La realitat d’un somni

SomniLA REALITAT D’UN SOMNI

PRÒLEG

Són elles la inspiració que aclapara aquestes lletres, i en escoltar la veu que conversa conjuntant respiracions, les mans prenen l’abast de la seua estima per la història. Una llum ens fa reviure mentre els llavis es rendeixen sense treva. La parla fluida es mostra a camins de veritat generosa, de sentiments per l’experiència de tot un món indesxifrable. Darrere els ulls, de vegades trencats pel dolor, per la ferocitat de l’aflicció nua de la pèrdua, la desolació tenyida de l’esperança de la resurrecció remou l’emoció endinsada al fons de la tristesa.

Passa tot massa apressa com una exhalació a la llengua on la vida pren la mida a la desmesura d’immortal bellesa, i tornem a rebre els passos que ens conviden a la renaixença, les dues veïnes que són companyes en aquesta vivència.

CAPÍTOL A CAPÍTOL

Dos anys enrere…

La porta es va obrir sobtadament, escrivint un soroll, presagi que alguna cosa estava cuinant-se, i en un tres i no res es varen veure rodejades per part de la confraria local. Quasi sense dir aquesta boca és meua, ja estaven sent aclamades com a les pròximes cambreres del poble de Silla.

Ni una ni l’altra sabien exactament què dir, les paraules es retrobaven en la contemplació del rector de l’església de la Mare de Déu dels Àngels, Don Jose María, i de les dones que les miraven amb intensitat expectant. Potser no calia respondre a una afirmació que els seus llavis en silenci ja havien pronunciat amb fermesa no exempta de tremolor.

- Quina responsabilitat! N’eren conscients i volien estar a l’altura, pendents sempre del Crist, que uns metres més enllà pareixia esbotzar un somriure de felicitat. Queia la vesprada amb una fam de sol per estirar el moment tan llargament somniat i el qual any rere any era un honor que moltes dones del poble havien fet realitat des de temps immemorials, des del seu encetament imparable al segle XVII fins aleshores. Conta la tradició que pertanyem a una raça envoltada d’arrels i fe que s’estima l’origen diví de la seua festa per antonomàsia. Brunyia el cel al rum rum de la notícia que més prompte que tard es va estendre com un reguer de pólvora a aquesta població de l’horta meridional valenciana. els pèls de punta fins al sant més virtuós. És dijous i toca anar a netejar a la capella. L’aire es torna sagrat, ple d’un silenci sols trencat per les respiracions de les dues serventes més fidels que es consagren en cos i ànima a cuidar del Crist.

I en arribar el Divendres Sant i el viacrucis, un dels moments per a recordar més indescriptibles pel seu significat, els commou la processó i l’acte de l’unció i trasllat del Santíssim Crist de Silla, viatjant amb ell a un altre lloc, a una altra època, com si no estigueren rodejades de gent i cada exhalació es mantinguera en suspens. Màgia en estat de gràcia.

- T’has adonat Maria quines són les Cambreres del Crist d’aquest any? Saps qui és Glòria Itziar Saez? Sí que la coneixes, és… Ella i tota la seua família li ha donat suport perquè poguera complir el seu anhel més arrelat. Jo imaginava que en estar des de xicoteta vinculada a l’església, i amb la fe que li corre per les venes, i que mou muntanyes, estava clar.

- La meua veïna, Sara Pons Moreno, que es dedica a… no es queda enrere i a més balla de meravella, li ve d’herència, i canta com els angelets de la nostra Carxofa. És també un encís de persona. És una sort que les dues siguen les cambreres enguany. Sé de bona tinta que són molt treballadores i ho faran molt bé.

Mira, per ací venen les meues amigues!

La conversa capgira al voltant dels rumors que corren pel poble. Sara i Glòria, no assabentades dels comentaris, alguns malcarats i altres de més positius, segueixen la seua existència malgrat la zigzaguejant climatologia, amb algun ruixat que altre, i alguns rajos que posarien Els dies els passen enfeinades, i quasi s’esmunyen de les mans tractant de parar els moments per gaudir-los amb una tranquillitat difícil de guanyar. Els esperen molts esdeveniments durant l’any que comença, i malgrat el desgast i el cansament, no disminueixen el ritme retallant les llargues hores dedicades a representar el poble. El dia té vint-i-quatre hores, les quals van majoritàriament destinades a actes relacionats amb la seua més que digníssima funció com a cambreres de la localitat.

Són corredores de fons, el seu matí parpelleja a hores prou intempestives, no són encara les 7 hores i ja llueixen preparades per a enfilar el camí del que fer. Hui toca anar a…

L’experiència els ha deixat un agredolç sentiment. Als ulls dels més majors, on es reflecteix el rostre de Jesús, es clava una mena de tristor i melangia de creu. Elles els retornen una mica la llum a les cares, que il·lusionades com a xiquets i xiquetes, les reben amb abraçades i besos i una alegria contagiosa. En uns minuts el miracle s’ha produït mitjançant la sola presència de Sara i Glòria.

Les he imaginat emocionar-se amagades a les habitacions, patir de responsabilitat i exigència inabastable i, sobretot, donar gràcies perquè s’han sentit pletòriques i més vives que mai, reprenent la força com cal i el regal més valuós, paraules textuals, ha estat per a elles.

CAMBRERES PER SEMPRE

Conta la llegenda que en un àrea al voltant d’una llacuna, on els fumarells i els gavinots feien els seus nius, es va establir un nucli de població que va créixer i créixer amb els segles situant-se a prop d’aquella “cala tancada” coneguda per l’Albufera. Diuen, tanmateix, que els extensos canyars que rodejaven el terme, els varen anar transformant els llauradors en camps d’arròs o marjals amb l’esforç dels seus omnipresents braços.

Un legat que Glòria i Sara han arreplegat multiplicant els peixos i els pans amb la seua infatigable entrega al Crist i a Silla. Aquest any han tornat a ser les nostres cambreres, i en aquella muntanya màgica fornida de família, amics, companyes i companys de confraria, corporació municipal, comunitats parroquials de Silla, companys de treball, d’associacions, clubs i penyes de Silla, ens alimenta el somriure compartit, la conversa pulcra, la saviesa de donar-nos el bon dia, i ajudar-nos quan el temps s’emboira i el sol s’amaga a deshora sense trobar l’estima.

Elles realitzen un acte d’amor a tots. No estalvien a acudir on són requerides, a canviar el discurs més feble de les tradicions per millorar-les, a mirar cap endavant com a pioneres d’un espai i un temps de profunds miracles.

El carrer era un formiguer de gent, no cabia ni una agulla. La processó estava al tall de donar els seus darrers passos. La calor ho ofegava tot menys l’amor pel Crist de Silla, que alleugerava la suor que es pegava al cos com una segona pell. Era estiu, 6 d’agost per a més inri. El dia.

De bon matí, les campanes ja repicaven amb energia sota un sol de justícia, la plaça bullia de gent arremolinada a les cafeteries buscant refrescar-se del potent astre Llorens. Una ombra es feia de pregar. La dolçaina i el tabalet donaven el senyal, s’estava reunint el grup de la nostra mil·lenària dansa guerrera i l’antiga partitura se sumava als porrots que es disposaven a ballar-la. Les campanes continuaven el seu toc mentre albergaven els primers creients que entraven a l’església.

Un poc abans, rondant les 10.30 h del matí, la cercavila encapçalada per les autoritats municipals, junt amb l’agrupació musical de La Lírica de Silla, havien anat a arreplegar i acompanyar les cambreres fins a l’església de la Mare de Déu dels Àngels, per tal de celebrar la missa cantada en honor del santíssim Crist.

El cor es batega a mil per hora, totes les mirades cauen sobre elles a plom, i un silenci respectuós amb algun sospir intercalat, segueix acuradament les seues figures enfundades en negre rigorós.

Amb cerimònia pugen a l’altar i els seus ulls llueixen amb un estrany resplendor. Una mescla d’emocions que tots compartim alhora.

- Visca el Crist de Silla! El crit és un tro al recinte eclesial en finalitzar la solemníssima missa i la resposta coral no es fa de pregar: Visca el Crist de Silla!

Darrere l’emotiu i emocionant acte religiós, es convoca el veïnat al parc de l’Estació on la mascletada encesa per les cambreres retronarà per cada racó del poble. I fins els ratolins sentiran el foc de l’esperit siller.

Som llum al secret d’aigua dolça que inspira el llac de l’albufera per totes les seues branques. Gent hereva dels barquers que perxaven en una illa de canyes i fang a la vora del sequiol on les barraques es desdibuixaven a la nit per tornar a reviscolar a la matinada.

Les hores frueixen i minva un cop la calor amb l’arribada de la vesprada. Sembla que el poble estiguera desert de vida i els carrers dormiren la migdiada. Els núvols estiren els braços despertant a poquet a poquet. Badalla l’horabaixa. Les cambreres desfilen al pas del Crist. Als cantons les campanes es desboquen, la música es bamboleja entre les cames. El fervor retratat a la mirada acompanya des de la processó i des de les voreres. Simbologia del trajecte de la vida en cada pas, en cada pols. I aplega a la plaça el Crist quasi sense alé per escoltar l’angelet cantar «Glòria a Déu a les altures». I quan es tanca la nostra Carxofa, amb un clamor de veus, els costalers el pugen, el baixen i l’entren a l’església emparant-lo.

Les cambreres el viuen, el senten, el miren, el miren venerant-lo fins a l’última llum del dia.

Faine Domínguez