Operació Món: Geografia 2 Batxillerat (mostra)

LLICÈNCIA 12 MESOS

GEOGRAFIA BATXILLERAT 2

M.ª Concepción Muñoz-Delgado

món

L’espai geogràfic espanyol.

La diversitat geomorfològica

La diversitat natural i humana és el tret més característic del territori espanyol.

El relleu s’ha configurat al llarg d’una història geològica iniciada fa 650 milions d’anys. Les forces internes de la Terra hi han creat les estructures bàsiques i els agents externs les han modelat en una extraordinària varietat de formes, segons la naturalesa del rocam i les condicions bioclimàtiques. El resultat és l’existència de grans conjunts o unitats del relleu de trets molt diversos.

El relleu suposa un condicionant per a altres elements del medi natural i per a les activitats humanes, i comporta el risc d’ocasionar catàstrofes d’origen geològic.

QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT

• L’espai geogràfic espanyol.

• El relleu peninsular.

• El relleu de les illes Balears.

• El relleu de les illes Canàries.

• La influència i els riscos del relleu.

• La realització i el comentari de perfils topogràfics a partir d’un mapa topogràfic o altimètric i utilitzant Google Earth.

Els continguts i les activitats d’aquesta unitat poden resultar d’utilitat per a la realització del projecte multidisciplinari «Un viatge per Espanya».

Barranc del desert de Gebas, Múrcia.

L’espai geogràfic espanyol

1. LA COMPOSICIÓ DEL TERRITORI

Espanya és un estat europeu situat a la zona temperada de l’hemisferi nord. Els seus 505 987 km2 comprenen part del territori de la península Ibèrica —compartit amb Portugal i Andorra—, dos arxipèlags —Balears i Canàries— i les ciutats nord-africanes de Ceuta i Melilla.

• L’Espanya peninsular (493 516 km2) presenta una posició original entre dos continents, Europa i l’Àfrica, i entre dues masses d’aigua, l’oceà Atlàntic i la mar Mediterrània. Aquest fet l’ha convertit en lloc de cruïlla natural entre diferents medis físics, i de cruïlla geopolítica entre pobles procedents d’Europa, l’Àfrica, la Mediterrània i l’Atlàntic.

• L’arxipèlag balear (4 992 km2) es localitza a la mar Mediterrània, a uns 300 km de la costa de la Comunitat Valenciana. Comprèn les illes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera i Cabrera, i més de 150 illots.

• L’arxipèlag canari (7 447 km2) se situa en l’oceà Atlàntic, a uns 100 quilòmetres de les costes del NO de l’Àfrica. Comprèn vuit illes habitades: La Palma, El Hierro, La Gomera, Tenerife, Gran Canària, Fuerteventura, Lanzarote i La Graciosa, així com algunes illes menors.

• Ceuta i Melilla són a la costa nord de l’Àfrica: Ceuta (19,6 km2) a la península de Yebala, i Melilla (12,3 km2) entre els caps Tres Forcas i l’Agua.

2. LA DIVERSITAT GEOGRÀFICA

El territori espanyol es caracteritza per la seva diversitat. La diversitat natural procedeix de la gran varietat geomorfològica, climàtica, vegetal i edàfica, creadora de diferents paisatges naturals. Aquesta varietat suposa un repartiment desigual dels recursos naturals i, per tant, de les activitats econòmiques i dels assentaments. Així, segons les zones, hi predominen els usos del sòl agraris, industrials o terciaris; i el poblament rural o urbà, la qual cosa genera una gran pluralitat de paisatges humans.

Península Latitud

1. Punta de La Estaca de Bares (la Corunya) 43° 47’ 36’’ N

2. Punta de Tarifa (Cadis) 36° 00’ 18’’ N

Longitud

3. Cap de Creus (Girona) 3° 19’ 05’’ E

4. Cap de Touriñán (la Corunya) 9° 17’ 46’’ O

Illes Balears

Latitud

5. Illa de Sanitja o illot des Porros (Menorca) 40° 05’ 44’’ N

6. Cap de Barbaria (Formentera) 38° 38’ 32’’ N

Longitud

7. Punta de s’Esperó (Menorca) 4° 19’ 29’’ E

8. Es Vedrà (Eivissa) 1° 12’ 05’’ E

Illes Canàries

Latitud

9. Punta Mosegos (Alegranza) 29° 24’ 35’’ N

10. Punta de Los Saltos (El Hierro) 27° 38’ 12’’ N

Longitud

11. Roque del Este (Lanzarote) 13° 19’ 57’’ O

12. Punta Orchilla (El Hierro) 18° 09’ 36’’ O

Ceuta

Latitud: 35° 53’ 45’’ N

Longitud: 5° 17’ 28’’ O

Melilla

Latitud: 37° 17’ 15’’ N

Longitud: 2° 56’ 51’’ O

Font: Atles Nacional d’Espanya.

Activitats

STEM, CCL

1 Escriu la informació que aporta el mapa sobre l’espai geogràfic espanyol.

2 Calcula el percentatge que representa cadascun dels territoris que integren Espanya. Plasma’n el resultat en un gràfic.

3 A què es refereix el qualificatiu que s’aplica a Espanya de país de «cruïlla»?

4 Penso, m’interessa, investigo... Selecciona alguns exemples històrics de les relacions establertes entre Espanya i els àmbits mediterrani, africà, atlàntic i europeu.

El relleu peninsular

1. EL RELLEU TERRESTRE

El relleu és el conjunt de formes que presenta la superfície terrestre. S’organitza en grans conjunts o unitats morfoestructurals que resulten de la combinació de l’estructura geològica i del modelat.

• L’estructura geològica és la disposició del relleu. Depèn de la naturalesa de les roques —litologia— i de les forces internes de la Terra —orogènesi o aixecament de muntanyes, sismes i volcans—, que aixequen, enfonsen, fracturen, pleguen o desplacen blocs de l’escorça terrestre.

• El modelat és l’acció realitzada sobre l’estructura del relleu pels agents externs —elements atmosfèrics, aigües i éssers vius— que erosionen el relleu, transporten materials i els sedimenten.

2. TRETS DEL RELLEU PENINSULAR

La configuració del relleu peninsular es caracteritza per tres trets:

• La forma massissa de la Península ve donada per la seva gran amplària d’oest a est (1 094 km) i per les seves costes rectilínies, gairebé sense accidents. Aquest fet limita la penetració de la influència de la mar cap a l’interior.

• L’elevada altitud mitjana (660 m), que a Europa només la supera Suïssa, es deu a l’existència de serralades altes i al fet que l’interior peninsular l’ocupa un altiplà elevat, situat entre els 600 i els 800 m d’altitud.

• La disposició perifèrica del relleu muntanyós entorn de la Meseta frena la influència de la mar i causa contrastos forts entre el litoral i l’interior peninsular.

5 Observa la imatge. Indica els trets resultants de l’estructura i de l’acció del modelat.

6 Fixa’t en el mapa i resol:

• Com s’hi representa l’altitud?

• Descriu la distribució del relleu per zones altimètriques.

• Esmenta dues causes de l’elevada altitud mitjana de la Península i de l’escassa influència de la mar.

Picos de Europa.

Tipus d’unitats morfoestructurals i d’estructures tectòniques

Estructura horitzontal Els estrats no han estat afectats per orogènesis posteriors

Materials silicis de l’era primària

Materials calcaris de l’era secundària plegats en l’era terciària

Materials argilosos sedimentaris de les eres terciària i quaternària Altiplà

1 Altiplà: zona plana i elevada que resulta d’una serralada de l’era primària arrasada per l’erosió.

2 Massís antic: muntanya baixa i de cim aplanat que resulta de l’aixecament d’un bloc d’un sòcol o altiplà en l’era terciària.

3 Conca sedimentària de sòcol: zona deprimida resultat de l’enfonsament d’un bloc de sòcol o altiplà de l’era terciària. Posteriorment, s’omple amb materials terciaris i quaternaris i constitueix una planura.

Estructura fallada o germànica

Formació

d’un sòcol: Arrassament d’una antiga serralada per l’erosió.

El sòcol paleozoic rígid es fractura en blocs aixecats (horst) i enfonsats (graben).

El sòcol paleozoic rígid es fractura i la coberta de sediments plàstics es plega.

3. TIPUS D’UNITATS MORFOESTRUCTURALS

Els materials sedimentaris plàstics es pleguen i formen anticlinals i sinclinals.

A la Península es troben presents les grans unitats morfoestructurals del relleu continental: sòcols, massissos antics, serralades de plegament i conques sedimentàries o depressions.

a) Els sòcols són planes o altiplans formats en el Precambrià o en l’era primària —Paleozoic—, com a resultat de l’arrasament per l’erosió de serralades sorgides en les orogènesis d’aquestes mateixes eres. Els materials precambrians i paleozoics són roques silícies molt rígides: granit, pissarra, quarsita i esquistos. Si no es veuen afectats per noves pressions constitueixen relleus predominantment horitzontals (peneplans) com els de la meitat occidental de la Península. Però si sofreixen noves pressions, els seus materials rígids no es pleguen sinó que es fracturen, i originen una estructura germànica de blocs aixecats —horst— i blocs enfonsats —graben o fosses tectòniques—.

b) Els massissos antics (horst) són muntanyes formades al Terciari pel nou aixecament (rejoveniment) d’un bloc d’un sòcol a causa de les pressions de l’orogènesi alpina. Per tant, els seus materials també són paleozoics. En l’actualitat, aquests massissos presenten formes arrodonides i cims aplanats, per ser superfícies d’erosió elevades. A la Península, són massissos antics el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo, el Massís Galaic i la part occidental de la serralada Cantàbrica.

4 Serralada intermèdia: muntanya formada a l’era terciària pel plegament de materials secundaris depositats per la mar en la vora d’un sòcol a l’era terciària.

5 Serralada alpina: muntanya formada durant el Terciari pel plegament de materials secundaris dipositats per la mar en la vora d’un sòcol.

6 Depressions prealpines: zones humides paral·leles a les serralades alpines, formades per la distensió que seguí a l’aixecament de les serralades. Posteriorment, s’ompliren de sediments terciaris i quaternaris i constituïren les planures.

c) Les serralades de plegament són grans elevacions muntanyoses sorgides a l’orogènesi alpina del Terciari a partir de sediments dipositats per la mar en l’era secundària o Mesozoic. Aquests materials, fonamentalment calcaris, són plàstics, per la qual cosa es pleguen davant de les pressions orogèniques. En l’actualitat, aquestes serralades presenten pendents forts i formes escarpades ja que, per la seva relativa joventut, l’erosió encara no les ha suavitzades. Les serralades de plegament són de dos tipus:

• Les serralades intermèdies es formen a partir de materials dipositats per la mar a les vores dels sòcols. Davant de les empentes orogèniques, el sòcol inferior rígid es fractura i la coberta plàstica de materials dipositada al damunt es plega i constitueix una estructura saxònica mixta. És el cas de la serralada Ibèrica i de la part oriental de la serralada Cantàbrica.

• Les serralades alpines es formen a partir de materials dipositats en fosses marines llargues i profundes. Davant de les empentes orogèniques, formen una estructura plegada en la qual alternen crestes (anticlinals) i valls (sinclinals). És el cas dels Pirineus i de la serralada Subbètica.

d) Les conques sedimentàries o depressions són zones enfonsades formades al Terciari, que es van omplir amb sediments argilosos i calcaris. En l’actualitat, com que no les van afectar les orogènesis posteriors, constitueixen estructures horitzontals (estructura aclinal) o en cuesta (estructura monoclinal). Les conques sedimentàries són de dos tipus:

• Les conques de sòcol es van formar per l’enfonsament d’un bloc de sòcol a causa de les pressions de l’orogènesi alpina: depressions del Duero, Tajo i Guadiana.

• Les conques o depressions prealpines, localitzades a banda i banda de les serralades alpines, es van formar per la distensió posterior a l’aixecament de les serralades: depressions de l’Ebre i del Guadalquivir.

Activitats

STEM, CPSAA, CCL

7 Explica les diferències entre:

• Un massís antic, una serralada de plegament i una serralada alpina.

• Una conca sedimentària de sòcol i una depressió prealpina.

8 Compara en un quadre les estructures germànica, saxònica i plegada en materials i característiques.

9 Observa les imatges. Indica quin tipus d’estructures del relleu s’hi aprecien i quines en són les formes topogràfiques.

Els massissos antics, com el Sistema Central, són d’altitud baixa i presenten cims aplanats, ja que són superfícies d’erosió elevades.

Les serralades de plegament, com els Pirineus, són de major altitud i presenten cims escarpats, ja que per la seva relativa joventut encara no han estat aplanades.

Conca sedimentària del Duero.

El relleu actual de la península Ibèrica és el resultat d’una història geològica de milions d’anys. S’hi han alternat fases orogèniques amb altres de calma en les quals han predominat l’erosió i la sedimentació.

4.1 El Precambrià: 4 600-540 m.a. El naixement d’Ibèria

Ibèria va néixer a la fi del Precambrià, fa uns 650 m.a., com un arc muntanyós volcànic sorgit a l’orogènesi cadomiana. Aquest arc se situava a la plataforma continental del NO de l’Àfrica, pertanyent al continent de Gondwana, situat llavors prop del pol sud. Durant el Precambrià , la mar va erosionar l’arc i gairebé el va cobrir completament.

En l’actualitat, els seus materials, adossats a serralades posteriors i transformats en pissarres i gneis, es troben a Extremadura i Sierra Morena i en punts de les Muntanyes de Toledo, el Sistema Central, Galícia i Astúries.

4.2 L’era

primària: 540-250 m.a. L’orogènesi herciniana

En l’era primària o Paleozoic, l’arc volcànic precambrià es va desplaçar amb Gondwana cap al nord fins a xocar amb el continent d’Euramèrica per formar un únic supercontinent: Pangea.

Com a resultat de la col·lisió, va tenir lloc l’orogènesi herciniana que va plegar els territoris de l’arc volcànic i els va adossar a les noves serralades hercinianes que en el futur formarien part de la península Ibèrica, constituïdes per materials silicis com ara granit, pissarra i quarsita.

• A l’oest es va elevar el massís Hespèric, que va quedar adossat al continent europeu. Durant la mateixa era primària, l’erosió el va arrasar i es va convertir en sòcol inclinat cap a l’est: la Meseta Central o Meseta.

• A més, es van aixecar altres territoris hercinians, que en alguns casos constituïen illes separades del massís Hespèric: al nord-est, els massissos d’Aquitània, Catalanobalear i de l’Ebre; i al sud-est, el massís Beticorifeny, que llavors constituïa una gran illa: el microcontinent o bloc Mesomediterrani. Tots aquests massissos van ser també arrasats per l’erosió durant l’era primària i convertits en sòcols.

80° OCEÀ IAPETUS

Lauràsia Ibèria

En l’era primària, Gondwana va derivar cap al nord fins a xocar amb el continent d’Euramèrica, per formar un únic continent. Pangea tenia forma de C i a la vora oriental s’obria la mar de Tetis. A l’extrem d’aquesta mar l’orogènesi herciniana (380-280 m.a.) va plegar els materials de l’arc volcànic i els va adossar a les noves serralades hercinianes d’Ibèria: a l’oest, el massís Hespèric, adossat al continent europeu; al NE els massissos d’Aquitània, Catalanobalear i de l’Ebre; i al sud, el massís Beticorifeny o bloc Mesomediterrani.

Arc volcànic Plataforma continental africana

NO d’Àfrica Pol Sud GONDWANA

70°

Avalònia NE d’Àfrica

En el Precambrià, els primers territoris peninsulars se situaven a la plataforma continental del NO de l’Àfrica, girats uns 180° respecte a la seva posició actual. Constituïen un arc volcànic, sorgit a l’orogènesi cadomiana, que va ser arrasat per l’erosió i va quedar en la major part submergit a la mar.

PRECÀMBRIC

Ibèria Àfrica Amèrica del Nord Europa M. Hespèric M. Ebre M.Catalanobalear Principi Mesozoic M.Beticorifeny BM GONDWANA EURAMÈRICA M.Aquitània Cadenes muntanyoses Erosió continental Sedimentació continental Litoral plataforma marítima Sedimentació marina Escorça oceànica Volcans Fractures Continents actuals BM Bloc Mesomediterrani

4.3 L’era secundària: 250-65 m.a. Calma i sedimentació

L’era secundària o Mesozoic va ser un període de calma en el qual Pangea es va fracturar i es va dividir en diversos continents, similars als actuals, separats per oceans. En aquest període van ocórrer tres fets destacats:

a) Els territoris d’Ibèria van constituir una placa independent delimitada per falles.

b) L’erosió va continuar desgastant els relleus hercinians.

c) La sedimentació va dipositar materials, fonamentalment calcaris, en dues zones cobertes per la mar. A la vora oriental de la Meseta, inclinada cap a l’est, les transgressions marines* van dipositar una cobertura no gaire potent de sediments. A les fosses marines pirinenca i bètica es van dipositar, en canvi, enormes gruixos de sediments.

4.4 El Terciari: 65-2,5 m.a. L’orogènesi alpina

Al Terciari* va tenir lloc l’orogènesi alpina per l’empenta de la placa africana contra l’europea. Aquesta orogènesis va provocar grans canvis en el relleu peninsular.

a) Es van aixecar les serralades alpines i les seves depressions prealpines.

• Primer es van formar els Pirineus, quan la placa d’Ibèria va xocar contra l’europea i va plegar els sediments de la fossa pirinenca. Paral·lelament als Pirineus es va formar la depressió de l’Ebre, que inicialment constituïa un braç de mar oberta entre l’Atlàntic i la Mediterrània; però va acabar tancant-se en el nord, pel dipòsit de sediments, i en el sud en aixecar-se la serralada Litoral Catalana.

• Després es van formar les serralades Bètiques, quan el moviment de la placa africana cap al nord va desplaçar cap a l’oest el bloc Mesomediterrani, que va adoptar forma d’arc. La seva branca nord va xocar amb Ibèria, va rejovenir i va formar la serralada Penibètica. Alhora, les seves empentes van plegar els sediments dipositats a la fossa bètica, va aixecar la serralada Subbètica fins a les Balears i, paral·lelament a aquesta, la depressió del Guadalquivir. Per la seva banda, la branca sud del bloc Mesomediterrani va

Amèrica del Nord

Vocabulari

Transgressió marina: avanç de la mar sobre un territori no ocupat per aquesta fins al moment. Es produeix per enfonsaments de la costa o per elevació del nivell de la mar. La transgressió va acompanyada pel dipòsit de sediments marins sobre aquest territori.

Terciari: denominació informal del període pertanyent a l’era cenozoica, que s’estén entre els 65 i els 2,5 m.a. i comprèn el Paleogen i el Neogen.

Ibèria

Antàrtida

A l’era secundària, Pangea es va fracturar i es va dividir en continents, i Ibèria va constituir una placa independent delimitada per falles.

Falla ifossa pirinenca Dorsalmesoatlàntica

Mesozoic Mitjà

Cadenes muntanyoses

Fractures

Subducció o encavalcament

Terciari

França Àfrica

Falladeles AçoresGibraltar

Cadenes muntanyoses

Erosió continental Sedimentació continental

Litoral i plataforma marítima

Sedimentació marina

Escorça oceànica

Ibèria

Fossa Bètica

Erosió continental Sedimentació continental Litoral i plataforma marítima Sedimentació marina Escorça oceànica

Ibèria

Volcans Fractures

Direcció de desplaçament Continents actuals

Bloc Mesomediterrani

Al Mesozoic, es van erosionar els relleus muntanyosos i es van dipositar sediments a la vora oriental de la Meseta i en fosses marines.

C. del Rif

Estret sud

Direcció de desplaçament Continents actuals

Pirineus

França Àfrica

Al Terciari, l’orogènesi alpina va formar els Pirineus i la depressió de l’Ebre; i després les serralades Bètiques i la depressió del Guadalquivir.

Fa 6 m.a. el tancament dels dos estrets que comunicaven l’Atlàntic amb la Mediterrània va portar a la dessecació d’aquesta mar, que va quedar coberta de crostes de sal i guix i a 1 km per sota de les aigües de l’Atlàntic. Quan es va restablir la connexió fa 5,3 m.a., es va produir

una gran inundació de la Mediterrània a través d’una gegantesca cataracta d’1 km d’altura situada en l’estret de Gibraltar, que en tan sols 2 anys va omplir la Mediterrània i en va fer pujar el nivell mitjà uns 7 metres al dia.

bar interrompent el contacte Atlàntic-Mediterrània, i aquesta mar gairebé es va assecar entre els 6 m.a. i els 5,3 m.a. Llavors, l’enfonsament d’un bloc va obrir l’estret de Gibraltar, va separar les dues branques de la serralada Beticorifenya i va restablir el contacte Atlàntic-Mediterrània.

b) La Meseta Central es va veure afectada per l’orogènesi alpina.

• El sòcol de la Meseta, format per materials paleozoics rígids, va experimentar fractures* i falles* Alguns blocs es van aixecar i van formar la vora nord de la Meseta —Massís Galaic (1) i part occidental de la serralada Cantàbrica (2)— i les seves serres interiors —Sistema Central (3) i Muntanyes de Toledo (4)—. Altres blocs es van enfonsar i van constituir les conques sedimentàries interiors —la Meseta septentrional (5) i la meridional (6)—.

• A la vora est, lels sediments dipositats per la mar es van plegar i van aixecar la part oriental de la serralada Cantàbrica (7) i la serralada Ibèrica (8) Així, la Meseta va passar a inclinar-se cap a l’Atlàntic i va determinar així l’orientació cap a aquest oceà de bona part dels rius peninsulars.

• I a la vora sud, les empentes provocades per la formació de la serralada Subbètica (9), van causar la flexió—fallada de Sierra Morena (10)

c) Els altres territoris paleozoics també van sofrir transformacions. El massís d’Aquitània es va convertir en l’eix dels Pirineus (11), després d’adossar-s’hi els Prepirineus sorgits de la fossa pirinenca (12). El massís Catalanobalear es va fragmentar: un sector va passar a formar part de la serralada Litoral Catalana (13); i altres blocs es van enfonsar a la Mediterrània, o hi van quedar aixecats, com la part nord de Menorca (14). El massís de l’Ebre es va enfonsar, i va passar a constituir el sòcol de la depressió de l’Ebre (15). I la branca nord del massís Beticorifeny es va incorporar al SE peninsular, i va constituir la serralada Penibètica (16)

Vocabulari

Fractura: trencament de l’escorça terrestre sense separació dels blocs fracturats. Falla: trencament de l’escorça terrestre amb separació de blocs fracturats. Si la separació és vertical i dona lloc a un bloc aixecat i a un altre d’enfonsat, es tracta d’una falla normal. Si la separació dels blocs és horitzontal, es tracta d’una falla de direcció.

La crisi del Messinià

Repercussió de l’orogènesi alpina

Les glaceres són grans acumulacions de gel. Les glaceres de circ es limiten a la capçalera de la vall, on el gel s’acumula en una depressió anomenada circ (1), emmarcada per parets rocoses on destaca la paret frontal (2). A les glaceres de vall, el gel de la base del circ (3) s’escampa al llarg de la vall com una llengua de gel (4), que arrossega materials i els acumula al seu front (5) i als laterals (6). Els materials arrossegats pel gel eixamplen la vall i li donen forma en «U», i excaven cubetes (7) a les zones de rocam menys resistent. En fondre’s el gel es poden formar llacs a la base del circ (8), a les cubetes de la vall (9) i davant de la morrena frontal (10)

4.5 El Quaternari: des de 2,5 m.a. El glacialisme

Al Quaternari, l’alternança de períodes glacials i interglacials va ocasionar els modelats glacial i periglacial i la formació de terrasses fluvials.

a) El modelat glacial, donada la situació meridional de la Península, va afectar les serralades més altes: Pirineus, serralada Cantàbrica, Sistema Central, serralada Ibèrica, Sierra Nevada, i cims més alts del Massís Galaic.

La majoria de les glaceres van ser de circ i es van limitar a la capçalera de la vall. Les glaceres de vall o rius de gel van ser menys freqüents i van arribar a la seva major longitud als Pirineus.

• L’erosió del gel va eixamplar els circs i les valls glacials i els va atorgar la típica forma de gaveta o en «U»; i va sobreexcavar cubetes a les zones de rocam menys resistent que, en fondre’s el gel, van formar llacs.

• La sedimentació dels materials transportats pel gel va crear dipòsits al front de la glacera (morrena frontal), als laterals de la vall (morrenes laterals) i al llit de la glacera (dipòsits rocosos o til·lites).

b) El modelat periglacial va afectar zones menys elevades on les temperatures passaven sovint per damunt i per sota de 0° C, i n’alteraven les roques i el sòl.

• Les roques es trenquen quan l’aigua s’introdueix per les fissures i, en gelar-se, augmenta de volum i fa de tascó. Els fragments trencats s’acumulen als vessants i formen tarteres que es poden disposar en mantells per tot el vessant o agrupar-se en cons i ventalls al peu d’una paret escarpada.

Ventalls de rebles. Pirineu d’Osca.

(1) Circ

(2) Paret frontal

(4)Llengua

(3) Base del circ

(7) Cubeta

(9)

(10) Llac

(5) Morrena frontal

(6) Morrena lateral Llindar

• El sòl, a les zones planes, forma «gespa encoixinada» o monticles creats quan el sòl absorbeix aigua, que en congelar-se el bomba i roman així en fondre’s el gel. També són típics els sòls poligonals, ormats per esquerdes —causades en gelar-se l’aigua introduïda per les fissures—, que després s’omplen amb fragments rocosos i dibuixen polígons.

A les zones inclinades, l’alternança de gel i desgel, en uns casos, produeix reptació, un moviment superficial del sòl extremadament lent. En altres casos, tenen lloc esllavissades de sòls argilosos que formen colades de fang sobre tot el vessant o que creen petits graons (terrassetes de vessant).

c) Les terrasses fluvials són franges planes i elevades situades als marges d’un riu. L’origen es deu a les alternances climàtiques del Quaternari.

Als períodes glacials, el cabal del riu és escàs perquè l’aigua està gelada a les muntanyes; la seva força erosiva disminueix i diposita al·luvions o materials al seu llit (A). Als períodes postglacials, el cabal del riu augmenta en elevar-se la temperatura i fondre’s el gel; la seva força erosiva augmenta i aprofundeix el seu llit (B), i deixa suspesos als marges els al·luvions dipositats que constitueixen les terrasses (C). La repetició d’aquests cicles durant el Quaternari va crear terrasses esglaonades (D). A la Península, les més característiques són les formades pels rius Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir i Ebre.

Dipòsit d’al·luvions

Enfonsament del llit

Formació de terrasses

Activitats

STEM, CD, CCL

10 Indica les unitats del relleu peninsular existents en cadascun dels mapes de l’evolució geològica. Explica’n l’origen.

11 Explica com va influir el final de les glaciacions del Quaternari als circs i valls glacials i als rius peninsulars.

12 Aconsegueix en Internet imatges d’una glacera de circ, d’una glacera de vall, d’un reble, d’un sòl poligonal i d’una terrassa fluvial. Escriu un peu per a cadascuna.

Terrasses esglaonades

Gespa encoixinada del circ de la llacuna gran de Peñalara, Madrid. Zona inclinada. Reptació a la serra de Guadarrama.

A B C D

5. EL ROCAM PENINSULAR I ELS TIPUS DE RELLEU

L’evolució geològica determina l’existència a la Península de tres àrees amb diferent tipus de rocam o litologia: silícia, calcària i argilosa. En cadascuna d’aquestes l’erosió crea diferents tipus de relleu o de modelat: granític, càrstic, argilós, o relleus per erosió diferencial.

5.1 L’àrea silícia

Està integrada per roques antigues de les eres precambriana i primària. Se localitza sobretot a l’oest peninsular amb ramificacions cap a la part occidental de la serralada Cantàbrica, el Sistema Central, les Muntanyes de Toledo i Sierra Morena. També es localitza en àrees on queden restes de massissos antics: l’eix dels Pirineus, alguns sectors de la serralada Ibèrica i de la serralada Litoral Catalana, i a la Penibètica.

La roca predominant d’aquesta àrea és el granit* , una roca cristal·lina i rígida. La seva alteració origina diferents tipus de relleu granític:

a) L’alteració química del granit per l’aigua en descompon els cristalls i el transforma en sorres groguenques. Aquestes poden arribar a tenir grans gruixos a les valls i zones de poc pendent

b) L’alteració a partir de les diàclasis o fractures del granit crea diferents formes segons l’altitud:

• A les àrees d’alta muntanya, l’aigua es filtra per les fractures de les roques i, en gelar-se, augmenta de volum i les trenca. El resultat és la formació de crestes agudes, escarpades i dentades (malls) i de tarteres o acumulacions de fragments de roques trencades al peu de les muntanyes.

• A les zones menys elevades, les formes depenen de la disposició de les fractures. Si les diàclasis són paral·leles a la superfície, el granit es descama i origina monticles de formes suaus i arrodonides anomenats doms. Si les diàclasis són perpendiculars, es formen boles. En uns casos s’amunteguen les unes sobre les altres i formen caos de boles, (berrocales), on són típics els tors —apilaments de boles— i les pedres oscil·lants —boles situades en equilibri sobre una de les seves superfícies menors—. En altres casos, les boles es disposen capritxosament als vessants o al peu de les muntanyes, i constitueixen un caos granític.

Sorres groguenques

ILLES BALEARS

El granit és una roca ígnia, magmàtica o plutònica, és a dir, formada a l’interior de la terra i solidificada a partir d’un estat de fusió en veure’s obligada a ascendir cap a la superfície terrestre. És de color clar, grisenc, i està integrada per grans gruixuts de quars, feldespat i mica.

Caos de boles amb pedra oscil·lant. Àvila.

Àrea silícia Àrea argilosa Àrea d’origen

Vocabulari

Dom

Caos de boles compacte

Caos granític

Pedra oscil·lant

Tor

Mall 1

5.2 L’àrea calcària

Està integrada per roques de l’era secundària plegades al Terciari.

La seva localització forma una «Z» invertida que s’estén pels Prepirineus, les Muntanyes Basques, el sector oriental de la serralada Cantàbrica, la serralada Ibèrica, part de la serralada Litoral Catalana i la serralada Subbètica.

La roca predominant d’aquesta àrea és la calcària*, una roca dura que es fractura i forma esquerdes o diàclasis i que es dissol fàcilment amb l’aigua acidulada —lleugerament àcida pel CO2 que porta dissolt—. Dona lloc a un relleu complex, el relleu càrstic, que inclou diverses formes:

a) Els lapiaz o rasclers són solcs o cavitats separats per parets de roca més o menys agudes. Els solcs es formen per les aigües d’escolament sobre els vessants (lapiaz de vessant) o sobre superfícies planes amb fissures (lapiaz en taula). Les cavitats es formen en petits buits on s’emmagatzema l’aigua (mar de pedra o lapiaz alveolar).

b) Els congosts, goles o gorges són valls estretes i profundes, emmarcades per vessants abruptes, causats pels rius

c) Els pòlies són depressions allargades de fons horitzontal emmarcades per vessants abruptes. Estan recorreguts totalment o parcialment per corrents d’aigua que desapareixen sobtadament per engolidors o pous (ponors) i continuen circulant subterràniament. El pòlie es pot inundar de manera temporal o permanent —i es transforma en un llac— si s’eleva el nivell de les aigües subterrànies o si l’aigua rebuda a la superfície és més de la que es pot infiltrar per les esquerdes o pous

d) Les dolines o bòfies són grans cavitats formades als llocs on l’aigua s’estanca. Poden tenir formes diverses —circulars o d’embut—, unir-se amb altres veïnes i formar cavitats de traçat complicat denominades uvales

e) Les coves es creen en infiltrar-se l’aigua i circular subterràniament per les fissures del terreny calcari on forma galeries. S’hi solen formar estalactites a partir de l’aigua, rica en carbonat càlcic, que degota del sostre; i estalagmites a partir de l’aigua dipositada al sòl. L’aigua infiltrada pot tornar a la superfície a través de deus o ressurgències

f) Els avencs són obertures estretes verticals que comuniquen la superfície amb les galeries subterrànies. S’originen per l’ensulsiada d’una part del sostre d’una galeria a partir d’una cavitat per la qual es filtrava l’aigua

Vocabulari

La calcària és una roca sedimentària, és a dir, formada en l’exterior de la terra a partir de fragments de roques o d’organismes preexistents. Està constituïda essencialment per carbonat càlcic procedent de fragments calcaris d’organismes morts (calcàries orgàniques), de fragments de calcàries preexistents destruïdes per l’erosió (calcàries detrítiques) o de la precipitació del carbonat càlcic de l’aigua (calcàries de precipitació).

Lapiaz de vessant. Escorca, Mallorca.

Pòlie de Libar. Montejaque (Màlaga).

de vessant

en taula

5.3 L’àrea argilosa

Està integrada per roques sedimentàries del Terciari i del Quaternari. Es localitza a les conques sedimentàries de la Meseta septentrional i de la meridional, a les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir, en àrees enfonsades, i a les planes costaneres mediterrànies.

La roca predominant en aquesta àrea és l’argila* , caracteritzada per la seva escassa resistència, que pot aparèixer amb altres roques com margues, gres i guix. Dona lloc a un relleu bàsicament horitzontal ja que els terrenys on es va dipositar no han sofert plegaments posteriors. La seva ràpida erosió, deguda a la blanor dels materials, crea dos tipus de relleu:

• Campanyes o planes suaument ondulades. Es formen quan els rius tallen i separen les estructures horitzontals d’argila que es desgasten aviat a causa de la seva escassa resistència.

• Xaragalls i badlands. Es formen a les zones on alternen llargs períodes secs i calorosos amb uns altres de pluges curtes i torrencials, i no existeix la protecció vegetal, com al SE peninsular i el centre de la vall de l’Ebre. En aquestes circumstàncies, l’aigua d’aixaragallament desgasta intensament els vessants i forma xaragalls o solcs estrets i profunds separats per arestes

Quan els xaragalls s’estenen per una superfície àmplia creen un paisatge abrupte peculiar denominat badlands.

Vocabulari

L’argila és una roca sedimentària detrítica, és a dir, composta a partir de la descomposició en grans d’altres roques. Té color ataronjat i escassa resistència a l’erosió, però amb l’aigua adquireix propietats plàstiques i impermeables i amb la calor s’endureix.

Bardenas Reales, Navarra. El relleu argilós és predominantment horitzontal, en no haver sofert pressions orogèniques posteriors. A les zones on alternen llargs períodes secs amb pluges curtes i torrencials, les aigües d’aixaragallament creen xaragalls o solcs estrets als vessants.

Activitats

STEM, CPSAA, CD, CCL

13 Relaciona història geològica, rocam i relleu.

14 Sintetitza en un quadre els trets de les àrees silícia, calcària i argilosa.

15 Cerca imatges per a cadascuna de les formes del relleu representades en els blocs diagrama silici, calcari i argilós i acompanya-les de la seva definició.

16 En el mapa del rocam, traça una línia entre els caps Ortegal i Gata.

Amb ajuda del mapa de les unitats del relleu:

• Esmenta de NO a SE les unitats de relleu.

• Escriu els corresponents tipus de rocam que travessa la línia.

Tossal residual

5.4 El relleu causat per l’erosió diferencial

En cadascuna de les tres àrees esmentades és freqüent l’existència de roques de diferent origen i resistència. L’erosió actua llavors de manera diferencial o selectiva, i dona lloc a diferents relleus segons la disposició dels estrats.

a) Relleu horitzontal o aclinal (1) Quan els estrats són horitzontals i alternativament durs i tous, els rius obren valls que separen plataformes àmplies, anomenades erms, taules, planes o turons. Els erms tenen un cim horitzontal, format per l’estrat dur; i un front format per una cornisa dura i un flanc còncau que coincideix amb l’estrat tou inferior. Els flancs s’erosionen més ràpidament, de manera que els erms es redueixen. Així es converteixen primer en tossals testimoni, moles o pujols, constituïts per turons de sostre horitzontal; i després en tossals residuals o turons quan desapareix l’estrat dur superior. Paral·lelament, s’eixampla l’espai que separa els erms on es formen planes suaument ondulades o campanyes sobre els materials tous

Aquest tipus de relleu es pot observar a les conques sedimentàries de la Meseta i a les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir.

b) Relleu en cuesta o monoclinal (2) Quan els estrats estan suaument inclinats i alternen materials durs i tous, l’erosió fluvial crea un relleu en cuestes. S’hi distingeixen un dors o revers, format per l’estrat dur inclinat, i un front amb una cornisa i un flanc còncau a la capa tova, on l’erosió és més ràpida. La retrocés de les cuestes per l’erosió dona lloc també a tossals testimoni i tossals residuals

Aquest tipus de relleu és propi a les vores de les grans conques sedimentàries, a les zones de transició amb les muntanyes que les delimiten.

Cornisa coincidint amb l’estrat dur Flanc còncau en l’estrat tou

«Tetas» de Viana, Guadalajara. Són dos tossals testimoni o pujols coronats per un estrat dur horitzontal que marca l’altura de l’antic erm calcari. L’erosió de l’erm ha fet aflorar els materials inferiors argilosos que donen lloc a un relleu suaument ondulat de campanyes.

Activitats

17 Contrasta les semblances i les diferències entre un relleu horitzontal i un relleu en cuesta.

Hornillalatorre, a Les Merindades (Burgos). Relleu en cuesta llaurat per l’erosió de la xarxa fluvial dels rius Ebre i Rudrón sobre l’erm calcari de La Lora, situat a la zona de transició entre la Meseta del Duero i la serralada Cantàbrica.

Tossal testimoni

STEM, CCL

b) Flanc còncau

Campanya

Mesa

a) Cornisa

Erm

F ormació del relleu apalatxià

Es forma una serralada herciniana. L’erosió l’arrasa. Es recobreix de sediments.

El relleu experimenta un rejoveniment per noves pressions orogèniques.

El relleu experimenta un rejoveniment per noves pressions orogèniques.

L’erosió es reactiva i actua de forma diferencial; primer desgasta els materials més blans.

L’erosió es reactiva i actua de forma diferencial; primer desgasta els materials més blans.

Resultat: relleu de serralades llargues, paral·leles i d’altitud similar en els materials durs, separades per valls obertes en els estrats uixos.

Resultat: relleu de serralades llargues, paral·leles i d’altitud similar en els materials durs, separades per valls obertes en els estrats uixos.

c) Relleu plegat. Quan els estrats estan plegats i formats per materials de diferent duresa, es creen els relleus apalatxià i juràssic

• El relleu apalatxià (3) es forma a partir d’una antiga serralada herciniana, de plecs alternativament durs i tous, arrasada i aplanada per l’erosió, que experimenta un aixecament posterior. Llavors es reactiva l’erosió, que actua de manera diferencial i crea un relleu en el qual alternen crestes i valls. Les crestes, formades en els estrats durs, són serres llargues, paral·leles entre si i d’altitud similar, i se separen per valls obertes per l’erosió en els materials tous. Aquest tipus de relleu es pot observar a la part occidental de la serralada Cantàbrica, a les Muntanyes de Toledo i a Sierra Morena

• El relleu juràssic (4) es forma a les serralades joves constituïdes per plecs anticlinals —convexos— (A) i sinclinals —còncaus— (S), alternativament durs i tous. L’erosió diferencial comença pels anticlinals, on crea valls paral·leles i perpendiculars al cim (combes i cluses, respectivament), mentre els sinclinals acumulen sediments. Una vegada que l’erosió perfora l’estrat dur dels anticlinals, es buida ràpidament, i es converteixen en valls (valls anticlinals VA). Com a resultat, queden aixecats entre elles les antigues valls sinclinals (sinclinals penjats SP), de manera que el relleu s’ha invertit. Posteriorment, l’erosió de la vall sinclinal traurà a la superfície l’anticlinal de l’estrat inferior (anticlinal exhumat) i el cicle es reiniciarà. Aquest tipus de relleu existeix a la serralada Ibèrica, la part oriental de la serralada Cantàbrica, els Pirineus i les serralades Bètiques.

Formació del relleu juràssic

Clusa o vall transversal al cim

Anticlinal Calcàries Margues

Comba o vall paral·lela al cim

Activitats

STEM, CCL

18 Explica l’evolució d’un relleu juràssic utilitzant tots els termes que apareixen en el corresponent bloc diagrama.

Relleu juràssic. Sinclinal penjat. Castiello d’Acher, Val d’Echo, Osca. És una antiga vall que ha quedat elevada en erosionar-se els anticlinals que la flanquejaven.

Anticlinal buidat (vall anticlinal)

Anticlinal exhumat (aflora en erosionar-se la vall anticlinal)

Sinclinal penjat. L’antiga vall sinclinal es queda elevada en buidar-se els anticlinals que la flanquejaven.

Es forma una serralada herciniana. L’erosió l’arrasa. Es recobreix de sediments.

Relleu apalatxià. Les Villuercas, Càceres.

6. LES UNITATS MORFOESTRUCTURALS DEL RELLEU PENINSULAR

El relleu peninsular s’organitza al voltant de la Meseta. És una plana elevada dividida en dos sectors pel Sistema Central: la Meseta septentrional i la meridional, aquesta última lleugerament accidentada per les Muntanyes de Toledo. Envoltant la Meseta es disposen vores muntanyoses (Massís Galaic, serralada Cantàbrica, serralada Ibèrica i Sierra Morena); dues depressions exteriors (la de l’Ebre i la del Guadalquivir); i cadenes muntanyoses perifèriques (Muntanyes Basques, Pirineus, serralada Litoral Catalana i serralades Bètiques).

6.1 La Meseta

La Meseta és una plana elevada situada a uns 600-800 metres d’altitud mitjana. Es va formar a l’era primària per l’erosió de l’antic massís Hespèric, sorgit a l’orogènesi herciniana. Al Terciari, la Meseta va ser deformada i destruïda en gran part durant l’orogènesi alpina, de manera que a l’interior es poden diferenciar tres unitats: l’antic sòcol paleozoic, les serres interiors i les conques sedimentàries interiors.

a) L’antic sòcol paleozoic només aflora avui a l’oest peninsular (peneplans de Zamora-Salamanca i extremeny). Aquí l’erosió ha eliminat els materials terciaris que recobrien el sòcol, i han deixat al descobert els

materials silicis primaris: granit, pissarra i quarsita El relleu està constituït per peneplans o superfícies d’erosió molt suaument ondulades. Les modelades sobre granit són més planes (nord de Salamanca) que les modelades sobre pissarra (sud de Salamanca i Extremadura). Els peneplans estan accidentats per inselbergs i afloraments rocosos, o relleus residuals constituïts per roques més resistents com els formats sobre les quarsites que esquitxen el peneplà extremeny

A la zona de contacte dels peneplans amb les conques sedimentàries de la Meseta hi ha congosts profunds (arribes o talls) creades pels rius en encaixar-se sobre els materials durs dels peneplans.

b) Les serres interiors de la Meseta són el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo. Es van formar al Terciari per l’aixecament d’alguns blocs del sòcol de la Meseta com a resultat de l’orogènesi alpina. Tots dos són de rocam primari (granit, pissarra, gneis) i tenen formes arrodonides i cims aplanats, ja que són superfícies d’erosió aixecades

• El Sistema Central és més alt i divideix la Meseta, aproximadament, per la meitat. Les seves serres més destacades són Somosierra, Guadarrama, Gredos, Peña de Francia i Gata.

• Les Muntanyes de Toledo són de menor altura i divideixen en dues parts la Meseta meridional i separen les conques del Tajo i del Guadiana. La serra més important és la de Guadalupe.

Peneplà extremeny amb afloraments rocosos, constituïts per rocam més resistent a l’erosió.

Les serres interiors de la Meseta presenten en molts sectors cims aplanats i formes suaus. Açò es deu al fet que són zones que ja havien estat erosionades i aplanades i es van tornar a aixecar al Terciari.

(A) Sierra de Guadarrama al Sistema Central.

(B) Sierra de Guadalupe a les Muntanyes de Toledo.

Tall litològic del sòcol paleozoic i de les conques sedimentàries de la Meseta.

Muntanya illa

Tossal testimoni

c) Les conques sedimentàries interiors de la Meseta són les de la Meseta septentrional i de la meridional. Es van formar al Terciari per l’enfonsament de blocs del sòcol de la Meseta com a resultat de l’orogènesi alpina

Les conques van constituir primer llacs. Després es van omplir amb materials terciaris, disposats horitzontalment en estrats tous a la part inferior (argiles, sorres, guixos i margues) i durs a la part superior (calcàries). El resultat en va ser un relleu d’erms, campanyes i cuestes.

• Els erms són superfícies estructurals planes i elevades formades pels estrats durs calcaris. L’erosió fluvial hi ha llaurat valls en «U» que els tallen i separen en taules més petites. Els erms es localitzen a la zona nord i est de la conca de la Meseta septentrional i a la zona est de la Meseta meridional (La Alcarria, Mesa de Ocaña i La Manxa).

• Les campanyes són planes baixes suaument ondulades recorregudes per rius. Es formen on els erms han estat erosionats i afloren les argiles i margues dels nivells inferiors. HI són freqüents els tossals testimoni o pujols, relleus residuals coronats per les calcàries dels erms. Les campanyes més destacades són les recorregudes pels rius Duero, Tajo i Guadiana.

• Les cuestes són zones inclinades entre els erms i les campanyes.

La conca de la Meseta septentrional és més alta (800-850 m d’altitud mitjana), és més uniforme, ja que pertany tota a una sola conca hidrogràfica —la del Duero—, i les muntanyes la tanquen gairebé del tot.

La conca de la Meseta meridional és més baixa (500-700 metres); està accidentada a la part mitjana per les Muntanyes de Toledo que la divideixen en dues conques hidrogràfiques —la del Tajo i la del Guadiana—, i s’obre a l’oceà Atlàntic.

6.2 Les vores muntanyoses de la Meseta

Les vores muntanyoses de la Meseta són el Massís Galaicolleonès, la serralada Cantàbrica, la serralada Ibèrica i Sierra Morena. Es van formar al Terciari per l’aixecament de blocs de la Meseta, o pel plegament dels materials dipositats per la mar a la vora oriental de la Meseta.

a) El Massís Galaicolleonès es va formar al Terciari per l’aixecament de l’angle nord-oest del sòcol de la Meseta durant l’orogènesi alpina. Els seus materials, per tant, són paleozoics. El relleu presenta muntanyes arrodonides de poca altura, tallades per multitud de falles. Les serres més destacades són Segundera, Cabrera i Ancares

Activitats

19 Sintetitza en un quadre els trets de les tres unitats que componen la Meseta: localització, cronologia, formació, materials i formes del relleu.

20 Identifica les unitats de la Meseta representades en el tall litològic i relaciona-les amb les imatges corresponents.

21 Explica les semblances i les diferències entre el Sistema Central i les Muntanyes de Toledo i entre la Meseta septentrional i la meridional.

Meseta septentrional: erm a l’est de Madrid.

Meseta meridional. Tossal testimoni i campanya a La Manxa.

Serra d’Ancares. Massís Galaicolleonès.

b) La serralada Cantàbrica té dos sectors ben diferenciats:

• El sector oest, el massís Asturià, es va formar al Terciari per l’aixecament d’aquest sector del sòcol de la Meseta durant l’orogènesi alpina. Els materials, per tant, són paleozoics. A l’extrem occidental, la diferent duresa dels materials (pissarres i quarsites) ha donat lloc a un relleu apalatxià. A l’extrem oriental hi ha un gran aflorament de calcàries primàries, que constitueix els Picos de Europa. Aquí es troben les majors altures de la serralada (Torre de Cerredo —2 648  m—, Peña Vieja i el Naranjo de Bulnes).

• El sector est de la serralada, la Muntanya Cantàbrica, es va formar al Terciari pel plegament de materials secundaris dipositats per la mar a la vora de la Meseta. Aquests materials són sobretot calcàries, encara que a certs sectors la diferent duresa dels materials ha creat relleus juràssics invertits

c) La serralada Ibèrica és una serralada intermèdia, formada al Terciari pel plegament de materials secundaris dipositats per la mar a la vora oriental del sòcol de la Meseta. Per tant, els materials són principalment calcaris, encara que hi ha sectors de rocam paleozoic on aflora el sòcol de la Meseta i sectors de rocam argilós que omple les fosses internes. L’estructura de la serralada Ibèrica consta de dues parts:

• El terç nord, de direcció NO-SE, inclou les majors altures de la serralada. Les serres més destacades són el Moncayo (2 313 m), Picos de Urbión i Cebollera (les tres calcàries) i la Demanda (paleozoica).

• Des del sud-est de Sòria, la serralada Ibèrica es bifurca en dues branques: la branca interior o castellana (serra d’Albarrasí, paleozoica, i Serranía de Conca, calcària) i la branca exterior o aragonesa (serres de Javalambre i Gúdar, de materials calcaris). Ambdues estan separades per una fossa tectònica (la fossa de Calataiud), que es va omplir amb materials terciaris.

d) Sierra Morena no és pròpiament una serralada sinó un brusc graó que separa la Meseta de la vall del Guadalquivir. S’ha interpretat com una falla gegantesca, però sembla que es tracta d’una gran flexió fracturada en molts punts. Es va formar al Terciari per l’empenta des del sud en aixecar-se les serralades Bètiques. El rocam és paleozoic de color fosc, igual que la vegetació (estepa). Totes dues característiques li’n donen el nom. Les serres més destacades són Madrona, Pedroches i Aracena

Activitats

22 Compara les vores muntanyoses de la Meseta: localització, cronologia, formació, materials i formes del relleu.

23 Consulta en la web de l’Institut Geogràfic Nacional l’altitud del cim més elevat de les vores muntanyoses de la Meseta. Elabora’n un gràfic i treu-ne conclusions. Valora la utilitat de l’Atles Nacional d’Espanya i la seva informació sobre el relleu.

24 Amb quins dos tipus d’unitats del relleu i de rocam es relacionen els dos sectors de la serralada Cantàbrica?

25 Explica el perquè d’aquestes afirmacions: el Massís Galaicolleonès està tallat per nombroses falles; la serralada Ibèrica té sectors silicis i argilosos; Sierra Morena no és pròpiament una serralada.

Serralada Ibèrica. Picos de Urbión.

Sierra Morena. Serra d’Aracena.

CPSAA, CD, STEM, CCL

Muntanya Cantàbrica. Liébana.

6.3 Les depressions exteriors de la Meseta

Les depressions exteriors de la Meseta són les recorregudes pels rius Ebre i Guadalquivir. Totes dues són conques o fosses prealpines de forma triangular formades al Terciari paral·lelament a les serralades alpines. Després es van omplir amb potents gruixos de sediments terciaris i quaternaris, ja que són conques de subsidència, els fons de les quals es van enfonsar progressivament durant el Terciari. Avui constitueixen relleus pràcticament horitzontals.

a) La depressió de l’Ebre és paral·lela als Pirineus, que la tanquen juntament amb la serralada Ibèrica i la serralada Litoral Catalana. Ocupa el lloc que va ocupar l’antic massís de l’Ebre, que havia estat intensament erosionat, i es va enfonsar mentre s’elevaven les serralades que el voregen. En un principi, la mar va ocupar la depressió, però després es va tancar i es va transformar en un gran llac fins a finals del Terciari, quan l’Ebre es va obrir pas fins a la mar a través de la serralada Litoral Catalana. Per tant, els materials són marins i continentals i originen diferents formes de relleu segons la seva duresa i l’aridesa del clima

• Els raiguers piemont pirinenc i ibèric són terres lleument inclinades entre les serres exteriors i el centre de la depressió. A la zona més pròxima a les serres, predominen els conglomerats, materials gruixuts i durs transportats pels rius. Aquí s’han format malls o torrasses rocoses a partir de fractures verticals (Mallos de Riglos). A la zona més pròxima al centre de la depressió predominen els gresos, margues i argiles, on es formen cuestes i foies o depressions sobre materials més tous (foies d’Osca i Barbastre).

• Al centre de la depressió, els estrats són horitzontals i alternativament de calcàries dures i d’argiles, margues i guixos tous. El resultat és un relleu de taules o planes on es conserven les calcàries i de badlands sobre els materials tous, perquè la zona és àrida.

b) La depressió del Guadalquivir és paral·lela a les serralades Bètiques i es disposa entre aquestes, Sierra Morena i l’oceà Atlàntic. Primer estava oberta a la mar. Després es va convertir en un llac litoral o albufera i, més tard, per rebliment, en maresmes pantanosos. Es va omplir amb argiles, calcàries i margues marines. El relleu, a causa del predomini de les argiles, forma campanyes suaument ondulades. Quan sorgeixen els mantells de calcària es formen taules i tossals testimoni o pujols

Activitats

26 Compara en un quadre les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir quant a localització, cronologia, formació, materials i formes del relleu.

27 Assenyala les principals semblances i diferències entre les depressions de l’Ebre i del Guadalquivir.

28 Quins tipus de relleu i de rocam es poden trobar a les depressions prealpines?

CPSAA, STEM, CCL

Depressió del Guadalquivir.

Mallos de Riglos.

(1) En una primera fase es formen fractures verticals i perpendiculars sobre una superfície plana. (2) L’erosió actua més ràpidament al llarg de les fractures, que s’aprofundeixen.

(3) D’aquesta manera es van individualitzant progressivament torrasses rocoses que, amb l’acció de l’aigua, acaben sent desgastades i adopten formes arrodonides.

Formació d’un relleu de malls

6.4 Les serralades exteriors de la Meseta

Les serralades exteriors de la Meseta són els Pirineus, les Muntanyes Basques, la serralada Litoral Catalana i les serralades Bètiques. Es van formar a l’orogènesi alpina del Terciari, pel plegament de materials secundaris coberts per la mar. I totes inclouen sectors d’antics massissos hercinians rejovenits.

a) Els Pirineus posseeixen una estructura complexa

• L’eix o zona axial correspon a l’antic massís hercinià d’Aquitània, que va rejovenir a l’orogènesi alpina. Està format per materials paleozoics i posseeix un relleu abrupte a causa de l’acció del gel. En aquesta zona es troben les majors altituds de la serralada (massís de la Maladeta amb l’Aneto —3 404 m—).

• Els Prepirineus es troben al sud de la zona axial. Es van formar a l’orogènesi alpina del Terciari pel plegament dels materials secundaris dipositats a la fossa pirinenca. Estan formats per calcàries i posseeixen un relleu més suau i menys alt que el de la zona axial. S’estructuren en dues alineacions paral·leles a l’eix: les serres interiors i les serres exteriors

• La depressió mitjana pirinenca és una llarga i estreta depressió margosa que separa les serres interiors i les serres exteriors prepirinenques

b) Les Muntanyes Basques en la seva major part prolonguen els Prepirineus. Per tant, són de rocam calcari, formes suaus i altitud moderada. El Pirineu axial només aflora a l’extrem oriental, de rocam paleozoic. I la depressió mitjana pirinenca a la Plana Alabesa, de rocam argilós. Les majors elevacions són Aralar i Peña Gorbea

Pirineu axial.

Aneto Coronas

Serra d’Aralar i el Txindoki.

Montserrat.

c) La serralada Litoral Catalana se separa dels Pirineus per falles, que han donat lloc a una regió volcànica amb més de quaranta cons. La meitat nord és de materials paleozoics, restes del vell massís hercinià Catalanobalear aixecats a l’orogènesi alpina. La meitat sud està constituïda per materials calcaris secundaris dipositats sobre el sòcol paleozoic i plegats a l’orogènesi alpina. La serralada es troba dividida en dues alineacions: una paral·lela a la costa, d’escassa altura (Alts del Garraf) i una altra interior més alta (Montseny, Montserrat). Ambdues estan separades per una depressió prelitoral longitudinal o fossa tectònica, que es va omplir amb materials terciaris i quaternaris, i va donar lloc a un relleu de pujols suaus i valls

d) Les serralades Bètiques s’estructuren en tres unitats

• La serralada Penibètica voreja la costa. Es va formar al Terciari en adossar-se a Ibèria la branca nord de l’antic massís Beticorifeny, que va rejovenir davant de l’empenta del continent africà. Els seus materials són paleozoics i el relleu inclou els cims més elevats de la Península a Sierra Nevada: els pics Mulhacén —3 479 m— i Veleta.

• La serralada Subbètica es localitza a l’interior. Es va formar al Terciari pel plegament dels materials secundaris dipositats per la mar a la fossa bètica, davant de les empentes de la serralada Penibètica i l’acostament de la placa africana a la Ibèrica. Aquests materials eren alternativament durs (calcàries) i tous (margues), per la qual cosa, en plegar-se, van originar mantells de corriment i encavalcaments* , és a dir, desplaçaments horitzontals de materials a considerable distància del seu lloc d’origen. Les serres subbètiques més destacades són Grazalema, Ubrique i Cazorla.

• La depressió Intrabètica, entre les serralades Penibètica i Bètica, es troba fragmentada en diverses depressions petites (foies de Ronda, Antequera, Guadix i Basa). Es va omplir amb materials terciaris que donen lloc a un paisatge de badlands, donada l’aridesa del clima

Activitats

CPSAA, STEM, CCL

29 En un quadre compara les serralades exteriors de la Meseta: localització, cronologia, formació, materials i formes del relleu.

30 Preparar la tasca. Seguint les indicacions de la tècnica del final de la unitat, elabora un perfil topogràfic transversal dels Pirineus —entre el pic Aneto i Osca— i un altre de les serralades Bètiques —entre Fernán Núñez a Còrdova i Sant Agustí a Almeria—. Indica les unitats que se succeeixen i explica les similituds i les diferències que s’aprecien en l’estructura de les dues serralades.

31 Fes un gràfic de barres amb el cim més elevat de cadascuna de les serralades exteriors de la Meseta i comenta’l.

Vocabulari

Mantells de corriment i encavalcaments: desplaçament horitzontal d’una gran massa de materials a causa de l’acció de les forces tectòniques de l’interior de la Terra. Aquests materials al·lòctons, o procedents d’un altre lloc, se superposen sobre la rocam autòcton. Els mantells de corriment tenen una dimensió major i es desplacen a més distància del lloc d’origen que els encavalcaments.

1. Serralada Subbètica. 2. Serralada Penibètica. 3. Mar Mediterrània. 4. Depressió intrabètica.

5. Riu Guadalquivir. 6. Sierra Morena.

El pic Mulhacén, a la serralada Penibètica, és el més alt de la Península, amb 3 479 metres.

7. EL RELLEU COSTANER PENINSULAR

Les costes peninsulars són bastant rectilínies, excepte les gallegues. D’aquí, l’escassa penetració de la influència de la mar a l’interior.

7.1 Les formes del relleu costaner

La morfologia de les costes està condicionada pel relleu de l’interior. Els accidents són molt variats:

• Els caps són sortints profunds de la costa cap a la mar.

• Els golfs i les badies són entrants profunds de la mar a la costa. Les badies són generalment de dimensions més grans que els golfs, però la diferència entre tots dos és una mica vaga.

• Els penya-segats són costes que penetren a la mar amb un fort pendent. L’erosió marina hi crea coves a les parts baixes, en desgastar les zones de menor duresa; arcs marins, en perforar la part inferior del penya-segat; i farallons o agulles rocoses sobre la mar, en desprendre’s la part superior de l’arc.

• Les platges són extensions planes i de poc pendent de sorra, grava o còdols, localitzades al nivell de la costa. Estan formades per sediments continentals i marins.

• Les rases mareals són plataformes d’erosió marina paral·leles a la costa que han quedat elevades sobre el nivell de la mar. Es poden escalonar en diversos nivells, i constitueixen «serres». Els nivells baixos, en ser més recents, presenten formes planes, mentre que els més alts han estat atacats per l’erosió i la planitud hi desapareix.

• Les ries són entrants costaners estrets, resultants de la invasió marina de l’últim tram d’una vall fluvial. Aquest fet es pot deure a l’ascens del nivell de la mar o al descens de l’escorça continental.

• Les maresmes són planes de fang. Es formen en badies baixes que s’omplen amb els sediments aportats pels rius que les travessen, i per la mar que les cobreix en plenamar i les deixa al descobert en baixamar.

• Les fletxes litorals són barres de sorra que prolonguen una costa rectilínia i arenosa cap a l’interior d’una badia. Acostumen de tenir l’extrem corbat cap a terra (fletxes de ganxo). Les fletxes es formen pel transport de la sorra de la costa cap a l’interior de la badia. Si la fletxa arriba a tancar el front de la badia es denomina cordó litoral.

• Les albuferes són llacs costaners salats separats de la mar per un cordó de sorra que tanca una badia. Solen acabar convertides en maresmes i reblint-se per les aportacions terrestres.

• Els tómbols són barres de sorra que uneixen illots rocosos a la costa. Poden ser dobles quan hi ha dues barres arenoses i queda una llacuna entremig.

• Els deltes són sortints costaners formats quan un riu aporta més sediments dels que pot redistribuir la mar, en tractar-se d’una massa tranquil·la d’aigua sense corrents forts ni onatge excessiu.

• Les dunes són monticles de sorra típics de les costes arenoses. Es formen pel transport i acumulació d’arena pel vent, que queda fixada per la vegetació. El perfil d’una duna és asimètric: la cara de sobrevent té un pendent suau i convex, i la de sotavent és abrupta i còncava. Les dunes s’orienten cap al vent predominant

Llac

Delta Platja

Badia Fletxa Rasa litoral Arc Faralló Penya-segat Transport de sorra per deriva

Cordó

Albufera

Illot Crestes

Tómbol

Rasa litoral, penya-segats i arcs marins.

7.2 Les costes atlàntiques

A les costes atlàntiques es diferencien tres sectors.

a) La costa cantàbrica és bastant rectilínia: compta amb pocs caps (Matxitxako, Peñas, Ajo) i golfs (Biscaia); i les ries són curtes i estretes (Nalón, Nervión). Hi són freqüents els penya-segats i les rases mareals, encara que també hi ha algunes platges arenoses i tómbols (Gijón, Santander i Donostia-Sant Sebastià).

b) La costa gallega és la més articulada d’Espanya. La mar penetra per les seves ries fins a 25 i 35 km a l’interior a través de les valls fluvials, obertes a les nombroses fractures del Massís Galaic (ries d’Ortigueira, Vigo i Arousa). A més, hi destaquen alguns caps (Ortegal, Finisterre).

c) La costa atlàntica andalusa té golfs amplis (Cadis) i alguns caps (Trafalgar i Tarifa). Es tracta d’una costa baixa i arenosa on es formen maresmes a les desembocadures dels rius (Guadalquivir, Tinto, Odiel); fletxes (El Rompido); i camps de dunes (Doñana).

Cap Mayor i rasa litoral, Santander. Ria de Ferrol. la Corunya.

Maresmes del Guadalquivir.

Fletxa del Rompido i dunes, Huelva.

7.3 Les costes mediterrànies

A les costes mediterrànies es distingeixen també tres sectors.

a) La costa mediterrània del sud s’estén entre la punta de Tarifa i el cap de Palos. És bastant rectilínia a excepció d’algun cap poc pronunciat (Sacratif) i del golf d’Almeria. Presenta trams escarpats on les serralades Bètiques discorren paral·leles al litoral, i trams de costa baixa que formen una estreta plana litoral creada per les aportacions de la serralada Penibètica. En alguns sectors d’Almeria hi ha terrasses marines o platges elevades sobre el nivell de la mar causades per l’aixecament de la costa des de finals del Terciari

b) La costa valenciana comprèn des del cap de Palos (Múrcia) al delta de l’Ebre (Tarragona). Els principals accidents són caps (Palos, la Nau); badies (Alacant) i golfs (València). En aquesta costa són freqüents les platges àmplies i arenoses; les albuferes (Mar Menor, València); els tómbols (Ifac, Peníscola) i els petits deltes originats per rius poc cabalosos o de caràcter torrencial (Vinalopó).

c) La costa catalana s’estén entre el delta de l’Ebre i la frontera amb França. Presenta caps (Creus) i golfs (Sant Jordi i Roses); costes escarpades on l’extrem de la serralada Litoral Catalana arriba fins a la mar (Costa Brava) i platges i petites planes litorals entre els promontoris rocosos. També compta amb alguns deltes (Ebre i Llobregat).

Activitats

STEM, CD, CPSAA, CCL

32 Localitza en un mapa físic els principals caps i golfs de la Península. Situa-hi també exemples dels accidents costaners que s’esmenten en el text.

33 Aconsegueix en Internet una imatge dels accidents costaners que figuren en el bloc diagrama i acompanya-les amb la definició corresponent.

34 Explica les semblances i les diferències entre aquestes parelles de conceptes: platja i terrassa marina; ria i golf; fletxa i cordó litoral; delta i cap.

35 Sintetitza en un quadre els principals accidents de les costes atlàntiques i mediterrànies.

Costa escarpada. Cap de Creus.

Penya-segats del cap de Gata.

Tómbol. Penyal d’Ifac, Alacant.

El relleu de les Illes Balears

Geològicament, les illes Balears són una baula entre les dues serralades alpines de la Mediterrània: Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments emergits de la serralada Subbètica i Menorca està lligada a la serralada Litoral Catalana.

a) Mallorca presenta tres conjunts:

• La Serra Tramuntana, al nord, és de rocam calcari, abrupta, i conté la major altura de l’arxipèlag: el Puig Major (1 445 metres).

• Las Serres de Llevant, també calcàries, no arriben als 500 metres. Les majors altures es troben al nord-est (massís d’Artà). En l’extrem sud de l’illa, les serres se submergeixen per emergir després al subarxipèlag de La Cabrera.

• La depressió central, o Pla, entre totes dues serres, és de rocam argilós i relleu suau.

b) Eivissa i Formentera, unides fins al Quaternari, repeteixen l’esquema mallorquí: un relleu muntanyós calcari al nord d’Eivissa, un massís a l’est de Formentera (La Mola) i, entre tots dos, una plana que ocupa el sud d’Eivissa i gairebé tota Formentera

c) Menorca presenta dos conjunts. La meitat nord té una alineació muntanyosa paleozoica, de baixa altura i formes suaus, la Tramuntana, que enllaça amb la part nord de la serralada Litoral Catalana. La meitat sud, el Migjorn, és plana, de materials calcaris mesozoics i argilosos terciaris. Se separa de l’anterior mitjançant una falla

Las costes balears tenen alguns caps pronunciats (Formentor a Mallorca, Cavalleria a Menorca) i badies profundes (Palma i Alcúdia a Mallorca, Portmany a Eivissa). Els penya-segats predominen a les àrees on els relleus muntanyosos arriben fins a la mar (nord de Mallorca i de Menorca).

A la resta, hi alternen platges llargues i arenoses amb nombroses cales obertes pels torrents. També hi ha algunes albuferes (Alcúdia i Pollença a Mallorca i des Grau a Menorca).

Activitats

36 Per què les serres de les illes de Mallorca i Menorca estan constituïdes per diferents materials? Cerca en Internet una imatge de cadascuna i indica les diferències que s’hi aprecien.

37 Localitza en un mapa els relleus muntanyosos i els accidents costaners de les illes Balears que s’esmenten en el text.

38 Quina relació tenen les costes de les Balears amb el relleu de les illes? Posa’n exemples concrets.

El relleu de les Illes Canàries

Les illes Canàries són d’origen volcànic. Van sorgir al Terciari, quan l’orogènesi alpina va crear fractures al fons de l’oceà Atlàntic per les quals van ascendir grans masses de roques volcàniques —sobretot basalt— que van formar les illes.

a) Els tipus de relleu volcànic de les Canàries són molt variats

• Els cons volcànics són elevacions còniques obertes al cim originades per l’amuntegament de materials volcànics al voltant de la boca d’emissió, com cendres i lapil·lis o pedres petites. N’hi ha d’actius a Tenerife, La Palma i Lanzarote.

• Les calderes són grans cràters circulars emmarcats per pendents abruptes. S’originen per l’explosió d’un volcà (caldera de Bandama a Gran Canària) o pel seu enfonsament (caldera de Las Cañadas de Tenerife).

• Els malpaïsos són terrenys abruptes formats en solidificar-se ràpidament les colades de lava en forma d’ones o de blocs.

• Els dics i els roques són conductes d’emissió de magma, farcits de lava solidificada, que han quedat al descobert per l’erosió diferencial. Els dics són murs petits formats quan el conducte és una fissura horitzontal. I els roques són agulles formades quan el conducte és la xemeneia vertical d’un con volcànic; encara que també poden estar formats només per roques més resistents a l’erosió (Roque Nublo).

• Els barrancs són valls estretes, escarpades, i de recorregut curt, creats per l’encaixament dels torrents al terreny volcànic. Es van formar en una època amb un clima més humit que l’actual, que permetia l’existència de corrents d’aigua capaços de provocar aquesta forta erosió.

39 Cerca en Internet imatges dels tipus de relleu volcànic que figuren en el dibuix i acompanya-les de la seva definició.

40 Indica les formes del relleu volcànic que resulten de l’acumulació o l’erosió de materials.

41 Escriu en quines zones de les Canàries hi ha penya-segats i platges arenoses i explica’n els motius.

b) Les costes canàries s’han reformat diverses vegades com a conseqüència de les erupcions volcàniques. Hi predominen els penya-segats a sobre les platges

• Els grans penya-segats 100 a 500 m , són propis dels massissos antics: costa de Los Gigantes a Tenerife. Els menys elevats 70 a 100 m s’assenten sobre els materials d’erupcions recents.

• Les platges hi tenen un desenvolupament escàs. A les illes occidentals, l’estreta plataforma litoral no afavoreix l’acumulació de sorra. Per tant, les platges són franges de pedres i blocs al peu dels penya-segats o a la desembocadura dels barrancs. A les illes orientals, l’amplària més gran de la plataforma litoral en alguns sectors permet l’existència de platges arenoses, on el vent forma àmplies extensions de dunes (Maspalomas, a Gran Canària).

Penya-segat de Famara, Lanzarote.

Volcà del Teide i Roque Cinchado, Tenerife.

La influència i els riscos del relleu

El relleu influeix en altres elements del medi natural i en les activitats humanes; i comporta el risc d’ocasionar catàstrofes d’origen geològic.

1. LA INFLUÈNCIA DEL RELLEU

1.1 Sobre el medi natural

• En el clima. El relleu influeix sobre les precipitacions, que augmenten amb l’altura i als vessants exposats a l’ascens de l’aire; mentre que es redueixen a les conques tancades per muntanyes i als vessants pels quals descendeix l’aire. També influeix en les temperatures, que disminueixen amb l’altura i als vessants muntanyosos orientats al nord.

• En la hidrografia. El relleu delimita les conques i vessants hidrogràfics; la seva inclinació influeix en l’erosió fluvial; i l’altura en el cabal dels rius, en incidir sobre la precipitació que reben.

• En la vegetació. El relleu propicia l’existència d’espècies diferents segons l’altura i l’orientació dels vessants.

• En el sòl. Les zones planes acumulen sòls gruixuts, mentre que els pendents tenen sòls prims a causa de l’erosió.

1.2 Sobre les activitats humanes

a) El relleu continental

• Influeix en el poblament. Així, a cada moment històric, la població s’ha assentat als relleus més adequats per a les seves necessitats: sobre pujols, a les valls fluvials, a les planes, etc.

• Intervé en l’activitat agrària. Les zones baixes i planes ofereixen millors condicions que les elevades i amb pendents forts.

• Proporciona recursos minerals i energètics. Els relleus primaris aporten carbó i uns certs minerals, i les conques terciàries, roques de pedrera.

• Afecta el transport. A la Península, les muntanyes perifèriques dificulten les comunicacions entre la Meseta i el litoral, i els pendents imposen marrades i costosos túnels i viaductes. En canvi, les planes faciliten el transport i les infraestructures.

• Constitueix un atractiu turístic creixent. Visites a les muntanyes alpines, als relleus càrstics, a les formes volcàniques de les Canàries, als parcs geològics, a les petjades de dinosaures, a les georutes i als museus paleontològics.

b) El relleu costaner no afavoreix la instal·lació de ports —pel predomini de les formes rectilínies— ni els recursos pesquers —per l’estreta plataforma continental . Però impulsa el turisme on hi ha platges arenoses extenses, com a l’est peninsular i a les illes Balears

Vall del Pas, Cantàbria. El relleu influeix en el poblament, escàs, dispers i situat a les zones amb menys pendent; i limita el transport a una carretera sinuosa que discorre pel fons de la vall.

Activitats

42 Obteniu imatges en Internet sobre els recursos proporcionats pel relleu.

Platja d’es Trenc, Mallorca. L’existència de platges arenoses constitueix un atractiu turístic.

RISC SÍSMIC I VOLCÀNIC A ESPANYA

Intensitats del risc sísmic

IX - Pànic general. S’obren esquerdes a la terra i tots els edi cis resulten danyats.

VIII - Por general. Danys enormes o esfondrament dels edi cis de construcció pobra i danys dèbils en els de disseny especial.

VII - Tothom surt dels edi cis. Els edi cis mal construïts pateixen danys considerables.

VI - Molta gent surt al carrer. Hi ha mobles que es mouen, es produeixen danys petits i les parets s’esquerden.

V - Tothom ho nota. Els objectes es mouen i els que són inestables cauen.

IV - Ho nota la majoria de gent. Les nestres i les portes vibren.

Àrees volcàniques actives

Àrees volcàniques inactives

(en les quals no apareix en l’actualitat cap signe de vulcanisme actiu)

Font: Institut Geogrà c Nacional

1. Illa d'Alborán, a la mar d'Alborán

2. Serra del Cap de Gata (Almeria)

3. Camp de Cartagena illes del Mar Menor

4. Cofrents (València)

5. Illes Columbretes (Castelló)

6. Olot-Empordà (Girona)

7. Camp de Calatrava (Ciudad Real)

fraestructures de protecció. A més, s’han dissenyat protocols d’actuació, coordinats per Protecció Civil, per assistir la població en casos d’emergència.

a) Els sismes, a la Península, es deuen sobretot a la seva situació en el contacte entre les plaques africana i euroasiàtica, per la qual cosa amenacen principalment el sud i sud-est. De manera secundària afecten els Pirineus i Catalunya, on estan motivats pels moviments d’assentament de la serralada, que encara no han finalitzat. A les Canàries es deuen a l’empenyiment del magma. Per a detectar els terratrèmols, Espanya compta amb una Xarxa de Vigilància Sísmica, que envia alertes si superen la magnitud de 5,5. Per a prevenir-los hi ha una normativa constructiva a la zones més afectades

b) Les erupcions volcàniques constitueixen un risc a les illes canàries de La Palma, El Hierro, Tenerife i Lanzarote; a les altres, el risc és molt baix o nul. I a la Península, les àrees volcàniques que hi ha són inactives. Per tant, la Xarxa de Vigilància Volcànica es limita a les illes Canàries

c) Els moviments de vessant són desplaçaments ràpids de grans masses de sòl o de roques per un vessant. Afecten sobretot les grans serralades i la vall del Guadalquivir. Per fer-hi front, es realitzen obres de drenatge, plantació d’arbres i reforç de vessants. Els moviments de vessant són de dos tipus:

• Les esllavissades de sòl són pròpies de regions humides amb forts pendents coberts per herba o prats, que no subjecten bastant un sòl saturat per pluges fortes.

• Els despreniments de roques ocorren al cim de vessants on té lloc un trencament de roques. Els fragments trencats roden pel vessant, s’acumulen al lloc on se suavitza la inclinació i es poden desprendre si es produeixen tensions locals: congelació, infiltració d’aigua, etc.

Activitats

CD1, CPSAA, CCL, STEM

43 Cerca notícies i imatges sobre els efectes catastròfics dels diferents riscos geològics. Per a cadascuna, indica’n data, lloc, causes i conseqüències.

44 Esbrina, en la web de l’Institut Geogràfic Nacional, on han ocorregut els terratrèmols de més intensitat a la Península. Indica’n el motiu.

45 Explica les causes del risc volcànic a les Canàries.

Erupció del volcà Cumbre Vieja a l’illa de La Palma, el 2021.

Resum de la unitat

Comprèn

• Un territori peninsular.

L’espai geogràfic espanyol

• Illes Balears, illes Canàries, Ceuta i Melilla i alguns penyals i illots.

Mostra gran originalitat

• Per la situació geogràfica.

• Per la diversitat natural.

• Per la diversitat humana.

El relleu resulta de

L’evolució geològica

• Precambrià: arc volcànic nord-oest-sud-est.

• Era primària: massissos Hespèric, d’Aquitània, Catalanobalear, de l’Ebre i Beticorifeny.

• Era secundària: erosió i sedimentació.

• Terciari: orogènesi alpina.

• Quaternari: glacialisme, periglacialisme i formació de terrasses.

dona lloc a

Relleu peninsular

• Meseta: peneplans; serres interiors; conques sedimentàries interiors.

• Vores muntanyoses: Massís Galaicolleonès, serralada Cantàbrica, serralada Ibèrica, Sierra Morena.

• Depressions exteriors de la Meseta: Ebre i Guadalquivir.

• Serralades exteriors de la Meseta: Pirineus, Muntanyes Basques, serralada Litoral Catalana, serralades Bètiques.

• Les costes atlàntiques: cantàbrica, gallega i atlàntica andalusa.

• Les costes mediterrànies: mediterrània del sud, valenciana i catalana.

El rocam i els tipus de relleu

• Àrea silícia: relleu granític.

• Àrea calcària: relleu càrstic.

• Àrea argilosa: relleu horitzontal, ondulat o xaragalls.

• Relleu causat per erosió diferencial: sobre estrats horitzontals, sobre estrats inclinats o sobre estrats plegats (apalatxià, juràssic).

Relleu insular

• Relleu continental:

Mallorca, Formentera i Eivissa lligades a la serralada Subbètica.

Menorca, lligada a la serralada Litoral Catalana.

• Relleu costaner: penya-segats, platges i cales.

• Relleu continental: volcànic: cons, calderes, malpaïsos, dics, roques, barrancs.

• Relleu costaner: penya-segats i platges.

Influeix Ocasiona riscos

• En el medi natural: clima, hidrografia, vegetació, sòl.

• En les activitats humanes: poblament, agricultura, mineria, energia, transport, turisme.

• Sismes.

• Erupcions volcàniques.

• Moviments de vessant.

Relleu continental Balears Canàries Relleu costaner

Realització i comentari d’un perfil topogràfic

1. Què és i com s’elabora un perfil topogràfic

Un perfil topogràfic és un gràfic que representa un tall vertical del terreny realitzat al llarg d’una línia traçada sobre un mapa. Així, permet apreciar les formes del relleu que se succeeixen al llarg d’aquesta línia.

Els perfils topogràfics es poden elaborar manualment a partir d’un mapa topogràfic o un mapa altimètric; o es poden realitzar automàticament utilitzant aplicacions informàtiques com Google Earth.

1

Determinar en el mapa els dos punts entre els quals es vol realitzar el perfil topogràfic (X i Y) i unir-los mitjançant una línia recta. (Imatge A).

Doblegar per la meitat un full de paper (preferiblement mil·limetrat) i fer coincidir el plec amb la línia que uneix els punts X i Y. (Imatge B). 2

En el plec del full, marcar un punt en el lloc on les corbes de nivell del mapa (o els colors que indiquen les diferents altures) tallen el plec del full. 3

4

Sota cada punt marcat, anotar-ne l’altitud, indicada per la corba de nivell (o pel color el valor del qual especifica la llegenda del mapa). També cal apuntar en el lloc corresponent, el nom del lloc on comença i acaba el perfil, i altres elements físics significatius travessats per la línia, com cursos d’aigua o pics de muntanyes.

Desdoblegar el full de paper i fer un gràfic. (Imatge C). L’eix horitzontal coincideix amb el plec on estan marcats els punts. Aquí, l’escala de l’eix és la mateixa que la del mapa i s’ha de fer constar en la part inferior, després de consultar el mapa original. L’eix vertical se situa a l’extrem de l’esquerra. Els seus valors han de començar una mica abans del menor valor d’altitud anotat i acabar una mica després del valor anotat més gran. La distància entre els intervals d’altitud s’ha d’exagerar una mica perquè el relleu ressalti més.

Projectar cada punt marcat a l’eix horitzontal a l’altitud que li correspon, mesurada en l’eix vertical. Després, unir tots els punts mitjançant una línia, i obtenir el perfil topogràfic entre els punts

Finalitzar el perfil situant-hi els altres elements significatius del medi físic anotats. A més, el perfil ha d’incloure l’orientació en els extrems (punts cardinals), un títol significatiu i la font del perfil, per exemple, un mapa topogràfic.

5

2. Realització del perfil amb un mapa altimètric o topogràfic

3.

Realització del perfil amb Google Earth

Entrar en Google Earth i seleccionar la zona, Astúries en aquest cas (A)

Triar en la barra superior l’eina «Crear una Ruta» (B)

Col·locar el cursor en el punt de partida de la ruta (C), clicar (el cursor es transforma en un quadrat), i arrossegar-lo fins al final de la ruta (D)

Posar nom a la ruta en la finestra emergent (Avilés-Pola de Laviana) i dissenyar-ne els trets en les pestanyes corresponents. En «Estil» es pot canviar el color i el gruix de la línia de la ruta; en «Mesures», obtenir la distància entre els punts; i en «Altitud» la base de referència. Clic a «Acceptar».

Fer clic dret sobre la línia de la ruta traçada i en la finestra emergent, clic a «Mostrar perfil d’elevació».

En la part inferior obtenim el perfil topogràfic entre els dos punts i unes certes informacions, com la longitud del perfil i els pendents.

A més, es poden obtenir dades d’altres elements significatius. Per a això, moure la línia vertical (E) al llarg del perfil i mirar en la ruta traçada en el mapa el lloc al qual correspon, indicat per la fletxa vermella (F), i ampliar el mapa per veure la informació.

Imprimir el perfil i completar-lo amb el títol, l’orientació, els noms dels elements físics significatius (rius, unitats del relleu, pics) i la font del perfil.

Aspectes generals Comentari

• Identificació i definició de la font (perfil topogràfic).

• Direcció en la qual s’estén (vegeu punts cardinals) i punts que uneix.

• Longitud que comprèn en km (indicada en el perfil o calculada utilitzant l’escala que l’acompanya).

• Enumeració ordenada de les unitats del relleu que se succeeixen en el perfil.

• Característiques de cada unitat utilitzant els coneixements sobre el tema: origen, evolució, rocam i formes del relleu.

• Conseqüències de la disposició o de les característiques del relleu (si escau): sobre altres elements del medi natural (clima, aigües, vegetació, sòls), i sobre les activitats humanes (poblament; activitats agràries, industrials, terciàries).

4. Comentari d’un perfil topogràfic

Treballa amb el que has après

Definir termes geogràfics CCL

1 Defineix els termes següents de manera breu i precisa: sòcol, serralada alpina, caos de boles, peneplà, xaragall, tossal testimoni, rasa litoral, delta, malpaís, con volcànic.

Identificar unitats de relleu i tipus de rocam (A) STEM

2 Escriu els noms de les unitats o subunitats del relleu indicades amb un nombre i situa-les en la corresponent àrea del rocam.

3 Classifica les unitats o subunitats de relleu anteriors segons que siguin interiors a la Meseta, limítrofs a la Meseta o exteriors a la Meseta.

Interpretar, comentar i valorar un perfil topogràfic (B) STEM

4 Analitza el perfil topogràfic i fa aquestes tasques:

a) Què és un perfil topogràfic? Quins són els dos principals sistemes per a elaborar-lo?

b) Identifica els relleus numerats en el perfil i després agrupa’ls per unitats de relleu.

c) Explica les característiques de les unitats assenyalades.

d) Valora possibles conseqüències de la disposició del relleu en el medi natu-

Evolució geològica del relleu peninsular Cronologia Fet geològic principal Unitats del relleu que hi apareixen Aspecte actual

Recorda seleccionar el material de treball d’aquesta unitat per al dossier d’aprenentatge.

Per l Cilindre de Marboré (Pirineus)/Mazagón (Huelva)

Tipus d’unitats morfoestructurals

Sòcols

Massissos antics

Serralades de plegament: … … … … … …

a) Serralades intermediàries

b) Serralades alpines

Conques sedimentàries

a) Conques de sòcol … … … … … …

b) Depressions prealpines

Identificar imatges sobre tipus de relleu continental i costaner

STEM, CCL

6 Identifica el tipus de relleu continental que mostren les imatges de la dreta i indica’n les característiques i el tipus de rocam sobre el qual es forma. Identifica-hi també els accidents costaners i defineix cadascun.

Planificar una activitat sobre la diversitat del relleu espanyol

CE, STEM, CPSAA, CC

7 Formeu un grup, expliqueu en què consisteix la diversitat del relleu espanyol i planifiqueu una activitat per posar-la de manifest.

Valorar el paper de la geologia en la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible CD, CC

8 El 2015, l’ONU va adoptar l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible. En anayaeducacion.es en els recursos relacionats amb les claus del projecte pots escoltar i analitzar els 17 ODS.

Després, indica com pot col·laborar la geologia a aconseguir-ne alguns.

Ampliar informació utilitzant les TIC CPSAA, CD

9 anayaeducacion.es Amplia els teus coneixements sobre aquesta unitat consultant els recursos proporcionats per la web.

Repassar i autoavaluar l’aprenentatge de la unitat CPSCAA, CD

10 Formula i resol cinc preguntes sobre els continguts de la unitat que et permetin comprovar si has adquirit els coneixements necessaris.

Avalua el resultat i escriu les mesures que consideris necessàries per millorar.

11 anayaeducacion.es autoavalua el teu aprenentatge sobre aquesta unitat fent els exercicis que trobaràs en la web.

La diversitat climàtica

L’estat de l’atmosfera a Espanya depèn de les masses d’aire que l’afecten. Les seves característiques en un moment donat són les responsables del temps atmosfèric, i la seva successió habitual durant l’any, estudiada durant un període prolongat de temps, constitueix el clima.

Al territori espanyol, la diversitat de factors i elements que defineixen l’estat de l’atmosfera origina l’existència de dominis climàtics molt contrastats.

El clima suposa un condicionant per a altres elements del medi natural i per a les activitats humanes, i comporta el risc d’ocasionar catàstrofes.

SITUACIÓ D’APRENENTATGE

QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT

• Els factors del clima.

• Els elements del clima.

• Els tipus de temps a Espanya.

• Els tipus de clima a Espanya.

• La influència i els riscos del clima.

• El comentari de mapes meteorològics.

• L’elaboració i comentari de climogrames.

Els continguts i les activitats d’aquesta unitat poden resultar d’utilitat per a la realització del projecte multidisciplinari «Un viatge per Espanya».

Els factors del clima

1. EL TEMPS ATMOSFÈRIC I EL CLIMA

L’estat de l’atmosfera i les seves variacions són els responsables del temps atmosfèric i del clima.

• El temps atmosfèric és l’estat de l’atmosfera sobre un lloc en un moment concret. Es caracteritza per la seva variabilitat i es determina mitjançant observacions directes. La ciència que l’estudia és la meteorologia.

• El clima és l’estat mitjà de l’atmosfera sobre un lloc. Per tant, té trets més estables que el temps, que es determinen estudiant la successió habitual de tipus de temps sobre un lloc durant l’any i calculant estadísticament valors mitjans. Perquè els resultats siguin fiables, es requereix un període d’observació d’almenys trenta anys. La ciència que estudia el clima és la climatologia.

A Espanya, l’Agència Estatal de Meteorologia —Aemet— recopila, registra i difon la informació meteorològica i climàtica. La seva vigilància de l’estat de l’atmosfera és essencial per a la seguretat de les persones i dels béns materials; per a unes activitats determinades, com ara l’agricultura o el transport; i per a informar sobre el canvi climàtic. Per a això, compta amb dades procedents de satèl·lits i de nombroses estacions meteorològiques.

L’anàlisi de les dades evidencia una gran diversitat meteorològica i climàtica a Espanya, resultat dels variats factors i elements que incideixen sobre l’estat de l’atmosfera.

2. ELS FACTORS GEOGRÀFICS

Els factors són les variables que exerceixen una influència permanent i inalterable sobre el clima. Se solen agrupar en dos grans conjunts: factors geogràfics i factors termodinàmics.

Els factors geogràfics són quatre:

a) La latitud de la Península a la zona temperada de l’hemisferi nord ocasiona canvis estacionals en la perpendicularitat dels rajos solars, i determina l’existència de dues estacions tèrmiques ben marcades, estiu i hivern, separades per dues de transició, primavera i tardor; i també la confluència de masses d’aire molt contrastades, polars i tropicals. A les Canàries, per la seva latitud subtropical, els contrastos estacionals són menys notoris i hi predomina la influència de les masses d’aire tropicals

b) La situació de la Península, entre dues grans masses d’aigua de característiques tèrmiques diferents —l’oceà Atlàntic i la mar Mediterrània— i entre dos continents —Europa i l’Àfrica—, la converteix en lloc de cruïlla de diferents masses d’aire. Les Balears i les Canàries reben també influències atmosfèriques variades a causa de la seva insularitat i de la proximitat de les costes africanes

c) La influència de la mar és escassa a la Península per la seva gran amplària, les costes poc retallades, i l’existència de relleus muntanyosos paral·lels a la costa. Aquest fet estableix clares diferències climàtiques entre una estreta perifèria oberta a la mar i un ample nucli de terres interiors caracteritzats per la continentalitat o absència d’influència marina. En canvi, als dos arxipèlags, la influència de la mar és decisiva

Activitats

CD, STEM, CCL

1 Escriviu exemples d’activitats quotidianes per a les quals resulta útil la informació meteorològica.

2 Exploreu la pàgina web d’Aemet i resumiu­ne el contingut. Quin dels seus serveis us sembla més interessant?

3 Baixeu o consulteu diverses aplicacions mòbils amb informació meteorològica. Escriviu les dades que proporcionen i la fiabilitat de les fonts de les quals procedeixen. Compareu­les i trieu la que considereu millor, argumentant­ho.

Cercle Polar Àrtic (66º 33’ N)

Tròpic de Càncer (23º 27’ N)

Equador (0º)

Pol nord

Tròpic de Capricorn (23º 27’ S)

Cercle Polar Antàrtic (66º 33’ S)

La latitud del territori espanyol a la zona temperada de l’hemisferi nord fa que la perpendicularitat amb la qual rep els rajos solars variï durant l’any, i hi determine l’existència de quatre estacions. A més, la confluència en aquesta zona de masses d’aire tropicals i polars, li confereix una gran variabilitat meteorològica i climàtica.

Per la seva banda, la situació de cruïlla de la península Ibèrica entre dues masses d’aigua i dos continents determina la influència de masses d’aire de diferents propietats.

d) El relleu influeix en el clima per la seva altitud, disposició i orientació

• L’altitud fa disminuir la temperatura una mitjana de 0,65 °C per cada 100  metres d’ascens (1 ºC mentre l’aire ascendeix sec i 0,5 ºC des que es condensa). També augmenten les precipitacions en refredar­se i condensar­se el vapor de l’aigua de l’aire

• La disposició del relleu té variades repercussions:

– Facilita o dificulta la penetració de la influència marina. A la Península, l’existència de sistemes muntanyosos paral·lels a la costa frena la influència de la mar, que només penetra amb claredat per la vall del Guadalquivir.

Facilita o dificulta la penetració d’unes certes masses d’aire. A la Península, la posició oest­est de la majoria de les muntanyes, dificulta l’entrada de les masses d’aire procedents del nord o del sud i afavoreix la penetració de les masses de l’oest, encara que el caràcter massís de la Península fa que, en endinsar­se a l’interior, perdin gran part de la humitat i extremin la seva temperatura. En canvi, la posició submeridiana de la serralada Ibèrica i de les serralades Litoral Catalana i Subbètica s’oposa a les masses atlàntiques i mediterrànies.

– Redueix les precipitacions a les conques tancades per muntanyes. És el cas de les conques del Duero i de l’Ebre, on les masses d’aire descarreguen la seva humitat a les muntanyes que les voregen.

• L’orientació dels vessants respecte al vent dominant crea precipitacions orogràfiques i efecte foehn. Així, als vessants de sobrevent, exposats a l’ascens de l’aire, s’originen precipitacions orogràfiques o estancament de núvols que provoquen precipitacions «horitzontals». En canvi, als vessants de sotavent pels quals descendeix l’aire ressec, es produeix reescalfament i sequedat atmosfèrica (efecte foehn). Aquest efecte és molt notori a les illes Canàries amb relleu muntanyós. A més, l’orientació

La disposició del relleu

INFLUÈNCIA DEL RELLEU EN EL CLIMA Font:

en

A la Península, la disposició perifèrica del relleu muntanyós dificulta la penetració de la influència marina a l’interior, que entra per «passadissos» on s’interromp la continuïtat de les muntanyes. La disposició horitzontal majoritària de les serralades dificulta l’entrada de les masses d’aire del nord o del sud i facilita la penetració de les masses de l’oest; mentre que les serralades amb disposició submeridiana s’oposen a l’entrada de les masses d’aire atlàntiques i mediterrànies. A més, les conques tancades entre muntanyes tenen precipitacions més escasses.

Els obacs solen ser més freds i humits que els solells.

L’orientació del relleu. Efecte foehn

Sobrevent Sotavent

L’orientació del relleu determina precipitacions al vessant de sobrevent pel qual l’aire ascendeix; i sequedat al vessant de sotavent pel qual descendeix.

Activitats

4 Expliqueu la influència d’aquests factors climàtics en les masses d’aire que afecten Espanya: la latitud, la situació i l’altitud, orientació i disposició del relleu.

5 Expliqueu l’efecte foehn utilitzant totes les dades numèriques que apareixen en el dibuix.

García de Pedraza, L. i Reija Garrido, A.: Tiempo y clima

España.

3. ELS FACTORS TERMODINÀMICS

Els factors termodinàmics del clima són els responsables de la circulació atmosfèrica o successió de masses d’aire, que determina els diferents tipus de temps atmosfèric i de clima.

La circulació atmosfèrica està regida en altura pel corrent en jet, i en superfície, pels centres d’acció, les masses d’aire i els fronts.

3.1 La circulació en altura: el corrent en jet

A la zona temperada on se situa Espanya, la circulació atmosfèrica en altura està dirigida pel corrent en jet o jet stream polar. Es tracta d’un fort corrent de vent, d’estructura tubular, que circula en direcció oest­est entre els nou i els onze quilòmetres d’altitud, en la diferència d’altura que hi ha entre la tropopausa* polar i la tropopausa de la zona temperada. El corrent separa les baixes pressions que hi ha en altura sobre el pol —que queden a l’esquerra de la seva trajectòria—, de les altes pressions tropicals —situades a la seva dreta—.

El corrent en jet és el responsable del temps en superfície. Aquest temps depèn de les variacions que experimenta la velocitat del corrent i dels seus desplaçaments estacionals:

• La velocitat del corrent és variable. Quan circula ràpid, a més de 150 km/h, té un traçat gairebé zonal (oest­est), amb ondulacions suaus, que correspon en superfície amb el front polar i les seves borrasques. Però quan la velocitat disminueix, descriu ondulacions profundes: crestes o dorsals que originen altes pressions, i valls o tàlvegs que originen baixes pressions. Ambdues es reflecteixen en superfície i donen lloc a anticiclons i borrasques dinàmiques. Les ondulacions, que poden arribar a desprendre’s del corrent principal, permeten a l’aire tropical desplaçar­se cap al nord i a l’aire polar penetrar molt al sud, la qual cosa confereix gran variabilitat al temps de la zona temperada.

• Els desplaçaments estacionals del corrent en latitud determinen que a l’hivern, quan circula més al sud, afecti el conjunt d’Espanya. En canvi, a l’estiu es trasllada cap al nord i acostuma a incidir només a la franja cantàbrica peninsular.

Vocabulari

La tropopausa és la capa atmosfèrica de transició entre la troposfera —en contacte amb la superfície terrestre— i l’estratosfera, situada sobre aquesta.

L’altitud de la tropopausa és més gran com més calent és l’aire. Per tant, es troba més baixa a les latituds altes on predomina l’aire fred polar, i més alta a les latituds mitjanes i baixes on impera l’aire càlid tropical. Entre aquests graons de la tropopausa circulen els corrents en jet polar i subtropical.

Corrent

Corrent

A l’hivern, el corrent en jet circula més baix en latitud, per la qual cosa afecta el conjunt del territori espanyol.

En canvi, a l’estiu, ascendeix en latitud, per la qual cosa acostuma a incidir només a la franja cantàbrica.

3.2 La circulació en superfície

La circulació atmosfèrica en superfície està dirigida pels centres d’acció, les masses d’aire i els fronts.

a) Els centres d’acció són àrees d’altes i baixes pressions. La pressió atmosfèrica és el pes de l’aire sobre una unitat de superfície. Es mesura en mil·libars (mbar) o en hectopascals (hPa)* amb el baròmetre i es representa en els mapes del temps mitjançant isòbares o línies que uneixen punts amb la mateixa pressió. En aquests mapes, les isòbares van de 4 en 4  mbar i s’acostuma a arrodonir la pressió normal de 1013 mbar a 1016 mbar.

• Els tipus de centres d’acció són els anticiclons i les borrasques. Els anticiclons són àrees d’altes pressions (més de 1016 mbar) envoltades per altres de pressió més baixa. El vent gira al seu voltant en el sentit de les agulles del rellotge i produeixen temps estable. Les borrasques, depressions o ciclons són àrees de baixes pressions (menys de 1016 mbar) envoltades d’altres de pressió més alta. El vent gira entorn d’aquestes en sentit contrari a les agulles del rellotge i produeixen temps inestable, sovint plujós.

• L’origen dels centres d’acció pot ser tèrmic o dinàmic.

– Els centres d’acció tèrmics s’originen pel refredament o escalfament de l’aire. Un anticicló tèrmic es forma quan una massa d’aire es refreda: pesa més, descendeix i exerceix una alta pressió. Una baixa tèrmica es forma quan l’aire s’escalfa: pesa menys, s’eleva i exerceix una baixa pressió.

– Els centres d’acció dinàmics es formen a partir de les crestes i els tàlvegs del corrent en jet, que es reflecteixen en superfície: les crestes creen anticiclons i els tàlvegs generen borrasques.

• Els principals centres d’acció que dirigeixen la circulació atmosfèrica sobre la Península són els següents:

– Centres d’acció anticiclònics. L’anticicló de les Açores, que a l’estiu es desplaça cap al nord i a l’hivern cap al sud. Els anticiclons polars atlàntics. L’anticicló escandinau. I els anticiclons tèrmics del continent europeu i de l’interior de la Península, formats pel refredament del sòl a l’hivern.

– Centres d’acció depressionaris. La depressió d’Islàndia. La depressió del golf de Gènova, formada quan colades d’aire fred continental europeu arriben a la Mediterrània, més càlida i humida. I les depressions tèrmiques del nord de l’Àfrica i de l’interior peninsular formades per l’escalfament del sòl a l’estiu.

Cercle Polar Àrtic A Atlàntic est A Atlàntic nord A Açores A Europeu A Escandinavia A 40º 40º 45º 45º 40º 50º 60º 65º 50º 50º 55º 55º 60º 30º 15º 15º 5º 5º 30º 25º 20º 35º 35º 30º 20º 30º 10º 0º 10º 20º 40º 10º 0º 10º 20º 25º 20º B Atlàntic est B Islàndia B Continental B Golf de Gènova B Nord d’Àfrica B Mar del nord B 40º 40º 45º 45º 40º 50º 60º 65º 50º 50º 55º 55º 30º 15º 15º 5º 5º 30º 25º 20º 35º 35º 30º 20º 30º 10º 0º 10º 20º 10º 0º 10º 20º 20º Cercle Polar Àrtic Centres d’acció positius o anticiclònics. Centres d’acció negatius o depressionaris.

ANTICICLÓ TÈRMIC BAIXA TÈRMICA

A

1 030 mb 1 026 1 022

Vocabulari B

6 Indiqueu la informació sobre el corrent en jet que aporten els dibuixos i mapes de la pàgina anterior.

7 Cerqueu en Internet quan es va descobrir el corrent en jet i la primera utilitat que es va donar a aquest fort corrent de vent.

8 Compareu un anticicló i una borrasca i expliqueu la diferència entre els anticiclons i les borrasques tèrmics i dinàmics.

Activitats STEM, CD, CCL

• Am: originària de la cubeta àrtica; és molt freda i seca, però durant el recorregut cap a la Península es reescalfa per la base i s’humiteja. Produeix nevades i temperatures baixes.

• Ac: originària del nord­est d’Europa o de Sibèria; és molt freda i seca. Dona lloc a cels clars i a gelades.

• Pm: originària de l’Atlàntic nord, és inicialment freda. En el seu recorregut cap al sud s’escalfa i s’humiteja. A l’hivern produeix precipitacions a la serralada Cantàbrica i a l’occident peninsular. A l’estiu origina tempestes fortes.

• Pc: originària del continent europeu, sorgeix a partir de l’anticicló tèrmic que es forma a l’hivern. Si arriba freda i seca, produeix temps fred i assolellat. Si es reescalfa sobre la Mediterrània, causa precipitacions a l’est peninsular.

• Tm: s’origina a l’Atlàntic, al costat de les Açores. És càlida i humida. Durant el recorregut cap al nord es refreda relativament per la base i s’estabilitza. Produeix temperatures altes a l’estiu i suaus la resta de l’any.

• Tc: es forma al nord de l’Àfrica, sobre el Sàhara. Es caracteritza per la temperatura elevada i per l’extrema sequedat i estabilitat. Provoca onades de calor.

b) Les masses d’aire són porcions d’aire amb unes característiques concretes de temperatura, humitat i pressió. Adquireixen aquestes característiques a les seves regions d’origen o regions font. Espanya, a causa de la seva latitud, rep masses d’aire fredes àrtiques (A) o polars (P) i masses d’aire càlides tropicals (T). Les tres, depenent de la superfície on s’originen, poden ser marítimes humides (m) o continentals seques (c). Aquestes característiques originals es poden modificar si les masses d’aire recorren grans distàncies

c) Els fronts són superfícies que separen dues masses d’aire de característiques diferents. Per tant, a banda i banda d’un front es produeix un canvi brusc de les propietats de l’aire. A Espanya, el front més important és el front polar, que separa les masses d’aire tropical i polar. Les seves ondulacions originen borrasques de dos fronts que provoquen precipitacions

1. Front polar

Front estacionari

més que el càlid, s’introdueix per davall d’aquest com una falca.

Frontpolar

Front fred

Activitats

STEM, CCL, CPSAA

9 Fixeu­vos en el dibuix i redacteu un text explicant la formació i l’evolució d’una borrasca de dos fronts.

10 Sintetitzeu en un quadre els factors geogràfics i termodinàmics que influeixen en el clima d’Espanya.

Frontcàlid

A1 L’aire tropical empeny l’aire polar davanter i l’obliga a retrocedir.

A2 L’aire polar empeny per darrere l’aire tropical. Així, es forma una borrasca

B2 L’aire polar s’introdueix per davall del tropical de davant i l’obliga a pujar per un pendent pronunciat, cosa que origina niguls de desenvolupament vertical precipitacions intenses.

Frontfred

B2

Front càlid

B1

A1

A2

A3

A1 Com que el front fred avança més ràpid que el càlid, el sector càlid que els separa es redueix ns a desaparèixer (oclusió).

A2/A3 Quan queda només aire fred a ambdós costats del front, la mescla entre ambdós és ràpida i es produeix un remolí d’aire fred gegantí amb el qual acaba l’energia de la borrasca.

Quan el front fred assoleix el càlid, l’aire càlid queda otant en altura.

En superfície només queda aire fred a ambdós costats del front oclús.

Frontfred

Front càlid

3. Evolució i oclusió de la borrasca

2. Formació d’ones i borrasques de dos fronts al front polar

de dos fronts.

B3 Entre ambdós fronts, existeix un sector d’aire càlid a nivell del sòl.

B3

B1 L’aire tropical llisca suaument per damunt l’aire polar de davant al llarg d’un pendent poc pronunciat forma niguls estratiformes. Quan puja, origina precipitacions suaus.

A2

A1

Els elements del clima

Els elements del clima són els components observables i mesurables de l’atmosfera. Els més importants són la insolació, la nuvolositat, la temperatura, la humitat, la pressió, el vent, les precipitacions, l’evaporació, l’evapotranspiració i l’aridesa. Tots poden presentar grans variacions en funció de la influència dels factors del clima.

1. LA INSOLACIÓ I LA NUVOLOSITAT

a) La insolació és la quantitat de radiació solar rebuda per la superfície terrestre. Es mesura amb l’heliògraf A Espanya, per la seva latitud, se superen les 2 000 hores de sol a l’any. No obstant això, hi ha contrastos marcats entre la cornisa cantàbrica, que no arriba als valors mitjans, i les àrees d’insolació elevada, com el sud­est peninsular i les Canàries

b) La nuvolositat és l’estat de l’atmosfera quan el cel apareix cobert de núvols en major o menor grau. Es mesura amb el nefoscopi A Espanya l’àrea amb més nuvolositat és la cornisa cantàbrica. El major nombre de dies serens correspon a la vall del Guadalquivir, la costa sud­mediterrània peninsular, Extremadura i algunes àrees de les Canàries

Activitats

STEM, CCL

11 Observeu el mapa de la insolació i raoneu:

• Com influeixen en la insolació els factors i els elements del clima.

• Les diferències d’insolació entre la cornisa cantàbrica i la resta d’Espanya.

• Algunes conseqüències de la insolació sobre unes certes activitats econòmiques.

Els factors principals que expliquen la diversitat de temperatures d’Espa nya són tres:

• La latitud: les temperatures descendeixen cap al nord, en disminuir la perpendicularitat amb la qual incideixen els rajos solars.

• La influència de la mar: els contrastos tèrmics són més suaus a la costa i més elevats a l’interior perquè la mar s’escalfa i es refreda més a poc a poc que la terra.

• L’altitud: les temperatures descendeixen amb l’altura.

12 Localitzeu en el mapa de la temperatura mitjana anual Burgos, Albacete i Màlaga i expliqueu les diferències entre les seves temperatures mitjanes anuals.

13 Escriviu les causes de la diferent amplitud tèrmica de les illes Canàries, les costes peninsulars i l’interior peninsular.

La Corunya Ourense

Oviedo Santander

Bilbao

Iruña (Pamplona)

Burgos Logronyo

Salamanca

Saragossa Barcelona

Huelva

TEMPERATURA MITJANA ANUAL (ºC)

Menys de 7,5 (molt baixa)

De 7,5 a 10 (baixa)

De 10 a 12,5 (fresca)

De 12,5 a 15 (moderada)

De 15 a 17,5 (càlida)

Més de 17,5 (alta)

Santa

Dos aspectes importants de les temperatures en relació amb el clima són

del mes més càlid i la del mes més fred. A Espanya, les amplituds més baixes es donen a les Canàries i a les costes, especialment a les del nord peninsular. Les més altes corresponen a l’interior peninsular

b) Les gelades es produeixen quan la temperatura de l’aire baixa de 0 °C. Llavors, l’aigua que conté es congela i es diposita en forma de gel sobre les superfícies. Poden ser gelades d’irradiació produïdes pel refredament del sòl en nits serenes que es transmet a l’aire que hi està en contacte; o gelades d’advecció causades per l’arribada d’una massa d’aire molt freda. A Espanya el menor nombre de gelades es dona a les costes, on la mar suavitza les temperatures. El major nombre correspon a la Meseta septentrional i la vall de l’Ebre, on a l’hivern són freqüents les inversions tèrmiques que les afavoreixen

3. LA HUMITAT, LA BOIRA I LA CALITJA

a) La humitat de l’aire és la quantitat de vapor d’aigua que conté. Es mesura amb l’higròmetre. Depèn de la proximitat a la mar i de la temperatura, perquè disminueix quan augmenta la temperatura. Per això, els seus valors més alts es registren a les costes i decreixen cap a l’interior. Arriben als mínims a la Meseta meridional

b) La boira és la suspensió de gotes d’aigua diminutes a la capa inferior de l’atmosfera, que limiten la visibilitat a menys d’un quilòmetre. Es produeix quan l’aire de la capa inferior de l’atmosfera es refreda i es condensa. La boira pot ser d’irradiació, per pèrdua nocturna de calor del sòl, pròpia de l’hivern; i d’advecció, per l’arribada de masses d’aire càlides i humides sobre un sòl fred, o per l’arribada de masses d’aire fredes sobre un sòl més càlid i molt humit, com la mar, un embassament, o un riu

Segòvia Conca

Terol

Madrid

Cáceres Granada

València Palma

Còrdova

Múrcia

Jaén

Màlaga

AMPLITUDS TÈRMIQUES ANUALS (ºC)

Menys de 8º (molt baixa)

Entre 8º i 12º (baixa)

Entre 12º i 16º (moderada)

Entre 16º i 20º (alta)

Més de 20º (molt alta)

14 En què es diferencien les gelades i les boires?

15 Redacteu un peu per al mapa de la humitat relativa mitjana anual.

STEM, CCL

Cruz de Tenerife Las Palmas de Gran Canaria

c) La calitja és una boira seca que redueix la visibilitat. És causada per la presència de gran quantitat de partícules de pols fines a les capes baixes de l’atmosfera. Es forma a l’Espanya seca a l’estiu, en situació anticiclònica, quan els sòls estan ressecs i les partícules que contenen s’eleven i es mantenen en suspensió pels moviments ascendents de l’aire originats pel fort escalfament del sòl

4. LA PRESSIÓ I EL VENT

a) La pressió atmosfèrica depèn de les característiques de les masses d’aire que se situen sobre Espanya durant l’any. Es mesura amb el baròmetre. A la Península dominen a l’hivern les altes pressions; a la tardor i primavera les baixes; i a l’estiu novament les altes, encara que a l’interior es produeixen baixes tèrmiques per l’escalfament del sòl. A les Canàries predominen les altes pressions

b) El vent és el moviment horitzontal de l’aire respecte de la superfície terrestre. La seva direcció es mesura amb el penell i la velocitat amb l’anemòmetre. El vent es produeix a causa de les diferències de pressió i va sempre des de les altes pressions a les baixes. A la Península, per la seva latitud, dominen els vents de l’oest encara que hi ha nombrosos vents locals

A les Balears predominen el llevant i la tramuntana; i a les Canàries els alisis del NE. Les diferències de pressió originen també vents alternants, com les brises marines i de muntanya

5. LA PRECIPITACIÓ

La precipitació és l’aigua que cau a la superfície terrestre procedent dels núvols, tant en forma líquida com sòlida. Es mesura amb el pluviòmetre en mil·límetres (mm) o litres per metre quadrat. En els mapes es representa mitjançant isohietes o línies que uneixen punts amb la mateixa precipitació.

La causa de la precipitació és l’elevació, refredament i condensació del vapor d’aigua contingut en l’aire. Segons el motiu de l’elevació de l’aire, la precipitació pot ser orogràfica, causada pel relleu; convectiva, per l’escalfament del sòl; o de front: en entrar en contacte dues masses d’aire de característiques diferents, la freda s’introdueix per sota de la càlida i l’obliga a ascendir.

Els factors que expliquen la notòria variabilitat interanual, estacional i espacial de les precipitacions a Espanya són tres:

• La latitud i la situació: determinen el predomini i la successió anual de borrasques o d’anticiclons.

La inversió tèrmica és una situació atmosfèrica anòmala en la qual la temperatura de l’aire és més freda al sòl que en altura. És típica de l’hivern, amb situació anticiclònica, en topografies on s’estanca l’aire durant diversos dies, com ara els fons de les valls i les conques intermuntanyoses. Aquí, el refredament nocturn del sòl es transmet a l’aire que hi ha just damunt, que es torna més fred que el de les capes altes. Provoca boires baixes, rosada o gelades a l’alba.

Activitats

16 Cerqueu en Internet un dibuix de les brises de mar i de muntanya i expliqueu­ne el funcionament tenint en compte les diferències de pressió entre la mar i la terra i entre el vessant i la vall d’una muntanya de dia i de nit.

17 Esbrineu els noms dels vents que afecten la vall de l’Ebre, al NE de Catalunya i les Balears, al litoral mediterrani i al SO peninsular, i expliqueu­ne els efectes.

18 Assenyaleu les diferències entre les precipitacions orogràfiques, convectives i de front.

19 Expliqueu les diferències de precipitació entre la cornisa cantàbrica i les illes Canàries.

Inversió tèrmica. Boira d’irradiació.

L’aire estancat al fons de la vall es refreda

Sòl fred

Boira

Massa d’aire càlid i humit Massa d’aire fred

Aigua: mar, llac, riu, embassament El sòl perd calor pel refredament nocturn

Boira d’irradiació

Aire menys fred Aire més fred

L’aire en contacte amb el sòl es refreda

CD, STEM, CCL

• L’obertura a la mar: a la costa, les precipitacions es veuen afavorides per la humitat aportada per la mar. En canvi, a l’interior, el fred hivernal afavoreix la formació d’anticiclons tèrmics i la calor estival dificulta la condensació de l’aire, encara que pot causar tempestes convectives.

• El relleu: les precipitacions augmenten amb l’altura i disminueixen a les zones tancades per muntanyes.

6. L’EVAPORACIÓ, L’EVAPOTRANSPIRACIÓ I L’ARIDESA

a) L’evaporació és el procés pel qual l’aigua es transforma en vapor a temperatura ambient. La intensitat de l’evaporació creix quan augmenten la temperatura, la insolació, la sequedat de l’aire, la velocitat del vent i la desprotecció vegetal del sòl. Per tant, s’incrementa de nord a sud, a l’estiu i a les hores centrals del dia

b) L’evapotranspiració és la pèrdua d’humitat de la superfície terrestre deguda a la insolació i a la transpiració de les plantes i del sòl. L’evapotranspiració real és la que es produeix veritablement i l’evapotranspiració potencial —ETP— la que es produiria en cas d’existir una quantitat suficient d’aigua.

c) L’aridesa és la insuficiència permanent o habitual d’aigua al sòl i en l’atmosfera. Es produeix quan la precipitació és inferior a l’evaporació. Per tant, depèn de la relació entre la precipitació i la temperatura, responsable en la major part de l’evaporació de l’aigua. Així, l’aridesa és més gran com més petit és el volum de precipitació i com més alta és la temperatura. Per a calcular l’aridesa hi ha diversos índexs:

• L’aridesa mensual se sol mesurar amb l’índex de Gaussen. Un mes és àrid quan 2 T "C ≥ P mm; és a dir, quan el doble de la seva temperatura mitjana és més gran o igual que el total de les seves precipitacions en mm.

• L’aridesa general d’una zona es pot calcular amb l’índex de De Martonne: P/T + 10; és a dir, el total de precipitació dividit entre la temperatura mitjana anual més deu. Es parla llavors de zona desèrtica (índex entre 0 i 5); estepària (entre 5 i 10); semiàrida (entre 10 i 20); semihumida (entre 20 i 30) i humida (més de 30).

20 Calculeu els índexs d’aridesa de Gaussen i de De Martonne de totes les taules climàtiques que figuren en les activitats de l’epígraf 4. Assenyaleu respectivament quants mesos àrids hi ha i com és l’aridesa general.

21 Expliqueu les diferències d’aridesa que s’aprecien en el mapa i esmenteu algunes conseqüències de l’elevada aridesa per als territoris que la pateixen.

Els tipus de temps a Espanya

La circulació atmosfèrica en altura i en superfície dona lloc a la successió de diverses situacions atmosfèriques durant l’any que constitueixen els tipus de temps.

a) A la Península i a les Balears, els tipus de temps més freqüents són els següents:

• A l’hivern predomina el temps anticiclònic fred i sec. És causat pels anticiclons tèrmics de l’interior peninsular i d'Europa Central (situació del NE) i pels anticiclons polars atlàntics (situacions del N i NO). No obstant això, el descens en latitud del corrent en jet i de l’anticicló de les Açores permet una incidència més gran del front polar i de les borrasques atlàntiques (situacions de l’oest i SO), que provoquen precipitacions abundants.

• A l’estiu domina el temps anticiclònic sec i calorós. És causat principalment per l’anticicló de les Açores que ascendeix en latitud en aquesta època de l’any, i en segon lloc, per l’anticicló continental del nord de l’Àfrica. Ocasionalment es poden produir tempestes per l’escalfament del sòl o per la penetració de masses d’aire fredes en altura, que desencadenen una gran inestabilitat.

• A la tardor i primavera, el temps és variable. Hi ha situacions anticiclòniques semblants a les de l’hivern o a les de l’estiu, i precipitacions lligades al pas de borrasques atlàntiques, a situacions de l’est a la Mediterrània, i a gotes fredes.

b) A les Canàries, el temps normal o «temps dels alisis» és estable. Està determinat per la presència de l’anticicló de les Açores i dels vents alisis del NE, frescos i humits, originats a la seva vora oriental. Quan l’anticicló es mou, hi penetren altres masses d’aire. A l’hivern, l’aire polar marí causa temporals o precipitacions intenses en poc de temps. A l’estiu, l’aire saharià sec de l’est o del sud­est ocasiona onades de calor (l’anomenat «temps del sud»).

Activitats

22 Durant una setmana, consulteu en l’Agència Estatal de Meteorologia (aemet.es) els mapes del temps en superfície i en altura (500 hPa). Comenteu­los, seguint el model en la pàg. 90.

23 Expliqueu el significat meteorològic dels refranys següents:

• Abril plujós i maig ventós, fan l’any ric i profitós.

• Si vent de nord trobeu, botes calceu.

• Vent de llevant, pluja a l’instant.

• Setembre, s’enduu els ponts o eixuga les fonts.

• Març, marçador, que de nit fa fred i de dia calor.

• Crema més el sol d’abril, que el de tot l’estiu.

24 Cerqueu exemples d’obres d’art i composicions musicals el tema de les quals siguin les estacions de l’any.

Temps fred amb boira d’irradiació, propi de l’hivern.

Temps sec i calorós, propi de l’estiu.

CD, STEM, CCL, CCEC

ANÀLISI EN SUPERFÍCIE Dia 6-II-1983

En altura, el corrent en jet circula amb trajectòria ondulada. En superfície, un anticicló polar marítim a l’Atlàntic i una borrasca al nord d’Europa canalitzen aire Am del Nord, originalment molt fred i sec, que en el seu recorregut marí cap al sud es reescalfa relativament per la base, s’humiteja i s'inestabilitza.

3.2 Temps del NE. Molt fred i sec

ANÀLISI EN ALTURA. TOPOGRAFIA DE 500 mbar Dia 6-II-1983

Aquesta situació predomina a l’hivern i dona lloc a temperatures molt baixes i precipitacions en forma de neu a les muntanyes del nord i a l’interior peninsular. A la resta de les estacions, aquesta situació provoca un acusat descens tèrmic i inestabilitat en forma de tempestes, a vegades de calamarsa a les estacions equinoccials.

na a l’hivern i provoca temps molt fred i sec. A l’interior peninsular causa gelades i boires d’irradiació. A la façana mediterrània penin­

de les temperatures i tempestes, a vegades de calamarsa al litoral mediterrani.

ANÀLISI EN SUPERFÍCIE Dia 12-II-1984

ANÀLISI EN ALTURA. TOPOGRAFIA DE 500 mb Dia 12-II-1984

3 Els tipus de temps a Espanya

Pm del NO, que en el seu recorregut cap al sud per l’Atlàntic, es reescalfa per la base i s’humiteja. A l’hivern produeix temps fred i precipitacions, especialment a la serralada Cantàbrica (on poden

ANÀLISI EN ALTURA. TOPOGRAFIA DE 500 mb Dia 22-II-1984

ratures i produeix pluges a la franja cantàbrica i tempestes a la Meseta.

ANÀLISI EN SUPERFÍCIE Dia 4-XI-1985

En altura, el corrent en jet circula amb trajectòria zonal. En superfície dona lloc al temps de l’oest, caracteritzat pel pas successiu de borrasques atlàntiques i fronts. Aquesta situació és més freqüent a les estacions equinoccials i a l’hivern, i provoca temperatures relativament suaus i precipitacions abundants, sobretot a

ANÀLISI EN ALTURA. TOPOGRAFIA DE 500 mbar Dia 4-XI-1985

l’oest peninsular. Les precipitacions disminueixen d’intensitat cap a l’est, a causa de l’amplària del bloc peninsular. A l’estiu, aquesta situació incideix principalment a la façana cantàbrica, on refresca les temperatures i produeix precipitacions.

ANÀLISI EN SUPERFÍCIE Dia 2-XII-1985

En altura, el corrent en jet dibuixa un tàlveg a l’Atlàntic. En superfície es tradueix en una borrasca profunda que sol portar fronts associats i canalitza aire Pm, que arriba a la Península amb trajectòria marina del SO o sud i, per tant, humit, reescalfat per la base i

ANÀLISI EN ALTURA. TOPOGRAFIA DE 500 mbar Dia 2-XII-1985

més altes de les habituals i pluges generalitzades, especialment en el quadrant SO de la Península (Andalusia occidental i Extremadura), on pot ocasionar el desbordament dels rius atlàntics, amb conseqüències catastròfiques. En aquests casos bufa el vent de llebeig o garbí, que, en descendir per la serralada Cantàbrica, provoca

EN SUPERFÍCIE Dia 20-III-1982

En altura, el corrent en jet dibuixa una dorsal sobre Europa central i occidental i un tàlveg a la Mediterrània. En superfície, els centres d’acció es disposen de manera que canalitzen sobre la Península aire mediterrani de l’est, càlid, humit i inestable.

ANÀLISI EN ALTURA. TOPOGRAFIA DE 500 mbar Dia 20-III-1982

Aquesta situació, que té una freqüència més gran a la tardor, provoca precipitacions abundants a la costa mediterrània, accentuades per l’ascens orogràfic de l’aire als relleus muntanyosos paral·lels a la costa. Els rius mediterranis es poden desbordar i produir inundacions catastròfiques.

3 Els tipus de temps a Espanya

ANÀLISI EN SUPERFÍCIE Dia 19-X-1973

En altura, el corrent en jet dibuixa sobre la Península un tàlveg profund, que pot arribar a separar­se del corrent principal i individualitzar una borrasca sobre les costes mediterrànies, les costes cantàbriques i el sud­oest o sud peninsular. Aquesta borrasca, d’aire molt fred, descendeix fins al sòl i obliga a ascendir violentament

ANÀLISI EN ALTURA. TOPOGRAFIA DE 500 mbar Dia 19-X-1973

l’aire càlid i humit de les capes baixes. D’aquesta manera, provoca precipitacions fortes, de vegades torrencials, que poden produir efectes catastròfics. Aquesta situació és característica de la tardor, quan l’estiu ha deixat l’aigua de la mar càlida i les irrupcions d’aire fred en altura són més freqüents.

ANÀLISI EN SUPERFÍCIE Dia 30-IX-1977

En altura, el corrent en jet circula amb trajectòria zonal alta en latitud, o descriu una dorsal sobre l’Atlàntic. En superfície, l’anticicló de les Açores canalitza aire Tm. Aquesta situació té una freqüència més gran a l’estiu i produeix a l’interior peninsular temps calorós i sec, i al litoral, temps calorós i ambient calitjós per la humitat

ANÀLISI EN ALTURA. TOPOGRAFIA DE 500 mbar Dia 30-IX-1977

elevada. Les temperatures altes provoquen l’escalfament i l’ascens diari de l’aire, però no acostuma a ploure per l’existència d’altes pressions en altura. A l’hivern, l’anticicló de les Açores causa boires d’irradiació. A la resta de les estacions provoca pujada de les temperatures i dies assolellats.

ANÀLISI EN SUPERFÍCIE Dia 30-VIII-1975

En altura, el corrent en jet dibuixa una cresta sobre el nord de l’Àfri

ANÀLISI EN ALTURA. TOPOGRAFIA DE 500 mbar Dia 30-VIII-1975

Les tempestes d’estiu es produeixen quan l’excessiu escalfament del sòl es transmet a l’aire situat al damunt i ocasiona bruscos moviments ascendents que travessen la barrera de les altes pressions en altura, i arriben als nivells alts on les temperatures són molt fre­

des i donen lloc a la formació de núvols i tempestes. Les tempestes també es produeixen quan les altes pressions en altura s’esquerden per la presència d’aire fred (tàlveg o gota), que ocasiona una gran inestabilitat i xàfecs intensos.

ANÀLISI EN ALTURA. TOPOGRAFIA DE 500 mbar Dia 14-VII-1977

Els tipus de clima a Espanya

DISTRIBUCIÓ CLIMÀTICA

Clima oceànic costaner amb hivern moderat

Clima oceànic interior amb hivern fred

Clima oceànic amb hivern suau

Clima oceànic de transició amb hivern moderat

Clima oceànic de transició amb hivern fred

OCEÀ ATLÀNTIC

Clima estepari càlid amb hivern molt suau

Clima estepari fred amb hivern moderat o fred

Clima desèrtic amb precipitacions molt escasses

Clima de muntanya

Mar Cantàbrica

ILLES BALEARS

OCEÀ ATLÀNTIC

ILLES CANÀRIES

M a r M editerrània

Clima mediterrani marítim amb hivern suau Clima mediterrani marítim amb hivern moderat

Clima mediterrani continentalitzat amb estiu fresc i hivern fred

Clima mediterrani continentalitzat amb estiu calorós i hivern fred Clima mediterrani continentalitzat amb estiu calorós i hivern moderat

– La distribució de les precipitacions durant l’any és bastant regular, ja que aquesta àrea es troba sota la contínua acció de les borrasques del front polar. No obstant això, acostuma a produir­s’hi un màxim de precipitació a l’hivern o a la tardor­hivern, a causa de la major freqüència de pas de les borrasques atlàntiques; i un mínim relatiu a l’estiu causat per la influència de l’anticicló de les Açores, desplaçat al nord. Aquest mínim pot produir un màxim de dos mesos secs, que marca la transició al clima mediterrani continentalitzat.

– La forma en la qual cauen les precipitacions és suau, fet que afavoreix la filtració al sòl.

• Les temperatures es caracteritzen per una amplitud tèrmica baixa a la costa i moderada cap a l’interior.

– A la costa, l’amplitud tèrmica és baixa a causa de la influència de la mar (entre 9 "C­12 "C). L’estiu és fresc (cap mes iguala o supera els 22  "C); i l’hivern és moderat (la temperatura mitjana del mes més fred està entre 6 "C i 10 "C).

– Cap a l’interior, l’amplitud tèrmica és moderada en disminuir la influència marina, (entre 12 "C­15 "C). A causa d’aquest fet, l’hivern pot ser fred (baixa de 6 "C).

25 Feu i comenteu el climograma d’Avilés seguint el model proposat en la tècnica del final de la unitat.

2. EL CLIMA MEDITERRANI

• L’àrea de clima mediterrani és la més extensa d’Espanya. Comprèn el territori peninsular al sud de la zona de clima oceànic, les illes Balears, Ceuta i Melilla.

• Les precipitacions hi són moderades o escasses, irregulars i tempestuoses.

– El total anual és inferior a 800 mm. Es considera que són moderades entre 800 mm i 500 mm, i escasses per sota de 500 mm.

– La distribució de les precipitacions és irregular. L’estiu és sec a causa de la influència de l’anticicló de les Açores, desplaçat cap al nord en aquesta època de l’any. El màxim té lloc a la tardor i a la primavera, excepte a les zones més obertes a l’Atlàntic, on es produeix a l’hivern.

– La forma en la qual cauen les precipitacions és tempestuosa en moltes ocasions. Això provoca una forta erosió del sòl a les àrees desproveïdes de vegetació.

• Les temperatures varien amb la latitud i la distància a la mar.

Dins del clima mediterrani es distingeixen tres subtipus: marítim, continentalitzat i sec.

Clima oceànic. Laredo.

2.1 El clima mediterrani marítim

• L’àrea del clima mediterrani marítim comprèn la costa mediterrània peninsular —excepte el SE—, la costa sud­atlàntica, les illes Balears, Ceuta i Melilla.

• Les precipitacions hi són moderades o escasses, entre els 800 i els 300  mm a l’any.

– A la costa sud­atlàntica, les precipitacions són més abundants, per la influència més gran de les borrasques atlàntiques, sobretot de les formades al SO peninsular i al golf de Cadis. D’aquí el nom de mediterrani suboceànic que designa també aquesta varietat climàtica. El màxim principal és a l’hivern o a la tardor­hivern.

– A la costa mediterrània, les precipitacions són menors perquè les borrasques atlàntiques perden la humitat en travessar la Península i les barreres muntanyoses paral·leles a la costa mediterrània. El màxim principal és a la tardor, a causa de les tempestes ocasionades pel contrast entre les aigües càlides de la Mediterrània i la terra, que es refreda més de pressa. També es poden produir per l’arribada de masses d’aire de l’est procedents del continent europeu que ascendeixen per les serralades litorals. O per gotes fredes i irrupcions d’aire fred en altura motivades per l’inici del descens en latitud del corrent en jet.

• Les temperatures es caracteritzen per una amplitud tèrmica moderada (12  "C­15"/16 "C) a causa de la calidesa de la Mediterrània. L’estiu és calorós (iguala o supera els 22 "C) i l’hivern és suau (el mes més fred no baixa de 10 "C).

Activitats

26 Feu i comenteu el climograma de Castelló de la Plana.

SAN FERNANDO (Cadis) (20 m)

(València) (46

Clima mediterrani marítim. Sagunt.

2.2 El clima mediterrani continentalitzat

• L’àrea del clima mediterrani continentalitzat comprèn l’interior peninsular, excepte la zona mitjana de la vall de l’Ebre.

• Les precipitacions hi són moderades o escasses, també entre 800 i 300 mm anuals. El volum de les pluges és una mica més gran al sector occidental de l’interior peninsular.

Al sector occidental peninsular, les precipitacions són més abundants, per la freqüència de pas més gran de les borrasques atlàntiques. El màxim principal és a l’hivern o a la tardor­hivern.

– Al centre de les depressions castellanes i de l’Ebre, les precipitacions són menors, a causa del seu encaixament entre muntanyes. La precipitació màxima té lloc a les estacions equinoccials, sobretot a la primavera, quan, en augmentar la temperatura, s’afebleixen els anticiclons hivernals formats pel refredament del sòl, i s’accentua la circulació de l’oest. Aquests anticiclons poden ocasionar un mínim secundari de precipitacions a l’hivern.

• Les temperatures es caracteritzen per una amplitud tèrmica alta (superior a 16 "C), a causa de l’aïllament de la influència de la mar. Les variacions tèrmiques permeten distingir tres subtipus climàtics:

– La Meseta septentrional, les terres altes de Guadalajara, Terol i Conca tenen estiu fresc (inferior a 22 "C) i hivern fred (el mes més fred baixa de 6 "C), amb gelades i boires freqüents.

– La Meseta meridional i les vores de la vall de l’Ebre tenen l’estiu calorós (igual o superior a 22 "C) i l’hivern fred, encara que amb menys incidència de les gelades.

Extremadura i l’interior andalús tenen l’estiu molt calorós i l’hivern moderat (el mes més fred entre 6 "C i 10 "C).

Activitats

Clima mediterrani continentalitzat. Parc nacional de Cabañeros, Ciudad Real.

Feu i comenteu el climograma de Alburquerque, Badajoz.

2.3 El clima mediterrani sec, subdesèrtic o estepari

• L’àrea del clima mediterrani sec, subdesèrtic o estepari comprèn el SE peninsular i la zona mitjana de la vall de l’Ebre.

• Les precipitacions hi són molt escasses; se situen entre 300 i 150 mm a l’any.

– Al SE l’aridesa obeeix a tres causes. La zona es troba protegida de les borrasques atlàntiques pels relleus de les serralades Bètiques. Hi arriben amb dificultat les borrasques mediterrànies. I hi són freqüents les masses d’aire seques procedents de l’Àfrica. Només les borrasques que penetren per l’Estret o les formades ocasionalment a la mar d’Alboran provoquen precipitacions. Al cap de Gata s’arriba al clima desèrtic (menys de 150 mm de precipitació anual).

– A la zona mitjana de la vall de l’Ebre, l’aridesa es deu a l’encaixament entre muntanyes. Aquestes muntanyes fan que descendeixin seques cap a la vall de l’Ebre les masses d’aire del nord que ascendeixen pels Pirineus; les borrasques atlàntiques que arriben a la serralada Ibèrica; i les masses d’aire de la Mediterrània que ascendeixen per la serralada Litoral Catalana.

• Les temperatures varien amb la latitud i la distància a la mar. En funció d’ambdues es distingeixen:

L’estepa càlida de la costa del SE, amb temperatura mitjana anual entorn de 17 "C­18 "C, i hiverns molt suaus (no baixen de 10 "C).

– L’estepa freda de l’interior del SE (est de la Manxa i Albacete) i de la zona mitjana de la vall de l’Ebre, amb temperatura mitjana anual inferior a 17  "C i hiverns moderats o freds (entre 6 "C i 10 "C, o per sota de 6  "C, respectivament).

Activitats

28 Feu i comenteu el climograma de San Javier, Múrcia.

Clima mediterrani subdesèrtic. Bardenas Reales.

2.4 El clima de muntanya

• L’àrea de muntanya comprèn els territoris muntanyosos situats a més de 1 000 m d’altitud.

• Les característiques estan determinades per l’altura, doncs a mesura que s’incrementa, les precipitacions augmenten i superen en general els 1 000 mm; i les temperatures disminueixen i presenten habitualment mitjanes anuals per sota de 10 "C, i hiverns freds amb nevades freqüents. No obstant això, hi ha diferències entre les muntanyes segons l’àrea climàtica i la latitud on es troben.

a) Les muntanyes dins de l’àrea de clima oceànic (Massís Galaicolleonès, serralada Cantàbrica i sector occidental dels Pirineus) presenten des dels 1 000 metres d’altitud els trets propis del clima de muntanya. Registren precipitacions anuals superiors a 1 000 mm i manquen de mesos secs. La temperatura mitjana anual és baixa (inferior a 10  "C); l’hivern és fred, amb mesos per sota o pròxims als 0 "C, i l’estiu és fresc (no supera els 22 "C).

b) Les muntanyes dins de l’àrea mediterrània i amb latitud més meridional poden requerir una altitud més gran per a aconseguir els trets propis del clima de muntanya. Així, entre els 1 000 i els 1 500 metres poden registrar precipitacions inferiors a 1 000 mm i un o dos mesos secs a l’estiu, que arriben fins a quatre a les Bètiques on l’altitud no compensa el predomini de les altes pressions degudes a la seva latitud meridional. La temperatura mitjana pot sobrepassar els 10 "C; l’hivern és menys rigorós, encara que per sota de 6 "C, i l’estiu pot ser calorós (superar 22 "C).

Activitats

29 Feu i comenteu el climograma de Canfranc. Los Arañones.

CAPILEIRA (Granada)

3. EL CLIMA SUBTROPICAL DE LES CANÀRIES

Les illes Canàries compten amb un clima subtropical original degut a la influència de diversos factors:

• La situació meridional pròxima al tròpic de Càncer i a les costes africanes hi aporta influències variades. Hi dominen l’anticicló de les Açores i els vents alisis del NE, que origina temperatures suaus tot l’any. Quan l’anticicló es desplaça, permet el pas de les borrasques atlàntiques a l’hivern i de l’aire saharià a l’estiu.

• El corrent fred de les Canàries, entre les illes i el continent africà, refreda les aigües superficials més del que li correspon per la seva latitud, i incrementa l’estabilitat de l’aire a l’estiu.

• El relleu hi fa disminuir la temperatura, i la seva orientació provoca als vessants a sobrevent dels alisis precipitacions copioses i nuvolositat abundant (mar de núvols).

La influència d’aquests factors dona lloc a una mena de clima caracteritzat pels trets següents:

a) A les zones baixes, les precipitacions són molt escasses. A les illes occidentals es troben entre 300 i 150 mm a l’any (clima subdesèrtic o estepari); i a Lanzarote, Fuerteventura i terres baixes de Gran Canària no arriben als 150 mm a l’any (clima desèrtic). Aquests escassos valors s’expliquen pel predomini anual de l’anticicló de les Açores. El màxim relatiu té lloc a l’hivern, a causa de les borrasques atlàntiques. Les temperatures són càlides tot l’any, ja que cap mes descendeix de 17 "C. Per tant, l’amplitud tèrmica és molt baixa (inferior a 8 "C).

b) A les mitjanies (territoris entre els 600 i 1 500 m), les precipitacions s’incrementen i poden arribar als 1000 mm als vessants a sobrevent dels alisis; en canvi, les temperatures baixen

c) A les zones més elevades de Tenerife i La Palma, per sobre de la mar de núvols (més de 1 500 m), les precipitacions es redueixen —no acostumen a sobrepassar els 400/500 mm— i la temperatura mitjana baixa de 10 "C, per la qual cosa pot arribar a nevar a l’hivern

30 Feu i comenteu el climograma de San Sebastián de la Gomera.

Maspalomas, a la costa, posseeix un clima desèrtic, amb tots els mesos secs. Les precipitacions anuals no arriben a 150 mm i les temperatures són càlides tot l’any, de manera que l’amplitud tèrmica és molt baixa.

Tijarafe, a les mitjanies, manifesta la influència de l’altitud: l’aridesa es redueix a sis mesos, augmenten les precipitacions, i descendeixen les temperatures de l’hivern i de l’estiu.

Izaña, per sobre de la mar de núvols, presenta precipitacions escasses —no acostumen a passar de 400/500 mm— i temperatura mitjana inferior a 10 "C, com a resultat d’un hivern fred i un estiu fresc.

La influència i els riscos del clima

El clima influeix en altres elements del medi natural i en les activitats humanes, i comporta el risc d’ocasionar catàstrofes.

1. LA INFLUÈNCIA DEL CLIMA

1.1 Sobre el medi natural

• En el relleu. Els elements climàtics actuen sobre les estructures geològiques i creen les formes del modelat, a través de l’erosió, el transport i la sedimentació de materials.

• En les aigües. Les precipitacions i l’aridesa influeixen en el cabal dels rius i en les seves variacions durant l’any, i les temperatures en l’evaporació de l’aigua.

• En la vegetació. El clima influeix en el tipus de formacions vegetals —arbres, arbustos, herbes—, en la cobertura vegetal del territori —contínua o dispersa— i en la seva distribució en l’espai.

• En el sòl. El clima és un dels factors principals que influeix en la seva formació, ja que la temperatura i les precipitacions alteren i transformen la roca mare o substrat mineral del sòl.

També és responsable d’algunes característiques del sòl com el gruix i l’acidesa.

1.2 Sobre les activitats humanes

• El clima influeix en el poblament i en l’hàbitat. La població evita les zones amb climes adversos, com els de muntanya o els de sequera extrema. I en l’hàbitat, la coberta de la casa tradicional sol ser inclinada a les zones d’alta pluviositat, i plana a les àrees de precipitació escassa i irregular.

• Exerceix un notable influx en l’agricultura, perquè cada cultiu requereix unes certes condicions climàtiques. En bona part del territori espanyol aquestes condicions són desfavorables: les temperatures presenten situacions extremes com gelades o onades de calor, i les precipitacions són escasses i irregulars, i cauen amb bastant freqüència en forma de tempestes nocives i de calamarsa.

No obstant això, també hi ha àrees on la suavitat tèrmica afavoreix produccions agràries molt rendibles.

• Aporta fonts d’energia renovables i netes. El vent i la insolació elevada proporcionen electricitat a les centrals eòliques i solars. I les abundants precipitacions del nord peninsular alimenten rius cabalosos i regulars, usats per a produir hidroelectricitat.

• Intervé en diverses activitats del sector terciari. El transport es veu perjudicat per les gelades, les precipitacions fortes i les boires. Però uns certs tipus de turisme es basen en el clima, com el de sol i platja i el de neu.

Activitats

CD, CCL, STEM, CCEC

31 Obteniu imatges en Internet sobre la influència del clima en el medi natural i en les activitats humanes i redacteu ­ ne un peu explicatiu per a cadascuna.

El clima humit influeix en la vegetació de bosc i prats; en la coberta de dos vessants de les cases; i centra l’activitat agrària en la ramaderia i l’explotació forestal.

2. ELS RISCOS CLIMÀTICS I LA SEVA PREVENCIÓ

a) Els riscos climàtics més freqüents són inundacions i sequeres

• Les inundacions són ocupacions per l’aigua de zones que habitualment no ho estan. Es deuen a precipitacions intenses caigudes en poc de temps o a la ràpida fusió de la neu. Afecten sobretot les façanes mediterrània i cantàbrica, on es potencien per la proximitat de les muntanyes a la costa, que afavoreix la precipitació orogràfica; i per l’existència de conques fluvials reduïdes i de pendent fort. En menor mesura afecten el SO peninsular a causa de temporals del SO.

Les inundacions ocasionen danys en la vida humana i animal, erosió del sòl, danys en les collites, habitatges i infraestructures (ponts, carreteres, vies fèrries), i interrupció del proveïment hidroelèctric.

Espanya compta amb un Sistema Automàtic per a alertar de les inundacions. I les administracions públiques han d’elaborar Plans d’Avaluació i Gestió del Risc d’Inundació. Entre les mesures estan la restauració hidrològica i forestal dels llits fluvials, l’ordenació del territori, la predicció d’avingudes, la protecció civil, i una cartografia de zones inundables.

• Les sequeres són dèficits pluviomètrics temporals i prolongats respecte a les precipitacions mitjanes d’un territori. A Espanya es deuen a la latitud, que afavoreix la presència prolongada d’anticiclons, sobretot al sud i el sud­est peninsular, les Balears i les Canàries.

En el medi natural, amb les sequeres descendeix l’aigua dels rius per sota del cabal ecològic i el nivell dels llacs i aqüífers; augmenta la concentració de contaminants en l’aigua; els boscos es deterioren i augmenta el risc d’incendis; i s’incrementa l’erosió del sòl. En les activitats humanes, la sequera causa pèrdua de collites, desproveïment i restriccions d’aigua, i reducció de la producció hidroelèctrica.

Per afrontar el problema, s’han creat Plans Especials de Sequera. Entre les mesures es contempla augmentar la disponibilitat d’aigua mitjançant l’estalvi, la reutilització de l’aigua depurada i la dessalació.

b) Altres riscos climàtics són la calamarsa, les tempestes amb gran aparell elèctric, les onades de fred, els temporals de neu, les onades de calor i els temporals de vent

Sequeres

Activitats

STEM, CD, SIEP, CCL, CPSAA, CC, CE

32 Expliqueu les causes dels riscos climàtics que figuren en la llegenda del mapa.

33 Recopileu notícies i imatges de catàstrofes climàtiques a Espanya. Indiqueu­ne, per a cadascuna, data, lloc, causes i conseqüències.

34 Esbrineu la incidència del canvi climàtic sobre els riscos climàtics.

35 Consulteu la pàgina web de Aemet (aemet.es) i expliqueu com informa de les alertes meteorològiques.

Sequera a l’embassament d’Entrepeñas.

Inundació a Oriola, Alacant (2019). Motivada per una gota freda que va causar el desbordament del Segura.

Resum de la unitat

La diversitat climàtica espanyola

Els factors del clima

• Geogràfics: latitud i situació, influència de la mar i relleu.

• Termodinàmics: en altura, corrent en jet; en superfície, centres d’acció, masses d’aire i fronts.

resulta de la combinació de dona lloc a

Diferents tipus de temps

• Del N: onada de fred.

• Del NE: molt fred i sec.

• Del NO: fred i plujós.

• De l’O: pas de fronts.

• Del SO o S: temporal del sud­oest o sud.

Oceànic

• Precipitacions abundants i regulars: + 800 mm.

• Temperatures amb amplitud tèrmica baixa a la costa per influència de la mar i moderada cap a l’interior.

• De l’E: temporal de llevant.

• Gota freda: precipitacions intenses.

• Càlid i estable.

• Onada de calor.

• Tempestuós d’estiu.

Mediterrani

• Precipitacions moderades o escasses i irregulars inferiors a 800 mm.

• Temperatures variables en funció de la latitud i la distància a la mar.

Els elements del clima

• Insolació i nuvolositat; temperatura de l’aire; humitat; pressió atmosfèrica i vent; precipitacions; evaporació, evapotranspiració i aridesa.

Diferents tipus de clima

• Oceànic: Galícia i cornisa cantàbrica.

• Mediterrani: resta de la Península, les Balears, Ceuta i Melilla.

• De muntanya.

• Subtropical de les Canàries.

característiques

Muntanya

• Precipitacions superiors a 1 000 mm.

• Temperatura mitjana inferior a 10 "C.

• Hivern fred (algun mes pròxim o sota 0 "C).

tipus

Marítim

• Precipitacions: 800­300 mm.

• Temperatures amb amplitud tèrmica moderada per influència de la mar (12 "C­15/16 "C); estius calorosos.

Continentalitzat

• Precipitacions: 800­300 mm.

• Temperatures amb amplitud tèrmica alta, 16 "C o més, per absència d’influència marina.

• Influeix en el medi natural: relleu, aigües, vegetació, sòl i en les activitats humanes: poblament, agricultura, energia, transport, turisme.

Canàries

• Precipitacions molt escasses a les zones baixes.

• Temperatures càlides tot l’any a les zones baixes, que descendeixen amb l’altura; i escassa amplitud tèrmica.

Sec subdesèrtic

• Precipitacions inferiors a 300 mm.

• Temperatures variables en funció de la latitud i la distància a la mar.

• Ocasiona riscos: Inundacions, sequeres i altres (calamarsa, tempestes, onades de fred, temporals de neu, onades de calor, temporals de vent).

Comentari de mapes meteorològics

1. El mapa del temps en superfície

El mapa del temps en superfície representa l’estat de l’atmosfera en un moment determinat, indicat en la data del mapa. Per a això, utilitza isòbares o línies que uneixen els punts amb la mateixa pressió atmosfèrica. El comentari d’aquesta mena de mapes pot seguir el guió d’aquesta fitxa.

Fitxa per al comentari de mapes meteorològics en superfície

1. Trets generals del mapa

2. Anàlisi dels centres d’acció i dels fronts

3. Predicció del temps a Espanya (fixar-se en la data del mapa)

• Mapa meteorològic que mostra l’estat de l’atmosfera en superfície.

• Àrea que comprèn: habitualment l’Atlàntic oriental, Europa occidental i el nord de l’Àfrica.

• Localitzar geogràficament els anticiclons (valor de les isòbares superior a 1 016 mbar) i les borrasques (valor de les isòbares inferior a 1 016  mbar) i identificar­los; per exemple: anticicló de les Açores, depressió d’Islàndia (veure mapes dels centres d’acció, pàg. 68).

3.1. Determinar si els territoris es troben en una situació bàsica o de flux.

• Situació bàsica: el territori (península Ibèrica, illes Balears o Canàries) es troba sota l’acció directa d’anticiclons o de borrasques.

• Situació de flux: el territori es troba sota la influència d’adveccions o desplaçaments de masses d’aire. En aquest cas:

– Determinar la trajectòria del flux: Am, Ac, Pm, Pc, Tm, Tc (veure mapa de la pàg. 69). Per a això, recordar que l’aire gira entre les isòbares en el sentit de les agulles del rellotge en els anticiclons i en sentit contrari en les borrasques.

3.2. Predicció de les precipitacions.

• Temps sec i estable en cas de:

– Situació bàsica anticiclònica.

– Fluxos de masses d’aire de procedència continental que no es modifiquen en la seva trajectòria (recorregut continental).

– Fluxos de procedència marina que s’estabilitzen en el seu recorregut (refredament per la base en desplaçar­se al nord).

3.3. Predicció de les temperatures.

• Altes. A l’estiu quan el territori es troba sota la influència:

– Directa d’anticiclons subtropicals (Açores o saharià).

– De fluxos del sud o del SO.

• Fresques o moderades.

A l’estiu amb fluxos del nord.

A les altres estacions amb fluxos de l’oest, sud o SO.

3.4. Predicció del vent.

• Data del mapa i font si consta.

• Manera de mostrar la informació: generalment isòbares o línies que uneixen els punts amb la mateixa pressió atmosfèrica.

• Localitzar geogràficament els fronts i indicar si són càlids o freds i a quines borrasques van associats, si escau.

• Assenyalar si són fronts actius (sector càlid ampli), poc actius (sector càlid estret) o oclusos.

– Explicar les característiques originals de les masses d’aire quant a temperatura i humitat: molt freda, freda o càlida (segons que sigui àrtica, polar o tropical); i humida o seca (segons que sigui procedent de la mar o del continent). (Veure mapa de la pàg. 69).

Considerar les possibles modificacions de les masses d’aire en el seu recorregut fins a Espanya (refredament i estabilitat; o escalfament, humitejament i inestabilitat).

• Temps inestable, plujós o de neu, en els casos de:

– Influència directa de borrasques.

– Pas de fronts. Una borrasca de dos fronts provoca aquests efectes al seu pas: el sector fred anterior al front càlid, temps estable. El front càlid, núvols i precipitacions fines i suaus que poden durar un dia sencer. El sector càlid entre tots dos fronts, nuvolós. El front fred, precipitacions fortes. El sector fred posterior, variable (clars o pluges d’inestabilitat).

• Fredes. A l’hivern quan el territori es troba sota la influència:

– Directa de l’anticicló tèrmic peninsular.

– De fluxos del N i NO procedents d’anticiclons atlàntics.

Fluxos del NE procedents de l’anticicló centreeuropeu.

En aquests casos es poden produir nevades (si l’aire és humit) o gelades (si l’aire és sec).

La força del vent és més gran com més juntes estan les isòbares dels centres d’acció.

2. El mapa del temps en altura

El mapa del temps en altura està constituït per isohipses, línies que uneixen els punts de la mateixa altura per a un cert valor de pressió (normalment, els 500  mbar). Guió:

Fitxa per al comentari de mapes meteorològics en altura

1. Trets generals del mapa

• Mapa de l’estat de l’atmosfera per a un valor de pressió de 500 mbar.

• Manera de mostrar la informació:

– Isohipses o línies contínues que uneixen punts de la mateixa altura per als 500 mbar de pressió. Es tracen de 40 en 40 m o de 60 en 60 m a partir dels 5 560 m, l’altura mitjana per als 500 mbar. A vegades, per simplificar, se suprimeix de la xifra el primer 5. Exemple: apareix 564 m en comptes de 5 564 m.

– Isotermes o línies que uneixen els punts amb la mateixa temperatura en altura usant un traçat discontinu o un color vermell (no sempre hi apareixen).

2.

• Localitzar el corrent en jet. Es distingeix en el mapa perquè les isohipses apareixen molt juntes i paral·leles entre si i les isotermes arriben a un valor d’uns –28 "C/–29 "C.

• Determinar la trajectòria del corrent en jet:

– Zonal: circula gairebé oest­est, amb ondulacions molt suaus. És pròpia del corrent quan circula a alta velocitat, superior a 150 km/h.

– Ondulada: descriu fortes ondulacions que formen dorsals o crestes anticiclòniques i valls o tàlvegs depressionaris. És pròpia del corrent quan circula a velocitat més baixa.

• Quan el corrent circula amb trajectòria zonal coincideix en superfície amb el front polar i les seves borrasques, i deixa borrasques a l’esquerra de la seva trajectòria i anticiclons a la dreta.

• Quan el corrent circula ondulat, pot generar en superfície anticiclons dinàmics coincidint amb les seves crestes, i borrasques dinàmiques coincidint amb els seus tàlvegs. Si aquests últims s’arriben a desprendre del corrent principal, originen una gota freda, una borrasca potent que pot ocasionar efectes catastròfics.

Anàlisi dels elements que hi apareixen

3. Relació del temps en altura amb el temps en superfície

Elaboració i comentari d’un climograma

Un climograma o diagrama ombrotèrmic és un gràfic que representa les temperatures mitjanes mensuals i les precipitacions d’un lloc durant l’any.

1.

Elaboració

Sobre un full de paper mil·limetrat es traça un eix horitzontal i, a esquerra i dreta d’aquest, dos eixos verticals.

• En l’eix horitzontal se situen els mesos de l’any. La inicial del mes ha d’estar en el centre de l’espai.

• En l’eix vertical de l’esquerra se situen les temperatures mitjanes mensuals des de 0  "C, de 5 "C en 5 "C. Els valors es representen mitjançant punts col·locats en el centre de l’espai corresponent a cada mes. Si la temperatura baixa de 0 "C, es prolonga l’eix vertical de les temperatures per sota de la línia horitzontal dels mesos.

En l’eix vertical de la dreta se situen les precipitacions mensuals a doble valor que els graus de temperatura (de 10 en 10 mm). Els valors es representen mitjançant barres que ocupen tot l’espai corresponent a cada mes.

• El climograma s’ha de completar amb un títol, la indicació de l’altitud, la temperatura mitjana anual (mitjana de les temperatures mitjanes mensuals), i el total de precipitacions (suma de les precipitacions mensuals). També s’hi ha d’incloure la font de les dades, si es coneix.

Fitxa per al comentari i la classificació dels climes d’Espanya

1. Trets generals

2. Anàlisi de les precipitacions

• Gràfic que mostra la distribució de les temperatures mitjanes mensuals i de les precipitacions mensuals durant l’any.

• Font de les dades, si es coneix.

• Lloc al qual correspon el climograma i altitud, si consten.

2.1. Total anual

Molt abundant: > 1 000 mm Clima de muntanya.

Abundant: > 800 mm

Moderat (entre 800 i 500 mm) o escàs (entre 500 i 300)

Molt escàs: < 300 mm

Extremadament baix: < 150 mm

2.2. Distribució

• Assenyalar­ne els trets segons el nombre de mesos secs (menys de 30 mm de precipitació).

• Indicar les estacions amb major i menor precipitació.

2.3. Forma

Clima oceànic.

Clima mediterrani costaner o continentalitzat. Clima mediterrani subdesèrtic o estepari.

Clima desèrtic.

Regular: cap mes sec. Clima oceànic.

Bastant regular: màxim de 2 mesos secs.

Clima oceànic de transició cap al mediterrani continentalitzat.

Irregular: més de 2 mesos secs. Clima mediterrani costaner o continentalitzat.

Molt irregular: més de 7 mesos secs.

Clima mediterrani subdesèrtic o estepari.

Pluja o neu. Hi ha possibilitat de neu quan la temperatura mitjana dels mesos de l’hivern és inferior o pròxima a 0 "C.

2. Comentari

3. Anàlisi de les temperatures

3.1. Temperatura mitjana anual Baixa: < 10 "C. Muntanya. Fresca: entre 10 "C i 12,5 "C. Situació més septentrional sense influència de la mar (Meseta septentrional).

Moderada: entre 12,5­15 "C. Costa cantàbrica.

Vores de la vall de l’Ebre. Meseta meridional excepte Extremadura i Andalusia oriental.

Càlida: entre 15 "C i 17 "C. Centre de la vall de l’Ebre. Extremadura.

Alta: > 17 "C. Centre de la vall del Guadalquivir. Costes mediterrània i sud­atlàntica.

Canàries (excepte les zones altes).

3.2. Amplitud tèrmica Costa: fins a 15 "C o 16 "C. Molt baixa: < 8 "C: Canàries.

Baixa: entre 9 "C i 12 "C

Costa cantàbrica.

Moderada: entre 12 "C i 15­16 "C Costa mediterrània i sud­atlàntica.

Interior: > 16 "C.

Alta: 16­18 "C.

Molt alta: més de 18 "C.

3.3. Temperatura de l’estiu Calorós: algun mes amb temperatura mitjana ≥ 22 "C. Fresc: cap mes amb temperatura mitjana ≥ 22 "C.

3.4. Temperatura de l’hivern Suau: temperatura mitjana del mes més fred ≥ 10 "C.

Moderat: temperatura mitjana del mes més fred entre 10 "C i 6 "C.

Fred: temperatura mitjana del mes més fred entre 6 "C i –3 "C.

4. Anàlisi de l’aridesa

4.1. Aridesa mensual Índex de Gaussen: un mes és àrid si:

2T "C ≥ P mm

4.2. Aridesa general

Índex de De Martonne:

Precipitació total Temperatura mitjana anual + 10

5.

Entre 0 i 2 mesos àrids: clima oceànic.

Més de dos mesos àrids: climes mediterranis.

0­5: desèrtic.

5­10: estepari.

10­20 semiàrid.

20­30: semihumit.

Més de 30: humit.

Analitzades les precipitacions, les temperatures i l’aridesa cal establir:

• El tipus climàtic: oceànic, mediterrani, de muntanya, o subtropical de les Canàries.

• Els factors geogràfics i atmosfèrics que ho expliquen: latitud, relleu, distància a la mar, anticiclons, borrasques i fronts.

Determinat el tipus de clima, cal situar­lo geogràficament, tenint en compte:

• L’amplitud tèrmica, que indica la posició a la costa o a l’interior.

• Les temperatures de l’hivern i de l’estiu, que n’indiquen la situació septentrional, central o meridional.

Finalment, es pot analitzar la influència del clima concret en altres elements del medi natural o en les activitats humanes:

• Elements del medi natural, com vegetació, aigües i sòl.

• Activitats humanes, com població, agricultura, producció energètica i turisme.

Classificació del clima

6. Localització geogràfica del clima

7. Influència en el medi i l’activitat humana

Treballa amb el que has après

Definir conceptes CCL

1 Defineix de manera breu i precisa conceptes: clima, efecte foehn, corrent en jet, massa d’aire, front, borrasca, temperatura, boira, vent, climograma.

Comentar i comparar mapes meteorològics STEM, CCL

Forma

Temperatura

Amplitud

Estiu

Hivern

Obtenir, comentar i aplicar informació sobre la diversitat meteorològica CD, CE, STEM, CCEC

4 Aconsegueix en Internet imatges de quadres o de fotografies que mostrin diferents tipus de temps i indica les possibles situacions meteorològiques que els expliquen.

5 Baixa o consulta diverses aplicacions sobre el temps per a mòbils o tauletes. Sobre quins elements del temps informen? Compara­les i tria la que consideris millor, i argumenta’n la resposta.

Recorda seleccionar el material de treball d’aquesta unitat per al dossier d’aprenentatge.

Elaborar i comentar climogrames i valorar la informació CCL, STEM, CD

6 Confecciona i comenta els climogrames corresponents als climes següents. Elabora els tres últims utilitzant alguna de les plantilles existents en Internet per a la realització automàtica de climogrames. Comprova abans que la plantilla que tries s’até a les normes per a la realització de climogrames explicada en la tècnica II de la unitat.

Esbrinar i valorar l’aportació d’Aemet a la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible CCL, CD, CC, STEM

7 La consecució dels ODS requereix la cooperació internacional i el compromís en cada país de tots els nivells de l’administració pública, les empreses privades, els agents socials i la ciutadania. Els Serveis Meteorològics Mundials contribueixen a aquests objectius mitjançant els seus serveis meteorològics i climàtics.

Esbrina com col·labora l’Agència Estatal de Meteorologia —Aemet— en la consecució dels ODS i valora’n la tasca.

Ampliar informació utilitzant les TIC CPSAA, CD 8 anayaeducacion.es Amplia els teus coneixements sobre aquesta unitat consultant els recursos proporcionats per la web.

Repassar i autoavaluar l’aprenentatge de la unitat CPSCAA, CD 9 anayaeducacion.es autoavalua el teu aprenentatge en la web.

La diversitat hídrica, vegetal i edàfica

La diversitat de rius, llacs, zones humides i aqüífers d’Espanya; la varietat dels seus boscos, matollars i prats; i els diferents sòls sobre els quals s’assenten obeeix a la influència de nombrosos factors. Hi destaquen la disposició del relleu i la naturalesa del rocam, la varietat climàtica i l’acció humana.

Aquests tres elements del medi natural interaccionen entre si i exerceixen una forta influència sobre la població i sobre nombroses activitats humanes.

SITUACIÓ D’APRENENTATGE

QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT

• La diversitat hídrica d’Espanya.

• La diversitat vegetal.

• La diversitat del sòl.

• La interpretació d’hidrogrames de cabal fluvial.

• L’elaboració i el comentari de clisèries altitudinals.

Els continguts i les activitats d’aquesta unitat poden resultar d’utilitat per a la realització del projecte multidisciplinari «Un viatge per Espanya».

Maresmes de Huelva.

La diversitat hídrica

Espanya compta amb una destacada diversitat d’aigües superficials i subterrànies. Totes dues poden ser corrents, com els rius i rierols; o estancades, com els llacs i els aiguamolls. La branca de la geografia dedicada a l’estudi de les aigües és la hidrografia.

1. ELS RIUS PENINSULARS

Un riu és un corrent continu d’aigua que discorre per un llit. A la Península, els rius desemboquen habitualment a la mar, o en un altre riu si es tracta d’afluents.

1.1 Factors de la diversitat fluvial

Els rius peninsulars estan condicionats per diversos factors que determinen l’organització de les conques i els vessants hidrogràfics, així com el cabal.

• El relleu i la topografia influeixen en l’organització dels vessants i de les conques hidrogràfiques, que se separen per unitats del relleu; en l’erosió dels rius, que augmenta amb la inclinació del terreny; en el cabal i en el règim fluvial, ja que l’altura del relleu influeix en la precipitació i en l’aportació o no de neu; i en les obres hidràuliques, com els embassaments, que es veuen afavorides per la topografia abrupta encara que, per aquesta mateixa raó, la seva construcció resulta cara.

• El rocam més o menys permeable determina l’escolament* , és a dir, la circulació superficial o subterrània de l’aigua. I la seva duresa contribueix a una erosió fluvial més o menys gran.

• El clima hi té gran influència. Les precipitacions determinen el cabal dels rius i les seves variacions durant l’any. Les temperatures incideixen en la força de l’evaporació de l’aigua.

• La vegetació minora l’evaporació en donar ombra; redueix l’erosió en frenar la força de l’aigua; i disminueix el risc d’inundacions, en retardar la incorporació de l’aigua de precipitació al llit fluvial.

• L’acció humana modifica els règims fluvials naturals amb la realització d’obres, com els embassaments, destinats al proveïment d’aigua, el subministrament elèctric i la regularització del cabal.

Vocabulari

Escolament: aigua que circula per una conca hidrogràfica. Pot discórrer sobre la superfície terrestre (escolament superficial) o per davall (escolament subterrani), i pot ser ramificada o concentrada en un llit.

Activitats

1 Recordeu el que heu estudiat i deduïu el tipus d’escolament predominant sobre un rocam silici, calcari o argilós.

2 Comenteu els factors del règim fluvial que s’aprecien en les imatges.

3 Sintetitzeu en un esquema els factors que influeixen en els rius peninsulars.

STEM, CCL, CPSAA

El Nalón, prop de Pravia, Astúries. És un riu cabalós, de règim bastant regular.

L’Andarax, a Almeria. És un riu de cabal escàs i règim molt irregular, que en alguns trams es pot arribar a assecar.

1.2 Les conques fluvials i els vessants hidrogràfics

a) La conca fluvial és el territori que drena o evacua les seves aigües naturals a un riu principal que les condueix fins a la mar.

Les conques fluvials peninsulars es caracteritzen per aquests trets:

• Es troben separades per divisòries d’aigües* , formades pels cims dels relleus muntanyosos que les delimiten. Aquestes conques són: conques del Cantàbric, Galícia Costa, Miño­Sil, Duero, Tajo, Guadiana, Guadalquivir, Tinto­Odiel­Piedras, Guadalete­Barbate, conques internes de Catalunya, Ebre, Xúquer, Segura i conca mediterrània andalusa.

• Dins de la conca, les aigües circulen per un llit o caixer i formen una xarxa organitzada jeràrquicament, des dels subafluents i afluents fins a

DEL VESSANT

CANTÀBRIC

Conques

CONQUES

Galicia Costa

Miño-Sil

Divisòria d’aigües: línia més elevada que separa dues conques fluvials. Coincideix amb la línia formada pels cims de més altura, o línia de cims, a partir de les quals l’escolament superficial flueix cap a diferents xarxes fluvials. El traçat de la divisòria d’aigües és clar als relleus abruptes, gràcies als pics i crestes que formen els cims; en canvi, resulta més imprecís en el cas de relleus suaus o lleugerament ondulats.

Segura

Conca mediterrània andalusa

TAJO

A d a j a Tormes

ADALQUIVIR Jándula

GuadalmezGuadiat o Guadajoz Fardes

Genil

Guadalete Guadalhorce

Navia S le la Mi e r a De b a Guadalfeo auG diaro

Cabriel

Guadalop J arama Alagón G U AD I ANA Corbones

Jabalón

Cigüela Guadalén

MundoSEGURA G U

Pisu re g a 0 100

Bul l a q u e Andarax Almanzora

s’agrupen sota una denominació comuna, per exemple, les del Cantàbric o les de Galícia Costa.

Guadalete-

b) Un vessant hidrogràfic és el conjunt de conques les aigües de les quals aboquen a la mateixa mar. A la Península hi ha una gran dissimetria entre els vessants atlàntic i cantàbric i el mediterrani a causa de la inclinació de la Meseta cap a l’oest a partir de la serralada Ibèrica. Així, al vessant atlàntic i cantàbric desemboquen el 69 % dels rius peninsulars, i al mediterrani, el 31 % restant.

• Els rius del vessant cantàbric són curts, en néixer en muntanyes pròximes a la costa. Tenen gran força erosiva, ja que salven un gran desnivell entre el seu naixement i la desembocadura. Aquesta erosió seria encara més gran si els vessants dels relleus que travessen no estiguessin protegits per la vegetació. Els rius cantàbrics són cabalosos i de règim bastant regular gràcies a l’abundància i constància de les precipitacions. Aprofitant aquestes circumstàncies i la topografia abrupta, s’han construït embassaments destinats a la producció hidroelèctrica.

• Els rius del vessant atlàntic, excepte els de les petites conques gallegues i andaluses, són llargs, en néixer prop de la Mediterrània i desembocar a l’Atlàntic. La força erosiva és escassa, ja que discorren per planes en les quals a penes s’enfonsen, però formen barrancs en els desnivells. El cabal és abundant, gràcies als nombrosos afluents; però el règim és irregular. Presenten estiatge a l’estiu coincidint amb el mínim de precipitació, i crescudes amb les pluges de tardor i primavera.

• Els rius del vessant mediterrani, excepte l’Ebre, són curts, en néixer en muntanyes pròximes a la mar. Per aquest motiu erosionen violentament els vessants desforestats. El cabal és escàs a causa de les precipitacions reduïdes i el règim és molt irregular. Presenten acusat estiatge a l’estiu (molt prolongat en els rius més meridionals) i poden sofrir crescudes catastròfiques a la tardor originades per pluges torrencials. Com a conseqüència, ha estat necessari construir embassaments per regularitzar­ne el cabal i subministrar aigua als nuclis de població, a l’agricultura i a la indústria.

Al vessant mediterrani són també freqüents els torrents, cursos intermitents que només porten aigua quan plou. Gran part de l’any els seus llits o rambles estan secs.

Activitats

4 Expliqueu les causes i les conseqüències de la dissimetria dels vessants atlàntic i mediterrani peninsulars.

5 Anomeneu les unitats de relleu que actuen com a divisòria d’aigües dels rius del vessant mediterrani.

6 Raoneu la causa de la diferent longitud dels afluents que reben els rius Ebre i Guadalquivir per l’esquerra i per la dreta.

7 Expliqueu la influència de la disposició del relleu i de la topografia en l’extensió de la conca, la longitud fluvial, la xarxa d’afluents, els pendents i l’erosió dels rius Miño, Tajo i Guadalquivir. Utilitzeu el mapa de les conques i vessants, i les dades de la taula.

8 Traceu una línia entre el cap Creus i la desembocadura del Guadiana i esmenta de NE a SO els principals rius que travessa, agrupats per vessants i conques hidrogràfiques.

1.3 El cabal i el règim fluvial

a) El cabal* és la quantitat d’aigua que passa en un segon per un punt donat del riu. Es mesura en m3/s, en estacions d’aforament instal·lades en diversos punts del seu curs. El cabal relatiu* és la relació entre el cabal mitjà anual i la superfície de la conca i s’expressa en L/s/km2

El cabal experimenta variacions:

• Al llarg del recorregut del riu, el tram amb més cabal acostuma a ser la desembocadura, on s’acumulen les aportacions dels diversos afluents, excepte en els casos on hi ha forta evaporació, infiltració, o un elevat consum humà. A la Península, els rius més cabalosos són el Duero, l’Ebre i el Tajo.

• Al llarg del temps, el cabal pot presentar irregularitat anual, amb crescudes* o estiatges* més o menys acusats, i irregularitat interanual*. A la Península, els rius més regulars són els del vessant cantàbric, i els més irregulars els del vessant mediterrani.

b) El règim fluvial és la variació estacional del cabal d’un riu. Depèn de la distribució de les precipitacions i de la importància de la precipitació nival. En funció d’ambdues es distingeixen rius amb règim nival, pluvial o mixt.

• Els rius amb règim nival neixen a l’alta muntanya, on són freqüents les nevades. El cabal màxim es dona a la primavera, amb el desgel, i el mínim a l’hivern, en quedar retinguda la precipitació en forma de neu o de gel a les muntanyes.

• Els rius amb règim pluvial només depenen de les precipitacions. Per tant, el seu cabal en reflecteix els màxims i els mínims en cada zona climàtica.

• Els rius amb règim mixt poden ser nivopluvials o pluvionivals, segons predomini la influència de la neu o de les precipitacions.

Vocabulari

Cabal: quantitat d’aigua en m3/s que passa en un segon per un punt donat del riu.

Cabal mitjà anual o mòdul (M): mitjana dels cabals mensuals en m3/s d’una sèrie d’almenys trenta anys.

Cabal relatiu o mòdul relatiu (Mr): relació entre el cabal mitjà anual (M) i la superfície de la conca (S). S’expressa en L/s/km2 Per calcular­lo, cal passar els m3/s a L/s —multiplicant­los per mil— i dividir aquesta xifra entre la superfície de la conca. Es considera escàs si és inferior a 5; mitjà entre 5 i 15; i elevat superior a 15.

Cabal absolut: volum total d’aigua evacuada per un riu en un any, en hm3/s.

Crescuda: moment de màxim cabal d’un riu. El terme designa també augments anormals del cabal amb efectes catastròfics.

Estiatge: moment de cabal més baix d’un riu.

Irregularitat interanual: es calcula dividint el cabal mitjà de l’any més cabalós entre el cabal mitjà de l’any menys cabalós d’una sèrie d’anys. El valor inferior o igual a 3 indica regularitat; entre 3 i 7, una certa irregularitat; i superior a 7, clara irregularitat.

Activitats

9 Calculeu el cabal relatiu i la irregularitat anual d’aquests rius. Expliqueu­ne les diferències.

Riu Miño a Orense

ILLES BALEARS

Superfície de la conca a l’estació: 12 958 km2. Cabal mitjà anual: 255,8 m3/s. Màx. anual: 366,8 m3/s

Mín. anual: 111,3 m3/s

Riu Segura a Guardamar

Superfície de la conca a l’esta­

ció: 14 925 km2. Cabal mitjà anual:

5,16 m3/s. Màx. anual: 24,4 m3/s

Mín. anual: 0,5 m3/s

10 Consulteu la tècnica del final de la unitat i feu un quadre sobre els règims fluvials.

11 Feu l’activitat núm. 6 de la pàgina 126.

1.4 Illes Balears i les Canàries

Les illes Balears i les Canàries manquen de rius pròpiament dits. Compten amb rierols o corrents d’aigua de cabal escàs, alimentats per deus. A Canàries, la sobreexplotació dels aqüífers ha suposat que a penes hi hagin rierols permanents en l’actualitat. Els torrents també són freqüents en tots dos arxipèlags.

2. LES ZONES HUMIDES: LLACS I AIGUAMOLLS

Les zones humides —llacs i aiguamolls— són superfícies cobertes d’aigua, procedent de les precipitacions, dels rius o dels aqüífers.

Espanya compta amb nombrosos llacs (2 474) i aiguamolls (2 559). No obstant això, molts són de dimensions reduïdes, tenen caràcter estacional, i en veuen amenaçada l’existència per causes naturals, com el rebliment per les aportacions dels rius o de les terres dels voltants, o per causes humanes, com l’extracció d’aigua per al reg, l’abocament d’enderrocs, o la dessecació per considerar­los espais insalubres.

2.1 Els llacs

Els llacs són masses naturals d’aigua acumulades en zones deprimides, que arriben a una certa profunditat (10­15 metres) i extensió (>50 ha).

A Espanya no són tan grans com els europeus, per la qual cosa alguns reben popularment la denominació de llacunes. No obstant això, presenten una tipologia molt diversa:

a) Els llacs endògens són originats per forces de l’interior de la Terra:

• Els llacs tectònics es formen en terrenys enfonsats per l’acció de plecs o de falles, com la llacuna de La Janda a Cadis.

• Els lllacs volcànics s’allotgen al cràter d’un volcà apagat, com els del Campo de Calatrava a Ciudad Real.

b) Els llacs exògens són originats per forces externes, com l’acció del gel, l’aigua o el vent.

• Els llacs glacials es formen a les cubetes excavades pel gel al circ de la glacera (llacs de circ, com la llacuna de Gredos) o a la vall glacial (llacs de vall, com els ivons pirinencs). També es poden deure a les obstruccions causades per la morrena frontal a la vall glacial (llacs de morrena com el de Sanabria a Zamora).

• Els llacs càrstics s’allotgen a les cubetes creades per la dissolució de la calcària o del guix, com les llacunes de Ruidera a Castella­la Manxa.

• Els llacs endorreics són el tipus més estès. Es formen en zones àrides o semiàrides on les aigües escasses no tenen força per a arribar a la mar i s’acumulen en zones deprimides o planes. Les aigües són salobres i poc profundes. Són característics de les depressions interiors i exteriors de la Meseta, com les llacunes manxegues de les Tablas de Daimiel, la llacuna de Sariñena als Monegres d’Osca i la llacuna de Gallocanta entre Saragossa i Terol.

• Els llacs eòlics ocupen depressions excavades per l’acció del vent sobre materials tous, com les closes de l’Empordà.

Activitats

12 Cerqueu en Internet una imatge de cada tipus de llac i expliqueu­ne l’origen.

Llacuna de la Posadilla, Campo de Calatrava. S’allotja al cràter d’un volcà inactiu.

Closes de l’Empordà (Girona). Són petits llacs allotjats en depressions excavades pel vent de tramuntana sobre materials tous arenosos i argilosos.

Parc nacional de les Tablas de Daimiel.

2.2 Els aiguamolls

Els aiguamolls són extensions de terreny cobertes per aigües poc profundes, de manera permanent o temporal, perquè durant l’estiu en baixa el nivell i fins i tot s’arriben a assecar. Els aiguamolls poden ser interiors (llacunes* , estanys* , torberes*) o costaners (deltes, albuferes, maresmes, marjals* , estuaris* , slikkes* i salines*).

Aquestes zones tenen un gran interès biològic. Alberguen moltes espècies adaptades a viure en un medi de transició entre l’aigua i la terra, i són llocs de nidificació i de parada per a les aus aquàtics en les migracions anuals entre Europa i l’Àfrica.

Entre els aiguamolls més destacats es troben els del parc nacional de les Tablas de Daimiel (Ciudad Real), les llacunes de Toledo, Ciudad Real, Albacete i vall de l’Ebre, les maresmes del Guadalquivir, el delta de l’Ebre i les albuferes de València i del Mar Menor.

Llacs de Covadonga

Maresmes de Urdaibai

Llac Curavacas

Vocabulari

Llacuna: massa d’aigua dolça o salada acumulada en zones deprimides de menor extensió i profunditat que els llacs. (Laguna Negra, Soria).

Estany: petita acumulació d’aigua estancada. (Zalamea de la Serena, Badajoz).

Torbera: àrea inundada on l’abundant vegetació morta acumulada al fons, davant la falta d’oxigen, es va convertint lentament en carbó. (Torbera de Palos de la Frontera, Huelva).

Marjal: zona humida pròxima a la mar, baixa i pantanosa, coberta de vegetació gairebé íntegrament. (Marjal de Sagunt).

Estuari: desembocadura d’un riu que forma una àmplia obertura, que resulta afectada pels corrents de la marea, per la qual cosa es barregen l’aigua dolça i la salada. (Estuari de Foz, Pontevedra).

Estero o slikke: terreny pantanós en el qual abunden les plantes aquàtiques, que se sol omplir d’aigua per la filtració d’un riu o llacuna pròxima. (Estero de Domingo Rubio, Huelva).

Salines: terrenys entollats salins per l’evaporació de l’aigua salada. (Salines de Santa Pola, Alacant).

Activitats

Llacuna d’Antela

Llac de Sanabria

Llacunes de Villafá la

Llacunes de Gredos

Maresmes de Txingudi

Llacunes de Laguardia Llacuna de Pitillas Llacunes d’Urbión

Llacuna de Peñalara

Llacuna Negra

Estany de Sant Maurici

Llacuna de Sariñena

Llacuna de la Playa

Llacuna de Gallocanta

CD, CCL, STEM, CC, CCEC

El Canal Vell

Closes de l’Estanyol i Montmajor

Llacunes del Fluvià

13 Esmenteu les zones humides més importants de cada comunitat autònoma.

Llacunes de Villafranca de los Caballeros i Alcázar de San Juan

Llacunes volcànicas de La Posadilla o Fuentillejo

Maresmes de l’Odiel

Maresmes del Guadiana i el Carreras

Maresmes del Piedras

Maresmes del Tinto

Maresmes de Sancti Petri

Llacunes de La Albuera

Salobral d’Ocaña

Tablas de Daimiel

Llacunes de Ruidera

Llacuna de Fuente de Piedra

Llacuna de La Janda

Els Alfacs

L’Albufera

Delta l’Ebre

S´Albufera

14 Cerqueu en la web una imatge dels diferents tipus d’aiguamolls i redacteu­ne un peu explicatiu per a cadascun.

Salines de Santa Pola

L’Encanyissada Albufera del Fondo

Salines de Torrevieja

Mar Menor

15 Esbrineu els recursos que es poden obtenir de les zones humides i valoreu­ne la importància ecològica.

16 Cerqueu informació sobre els problemes que afecten els aiguamolls i expresseu la vostra opinió sobre el debat de si s’han de protegir o si se n’ha de permetre l’ús dels recursos.

Bossa o reserva d’aigua Galeria

3. ELS AQÜÍFERS

L’aigua que s’infiltra en el terreny, descendeix a través de les roques permeables fins a trobar un estrat impermeable. Allí s’acumula emplenant els porus i les fissures del terreny.

Els aqüífers són embossaments d’aigua subterrània. Es formen quan les aigües de precipitació s’infiltren, troben un estrat impermeable i s’hi acumulen. Poden descarregar les seves aigües a través de rius i deus, o directament a la mar.

A la Península hi ha prop de mil aqüífers, que ocupen gairebé la meitat de la seva superfície. Es concentren a les àrees de rocam permeable, com les sorres i les graves de determinats sectors de les conques terciàries i de les riberes fluvials (aqüífers detrítics); i a les àrees de rocam calcari (aqüífers carbonatats). En canvi, estan gairebé absents de les zones amb rocam poc permeable (silícies i argiloses).

Aigua de precipitació Mar Cantàbrica OCEÀ ATLÀNTIC OCEÀ ATLÀNTIC M a r M editerrània

Estrat impermeable ZONES AQÜÍFERES Detrítics Font: Institut Geogrà c Nacional. 0 100 200 300 km

A les Balears i les Canàries, els aqüífers proporcionen la major part dels recursos hídrics, perquè es veuen afavorits per la permeabilitat de les roques calcàries i arenoses (Balears) i de les roques volcàniques (Canàries).

Deu Sense aqüífers Volcànics Carbonatats

18 Observeu el mapa, compareu­lo amb el del rocam de la unitat 1, i expliqueu la distribució dels diferents tipus d’aqüífers i de les zones on no n’hi ha. STEM, CCL

Activitats

4. LA INFLUÈNCIA DE L’AIGUA

4.1 La influència de l’aigua en el medi natural

L’aigua és un component essencial dels éssers vius i necessari per a la seva existència, i exerceix una influència considerable en altres elements naturals.

• En el relleu. L’aigua origina formes variades de modelat a través de la meteorització i de l’erosió, transport i sedimentació de materials.

• En el clima. L’aigua superficial és un component bàsic del cicle de l’aigua que, en evaporar­se i elevar­se sobre els oceans, s’emporta la calor de la superfície terrestre i regula la temperatura de l’atmosfera. A més, els oceans confereixen una suavitat climàtica més gran a les zones costaneres.

• En la vegetació. L’aigua és un element imprescindible per a la vida de les plantes, i disposar­ne de més o menys influeix en els tipus de formacions vegetals existents en una àrea.

• En el sòl. L’aigua forma part dels seus components, en emmagatzemar­se en els porus, i contribueix a la formació i característiques del sòl.

4.2 Els recursos hídrics

L’aigua també és essencial per a la vida i per a nombroses activitats humanes. Per això, tradicionalment, el poblament ha buscat la proximitat als recursos hídrics.

4.2.1 Característiques dels recursos hídrics

Els recursos hídrics són la quantitat d’aigua disponible per al consum humà.

a) La procedència principal dels recursos hídrics espanyols és l’aigua de les precipitacions. Se n’alimenten les aigües superficials dels rius, els llacs i els aiguamolls (66,5% de les captacions d’aigua el 2020) i els aqüífers (27,6%). Només un petit percentatge (5,9%) prové de recursos no convencionals, com la dessalació de l’aigua i la reutilització de l’aigua depurada

b) L’ús de l’aigua permet diferenciar entre usos consumptius o consumidors d’aigua i usos no consumptius

• Els usos consumptius es reparteixen entre el regadiu agrari, que absorbeix més del 80%, les llars, els sectors econòmics, i els municipis. A Espanya, el consum d’aigua per persona és elevat (133 l/hab./dia el 2020), encara que tendeix a descendir.

• Els usos no consumptius de l’aigua són la pesca, l’aqüicultura, la producció hidroelèctrica, la navegació i els esports nàutics.

c) El balanç hídric resulta de la diferència entre la disponibilitat i el consum d’aigua. En el cas d’Espanya, a causa de la forta evaporació, només queda disponible un 32% de l’aigua aportada per la precipitació, de la qual s’aprofita menys de la meitat. Aquesta quantitat permet un balanç global positiu, encara que en realitat hi ha desequilibris entre àrees excedentàries i deficitàries. Les raons són principalment dues:

L’elevat consum d’aigua per al regadiu es deu al fet que l’agricultura més rendible es troba a l’Espanya seca i depèn en gran part de l’existència de reg. Per això, la superfície regada s’ha incrementat fins a superar els tres milions d’hectàrees i, en alguns casos, utilitza sistemes de reg poc eficients. El consum d’aigua per a altres usos és menor i es podria reduir fomentant­ne l’estalvi i reparant les nombroses pèrdues existents en la xarxa.

Activitats

19 Comenteu el gràfic sobre el consum d’aigua i el mapa sobre el balanç hídric.

• El desequilibri entre els recursos disponibles i la demanda. Les disponibilitats procedeixen principalment de les precipitacions, que presenten una desigual distribució estacional, interanual i territorial, que es concentra al nord peninsular. La demanda depèn del volum de població i de la importància del consum agrari, industrial i turístic, que es concentren a l’arc mediterrani, els recursos hídrics del qual són molt escassos i irregulars.

Així, són conques clarament excedentàries les del N i NO peninsular; i moderadament excedentàries les dels rius Duero, Tajo i Ebre. Són conques equilibrades, amb dèficits conjunturals d’aigua, les dels rius Guadiana, Guadalquivir i l’interior de Catalunya. I són conques amb un dèficit estructural o permanent les altres conques mediterrànies.

• Les pèrdues d’aigua. Cada any es perd un important volum d’aigua per l’ús de sistemes de reg agrari ineficients i per les fuites en les conduccions (15,4% el 2020).

Segons els experts, el canvi climàtic podria reduir els recursos hídrics espanyols entre un 20% i un 22% per al 2060. Per això, en resulta imprescindible l’adequat aprofitament i gestió.

BALANÇ HÍDRIC ANUAL

4.2.2 L’aprofitament dels recursos hídrics. Les

obres hidràuliques

L’aprofitament dels recursos hídrics requereix realitzar obres hidràuliques, és a dir, infraestructures o instal·lacions destinades a la captació, el transport i distribució, el tractament i el sanejament de l’aigua.

a) Les obres de captació recullen l’aigua. Algunes tenen llarga tradició històrica —com els embassaments i pous— i altres són més recents

• Els embassaments són grans extensions d’aigua emmagatzemada artificialment darrere d’una presa o barrera transversal al corrent d’un riu. El nombre ha augmentat des de principis del segle xx fins a sumar­ne més de 1300 ja que s’han aprofitat els desnivells dels rius principals per a executar­los. S’utilitzen per a la producció d’electricitat, el regadiu agrari, el proveïment urbà i industrial, i la regularització del cabal dels rius per a evitar inundacions. Alguns, a més, tenen usos recreatius com la natació, la pesca o la navegació.

No obstant això, els embassaments presenten certs problemes. Són cars. S’aterren per l’acumulació de sediments que en disminueixen la capacitat. Alguns no són rendibles perquè s’han construït en àrees amb insuficient alimentació d’aigua o forta evaporació; o per proporcionar reg a produccions excedentàries a la UE. Provoquen impactes socials, com la inundació de pobles i terres d’ús agrari. I causen alteracions mediambientals, en modificar el cabal dels rius i reduir­ne l’aportació de sediments. Per això, en l’actualitat no es preveu la construcció d’un nombre significatiu de nous embassaments.

• Els pous i galeries capten l’aigua dels aqüífers per a usos agrícoles, industrials i urbans, especialment al sud i a l’est peninsular, les Balears i les Canàries. El seu ús permanent no és sempre viable, per la qual cosa resulta necessari coordinar les extraccions amb els recursos superficials.

La capacitat d’embassament més alta correspon a les conques més grans i amb aportacions d’afluents procedents dels sistemes muntanyosos que les voregen; cas dels rius Tajo, Guadiana, Guadalquivir, Duero i Ebre. La capacitat d’embassament més baixa correspon a les conques hidrogràfiques de menor grandària del Cantàbric i sobretot a les altres conques mediterrànies, de rius poc cabalosos i molt irregulars.

ILLES BALEARS

ILLES CANÀRIES

l’alt consum energètic i l’eliminació de la salmorra.

b) Les obres de transport i distribució condueixen l’aigua

• Els transvasaments transfereixen aigua entre conques excedentàries i deficitàries. En funcionen 38, i hi destaca el del Tajo­Segura. Alguns generen conflictes entre les zones subministradores i receptores de l’aigua.

• Els canals i canonades de distribució d’aigua sumen més de 256 000 km. El principal problema són les fuites causades per l’antiguitat o el mal estat de molts trams.

c) Les obres per a tractar els recursos hídrics són les Estacions de Tractament d’Aigua Potable —ETAP—, que eliminen les substàncies nocives per al consum. El seu problema és l’eliminació dels llots generats

d) Les obres de sanejament evacuen les aigües residuals

• La xarxa de clavegueram condueix les aigües al punt de depuració. Els seus problemes són les obstruccions, les olors i els desbordaments.

• Les Estacions Depuradores d’Aigües Residuals —EDAR— eliminen les substàncies nocives de l’aigua abans d’abocar­la al medi natural. Algunes requereixen tractaments addicionals per a eliminar millor els contaminants. I les Estacions de Regeneració d’Aigües Residuals —ERAR— tracten l’aigua depurada per reutilitzar­la en usos que no requereixen aigua potable, com el reg agrícola i urbà, la indústria, el manteniment de cabals fluvials mínims o la recàrrega d’aqüífers. El problema són les reticències dels regants, temorosos del rebuig als seus productes.

Planta dessalinitzadora en Gran Canària. Mitjançant diversos procediments, elimina la sal de l’aigua marina o d’altres aigües salobres i les fa aptes per al consum. Els problemes ocasionats per la dessalinització fan que la producció d’aigua dessalada depengui de la hidraulicitat de l’any i de les reserves hídriques. En conjunt, les plantes dessaladores d’Espanya produeixen uns 5 milions de m3/dia, amb els quals se’n podrien proporcionar 150 litres per habitant i dia a 34 milions de persones.

Estació Depuradora d’Aigües Residuals —EDAR— del Prat de Barcelona. Aquestes instal·lacions permeten retornar l’aigua al medi ambient en condicions compatibles amb aquest.

20 Feu un esquema sobre l’aprofitament i la regulació dels recursos hídrics.

4.2.3 La regulació, gestió i planificació dels recursos hídrics

Els recursos hídrics espanyols es regulen per la Llei d’Aigües, que n’organitza la gestió i planificació.

a) Els plans hidrològics de conca determinen els recursos, necessitats i obres de cada demarcació hidrogràfica. Són elaborats per les confederacions hidrogràfiques a les conques intercomunitàries i pels governs de les comunitats autònomes a les conques intracomunitàries

b) El Pla Hidrològic Nacional coordina els plans de les conques i dissenya les actuacions generals. És elaborat per l’Estat i els seus objectius es proposen complir la normativa europea (Directiva Marc de l’Aigua).

• Assegurar el subministrament d’aigua a tot el territori espanyol incrementant­ne les disponibilitats per a satisfer la demanda i aconseguir un desenvolupament regional equilibrat.

• Garantir l’ús racional de l’aigua amb la finalitat d’assegurar­ne la disponibilitat a llarg termini, així com la qualitat i bon estat ecològic per a protegir la salut humana i dels ecosistemes.

• Pal·liar els efectes de les inundacions i les sequeres mitjançant la planificació i les obres necessàries.

Els objectius de la legislació hidràulica

Llei del Pla Hidrològic Nacional (2005). Article 2. «Són objectius generals de la present Llei:

a) Aconseguir el bon estat del domini públic hidràulic, i en particular de les masses d’aigua.

b) Gestionar l’oferta de l’aigua i satisfer les demandes d’aigües presents i futures a través d’un aprofitament racional, sostenible, equilibrat i equitatiu de l’aigua, que permeti al mateix temps garantir la suficiència i qualitat del recurs per a cada ús i la protecció a llarg termini dels recursos hídrics disponibles.

c) Aconseguir l’equilibri i harmonització del desenvolupament regional i sectorial, amb l’objectiu d’aconseguir la vertebració del territori nacional.

d) Optimitzar la gestió dels recursos hídrics, amb especial atenció als territoris amb escassetat, protegint­ne la qualitat i economitzant­ne els usos, en harmonia amb el medi ambient i els altres recursos naturals».

Les demarcacions hidrogràfiques són les unitats per a la gestió dels recursos hídrics. Comprenen la zona marina i terrestre corresponent a una o diverses conques hidrogràfiques veïnes i les aigües de transició, subterrànies i costaneres associades. Si una conca és molt gran, es

pot dividir en diverses demarcacions, com succeeix amb la del Tajo. I, si és petita, es pot agrupar amb altres en una demarcació, com succeeix amb les conques del Cantàbric.

La diversitat vegetal

1. LA VEGETACIÓ I LES REGIONS FLORALS

La vegetació o flora és el conjunt d’espècies vegetals d’un territori. Està integrada per formacions vegetals o grups de vegetació individualitzats per la seva grandària i per la fisonomia. Els tres tipus bàsics són el bosc, el matollar i el prat.

Activitats

21 Esquematitzeu els factors que influeixen en la vegetació.

22 Expliqueu la diferència entre la vegetació arbòria, arbustiva i herbàcia; i entre vegetació clímax i secundària.

23 Cerqueu el significat dels termes termòfil, criòfil, higròfil, xeròfil, psammòfil, halòfil, umbròfil i heliòfil, referits a la vegetació i relacioneu­los amb els factors que hi influeixen.

2. FACTORS DE LA DIVERSITAT VEGETAL

La vegetació espanyola compta amb unes 6 000 espècies. Aquesta diversitat resulta de la varietat de factors que hi incideixen:

• Els factors físics són el clima, ja que cada planta requereix unes condicions específiques de temperatura i precipitació; el relleu, que propicia espècies diferents segons l’altura, l’orientació dels vessants a sobrevent/ sotavent del vent dominant, o la posició al solell/obac; i el sòl, ja que cada espècie prefereix un tipus concret. A la diversitat vegetal d’Espanya col·laboren també la posició de pont de la Península i les Balears entre dos continents, i l’originalitat de la vegetació canària, motivada per la insularitat i la latitud subtropical. Quan la vegetació d’una zona resulta exclusivament de la incidència de factors naturals es denomina clímax o potencial.

• Els factors humans es manifesten en la degradació de la coberta vegetal existent o en la introducció d’espècies foranes interessants pel seu aprofitament agrari o pel valor econòmic (espècies de repoblació). Quan la vegetació d’una zona és el resultat de la intervenció humana es denomina vegetació secundària

Els factors físics influeixen en la vegetació, que s’adapta al clima, a la topografia i al sòl de cada lloc.

L’acció humana pot modificar la vegetació natural, degradant­la o introduint­hi espècies foranes d’interès econòmic, com el pi roig, emprat en la construcció i en l’elaboració de paper.

3. ELS PAISATGES VEGETALS D’ESPANYA

Les formacions vegetals es disposen en comunitats, el conjunt de les quals constitueix el paisatge vegetal d’una àrea. Ja que el clima exerceix una influència decisiva sobre la vegetació, estudiarem els paisatges vegetals d’Espanya per bioclimes, és a dir, per àrees dotades d’una certa homogeneïtat interna quant al clima i vegetació.

3.1 El paisatge vegetal de clima oceànic

Correspon a la regió floral eurosiberiana. Està constituït per formacions adaptades a la insolació escassa i a la precipitació abundant. Les principals són el bosc caducifoli, la landa i el prat.

a) El bosc caducifoli

El bosc caducifoli és dens i d’arbres alts perquè competeixen per la llum. El tronc és recte, d’escorça llisa i poc gruixuda. La fulla és gran per a absorbir més radiació i caduca, que desapareix en l’estació desfavorable. Al sotabosc creixen falgueres i molses, en un ambient ombrívol causat per les copes dels arbres que se situen pròximes entre si i impedeixen que arribi molta llum al sòl.

Les espècies més característiques són el roure i el faig, que poden aparèixer formant grans masses específiques o mixtes.

El perquè de la fulla caduca

Les fulles nodreixen l’arbre realitzant la fotosíntesi. Per a això necessiten la radiació solar que produeix la clorofil·la —un pigment verd imprescindible— i l’aigua amb nutrients transportada des de les arrels. En arribar la tardor, els dies s’escurcen i impedeixen la producció de la clorofil·la. Com que les fulles ja no compleixen la seva funció i, a més, l’aigua amb nutrients procedent de les arrels es podria gelar i danyar tota la planta, l’arbre es desprèn de les fulles i es limita a mantenir­se viu sense generar nous nutrients fins a la primavera.

• El roure exigeix humitat i tolera malament la calor i el fred excessiu, per la qual cosa se situa entre els 0 i els 1 000 metres. Prefereix sòls silicis. La fusta, dura, s’empra en la construcció i en la fabricació de mobles i vaixells. Les àrees més extenses de roure es troben a Galícia i a la serralada Cantàbrica.

• El faig exigeix més humitat; tolera malament la calor i molt bé el fred, per la qual cosa és un arbre de muntanya, que se situa entre els 900 i els 1 600 metres. Prefereix els sòls calcaris, encara que tolera els silicis. La fusta, dura i de bona qualitat, s’empra per a fer mobles i estris. L’àrea principal es troba a la serralada Cantàbrica i el Pirineu navarrès.

• El bosc marcescent de roure reboll i roure de fulla petita o valencià és propi del clima oceànic de transició. És menys dens i d’arbres menys alts, que mantenen les fulles seques per protegir les gemmes del fred fins al naixement del nou brot. Les glans s’usen per a l’alimentació del bestiar.

L’ acció humana ha reduït l’extensió del bosc caducifoli. Les causes han estat la pèrdua dels seus usos tradicionals: calefacció rural i fabricació d’eines. Els incendis. L’ agrarització o substitució d’espècies naturals per altres d’aprofitament agrari: pastures ramaderes o castanyers que aporten fruits i fusta. I les repoblacions amb arbres de creixement ràpid i bon aprofitament econòmic, com el pi (fusta i resina) i l’eucaliptus (cel·lulosa i pasta de paper). Aquestes repoblacions han estat molt criticades perquè les fulles de tots dos arbres col·laboren en l’acidificació i l’empobriment del sòl i perquè són espècies que cremen amb més facilitat en cas d’incendi.

b) La landa i els prats

• La landa és una vegetació densa de matoll, l’altura de la qual pot ser baixa o arribar als quatre metres. Les seves espècies més abundants són el bruc, l’argelaga i la ginesta. La landa apareix com a degradació del bosc caducifoli o com a vegetació supraforestal. Se sol usar per a jaç d’animals, i com a adob

• Els prats són una vegetació herbàcia que ocupa grans extensions de terreny en els paisatges oceànics. Es fan servir per a alimentar el bestiar

DISTRIBUCIÓ DEL ROURE

DISTRIBUCIÓ DEL FAIG

Font: Méndez, M., i Molinero, F.: Geografía de España.

Font: Méndez, M., i Molinero, F.: Geografía de España.

Bosc caducifoli a la Serra d’Aralar, Guipúscoa.

Prats a la vall de Carriedo, Cantàbria.

3.2 El paisatge vegetal de clima mediterrani

Correspon a la regió floral mediterrània. Està constituït per formacions xeròfiles* adaptades a la forta insolació i a la sequera estival. Per això desenvolupen arrels molt esteses en superfície o en profunditat per captar l’aigua; i les fulles, per minimitzar la pèrdua d’aigua per transpiració, són petites, dures (escleròfil·les) i es recobreixen de cera, goma i pilositats, o formen espines. Les principals formacions vegetals són el bosc perennifoli i el matollar: la màquia, la garriga i l’estepa.

a)

El bosc perennifoli

El bosc perennifoli és poc dens i amb arbres de mitjana altura perquè competeixen per l’aigua. El tronc és sinuós, d’escorça rugosa i gruixuda. Les branques formen copes globulars i àmplies, que projecten ombra sobre el sòl per mitigar la insolació i l’evaporació. La fulla és petita, per a reduir la transpiració; i perenne, perquè a l’hivern els arbres activen substàncies que eviten la congelació. El sotabosc és ric en espècies, com el bàlec o la ginesta, ja que els arbres se situen una mica apartats entre si i la llum hi penetra amb facilitat. Les espècies més característiques són:

• L’alzina suporta la sequera, la calor estival i el fred hivernal; i s’adapta a tota mena de sòls, per la qual cosa és l’arbre més típic i estès del clima mediterrani. La fusta, molt dura i resistent, s’emprava tradicionalment per a elaborar rodes, fusteria exterior, utensilis i carbó; i el seu fruit, la gla, per a alimentar el bestiar. Els boscos millor conservats es troben a Sierra Morena, Extremadura i la serra de Guadarrama.

• La surera necessita una certa precipitació (més de 500 mm/any), hivern moderat i sòls silicis. La fusta, molt dura, s’aprofita per a l’elaboració de botes i vaixells, i l’escorça, per a l’obtenció de suro. Es concentra al sud­oest peninsular, en sectors del sud d’Andalusia (de Cadis a Màlaga), al nord­est de Catalunya i al nord de la Comunitat Valenciana (Castelló).

• El pi és en uns casos vegetació natural i, en uns altres, el resultat de repoblacions, que en valoren l’adaptació a condicions climàtiques extremes (aridesa, humitat, fred, calor) i a sòls diversos; el ràpid creixement; i l’aprofitament de la seva resina i de la fusta per a la construcció, l’elaboració de mobles, l’aglomerat i la pasta de paper.

Vocabulari

Xeròfila: vegetació adaptada a l’aridesa. A Espanya és característica del clima mediterrani, sobretot del subdesèrtic o estepari i de les zones baixes de les illes Canàries.

DISTRIBUCIÓ DE L’ALZINA

Font: Méndez, M., i Molinero, F.: Geografía de España.

DISTRIBUCIÓ

LA SURERA

Font: Méndez, M., i Molinero, F.: Geografía de España.

Alzinar a Extremadura.

Sureda a Cadis.

L’acció humana ha reduït l’extensió del bosc perennifoli. Les causes han estat la pèrdua d’usos tradicionals, els incendis, l’agrarització, que ha eliminat els arbres per facilitar la mecanització i el regadiu mòbil; o ha aclarit el bosc d’alzines i sureres per constituir deveses. S’hi combina la conservació dels arbres —que protegeixen el sòl i permeten aprofitar­ne els fruits, llenya, fusta i escorça— amb la ramaderia, el cultiu, o altres usos, com la caça. Les repoblacions amb pi també han minvat el bosc autòcton, a causa del seu bon profit econòmic.

b) El matollar

El matollar mediterrani no és una formació clímax, sinó el resultat de la degradació del bosc per l’ésser humà. En presenta tres tipus:

• La màquia és una formació arbustiva de més de dos metres d’altura, molt densa i gairebé impenetrable. Les espècies principals són l’estepa, el bruc, el llentiscle i la ginesta.

• La garriga està formada per arbustos i matolls de poca altura, que deixen algunes zones sense cobrir. Entre les seves espècies destaquen la farigola, el romaní i l’espígol.

• L’estepa està integrada per herbes baixes, entremesclades amb arbustos espinosos, baixos i discontinus, que deixen al descobert sòls pobres. Les espècies principals són el margalló, la farigola, l’espart i l’esparreguera. L’estepa és pròpia de les zones semiàrides del sud­est peninsular i de la vall de l’Ebre, on la sequera impedeix el creixement dels arbres, i de les zones on l’acció humana ha degradat la garriga.

El matollar mediterrani té diversos usos: en perfumeria, en la medicina natural, en la indústria farmacèutica, com a condiment gastronòmic, i per a la fabricació de graneres, estores, cordes i cistells.

3.3 El paisatge vegetal de ribera

A les riberes dels rius, el sòl s’impregna d’humitat, per la qual cosa la vegetació té trets diferents a la de l’entorn, especialment a les zones de clima sec.

La presència constant d’aigua fa que només puguin viure­hi unes certes espècies, que es disposen en franges paral·leles al riu, des de les quals estan en contacte semipermanent amb l’aigua cap a l’exterior.

Els boscos de ribera inclouen espècies com el vern i el salze (les arrels del qual necessiten estar en l’aigua); el pollancre, l’àlber i el freixe (només requereixen humitat a l’extrem inferior de les arrels); i l’om, menys exigent en humitat. Alguns d’aquests arbres, de creixement ràpid i fusta tova, com el pollancre o el salze, s’usen per a bastiments i embalatges. Al costat dels boscos creixen joncs i matolls, com el sanguinyol, l’olivereta, la mare­selva, l’esbarzer i el roser bord.

L’acció humana ha reduït els boscos de ribera, en alterar­ne els marges i llits fluvials per implantar­hi cultius, urbanitzacions o canalitzacions. Aquest fet ha suposat una pèrdua greu, sobretot a l’Espanya seca, a causa de la seva importància paisatgística —contrast entre la seva vegetació i la de l’entorn—; i els seus beneficis ecològics: mitiga l’erosió, el risc d’inundació i l’evaporació, i suavitza la temperatura.

Màquia a Càceres.

Garriga al massís de Randa, Mallorca.

Estepa a Belchite, Saragossa.

Salzes

Vern

Pollancre Freixe Om

Esquema de vegetació de ribera.

3.4 El paisatge vegetal de muntanya

A la muntanya, la vegetació es disposa en estatges amb formacions vegetals diferents segons la latitud, l’altitud i l’orientació (sobrevent/sotavent; solell/obac). En general se succeeixen el bosc fins a la zona on la temperatura mitjana anual arriba als 10 "C, els matollars a partir de l’altura on el fred impedeix el creixement dels arbres, els prats i pastures d’herbes i mates nanes a les zones cobertes per la neu durant molts mesos, i les plantes rupícoles adaptades a viure sobre les roques o a l’interior de les esquerdes i fissures (líquens i molses).

a) La muntanya alpina o pirinenca està representada pels Pirineus. Té quatre estatges vegetals:

• L’estatge basal (fins a 1 200 m) inclou successivament alzina, roure o roure de fulla petita, i faig.

• L’estatge subalpí (entre 1 200­2 400 metres) reuneix coníferes* naturals, com el pi roig, l’avet i el pi negre. L’avet pot formar boscos mixtos amb el faig. El sotabosc està constituït per arbustos com el rododendre i la nabinera.

• L’estatge alpí (entre 2 400­3 000 metres) és el domini del prat i la pastura. També hi abunden els sectors de roca nua i les tarteres, on creixen petites plantes rupícoles.

• L’estatge nival (per sobre de 3 000 metres) té espais de topografia una mica plana o de pendent reduït on la neu es manté tot l’any i no hi ha vegetació, i espais d’inclinació forta on la neu desapareix un cert temps i creixen petites plantes rupícoles

b) La muntanya atlàntica està representada pel vessant nord de la serralada Cantàbrica. S’hi succeeixen un estatge basal forestal de bosc caducifoli, un estatge supraforestal de landa, i un cim amb prats

c) La muntanya mediterrània inclou les muntanyes de la resta de la Península i de les illes Balears. L’estatge basal forestal està ocupat pel bosc perennifoli (precedit de màquia a les muntanyes més meridionals), que a altitud més gran dona pas al bosc caducifoli i/o pinedes. Per damunt se situa l’estatge supraforestal de màquia o garriga, que inclou matollar encoixinat espinós a les muntanyes més meridionals. Els prats només apareixen als cims més elevats o als obacs

L’acció humana ha reduït els boscos de muntanya en favor d’usos agropecuaris (pastures a la muntanya atlàntica, o cultius a la mediterrània —ametller, olivera, vinya—) i de l’extensió dels boscos de repoblació amb bon rendiment econòmic. En altres casos, la degradació o desaparició del bosc ha provocat la seva substitució pel matollar.

Vocabulari

Les coníferes són arbres o arbustos de fulles aciculars —com agulles— i llavors protegides en cons —pinyes. Prefereixen les zones fredes, com l’estatge subalpí de les muntanyes de la zona temperada. Per adaptar­se al fred adopten la forma triangular perquè rellisqui la neu, posseeixen anticongelants naturals, i les fulles es revesteixen d’una cutícula que redueix la pèrdua d’humitat a l’hivern quan la planta no pot agafar aigua per les arrels en trobar­se el sòl gelat. La majoria de les coníferes són de fulla perenne —pi, avet, bedoll, xiprer, cedre, savina, ginebre—; encara que n’hi ha de fulla caduca —làrix—. Algunes coníferes, com ara alguns pins, també viuen en climes temperats des del nivell de la mar. En aquests casos, la copa se situa a l’extrem superior del tronc, i és ampla, amb les branques dirigides cap amunt per a captar millor la llum.

3.5 El paisatge vegetal de les Canàries

Correspon a la regió floral macaronèsica de la qual provenen les espècies autòctones, a les quals els successius pobladors en van incorporar unes altres de la mediterrània europea i africana i d’Amèrica. A més, a causa de la insularitat, hi destaquen els endemismes —formacions vegetals exclusives— i les relíquies —formacions vegetals pròpies d’èpoques geològiques passades amb un clima diferent, que han sobreviscut en escassos enclavaments. El resultat és una riquesa vegetal extraordinària, sobretot a les illes amb relleu muntanyós, on se succeeixen els estatges vegetals següents.

• L’estatge basal (entre el nivell de la mar i els 300/500 metres). Inclou plantes que suporten la sal (halòfiles) i la sorra (psammòfiles), com la barrella; i també una aridesa elevada, cas dels matollars esclarissats i aspres, com el cardón o eufòrbia de les Canàries i la tabaiba.

• L’estatge intermedi (entre 200­800 metres). Està condicionat per l’augment de la humitat i el descens tèrmic, que permeten el creixement de palmeres, dragos i savines.

• L’estatge termocanari (entre 800­1 200 metres). La vegetació s’adapta a la mar de núvols o boira causada pels alisis que hi aporten gran humitat, més refrescament i menys insolació. Inclou dues formacions de bosc originals: la laurisilva, molt dens i amb més de 20 espècies, i el fayal-brezal, resultant de la degradació antròpica de la laurisilva.

• L’estatge canari (entre 1 200­2 200 metres). En quedar per sobre de la mar de núvols, la vegetació s’ha d’adaptar a l’aridesa i al fred. Està dominada pel bosc de coníferes, l’espècie principal de les quals és el pi canari que, a més altitud, dona pas al cedre canari

• L’estatge supracanari (per sobre de 2 200 metres) només és present a Tenerife i La Palma. Està ocupat per matolls (bàlec, ginesta) i per mates disperses de gran riquesa florística (violetes del Teide).

L’acció humana ha reduït la vegetació de les zones baixes i de les mitjanies per implantar urbanitzacions turístiques i cultius; i ha minvat el bosc, donada l’escassetat de fusta de les illes.

Activitats

24 En el mapa de la vegetació, traceu una línia entre Andorra i l’illa de Tenerife. Esmenteu les regions florals i els paisatges vegetals que travessa i les formacions vegetals que els integren.

25 Per grups, feu una presentació sobre la vegetació espanyola. Incloeu­hi imatges de les principals formacions vegetals de cada àrea climàtica.

26 Compareu els boscos caducifoli, marcescent i perennifoli; i la landa amb la màquia.

27 Per què la vegetació de ribera contrasta amb la del seu entorn?

28 Llegiu la tècnica sobre el comentari de clisèries d’aquesta unitat i feu l’act. 7 de la pàg. 127.

29 A què es deu l’originalitat de la vegetació canària?

30 Resumiu l’actuació humana sobre la vegetació.

31 Organitzeu aquest debat: s’han de portar a terme repoblacions amb eucaliptus? Abans, consulteu la tècnica de la unitat 11.

4. INFLUÈNCIA DE LA VEGETACIÓ

4.1 Sobre el medi natural

La vegetació influeix en altres elements del medi natural i contribueix a la millora del medi ambient.

• En el relleu, estabilitza els pendents i en mitiga l’erosió.

• En el clima, la vegetació redueix la temperatura ambient en protegir de la radiació solar, i genera humitat mitjançant l’evapotranspiració de les fulles, la qual cosa afavoreix la condensació i la generació de núvols.

A més, disminueix la contaminació atmosfèrica, en fixar la pols a les fulles. Ajuda a reduir el canvi climàtic, actuant com a embornal de carboni gràcies a la seva capacitat d’absorbir el CO2 i actua com a pantalla contra el soroll.

• En l’aigua, la vegetació augmenta les disponibilitats hídriques en projectar ombra sobre les aigües i disminuir­ne l’evaporació. També redueix l’impacte de les inundacions, en retenir l’aigua i mitigar­ne el desbordament.

• En el sòl, la vegetació afavoreix la infiltració de l’aigua i en manté la humitat. A més, el protegeix en subjectar­lo amb les arrels i evitar que rebi el xoc directe de la pluja, i col·labora en la seva fertilitat en transformar­se en humus.

• Els boscos alberguen també una gran biodiversitat.

No obstant això, algunes espècies vegetals empobreixen el sòl; afavoreixen els incendis en cremar fàcilment, amb el consegüent augment d’emissions de CO2; o resulten nocives per a altres espècies, cas de les espècies exòtiques invasores.

4.2 Sobre les activitats humanes

La vegetació influeix també sobre la població i sobre les activitats humanes.

• Ajuda a mantenir la població en el medi rural en crear ocupació en la seva conservació i explotació.

• Proporciona recursos.

– Aliments per a les persones ­fruits, fongs­ i per als animals ­glans, fages, prats­

– Matèries primeres per a la indústria: tèxtil, construcció, moble, paper, química, perfumeria, productes farmacèutics.

– Fonts d’energia: llenya, carbó, biomassa forestal.

– Constitueix un recurs per a l’oci, l’esbarjo i la qualitat de vida.

– Enriqueix la qualitat i el valor estètic del paisatge.

Activitats

CCL, CCEC

32 Dissenyeu un diagrama que expressi la influència de la vegetació sobre el medi natural i l’activitat humana.

Vegetació de ribera en el riu Jalón. La vegetació protegeix de la radiació solar, augmenta les disponibilitats hídriques en mitigar­ne l’evaporació i redueix l’impacte de les inundacions.

Explotació fustera a Cantàbria. La vegetació proporciona recursos per a la indústria, cas de l’eucaliptus, emprat en l’elaboració de pasta de paper.

La diversitat del sòl

El sòl és la capa superficial de l’escorça terrestre. Es compon d’elements en els tres estats. Els elements sòlids són partícules minerals procedents de l’erosió de les roques i de la matèria orgànica viva o en descomposició: arrels, fongs, bacteris, cucs, insectes. A més el sòl conté elements líquids —aigua— i gasos que ocupen els porus —CO2—. La ciència que estudia el sòl és l’edafologia.

1. FACTORS DE LA DIVERSITAT EDÀFICA

El sòl resulta de l’alteració del rocam terrestre pel clima i pels éssers vius. Primer, els fenòmens atmosfèrics disgreguen la roca. Després, s’hi instal·len plantes colonitzadores, organismes i microorganismes que hi aporten matèria orgànica i permeten la implantació de comunitats biològiques més complexes. Amb el pas del temps, el sòl evoluciona fins a aconseguir l’equilibri amb el medi. Per tant, els factors que condicionen la formació i l’evolució del sòl (edafogènesis) són els següents:

• La roca mare és el substrat mineral a partir del qual es forma el sòl. Influeix en el seu color, textura* , estructura* , permeabilitat* i acidesa o basicitat*. Depenent de la roca mare, els sòls poden ser silicis (solts i poc permeables), calcaris (pastosos i permeables) i argilosos (compactes i impermeables).

• El clima és el factor més influent en la formació del sòl. Les temperatures i les precipitacions influeixen en els seus processos químics i biològics. Les precipitacions condicionen també el lixiviat, és a dir, la dissolució i arrossegament dels elements de la capa superficial del sòl cap a les capes baixes. Si aquesta rentatge és excessiu, el sòl s’empobreix i esdevé àcid. Atès el clima, els sòls poden ser zonals o clímaxs, quan el seu origen està estretament lligat al clima; o azonals i intrazonals quan depèn d’altres factors, com la naturalesa del rocam, l’embassada, etc.

F

Vocabulari

Textura: grandària de les partícules. Influeix en la permeabilitat i en la retenció d’aigua i de nutrients.

Estructura: manera d’agrupar­se les partícules del sòl en fragments més grans. Influeix en la ventilació, la permeabilitat i l’erosionabilitat del sòl.

Permeabilitat: capacitat de permetre la filtració d’aigua. Influeix en el contingut d’aigua i d’aire del sòl.

L’acidesa o basicitat: ve donada pel potencial d’hidrogen o concentració d’ions d’hidrogen. Es mesura mitjançant el pH, escala compresa entre 0 i 14. Es considera neutre el valor entre 6,6 i 7,5; àcid, el valor per sota de 6,6; i bàsic, el valor per sobre de 7,5. El pH influeix en la solubilitat dels minerals i, per tant, en l’assimilació de nutrients per les plantes, que només poden absorbir els minerals dissolts en l’aigua. El pH més adequat per a la majoria dels cultius és el comprès entre 6 i 7.

1. En primer lloc, els fenòmens atmosfèrics disgreguen les roques.

2. S’hi instal·len plantes i organismes que aporten matèria orgànica.

3. Gràcies a això, s’hi instal·len comunitats biològiques més complexes.

4. El sòl evoluciona i desenvolupa tots els seus horitzons.

A0. Fullaraca.

A1. Humus.

A2. Zona de lixiviat.

B1. Zona d’acumulació. B2. Zona d’alteració.

C. Roca mare meteoritzada.

D. Roca mare consolidada.

Horitzó C

Horitzó D

A la vall es dipositen els materials arrossegats, i s’hi formen sòls espessos

Horitzó A

Horitzó B Al pendent, el sòl està sotmès a forta erosió

La topografia també hi influeix. A les zones planes s’acumulen sòls grui xuts, mentre que els pendents forts afavoreixen l’erosió i les esllavissades de sòl.

• Els éssers vius actuen de diverses maneres. Les plantes poden empobrir i acidificar el sòl (coníferes), o enriquir­lo aportant­li bases captades per les arrels (frondoses). La microflora, formada per bacteris i fongs, descompon la matèria orgànica i crea l’humus, del qual en depèn en gran part la fertilitat. Els animals, com els cucs, rosegadors i insectes, el remouen amb els seus moviments. I les persones el destrueixen i alteren, o el milloren amb adobs i repoblacions adequades.

• El temps és un altre factor determinant, ja que la formació d’un sòl és un procés lent que requereix segles. Segons el nivell d’evolució es distingeixen sòls joves o incipients, que encara no han completat la seva formació, i sòls evolucionats

2. ELS HORITZONS I EL PERFIL DEL SÒL

Els sòls estan constituïts per horitzons o capes individualitzades per les seves característiques físiques, químiques i biològiques. El conjunt d’horitzons conforma el perfil del sòl.

• En superfície es troba l’horitzó A, que té una capa A0 formada per la fullaraca; una capa A1, de color fosc, formada per l’humus o matèria orgànica en descomposició; i una capa A2, més clara, que és una zona de lixiviació o de pèrdua de substàncies que són arrossegades per les precipitacions a les capes inferiors.

• En posició intermèdia, se situa l’horitzó B, de color més intens, que té una capa d’acumulació de substàncies lixiviades procedents de l’horitzó A; i una capa d’alteració en contacte amb l’horitzó C.

• En profunditat es troben l’horitzó C format per la roca mare meteoritzada, és a dir, alterada i disgregada pels agents atmosfèrics, com els canvis de temperatura o les precipitacions; i l’horitzó D, constituït per la roca mare consolidada o sense alterar.

3. ELS TIPUS DE SÒL

Hi ha diverses classificacions del sòl. Unes es basen en l’origen i evolució (classificacions genètiques, com l’europea) i altres en les seves característiques (classificacions analítiques, com l’americana). Com que el clima i la naturalesa del rocam són els factors més influents en la formació i evolució del sòl, estudiarem primer els sòls d’Espanya per àrees climàtiques, i en cadascuna en distingirem diversos tipus en funció del rocam. Després s’enumeraran els principals sòls azonals i intrazonals.

Activitats

CPSAA, CL, STEM

Fullaraca i residus interns Matèria orgànica en descomposició (humus)

Zona de lixiviat

Zona d’acumulació de partícules lixiviades

Zona d’alteració (transició a C)

Roca mare meteoritzada

Roca mare consolidada

33 Esquematitzeu els factors que influeixen en la diversitat edàfica.

34 Sintetitzeu el procés de formació d’un sòl.

35 Comprovem. Aclariu la diferència entre perfil i horitzó d’un sòl; entre sòl zonal, intrazonal i azonal; i entre sòl jove i evolucionat.

La topografia influeix en el gruix del sòl.

Mar Cantàbrica

ATLÀNTIC

OCEÀ ATLÀNTIC

ILLES CANÀRIES

3.1 Els sòls zonals

a) Els sòls de clima oceànic són bastant evolucionats, rics en matèria orgànica i àcids, ja que les pluges constants arrosseguen les bases de la superfície cap als estrats inferiors (lixiviació). L’acidesa es reforça quan la roca és silícia i la vegetació natural se substitueix per espècies com el pi o l’eucaliptus. Tots els sòls àcids requereixen adob per al seu aprofitament agrícola

• Sobre rocam silici l’acidesa del sòl s’incrementa.

– La terra bruna humida n’és el tipus dominant. Amb topografia favorable, és una terra de cultiu excel·lent si se’n contraresta l’acidesa amb calç. Quan el pendent augmenta es pot dedicar a pastures.

– El rànker se situa a les zones més altes o pendents. En estar sotmès a una forta erosió, té escassa evolució i gruix (l’horitzó orgànic reposa directament sobre la roca mare). Només és apte per a pastures i boscos.

• Sobre rocam calcari l’acidesa del sòl és menor.

– La terra bruna calcària n’és el tipus dominant. Dona excel·lents rendiments en cultius com mongetes i blat de moro, o en prats permanents.

– La terra fusca apareix sobre calcàries dures i en zones muntanyoses. La seva principal dedicació és forestal

b) Els sòls de clima mediterrani es troben molt alterats per l’erosió i l’acció humana

• A les roques silícies, com les de l’oest peninsular, el tipus principal és la terra bruna meridional, un sòl pobre per la seva acidesa, escassetat d’humus i estructura solta, que el fa fàcilment erosionable. Es dedica a deveses d’alzina i pastures pobres, o a cereals quan s’emblanquina i adoba. Sobre les sorres resultants de l’erosió del granit es forma el sòl marró no càlcic.

ELS SÒLS A ESPANYA

Sòls en el clima oceànic

Terra bruna humida

Sòls rànkers

Terra bruna calcària

Terra fusca

Sòls en el clima mediterrani

ILLES BALEARS

Sòls bruns no càlcics

Terra vermella mediterrània

Terra bruna meridional Vertisòls

Sòl gris subdesèrtic estepari

Sòls intrazonals

Sòls rendziniformes

Sòls bruns calcaris

Sòls azonals

Ceuta

Melilla

Rànker.

Terra fusca.

• A les roques calcàries, dominants en aquesta àrea climàtica, els sòls tenen un horitzó argilós resultant de la lenta dissolució de la calcària; i un color vermellós a causa de l’òxid de ferro. La seva fertilitat és diversa:

La terra roja mediterrània, rica en nutrients, és excel·lent per a tota mena de cultius

– La terra rossa, sobre calcàries dures, té l’horitzó argilós reposant directament sobre la roca mare, per la qual cosa són freqüents els afloraments rocosos que en dificulten la mecanització. Sobre aquest dominen els matollars o boscos adevesats i cultius arboris com l’ametller o l’olivera.

• A les argiles i margues sorgeix el vertisol o terra negra, format per argiles expansives, que es contreuen quan s’assequen i s’inflen quan s’humitegen. Durant l’estiu, en contreure’s, s’obren esquerdes que s’omplen amb materials de la superfície. a l’època humida, quan l’argila s’infla, els materials que emplenen les esquerdes actuen com a tascons i provoquen tensions internes que ocasionen el volteig o la remoguda del sòl. A causa d’això, aquests sòls es renoven constantment i són els més fèrtils d’Espanya, usats per a tota mena de cultius, excepte els arborescents. Són característics de la vall del Guadalquivir, de la Tierra de Barros (Badajoz) i de la conca d’Iruña (Pamplona).

• A les àrees mediterrànies de clima estepari, com la vall intermèdia de l’Ebre i el sud­est peninsular, predomina el sòl gris subdesèrtic o sierozem. És de color gris clar, està gairebé sempre sec i és ric en calcària i molt pobre en humus, perquè la vegetació que suporta és escassa i oberta, i deixa grans espais sense cobrir. El seu aprofitament en secà és pràcticament nul. En regadiu és bastant fèrtil, encara que se salinitza fàcilment a causa de l’acusada evaporació de les zones on es troba

3.2 Els sòls azonals i intrazonals

Els sòls azonals i intrazonals es troben en qualsevol àrea climàtica perquè depenen de factors diferents del clima, com el rocam, la topografia, el drenatge del terreny o el temps.

• Els sòls azonals no tenen un perfil ben definit, per ser massa joves; per situar­se sobre forts pendents; o sobre dipòsits molt recents poc consolidats (al·luvions fluvials, sorres, o dunes).

• Els sòls intrazonals tenen un perfil ben definit. Sobre calcàries pròximes a la superfície amb abundant contingut en carbonat càlcic, es donen els bruns calcaris (permeten cultius llenyosos, cereals, lleguminoses i hortes si es reguen); o les rendzines, sobre pendents (dedicació forestal). Els sòls al·luvials es creen a les ribes fluvials (aptes per a hortes). Els sòls embassats de les zones endorreiques són pobres en nutrients (encara que sobre alguns es cultiven maduixes). Els sòls arenosos són àrids perquè les precipitacions s’infiltren (els costaners de platges i dunes són improductius, mentre que alguns d’interior admeten pins o eucaliptus). Els sòls salins són propis de maresmes i zones àrides on l’elevada evaporació fa precipitar les sals contingudes en l’aigua (només cultivables si es neutralitza la sal amb grans quantitats d’aigua). I els sòls volcànics són sobretot basàltics (en gran part improductius) o es desenvolupen sobre cendres (aptes per al cultiu de cereals).

Activitats

STEM, CD, CCL

36 Per què són àcids els sòls de clima oceànic? Per què són vermells alguns sòls mediterranis? Per què és fèrtil un vertisol? Per què és pobre el sòl gris?

37 Relacionar-ampliar-preguntar. Establiu relacions entre el mapa dels sòls i el del rocam de la unitat 1.

38 Trieu els sòls més apropiats per al cultiu, l’activitat ramadera i l’explotació forestal.

Vertisol.

Terra roja.

4. LA INFLUÈNCIA DEL SÒL

El sòl és el suport sobre el qual es desenvolupa la vida vegetal, animal i humana, i influeix sobre altres elements del medi natural i en determinades activitats humanes.

4.1 Sobre el medi natural

• En el clima, el contingut d’aigua en el sòl, en evaporar­se, esmorteeix els extrems de calor. A més, el sòl és un important magatzem de carboni, per la qual cosa contribueix a mitigar el CO2 de l’atmosfera i a pal·liar el canvi climàtic.

• En l’aigua, la permeabilitat del sòl influeix en la circulació superficial o subterrània de l’aigua i en la formació i recàrrega dels aqüífers.

• En la vegetació, el sòl proporciona les substàncies minerals necessàries per a la nutrició de les plantes. Cada espècie prefereix un tipus de sòl concret segons les seves necessitats.

• En els éssers vius, el sòl és l’hàbitat natural d’una microbiodiversitat rica, integrada per microorganismes i petits animals.

4.2 Sobre les activitats humanes

• El poblament ha preferit tradicionalment les àrees de sòls fèrtils. I la casa tradicional ha emprat els materials de l’entorn: pedra a les àrees muntanyoses, i fang a les conques i les depressions argiloses.

• La producció agrària depèn en part de la fertilitat del sòl, que a Espanya és, en general, mediocre. A més, les característiques del sòl en faciliten o en dificulten el cultiu i la mecanització.

• La indústria obté recursos del sòl per a diverses activitats, com materials de construcció o la producció de medicaments obtinguts de fongs que alberga el sòl, com la penicil·lina i l’estreptomicina.

• Les infraestructures resulten afectades per algunes característiques del sòl. Per exemple, en els sòls argilosos es veuen perjudicades per la seva tendència a l’esllavissament; i en els calcaris, pels freqüents esfondraments.

El sòl com a magatzem de carboni

Carboni orgànic C

1. El CO2 absorbit per les plantes a través de la fotosíntesi n’entra a formar part en forma de carboni orgànic, C.

2. Quan les fulles i branques cauen a terra i es descomponen, el carboni que contenen passa al sòl i forma part de l’humus. Pot quedar emmagatzemat en el sòl un temps llarg, sense passar a l’atmosfera, fet que mitiga el canvi climàtic.

3. No obstant això, el carboni emmagatzemat en el sòl pot tornar a l’atmosfera en forma de CO2 a conseqüència d’algunes accions humanes, com els canvis en l’ús del sòl: extracció de fusta o recollida de collites.

Activitats

CCL, CPSAA

39 Sintetitzeu la influència del sòl sobre el medi natural i sobre l’activitat humana, utilitzant la tècnica que considereu més apropiada.

El sòl aporta materials per a la construcció de la casa rural tradicional i la seva fertilitat influeix en els cultius i en la producció agrària. En la imatge, Montuenga de Sòria.

Humus

Resum de la unitat

L’aigua

Influïts per factors:

• Relleu i topografia.

• Rocam.

• Clima.

• Vegetació.

• Acció humana.

Rius

Es diferencien per:

• Conques i vessants:

Cantàbric.

– Atlàntic.

– Mediterrani.

• Cabal i règim fluvial.

Zones humides

• Els llacs poden ser: – Endògens. – Exògens.

• Els aiguamolls són: interiors (llacunes, estanys, torberes) o costaners (albuferes, maresmes, salines).

Aqüífers

• Es formen en:

– Les àrees de sorres i graves de les depressions terciàries i riberes fluvials.

– Les àrees calcàries de rocam permeable.

Influeix en altres elements del medi natural: relleu, clima, vegetació, sòl. I en activitats humanes: poblament, regadiu, consum domèstic, pesca, hidroelectricitat, navegació, esport.

Clima oceànic

• Bosc caducifoli: faig, roure.

• Landa.

• Prats.

• Bosc marcescent.

Clima mediterrani

• Bosc perennifoli: alzina, surera.

• Matollar: màquia, garriga, estepa.

Les formacions vegetals

De ribera

• Bosc de ribera: vern, salze, pollancre.

• Matollar: olivereta, mare­selva.

De muntanya

• Pirineus: basal, subalpí, alpí, nival.

• Resta de muntanyes: basal forestal, supraforestal, cim.

De Canàries

• Estatges: basal, intermedi, termocanari, canari, supracanari.

Influeixen en altres elements del medi natural: relleu, clima, aigua, sòl, biodiversitat. I en activitats humanes: poblament, aliments, matèries primeres, fonts d’energia, oci i qualitat paisatgística.

El sòl

determinat per constituït per inclou diversos tipus

Factors

• Roca mare.

• Clima.

• Topografia.

• Éssers vius.

• Ésser humà.

• Temps.

Horitzons

• A: fullaraca i humus.

• B: alteració i acumulació.

• C i D: roca mare alterada i consolidada.

Zonals

• De clima oceànic: terra bruna humida, rànkers, terra bruna calcària, terra fusca.

• De clima mediterrani: terra bruna meridional, terra roja mediterrània, terra rossa, terres negres.

• De clima estepari: sòl gris subdesèrtic.

Azonals i intrazonals

• Sòls marrons calcaris i rendzines.

• Sòls al·luvials.

• Sòls orgànics de zones endorreiques.

• Sòls arenosos.

• Sòls salins.

• Sòls volcànics.

Influeix en altres elements del medi natural: clima, aigua, vegetació, éssers vius.

I en activitats humanes: poblament, producció agrària, matèries primeres industrials, medicaments, infraestructures.

Comentari del règim d’un riu

El règim d’un riu és la variació estacional del seu cabal. Es representa en gràfics denominats hidrogrames de cabal.

En l’eix inferior de l’hidrograma es representen els mesos de l’any. I en l’eix vertical, el coeficient de cabal mensual (k), que resulta de dividir el cabal mitjà de cada mes entre el cabal mitjà anual o mòdul. Tots dos valors són mitjanes de dades registrades durant almenys trenta anys. En el gràfic, el valor 1 correspon al cabal mitjà anual del riu; un valor inferior a 1 indica aigües baixes, i un valor superior a 1, aigües altes.

1. Interpretació del gràfic

2. Determinació i localització del règim fluvial

Per determinar el tipus de règim fluvial, analitzem:

Altres dades que poden aparèixer en el gràfic són:

• El nom de l’estació d’aforament.

• El cabal mitjà anual o mòdul en m3/s (designat amb les lletres M o C). És la mitjana dels cabals mensuals.

• El cabal relatiu en L/s/km2, (designat amb les lletres Mr o R). Resulta de multiplicar el cabal mitjà anual per 1 000 i dividir­lo entre la superfície de la conca. Un valor inferior a 5 és escàs; entre 5 i 15 és moderat; i superior a 15 és alt.

• La procedència principal de les precipitacions que rep el riu: nival o pluvial.

• Les variacions estacionals de cabal, observant els períodes en els quals es produeixen els màxims i els mínims anuals de cabal, prenent com a referència el valor 1, corresponent al cabal mitjà del riu. S’han d’explicar els factors que influeixen en el cabal i les seves variacions: relleu, clima, sòls, regulació humana.

a) Règim nival pur Correspon als rius o capçaleres de rius d’alta muntanya, situats entorn dels 2 500 m.

El seu cabal està determinat principalment per la precipitació nival. Així, tenen destacats màxims a la fi de la primavera (juny), quan es produeix el desgel a aquestes altituds; i estiatge a l’hivern, en quedar retinguda l’aigua de la precipitació en forma de neu o de gel.

b) Règim mixt

• El règim nivopluvial correspon a rius o capçaleres de rius de muntanya mitjana —2000­2 500 metres—. El màxim principal s’avança a maig, en fondre’s abans la neu a aquestes altituds; i hi ha un màxim secundari a la tardor de tipus pluvial, poc marcat. L’estiatge hivernal és més curt i hi ha un estiatge estival poc profund.

És propi de rius de muntanya mitjana amb influència de la precipitació nival i pluvial.

• El règim pluvionival. Correspon a rius de muntanya mitjana entre els 1 600 i els 2 000 metres. El màxim principal és a principis de la primavera (abril o març) i el màxim secundari tardorenc és acusat. Ja no hi ha estiatge a l’hivern (no hi ha retenció nival) i l’estiatge estival és profund i s’allarga fins a principis de la tardor.

c) Règim pluvial

És propi dels rius que tenen el cabal determinat exclusivament pel règim de precipitacions.

• El règim pluvial oceànic correspon als rius del vessant cantàbric i atlàntic gallec.

Tenen aigües altes a l’hivern i estiatge a l’estiu en disminuir les precipitacions i augmentar l’evaporació.

Tanmateix, això no implica escassetat de cabal, ja que els valors de l’estiatge són relatius al mateix riu i es refereixen a un cabal mitjà anual o mòdul elevat.

• El règim pluvial mediterrani pur correspon als rius del litoral de l’est peninsular. Presenta tres o quatre pics de màxims (dos a la primavera i un o dos a la tardor, generalment més intensos); i tres o quatre pics de mínims entre els màxims, on el principal és a l’estiu. La irregularitat fluvial es pot atenuar si el riu discorre per una rocam calcari que infiltra l’aigua, o si es troba regularitzat per embassaments, que fins i tot poden invertir l’estiatge estival.

• El règim mediterrani continentalitzat correspon a rius de l’interior peninsular. Tenen dos màxims: un a la primavera o finals de l’hivern, i un altre a la tardor. L’estiatge de l’estiu és llarg i pronunciat (4­6 mesos), i hi ha una diferència més gran entre les aigües altes i les baixes que en el règim oceànic. A més, es pot donar una reducció relativa en algun mes de l’hivern per influència de l’anticicló peninsular.

• El règim pluvial subtropical correspon als rius més meridionals de la Península: conca mediterrània andalusa, Extremadura i baix Guadalquivir. Tenen un intens període d’aigües altes a l’hivern (gener­febrer­desembre) i un estiatge molt profund i prolongat, amb set mesos o més per sota de la unitat (entre principis de la primavera i mitjans de la tardor).

3. Conclusions

Tenint en compte el cabal i la regularitat del riu cal establir:

• El seu possible aprofitament: reg, ús hidroelèctric, etc.

• La necessitat d’obres de regulació per a assegurar el proveïment i prevenir catàstrofes com sequeres i inundacions.

Elaboració i comentari d’una clisèrie

Introducció

Una clisèrie és una representació gràfica de les variacions de la vegetació en funció de les condicions climàtiques. Aquestes variacions es poden deure a la latitud (clisèries latitudinals) o a l’altitud (clisèries altitudinals). En aquestes, la representació dels diferents estatges vegetals es pot realitzar sobre un triangle que esquematitza una muntanya, o sobre un perfil topogràfic del terreny.

1. Elaboració d’una clisèrie altitudinal

1.1. Clisèrie sobre un triangle

Representar l’altitud en un eix vertical comprès entre els 0 m i l’altitud màxima que s’hi vulgui incloure.

Traçar un eix horitzontal perpendicular a l’eix de l’altitud, a l’altura de 0 metres. Dibuixar­hi la muntanya de manera que el cim coincideixi amb l’altura de la muntanya mesurada en l’eix vertical.

Dividir la muntanya en dues meitats mitjançant una línia vertical traçada des del cim fins a la base, en el cas que les formacions vegetals variïn en funció de la posició a sobrevent o sotavent del vent dominant, o de la situació al solell o a l’obac del vessant.

Marcar­hi els estatges de vegetació mitjançant línies horitzontals situades a l’altura corresponent, mesurada en l’eix vertical.

Assignar a cada estatge un color i/o un dibuix de la formació vegetal corresponent. L’aspecte del símbol ha d’al·ludir al tipus de formació. Per exemple, arbres de copa globular per a les frondoses i de forma triangular per a les coníferes.

Elaborar una llegenda explicativa dels símbols i posar el títol de la clisèrie en la part superior.

1.2. Clisèrie sobre un perfil topogràfic

Si s’opta per un perfil topogràfic, primer s’ha de fer el tall topogràfic del terreny (vegeu pàg. 52).

Després, situar els símbols triats per a les formacions vegetals a l’altitud corresponent del perfil; elaborar la llegenda; i posar el títol en la part superior, indicant els noms dels llocs on comença i acaba el perfil topogràfic.

sobre un per l topogrà c Clisèrie sobre un triangle

- Serralada Ibèrica

de cim

Roure Reboll Bedoll Surera Matoll i pasturatge Bosc de ribera Alzina Màquia

2. Comentari d’una clisèrie altitudinal

a) Interpretació del gràfic

• Definir la clisèrie altitudinal i el seu tipus: representació gràfica de les variacions de la vegetació en funció de l’altura sobre un triangle que esquematitza la muntanya; o sobre un perfil topogràfic.

• Identificar-ne els elements: l’altura del terreny s’indica en un eix situat a l’esquerra o en el centre del gràfic. Les formacions vegetals es representen mitjançant franges de diferent color i/o mitjançant símbols. S’ha de valorar si la forma al·ludeix o no a l’aspecte de la formació vegetal que representa.

b) Anàlisi dels estatges vegetals

• Indicar els estatges vegetals que se succeeixen des de la base cap al cim o al llarg del perfil topogràfic. En general són: bosc, matollar, prats (que poden faltar a les muntanyes d’altitud mitjana de l’àrea mediterrània) i plantes rupícoles.

– Les variacions en funció de l’ altura es deuen al fet que, en augmentar l’altitud, disminueix la temperatura —0,6 " /0,5  " C per cada 100 metres— i augmenten les precipitacions. Per tant, varien les condicions climàtiques i les formacions vegetals corresponents, ja que cada planta exigeix unes condicions tèrmiques i pluviomètriques concretes.

• Explicar els factors que influeixen en la variació de formacions vegetals: l’altitud, l’orientació als vents dominants i al sol, o altres factors:

Les variacions en funció de l’orientació es poden deure a la posició a sobrevent o sotavent del vent dominant, que determina diferències en les precipitacions (els vessants de sobrevent són més humits que els de sotavent). També es poden deure a la posició al vessant del solell o de l’obac (els solells són més càlids i secs que els obacs).

– Altres factors que poden influir són alteracions locals en les condicions naturals (situació d’abric, canvi de sòl) o alteracions causades per l’acció humana (degradació de la vegetació natural, introducció d’espècies d’ús agrari o de repoblació). Aquests canvis poden suposar l’aparició d’espècies diferents a la vegetació clímax.

• Caracteritzar les formacions vegetals que se succeeixen:

– Determinar els límits d’altitud corresponents a cada tipus de formació vegetal (bosc, matollar i prat), des de la base cap al cim, o al llarg del perfil topogràfic. Si escau, cal explicar les diferències entre els vessants: per què hi ha formacions vegetals diferents o per què la mateixa formació es troba a altituds diferents en cada vessant.

Indicar l’aspecte i les exigències ecològiques de cada formació vegetal.

c) Determinació de la zona geogràfica a la qual pertany la clisèrie

• La successió de formacions vegetals permet la localització geogràfica de la clisèrie.

• En les clisèries de muntanya, s’ha d’indicar si és una muntanya alpina (Pirineus), atlàntica (serralada Cantàbrica), mediterrània (resta de les muntanyes peninsulars i muntanyes de les illes Balears) o de les illes Canàries.

d) Conclusions sobre els recursos vegetals

• El seu possible aprofitament: la fusta dels arbres en la construcció o en les indústries del moble i del paper; els matolls en perfumeria, medicina o elaboració d’utensilis; els prats com a aliment del bestiar; o la bellesa paisatgística com a recurs per a determinades modalitats de turisme de muntanya.

• L’actuació humana sobre la vegetació natural: alteració, necessitat d’emprendre accions de recuperació vegetal, etc.

Treballa amb el que has après

Definir conceptes CCL

1 Defineix de manera breu i precisa aquests conceptes: riu, llac, aqüífer, conca fluvial, aiguamoll, bosc caducifoli, garriga, clisèrie, laurisilva, horitzó edàfic.

Realitzar quadres comparatius CPSAA, CCL

2 Realitza un quadre comparatiu sobre els vessants hidrogràfics.

Vessant cantàbric Vessant atlàntic Vessant mediterrani

Longitud

Força erosiva

Cabal

Règim

Exemples

3 Completa el quadre següent sobre els paisatges vegetals.

Paisatges vegetals

Oceànic Mediterrani Ribera Muntanya Canàries

Localització

Factors físics

Formacions

vegetals

Acció humana

4 Compara en un quadre com aquest els diferents tipus de sòl d’Espanya.

Sòls zonals Sòls intrazonals i azonals Clima oceànic Clima mediterrani

Roques silícies

Roques calcàries

Roques argiloses

Localitzar i comparar rius STEM, CCL

5 Localitza en un mapa físic els rius Besaya, Millars, Guadalfeo i Tinto i assenyala’n les semblances i les diferències existents entre aquests quant a longitud, capacitat erosiva, cabal, règim fluvial i risc de crescudes fortes.

Per fer­ho, repassa els teus coneixements sobre els tipus de rocam i els tipus de temps i de clima.

Construir i comentar gràfics de règims fluvials STEM, CCL

6 Construeix i comenta els hidrogrames dels rius següents, d’acord amb el model exposat en l’apartat «Tècnica I».

Recorda seleccionar el material de treball d’aquesta unitat per al dossier d’aprenentatge.

Construir i comentar clisèries STEM, CCL

7 A partir de les dades següents, elabora i comenta les clisèries.

2 592 m Nord

Massís del Montseny-Turó de L’Home (serralada Litoral Catalana): 1 706 m

Planificar una activitat sobre la hidrologia i la vegetació CE, STEM, CPSAA, CC

8 Planifiqueu, en grups de tres persones, una activitat que posi de manifest la diversitat hídrica i vegetal d’Espanya.

Valorar la contribució dels boscos en la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible CD, CC

9 Cerca la informació precisa, consulta el vídeo de la meta 15.2 de l’ODS  15 en anayaeducacion.es i posa alguns exemples de com poden contribuir els boscos a la consecució dels ODS (1, 2, 3, 6, 7, 8, 11, 13 i 15).

Ampliar informació utilitzant les TIC CPSAA, CD1

10 anayaeducacion.es Amplia els teus coneixements amb els recursos web.

Repassar i autoavaluar l’aprenentatge de la unitat CPSAA, CD1

11 anayaeducacion.es autoavalua el teu aprenentatge en la web.

Els paisatges naturals i l’acció humana sobre el medi natural

Els diferents elements del medi natural es combinen en l’espai i donen lloc a una enorme diversitat de paisatges naturals. Les persones i les seves activitats transformen els paisatges naturals —i causen de vegades problemes mediambientals—, o desenvolupen actuacions encaminades a aconseguir un desenvolupament sostenible, duent a terme polítiques dirigides a aconseguir un ús racional dels recursos i a lluitar contra la degradació mediambiental mitjançant la prevenció i la correcció dels problemes i mitjançant la conservació dels espais naturals.

SITUACIÓ D’APRENENTATGE

• Els paisatges naturals d’Espanya.

• La influència de l’activitat humana en el medi natural.

• Els espais naturals protegits.

• El comentari de paisatges naturals.

Els continguts i les activitats d’aquesta unitat poden resultar d’utilitat per a la realització del projecte multidisciplinari «Un viatge per Espanya».

QUÈ TROBARÀS EN AQUESTA UNITAT

Las Médulas, Lleó.

Els paisatges naturals

1. LOS PAISAJES GEOGRÁFICOS

El paisatge geogràfic és l’aspecte visual d’un territori. Depèn dels elements naturals que l’integren i de les activitats humanes que s’hi desenvolupen. D’acord amb això, els paisatges geogràfics es classifiquen habitualment en naturals i humanitzats, tot i que la majoria són mixtos.

• Els paisatges naturals són el resultat de la interacció entre els elements del medi natural: el relleu, el clima, les aigües, la vegetació i el sòl, sense intervenció humana.

• Els paisatges humanitzats són el resultat de la transformació dels paisatges naturals per l’acció humana per a una finalitat concreta, relacionada amb el poblament, l’economia o la cultura. Sorgeixen així paisatges humans diferenciats, com els urbans, agrícoles, ramaders, miners, industrials, turístics, etc. En general, aquesta transformació humana del medi natural s’ha produït al llarg del temps, per la qual cosa alguns paisatges conserven elements de la manera de viure i de les creences de societats passades, i constitueixen paisatges culturals de gran valor històric i patrimonial.

2. LA DIVERSITAT DE PAISATGES NATURALS D’ESPANYA

A Espanya hi ha paisatges naturals molt diversos com a resultat de la interacció de diferents formes de relleu, climes, aigües, vegetació i sòls. Els principals són l’oceànic, el mediterrani, el de muntanya i el de les illes Canàries.

ILLES BALEARS

Activitats

STEM, CD, CCEC, CCL

1 Classifiqueu raonadament les imatges com a paisatge natural o humanitzat.

2 Quins trets singularitzen un paisatge cultural? Aporteu-ne algun exemple.

3 Cerqueu en Internet imatges representatives de cadascun dels paisatges naturals d’Espanya que s’analitzen en les pàgines següents. Comenteu-les seguint la tècnica que s’explica al final de la unitat.

Platja de Papagayo, Lanzarote.

Platja de Las Canteras, Las Palmas.

1.1 El paisatge oceànic

Zona nord de la Península: cornisa cantàbrica i Galícia. Relleu accidentat: muntanyes, pendents i zones planes escasses. Clima oceànic.

– Precipitacions abundants i regulars (més de 800 mm anuals).

– Temperatures: baixa amplitud tèrmica a la costa per influència marina. Aigües rius en la majoria del vessant cantàbric. Curts per néixer en muntanyes pròximes a la mar, cabalosos i bastant regulars.

Vegetació bosc caducifoli: faig i roure. Landa o matollar: bruc, argelaga, ginesta. Prats abundants.

Sòls

– En rocam silici: terra bruna humida, sòl ric en humus i amb una certa acidesa, permet cultius i pastures. Rànker als pendents molt erosionats, només apte per a prats i boscos.

– En rocam calcari: terra bruna calcària, permet el cultiu de mongetes, blat de moro i prats. Terra fusca, en àrees muntanyoses, amb dedicació forestal.

1.2 El paisatge mediterrani

Zona Península al sud del paisatge oceànic, les Balears, Ceuta i Melilla. Relleu Península, predomini de planes (peneplans i conques de la Meseta, depressions exteriors i franja litoral). Illes Balears: depressions i serres baixes. Ceuta: terrenys abruptes i pujols. Melilla: altiplans i pujols.

Clima mediterrani.

– Precipitacions escasses o moderades (menys de 800 mm anuals) i irregulars, amb sequera a l’estiu. Al sud-est peninsular i al centre de la vall de l’Ebre són inferiors a 300 mm (clima mediterrani estepari).

– Temperatures: amplitud tèrmica moderada a la costa i elevada a l’interior peninsular, aïllat de la influència marina.

Aigües

– Rius peninsulars del vessant atlàntic. Excepte els de les petites conques gallegues i andaluses, són llargs; cabalosos; i irregulars, amb estiatge a l’estiu.

Rius peninsulars del vessant mediterrani. Excepte l’Ebre, són curts; poc cabalosos; i molt irregulars, amb acusat estiatge estival.

Illes Balears, Ceuta i Melilla: rierols i aqüífers.

Vegetació bosc perennifoli: alzina, surera. Màquia: matollar alt i dens (estepa, llentiscle). Garriga: matollar baix i poc dens (farigola, romaní).

Estepa, herbes i arbustos espinosos, baixos i discontinus (margalló, espart).

Sòls

– En rocam silici, terra bruna meridional, pobre, destinat a deveses i pastures.

– En rocam calcari: sòls vermells, fèrtils per al cultiu i terra rossa, mediocre, per a arbres i deveses.

En rocam argilós: vertisols, molt fèrtils per a gairebé tots els cultius.

A les àrees de clima estepari: sòl gris subdesèrtic, pobre en humus i poc fèrtil.

1.3 La muntanya

Zona muntanyes per sobre dels 1 000 metres d’altitud.

Relleu forts pendents.

Clima clima de muntanya.

Precipitacions molt abundants: superen habitualment els 1 000 mm anuals.

– Temperatures: mitjana anual inferior a 10 °C, i mitjana d’algun mes de l’hivern pròxima o inferior a 0  °C. Paper destacat de la neu.

Aigües rius de muntanya amb influència de la neu: cabal màxim a la primavera (desgel) i mínim hivernal (aigües retingudes en forma de neu).

– A l’alta muntanya: règim nival, amb cabal màxim al final de la primavera.

– A la muntanya mitjana: règim nivopluvial o pluvionival, amb màxim secundari a la tardor d’origen pluvial.

Vegetació escalonada en estatges.

Pirineus: alzines i roures; coníferes; prats; i plantes rupícoles.

– Muntanya atlàntica: bosc caducifoli, landa i prats.

– Muntanya mediterrània: bosc perennifoli, bosc caducifoli o pinedes i matollar. Prats només als cims més elevats o en obacs.

Sòls poc evolucionats, perquè els pendents provoquen erosió forta. Només admeten dedicació forestal.

– En rocam silici: rànkers i terra bruna meridional.

En rocam calcari: rendzines i sòl bru calcari.

1.4 Les illes Canàries

Zona illes Canàries, situades a l’oceà Atlàntic, enfront de la costa nord-oest de l’Àfrica.

Relleu volcànic. Cons, calderes, malpaïsos, dics, roques i barrancs.

Clima

– A les zones baixes, clima estepari o desèrtic:

• Precipitacions molt escasses i irregulars: entre 300 i 150 mm anuals (clima estepari) o per sota de 150 mm (clima desèrtic).

• Temperatures càlides tot l’any (cap mes amb temperatura mitjana inferior a 17 °C) i amplitud tèrmica molt baixa (inferior a 8 °C).

– A les zones mitjanes, les precipitacions s’incrementen i les temperatures descendeixen; i a les altes es redueixen les precipitacions i la temperatura.

Aigües molt escasses i irregulars. Rierols i torrents en superfície; i predomini d’aqüífers.

Vegetació original, amb gran importància d’endemismes i relíquies.

A les illes amb relleu muntanyós s’organitza en estatges: matollar; palmera-drago-savinar; laurisilva-fayal-brezal; pi canari; i matollar de gran riquesa florística.

Sòls volcànics, poc evolucionats, que formen amb freqüència malpaïsos improductius, encara que les cendres permeten el cultiu de cereals.

La influència de l’activitat humana en el medi natural

1. LA INTERVENCIÓ HUMANA EN LA NATURALESA

L’acció humana ocasiona problemes mediambientals, i adopta també polítiques per combatre’ls i per protegir els espais naturals.

a) Els problemes mediambientals es generen per la sobreexplotació o explotació del medi per sobre de la seva capacitat de regeneració; per la contaminació o addició de matèries nocives en una proporció no assimilable pel medi; i per la destrucció o desaparició d’elements naturals

b) La preocupació espanyola per aquests problemes va començar en la dècada del 1960, va cristal·litzar el 1971 amb la creació de l’ICONA (Institut de Conservació de la Naturalesa), i va guanyar terreny des del 1975, amb el restabliment de la democràcia. Així, el 1977, es va dissenyar la primera política mediambiental i, a l’any següent, la Constitució va recollir el dret de tots a gaudir d’un medi ambient adequat, i va contemplar sancions per als qui hi atemptin (delicte ecològic).

2. EL DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

En l’actualitat, la política mediambiental espanyola està determinada pels acords internacionals subscrits enfront dels problemes ambientals globals, per les directrius mediambientals de la Unió Europea, de compliment obligat, i per les normatives estatals i autonòmiques.

L’objectiu és aconseguir un desenvolupament sostenible, entès com la satisfacció de les necessitats de les generacions presents sense comprometre la capacitat de les generacions futures de satisfer les seves. Per a això, és necessari aconseguir de forma equilibrada la protecció mediambiental i el desenvolupament econòmic i social. La protecció mediambiental inclou:

a) L’ús racional dels recursos. Amb aquest objectiu, la Unió Europea promou la transició des d’una economia lineal basada a extreure–fabricar usar— i tirar, a una economia circular, que tanca el cicle de vida dels productes mitjançant la reutilització i el reciclatge, i converteix els residus en recursos o matèries primeres secundàries. D’això resulten nombrosos beneficis. Mediambientals: reduir el consum de recursos, la degradació mediambiental i l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. Econòmics: més competitivitat en extreure el màxim valor de les matèries primeres i estalviar energia. I socials: la creació d’ocupació verda

b) La lluita contra la degradació mediambiental implica:

• La prevenció, mitjançant la integració de la dimensió mediambiental en totes les polítiques. L’estudi previ de l’impacte ambiental* dels projectes. I la conscienciació de les empreses i de la ciutadania, a través de l’educació i de les campanyes de sensibilització.

• La correcció dels problemes existents, mitjançant la promulgació de normes. La sanció dels qui les infringeixen, d’acord amb el principi «qui contamina paga». La recuperació de les zones degradades. I el foment de la recerca mediambiental.

• La conservació dels espais naturals mitjançant una xarxa d’espais protegits.

Mesures de la UE i d’Espanya per a impulsar l’economia circular

• L’ecodisseny dels productes, que en faciliti la durada, reparació, desmuntatge, reutilització, reciclatge i eficiència energètica; acompanyat d’una millora de les garanties, un etiquetatge més fiable i l’eliminació de l’obsolescència programada.

• La fabricació optimitzada en l’ús de matèries primeres i energia.

• Un consum responsable.

• La reutilització i el reciclatge dels productes; amb mesures específiques per a aliments, fertilitzants, plàstics, construcció i demolició.

• La valorització energètica dels residus impossibles de reciclar.

• El finançament de l’economia circular amb fons de la política de cohesió i promovent la implicació d’inversors.

• L’impuls de les compres públiques verdes i la contractació pública ecològica. És a dir, adquirir productes, serveis i obres amb un impacte mediambiental reduït en comparació amb uns altres amb la mateixa funció.

• L’augment de la fiscalitat verda. Suposa incrementar els impostos mediambientals que graven l’extracció i l’ús de recursos, així com la contaminació generada. I també la retirada de subvencions a activitats perjudicials per al medi ambient, com les atorgades als combustibles fòssils.

L’Estratègia Espanyola d’Economia Circular, Espanya Circular 2030, aprovada el 2020, estableix les bases per impulsar aquest nou model de desenvolupament. Vegeu pàg. 151 (act.8).

L’impacte ambiental és l’efecte d’una determinada activitat sobre el medi ambient. L’avaluació de l’impacte ambiental (EIA) és una eina de diagnòstic dels possibles problemes mediambientals causats per les activitats humanes. Analitza les conseqüències predictibles d’una acció o projecte específic sobre el medi ambient prèvia a la seva execució, amb la finalitat d’adoptar les mesures necessàries per evitar-ne els efectes negatius.

Vocabulari

3. L’ALTERACIÓ DEL RELLEU

a) El relleu resulta alterat per les activitats extractives de mines i pedreres i per les infraestructures de transport. Les conseqüències són la destrucció de relleus o la creació d’altres artificials amb els productes dels runars. Això ocasiona un greu impacte visual que enlletgeix el paisatge i, en alguns casos, li resta valor econòmic o com espai d’oci

Les solucions a aquest problema s’han centrat en la restauració o la reutilització dels espais afectats i en la conservació de la geodiversitat i del patrimoni geològic*. Per aquesta raó s’han determinat els llocs d’interès geològic d’Espanya —LIG—; i s’hi han seleccionat els Global Geosites o candidats a formar part de la Xarxa de Llocs d’Interès Geològic de Rellevància Internacional.

També s’han creat geoparcs* i parcs geològics* on es compatibilitzen la conservació geològica i una explotació sostenible que afavoreixi el desenvolupament socioeconòmic de la zona, basat en l’educació mediambiental i el geoturisme.

b) El relleu costaner sofreix regressió i artificialització

• La regressió es deu a la reducció de les platges —que protegeixen de l’erosió marina— a causa de l’extracció de grava i sorra per a la construcció; i dels embassaments que frenen l’aportació de sediments fluvials.

El problema s’incrementarà amb el canvi climàtic i l’ascens del nivell de la mar. Les solucions són el control de les extraccions d’àrids, l’execució d’obres per a afavorir l’aportació natural o artificial de sediments, i l’Estratègia per a l’Adaptació de la Costa al Canvi Climàtic.

• L’artificialització

trucció d’infraestructures, com ports esportius, de vegades en domini públic. Així, en algunes comunitats de la Mediterrània, gairebé el 25 % del litoral és artificial. Per això, la Llei de Costes pretén recuperar la na turalitat del litoral, protegint la integritat del domini públic costaner, ga rantint-ne l’accés i l’ús públic, i recuperant-ne els trams urbanitzats i degradats.

L’activitat extractiva destrueix el relleu i hi ocasiona un greu impacte visual. Per això, en cessar l’explotació, és obligada la restauració o devolució de les seves característiques originals, o la reutilització per a noves activitats culturals, esportives, socials o altres.

Vocabulari

Patrimoni geològic: conjunt d’elements geològics d’interès pel seu valor científic i/o educatiu. Aquests elements reben el nom de llocs d’interès geològic —LIG— i són representatius de les característiques geològiques de tota una àrea o context. A Espanya n’hi ha més de 4 000.

Geoparcs i parcs geològics: territoris amb patrimoni geològic destacat, on es compatibilitza la conservació amb la divulgació, l’educació mediambiental, la recerca científica i el desenvolupament socioeconòmic sostenible de la zona, basat sobretot en el geoturisme. La diferència és que els geoparcs formen part de la Xarxa Europea de Geoparcs i de la Xarxa Global de Geoparcs de la UNESCO, i els parcs geològics, no.

Activitats

CC, CD, CCL, CCEC, STEM

4 Elaboreu i comenteu un diagrama sobre les diferències entre les economies lineal i circular.

5 Cerqueu informació en Internet sobre els geoparcs d’Espanya i indiqueu quins aspectes se’n pretén valorar i conservar.

6 Llegiu en anayaeducacion.es el preàmbul de la Llei de Costes de 30 de maig de 2013. Resumiu els problemes que pretén corregir i copieu la frase on s’indiquen les mesures encaminades amb aquesta finalitat.

2. El SO2 i els NOx, en barrejar-se amb la llum, el vapor d’aigua i l’oxigen de l’atmosfera, es transformen en àcid sulfúric (H2SO4) i àcid nítric (HNO3).

Llum + vapor d’aigua + oxigen H2SO4 i HNO3 i compostos amoniacals

SO2 i NOx NH3

4. L’amoníac, en combinar-se amb l’àcid sulfúric i l’àcid nítric, origina compostos amoniacals.

5. Deposició seca: els contaminants, units a altres partícules, cauen per gravetat.

6. Deposició humida: en produir-se les precipitacions, els àcids dissolts en l’aigua cauen sobre la superfície terrestre.

1. Els vehicles, centrals tèrmiques, indústries i calderes urbanes que utilitzen combustibles fòssils, emeten SO2 i NOx (diòxid de sofre i òxids de nitrogen).

4. L’ALTERACIÓ DE L’ATMOSFERA

A. El sòl perd nutrients essencials.

3. Els fertilitzants amb nitrogen i el fem de les explotacions ramaderes intensives emeten NH3 (amoníac).

B. La vegetació sofreix danys.

Es manifesta en la contaminació de l’aire, la reducció del gruix de la capa d’ozó i l’escalfament climàtic.

4.1 La contaminació atmosfèrica

És la introducció en l’aire de substàncies nocives per a la salut de les persones i dels ecosistemes. Algunes poden viatjar a gran distància de la font original, i causen contaminació transfronterera.

a) Les causes de la contaminació són les emissions a l’atmosfera de determinats gasos i partícules que originen tres tipus principals de contaminació

• La pluja àcida. És la precipitació de contaminants àcids. Es produeix quan es barregen amb el vapor d’aigua determinats gasos acidificants i eutrofitzants: el diòxid de sofre (SO2) i els òxids de nitrogen (NOx) procedents de l’ús de combustibles fòssils en el transport i en instal·lacions de combustió; i l’amoníac (NH3) produït pels fertilitzants nitrogenats i el fem. En caure a la superfície terrestre per gravetat o barrejats amb la pluja, generen dipòsits àcids en la vegetació i en el sòl, i ocasionen l’eutrofització de les masses d’aigua superficials. Aquest problema afecta algunes àrees pròximes a les centrals tèrmiques.

• La concentració d’ozó (O3) a l’aire ambient. Es produeix per la reacció de la llum solar intensa amb els contaminants precursors: els compostos orgànics volàtils no metànics (COVNM) produïts pels dissolvents i per les explotacions agrícoles i ramaderes, i els òxids de nitrogen (NOx) procedents del trànsit i de les instal·lacions de combustió. Aquest problema afecta més els afores de les ciutats i l’àrea rural pròxima que el centre urbà, i té una incidència més gran a l’estiu, al centre i al sud peninsular.

• La campana de contaminació. És una boira formada per partícules en suspensió: PM10 i PM2,5, amb un diàmetre inferior a 10 μm (micres) i a 2,5 μm, respectivament. Procedeixen del trànsit, les instal·lacions de combustió, indústries com les cimenteres i les incineradores de residus, i les labors agràries. Aquest problema afecta sobretot les grans ciutats, principalment a l’hivern i en situació anticiclònica.

C. Les aigües superficials pateixen eutrofització.

La pluja àcida diposita contaminants àcids caiguts per gravetat o barrejats amb la precipitació. Com a conseqüència, la vegetació sofreix danys, el sòl perd nutrients, les aigües superficials s’eutrofitzen, els edificis es corroeixen i les persones pateixen afeccions respiratòries.

Activitats

STEM, CCL

7 Escriviu la informació que aporten els dibuixos i els gràfics sobre la contaminació atmosfèrica i la reducció de l’ozó estratosfèric.

La campana de contaminació es crea quan les partícules en suspensió ascendeixen al centre de la ciutat, on les temperatures són més elevades, i descendeixen a la perifèria. Creen una circulació interna que es manté fins que un vent fort o la pluja eliminen la campana. Agreuja les malalties i les al·lèrgies, danya la vegetació i embruta els edificis.

D. Els aqüífers eleven la seva acidesa.

Evolució dels gasos acidi cants, eutro tzants i precursors de l’ozó (kt)

b) Les conseqüències de la contaminació són danys en la salut humana (afeccions respiratòries i cardíaques), en el medi natural (boscos, aigües, sòls, fauna), en l’agricultura i en els materials de construcció

c) Les solucions enfront de la contaminació deriven de les directives de la UE destinades a complir els compromisos internacionals i els propis objectius sobre qualitat de l’aire a Europa

• Per complir el Protocol de Göteborg enfront de la contaminació atmosfèrica transfronterera, la UE ha establert per al 2030 sostres d’emissió dels principals contaminants (Directiva 2016). Espanya ha concretat mesures en tots els sectors per aconseguir els objectius establerts, que es compleixen en tots els contaminants, excepte en el cas de l’amoníac (NH3).

• Per complir els seus propis objectius sobre qualitat de l’aire a Europa, la UE ha establert nivells màxims de concentració anual, diària o horària per a alguns contaminants. Amb aquesta intenció, a Espanya, la Llei de Qualitat de l’Aire (2007) estableix un catàleg d’activitats potencialment contaminants que s’han de sotmetre a límits d’emissió de contaminants. Així mateix, obliga les comunitats autònomes a avaluar la qualitat d’aire en el seu territori a partir de les dades proporcionades per una Xarxa d’Estacions de Qualitat de l’Aire. En cas de superar-se la concentració màxima permesa d’un contaminant, s’han d’adoptar Plans de Millora de Qualitat de l’Aire. En general es compleixen els objectius anuals exigits, tot i que se sobrepassen alguns dies o hores en unes certes zones.

4.2 La reducció de l’ozó estratosfèric

Consisteix en l’aprimament de la capa d’ozó situada entre els 15 i els 55 km d’altitud, que filtra les nocives radiacions solars ultraviolades. La causa és l’emissió de clor (Cl2) contingut en els CFC (clorofluorocarburs), usats en aerosols, extintors i refrigerants. El clor reacciona amb l’ozó (O3) i el converteix en oxigen normal (O2). A nivell global, la capa d’ozó s’ha reduït un 3 %; l’Antàrtida n’és la zona més afectada. Aquest problema danya la vida vegetal i animal, perjudica els cultius i les captures pesqueres, i ocasiona càncer de pell i cataractes.

Enfront d’aquest problema, Espanya va subscriure el Protocol de Mont-real i les mesures addicionals aprovades per la Unió Europea (2007), que prohibeixen produir i importar CFC. Per al 2030, hauran de desaparèixer també els HCFC (hidroclorofluorocarburs), permesos transitòriament com a substituts dels CFC. Com a resultat, el forat d’ozó sobre l’Antàrtida s’ha començat a reduir i es podria tancar el 2070.

Reducció de les emissions, en comparació amb 2005, per a qualsevol any de cada període en compliment del Protocol de Göteborg*.

Contaminant 2020­2029 Des del 2020

SO2 67 % 88 %

NO x 41 % 62 %

NH3 3 % 16 %

COVNM 22 % 39 %

PM2,5 15 % 50 %

s’hi inclouen les emissions de les illes Canàries, per raons de cobertura geogràfica. Per assolir aquests objectius, es va aprovar el 2019 el I Programa Nacional de Control de la Contaminació Atmosfèrica, que contempla 57 mesures distribuïdes per sectors d’activitat.

La capa d’ozó, situada entre els 15 i els 55 km, deixa passar la radiació solar ultraviolada UV-A, poc nociva; absorbeix la majoria dels nocius raigs UV-B; i la totalitat dels UV-C. A Europa, el seu gruix s’ha reduït un 4 % des de mitjan segle xx

Capad’ozó

2 La influència de l’activitat humana en el medi natural

4.3 El canvi climàtic i l’efecte d’hivernacle

El canvi climàtic consisteix en un augment global de la temperatura de la Terra, xifrat entre un 1,1 °C i un 6,4 °C per a finals del segle xxi

a) La causa és un augment de l’efecte d’hivernacle produït pel vapor d’aigua i alguns gasos com el diòxid de carboni (CO2), el metà (CH4) i l’òxid nitrós (N2O). De manera natural, aquests gasos actuen com el vidre d’un hivernacle: deixen passar la radiació solar però retenen part de la calor irradiada per la superfície terrestre, evitant que escapi a l’espai exterior. Gràcies a això, la temperatura mitjana de la Terra és de 15 °C i no de –18 °C. Però l’augment de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH) per la producció energètica, el transport, determinades indústries, les activitats agràries i el tractament de residus, unides als incendis i a la desforestació, fa que la quantitat de calor retinguda sigui més gran, i ocasioni un escalfament global del planeta

b) Les conseqüències del canvi climàtic seran greus a Espanya

• En el medi ambient. La pujada del nivell de la mar suposarà la desaparició o la reducció de platges, costes baixes (La Manga del Mar Menor, Doñana) i deltes (Ebre, Llobregat). La temperatura augmentarà entre 1 " C i 2,5 " C; les precipitacions es reduiran entre un 5 % i un 14 %; i s’incrementaran les situacions extremes com sequeres, inundacions i tempestes. Els recursos hídrics i les glaceres es reduiran. Els boscos es veuran minvats en favor del matollar, i augmentarà l’erosió del sòl. La biodiversitat sofrirà extincions locals per l’increment de les plagues i d’espècies invasores, i es produirà una migració altitudinal d’algunes espècies.

• En les activitats humanes. L’agricultura i la ramaderia sofriran l’augment de la sequera i de les plagues. El turisme d’uns certs destins s’haurà d’adaptar a la reducció de les platges i de la neu. L’urbanisme i les assegurances hauran d’afrontar l’increment dels riscos naturals. A més, la salut humana es veurà afectada per les onades de calor i per un augment de les malalties subtropicals.

L’energia és la principal font d’emissió de GEH. Inclou la crema de combustibles per les indústries de l’energia, la indústria manufacturera i altres sectors —residencial, comercial i institucional— i el transport. Les seves emissions depenen de l’ús de renovables en la producció energètica i de la demanda elèctrica i del transport segons la conjuntura econòmica. En menor mesura, hi contribueixen els processos industrials, les activitats agràries, que produeixen GEH amb el consum de fertilitzants nitrogenats i amb les emissions de metà resultants de la digestió i del fem del bestiar, i la gestió dels residus que emeten GEH en la incineració i en el tractament d’aigües residuals.

La radiació solar travessa l’atmosfera i en un 30 % és reflectida per aquesta (1). La resta de la radiació arriba a la Terra, on en part es reflecteix (2) i en part és absorbida, i escalfa la superfície (3). La Terra, calenta, emet radiació infraroja. Part d’aquesta radiació s’escapa a l’atmosfera (4), però una altra part és absorbida i remesa a la Terra pel CO2 i altres gasos, la qual cosa contribueix a regular la temperatura terrestre (5). L’augment d’aquests gasos d’efecte d’hivernacle per l’acció humana, com el transport (6), la indústria (7) i la desforestació (8), fa que la calor absorbida i reemesa sigui més gran, i ocasioni un canvi climàtic.

c) Les solucions al canvi climàtic són la mitigació i l’adaptació

• La mitigació consisteix a reduir les emissions de GEH, d’acord amb els compromisos internacionals subscrits per la UE: el Protocol de Kyoto (2008-2020) i, des del 2020, l’Acord de París. Es proposa arribar a un escalfament global molt inferior a 2 °C i aconseguir la neutralitat climàtica el 2050. Per a això, entre 2020-2030, les emissions mundials han de disminuir un 40 % respecte al 1990. La UE s’ha compromès a reduir les seves un 55 %. Amb aquest propòsit ha adoptat mesures obligatòries per al conjunt comunitari i per a cadascun dels seus membres, encara que amb un percentatge d’esforç diferent.

– Els sectors més contaminants, energètics i industrials, queden subjectes a sostres d’emissió de GEH. Per regular-los, es va crear el 2005 el Mercat Europeu de Drets d’Emissió. Assigna a la UE una quota total d’emissions per a aquests sectors, que es distribueix entre els membres. Aquests reparteixen la seva quota entre les empreses, assignant-los cada any un topall distribuït en drets d’emissió d’una tona equivalent de CO2. Si no els gasten tots, poden vendre l’excedent a les empreses que hagin sobrepassat les seves emissions, que han d’adquirir-los o pagar una multa. Aquest mercat ha passat per reformes que han disminuït la quota total d’emissions de la UE, han augmentat els sectors subjectes a drets d’emissió i han reduït els drets d’emissió assignats gratuïtament a les empreses en favor de la compra per subhasta, que s’imposarà el 2034.

Els sectors difusos, no subjectes a drets d’emissió, han de reduir les emissions de GEH en els percentatges acordats, adoptant plans amb aquesta intenció. Inicialment, aquests sectors eren el transport, el sector residencial, comercial i institucional, agrícola i ramader, gestió de residus, gasos fluorats i petites indústries. Després de la reforma del 2022, alguns passaran a estar subjectes a drets d’emissió.

L’energia, per la seva alta generació de GEH, ha de complir objectius en millora de l’eficiència, participació de les renovables en el consum final d’energia, i ús de combustibles renovables en el transport.

• L’adaptació al canvi climàtic es realitza a nivell nacional i regional. Així, el Pla Nacional d’Adaptació al Canvi Climàtic 2021-2030 pretén diagnosticar els seus impactes en els diferents sectors, i proposa mesures d’adaptació. Moltes comunitats han elaborat els seus propis plans.

Entre 1990-2007 hi va haver un gran augment de la producció de GEH, a causa del creixement del transport per carretera i el consum energètic, motivat per la favorable conjuntura econòmica, que es va cobrir bàsicament amb combustibles fòssils. Entre 2007-2013, la reducció en va ser considerable: va entrar en funcionament el Mercat europeu de drets d’emissió (2005); va créixer l’ús de renovables; i la crisi econòmica va reduir la demanda energètica. Des del 2014 la producció de GEH s’estabilitza, amb fluctuacions relacionades amb la climatologia que influeix en el major o menor ús de renovables i amb la situació econòmica que influeix en la generació elèctrica, industrial i del transport.

Mesures de mitigació enfront del canvi climàtic 2030 (Acord de París)

eficiència energètica reduint el

V: Vigent. N. O: Nou Objectiu impulsat pel Paquet de Mesures «Objectiu 55 de la UE». Font: Comissió Europea i MITECO.

Activitats

CD, STEM, CPSAA, CC

8 Cerqueu informació dels acords internacionals sobre el canvi climàtic de la UE i Espanya.

9 Comenteu el gràfic de les emissions de GEH.

10 Realitzeu un quadre sobre les conseqüències del canvi climàtic. Indiqueu possibles mesures per a cadascuna.

11 Esbrineu què és l’emergència climàtica i feu una llista de mesures personals per mitigar-la.

2 La influència de l’activitat humana en el medi natural

5. LA CONTAMINACIÓ ACÚSTICA

És l’emissió de soroll de manera molesta per a les persones o per al medi ambient. Les causes principals són el trànsit, determinades activitats industrials, les obres i alguns establiments urbans: discoteques, bars i comerços. Les conseqüències habituals són cefalees, fatiga auditiva, sordesa, hipertensió, ansietat, cansament, agressivitat i insomni. A Espanya, tres quartes parts de la població pateix nivells de soroll superiors als considerats tolerables (55 dB), i és el primer país de la UE i el segon de l’OCDE, després del Japó, amb un nivell de soroll més gran. Per solucionar aquest problema i complir la normativa de la UE, s’ha elaborat una Llei del soroll (2003). Obliga les administracions competents a confeccionar mapes estratègics de soroll de les grans infraestructures viàries, ferroviàries i aeroportuàries, i de les aglomeracions urbanes de més de 100 000 habitants. On es superin els nivells sonors fixats, s’elaboraran plans d’acció per reduir-los. Inclouen regulació del trànsit; mitigació de la transmissió —apantallament i aïllament—; clausura de les instal·lacions causants; i ordenació del territori: el soroll s’inclourà en la planificació urbanística, i no s’autoritzarà la instal·lació d’activitats que superin el nivell sonor màxim establert per a cada zona segons l’ús del sòl predominant (residencial, industrial, etc.).

6. LA CONTAMINACIÓ LLUMINOSA

És l’emissió de llum artificial a la nit, amb intensitat superior a la necessària. Es deu a l’enllumenat exterior amb llums inadequats, que augmenten la lluentor del cel nocturn. Perjudica els ecosistemes nocturns perquè puguin portar a terme els cicles vitals, provoca intrusió lluminosa en els habitatges, ocasiona una despesa energètica innecessària, dificulta el trànsit aeri, i l’observació de les estrelles i cossos celestes. Aquest problema afecta sobretot les ciutats, àrees industrials i comercials, i carreteres. Entre les solucions, es troben emprar llums amb pantalles que dirigeixin la llum només cap avall, il·luminar només les zones necessàries, i ajustar el nivell de la il·luminació, reduint-lo en les hores nocturnes de menys activitat o apagant selectivament els llums.

Mapa de soroll

Espanya és el segon país més sorollós del món per darrere del Japó. Aquest problema afecta en major mesura les persones residents en aglomeracions urbanes i la seva font principal és la carretera.

Criteris per a l’elaboració d’un mapa de soroll

urbanes Més de 100 000 hab.

Aglomeracions

Gran eix viari (carretera) Trànsit > 3 milions de vehicles/any

Gran eix ferroviari Trànsit > 30 000 trens/any

Gran aeroport Trànsit aeri > 50 000 operacions /any

Alterats (nombre de llocs i %) 456 (36 %)

Degradats (nombre de llocs i %) 414 (9 %)

Activitats

STEM, CE, CCL, CCEC

12 Expliqueu la utilitat dels mapes de soroll.

13 Llegiu la Declaració de La Palma sobre la defensa del cel nocturn i el dret a la llum de les estrelles. Resumiu-ne les idees i valoreu la importància estètica, cultural i científica del cel nocturn.

Contaminación lumínica en Barcelona.

Nivells sonors (dBA)

7. L’ALTERACIÓ, LA SOBREEXPLOTACIÓ

I LA CONTAMINACIÓ DE LES AIGÜES

7.1 L’alteració de la morfologia

• Les causes que alteren els llits fluvials i les cubetes que alberguen llacs i aiguamolls són l’eliminació de la vegetació de les riberes, que protegeix de l’erosió i reté els sediments arrossegats per la pluja. L’acumulació de sediments, enderrocs i escombraries. I la instal·lació d’uns certs usos del sòl en el seu entorn, com activitats agràries, extracció d’àrids; urbanitzacions i infraestructures.

• Com a conseqüència, els rius augmenten la seva erosió i el risc d’inundació. I les zones humides tendeixen a reblir-se. Perden la capacitat de regular les crescudes, en ser incapaces d’acceptar un gran volum d’aigua, i poden inundar fàcilment les zones limítrofes.

• Les solucions són la recuperació de la vegetació de les riberes. La correcció dels llits i els vessants fluvials per a pal·liar les inundacions i els aterraments. El dragatge o aprofundiment de llits, llacs i aiguamolls. Les tasques de neteja. El control dels usos del sòl perjudicials i la vigilància del domini públic amb sancions per a les infraccions.

7.2 La sobreexplotació de les aigües

• És causada per l’augment del consum agrari, urbà i industrial, que ocasiona extraccions o regulacions significatives d’aigua mitjançant preses i assuts* en rius, embassament de llacs, i pous en aqüífers.

• Com a conseqüència, alguns rius interrompen la seva continuïtat o no aconsegueixen a vegades el cabal ecològic*. Els llacs i aiguamolls redueixen la superfície. I alguns aqüífers estan en risc de dessecació (plana manxega, Ojos del Guadiana, alguns de les Balears i les Canàries), o de salinització* per concentració de sals o intrusió* marina (costa mediterrània).

• Enfront d’aquest problema, es controlen les captacions d’aigua. Es fomenta l’estalvi mitjançant la reducció del consum en tots els sectors, la reparació de fuites i la reutilització de l’aigua depurada. Als rius es fixa un cabal ecològic i s’eliminen els assuts i preses obsolets. Als aiguamolls es procura compatibilitzar-ne la conservació amb l’ús. I en els aqüífers es coordina la seva explotació amb la dels recursos superficials, es recarreguen artificialment, i se’n controla el nivell mitjançant una xarxa de piezòmetres.

L’extracció d’àrids per a la construcció altera la morfologia de les riberes fluvials i de les zones humides, i augmenta el risc d’erosió i d’inundació.

Vocabulari

Assuts: barreres transversals a un riu o rierol per a elevar-ne el nivell i desviar part del cabal a les séquies per al reg.

Cabal ecològic: quantitat d’aigua mínima necessària per a assegurar els valors ecològics d’un riu, generalment entre un 15 % i un 20 % del cabal mitjà del riu.

Salinització: augment de la concentració de sals. En els aqüífers es produeix per una excessiva extracció d’aigua o per intrusió de l’aigua de la mar en els aqüífers litorals.

Intrusió: avanç de l’aigua de la mar terra endins. En el cas dels aqüífers es produeix quan l’extracció d’aigua en fa descendir el nivell per sota del nivell de la mar. Llavors disminueix el flux d’aigua de l’aqüífer cap a la mar i l’aigua de la mar envaeix el continent, i augmenta la salinitat de l’aigua.

Superfície i conservació dels aiguamolls

Degradats (nombre de llocs i %)

456 (36 %) 528 (38 %)

114 (9 %) 115 (8 %)

Font: Pla estratègic espanyol per a la conservació i l’ús racional dels aiguamolls. Els aiguamolls espanyols han reduït la superfície gairebé un 60 % i poc més de la meitat es conserven sense alterar o degradar.

7.3 La contaminació de les aigües

• És causada per abocaments: agraris —nitrats de fertilitzants i purins ramaders—; industrials —tèrmics, productes tòxics i metalls pesants—; i urbans —aigües residuals i lixiviats dels abocadors—. S’hi suma la neteja de tancs de vaixells a alta mar i els accidents dels petroliers.

• Les zones més afectades són els trams mitjans i baixos dels rius on s’acumulen els abocaments, sobretot al sud peninsular. Els aqüífers contaminats per nitrats a les conques dels rius Guadiana, Guadalquivir i Xúquer; i per intrusió marina al litoral mediterrani, que estenen la contaminació a les zones humides connectades amb aquests. I les costes situades prop de les principals ciutats i complexos industrials o a les rutes dels grans petroliers, com l’estret de Gibraltar i Galícia.

• Les conseqüències de la contaminació són danys als ecosistemes aquàtics per l’eutrofització* de l’aigua. Danys a la salut humana per problemes sanitaris o per la ingesta de peix amb metalls pesants en el teixit gras. Perjudicis econòmics, en afectar el turisme, el valor residencial i la producció pesquera. I pèrdua de qualitat de l’aigua per a beure i per al bany.

• Les solucions per a complir la Directiva marc de l’aigua de la UE sobre qualitat i bon estat de les masses d’aigua són:

– La prevenció, mitjançant el control dels abocaments; la revisió de les autoritzacions; i la universalització i la millora de la depuració, incorporant tractaments terciaris que n’eliminen el fòsfor i el nitrogen.

El control, mitjançant estacions de control de qualitat de l’aigua en rius i aqüífers; la declaració de zones vulnerables a la contaminació per nitrats al costat de mesures per a reduir-la; i la inspecció de vaixells.

– La conservació de les aigües no alterades amb la creació de reserves naturals fluvials, lacustres i subterrànies; el Conveni Ramsar per a la conservació, ús racional i recuperació dels aiguamolls; i la creació d’àrees marines protegides.

– La recuperació de les aigües degradades, mitjançant programes com el de Voluntariat en Rius, o la recuperació de la badia de Portman.

Eutrofització: enriquiment de l’aigua en nutrients per una excessiva aportació de nitrats. Aquests provoquen un excessiu creixement de plantes i altres organismes que, en morir, es podreixen, provoquen males olors i consumeixen gran quantitat de l’oxigen dissolt en l’aigua. El resultat final és la destrucció de l’ecosistema.

La influència de l’activitat humana en el medi natural Molt alta (inferior a 50) Bona Regular De cient

CPSAA, CL, STEM, CD, CE

Molt

65 i 50) Mitjana (entre 75 i 65) Poca (entre

ILLESBALEARS

A Espanya està prohibit realitzar abocaments a les aigües, tret que comptin amb una autorització de l’administració competent, amb la finalitat de garantir que compleixen amb els requisits mediambientals adequats. Qualitat de les estacions de control Dolenta Excel·lent

Autorització Índex de qualitat general 0 100 200 300 km

Alta

8. DANYS, ALTERACIÓ I DESTRUCCIÓ DE LA VEGETACIÓ

a) Els danys en els boscos es deuen a causes naturals, com temperatures altes, dèficits hídrics, temporals, o plagues d’insectes o fongs, i també a causes humanes, com la contaminació atmosfèrica. Ocasionen la defoliació i la descoloració dels arbres

Enfront d’aquest problema, Espanya s’ha integrat en la Xarxa europea de seguiment de danys en els boscos i compta amb programes de prevenció i lluita contra les plagues; de conservació genètica de les espècies en perill d’extinció; i de protecció enfront dels agents contaminants.

b) L’alteració està motivada per la substitució de les espècies autòctones per altres d’elevat rendiment econòmic, que redueixen la biodiversitat forestal i de vegades modifiquen negativament el sòl, cremen millor, i afecten la flora i la fauna de la zona

c) La desforestació és la destrucció de la coberta vegetal

• Les causes de la desforestació són les tales destinades a obtenir terres per a cultiu, pastures, residències, indústries i infraestructures, i els incendis forestals. Aquests tenen la major incidència a l’estiu, en unir - se temperatures altes, disminució de les precipitacions i vents secs que els propaguen. Alguns es produeixen per causes naturals (llamps). Però la majoria són provocats, per accidents o negligència; o de manera intencionada per piròmans o per persones que hi busquen beneficis per a ells (pràctiques agrícoles, regeneració de pastures, canvi en l’ús del sòl, modificació del preu de la fusta); o perjudicar a uns altres (venjances). Els incendis s’han vist afavorits també per la densificació del sotabosc causada per l’abandó de les tasques tradicionals de neteja; i per les repoblacions amb espècies que cremen amb facilitat, com el pi i l’eucaliptus. Les comunitats més afectades són Galícia i Castella i Lleó.

• Les conseqüències de la desforestació són l’augment de les emissions de CO2 i de l’erosió del sòl; una reducció de la biodiversitat i del valor estètic del paisatge; i pèrdues econòmiques i humanes.

• Com a solució a l’alteració i la desforestació, el Pla Forestal Espanyol 2002-2032 es proposa:

– El desenvolupament sostenible i l’ús multifuncional del bosc, mitjançant plans d’ordenació forestal que combinin la protecció amb l’aprofitament dels seus recursos i amb un ús recreatiu responsable.

La prevenció dels incendis mitjançant campanyes d’informació i sensibilització; vigilància dissuasiva; increment de les penes per als causants; prohibició de requalificar els terrenys afectats per a altres usos durant trenta anys; neteja de la mala herba dels boscos; i increment dels mitjans per a sufocar-los: hidroavions, tallafocs, punts d’aigua.

– La restauració de les zones incendiades i la reforestació de 3,8 milions d’hectàrees, per a contribuir a la conservació de la biodiversitat i a la lluita contra el canvi climàtic, ja que el bosc absorbeix CO2 i subministra biomassa que redueix el consum d’altres fonts energètiques.

Activitats

CCL, STEM, CPSAA, CC, CE, CCEC

17 Expliqueu les causes dels problemes forestals que mostren els gràfics d’aquesta pàgina.

18 Per grups, amplieu la informació sobre les conseqüències dels incendis per al medi natural i per a les persones. Després, plasmeu-les en un cartell, encapçalat per un eslògan destinat a la conscienciació sobre aquest problema i exposeu-lo en el centre d’estudis.

19 Enumereu cinc mesures amb les quals podeu contribuir personalment a evitar els incendis forestals.

2 La influència de l’activitat humana en el medi natural

9. L’ARTIFICIALITZACIÓ, LA CONTAMINACIÓ, L’EROSIÓ I LA DESERTIFICACIÓ DEL SÒL

a) L’«artificialització» del sòl consisteix en la pèrdua del seu estat natural. Les causes principals són el creixement urbà mitjançant perifèries cada vegada més extenses i discontínues, i l’ocupació per equipaments i infraestructures. Aquest problema afecta sobretot les grans ciutats i les regions del litoral mediterrani, i ocasiona pèrdua de sòl natural i fragmentació d’hàbitats naturals. La solució requereix aplicar directrius d’ordenació territorial basades en l’urbanisme sostenible

b) La contaminació del sòl és causada per l’extracció minera, els abocaments industrials i urbans, i l’abús de substàncies químiques en l’agricultura. Com a conseqüència, el sòl adquireix toxicitat, i danya els ecosistemes, la producció agrària i el valor econòmic del terreny. A Espanya uns 4 500 emplaçaments estan potencialment contaminats, sobretot a Catalunya, la Comunitat Valenciana, Andalusia i el País Basc

Enfront d’aquest problema, la llei obliga les empreses que realitzen activitats potencialment contaminants a remetre a la seva comunitat autònoma informes periòdics sobre la situació del sòl. Amb aquests informes les comunitats fan un inventari de sòls potencialment contaminats i procedeixen a caracteritzar-los o avaluar-los sobre el terreny, i declarar-los contaminats quan comporten un risc inacceptable per a la salut humana o el medi ambient. La recuperació la paguen les empreses causants de la contaminació, que no podran vendre el sòl ni canviar-ne l’ús fins a haver-ho fet. En casos molt greus, l’obligació de descontaminar és immediata. Des del 2005 s’han fet tasques de descontaminació en més de 250 llocs.

c) L’erosió i la desertificació són dos problemes relacionats

• L’erosió és el desgast del sòl. A Espanya està motivada per l’acció de l’aigua i del vent, afavorida per causes naturals i humanes.

Les causes naturals són els pendents acusats, el caràcter torrencial de les precipitacions, l’aridesa i les sequeres periòdiques que provoquen una escassa coberta vegetal protectora, i els trets de molts sòls, prims i poc compactes.

Les causes humanes que intensifiquen l’erosió són la desforestació per tales i incendis, que impedeix la subjecció del sòl per les arrels i el desprotegeix de l’impacte directe de les precipitacions. I determinades pràctiques agràries, com el cultiu en la direcció del pendent; el descans insuficient del sòl; l’excessiu pasturatge i trepig del bestiar en pastures pobres; l’abús de substàncies químiques; l’ús de maquinària pesant; i l’abandó de les cures tradicionals de la terra per l’emigració rural.

Com a conseqüència, la biodiversitat del sòl disminueix. Les aigües s’aterren i enterboleixen amb sediments, es redueix la disponibilitat hídrica i es degraden els ecosistemes aquàtics. Decreix la fertilitat agrària per pèrdua de nutrients. I augmenta el risc d’inundacions i esllavissades.

A Espanya, gairebé el 25 % del territori sofreix erosió alta o mitjana (pèrdues de sòl superiors a 100/t/ha/any). Les àrees més afectades són la costa mediterrània, la vall del Guadalquivir i les àrees muntanyoses amb pendents, rius torrencials i insuficient protecció vegetal.

SUPERFÍCIE OCUPADA PELS PRINCIPALS USOS

Segons les dades del programa europeu Corine Land Cover —CLC 2018—, les superfícies artificials (1 254 977 ha) representen a Espanya el 2,5 % del territori. La majoria corresponen al teixit urbà.

Sòls de les mines de plom, zinc i plata abandonades de Mazarrón (Múrcia) on es duran a terme operacions de descontaminació.

ILLES BALEARS

Medite r r à ni a

ILLES CANÀRIES OCEÀ ATLÀNTIC

Mar

PÈRDUES DE SÒL (t/ha any)

25 25 - 12

12 - 0

Làmines d'aigua Urbà

Sense dades

Font: PAND

L’aigua erosiona pel cop de la precipitació sobre el sòl; en discórrer per la superfície en forma de làmines o canalitzada en regueres, xaragalls i llits fluvials; o de manera sobtada mitjançant moviments en massa de terrenys embassats —esllavissades i colades de fang—. L’erosió eòlica és molt menor: aixeca les partícules del sòl i pot crear depressions de profunditat escassa. El 2019 la pèrdua mitjana per erosió se situava en 13,6 t/ha/any.

• La desertificació és la degradació de les terres de les zones àrides, semiàrides i subhumides seques fins a adquirir trets propis dels deserts per causes naturals i humanes, com són l’erosió, l’aridesa, els incendis i la sobreexplotació dels recursos hídrics. Les conseqüències són l’acceleració de l’erosió; una greu pèrdua de la biodiversitat i de la fertilitat agrària; la disminució de rendes i d’ocupació; el possible abandó del terreny; i l’emigració. A Espanya, un 6 % del sòl es troba desertificat i un 17,8 % es troba en risc molt alt o alt. Les àrees més afectades són el SE peninsular i les Canàries.

Les mesures enfront de l’erosió i la desertificació són la creació d’una Xarxa d’estacions de seguiment de l’erosió i la desertificació —RESEL—. Plans enfront de sequeres i incendis. Restauració hidrologicoforestal. Pràctiques agràries sostenibles (terrasses de cultiu en els pendents, guaret, ordenació del pasturatge, menys substàncies químiques, cobertura vegetal prèvia a l’abandó de terres). Explotació racional dels recursos hídrics. I rehabilitació de les àrees on s’ha iniciat la desertificació. Aquestes mesures s’enquadren en els compromisos subscrits amb Nacions Unides: Projecte LUCDEME —Lluita contra la desertificació a la Mediterrània— i Pla d’acció nacional contra la desertització.

10. LA PRODUCCIÓ DE RESIDUS

La generació de residus a Espanya ha augmentat al llarg del s. xxi pel creixement econòmic i del consum; però s’ha reduït en els períodes de crisis, com la del 2008-2013 i la pandèmia de la COVID-19 el 2020. L’eliminació dels residus pot ocasionar problemes sanitaris, males olors, alteració del paisatge, gasos d’efecte d’hivernacle, contaminació del sòl i de l’aigua i atracció d’insectes, rosegadors i ocells nocius. Les comunitats més generadores són Andalusia, Catalunya i Madrid.

Les solucions s’emmarquen en la política de la UE adreçada a aconseguir una economia circular que produeixi menys residus i utilitzi la majoria dels generats com a recursos. Per a això, s’estableix una jerarquia en la gestió dels recursos: prevenció, valorització i abocament.

• La prevenció implica reduir la quantitat de residus. Així, es promouran l’ecodisseny, el mínim envasament, la restricció dels plàstics d’un sol ús, la fi del desaprofitament alimentari, i l’allargament de la vida útil dels productes –prohibició de l’obsolescència programada, reparació, mercat de segona mà—. També es faran atractives per a l’empresariat les activitats de reutilització i reciclatge, i s’impulsaran els mercats per a aquests productes i la sensibilització social.

• La valorització inclou la preparació per a la reutilització i el reciclatge; l’ús dels bioresidus per a la producció de biogàs o de compost, usat com a regenerador del sòl, i la incineració.

• L’abocament ha de ser l’última opció i s’ha de fer en abocadors controlats amb impermeabilització del sòl, canalització de lixiviats i canonades per a recollir el biogàs. Els abocadors incontrolats s’han de clausurar.

Mar Cantàbrica

ATLÀNTIC

OCEÀ

RISC Molt alt Alt Medio

DE DESERTIFICACIÓ Baix Láminas de agua

Urbano Zones humides i subhumides humides

Activitats

CCL, STEM, CE, CC, CPSAA

21 Observeu el mapa, indiqueu les zones on el risc de desertificació és molt alt o alt i assenyaleu-ne els motius.

23 Valoreu els avantatges mediambientals, econòmics i socials d’una bona gestió dels residus.

Font: MITECO.

ILLES BALEARS Mar Mediterrània

Residus municipals

La influència de l’activitat humana en el medi natural

11. LA PÈRDUA DE BIODIVERSITAT

La biodiversitat o varietat d’espècies vegetals i animals d’Espanya és una de les més grans de la UE, gràcies a la diversitat del seu medi físic. No obstant això, es troba amenaçada per nombroses causes. L’alteració dels hàbitats naturals. Les infraestructures de transport ocasionen en els marges atropellaments, contaminació, soroll i excés de llum; fragmenten el territori i dificulten els desplaçaments habituals de la fauna i la seva reproducció. Les espècies exòtiques invasores. La selecció genètica practicada per l’agricultura i la ramaderia en favor de les espècies més rendibles. La caça o la pesca excessives. I el canvi climàtic.

Com a conseqüència, de mantenir-se la seva situació actual, unes quantes espècies veuen amenaçada la supervivència: matafocs, pinya de mar, os bru, linx ibèric, foca monjo, esturió, àguila imperial, trencalòs.

Les solucions s’emmarquen en els acords internacions subscrits i en els objectius sobre biodiversitat marcats per la UE, que han donat lloc a la Llei del patrimoni natural i de la biodiversitat i a un Pla estratègic per a desenvolupar-la. Els objectius són:

• Detenir la pèrdua de la biodiversitat amb diverses mesures. Considerar la biodiversitat en totes les polítiques sectorials. Recuperar els hàbitats naturals. Actuar en les infraestructures: senyalització, tancament, apantallament i reducció lluminosa dels marges; permeabilització —passos per a la fauna—; i desfragmentació del territori —creant corredors ecològics i una infraestructura verda* estatal que garanteixi la connectivitat entre les àrees d’alt valor natural—. Impedir l’entrada i la propagació d’espècies invasores. Crear un banc genètic d’espècies silvestres autòctones i afavorir el cultiu i la cria d’espècies autòctones. Garantir la caça i la pesca sostenibles. Promoure mesures d’adaptació al canvi climàtic. I crear i millorar els espais naturals protegits.

• Recuperar les espècies amenaçades*. Per a això, el Catàleg espanyol d’espècies amenaçades inclou dues categories —espècies en perill d’extinció* i vulnerables*—. Per a cadascuna estableix plans de recuperació o de conservació in situ, que es poden complementar amb programes ex situ o de cria fora del seu hàbitat natural, amb la finalitat d’obtenir reserves genètiques i exemplars aptes per a la seva reintroducció al medi natural.

Vocabulari

Infraestructura verda: xarxa planificada per a garantir la connectivitat dels espais protegits i d’àrees d’alt valor natural i seminatural que es troben aïllades, amb la finalitat d’incrementar la conservació de la seva biodiversitat.

Espècies amenaçades: espècies, subespècies o poblacions animals o vegetals que podrien arribar a desaparèixer a curt o mitjà termini si no canvien les circumstàncies actuals. Segons el nivell d’amenaça, se’n distingeixen dues categories:

• En perill d’extinció: la supervivència n’és poc probable si les causes de la seva actual situació continuen actuant.

• Vulnerable: corre el risc de passar a la categoria anterior en un futur immediat si els factors adversos que actuen no es corregeixen.

El tancament perimetral de les infraestructures de transport mitiga els atropellaments, i els passos per a la fauna les permeabilitzen i col·laboren a la desfragmentació i a la connectivitat del territori.

24 Cerqueu informació en Internet sobre algun animal o planta amenaçat. Expliqueu les causes d’aquesta situació i les mesures que s’han adoptat per a evitar-ne la desaparició. Exposeu oralment aquesta informació a l’aula.

ILLES BALEARS

ESPAIS NATURALS PROTEGITS

Parcs nacionals

Reserves naturals

Monuments naturals

Paisatges protegits

ILLES CANÀRIES

OCEÀ ATLÀNTIC Mar

Àrea marina protegida

Espais protegits, Xarxa Natura 2000

Altres espais naturals protegits

Altres parcs

versitat biològica, de la geodiversitat i dels recursos naturals i culturals associats.

El parc nacional de la Muntanya de Covadonga (Astúries), declarat el 1918, va ser el primer d’Espanya. El principal criteri de selecció llavors era la bellesa paisatgística del lloc.

3 Els espais naturals protegits

2. ELS TIPUS D’ESPAIS PROTEGITS

a) Els parcs són àrees naturals la conservació de les quals mereix atenció preferent per la seva bellesa paisatgística i la representativitat o singularitat dels ecosistemes o formacions geomorfològiques. S’hi pot limitar l’aprofitament dels recursos naturals i l’entrada de visitants per a garantir-ne la protecció. Dins d’aquesta categoria, els parcs nacionals, representatius d’algun dels principals ecosistemes espanyols, són d’interès nacional i es regeixen per una legislació específica. Entre aquests els parcs de Timanfaya, Tablas de Daimiel, Doñana, Picos de Europa, Ordesa i Monteperdido, etc

b) Les reserves naturals són espais naturals creats per a protegir ecosistemes, comunitats o elements biològics o geològics d’especial raresa o fragilitat. L’explotació dels recursos només s’admet si és compatible amb la conservació

c) Els monuments naturals són formacions naturals protegides per la seva notòria singularitat, raresa o bellesa: coves, cascades, arbres, formacions geològiques, jaciments paleontològics, etc. Hi està prohibida l’explotació de recursos, excepte si en permet la conservació

d) Els paisatges protegits són àrees preservades pels seus valors naturals, estètics i culturals. S’hi procurarà mantenir les pràctiques tradicionals que col·laborin a la preservació dels seus valors

e) Les àrees marines protegides són espais naturals creats per a protegir ecosistemes, comunitats o elements biològics o geològics del medi marí d’especial raresa, fragilitat, importància o singularitat. S’hi limita l’explotació dels recursos naturals. La primera declarada d’Espanya va ser l’asturiana El Cachucho

3. ESPAIS PROTEGITS EN XARXES EUROPEES I MUNDIALS

a) La Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea és una xarxa ecològica de conservació de la biodiversitat. La finalitat és assegurar la supervivència de les espècies i dels hàbitats més amenaçats d’Europa. Inclou dos tipus de zones:

– Les zones especials de conservació (ZEC) són àrees de gran interès mediambiental per a la conservació de la biodiversitat, designades pels estats membres. Prèviament a la creació de ZEC, els estats membres proposen una llista nacional de LIC —llocs d’importància comunitària— que inclou hàbitats naturals i hàbitats d’espècies considerades d’interès comunitari. Quan els LIC són aprovats per la Comissió Europea, es declaren ZEC. En l’actualitat, Espanya compta amb més de 1400 LIC.

– Les zones d’especial protecció per a les aus —(ZEPA)— són espais adequats per a la conservació d’ocells d’interès comunitari i per a les aus migradores. En ser declarades ZEPA, s’hi estableixen mesures per a evitar les pertorbacions i conservar-ne l’hàbitat. Espanya compta amb més de 650 ZEPA.

b) Les xarxes mundials d’espais protegits més destacades presents a Espanya són els geoparcs, les reserves de la biosfera, i els aiguamolls d’importància internacional

EVOLUCIÓ DE LA SUPERFÍCIE TERRESTRE D’ENP D’ESPANYA

La superfície de la xarxa espanyola d’espais naturals protegits —ENP— s’ha incrementat, sobretot des de l’entrada d’Espanya a l’Europa comunitària el 1986. Així, el 2021 suposava el 14,7 % del territori nacional.

Activitats

STEM, CD, CC CCL, CCEC

25 Aconseguiu en Internet una imatge de cadascun dels tipus d’espais naturals protegits d’Espanya. Redacteu un peu justificant els motius d’aquesta protecció.

26 Cerqueu informació i expliqueu què són les reserves de la biosfera.

27 Valoreu la importància de l’existència d’espais naturals protegits.

Resum de la unitat

La influència de l’activitat humana en el medi natural causa

• Relleu:

Los elementos del medio natural

Problemes mediambientals

– Alteració del relleu continental.

Alteració del relleu costaner: regressió i artificialització.

• Atmosfera:

Contaminació atmosfèrica.

Reducció de la capa d’ozó estratosfèric.

Canvi climàtic.

• Contaminació acústica.

• Contaminació lluminosa.

• Aigües: rius, zones humides i aqüífers.

– Alteració de la morfologia.

Sobreexplotació.

Contaminació.

• Vegetació:

– Danys.

– Alteració.

– Desforestació.

• Sòl:

– Artificialització.

– Contaminació.

– Erosió i desertificació.

• Residus: producció i tractament.

• Pèrdua de biodiversitat: espècies amenaçades.

busca solucions basades en

El desenvolupament sostenible

Equilibri entre:

• El desenvolupament econòmic i social.

• La protecció mediambiental a través de:

– L’ús racional dels recursos: Economia circular.

– La lluita contra la degradació mediambiental per mitjà de la prevenció dels problemes, la correcció dels problemes existents i la conservació dels espais naturals mitjançant la creació d’espais naturals protegits.

La creació d’espais naturals protegits

• Nacionals:

Parcs.

Reserves naturals.

Àrees marines protegides.

Monuments naturals.

– Paisatges protegits.

• Europeus: Xarxa Natura 2000.

• Internacionals:

– Geoparcs.

– Reserves de la biosfera.

– Zones humides Ramsar.

Comentari d’un paisatge natural

1. Introducció

Breu introducció en la qual s’indicarà:

2. Anàlisi dels elements naturals

Si es tracta d’un paisatge d’interior, de costa o de muntanya i la localització geogràfica precisa, si consta.

Els elements del medi natural que s’aprecien en el paisatge.

Formes del relleu continental (muntanya, plana, altiplà) i/o costaner (cap, golf, etc.), descrivint-ne i explicant-ne els trets.

Relleu

Tipus de rocam i formes del modelat (granític, calcari, argilós o resultat de l’erosió diferencial).

Aigües

Vegetació

Sòl

Clima

Identificació i localització del paisatge

Tipus (mar, rius, llacs, aiguamolls, aqüífers); localització; cabal i règim dels rius.

Tipus de formacions vegetals (bosc, matollar, prat), espècies, extensió, localització.

Tipus, qualitat.

Es pot determinar a partir de les aigües, vegetació i sòls analitzats. Cal descriure els trets generals de les precipitacions i de les temperatures.

D’acord amb els trets assenyalats, concloure si es tracta d’un paisatge oceànic, mediterrani, de muntanya o de les Canàries, i indicar-ne la localització geogràfica general o precisa, si consta.

3. Interrelacions: medi natural i activitat humana

Influència del relleu continental en l’activitat humana: en els assentaments i l’hàbitat (busquen les topografies més favorables); en l’activitat agrària (les planes faciliten l’agricultura; els pendents, la dificulten); en l’aportació de matèries primeres (minerals, energètiques); en els transports (facilitant o dificultant les comunicacions); en el turisme (formes de relleu originals —geoturisme—).

Relleu Aigües Vegetació Sòl

Influència del relleu costaner: costes baixes i arenoses (platges, turisme); costes retallades (ports naturals); plataforma marina escassa (caladors pobres).

Influència de l’activitat humana en el relleu: sobreexplotació de matèries primeres i fonts d’energia; alteracions causades per pedreres, mines i grans obres hidràuliques o infraestructures de transport; polítiques de protecció, conservació i rehabilitació.

Influència de l’aigua en l’activitat humana: usos consumptius (regadiu agrari, activitats mineres, energètiques, industrials i terciàries; ús domèstic i municipal) i usos no consumptius (pesca, aqüicultura, producció energètica, navegació, esports, usos recreatius).

Influència de l’ésser humà en les aigües. Obres hidràuliques (captació, transport, tractament i sanejament). Problemes (alteració morfològica, sobreexplotació, contaminació). Polítiques de recuperació morfològica; ús sostenible; i millora de la qualitat de l’aigua.

Influència de la vegetació en l’activitat humana: permanència de la població rural; subministrament de recursos (aliments, matèries primeres per a la indústria, fonts d’energia, possibilitats per a l’oci i esbarjo, increment del valor del paisatge); i millora de les condicions mediambientals (disminució de l’erosió, de la contaminació i del risc d’inundacions; embornal de CO2, augment de les disponibilitats hídriques i alberg de biodiversitat).

Influència de l’activitat humana en la vegetació. Problemes: danys en els boscos per contaminació; alteració (introducció d’espècies exòtiques), destrucció o desforestació (tales, incendis); labors de conservació i restauració (neteja del bosc, repoblació).

Influència de l’activitat humana en el sòl: artificialització, contaminació, erosió, desertificació. Mesures de protecció, conservació i rehabilitació.

Influència del clima en l’activitat humana: distribució de la població i característiques de l’hàbitat; activitat agrària; subministrament de fonts d’energia; condicionament del transport i d’unes certes activitats recreatives.

Influència de l’activitat humana en el clima: contaminació, canvi climàtic. Mesures per a millorar la qualitat de l’aire; i per a la mitigació i l’adaptació al canvi climàtic.

Treballa amb el que has après

Definir conceptes CCL

1 Defineix de manera breu i precisa aquests conceptes: paisatge geogràfic, economia circular, contaminació, sobreexplotació, mercat europeu de drets d’emissió, efecte d’hivernacle, aigües reutilitzades, desertificació, contaminació acústica, parc nacional.

Comentar un paisatge natural STEM, CCL

2 Comenta el paisatge natural del parc nacional d’Aigüestortes, seguint la metodologia que s’explica en la «Tècnica».

Planificar i elaborar un treball de camp sobre un paisatge natural

CE, STEM, CC, CCL, CD, CCEC, CPSAA

3 Per grups, planificar i dur a terme un treball de camp sobre un paisatge natural de l’entorn seguint el guió que es detalla a continuació.

1. Preparació del treball

• Constitució del grup de treball, amb un màxim de tres membres.

• Elecció de l’àrea geogràfica que s’estudiarà.

• Adquisició del full del mapa topogràfic nacional corresponent.

• Elaboració d’un guió de treball amb els aspectes que s’hi observaran, seguint el model proporcionat en la «Tècnica».

• Preparació del material complementari per a il·lustrar el treball (càmera de fotos, vídeo).

2. Observació del camp

• Observació i anotació de les característiques del medi natural i de les seves interaccions amb l’activitat humana, seguint el guió.

• Comparació de les característiques físiques amb la informació del full del mapa topogràfic nacional.

Realitzar un quadre de síntesi CPSAA, CL, STEM

• Obtenció del material documental que il·lustri les observacions realitzades (fotografies i croquis de la zona). El croquis ha d’incloure els principals elements físics i humans i una llegenda explicativa.

3. Elaboració de l’informe

• Després de l’observació de camp s’ha d’elaborar un informe que presenti la informació de forma organitzada i amb el suport documental seleccionat.

• En l’informe han d’aparèixer com a mínim els apartats següents: a) Nom i localització espacial de la zona, acompanyat d’un croquis de la mateixa o de la seva delimitació en el full del mapa topogràfic.

b) Característiques principals del medi natural i de les seves interaccions amb l’activitat humana, seguint el guió de treball i amb el material gràfic.

c) Conclusió

4 Sintetitza en un quadre els problemes mediambientals: causes, conseqüències i solucions.

Recorda seleccionar el material de treball d’aquesta unitat per al dossier d’aprenentatge.

Identificar problemes mediambientals i proposar-ne solucions CPSAA, CD, STEM, CCL, CC, CE

5 Cerca notícies referides a problemes mediambientals a Espanya. Explica, per a cadascuna, en què consisteix el problema i quines en són les causes, conseqüències i possibles solucions.

Conèixer eines de diagnòstic de la sostenibilitat CPSAA; CD; STEM, CCL, CC

6 Esbrina què és la petjada ecològica i quina n’és la situació d’Espanya.

Implicar-se en la resolució de problemes mediambientals STEM, CE, CPSAA, CC, CCE

7 Per grups, planifiqueu una activitat destinada a conscienciar l’alumnat del centre sobre els diferents problemes mediambientals.

Comprometre’s amb l’economia circular CCL, STEM, CPSAA, CC

8 Analitza el diagrama, valora la importància de l’economia circular i escriu almenys cinc mesures que pots adoptar per a col·laborar en la seva consecució.

Reduir en un 30% el consum nacional de materials en relació amb el PIB, prenent com a any de referència 2010

N2O

Reduir l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle per sota de 10 milions de tones de CO2

Millorar un 10% l’eficiència en l’ús d’aigua

Incrementar la reutilització i preparació per a la reutilització fins a arribar al 10% de residus municipals generats

Reduir la generació de residus un 15% respecte a allò generat el 2010

Reduir la generació de residus alimentaris en tota la cadena alimentària: 50% de reducció per càpita a nivell de llar i consum minorista i un 20% en les cadenes de producció i subministrament a partir de l’any 2020

Organitzar un debat sobre el canvi climàtic CCL, STEM, CD, CC, CPSAA, CCEC,

9 Organitzeu un debat sobre aquesta qüestió: l’escalfament global es deu als cicles naturals climàtics del planeta, o és el resultat de l’activitat humana? Prepareu el debat seguint el model que es detalla en la pàg. 436.

Relacionar l’Objectiu de Desenvolupament Sostenible 13 “Acció pel clima”, amb la situació espanyola sobre el canvi climàtic CE, STEM, CC, CCL, CD, CCEC, CPSAA

10 Cerca en Internet les dues primeres metes de l’ODS 13 «Acció pel clima». Explica quina és la situació espanyola respecte a cadascuna.

Organitzar una visita a un espai natural protegit CCL, STEM, CD, CPSAA, CC, CE, CCEC

11 Per grups, planifiqueu una visita a un espai protegit de la comunitat autònoma.

Ampliar informació utilitzant les TIC CPSAA, CD 12 anayaeducacion.es Amplia els teus coneixements sobre aquesta unitat consultant la web.

Repassar i autoavaluar l’aprenentatge de la unitat CPSAA, CD 13 anayaeducacion.es autoavalua el teu aprenentatge en la web.

Objectius de l’Estratègia per a l’any 2030. Font: Estratègia Espanya Circular 2030 (2020).

Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la llei, que estableix penes de presó, multes o ambdues ensems, ultra les indemnitzacions corresponents per danys i perjuís, per a aquells qui reproduïren, plagiaren, distribuïren o comunicaren públicament, en tot o en part, una obra literària, artística o científica, o la seua transformació, interpretació o execució artística fixada en qualsevol tipus de suport o comunicada per qualsevol mitjà sense autorització prèvia.

© GRUPO ANAYA, S.A., 2022 - C/ Valentín Beato, 21 - 28037 Madrid.