Page 1


Editorial ELS NOSTRES BARRIS nº2

Rda. de la Torrassa, 105 planta 3 08903 L’Hospitalet Telf 934219310 E.Mail: elsnostresbarris@gmail.com jisharrels@xarxa-omnia.org Web: revistaelsnostresbarris.blogspot.com

COORDINACIÓ: Punt Omnia JIS.Arrels del barri La Torrassa (L’Hospitalet). Mila Serrano. http://puntomniajisarrels.wordpress.com

REDACCIÓ nº2: Regina Granel, Francesc Taverner, Isaura de Morais, Antonio Jimenez, José M. Garcia, Núria Larroya, Montse Honrúbies, Jaume Gubern, Dani Torralba, Abdelatif, Julieta Punki, Silvia López, Eva Vazquez, Albert Martínez, Mila Serrano.

FOTOGRAFIES: Arxiu Fotogràfic Punt Omnia JIS.Arrels de La Torrassa (L’H) Regina Granel; Roberto de Petri i Sebastian. Arxiu de l’Assemblea per l’Habitatge Digne de L’Hospitalet IL.LUSTRACIONS: Francina Aymerich

EDICIÓ: PUNT OMNIA JISARRELS

LA TORRASSA

http://puntomniajisarrels.wordpress.com JIS http://www.joves.org DISSENY PORTADA: Susanna Taverner Adaptació per aquest nº2: Sergio Pérez.

...GRÀCIES: A tots els alumnes i amics del Punt Omnia. A l’amabilitat de les entitats contactades: la Raquel de la XIC, les noies de l’Associació Punt de Dones de CollblancLa Torrassa, les noies dePintores al Barri; a l’Assemblea per l’Habitatge Digne de L’Hospitalet, al José Luis de la Llar del Pelegrí, a l’equip d’ITACA... i als que vindran. A l’antiga Comissió de Joves del JIS i la seva energia. A tots els company@s.

DEDICAT: A tot@s els veïns i veïnes de Collblanc La Torrassa: Als que ja no hi són i van lluitar per millorar les seves vides i les de la resta per una societat més justa; als que hi són i ho continuen fent; als que encara no ho saben; a tot@s els que continuen arribant de lluny enriquint la nostra terra. Que la memòria dels primers ens acompanyi als últims i tot@s ens sentim orgullos@s dels nostres barris.

Benvolgudes i volguts, teniu entre mans Els Nostres Barris nº2, publicació -com ja sabeu- amb vocació anual, “actualitat” de llarg recorregut. Durant tot aquest temps hi ha coses que continuen d’ençà la nostra primera editorial i hi ha coses noves que hem afegit a la llista de temes dels quals parlar entre tot@s. La nostra portada és el nostre estimat Pont de la Torrassa mirant cap al barri; pont que ens condueix al titular destacat: “el repte de l’educació extraescolar al barri”, que es correspon amb l’entrevista d’aquest número mantinguda amb l’Associació Itaca, única supervivent en un barri que fins fa ben poc comptava amb quatre entitats destinades al lleure infantil. Els interrogants van sumant quan continuem preguntant-nos què passa amb l’ús de l’espai públic: barri on manquen serveis, que continua sense un casal per a joves i on molt sovint l’ocupació de l’espai públic per part del jovent es veu criminalitzada. Serveis que manquen també i són insuficients per a la gent gran, i convivència no sempre exempta de conflictes. Falten espais de trobada on esvair les pors cap a l’”altre veí/na”. ...Desitgem també espais públics amables i al.legres: color pels murs grisos i participació a les places! Els cartells del “prohibit jugar a pilota” continuen, però els joves no tenen espais on estar, alternatius als espais comercials...Afortundament hi ha iniciatives que reforçen la tasca associativa, com la dels educador@s enxarxats, treballant amb il.lusió per crear espais de participació, paraula tant sovint emprada i tant per aprendre sobre el seu significat! En aquest nº hem volgut destacar 4 experiències associatives a celebrar per aquest barri, com també la excel.lent tasca comunitària que realitza la XIC posant en contacte als veïn@s de forma activa, intercanviant els seus coneixements: partint de la pròpia riquesa per generar-ne de nova. Hem volgut destacar unes associacions fortament vinculades al barri de La

Torrassa que adopten diferent format, però que comparteixen l’evident importància del fet associatiu com a fortalesa col.lectiva i territorial. Aquest any també és el de l’arribada de l’AVE, f inalment, amb molts problemes i incògnites (l’Ave ha arribat però encara no tenim soterrades les línies de ferrocarril i continuaran a cel obert les línies de Vilafranca i Vilanova, amb uns murs construïts que continuen avançant). El nostre Pont d’en Jordà -la nostra portada- està en perill, no es sap encara on anirà a parar amb el transcurs de les obres...L’impacte de les obres al barri encara perdura i continua a la Riera Blanca, amb un pont menys, per cert. Però la sorpresa de l’any l’ha donat la Casa de La Torrassa, amb la descoberta del seu passat medieval. La incògnita és si serà possible salvaguardar la casa i on anirà a parar el projecte del Casal de Joves que estava previst en aquest espai. Pot ser també s’animaran a definir l’ambigu i misteriós “espai destinat als joves i les TIC” de la Torre Barrina? Misteris per desvetllar. Totes aquestes obres i descobertes en un context de crisi, que l’amic Antonio ens introdueix tant encertadament al seu article. La menció especial aquest any ha anat per recordar i retre homenatge a en Paco Candel, el cronista de barris com el nostre i realitats com la nostra, per excel.lència. Quant a la revista, la novetat rau en que aquest any hem iniciat el procés i l’aventura de la Revista Filmada, substituint les antigues gravadores de veu per les opcions d’enregistrament en vídeo que ens ofereixen les petites càmeres digitals. També hem inaugurat el Bloc de la Revista, que ens permet penjar les gravacions de les entrevistes i reportatges.Com veieu, una revista en permanent expansió i redefinició. La part més important ets tu. ...Bon i llarg viatge compartit! Continuem navegant !

.


EL PUENTE DEL METRO Y LAS VIAS EN LA TORRASSA. __Regina Granel ___________________________________________ Ahora que está próximo a desaparecer el puente metálico del metro, a causa de la reestructuración de les vías férreas, creo oportuno hacer una reseña de lo que ha supuesto este puente para los barrios de La Torrassa y de Santa Eulalia. El Pont d’en Jordà , que así se llama, fue inaugurado el 7 de Abril de 1935. El acto fue muy celebrado, asistieron las autoridades de la Generalitat y el alcalde de Barcelona Sr. Joan Pich i Pon, así como el de L’Hospitalet y comandante militar Sr. Alfredo Martín Vázquez. Los dos alcaldes cortaron las cintes que simbólicamente cerraban los dos extremos del puente y lo recorrieron acompañados del resto de autoridades y numerosos representantes de las sociedades del distrito, así como muchos vecinos que estaban curiosos y alegres.

consiguió ver construido el famoso puente metálico del metro: desde entonces no ha dejado nunca de funcionar Con motivo de la construcción de la vía férrea, el año 1855 el turó de la Torrasa se cortó, quedando desde entonces separados los barrios de La Torrassa y Santa Eulalia. Para pasar de un barrio al otro, se tenía que dar una vuelta por la Riera Blanca, que por aquel entonces la mayor parte del tiempo estaba intransitable. Los más atrevidos cruzaban descolgándose por el terraplén, con el peligro que esto representaba.

Los autores del proyecto fueron: el ingeniero Santiago Rubió , el arquitecto municipal Ramón Puig Gairalt y el contratista fue Joan Martínez Guillén. El Sr. Joseph Jordà i Polls era propietario de algunos edificios de La Torrassa y componente del consistorio de l’Hospitalet, donde llegó a ser, por breve tiempo, alcalde en 1930. Ya entonces el Sr. Jordà pensó en la necesidad de construir una pasarela que uniera los dos barrios, pero la situación de crisis política y económica que padecía el país, no favorecía la gestión del proyecto. Pero en 1932, con la ayuda de la empresa del metro y buscando créditos, se empezaron las escaleras para la instalación del puente. No obstante, no sería hasta 1935 que el Sr. Jordà

Han pasado muchos años, estamos en el siglo XXI y las vías del tren siguen separando los dos barrios, pues siguen estando a cielo abierto. Del soterramiento al muro… El soterramiento de las vías férreas ha sido una reivindicación que los vecinos de La Torrassa, desde hace muchos años han venido haciendo, estas si que las han soterrado), parecía lógico que aprovecharan para definitivamente dejar soterradas todas las líneas férreas, construyendo un paseo que uniera los dos barrios que por tantos años han estado separados.


En L’Hospitalet las vías solo quedarán soterradas hasta el intercambiador que se ha de construir a la altura de la calle Corominas en La Torrassa. Desde esta nueva estación central de La Torrassa y hasta la estación de Sants, tan solo se construirán unos muros de cemento de más de 14 metros de altura formando una especie de cajón. Son muchos los escritos y manifestaciones que los vecinos de Sants y también de L’Hospitalet han llevado acabo en contra del cajón. Entre los muchos escritos que han aparecido en los periódicos, transcribo una carta que publicó el diario El País el 30 de Diciembre del 2001, titulada: “¿Soterramiento o muro?”. “(...) Entre Fomento y ayuntamientos de Barcelona y L’Hospitalet se ha firmado un acuerdo para el soterramiento de las vías del tren a su paso por ambas ciudades. Pero lo que la mayoría de los vecinos ignoran, por falta de información, es que las únicas vías que serán soterradas son las del AVE. Las restantes vías de tren en el tramo entre la calle de Corominas de L’Hospitalet y la plaza de Sants de Barcelona no serán soterradas. (...) La solución que dan es hacer un cajón de cemento de unos 14 metros de altura, desde la estación central de L’Hospitalet en la calle de Corominas hasta la estación de Sants. Este cajón, con un muro de 1.600 metros de largo, dividirá definitivamente los barrios de La Torrassa y Santa Eulalia, en L’Hospitalet y La Bordeta y Sants en Barcelona. Esperamos que la presión de los vecinos y la sensatez de ambos alcaldes impidan que se levante este nuevo muro de la vergüenza” . …Y el AVE llegó. Actualmente, después de muchos problemas con los socavones que se produjeron en el barrio del Gornal, que afectaron a las líneas de cercanías y con más de 4 años de atraso, finalmente el AVE ha llegado soterrado hasta Sants. También se está trabajando para ampliar el túnel de la Riera Blanca, por encima del cual pasan las líneas férreas.

El muro de cemento de más de 14 metros de altura ya lo están construyendo, pero solo en la zona de Sants. A los vecinos no se les ha hecho caso en ninguna de sus sugerencias y reclamaciones, ya que hasta incluso habían presentado un proyecto, firmado por técnicos, que demostraba que el soterramiento de todas las vías era técnicamente posible. Por otro lado, los comercios de la zona están

sufriendo muchas molestias y pérdidas, incluso algunos han tenido que cerrar pues ADIF tiene permiso del Ayuntamiento para utilizar las calles, tanto de día como de noche, hasta el 2012. En L’Hospitalet, en la zona de La Torrassa el tema de las vías sin cubrir está peor, pues no se sabe nada sobre la fecha en que han de comenzar las obras. Según me informaron, el tema está “muy verde”, pues está todo en manos de ADIF de Madrid y solo se sabe que está firmado el contrato de obras. Me aseguran que tan pronto se sepa el inicio de las obras, lo harán saber a través de la Asociación de Vecinos del Barrio. Referente al puente “d’en Jordà” o del Metro, se está estudiando un emplazamiento en el barrio donde se pueda mostrar como un monumento que ha sido todo un símbolo de La Torrassa. 


ENTREVISTA: ITACA

AL BARRI....D’ILLA EN ILLA L’EDUCACIÓ A LA TORRASSA: EL REPTE DEL TEMPS EXTRAESCOLAR. __ Els Nostres Barris ________________________________________ Què tenen en comú Itaca -la illa grega, cantada per Kavafis- i La Torrassa -el nostre barri de L’Hospitalet, caracteritzat per una densitat i concentració migratòria per sobre de la mitja de la ciutat i Catalunya en general-, a part del mar comú i compartit: el Mediterrani?... Actualment l’Associació Educativa Itaca és la única entitat de lleure extra-escolar infantil que queda al barri de La Torrassa, una paradoxa de la qual parlem amb la Lorena i el Felipe: “La veritat és que resulta contradictori que cada vegada la població d’infants i joves sigui major i que només hi quedem una entitat destinada a aquest públic”..... Entrevista on-line realitzada a: Felipe Campos i Rubio (Gerent de l’Associació Educativa Itaca) Lorena Cabrera Casado (Coordinadora de projectes socials de l’Associació Educativa Itaca)

“...Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences...” Anem a situar-nos en el temps i el territori: Expliqueu una mica la vostra història com entitat arrelada al barri durant més de 30 anys...Com va sorgir Itaca al barri? La llavor Al març de 1977, 12 joves i un clergue de Sant Viator del barri de Collblanc-Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat, es reuneixen per donar resposta a una crida. D’aquesta trobada neix una inquietud i es crea la CJC (Comunitat de Joves Cristians). Aquest grup es va anar reunint, fent excursions, compartint vida, compartint fe, participant en la vida i necessitats del barri, anunciant i denunciant Crist, anunciant i denunciant justícia, pau i amor.

Més endavant la CJC va canviar al seu nom pel de Itaca, la cançó de Lluís Llach basada en el poema de Constantino Cavafis, inspirat el l’obra de Odissea d’Homer, era un bon nom per aquest grup ja que el text resultava molt proper al tarannà, forma de ser i recerca que l’entitat pretenia ser. Paral·lelament al naixement del grup de Joves Itaca a la mateixa parròquia les nenes i nens que feien la primera comunió passaven a un grup de creixement que rebia el nom de Els Vents. La relació d’ambdues entitats mitjançant el pas d’aquests del grup Els Vents a Itaca una vegada acabat el seu procés va fer que al curs 85-86 quan es fusionessin aquests dos

projectes en un de sol. Així neix l’Associació Educativa Itaca, l’espai d’integració i compta. Collblanc-la Torrassa? Quantes persones formeu l’equip d’Itaca? Actualment l’ Associació Educativa Itaca porta a terme dues grans línies de treball diferenciades. La primera fa referència al Grup Itaca- Els Vents, el qual realitza un treball educatiu en el temps de lleure, oferint activitats els dissabtes la matí i la tarda a infants i joves de 7 a 17 anys. A més promou activitats per tot el barri i organitza colònies de diferent estada als períodes de vacances de setmana santa i estiu.


La segona fa referència al Casal dels Vents, des del qual s’ofereix una atenció educativa després de l’horari escolar a infants i joves d’edats compreses entre els 3 i els 16 anys. Dintre d’aquest marc hi trobem un espai de reforç escolar i un altre d’activitats de lleure on hi ha una gran diversitats d’accions com pot ser manualitats, jocs de taula, informàtica, tallers de cuina ,etc. Actualment estem atenent a uns 120 infants i jov es diàriament i uns 60 infants al cap de setmana. A l’estiu aquesta xifra augmenta durant les activitats d’estiu tant en les colònies com en el Casal. La via d’accés més habitual dels infants és mitjançant la seva família. Solen demanar informació de les activitats que oferim i formalitzen les inscripcions. Hi ha algunes famílies que arriben al centre perque els hi ha comentat algun familiar o perque des de les escoles els hi ha dit on estem i el que fem. També tenim casos que ens venen derivats des dels professionals de serveis socials. La majoria de la població que atenem són residents al nostre barri, tot i que tenim alguns casos en els quals els infants viuen als barris de Florida, Santa Eulàlia i també de Barcelona. Actualment, el Grup Itaca – els Vents compta amb un equip de tretze animadors que realitzen la seva tasca educativa des d’una vessant voluntària En el cas del Casal l’equip de educadors està composat per quinze persones.

Actualment sou l’única entitat que treballeu al barri amb públic infantil: oferint servei diari de ludoteca, etc. Què creieu que ha passat perquè en un barri que fa 5 anys, per exemple, comptava amb 3 associacions destinades a infants ara només en quedi una, quan la població infantil no para de créixer? Com valoreu aquest fet?

Com bé comenteu fa uns anys hi havien altres entitats de lleure que treballaven amb infants i joves. La situació de les entitats no lucrativ es dedicades a l’educació en el lleure ha canviat molt en uns quants anys, si és cert que les necessitats dels infants i de les famílies cada vegada són i demanden més atenció, però a la vegada hi ha grans dificultats d’organització interna ja que els joves acurten la vida del seu v oluntariat deixant-la en una mitja de 3-4 anys, les accions i les responsabilitats cada vegades són més i si hi compta amb menys personal. Les fonts de fiançament es converteixen en un altre entrebanc ja que les quotes

que assumeixen les famílies son mínimes, tot i que es compta amb subv encions públiques encara hi manquen ingressos, el que origina un treball de recerca de convocatòries de fundacions privades per tal de poder aconseguir un equilibri econòmic. La veritat és que resulta contradictori que cada vegada la població d’infants i joves sigui major i que només hi quedem una entitat destinada a aquest públic. Hem de dir que hi existeixen altres projectes al barri que compten amb població juvenil i altes entitats esportives que realitzen també un treball molt positiu. Continuem parlant del territori: des de la vostra associació teniu un observatori privilegiat per copsar les necessitats i moltes de les mancances del territori. Com veieu el barri en aquests darrers 5 anys? Quina diagnosi feu? Amb quines problemàtiques social us trobeu més sovint? Els infants i els joves són els reflexes de les situacions que viuen els adults. Amb el treball educatiu que realitzem amb ells observ em situacions que després es reafirmen amb la tasca que fem amb els familiars.


E l s infants i joves passen c ada vegada m é s temps fora de casa, en més serveis i amb més agents educatius que els hi proporcionen la cura que els familiars no els hi poden oferir per raons laborals. Ens adonem que el treball dels pares dificulta establir la relació paternoflial, una estona on puguin compartir confidències, fer els deures, jugar junts,etc. Ens trobem amb nens petits que passen deu hores fora de casa. Ens trobem situacions de moltes famílies monoparentals que han de fer front totes les despeses de la llar, l’educació, la sanitat dels infants, que han de treballar encara més que altes per poder sortir-se endavant. Això comporta una manca de temps per estar amb els seus fills i de gaudir d’ells. Comencem a trobar-nos amb molts casos de famílies que s’estan quedant sense feina i que no tenen dret a l’atur, que ha de fer front a despeses de lloguer i d’hipoteques molt altes. Fet que els provoca un gran neguit per aconseguir una estabilitat. Seguint el tema, la vostra associació, precisament, va encarregar fa un parell d’anys a la Fundació Pere Tarrés un estudi sobre les “necessitats emergents en l’àmbit del lleure entre infants i joves de Collblanc-La Torrassa”, presentat el 10 de

desembre del passat any al Centre Cultural del barri: Quines van ser les principals conclussions extretes de l’estudi sobre el barri? ...Quines són les noves necessitats en l’àmbit del lleure d’infants i joves que van evidenciar-se? Cal agraïr el treball de la Fundació Pere Tarrés i al seu equip d’investigació que van fer possible l’estudi nov es necessitats emergents en l’àmbit del lleure en el barri fa ja dos anys. Un estudi que posava de manifest la gran necessitat que patia el nostre barri en quant a espais i a serveis per donar resposta als més petits i joves. Dos anys després l’escenari ha canviat; sembla mentida que la velocitat d’un barri pugui ser superior a un estudi de qualitat com el que es va fer, doncs bé, l’entitat ha crescut, ha agafat el

protagonisme que demandava el barri i sobretot els infants i joves de la Torrassa. Volem i treballem per donar resposta a les necessitats que posava sobre la taula l’estudi, encara que estem a l’espera d’una que marcava com a prioritària, un nou espai social per albergar els projectes infantils i juvenils del barri, tema que està en negociació amb l’administració amb contactes molt favorables, la construcció d’un equipament en Passatge Colom per la realització d’activitats socioeducatives, un espai adequat a les necessitats dels petits i dels no tan petits, un espai per tots, un espai de resposta i de reflexió, en definitiva on la societat, la gent del barri pugui reflexionar sobre els nous reptes i necessitats de la infància avui i demà. Parlem d’educació al barri de La Torrassa: Com veieu la realitat escolar al barri? La divisió existent entre centres públics i concertats, els primers concentrant uns percentatges altíssims de nens d’origen migrant, és el que el Síndic de Greujes en els seus darrers informes, ha alertat en contra de les anomendades ‘escolesguetto’. En concret, què passa al nostre barri? La realitat escolar actualment està passant per moments complicats. En el barri ens trobem com les escoles s’estan quedant petites per acollir l’alt percentatge de població que es troba en edat escolar. Si ens fixem moltes de les escoles estan fent millores,


sobretot d’ampliació per poder albergar als ciutadans del demà. És cert que en les escoles del barri també es divisa aquesta divisió, hi han escoles públiques del barri on es pot observar clarament que l’índex d’immigració és molt elevat i segurament si ho comparem amb altes escoles per zona o de tipus concertat ens adonarem que les primeres superen en bon grau a les altres.

Pensant en l’actualitat som conscients que encara manca molt a fer. En primer lloc, cal continuar projectant polítiques de convivència, educatives i assistencials cap els nouvinguts. A més, i pensant en els infants que arriben d’altres realitats o aquells que fins i tot ja han nascut aquí, hem d’oferir-los un entorn educatiu favorable i oportunitats per a ser protagonistes i transformadors en el barri.

Hi ha la opinió de que aquest barri té una alt grau de cohesió, que és el que ha possibilitat que, malgrat els seus dèficits històrics i nous, no s’hagin donat problemes greus de convivència: Quina creieu què és la font d’aquesta “cohesió social”, malgrat tot? Quins d’aquests «factors de cohesió» identifiqueu i creieu que són dignes de millora, perquè no deixin de ser-ho?

Quina valoració feu de l’impacte del Plà Integral i la Llei de barris a La Torrassa, pel que fa a temes socials?

polítiques socials i de lleure han de ser motor de canvi i esdevenir oportunitats a cada una de les persones que formem part del districte II, cal continuar treballant, cal assumir nous reptes, cal potenciar el paper de les entitats del tercer sector, cal

Fer la valoració d’una etapa de la història del nostre barri, és la possibilitat d’apuntar el que encara ens queda per fer, no en clau de reivindicació si no el repte de futur que tenim entre mans. Després de viure una evolució tant ambiciosa en el nostre territori i de les millores en els serveis i nous projectes que gràcies al Pla Integral o a la Llei de Barris s’han portat a terme, no us enganyo si encara trobo a faltar un espai dedicat única i exclusivament a la infància i la joventut com es pot gaudir en altres territoris. Les

tenir consciència col·lectiva de que les coses es poden canviar desde la base, pensar en un món millor no ha de ser una utopia, ha de ser una realitat. Itaca vol ser això en el barri, vol transmetre de generació en generació la nostra idea, la nostra manera de ser i de viure. Si el Pla Integral de CollblancLa Torrassa era una millora de tots els àmbits del districte, nosaltres una vegada acabat continuarem treballant per un Pla Integral envers la infància i la Joventut, un pla d’oportunitats

En primer lloc cal saber que el nostre barri té una llarga ‘tradició’ d’acollida a nouvinguts, sigui d’altres llocs de l’estat, com va ocórrer amb les onades migratòries dels anys 60 i 70, o d’altres països, com ha succeït sobretot en les dues darreres dècades. Amb això i les polítiques que s’han realitzat, el barri ha mostrat una gran capacitat d’acollida i convivència amb persones que arriben de realitats i cultures diferents. A més, el barri ha comptat en aquests anys amb un gran moviment associatiu i projectes comunitaris que han permès integrar aquestes persones dins el teixit associatiu, amb totes les oportunitats i valors positius que això comporta.


i reptes, un pla de integral destinat a millorar la vida dels més petits i ple d’oportunitats pels més joves. Per últim: imagineu que és temps de fer la carta als reis: què demaneu per la Itaca i barri del proper any? Sempre és necessari comptar amb perspectives de futur a mig o llarg termini, és a dir que sempre podríem estar fent la nostra particular carta als reis. Demanar o pensar en el futur d’Itaca és pensar en cobrir les necessitats del barri i, sobretot, dels infants i joves i les famílies amb més mancances de tot tipus. És per això que pel proper any, i també pels següents, cal pensar en consolidar els projectes actuals que donen suport educatiu i assistencial a quasi 200 famílies a l’any i, a més, projectar noves iniciatives que donin resposta a més necessitats. Tant Itaca com la resta d’entitats del barri, en projectes comuns com es poden observar als Plans Educatius d’Entorn, treballem per tenir un barri millor i amb més oportunitats per a tots. I per finalitzar, un bon desig: hem pogut llegir a la premsa municipal del mes de juny la bona notícia que suposa el recent protocol signat entre Ajuntament i Generalitat en matèria d’educació: “acord que significarà la major inversió educativa a L’Hospitalet en la seva història, prop de 80 milions d’euros”, segons cita el tinent

d’alcalde d’educació. Aquest presupost servirà per donar resposta a la previsió de nous arribats a través de la reagrupació familiar. El desig que tenim per vosaltres, és que aquesta gran inversió també tingui en compte l’educació extraescolar, l’anomenada “educació no formal” i els seus recursos, tant necessaris socialment com la resta de sistema educatiu del qual formen part, formeu part, formem part ...Molta salut i energia! Gràcies a vosaltres, som afortunats per viure en un barri com aquest amb gent com vosaltres, amb iniciativa social, amb ganes de canviar la societat desde l’acció local, entre tots ho aconseguirem, estic convençut que tot és possible. Si la idea d’Itaca és una UTOPIA i nosaltres cada tarda la fem una mica realitat... perquè no imaginar un món on els més petits i els joves siguin els autèntics protagonistes? Només cal treball, convenciment i compromís, i crec que tant vosaltres com nosaltres estem “enamorats” d’aquesta idea apassionant i que val tant la pena. Treballarem per abocar recursos, per transmetre a la societat política que l’educació no formal juga un paper fonamental en el dia a dia, som còmplices en la formació dels nostres infants i joves, per tant es necessiten els recursos suficients per oferir els serveis necessaris no solament amb el compromís (que el tenim) si no també amb qualitat ...A continuar treballant per una societat més justa i compromesa, qui s’apunta? 

“...Ítaca t’ha donat el seu viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a ferlo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. Savi com t’has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre que volen dir les Ítaques”. Konstantinos P.Kavafis

Associació Educativa Itaca C/Llobregat 145 1er Pis 08904 L’Hospitalet de Llobregat (BCN) http:// itacaae.wordpress.com 93.333.86.82 605.01.02.28


Fotocrònica de BARRI: La Torrassa. __Regina Granel ____________________________________________ M’AGRADA: Que hi hagin posat a alguns parcs i jardins de la nostra ciutat uns cartells informatius amb el nom dels ocells i els arbres ornamentals de l’Hospitalet: les fotografies son amb color i es molt didàctic.

NO M’AGRADA: Que volen treure els Serveis d’Urgències dels Ambulatoris de la nostra ciutat , això seria un cop molt fort per l’atenció sanitària als nostres barris i encara hauria més saturació a l’Hospital de Bellvitge .La salut es un dret que tenim tots i no ha de ser mai un negoci.

NO M’AGRADA: Que hi hagin al barri de La Torrassa tants edificis tancats, tot i la necessitat que aquest barri té d’equipaments de tot tipus . Edificis tancats i tapiats: L’antic cine Romero, L’antic edifici de l’ambulatori de la Pl.Espanyola, La casa de la Torrasa, antiga casa Llampant, La casa modernista dels Cargols.


XARXES: TRENCANT L’AÏLLAMENT. Entrevista On Line a la XIC XARXA D’INTERCANVI DE CONEIXEMENTS DE COLLBLANC-LA TORRASSA L’any passat i al número anterior de Els Nostres Barris, vam poder conèixer l’experiència de la XIC de la mà d’un dels seus grups d’intercanvi, que ens van explicar en què consistia aquesta xarxa d’intercanvi a través del funcionament del seu grup d’anglès. En aquesta ocasió i segon número, tenim la sort de parlar amb la Raquel, la seva coordinadora i mobilitzadora a Collblanc – La Torrassa des de fa 2 anys, per extreure una bona panoràmica i repassar els seus anys de vida: Entrevista en tres temps. Entrevista on-line amb la Raquel Jiménez (Coordinadora i Dinamitzadora de la XIC de Collblanc-Torrassa)

_ Els Nostres Barris _________________________________________ 1. ...Una miqueta d’història: D’on va sortir la idea de la XIC al barri? El naixement de les xarxes d’intercanvi de coneixements va ser a França i Suïssa. A Catalunya es van engegar a Castelldefels, l’Escala, Ciutat Vella, Nou Barris, Girona als anys 90. D’aquestes encara hi són algunes i s’han creat de noves en els darrers anys a Barcelona. Al barri de Collblanc-la Torrassa es va pensar en crear una xarxa d’aquest tipus (per relacionar el veïns a través dels coneixements i la cultura) gràcies al Pla Integral de Collblanc- la Torrassa. Aquest Pla va permetre crear una nova eina per a fomentar la relació ciutadana i fer servir el Centre Cultural com a espai cívic. Com va començar? Primer es va crear un equip de dinamització per a difondre la XIC i veure quines possibilitats de tallers es podrien crear en un principi. Un cop fet el ventall d’oferta es van fer tallers oberts i el bocaorella va funcionar. La Xarxa es va començar a difondre a partir del principi bàsic de RECIPROCITAT. Tothom rep i ofereix. Quan va començar? Va començar el 2004 amb les tasques de difusió

i creació d’un equip d’animació i al 2005 ja es van intercanviar coneixements en format de grups i individuals. La XIC va anar creixent i actualment participa en molts altres formats: mercat d’intercanvi, realització de cicles de cinema, mostra d’altres cultures, exposicions, xerrades i conferències, sortides, etc. Tot el que sigui compartir coneixements o experiències amb la resta de persones. Així, per exemple una persona que aprèn salsa pot ajudar a l’equip de cuina en la mostra gastronòmica. 2. ...Balanç del temps recorregut: Quants grups hi ha actualment i què fan? Actualment hi ha 7 grups estables i molts altres de temporals. Els estables hi treballen tot l’any: Ioga; àrab-castellà; castellà per a nouvinguts; fotografia; dos grups de conversa en català i salsa. Temporalment hem après: PNL en sis sessions; tres sessions de cine-fòrum mexicà; 6 sessions de globoflèxia; 4 sessions per aprendre a fer sabó; tres sessions de risoteràpia. També fem sortides puntuals: a la natura, culturals i a la Filmoteca. Quants veïn@s hi han apuntats? I quin ha estat l’acolliment de la proposta de la XIC per part del barri?


A la Xarxa hi tenim 400 persones inscrites a la base de dades. D’aquestes, 200 han participat a la XIC tard o d’hora. Normalment el nombre de participants per intercanvi és de 8-9 persones de mitjana. Tot i que l’intercanvi de salsa és el més nombrós: 25 alumnes. La XIC encara està creixent. Cada vegada ens coneixen més i encara hem

Mostra gastronòmica de la FIRA DE LA DIVERSITAT, 2008. Equip de cuina. Foto: XIC.

d’acollir a més veïns. Com funciona la Xarxa: quina és la filosofia del projecte? La XIC acull les propostes en una base de dades i mensualment es repassen i s’intenten crear vincles entre oferents i demandants. Quan hi ha coincidències es fa una trobada per a establir la durada, l’hora i els objectius. La Xarxa funciona perquè no res és obligatori, tothom participa el temps que vol. Això fa que la gent actuï lliurement i faci seva, la idea de donar i rebre. També cal destacar la valoració de la persona que ensenya: puja en autoestima i es comunica amb els altres. Gràcies a ensenyar, s’aprèn molt més. “La Xarxa d’intercanvi afavoreix l’obertura als altres, trenca l’aïllament, facilita la comunicació i obre camins a l’amistat”. Teniu contacte (xarxa) amb altres grups d’intercanvi de L’Hospitalet i de Catalunya? A l’Hospitalet es vol engegar una nova xarxa d’intercanvi al barri de la Florida, ja que fa dos anys que estableixen un mercat d’intercanvi a la primavera. Amb la resta de Catalunya mantenim contacte per Internet i ens trobem un cop a l’any en la Fira Anual d’Intercanvi de Coneixements

que dura un cap de setmana i on tothom ofereix tallers i n’aprèn d’altres. També, una de les funcions de la Xarxa és ajudar a que d’altres s’engeguin i moltes vegades ens reunim amb altres grups que volen formar una. Sabadell, Montcada i Gràcia són les que s’han creat aquest any i que ens han visitat. També col·laborem amb Normalització Lingüística amb material que ens donen per als grups de conversa i participant a les activitats que organitzen: com a la Gimcana de les Llengües. Parleu de l’exposició i les activitats lligades a consumehastamorir.com Per il·lustrar el primer mercat d’intercanvi que varem fer a la Plaça Espanyola el col·lectiu Consume Hasta Morir de Madrid ens va cedir una exposició de contrapublicitat. Per a inaugurar-la varem fer un passi d’un documental: “Gran Superfície”, elaborat des del mateix col·lectiu i on es fa una reflexió sobre les grans superfícies, el seu poder d’influència en la publicitat i en els preus. A partir d’aquests elements podem dir que una altra forma de consum és possible: sense intercanvi de diners i afavorint el contacte entre les persones: ens coneixem i ens necessitem. 3. ....Reptes de futur: Com teniu previst el creixement de la XIC? El que ens agradaria és arribar a un públic més jove per afavorir les relacions intergeneracionals. Hem començat per conèixer la resta d’entitats però caldria fer activitats conjuntes: assistir a actes organitzats per les entitats juvenils o coorganitzar trobades. Quins són els reptes de futur per la XIC? El repte de la XIC és assolir una difusió d’un nou paradigma: la convivència. “Quan aprenem, sabem que aprenem també el sistema i els seus valors. Si aprenem en un sistema de competència, interioritzem el valor de competir. Si aprenem en un sistema de cooperació, ajuda mútua i


solidaritat, aprenem cooperació, ajuda mútua i solidaritat”. És per això que ens agradaria que s’anessin formant més xarxes a la resta de barris i que a les escoles es promogués l’ajuda entre alumnes en les activitats de reforç. Més que la Xarxa creixi, l’objectiu és que els seus valors es difonguin. Raquel: He posat algunes frases que he extret de documents de les Xarxes franceses. Són molt bones i il·lustren el que tota l’estona volem reiterar: els valors d’enxarxar-se per a intercanviar.

ÚLTIMES NOTÍCIES (Novembre del 2008) Els Nostres Barris Durant aquest temps -entre que s’ha realitzat l’entrevista i ha sortit editada la revista- han passat algunes coses que afecten a la XIC i al barri. Aquest projecte ha estat a punt de tancar per manca de pressupost municipal. Gràcies a la movilització veïnal dels usuari@s de la XIC entre els mesos d’octubre i novembre, amb una campanya de recollida de signatures i l’enviament de cartes a les autoritats, sembla ser que la XIC continuarà al barri durant un temps més, que és el que es mereix un bon projecte i el seu barri. Del que es tracta ara és de millorar i ampliar aquest espai comunitari, tant necessari, al barri de Collblanc-La Torrassa. Podeu veure també la carta de suport titulada “Una pregunta a les autoritats”, i signada per entitats socials del barri a: http://puntomniajisarrels.wordpress.com

Taller de Sabó. Fira anual d’Intercanvi de Coneixements a Canyelles. 2008. Foto:XIC.

Podeu consultar els vídeos del Mercat d’Intercanvi que la XIC va organitzar el passat mes de maig a la Plaça Espanyola a: http://puntomniajisarrels.wordpress.com http://revistaelsnostresbarris.blogspot.com Per a més informació sobre la XIC , podeu contactar: http:// www.xic.cat c/Mare de Deu dels Desemparats, 87 (Plaça Espanyola) Tel. 93 447 03 61 xic@l-h.cat

De l’intercanvi -ens necessitem!- a la validesa de l’ajuda mútua com a resolució, en igualtat de condicions -reciprocitat: tothom rep i ofereix!-. Cada persona, segons les seves capacitats, possibilitats i necessitats, troba el seu lloc a la comunitat de la qual forma part, amb un paper únic –si no imprescindible, irrepetible!-: ...No hi han dos iguals. Com sempre, tant ahir com avui, el repte de la convivència, passa per l’apropament i l’intercanvi amb l’altre. Ens continuarem perdent moltes coses si vivim d’esquenes com a veïn@s autosuficients. Llarga vida a iniciatives com aquestes, que recuperen el millor de la nostra herència i li donen continuïtat, connectant amb el nostre avui. Els Nostres Barris

http://es.youtube.com/user/revistalatorrassa


LA FIBROMIALGIA I LA IMPORTÀNCIA D’ASSOCIAR-SE. Associació Catalana d’Afectats de Fibromiàlgia (ACAF) Des de la seu social de l’ACAF a l’Hospitalet, la Montse ens exposa què és aquesta malaltia que fonamentalment afecta a dones: La fibromialgia, al temps que ens convida a passar per aquesta seu per ampliar información i esvaïr dubtes, i ens recorda la importància bàsica de fer-ne associació i de no deixar la salut fora de les nostres mans.

_ Montse Honrúbies _________________________________________

Qué és la fibromiàlgia ?

Qui som ?

La fibromiàlgia es una malaltia complexa i crónica que es caracteritza per ocasionar, entre d’altres símptomes, dolor generalitzat de difícil explicació, acompanyat de fatiga. Els seus efectes es deixen sentir principalment en les parts toves del cos, com són els músculs, tendons i lligaments. El grau d’afectació es diferent d’una persona a una altra i varia d’un dia per l’altre. El diagnòstic és clínic i s’estableix per exclusió d’altres patologies i per la presència de símptomes i signes característics. Els criteris actuals pel diagnòstic exigeixen la presència de dolor crònic generalitzat, en combinació amb dolor, a la pressió en 11 o més de 18 punts específics.

Som una associació fundada i formada per persones afectades de fibromialgia. Tenim establertes més de 25 seus territorials a les diverses comarques de Catalunya, la nostra seu particularment porta ja tres anys funcionant amb un total aproximat de 200 persones sòcies.

Quins són els nostres fins ? -Informar, orientar i donar suport a les persones afectades de fibromiàlgia i a llurs familiars. -Organitzar i realitzar activitat per a la millora de la qualitat de vida de les malaltes i malalts (tai-xi, grup GAM, taller de memòria, taller d’aprendre a viure amb salut la malaltia, …) -Difondre els coneixements de les investigacions vers la malaltia. -Treballar per l’assoliment del reconeixement total d’aquesta malaltia i els seus drets.


Que necessitem ? -Sobre tot investigació perquè deixi de ser una malaltia tan desconeguda i poder trobar les causes que la fan aparéixer (prevenció). -Demanem també més unitat d’atenciò a les persones malaltes, ja que només hi han a l’Hospital Clínic i també a la Vall d’Hebron i per tant estan totalment colapsades. -Que els tribunals mèdics de la Seguretat Social ens considerin com a un malalt més i, en els casos que sigui necessari, una invalidesa . Per poder sentir-nos tractades com a la resta de traballador/ es, sense discriminació per ser una malaltia que afecta majoritàriament a dones, encara que, també afecti cada vegada més a joves, homes e inclús a nens.

Volem a l’hora recordar, que el nostre teléfon de contacte és el: 696.924.046. La nostra seu social està situada a l’Aula de Cultura de Sant Josep, a l’Av. Isabel la Catòlica (al costat de la Farga). Quan vingueu, a la primera visita és convenient que porteu un informe mèdic que digui que esteu diagnosticat/ da. 

Quina importància té associar-se ? Davant la poca investigació i la poca informació existent, l’associació esdevé fonamental. D’una banda, pel contacte humà i pel suport emocional que les persones afectades hi poden trobar; i de l’altra, perque podem informar-nos de manera adient i directa del procés que la malaltia comporta. A més, pretenem asolir el reconeixement i la consideració de tots els profesionals de la sanitat, de les administracions, i de tota la societat. Però, el més important de l’associació, es el fet de de trobar-hi altres persones que ens poden comprendre: el caliu humà i el suport que tant necessitem.

Vine i ens ajudarem ! ! ! Volem recordar especialmente l’actuació benèfica que es va fer el dia 29 de Novembre de l’any passat, de la Coral de l’Associació de Dones de Can Serra a la que estem tan agraïts, per fer-ho de forma tan altruista.

ACAF – L’Hospitalet Av.Isabel la Catòlica, 32-34 08901 L’Hospitalet 696.924046 E-Mail: acaf.lh@gmail.com Web: www.fibromialgia-cat.org


EL CAMI DE SANTIAGO AL SEU PAS PER L’HOSPITALET ENTREVISTA A JOSÉ LUIS MUÑOZ (Associació i Federació d’Associacions d’Amics del camí de Sant Jaume a Catalunya). Realitzada al maig del 2008.

__ Els Nostres Barris ________________________________________

La Federació d’Associacions d’Amics del Camí de Santiago se presenta públicamente en Collblanc-Torrassa el sábado con la presencia de Basilio Losada: qué novedad supone esta Federación? La Federació es el conjunto de varias asociaciones, que llevamos muchos años trabajando y que al fin y al cabo nos propusimos crearla. Y a través de ciertas reuniones, nos hemos decantado por la creación de la Federació Catalana. Es un premio a esa constancia y trabajo,que día a día hemos ido haciendo entre todos, no solo en Hospitalet. Y el sábado 12 de junio se firmará el acta constitucional de esta Federación, la cual yo presidiré. De dónde venimos? El camino ha sido largo hasta llegar a esta Federación, y el papel de la Asociación de Hospitalet ha sido importante: explícanos un poco su historia en L’Hospitalet. Hace cuestión de unos 8 años yo tenía un restaurante ubicado en la calle Montseny. Y el Ayuntamiento hizo un programa de formación, desde el área de promoció econòmica, presidida por R.Bonals, para mejorar los establecimientos. Siempre he estado en el ámbito asociativo, y al finalizar el cursillo la profesora de márketing, Cristina Alonso, me animó a hacer un proyecto. Yo aquel año acababa de hacer el Camino y como a tanta gente que le pasa cuando lo acaba, estaba lleno de ánimos, y le hice la consulta de relacionar el restaurante con el Camino. Dicho y hecho: se

montó la Asociación y al cabo de un año se hizo la presentación oficial, en el 2001. Y en el 2002 con la regidora Àngels Sariñena y Joan Ventosa se miraron el proyecto y dijeron: “otra asociación más de un bar”. Aquello me llegó al alma. Porque pensaban en una asociación formada por los 4 amigotes y ya está. Para mí las dificultades son un revulsivo, así que al año siguiente me puse a trabajar, tuve un gran apoyo de la Asociación de Sabadell de su anterior presidente, porque son una asociación pionera, tal como la de Barcelona y la del Vendrell, que consideramos que son un poco nuestros abuelos. Yo soy hijo de Hospitalet y quiero mucho a mi ciudad, y el tema vino: ¿sabes que Hospitalet era un antiguo Hospital de peregrinos? Eso me animó a seguir adelante. También los de Sabadell tenían un proyecto ya hecho del Camino de Santiago por Sabadell, y prácticamente me lo dieron todo hecho, solo había que reconducirlo, adaptarlo y redactar el propio proyecto. En el 2003 hice su presentación y por primera vez en Hospitalet la gente tuvo la oportunidad de escuchar a don Basilio Losada Castro, que para mi es como el padrino de lujo que vino a la presentación de la entidad de Hospitalet y también será el padrino en el próximo acto constitutivo de la Federación. Le hicimos socio honorífico y le tenemos muy vinculado a la Asociación de Hospitalet. Y empezamos en enero de 2003 a hacer la primera salida: de Hospitalet a Montserrat. Precisamente sobre el Camino de Santiago y de su paso por la ciudad de L’Hospitalet,


concretamente por los barrios de Collblanc-La Torrassa, queremos hablar. Esta fue la primera vez que se realizaba una salida desde Hospitalet , vinculada al Camino de Santiago, en el 2003? Previamente se había hecho otra en el 2002. Por aquel entonces, la junta directiva dimitió al completo y se intentaba promocionar el trozo de camino a su paso por Hospitalet. La salida de Montserrat es muy dura, y empezamos con poco poder adquisistivo: con dos cochecitos. Y me tocó pagar aquello. Fue un momento duro porque llevábamos 5 o 6 meses y el principio era frágil, coincidía con todas las relaciones que había que formalizar con el resto de asociaciones y administraciones, y la manera de superarlo fue en el 2003 presentar aquel macro proyecto, de Hospitalet a Lleida con 8 autocares. Más de 500 personas entramos en Lleida acompañados por las autoridades de Hospitalet y nos hicieron recepciones en la ciudad. La gran putada fue que al entonces regidor del barrio Bellver se le encomendó la tarea de repartir la especie de compostela (diploma) a esas 500 personas, teniendo que saludar a cada una de esas personas y todavía le duele la mano... En 2004 se hicieron las señalizaciones del camino de Santiago en Hospitalet, tenemos el monolito colocado en Sta. Eulalia de Provenzana y las baldosas de mármol, también delante de la puerta del Ayuntamiento. Y se culminó todo aquel proyecto en el 2004 con varios grupos para llegar

a Santiago, que a principios de septiembre nos acompañó Joan Ventosa representando al Ayuntamiento y fuimos un total de 200 personas llegando a Santiago. El último grupo salió desde Hospitalet en autocar con gente mayor, pero el resto de grupos, dependiendo de su disponibilidad de días, salieron desde Roncesvalles, Logroño o Burgos, y se trataba de, el día 4 de septiembre, encontrarnos todos en Santiago. Es así como ese día, gente del barrio de Collblanc- Torrassa culminamos ese proyecto presentado en el 2003, conjuntamente con otro presentado en septiembre, porque el 15 de septiembre de 2004 también llegaba el bordón. El bordón es un bastón de peregrino, y ese año al ser jacobeo las asociaciones de Francia conjuntamente con las españolas, organizaron el proyecto que desde diferentes puntos de Europa se iban pasando el bordón como si fuese una antorcha olímpica o un testigo. Yo tuve la suerte, de traerlo aquí a Barcelona. A nivel institucional me quedó un sabor de boca agrio, porque estaban todas las grandes instituciones y a la Asociación de Hospitalet le tocaba desde Barcelona hasta Zaragoza. Y yo tenía una hermana que estaba en fase terminal, en aquella época hice la promesa de que tenía que cruzar toda Catalunya pero no disponía de tiempo. El 25 de julio se hacían todos los actos. En mi trabajo yo hacía fiesta el lunes. Solo disponía de un día para realizar 120 km (Montserrat a Lleida) y lo logré en honor a mi hermana, que culminó con su muerte pero yo me quedé con muy buena sensación que me alivió la muerte de mi hermana. Como consejo le recomiendo a la gente que no lo hagan, porque pasé casi


dos semanas andando como un pato... Llegamos a Zaragoza y ese bordón que llegó de Génova, Italia, pasando por nuestras tierras llegó finalmente. Quiero recordar un pueblecito: Pallerols de Lleida. No sabían lo que era un bordón ni sabían que venía nadie, pero mis ojos recordarán siempre esas miradas de los críos del pueblo que vinieron a buscarme en bicicleta y que me estuvieron acompañando durante todo el camino. Qué tiene el Camino de Santiago que mueve a tanta gent y tan diversa? A pesar de su masficación actual o desvirtuació, crees que el Camino nunca perderá su esencia? ...Cuál es su misterio? El camino sale desde nuestra propia casa: desde la casa de cualquiera que quiera comenzarlo. El camino está donde hay un caminante. 

Seu de l’Associació d’Amics del Camí de Santiago a L’Hospitalet i de la Federació d’Associacions d’Amics del Camí de Sant Jaume de Catalunya. La Llar del Pelegrí Rda. de la Torrassa, 105 pis -2 L’Hospitalet 08903 TELF: 934314796 http://www.peregrinoslh.com

E-MAIL: aragata63_5@hotmail.com http://federacioacsj.blogspot.com

E-MAIL: federacioacsj.cat@hotmail.com

Crònica de la signatura de l’acta fundacional de la Federació d’Associacions d’Amics del Camí de Sant Jaume a Catalunya. El 14 de juny al Centre Cultural Collblanc-La Torrassa es va celebrar l’acte que el José Luis Muñoz ens anunciar a la seva entrevista. Cinc associacions v an signar finalment l’acta fundacional de la Federació: les de L’Hospitalet, Girona, Terrassa, Esplugues de Llobregat i la Cervera i la Segarra. El convidat d’honor va ser el catedràtic de filologia galaico-portuguesa Basilio Losada, que va recordar a tots els presents la mida humana del Camí: “Una hora son 5 km. Lo que nos une y lo que nos devuelve a la realidad es el sudor. Vencer los días difíciles con el esfuerzo y la esperanza es la mayor condecoración. No hay que arreglar los caminos: así es como eran y han de ser: sufrir y saber por qué sufrimos. Quien quiera comodidades que vaya en coche o en avión. Tod@s los que hemos hecho el camino lo decimos con orgullo.” En Jose Luis Muñoz va aprofitar per tornar a recordar els origens de la Federació, destacant lque a presència del Camí de Santiago a la ciuta de L’Hospitalet, avui ja és una realitat. Visiblement emocionat, va recordar el temps recorregut des del 2001, quan al mateix lloc es va presentar l’ Associació d’Amics del Camí de Santiago de L’Hospitalet. Va recordar que actualment a L’Hospitalet ja es poden veure les fletxes grogues davant l’Ajuntament a la Plaça de la Vil.la i el monolit que a la Església de Sta. Eulalia avui indica el pas del Camí de Santiago per la ciutat, nom que manté el seu origen històric com a hospital de pas per a peregrins i caminants: de “l’hospitalet” per a peregrins fins a L’Hospitalet dels nostres dies. Muñoz va anunciar que el seguent pas és declarar com a bé d’interés cultural local, el pas del Camí de Santiago per la ciutat: petició confirmada al setembre, sent un precedent amb un previsible efecte dominó per a d’altres municipis catalans. ...Enhorabona! 


L’ASSEMBLEA POPULAR PER L’HABITATGE DIGNE DE L’HOSPITALET Al seu anterior número, la Revista Els Nostres Barris anunciava el naixement d’aquesta nova Assemblea a L’Hospitalet. Un any més tard, agraïm a la pròpia Assemblea que ens faci cinc cèntims del que ha estat la seva trajectòria durant aquest curt però intens període de temps. Celebrem per partida doble la seva existència : per necessària a la ciutat i per ser un col.lectiu associatiu assembleari nascut precisament –i ho recordem amb orgull- al nostre barri de la Torrassa. Us desitgem una llarga i saludable vida !

__ Assemblea per L’Habitatge Digne de L’Hospitalet_______________ Al 2007 va néixer l’Assemblea Popular per l’Habitatge Digne de L’Hospitalet. El 20 de març realitzà un acte reivindicatiu a la Plaça Espanyola de La Torrassa : es tractava de la seva primera acció amb Pancarta Participativa. Davant l’Oficina de L’Hospitalet 2010, i sota el lema “L’Hospitalet, tot seu?”, es va convidar a veïns i veïnes a deixar la seva opinió per escrit. La pregunta era: “Què opines sobre la situació de l’habitatge a L’Hospitalet?”. La gent va deixar per escrit missatges i reclamacions adreçades als polítics, demanant més implicació en l’exercici de les seves responsabilitats com a administradors i menys corrupció. Aquest tipus d’acció es va repetir al llarg d’aquest any a dos barris més: al de Collblanc amb una acció davant el Mercat el dia 26 d’abril , i al barri de Santa Eulàlia davant el Copen el dia 3 de maig. La pancarta signada pels veïn@s, ja va ser portada a la manifestació unitària de Barcelona el 24 de març, on la presència de l’Assemblea d’Hospitalet tingué veu i representació pròpia. Però l’acció de les pancartes participatives culminà a la pròpia ciutat: el dia 10 de maig es va portar la pancarta, farcida amb l’opinió de veïn@s de diferents barris hospitalencs, a les portes de l’Ajuntament de l’Hospitalet, convocant a una cassolada popular per cridar l’atenció sobre la situación de l’habitatge a la nostra ciutat.

Les accions de l’Assemblea continuaren al llarg de l’any amb presència a la ciutat i sortides al carrer informatives aprofitant les festes populars del nostre calendari, com la de la Castanyada el primer de novembre, amb la campanya: “La Castanyera no té casa”, per denunciar la situació de la carestia i difícil accés a l’habitatge, d’una manera festiva i accessible al carrer.

Al 2008, l’Assemblea ha continuat treballant amb un altre tipus d’acció-recerca: les anomenades


“Batudes Fotogràfiques”. El seu objectiu és repassar els barris hospitalencs, un a un, i fotografiar l’estat del seu urbanisme i habitatges. Aquesta línia de treball a llarg termini pretén culminar amb una Exposició Fotogràfica permanent sota el títol de Metamorfosis Urbanes. De moment s’han realitzat aquest tipus de batudes als barris de Collblanc, la Torrassa, La Florida, Santa Eulàlia, Gran Via Sud, Sant Josep, Centre i Santfeliu. Amb les fotografies es pretén realitzar una selecció per muntar una exposició en format paper i itinerant, però el treball s’anirà publicant i actualitzant per Internet. A aquest efecte es compta amb l’interessant projecte de Casastristes.org,

inventari i denúncia de cases buides arreu l’estat espanyol. Durant aquest any s’ha continuat amb l’adhesió i participació a les mobilitzacions unitàries sobre l’habitatge convocades a Barcelona i en campanyes unitàries, amb accions descentralitzades al territori català com la “Jornada contra les malalties immobiliàries”, que a l’Hospitalet va tenir lloc a l’hospital de Bellvitge, al mes de febrer, per anunciar la campanya i manifestació unitària del primer de març “Ni casa ni vida ni res, no arribem a fi de mes”. També l’Assembla ha tingut presència i suport específics, a mobilitzacions com la del Plà Caufec, a la nostra

veïna Esplugues de L l o b r e g a t . Paral.lelament cal subratllar la importància de l’esforç i treball conjunt del que ha estat la Coordinadora d’Assemblees de Barri, amb la unió de diverses assemblees locals com la de Sant Vicenç dels Horts, Sabadell, Sant Cugat, barri de Poble Nou a Barcelona, i per suposat la nostra de L’Hospitalet. Al llarg d’aquest any cal destacar a L’Hospitalet l’acció específica el dia 14 de febrer, al sorteig d’habitatges VPO a La Farga, on l’Assemblea va tenir presència per denunciar en veu alta que els drets no es sortegen. Al mes de maig i durant la Festa de la Diversitat de L’Hospitalet, l’Assemblea va inaugurar la primera part del que pretèn ser l’exposició permanent i itinerante Metamorfosis Urbanes, dedicada als barris de Collblanc i La Torrassa. Barri aquest últim on, de fet, va néixer l’Assemblea, amb persones vinculades estretament amb aquest territori per haver nascut i/o treballat durant molts anys. Actualment l’Assemblea continua amb totes aquestes línies de treball citades, i també es troba immersa i participant activament dins la darrera campanya contra les 65 hores i integrant l’Assemblea Contra la Crisis, juntament amb altres col.lectius i sota el lema: “Que la crisi la paguin els rics”.

Assemblea per l’Habitatge Digne de L’Hospitalet Ens reunim tots els dimecres a les 19,30h, alternant els espais de : *Casal d’Entitats. Rda. La Torrassa, 105 pis -2 *Federació d’Associacions de Veïn/es de L’Hospitalet: c/Ebre, 18 E-Mail: ahd.hospitalet@gmail.com


L’Assemblea resta oberta a la incorporació de més gent: queden moltes coses per dir i per fer a la nostra ciutat. Podeu contactar a través de la nostra adreça de Correu Electrònic o directament passar-vos per l’Assemblea un dimecres. Fins aviat! 2007 http://vivendalh.blogspot.com (Bloc del 2007 que recull les accions de les Pancartes Participatives als barris) http://es.youtube.com/user/vivendalh (Canal de vídeo: accions 2007) http://www.flickr.com/photos/vivendalh (Fotografies: accions de 2007) http://hospi.cat/ index.php?option=com_content&task =view&id=544&Itemid=2 (Notícia publicada a Hospi.cat sobre acció Castanyada) 2008 http://www.flickr.com/14642650@N05/sets/ (Fotografies: accions2008) http://es.youtube.com/user/JoCli77 (Canal de vídeo: accions 2007) http://casastristes.org/es/content/batudasfotogr%C3%A1ficas-de-casas-vacias-enl039hospitalet (Presència a casastristes.org)


PINTORES AL BARRI: PINZELLS I TECLATS SÓN COMPATIBLES Enguany ha estat el segon any consecutiu que han participat a una exposició al barris de Collblanc-La Torrassa. Al 2007 van pintar el barri i al 2008 han pintat la seva Festa Major. Podeu seguir amb més detall el dia a dia al seu Bloc, Volem destacar en aquesta pàgina els alguns dels seus comentaris i valoracions; elles són: la Isabel, la Francina, la Encarna i la Marian, que aquest any estan fent un esforç afegit i experimentant amb una altra eina d’expressió ben diferent, com són les informàtiques i les possibilitats que ofereix Internet. En aquest cas amb el seu Bloc: pinzells i teclats són compatibles!

__ Pintores al Barri _______________________________________

L’Exposició Concretament l’exposició d’aquest any 2008 es va inaugurar el 3 de juny, a l’Aula de Cultura CC Collblanc - La Torrassa, sota el títol “Festa Major Collblanc La Torrassa”, amb els treballs realitzats pel grup de pintura. Es va inaugurar l’exposició i vam participar la major part dels companys, passant una tarda molt agradable. El tema de l’exposició d’aquest any va ser el de la Festa Major de Collblanc Torrassa. Les tècniques utilitzades foren diverses: carbó, pastel, ceres i oli . Ara ja estem pensant en el tema del proper any!. La qüestió de la informàtica ens agrada molt, procurem posar al nostre Bloc als treballs de dibuix i pintura que hem realitzat amb explicacions del procés i las tècniques . També mirarem de comentar si visitem alguna exposició, o alguna cosa que ens cridi la atenció sobre l’art i la informàtica, perquè pensem que es compatible. Així que ja sabeu, veïns i veïnes de Collblanc-La Torrassa i que us agradi o tingueu ganes d’expressar-vos amb els pinzells o qualsevol altre eina...Animeu-vos a visitar aquest espai! 

Pintores al Barri Rda. de la Torrassa, 105 pis 3 (divendres al matí) Bloc: http://jjaneslatorrassa.blogspot.com (Al 2009 canviarà el seu nom, pel de senajjlatorrassa.blospot.com).


COLOR ENTRE LES VIES: HISTÒRIA D’UN MURAL DE L’HOSPITALET. __Mila Serrano

______________________________________

Als nostres barris i a la nostra ciutat, sobra el gris i manca el color. Les ordenances del civisme ho han posat francament difícil per l’expressió artística amb esprais. Malauradament des dels municipis no s’ha destinat la mateixa energia en informar i divulgar entre tota la comunitat veïnal, sobre la distinció entre art i signatures; entre art i brutícia: ha estat molt més fàcil penalitzar-ho tot i ficar-ho tot plegat al mateix sac. En concret l’ordenança de L’Hospitalet es regula en els suggerents termes de “contaminació

visual”. El debat del civisme seria molt interessant reprendre’l en temporada de campanya electoral: quan els partits polítics s’adjudiquen carta blanca per embrutar tota la ciutat amb la seva propaganda, per molt que hagi començat a regular-se aquest dispendi. O també podria centrar-se el debat en les publicitats permeses d’iniciativa privada que patrocinen rehabilitacions públiques, per exemple de façanes d’edificis.

Com sempre, qui paga, mana? I així tenim les nostres ciutats cada dia més empobrides i tristes visualment. Aquesta és la història d’un dels pocs grafittis que hi ha a la nostra ciutat: el permís municipal va recaure en un llarg mur de Santa Eulàlia, arran les vies i mirant cap a La Torrassa. Un graffitti “consentit” per l’Ajuntament i que va demanar una associació juvenil (el JIS), com activitat integrada en un projecte social d’intercanvi entre joves polonesos de la ciutat de Lodz i joves hospitalencs de La Torrassa. ...Tant de bo es facin més i el color guanyi al gris i a l’agressiva i avorrida publicitat immobiliària i financera. No és la primera vegada que una associació utilitza i incorpora l’art del graffitti a les seves activitats i programa educatiu. L’artista amb qui va contactar l’Associació, l’Esteban, per dirigir el procés i desenvolupar el taller d’aprenentatge amb els joves, ens va explicar que per aquelles dates també estava fent unes sessions de taller per demanda d’un centre escolar del barri de Bellvitge. Pintar un graffitti mural no és fàcil, i cadascú té la seva traça amb l’esprai. Però més enllà de l’habilitat amb aquesta eina, un mural és una obra col·lectiva que implica un treball d’equip i cooperatiu molt gran, amb tot l’aprenentatge associat: ...com la vida mateixa.


En el cas d’aquest mural es tractava de triar uns espais representatius de cada ciutat i barris: en el cas de L’Hospitalet els joves protagonistes van triar el pont de la Torrassa; el pont de la Riera Blanca; la font de la Plaça Espanyola; ...i l’Hotel Hesperia Tower de Bellvitge! Molt diferent al tema del primer mural que els joves vinculats a aquesta associació i a l’equip de futbol JisMezcla Team, van fer a la Ronda de la Torrassa al 2006: sota el nom de Llibertat de Cultures es van representar figurativament pilotes de futbol i una bola del món. L’artista que va acompanyar aquest procés, en Collin, era de Belfast (Irlanda del Nord) i l’estil completament diferent, tot i utilitzar les mateixes eines. Ha estat curiós veure com aquest mural just al costat de l’antiga Casa de La Torrassa o Torre Llampant, es va convertir en una referència gràfica i icònica del barri per a molta gent (també va ser la portada del nostre primer número de la revista), fins que un altre artista espontani i amb un ego especialment gran, va estampar la seva signatura gegant sobre el mural, trencant una de les normes bàsiques dels artistes i artesans graffiters: el respecte a l’obra dels company@s. Però tornant al Mural de les Vies, al 2007 es va executar la idea gràfica que simbolitzava l’intercanvi entre aquestes dos ciutats industrials: la catalana L’Hospitalet i la polaca Lodz. Com de fet va representar el símbol, també, de les bondats d’aquest tipus d’ experiències d’intercanvi entre nous joves europeus aprenent, per primer cop, a situar dins el mapa a unes altres persones, amb noms i cognoms, habitant els altres països del mosaic europeu, veritable metàfora d’Europa, en contrast amb els seus blindatges actuals.


Exposició Fotogràfica: FES.T’H@ FOTOS! VISIONS DE LA FESTA Des del mes de novembre i fins el proper mes de maig del 2009, podreu visitar l’Exposició Fotogràfica Fes.T’H@ Fotos! Visions de la Festa, a l’espai de l’Associació JIS. Al mateix temps, una exposició virtual penjada a Internet a la següent adreça serà el contrapunt per acompanyar l’exposició que s’exhibirà a l’Associació JIS (Ronda de la Torrassa, 105 planta 3). Les exposicions, mostren les fotografies recollides durant els anys 2007 i 2008, i realitzades exclusivament durant la jornada festiva de la Festa de la Diversitat celebrada a Collblanc-la Torrassa, per veïns i veïnes de totes les edats amb càmeres d’un sol ús, repartides de mà en mà des de l’estand de l’Associació amb l’objectiu de captar la Festa des de mirades diverses d’alguns dels seus participants, no professionals. Us proposem una petita excursió des del Parc de la Torrassa (Festa del 2007) fins al parc de la Marquesa (Festa del 2008). http://picasaweb.google.es/elsnostresbarris/Exposici_Festa_Fotos_Diversitat0708# Exposició Fotogràfica Fes.T’H@ Fotos! Visions de la Festa Lloc: Associació JIS (Ronda de la Torrassa, 105 pis3) Horari: 10 a 20h, de dilluns a divendres (Des del novembre 2008 fins al maig 2009).


LA TERRA PER A QUI SE LA TREBALLA: UN PETIT HORTET ARRAN LES VIES DE LA TORRASSA. _ Els Nostres Barris ________________________________________ L’Àngel és un veí de La Torrassa que porta gairebé 20 anys treballant un petit tros de terra al costat de les vies del tren a la Ronda de la Torrassa. Lluny d’afectar-li les obres de l’AVE, el que li va passar és que l’Ajuntament va decidir vincular un projecte social per a nois discapacitats amb aquest trosset de terra i la pràctica terapèutica de l’hortet urbà. Ningú podria oposar-se a una bona idea com aquesta, ni tan sols l’Àngel, que a més a més estava satisfet perquè li havien ofert un altre trosset de terra just al costat. Però “les coses de palau van a poc a poc”, i el problema va ser la manca d’informació i de resolució, que ha fet que durant gairebé tot un any la terra hagi estat abandonada i l’Àngel obligat a estar a aturat i a l’espera. Els que hem conegut com estava aquest hortet abans, tot ple de vida i com ha estat pràcticament durant tot l’any, completament abandonat i trist, no podem més que confirmar la idea de que la terra, és per a qui se la treballa...Afortunadament, al començar “curs escolar”, a l’Àngel li van comunicar que ja podia tornar a plantar en el nou trosset de terra adjudicat. També ha començat a ocupar-se la resta de la terra amb un ús terapèutic per a col.lectius. La propera ocasió tornarem a parlar d’aquest tipus d’usos terapèutics vinculats a la terra. Mentrestant, celebrem que la terra no estigui obligatòriament “en barbetxo” per manca d’aclariment polític ni burocràtic. Podeu veure íntegrament el vídeo de l’entrevista a l’Àngel al mes de maig08, a: http://revistaelsnostresbarris.blogspot.com http://puntomniajisarrels.wordpress.com


PRESENTACIÓ DEL LLIBRE:

L’HOSPITALET: LLOC DE MEMÒRIA, EXILI, DEPORTACIÓ, REPRESSIÓ I LLUITA ANTIFRANQUISTA (CELH). __Regina Granel ___________________________________________ El passat dia 28 d’abril del 2008 al Centre Cultural Collblanc-La Torrassa es va fer un acte amb motiu de la presentació del llibre L’Hospitalet lloc de memoria.Exili, deportació, repressió, lluita antifranquista. Editat pel Centre d’Estudis de L’Hospitalet, varen intervindre:

consciència del passat i també de la història més recent. La gènesi del llibre parteix d’un grup d’homes i dones, lluitadores antifranquistes de tendències i sensibilitats polítiques diverses que al 1995 es van proposar rescatar de l’oblit la memòria de l’antifranquisme a L’Hospitalet .

M.Pilar Massana, presidenta del Centre d’Estudis de L’Hospitalet Carmen Morro, portaveu de la Comissió d’Entitats Collblanc-La Torrassa Pep Ribas, historiador, que va parlar sobre l’exili i la deportació als camps d’extermini nazis Mercè Olivares, veïna de Collblanc-La Torrassa i testimoni de la lluita antifranquista. Miquel Angel Montón, historiador que va parlar de la història del barri durant el franquisme.

Al llibre s’analitza el període del 1939 al 1970 a partir de fonts orals.

Es tracta d’un llibre coral molt complert que està dividit en dos parts. Els autors han fet un gran esforç per construir un fil històric dels represaliats pel franquisme a L’Hospitalet. Amb el recolzament de l’Arxiu Històric de L’Hospitalet es van proposar rescatar de l’oblit la memòria històrica de l’antifranquisme de la nostra ciutat. El pròleg es de Carles Santacana, professor d’història contemporània en la UB i membre de la Junta del Centre d’Estudis de L’Hospitalet (CEL’H). La presentació es de Joan Camós , historiador i coordinador del Grup de Recerca i anàlisi de L’Hospitalet Antifranquista (GRAL’HA), i membre de la Junta del CEL’H. Totes les societats tenen dret a conèixer i mantenir una bona relació amb la seva història, prenent

L’ HOSPITALET ALS CAMPS NAZIS. Es la primera part del llibre: El 27 de gener de 1945 alliberaven als presoners del camp de concentració nazi d’Auschwitz i d’altres camps, posant al descobert, davant del món la macabra realitat. Dels 8.700 noms de deportats de llistes conegudes, 54 són víctimes hospitalenques. ELS FETS. Amb la derrota de l’exèrcit republicà per las tropes del general Franco, els darrers dies de l’any 1938 les unitats de l’exèrcit republicà iniciaven la retirada . Al començament de l’any 1939 prop de 500.000 persones van travessar la frontera de França, esperant ser acollits per les autoritats franceses. Davant d’aquella allau humana el govern francès es va mostrar durament hostil i els va internar en camps de concentració improvisats; molts, malalts o ferits, suportaren temperatures molt baixes; van ser aproximadament uns 13.000 espanyols i molts d’ells van morir en aquests camps. També va haver gent deportada al nord d’Àfrica. El dia 1 de setembre de 1939 s’inicià la Segona Guerra Mundial: França i la Gran Bretanya declaren la guerra a Alemanya i el govern francès


insta els refugiats republicans espanyols i catalans a ingressar-ne als Batallons de Marxa o a la Legió Estrangera, a on les condiciones de vida eren molt dolentes. El paper dels republicans catalans i espanyols a la Resistència francesa fou molt destacat.

bàndol franquista, que van ser immediatament homenatjades i enterrades dignament. Pel que fa a L’Hospitalet, es pot afirmar que no se sabia pràcticament res en relació a la deportació d’hospitalencs i hospitalenques i que la recerca ha aconseguit aflorar i posar de manifest una part de la història de L’Hospitalet que no coneixíem.

LA DEPORTACIÓ DELS HOSPITALENCS. L’evolució dels esdeveniments bèl·lics i polítics va determinar el destí dels exiliats i les exiliades de L’Hospitalet que al 1939 es trobaven a l’estat francès. Alguns van ser deportats a camps de concentració i d’extermini nazis i altres al nord d’Àfrica. Almenys cinquanta-quatre persones relacionades amb L’Hospitalet foren enviats a morir en les pitjors condicions inimaginables. Trentadues van morir als camps i només vint-i-una van sobreviure . S’han aconseguit localitzar descendents o familiars de las vint-i-una persones supervivents, a més de tres que actualment encara viuen . Al llibre es relaciona els seus noms i a través dels testimonis es recuperen les sev es històries. RECUPERAR M E M Ó R SILENCIADA.

LA I A

La Segona República; la Generalitat de Catalunya; l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932 i la Guerra Civil L’exili i la repressió, en termes generals són qüestions desconegudes per les generacions que no les van viure però encara ho són més les causes i les conseqüències negatives que van afectar a centenars de milers de persones de Catalunya i Espanya. Una repressió que va significar al voltant de 150.000 persones afusellades entre 1936 i el 1953, la majoria de les quals encara no han estat identificades. Tot al contrari de les víctimes del

SEGONA PART: L’ANTIFRANQUISME A L’HOSPITALET, REPRESSIÓ, CLANDESTINITAT I LLUITA. La segona part del llibre pretén avaluar les característiques, el significat i el procés seguit per la resistència antifranquista i la lluita per les llibertats democràtiques a L’Hospitalet dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Són relats d’homes i dones on es fan evidents els trets més rellev ants de la petjada de la dictadura franquista: l’exili, les represàlies, la repressió, la censura, la clandestinitat, les lluites dels moviments obrers, des dels moviments socials i culturals i també des dels partits polítics, dins les característiques pròpies de la ciutat de L’Hospitalet. L’objectiu del grup de treball ha estat analitzar històricament l’antifranquisme a L’Hospitalet utilitzant com a font principal els testimonis de les persones entrevistades que van actuar contra la dictadura durant el període del 1939 al 1970. Aquest llarg període està dividit en dos grans capítols: ELS ANYS QUARANTA I CINQUANTA fa referència a la repressió de la immediata post guerra i la resistència sociopolítica. S’han entrevistat 46 persones. Moltes de les persones entrevistades van passar entre 8 i10 anys de


guerra a camps de concentració, batallons de càstig i presó. LA REPRESSIÓ DELS ANYS QUARANTA. ENTRE SOBREVIURE I RESISTIR. En una entrevista al periodista nord-americà John Whitalker, el cap de premsa de Franco explicava que s’havia de matar a tots el rojos per alliberar a Espanya del virus del bolxevisme, exterminar un terci de la població masculina, “limpiar el país de proletarios y acabar, de esta forma de golpe con el paro”. Amb aquest plantejament, del “Nuevo Estado espanyol”, la conseqüència fou l’afusellament entre el fi de la guerra en 1939 i el 1945 de no menys de 50.000 persones arreu de l’Estat que s’afegeix als a prop de 100.000 perpetrats per les forces franquistes al llarg de la Guerra Civil. A la nostra ciutat la repressió va dirigirse contra el moviment sindical urbà, posant l’accent en el barri de La Torrassa, associant-lo amb l’activitat anarcosindicalista. HOSPITALENCS AFUSELLAT S. ELS CONSELLS DE GUERRA. S’ ha fet un treball rigorós de 23 hospitalencs afusellats pel règim franquista, tots van ser processats per un Consell de Guerra sumaríssim d’urgència, incomplint el propi Codi de Justícia Militar. La majoria vivien als barris de Collblanc, la Torrassa i Santa Eulàlia . ELS ANYS CINQUANTA. EL CAMI CAP A NOVES FORMES DE LLUITA. L’any 1951 un fet extraordinari va ser la vaga de tramvies del mes de març i la extensió a les fàbriques. Després de dotze anys es van mobilitzar massivament contra la dictadura. L’any 1956 es produiria un moviment de protesta general de Can Batlló i altres fàbriques tèxtils, però el sector metal·lúrgic encapçalava les mobilitzacions; com empresa destacada tenim la Pegaso. Al llarg de la dècada de 1960 es crea la vertebració de les Comissions Obreres. ELS ANYS SEIXANTA. TEIXINT XARXES CLANDESTINES. Con és sabut, la dictadura franquista va exterminar el ric i heterogeni teixit associatiu del país. Van caldre 30 anys perquè, als anys 70 la societat civil, novament organitzada, aconseguís retornar a un estat democràtic.

EL MOVIMENT OBRER HOSPITALENC. A l’Hospitalet podem observar que tots els activistes de l’època es convertirien en militants sindicalistes o de partits polítics. Les represàlies que van haver de patir aquests lluitadors no van ser gaire diferents de les dècades anteriors, però el nivell d’organització havia augmentat. LA RECONSTRUCCIO DELS MOVIMENTS SOCIALS ALS BARRIS. Les entitats que havien subsistit eren totes de caràcter conservador i controlades des de l’autoritat política i moral per l’alcalde i el Rector. L’aïllament entre els barris i la manca de transports va anar configurant la identitat de barri. El barri més antic consolidat fou el Barri del Centre, conegut con la Vila Vella. El Barri de Santa Eulàlia, que amb el del Centre representa el naixement de la ciutat. El barri de Collblanc i la Torrassa, el més “castigat” per l’estigma del mite anarquista. A conseqüència del Pla Comarcal del 1953 es generà un controvertit Pla Parcial: El barri evolucionà cap a l’edificació vertical, cosa que va fer augmentar la població de manera espectacular. El 1969 hi va arribar el metro millorant la comunicació amb Barcelona. En començar la dècada dels 60 als barris de Collblanc i la Torrassa l’activitat social política que havia fet del barri un referent del moviment anarquista català, havia desaparegut. Els vint anys de franquisme, amb el protagonisme de Mn. Jaume Busquets a la parròquia de la mare de Deu dels Desamparats havien donat el seu fruït. Per contra, l’altra parròquia del barri de Sant Ramon estava en la línea oposada, el seu Centre Parroquial acollia grups de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), feia cursos d’alfabetització de treballadors i fins i tot des de 1962 classes de català. INICI I CONSOLIDACIÓ DE LES PRIMERES ASSOCIACIONS DE VEÏNS. A l’estiu de 1967 es començà a organitzar l’Associació de Veïns de Bellvitge, sent una de les més actives de la ciutat. L’Associació de Veïns de Collblanc-La Torrassa fou la primera legalitzada de tot l’Hospitalet, el març de 1971.Han estat entrevistades quaranta-cinc persones que han explicat els moviments veïnals i les seves experiències de les lluites veïnals.


PARTITS POLITICS A L’HOSPITALET DELS ANYS 60. Igual que a la resta del país als anys 60 el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) es convertí en el principal partit antifranquista de l’Hospitalet. També trobem militants hospi talencs de la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Les detencions eren freqüents. D’altra banda en l’àmbit local l’any 1968 es generà un primer nucli interessat en el socialisme català i als anys 70 optaren per ingressar al PSUC. Finalment es fa referència a una de les acciones polítiques no partidària, en la qual participav a tota la militància dels partits polítics. Es tracta de les commemoracions de la Diada de Catalunya, l’espai de trobada política es convertí en el principal exponent unitari de l’antifranquisme català, especialment la multitudinària del 11 de Setembre de 1976 a Sant Boi a on v aren assisti r milers de persones d’origen no català, els crits unànims d’aquelles diades eren : Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia, que era el resum de les reiv indicacions nacionals i socials de l’ Assemblea de Catalunya. 

Aquest es un llibre molt complet i amb moltes dades, he intentat ressenyar els principals referents al nostre Barri. Per a més informació:

Centre D’Estudis de L’Hospitalet (CEL’H) http://www.celh.org E-Mail: celh@catalonia.net

MARÍA AMATE: LA MATRONA DE LA TORRASSA. __ María Marín _______________________ Maria Amate Lopez va ser la llevadora de La Torrassa durant els anys 1956 a 1968: fins que es va jubilar als 70 anys d’edat. A la seva filla María Marín, actual veïna de La Torrassa, encara l’aturen pel carrer per recordar-li que la seva mare fou qui l’assistí en el part. De fet, la Maria és reconeguda pel barri amb el cognom de la seva mare. És precisament la filla de la llevadora Amate, la Maria Marín, la que ens recorda en primera persona la història de la seva mare, digna del millor dels homenatges que es mereix una dona valenta. María Marín recuerda: “Cuando vinimos a l’Hospitalet en 1955 mi calle se llamaba Onésimo Redondo. Hoy se llama Rafael Campalans y todo eran campos y habían algunas barraquitas. Donde hoy es una carnicería había un gran almacén de construcción, también una fábrica de botellas. Hoy es un parque y la llamada Riera Blanca era una riera de suciedad, hoy cubierta y con pisos”. “En ese año, 1955, llegó mi madre procedente de Alhama de Almería, a tomar posesión de la plaza de matrona: yo me vine con ella y cuando cogimos piso se unieron mis hermanas. Cuando llegamos a la estación de Sans -que era un apeadero-, a mis hermanas las detuvieron y se las llevaron a Montjuic (al estadio) como a otras muchas personas, pero como mi madre tenía todos los papeles en regla más el contrato del piso, las dejaron marchar. Si no, las devuelven a su lugar de origen o mejor dicho cada uno a su tierra, así que antes, entrar en Barcelona no era nada fácil. Como ahora”. “Mis hermanas y yo éramos unas niñas privilegiadas en aquellos tiempos, porque no nos faltaba de nada. Mis padres trabajaron muchísimo de noche y de día para que no nos faltase nada. Mientras ellos estaban trabajando, sus hijos podían ir de veraneo a la sierra y a la playa hasta que un buen día las cosas se volvieron del revés por culpa de malas personas que nos hundieron hasta el fondo. Y mi padre murió de pena. Mi madre era mas fuerte y salimos adelante. Ya todo pasó pero no lo olvidaremos jamas: Yo se lo cuento a mis hijos”.


Vida de María. María Amate había nacido en Alhama de Almería en 1898. Estudió en la ciudad de Almería y en Granada hizo la carrera de Comadrona. Se casó con un médico que la animó a estudiar constantemente. La primera plaza de comadrona la ocupó en su pueblo hasta el año 1939, cuando entró Franco con los nacionales. Los problemas para María y su familia no habían hecho más que empezar: les acusaron en su pueblo de rojos. Más allá de militancias políticas, en un pueblo tan pequeño les acusaron por envidias personales y familiares. “Echaron a mi padre y a mi madre de sus trabajos: no les dejaron ejercer su profesión porque ayudaban a la gente: no les cobraban las igualas (entonces no había Seguridad Social), se pagaban por año y mi padre las rompía. Mi madre empezó a vender en el mercado verdura, y a los pocos meses le prohibieron también estar en el mercado (tenía 5 hijos a su cargo). Recuerdo que un jefe de Falange le dijo a mi tío: -Antonio, dile a tu cuñada que se quite de la plaza porque con su sonrisa está haciendo política. A mi padre en el mismo momento le metieron en la cárcel (porque había estado en el hospital militar durante la guerra). Tenía un primo político que le ofreció irse a Argentina: -Vicente, vente que te van a coger, que la guerra la tenemos perdida, pero mi padre decía que él no era político. No se esperaba ninguna represalia y de la gente de sus pueblo menos. Pero le metieron en la cárcel.

Cuando mi padre salió finalmente de la cárcel, por intercesión de un cura que le conocía, había pasado preso en el penal de Chinchilla 22 meses. Pero bastaron para dejarle de por vida marcado y salió con una anemia perniciosa. Saliendo de la cárcel ya no volvió a levantar cabeza: no podía estar colegiado ni ejerciendo, y requirió de por vida atenciones. En el año 48 murió. Cuando murió mi padre nos habíamos marchado de Alhama hasta Huéneja (Granada), y de ahí a Caniles. Allí es donde estuvo trabajando mi madre, ya que estaba colegiada en Granda, puesto que en Almería no la dejaron. Estuvimos en ese pueblo 6 años hasta la muerte de mi padre. Mi hermana mayor se casó con alguien del campo, pero el resto no éramos niñas del campo: -¿Y qué vamos a hacer? La presidenta del Colegio de Comadronas de Granada, doña Matilde Madrid de Torres nos animó a marchar y trasladarnos a Hospitalet. Nos enteramos de que salió una plaza en L’Hospitalet: mi madre tenía que estar en el Ayuntamiento de la Beneficencia. Así que vinimos a L’Hospitalet mi madre, yo y finalmente mis 3 hermanas”. “Mi madre tenía que ir todos los días al Ayuntamiento (Beneficencia). Había allí una enfermería y es donde le salía el trabajo. Al principio dormíamos en una fonda de la Rambla Just Oliveres. Buscamos piso y encontramos en el barrio de La Torrassa: teníamos ya familia en la calle Desamparats, llamada entonces calle de la Alianza. En la Torrassa había 4 o 5 matronas. Mi madre se presentó para hacer suplencias y empezó a suplir a la comadrona Zurita en la clínica Santa Fe de Barcelona. Poco después mi madre comenzó a trabajar con el doctor Dalmau de La Torrassa. Fue


al colegio de comadronas de Barcelona, en Via Laietana y pidió ingresar en la Seguridad Social, con el apoyo de sus compañeras”.

María Marín reflexiona: su suerte hubiera sido otra de no haber estallado la guerra.

Así que María Amate comenzó a trabajar como comadorna en el antiguo ambulatorio de la Plaza Española, ayudando al doctor Dalmau. “Las vecinas empezaron a reclamar a mi madre y le decían sus compañeros: -Señora Mate, ¿qué les da usted a las parturientas que siempre le piden a usted en la cartilla? Las vecinas reclamaban a mi madre. Ella no se quiso jubilar nunca pero a los 70 años le vino de Madrid la obligación. Estuvo tras la comunicación oficial de jubilación, ejerciendo 8 o 9 meses más, hasta que no hasta que no se incorporase otra comadrona al ambulatorio”.

“A nosotras (todos las hijas de María Amate) y a mi hermano nos hubiese gustado estudiar y seguir la profesión de nuestros padres, pero no pudimos hacerlo. Mi hermano fue obligado a alistarse en la marina en un barco de guerra, porque se sentía humillado en el pueblo. No sabía que le enviaban malos informes: un compañero de su antiguo pueblo, llamado el Ruano. -Mira, Mercedes: lo que le hace tu hijo al mío, después de traerle yo al mundo ... Mi madre tuvo que regresar al pueblo y luchar para que todo el pueblo, comenzando por el alcalde, firmaran un documento que le quitase los malos informes a mi hermano. Cara a cara, ante mi madre no se atrevió nadie a seguir echando porquería. Mi hermano después regresó y se colocó en el Ministerio de Marina y Agricultura.

El ejercicio de comadrona. A María Marín le asaltan mil y una anécdotas para recordar el oficio de su madre. “Mi madre ha asistido a toda la Torrassa y hasta a la Florida; también en Pubilla Cases por donde las bóvilas, que todavía estaban sin hacer. Por aquel entonces se trabajaba de noche y de día. Recuerdo especialmente el día de la nevada: en el 62. Mi hermana la mayor perdió dos niños. La llevaba otro médico en San Pablo. Le dijeron que sin cesárea no podría tener hijos y que desde el primer dia debía estar en reposo. Así que se vino a mi casa. La noche de la nevada, llamaron a mi madre para un parto. La nieve llegaba por la cintura. -Mamá que estoy mala, le dijo mi hermana, de 8 meses, a mi madre. -Calla, no digas que te obsesionas... Cuando mi madre llegó y vio a mi hermana, pasó de la cesárea y empezó a atender a mi hermana, había que ayudarla porque si no se ahogaban. -Está aquí tu madre, tu no necesitas cesaria, le dijo mi madre. La niña salió bien y mi madre dijo que no necesitaba incubadora. -Mientras yo viva a ti no te van a hacer cesaria, recuerdo que le dijo mi madre a mi hermana. Ochomesina, pero nació bien”.

“Yo hubiese querido estudiar pero no pude, pero una vez evité una hemorragia interna (la muerte dulce), contrayendo una matriz con masajes. Y era yo la que le sondaba a mi padre. Yo era a la que más le tiraba el oficio de mis padres. A mi me siguen parando por la calle muchas señoras del barrio diciéndome que me parezco a mi madre. Y me siguen diciendo: Tu madre me asistió a mí de dos partos!!...Y me sigue llamando señora Amate (por el apellido de mi madre). Mi madre no solamente asistió a partos, sino que también le tocó bautizar a las criaturas!. Mi madre era la mayor de 6 hermanos, que emigraron todos a América. Mi madre reprodujo la historia de su propia madre (mi abuela) que se quedó sola de muy joven con los hijos a cargo”. El retorno: la importancia de la memoria. “Yo regreso a mi pueblo de Almería porque ahí están mis padres enterrados. Yo voy, pero mis hermanos no van. El año pasado (todos los años)


le pido al alcalde que le dediquen a mis padres una calle en el pueblo....Antes era del PP ahora hay uno del PSOE...Mi hermano hasta tiene escrita una carta. Yo me casé a los 34 años y a los 35 años tuve el primer hijo y con 46 años el último. Tuve 3 hijos. En mi primer parto yo estuve trabajando hasta el último minuto: solo estuve dos horas de parto. Era un domingo. Nadie de la familia ha seguido la tradición de mi madre.

Le dedico estas línias a mi madre María Amate y a mi padre: el Doctor Vicente Marín Martinez, hijos de Alhama de Almería”. In memoriam! 

1955-1968 de baja jubilada, tenía 70 años.


CARRER MARE DE DÉU DELS DESEMPARATS, ANTIGAMENT CARRER DE L’ALIANÇA. _ R. Granel ________________________________________________ Recordo quan era petita que el meu carrer es deia de l’Aliança i que encara que a l’any 1943 li van canviar el nom, els veïns continuàvem durant anys coneixent-lo amb el nom de l’Aliança. El carrer de l’Aliança ja apareixia en les llicències d’obres a començaments del segle XX i va tenir aquest nom fins que en la festivitat de San Jaume del 1943 les germanes Carmelites prengueren possessió del col·legi parroquial, i va ser reemplaçat el nom del carrer pel de Verge dels Desemparats. L’any 1912 s’edificà al capdamunt del carrer, xamfrà al de Llobregat, la vivenda dels vaquers Ricart amb murs de totxo vist, i al xamfrà amb Rosselló l’any 1917 es concedia permís d’obres als senyors Maynadé que varen fer una bona casa voltada d’un jardí. Cap al mig del carrer hi hagué una esplèndida casa vuitcentista on hi visqué la família Pàmies fins a la seva demolició. A la dècada dels vint es va anar omplint de senzilles casetes de planta i terrat. Avui en dia encara resten algunes, com la Vil·la Emília i el seu passadís del costat. Per aquest carrer va passar el primer servei telefònic de La Torrassa; abans de l’automatització l’any 1928. La línea era una prolongació de la que estava instal·lada a Sants i entrava directament fins a la vaqueria, que fou el primer abonat del barri. Al carrer de l’Aliança els solars sense edificar continuaven sent abundants i encara no tenien la més elemental xarxa de clavegueram, substituïdes per pous negres. Tampoc comptava amb voravies ni empedrat, doncs només comptava la carretera de Collblanc des de 1918 i la plaça Espanyola i els carrers Progrés i Llobregat, cap el 1928.

El carrer de l’Aliança, sense pavimentar i amb molt desnivell, quan plovia, les aigües anaven com un torrent cap a la Riera Blanca, quedant el carrer pràcticament intransitable. Cap a les primeries de l’any trenta, es va posar el clavegueram i per aquestes dates s’edificà una casa de veïns projectada per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt que feia xamfrà amb la plaça Espanyola, on es va instal·lar un parvulari. En la tardor de l’any 34, es segrega de la demarcació parroquial de San Ramon de Collblanc i es crea una parròquia de nova planta al barri de La Torrassa. El lloc eren quatre solars al carrer Viena que fou reemplaçat el seu nom pel de Santiago Apòstol el 25 de juliol del 1943 i que feia xamfrà amb l’Aliança. L’arquitecte Josep Maria Sagnier i Vidal va projectar un esplèndid grup escolar i l’església, que després d’infinitat de conflictes s’assolí l’acabament de l’obra, inaugurant-la el dia 30 de novembre. Va ser anomenat rector mossèn Xicola, un sacerdot badaloní de 35 anys que regentava la parròquia de Dosrius.


El 19 de juliol durant la guerra civil es va destruir l’església però tres anys més tard mossèn Busquets es va fer càrrec de la seva reconstrucció. El teixit associatiu al nostre barri era molt important: hi havia el Club Pimpinela a la plaça Espanyola 8 i 9. Fou una entitat creada al 1945 que acollia gent catalanista, es dedicava al teatre i contraria a la dictadura, era

hereu de l’Univers -una entitat d’abans de la Guerra- . Al mateix carrer dels Desemparats van ser molt importants les activitats de la Unió Recreativo-Cultural de l’Aliança que van arribar a enregistrar un disc amb sardanes dedicades al barri de la Torrassa. El carrer, amb posterioritat es va prolongar des del carrer Joventut a Llançà pel camp de la

Torrassa i es va anar pavimentant cap a finals dels cinquanta i principis dels seixanta, quan ja no restava ni un pam sense edificar, a més a més de les escoles i el temple de l’arquitecte Manuel Puig i Janer que s’inaugurà el 24 d’abril de 1949. Al carrer també tenim el grup escolar Montesssori, i més amunt, la llar de jubilats Sant Jordi i molt a la vora, tenim el Centre Cultural al número 87 .

És, en definitiva, un carrer que ha passat del condicionament humil d’abans, a esdevenir una zona de vianants per anar a la plaça Espanyola, que és el nostre turó juntament amb la font, el més representatiu de nostre barri.

Les dades han estat estretes del llibre del senyor Lluís Abarca: “ LA TORRASSA”.


EXPOSICIÓ DIGITAL del Grup: MEMÒRIA DE BARRI LA TORRASSA Els Nostres Barris _________________________________________ Des de la Revista Els Nostres Barris us anunciem que al 2009 el Grup de Treball Memòria de Barri La Torrassa, que es reuneix tots els dilluns a les 11hores al Punt Òmnia JisArrels, ens mostrarà el resultat de tot un any de feina, visible a través del seu Bloc, i inaugurat recentment. El grup que integra Memòria de Barri ens mostrarà la memòria del seu barri a través del recull de fotografies recopilades en blanc i negre del barri, i el contrast d’aquests mateixos indrets que han anat a buscar per fotografiar-los unes quantes dècades després. Al Bloc també es penjarà, a banda de les fotografíes citades, els petits vídeos que han filmat els seus especials itineraris pel barri. Un Bloc amb fotografia, vídeo i text –les seves reflexions per escrit-. Pròximament, podreu seguir i gaudir d’aquest treball a: Bloc: http://memoriadebarrilatorrassa.blogspot.com Reproduïm el text que inaugura el seu Bloc signat per elles mateixes:

Memòria de Barri_____________________________________________ << Inaugurem Bloc de Vivencies: Benvinguts/ des....>> Hola, som un grup d’alumnes del Punt Òmnia JisArrels i veïnes del barri de la Torrassa de L’ Hospitalet. Estem interessades en fer un bloc de les nostres vivències i records del barri. No som historiadores però som unes mestresses de casa jubilades que juntament amb un matrimoni que ultimament s’ ha incorporat a les nostres tasques, ens fa molta illusió fer conéixer a la resta de veïns, com era La Torrassa fa uns anys. Per nosaltres que no sóm expertes en aquests afers ens està costant una mica ja que fa un any que hi estem treballant: recollint fotos antigues, passejant-nos pel barri recopilant informació dels veïns de certa edat i que ens han explicat Podeu contactar amb nosaltres al nostre Bloc o al E-Mail: memoriadebarri@gmail.com El Grup Memòria de Barri de la Torrassa el formem: Maria Aracil; Montse Castillo; Montse Sanmartí; Montse Gimeno; Carme Panedés;

Antònia Torrens, Núria Alujas, MªRosa Asensio, Avelina Silvestre i Ramon Aguilera>>.


EL MIRALL Us proposem un joc: Com veus als altres? Com creus que et veuen a tu? Com recordes el passat? Com veus ara el present? Joc de miralls, intercanvi de punts de vista, una dansa que no s’acaba mai… En aquesta ocasió, la Nati, l’Ángeles i la Rafaela –veïnes de La Torrassa- recorden les seves primeres impressions de L’Hospitalet i reflexionen, des de les seves vivències, sobre els canvis que han viscut. Una d’elles, la Rafaela, recorda la seva experiència com a immigrant a Suïssa. De la mateixa manera que elles es miren en el mirall del passat per comparar-ho amb el temps actual i extreure les seves conclussions en un permanent- diàleg amb el present, tots nosaltres estem convidats a reflectir-nos en aquests miralls per entendre les generacions que ens precedeixen, i alhora tractar d’interpretar el nostre present amb veu pròpia: amb la importància de les nostres veus.

__ Els Nostres Barris ________________________________________ PRIMERAS IMPRESIONES Y RECUERDOS DE L’HOSPITALET.

Natividad Mezquita.

¿Qué impresión tuve cuando vi por primera vez L’Hospitalet? Pues no muy buena, porque yo vivía en Barcelona, concretamente en la calle Enrique Granados, donde estaba de sirvienta. Lo que frecuentaba era la parte alta de la ciudad y tenía una hermana que vivía en este barrio de la Torrassa y yo venía cada domingo. Encontraba esta ciudad muy sucia: los niños bastante mal vestidos jugando con palos se hacían sus propios

juguetes; parecía que solo supiesen jugar a la guerra. Esto sucedía alrededor del año 1944. Las calles estaban sucias con basuras, había hasta animales muertos en las calles. Casi todas eran de tierra y había bastantes solares sin edificar y en ellos bastante suciedad. Había muchas barracas y también muchas mujeres vendiendo de todo. Decían que era estraperlo, sobre todo alrededor del mercado de Collblanc y la calle Progreso. Vendían desde el pan hasta el tabaco. En aquella época había mucha pobreza; además de la posguerra, en la Torrassa eran casi todos emigrantes, sobre todo murcianos y almerienses (le decían al barrio “la Murcia chica”), no había ningún banco ni caja de ahorros en el barrio: eso quiere decir la pobreza que había. Hoy L’Hospitalet ha cambiado el cien por cien: es una ciudad muy importante.


Sigo pensando en lo mucho que han cambiado las cosas. De lo que recuerdo de aquello es todo pobreza. Actualmente, para mí que, aunque hay gente que esté mal y sea verdad, un 90% está mucho mejor y diferente totalmente. En los contenedores se ven, por ejemplo, muebles que aun están en buen uso, ropas, pan, de todo. Cuando hay puentes y vacaciones como las de Semana Santa u otros festivos, la gente viaja. Hoy casi todo el mundo tiene coche, vive mucho mejor que en los años cuarenta, cincuenta y más. Se vivía de otra forma. Se esperaban estos puentes para limpiar y pintar las casas, poca gente tenía dos casas como ahora, que son muchos los que tienen torre y coche, mayormente. Actualmente los niños comen de capricho: eso significa lo mucho que ha cambiado la vida para mejor.

Ángeles Martín. ¿Mis recuerdos por haber vivido en Hospitalet?: Recuerdo que íbamos a los cines Romero y Moderno: veíamos películas de Morena Clara y las de Manolo Escobar y luego ya empezaron las de Carmen Amaya y las de Pepe Blanco y Carmen Morell. Ya más tarde fueron las de Lola Flores y otras de flamenco como las de, por ejemplo, Antonio Molina. Hasta que ya más tarde empezó la tele y con ella el escándalo y las películas no aptas para menores y que todos querían ver: eran las de dos rombos para menores de 15 años, ya que no nos dejaban ver ni un beso que era lo más inmoral según nuestros mayores y el señor cura, pues como era pecado nos teníamos que confesar y a ver quién tenia valor de ir allí… El recuerdo más grato que tengo es de cuando empecé a ir al colegio ( entonces vivíamos en la calle General Sanjurjo, que ahora se llama Martí Julià) y estaba frente al mercado de Collblanc y en la esquina de la calle Occidente con Progreso. Fui a un colegio y yo tendría 4 años más o menos y ya más tarde sobre los 7 años, por avatares de la v ida, empecé a ir al colegio de los Desamparados, que estaba junto a la Iglesia, en la plaza Espanyola. Por aquellos años nos fuimos

a vivir a la calle Rosellón y mis recuerdos de Hospitalet son que la Riera Blanca era diferente a lo que es hoy en día. También recuerdo los burots, o sea, la frontera que separaba Barcelona de Hospitalet y también recuerdo que la circulación de entonces, comparada con la de ahora, no tiene nada que ver, pues no se tenía que pensar en el peligro que tenemos ahora. También recuerdo que en primavera las fiestas de las calles eran muy divertidas con mis amigas. Éramos 4 amiguitas y yo recuerdo a Rosarito y Pepita y varias más del cole y yo, que soy Ángeles. Y ya más tarde fuimos a vivir a la calle Baquer frente al mercado de Collblanc, de donde ya salí para casarme. Esto fue sobre los 24 años y ya, después de tener a mis dos hijos, el tiroides o el bocio y los problemas que esto creó me trajeron de nuevo a L’Hospitalet,. Estuvimos doce años aquí y doce años más viviendo en Viladecans y, si el destino o lo que sea no nos guarda alguna otra cosa, de momento en la ciudad de l’Hospitalet al parecer terminarán nuestros días, ya que mi edad es de 70 años pues nací el 31 de julio de 1937. Y con esto me despido y saludo a las personas que me están ayudando a que escriba todo esto. Un saludo a todos.

Rafaela Santos. HISTORIAS DE MIGRACIÓN: SUIZA. Yo soy originaria de Ciudad Real. Desde la edad de 10 años vine con mis padres y hermanos a esta magnifica ciudad de Barcelona y aquí viví, trabajé y me casé en 1960. Me fui a Suiza con mi marido y mi hija siendo un bebé de 11 meses y allí hemos pasado 42 años. Ha sido una experiencia muy bonita y muy gratificadora. Tanto yo como mi familia siempre estuvimos muy felices en ese país pequeño, pero de una cultura muy diversa, pues se hablan cuatro idiomas: el romanche, el francés, el suizo alemán y el italiano. Se divide por cantones. Yo he vivido en Ginebra. Es una ciudad muy interesante porque tiene el lago Leman. ¿Y qué


hay de típico en el lago Leman? El surtidor de en medio. La ciudad tiene, a parte de muchos bancos, m u c h a s relojerías. Y el buen queso gruyere y también el chocolate, que es muy exquisito. Las leyes son muy estrictas. Y se cumplen sin problemas debido a las costumbres y la educación de la gente, que es muy disciplinada. En Ginebra, la religión mayoritaria es la protestante. Es una ciudad bastante calvinista, debido a su fundador. La segunda religión es la católica pero se admiten otras más. Hay fiestas muy bonitas, como por ejemplo las fiestas de Ginebra que se celebran a primeros de agosto. Y se hacen los fuegos artificiales que son una maravilla. Hoy vienen turistas de todas partes. Y sobre todo se llenan de árabes con muchos millones que no desagradan para nada a los suizos. Vienen mayormente de Arabia Saudita. Estos ricachones llegan hasta coger hoteles exclusivamente para ellos y cuando van a comprar joyas o demás cosas de valor se cierran al resto del público. Porque como en todas partes puede don dinero. Es todo muy diferente a como yo lo conocí cuando fui a trabajar con mi esposo y mi hija María Isabel, de pocos meses, en 1961. Digo esto con mi mayor respeto porque para mi este país ha representado mucho. Aunque un emigrante nunca olvida su país de origen ni sus raíces, sabemos y estamos agradecidos a todos esos países que por circunstancias de la vida nos abrieron sus puertas y nos dieron trabajo. Con ello contribuimos a mejorar en primer lugar nuestra familia pero también nuestro país de origen. Os diré que los emigrantes siempre pensamos en regresar a lo nuestro y lo primero que hacemos es comprar una vivienda. Y con mucho sacrificio trabajamos más de lo que deberíamos hacer para poder vivir allá y mandar dinero para pagar aquí. Todo esto representaron divisas para nuestro país. Esto representa mucho cuando son muchos los emigrantes que salen de un país.

Bien dicho esto, quisiera remarcar que la clase de emigrantes que encuentro cuando vuelvo a Suiza –ya que mi hija se quedó- es muy diferente de la que éramos en aquella época nuestra. Son personas con menos disciplina. Quisiera remarcar algo. Y es que ahora los suizos tampoco son tan exigentes como cuando nosotros fuimos, será porque ya se han acostumbrado a la gente de fuera. Eso es parecido a lo que pasa aquí ahora: cada día aceptamos más a nuestros emigrantes. Nuestro país ha mejorado muchísimo, pues cuando entrabas en Suiza a simple vista se veía una diferencia muy grande en cuanto a Ia gente: se notaba como de la noche al día, la diferencia entre España y Suiza. Ahora yo no veo la diferencia.

Ángeles Martín; María Marín i Nati Mezquita al Punt Òmnia JisArrels.


Nota Peu de Pàgina: No només el carrer que cita la Ángeles Martín va canviar de nom. De fet, les modificacions en el nomenclàtor venen de lluny…Només cal fer-li una ullada a l’excel.lent quadre elaborat per l’historiador de la ciutat Joan Camós i Cabeceran, per adonar-se dels seus canvis segons els diferents períodes polítics…El nom dels carrers no és cosa innocent! Podeu trobar més informació sobre la història i origen dels noms dels carrers dels nostres barris a l’article de J.Camós: “El nomenclàtor de carrers de L’Hospitalet de Llobegat”, publicat a Quaderns d’estudi, nº6, Centre d’Estudis de L’Hospitalet, 1988 Podeu trobar els Quaderns d’Estudi a: la Biblioteca Tecla Sala o qualsevol altra biblioteca dels nostres barris de la ciutat. http://www.l-h.es/biblioteques/teclasala/biblioteca.shtml O directament al Centre d’Estudis de L’Hospitalet: http://www.celh.org/ C./ Major, 54, 1r 08901 L’Hospitalet Telf. 93 338 60 91


ULLS DE DONA A LA TORRASSA L’ASSOCIACIÓ PUNT DE DONES DE COLLBLANC- LA TORRASSA __Els Nostres Barris _________________________________________ Vam compartir una tarda de conversa amb el grup de l’Associació Punt de Dones de Collbalnc – La Torrassa, al petit local on es reuneixen setmanalment tots els dimarts, de 18 a 20 hores, a la Ronda de la Torrassa 105 pis -1. Es tracta d’una associació molt jove, amb dos anys de vida com a agrupació i només un, com a associació ja formalitzada. Aquestes dones, veïnes del barri, van repassar la seva trajectòria, estretament lligada a l’impuls del CAID en els seus inicis; i van expressar la seva valoració com a grup amb un llarg camí per recórrer pel seu compte. Es van atrevir a reflexionar en veu alta sobre els seus reptes i s’atreviren a expressar els seus desitjos en veu alta. Els nostres desitjos per a elles, des de la Revista Els Nostres Barris són: Molta sort i bona navegació!! Que en un mar associatiu ple de taurons polítics trobeu la nostra pròpia veu i el vostre rumb, i que no l’abandoneu. És el repte compartit de qualsevol: descobrir la força col.lectiva i ser fidels a nosaltres mateixes! Moltíssima salut. *Entrevista: Roberto i Mila. Podreu veure el vídeo de l’entrevista, em quant aprenem a editar-lo a: http://elsnostresbarris.blogspot.com

MÉS ENLLÀ DE LES MANUALITATS…EL REPTE CONSCIENT D’APORTAR COSES AL BARRI. Quan i com sorgeix la idea d’una agrupació de dones al barri? Marta Claror: La idea és a que a partir del Pla Integral del Barri va sorgir el projecte de crear una associació de dones al barri, perquè no hi havia: només estava Collblanc-La Torrassa i La Florida sense associació de dones. A partir d’aquí, ens vam reunir amb altres dones per parlar sobre l’estat del barri i el barri que ens agradaria tenir, i vam estar treballant el tema de com iniciar una associació. I com hi havia interès i ganes, a partir de finals de l’any passat vam treballar el tema d’iniciar una associació amb un curs i tallers, i va ser a finals de novembre que ens vam incloure a la Generalitat amb un registre. Activament va ser el gener: ens vam acomiadar com a Grup abans

de Nadal, i a partir de gener vam començar amb les activitats. I a partir d’aquí els set mesos que portem ens hem adonat que quant més vols fer, més coses n’hi ha per fer (es multiplica el treball!!!). Com a associació us dieu...? Associació de Grup de Dones de Collblanc La Torrassa. I estem funcionant a partir del 2007 i amb activitats al calendari, al gener de 2008. Marta: Jo vaig arribar al barri i em vaig assabentar de l’existència d’una agrupació de dones al barri, per casualitat. El Caid ens va acompanyar al principi, no hi havia associacó i va ser l’embranzida que ens va permetre començar a funcionar, amb activitats setmanals, com a associació. Quantes dones sou actualment? Sou totes del barri?


Montse Parejo: Som 30 sòcies, però després hi ha més gent. Com a grup tenim l’objectiu de fer coses pel barri com a dones del barri, més enllà de les postres activitats de trobada. Poder vincular la vida personal amb la social. Som totes del barri, hi ha alguna de la Riera Blanca que pertany a Barcelona però que estem més vinculades amb L’Hospitalet. Palmira: A mí me han admitido. Y quiero decir una cosa: El Caid nos ha servido para orientarnos con el tema jurídico y legal. Ha habido bastante preparación sobre cómo desarrollar una asociación. A mi lo de los estatutos me parece divino, lo que es un poco enrevesado. Y en el grupo estoy muy a gusto. Marta: Todas somos mujeres inquietas, cada una tenemos nuestras motivaciones pero es una manera de estar activa más allá de venir a hacer manualidades. A Palmira no le interesan mucho los estatutos pero eso no es lo importante. Hay un objetivo común entre todas que no es el de los estatutos. Palmira: Claro, no venimos solo a pasar el rato. Y el conocimiento es para todas. Porteu fetes moltes activitats fins ara: expliqueu-les una mica. Us reuniu un dia a la setmana, els dimarts, i ens consta que porteu fent moltes coses. María: Gimnasia rítmica, Ioga, Informàtica (que la informació ha sortit d’aquí -el Punt Omnia es vam publicitar des del Punt;)-; i també xerrades sobre la història del barri, sobre salut; hem muntat també excursions i itineraris pel barri ...Per mitjà d’unes coses ens van sortint unes altres. Montse: Las actividades son muy variadas: tratamos de hacerlas con cosas que tengan interés: vídeo forum sobre una película; visitas al Museo de Historia de L’Hospitalet; Ayuda mutua; también alguna salida al teatro. Taller de escritura creativa; etc. Rosa: Este primer año seguimos vinculadas todavía un poco con el Caid y con la Xarxa de Mc Mr Guti , Ursula y Dj Gely componentes de Sondkalle.

Dones, pero como grupo de dones autónomas estamos creciendo. Montse: Entre todas decidimos que es lo que nos gusta más, etc. Tenemos pendientes varias cosas por intereses: Ha salido una inquietud medioambiental: qué podemos hacer por el barrio; también ha salido un interés por temas de grafología, etc. El programa general...Todo trata de tener un hilo conductor. El tema de la identidad y la integración por ejemplo. Treballeu amb altres agrupacions i associacions de dones d’altres barris de L’Hospitalet? Montse: Personalmente hemos tratado de relacionarnos con las mujeres de Gornal y en el barrio Collblanc - Torrassa con el Grup Xarxa de Dones que ha empezado hace poquito. Y el objetivo que queremos conseguir es tener un espacio propio: ya hemos hecho una carta al Ayuntamiento. Estar más visibles y tener un espacio propio...Con ventana! (El local està tancat i a l’estiu és més difícil de portar ;) Angels: Apunta que necesitamos aire, que estamos aquí con el abanico ahogándonos. Montse: Hemos hecho propuestas concretas para mejorar el barrio: tener un polideportivo ampliado, mejorar las zonas verdes, etc. Estáis actuando también un poco como grupo de presión en el barrio, con propuestas firmadas entre todas… Montse: Sí: cualquier tema que afecte al barrio desde nuestra mirada como mujeres; por ejemplo el tema de que con los cochecitos no se puede pasar por las aceras, etc. El Grup Xarxa de Dones què és? Rosa: Sale del Caid. Mayoritariamente somos las mismas mujeres que las del Punt de Dona.

41


Marta: Cualquier mujer asociada en el barrio o no, puede formar parte de esta xarxa. Y lo que ahora hemos empezado como Xarxa de Dones es una muestra de fotografía. Precisament us anàvem a preguntar per aquesta exposició “Amb ulls de Dona”: porta que nosaltres sapiguem dos anys a nivell de barri. Sou vosaltres les que l’organitzeu? Montse: Sí. Tenim fotografies i a partir de setembre iniciarem el procés de posada en marxa per encetar la Mostra. Rosa: Esto es resumidamente lo que llevamos hecho hasta ahora. Poco a poco, porque es el primer año y estamos con los referentes y la agenda pendiente: tantas cosas!, hay tantas líneas!!...En Septiembre nos tocará sentarnos y escoger: para llevar una continuidad y para que entre nosotras estemos más unidas nos falta escoger y definir algo más claro. Porque estamos ahora un poco con el pasado: han sido muchas cosas en poco tiempo y nos falta sentarnos. Marta: Es pronto para hacer balance… Rosa: No balance, pero sí línea de futuro. Montse: También queremos salir y tener presencia en el libro de historia de las asociaciones de L’Hospitalet que está en preparación. Como asociación de mujeres sois la más joven en la ciudad? Sí.... Aunque seáis muy jóvenes -lleváis 2 añosqué creéis que os distingue como asociación de mujeres en L’Hospitalet? Palmira: A parte de joven como entidad, también somos mujeres más jóvenes las que estamos dentro. El resto de asociaciones tienen una media de edad más alta que la nuestra. Somos el único barrio que no teníamos asociación de dones, y hemos sido un poco empujadas por el Caid y también un poco por el Ayuntamiento, porque les interesaba que hubiera una asociación de dones en Collblanc -La Torrassa. Aquí les

interesaba porque somos un barrio muy conocido. A través de la asociación podemos encontrar muchas cosas, muchos caminos. Incluso trabajo. Compartes los problemas. A mí esto me parece enriquecedor al máximo. Rosa: Quizás para muchas mujeres el grupo es terapéutico, porque a nivel de salud ha ayudado a muchas mujeres, pero el grupo es algo más: una de las c os as que debemos trabajar es la incorporación de mujeres más jóvenes, y también el tema de la tolerancia, porque el grupo debe estar en continua expansión. Nos encontramos muy bien pero hay que ir avanzando en una línea. A veces tendrá una línea de reivindicación política, y otras será una línea más lúdica …Y también, nos

gustaría que hubiera hombres, aunque sea un debate que todavía tenemos. Y habéis hablado con alguna otra asociación del barrio, para trabajar cosas conjuntamente, de gente joven, de gent nouvinguda, etc.? Marta: Hay una serie de cosas que tenemos claras: el programa de actividades. Y hay otros retos que vamos pensando. Sandra Hernández: Sí que intentamos que venga más gente joven, por ejemplo a través de nuestras amigas, etc. Pero especialmente para las mujeres que tienen cargas familiares es complicado. La gente se repliega en sus problemas: desde el pago de la hipoteca hasta el cuidado familiar, y los propios trabajos que obligan a trabajar muchas horas… Palmira: Estuvimos el otro día en la plaza de Collblanc repartiendo información y muchas mujeres están interesadas pero el problema principal que ponen es el del tiempo. Montse: Lo de salir a la calle lo tendremos que ir trabajando con el tiempo. Por ejemplo, nuestra presencia en la Festa de la Diversistat de L’Hospitalet. …Aunque creo que lo que funciona es el boca a boca. MªCarmen Ballano: Teníamos muchas mujeres de fuera, de Ecuador, de Perú, etc., pero han desaparecido. Montse: Tienen otras prioridades. Àngels: Una vecina mía también vendría, pero tiene que cuidar a los nietos…Las super-abuelas! Palmira: Y más que nada, porque a mi me ha


pasado: sí que tienes ganas de salir y hacer otras actividades, pero cuesta dar el paso. Como vecinas de Collblanc-La Torrassa, qué opináis sobre el barrio? Qué creéis que le falta al barrio? Qué es prioritario? Todas: Limpieza cien por cien!!!. Zonas verdes. Palmira: Si no protestamos no lograríamos nada. Pura: Este barrio está hecho una guarrada. Montse: Siempre acabamos en el tema de la limpieza: Necesitamos cuidadores. Pura: ¡Limpieza no! Gente que no lo ensucie. No necesitamos cuidadores, sino que la gente lo cuide. Problemas de l i m p i e z a re lac io nad os con el espacio público. Eso es la preocupación principal. María: En la Plaza Espanyola hay bancos para las personas mayores. Está prohibido jugar a la pelota en la Pl. Espanyola. Las p e r s o n a s mayores reciben pelotazos. Y los niños no tienen donde jugar. ¿Cómo lo solucionamos? El espacio es para todos. Montse: Hablamos de acciones destinadas a sensibilizar, a educarnos un poco entre tod@s. Hemos firmado una carta como Xarxa De Dones donde salen nuestras propuestas también. Porque en el barrio nos falta ir por las aceras sin tener que mirar al suelo todo el rato; que los parques no hay solo que inaugurarlos sino mantenerlos, y que los espacios son de tod@s, y la vigilancia es limitada, no necesitamos un policía detrás a cada momento… Àngels: En la Pl. Espanyola antes había vigilancia: el hombre estaba siempre con la escopeta pero no es eso.

Palmira: Yo conocí esta plaza hace 35 años y estaba hecha una porquería por las palomas… Pienso que una parte de culpa la tiene el Ayuntamiento, porque tienen personas que vigilan cómo esta la ciudad y si ven la plaza en malas condiciones, que actúen. Y por otro lado los vecinos tienen que respetar su espacio. Pura: En Barcelona a los 60 años tienen la tarjeta para poder subir al autobús y en Hospitalet hasta los 82 años. Aquí se paga contribución al año por el transporte y en Barcelona no se paga. Yo el motivo no lo sé, pero esto no está bien. Os parece bien compartir los retos de futuro como Grup de Dones: os presentáis y decís cada una de vosotras vuestro nombre. Retos de futuro… Marta Claror: Desitjaria una dona a L’Hospitalet activa que millori la seva qualitat de vida i que contribueixi a fer un barri millor. I que deixés una emprenta al barri. Rosa: Més solidaritat entre les dones. Sandra Hernández: Que hi hagués més gent jove i d’altres cultures. María Lopez: Que esto siga p’alante y que esto va muy bien para todas las mujeres. Un día y si puede ser, más!. Manuela Domingo: Que estemos más unidas todas como personas humanas. Y todo limpio! Tiqui Varona: Que la asociación siga para adelante. Pura Arellano: Soc nascuda a L’Hospitalet i estic molt posada aquí al Punt de Dones. Alicia Picó: Llevo ya 2 años. Que siga esto para adelante muchos más años.


Concepció Caballé: Que vagi endavant!! Àngels Lairón: I e s t i c encantada de ser al Punt de Dones. Pilar Beltrán: Hace pocos meses que estoy aquí y estoy muy contenta de haber venido. Palmira: Estoy muy contenta y deseo que siga para adelante, y que perdamos las vergüenzas. Adelantes, compañeras! Mª Carmen Ballano : Hacer proyectos y cosas nuevas. Hay que hacer muchísimas cosas en este barrio. Rosa Pérez: Lo que más me mueve a mi, al estar en el Punt de Dones, es trabajar el respeto y la tolerancia, todo lo que hagamos, que lo trabajemos bien. Montse Parejo: Nascuda la barri, el meu repte és tenir un espai propi; que ens recolzi l’Ajuntament, com ho està fent, i que puguem créixer i ampliar el grup d’amigues. Olga Villalba: Llevo 50 años viviendo aquí. Que todo vaya para adelante y más tolerancia. ….Los deseos se cumplen!!! ASSOCIACIÓ PUNT DE DONES COLLBLANC-LA TORRASSA Rda. a Torrassa,105 pis -1 L’Hospitalet 08903 Cada dimarts de 18 a 20h. grupdonesct@gmail.com

REFLEXIONES SOBRE MI BARRIO: LA TORRASSA. __Regina Granel ______________________ He nacido y sigo viviendo en el Barrio de La Torrassa donde siempre me he encontrado muy a gusto, pero me duele ver como lentamente se va deteriorando y como cada vez sufrimos más carencias, mientras que en otras zonas de la ciudad se construyen macroproyectos urbanísticos como: la ciudad judicial más grande del mundo, el hotel más alto de Barcelona, el recinto ferial más grande de Europa, etc. Esta política de monumentalidad provoca un brutal contraste con el Barrio. Según se informa en el Boletín Informativo Millorem els Barris , editado por el Ayuntamiento, el Plan Integral de Collblanc-La Torrasa fue aprobado en Enero del 2002 para mejorar nuestro barrio; al finalizar dicho Plan, en el 2010 se habrán invertido 100 millones de euros. Este importe tiene que ir dirigido a mejorar nuestro distrito en los aspectos territorial y el social o humano. En el aspecto territorial se han hecho mejoras en algunas calles como : Holanda, Rafael de Campalans, Riera Blanca , Mare Déu dels Desamparats y actualmente se está reformando Rosellón. La primera calle que se remodeló fue la calle Holanda; nos prometieron que sería semipeatonal (como dicen los técnicos, de prioridad para los

peatones o de prioridad invertida) con preciosos bancos para que la gente mayor pudiera descansar, frondosos árboles y magníficas papeleras. Las obras fueron interminables: primero arrancaron el pavimento antiguo e instalaron una nueva red de cloacas; lo pavimentaron y aparentemente quedó bien, pero cuál fue la sorpresa de los vecinos, cuando a los pocos días y por razones que aun no he podido saber, v olvieron a arrancar de nuevo el asfalto de toda la calle, lo que supuso muchas más molestias de ruido, polvo, etc., para todos los vecinos. Fue un verano infernal, pero lo más triste es el costo de estas interminables obras. Hoy en día, las losas se mueven, algunas están partidas, son varias las veces que han tenido que repararlas; salta a la vista que el material no es de buena calidad pues es muy poroso y está todo tacado, solo con pasear por la calle se puede observar el lamentable estado en que se encuentra. En un aspecto más positivo están las ayudas que se han concedido para la instalación de ascensores y rehabilitación de fachadas, ya que es un barrio con un porcentaje muy alto de población mayor.


En el aspecto humano: Este es un barrio complejo. Por un lado la población autóctona cada vez es más mayor, con una gran necesidad de más servicios de asistencia. En todo el barrio de La Torrassa no se contempla ninguna residencia nueva para ancianos, tan solo se está construyendo una en la carretera de Collblanc, esquina con Riera Blanca que será del todo insuficiente pues son muchísimas la solicitudes y tan solo tendrá una capacidad de 90 plazas de asistencia asistida, de las cuales 40 ya están ocupadas, pues trasladarán los ancianos que tienen en el Consorcio de la Cruz Roja. Así que tan solo quedarán 50 plazas para las necesidades tan grandes que tiene este barrio. Me pregunto si no hubiera sido mejor destinar, de los 100 millones de euros del Plan, una partida más importante para las necesidades de nuestros mayores. El barrio cada vez se deteriora más. Los comercios del barrio han ido desapareciendo, como ejemplo tenemos en la calle Holanda el último colmado que quedaba (de los de toda la vida). “El Celler de la Lourdes” ya tiene el cartel “se traspasa” y próximamente cerrará. La emigración se ha ido asentando en nuestro barrio y se han ido abriendo nuevos comercios de: chinos, paquistaníes, marroquíes, etc. con nuevos artículos y costumbres, a los que no tenemos más remedio que irnos acostumbrando . El tema de la emigración en nuestro barrio es polémico y pienso que no está bien resuelto, es necesario que las autoridades

se impliquen más y no ignoren los problemas que tenemos, por supuesto que no se ha de culpar a toda la emigración del deterioro del barrio, pero sí es cierto que últimamente se han instalado en nuestras calles y plazas grupos de jóvenes que se pelean entre ellos. He podido presenciar peleas con armas que acabaron con heridos, son continuas las peleas y escándalos sin respetar el descanso de los vecinos; es una lástima pero cada vez se parece más a los barrios de Colombia o del Bronxs en Nueva York. Tenemos jóvenes sin escolarizar que dejan la escuela por fracaso escolar y que se pasan el día por nuestras calles. Las acciones que se llevan a cabo para intentar solucionar estos temas son mínimas y testimoniales: se creó un servicio de Mediación Comunitaria que son 9 mediadores para todo L’Hospitalet. A nuestro barrio le corresponden dos mediadores (del todo insuficiente). También se ha creado un grupo de 6 cicerones para solucionar los conflictos escolares (son jóvenes voluntarios) para ayudar a los emigrantes con problemas en las escuelas. Se acaba de crear en el JIS El Racó de L’Ocupació: este proyecto, al igual que otros que hay en el barrio nacen con muchísima ilusión pero con pocos recursos económicos. Creo que este barrio, en el aspecto humano y personal, se merece -y lo necesita- unos

recursos e c on ó mic o s más potentes para enfrentar los grandes retos de la emigracióny de la gente mayor. Espero que la nueva alcaldesa sea más sensible a los temas humanos de nuestro Barrio y cumpla lo que prometió en su toma de posesión del cargo el pasado día 19 de Abril del 2008, cuando entre otras cosas dijo: “Pido para la Ciudad más políticas sociales”,”(…)Las personas son mi prioridad y éste es desde ahora mi compromiso al frente del gobierno”.”(…)Pondré énfasis en los barrios con políticas de proximidad que garanticen la cohesión social”. Deseo que la Ciudad vaya por caminos más humanos y sociales y menos por las obras faraónicas. Ejemplo de “obras faraónicas”, que no necesitan los barrios. Gran Vía, Plaza Europa. 


Les maleïdes obres de l’Ave. ___ Jaume Gubern __________________________________________ L’AVE ja va ser inaugurat, i els generadors dels que parla en Jaume també van ser retirats, però qualsevol veí i veïna del barri se’n recordarà del que ha estat acompanyant-los durant tot l’any, així que en homenatge a l’enorme paciència de tot el veïnat amb les obres, mantenim la carta del Jaume com a testimoni vàlid. Contextualitzeu degudament.

Tothom en toca les conseqüències d’aquestes obres fetes a corre-cuita. Junt al pont del metro de Santa Eulàlia (Pont d’en Jordà), hi ha instal.lats dos generadors de gran tamany. Estan fa més de mig any i funcionen dia i ni, amb la consegüent contaminació en tot l’entorn. Jo pregunto: on són els ecologistes, els verds i sobre tot l’Ajuntament, que no han fet res per aturar aquesta contaminació tan greu que patim tots el veïns.

Per part de l’Ajuntament és un menyspreu a tots els veïns que hem de suportar les pudors i sobre tot la contaminació. I els ecologistes que hi diuen ? Res de res, ja els hi deu estar be, potser els han fet callar... I els verds tampoc se n’han assabentat del problema que això suposa per la salut .

N’hi ha uns altres que sí que diuen : “Habrá valido la pena”, el sacrifici d’uns pocs en bé de la majoria. I és tot a l’inrevés, el sacrifici i molèsties de la majoria, en benefici d’uns quants. Si que valdrà la pena veure el dia de la inauguració de l’Ave, els cops de colze que hi haurà per sortir a la foto.

Quin contrast oi?. Una pancarta tan sols a uns 50 metres d’on es produeix la contaminació. Només propaganda electoral, ignorant aquests generadors que tant contaminen. Bravo! Jaume.


EL LADO HUMANO DE LA PLAZA EUROPA ___ José María García _______________________________________ Viendo los nuevos edificios en construcción de la nueva y flamante Plaza Europa, no puedo dejar de pensar y fijarme en la idea de desigualdad social que se está creando, si no aumentando, en nuestra ciudad de l´Hospitalet, por mucho que algunos intenten convencernos de lo contrario. Este año solo han sido sorteadas en venta 30 viviendas con fines sociales, de las llamadas de protección oficial. De momento no hay previstos nuevos sorteos de viviendas, aunque están en construcción, algunas de ellas en la misma plaza Europa. Otra cosa que está por ver es si tendrán los mismos acabados que las puestas en venta en libre mercado, cosa que no siempre suele ser así. No hay que ir muy lejos en cuanto a tiempo ni distancia: el mal acabado de las viviendas de protección oficial ofrecidas en sorteo en el Polígono Gornal firmadas por el conocido arquitecto Ricardo Bofill, muy famoso y muy reconocido, al menos cuando trabaja en proyectos fastuosos, sin fines sociales, aunque estos sean también remunerados. Otro tema son las otras muchas personas, que no cumplen los requisitos mínimos para entrar en dichos sorteos, cuyos condiciones son excluyentes ya de por si.

Antesala de la Plaça Europa a la Gran Via.

47


LA CASA DELS ARBRES Una aposta gran per als més petits al barri de Santa Eulàlia. ___ Eva Vázquez ____________________________________________ La meva filla, de quasi dos anys, i jo hem tingut el privilegi d’haver pogut participar durant el curs passat en l’Espai Familiar de la Casa del Arbres. Dic privilegi perquè hi ha qui es va quedar a la llista d’espera i qui voldria anar-hi però la seva jornada laboral no li és compatible. Nosaltres vàrem tenir aquests factors de cara. Aquest espai està envoltat de calidesa i qualitat i ràpidament un queda contagiat de l’ambient. Les professionals que li donen vida tenen la gran capacitat de donar-li ànima. Quan l’escenari està tan ben amanit la màgia cobra un paper protagonista i, els més petits -sempre més sensibles a aquestes coses- ràpidament ho capten i es deixen contagiar. Vull destacar, que per a tots els adults (pares, mares, avis…) que hem d’acompanyar nens a l’espai, assistir-hi es va convertir en una prioritat, ja que la proposta es tan seductora com captivadora: És un regal participar en directe en un observatori del món dels més petits, en interacció amb ells, entenent-los i aprenent. És la millor aposta de comprimís social cap a la socialització dels més menuts que he conegut. I és un regal per a tots els nens que poden participar, perquè en la seva memòria quedarà la petjada d’aquests primers passos. La cosa no acaba aquí, ja que de regal, i com si fos col·lateralment, els pares que hem pogut participar en l’espai familiar ens hem descobert compartint, intercanviant i creant una xarxa que en qualsevol altre escenari hagués resultat molt difícil de fer. De la manera més subtil, amb el fil de la professional que dinamitzava el grup hem construït un equip del que ara costa acomiadar-se. Suport,

48

recursos, assessorament, orientació, idees, estímuls, creativitat, coneixement, sensibilitat i molta calidesa i professionalitat és la oferta que, de manera quasi màgica, ens han ofert les professionals que han conformat aquest espai familiar. Vull reflectir tot això amb l’esperança que aquest projecte i compromís amb els ciutadans més petits ( i amb les seves famílies) del nostre municipi, continuï sent una aposta forta dels nostres representants i que la qualitat segueixi acompanyant aquest Servei que ens ha fet sentirnos tan satisfets a tots els que hem pogut participar-hi.

LA CASA DELS ARBRES: QUÈ. És un servei municipal de trobada i relació per a famílies amb nen/es de 0 a 3 anys. Un espai pensat per a que els nens i nenes puguin jugar, experimentar, compartir i relacionar-se amb d’altres, petits i adults. Un espai obert de consulta familiar sobre l’atenció i cura dels fills i filles, a càrrec de professionals especialitzats.

LA CASA DELS ARBRES: QUI. Famílies amb nen/es de 0 a 3 anys. És imprescindible que el menor vagi acompanyat por un adult. La casa dels arbres. AV Carrilet n° 133. Distrito: 3 CP: 08902 L’Hospitalet de Llobregat - Barcelona Teléfono: 93 422 66 31 Horario: Lunes a viernes: 9-14 h


El camí de Sant Jaume ___ Francesc Taverner _________________________

Em demanen que si puc escriure una mica sobre la meva curta experiència en El camí de Sant Jaume. En primer lloc he d’informar que existeixen, que jo sàpiga, nou camins homologats. Tots ells acaben a Santiago de Compostel·la: «Camí Francès» (el més tradicional), de Jean Pied de Port, França, a Finisterre; «Aragonès» (de Somport, Huesca, a Puente La Reina, Navarra, i d’allà a Santiago), «Primitiu» (d’Oviedo a Lugo i d’allà a Santiago),«Del Nord» (de Sant Sebastià a Melide, la Coruña, i Santiago), «Via de la Plata» (de Sevilla a Astorga, León, i d’allà a Santiago), «Sanabrès» de Tàbara, Zamora, a Santiago, «Català» (de Montserrat a Santiago), «Basc» (d’Irun a Santiago) i «Portuguès» (de Lisboa a Santiago). Com podeu llegir hi ha camins des de gairebé tots els punts del nostre país i de l’estranger a través de França; tots ells es poden fer de tres formes: a peu, amb bicicleta i a cavall i també per etapes, no necessàriament s’ha de fer seguit tot el Camí, doncs gairebé tots ells consten de diversos dies i com no siguis jubilat, estiguis de vacances o any sabàtic (molts dels casos) és difícil poder portarlo a terme. En el meu cas personal, jo vaig triar el Camí Francès caminant (850 quilòmetres) i de moment porto dues etapes fetes en un any i mig, sóc una persona jubilada de 69 anys. La primera des de Roncesvalles (Navarra) a Logronyo (161 quilòmetres) i la segona des de Logronyo a Burgos (123 quilòmetres). La meva intenció és arribar fins a Finisterre, naturalment passant per Santiago, perquè és el final del Camí Francès, però que molts caminants opten per detenir-se i acabar a Santiago. Aquesta és la meva intenció, una altra és que la salut m’ho permeti.

El camí és una experiència, molt enriquidora tant interior com exterior. Tens moltes hores caminant per a veure uns paisatges magnífics, belles poblacions, escoltar el vent, els ocells, veure les formes dels núvols, posades de sol increïbles, contemplar per les nits uns cels amb milers d’estrelles que ja ni recordaves que existissin pel fet que a la ciutat hi ha massa llum i, sobretot, moltes hores per trobar-te amb altres caminants de tot el món. Jo a la meva primera etapa vaig coincidir amb una belga, un irlandès, un basc i un català. Amb ells vam fer el camí durant els dies que vaig trigar a recórrer la distància. Uns es queden en una població perquè no disposen de més dies, uns altres tenen com a fita arribar a Santiago, però sempre quan ens acomiadem ens deixem les adreçes personals, correus electrònics i telèfons convidant-nos a visitar la ciutat de cadascun, passant per casa seva. A la segona etapa també vaig coincidir amb un hongarès, dos alemanys, tres francesos, un basc i un extremeny. Va ser molt bonic encara que jo no sé anglès i tot i que els estrangers, a part del seu idioma, segur que parlen l’anglès, per senyals i expressions tots ens entenem. Amb ells compartim el camí, el dormir en els albergs i els menjars tots junts. Uns trobem l’amistat, uns altres troben la seva parella, uns altres l’espiritualitat però sempre amb bon rotllo. Un dels meus consells (aquests avis!): si busqueu tranquil·litat en el viatge és que mai se us ocorri fer el Camí durant els mesos de juliol i l’agost. Sí, ja sé que és quan un pot per les vacances, però existeixen alternatives (per etapes de cinc o sis

49


dies es poden fer, segons cadascun, una mitjana de 1 5 0 q uilòme t re s sense forçar molt) de Setmana Santa, ponts, demanar una setmana a compte de vacances o fer-les en altres mesos. Tot això ho comento per ser uns mesos als quals el Camí sembla la Rambla i perd tot el seu encant quan has d’aixecar-te a les quatre de la matinada i córrer tot el camí per a arribar dels primers si vols tenir alberg en el pròxim poble i no haver de dormir fora per estar complet. No oblidem que aquests albergs són molt econòmics (oscil·len sobre els 5 i 7 euros per nit) i que la majoria tenen una capacitat limitada: penseu que en als mesos d’estiu pel camí poden passar diàriament més de 500 caminants, ciclistes i cavalls. Segons la meva curta experiència i per estar tranquil recomano els mesos de novembre a juny com topall però la felicitat en el viatge és de desembre a març. Si us agrada caminar no ho deixeu de fer; és un abans i un després en la teva vida. Hi ha moltes més coses per a explicar però ens hem de cenyir a un espai de la revista. Espero que us pugui servir aquest petit comentari a futurs caminants, d’un jubilat amb ganes de caminar. 

50

SALUD Y AUTOESTIMA ___ Núria Larroya _______________________ Hola amig@s.. Bueno, aquí estoy otra vez ...Soy Nuria, la que escribió un ratito sobre “AUTOGESTION DE LA SALUD” en la revista anterior. Como podéis ver lo mío es proponer “ideas saludables”, para que estemos sanos por dentro y por fuera. Antes de leer este artículo podeis dar un vistazo a la revista anterior y repasar el de autogestión de la salud. Mi idea es, si os parece, que hagáis una recopilación de estos: va muy bien tenerlos a mano, sin guardar mucho, para poder ponerlos en práctica en la vida cotidiana.

Ejemplos:

Esta vez escribo sobre la AUTOESTIMA. Comienzo diciendo que: La autoestima sana puede definirse como la aceptación de errores y virtudes propias sin caer en el conformismo.

Alimenta tu mente con ideas brillantes y positivas. Desconéctate de los informativos durante un tiempo, y en los periódicos ve directamente a las páginas culturales. No veas películas violentas u otras que muestren imágenes degradantes. Leer un buen libro, escuchar buena música o conversar son cosas que te pondrán en contacto con el lado bueno de la vida. Tómatelo como una cura, al menos temporal, de positivismo.

Ideas prácticas y reales: *Vivir conscientemente *Asumir la responsabilidad personal *Vivir con propósitos *Practicar la autoafirmación *Ser consciente de tu integridad personal

EJERCICIOS PARA GANAR AUTOESTIMA Satisfacer las propias necesidades. Para ejercitarse en el autocuidado es muy útil tomar una hoja y hacer dos columnas: en la izquierda se escriben las necesidades vitales y se señalan si están satisfechas o no; en la derecha se escribe lo que se está haciendo al respecto y lo que se piensa hacer para las que aún no se ha hecho nada.


EXPLORA TU FACETA MÁS CREATIVA Crear es curarse. La pintura, el teatro, la música, la literatura...son actividades que sirven para expresar la vida interior, a menudo desconocida por el consciente. Muchas personas con la autoestima baja tienen curiosamente un enorme potencial creativo: ellos mismos se sorprenden de sus obras, que les sirven para conocerse mejor y aprender a valorarse. Además, como todas las actividades que exigen una concentración costante y un trabajo manual, ayudan a reducir los niveles de estrés. Ahora bien, no están permitidas las autocríticas: unos primeros resultados objetivamente antiestéticos sólo deben servir para ejercitar otra sana cualidad: el sentido del humor. CUIDAR LA MENTE A TRAVES DEL CUERPO Uno de los síntomas de la falta de autoestima es la falta de vitalidad física. Los movimientos no son amplios, naturales ni energéticos. La práctica regular de cualquier ejercicio físico, especialmente del aeróbico, que exige un esfuerzo al corazón y los pulmones, tiene efectos positivos sobre el estado de ánimo: estabiliza las emociones, aumenta la autoconfianza y la extrov ersión, mejora la percepción de sí mismo, libera tensiones y alivia inquietud. Andar a paso ligero, correr, ir en bicicleta, nadar y los juegos colectivos con pelota son actividades aeróbicas recomendables.

Las disciplinas físicas que incluyen técnicas respiratorias y meditativas, tales como el tai-chi, el chi-kung y el yoga, están igualmente indicadas. Practicar regularmente algún tipo de meditación favorece personalidades confiadas, emocionalmente equilibradas y optimistas. ALGUNAS PRÁCTICAS BREVES: Para dormir mejor. El centro médico del Sueño de la Charité de Berlin recomienda a quienes tienen problemas para conciliar el sueño que tomen, antes de acostarse, un baño caliente, aunque solo sea de pies. La explicación fisiológica es que mediante estos baños se produce una dilatación de los vasos sanguíneos periféricos que, al desprender calor, hacen descender la temperatura interna, lo cual, al parecer, constituye un poderoso inductor al sueño. La calidad del sueño depende, en gran medida, de que los ruidos nocturnos no sean excesivos. De ahí que algunas personas recurren al uso de tapones auditivos para dormir sin sobresaltos y poder descansar mejor. Sin embargo, expertos y estudiosos del sueño desaconsejan su uso a largo plazo, ya que mientras dormimos el cerebro sigue funcionando, captando las señales acústicas del entorno, por si es necesario despertarnos. Como sucede, por ejemplo, ante sonidos que indican un peligro. Con dichos tapones amortiguamos los sonidos externos, pero

obligamos a nuestro cerebro a esforzarse más para detectar aquellos por los que convendría despertarnos. Además, al quitárnoslos durante el día,nos volvemos más sensibles a los ruidos, acentuándose entonces su efecto estresante. Frutos secos: un producto sin desperdicio. Hasta ahora sabíamos que los frutos secos (nueces, almendras, av ellanas, piñones, etc) constituyen unos alimentos de gran valor nutritivo que no deben faltar en una dieta sana. Sus grasas poliinsaturadas son especialmente beneficiosas para el aparato cardiorespiratorio y su riqueza en minerales es también digna de mención. En el Levante peninsular, zona de almendros ,se ha desarrollado hace ya un tiempo,una estufa especial para aprovechar devidamente el valor calórico de las cáscaras leñosas de las almendras, procedentes sobre todo de la industria turronera. Recientemente una ingeniosa y joven barcelonesa, ha patentado un material a base de resinas y todo tipo de cáscaras de frutos secos que está revolucionando el mundo de la construcción y el mercado de nuevos materiales. Se conoce con el nombre de ecocarris y se trata de un material que antes de secarse es tan maleable como la arcilla de los ceramistas, pero una vez seco, es duro como la madera,

51


además de presentar excelentes propiedades c o m o aislante e insonorizante. Café descafeinado. En lenguaje popular el calificativo de descafeinado se aplica por extensión a aquellos actos o hechos que han perdido parte de su valor o efectividad. Al abstenerse de la cafeina por la salud, diversas firmas comerciales comenzaron a elaborar cafés en polvo libres de dicho alcaloide. Sin embargo, un estudio reciente ha puesto en la picota las supuestas ventajas o desventajas sobre la salud coronaria de los descafeinados, ya que favorece el incremento de colesterol ldl (el malo) en la sangre.

Después de pasar un ratito con vosotr@s, termino con una historieta de las de verdad de toda la vida. Yo la he llamado: la grandeza del amor.

*Había una vez un campesino gordo y feo, que se había enamorado (¿como no?) de una princesa hermosa y rubia... Un día, la princesa, -vaya usted a saber por qué-, dio un beso al gordo y feo campesino.... y.....mágicamente, este se transformó en un esbelto y apuesto príncipe. (Por lo menos, así lo veía ella...) (Por lo menos, así se sentía él...) (Publicado en Cartas para Claudia, ed.del Nuevo extremo,1982)

Bueno, salud y alegría! y que lo paséis muy bien. Hasta la próxima!

Factores de riesgo, como las cifras sanguíneas de colesterol, triglicéridos y la resistencia a la insulina, no sufrieron cambios hasta tres meses después en el grupo de estudio. El grupo que tomó café descafeinado presentó un incremento de los ácidos grasos que preceden a la formación del colesterol ldl, lo cual ha dejado perpleja a la clase médica que mantenía la idea de todo lo contrario. Os paso también bibliografia breve y amena: Los seis pilares de la aotoestima. Nathaniel Branden. Ed. Paidós. Los patitos feos. Boris Cyrulnik. El viaje a la felicidad. Eduard Punset.

52

Raul Gordo


EL BACALAO EN PORTUGAL ___ Isaura Pi de Morais ______________________________________ El bacalao de Portugal no es que sea diferente al de cualquier otro lugar del mundo; no: el bacalhau viene todo del mismo lugar, el mar y las mayores capturas son procedentes de Islandia. Antiguamente el bacalao solo era conocido entre los balleneros de los pueblos del norte de Europa. Solo a finales del siglo XV, su introducción en Europa se atribuye a Gaspar da Corte Real que halló importantes bancos de bacalao en aguas del Atlántico Norte. La popularización del bacalao en Portugal y España se debió a las abundantes capturas a bajo precio y a las restricciones del consumo de carne impuestas durante la Cuaresma; convirtiéndose este pescado en una de las alternativas más nutritivas, funcionales y sabrosas a la carne . El secreto del bacalao de Portugal es cómo lo desecan: el país cuenta con varios secaderos, y algunos muy importantes. Lo importante que es el bacalao para los portugueses es tan grande que tienen una academia dedicada al bacalao ubicada en Lisboa, donde tienen publicadas oficialmente 1001 recetas. En todo el territorio portugués el día de Navidad, el plato típico es el bacalao, mientras en casi todo el mundo comen pavo. Los PORTUGUESES comen bacalao La cultura del bacalao en PORTUGAL está desde el siglo XII gracias a los intercambios comerciales y matrimoniales con los Reinos de DINAMARCA. El esplendor de los siglos de colonización provocó que se invirtiera muy poco en el propio país, lo que supuso un emprobecimiento de la nobleza, la desatención de la agricultura local y una progresiva pérdida de la población que sumergió al país en una inmensa crisis que alcanzó el siglo XX. Y como acostumbra a suceder, esta situación acabó beneficiando a la cocina autónoma, que se las apañó para elaborar e inventar numerosas recetas de bacalao.

En la actualidad, Portugal está considerado el país del mundo con mayor número de recetas protagonizadas por el bacalao. Aun me acuerdo de cuando yo era pequeña, ver enormes postas de bacalao (más grandes que yo) colgadas en la adega (la adega era la bodega donde además del vino se guardaba entre otras cosas de comer el bacalao). Tengo que decir que mi abuelo paterno trabajaba en una empresa de exportación e importación de bacalao, por eso en mi casa nunca ha faltado el bacalao ni en tiempos de escasez de comida. En el año 1976 viajé a Holanda, y paseándome por las calles de Amsterdam me paré delante de un escaparate de una agencia de viajes donde me llamó la atención una promoción que había para viajar a Portugal, pero sobretodo el anuncio en el cual se leía: Portugal es el país del mundo donde mejor y con más variedad cocinan el bacalao: tienen más de mil maneras de cocinar el bacalao. También recuerdo que mi madre sabia cocinar el bacalao de diferentes maneras, pero las que más me gustaban cuando yo era pequeñita eran: os bolinhos de bacalhau, el bacalhau asado na brasa, tortilhas de bacalhau, batatas e salsa (bacalao, patatas y perejil). Todos sabemos que antes el bacalao era un pescado de pobres debido a su gran abundancia y bajo coste como he referido antes, pero ahora es muy caro debido a su escasez y al encarecimiento de la pesca y ahora es un autentico manjar de ricos o personas pudientes. Los saladeros y secaderos de Portugal son un auténtico paisaje digno de admirar. Una de las recetas más famosas y sobretodo en Lisboa, es el bacalhau à brás, aunque todas las recetas están muy buenas. No olvidéis de probar unas de esas recetas de bacalao si viajáis a Portugal y que os aproveche!! 

53


EL MOVIMIENTO “OKUPA”

Nota de Redacció: Instruccions de lectura per a aquest article: Els Nostres Barris respecta tant la forma com el contingut que hagin escollit els seus col.laborador@s pels seus articles. Aquí, la lletra Q i C està substituïda per la lletra K i la Z. En aquest cas no es tracta de faltes d’ortografia, és una llicència poètica. Les bones idees, argumentades i explicades, ho continuen sent amb Q o amb K.

___ Julieta Punki ____________________________________________ Primero kiero dejar klaro ke no todos los okupas son punks o anarkistas, y ke aunke el movimiento punk se da la mano kon el movimiento okupa, hay okupas ke no tienen nada ke ver kon nuestro movimiento. El verdadero espíritu de los okupas no está kompuesto por vagos y guarros ke viven a su bola sin dar ni golpe, sino por gente luchadora ke rechaZa los bienes materiales para luchar kontra una soZiedad konsumista ke te enseña desde ke naZes ke lo úniko ke importa es el dinero, aunke por desgraZia el movimiento okupa hoy en día está también lleno de kostras ke solo ensuZian y no luchan por nada, y lo digo porke lo he vivido… El movimiento okupa kiere poner fin a ke unos kuantos se engorden los bolsillos a través de la espekulaZión, a kosta de ke otros suden y suden sin poder llegar a fin de mes por kulpa de tener ke pagar una hipoteka o unos alkileres de zifras sobrepasadas de la lógika humana. La vivienda es un derecho de todos los ziudadanos, así ke luchemos kontra el estado, salgamos a la kalle y rekuperemos lo ke es nuestro! Okupar es una forma de pensar y de aktuar ante las kosas; Okupar es no estar de akuerdo kon el sistema, denunZiar en las kalles los abusos del poder y plantear una alternativa ante lo ke no nos gusta. Okupar es deZir NO al kapitalismo, no kerer vivir para trabajar, no kerer hipotekar toda una vida para poder deZir “esto es mio”... Okupar es revelarse kontra las autoridades y kontra las jerarkías, deZir vales por lo ke eres y no por lo ke tienes.

54

Okupar es plantar kara deskaradamente a los ke se kreen ke lo tienen todo kontrolado. Okupar es kerer y neZesitar espaZios libres donde vivir, kreZer, realiZarse y krear. Desde sus iniZios el movimiento anarkopunk está meZklado kon el movimiento okupa, es deZir, ke forma parte de nuestros ideales, y en estas kasas (las okupas) nos agrupamos también kon personas de ideas radikales (anarkistas o no) y junto kon gente ke no son punks; sino ke son personas ke komparten nuestro punto de vista sobre la injustiZia de los preZios de la vivienda, y se interesan por haZer algo konstruktivo y alternativo mediante kolektivos, y kómo no, la “akZión direkta” ke en este kaso es okupar. Estos kolektivos llevan a kabo proyektos de okupaZion, organiZaZion de reZitales, ferias de fanZines, etc. Y manifiestan el inkonformismo, proponiendo la konstrukZión de alternativas para llevar una vida mejor y promover un kambio soZial. Las okupaZiones no sólo proporZionan vivienda, sino ke también en ellas se montan espaZios kulturales abiertos a la komunidad. Y por último kiero deZir ke los movimientos son expresiones de la voluntad públika.


El largo camino de los derechos humanos

___ Antonio Jiménez _________________________________________ Una vez hablé de los derechos humanos a una persona que no era española, y me contestó que los derechos humanos ni eran tan derechos ni eran tan humanos. Naturalmente, para mí que se equivocaba, además venía de un país donde habían tenido una larga dictadura. Los derechos humanos son lo mejor que el ser humano ha descubierto, porque quién no esta de acuerdo en que los seres humanos no tengamos una vivienda digna, libertad de pensamiento e ideas, -respetando a los demás sin que esto te cueste la cárcel o la tortura-, tener una sanidad digna, etcétera. Los derechos humanos son malos cuando no se cumplen, pero no porque sean malos en si mismos, es como si alguien me dijera que comer es malo por que hay personas que no pueden conseguir toda la comida que necesitan. Los derechos humanos han costado mucho imponerse en una parte del mundo y todavía en los países donde hay democracias tenemos asignaturas pendientes. En la antigua Grecia, Solon y Demócrito crearon la democracia aboliendo la esclavitud en su país, aunque podían tener esclavos extranjeros, naturalmente que no era lo adecuado ni lo justo pero fue un primer paso hacia los derechos humanos. El cristianismo primitivo que surgió en tiempos de los romanos, en un imperio tan cruel donde a los seres humanos se les echaba a los leones en el circo y existía la esclavitud, también fue un gran paso adelante en los derechos humanos

predicando la anulación de la esclavitud, la paz, el amor y la concordia entre los seres humanos, aunque esa doctrina en la Edad Media quedó corrompida por la Santa Inquisición haciendo todo lo contrario de lo que era esa doctrina. Y las filosofías también han aportado algo y el sindicalismo, revindicando los derechos laborales que en un principio costó la vida a algunos sindicalistas en Norteamérica y en otras partes del mundo donde en una fábrica murieron cien mujeres por revindicar derechos laborales. El dueño de la fábrica la incendió con ellas dentro, a raíz de aquello se firmó el primer contrato laboral de la historia: ¡gracias a esas valientes mujeres! El budismo con su gran sabiduría donde un psicólogo como Daniel Goleman se pone hablar con el Dalai Lama... ¡Todo esto son pasos hacia los derechos humanos por que se avanza hacia la comprensión!. Después de todo esto dirán algunos: los derechos humanos no se cumplen en diferentes partes del mundo, incluso en los países mas avanzados hay muchas asignaturas pendientes, y tienen razón. Pero yo creo que los derechos humanos son cinco pilares fundamentales y hasta ahora solo tenemos cuatro y para reforzar a esos cuatro necesitamos el quinto. En un principio estaban en la religión: solo se ejercía a nivel personal, lo que facilitaba la tergiversación y la doble moral si querían ejercerlos o no. También en la política tienen carencias porque no termina con la dualidad del ser humano y no lo saca de la confusión. En la filosofía no se resuelve gran cosa porque le lleva a abstracciones

55


mentales que solo comprenden los más inteligentes. Y la ciencia, igual que la filosofía, solo se interesan unos pocos que son los que la comprenden. Queda la última: la más difícil, que es la toma de conciencia del mundo, un camino muy largo y difícil. ¿Cómo se consigue esto?, se preguntarán. Asimilando, aprendiendo con paciencia. Meditando, reflexionando, comprendiendo que el ser humano y la sociedad y la vida, todo es relativo y complejo y nadie tiene en su poder la verdad absoluta, somos unos aprendices que deberíamos de hacer una cura de humildad, y termino con unas frases de la filosofía budista en que un discípulo le preguntaba al maestro que cuánto tardaría en aprender lo que le estaba mostrando y diciendo el maestro, le contestó: “toda un vida o tal vez alguna más”.

La crisis y sus contradicciones. __ Antonio Jiménez Cruz ________________ En estos días en que tanto se habla de la crisis, parece que sea algo nuevo pero no lo es. Yo trabajaba en el año 1967 en un restaurante, en la cocina de aprendiz y al cocinero que estaba soltero le preguntaban: ¿cuándo te vas a casar?. Y él contestaba: estamos en crisis y la vida está muy mala, y el otro le decía, pues si esperas a que la vida se ponga buena, nunca te vas a casar. La crisis o las crisis son cíclicas como las estaciones del año, en un mundo donde el progreso se basa en el crecimiento y la competencia o la competitividad, que debe ser una competencia más dura donde al obrero se le utiliza como si fuera una máquina, y en la mayoría de los sitios no se tiene en cuenta sus sentimientos ni su trascendencia moral ni espiritual, ni intelectual, solamente se le utiliza y cuando viene una crisis muchos pierden su trabajo. Ante un progreso que solo se base en esto, no me extrañan nada las crisis. En los países pobres, con la gran diferencia que hay entre países pobres y países ricos, cómo van a poder comprar bienes de consumo si solo tienen escasamente para poder comer. Mientras en los países y en el mundo no se solucionen estas diferencias injustas, las crisis están garantizadas. El verdadero progreso tendría que ser no basado en la competencia y el crecimiento, sino en una planificación social y personal o crecimiento sostenido, donde se tenga en cuenta la ecología de la naturaleza y donde al obrero se le valore y se le premie su esfuerzo, el verdadero crecimiento tendría que ser hacia dentro. Tenemos que pensar serenamente pero con firmeza, y cuando digo serenamente no quiero decir con la mente fría, que son dos cosas diferentes: la mente serena es comprensiva, amorosa y compasiva, la mente fría no es amorosa ni compasiva ni tampoco comprensiva, solo si pensamos con una gran conciencia tal vez podrían terminar las crisis. Decía Krishnamurti, un escritor indio con una gran sabiduría: “Antes que nada se necesita una mente serena, una mente no perturbada, para comprender cualquier cosa”. Tenemos que comprender tanto los de arriba como los de abajo esta asignatura. 

56


La misión del terrorismo. _ Abdelatif ___________ Todos sabemos muy bien que actualmente es cuando más terrorismo hay y de todas variedades, a pesar de que todos los políticos prometen y aseguran que acabarán con estos. Según Alqaeda, los atentados cometidos son en nombre del Islam, mientras que los musulmanes que tienen conocimiento saben que eso es totalmente incorrecto y que decir que Bin Laden es musulmán es como decir que el Papa Benedicto XVI es anarquista. Según el Corán en el mundo habrá una gran guerra entre musulmanes y no musulmanes, después de que los primeros sean expulsados por su ideología o costumbre (velo en los centros públicos), asesinados y torturados sin haber cometido ningun delito (Irak), atrapados en una enorme carcel (Palestina), etc...

QUIEN CONOCE, COMPRENDE... ____Alberto Martínez. Educador.____ El ritmo actual del modo de vivir está pasándole una altísima factura a nuestra sociedad. Las prisas, el estrés, la contaminación de todo tipo, la frustración las drogas etc, han echo y están haciendo mella en nuestra salud humana. Nuestro físico se resiente, pero también nuestro cuerpo mental sufre directamente esta presión. Una sociedad enferma, como la actual, genera personas enfermas. Las llamadas “enfermedades mentales”, que no son otra cosa que un mecanismo de defensa de nuestro organismo ante tales agresiones, se han incrementado brutalmente. Casos de depresión, ansiedad como los más leves, y casos de psicosis y esquizofrenias como los más graves. Los medios de comunicación exponen la maldad, crueldad y peligrosidad de estas enfermedades. Estigmatizan a las personas que están viviendo y experimentando este particular viaje. Una vez más, los medios de comunicación demonizan a estas personas, remarcando tan sólo el peligro social que representan. Va calando un mensaje negativo de asesinos,de ser culpables de estar endemoniados, cuando la realidad se pinta bien distinta. Son personas que, sin desearlo, están en un proceso personal muy determinado, un proceso condicionado por la presión ambiental, biológica y familiar ... La presión social que tanto influye. Por eso, primero deberíamos ver a personas físicas, psíquicas, espirituales y emocionales que están en un proceso que deberíamos conocer y comprender. Quien conoce, comprende. Y quien comprende, libera, respeta y ama.

La mision de Alqaeda es crear un ambiente de odio entre las dos partes aprovechando la estupidez de muchos medios de comunicación que llaman musulmanes a los terroristas para que la gente ignorante se confunda, mientras que lo correcto seria hacer conocer que el terrorismo es una gran amenaza para las dos partes .

57


POEMES ___ Dani Torralba ___________________________________________ EL SOL

LA MEVA CIUTAT

El sol és de llimona i els núvols no paren de jugar amb la meva mirada completament beneita.

La meva ciutat m’inventa les passes més enllà del present de cada instant.

La vida és feliç, la vida és un somni, la vida és una estafa bufada per un vent amb gust a llibertat. I ara ve l’estrofa però jo l’estrofo i el sol és de llimona. LLUNA Lluna, deesa balnca, bocí de meló. Reina de les marees, essència de tot misteri. Satèl.lit que desperta els homes llops. Lluna, mirall de tot desig, desig de tota mancança de qualsevol vida.

58

La meva ciutat deta de pressa, fum i ombre de neó quan cau la nit. La meva ciutat feta de pressa, fum i ombre de neó quan cau la nit. La meva ciutat poblada de diferents colors, farcida de diferents parles i pells diverses. La meva ciutat realitza milers de somnis al cap del dia i centenars de derrotes quan despunta l’alba quan l’atzar atura un taxi, i el desig ja viatja en Email. Dani Torralba. Com està el pati, Antònia!. 2008.

Mikel Berga


RECORDANT A L’ESCRIPTOR FRANCISCO CANDEL: “LA VEU DE LA IMMIGRACIÓ A CATALUNYA”. ___ Regina Granel ___________________________________________ El passat 23 de novembre del 2007 va morir Paco Candel, escriptor i periodista molt vinculat a L’Hospitalet. Amb aquest motiu el van retre un homenatge el passat dia 17 de gener del 2008 al Centre Cultural Barradas, dintre de l’Espai de Debat amb el títol “Francisco Candel Testimoni d’una Vida oberta”. Van participar : Genís Sinca, periodista que està acabant la biografia de Candel, ens va explicar anècdotes de quan el va conèixer a ell i a la seva dona, la Maruja: ens diu que sobre tot era un home bondadós, modest i tímid. Clara Parramon, antropòloga i responsable de l’arxiu històric de L’Hospitalet, ens va parlar de la relació que durant els anys 70 i 80 va tenir amb la nostra ciutat. Frederic Prieto, antic alcalde de Cornellà i amb qui va fer durant tot un any un seminari sobre la pobresa, on va tenir l’oportunitat de conéixe’l; d’ell va voler destacar que durant tota la vida va ser una persona atípica, com a escriptor i com a polític, fins a totconferenciant, doncs mai va cobrar res per las seves intervencions. Mercè Olivares, regidora del Ajuntament de L’Hospitalet entre els anys 1979 i 1983, ens va explicar el seu pas per la política, donat que Candel va formar part del primer Ajuntament democràtic de L’Hospitalet: fou regidor de cultura i esports pel PSUC. Tots van destacar que Francisco Candel va ser un símbol de la lluita per la cohesió social al nostre país i que Catalunya segueix sent terra d’acollida i que les idees i les actuacions del Paco Candel continuen vigents i que mai va deixar de lluitar per la integració social de la immigració. Candel va ser una peça clau del moviment antifranquista de Catalunya i va treballar activament per a que els “altres catalans” es poguessin sentir a casa seva.

BIOGRAFIA. Francisco Candel i Tortajada “el escritor del proletariado”, nació en Casas Altas (Valencia) el 31 de Mayo de 1925. A los dos años sus padres se trasladaron a vivir a Barcelona, en las barracas de Montjuïc. Siempre vivió en las Casas Baratas, lo que hoy se llama Zona Franca. Murió el día 23 de Noviembre de 2007 a los 82 años y la capilla ardiente se instaló en el Palau de la Generalitat . Candel escribió cuentos y ensayos, gran parte de su obra la dedicó a la emigración que llegó a Catalunya en los años 60. De entre sus obras destacan “Els altres catalans” (1964) ,”Donde la ciudad cambia su nombre” (1957), “Han matado un hombre, han roto el paisaje” (1959), “Parlemne” (1967), “Encara més sobre els altres catalans” (1973). El año 1977 fue elegido senador por Barcelona dentro de la coalición Entesa dels Catalans; fruto de esta experiencia publicó “Un charnego en el senado”(1979) y “Candel contra Candel” (1981). Entre los últimos libros publicados destacan “Els altres catalans vint anys després” (1985), “La nova pobresa” (1988). Hay una frase que se le atribuye a él referente a la emigración, que decía: “Van demanar mà d’obra i els van arribar èssers humans”. Le gustaba la pintura, hizo algunos retratos pero lo dejó por la escritura. Fue un escritor muy prolijo pues en 50 años escribió 56 libros, más colaboraciones en periódicos y rev istas, destacando también como periodista y dibujante. En 2003 fue distinguido con la medalla de Oro de la Generalitat y el año 2000 se le concedió el Premio de Honor de la Ciudad de L’Hospitalet. El acto de homenaje que se celebró en el Centro Cultural Barradas, fue muy emotivo pues tanto conferenciantes como el público asistente que lo había conocido destacaron que era un hombre sencillo y bueno. Su biógrafo, el periodista Genís

59


Sinca entre otras cosas dijo que tenía la imagen sencilla y modesta pero que había sido un pionero en hablar sobre el xarnego y el emigrante y de tratar el tema del cuarto mundo dentro de la ciudad. La novela que le hizo famoso fue “Donde la ciudad cambia su nombre”, que explica las intimidades de sus vecinos. Recuerda como Candel se emocionaba al hablar del Dr. Ribas, conocido como el médico de los pobres de las Casas Baratas, (que por cierto, se encontraba entre el público una sobrina de este doctor) .”Els altres catalans” , su origen fue un artículo que había escrito para el periódico. “Ser obrero no es ninguna ganga” es el primer libro que escribió. En su paso por la política, como senador y después como regidor de cultura y deportes en L’Hospitalet, lo pasó mal pues se topó con mucha burocracia. Era un hombre bueno dado a la gente, escribía con una máquina Hispano Oliveti porque decía que en el ordenador había perdido toda una novela “El Sant de la Mare Margarida”, que tuvo que volver a escribrirla de nuevo. El antiguo alcalde de Cornellà, Frederic Prieto, lo conoció con motivo de hacer juntos un estudio sobre la pobreza. Entre otras cosas quiso destacar de Candel, que durante toda su vida había sido atípico, fue un critor atípico, un político atípico -pues era como la conciencia critíca de los políticos,tanto con el PSUC como de Jordi Pujol con quien tenía una buena amistad y a quien admiraba. También era atípico como conferenciante pues hizo muchas charlas y conferencias y nunca cobraba por ello. Era muy rico en el lenguaje, él siempre partía de las personas concretas y por lo concreto de él mismo y de los personajes de sus libros; este sentido de lo concreto le hizo tener un arraigo en la tierra e incluso del barrio, pues nunca marchó de La Marina. Vivió con una especial intensidad Catalunya, siempre decía que Catalunya se ha de hacer entre tod@s. Fue un gran catalanista , no teórico sino práctico. Hizo muchas cosas y siempre dando felicidad a los amigos. Clara Parramón, antropóloga y responsable del Arxiu Històric de L’Hospitalet, explicó que durante los años 70 y 80 Candel tuvo mucha relación con nuestra ciudad. Él hablaba de la emigración, pero

60

hoy también tenemos otros movimientos migratorios que vienen de otros países, aunque no son tantos como en aquella época. El libro “Els altres catalans”, tuv o la curiosidad que -gente que no solía leer, si que leía a Candel-, fue leído y difundido por los trabajadores y por los políticos catalanes. Candel hace una descripción desde dentro, puesto que él también era emigrante. Compiló una visión completa de los movimientos migratorios y fue pionero en el estudio de las diferencias sociales. Él daba por sentado que la catalanidad era perfectamente compatible con el sentido de los orígenes de los emigrantes. En definitiva, Candel dejó unos valores que esperamos no se pierdan.

Revistes rebudes des de Punts Omnia: +Revista Utopia CPPonent-Lleida num.14 (un clàssic) +El Prat CPS Francesc Palau (un altre clàssic) +Casal dels Infants del Raval (...ole!) +Revista Peatones num.9 Digital, accessible des de revistapeatones.blogspot.com (enhorabona! ) Amb el suport de:


BREU ENTREVISTA A L’EQUIP DE REDACIÓ D’ UTOPIA ( CP PONENT): COM VA NÉIXER LA REVISTA UTOPIA. Utopia és una revista que ha aconseguit treure 12 números des del 2003 quan va començar...Enhorabona! En el seu darrer número podeu trobar –entre d’altes- un especial sobre Frida Khalo, un reportatge sobre la història d’Internet, articles sobre salut, bones poesies, i un disseny amb personalitat pròpia que ja és marca de la casa. Més informació a la seva web. I gràcies, Griselda (dinamitzadora del Punt Omnia CPPonent). 1)Com i quan va néixer la revista Utopia ? La nostra revista va néixer al 2003. Va ser un projecte de la biblioteca del centre, i proposant la col·laboració del Punt Òmnia per a fer, entre altres coses, la maquetació. Des d’aleshores, tant l’equip de redacció com el de maquetació treballem des del Punt Òmnia. 2)Quants són actualment a l’equip redactor? Actualment som de redactors una dotzena entre maquetació i equip de redacció. 3)Com prenen les decisions, per exemple sobre els temes dels articles? Abans de començar una revista ens reunim i decidim quins temes hi podem incloure, encara qui individualment podem participar amb qualsevol reportatge, tema o article. 4)Quina és la vostra distribució actualment? Editem 250 exemplars i se’n reparteixen en el nostre centre, se n’envien als altres centres penitenciaris i a centres o entitats lligats al Punt Òmnia, la biblioteca o a Ponent. http://www.xarxa-omnia.org/cpponent/

61


Revista "Els nostres barris" num. 2  

Revista Els Nostres Barris de L'Hospitalet. Editada pel Punt Òmnia Jis/Arrels de La Torrassa. Revista feta pels veïns i veïnes d'aquest bar...

Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you