Amanida de primavera. La Gemma té un pla, un do cumental encapçalat per una protagonista amb ar- rels espluguines

tassa i mitja

Amanida de primavera

JOSEP VALLVERDÚ

Quan escric això estem acabant la Setmana Santa. Als aparadors moltes mones pe� tes. A més a més, n’hi havia quasi tantes de quadrades com de rodones. Del més an� c record les mones de Pasqua eren rodones, com places de braus. Ara en surten de quadrades, i potser l’any vinent en veurem en forma d’estrella.

La gent era als carrers, sobretot el Dissabte Sant, i s’interpel·lava:

“Que ja us han vacunat?” Fa un any ens dèiem: “Que hi ha algú de casa teva amb la pandèmia?“ Aquesta Setmana, al revés que l’any 2020, que estàvem tots confi nats, s'han dilatat els termes geogràfi cs i ens han permès viatjar per tot Catalunya, i això volia dir mar i muntanya per als habitants de terra ferma i terra endins per als de mar i muntanya.

No he voltat gens, m’he man� ngut dins el meu terme municipal i he vist com convergien vilatans dels pobles comarcans al mercat de la ciutat, i com en sor� en els ciutadans; val a dir que les torres, masies i cabanes del terme s’han vist plens d’ac� vitat; amb força seny hi ha hagut famílies que cada nit han dormit a la ciutat però que el dia, llarg d’hores en aquesta primavera, l’han passat a la caseta que tenen al camp, amb el seu hort, els fruiters, la piscina o gran dipòsit; el gos ha pogut córrer com un boig i els menuts i menudes també enjogassats, empaitant papallones, collint fl ors boscanes per emocionar la padrina i fent com els nens camperols de les pel·lícules, posar-se bruts com guineus.

El nebot ha trucat: “som aquí baix al carrer, amb la nena, baixeu”. Obedients hem baixat i, efec� vament, a l’espai de vora el riu el nebot i la seva néta ens han ofert l’espectacle esperat, la demostració dels progressos fets per la menuda Urgell, que ara té tres anys però la picardia dels deu.

La nena es feia llegir trossos del llibre acolorit i semblava que no escoltava, tota enfeinada a treure i posar en una capseta metàl·lica les closques de caragols que hi tenia. Semblava que no escoltava, però tan bon punt el padrí se saltava una plana elevava una protesta formal, deia: “No, que el llop encara no ha arribat.” I feia tornar al punt exacte del relat. En aquest domini del conte hi trobem dues virtuts: la intelligència i memòria d’una banda i el sen� t del domini sobre els adults que tan aviat es desvetlla en els infants. La nena s’havia fet seu el text i no perme� a que li donessin gat per llebre, o garsa per perdiu, i obligava el padrí a recuperar el tros de text escamotejat en mala hora. Amb aquesta obediència del padrí sota l’ordre de la néta trobem un dels signes del progrés en l’equiparació de gèneres. A creure, homenots!■

L'ACTUALITAT

La Gemma té un pla, un documental encapçalat per una protagonista amb arrels espluguines

El passat 9 de març s'eme� a al Sense fi cció de TV3 el documental La Gemma té un pla, on la directora Arantza Diez s'endinsa en la vida de la Gemma Poca, una infermera de professió que ajudada pel seu marit Txema Pluvins i la seva amiga Mar Coromina, han creat uns trajectes clandes� ns per tal traslladar refugiats de guerra sirians i afganesos i portar-los a algun país de la Unió Europea, evidentment desobeint unes lleis injustes i atenent totes les conseqüències que se'n pot derivar.

Al documental hi veiem com la Gemma ha enginyat un pla d'ajuda humanitària en tota regla, ens mostra com es preparen uns viatges per treure els refugiats dels campaments, els nervis que passen per saltar-se els controls, els tràngols i l'angoixa per a que totes les persones arribin a bon port. La Gemma té un pla és un d'aquells documentals difícils d'oblidar, potser perquè la directora té la virtut d'aconseguir que l'espectador es traslladi directament al drama dels camps de refugiats o potser per la proximitat de la intrèpida protagonista, la Gemma Poca, ja que els avis eren els espluguins que regentaven el Forn Sant Jordi que hi havia al carrer Nou. El documental es pot veure a Captura de pantalla del documental. TV3 a la carta. ■

EL FRANCOLÍ

10