Tatuatges. La Festa Major

tassa i mitja Tatuatges

JOSEP VALLVERDÚ

Què serà que un dia ,qualsevol de nosaltres surt al carrer i s’adona de la quan� tat de pells tatuades que veu? Valga’m Déu, i quanta superfície ennegrida�

De tatuatges sempre n’hi ha hagut, però tradicionalment eren assignats a personatges curiosos, pintorescos, fora del comú; anaven tatuats els apatxes, els pirates, els malfactors, alguna dona de vida airejada; o bé, més tradicionalment, els individus pertanyents a tribus que en diem primi� ves . Més modernament, algú, perquè li agradava – hi ha gustos, saben?- o perquè ho havia vist en una pel·lícula o en algun viatge lluny, es feia fer un cor, un ocellet, una silueta femenina, un gatet, un sol o una lluna, tot plegat un tatuatge pe� tó, no gaire més gran que el senyal de la vacuna. Però en aquests anys , potser els darrers vint, coincidint amb el nou segle, el tatuatge s’ha estès com una infecció poblacional, hi ha establiments molt acreditats en aquest camp, a part dels pe� ts gabinets amb un sol ar� sta; aquest delit per decorar-se a sang i foc el cos, ha derivat vers tatuatges de gran extensió, que poden omplir tot un braç, una cama, o una pitrera, el coll i el bescoll, la panxa , l’esquena.

Els hem vist de primer en els pallassos atlè� cs de la lluita lliure, potser perquè lluir la cara d’un lleó al bíceps infonia temor a l’adversari, el qual podia respondre exhibint tot un cocodril a l’esquena, o un escorpí a la cuixa. Després han estat futbolistes de primera , de grans fortunes: només cal veure’ls saltar al camp, n’hi ha més de tatuats que nets de pell. A aquests han fet santament els del punxó d’acanar-los la factura que els han presentat. Con� nuem : acompanyant els del futbol ,comptem-hi també els cantants de la música estrident, decorats amb gran sa� sfacció del seu públic. Per sorpresa meva, n’he vist darrerament al canell de funcionaris, empresaris i dames de la burgesia.

Finalment, els jovenets i jovenetes, vull dir quasi encara nens i nenes; tota aquesta trepa escolar s’ha infectat del virus del tatuatge amb un furor propi del seu entusiasme per la imitació. Ho dic ben a consciència, només per seguir la moda, només per imitar, sempre la manca de personalitat pròpia, els fa caure en aquesta exagerada i mul� plicada donació de la pròpia pell per a l’operació del tatuatge. Que no és indolora, sinó feridora, com pot imaginar-se qualsevol. És condemnable la blanesa de les famílies de permetre això en menors, perquè, sobretot, perpetua el corrent de no pensar per un mateix, sinó seguir les modes, imitar, imitar. Si sempre imites, mai no crearàs.

Sembla ser que el tatuatge que veiem és només una part de l’existent. Més clar : en parts del cos que no s’exhibeixen pel carrer hi campen altres imatges o fi gures més sorprenents. . Això m’han dit els que en saben més que un servidor. Que soc tan ruc que no segueixo les modes. ■

Als anys cinquanta

La Festa Major

MANEL MORGADES

Quan era pe� t, la meva Festa Major de l’Espluga era així: a la vigília el campaner feia dringar les campanes en so de festa. El campaner era el “Soques”, veí de casa. Al vespre, a la Plaça de la Vila, ball de gegants i nans amb l’acompanyament de l’Orquestra Amorós de Montblanc.

Al ma� ens despertaven els grallers tocant les Ma� nades. Eren de Valls i anaven tres, dos grallers i un tabaler. A casa meva en dèiem “els gralls”. Tocaven caminant i es paraven a les cantonades dels carrers. Feliç despertar de Festa Major!

A mig ma� , ofi ci solemne cantat pels “cantadors” de la Parròquia; interpretaven una de les Misses de Perosi (18721956) en lla� i música gregoriana. Era un dels actes centrals de la Festa Major. Hi assis� en les autoritats locals en formació, presidides per l’alcalde i el jutge, amb les corresponents vares, la guàrdia civil i obrint pas els gegants i els nans amb els “serenos” amb els seus pals.

En sor� r de l’Església, cap a la Plaça de la Vila a gaudir de la ballada dels nans i gegants.

Vermut i Sardanes a la Font Baixa. El so de la cobla acompanyat del so de l’aigua de les Disset Fonts encara em ressona.

Dinar de Festa Major i concert. A la tarda un “gotet” de gelat de Cal Borges o de Ca l'Albert. El “gotet” era, com el seu nom indica, un got pe� t d’oblea torrada, plena de “mantecado” (gelat de vainilla).

Al capvespre, passejada familiar fi ns l’Envelat. A casa no érem balladors i no compràvem llotja, ens conformàvem estant a fora amb els que eren com nosaltres i sen� nt de fons les músiques de moda.

Després de sopar, “castell de focs” i a dormir; l’endemà, cap a la Masia, on ens esperaven el padrí i la padrina. ■