Quintà 25 anys Quinta Cavalleria

25 ANIVERSARI DE LA QUINTÀ 95:

QUINTA CAVALLERIA

L’any 1977 va ser un any molt especial per a nosaltres, clar! A Xàbia van nàixer 115 xiquets/es però, a banda, van passar moooooltes coses com les primeres eleccions democràtiques i també, ara que està de moda, la climatologia ja apuntava maneres: va nevar a Miami per primera i única vegada i, a Grècia, es va donar la temperatura més alta de tota Europa. A la televisió estrenaven Marco, de los Apeninos a los Andes i Starsky y Hutch, al cinema Saturday Night Fever i Star wars; a la ràdio s’escoltava “Libertad sin ira”, de Jarcha i “If you leave me now”, de Chicago. I sense saber ni com ni per què, ja teníem el 1995 ací, on també van passar moltes coses: Indurain es converteix en el primer ciclista en guanyar 5 vegades seguides el Tour de França i, el clima no va millorar, terratrèmols a Rússia, tifons devastadors a Àsia i allaus pel nord d’Europa. A la televisió apareixien Médico de familia i Expediente X, al cinema eren èxit Mentes peligrosas i El día de la bestia i, a la ràdio sonava sense parar “Comerranas”, de Seguridad Social, “Zombie”, de The Cramberries i la maquineta ens feia ballar “If you leave me now” altra vegada. I, pel que fa a Xàbia, el gran 1995 ja havia arrancat, i nosaltres havíem avançat feina triant els nostres presidents: Llúcia Signes i Juan Vicente Álvarez, la Comissió estava formada per 28 membres i per suposat, el nom de la quintà (ben estrany) era: Quinta CAVALLERIA. Així que vam arrancar motors!

La Cavalcada de Reis va ser el nostre debut i, per si no us recordeu, ben diferent a com es fa ara: una cavalcada al port i altra al poble, els patges reials rebien cada dia un les cartes a l’Ajuntament i, com les fotos tot ho deixen reflexat, ni maquillatges vistosos (betum i avant) ni vestimentes espectaculars (tela de sac ben erteta). A més, com necessitàvem dinerets, cada divendres a la Cope, féiem un bingo que causava furor i tanta va ser l’audiència, que vam acabar fent-lo al casal dels quintos amb aparell electrònic i pantalla de cine. A febrer, al Central Cinema es va fer l’acte de l’Elecció de Reines i dames, xabiera: Kika Pineda, dames Natàlia Cholbi i Mayte Benlloch, fallera: Gisela Granata, dames Vicen Cardona i Cristina Bas. Ací cal dir que els modelets no eren de passarel·la, eren de dissabte i au! Després va vindre Carnestoltes, moltes voltes! La disfressa triada va ser Peter Pan i Campaneta, encara que per les fotos es puga dubtar... La festa se celebrava divendres i tots els pubs del poble treien les seues barres a la plaça de l’Església. Sense anomenar en quin estat vam acabar eixe dia, a l’endemà no va faltar ningú per anar en autobús al Carnestoltes de Pego! (Érem jóvens i el dilluns tots al lloc!) El diumenge de Pasqua va estar ben complet, paradeta de menjar a la Plaça de l’Església i per la nit, concert de Presuntos Implicados en la pista de futbet. I com sempre estem en festes, el Nazareno va tindre a la quintà en els bous, ofrena i processó. La nostra posada de llarg va ser al Carrasco i entre els arreplegats, els maquillatges, les muscleres i els camals del tratges, no cal parar atenció als inexistents vestits de princesa, anem a vore, no es portaven! Per no perdre comba, ens vam anar de jonegada a Ondara, a la plaça del ramader Nadal. Menudes quadrilles de toreros van fer la feina eixe dia: “Rabo, orelles i eixida per la Puerta grande” I ara sí que sí arribem a les nostres festes! El dia de la Proclamació va ploure toooot el dia i fins l’últim moment, els telèfons dels presidents, les reines i els de les perruqueries bullien, tots preguntant si es faria o no aquest important acte. I clar que es va fer, amb la moqueta de l’esce-

nari ben banyada i el fang del pati del Vicente Tena en les sabates, i tot va ser emocionant i va acabar amb l’actuació de Los Panchos i el seu “Si tu me dices ven, lo dejo todo”. Dos dies després va tindre lloc el Pregó des del balcó de l’Ajuntament, amb un discurs de Kika, la reina, ben ple de sospirs i respiracions tallades. Per innovar aquest acte, després dels Cants, tota la quintà va anar a casa dels càrrecs a cantar-los de manera espontània i sense avisar, així que en algunes cases es va haver de tirar mà de la beguda i del menjar que tenien guardats en casa per a la Serenata oficial. A continuació van tindre lloc les Festes de Thiviers, bous i sopars en els carrers principals i que, malauradament, no es van celebrar mai més. El Dia de les Quintades, un dia que ajuntava a tota Xàbia per esmorzar i per a dinar, en l’entrada de quintades... Cal dir que, encara que coste creure hui en dia, durant tot el dia va haver bous a la placeta. Si no passaven més desgràcies perquè mira! Així que entre bous, banyes i embolats, serenata a càrrec del Grup de Cors i Danses de Xàbia, dia del xiquet, sopar de penyes, dinars

en el Restaurant Nésfor i sopars en El Paso, es va plantar la Foguera enmig de la placeta del Convent. Ja estàvem, com encara es diu hui en dia: “lo fort de les festes”. I tant! El 22 pel matí cercavila dels sectors, Duanes i Arenal; per la vesprada, ofrena de flors al Calvari i; per la nit, el PRIMER CORREFOCS DE SANT JOAN!! Quan ningú sabia què era ni què esperar, la nostra presidenta Llúcia Signes es va encabotar i portar a Xarxa Teatre, que ens va oferir un espectacular muntatge de foc i coets que començava en el Tena, passant per tots els carrers estrets del Casc històric, per finalitzar a la plaça de l’Església amb una impressionant pluja de foc, llum i soroll. El dia 23, rebentats i fets pols encara teníem prou energia per gaudir en tot moment de la cercavila de Raïms i bacores, donar els premis als millors carrers engalanats, indultar als ninots de les fogueres. Per la vesprada, arreplegar les bandes de música i anar cap a les carrosses. Sí, eixe any hi havia 2 dies de carrosses. I com no teníem prou, la Nit dels focs tocava viure-la intensament i la cremà de la Foguera de trastos vells la vam rodar com si no anàrem mai més a tornar-la a rodar. Eixe dia vam haver d’anar a comprar beguda per urgència perquè ens ha-

víem quedat sense... Abans es feia molta festa en el casal dels quintos i estava obert a tothom, és a dir, barra lliure! I arribà el dia 24, mortes a canyades, les quintes havien anat a fer-se els figons després d’actuar al Molí Blanc i esperaven a que la seua parella de quintos l’arreplegara el més tard possible. En la missa ens vam salvar, perquè ningú ens va gravar ni els badalls, ni les cabotades i els bufits que hi havia per tots els bancs. Cal esmentar ací a Toni Pomera, que ens ha fet el favor de facilitar-nos les fotos per aquest llibre, de tindre molt de trellat en guardar les fotos compromes baix clau, i a ell i a Vicent Ferrer li ho volem agrair. Dit això, després vam anar corrent cap a la mascletà llevant-nos la mantilla, guants i rosari i, tots a primera fila per escoltar els trons ben prop i aprofitar per així espavilar-nos. Acte seguit, de presseta cap a la Cooperativa al convit de les reines i agafar forces de nou per anar al segon dia de les carrosses. Caramels, confeti, serpentina, aplaudiments i rises per

acabar tots drets botant i ballant sense pensar en les accelerades i els possibles bacs de dalt baix. I només baixar de la carrossa, altra vegada ens va costar córrer per cremar la Foguera infantil a la plaça d’Avall, soparet en el casal de quintos per anar a veure, amb alguna llagrimeta, el súper castell de focs d’artifici i, per últim, la Cremà. Sentiments tristos perquè va ser quan realment vam ser conscients que ja s’havia acabat el nostre any i que mai més tornaria. La flama ens cremava i veiem com poc a poc tot es consumia, però l’aigua ens refrescava i miràvem amb quina il·lusió esperava la propera quintà. Passats 25 anys, tot ha canviat. Per desgràcia, alguns amics ja no estan entre nosaltres, però no els oblidarem mai. Els mitjans de comunicació ens saturen amb notícies catastròfiques, el canvi climàtic és el nostre pa de cada dia. A la televisió les series de

Netflix no donen abast, pel·lícules n’hi ha tantes que no sabem quina triar, i la música, no cal ni mencionar quina és la que s’escolta... Per això sols direm que la cançó de “Fogueres” i el pasdoble “Xàbia” mai deixaran d’escoltar-se. Igual que no oblidarem mai a tots aquells que enguany no estaran per commemorar aquesta data tan important.

VISCA XÀBIA, VISCA SANT JOAN I VISCA LA QUINTÀ 95: QUINTA CAVALLERIA!!