Page 1

CARA O CREU CARA 13 02 14 - 14 03 14 Sala Pati - Centre Cultural la Mercè


CARA O CREU CARA

Projecte impulsat des del grau en Història de l’Art de la UdG, en col·laboració amb l’EMA

CRÈDITS Comissariat i textos del catàleg: Amanda Bolívar, Mercè Casas, Sara Escaño, Cecilia Galindo i Maria Soler Producció: Escola Municipal d’Art de Girona Muntatge: Xavi Torrent Disseny gràfic: Gemma Reixach

AGRAÏMENTS Jordi Armengol, Lluïsa Faxedas, Gemma Reixach, Anna Ribas, Xavi Torrent, Clara Gassiot, Flora Bacquelaine, Alba Sabaté, Guim Tió, Rai Escalé i Amor a l’art


JUGANT AMB EL CÀNON

M. C. 3

Cara o creu és un joc en què es fa present l’equilibri entre les dues cares d’una moneda en el moment que és llançada a l’aire. En l’instant en què la moneda queda suspesa, es fa palesa la dualitat entre aquestes dues cares que formen part de la mateixa unitat. Amb la mateixa probabilitat, a més, en pot sortir guanyadora qualsevol de les dues i una d’elles sempre quedarà amagada rere l’altra, tot i que sempre hi serà present. En aquesta exposició, comissariada per estudiants del grau en Història de l’Art de la Universitat de Girona dins el marc de l’assignatura Historiografia i Metodologia, volem apropar-nos, doncs, a l’altra cara de la moneda a partir de treballs d’artistes que treballen des de punts de vista diversos aquesta “altra” forma de mostrar-nos. En certa manera, nosaltres, com a estudiants d’Història de l’Art que comissariem la nostra primera exposició, també hem llançat la moneda i hem optat per una proposta que deixem a l’aire perquè qualsevol que hi assisteixi en pugui treure les seves pròpies idees i reflexions. El cos és un dels motius que més ha interessat els artistes en tota la història de l’art que han intentat assolir la perfecció en la forma de representar-lo. Actualment, ja no només en art el cos té un paper rellevant, sinó també en la nostra societat. Ja fa dècades que vivim en una societat que venera el culte al cos, que fomenta l’exercici físic i que cada vegada més s’omple de gimnasos; la indústria cosmètica, l’obsessió per estar més prim, les cirurgies estètiques, les dietes alimentàries i molts altres aspectes més són per a nosaltres força habituals. A aquest fet hi hem de sumar la imatge que donen els mass media, les revistes del cor o la publicitat en què l’ideal de dona i també d’home conforma un estereotip que nosaltres interioritzem. Davant aquesta imatge ideal i perfecta del cos humà, els artistes comencen, com a mínim a partir dels anys seixanta, a trencar amb els esquemes establerts i a fer treballs en els quals el mateix cos passa a ser l’obra d’art i un contrapunt a aquesta idea estandarditzada de bellesa. Així doncs, aquesta mostra sorgeix amb l’objectiu d’aproximar-nos a altres formes de treballar el cos, no a partir de la imatge estereotipada, sinó des d’una òptica diferent, ensenyant aquella cara de la moneda que en certa manera sempre ha quedat amagada. Intentant veure què hi ha rere la imatge que volem mostrar tots nosaltres i buscant quelcom que està més enllà. Per aproximar-nos a aquesta forma d’encarar el cànon de bellesa, hem escollit diferents artistes que encara que treballen aquest tema des de punts de vista que van des de la crítica fins a un esperit més lúdic, ens proposen des d’una altra perspectiva com mostrar el cos i, a més, ens ofereixen eines per reflexionar-hi. Tot i que no totes les imatges són les originals, l’exposició permet apropar-nos a l’obra d’artistes de diferents procedències i establir un diàleg entre les seves obres.


4

A més dels artistes que hem escollit per exemplificar aquesta forma de treball, hi ha un element que també participa en aquesta mostra: el joc. Present tant en el títol de l’exposició com en el treball dels artistes, que juguen amb el cos per mostrar-nos-el d’una forma diferent, hem implicat també el joc en la mateixa sala. Per aquest motiu, a més de les obres dels artistes, hi ha també un espai interactiu pensat amb l’objectiu de desactivar la concepció que tenim del nostre cos, oblidar-nos del ridícul i de la vergonya i mostrar-nos en aquest espai d’una forma diferent de la que ho faríem normalment.


GUIM TIÓ

S. E. 5

Guim Tió (Barcelona, 1987) és un artista plàstic català. Va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona. Ha exposat en galeries nacionals com a la Sala Parés, Artevistas o Esther Montoriol, i internacionals a Estrasburg, Califòrnia o Vancouver. La seva obra es caracteritza per canviar i exagerar la identitat dels models que hi ha a les pàgines d’anuncis de la revistes, per transformar-les en una altra cosa. Rostres suficientment bells perquè cridin l’atenció del públic, però no tant per sobrepassar el producte. Amb ceres i aiguarràs Tió canvia la identitat de la model, l’exagera i la transforma per acabar dotant-la d’una ànima que la publicitat li evita atorgar. Són obres amb voluntat de criticar els clixés estètics de la bellesa establerts per la societat. Amb aquest objectiu, Tió exagera els trets, elimina els rastres de la bellesa per recrear rostres terrorífics, inquietants però alhora elegants i subtils. Focalitza amb colors zones del rostre per emfatitzar-les; trets com el nas, les galtes, els ulls o els llavis tenen molta importància en el conjunt del rostre. Algunes de les peces conserven els trets originals i creen una combinació exquisida entre realitat i ficció, una mena de joc de realitats paral·leles en què crea nous rostres híbrids. Els ulls els va començar a fer de manera experimental, per trobar el seu llenguatge i estil propi, fins a arribar a crear alguns dels que trobem en aquesta exposició: uns ulls ben freds i que causen impacte. Alguns dels nassos que fa són molt geomètrics i trenquen amb l’hegemonia del rostre, la qual cosa fa que l’observador focalitzi l’atenció en aquest punt. Dóna importància als colors, els quals solen ser extravagants i colpidors. En el rostre hi emfatitza les galtes i crea jocs de llums i colors. Pel que fa als llavis, són un eix important en la seva obra; solen ser exageradament vistosos i acostuma a combinar els llavis naturals del rostre publicitari amb colors vermells. Les imatges exposades en aquest espai comparteixen l’essència de ser rostres modificats, tèrbols, freds i misteriosos, característiques per les quals el públic no es queda indiferent quan hi és al davant. Guim Tió encaixa en el discurs de l’exposició precisament per la voluntat de trencar amb els cànons establerts pel sector de la publicitat, que estem acostumats a veure no només a la propaganda de les revistes sinó a tots els mitjans de comunicació. Tió mostra l’altra cara de la moneda, la que no es deixa veure fàcilment, i li atorga una nova identitat i un altre nom; fins i tot pot semblar molt més humà el rostre que ell modifica/crea que no el que ens venen com a vàlid.


6

RAI ESCALÉ

M. S.

Rai Escalé (Barcelona, 1964) és un artista que busca trencar amb els cànons o les imatges tòpiques per oferir una visió més impactant de la figura humana i de la vida en general. Les seves obres han pogut veure’s en exposicions en ciutats com Miami, Nova York, Londres o Hamburg. A més, és un dels fundadors d’Eat Meat, una associació sense ànim de lucre que pretén donar a conèixer artistes que reflexionen sobre el pensament i la realitat contemporània. Rai Escalé explora la figura humana deformant-la, alterant-la, treballant a partir de collages, pintures o escultures. El seu interès per l’ésser humà ens recorda l’existencialisme sorgit després de la Segona Guerra Mundial i tractat per artistes com Francis Bacon, una de les seves principals influències. Hi ha, així, en l’obra d’Escalé, una exploració dels cossos i dels rostres, una voluntat de recerca en la transmissió d’emocions. Els seus personatges poden tenir moltes connotacions però majoritàriament semblen éssers solitaris, distants, amb un punt sinistre o excèntric. En moltes de les seves obres Escalé fusiona el collage amb la pintura. A partir de retalls d’imatges que l’inspiren articula un llenguatge singular i personal. Les seves pinzellades, juntament amb la temàtica de les seves obres, creen inquietud, com si l’ànima dels personatges volgués sortir a la llum. L’artista actua com un cirurgià, busca disseccionar els cossos perquè aflorin les emocions humanes i d’aquesta manera puguin manifestar-se sentiments com la por, la ràbia o el desig, igual que tots aquells instints que normalment volen ser reprimits o continguts. En la sèrie Freak Beauty, concretament, va treballar a partir d’imatges publicitàries de revistes en les quals apareixien figures femenines. Si en aquestes fotografies les noies sortien belles i elegants, Rai Escalé va transformar-les en personatges pertorbadors. La imatge inicial és un punt de partida per crear una figura nova, una mutació. Els trets facials de les figures ja no seran els habituals, de manera que es crearà una incomoditat, una sensació estranya en l’observador. En un primer moment les figures poden semblar horroroses, però a mesura que es miren poden crear una empatia en l’espectador, es pot arribar a veure la bellesa dins la deformació. Així, la primera impressió no és la bona sinó que cal investigar més enllà de la simple superficialitat. Les obres de Rai Escalé captiven precisament per aquest diàleg constant entre lletjor i bellesa que acaba creant en qui ho contempla un joc de tensions i una ambigüitat. S’abandona la pura contemplació i es demana a l’espectador que s’impliqui i adopti un paper més actiu. Per tots aquests motius, les obres de Rai Escalé són un crit a la societat, una forma de despertar-la i atorgar-li eines per reflexionar. Els seus treballs permeten a tot aquell que abandoni els prejudicis, deixar-se captivar per figures que trenquen tots els esquemes establerts i que consegüentment, no deixen indiferent a ningú.


ANA MENDIETA

A. B. 7

Ana Mendieta (l’Havana, 1948 – Nova York, 1985) és una artista cubanoamericana; amb tan sols dotze anys, en esclatar la revolució cubana, va ser portada cap a Iowa (Estats Units) en el marc de l’”operació Peter Pan”, organitzada pels nord-americans, en què milers de nens foren separats dels seus pares per “salvar-los del comunisme”. Aquest fet marcarà profundament Mendieta i el seu art: mai va trobar el seu lloc a Iowa ja que era vista com a “diferent” pel color de pell. El seu art té un enfocament feminista, provocatiu i preocupat per la dona i la violència. Des del començament de l’activitat artística d’Ana Mendieta, el cos, el seu propi cos, destacarà perquè sempre està present; serà el seu mitjà d’expressió, d’anàlisi i de trobada de noves identitats. Mendieta va expressar-se mitjançant l’art fins al moment de la seva prematura mort, amb només trenta-sis anys, però amb un llegat artístic molt interessant. En aquesta exposició podem veure dos d’aquests treballs en els quals el seu cos és el protagonista, Glass on body i Facial Hair Transplant, tots dos del mateix any 1972. Com hem dit, des del seu cos com a principal recurs creatiu, Mendieta explorarà els estereotips que poblen l’ideari estatunidenc en tot allò que afecta el món cultural, sexual i racial i els qüestionarà. A Glass on body la veiem nua, deformada per un vidre que ella mateixa imposa sobre el seu cos, que en distorsiona per complet la bellesa. El vidre ens limita i ens deforma, ens mostra com no solem fer-ho davant la societat. Sense cap mena de dubte, aquesta obra té una voluntat transgressora, el vidre ens deixa veure allò que és reprimit per la societat. Presenta la resistència d’allò femení davant la imposició dels codis socials; la força que imposa el seu propi cos damunt el vidre és un reflex d’aquesta resistència. Mendieta, amb el seu art, va ajudar a plantejar qüestions com aquestes, les que més sovint s’ignoren o són considerades “normals” per la societat. La performance Facial Hair Transplants la va dur a terme per concloure els seus estudis en el curs InterMedia Studies Program de l’Escola d’Art de la Universitat d’Iowa. Consistia en una acció de transparència simbòlica que no només jugava hàbilment amb el cabell com l’estàndard de gènere de la cultura occidental, sinó que finalment evidenciava la qualitat constructiva del sexe i proporcionava tot un recorregut a través de l’elaboració de la identitat social. Per poder dur a terme el seu treball, Mendieta va demanar ajuda al seu company Marty Sklar; mentre ell es tallava la barba, ella s’anava enganxant a la cara els pèls que ell es treia. Quan acabà d’enganxar-los tots, aconseguí una barba trasplantada, la qual la convertia en una dona monstruosa que no responia als cànons d’identificació sexual, ja que havia desbordat les formes de gènere establertes d’un mode més que evident. Aquesta obra és també la síntesi entre masculinitat i feminitat. En la seva tesi afirmarà que la barba es va convertir en part d’ella, i que no era en absolut estranya en la seva aparença; d’aquesta manera feia referència a aquesta unió de gènere. És, doncs, un discurs sobre la construcció social de la sexualitat que desafia els estàndards convencionals.


8

JENNY SAVILLE

M. S.

Jenny Saville (Cambridge, 1970) és una de les artistes més interessants dels últims anys. Va estudiar a l’Escola d’Art de Glasgow (1988-1992), i ja el 1991 col·leccionistes com Charles Saatchi van començar a interessar-se per la seva pintura. Els seus treballs més destacats són pintures a l’oli de grans dimensions en què mostra un llenguatge personal i alhora influït per artistes com Lucian Freud. Igualment, la seva obra pot relacionar-se amb el feminisme i les performances dels anys setanta i vuitanta, ja que també focalitza l’atenció en el cos i hi reflexiona. A través de les seves obres explora la representació del rostre i del cos humà des de perspectives inusuals, i dóna molta importància a les formes, a la textura i al color. Saville pinta la figura humana nua, voluminosa, exhibeix els cossos de forma directa, els deforma i els atorga un punt sinistre i grotesc. En les obres juga amb el punt de vista de forma que l’espectador observa el cos de Saville igual que un infant observa el cos d’un adult. Els seus treballs posen èmfasi tant en els aspectes formals com en els temàtics, i se centra especialment en la representació de la figura femenina i l’obesitat, tot i que també tracta temes com la transsexualitat o mostra imatges de cossos ferits o malalts que evoquen el dolor. En la sèrie de fotografies Closed Contact, realitzada entre 1995 i 1996 en col·laboració amb el fotògraf Glen Luchford, confronta i posa en dubte les nocions de la bellesa femenina adoptades per la societat. Saville serà la model d’aquest treball però el seu cos serà irrecognoscible. La idea de transformació de la carn es veu en aquestes fotografies en les quals el seu cos nu és aixafat sobre una superfície transparent. L’artista focalitza l’atenció en la carn i els plecs, i els exagera; fa que ocupin tota la fotografia. L’espectador queda embolcallat per uns cossos que semblen expandir-se i que, a més, tenen un punt d’agressivitat. És precisament perquè els cossos apareixen representats d’una manera gegantina i monumental el que fa que aquests transmetin una gran energia. Així mateix, busca crear formes noves en els cossos, formes que desconeixem i que poden arribar a tenir un punt abstracte. La manera com pinta i fotografia el cos ha arribat a comparar-se amb la representació d’un paisatge, com si les corbes fossin muntanyes de carn. Saville deforma el cos femení i li dóna una imatge completament diferent a la que surt als mitjans de comunicació o a la publicitat. El que mostra ella és precisament el que la societat amaga, hi dóna força i ho fa visible. Les obres de Jenny Saville poden provocar fascinació o rebuig però no indiferència, i és precisament aquesta la força de l’art, que provoqui alguna cosa nova, que l’espectador es replantegi, en aquest cas, el propi cos i les formes que estan presents en tots nosaltres.


WES NAMAN

M. C. 9

Wes Naman és un fotògraf mexicà que treballa en una línia sobretot comercial i publicitària, tot i que té també alguns treballs artístics molt interessants. Naman va començar amb la fotografia de forma autodidacta abans de graduar-se en una escola de fotografia comercial a Carolina del Nord. Ha treballat com a fotògraf de dues revistes, Local-IQ Magazine i Burn Magazine, i actualment treballa com a fotògraf independent, tant en projectes més comercials per a restaurants o empreses com en fotografia artística. Una de les sèries fotogràfiques de Wes Naman que ha tingut més importància, sobretot per la difusió que se n’ha fet per internet, és Scotch Tape: unes imatges que ens mostren rostres embolicats amb cinta adhesiva, de forma que els queda la cara totalment deformada. La idea la va tenir mentre embolicava els regals de Nadal amb la seva assistent i, jugant, van començar a posar-se cinta a la cara. Així va sorgir el projecte. Pràcticament la majoria de persones que hi apareixen són amics o coneguts del mateix fotògraf. Les fotografies mostren, però, una imatge que ja no és la de la persona real, sinó que amb la cinta adhesiva al voltant de la cara es creen unes expressions totalment fora del normal. Els nassos i els llavis aixafats o els ulls sortits fan que siguin uns rostres divertits però alhora monstruosos. Una altra de les sèries que ha realitzat en consonància amb aquesta primera és la de Rubber Band, en què els protagonistes de nou es converteixen en una grotesca caricatura d’ells mateixos. Aquesta sèrie, però, a diferència de la de la cinta adhesiva, ofereix uns resultats més violents, ja que les gomes no només fan més mal sinó que provoquen més tensió a la pell i presenten els rostres encara més distorsionats. En aquest projecte, tanmateix, volia anar més enllà de les fotografies a amics i va escollir fotografiar membres de grups de música vestits amb samarretes d’alguna banda, jugant amb el joc de paraules “music band – rubber band”. Tot i que el treball de Naman se situa en la línia comercial, afirma que aquests projectes són els que li fan mantenir la fotografia viva: “What I’m ultimately aiming for with my work is to create a catalyst to help people see the world a little differently”1. Les sèries Scotch Tape o Rubber Band es troben entre el treball de Tadeo Cern Blow Job, en el qual apareixen també imatges de gent amb la cara deformada per una ràfega de vent que l’artista els posa al davant, i els autoretrats de Francis Bacon. Ja no es tracta de mostrar la realitat de forma correcta, sinó de mostrar-ne una de les cares que és present en tots nosaltres, la de la diversió de jugar amb nosaltres mateixos, fer de les nostres cares rostres graciosos i divertits o bé horrorosos, de forma que no ens deixin indiferents.

“El que jo espero del meu treball és crear un catalitzador per ajudar la gent a veure el món una mica diferent”. Daily Mail, 20 de desembre de 2012. http://www.dailymail.co.uk/news/article-2250922 1


10

ORLAN

C. G.

El avenços tecnològics han provocat un gran impacte en tot el que té a veure amb el cos i la possibilitat de transformar-lo. Actualment ens trobem que aquest fet comença a estar generalitzat, i cada cop ens sorprèn menys quan sabem que moltes de les persones que veiem als mitjans de comunicació o al carrer s’han beneficiat d’aquests avantatges. Artistes com Orlan (Saint Étienne, França, 1947), reconeguda internacionalment pels seus treballs de cirurgia plàstica en la primera meitat de la dècada dels noranta, ens donen una altra visió d’aquesta realitat i ens ensenyen com l’art es pot relacionar amb aquestes innovacions, i com això pot afectar el cos d’una persona. L’artista treballa principalment en el camp de la performance, però també ha experimentat amb la fotografia, l’escultura, el vídeo o la instal·lació. Les seves obres se centren en el cos i és la primera artista que utilitza la cirurgia plàstica entesa com el que podríem anomenar tècnica artística. Quan va començar a modificar-se el cos i el rostre fent-se diverses operacions, no tenia com a objectiu rejovenir-lo o millorar-lo, sinó que pretenia treballar la relació existent entre la figura i la cirurgia, per provocar que el seu cos esdevingués una escultura que es pot anar transformant. El fet de canviar la imatge provoca un canvi d’identitat; el cos deixa de ser el que era per ser una imatge nova. Això es relaciona de manera directa amb la idea que, avui en dia, associem un tipus d’imatge a una determinada personalitat, i que canviar el físic és possible que afecti d’altres qüestions més àmplies i profundes. Aquestes operacions són concebudes com a performances en les quals l’artista és objecte i subjecte de l’obra; hi participa de manera activa en el moment de pensar l’obra, i de manera passiva quan deixa que el seu cos sigui modificat. És possible pensar que les operacions a què se sotmet poden fer referència a la idea del dolor, però aquesta idea és rebutjada quan a les fotografies surt ella posant, llegint una revista, menjant o mirant la televisió. Arriscar la seva vida per fer entendre aquesta idea mitjançant les operacions ens diu molt del que significa per a ella l’art, una via que permet estudiar l’estreta relació que existeix entre la vida i la mort; per això sembla que en alguns moments no s’assabenti prou dels riscos que porta fer-se operacions de tals magnituds. D’alguna manera el que vol plantejar en els seus treballs és que coses com la política, la cultura i la religió deixen empremtes en el cos. La seva ideologia feminista, cap a una nova visió de la dona en aquesta societat, remarca que potser aquestes empremtes es fan més evidents en el cos femení. Amb obres com Le Drapé-le baroque, Skaï and Sky et video del 1983 o Madone en extérieur de 1986 es planteja el possible paral·lelisme que es pot establir entre el patiment del cos i els martiris religiosos. Aquestes obres ens deixen imatges que trenquen amb el que està establert sobre les representacions religioses de la figura femenina i hi afegeixen un to sexual, tot encaminat a fer crear en l’observador el plantejament que és possible veure d’una altra manera aquests tipus de representacions. En altres treballs, com Self-hybridations précolombiennes (1998) i Self-hybridations Améridiennes (2005-2008), ens ensenya la idea que la cultura és


11

molt important pel que fa a la imatge i al concepte de bellesa, així com que la possibilitat de deformar i transformar el cos d’una persona és real, des de fa molt temps. El que en definitiva vol transmetre l’artista són missatges profunds sobre la bellesa, el tractament del cos i la seva importància. Amb els seus treballs vol aportar el sentit de la diferència, una diferència acceptada ara i no abans. Fer entendre que tracta temes com el respecte, el fet de destacar entre la multitud, el que la teva imatge parli de la teva identitat i que en definitiva que la superfície, la imatge que dónes de tu mateix, és molt fràgil ja que es pot modificar. No vol que ens preguntem el que fa amb el seu cos, sinó que ens plantegem què és el que l’artista vol provocar en nosaltres, i de quines coses parlen realment les seves obres.


Dipòsit Legal: GI.230-2014

CARA O CREU CARA

Cara o Creu  

Projecte impulsat des del grau en Història de l’Art de la UdG, en col·laboració amb l’EMA

Cara o Creu  

Projecte impulsat des del grau en Història de l’Art de la UdG, en col·laboració amb l’EMA

Advertisement