història, Joaquim Bolufer Marqués

ELS MOLINS DE VENT DE XÀBIA.

NOTES SOBRE LA SEUA HISTÒRIA

JOAQUIM BOLUFER MARQUÉS. MUSEU DE XÀBIA

Figura 1.- Els molins de la Plana a les darreries dels anys seixanta. Foto Paisajes Españoles

Xàbia conserva un dels més importants conjunts de molins de vent de la mediterrània. Onze s’alineen en bateria de llevant a ponent sobre el trencall de la Plana, a uns 195 metres d’alçada sobre el nivell del mar i un altre, isolat, es localitza ben prop del riu, al sud de la vila de Xàbia: el molí de Safranera, a només 18 metres sobre el nivell del mar. Documentats a Xàbia des d’època medieval, estigueren en ús fins a les darreries del segle XIX, quan la utilització d’altres energies, l’aparició de noves tecnologies i altres factors, acabaren relegant-los a l’oblit i l’abandonament. Ben poca cosa s’ha conservat dels mecanismes dels molins de vent al País Valencià, a penes, alguna mola de pedra, quasi sempre fragmentades, i alguns elements solts de la maquinaria que hem pogut documentar sobretot, en molins de vent de les comarques valencianes de tramuntana. Els orígens, més que siga teòrics, d’aquestes màquines, es remunten a l’Antiguitat, tal com demostra un dels mecanismes dissenyats cap al segle I de n.e.per Heron d’Alexandria. Però la primera referència documental coneguda sobre els molins de vent es troba en una font àrab del segle X de ne : “el Sijistan és per excel·lència el país dels vents i les arenes; és conegut per la indústria amb la qual en aquell lloc s’utilitza el vent per menar moles i per treure aigua dels pous...”. Aquests molins, d’origen persa, eren ben distints als molins de vent de torre mediterranis. Tenien una base o plataforma rectangular sobre la qual es bastien dos murs paral·lels en la mateixa direcció del vent dominant. A més, una paret esbiaixada tapava parcialment l’entrada de l’aire i permetia concentrar l’impuls de vent per fer girar una mena de turbina d’eix vertical amb amples i llargues pales, que transmetia el seu moviment giratori a una mola circular situada a la base, que rodava sobre una altra fixa. Aquests molins van ser difosos cap a occident amb l’expansió de l’ islam. Pro-

Figura 2.- Restitució d’un molí de vent persa d’eix vertical. Segons J.Caro Baroja (1983)

Figura 3.- Restes del molí de la font del Llimener (Al Patró, la Vall de Gallinera). Foto Museu de Xàbia

bablement, els molins de vent existents a Al-Andalus citats pels autors musulmans serien d’aquest tipus. Tal volta, un d’aquells molins de vent andalusins d’eix vertical, va ser bastit a la Vall de Gallinera (Marina Alta), les restes del qual correspondrien amb les ruïnes conegudes popularment com el molí de la font del Llimener. Les seues característiques constructives i alguns dels escassos fragments ceràmics que han aparegut als voltants, semblen indicar que es tracta d’una obra d’època islàmica. Les restes conservades corresponen a un basament rectangular orientat de nordest a sud-oest, de 3,70 x 6,40 m., que va ser bastit amb murs encofrats de morter de calç amb còdols, grava i blocs, que mostren un gruix de 57/60 cm. i una alçada màxima conservada de 60 cm. Al sector central del costat sud-est el mur presenta una obertura d’uns 85 cm., amb una mena de clot a la banda de fora de forma semicircular i parets bastides amb una maçoneria de blocs de pedra i morter de calç, element que podria ser interpretat com una mena d’accés. Segons la nostra interpretació es tractaria del basament d’un molí de vent andalusí. Així sembla indicar-ho la seua ubicació, en una zona en la qual el vent és prou constat, les característiques constructives de les restes conservades, i potser també, la denominació popular de “molí”, que hauria estat conservada i transmesa als nous repobladors mallorquins que al segle XVII repoblaren la Vall de Gallinera. Tots els molins de vent de Xàbia s’emmarquen però, dins el tipus de molí de torre mediterrani, amb planta circular i forma cilíndrica. L’estructura externa està feta d’obra de maçoneria amb un robust mur de més d’un metre de gruix

Figura 4.- Molins de la Plana, any 2003. Foto Museu de Xàbia

que ultrapassa els 150 cm. en alguns casos, bastida amb blocs de pedra calcària desbastada travada amb morter de terra i calç, amb una proporció distinta en cada cas. Les torres dels molins de la Plana tenen una alçada mitjana de 6,60 metres, mentre que el diàmetre és de poc més de 6 metres, el molí de Safranera té unes dimensions un poc majors, amb 7 metres d’altura i 6,50 de diàmetre. L’interior dels molins, tant a Xàbia com a la resta de la Marina Alta, està dividit en dues plantes: la planta baixa i la sala de les moles. Al pis inferior es situa la porta d’accés, orientada generalment cap a llevant, però amb alguna excepció, com és el cas del molí número nou de la Plana, amb la porta orientada a ponent. Aqueixa ubicació, ja fora a llevant o excepcionalment a ponent, estava condicionada per la situació de les antenes del molí, que amb el seu moviment giratori podia impedir l’entrada al molí, i a més suposaven un greu perill per a les persones. Sembla, que els molins de la Plana molien sobretot durant els mesos d’estiu quan els vents dominants són de component sud/oest, per la qual cosa la porta del molí estaria fora de l’àrea d’acció del moviment giratori de les antenes. Així s’indica a la “Visita general de la ciudad de Denia, villa de Xabea y lugar de Benitachell y Vergel y demas pueblos del estado marquesado de Denia hecha por el señor Balthasar Venero de Valera.....” de l’any 1766. En aquest interessant document, en parlar dels molins fariners diu: “En prosecusión de esta visita, tomó conozimiento dicho señor contador maior de las regalías de molinos de arina de viento y agua, y almázeras que ay en esta villa de Xábea, para el surtimiento y abasto de sus vezinos. Y halló que de los de viento, que regularmente sólo trabajan en verano, son el número de ocho; y los de agua, que sirben en ynvierno, cinco;....”. També l’escala es troba a la planta baixa, des d’on arrenca sustentada en un sòlid estrep situat al costat dret de l’entrada, i continua amb graons de pedra tosca que s’encastaven a la paret i pugen fins la sala de les moles. També ara hi tenim una excepció, la del vell molí número vuit; aquí l’escala està situada d’enfront de la porta. El molí de Safranera, situat en la partida dels Freginals, al sudest de la vila i quasi a la vora del riu, representa un cas singular amb dues portes d’accés, una orientada al nord-oest i l’altra, oposada, oberta al sud-est. Esta circumstància es deguda a la variabilitat del vent que menava aquest molí, que obligaria en algun cas a col·locar les antenes davant de la porta, per la qual cosa era imprescindible disposar d’un altre accés, mentre que com ja hem dit més amunt, els molins de la Plana menaven amb el vent dominant del sud / sud-oest. A la sala de les moles sempre hi trobem dos finestrons, un sobre la porta del molí i l’altre al costat oposat. Al pis superior es situava la coberta cònica, feta amb una estructura de fustes, que estaria folrada a l’exterior originàriament amb palla o altres fibres vegetals. Aquesta estructura, anomenada capell als molins mallorquins, s’encastava sobre un anell de fusta mòbil que descansava sobre un altre anell fixat sobre la part interior de la coronació del mur del molí.

Figura 5.- Restitució i maquinari d’un molí de vent de la Plana. Dibuix Frederic Villalba. Museu de Xàbia

Sobre l’anell mòbil descansava l’arbre, lleugerament inclinat cap a munt, en el què s’encastaven, en l’extrem exterior les antenes i a l’interior la roda, que transmetia el moviment giratori vertical de les antenes mitjançat un engranatge a la llanterna, que connectada a un eix de ferro feia girar la mola superior del molí, mentre que la de baix, dita també mola sotana, romania fixa. Des de la tremuja situada sobre les moles, anava caient a poc a poc el gra per l’ull de la mola superior. La farina era reconduïda per una canaleta de fusta al farinal, forat que travessava la volta del molí i portava la farina a la planta baixa, on era ensacada. Baix de la volta es troba, en la major part dels casos, un “sostret” d’escassa altura sustentat per bigues i motlades d’algeps, que seria destinat a guardar els estris del molí. Els molins de vent de Xàbia tenien quatre antenes o braços sobre cadascuna de les quals hi anava una mena de bastidor rectangular amb llistons paral·lels anomenat graella. Sobre aquesta estructura s’amarraven les veles rectangulars, més o menys destapades segons convinguera per la intensitat del vent. Per amarrar i fixar les antenes quan els molins no estaven en ús, es lligaven a unes estaques o pedres foradades que trobem en la majoria dels molins, que apareixen encastades sobre el parament exterior de la paret. No són moltes les referències documentals conegudes sobre els molins de vent de Xàbia. La més antiga referència la trobem en un document de l’Arxiu del Regne de València de l’any 1650 que còpia la llimitació y particio capbreu y renovació feta i signada a 2 de juliol de 1551, en la qual es recull la primitiva partició de térmens entre Dénia i Xàbia de l’any 1397. En aquest document podem llegir: “... Ço es del cap de la hermita vulgarment dita de sent Anthoni aixi com va dret aygues vertents a la Coba de Sorbasota vers lo molí appellat de bent que fonch del monestir de Sent Geroni y ara es d’en Berthomeu Ameller vehi de la dita vila de Xabea....”. El monestir de Sant Jeroni, esmentat al document, va tindre una vida efímera de només dotze anys entre el 1374 i el 1386, data en la qual va ser abandonat com a conseqüència d’un atac piràtic nord africà. Això vol dir, que ja al darrer quart del segle XIV hi havia a la Plana almenys un molí de vent. També d’època baix medieval és la representació gràfica més antiga coneguda d’un molí de vent valencià. Apareix al retaule gòtic de la Pobla Llarga (Ribera Alta), pintura atribuïda al cercle del pintor Pere Nicolau (1440-1450) i ara dipositat al Museu de Belles Arts de València. En l’àtic d’aquesta obra, formant part del fons paisatgístic, hi fou representat esquemàticament un molí de vent de tipus mediterrani situat al caramull d’un tossal. Presenta una coberta cònica de

Figura 6.- Moles trencades del moli núm. 2 de la Plana aparegudes durant les obres de restauració del moli l’any 2014. Foto Museu de Xàbia

Figura 7.- Molí de vent representat al retaule de Pere Nicolau (1440-1450). Foto Museu de Xàbia

Figura 8.- Molins de la Plana als anys trenta. Foto Ministeri de Cultura joncs, amb quatre braços o antenes envelades, amb la porta d’accés i una petita finestra al pis superior. De baix del capell, ix una llarga biga de fusta corbada, que als molins de la Marina Alta s’anomenava bandera, i s’utilitzava per a fer girar la coberta del molí. La importància i la singularitat que anaven adquirint els molins de vent de Xàbia va fer que des de la vila de les Alcubles, a la comarca dels Serrans, s’enviara l’any 1644 a “...mossen Mañes y a Pedro de Cubas para yr a Xabea a ver el molino de viento y traer el official..”. Dos anys després, el 1646 ja s’havia construït un molí de vent i quaranta anys més tard se’n feu un altre; aquests dos molins encara es conserven dalt d’un tossal a llevant del poble. També d’època moderna són diverses les referències; una de les més interessants correspon a l’Escritura de establecimiento otorgada por Don Andres de Ayesta contador Mayor y Procurador General del muy Ilustrisimo y Excelentisimo Señor Duque de Medinaceli en favor de Antonio Molina y Joseph Angel para que puedan fabricar un molino de viento harinero en el termino de la Villa de Xabea. Document de l’any 1775, amb de vint-idos pàgines, en el què el Marqués de Medinaceli, senyor de Xàbia, autoritza la construcció d’un nou molí de vent a la Plana de sant Jeroni, terres de propietat senyorial. En el document s’estableixen, per part del senyor, una sèrie d’obligacions per als arrendadors com ara l’obligació de construir el molí en el termini d’un any, el pagament de quatre sous anuals que havia de fer-se el dia de sant Joan, i les diverses condicions d’aquest contracte en emfiteusi. Aquest nou molí, que fitava per la banda de po-

Figura 9.- Inscripció del molí de vent de Safranera. Foto Museu de Xàbia

nent amb el molí de vent de Josep Fuentes “...y por las demas con el monte aspero de V. Exª Muy Ilustre.....”, va ser un dels darrers molins bastits a la Plana, puix dos anys més tard, a l’obra Relaciones Geograficas, Topograficas e Historicas del Reino de Valencia. Hechas en el siglo XVIII, a ruego de Don Tomas Lopéz, el rector de Parcent diu parlant de Xàbia, “...tiene su termino un monte hacia el norte, llamado Mogó, muy alto; en el cono de dicho monte se hallan 10 molinos de viento...”. A mitjans del segle XIX ja estaven construïts els onze molins de la Plana. Tanmateix, seguint l’obra de Pascual Madoz, Diccionario Geográfico-Estadistico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar, editada l’any 1847, en eixes dates només funcionaven nou molins de vent de la Plana. Un poc més tard, va ser construït el molí de Safranera, el darrer molí de vent bastit al terme, tal com clarament indica la inscripció feta sobre pedra tosca i situada a la llinda d’una de les seus dues portes: AÑO 1850 ARBAÑIL / MYGUEL SOLER / Dueño Guillermo Catala.

El segle XIX, sobretot durant la primera meitat i els anys centrals de la centúria, marcarà la darrera fase en la construcció de molins de vent a la Marina Alta Corresponen a esta etapa el molí del tossal dels Gaians (Dénia); el ja esmentat molí de Safranera de 1850; els dos del tossal dels Molinets (Pedreguer), un d’ells de 1850; els tres molins de Gata, un a les Rompudetes i els altres dos al tossal de Pedreguer, un d’ells de 1839; els tres molins de Benissa, l’anomenat de Montserrat i els dos del Collao, un d’ells de 1850; el molí del Collao (Llíber), el molí del Morelló (Calp) i segurament el molí de Conna (Teulada) Pocs anys després, a finals del segle XIX i principis del segle XX, van deixar de menar les antenes dels molins de Xàbia i la Marina Un dels darrers molins que va deixar de funcionar seria el molí de Tono Garçó, a la Plana, que sembla que encara molia a principis del segle XX D’aquests moments són les més antigues imatges fotogràfiques conegudes dels molins de la Plana, en les quals és possible observar encara la coberta cònica i les quatre antenes

El darrer i més ampli testimoni sobre els molins de vent de la Marina Alta és de Joaquim Martí Gadea, que en va deixar testimoni a la seua obra Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la tèrra del Gè, publicada l’any 1908. Transcrivim el text original respectat la «singular» ortografia de Martí Gadea : “Molins (els) de vent. Son molt antichs, tal volta del temps de la Reconquista d’este reyne, puix es segur qu’els mòros no’ls coneixíen, valentse de moletes de pedra, ahon molien el blat, senteno y seixa pera fer cóques, ya qu’ells no usen el pá com nosatros, lo mateix que guixes, cigrons, llentilles y pésols pera guisar l’alcuçcúç, qu’es el principal plat d’ells. Depuix d’eixa clase de molíns vingueren els d’aygua, y últimament els de bafor y mecánichs, als que prováblement sustituiran els elèctrichs; pero jòca vora encara en les montanyetes de la Marina y atres terrenos sechs, eixes torretes redónes en vèles crehuades per remat, les quals estaven destináes pera mòldre el gra y fer farina d’ell. Y com vullga que hui casi nengun molí d’eixos funciona ja y tots van a desaparéixer pronte, á fí de donarlos á conéixer á les generacións que vindrán, els dediquém este recòrt y la copla de costum: Els molíns de vent son hui / una antigalla d’abans, / que com no ‘n sabíen mes / la preníen en dos mans. “ Puix cada edat té lo qu’els adelants li proporcionen, pero per això no devém burlarse de la pòca cultura dels antepasats, perque sens ella, la nòstra, que també está destinada á desaparéixer, tampòch no havera adelantát un pas.”