EDICIÓ 400

Josep Ma Vallès i Martí

Director d'El Francolí l'any 1987

El Francolí 400

El febrer de 1983, fa més de trenta set anys, des del Casal de l'Espluga, repreníem la publicació de la revista local El Francolí. Era la seva segona època. La primera, de 1921 a 1926 només va poder publicar quinzenalment, 122 números, fins el juliol de 1926. En els darrers anys, hi havia molts espais en blanc, provocats per la censura, en eliminar articles que no eren plaents a la dictadura de Primo de Rivera.

Des de 1983, aquesta segona època de la nostra revista ha arribat al número 400. Ha passat moments difícils per a la seva supervivència: 1987 i 1988, per exemple, on no va sortir amb regularitat tot i els esforços de l'equip que formaven els que hi participaven: Joan Guasch, Josep Estivill, Antoni Guasch, Eusebi Majós... Redactors i fotògrafs: Duch, Dulcet, Rosich, Torres, Ramon Guasch, etc. El 1987 només van sortir vuit números, del 41 al 48. Sortosament, avui El Francolí està consolidat i ha recuperat bona part del seu esperit: deixar testimoni de l'actualitat espluguina i dels fets més rellevants que ha viscut la vila.

Noves generacions d'espluguines i espluguins s'han compromès amb la publicació. Encara hi són alguns dels vells, però el temps ha segat la vida de molts entusiastes col·laboradors i ens enorgullim que alguns joves trobin en la nostra revista la finestra per on sortir al món amb els seu pensament escrit.

Una revista local, que de bon començament pretenia ser també comarcal, és difícil de mantenir. Aquí rau el mèrit d'haver arribat a publicar 400 exemplars. L'existència de l’Espluga F.M. Ràdio ha estat un suport de valor incalculable per seguir la vida espluguina durant els últims anys. El Francolí ha publicat biografies d'espluguins i espluguines, actes, penes i glòries d'aquests 37 anys que no repassarem, però que omplen les seves pàgines: gairebé unes setze mil.

Les imatges publicades són documents gràfics degudament documentats que expliquen què, qui i com s'ha esdevingut el dia a dia a l'Espluga.

Els intents anteriors com la Notícia del Casal o aquells fulls solts que en dèiem Informació eren l'intent de fer arribar als vilatans alguna commemoració o efemèride que valgués la pena tenir present. Esperonats per tot plegat, alguns joves, tal com ha de ser, promogueren El Clam. L’Ajuntament va publicar el seu Butlletí, amb un altre caire, però sens dubte perquè arribes la crònica de la vida espluguina a totes les llars del poble. El Francolí només arribava als subscriptors i a alguns que, perquè no fos dit, s'estimaven més comprar-lo al quiosc.

Tot plegat, la fita d’arribar a quatrecents exemplars i sobre tot, la informació que queda en negre sobre blanc, quan ja no tenim cronistes als diaris de Valls o Tarragona, és molt meritòria. El patrimoni local s'ha vist enriquit amb la publicació de la revista. Cal que el número 400 sigui el motor per seguir endavant. El Francolí ha estat reconegut per institucions d'àmbit territorial superior: Diputació i Generalitat. Ha contribuït a envigorir el poder de la premsa local. Pobles i ciutats de més nivell demogràfic que el nostre no han aconseguit aquestes xifres, malgrat l’esforç de molta gent. Ens hem de felicitar. Orgullosos i humils. Contradicció que és fàcil d'entendre. Orgullosos per la nostra perseverança i humils, perquè som capaços d'acceptar les mancances, els errors, les faltes comeses, però passat el garbell el que ha quedat és el fruit d'una feina feta amorosament, amb ganes de perdurar, amb ganes de deixar escrites pàgines de la nostra història, unes de tristes, altres de luctuoses, altres de festives i alegres.

Cadascú des de la seva òptica, la seva afició, el seu tarannà, pot donar continuïtat a la publicació del Francolí. Que sigui per molts anys! ■

EL FRANCOLÍ

' edicio 400

Joan Vallès i Avià

Director d'El Francolí des de l'abril del 1996 fins el setembre del 2000. Codirector des del gener del 2005 fins el gener del 2006. Director des del febrer del 2006 fins l'abril del 2011.

Endavant

Arribem ja als 400 números de la segona etapa. “El Francolí”, consolidat com un mitjà d’informació local i també d’àmbits més amplis, i el que és potser el més important, com una segona història de l’Espluga, però aquesta actualitzada mes darrera mes.

Ens n’hem de sentir orgullosos tots plegats, els que amb el nostre esforç en un moment o altre hem estat al davant, els col·laboradors fixes, els intermitents, els puntuals, els que l’han llegit durant tots aquests anys i han fet possible la seva continuïtat, i també, evidentment, al Casal per ferlo possible, tot i els problemes i els costos econòmics, molts cops difícils de superar.

Una revista local com “El Francolí” no és una empresa senzilla, requereix molt d’esforç per part de la gent que hi és al davant. Això ho saben sobradament tots aquells que em van precedir o substituir en la seva direcció, i tots aquells que més directament hi han estat implicats al llarg dels anys. Requereix moltes hores de dedicació, buscar temes d’actualitat, buscar persones per entrevistar, buscar col·laboradors, seguir l’arribada dels textos, paginar i un llarg etcètera.

En els meus inicis com a “periodista” aficionat, l’hoquei centrava els meus articles, que van ser les meves primeres col·laboracions amb la nostra revista, molt abans d’assumir-ne la direcció. També vaig col·laborar amb altres notícies esportives i més endavant amb informació de caire local, que molts cops compartia amb les meves col·laboracions al Nova Conca i a la ràdio.

En una tasca i un esforç desinteressat, hem patit i hem gaudit a la vegada del naixement de cada número. Recordo perfectament les hores dedicades, amb estrets collaboradors com el Sr. Guasch (EPD) corrector i redactor infatigable, i durant molts anys motor de la revista, o el Sr. Estivill (EPD), o la Maria Montserrat, el Ferran Civit, l’Oscar Palau, i molts altres noms que van col·laborar en la meva etapa en la direcció.

A tots ells, els que ho van fer possible, els que ho fan possible i els que ho faran possible en el futur, moltes gràcies i endavant. ■

Francesc R. Duch i Campodarbe

Director d'El Francolí des del gener del 1988 fins l'abril del 1989

El Francolí, escrit i llegit

A ningú se li escapa que 400 números d’una revista de periodicitat mensual són molts anys de dedicació, perseverança i esforç, molts ànims per superar els temps difícils i molta habilitat per incardinar els inevitables relleus generacionals que han permès al Francolí persistir tot aquest temps.

Cal que agraïm a tots els que ho han fet possible, a tots els membres de la redacció que han anat desfilant durant aquests anys, als col·laboradors fixes, als esporàdics i als ocasionals, des dels que han informat periòdicament de l’activitat de la seva entitat o secció del Casal, fins a les plomes de prestigi que han elevat el nivell literari o divulgador de la revista amb les seves columnes o participacions puntuals, als correctors, als illustradors, als fotògrafs, als maquetadors.

No cito cap nom per no fer innecessàriament llarg aquest article i per no córrer el risc d’oblidar-me d’algú, la qual cosa seria imperdonable. No obstant això, hi ha noms que caldria escriure amb lletres d’or quan parlem dels que fan possible El Francolí, però en un poble ens coneixem tots i tothom sap de qui parlo.

El gran nombre de col·laboradors em fa ser optimista pel que fa al futur de la nostra revista per part dels que l’escriuen. Malauradament, però, no ho soc tant per la part dels que la llegeixen.

El present de la premsa escrita ja evidencia la profecia que augurava un mal averany pel paper i tot apunta que, a mida que envelleixin els actuals lectors, el panorama anirà sent encara pitjor. Sembla que, de moment, la premsa lo-

EL FRANCOLÍ cal resisteix millor que els diaris generals i encara hi ha jovent que trenca els seus hàbits informatius, sempre vinculats a una pantalla (d’ordinador o, cada vegada més, del seu smartphone) per seguir l’actualitat del poble.

Tot i així, cal anar plantejant adaptar la presentació del contingut del Francolí a la realitat, a les noves tendències i als hàbits informatius dels nous i, sobretot, dels futurs lectors. Sense presses, però sense negar el que sembla un canvi de format inevitable.

Només podem garantir el futur del Francolí si continua sent escrit per uns quants (aquí, com he dit, no cal patir, ni qualitativament ni quantitativa) i llegit per molts. Per assolir aquesta darrera premissa, de ben segur, que algun dia no gaire llunya, caldrà fer canvis de format. ■

' edicio 400

Òscar Palau i Just

Director d'El Francolí des de l'octubre del 2000 fins el desembre del 2004. El gener del 2005 passa a ser codirector amb amb el Joan Vallès fins el gener del 2006.

La renovació del segle XXI

Corria l’any 2000 i alguns joves que estudiàvem periodisme vam pensar que per millorar el món s’ha de començar per casa, per mirar d’aplicar al nostre poble allò que ens movia i que teníem la sort d’aprendre amb una mirada professional. Què ens podia engrescar més, doncs, que renovar el mitjà que ens era més proper, El Francolí? Dit i fet, els seus aleshores responsables (fa de mal esmentar noms perquè és fàcil descuidar-se’n, així que ja em disculparan, però no vull deixar de recordar el Joan Vallès, el Joan Guasch, el Josep Estivill o el Josep Vallverdú) ens van obrir les portes de bat a bat, engrescats que sang nova li donés una embranzida 17 anys després de la seva refundació, i la Universitat Pompeu Fabra també s’hi va posar bé quan li vam proposar preparar el redisseny d’una publicació real, la que ara tenen a les mans, en els seus tallers de disseny, aprofitant que tenien dos alumnes espluguins que ho podien vetllar, l’Ester Amill i el Ferran Civit.

Tota la feinada preparatòria -a què caldria afegir a més una primerenca plana web dissenyada per l’Enric Òdena, que al final va tenir poc recorregut- veuria la llum el gener del 2001, quan amb el nou segle apareixia una revista renovada de dalt a baix: tipus i cossos de lletra, capçaleres de seccions, planes centrals en color (tot i que va durar poc temps per exigències econòmiques)... Si fins i tot vam canviar el tipus i gramatge del paper! Tot el continent nou -en bona part, encara el que hi ha avui- però també la majoria del contingut: vam ampliar la secció de notícies d’actualitat; vam fixar-nos fer un reportatge central en cada número per tractar un tema en profunditat, coincident o no amb l’entrevista del mes; vam potenciar les planes de Societat perquè són les que donen sentit a la premsa local, i vam recuperar les Notes de Casa, una secció que havia existit a El Francolí dels anys 20, i que segur que durant els anys següents seria la més llegida, ja que contenia en format breu aquells successos, xafarderies explicables o notícies curioses sobre el poble que arreplegàvem amb ajut popular, i amb mil antenes aquí i allà. Tot plegat, amb consells de redacció mensuals que reunien els antics i els nous redactors per intentar-li donar visió periodística, on pensàvem bé la portada o les millors fotos per posar en color a la contraportada, però sense perdre mai de vista les aportacions desinteressades que feien gran la revista, les de les entitats, els centres educatius i molts altres col·laboradors.

És clar que tot plegat era, i és, extremament complicat de casar perquè surti un producte endreçat, de qualitat i a sobre puntual, i almenys això últim ens va costar, s’ha de reconèixer. En tot cas, li poden preguntar la feinada que hi havia a la Maria Montserrat, que havia d’anar darrere la gent perquè portés a temps les fotos o els textos a mà o a màquina –en disquets en el millor dels casos, perquè ni el mail era encara llavors d’ús generalitzat- o a l’inefable maquetador, el Fèlix Torre, amb qui vam passar hores i hores i dies i nits durant almenys els cinc anys següents perquè la revista sortís com cal i l’Espluga se la fes seva, que és el que tots plegats ens havíem fixat com a meta des del principi. Avui els temps han canviat, la premsa de paper va a la baixa però El Francolí resisteix, sota l’empara del Casal, i és un goig que altres hagin agafat el relleu després amb tant o més sacrifici i voluntat de ferro. Nosaltres vam publicar el número 200 l’octubre del 2001, escasses setmanes després de l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York, i avui ja tenen a les mans el 400... L’enhorabona a tots els que han fet posat el seu granet de sorra per poder arribar fins aquí, i per molts anys, El Francolí! ■

EL FRANCOLÍ

' edicio 400

Jordi Torre i Bergadà

Director d'El Francolí des del maig del 2011 fins el setembre del 2016

Que en siguin, com a mínim, 400 més!

400 números poden ser poc al llarg d’una vida humana, i poden ser molts menys en la història de la humanitat, però en la trajectòria d’una revista com El Francolí, són un triomf del talent, la qualitat, el treball i la persistència.

Definir la revista El Francolí com un dels millors mitjans de difusió de la vida i la cultura espluguina de tots els temps pot semblar excessiu, però és una asseveració justa. Només els qui hem tingut la responsabilitat de dirigir una publicació d’aquest tipus, coneixem la tenacitat que això comporta.

Vaig tenir a les mans el primer número de El Francolí de la segona època, editat el febrer de 1983, ja de ben petit, atès que a casa sempre hem crescut al voltant de les seves pàgines. Des d’aquest moment he seguit amb profund orgull la seva trajectòria i el prestigi a nivell local, comarcal i fins i tot nacional que aquesta publicació representa per a l’Espluga de Francolí.

Gran reconeixement, i m’uneixo a la celebració pels 400 números de la revista el Francolí, que només han estat possibles gràcies a l’esforç i la confiança contínua en el somni de comunicar difondre. En els temps que travessem, és fonamental comptar amb espais que obrin les seves pàgines a la rica pluralitat del nostre municipi i del nostre país i contribueixin a la construcció comuna d’una societat on hi hagi cabuda per a tothom.

Avui, envio la meva més càlida felicitació per aquests 400 números amb el desig fervent que el futur sigui tan favorable com ho ha estat fins ara. Moltes felicitats a totes els presidents i presidentes del Casal de l’Espluga amb les seves respectives juntes, a tots els seus directors i directores i els seus collaboradors i col·laboradores, per haver apostat per mantenir viva la flama d'El Francolí, i per haver omplert de lletres, imatges, vida i cultura les seves infinites pàgines.

Que en siguin com a mínim, 400 números més! ■

Eva Bonet i Vidal

Directora d'El Francolí des de l'octubre del 2016

Mirant el futur

L’any que ve se celebrarà el centenari de la primera edició de la revista El Francolí. Tot plegat va néixer quan uns joves espluguins van emprendre l’aventura de crear el primer periòdic d’informació local, aquests foren; J.M. Bernat, Ricard i Josep M. Boquer, Josep Cabeça, Josep M. Calbet, Josep Miquel, Joan Farré i Lluís Carulla. Aquesta primera fase de la revista, malgrat els embats de la censura i la dictadura de Primo de Rivera, va poder resistir 5 anys.

El llegat que ens van deixar aquells intrèpids pioners, avui en dia ha esdevingut un tresor d’un valor incalculable per a l’Espluga, per una banda és una crònica escrita de la història de la nostra vila durant aquell període i el més important tot i que intangible, en aquells periòdics s’hi pot intuir l’estima que tenien els convilatans per l’Espluga i per una Catalunya que presenciava com, un cop més, com la cultura i la llengua quedaven reduïdes al no res.

Després d’aquests primers cinc anys tan convulsos, van haver de passar uns llargs 57 anys per a que en Lluís Carulla, encoratjat per les inquietuds d’alguns espluguins, impulsés per segona vegada la nostra revista local, aquest cop des del Casal de l’Espluga, l’entitat que ell mateix va fundar.

Portar el pes d’una revista mensual no és una feina senzilla, cal temps i dedicació, és per aquest motiu que cal agrair la labor, que s’ha fet durant aquesta segona etapa, als directors que m’han precedit; Josep M. Vallès, Francesc Duch, Josep Estivill, Joan Vallès, Òscar Palau i Jordi Torre. Després d’uns anys al capdavant del Francolí, puc comprometre’m a ser fidel a l’herència de l’esperit de la revista, mantenint la vocació d’informació de proximitat i de divulgació de la nostra cultura i la nostra llengua.

No tinc paraules per agrair, també, la feina de tots els collaboradors que, mes rere mes, envien els seus escrits. El Francolí és molt més que una simple publicació periòdica i és gràcies a totes les persones que hi comparteixen generosament opinions, pensaments o coneixements, i sense els quals, no seria viable aquest projecte d’informació local.

Però aquests darrers anys les coses han canviat en el món de la comunicació. Les noves tecnologies han irromput amb una força i cal també aconseguir que la nostra revista tingui el seu espai en el món digital, i és per això que des de fa un temps, El Francolí disposa també d’un lloc a la xarxa, on es poden consultar exemplars ja editats de manera gratuïta.

Només ens cal esperar i desitjar una llarga vida a El Francolí i que el seu esperit no mori mai. ■

EL FRANCOLÍ