Page 1

ESTRATS. CONTINUÏTAT I VARIACIONS

COROMINAS


COROMINAS

ESTRATS. CONTINUÏTAT I VARIACIONS


COROMINAS

ESTRATS. CONTINUÏTAT I VARIACIONS Del 28 de gener al 4 de març de 2016 Centre Cultural la Mercè Projecte impulsat des del grau en Història de l’Art de la UdG, en col·laboració amb l’EMA CRÈDITS Comissariat i textos del catàleg: Josep Algans, Gemma Aupí, Jan Bulbena, Neus Dàvila, Sílvia Emilio, Mireia Galià, Bernat Grau, Anna Montes, Victoria Morales, Alex Roa Coordinació: Jordi Armengol i Lluïsa Faxedas Producció: Escola Municipal d’Art Muntatge: 17741.org Disseny gràfic: Gemma Reixach Fotografies: Josep Algans Correcció lingüística: SLC de Girona Transport de les obres: Corcoy AGRAÏMENTS Quim Corominas, Escola Municipal d’Art, Jordi Armengol, Toni Monturiol, Gemma Reixach, Anna Ribas, Flora Bacquelaine, Lluïsa Faxedas i Sílvia Font.

© dels textos: els seus autors © de les fotografies: el seu autor Dipòsit legal: GI.137-2016 Girona, gener de 2016


PRESENTACIÓ Jordi Armengol i M. Lluïsa Faxedas

La present exposició és el resultat de la col·laboració entre l’Escola Municipal d’Art i el Grau d’Història de l’art de la Universitat de Girona, que enguany portem a terme per tercera vegada. Gràcies a aquest projecte conjunt, els estudiants de l’assignatura Historiografia i metodologia del darrer curs del grau tenen l’ocasió d’aplicar de forma pràctica els coneixements adquirits en el seus estudis, tot desenvolupant, en totes les seves facetes, un projecte expositiu. L’EMA, per la seva banda, potencia una altra dimensió de la seva activitat pedagògica, d’un caire més teòric, i ofereix al mateix temps als seus alumnes un recurs en forma d’exposició que completa el seu recorregut formatiu. Un altre objectiu del projecte és el de revisar, a partir d’aquest treball conjunt, la trajectòria d’artistes gironins reconeguts, que tanmateix ofereixen la possibilitat d’establir un diàleg molt interessant amb aquells que seran, esperem, els historiadors i crítics d’art del futur. Per això volem fer un agraïment especial a la col·laboració completament desinteressada de Quim Corominas, que des del primer moment ens ha obert literalment les portes de casa seva i del seu taller, i que ha posat a la nostra disposició, molt generosament, el seu temps i la seva obra. La seva innata vocació pedagògica, la seva paciència i la seva amabilitat han estat també recursos imprescindibles per poder tirar endavant aquest projecte. Amb aquesta col·laboració entre dues institucions tan rellevants com la Universitat i l’EMA volem fer evident, una vegada més, que obrir les portes i establir ponts és sempre, necessàriament, una operació en què tots hi guanyem. Esperem doncs poder seguir treballant, en aquest i altres projectes, en moltes altres ocasions.


Còsmic, 2015


5

INTRODUCCIÓ. L’OBRA RECENT DE QUIM COROMINAS Àlex Roa Casellas

La relació de Quim Corominas amb l’Escola Municipal d’Art (EMA) arrenca l’any 1986, quan comença a exercir-hi de professor. Va ser a partir de llavors que el seu interès pel joc creatiu dels nens va prendre un pes més gran en la seva trajectòria, exposant en aquest mateix espai els treballs dels seus alumnes i aprenent sobre les seves formes genuïnes i lliures de relacionar-se amb l’activitat artística sense els prejudicis dels adults, carregats de referents visuals i pressupòsits tant formals com estètics. Ara és l’obra del mateix Corominas la que és exposada en aquest espai de La Mercè, amb el qual l’artista ja està tan familiaritzat; aquesta obra abraça una gran varietat de registres i suports, que en dificulten una mirada unitària. No obstant això, tots els quadres i objectes estan estretament connectats per tendències que va explorant al llarg de la seva trajectòria; i totes aquestes línies d’experimentació amb els materials, els colors i les formes també estan sempre lligades a la mateixa personalitat creativa, amb una forta riquesa de matisos. Així doncs, lluny de ser una retrospectiva que vulgui compendiar de manera transversal tota la seva diversitat, aquesta exposició té la voluntat de parar especial atenció als llenguatges que ha desenvolupat recentment, i entendre com es relacionen les seves obres estrictament actuals entre elles i amb les altres no tan recents. Cal destacar també que aquest caràcter d’actualitat és literal, ja que a l’exposició hi veiem línies artístiques que l’artista està explorant en aquests moments amb les seves obres encara en procés. Per tant, «Estrats. Continuïtat i variacions» mostra aquesta varietat de suports i de temes, estretament relacionats pel seu caràcter colorista, inquiet i juganer. L’objectiu és oferir una mirada a l’obra recent i inèdita de l’artista, així com una perspectiva sobre la seva evolució des de les obres que ara ha recuperat de la seva etapa a Londres als anys setanta, on ja inicia l’actual relació amb el paper i els colors. És important assenyalar tant els fils que connecten les seves obres com els elements que les distingeixen. D’altra banda, és essencial reconèixer la rellevància dels seus processos creatius, caracteritzats per l’activitat i la reinvenció constant, el reciclatge dels materials més senzills i la seva transformació en objectes meravellosos i plens de vida; i especialment la forma en què aquests processos esdevenen com un joc continu que mai no s’acaba, una espiral creativa que desborda el contingut individual de cada obra i el seu resultat final. Una constant d’elements dels quals podem resseguir la continuïtat formal i temàtica, i d’altres que van variant i fent de cada peça una obra única.


Grafitti triangular, 1977


7

L’ESPERIT DE L’ORIGEN: LA RECUPERACIÓ DE LES OBRES PRIMERENQUES Victoria Morales Vicén

És molt revelador el fet que l’artista Quim Corominas, seguint una mena de pulsió intuïtiva, hagi dirigit bona part dels seus esforços a recuperar i col·leccionar les peces primerenques que trobem en l’origen del seu art. Prenent les paraules del pensador alemany Walter Benjamin, un artista modern és una mena de clarivident trapella que selecciona i acumula objectes per tal de donar-los noves formes i significats. En Corominas, aquesta voluntat d’acumulació pren una naturalesa ritual que atorga significats a la seva obra i defineix la seva personalitat artística; la seva col·lecció és el seu autoretrat, una autobiografia en objectes, un manifest de les seves obsessions. «No ho he deixat mai, jo [el paper]; havia perdut les capses, i recuperar-les és com recuperar-me.» En els seus primers viatges a l’estranger i sobretot durant la seva primera estada a Londres (1975-78), el jove Corominas es va veure condicionat cap a l’ús de materials humils per tal de poder continuar exercint la pràctica artística. Alhora, l’artista explica que quedà fortament impressionat per la visió de la vitrina The Toy Shop (1962) de Peter Blake que va poder veure a la Tate Gallery. Des de retalls de paspartús fins a cartells de paper, mai no va discriminar cap recurs, visualitzant sempre el potencial de l’objecte més enllà del presumpte valor legítim, experimentant per reproduir l’enginy de Blake, creant llibres d’artista, joguines de paper, pop-up’s, etc., mogut per l’interès que oferien en tant que mecanismes de transformació. A poc a poc va anar posicionant-se en el món de l’art, bevent de les diferents experiències que va descobrir durant els pelegrinatges que va realitzar als centres artístics d’Europa. És llavors quan, influït pels moviments de retorn a la pintura dels anys vuitanta, abandona parcialment l’ús del paper per concentrar-se en l’obra pictòrica. L’any 2003, arran de l’exposició «Pop up à Sète: Les Jouets en Papier» al Musée International des Arts Modestes, a França, on va exhibir la seva col·lecció de llibres i artificis de paper, Corominas s’adona que l’artista de tres facetes és una aparença. «Vaig arribar a entendre que tot és un món, que és el mateix. M’agrada col·leccionar, fer amb paper, pintar [...] no són tres persones diferents, és una de sola.» Aquesta revelació va sobrevenir a l’artista en descobrir que les peces que creava en Corominas col·leccionista podien esdevenir peces d’en Corominas artista. El mestre gironí va recuperar aleshores l’activitat artística en paper, gaudint i esprement aquest material que permet a l’artista desenvolupar les seves habilitats d’artesà manual i treballar el petit format, creant obres que tenen com a punt de partida l’experiència del paper.


8

LA POÈTICA DE LES CAPSES Mireia Galià Pla

Segurament, si busquem al diccionari la paraula capsa, i estudiem cadascuna de les seves accepcions, no trobarem una definició exacta per descriure les capses que Corominas realitza. Aquest tipus de dispositiu no entra dins la definició d’obra d’art convencional, però integra tot el que cal per ser-ho. Si retornem al diccionari tan sols podrem coincidir amb aspectes com ara receptable més aviat petit de cartró o d’altres materials, que pot tenir diverses formes, amb tapa; o a través de la seva funció com ara guardar. La capsa és doncs, per a Corominas, molt més que un objecte banal; a través d’ella ens parla i interactua amb nosaltres, juga amb varietat de registres i desenvolupa un llenguatge bell i poètic. Les capses de Corominas beuen d’un dels pares de l’assemblage, Joseph Cornell. Tots dos creen caixes meravelloses amb una gran naturalesa tàctil. L’artista gironí parteix del concepte de Cornell per convertir obres fetes amb materials pobres i d’ús quotidià en objectes sorprenents. L’exposició mostra algunes de les capses més primerenques com les de la sèrie Graffiti, fetes entre 1975 i 1978, i inclou capses més recents com Caixa de paisatge del 2015. Totes elles comparteixen una mateixa característica, el format. Amb gran destresa l’artista ens presenta capses que són el tot de l’objecte, el contenidor on diposita juxtaposicions de papers, mistos, etc., per crear narracions amb elements quotidians. Parteixen totes elles de materials en la seva majoria senzills i reciclables, propis de l’acumulació activa que l’artista manté en el seu estudi; elements molt diversos als quals amb gran virtuosisme atorga colorisme i dinamisme. Tot un homenatge al fragment a través dels residus heterogenis que resten darrere el vidre de cada capsa. Tant en la tècnica com en el concepte, Corominas explora en totes elles procediments diversos. L’ús d’elements pobres transformats en poemes visuals és, precisament, una de les particularitats de la seva obra. El fet que treballi amb materials de llenguatge universal ens obre dues lectures: una d’elles és la mirada malenconiosa que desperta cadascun d’aquests petits tresors; i l’altra consisteix en aquest món màgic i de fantasia al qual ens apropa sobretot a través dels colors. La mostra, doncs, reuneix algunes de les capses més notables i significatives que Corominas ha creat. Petites joies que l’artista ens ha brindat al llarg dels anys, per fer-nos descobrir un nou món de caràcter múltiple en les arts plàstiques.

Dexterity, Jana&Biel, 2009


10

L’ARTISTA Jan Bulbena

A prop del fòrum romà de «Gerunda» hi trobem Quim Corominas, situat en el vell rovell de la ciutat. Avui, un dimarts de novembre tardorenc, al «cardo maximus» de la ciutat de Girona, ens reunirem amb l’artista al seu taller. El carrer recorda un món ple de tradició, història i olor de cafè —provinent de la fàbrica Nestlé, situada a l’actual Girona-oest— que impregna l’aire de bon matí. En aquest ambient, esperem que surti de casa l’artista per rebre’ns i guiar-nos pel seu taller. Hem quedat amb els companys a les nou davant la porta, i hi sóc mitja hora abans de l’hora citada. De sobte, a tres quarts de nou, el pintor surt del portal decidit cap al cafè de la cantonada. Se’m presenta l’oportunitat, i li demanaré permís per acompanyar-lo. Molt amablement marca el camí a seguir amb un somriure i la mà dreta estesa. Mantindrem una conversa amistosa de camí al cafè sobre l’actualitat política del moment: perquè la CUP no vol investir Artur Mas. Prendrem un cafè sol, fullejarà La Vanguardia i tornarem cap al portal on espera la resta del grup. La visita començarà puntual a les nou. Un cop a dins, obrim els ulls com taronges, casa seva és l’art vivent. El pis és un àtic encantador, al cor de Girona, amb vistes als Pirineus i amb color a l’interior. L’ambient dels quadres amb marc de faig, de pintura, de taller, és deliciós. En Quim ens convida a acomodar-nos a la sala d’estar, mentre d’una forma molt distesa i adient, ens explica atentament la seva pintura. També ens comentarà la seva grata experiència com a mestre a l’Escola Municipal d’Art, a La Mercè. Explica que sovint era ell qui aprenia més dels alumnes que aquests d’ell. Mentrestant, alguns de nosaltres escoltem nostàlgics els records que de la seva memòria flueixen amb sincera devoció.


11

L’ESTUDI DE L’ARTISTA O LA VERITABLE ENTITAT DEL CAOS Josep Algans

La partida ja ha començat i potser abstrets pel blau transparent dels seus ulls, o pel somriure franc de la seva mirada, resulta molt difícil no caure dins l’enèrgic discurs que en Quim, sense trampes, ha sabut projectar dins el seu joc i que, com per art d’encanteri, té a tothom fascinat. Encara que tots sabem que es reserva algun trumfo per al final, en Quim és un gat vell i per la sinceritat dels seus raonaments segur que no té les cartes marcades. Però ja se sap que per entrar en el món d’un altre s’ha de superar alguna prova i deixar-se portar. És més, en el cas d’artistes com en Quim l’intent d’aproximació a la seva intimitat pot esdevenir un autèntic parany mental perquè descol·loquen l’adversari en un territori que ells dominen a la perfecció. En aquest sentit, el desordre ordenat que, a la força, domina tots els horitzons del seu estudi d’artista és la coartada que en Quim té més a l’abast, sempre preparat, per deixar ben clar a tothom —i a si mateix— que la veritable dimensió del caos es proclama com l’estat de confusió dels elements que precedeix l’organització del món. El caos a partir del qual es genera el fet creatiu és un armari del qual en Quim mai sortirà. És així com es manifesta l’autèntic laboratori on, incombustible, preserva tot el seu univers de colors i de papers, on experimenta i reflexiona les idees, on s’expressa el nen que porta dins, espontani i directe com una veritable al·legoria del seu propi món interior i on gaudeix pintant i reciclant paper dins un espai on la creació està permanentment en procés. Aquest món introspectiu tan propi i que tant el delata s’alimenta del caos que habita el seu estudi, sense prejudicis, al seu aire, com si fos un monstre de dimensions descomunals que devora tot allò que arreplega, com impressions, diaris, revistes i retalls de tota mena, a més dels embolcalls de medicaments i capses de mistos, ninots i múltiples andròmines que necessita per aconseguir transformar el món en una caixa de sorpreses que ho il·lumina i emplena tot. En definitiva, l’estudi com a contenidor i espai de gènesi d’un art certament enjogassat i revelador d’un artista amb el coratge i l’audàcia d’afirmar i estimar la vida amb totes les seves conseqüències, tal com és i d’engrandir-la a través de l’art experimentant la bellesa, el dolor i el goig del fet d’estar viu. L’univers d’un artista que no defuig la part més irracional de l’existència i que, com el mateix Nietzsche, estimant la vida des d’ella mateixa, estimant la seva instantània fugacitat i negant la transcendència, proclama el seu amor per la fràgil immanència. Un autèntic prestidigitador.


14

LA MULTIPLICITAT TÈCNICA DE COROMINAS Anna Montes

Corominas és un pintor amb una obra molt heterogènia caracteritzada per l’ús de diversos materials, estils, suports, referents i obres. El món artístic d’aquest pintor és molt ampli i curiós, podem trobar des d’escultures fetes amb paper o caixes de mistos, fins a grans teles abstractes. Aquesta pluralitat de materials, temes i tipologies d’obres fa d’ell un artista polifacètic i sorprenent que encisa un públic molt divers en edats i gustos artístics. I, tot i aquesta varietat, cada peça té un lligam dins el puzzle complet que la conforma. Així doncs, afirmem en veure-la que hi ha una continuïtat inherent en la seva obra, estan totes les peces vinculades entre elles, com si fossin “petites grans famílies”. Si repassem la trajectòria pictòrica d’en Quim, trobem pintures en la línia de l’expressionisme abstracte de diferents temàtiques fetes amb tècniques mixtes com acrílic sobre tela, ús del degoteig, incrustació de materials pobres com paper o cartró... Algunes són obres de grans dimensions, altres en canvi, són de mesures més petites, molt coloristes o més homogènies en cromatisme. La diversitat d’aquestes teles arriba més enllà de la tècnica; algunes són pensades per ser tríptics i altres, per exemple, per ser penjades en forma de rombe. Corominas té la capacitat d’adaptar-se a diversos materials i suports: trobem, per exemple, les seves escultures de paper que són variades i meticuloses en detalls. És per això que s’han arribat a anomenar “els seus tresors de paper”. És un material que esdevé tota una obra d’art un cop passa a ser treballat per les seves mans que el retallen, pinten i configuren un nou imaginari fruit de la seva creació. Per tal de potenciar la capacitat imaginativa i creativa dels nens, Corominas ha fet tota una sèrie de llibres pop-up sorprenents. Es tracta de llibres tridimensionals fets a mà amb paper, tela, velcro i/o cartró, vàlids per jugar i per despertar l’enginy de qualsevol infant. Les pàgines d’aquests llibres són molt dinàmiques, estan preparades per ser retallades o bé enganxades amb cercles, lletres, dibuixos... El món de les capses és una altra de les seves passions, cada capsa esdevé un espai on s’experimenta la creativitat. Tenen temàtiques diverses (de la violència al sexe) però comparteixen aquesta transformació de materials banals en composicions artístiques. Corominas ha innovat també fent ús de les noves tecnologies que li proporcionen noves experiències creatives. Amb el


15

seu mòbil, darrerament ha creat un ampli nombre de noves obres visuals molt coloristes, algunes en la línia de l’abstracte pur i altres en forma d’autoretrat. Una vegada més, veiem la capacitat de l’artista per adaptar-se a qualsevol material o suport. Recentment, el pintor ha recuperat algunes capses que havia venut per tal de reunir-les amb les altres fruit de la voluntat de col·leccionar i recuperar una família. En cada una d’aquestes peces de l’engranatge, que configura l’obra de Corominas, hi ha una continuïtat. Fent ús de diversos materials i tècniques és com crea aquesta extensa producció variada d’art.

Colors d’Estiu, 2015


17

EL LLIURE JOC DE L’ART Neus Dàvila Congost

Tal com va formular Friedrich Schiller a les Cartes sobre l’educació estètica de l’ésser humà, l’art és el lliure joc de la imaginació. Vivim en un món sever i justament el que necessitem com a contraimatge és l’art com a exercici d’imaginació, per així poder pensar el món d’una altra manera. I és que un dels principals objectius de l’art és fer suportable l’acompliment dels nostres deures vitals. Tanmateix, l’experiència de l’art, tal com ens recorda Nietzsche, només esdevé una realitat viva sempre que estiguem disposats a participar-hi directament. Aquest és sense dubte un dels grans reptes al qual s’han enfrontat al llarg del temps molts artistes i pensadors; sentir una obra no té a veure només amb la mera representació, sinó amb l’espai que prefigura per a nosaltres. Quim Corominas controla a la perfecció aquest desafiament; així ens ho confirma el seu estil enjogassat, participatiu, alegre i festiu. Per ell, així com ho ha sigut per a molts artistes —només cal pensar en el cèlebre text “El joc de saber mirar” que va publicar Antoni Tàpies l’any 1967 a la revista Cavall Fort, en el qual ens convidava precisament a pensar a través del joc de la mirada—, el joc és la noció fonamental per comprendre de què tracta l’experiència artística. Només cal pensar en la seva vessant col·leccionista de joguines i de llibres movibles. Aquesta passió pel món del joc és sense dubte un dels motors de la seva vida, i un dels eixos vertebradors de la seva obra. En aquest sentit la seva experiència com a docent en l’àmbit de l’educació plàstica no és gens casual. Precisament allò que motiva la seva obra té a veure amb la relació oberta que mantenen els escolars amb el procés de creació; exempts de qualsevol tipus d’imperatiu, demostren no tenir cap por de no ser perfectes. Corominas, als seus 64 anys, s’entrega a l’art com ho fan els infants al joc, oblidant-se del pes del món, i entregant-se exclusivament a l’espai de la llibertat. És per tant en aquest espai on la imaginació es desplega en tota la seva extensió i on el joc es constitueix com a tal. Si el joc consisteix a posar-nos en joc, a jugar amb nosaltres mateixos, amb el que representem i amb el que volem ser, l’art també es convertiria en una experiència que ens modifica. L’art és un exercici recreatiu, un joc que ens serveix per trobar-nos en una activitat aliena de les exigències i els índexs d’obligacions. Si el joc ens dispersa de l’activitat productiva, l’art també compliria aquesta funció de retirar-nos fora de l’espai habitual on solem estar. Així, l’art, a imitació del joc, té la capacitat d’arrancar-nos de la nostra temporalitat tot concedint-nos un estar “fora de temps”. Només cal pensar que després de jugar, o de visitar una exposició, no se surt amb el mateix sentiment vital amb el qual s’ha entrat. Hans Georg Gadamer ens recorda que si realment hem tingut l’experiència de l’art, el món es torna més breu i lluminós. L’obra d’art pot ser joc dramàtic i alegre, tràgic i festiu, però joc al cap i a la fi que ens transforma i encisa a tots. Peep Show: Peep Hole. 2005


19

COROMINAS, ARTISTA I DOCENT Gemma Aupí

Corominas va iniciar la seva trajectòria com a docent d’educació artística a l’escola pública l’Aulet de Celrà, on es va encarregar de dur a terme el taller de plàstica des del 1978 fins al 1987. Des de l’any 1983 al 1986 va ser professor d’art de l’escola pública Agustí Xifra de Sant Gregori, i formador del taller de plàstica dirigit a mestres dels cursos de l’escola d’estiu des del 1981 al 1983. La seva vessant pedagògica culmina en ser professor de l’Escola Municipal d’Art de Girona (EMA) des de 1986, en cursos dirigits a nens i joves des dels 8 anys fins als 14. A més de fer les classes, Corominas també va organitzar diverses exposicions per mostrar els treballs realitzats pels seus alumnes, com ara “Taller de plàstica per a nens” el 1988 (Sales Municipals d’exposicions), que va presentar dibuixos, pintures i creacions en fang i en paper, o l’exposició de l’any 2007 “Casa, caseta” (COAC – demarcació de Girona), que presentava una multitud de petits habitacles tridimensionals que reflectien la imaginació dels infants a l’hora de dissenyar el seu futur immoble. Des dels 27 anys va estar en contacte amb els nens, amb l’imaginari infantil. Una de les seves principals fonts d’inspiració són els infants perquè relacionant-se amb ells incrementa la seva imaginació i creativitat per realitzar les seves obres. D’ells li atrau l’espontaneïtat, que els agrada experimentar amb diferents materials, tècniques, textures i gammes cromàtiques, i que no calculen tan racionalment i no tenen límits com els adults. Ell mateix assegura que “els nens són com laboratoris; fan el que els adults no s’atreveixen a fer”. A Corominas el fascina tot el que l’envolta i té la capacitat de transformar tota una sèrie d’elements quotidians en objecte artístic. És molt conegut també pel seu extens treball en llibres d’artista utilitzant tècniques tridimensionals en paper. De fet, de petit jugava amb papers que trobava pel carrer provinents de les fàbriques de paper reciclat de Sarrià com Can Butinyà o Can Vila; l’artista es troba sempre en un estat d’aprenentatge i d’evolució. En un dels seus llibres, I Love New York, realitzat el 1989 a Nova York, Corominas va reunir capses de llumins de bars, cafeteries i restaurants; el llumí li servia com a material per projectar la verticalitat dels edificis de Nova York. Aquesta peça mostra el seu gran poder de transformació dels objectes més banals en peces artístiques. El fet que aquesta exposició sigui a La Mercè remet a la seva etapa com a docent en aquest centre que li és totalment proper, ja que fins fa només dos anys hi exercia; és per tant un retorn a l’espai a on ha dedicat una gran part de la seva vida.

Circ de paper: la Caputxeta i el Llop, 2010


20

L’ESPIRAL, LÍNIA FORMAL DE QUIM COROMINAS Bernat Grau i Moré

Tal com afirma Corominas, “l’espiral és una línia infinita que parteix d’un punt o de diversos, els quals es perllonguen en un mateix traçat”. L’artista juga amb l’espiral igual que ho fa amb altres formes geomètriques bàsiques, com el quadrat, el cercle o el triangle, com es pot observar en obres seves com La gènesi, en què pren influències de Miró. Però és sobretot a través de l’espiral i el cercle que sorgeix tota l’obra recent de l’artista; el cercle en les seves pintures, com l’espiral en les seves escultures de paper, són el punt focal del seu art, que dota d’un carisma particular les seves obres. L’helicoide és molt comú en la natura, ja sigui en els animals com els caragols, en plantes com en algunes falgueres o en fenòmens meteorològics com en la formació de les depressions. A causa de la perfecció matemàtica de la figura, a banda de la seva bellesa, el trobem en moltes representacions al llarg de la història de l’art, des d’elements totèmics com els símbols solars fins a les interpretacions d’artistes de renom. A l’art antic ja el varen integrar en elements típics de l’arquitectura civil, les volutes de les columnes jòniques o en elements ceràmics. Posteriorment, en el Renaixement utilitzaran l’espiral com a element formal de les obres, així atribueixen una perfecció en les obres, casos tan coneguts com El naixement de Venus de Botticelli. O autors més contemporanis com Antoni Gaudí que incorpora la forma en diferents elements de la seva obra arquitectònica. L’artista construeix des de l’espiral escultures que són totalment dinàmiques i que alhora sostenen dues possibles cares, no sols per la seva bidimensionalitat i tridimensionalitat, sinó també per l’efecte sorpresa i els elements que queden ocults en la rereguarda, i dota així les obres d’un joc molt ric. Les espirals i altres retalls de paper es conjunten en un tot unitari a través de diversos materials, com si el punt del qual parla l’artista es vertebrés al llarg de l’espai. L’espiral empatitza amb el mateix artista d’una manera que el defineix molt bé. La forma és un punt que es perllonga en l’espai i genera una cinta helicoïdal, tal com succeeix amb la seva obra, en què la força centrífuga s’imposa, de forma que des del punt central esdevingui infinita. També hi ha una connexió amb el seu mètode de treball, en el sentit que mai deixa enrere les seves obres, sempre hi ha una possible modificació, que les fa esdevenir sempre noves. El workingprogress que el fa tan conegut és aquest espiral que ha construït i continua construint la seva carrera artística. Xemeneies, 2010


23

DEL BANAL A L’ORIGINAL: LA POTENCIALITAT DELS MATERIALS Sílvia Emilio Pou

Des de ben petit Quim Corominas s’havia vist envoltat de restes de papers, cromos i retalls de diversos colors i textures de les fàbriques papereres de Sarrià. De forma natural i intuïtiva l’artista anava alimentant la destresa i el gust per les arts manuals. Les seves joguines ja eren fruit d’un treball artesanal molt enginyós i creatiu. És a partir de l’any 1975 quan, amb el viatge a Londres, adquireix un munt de vivències que el portaran a conèixer noves tècniques, formats i conceptes. Recuperarà materials de diverses procedències i despertarà la seva vessant de col·leccionista. A falta de grans llenços, experimentarà seguint el seu instint i els corrents emergents a Europa. Seria el cas de l’arte povera, un corrent artístic caracteritzat per l’ús de residus i de materials de poc valor. La sèrie d’obres Grafitti (1978) és una de les més significatives d’aquesta època, ja que utilitza i combina materials pobres i d’ús quotidià i els dota d’una gran qualitat poètica. “Jo no compro quasi res: ho aprofito tot. Només em cal un llapis, un paper i una bona dosi d’imaginació”, subratlla amb orgull l’artista. Corominas és capaç de veure la potencialitat que tenen alguns materials que la resta de gent rebutjaria. Seria el cas de l’obra Amsterdam (1983), en què s’inicia amb la tècnica del decollage. Ell agafa un material, el mira, el pensa, l’estudia, l’explota i llavors, de papers de diari, retalls de cartells, cartrons i paspartús és capaç de crear-ne tresors. Si utilitza un marc o una capsa és perquè li suggereixen una forma que ja els ve donada. Recupera objectes oblidats, els restaura i n’extreu una nova vida com fa a Frames (1991) o Capses (1993). Creu que tot té un possible segon ús i, sovint, s’inspira per crear les seves obres de forma totalment casual. Parlem de la serendipitat, aquell descobriment casual i alhora fortuït davant d’una recerca que estava orientada cap a uns altres objectius. Corominas, doncs, fa una gran reflexió estètica sobre les relacions entre els materials, l’obra i el procés de fabricació. Crea formes i colors no buscats que resulten sensacionals i fa que els materials expliquin i retinguin sentit per si sols. Es tracta de buscar l’essència d’allò que pot resultar banal, donar-hi una forma plàstica a partir de la imaginació i convertir-ho en una obra d’art original.

Il·luminarts, 2015


Corominas. Estrats. Continuïtat i variacions  

Projecte impulsat des del grau en Història de l’Art de la UdG, en col·laboració amb l’EMA. Del 28 de gener al 4 de març de 2016. Centre Cu...

Corominas. Estrats. Continuïtat i variacions  

Projecte impulsat des del grau en Història de l’Art de la UdG, en col·laboració amb l’EMA. Del 28 de gener al 4 de març de 2016. Centre Cu...

Advertisement