Tarragona Tarraco Viva 2024 Cat

HOSPES AVE

SALUTACIONS

EL FESTIVAL DEL 2024

La XXVI edició del festival

Reflexions des de la història

MIRADES AL FESTIVAL

El fotògraf convidat: Lluc Queralt

LES LECTURES

3

5

11

13

15

Entre onades i vaixells: explorant el mar de l'antiga Roma

Tàrraco, per fi! 60 dC

Com tonyines copades al mar

L'última gran batalla naval del món antic

El color de la pell a Roma

L'escultura arcaica

Catarsi - κάθαρσις

La nit que va durar molts segles .

El repte singular del Mediterrani 29 Navegació a la Mediterrània antiga .

TUTANKAMON. Un faraó per a l'eternitat

Kemet, Grup de recreació històrica de l'antic Egipte

33

HOSPES AVE

benvinguda

us convidem a un viatge a les antigues civilitzacions mediterrànies

junts coneixerem els nostres orígens i compartirem la passió per la història

el passat ens descobrirà nous futurs

benvinguts al festival romà de tarragona!

TOTS ELS CAMINS PORTEN A TÀRRACO

La reunió anual del Concilium de la Hispània Citerior

Projecte Phoenix i Thaleia, grup de reconstrucció històrica

RUBÉN VIÑUALES ELÍAS

ALCALDE DE TARRAGONA

El calendari dels tarragonins i les tarragonines ve marcat cada any per la celebració d’un dels esdeveniments més importants i significatius de la nostra ciutat: el festival Tarraco Viva . Uns dies que ens transporten en el temps i ens permeten reviure l’esplendor de la Tàrraco romana .

Des de fa vint-i-sis anys, Tarraco Viva ha esdevingut una oportunitat única per acostar-nos a la riquesa històrica de la nostra ciutat, per conèixer les nostres arrels i per valorar i celebrar, encara més, la nostra diversitat cultural . Ens recorda que Tarragona és una ciutat de grans tradicions i d’una història profundament arrelada al passat romà que encara perdura en el present . Només cal passejar-se pels carrers i les places i deixar-se captivar pel meravellós llegat que els romans ens van deixar .

Tarraco Viva és sinònim d’èxit, i a Tarragona sentim orgull de les persones que en formen part i s’esforcen, edició rere edició, per situar al mapa la ciutat que tant estimem . Un producte cultural de gran qualitat que atreu la curiositat de petits i grans, perquè a Tarraco Viva tothom hi té cabuda . Veure famílies senceres gaudint d’aquesta cita primaveral és tot un privilegi . És emocionant veure com cada any centenars de persones es reuneixen a Tarragona per assistir a activitats, representacions teatrals, exposicions i tallers que ens transporten al passat i ens permeten

entendre millor com vivien els romans a la nostra ciutat fa més de dos mil anys .

La divulgació històrica és el veritable eix central del festival, com esmenta cada any el seu director, que no deixa de banda l’art de sensibilitzar els visitants del festival sobre la importància de la conservació del patrimoni històric .

En aquesta XXVI edició, el mar Mediterrani pren protagonisme . Un mar clau en la història de la humanitat i que ha contribuït des de sempre al desenvolupament i la prosperitat de la nostra ciutat . El port de Tàrraco va tenir un paper crucial en la connexió entre el Mediterrani occidental i l’oriental, ja que facilitava el transport de mercaderies i persones entre les diferents regions de l’Imperi romà .

Us convido a gaudir dels espectacles i les activitats que ens ofereix Tarraco Viva, a descobrir plegats la història de la nostra ciutat i a deixar-vos captivar per la magnificència de l’antiga Tàrraco romana .

Soc un enamorat de tot el que envolta la nostra ciutat i de la seva història, i estic segur que tu sentiràs el mateix quan participis en el millor festival de recreació històrica que existeix .

Visca Tarraco Viva i visca Tarragona!

SVBVRBIVM

La vida a Tàrraco més enllà de les muralles Thaleia, grup de reconstrucció històrica

IGNACIO GARCÍA LATORRE

TINENT D’ALCALDE DE TERRITORI I PATRIMONI

Un any més, i ja en són vint-i-sis, Tarragona torna a vibrar amb un dels esdeveniments més destacats, Tarraco Viva, el festival de recreació històrica per excel·lència, i que coincideix amb l’inici del bon temps, del gaudi, de l’època en què els tarragonins i les tarragonines omplim els carrers i les places .

Un festival que ens acosta al passat històric de la nostra ciutat, des de fa més d’un quart de segle, d’una manera didàctica i entenedora, però sense perdre ni una engruna de rigor històric . La barreja de recreacions, conferències i debats ha estat el model d’èxit d’un festival que en cada edició ens ofereix un tema en concret de la cultura clàssica, com és el cas, enguany, del mar Mediterrani .

Tàrraco va ser una ciutat que no es pot entendre sense el mar, un element que des de sempre ens captiva i ens enamora . És en el seu ADN, des del poblat ibèric de pescadors que existia abans de l’arribada dels romans fins al gran port que ells hi van edificar i va perviure fins al darrer moment d’aquesta civilització . Un port que era un més dels nodes que integraven una immensa xarxa estesa per tot el Mare Nostrum, i per on viatjaven productes, persones i contingents militars, però també creences ideològiques i religioses . Un mar interior, amable, que unia i cohesionava l’Imperi, a diferència de l’oceà, mar exterior, desconegut i impredictible, que vorejava el món conegut marcant el final de la Terra .

Aquesta xarxa marina de transports, complementada amb la fluvial i la terrestre, amb l’extensa xarxa viària, i afavorida verbalment per l’ús d’una llengua comuna, el llatí, donarà lloc a una globalització cultural, econòmica i fins i tot ideològica que forma les bases de la nostra societat actual .

En aquesta edició del festival ens traslladarem a aquest món dels ports i la navegació en època romana des de tots els punts de vista, tant des de la importància econòmica i estratègica a gran escala com des de la vida quotidiana de pescadors, mariners i comerciants; i podrem constatar un cop més la familiaritat amb el món actual, malgrat la distància temporal de dos mil anys .

No voldria acabar sense agrair i remarcar l’esforç de tot un equip format pel personal de l’organització de Tarraco Viva, els diversos departaments municipals que col·laboren en el seu bon funcionament, la resta de municipis del Camp de Tarragona que hi participen, així com de tots els grups de reconstrucció històrica que any rere any aporten la seva feina i el seu entusiasme, que són essencials per a l’èxit d’aquest festival .

Gaudiu del programa del festival, ple d’activitats que ens transportaran de nou en el temps i ens ajudaran a comprendre millor el nostre passat per estimar encara més la nostra ciutat .

GLADIADORS

Un dels grans espectacles de la vida romana Associació Cultural Gesta Gladiatoria

LA XXVI EDICIÓ

DEL FESTIVAL

el mediterrani a l’antiguitat . un mar de cultures, trobades i conflictes

«L’economia de Grècia és un caos . Líbia, Síria i Egipte es veuen assaltades per rebel·lions internes les flames de les quals aviven gent de l’exterior i guerrers estrangers . Turquia tem acabar veient-se envoltada en el conflicte, de la mateixa manera que Israel . Jordània és plena de refugiats . L’Iran és bellicós i amenaçador, mentre que l’Iraq s’enfonsa en el desordre .»

La lectura d’aquest text fa feredat . Es tracta d’un fragment del llibre 1177 a. C.: El año en que la civilización se derrumbó, d’Eric H . Cline . Aquest historiador intenta esbrinar com es va esfondrar, fa més de tres mil anys, un món que havia aconseguit un grau elevat de relacions polítiques, diplomàtiques, comercials i culturals . Sembla que allò que ha passat una vegada, sempre es pot tornar a repetir o, encara pitjor, que certes realitats no es puguin canviar mai . En els moments actuals, en què el Mediterrani torna a ser escenari de guerres i conflictes violents, potser una mirada al passat ens pot servir si més no per entendre alguna cosa del present .

«El Mediterrani és un miracle», diu John J . Norwich . «Veient-lo al mapa per enèsima vegada, solem donar-lo per fet; però si fem l’intent de mirar-lo amb objectivitat, de seguida ens adonem que allà hi ha una cosa totalment única, una massa d’aigua

que podria assenyalar-se, deliberadament, com cap altra a la superfície del planeta, com un bressol de cultures […] . Per això, no ens ha de meravellar que el Mediterrani no només hagi alimentat tres de les civilitzacions més sorprenents de l’antiguitat i que hagi estat testimoni del naixement i floriment de tres de les nostres grans religions, sinó que també els hagi servit de principal mitjà de comunicació» .

La història del Mediterrani a l’antiguitat —i al llarg de totes les èpoques, podríem dir— es mou entre dos límits . Per una banda, l’altíssima capacitat de generar trobades de tota mena: culturals, demogràfiques i econòmiques; per l’altra, la generació de conflictes i de violències . Un Mediterrani amb cultures, llengües i societats molt diverses i sovint conflictives, però també capaç de crear bellesa, ciència i aspiracions a un mode de vida millor per als seus habitants .

Amb la programació que hem preparat per a aquesta edició del festival esperem generar algunes reflexions i preguntes sobre els orígens i el present d’aquesta part del món anomenada Mediterrani .

Benvinguts al festival! Benvinguts a la nostra història!

Magí Seritjol Director del Festival

REFLEXIONS DES DE LA HISTÒRIA

«Però el futur només es pot construir sobre la base de les experiències humanes, és a dir, del passat .»

Josep Fontana

«L’èxit d’un museu no es mesura pel nombre de visitants que rep, sinó pel nombre de visitants als quals ha ensenyat alguna cosa .»

Georges Henri Rivière

«La història del patrimoni és una contínua educació al mestissatge cultural . No hi ha cap peça del patrimoni, allà on la busquis, que no parli de trobades, fusions i inclusions de veus remotes . Saber parlar la llengua dels monuments vol dir freqüentar una palestra de ciutadania conscient de participació en la vida democràtica . És un dels pocs espais on, en lloc d’esdevenir clients o consumidors, és possible encara esdevenir ciutadà . Mirar les pedres, veure les persones; les d’ahir, les d’avui, les de demà .»

Tomaso Montanari

«Acostar-se al passat amb preguntes del present per tornar cap a un present enriquit amb el que s’ha après del passat .»

Nicole Loraux

«Cal comprendre el present mitjançant el passat i el passat mitjançant el present .»

Marc Bloch

«La història no parla sobre morts sinó sobre processos socials, i els processos socials estaran vius mentre hi hagi societats . Per tant, la història ens

parla del present, de la nostra vida, de les nostres necessitats i de les nostres possibilitats de créixer o d’estancar-nos .»

María Cruz Cardete del Olmo

«L’antiguitat no va ser un món tancat, de límits impermeables que acomplissin un paper transcendent; fins i tot les fronteres de l’Imperi romà d’època tardana, a les quals solem referir-nos en termes com el Mur d’Adrià o qualsevol altra fortificació feroçment defensada, no eren sinó zones de contacte i de control de moviments . Hi havia un tràfec constant de persones, béns i idees, on les fronteres polítiques només eren motiu d’intermitent preocupació en tant que canviaven de manera substancial al llarg dels segles . […] No existeix, com hem vist, una única i immutable antiguitat, sinó una multiplicitat de mons, un calidoscopi de possibles exemples i influència, diverses classes d’objectes i textos que podem analitzar des de perspectives molt diferents .»

Neville Morley

«La idea d’humanisme està lligada a la d’educació (paidea, humanitas) i l’estudi i l’adhesió a uns certs valors que continuen marcant la nostra ètica i la comprensió del component humà més autèntic . I no es tracta tant d’imitar els antics com de veure i buscar en ells estímuls i exemples per avançar en una reinterpretació del món, renovadora i apassionada, com van fer els artistes i pensadors del Renaixement . L’humanisme promou la llibertat de pensament, un afany de recerca de la veritat, en un progrés cap a un horitzó cosmopolita .»

Carlos García Gual

LLUC QUERALT

el fotògraf convidat

Em submergeixo amb la càmera en una era que no em pertoca, però que m’agradaria haver viscut i, sobretot, plasmat . L’experiència amb el festival Tarraco Viva em permet viure moments d’aquella època en temps real . Indagar sobre els coneixements de l’Imperi romà em fa entrar en un món imaginari, em porta a pensar que molts dels planetes del nostre sistema solar ja tenien nom des de l’antiguitat . Els romans sabien que Venus era un únic planeta, i als seus llibres d’astronomia li van posar el nom de la seva deessa de la bellesa, Venus, seguint la tradició d’anomenar-lo de dues maneres diferents: Lucífer a la matinada i Vesper al capvespre, Fòsfor i Hèsper per als grecs . Avui dia continuem fent una cosa semblant: al Venus matutí li diem estel de l’alba, i ens referim a les últimes hores de la tarda, les del vespre, com a vespertines .

Baixant dels planetes a terra ferma, aquest imaginari que proposo, més humà, intenta fer arribar a l’espectador una visió etèria de les situacions quotidianes d’aquells temps, immergint les iconografies com si es tractés d’aigua El resultat que intento transmetre és de somni poètic, atemporal i encarnat fa més de dos mil·lennis . Com si fossin converses perdudes entre tota aquella massa, deixo al vostre

imaginari, amb aquesta palestra gràfica, el resum de la meva experiència al festival .

El desenvolupament d’aquesta idea es recrea en espais monumentals i arqueològics de la ciutat, on es pot intuir el que van ser . Un joc entre el passat i el present on persones caracteritzades d’aquell temps ens ensenyen petits detalls que perduren fins ara . La recreació que mostro en blanc i negre fa que les fotografies quedin més temporalitzades i tinguin certa empatia amb el passat; d’aquesta manera, dono una poètica al corpus de les imatges .

No podem obviar les lluites de gladiadors i el que comporten al nostre temps contemporani, Panem et circenses, pa per al poble, llegat que hem heretat en forma d’estadis . Espais on grans masses es veuen afectades per una miopia generada pels dirigents . La meva experiència personal m’ha fet veure que moltes de les vicissituds que succeeixen a la nostra era provenen d’aquest llegat romà .

Després de viure el festival, caminaràs per la ciutat d’una altra manera, observant el patrimoni i pensant què va passar en un altre temps que encara ens acompanya agafat de la mà

LES LECTURES el festival del 2024

com les granotes de sòcrates

EL REPTE SINGULAR DEL MEDITERRANI

Sòcrates, imaginant que mirava cap a la Terra des de l’alta esfera de l’èter, veia els grecs «com granotes que viuen guaitant el mar» . Ben pensat, aquesta enginyosa imatge —un graciós memento, en el fons, de la humil i limitada condició humana— podria resultar-nos útil en el dificultós intent de precisar la nostra inefable condició de mediterranis . Què som els mediterranis, doncs, sinó gent diversa que des de fa mil·lennis vivim guaitant, com granotes minúscules, totes les ribes d’aquest mar?

Si deixem volar la imaginació, el nom del Mediterrani evoca, en la memòria dels qui n’habitem les ribes, la llum i el cel blau, les oliveres, les figueres, la migdiada d’estiu, les arrels profundes d’una història comuna, la casa paterna, la mare, els amics, el menjar i la beguda compartits, les copioses celebracions familiars, les recurrents festes populars, un cert tipus d’hedonisme senzill, una escala menor de les coses, el temperament fogós, les converses lleugeres, l’experiència amb la improvisació i la intuïció, una despreocupada propensió a l’amistat i l’hospitalitat, un caràcter obert que cerca, tanmateix, l’apassionada afirmació d’un mateix… Però, potser tot això aconsegueix que tinguem, de debò, una identitat en comú? Hi ha res inequívoc i recognoscible com a identitat mediterrània?

Mosaic d'Ulisses i les sirenes

Museu Nacional del Bardo (Tunísia)

Ben pensat, més encara que per la identitat, la mediterraneïtat sembla estar marcada, paradoxalment, per la diversitat: Grècia i Algèria són el Mediterrani; Venècia i el Caire; el golf de Sirte i la Costa Blava; Plató i Barba-rossa; l’imperi i la polis; les pasteres i les concertines; la carn kosher i la botifarra; el vi i el dejuni ritual; Moschino i el hijab; el masclisme i el moviment dels Indignats; l’humanisme i la Inquisició; la filosofia grega i les tres religions del Llibre . Quin és, llavors, el fil misteriós que embasta la nostra identitat? No és fàcil respondre; però podria ser, tal vegada, una tènue consciència de ser el fruit d’un profund i abundós procés civilitzatori .

No endebades, a la vora d’aquestes aigües blaves i temperades es va gestar la civilització neolítica de les llavors, els metalls, les naus, els mites i les lletres; la remota cultura marina de l’Egeu; l’Egipte faraònic i la Creta minoica; Cartago i Jerusalem; el classicisme grec; l’hel·lenisme; el republicanisme i l’Imperi romà; el judaisme, el cristianisme i l’islam; la transmissió grecollatina per via cristiana per via musulmana; la cultura del Renaixement… L’humus que ha nodrit gran part de la cultura universal . Fa pensar .

Des dels temps que han deixat testimonis escrits clarament llegibles —d’ençà del temps d’Homer, diguéssim—, el nostre coneixement del passat és relativament solvent i contrastat, si bé no exempt de lectures errades, i molt necessitat sempre de qües-

Col·leccions Estatals d'Antiguitats (Múnic)

tionament i revisió, fets amb humilitat . Gràcies a aquest coneixement acumulat, tenim, al capdavall, la consciència que hi ha una base comuna per a tots els qui som fills del Mediterrani, i el convenciment —a vegades, tan gastat— que aquest mar ha sigut sempre «un gresol de cultures» . Però, conjuntament amb això, en els últims temps —d’ençà que noves eines científiques interdisciplinàries ens estan permetent indagar en les remotes èpoques que no van deixar un relat escrit de si mateixes—, el nostre coneixement de les arrels més profundes i antigues del Mediterrani —lingüístiques, genètiques, ètniques, històriques— ha anat creixent a poc a poc i fent-nos conscients, aquesta vegada, que el mar que ens uneix no ha sigut solament «gresol de cultures», sinó escenari de civilització, entesa aquesta última com a llarg i profund procés antropològic: com a resultat positiu de l’organització i col·laboració entre éssers humans; com a fruit valuós de la curiositat i de la intel·ligència de l’espècie; com a patrimoni fecund, digne de perdurar en el temps; com a millora de la formació i la conducta individual i

col·lectiva; com a sentit crític, capaç de distingir el bé de la mera conveniència pròpia; i —ja en un pla deontològic— com a projecte ètic, polític i social . Sí, civilització com a projecte ètic, polític i social: com a propòsit d’identificar, en el conjunt dels éssers humans, un denominador comú irrenunciable, de fer-lo respectar més per la convicció que per la força, i d’ampliar-lo, dia a dia, per mitjà de conquestes contra l’egoisme .

És un fet sabut, doncs, que el Mediterrani és un mar de cultures; però és també un fet —més esperançador encara— que, en aquesta agitació de trobades i conflictes que han marcat la història d’aquest mar, molts dels qui han viscut a les seves ribes s’han esforçat a fer-ne, també, un mar de civilització: de civilització en singular, com a patrimoni i actitud per oposar-se a l’egoisme, la ignorància i la barbàrie . Si entenem així la civilització —com un projecte ètic individual i col·lectiu—, podrem superar algun dia el suposat «conflicte de civilitzacions» en què ens creiem abocats a viure, com si fos l’hàbitat natural i immutable dels éssers humans; perquè el que anomenem així, en realitat, no és un conflicte entre civilitzacions: és només un conflicte entre relats provisoris del món, entre sistemes d’organització i de poder que defensen a ultrança la seva perpetuació i els seus predis, entre codis morals consuetudinaris, entre dogmes religiosos, entre interessos establerts, entre ignoràncies recíproques i entre menyspreus mutus . No és un «conflicte de civilitzacions» en plural: perquè l’única civilització possible i digna d’aquest nom és la que uneix els éssers humans contra l’egoisme, la ignorància i la barbàrie .

Aquesta és la civilització que, tanmateix, està avui amenaçada de derrota: la civilització com a projecte ètic . No són les cultures, sinó la civilització —en singular— el que perilla a les ribes d’aquest antic toll i a tots els racons del món . Perilla enormement allí on un relat interessat ocupa l’espai de la veritat; allí on l’adhesió incondicional arracona l’esperit crític; allí on el silenci és tingut per signe de probitat; allí on la solidaritat és una mera pràctica selectiva; allí on la hipocresia és un acord tàcit a escala

Copa de Dionís. Exèquies

col·lectiva . Per salvaguardar el que hem aconseguit de bo com a espècie, no necessitem una «aliança de civilitzacions»: el que necessitem, de manera urgent, transversal, és una «aliança per la civilització» .

I tornem, de nou, a la pregunta sobre la nostra intricada identitat mediterrània La identitat —no ho oblidem— és, en un alt grau, un fruit del voluntarisme: del nostre afany per assumir com a definitoris, característics i diferenciadors els trets i les herències que més apreciem en el nostre propi grup .

Partint d’aquesta premissa, crec modestament que, si volem rescatar de la nostra barrejada idiosincràsia de segles un tret digne de ser tingut en el futur per emblema d’una possible identitat mediterrània, hem de triar —en honor dels millors dels nostres ancestres— el d’aquesta estranya vocació per la civilització La vocació de civilització: aquest hauria de ser, al cap de tants mil·lennis, el tret identitari de la mediterraneïtat, el fil predilecte que embasti la nostra complexa identitat, el repte silenciós i noble de totes les humils granotes de Sòcrates .

Pedro Olalla Hel·lenista i escriptor

Temple D, també conegut com a temple d'Hera o de Juno Lacínia

Vall dels Temples d'Agrigent, Sicília

malentesos, mites i fal·làcies sobre les habilitats nàutiques dels antics

NAVEGACIÓ A LA MEDITERRÀNIA ANTIGA

Una de les coses que més fascinen de l’Imperi romà és la seva enorme i ben construïda xarxa viària, que permetia el desplaçament de tropes i de missatgers d’una punta a l’altra de l’Imperi . Tothom té present algun dels bells trams empedrats que es trobaven prop de les ciutats, els traçats rectilinis de mínim pendent i els enormes i bells viaductes que salvaven els rius En coneixem els itineraris, i moltes de les inscripcions que marcaven les vies de milla en milla, de les quals podem contemplar trams sencers, mentre que d’altres encara estan en ús, ininterrompudament des de fa dos mil anys . Però construir i mantenir un imperi i una economia capaç d’abastar la Mediterrània sencera era impossible, per les enormes distàncies i per l’orografia, amb comunicacions exclusivament terrestres . Desplaçar persones i mercaderies amb una mínima eficiència econòmica i de temps tan sols era possible gràcies a la navegació marítima i fluvial, capaç de moure volums ingents amb la mínima energia .

Malgrat la importància indiscutible de la navegació, el comerç i el transport marítims durant l’antiguitat, la informació que ens n’ha arribat és molt incompleta i escadussera . No es conserva, ni fragmentàri-

Fresc de la flota d'Akrotiri Museu de Prehistòria de Tera (Santorini)

ament, cap manual de navegació antiga; de les llistes de ports amb les distàncies entre si, que devien ser molt comuns, tan sols ens n’han arribat les de les costes de la Gàl·lia i el periple de la mar Eritrea, que ens permeten conèixer, en part, com funcionava la ruta entre la Mar Roja i l’Índia . Els mariners de l’antiguitat transmetien els seus coneixements de manera oral i pràctica, com es va fer arreu fins a l’edat moderna, i no escrivien gaire . I d’allò que es devia escriure, se n’ha conservat ben poc . Des de l’Odissea mateixa tenim, certament, diversos relats antics on ens apareixen navegacions i desplaçaments per mar, sovint redactats o transmesos per autors que no eren pas navegants .

S’han escrit moltes coses sobre navegació antiga, però cal dir que és especialment difícil, per a la nostra mentalitat actual, posar-se a la pell d’un navegant antic i entendre’n la lògica Com que es tracta d’un coneixement que es va transmetre sempre de manera pràctica, hi ha una sèrie d’innovacions que l’han anat fent innecessari fins a extingir-lo . Sabem moltes coses sobre embarcacions enfonsades gràcies a l’arqueologia subaquàtica, que ens permet conèixer les característiques de les naus i dels seus carregaments, però l’arqueologia costanera, l’estudi dels embarcadors, fars i instal·lacions portuàries, encara és a les beceroles .

Si bé la informació escrita és escadussera, i sovint des del punt de vista del passatger i no pas del mariner, la iconografia sobre embarcacions i ports és molt rica . Sent com era una activitat essencial per al funcionament de la societat i l’economia, les representacions nàutiques són abundoses sobre tota mena de suports, des de l’escultura i la pintura mural fins als grafits i les entalladures . De vegades es tracta de representacions molt precises, que ens permeten conèixer detalls de les diferents classes d’embarcacions i d’aparells que es van emprar en cada moment . Molt més sovint, ens mostren representacions idealitzades que cal interpretar amb cura . En qualsevol cas, les idees que tenim sobre la navegació antiga són constructes recents a partir d’informació molt fragmentària, i inclouen molts malentesos i deformacions . Aquest biaix afecta tant el públic en general com els investigadors

En el paràgraf que segueix hi ha informació que farà somriure qualsevol lector, però hi ha també elements que molta gent considera com a certs sense ser-ho, o si més no sense ser-ho del tot:

Els antics navegaven seguint les costes i sense allunyar-se’n mai gaire. Per aturar les naus, arriaven una àncora de plom. Per orientar-se, només tenien les muntanyes i les havien de mantenir a la vista. De nit no devien navegar gaire, perquè aquestes referències no eren visibles, tot i que sabien on era el nord per l’estel Polar. Pensaven que la Terra era plana, i no tenien manera de predir el temps meteorològic, així que en cas de temporal es refugiaven al port més proper o treien les naus a la platja. Les galeres romanes carregaven i descarregaven a les platges, i per això les àmfores tenen la base en forma de punta, per clavar-les a la sorra. Les naus anaven en línia recta entre els principals ports de distribució, on s’acumulaven tota mena de mercaderies, i des d’allà es feia petit comerç de redistribu-

Mosaic d'Altiburos

Museu Nacional del Bardo (Tunísia)

ció amb embarcacions petites. La tecnologia de la construcció naval no estava gaire avançada, i les naus es movien a rem o amb vent de popa. S’enfonsaven molt, sobretot a la Costa Brava.

Algunes de les idees esbiaixades que he aplegat

Contra allò que intuïtivament podríem pensar, navegar seguint la costa és molt perillós . No tan sols exposa l’embarcació al risc d’embarrancar o de tenir una avaria greu contra un escull que no sigui visible, sinó que és especialment arriscat en cas que, de cop, entri vent del costat de mar que porti contra la costa, mentre es navega amb una vela quadrada que, com a molt, pot aprofitar vents que vinguin dels costats . Qui viu prop de la mar sap que a l’estiu, en l’època de temps anticiclònic en la qual es desenvolupava la navegació antiga, a partir del migdia

comença la marinada, un vent tèrmic produït per l’escalfament diferencial entre les masses de terra i les d’aigua . És un vent que va bé per aproximar-se a la costa si se n’està prou lluny, però que podia causar problemes en costes abruptes si s’hi navegava massa a prop .

Sabem, d’altra banda, que els navegants antics feien servir rutes d’altura, que exigeixen una precisió important en el manteniment del rumb sense terra a la vista . Molt freqüentada des del canvi d’era, però coneguda anteriorment, la ruta que unia Roma amb Tàrraco passava per l’estret de Bonifaci, un braç de mar molt perillós, ple d’esculls, que separa les illes de Còrsega i Sardenya . Per fer aquesta ruta des de Tàrraco, havien de salpar aprofitant el terral, a la nit, i anar en direcció est, mantenint el vent al costat de babord, mentre s’allunyaven de la costa Sense cap referència visual, calia mantenir aquest rumb amb prou precisió per trobar el freu sense posar en perill la nau, i seguint el rumb est, perdent de nou

Baix relleu amb vista del Portus Augusti Col·lecció Torlonia (Roma)

la terra de vista, arribar fins a Òstia o Pozzuoli (Puteoli) . Amb vents propicis, ens diuen les fonts que aquest viatge podia durar tres dies . Normalment, en devia durar més .

Potser amb menor grau de dificultat, és clar que per anar d’un punt a un altre de la costa continental era preferible allunyar-se’n . L’arqueologia ha fet evident el paper redistribuïdor de les illes Balears i Pitiüses a la Mediterrània occidental; no tan sols van fer de pont, per tant, des de la colonització fenícia d’Eivissa, amb la Mediterrània central . Per la seva configuració orogràfica, el golf de València presenta una alternança de vents de l’est i de l’oest que dificulta la navegació en direcció nord-sud i viceversa, de manera que sembla que era comú que naus sortides del sud de la península Ibèrica passessin per les illes per després guanyar el golf de Roses o el cap de Creus, i a la inversa .

Per fer això, cal perdre inevitablement la terra de vista . I cal saber com són les costes del voltant, en quines direccions es troben i com s’hi arriba . Hi ha hagut certa literatura sobre les visibilitats teòriques de les muntanyes que envolten la Mediterrània occidental, i és evident que en dies excepcionalment clars es podia comptar amb la vista de les muntanyes més altes, algunes de les quals són molt característiques i es veuen des de molt lluny, com ara el Caro, Montserrat, el Montseny o el Canigó . En casos més excepcionals, la difracció de la llum a l’atmosfera permet veure aquests cims encara des de més lluny, com és el famós cas de les visualitzacions del Canigó des de Marsella . És evident que els navegants antics van aprofitar aquesta circumstància per orientar-se a l’hora de conèixer quins eren els rumbs que duien a cada banda, però també ho és que no es podien refiar d’aquests senyals de terra, ja que una mica de broma els pot fer desaparèixer . Molt més útils, i visibles a més distància, devien ser els penells de núvols que es formen damunt d’algunes muntanyes per condensació de les marinades .

A banda d’això, els navegants antics només disposaven del sol i dels estels per orientar-se i evitar que

l’embarcació avancés tot donant voltes . En períodes de temps curts, l’observació acurada del comportament de la vela pot permetre a qui duu els dos timons d’espasa, el gubernator, de mantenir la nau encarada en la mateixa direcció i anar compensant l’efecte de les onades . Però el vent gairebé mai no és constant, i cal anar corregint-lo amb les referències astronòmiques . L’ombra dels pals i dels obencs damunt la coberta, fins i tot si el temps no és gaire bo, indicarà si estan virant el vent, la nau o totes dues coses, però cal pensar que tampoc no es disposava de rellotge, de manera que per estimar la posició del sol calia també fer-se una idea bastant precisa de quina hora era; una habilitat que encara conserven alguns vells pescadors . Pel que fa a la navegació nocturna, hi havia una dificultat afegida en relació amb la navegació en època Moderna i Contemporània, i és que l’estel Polar encara no era situat al pol Nord . Les dues osses giraven entorn d’un punt buit del firmament . En qualsevol cas, el manteniment d’un rumb és infinitament més fàcil en una nit estelada, i no cal dubtar que des de ben antic es va practicar la navegació nocturna . Els navegants antics eren prudents en aquestes etapes, i les feien en direccions on sabien que no trobarien obstacles . Fins i tot allà on no hi hagués un far, la resplendor de les ciutats i d’altres llocs habitats, en una nit fosca, havia de ser perceptible des de grans distàncies, abans fins i tot que la costa fos visible .

La visibilitat de la costa des del mar ha fet evident des de sempre l’esfericitat de la Terra per a la gent que ha navegat . Els cims es veuen abans que les muntanyes costaneres més baixes, i la platja tan sols es fa visible a poques milles de distància . Milles, les nàutiques, que és ben possible que des de l’antiguitat hagin estat basades en l’estimació de la mesura d’un minut de meridià terrestre . La predicció meteorològica també era possible, i aquesta capacitat també s’havia transmès fins als vells pescadors de temps recents . No es basava, evidentment, en un coneixement de la física de l’atmosfera, sinó en sabers empírics adquirits amb l’observació dels núvols, les postes i sortides del sol, i el comportament dels animals . L’època de navegació, o mare apertum,

es limitava als mesos d’estiu, quan el temps és més predictible, i començava amb una cerimònia anomenada el Navigium Isidis, bellament descrita per Apuleu .

Amb la costa a sotavent, la pitjor circumstància era l’entrada del llevant, o de la tramuntana En aquests casos, calia plegar del tot les veles i tirar a mar una àncora de capa, una vela vella ben amarrada, amb pesos en un costat, com la que s’esmenta a l’extraordinària narració del viatge marítim de Sant Pau, als Fets dels Apòstols, 25, que mantenia la proa de cara al temporal i frenava l’embarcació . Si la costa s’aproximava, calia deixar una àncora penjant del tot, i quan aquesta tocava fons s’arriaven les altres . Qualsevol embarcació portava com a mínim quatre o cinc àncores, i de vegades fins i tot el doble . Aquestes eren sovint de dues classes; les més conegudes són les de fusta

Torre d'Hèrcules. Antic far romà del segle II La Corunya

amb cep de plom, de vegades també amb abraçadora de plom, que tenien la funció de forçar les ungles de fusta contra el fons marí . Podien ser increïblement pesants, en proporció a les dimensions de l’embarcació en la qual s’utilitzaven, i es troben relativament sovint al lloc on es van perdre, i on caldria deixar-les . Hi havia una altra classe d’àncores, fetes de ferro forjat, que es fan molt comunes a partir del canvi d’era i que sovint han passat desapercebudes .

Mancats de motor, de veles de tall i també de rems, a banda dels necessaris per fer maniobres, cercar refugi a la costa era molt complicat, fins i tot on hi havia un port natural . Qualsevol imprecisió en la trajectòria implicava un risc important de col·lisió . Per això, al llarg de tota la costa es coneixen diversos indrets amb aigües prou profundes on s’acumulen deixalles que corresponen a les zones on ancoraven les embarcacions, en espera de la meteorologia més propícia per entrar a port, o per ser descarregades i carregades directament a mar .

Això no vol dir que les embarcacions s’aturessin a qualsevol banda . Al llarg de tota la costa, ja des d’època preromana, hi havia una xarxa de ports i d’embarcadors on es podien trobar els serveis necessaris per carregar i descarregar mercaderies, abastir les tripulacions i, ja en època romana, controlar fiscalment el tràfic comercial Els moviments de mercaderies deixaven a l’Estat una taxa del 2 o el 2,5%, que sovint es pagava amb una part de les mercaderies, que eren dedicades directament a cobrir les enormes necessitats de les legions i de l’annona . Bona part del trànsit de mercaderies es feia a càrrec de l’Estat, amb destinació a la ciutat de Roma i als campaments del limes, a través dels rius Roine i Rin . Des del punt de vista arqueològic, és pràcticament impossible de distingir dels carregaments que es podrien considerar realment comercials d’aquells que s’estaven transportant per iniciativa

Sarcòfag amb escena nàutica

Gliptoteca Ny Carlsberg (Copenhaguen)

pública, i és probable que en molts casos es transportessin conjuntament .

La nostra costa ha canviat bastant des d’època antiga . Al bronze final s’estabilitza el nivell del mar, després d’una pujada de 120 metres des del màxim glacial, i la mar envaeix els antics deltes i les valls baixes dels rius, formant petits i grans estuaris . L’estabilització del nivell de la mar va provocar la formació d’aiguamolls i d’estanys litorals que eren sovint navegables i que permetien disposar d’espais arrecerats en una costa molt menys rectilínia que l’actual . En època preromana els ports principals foren sens dubte els d’Eivissa, Cartagena, Akra Leuké / Lucentum (Alacant), Dianium / Dénia, Arse / Saguntum, Empúries i Roses, i també els estuaris de l’Ebre i del Llobregat . A les darreries del segle II, els romans controlaran també les Balears i aniran adquirint molta importància els ports de ciutats com Tarraco, Valentia, Baetulo, Iluro… La majoria dels poblats ibers costaners devien utilitzar des de molt antic embarcadors i zo-

nes d’ancoratge, com testimonien les evidències de pesca i d’importació i exportació de productes, i en època romana les vil·les i els establiments costaners també n’havien de disposar . Arreu de l’Imperi, els espais portuaris eren fortament monumentalitzats, amb la construcció de fars, pòrtics, horrea (magatzems), fonts monumentals, termes, edificis d’espectacles, temples i monuments, al voltant de molls construïts en pedra o en fusta . L’arqueologia ens va aportant indicis d’aquestes estructures portuàries, pràcticament ignorades al nostre país fins a les darreres dècades .

Així que és probable que no es descarregués res directament a la platja . La singular forma punxeguda de la base de la majoria d’àmfores romanes està pensada per fer-les més adaptables al fons irregular dels vaixells, i per facilitar-ne l’estiba en diversos ni-

Embarcació romana trobada al riu Roine Museu Departamental de l'Antiga Arles

vells superposats, de manera que el carregament no es desplaci durant la navegació . Un desplaçament de càrrega era i és extremadament perillós per a qualsevol embarcació, i de fet aquest perill fou el que motivà l’abandonament de l’ús dels vaixells cisterna, equipats amb enormes dolis, que es van fer comuns a mitjans del segle I dC per al transport de vi, singularment del procedent de les nostres costes cap a la ciutat de Roma i el seu entorn .

Els transports d’aquesta mena, de carregaments homogenis, és ben segur que es feien, o que s’intentaven fer, en línia recta entre els ports principals, i que des d’aquests sempre hi havia petits mercaders, o els mateixos propietaris de les vil·les rurals, que es feien portar petites càrregues per fer-ne la distribució final, sempre que fos possible, per via aquàtica . Al costat dels navicularii, que posseïen grans o petites flotes i que feien un transport amb origen i destinació certs, les fonts i els paral·lels de segles posteriors fan pensar que devia haver-hi també naus de tra-

jectòria aparentment més erràtica, que carregaven i descarregaven productes en diferents ports segons on hi hagués oportunitats, i que es desplaçaven entre ells aprofitant els vents en lloc d’esperar el vent favorable en una direcció determinada .

Navegar d’aquesta manera podia ser avantatjós per a petits comerciants i mercaders, i fa més difícil interpretar el carregament dels derelictes . Per exemple, el conegut derelicte Culip IV, enfonsat

Fresc amb escena de pesca

Palazzo Massimo alle Terme, Museu Nacional Romà

en temps de l’emperador Vespasià al cap de Creus, duia un carregament d’orígens heterogenis que s’ha interpretat com un viatge de redistribució des del port de Narbona, en direcció al port d’Empúries o algun altre de situat més al sud . Aquesta interpretació és sens dubte la més plausible, i cal escollir-la pel principi de la navalla d’Ockham Però no seria impossible que aquella petita embarcació, que amb prou feina devia arribar als deu metres d’eslora, hagués carregat llums d’oli a prop de Roma, n’hagués venut la major part a Hispalis, on hauria carregat oli d’oliva en àmfores Dressel 20 i ceràmiques de parets fines per dur-les cap al nord, aprofitant el vent per

arribar fins a Narbona i vendre una part de l’oli, per carregar allà uns milers de vasos de terra sigil·lada i girar cua cap al sud, empesa ja per la tramuntana . Cal tenir present que cap embarcació no pot navegar buida, perquè no és governable . Tot transport ha de tenir una càrrega de retorn, i el fet que sovint no les coneguem és perquè eren materials peribles o menys evidents que les àmfores . Estan documentats des d’antic els transports a gran distància de materials de construcció, com ara de teules, que només són comprensibles si a més del seu valor comercial complien aquesta funció de llast, vista la facilitat de fabricar-les in situ .

Si bé les embarcacions conegudes als fons marins del nostre entorn són més aviat petites o mitjanes, amb una mitjana d’uns divuit metres d’eslora i un màxim d’uns trenta-cinc, sabem del cert que van existir embarcacions encara més grans, capaces fins i tot de transportar obeliscos sencers des d’Egipte . Algunes embarcacions de gran port visitaven les nostres costes, i hi van perdre àncores enormes que desequilibrarien una embarcació menor . Però grans o petites, les embarcacions romanes eren tècnicament molt avançades . Es pot dir que eren les màquines més perfeccionades del seu temps, i recollien els coneixements acumulats durant segles per egipcis, fenicis, púnics i grecs .

La propulsió a rem només s’utilitzava en petites embarcacions auxiliars i de pesca, i en les embarcacions de guerra . Aquestes darreres només les feien servir en ordre de batalla i en situacions de calma absoluta . Altrament, es propulsaven amb veles quadres, normalment una de sola al pal major i una de petita a l’artimó, el precedent del bauprès, un pal petit situat a proa . Damunt de la vela major de vegades s’hi posava una mena d’escandalosa de forma triangular, amb el vèrtex a l’extrem del pal major . Eren rares les embarcacions de dos pals o més, tot i que existien, i l’arqueologia experimental ha demostrat que aquesta mena d’embarcacions es desplaçaven a velocitats que podien assolir els sis nusos, amb vents favorables .

Les embarcacions d’època antiga eren de bona qualitat i no naufragaven més que les d’altres èpoques .

Tot i això, estadísticament representen una fracció molt important dels derelictes coneguts a la Me-

Mosaic a la plaça dels Gremis

Ostia Antica (Itàlia)

diterrània . Això es deu al fet que alguns dels seus carregaments, com ara les àmfores i les ceràmiques, han facilitat la seva conservació i posterior descobriment per part dels submarinistes . Com que el submarinisme esportiu es practica normalment en fons rocosos, que acostumen a ser més atractius i interessants de visitar, hi ha un biaix considerable, a l’hora de detectar derelictes, a favor dels carregaments més evidents i de les zones on es practica la immersió .

La resta de la costa del país està pendent d’explorar, i això s’hauria de fer des de l’Administració pública . Per protegir el patrimoni i retornar-lo a la societat, encara cal molta, moltíssima recerca .

Pere Izquierdo i Tugas Investigador de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona

Ruïnes d'Empúries L'Escala (Girona)

claus de la navegació a l ’ antiguitat . espai simbòlic i vida quotidiana al mediterrani romà

ENTRE ONADES I VAIXELLS: EXPLORANT EL MAR DE L’ANTIGA ROMA

L’any 1907, Ernest Shackleton va publicar un anunci al diari The Times per reclutar mariners per a l’Expedició Imperial Transantàrtica, que aspirava a ser la primera a travessar per terra el continent antàrtic a bord de l’Endurance L’anunci, però, no era gaire atractiu:

Es busquen homes per a viatge perillós. Sou escàs. Fred extrem. Llargs mesos de completa foscor. Perill constant. No s’assegura la tornada. Honor i reconeixement en cas d’èxit.

Sorprenentment, van respondre a la convocatòria més de 5 .000 aspirants . Aquest anunci tan curiós i original ha fet córrer rius de tinta al llarg dels anys, i tant historiadors com aficionats han cercat als arxius la publicació original, fins i tot oferint una recompensa de 100 dòlars a qui la trobés . La recerca no va donar resultats i, pel que sembla, es tractava d’una notícia falsa, però el fet que el text encara recorri publicacions actuals només fa que reforçar la idea de la perillositat de la mar .

Plaça dels Gremis

Ostia Antica (Itàlia)

El mar sempre ha estat un pol d’atracció, i des de temps prehistòrics la humanitat ha explorat les seves aigües, ja fos per cercar nous llocs on establir-se i explotar-los o per pur afany d’aventures . La proposta de Shackleton prometia ambdues coses, i, tot i que no va arribar a bon port, ha esdevingut un dels episodis de supervivència més importants de la història, donat que l’Endurance va naufragar i tota la tripulació va aconseguir sobreviure durant dos anys, fins que va ser rescatada .

Els antics romans ja coneixien els perills de la mar i, per aquesta raó, només navegaven en les èpoques propícies . Autors com Hesíode, Vegeci o Apuleu calculaven quin era el millor moment per navegar, i coincidien que la temporada de navegació, quan el mar estava obert, o mare apertum, era de març a setembre; durant la resta de l’any els viatges per mar no estaven permesos: era temporada de mare clausum .

La mar Mediterrània, el Mare Nostrum, era, doncs, ben conegut pels romans . L’existència de rutes de navegació era indispensable per comunicar ciutats

de l’Imperi que estaven molt allunyades les unes de les altres . El transport per via marítima era molt més ràpid i segur que el terrestre, i a més els vaixells permetien no només transportar grans quantitats de productes de primera necessitat, com ara oli i cereals, sinó també material constructiu, cosa que permetia que els costos fossin inferiors als de la via terrestre . El transport marítim assegurava que la mercaderia arribés al punt de destinació de manera més ràpida i segura .

Els viatges més curts es feien per mitjà del cabotatge, mentre que els que cobrien grans distàncies recorrien a la navegació d’altura, que era més ràpida però també més perillosa . L’estret de Bonifaci, entre les illes de Còrsega i Sardenya, és avui dia un cementiri de vaixells, donat que s’hi ha documentat una quantitat important de naufragis . Tot i que aquesta zona era perillosa, permetia connectar perfectament Hispània amb Roma, i, de fet, era una ruta molt utilitzada . Plini el Vell narrava que per anar de Tàrraco a Òstia, el port de Roma, un vaixell havia batut el rècord de velocitat i hi havia arribat en quatre dies! Tot un rècord, tenint en compte els perills del moment .

Els mariners recollien la informació de les costes en periples i portolans, documents que els acompanyaven en tot moment i els avisaven dels perills . A més, els vaixells anaven ben equipats amb llanternes per il·luminar-se a la nit, i els mariners tenien coneixement dels estels i els punts cardinals com a referència per orientar-se . Les rutes que feien aquestes naus eren ben conegudes, i la Mediterrània, en especial a partir del segle I dC, era una autèntica autopista marítima .

Els perills de la mar eren constants, i la religiositat estava profundament arrelada a l’hora de partir . Les inscripcions ens parlen de navegants morts en un viatge, i els elements simbòlics que envoltaven el món de la mar eren abundants: des de ceps d’àncora amb relleus d’Esculapi, déu de la medicina, fins a astràgals com a auguri de bona sort: qualsevol referència simbòlica era bona per poder encomanar-se

a tenir un bon viatge d’anada i tornada . La deessa Isis, divinitat d’origen egipci, va ser l’elegida en la cosmogonia romana per esdevenir la protectora de la navegació . És per aquesta raó que cada 5 de març es feia un ritual en honor d’aquesta deessa, anomenat Navigium Isidis (el vaixell d’Isis), que marcava el tret de sortida de la temporada propícia per navegar amb seguretat .

Un cop els vaixells es feien a la mar, calia calcular els dies de viatge . Els geògrafs antics van establir un conjunt d’algoritmes que permetien convertir el temps de trajecte en distància, i aquesta es mesurava en estadis (stadia) . Així doncs, per exemple, un vaixell, per traslladar-se de Rodes a Alexandria, trigava entre tres i quatre dies, l’equivalent a 4 .000 estadis; o bé per anar de Caralis (Càller) a Cartago s’havien de cobrir 1 .500 estadis de distància, és a dir, dos dies de trajecte . S’ha de tenir en compte que la velocitat mitjana d’un vaixell variava en funció del vent, però, si era favorable, una nau mercant podia recórrer fins a 130 quilòmetres en un dia mitjançant la navegació de cabotatge .

La navegació, per tant, era de cabdal importància per al comerç en època romana, un fet que queda reflectit en la gran quantitat de rutes establertes arreu del Mediterrani que connectaven la part més occidental de l’Imperi amb la més oriental, de manera que s’establia una autèntica xarxa àmplia i dinàmica que unia els principals ports del Mare Nostrum .

L’estabilitat de les rutes va ser la tònica dominant en el comerç des del període clàssic fins a mitjan segle IV. El patró del comerç en l’antiguitat es basava en un context polític estable, regulat per impostos i amb unes fronteres ben definides . Segons la naturalesa del viatge, es feien servir un tipus de naus o altres, de manera que el comerç directe es duia a terme per mitjà de grans naus i càrrega de poc valor, mentre que el cabotatge requeria vaixells més petits, ja que la costa era més perillosa . L’ús continuat d’aquestes rutes al llarg del temps es documenta gràcies a l’Edicte de Preus Màxims de l’em-

perador Dioclecià, promulgat l’any 301, que fixa el preu de 1 .300 productes, dedica un capítol als costos de transport per via marítima i fluvial i il·lustra les quaranta-set rutes de comerç que s’utilitzaven en aquell moment .

El port i les infraestructures

Encara que en l’actualitat sabem que el mot port fa referència a una zona construïda, proveïda d’infraestructures adequades per al moviment de persones i mercaderies, en l’antiguitat aquest concepte era bastant més abstracte . Així, una zona de platja ja podia exercir de port per poder fondejar-hi les naus en cas de tempesta, o una badia ser usada com a port natural per guardar-hi les barques de pesca . Un port romà, per tant, es podria definir com la zona on entraven en contacte la terra i la mar i que exercia de punt d’unió entre el comerç marítim i el terrestre .

Estatuetes de saccarii

Museu de les Naus de Fiumicino

Un altre aspecte que configura un port com a tal són els serveis que necessita, des del proveïment d’aigua fins a la reparació de naus . Així doncs, estava dotat de personal que inspeccionava les mercaderies, gestionava administrativament els procediments i controlava les persones que hi arribaven . Les dinàmiques de contractes, registres, mesura i pesatge i, en última instància, de compra i venda tenien lloc als ports . Un exemple del seu frenètic dia a dia el proporciona el relleu dels tabularii trobat a Òstia, en el qual es representen funcionaris de l’administració romana controlant una descàrrega d’àmfores a càrrec dels saccarii, o estibadors .

Ens trobem, per tant, amb ciutats port, que anaven més enllà de ser un enclavament físic: eren l’expressió d’una ideologia, un lloc on els comerciants i els treballadors s’organitzaven en gremis, on les idees i les cultures provinents d’arreu del Mediterrani confluïen, un lloc d’intercanvi . L’arqueologia i les fonts literàries han permès aproximar-nos a entendre com s’organitzava un port comercial en època romana, un espai de l’antiga ciutat connotat pel con-

tinu tràfec de persones, un escenari cultural i social on persones vingudes de diverses parts de l’Imperi portaven la seva cultura i les seves creences i participaven en la vida cívica i política de la ciutat .

El personal del port

L’arqueologia és un element indispensable per veure com s’articulaven aquests processos, i les inscripcions ens documenten la presència de tècnics especialitzats en cadascun dels estadis de transport . Per fortuna, Òstia conserva un corpus epigràfic especialment abundant, per la qual cosa ens és molt útil a l’hora d’establir comparacions que ens permetin conèixer com devia ser la situació en altres ports antics .

Aquestes evidències arqueològiques i literàries són una referència indirecta del treball que feien aquests actors comercials al port i ressenyen la seva importància com a centre d’entrada i sortida de les mercaderies, però també sobre les persones interessades en el comerç i la promoció social . Així, trobem el primer exemple a Òstia i Roma, especialment, que al costat d’altres ciutats portuàries conserven epígrafs dels barquers encarregats de traslladar les mercaderies, així com dels tipus de vaixells utilitzats . La iconografia també permet identificar una gran quantitat d’embarcacions; l’exemple més conegut és el denominat mosaic d’Altiburos (Medeine, Tunísia), un catàleg nàutic del segle III dC que inclou la representació de vint-i-cinc embarcacions .

D’altra banda, les característiques de cada port —marítim o fluvial— van contribuir a l’ús d’un tipus d’embarcació o un altre: els rius es recorrien mitjançant petits esquifs o naus de poc calat per poder remuntar-los, mentre que els ports amb un gran moviment de mercaderies necessitaven vaixells oneraris per a aquesta comesa . Així mateix, l’existència de vaixells de transbord també era habitual als grans ports, on el calat a vegades no permetia que els navilis comercials s’atansessin directament als molls . Als ports hi arribaven columnes de mar-

bre de grans dimensions, per a les construccions d’edificis públics monumentals, en unes embarcacions llargues i planes, com també obeliscos egipcis destinats a Roma o tones de teules i maons per urbanitzar fins el racó més recòndit del Mediterrani . Transportar aquestes quantitats de pes sense naufragar suposava una logística i un coneixement del mar no a l’abast de tothom . I els romans el posseïen i l’explotaven amb escreix .

La presència de magatzems a la línia de costa és un clar exemple de la importància del rol comercial dels ports, atès que aquestes estructures estaven dissenyades perquè els estibadors (saccarii) hi traslladessin les mercaderies; així com els horrearii tenien sota la seva responsabilitat la vigilància i gestió d’aquests materials . Així mateix, l’ofici d’estibador era un treball obligat en qualsevol port antic, malgrat que l’ús de grues (ciconiae) també degué ser probable en molts ports .

Potser un dels oficis més coneguts era el de pescador (piscator) . Però no tot eren peixos! També existia una explotació i un consum de mol·luscos, especialment les ostres, un bé de luxe molt apreciat pels romans . De fet, Plini el Vell, parlant sobre un gran terratinent anomenat Sergi Orata, que havia establert un negoci al voltant de l’explotació de les ostres, comentava:

Sergi Orata fou el primer a posar vivers d’ostres a Baia, i no per menjar bé, sinó per fer-se ric, perquè rebia grans rendes dels seus invents, com vendre cases equipades amb banys penjants. Fou també el primer que va atribuir un sabor excellent a les ostres lucrines.

I per a aquesta tasca tan delicada hi havia un cos professional especialitzat en la seva extracció: eren els urinatores, o bussejadors, els encarregats de treure a la superfície aquestes peces tan preuades, alhora que també feien tasques de recuperació de les mercaderies que havien caigut a l’aigua durant el transbord . I un altre ofici curiós era el dels margaritarii, uns personatges que es dedicaven exclusivament al comerç de les perles .

D’altra banda, una feina relacionada directament amb aquesta descàrrega i custòdia de les mercaderies era la del tabularius, el funcionari encarregat de controlar i registrar la quantitat, el contingut i el pes dels béns arribats en vaixell . Els mensores eren un altre cos de funcionaris establerts als ports, la funció dels quals era mesurar la quantitat de cereal que arribava i certificar que el carregament declarat era, efectivament, el mateix que es transportava .

Però si hi havia un grup especialment important, aquest era el dels comerciants . La presència de mercatores (mercaders), negotiatores (negociants) i navicularii (armadors) que van exercir al llarg del Mediterrani queda testificada gràcies a un ampli registre epigràfic . Aquestes inscripcions sovint ens indiquen amb quin producte comerciaven i en quines zones el venien, però a més revelen qui eren els actors comercials del moment: els epígrafs parlen de famílies comerciants, d’associacions de treballadors i també de dones que exercien un paper actiu en les relacions comercials .

Així, un dels casos documentats en l’epigrafia romana és la presència de dones en posicions econòmiques elevades i com a part activa en l’administra-

Mosaic dels peixos

MNAT

ció d’un negoci, com és el cas de les negotiatrices . També són ben conegudes les dones latifundistes i propietàries de finques que administraven les terres; o bé hi ha alguns casos de propietàries de tallers ceràmics (figlinae), i també amb un paper actiu en el comerç de l’annona, és a dir, com a agents comercials en la producció, el transport i la venda d’oli i vi, procedents sobretot de la Bètica . A les inscripcions és habitual trobar-hi especialment aquestes negotiatrices en l’àmbit de l’explotació del vi i de l’oli, liderant negocis a gran escala que posen en relleu que, o bé participen amb el seu pare o marit en la producció i distribució en el comerç naval d’aquests productes, o bé que han heretat l’empresa i continuen el negoci familiar .

En definitiva, la societat del port era força heterogènia, ja que comprenia persones vingudes d’arreu, mogudes en bona part per aquest moviment mercantil, i que formaven part d’aquest emporium comercial . Aquesta imatge, la d’un port ple de gent que tenia cura del manteniment dels vaixells, d’immigrants que negociaven o de botiguers que venien les mercaderies, és, sense cap mena de dubte, la d’un imperi marítim viu i cosmopolita .

Patricia Terrado Ortuño Doctora en Arqueologia Clàssica Professora associada (URV)

records d'un legionari

TÀRRACO, PER FI! 60 DC

Tàrraco, per fi! Ja em pensava que no hi arribaria mai… No veig ningú conegut entre vosaltres . No m’estranya, però, després de vint-i-cinc anys de servei militar . Soc en Juli, Gai Juli Paulí, el net de l’Anicet, el llibert que envasava i exportava el vi de la vall del Rubricatus . El de la vil·la que hi ha al darrer turó abans de la desembocadura del riu, amb els millors banys de l’ager de Bàrcino . I he tornat! He tornat amb l’honesta missio!

Us sona, el nom de mon avi? Quin gran paio . I que greu que em sap que morís quan jo estava servint Roma a l’altra punta de món . Però era ben bé la seva voluntat . M’ho va dir ben clar, ell: «Jo vaig néixer esclau i he arribat a ser un ciutadà lliure i ric, i amb el nomen més il·lustre de l’Imperi, però tu, fillet, has de tornar-li a Roma el favor, i servir-la per fer-te un home de profit!» .

I ja em veieu a mi, que tot just acabava de fer disset anys i sempre escoltava embadalit les històries dels vells veterans de Bàrcino, embarcant a l’estuari del Llobregat i venint cap a Tàrraco amb una emoció, uns nervis… A l’oficina de reclutament no hi havia gaire gent . Ja sabeu que només en els millors anys hi ha més de sis-cents reclutes a la província, i llavors es poden formar dues noves cohorts . Aquell any n’hi va haver una de sola i no me’n van dir res, de la meva poca edat, i que content que vaig estar quan

EXERCITUS

Projecte Phoenix

em van encarregar de portar la insígnia d’aquella

Cohors Nova Tironum…

Una alegria que em va passar aviat, perquè l’entrenament consistia en bona part a passar-se cinc hores cada dia caminant en formació i a tota velocitat, carregats com rucs amb tota la impedimenta . Via Augusta amunt, Via Augusta avall, mitja volta i tornem-hi! Sí, impedimenta és com en diuen de la pila de material que ha de dur un soldat quan està de campanya . Ho anomenen així perquè impedeix defensar-te quan ho portes al damunt . Amb dues impedimentes fas el pes d’un home ben plantat .

Quan t’ho donen, no et pots creure que ho podràs dur tot a sobre: dos jocs de roba interior, unes sandàlies amb claus que en diuen caligae, una manta, una capa pluvial i un barret per a la pluja i el sol, tot ficat dins la mantica, una bossa de xarxa amb racions per a tres dies, que inclouen pa, galeta, sal, carn seca, formatge, blat i posca, un vinagre que es beu barrejat amb aigua, en lloc del vi . Per vomitar-ho, però al final t’hi acabes acostumant i encara ho trobes bo . Després, en un segon taulell, et donen l’utillatge, cullera, ganivet, plat, pàtera per cuinar, cantimplora, i les armes, una cuirassa, un casc, un escut rectangular, una espasa i una daga —cadascuna amb la seva beina i el seu cinturó—, una javelina, un pilum i tres dards .

I per distribuir entre els membres de cada contubernium, hi havia una tenda de campanya, una pala,

una aixada, una serra, una sítula —que és com una galleda, de bronze finet—, dos martells, un pic, una fanga, dos magalls, dos ganivets, una corda…, i segur que encara em deixo coses .

Ja em deia la mare: «Procura que no t’enviïn gaire lluny, o potser no ens tornarem a veure…» . Com si es pogués triar, si no tens un bon padrí que remeni les cireres… Crec que no hauria hagut de dir res, que calladet estic més bufó . Sort que vaig demanar als déus que no volia anar gaire lluny, perquè em van enviar a l’altra punta de món, a la legió V Macedònica, a una província nova, acabada de conquerir, que en deien Mèsia . No m’estranya que poseu aquesta cara; jo tampoc no tenia ni idea d’on era, quan ens ho van dir . És una terra ben llunyana, que queda més enllà de la mar Adriàtica, travessant Il·líria i Dalmàcia a mà dreta… Bé, és igual, a un lloc ple de muntanyes i de bàrbars acabadets de sotmetre . D’allà ens van moure a Armènia, i a mi em van destinar a formar part de la guarnició d’un fortí que controlava les caravanes de mercaders procedents d’Orient, i havia d’aturar qualsevol incursió des d’Aràbia . Quinze anys d’avorriment extrem! «Allista’t i viuràs una vida plena d’aventures», em deien… Però allà només s’hi passava set .

Ara, per a aventura, la del viatge de tornada . Vaig passar els darrers anys de servei desitjant que els jueus no es revoltessin, que ja es veia a venir que allò de Judea anava de mal borràs, i ja se sap que als soldats veterans, en cas de batalla, ens posen al davant . I no només perquè som més efectius i fiables, no . Que la legió ens guarda la paga i, si te'n vas a l’Hades abans de llicenciar-te, pot ser que no surti cap hereu i s’ho estalviïn…

A la tornada em va tocar d’escortar un grup de presoners que calia traslladar, i era la meva darrera missió . Pensava que seria cosa de pocs dies i que arribaria abans a casa, però ja veureu que la cosa no va anar tan bé . Em van cridar a Cesarea Marítima, a la costa de Judea, a la cohort Augusta, i en Festus,

el governador, en persona, em va encarregar aquella darrera missió . Eren una colla que havia de ser traslladada a Roma per diversos motius . Tots ells tenien ciutadania romana i havien tingut problemes amb l’autoritat local, que Roma respectava massa, tot sigui dit i en la meva opinió . Tot sigui per la Pax Romana… Per evitar que els jueus els lapidessin, o alguna cosa pitjor, havien apel·lat a l’emperador, i ara tenien dret a una revisió del seu judici a la capital . En Festus mateix ja em va dir que no patís, que no eren perillosos . Però ara ja no n’estic tan segur .

Entre ells hi havia un jueu que no callava mai . Quin paio més pesat! Es veu que havia nascut a la Cilícia i que son pare era un comerciant que havia comprat d’una manera o altra la ciutadania romana . Encara que es deia Saule, es feia anomenar Pau i era d’una secta jueva que es veu que feia emprenyar molt els altres jueus . Només embarcar ja va començar a dir que si anàvem massa tard, que si enxamparíem el mare clausum, i que, si no ens adheríem tots a la seva secta i imploràvem l’ajut del déu dels jueus, ens en aniríem tots al fons .

El primer dia, però, la mar el desautoritzà . Estava plana com un mirall i vam aprofitar el terral, a punta d’alba, per separar-nos de la costa . Quan el sol va començar a escalfar de valent, va entrar una marinada que ens va dur a Sidó d’una revolada . Tot just es feia fosc i ja albiràvem les fogueres que marquen l’entrada dels dos ports de la ciutat .

Durant el trajecte, aquell jueu em va explicar la seva vida de cap a peus . Que si era seguidor d’un rabí que anunciava l’únic déu veritable i que havia acabat clavat en una creu a petició dels seus simpàtics compatriotes, que si abans perseguia els seguidors d’aquest rabí però que, després de caure i fotre’s una bona pinya al camí de Damasc, havia canviat de bàndol… No callava, de debò . Aneu amb compte, que em va dir que, si pot, vindrà a visitar-me i, de passada, a mirar de trobar seguidors a Tàrraco .

Per atracar, ja ho sabeu, sempre és difícil aturar una nau allà on vols, encara que els mariners adrami-

tens en saben un niu . Ens hi vam estar una estona, fins que van poder posar una passera al moll . Com que el fons és de sorra, el gubernator va manar preparar dues àncores de ferro, i va ordenar deixar-les anar mentre navegava paral·lel al moll, amb la gran vela quadrada ja plegada . Després va girar de cop les dues pales del timó, mentre el cap de la primera àncora es tensava i ajudava a girar l’embarcació cap a la riba . Des de proa, els mariners van llençar uns caps, i uns esclaus que s’hi esperaven els van amarrar a anelles de pedra que estaven encastades al moll . Sembla fàcil, però quan ho veus t’adones que se n’ha de saber molt . Fa patxoca, Sidó, amb aquells ports tan ben organitzats . Els heu vist mai? Segur que no heu sortit de Tàrraco en la vostra vida…

Jo ja tenia un mal de cap que no m’aguantava, perquè ni durant la maniobra d’atracament aquell paio no callava, així que li vaig dir que, si volia, podia

anar-se’n a fer una volta per la ciutat . No s’ho creia . Em va beneir i va començar a posar-me les mans al cap i a dir coses de les seves, i li vaig exigir que fotés el camp abans que no m’hi repensés .

L’endemà, ben entrat el vespre, salpàrem cap a ponent per aprofitar bé el terral i endinsar-nos a la Mediterrània . El gubernator em va explicar que si el cel és clar, i mentre no hi hagi terra al davant, no hi ha res millor que navegar de nit . És molt més fàcil mantenir-hi el rumb que no pas de dia . Agafes un estel que sigui prou alt al cel, l’alinees amb un obenc i pots anar recte de debò . En canvi, de dia, l’única ajuda per navegar recte, si no tens terra al davant, és mirar l’ombra del pal major i dels obencs damunt la coberta .

Ha de ser molt complicat, això . A mi, des de petit, sempre m’ha fascinat Venien les naus a carregar vi de la vall del Rubricatus, que el baixaven amb barcasses des del pont de la Via Augusta i des dels embarcadors que tenien totes les vil·les a la riba del riu . Als banys de casa sempre hi havia mariners, convi-

Pau i Tecla

Cova de Sant Pau a Efes

dats per l’avi o pel pare, que explicaven aventures inversemblants i grans proeses, associades a Neptú i també a Venus .

Perdoneu, que fujo d’estudi… Us deia que havíem salpat de Sidó cap a ponent per aprofitar el vent, però aviat ens vam trobar vent en contra, i vam haver de cercar refugi prop de la costa de Xipre . Després vam continuar per alta mar per davant de Cilícia i de Pamfília, fins a arribar a Mira de Lícia .

A Mira vaig haver de buscar com continuar el viatge, i vaig trobar-hi una nau alexandrina que anava a Itàlia, on vaig poder embarcar amb els meus presoners de mentida . Era una nau enorme —feia més de trenta passes de llarg— i anava carregada de vi i d’altres mercaderies procedents de ports llunyans . A més de la càrrega, hi vam embarcar 276 persones, entre la tripulació, els passatgers, els meus soldats i els meus presoners .

Aquella nau anava lenta com un caragol . Amb vent desfavorable, rebíem les onades de costat i no avançàvem gens . Vam trigar dies a passar l’illa de Rodes i arribar a l’altura de Cnidos . Com que els vents eren desfavorables per anar cap a occident, la tripulació egípcia va decidir dirigir-se recte al sud, a cercar el recer de la costa de Creta, on ens vam aturar a fer aigua i queviures als Bells Ports, prop de la ciutat de Lasea, al centre de l’illa . Allà a Creta hi ha unes muntanyes enormes que protegeixen del vent del nord, però el corcó d’en Pau va tornar a la càrrega amb el seu pessimisme, i anava dient a tothom que era massa tard per navegar, i que si navegàvem perdríem la nau, la càrrega i les vides .

Jo, la veritat, em creia allò que em deien el gubernator i el navicularius, que pensaven que aquell port no era apropiat per passar-hi l’hivern, que quedava massa exposat als vents del sud i hi feia massa fred, i que era millor anar a Fènix, un altre port de Creta que mira a garbí i mestral, i quedar-nos-hi a hivernar .

Es va aixecar una brisa de migjorn que ens va fer creure que tindríem bon vent per arribar-hi, i vam llevar les pesants àncores de plom, per començar a seguir la costa de ben a prop . Però llavors va entrar de cop un vent fort de gregal que ens va empènyer mar endins . Amb la vela plegada, ens vam abandonar a la deriva . Els mariners van passar penes i treballs per recuperar el bot, que dúiem amarrat al darrere, i hissar-lo a bord per si naufragàvem . Un cop el van poder pujar i amarrar, van tensar els caps que reforçaven la tensió de la nau per l’interior, com passa en les naus de construcció egípcia .

Com que tenien por d’encallar a Sirte, al nord d’Àfrica, els mariners van tirar a l’aigua l’àncora flotant, una vela vella que, ben agafada per les puntes i amb alguns pesos perquè s’enfonsi, frena la deriva de les embarcacions .

El temporal ens continuava sacsejant, i la tripulació va decidir desfer-se de la càrrega . Van començar a llençar per la borda àmfores, sacs, barres de metall, una bestiesa de mercaderies… Després de tres dies de temporal de pluja i vent, el pal major es va trencar i els mariners van haver d’alliberarlo de tots els caps per llençar tot l’aparell a mar . Feia dies que ningú no menjava, de tant de mareig, i no hi havia manera de saber on érem ni si estàvem a punt d’estavellar-nos contra qualsevol roca .

Per acabar-ho d’adobar, en Pau, que no parava: que si li haguéssim fet cas no estaríem en perill, que si s’haguessin estalviat una fortuna en mercaderies… Però també va dir que havia tingut una visió, que un àngel del seu déu se li havia aparegut a la nit i li havia dit que aquest déu seu volia que arribés a Roma, i que concedia la vida de tothom que anava al vaixell . Ens va prometre que aniríem a parar a una illa .

Cesarea de Palestina o Cesarea marítima

Després de catorze nits de deriva, als volts de mitjanit, els mariners egipcis van començar a dir que ensumaven terra . Van agafar l’escandall, una mena de campana de plom, i van veure que només hi havia vint braces d’aigua . Al cap d’una estona, només n’hi havia quinze . Amb por que no ens estavelléssim,

Nemesis Arq

van tirar quatre àncores a popa, mentre esperaven que es fes de dia .

Els mariners van intentar arriar el bot per estendre àncores a la proa, però en Pau em va començar a trepanar l’orella dient que volien fugir, i que si els mariners no es quedaven a la nau no se salvaria ningú… I per si de cas, i perquè callés, vaig ordenar als soldats que m’acompanyaven que tallessin les cordes del bot i el deixessin caure a l’aigua

Després vaig pensar que havia estat ben ruc, perquè ens havia deixat sense barca per salvar-nos Llavors en Pau ens va començar a dir que havíem de menjar per tenir forces si volíem sobreviure . No sé què va recitar mentre partia el pa, i es va posar a menjar . Tothom es va animar a menjar i, quan estàvem ben tips, vam llençar a mar el blat que quedava a bord per alleugerir la nau .

Quan es va fer de dia vam veure al davant una badia amb una platja, i van decidir que ens hi acostaríem .

Van deslligar les àncores, abandonant-les al fons del mar, hissaren la vela petita de l’artimó i hi van posar proa, però la nau va encallar en un banc de sorra . Els meus homes, que eren una mica bèsties, pensant que els presoners s’escaparien nedant, van decidir de matar-los . Els vaig dir que ni parlar-ne, i que s’afanyessin a anar cap a la costa abans que ningú no prengués mal . Primer els que sabessin nedar . I després els altres, agafats a fustes i a qualsevol cosa que surés . Així que vam poder arribar tots a la platja sense cap baixa .

Allà hi vam trobar gent molt amable, avesada a acollir i a ajudar els nàufrags, i vam saber que érem a l’illa de Malta . Com que plovia i feia fred, van encendre una gran foguera per escalfar-nos i després ens dugueren a casa d’en Publi, un dels patricis de l’illa . El tal Pau es va dedicar a curar a la gent posant-los les mans a sobre i recitant paraules en veu baixa, i com que alguns es van curar, o van pensar que es curaven, va agafar-hi una certa fama .

Al cap de tres mesos va arribar el mare apertum . L a cerimònia del navili d’Isis, a Malta, com a tot arreu, és una festa ben lluïda . L’heu vist mai, aquí a Tàrraco? En Pau no hi va voler assistir, entestat a dir que el seu déu és l’únic que existeix, i que tots els altres déus són falsos . Mira que jo l’hi deia, eh? «Si hi ha milers de déus al món, com pots estar segur que el teu és l’únic que existeix? Jo no sé si els déus existeixen o no, però o tots o cap, no?» . Això el feia enrabiar, i als meus homes els feia riure veure com se li inflaven les temples i canviava de color .

La qüestió és que vam acompanyar el seguici dels sacerdots d’Isis, ells vestits de blanc immaculat i amb els cranis tan polits que relluïen al sol, mentre anaven cantant himnes a la deessa, l’estel dels mariners . Havien preparat una naveta preciosa, una miniatura amb tots els detalls i una gran vela acolorida . De seguida que la van dipositar a l’aigua, va entomar el vent i tota sola es va encaminar cap a la mar oberta, l’anunci que la temporada de navegació seria propícia . No pas com la de l’any anterior, per sort .

NAVIGIUM ISIDIS. Sacerdot d'Isis (2015)

Vaig aconseguir trobar passatge i vam embarcar-nos en una nau alexandrina que anava cap a Roma, amb una bonica vela brodada amb els Dioscurs, Càstor i Pòl·lux, que aquests sí que van protegir la navegació, millor que el Déu d’en Pau . Vam fer una escala de tres dies a Siracusa, vam passar l’estret cap a Règium i, d’allà, un bon vent de migjorn ens va dur en dos dies a Putèols .

Estàvem cansats de tanta mar, així que el trajecte final fins a Roma el vam fer a peu . Un cop allà, em van assignar els presoners perquè continuessin vivint amb mi mentre em preparaven l’honesta missio, i un cop rebuts diners i diploma vaig anar cap a Òstia, a l’oficina dels navicularii de la Tarraconense, per agafar el primer vaixell fins aquí .

Ja sabeu que la navegació des de Roma fins a Tàrraco, quan la mar és favorable, pot ser molt ràpida .

SVBVRBIVM. La vida a Tàrraco més enllà de les muralles Thaleia, grup de reconstrucció històrica

El gubernator ha de posar proa a ponent des que surt d’Òstia . Si ho fa bé i l’encerta, l’endemà a la matinada passes entre Còrsega i Sardenya, que és un estret molt estret . Bé, ja m’enteneu… I a la caiguda del vespre ja distingeixes Menorca, la balear menor, que es deixa al sud . Molt abans de veure Tàrraco, si el dia és clar, ja s’albiren les puntes de les muntanyes més altes, i llavors és quan es percep més bé això que diuen els savis grecs, i tots els mariners, que la Terra és rodona . El gubernator sap que ha de mantenir el rumb tan exactament a ponent com pugui, i quan veu les muntanyes l’acaba d’afinar per venir a parar aquí .

I aquí em teniu, que de tant de xerrar m’he quedat sec! Porteu-me una gerra de vi de la terra, i brindem pel meu retorn!

Pere Izquierdo i Tugas Investigador de l’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona

COM TONYINES COPADES AL MAR

Ja ho havia anunciat amb fúnebre exhortació l’oracle d’Apol·lo a Delfos quan va ser consultat pels atenesos davant la imminent invasió persa: «Desgraciats!, per què romaneu inactius? Fuig a la fi del món i abandona les teves cases!» (Heròdot, 7, 140) . Acabava l’estiu de l’any 480 aC i la ruïna d’Atenes era inevitable . El Gran Rei Xerxes, mitjançant l’hàbil maniobra encercladora de la seva guàrdia d’Immortals, havia forçat la posició defensiva d’un exèrcit grec de gairebé deu mil homes apostats a l’estretor de les Termòpiles, havia aniquilat els contingents espartans i tespians que protegien la retirada de la resta i havia mort el rei Leònidas . La ràpida mitificació d’aquest combat, focalitzada en els tres-cents lacedemonis —allò de «caminant, ves a Esparta i digues que som aquí, obedients a les seves lleis»—, no podia ocultar que el forrellat que defensava la Fòcida, Beòcia, l’Àtica…, havia saltat en tres dies i que ja no podia detenir res l’exèrcit persa .

Mentrestant, i en paral·lel, l’armada persa avançava costejant al mateix ritme que l’exèrcit . Així ho descriu el gran Èsquil: «L’agosarat monarca de l’Àsia populosa fa avançar contra la terra sencera el prodigiós ramat humà per dues vies al mateix temps, confiat en aquells que manen per terra el seu exèr-

Trirrem a la batalla de Salamina

Radu Oltean Desperta Ferro Ediciones

cit, i en els caps ferms i rudes de la mar» (Perses, 75-79) . Perquè, en efecte, l’estratègia de Xerxes requeria el suport de la seva esquadra, formada per contingents grecs de l’est, egipcis, fenicis i xipriotes —els perses no eren marins—, fins a un total colossal de 1 .327 naus de guerra, trirrems i pentecònters, a més de tres mil naus de transport lleugeres . Amb aquesta força, Xerxes podia aprovisionar d’aigua i queviures el seu exèrcit —que consumia ràpidament els recursos de les terres que recorria—, amenaçar amb desembarcaments a la rereguarda grega i impedir qualsevol sorpresa naval dels grecs, experts marins . I en efecte, encara que a les Termòpiles els espartans i els seus aliats van fracassar en la defensa del pas, en una lluita paral·lela a prop del cap Artemísion una forta esquadra grega de gairebé tres-centes naus de guerra, ajudada per oportunes tempestes que van sorprendre en mala posició i van danyar greument l’armada persa, havia lliurat diversos combats amb èxit contra els navilis perses, encara que, en perdre la posició terrestre, va haver de retirar-se al sud, cap a Atenes

Atenes en flames

Després de la seva victòria, Xerxes, en una marxa fulgurant i destructiva, es va plantar a Atenes l’última setmana de setembre, on va prendre per assalt el santuari de la seva deessa tutelar . Com un tor-

rent irresistible, l’exèrcit persa havia atacat i superat amb fletxes incendiàries la vella palissada de fusta de l’Acròpoli, defensada per uns pocs irreductibles que van resistir fins al final . El temple d’Atenea, el Partenó arcaic, va ser incendiat i demolit, i amb ell van ser destruïdes les escultures oferents arcaiques i robats els exvots de metall .

Però la ciutat, que els perses havien saquejat a consciència, estava gairebé buida d’habitants . Temístocles, prescient estadista, havia convençut la majoria dels atenesos que constituïen la polis —les persones, no les places, cases i temples— perquè abandonessin el solar atenès abans de l’arribada del Gran Rei i es refugiessin a la propera illa de Salamina i en algunes ciutats pròximes en direcció sud, com Trezè i fins i tot la tradicional rival, Egina . A més, també havia persuadit la majoria que l’enigmàtic mur de fusta al qual s’havia referit la Pítia dèlfica, com a única esperança, no era aquella arcaica palissada de l’Acròpoli, sinó el constituït pels forts costats dels navilis de la flota . Perquè feia pocs anys, Temístocles havia aconseguit que Atenes aprovés un decret per construir una molt potent esquadra, de dos-cents nous trirrems, amb la plata de les mines de Làurion, després de convèncer una assemblea al principi reticent . Perquè Temístocles, que ja havia previst l’amenaça persa a l’horitzó, era conscient de la dificultat de resistir el poder terrestre de Pèrsia i el seu imperi . Mentre que, al mar, el Gran Rei comptava amb una esquadra poderosa, sí, però més assequible com a enemic, de manera que la desproporció de forces seria menor al mar que sobre terra si els díscols grecs acordaven reunir totes les forces navals en un extraordinari i voluntari esforç comú . I si es podia destruir el poder naval persa, també les seves forces terrestres es trobarien en dificultats i, potser, haurien de tornar a Àsia .

L’última esperança

Així doncs, ara l’esperança d’Atenes, de Tebes i del Peloponès, de l’Hèl·lada, en definitiva, requeia en aquestes dues-centes naus de tota mena, àgils i marineres, a les quals s’unien contingents menors

aportats per altres ciutats: quaranta trirrems de la comercial Corint, trenta de la insular Egina, vint de Mègara i només setze de Esparta, potència terrestre per excel·lència . En total, una vintena de ciutats aportaven vaixells a la coalició grega, a vegades només mitja dotzena o menys, com Ambràcia, Erètria o Trezè, o inclús una nau, com moltes illes Cíclades o la valenta i solitària arribada de Crotona, a la Magna Grècia, a l’altra banda del Mediterrani . Els detallats càlculs d’Heròdot ens permeten saber que els hel·lens havien reunit a la vora de l’illa de Salamina una formidable esquadra de fins a 378 trirrems i alguns pentecònters, més lleugers i destinats a enviar missatges i reconèixer el mar . Dos més, desertors de l’esquadra persa, vindrien també a unirs’hi des de Lemnos i Tenos . Encara que tots sabien que la ment rectora era la de l’atenès Temístocles, al comandament formal de les forces combinades es va assignar, naturalment, a l’espartà Euribíades .

Cada trirrem era tripulat per unes dues-centes persones, tots homes lliures, marins, comandaments, una quinzena d’epibatai (una mena d’infants de marina, combinant arquers i hoplites) i, sobretot, cent setanta remers que propulsaven la nau i el seu poderós esperó fos en bronze, de fins a dos-cents quilograms de pes . Les naus, que en entrar en batalla desmuntaven el masteler i la vela, eren l’arma en si mateixes . Els pocs combatents a bord eren abans de tot una protecció i guàrdia quan el vaixell estava encallat a la platja; difícilment podrien abordar i prendre una nau enemiga amb dos-cents o més homes a bord, ni que part dels remers els ajudessin . Eren els remers els qui buscaven inutilitzar les naus enemigues, guiant la nau amb agilitat a la màxima velocitat d’envestida possible, que podia arribar, durant uns segons interminables, a uns deu o fins i tot dotze nusos —una mica més de vint quilòmetres per hora— en el moment de l’impacte . Normalment, l’objectiu era incidir a tota velocitat en oblic o en paral·lel contra la bancada del navili enemic, arrancant i destrossant els rems i inutilitzant brutalment els remers que els guiaven, trencant-los els ossos amb l’arrossegament brutal de les quaranta tones que pesava un trirrem a plena càrrega amb la seva dotació . Addicionalment, es podia

buscar perforar amb l’esperó el buc enemic, la construcció del qual no aguantaria un impacte així, tot i que calia anar amb compte que el xoc no destruís també la proa de la pròpia nau .

El preludi de la batalla

Cap al 28 de setembre l’esquadra federada grega s’aprestava a les badies i cales de l’illa de Salamina, mentre que al davant, a la badia de Falèron, el port d’Atenes, es concentrava l’esquadra persa . Els dos bàndols dubtaven sobre quina era la millor acció que calia prendre . Xerxes dubtava entre penetrar cap a la badia d’Eleusis per sorprendre els grecs als seus ancoratges o pressionar per terra amenaçant l’istme de Corint i el Peloponès, esperant a l’aigua la dissolució de la inestable aliança grega . Per part seva, els grecs peloponesis proposaven abandonar el que semblava una ratera i replegar-se cap al sud,

de la batalla de Salamina (1785)

J D Barbié du Bocage

mentre que l’atenès Temístocles, l’esquadra del qual suposava la meitat de tota la flota grega, insistia a enfrontar-se als perses, amenaçant inclús amb llevar àncores i traslladar tota la població atenesa per fundar una nova Atenes a Siris, a Itàlia . Heròdot esmenta tota una sèrie de consells de guerra i la intervenció de Sicini, un obscur personatge enviat per Temístocles per enganyar Xerxes, que finalment es va decidir a atacar .

En els càlculs de Temístocles, sens dubte, hi entrava el fet que, com hem vist, una sèrie de tempestes inoportunes havien causat enormes baixes a la flota persa a Artemísion i l’illa d’Eubea, davant de les Termòpiles, mentre que els vaixells grecs eren a l’abric a platges i cales . Aquests desastres, que inclús van poder acabar amb centenars de naus, havien ajudat a reduir molt la superioritat numèrica persa Heròdot (8, 13) arriba fins i tot a descriure-ho així: «Tot això succeïa per voluntat divina, perquè la flota persa s’equilibrés amb la grega i no gaudís d’una neta superioritat numèrica» .

Mapa

Sembla que Xerxes, repetint la maniobra encerclant que havia intentat dies enrere envoltant Eubea i que va fracassar per la tempesta esmentada, la nit del 28 de setembre va enviar el contingent egipci de la seva esquadra, unes dues-centes naus, a rodejar Salamina pel sud i bloquejar la ruta de fugida dels grecs pel canal de Mègara, o inclús atacar-los per la rereguarda . És possible que els grecs, en previsió d’aquesta maniobra, destaquessin les quaranta naus corínties per avisar d’aquesta eventualitat, encara que Heròdot prefereix dir que els corintis havien defugit la batalla principal . La veritat és que no tornem a saber-ne res, de les naus egípcies, que no semblen haver combatut, mentre que els corintis sí que van acabar incorporant-se al combat principal avançat l’endemà .

Mentrestant, i en plena nit, el gruix de la flota persa va penetrar a l’estret de Salamina, maniobra d’enorme dificultat perquè s’havia de mantenir la formació i canviar l’orientació del seu front . A més, van haver de dividir-se i després reunir-se a l’altre costat per esquivar l’illa de Psitalia, on per cert van desembarcar quatre-cents soldats amb la idea de rescatar els nàufrags propis que hi arribessin nedant, i acabar amb els grecs que hi fessin cap en idèntica situació . És difícil calcular xifres exactes, però el més probable és que unes quatre-centes naus perses s’enfrontessin, en una superioritat numèrica clara però no aclaparadora, a unes 328 naus gregues, si descomptem les corínties citades i dotze d’Egina que els seus habitants havien reservat per protegir-la .

La batalla

El poeta Èsquil, que havia lluitat deu anys abans a Marató, i que molt probablement va combatre a Salamina, narra la batalla en la seva tragèdia Els perses amb la vivesa pròpia d’un testimoni . L’esquadra persa s’articulava en diverses línies, potser tres o més per falta d’espai, agrupada per nacionalitats, amb els fenicis a l’ala dreta, els grecs jonis a l’esquerra

Batalla de Salamina

Juan Delgado Diez-Madroñero Desperta Ferro Ediciones

i una variada agrupació de contingents menors al centre . Mentre tractava de reorganitzar la seva formació, sens dubte alterada per les maniobres nocturnes, les seves tropes van sentir el pean, el cant de batalla hel·lè entonat per milers de veus al mateix temps que el so compassat de milers de rems batent l’aigua: no hi hauria sorpresa, els grecs no estaven dormint a les platges, sinó en formació i marxant cap a ells amb els atenesos a l’esquerra, enfrontats als fenicis: «Però quan el dia, amb els seus poltres blancs, s’expandeix per tota la terra, esplendorós als ulls, de sobte, sonora, ve de la banda dels grecs una benastruga clamor […] . El terror s’apodera de tots els bàrbars, enganyats en llur pensament; car no era pas per a una fuga que els grecs entonaven llavors el solemne pean, sinó per llançar-se al combat amb generosa ardidesa . […] Aviat, amb el cop igual del rem fressejant van batre la salabrosa fondària, a la veu del còmit» (Perses, 385-398) .

En realitat, cap de les nostres fonts ens presenta una narració detallada i coherent del desenvolupament de la batalla, sinó més aviat vinyetes personalitzades de casos concrets . Hi ha, això sí, un tema recurrent: a banda de pel seu valor, els grecs van guanyar avantatge per haver mantingut millor l’ordre i la formació, mentre que els perses, frustrats, van començar de seguida a desorganitzar-se per complet, apinyant-se i destorbant-se els uns als altres . Va ser una batalla confusa, d’accions individuals en una àrea comprimida, sense espai per a maniobres elegants: «No és més el temps de trigar . Naus contra naus ja es fereixen amb les rodes de bronze . Un vaixell grec ha començat l’abordatge i tall tot l’aplustre d’un bastiment fenici; els altres, cadascun adreça l’asta contra un altre» (Èsquil, Perses, 406 s .) . Però com narra Diodor de Sicília (11, 18, 6): «A unes les van colpir de ple amb els seus esperons i a unes altres els van arrencar les files de rems en passar fregant els seus cascos» .

La impressió és de confusió i caos . Xerxes, aposentat en un observatori a la costa, podia distingir els emblemes de les naus i saber quins contingents i trierarques (capitans) combatien amb valor . Per exem-

ple, sabem que els grecs jonis, lluny de desertar o fugir, van lluitar amb coratge, i fins i tot van arribar a capturar alguns vaixells grecs desarborats Conclosa la batalla, el Gran Rei va recompensar alguns d’aquests grecs, com els samis Teomèstor i Fílac, mentre que segons Heròdot va castigar amb seguretat altres fenicis . Un personatge favorit d’Heròdot, la reina Artemísia d’Halicarnàs, única comandant femenina a càrrec de cinc trirrems (els millors de l’esquadra persa després de les naus de Sidó), va escapar de la captura atacant un vaixell persa, cosa que va confondre el capità atenès Ameínies de Paleme, el qual va renunciar a atacar-la pensant que la d’Artemísia era una nau pròpia o passada al seu bàndol . Aquest marí després es va estirar els cabells, quan va saber que havia abandonat una presa, la reina, el cap de la qual tenia l’enorme recompensa de 10 000 dracmes, ja que els grecs «consideraven inadmissible que una dona fes la guerra a Atenes» (Hdt . 8, 93, 2) . Un episodi típic del combat és aquell en què un vaixell de Samotràcia —grec, i per tant al servei de Xerxes— va enfonsar amb l’esperó un trirrem atenès, però al seu torn va ser envestit per una nau egineta; malgrat això, els samotracis, hàbils amb la javelina, van derrotar els seus rivals i,

en un estrany exemple d’abordatge, van capturar el vaixell egineta .

Pot deduir-se que la crisi, el moment decisiu de la batalla, es va produir a l’ala esquerra grega, on segons Diodor els atenesos van derrotar els fenicis, empenyent-los cap a la costa per després tornar a la batalla principal, encerclar la rereguarda del centre persa i provocar-ne el col·lapse . És possible que els corintis, que tornaven de la seva missió de rereguarda, o de la seva fugida inicial, hi contribuïssin decisivament, encara que Heròdot no ho reconeixeria mai . Va ser llavors quan «les galeres gregues, no pas eixelebradament, els volten, els burxen; es capgiren els bucs de les naus, la mar ja no es veu, coberta de despulles i de matança d’homes: les ribes i els esculls són plens de cadàvers, i en una fuga sense ordre les naus fan rem, totes les que hi ha de l’esquadra bàrbara, mentre que els grecs, com si es tractés de tonyines o d’alguna xarxada de peixos, amb trossos de rem i bocins de desferres colpeixen, trenquen espinades! Un lament ajuntat amb sanglots s’estén per la mar lliure, fins que l’ull de la fosca nit els en lleva» (Èsquil, Perses, 417-429) .

El resultat

La batalla es va prolongar durant la major part del dia . Els combatents no degueren tenir gaire clar en un primer moment qui havia vençut: els dos bàndols es van retirar als seus respectius ancoratges a reparar els danys, i Heródoto és molt clar sobre aquest tema (8, 96, 1; 8, 108, 1): «Els grecs pensaven que la batalla es reprendria l’endemà» . Xerxes, frustrat, va ordenar l’execució per covardia d’alguns trierarques fenicis . No ens ha arribat informació sobre quines van ser les baixes respectives, encara que suposem que les de personal degueren ser enormes, com en totes les batalles navals, com afirma Èsquil: «Mai en un sol dia no ha mort una multitud tan nombrosa de gent » (Perses, 432) .

Però les pèrdues perses, combinant les dels dies anteriors a Artemísion i les tempestes amb les de la batalla, van persuadir Xerxes del fet que la seva

Bust de Temístocles

superioritat s’havia esvaït . Estava amoïnat, se’ns diu, per la seguretat dels ponts sobre l’Hel·lespont, que eren ja l’única via de retirada de les seves forces terrestres, i ja no podia comptar amb una postura únicament defensiva dels grecs . D’aquesta manera, el Gran Rei va decidir abandonar la partida i replegar-se a Àsia amb la resta de la seva armada i bona part de l’exèrcit . Això sí, va deixar a Grècia el seu general Mardoni amb un exèrcit que incloïa algunes de les seves millors tropes . L’any següent, a Platea, aquest romanent dels invasors perses va ser destruït sobre terra .

Un bon resum de com van valorar els atenesos la importància del que havia passat aquell dia de finals de setembre a l’estret de Salamina el trobem en el discurs que els seus ambaixadors van fer a Esparta en vigílies de la Guerra del Peloponès, mig segle després, i que Tucídides recrea així: «Vam participar en la batalla de Salamina; això va ser, precisament, el que va impedir que els perses ataquessin per mar i saquegessin, ciutat rere ciutat, el Peloponès . I la prova principal d’això la van donar els mateixos bàrbars: en ser vençuts per mar, van considerar que les seves forces ja no eren iguals i es van retirar a cuitacorrents» (Tucídides, 1, 73, 4-5) .

Fernando Quesada Sanz Catedràtic d'Arqueologia (UAM)

La batalla de Salamina

Wilhelm von Kaulbach (1868)

Fundació Maximilianeum (Múnic)

L'ÚLTIMA GRAN BATALLA NAVAL DEL MÓN ANTIC

El dia 2 de setembre de l’any 31 aC, davant de l’estret que dona accés al gran golf d’Ambràcia, a la costa oriental de Grècia, prop del temple d’Apollo Acti, va tenir lloc l’última gran batalla naval de l’antiguitat . El seu desenvolupament i final van decidir la història de Roma i de tot el Mediterrani . S’enfrontaven, d’una banda, el gran exèrcit i una flota d’enormes naus concentrades per Marc Antoni i la seva aliada, la reina Cleopatra d’Egipte, preparats per assaltar els ports del sud d’Itàlia . De l’altra, un exèrcit reunit per Cèsar Octavià, arribat a inicis de l’estiu, els feia front per terra a poca distància, mentre que una nombrosa flota de naus lleugeres dirigida per Marc Agripa tancava els accessos des de l’estret a la mar oberta i interrompia les comunicacions enemigues .

En realitat, tot havia començat tretze anys enrere amb l’assassinat de Juli Cèsar a Roma, en els idus de març de l’any 44 aC . L’habilitat del cònsol Marc Antoni al fòrum romà llegint el testament de Cèsar, davant de la seva pira funerària, va aconseguir que el poble romà es negués a reconèixer com a «alliberadors» els seus assassins, encapçalats per Brut i Cassi, els quals van haver de fugir de Roma i buscar

Legions romanes altimperials (2015)

Projecte Phoenix

refugi a Grècia . Poc després desembarcava a Bríndisi el molt jove Gai Octavi Turí, besnebot de Juli Cèsar, a qui el dictador havia reconegut públicament en el seu testament com a hereu i successor . Encara que enfrontats primer amb les armes per aquesta herència del dictador, Antoni i Octavi van arribar finalment a un pacte, juntament amb el general Emili Lèpid, per formar el que es va anomenar el Segon Triumvirat . El tractat els va permetre l’any següent enfrontar-se com a aliats a l’exèrcit de Brut i Cassi, als quals van derrotar en la batalla de Filipos, on tots dos van trobar la mort Era el dia 3 d’octubre de l’any 42 aC .

A continuació, els triumvirs van firmar un nou enllaç matrimonial pel qual Octavi va prendre per muller Clòdia, filla de Fúlvia, l’esposa d’Antoni, tot i que encara només era una nena; tots dos es van dividir el Mediterrani romà Octavi va tornar a Itàlia per reorganitzar la desmobilització dels milers de veterans de Juli Cèsar, mentre que Antoni es va quedar a Orient, preparant una nova campanya contra l’Imperi part que la mort de Cèsar havia interromput

Quan va arribar a Roma, Octavi es va trobar amb tota classe de problemes . L’any 41 aC, la flota de Sext Pompeu, un dels fills de Pompeu Magne, blo-

quejava des de Sicília les línies de subministrament de gra a Roma . Per intentar convertir-lo en aliat, Octavi va prendre en matrimoni la seva neboda Escribònia, després de divorciar-se de la nena Clòdia . Però això va provocar que la mare d’aquesta, Fúlvia, i el cònsol Luci Antoni, germà de Marc Antoni, li declaressin la guerra a Itàlia . Tots dos van ser assetjats a Perusa i, derrotats, van haver de partir cap a l’exili, on Fúlvia va morir poc després . La població de Perusa va ser massacrada .

Curiosament, no sembla que Marc Antoni intervingués de cap manera en aquest conflicte familiar, polític i militar . I és que mentrestant a Tars havia conegut Cleopatra, la reina d’Egipte i amant de Juli Cèsar, a qui havia donat el seu únic fill mascle, anomenat Cesarió . Cleopatra va quedar també embarassada de Marc Antoni i va donar a llum bessons, la qual cosa no li va impedir firmar una nova aliança familiar amb Octavi després de la mort de la seva esposa, Fúlvia, i acceptar Octàvia, la germana d’Octavi, com a nova esposa, la qual ja tenia dos fills del seu matrimoni anterior .

Firmada una nova aliança a Tàrent l’any 38 aC, assegurat així el flanc oriental, Octavià va encomanar al seu íntim amic Marc Agripa una campanya naval de gran importància contra la flota de Sext Pompeu . Agripa va fortificar el port de Misenum, al golf de Nàpols, i el va dotar d’unes grans navalia o drassanes, on es van construir en dos anys fins a quatre-centes noves galeres de guerra . També va assegurar els ports de Tàrent i Útica . En els anys següents va poder reunir així una flota important que es va enfrontar en diverses batalles navals contra Pompeu, al qual finalment va aconseguir derrotar totalment a la batalla de Nauloc, al costat de l’estret de Messina, el 3 de setembre de l’any 36 aC . Les noves naus d’Agripa, lleugers birrems, trirrems i quadrirrems, van ser dotades de torres per a arquers, balistes i noves armes com l’hàrpax, un arpó de ferro llançat amb balista que en clavar-se en l’obra de la nau enemiga permetia lligar-hi un cap, impedir-li la fugida i facilitar-ne l’abordatge .

Vençut Pompeu a Sicília i assegurat de nou el subministrament de gra a Roma, Octavi continuava tenint el problema dels milers de veterans del seu exèrcit a Sicília, els quals va anar col·locant com a emèrits en diferents ciutats d’Itàlia, una circumstància que va causar problemes socials de tota mena . Per aquest motiu, va decidir utilitzar les tropes amb menys anys de servei per emprendre una guerra de conquesta a la manera tradicional romana, que proporcionés amb la victòria els beneficis del botí per als soldats i dotés de recursos el tresor públic amb els impostos als vençuts . Des d’Aquileia, l’exèrcit d’Octavi va envair les ciutats de les costes de la Il·líria, mentre la flota d’Agripa controlava el mar Adriàtic en una llarga guerra que va durar tres anys, del 35 al 33 aC .

A Orient, la situació política de l’any de la batalla de Nauloc, el 36 aC, havia estat també molt agitada . Amb l’ajuda del tresor egipci de la reina Cleopatra, amb la qual es va trobar a Síria, Marc Antoni va decidir atacar la rereguarda del regne part amb un gran exèrcit de 100 .000 homes, travessant pel nord el regne veí d’Armènia . Però la campanya va ser mal planificada i va haver de retirar-se durant l’hivern següent, amb pèrdues importants . Octàvia, mentrestant, dividia la seva vida entre Roma i Atenes, i va donar a Marc Antoni dues noves filles . Al mateix temps, també Cleopatra havia donat a llum dos bessons de Marc Antoni .

L’any següent, Marc Antoni va dur a terme una nova campanya contra el rei Artavasdes II d’Armènia, al qual acusava d’haver-lo traït; va conquerir el país i es va retirar com a vencedor a Alexandria emportant-se el rei com a presoner . A la capital egípcia, Cleopatra i Marc Antoni van reunir la població al circ i es van presentar al costat dels seus quatre fills com a nous reis/déus per anunciar el repartiment familiar de totes les terres orientals: dels dos bessons, Alexandre Heli va ser nomenat rei d’Armènia i de Pàrtia (encara per conquerir) i Cleopatra Selene va obtenir la Cirenaica i Líbia . A Ptolemeu Filadelf (que només tenia un any) se li va adjudicar Síria i Cilícia . Cleopatra va ser nomenada reina de reis

i reina d’Egipte i Xipre . Cesarió (Ptolemeu Cèsar) va ser reconegut com a fill de Juli Cèsar i nomenat corregent al costat de la seva mare, rei de reis i rei d’Egipte . Aquest últim reconeixement atacava directament Octavi . Marc Antoni, per la seva part, dominava com a llegat tota l’àrea romana de Grècia, l’Àsia Menor i el conquerit regne del Bòsfor

Alts oficials d’Antoni, impressionats per la deriva del seu líder, van desertar i van anar a comunicar les seves intencions a Octavi . Reforçat militarment després de la seva campanya a Il·líria, Octavi va preparar llavors una estratègia oficial per contraposar-la a l’important suport del qual gaudia Antoni al Senat i entre els veterans de Farsàlia i Filipos, ara establerts en desenes de ciutats itàliques . L’any 32 aC, Antoni va arribar a Atenes acompanyat de la reina Cleopatra i es va divorciar oficialment d’Octàvia . El seu germà va acusar llavors Antoni d’haver embogit i actuar dominat per la reina d’Egipte, a la

Mapa de la batalla d'Àccium

Jean Baptiste Bourguignon d'Anville (1734)

qual va declarar oficialment, i ritualment, la guerra com a enemiga del poble romà . Per confirmar el seu comandament únic de l’estat, va exigir a tots els ciutadans un jurament personal de fidelitat que recordaria molts anys després en el seu Res gestae, el seu testament polític: «Tot Itàlia espontàniament em va prestar jurament de fidelitat i em va requerir com a cabdill en la batalla en què vaig vèncer a Àccium» .

L’any 31 aC els esdeveniments es van precipitar . Des dels ports de Samos, Efes i, més tard, Atenes i Patres, Antoni, gràcies als recursos inacabables del tresor egipci de Cleopatra, va poder reunir un enorme exèrcit de vint-i-tres legions i ampliar amb nous reclutes el seu exèrcit conqueridor d’Armènia, que va tornar al Mediterrani sota el comandament del general Canidi . Comptava també amb una gran flota amb la qual poder atacar els ports fortificats de Bríndisi i Tàrent . La flota estava formada per trirrems i quinquerrems, però també per vaixells gegantins, habituals en els grans regnes hel·lenístics del segle II aC . Galeres descomunals de set, vuit, nou o deu remers per banc en les quals Antoni

línies marítimes de subministrament, essencials per al manteniment d’un exèrcit tan enorme .

havia fet folrar els bucs per impedir l’atac dels esperons, i dotades de grans torres per als balistes i arquers, que permetien a les naus intervenir en el setge de ciutats . Marc Antoni va traslladar el seu enorme exèrcit de 100 .000 soldats, 12 .000 genets i una flota de 300 vaixells al profund golf d’Ambràcia, a les costes de l’Epir, al sud de Corfú . El petit estret d’Àccium, al costat de l’actual ciutat de Préveza, presidit per un temple d’Apol·lo, garantia un únic accés al golf fàcil de fortificar i defensar, arribat el cas, amb la flota resguardada a les aigües tranquilles del golf interior .

Octavi i Agripa van actuar llavors de manera ràpida i combinada . El primer va reunir el seu exèrcit de la Il·líria, juntament amb les seves tropes itàliques, al voltant del port de Dirràquium, per descendir des d’allí fins al golf d’Ambràcia i establir un campament marítim a la costa de la part nord del golf, amb un exèrcit de 16 legions, 80 .000 soldats i 12 .000 genets . Al mateix temps, Agripa, amb una flota de 400 naus lleugeres, veloces liburnes de l’Adriàtic i els seus nous trirrems artillats de Nauloc, vencia en successius enfrontaments navals els vaixells d’Antoni, al qual arrabassava el control dels ports principals, des de Corfú a Patres i Ítaca, i tallava les seves

Marc Antoni no va saber valorar els condicionants del terreny i el clima en el moment d’instal·lar, durant els mesos d’estiu de l’any 31 aC, el seu gran exèrcit en terres baixes i pantanoses . Dues epidèmies conjuntes, de malària per mosquits dels aiguamolls i disenteria per aigües fecals estancades, van delmar el seu exèrcit . La mortaldat per la malària es va estendre sobretot entre les tripulacions de remers, essencials per maniobrar l’enorme flota . Fins a seixanta naus van haver de ser incendiades perquè no es podia disposar de prou remers .

Finalment, després d’un estiu d’enfrontaments puntuals de tempteig entre els dos exèrcits, els relats coincidents de Tàcit, Suetoni i Dió Cassi descriuen que Antoni va reunir el mes de juliol el seu consell de guerra per decidir l’estratègia a seguir . El general Canidi, heroi de la campanya d’Armènia i líder de l’exèrcit de terra, va aconsellar retirar les legions a les ciutats de Tràcia o Macedònia, on podien comptar amb nous recursos i millors subministraments . Tanmateix, Cleopatra, que conduïa la seva pròpia flota de naus alexandrines, la qual incloïa el tresor que permetia mantenir la campanya militar, s’hi va oposar frontalment, i va proposar a canvi trencar el bloqueig naval en batalla i partir cap a Alexandria .

La batalla d'Accium Neroccio de' Landi i taller (1475-1480) Museu d'Art de Carolina del Nord

A les contínues desercions de l’exèrcit d’Antoni s’hi va afegir ara la de Quint Leli, oficial de l’estat major, el qual va informar puntualment Octavi i Agripa de tot el que s’havia parlat i dels plans tàctics d’Antoni .

Decidit el combat naval, fins a 20 .000 legionaris de Marc Antoni van ser embarcats en la seva flota, composta per galeres i hipergaleres mogudes exclusivament a rem, sense velams, que resultaven inútils en una batalla naval, ja que podien ser incendiats amb facilitat . Eren grans naus catafractàries, cuirassades, concebudes com a autèntics castells flotants . Sabent que en un quinquerrem hi podien anar fins a 300 remers i 150 soldats, la xifra d’homes embarcats va significar, probablement, una flota al voltant de les 170 naus, que es van desplegar en una línia de tres cossos a la manera tradicional, a poca distància de l’estret de Préveza per assegurar que l’enemic no pogués executar una maniobra encerclant . En posició de rereguarda, darrere del flanc dret, es van situar les seixanta galeres alexandrines de Cleopatra, que, aquestes sí, van embarcar els seus pals i velams .

Davant d’aquesta flota, Agripa i Octavi van desplegar a mar obert una línia allargada de galeres lleugeres, però també de cuirassades amb un nombre molt

més gran de vaixells, al voltant de 450 . Durant tot el matí les dues flotes es van limitar a mantenir les seves posicions respectives . Al migdia, però, es van alçar els vents de terra i l’ala dreta de la flota d’Antoni va virar cap al nord per encerclar les naus d’Agripa, el qual va maniobrar llavors en conseqüència: es va allunyar mar endins i va estendre la seva línia per tancar les naus d’Antoni contra la costa veïna .

Al mateix temps, els dos cossos centrals i el de l’ala esquerra van prendre contacte entre si i van iniciar-se combats individuals entre unes naus i altres .

Les maniobres de les dues flotes a l’ala dreta van provocar l’obertura d’una important bretxa en relació amb el cos central, i aquest factor tàctic va decidir el destí de l’enfrontament Les seixanta naus alexandrines de la segona línia es van trobar de sobte davant d’una gran bretxa oberta a la línia enemiga . De manera conjunta, van desplegar llavors les veles i, afavorides pel vent a favor, es van dirigir amb rapidesa a mar obert sense que les naus d’Agripa i Octavi, tement un parany, s’atrevissin a trencar la seva formació . L’estratègia de Cleopatra havia funcionat i les seves naus es dirigien lliurement en línia recta cap a Alexandria . Però el factor decisori del combat naval va ser la conducta de Marc Antoni, que, veient la marxa de les naus egípcies, no va dubtar a abandonar la Centaure, la seva nau capitana, i passar a una de més lleugera que va partir mar endins

Batalla d'Àccium al relleu de Medinaceli Col·lecció dels Ducs de Cardona

seguint el rastre de les naus de Cleopatra . La resta de la flota d’Antoni, però, va mantenir la formació naval, i l’enfrontament es va prolongar durant tot el vespre, fins que finalment els vaixells van tornar a port sense patir grans pèrdues, llevat de la del seu líder fugit .

Abandonats pel seu general en cap, els legionaris de Marc Antoni van baixar de les naus i durant una setmana van mantenir les seves posicions de terra, sense fer cas dels continus missatges d’Octavi cridant a la seva rendició amb honors . Finalment, la fugida de Canidi i el seu estat major va provocar que les legions sol·licitessin la seva capitulació, condicionada al retorn a casa i a la no fragmentació de les legions més veteranes . Octavi i Agripa havien vençut: Grècia, l’Egeu i l’Àsia Menor quedaven ara sota el seu control directe .

La guerra encara continuaria un any més, però ja sense successos d’alta estratègia . Quan van saber el que havia succeït a Àccium, les set legions que Antoni mantenia a Síria i les quatre de la Cirenaica es van rendir també a Octavi durant l’hivern . Arribada la primavera, aquest va poder dirigir-se directament contra Alexandria . Quan hi va arribar, Cleopatra i Marc Antoni es van suïcidar tràgicament i Octavi es va convertir en el nou propietari d’Egipte i les seves riqueses . I també en el senyor absolut del món romà, el nou princeps, l’Imperator Caesar divi filius Augustus, tal com va ser aclamat pel Senat el gener de l’any 27 aC .

Es va iniciar llavors un ampli programa ideològic per consolidar la figura providencial del nou princeps . La batalla d’Àccium va ser descrita pels versos preciosos de l’Eneida de Virgili, i els Epodes d’Horaci van acompanyar la mateixa autobiografia d’Octavi, escrita a Tàrraco durant la seva convalescència dels anys 26 i 25 aC, quan va emmalaltir en les guerres càntabres . Havia estat una duríssima batalla de l’exèrcit romà de ciutadans itàlics contra diferents pobles i regnes orientals . Va quedar decidida per la covarda fugida de la reina Cleopatra, que va saber tornar boig el seduït Marc Antoni, a qui va fer obli-

dar la seva noble condició i les seves grans responsabilitats envers Roma .

L’agost de l’any 29 aC, August i Agripa van celebrar a Roma un gran triomf de caràcter triple sobre les guerres de la Il·líria, Àccium i Egipte per donar per acabada la guerra civil i l’arribada de la pau A l’estret de Préveza, el temple d’Apol·lo Acti va ser guarnit i a la seva platja davantera es van ofrenar al déu una selecció de les naus capturades i tretes a terra: des d’un trirrem, un quadrirrem i un quinquerrem, seguides per una «Sis», una «Set» i una «Vuit», fins a dues gegantines «Nou» i «Deu» . Al mateix temps, el lloc on Octavi havia alçat la seva tenda campamental durant la campanya va ser convertit en un santuari a cel obert que va poder ser excavat per Murray i Petsas, en la dècada del 1980, amb resultats magnífics . S’hi va trobar una llarguíssima inscripció llatina que dedicava a Neptú i Mart les despulles de la batalla, que consistien en 32 enormes esperons de bronze arrancats de les naus d’Antoni i encaixats en un llarg mur de terrassa a manera dels rostra ofrenats al segle IV al fòrum romà . Els esperons van desaparèixer, evidentment, amb els saquejos medievals, però el seu encaix al mur de terrassa permet conèixer-ne amb precisió les dimensions i característiques . Representaven, seguint la tradició de les victòries navals, la desena part de les naus rendides .

A poca distància d’aquest santuari es van aixecar un teatre i un hipòdrom on se celebraven cada quatre anys les Aktia, un solemne festival o certamen a la manera grega, amb competicions atlètiques, musicals i de declamació en honor de la victòria d’August a Àccium . A més, es va fundar al mateix lloc una nova ciutat de nom Nicòpolis, ciutat de la victòria que va continuar activa durant tota l’antiguitat

Joaquín Ruiz de Arbulo Universitat Rovira i Virgili Institut Català d'Arqueologia Clàssica

La batalla d'Àccium

Lorenzo A Castro (1672)

Museu Marítim Nacional (Regne Unit)

EL COLOR DE LA PELL A ROMA

Actualment, es cau tot sovint, massa sovint, en un greu error: el del presentisme . És a dir, superposar els nostres propis conceptes, de molt recent incorporació, a la mentalitat d’altres temps . Volem fer encaixar la manera de veure temes plantejats en les dues darreres dècades, tot just encetat el segle XXI, amb els enfocaments i la realitat social del món antic

La situació en el nostre món actual, però, no té res a veure amb l’antic i cal recordar sempre que hem d’intentar aproximar-nos a l’antiguitat amb els seus propis paràmetres . La societat d’aquells moments no tenia cap intenció de ser igualitària i admetia la desigualtat com un fet establert . El tema dels diferents colors de la pell dels éssers humans és d’actualitat als nostres dies . Afortunadament, hem anat saltant barreres que es pensaven molt difícils de superar Això sí, encara queda molt per fer: no s’ha guanyat la guerra, però sí batalles importants .

Molts investigadors de l’imperi romà han tractat la qüestió . Voldríem destacar els llibres de F. M . Snowden i de L . A . Thompson, que fan impossible resistir-se a la fascinació del tema . El primer autor és afroamericà i escrivia als Estats Units durant uns anys de forta discriminació racial; el segon autor ho

feia com a professor de Clàssiques de la Universitat d’Ibadan de Nigèria . Resulta sorprenent que ambdós, amb la seva pròpia metodologia i amb punts de vista no sempre coincidents, arribessin a unes conclusions semblants en el sentit que resulta inapropiat, dintre del món clàssic, parlar de prejudicis racials, tan sols pel color de la pell, com ho podem fer avui en dia

De totes maneres, aquestes conclusions tan positives han de ser matisades Hem de convenir que el que nosaltres entenem per racisme com a discriminació i marginació generalitzades no es va donar al món antic, tot i que sí que hi va haver preses de posició personalitzades . Hem d’estar d’acord també en el fet que no hi va haver una actitud unànime dels romans envers què podem anomenar «ètnicament diferents», com tampoc podem parlar avui d’una opinió uniforme o global sobre habitants d’una determinada nació .

Pensem també en els punts de vista que el professor J . Desanges va oferir en diverses ocasions sobre la visió, en absolut unànime, dels «etíops» per part de la societat i dels escriptors romans . Com a «etíops» es coneix els negres de manera majoritària a les fonts clàssiques; i als poemes homèrics i a la Teogonia d’Hesíode trobem les referències més antigues als etíops que són mereixedors de les visites dels déus olímpics Efectivament, etíops és la denomina-

ció més comuna entre els escriptors grecoromans, terme que el professor Desanges prefereix traduir per «cara cremada» (face brulée) .

Es fa difícil de precisar el concepte exacte d’etíop per a un grec o un romà . Una cosa és certa: els aethiopes eren melanoderms i s’ubicaven a les zones de la conca alta del Nil . La consideració d’etíops s’estenia també a pobles de les àrees subsaharianes del nord d’Àfrica i àdhuc al vessant septentrional del Sàhara .

Les nostres concepcions contemporànies del món occidental pesen massa, i per això hem d’intentar avaluar la problemàtica en la mida més justa possible . Una anècdota; al mític hotel de les cascades Victòria a Zimbàbue es representen d’aquesta manera Europa i Àfrica: Europa, simbolitzada per la imatge de l’emperador August, i Àfrica, pel bust d’un negre impecablement vestit a la romana, amb idèntica indumentària a la que llueix el seu veí, August . Una interpretació, doncs, ben a la manera d’Occident .

Hem d’advertir que cal suavitzar també les apreciacions i els títols provocatius llançats per la famosa historiadora Mary Beard, molt activa a les xarxes socials i que, en funció d’una determinada línia de divulgació —a la meva manera de veure, mal entesa—, ha aconseguit d’incendiar-les en certes ocasions .

Crec que hem d’estar d’acord que al llarg de la història de la humanitat sempre hi ha hagut, en un grau més o menys accentuat, una càrrega de discriminació, classisme o consideració de superioritat d’uns envers altres . Pretenem aquí saber en quina mida ho van aplicar els romans, tenint en compte el color de la pell; com és habitual, no va ser lineal en totes les zones de l’immens Imperi . El mateix Ciceró va establir una tremenda sentència quan va dir que els jueus i els sirians havien nascut per a la servitud (nati servituti) en la seva obra De provinciis consularibus (V, 10) . I també en les seves sàtires Juvenal i Marcial estaven esparverats davant la presència massiva d’orientals i sirians a Roma, arribant a dir que semblava que el riu Orontes desemboqués en el Tíber .

Al període ptolemaic, que començà amb Ptolemeu després de la mort d’Alexandre el Gran (323 aC), les relacions amb l’alt Egipte foren fluctuants . De tota manera, en aquesta època es difondrà majoritàriament la imatge dels personatges negres, amb els trets ben accentuats, que van fer furor en les produccions que envaïren els mercats mediterranis, dedicades al consum privat, amb moltíssims exemples en bronze o en terracota . Alexandria va ser el gran centre des del qual es difongueren les manufactures més variades, que assenyalen un abans i un després i que influeixen en l’art romà posterior .

Les figures de nens i jovenets negres foren recurrents en l’ornamentació del mobiliari domèstic de les cases romanes benestants . Representaven de manera estàtica i permanent els servidors que, per exemple, duien llums per garantir l’oci nocturn .

A Catalunya és molt famós el negret lampadòfor de bronze que du una safata per disposar-hi llànties; fou trobat a Tàrraco i es conserva ara al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona .

Al llarg i ample de l’Imperi són molt abundants les escultures i els mosaics derivats del món hel·lenístic alexandrí; el seu destí era principalment els àmbits privats . D’aquesta manera, ens testimonien no només la difusió d’uns models, sinó també la presència d’«etíops» en les ciutats costaneres del nord d’Àfrica . A la musivària proliferaren les escenes nilòtiques, poblades de negres i pigmeus, com veiem en un mosaic emblemàtic de Palestrina (Itàlia) i en molts d’altres d’arreu, entre els que podem esmentar el mosaic d’Itàlica (Santiponce, Sevilla), la nova Urbs de l’emperador Adrià, en el qual el sexe dels pigmeus és de dimensions desmesurades, fet que lliga molt bé amb el gust pel grotesc .

El teatre constituí un terreny en el qual la presència de negres fou particularment apreciada, especialment en el mim pel seu caràcter burlesc i en les exhibicions acrobàtiques i de circ, segons que ens mostren les nombroses escultures i màscares i que ens comenta Plini el Vell a propòsit de cent caçadors etíops al circ . Volem precisar, però, que no

sempre, quan es tracta aparentment de «trets negroides», podem interpretar-los com a tals, ja que es tracta més aviat de trets grotescos o caricaturescos dintre de repertoris teatrals a què tan afeccionats foren els romans .

Potser alguns lectors es deuen preguntar per la representació del negre més famós a l’art: el rei d’Orient, Baltasar . Els tres Reis, en les representacions de l’antiguitat, són sempre orientals, vestits amb la indumentària típica de la zona, amb pantalons, semblants a uns bombatxos o unes malles, i al cap el capell frigi, semblant a una barretina nostra . La primera vegada que són representats amb els seus noms és als mosaics parietals de l’església de Sant Apol·linar Nou a Ravenna: tots ells són blancs . No serà fins al segle XV quan Baltasar començarà a ser negre .

El món romà va ser testimoni de negres en el seu propi territori arran de la guerra amb Anníbal, ja que a l’exèrcit púnic combateren mercenaris negres que conduïen elefants, segons mostren les monedes i també, probablement, algunes terracotes .

Amb l’emperador August van iniciar-se les relacions militars i diplomàtiques amb els pobles del sud d’Egipte per assegurar d’aquesta manera l’extrem meridional de la frontera i establir intercanvis amb la zona de Núbia; aquests intercanvis foren productius i de llarga durada, ja que els romans se’n serviren per arribar a l’Índia per la via del mar Roig . Mèroe, a l’actual Sudan del Nord, constituí la plataforma bàsica ja des dels temps del primer governador d’Egipte, Cornelius Gallus .

Al segle II dC, Pausànias (I, 33, 4) diu que els etíops més genuïns són els que hi havia a la ciutat de Meroe i la plana anomenada etiòpica, sense mar ni riu . A més a més, Ptolemeu (I, 9, 7) informa que els meroïtes són totalment negres .

Al llarg de l’Imperi romà es van anar produint etapes d’enfrontaments i negociacions en aquest extrem meridional del territori, fins que l’emperador

Acròbata negre Palazzo Massimo alle Terme, Museu Nacional Romà

Dioclecià (284-305 dC) decidí abandonar definitivament aquesta zona . L’etapa de Neró (54-68 dC) fou força important, ja que organitzà una expedició, aparentment per explorar les fonts del Nil, que va suposar la màxima penetració romana al continent africà .

Més que les característiques de l’aspecte físic, sorprenents per un exotisme que va exercir una com-

prensible fascinació, el que va marcar la línia vermella van ser les diferències culturals i socials, que no van deixar de ser considerades com a inferiors, com ho van ser també les característiques ètniques .

Hi ha testimonis escrits que apunten uns certs prejudicis estètics, tenint en compte el valor negatiu del color negre, assimilat a l’obscur i a l’infernal .

No tenim testimonis contundents, tanmateix, per assegurar que un «etíop» hagués estat enrolat a l’exèrcit romà, malgrat que el món militar fou una via d’integració molt comuna a l’Imperi i amb una llarga tradició que es remunta a la Segona Guerra Púnica . Ara com ara no tenim cap prova de la presència de negres a les legions romanes . La Història

Augusta (Severus, XXII, 4-5) fa referència a la presència d’un «etíop» a l’exèrcit de Britània; es tracta, però, d’un bufó que va gastar una broma al mateix Septimi Sever, la qual no va ser apreciada en absolut per l’emperador perquè, a més a més, se l’havia permès un home coloris eius tactus omine; és a dir: «el toc del seu color és un presagi» .

Sabem que Lucius Quietus va ser praefectus alae Maurorum en temps de Domicià-Trajà (81-117 dC) . Hem de concloure, doncs, que Lucius Quietus devia ser un maurus de l’Àfrica nord-occidental . Però qui eren els mauri? Els mauri eren de pell fosca, però no pas negres; és el mateix sentit etimològic de moros, ‘gent morena’. En el moment actual, moro no ha de tenir, per se, un sentit pejoratiu: és el to amb el qual es pronuncia la paraula el que pot ser insultant . Hem de pensar que, en català, els magrebins han estat tradicionalment anomenats sarraïns o moros . Crec que si ho tenim ben clar i ens abstenim de qualsevol càrrega negativa, els podem continuar esmentant així .

De maurus/mauri deriva el nom de Mauritània, a l’extrem nord-oest d’Àfrica, a causa del color fosc de la pell dels seus habitants . Com acabem de veure, aquesta zona proporcionà contingents a l’exèrcit romà, l’ala Maurorum; els genets mauri són representats a la columna Trajana de Roma, amb les seves cabelleres arrissades . Aquest caràcter militar és recordat a les monedes que simbolitzen Mauritània amb la figura d’un soldat . I el nom de Maurici té la mateixa arrel etimològica i traspua el color fosc de la seva pell; precisament Maurici va ser comandant

Genets Mauri

Columna Trajana (Roma)

de la legió tebana, a Tebes, Egipte . El Greco va immortalitzar el moment del seu martiri en un famós quadre, ara a El Escorial; va pintar els components de la legió absolutament blancs .

En l’antiguitat va ser fluctuant la barrera de la distinció entre els «etíops», en principi negres originaris de la zona de Núbia i de l’Àfrica subsahariana, i altres pobles de pell fosca . Hem de tenir en compte a més que la mobilitat i el mestissatge devien augmentar el grau de confusió . Tanmateix, en principi, la utilització correcta del terme aethiopes hauria de limitar-se a la gent de Núbia i de Líbia meridional .

Arribats en aquest punt, hem de considerar l’àmplia gamma cromàtica dintre de les pells morenes, unes de més clares i altres de més fosques, i que abasten des de l’extrem occidental d’Àfrica fins a les regions de l’Índia . Més enllà dels faraons dits negres de la dinastia XXVI, molts testimonis pictòrics del món egipci representen personatges de pell molt fosca . Pensem, però, que no necessàriament han d’entrar en la consideració d’aethiopes; seria el cas, per exemple, dels sacerdots de la deessa Isis i també de molts retrats de l’oasi del Faium .

Cal recordar així mateix el cas emblemàtic de Juba II, fill del númida Juba I i educat a Roma . L’emperador August li va encomanar el regne de Mauritània el 25 aC, a la mateixa època que tenien lloc les intervencions a Meroe de les que hem parlat més amunt . Malgrat ser d’ascendència númida, August va demostrar-li una gran amistat, amb una oberta collaboració i confiança . El magnífic retrat de Juba II, trobat a Volubilis i ara conservat al Museu de Rabat, s’inclou en la més pura tradició hel·lenística i representa el rei amb tota dignitat . Per això, més que la procedència geogràfica, a Roma pesava la proximitat cultural i institucional dels diferents pobles i el seu grau d’integració, dintre de la multiculturalitat pròpia del seu dilatat Imperi . Un cas extrem del qual estem parlant seria el del mateix emperador Septimi Sever (193-211 dC), el primer africà a arribar al tron imperial . Morè sí que ho era, però no pas «etíop» .

Poques vegades podem posar nom a una escultura que representa un «etíop» . Un cas excepcional podria ser el bon retrat en marbre grec del mont Pentèlic, de factura excel·lent i totalment romana, que

Retrat funerari del Faium Museu Pushkin (Moscou)

ha estat identificat com a Mèmnon, pupil del gran milionari del segle II dC Herodes Àtic, el qual, per exemple, entre moltes altres construccions, feu edificar l’odèon al peu de l’Acròpolis d’Atenes i el gran nimfeu al santuari d’Olímpia . El nom de Mèmnon és ben adient puix que era així mateix el nom del rei dels etíops, familiar del llinatge reial de Troia i, en concret, nebot del mateix rei Príam, segons ens fa saber Dió Crisòstom (IV, 11, 50) .

Encara que, malauradament, el gènere humà ha caigut en la discriminació i el classisme racial, pensem que no es pot parlar dintre del món romà de discriminació racial tal com ho fem i entenem avui, perquè aquell era un món fonamentalment de blancs amb una gradació de la pell de tons pàl·lids a obscurs . Pel que ara sabem, els autènticament negres eren els que habitaven les regions limítrofes de l’Imperi, al seu extrem meridional, amb uns trets molt diferenciats: pell negra, llavis gruixuts, nas ample, cabells encrespats; i no aconseguiren introduir-se en les esferes polítiques romanes en el seu abast més ampli . En aquest sentit, és molt significativa la interpretació d’algunes escenes mitològiques, com les del rei etíop Mèmnon representat com un grec, o de l’Andròmeda rescatada per Perseu de la roca a la qual havia estat lligada com a ofrena al monstre marí que tenia atemorida Etiòpia . Malgrat que Andròmeda era filla del rei etíop Cefeu, els artistes antics la representaven blanca, i així és com la veiem en un conegut fresc de Pompeia i en altres pintures murals .

En canvi, per representar les Danaides, sis de les quals, segons el mite, eren filles d’una «etíop», s’usen sempre materials lapidis de color, com al pòrtic de les cinquanta Danaides del temple d’Apollo Palatí de Roma . Les tres estàtues supervivents, exposades ara al Museu del Palatí, són de marbre negre Els marbres grisos i negres s’empraren per a les manufactures d’estàtues de negres, com veiem en el magnífic retrat d’un nubi del Museu de Brooklyn i la imatge del balneator, empleat de les termes d’Afrodísies (Turquia), conservada al Museu del Louvre .

El gran estudiós de l’onomàstica llatina I . Kajanto considera que el cognom Niger faria referència al color negre del cabell i que Fuscus al·ludiria al color fosc de la pell, mentre que Afer i Maurus serien noms de caràcter ètnic; no recull cap testimoni d’Aethiopus però, en canvi, sí que està testimoniat el nom Meroe per a personatges femenins, sobretot entre les classes dependents (esclaus i lliberts) als segles I i II dC .

A manera de conclusió, podem dir que a l’antiguitat no s’ha de parlar, de cap manera, de racisme tal com l’entenem avui, com tampoc podem parlar de sexisme com ho fem ara, puix que les dones no podien accedir a càrrecs polítics, a excepció d’uns pocs de religiosos . El nom mateix de les jerarquies municipals amb el sufix -viri, ‘homes’ (duoviri, quattuorviri), els vetava qualsevol possibilitat I tampoc era possible albirar el dret a vot femení, com no ho és encara en molts països en el nostre món actual . Pensem en el llarg camí que s’ha hagut de recórrer fins a arribar a la Declaració dels Drets Humans, i en el fet que, fins i tot en països molt evolucionats, el vot de les dones no s’ha normalitzat fins a arribar als darrers decennis . Un cop més, encara que ens costi oblidar-nos dels nostres esquemes mentals, hem d’esforçar-nos per aproximar-nos a les concepcions del món de l’antiguitat amb els seus propis paràmetres, perquè, com deien els creadors de la Sezession vienesa: a cada temps el seu art; doncs per als historiadors, a cada temps la seva realitat (o les seves realitats) .

Per tancar aquesta exposició, el record d’una etíop famosa en la cultura universal, l’Aida de Verdi, interpretada per les sopranos més eminents, però que frega el verisme quan la interpreta una soprano de color, com la inoblidable versió de Jessye Norman del 1973 .

Isabel Rodà de Llanzao (UAB-ICAC, grup ArPa)

Mosaic nilòtic

Palazzo Massimo alle Terme, Museu Nacional Romà

homes nus, dones vestides

L'ESCULTURA ARCAICA

En la segona meitat del segle VII aC comença a Grècia un dels fenòmens artístics de més transcendència —si no el que més— de la història de l’art occidental: l’escultura de grans dimensions de dones i homes . Gairebé un segle després de la Ilíada d’Homer, els grecs, deutors necessaris de l’art d’egipcis i mesopotàmics, comencen a construir una manera de mirar el cos humà de la qual som hereus i que ha condicionat no sols la manera de «veure» l’art, sinó la manera d’entendre’ns a nosaltres mateixos .

Aquest experiment carregat de futur s’inicia sense assumir més riscos dels necessaris . Dos models bàsics es repeteixen moltes vegades, encara que n’hi ha d’altres de menys freqüents: els kouroi, nois bells i imberbes de cabell llarg en la flor de l’edat que se’ns mostren nus, i les korai, donzelles de vestits bonics i cabelleres cuidades, guarnides amb arracades, polseres, collarets i diademes . Tots ells són joves, guapos i podem presumir que rics . De kouroi i korai se’n produeixen a Grècia des del 640 aC fins a aproximadament el 470 aC

Aquestes estàtues es podien veure en cementiris i en santuaris, exposades lliures a l’aire . L’escultura a la Grècia arcaica i clàssica era una forma pública d’art, s’oferia a la mirada de tothom . No existeix l’estatuària privada a les cases ni, naturalment, s’ha inventat l’estàtua com a decoració . L’impuls d’encar-

Kore de Frasiclea. Original i reconstrucció en color Museu Arqueològic Nacional d'Atenes

regar una escultura pot ser i era moltes vegades una iniciativa de particulars, o també de ciutats, però en qualsevol cas l’encàrrec neix per a un espai públic i per a una mirada comuna Caminant pel camp, visitant un cementiri o acudint al santuari, qualsevol podia veure aquests esplèndids cossos d’éssers semblants als déus, perfectes . «És bell tot allò amb què la lletjor no es barreja» (PMG 542) . Les imperfeccions humanes, «la lletjor», eren molt més freqüents i habituals que avui dia, i aquests cossos escultòrics, tan allunyats de l’aspra experiència quotidiana, on no se solien trobar homes de pell perfecta, d’aquesta talla i musculatura, ni dones tan belles i empolainades, eren un festí de bellesa i perfecció per a la mirada .

Un dels motius de l’èxit de la fórmula, que es repeteix amb poques variacions durant més d’un segle, era que el significat depenia del context o de l’afegitó d’alguns elements, és a dir, que figures aparentment idèntiques podien voler dir coses diferents amb petits canvis . Així, una kore podia passar a identificar-se amb Àrtemis si duia un arc i fletxes; o un kouros podia tenir un efecte inquietant que provocava temor per la seva enorme grandària, ser la imatge de permanència d’un ciutadà mort sobre la seva tomba, immortalitzar la imatge d’un atleta vencedor o fins i tot identificar-se amb el mateix Apol·lo . Aquests kouroi que apareixen per tot Grècia, però especialment a l’Àtica i a Beòcia, podien tenir un ús votiu, ser exvots als santuaris, utilitzar-se com a marcadors de tombes o, a menor escala, representar estàtues de culte .

L’impuls tècnic per fabricar aquestes escultures va venir d’Egipte, on els grecs van aprendre la tècnica i l’instrumental per treballar la pedra . En el cas dels barons, semblen copiar la mateixa fórmula: un home frontal i rígid amb els braços aferrats al cos, cabell llarg treballat com una perruca i una cama avançada, però les diferències apareixen des del principi . Les estàtues dels homes grecs van nues i les proporcions es transformen una mica; a Grècia els caps i les cames són més grossos i el tors es redueix . La segona gran diferència és substancial: mentre que les escultures egípcies es conceben com a estructures, adossades a un pilar i amb el pes descansant en un punt —la cama avançada és una mera extensió—, les dels grecs s’aixequen lliures en l’espai i reparteixen el pes entre les dues cames Però, com les egípcies, els kouroi són deutors del bloc quadrangular que els acollia i que es treballava en quadrícules; així, veiem com en les estàtues més antigues els quatre costats del bloc es fan presents arrodonint les transicions a les cantonades, mentre que els músculs —eterna obsessió de les estàtues gregues— es marquen simplement amb incisions, com dibuixats a la pedra . Amb el temps, no gaire, els músculs es modelen, es corregeixen els errors anatòmics arrossegats del model egipci i cap al final de l’època arcaica, poc abans de la invasió dels perses que van destruir la ciutat d’Atenes el 480 aC, els braços se separen del cos, com veiem al kouros anomenat Aristòdic . Uns pocs anys més tard, les escultures es mouran tan lliures a l’espai com ho feien en l’època dels kouroi les figures humanes dibuixades a la ceràmica, i assistirem, per exemple, al calculat i sofisticat assaig de moviment del Discòbol de Miró .

Mentre que els homes se’ns mostren nus, les dones van sempre vestides . Els artistes juguen amb el moviment i les teles dels plecs . Encara que les primeres korai de l’arcaic inicial duen pesats pèplums de llana que els oculten completament el cos, poc després es representaran amb fins quitons de lli i al damunt un himàtion de llana a manera de xal, que provoca un fort contrast en la textura dels plecs representats en moviment quan es recullen el vestit que arruguen amb una mà, imitant el gest ple d’encant que fan les noies quan caminen

La primera de totes les dones va ser Pandora, modelada de fang per Hefest, l’encàrrec d’un Zeus colèric per castigar els homes, com ens explica Hesíode . Prometeu havia enganyat Zeus amb «fal·laç astúcia» en ocultar les vísceres del sacrifici i oferir als déus els ossos pelats ocults sota el greix . Zeus es va irritar i no va tornar a donar-los «la infatigable flama del foc», però Prometeu —i això és la condició humana— el va tornar a enganyar i va ocultar «la lluentor que es veu des de lluny» en una canya buida . Llavors, l’enuig de Zeus li va arribar al cor i va preparar el pitjor dels mals per als homes: la primera dona, Pandora . Primer la va modelar de fang l’hàbil Hefest, i després Atenea la va guarnir amb corones, diademes i «un vestit d’una blancor resplendent» . La naturalesa femenina no és completa fins que és vestida i guarnida de manera encantadora i seductora, com les korai .

Però no només el vestit diferencia els dos tipus . El kouros és una presència sense temps ni espai concret, no mira a l’espectador, sinó que la seva mirada es perd per damunt d’ell . Està representat alçat i rígid, quiet (encara que avanci un peu), en tota la seva imponent i poderosa bellesa, és un ésser genèric i atemporal . Les korai són joves plenes d’encant que es recullen lleugerament el vestit com si anessin a avançar (encara que tenen els dos peus junts) i ofereixen alguna cosa a l’espectador, com ara un ocell, un fruit o una flor . Elles són dins d’un relat, d’un espai i un temps, i interactuen amb qui les mira . Els homes són evidència, les dones contingència Veiem també com, almenys en alguns casos, podem dir que els homes «són pedra», mentre que les dones «són fusta» .

Ja he assenyalat que els kouroi més antics es tallen pels quatre costats, mostrant un aspecte rectangular, pròxim al bloc de pedra del qual han sorgit . Pot semblar quelcom produït per una qüestió tècnica que obliga l’artista, mancat de perícia, a treballar així i no modelar-ho de manera més «realista», però la idea se’ns ensorra quan veiem que altres escultures, com una sèrie de korai procedents de Samos i Naxos, són figures cilíndriques . L’anomenada

Kouroi

Museu Arqueològic Nacional d'Atenes

Hera de Berlín o la kore de Samos són totalment rodones, similars a columnes jònies, amb els plecs verticals de les túniques marcant les estries de la hipotètica columna . No totes les estàtues van ser de pedra, també n’hi va haver d’altres materials, com les criselefantines d’or i ivori o les de fusta; encara que se’ns n’han conservat molt poques, ens en fem una idea amb alguns exemplars del santuari d’Hera a Samos . Les korai sàmies semblen ser estàtues de fusta, encara que estiguin fetes en pedra Els kouroi rectangulars són blocs de pedra, encara que siguin de fusta . Simònides, un líric arcaic, ens diu que «és

difícil per a un home arribar a ser excel·lent, quadrat de mans, peus, intel·ligència, acabat sense defecte» (PMG 542) .

No s’ha d’entendre la talla com un procés únicament tècnic, sinó més aviat com una intenció o actitud que comparteixen artista i espectador . L’allusió o l’assimilació de les dones a la fusta es tornarà explícita una mica més tard, quan les noies es converteixen en columnes al Tresor dels Sifnians de Delfos (525 aC) o a les cariàtides de l’Erectèon de l’Acròpoli d’Atenes (421/404 aC) .

De la mateixa manera que es revisen les aproximacions progressistes en l’estudi de l’escultura primitiva que explicaven que l’aspecte d’aquestes escultures arcaiques no era una elecció sinó una incapacitat de l’artista, també es posa en qüestió l’estudi dels estils regionals, que qualificaven les obres per tallers segons el seu estil (àtic, beoci, joni, etc ), atenent exclusivament a les seves característiques formals . La principal preocupació era assignar-los a un taller en una regió geogràfica concreta, però la qüestió és bastant més complicada . D’entre tots els artesans, els escultors sempre eren els més viatgers, i la seva mobilitat la podem explicar per la necessitat que tenien d’acudir a les pedreres i als santuaris, i viceversa . Hi ha escultors com Aristió de Paros, que treballa en l’estil àtic sense ser atenès . Hi ha la possibilitat, com passa en èpoques posteriors, que els escultors variessin el seu estil depenent dels en-

Kouroi

Museu

Nacional

Arqueològic d'Atenes

càrrecs que rebien i del gust de la seva clientela . Intentar esforçar-se per distingir entre els estils, per exemple, de Paros o de Quios no té gaire sentit (ni gaire interès), encara que continua havent-hi defensors d’aquesta aproximació a l’estudi de l’escultura arcaica .

I a més, aquestes estàtues ens somriuen . Molt s’ha escrit sobre l’enigmàtic somriure arcaic . Des de l’origen de l’escultura i fins que arribem a l’època clàssica, els kouroi i les korai corben les comissures dels llavis formant un somriure —que prendran també els etruscos— que s’ha intentat explicar des de molt diversos punts de vista . I el gest desapareix coincidint amb un dels esdeveniments més rellevants i transcendents per als grecs, les guerres contra els perses . Un dels millors exemples d’aquest somriure —i agraeixo a Carlos Pérez de Aguayo que m’ho hagi fet notar— és una de les onze estàtues criselefantines d’or i ivori cremades a Delfos i enterrades en un dipòsit a finals del segle V aC .

Intentar explicar aquest gest ens acosta al significat d’aquestes peces i a la mirada de l’espectador antic . Les teories que ens han ofert els investigadors són variades i imaginatives, des de la incapacitat o inexperiència de l’escultor arcaic que no sap resoldre la transició dels llavis a la galta, o una correcció òptica per a imatges que es veuen des de sota, fins que es tracta d’una espècie de màscara per ocultar els sentiments, una espècie de defensa social que dissimula el que sentim darrere d’un somriure, com els japonesos actuals . D’altres han proposat veure-hi una expressió psíquica, una potència de moviment, un signe d’animació per augmentar l’aparença de vida .

Què deu voler dir aquest somriure? Per què tots somriuen, homes i dones, fins i tot en estàtues que són funeràries i que assenyalen tombes? I, sobretot, per què desapareix el somriure dels rostres de

d'Atenes

les escultures en els primers decennis del segle V aC? Per exemple, en l’himne homèric a Afrodita es diu que «en el seu rostre desitjable sempre hi ha un somriure» . Aquest gest no és només una qüestió de llavis, també de celles . I en l’himne homèric a Demèter: «Va somriure el senyor dels morts, Aidoneu, amb un gest de celles» Com la nostra Àrtemis de Delfos! Però no hi ha gaires referències més al somriure en època arcaica que ens puguin ajudar .

Dels dos grans grups de teories que intenten explicar el somriure arcaic, els partidaris de les dificultats tècniques o els d’entendre’l com un valor expressiu, em quedo amb els segons . Els bells nois i noies ens acosten amb les seves imatges al que és diví: la seva bellesa expressa virtut . En el pensament grec també la virtut s’expressa amb bellesa . Representen, sobretot els homes, la idea d’un ésser bell i bo (kalós kai agathós), semblant als déus immortals .

Korai

Museu Nacional Arqueològic

Nikolaos Yalouris va proposar, el 1986, entendre el gest com a mostra d’un impuls interior que respon i correspon a models divins, la qual cosa és pròpia dels aristòcrates grecs, que en algunes ciutats són denominats els Geleontes, ‘els que somriuen’. Somriure equivaldria al més alt signe de valor i noblesa . L’éthos (caràcter) alegre dels nobles, dels áristoi (els primers), és percebut com un senyal de confiança en un món que es percep caòtic, hostil, i alhora és un marcador d’estatus social . No és res subjectiu, una representació de sentiments, sinó objectiu, reflex d’una condició externa .

Quan aquests valors aristocràtics de l’arcaisme consumeixen la seva transformació amb el canvi de pensament desplegat arran de la victòria grega contra els perses en les guerres mèdiques, moltes de les figures de l’arcaisme desapareixen . S’abandona la rigidesa i començarà a explorar-se el moviment en les escultures, les dones deixaran el quitó de lli i usaran el sobri pèplum de llana, els homes es tallaran el cabell com correspon a un atleta i el somriure de les escultures desapareixerà . És la moderació, la calma, la sophrosyne, l’absència d’hybris (desmesura, supèrbia) el que ha portat els grecs a la victòria, i després de les guerres mèdiques s’inaugura una nova forma d’art que es coneix com a «estil sever» .

Una de les obres més famoses d’aquest estil, que representa un atleta vencedor donant la volta triomfal a l’estadi amb el seu carro, és l’auriga de Delfos, que ni somriu ni descobreix la més mínima emoció en el seu rostre serè, més enllà d’acceptar la victòria amb humilitat davant els déus .

Les korai, com els kouroi, són a vegades ofrenes en santuaris . A l’Acròpoli d’Atenes hi van aparèixer les restes d’unes setanta korai, enterrades pietosament en pous després de la destrucció persa . Encara que el tipus es repeteix, els detalls individuals de cada vestit i dels guarniments fan de cada imatge una estàtua única i individual . D’algunes d’aquestes imatges col·locades a l’aire lliure se’n conserva la dedicatòria, com en l’anomenada kore 681 de cap al 515 aC: «Nearc el ceramista ha dedicat aquesta obra com a ofrena a Atenea . Antènor, fill d’Eumares, ho va fer» .

Aquesta kore, com veiem en altres dedicatòries conservades, com la d’un pescador, és ofrenada per un home, un artesà, com a agraïment a la deessa; potser un delme dels seus guanys, que entrega alguna cosa que sigui agradable a la deessa, bell de veure, que accepti la divinitat de grat, no és la imatge d’una persona concreta . D’altres sí que ho són, com la kore de Frasiclea, del 540 aC, vestida com una núvia i col·locada sobre la seva tomba a l’Àtica . La seva inscripció fa referència a la seva mort prematura, encara sent donzella, i s’assimila a Core/Persèfone, convertint-se ella mateixa en l’esposa d’Hades en el més-enllà . Un altre exemple diferent seria l’anomenada kore del pèplum del 530 aC, de la qual s’ha vist en els últims anys, després de l’estudi de les restes de la seva policromia, que seria una imatge de la deessa Àrtemis i que es va dedicar també a l’Acròpoli d’Atenes, on la deessa tenia un santuari .

La principal tasca de les dones de l’antiguitat era teixir, exemple de la seva virtut i de la seva vàlua, com la fidel Penèlope . La bellesa femenina es descriu a través d’artificis, vestits, guarniments, joies . Les dones són submodels, imitacions en femení de l’autèntica bellesa, que és la masculina .

Els homes treballen i esculpeixen els cossos al gimnàs i se’ns presenten als kouroi en tota la seva plenitud: nus, joves, perfectes, alts, ben proporcionats, de pell intacta i bella aparença . Les competicions de bellesa a Grècia eren fonamentalment masculines . Les qualitats virils, els valors de la masculinitat, són les que s’adquireixen a través d’activitats baronívoles, com l’exercici al gimnàs o la pràctica de la caça i la guerra . Per als grecs la bellesa és una mescla entre formes plàstiques i actituds, entre la manera de ser i la manera en què un es presenta davant la societat, com parla, com es mou . L’euandria, la bella virilitat, es defineix per l’altura, la força, el cos holokleros, intacte i ben proporcionat, però també per l’afany de competició i les ganes de ser el millor . Aquest cos que ens mostra l’escultura és el d’algú semblant a un déu, no sols en l’aspecte físic sinó en l’ètic . Els kouroi són bells per naturalesa, perquè pertanyen a la casta dels ben nascuts, són áristoi, la seva bellesa

testimonia la seva proximitat al que és diví . Són homes bells i virtuosos .

Clèobis i Bitó, dos kouroi de Delfos, moren joves com a premi de la deessa Hera a la generosa proesa per la qual se’ls alça aquesta estàtua al dèlfic santuari d’Apol·lo El kouros d’Anàvissos, col·locat sobre la seva tomba a l’Àtica, ens informa en la seva inscripció no sols del seu nom, Cresos, sinó de la seva

Àrtemis Criselefantina

Museu Arqueològic de Delfos

valentia i coratge, ja que va morir quan lluitava entre els de la primera fila . Morts valentes, belles, que tenen una dimensió religiosa, militar i política . Els kouroi són estàtues cultuals, objectes sagrats, signes de poder, mostra de generositat aristocràtica . Són la representació dels valors de la ciutat . Uns valors que han marcat intensament el pensament grec i l’art occidental i que perviuen en gran manera en l’actualitat .

Carmen Sánchez Fernández Catedràtica d'Art Antic (UAM)

una arqueologia teatral activa: dionís en els orígens del teatre grec

CATARSI

Reconstrucció històrica, aproximació escènica, reflexió teòrica, praxi corporal, improvisacions a partir d’idees, textos, conceptes, estudis i iconografia . Tot això, i la predisposició per entendre els nostres orígens, configuren les eines fonamentals per reviure, en carn pròpia, el concepte de ritual i de teatre a la Grècia clàssica . Evidentment, és una pretensió sense límits: un viatge a la nostra essència que ens sacseja mentalment i corporalment i que ens endinsa a les nostres pròpies contradiccions . El llegat de la Grècia clàssica és més que evident: no podem negar que, gràcies a ells, som el que som culturalment .

Ara bé, intentar fer una reconstrucció d’un ritual i una posada en escena sota la seva possible mentalitat ja és una altra cosa . Tenim la informació suficient per confirmar els documents trobats? Quan parlem de ritual, de què parlem, d’un fet religiós o social? El teatre era una festa? Un divertiment? Una faula? O una acció col·lectiva per respondre a una necessitat d’expressió política?

Què ens han aportat els grecs històricament? Segurament l’alfabet i, amb ell, la paraula entesa com a eina; un element clau en el nostre desenvolupa-

BACCHANALIA. Els misteris de Dionysos (2015)

Nemesis Arq i Ludi Scaenici

ment cultural i que ens estructura com a persones pensants i creatives . I també els cànons, en què l’harmonia, les proporcions i el fet estètic ens posicionen com a individus racionals organitzats collectivament en societats estructurades .

No podem oblidar els mites i les faules, que ens permeten donar explicació a tot allò que no podem explicar científicament i, per tant, juguem i utilitzem la festa, la catarsi i la «transcendència ritual» per sublimar la por a la mort i al no-res

Per començar amb la reconstrucció històrica…

Des del laboratori de recerca de l’Aula de Teatre de la Universitat Rovira i Virgili, hem creat una llista de conceptes al voltant dels quals circularan les nostres investigacions i les nostres propostes escèniques . Aquesta recerca determinarà i explicarà la possible evolució del que nosaltres entenem com a teatre o com acció escènica .

Històricament, la dansa, el teatre, la poesia escènica, el cant i la música eren elements que ja se superposaven, i avui en dia rescatem aquest concepte i en diem accions multidisciplinàries .

Primer de tot va ser l’acció, i de l’acció en sorgeix la paraula . I a través seu, el ritual i el teatre . La recerca la iniciem amb els rituals i les seves processons o

desfilades, després prenen presència els cors i, finalment, el teatre amb tots els seus elements multidisciplinaris, d’on deriven les comèdies, les tragèdies, les sàtires i la poesia lírica (cantada o escenificada), entre d’altres .

Ritual, poesia lírica, representacions, accions corporals i vocals, elements que se superposen i que, de vegades, conflueixen per fer visibles i exterioritzar uns interessos o preocupacions tant en l’àmbit individual com col·lectiu . Possiblement, realitats paral·leles que han anat configurant unes maneres d’entendre les relacions humanes que ens identifiquen i ens configuren com a societat .

Estem fent un treball a sala a partir de les hipòtesis trobades al voltant del món clàssic i tenint clar que el cos (i tot el que gira entorn seu) articula l’eina fonamental del desenvolupament de l’acció i les seves consegüents expressions . És aquesta eina,

BACCHANALIA. Els misteris de Dionysos (2015)

Nemesis Arq i Ludi Scaenici

el cos, la que determina fins a on arribar per acostar-nos a l’èxtasi mental i existencial . Una eina que servia per donar sentit a la impossibilitat d’explicar certs fenòmens (a través de la música, la dansa, el teatre…) i ordenar tots els dubtes existencials sense resposta .

L’intent d’experimentar i rascar en les bases i els orígens de la nostra cultura ens ha permès intuir i entendre millor les nostres virtuts i les nostres debilitats . Sense ser-ne conscients del tot, hem topat amb formes actuals de representació . És a dir, tot i la distància ideològica i mental entre l’època clàssica i l’actual (que pot semblar molt allunyada), la base de les estructures creatives i les seves motivacions continuen sent les mateixes: cercar formes de comunicació i explicacions als fenòmens vitals; protegir-nos del no-res, de la mort i del silenci etern; transgredir el temps i les nostres limitacions a través de la representació i la identificació com a éssers pensants . Creiem que aquesta recerca ha estat una constant al llarg de tota la història de la nostra civilització .

Ha estat important, també, apropar-nos intel·lectualment als estudis dels clàssics per intentar entendre l’evolució natural i lògica de les diferents formes d’expressió dels nostres avantpassats . Des de les primeres accions escèniques o rituals sense relació amb els mites (possiblement al voltant del foc purificador, acollidor i generador d’energia) fins als rituals i les manifestacions lligats als mites que, de manera espontània i natural, ens atansen a la dansa i a l’escenificació . A poc a poc es va anar distingint i separant entre oficiants i espectadors, posicionant-nos davant els espectacles i les cerimònies en general .

El cor grec, o, més ben dit, els cors clàssics ens obren les portes i encara es poden intuir (mantenint les distàncies referencials) en moltes de les manifestacions actuals: les nostres processons, els concerts massius, els nostres rituals religiosos, la nostra imperiosa necessitat de transcendir, les accions musicals i una llista llarguíssima d’accions artístiques de cultura popular i elements lligats al reconeixement de la natura . Encara que bevent de manera inexorable de la tradició clàssica, aquesta continua tenint un paper essencial en l’evolució de la ment humana .

El nostre treball d’arqueologia teatral no pretén fer una simple tasca de reposició, que seria absurd pel desconeixement exacte de models d’acció i mètodes exactes de treball, ja que no ens han arribat escrits i descripcions exactes dels seus mètodes de treball, ni de formació d’actors, actrius, dansaires, cantants…

Podem parlar de professionals de la cultura igual, o des de la mateixa perspectiva, que ho fem avui en dia? Les nostres principals referències són les iconografies que ens han arribat a les mans . Amb aquests elements hem intentat reconstruir i intuir com desenvolupaven els nostres avantpassats les seves estratègies creatives i les seves formes de representació . Sobretot, en la fase inicial, on els rituals i el que nosaltres anomenem teatre se superposen i dialoguen en nivells diferenciats .

Evidentment, no podem deixar de banda la Poètica d’Aristòtil, uns textos que aporten llum a tants i tants dubtes al voltant dels orígens del teatre, però que, sens dubte, no resolen totes les incògnites, ja que possiblement són textos que fan una referència parcial al fenomen de la representació i el teatre . Són l’origen de la comèdia i la tragèdia .

«Tragèdia i comèdia . Aquestes dues formes plantegen, d’altra banda, una qüestió rellevant a l’hora de preguntar-se per l’origen del teatre: la pertinència de la distinció entre la teatralitat com a element inherent a l’ésser humà, relacionada amb les capacitats d’imitació i representació, i el teatre com a forma d’espectacle organitzat i institucionalitzat en el si d’una comunitat cultural complexa .»

«En primer lloc, el teatre neix amb la capacitat de l’home per a la “imitació”. Cal observar que el terme grec que utilitza Aristòtil, mimesis, no té una traducció unívoca . La segona causa en el passatge aristotèlic citat és, en efecte, tan important com la primera: el plaer que l’home hi troba a contemplar la imitació .»

«Actuar i mirar són dues cares de la mateixa acció, aquella que els grecs anomenaven mimeîsthai (mimetitzar) . Innombrables celebracions de l’esdevenir de la natura i de la vida humana (el cicle agrícola, les noces, les iniciacions de joves, les lamentacions funeràries…) incorporen la dansa, de manera que tothom ha participat alguna vegada d’aquesta experiència, fins al punt que Plató, a les Lleis (654b), malgrat les seves reticències davant de les arts representatives, identifica l’home sense educació (apaídeutos) amb l’home que no coneix l’art coral (achóreutos) . Aquest ús central del cor en l’educació del ciutadà de la polis grega significa també que l’assoliment de l’harmonia neix de la discòrdia .»

A partir d’Aristòtil, caldrà seguir la pista dels textos clàssics amb els seus autors fetitxe com a referents d’unes formes dramàtiques i dramatúrgiques d’una riquesa poètica difícilment superable . Aquests autors estableixen un cànon cultural i creatiu que ha

anat evolucionant paral·lelament amb la nostra societat mediterrània i la nostra forma particular de continuar observant el món i la seva realitat . La Grècia clàssica es configura, doncs, com la nostra alma mater, com el nostre fonament .

Rescatem els inicis, i hi viatgem, a través de la paraula, i al mateix temps les noves tecnologies i la contemporaneïtat continuen buscant explicació a tot allò que sabem que no en té, però que encara és important per justificar o per gaudir de la vida . I arribarà la mort i ens acaronarà per tal que el pas al silenci etern ens doni pau i possibiliti que els supervivents continuïn investigant, continuïn vivint .

El treball de recerca que presentem ha intentat fer un recorregut pels diferents moments de representació i pels seus estadis . Seguint els estudis de Jesús Carruesco i Montserrat Reig, la posada en escena que hem desenvolupat presenta tres tipus de representacions de cors . Ens endinsem de manera directa en les formes escèniques més representatives de la nostra escena antiga i, de retruc, ens adonem que la nostra escena contemporània beu directament de la cultura grega clàssica .

Comencem a escenificar el que s’anomenaven Kómoi i els Phallophoríai, unes danses processionals i uns cors festius en què el divertiment, la provocació i les temàtiques sexuals i grolleres omplien els espais públics, i la seva vinculació amb Dionís i altres déus i deesses marcaven la seva idiosincràsia .

Podem parlar, segons Aristòtil, dels precursors de la comèdia .

Seguim la nostra proposta escènica amb un ritual dansat al voltant de Dionís, en què s’utilitza la catarsi com a eina d’apropament al més-enllà i al món interior com a resposta inherent a la nostra existència . Bacants, mènades, personatges que pertanyen al seguici de Dionís . Tot això configura un món femení carregat d’un misteriós procés de pertinença que el fa atractiu, i alhora sorprenent, en una època en què les dones tenen un estatus secundari o teòricament de segon ordre . Tot i això, mantenen unes prebendes i es potencia el seu protagonisme i la seva influència social (vegeu com a referents Les bacants d’Eurípides i altres textos dramàtics i poètics de clara potència femenina, com la poètica de Safo i la seva poesia lírica, i la influència de personalitats com Aspàsia de Milet) .

Després d’aquest recorregut per algunes de les fórmules corals de la Grècia clàssica, en una tercera fase ens hem enfrontat als ditirambes i els cors circulars, unes manifestacions escèniques que forma-

ENTRE EL MITE I LA HISTÒRIA

El llegat grec a la música i dansa de l'antiga Roma (2017)

Ludi Scaenici

ven part del culte (en honor també de Dionís) i que possiblement, i posteriorment, prenen una forma més estàtica i literària .

Són utilitzats per explicar històries i mites i configuren, possiblement, l’estructura del que serien les grans tragèdies El corifeu (o primer personatge) sorgeix del cor i estableix diàlegs en què es comença a definir la separació entre públic/espectador i oficiants/actors . Un ditirambe de Baquílides, Teseu, que ens ha arribat prou sencer, ens ha servit de model i hem pogut endinsar-nos en la seva essència .

L’espectacle . El drama i la comèdia prenen forma de manera definitiva . Espectacles en què la música i la dansa tenen un protagonisme decidit i que configuren una proposta escènica molt propera al que nosaltres entenem com a musical o òpera (evidentment, mantenint les distàncies i totes les reserves possibles) . Teatre popular, ritual, poesia lírica, mites, contes i històries articulen un còctel d’intercanvi entre llenguatges al servei del drama, la comèdia, la tragèdia i la sàtira .

Finalment, i en resposta a aquestes reflexions, en el nostre treball de reconstrucció històrica no hi podia faltar la nostra col·laboració amb la música

amb les muses

dels Ludi Scaenici, que fa vint-i-cinc anys que investiguen i reconstrueixen elements musicals de la cultura clàssica amb els membres de Zona Zàlata, col·lectiu imprescindible en el desenvolupament del laboratori de reconstrucció del teatre clàssic de l’Aula de Teatre de la URV, on la construcció de màscares, vestuari, escenografies i elements escènics ha estat fonamental per acostar-nos a la realitat escènica de la proposta; i també amb la companyia de dansa La Im .perfecta, que ens ha permès jugar a visionar tot allò que ens atansa a una realitat molt antiga: la dansa en estat pur, l’acció, l’impuls humà . Una realitat no gaire llunyana de la nostra mentalitat actual i que confirma que som hereus d’una manera molt especial d’interpretar la vida i la mort .

«És molt probable que no es pugui parlar d’un origen del teatre, sinó d’orígens de les formes teatrals, que res no garanteix que es puguin remuntar a una matriu comuna, sigui aquesta el ritual o qualsevol altra .»

«Des dels seus orígens, el teatre és una pràctica col·lectiva, generadora de societat i cultura, inseparable, per tant, de la definició aristotèlica de l’ésser humà com a animal polític .»

Llarga vida a Tarraco Viva!

Joan Pascual Mallada Director de l’Aula de Teatre de la URV

Sarcòfag

Palazzo Massimo alle Terme, Museu Nacional Romà

LA NIT QUE VA DURAR MOLTS SEGLES

«Gaudeix de la vida mentre la tinguis, perquè el demà és incert .» Aquesta és la inscripció que podem llegir en una de les tasses que pertanyen al Tresor de Boscoreale —exposat al Museu del Louvre—, trobat a la Vil·la Pisanella d’aquesta localitat pròxima a Pompeia . Una frase premonitòria que no va ser mai tan certa com en aquells infaustos dies en què el Vesuvi va portar la més fosca de les nits a aquest racó de la Campània .

Entre les fonts més fiables que tenim sobre l’erupció del Vesuvi hi ha les cartes que Plini el Jove va enviar a Tàcit, en les quals narra els fets aportant molts detalls que vulcanòlegs i arqueòlegs han apuntat com de gran coherència . Va ser la seva mare la primera a observar, des d’una vil·la amb bones vistes de la badia de Nàpols, un núvol una mica estrany, massa gran . L’any 62, Pompeia havia patit un terratrèmol devastador Fins a l’erupció del 79 la terra havia anat avisant amb freqüents moviments sísmics . Tanmateix, sembla que aquests tremolors als quals s’havien acostumat els pompeians no van ser assumits com els clars indicis d’una imminent erupció volcànica . La raó és simple: el Vesuvi no era un volcà . Plini el Vell parlava de diversos volcans del món en la seva Història Natural, però el Vesuvi era descrit com una muntanya coberta de vinyes . Del raïm que produïa aquesta terra tan fèrtil sortien molts dels bons vins que arribaven a Roma, fins al punt que la capital va tenir problemes de proveïment després de l’erupció . La data que sempre s’havia donat com a més segura per a l’inici de la tragèdia era el 24 d’agost, però l’arqueologia és una ciència que s’entossudeix a desfer certeses a través dels seus diàlegs amb les pedres . Pels brasers situats en zones on es caldejaven les estances de les vil·les, per cossos vestits amb robes càlides més pròpies de la proximitat de l’hivern que de l’estiu i per fruits com ara olives, prunes, figues i magranes, ha agafat força la hipòtesi que en realitat va tenir lloc amb la tardor ja iniciada .

El Vesuvi vist com una muntanya i no com un volcà Museu Arqueològic de Nàpols

Plini el Vell era un home amb una gran curiositat i fascinació pel medi natural . Quan va començar l’activitat volcànica, el criteri general aconsellava la fugida precipitada, però ell va entendre que aquell era un fenomen únic que valia la pena estudiar més de prop . Va abandonar la comoditat de Misenum per encaminar-se a la falda del Vesuvi, però va canviar d’opinió en rebre la carta d’una amiga en la qual li explicava el drama que estava vivint . Pel seu càrrec d’almirall, Plini tenia vaixells a la seva disposició, així que va decidir anar al rescat de totes les persones possibles . A mesura que s’atansava a la costa, la cendra i les roques que queien sobre les naus el van portar a desviar el rumb i dirigir-se a Estàbia . «La fortuna ajuda els valents», expliquen que va dir . Des de la casa on es va allotjar s’ho mirava tot amb

una certa tranquil·litat, pensant que aquell foc responia a les fogueres que els pagesos havien abandonat enmig del terror . Aquella nit se’n va anar a dormir tranquil·lament, i els seus roncs van competir en decibels amb l’estrèpit provocat pel Vesuvi . El seu nebot el descriu eufemísticament: «[…] els que passaven per davant de la seva porta podien sentir clarament la seva respiració, que a causa de la seva corpulència era bastant sonora» .

A l’alba, el nou dia semblava una nit més negra i densa que totes les nits que haguessin existit, com va descriure el seu nebot . Amb l’augment dels tremolors de la terra, va entendre que era millor abandonar l’interior de l’habitatge i es va lligar un coixí al cap . Probablement, Plini el Vell va morir quan els seus pulmons es van omplir de cendra al ser atrapat pel núvol tòxic i ardent, que va fer descendir el nivell d’oxigen fins a nivells mortals . Tot va succeir molt de pressa . En poques hores es va passar de les petites explosions a una fina pluja de cendra i a l’expulsió de grans roques a velocitats superiors als dos-cents quilòmetres per hora; a continuació, l’erupció va arribar a una altura d’entre quinze i trenta quilòmetres . El magma que entrava als núvols, transformant-se en pedra tosca o lapil·li quan es refredava, no va deixar de caure sobre Pompeia, Estàbia i Oplontis durant divuit hores seguides . Herculà havia quedat resguardada per l’acció dels vents, però per poc temps .

En la segona fase, iniciada l’endemà, el flux piroclàstic compost per gasos, roques foses i cendres va arrasar la ciutat . El material llançat va assolir una temperatura de centenars de graus, i un gran terratrèmol va retirar la línia de costa desenes de metres . Un altre núvol ardent va acabar amb la vida de moltes persones que havien aconseguit fugir en direcció a la platja . L’activitat volcànica va durar setmanes . Els vulcanòlegs han anomenat plinianes aquesta mena d’erupcions violentes amb projecció en altura i figura amb forma de para-sol o de pi pinyoner, com va dir Plini el Jove . Quan es va fer de nit van comparar la seva negror no amb la de les nits sense lluna, sinó amb la d’un lloc tancat una vegada apagats tots els llums .

Així, a les fosques, apagada i en l’oblit, va quedar Pompeia durant segles . Fins que les excavacions van tornar a portar la llum als seus carrers . Amb bon ull, Carles VII de Nàpols —futur Carles III d’Espanya— va comprar unes propietats en les quals els pagesos havien anat trobant alguns marbres . El monarca anava a la recerca de peces interessants per decorar la seva nova vil·la . El 1783 va posar al capdavant de les excavacions a Herculà l’enginyer militar Roque Joaquín de Alcubierre; l’inici dels treballs a Pompeia encara es demoraria una dècada . L’encàrrec era simple: «Veure si es troben alguns marbres, estàtues o pedres d’algun profit, disposant que es treguin totes les pedres d’alguna utilitat i grandesa», amb l’amenaça, igualment clara, que si les troballes no valien la pena se suspendrien les excavacions . Entre els motius que va tenir el rei per finançar aquests primers treballs va haver-hi, per descomptat, el d’ampliar la seva col·lecció, però també posar les peces al servei del bé comú i ser un gran mecenes de l’art i de la cultura davant dels ulls de la gent: l’arqueologia com a instrument de propaganda política .

Alcubierre, emprant tècniques mineres, feia túnels que arrasaven edificis i pintures i provocaven despreniments, per tornar a tapar-ho tot una vegada extret el que li interessava . Winckelmann el va qualificar d’incompetent i va fer circular algunes falsedats sobre Alcubierre: «Ha tingut tant de contacte amb el món antic com les gambes amb la lluna, i això ha provocat la pèrdua de moltes coses belles», va dir l’historiador de l’art i arqueòleg alemany, que es va manifestar notablement molest amb les restriccions i limitacions que posaven per visitar el jaciment i que va trobar la manera d’exposar les seves queixes criticant a tothom . En teoria, qualsevol persona ben connectada podia obtenir el permís de visita, però fins a finals del segle XVIII, mentre es feia, estava estrictament prohibit prendre notes i fer dibuixos, i s’arribava inclús a limitar el temps que els visitants es podien aturar davant les diferents troballes . Com que es desconeixia el context en el qual anaven apareixent les peces més notables, el rei en va encarregar la catalogació a Ottavio An-

tonio Bayardi, que, en paraules de Winckelmann, va resultar ser una «bèstia arxiestúpida» . Expliquen que, a punt de convertir-se en Carles III, el rei va abandonar Nàpols després de treure’s un anell que havia sortit de les excavacions, complint així la seva pròpia norma sobre la prohibició d’exportar antiguitats del regne

La conservació in situ i la restauració van ser les preocupacions de les següents generacions d’arqueòlegs . L’objectiu va deixar de ser la recerca de tresors i es va prioritzar mostrar al món com eren les ciutats romanes . Giuseppe Fiorelli va dirigir una de les etapes més importants de les excavacions pompeianes . Algunes de les principals aportacions d’aquest numismàtic i arqueòleg són haver començat els treballs per la part alta dels edificis per protegir els elements estructurals i poder reconstruir; la creació d’una escola d’arqueologia per formar les persones que havien de treballar a les excavacions; di-

vidir Pompeia en regions i insulae identificant cada propietat amb un número, sistema que preval en l’actualitat sense gaires modificacions; i autoritzar l’accés a tothom previ pagament d’una entrada, la recaptació de la qual pagava el sou dels guies i els vigilants . Però per sobre de tot va destacar l’aplicació de la tècnica dels motlles de guix En la majoria dels jaciments arqueològics la imaginació hi juga un paper molt important, però a Pompeia tenim la visió completa d’una ciutat, la seva arquitectura i la distribució i organització de la trama urbana . Caminant pels seus carrers podem traslladar-nos mentalment a les hores prèvies de la tragèdia, sentir la bullícia de l’activitat al port, sentir els cops de les gerres de vi contra les taules a les tabernes, intuir els riures furtius i l’olor de suor que sortia dels bordells, i fins i tot flairar el pa que es coïa hores abans que un forner deixés abandonades més de vuitanta fogasses al forn .

Fiorelli ens va donar una cosa més tangible: ens va permetre mirar la tragèdia cara a cara . El 3 de

Volta de les Termes Estabianes

febrer de 1863 va donar l’ordre d’omplir amb guix líquid una cavitat trobada . Es va obtenir així el primer motlle d’un cos humà de l’antiga Pompeia . En els dies posteriors es van extreure els dels cossos de dues dones, probablement mare i filla . El descobriment dels motlles de les víctimes de la catàstrofe és, sens dubte, el moment més emotiu de la visita a Pompeia o Herculà . Fins que no ens topem amb aquestes figures, és una simple visita a un jaciment arqueològic, cert que un dels més importants del món, però «només són pedres» . Tot d’una, ens adonem que en l’erupció del Vesuvi hi van morir milers de persones . És la visió d’aquests cossos el que ens enfronta al que som: aviat hi comencem a veure

filles, germans, pares, àvies o mascotes; retorcem el gest, la visió ens incomoda . Luigi Settembrini, literat famós i amic de Fiorelli, descrivia els motlles amb un líric entusiasme: «És impossible veure aquelles figures deformades i no sentir-se especialment commogut; especialment la noia […] allí no hi havia art, no era una imitació; és el dolor en la mort que tu, amic Fiorelli, has descobert . El dolor humà que, qualsevol que ho sigui, sent» .

Els motlles en guix van retornar la identitat a totes aquelles víctimes . La seva postura i el seu gest ens van donar a conèixer aspectes de la seva personalitat, ens van mostrar detalls de la seva roba o ens van deixar veure què havia prevalgut per a ells en aquells últims instants vitals; va haver-hi qui va

Motlles de cossos al Jardí dels Fugitius

intentar fugir precipitadament amb algunes coses de valor, i d’altres que es van abraçar als éssers estimats . Fiorelli va crear la il·lusió que aquells cossos s’havien conservat per explicar-nos què havia succeït aquell dia . Contemplant els motlles de Pompeia se’ns fa difícil establir, des d’un punt de vista emocional, si el que tenim al davant és una estàtua o una persona, una troballa arqueològica o una còpia, la qual cosa ens pertorba, ens intriga i ens sedueix . Dels vint mil habitants —algunes fonts redueixen la xifra fins als set mil— que vivien aproximadament a Pompeia en el moment de l’erupció, els arqueòlegs n’han trobat uns 1 .500 cadàvers . Segurament n’hi ha molts més, tant a l’interior dels edificis de la ciutat com pels camins d’accés i a les cases del camp . No sabrem mai quantes persones van morir aquells dies .

Fins fa poc es pensava que els motlles explicaven l’agonia dels pompeians per asfíxia . Ara, després d’uns estudis multidisciplinaris de la Universitat de Nàpols basats en les anàlisis de les restes volcàniques, l’estructura de les cendres i l’ADN de les víctimes, així com amb simulacions digitals de l’erupció, s’ha revelat que les víctimes no van patir una llarga agonia per asfíxia, sinó que van perdre la vida instantàniament per exposició a temperatures d’entre 300 i 600 graus, és a dir, per xoc tèrmic . Des del principi, els motlles van ser reproduïts per famosos tallers fotogràfics napolitans, com els de Michele Amodio, els germans Brogi o Giorgio Sommer . Les seves postals van contribuir notablement a difondre la imatge de les víctimes pompeianes arreu del món .

Els motlles eren admirats no sols com a documents arqueològics excepcionals sinó com a autèntiques obres d’art, fins al punt de fer-se’n reproduccions tridimensionals . Amb motiu de la visita del kàiser Guillem II, el 1888, Fiorelli va encarregar a l’escultor Achille D’Orsi que fes unes còpies a escala reduïda dels motlles per regalar-les a l’il·lustre convidat . Era un antic costum del Grand Tour emportar-se còpies casolanes, sovint reduïdes, de les estàtues antigues més famoses .

Amb les excavacions de Vittorio Spinazzola, iniciades el 1911, s’inauguraria la pràctica de deixar els motlles al lloc de les troballes, protegits per cobertes especials . També ho va fer Amedeo Maiuri amb les tretze víctimes de l’anomenat Jardí dels Fugitius, trobades el 1961, una de les restes amb motlles més impressionants de Pompeia, una part dels quals es van exhibir al museu pompeià de Porta Marina . Desgraciadament, les sales del museu van ser greument danyades per un fort bombardeig el 24 d’agost de 1943 . Molts materials preciosos van ser destruïts per sempre, i només es van poder recuperar i restaurar una part dels motlles .

Fins a l’arribada de Spinazzola, les diferents excavacions havien treballat en llocs importants per oferir una visió general . La idea principal de Spinazzola va ser que poguéssim veure com era un carrer pompeià en plena activitat i que en coneguéssim el veïnat . Va excavar des dels nivells més alts, apuntalant façanes, per mostrar l’estructura real de les cases, incloent-hi teulades, balcons i finestres . A la Via dell’Abbondanza va donar la mateixa importància a la proclama política en forma de grafit que a la pintura mural de les cases . Com que les seves idees no encaixaven amb les de Mussolini, va abandonar la direcció de les excavacions el 1923 . Il Duce va encarregar a Amedeo Maiuri que fes servir l’arqueologia per mostrar la grandesa d’Itàlia en l’antiguitat, per a la qual cosa no va reparar en les despeses . Més enllà de la contribució pompeiana al fervor nacionalista, l’arqueòleg va destacar pels seus sondatges estratigràfics per sota de la ciutat del segle I, per prioritzar la divulgació científica i per les millores en l’organització turística del recinte arqueològic . Encara que se li retreu una falta de rigor per haver permès que, a canvi de mà d’obra, s’emportessin tones de lapil·li per a la construcció de l’autopista entre Nàpols i Salern . Amb la seva mort es van acabar les excavacions a gran escala i es va passar a executar treballs molt més localitzats i a aplicar mètodes més depurats .

Després d’una etapa en què el jaciment semblava abocat a la ruïna, l’any 2012 es va posar en marxa el

Gran Projecte Pompeia, que ha sigut un exemple a escala mundial en gestió del patrimoni arqueològic . Es va avançar en els treballs de la Casa dels Vettii i es van restaurar llocs com la Casa del Criptopòrtic; es van excavar cases com la d’Orió i la del Jardí; van veure la llum pintures com la de Leda i el Cigne, i es va trobar un nou thermopolium, o bar de menjar ràpid . També s’han trobat més cossos i un carro cerimonial en perfecte estat de conservació . La difusió en línia ha servit per portar cada racó de Pompeia a la resta del món . Els reptes futurs passen per ampliar aquestes últimes pràctiques a altres llocs, com Oplontis, Estàbia i Boscoreale, i invertir en les comunitats locals, especialment en educació i tallers d’ocupació, per promoure el desenvolupament a escala regional . L’actual director del recinte arqueològic, Gabriel Zuchtriegel, ho resumeix en una frase:

Casa dels Vettii

«L’objectiu final és fer sentir Pompeia com a part de la comunitat» .

És improbable que es repeteixi el descobriment íntegre d’una ciutat antiga amb el gran avenç que va suposar per a l’estudi de l’antiguitat i la ingent quantitat d’informació que ha aportat sobre les ciutats romanes . Pompeia és el que és per una tragèdia; per a Goethe era la catàstrofe que havia suscitat més interès de la història . Sense l’erupció del Vesuvi, probablement no es parlaria més de Pompeia que d’altres ciutats romanes, com pot ser Tàrraco, i Plini el Vell hauria continuat roncant plàcidament .

Rafa Pérez Periodista de viatges

Fòrum de Pompeia

LES ACTIVITATS DEL FESTIVAL

RECREACIÓ HISTÒRICA

PORTUENSES

Treballs i negocis en la vida d’un barri portuari romà

PROJECTE PHOENIX

RECREACIÓ HISTÒRICA

TUTANKAMON I CARTER

El descobriment que enlluernà el món

KEMET ARGOS TARRAGONA

RECREACIÓ HISTÒRICA

EXERCITUS

Pràctiques i estratègies militars de les legions romanes altimperials

PROJECTE PHOENIX

NOU

Sens dubte, la xarxa de ports al Mare Nostrum romà va fer possible la pervivència del sistema polític que anomenem Imperi romà Una xarxa de ciutats marítimes permetia fer negocis, sobretot als més afavorits . Però els ports, a banda de ser la manera més segura i ràpida de viatjar i transportar grans quantitats de mercaderies a l’antiguitat, implicaven tot una sèrie de tasques i oficis que donaven feina a un gran nombre de persones que no pertanyien a l’elit romana Són els mariners i els capitans, els calafats, els estibadors, i un seguit de professionals o personal no especialitzat que feien possible tot el tràfec marítim fa dos mil anys . Com en l’actualitat, els ports romans eren fonamentals per la vida diària de moltes ciutats

NOU

La Vall dels Reis està esgotada . Després d’anys d’excavacions, el magnat americà

Theodore Davis dona per acabada l’exploració i es retira del jaciment Totes les tombes i amagatalls amb les mòmies i els aixovars funeraris dels faraons ja havien estat descoberts . Tot i això, hi ha peces que no encaixen . Un petit vas amb el nom d’un faraó gairebé desconegut i un forat massa petit per ser la tomba d’un rei fan sospitar un arqueòleg metòdic, tenaç i sense formació acadèmica anomenat Howard Carter i el seu ric patró, Lord Carnarvon . Contra tot pronòstic, tots dos van fer realitat allò que ja ningú creia possible, com va ser descobrir l’única tomba amb una mòmia reial completament intacta de l’antic Egipte i rescatar un nom oblidat durant massa temps sota la sorra del desert: Tutankamon .

Com va ser possible que una petita ciutat del centre d’Itàlia acabés creant un dels imperis més extensos i duradors de l’antiguitat? Evidentment, hi van contribuir molts factors, però, sens dubte, les legions romanes hi van tenir molt a veure . Ho van aconseguir gràcies a una disciplina ferotge, una gran destresa en l’organització i l’adaptació a les situacions canviants dels enemics als quals es van enfrontar; i, sobretot, a una gran capacitat de treball i un entrenament constants La paraula exèrcit (exercitus), de fet, vol dir precisament això: entrenament . Amb aquesta demostració podrem conèixer algunes de les tàctiques, estratègies i mètodes de lluita de les antigues legions romanes . I també podrem observar alguns dels seus membres: des del simple legionari i el seu equipament fins al centurió i les seves funcions

RECREACIÓ HISTÒRICA

ELS ÚLTIMS

LEGIONARIS

L’exèrcit baiximperial

SEPTIMANI SENIORES

RECREACIÓ HISTÒRICA

FUNDITORES

BALEARES

Els guerrers de les illes Balears

AMICS DEL MUSEU DE MENORCA

FEDERACIÓ BALEAR DE TIR DE FONA

UNIÓ EXCURSIONISTA DE MENORCA

RECREACIÓ HISTÒRICA

SERVI ET INFAMES

La gladiatura de la redempció

ARS DIMICANDI

L’exèrcit tardoromà sembla, a primera vista, radicalment diferent de l’exèrcit romà altimperial, el qual tots tenim present com l’exèrcit romà per excellència És el resultat de les successives adaptacions a la situació de crisi constant del segle iii dC i de les reformes dels emperadors Dioclecià i Constantí, al segle iv . Descobrirem el com i el perquè de tots aquests canvis, a partir de l’explicació de la indumentària, l’equipament i l’armament dels seus soldats I també reproduirem diferents moviments militars de defensa i d’atac utilitzats en aquesta època, com ara l’atac en forma de tascó i la maniobra defensiva en fulcum .

Els romans coneixien Menorca i Mallorca perquè els foners nascuts en aquestes illes llançaven pedres amb més destresa que ningú Res que fos estrany, ja que a l’insula Balearis Minor hi ha més pedres que cap altre recurs, i per això la vida dels seus pobladors no va ser mai fàcil . Tanmateix, els poblats d’aquest temps que encara avui es conserven dins del paisatge de Menorca ens parlen d’una cultura excepcional —la talaiòtica—, amb construccions fetes amb pedra que són úniques i exclusives, com ara les taules

Es mostrarà quin és l’origen dels funditores baleares, els quals, des d’infants, havien d’aprendre a manejar la fona per vigilar el ramat, per caçar o per sobreviure Molts s’acabaran enrolant, com a mercenaris, al servei d’exèrcits cartaginesos i romans i participaran en nombroses batalles de l’antiguitat .

A Roma, l’ofici de gladiador va quedar vinculat a la necessitat de redimir-se d’una culpa o de l’esclavitud Anteriorment, els ciutadans s’oferien en duels per sagnar en els funerals . Però a Roma, el mos maiorum no va permetre als ciutadans sagnar fora del Sacramentum militiae . Els únics que podien fer-ho eren els esclaus i presoners sense dignitas . Però el ciutadà que cometia un delicte queia en la infàmia per a tota la vida i perdia els seus drets Quan els munera es van fer públics, el poble va ser delegat pel Senat per decidir sobre el perdó o la condemna del gladiador . E n perdre la seva dignitas , els infames podien sagnar i convertir-se en gladiadors . El contracte preveia la possibilitat de morir a les mans del poble en la recerca de l’abolició de la condemna o de tornar a la llibertat

NOU

RECREACIÓ HISTÒRICA

CATARSI ΚΆΘΆΡΣΙΣ

Dionís en els orígens del teatre grec

AULA DE TEATRE URV-ZONA ZÀLATA

LUDI SCAENICI

LA IM.PERFECTA

Després d’una apassionant immersió en el món del teatre popular romà, reflexionant sobre els seus orígens, el fil conductor ens va portar fins a la Grècia clàssica, on textos d’un valor literari, poètic i teatral, d’una banda, i un teatre popular, per l’altre, ens observen des de la distància i ens projecten una saviesa escènica que ha perdurat al llarg del temps, deixant-nos un llistó de qualitat i creativitat difícil de superar i posant les bases d’allò que denominem arts escèniques L’Aula de Teatre de la URV, Zona Zàlata, l’Associació Cultural Ludi Scaenici i la Cia . L a Im .perfecta ofereixen, a partir d’aquestes premisses, una reconstrucció del moment més apassionant del teatre grec, el pas del ritual al teatre com a tal, amb els seus personatges i la seva estructura escènica definida

RECREACIÓ HISTÒRICA

TA MYSTERIA Eleusis, pel camí sagrat

NEMESIS ARQUEOLOGIA I DIFUSIÓ CULTURAL

A Grècia se celebrava un dels principals esdeveniments religiosos del món antic, en el qual participaven dones i homes, lliures i esclaus, amb la condició que parlessin grec i no haguessin comès delictes de sang . Entre Atenes i Eleusis, per una via sacra de vint-i-dos quilòmetres, milers de participants prenien el camí per ser iniciats en els Misteris d’Eleusis . Aquests rituals mistèrics estaven dedicats a dues deesses: Demèter i Persèfone Va ser tal l'èxit dels Misteris d’Eleusis que polítics grecs com Soló i Pisístrat, així com emperadors romans com August, Adrià o Marc Aureli, no només es van iniciar, sinó que també van fer canvis en el ritual a la mesura dels seus interessos polítics, a més de reformes arquitectòniques en un santuari que es va mantenir en funcionament durant dos mil anys, fins que Alaric I el va destruir en el segle v.

RECREACIÓ HISTÒRICA

MÚSICA MARE NOSTRUM

Trajectòries i influències musicals en l'antic Mediterrani

Mare Nostrum és el títol de la primera peça de Ludi Scaenici, que enguany té la sort de poder celebrar 25 anys d'activitat, precisament iniciada en Tarraco Viva l'any 1999 . Aquest aniversari ens dona l'oportunitat de reiterar que, per al nostre grup, aquest intercanvi cultural entre els pobles sempre ha estat una prioritat . Des de l'antiguitat, els instruments musicals i la música han viatjat junts, les relacions comercials i fins i tot les conquestes militars han estat ocasió d'influències recíproques Instruments de corda com la lyra i la kithara van arribar a Roma des de Grècia i Orient Mitjà . Les famoses gaites britàniques són una modificació de la tíbia portada per l'exèrcit romà i el flamenc mateix deriva d'una dansa d'origen fenici I nvestigar aquests intercanvis, a través de la música i la dansa, serà la nostra tasca .

NOU

NOU

LUDI SCAENICI

NOU

RECREACIÓ HISTÒRICA

THERMAE ET BALNEAE

Un espai d’igualtat en la societat romana

THALEIA, GRUP DE RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA DE TARRAGONA

SPA: Salvtem per Aqva . Sembla una expressió molt moderna, però fa més de dos mil anys ja s’utilitzava . En les ciutats de l’Imperi, grans o petites, els seus ciutadans podien gaudir del plaer d’anar als banys públics . Eren un símbol de romanitat i un lloc d’igualtat, on totes les persones, independentment de la seva condició social, edat o sexe, tenien dret a accedir-hi . Era comú veure en un mateix espai nobles rics al costat d’esclaus o estrangers, gaudint dels mateixos serveis L’entrada era molt barata, tot just un quart d’as, o inclús gratuïta . A part de la zona de piscines, el client podia gaudir de biblioteques, tabernes, jardins, gimnasos i habitacions on es feien fer massatges o es podien depilar . De vegades, en aquests complexos dedicats veritablement a l’oci es podien tancar negocis importants

RECREACIÓ HISTÒRICA

NAVIGIUM ISIDIS

El culte a Isis, protectora dels mariners

NEMESIS, ARQUEOLOGIA I DIFUSIÓ CULTURAL

Els cultes orientals eren més atractius que la religió tradicional romana, massa freda i lligada a l’Estat . Les religions orientals oferien als seus devots un sentit a la vida, una esperança de resurrecció després de la mort i la possibilitat de dur a terme una iniciació personal als misteris de la divinitat . I, per descomptat, l’exòtica escenografia dels ritus i les processons, els vestits estrangers i els estranys elements del culte encantaven a la població romana El dia 5 de març, amb la primavera, es reprenia la navegació per la mar Mediterrània i una alegre processó anomenada Navigium Isidis, dedicada a la deessa egípcia Isis, inaugurava la temporada marinera . Els seus sacerdots construïen una nau votiva que consagraven a la deessa i la deixaven anar a la mar

RECREACIÓ HISTÒRICA

DONES ROMANES AL SEGLE V Dominae et labor matronalis. La dona a la Tàrraco del segle V

SEPTIMANI SENIORES

A partir de la informació que ens aporten les fonts escrites i epigràfiques, i des d’un punt de vista social, familiar, quotidià i cristià, es vol realçar el paper de la dona a l’inici del segle v dC a l’antiga Tàrraco . Veurem una escena del dia a dia en què dones de diferents estrats socials i educació ens mostraran alguns oficis: una domina, les seves filles, classes de filosofia i de lectura, una comerciant de teixits i una metgessa que ha d’ocupar-se d’una urgència En definitiva, un petit tast de com podia haver estat la vida quotidiana femenina en una casa benestant de la ciutat a finals de l’Imperi romà .

RECREACIÓ HISTÒRICA

COMERÇ, MERCADERIES

I PERSONATGES AL SEGLE V

Un dia al port de Tàrraco

SEPTIMANI SENIORES

RECREACIÓ HISTÒRICA

UN DIA AL PORTUS

Personatges de mar i de vora mar a l’antiguitat romana

GENOVESA, NARRATIVES TEATRALS

Al segle v, Tàrraco era allò que les fonts anomenen una christiana ciuitas . La ciutat estava dividida en dos nuclis: un dins de l’antic concilium Prouinciae i l’altre al voltant del port . El port de Tàrraco, amb alts i baixos al llarg de la història romana de la ciutat, va ser una infraestructura que no va perdre mai importància . En aquest sentit, tot i el declivi de la ciutat a partir de finals del segle ii, el port va esdevenir, a inicis del segle v, l’epicentre comercial de la capital Al port hi arribaven tota classe de mercaderies, algunes adreçades a les tropes que acompanyaven el comes Hispaniarum Asterius, entorn de l’any 420, en la seva lluita per recuperar el conjunt de la diòcesi hispana per a la causa imperial d’Occident

El port no era tan sols un lloc destinat a l’intercanvi comercial sinó, també, el primer lloc de trobada de persones arribades de les diferents parts de l’Imperi Un indret mestís on es podia treballar, relacionar-se, intercanviar i també divertir-se . Hi coincidia gent de tot arreu i de diferents estrats socials: viatgers, descarregadors, comerciants, pescadors, mariners, curiosos, patrons, esclaus… Tots ells poblaven l’indret, formant un ventall humà que val la pena conèixer L’activitat pretén donar-los vida i mostrar la diversitat i el bullici d’un port a l’antiga Roma . I alhora veurem que no hem canviat tant i trobarem analogies entre la vida d’ahir i l’actual . Descobrirem que el fil que uneix el passat i el present no és tan gruixut, no és tan llunyà

RECREACIÓ HISTÒRICA

GLÀDIUS I MEDULINA

Espectacle de reconstrucció amb titelles romans

GENOVESA, NARRATIVES TEATRALS

Glàdius i Medulina és un espectacle de reconstrucció amb titelles romans que parteix de textos de Juvenal i Plaute, farses atel·lanes i testimonis de titelles antics La peça narra la història de Medulina, esposa d’un ric senador, que oblida el marit i els «bons costums» de Roma per fugir amb l’amant, el qual és un famós gladiador anomenat Glàdius el Rave, un home fort com un bou però lleig com una cabra . Ja se sap, els braços dels gladiadors fan florir jacints! Abans de fugir, el marit se n’assabenta i ho intenta impedir per tots els mitjans, però els capricis de l’amor són impossibles d’aturar .

NOU

RECREACIÓ HISTÒRICA

PIRATES, HOSTIS

HUMANI GENERIS

Si no pagues, seràs venut

THALEIA, GRUP DE RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA DE TARRAGONA

Per a Roma, els pirates eren éssers efeminats, agosarats i cruels als quals els agradava vestir robes cares, anar maquillats i dur anelles a les orelles Per als pobles del Mediterrani la pirateria era un problema difícil de solucionar . Viatjar per mar significava poder caure en mans dels grups que solcaven les aigües a la recerca de fortuna . Si tenies sort, podien demanar un rescat per la teva persona i tornaves a casa sa i estalvi; en cas contrari, el teu destí era ser venut en un dels nombrosos mercats d’esclaus de Creta o Delos . Quan la pirateria es va convertir en un gran problema per a Roma, van enviar a lluitar-hi diferents emissaris, però no va ser fins a l’arribada de Pompeu que el problema va començar a solucionar-se, quan va combatre i derrotar els temuts cilicis

GENT DE PORTUS

Personatges del barri portuari de l’antiga Tàrraco

PROJECTE PHOENIX

El grup Projecte Phoenix ens presenta la segona part de l’activitat «Gent de Tàrraco», iniciada en l’edició passada Aquest cop ens mostraran alguns personatges relacionats amb el món dels negocis marítims: negociants, mercaders, armadors i empresaris; i també mariners, estibadors, transportistes, fusters i altres personatges que ens podríem haver trobat en un barri portuari com el de Tàrraco Viure en una ciutat portuària significava, fa dos mil anys igual que ara, tenir més oportunitats d’enriquir-se, però també de guanyar-se la vida o, simplement, sobreviure . Per un port entraven i sortien mercaderies, però també persones i altres cultures . En definitiva, personatges que ens podríem haver trobat en un port de l’antiga Roma

KERAMEIKOS

Els maldecaps del ceramista grec Eutyches

EUTYCHES, GRUP DE RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA

El barri del Ceràmic d’Atenes va ser un dels centres de producció ceràmica més importants de l’antiguitat Dels seus tallers van sortir algunes de les millors peces de figures roges i figures negres que avui podem admirar als museus d’arreu del món . Durant l’època arcaica i la clàssica aquest barri va viure moments esplendorosos atenent les comandes que hi arribaven d’arreu de la Mediterrània Quan al segle iv aC van començar a proliferar els tallers ceràmics locals a les colònies gregues de la Magna Grècia (sud d’Itàlia i Sicília), també va començar a davallar el nombre d’importacions de ceràmica àtica . En aquesta activitat, i de la mà del ceramista atenès Eutyches, viurem els maldecaps que va suposar aquest fet per a tot el gremi de ceramistes d’Atenes Va ser la fi dels seus negocis?

NOU

NOU

NOU

XERRADA AMB RECREACIÓ

GLADIADORS DE LA REPÚBLICA. L’evolució dels gladiadors fins a la fi de la República romana

TARRACO LVDVS

MONÒLEG HISTÒRIC

ASELLINA

La tavernera del port de Tàrraco

ASSUMPTA MERCADER ACTRIU

MONÒLEG HISTÒRIC

POSIDONIUS

Magister navis

JAUME MARTELL ANTROPÒLEG I ACTOR DE TEATRE HISTÒRIC

Com es va gestar l’espectacle de masses en què es va convertir la gladiatura? Quin va ser l’origen del munus i com es va transformar un ritual funerari privat en un espectacle? Durant la República, la gladiatura va evolucionar per convertir-se en una eina de poder en mans de les elits . Arribat el Principat, serà l’Estat qui n’agafarà les regnes i la transformarà en part del seu programa de romanització . Durant aquest període de canvi hi va haver moments històrics, amb gladiadors com a protagonistes, com ara la Tercera Guerra Servil, liderada per Espàrtac . També van tenir un paper destacat al final de la República, quan Juli Cèsar es va convertir en propietari del ludus de Capua, on hi havia més de cinc mil gladiadors, alguns dels quals eren part de la seva guàrdia personal El final d’aquesta metamorfosi arriba amb August, que s’adonarà de la importància d’aquest espectacle i de la seva potencialitat com a instrument de poder . A partir d’ell els gladiadors serviran Roma .

L’Asellina té una taverna al port . Fa molt que hi està al capdavant i té una clientela fixa, però també atén molts passavolants Mariners i comerciants que estan de passada al port de Tàrraco s’hi deixen uns bons calerons . Sobretot, però, quan fa diners de veritat és quan a la ciutat hi ha grans esdeveniments, com el Concilium que està ja a punt de començar i que ha portat un munt de gent a Tàrraco . És important saber que la fama de la taverna de l’Asellina arriba molt més enllà del port Qui no coneix l’Asellina? A tot arreu es parla del seu bon menjar, i encara més del seu bon vi, però per damunt de tot es parla de l’ambient que hi ha a la taverna, on, a més a més de beure i menjar, es pot jugar a daus i fins i tot pujar al pis de dalt, on té preparades algunes habitacions

NOU

Ja fa dies que un home vell volta pel port de Tàrraco, on té una habitació llogada . Està sol, no puja mai a la ciutat, i no l’he vist mai al fòrum, ni al circ Sempre mira al mar embadalit . Asseguraria que mira més cap al seu mar interior que cap a la llunyania . La seva presència m’atrau . Quan arriba una nau, s’afanya a arribar-se al port, on escodrinya amb gran atenció la gent que ha arribat, i pregunta als navegants, com cercant notícies d’algú o de qui sap què… Un dia parlava emocionat amb un mariner . Més tard, vaig veure’l assegut; semblava com si li caigués alguna llàgrima . Avui ens hem creuat i li he dit «Bon dia» . Té a la cara el color i les arrugues dels mariners, i la mirada de mar profund en un dia de temps incert Sempre, cap al vespre, visita la mateixa taberna Demà hi aniré i intentaré xerrar-hi . Em crida l’atenció!

EL NAUFRAGI

Naufragi de sant Pau en la seva anada a Roma

AGUSTÍ FARRÉ NARRADOR

Prenent com a referència el naufragi de sant Pau, ens endinsarem en una part de la vida marina a l’antiguitat Navegar comportava no pocs perills, i qui havia d’emprendre un viatge per mar en patia les conseqüències . Embarcar-se era considerat com patir una malaltia . El coneixement que es tenia de la mar i de les tècniques de navegació, així com la precarietat dels vaixells, posaven a prova tant el destí dels tripulants i passatgers com de la càrrega que calia transportar d’un punt a l’altre de la Mediterrània . No tenim gaires referències documentades de naufragis, però allò que va passar prop de les costes de Malta ens ha arribat com un relat de vida i mort . Som a l’any 60 i un vaixell ha partit de Mísia en direcció a Roma

HUSSEIN

ABDEL RASUL

«Veig coses meravelloses!»

AGUSTÍ FERRÉ NARRADOR

Quan la troballa de la tomba del faraó nen es va fer pública, la notícia va fer la volta al món . N’hi havia per a això i per a molt més! La Vall dels Reis es donava per exhaurida i ningú esperava poder trobar-hi cap sepulcre intacte, sense haver sigut violat pels lladres de tombes que, des de temps immemorials, havien saquejat els llocs sagrats . Howard Carter va ser l’autor d’aquella tasca arqueològica, i quan va dir aquella frase tan cèlebre, «Veig coses meravelloses!», va obrir la porta al coneixement més profund d’un poble enigmàtic i fascinant . Però què pensaria el món si algú digués que, en realitat, va ser un noiet de deu anys qui va trobar l’entrada del sepulcre? Jo mateix, Hussein Abdel Rasul, aiguader dels excavadors Vols saber la veritat?

EVE, CARA A CARA AMB TUTANKAMON. La primera dona a la tomba del faraó

ENCARNA LAÍNEZ ACTRIU

Per un moment, el temps, com a factor de la vida humana, perd el sentit . Ens trobem a l’any 1972, esperant la inauguració de l’exposició «Tresors de la tomba de Tutankamon» al Museu Britànic de Londres . Lady Evelyn Beauchamp està nerviosa: ha de rebre la reina Isabel II, amb la missió de fer-li de guia per l’exposició . Ella va ser la primera dona que va entrar a la tomba del faraó nen . Quines curiositats li explicarà? Mentre espera l’arribada de Sa Majestat, reviu el dia que ella va ser present en el més gran descobriment arqueològic de la historia . Un fet màgic que va viure quan era ben joveneta . Ara, per celebrar els cinquanta anys d’aquella troballa, el museu obre les portes a tots els ciutadans Quina emoció, després de tants anys, tornar a trobar-se cara a cara amb Tutankamon!

NOU

NOU

MONÒLEG HISTÒRIC

ARTEMÍSIA D’HALICARNÀS

Una reina almirall a la batalla naval de Salamina

KARME GONZÁLEZ NARRADORA

Artemísia I d’Halicarnàs, reina cària del segle v aC, va ser una dona excepcional . Va participar directament, comandant la seva flota, en la invasió persa de Grècia al costat del rei Xerxes I . Heròdot, pare de la història, va lloar la seva audàcia en la descripció, a les seves Historiae, de la batalla de Salamina . Consellera del Rei de Reis, va destacar pel seu coratge, la seva intel·ligència estratègica i una gran habilitat diplomàtica per equilibrar els interessos del seu regne amb la lleialtat a l’Imperi persa . La llegenda sobre el seu suposat suïcidi afegeix un toc encara més enigmàtic a la seva figura . En aquest monòleg, la mateixa reina, des del seu tron, ens desvelarà els motius que la van portar a viure d’aquesta manera tan singular en uns moments en què la història encara estava per inventar .

MONÒLEG HISTÒRIC

TEMÍSTOCLES

La valentia ens durà a la victòria, sigui quina sigui la sort

MARC PINYOL ACTOR

Emergint de la modèstia, em converteixo en un dels líders polítics i militars més destacats d’Atenes Vaig promoure la construcció de la flota naval que va ser crucial per a la defensa de la nostra ciutat . Agraeixo a tots els germans que van estar al meu costat a la batalla de Salamina i van confiar en mi per derrotar l’exèrcit persa . Després de l’exili, torno havent reflexionat i amb l’ànim de reconstruir Atenes com m’heu demanat Sol·licito el suport del Senat per construir un futur més prometedor per a la nostra ciutat . En aquests temps incerts, la unió és essencial per afrontar els reptes que ens esperen . El meu llegat com a defensor d’Atenes contra les amenaces estrangeres perdurarà com un símbol de determinació i coratge per a les generacions futures

MONÒLEG HISTÒRIC

El vostre amic perfumista

«Amic, també moriràs . També a mi em tocarà la mort, la parca ferrenya Morirem, estúpid, fins i tot jo!», va dir Aquil·les abans de matar Licàon . Això mateix podria dir un fenici per iniciar la venda, seguint la Ilíada . Els fenicis, famosos comerciants, van ser dels primers a fer per a nosaltres, de la mort, una oportunitat Van ser els difusors de la resurrecció, els transmissors de la certesa egípcia I aquesta nova vida demana accessoris de tota la Mediterrània: ungüents, vins, robes i ous d’estruç pintats, que havien de facilitar el traspàs, feliços o conformats . Mel Melkart és el personatge ideal per acostar-nos a aquells tarragonins que encara no eren llatins, quan grecs i fenicis ens duien l’oli i el vi

NOU

MEL MELKART

CARLES ALCOY FILÒLEG I NARRADOR

NOU

MONÒLEG HISTÒRIC

I DESPRÉS, QUÈ?

Després de servir Roma, què li queda a un legionari?

ÁLEX MANRÍQUEZ ACTOR I ESCENÒGRAF

Ser membre de les legions romanes era motiu d’orgull i satisfacció per a tots els que van contribuir al creixement i l’expansió de Roma La seva vida canviava totalment una vegada prenien aquesta decisió i s’entregaven totalment a una nova manera de viure: la disciplina, l’esforç constant, l’entrega i la lleialtat eren una constant que els feia formar part d’una gran família que els protegia, els alimentava i els cuidava quan calia Els seus companys es convertien en germans, formaven una unitat que els feia eficients i efectius . Però després de vint-i-cinc llargs anys de servei, què els quedava? Marcus ens explica com va ser la seva experiència en aquest procés i com va acabar vivint a Tàrraco com un pròsper comerciant

MONÒLEG HISTÒRIC

FÚLVIA, VIATGE D’UN FIL

Vida de la dona lligada al comerç mediterrani

CRISTINA MURILLO ACTRIU

Les dones no han ocupat mai el paper que els corresponia a la història, però les pedres i els epígrafs ens en parlen Aquest és el cas de Fúlvia Linteària El seu nom es troba en una làpida funerària i poc més, però el desig de conèixer-la és la gran riquesa que ens va deixar . El seu llegat a través de les mans gastades, polides pel moviment constant del lli i carregades d’històries viscudes, fan d’ella una dona interessant i enigmàtica Viatjarem a través del seu ofici per la Tàrraco de mitjan segle i dC i travessarem la mar Mediterrània per portar un tros de les nostres terres a l’ésser més important de tots, l’emperador romà August . Fúlvia ens convida a somiar i a deixar-nos portar, seguint el viatge d’un fil que farà que l’aportació de les dones no caigui mai en l’oblit

MONÒLEG HISTÒRIC

EMILIUS SEVERIANUS

Un mimògraf a Tàrraco

MARCEL FERRÉ ACTOR

Els grans autors de comèdia i tragèdia gaudien dels favors i privilegis dels poderosos . Els mimògrafs i les companyies de mim, en canvi, gaudien de l’escalf i el reconeixement de la gent del carrer . En aquesta segona denominació hi trobem Emilius Severianus, que ens explicarà el menyspreu que rebia la seva companyia de mims pel fet de representar un tipus d’espectacle que es caracteritzava per la seva irreverència i que interpel·lava la quotidianitat amb temes populars Els mims feien burla i crítica sagnant, però les seves obres també estaven amarades de la vitalitat del poble romà en el seu dia a dia . Malgrat que mai van poder participar en concursos teatrals, els mims sempre van ser ben valorats i estimats pel poble

NOU

NOU

NOU

MONÒLEG HISTÒRIC DIÀLEG HISTÒRIC

NUNUNCIUS, EL LLIBERT

L’esclavitud al món romà

LÍVIA DRUSIL·LA

Iulia Augusta

MONÒLEG HISTÒRIC

HERNÁNDEZ SANAHUJA

Un pioner en la re-descoberta de Tàrraco

JAUME MARTELL

ANTROPÒLEG I ACTOR DE TEATRE HISTÒRIC

Ser un esclau és gairebé ser un mort en vida . Passar d’esclau a llibert és un regal dels déus, però no estàs lliure d’alguna… dificultat! Nununcius ens introdueix al món de l’esclavitud, un món amb poc glamur, del qual podem trobar algunes poques traces a les lleis, en algun gravat epigràfic o en alguna novel·la, i fins i tot, amb cura, podem extrapolar-la i comparar-la amb esclavituds d’èpoques posteriors . El que sí que es pot assegurar és que va ser un submon imprescindible per construir el gran Imperi romà Sense els esclaus hauria estat impossible . Des de la perspectiva del llibert, un que havia estat esclau, es mostraran les emocions d’arribar a ser, de ser i de deixar de ser esclau .

VIVIANA DE SALVADOR

I DOLORS QUINTANA, ACTRIUS

THALEIA, GRUP DE RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA DE TARRAGONA

Lívia Drusil·la, filla de Livi Drus Claudià, va ser la tercera esposa de l’emperador August Va arribar a la seva vida en un moment decisiu per al futur de Roma, i la unió de les famílies Júlia i Clàudia va ajudar a refermar el poder del futur emperador . Lívia, que va gaudir de gran popularitat entre el poble i es va convertir en un exemple d’esposa perfecta, va ser deïficada per Claudi l’any 41 Tot i això, va tenir molts detractors que la van acusar de ser perversa, emmetzinadora i conspiradora No hem d’oblidar, però, que va ser una dona dedicada a la seva família i sobretot al seu espòs, al qual va ajudar a consolidar-se en el tron . En els últims anys de la seva vida fa balanç de les coses bones i dolentes, dels seus errors i encerts En definitiva, amb la certesa que el final és a prop, despulla la seva ànima

PACO TOVAR

PROJECTE TARRAGONA 1800

La dècada del 1840 marcarà un abans i un després en la història de la Tarragona contemporània Passats els estralls del setge i l’ocupació napoleònics, la ciutat compleix la primera dècada de capital provincial amb visió de futur, projectant una voluntat de creixement urbà que provocarà que els tarragonins comencin a apreciar el valor del passat: l’Eixample s’ha de fer al terreny on s’erigia l’antiga Tàrraco, que va apareixent a cop de piqueta Som al 1844, de la mà de l’arqueòleg Bonaventura Hernández Sanahuja, i, gràcies a la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, la ciutat s’obrirà a la modernitat vetllant pel llegat clàssic a base de sorpreses, patiments, menyspreus, alegries… i dinamita, que permetrà el redescobriment de Tàrraco, per una banda, i la pèrdua de part de les restes clàssiques, per l’altra .

NOU

NOU

DEBAT

EL MEDITERRANI

A L’ANTIGUITAT. Un mar de cultures, trobades i conflictes

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO, CATEDRÀTIC D’ARQUEOLOGIA (URV) · PEDRO OLALLA, HEL·LENISTA · MODERA: MAGÍ SERITJOL, DIRECTOR DEL FESTIVAL TARRACO VIVA

Per parlar sobre el tema central d’aquesta XXVI edició del festival, «El Mediterrani a l’antiguitat», hem convidat dos grans especialistes per debatre alguns dels aspectes que poden ajudar-nos a entendre una mica millor la complexitat i diversitat d’aquell món . L’imperialisme romà sembla que el tenim molt present, però es pot parlar també de l’imperialisme atenenc o grec? La cultura grega va ser totalment grega? El Mediterrani antic era només Grècia i Roma? El comerç i les rutes transmediterrànies van tenir un paper en la creació de les grans civilitzacions antigues? Teatre, literatura, art, filosofia i ciència, però també esclavatge, violència, marginalitat… Amb aquesta activitat volem plantejar-nos reflexions rellevants sobre els orígens de la nostra cultura i com encara ens afecten .

CONFERÈNCIA

LA BATALLA DE SALAMINA

Els matàvem com a tonyines en un cop

FERNANDO QUESADA SANZ CATEDRÀTIC D’ARQUEOLOGIA (UAM)

L’estiu del 480 aC, després de l’aclaparadora derrota grega a les Termòpiles i l’incendi i saqueig d’una Atenes deserta, semblava que es complirien els designis de conquesta del Gran Rei de Pèrsia, Xerxes . Només els costats de fusta de l’esquadra federada grega s’interposaven entre l’Imperi i les ciutats gregues . Però es va produir el miracle, i en una renyida batalla naval al costat de l’illa de Salamina, a la vista de les ruïnes d’Atenes, els grecs van vèncer contra tot pronòstic La clarividència de l’estadista atenès Temístocles, en impulsar anys abans la construcció d’una flota, la tenacitat dels remers grecs i l’atzar de les tempestes de final d’estiu a l’Egeu van assegurar la independència de ciutats gregues que serien clau en el desenvolupament de la cultura clàssica i de la democràcia

CONFERÈNCIA

LA BATALLA D’ÀCCIUM

Octavià i Agripa contra Marc Antoni i Cleòpatra

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO CATEDRÀTIC D’ARQUEOLOGIA (URV)

Dia 2 de setembre de l’any 31 aC, al sud de l’Epir, al costat del cap anomenat d’Àccium, Marc Antoni lliura la que serà la seva primera batalla naval La seva flota, aportada en part per la reina Cleopatra d’Egipte, procedia de diferents nacions aliades . El seu oponent, Agripa, havia sortit victoriós a Nauloc, cinc anys abans, contra la flota de Sext Pompeu i coneixia les tàctiques per al combat naval El combat, però, havia estat igualat durant moltes hores En un moment determinat, les naus de Cleopatra van alçar veles i van abandonar la formació, i darrere seu va fugir també Marc Antoni amb part dels seus vaixells . Amb la seva retirada, la victòria per a Octavià i Agripa va ser total Aquesta batalla va decidir el destí de Roma

NOU

NOU

NOU

CONFERÈNCIA

NAVEGACIÓ A LA MEDITERRÀNIA ANTIGA

Mites i fal·làcies sobre les habilitats nàutiques dels antics

PERE IZQUIERDO ARQUEÒLEG

A partir del monòleg «Tàrraco, per fi», inspirat en un text dels Fets dels Apòstols, reflexionarem sobre les capacitats i tècniques de la navegació antiga Repassarem allò que sabem de la tecnologia de l’època, qüestionant algunes de les teories que els arqueòlegs hem elaborat i que cal contrastar amb la informació de les fonts i també fent arqueologia experimental . La navegació és un fenomen que neix gairebé amb la humanitat, que va anar acumulant una gran quantitat de progressos tècnics i de coneixements que normalment no han deixat rastre escrit . Les innovacions tecnològiques han provocat la pèrdua completa de les habilitats heretades, durant moltes generacions, per construir embarcacions, predir el temps, establir rumbs i aconseguir moure amb eficiència persones i mercaderies .

CONFERÈNCIA

ENTRE ONADES I VAIXELLS

Claus de la navegació al Mediterrani romà

PATRICIA TERRADO ORTUÑO DOCTORA EN ARQUEOLOGIA CLÀSSICA

Mitjançant una travessia pel Mediterrani, farem un viatge que ens submergirà en l’essència dels ports romans, desxifrant els seus secrets a través de l’arqueologia . Descobrirem la sagacitat amb què els romans coneixien i aprofitaven els recursos marítims, utilitzant embarcacions dissenyades per transportar des d’àmfores fins a columnes de més de dos metres . En aquesta ruta destaquem els actors comercials dels ports, revelant com fins i tot les dones exercien funcions empresarials Explorarem oficis curiosos i desvelarem els avantatges de les travessies marítimes . Aquesta anàlisi il·luminarà el fascinant teixit de la vida als ports romans, oferint una perspectiva única de les dinàmiques i fites que marcaven l’experiència de viatjar per mar a l’antiga Roma NOU

CONFERÈNCIA

PER QUÈ ROMA ENS

FASCINA? Moments de l’antiga Roma que van canviar el món

NÉSTOR F. MARQUÈS ANTIGA ROMA AL DIA

L’antiga Roma és una font inesgotable de coneixement que desperta l’interès i la passió de tothom Explora amb mi els moments que van inspairar aquesta curiositat i molts altres més de desconeguts . Però què és el que ens crida tant l’atenció de Roma? Deuen ser les lluites de poder, les batalles i els assassinats? La depravació i el sexe? Els seus costums més extravagants? Descobrirem que l’antiga Roma té molt més a oferir-nos i que la imatge que sempre ens n’han donat està molt deformada per la cultura popular . Vida quotidiana, religiositat i molt més a descobrir per conèixer realment qui van ser els romans i per què ens continuen fascinant .

NOU

NOU

CONFERÈNCIA

ELS ATRIBUTS PERDUTS

Què portava a les mans l’August de Prima Porta

EMMA ZAHONERO MORENO DOCTORA EN ARQUEOLOGIA - MVARTE JESÚS MENDIOLA PUIG CONSERVADOR I RESTAURADOR - MVARTE

La nostra proposta de la policromia de l’August de Prima Porta, realitzada per al festival Tarraco Viva, va servir per fernos una idea de com es devien veure les escultures clàssiques policromades . Ara fem un nou pas per a la interpretació: l’escultura es va trobar al segle xix i la va restaurar amb criteris artístics i estètics, seguint la historiografia de l’època, l’escultor Pietro Tenerani Sabem, però, que algunes parts de l’escultura no són exactament com eren en origen Noves interpretacions proposen nous elements de significació (atributs), en funció dels quals canviaria el significat total de l’escultura . Hem reproduït aquests atributs suggerits per diversos investigadors i us convidem a col·locar-los i a reflexionar sobre les diferents lectures possibles

CONFERÈNCIA

PARAULES DE L’EGEU

La mar, la llengua grega i els inicis de la civilització

PEDRO OLALLA HEL·LENISTA I ESCRIPTOR

En aquest anar remuntant el curs de l’antiquíssima civilització que es va desenvolupar a l’entorn de l’Egeu, de manera continuada des del paleolític, ens hem adonat d’una cosa fonamental que, d’altra manera, no hauríem ni imaginat: que l’element més antic i constant en la configuració de tot aquest procés civilitzador va ser, precisament, la navegació . Les naus que van possibilitar aquesta vida «com granotes al voltant del mar», que existien ja en temps en què encara era aviat per parlar pròpiament de civilització, que és probable que fossin el primer gran giny col·lectiu dels éssers humans, que van ser anteriors a les cases i que llauraven ja escumes abans que l’arada obrís els primers solcs a la terra

XERRADA

TALLER D’ELABORACIÓ DE GUIONS

Personatges de recreació històrica a Tarraco Viva

CARLES ALCOY FILÒLEG I NARRADOR

Després de vint anys fent narració a Tarraco Viva, amb nou personatges representats en monòlegs de recreació històrica, m’han acostumat a una manera de treballar que he mirat de sintetitzar i endreçar . Aquesta manera de fer meva, que no arriba a mètode, té una sèrie de característiques que he mirat de seguir en aquests anys . Partim de tres condicionants fonamentals: que sigui rigorós històricament, que sigui eficient didàcticament i que sigui versemblant narrativament A aquestes mesures estructurals se n’afegeixen d’altres: la durada, el discurs en primera persona, un espai amb caràcter evocador i un personatge que hagi existit . M’agradaria apropar-vos al meu treball d’elaboració i documentació i a la mecànica que faig servir per construir personatges

NOU NOU

XERRADA AMB IMATGES

LA COLUMNA INVISIBLE

Històries, bellesa i llum del Panteó de Roma

RAFA PÉREZ PERIODISTA I FOTÒGRAF ESPECIALITZAT EN ARTICLES DE VIATGES

Una creença medieval considerava que el Panteó de Roma només podia ser obra del diable, ja que superava clarament l’abast de les capacitats mortals, i Miquel Àngel, el gran geni del Renaixement, va dir que el seu disseny era angèlic i no humà . La influència de l’arquitectura del Panteó, tant en l’àmbit tècnic com en l’estètic, a més de la seva fascinació, és potser més gran que la de qualsevol altre edifici de la història Quan travessem el pronaos quedem captivats per les seves dimensions i, especialment, per l’òcul i la llum, que entra com si fos un element arquitectònic invisible, responsable d’anar mostrant amb tota claredat -o ocultant- els diferents detalls . Viatgem fins a Roma per conèixer les històries que ens explica l’edifici més ben conservat entre els monuments romans

XERRADA AMB IMATGES

ARLE, LA PETITA ROMA

GAL·LA. Un passeig per la ciutat del bust més antic de Juli Cèsar

JOSÉ ALEJANDRO ADAMUZ

ESCRIPTOR ESPECIALITZAT EN ARTICLES DE VIATGES

L’any 2008 es va descobrir un bust de marbre de Juli Cèsar al llit del Roine, prop d’Arle, que els especialistes van datar cap al 46 aC . Es tractaria, presumiblement, de la imatge més antiga i fidel del dictador romà . Va ser ell, precisament, qui va atorgar a Arle la condició de colònia romana La ciutat d’Arelate es va convertir en un dels nuclis més importants de la regió del Mediterrani, tal com demostra l’existència de diversos monuments romans que apareixen en el traçat actual de la ciutat, entre els quals són famosos el seu teatre i el seu amfiteatre . Tanmateix, guarda un secret encara més fascinant: el fòrum construït per agrair a Cèsar el seu suport es va aixecar amb uns enginyosos criptopòrtics que s’estenen sota terra . Passejarem per la petita Roma gal·la per reviure els seus dies de màxima esplendor .

PAGANA I CRISTIANA

Efes, ruïnes d’una ciutat de cultes

MARCO ANSALONI FOTÒGRAF I ESCRIPTOR

NOU

La Biblioteca de Cels, guardiana de pergamins i papirs, convida a recórrer la Via Arcadiana, l’esplanada d’unió entre el turó, l’amfiteatre i l’antic port d’Efes, avui dia part de Turquia . No gaire lluny d’allí, la hipnòtica mirada d’Àrtemis, símbol del paganisme local, sobrevola les ruïnes d’una ciutat que va ser dels déus i que més tard es va convertir a les religions monoteistes . La cultura hel·lenística, la romana, la cristiana i l’islam van deixar empremta en la història d’Efes Per les seves ribes, ara bastant allunyades de la costa, hi van passar comerciants i exploradors, déus i sants, arqueòlegs i pagesos, grans viatgers i turistes . A Efes, la cultura del Mediterrani acompanya els amants del món antic entre columnes, mosaics i pedres mil·lenàries

XERRADA AMB IMATGES

AMB VISTES

AL MEDITERRANI.

Herculà, el racó d’estiueig de l’alta societat romana

KRIS UBACH ESCRIPTORA I FOTOPERIODISTA

Quan Goethe va arribar a Herculà, el mes de març del 1787, aquesta ciutat romana tot just s’havia començat a excavar El pensador i literat alemany va visitar el teatre soterrat i es va meravellar amb els objectes quotidians que s’exposaven al museu del Palau Reial de Portici . En aquell moment encara no se sabia que Herculà era una ciutat petita, d’unes quatre mil ànimes, i que els seus habitants havien estat, principalment, pescadors, petits comerciants… i jubilats Farem un viatge de gairebé dos mil anys en el temps per veure l’activitat portuària d’aquesta antiga ciutat, entrarem a les tabernes i els banys públics i també visitarem les cases d’algunes personalitats adinerades de Roma que van decidir que aquest era un bon lloc per passar-hi les vacances o, fins i tot, per retirar-s’hi

JUVENAL, SATÍRIC I HUMÀ

Observador de les vides alienes

UN TAST DE VIRGILI

Vi i pagesia a les Geòrgiques

JUAN GONZÁLEZ SOTO

POETA I DOCTOR EN FILOLOGIA HISPÀNICA

De la vida de Juvenal en sabem molt poc . Plini el Jove, coetani seu, no l’esmenta mai . Sí que és citat per Marcial en els seus epigrames, encara que no com a escriptor sinó com a amic . Imagina’t Juvenal recorrent les portes dels poderosos per cercar la sportula, alguns diners o aliments per passar el dia . Juvenal també passeja pel fòrum declamant sàtires ardents, amb un lèxic refinat enmig d’usos lingüístics quotidians; és capaç d’elevar-se al nivell èpic, al tràgic i fins i tot al líric, alhora que utilitza expressions i modismes ordinaris, grollers . Han perdurat setze sàtires seves . Una d’elles diu: Si natura negat, facit indignatio versum («Si la naturalesa els nega, els versos els dicta la indignació») . Juvenal no és un moralista, sinó un observador apassionat de les vides alienes

Virgili, poeta augustal per excel·lència, va arribar a la plenitud artística amb les Geòrgiques, poema dedicat a les feines del camp El llibre segon està dedicat als arbres i les plantes, però el cep i el seu gran do, el vi, centren de bon principi l’interès del poeta . Virgili aprofita l’avinentesa per desplegar tot el seu talent, no només amb imatges esplèndides i excursos plens de vivacitat, sinó també amb reflexions sobre l’oposició entre camp i ciutat i el paper de la pagesia, una qüestió tan candent al seu temps com al nostre . Llegirem i comentarem passatges triats de la versió catalana en vers d’aquest gran poema al peu de la torre de Minerva, patrona de l’olivera, amb tota la frescor d’un matí primaveral

PAU SABATÉ TRADUCTOR

LECTURA DRAMATITZADA

LECTURA

NOU

NOU

NOU

DRAMATITZACIÓ

TALASSA, EL MAR

La visió sobre el mar de poetes i narradors clàssics

TECLASMIT TEATRE

COL·LECTIU DE TEATRE POPULAR

Talassa va ser, segons Xenofont, el crit dels guerrers grecs en veure el mar . Podien confiar, per fi, en el retorn segur a casa Veurem la Mediterrània a través de les paraules d’alguns autors clàssics . Ja som a casa i tornarem a mirar i sentir aquella mar . Ovidi, Homer, Polibi i Catul, entre d’altres, ens mostraran la seva mar i, de retop, paisatges de la vida interior d’homes i dones de tots els temps La Mediterrània no ha estat un amable i lluminós mar nostre, amb uns déus que, a voltes funestos, sovint tràgics, no tenien cap recança a tenyir-lo de sang . I no només ells . Des de l’antiguitat, ha estat camp de batalla i lloc de trobada . La literatura, que ha reflectit i cantat aquesta condició de moltes maneres, ha contribuït a bastir un imaginari característic

PRESENTACIÓ DE LLIBRE

MALEÏDA ROMA

La conquesta del poder de Juli Cèsar

SANTIAGO POSTEGUILLO

ESCRIPTOR

EDITORIAL ROSA DELS VENTS

Mare Internum, any 75 aC . Un vaixell mercant navega rumb a l’illa de Rodes . A bord, Juli Cèsar, acompanyat únicament pel seu fidel Labiè Obligat pels seus enemics a exiliar-se de Roma, es dirigeix a la trobada amb el mestre Apol·loni per aprendre oratòria i d’aquesta manera, a la tornada, iniciar una pugna feroç per ingressar al Senat i enfrontar-se allí al temut Ciceró . Així arrenca l’extraordinària segona entrega de la saga dedicada a Juli Cèsar per Santiago Posteguillo Maleïda Roma és una novel·la magistral que ens parla sobre l’autèntic preu del poder . I és que Juli Cèsar està a punt d’aprendre que Roma ho exigeix tot, fins el seu bé més preuat, l’única cosa que ell no està disposat a lliurar Però Roma no negocia amb ningú Ni amb Cèsar

PRESENTACIÓ DE LLIBRE I CONVERSA

L’ODISSEA COM NO TE L’HAN EXPLICADA MAI. Presentació de l’Odissea d’Inuk i conversa al voltant del clàssic

GEMMA FORTEA, JUANA M. OTÓN I MERITXELL BLAY, PROFESSORES DE LLATÍ, GREC I CULTURA CLÀSSICA

EDITORIAL INUK

Per què és important llegir els clàssics grecs avui? Encara ens interpel·len? Arran d’una nova adaptació per a públic juvenil de l’Odissea d’Homer (Inuk), Gemma Fortea, Juana M . Otón i Meritxell Blay, professores de Llatí, Grec i Cultura Clàssica, conversaran sobre la importància de l’obra i reflexionaran sobre la manera com s’han de transmetre els clàssics entre els joves . Cal rellegir els clàssics i adaptar-los a l’actualitat? Hem de continuar explicant l’Odissea com sempre ens l’havien explicada? Cal actualitzar-ne el llenguatge? Per què els joves no llegeixen? Totes aquestes preguntes i més es plantejaran durant la conversa al voltant de l’Odissea .

En acabat, l’autora signarà els llibres que es podran adquirir durant l’acte

Il·lustracions: Genie Espinosa

NOU

PRESENTACIÓ DE LLIBRE

LA NENA D’IVORI

Un passeig per Tàrraco

JOAQUÍN RUIZ DE ARBULO, URV RAT CEBRIÁN, MESTRA I ESCRIPTORA TONI SOLÉ, EDUCADOR SOCIAL I ESCRIPTOR ARMAND IL·LUSTRACIONS

La Vita, una nena de sis anys que té una nina d’ivori, explica les aventures viscudes en diversos llocs destacats de la seva ciutat, Tàrraco, que amb els anys han esdevingut d’interès arqueològic . La nena relata què li va passar en espais de la Tàrraco del segle iv: el circ, els dos fòrums, el temple d’August, el teatre, l’amfiteatre, l’aqüeducte, la necròpolis i el port . MontserRat Cebrián Sabat i Toni Solé Bru han escrit un llibre de deu contes, un per a cada monument, il·lustrats per Armand, artista amb experiència en temàtica romana de la ciutat i en la tècnica del collage digital . Totes les històries tenen un lligam, però no condicionen les altres ni cal que se segueixin en ordre Els textos, a més, venen acompanyats de breus glossaris que n’afavoreixen la comprensió

PRESENTACIÓ DE LLIBRE

JULIO

CÉSAR

El arte de la política

FRANCISCO URÍA

ESCRIPTOR

EDITORIAL BERENICE

Descobreix el retrat fascinant d’un dels personatges més influents de la història en aquest assaig captivador sobre Juli Cèsar . A través d’una anàlisi profunda i minuciosa, Francisco Uría revela com aquest líder llegendari va encarnar moltes de les qualitats i atributs que defineixen el polític modern . Juli Cèsar, un avançat al seu temps, va deixar una empremta indeleble en l’escenari polític i social de l’antiga Roma . El seu carisma, a més dels dots per a l’estratègia, la brillantor intel·lectual i l’habilitat oratòria, el van convertir en una figura única . Aquest llibre ens submergeix en la seva vida intrigant i ens mostra com la seva cerca implacable de poder, el seu populisme inicial i el seu geni militar van marcar un abans i un després en la història política .

PRESENTACIÓ DE LLIBRE

CARREUS, COLUMNES, INSCRIPCIONS I PEDRES TRENCADES A TARRAGONA

JOAN MENCHON

ORGANITZA: LLIBRERIA LA CAPONA

Tàrakon, Tàrraco, Tarraquna, Tarragona… Aquests topònims podrien ser el resum del llibre, però no serien sinó un enganyatall que tractaria maldestrament de sintetitzar el seu contingut amb massa senzillesa L’obra que ha escrit Joan Menchon va molt més enllà d’una història seqüencial de Tarragona: ens porta la història de la ciutat i el seu territori d’influència explicada d’una manera amena i planera, alhora que és un treball acadèmic perfectament documentat en què l’autor fa una reflexió crítica d’alguns dels esdeveniments o de les troballes arqueològiques o interpretacions que esmenta, esmena i argumenta al llarg del text .

NOU

NOU

NOU

PRESENTACIÓ DE LLIBRE

MOMENTOS DE LA ANTIGUA

ROMA QUE CAMBIARON EL MUNDO

NÉSTOR F. MARQUÉS

ARQUEÒLEG I DIVULGADOR CULTURAL

EDITORIAL ESPASA

Associem l’antiga Roma amb batalles, legionaris, aqüeductes i gladiadors . Emperadors savis i emperadors bojos . Ròmul i Rem, déus i deesses, cristians i lleons . Senyors amb toga i senyores amb pentinats impossibles Esclaus Orgies El Senat, les termes, clavegueres, latrines . Pompeia i Herculà, Marc Antoni i Cleopatra, Juli Cèsar . Et sonen? Segur que va ser com creus? I si hi ha encara moltes més coses? En aquest llibre es posen al descobert un munt de peces poc conegudes, i algunes de perdudes, disperses o mal col·locades, d’aquest gran mosaic que va ser Roma, sobre el qual encara tots caminem . Et convidem a reconstruir-lo .

PRESENTACIÓ DE LLIBRE

MENORCA TALAIÒTICA, PATRIMONI MUNDIAL

Una odissea ciclòpia insular

JOAQUIM PONS MACHADO I CIPRIANO MARÍN

EDITA: CONSELL INSULAR DE MENORCA

Vuitè títol de la col·lecció «Sitjot», un recorregut pel procés de la candidatura que va culminar amb la declaració com a Patrimoni Mundial el 18 de setembre de 2023, amb una gran quantitat de mapes i imatges en color que ajuden el lector a entendre els aspectes clau de la Menorca Talaiòtica . Els dos autors han estat estretament vinculats a la candidatura: Joaquim Pons Machado com a director tècnic de l’expedient de Menorca Talaiòtica i arqueòleg del Consell Insular durant quasi quatre anys; i Cipriano Marín com a coordinador de la candidatura i de l’expedient que es va presentar a la Unesco . L’objectiu dels autors ha estat que es pugui explicar de manera clara i concisa els trets principals dels béns menorquins que s’han inscrit a la llista del Patrimoni Mundial Tot seguit s’oferirà un tast de cervesa Talaiòtica, d’estil experimental, de la cerveseria artesana de Menorca Grahame Pearce .

PÒDCAST EN DIRECTE

ROMA DESEMBARCA A LA PENÍNSULA IBÈRICA

De les negociacions per Sagunt als Escipions

NÉSTOR F. MARQUÈS I IBAN MARTÍN

Ibèria va ser molt important per a Roma . De ser un punt estratègic per a la guerra amb Anníbal va passar a convertir-se en un enclavament vital . Com va néixer l’interès romà per la península Ibèrica i per què hi van desembarcar? Néstor F Marquès i Iban Martín presenten un programa especial del pòdcast Roma Aeterna, en directe, en el qual parlaran de l’arribada dels romans: n’analitzaran els antecedents, el que va passar, diferents episodis clau per entendre la seva arribada, els protagonistes i també sobre la fundació de la ciutat de Tàrraco .

NOU

NOU

NOU

EXPOSICIÓ

OFICINA DEL FESTIVAL

COL·LABOREN: DESPERTA FERRO

EDICIONES I FERNANDO

QUESADA SANZ

Després de la derrota de les Termòpiles (480 aC), l’immens exèrcit del rei Xerxes de Pèrsia es va dirigir a Atenes i la va saquejar, destruint gran part dels temples i monuments de la seva acròpolis

Les ciutats gregues que estaven lluitant contra els perses optaren per una estratègia conservadora: retirar-se de l’Àtica i lliurar la batalla al Peloponès . Això significava la destrucció final d’Atenes . El general atenenc Temístocles va defensar una altra estratègia, enfrontar-se a la flota persa al golf de Salamina, cosa que al final i amb molta astúcia va aconseguir . El resultat va ser la victòria del bàndol grec i la construcció d’un mite històric: la victòria de la llibertat grega enfront de la tirania persa . Un mite que ha arribat als nostres dies . Però va ser així realment?

EXPOSICIÓ

COSES MERAVELLOSES

La tomba de Tutankamon

JULIO VILLAR ROBLES, HISTORIADOR

I INTÈRPRET DE PATRIMONI COMISSARI

PRODUCCIÓ:

AUTORITAT

PORTUÀRIA

TARRAGONA

«Sostenint una espelma davant seu, Howard Carter va introduir el cap . Va quedar-se en silenci durant els dos o tres minuts següents, la qual cosa va generar una tensió pràcticament insuportable Jo creia que havia sofert una nova decepció, i li vaig preguntar: “Pot veure alguna cosa”» . I Carter em va respondre: “Sí, sí… Coses meravelloses!”.»

Us convidem a descobrir l’emocionant història de la descoberta de la tomba de Tutankamon en una exposició illustrada amb les fotografies originals de Harry Burton, custodiades avui pel Griffith Institute d’Oxford . Seguim aquestes fotografies, les nostres rèpliques d’alguns objectes de la tomba, com també Howard Carter i els seus col·laboradors, fins a fer la descoberta més important de l’egiptologia .

Textos: Julio Villar Robles

Disseny gràfic: Noemí Rosell

Rèplica de peces: Enric Seritjol

VISITA COMENTADA

LA BATALLA DE SALAMINA

Orient contra Occident o la construcció de notícies falses?

JULIO VILLAR ROBLES HISTORIADOR I INTÈRPRET DE PATRIMONI

L’amenaça persa havia travessat l’Egeu . El poderós Imperi aquemènida de Xerxes havia avançat per l’Àtica i va arrasar Atenes . Els atenencs, amb Temístocles al capdavant, van forçar una aliança entre altres polis per reunir una flota capaç de plantar cara als perses . En el passat va ser l’aristocràcia guerrera grega qui havia conduït les seves polis cap a la victòria; en canvi, ara eren els ciutadans lliures, rems en mà, l’element clau per a la victòria naval grega i per reclamar un paper polític més rellevant Va ser aquella una lluita de grecs contra perses? Orient contra Occident? O hi havia polis gregues als dos bàndols? Què hi ha de mite i què de realitat a Salamina? Com van acabar els seus protagonistes? Acompanyeu-nos en aquesta exposició per conèixer aquesta història

NOU

NOU

LA BATALLA DE SALAMINA (480 aC)

NOU

ITINERARI

DESCOBRINT TUTANKAMON

Visita guiada a l’exposició «Coses meravelloses»

JULIO VILLAR ROBLES HISTORIADOR I INTÈRPRET DE PATRIMONI

CAMPAMENT

LEGIONARI

La vida diària a les legions romanes

PROJECTE PHOENIX

COMERCIANT A TÀRRACO

Recorregut del fòrum al macellum

AURIGA SERVEIS CULTURALS

COL·LABORA: MERCATS DE TARRAGONA

«En un primer instant no vaig poder veure res, ja que l’aire calent que sortia de la cambra feia tremolar lleugerament la flama de l’espelma, però finalment, quan els ulls es van acostumar a la llum, van sorgir de la foscor els detalls de la cambra que s’obria davant meu: estranys animals, estàtues i or . Per tot arreu la lluentor de l’or…» Així ens descriu Howard Carter la seva impressió com a primera persona que veia l’interior de la tomba de Tutankamon Deixeu-vos guiar des de la desèrtica Vall dels Reis fins a les profunditats de la tomba, on els objectes del tresor, les pintures de la cambra sepulcral i les impactants fotografies originals de l’excavació us faran reviure l’emoció d’aquell descobriment

Lluny de les habituals escenes bèl·liques, la visita a un campament legionari ajuda a entendre com era la vida diària d’un soldat romà La major part del temps transcorria als barracons o a les tendes del seu campament . Després d’efectuar molts i diversos serveis (guàrdia, entrenament, obres de reparació, serveis administratius, etc .), gaudien d’un cert temps lliure que podien utilitzar per fer el menjar, netejar la roba i l’armament, jugar amb els seus companys o escriure cartes a la família i els amics, els quals, molt sovint, estaven a milers de quilòmetres de distància . Probablement trobaràs algun legionari amb qui podràs conversar .

Una ciutat romana era una ciutat comercial . A Tàrraco, la vida comercial es va concentrar a la part baixa de la ciutat, entre la plaça del fòrum, on es feien els principals tractes i negocis, i el barri portuari, per on arribaven nombroses mercaderies provinents d’altres províncies i on es concentrava bona part de la producció artesana . No coneixem el lloc exacte on s’ubicava el macellum de Tàrraco, però tot ens fa pensar que no devia ser gaire lluny del lloc que ocupa el mercat contemporani, a l’entorn del fòrum de la colònia . Quines eren aquestes mercaderies que arribaven a través del port? Quins productes s’elaboraven i es venien a Tàrraco? Un recorregut pel fòrum de la colònia i el mercat actual ens permetrà fer una aproximació al comerç d’una ciutat romana

VISITA COMENTADA

VISITA LLIURE

EL GRAN FÒRUM DE TÀRRACO

Emperadors, sacerdots i poderosos en una capital romana

MIQUEL BLAY GUIA

COL·LABORA: MUSEU NACIONAL ARQUEOLÒGIC DE TARRAGONA ITINERARI ITINERARI

Els romans van arribar a Tàrraco el 218 aC per iniciar les incursions cap al sud i l’interior de la península Ibèrica Molt probablement, cap d’aquells expedicionaris s’hauria aventurat a dir que, tres-cents anys més tard, la base militar que van instal·lar al cim d’aquest turó de 80 metres d’alçària s’hauria convertit en el referent del poder de l’Imperi a Hispània . Funcionaris d’alt nivell dirigiran la província des de la gran plaça i tindran cura del temple dedicat a l’emperador Els noms propis que coneixerem ens ajudaran a entendre la rellevància d’aquesta ciutat .

CONJUNT PALEOCRISTIÀ DEL FRANCOLÍ

Un itinerari de disset segles a través de tres espais

ASS. CULTURAL SANT FRUCTUÓS

La Necròpolis Paleocristiana del Francolí esdevé un dels pocs exemples a la península Ibèrica on conflueixen una extensa àrea d’enterraments, un conjunt de culte martirial i una basílica funerària pels voltants . Es tracta d’un cas paradigmàtic de suburbium tardoantic en el qual s’han pogut registrar arqueològicament els seus principals elements vertebradors . Malgrat aquesta riquesa, l’evolució històrica i urbanística de l’espai va derivar en una fragmentació que dificulta al visitant assolir la visió de conjunt necessària per assimilar l’espai com el tot que va ser originalment . A través d’aquesta activitat ens proposem imbricar en una mateixa visita els tres pols principals: la Necròpolis Paleocristiana, la Tabacalera i la basílica del Parc Central

AUDIOVISUAL

EL CICLO PRODUCTIVO DEL MARMOR

PRODUCCIÓ I REALITZACIÓ: CCEMAV/UNED/ARPA&LIRA/ICAC

AMB LA COL·LABORACIÓ DEL MINISTERIO

DIRECCIÓ: VIRGINIA GARCÍA-ENTERO

NOU NOU

El cicle productiu del marmor és una sèrie de tres documentals en els quals s’analitzen les activitats que permeten reconstruir el cicle productiu de les roques ornamentals, des de la seva extracció a la pedrera fins a les últimes reutilitzacions dels objectes fabricats en marbre . En el primer veurem quines són les fonts per a l’estudi de les roques ornamentals i com el marbre ha quedat vinculat, des de l’antiguitat, a valors de riquesa, prestigi i legitimitat política En el segon coneixerem tots els processos i tècniques relacionats amb l’extracció de la roca a la pedrera i el seu transport, així com les condicions de vida dels treballadors . I el tercer documental està dedicat als usos donats a les roques ornamentals al llarg de la història

AUDIOVISUAL

ARQUEOMANÍA: LOS FENICIOS

OFICINA DEL FESTIVAL - ICAC FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA ARQUEOLÒGIC DEL BIDASOA (FICAB) EN ITINERÀNCIA

Els fenicis són un conglomerat de pobles orientals que van monopolitzar el comerç mediterrani durant centenars d’anys En aquest capítol d’Arqueomanía, el programa de televisió presentat per Manuel Pimentel i guardonat amb diversos premis, ens acostem a les seves colònies a la península Ibèrica i a la seva expansió atlàntica . Els documentals d’Arqueomanía, que compleix la cinquena temporada a TVE, es caracteritzen pel seu afany divulgatiu sense deixar de costat el rigor científic

NOU

AUDIOVISUAL

COMO UN RAYO EN EL AGUA

Los bronces de San Casciano dei Bagni

OFICINA DEL FESTIVAL - ICAC FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA ARQUEOLÒGIC DEL BIDASOA (FICAB) EN ITINERÀNCIA

Aigua que curava el cos i l’esperit, edifici sagrat i lloc de pelegrinatge, habitatge inviolable en el qual el contrast entre etruscos i romans va donar pas a una convivència pacífica . Tot això va ser durant més de set segles —entre el iii aC i el v dC— el santuari de Bagno Grande, a San Casciano dei Bagni, el cor del qual, la piscina sagrada, ens ha proporcionat més de 200 objectes de bronze i més de 5 000 monedes Un conjunt d’ofrenes que ens ofereixen una fidel fotografia d’un passat que continua parlant de salut, d’acolliment i de fe .

NOU

TIRO

El cementerio fenicio de Al Bas AUDIOVISUAL

OFICINA DEL FESTIVAL - ICAC FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA ARQUEOLÒGIC DEL BIDASOA (FICAB) EN ITINERÀNCIA

La tecnologia de reconstrucció en 3D es posa una vegada més al servei de l’arqueologia, aquesta vegada per recrear la necròpoli fenícia d’Al Bas a Tir (Líban) El passeig virtual reflecteix l’evolució històrica de la ciutat de Tir, la manera de viure quotidiana, les seves experiències històriques, les tècniques constructives i els costums funeraris .

NOU

EL PECIO BOU FERRER DE LA VILA-JOIOSA, un yacimiento extraordinario

OFICINA DEL FESTIVAL - ICAC FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA ARQUEOLÒGIC DEL BIDASOA (FICAB) EN ITINERÀNCIA

El derelicte Bou Ferrer és un gran vaixell de comerç romà que es va enfonsar davant de la costa d’Alacant quan feia una travessia entre Cadis i Roma, al segle i després de Crist . Es va descobrir de manera casual l’any 1999, i des de llavors s’hi han dut a terme diverses excavacions científiques que han donat uns resultats sorprenents . L’embarcació transportava unes 4 .000 àmfores de salses de peix produïdes a Cadis i un carregament de lingots de plom de les mines de Sierra Morena

EL COSMOS DE ANTIKYTHERA (Anticitera)

OFICINA DEL FESTIVAL - ICAC FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA ARQUEOLÒGIC DEL BIDASOA (FICAB) EN ITINERÀNCIA

L’equip de recerca d’Anticitera del University College London (UCL) s’esforça per crear un model de la part frontal de l’emblemàtic Mecanisme d’Anticitera, un fragment de calculadora astronòmica de l’antiga Grècia descobert per bussejadors d’esponges grecs el 1901 . Aquesta història de detectius científics resol un diabòlic trencaclosques en 3D per revelar una enlluernadora mostra de l’antic cosmos grec, una creació del geni, que combina cicles de l’astronomia babilònica, les matemàtiques de l’Acadèmia de Plató i les antigues teories astronòmiques gregues .

ARQUEOMANÍA: BAJO EL MEDITERRÁNEO

OFICINA DEL FESTIVAL - ICAC FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA ARQUEOLÒGIC DEL BIDASOA (FICAB) EN ITINERÀNCIA

Les aigües de la badia del Portitxol a Xàbia (Alacant) són cristal·lines i càlides la major part de l'any Les seves badies naturals són veritables ports refugi des de la més remota antiguitat . Així ho comprovarem gràcies a una expedició submarina a un dels seus derelictes . I ningú diria, en passejar per Can Pastilla, a Mallorca, que just a tocar de la riba, a uns cinquanta metres de la contramarea, un vaixell d'època romana guarda la seva mil·lenària càrrega a la vista dels turistes I és que el mar és el jaciment arqueològic més gran que tenim al nostre abast .

AUDIOVISUAL

ARQUEOMANÍA:

LA MARMOTTA

AUDIOVISUAL

BAIA, LA CIUDAD SUMERGIDA

AUDIOVISUAL

ARQUEOMANÍA: GADIR

OFICINA DEL FESTIVAL - ICAC FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA ARQUEOLÒGIC DEL BIDASOA (FICAB) EN ITINERÀNCIA

L’origen de la navegació és a la mateixa base de l’aventura humana . En aquest episodi ens submergim en un jaciment italià, la Marmotta, per descobrir-ho Les profunditats del llac de Bracciano, al Laci, a uns quaranta quilòmetres al nord de Roma, amagaven un secret sota nou metres d’aigua i tres de fang estèril: el poblat neolític de la Marmotta . El meravellós estat de conservació dels seus materials fabricats amb fusta va despertar l’atenció de la comunitat científica Eines, cabanes i piragües! Aquestes antiquíssimes canoes ens deixen a les portes de resoldre un enigma arqueològic: l’expansió del neolític pel Mediterrani .

NOU

OFICINA DEL FESTIVAL - ICAC FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA ARQUEOLÒGIC DEL BIDASOA (FICAB) EN ITINERÀNCIA

Amb una àrea tres vegades més gran que la de Pompeia, Baia, a uns quinze quilòmetres de Nàpols i dins de la zona volcànica dels Camps Flegreus, és el jaciment arqueològic subaquàtic més gran del món . Avui dia, les restes submergides de Baia estan protegides gràcies a la creació d’un parc arqueològic que és la destinació d’un nou tipus de turisme submarí . Però l’acció mecànica i biològica de la mar està posant en greu perill aquest element del Patrimoni Mundial Un equip multidisciplinari de científics i tècnics treballa per protegir les restes submergides .

OFICINA DEL FESTIVAL - ICAC FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA ARQUEOLÒGIC DEL BIDASOA (FICAB) EN ITINERÀNCIA

Des de l’antiguitat, la ciutat de Gadir, pròxima a les Columnes d’Hèrcules, va ser objecte dels grans cronistes i afany dels viatgers Era la gran urbs dels confins, un lloc de meravella . En l’actualitat, els experts debaten sobre la seva ubicació exacta . Arqueomanía es desplaça a Cadis, El Puerto de Santa María, Jerez i Chiclana de la Frontera per posar-se al corrent de les últimes recerques dutes a terme

NOU

NOU

ACTIVITAT GASTRONÒMICA

CONVIVIUM 2024

Els orígens de la cuina de l'antiga Mediterrània

TÀRRACO A TAULA

Cinc restaurants, una pastisseria, un forn i cinc cellers tarragonins ofereixen un menú degustació per explorar els orígens de la cuina de l’antiga Mediterrània: El Terrat: by Quach, Seasons, El Llagut, La Xarxa Restaurant, la Pastisseria Velvet MGL, Forn de Nulles, Celler Pallarades, Celler Mas Vicenç, Vinyes de l’Albà, Vinyes del Tiet Pere i Adernats Vinícola Nulles . Els comensals coneixeran com menjaven els romans, quina era la seva manera de cuinar, quins protocols establerts seguien i quines diferències hi havia entre els àpats de les diferents classes socials . Les propostes dels restaurants reinterpretaran, amb tècniques actuals i ancestrals, els sabors, les textures i les aromes de l’època, sempre amb l’objectiu de ser fidels pel que fa a ingredients i elaboracions

CAVE GARUM. Producció, consum i usos del gàrum en la gastronomia romana

MANUEL LEÓN BÉJAR

GRUP DE RECERCA ENGINYERIA

I TECNOLOGIA D’ALIMENTS DE LA UNIV DE CADIS - CEO ARQUEOGASTRONOMÍA

Cave garum és una activitat de divulgació científica, dirigida a públic de tota classe, en la qual descobrirem, a través d’un tast sensorial de gàrum de seitó, gàrum de tonyina vermella, hallec i oxygarum, el procés tecnològic de producció del gàrum en època romana, el seu ús i consum en la gastronomia, així com els treballs de recerca relacionats amb la seva reconstrucció científica per part de la Universitat de Cadis, la Universitat de Sevilla i Arqueogastronomía .

IN VINO VERITAS

Vitivinicultura i tècniques de producció de vi en època romana

MANUEL LEÓN BÉJAR

GRUP DE RECERCA ENGINYERIA

I TECNOLOGIA D’ALIMENTS DE LA UNIV DE CADIS - CEO ARQUEOGASTRONOMÍA

In vino veritas és una activitat dirigida a majors de divuit anys en la qual descobrirem, a través d’un tast sensorial de diferents vins elaborats amb tècniques de producció d’època romana, com s’elaborava el vi, el seu procés de producció, els additius, la conservació i els treballs d’arqueologia experimental relacionats amb la seva recuperació científica

NOU NOU NOU

XERRADA DEGUSTACIÓ

PANIS, VINUM, OLEUM?

Una visió sobre la tríada mediterrània en el món antic

KUAN UM! PATRIMONI INTERESSANT I DIVERTIT

JUANA MARÍA HUÉLAMO, ARQUEÒLOGA

JOSEP M. SOLIAS, DR EN HISTÒRIA ANTIGA

El menjar de l’antiga Roma es componia, inicialment, dels aliments del territori on va néixer El conreu de cereals per a la producció de farines panificables es va combinar amb el de l’olivera i de la vinya per poder disposar de vi i oli . Aquesta combinació d’aliments forma la base del patró alimentari que avui denominem «dieta mediterrània», un model saludable i equilibrat . Però aquesta dieta actual es caracteritza també pel consum majoritari de fruites i hortalisses fresques, llegums, fruita seca, cereals integrals, oli d’oliva i, en menys quantitat, lactis, peix i ous, amb poc consum de carns . I l’aigua és la beguda principal . La pregunta que ens fem és: s’assembla aquesta dieta a la que es feia en època romana?

FAST FOOD A LA ROMANA

Un tastet de recreació romana

El menjar més important per als romans era el sopar, la cena, que començava a mitja tarda . Al migdia, la majoria de la gent era fora de casa treballant, procurant guanyar-se el jornal Feien només una pausa ràpida per menjar alguna cosa i tornaven a la feina . Era el moment del prandium . Els carrers eren plens de locals als baixos de les insulae, on es podia fer aquesta menjada ràpida .

Què hauríem pogut trobar en un local de menjar ràpid a l’antiga Roma o en qualsevol de les seves ciutats, com ara Tàrraco? En aquesta activitat podrem gaudir d’un petit viatge a la història gastronòmica romana .

LA FONA BALEAR

Aprèn a fer la teva pròpia fona

LLUÍS LIVERMORE FEDERACIÓ BALEAR DE TIR DE FONA UNIÓ EXCURSIONISTA DE MENORCA

La fona (o bassetja) és un dels ginys més antics del món, amb un ús que està documentat a molts indrets del planeta Està especialment vinculada a pobles dedicats a la pastura i a la caça, on pot cobrir múltiples necessitats . Els talaiòtics de Menorca, enrolats com a mercenaris en els exèrcits cartaginesos i romans, empraven la fona com una arma perillosa Anaven a la batalla amb tres fones trenades amb espart o cànem: una de llarga distància fermada a la cintura, una de curta distància al cap o al coll i una d’abast intermedi a la mà .

Un dels millors tiradors del món mostrarà diverses tipologies de fona i de projectils, i ensenyarà a trenar una fona i a llançar amb la tècnica dels menorquins (pilotes de tennis) .

NOU

DOMUS APICIUS

TALLER DEGUSTACIÓ

TALLER

TALLER

LAPIS SPECULARIS:

LAPICIDA PER UN DIA

El treball romà del cristall de guix

ASSOCIACIÓ LAPIS SPECULARIS

MARÍA JOSÉ BERNÁRDEZ, ARQUEÒLOGA

JUAN CARLOS GUISADO, ARQUEÒLEG

GUILLERMO MUÑOZ, ARTESÀ

Aquest taller és una activitat presencial i participativa que pretén donar a conèixer de manera didàctica i amena, mitjançant la pràctica de la recreació històrica i l’arqueologia experimental, el treball i els usos del guix especular, un mineral transparent i fàcil de treballar que va ser emprat en època romana per a infinitat d’aplicacions, si bé la més valorada i coneguda seria la seva utilització com a vidre de finestres Al taller aprendrem experimentalment a utilitzar les eines amb què els miners romans marcaven, tallaven en formats i exfoliaven en làmines el mineral de guix cristal·litzat, fins a donar-li la forma desitjada i així obtenir els mòduls de guix transparent que van ser comercialitzats per tot el món romà a través del Mediterrani

CAL·LIGRAFIES HEBRAICA I ÀRAB ANTIGUES

Escriptures del Mediterrani en l’antiguitat

RICARDO VICENTE PLACED CAL·LÍGRAF

CAL·LIGRAFIES GREGA I LLATINA ARCAIQUES

Escriptures del Mediterrani en l’antiguitat

RICARDO VICENTE PLACED CAL·LÍGRAF

Pobles i llengües es van donar cita a la conca mediterrània i van evidenciar punts en comú, com l’escriptura En aquesta sessió es presentaran dos sistemes d’escriptura semítica, l’hebrea i l’àrab, i es copiaran escrits de cèlebres inscripcions en hebreu i àrab antics, descobertes a la fi del segle xix i durant el passat segle xx L’alfabet fenici va ser adoptat pels escribes de les cancelleries de Samaria i Jerusalem des del segle ix aC, amb l’anomenada escriptura paleohebraica . Entre la zona septentrional de la península Aràbiga i el que és avui Jordània i Síria, hi trobem dos importants grups d’inscripcions aramees que contenen interessants elements àrabs: les inscripcions nabatees i les palmirenes

Els tres grans sistemes d’escriptura de l’antiguitat, el jeroglífic egipci, el cuneïforme i l’alfabet, van coexistir al Mediterrani durant bona part del primer mil·lenni abans de la nostra era . Pobles i llengües es van donar cita a la conca mediterrània i van evidenciar punts en comú, com l’escriptura . El sistema alfabètic és, sens dubte, un dels grans invents de la humanitat En les últimes edicions del festival hem practicat el sistema gràfic egipci, i en aquesta ocasió presentarem altres escriptures, com la grega i la llatina arcaiques . Es copiaran els dos alfabets arcaics a partir de conegudes inscripcions, com el vas del Dípilon d’Atenes (ca 740 aC) o el Lapis Niger del fòrum romà (segle vi aC), entre d’altres

TALLER

TALLER

NOU

NOU

TALLER

LLÀNTIES ROMANES

Modelatge d’una llàntia en ceràmica

TALLER SIGILLVM

TALLER FAMILIAR

EL TEIXIT FORMIDABLE

L’espart en l’antiguitat

JOSÉ FAJARDO, LLICENCIAT EN BIOLOGIA(UB)

I DOCTOR EN CIÈNCIA I ENGINYERIA AGRÀRIES

(UNIV DE CASTELLA-LA MANXA)

CARLES ALCOY, FILÒLEG I NARRADOR

Durant milers d’anys, petits llums d’oli van formar part de la vida quotidiana, festiva o ritual de les cultures mediterrànies El gran desenvolupament en la indústria de les llànties es va produir quan es van començar a fabricar llums a partir d’un motlle bivalve, aconseguint així peces idèntiques obtingudes en més quantitat i amb l’avantatge de ser més econòmiques i per tant accessibles per a un mercat en contínua expansió Les llànties romanes es van convertir en peces populars, superant la finalitat de ser un simple objecte útil per convertir-se en petites obres d’art . Alimentades amb oli, col·locades en racons foscos o transportades amb sigil, van ser testimonis silenciosos de l’inici i del final d’un imperi, narrant la seva apassionant història a través dels segles o guardant inquietants secrets en extingir-se la flama

El país de l’espart té el límit nord a Tarragona, i des d’aquí la planta s’estén cap al sud fins a arribar al llunyà Atles Tanmateix, el seu ús i coneixement es va estendre per tot el Mare Nostrum fins als seus confins més orientals; així, el trobem en antigues restes fenícies, gregues o púniques, on apareix al cordam naval i a l’encadellat dels bucs dels vaixells . Els nadius de les terres ibèriques ja el coneixien des de molt abans: els treballs d’espart trobats al registre arqueològic de l’est peninsular tenen més de dotze mil anys . Hi ha un espart mariner i pescador, dels palmerars i dàtils, agrícola, ramader, domèstic i de la mineria romana de Cartago Nova, capital del Campus Spartarius, la terra de l’espart

VOLS FER UN MOSAIC ROMÀ?

Iniciació a la pràctica musivària

RICARDO CAGIGAL JANO REPRODUCCIONES HISTÓRICAS

Abans del mosaic, el dibuix al fresc era l’únic mitjà conegut per mostrar llocs exòtics, animals, plantes, persones i qualsevol altre motiu decoratiu, fos geomètric o figuratiu El mosaic es va convertir en una alternativa que va fer cobrar vida al paviment de les domus i villae . El treball amb aquelles petites pedres cúbiques anomenades tessel·les es va elevar a la categoria d’art . Els romans van aconseguir transformar aquesta activitat en una profitosa indústria, cobrint terres i parets amb complexes obres geomètriques i vistoses escenes figuratives, realitzades amb una increïble precisió . El van popularitzar tant que és difícil no trobar un mosaic en qualsevol poble o ciutat amb passat romà . Et proposem fabricar un bonic mosaic romà al nostre taller

XERRADA TALLER

NOU

CONTACONTES

L’AVENTURA D’ULISSES

TALLER INFANTIL

LA FLOTA ROMANA

TALLER INFANTIL

LES RUTES COMERCIALS DEL MEDITERRANI

MERITXELL BLAY

AUTORA DE L’ADAPTACIÓ DE L’ODISSEA D’HOMER

«He viatjat a terres desconegudes, he arribat fins a la fi del món, he baixat a l’Hades, d’on cap home vivent no ha tornat mai, he vist criatures meravelloses, monstres salvatges, caníbals, gegants, éssers inimaginables . I ho he perdut tot .» Així comença la història d’Ulisses en l’adaptació al català que Meritxell Blay ha fet de l’Odissea d’Homer, amb il·lustracions de Genie Espinosa i publicada per l’editorial Inuk Vols conèixer les aventures que aquest heroi grec va passar pel Mediterrani? Amb Meritxell Blay, escriptora i professora de Llatí, Grec i Cultura Clàssica, reviurem el clàssic entre clàssics en primera persona, en un contacontes que permetrà a la mainada transformar-se en els personatges del poema en companyia de tota la família

Il·lustracions de Genie Espinosa .

SEXTO MARIO PATRIMONIO Y EDUCACIÓN

La flota romana va jugar un paper essencial en l’expansió de Roma pel Mediterrani durant tota la República, tant en l’aspecte militar com en el purament comercial . Des de trirrems fins a vaixells mercants, les naus romanes dominaven les rutes marítimes que travessaven el Mare Nostrum . Els assistents a aquest taller infantil fabricaran i decoraran les seves pròpies naus a partir de peces de fusta marcades i tallades a làser, incloent-hi unitats militars i mercants, mentre n’expliquem el funcionament i les característiques principals .

SEXTO MARIO PATRIMONIO Y EDUCACIÓN

El Mediterrani va ser l’autopista que va permetre a Roma desenvolupar una complexa estructura comercial de productes diversos seleccionats des de diferents llocs de l’Imperi . Des del mateix comerç de Marmora, que va permetre el desenvolupament de tota la decoració arquitectònica clàssica, fins al desenvolupament de rutes comercials específiques que portaven oli d’oliva de la Bètica, papir d’Egipte, vi de Grècia o encens des de Síria Un taller en dues versions, Marmora per a adults i General per a famílies, en el qual repassarem les rutes comercials i els productes propis de cada zona . Es farà mitjançant un mapa del Mediterrani gravat a làser on els assistents podran enganxar diferents fitxes de fusta amb els productes seleccionats

NOU

NOU

NOU

TALLER INFANTIL

ELS JOCS ROMANS

A TÀRRACO

Descobreix a què jugaven els més petits a la nostra ciutat

A PRIORI CULTURAL

TALLER INFANTIL

ARQUEÒLEGS PER UN DIA

Aprendre jugant l’essència de l’arqueologia com a ciència

ITINERE TURISME I CULTURA

VOLS FER DE LEGIONARI BAIXIMPERIAL?

SEPTIMANI SENIORES

Pel fet d’haver sigut nens, el joc forma part de la nostra vida . Descobriu amb nosaltres quins eren els entreteniments preferits dels petits tarragonins fa més de dos mil anys Si ho feu, aprendreu que en aquell temps ja es jugava a pilota, a tocar i parar, a cuinetes, al marro… I que les nous eren molt més que un fruit per menjar .

Tarragona, capital de l’arqueologia, és l’escenari ideal per a aquest taller, dissenyat especialment per a nens i nenes amb l’assessorament de l’arqueòloga Gemma Sebares Us acostarem a l’arqueologia com a ciència que reconstrueix el passat a partir de restes materials i a les tècniques que es fan servir per identificar peces, amb un ordre i un mètode d’anàlisi . L’activitat té lloc en tres escenaris: les muralles, un espai d’excavació i el nostre Laboratori d’Arqueologia Jugarem a excavar en un sorral per desenterrar peces de ceràmica romana i a restaurar un mosaic d’un peix trobat al terra d’una vil·la romana, i aprendrem com els arqueòlegs classifiquen i daten les peces que troben . I us ensenyarem la rèplica exacta d’una peça molt coneguda a Tarragona, trobada fa un segle: la nina d’ivori

Mira, aquests legionaris no van vestits igual que els altimperials, oi? I les seves armes tampoc són ben bé iguals . Com tots els exèrcits del món, les armes s’anaven perfeccionant i els romans incorporaven canvis que milloraven el seu armament . En aquest taller no només veuràs i sentiràs les diferències, també podràs provar-les!

TALLER INFANTIL

FIRA

ROMA ALS MUSEUS DEL MÓN

XIX Fira de Museus, Jaciments i Empreses de Divulgació del Patrimoni

OFICINA FESTIVAL

ARTIFEX

Artesans de rèpliques

arqueològiques

OFICINA FESTIVAL

TABERNA LIBRARIA

Llibreria

Museus, centres d’interpretació, parcs arqueològics i publicacions d’història participen en la fira «Roma als museus del món» per tal de donar a conèixer al visitant de Tarraco Viva l’immens llegat de la civilització de l’antiga Roma Es tracta d’un espai per informar-se dels indrets amb llegat romà, cercar contactes i informació i planificar activitats i viatges culturals, i també poder intercanviar informació sobre el treball i les realitats de museus i institucions, amb les seves aportacions a l’àmbit de la divulgació històrica

També s’hi sumen empreses de guies, d’arqueologia, agències de viatges especialitzades en història, grups de recreació històrica, associacions en defensa del patrimoni i altres entitats . Tots plegats ofereixen informació sobre els productes relacionats amb el món clàssic que gestionen

La creació de rèpliques arqueològiques rigoroses a partir d’originals trobats en excavacions ofereix grans oportunitats per a la divulgació del patrimoni i, també, per al gaudi de la contemplació . Aquest és un espai destinat als artesans dedicats a aquesta especialitat, que, a més, faran demostracions pràctiques de fabricació d’objectes i de tractament de materials . Una oportunitat, també, per acostar-nos al món del treball preindustrial

ABACUS COOP. · ADSERÀ EL SOTERRANI · LA CAPONA

LA QUIMERA

Els llibreters de Tarragona ofereixen els seus fons bibliogràfics per poder gaudir de la història antiga, també a casa: llibres per a adults, per a infants i per a joves Novel·la històrica, assaig, literatura i història de l’antiguitat a l’abast de tothom gràcies als artefactes més antics i que més bons resultats han donat a l’hora de divulgar la història: els llibres .

FIRA

FIRA

JOCS DE TAULA

SI VIS PACEM, PARA LUDUM

Jocs d’estratègia i simulació sobre l’antiguitat

ASSOCIACIÓ TGN JUGA

RUÏNES PERDUDES DE TÀRRACO

Enigma nocturn

AURIGA SERVEIS CULTURALS

ORGANITZA: TARRAGONA JOVE

COL·LABORA: MHT

Els jocs de taula també poden ensenyar història . L’activitat consisteix a posar a disposició del públic diversos jocs de taula comercials ambientats en l’antiguitat i el món romà per poder aprendre història tot jugant . Els participants estaran acompanyats en tot moment per membres de l’associació, que els explicaran tant les instruccions del joc com el seu context històric .

Segle xvi . El pintor flamenc Anton van den Wyngaerde es passeja per les antigues ruïnes de Tàrraco per complir l’encàrrec de fer un inventari de les principals ciutats del regne . Aquest enigma nocturn té un format de joc de taula en viu, durant el qual descobrirem les ruïnes perdudes de la ciutat . Els enigmes nocturns són una proposta d’oci alternatiu per a joves basada en una sèrie d’activitats de temàtiques i àmbits diversos, dinàmiques de joc al voltant d’històries i successos de la ciutat Són accions de descobriment, reptes que s’han de resoldre a través de l’enginy, l’agilitat mental, la percepció dels sentits, la lògica, el pensament lateral o les habilitats personals .

UN CAS DE COMÈDIA

Enigma nocturn

AURIGA SERVEIS CULTURALS

ORGANITZA: TARRAGONA JOVE

COL·LABORA: MNAT

La història del teatre de Tàrraco ha tingut moltes llums i ombres al llarg del temps: des de l’esplendorós segle i dC, passant pels anys més foscos a finals del segle xx i fins a la seva recuperació actual . En aquest enigma nocturn investigarem què s’amaga rere els murs de la comèdia Els enigmes nocturns són una proposta d’oci alternatiu per a joves basada en una sèrie d’activitats de temàtiques i àmbits diversos, dinàmiques de joc al voltant d’històries i successos de la ciutat . Són accions de descobriment, reptes que s’han de resoldre a través de l’enginy, l’agilitat mental, la percepció dels sentits, la lògica, el pensament lateral o les habilitats personals .

NOU

ENIGMA

NOU

ENIGMA

UN DIA A TÀRRACO

L’institut viu Tarraco Viva

APLEC · FESTIVAL TARRACO VIVA AURIGA SERVEIS CULTURALS

CFGS ANIMACIÓ SOCIOCULTURAL I TURÍSTICA

Després de l’èxit de les dues primeres edicions, torna aquesta jornada educativa que aplega vuit-cents alumnes de clàssiques del segon cicle d’ESO i de batxillerat, procedents d’una trentena de centres d’arreu del país, perquè gaudeixin del món clàssic i coneguin l’essència del festival amb una activitat per redescobrir la muralla i l’amfiteatre de Tàrraco a través d’alguns dels personatges que hi convivien i de les seves disputes . Així mateix, assistiran al lliurament de premis del Concurs Odissea al Teatre Auditori del Camp de Mart i gaudiran d’alguna recreació històrica

Col·laboren:

ICAC (Institut Català d’Arqueologia Clàssica)

MHT (Museu d’Història de Tarragona)

MNAT (Museu Nacional Arqueològic de Tarragona)

Projecte Phoenix

IMET (Institut Municipal d’Educació de Tarragona)

Institut Francesc Vidal i Barraquer

JUGAR

COM ELS

NENS

DE TÀRRACO.

XXII Jornada

d’Aprenentatge Actiu

CAMP D’APRENENTATGE DE TARRAGONA (CDA)

Una jornada dedicada a l’alumnat de 5è d’educació primària de les escoles de la comarca en què s’ofereixen una gran diversitat d’espais amb jocs, joguines i representacions d’època romana . La finalitat és compartir, al llarg d’un matí, una activitat comunitària i de convivència amb diversos agents del territori implicats a fer conèixer i fer valdre, a través del joc, el patrimoni romà de la ciutat de Tarragona . Cal inscripció prèvia al Camp d’Aprenentatge de Tarragona

PUERORUM LUDI

IV Jornada d’Aprenentatge Actiu Virtual

CAMP D’APRENENTATGE DE TARRAGONA (CDA)

Els nois i noies del territori compartiran virtualment, des de la diversitat de les aules, una experiència amb el patrimoni i la cultura de la ciutat En la jornada Puerorum ludi, els nois i noies de 6è dels centres educatius de la comarca s’acostaran als aspectes quotidians de la cultura romana i descobriran els jocs amb què es divertien els infants de l’antiga Tàrraco . Això els permetrà avançar en els seus coneixements sobre cultura clàssica, que els acompanyaran en la nova etapa que afrontaran el curs següent L’alumnat coneixerà com eren els moments lúdics dels nostres avantpassats romans, en especial el joc de daus . Durant el matí també elaboraran la seva pròpia joguina i gaudiran d’una estona per jugar-hi .

ACTIVITAT ESCOLAR

LUDI CONSTANTINENSES

Quarta trobada d’alumnes de Llatí de 4t d’ESO

EQUIP DE L’ICE DE CLÀSSIQUES DE LA URV

Vultisne ludere et exercere sicut Romani?

Venite et partite nobiscum certamina! Amb l’anhel de compartir-les amb l’alumnat de Llatí de 4t d’ESO dels centres participants en el projecte Ludus Tarraconensis, hem organitzat una sèrie de proves perquè us sentiu com en l’antiga Roma . Els herois i les heroïnes que participaran en el circuit de jocs gaudiran de les activitats següents:

Ludi Hadriani: joc de pistes . Quis necauit imperatorem Hadrianum?

Ludi Medusae: joc de preguntes trivial . Rogitamus de mythologia et fabulis et aliis.

Ludi Olympiaci: proves esportives. IV factiones, I victrix.

Ludi Romani: jocs tradicionals romans . Discimus ludendo.

Vita Romana: xerrada sobre costums . Colloquimur de moribus.

Scriptorium: taller d’escriptura antiga . Nulla dies sine linea.

CONTACONTES

LA DESCOBERTA DE TÀRRACO A TRAVÉS DEL TEATRE

ORGANITZA: INSTITUT MUNICIPAL D’EDUCACIÓ DE TARRAGONA (IMET) I MHT

COL·LABORA: ESCOLA SANT PERE I SANT PAU I ESCOLA MARCEL·LÍ DOMINGO

Els Centres Educatius de Sant Pere i Sant Pau i Marcel·lí Domingo treballen tres peces teatrals vinculades al patrimoni Aquesta activitat la gestiona el Servei d’Arts i Educació de l’Institut Municipal d’Educació de Tarragona .

Amb la col·laboració del Museu d’Història de Tarragona els 70 alumnes de 5è de primària dels centres especificats visitaran l’Aqüeducte de les Ferreres, l’Amfiteatre i el Fòrum de la Colònia Amb aquestes visites guiades podran treballar els continguts de les obres teatrals que els infants estan assajant, descobrir els escenaris reals on es contextualitzen i conèixer com era el dia a dia dels ciutadans romans .

AVENTURES A LA BONICA

TÀRRACO. Un passeig de conte per la Tàrraco de fa 1.700 anys

IMMA PUJOL, NARRADORA ORGANITZA: CASA DE LES LLETRES I CENTRE CULTURAL ANTIC AJUNTAMENT

D’ençà que els pares de la Vita li van regalar una preciosa nina d’ivori, totes dues s’han fet inseparables Acompanyades d’amics, familiars i veïns, viuran mil i una aventures que ens traslladaran a diferents indrets de la bonica Tàrraco de fa uns 1 .700 anys . Potser anirem fins al fòrum o fins a l’amfiteatre, o potser fins a l’aqüeducte… Ens hi acompanyeu? Segur que ens ho passarem la mar de bé Històries que ens faran conèixer i estimar, encara més, el passat i el present de la nostra ciutat Sessió de contes a partir del llibre La nena d’ivori, de Montserrat Cebrián i Toni Solé .

NOU

NOU

CONTACONTES FAMILIARS

CONTES MITOLÒGICS

CONFERÈNCIA

CAP AL JARDÍ DE LES HESPÈRIDES I MÉS ENLLÀ

Viatges mítics del Mediterrani a l’Atlàntic en l’antiguitat

PRESENTACIÓ DE LLIBRE

TIBERI CÈSAR

AGUSTÍ

FARRÉ, NARRADOR

ORGANITZA: CASA DE LES LLETRES I CENTRE CULTURAL ANTIC AJUNTAMENT

Vols escoltar històries de l’antiguitat? Acompanya’ns amb la teva família a l’Antic Ajuntament Ens estremirem i gaudirem d’allò que els déus proposaven i desfeien La mitologia i les històries de l’antiguitat, a l’abast de tota la família . Els déus disposen, els herois lluiten i els homes i les dones fan el que poden per sobreviure en un món terrible i alhora fascinant . Ens trobarem amb Persèfone, Pegàs, Ulisses i ves a saber quins altres personatges que floreixen en el camp de la mitologia Quin déu és el més poderós? Qui va cavalcar Pegàs? És cert que Medusa petrificava amb la mirada? Ho vols saber? Hi esteu convidats, i que els déus ens acompanyin!

JOAQUÍN RUÍZ DE ARBULO, CATEDRÀTIC D'ARQUEOLOGIA (URV)

ORGANITZA: MUSEU DEL PORT DE TARRAGONA

L’heroi Hèracles va ser el primer a travessar l’estret de Gibraltar a la recerca dels bous de Geríon, i més tard va arribar al Jardí de les Hespèrides . Després d’ell, successives generacions d’exploradors fenicis i grecs van descobrir el regne de Tartessos, van poblar les costes de Cadis i Huelva, van explorar les costes atlàntiques africanes i des de la colònia tíria de Gadir (Cadis) van arribar fins i tot a les illes Cassitèrides o de l’estany, al costat de les illes Britàniques . Des de Cartago, Himilcó va arribar fins al golf de Guinea i va deixar un relat precís del seu viatge D’altra banda, el massaliota Píteas va ser capaç de navegar per l’Atlàntic nord seguint les rutes de l’ambre . El seu fantàstic relat va ser pres per fals, però avui podem comprovar-lo fil per randa .

NÚRIA CADENES, ESCRIPTORA

ORGANITZA: LLIBRERIA ADSERÀ I EDICIONS PROA

Aquesta és la història de Tiberi, fill de Lívia, successor d’August, segon emperador de Roma, home d’esperit torturat, enamorat, taciturn, cruel, culte Aquesta és la història de la ciutat que va bastir el seu domini sobre mig món: lleis, marbre i rapinya . Núria Cadenes recrea fastuosament la Roma del segle primer i ens submergeix, potser com mai, en la vivència interior i més humana dels seus protagonistes i, particularment, de les dones, que aquí prenen un relleu nou i merescut Escrita amb una força verbal espectacular i hipnòtica, Tiberi Cèsar és una novel·la històrica i íntima, el relat d’un temps clau en una Roma grandiosa, brutal i tràgica com les persones que la van fer .

NOU

NOU

NOU

ENIGMA

EL RAPTE DE LES ESTRELLES

Enigma en família

AURIGA SERVEIS CULTURALS

ORGANITZA:

BIBLIOTECA MUNICIPAL PEPITA FERRER (TORREFORTA)

Què amaguen les llums de la nit? Viatgeu al centre de les constel·lacions per resoldre el misteri de les estrelles desaparegudes Sospiteu dels personatges i les criatures mitològiques i retorneu les estrelles al seu punt d’origen . Els enigmes nocturns són una proposta d’oci alternatiu per a joves basada en una sèrie d’activitats de temàtiques i àmbits diversos, dinàmiques de joc al voltant d’històries i successos de la ciutat Són accions de descobriment, reptes que s’han de resoldre a través de l’enginy, l’agilitat mental, la percepció dels sentits, la lògica, el pensament lateral o les habilitats personals .

NOU

CONFERÈNCIA

HOMES NUS, DONES VESTIDES

Kouroi i korai, primeres escultures gregues

CARMEN SÁNCHEZ FERNÁNDEZ CATEDRÀTICA D’HISTÒRIA DE L’ART (UAM)

COL·LABORA: MUSEU D’ART MODERN DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA

L’escultura comença a Grècia representant el cos nu de bells éssers genèrics i atemporals: els homes joves Les dones exhibeixen vestits brodats i joies, elles són contingència i narració . Aquestes estàtues han estat trobades assenyalant tombes o com a ofrena en santuaris . El perquè del sorprenent nu s’abordarà en la xerrada, així com el significat d’aquestes escultures que cal entendre des de la mentalitat de la societat que les va produir A vegades les esplèndides escultures ens parlen, ens exhorten a mirar i a emocionar-nos . Una inscripció en una d’elles diu així: «Home que camines pel camp amb la ment absorta en els seus pensaments, atura’t i plora quan vegis la tomba de Trasó» .

KOUROS I KORÉS CONTEMPORÀNIES

La influència de l’art grec en les escultures del MAMT

AURIGA SERVEIS CULTURALS

ORGANITZA: MUSEU D’ART MODERN DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA

Les estàtues tipus kouros i korés són el paradigma d’escultura grega del període arcaic Representen nois i noies joves simbolitzant un dels ideals de la cultura grega arcaica, l’areté, la bellesa moral i física de la noblesa . Una xerrada al voltant d’aquest tipus de manifestacions artístiques ens permetrà observar la pervivència de la seva influència en la història de l’art fins als nostres dies . Es contraposaran aquestes escultures a les estàtues de Julio Antonio i Salvador Martorell conservades al Museu d’Art Modern de Tarragona .

NOU

NOU

XERRADA

CONFERÈNCIA

QUÈ VA PASSAR

AMB L’ART ROMÀ?

Com va sobreviure la cultura romana en l’art posterior

MIGUEL ÁNGEL CAJIGAL

(EL BARROQUISTA), HISTORIADOR DE L’ART

COL·LABORA: MUSEU D’ART MODERN DE LA DIPUTACIÓ DE TARRAGONA

Per a la major part del públic aficionat a la història i a l’art, es dona per feta la idea que l’antiga Grècia va ser superior en les arts i l’antiga Roma en l’arquitectura i l’enginyeria . La nostra percepció actual del món clàssic, però, deu molt més al món romà del que normalment es reconeix En aquesta conferència descobrirem com l’art romà ha influït en diferents èpoques i cultures, des de la seva enorme petjada en el Renaixement fins al seu impacte en els diferents llenguatges artístics de l’actualitat .

NOU

CONFERÈNCIA

LLEGIM EN LÍNIA L’ENEIDA

Club de lectura Llegim Clàssics amb l’Eneida de Virgili

ORGANITZEN: BIBLIOTECA PÚBLICA DE TARRAGONA, LA CASA DELS CLÀSSICS I FESTIVAL TARRACO VIVA. COL·LABOREN: MNAT I BIBLIOTEQUES DE BARCELONA

Cinquena edició d’aquest reeixit grup de lectura en línia, en què descobrirem l’èpica clàssica llegint plegats l’ Eneida, una de les obres més importants de la literatura llatina . La dinamització diària del grup, a través de la plataforma Tellfy, la durà a terme l’equip de la Casa dels Clàssics (Georgina Rodríguez) . Comptarà amb dues conferències en línia a càrrec d’Adolfo Egea («Introducció al context i la poesia èpica llatina») i de Mònica Miró («Les dones a l’ Eneida »), a més d’una de presencial de Joaquín Ruiz de Arbulo («August i la seva època») en el marc de la jornada presencial del club, que se celebrarà el dissabte 25 de maig a Tarragona, dins del festival Tarraco Viva .

AUGUST I LA SEVA ÈPOCA

Una edat d’or cantada pels poetes

JOAQUÍN RUÍZ DE ARBULO,CATEDRÀTIC D'ARQUEOLOGIA (URV) · ORGANITZEN: BIBLIOTECA PÚBLICA DE TARRAGONA, LA CASA DELS CLÀSSICS I FESTIVAL TARRACO VIVA

Els anys del mandat d’August com a primer emperador (27 aC - 14 dC) van significar un canvi fonamental en l’organització de l’Estat romà Amb l’arribada de la pau, després de dècades de guerres civils contínues, les lleis van poder ser aplicades, les rutes es van tornar més segures, els mercats es van proveir de productes gràcies a una moneda estable i l’exèrcit va limitar les seves funcions a la protecció i vigilància de les fronteres

Van ser els anys d’una nova edat d’or cantada pels poetes, que van convertir August en un autèntic pare de la pàtria, lloat per les seves virtuts: clemència, justícia i pietat . L’inici d’un nou poder dinàstic va ser el preu polític que la vella República romana va haver de pagar a canvi de tot això

CLUB DE LECTURA

NOU

NOU

ACTIVITATS FAMILIARS

MATINS EN FAMÍLIA

A TARRACO VIVA. Un viatge a la Tarragona de fa dos mil anys

AURIGA SERVEIS CULTURALS · PLA EDUCATIU D’ENTORN DE TARRAGONA · BIBLIOTECA PEPITA FERRER · XARXA DE CENTRES CÍVICS · OFICINA DEL FESTIVAL

L’Ajuntament de Tarragona i l’Institut Municipal d’Educació (IMET), conjuntament amb el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, impulsen l’activitat «Matins en família» a través del Pla Educatiu d’Entorn . La seva missió és aconseguir l’èxit educatiu de l’alumnat i contribuir a la cohesió social mitjançant l’equitat, l’educació intercultural, el foment de la convivència, l’ús de la llengua catalana i el treball en xarxa dels diferents agents educatius de la comunitat Es tracta d’una iniciativa finançada per la Unió Europea (Next Generation EU), Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència .

PRESENTACIÓ I EXPOSICIÓ

QUAN ELS OBJECTES PARLEN

Posem veu a la peça del mes del Museu d’Història de Tarragona

CRISTÒFOR SALOM, DIRECTOR DEL MHT

ÀNGELS FERNÁNDEZ, TÈCNICA DEL MHT

MUSEU D’HISTÒRIA DE TARRAGONA

El Museu d’Història exposa a l’aparador del pati de Casa Castellarnau, visible des del carrer dels Cavallers, una peça de la seva col·lecció: un cap d’escultura romana . Si la peça tingués veu, què explicaria? «Porto amb mi la pesada càrrega del poder . Soc el retrat d’un prohom de Tàrraco . Se’m coneix poc la fesomia, i és que em manca l’acabat de guix fi . No recordo si formava part d’un monument funerari o potser d’un monument honorífic, però el meu llegat perdura immòbil com la pedra, testimoni d’una època ben llunyana .» Aquesta exposició va acompanyada d’una presentació el dia 15 de maig i d’una postal de la peça del mes que s’entregarà durant l’activitat . També es pot recollir gratuïtament, fins a fi d’existències, a la recepció de Casa Castellarnau

RECREACIÓ HISTÒRICA

EX PRAEDIS

AD VENATORES

De perseguits a caçadors

SEPTIMANI SENIORES MUSEU NACIONAL ARQUEOLÒGIC DE TARRAGONA

NOU

Activitat inspirada en la representació de la cacera (venatio) que es conserva a la cúpula de la sala circular de Centcelles, un mosaic amb vuit escenes sobre la persecució d’uns cérvols, la cacera d’un porc senglar, el retorn victoriós a casa i un personatge principal envoltat d’altres acompanyants . Alguns investigadors han interpretat el monument com una vil·la inacabada que va esdevenir el mausoleu de Constant (fill de l’emperador Constantí el Gran), com la vil·la residencial d’un bisbe o com un espai de representació d’una rica vil·la senyorial . I encara s’exposa una darrera teoria que l’interpreta com l’àrea central del campament militar del comes Hispaniarum Asterius, personatge enviat per l’emperador Honori a fi de recuperar Hispània per a la causa imperial d’Occident

ITINERARI

DEL FÒRUM AL TEATRE

Una passejada per la vida de Tàrraco

MUSEU NACIONAL ARQUEOLÒGIC DE TARRAGONA

MUSEU D’HISTÒRIA DE TARRAGONA

Visita comentada organitzada pel MNAT i el MHT, amb la qual es coneixerà com era la vida a l’antiga Tàrraco Un recorregut guiat amb inici a l’antic fòrum de la colònia, on es duien a terme les activitats econòmiques, polítiques i religioses de la ciutat i es podien contemplar les representacions dels ciutadans il·lustres . I el final del recorregut és al teatre romà de Tàrraco, un dels edificis d’espectacles on confluïen oci i negoci i on queda reflectida la importància de la ciutat dins de l’organització de l’Imperi

JOC DE TAULA

NOSTRUM MARE

Jugant a ser comerciants romans

ITINERARI

LA VIL·LA DELS MUNTS

La vida de les elits de Tàrraco

MUSEU NACIONAL ARQUEOLÒGIC DE TARRAGONA

MUSEU NACIONAL ARQUEOLÒGIC DE TARRAGONA

El mar Mediterrani va ser el veritable punt d’unió de l’Imperi romà, i el vaixell era el mitjà de transport més ràpid i econòmic . Així, naus carregades amb tota mena de productes solcaven les aigües del Nostrum Mare de port en port Amb aquest joc de taula us convidem a convertir-vos en comerciants romans i a portar els vostres productes d’un cantó a l’altre de l’Imperi . Moureu el vostre vaixell per les rutes més eficients i abastireu els ports dels productes que demanin .

La vil·la romana dels Munts va ser la residència durant un temps del duumvir de Tàrraco Gai Valeri Avit i de la seva esposa, Faustina . Així ens ho indiquen una inscripció trobada al jaciment i la presència del seu segell personal . Probablement també el mateix emperador Adrià va delectar-se en les magnífiques vistes que encara avui dia es poden apreciar des dels edificis conservats . Si voleu conèixer com era la vida en una residència aristocràtica de la rodalia de Tàrraco, acosteu-vos fins aquest esplèndid jaciment i gaudireu d’una visita que us transportarà de nou al segle ii dC . Els Munts va ser declarada Patrimoni Mundial l’any 2000 i constitueix una de les vil·les més importants d’Hispània .

NOU

VISITA TEATRALITZADA

TIBERIUS

Un comerciant pel Mare Nostrum

MUSEU NACIONAL ARQUEOLÒGIC DE TARRAGONA

MUSEU DEL PORT DE TARRAGONA

El comerciant de Tàrraco Tiberius Claudius Amiantus ens explicarà de primera mà com era el comerç del vi en època romana i quines característiques i quins perills tenia la navegació pel Mare Nostrum . Que Neptú i les nereides ens siguin favorables! Aquesta activitat teatralitzada l’organitzen conjuntament el Museu del Port de Tarragona i el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona . La visita s’inicia a les instal·lacions del Tinglado 4, a l’exposició «Tàrraco/MNAT», per continuar el recorregut fins al Refugi 2 del Moll de Costa, on hi ha el Museu del Port .

CONFERÈNCIA, DEBAT I VISITA

LES PECES ROMANES DEL MUSEU DIOCESÀ

ISABEL

RODÀ DE LLANZA, ARQUEÒLOGA

ORGANITZA: AMICS DE LA CATEDRAL

COL·LABORA: MUSEU BÍBLIC

TARRACONENSE

El Museu Bíblic és ja una important peça per si mateix, ja que ha integrat espais emblemàtics del recinte de culte imperial que coronava l’anomenat fòrum provincial de Tàrraco . Les restes in situ i les excellents maquetes permeten comprendre l’estructura del temple i del pòrtic que l’envoltava . Com recorda el gran historiador Tàcit, el temple tarraconense, dedicat al culte d’August, va servir de model per a totes les províncies de l’Imperi romà Es parlarà de les recreacions d’ambients públics i privats exposats al museu, així com d’algunes de les peces arqueològiques més significatives procedents de la ciutat, especialment les inscripcions aplegades a Tarracròpolis, les quals corresponen a homenatges públics a divinitats, emperadors i personatges notables que van ocupar càrrecs municipals

VISITA COMENTADA

LEGIONARIS

Vida quotidiana dels legionaris romans

PROJECTE PHOENIX ORGANITZA: AJUNTAMENT D’ALTAFULLA

Lluny de la imatge que tenim de les grans batalles, la vida d’un legionari romà era en general molt monòtona: entrenament, guàrdies o serveis de neteja o de control de camins, entre d’altres . Amb aquesta visita podrem veure i tocar alguns objectes que formaven part de la vida diària dels legionaris romans: el seu vestuari i armament, les seves tendes de campanya i alguns altres estris . Es podrà comprovar el pes real d’un casc de legionari o d’una armadura; i també coneixerem altres aspectes de les seves vides, com ara què menjaven, si tenien permisos per anar a casa seva, com es posaven en contacte amb les seves famílies i amics i què necessitaven .

NOU

RECREACIÓ HISTÒRICA

CASTRA LEGIONIS

La vida a les legions romanes

PROJECTE PHOENIX ORGANITZA: AJUNTAMENT D'ALTAFULLA

La major part de la vida diària d’un legionari romà transcorria als barracons o a les tendes del seu campament . Després d’efectuar molts i diversos serveis (guàrdia, entrenament, obres de reparació, serveis administratius, etc .), gaudien d’un cert temps lliure que podien aprofitar per fer el menjar, netejar la roba i l’armament, jugar amb els seus companys o escriure cartes a la família i els amics, els quals, molt sovint, estaven a milers de quilòmetres de distància

A través de documents originals i cartes trobades en diferents indrets de l’Imperi romà, podrem sentir les seves veus i conèixer algunes de les seves pors i sentiments; com la del legionari Apollinar, que, en una carta enviada a la seva mare, escriu: «Sempre que us recordo no menjo ni bec, sinó que ploro!»

CONFERÈNCIA

EL RETORN DE DIONÍS

Més enllà dels clixés d’un dels grans cultes de l’antiguitat

RAFAEL LÓPEZ-MONNÉ

FOTÒGRAF I LLICENCIAT EN GEOGRAFIA I HISTÒRIA

ORGANITZA: MUSEU D’HISTÒRIA DE CAMBRILS

Dionís -Bacus per als romans- és l’antic déu del vi . La seva figura, però, ha quedat popularment ridiculitzada com la del déu dels desenfrenaments orgiàstics i etílics . Què hi ha darrere dels tòpics que arrossega una de les principals religions de la Grècia antiga? Com és que el déu al qual s’han dedicat més estudis, des de múltiples camps del coneixement, ha quedat reduït a aquest clixé? Prenent com a base la iconografia clàssica, i a través de la fotografia i la recreació històrica, la proposta «El retorn de Dionís» pretén acostar els significats del culte a Dionís als espectadors del segle xxi . En el projecte hi han participat més d’una seixantena de persones, entre arqueòlegs, historiadors, filòlegs, restauradors, estilistes, actors, figurants, gestors culturals i fotògrafs

RECREACIÓ HISTÒRICA

ROMANUS EQUITATUS

La cavalleria i el cavall a Roma

ALA AUGUSTA

ORGANITZA: MUSEU D’HISTÒRIA DE CAMBRILS

COL·LABORA: QUADRES JULIVERT

La cavalleria a l’exèrcit romà va tenir, a partir de Juli Cèsar, un paper important en activitats d’exploració i persecució . Bona part dels membres venien dels pobles aliats de l’Imperi i s’integraven en les unitats auxiliars de les legions . Les unitats de cavalleria eren les Alae, i el seu nom designava el creador de la unitat, o la nacionalitat original del contingent . A l’espectacle podrem veure dos genets d’Ala Augusta completament equipats amb elements de reconstrucció basats en restes arqueològiques i en les làpides funeràries dels cavallers, que solen ser de gran realisme i detall . Es mostraran les característiques de la cavalleria romana, les tècniques de muntada i lluita, la morfologia dels cavalls antics i la consideració dels cavalls com a animals de prestigi .

NOU

CONFERÈNCIA

PEIRATES

La pirateria a l’antiguitat mediterrània

JOAQUÍN RUÍZ DE ARBULO, CATEDRÀTIC D'ARQUEOLOGIA (URV)

ORGANITZA:

AJUNTAMENT DE VILA-RODONA

Al llarg de la història, la pirateria ha estat l’últim recurs per a la pobresa de les poblacions costaneres instal·lades en llocs estratègics davant del pas dels vaixells de comerç . Naupli, el primer grec navegant, va ser un pirata Odisseu va arribar a Ítaca fent-se passar per un vell pirata cretenc i, després d’ell, cada generació de navegants va conèixer els greus problemes dels atacs per mar . Examinarem diversos exemples i personatges d’aquesta activitat en època grecoromana i recordarem la gran campanya contra la pirateria que Pompeu Magne va dur a terme, per tot el Mediterrani, els anys 68 i 67 aC Encara avui, en moltes poblacions del litoral tarragoní i llevantí es recorden les accions dels pirates barbarescos dels segles xvii i xviii .

RECREACIÓ HISTÒRICA

GLADIADORS

Missatgers de l’inframon

ARS DIMICANDI

ORGANITZA: AJUNTAMENT DE VILARODONA

ACTIVITAT ESCOLAR

TESSELLATUM

Tessel·les i mosaics a les escoles

NOU

NOU

Per als antics la sang vessada evocava les ànimes dels morts . Des dels micènics fins als campanolucans i etruscos, amb motiu d’un funeral, els guerrers s’oferien per participar en duels on les armes només podien perforar la pell i fer sagnar, perquè les ànimes poguessin ser evocades i acompanyessin el difunt a l’inframon Aquest fenomen es classificava dins dels pathemata, cerimònies que conduïen al coneixement místic a través del sofriment . Els romans van prendre la gladiatura dels etruscos i la van convertir en un espectacle . Amb l’arribada dels amfiteatres es va voler representar el palau d’Hades, amb les portes sanavivaria i libitinensis, que corresponien a les dues portes de l’inframon, i la presència d’actors que representaven Hades i Caront .

AURIGA SERVEIS CULTURALS

ORGANITZA: AJUNTAMENT DE VILARODONA

Escenes d’herois, déus, deesses i tota mena d’éssers mitològics . Escenes de la vida quotidiana o simplement formes geomètriques per decorar els espais més luxosos de l’antiga Tàrraco . Els mosaics són una finestra oberta a les històries i als costums de l’època romana En aquesta activitat, ens endinsarem amb els alumnes de l’Escola Bernardí Toldrà de Vila-rodona en el món romà a partir dels mosaics conservats a Tàrraco i farem el nostre propi mosaic amb tessel·les .

JOC DE DESCOBERTA

ROMANE, EVĀDE

EX CUBICULŌ

Joc d’escapada compacte amb participació familiar

ANS EDUCACIÓ

ORGANITZA: MUSEU D’ARQUEOLOGIA

SALVADOR VILASECA

Salve! Quid agis? Són temps convulsos a Roma . Els pobles mediterranis s’estan rebel·lant contra el domini romà Es preveu un conflicte important i el Cèsar ens ha demanat que siguem les seves persones de confiança per recopilar informació sobre el que passa i servir així la seva causa . Però per saber si som les persones adequades haurem de superar les proves que ens ha organitzat, resolent els enigmes amb les nostres habilitats i el nostre enginy Caldrà que treballem per equips per, d’aquesta manera, poder endinsar-nos millor en els diversos reptes i descobrir si estem preparats per assumir noves missions . Podreu demostrar que sou les persones indicades?

EL JACIMENT PROTOHISTÒRIC

DE LA CELLA

IBER. ARQUEOLOGIA, PATRIMONI I TURISME SL

ORGANITZA: AJUNTAMENT DE SALOU

Proposem una visita guiada dirigida per una persona de l’equip de guies i arqueòlegs de l’empresa Iber Tot seguit oferirem un tast de la cervesa Iberika, un producte d’inspiració històrica elaborat a partir de la interpretació d’analítiques de residus dels fons d’envasos ceràmics del nord-est peninsular .

NOU

EL MITE D’ANDRÒMEDA

IBER. ARQUEOLOGIA, PATRIMONI I TURISME SL

ORGANITZA: AJUNTAMENT DE SALOU

Presentem una activitat familiar basada en el joc com a eina d’aprenentatge . Mitjançant aquesta metodologia, es pretén fomentar una dinàmica socialitzadora basada en la comunicació, el raonament, la creativitat, l’enginy, la destresa i el treball en equip L’objectiu principal és donar a conèixer algunes nocions bàsiques sobre astronomia i astrologia, dues savieses que formaven part de la quotidianitat de les civilitzacions passades de fa més de dos mil anys, pilars fonamentals de la navegació pel Mediterrani durant l’antiguitat . A través del mite d’Andròmeda, coneixerem alguns episodis de la mitologia clàssica, un compendi de relats que servien per explicar l’origen del món i que van donar nom als astres, els planetes i les constel·lacions que formen part de la nostra galàxia . NOU

VISITA COMENTADA AMB TAST DE CERVESA

JOC DE DESCOBERTA

NOU

VISITA COMENTADA AMB TAST DE VI

LA VIL·LA ROMANA DE BARENYS

IBER. ARQUEOLOGIA, PATRIMONI I TURISME SL

ORGANITZA: AJUNTAMENT DE SALOU

Visita guiada amb una explicació històrica i tast de vi per complementar l’explicació amb una experiència sensorial . Es farà un tast de vi elaborat com es feia 2 .500 anys enrere . Es tracta d’un procés d’arqueologia experimental que des de la Facultat d’Enologia, en col·laboració amb investigadors del grup de recerca GRESEPIA de la Universitat Rovira i Virgili, s’ha dut a terme durant els últims anys .

NOU

MONÒLEG HISTÒRIC

FRONTINUS, CURATOR

AQUARUM. El gestor de les aigües de Roma visita Tàrraco

JAUME MARTELL, ITINERE

ORGANITZA: AJ. DELS PALLARESOS

COL·LABORA: EMATSA

Frontinus, curator aquarum de Roma, ens explica com gestionaven els romans el proveïment d’aigua de les ciutats i les grans obres d’enginyeria que van construir per dur-ho a terme Durant l’Imperi romà, el curator aquarum era el comissari responsable de la gestió i el manteniment del sistema d’abastament i la xarxa de distribució d’aigua a les ciutats romanes . A Roma, aquesta funció formava part de les tres grans curadories urbanes, juntament amb la d’obres públiques i la del clavegueram El càrrec, que tenia una gran importància i responsabilitat, l’exercia un senador amb rang consular que era nomenat directament per l’emperador .

AUDIOVISUAL

ACUEDUCTOS

OFICINA DEL FESTIVAL -INSTITUT CATALÀ D’ARQUEOLOGIA CLÀSSICA (ICAC) - FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA ARQUEOLÒGIC DEL BIDASOA (FICAB) EN ITINERÀNCIA ORGANITZA: AJ. DELS PALLARESOS

Un dels camps en els quals va destacar més el geni dels romans va ser el de l’enginyeria . Gràcies al seu domini de la topografia i la construcció, van dur a terme obres impressionants, entre les quals destaquen els aqüeductes . Aquest documental posa l’espectador en la pell de l’enginyer encarregat de la construcció d’un d’aquests aqüeductes i l’ajuda, a través d’espectaculars simulacions per ordinador combinades amb imatges reals, a entendre els recursos tècnics que van fer possible els proveïments d’aigua més impressionants de l’antiguitat

CONFERÈNCIA

AQUA AUGUSTA

Els aqüeductes romans als Pallaresos

JORDI LÓPEZ VILAR ARQUEÒLEG (ICAC)

ORGANITZA: AJ. DELS PALLARESOS

S’explicarà la xarxa de subministrament hídric de la ciutat de Tàrraco i els diferents aqüeductes que van existir, així com les seves característiques i cronologies . Es farà un esment especial dels dos que travessen el terme municipal dels Pallaresos, les restes específiques que se’n conserven i les actuacions d’excavació i restauració que s’hi han dut a terme . Un dels aqüeductes, construït en època d’August, passa pel bell mig del nucli urbà i n’han quedat nombrosos vestigis a vista . I el segon, proper al riu Francolí, presenta les restes d’un pont amb arcuacions i forma part de la mateixa conducció que el famós Pont de les Ferreres .

EL MEDITERRANI A L'ANTIGUITAT

El teatre com a llegat cultural

AULA DE TEATRE URV-ZONA ZÀLATA LUDI SCAENICI / LA IM.PERFECTA

INTRODUCCIÓ: JOAN PASCUAL I

JESÚS CARRUESCO

Per acomiadar la XXVI edició del festival, us proposem una mirada a un dels llegats culturals més interessants del Mediterrani antic . Enguany, l’Aula de Teatre de la URV i Zona Zàlata, en col·laboració amb la companyia de dansa La Im .perfecta i el grup de recreació musical romana Ludi Scaenici, han produït l’espectacle Catarsi. Dionís en els orígens del teatre grec . Aprofitant aquest treball de recerca històrica, arqueològica i artística, podrem conèixer molt millor un dels més importants llegats culturals que han arribat fins als nostres dies: el teatre en la tradició cultural occidental En aquest acte de cloenda també farem un repàs del que ha estat la present edició, amb algunes reflexions finals sobre el seu tema central: el Mediterrani a l’antiguitat .

NOU

EL FESTIVAL

ORGANITZA

PATROCINADORS INSTITUCIONALS

PATROCINADOR ESPECIAL PATROCINADORS

COL·LABOREN

Setopant (URV-ICAC)

Associació Tàrraco a Taula

ICE Clàssiques URV

APLEC

INS F Vidal i Barraquer

Museo de Oiasso (Irún)

Pausanias Viajes Arqueológicos

Desperta Ferro Ediciones

Llibreters de Tarragona

Patronat d'Esports de Tarragona

Empresa Municipal de Transports (EMT)

Consell Comarcal del Tarragonès

Consell Comarcal de l'Alt Camp

Consell Insular de Menorca

TAC 12

Tarragona Ràdio

Xarxa de Biblioteques de Barcelona

CRÈDITS

IMATGE DEL CARTELL DE LA XXVI EDICIÓ (coberta)

Idea: Oficina Tarraco Viva

Imatge virtual: Digivisión

Retoc fotogràfic:

Siqui Sánchez, Noemí Rosell

Maquetació: Noemí Rosell

LA REVISTA DEL FESTIVAL

Coordinació i documentació: Oficina Tarraco Viva

Edició gràfica i textos: Rafa Pérez

Disseny gràfic: Rafael López-Monné, Noemí Rosell

Maquetació: Noemí Rosell, Valeria Russo

Il·lustració p.113: Sílvia Iglesias

Imatges: Rafael López-Monné / Tarraco Viva: 1, 2, 4, 7, 8-9, 10, 12, 26-27, 31, 48-49, 52, 58, 59, 68, 87, 88, 89, 91, 92, 94-95, 96, 98, 110-111, 112, 114, 115b,c, 116a,b, 117a,b, 118c, 119b,c, 120b, 121, 122a,b, 123, 124a,b, 125a, 130b, 135b, 136, 141, 142a, 143a,b, 144a, 145, 146, 147a, 148, 149a, 150a, 151a, 153a, 154a, 155a,c, 156, 157b,c, 159a,b, 161, 162

Rafa Pérez / Tarraco Viva: 37, 39, 40-41, 42, 43, 44, 47, 51, 56, 76, 79, 80, 81, 83, 99, 100, 103, 104-105, 106, 108, 109, 115a, 116c, 118a,b, 119a, 120a,c, 124c, 125b,c, 127b,c, 128a,c , 129a,b, 130a, 134b, 135a,c, 143c, 147c, 149b,c, 152a,c, 153c, 154c, 155b, 159c

Anton van den Wyngaerde: 147b

FICAB: 137, 138, 139

Fundació Torlonia: 35

Iban Martín: 133c

J D Barbié du Bocage: 63, 134a

Jean Baptiste Bourguignon d'Anville: 71

Juan Delgado Diez-Madroñero / Desperta

Ferro Ediciones: 64, 126b

Lluc Queralt: 14, 16, 17, 18, 19, 20, 21, 22, 23, 24, 25

Lorenzo A Castro: 75

Marco Ansaloni: 129c

Radu Oltean / Desperta Ferro Ediciones: 60

Tàrraco a taula: 140a

Wikimedia Commons: 28, 30, 32, 34, 38, 55, 66, 72, 73, 84, 117b, 122c, 126a,c, 127a, 128b, 130c, 131a, 133b, 140b,c, 142b,c, 150b, 151b,c, 152b, 157a, 160a, b

Wilhelm von Kaulbach: 67, 134c

Correcció lingüística i traduccions: Ramon Vidal Revisió de la llengua llatina: Núria Rodríguez

Impressió: Editorial Mic

© dels textos, fotografies i il·lustracions: els autors

Els textos poden reproduir-se citant-ne la font

Estan reservats tots els drets sobre les fotografies i les il·lustracions Per a reproduccions cal contactar amb l'Oficina del Festival: oficina@tarracoviva com © de l’edició: Festival Tarraco Viva

Dipòsit legal: T352-2024

GRUPS DE RECONSTRUCCIÓ I RECREACIÓ DE L’EDICIÓ 2024

A PRIORI CULTURAL cba apriori@gmail com

AGUSTÍ FARRÉ llunadecartro@hotmail .com

ALA AVGVSTA avitianus@hotmail com

ÁLEX MANRÍQUEZ GOROSTIAGA budoxela@gmail com

AMICS MUSEU MENORCA I FEDEERACIÓ

BALEAR DE TIR DE FONA cecilialigero@gmail com

ANS EDUCACIÓ participa@anseducació .cat

ARGOS TARRAGONA julio villar@argostarragona com paco .tovar@argostarragona .com

ARQUEOGASTRONOMÍA arqueogastronomia@gmail com

ARS DIMICANDI arsdimicandi@gmail com

ASS. CULTURAL SANT FRUCTUÓS secretaria@acsantfrucutos cat

ASS. TGN JUGA tgnjuga@gmail com

ASSUMPTA MERCADER SOLÀ hola@assumptamercader cat

AURIGA SERVEIS CULTURALS auriga@aurigasc com

CARLES ALCOY lletra@gmail .com

CRISTINA MURILLO cristinamurillo@gmail com

DOMUS APICIUS ester@onavivencias .com

ENCARNA LAÍNEZ encarnalainez@gmail com

GENOVESA, NARRATIVES TEATRALS joan .rione@gmail .com

IBER ARQUEOLOGIA, TURISME I PATRIMONI contacte@iber cat

ITINERE itinere@turismedetarragona com

JANO RECONSTRUCCIÓN HISTÓRICA info@reconstruccionhistorica com

JAUME MARTELL jaumemartell@hotmail com

KARME GONZÁLEZ karmegc@gmail .com

KEMET, GRUP DE RECREACIÓ HISTÒRICA DE L'ANTIC EGIPTE juliovillarrobles@gmail com

KUAN UM info@kuanum com

LA CASA DELS CLÀSSICS infolacasadelsclassics@som cat

LAPIS SPECULARIS mariajbzg@gmail com

MARC PINYOL GELABERT marcpinyolgelabert@gmail com

MARCEL FERRÉ marcelcutx@yahoo es

MV ARTE info@mvarte com

NEMESIS ARQUEOLOGIA I DIFUSIÓ CULTURAL info@nemesisarch com

PROJECTE PHOENIX projectephoenix@yahoo es

PROJECTE TARRAGONA 1800 info@tarragona1800 com

RICARDO VICENTE PLACED info@ricardovicente com

SEPTIMANI SENIORES info@septimaniseniores .com

TARRACO LVDVS tarracolvdvs@gmail com

TECLASMIT TEATRE info teclasmit@gmail .com

THALEIA, GRUP DE RECONSTRUCCIÓ HISTÒRICA DE TARRAGONA thaleia@telefonica net

ZONA ZÀLATA / AULA DE TEATRE URV jpzonazalata@gmail com