Sento Coll Verd

from Silla Fiestas 2018

Salutació de l’Alcalde

VICENT MARTÍNEZ I MORET

(SENTO COLL-VERD), POETA, ESCRIPTOR, FALLER VOCACIONAL

Vicent Martínez i Moret (València, 1909–Silla, 1997) Retrobar la vida i obra del tio Martínez, el dels Quatre Camins, que és com el coneixia la majoria de la gent, no només suposa donar compte d’una persona magnífi ca, generosa, constant, de conviccions poc fl exibles. Suposa també el reconeixement que li deguem com a poble per haver-nos ensenyat a treballar i a estimar la nostra festa, les falles. els fronts per solucionar tot tipus de problemes dels vehicles republicans. El final de la guerra el porta, com a tants, al port d’Alacant, fugint de les tropes de Franco. Ací viurà una experiència que mai no oblidarà.

En el camp de concentració d’Albatera, on havia estat conduït i on esperava que d’un moment a altre l’afusellaren, salvà la vida d’una manera atzarosa. Fou gràcies al fet que duia un llibret de mecànica (un senzill llibret de càlculs matemàtics relacionat amb la mecànica i fet per un jesuïta) que mai no havia abandonat, perquè li era molt útil per al seu treball. En regirar-li les butxaques, un oficial franquista descobreix el llibret del jesuïta, que en la contraportada portava unes frases religioses, i això fou la salvació del tio Martínez, perquè el van alliberar. El llibret, naturalment, l’ha conservat tota la vida.

Durant la repressió franquista ajudà, tant com pogué, refugiats, presos polítics, exiliats. En alguns moments, jugant-se la pell a consciència. Foren uns anys de silenci polític i de treball soterrat, d’exili interior. Les falles sempre foren la seua vàlvula escapatòria. Presentacions falleres, poesies a les falleres, llibrets de falla... tot un ventall d’activitats per a dignificar la festa. La seua afició a les falles li venia de ben menut. Així m’ho contà en una de les tantes converses que vaig tindre amb ell. Tenia set o vuit anys i ja anava en companyia dels seus amiguets pels carrers del Pilar, Maldonado, Àngels i Hospital, tots plegats cridant: «Una estoreta velleta pa la falla de Sant Josep». Tot el què arreplegaven ho portaven a la plaça del Pilar, on ajudaven a amuntonar-ho i li pegaven foc front a la caserna de l’exèrcit que hi havia allí.

Uns anys més tard, quan ja hi havia falles plantades, en una falla que donava a Àngels i Maldonado, es desfeia la gola cridant: «Deu cèntims val el llibret. Compre’l perquè porta tota l’explicació i relació de tot el que conté la Falla.» A canvi de vendre el llibret, sempre queien alguns bunyolets. Així fou fins que anà enamorant-se de la manera de treballar per la festa al barri del Carme. Als carrers de Jordana, Ripalda, però sobretot a la plaça de l’Arbre on la gent es divertia molt més en balls i activitats.

I amb el sentit crític que tenia per a la festa, formà una penya en companyia d’una colla d’amics per a donar el premi a la millor falla. Pagaven dos quinzets a la setmana per al lloguer d’un cotxe el dia de Sant Josep i poder

El tio Martínez passà la infància i la joventut a València i, com la de tants altres valencians, estigué marcada per la Guerra Civil, esdevinguda entre els anys 1936-1939. La seua formació començà en els àmbits anarquistes de les Joventuts Llibertàries, on ingressà el 1925. Aquest pensament l’acompanyà durant tota la vida. La seua cultura procedia d’aquell món que es nodria de les lectures de Prodhon, Bakunin, Marx, però també de Voltaire, Diderot, Rouseau i de les sessions de debats a l’Ateneu Llibertari del carrer del Pilar de València, on assistia regularment cada dia quan acabava la seua jornada de treball en la metal·lúrgia.

Durant la guerra del 36, el tio Martínez participà en el muntatge i la direcció d’un taller de col·lectivitat de maquinària per a l’exèrcit i en la seua condició d’especialista acudia a tots

35

visitar totes les falles plantades. El cotxe era com els que portaven antigament els banderilleros i, amb l’estàndard que havien confeccionat, visitaven totes les falles. I donaven el banderí a la falla més ben feta, segons el seu criteri. Gràcies que no hi havia moltes falles plantades perquè hi havia que menjar-se un bunyolet i una copeta de cassalla en cadascuna d’aquestes. Així i tot, més d’un aplegava a casa marejadet.

En els anys 30 arribà a ser un membre destacat del Sindicat de la Metal·lúrgia de la CNT. No tenia temps per al món de les falles. Sols treball. Sense horaris. Feia el mateix un dilluns que un dia de Nadal. Això sí, quan les falles estaven plantades a València, desapareixia fins el dia de la cremà que tornava a casa.

Fou en l’any 1932 quan vingué a Silla com a conseqüència de la seua participació en una de les vagues que tant sovintejaven durant aquells anys. Va perdre el seu lloc de treball i és, precisament, que tractant de buscar-se la vida, ve a Silla on posa en funcionament un menut taller de maquinària. Ací coneix la seua futura esposa, Leonor Moret i Montó, una dona afectuosa i molt discreta, filla del metge d’Alcàsser, amb qui tingué dos fills: Vicent i Nora.

En l’any 1936 hi hagué falles, però fins a l’any 1941, com a conseqüència de la Guerra, la cosa quedà arraconada. Fou aleshores quan un amic seu, Salvador Barberá, l’apuntà a la Falla Mestre Aguilar–Matías Perelló de la qual era president. En aquesta comissió va ser molt feliç. Té records inoblidables ajudant al muntatge de la cavalcada del ninot. On sempre tenien un bon premi.

Sabia que a Silla, de tant en tant, es feia alguna falleta, però ell tenia el cor a València. Fins que un dia, al final de maig de 1973, ho recorda perfectament, perquè estava dinant a casa, tocaren a la porta. Va obrir la tia Leonor. Era Pepe Montesinos. Venia a demanar-li que fora el president de la nova comissió que estava formant-se. L’objectiu era plantar falla en l’any 1974.

De sempre el tio Martínez va viure la festa en primera persona. No volia que li contaren res. Li agradava estar al capdavant, amb càrrec de responsabilitat. Tardà uns dies a contestar-li, però al final acceptà. Durant tres anys fou el president de la Falla Poble de Silla. Segons em contà feren coses d’un valor humà i sentimental difícil de repetir. Recorda emocionat quan portaren al poble xiquets i xiquetes de Puerto Lumbreras, un poble de Múrcia, afectat per terribles inundacions. L’alcalde volgué protagonitzar els actes previstos per la comissió i ell, com a president, s’oposà. A partir d’aquest fet s’inicià una operació de desprestigi, que salvà amb tota la dignitat, perquè demostrà la falsedat de les calúmnies que s’havien fet contra ell. Va dimitir perquè, segons ell, alguns volien la falla com a eina política. Tan sols estigué tres anys. Deixà la falla de Silla i tornà a ser faller a València. En companyia del seu amic Salvador Barberá. Aquesta vegada fou per a crear la falla Lluís Santangel–Martías Perelló. Fou l’any 1977.

Aquest mateix any, concretament en el mes de maig, es va constituir una nova falla a Silla: la Falla Port. I com era d’esperar, tota la seua família s’apuntà. El primer president fou Josep Montalvà. El tio Martínez, en tot el que pogué, els ajudà. El segon any de falla ja era el seu fill Vicent el nou president, càrrec que ocuparia durant sis anys. El tio Martínez no tingué ja més remei que tornar a ser faller a Silla i treballar de valent per la falla del Port.

Jo m’apuntí a l’any següent. En veure les primeres presentacions en vaig tindre prou. M’agradà la manera de fer les coses, amb gust i sensibilitat. Veure vestits els nostres xiquets de pantalons rallats i la brusa dels nostres majors amb els cabassets plens de flors. Aquesta imatge no l’oblidaré mai.

Aquesta va ser la nota de premsa al diari escrita pel corresponsal J. Viñals:

36

La primera presentació de la Falla Port fou al cine Rex. El veterà organitzador

faller Vicent Martínez va fer unes presentacions de categoria. Va exposar al principi el treball de la comissió amb un graciós diàleg que mantenia amb la seua neta Mª Amparo. La intervenció del president infantil, Paco Alba, també fou molt encertada. I per a imposar la banda de fallera major infantil a Consuelín Magdalena la comissió convidà la sillera Lola Alfonso que fou fallera major infantil de València en l’any 1961. Amb les paraules màgiques de Consuelín s’obriren les cortines i aparegué una fi del reproducció del tramvia groc del disc 20, al qual anaven pujant tots els xiquets i xiquetes tal com Lola Alfonso els imposava la banda. Cal recordar també al net del tio Vicent, que vestit de tramviari ens contava anècdotes dels dos personatges més populars del tramvia de Silla a València, els tramviaris “Pelailla” i “Gostino”. Finalitzà la presentació amb l’escena següent, al fons una barca en l’albufera, i en un primer pla un barquet amb la fallera major infantil dalt que perxava el president infantil, Paco Alba.

La segona part de la presentació començà amb el sainet “El tio Sinagües”, interpretat pel grup Boira que dirigia Boni Conde. Fou una interpretació magnífica que va merèixer els aplaudiments entusiastes del públic, especialment per a la jove Cristina González que fou tota una revelació.

Com que no hi havia fallera major eixint per a imposar la banda a la fallera major Amparo Peris, la comissió convidà les falleres majors de Silla dels anys 1934 i 1936, Julia Carbonell i Amparo Olmos respectivament que imposaren la banda a la fallera major i a la seu cort. El vers que recità Amparo Peris sobre l’origen de Silla fou molt ben dit i molt aplaudit. En acabar el vers aparegueren falleres amb les lletres: CILLA JULIO ANY 1238.

En obrir-se les cortines hi hauria més d’un camió de botelles d’aigua Fonter, pintades de groc i roig que representaven els quatre rius més importants que banya el País Valencià: el Xúquer, el Túria, el Palància i el Segura.

En acabar la presentació, el tio Vicent presentà al mantenidor de l’acte, Josep Lluís Albinyana. El primer que digué eren paraules de felicitació per la gran imaginació que tenia la comissió. Digué també que un poble que no té memòria no té identitat. Va fer un cant a les falles i a les falleres majors, elogiant a les falleres majors d’abans i a les falleres del present, perquè és una manera de garantir el futur.

El veterà organitzador de falles escrigué J. Viñals en la nota de premsa, i no s’enganyà. El tio Martínez vingué a ensenyar-nos la nostra història. Vingué a organitzar-nos com a col·lectiu fester. La festa és l’espill d’un poble, perquè ens presenta la seua cara natural, ni angoixada pels seus problemes quotidians ni crispada per l’esforç laboral ni deformada per la por o l’odi. La gent de la festa, com era el tio Martínez, portava el vestit fester, la cara festívola i l’ànim festiu.

La Falla del Port creà la pròpia senya d’identitat: brusa negra, camisa blanca, pantalons a ratlles i faixa morellana. Aquesta va ser la vestimenta oficial i, per a treballar, gorra negra i la brusa a ratlles típica de l’Horta. Tan sols ens faltava una cançó que ens identificara. I el tio Martínez posà lletra a un pasdoble, el de la Guàrdia Civil.

Ens ensenyà a fer art en cada presentació, fruit del seu ingeni i del seu treball. I es divertia i ens divertíem tots amb ell. Ens ensenyà a fer festa, aquesta festa que ell havia aprés a casa. L’havia viscuda des de l’arrel i no volgué que a Silla ens la perdérem.

I el més important, la festa fou vehiculada en una llengua, la valenciana. La llengua és el suport d’una cultura que construïm entre tots perquè l’estimem, l’usem i la protegim. La llengua ens uneix, ens forma, ens dignifica.

I amb l’espenta i el saber fer del tio Martínez, els fallers i les falleres començàrem a caminar. Sabíem el que no volíem ser abans de saber com volíem ser. Una comissió que estimara la cultura, que recuperara la nostra identitat com a poble, però sobretot que lluitara per la llengua.

37

Ens va ensenyar, des de ben menuts fi ns als majors, a creuar entre nosaltres una passarel·la, a dir versos a les nostres dones i xiquetes, i a participar, tots junts, en un esclat de llum i de música en el moment de la presentació. Ens ensenyà a sentir i a preparar els versos del mantenidor, però sobretot, a tindre i fer créixer l’orgull de ser valencians.

Ens va ensenyar a respectar-nos encara que pensàrem de manera diferent. La primera lliçó: «De la porta del casal cap a dins es pot dir tot. De la porta cap a fora tots tan amics perquè tenim una sola cosa en comú. Recordeu-la perquè és la més gran: el nostre voler a la festa fallera».

«No oblideu mai -ens deia- que una falla és molt més que un grapat d’homes i dones treballant per fer una festa digna. Una falla és una escola de democràcia. Les decisions es prenen per majoria i hem d’acceptar les vinguen de qui vinguen i respectar-les.»

Ens ensenyà a fer llibrets de falla. Durant quasi 20 anys va escriure el llibret de la falla. Llibret que, a diferència dels d’ara, tenia com a escrits principals la crítica, els versos dedicats a les falleres majors i un caixó faller on cabia tota la poesia que escrivia. Eren llibrets en tot el sentit de la paraula, de format menut i plens d’ironia i sàtira. Els temes centrals de la seu obra són: la «Crítica Política», on sempre denunciava el pobre paper que València ha tingut en les decisions polítiques preses a Madrid; la «Crítica Eròtica», tan omnipresent en la vida social espanyola durant molts anys i, per últim, tenim la «Temàtica Ecològica» en la qual criticava, sobretot, la greu contaminació que patia –i pateix– l’Albufera de València. Ho escrivia sempre des d’un prisma popular, quotidià, senzill i molt directe. A banda, sempre deixava algunes escenes de les seues crítiques per a parlar sobre afers locals, bé fóra del món faller o del món polític i social del nostre poble. I amb un vocabulari pròxim ens parlava de temes quotidians. La seua poesia és un vehicle meravellós per a descobrir sentiments. No és fàcil endinsar-se en un llenguatge tan ric i tan diferent d’aquell que usem habitualment. És necessari llegir els grans poetes i, a poc a poc, anar sentint. La poesia és sentiment, no comprensió. M’explicava.

Sempre participà molt activament de tots els aspectes de la festa fallera: escrivint llibret, versos, assajant, organitzant les presentacions, dirigint representacions teatrals, organitzant la murga... fins que per qüestions de l’edat, lògicament, hagué d’anar deixant de fer el treball que durant tants anys havia realitzat. Es mostrà obert i receptiu a les noves iniciatives culturals. Estava malhumorat però content. Sabia que darrere hi havia una colla jove d’homes i dones amb moltes ganes de treballar i posar el llistó ben alt.

El tio Vicent m’ensenyà el gust per preparar les presentacions falleres, el treball del llibret, els versos, els assajos amb les falleres... el treball que només els que l’han fet alguna vegada són capaços d’avaluar.

Fou una persona honesta. Tot un faller vocacional que vivia per a la festa fallera. Un home que va saber transmetre la seua passió per la festa a tots i a totes els que formàvem part de la comissió. Va saber motivar-nos; és la veritat. Així ens ensenyà a ser persones autèntiques i a conscienciar-nos de com són d’únics els nostres arrels.

L’Ajuntament de Silla el 1984 el nomenà Fill Adoptiu per tot el seu treball cultural. La Comissió del Port creà la presidència honorífica en l’any 1990. Fou l’any que inauguràrem el casal. Quina millor manera d’agrair-li tot el que ens havia ensenyat que fer-lo president honorífic i que fora el primer en presidir el nostre casal!

Vull recordar-lo amb dos flashos: Com a gran admirador de la pólvora. S’inventà un aparell que s’havia fet per a disparar eixides. «Aniran ben rectes i ben altes». Com un xiquet gaudia en les despertades. Però, sobretot, el recorde al casal, quan després de dinar s’alçava de la cadira i, tot cerimoniós, alçava el braços com un director d’orquestra i, tots a una, cantàvem la popular cançó valenciana: «L’arròs quan bull, fa xup xup, fa xup xup, fa xup xup...» la repetíem tres vegades. Els convidats es quedaven bocabadats, i jo també, per la senzillesa, la dolçor i fermesa del seu valencià i per la solemnitat amb què ens dirigia.

El tio Martínez, el tio Vicent, l’abuelo Martínez, l’abuelo Vicent, fou un dels fallers pioners que ens ensenyà que el sacrifici sempre va davant de la festa i que el treball i la tenacitat són les eines dels fallers sense possibles per a fer-ho tot possible.

Un home difícil de repetir. Un treballador incansable de la festa que es preocupà per la cultura, la llengua, els arrels i la tradició, en una època en què ser faller estava mal vist i portar la brusa negra era un pecat.