gener 2016
43
Dheepan (2015) és una proposta deshonesta. Dirigida per Jacques Audiard (1952), va guanyar la Palma d’Or a la millor pel·lícula a Cannes i ha donat ressò mediàtic al problema de l’asil; però, alhora, l’ha instrumentalitzat al servei d’una narrativa banal. En una imitació superficial del món de la sèrie The Wire (2002-2008), Audiard hi incrusta un exguerriller tàmil per justificar una escena final amb l’energia cega d’un Rambo (1982-2008) o el redemptorisme perplex dels tirotejos impossibles dels westerns de Clint Eastwood
‘Dheepan’: l’asil i la hipocresia feliç Esteve Miralles Escriptor i professor de Comunicació a la Universitat Ramon Llull
Entre els conflictes banalitzats per Dheepan, hi ha la reconstrucció sentimental d’una preadolescent, o la recomposició moral d’una jove sense més vincles humans que els que serveixen als seus propòsits, o el renéixer d’un desertor vidu carregat d’estrès postraumàtic i derrota ideològica. Tot és mera munició dramàtica per a un producte comercial, amb coartada “sensible”, que mescla el thriller de baixos fons i la comèdia familiar romàntica: «una història d’amor des
d’un angle diferent», defensa Audiard. Dheepan masega la qüestió de la migració desesperada. Fins al punt de basar el màrqueting de la pel·lícula en el càsting, amb actors no professionals de biografies semblants a les dels personatges. Primer van escriure un guió, i després hi van incorporar, com a decoració, el dolor de l’última diàspora tàmil provocada pel terror i la guerra civil a Sri Lanka (1983-2009). Mirada instrumental: de paternalisme cool.