núm. 144
redaccio@viulhospitalet.com
· maig ‘18
www.elginjoledicions.com
arriben les festes majors dels barris
45x60-sol-17020098.pdf
1
10/2/17
12:57
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
Una tarda amb...
Los Shupitos, els autors de L'Hospitalet, te quiero 'cuina miracle' en l'apartat gastronòmic - entrevista a agustín fructuoso, exdirector del tpk - el joc de rol del museu agbar - el equipo a, al sabies que...
EDITORIAL
ELS VINCLES
“
Sin miedo, las olas se acarician con el fuego. Si alzamos bien las yemas de los dedos, podemos de puntillas tocar el universo, sí. Sin miedo, las manos se nos llenan de deseos, que no son imposibles ni están lejos, si somos como niños. Sin miedo a la ternura, sin miedo a ser feliz. Sin miedo, sientes que la suerte está contigo…”, canta Rosana. Segurament sigui un dels èxits que rescati al seu concert del Corpus de Cornellà, a la plaça Catalunya el proper 2 de juny. Sin miedo és una cançó tendra i vitalista que ens recorda la nostra vulnerabilitat i ens convida a ser més innocents, somiadors i valents. A caminar sense pensar en les conseqüències, ser nosaltres mateixos i gaudir de cada moment com si fos l’últim. A mi em recorda als avis i àvies, als qui, per la distància, gairebé no vaig poder veure. Envejo els qui sí que heu pogut gaudir del seu afecte, abraçades, sis o set petons per segon i historietes. La quantitat d’hores de gravadora que hauria consumit amb els seus relats de supervivència hagués estat infinita. Quan Rosana va escriure un dels seus himnes, tres dels meus avis ja havien mort. Només quedava la Dominica, de qui albiro com si fos avui una mirada angelical i com somreia mentre tancava els ulls. O com gaudia veient el net devorant els seus xoriços o marcant gols (imaginaris o no). “Vinga, fes-me una entrevista. Què em preguntaries si fos famosa?”, em deia, mentre pensava què li podia preguntar a una persona tan gran i que ella devia ser molt famosa, perquè a la vila tothom la coneixia i en parlava meravelles. “Espero que de gran no et facis periodista del cor, eh. Que són molt pesats i no deixen ningú tranquil”, m’advertia. Ara, cada estiu en directe i durant l’any per telèfon, li preguntaria moltes coses. M’hauria agradat conèixer-la més. Conèixer-los més. Us envejo als qui teniu els avis i àvies ben a prop. Potser, fins i tot, us han cuidat de petits i petites i el vincle és cada vegada més gran.
VIU L'HOSPITALET Revista gratuïta de societat i cultura NÚMERO 144, MAIG DE 2018 redaccio@elginjoledicions.com Tel. 93 337 77 47
FOTO DE PORTADA: JOAN REDONDO
DIRECTOR DE CONTINGUTS: TONI DELGADO
PUBLICITAT: MERCHE BLANCO 627 916 905 parentesi@elginjoledicions.com
IMPRESSIÓ: IMPRINTSA Dipòsit Legal. B-20065-2005
EDITA: EL GÍNJOL EDICIONS, SL. BRUC, 30 2n 08901 L'HOSPITALET B-63785034 La redacció de Viu L'Hospitalet no coincideix necessàriament amb l'opinió dels seus col·laboradors.
ÍNDEX 5.Una tarda amb... LOS SHUPITOS, ELS AUTORS DE L'HOSPITALET, TE QUIERO
16.Cultura
AGUSTÍN FRUCTUOSO, EXDIRECTOR DEL TPK ART I PENSAMENT CONTEMPORANI
Agustín Fructuoso em rep a l’entrada del seu taller, un espai on té “la meva vida” i que cada dia “m’he de tornar a guanyar”. La música de Mahle, Shoubber o Agustí Martínez l’impulsa a engegar la creativitat i el jazz de John Coltrane o Eric Dolphy l’acompanya quan té els projectes avançats.
Los Shupitos han creat un himne rítmic i d’orgull, L’Hospitalet, te quiero, el toc d’inici de les Festes de Primavera. Reunim a l’oficina de Viu L’Hospitalet Santi Manresa (percussió i cors), Juan Antonio Guerra (baix i cors) i Carles Gutiérrez (guitarra i cors). El grup el completen Dani Charnego (cantant) i Oriol Pidelaserra (teclista).
una tarda amb... Los Shupitos: “Amb L’Hospitalet, te quiero volíem transmetre energia i orgull en una rumba de festa” Text TONI DELGADO Fotos T. DELGADO / JOAN REDONDO uan veia penjada una banderola de les Festes de Primavera, Santi Manresa hi escrivia mentalment el nom de la seva banda. “Los Shupitos... Sona bé! Algun dia estarem nosaltres allà. Espero que sí”, desitjava amb totes les seves forces. Fa unes setmanes el somni de Santi Manresa es va complir: “Li vaig fer una foto al primer cartell que ens mencionava. Ostres... Se’m posa la pell de gallina. Vam compartir esdeveniment amb artistes súper coneguts com Mikel Erentxun o Jarabe de Palo...”. Los Shupitos han creat un himne rítmic i d’orgull, L’Hospitalet, te quiero, el toc d’inici de les Festes de Primavera. Reunim a l’oficina de Viu L’Hospitalet Santi Manresa (percussió i cors), Juan Antonio Guerra (baix i cors) i Carles Gutiérrez (guitarra i cors). El grup el completen Dani Charnego (cantant) i Oriol Pidelaserra (teclista). —Pots tocar cançons que no escoltaries mai? JUAN ANTONIO GUERRA: Tal qual. A casa mai em poso un pasdoble, però quan el toco, en gaudeixo com ningú. CARLES GUTIÉRREZ: Crec que qui no és professional i ho fa per gust, ho sent tot. Els professionals poden tocar bé coses que no els omplin. SANTI: Sempre que toquem li posem sentiment. En el nostre cas fem de tot: classes, tallers per a empreses, espectacles dirigits per a nens i nenes, actuem per a altres bandes, orquestres... —Fa molts anys que es va retirar, però m’agrada utilitzar aquest exemple: sou un grup polivalent com Luis Enrique? GUERRA: Los Shupitos som festa i transformen en rumba cançons famoses. És
Carles Gutiérrez, Juan Antonio Guerra i Santi Manresa.
Foto: TONI DELGADO.
5 VIU L'HOSPITALET
Q
ucna ultura tarda amb... un gènere que et fa ballar sempre. —Carles, quan vas a una festa i no sona rumba... Estàs una mica descol·locat o t’adaptes? CARLES: M’adapto. Si em deixen punxar a mi, segur que acabaré posant alguna rumba. Si no és així, no patiré pas. Hi ha molta música que ens agrada. La rumba és festa, però no tota la festa és rumba. —Santi, ets el líder del grup? SANTI: No. Ho és Dani Charnego, qui representa més el grup i és més conegut perquè té diferents projectes a l’Hospitalet i Barcelona. Jo m’encarrego més de la part de contractació, producció, oficina... —Com intentes traslladar aquesta festa a la gent? SANTI: Passant per la batedora de Los Shupitos cançons de Dire Straits o Nirvana. Encara que no t’agradi la rumba, si coneixes la lletra, la fórmula t’atrapa. A més, és original. GUERRA: Volem fer partícips del concert els espectadors. —Els doneu el micròfon gairebé? GUERRA: Si estan a prop, sí. SANTI: El públic és vital en el nostre espectacle i participa quasi a totes les cançons. Volem que s’ho passi bé.
Santi Manresa, Juan Antonio Guerra i Carles Gutiérrez.
Foto: T. DELGADO.
6
VIU L'HOSPITALET
—It’s my life, de Bon Jovi, és la meva favorita. Com seria la seva versió en rumba? Amb una frase en tinc prou... GUERRA: It’s... My... Life... [Fa palmes]. SANTI: A partir d’ara, la incorporarem al nostre repertori! [Carles imita Richie Sandora, que utilitza una talk box]. Gairebé totes les cançons són convertibles a la rumba. Penso que una de les que teníem al principi era d’AC/DC. Es tracta d’agafar la línia melòdica i posar-li una part rítmica, que és el que marca el que seria la rumba. —En l’edició de Festes de Primavera de Viu L’Hospitalet Mikel Erentxun ens va comentar que ara la metodologia és “inexistent o poc definida en moltes ocasions”. Això us beneficia o perjudica? GUERRA: Normalment deconstruïm una cançó amb una melodia bonica. Mai pots dir mai, però no crec que acabem fent rumba de reggaeton o trap, perquè tenen molt poca melodia. La rumba en necessita. —La música actual és com un xupito, Carles? Costa molt que una cançó actual t’atrapi i t’acompanyi la resta de la vida. CARLES: Tens raó. El consum és molt més fugaç i ràpid. Abans compraves un disc i (passa a la pàgina 8)
Dani Charnego.
Foto: TONI DELGADO.
ucna ultura tarda amb... (ve de la pàgina 6) l’escoltaves sencer... Ara el format disc gairebé ha desaparegut, igual que els equips de música. Això m’empipa. A casa, quan era petit, hi havia un equip amb el seu tocadiscos, els bafles de fusta grans... En un portàtil o mòbil, el pobre baixista... GUERRA: No existeix. CARLES: La tecnologia ens ha ajudat, malgrat que ens ha fet anar enrere en alguns aspectes. GUERRA: Amb uns altaveus de plàstic, d’ordinador, et perds la meitat dels detalls.
—L’Hospitalet, te quiero, L’Hospitalet I love you em trasllada un sentiment d’orgull de ciutat i em contagia ganes de moure’m. CARLES: Llavors ho hem aconseguit. —Almenys amb mi, sí. CARLES: Som de l’Hospitalet i volíem transmetre energia i orgull en una rumba de festa. Una cançó amb transfons.
8
VIU L'HOSPITALET
—Que et fa moure i et remou. CARLES: Buscàvem aquest equilibri. GUERRA: Les primeres reaccions van ser de la productora. Ens van felicitar. SANTI: A la roda de premsa de la campanya l’alcaldessa va agrair-nos la música que havíem fet i que fos una cançó que t’atrapi tant. Nosaltres portem tota la vida treballant a l’Hospitalet, on hem començat a fer música. GUERRA: Som hospitalencs.
Carles Gutiérrez, Santi Manresa i Juan Antonio Guerra.
Foto: T. DELGADO.
—Potser, i crec que seria la vostra gran victòria, heu arribat a qui renega de ser de l’Hospitalet i assegura que és de Barcelona. GUERRA: Els de la vorera dreta de Riera Blanca ja diuen que són barcelonins, però amb la cançó els hem convençut. SANTI: Vam tocar a la presentació de L’Hospitalet Experience, i va ser molt especial perquè estava John Hoffman, director del Mobile World Congress, i l’alcaldessa, Núria Marín, va cantar part de la cançó... Al cap de dos dies, vam actuar a L’Hospitalet Experience. CARLES: Malgrat que la roda de premsa sigui un lloc fred i la gent no estigui predisposada a ballar, vam realitzar un tall de la cançó perquè fes palmes i cantés. Aquesta és la nostra tàctica. Fou un mini concert. Quan vam tocar durant L’Hospitalet Experience, el context era diferent. El públic, entre tapes i cervesa, cantava, orgullós, la lletra. —Li traieu la vergonya a la gent? GUERRA: És una mica així. Els tímids, si ens coneixen, es posen al final. [Riem]. Prete- (passa a la pàgina 10)
Oriol Pidelaserra.
Foto: JOAN REDONDO.
ucna ultura tarda amb... (ve de la pàgina 8) nem que el públic no s’oblidi del que acaba de viure. CARLES: Molts cops hem tocat a llocs que no estan destinats a ballar, com un baret de platja a mitja tarda, i, de sobte, s’anima algú i tothom acaba movent-se i vivint una experiència diferent. GUERRA: Com fora de lloc.
CARLES: Un dijous a les vuit de la tarda et veus ballant amb desconeguts i fent noves amistats. SANTI: Un dia vam anar a tocar a un poble petitó d’Aragó. Quan vam arribar a la típica plaça envoltada de cases, hi havia poc més d’una dotzena d’avis asseguts en cadiretes i vam pensar que el concert seria un desastre! Al final, fou una gran festa perquè s’hi va sumar molta gent jove també. De fet, vam haver de tocar mitja hora més, entre versions de Julio Iglesias o Camilo Sesto i cançons més modernes. —Teníeu aquest neguit abans del pregó de les Festes de Primavera? CARLES: Sabíem que el nostre joc podia funcionar, i així va ser. Ja durant les proves de so, la resposta fou molt bona. SANTI: Això últim ens va donar molta moral. Érem conscients que el repte era grandiós i el fil entre l’èxit i el fracàs seria molt prim. GUERRA: Hem començat les Festes de Primavera!
Juan Antonio Guerra.
Foto: TONI DELGADO.
—Carles, heu creat un himne per a la vostra ciutat, treballeu força aquí, heu actuat a les Festes de Primavera... Quina seria la cirereta? CARLES: Ostres, doncs, un concert sencer en una plaça durant les Festes de la Primavera. GUERRA: M’encantaria tocar en el Parc de Can Buxeres, el seu punt de partida.
10
VIU L'HOSPITALET
—Ets el nostàlgic i el romàntic del grup? GUERRA: No, però no les oblidaré mai. Era molt jovenet i ho recordo com si fos ahir. Fou una festa impressionant. SANTI: És un marc força adequat per a vosaltres. —Podríem dir que feu música de festa a l’aire lliure, doncs. GUERRA: L’aire lliure i l’estiu són ideals per a nosaltres. SANTI: L’espai ha de tenir caliu. En un gran escenari amb molta gent et costa més generar aquest apropament. Ens encantaria fer un concert sencer a la propera edició de les Festes de Primavera i treballar més durant les festes majors de l’Hospitalet. Som d’aquí, però no hi hem tocat tant. La meva primera actuació sí que va ser aquí... Amb una banda de thrash metal! §
Santi Manresa.
Foto: TONI DELGADO.
gastronomia de proximitat
CUINA MIRACLE: L'APOSTA PER UNA GASTRONOMIA INQUIETA Text MARIANO MARTÍNEZ
JOAN TARGARONA DAVID DÁVILA I CARMEN DURÁN xef de Cuina Miracle Los Arcos Bar LAB
Avinguda Indústria, 1-5 Av. del JUST Parc, 55 SANT DESVERN 933750750 933729898 www.losarcosbar.com miracle@cuinamiracle.com reservas@losarcosbar.com cuinamiracle.com De dimarts a diumenge de 18h a De dilluns a divendres de 9h a 23:30h. 16h Nits de divendres, dissabtes i vigilies obert fins les 2:00h. Dissabtes, diumenges i festius de 9h a.com/losarcosgastrobar 15h .com/cuinamiracle/ @losarcosbar
12
VIU L'HOSPITALET
@cuinamiracle
La història de Cuina Miracle va lligada inevitablement a la història familiar d’en Joan Targarona. Una història d’arrel lligada a Miracle, la seva mare, amb un passat pagès d’uns pares que van obrir una botiga de queviures el 1952 a Sant Just Desvern. Segurament el punt de partida de l’amor d’en Joan pel producte de temporada té molt a veure amb la genètica, que els ha fet guanyar el premi a la millor tapa de la segona edició del QuintoTapa Sant Just. “Vaig treballar en professions lligades a la enginyeria tècnica, a la construcció, que res tenien a veure amb la cuina, però m’he criat amb la mare i la trajectòria familiar sempre ha estat lligada a l’alimentació, amb el local de menjar preparat que van obrir el 1999, la botiga del nostre tiet al Mercat i, des de 2004, amb el restaurant, que va significar un pas endavant important”. Encara que sempre lligat a aquesta història familiar, en Joan va decidir deixar enrere la seva formació com a enginyer i introduir-se en el negoci familiar. En poc temps s’ha convertit en el pilar de Cuina Miracle, que té al darrere un equip que manté viva la flama i l’empenta dels motors d’aquest projecte gastronòmic, en Joan i la seva mare. El cuiner de Sant Just sap transmetre de manera molt directa les seves inquietuds rere els fogons. Quan va
decidir-se a tirar-se a la piscina de Cuina Miracle, va fer diferents cursos d’alimentació, nutrició i cuina oriental, fet que exemplifica la seva manera de veure la gastronomia des de vessants molt diferents. “A Cuina Miracle hem mantingut l’oferta de plats per emportar, amb un segell important de cuina casolana, però amb el temps hem incorporat propostes més arriscades, més diferents, arran dels nostres viatges i on inquietuds d’anar innovant constantment. No perdem l’essència d’una cuina catalana molt clàssica, però incorporem propostes d’altres països. No ens agrada tancarnos en un mateix tipus de cuina”. Aquesta aposta per la varietat de plats de Cuina Miracle també es visualitza en el protagonisme que en Joan li dona al producte de temporada: “No tenim una carta fixa, ens agrada canviar segons el que trobem al Mercat el dia que fem les compres. Cuino una mica el que em ve de gust en funció de la compra que fem. Per això la nostra carta està molt oberta al producte fresc i de temporada, que ens ofereix una màxima qualitat”. Molt més que un espai gastronòmic Cuina Miracle és un espai gastronòmic preparat per satisfer
hospitalet-sol-18050133.pdf
C
M
Y
CM
MY
CY
CMY
K
1
10/5/18
15:32
gcastronomia astronomia ultura de proximitat
14
VIU L'HOSPITALET
"Per això la nostra carta està molt oberta al producte fresc i de temporada, que ens ofereix una màxima qualitat” als amants de la cuina amb bon menjar i productes de proximitat i de temporada. Ha anat evolucionant amb el temps, però no es manté quiet en cap moment. El projecte està obert a moltes més activitats: fan càterings per a empreses, i cursos de cuina: “És una manera de transmetre les nostres inquietuds i la nostra manera de veure la gastronomia a més públic. Per això muntem cursos molt enfocats a cuines del món i amb les tendències que ara estan més de moda, com la cuina vegana o vegetariana, però que nosaltres fa molt temps que treballem”. El relat d’en Joan és molt clar en aquest sentit: “El producte de temporada i ecològic forma part del nostre ADN particular. El que trobem al mercat és el termòmetre de la nostra cuina, que volem clarament que sigui una gastronomia molt saludable. Ens agrada parlar de respecte en dos sentits: respecte enfocat a què el producte que protagonitza la nostra cuina tingui un procès de producció molt natural (per exemple, utilització de pocs pesticides en el cas de les verdures); i respecte a l’hora de cuinar aquests aliments, amb la utilització de bons olis i bones coccions que mantinguin les seves propietats del producte”.
LA RECEPTA
Paisatge Volcànic Llit de puré de patata i celerí amb musclos en escabetx, Carxofa Prat, nyora picada i pa de garrofa INGREDIENTS: Patata natural Cèleri (arrel de l’api), crema de llet, musclos, ceba, pastanaga, oli, vinagre, sal, pebre, Carxofa Prat, llorer, nyora picada, ratlladura de llimona, pa de garrofa, virutes de fusta de roure per fer un fumat La tapa té tres elaboracions diferents • Puré de patata amb cèleri: posar a bullir en aigua les patates i el cèleri pelat. Un cop està cuit el cèleri, el triturem per una banda i les patates les fem puré amb forquilla per una altra banda. És barregen els dos ingredients amb sal, nou moscada, una mica de mantega i crema de llet • Musclo amb escabetx: Fem els
musclos al vapor, trèiem la closca. Amb una cassola, deixem coure la ceba, pastanaga, oli, vinagre, sal, pebre de colors, i passada una estona, incorporem els musclos i una mica de pebre vermell. • Carxofa Prat Confitada: Pelem la Carxofa Prat, tallem el cor en diferents trossos. Els bullim amb aigua, llimona i sal. Fem conserva amb oli d’oliva verge i espècies (llorer, bitxo, pebre de color, alls laminats). Muntatge: Amb una mànega pastissera posem el puré de patata i cèleri, posem 2 trossos de Carxofa Prat, 2 musclos i acabem amb pa de garrofa, nyora picada i sal.
Investigar i cercar són paraules que apareixen en el discurs d’en Joan: “Com veus, hi ha molt moviment a la nostra cuina. Sobretot no ens agrada avorrir-nos ni tampoc avorrir al nostre públic, tant a qui
ve a menjar, com aquell qui ve a aprendre amb nosaltres. El que busco és trencar, fer coses diferents. Però tot això s’aconsegueix amb un gran equip i una metodologia de treball molt clara”. •
PER UN Mร N SOSTENIBLE,
TOTS HI TENIM MOLT A FER! Protegeix el teu planeta, #SenseContaminaciรณ
cultura
Agustín Fructuoso: “Un artista m’interessa quan m’explica el seu pensament” Text i fotos TONI DELGADO a “gairebé” 30 anys que Agustín Fructuoso porta una arracada en forma de mitja lluna a l’orella dreta. Símbol “suposo” de la llibertat de la transició política. “La vaig encarregar a un amic meu joier. No té més història”. O potser sí, perquè en aquella època Agustín Fructuoso encara no pintava quadres abstractes, sinó “molt simbòlics”, alguns amb mitges llunes, arbres... “Llavors que un senyor portés una arracada no era tan normal, però tampoc valent”.
F
16 VIU L'HOSPITALET
L’exdirector del TPK Art i Pensament Contemporari em rep a l’entrada del seu taller, un espai on té “la meva vida” i que cada dia “m’he de tornar a guanyar”. La música de Mahle, Shoubber o Agustí Martínez l’impulsa a engegar la creativitat i el jazz de John Coltrane o Eric Dolphy l’acompanya quan té els projectes avançats. UN BARRET PECULIAR Podria ser una cançó amb diferents melodies i gèneres. Agustín Fructuoso sempre és un entrevistat que no s’amaga, sinó que s’exposa. Li va la marxa. Només pot ser autèntic. Tant que quan treballava al banc duia un barret peculiar i encara més petit que el que guarda al taller i es posa per a la foto a petició del periodista. “Tothom es despertava de sobte amb aquell casquet a primera hora al metro”, recorda entre riallades. Per a Agustín Fructuoso la pintura és una espècie de conversa interior. Mai ha considerat un quadre com un objecte de decoració. Més aviat com una frase treballada a fons que “quan l’acabes i la treus fora d’on l’has creat, comproves si l’has explicat bé”. Lamenta
Agustín Fructuoso.
que, “en general”, hi hagi una visió tan estereotipada de l’art i la pintura, que “s’alimenta des de les institucions públiques”. Fa anys una galerista “molt important” es va interessar pels esbossos d’unes escultures que havia realitzat
.
Foto: TONI DELGADO.
Agustín Fructuoso. “Són un encàrrec. No tenen res a veure amb mi”, va advertir-li l’exdirector del TPK. Ella va insistir i es van citar a l’antic taller de l’artista, a Pubilla Casas. La galerista s’hi va trobar quadres llisos. (passa a la pàgina 18)
COMPROMESOS AMB EL PRESENT IL·LUSIONATS EN EL FUTUR DE L’EDUCACIÓ DE QUALITAT I PER A TOTHOM
TRIA ESCOLA CRISTIANA www.triaescolacristiana.cat 93 302 70 13
ccultura ultura (ve de la pàgina 16)
—Agustín, això no és el que m’esperava. M’agraden més, però no els puc tenir a la galeria amb seguretat de venda. —Ja t’ho havia comentat. M’he divertit fent els esbossos i l’experiència ha estat fantàstica, però per a mi la pintura és una altra història –li va contestar Fructuoso. —Podries muntar alguna exposició a partir dels dibuixos de les escultures. Et puc assegurar que la meitat, o fins i tot les tres quartes parts dels quadres, es vendran. —M’estàs dient que el que faig no interessa. Cap problema. Per a mi seria horrible renunciar al que faig i que l’any que ve es posés de moda la pintura monocroma. Quina decisió hauria de prendre llavors? Tornar un altre cop a pintar-la? No seria creïble, i el primer que no s’ho empassaria seria jo. Tornem al 2018.
18
VIU L'HOSPITALET
—L’autenticitat fa perdre diners a l’artista? –li pregunto. —A veure, Toni, això és un titular. [Riem]. A l’artista, si no troba la persona adient, li costa més vendre. El seu objectiu és explicar coses. —També ha de guanyar-se la vida, sobretot si només vol dedicar-se a això, Agustín... —Com tothom. Un artista m’interessa quan m’explica el seu pensament, que correspon a l’experiència i vida. Una obra em trempa quan està ben narrada, és personal, suggeridora i seductora, i et planteja interrogants seriosos. EL PRIMER QUADRE MONOCROM És conscient que molta gent no veurà cap història ni element interesant en les seves pintures monocromes. “Puc entendre que no els agradi. Faltaria més”, explica. Fa una petita pausa i segueix. Explica que el primer quadre monocrom de la història té més de cent anys i que ell ha impartit classes més de 40 anys: “Sé que els i les alumnes que el veuen per primer cop no l’entenen. A mesura que pinten i parlen de pintura descobreixen que no és necessari que sigui una representació”. Aquest és un dels estereotips d’un mercat “escàs i molt conservador”, almenys a Catalunya i Espanya, i on el client principal són les institucions públiques. Ni l’1% dels i de les milers d’estudiants d’escoles artístiques s’hi guanyaran la vida: “Aquí no hi ha mercat, malgrat que als 70 semblés que sí. A la gent no li interessa comprar art i està en el seu dret”. Li dic que el noto més relaxat i que ha perdut el tic de tocar-se el nas. Riu. “Abans”, remarca la paraula, representava un col·lectiu de persones implicades en un projecte, el TPK, i havia de “bregar” cada any amb els pressupostos. —Ara ets més tu, Agustín? —Sempre he estat jo. —Però ja no tens la pressió de dependre de tanta gent. —Ara em represento a mi mateix. La Xaro Castillo i jo, els fun-
L'entrevistat, amb dos dels seus quadres.
Foto: TONI DELGADO.
dadors del TPK, continuem treballant i fent propostes per al projecte. EL RASTRE DEIXAT PER LES PERSONES Els dos coordinen exposicions i intercanvis del TPK i munten a L’Harmonia el cicle d’exposicions Ceci n’est pas, en el marc de Mirades contemporànies envers la col·lecció del Museu de l’Hospitalet. Hi conviden amics i amigues del col· lectiu Kanibal’Hópox-Réseau Européen d’Espaces de Création [el TPK n’és membre, com altres espais de Barcelona, Porto, Kóln, Nimes...] i també del taller perquè facin una revisió del que signifiquen la memòria, l’oblit i el rastre deixat per les persones. En aquest cas amb l’excusa d’un casc que se suposa que és d’origen caucàsic. Un exercici que realitzen a través d’objectes antics o obres d’artistes d’altres èpoques. L’exposició es pot visitar al Museu de l’Hospitalet fins al proper 3 de juny. (passa a la pàgina 20)
ccultura ultura (ve de la pàgina 18) Portem més de tres quarts d’hora de conversa. Potser ja és el moment de preguntar-li a Agustín Fructuoso per què va deixar el càrrec de director del TPK, just 40 anys després de la fundació del col·lectiu i durant el Solstici.
20
VIU L'HOSPITALET
—Ho vas decidir molt abans? —Bé, a veure... Sí, sí. —Abans de Nadal fins i tot? —Força abans. Les coses passen cada cop més de pressa, i en el món cultural, que es mou amb pressupostos molt baixos, encara més. Això desgasta molt. A Barcelona hi ha projectes culturals de característiques semblants al TPK amb directors que porten 25 i 35 anys, eh. Jo ho he estat 20 anys i ara em sembla una barbaritat. —Els mandats llargs danyen el director? La iniciativa? Els dos? —[Fa una pausa llarga]. No és que perjudiqui. Un projecte com el TPK, que mai ha estat una acadèmia de pintura, ha d’oferir aspectes interessants perquè siguin escoltats. Es tracta de mantenir un diàleg amb la societat. El llenguatge va canviant i arriba un moment en què són necessàries altres persones que potser diuen el mateix amb altres paraules. És el cas del TPK. —Senties que no podies adaptar-te al nou llenguatge? —M’hi veia capaç, però és una cosa més complicada. Hi havia les persones adequades per a donar continuïtat al projecte. Vicente da Palma [el nou director] és hospitalenc, té una formació acadèmica molt sòlida, ha estudiat llengües clàssiques, va ser alumne del TPK... AMB PERSONES DE LA CASA Sempre han treballat amb persones de la casa perquè aporten “un plus de treball, qualitat, esforç i sentit de pertinença”. Xaro Castillo i Agustín Fructuoso han “aprofitat” la seva experiència i contactes personals per introduir al circuit els artistes del TPK. Un suport que combat una injustícia històrica: “En qualsevol món, i més en l’artístic, les oportunitats són per a les persones de
Agustín Fructuoso, al seu taller.
les classes altes”. L’entrevistat destaca que el camí ha estat i és “molt divertit” i que la filosofia de projecte polític i espai de progrés, democràcia i igualtat es manté. Han sabut, assegura, convertir els desitjos inicials en realitats i produir moltes notícies. El projecte té sis línies fonamentals d’actuació (formació, creació, producció, difusió, intercanvis internacionals i suport a l’art emergent amb espais de residència per a artistes). “Qui obre la porta a Pubilla Casas és la Xaro Castillo, que va deixar la seva carrera professional com a professora
Foto: TONI DELGADO.
d’institut, on hagués guanyat molts més diners i amb menys pressió”, reivindica Agustín Fructuoso. —Ser un mateix desgasta molt, Agustín. —I què me’n dius de ser un altre? Podria tenir més calers, però no faria el que vull. El que sento. Mira, això és un joc de l’oca, un encàrrec de la Diputació General d’Aragó. Ho vaig treballar i muntar amb alumnes del taller. Vam anar a Aragó en cotxes i va ser fantàstic. He fet coses molt divertides al TPK. §
museu agbar Water&Rol, preguntes i enigmes a la Nit dels Museus
Text TONI DELGADO A la Nit dels Museus no només volem proposar una activitat maca i trencadora, sinó parlar del patrimoni d’una manera diferent. És una ocasió fantàstica per a provar coses noves i atreure el públic jove, que no és tan assidu a visitar-nos”, enceta Agnès Fort, responsable d’activitats socioculturals del Museu Agbar de les Aigües. En aquesta ocasió l’aposta és Water&Rol, un joc de rol pensat per a tota mena de públics durant la nit del 19 de maig.
“
—Quins són els reptes del joc de rol? N’hi ha molts. Has d’anar responent preguntes després de buscar les respostes pel patrimoni. Necessites cert enginy per a resoldre una sèrie d’enigmes, que són més complicats. L’activitat es desenvoluparà a tot el recinte, és clar. Qui hagi participat en jocs de rol s’hi trobarà una proposta diferent: visitarà l’Àgora Agbar, l’exposició permanent... Serà una manera alternativa de conèixer el patrimoni d’Aigües de Barcelona a Cornellà. El primer torn de Water&Rol serà a les set de la tarda i l’últim, a les onze de la nit. Ja es pot fer reserva prèvia. És la gràcia de la Nit dels Museus
Foto: CEDIDA.
que dura fins a la una de la matinada i comença a les set de la tarda. —Organitzareu visites comentades i al refugi antiaeri. La nit del refugi antiaeri de la guerra civil és un regal molt especial que ens ajuda a entendre el paper de la Central Cornellà durant l’època. Fou un punt estratègic. —Fa anys que a la vostra Nit dels Museus no hi falta la música en directe. Per què heu triat el trio Lessus Band? Perquè fan una música molt adient per a l’ocasió i aporten molt bon rotllo. Ens ajuden a crear una atmosfera especial: pots gaudir del concert ballant, sopant o assegut. —La cirereta és la posada en marxa de la màquina de vapor fins a tres vegades (20.15, 22.15 i 00.15 hores). Penso que després d’haver-se passejat pel recinte, tenir l’oportunitat de veure com es posa en moviment la màquina t’ajuda a recrear com era aquell espai. És fascinant poder acompanyar la imaginació d’aquesta manera. Del dia 12 al 20 hi haurà jornades obertes al Museu, i del 13 al 20, visites comentades gratuïtes. §
21 VIU L'HOSPITALET
La Nit dels Museus de 2017 va omplir el Museu Agbar de les Aigües.
porque hoy más que nunca, las pymes se merecen una pausa. Te ofrecemos por:
O€
Cesión de máquina + Mantenimiento + Servicio de sustitución inmediata por avería + Transporte y entrega de producto consumido
SÓLO PAGAS LO QUE CONSUMES A partir de 20 empleados Brio 3 Blue + Mini Snakky
info@ivsiberica.com www.ivsiberica.com
BARCELONA / LLEIDA / PAMPLONA Tel. +34 93 377 30 17
MADRID Tel. +34 91 676 24 14
ZARAGOZA Tel. +34 97 657 01 42
Tenemos la solución a tu medida Porque no todas las necesidades son iguales, nuestras soluciones, tampoco. Descúbralas.
20-50
50-100
info@ivsiberica.com www.ivsiberica.com
BARCELONA / LLEIDA / PAMPLONA Tel. +34 93 377 30 17
+100
MADRID Tel. +34 91 676 24 14
ZARAGOZA Tel. +34 97 657 01 42
una tarda amb...
cultura
Cèlia Cernadas: “Als mitj sentiment d’equip i de pro
Text i fotos AMIC a començar a treballant als mitjans de Sant Cugat i després va ser corresponsal de Catalunya Ràdio i de La Vanguardia al Vallès Occidental. Va marxar a fer un màster de Relacions Internacionals a Bolívia amb una beca de l’International Center for Journalists d’EUA. L’any 2015 va marxar a Washington com a corresponsal per a Catalunya Ràdio i acaba de tornar. Entre els seus escriptors preferits, destaca Alice Munro, Siri Hustvedt, Paul Auster, John Irving, Jumpa Lahiri, Kate Atkinson, Juan Rulfo, García Márquez i Eduard Márquez. Li agrada l’art africà i col·lecciona edicions de Cien Años de Soledad.
24 VIU L'HOSPITALET
V
—Creus que començar la teva carrera periodística en un mitjà de proximitat ha estat una experiència positiva per a la teva trajectòria? Sí, i estic segura que molta gent ho compartirà. En la meva època, a la universitat es prioritzava molt la part pràctica, es valorava molt que la gent treballés al mateix temps i ara ja no tant. Des d’un punt de vista professional, d’arrelament al teu entorn i de conèixer en realitat com funciona la societat, ho recomano molt. Companys com Jofre Llombart o Susanna Griso van començar a Sant Cugat. Això demostra que moltes vegades els mitjans locals són un brou de cultiu i allà coneixes gent que després et permeten anar d’un mitjà a l’altre. —Quins valors t’ha aportat com a professional començar a un mitjà de proximitat? En el periodisme local tens contacte directe amb les fonts que tu coneixes des d’un punt de vista professional i també personal, perquè la persona que et trobes al supermercat també és el regidor o el president d’una
Cèlia Cernadas.
associació. Als mitjans locals et treballes aquesta xarxa de persones que després t’ajuden a elaborar el teu relat informatiu i t’ajuden a construir una noticia de zero, que molts cops només la construeixes tu. A més, els mitjans locals tenen una funció bàsica: visibilitzar els esforços i la feina que fan moltes entitats en aquestes ciutats i pobles com entitats socials, culturals...
cultura
mitjans locals es crea un e projecte comú molt fort”
Donald Trump. Tot això es un tsunami d’informació i tots els periodistes acabem parlant del mateix i després costa abstraure’s d’això i fer els teus temes propis, que se separin de l’agenda i que ajudin a explicar millor la realitat dels Estats Units. Personalment, he pogut realitzar projectes propis dels quals estic molt contenta, com viatjar a la frontera amb Mèxic, fer reportatges sobre l’evolució de l’esclavitud o l’existència del racisme als Estats Units... —Després de dos anys vivint a Washington, com veus el periodisme de proximitat als Estats Units en comparació amb el català? En un país tan gran com els Estats Units hi ha molt pocs diaris d’àmbit nacional. De fet, només se m’acudeix el USA Today. També hi ha el Washington Post i el New York Times que per la seva credibilitat, rigor i qualitat periodística són mitjans de referència internacional i, a la pràctica, tracten temes de tot el país però originalment estan vinculats a una ciutat i, de fet, tenen una secció local molt important de Washington i de Nova York, respectivament.
25 VIU L'HOSPITALET
—De Sant Cugat a Washington. Com és la vida del corresponsal a Estats Units? Quan ets corresponsal a l’estranger hi ha un munt de temes que no depenen de tu, sinó que venen donats per una agenda externa. Per exemple, jo he estat corresponsal del 2015 al 2017 i he viscut un dels moments més importants de la història recent dels Estats Units, que és l’ascens al poder d’una opció populista com és la de
—I la premsa de proximitat d'allà? La premsa de proximitat d’Estats Units està més professionalitzada que la catalana. A més, allà la gent té molta tradició de filantropia i de contribuir personalment a les causes i projectes que l’interessen. Els crowdfunding, que aquí són bastant recents, als Estats Units estan molt més instaurats i la gent es compromet molt amb els mitjans locals, contribuint a les campanyes i a la sostenibilitat d’aquests mitjans. —Com creus que evolucionarà el món del periodisme? És molt difícil d’aventurar però opino que el món del periodisme serà digital o no serà però que sempre hi haurà un reducte de lectors que apostarà pel periodisme de
cultura
una tarda amb...
L'entrevistada.
qualitat, imprès o no, i que finançarà aquest tipus de projectes. Caldrà més implicació per part dels lectors per fer sobreviure els projectes de qualitat. Per exemple, la National Public Radio és la radio publica dels Estats Units i rep diners federals i de la contribució de la gent gràcies a les campanyes que organitzen. Potser hem d’anar cap a aquests projectes més petits, amb més col·laboració de la gent per tirar endavant reportatges que valguin la pena. —Com veus la funció del periodisme en l'actualitat? El rol del periodista avui és seleccionar les fonts i sobretot anar més enllà d’aquesta immediatesa, aprofundir en aquella notícia, explicar-la bé i, sobretot, explicar el context que és una cosa que s’està perdent. El fet en si no ens diu res, s’ha d’incorporar el background i mirar possibles conseqüències. —Algun missatge que vulguis donar als futurs periodistes? No m’agrada donar consells però, qui realment vol ser periodista s’ha de moure molt, viatjar, veure què passa al món i aprofitar totes les oportunitats de beques o intercanvis. També és important estar disposat a treballar pel
teu compte o a engegar un projecte per tu mateix, perquè el periodisme estàndard de treballar en plantilla per a un mitjà és molt difícil per a les noves generacions. —I als nostres mitjans de proximitat? Els mitjans de proximitat són fascinants perquè hi ha molts perfils, des de la ràdio que posa música i de tant en tant fa un butlletí de notícies de la seva ciutat, als mitjans on el 70% del seu contingut està basat en la realitat local i que requereix un esforç pressupostari, humà i molta il·lusió. A mi m’agradaria molt que a cada ciutat hi hagués un mitjà que complís les funcions inicials del periodisme que són: explicar la realitat amb rigor, qüestionar els poders... Estaria bé que la gent s’atrevís a engegar projectes d’aquest tipus a la seva ciutat perquè també hem vist que en moltes ciutats hi ha moltes històries per explicar i casos de corrupció i amiguisme, així com histories positives també. Aquests fets comencen als municipis i són periodistes locals els primers que poden veure-ho i detectar-ho. Per tant, m’agradaria que hi hagués gent disposada a invertir en això i que ho fes a través d’unes condicions dignes. §
ecntreteniments g astronomia ultura HORITZONTALS: 1. Equivalència molt usada per exemplificar exercicis de gimnàstica / 2. Drecera en plena batalla. Quina barra que té, l’orfebre! / 3. Les dotze a la brúixola. Broc d’un llum quasi tan gros com una balenera. Ara la una / 4. Li cau la bava veient el tresor. Flors vistoses com moltes basques / 5. Parent de piano i de l’orgue cosí. Per parlar seriosament no és el més indicat / 6. Tu, que abraces l’Eusebi! Castraria el dimoni per darrere però per darrere / 7. Escullera molt perfumada d’espígol. Renti de manera que aparegui el nitrat de potassi / 8. Podria ser sexi, si no anés davant d’en Barral. Eixutesa que afecta quasi tot el sector. Mica de mica / 9. Estremida no, tremolada i prou. Estudis a Bellaterra / 10. Fa de mal lacar, la Bruni. Emprenya tant que enrogeix la pell / 11. Una d’un. Inferència entre el pernil i la ració. Retrogust de peniol / 12. Ruc com el pecat del mec. Intimava de tal manera que reforçava la salut / 13. Desanimat fins a deixar-hi la pell. Per no ser aliat surt volant. VERTICALS: 1. Gangues en qüestions mèdiques. Cotxe per lluir-se com a conductor / 2. Aquí hi ha gat escapçat. Oi que sembla la Lluïseta, aquesta serp? Prefix ja caducat / 3. Quina malícia, quan es mor el gos! Minsa com una victòria del Madrid dels 70 / 4. Per naltros és un condiment i pels anglesos tot. Ell en aigua salada i sa germana sota l’aixeta. Cap de nosaltres / 5. És un vent càlid, ja ho veig. Com a vi no val re, però per fer infusions sí / 6. Ha acabat el bròquil. Mort dels teixits per deformació de les còrnies. A dins de tots els raïms / 7. Escollia el poema planyívol. Decret de l’autoritat sobre l’edició en conflicte / 8. Tan beneit com dormilega. Liana per fer paper de diari basc / 9. Inacció que duu a l’extinció per falta d’alimentgació. Mama d’en Pasolini que en Fellini va deixar oberta / 10. Extrems de l’Sporting. Cultivà sense fer ús d’apers. Mitges de nàilon / 11. Guardiola de butxaca. De la síl·laba que es pot neutralitzar / 12. Teies malmeses per un vent periòdic. Va llançat per culpa de la pistola.
Peu AMIC
MOTS ENCREUATS PER PAU VIDAL 1 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13
2
3
4
5
6
7 8
9
10
11
12
sscabies ocietat abies ultura que... que...
El equipo A, lluitar contra les injustícies des de la injustícia
28
VIU L'HOSPITALET
Text TONI DELGADO Il·lustració ELIBET ROVIRA —El millor serà donar-li al senyor una mica del seu perfum... —Hannibal, això em sona a un dels teus plans, i cada cop que posem en marxa alguna de les teves ocurrències, algú gairebé ens escanya... –li retreu el Boig Aviador Murdock. —Quin és el teu pla? –pregunta M.A. Baracus al seu cap. —És quelcom que estic veient venir –completa el coronel John Hannibal Smith, qui movia els fils en la mítica sèrie dels 80 El equipo A (The A-Team), estrenada fa 35 anys a l’NBC. A l’Estat, primer La 1 i Antena 3, i ara Trece, han emès una sèrie farcida d’explosions, enginy, humor i algun cop de puny que estaborneix a l’instant els dolents. És violència blanca, simbòlica. No hi ha sang, només suor i salts impossibles. “L’any 1972 un comando compost per quatre dels millors homes de l’exèrcit americà van ser engarjolats per un delicte que no havien comès. No van trigar a fugar-se de la presó en què estaven reclosos. Avui, buscats encara pel Govern, sobreviuen com a soldats de fortuna. Si té vostè algun problema i se’ls troba, potser pot contractar-los”. Així començava la presentació de cada un dels 98 capítols, la prèvia informativa a una banda sonora que et convida gairebé a saltar i creure’t indestructible. També a lluitar contra les injustícies des de la injustícia, perquè John Hannibal Smith [George Peppard], el sergent Bosco A. M.A. Baracus (Mr. T), el capità H.M. Boig Udolador Murdock [Dwight Schultz] i el tinent Templeton Face [Dirk Benedict] són
perseguits pel món per haver atracat el Banc de Hanoi durant la guerra de Vietnam. L’ordre, en principi, va ser d’un coronel que va morir abans que El equipo A tornés i, per tant, no van poder demostrar que obeïen un superior. És curiós, això sí, que qui volia contractar-los no tingués gaires problemes per a localitzar-los. John Hannibal Smith és l’estrateg, un home capaç d’utilitzar disfresses completes (com de Godzilla) o mínimes (amb una perruca i ulleres). “M’encanta que els plans surtin bé” és la seva frase de capçalera. Hannibal és el líder, qui té les coses més clares i dubta menys: “Un bon cap està preparat per a qualsevol contingència”. M.A. Baracus (Mr. T) és la força bruta, el múscul i qui menys parla. No està per romanços i té una debilitat: li fan por els avions. Els seus companys se les empesquen per enganyar-lo. Hannibal, per exemple, li ofereix unes pastilles per al mareig que, en realitat, són... Somnífers. Murdock és el boig més hàbil. Intenta veure una televisió sense senyal amb els cristalls d’unes ulleres, posa veus i adopta tot tipus de personatges. És l’humor, l’antiheroi i un secundari que ben bé podria tenir sèrie pròpia. Per a qui escriu aquest Sabies que..., el millor de la sèrie amb diferència. Templeton Face, Fènix, és el galà, el guapo astut que ho aconsegueix tot amb la seva mirada i atreviment. Potser qui més xoca amb Hannibal perquè és probable que se senti l’autèntic líder del grup que gairebé sempre viatja a tot arreu amb una GMC o Chevrolet Vandura G-15, model de l’any 1983 i inconfusible, amb una ratlla vermella. En el seu moment fou una de les joguines més demanades als Reis Mags. §
100 litres més bonificats per persona addicional i dia. Totes les llars de Barcelona i les ciutats de l’àrea metropolitana gaudeixen de 300 litres d'aigua al dia a un preu bonificat. Però, a més, si a casa sou més de 3, per cada persona addicional podeu sol·licitar 100 litres més al dia amb la mateixa bonificació. Informa-te'n al 900 710 710, a les nostres oficines i a aiguesdebarcelona.cat
cnl
Enxampar un lladre
U
30 VIU L'HOSPITALET
na de les paraules que més fortuna ha fet en els últims temps és *pillar; a desgrat de “l’escletxa” generacional *pillar ho diuen avui persones de més de seixanta anys i nanos de sis que juguen a empaitar-se (al *pilla-pilla)! Una bona troballa si no fos que en català, pillar, només vol dir “emparar-se violentament (d’una cosa)” i d’aquí el pillatge o saqueig. I què fèiem abans que no *pillàvem? Doncs depèn..., si pensem malament, la majoria fèiem la viu-viu, tot i que per fer el fatxenda dèiem que sucàvem tant com volíem. I és que *pillar s’ha convertit en una crossa multiusos: en parlem referint-nos a l’hàbit d’arreplegar-ho tot (*pillar-ho tot) en una botiga d’oportunitats perquè està tirat de preu, ens hi referim parlant d’una persona llesta que ràpidament s’ha familiaritzat amb els nous costums: “Només fa tres mesos que viu a Catalunya i ja ho pesca tot, ho enganxa tot o, si és més múrria, que s’ho ensuma tot! (en lloc de *ho pilla tot). Més usos; per dir que ens hem quedat *pillats d’alguna persona, direm que ens hi hem quedats penjats o atrapats; *pillar-la també pot ser engatar-se o agafar una bufa i quan ja anem *superpillats volem dir que anem torradíssims i que ja no ens hi veiem de cap ull. Si sense adonar-nos hem aparcat on no es podia ja hem begut oli: segurament ens la clavaran, ens tocaran el crostó
(i la butxaca!) o ens tocarà el rebre (malparlant, segur que *pillarem), i si anem *pillats de feina?, doncs volem dir que avui ens surt la feina per les orelles i que estem atrafegats, estressats, atabalats o anem de bòlit. I per acabar, com es deu traduir el títol de la famosa pel· lícula To Catch a Thief, d’Alfred Hitchcock, (1954)? Ja us haureu adonat, que avui la lletra que omple el nostre Viu és la p, una consonant que munta *pollastres en lloc de saraus, sidrals o merders; que dona *patades i *punyetassos, en lloc de puntades de peu i de cops de puny; que va *a pota, en lloc d’anar a peu; que fa *papilles en lloc de farinetes o cremes de verdures i les *prova de sal en lloc de tastar-les; que surt per *potes, en lloc de cames ajudeu-me, que es *prova roba d’estiu en lloc d’emprovar-se-la i que es pren les coses *a palo seco, en lloc de prendre-se-les a seques, a pèl o tal com raja. Ras i curt, en català no tot s’hi val! §
CNL de l’Hospitalet Mare de Déu de la Mercè, 20, 3r 08901 L’Hospitalet de Llobregat Tel. 93 440 65 70 http://www.cpnl.cat/lh
Farem un especial sobre la Festa Major del barri Centre i visitarem un dels participants de les activitats de l'AGT (Asssociació de Gastronomia i Turisme).
A més, entrevistarem un dels protagonistes del Solstici i coneixerem una de les propostes de l'Estiu Jove. No hi faltarà una història singular al Sabies que...