PINZELLADES DEL PEDRÍS

Fernando Martí i Civit, pintor i artista

Estem al teu racó. Com és aquest lloc?

Està situat al meu taller, als baixos de casa meva. Puc dir que he tingut una satisfacció molt gran de poder disposar d’aquest raconet on mato el temps i, encara que sé que el temps em matarà a mi, en molts moments el gaudeixo en solitud.

El local està tot ple de quadres, sempre has pintat?

Doncs no, tot té un principi. L’any 1943 vaig tenir la sort que em portessin als Salesians, que és una escola d’Arts i Oficis de Barcelona. Per allí hi van passar una part de la meva família i companys de l’Espluga.

Com va ser aquesta formació?

A dos quarts de vuit del matí ja estàvem de peus a terra per anar a missa i seguidament esmorzàvem. Els primers dos anys vam fer cultura general i posteriorment tallers d’art i oficis. Jo vaig anar a la secció de pintura fins l’any 1948, que vaig tornar a casa.

Com se sentien uns nois de poble durant la postguerra a Barcelona?

Eren uns temps molt difícils, nosaltres anàvem un pèl endarrerits en comparació amb els nois de la capital, érem tan naturals... Semblàvem els indis de les pel·lícules de l’oest. Recordo que a l’escola de l’Espluga, els dissabtes, havíem de portar un tronc per la calefacció. Malgrat que hi havia bons mestres, hi anàvem una mica a disgust. Tinc un molt bon record pel mestre Brunet.

Com va ser la tornada al poble?

La gent em preguntava d’on venia (es veu que parlava sovint en castellà), clar,

EL FRANCOLÍ set mesos en règim d’internat total sense sortir gens, quasi que ni veia la família i estava prohibit parlar en català. A la capital no entenien perquè aquí en parlàvem una mica, de català. Quan vaig tornar, vaig entrar a formar part de les agrupacions culturals i també jugava a futbol als Pares Paüls. Cada any feia els Pastorets al Centre Cultural. Recordo que allí donaven uns premis, sempre als mateixos, al capellà i al sergent de la Guàrdia Civil. També es feia el pessebre vivent, recordo el dels Paüls. En aquella època ja es movien les figures. Posteriorment es van fer els diorames. L’any 1940, el meu pare va entrar a formar part de l’Associació de pessebristes de Barcelona.

D’on ve la tradició pessebrista a casa vostra?

Com a professional, el pare havia de fer estades a Barcelona i allí li va agafar aquesta afició i la mare el va seguir. Ella tenia molt de gust i molta idea per dissenyar diorames, tant que van foradar una paret de casa per tal d’encabir-los i que així es veiessin millor.

Com va ser el pas de pessebre de casa a pessebre vivent?

Vam passar moltes aventures... El primer cop que vam fer el pessebre vivent va ser als terrenys del Casal, l’any 1965, concretament a la caseta del Bou, que era on ara hi ha les cases unifamiliars que voregen la plaça Montserrat Canals. Recordo que tothom hi va collaborar, era un naixement ubicat de manera que el veiés la gent que sortia de la missa del gall, que en aquella època hi anava molta gent. Els anys posteriors es va fer als jardins del Casal. Recordo que una vegada li vam dir al que feia d’àngel que no es mogués fins que li apaguéssim el llum, ens vam descuidar d’apagar-la, estàvem a 3 graus sota zero i, lògicament, l’àngel ens va marxar del pessebre. En aquella època també vàrem recuperar el ball de bastons, ens va ajudar el Ramon de cal Maneca. De fet, ell va ser el que ens en va ensenyar, havia estat bastoner feia molts anys i recordava bé moltes peces.

Com va anar el procés de fer el pessebre dins de la Cova de la Font Major?

Tot va començar quan es va fer una missa dins la cova, llavors vaig començar a mirar racons i amb el senyor Dunyó vam fer plànols i diorames. Vam anar a Ràdio Miramar a gravar les veus dels escrits, que encara conservo, de mossèn Ramon Muntanyola, així com les partitures de la música. Érem una colla de companys que teníem o trobàvem temps per a tot. El segon any, les dones dels companys van cosir més de 70 vestits a mà a casa de la Mundeta del Rosell. No vam tenir cap ajuda de cap administració, la roba ens la van regalar els veïns del poble. Val la pena dir que dins la cova la temperatura era de 17 graus i això a l’hivern s’agraeix força. En aquella època comptàvem amb 88 actors i els operaris. Sempre reivindico que nosaltres som el primer poble que vam fer un pessebre vivent. Tot i que els de Corbera de Llobregat no ho vegin com nosaltres, algun dia ho hauríem de discutir. Vaig agafar la idea de fer el pessebre de Caldes Engordany, que, com que és una població andorrana, no comptaria com a primer poble de Catalunya. Mentrestant, anaves pintant cases i quadres de paisatges realistes? Llavors teníem temps per a tot: treballàvem dissabtes, diumenges, a les nits... Quan convenia. El temps no estava tan valorat com avui en dia i allargava molt. ■

Joan Casanovas