Page 1


EPISODIS D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

MNEMOSINE, 51


Antoni Ferret

EPISODIS D’HISTÒRIA DE CATALUNYA

emboscall


© Antoni Ferret Edita: emboscall www.emboscall.com

Primera edició impresa: juny de 2014 ISBN (ed. impresa): 978-84-92563-70-8 Primera edició digital: maig de 2017


PRESENTACIÓ El llibre que teniu a les mans és una simplificació dels meus llibres Compendi d’història de Catalunya, vol I, Barcelona, Editorial Claret, 1976, de 8 edicions, 439 pàgs.; i Compendi d’història de Catalunya, vol II (Franquisme i transició democràtica), Barcelona, Editorial Claret, 1992, 165 pàgs. D’aquests dos llibres se n’ha extret la part corresponent als «episodis» seleccionats, respectant més o menys el text anterior, i deixant de banda tota la informació intermèdia entre episodi i episodi. I això per què? Sóc molt conscient de la dificultat, per a molta gent, de llegir unes 600 pàgines. I també de la dificultat de reeditar-les. D’altra banda, crec honestament que un lector/a que es llegeixi atentament el llibre present tindrà un grau de cultura catalana bastant acceptable. Cal advertir que, en la selecció dels episodis, s’ha prioritzat l’evolució de la societat catalana i els temes socials, i no pas aspectes com regnats, batalles i conquestes. Excepte, això sí, les guerres civils, que aquestes sí que s’hi esmenten. Finalment, reconec que he abusat lleugerament del significat de la paraula «episodis», ja que la majoria no es refereixen a esdeveniments concrets, sinó a processos socials, per exemple la descripció de la societat catalana medieval, o la industrialització, o el desenvolupament del catalanisme. Però la paraula té un sentit molt expressiu. ANTONI FERRET 5


DESTRUCCIÓ D’UNA SOCIETAT PER LA VIOLÈNCIA D’UNS MALFACTORS (REVOLUCIÓ FEUDAL) (Segles X i XI) Estructura social dels segles

IX

i

X

Al llarg dels segles IX i X, el procés de repoblació genera als comtats catalans un tipus de societat caracteritzat per una pagesia molt lliure i per l’autoritat indiscutible dels comtes: una societat clarament prefeudal. La repoblació avança al llarg d’aquests dos segles, tant a les terres planes interiors com a la franja fronterera amb les terres musulmanes, i es caracteritza per les «aprisions» o establiments d’ocupació i conreu i per les fortificacions de defensa o castells (especialment prop de la frontera). La immensa majoria de les aprisions són de petita extensió, fetes per famílies pageses, al costat de grans aprisions fetes per famílies nobles o per monestirs o bisbats. Els castells són confiats pels comtes a nobles o militars, anomenats «castellans», que es fan responsables de la seva defensa, així com de la defensa de les terres veïnes. Aquest procés dóna lloc a un predomini de l’alou, o petita propietat pagesa lliure de tot gravamen. I la pagesia gaudeix d’un índex molt alt de llibertat: la llibertat que li donen la plena propietat de la terra i la possibilitat de poder anar a colonitzarne una altra de nova, si li convé. (El nivell econòmic, però, és molt baix: entre la fam i la subsistència.) Aquest tipus de societat –semblantment al d’altres incipients regnes cristians peninsulars– 7


contrasta vivament amb la societat europea occidental, marcada per un règim feudal dur i servil. Existeix també la gran propietat, dels comtes, de la noblesa i de l’Església. La gran propietat és especialment important a la zona pirinenca, mentre que a les comarques més pròximes a la frontera és on predomina més la propietat pagesa. Els comtes posseeixen grans extensions, si bé aquestes tendeixen a disminuir, minvades per les donacions que fan a l’Església o als nobles. Els monestirs i bisbats, sobre la base de grans aprisions o bé de donacions rebudes dels comtes, van acumulant terres per les deixes dels fidels (tret típic de la religiositat de l’època). Els nobles solen rebre, juntament amb el castell, un respectable lot de terres, conegudes com a «feu». Part de totes aquestes grans propietats és cedida en arrendament a lots a famílies pageses, a canvi d’una renda, generalment molt baixa. Assenyalem finalment que ja es dóna un procés de concentració o acumulació de les terres: per les deixes a l’Església i també pel moviment de compravenda: molts pagesos venen avantatjosament el seu alou i van a colonitzar noves terres a la zona fronterera. Políticament els comtes exerceixen una autoritat indiscutible, i ho fan amb un notable grau d’imparcialitat i de justícia. L’aristocràcia nobiliària els és totalment sotmesa. Els nobles o «castellans» solen ser membres de la família dels comtes, i, a més de titulars dels castells, són també «veguers»: representants del comte en la pròpia demarcació, per exercir-hi l’autoritat en nom d’ell en forma delegada. És una noblesa funcional: amb una funció militar i una funció administrativa. (No és una noblesa feudal.)

8


Finalment, dintre la societat catalana d’aquesta època, mereix una menció especial la plena igualtat de drets de la dona respecte a l’home en tot el que fa referència a qüestions jurídiques i econòmiques (demandes judicials, herència, administració de béns, patrimoni, etc.). Més encara: la dona té l’avantatge que en casar-se rep del marit el «dot» o porció de béns a nom seu, per a la seva salvaguarda. El canvi del segle XI: vers una societat feudal Les dècades que precedeixen i que envolten l’any 1000 permeten descobrir en la societat catalana signes evidents d’un millorament econòmic: els intercanvis de productes agraris demostren que la producció sobrepassa ja el nivell de la justa subsistència. D’altra banda, la política de pau mantinguda pels comtes catalans amb els principats musulmans veïns (regnes de taifes, producte de la descomposició del Califat de Còrdova) porta dos tipus de conseqüències. La frontera s’estabilitza i resta aturat el procés colonitzador; els pagesos no poden ja guanyar nous alous per l’aprisió de noves terres. I la relació amb els musulmans es tradueix en un corrent de monedes d’or, sobretot cap al comtat de Barcelona: tributs exigits pels comtes barcelonins a canvi de la política de no-agressió, i pagaments per la participació de guerrers catalans en les hosts musulmanes, dins el marc de les seves picabaralles internes o veïnals. El conjunt de tots aquests factors enriqueix el país, però també té una conseqüència que serà decisiva: desvetlla la cobejança dels nobles i dels castellans, cobejança orientada a fer-se seus 9


els nous guanys econòmics. Efectivament, els «castellansveguers», menystenint l’autoritat dels comtes –o a vegades en oberta rebel·lió contra ells–, s’autoatribueixen els poders de «manar i castigar» i emprenen una política de coacció i de violència envers els pagesos de la demarcació, de cara a apoderar-se dels alous i a imposar-los càrregues econòmiques. Per aconseguir aquests objectius recorren fins i tot a la perversió sistemàtica de la justícia, i les confiscacions de béns de les famílies pageses proliferen. Aquest ambient d’acció depredadora es tradueix encara en violències i lluites de nobles contra nobles, però també en greus rebel·lions de grups de castellans contra els comtes respectius. Això darrer ocorre sobretot al Pallars i al Penedès (aquí contra el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I). Després de molts anys de revoltes endèmiques, els comtes aconsegueixen mantenir el poder i assegurar la pau, però a canvi de reconèixer i acceptar el nou ordre de coses: el poder absolut dels nobles sobre els pagesos de la castellania. Els castellans passen de ser «veguers» (delegats del comte per governar en nom seu) a ser «senyors» (investits d’un poder propi en el seu territori). Seran els «senyors feudals». Durant el període de predomini de la violència nobiliària, els pagesos i l’Església intentaren contrarestar-la amb un ampli moviment de pau que tingué la seva expressió en la «Treva de Déu»: la rigorosa prohibició de tot acte de violència, sota greus penes d’excomunió, durant un període setmanal que començà essent el diumenge i que, en successives ampliacions, arribà a comprendre del dimecres al diumenge. La prohibició també va arribar a afectar períodes anuals com l’Advent i la Quaresma. Fou un moviment popular que l’Església canalitzà i encapçalà, 10


i les decisions sobre la Treva de Déu es prenien en assemblees multitudinàries fetes en descampats. Ara bé: la treva de Déu contribuí a frenar la violència nobiliària, però no va aconseguir pas impedir l’establiment del nou ordre que consagrava les extorsions dels senyors sobre els pagesos. I molts abats i bisbes passarien també a ser senyors feudals. Tots aquests canvis tan importants ocorren en el curt espai d’algunes dècades (1030-1060, aproximadament) i constitueixen, per tant, una autèntica revolució: la revolució feudal. Catalunya no era un país feudal, però s’hi tornà d’una manera sobtada. La Catalunya feudal La resta del segle XI i la centúria següent contemplen el desenvolupament d’una societat feudal ben definida. La xarxa de relacions de dependència personal, típica del feudalisme, s’amplia i va agrupant tots els senyors feudals –sense excloure els eclesiàstics– i els seus subordinats. Els relaciona entre si i sobretot els posa sota la dependència dels comtes. El comte de Barcelona esdevé el cap superior de la nova estructura sòciopolítica, en integrar sota la seva dependència personal els altres comtes catalans. Els diversos comtats catalans es reuneixen així en un estat feudal. La sort dels pagesos no para d’empitjorar. El règim d’espoliació sobre els pagesos propietaris continua, i s’estén als dominis dels senyors eclesiàstics i fins i tot als dominis directes dels mateixos comtes. I els arrendataris veuen apujar fortament la renda de les terres que treballen. Lligams de dependència personal 11


s’estableixen entre els pagesos i els castellans, i els pagesos passen a ser «homes propis» dels senyors. La llibertat va minvant. Els pagesos propietaris, cada cop menys nombrosos, ja no poden disposar lliurement dels alous. També es va deteriorant la situació jurídica de la dona, ja que els fills cada cop tingueren més preferència sobre les filles a l’hora d’heretar, i, sobretot, es capgirà el sentit del «dot» en el matrimoni: ja no era el marit que el concedia a la muller, sinó que era aquesta la que l’havia d’aportar. Comencen a aparèixer nous contractes d’arrendament que contenen l’obligació de restar al mas, o terra rebuda en arrendament, «per sempre», obligació que fins i tot afecta els fills: en cas de voler deixar la terra que es treballa cal satisfer una quantitat a tall d’indemnització, quantitat sovint superior a les possibilitats del pagès. Això donaria lloc, més endavant, a la «remença», o lligam de l’home a la terra. També es comencen a imposar drets senyorials arbitraris lligats a situacions personals del pagès, com ara el fet de morir sense deixar fills o sense fer testament. Més endavant rebran el nom de «mals usos». Remença i mals usos s’havien d’estendre sobre bona part de Catalunya (sobretot les comarques del nord) i havien de caracteritzar la servitud feudal d’una part de la pagesia catalana durant uns quants segles.

12


SOCIETAT I ECONOMIA MEDIEVALS (Segles XIII-XIV) La societat rural Entre 1200 i 1350 el camp català viu un període de prosperitat i d’expansió, amb rompuda de noves terres i aparició de nous masos. Aquesta expansió és motivada tant per la pressió demogràfica com pel necessari proveïment de les ciutats en creixença. També es tendeix a partir explotacions entre germans. Nous conreus de tipus comercial, com el safrà, destinat a l’exportació, s’imposen en diversos llocs. Però, malgrat aquesta expansió, Catalunya esdevenia deficitària en productes agraris, sobretot blat i carn, que calia importar, a causa de l’augment de població urbana i de la desviació d’algunes terres a altres conreus, com el cas esmentat del safrà. La condició social dels pagesos, en canvi, no va pas millorar. La immensa majoria treballaven terres d’altri, però en arrendament perpetu. El propietari tenia sobre la terra el domini dit «directe» (propietat eminent) i el pagès hi tenia el domini «útil» (possessió i ús). Damunt el pagès s’exercien dues senyories: la territorial (la del propietari de la terra) i la jurisdiccional (la del senyor feudal). Ambdues senyories procedien sovint de la mateixa persona, però no sempre. El pagès devia al senyor de la terra un cens o renda, de quantia molt diversa segons els casos. Un cas molt freqüent era el de l’anomenada «tasca»: una onzena part de la collita. També li devia diversos presents, com gallines, pernils... Així mateix el pagès havia de fer de franc feines en les terres que el senyor 13


explotava directament (llaurades, segades...). I en molts llocs del nord de Catalunya, sobretot, el pagès estava subjecte al mas i no podia anar-se’n sense l’autorització del senyor i sense pagarli una indemnització (la «remença»). Juntament amb la remença el pagès era sotmès a uns pagaments arbitraris anomenats «mals usos». Al senyor jurisdiccional, que era sovint el mateix propietari, el pagès li devia l’acte de submissió anomenat «homenatge» i el jurament de fidelitat, serveis militars (expedicions, cavalcades, vigilàncies), feines al castell i tributs diversos. El tret més colpidor de la condició pagesa d’aquest període és, naturalment, el fet de la servitud, constituïda per la remença i els mals usos. Aquesta condició arribà a afectar una quarta part de la població catalana, però molt concentrada: quasi tota al nord de Catalunya i una gran majoria a les comarques gironines. La remença, ja existent des de la revolució feudal, pren un gran increment al segle XIII: és la resposta del senyor a les possibilitats d’emigrar del pagès cap a les ciutats i cap a les terres de nova conquesta. Exemples de mals usos eren la intestia (pagament o multa de la família del pagès mort sense fer testament), l’eixorquia (igual en el cas de morir sense fills) o la cugucia (pagament en cas d’adulteri de la dona del pagès). Un altre element de servitud era el «dret de maltractar», que permetia al senyor empresonar el pagès i confiscar-li els béns. Ara bé: a la segona meitat del segle XIV la situació del camp català canvià. Les pestes i mortaldats (a partir de 1348) reduïren la mà d’obra agrària. Molts masos restaren desocupats, i aquesta situació va fer que els pagesos, molt sol·licitats pels senyors,

14


poguessin millorar sensiblement les seves condicions de treball i de vida. Damunt els pagesos hi havia, com hem vist, els senyors feudals o els propietaris de la terra, que podien ser de la noblesa militar o del clergat, i en alguns casos burgesos de ciutat. Els senyors eclesiàstics solien ser bisbes o abats de monestirs. Els senyors de la noblesa es dividien en dues grans categories: els barons i els cavallers. Alguns procedien de l’aristocràcia feudal dels segles anteriors, però la majoria eren llinatges nous, procedents de la burgesia urbana, de pagesos dedicats a la vida militar o de persones ennoblides pel rei en premi de serveis especials. Els nobles o militars gaudien de molts privilegis, tant jurídics com econòmics. I el grup superior dels barons, malgrat no ser més que unes 25 famílies, tenia un poder econòmic i social extraordinari. Els nobles, en les seves jurisdiccions feudals, tenien poders d’administrar justícia, cobrar tributs i convocar per a la guerra. També cal dir que els senyors eclesiàstics procedien en gran part de les mateixes famílies nobiliàries. Ciutats, oficis i gremis En contrast amb el món rural, dominat pel feudalisme, les ciutats i viles eren illes de llibertat social. El comerç i el desenvolupament dels oficis i d’algunes indústries impulsen el seu creixement a través de l’emigració del sobrant de la població rural. Per damunt de totes elles destacava, de molt, Barcelona, una de les ciutats mediterrànies més importants. La major part dels oficis presents a les ciutats catalanes atenien necessitats locals; oficis tals com sabater, sastre, ferrer, fuster, 15


vidrier, saboner o argenter, entre altres. Però a Barcelona hi havia quatre oficis o indústries que treballaven per a l’exportació: els daguers (productors de ganivets, navalles, punyals, espases...), els assaonadors (que treballaven el cuir), els corallers (manipuladors del coral) i la draperia (producció de teixits de llana anomenats «draps»). La draperia fou la indústria més important de Catalunya a partir de finals del segle XIII. Va arribar a ocupar un terç dels treballadors de Barcelona. Era una indústria, ja que hi actuaven diversos oficis, com carders, filadors, teixidors, paraires i tintorers. Era concentrada sobre Barcelona, especialment. A les principals ciutats destacava per sobre de tot la classe del «ciutadans», més endavant anomenats «ciutadans honrats». No arribaven a un centenar de famílies a Barcelona, però eren l’aristocràcia urbana, una aristocràcia sobretot del diner. S’havien enriquit amb el comerç, la indústria, els càrrecs públics o el cobrament de tributs per delegació. Ja no exercien cap d’aquestes activitats, però invertien els seus capitals en certes indústries i en el comerç, compraven terres i deixaven diners a crèdit. Eren capitalistes. Immediatament a sota venia el grup anomenat «mà mitjana», que era integrat principalment pels mercaders o comerciants, i, a més, per una colla d’oficis importants com notaris, escrivans, cirurgians, apotecaris, drapers (empresaris de la draperia), barbers, pintors, escultors, capellers... (Més endavant, tots aquests oficis, per distingir-se dels mercaders, serien coneguts amb el nom d’«artistes».) I a continuació seguia la massa dels menestrals o artesans, que eren el gros de la població urbana. Eren els homes (i algunes 16


dones) de la majoria dels oficis. Formaven al seu torn tres categories: mestres, fadrins o oficials i aprenents. Els mestres eren els empresaris o titulars d’establiment; els fadrins treballaven a sou d’un mestre; els aprenents vivien a casa del mestre i n’aprenien l’ofici. Cada taller o obrador tenia uns quants fadrins i aprenents. A sota dels menestrals encara hi havia els treballadors no qualificats, anomenats «bastaixos» o «macips». Cada ofici va tendir a organitzar-se en el corresponent gremi. De primer, els gremis eren confraries de socors per a l’alleujament dels malalts, orfes, vídues, esguerrats, o per sufragar enterraments, etc. I alhora confraries religioses per donar culte a un sant patró. Amb el temps, però, arribarien a ser també, i sobretot, organitzacions professionals per regular tota l’organització del treball i les relacions dins de cada ofici: salaris, temps d’aprenentatge, exàmens per passar de categoria, qualitat dels productes, preus... L’autoritat dels gremis, que depenia dels mestres, podia inspeccionar obradors, etc. Finalment, era a través dels gremis que els menestrals participaven del govern municipal. Els mestres tenien una posició preponderant, tant a l’obrador com al gremi. Però la categoria de mestre no era pas closa i tothom podia més o menys arribar-hi. I es creu que els oficis i els gremis van ser una escola on els catalans van aprendre el típic esperit feiner i l’amor a l’ofici, de vegades reivindicat fins i tot en la làpida de la tomba. Les tensions socials eren entre la classe dels menestrals i els rics «ciutadans». L’any 1285 va esclatar a Barcelona (i també en menor grau a Girona) una insurrecció popular. L’anomenat «poble menut», sota la direcció de Berenguer Oller, va dominar 17


la ciutat i va abolir «les rendes» (interessos i deutes amb què molts barcelonins estaven entrampats amb els rics capitalistes). La insurrecció va ser durament reprimida. Comerç mediterrani Un actiu comerç donava sortida a l’expansió de l’economia catalana, tant l’agrícola com la manufacturera. El comerç interior recolzava en els mercats setmanals i en les fires anuals que se celebraven en les principals localitats. Però el comerç més important era l’exterior, principalment el de la façana marítima, sense menystenir el que es realitzava per la via fluvial de l’Ebre amb Aragó i Castella. La ciutat de Barcelona tenia una hegemonia indiscutible en el comerç exterior català. En aquest comerç mediterrani, la burgesia catalana hagué de lluitar amb la forta rivalitat de les ciutats italianes: Gènova, Venècia, Pisa..., però Gènova sobretot. Ara bé: el domini polític, o l’amistat política, amb altres països d’aquesta mar era un gran avantatge, perquè representava un privilegi per als mercaders catalans. D’aquí l’interès per Sicília i Sardenya. Els principals productes d’importació a Catalunya eren blat, bestiar, llana i coral. Els d’exportació eren, sobretot, draps o teixits de llana, i també safrà, dagueria (ganivets, punyals, espases), cuir treballat i objectes de coral. Hi havia finalment els productes de distribució, o importació i exportació, que eren articles de luxe, com espècies orientals i teixits de gran qualitat. Les àrees del comerç exterior català eren València i Aragó (i, a través d’Aragó, Castella), Llenguadoc i Provença, Itàlia (sobretot

18


Sicília), Orient (sobretot Beirut, Damasc i Alexandria), el Nord d’Àfrica, les costes andaluses i Flandes i Anglaterra. El comerç engendrà una institució pròpia: el consolat. El Consolat de Mar era un tribunal especial sobre afers i conflictes de tipus marítim i comercial. N’hi hagué a Barcelona, i també a Tortosa, Girona, Perpinyà i Sant Feliu de Guíxols. Però els catalans també tenien consolats a moltes ciutats mediterrànies. Eren tribunals per entendre en els afers propis dels mercaders catalans que hi residien o s’hi trobaven, però alhora també eren una representació comercial i fins i tot diplomàtica prop de les autoritats locals. El Municipi barceloní era qui nomenava els cònsols. Societats mallorquina i valenciana Totes dues tenien característiques distintives. A Mallorca, repoblada amb gent de Catalunya, no hi havia feudalisme, impedit per Jaume I. Però en canvi hi havia esclavitud: una part de la població mallorquina musulmana fou castigada amb l’esclavitud, per haver-se oposat a la conquesta catalana. Ara bé: aquesta situació no tingué gaire durada i es dissolgué amb oportunes «conversions» al cristianisme i emigracions al nord d’Àfrica. S’ha d’esmentar també el gran predomini demogràfic de la Ciutat sobre la resta de l’illa, en ser lloc d’assentament privilegiat de molts dels repobladors catalans. I així mateix, la forta dedicació de la Ciutat al comerç. Més endavant, per repoblar més la part rural, foren importats contingents d’esclaus de països de l’est d’Europa. Però tampoc aquesta condició d’esclavitud fou duradora.

19


A Menorca, conquistada el 1287, els conquistadors catalans dugueren a terme una terrible neteja ètnica: tota la població menorquina fou venuda, per Europa, com a esclava, o bé expulsada al nord d’Àfrica (expulsats que, mentre eren conduïts a les costes africanes... foren llançats al mar). L’illa fou enterament repoblada amb gent catalana. La societat valenciana es configurà, arran de la conquesta, en aquest cas catalano-aragonesa, sobre la base d’un gran pluralisme: els valencians musulmans «apartats» a zones agrícoles de l’interior, els repobladors catalans assentats en la franja litoral i els repobladors aragonesos ocupant preferentment la zona interior més pròxima a Aragó. El feudalisme, també per voluntat de Jaume I, fou limitat a la zona de repoblació aragonesa, interior. I el pluralisme valencià encara es reforçaria quan a partir de 1296 la zona d’Alacant (que formava part del regne de Múrcia) va ser annexada al regne de València. Era una zona repoblada de gent castellana.

20


CULTURA CATALANA MEDIEVAL (Segles XIII-XIV) El pensament i la ciència Sant Ramon de Penyafort, Ramon Llull i Arnau de Vilanova són tres grans figures de primera línia universal, del segle XIII. Sant Ramon de Penyafort, que viu des de 1185 fins a 1275, és un gran teòleg i un dels més grans jurisconsults del món del seu temps. És un dels fundadors de l’Orde de la Mercè. Escriu diversos tractats, tots en llatí, un d’ells sobre normes de justícia en els tractes i negocis, a petició d’alguns burgesos barcelonins. Però la seva gran obra és el text de les Decretals del papa Gregori IX, text central de la legislació eclesiàstica d’aquell moment i que compon per encàrrec del dit papa. Ramon Llull, català de Mallorca, fill de pares catalans del Principat, escriu una multitud d’obres, prop de 250 títols, i sobre tota mena de matèries. Gran part dels seus llibres els escriu en català, com per omplir més de 30 grans volums, i la resta, en llatí i en àrab. Una de les seves obres més importants és el voluminós Llibre de contemplació en Déu, peça mestra tant en l’ordre teològic com en l’aspecte literari. Una altra és la narració novel·lada Llibre de meravelles. Desitja una vulgarització del saber, i això el porta a usar la llengua popular en les seves obres, així com també a escriure compendis i tractats aclaridors d’aquelles més abstractes o elevades. Per la seva ploma, el català és la primera llengua romànica usada per escriure temes filosòfics. Viu des del 1232 o 1233 fins al 1315 o 1316, i és segurament la més gran figura de les lletres catalanes de tots els temps. 21


Arnau de Vilanova és una altra gran personalitat de fama mundial. Nascut molt probablement a València vers l’any 1238, visqué fins al 1311. Metge eminent i un dels més famosos del seu temps, excel·lí també en la teologia i en l’astrologia, en diverses obres, una part d’elles escrites en català. Va exercir la medicina en diferents ciutats catalanes i estrangeres i la va ensenyar a Montpeller. També n’escriví tractats i obres, com Regiment de sanitat, escrit en llatí i fet traduir al català. En l’ordre religiós va ser endut per dues grans inquietuds, que va reflectir en les seves obres: la convicció sobre la proximitat de la vinguda de l’Anticrist –va predir la fi del món per a mitjan segle XIV– i uns anhels de reforma evangèlica de l’Església i de la societat. Però en aquests camps veu les seves doctrines condemnades per l’Església, bo i sent empresonat un parell de vegades i fins i tot obligat a retractar-se. En aquest sentit podem citar la Confessió de Barcelona, obra apocalíptica. En segona fila, i dins el segle XIV, també destaca el frare franciscà Francesc d’Eiximenis, escriptor enciclopèdic i jurista, que també escriu en català gairebé tota la seva producció. La seva obra magna és la gegantina enciclopèdia titulada Lo crestià, malauradament no acabada, perquè dels 13 volums que havia de tenir només n’arribà a escriure 4, sobre els temes de la religió cristiana en general, la temptació, el pecat i la societat. Part del contingut d’aquest darrer tema el va publicar primer en el llibre Regiment de la cosa pública. Eiximenis va definir la doctrina política «pactista», o sigui el govern d’acord amb un pacte entre el rei i el «poble» (és a dir, les classes dirigents). Obres científiques són escrites en català o bé traduïdes. Esmentem un tractat d’oftalmologia de Joan Jacme. O els eminents cartògrafs jueus de Mallorca, la família Cresques, autors 22


d’un mapamundi fet per encàrrec dels reis francesos i conservat encara avui a la Biblioteca Nacional de París, el qual ha estat considerat com la millor expressió dels coneixements geogràfics de l’època. Porta tots els noms i les inscripcions en català. Com és natural la Bíblia fou aviat traduïda al català, però també ho fou l’Alcorà. És en aquest període que van aparèixer les primeres universitats: la de Lleida cap al 1300, i la de Perpinyà vers el 1350. (Que la primera fos la de Lleida s’explica perquè aquesta ciutat quedava al centre dels territoris catalano-aragonesos.) Una de les més grans aportacions dels catalans a la civilització fou el Llibre del Consolat de Mar, codi de costums marítims. És el primer codi escrit i complet dels costums marítims que eren observats internacionalment a la Mediterrània en aquell temps. Va ser redactat a Barcelona i en català per juristes del país, dins la segona meitat del segle XIII, i va tenir un ús internacional. Més tard, a partir del segle XVI, seria traduït a diversos idiomes. L’esperit jurídic dels catalans conflueix amb el seu esperit mariner en aquesta aportació. La literatura Ramon Llull, en usar la llengua popular en moltes de les seves obres, enlaira el català a la categoria de rica llengua literària. Contemporàniament són escrites les Cròniques històriques de Jaume I (titulada Llibre dels feyts del rei En Jacme) i de Bernat Desclot (que narra sobretot el regnat de Pere el Gran).

23


Durant el segle XIII continua el moviment social i literari dels trobadors, iniciat al segle anterior, però aquests ja comencen a fer poesia, no sols en llengua d’Oc com havia estat al començament, per la influència de la llavors forta cultura occitana, sinó ja també en català. Sorgeixen poemes joglarescos que canten les gestes de Jaume el Conqueridor o altres fets. Dins el segle XIV apareixen dues altres Cròniques, les de Ramon Muntaner (que destaca sobretot narrant les lluites de Sicília i l’expedició dels almogàvers a l’Orient) i del rei Pere III el Cerimoniós (referida al seu regnat). L’any 1395 se celebren per primera vegada els Jocs Florals de Barcelona, concurs literari anual. A més de les obres esmentades de Llull, Vilanova i Eiximenis i les dites 4 Cròniques, la millor obra literària catalana d’aquesta època és la novel·la Lo somni, de Bernat Metge, considerada com la perla de la prosa catalana. Fent una excepció cronològica, i en relació al segle XV, podem citar els quatre principals poetes (Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella i Jaume Roig), l’obra Disputa de l’ase, del mallorquí Anselm Turmeda, frare convertit a l’Islam, la Vida de Crist de la monja valenciana Isabel de Villena, la gran novel·la cavalleresca Tirant lo Blanc, del cavaller valencià Joanot Martorell, i la també cavalleresca Curial e Güelfa, d’autor anònim. La llengua catalana, llengua de la cort, vivia un període d’esplendor. En comparació amb altres llengües, destaca el nombre d’escriptors no eclesiàstics i fins i tot el de femenins. Ara: la cultura en l’època medieval era un fenomen social molt minoritari, patrimoni només d’uns petits nuclis que la sostenien 24


i la vivien més o menys, com la cort reial, la clerecia, la noblesa i la burgesia. L’art En el camp de l’art, l’arquitectura romànica, característica de l’època precedent i del seu to feudal, encara aixeca bells monuments al segle XIII –coexistint ja amb el corrent gòtic, més propi del component burgès i ciutadà que es desenvolupava–, i en són exemples els monestirs de Poblet i Santes Creus, les catedrals de Tarragona i la vella de Lleida i l’església de Sant Pau del Camp de Barcelona. Així mateix continua prodigant-se la pintura romànica sobre fusta, però decau la pintura mural. L’arquitectura gòtica, to distintiu de l’època, pren a Catalunya un estil molt propi, marcat per la simplicitat. La prosperitat del país fa que el nou corrent arquitectònic resti expressat en les catedrals i altres grans edificis. Podem esmentar les catedrals de Barcelona, Girona, Perpinyà, Tortosa, l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona, els palaus de la Generalitat i del Municipi barceloní, els palaus reials de Barcelona, Poblet i Perpinyà, el palau episcopal de Tortosa i les catedrals de Mallorca i València. L’escultura es desenvolupa en la complementació de les catedrals i dels palaus, de manera potser especial en la catedral de Girona. Fem menció de la Verge d’alabastre del Museu Nacional d’Art de Catalunya i dels escultors Pere Ça Anglada i Jaume Cascalls.

25


Pel que fa a la pintura mural, aquesta té una decadència al llarg del segle XIII, però ressorgeix en la centúria següent amb la gran figura de Ferrer Bassa, autor de les pintures del monestir de Pedralbes, una de les millors obres europees d’aquell moment. Després d’ell, vénen Ramon Destorrent i els germans Serra, entre altres, que excel·leixen en la pintura de retaules, com els de les capelles palatines de Palma de Mallorca, València i Lleida. Al segle XV destacarien Pere Johan com a escultor (autor del Sant Jordi de la façana del carrer del Bisbe del palau de la Generalitat) i tres grans pintors: Lluís Borrassà, Bernat Martorell i Jaume Huguet.

26


INSTITUCIONS CATALANES (Segles XIII-XIV) Corts, Generalitat, Municipi de la capital Per a les grans decisions a prendre i per a la recaptació de recursos o ajuda econòmica a les empreses del rei, aquest convocava les Corts. Aquestes eren constituïdes per tres braços: el braç eclesiàstic, que el formaven els bisbes i els abats; el braç aristocràtic o militar, compost pels barons i els cavallers; i el braç reial o popular, constituït pels ciutadans de les ciutats i viles que depenien del rei, o sigui per la població lliure de la dependència feudal, però concretament pels burgesos o «ciutadans honrats», que eren la classe que controlava el govern dels municipis. Assemblea consultiva i deliberadora primer, esdevé després colegisladora. Les Corts i el rei discuteixen i aproven les lleis a les quals s’ha d’ajustar el govern del país. Les lleis s’anomenen «constitucions» si han estat proposades pel monarca i «capítols de cort» si ho han estat pels braços. I, naturalment, també pacten el «donatiu» o diners concedits al rei, com també tot el que fa referència a la imposició de tributs. Les Corts prenen aquesta estructura a partir del 1283, en temps de Pere el Gran. El rei es trobava amenaçat per la interdicció papal i la preparació d’una croada francesa, i les classes dirigents van aprofitar l’ocasió per obtenir grans concessions a canvi de la seva fidelitat. En aquestes Corts foren aprovades les constitucions «Una vegada l’any» i «Volem, estatuïm». La primera estableix la reunió anyal de les Corts, que més endavant seria 27


fixada en cada 3 anys. La segona disposa que el rei no podrà dictar cap constitució sense el consentiment i l’aprovació de les Corts. Eren les primeres Corts d’Europa a assolir la condició de colegislatives. Però les Corts també pactaven «privilegis». Per exemple: la noblesa i el clergat tenien el privilegi de no haver de pagar diversos tributs. I en les esmentades Corts de 1283, els senyors feudals obtenen la constitució «En les terres o locs», que disposa que els seus pagesos no poden posseir cap propietat, i que s’han de «redimir» en cas que vulguin abandonar el mas. És a dir: dóna estat legal a la remença en «les terres o llocs» on fins aleshores s’hagués observat com a costum. Un altre privilegi assolit per la noblesa en les dites Corts fou que cap cavaller ni cap home franc (o sigui: no de remença) pogués ser pres per deutes. El mecanisme de les Corts consistia en el fet de concedir al monarca les subvencions econòmiques que necessitava i obtenir, a canvi, la concessió de privilegis i limitacions al poder reial. Això era general a Europa, però és a Anglaterra i a Catalunya on les Corts assoleixen un constitucionalisme més efectiu. Sobretot en el control dels diners oferts al rei i en la vigilància de l’actuació del sobirà i dels seus ministres. Les Corts catalanes podien plantejar els «greuges» o queixes que tenien en relació al govern del país i, si no n’hi havia satisfacció, no hi havia «donatiu». Aquest constitucionalisme arrelà tant al nostre país, que les Corts catalanes i les valencianes van fer el que no arribà a fer cap altre parlament medieval: crear una corporació que representés el país de manera permanent: la Diputació del General o Generalitat.

28


Organisme, per tant, delegat de les Corts, la Generalitat va néixer per recaptar i administrar diversos tributs acordats per aquelles, sobretot amb motiu d’una guerra contra Castella, dins el segle XIV (any 1359). És a dir: les Corts concedien un tribut, però es reservaven el poder d’administrar-lo; el rei no podia disposar-ne lliurement. Més endavant (segle XV ), aquest organisme havia de tenir funcions més importants, de representació política permanent del «país», és a dir, de les classes dirigents. La Diputació o Generalitat la formaven 3 diputats, un per cada braç de les Corts, ajudats per 3 «oïdors de comptes». La seva tasca era per 3 anys, i el diputat eclesiàstic n’era president. El regne de València tenia les seves Corts i la seva Generalitat, com Catalunya, però no així les Illes, que depenien de les Corts catalanes. El Municipi barceloní clou la terna de grans institucions catalanes. Els reis anaven concedint als municipis principals, que eren la seva força davant el poder de la noblesa i l’Església, un règim de govern àmpliament representatiu, a base de consells municipals. La capitalitat i la importància de Barcelona en tots els sentits van fer que el seu Consell tingués un pes nacional. El veguer i el batlle, funcionaris reials, havien d’«estar a consell» (és a dir: a les ordres), en el govern de la ciutat, d’un petit organisme de 5 «consellers». Aquests 5 consellers, tots de la classe dels ciutadans honrats, eren elegits per un gran consell, de caràcter consultiu, que, format primer per 200 «jurats», quedà després constituït per un nombre de 100, d’on ve el nom de Consell de Cent, encara que, de fet, el nombre de jurats havia de sofrir diverses alteracions. Consellers i jurats eren renovats 29


cada any, pel sistema que els sortints designaven els jurats entrants, i aquests, els consellers. El Consell de Cent, o consultiu, instituït per Jaume I el 1258, tenia representació de tots els estaments de la ciutat, però no pas de manera equilibrada. Així, per exemple, l’any 1338, els 100 jurats es distribuïen així: 63 ciutadans honrats, 24 mercaders i membres de professions liberals i 13 menestrals (que eren, de molt, la classe social més nombrosa). València tenia un Consell Municipal similar al de Barcelona, però els magistrats mandataris, que s’anomenaven «jurats» i no «consellers», eren primer 4 (burgesos) i després 6 (4 burgesos i 2 cavallers). (Val a dir que a Barcelona la noblesa no hi tenia cap paper... fins al segle XVIII, amb la Nova Planta de Felip V.) Però els jurats de València eren l’autoritat més important dins el regne, més, en aquest cas, que la Generalitat. El consell consultiu, allí anomenat Consell General, era format per 6 representants de cada parròquia de la ciutat. A Mallorca, on la ciutat, anomenada «Ciutat de Mallorques», tenia un pes preponderant, tant en població com en riquesa, hi havia l’originalitat d’un govern municipal-insular. Sis «jurats», que havien de ser 1 cavaller, 2 ciutadans honrats, 2 mercaders i 1 menestral (per tant tots de la ciutat), hi tenien el govern, de la ciutat i de la resta. I el Grand e General Consell era l’organisme consultiu, amb representació de tots els estaments de l’illa, però amb dos terços de la ciutat i un terç de la resta de Mallorca (anomenada la part «forana»).

30


La doctrina del pactisme De la pràctica legislativa de pacte entre les classes dirigents i el rei, en sorgí la doctrina pactista. Els juristes explicaren en una teoria la realitat social que es vivia al país. I sobretot ho va fer el franciscà Francesc d’Eiximenis. En el seu llibre Dotzè del crestià, dedicat a la societat, diu que aquesta és una agregació de cases, o famílies, primitivament separades, que s’havien ajuntat «per millor estament llur». Però, en unir-se per una raó de conveniència, no havien renunciat a la seva llibertat. Ho diu amb aquestes paraules: «Cascú pot presumir que cascuna comunitat féu ab la pròpia senyoria pactes e convencions profitoses i honorables... e jamés... no donaren la potestat absolutament a nengun sobre si mateixes, si no ab certs pactes e lleis.» Eiximenis s’avançava de 400 anys a la doctrina del «pacte social» que després explicaria Rousseau. La Corona d’Aragó Era una estructura típicament confederal, és a dir, una unió sota el mateix sobirà de diversos regnes, independents entre ells i cadascun amb les seves institucions. Regne d’Aragó i comtat de Barcelona primer (des del matrimoni de Ramon Berenguer IV amb Peronella el 1137), la Corona esdevé després completada amb els regnes de Mallorca (a partir de la conquesta de 1229), de València (conquesta de 1233-45), de Sicília (annexió pactada de 1282), els ducats d’Atenes i Neopàtria (conquesta de 1311), el regne de Sardenya (conquesta de 1324) i el regne de Nàpols (conquesta de 1442).

31


La mentalitat familiar que els reis encara tenien sobre els seus regnes, amb particions testamentàries, i altres causes, donaren lloc a un moviment de separacions i reannexions d’alguns països de la Corona. Així Mallorca, juntament amb els comtats del Rosselló i la Cerdanya, va constituir un regne a part, sota altres prínceps de la família, entre 1276 (mort de Jaume I) i 1344. I Sicília també fou independent, dins la mateixa família, entre 1285 (mort de Pere el Gran) i 1409. Hi hagué, doncs, una Corona d’Aragó, una Corona de Mallorca i una Corona de Sicília, però emparentades. Els ducats de Grècia, conservats uns 80 anys, formaren part quasi sempre de la Corona de Sicília. Al patriarca de la historiografia moderna catalana Vicens i Vives li agradava dir que la Corona d’Aragó fou una estructura d’«imperi i llibertat», posada al servei del profit col·lectiu de tots els països que la integraven. Això és en part cert si es tenen en compte, sobretot, dues coses: l’estructura servia els interessos comercials de la burgesia catalana, i sobretot de la barcelonina, amb reserva preferent de mercats (no era un imperialisme polític pròpiament dit però sí comercial); l’illa de Sardenya fou integrada a la Corona per la força i per la força hi fou mantinguda d’una manera continuada, contra la voluntat secessionista d’una bona part de la seva noblesa (la ciutat de l’Alguer, després d’haver-se revoltat per segona vegada, fou objecte d’una repressió brutal: expulsió de tota la població i repoblació amb efectius catalans; per això encara s’hi parla català).

32


La dinastia El comtat de Barcelona, primer, i la Corona d’Aragó després, foren regits durant més de 500 anys per una família comtal i reial, des de Guifré el Pelós, el 878, fins a Martí I l’Humà, el 1410. En aquesta data va fer fallida la seva descendència per causa de diverses morts prematures. Aleshores s’esdevingué l’anomenat «Compromís de Casp», amb el qual fou elegit rei Ferran d’Antequera, de la casa castellana de Trastàmara. Aquest fet tingué diverses causes, que podríem resumir així: Una molt forta oposició de molts aragonesos i valencians a la successió del candidat català (Jaume, comte d’Urgell); lluites aferrissades i violentes a Aragó i València entre partidaris dels diferents candidats; reserves legalistes dels dirigents catalans a imposar un candidat sense el consens dels altres regnes; poc interès de l’oligarquia feudal i burgesa catalana envers el candidat català, segons certs autors, perquè alguns dels darrers monarques de la dinastia havien demostrat una certa tendència filopopular en contra dels interessos de les classes dominants; impossibilitat de reunir un Parlament que deliberés (pretensió catalana), donada la situació anàrquica d’Aragó i València; pressió, directa i indirecta, de Castella en favor de la candidatura del pretendent castellà; intrigues del papa (o antipapa) Benet XIII, aragonès, i del frare Vicent Ferrer, valencià, fins a la confecció d’una llista de 9 compromissaris pensada perquè sortís Ferran. Totes aquestes circumstàncies es combinaren a donar pas a una nova dinastia.

33


VIDA QUOTIDIANA MEDIEVAL (Segles XIII-XV) Durant la Baixa Edat Mitjana, la noblesa vivia encara als seus castells rurals. Els castells complien tres funcions diferents: residència dels senyors feudals, plaça forta militar i centres administradors de les terres del domini. La tendència del període, però, era la d’anar-se perdent la funció militar, a mesura que les possibilitats de guerra s’allunyaven amb el desplaçament de la frontera amb l’Islam, i fins i tot l’abandonament del castell per part del senyor a canvi de palaus més moderns construïts en viles o ciutats. Al castell hi solien viure al voltant d’unes 15 persones, entre família i servents. L’edifici s’estructurava normalment en dues o tres plantes al voltant d’un pati, i el seu nucli principal eren la sala-menjador, la cambra dels senyors i el mateix pati, sobretot per a les cerimònies militars. A la planta baixa acostumava a haver-hi estables, corrals i graners. Quasi tots els castells tenien capella i una petita biblioteca. El lloc de major convivència, sobretot a l’hivern, era al voltant de les llars de foc. L’hàbitat més típic de la població pagesa era el mas, en les comarques del nord, o bé el poble rural, al sud i a l’oest. La vida d’aquest grup social, el més nombrós del país, era molt marcada pel ritme agrícola: en els calorosos mesos d’estiu es concentraven la majoria de les feines més importants de l’any, com la sega, la batuda del gra, la verema i la llaurada dels camps de cara a la sembra; aquestes i la sembra eren les feines més importants, ja que, essent el pa i el vi la base de l’alimentació, cereals i vinya eren els conreus principals. Mentre l’home feia la feina dels camps, la dona pagesa, a més d’ajudar-lo en els 34


moments de més tràfec, havia de tenir cura de la casa, dels fills, dels animals i de l’hort, i, encara, feines com filar llana, treballar la cera per fer espelmes, fer el formatge o salar la carn del porc; era una feina que no s’acabava mai. La família pagesa era conjugal o nuclear en el cas del cabaler o fadristern, i era àmplia en el cas de l’hereu, ja que aquest convivia amb els pares, eventualment amb algun oncle o tia i sovint amb algun mosso. El mas era constituït per una masia i altres dependències annexes (corrals, graners, pallisses), sovint disposades entorn d’una era. En aquella època molts masos tradicionals experimentaven ampliacions amb nous cossos d’edifici. Podien tenir de 2 a 6 habitacions. El lloc central del mas era la cuina, ja que no sols s’hi feia el menjar i s’hi menjava, sinó que s’hi feia estada, entorn de la llar de foc. El mobiliari principal eren llits, baguls per guardar la roba i altres coses, taules i bancs o escons per seure. El centre de vida comunitària entre els pagesos (de masos o de pobles) era la parròquia, tant en l’aspecte religiós com en el social. El rector tenia una gran influència, ja que, a més de la tasca pastoral, feia de notari i s’encarregava d’ajudar els pobres. En el pol oposat tenim la vida ciutadana, més coneguda. Aquí les principals ocupacions eren comercials i menestrals, però no hi mancaven pagesos. Si bé es tractava d’ocupacions bàsicament masculines, també hi havia dones menestrals, sobretot en els oficis tèxtils i en la costura. Però en general la dona tenia cura de la casa i dels fills. Ara bé: tenir cura dels fills era una tasca molt treballosa, perquè els infants mamaven un mínim de dos anys, el pare no s’ocupava gens dels fills i no hi havia escoles. Als 10 anys molts nens i nenes havien de començar a treballar, com a aprenents, aprenentes o criades. I moltes noies es casaven 35


i eren mestresses de casa a 14 anys, encara que sovint el marit era bastant més gran. El matrimoni dels joves, normalment, era decidit pels pares. Tant per casar-se com per entrar en un monestir, la dona necessitava un «dot» o aportació econòmica. Una volta casada, però, en podia disposar amb llibertat i administrar-lo, malgrat que ella, jurídicament, era sotmesa al marit, el qual fins i tot tenia potestat per castigar-la. Si per manca de família o per pobresa no tenia dot, corria molt perill de caure en la marginació, en forma de mendicitat o de prostitució. Les cases de les ciutats podien ser de pedra (famílies més benestants), de tàpia (menestrals) o barraques de fusta (pescadors). El paviment podia ser de llosa o de terra batuda. A Barcelona, els llocs de residència més distingits eren el carrer Montcada i el Carrer Ample, i el de gent més pobra era el Raval (entre la Rambla i les muralles de la part sud). Malgrat ser cases ciutadanes, moltes tenien hort, corrals i estables. Les cases solien ser habitatge i alhora obrador o magatzem. Tenien un o dos pisos, i fins a 4 habitacions les dels menestrals i fins a unes 12 les dels rics. Els mobles eren llits, baguls, taules i bancs; les cases més riques ja tenien armaris. La il·luminació als vespres era amb oli o espelmes; el combustible era llenya; l’aigua calia treure-la del pou (moltes cases en tenien) o portar-la de la font. L’alimentació en les ciutats medievals catalanes constava de dos àpats: dinar i sopar; només els nens i algunes persones esmorzaven. Els elements bàsics eren el pa i el vi; menges secundàries eren sopes, llegums i verdures (les patates vindrien d’Amèrica al segle XVI), i el tall era ous i, amb més o menys freqüència segons les possibilitats, carn, sobretot de porc i de pollastre, animals criats a casa; a les ciutats costaneres també es menjava peix; i les postres eren principalment fruita. Per 36


menjar es parava la taula amb estovalles i tovallons, plats, escudelles i gerres i ganivets i culleres (la forquilla és un invent del segle XVII). Els menjars sòlids es menjaven amb els dits, i les deixalles es tiraven a terra. El vestit bàsic i corrent era la túnica o vestits similars, tant per a homes com per a dones, variant només en el fet que en les dones arribava fins als peus i en els homes fins als genolls, llevat dels homes nobles, que també la portaven llarga fins als peus. Sembla que no fou fins al segle XV que començà l’ús dels pantalons com a peça típicament masculina. Un dels problemes de les ciutats medievals era la brutícia, ja que, als seus estrets carrers, s’hi llançaven escombraries i animals morts, i s’hi buidaven els orinals, perquè hi havia cases que no tenien comuna. També hi havia moltes pudors: d’escombraries, d’orins, dels animals morts –fins que un empleat municipal els recollia–, dels estables, dels cossos de la gent, que no es rentava; però també de les adoberies de pells. La diversió es basava molt en la relació i la conversa al carrer, tant en els homes com en les dones, i en el fet de guaitar per la finestra, actitud, segons sembla, típica de les dones. Però els moments forts eren les festes, en ocasió de celebracions com Nadal o Pasqua, del Carnestoltes, de fires o de casaments; i els centres d’interès de la festa eren el tiberi, o menjar especial, a casa, i el ball, al carrer. La participació en les festes i en els balls per part d’homes, dones, nois, noies i quitxalla era general i igualitària. Finalment, cal dir uns mots sobre els marginats. En la societat catalana medieval hi havia 4 grups principals de marginats: els 37


pobres, els esclaus, les treballadores sexuals i els jueus. Els pobres arribaven a ser normalment un 20 per 100 de la població. Era fàcil, esdevenir pobre: un mal negoci, un accident que comportés alguna minusvàlua, la mort del cap de família, podien fer caure en la pobresa o en la misèria. Els pobres captaven pels carrers i formaven confraries. Eren ajudats sobretot per l’Església i pels hospitals. Els esclaus eren captius de guerra (procedents de les guerres contra els sarraïns, especialment de la conquesta de Menorca), o bé fills d’esclava, o bé encara comprats o apressats en països eslaus. Normalment eren emprats en feines domèstiques per part de les famílies riques, però també en tenien algunes famílies artesanes o pageses. Eren més dones que homes. No tenien cap mena de dret, ni es podien casar; la llei només els protegia contra l’assassinat o danys físics greus; tanmateix sembla que habitualment no eren maltractats, però sí que feien les feines més pesades. Sovint l’amo, en morir, disposava la seva llibertat. Altres vegades, si tenien algun ingrés, la compraven. La prostitució era legal, però les treballadores del sexe eren rebutjades i marginades. Moltes dones ho esdevenien per causa de la pobresa, per ser orfes o vídues o marginades per altres motius. Els jueus, en canvi, eren una minoria marginada però rica i selecta, ja que destacaven en les finances, en les ciències i en les arts. Eren uns 12.000 a tot Catalunya a finals del segle XIV, i vivien en centres urbans. Practicaven el préstec amb interès, cosa que els cristians tenien prohibit, i això els feia ser odiats, i també ho eren per la seva religió, però tenien la protecció decidida de la Monarquia, que en treia uns bons impostos. 38


Havien de viure en barris a part, i tenien tota una organització social pròpia, amb autoritats i tribunals. Eren obligats escoltar prèdiques cristianes en les seves sinagogues, i, en un principi, a portar un distintiu al vestit. La convivència normal, dins de les condicions esmentades, es va trencar dolorosament l’any 1391. En un moment de crisi econòmica i malestar, i després d’una campanya demagògica començada a Castella, les masses barcelonines van assaltar el «call» o barri dels jueus, van incendiar les seves cases i van assassinar més de 300 persones. Fets semblants també van succeir a Girona, Lleida, Perpinyà, Mallorca i València. Els culpables van ser condemnats a mort, però la sentència no es va complir. Aquests eren els grups de persones més marginades. Però hi havia encara un altre grup molt més nombrós de persones que patien una discriminació més difusa: el conjunt de la població femenina. Les dones experimentaven una discriminació que podríem concretar en els punts següents: 1. Exercien unes ocupacions sexualment diferenciades i –cosa més important– poc valorades i reconegudes. 2. Tenien un menor accés a la riquesa, tant per raons d’herència com per raons d’exercici professional. 3. Igualment, un menor accés a la cultura, tant la professional com la intel·lectual (no podien anar a la Universitat). 4. No tenien gairebé cap possibilitat d’exercir el poder, ni en la família, llevat que fossin vídues amb els fills encara petits, ni en la societat. Només podien accedir al càrrec d’abadessa d’un monestir femení, o, excepcionalment, a un càrrec de la jerarquia feudal si mancava descendència masculina o durant la minoria d’edat d’un fill. A més a més, per sota d’aquests quatre fets, bategava una ideologia antifemenina: en la consciència social i en la ploma de destacats escriptors, la dona era un ésser dèbil, poc intel·ligent («de poc seny») i inclinat 39


a ser l’esca del pecat, tant per a ella com per als homes. És a dir: era considerada un ésser inferior i un perill. Per això, la dona de qualsevol condició social tenia un nivell inferior al de l’home de la seva classe. I per això s’arribava a considerar convenient que les dones estiguessin sempre ocupades en feines per evitar les temptacions. Per acabar, un retrocés important que es donà en aquesta època fou l’apartament de la dona de la professió mèdica. Aquesta es basava sobretot en coneixements experimentals, i algunes dones hi arribaven utilitzant l’experiència adquirida en la cura de malalts a casa seva. Ara bé: en constituir-se les primeres universitats, s’exigiren estudis d’aquest nivell per exercir la tasca de metge, i les dones, no podent entrar a la Universitat, quedaren al marge de la professió.

40


LA LLUITA DE LA PAGESIA DE REMENÇA (Segles XIV-XV) (Pagès o pagesa de remença era aquella persona que estava lligada a la terra que treballava, i no podia deixar-la si no era pagant un rescat o «redempció». També cal dir, a tall d’introducció, que, després de la fase expansiva dels segles XII, XIII i part del XIV, la resta d’aquest segle i el XV serien caracteritzadament de crisi.) La situació dels pagesos de remença i les seves famílies havia millorat de bon tros, de resultes de la falta de mà d’obra que el daltabaix de la Pesta Negra (1348-49) havia provocat al camp català. Llavors molts pagesos havien estat pregats pels senyors d’ocupar els masos «rònecs», és a dir, els masos deshabitats. En canvi, en aquella mateixa època s’havia desenvolupat una reacció senyorial: el «dret de prendre e maltractar» havia estat introduït en alguns textos legals, i el Concili provincial de Tarragona de l’any 1370 havia considerat que un pagès de remença no podia rebre ordes sagrats, com si fos d’una casta inferior. Però els pagesos, llavors, se’n podien riure: pràcticament, ells milloraven les seves condicions de vida. I així s’anà formant, segurament, una promoció de pagesos grassos i rics, com diu Vicens i Vives. Molts d’ells menaven 4 o 5 masos alhora, i pagaven als amos les rendes d’un o dos; els altres els consideraven rònecs, malgrat que els aprofitaven per llaurar les parts més bones. No obstant això, continuava haventhi, encara, famílies pageses pobres, reduïdes al conreu d’un mas insuficient i en males condicions. 41


Però tan bon punt el país entrà en la crisi econòmica, cap a l’any 1380, els propietaris del camp procuraren esprémer les seves propietats i les persones que les treballaven fins on ho consentissin les lleis i els costums. Van reclamar l’estricta observança de totes les normes de dret feudal contingudes en els «capbreus» o contractes escrits. I més tard reclamaren el dret d’establir nous pagesos als masos rònecs ocupats les últimes dècades. Fou aquesta reacció senyorial el que va provocar el descabdellament del moviment d’alliberació dels remences. «El temps de la servitud és ja passat», van començar a proclamar l’any 1388. Heus aquí el principal objectiu del moviment remença: la llibertat personal, l’abolició dels «mals usos», que, segons textos de l’època, eren «màcula de la pàtria», «infàmia de la nació catalana». Encara que els pagesos pobres, més radicals, pretenien fer-se seva la terra que treballaven. Així començava un moviment revolucionari que havia de durar uns 100 anys, i acabar amb un notable triomf. La colla d’abusos que eren inherents a la servitud feudal es poden classificar en dos grups: els que atemptaven a la dignitat de la persona i els que només eren càrregues econòmiques. Entre els primers figuraven els sis «mals usos» legalitzats i, a més, algunes abominables immoralitats. Entre aquestes darreres hi havia els anomenats «dret de cuixa», «dret de maltractar» i «dret de didatge». El primer consistia en el dret que el senyor deia que tenia, quan el pagès es casava, a passar la primera nit amb la núvia; però no consta que mai s’exercís. Sí que s’exercia el dret de «maltractar» (que volia dir empresonar i confiscar els béns), que els senyors podien 42


practicar encara que no tinguessin una causa concreta per ferho. El dret de didatge era la facultat del senyor, havent tingut un fill, de prendre com a dida la muller d’un dels seus pagesos, sense paga. Els 6 mals usos legals eren la remença pròpiament dita, és a dir, l’adscripció de l’home a la terra, amb l’obligació de redimirse per poder deixar el mas, i la intestia, la cugucia, l’eixorquia», l’arsina i la firma d’espoli forçada. La intestia es referia a la mort intestada del pagès: el senyor tenia dret a heretar una part dels béns propis d’aquell (una mena d’indemnització pels problemes que aquesta imprevisió pogués portar). La cugucia era el dret del senyor, en cas d’adulteri de la muller del remença: una part dels béns propis de la dona. Podem imaginar com devia ser odiós aquest mal ús en donar lloc a irritants ingerències del senyor en la vida privada dels pagesos. L’eixorquia donava al senyor, en morir un vassall sense fills, la facultat d’heretar ell els béns del pagès que haurien correspost als fills si n’hagués tingut. L’arsina era l’obligació del pagès d’indemnitzar el senyor en cas d’incendi del mas que el pagès ocupava. Finalment la «firma d’espoli forçada» era el pagament al senyor d’una quantitat a canvi que aquest firmés autoritzant el pagès a hipotecar els seus béns. I encara cal afegir, bé que no fossin considerades mals usos, dues alienacions del mateix estil: el pagès de remença no podia vendre res, encara que fossin els fruits de la terra que li tocaven, sense l’autorització del senyor. I havia de consentir que el seu fill o la seva filla fessin de criats a la casa del senyor, de franc. Però això encara no era tot: hi havia una munió de càrregues econòmiques, de les més arbitràries i pintoresques. Així, en morir 43


el pagès, s’havia de donar al senyor la flassada del cap de casa, si no, el senyor no autoritzava l’enterrament. Sovint les famílies pageses eren obligades a pagar un tant per fer obres de construcció, per exemple, de castells, que ni es feien ni era de preveure que es fessin. O bé podia ser que el senyor cobrés una quantitat pel dret d’esmolar les eines a l’obrador del ferrer, malgrat no haver-hi cap ferrer. O encara havien de pagar per la reparació de les rescloses dels molins del senyor. I més: hi havia els «presents» obligats: un xai pel mes de maig, un pollastre o una gallina l’any per a l’aligot del senyor, pa per als seus gossos, la «cistella de raïms», la «carabassa de vi», les «pernes de carn salades», l’«ovella de llet» o el «feix de palla». I tot això sense comptar les feines agrícoles (llaurades, cavades, tragines, batudes, podades) que el pagès havia de fer a les terres que el senyor explotava directament. Doncs bé: quan els senyors volgueren tornar a exigir estrictament tots aquests drets, després d’un període en què la manca de mà d’obra havia imposat una altra manera de procedir, toparen amb la reacció viva i resolta de la població remença. L’acció d’aquesta arribà, en ocasions, a l’agitació subversiva: crema d’arxius dels contractes on constaven les servituds, destrucció de collites, i el que s’anomenà «senyals de mort designants»: excavar una fosa o clavar una creu, com a amenaça de mort al senyor. La monarquia veia amb bons ulls la causa dels remences, i també desitjava la devolució a la sobirania reial de jurisdiccions que havia hagut d’empenyorar a alguns senyors per falta de diners. Això era una qüestió d’interès seva, però coincidia amb l’interès dels camperols afectats, que, si tornaven a dependre directament del rei, tornarien a ser ciutadans lliures de tota servitud. Però, a 44


més, l’agitació camperola era un problema social que el rei no podia ignorar, ja que arrossegava unes 15.000 o 20.000 famílies, a més a més concentrades la majoria al nord de Catalunya, a les terres gironines. De manera que, a les darreries del segle XIV i en els primers anys del XV, la monarquia va fer tres importants gestions prop del papa –del papa d’Avinyó; era el temps del Cisme d’Occident– en favor de l’emancipació de la classe servil, per tal que influís prop dels senyors eclesiàstics perquè aquests cedissin alguns dels seus privilegis. Especialment la reina Maria, muller de Martí l’Humà, ho va fer amb una gran vehemència, i condemnant la remença com a contrària al dret natural. Però cap d’aquestes gestions no va tenir els bons efectes esperats. Els senyors eclesiàstics no sols eren tan intransigents com els nobles, sinó que, a més, arribaven a usar els seus poders espirituals i l’arma de l’excomunió per tal d’obligar els pagesos a acceptar la seva subjecció. El bo i millor dels juristes del país també era moralment al costat dels remences, destacant en aquest sentit el gironí Tomàs Mieres, coratjós advocat de la causa pagesa. No cal dir que els altres pagesos, no sotmesos a la remença, eren així mateix al costat d’aquesta causa tan humana. Però l’oligarquia no cedia en la seva posició, i els nobles i els eclesiàstics van aprofitar les Corts de l’any 1413, amb el debut d’un monarca estranger (Ferran I, dit d’Antequera), per afermar encara més els seus privilegis, amb la constitució «Com a molts...», la qual prohibia i castigava la subversió dels pagesos.

45


Els cavallers (nobles de baixa categoria), empobrits per la crisi econòmica, eren el principal factor de reacció social, en tant que ells «necessitaven» esprémer el pagès. La conjuntura econòmica dels anys 1420-1445, més favorable, portà un període de calma, però a la represa de la crisi (cap al 1445), el problema esclataria amb tota virulència, i l’acció es canalitzaria a través dels sindicats remences, davant l’aferrissada oposició dels nobles i eclesiàstics i les vacil·lacions de la monarquia.

46


UNA GREU CRISI MUNICIPAL (Segle XV) Antecedents A les ciutats hi veiem, de primer, la classe dels anomenats «ciutadans honrats». Ja no era, però, l’activa i emprenedora minoria dirigent de les dues anteriors centúries. Els començaments del segle XV veieren la seva transformació: els burgesos deixaren de finançar el comerç i invertiren els capitals en propietats rurals, que la pobresa creixent de l’aristocràcia els oferia a bon preu, o bé en l’adquisició de deute públic dels municipis. És a dir: de classe útil passaren a ser una oligarquia rendista de paràsits socials. Però no sols això: la possessió de paper del deute municipal els portà a aferrar-se cada vegada més al govern de les ciutats i viles; més precisament, a considerarho com si fos un negoci o un bé particular, no com a cosa pública. La crisi municipal La crisi econòmica s’havia traduït ja, a les darreries del segle XIV, en una tensió entre les classes populars ciutadanes i l’oligarquia burgesa. El «poble menut», greument perjudicat per la paralització dels negocis, es veia obligat a pagar impostos cada vegada més grossos per tal de sanejar la hisenda municipal, endeutada amb els rics patricis o burgesos. Mercaders, artistes i menestrals acusaven el patriciat d’usufructuar el govern municipal en interès propi, i pretenien «entrar en lo regiment». Aquest fenomen era general a l’occident europeu. («Artistes» 47


era el nom amb què eren coneguts determinats oficis, sobretot els de caire més intel·lectual: advocats, notaris...) Diversos intents de reforma del règim municipal havien tingut lloc a Barcelona. I, ja avançat el segle XV, la Monarquia va anar establint en diverses ciutats l’anomenat «regiment d’insaculació», dit així perquè els noms dels ciutadans, de diversos estaments, amb dret a participar en la gestió pública eren inscrits en unes ceduletes i aquestes posades dins uns saquets fets a propòsit. D’entre aquests saquets eren extrets, a sorts, els noms dels regidors municipals. (Això era un intent de diversificar el govern municipal entre gent de diverses classes socials.) A Barcelona, però, la resistència del poderós patriciat era molt forta. El Municipi barceloní era el seu baluard principal. A més, aquest decidia en qüestions econòmiques d’amplitud nacional, com la moneda, el proteccionisme, qüestions de comerç, etc., i era justament en aquest terreny on es debatia la pugna entre els burgesos i els estaments populars. Aquests darrers, que eren els qui sofrien les conseqüències de la crisi econòmica, pretenien arranjar la situació amb reformes econòmiques: desvaloració monetària, protecció per al comerç català, etc., reformes a les quals s’oposaven els poderosos. Tanmateix, cap a mitjan segle s’havia de desfermar la lluita declarada entre els estaments barcelonins, enquadrats en dos partits per tal de disputar-se el control del Municipi. La burgesia fortament organitzada en la Biga –la biga que sostenia l’edifici de Barcelona, segons l’orgullosa expressió dels seus membres–, de cara a la defensa dels seus privilegis; i els mercaders, artistes i menestrals units en la Busca –l’estella més petita d’una fusta, 48


símbol, per tant, contraposat al de la biga–, també anomenada Sindicat dels Tres Estaments, per tal d’aconseguir «entrar en lo regiment». Parlant més exactament, la Biga agrupava els rendistes i els grans negociants dedicats a la importació de blat i de productes de luxe; i la Busca era principalment els mercaders dedicats a l’exportació dels teixits i altres productes del país i els mestres artesans o menestrals productors. Els interessos econòmics, doncs, eren oposats: als importadors els interessava la llibertat de comerç, als altres, el proteccionisme per als productes catalans. De tota manera, la Busca també arrossegaria, en el moment més fort de la lluita, la massa dels treballadors assalariats o «fadrins», i aquests en formarien el sector més radical. El moviment buscaire marxaria animat per una mística religiosa: es creuria un partit «per Déu incitat, vigorat i escalfat» per implantar la justícia a Barcelona, que seria així «cap de la llibertat de Spanya». Els seus homes acusarien el govern de la Biga de pervertir les eleccions municipals, comprant els artistes i els menestrals amb dret de vot; d’haver precipitat a la ruïna les finances municipals amb grans emprèstits, part dels quals sense objectiu definit; de corrompre i pervertir l’administració, permetent la compra-venda de càrrecs i el tràfic il·legal dels blats; d’encarir la vida mitjançant la imposició de nous tributs i el manteniment dels antics; de no defensar el comerç barceloní, etc. I el xoc esdevindria inevitable, a la llarga.

49


LA REVOLTA DELS FORANS (Segle XV) Antecedents A mesura que s’havia anat estroncant, arran de mitjan segle XIV, la prosperitat comercial de què Mallorca havia gaudit durant uns cent anys, la pobresa s’havia anat ensenyorint de l’illa i les càrregues tributàries que la Monarquia exigia s’havien anat fent més feixugues. Ara bé: el control polític que de l’illa mantenia l’oligarquia ciutadana faria que cada cop més aquestes càrregues anessin a caure sobre la pagesia anomenada «forana» (de fora de la Ciutat). I les dificultats d’aquesta i el seu endeutament progressiu per anar tirant portarien, mitjançant l’execució d’hipoteques o la liquidació de deutes, al traspàs de les millors terres a mans dels rics burgesos de la Ciutat, els quals trobaven així una manera més segura d’invertir els capitals, ara que no es podien fer ja bons negocis amb el comerç. Heus aquí un procés sòcio-econòmic que, si fa no fa, es comença a realitzar a l’entorn del canvi de segle i que s’havia de continuar i completar al llarg del segle XV. I això havia de fer que el desequilibri i la rivalitat tradicionals entre Ciutat i part forana anessin prenent la forma més concreta d’una dominació i una explotació per part de la primera sobre el camp, i d’un odi indissimulat dels forans envers els ciutadans. Aquesta situació havia de dur dies tràgics a Mallorca.

50


La revolta dels forans La tensió entre la Ciutat i la part forana havia estat causa en diversos moments de topades serioses entre els representants de cada una de les parts, com és ara negant-se els forans a acceptar la proporció que se’ls assignava en la càrrega tributària. Els anys 1405, 1418 i 1424 havien vist incidents importants. L’any 1450, pel juliol, després d’uns incidents ocorreguts en algunes viles amb uns funcionaris recaptadors de tributs, i d’unes inflamades prèdiques d’alguns clergues contra els ciutadans i els governants, començaren a circular per algunes contrades de l’illa alguns escamots improvisats. El dia de Sant Jaume va esclatar la primera acció revolucionària amb el saqueig dels béns del procurador reial a Inca. I tot seguit començaren a sorgir de tot arreu grups armats, que, amb la bandera de les quatre barres al davant, s’uniren i iniciaren la marxa sobre la Ciutat. Portava la direcció del moviment Simó Tort Ballester, pagès de Manacor. Els pagesos van posar setge a la Ciutat i van fer destrosses per la rodalia. El setge durà 6 dies i acabà amb un pacte entre el governador i els assetjants. Els forans van obtenir diverses concessions, mentre que els problemes més grossos eren deixats a mans del rei. S’acordà, doncs, que marxés cap a Nàpols (residència habitual d’Alfons el Magnànim, d’ençà de la conquesta d’aquest regne) una ambaixada de forans a presentar al monarca les seves peticions. Els forans es van retirar després de fer entre ells un solemne jurament de fidelitat i ajuda. Durant l’estiu, els pobles bullen d’ambient revolucionari, hi ha alguns incidents i abolicions de tributs. Però quan, pel febrer de 1451, van arribar els missatgers tramesos a la cort, va resultar 51


que el rei donava plens poders al governador. Tot seguit van tenir lloc unes escenificacions induïdes d’actes d’impetració de misericòrdia, i de submissió, i el governador va prometre clemència. Però la sentència, promulgada els primers dies d’abril, anul·lava les concessions atorgades a l’hora del setge i obligava tots els habitants de la part forana a pagar, perpetualment, 2.000 lliures cada any com a multa. I aquell qui faltés un cop al seu pagament veuria els seus béns confiscats. I tot altre moviment contra la Ciutat seria considerat un crim de lesa majestat fins i tot per a tot aquell que no s’hi oposés amb totes les forces. Al cap de dos dies, quan el governador va voler fer la proclamació de la sentència a Binissalem, va haver de fugir davant l’avanç d’un exèrcit popular. Dos caps populars van ser detinguts i, torturats, declararen falsament que els pagesos pretenien proclamar rei de Mallorca un príncep estranger. Nou dies després de coneguda la sentència, els forans posaven setge a la Ciutat per segona vegada. Era el Diumenge de Rams. Al cap de 4 dies es va fer un nou pacte: es tornarien a enviar missatgers al rei i el governador concedia immunitat a tots els participants durant 4 mesos. Els forans es van retirar, però van continuar practicant actes de violència, trencant, doncs, el pacte. Una setmana després, una expedició organitzada de forans lleials al governador va desertar en massa davant les forces de Simó Tort Ballester. I dies després, el 5 de maig de 1451, els forans voltaven la Ciutat per tercera vegada. No hi havia hagut temps encara per a la partida dels missatgers cap a Nàpols. I aquesta vegada intentaren prendre la Ciutat a l’assalt, cosa que donà lloc a ferotges lluites.

52


Al cap de 18 dies arribà a Mallorca una delegació mitjancera de la cort de Barcelona (de la reina Maria, muller del Magnànim), i després de 8 dies s’arribà a una nova avinença, i els forans, en nombre de 5.000 o 6.000, es retiraren. Els comissaris de la reina garantien una immunitat a tothom fins a un mes després de presa qualsevol decisió, es prohibia als ciutadans anar a les viles i als forans anar a la Ciutat. Però, indisciplinadament, els forans continuaren fent abusos i actes de violència, pels pobles. S’enviaren noves ambaixades, a Nàpols i a Barcelona. Aquesta tingué un cert èxit, perquè la reina destituí el mal governador. I féu algunes concessions: rehabilità els forans de l’acusació d’infidelitat al rei, els concedí pròrrogues per als pagaments endarrerits i els atorgà una administració autònoma, separada de la Ciutat. Tot amb la condició que cessessin les violències, que es tornessin les coses robades i que s’anessin pagant els impostos. Però no era possible: el moviment forà pecava d’indisciplinat de mena. Dins l’any 1452 arribà un comissari d’Alfons que prengué partit pels forans, a canvi que deixessin les armes i tornessin els béns robats, cosa que aconseguí en part, i que 70 capitostos anessin a Nàpols a justificar-se davant el rei. Va fer confeccionar un sumari de tots els greuges soferts per persones foranes per part de la Ciutat durant 20 anys, i de tots els censos pagats als ciutadans. Era per acumular proves a favor dels forans davant un possible judici reial (i ha servit als historiadors per reconstruir tot el procés econòmico-social de l’illa). Però en un absurd canvi d’actitud per part del rei, al mes d’agost del 1452, sense que el comissari hagués acabat la seva tasca, eren enviats a Mallorca un miler de soldats italians mercenaris, anomenats «sacomanos», que sembraren el terror als pobles de 53


Mallorca, saquejaren i derrotaren les forces foranes. Tot seguit s’enviaren noves delegacions a Nàpols per desenvolupar un litigi davant del rei. El monarca trigà a prendre una decisió, però pel maig de 1454 imposà una sentència terrible: concedia una amnistia, excepte per als delictes d’homicidi; però la comunitat de les viles i els pobles havia de pagar d’un cop tots els deutes i impostos pendents, la meitat del sou dels «sacomanos» durant tot el temps que portaven a Mallorca, els danys causats als ciutadans i als forans «fidels» i, a sobre, la quantitat de 150.000 lliures de multa. Durant els anys següents, una misèria espantosa fou el pa de les viles i els pobles forans, i un gran nombre de pagesos emigraren a Còrsega i altres llocs, mentre molts camps mallorquins restaven erms. Com a culminació de tot, la nit de Reis de 1457, arrestat després d’haver fugit, era executat l’heroi popular Simó Tort Ballester. Després del fracàs d’aquesta revolta, i d’una altra entorn de l’any 1520 (anomenada de les Germanies), en els segles següents a Mallorca li escaigué la sort de ser la més pobra i la més oprimida de les terres catalanes.

54


LA PRIMERA GUERRA CIVIL (Segle XV) La precipitació de la crisi social Desfermat, des de 1445, el nou agreujament de la crisi econòmica, el malestar i l’agitació havien retornat al camp. I també havia estat reprès l’intent de la Monarquia de recuperar les jurisdiccions que havien format part del patrimoni reial. Notaris i oficials reials havien anat convocant reunions de pagesos per tractar del tema. Això ajudà a l’organització del sindicalisme remença; l’any 1448 el rei, des d’Itàlia, autoritzava els pagesos a reunir-se per tal de nomenar representants que defensessin, davant la justícia, les seves «llibertat i immunitat» i que recollissin la quantitat necessària: 100 mil florins per a la gestió arbitral del monarca. És a dir: el rei reconeixia el Sindicat remença, el qual s’anà estructurant mitjançant el pagament dels «talls» o quotes, i aviat arribà a tenir prop de 20.000 adherents. Observem que el rei es feia pagar per l’exercici d’una funció que era un estricte deure de la seva condició de governant; de fet aprofitava l’avinentesa per treure diners del país. Bisbes i canonges, nobles i cavallers, no van voler reconèixer el sindicalisme remença i s’oposaven a les reunions. Però l’any 1450 els remences introduïen un plet davant la Reial Audiència, en el qual demanaven l’abolició dels mals usos i de les servituds. La Generalitat, constituïda aquell trienni per l’abat de Ripoll, un cavaller i un ciutadà de Barcelona, féu tots els possibles per fer-lo naufragar: corrupció dels juristes, etc. 55


Mentrestant, la crisi municipal barcelonina també havia arribat a una alta tensió. Les classes populars protestaven reiteradament contra les eleccions, que la burgesia no realitzava en la forma deguda. I, des de l’any 1452, els són autoritzades les reunions i és reconegut per la Monarquia el Sindicat dels Tres Estaments. L’any següent foren suspeses les eleccions de consellers, i aquests foren nomenats de reial ordre entre representants del sector més moderat de la Busca. Però el nou govern municipal tampoc va plaure al Sindicat dels Tres Estaments, perquè no va realitzar el programa desitjat: democratització total del Consell municipal barceloní, reforma monetària i proteccionisme dels teixits. Així, i no havent-hi acord sobre com fer les eleccions de l’any següent, a primers de 1455 el monarca féu la gran reforma: disposà la participació en el Municipi, per parts iguals, dels quatre estaments de la ciutat. Els cinc consellers serien dos «ciutadans honrats», un mercader, un artista i un menestral. Havien de ser elegits per una dotzena de jurats composta de 3 membres de cada estament. El Consell de Cent es compondria de 128 jurats, 32 per cada braç. I finalment, el Trentenari o consell permanent el formarien igualment 8 jurats de cada braç. És a dir: això era l’adveniment de la Busca al govern municipal de Barcelona. Una alenada d’aire popular va circular per la casa gran de la ciutat. A partir de llavors, la vida política catalana es caracteritzà per la tensió i la lluita entre el Municipi barceloní, buscaire, i la Diputació del General, bigaire. La Busca aplicà les mesures econòmiques que pretenia, però la crisi econòmica continuà.

56


Aquest mateix any 1455, Alfons el Magnànim dictava una sentència provisional al plet presentat 5 anys abans pels remences, la qual «suspenia» la prestació de les servituds i dels mals usos denunciats i proclamava la llibertat del pagès de remença. De fet, això era una represàlia contra els nobles i els eclesiàstics, que es negaven a votar-li el subsidi demanat. L’any següent, en ser-li votat el subsidi, el rei suspengué la sentència. En vista, però, que una tal mesura, presa com a signe de debilitat, encara esperonava l’oligarquia dirigent, fins a fer fracassar les Corts de 1454 (allargassades fins a l’any 1458), el 1457 renovà la sentència que havia dictat dos anys abans. Però tantes vacil·lacions de la Monarquia i una tan aferrissada oposició dels senyors ja havien anat llançant els remences pel camí de la subversió. Organitzant-se militarment en escamots anomenats «sagramentals», anaven cap a la revolta armada. Res ja no ho pararia. Mentrestant, les Corts restaven empantanegades des de l’any 1454 i no trobaven sortida. L’oligarquia havia recusat els síndics buscaires de Barcelona, és a dir, els representants del seu municipi, si bé després d’un any de litigi hagué d’acceptar-los. Així mateix posà greuges contra les disposicions favorables als remences. Pretenia anul·lar la reforma municipal de Barcelona. I l’oligarquia i la reialesa arribarien al cap de pocs anys al xoc declarat. I en aquest ambient... tingué lloc el traspàs d’Alfons el Magnànim. Finalment, les campanyes demagògiques de la Biga contra la Busca van anar restant adeptes a aquesta. I la Biga aprofitaria la primera oportunitat favorable per esclafar la Busca.

57


L’«Època de les Torbacions», o Guerra Civil dels Deu Anys La revolució catalana del segle XV és potser la primera revolució social europea. Fou un complex conflicte entre l’oligarquia feudal i burgesa, d’una banda, i la Monarquia i les classes populars, de l’altra. És a dir: pactisme reaccionari contra autoritarisme monàrquic i sindicalisme popular. Aquestes foren, si més no, les oposicions de forces que portaren a la revolució. Fou el resultat d’una crisi social no resolta, encara que un fet ocasional serví de guspira per encendre un conflicte que feia anys que es covava. Vegem com van anar els fets. A les darreries de 1460, Joan II, germà i successor del Magnànim, ordenà la detenció del seu fill Carles de Viana, amb el qual l’unien relacions tibants. Això era una mesura il·legal: el monarca havia vulnerat, amb aquest acte, no menys que 4 usatges i 4 constitucions de cort (perquè la figura del príncep successor era fortament protegida). I l’oligarquia aprofità la gran ocasió. Les Corts crearen el «Consell representant lo Principat de Catalunya», i aquest organisme revolucionari decidí plantar cara al rei i convocà per al gener una reunió del Parlament de Catalunya (és a dir: unes Corts sense el rei). Una onada d’exaltació sentimental pel príncep Carles i per les «llibertats de la terra» va prendre en les masses urbanes, que van ser arrossegades per la Biga, i dies després aquesta guanyava les eleccions i tornava al Municipi de Barcelona. El Parlament de Catalunya va posar uns ultimàtums al rei, i la resposta negativa d’aquest va significar l’alçament. Alçament unànime de l’oligarquia i les masses urbanes, davant el qual el monarca

58


no tingué altre remei que capitular. Les negociacions portaren a la signatura de la «Concòrdia de Vilafranca», pel juny de 1461. L’oligarquia pactista aprofità prou bé l’ocasió i va aconseguir un règim de control total del govern monàrquic per les institucions aristocràtiques: la Diputació del General i el nou nat Consell del Principat. La «Concòrdia» establia que el rei no podia entrar al Principat sense autorització de les esmentades institucions; havia de delegar totes les funcions administratives en un lloctinent perpetu, concretament el príncep Carles (que, per cert, havia de morir al cap de pocs mesos); finalment s’hi establia un sistema de responsabilitat ministerial: els principals funcionaris de la cort o ministres serien pagats per la Diputació, la qual podia destituir-los si incomplien les lleis. El monarca no conservava altres poders que la convocatòria de Corts i el nomenament dels ministres. Triomf magnífic del pactisme constitucional, que hauria marcat una fita transcendental en la història europea, però en el qual no tingueren cabuda les dues grans masses del país: la pagesia i la menestralia. Ben al contrari: els senyors feudals, enorgullits pel triomf, exigiren als remences els pagaments endarrerits dels darrers anys. I aquests, a principis de 1462, s’aixecaren en armes, en un alçament que s’anà estenent per tot el nord de Catalunya. Les hosts remences, sota el comandament de Verntallat, pagès benestant tocat d’idealisme, es formaven sobre la base següent: de cada tres pagesos, un prenia les armes i els altres dos contribuïen econòmicament a sostenir el mobilitzat. Aquestes hosts actuaven, naturalment, en forma guerrillera. Llavors el Consell del Principat de Catalunya reclutà un exèrcit per esclafar el moviment remença.

59


A Barcelona, mentrestant, enmig d’una atmosfera de por de cop d’estat, van ser executats diversos dirigents de la Busca, acusats d’un complot. Però les masses ciutadanes, amb la mort, no del tot clara, del príncep Carles, continuaven seduïdes per la demagògia patriòtica de la Biga. Joan II acceptava l’oferta d’ajut del rei de França –que, a canvi, es quedaria el Rosselló i la Cerdanya– i la Biga mobilitzava. I quan el rei entrà a Catalunya, pel juny de 1462, i s’apoderà de Balaguer, la guerra civil fou un fet. Guerra que es plantejava principalment entre la Monarquia i la Biga barcelonina, però que no va tenir el desenvolupament que era previsible, com a resultat de la crisi que l’havia provocada. Fou tot molt més complex, i enfrontà bisbes contra bisbes, nobles contra nobles, pagesos contra pagesos i patricis contra patricis. Engegada ja la guerra, la Generalitat i el Consell municipal de Barcelona van voler atreure’s els remences i els van oferir, passant per damunt de la protesta dels senyors, un projecte de concòrdia, amb la total i absoluta abolició de la remença. Però els pagesos van rebutjar el projecte per considerar que ja era massa tard i per tal com dubtaven de la sinceritat de l’oferta. Amb diverses alternatives, la guerra es perllongà 10 anys. Joan II va ser deposat, i la corona oferta a altres reis. Però el poble estava delerós de pau, i quan Joan II va prometre reiteradament el respecte a les Constitucions i els Privilegis de Catalunya, exceptuada, això sí, la Concòrdia de Vilafranca, fou només la intervenció estrangera la que prolongà la guerra uns quants anys més. Les partides remences van lluitar, en gran majoria, a favor del rei, i durant els 10 anys foren imbatudes en la seva zona, de

60


la Garrotxa, la Selva i les Guilleries, on mantingueren una sòlida posició per a les tropes reials. A la fi, quan no restava més que Barcelona en peu contra el rei, es va arribar a l’entesa i a la Capitulació de Pedralbes, l’any 1472. En un acte de clemència del rei, la guerra es va acabar amb un acord, sense vencedors ni vençuts, i amb un perdó general. Les Constitucions de Catalunya restaren intactes, llevat de la Concòrdia de Vilafranca de l’any 1461. Resultat de la guerra? La desfeta demogràfica i econòmica del Principat. Barcelona, per exemple, havia baixat a la seva mínima població des del segle XI: 20.000 habitants [35.000 en començar el segle]. El malestar i la intranquil·litat s’havien traduït en emigracions massives cap a Nàpols i València. En canvi, els problemes plantejats, sobretot el dels remences, continuaven irresolts. I, a sobre, el Rosselló i la Cerdanya s’havien perdut a mans dels francesos, que els retindrien durant uns 20 anys. Joan II recompensà Verntallat elevant-lo a la categoria de vescomte, però, com que també hi havia nobles i eclesiàstics que havien lluitat a favor del rei, la crisi agrària no tenia sortida mentre visqués el mateix monarca: calia esperar la pujada al tron del seu fill Ferran, perquè pogués haver-hi un àrbitre imparcial. Així, en les Corts que van durar de 1474 a 1475 va ser encara refermat el dret dels senyors a maltractar els vassalls.

61


LA VICTÒRIA REMENÇA (Segle XV) Tant al llarg dels seus 100 anys de lluita, com en el seu tram final, la victòria (relativa, com totes les victòries) dels remences va ser el resultat d’una lluita en part jurídica i en part militar. Les Corts de 1480, convocades per Ferran II el Catòlic (marit d’Isabel, reina de Castella) foren el començament d’un cert redreç de Catalunya, després dels desastres de la guerra civil. Fou consolidat l’ordre constitucional pactista del país amb la Constitució de l’Observança, la qual assegurava tot el cos de les constitucions de Catalunya i designava la Generalitat i la Reial Audiència com a cossos institucionals per vigilar-ne el compliment: la primera per reclamar contra la vulneració de les lleis, i l’Audiència per dictaminar sobre la reclamació. També va ser resolt el greu problema de la restitució general de béns, després de les confiscacions del període de la guerra. I, encara, es va aplicar un dels principis de la Busca: el proteccionisme al comerç i la indústria catalans. Però el nou monarca va cedir a les pressions de l’oligarquia feudal, i aquestes Corts van aprovar una constitució que derogava la sentència provisional d’Alfons el Magnànim de 1455, i restituïa els senyors en el pleníssim dret dels mals usos i servituds. Així que els senyors provaren d’aplicar la nova constitució, els remences, que no havien pagat cap de les servituds des de l’any 1455, reaccionaren en forma violenta. I pel setembre de 1484 es va desfermar a les comarques del nord un aixecament armat, 62


aquesta vegada comandat per Pere Joan Sala, que fins i tot va arribar a amenaçar Barcelona. L’alçament fou sufocat, al cap de mig any de lluita, i la host pagesa va ser definitivament derrotada a Llerona per les forces del rei i de la Diputació. Sala hi fou fet presoner i dies després executat a Barcelona. Però Ferran II ja havia obert, sota el seu alt arbitratge, una negociació entre representants dels pagesos i dels senyors. Aquesta negociació fou llarga i accidentada, però a la fi, per l’abril de 1486, el monarca dictava l’anomenada «Sentència de Guadalupe» (nom del monestir extremeny on la va signar), la qual, si bé castigava els revolucionaris radicals, abolia, ja definitivament, les injustes servituds. Els sis mals usos eren abolits amb aquestes paraules (d’estil recargolat propi de l’època): «Per tant sentenciam, arbitram e declaram que los dits sis mals usos no sien, no s’observen, no hagen lloc, no es puguen demanar, ne exigir dels Pagesos ne de sos descendents, ne dels béns d’ells, ne d’alguns d’ells, ans per la present nostra sentència aquells abolim, extingim, aniquilam, e declaram los dits Pagesos, e sos descendents, perpetualment, éssers lliberts e quitis d’ells, e de cada un d’ells.» Ara bé: l’abolició no era gratuïta, sinó que cada pagès era obligat a pagar al seu senyor la quantitat de 60 sous, 10 per cada mal ús abolit, o bé un cens perpetu de 3 sous anuals. Igualment eren abolides, i sense cap compensació, les 3 iniqües vexacions (drets de cuixa, de maltractar i de didatge). El pagès, naturalment, adquiria la llibertat de domicili, així com la llibertat de vendre, sense autorització, els productes del camp i qualssevol béns, 63


mobles o immobles, que fossin de la seva propietat. Pel que fa al mas i les terres que menava, en podia vendre el domini útil (és a dir, el dret d’ús) amb l’autorització del senyor. També eren abolides totes les prestacions econòmiques arbitràries. I, pel que fa a les feines agrícoles, eren abolides si no constaven expressament en el contracte, i, si hi constaven, els pagesos podien impugnar-les com a fruit d’un pacte no lliure, durant un termini de 5 anys. Però els pagesos de remença, com a càstig als delictes comesos col·lectivament en els seus aixecaments armats, eren obligats a pagar a l’erari reial la quantitat de 50.000 lliures en concepte de multa, i també una indemnització als senyors de 6.000 lliures. Quantitats que havien de ser recaptades entre ells i a les quals també havien de contribuir tots els altres pagesos en raó de l’ajuda que havien prestat als revolucionaris. Això a part de 70 penes de mort dictades contra els autors directes d’aquells delictes, les quals, però, foren gairebé totes anul·lades els anys següents en dues successives amnisties, en vista de l’agitació creada al camp per aquest motiu. Finalment, els pagesos havien de retornar als senyors tots els béns robats en els moments de subversió. (Abolició, doncs, prou onerosa, en conjunt.) Els pagesos constituïren llavors un sindicat, el qual s’encarregà d’anar recaptant els «talls» o quotes per pagar les quantitats imposades, tasca que va ser degudament acomplerta en el termini d’uns 20 anys. La Sentència de Guadalupe va afectar 8.618 famílies remences, dels quals més de la meitat eren concentrades al bisbat de Girona. La majoria d’aquestes darreres depenien de senyors 64


eclesiàstics. Podem notar, doncs, que, respecte de les 15.000 o 20.000 famílies subjectes a la remença en començar el segle, hi havia hagut una substancial disminució: probablement molts pagesos s’havien «redimit», és a dir, havien comprat la seva llibertat. Però la sentència també permetia als altres pagesos el fet de sotmetre-s’hi si en alguna cosa els afavoria. Juntament amb la llibertat, la Sentència de Guadalupe donava als camperols la seguretat, en confirmar-los en la possessió del domini «útil» del mas i de la terra. Aquesta seguretat faria que molts masos fossin reedificats i reformats durant els primers temps del segle XVI. Els senyors conservaven el domini «directe» (propietat plena), i amb ell la facultat de percebre les rendes corresponents. Conservaven també la «jurisdicció», o sigui l’exercici de l’autoritat civil, amb l’administració de justícia i amb el control municipal dels pobles inclosos dins el seu territori. (El règim feudal pròpiament dit subsistiria fins al segle XIX.) Però el pagès de remença desapareixia i era substituït pel camperol anomenat «emfitèutic», el qual seria durant segles la base de l’estructura social del camp català. I juntament amb la remença desapareixia tot el conjunt de la servitud feudal: el pagès esdevenia home lliure. Catalunya era així el primer país d’Europa que veia abolir la servitud. Efectivament: la llibertat personal que els pagesos catalans ja tenien a les darreries del segle XV, grans masses de camperols d’altres països no la coneixerien fins als segles XVIII o XIX.

65


LA CATALUNYA DECADENT (Segles XVI-XVII) Als segles XVI i XVII Catalunya continua amb la tònica decadent iniciada a mitjan segle XIV . Té lloc, però, una «petita» recuperació, tant demogràfica com econòmica. Els perills Una de les característiques més importants d’aquests dos segles, per a la població corrent, eren els perills interior i exterior: el bandolerisme i la pirateria. (A més de la Guerra dels Segadors, que veurem a part.) La falta d’un creixement econòmic feia que hi hagués un sobrant de gent que no tenia ocupació, i que tendia a dedicar-se a robar, sobretot en les zones rurals i de muntanya. Ara bé: aquest problema esdevenia agreujat per la propensió de la baixa noblesa a les picabaralles entre ells. Perquè els cavallers bel·ligerants contractaven bandolers fins a fer-ne grups organitzats per lluitar contra un altre cavaller. Això va fer que el bandolerisme esdevingués una lacra pesant, sobretot durant la primera meitat del segle XVII. La pirateria morisca i turca infestava la Mediterrània (en altre temps un mar pacífic). Si els pobles de muntanya i de l’interior eren les víctimes propiciatòries del bandolerisme, els pobles de la costa eren els qui més sofrien els atacs dels pirates. Desembarcaven on volien i saquejaven. Es van construir moltes torres de guaita i moltes galeres, per perseguir-los. Però lo pitjor de lo pitjor ho van patir les Illes Balears: autèntiques invasions i destruccions en massa. 66


L’economia El primer problema econòmic era la manca de blat, i, en conseqüència, el perill de la fam. Se n’havia d’importar (com sempre). S’importava preferentment de França. A les ciutats continuava imperant, sobretot, la manufactura dels draps de llana. La llana havia de ser importada d’Aragó i de Castella. El comerç, com sempre, girava al voltant de l’exportació de teixits i la importació de blat. Les rutes, però, s’havien diversificat, i els ports més importants del comerç internacional eren Londres, Amsterdam, Marsella, Roma, Sicília, Sardenya i Nàpols. S’havia perdut el comerç amb Orient i amb la costa africana. La societat L’aristocràcia catalana, el 1626, era constituïda per 1 duc, 9 comtes i 780 cavallers. Posseïen encara més de la meitat del territori del Principat. Territori separat sovint amb una mena de fronteres del territori de domini reial. L’alta noblesa tendia a acostar-se a la cort, i per tant a Madrid, així com a emparentarse amb famílies castellanes i a parlar en castellà. Els cavallers, en canvi, eren com una mena de proletariat de la noblesa. Amb molt d’orgull i pocs diners. Tenien grans dificultats per mantenir-se en el seu rang. Tot això els portava a tenir actituds de revolta i d’oposició, com ara el foment del bandolerisme i la revolta política.

67


El clergat representava un 6 per 100 de la població. Globalment parlant, era molt ric, sobretot bisbats i monestirs. Però es trobava profundament dividit: els bisbes eren nomenats pel rei, i molt sovint castellans, i eren reialistes. En canvi, els abats i canonges eren antireialistes, i a les Corts formaven en l’oposició. En una època de necessitat moltes persones entraven al clergat sense vocació, com a modus vivendi. I la Santa Seu hagué d’implantar una jurisdicció especial, per jutjar els crims que cometien molts eclesiàstics en el marc del bandolerisme. Però no mancaren grans figures. Una d’elles el sacerdot Josep de Calasanç (1557-1648), que dedicà la vida a lluitar per una escola «popular, universal i gratuïta». Desenvolupà la tasca a Roma, i creà un moviment internacional dit de les Escoles Pies. A finals del segle XVII s’obrien les primeres escoles pies a Catalunya. Una altra gran figura fou sant Pere Claver, que evangelitzà a Amèrica i va ser anomenat «l’apòstol dels negres». La burgesia catalana d’aquest període se’ns mostra com una classe satisfeta i sense inquietuds. Amb aspiracions a arribar al títol nobiliari. La seva actitud política era de col·laboracionisme amb la monarquia, però també de defensa de les lleis i les institucions. A diferència de la noblesa, mantingué l’ús del català. L’anomenat «poble menut» era compost pels menestrals i els camperols, la gran majoria de la societat. Els segles XVI i XVII fou l’època daurada dels gremis, en què arribaren a una minuciosa reglamentació. En la primera meitat del segle XVII, la menestralia va viure les conseqüències de la competència francesa, per causa de la política lliurecanvista. En canvi la segona meitat fou una molt bona època (amb la frontera francesa tancada per la situació de guerra amb França). El seu nivell de vida millorà. 68


En la societat catalana d’aquesta centúria és particularment dura la situació dels camperols. Sobretot en les contrades del nord i durant els llargs i freqüents períodes de guerra amb França, pràcticament la major part del segle, quan han d’aguantar la feixuga càrrega dels allotjaments militars, és a dir, l’allotjament de les tropes que hi ha sobre el terreny. Especialment les anyades dolentes de blat provocaven situacions de misèria extrema. Com si fos una nova classe, hem de parlar dels vagabunds i els bandolers. Fills de la misèria, d’un poblament superior a les possibilitats econòmiques de l’època. També és de notar un clima passional, que feia que, en els torneigs, les fires i les festes majors, es desfermessin fàcilment greus baralles, que acabaven amb l’ús de les armes que molts portaven a sobre. La màxima virulència del bandolerisme català correspon al primer terç del segle XVII, en el transcurs del qual gairebé tot el país es migpartí entre «nyerros» i «cadells». Com una mena de petita guerra civil.

Les institucions Les Corts, com a institució representativa de l’oligarquia catalana, eren l’obstacle que frenava el pas a l’absolutisme, per tal com disposaven lliurement de les quantitats econòmiques que concedien a la monarquia. L’actitud dels cavallers, classe molt descontenta, feia sovint de les Corts un parlament gairebé ingovernable. La Diputació del General o Generalitat exercia encara les mateixes funcions, sobretot vetllar pel respecte a les 69


Constitucions i els Privilegis de Catalunya. Continuava sent, doncs, la representació suprema de les classes dirigents catalanes, el joc polític de les quals oscil·la entre la burgesia litoral, pactista, i la irreductible noblesa pirinenca. El Consell municipal barceloní és l’altre gran organisme autonòmic del Principat, tan important com la Generalitat, per causa del gran pes de Barcelona en el conjunt del país. La cultura La cultura i la llengua catalanes coneixen, durant aquestes dues centúries, una etapa de decadència i d’influència castellanitzant. De tota manera, la llengua va continuar sent conreada per la burgesia, cosa que va impedir una decadència total. No hi va haver, però, cap gran figura literària. El llibre més important de tota la decadència va ser el Llibre de feyts d’armes de Catalunya, de Joan Gaspar Roig i Jalpí. I els millors poetes, Pere Serafí i Vicenç Garcia, conegut com el Rector de Vallfogona. A més de Lleida, Perpinyà i Barcelona, ja hi havia universitats a Girona, Tarragona, Vic, Tortosa i Solsona. Però la decadència cultural també les va afectar. Però encara havia de donar la cultura catalana un valor de fama mundial a la primera meitat del segle XVI: el valencià Joan Lluís Vives, filòsof i escriptor, un dels més grans pensadors del Renaixement. Però visqué a Flandes. L’art català d’aquest període viu la mateixa tònica de decadència, i se succeeixen dos nous estils: el renaixentista i el barroc, caracteritzat aquest darrer per un excés d’ornamentació. 70


L’afer dels moriscos La societat valenciana, que el 1520 havia viscut una revolta popular i gremial contra els nobles (i també contra els camperols moriscos), anomenada Germania, fortament reprimida per Carles I, durant el segle XVII va sofrir un daltabaix considerable. L’any 1609, Felip III va ordenar l’expulsió de tota la població musulmana de la Península. Per a Catalunya no fou gran cosa (només la zona de Tortosa), però el País Valencià va perdre 125.000 persones (d’una població de 450.000). Pobles abandonats, terres incultes, l’economia totalment desballestada, el país decadent. Va passar molt de temps que el País Valencià es refés del desastre. L’any 1638, dels 450 llocs que havien habitat els moriscos, 205 encara estaven abandonats. Guerres i recuperació La segona meitat del segle XVII va transcórrer en un seguit de guerres contra França. N’acabava una i en començava una altra. Aquesta situació es va traduir d’una manera molt diferent per a dos sectors de la població. Per als pagesos de la part nord de Catalunya fou una desgràcia continuada. Les incursions dels soldats francesos sobre el terreny, els seus continuats abusos, l’allotjament dels soldats espanyols i els seus no menys abusos... En canvi, els menestrals de Barcelona i del sud del Principat van conèixer una sort molt diferent. Com que la frontera francesa estava tancada i no hi havia penetració de gèneres del país veí, les manufactures catalanes van viure un període de prosperitat i creixement.

71


CRISI CATALUNYA-ESPANYA (GUERRA DELS SEGADORS) (Segle XVII) Catalunya dins Espanya La unitat dels regnes d’Espanya assolida pels Reis Catòlics era d’estructura federal, i les facultats de la Monarquia eren ben diferents a Castella i a la Corona d’Aragó. La trajectòria vers l’absolutisme monàrquic, que era la tendència històrica d’aquell moment, no trobava obstacles a Castella, avesada ja a un cert absolutisme. En canvi, a la Corona d’Aragó, i sobretot al Principat, els organismes autònoms fruit del pactisme medieval eren un seriós obstacle que deturava aquella evolució. L’equilibri entre la Monarquia dels Habsburg (o Àustries) i les institucions autonòmiques catalanes es manté normalment durant tot el segle XVI, però entra en crisi al XVII. Entra en crisi quan a la Monarquia li comença a fallar la solució fàcil dels metalls preciosos procedents d’Amèrica per al manteniment de les seves guerres imperialistes i de religió. Llavors la Monarquia cerca la col·laboració del Principat, justament en el seu moment pitjor de crisi econòmica. La resistència de l’oligarquia catalana a tota col·laboració fa prendre cos a l’aspiració monàrquica de reduir l’autonomia dels regnes de la Corona d’Aragó al dret públic de Castella, d’acord amb la tendència europea de torn. En canvi, al Principat, les pretensions de la corona desvetllen un cert desencantament històric respecte de la unió hispànica amb Castella.

72


La unió dels dos pobles, esdevinguda en un moment decadent per al català i puixant per al castellà, s’havia anat establint sobre aquests termes: Castella eix de l’Estat i Catalunya regió autònoma i marginal. Castella contribuïa econòmicament i biològicament a les guerres de la Monarquia. Però per a Castella era també el monopoli dels beneficis de les colònies. En una paraula: Castella corria amb els sacrificis i amb els beneficis inherents als afers de l’Estat. El Principat, en canvi, restava cada vegada més al marge de la vida de l’Estat. Ni sacrificis ni beneficis. Conservava la seva autonomia. Doncs quan la Monarquia demana als catalans de compartir els sacrificis, només el sacrificis, aquests es plantegen la qüestió de la unió hispànica. Entre 1620 i 1630, segons Vicens i Vives, entre les classes dirigents catalanes molts es pregunten si és bon negoci anar junt amb Castella. Es comencen a fer retrets. Per això, quan arriba el xoc, els catalans es decanten per la secessió. Finalment, però, es restableix l’equilibri entre la Monarquia i les institucions autònomes i l’autonomia continua. El conflicte L’any 1621 va pujar al tron Felip IV i es va fer càrrec del Govern el comte-duc d’Olivares. Al Principat llavors hi havia malestar: els cavallers estaven queixosos perquè se’ls prohibia portar armes i perquè, en la persecució dels bandolers –plaga de l’època–, s’havien enderrocat alguns castells; les ciutats estaven molestes per la qüestió dels «quints»: el Govern de Felip III havia estat demanat la quinta part dels ingressos municipals, i les ciutats s’hi negaven. La topada amb el nou equip governamental es produí en les Corts de 1626. La Monarquia necessitava ajuda per a la seva política de prestigi a Europa, ja que s’embrancava 73


en un esforç imperialista impossible de sostenir en l’estat de decadència en què Espanya estava entrant. Olivares pretenia una reforma de l’Estat: oferia una descastellanització en els càrrecs a canvi d’una castellanització en les lleis de tots els regnes. Així, en les Corts va proposar una «unió d’armes», és a dir, una col·laboració militar entre tots els regnes, i va ser rebutjada. Volia formar un exèrcit de 140.000 homes, amb una participació catalana de 16.000. Perquè es creia, ben erròniament, que la població catalana era d’un milió de persones (era menys de la meitat). El ministre va obtenir una gran ajuda econòmica d’aragonesos i valencians (eren Corts conjuntes), però amb els catalans el fracàs va ser total: ni homes ni diners. Cal pensar que la provisió de càrrecs podia beneficiar algunes persones de la noblesa, i, en canvi, el sacrifici demanat era col·lectiu. El fracàs d’aquestes Corts va donar pas a la crisi oberta entre la Monarquia i Catalunya. Barcelona continuà negant-se a la col·laboració del «quint». Però Olivares va continuar cercant la participació dels catalans en homes i diners per a la guerra. El nou fracàs, similar, en les Corts de 1632 va portar la crisi a un punt ja més agut. Olivares derivà llavors cap a una política de força sobre Barcelona per imposar-li el «quint». I quan la Monarquia entrà en guerra contra França el 1635, dins la guerra anomenada dels Trenta Anys, Olivares trobà l’ocasió d’imposar als catalans la col·laboració militar: va atacar França pels Pirineus. És a dir: va portar la guerra a la frontera catalana; llavors els catalans haurien de participar en la seva càrrega. A Catalunya es van mobilitzar 12.000 homes, però la càrrega pitjor era una altra: els habitants de prop de la frontera van haver de mantenir les tropes castellanes mitjançant l’obligat «allotjament de tropes». 74


Les coses així, la Diputació del General va sofrir un tomb polític: Pau Claris, canonge d’Urgell, fou elegit diputat pel braç eclesiàstic. La Generalitat es caracteritzava aleshores pel joc de tendències entre la burgesia barcelonina, moderada, i la petita noblesa pirinenca, radical. Si el diputat eclesiàstic era un bisbe, com normalment, prevalia la tendència moderada. L’elecció de Pau Claris era un tomb cap a l’extremisme: com a canonge era oposat als bisbes i, en ser d’Urgell, estava familiaritzat amb el món pirinenc. Mentrestant l’allotjament de tropes era una angoixosa càrrega per als pagesos, els quals, a més, havien de suportar els excessos dels soldats castellans: malmetement dels fruits, robatoris, maltractaments, violacions, assassinats. L’any 1640, entre les dificultats i els incidents, es va anar creant un ambient més i més tibant. El diputat de la Generalitat Tamarit fou detingut, i alliberat per un grup de pagesos revoltats. A Santa Coloma de Farners van ser assassinats uns funcionaris del virrei, i aquest va fer arrasar el poble. Al llarg de la primavera, els conflictes rurals es van anar estenent. A Madrid, la noblesa castellana pressionava perquè s’aprofités l’ocasió per donar un cop de força i acabar amb l’autonomia. En canvi, l’oligarquia pirinenca es va anar decantant cap a França. Molt probablement, el Govern d’Olivares i la burgesia barcelonina no haurien arribar a la topada violenta sense l’extremisme dels dos sectors nobiliaris, castellà i català. Encara que la previsió no deixava de ser-hi: Olivares feia anys que havia proposat a Felip IV un possible camí: «...hallándose V M con esta fuerza que dije, ir en persona como a visitar aquel reino... y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande, y con este pretexto meter la gente, y con ocasión de sosiego general y previsión de adelante, como 75


por mera conquista, asentar y disponer las leyes de conformidad con las de Castilla...» La revolta camperola arribà a l’esclat de la tràgica jornada del Corpus de Sang, a Barcelona, el dia 7 de juny. Uns 500 segadors havien entrat a Barcelona per llogar-se en les feines de sega dels voltants, com feien sempre. Però un incident desfermà un motí, i els segadors i altra gent van assaltar el palau del virrei i les cases d’alguns funcionaris. Fou una jornada violenta que causà 14 morts, gairebé tots funcionaris. En altres ciutats es van produir fets similars i Catalunya entrà en una situació d’anarquia. Les negociacions van fracassar: les autoritats catalanes exigien la retirada de les tropes forasteres, que havien estat l’esca de tot, i Olivares deia que no podia fer una tal imprudència, quan els catalans només havien mobilitzat 12.000 homes. A la fi de juliol Olivares va acceptar la decisió de reduir els catalans per la força. Però aquell mateix mes començaven les gestions de la Generalitat amb la corona francesa. A l’octubre es va arribar a un acord: França ajudaria Catalunya contra el rei d’Espanya i els catalans es comprometien a no lluitar mai contra França. Pel desembre va començar la intervenció. Però en vista que l’ajuda no era suficient, i després d’un intent efímer de proclamar una República catalana protegida per França, es va pactar la integració de Catalunya dins la corona francesa. Lluís XIII fou proclamat comte de Barcelona amb el compromís de respectar íntegrament les Constitucions i els Privilegis de Catalunya.

76


La Guerra de Separació o dels Segadors Així començava una guerra que duraria des de 1641 fins a 1652. Guerra de la Generalitat i la corona francesa contra la Monarquia espanyola; guerra civil entre catalans, ja que l’alta noblesa i l’alta burgesia restaren fidels a la Monarquia espanyola, en contra dels camperols i els cavallers pirinencs; guerra, a més, involucrada en la Guerra dels Trenta Anys (que tenia el seu centre a Alemanya). Recordem que en el conflicte hi van intervenir tres jocs de forces diferents: el Govern d’Olivares i la burgesia barcelonina, amb la seva tensió política d’anys anteriors; els pagesos i els soldats forasters amb els seus incidents, que eren la guspira capaç d’encendre el foc; i, finalment, la noblesa pirinenca i els ultres de Madrid, que foren els qui imposaren la guerra. Val a dir que els pagesos s’havien alçat contra els soldats i «també» contra la noblesa feudal, que els imposava l’allotjament de tropes i ella n’estava exempta. La guerra va ser llarga, i els catalans van tenir temps de desencantar-se de la solució francesa, ja que França no era justament cap solució contra l’absolutisme, i al llarg de la guerra les topades dels catalans amb els francesos foren contínues, tant oficialment, entre els diputats i consellers i els virreis i funcionaris de Lluís XIII, com socialment, entre el poble i els soldats. I Felip IV prometia el respecte a les Constitucions i Privilegis en cas de capitulació. A la fi, quan les forces del rei d’Espanya ja eren sobre Barcelona, les dues parts parlamentaren, fou pactat un perdó general i la crisi hispànica es va resoldre en un restabliment de l’equilibri existent abans. Portugal, per la seva banda, que també s’havia revoltat, aconseguí la seva independència. Així, la crisi hispànica del segle XVII va ser l’excepció respecte del que va ser general a tot Europa: el triomf 77


de l’absolutisme. Per a Catalunya, però, no havia de ser més que un ajornament del plet, fins a la Guerra de Successió. Pocs mesos després d’acabada la guerra, el virrei i els tres Braços de les Corts van acordar una solució per alleujar el problema dels allotjaments militars. Consistia en l’encasernament i la consegüent alimentació de les tropes durant l’hivern. Amb una aportació de la Generalitat i una del Municipi de Barcelona i una quota sobre totes les famílies, es repartia sobre tot el país una càrrega que abans pesava sobre les famílies pageses de les comarques del nord, i que tan tràgiques conseqüències havia portat. Que no sols havia portat la guerra: un recompte fet per la Generalitat l’any 1657 revelava la despoblació de diverses localitats: Sant Celoni havia perdut el 82 per 100 de la població d’abans de la guerra; altres municipis havien quedat reduïts a la meitat o a dues terceres parts; foren pocs els pobles que se’n sortiren amb menys d’un 10 per 100. La guerra entre Espanya i França va acabar amb el Tractat dels Pirineus de l’any 1659. Aquest tractat va mutilar Catalunya cedint a la sobirania de França els comtats del Rosselló i del Conflent i una part del de la Cerdanya. Fou el preu de la Guerra de Separació: el preu que Catalunya havia hagut de pagar per conservar les seves llibertats.

78


GUERRA DE SUCCESSIÓ (Segle XVIII) El segle XVIII comença per als catalans amb el desastre de la Guerra de Successió. Aquesta guerra, però, té en el fons un sentit de desvetllament vital: els catalans s’alcen en ella no sols per assegurar l’autonomia, com havien fet al segle anterior, sinó també per assolir, mitjançant la victòria del seu pretendent, un lloc de preeminència en la política espanyola; és a dir, per arribar a l’Estat. Després de l’abstencionisme de dues centúries, la franca recuperació econòmica de les darreries del Disset havia servit de base per a un desvetllament que es traduïa en un anhel d’intervenció en l’Estat. I s’aprofita l’oportunitat històrica que es presenta. L’intent surt al revés, malgrat les garanties amb què s’assumí l’empresa. Però, passada la desfeta, els catalans, col·lectivament, tornen a aixecar el cap. Ara amb les eines. I aquí guanyaran. Carles II, havent mort sense descendència, fou succeït en el tron d’Espanya per Felip d’Anjou, nét del rei de França, amb el nom de Felip V, l’any 1700. El nou monarca va aplegar les Corts catalanes l’any següent, en les quals va ser jurat pels catalans i ell va jurar les Constitucions i els Privilegis de Catalunya. Aquestes Corts foren d’una gran importància per les concessions que totes dues parts hi van obtenir. El rei necessitava diners, i els seus súbdits li van votar un donatiu d’un milió i mig de lliures i, a més, la suma de 12 milions a pagar en 6 anys. Però els catalans van obtenir l’esperada concessió de poder comerciar amb Amèrica, dos vaixells l’any, un port franc a Barcelona i l’erecció d’una mena de Tribunal de Contrafurs. Això darrer era una gran conquesta constitucional. La missió del tribunal era 79


examinar les denúncies sobre les extralimitacions dels funcionaris reials. En formaven part representants de l’aparell de govern i membres de les institucions autònomes. La guerra La successió del príncep francès al tron d’Espanya, d’acord amb la decisió testamentària de Carles II, desvetllà a tot Europa un fort corrent d’oposició, que va desembocar en una conspiració per destronar-lo i entronitzar l’altre pretendent, l’arxiduc d’Àustria Carles. La unió de les corones de França i Espanya en mans de la casa de Borbó amenaçava de trencar l’equilibri europeu. I Anglaterra, Holanda i l’Imperi alemany van formar la Gran Aliança contra França i Felip V. A Catalunya es va anar dibuixant un corrent austròfil que va culminar en la firma del Pacte de Gènova: un sector de la petita noblesa pirinenca va enviar dos representants a tractar amb un enviat del Govern anglès: Catalunya s’unia a l’Aliança, les forces aliades desembarcarien a Barcelona i el Govern anglès es comprometia a garantir que les Constitucions i el Privilegis de Catalunya fossin respectats, fins i tot en el cas d’una derrota. Un primer intent de desembarcament, pel maig de 1704, no havia tingut èxit: la Generalitat i el poble havien fet costat al virrei. Però la propaganda austròfila i la mateixa repressió contra ella per part de Felip V van fer que la causa de l’arxiduc fes grans progressos a Barcelona, i quan a l’estiu de 1705 l’armada anglesa, amb el mateix Carles a bord, es presentà davant Barcelona, després d’un setge la ciutat capitulà al mes d’octubre, i l’aixecament de Catalunya contra el rei fou un fet. Aristocràcia i burgesia havien arrossegat el poble i el país cap a l’alçament. 80


Després de 4 dies de saquejos es va imposar l’ordre, i Carles reuní les Corts catalanes (que havien de ser les darreres), que el van reconèixer com a rei. Aragó, València i Mallorca també es van unir a l’aixecament. Entre els mòbils d’aquest moviment a favor de Carles d’Àustria, s’assenyala la por a perdre les llibertats, atès l’absolutisme absorbent practicat a França per la casa de Borbó, i la fòbia antifrancesa dels catalans, desenvolupada arran de la competència comercial. Però, segons Vicens i Vives, també hi havia el desig, ja esmentat, d’aprofitar l’ocasió per assolir el domini de l’Estat. La guerra Espanya endins va anar tenint diverses alternatives. Madrid va ser ocupat dues vegades, el 1706 i el 1710, però el poble castellà lluità fort per Felip V, el qual disposava també de forces franceses. Mentrestant a Catalunya es proclamaven els «fins de guerra»: llibertat total de comerç amb Amèrica, devolució del Rosselló i la Cerdanya, paper preponderant dels catalans en les flotes reials, construcció d’una ciutadella d’ocupació a Madrid amb un governador català. En canvi, el govern de l’arxiduc no fou gaire satisfactori: repressió contra els contraris (anomenats «botiflers»), malversació, favoritisme i detalls (també!) absolutistes. Tot això va anar provocant el desencís de molts catalans. L’any 1711, els exèrcits borbònics eren dins el Principat. Aragó i València havien estat conquerits i havien vist abolides les seves institucions i llibertats. Llavors es va produir la mort de l’emperador alemany i la successió al tron de l’arxiduc Carles. Això va fer que les potències aliades es desentenguessin de la guerra, ja que el bloc de l’Imperi i Espanya en mans de Carles 81


se’ls apareixia tan perillós com el de França i Espanya en mans dels Borbons. Les potències van fer la pau amb França amb el Tractat d’Utrecht, l’any 1713. Reconeixien Felip V com a rei d’Espanya amb la condició que renunciés a l’herència de la corona francesa. Nàpols, Sardenya, Flandes i Milà quedaven per a Carles d’Àustria, Sicília per al rei de Saboia (que després la canviaria per Sardenya) i Gibraltar i Menorca per a Anglaterra. El Govern anglès no va complir llavors el compromís del Pacte de Gènova: es desentengué de les Constitucions i els Privilegis de Catalunya. És cert que l’anomenat «cas dels catalans» va pesar en les negociacions de pau, dificultant-les, però en definitiva va ser deixat de banda. El Govern anglès va fer, després, gestions i pressions, però totes s’estavellaren davant la intransigència de Felip V. El Tractat d’Utrecht concedia als catalans l’amnistia i «tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles» (és a dir, el comerç amb Amèrica, entre altres). Però les classes dirigents catalanes no van acceptar. Una volta deixats sols, davant les forces castellanes i franceses, que tenien tot el país envaït, la Junta de Braços va decidir parlamentar. Però davant la irreductible actitud de Felip V de no admetre cap negociació sobre la conservació de les Constitucions i els Privilegis, es va optar per la resistència, sobretot per l’exemple del braç popular o ciutadà. Barcelona, sola, va resistir heroicament 13 mesos, els dos darrers de setge total. Finalment, l’11 de setembre de 1714, la ciutat caigué a l’assalt, i, quan la lluita ja era pels carrers, el comandament militar va decidir capitular. No hi va haver saqueig (primer cas d’una ciutat ocupada i no saquejada). La guerra havia durat 9 anys.

82


La «Nova Planta» Pel gener de 1716 va ser promulgat el Reial Decret de Nova Planta. Establia la «nova planta» de govern del Principat de Catalunya. L’objectiu d’aquest nou règim era assegurar la submissió del Principat a la voluntat del monarca. I, com que la rebel·lia havia trobat el seu major suport en les institucions autònomes, aquestes havien de ser suprimides. Aquest nou ordre havia de ser garantit per la presència permanent d’un exèrcit d’ocupació, sostingut econòmicament pels catalans. Un altre objectiu del nou règim era la tendència cap a la uniformitat entre els regnes d’Espanya. L’entronització de la llengua castellana havia de ser una mesura important en aquest sentit. En canvi, no es va creure oportú imposar les lleis civils de Castella, i el Dret civil català és l’única cosa que va restar en peu. La representació del rei corresponia al capità general assistit per la Reial Audiència, també reformada. I el capità general seria sempre una persona de fora de Catalunya, llevat d’un sol cas, ja dins el segle XIX. El sosteniment de l’exèrcit d’ocupació va exigir l’aplicació d’un nou tribut: el «cadastre». Aquest era una equivalència de les tributacions de Castella, sense que fossin abolits els tributs ja existents a Catalunya, per exemple les «generalitats», que havia percebut la Diputació i que ara havien passat a la corona. El cadastre, i els que ocasionalment havien estat ja imposats a les comarques durant la campanya contra Barcelona, representaven la primera vegada que a Catalunya s’imposava una contribució econòmica per la força, sense l’aprovació de les Corts. El cadastre, però, també seria la primera ordenació tributària de Catalunya –i d’Espanya– aplicada amb uns certs criteris de justícia social, és a dir, repartint les càrregues en proporció a les 83


disponibilitats, abolits com eren ja els privilegis constitucionals de les classes dirigents. En el cas dels salaris dels menestrals, el cadastre va representar el 8,3 per 100 de l’ingrés mitjà anual. La nova planta disposà també la reforma de la divisió administrativa, transformant les «vegueries» tradicionals en «corregiments» i reduint-ne el nombre de 24 a 12. Al cap de cada un hi havia el corregidor, nomenat directament de Madrid i essent un militar. En els municipis van ser abolits els consells consultius, i els càrrecs executius van passar a anomenar-se amb el nom castellà de «regidor» (que encara conserven avui), de designació oficial i adscrits a l’estament aristocràtic. Això era contra tota la tradició catalana, ja que la institució municipal havia nascut com a instrument d’independència respecte de la noblesa feudal. Però era una «solució» política d’ordre públic: recordem com els cavallers, que no tenien gaires recursos per viure al nivell del seu rang, havien estat un estament especialment subversiu. Aquesta reforma també va afectar els gremis. D’una banda van perdre la seva participació en els municipis, i d’altra banda van passar a dependre de la Reial Audiència per a la seva reglamentació interior, que abans depenia del municipi, en el qual participaven. I pel que fa a l’idioma, el Decret només disposava que s’havien de seguir en castellà les causes de la Reial Audiència. No deia res dels tribunals inferiors ni de l’ensenyament en les escoles. Alguns consellers de Felip V catalans havien fet entendre que imposar el castellà d’una manera general era impossible. Però la intenció hi era, i així, en unes instruccions secretes als corregidors de 1717 es deia: «Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin 84


que se note el cuydado.» Aquesta tàctica devia produir els seus efectes, ja que uns cinquanta anys després, el 1768, Carles III ja disposaria, en una reial cèdula, que l’ensenyament primari i el secundari fossin arreu en llengua castellana. (Però encara no se’n sortiria, i aquesta obligació no seria del tot imposada fins a una llei de 1857.) La repressió personal La repressió dels vençuts va tenir dues fases ben diferents. Acabada la guerra es procedí a una repressió dura però no sagnant. Desarmament de tota la població (fins i tot els ganivets, excepte el del pa), enderrocament de castells, deportació dels principals dirigents militars, deportació de més de 200 eclesiàstics de tota la Corona d’Aragó, no reconeixement i exili de 5 bisbes nomenats en temps de l’arxiduc, confiscació dels béns posseïts fora dels murs de la ciutat (respectant els de dins) de tot el personal dirigent (consellers, diputats, militars...), aquests foren els principals trets de la repressió. Però indirectament n’hi hagué un de molt important: fou enderrocat el barri de Ribera (el barri dels pescadors) per construir-hi la Ciutadella militar per a les forces d’ocupació. (Els pescadors foren després ubicats al barri de la Barceloneta.) I encara cal afegir la supressió de les universitats, tot reagrupant-les en una de sola a la ciutat de Cervera. La segona fase vingué després. El 1717 Felip V decidí reconquistar les possessions italianes, atribuïdes al pretendent austríac. Llavors es va refer l’Aliança, aquesta vegada amb participació francesa, per obligar el rei espanyol a respectar els termes pactats. Tropes franceses van entrar a Catalunya i 85


prometien restablir les institucions catalanes. Grups de persones es tornaren a revoltar i començaren una guerra de guerrilles. Al 1719 Felip V desistia de les seves pretensions, es feia la pau i aleshores començava una repressió molt pitjor: delacions, llistes negres, execucions, van marcar una onada de terror durant la primavera de 1720. Després hi hagué un apaivagament i una llarga «pau», que el poble català aprofitaria «a la seva manera». Seria el segle del gran progrés econòmic. Conclusió Es pot dir que la Guerra de Successió va ser una aventura empresa per les classes dirigents, amb anhels de domini, contra un rei que s’havia acceptat i amb qui hi havia bona relació, però que sortí malament i que tingué unes conseqüències que Catalunya ha pagat durant segles. També es podria dir que la Guerra de Successió la va guanyar Castella i la van perdre Catalunya i Espanya, perquè, si Espanya hagués passat a ser dirigida per Catalunya, país aleshores renaixent (com ho havia demostrat al final del segle anterior i ho demostraria al llarg del següent), es podrien haver aprofitat molt millor l’esperit i les oportunitats de l’època contemporània, com en altres països europeus.

86


RESSORGIMENT AL SEGLE XVIII L’endemà de la desastrosa derrota de la Guerra de Successió, els catalans es van posar a treballar amb gran afany. Les darreres dècades del Disset havien estat de recuperació econòmica, i la guerra va comportar, és clar, un retrocés, amb uns efectes que s’allargaren ben bé fins al 1730. A partir d’aquí va començar un fort procés de desenvolupament, basat sobretot en el vi i els teixits de cotó, que assoliria la màxima plenitud amb la llibertat de comerç amb Amèrica. Expansió agrícola Paral·lelament, i en constant interacció, a un gran augment demogràfic (del 100 per 100 en 70 anys), Catalunya viu al llarg del Divuit una forta transformació agrària, de tipus alhora extensiu i intensiu. La superfície conreada augmenta amb la constant rompuda de noves terres, de boscam i de garrigues, fins i tot de muntanya, en benefici, sobretot, de les plantacions de vinya. Hi ha textos de l’època ben expressius, per exemple: «...adelantan incesantemente la agricultura abriendo los terrenos que parecen más eriales y hasta los montes más escabrosos», d’un informe al rei de 1774. Efectivament: la vinya envaeix des de la sorra d’algunes platges o de la vora dels rius, o els estanys assecats, fins als cims dels turons. No hi ha gairebé comarca del país on els pagesos no conquereixin nous trossos de terra per al conreu. Aquest fenomen predomina sobretot al Pla de Barcelona: fins i tot al Tibidabo apareixen ceps. Serà bo de fer un esment especial de la conquesta de les «illes» del delta 87


de l’Ebre, bé que no encara per al cultiu de l’arròs, i de l’assecament de diversos estanys, sobretot de l’Empordà. En l’aspecte intensiu, el segle XVIII català enregistra un notable increment del regatge. N’hi ha exemples per tot el país, però predominen de manera aclaparadora a les comarques del Pla de Barcelona, el Maresme i el Vallès. El regatge afecta, és clar, els conreus de l’horta, l’arròs, el fruiterar i els horts particulars. L’empresa és gairebé sempre de tipus individual i amb un gran predomini dels petits propietaris; poca participació important dels senyors; ja abunden més les iniciatives de l’Església. El rendiment corrent del gra en terreny de secà era d’uns 4 o 5 grans per gra sembrat, mentre que en terreny de regatge arribava als 10 o 12 grans. Ara bé: el que hauria estat la gran obra de regatge, el Canal d’Urgell, projecte secular que ja havia estat presentat a Carles V, no pogué encara ser realitzat. A part el regatge, en alguns llocs, ací i allà, es comencen a aplicar alguns avenços tècnics, com és ara noves eines, l’adob de les terres amb fems, la rotació de diversos conreus, a vegades en un mateix any, i la cria de bestiar en prats artificials o gràcies al conreu de farratges. Assenyalem així mateix l’aparició i el desenvolupament de dos conreus nous al Camp de Tarragona: l’ametller i l’avellaner. Hi havia, però, un viu contrast entre les riques i desenvolupades comarques del litoral i moltes zones de l’interior i de la muntanya. Eren les dues Catalunyes de sempre. Poc terreny conreat, poca població, desert i misèria era el panorama d’algunes d’aquestes darreres contrades, al costat, però, d’un gran afany de treball dels seus habitants.

88


Les distintes comarques s’especialitzen en un producte o altre, unes el blat, altres el vi. Però algunes s’orienten decididament cap a la producció intensiva de vi de cara a l’exportació, i no sols rompent noves terres, sinó també a costa del blat i l’olivera. Comarques com la Selva i l’Empordà arriben també a ser vinateres. En algunes, l’especialització s’acosta al monocultiu: tal és el cas del Camp de Tarragona i del Penedès, sobretot el primer, on la producció de vi s’enllaça amb la fabricació d’aiguardent, indústria localitzada a Reus. Cap a finals del Divuit, les exportacions de vi i aiguardent del Camp de Tarragona representaven prop d’una meitat de les totals de Catalunya en aquests dos productes. El vi i l’aiguardent anaven a diversos països europeus, però sobretot a les colònies americanes, ja abans de la llibertat de comerç, fent trampes, i això gràcies al monopoli colonial: la Monarquia prohibia el conreu del vi a les colònies. Però, en canvi, el país era deficitari en blat i bestiar, com sempre. Indústria incipient Un dels principals fenòmens econòmics de la Catalunya del Divuit és la feliç implantació i la creixença de la indústria cotonera, especialment de la fabricació d’«indianes» (robes de cotó estampades) per exportar a Amèrica. Això era novetat, perquè la tradició tèxtil catalana era sobretot en relació a la llana. L’any 1737 apareix a Barcelona la primera fàbrica d’indianes. L’any 1773 ja hi havia 80 fàbriques només a Barcelona, i cap al 1788 ja eren 150 i n’hi havia a Vic, Manresa, Mataró, Reus, Igualada i Olot. Un fuster de Berga va difondre a Catalunya les màquines de filar anomenades «berguedanes», copiades de les High angleses. 89


Una altra indústria important fou la dels draps de llana. Havia tingut una notable prosperitat en la segona meitat del Disset, i quedà arruïnada de resultes de la guerra: de 700 paraires existents abans, baixà a 40. Després tornà a remuntar. Altres indústries eren la de la seda, la de les puntes, la del paper, la de les pells, la del calçat, la de l’aiguardent i la del vidre. Noves vies de comerç Durant aquest segle, l’economia catalana ha de buscar una nova articulació comercial. Perdudes Sicília i Sardenya, mercats d’exportació i fonts de proveïments, Catalunya ha de trobar el seu complement econòmic en la resta d’Espanya. La supressió de les duanes interiors decretada per Felip V l’any 1717 hi va ajudar molt. Amb l’exportació de manufactures catalanes Espanya endins i la importació de blat i de bestiar cap al Principat quedaven establertes les bases econòmiques que han arribat fins als nostres dies. Creu Vicens i Vives que no hi havia ciutat o vila d’importància a Castella o a Andalusia que no tingués la seva botiga catalana on es podien comprar teixits, quincalla, sabó, mitges i sabates. Però, sobretot, l’economia catalana s’expandí mitjançant el comerç amb Amèrica. Això ja abans de ser decretada la llibertat, a través de Cadis o també de la Corunya. Va ser el fet vital el que prevalgué sobre el legal. Abans de tenir-hi dret, els catalans s’havien pres la llicència d’anar a Amèrica clandestinament, i va ser aquest fet el que va provocar l’autorització. Després de diverses mesures parcials, l’any 1778 Carles III donà autorització 90


a Barcelona i a 11 llocs més per comerciar amb 20 ports americans. Aleshores, les exportacions espanyoles a les colònies es van quadruplicar en 10 anys. I la gairebé extinta marina catalana va arribar a disposar de 200 vaixells que feien només la travessia cap a Amèrica. Noves classes socials Amb l’aparició de la incipient indústria comença un procés de transformació social de la població urbana. La gastada burgesia medieval o classe dels «ciutadans honrats» s’havia acostat molt a l’aristocràcia: molts havien adquirit títols nobiliaris. Però la transformació econòmico-social havia de ser obra de les classes populars, i, sobre la base de mercaders i menestrals, més l’aportació de la immigració rurals (els fadristerns), sorgirien les noves classes: la moderna burgesia industrial i comerciant i la classe obrera. Sobre la procedència més concreta de la nova burgesia, hi ha dues hipòtesis. Vicens i Vives creu que venia sobretot de la menestralia: «La història de la provinença de la burgesia catalana moderna palesa que es reclutà entre els caps de brot de la menestralia.» En canvi, Joan Mercader diu que «Els nous empresaris sorgeixen de la classe dels comerciants, l’única que disposava del capital necessari i també l’experiència...». Sobre la nova classe obrera, formada per fadristerns procedents de la pagesia i per menestrals desplaçats per la competència de la indústria, cal dir que no era encara el «proletariat». En molts casos compartien l’ocupació a la fàbrica amb el conreu de l’hort. Patien els moments de crisi amb l’atur forçós, però també tenien 91


oportunitats no massa difícils d’establir-se en els moments econòmicament favorables. No els animava encara cap esperit revolucionari. Cap a finals del segle, el jornal mitjà diari a Barcelona era de 8 rals. Descomptant els dies de festa, això representava uns ingressos anuals de 2.176 rals, i, si volem fer una comparació, podem dir que els oïdors de la Reial Audiència en cobraven uns 18.000, i es queixaven. Un fet important fou el decret de Carles III de 1784, que establia la llibertat de tota dona d’exercir una professió i de tenir taller o botiga propis; era la llibertat professional de la dona. Cal dir, però, alguna cosa sobre la que continua sent la classe social més nombrosa: la pagesia. Sembla que la gran majoria de pagesos eren explotadors directes, o propietaris, o parcers o arrendataris o bé quasipropietaris pel contracte emfitèutic (el contracte sorgit de la Sentència de Guadalupe). No hi manca una pagesia benestant, però tampoc el fenomen d’una massa assalariada, producte de l’increment demogràfic. La novetat d’aquest segle és l’aparició d’un nou tipus de contracte: el de «rabassa morta». Consisteix que el pagès que ha plantat una vinya, generalment en terreny romput, i assumint-ne totes les despeses, hi resta «establert» per a tota la vida de la vinya. Aquest contracte estimula l’extensió dels conreus i, a més, evita la proletarització d’una part de l’excedent de personal. Donarà lloc a un grup social: els «rabassaires», i, a la llarga, portarà problemes, perquè el terme «la vida de la vinya» era ambigu.

92


La cultura Al segle XVII hi havia universitats a Lleida, Barcelona, Girona, Tarragona i Vic, però, per causa de l’actuació dels estudiants en el moviment revolucionari, foren totes suprimides i reagrupades en una d’única a Cervera, perquè aquesta havia estat una ciutat fidel a Felip V. Ara bé: la Universitat de Cervera fou un focus de cultura brillant i una de les millors universitats espanyoles, sobretot gràcies a la magna figura del professor Josep Finestres i a la de diversos professors jesuïtes, fins a l’expulsió del seu orde d’Espanya l’any 1767. Un altre focus de cultura important van ser les anomenades «acadèmies», com el Reial Col·legi de Cirurgia, l’Escola de Nàutica, l’Acadèmia de Bones Lletres, entre altres. Totes d’iniciativa privada. La decadència de la llengua i la cultura catalanes arriba al seu punt més baix, sense ser mai un buit total. Però apareixen ja les primeres espurnes del que serà la Renaixença del segle següent. Posem dos exemples. Antoni de Capmany escriu les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona, que, encara que escrites en castellà, revelen un dels trets renaixentistes: el record de les glòries passades. I el sacerdot Josep Pau Ballot, amb Gramàtica y apologia de la llengua cathalana, no sols ensenya la llengua pròpia sinó que anima a conrear-la. Al llarg del Divuit, Catalunya es recupera, no políticament de la derrota de la Guerra de Successió, però sí de la decadència econòmica, i demogràfica, que arrossegava des del segle XV.

93


LA INDUSTRIALITZACIÓ DE CATALUNYA (Segle XIX) El segle XIX enregistra el gran esforç del poble català, sota la direcció de la seva activa i intel·ligent burgesia, per bastir al nostre país una indústria sòlida i moderna al nivell dels països europeus més avançats. Aquests esforços es veieren reeixits només en part. Només en part per dues raons: d’una banda no fou possible assolir la constitució d’una forta indústria minero-metal·lúrgica, pressupòsit indispensable de tota potència industrial completa; de l’altra, l’arrencada industrial no desembocà en la segona etapa del procés capitalista típic dels altres països, és a dir, en la concentració de capital en empreses de societat anònima. Tota l’empenta industrial catalana del Vuit-cents no va passar, en general, de la fabriqueta i de la botiga. Això va donar lloc a un cert tòpic sobre l’individualisme i la incapacitat de l’obra col·lectiva per part dels catalans. Tanmateix, i pel que fa al segle que estudiem, la realitat fou purament i simplement que l’esforç de la nostra gent topà amb les limitacions imposades per la realitat geogràfica i històrica. Concretament amb la pobresa mineral del sòl de Catalunya i amb la manca de mercats colonials. Cal dir que la burgesia catalana del Vuit-cents va viure atenta a les innovacions tècniques i als perfeccionaments que s’assolien més enllà dels Pirineus, els quals eren ràpidament assimilats. Ara bé: la vida econòmica de les grans potències del segle XIX es recolzà sobre el carbó, com a font d’energia, i sobre el ferro, 94


com a material bàsic de la indústria i del transport. L’existència de dipòsits d’un sol d’aquests materials implicà el desenvolupament d’una regió industrial. I això no va passar pas per alt a la burgesia catalana: des de 1841 fins a 1851, 56 companyies minaires foren creades per recercar per tot Catalunya les fonts de riquesa necessàries. Els resultats d’aquest esforç van ser molt migrats: tres jaciments de carbó de poca qualitat, mentre que l’explotació de les nombroses mines de ferro pirinenques resultava prohibitiva per les enormes dificultats de comunicació i de transport i per la manca de carbó. Això implicaria la submissió de la metal·lúrgia catalana al ferro basc i al carbó anglès, primer, i a l’asturià, després, cosa que frenaria la seva llibertat d’acció i comprometria greument el seu futur. I això i la manca de mercats colonials, perduts en començar el segle gairebé tots els d’Amèrica, que tant havien ajudat el ressorgiment preindustrial del Divuit, impediria la consecució de beneficis fàcils i de grans fortunes que poguessin polaritzar grans unions de capital. El capital de què disposarien els catalans seria, doncs, el que, de mica en mica, anessin acumulant del propi treball. I això fa que l’obra realitzada, encara que modesta i incompleta, sigui molt meritòria. El ram tèxtil fou, de bon tros, el fort de la industrialització catalana. Aquest ram es caracteritzava per una presència abundant de mà d’obra femenina. Sobretot va destacar el sector del cotó. I aquesta indústria es trobà, de bon antuvi, amb el desgavell causat per la Guerra d’Independència i també per la 95


pèrdua del mercat d’exportació americà, cap on anaven les dues terceres parts de la producció. Suportant les crisis cícliques internacionals, la indústria tèxtil va anar progressant amb grans embranzides dels moments favorables. A les primeries del segle havia estat construïda a Barcelona la primera màquina de vapor aplicada a la indústria. Entre els anys 1820 i 1823 apareixen a Berga 37 fàbriques de filats i teixits. I entre els anys 1829 i 1833, que és un altre moment d’expansió, tenim ja a Barcelona, 90 filatures, 199 fàbriques de teixits i 56 d’estampats, de les quals 16, 42 i 2 respectivament, poden ser considerades com a empreses industrials modernes. Els primers telers mecànics foren introduïts el 1828 a Sallent. I el 1832 es munta a Barcelona la primera fàbrica tèxtil moderna: El Vapor. A partir de 1841 comença l’etapa moderna de la indústria tèxtil catalana. Si l’any 1840, de 25.111 telers, només 231 eren mecànics, el 1850, d’entre 37.301 telers, n’hi havia 4.109 de mecànics i 1.465 de marca Jacquard. El progrés de la producció queda reflectit en l’augment de les importacions de cotó en floca per treballar, que evolucionen, de les 2.500 tones l’any 1835, a les 15.000 tones entre els anys 1850 i 1854. El nombre de teixidors també augmenta de 44.400 l’any 1840 a 54.800 deu anys després. En canvi, en la filatura el nombre d’obrers baixa de 31.500 a 18.200. Per tant la indústria cotonera perd, en total, uns 3.000 treballadors. Aquest procés és degut a una altra innovació tècnica: les filadores automàtiques anomenades «selfactines» (de l’anglès self acting), introduïdes cap al 1844 i que l’any 1854 ja equipaven 60 fàbriques de Barcelona i dels voltants. Per aquell període foren fundades, entre moltes altres, les empreses de Ferran Puig (després Fabra i Coats) l’any 1843 i L’Espanya Industrial el 1847. 96


I vers la fi del segle ja arribaven a 86.000 les tones de floca importades, els teixits exportats pujaven a 10.000 tones, havent decuplicat en quinze anys, els telers mecànics ja eren 38.354, mentre que el nombre d’obrers havia baixat a uns 40.000, i tot això amb 684 fàbriques. Dels 849 milions de pessetes que els catalans tenien invertits en totes les indústries, 460 corresponien al cotó. La pèrdua dels mercats d’ultramar, sobretot del cubà, pesà llavors durament sobre la indústria cotonera: l’any 1899 veié el tancament de més de 30 fàbriques, entre elles L’Espanya Industrial, que aleshores ocupava 800 obrers. La indústria llanera catalana, que al començament del segle era minoritària respecte de la d’algunes regions peninsulars, va experimentar també una gran modernització i un gran creixement, centrat en les ciutats de Sabadell i Terrassa. Cap al 1832 tingué lloc l’establiment a Sabadell dels primers telers mecànics per teixir la llana amb màquines de vapor per moure’ls. Després de 1860 vingué el moment de major empenta, a causa de la crisi del sector cotoner per la guerra dels EUA. I a la fi del segle, Sabadell i Terrassa concentraven la forta major part de la indústria llanera de tot Espanya i representaven la tercera indústria europea d’aquest ram. Sabadell tenia 80 fàbriques de teixits amb 200 telers i uns 1.800 obrers, i Terrassa, 28 fàbriques amb 1.300 telers i uns 1.200 obrers. La modesta indústria metal·lúrgica catalana del Vuit-cents va ser el resultat d’un esforç gegantí, gairebé per damunt del que permetien les circumstàncies. Així sorgiren les empreses Nuevo Vulcano, l’any 1836, que construí el Delfín, primer vaixell de vapor construït a Espanya; la Companyia Barcelonesa de 97


Fundició i Construcció de Màquines, o més simplement la Barcelonesa, el 1841, que es desplegà aprofitant la construcció i l’establiment del ferrocarril i la industrialització del ram tèxtil, i, l’any 1855, la Maquinista Terrestre i Marítima, amb un capital de 20 milions de rals. Aquestes indústries, sobretot en el cas de la Maquinista, foren autèntiques mostres d’unió d’esforços i de capitals de diverses persones. Alternant bones i males etapes, sorgeixen altres empreses, que fan fallida en els moments de crisi, i algunes ressorgeixen més endavant. Sobretot en l’onada de prosperitat dels anys 1876 a 1886. Llavors la Maquinista fabrica les primeres locomotores, i sorgeix també l’empresa Material per a Ferrocarrils i Construccions, que l’any 1908 inauguraria un forn SiemensMartin per a la producció d’acer. Al moment del canvi de segle, la metal·lúrgia catalana representava només una desena part dels 849 milions de pessetes invertits en la indústria. Altres activitats industrials foren la química, l’electricitat i el suro. La indústria química, en la qual ja figurava la casa Cros, destaca al final del segle en la fabricació de sabó dur, principalment destinat a Cuba, i en els adobs, que eren introduïts arreu d’Espanya. Només tres anys després de la invenció de la màquina Gramme, en fou instal·lada una a Barcelona, el 1873. Era la primera central elèctrica de Catalunya i d’Espanya. La indústria elèctrica havia de tenir una gran expansió, precisament a causa de la manca de carbó com a font d’energia. Barcelona i Girona van ser de les primeres ciutats del món a adoptar l’enllumenat elèctric.

98


La primera companyia important fou la Societat Espanyola d’Electricitat, fundada l’any 1881, amb un capital de 20 milions de pessetes. S’hi afegiren després la Companyia AngloEspanyola d’Electricitat i la Companyia Barcelonesa d’Electricitat. Aquesta darrera, creada el 1894, duria a terme la construcció de les primeres centrals pirinenques. I, des del 1899, començaren a circular els primers trens i tramvies elèctrics. El suro dels nostres boscos, i dels de Castella i d’Andalusia, donà lloc a la indústria tapera, que es desenvolupà a les comarques gironines, destacant Sant Feliu de Guíxols. Indústria eminentment artesana i manual, arribà a ocupar uns 20.000 obrers, repartits entre unes 800 fàbriques. El tap català es va imposar en els mercats estrangers, i així van ser exportats 310 milions de taps l’any 1849, 517 milions el 1857, 1.130 el 1873, 1.416 el 1889 i 3.338 milions de taps l’any 1900.

99


NAIXEMENT DE LA CLASSE OBRERA (Segle XIX) El proletariat obrer En qualsevol moment de la història de la Revolució industrial i del moviment obrer del Vuit-cents, a Catalunya o a qualsevol altre país, cal distingir primer de tot dos grups d’obrers ben distints: els «operaris» i els «miserables», segons la terminologia de l’època. Els primers són els obrers qualificats, els segons, sovint immigrants de la pagesia i més tard d’altres regions, són la mà d’obra més o menys eventual i constitueixen el veritable proletariat, sotmesos a tota la duresa del nou sistema sense gaudir-ne de cap avantatge. Tanmateix, aquesta estructura és dinàmica, i, mentre els operaris poden aspirar a anar pujant cap a la menestralia i fins i tot a les files de la petita burgesia, i alguns més amunt i tot, els miserables s’acostumen a les noves tècniques i passen per selecció al grup dels qualificats. Nodrit per la immigració camperola, el procés presenta, a cada període del segle, els dos estaments ben diferenciats. Els operaris seran els protagonistes de les associacions de defensa, dels pactes amb els industrials sobre condicions de treball (sous, horaris, etc.), mentre que els proletaris seran la tropa de xoc de l’extremisme i, sobretot en els moments de crisi i d’atur forçós, nodriran els grups d’incendiaris de fàbriques, de destructors de màquines i de revoltosos al carrer.

100


Les condicions de vida obreres A mitjan segle, el jornal mitjà de l’obrer era establert en 8 rals i mig. Calculant amb 269 dies de feina a l’any (descomptant diumenges i festes, dies de malaltia, de crisis ordinàries i de crisis imprevistes), tenim un total de prop d’uns 2.300 rals l’any. Certament hi havia gent més privilegiada, com ara els teixidors mecànics de primera classe, que percebien uns 4.160 rals l’any, i els teixidors de seda i de llana, que arribaven als 3.600 rals. Enfront d’això, les despeses mitjanes anuals eren d’uns 1.555 rals per al menjar, 353 per a l’allotjament, 218 per al vestir i uns 175 rals per a coses diverses; total uns 2.300 rals com a mínim per al treballador solter. Per al casat sense fills es calculaven uns 3.071 rals i per al casat amb dos fills, uns 4.176. Podem veure, doncs, com el salari mitjà amb prou feines donava per satisfer les necessitats més vitals de l’obrer solter, i per tant els salaris inferiors no arribaven ni a això; mentre que només els obrers més privilegiats podien atendre per si sols el sosteniment familiar: els altres necessitaven forçosament el treball de la muller. I si ens fixem en la relació entre els pressupostos individual i familiar, veurem com l’escassa diferència que hi ha entre ells ens obliga a pensar en una dieta i un nivell de vida més austers quan un es casava i quan sobrevenien els fills. I cal considerar, a més, que els salaris esmentats eren per la «jornada de treball», i aquesta consistia en 12 o 13 hores; o les que fossin pactades, és a dir, les que l’empresa imposés, generalment. Ara bé: les dades anteriors foren calculades a Barcelona, i els treballadors barcelonins eren uns éssers privilegiats en relació als d’altres comarques catalanes. En dades de la Plana de Vic i

101


dels encontorns, es donen salaris mitjans de 20 rals la setmana, és a dir, menys de la meitat que a Barcelona. I tot això sense comptar amb les malalties i l’accident imprevist (sense cap assegurança), o –la cosa més terrible– la paralització de la feina. L’atur forçós, en frase de Vicens i Vives, anivellava la misèria dels treballadors, fossin de primera o de darrera categoria, en un badall únic i monstruós de gana. I sobre les condicions de treball, ens descriu així l’informe d’un metge: «...entreu en una filatura de cotó, per exemple, i de seguida sentireu una olor desagradable i un nus al coll... Vaig comptar 178 individus, entre oficials i aprenents, en una peça que còmodament només podia tenir-ne 25; era de nit, els llums de gas cremaven des de les quatre de la tarda; la ventilació era quasi nul·la; al cap de pocs minuts vaig haver de sortir mig asfixiat. Com podien tenir salut aquells infeliços que diàriament respiraven durant quinze hores un aire totalment impur? ... No és estrany, doncs, que l’estadística, amb el seu inexorable llenguatge, ens digui que es troba «doble nombre» de tísics entre els obrers que treballen en fàbriques o tallers.» I pel que fa a les condicions higièniques d’habitatge, el mateix metge ens diu: «Són moltes les habitacions insalubres, però les de la classe pobra, i per tant les dels obrers, ho són totes... i sempre massa reduïdes. De tal manera que l’aire que respira l’obrer a casa seva és gairebé tan impur com el que respira al taller. Quan la ciència demana de 12 a 14 metres cúbics d’aire per individu... hi ha cases en què el llogater ocupa una habitació on amb prou feines hi ha 3 o 4 metres cúbics d’aire respirable.»

102


I referint-se a l’alimentació: «Sí, els obrers i les seves famílies no gaudeixen encara d’una alimentació suficient; el pa i el vi que correntment consumeixen no són de la millor qualitat; els vegetals constitueixen la base d’un règim més comú; i del regne animal gairebé no en coneixen més substàncies alimentàries que el bacallà, l’escabetx i el porc; l’obrer menja molt poca carn, perquè, si és veritat que compra sovint els extrems, les despulles i la greixesa dels animals, aquesta «carn de dissabte», com es deia antigament, nodreix molt poc...» Afegim a tot això el treball dels infants; les mateixes 12 o 13 hores. No cal estranyar-se que els obrers tinguessin poc sentit de responsabilitat: era corrent que alguns no anessin a treballar el dilluns (el «dilluns sant», com deien). I a les darreries del segle no havia millorat pas gaire la situació dels obrers. L’any 1900 trobem dades de salaris com aquestes: mecànics, 17 rals al dia; fusters, 16,75; paletes, 16; manobres, 10. Els salaris són més alts que a mitjan segle, però el cost de l’alimentació per a una família de 4 persones, comptant amb una dieta de pa, patates, mongetes, bacallà, ous, oli i vi, ja se situa a 14,5 rals per dia. Quedava, doncs, molt poc per a les altres necessitats. Calia ajudar-se amb el treball de la dona i els fills, malviure en un racó de pis rellogat i menjar carn només les festes assenyalades. Heus aquí el panorama de l’obrer català a les acaballes del segle XIX.

103


LA LLUITA OBRERA (Segle XIX) A Catalunya, com a tot arreu, l’obrer volia assolir tres coses: un sou adequat a les seves necessitats, la durada mínima de la jornada de treball i la seguretat de l’ocupació. Secundàriament, cercava la reglamentació del treball de les dones i dels infants i les bones condicions dels llocs de treball. Finalment, poder participar en els beneficis de la civilització que amb el seu treball contribuïa a crear. I els obrers cercaren de millorar la seva situació mitjançant la força de la unió: l’associació. Però això era contrari als principis liberals de llibertat de contractació: les condicions de treball havien de ser regulades segons el lliure pacte entre el patró i l’obrer, individualment. És clar que una tal llibertat era teòrica: davant la necessitat de subsistir, l’obrer es veia obligat a acceptar qualssevol condicions que li fossin imposades; i més quan hi havia mà d’obra més aviat sobrant. Així, l’associació obrera es veu prohibida en diversos moments de la centúria en nom de la llibertat industrial i també de l’ordre públic. Perquè, naturalment, les associacions de treballadors, amb el seu principal instrument d’acció, la vaga, destorbaven la tranquil·litat. Tanmateix, hi ha moments en què els governs, segons la seva tendència política, observen una certa tolerància, i així, amb les intermitències de llibertat i de repressió, es va desenvolupant el moviment obrer. Pels volts de 1830, es produeixen els primers conflictes laborals coneguts. Un motiu freqüent de conflicte és l’anomenada «llargada de les peces»: havent-se pactat un jornal a raó de tant 104


la peça –parlem del ram tèxtil–, després l’empresa en variava la longitud. En més, naturalment. L’any 1834, de resultes d’una denúncia feta al capità general per un grup de 6 obrers, es fixà la llargada de les peces en 33 canes. És el primer precedent que tenim del sindicalisme català. Els conflictes sovintegen i inquieten les autoritats, i l’any 1835, any en què, juntament amb la crema dels convents, havia estat també cremada la fàbrica tèxtil El Vapor, s’estableix un intent d’arbitratge: una comissió inspectora de fàbriques a la qual podien acudir els obrers o els empresaris a exposar les seves queixes. És clar que l’obrer que hi acudís es podia trobar després al carrer i que cap més empresa no l’admetés. A partir de l’any 1839, en un moment de tolerància, són constituïdes diverses associacions obreres, principalment l’Associació de Teixidors, entitat que pretenia ser una mútua de socors i, a la vegada, encarar-se amb els problemes del treball. La vida d’aquestes associacions, però, va transcórrer amb l’ai al cor. Per aquests mateixos anys es dóna un nou motiu habitual de conflictes: un dels avantatges de les màquines noves de filar era la producció de filats més fins, però la feina del filador era pagada a pes, de manera que havia de fer més quantitat de feina pel mateix preu. Però aquell mateix any (1842) les associacions obreres s’hagueren de refugiar en la clandestinitat, i estigueren prohibides fins al 1854, any de la pujada al poder dels progressistes. Llavors esclataren diversos conflictes, entre ells el de les anomenades «selfactines» (filadores automàtiques, denominació treta de 105


l’anglès «self acting»). Els obrers emprengueren la destrucció de les filadores automàtiques, que eren per a ells una amenaça d’atur forçós. En aquest moment de llibertat, existeix a Barcelona una proliferació de societats obreres confederades en l’anomenada Unió de Classes. Els obrers organitzats ja pacten convenis col·lectius amb diverses empreses, no sols a Barcelona, sinó també en altres ciutats com Sabadell i Mataró. I quan, l’any 1855, el capità general ordena la dissolució de les associacions i la intervenció dels seus fons, la reacció obrera és una vaga general. Una vaga general que, a més de Barcelona, s’estén també a altres ciutats catalanes i que dura del 2 a l’11 de juliol. Era la primera vaga general de la història catalana i espanyola. El seu objecte era el reconeixement de la llibertat d’associació, i indirectament diverses altres reivindicacions, entre elles la jornada de 10 hores. La vaga es resol amb unes promeses del Govern, que no són dutes a terme: es presenta un projecte de llei, que era el primer intent de legislació social, però que no passà de projecte, ja que l’any següent el govern progressista era derrocat. Durant els anys següents, i desafiant la prohibició, el sindicalisme català pren ja una estructura ben definida, de baix a dalt: la societat d’ofici, la unió local i la federació regional. Les prohibicions més o menys rigoroses van alternant amb períodes d’una certa tolerància, però el sindicalisme ja era una força real que no podia pas ser suprimida amb disposicions. L’any 1861, 15.000 obrers signaven un escrit dirigit al Congrés dels Diputats impugnant una disposició contra les associacions obreres.

106


Un nou element apunta ja en el moviment obrer: la consciència política. Heus aquí el que diuen uns obrers en un manifest del mes de juny de 1856: «Ha sido proclamado el principio de la Libertad y nosotros no podemos elegir diputados que defiendan nuestros derechos y nuestros intereses...» I en un altre manifest de pocs dies després, requisat per l’autoritat abans de veure la llum pública, deien: «Ellos [els patrons] son los que con sus exigencias han abierto nuestros ojos, y nos han obligado a buscar la causa de nuestros males; y de razonamiento en razonamiento hemos llegado a comprender que nuestros males cesarán cuando las Cortes se interesen por nuestra causa, y las Cortes estarán a nuestro favor y al mismo tiempo a favor de la justicia cuando nosotros nombremos a los diputados.» I aquesta consciència de la necessitat de defensar els seus drets des del món de la política portaria els obrers massivament als rengles del partit demòcrata. L’obrerisme, d’altra banda, va prenent volada en concretar-se en tota una colla d’entitats (corals, ateneus, diaris, cooperatives). I, en fi, l’any 1865 tenia lloc a Barcelona un congrés obrer amb participació de 40 societats obreres catalanes. Segueix un nou període de clandestinitat durant els anys 1866 a 1868, i els obrers recobren la plena llibertat amb la Revolució de Setembre, d’aquest darrer any. Aleshores es constitueix el Centre Federal de les Societats Obreres de Barcelona, amb 61 associacions i uns 7.000 obrers, que constituïen llavors un 10 per 100 de la massa treballadora catalana. Hi destacarà sobretot l’organització Les Tres Classes del Vapor, federació de sindicats tèxtils de les tres branques d’aquest ram: filadors, teixidors i acabadors.

107


Així mateix surt a la palestra el diari «La Federación», òrgan del Centre Federal. I l’obrer Pau Alsina és inclòs en la candidatura del partit demòcrata i elegit com a diputat en les Constituents de 1869. Era el primer diputat obrer. I en l’ambient de llibertat d’aquells anys comencen els contactes dels sindicalistes catalans amb l’Associació Internacional de Treballadors, fundada a Londres l’any 1864. De resultes d’aquests contactes, la influència de la ideologia revolucionària anarquista es deixa sentir, sobreposada al sentit de reivindicació professional i d’aspiració política que tenia el sindicalisme català. Grups d’internacionalistes actuen llavors a Barcelona i a Madrid, el Centre Federal de les Societats Obreres s’adhereix l’any 1869 a la Internacional, i, en el I Congrés Obrer Espanyol, celebrat el 1870 a Barcelona i amb majoria catalana, triomfen les tesis revolucionàries i es constitueix la Federació Regional Espanyola de l’AIT. Això no obstant, les societats obreres catalanes continuen la seva acció reivindicativa els anys següents, lluitant per la jornada de 10 hores, sense que els internacionalistes reïxin, en la pràctica, a dominar-les, a despit dels successius congressos en què aquests continuen imposant les seves idees. Durant aquests anys de llibertat política, el nombre de societats obreres havia crescut ràpidament: l’any 1870 eren 84 a tot Catalunya, i des d’aquest any fins al 1874 en van ser fundades 57 més. A partir de 1875, la Restauració persegueix els sindicalistes i els internacionalistes, però el 1881 tolerarà, ja definitivament, el dret d’associació dels obrers (reconegut ja legalment el 1887). És l’època de la «febre d’or», que porta una etapa de prosperitat i de pau social. Però també representa una nova onada 108


d’immigració, particularment d’aragonesos, que seria una nova base per a la propaganda revolucionària tan bon punt la conjuntura econòmica canviés cap a signe negatiu. I això s’esdevé durant l’últim decenni del segle, en què, per exemple, el salari d’un metal·lúrgic davalla de 18 rals l’any 1885 a 15 rals el 1900, mentre el nombre de treballadors de La Maquinista disminueix d’uns 1.500 a uns 800 en cinc anys. Fou llavors que l’obrerisme català es decantà cap a l’anarquisme i en la seva forma més extremista d’«acció directa»: el terrorisme, com a complement de les vagues revolucionàries. I aquesta evolució va ser afavorida per la miopia de la repressió policíaca, que confonia el líder obrer amb el terrorista i els posava en un mateix rengle i en un mateix patíbul, cosa que els solidaritzava i que faria que al final es compenetressin de veritat. Vagues, atemptats, les manifestacions obreres del Primer de Maig (a partir de 1890), la repressió governativa. Tot això, damunt la plataforma de la crisi econòmica, marca la nota social d’aquests darrers 15 anys del segle. Al mateix temps són creades a Barcelona dues noves organitzacions obreres d’àmbit espanyol: la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, de caire anarquista, l’any 1881, i la Unió General de Treballadors, de tendència socialista, el 1888, any de l’Exposició Universal. La primera havia de tenir una vida efímera; la segona, en canvi, una llarga i important història, però no precisament a Catalunya, sinó a Madrid i al Nord d’Espanya.

109


LA FIL·LOXERA I LA QÜESTIÓ RABASSAIRE (Segle XIX) L’estrall de la fil·loxera de 1880-92 és el desastre més gran que ha patit mai el camp català. Però aquesta desgràcia es va donar en un segle expansiu i enriquidor per a l’agricultura catalana. L’expansió agrària En la visió de l’agricultura catalana vuitcentista hem de destacar, primer de tot, les colonitzacions. Colonització en el sentit de repoblació d’alguna contrada tot transformant-la. La principal tasca de colonització per fer era, naturalment, portar aigua al secà. I la gran obra per excel·lència fou el Canal d’Urgell, per convertir les estepes lleidatanes en una horta, en una de les zones més riques del camp català. Empresa la construcció l’any 1853 per la firma Girona Germans, Clavé i Cia., entrà en funcionament el 1862. I l’aigua, que davallava per canals, sèquies i reguers, va provocar, de primer, una catàstrofe: els sembrats van morir per la sal, que hi pujava per capil·laritat, i per la contrada es va estendre la febre palúdica. L’epidèmia durà prop de 20 anys i afectà un 70 per 100 de la població camperola. Els pagesos fugiren. Fou cap a la fi de la centúria que se’n recolliren els beneficis. Altres zones de colonització foren el delta del Llobregat i l’horta de Mataró, estimulades pel creixent mercat consumidor de Barcelona. També el delta de l’Ebre canvià el pasturatge de vaques i ovelles pel conreu de l’arròs. L’agricultura catalana del Dinou continua movent-se sobre una base cerealística i ramadera del tot insuficient, i beneficiant-se 110


de l’expansió de l’olivera i, sobretot, de la vinya. Cal afegir també l’expansió dels ametllers i avellaners al Camp de Tarragona. Així mateix, el conreu de la patata i el blat de moro per tota la zona muntanyenca, els garrofers per tota la costa i els tarongers al Maresme i el Baix Ebre. I, cap al final del segle, les primeres plantacions d’arbres fruiters a l’Urgell, que 20 anys després tindrien mercats esplèndids més enllà dels Pirineus. En l’aspecte social hi hagué una profunda transformació, però no positiva. Les lleis liberals (Llei de Béns Nacionals i Llei de Desvinculació, de 1836, i Llei de Desamortització General, de 1855) –les quals, juntament amb altres disposicions, abolien el feudalisme– provocaren el desglaçament de la propietat feudal, empedreïda des de segles. Foren «desamortitzats», és a dir, expropiats, els béns eclesiàstics. Això no va servir, però, al fi social que hauria convingut (el que havia produït la Revolució Francesa), de beneficiar els pagesos. Posats a subhasta, aquests béns anaren a parar a mans de terratinents, burgesos i pagesos molt benestants. I els pagesos pobres es van veure sotmesos a condicions més dures que abans, per la cobejança dels nous amos i el desig d’amortitzar la seva inversió. També s’afavoriren les transaccions dels patrimonis senyorials civils, que foren «desvinculats», o sigui permesos de ser venuts. Però, tot plegat, el latifundisme va restar igual o reforçat. Si aquestes mesures no van afavorir la pagesia, sí que van impulsar el millorament tècnic. L’arada romana va ser arraconada i s’introduí una nova arada, que no sols obria sinó que removia la terra. Ben aviat es va començar a parlar d’algunes màquines agrícoles. Una altra novetat fou l’ús dels adobs nitrogenats. A aquesta transformació i al progrés general agrari hi contribuïren dos factors. L’un, el desenvolupament dels transports, com el 111


ferrocarril a partir de 1848 (línia Barcelona-Mataró), i la prolongació de les carreteres des de Barcelona fins a les zones de muntanya. L’altre, la col·laboració dels homes de la ciutat en les coses del camp: per exemple, capital barceloní construí el Canal d’Urgell. La fil·loxera Cal fer un esment molt especial de la vinya. Aquesta va continuar al llarg del segle la seva expansió del segle anterior, expansió que va arribar al seu màxim després de 1865, a causa de la destrucció de les vinyes franceses per la fil·loxera. Llavors, l’exportació cap a França va fer que el preu del vi es doblés, i una riuada d’or s’estengué pel camp de Catalunya. L’expansió del conreu s’intensificà. Però... l’any 1879 la fil·loxera travessava els Pirineus i començava tot seguit a estendre’s per Catalunya. L’any 1882 arribava al Maresme, el 1887, al Penedès, i dos anys després, al Priorat. La crisi va assolir el punt culminant entre 1892 i 1894: les vinyes foren destruïdes quasi a tot arreu, i les llars pageses, preses de la desesperació. El país s’anà refent del desastre mitjançant l’empeltament de ceps americans, resistents a la fil·loxera, sota la direcció científica de l’Estació Enològica de Vilafranca del Penedès, fundada l’any 1892. La replantació assolí resultats sorprenents, però l’estrall social fou enorme. Algunes comarques vinateres veieren minvar notablement la seva població: el Priorat, per exemple, perdé un 25 per 100 dels seus habitants. Molta gent va emigrar cap a Amèrica.

112


Però cal no oblidar mai que una cosa era l’agricultura comercial i progressiva de les comarques costaneres i una altra molt diferent la tradicional i estancada de les de l’interior. En aquestes darreres encara prevalia una agricultura essencialment bladera i de mètodes arcaics, com la pràctica del guaret. La ramaderia havia experimentat, al llarg del segle, una clara expansió al compàs de l’augment de la demanda de carn i de llet. També havia evolucionat del tipus tradicional transhumant al tipus estant, en corrals i vaqueries. Per exemple, el nombre de bens, al llarg del segle, havia passat d’uns 281.000 a uns 426.000. Totes les espècies de bestiar van augmentar sensiblement, però cal fer una menció especial en el cas dels ases: un tipus d’ase perfeccionat a la zona d’Olot i de Vic, anomenat «guarà català», conegué fama internacional i una exportació massiva a Europa, Amèrica i Austràlia. La qüestió rabassaire La crisi de la fil·loxera, a més de ser un desastre enorme, va portar cua, en unes conseqüències socials greus que foren conegudes amb el nom de «qüestió rabassaire». Al llarg del Vuit-cents es produeixen litigis entre rabassaires i propietaris al voltant del problema de l’acabament del contracte de «rabassa morta» (contracte sorgit al segle anterior i que tenia una durada de «la vida de la vinya»). Els rabassaires aspiren a convertir aquest contracte temporal en perpetu, però els tribunals n’afirmen invariablement la temporalitat i el dret del propietari a desnonar el pagès al seu termini. El problema prengué una gran volada el 1873, quan la República aprovà 113


una llei en què la rabassa morta era declarada redimible a voluntat del rabasser: aquest podia convertir-la en contracte perpetu mitjançant el pagament d’un «cens», o una quantitat anual. Però, caiguda la República, fou suspesa la llei. El problema coneix un sensible apaivagament durant la prosperitat dels anys posteriors. Però heus aquí que quan la fil·loxera, entorn de 1892, arribà a matar tots els ceps, vells i nous, com que no hi havia dubte que la rabassa ja era «morta», molts propietaris volgueren rescatar les seves terres. Això donà lloc a l’agitació més violenta que ha conegut el camp català des de la crisi de la remença: es va desenvolupar una furiosa campanya excitant els rabassaires, amenaçats de caure en la condició de proletaris del camp, a apropiar-se les terres. La lluita fou especialment aguda al Penedès. Aparegueren lligues de resistència de rabassaires i parcers per fer front comú davant els amos i imposar-los uns pactes amb unes condicions determinades. L’incompliment dels acords presos, acceptant condicions menys favorables, o la no-associació per part d’alguns pagesos determinava un sentiment de menyspreu: els pagesos conformistes eren titllats d’esquirols; a vegades eren expulsats de la lliga. Els propietaris esquerps a acceptar les condicions demanades eren boicotejats: cap pagès no hi entrava en tractes. A vegades la lluita arribava al sabotatge: desbrotar la vinya, arrencar els ceps o calar foc als boscos. O bé escamots de pagesos s’ajuntaven en la verema d’una vinya i partien els fruits a gust del rabasser. En algun cas arribaren a apedregar el propietari. Per la seva part, els propietaris, valent-se de la influència prop dels municipis o dels cacics locals, expulsaven de la rabassa els pagesos més assenyalats com a revolucionaris. Només al poble de Sant Pere de Ribes hi hagué una avinença entre rabassaires i propietaris. 114


Amb tot, la necessitat de replantar les vinyes va obligar, a la fi, a una concòrdia més o menys real entre propietaris i rabassaires. Deixant de banda la qüestió de la redempció forçosa de la rabassa, els pagesos pugnaren per obtenir condicions més favorables, amb participació del propietari en les despeses del conreu o disminució de la part d’aquell en els fruits. Així, moltes rabasses no van ser renovades, però van ser convertides en parceries a llargs terminis. D’aquesta manera, el propietari havia rescatat la propietat, però l’antic rabassaire veia garantida una llarga permanència en la terra tants anys treballada. Ara bé: això portaria una nova cua unes quantes dècades a venir.

115


LA RENAIXENÇA (Segle XIX) Els moviments intel·lectuals i la Renaixença La gran arrencada biològica, econòmica i social del poble català havia de desvetllar necessàriament un fenomen paral·lel en el camp de la cultura. I així fou, certament. D’altra banda, el moviment europeu conegut amb el nom de Romanticisme repercutiria a Catalunya, impulsant el renaixement dels valors culturals catalans. Durant el període constitucional de 1820 a 1823 es manifesta ja un moviment intel·lectual que té la seva expressió en les publicacions «Periódico Universal de Ciencias, Literatura y Artes», «Diario Constitucional» i «El Europeo». En el segon període de llibertat, de 1833 a 1843, són les publicacions «El Vapor», «El Propagador de la Libertad», «El Catalán», entre altres, les que permeten una nova expressió cultural, i en les seves planes es donen a conèixer noms que després sonaran en la política, la filosofia, la religió i els negocis. D’entre aquestes figures destaquem la del sacerdot i pensador Jaume Balmes. L’any 1846 va publicar la Filosofía fundamental, una de les seves diverses i importants obres, com per exemple El Criterio. Gairebé només escriví en castellà. Algunes altres d’aquella colla de personalitats assoliren càtedres en la Universitat de Barcelona, i aquesta, restaurada des de 1837, donà una altra empenta cultural. «El Vapor» havia publicat el 1833 la poesia catalana titulada «La Pàtria», de Bonaventura Carles Aribau: un esclat d’amor 116


romàntic a la llengua catalana i a Catalunya, i considerada com una de les fites d’arrencada de la Renaixença, és a dir, del procés de desvetllament de la literatura autòctona. I l’any 1841 apareixia el volum Lo Gayter del Llobregat, recull de poesies de Joaquim Rubió i Ors, moltes d’elles ja publicades durant els dos anys anteriors al «Diario de Barcelona». Aquesta obra de Rubió i Ors fou com el baptisme d’aquest procés de desvetllament. Diversos poetes, escriptors i intel·lectuals van començar a creure en la possibilitat de tornar a fer del català una llengua literària. Però la data de 1859 assenyala un punt cabdal en la Renaixença: la restauració dels Jocs Florals de Barcelona. Justament un any abans, amb la Llei d’Instrucció Pública, havia estat abolit l’ensenyament en català, ja que aquest havia continuat de fet en una o altra forma malgrat la reial cèdula de 1768. Vet aquí la curiosa confluència de dos processos històrics divergents: l’un de la vida de l’Estat, l’altre de la vida del poble; la culminació d’un procés polític repressiu iniciat l’any 1716, i el començament d’un de popular que portaria la llengua catalana a una nova plenitud. Tres anys abans de la restauració dels Jocs Florals, l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre havia començat a publicar el «Calendari del Pagès», i aquest escampava per les comarques el missatge d’una llengua recuperada. Els Jocs Florals foren la prova on cada any els escriptors i els poetes competiren en el conreu literari de la llengua materna, tot cantant la Fe, la Pàtria i l’Amor, els tres temes dels Jocs. I mentrestant s’estudiava la Història, bé que això encara fos en llengua castellana. Així tenim, el 1855, Cataluña en España, de Joan Illas i Vidal, en el qual comença a ser analitzada la realitat 117


catalana enfront del centralisme estatal. I 5 anys després, Cataluña y los catalanes, de Joan Cortada, diu que els catalans anhelen només «ver grande la patria común [Espanya]», però afegeix: «Santo es el amor a la patria, y la patria nuestra es Cataluña.» Després la Historia de Cataluña, de Víctor Balaguer, de 1860, i la Historia crítica, civil y eclesiástica de Cataluña, d’Antoni de Bofarull, de 1876. I arribem a la generació dita de la Renaixença. Nascuts entre 1839 i 1849, tota una selecció de personalitats de primera fila cobreix tot el camp de les activitats intel·lectuals, polítiques i industrials del país. És com un esclat. Destaquem la gran figura de Jacint Verdaguer, que triomfa sobretot en els Jocs Florals de 1877 amb el seu gran poema «L’Atlàntida». Aquell mateix any i en els mateixos Jocs es revelava Àngel Guimerà, amb el poema «L’any mil», i tot seguit començava el seu procés com a gran dramaturg. Citem també el bisbe Torras i Bages i la seva gran obra La tradició catalana. La generació de la Renaixença porta el seu nom del diari «La Renaixensa», revista des de 1871 i diari des de 1881. L’any 1879, Valentí Almirall havia creat el «Diari Català», des del qual dirigiria i estimularia tot un seguit d’iniciatives. Però s’ha de fer constar, sobretot, el caràcter classista, burgès, d’aquest desvetllament de la llengua i la cultura catalanes. Fou un fenomen portat i viscut per la classe burgesa, que no arribà a les masses populars. Aquestes, en canvi, foren guanyades per J. Anselm Clavé, amb el cant coral i el moviment dels seus cors populars, a partir de 1845. I també pel teatre de Serafí Pitarra, a partir de 1864, amb el gran èxit de L’esquella de la torratxa.

118


Les lletres catalanes El segle XIX coneix dos moviments literaris i artístics d’àmbit europeu i que tenen forta repercussió a Catalunya: el Romanticisme, a mitjan segle, que a Catalunya i en el camp literari s’anomenà la Renaixença, i el Modernisme, cap al final de la centúria. En les lletres catalanes aquests dos moviments són encarnats sobretot per dos homes excepcionals: Verdaguer i Maragall. Mossèn Jacint Verdaguer (popularment conegut com a mossèn Cinto) és sens dubte la figura més gran de la literatura catalana moderna, comparable només a Ramon Llull. Poeta sobretot, autor de milers de versos, uneix a la seva força expressiva el do d’una exultant riquesa de lèxic popular, i així elevà el català renaixent a les condicions d’una rica llengua literària. Entre les seves múltiples obres destaquen els dos grans poemes L’Atlàntida i Canigó, i en un pla secundari assenyalem encara el poema «Llegenda de Montserrat», l’«Oda a Barcelona» i els Idil·lis i cants místics. L’Atlàntida, obra de fama mundial, descriu el fenomen geològic i mític de l’enfonsament del Continent que hauria ocupat el lloc de l’oceà Atlàntic. El tema es presta a una grandiositat i a una fantàstica imaginació, i el poema és un cant altament èpic a la força i a la violència, expressades pels elements desfermats de la natura, tot emmarcat en una síntesi de mitologia pagana i de concepció bíblica del món. Canigó, en canvi, és un cant patriòtic dedicat «als catalans de França», que explica una llegenda pirinenca dels temps de la Reconquesta. La figura del Modernisme, Joan Maragall, és alhora poeta, escriptor i periodista. És el pensador que «està» amb el poble, 119


tant a l’hora de celebrar el triomf com en la denúncia dels pecats col·lectius. D’entre les seves obres podem esmentar, en el camp de la poesia, els reculls titulats Poesies, Visions i cants, Les disperses, Enllà i Seqüències. Més concretament com a poesies destacaríem «Els tres cants de la guerra», l’«Oda nova a Barcelona» i el «Cant espiritual». Com a prosa, els 3 «Elogis» (de la paraula, de la poesia, del poble), diverses traduccions d’autors europeus i una enorme quantitat d’articles sobre temes literaris, socials i polítics, en català i en castellà, sobretot al «Diario de Barcelona». Ara bé: una bona part d’aquesta producció va ser ja en la primera dècada del segle XX. En la literatura teatral també excel·leixen dos grans autors, l’un romàntic i l’altre modernista, que són Àngel Guimerà i Santiago Rusiñol. Guimerà assoleix, igual que Verdaguer, una fama internacional. Terra baixa i Maria Rosa són considerades les millors obres de la seva abundant producció. Terra baixa ha estat traduïda almenys a una dotzena d’idiomes. També poeta, Guimerà triomfà amb l’èpica poesia «L’any mil». L’obra de Guimerà també s’allarga sobre el nou segle. I encara més fou així amb Rusiñol, exponent del teatre modernista, que comença a triomfar just en el canvi de centúria, amb l’obra L’alegria que passa. Finalment hem d’assenyalar un autor de gran categoria en el camp de la novel·la: Narcís Oller, veritable creador de la novel·lística catalana moderna, d’entre les obres del qual cal destacar La febre d’or, L’escanyapobres, Vilaniu o La papallona.

120


EL CATALANISME (Segles XIX-XX) Catalanisme popular Dins l’ambient de llibertat política dels anys 1868-73, i sobretot durant els mesos de vigència de la I República, amb la perspectiva d’un Estat català dins un marc federal, es manifesta clarament i amb força un catalanisme d’arrel netament popular. Es parla d’Estat català i s’intenta proclamar-lo (març i juny de 1873). El Partit Federal és el marc d’aquest moviment, així com els ambients obrers, on aquell té la seva influència. Però sobretot el sector dels anomenats «federals intransigents». El principal teoritzador d’aquest catalanisme popular és Josep Narcís Roca i Farreras, que al llarg de 1873 escriu una sèrie d’articles a primera plana de la revista «La Renaixensa». Per a Roca i Farreras, el centralisme espanyolista és una trava per al normal desenvolupament de Catalunya. Però no pretén la separació: «Avui en dia... no és possible que la pàtria catalana formi una nació separada, del tot independent d’Espanya; sinó que algun llaç més estret que les aliances entre Estats estrangers ha de tenir amb les demés nacionalitats espanyoles.» És a dir: el llaç federal. I planteja el que anomena «catalanisme progressiu»: «El catalanisme progressiu parteix de tres idees certes i segures. Primera, la justícia i la raó de les aspiracions revolucionàries, reformadores, avançades... de les classes populars... Segona, la impotència dels elements conservadors, porucs, egoistes... per salvar la causa de Catalunya... Tercera, la necessitat pràctica de mirar endavant, per l’esdevenidor.» (Mirar endavant... volia dir en comptes de deixar-se endur per la nostàlgia de les «glòries» passades.) I podem destacar-ne una afirmació profètica. «Encara 121


que al present l’home de ferro, el bastó, el sabre, etc. dels conservadors fes una reacció... altre dia, per un camí o per altre, tornaria a sortir i a plantejar-se la idea federal que inclou la Catalunya-Estat. Aquesta idea no morirà.» Catalanisme burgès i apolític En les darreres dècades del segle, i dins el marc de la Restauració, havia d’anar madurant en els estrats més baixos de la classe burgesa catalana el procés regionalista que s’havia desenvolupat al llarg del Vuit-cents. El seu teòric principal és Valentí Almirall, escindit del Partit Federal, que busca una línia més acostada a Catalunya i a la burgesia, una línia apolítica, donat l’ambient d’extrema corrupció que imperava aleshores en la política espanyola. L’any 1882 va fundar el Centre Català, entitat patriòtica que tindria importants iniciatives. La seva principal aportació teòrica és Lo catalanisme, de 1886. Diu que: «Lo programa del catalanisme... no pot ésser més que un: rompre les lligadures que tenen a la nostra Regió agarrotada i subjecta, substituint-les per los suaus i dolços llaços de l’afecte...» Critica durament l’endarreriment i la corrupció de l’Estat. Segons ell, Espanya només anava al davant d’Europa en dues coses: en el deute de l’Estat i en el nombre de generals del seu Exèrcit. I comentant els molts canvis polítics esdevinguts al país durant el segle, diu: «Res no ens queda ja per assajar dintre l’unitarisme. ¿No és ja, doncs, hora de que provem un nou sistema d’organització?» La seva gran aspiració era la regeneració de l’Estat i del país a base de l’única força política autèntica que aquest tenia, enmig de tanta corrupció: la projecció política del catalanisme. Aquesta força salvaria Espanya. Es 122


decanta cap al sistema federal, bo i fent l’estudi detallat de les diferents fórmules que aquest pot revestir i els exemples pràctics existents, com el suís, el nord-americà i altres. Aquest corrent es traduí en algunes importants iniciatives, com la presentació al rei, el 1885, d’una memòria, anomenada «Memorial de greuges», que recollia les queixes del país; una campanya àmpliament popular contra un projecte de Codi civil espanyol, que lesionava greument el dret civil català, i que obligà el Govern a rectificar, el 1889; i un projecte de Constitució Regional Catalana que la Unió Catalanista (confederació de centres catalanistes d’arreu del país) presentà a Manresa el 1892, i que fou conegut com les Bases de Manresa. Les Bases atorgaven a Catalunya la gran major part de les competències, fins i tot l’encunyació de moneda, la màxima autoritat en l’administració de justícia, l’establiment i la percepció d’impostos, la legislació en tots els camps; el català seria l’única llengua oficial i els càrrecs públics havien de ser catalans. L’Estat només tindria les relacions internacionals, les interregionals, les obres públiques d’interès general i l’Exèrcit. Catalanisme polític i burgès La vida política catalana del primer terç del segle XX fou presidida per l’ideal catalanista, però ja amb una formulació doctrinal precisa, amb una actuació política real i amb una adscripció molt clara a la burgesia industrial catalana. Enric Prat de la Riba en fou el gran protagonista, tant en el pensament com en les seves primeres lluites. El seu text bàsic és La

123


nacionalitat catalana, de 1906. I l’eina pràctica d’aquest catalanisme fou el partit Lliga Regionalista, constituït el 1901. La gran novetat de la doctrina de Prat de la Riba és el fet de definir Catalunya com una nació o nacionalitat, i extreure’n les conseqüències: «Com que la nacionalitat és –diu– una unitat de cultura, una ànima col·lectiva amb un sentir, un pensar i un voler propis, cada nacionalitat ha de tenir la facultat d’acomodar la seva conducta col·lectiva, això és, la seva política, al seu sentiment de les coses, al seu seny, al seu franc voler. Cada nacionalitat ha de tenir un Estat.» Però, com conciliar aquest dret amb la tendència mundial cap a la formació de grans unitats? «L’exigència de la nacionalitat de tenir un Estat propi, l’exigència de l’universalisme de constituir Estats mundials, engendren com a conseqüència natural la constitució de l’Estat d’Estats, de l’Estat compost o Federació d’Estats nacionals.» I aplica la teoria al cas de Catalunya. «Conseqüència de tota la doctrina aquí exposada és la reivindicació d’un Estat català, en unió federativa amb els Estats de les altres nacionalitats d’Espanya.» Però encara va més enllà: aspira a desvetllar les forces adormides dels altres pobles espanyols, a reunir tots els pobles «ibèrics» dins un Estat i a projectar-lo en una tasca imperialista: que «la nova Ibèria» pugui «intervenir activament en el govern del món», i «expansionar-se sobre les terres bàrbares i servir els alts interessos de la humanitat bo i guiant cap a la civilització els pobles endarrerits i incultes». La Lliga, animada per aquesta doctrina, aconseguí alguns objectius molt importants. El primer fou en les eleccions de 1901, encara abans de la constitució formal del partit. Els catalanistes es presentaren a unes eleccions estatals per Barcelona-ciutat amb una candidatura ciutadana, dita «dels 124


quatre presidents», perquè ho eren de 4 prestigioses entitats socials i culturals de Barcelona. La victòria significà l’escombrada dels dos partits dinàstics o caciquistes (conservador i liberal) de la ciutat de Barcelona. L’any 1905 hi hagué un incident important quan un grup de militars assaltaren la redacció de dues publicacions catalanistes perquè una d’elles havia publicat un acudit burlesc. La reacció del Govern fou presentar una llei dita «de Jurisdiccions», que establia que tot atac a la pàtria o a l’Exèrcit seria jutjat per un tribunal militar. La reacció catalana a aquest projecte va generar un moviment unitari, encapçalat per la Lliga, que prengué el nom de Solidaritat Catalana. En les eleccions de 1907, la candidatura unitària de quasi tots els partits catalans va arrasar a tot Catalunya (41 actes de diputat de les 44 que es disputaven). Fou el moment estel·lar del catalanisme, i aquest arrossegà una gran majoria del poble català. Però, com que hi havia contradiccions de classe molt fortes, el fenomen va ser de curta durada. Els fets sagnants de la Setmana Tràgica, de 1909, van acabar amb aquell moviment, ja debilitat, i van posar en evidència la divisió de Catalunya. L’any 1914 (200 anys justos des de la desfeta nacional de 1714), i després de moltes gestions, projectes i estira-i-arronses, Catalunya, a través de la Lliga, obtenia la Mancomunitat. Era un organisme administratiu que coordinava les 4 diputacions provincials i les complementava. Poca cosa, però era un pas: la principal consecució del catalanisme polític de la Lliga. En fou president Prat de la Riba, que ja ho era de la Diputació de Barcelona, tingué actuacions importants dins el seu estret marge de competències i durà fins al 1924 (abolida per la primera Dictadura). 125


Al juliol de 1917, en un moment de forta crisi en l’Estat, la Lliga va convocar a Barcelona una reunió, oficialment il·legal, i prohibida, de parlamentaris, a la qual van assistir-ne uns 70, dels quals 46 eren catalans, anomenada Assemblea de Parlamentaris, que va exigir l’obertura de les Corts, que eren tancades, la formació d’un govern de concentració, que convoqués eleccions a Corts constituents, i l’autonomia de les regions. Fou un gest simbòlic, en un moment que a Rússia havia esclatat una revolució i que les centrals sindicals CNT i UGT preparaven un moviment revolucionari que la Lliga no volgué secundar. Noves aportacions En aquells anys de Guerra Mundial, el tema de les nacionalitats estava en discussió. A Catalunya sorgeixen nous corrents renovadors. Els autors principals van ser Antoni Rovira i Virgili i Domènec Martí i Julià. Rovira i Virgili escriu El nacionalisme, el 1916, Nacionalisme i federalisme, el 1917, i El nacionalismo catalán, el mateix any (dirigit als altres espanyols). S’adscriu, com tots els autors que hem vist, a la solució de l’Estat federal, però fa dues aportacions totalment noves i molt importants. Per una banda, en definir la nació, a més dels elements objectius, territori, història, llengua, cultura, dret..., en considera dos de caràcter subjectiu: la consciència i la voluntat. «Sense la consciència –diu– no hi ha verament personalitat. Sense la consciència nacional, la terra és un paisatge... la llengua una varietat fònica.» «Sentir-se nació és ésser nació.» «Basta que un poble es senti nació perquè ho 126


sigui. Sentint-s’ho, ho és.» L’altra gran aportació és el sentiment pancatalanista: «Para el nacionalismo catalán –diu als altres espanyols–, Cataluña es una nación formada por cuatro regiones: el Principado de Cataluña o Cataluña estricta, Valencia, las Baleares y el Rosellón.» «El nacionalismo catalán aspira, como uno de sus fines lejanos –pues no se trata, ciertamente, de un fin inmediato o próximo–, a la integración de todas las tierras de lengua catalana en un Estado autónomo, miembro de una futura Federación hispánica, ibérica, occidental, latina o europea.» Martí i Julià, president de la sobrevivent Unió Catalanista, escriu molts articles al llarg dels anys –però el col·loquem aquí per raons de mètode–, i era un continuador de la línia del catalanisme popular i esquerranista de Roca i Farreras. Una de les seves més importants aportacions és el concepte de pàtria. No és, per ell, un concepte ideal, sinó la suma de vides viscudes en comú. La pàtria ha de ser de tots, no d’uns privilegiats. «La pàtria per a tots –diu– vol dir la força per a tots, vol dir la possessió natural de la terra per a tots, vol dir per a tots una completa llibertat per a la vida humana, que consenti avançar, sense entrebancs i esclavatges, per les vies de la perfecció humana.» Considera que nacionalisme i socialisme s’han de fondre en un sol moviment per tal de destruir l’Estat opressor, fer desaparèixer les classes socials i alliberar les nacions oprimides. Aquest corrent, sobretot el representat per Rovira i Virgili, es concretaria en el partit Acció Catalana, grup de joventut escindida de la Lliga el 1922. I aquell mateix any, l’exmilitar Francesc Macià fundava el grup ultranacionalista Estat Català. Però aleshores era la vigília de la Dictadura, i aquesta via catalanista, més aviat difusa, de classe mitjana però àmpliament 127


popular, convergiria el 1931 en el partit Esquerra Republicana de Catalunya –encara que no en el cas d’Acció Catalana–, i seria el moviment que portaria la República i l’Estatut. Marxisme i qüestió nacional Andreu Nin, dirigent d’Esquerra Comunista i després del POUM, féu una nova aportació a la teoria del moviment nacional català amb el llibre Els moviments d’emancipació nacional, publicat el 1935. En fer l’exposició de la doctrina de Lenin, Nin presenta una interpretació economicista del nacionalisme: «L’Estat nacional és la forma d’organització política que millor respon als interessos del capitalisme.» «Els moviments d’emancipació nacional són un aspecte de la revolució democràtica o, per dirho en altres termes, de la lluita de la burgesia capitalista per eliminar completament les reminiscències del feudalisme.» Però pren distàncies respecte del nacionalisme burgès: «El marxisme reconeix com a inevitable en la societat burgesa el principi de les nacionalitats, combat totes les formes d’opressió nacional, tota mena de privilegis d’un poble damunt un altre, afirma el dret indiscutible de totes les nacions a disposar amb plena llibertat de llurs destins, però és enemic irreconciliable del nacionalisme i posa per damunt de tot la solidaritat de la classe obrera sense tenir en compte les diferències nacionals.» El gran principi que diu que el leninisme aporta a la qüestió nacional és el de l’autodeterminació dels pobles, i, citant Lenin, el defineix com «la plena llibertat d’agitació a favor de la separació i la solució del problema de la separació per mitjà d’un referèndum de la nació interessada, és a dir, oprimida». I diu que el dret 128


d’autodeterminació no fomenta el separatisme, sinó que la mateixa existència d’aquest dret i la possibilitat d’usar-lo afebleixen les tendències secessionistes. Aquesta via ideològica es concretaria en els partits marxistes catalans d’aquells anys: el PSUC i el POUM.

129


EL SINDICALISME CATALÀ (Primeres dècades del segle XX) La CNT Passada la repressió de la Setmana Tràgica, els obrers catalans es reorganitzaren novament, i, després d’un congrés celebrat a Barcelona l’any 1910, pel setembre del 1911 naixia la Confederació Nacional del Treball, o CNT, en un nou congrés, també a Barcelona, amb assistència de delegats de 140 entitats obreres, de les quals 78 eren de Catalunya. Dins la CNT es constituí aquell mateix any la Confederació Regional del Treball, o CRT, com a organització catalana. La CNT havia de tenir una llarga existència i arribaria a ser la central sindical que prevaldria en els sectors obrers i camperols de tota la zona de Catalunya, Aragó, València i Andalusia, amb Barcelona com a seu i com a nucli principal, mentre que la Unió General de Treballadors, o UGT, fundada l’any 1888, de tendència socialista, controlaria les masses obreres del Centre i del Nord d’Espanya, bé que al País Basc hauria de compartir aquest control amb la Solidaritat de Treballadors Bascos, d’inspiració cristiana, nascuda aquest mateix any, 1911. La nova confederació, al cap de pocs dies de fundada i solidaritzant-se amb una vaga de Bilbao de protesta contra la guerra del Marroc, declarava la vaga general a tot Espanya pel mateix motiu. La vaga fou seguida sobretot al País Valencià, on prengué un to d’agitació revolucionària i va ser reprimida per l’Exèrcit. La reacció del Govern fou la dissolució de la nou nada CNT, però aquesta ordre no tingué efectes pràctics, i la nova organització va continuar actuant en la clandestinitat fins 130


pel juliol de l’any 1914, que va tornar a ser tolerada. Aleshores s’hi adherí el gran sindicat tèxtil Les Tres Classes del Vapor. Durant aquells anys hi havia hagut dues vagues importants. Una dels ferroviaris, a la tardor del 1912, que s’havia estès per solidaritat a Madrid. L’altra, pel juliol del 1913, va afectar més de 300 fàbriques i uns 27.000 obrers del ram tèxtil de Barcelona i altres localitats, i va durar tot un mes. A partir de la seva reaparició oficial, la CNT havia d’experimentar una ràpida creixença: l’any 1915 reunia uns 15.000 afiliats –la UGT en tenia més de 120.000, aquell mateix any–, i pel juny del 1918 ja agruparia, només a Catalunya, 73.860 obrers. Eren els anys dels bons negocis per causa de la Guerra mundial, i els patrons s’estimaven més cedir a les demandes d’augment de salaris abans de veure la feina parada, sobretot quan es veien obligats per compromisos seriosos i urgents amb els governs europeus. Això portava els obrers a afiliar-se als sindicats, i les vagues, si s’hi arribava, solien resoldre’s favorablement a ells. Però amb tot i això, la cursa dels salaris no aconseguia la del cost de la vida, que s’enfilava vertiginosament, empesa per l’especulació resultant de la guerra. Això féu que l’any 1916 la CNT portés a terme una campanya per l’abaratiment dels preus. En col·laboració amb la UGT i després d’un pacte d’aliança revolucionària signat entre les dues centrals, va organitzar pel desembre una vaga general de 24 hores, que va ser un èxit a tot Espanya, ja que el nombre de vaguistes fou superior al d’afiliats de les dues centrals plegades. En el primer trimestre d’aquell any havia tingut lloc una vaga important del ram de la construcció, que durà més de dos mesos, continuada encara 131


pels paletes sols fins als 100 dies. Durant el juny i el juliol n’hi hagué una de tèxtil, que durà un mes i mig. I dins el primer semestre del 1917, una del ram de l’aigua es va allargar fins a uns 4 mesos. Al mes d’agost de 1917, i coincidint amb l’intent de reforma de l’Estat per part de diversos grups polítics espanyols encapçalats per la Lliga –l’Assemblea de Parlamentaris–, la UGT i la CNT proclamen una vaga general revolucionària per donar suport a aquell mateix objectiu polític. Sembla, però, que les centrals tenien preparat aquest moviment revolucionari per al cap d’uns quants mesos, però la UGT fou provocada a la vaga general, a través d’una vaga ferroviària de València, per la Companyia de Ferrocarrils del Nord i pel mateix Govern, en una maniobra contrarevolucionària. La vaga va ser total a tot Espanya i va durar tres dies, tres dies de crua lluita, però l’Exèrcit intervingué i dominà la situació. Aquest fracàs revolucionari va ser una nova decepció política per als obrers catalans, ja que, a part el fracàs en si, les organitzacions sindicals s’havien vist abandonades en el moment més cru pels polítics iniciadors del moviment. Això confirmà els cenetistes en el seu apoliticisme i en la seva confiança en l’acció sindicalista directa davant la patronal. Pel març del 1918 s’esdevé a tot Espanya una vaga dels empleats públics de Correus i Telègrafs. Els serveis són continuats per soldats i guàrdies, i la vaga s’acaba al cap d’una setmana.

132


El Congrés de Sants i el «sindicat únic» A meitat de l’any 1918 la Confederació Regional del Treball de Catalunya va celebrar l’anomenat Congrés de Sants, en el qual es va acordar una important reestructuració de l’organització obrera a base de la fórmula del «sindicat únic». La idea, que de fet ja s’havia anat aplicant en alguns rams en els anys anteriors, consistia a reunir en un mateix sindicat tots els obrers afiliats d’una mateixa branca industrial, encara que fossin de diferents oficis, en lloc d’estar agrupats segons l’ofici de cadascun. El motiu era obtenir una major unitat obrera enfront dels patrons, evitant així divisions absurdes dins una mateixa empresa. El Congrés de Sants també va refermar l’apoliticisme del sindicat, refusant així el guiatge dels polítics professionals, i la clara preferència per l’acció sindical directa de cara als patrons. Ben al revés de la UGT, que anava estretament lligada al PSOE, l’ajudava electoralment i comptava amb la seva influència legislativa. Es tractava, doncs, de dos mètodes sindicals diferents: l’un pretenia obtenir el millorament social per la pressió, de demanda raonable o de força, sobre les empreses; l’altre el volia assolir a través de lleis, mitjançant la pressió política sobre l’Estat. En aquest important congrés hi prengueren part 164 delegats, que representaven 73.860 obrers afiliats. Si bé els delegats de mentalitat anarquista eren nombrosos, la seva ideologia no va rebre cap aprovació oficial del congrés. Va ser elegit secretari general de la Confederació catalana el destacat capdavanter Salvador Seguí, català i pintor d’ofici, conegut popularment com «el Noi del Sucre», mentre el lleonès Ángel Pestaña era nomenat director de «Solidaridad Obrera». L’empenta donada per aquest 133


congrés al sindicalisme català fou continuada per una intensa campanya propagandística dels dirigents cenetistes, que donà com a resultat la ràpida creació de més de 100 noves entitats obreres per tot Catalunya, i a les darreries d’aquell mateix any, 1918, el nombre d’adherits a la CRT de Catalunya havia experimentat un augment fabulós: ja havia arribat als 345.000 obrers. Aleshores, a Catalunya, l’únic sindicat important que no pertanyia a la CNT era el CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria), que pocs anys després arribaria als 20.000 afiliats. La poderosa central cenetista agrupava a Catalunya un terç o una quarta part de la classe obrera. Amb aquesta organització i amb aquesta potència, el sindicalisme català estava ja en condicions d’encarar-se obertament al capitalisme. En el seu interior hi bullien dues forces, disputantse’n el control: la tendència purament sindicalista i constructiva dels dirigents Seguí, Pestaña, Peiró i altres, que interpretava el sentir de la gran majoria dels obrers adherits, i la via revolucionària dels anarquistes, que pugnaven per orientar l’organització pel camí de la força i, si calia, pel de la violència. L’ombra de la Revolució Russa planava sobre el país i hi projectava la mística de la «tercera revolució». És a dir: la Revolució francesa hauria estat la primera revolució, la Russa, la segona, i, ara, l’espanyola seria la tercera; aquesta era també la idea de Lenin. De fet, però, els dirigents abans esmentats també creien en una revolució social que havia de posar la producció i la distribució dels béns en mans dels obrers, però, mentre esperaven això d’un procés de maduració, tractaven d’obtenir totes les millores immediates possibles.

134


LLUITA SINDICAL VIOLENTA (1919-1923) La gran prova de força del sindicalisme català després de la seva reorganització en el Congrés de Sants va ser la vaga de la Canadenca. La vaga iniciada el dia 5 de febrer de 1919 pels treballadors de l’empresa Regs i Forces de l’Ebre (després FECSA, però popularment anomenada «la Canadenca»), estesa més tard per solidaritat a tot el ram d’aigua, gas i electricitat, fou el conflicte laboral més important enregistrat fins llavors a Catalunya. I això per la seva durada, per l’amplitud que va prendre, pel sentit que es va donar a la lluita i pel seu resultat. El conflicte començà per l’acomiadament de 8 treballadors que es negaven a acceptar la reducció del sou, en haver passat d’eventuals a fixos. De la petició de readmissió es va passar a la d’augment de sou, i de la Canadenca, a totes les empreses del ram de l’electricitat (amb Barcelona a les fosques, els tramvies parats, els diaris sense sortir i moltes indústries parades). El Govern intervingué, amb personal militar, però s’afegiren a la vaga altres empreses d’aigua i gas i el personal dels Ferrocarrils de Sarrià, que eren de la Canadenca. A més els treballadors del sindicat d’Arts Gràfiques van imposar la «censura roja» i no publicaven les informacions contràries als obrers, encara que fossin del Govern. Aleshores el comitè de vaga ja exigia: obertura dels sindicats clausurats (d’abans de la vaga), llibertat dels dirigents empresonats, immunitat per al comitè de vaga. És a dir, de reivindicacions laborals s’havia passat a exigir el respecte a la llibertat sindical. El Govern va militaritzar els treballadors, però aquests, majoritàriament, es van negar i uns 3.000 van ser tancats al castell de Montjuïc. Finalment, el 15 de març començava una negociació entre el comitè de vaga, la Canadenca i el Govern, i al cap de dos dies s’arribava a un acord totalment 135


favorable als treballadors: llibertat als presos socials, readmissió dels vaguistes, augment de sou, jornada de 8 hores i pagament de la meitat del sou del mes i mig de vaga. L’acord fou votat en un míting a la plaça de Les Arenes. Era la victòria més gran del sindicalisme català. Però es va perdre la «segona part»: alguns detinguts no havien estat alliberats i, per ells, s’anà a la vaga general, que durà entre una i dues setmanes, segons les empreses. El Govern declarà l’estat de guerra, els soldats ocuparen els carrers i la burgesia organitzà el sometent. El resultat fou una gran derrota: milers d’empresonats, sindicats tancats i rebaixa de salaris en algunes empreses. Ara bé: per aquells dies, una llei establia la jornada de 8 hores per a tot Espanya (el primer país d’Europa a tenirles). L’estat de guerra durà fins a l’agost i els sindicats, com en casos similars, van continuar actuant clandestinament. Però, com que els dirigents més representatius eren a la presó, la direcció passà a altres de més radicals, i durant aquells mesos d’excepció hi hagué 8 atemptats, amb 7 morts (patrons, encarregats, guàrdies i un sindicalista). Començava així una de les pàgines més negres de la nostra història. Cal dir que la resposta de la patronal catalana a la força demostrada per la CNT va ser ràpida i contundent (i mai prou degudament considerada i justament condemnada): organització patronal en forma agressiva, sindicalisme «groc» i resposta al terrorisme amb un altre terrorisme. Tot seguit de la vaga de la Canadenca es va constituir la Federació Patronal de Barcelona, i just nascuda amenaçava de contestar tota vaga obrera amb el locaut, i pocs dies després ho complia en el ram de la 136


construcció. Immediatament va començar a actuar una colla de pistolers anomenada «la colla dels seixanta», a sou de la Federació Patronal, amb la missió de defensar els patrons amenaçats i d’atacar sindicalistes. El 25 de novembre d’aquell mateix any –després del fracàs d’una Comissió Mixta que s’havia pactat–, els obrers de la construcció anaven a la vaga i, aquell mateix dia, la Federació Patronal declarava el locaut general a tot Barcelona i feia saber que no hi posaria terme fins que no s’haguessin acabat totes les vagues. El locaut va afectar 140.000 treballadors i va durar 2 mesos. En fi, en aquells mateixos mesos es fundava a Barcelona el Sindicat Lliure, beneït per les autoritats i per la Federació Patronal. Un bon nombre de sindicalistes catòlics van ser enganyats inicialment amb la idea del pluralisme sindical i la llibertat d’elecció. Però, de fet, el Sindicat Lliure naixia per dividir la classe obrera, tindria molt poca afiliació i molta fama de sindicat «groc», però, en canvi, disposaria d’uns bons grups de xoc per enfrontar-se als grups de xoc anarquistes. Aquests grups substituirien la colla dels seixanta. I... encara més: pel febrer de 1920, la Federació Patronal aconsellava les empreses a augmentar el sou als treballadors que no estiguessin sindicats. Per entendre correctament tota aquesta situació, i especialment la dels atemptats, cal saber i tenir en compte una dinàmica que s’anava produint i repetint de manera sistemàtica: dins la CNT hi havia, de sempre, dues tendències, l’anarquista sindicalista i l’anarquista més radical i partidària d’accions violentes; eren anys «moguts» i la reacció espontània dels governs era declarar l’estat de guerra o d’excepció a la més mínima; en l’estat de guerra, manaven les autoritats militars i aquestes optaven de manera invariable per la repressió, especialment sobre els sindicats; quan els sindicats havien de funcionar 137


clandestinament, i amb els dirigents a la presó, passaven a ocupar la direcció dirigents més radicals i agressius; aleshores es produïen atemptats anarquistes, i en resposta se’n produïen de l’altra banda. Quan acabava l’estat de guerra i tornaven les autoritats civils, aquestes restablien els sindicats i els dirigents a la normalitat i enfocaven solucions polítiques (per exemple el projecte de Comissió Mixta dels últims mesos de l’any 1919); aleshores, amb la direcció dels sindicats en mans dels dirigents més representatius i moderats, no hi havia atemptats, o n’hi havia menys; quan passava «qualsevol cosa» es tornava a l’estat d’excepció i altra vegada es repetia el cicle. Tristos resultats: entre agost i novembre de 1919 (amb política civil de conciliació) hi havia hagut 2 atemptats (sempre referit a Barcelona), i de gener a maig de 1920 (amb política repressiva) n’hi va haver 75, amb 11 morts i 55 ferits, a més de 28 bombes i petards. L’any 1920 fou el de major agitació social, però l’episodi principal en fou la vaga dels miners de Riotinto (Huelva), a partir del juny, i que havia de durar 4 mesos. Com que també era promoguda per la CNT, aquesta vaga capgirà la situació: ara foren totes les classes riques d’Espanya (terratinents andalusos, financers de Madrid), i no sols la burgesia catalana, que se sentiren amenaçades pel nou sindicalisme, i van fer causa comuna. Es van acabar les alternances entre governants civils i militars, i entre polítiques contemporitzadores i repressives. La burgesia catalana va obtenir el que li convenia: que el govern «civil» de Barcelona fos encomanat a un militar, i quin militar!, el duríssim i ultrarepressor Martínez Anido. I ara no fou una repressió de 4 o 6 mesos, sinó que durà gairebé un any i mig. I, naturalment, fou una repressió dirigida contra la CNT, no pas 138


contra el Sindicat Lliure. A partir del novembre de 1920 es tornaven a repetir els fets de sempre: detencions de sindicalistes, juntament amb l’advocat Lluís Companys, i, pocs dies després, l’assassinat del també advocat dels sindicalistes Francesc Layret. Tot, a partir de llavors, va ser pitjor, i la novetat principal del 1921 va ser la que es va tendir a anomenar «llei de fugues»: en certs casos, la policia deixava en llibertat un detingut, i poc després disparava a matar sobre ell amb el pretext que havia intentat escapar-se. Però, a més, hi havia crisi econòmica. Tot es va confabular en contra dels treballadors i dels sindicats de la CNT. Les vagues van minvar radicalment, i la central cenetista va quedar molt afeblida. Però l’únic que no va minvar va ser el terrorisme, excusa principal per a la repressió. Al contrari: l’any 1919 hi havia hagut 52 atemptats, amb 14 morts. L’any 1920 van ser 201 atemptats amb 38 morts. I el 1921, 228 atemptats i 82 morts. (Cal advertir que els nombres aquests varien segons les fonts, però en totes elles són «molt alts».) Per l’abril de 1922 es va normalitzar bastant la situació i els dirigents cenetistes van sortir en llibertat i l’actuació sindical va reprendre. A l’octubre, finalment, era destituït Martínez Anido. Però encara el 10 de març de 1923 queia assassinat el gran dirigent obrer Salvador Seguí, juntament amb un altre dirigent cenetista. No gaires mesos després Primo de Rivera proclamaria la Dictadura: una altra llarga etapa de repressió sobre el sindicalisme català. De la qual, és clar, la CNT encara en sortiria més radicalitzada. (L’any 1927 es fundaria la FAI, Federació Anarquista Ibèrica, grup extremista.) La burgesia catalana no serà mai prou acusada del fet que, tot i haver amassat grans fortunes durant els anys de la Guerra 139


europea, restà insensible als problemes socials i tombà l’esquena al dolor d’una classe que treballava sense parar i en unes pobres condicions de vida. Més encara: va fer tots els possibles per trencar la seva força reivindicativa i per anul·lar els seus caps.

140


REPÚBLICA I ESTATUT (1931-33) Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 van donar a tot Catalunya una clara victòria al partit Esquerra Republicana de Catalunya. A Barcelona ERC va elegir 25 dels 47 regidors. Com a forces secundàries van quedar la Lliga Regionalista i el Partit Radical (de Lerroux). La gran sorpresa va ser la derrota d’Acció Catalana Republicana, considerat presumpte guanyador. En tot l’Estat, es donà una victòria republicana de tipus selectiu, en més de 40 capitals de província, si bé les zones rurals, en general de domini caciquil, feien decantar la majoria total a favor dels partits monàrquics. Dos dies després, el 14 d’abril, es proclamava la República per part dels polítics republicans vencedors, i el rei, amb el consell de diversos col·laboradors i militars, decidia marxar d’Espanya. A Barcelona la República fou proclamada abans que a Madrid. Al migdia, Lluís Companys, regidor electe, la proclamava des de l’Ajuntament, i, més tard, Francesc Macià, des del palau de la Diputació, proclamava la República Catalana dins un Estat federal espanyol. La CNT, declarant la vaga general l’endemà de les eleccions, ajudava al canvi de règim, i la presència exultant de les masses al carrer rubricava el gest dels polítics. Sengles governs provisionals s’establiren a Barcelona i a Madrid. A Barcelona, presidit per Macià i agrupant ERC i altres partits d’esquerra. El Govern Provisional de la República Espanyola era presidit per Alcalá Zamora, i era també de coalició republicano-socialista, amb dos ministres catalans. El Govern de la República Espanyola no va acceptar la proclamació de la República Catalana, i el dia 17 va enviar una comissió urgent 141


de tres ministres (entre ells els dos catalans) que, després d’una llarga negociació amb el Govern català, van arribar a l’acord de canviar la República Catalana per Generalitat de Catalunya, restaurant així la institució tradicional catalana. El 29 d’abril, el ministre català d’Instrucció Pública, Marcel·lí Domingo, establia que en les escoles primàries de Catalunya l’ensenyament fos en la llengua materna dels alumnes. Es convocaren eleccions a Corts constituents el dia 28 de juny, amb nova llei electoral: les demarcacions no serien els antics partits judicials, sinó les províncies, essent les grans ciutats demarcacions independents, i amb un nombre d’escons proporcional a la població; el sistema d’elecció era majoritari, és a dir, s’adscrivien unes 4/5 parts dels escons per elegir a la candidatura guanyadora, i 1/5 part a la segona candidatura; per ser elegits, en qualsevol cas, calia treure un 20 per 100 dels vots d’aquella demarcació. La llei era pensada per desbaratar el caciquisme tradicional i afavorir els grans partits, que aleshores eren els republicans i d’esquerra. A Catalunya hi hagué una nova gran victòria d’ERC, que guanyà la majoria en totes les circumscripcions. Al conjunt de l’Estat guanyaren les forces republicano-socialistes, i els principals grups parlamentaris foren el PSOE i el Partit Radical. Per tant, continuà el mateix govern. En aquell moment, doncs, la força hegemònica de Catalunya era ERC, que recollia tota la tradició democràtica, republicana, federalista i proobrera de les classes populars catalanes des de Pi i Margall. (A mitjan 1933 arribaria a tenir més de 68.000 afiliats.) Tenia a la seva dreta la Lliga, Acció Catalana i el Partit Radical, i a l’esquerra, diversos petits partits obrers, sobretot Unió Socialista de Catalunya i Bloc Obrer

142


i Camperol, partit marxista independent, fort en la pagesia de Lleida. El programa de l’esquerra espanyola era: reforma agrària, separació de l’Església i l’Estat, modernització i reducció de les forces armades, autonomies regionals, gran impuls a l’educació, política social lleugerament progressista. El projecte d’Estatut d’Autonomia, redactat per una comissió, fou aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat, acceptat pel 98 per 100 dels municipis i finalment plebiscitat pel poble català el dia 2 d’agost de 1931: votà el 75 per 100 del cens i fou aprovat per una majoria del 99 per 100. Definia Catalunya com «un Estat autònom dintre la República espanyola», i afirmava que «el poder a Catalunya emana del poble». El català hi era oficial, i es donaven garanties als castellanoparlants. Es donaven a Catalunya una àmplia gamma de competències i se li concedia la recaptació i l’ús dels impostos principals, mentre que es contribuïa a l’Estat amb els secundaris. Aquell estiu de 1931 també va veure el començament de l’ofensiva de la CNT contra la política social massa moderada del Govern d’esquerres, amb una onada de vagues (una d’elles, a Sevilla, molt durament reprimida, amb 30 morts). I alhora començava l’esllavissament de la central cenetista cap al control de la seva direcció per la FAI (Federació Anarquista Ibèrica), és a dir, el sector anarquista més radical. Aleshores la CNT tenia a Catalunya una força enorme: uns 380.000 afiliats (la UGT només en tenia uns 30.000). El 9 de desembre era aprovada la Constitució de la República. Definia Espanya com una «República democrática de 143


trabajadores de todas clases», i com un Estat «integral» (ni unitari ni federal) que admetia l’autonomia de les regions. La Constitució tenia un fort esperit democràtic i laic (fins i tot anticlerical), afirmava la sobirania popular, la preeminència del poder legislatiu, els drets no sols político-individuals, sinó també familiars, econòmics i culturals i limitava el dret de propietat pels interessos de l’economia nacional, amb possibilitat de nacionalitzar la riquesa i intervenir empreses. Les Corts tenien una sola cambra. Es fixaven un seguit de competències que «podien ser» cedides a les regions autònomes segons decisió en cada cas. Llavors fou nomenat president de la República Alcalá Zamora, i Manuel Azaña formà un govern de coalició més restringida, però encara amb republicans i socialistes. Tot seguit s’aprovaren les lleis de divorci, secularització de cementiris i dissolució de l’orde dels jesuïtes. L’any 1932 començà amb forta agitació, i sobretot una insurrecció anarquista a Catalunya, a la zona minera de l’alt Llobregat i el Cardener. Hagué d’intervenir l’Exèrcit, però reduí la situació sense cap mort ni ferit. Molts anarquistes foren deportats a les colònies africanes, fins a la tardor. El projecte d’Estatut passà a les Corts, però la seva discussió s’allargava i era objecte de retallades. Després d’un alçament militar del general Sanjurjo del dia 10 d’agost, sense conseqüències, el procés es va accelerar, i l’Estatut era aprovat el 9 de setembre de 1932, juntament amb una altra llei fonamental: la Llei de Reforma Agrària. L’Estatut havia patit nombroses retallades, algunes d’elles molt importants. Catalunya no era definida com a Estat autònom, sinó com a «regió 144


autònoma»; l’afirmació «el poder a Catalunya emana del poble» havia desaparegut; el català no hi era oficial sinó cooficial; la competència tan fonamental de l’ensenyament s’havia perdut: la Generalitat podia crear escoles, pagant-se-les, però la xarxa existent restava en mans de l’Estat (en canvi, la Universitat podia ser autònoma, i ho va ser); i, en fi, el capítol financer havia estat capgirat: els impostos fonamentals eren per a l’Estat i els secundaris per a la Generalitat, i l’Estat pagaria la diferència entre els ingressos propis de la Generalitat i el cost dels serveis traspassats. (El problema que representava aquesta qüestió era el següent: abans de l’Estatut, l’Estat mantenia a Catalunya un nivell de serveis clarament insuficient, i a més molt inferior en el seu cost (una meitat) a la mitjana estatal de capitació, o sigui al percentatge de la població catalana en relació a la població total espanyola. Per tant, limitar els ingressos de la Generalitat al cost dels serveis traspassats era mantenir la mateixa situació injusta.) La Llei de Reforma Agrària, aprovada conjuntament, era una llei de bases que requeria altres lleis que la desenvolupessin, però preveia uns mecanismes d’aplicació immediata en les zones més afectades pel latifundisme: Andalusia, Extremadura i les províncies de Salamanca, Toledo, Ciudad Real i Albacete. Aquí la llei hi preveia un sistema d’assentament de camperols sobre la base de l’expropiació de diversos tipus de propietats de terres: les d’origen feudal, les no cultivades, les manifestament millorables, les que sobrepassaven (i només en la mesura que sobrepassaven) unes extensions màximes segons el tipus de conreu. Es constituïa un Institut de Reforma Agrària, per a la seva aplicació. Es preveia un nombre d’assentaments de 50.000 camperols l’any. La llei pretenia crear una pagesia benestant que fos la base social del país. 145


En vigor l’Estatut, es convocaren eleccions per al Parlament català per al dia 20 de novembre de 1932. ERC tornà a obtenir la majoria en totes les demarcacions i una folgada majoria absoluta en el Parlament. Lluís Companys fou elegit president del Parlament i Francesc Macià, president de la Generalitat, que formà un Consell executiu format només per components d’ERC. A principis de 1933, la CNT tornà a promoure un alçament revolucionari, sobretot al País Valencià i a Andalusia. S’esdevingué una brutal repressió dels guàrdies d’assalt al poblet andalús de Casas Viejas, amb una horrorosa i innecessària matança. Això fou un cop molt dur per al prestigi del Govern Azaña. També la CNT començava a pagar les conseqüències de la seva actitud extremista: va anar patint diverses escissions, i els 380.000 afiliats de l’any 1931 anirien baixant fins a menys de 200.000 els anys següents. L’any 1933 era un any de forta crisi econòmica, d’agitació social, de desgast de les esquerres i de reorganització de la dreta. Com a teló de fons hi havia l’ascens del feixisme a Europa. Els dos anys de govern de les esquerres estaven donant fruits moderadament positius: s’havien construït, a tot Espanya, unes 10.000 escoles (tantes com la Monarquia en 20 anys); els salaris agrícoles havien augmentat el doble (sense augmentar el cost de la vida); unes 12.000 famílies havien estat assentades en terres (molt poc pels projectes inicials, de 50.000 l’any); hi havia un vast programa d’obres públiques; l’Exèrcit havia estat reduït a la meitat, i el nombre d’oficials a menys de la meitat. I en el cantó negatiu hi havia: una relativa exageració de l’actitud anticlerical, sobretot volent suprimir unes escoles secundàries 146


(religioses) que no era possible substituir tot seguit; una excessiva duresa repressiva davant les actuacions anarquistes i obreres, provocant víctimes innecessàries; l’exasperant lentitud en l’aprovació i l’aplicació de la Reforma Agrària; la gasiveria centralista en la política autonòmica (retard en l’aprovació de l’Estatut, retallades, lentitud en les transferències). Pel març d’aquell any, tot un seguit de partits i grups dretans es fusionaven en la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA). El grup més important era el partit Acción Popular, de José M. Gil Robles, que seria el líder de la CEDA. Es definia com a partit catòlic conservador, indefinit quant a la fórmula republicana però amb suport de poderosos interessos monàrquics, i amb tendència a un govern fort, però parlamentari. Seria el gran partit de la dreta espanyola, però no actuaria a Catalunya (territori de la Lliga). El desgast de les esquerres, la lentitud de les reformes, la impaciència del PSOE, van ocasionar, pel setembre, una dimissió del Govern Azaña. La dificultat de trobar-li substitució va portar a la convocatòria d’eleccions anticipades, per al 19 de novembre. Aquestes eleccions, les primeres en què van votar les dones, van ser guanyades, en el conjunt de l’Estat, per la CEDA i el Partit Radical, mentre que el PSOE perdia la meitat dels diputats. A Catalunya es va produir un cert empat, amb petita majoria de vots d’ERC i petita majoria de diputats de la Lliga (per raó de les característiques de la llei electoral). Donada la simpatia monàrquica de la CEDA, el president de la República li va negar el govern, i es va formar un Executiu del Partit Radical presidit per Lerroux. S’entrava en l’anomenat Bienni Negre, caracteritzat per la coexistència d’un govern de dretes a Madrid i un d’esquerres a Barcelona. 147


Aquell mateix novembre, el poble basc havia plebiscitat el seu projecte d’Estatut, d’una manera massiva a Biscaia i Guipúscoa i d’una manera justeta a Àlaba. I el dia de Nadal, inesperadament, moria el president de la Generalitat, Francesc Macià. El Parlament català elegia nou president Lluís Companys, del mateix partit, ERC. I tot seguit Companys formava un nou Consell, aquesta vegada altre cop de concentració d’esquerres.

148


LA LLEI DE CONTRACTES DE CONREU (1934-36) La realització més important, a Catalunya, del règim republicà i autonòmic, o sigui de la Generalitat republicana, va ser l’aprovació i l’intent d’aplicació de la Llei de Contractes de Conreu, l’any 1934. Responia a un dels problemes socials més greus de Catalunya. El camp català, després de dos segles d’expansió, havia entrat en crisi. I això coincidia amb el fet que les relacions socials hi havien estat desnaturalitzades. El segle XIX havia viscut dos fets crucials, la desamortització dels béns eclesiàstics i la fil·loxera, i tots dos s’havien traduït en un empitjorament de les condicions dels pagesos. El contracte tradicional més favorable, l’emfitèutic (arrendament perpetu), havia desaparegut amb el trànsit del règim feudal al capitalista. El segon contracte més favorable, el de «rabassa morta», havia estat desnaturalitzat, perquè d’una durada segons la vida de la vinya s’havia passat al terme de 50 anys (i la vinya podia durar més); a més, en molts casos s’havia canviat per altres tipus de contracte, després de la crisi de la fil·loxera. Els contractes que havien esdevingut més freqüents eren el d’arrendament (el més desfavorable) i el de parceria, i tots dos patien d’un mal important: la poca durada del contracte (algunes vegades només un any) i, per tant, la inestabilitat del pagès sobre la terra. I això, en una època de crisi, resulta tremendament greu: des de 1917, més o menys, els propietaris van començar a tirar mà d’una política de no renovar els contractes i d’establir en la seva propietat nous pagesos en pitjors condicions que els anteriors (preu d’arrendament més alt, etc.). El malestar havia portat els pagesos a organitzar-se en la Unió de Rabassaires i altres Conreadors del Camp de Catalunya, l’any 1922, sota la presidència de l’advocat Lluís Companys, gran animador del 149


moviment de resistència. El gran objectiu de la Unió era aconseguir per al pagès uns drets mínims i una certa seguretat sobre la terra. El nou Govern de la Generalitat, presidit per Lluís Companys i integrat per ERC, Acció Catalana Republicana, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres (escissió recent d’ERC) i Unió Socialista de Catalunya, presentà la Llei de Contractes de Conreu, que el Parlament català aprovà al mes de març de 1934. Aquesta llei establia que la durada mínima del contracte havia de ser de 6 anys, i que es podia renovar «a voluntat del pagès» (tret del cas que el propietari necessités la terra, i tret del contracte de parceria, que havia de ser sempre de mutu acord). Fixava el preu de l’arrendament en un màxim del 4 per 100 del valor de la terra. I donava al conreador la possibilitat de comprar la terra un cop portés 18 anys treballant-la (ell o els seus pares), pagant-la de cop o en 15 anualitats. I aquesta terra passava a ser un patrimoni familiar inembargable i invendible. Finalment convertia la rabassa morta en arrendament perpetu, amb la possibilitat també per al pagès de comprar el terreny. Els propietaris, agrupats en l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, van reaccionar de manera virulenta i van buscar la manera que la llei fos anul·lada, per tal com deien que ultrapassava les competències de la Generalitat. Aquesta qüestió era fosca, perquè el Govern català tenia competència en «política i acció social agrària», però no en tenia en «les bases de les obligacions contractuals». Ara bé: perquè la llei fos anul·lada, pel Tribunal de Garanties Constitucionals, calia que algú (algun partit) la denunciés. Els propietaris van demanar a la Lliga que fes la denúncia, però la Lliga, que havia estat en contra de la llei (encara que llavors no assistia al Parlament català com a protesta per 150


altres raons) es va negar a fer-ho. Llavors els propietaris van acudir al partit Acción Popular (integrant de la CEDA), i aquest hi va accedir. Aleshores la Lliga va reaccionar i va presentar també la demanda. El dia 8 de juny de 1934, el Tribunal de Garanties Constitucionals sentenciava contra la Generalitat i declarava la llei inconstitucional. Quatre dies després, el dia 12, el Parlament català tornava a votar la llei (per indicar que la mantenia, i també per la ficció jurídica que aquella ja era una «altra» llei, encara que igual). Els diputats catalans es van retirar de les Corts (i els bascos, en solidaritat). Tota l’esquerra interpretava la decisió del Tribunal com una agressió a l’autonomia de Catalunya, i l’actitud de la Lliga, com una traïció. Durant l’estiu, l’ambient era molt tens: tots dos governs afirmaven que aplicarien, un la llei, l’altre la sentència, però negociaven en secret i amb la mediació del president de la República. Aquestes negociacions portaren a una fórmula de compromís: la Generalitat redactaria el reglament d’aplicació de la llei i hi introduiria algunes reformes secundàries, i la llei s’aplicaria. El 21 de setembre era votat el nou text, i «semblava» que el problema estava resolt. Mentrestant, a Madrid governava el Partit Radical, amb el suport parlamentari de la CEDA. Aquest Govern tendia a una actitud regressiva. Va ser paralitzada l’aplicació de la Llei de Reforma Agrària, i els salaris agrícoles tornaren al nivell de 1931, entre altres coses. Per una altra banda, després de la victòria de la dreta al novembre de 1933, totes les forces obreres, partits i sindicats, excepte la CNT, havien format l’anomenada Aliança Obrera.

151


La CEDA va considerar que l’avinença del Govern radical en l’afer de la llei de conreus catalana havia estat una claudicació, li va retirar el suport i obrí una crisi governamental, a primers d’octubre. Aleshores, Alcalá Zamora va accedir a una entrada minoritària de la CEDA (3 ministres) en un Govern presidit per Lerroux. Davant aquest fet, considerat un perill per a la República, l’Aliança Obrera va declarar la vaga general el dia 5 d’octubre. (Cal considerar que feia uns quants mesos que a Àustria un partit similar a la CEDA havia abolit la Constitució i havia esclafat el partit socialista.) La vaga tingué èxit a tot Espanya excepte a Andalusia (on havia fracassat una vaga anterior). Però prengué un to insurreccional a Astúries i a Catalunya. A Astúries, els miners, armats, prengueren Oviedo i establiren un govern de comitès revolucionaris. Allà la CNT també formava part de l’Aliança Obrera. A Catalunya, la vaga continuà el dia 6, i a les 8 del vespre d’aquell dia, després de tot un dia de tensió, el president Companys proclamava l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, després d’afirmar que la República estava en gravíssim perill, i oferia el territori de Catalunya per formar un Govern provisional de la República Federal Espanyola. L’Ajuntament de Barcelona s’adherí a la proclamació. Però el general Batet, català, obeí el Govern central i aplicà l’estat de guerra. Les masses que s’havien mobilitzat aquells dies es van fer fonedisses, i el Govern de la Generalitat es rendia a les 6 de la matinada. La revolta asturiana va durar uns 12 dies, i va ser sotmesa per la legió i forces marroquines, sota la direcció del general Franco, des del ministeri, perquè el Govern no es va fiar de l’Exèrcit.

152


La repressió hi fou bàrbara i sanguinària. Tot l’any 1935, 30.000 persones restaren a la presó. A Catalunya, el Govern fou empresonat, molts ajuntaments d’esquerra foren substituïts, l’Estatut, deixat en suspens, l’activitat política, prohibida, la Llei de Contractes de Conreu, anul·lada. Hi havia més de 3.000 empresonats. Després 3 mesos d’ocupació militar, el govern de la Generalitat era confiat a un governador nomenat pel Govern central, el qual arribaria a ser, més endavant, un català, el radical Pich i Pon, que governaria amb persones de la Lliga, el Partit Radical i la CEDA. L’actuació regressiva del Govern central es va accentuar durant tot el 1935: el programa de construccions escolars fou parat; els metal·lúrgics catalans, que havien aconseguit la setmana de 44 hores, hagueren de tornar a les 48; sovintejaren els acomiadaments; més d’un miler de pagesos catalans es van veure desnonats de les seves terres; fou aprovada una nova llei de Reforma Agrària, que desvirtuava l’anterior. I tot això amb el teló de fons de censura de premsa i 30.000 presos. Però un fet inesperat, a la tardor d’aquell any, trastocà tota la situació. El Partit Radical es va veure complicat en dos importants escàndols de corrupció. Ara bé: aquest partit havia estat la peça bàsica de funcionament governamental durant aquells dos anys. I després de dues crisis ministerials, el 7 de gener de 1936 es convocaven noves eleccions, anticipades, per al 16 de febrer. La gestió regressiva i repressiva de les dretes al Govern de l’Estat havia portat les esquerres a unir-se, cosa que també aconsellava la Internacional comunista. El Front Popular en 153


l’àmbit estatal, i el Front d’Esquerres a Catalunya foren els noms de la coalició electoral. A Catalunya la integraven ERC, Acció Catalana, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerres, Partit Republicà d’Esquerra (branca catalana del partit Izquierda Republicana), Unió de Rabassaires, Unió Socialista de Catalunya, POUM, Partit Comunista de Catalunya i Partit Català Proletari. En l’àmbit de l’Estat era similar. El programa era: amnistia per als presos, restabliment de la legalitat, mesures progressives en favor dels camperols, continuació de la Reforma Agrària, ajuda i protecció a la indústria, control de la banca, reforma fiscal i restabliment de l’autonomia de Catalunya. Es negaven les nacionalitzacions. Les dretes també s’uniren, a Catalunya amb el nom de Front Català d’Ordre. El resultat fou la victòria del Front Popular en tota la perifèria marítima i Extremadura, i de les dretes en tot el centre (excepte Madrid) i a Navarra. A Catalunya, el Front d’Esquerres havia tret totes 5 majories. A Madrid es formà un Govern presidit novament per Azaña, però de composició només republicana, amb el suport socialista i comunista. El dia 22 de febrer sortien els presos amnistiats, el 3 de març era restablert l’Estatut de Catalunya amb quasi el mateix Govern del 6 d’octubre, es restablien els ajuntaments d’esquerres i la Llei de Contractes de Conreu començava a ser aplicada, així com els obrers i pagesos acomiadats i desnonats havien de ser readmesos. I el Govern de la República reprenia la Reforma Agrària i a un ritme més ràpid: 70.000 famílies foren assentades entre febrer i juny. Mentrestant, a Andalusia i Extremadura eren suspesos els pagaments de les rendes agrícoles (en espera de l’aplicació de la llei). Així mateix es reprenia el programa de construccions escolars, i els salaris agrícoles tornaren a pujar.

154


A Catalunya es tendia a la moderació. La Lliga tornava a una posició centrista, socialistes i comunistes (excepte el POUM) col·laboraven amb ERC, el PNRE tornava a ERC (i en canvi se’n separaven les joventuts d’Estat Català) i els Sindicats d’Oposició tornaven a la CNT. En canvi, a la resta d’Espanya es desfermà, a partir del mes de març, una espiral de violència i atemptats contra persones, esglésies i locals. Aquest fenomen fou sobretot fort a Madrid i al Sud d’Espanya, i durant aquella primavera causaria al voltant d’un centenar de morts. Falangistes i joventuts socialistes, cada vegada més radicalitzades, n’eren els principals animadors. El Govern, dèbil, era desbordat. I el PSOE, peça fonamental (el grup més nombrós de les Corts), es trobava molt dividit entre moderats i radicals. Però paral·lelament, també des del març, s’havia anat gestant una conspiració contra el Govern republicà per part d’un sector de l’oficialitat de l’Exèrcit, al voltant dels generals Mola i Sanjurjo. Dos sectors polítics d’extrema dreta, carlins i Falange, també hi estaven complicats. El mes de juliol esclataria.

155


REVOLUCIÓ SOCIAL (1936-38) En l’aspecte polític, la guerra civil de 1936-39 pot dividir-se en tres parts: l’esclat revolucionari de juliol-agost, el període dels governs d’unitat revolucionària (setembre 1936 - maig 1937) i el dels governs de Front Popular (de maig de 1937 al final). La revolta militar de Barcelona va ser vençuda el mateix 19 de juliol per l’acció conjunta de les forces d’ordre públic de la Generalitat i diversos escamots obrers anarcosindicalistes. El resultat de Barcelona decidia Catalunya per la República. L’endemà mateix els anarquistes s’apoderaven d’una massa de 30.000 fusells i altre armament d’una caserna, i això significava l’aparició d’una força de 30.000 homes armats, totalment hegemònica davant els 2.000 o 2.500 homes de les forces d’ordre públic. Un decret del Govern central dissolia totes les unitats militars que s’haguessin revoltat; així, doncs, a Catalunya desapareixia l’Exèrcit. El resultat de tots aquests fets era la irrupció d’un nou poder, revolucionari, al marge de totes les institucions, però àmpliament hegemònic: era l’hegemonia de la classe obrera, i molt més concretament era l’hegemonia de la CNT-FAI. Al mateix temps donaria lloc a l’acció de grups incontrolats, acció que començava el mateix dia 19 amb l’incendi d’esglésies i la persecució i l’assassinat de sacerdots i religiosos. El nou poder es concretava tot seguit en una institució paral·lela: el Comitè de Milícies Antifeixistes. I s’aplicava a dues tasques revolucionàries: l’organització i la tramesa al front de milícies armades i la col·lectivització d’empreses. El Comitè esmentat era constituït per CNT, FAI, UGT, PSUC (partit acabat de constituir per fusió de diverses organitzacions 156


socialistes i comunistes), POUM (partit també format, l’any anterior, per fusió d’altres partits marxistes), ERC, AC i U de R. Els anarquistes, si bé hi eren en minoria, hi exercien l’hegemonia en virtut de la força que tenien al carrer. S’entrava en una fase de dualitat de poders: la Generalitat i el Comitè. Al cap d’una setmana de l’aixecament començava la partida d’expedicions al Front d’Aragó. Amb una gran dosi d’entusiasme i de fervor revolucionari partiren amb l’objectiu d’alliberar Aragó del control dels rebels. Una altra expedició marxava setmanes més tard cap a Mallorca amb la mateixa finalitat. Complement d’aquestes mobilitzacions fou la ràpida improvisació d’una indústria per produir material bèl·lic, mitjançant la intervenció per part de la Generalitat d’unes 500 empreses metal·lúrgiques i químiques, sota l’autoritat de la Comissió d’Indústries de Guerra. L’altra gran tasca revolucionària d’aquells dies fou la col·lectivització d’empreses. Després d’una setmana de vaga revolucionària, els obrers tornaren a la feina i, sota l’impuls dels militants cenetistes, constituïren arreu comitès obrers, que assumiren la direcció de l’empresa en aquells casos, nombrosos, en què l’empresari o el director havia fugit. Si el titular de l’empresa acudia a la feina, aleshores la seva direcció era sotmesa a la fiscalització del comitè, que s’anomenava «comitè obrer de control». El comitè obrer era elegit per l’assemblea de treballadors. Aquesta acció revolucionària fou una iniciativa anarcosindicalista, però per part de la base, dels militants, sense consignes de la direcció de la CNT-FAI i sense consultar-la. Es donava una situació de fet que després s’encarrilaria amb un decret.

157


Paral·lelament a aquestes actuacions es desenrotllava el terror per part de grups d’elements incontrolats, en una de les pàgines negres de la nostra història. Es tractava de persones incontrolades no sols per part de les instàncies legals sinó també per part de la direcció dels òrgans i partits revolucionaris i de la mateixa CNT-FAI. L’actuació d’aquests grups fou intensa durant els primers mesos, malgrat les condemnes de la direcció anarquista i dels altres partits. Es materialitzava en venjances i assassinats polítics, sobretot a persones de dretes, però el seu blanc principal fou la persecució religiosa: unes 160 esglésies i altres edificis destruïts i més de 900 persones religioses assassinades només a la diòcesi de Barcelona, durant els tres primers mesos. La Generalitat actuà i salvà el que pogué, en aquest sentit, tant en persones com en edificis. També hi hagué confiscacions arbitràries, escorcolls domiciliaris i detencions il·legals. Característica notable d’aquella nova situació fou un enorme creixement de l’afiliació popular en les organitzacions revolucionàries. Llavors tenir un carnet semblava una «garantia». La CNT tornà a tenir un nivell molt alt d’afiliats, però aquesta vegada també la UGT, on acudien els qui temien els anarquistes. El nounat PSUC passaria en un any de 6.000 afiliats a 60.000. Amb una política més moderada, dintre de revolucionària, que els anarquistes, atrauria molta gent de classe mitjana. Una altra cosa que canvià sobtadament fou el grau de l’autonomia de Catalunya. La Generalitat havia estat desbordada per la Revolució, però molt més ho havia estat, a Catalunya, el Govern central. La necessitat féu que el Govern català assumís funcions que anaven més enllà del marc de l’Estatut, com la defensa (és a dir, la guerra), les finances i la legislació laboral. 158


Això donà lloc al que s’anomenaria l’«autonomia de guerra», que duraria prop d’un any. El moment cabdal fou els dies 27 i 28 d’agost, quan, davant la negativa del Govern central de concedir uns crèdits per atendre a les necessitats bèl·liques, la Generalitat intervingué les agències del Banc d’Espanya i les delegacions d’Hisenda. També disposà que a Catalunya només tindrien validesa les disposicions publicades al «Diari Oficial de la Generalitat». Era quasi independència. Els governs d’unitat revolucionària foren els de Tarradellas a Catalunya i de Largo Caballero a Madrid, i duraren des de la tardor de 1936 fins a la primavera de 1937. Foren d’unitat revolucionària en el sentit que hi participaren totes les forces revolucionàries inclosa la CNT-FAI. El govern presidit per Tarradellas –com a primer conseller– es constituí el 26 de setembre i tenia aquesta composició: 3 membres d’ERC, 3 de la CNT-FAI, 2 del PSUC, 1 del POUM, 1 d’AC, 1 d’U de R i un militar independent. Tot seguit es dissolia el Comitè de Milícies Antifeixistes i acabava la dualitat de poders amb una integració. A Madrid s’havia format un govern només de Front Popular, però al novembre hi entrarien 4 ministres anarquistes catalans. I el dia 1 d’octubre les Corts feien una reunió excepcional per aprovar l’Estatut del País Basc. Una de les principals decisions del Govern Tarradellas fou l’aprovació, el 24 d’octubre, del Decret de Col·lectivitzacions i de Control Obrer. Aquest decret legalitzava les col·lectivitzacions espontànies que s’havien produït i els donava un marc. Col·lectivitzava les empreses: a) de més de 100 treballadors; b) abandonades pels patrons; c) de producció estratègica. El nombre de 100 treballadors havia estat una transacció, ja que CNT i POUM volien a partir de 50, i PSUC, 159


ERC i AC, a partir de 250. Les altres empreses podien continuar de propietat privada però sota control sindical a través dels comitès. Els òrgans de les empreses col·lectivitzades havien de ser: l’Assemblea de treballadors; el Consell d’empresa, elegit per l’Assemblea; el director, designat pel Consell, i l’interventor de la Generalitat. Els consells d’aquestes empreses elegien el Consell General d’Indústria de cada ram, i aquests consells confluïen en el Consell d’Economia, òrgan de planificació. Era un sistema socialista original, tot diferent del soviètic, no estatista, que combinava l’autogestió obrera amb la planificació. A la resta de la República, si bé s’havien produït col·lectivitzacions, no es va legislar sobre aquest punt. Altres decisions importants del Govern Tarradellas foren: l’erecció dels Tribunals Populars, a l’octubre; la creació de l’Exèrcit de Catalunya, al novembre, per ajuntar i organitzar totes les milícies del Front d’Aragó; la regulació de la interrupció artificial de l’embaràs en centres sanitaris, al desembre; la supressió de la renda agrícola per parceria o arrendament, al gener de 1937; i, aquell mateix gener, una sèrie de 58 decrets econòmics coneguda com Decrets de s’Agaró. L’ambient aleshores era de normalització legal, més ordre públic i molt menys terror, i un equilibri de poder entre el sector anarquista i el comunista. Però precisament aquest equilibri començà a portar tensions entre les dues forces. La qüestió més important que es ventilava era si s’havia de donar prioritat a la Revolució per guanyar-se la classe obrera (estratègia anarquista) o a una moderació per no alienar-se la classe mitjana i els governs estrangers, per guanyar la guerra (estratègia comunista). Aquesta tensió esclataria en l’afer de la Telefònica, en els anomenats Fets de Maig.

160


La Telefònica era col·lectivitzada i estava en mans de la CNT. Algunes comunicacions entre el Govern central i l’autonòmic havien estat interferides i això havia originat protestes. El conseller de Seguretat volgué normalitzar la situació, però ho féu d’una manera imprudent perquè, sense consultar a ningú, ni negociar-ho amb els consellers cenetistes, envià un escamot armat i, a sobre, manat per un comunista. Els anarquistes ho consideraren una provocació, respongueren a trets i els tirotejos entre els dos bàndols (i també el POUM, al costat dels anarquistes) marcaren els dies següents. Tots els partits i autoritats cridaven a la calma, menys el POUM. El Govern central, des de València, envià forces per intervenir, i aprofità l’ocasió per reassumir la defensa i l’ordre públic. El Govern Tarradellas dimití i Companys assumí el govern amb un equip reduït però encara d’unitat revolucionària. El PSUC emprengué una virulenta campanya contra el POUM, plena de calúmnies, i aquest darrer partit un mes després seria il·legalitzat i perseguit (i el seu dirigent, Nin, desaparegut i mort). També l’Exèrcit de Catalunya seria integrat dins l’Exèrcit Popular de la República. En el Govern central, al mes de maig, i a Catalunya al juny, els governs d’unitat revolucionària caigueren i deixaren pas a governs de Front Popular, és a dir, sense anarquistes. (Al Govern central, el motiu decisiu fou l’exigència del PCE per il·legalitzar i reprimir el POUM, que era un partit estatal.) El nou Govern català, presidit per Companys, era format per 3 consellers d’ERC, 3 del PSUC, 1 d’AC i 1 d’U de R. A València, el nou Govern central seria presidit pel socialista Negrín. (I encara, a l’abril de 1938, hi tornarien a entrar anarquistes.) Una de les actuacions més importants del Govern Companys va ser el Decret d’Intervencions Especials, de 20 de novembre 161


de 1937. Ampliava les competències governatives per intervenir empreses o sectors, encara que fossin col·lectivitzats. Aquesta intervenció podia ser temporal. En 4 mesos van ser intervingudes una quinzena de grans empreses o sectors. Els motius eren: irregularitats o incompetència del Consell d’empresa, protecció d’interessos estrangers, producció estratègica o d’articles escassos... Era un contrapunt més estatista al Decret de Col·lectivitzacions. Nota destacada d’aquest període posterior als Fets de Maig era la retallada de l’«autonomia de guerra». Aquesta dinàmica es va anar desenvolupant de manera progressiva, a partir de la reassumpció de la defensa i l’ordre públic al maig de 1937, i, en diverses decisions esglaonades, fins a la intervenció de les indústries de guerra de la Generalitat a l’agost de 1938. Des de l’abril anterior les tropes franquistes ja ocupaven Lleida, i aleshores (estiu de 1938) es disputava la batalla de l’Ebre, que acabaria amb la resistència de Catalunya.

162


LA REPRESSIÓ FRANQUISTA (1939-1975) La repressió immediata Ja abans que acabés la guerra, el 13 de febrer de 1939, és a dir, just ocupada Catalunya, el govern del general Franco dictava la Ley de Responsabilidades Políticas. Aquesta declarava il·legals tots els partits del Front Popular i tots els sindicats, organitzacions i grups afins. També castigava tots aquells qui haguessin participat en la «subversió» des d’octubre de 1934 i que s’haguessin oposat al Movimiento Nacional. Barcelona, i per extensió tot Catalunya, quedaven sotmeses a un règim d’ocupació militar que havia de durar 6 mesos. Quedaven sense efecte l’Estatut i les institucions d’autogovern, i abolida tota la legislació autonòmica. Eren prohibits tots els partits, del Front Popular o no, excepte FET y de las JONS, i tots els sindicats. Es procedí a la depuració de funcionaris i mestres, atenent al seu passat polític i sobretot catalanista. Però no era només això. Hi havia camps de concentració plens de soldats de l’exèrcit republicà, en condicions de vida duríssimes. Les presons eren plenes, i no solament les presons sinó altres locals habilitats. Els consells de guerra sumaríssims jutjaven grups de 10 o 15 persones en una hora, amb un balanç majoritari de penes de mort. Així, en els primers 6 dies del mes de maig a Barcelona foren jutjades 347 persones, amb 266 penes de mort i 59 penes de 30 anys. Aquests mateixos dies foren executades 301 persones.

163


Després d’aquests aspectes polítics i personals, la repressió s’aferrissava en tot el que fossin aspectes culturals i sobretot relatius a la cultura i la llengua catalana. Fou imposada la censura per a tota mena d’escrits. L’ús públic del català quedava del tot prohibit, fins al punt que qualsevol funcionari podia ser acomiadat pel sol fet d’usar-lo en hores laborals. Centenars de milers de llibres foren destruïts per ser escrits en català. I els noms catalans de les institucions, així com els de molts llocs públics i els rètols d’establiments, hagueren de ser canviats. Foren reobertes les esglésies i reprès el culte, però a aquest fet se li donà una significació triomfalista i de victòria política, arrenglerant així l’Església al costat dels vencedors. Aquest fet es traduí en la imposició del castellà en la predicació. I fou nomenat per a la seu de Barcelona un bisbe castellà, que vingué amb un esperit de vencedor, tot destacant com a apologista en l’ús religiós del castellà. Pel mes d’agost de 1939, acabat el règim especial d’ocupació, no s’atenuà la repressió, i aquesta continuaria essent especialment dura amb tot allò que fos signe de democràcia o de cultura catalana. Com a culminació simbòlica d’aquesta situació repressiva, el dia 15 d’octubre de 1940, el president de la Generalitat Lluís Companys era afusellat a Montjuïc després d’un consell de guerra, de resultes d’haver estat detingut a França per la Gestapo, que el lliurà a les autoritats espanyoles. Una negra i llarga nit s’obria per a Catalunya, com també per als altres pobles espanyols. Però Lluís Companys, el president màrtir, havia dit una vegada unes paraules que la Història voldria 164


que fossin profètiques: «Tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer.» El règim El règim franquista no fou només una nova versió de l’autoritarisme tradicional sostingut per les classes dominants espanyoles. Va ser, a més d’això, una contrarevolució política i social contra tot el que havia representat la Segona República. Calia, doncs, muntar unes noves institucions i una nova ideologia per evitar el retorn al passat. Així el franquisme fou un règim compost de la tradició reaccionària espanyola més els elements feixistes, trets del model que aleshores imperava en alguns països europeus. A Catalunya, a més, calia extirpar de soca-rel l’esperit catalanista, per recuperar la «unidad nacional». El franquisme era un nacionalisme espanyol, de base castellana, que volia anorrear tot altre nacionalisme, i fins i tot qualsevol diversitat política, cultural, lingüística, així com la manifestació de les divisions socials. Calia eliminar tot element de divisió: partits, sindicats, idiomes... No s’entendria el franquisme si no es consideressin simultàniament tots dos aspectes de dictadura de classe i dictadura nacionalista. Políticament, el franquisme va tenir dues grans etapes: la feixista i la tecnocràtica. En la primera van predominar els aspectes més polítics: influència falangista, autoritarisme, nacionalisme, repressió; la segona respongué més a imperatius econòmics: govern dels tècnics, desenvolupament econòmic, manipulació. La frontera entre les dues etapes es pot situar als anys 1957-60.

165


Els anys quarantes foren els de la plenitud del règim franquista, tant pel seu domini indiscutible com per la seva institucionalització. Aquesta es va basar en el Fuero del Trabajo (1938), la Llei de les Corts (1942), el Fuero de los Españoles (1945) i la Llei de Successió (1947). Entre els quatre documents s’establí un sistema no democràtic i molt controlat per la persona del cap de l’Estat. La derrota de les potències feixistes el 1945 fou un moment difícil per al règim: Espanya no va ser acceptada a l’ONU, patí una retirada d’ambaixadors i el tancament de la frontera francesa, així com certes restriccions comercials. Tot això va forçar una petita evolució del règim. L’aspecte principal en fou el Fuero de los Españoles, que enumerava tota una sèrie de drets individuals, com intimitat i seguretat personal, lliure expressió del pensament, llibertat de reunió i d’associació per a fins lícits i que no atemptessin contra els principis fonamentals de l’Estat. Però aquests drets no anaven acompanyats de cap garantia per a poder-los exercir ni es dictaren lleis per desenvolupar-los. Finalment, la Guerra Freda i l’obsessió anticomunista dels governs occidentals salvaren el règim de l’aïllament. Tota aquesta dècada i la següent van ser anys de repressió, d’explotació obrera intensa i d’escassesa econòmica, combinada amb la corrupció del mercat negre. El fonament polític teòric del règim era el partit únic FET y de las JONS, anomenat també Movimiento Nacional, resultat de la fusió forçada de falangistes i carlins. Partit de base feixista, pretenia un govern autoritari, impulsava un intransigent nacionalisme espanyolista, un catolicisme tradicional i, en l’ordre econòmico-social, una organització corporativa que pogués 166


superar el sistema capitalista i evitar la lluita de classes. (Això darrer no els ho van deixar fer.) Era, doncs, antidemocràtic, anticatalanista i defensor de la justícia social. En relació a una certa justícia social es van donar alguns dels pocs aspectes positius d’aquest règim. Concretament, la plena ocupació i la seguretat en la feina (dificultat per acomiadar) i la seguretat en l’habitatge (preus de lloguer congelats i dificultat per desnonar). Així mateix, els primers anys del règim es van establir dues millores típiques del moment: les vacances i l’assegurança de malaltia (Seguro de Enfermedad). Dècades de repressió Una característica que no pot ser oblidada del franquisme d’aquests anys és la repressió, una repressió total i sistemàtica, i que val la pena descriure amb una mica de detall. El seu aspecte més dur foren els processos i les execucions. En aquest sentit es considera que més de 40.000 persones passaren, a Catalunya, per consells de guerra, de les quals un 30 per 100 van ser condemnades a mort i realment executades un terç de les condemnades, en una xifra que ha estat establerta en 3.385 execucions. La quasi totalitat d’aquestes condemnes i execucions va tenir lloc entre 1939 i 1943. Pagesos i obrers constituïren els principals grups socials dins aquest contingent de víctimes. Per altra banda s’avalua en més de 100.000 el nombre de catalans que van passar per les presons i/o els camps de concentració. L’any 1940 encara hi havia uns 25.000 empresonats. Un altre capítol important de la repressió va ser la pèrdua de llocs de treball a través del que s’anomenà la «depuració»: tots 167


els funcionaris i treballadors d’institucions públiques hagueren de passar per un tràmit en què calia demostrar l’adhesió al Movimiento Nacional durant els anys anteriors. Calia demostrarho amb una declaració jurada, però també amb avals de persones conegudament addictes. Un jutge podia decretar, davant les proves presentades, la readmissió, diferents graus de sanció o l’acomiadament. Podrien ser unes 25.000 les persones que haguessin perdut el lloc de treball en el sector públic comptanthi també els exiliats i els empresonats. També hi hagué una certa depuració en les empreses privades, però aquí els efectes foren molt desiguals i depengueren força de l’actitud dels empresaris. En general, els components dels comitès obrers del temps de la guerra foren acomiadats. Les entitats i moltes persones vinculades a l’esquerra veieren confiscats els seus edificis, patrimonis, comptes bancaris, etc. Això afectà partits, sindicats, centres, ateneus, cooperatives. Així, per exemple, d’unes 600 cooperatives agrícoles sols en restaren unes 140. Un apartat molt específic va ser la repressió lingüística i cultural. La llengua catalana fou apartada de tot ús públic, dels mitjans de comunicació, de l’escola, i reduïda a l’àmbit privat. Fins i tot l’Església col·laborà en aquesta tasca durant un temps. Els termes Catalunya i català van ser suprimits de moltes institucions. S’imposà el castellà en noms de carrers, botigues, etc. Fins i tot molts topònims foren castellanitzats. Cal fer una referència als mètodes policials. La tradicional Guàrdia Civil, la nova Policia Armada (de 1941) i el Cos Superior de Policia utilitzaven els maltractaments i eventualment la tortura com a instrument corrent de treball; i això fou així tot 168


al llarg del període franquista. Aquests procediments eren especialment durs amb qualsevol forma d’oposició, que, pel fet de ser-ho, era considerada «subversiva». Finalment, la població fou sotmesa a un control estricte. La censura de la correspondència va ser practicada totalment fins al 1941, i d’una manera parcial fins al 1948. Un altre element de control van ser els permisos, salconduits, etc., que calia demanar per fer qualsevol cosa, o per desplaçar-se, sobretot a prop de la frontera. Aquesta necessitat de permisos va anar disminuint després dels primers anys, però havia servit per confeccionar un ampli fitxer de gent controlada. En aquests fitxers i en informes confidencials que s’acostumaven a fer, els ciutadans eren classificats en «adictos» (falangistes o partidaris clars), «disconformes» (monàrquics i carlins) i «desafectos» (gent d’esquerra o demòcrates). Tota aquesta repressió era connatural al règim, ja que el seu objectiu era eliminar totalment la realitat política anterior. S’incità fins i tot a la delació com un deure cívic, per tenir la població dividida. I es buscava que els càstigs fossin exemplars per crear una sensació de por i de submissió. L’ambient de repressió fou especialment fort fins a 1944, si bé l’estat de guerra durà fins a 1948, però encara després, d’una manera més suau, i amb rebrots ocasionals, es perllongà fins a la fi del franquisme.

169


CREIXEMENT RÀPID PERÒ NO SOSTENIBLE (Anys 60 del segle XX) En la dècada dels anys cinquantes, la indústria catalana inicià una forta expansió. Els sectors més dinàmics, però, foren el metal·lúrgic i el químic, no el tèxtil tradicional, el qual, de tota manera, el 1960 encara conservava un liderat destacat en volum de producció. L’empresa més destacada fou aviat la nova SEAT, productora dels coneguts vehicles 1400 i el popular 600. També cal destacar l’inici de la producció d’electrodomèstics. Si bé aquests sectors punta encara accentuaven més la concentració industrial sobre Barcelona, una novetat d’aquests anys és l’arrencada d’un nou nucli industrial a Tarragona. Així mateix, a l’Alt Pirineu hi hagué una forta empenta de noves centrals hidroelèctriques. També la construcció visqué un fort creixement, estimulada per la demanda de pisos. El sector industrial català més tradicional, el tèxtil, encara patia d’una excessiva fragmentació i d’un cert endarreriment, sobretot en la maquinària, però entre 1956 i 1959 experimentà una reestructuració espontània amb desaparició d’empreses poc competitives i d’un 12 per 100 del personal. A finals de la dècada, però, aquest creixement quedà escanyat per un fort dèficit del comerç exterior, una forta inflació i les contradiccions d’una política mig liberal i mig intervencionista. El govern de 1957 començà una via encara més oberta i adoptà diverses mesures liberalitzadores, restablí la negociació col·lectiva amb la Llei de Convenis Col·lectius i imposà el Pla d’Estabilització de 1959. Aquestes mesures provocaren una notable recessió aquell any i el següent, i la indústria que més 170


en patí fou la tèxtil, la qual, però, se salvà d’una catàstrofe gràcies a un fort augment de les exportacions. Els treballadors pagaren la part principal d’aquell sanejament de l’economia, amb una forta baixa del poder adquisitiu, a causa de la pèrdua de primes i hores extres, la congelació salarial i fins i tot un atur incipient. Molts es veieren forçats a l’emigració. Ara bé: un cop assegurada l’estabilització, a partir de 1961, l’economia catalana i l’espanyola viuen una forta expansió, que s’integra dins l’etapa de més gran creixement econòmic mundial de la Història. Aquells anys a Espanya es donaren taxes de creixement industrial pròximes al 10 per 100 anual, només comparables a les del Japó. Però no tots els sectors de la indústria catalana participaren en el mateix grau de l’onada de creixement. La indústria tèxtil, tant la cotonera com la llanera, no acabava de sortir d’una crisi crònica. El mercat es mostrava rígid per la competència de les noves fibres artificials i sintètiques, com el niló, i per la competència també dels productes tèxtils del Tercer Món, més barats. L’altre extrem, d’indústria més expansiva, era el metall, que comprenia, principalment, la producció de maquinària, eines, camions, automòbils, electrodomèstics, televisors, etc. Aquesta branca experimentà, entre 1960 i 1965, un creixement de la producció del 270 per 100. I vers el 1964 es donà el fet històric que la indústria metal·lúrgica sobrepassés en volum de producció la tèxtil, i li prengués el primer lloc que aquesta sempre havia tingut. Al mateix temps, la indústria del metall anava absorbint els excedents de mà d’obra del tèxtil. Cal destacar el ram de l’automòbil, que concentrava el 60 per 100 de la producció 171


espanyola de cotxes de turisme i una quarta part de la de camions. I, dins d’aquest subsector, l’empresa SEAT, que, entre 1960 i 1970, augmentà la plantilla de 6.200 a 23.524 treballadors, i la producció, de 31.235 cotxes l’any a 283.678, dels models 600, 1400 i 850. També s’ha de fer esment de la Hispano Olivetti, com la primera empresa metal·lúrgica per les seves exportacions. Una altra indústria amb forta expansió era la química, sobretot amb la instal·lació d’un importantíssim complex petroleoquímic al polígon industrial de Tarragona. Així naixia un altre nucli industrial important al marge de la concentració barcelonina. Altres subsectors d’aquesta indústria eren els plàstics, la producció farmacèutica i la perfumeria. Finalment, l’altra indústria important que cal destacar era la construcció, la qual es veia fortament estimulada per dos fenòmens: l’un la demanda d’habitatges, fruit de l’augment de la població i de la millora del nivell de vida, l’altre la demanda d’hotels, de resultes de l’increment del turisme. Aquesta indústria és la que augmentà més la seva mà d’obra, que al llarg de la dècada dels 60 es doblà. El capítol més discutit de l’expansió industrial catalana d’aquest període és el de la indústria nuclear per a la producció d’electricitat. El 1972 entrava en funcionament la central nuclear de Vandellós, i els dos anys següents s’iniciava la construcció de les dues d’Ascó, que començarien a treballar dins els anys vuitantes. Els promotors de totes tres eren, directament o indirectament, diverses companyies elèctriques. Així començava el procés que convertiria el sud de Catalunya en una de les zones més nuclearitzades del món. 172


Catalunya s’industrialitzava cada cop més i s’enriquia, dins la mística del que oficialment s’anomenava «desarrollo». La renda per càpita catalana augmentà un 119 per 100 entre 1964 i 1971. Començaren a popularitzar-se els electrodomèstics, com frigorífics, rentadores o televisors, pagats a terminis. Augmentà el nombre de telèfons. Esdevingué corrent la cambra de bany, abans cosa de rics. Menjar pollastre, per exemple, deixà de ser un luxe. Fins i tot un nombre cada cop més alt de treballadors van anar arribant al Seat 600, i si no a la motocicleta. Finalment, els més afortunats o agosarats compraren una parcel·la a fora per edificar-hi, moltes vegades ells mateixos, una caseta per anar a passar els diumenges i les vacances. Ara bé: per a qualsevol d’aquestes coses calia treballar moltes hores. Si volguéssim simbolitzar aquest millorament de condicions de vida amb un element significatiu, encara que externament, podria ser el cotxe (però, amb quants problemes, individuals i col·lectius!). El millor símbol potser fóra la rentadora. La rentadora va alliberar les dones d’una de les feines més escarrassades que sempre havien hagut de fer: rentar la roba, al riu, al safareig públic, al safareig de casa. Això s’havia acabat. Va ser un fet transcendental, encara que no se li hagi donat la importància que té. Però tot això, i més, a quin preu? Caldria no oblidar-ho mai: la gent s’amuntegava als suburbis de Barcelona i a les ciutats del cinturó industrial; les riques terres de conreu del Baix Llobregat eren devorades per la indústria; espais verds eren sacrificats a l’edificació, en una especulació voraç; la costa catalana era desnaturalitzada per les construccions hoteleres; els rius començaven a convertir-se en clavegueres pels residus industrials; les comarques del sud de Catalunya començaven a 173


viure sota el perill, remot però real, de convertir-se un dia en terres inhabitables per causa d’un accident nuclear; tot això per esmentar només els efectes més punyents d’un desenvolupament ple d’irracionalitat. Irracionalitat atribuïble tant a la natura del sistema capitalista com a la dictadura franquista, que n’impedia qualsevol racionalització. I una altra cosa: aquest benestar indiscutible moltes vegades contrastava amb la gran dificultat per obtenir una cosa molt més necessària: l’habitatge. I quan s’hi arribava amb penes i treballs, llavors el contrast era sovint entre el confort individual i familiar i les condicions de l’entorn en el suburbi, mancat de tota mena de serveis socials. I l’any 1970 encara hi havia a Barcelona unes 4.000 barraques i un dèficit de 85.000 pisos. Però hi hagué més, encara. L’anarquia i l’especulació en la construcció d’habitatges portà a autèntiques aberracions. S’edificà en terrenys de grans desnivells (Turó de la Peira, Ciutat Meridiana), es van fer blocs de 16 pisos sense ascensor (la Pau), i, al Vallès, es va edificar en terrenys que eren llit de rius o rieres, cases que les riuades de 1962 es van emportar amb habitants i tot. S’ha dit que l’urbanisme va ser la cara més fosca del «desarrollo», però això volia dir guanys abundants, sense control, i molt males condicions de vida, encara que a les cases hi hagués televisor, nevera, etc.

174


LA LLUITA ANTIFRANQUISTA (1960-1975) La nova oposició enfront del «desarrollo» La nova oposició que, amb la força de noves generacions, prengué el relleu de la lluita antifranquista al voltant de 1960 es basava en dos moviments principals: el nou catalanisme de base cristiana i el marxisme. I les entitats més representatives n’eren sens dubte el CC i el PSUC. Potser el tret més positiu d’aquesta oposició fou el fet que no es tractava de moviments excloents entre si: al revés que en altres fases de la història de Catalunya, ni el catalanisme era tancadament burgès ni l’esquerra era espanyolista. Les primeres manifestacions importants de la nova oposició havien estat ja la vaga del tèxtil i el metall de 1956, que aconseguí un gran augment dels salaris, del 30 per 100, i la mobilització universitària i ciutadana de l’hivern de 1956-57: segona vaga de tramvies, dues tancades de la Universitat i l’assemblea de 800 estudiants al Paranimf, inici d’un fort moviment estudiantil. Les primeres accions polítiques del nou catalanisme s’esdevingueren els anys 1959 i 1960: campanya de la «P» (protesta); campanya contra Galinsoga, director de «La Vanguardia», per haver insultat els catalans; campanya contra Franco, amb motiu d’una visita a Barcelona («Us presentem el general Franco», document atribuït a Jordi Pujol, en què el dictador era catalogat com a «opressor» i «corruptor»). Aquesta campanya empalmà amb els Fets del palau: cantada popular del prohibit «Cant de la senyera», davant dels ministres, repressió policial, detencions i detenció, tortura, procés i empresonament de Jordi Pujol, cosa que el féu símbol de la Catalunya lliure. 175


Encara, el 1963 tingueren lloc les declaracions a «Le Monde» de l’abat Escarré, condemnant clarament i per primer cop el règim. Els anys immediats hi hagué la reunificació de la CNT (la de l’exili i la de l’interior), la reunió (1962) a Munic de més de 100 polítics espanyols d’oposició (sense comunistes), que el règim batejà com a «contubernio», i l’escissió del CC. La CNT havia estat la més important organització en la lluita antifranquista de les primeres dècades, però havia sofert nombroses detencions col·lectives, que l’havien anat afeblint. El moviment CC es dividí en una tendència obrerista i socialista i una de nacionalista. Quan Pujol sortí de la presó no volgué continuar amb cap de les dues, sinó dedicar-se a muntar infraestructures: Banca Catalana, Rosa Sensat, Enciclopèdia Catalana. El CC havia durat poc, però havia fet dues tasques importants: impulsar un nou corrent catalanista i llançar el lideratge de Pujol. El PSUC, en canvi, tingué un llarg període sense les típiques detencions (1962-69), cosa que li permeté expandir-se. Accentuà la seva moderació, amb els projectes de pacte democràtic amb la burgesia, continuà sent aïllat per les altres forces polítiques però beneficiant-se de l’obsessiva propaganda contrària del règim, com també de les emissions de «Radio España Independiente», que emetia des de Bucarest. Més a l’esquerra hi havia el FOC (Front Obrer de Catalunya), de joves universitaris i obrers procedents de la JOC i l’escoltisme. L’altra organització important de l’esquerra era l’MSC (Moviment Socialista de Catalunya), que el 1966 s’escindiria entre la tendència de l’interior i la de exili. En l’ordre més social cal esmentar l’esclat de vagues de 1962, en solidaritat amb Astúries –a partir d’aleshores, les vagues 176


passaren de ser excepcionals a ser habituals– i la constitució, el 1964, de les Comissions Obreres de Barcelona, fet que culminaria el 1966 en la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. CCOO nasqué com un moviment sindical àmpliament unitari, però tot seguit patí escissions i quedà amb els corrents comunista, dominant, i socialista. Aleshores, CNT, UGT i SOCC integraren una efímera Aliança Sindical Obrera. Atzars de la Història van fer que l’any 1964 el règim celebrés amb gran pompa els seus «25 años de paz», i, al mateix temps, amb motiu del 250è aniversari de la derrota de 1714, es reprenguessin les manifestacions de l’11 de Setembre, naturalment, reprimides. El 1966 el règim aprovà una Llei de premsa que, en abolir la censura prèvia, obria escletxes de llibertat enmig d’un sedàs de prohibicions. I el mateix any s’aprovà en referèndum una Llei orgànica de l’Estat que pretenia ser una mena de nova «constitució», amb molt poques innovacions, una d’elles l’elecció directa d’un grup de 104 «procuradores» a les Cortes. Tot plegat, aquell any donà una sensació d’obertura, i fou aprofitat per CCOO per obtenir una gran victòria en les eleccions sindicals. Al mateix temps, els estudiants van constituir el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la U de B (SDEUB). Ara bé: aquesta «apertura» (com se’n deia) va fer fallida aviat amb la continuïtat de la repressió, cosa que culminà amb un duríssim l’estat d’excepció de 2 mesos al gener de 1969. La força de l’oposició es nodria de les generacions que no havien viscut la guerra, i també del millorament econòmic i cultural del país. Però aquells darrers anys 60 hi hagué uns fets externs que influïren en l’esquerra catalana (i espanyola, és clar) en un 177


sentit de radicalització: el Maig francès i la Revolució cultural xinesa. De resultes d’això, l’MSC, ERC, el PSUC, CCOO i el FNC (Front Nacional de C) van patir escissions, i el FOC esclatà. El més important dels nous grups sorgits fou la comunista Bandera Roja, separada del PSUC, per rebuig a la seva política pactista, i que tingué forta influència a CCOO, la Universitat i diversos barris (al 1974, però, es tornaria a reintegrar). Un altre nou partit d’una certa importància fou el PSAN, separat del FNC, amb una ideologia nacionalista i comunista. Però l’organització política més important, malgrat tot, va continuar sent el PSUC, que, amb 300 militants a Sabadell, el nucli principal, era conegut normalment com «el Partit». El servei al país més important d’aquest partit fou, sens dubte, el fet de guanyar per a la causa de l’autonomia de Catalunya l’elit de la classe obrera immigrada, i evitar així una divisió perillosa. En contrast amb aquesta fragmentació, l’any 1969 es donava un pas molt important en la política unitària: ERC, FNC, MSC, PSUC i UDC (Unió Democràtica de C) constituïen la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. La crisi de la Dictadura De 1970 a 1975 s’accentua més i més la lluita antifranquista, cada cop més unitària, mentre que el règim no sap sortir del seu immobilisme enmig d’una gran confusió i de pugnes internes entre ultres i reformadors. Pel desembre de 1970, un altre fet extern influí fort en la política catalana: el Procés de Burgos, contra 16 activistes d’ETA, amb 178


demanda de penes de mort. 300 intel·lectuals catalans es van tancar a Montserrat i van formar l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals Catalans. Les penes de mort van ser commutades. Aquesta Assemblea contribuí decisivament a la constitució, el 7 de novembre de 1971, de l’Assemblea de Catalunya, l’organisme unitari més important de la nostra història. En formaren part, amb successives adhesions, tots els partits i un gran nombre d’entitats socials de tota mena, així com assemblees locals o comarcals. El seu programa es concretà en 4 punts: Amnistia; Llibertats democràtiques i sindicals; Estatut de 1932 amb caràcter provisional, de cara a l’autodeterminació; Coordinació amb els altres pobles peninsulars. Tot seguit l’Assemblea començà a promoure campanyes. Foren anys de fortes lluites obreres, entre les quals destaquem una vaga de 62 dies a Harry Walker; conflictes a la SEAT el 1971, el 1973, el 1974 i el 1975; dues vagues generals al Baix Llobregat el 1973. Però la situació derivà cada cop més a una conflictivitat generalitzada: els estudiants, la lluita dels barris contra l’especulació i la corrupció, els col·legis professionals contra la pena de mort i els nyaps urbanístics, els professors no numeraris (PNN) de la Universitat, els mestres, els metges interns i residents (MIR), els treballadors de banca i, encara, les vagues de fam de mossèn Xirinacs davant la presó. Davant aquest panorama, el règim accentuava el seu immobilisme, malgrat que hi havia creixents contradiccions internes. Fins i tot es produïen, amb tota impunitat, atemptats amb explosius contra llibreries, revistes, editorials, etc. El 1973 s’inaugurà la nova figura de president del Govern (en una persona diferent de Franco, cap de l’Estat), amb Carrero Blanco, que era la persona promocionada pel règim per ser el continuador 179


després de la mort del dictador, però només durà mig any, per causa d’un atemptat espectacular d’ETA. Llavors el règim quedà sense recanvi. Un nou Govern prometé obertura, al començament de 1974, però un mes després era executat Puig Antich, militant llibertari, acusat d’un crim confús. Encara es va tancar més la situació de resultes de la Revolució portuguesa «dels clavells». L’obertura només donà de si una llei d’«asociaciones políticas» molt estreta. Aquell any, 1974, l’oposició s’estructurava més. El PCE, partits secundaris i personalitats de la dreta formaven la Junta Democràtica d’Espanya. Oficials de l’Exèrcit constituïen la Unión Militar Democrática. Els dos grups del socialisme català s’organitzaven però per separat. Bandera Roja retornava al PSUC. I el corrent pujolista es concretava finalment en Convergència Democràtica de Catalunya. En un principi hi entrà també UDC, però després se’n separaria i finalment formarien una coalició estable. El nou partit es dirigia a la classe mitjana, amb un plantejament nacionalista ampli i poc concret i unes definicions socials tendint a socialdemòcrates. Entrà també a l’A. de C. A principis de 1975 hi hagué un fet impactant: 18 regidors de l’Ajuntament de Barcelona votaven «no» a una proposta de subvencionar l’ensenyament del català. La resposta fou una vigorosa campanya popular demanant la dimissió dels «regidors del no». Aquell any, la situació donava encara més la sensació de compàs d’espera. Unes eleccions sindicals es van traduir en una gran victòria de les candidatures «unitàries i democràtiques» de CCOO, que entrava a controlar sectors del sindicat oficial (al Baix Llobregat, totalment). Entre abril i maig, es va tolerar que 6 polítics catalans de totes les tendències exposessin el seu 180


programa al Col·legi d’Advocats. Al juny es creava una nova plataforma unitària a l’Estat, amb el PSOE com a partit dirigent: la Plataforma de Convergència Democràtica. Després es fusionaria amb la Junta Democràtica per constituir Coordinació Democràtica. El Govern de la Dictadura reaccionava a tot això de la pitjor manera: a l’agost declarava l’estat d’excepció per 2 anys (que no els havia pas de durar), i al setembre 5 activistes d’ETA i del FRAP (grup marxista-leninista) eren afusellats. Al mateix temps, el general Franco emmalaltí greument, i el 20 de novembre moria després d’una llarga agonia. Tot seguit, la coronació de Joan Carles de Borbó donava pas a una contradictòria situació predemocràtica.

181


CANVI EN ELS COSTUMS (Anys 60 i 70 del segle XX) Fou els anys seixantes i setantes quan hi hagué canvis de costums importants i profunds, motivats per l’augment del nivell de vida i per les formes de vida consegüents. Aquests canvis afectaren l’hàbitat dominical, les relacions en el si de la família i entre nois i noies, la indumentària, sobretot femenina, i el tracte entre la gent, entre altres coses. El canvi de formes de vida més important, per a la gent de ciutat, fou la pràctica cada cop més àmplia del cap de setmana a fora, en una segona residència. Pràctica també facilitada per la possessió del cotxe particular, de cara a un trasllat ràpid, còmode i a l’hora desitjada. A la segona residència, al poble o al camp, es buscava un relax en un hàbitat tranquil, si bé moltes vegades era també un element de status social, igual que el mateix cotxe. Es donava una situació que, d’una manera general i esquematitzada, podríem descriure així: molta gent deixava el camp o el poble i anava a la ciutat per poder viure millor; la ciutat esdevenia aleshores cada cop més plena de gent, cotxes, fum i sorolls, i resultava creixentment molesta; la gent buscava, així que el temps lliure ho permetia, fugir de la ciutat i tornar al camp o al poble a retrobar la tranquil·litat perduda; a més a més, també calia fer-ho per no ser menys que els altres; per a això calia disposar del cotxe i de la caseta; però per poder-hi arribar s’havien de treballar moltes hores i s’havia d’estalviar en altres coses, fins i tot en el menjar; calia, doncs, «no viure» durant la setmana per poder «viure» (segons un cert concepte) el cap de setmana.

182


El treball i els estudis donaren als joves més autonomia, cada cop més, tant als nois com a les noies. De resultes d’aquest fet i d’altres causes, l’autoritat dels pares en la família s’anà afluixant, i els joves s’anaren prenent llibertats, com sortir amb amics o amb la parella a qualsevol hora o tot el cap de setmana. Tal independència també es va anar materialitzant en el fet de marxar de casa dels pares sense haver-se casat, per viure sols o amb altres joves. Aquesta evolució portà molts problemes, perquè hi hagué tota una generació de persones que s’havien vist sotmeses a una forta autoritat per part dels seus pares i que hagueren de veure com els fills se’ls emancipaven prematurament, i no havien estat preparats per al canvi. Això fou causa d’alguns drames familiars. També s’esdevingué sovint que el fill petit obtingués certes llibertats a una edat menor que aquella en què les havia obtingudes el germà gran, el qual havia «obert camí». Amb la crisi econòmica dels setantes, el costum de marxar de casa per viure sol va disminuir fortament. Un dels canvis més clars i visibles fou el de la relació entre nois i noies, tant en la llibertat de sortir sense els límits horaris clàssics (les nou o les deu del vespre, sobretot per a les noies) com en la llibertat de tractar-se i en els gestos afectuosos, fins i tot en públic. Però hi va haver canvis que podríem qualificar d’estructurals. Per exemple, que s’enfoqués el costum de sortir sense que això suposés necessàriament el compromís –potser ni la idea– de casar-se. De manera que les mateixes paraules «promès» o «nòvio» anaren caient en desús. O bé la cada vegada major extensió de les relacions sexuals prematrimonials. Aquest darrer fet responia a un conjunt de causes: la major llibertat de relacionar-se i de sortir, l’afluixament del control religiós i moral, la seguretat davant l’embaràs que donava la píndola, l’exemple de les turistes, etc. Un altre canvi estructural fou la tendència a 183


posar-se a viure junts sense casar-se. I en un altre sentit, l’augment de matrimonis civils. Tot això afectava sobretot els joves, però també les relacions entre adults de diferent sexe es van anar liberalitzant, i així fou cada cop més normal saludarse amb un petó o l’existència d’amistats entre homes i dones. També augmentaren les separacions, sobretot entre parelles joves, i fins i tot les relacions sexuals extramatrimonials. Canvis de molta menys importància foren els de la indumentària. Un d’ells, però, tingué un caràcter històric: l’ús cada vegada més freqüent dels pantalons per part de les dones –per tot portar, i no sols per anar d’excursió, etc.– acabà amb 500 anys d’una molt marcada diferència entre el vestuari masculí i el femení. La major disponibilitat als canvis per part de la societat catalana d’aquelles dècades es demostra en el fet que, així com els anys cinquantes l’ús del biquini havia necessitat una forta promoció per part de les estrangeres, la minifaldilla a finals dels seixantes i el «top-less» a les platges a finals dels setantes foren adoptats per les noies autòctones amb més facilitat. En el camp masculí, i a principis dels seixantes, va destacar la recuperació de la barba, abandonada feia dècades. En molts casos prengué un to de símbol de progressisme, com a imitació de Fidel Castro. En canvi, els cabells llargs, a finals de la dècada, paral·lelament a la minifaldilla, foren una moda totalment neutra. També cal parlar de formes de vestir cada cop més informals, per exemple la substitució de l’americana per la caçadora o altres peces, i la decadència, no total, de la corbata. Encara esmentarem la desaparició del dol, o costum –en homes i dones– de vestir de negre després de la mort d’un familiar. Aleshores el negre adquirí altres significacions, com ser color de moda.

184


Com no podia deixar de passar en un país que no sols millorava el nivell de vida sinó que rebia milions de turistes, cada cop més gent començà a imitar-los en el sentit d’anar als seus països com ells venien aquí. Així les vacances a l’estranger, a conèixer món, foren l’objectiu dels que tenien més possibilitats, si bé el fet es va donar en diferents versions: hotel, càmping, motxilla. Una gran part d’aquests canvis de costums tingueren una nota comuna: el refús de l’autoritat, la tendència cap a la igualtat. Doncs això es concretà també en una gran extensió del tractament de «tu», fins i tot als pares i a persones més grans. Algunes formes d’esbargiment quedaren malparades per causa de les noves possibilitats. Una d’elles, i molt lamentablement, va ser l’excursionisme, en gran part arruïnat per les sortides en cotxe particular. En un dels centres d’aquesta activitat més importants de Barcelona, els anys cinquantes era corrent que cada diumenge es projectessin tres, quatre o cinc sortides, i sobrava gent per a totes; vint anys després era sovint problemàtic trobar personal per fer-ne entre dues i quatre al mes. Els cinemes també patiren una crisi greu i hagueren de reduir-se fortament entre 1965 i 1980, de resultes de la competència de la televisió i el vídeo: era el cinema a casa, sense sortir, sense fer cua, a l’hora desitjada. Però amb molts menys locals, amb sales més petites, el cinema es mantingué per causa sobretot dels joves, per als quals anar al cinema era alguna cosa més, com sortir amb els amics, amb la parella. Per aquesta mateixa raó, de clientela juvenil, es va mantenir també el ball, però reconvertit: durant els seixantes, la sala de ball, de pista gran, il·luminada, amb orquestra, va deixar pas a la discoteca, de pista petita, seients abundants i còmodes, fosca i amb discos. La discoteca era pensada no sols per ballar, sinó també per passar llargues 185


estones asseguts i acariciant-se. Simultàniament es passà del ball de parella a un predomini del ball solt, individual. I amb una referència a la creixent afecció, i fins i tot passió, del jovent pel rock i pels conjunts i intèrprets de més anomenada, començant pels Beatles, acabarem aquesta pinzellada. El rock i la música moderna eren per als joves el mateix que el futbol per als grans (l’evasió). I l’un i l’altre ho continuaren essent en entrar a la democràcia, perquè aquesta no va arribar a apassionar.

TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA

186


(1975-1980) Mort el general Franco, i ja dins la monarquia de Joan Carles I, començava tot seguit un procés de transició que representava el tercer intent en la història de Catalunya i d’Espanya d’establir un règim de democràcia liberal, després de les efímeres experiències de 1868 i de 1931. Ruptura contra reforma En una primera fase, tot al llarg de 1976, es desenvoluparia la pugna entre els projectes de «ruptura» i de «reforma»; és a dir: entre el projecte de l’oposició democràtica de «trencar» la legalitat existent i establir-ne una de nova, com havia ocorregut el 1931, i a partir d’ella anar a un procés constituent, i la pretensió d’un sector del règim franquista d’iniciar una reforma a partir de les mateixes institucions i lleis existents. Al mateix desembre de 1975, 11 partits havien constituït el Consell de Forces Polítiques de Catalunya. El seu programa era: 1. Formació d’un govern provisional de la Generalitat. 2. Amnistia. 3. Llibertats democràtiques. 4. Llibertat sindical i dret de vaga. 5. Govern provisional de l’Estat espanyol que convoqui Corts constituents. La nova instància unitària era pensada per donar més protagonisme als partits, sobretot als de centre, que el que tenien en l’Assemblea de Catalunya, més controlada per l’esquerra. En l’àmbit de l’Estat hi havia Coordinación Democrática, amb tots els partits de l’oposició i representació catalana. Enfront, el Govern d’Arias Navarro, amb plantejaments reformistes timidíssims, però substituït al mes de juliol pel d’Adolfo Suárez, amb una major empenta en aquest sentit. 187


Durant el primer semestre, l’oposició va jugar fort la carta de la ruptura democràtica, amb convocatòries de mobilitzacions al carrer, per part de l’Assemblea de Catalunya i altres entitats, i també un fort moviment vaguístic al Baix Llobregat, Madrid i Sabadell, sobretot. Les convocatòries al carrer foren: 1 i 8 de febrer, 3 i 4 d’abril, 1 de maig, 24 de juny. El lema principal era «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia». La participació popular, d’unes 70.000 persones en les primeres, davant la violència de la repressió policial, va anar davallant fins a quedar en uns quants centenars en les darreres. Al llarg d’aquell semestre, a Catalunya, l’oposició va perdre la batalla per la ruptura per manca de suport popular. Simultàniament avançava el procés d’organització política i social. CDC s’organitzava formalment com a partit de centreesquerra, i parlava de «socialització de la riquesa» i de «model suec». Convergència Socialista (precedent del PSC) organitzava pel juny el primer míting polític des de la Guerra civil. El president de la Generalitat en l’exili, Josep Tarradellas, multiplicava els contactes amb tota mena de polítics i grups. La UGT, pràcticament inexistent en les dècades anteriors, però impulsada pel PSOE, celebrava un congrés al mes d’abril, contrariant l’estratègia de CCOO d’anar cap a un sindicat unitari. Mossèn Xirinacs mobilitzava tot un sector independent amb la Marxa de la Llibertat, a l’estiu. Però la mobilització més important fou la de l’11 de Setembre, la primera autoritzada, i unitària, que reuní a Sant Boi de Ll. unes 100.000 persones. Pel novembre, i davant la fallida del projecte de sindicat unitari, CCOO prenia la decisió d’organitzar-se en sindicat formalment, sota el lideratge de l’històric Marcelino Camacho.

188


Aquell novembre, el Govern de Suárez i les Corts franquistes aprovaven una Llei de reforma política, posada a referèndum el 15 de desembre. Afirmava que la democràcia es basava en la voluntat popular, establia unes Corts compostes de Congrés i Senat, elegides per sufragi universal (excepte 1/5 dels senadors, de nomenament reial), i s’obria la porta a una «possible» reforma constitucional. L’oposició democràtica va jugar la darrera carta per la ruptura política: va cridar el poble a l’abstenció, per tal de forçar un procés més pactat i més obertament democràtic. Un cop més fou abandonada per la població, que va votar en massa, afirmativament. Aleshores es constituí la Comissió dels Nou, amb representació de les diferents forces polítiques i de les nacionalitats històriques, per negociar amb el Govern les condicions de les primeres eleccions, que foren fixades per al 15 de juny de 1977. I l’Assemblea de Catalunya inicià la vistosa campanya «Volem l’Estatut». Al llarg de 1977 es dugué a terme la reforma del Govern de Suárez, d’acord amb els termes de la Llei de reforma política. Però l’oposició va reeixir a imposar sobre la reforma tres elements del seu projecte de ruptura: la legalització dels partits comunistes abans de les primeres eleccions, la legalització dels sindicats lliures i el restabliment, provisional, de la Generalitat (atès que els primers plans de Suárez preveien la legalització comunista «després» de les eleccions, la reforma del sindicat oficial i un organisme català de simple descentralització). (Es va intentar la creació d’un Consell General de Catalunya, que ni tan sols va ser considerat, ni va entrar en funcionament.)

189


Les primeres eleccions En la primavera del 1977 el Govern de Suárez va prendre decisions importants: reforma de la Llei d’Associacions que permetia la constitució de partits; una amnistia més àmplia que la que s’havia donat al moment de la coronació; un decret-llei que autoritzava la vaga; una llei que permetia la legalització dels sindicats; i, a l’abril, durant la Setmana santa, la legalització del PCE, per sorpresa (el PSUC hagué d’esperar un mes). Alguns partits republicans, independentistes o d’extrema esquerra no foren legalitzats abans de les eleccions, però hi pogueren participar amb coalicions. Ara bé: el mateix decret que admetia el dret de vaga obria la porta a l’acomiadament dit «objectiu» (ineptitud del treballador, manca d’adaptació a canvis tècnics, necessitat d’amortització d’un lloc de treball i un cert nombre de faltes d’assistència tot i justificades). El dret a la vaga va comportar un «preu» car, que, amb la preocupació per la democràcia, es va «colar». Al mes de maig, Suárez, des del Govern i usant la burocràcia estatal, creava la UCD (Unión de Centro Democrático). Es va anar a les eleccions amb un gran entusiasme. Els partits portaven propostes socialment avançades (CDC tant com el PSUC, per exemple), la participació en els mítings fou excepcional, i votà un 79 per 100. A Catalunya hi hagué una victòria clara dels partits socialistes coalitzats (28,4 per 100), seguits del PSUC (18,2 per 100) i de la coalició encapçalada per CDC (16,8 per 100). Però en el conjunt de l’Estat havia guanyat clarament la UCD (165 diputats), seguida del PSOE (118). El Govern de Suárez continuà governant. I a Catalunya es va constituir l’Assemblea de Parlamentaris, sota la presidència de Josep Tarradellas, que encara era a l’exili, per tal de negociar 190


el restabliment de la Generalitat. Però s’esdevingué tot seguit un fet inesperat: Tarradellas viatjava de l’exili a Madrid per negociar directament amb el Govern, i arribaven a l’acord d’establir una Generalitat provisional, sota la seva presidència, en espera de la forma de l’autonomia que decidissin més tard les Corts. Aquesta negociació «directa» (passant per sobre de l’Assemblea de Parlamentaris) era, naturalment, per contrarestar la majoria d’esquerres que s’havia produït a Catalunya. El segon fet més important de 1977, després de les eleccions, va ser la monstruosa manifestació de l’11 de Setembre, xifrada en un milió de persones, la més gran de la història, amb l’esperit de reclamar una àmplia autonomia. El 29 de setembre, el Govern de Suárez restablia la Generalitat de Catalunya amb caràcter provisional, i tres setmanes després nomenava Tarradellas com a president, el qual retornava triomfalment a Catalunya el 23 d’octubre. Aquesta Generalitat provisional tindria un Consell Executiu unitari, de tots els partits. El consens Als darrers mesos del 1977 s’entrà en la fase dita del consens, o col·laboració, entre les diverses forces polítiques, que donà lloc a tres importants documents: els Pactes de la Moncloa, la Constitució i l’Estatut (el de cada comunitat). Els dos darrers s’entengué que calia que fossin al màxim d’acceptats, per a la seva estabilitat i durada. El primer era per sortir al pas de la desastrosa situació de l’economia espanyola, fruit d’una crisi sobre la qual no s’havia actuat per causa de la incertesa política (una inflació de vora un 25 per 100). Una alta negociació entre tots els partits parlamentaris establí un augment dels salaris 191


màxim del 20,5 per 100 (quan la inflació acabaria sent del 26 per 100), bo i compensant aquest sacrifici amb un seguit de contrapartides econòmiques i polítiques (exemples de les primeres: creació d’escoles fins a la plena escolarització, impedir l’especulació del sòl urbà i facilitar l’adquisició d’habitatge; de les segones: garantir la llibertat d’expressió i els drets de reunió i manifestació, despenalitzar l’adulteri i regular la venda d’anticonceptius). D’una manera general, les contrapartides polítiques es van complir, i les econòmiques, en general no. Aquests Pactes foren una notable aportació dels treballadors i de les forces d’esquerra per estabilitzar la democràcia liberal i l’economia (la inflació de l’any següent baixà del 26 al 16 per 100). El 1978 fou un any d’expectativa, caracteritzat per la llarga gestació de la Constitució espanyola i també de l’Estatut de Catalunya. També va ser un any dolorós per la repetició d’atemptats terroristes, sobretot d’ETA, a Euskadi i a Madrid, que amenaçaven de fer trontollar la jove democràcia liberal. Als primers mesos hi hagué les primeres eleccions sindicals, guanyades clarament per CCOO. Paral·lelament s’anaren concedint règims de preautonomia a les diverses comunitats, començant pel País Basc. Pel juny, el Govern central establia l’obligació d’ensenyar català tres hores setmanals (de fet ja feia temps que s’ensenyava en algunes escoles, fins a un 16 per 100 dels escolars). Pel juliol es formà la Comissió dels Vint, comissió unitària de parlamentaris catalans per elaborar un projecte d’Estatut. A l’octubre s’aprovà una llei especial antiterrorista, que, perillosament, allargava els dies de detenció i suprimia drets dels detinguts per aquesta causa.

192


Després de més d’un any de negociació, el 31 d’octubre les dues cambres aprovaven el projecte de Constitució, que el dia 6 de desembre era posat a referèndum. La campanya a favor fou massiva, però ERC demanà l’abstenció i els partits més nacionalistes i d’extrema esquerra es decantaren per l’abstenció o pel «no». A Catalunya votà un 67,7, amb un 90 per 100 a favor. Al conjunt de l’Estat els resultats foren semblants, tret d’Euskadi, on el «sí» no arribà al 50 per 100. L’abstenció del 32 per 100 començava a manifestar el fenomen conegut com de «desencís», que aniria en augment els anys següents. Era motivat pel poc abast i la lentitud dels canvis reals, i per la col·laboració entre dretes i esquerres. Afectava gent lluitadora, i la seva defecció era lamentable, però també hi havia gent per a qui la política havia estat una novetat atractiva i que, en deixar de ser novetat, deixava d’interessar-li. De tot hi hagué, però el que cal dir és que els motius més importants de desencís encara havien d’arribar. La Constitució era la més avançada de la història d’Espanya per una detallada llista de drets, llibertats i garanties, de caire polític, sòcio-econòmic i cultural. L’article 2 garantia el dret a l’autonomia per a totes les nacionalitats i regions; parlava contradictòriament de «nació espanyola» i de «nacionalitats», però era la primera constitució que reconeixia aquestes. També garantia l’oficialitat de les llengües espanyoles dins el seu territori. Un «defensor del poble» es faria càrrec dels drets de les persones davant l’Administració. Comprenia una llista de competències traspassables a les CA i una de pròpies de l’Estat. Establia dos tipus d’autonomia: un de més ràpid i de més alt nivell per a les nacionalitats històriques o aquelles regions en què ho demanés un referèndum (seria el cas d’Andalusia). Prohibia la federació de diverses comunitats. 193


Aquell mateix desembre, l’Assemblea de Parlamentaris aprovava el projecte d’Estatut català i el presentava a les Corts, juntament amb el basc. I també es convocaven noves eleccions generals (les Corts presents ja havien fet la seva feina, de redactar la Constitució) per al mes de març de 1979, eleccions que tindrien uns resultats molt semblants als de les anteriors (foren les primeres en què votaren els joves a partir de 18 anys). Però la participació catalana fou del 68 per 100, 11 punts menys que les anteriors. I al mes d’abril, finalment, hi havia eleccions municipals. A Catalunya guanyaren socialistes, principalment, o comunistes en les ciutats més importants, la coalició CiU en ciutats mitjanes i pobles, i la coalició d’UCD en alguns pobles lleidatans. En molts llocs s’estilarien, per poc temps, els anomenats «pactes de progrés» (PSC, PSUC i CiU). A la resta d’Espanya, els resultats foren similars: PSOE i PCE a les ciutats i UCD en ciutats petites i pobles. L’Estatut català era aprovat al mes d’agost per una Comissió del Congrés i una de l’A de P, conjuntament. Havia experimentat retalls, però no de la importància del de 1932. Posat a referèndum el 25 d’octubre, amb l’abstenció de partits nacionalistes radicals i d’extrema esquerra, i amb una participació del 59,7 per 100, fou aprovat pel 88 per 100. Aleshores les Corts el ratificaren, el rei el signà i entrà en vigor el 17 de gener de 1980. Definia Catalunya com a nacionalitat, i el català com a llengua «pròpia» a més d’oficial. A més del Parlament i el Consell Executiu, Catalunya tindria també Tribunal Superior de Justícia. Comprenia una llista molt llarga de competències exclusives o compartides. Els recursos serien, de moment, el cost dels serveis traspassats, i al cap de 6 anys millorarien d’acord amb una complicada fórmula, relacionada amb la població i l’esforç fiscal 194


de Catalunya. Comparat aquest Estatut amb el de 1932, era sensiblement millor en ensenyament, en recursos i en la definició de nacionalitat; i era pitjor en justícia i en control de l’ordre públic. I el consens es trencà... pel costat més fluix: l’Estatut dels Treballadors. Negociat paral·lelament a l’E d’A, una forta mobilització de CCOO no pogué impedir l’aprovació d’un text molt pobre, amb els vots d’UCD i PSOE i l’oposició de PCE i PSUC, al mes de març de 1980. Deixava els treballadors públics al marge dels avantatges de la legislació laboral, augmentava les possibilitats d’acomiadament (acomiadament «objectiu»), no reconeixia l’organització i l’actuació dels sindicats dins l’empresa i restringia les competències dels representants dels treballadors, entre altres coses. Més que introduir la democràcia en els centres de treball, era un element de «protecció» del capital en un moment de crisi. Trist final d’una transició contradictòria. Aprovat l’E d’A, foren convocades eleccions catalanes el 20 de març de 1980. Aquesta vegada l’electorat es capgirà i foren guanyades per la coalició CiU (28 per 100), seguida del PSC (23 per 100) i PSUC (19 per 100). La participació només havia estat del 60 per 100. CiU governaria l’autonomia. Quedava closa la Transició.

195


ELS DRETS DE LA DONA EN LA HISTÒRIA DE CATALUNYA Al llarg dels articles precedents s’ha tractat en alguns casos de la situació jurídica i social de les dones catalanes, però no s’ha pogut fer sempre, sobretot per la subjecció del pla general a uns determinats episodis. Sembla convenient, doncs, dedicar-hi un article específic per donar una visió global d’aquest tema tan important. En l’Alta Edat Mitjana (segles IX-X), quan, de resultes del procés de repoblació de terres frontereres, a Catalunya es viu un ambient de notable llibertat i igualtat (moltes famílies pageses són petits propietaris), la situació jurídica de la dona és força favorable: * Tenen igualtat de drets en demandes judicials, administració de béns, patrimoni. * Hi ha igualtat de fills i filles en l’herència. * Existeix una aportació del marit a la dona, en casar-se: el «dot» (béns posats a nom de la dona per a la seva salvaguarda). En canvi, en el procés de feudalització que té lloc durant els segles XI, XII i XIII, perjudicial per a la població pagesa, la dona en sortirà força malparada: * Apareix la preferència dels fills sobre les filles (i finalment del fill gran, l’hereu) a l’hora d’heretar. * Desapareix el dot que el marit cedia a la dona i, en canvi, s’exigeix el «dot femení»: béns que la dona (és a dir: els seus pares) havia d’aportar al matrimoni.

196


(És a dir: la dona, d’una banda, tenia menys possibilitats de tenir béns, i de l’altra, tenia més necessitat de tenir-ne per poder-se casar. Casos hi havia en què aquesta manca de béns impedia el casament i empenyia la dona cap a la pobresa o al sexe professional.) En plena Baixa Edat Mitjana (segles XIII-XV) i a les ciutats, trobem la dona treballant en els oficis tèxtils i la costura, com a assalariada, però topa amb dues grans discriminacions: * No pot accedir a la categoria de mestre, ni tenir taller propi (només les vídues poden conservar el del marit). * No se li permet estudiar en les universitats que sorgeixen (a partir del 1300). (Encara que sigui al marge de l’aspecte jurídic, no està de més consignar, en aquesta època, i en quasi totes, la «vida escarrassada» de la dona pagesa: havia de fer les feines domèstiques, cosa que volia dir la casa, els fills, els animals, l’hort i la feina de filar per fer vestits; i a més a més havia d’ajudar el marit en els moments de més feina al camp, com en la sega, la batuda i la verema.) (Una altra situació general que afectà la dona durant molts segles era el problema de l’«honor»: calia conservar la virginitat de soltera, mantenir la fidelitat de casada i guardar la memòria del marit de vídua. Perdre l’honor portava molts perjudicis, com murmuracions i una certa marginació.) En ple segle XVII encara trobem la dona fortament discriminada: * L’exigència del dot per casar-se o també per entrar en un convent. 197


* La prohibició d’anar a la universitat i la manca de costum d’estudiar. * La prohibició d’obtenir el títol de mestre artesà i de tenir taller. Però en aquest segle hi hagué un fet interessant: moltes empreses tèxtils desviaven feina de filar la llana cap al treball a domicili de les dones pageses, perquè «els pagaven menys». I aquestes dones, en tenir uns ingressos «propis», passaren a fer un paper més decisori dins la família, superant una mica la gran supeditació al marit que tenien. També al segle XVII s’obrí a Barcelona, per primer cop, una escola per a nenes, fonamentalment per ensenyar a cosir i brodar. Començava a bufar un petit ventijol de canvi, que es va fer més important al segle XVIII, el de la Il·lustració i preparatori de la Revolució Francesa (és a dir: la revolució de la burgesia contra l’ordre feudal): * El 1784 un decret de Carles III (el rei il·lustrat) establia la llibertat de tota dona d’exercir una professió i de tenir taller o botiga propis. * Cap al final del segle, a Barcelona, hi havia 73 escoles per a nens i ja 18 per a nenes. El segle XIX fou el de la industrialització, que portaria a la Catalunya moderna, i el de l’aparició de la classe obrera. I aquesta industrialització es va basar sobretot en la indústria tèxtil, i en ella tingueren un paper importantíssim les dones. Les obreres catalanes del tèxtil col·laboraren d’una manera decisiva a l’adveniment de la moderna Catalunya. Però aquest mèrit «no

198


els va ser reconegut», ni pels contemporanis ni pels historiadors, que les han obsequiades amb el silenci i l’oblit. Però la Història avançava imparable, encara que, això sí, molt lentament: * La Llei d’Instrucció Pública de 1857 establia, per primer cop, l’ensenyament obligatori de tots els nens «i nenes» dels 6 als 9 anys. (Cal tenir en compte que als 10 començaven normalment a treballar.) * Per aquells anys a Catalunya hi havia escolaritzats uns 69.000 nens i unes 42.000 nenes. (Però encara eren sistemes educatius diferents, ja que les nenes invertien moltes hores fent «labors».) * L’any 1910 esdevingué la tercera gran data d’aquest procés: una llei autoritzava (per fi!) la incorporació de la dona a la universitat. I en el curs 1924-25 l’alumnat universitari femení arribava al 13 per 100. * La Segona República donà un gran impuls a l’ensenyament, i en el curs 1932-33 l’escolarització primària a la província de Barcelona era de 104.000 nens (62 per 100 del total de nens) i 89.000 nenes (53 per 100). * També durant la República, la dona va adquirir el dret a votar, fet que es va materialitzar per primer cop en les eleccions legislatives de novembre del 1933. * Durant els anys de la Guerra civil s’arribà per primera vegada, i per pocs anys, a l’escola mixta, amb un ensenyament igualitari. (Després no es recuperaria fins als anys seixanta, i lentament.) * Al llarg de la dècada dels anys seixanta s’anà esdevenint un fet transcendental per a les dones treballadores: deixaren d’haver de rentar la roba d’una manera esforçada, ja que la rentadora la rentava sola. Quedaven enrere segles, i fins i tot mil·lennis, d’una de les seves feines més feixugues (al riu, al safareig públic o al safareig de casa). 199


I acabem, provisionalment (perquè la Història no s’acaba mai), amb la irrupció de les noies a la universitat durant les últimes dècades: * Una noia cada 10 nois el 1940. * Una noia cada 5 nois el 1950. * Una cada 2 el 1970. * I el procés ha continuat fins a tenir les noies una clara majoria en totes les carreres de Lletres. (Qui vulgui ampliar informació sobre aquest tema: MARY NASH i altres, Més enllà del silenci, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1988.)

200


LA POBLACIÓ CATALANA AL LLARG DELS TEMPS (Segle X - segle XX) La primera cosa que cal fer quan es vol explicar la història d’una societat o d’un país és dir quanta gent són o eren, per saber de «què» s’està parlant en concret. Però en aquest cas, raons de mètode i d’espai han obligat a fer-ho al revés, i deixar-ho per al final. Cal fer-ho, però. Quants eren, els catalans i les catalanes en cada moment de la seva història? On vivien? De què vivien? Al segle X, o al voltant de l’any 1000, no podem saber quina era la població dels comtats catalans (els primers recomptes de població, o de famílies, són del segle XIV). Sabem del cert que eren menys de mig milió, i podem suposar que podien ser més o menys al voltant d’un quart de milió. Es creu que la ciutat de Barcelona podia arribar a uns 2.000 h. També podem dir que la immensa majoria eren població rural i pagesa. I també es creu que el procés era de creixement, ja que es vivia una expansió agrària. (Això va ser segurament la causa de la Revolució feudal.) Els segles XII i XIII van ser de fort creixement demogràfic, al compàs d’una expansió econòmica, no sols ja agrària sinó també artesana i comercial, i molt probablement es va superar el mig milió d’h. Aleshores ja hi havia una minoria creixent de població urbana i dedicada a activitats artesanes i comercials. Barcelona podia haver arribat a uns 50.000 h. L’empenta demogràfica permet també enviar repobladors a les terres conquerides, al sud de Catalunya (la «Catalunya Nova»), i a Mallorca, Menorca, València i Múrcia. 201


Al segle XIV hi ha un canvi marcat de conjuntura: una molt probable contracció econòmica agrària, escassesa d’aliments, pestes i disminució demogràfica. Començant amb la terrible Pesta Negra dels anys 1348-49, que es creu que va tenir uns efectes molt greus però impossibles de quantificar. Justament «després» de la Pesta, es va fer el primer «fogatge» (recompte de «focs» o famílies). Aquest ens dóna una xifra d’unes 100.000 famílies, i, per tant, segons el coeficient que s’apliqui, entre 400.000 i 500.000 persones. La ciutat de Barcelona té aleshores uns 35.000 h, i Perpinyà, Lleida, Tortosa, Girona i Tarragona tenen, escalonadament, entre 13.000 i 7.000 h. Sabem que uns 2/3 de la població estaven sota jurisdicció feudal (laica o eclesiàstica). La tendència de crisi econòmica i de pestes cícliques s’allargà fins cap al final del segle XV, i aleshores la població catalana ja havia baixat fins a uns 375.000 h al començament d’aquest segle i per sota dels 300.000 al final. (Podem dir que la població que s’havia guanyat en uns 300 anys (1000-1300) es va tornar a perdre en uns 150.) Al llarg d’aquest segle es calcula que unes 3/4 parts de la població eren pagesos, encara que bastants visquessin en viles i ciutats. Barcelona acaba el segle amb uns 26.000 h (després d’haver baixat a uns 18.000 durant la guerra civil). Els segles XVI i XVII foren de creixement moderat, tant en l’economia com en la població, i al seu final Catalunya arribava als 400.000 h. (És a dir: encara no s’havia recuperat de les pèrdues medievals.) A mitjan segle XVI, Barcelona tenia uns 30.000, i Perpinyà, Girona, Lleida i Tortosa anaven dels 7.000 als 5.000 h. S’experimenta un corrent immigratori d’occitans 202


del sud de l’Estat francès, anomenats despectivament «gavatxos». També hi ha un corrent migratori de les comarques muntanyoses cap a les ciutats del litoral. S’avalua un 75 per 100 de persones de classes populars (pagesos o menestrals), prop d’un 10 per 100 de burgesia, un 6 per 100 de clergat i un 0,8 per 100 d’aristocràcia. El segle XVIII és el de la gran recuperació: Catalunya recupera i sobrepassa el «sostre» medieval. De 407.000 h l’any 1718, a 870.000 el 1787: el doble en uns 70 anys. És el segle d’una gran expansió agrària (el vi, per a l’exportació) i del començament de la industrialització incipient (les «indianes», per a Amèrica). Barcelona, al llarg del segle, es triplica: de 35.000 a 115.000 h. El 1787 les dues ciutats següents eren Tortosa (16.000) i Reus (14.400). Reus havia multiplicat la seva població per 7 (recordem que era el centre de la indústria de l’aiguardent per a l’exportació). El cens de 1787 ens dóna la distribució professional següent (només d’homes adults): 70.000 pagesos, 30.000 artesans, més de 100.000 jornalers (però podien ser de l’agricultura o de la indústria, sense especificar), 10.000 eclesiàstics, 1.300 nobles o cavallers, 1.000 funcionaris reials i 16.000 criats. L’expansió econòmica i el creixement demogràfic continuen al segle XIX, el segle de la gran transformació agrària i la industrialització moderna. I la població, de 870.000 h l’any 1787, passa a 1.652.000 en el cens de 1857: es torna a doblar en 70 anys. Però, en canvi, a la fi del segle, només havia augmentat fins a 1.966.000, i això malgrat que en aquestes darreres dècades havia començat el fenomen de la immigració aragonesa i valenciana cap a Catalunya. Havia aparegut un factor nou, molt important a partir de llavors: la disminució de la 203


natalitat. En aquest segle s’acabarien ja les causes principals de mortalitat «medieval» (pestes, còlera...), però n’apareixerien de noves: el tifus, la tuberculosi i la mortalitat infantil, sobretot a partir de l’amuntegament urbà del proletariat. Barcelona comença el segle amb 115.000 h i l’acaba amb 533.000. Però una part d’aquest enorme creixement va ser deguda a l’absorció de pobles del voltant: Sant Andreu, Horta, Gràcia, Sants, etc. Les altres ciutats que creixen més (es doblen en només la segona meitat del segle) són Terrassa, Sabadell i Badalona. I la jerarquia de ciutats al final de la centúria, darrere Barcelona, era: Reus (26.600), Tortosa (24.400), Tarragona (23.400), Sabadell (23.300), Manresa (23.300), Lleida (21.400) i Mataró (19.700). La desproporció entre Barcelona i les altres ciutats era enorme: començava a donar-se el que s’anomenaria la «macrocefàlia» de Catalunya. Cap al final del segle es donen dos fenòmens curiosament contradictoris: immigració aragonesa i valenciana cap a Catalunya (cap a la indústria i la construcció) i emigració de població catalana camperola (arruïnada per la fil·loxera) cap a Sud-amèrica. No cal dir que també va continuar el moviment migratori de les comarques muntanyenques i interiors cap a les ciutats del litoral. Durant els primers 30 anys del segle XX, la població catalana augmenta d’1.966.000 a 2.791.000: un 40 per 100. Ara bé: més de 2/3 d’aquest augment era d’immigració, aquesta vegada sobretot murcians. L’explicació és la següent: la natalitat catalana, que a meitat del segle XIX era de 37 per 1000, va anar davallant progressivament i al voltant de 1930 era de 18,7 per 1000. Bé, això era normal en tots els països: baixava la 204


mortalitat (de resultes de millor alimentació, higiene i sanitat) i, paral·lelament, baixava la natalitat (per canvis en els costums i la mentalitat). Però Catalunya era un cas molt especial, perquè resulta que la natalitat baixava segons el ritme europeu, més avançat, i la mortalitat baixava segons el ritme espanyol, més endarrerit. Hi havia un desfasament entre les dues baixades, no eren paral·leles. Però, com que aquests anys van ser de forta expansió industrial (no pas, en aquest cas, agrària), sobretot els de la Guerra europea, es va produir un buit demogràfic pel que fa a la mà d’obra. I el buit va ser generosament cobert pel sobrant de mà d’obra d’altres regions espanyoles (amb gran profit per a elles). Per exemple: en la segona dècada, el creixement de població va ser de 270.750, de les quals 37.570 de creixement vegetatiu, i 233.180, d’immigració. Però tampoc hi havia correspondència, perquè el dèficit de població era general de tot el país, i la immigració anava a parar a Barcelona i el seu voltant. De manera que, des de 1857 fins a 1930, el creixement de la ciutat de Barcelona va ser del 449 per 100, el de la resta de la província va ser del 50 per 100 i el del total de les altres tres províncies va ser només del 5 per 100; i teníem: Barcelona, 1.005.000 h, la resta de la província, 795.000, i la resta del territori, 991.000. Enorme desequilibri. Barcelona era llavors la ciutat més gran d’Espanya i del Mediterrani. La jerarquia de les ciutats, darrere la capital, el 1930, era: Sabadell (45.600), Badalona (44.200), Terrassa (39.970), Lleida (38.900), l’Hospitalet de Ll (37.600), Tortosa (35.800), Manresa (32.100), Reus (31.300) i Tarragona (30.700). Durant el període franquista, de fortíssima expansió econòmica sobretot a partir de 1960, la demografia catalana seguí un procés 205


anàleg al del període anterior: baixa natalitat, forta immigració i concentració intensa en el nucli barceloní. Però la natalitat viu un cert redreçament, de resultes de la major natalitat dels nouvinguts. L’evolució del volum de població és la següent: 1940: 2.890.974 h; 1960: 3.888.489 h; 1975: 5.638.307 h. I el 1987 arribaria a la mítica xifra dels 6 milions. La població catalana s’havia triplicat en menys de 90 anys. Als prop de 3 milions d’augment enregistrats entre 1940 i 1975, la immigració hi aportà 1.651.268 persones, que és un 60 per 100. I el 1970, un 37,7 per 100 de la població catalana era immigrada. Però llavors el corrent immigratori s’alentí i poc després s’estroncà, de resultes de la crisi econòmica dels setantes. La immensa majoria de la població immigrada era del sud d’Espanya, sobretot, ara, d’Andalusia (més del 50 per 100 del total). La lògica absurda del sistema capitalista feia que la gent hagués d’anar allà on hi havia capital per invertir, en comptes de ser al revés. I això portaria a Catalunya problemes gravíssims de superpoblació, dèficit de serveis i equipaments, i finalment un greu problema lingüístic. Paral·lelament, molts immigrants havien de passar un autèntic calvari d’adaptació, primer en barraques, després en pisos situats en suburbis on mancava quasi de tot. La natalitat, que era de només 14 per 1000 a l’acabament de la guerra, va anar remuntant fins a situar-se entorn del 20 per 1000 al voltant de 1970. Això era atribuïble al millorament de les condicions de vida però, sobretot, als costums familiars dels immigrants. Però a partir de llavors tornà a baixar, i era de només el 13 per 1000 el 1980. La concentració en l’àrea barcelonina i als voltants continuà fortament, i del 1950 al 1975 les comarques del Barcelonès, del Vallès Occidental i del Baix Llobregat 206


acumularen un augment d’1.757.954 persones, que és un 73 per 100 del creixement total. Senzillament: una follia. Una follia deguda a l’absurditat del sistema i al desgovern imperant. La jerarquia de les ciutats el 1975, darrere la capital (que acumulava 1.754.714), era: l’Hospitalet (280.640), Badalona (201.867), Sabadell (182.012), Terrassa (161.679), Santa Coloma de Gramenet (137.571), Lleida (102.599), Tarragona (101.619), Cornellà (91.110) i Girona i Reus (passant de 70.000). Finalment, la distribució de la població activa per sectors econòmics evolucionà de la manera següent: al 1940: 27 per 100 al sector primari o agrícola, 43 per 100 al secundari o industrial, 30 per 100 al terciari o de serveis; al 1975: 8 per 100 al sector agrari, 52 per 100 la indústria, 40 per 100 els serveis.

207


ÍNDEX PRESENTACIÓ

5

DESTRUCCIÓ D’UNA SOCIETAT PER LA VIOLÈNCIA D’UNS MALFACTORS (REVOLUCIÓ FEUDAL) (Segles x i xi) 7 Estructura social dels segles IX i X 7 El canvi del segle xi: vers una societat feudal 9 La Catalunya feudal 11 SOCIETAT I ECONOMIA MEDIEVALS (Segles XIII-XIV)13 La societat rural 13 Ciutats, oficis i gremis 15 Comerç mediterrani 18 Societats mallorquina i valenciana 19 CULTURA CATALANA MEDIEVAL (Segles XIII-XIV) El pensament i la ciència La literatura L’art

21 21 23 25

INSTITUCIONS CATALANES (Segles XIII-XIV) Corts, Generalitat, Municipi de la capital La doctrina del pactisme La Corona d’Aragó La dinastia

27 27 31 31 33

VIDA QUOTIDIANA MEDIEVAL (Segles XIII-XV)

34

LA LLUITA DE LA PAGESIA DE REMENÇA (Segles XIV-XV)

41


UNA GREU CRISI MUNICIPAL (Segle XV) Antecedents La crisi municipal

47 47 47

LA REVOLTA DELS FORANS (Segle Antecedents La revolta dels forans

50 50 51

XV)

LA PRIMERA GUERRA CIVIL (Segle XV) La precipitació de la crisi social L’«Època de les Torbacions», o Guerra Civil dels Deu Anys

55 55 58

LA VICTÒRIA REMENÇA (Segle XV)

62

LA CATALUNYA DECADENT (Segles XVI-XVII) Els perills La societat Les institucions La cultuta L’afer dels moriscos Guerres i recuperació

66 66 67 69 70 71 71

CRISI CATALUNYA-ESPANYA (GUERRA DELS SEGADORS) (Segle XVII) Catalunya dins Espanya El conflicte La Guerra de Separació o dels Segadors

72 72 73 77

GUERRA DE SUCCESSIÓ (Segle XVIII) La guerra La «Nova Planta» Conclusió

79 80 83 86


RESSORGIMENT AL SEGLE XVIII Expansió agrícola Indústria incipient Noves vies de comerç Noves classes socials La cultura LA INDUSTRIALITZACIÓ DE CATALUNYA (Segle XIX)

87 87 89 90 91 93 94

NAIXEMENT DE LA CLASSE OBRERAn(Segle XIX) 100 El proletariat obrer 100 Les condicions de vida obreres 101 LA LLUITA OBRERA (Segle XIX)

104

LA FIL·LOXERA I LA QÜESTIÓ RABASSAIRE (Segle XIX) L’expansió agrària La fil·loxera La qüestió rabassaire

110 112 112 113

LA RENAIXENÇA (Segle XIX) Els moviments intel·lectuals i la Renaixença Les lletres catalanes

116 116 119

EL CATALANISME (Segles XIX-XX) Catalanisme popular Catalanisme burgès i apolític Catalanisme polític i burgès Noves aportacions Marxisme i qüestió nacional

121 121 122 123 120 128


EL SINDICALISME CATALÀ (Primeres dècades del segle XX) La CNT El Congrés de Sants i el «sindicat únic»

130 130 133

LLUITA SINDICAL VIOLENTA (1919-1923)

135

REPÚBLICA I ESTATUT (1931-33)

141

LA LLEI DE CONTRACTES DE CONREU (1934-36) 149 REVOLUCIÓ SOCIAL (1936-38)

156

LA REPRESSIÓ FRANQUISTA (1939-1975) La repressió immediata El règim Dècades de repressió

163 163 165 167

CREIXEMENT RÀPID PERÒ NO SOSTENIBLE (Anys 60 del segle xx)

170

LA LLUITA ANTIFRANQUISTA (1960-1975) La nova oposició enfront del «desarrollo» La crisi de la Dictadura

175 175 178

CANVI EN ELS COSTUMS (Anys 60 i 70 del segle XX) 182 TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA (1975-1980) Ruptura contra reforma Les primeres eleccions El consens

187 187 190 191


ELS DRETS DE LA DONA EN LA HISTÒRIA DE CATALUNYA

196

LA POBLACIÓ CATALANA AL LLARG DELS TEMPS (Segle X - segle XX)

201


L’edició impresa d’Episodis d’història de Catalunya, obra original d’Antoni Ferret, es va fer a Barcelona (disseny, edició i composició de textos) i a Tordera (impressió i enquadernació artesanal), el mes de juny de 2014. L’edició digital s’ha fet a Barcelona el mes de juny de 2017.

Episodis d'història de Catalunya  

Antoni Ferret (Barcelona, 1935) ha resumit en aquest volum els llibres Compendi d’història de Catalunya, vol I (Barcelona, Editorial Claret,...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you