UN MÓN DE BRUIXES

Page 1


Fa molt de temps, en un xicotet poble vora la mar, vivia Alba. Era una xiqueta molt alegre, el pare de la qual treballava en una peixateria i la mare era pescadora. Alba tenia una germana que es deia Maria i tenia tres anys. Tots els caps de setmana anaven a la platja amb Sara, Paula, Andreu, Maria i els seus pares que, com quasi totes les persones del poble, tenien feines relacionades amb la pesca. Paula i Andreu eren germans, i juntament amb Sara i Alba tenien 12 anys. Alba i els seus amics es quedaven tot el matí a la platja mentre els seus pares anaven a pescar. Però el que els pares no sabien era que els seus fills i filles vivien meravelloses aventures. Un dia, quan van arribar a la platja, les ones eren gegants i hi havia menys espai d’arena. És per això que van deixar totes les bosses i motxilles, tant les seues com les dels pares, damunt d’una roca i van muntar una espècie de caseta sobre les bosses amb tovalloles i para-sols. Van jugar i es van banyar, però ja quasi a les 12h, s’avorrien molt. Damunt de la roca es podia veure un camí envoltat de plantes que era tan llarg que no podien veure on s’acabava. Paula i Alba no s’ho van pensar dues vegades i de seguida anaren a seguir el camí, però a Andreu i a Sara no els pareixia molt bona idea. Se’ls va


ocórrer que podria passar qualsevol cosa, que potser més enllà de la platja hi havia llocs realment terrorífics i, a més, en menys de dues hores els seus pares tomarien; era millor quedar-se a la platja. Van seguir discutint, però al final van decidir agafar les motxilles carregades de coses útils contra el perill. Van ficar xarxes i cordes que els seus pares no havien agafat per a pescar, menjar, aigua, tovalloles, joguets de platja, etc., i van anar a veure on els portava aquell camí. Als pocs minuts, el camí es dividia en dos. Per un costat hi havia un gran terreny amb moltes plantes al fons del qual es veia una cova que feia molta por, però el que van veure al fons de l’altre camí encara en feia més por; era una casa gran i antiga. Al principi Alba no hi trobava res que fera d’aquell lloc un espai terrorífic, però els seus amics van observar la casa i de seguida van dir que hi hauria esperits, fantasmes, bruixes, animals fantàstics o vampirs. Al final es van dirigir a la casa, es van quedar tots bocabadats observant la façana 1, després d’un moment, Sara es va apropar a la porta amb Maria als braços. Ella va trucar i es va obrir. D’allí no va sortir ni un monstre ni un malvat de pel·lícula, d’aquella porta havia sortit una xiqueta. Era morena amb el pèl negre i llis, tenia els ulls blaus i pareixia tindre la seua edat. La xiqueta els va dir que es deia


Marina, els va acompanyar fins a l’interior de la casa i els va contar que feia molt de temps que no veia els seus amics perquè el seu avió s’havia trencat i no podia anar a l’escola. Ells no ho van entendre. Un avió per anar a l’escola? Andreu, que era molt llest i sabia molt sobre llocs llunyans, li va preguntar on vivia i on anava a l’escola, i Marina, la xiqueta, els va contar el seu secret. Marina era una bruixa i, com totes les bruixes, anava a l’escola a un lloc ocult entre els núvols. Els xiquets li van començar a fer preguntes, ja que mai s’imaginaven que una bruixa tindria l’aspecte d’una persona tan normal com tots ells. Marina, en sentir aquelles preguntes, es va posar a riure i va dir: —Què us pensàveu, que les bruixes havien de ser lletges i anar vestides amb una túnica i un barret en forma de cucurutxo? Llavors vosaltres serieu Hansel i Gretel —deia mentre no parava de riure. I encara amb aquesta explicació, Maria li va preguntar respecte al seu avió, ja que ella i tots els altres pensaven que volaria amb una gran granera. Però la resposta aquesta vegada va ser diferent. Marina ara estava enfadada, i tot perquè abans volava amb granera, però ara li feien volar sobre una avioneta perquè no sabia molt bé qui havia dit que les graneres de bruixa eren velles i perilloses, i ara la


feien volar damunt d’aquell avió mig espatllat que, a diferència de les irrompibles graneres, era molt fràgil. Després de sentir aquelles paraules, als xiquets no se’ls va ocórrer una altra cosa que no fóra arreglar l’avió amb tot el material que tenien a les motxilles. Així que es van ficar mans a la feina. Maria, que tenia unes mans molt xicotetes, va anar fent nucs dins dels forats i, quan va acabar, Andreu i Alba van recobrir la part trencada del seient mentre Sara i Paula arreglaven el comandament de l’avió amb un cub i una pala de plàstic. Quan van acabar, a la casa de Marina va entrar algú: era la seua mare, la senyora Anna, que es va ficar contentíssima de veure la seua filla amb tanta companyia i el seu avió arreglat. Ella, entusiasmada, va decidir portarlos als núvols. Primer tenien molta por, però quan van arribar a aquell extraordinari lloc van veure que era un món màgic i meravellós on tot el món passejava amb immensa tranquil·litat i felicitat, no hi havia ningú més alegre que un altre. Amb aquelles imatges els xiquets no volien anar-se’n i van decidir portar aquell món a la terra. A Marina i a la seua mare els va parèixer una meravellosa idea. Ara bé, els xiquets van decidir quedar-se a passar la nit a la ciutat de les


bruixes i no van pensar en el que estava passant en aquells moments a la terra. Els seus pares ja havien tornat feia unes hores, i tots els bombers i policies de la zona els estaven buscant, la seva desaparició estava causant por al poble. A l’endemà, el cel de la seua ciutat es va cobrir per uns núvols de colors, la gent estava alterada i alguns van pensar que el món s’acabava, que arribaven zombis al seu país o que anava a originar-se una pluja de colors. La gent es va tornar completament boja i quan els xiquets van veure que a ningú li agradava la idea, van decidir tornar cap a dalt i van aparèixer de manera sobtada a les seues cases. Ara sabien que aquelles meravelles no funcionarien, perquè les persones tenien massa por, eren massa tristes o fins i tot un poc dolentes, així que van saber que l’única manera de solucionar-ho era canviant la manera de ser de les persones de la Terra i conviure entre elles. Perquè el màgic món on vivien les bruixes era així per les persones que l’habitaven. Sí, l’alegria, l’empatia, l’amistat i moltes més coses formen un món de bruixes.