Page 1


Montserrat Costa


Montserrat Costa

Del 24 de gener al 2 de març de 2018 Projecte impulsat des del grau en Història de l’Art de la UdG, en col·laboració amb l’EMA

Crèdits Comissariat i textos del catàleg: Ariadna Avellí, Núria Casals, Paula Duran, Amy Fogliano, Roser Fogueras, Fériel Huet, Sílvia Jiménez, Manpreet Kaur, Mar Medinyà, Montse Murlà, Marta Nogué, Marta Perarnau, Clara Puigvert, Anna Pujol, David Puli, Ariadna Rodríguez, Sara Sabatini i Anna Torrent Coordinació: Jordi Armengol i M. Lluïsa Faxedas Producció: Escola Municipal d’Art Muntatge: 17741.org Disseny gràfic: Gemma Reixach Correcció lingüística: Mireia Nogué Fotografies: Marta Perarnau i Víctor López Transport de les obres: Corcoy Impressió: Pagès Editors

Agraïments Montserrat Costa, Jordi Armengol, Flora Bacquelaine, Lluïsa Faxedas, Mireia Nogué, Gemma Reixach, Sílvia Font i Víctor López

© dels textos: els seus autors © de les fotografies: els seus autors Dipòsit legal: Gi 80-2018 Girona, gener de 2018


Jordi Armengol i M. Lluïsa Faxedas

Presentació La present exposició és el resultat d’una nova col·laboració entre l’Escola Municipal d’Art (EMA) i el Grau d’Història de l’Art de la Universitat de Girona, que enguany estem portant a terme ja per quarta vegada. Gràcies a aquest projecte conjunt, els estudiants de l’assignatura Darreres tendències en l’art contemporani del darrer curs del grau tenen l’ocasió d’aplicar de forma pràctica els coneixements adquirits en el seus estudis, tot desenvolupant, en totes les seves facetes, un projecte expositiu. L’EMA, per la seva banda, potencia una altra dimensió de la seva activitat pedagògica, d’un caire més teòric, i ofereix al mateix temps als seus alumnes un recurs en forma d’exposició que completa el seu recorregut formatiu. Un altre objectiu del projecte és el de revisar, a partir d’aquest treball conjunt, la trajectòria d’artistes gironins reconeguts, l’obra dels quals ens ofereix la possibilitat d’establir un diàleg molt interessant amb aquells que han de ser els historiadors i crítics d’art del futur. Per això volem fer un agraïment especial a la col·laboració completament desinteressada, en aquesta ocasió, de Montserrat Costa, que des del primer moment ens ha obert de bat a bat les portes del seu estudi, i que ha posat a la nostra disposició, molt generosament, el seu temps i la seva obra. La seva paciència i les seves explicacions han estat la nostra guia per endinsar-nos en la seva trajectòria i el seu treball, entrant en els aspectes més íntims de la seva obra. Amb aquesta col·laboració entre dues institucions de vocació pedagògica i artística com la Universitat de Girona i l’EMA volem fer evident, una vegada més, que obrir les portes i establir ponts és sempre, necessàriament, una operació en què tots hi guanyem. Esperem doncs poder seguir treballant junts en el futur.

3


Fériel Huet i Anna Pujol

4 Viatge cap a un nou univers Realitat on tot flota, on tot és magnètic i lliscant. Així és l’univers de Montserrat Costa, una artista que va néixer a Barcelona i que des de 1966 viu i treballa a Girona, i s’involucra en el moviment artístic gironí. Per exemple, va formar part activament de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, l’ADAG, un col·lectiu que, en ple procés de derogació del franquisme, va promoure pràctiques d’agitació social i política, essent un dels pioners a l’Estat espanyol que avui anomenem “experiències col·laboratives.” El seu esperit viatger l’ha portat a exposar individualment i col·lectivament a diferents ciutats d’Espanya i Europa. Tanmateix, el seu viatge no té fronteres i obre la ment cap a nous coneixements i experiències. Va desenvolupar aquesta sensibilitat a través dels viatges i també de les lectures que l’han ajudat a crear la seva percepció espiritual i filosòfica. El seu aprenentatge tècnic va estrictament lligat amb el seu pensament més teòric de l’art. Univers fluctuant és una mirada transversal, no cronològica, a les obres que els i les comissàries de l’exposició hem escollit per reflectir el seu procés creatiu, la seva visió del món. Les obres de Montserrat Costa parlen per elles mateixes, flueixen d’una manera natural davant dels nostres ulls, des dels primers dibuixos fins a les seves pintures gegantines. D’aquesta manera, ella deixa reflectit aquest sentiment de vida que l’envaeix, i el pas del temps de la seva existència queda reflectit en les seves creacions com si fos un bagul de records. En aquesta exposició us convidem a descobrir objectes, dibuixos i pintures de diferents èpoques, que ens endinsen en el més profund d’ella mateixa. Els cromatismes, les formes i els contrastos són la sinceritat dels seus pensaments i les seves emocions. Per Montserrat Costa els signes i les traces són empremtes que revelen, per sobre de tot, fluctuacions d’intensitat. El cromatisme és el fil conductor d’aquesta exposició. A través dels passadissos del primer pis de l’Escola Municipal d’Art de Girona, oscil·lem per la lluminositat de les seves creacions. El daurat és un crit de llum que emergeix de la foscor, des de les capes de pintura fins a profunditats que no podem controlar, més enllà de la nostra ment. Aquest és el color de la riquesa


5 i la bellesa. Quina riquesa? La riquesa de les formes, els contrastos, la llum i la vida. Quina bellesa? La bellesa de l’espiritualitat de l’artista. La seva obra —tot i ser composada a través de sèries molt diverses— té continuïtat. En tota aquesta diversitat hi hem trobat punts en comú que, junts, creen un nou relat. Un univers particular on cadascú de nosaltres es pot reconèixer. Per tant, deixem que sigui el visitant qui creï el seu propi itinerari, que connecti directament amb el procés creatiu i el resultat obtingut per Montserrat Costa. Univers fluctuant és el resultat del treball en equip d’un grup d’estudiants d’Història de l’Art de la Universitat de Girona en col·laboració amb l’Escola Municipal d’Art de Girona i l’artista Montserrat Costa. Per a nosaltres ha estat una oportunitat poder portar a terme una exposició d’una artista del territori, amb qui hem creat uns vincles que es mantindran d’ara endavant. També ha estat molt satisfactòria la possibilitat d’aprendre a comissariar una exposició des de la perspectiva més propera i pràctica. Montserrat Costa ens ha transmès la possibilitat d’enlairar-nos en una realitat on tot flota. Ens ha transportat al seu món. Hem emprès un viatge, que ja no té retorn, cap a un món que no coneixíem, i que ara ja sentim més proper. També hem après que les obres, tot i ser físiques, són efímeres, van canviant amb el pas del temps. El canvi, que és l’essència de la vida, ens obre noves portes. El canvi renova l’univers que ens havíem creat. I és per aquest motiu que us convidem a immergir-vos en aquest cosmos, proveu-ho i potser us sentireu diferents.


Mar Medinyà

6 Trajectòria vital Montserrat Costa Pons neix a Barcelona l’any 1943, però amb només 23 anys es trasllada a Girona, ciutat on viurà i treballarà fins a dia d’avui. Ella mateixa reconeix que no s’hauria imaginat mai acabar consolidant-se com a artista. La seva vocació per l’art va anar sorgint de forma gradual i a través d’un aprenentatge autodidacta i constant. Costa es va interessar per l’art quan tan sols tenia 10 anys; en aquella època es dedicava a pintar ballarines per plasmar-ne el dinamisme, el moviment i les ombres. També copiava dibuixos d’artistes com ara Murillo o El Greco. D’adolescent, es va sentir atreta per alguns artistes no-figuratius, com per exemple Tàpies. Amb 18 anys va conèixer el que seria seu futur marit, Manuel Martín, un estudiant d’arquitectura madrileny. Junts van passar hores i hores pintant al port de Barcelona, experimentant noves tècniques d’expressió i debatent artísticament l’un amb l’altra. La seva influència va ser clau, ja que va fer augmentar l’interès per l’art de Montserrat Costa. Al 1966 van anar a viure a Madrid, on l’artista va pintar molt poc. Al cap de sis mesos es van instal·lar definitivament a la capital gironina, on van formar una família i on Montserrat Costa es va consolidar com a artista. Aquí, Costa va obrir un taller al carrer de la Força; aquest espai va ser molt important per la seva trajectòria artística, ja que li va aportar moltes idees pels seus quadres gràcies a la seva llum particular. En aquell moment Girona era una ciutat grisa i trista, però aquest carrer a primera hora del dia s’il·luminava pel sol i creava una atmosfera molt interessant per l’artista, que anava canviant amb el pas de les hores. Costa es va anar formant a l’escola Eina de Barcelona, i fent cursos de gravat, tallers i seminaris de didàctica de l’art. Al 1975 va dur a terme la seva primera exposició col·lectiva a la capital gironina, concretament a la III Mostra Provincial d’art a la Fontana d’or, sota el títol L’altra Girona. Posteriorment l’any 1976 va esdevenir membre de l’ADAG, on va conèixer l’ambient artístic de la ciutat, i un any més tard va realitzar la seva primera exposició individual a la Galeria 3 i 5 de Girona. Aquella va ser una època de caràcter reivindicatiu. Volia trencar amb els esquemes de la pintura tradicional i proposar un art al servei de la societat i de la política, lliure i irònic.


7 Amb un llenguatge artístic ja consolidat, el 1979 va conèixer el pintor d’art abstracte i director del Museu d’Art Abstracte de Cuenca, Fernando Zóbel, que li compraria una obra, i al 1982 va ser seleccionada per participar al Saló de Tardor de Barcelona, on li van comprar un quadre que avui en dia es troba al MACBA. Des de 1980 a 1988 va realitzar la seva obra en exclusiva per a la Galeria Espais de Girona. Els darrers anys ha participat en exposicions col·lectives a llocs tan diversos com Kioto, Tòquio, Sant Celoni o Cadaqués, i el 2015 va presentar sengles mostres individuals a Sant Feliu de Guíxols i Vilabertran. Montserrat Costa ha exposat desenes de vegades individualment i també col·lectivament, formant part també de biennals i certàmens de pintura. Al llarg de la seva carrera, Costa ha compaginat la pràctica artística amb la docència de la pintura a l’Escola Municipal d’Art de Girona.


Amy Fogliano

8 Amb C de (Montserrat) Costa Si definir una artista ja és difícil, parlar de les influències d’algú que tot i gaudir de les obres d’altres grans artistes trobà que aquests no s’ajustaven al seu plantejament formal i buscà noves fonts en les quals nodrir-se ho és encara més. Si definíssim Montserrat Costa a partir de conceptes, a la lletra A probablement li atribuiríem l’arquitectura; a la B, la bohèmia; i a la C, potser un dels conceptes més importants: la ciència. Tot i sentir certa reticència a donar noms d’artistes que l’han influïda, en deixa caure alguns com Picasso, sobretot en la seva etapa més primerenca; Tàpies i els informalistes europeus; Rothko i els expressionistes abstractes americans en general; Kandinsky i L’espiritual en l’art; i, aquest sí que l’anomena diverses vegades, Paul Klee i la seva Teoria de l’art modern. A part d’aquests, és difícil no pensar en Mondrian arran de les teles quadriculades i l’aparent deslligament amb la natura. La paraula “aparent” és clau aquí, i tornem al joc del títol, perquè per a Montserrat Costa la ciència és un dels punts clau del seu treball pictòric: llibres com El Tao de la Física de Fritjof Capra o la filosofia de la ciència en general li proporcionen un punt de partida per a una pintura que representa l’equilibri de l’emoció i l’aspecte racional, en la qual es combat una visió del món individualista amb la idea que tot està connectat i per tant, forma part d’un tot unitari. Aquesta visió també deriva d’un estudi encara en procés dels dibuixos de Leonardo da Vinci i la seva manera d’entendre la natura a través de la seva interrelació amb les coses. En aquests moments, Costa troba un especial interès en la teoria de les cordes i els multiversos paral·lels; autors com David Bohm o Ilya Prigogine l’ajuden a estimular la imaginació i afrontar les dificultats de crear-se una imatge mental de conceptes filosòfics amb infinites interpretacions. La ciència, però, no pot estar deslligada de l’aspecte espiritual (vet aquí la bohèmia) que per a Costa és molt important: es veu clarament en la utilització del daurat, una llum metafísica i còsmica que brilla des del fons del quadre en gran part de la producció pictòrica, i que surt a la superfície a través de forats, entesos com una massa corpòria que desprèn energia. Com hem esmentat, l’arquitectura forma part del repertori de Montserrat


9 Costa arran del seu matrimoni amb un arquitecte; de l’arquitectura se’n pot extreure el concepte de quadrícula, un constant en la seva pintura. Si seguíssim amb l’abecedari, a la D li atribuiríem “dona” que, tot i no ser un aspecte fonamental de l’obra de Costa, és un fet que no es pot ignorar; a la E li atribuïm l’eclecticisme d’una artista que rep influències diverses del seu entorn; a la F, la filosofia; i així fins a acabar en un conjunt que s’apropés a una definició de Montserrat Costa que, per més que hom ho intentés, no podria abastar la capacitat expressiva que conté l’obra d’aquesta gran artista.


Roser Fogueras

10 El procés creatiu Quan ens trobem davant d’una artista que amb els seus quadres ens transporta a altres universos, l’espectador es pregunta d’on provenen totes aquestes formes, de què parteixen i cap on van, com estan fetes i quin significat tenen. La bona notícia és que gran part de les respostes les podem trobar en el procés creatiu, però d’aquí ens sorgeixen encara més preguntes que el mateix espectador ha de resoldre a fi de completar l’obra. Montserrat Costa, cada vegada que comença una obra, parteix de zero però no ataca el llenç directament, sinó que necessita tenir una imatge mental del que vol fer, encara que només sigui de forma intuïda, molt mínima, com si es tractés d’un flaix. A partir d’aquí comença a crear associacions i interrelacions amb la matèria, és el moment en el qual existeix una fusió entre la ment, la mà i l’aspecte material de la pintura. Durant el procés hi ha moments de creació i de destrucció, les formes es van unint i separant, dialoguen entre elles, creant camins de trobada i fugida a través dels moviments que van teixint la pintura. El factor atzar és present en la seva obra, vol que es manifestin les qualitats físiques de la matèria, allò que l’artista no pot controlar del tot, buscant que la pintura tingui presència i personalitat pròpia més enllà de l’aspecte teòric. En el procés pren una relació afectiva i emocional amb el quadre. L’aspecte temporal és essencial en el treball de l’artista, que sent que estem en un període en el qual cal donar un altre valor al temps, sentir el món de manera més espiritual, anar més enllà de les coses, i això ho aconsegueix a través de la seva pintura. Allò que li agradaria explicar requereix un treball lent i un anar enllaçant uns elements amb uns altres, permetent que el llenguatge s’interrelacioni amb el quadre. Sovint treballa de forma seriada; no significa que treballi amb més d’una obra alhora, sinó que investiga un concepte al llarg d’una sèrie d’obres que tenen quelcom en comú, fins que sent que continuar pel mateix camí seria repetir tot allò que ja ha explorat. Les seves obres expliquen altres realitats, hi ha plasmades les experiències i el psiquisme que es lliga amb l’energia que l’envolta. Com si la veritat amagués un secret que l’artista vol descobrir, podem veure en la seva pintura estructures de la realitat intuïda darrere l’aparença de les coses.


Clara Puigvert

L’abstracció en l’obra de Montserrat Costa L’abstracció va canviar la forma d’entendre l’art al principi del segle xx. A través de l’abstracció es volien cercar llenguatges artístics nous, diferents dels que hi havia hagut fins aleshores —caracteritzats pels valors tradicionals acadèmics— per tal de poder gaudir d’una major llibertat expressiva, deixant enrere el llenguatge figuratiu i buscant la màxima efusivitat del sentiment de l’autor. El referent comença a ser reduït al color pels artistes fauvistes, presentat dinàmicament pels futuristes, distorsionat pels expressionistes, somiat pels surrealistes i reduït a figures geomètriques pels cubistes, dels quals parteix en un principi Montserrat Costa. Ella, a qui sempre li ha interessat el que hi ha darrere les coses, ha trobat en l’abstracció un llenguatge adient que li ha permès endinsar-se en una realitat més intuïda que no pas vista, buscant d’aquesta manera l’essència de les coses i la visió poc coneguda de la realitat, oferint a l’espectador múltiples interpretacions de les seves obres. Tot i que quan estudiava va tractar gèneres figuratius —que mai la van convèncer— com el bodegó, la major part de la seva obra és abstracta, una abstracció, però, que ha anat evolucionant de manera natural amb els anys, buscant nous mitjans, tècniques i llenguatges. La llibertat creativa que sent a l’hora de pintar és essencial per ella; tal i com ha dit en alguna ocasió, no podria pintar sentint-se captiva d’un determinat llenguatge o període, ja que quan té assimilada una forma o manera de fer necessita buscar quelcom nou. Per ella l’efecte sorpresa d’una obra nova és fonamental, li agrada resistir-se als finals previsibles de les peces. El seu treball es desencadena a partir d’una motivació que li pot venir donada des de diversos àmbits, ja sigui d’una experiència viscuda, d’un llibre, d’un esdeveniment, entre altres. Arrel d’aquesta motivació li sorgeix una idea o concepte que esdevé una imatge mental, com un flaix, i amb aquest esquema general comença a treballar. Cal tenir en compte, però, que quan ho plasma a la tela és quan hi intervé la part més sensible i intuïtiva de l’artista, on hi té lloc l’atzar, tot i que la tècnica, l’estructura i els colors que utilitzarà al llarg del procés, ja els té força clars des d’un bon principi. El que ella vol aconseguir a través dels seus quadres és que l’espectador els pugui gaudir per si sols, que transmetin quelcom i tinguin una presència

11


13 independentment de la motivació que l’ha dut a ella a crear-lo i desenvolupar-lo. Per aquest motiu moltes de les seves obres no tenen títol, per no condicionar-nos com a espectadors i per tal que el públic pugui iniciar un diàleg amb l’obra, enfrontant-s’hi i trobant elements que moltes vegades ni tant sols ella havia controlat o previst, exemplificant que sense l’espectador i la seva reacció, una obra no té massa sentit.

Energia de Misteri (blanc), 2015 60 x 11 x 52 cm. Rotulador blanc i paper Energia de Misteri (negre), detall, 2015 60 x 11 x 52 cm. Rottring sobre paper


Anna Torrent

14 La tècnica En la producció de Montserrat Costa la tècnica i els materials utilitzats constitueixen un factor d’importància cabdal, fins al punt que podem afirmar que són aquests mateixos els que, treballant conjuntament amb la mà i la facultat creadora de l’artista, acaben conformant les seves obres. Ja des dels seus inicis, s’intuïa en l’obra de Costa la voluntat de crear un llenguatge original que no degués res als seus predecessors. En aquesta recerca d’un vocabulari nou, és la tècnica la que representa el paper principal, essent el mitjà a partir del qual l’artista ha generat la seva obra. En les obres presentades en aquesta exposició hi trobem un petit tast dels diversos materials i tècniques dels quals se serveix Montserrat Costa, com la pintura acrílica, el gravat o l’electrografia (basada en diversos processos d’impressió), i fins i tot materials com el pa d’or, el fil de coure daurat o l’estructura d’un tambor. Aquestes tècniques són utilitzades igualment en diversos materials de suport, com les taules de fusta, les teles i el paper, de mides variades. D’aquesta manera, en l’exposició i en la producció de Montserrat Costa en general es poden trobar obres de petit format, i altres de majors dimensions. Dins d’aquesta exposició, un dels materials més destacats és la pintura acrílica, utilitzada per l’artista d’una forma molt personal. En les seves obres es produeix una multiplicació de fines capes de pintura sobre la tela, la textura de la qual ens és mostrada, que produeixen una marcada sensació de profunditat. Aquest, juntament amb el gravat sobre pintura evocada directament en taules de fusta, o els regalims que es deixen fluir sobre les capes acríliques, són alguns dels elements que caracteritzen l’obra de Montserrat Costa. Pel que fa als objectes, trobem una varietat semblant de tècniques i materials, que van des del pa d’or fins al fil de coure. Aquests materials es combinen alhora amb elements tant quotidians com el també anteriorment mencionat tambor.


15 En última instància, totes aquestes tècniques responen a la intenció concreta de l’artista de deixar que sigui la mateixa obra la que es creï i es desenvolupi a través de factors com la pròpia gravetat i el fluir de la pintura. Des de deixar regalimar la pintura fins a evocar-la directament sobre el suport en el que es construeix l’obra, l’artista deixa que la matèria amb la qual treballa fluctuï, donant així un caràcter d’autogeneració a les seves creacions.

Sense títol, detall, 2013-2014 90 x 90 cm. Acrílic sobre fusta


Ariadna Rodríguez

El concepte “sèrie” en 17 l’obra de Montserrat Costa Com bé sabem, el terme “sèrie” suggereix l’existència d’una successió o d’una progressió d’imatges que, en conjunt, mostren una correspondència en continguts —una conciliació entre les peces— però que alhora exigeix que cada una d’elles hagi de ser reconeixible per la seva individualitat. Montserrat Costa és una artista que treballa a partir de seqüències, enteses com a possibles formes de successió evolutives d’experimentació i d’autoaprenentatge que l’artista desenvolupa en forma d’obra. Aquest format li serveix com un ordenament del seu treball ideal, és a dir, allò que pensa, allò que imagina, que concep, queda aquí retratat, explorat. Tots els recorreguts d’una mateixa idea, l’àmplia recerca creativa que la pintura li ofereix o la forma adient pel contingut de l’obra són algunes de les coses que es tracten en totes i cadascuna de les sèries que Costa proposa, i que d’alguna manera —canviant i evolutiva— apunten sempre a favor de la multiplicitat dels límits. Però si hi aprofundim, què hi busca Costa? L’artista té com a premissa la voluntat de plasmar la idea d’un tot, una essència mínima que pugui recrear una interconnexió de caràcter global. Aquesta idea —que resta lligada al naixement d’una xarxa global i discontínua— permet avui d’entendre un munt de complicitats que apareixen entre la seva pintura i la nova idea de globalització. Les seves peces, segellades sota aquesta visió d’un tot que està interconnectat, formen part de la idea des de la qual ella desplega tot el seu procés artístic. Per la majoria d’artistes, aquesta manera de treballar en seqüència roman encara entesa com una unió indissoluble de les obres —si se’n destruís un dels elements se’n destruiria la relació del conjunt—; a més a més, generalment les peces solen estar numerades per tal d’establir fàcilment aquesta relació. És precisament això el que fa tant especial a Costa. Per ella el mateix mètode forma part de la recerca artística, les peces d’una mateixa sèrie són fàcilment relacionables entre elles, el seu contingut les vincula, no importa l’ordre, no importa el què ni importa el temps, no hi ha un pintat abans i un després. L’artista treballa per trobar uns nexes que traspassin la superfície, que abandonin les aparences, i més aviat el que vol és incitar a la reflexió sobre la universalitat i el com nosaltres d’alguna manera ens hi trobem lligats.


18 Ara bé, no és completament paradoxal que Costa recorri a un procés de creació fragmentat quan està treballant al voltant de la idea del tot? És en aquesta voluntat d’obertura —gairebé com si l’artista obrís el món en canal per descobrir-ne les seves interconnexions—, on es desplega tot el seu quefer artístic. Prenent com a punt de partida el món mateix, l’artista analitza la gramàtica articulada del cosmos; una trama complexa que l’obliga a buscar i rebuscar. Montserrat Costa revela la seva harmonia en la fragmentació i en l’eternitat. Les seves sèries —tant en aquelles on treballa les possibilitats de la quadrícula, com en les que experimenta la verticalitat de la matèria— són exemples que revelen l’existència d’un tot, alhora que ensenyen una multiplicació de maneres d’esdevenir. Per exemple, en la sèrie de les verticals les obres podrien fer-se extensibles fins a l’infinit, en les de la quadrícula la interrelació de les línies podria ser reduïda a un mínim o, per contra, ampliada a un sense fi. Aquest joc entre mínims i màxims és el mateix que es troba en els seus cercles relacionats amb el cosmos, unes figures geomètriques que no deixen mai endevinar ni un principi ni un final, sinó que tan sols deixen intuir una relació sempre existent i contínua. Són justament aquests processos antagonistes els que donen ritme harmònic a les sèries de Costa, uns treballs que cedeixen tot el protagonisme a unes formes que, des del pur dinamisme orgànic, es despleguen en la totalitat de l’espai. Si bé abans hem dit que Costa tendeix a mirar-se el món com una connexió, hem d’entendre que aquesta idea només cobra sentit quan entenem de manera global el treball de l’artista. Ara bé, com hem esmentat, la sèrie és una conciliació unitària entre les obres, però alhora —i no menys important— és també la individualitat de cada una de les peces que la conformen. Així, de la mateixa manera hem d’entendre que nosaltres som individualitats poderoses que formem part d’un tot: el món. Però, fins a quin grau de individualitat hem arribat avui? No és precisament això el què tant fascina a l’artista? La captació d’aquest món apedaçat, del qual només ens en resta una constant cerca del vincle que nosaltres tenim amb el cosmos.


Manpreet Kaur

La diafanitat de la tela

19

Quan s’analitza una obra d’art, sigui una pintura o una escultura, es dóna molta importància a les qüestions formals, tècniques i al context historicosocial en el qual s’emmarca la peça. No obstant, sovint el format no es té gaire en compte en comparació a altres aspectes. Molts artistes escullen les dimensions de les seves peces en referència al concepte o a la idea per tal que aquesta es pugui presentar millor. El format determina i controla la composició, condiciona l’orientació del quadre i l’impacte visual i estètic, sobretot en les peces de caire abstracte. En el cas de Montserrat Costa, l’artista ha jugat amb formats de tot tipus, encara que la immensa majoria de les pintures es troben en teles de mides grans i el format petit queda reservat pels dibuixos o pel treball en paper. L’artista afirma que li agrada confrontar el cos humà amb el quadre, tot posant en evidència la relació de l’artista amb la tela i el per què opta pels grans formats. És ben cert, cada artista quan pinta incentiva una confrontació amb l’obra, sigui passiva o activa, Montserrat Costa també s’inclou en aquest front; ara bé, la seva batalla té a veure amb el lligam que es produeix arran de la unió entre el cos i el quadre mateix que propicia l’acte de pintar i l’obra d’art. La grandària del quadre no produeix l’efecte del “sublim”, parlant amb categories estètiques del romanticisme, sinó un intent d’adherir-se a la tela, formar part d’ella i dialogar amb ella. No quedar-se en els límits del quadre sinó participar-hi de tal manera que el format de la pintura no limiti sinó que ampliï la llibertat expressiva. Els formats pels quals opta Montserrat Costa estan estretament lligats al seu treball en sèrie i, tot i la diversitat, mostra certa preferència per les teles quadrades i les teles allargades. El format de l’obra pot condicionar molt la composició. Per aquest motiu la tria de les mides del quadre està molt relacionada amb el concepte que es vol tractar, ja que segons quines mides afavoreixen reflectir una noció o una altra. Per exemple, si l’artista vol treballar el concepte de la verticalitat empra un format allargat perquè emfatitzi encara més aquesta idea. Les línies perpendiculars de la tela reforcen i acompanyen les línies pintades amb el pinzell. L’espai de la tela no delimita la idea sinó que ajuda a difondre-la, de manera que s’amplien els límits continguts de l’obra deixant que la peça no es quedi tancada en l’espai. D’aquesta manera es produeix una dicotomia en l’acte de pintar on no només l’artista pinta el quadre, sinó que el quadre mateix genera l’obra d’art.


Marta Nogué

20 Les formes bàsiques Montserrat Costa proposa una reflexió al voltant de les formes i la matèria, posant de manifest les múltiples possibilitats que aquestes ens permeten. No és d’estranyar que l’obra mostri una voluntat d’equilibri, dualitat i unió entre totes les parts, ja que en el fons això és el que teixeix tots els elements naturals que conformen la seva realitat artística. Les sèries treballades per l’artista demostren un coneixement de la tècnica molt acurat, el qual va de la mà del contingut. La idea general de l’obra de Montserrat Costa rau en la connexió; en altres paraules, l’artista pensa que tot està relacionat, prenent com a punt de partida la naturalesa. És per això que es podria afirmar que a partir de la matèria i les formes es pot intentar representar la idea que el món i les persones estan interrelacionades; en el benentès que hi ha un diàleg entre el món i la vida, cal posar atenció en les formes que van apareixent al llarg de les sèries, perquè gairebé totes tenen l’objectiu de demostrar una relació entre el micro i el macrocosmos. L’univers de Costa s’ha d’entendre com una voluntat de representar allò que no es pot explicar amb paraules: l’art i les formes com a mètode d’evasió i via per entendre el món i comprendre el nostre funcionament. Així doncs a la seva obra hi ha un seguit de formes que són gairebé constants, i que esdevindran una obsessió; parlem de la quadrícula i el cercle, dues formes que efectivament es troben a l’espai natural i artificial i que són utilitzades per ajudar a l’obra a explicar-se a ella mateixa. La quadrícula és la forma que estimula el desig de voler assimilar un concepte global, en tant que pretén mostrar una interconnexió amb tots els elements que apareixen; tot està relacionat a partir de les línies que finalment configuraran la quadrícula. A banda d’això, aquest tipus de format és interessant a l’hora de pensar en la modernitat i quina concepció del jo hi ha actualment. En un moment en què es dóna molta importància al jo, un moment en què s’està hiperconnectat però que alhora és un període d’extrem individualisme, hi ha una artista que busca tornar als orígens, que realitza una recerca del retrobament corporal i mental.


21 D’altra banda, es pot observar una segona forma que ajuda a concebre, d’una manera més complexa, el concepte de micro i macrocosmos, que seria el cercle. Des dels inicis s’ha interpretat la figura del cercle com una de les formés més perfectes del món; també es creu que és l’origen de tot i està molt relacionat amb la feminitat. Tanmateix Costa ens presenta el cercle com a tècnica en contra d’una societat fragmentada, de la mateixa manera que el món i nosaltres mateixos estem formats per diferents parts; la seva tasca és precisament unir totes les peces, és aquí on tornem a trobar la idea del tot, proposant una nova manera de veure el món en tot el seu sentit.


Ariadna Avellí

22 Montserrat Costa: la pintura Què va suposar per a Montserrat Costa endinsar-se en el món de l’art en ple segle xx? Els nous avenços tecnològics van proporcionar més avantatges o desavantatges a la seva pintura? En quin tipus d’art s’especialitza? És important esmentar tots aquests aspectes, perquè bàsicament és el que definirà la vida i l’obra de l’artista en qüestió. Podem dir que el segle xx fou una època de canvis socials, culturals i econòmics. És precisament en aquests moments on l’art va viure un període de gran transformació amb l’aparició d’una sèrie de nous moviments, les avantguardes. Els artistes que en formaren part rebutjaven l’art tradicional i cercaven coses noves, la contemporaneïtat, i precisament observem aquesta gran connexió amb la modernitat en les obres de Montserrat Costa. En un moment determinat de la seva etapa artística decideix abandonar el camí de l’experimentació per a centrar-se més en l’acte de pintar com ho feien els expressionistes abstractes, perquè aportaven un aire més fresc i positiu en les seves pintures. Per a l’artista mai ha estat un inconvenient dedicar-se al món de l’art en el s. xx, al contrari, és precisament aquesta modernitat i les noves tecnologies el que l’han inspirat en moltes ocasions en algunes de les seves creacions artístiques. Sobretot agafarà influències dels expressionistes abstractes, com per exemple amb la utilització de la tècnica del dripping o el degoteig de pintura realitzat amb l’ajuda o sense d’objectes. No obstant això, no només es dedicarà a la pintura, tot i que sí que serà l’àmbit en el qual més s’especialitzarà. A més a més realitzarà obres en l’àmbit del gravat, els objectes i la ceràmica. L’obra de Montserrat Costa és el recull de totes aquelles influències rebudes al llarg de la seva trajectòria artística (Pollock, Rothko, Picasso), però el més rellevant és la capacitat que té per plasmar-ho d’una manera totalment diferent i original. És precisament aquesta originalitat la que l’ha animat a seguir pintant.

Trencadís, 2015 190 x 175 cm. Tècnica mixta sobre tela


Montse Murlà

24 Cromatismes Els colors de Montserrat Costa són l’element fonamental a l’hora d’articular el seu llenguatge personal, que va més enllà de cap estil preestablert. La major part de la seva obra presenta contrastos cromàtics duals entre el fosc i el clar, com si es tractés de les forces creadores del yin i del yang, l’actiu i el passiu, l’apol·lini i el dionisíac, el racional i l’emocional. Aquesta configuració de l’univers l’aconsegueix a través de la superposició d’incomptables capes cromàtiques, aplicades pacientment i indefinida fins que l’artista ho considera suficient. Tot i això, aquest procés podria allargar-se; per a l’autora és difícil, per no dir quasi impossible, donar per acabada una obra d’art, segons les seves paraules: “cadascuna té vida pròpia”. Amb l’omissió de l’ús del negre, el fosc s’aconsegueix amb múltiples capes del blau de Prússia, un dels colors que compta amb més àmplia presència a la seva obra i que podem relacionar amb el misteri i el caos genèsic, allò salvatge, irracional, espiritual dels inicis dels temps. I parlem de blau originari no només pel significat, sinó també pel que fa a la tècnica ja que, per a l’artista, els dos components són màgicament interdependents i complementaris. Primerament, la pal·lidesa del llenç mica en mica va sent substituïda per aquest fosc que ho engoleix tot i, passant per tota la gamma cromàtica segons l’emoció que vulgui representar, des de vermells que remeten a la passió i la ràbia, fins a colors freds asserenants que donen espai a la reflexió, com els blaus, violetes i verds, s’arriba finalment, tot retirant físicament capes de fosc, als colors lluminosos que es troben a sota. D’aquesta manera es crea una narració que qualsevol persona pot entendre independentment del seu origen i la seva cultura, una narració que va més enllà de les paraules: del fosc sorgeix la llum, d’allò irracional sorgeixen guspires de raó, de la confusió es va a la perfecció, d’allò simple a allò complex. I, precisament, aquesta sublimació s’expressa amb el daurat, l’antítesi semàntica de l’inicial i iniciàtic blau de Prússia. Així, a través dels colors, es crea aquest llenguatge personal però, alhora, tan connectat amb les energies i emocions que captiva, que obliga a seguir mirant les obres, i que, en definitiva, acaba sent un llenguatge universal.


David Puli

La importància del daurat El daurat ha estat relacionat des de sempre amb el poder i amb totes les variants que comporta. Governants, reis i divinitats, càrrecs que al llarg de la història han estat indissociables uns dels altres en diverses situacions, s’han apropiat del color de l’or en els seus atributs i representacions per emfatitzar, precisament, la seva condició de poderós, reial i diví. Amb el temps s’hi sumaran significats com el de la puresa, l’elegància, el triomf o la llum. Són moltíssims els artistes i artesans que al llarg de la història han incorporat el daurat en la seva obra. Orfebres, escultors i pintors, des de les grans civilitzacions antigues fins a les tradicions més contemporànies, han utilitzat el daurat en les seves pràctiques. Si bé a Egipte, on es té constància per primera vegada de la utilització de pa d’or en objectes artístics, anava lligat al poder, serà amb l’arribada del cristianisme i durant tota l’Edat mitjana que el color daurat és lligarà, definitivament i fins a l’actualitat, a la divinitat, però també, a un concepte molt important: l’atemporalitat. Arribant als nostres dies, i havent passat per pintors com Gustav Klimt, on el color or és emprat per a l’ornamentació, artistes com Jeff Koons o Marc Quinn el porten més enllà, buscant per a les seves escultures una atracció visual, un impacte en l’espectador i una associació de l’obra amb la bellesa. En Montserrat Costa, però, el color daurat cobra una significació i importància especials. Gran part de la seva producció va destinada a la recerca d’allò ocult, de l’origen, d’allò primigeni. Així doncs, el daurat és un recurs més de la pintora per a dur a terme aquesta recerca. La importància del daurat per a l’artista es fa palesa també en la transversalitat d’aquest dins la seva obra. Treballa essencialment en sèries i, tot i les particularitats de cada una, el podem trobar en moltes d’elles. En objectes, en cercles, en quadrícules..., el daurat es fa present evocant la llum, la imatge de la intensitat primigènia, l’origen; idees que sovint són reforçades per la pròpia composició del quadre. Un color pur i etern, sense el qual molta de l’obra de Montserrat Costa quedaria malauradament incompleta.

25


26


Sara Sabatini

Quadrícula daurada, 1992 En las últimas décadas hemos asistido a una crisis de la confianza en lo visible, debido a que en el momento en que la imagen alcanzó su cumbre hegemónica en el imaginario contemporáneo se deshizo su autoridad respecto a lo real. Ocurre, por lo tanto, una inversión de extremos en la que la imagen alcanzó un punto absolutamente dominante en el mundo contemporáneo, perdiendo al mismo tiempo su credibilidad. ¿Tenemos entonces que considerar real esta persistente interconexión de nuestro tiempo? La visión en directo del espectáculo de la guerra ha destruido la coincidencia entre lo visible y lo conocible, que se dio casi por cierta en la cultura occidental, ya que la realización tecnológica de la imagen también coincide con la toma de conciencia de la posibilidad de su falsificación. ¿Cuántos filtros ideológicos, por lo tanto, corren entre la imagen en directo televisiva y el acontecimiento real al que esperamos ser conectados directamente? La primera Guerra del Golfo permite a Montserrat Costa tratar este papel de la imagen que contribuyó a dibujar una nueva idea de espacio global, de tejer su trama de filtros ideológicos que se tradujo en el motivo de la cuadrícula, en el que se percibe la imposibilidad de esta presunta y continua interconexión, pero que al mismo tiempo la busca obsesivamente. Una trama a modo de reja que va a influir en el paso de la luz que practica siempre la soberanía sobre la tela (Quadrícula daurada, 1992), también cuando parece abrirse a duras penas un paso entre la trama fragmentada, (Guerra del Golf, 1992). La misma luz vibrante y penetrante que figuró en el nuevo repertorio de imágenes que llegaron del teatro bélico de la Guerra del Golfo, la primera guerra en la historia de la humanidad observada a distancia por espectadores, en el momento mismo en que ocurrió el exterminio de vidas humanas. La estructura del Denkmal de Peter Eisenman en Berlín es sintomática de una tendencia en la historia del arte contemporáneo que ha recurrido a menudo a la abstracción de la reja como reacción a las tragedias de la guerra, por su total impermeabilidad al lenguaje al que es bloqueado el acceso a lo visual, que rechaza a su vez cada unión con la mímesis. Si el siglo de la visibilidad no ha sido capaz de ver la Shoah, que es el doloroso paradigma Sense títol (Sèrie Ur), 2014 28 x 28 x 22 cm. Fil de coure dins el cub de metacrilat

27


28 del mismo, entonces el único modo para repensarla en arte es por la forma más alta de abstracción que rechaze, no sólo cada referencia al lenguaje, sino también cada relación con lo visible ya revelado insuficiente para representar un acontecimiento irrepresentable. Según Rosalind Krauss la reja se ha manifestado como el motivo figurativo de la modernidad, representando la aparición del arte al mismo tiempo que este decide volver la espalda a la naturaleza1. La cuadrícula de Montserrat Costa, sin embargo, no niega la mirada a la naturaleza y su razón de ser no se expresa tanto en la impermeabilidad de lo visual, sino en su ubicuidad, en su extensibilidad a un espacio infinito como alegoría del mundo global y en la capacidad de reflejar la omnipresencia de la interconexión de nuestro tiempo. Pero aun con el uso de la fuerte abstracción, su obra no pierde nunca la referencia a lo real, con una realidad virtual bajo la que se percibe el hormigueo humano que la habita. La alusión al mundo natural presente en la trama cuadriculada de Montserrat Costa es testimoniada por la serie de dibujos en la que rostros humanos son devueltos con el rasgo fragmentado a modo de reja, o en la siguiente vuelta hacia el mundo orgánico (El Bosc de Sherwood, 1996) dónde la cuadrícula se convierte en el procedimiento para medir directamente la naturaleza y traducirla en una realidad autónoma en la tela. Sus obras trabajan constantemente sobre la tensión de los oxímorons que caracterizan nuestra contemporaneidad: la obsesiva búsqueda de una unidad en la falsa interconexión de nuestro tiempo, a través de una estructura figurativa que, por definición, fragmenta esta misma unidad.

1

Rosalind Krauss, “Grids”, October, vol. 9, octubre - verano 1979, p. 50.


29

Quadrícula Daurada, 1992 175 x 175 cm. Acrílic sobre tela


Sílvia Jiménez

30 El bosc de Sherwood, 1996 Sovint en l’obra de Montserrat Costa l’espectador pot sentir-se, potser no perdut, però sí desconcertat. Moltes de les seves creacions són construccions que podem pensar com a espais incerts o indrets ambigus. El bosc de Sherwood pot ser un d’aquests misteriosos espais, el qual ens permet anar de la part al tot, sense la necessitat d’entendre completament de quin fragment de realitat parlem. Trames contínues i trames trencades, xarxes infinites o petits fragments; aquesta obra ens pot fer cavil·lar entre contradiccions o allò complementari. Montserrat Costa ens presenta amb El bosc de Sherwood una construcció que pot voler trobar un lligam, un nexe, entre allò més artificiós, la globalització, i allò més natural, el bosc. El bosc de Sherwood fou l’amagatall del llegendari Robin Hood, un espai on es recloïa i s’ocultava després de robar a aquells que més tenien; era com un refugi pel propi bandoler. Montserrat Costa ens el presenta en aquesta forma negra i groga potser proposant-nos un refugi a nosaltres, un lloc on perdre’ns i no pensar en tot allò dolent del nostre entorn. Aquest bosc és el punt d’unió, el nexe entre el més primigeni i natural, el propi bosc prehistòric i allò últim i artificial, la nostra globalització. Costa ens porta en forma d’escorça negra i groga una construcció que pot fer-nos pensar en un espai que no té fi, o bé conduir-nos cap a un fragment tancat o trencat. Aquesta xarxa, que pot ser infinita, la podem entendre com el gran procés de globalització que vivim contínuament la humanitat. Una xarxa artificial i construïda que mai s’acaba, només s’expandeix de totes les formes possibles. Un procés que no té fre, ni en l’espai ni en temps, només mira endavant. Tota aquesta expansió, la contínua modernització, els canvis constants, segurament, han espantat a més d’un i de dos; no estarem anant massa ràpid? No ens estarem deixant coses pel camí? On queda el gaudi en aquest moment de canvi constant? El bosc de Sherwood pot ser per a nosaltres un lloc de recolliment, un amagatall de tota aquesta xarxa extensible i ordenada, la xarxa groga i negra, la humanitat sense fre. El bosc, allò tan natural, tan atzarós, un lloc on la mà humana que construeix no hi té lloc, tot es fa a si mateix segons la seva voluntat. És calma, és silenci, és entendre el pas del temps sense necessitat


31 de l’avenç constant. Amb aquesta escorça, Costa dóna sentit al lligam entre allò més artificiós i allò més natural. El bosc prehistòric com a, podríem dir, inici de la humanitat i la globalització, és la nostra fi? És un fragment? Les persones som petits pedaços d’aquesta xarxa infinita que es construeix i que s’estén de forma constant, en som la seva essència i la seva raó de ser. Parlem del fragment, un pedaç d’un món gairebé indomable, pel nostre enteniment; se’ns mostra amb aquests tons terrossos que ens poden portar al món animal, a la salamandra, a l’arbre, a la llum que en penetra la seva escorça... Ara ja és un pedaç més, un tros que podem modificar i retallar segons el nostre capritx. Ara el dominem, no tenim por, és al nostre abast, és nostre. Com veiem en El bosc de Sherwood, Montserrat Costa lliga la seva pintura amb el nou espai global com una xarxa i una relació que pot ser infinita. L’escorça dóna vida de forma orgànica a la civilització actual, les persones ens convertim en petites formigues que caminem en ella, per a ella i a través d’ella. En aquest espai collage el bosc, aquest indret creat podríem dir que per definició des de l’atzar o la coincidència, es mecanitza i esdevé la xarxa contínua i infinita que acaba formant la societat actual. El teixit laberíntic del bosc de Sherwood es converteix en tot i en nosaltres, aquí la part i el tot se solapen i es tornen un. Nosaltres i el món.


Marta Perarnau

32 La materialitat del misteri La necessitat d’experimentar en diferents tècniques artístiques ha portat a Montserrat Costa a cercar nous llenguatges més enllà de la tela i de la pintura. Aquesta necessitat, que ha sigut una constant al llarg de la seva trajectòria artística, ha desembocat els darrers anys en la creació d’una sèrie d’objectes. Des de l’expressió en un registre completament diferent, jugant amb les tres dimensions, aquests objectes continuen resseguint el flux de tota l’obra precedent: el desig de l’articulació d’una imatge que representi la idea de la totalitat, la recerca d’un origen, l’equilibri entre la intuïció, l’atzar i la raó. Les peces de la sèrie Ur (2014) —moltes de les quals no tenen títol— mostren la continuació del treball amb el daurat com a color originari, lluminós, essencial. En una d’elles darrere de quatre parets de reixa daurada s’entreveu una figura circular vermella, no estàtica, que sembla bategar. En un altra, diferents conductes daurats s’entrellacen creant una trama en el buit. I per últim, un cercle daurat que sosté diferents lletres en les que es pot llegir Nulla dies sine linea (ni un dia sense línia). Les dues peces que configuren Energia del misteri (2015) concentren en un mateix espai tots aquests camins perseguits al llarg de la seva trajectòria artística. El paper gravat amb segments de línies, fragmentat en tires, configura un petit monticle deixant un espai buit al centre. Dirigint la mirada al buit podem descobrir una superfície més lluminosa en la qual s’hi endevina una espècie de retícula orgànica que connecta directament amb les obres del 2006, com per exemple El bosc de Sherwood. Una nova imatge del misteri ens porta altre cop a la ja coneguda xarxa d’interconnexions. Des del treball amb nous materials i amb la tercera dimensió, Montserrat Costa continua reflectint les seves obsessions: la voluntat de crear obres que representin el camí de la incertesa i l’ambigüitat com a realitats suggerents. Espais que des de la seva materialitat permetin reflexionar sobre l’existència, l’origen. Camins atzarosos que necessiten de la intuïció, però també d’un aspecte més racional, i que ens acaben traslladant a un espai que ens deixa inundats d’una sensació de globalitat.


Sense títol, 2014 13,5 x 13,5 x 20 cm Esfera dins de la caixa de metacrilat i pa d’or


Paula Durán

34 Nulla dies sine linea, 2014 Nulla dies sine linea és el títol d’un dels objectes de l’artista Montserrat Costa que va realitzar l’any 2014. Es tracta d’una escultura que està formada per un cercle banyat amb pa d’or. L’estructura circular està envoltada per unes lletres majúscules, també banyades amb pa d’or, que formen una frase: NULLA DIES SINE LINEA, que vol dir “ni un dia sense línia”. Aquesta frase es remunta a l’antiga Grècia, i ha estat atribuïda al pintor prodigiós i virtuosíssim d’aquell moment, anomenat Apel·les (370 aC – 306 aC). Plini el Vell (23 dC – 79 dC), historiador llatí, va escriure la història sobre l’origen de la frase. Apel·les va viatjar a l’illa de Rodes per conèixer Protògenes, pintor amb un gran reconeixement. Quan Apel·les va arribar a l’estudi de Protògenes, només es va trobar un cavallet amb una taula preparada per pintar. Per deixar testimoni de la seva visita, Apel·les va dibuixar de punta a punta de la taula una línia molt fina, amb un sol color i traç, i que es podia identificar com la seva firma. Protògenes, quan va veure la línia, va reconèixer el seu autor, i va considerar aquella línia com un repte. Per tant, Protògenes va dibuixar una altra línia, amb un color diferent, molt més fina i perfecta, a la part superior del primer traç dibuixat. Un temps després, Apel·les va tornar a l’illa de Rodes i va veure la taula, amb les dues línies dibuixades. Conscient del repte, va dibuixar una tercera línia amb un color diferent, molt més fina que la segona, i va tallar les altres dues línies pel mig. A partir d’aquí, Protògenes es va rendir, ja que Apel·les l’havia superat en inventiva i originalitat. Montserrat Costa ens fa present la importància d’enriquir l’esperit a partir de l’art, que forma part de les nostres vides; i ella ho fa a través del seu art. L’artista ha fet la seva interpretació particular de la frase i queda reflectida en aquesta obra. Les línies de Protògenes i Apel·les tenien un principi i un final, perquè eren línies rectes dibuixades en una taula. En canvi, Costa va més enllà, associant aquesta frase amb una circumferència, és a dir, aquesta línia sempre és continua, no té ni un principi ni un final. D’alguna manera les lletres al voltant de la circumferència també ens fan pensar en un rellotge, de manera que també podem relacionar l’obra amb el pas del temps, aquesta línia que sempre perdura, mai s’acaba.


Núria Casals

El Sol, 2014 El Sol és una de les obres de dimensions més grans de l’exposició, pintada amb tècnica mixta que parteix de pintura acrílica. Quan ens situem davant la gran esfera solar de Montserrat Costa la incertesa i la claror ens capbussen en el seu univers fluctuant. El daurat és un dels colors més utilitzats per l’artista, i de fet té una forta relació amb el temps pel que fa a la tradició cristiana; em refereixo al pa d’or utilitzat pels grans mosaics compostos de tessel·les on la resplendor i la gamma cromàtica emfatitzen el simbolisme de l’atemporalitat. Les diferents capes que componen el fons homogeni es fragmenten en la totalitat de l’esfera solar. Diferents tons rogencs i ataronjats creen un fons silenciós que és pràcticament trencat pel cúmul de guixades i ratllades que articulen la forma geomètrica. El cercle de fet sempre ha sigut la forma perfecta per excel·lència, i la infinitud de la matèria queda en constant moviment quan parlem d’esferes. En el cas de l’obra de Montserrat Costa ens trobem davant d’una explosió de pigments que culmina en una lluentor intensa, és a dir, quan el quadre és il·luminat, artificialment o no, es transforma i expandeix sensacions diferents. La diversitat de qualitats, que teixeixen i fan vibrar la zona del mig amb el fons, creen una mena de xarxa reticular plena d’ordre i desordre alhora. Clarament trobem un diàleg entre les textures del centre i la textura llisa que predomina al fons. Aquesta dicotomia de qualitats crea un ritme del tot convuls a l’interior i més plaent i tranquil al contorn del sol. Montserrat Costa primer treballa el fons càlid i, a continuació, amb l’obra a terra, hi aboca una bona quantitat de pintura insinuant la forma circular. Jugant amb l’assecatge, la humitat i alguna eina punxeguda treu les capes de pintura del fons per intervenir en la nova taca rodona de pintura i nous tons; és així com crea un original joc de profunditats on la llum n’explica els detalls i l’expressió de les especials fractures.

35


Montserrat Costa. Univers Fluctuant  

Projecte impulsat des del grau en Història de l’Art de la UdG, en col·laboració amb l’EMA. Del 24 de gener al 2 de març de 2018

Montserrat Costa. Univers Fluctuant  

Projecte impulsat des del grau en Història de l’Art de la UdG, en col·laboració amb l’EMA. Del 24 de gener al 2 de març de 2018

Advertisement