En Pettson se'n va de pesca

En Pettson se’n va de pesca Sven Nordqvist

Era tardor, el vell Pettson estava assegut a la taula de la cuina bevent el cafè del matí.

Immòbil, mirava el dia gris per la finestra; no estava gens content.

El gat Findus, d’altra banda, estava d’allò més enèrgic. No podia quedar-se quiet ni un moment, ni tampoc volia. Saltava per la

cadira, es mossegava la cua, pujava a la taula, es prenia un xarrup de cafè... Va tirar un terròs de sucre, el va seguir fins al terra, va pujar al sofà, va tornar a la taula...

—ESTIGUES QUIET! —va esbufegar en Pettson—. Buf, quin dia. Avui estic de mal humor. No em ve de gust fer res.

En Findus es va quedar mirant el vell. Mai havia estat tan enfadat. En Pettson sospirà profundament i es va quedar com un neumàtic desinflat al racó del sofà, semblava molt infeliç.

—Perdona’m, Findus —va dir cansat—.

Ja sé que no cal cridar d’aquesta manera

al teu gat. Però avui és un dia d’aquests que hauria d’acabar com més aviat millor.

Després va continuar mirant per la finestra.

«Avui està realment trist —va entendre en Findus—. He d’inventar-me alguna cosa que el faci feliç de nou».

Silenciós com un gat, en Findus va pujar sigil·losament a la taula de la cuina. Es va col·locar al costat d’en Pettson i va aixecar una urpa a l’aire. Això significava: «Només diré una cosa més».

—I ara què vols —va remugar en Pettson.

—Podem anar a pescar. Això t’animarà —va murmurar en Findus.

—No, no vull sortir —va dir en Pettson—. Fa fred i plou, i els peixos no piquen. No, no em mouré d’aquí fins a la nit i llavors me n’aniré al llit.

«Quin vell més avorrit», va pensar en Findus sospirant gairebé tan profund com en Pettson. «Sé que, si pesquem, es posarà content de nou. Sempre és així. Potser puc insistir-hi una mica, si ho faig en veu baixa».

El gat va sortir al llenyer i va mirar pensatiu la canya de pescar que penjava a la paret. Va observar per l’escletxa de la porta que en Pettson continuava a la cuina. I després va cridar tant com va poder: —AJUDA! PETTSON, AJUDA’M!

Quan va veure que en Pettson s’afanyava a sortir, va ficar la pota sota un gran tronc de llenya i es va tombar d’esquena, moventse i cridant. El vell va venir corrents.

—Què ha passat? T’has fet mal?

—La pota m’ha quedat atrapada. Vine, ajuda’m! —va gemegar en Findus.

—Què estaves fent aquí? —va preguntar en Pettson mentre ajudava el gat a aixecar-se.

—Me’n vaig a pescar jo sol, anava a baixar la canya, i llavors la llenya ha cedit. Em pots baixar la canya?

—Tu sol no pots portar aquesta canya tan llarga fins al llac —va dir en Pettson.

—És clar que sí, m’espavilaré jo sol si ningú em vol acompanyar —va dir en Findus tot pinxo mentre sortia coixejant del llenyer—. Només dona’m la canya i ja veuràs que puc anar sol fins al llac i treure deu perques i tornar a casa.

El gat Findus mai havia vist en Pettson de tan mal humor. Havia d’inventar-se alguna cosa que el fes feliç una altra vegada.

—Podem anar a pescar! —va suggerir.

Però en Pettson no va voler. Feia fred, plovia, i havia de cavar l’hort i tallar llenya...

Segur que al final, però, en Findus trobarà la manera d’animar el vell Pettson.

Perquè en Findus no és un gat qualsevol...

ISBN 978-84-17749-13-2

www.editorialflamboyant.com