Llàgrimes salades

LLÀGRIMES SALADES

El dia que va morir mon pare la meua vida va fer un gir de cent huitanta graus. Aquesta història em va ocórrer farà ja un temps, és molt llarga i trista així que faré un breu resum i només us contaré l’última part que mostrarà com una persona amb un greu dilema però un bon cor pot salvar una greu situació. D’això fa mes de quatre mesos però les coses no han anat a millor. Em dic Ivan Ríos tinc catorze anys i mon pare va morir tràgicament en un accident de cotxe brutal quan tornava del treball, ma mare, Lucía, encara no ho ha pogut superar, així que tots els dies anava al psicòleg d’Oviedo, la ciutat on vivíem. Lamentablement, la mare estava tan malament, que el psicòleg ens va recomanar tornar a començar en una altra ciutat per un temps indefinit. Li va recomanar qualsevol ciutat del Mediterrani, pel bon clima i la gent tan càlida i ma mare va recordar aquell mervellós estiu a València. Jo òbviament no tenia ninguna gana de traslladar-me i hi vaig oposar resistència, però l’Ángel, el psicòleg, em va convèncer amb el típic argument de: “fes-ho per ta mare... ja veuràs que tot anirà millor”. Però tant de bo que hagués tingut una mica de raó! Des del moment que vam arribar al pis de la ciutat, la meua vida van empitjorar. Ángel i la mare parlaven per telèfon tots els dies i aquest li va recomanar que estigués prou atrafegada amb qualsevol cosa per a no pensar-hi, la funció d’aquestes paraules era tindre una afició, justament ma mare no va trobar cap cosa més que fer que treballar, treballar i treballar al bufet d’advocats on havia trobat treball perquè ja no teníem el salari del pare, i sí que teníem la hipoteca del nou pis on vivíem. A conseqüència, la meua germana i jo estàvem sempre sols a casa quan no estàvem cadascú en el seu centre d’estudis. La meua germana es deia Amaia i encara anava al col·legi perquè tenia huit anys, jo anava a l’institut i la feina va ser meua per a adaptar-me. El meu principal problema en València era que quasi totes les classes s’impartien en valencià i a mi em sonava com si foren jeroglífics, així que li vaig demanar a la mare que m’apuntara a una acadèmia de valencià si no volia que baixaren radicalment les meues notes. Mentre que jo intentava aprendre aquella llengua, vaig intentar de fer-ne amics nous, com els que tenia a Oviedo, però amb les meues dificultats lingüístiques i amb la tristor que duia al damunt a més de la vergonya i de ser el nou, cap persona volia estar amb mi, quan m’acostava a algú, eixa persona fugia de mi o hi havia un silenci molt incòmode, una indirecta per a que me n'anara. Pensava que amb el temps tot canviaria, que la gent ja no em tractaria com si fora el nou, però, com sempre, m’havia tornat a enganyar. Encara que el meu valencià estava progressant i que em vaig obligar a mi mateix a millorar la meua actitud, els meus companys de classe, en especial quatre persones, la van prendre amb mi, Adrià, Pau, Ferran i sobretot Marc, quatre persones que em van conduir a un espiral negatiu més fosc del que ja estava ara. Tot va començar amb brometes de bon gust que no feien mal a ningú i que no m’importava que les feren sinó que estaven bé ja que així deixava d’estar tan oblidat i la gent pareixia que es reia amb mi, però clar, pareixia, i a vegades les coses no són el que pareixen. Com no m’importava que les feren, jo encara els donava més corda per a que sorgira l’ocasió per a que en feren més i així pot ser trobar algun amic. Dit així, açò que feia pareixa una cosa tan absurda..! Però és que jo em sentia molt mal, en eixe moment, qualsevol cosa per a tindre una espècie de contacte amb els companys em servia. La cosa no va quedar ahí, sinó que quan acabàvem les classes, per molt bé que ho haguérem passat, desprès no volien saber-ne res de mi i això no feia gens de gràcia. Tanmateix quan em vaig adonar ja era massa tard, ja estava descontrolat, ja no els podia parar i cada vegada les bromes eres de menys bon gust i un basta no parava cap cosa. Més d’una vegada m’havien tancat al servici, m’havien furtat diners i objectes de valor o m’havien embolicat en una tafaneria amb qualsevol xica i després el seu xicot m’havia apallissat, a més de les baralles mig de broma mig de veritat que tots els xics hem tingut alguna vegada amb els amics, però aquelles últimes vegades feien mes mal que altra cosa, i ells precisament no eren molt amics meus ja que ho gravaven amb el mòbil. Per altra banda hi havien comentaris exageradament desagradables que em feien per Internet, que donaven ganes de plorar. I així podria continuar fins a l’avorriment. Ja no feia gracia, bé, per a ells i per al munt de persones que sempre engrandien les rialles i burles d’aquells graciosos, si. Però, tanmateix, dins

d’aquell espiral negatiu hi havien dos persones que em donavem ànims i un somriure tots els dies: L’Anna i, sobretot, la Neus. Aquelles dos xiques no eren de les que seguien el ramat, a elles no les pareixia bé el que m’estava passant, en part perquè elles són les úniques que saben i, supose, sabran, la meua historia, el perquè de la meua estància a València, supose que els demés pensaran que és per millorar les meues notes o per una separació dels meus pares o simplement la trobada d’un nou treball estable, ara com està la crisi. Elles em van ajudar a veure que patia assetjament escolar.

L’Anna i la Neus són dues amigues inseparables des de l’infantesa, des que estic a València no recorde haver-les vist mai barallar-se entre elles. Van començar a parlar-me des del primer moment en breus descansos o en classe en veu baixa i dissimuladament perquè les tenia darrere, però des que va començar tot açò de les brometes va ser quan parlaven sempre que podien amb mi per a advertir-me de que no es reien amb mi sinó de mi. Sort per a mi que quan el mal ja estava fet elles no em van dir això de: “t’ho vaig dir” i em van rebre amb els braços oberts. Encara que una altra persona en el meu lloc potser mai s’haguera separat d’elles, jo no, no perquè eren xiques, no, en aquelles circumstàncies això era el de menys, no volia que parlaren amb mi a classe perquè podien prendre-la amb elles i si ho feien no m’ho perdonaria mai, a més segurament perdria la seua amistat. A elles ja els ho havia explicat mil i una vegades i encara que els donava pena deixar-me sol al pati o quan es burlaven de mi, sabent que elles podrien fer-me un poc de companyia i així els demés tindrien menys ganes de ridiculitzar-me, respectaven la meua opinió, i tampoc els vaig deixar dir res a ma mare o a cap professor pel mateix motiu d’abans. Era el meu problema i havia de viure amb ell jo, no podia deixar que a cap persona més li afectés, és a dir que els vaig demanar que interpretaren un paper fals, que fingiren que ni em coneixien, en una obra que era ma vida, encara que elles normalment venien a veure’m a ma casa. Solien cridar-me per telèfon per si podien vindre i jo mirava per la balconada per a veure si havia algú fora que coneguera esperant-me per a fer-me la mà, com moltes altres vegades que si que hi eren, i si estava tot bé acudien, i fèiem el mateix procediment quan era jo el que tenia que anar cap a casa d’alguna de les dos, només allí podíem ser nosaltres mateixos, a casa. I la majoria de vegades era a casa on em menjava el cap per saber el diabòlic perquè del que m’estava passant perquè, encara que moltes vegades vaig arribar a pensar que era perquè m’ho mereixia, jo sabia que no era així al igual que mon pare no es mereixia que el que li va passar, va ser aquell estúpid borratxo el que va tindre la culpa. Mon pare era un periodista molt respectable, treballava en la redacció del periòdic Buenos días, un periòdic molt llegit a Astúries, i mai havia tingut problemes amb ningú. Amava el seu treball, era molt bon home, aquell dia tornava tard a casa perquè havia trobat una notícia boníssima s’havia quedat fins tard per a parlar amb el cap per a poder incloure-la en la pròxima edició del periòdic, era un divendres, quan un borratxo va creuar el semàfor en roig i va envestir mon pare en el trajecte de tornada cap a casa, el cotxe va donar voltes de campana i va morir en l’acte, estava a dos carrers de casa. Quan l’assassí, perquè així el considere jo, va dir, desprès de la sentència que el condemnava a presó, aquelles paraules... i mai me n'oblidaré, va dir que el meu pare s’ho mereixia, de vegades quan pensava que jo tenia la culpa del que m’estava passant, tancava els ulls i pensava que aquelles paraules anaven dirigides a mi i aleshores queia una llàgrima salada dels meus ulls... Per què? Per què m’odiaven? Sobretot en Marc pareixia que m’odiava a mort, quan m’agafava per la samarreta jo li mirava als ulls i sentia el seu odi, si almenys sabera per què...

Durant molt de temps vaig pensar que així seria per sempre, que estaria ridiculitzat per els meus quatre assetjadors fins que, o ens traslladàrem de nou a Oviedo, o fins que em graduara. Però no sabia que a pocs dies estava ja d’acabar aquest maleït infern i que tindria un final molt inesperat, una llum al final del túnel que per sort era blanca. Tot aquest final va començar el dia que acabava d'arrreplegar a l’Amaia del col·legi, em va demanar anar al parc que esta a l’altra punta de ma casa,

i jo, per a que no em donara la pallissa a casa i agafara la seua faceta d’inaguantable, vaig accedir.

Per casualitats de la vida em vaig trobar a les dos úniques amigues que tenia que anaven a creuar tot el parc. Quan em van veure van pegar un crit i em van contar que anaven a la seua tenda de roba preferida aquella vesprada de divendres i em van demanar que les acompanyara, jo, que encara tenia un poc de raciocini, em vaig negar però van ser astutes i van convéncer la meua germana i, clar, on va la corda va el poal. Així que allí estava, en una tenda de roba de xiques, pensava que la cosa no podia anar pitjor, però Anna va entrar al seu facebook amb el mòbil i una publicació de la Susi en el seu propi facebook la va alarmar. Tots quatre ens vam capbussar dins d’un emprovador de roba de la tenda i la publicació de aquella xica al seu facebook em va deixar molt xafat. Justament m’havia enxampat en la tenda i havia pujat una foto de mi amb les xiques, de títol en majúscules: gai. Quasi em vaig posar a plorar, ja hi havia mes de cent comentaris, Neus no va deixar que els llegira, pel meu propi be. Tenia por del que em podia passar a mi, però tenia més por del que els podia passar a les xiques. Me’n vaig anar a casa i vaig trobar a la mare, li havien donat aquella vesprada lliure i també el dissabte, no la vaig saludar no tenia ganes, em vaig tirar al llit i vaig prendre el telèfon fix de la meua habitació i vaig cridar a l’Ángel, li vaig comentar el meu problema i em va dir, increïblement, que si podia aguantar-me que no li diguera res a ma mare que només faria que causar-li una crisi d’ansietat i depressió per la sèrie de catastròfics succeïments que li estaven passant, no necessitava més problemes. Li vaig penjar de seguida i em vaig quedar gelat.

Al moment em va cridar Neus i em va contar que havia estat pensant que el millor ara era atacar amb les mateixes armes: tafanejant, em va contar que per a contradir aquella mentida el millor era inventar-me una relació creïble i que havia cridat a la Glòria i que estava disposada a fer-ho. Glòria era una xica que tenia un any més que nosaltres, era guapissima i anava al nostre institut, com ella era cosina de Neus encara que no sabia posicionar-se si estar amb mi o amb el ramat, confiava en Neus. Vaig accedir-hi, total, les coses pitjor no anaven a anar... Així que la Glòria va començar a publicar comentaris referits a mi de forma molt dolça, va escriure una mitja de deu comentaris i jo li vaig seguir el joc. En poc de temps el nombre de comentaris en la foto de Susi es va aturar. La Susi, Susana, era la xicota d’un dels meus principals assetjadors i clar, actuava com un d’ells encara que en realitat crec que a mi no m’odiava, que Adrià l’havia convençut per a odiar-me. El dilluns vaig arribar temorós a classe, per sort i amb incredulitat ningú es va ficar amb mi, em vaig sentir molt be i encara que ja havien vist la foto amb Neus i Anna a la tenda, a elles tampoc els va passar res i ja no teníem que ocultar la nostra amistat a ningú, pareixia que ja la gent em tenia mes respecte, supose que es van adonar que soc una persona normal amb sentiments. Si, la majoria de gent si, però en un moment em vaig adonar que una mirada constant i penetrant la duia tot el dia perforant-me l’esquena, no m’havia atrevit a girar-me quan la notava, el meu sisè sentit em deia que a l’hora del pati devia fugir, devia allunyar-me de qualsevol persona que no fora de la meua confiança. Però va sonar el timbre del pati i vaig caure en el parany precisament d’en Marc...

Paral·lelament a això, la mare d’en Marc, Marta Pallarés, va passar al despatx del senyor director, els dos estaven preocupats per les notes del xic, havien baixat dràsticament i cap dels dos sabia perquè era. Jo si ho sabia, era perquè es passava moltíssimes vesprades vigilant el portal de ma casa, era el seu passatemps favorit i donava igual si al dia següent i havia examen o algun deure important allí estava i si jo eixia estava perdut, em tenia empresonat, i si algú entrava a veure’m potser també i, sí, estic nomenant a Anna i Neus. En Marc pareixia completament boig. El director va estar parlant amb la mare de Marc durant molt i molt de temps.

Mentrestant Marc estava agafant-me de la camisa, em deia que ell li havia posat l’ull primer a Glòria.

Llàstima, Neus i jo ahí ens havíem enganyat de ple, allò no ho sabíem, però ara ja era tard i la qüestió era que jo necessitava molta ajuda, tots dos sabíem el que m’anava a passar, lamentablement.

El director tenia una conversa amb la senyora Pallarés, ella s’estava apuntant unes pautes d’estudi i el senyor Bernabé va anar a demanar-li al professor de matemàtiques les últimes notes del exàmens del xic. Marta continuava apuntant encara que s’havia quedat a soles, no tenia suficient llum per a veure el llibret de les pautes que li havia deixat el director per a que les copiara, ella era una bona dona, i tenia la peculiaritat de ser extremadament ecologista així que a contracor pel malgast de llum que feia Bernabé, es va alçar a pujar les persianes i entre les blanques cortines quasi transparents no podia creure el que veia en el pati... Es va quedar corglaçada, va retrocedir uns passos i va obrir la boca moltíssim i se la va tapar amb les mans. Va veure un rotgle de persones que estava mirant en direcció al terra i s’estava rient i gravant en vídeo, estaven molt, molt prop de la finestra i va distingir a una persona tirada en el terra, em va distingir a mi i va distingir al meu agressor, al seu fill. Ho va veure tot i es va dur les mans al cap, va veure com em pegava i m’insultava i va veure com de lluny Anna i Neus estaven fent-se un lloc entre mig de la gent per a poder acudir en la meua ajuda, estaven plorant, ara més que mai les necessitava, necessitava qualsevol ajuda. No se com però vaig distingir el moviment de les cortines del despatx i vaig girar el cap per veure qui era, però la Marta de seguida es va apartar, ara la Marta estava entre mig de dues decisions. Què faria? Si delatava al seu fill l’ingressarien en un centre de menors i què passaria després? Ella no podria aguantar-ho, però si no ho deia... què em podria passar a mi? La senyora Pallarés es trobava ara en un gran dilema. Ningú més ho va veure, el director encara no havia arribat. Es va quedar en blanc uns moments, però els meus crits no la deixaven pensar en pau. Li va caure una llàgrima de la cara, allò que veia era espantòs, es va adonar, ja sabia que havia de fer.

Minuts desprès, dos professors van acudir en la meua ajuda, van agafar Marc i els seus amics que eren els que més m’apallissaven, van agafar els mòbils dels demés i va acudir també la policia, va haver-hi un interrogatori intents, a mi, ma mare, les xiques, els xics, els professors, van registrar els mòbils i van trobar els vídeos de les meues pallisses, van registrar també les publicacions en les xarxes socials i van enviar el cas per a fer un judici i enviar a Marc i als seus amics al centre de menors, al cap i a la fi hi havia proves suficients. Quan ens van deixar en pau es van suspendre les classes per al meu curs i ens vam anar a casa. Em va tocar explicar-li a ma mare tot el que m’havia passat, incloent el que em va dir Ángel i aquell dia vam rebre moltíssimes telefonades de pares de companys meus de classe disculpant-se amb mi i també dels seus fills, Neus i Anna em van avisar que elles no havien dit res que no els va donar temps, em va sorprendre molt ara si que m’havia quedat bocabadat. Setmanes després, el jutge va dictar sentència i va castigar Marc i els seus amics amb una llarga estada al centre de menors, a la seua mare li va caure una llàgrima i Marc li va tirar en cara amb ràbia perquè ho havia dit. Era cert, ella ho havia dit, nosaltres no ho sabíem però quan va acabar el judici li vam donar mil gracies, em vaig donar compte que en tenia un bon cor. Ella estava trista però va dir que no podia permetre que el seu fill continuara sent el monstre que estava sent amb mi. Des d’aquell moment les úniques llàgrimes que eixien dels meus ulls eren llàgrimes dolces d’alegria, ma mare poc a poc va superar les nostres desgràcies, va ser mes fàcil quan va deixar de parlar amb Ángel, després del que m’havia dit a mi no tenia ganes de veure’l mai més. Jo, en classe ja no vaig patir més, supose que els professors es van posar les piles a l’hora de vigilar aquestes coses i els companys al principi tenien por però després van descobrir que jo era com qualsevol persona normal i ara ja tenia amics a Oviedo i a València.