genuïna), Pepa Guardiola Els Molins de Vent de Xàbia Notes sobre la seua

MANS AMB MANS

(ENTRE EL CONTE INVENTAT I LA CRÒNICA GENUÏNA)

PEPA GUARDIOLA

Solcaven les aigües perseguint la llum de la Polar, l’astre brillant que, segons deien, conduïa a les riqueses del nord. En la fosca de la nit, sobre una mar de calma còmplice, l’estrela parpellejava esperançadora repenjada en la negror del firmament, i espurnejava entusiasta en els ulls dels setze homes i quatre dones que s’amuntegaven en una minúscula nau clandestina. Tenien l’oratge a favor, cap ona ni cap corrent desviava la barqueta de la seua trajectòria, cap núvol ni cap boira marina els destorbava la vista dels senyals que guiaven el seu rumb. Durant tota la travessia, la mirada dansava de la proa al cel i del cel a la proa, guaitant que la vertical imaginària sempre unira la fusta que tallava les aigües amb l’estrela Polar. -No la perdeu de vista, navegueu cap a ella, i en albirar les lluminàries de la península vireu el timó lleugerament – fou l’última de les instruccions que a mena de comiat els donà des de terra l’organitzador del viatge, en salpar d’amagat d’una anònima platja d’Alger. Duien també una brúixola, un compàs i un plànol amb les explicacions de com arribar-hi si el cel s’enterbolia. Senzills instruments que amb gest de desdeny els havia venut el traficant, després que li lliuraren alguns dels pocs euros que amagaven per les clivelles del cos i la roba. De les cinc hores, que els havien assegurat durava el viatge, ja n’havien transcorregut tres. Havien d’estar a les envistes de les llums que anunciaven la costa. Però qui podia fiar-se de les informacions comprades i de les seguretats promeses? Mai era com els havien explicat, sempre acabaven per improvisar la manera de fugir del perill sobtat i sempre duien el perill arrapant-los i ferint-los la carn. La majoria mostraven cicatrius visibles a la pell i invisibles al cor. Tanmateix, cap entrebanc els havia vençut l’ànim ni l’empenta per seguir endavant, malgrat deixar en l’empeny amistats estimades, companyies d’aventura, la dignitat del propi sexe, l’entusiasme per la vida o el convenciment que coneixerien la justícia i que la llibertat els esperava al final del periple. Amb tot, a pesar de les decepcions, la duresa del camí pagava la pena, perquè s’estimaven més malviure als centres d’immigrants, o córrer de racó en racó sense papers ni identitat en aquell continent on contaven que sempre hi havia pa, a morir a poc a poc, sense present ni futur a l’aldea africana de naixença. -Mireu! Mireu! allà, una gran lluminària! Europa! I un nuc a la gola els feu contenir la respiració, per alenar fort de seguida i omplir-se els pulmons amb un aire que flairava llibertat. I les llàgrimes difuminaren la distància del fil brillant que anunciava el lloc d’arribada. I somniaren amb els moments d’abandonar aquella pastera feble: “La mà recolzada en la borda, el cos saltant a l’aigua, les cames mullades, els peus enfonsant-se en l’arena. I córrer, córrer escampant-se per la cala; córrer allunyant-se de la mar i agraintli el respecte mostrat; córrer endinsant-se entre les roques o escalant el penya-segat; córrer acomiadant-se uns de les altres, desitjant-se sort i apreciant la companyia prestada; córrer, córrer a buscar el futur incert. De sobte, un commogut silenci els trencà el somni de l’arribada, la pastera s’aturà i deixà d’apropar-se al collar resplendent de la costa. -S’ha esgotat la gasolina! Aquells miserables no ens n’han donat prou! La manca d’un escorrim de petroli separava la barqueta cinc o sis quilòmetres de l’anhelat destí! De nou, la infame avarícia humana s’aprofitava de les il.lusions per traure´ls rèdit. Condemnats usurers! maleït món mesquí, injust i corrupte. El silenci es desfeu en un rosari de crits, laments i propostes. No podien quedar immòbils en mig la mar. Havien de moure’s. Nadar fins a la costa. Nadar! qui en sabia? Nadar, qui tenia força per arribar a la platja? O es tiraven a l’aigua o esperaven que s’aixecaren les ones i arrossegaren la pastera a la riba? Però, quant tardaria a passar el guarda costes? quant tardarien a descobrir la barqueta il·legal? Intercanviaren mirades de paüra, paraules de decepció, gestos d’interrogació. Tens tu la solució? M’ajudaràs tu a eixir? Ens tirem a l’aigua i confiem cadascú en la força pròpia per guanyar la meta? Les gravors de l’albada imprimien d’ombres grises la terra propera, mentre pintaven de llums daurades el cel i la mar. -No hem perdut!, encara no hem perdut! – cridà exaltada una veu. Remem amb les mans totes a una, unim l’energia que ens queda i creuem el tros de mar fins a la platja. Ateneu-me, quan cride “força” introduïm les mans a l’aigua empentant-la cap arrere amb els palmells, obrint-nos camí. Quan cride “endavant”, traiem les mans de l’aigua i tallem l’aire fent-les volar cap a terra. Vinga, seguiu els meus crits: Força! Endavant! Força! Endavant! Força! Endavant!...