Page 1


-Mare, em contes una altra volta la història dels avis? -Clar, però només s’acabe a dormir, ein? “Macià i Josepa caminaven agafats de la mà pel garroferam, setembre de 1938, eren temps confusos, la guerra civil s’aproximava al xicotet poble. Macià fill d’un llaurador i d’una cuinera, Josepa filla d’un militar franquista i d’una beata del poble, ningú sabia res de la seua relació, si pel que fora algú s’enterara... A ella la durien a un convent, a ell possiblement el tancarien o inclús l’assassinarien. Dos idealistes llibertaris moguts pels sentiments, abraçades i besos als llavis en mig de la muntanya, on sols els envoltaven arbres i aus que volaven lliures el cel blau que prompte es tenyiria de negre. Portaven junts ja dos anys, entre mirades, somriures i paraules d’amagades que conduïen a estimar-se fins al límit. Josepa dins seu portava la unió del seu amor. De moment no se li notava, sis setmanes, no tenia por sols sentia felicitat. Una vesprada baix d’un arbre a la serra, mentre Macià li recitava un poema i ella l’escoltava amb un somriure d’orella a orella un so els va deixar mig sords, alçaren la mirada i van veure com fum negre eixia d’algunes cases del poble. Les avionetes van començar a aparèixer, una d’arrere d’una altra. Ell havia d’ anar a sa casa per a veure a la seua família i de seguida baixar al refugi que hi havia a la plaça del poble, ella havia d’anar a sa casa per a estar segura amb son pare, militar i conegut pel bàndol franquista però Josepa no volia separarse de Macià, l’estimava a ell i als seus ideals que ja compartia amb ella. Ell li digué que no podien anar, que si anessin els dos junts ja no tornarien a mirar-se als ulls, ella volia lluitar amb ell, els dos junts front la barbàrie. Sols els quedava esperar, ser pacients. Van caminar fins al poble per camins diferents, no es van veure en dies. Macià i els seus pares es dirigiren al refugi soterrat, van estar fins que l’amenaça de bombardejos parà. Josepa va estar tancada a la seua habitació dos dies, no volia veure als seus pares, ningú l’havia posat en contra de ningú, sols va obrir els ulls, ella no volia la vida que el seu pare li estava donant, volia guanyar-se-la, volia viure per si mateixa, el seu final com a dona no començava i acabava a casa, volia estimar de veres i ser estimada, no que qualsevol ric o militar li demanara matrimoni. Es van retrobar al garroferam, ella li digué que tenien que fugir junts, Macià sense pensar-ho va agafar el necessari, Josepa també, es van perdre per la serra cap a la ciutat.


Gener de 1939. Josepa, vint-i-dos setmanes d’embaràs, militant de l’Exèrcit Popular. Macià, militant de l’Exèrcit Popular. Ambos buscats com molts altres presos polítics. Milicians i milicianes, amunt i avall, per les carreteres, pels camins poc transitats de les serres, armament i sentiments d’amor i lluita col·lectiva. A Josepa ja se li notava la panxa, tanmateix seguia a peu de canyó, lluitant en cada barricada, difonent la propaganda, ajudant a tot aquell que ho necessitava. Febrer de 1939, l’Exèrcit Republicà perdia força mentre el Nacional en guanyava, ja que, tenia l’ajuda de la legió Còndor d’Alemanya. 27 de febrer, es va reconèixer el govern dels nacionals com a govern legítim d’Espanya, al dia següent el president republicà va dimitir. Eixe mateix dia va nàixer Llibertat, així li van posar Josepa i Macià a la seua filla. No podien perdre la batalla, ells no sols lluitaven per si mateixos, sinó per tots, els seus companys i companyes, els fills i filles d’aquest i successivament, lluitaven per un futur lliure, sense repressió. Ara no podien abandonar la lluita, van escriure una carta, on relataven la seua història junt amb la del poble, eixa carta contenia paraules però sobretot sentiments que transportar a un futur, on Josepa i Macià ja no estarien. 22 de març, deixaren a Llibertat amb una parella d’amics milicians, els quals ja no anaven a lluitar en ningun front. Amb ells, la seua filla estaria estimada i ben cuidada. Les llàgrimes es desplaçaren per les galtes de la jove parella que anava a enfrontar-se per última vegada contra les tropes nacionals. 30 de març, València, havien perdut definitivament, ja no servia de res lluitar, no tenien temps de tornar on estava la seua filla, decidiren embarcar-se en algun vaixell britànic o francès. Josepa, amant del seu home i de la llibertat. Militant de la vida. Macià, amant de la seua dona i de la llibertat. Militant de la vida. L’última mirada, l’últim sospir, les mans agafades, el cel blau amb dos aus que volaven lliures, dos sons secs, tot fosc.” -Mare... on estan els avis ara? -Al nostre cor, en el record dels éssers que, encara que no els haja’m conegut els estimem. -Haguera estat bé conèixer-los. -Ja els coneixes filla, amb els sentiments pots conèixer com eren encara que no estiguen ací.


La història dels avis  

narració sambori

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you