Somni
L A R E A L I TAT D ’ U N S O M N I
PRÒLEG Són elles la inspiració que aclapara aquestes lletres, i en escoltar la veu que conversa conjuntant respiracions, les mans prenen l’abast de la seua estima per la història. Una llum ens fa reviure mentre els llavis es rendeixen sense treva. La parla fluida es mostra a camins de veritat generosa, de sentiments per l’experiència de tot un món indesxifrable. Darrere els ulls, de vegades trencats pel dolor, per la ferocitat de l’aflicció nua de la pèrdua, la desolació tenyida de l’esperança de la resurrecció remou l’emoció endinsada al fons de la tristesa.
12
del Crist, que uns metres més enllà pareixia esbotzar un somriure de felicitat. Queia la vesprada amb una fam de sol per estirar el moment tan llargament somniat i el qual any rere any era un honor que moltes dones del poble havien fet realitat des de temps immemorials, des del seu encetament imparable al segle XVII fins aleshores. Conta la tradició que pertanyem a una raça envoltada d’arrels i fe que s’estima l’origen diví de la seua festa per antonomàsia. Brunyia el cel al rum rum de la notícia que més prompte que tard es va estendre com un reguer de pólvora a aquesta població de l’horta meridional valenciana.
Passa tot massa apressa com una exhalació a la llengua on la vida pren la mida a la desmesura d’immortal bellesa, i tornem a rebre els passos que ens conviden a la renai- - T’has adonat Maria quines són les Camxença, les dues veïnes que són companyes en breres del Crist d’aquest any? Saps qui aquesta vivència. és Glòria Itziar Saez? Sí que la coneixes, és… Ella i tota la seua família li ha donat suport perquè poguera complir el seu anhel més arrelat. Jo imaginava que en esCAPÍTOL A CAPÍTOL tar des de xicoteta vinculada a l’església, i Dos anys enrere… amb la fe que li corre per les venes, i que mou muntanyes, estava clar. La porta es va obrir sobtadament, escrivint un soroll, presagi que alguna cosa estava cui- - La meua veïna, Sara Pons Moreno, que es nant-se, i en un tres i no res es varen veudedica a… no es queda enrere i a més bare rodejades per part de la confraria local. lla de meravella, li ve d’herència, i canta Quasi sense dir aquesta boca és meua, ja com els angelets de la nostra Carxofa. És estaven sent aclamades com a les pròximes també un encís de persona. És una sort que cambreres del poble de Silla. les dues siguen les cambreres enguany. Sé de bona tinta que són molt treballadores i Ni una ni l’altra sabien exactament què dir, ho faran molt bé. les paraules es retrobaven en la contemplació del rector de l’església de la Mare de Déu Mira, per ací venen les meues amigues! dels Àngels, Don Jose María, i de les dones que les miraven amb intensitat expectant. La conversa capgira al voltant dels ruPotser no calia respondre a una afirmació mors que corren pel poble. Sara i Glòque els seus llavis en silenci ja havien pronun- ria, no assabentades dels comentaris, alciat amb fermesa no exempta de tremolor. guns malcarats i altres de més positius, segueixen la seua existència malgrat la zi- Quina responsabilitat! N’eren conscients gzaguejant climatologia, amb algun ruii volien estar a l’altura, pendents sempre xat que altre, i alguns rajos que posarien
els pèls de punta fins al sant més virtuós. És dijous i toca anar a netejar a la capella. L’aire es torna sagrat, ple d’un silenci sols trencat per les respiracions de les dues serventes més fidels que es consagren en cos i ànima a cuidar del Crist. I en arribar el Divendres Sant i el viacrucis, un dels moments per a recordar més indescriptibles pel seu significat, els commou la processó i l’acte de l’unció i trasllat del Santíssim Crist de Silla, viatjant amb ell a un altre lloc, a una altra època, com si no estigueren rodejades de gent i cada exhalació es mantinguera en suspens. Màgia en estat de gràcia. Els dies els passen enfeinades, i quasi s’esmunyen de les mans tractant de parar els moments per gaudir-los amb una tranquil· litat difícil de guanyar. Els esperen molts esdeveniments durant l’any que comença, i malgrat el desgast i el cansament, no disminueixen el ritme retallant les llargues hores dedicades a representar el poble. El dia té vint-i-quatre hores, les quals van majoritàriament destinades a actes relacionats amb la seua més que digníssima funció com a cambreres de la localitat. Són corredores de fons, el seu matí parpelleja a hores prou intempestives, no són encara les 7 hores i ja llueixen preparades per a enfilar el camí del que fer. Hui toca anar a… L’experiència els ha deixat un agredolç sentiment. Als ulls dels més majors, on es reflecteix el rostre de Jesús, es clava una mena de tristor i melangia de creu. Elles els retornen una mica la llum a les cares, que il·lusionades com a xiquets i xiquetes, les reben amb abraçades i besos i una alegria contagiosa. En uns minuts el miracle s’ha produït mitjançant la sola presència de Sara i Glòria.
