Un lloc anomenat Absurd Temps era temps quan els homes ja feia temps que no pensaven que hi havia un petit poble anomenat Absurd. Un poble de llauradors, agricultors i grangers amb problemes i conflictes com els que tenen tots els pobles (bé, supose, i espere, no tots els pobles arriben fins aquests extrems, però ja m'enteneu). Va nàixer, com tots, plorant, però no tindria raons per deixar de fer-ho fins molt anys després. L'inici de la vida d'en J va significar el final de la vida d'Ariadna, la seua mare. Son pare, el senyor Arnold, que estava boig d'amor per la seua dona, va embogir de veritat i va renegar del seu fill perquè el culpava del seu dolor. Amb l'absència de la mare, Arnold demanà a les seues germanes que l'ajudaren en la casa. Aquestes eren rosses, atractives, considerablement més joves que Arnold, i bessones. Elles, Morgen i Kira, lògicament no sentien ningun tipus d'odi cap a J. El pare, que no ho suportava, començà, poc a poc mentre el xiquet es feia gran, a provocar destrosses fent veure que el responsable era J. Així, poc a poc, les bessones començaren a veure amb mals ulls a J, que a més no reconeixia les seues malifetes. La vida de J pareixia un infern, però va començar a ser-ho quan sense motiu aparent el va tancar en una habitació fosca on va romandre anguniosament durant un temps. Corria de pressa, tant com podia, amb la sang brotant-li per la ferida que tenia al cap. Paula quasi no pensava en la sang, sols volia arribar abans que algun possible perseguidor l'enxampés. Va arribar sense forces però va poder pegar un crit de socors mentre colpejava la porta d'Ulrik amb la mà. Va donar gràcies al sentir la resposta des de darrere la porta que indicava que li l'obriria. Alleujada, en creure que ja estava salvada, el seu cos va caure a terra sense coneixement. Ulrik colpejà la porta nerviós. Immediatament, va obrir Victòria. Aquesta se'l va mirar mentre ell entrava dins de casa sense demanar permís. Fran estava assegut en la cuina cosint l'estrip d'una jaqueta quan Ulrik entrà seguit per Victòria. - Fran, és Arnold, s'ha tornat boig. Fran va deixar la la jaqueta i els estris damunt de la taula i li digué a la seua filla: -Vinga, Victòria, desapareix!
1
Victòria va sentir, com quan sempre que li parlava el seu pare, un sentiment d'aversió cap a ella que no notava mai en conversacions que tenia amb els altres fills. Acostumada al maltracte va assentir i desaparegué. Fran va esperar a perdre de vista Victòria per seguir la conversa: Explica't. La llum colpejà els seus ulls quan Kira va obrir la porta. Aquesta, com tots els dies, va deixar al costat de la porta un got d'aigua i un tros de pa. J, ja no pensava en escapar-se, ja no tenia forces. Però havia sentit tot l'enrenou i tenia curiositat. - Què ha passat? - No res. - Però... i els sorolls? - Calla't! -Pe... - Que et calles! Tancà la porta violentament i tot tornà a estar fosc. El soroll va ser tan fort que va interrompre la conversació que estava tenint lloc al menjador. Arnold mirà Kira amb violència, la mirada intimidà Kira i baixà el cap temerosa. Amb la pobra Paula i la seua família ja havia demostrat el que era capaç de fer. - Aleshores, que? Puc confiar en vosaltres per a dur a terme el nostre projecte? Úrsula, que ja havia parlat amb Arnold d'amagat que es repartirien les terres a canvi que ni ella ni la seua família quasi ni intervingueren, va assentir i digué: -Per descomptat! Hito, que no les tenia totes amb ell, va mirar la reacció de Berto. Aquest amb la seua cara de bobot menejava el cap de dalt a baix sense parar mentre es fregava les mans. Hito acabà acceptant. No fou el dolor per la mort de Paula el que va provocar que Fran i Ulrik s'agruparen en contra d'Arnold sinó la por de córrer la mateixa sort que ella. Havia arribat a les seues oïdes que Arnold pretenia fer-se l'amo de totes les terres del poble, passara per damunt de qui passara guiat per una obsessió malaltissa. -Oh, Ariadna, estimada meua, el nostre pla està anant a la perfecció! Morgen que estava donant-li menjar al bestiar va sentir el que havia dit el seu germà. Es queda estranyada. -Prompte serem els amos del poble, i tu i jo viurem feliços i en pau... Sí, sí, ho he fet, i també he demanat ajuda a Berto... Tranquil·la, ens ajudarà... Sí, ja ho sé, Hito té a Sam vigilat, però abans he de acabar amb Ulrik i Fran... Morgen ara escoltava des de darrere la porta amb els ulls com plats. -No... espera... quedat una estona més! Tot es quedà en silenci fins que Morgen va sentir com algú es movia i tement que l'enxamparen va córrer per a amagar-se. Ja amagada, va poder veure com Arnold eixia sol de la habitació. Quan Arnold va desaparèixer Morgen va córrer per assegurar-se que Arnold no estava sol.
2
Regirà tots els llocs de l'habitació però no va trobar a ningú. El seu germà estava boig. Va pensar de fugir però qui sap que era capaç de fer Arnold davant una traïció. Va passar tot tan ràpid que ni tan sols ho va poder veure vindre. Mentre es dessagnava, Fran, observà els altres de la seua família, que, a l'igual que ell, estaven en terra preguntant-se com havia ocorregut tot. Trobà a faltar tres dels seus fills. On eren Victòria, Fred i el petit Norman? Però de sobte escoltà: - Tranquil·la Victòria, has fet molt be ajudant-nos. I ara com vam acordar ens repartirem la terra dels teus pares, alçaré un mur que ho separe i seràs totalment ama de la teua part, i tu i jo ja no tornarem a deure'ns res més, si no et ve de gust, clar. Era la veu d'Arnold. Fran, sense entendre res, va morir creient que havia sigut traït per tres dels seus fills. Però la realitat era una altra de ben diferent. Fred corria descalç en l'obscuritat de la nit mentre arrossegava el seu germà menor Norman que no podia córrer més ràpid. Ulrik s'havia despertat perquè havia sentit soroll en la casa del seu amic Fran. De sobte tocaren a la porta. Ulrik guardà silenci i ordenà a la seua família fer el mateix mentre ell agafava amb força una aixada. Tornaren a tocar a la porta, esta vegada amb més insistència, però va ser una anguniosa súplica el que va donar a conèixer a Ulrik la identitat de qui estava a l’altra part de la porta. Només s'adonà del que passava deixà entrar aquells pobres desgraciats. No es feren esperar molt les ofensives cap a la casa de Ulrik. La freqüència dels impactes d'objectes contra la porta, el terrat i la façana va anar en augment. A l'interior es temia que la casa no durara molt i començaven a aparèixer les primeres idees de rendició. Creien que era el final. Sam vivia tranquil, no sabia els problemes que estaven passant a l’exterior i si ho sabia no li importava. Tenia una gran propietat de terres que li donava la possibilitat de cultivar tot el que li feia falta i a la vegada tindre tots els animals que volia. Tot això amb l'ajuda de la seua nombrosa família de cinquanta fills que li ajudaven en feines necessàries per a una granja com aquella. Però de sobte les roques i els objectes començaren a impactar contra les seues terres. Es posaren tots a cobert. Amb l'ajuda de la seua dona feren un recompte per a veure si faltava algú. Però no va fer falta que comptaren molt per adonar-se de qui faltava. - Perla? On estàs? Perla? -preguntava Sam mentre buscava la seua volguda filla Hanna que sempre cridava pel nom de Perla. - On està Hanna?- li va preguntar a un dels seus cinquanta fills. - No ho sé segur, però em sona que havia eixit a nadar al riu. Corregué tan ràpid com va poder sortejant els projectils. Va eixir a l’exterior. Allí va poder veure a Hanna nadant. També va veure qui era el responsable de l'atac. Era Hito. Ni tan sols va parar a preguntar-se perquè ho feia, va seguir corrent cap a la seua filla. Hito, que fins aquell moment no havia vist encara
3
que la xiqueta estava nadant en el riu, va canviar el objectiu dels objectes que llançava. Ara l'objectiu era Hanna. Sam no oblidaria mai més aquell moment en el qual una roca d'uns deu centímetres colpejava el petit crani de la seua Perla fent-la caure a terra. Va ser el dolor d'un pare per la mort de la seua filla el que va canviar el rumb d'aquesta disputa. Sam s'assabentà del problema i decidí ajudar Ulrik. Ara eren ells qui atacaven i els altres qui es defenien. Però Arnold no es rendia i com que la seua bogeria anava en augment, Ulrik es va imaginar que podria fer una estupidesa grossa: atacar un dels seus, atacar Úrsula. En previndre la traïció, Ulrik avisà Úrsula. Al principi no el va creure, però encara així es posà atenta per si Ulrik tenia raó. Ulrik tenia raó. Arnold atacà amb exagerada violència i insistència. Arnold i els seus atacaren de nit. Entraren dins la casa però amb les armes properes la família d'Úrsula es va defendre amb efectivitat. Va ser una baralla exageradament sanguinària però el colp d'efecte el donà el fill d'Úrsula, Steal, al colpejar a Arnold amb un martell. Aquest amb el colp es va marejar i, encara que havia denegat les peticions dels seus companys per a fer-ho abans, va ordenar la retirada. Encara que tan sols havia sigut una intuïció, després d'allò Úrsula va agrair a Ulrik l'ajuda. Des d'aquell moment Úrsula canvià de bàndol. Havien d'acabar amb tot allò d'una volta, i havien de fer-ho ja. Sorprengueren Berto en el llit mentre dormia, ja no es va despertar. El petit Norman es movia tan silenciosament com li havien ordenat que ho fera. El pla era simple però molt perillós encara que això era una cosa que els major no li havien contat. Havia d'entrar en la que havia sigut la seua casa fins que Arnold va entrar i va matar Fran, son pare. I havia de fer-ho per un xicotet forat el qual sols ell coneixia i pel qual sols ell era capaç d'entrar. Una volta dins obrir la porta des de dins i deixar entrar a Sam i a Ulrik. Si tot anava bé la casa estaria buida. Una volta dins començarien la verdadera ofensiva. Un grup dirigit per Sam i Ulrik atacaria la casa d'Arnold, un altre la de Victorià. Però la casa no estava buida. No hi eren ni Arnold ni Victorià, però hi havia un grup de gent tancat en l'interior d'una habitació fosca i bruta. Eren J i totes les altres persones que Arnold no havia matat en els seus atacs. Estaven desnodrits, prims fins un punt al qual ni ells mateixos creien es podia arribar. Alguns no havien sobreviscut, i altres creien que el que estaven veient no era més que fruit de la seua famolenca imaginació, cosa que demostrava que ja estaven en les últimes. Mentre portaven fora totes aquelles pobres persones i posaven a cobert, l'altre grup dirigit per Úrsula i Fred va entrar en el terreny de Victòria i acabaren amb ella. Sols en quedava un.
4
Sentia més enllà de les parets el soroll del ràpids moviments dels seus enemics. Tranquil·lament i sabent la sort que li esperava es va tancar dins la seua habitació i es va assegurar que fos difícil obrir la porta. Els sorolls començaren a ser cada vegada més forts fins que va sentir com trencaven la porta i entraven dins la casa. Havia perdut i aquest era el final. Va aparèixer Ariadna. Bella i plena de llum. La seua ment embogida i cansada va veure com aquesta s'arrimava, l'abraçava i el besava. Li va caure una llàgrima quan va compendre que s'ho estava imaginant com tantes vegades ho havia fet. De cop i volta i els colp d'Ulrik i els altres a la porta de la seua habitació el van fer tornar, ella va desaparèixer. Abans que fos massa tard va traure de la butxaca una píndola, la va obrir i s'engolí el seu letal contingut. Quan van aconseguir obrir la porta trobaren el cos sense vida. Després de tot allò alçaren una paret i dividiren la casa en dos i es van quedar així, les bessones separades. Aquestes no es tornarien a veure en molt de temps, però això ja és una altra historia. Uns dies després d'haver acabat amb Arnold, la gent del poble ja estava més relaxada. Però els problemes no havien acabat encara. Sam, que no oblidava la veritable raó per la qual s'havia involucrat en aquella disputa, tenia a les seues mans una nova arma capaç de matar una persona en menys temps que una persona tardava a parpellejar. Hito ajudava la seua dona a netejar els perols on farien el menjar mentre esperaven que els seus fills, Hiro i Saki, dugueren un poc d'aigua del riu per bullir-la. De sobte, una forta detonació acabà amb la tranquil·litat. Hiro va sortir el més ràpid que va poder a l’exterior per veure què passava. Es va tirar al riu quan va veure els seus fills surant damunt de l'aigua. Incrèdul va comprovar que els cossos ja no tenien vida. Els abraçà a tots dos i començà a plorar amb desconsol mentre sentia de fons a la seua dona fer el mateix. Sabia qui i sabia per què, però no va voler fer res més. Tot allò feia temps que ja havia sobrepassat el límit de l'absurd.
5