Dos Oficis Perduts

JOSEP FOLCH SERRA,

campana Segons conta Maria Josep Folch, el seu pare va ser el últim ferrer que va treballar al poble de manera tradicional, al carrer del Llauradors número 13. Era molt anomenat per aconseguir els treballs ben fets, com deien tots els que el conegueren. Destacava per dentar les corbelles i condicionar totes les ferramentes que antigament s’utilitzaven al camp (relles, aixades, dalles, lligons, etc...). De totes, les corbelles eren les que més es deterioraven, però solien esmolar-se molt abans que es trencaren. Pacientment les dentava tall a tall, com veiem en el retrat, on el trobem ensenyant a un xiquet sobre el cavallet de fusta.

A Silla tenim documentada des del segle XIII una farga comunal al Barrasí, amb un foc encés permanent, que actuava com un monopoli de la Senyoria. A partir d’aquella època, l’ofi ci de ferrer el trobem sempre present al poble. Però a hores d’ara ja no queden ferreries casolanes, ja que totes les peces es fabriquen a nivell industrial i es venen a les grans superfícies o a les botigues dels xinesos.

60

Per Josep Antich Brocal

FRANCESC HERNÁNDEZ,

l’esquilador

Un altre sector relacionat amb l’agricultura i amb una gran presència en les economies domèstiques era el ramader. Dels recomptes fi scals medievals coneixem tots els caps de ramat que hi havia al poble, ja que també pagaven impost; açò comportava un dels ofi cis més ancestrals: els esquiladors, els quals treballaven a les borregueres a començament de cada estiu. També era normal que la maHernández Alapont, heretada del seu avi Paco Hernández Hernández.

El meu avi era un home destacat en l’ofi ci, no només a Silla, sinó també al pobles de la rodalia, on era requerit cada temporada perquè era molt ràpid, curiós i original en la manera de tallar. Va guanyar un concurs que feren al riu de València, l’any 1902, on acudien els millors esquiladors. Va gravar a la cua d’una mula l’escut de la ciutat i allò va impressionar el jurat. Mon pare va continuar la professió fi ns a l’any 1975. Anava a les cases particulars on criaven corders i atenia els pastors que encara quedaven al Barranquet i al Mas de l’Algudor. La llana recollida la guardàvem per vendre-la per fer matalassos. Jo no vaig continuar la tradició familiar perquè no era rendible, però de xicotet vaig poder ajudar el meu pare quan feia falta. Recorde que cobrava un duro per cada animal.

joria de cases tingueren un estable amb ramat de cavalls que calia esquilar periòdicament.

Aquest ofi ci l’hem conegut actiu fi ns fa poques dècades, fi ns que la mecanització del camp fou tan intensiva, que els pocs llauradors que conserven les haques ho fan per mantenir la tradició i no per treballar la terra. Es limiten a traure-les a passejar pels camins del terme. D’aquesta manera, l’ofi ci d’esquilador, com tants altres relacionats amb el ramat i l’agricultura han desaparegut. Els corretgers, ferradors i mestres d’aixa han passat a la història.

Com a darrer testimoni tenim el cas del tio Paco, l’esquilador, anomenat així perquè esquilava els animals de càrrega que, impacients, romanien lligats a la gran morera i la fi guera que ombrejava l’entrada del corralot, ubicat al xamfrà de la Rambleta a l’eixida del camí de l’Algudor. És el seu fi ll major qui ens evoca l’ofi ci i la destresa del seu pare, Paco