Mickaël Brun-Arnaud
Memòries del bosc
Els quaderns del Corneli Guillot
Il·lustrat per Sanoe
Mickaël Brun-Arnaud
MeMòries del bosc
Els quaderns del Corneli Guillot
Il·lustrat per Sanoe
Traducció de Marta Breu
Publicat per primera vegada a França amb el títol
Mémoires de la forêt. Les carnets de Córnelius Renard
Text: Mickaël Brun-Arnaud
Il·lustracions: Sanoe
© 2023, l’école des loisirs, París
Publicació negociada a través d’Isabelle Torrubia Agencia Literaria
D’aquesta edició © Editorial Flamboyant, SL, 2025
Gran Via de les Corts Catalanes, 669 bis, 4t 2a, 08013 Barcelona www.editorialflamboyant.com
Tots els drets reservats
Traducció del francès: © Marta Breu, 2025
Correcció de textos: Gemma Brunat
Primera edició: octubre de 2025
ISBN: 979-13-87614-03-4
DL: B 9868-2025
Imprès a Índice, Artes Gráficas, Barcelona, Espanya
Amb el suport del Departament de Cultura: Llibre lliure d’emissions de CO₂ gràcies a l’acord establert amb la Fundació Plant-for-the-Planet.
Al Victor, el nom del qual no s’hauria d’escurçar mai.
Al cor del bosc del poble de Bellaescorça i als turons dels voltants, hi viuen animals dotats de raó, de paraula i de sentit de l’humor. Es vesteixen amb la roba que han cosit amb les seves potes i elaboren uns pastissos que són per llepar-se’n el musell. Cada dia, des de la nit dels temps, guineus, ocells, ratolins, talps i mosteles van a treballar, es diverteixen, formen una família de sang o de cor i, plegats, donen forma a la tendra història de la seva existència. En aquestes Memòries del bosc, hi trobaràs registrats els grandiosos destins dels animalons que han deixat petja en aquest bosc, esperonats per l’esperit aventurer, l’amor i el poder de l’amistat. Perquè no hi ha res més bonic que crear nous records, però encara és més plaent aconseguir escriure’ls per compartir-los amb aquells que estimem. Creuem les potes ben fort perquè no oblidis mai els animals que ara coneixeràs ni l’aventura que estàs a punt de viure...
Pròleg
El secret del Corneli Guillot
Fa vint anys, en una freda nit de setembre a Bellaescorça…
Arraulit sota els llençols del llit de la clínica
dels Eriçó, el Corneli Guillot rumiava com es podia escapar de l’habitació sense ser vist.
Als passadissos adormits, l’obscuritat era interrompuda per uns llums artesans: uns curiosos pots penjants amb les vores untades de melmelada
on les cuques de llum, llamineres, es disputaven el sucre, il·luminant la foscor amb els seus saltirons enjogassats. A la recambra del darrere, els roncs sonors del doctor Eriçó feien cruixir els llistons del terra, vibrar les finestres i dringar els flascons de melmelada de porcellana on les infermeres desaven els remeis.
—Per tots els albercocs! —va exclamar el Corneli Guillot entreobrint la porta de l’habitació—. Aquest eriçó ronca més fort que un os. Crec que ara és un bon moment per tocar el pirandó…
El membre de més edat de la família Guillot, que ara es treia la bata de quadres i es posava la roba de carrer, havia pres la decisió de fugir i dur a terme la missió que s’havia proposat. En un farcell que havia retallat de la cortina amb les urpes i lligat al seu bastó, hi havia ficat uns pastissets de canyella que s’havia guardat del berenar, el seu llibre de capçalera —Arsène Lapin, cavaller-lladre de pastanagues, de Maurice Llop Blanc—, la seva ploma de la sort, el seu tinter i els pocs fulls de paper que hi havia a sobre de la calaixera.
—M’he d’afanyar abans no m’agafi un altre atac; no poden caure en males potes —va murmurar, nerviós, mentre lligava els llençols a la coixinera i aquesta als peus de l’armari per fer-se una escala.
Llançant els llençols nuats per la finestra, el vell guillot va tornar a notar el maleït mareig que l’havia obligat a reposar. «Closca del dimoni», va pensar, alçant les orelles, «no deixaré que m’impedeixis fer el que penso fer, paraula de llibreter!». Nus rere nus, una pota darrere l’altra, el Corneli va baixar amb cura fins a arribar al peu de la construcció de branques i fulles que constituïa la famosa clínica del doctor Hipòcrates Eriçó, professió que havia passat de pares a fills i filles. Els animals del bosc podien venir aquí a recuperar-se quan havien serrat la branca on estaven asseguts o quan s’havien posat a hibernar i s’havien descuidat de tancar la porta de la lloriguera, i hi havien entrat el vent i la pluja i se’ls havien humitejat els mitjons… Brrr!
Els núvols que s’amuntegaven per damunt del poble presagiaven una pluja torrencial i una forta tempesta elèctrica. El guillot es va recollocar la bufanda i el jersei fi de llana que duia, a punt per posar-se en marxa amb els esclats dels primers llampecs. Havia arribat el moment de partir; s’havien aturat els roncs que es colaven pels silenciosos passadissos de la clínica.
—Corneli? —va dir una veu cavernosa des del pis de dalt—. És vostè qui gruny com un tigre afamat o és que acaba d’esclatar una tempesta? Vol una injecció per tornar-se a adormir?
—Estic bé —va contestar el guillot des d’allà on era—. Dormo com un nadó!
—No el sento gens bé, Corneli… Però es pot saber on és? Ah! Per tots els porcs que esgüellen!
Amb tota la fressa que li va arribar, el vell animal va deduir que el doctor Eriçó havia caigut de la butaca i havia arrossegat amb ell tot el que tenia a la taula: les enciclopèdies de medicina, la tassa de xocolata ja freda, el martell de reflexos… El Corneli es va cordar fins dalt els botons
de l’armilla i, sense contestar, s’endinsà en la nit. No, ni la tempesta, ni la malaltia, i encara menys la moral, l’aturarien.
Quan es va esmunyir, de puntetes, dins la caseta coberta de glicines on vivien el seu fill
Gervasi i la seva dona, anava xop fins al moll de l’os. Es va estar d’espolsar-se amb força per desempallegar-se de l’aigua del pelatge, pensant que valia més no provocar una altra tempesta dins de casa. Com que encara recordava on els havia amagat, el Corneli va anar de dret a la immensa llibreria de la sala d’estar. Es va enfilar a l’escala de bambú per arribar fins al prestatge més alt i va trobar el que buscava, amagat just darrere d’una de les seves sèries de novel·la preferides:
Els fabulosos detectius del bosc, que havia rellegit un niu de vegades. En tocar la coberta esquerdissada de cuir de bolet, al vell guillot el van assaltar imatges de colors antics i música de dies remots que el seu cap feia sonar com si fos un gramòfon amb una manovella imparable. Mirant-lo de ben prop, en el reflex deformat d’una llàgrima que
tenia a la comissura de l’ull s’hi podia entreveure una cabana als arbres, una magnífica mansió al costat d’un llac, safates plenes a vessar de llimonada i galetes de gingebre confitat, cadells que corrien, un riu que mormolejava el seu descontentament cada cop més i més fort… Potser perquè pensar en esdeveniments que pertanyien al passat li resultava massa dolorós, o potser perquè no s’ho havia perdonat mai, el Corneli va desfer el farcell i hi va dipositar els tresors per desempallegar-se de tot el que li evocaven. L’animal que hi posés la pota, posseiria la més gran de les riqueses, però, tal com demostren les històries d’aventures, tots els tresors sempre van acompanyats de les malediccions més terribles.
—Avi, que ets tu? —va fer una veueta darrere seu.
Al marc de la porta de la sala d’estar hi havia aparegut un cadell de guillot encantador vestit amb un pijama tres talles més gros del que li tocava i amb una nina de drap a la pota. De ben segur que la tempesta l’havia despertat, però feia
uns ullets de son que segur que no trigaria a adormir-se un altre cop.
—Xxxt, menut —va respondre el Corneli, agafant-lo a coll i notant un altre vertigen—. No deus pas voler despertar el pare i la mare… Ni jo tampoc, de fet. Ja saps com rondina ton pare si algú el desperta a mitja nit…
—Què hi fas, aquí, avi? —li va demanar el petit guillot un cop van ser a la seva habitació—. Has vingut a agafar un llibre? Que t’avorreixes, a la clínica dels Eriçó?
—Potser trobava a faltar el meu petit Arxibald i tenia ganes de veure-li la carona abans de tornar-me’n a dormir, o de fer-li pessigolletes… —li va dir, de broma, el Corneli, mentre passava les urpes pels coixinets de les potes del seu net—. Ara de debò, bonic, que saps guardar un secret?
—I tant que sí! —va contestar l’Arxibald aixecant la pota ben amunt—. Ho prometo per les quatre avellanes que tinc a la guardiola! Avi, estàs bé? Que necessites que et deixi diners?
Assegut al caire del llit, el Corneli lluitava contra una migranya que se li escampava fins a la punta del musell. No faltava gaire abans que la seva tempesta interior se l’emportés de nou ves a saber on del seu cervell…
—No caldrà, menut; guarda’t bé els teus estalvis. Ara m’agradaria que em prometessis que no diràs res de la meva visita d’avui, d’acord? Serà el nostre secret. No n’has de parlar ni amb el pare ni amb la mare. Entesos?
—T’ho prometo, avi. Pots confiaaaaar en mi —va dir mentre badallava obrint de bat a bat el musell.
—I, ara, a dormir. I no te’n descuidis, Arxibald: muts i a la gàbia.
—Sí, muts i a la… Bona nit, avi.
—Bona nit, menut —va murmurar el Corneli, procurant que l’espelma del canelobre que feia de llum de nit no s’apagués de seguida.
Aleshores va sortir i va tancar la porta darrere seu. Estrenyent fort el farcell contra el cor, el llibreter va pensar en tots els maldecaps que
aquells simples fulls podrien generar en el seu entorn. Així i tot, no es va desanimar. Malgrat el fred, malgrat la pluja i malgrat que les temples li bategaven com un rellotge mecànic, el vell guillot va fer el que havia de fer.
Aquella nit, el Corneli va trucar a la porta de quatre animals, va canviar els seus destins per sempre i, amb la seva amable cooperació, va dividir el tresor en quatre parts. Qui volgués conèixer la veritat de la seva història, de la família
Guillot i de la llibreria de Bellaescorça hauria de dur a terme una investigació minuciosa. Quan va tornar a la seva habitació de l’arbre llibreria, sota la suau llum del matí i sentint l’olor familiar del cuir de les obres i de la cera dels prestatges, el Corneli no va poder reprimir un somriure.
Sabia que potser aquell seria el darrer cop que dormiria allà.
Esgotat pel seu periple, va gargotejar unes últimes paraules, va tamborinar amb les urpes sobre la tapa del seu bagul, va reclinar el cap al coixí i es va adormir de seguida. A fora, la
pluja s’havia calmat i el sol s’aixecava en un cel sense núvols. Però la tempesta que va esclatar al cap del guillot el va tancar per sempre més a la presó de la seva ment.
Actualment, a Bellaescorça…
Assegut a la butaca entapissada de brodats, l’Arxibald Guillot es demanava com podia començar la seva història. El diumenge ja estava ben avançat i, malgrat això, damunt la fusta nuosa de l’escriptori, els fulls continuaven desesperadament blancs. Quan li va arribar l’olor del pastís de maduixa i ruibarbre que es daurava al forn i deixava anar una aroma caramel·litzada, el musell li va començar a salivar. No hi havia
Agafar la ploma
res a fer! Un escriptor novell no seria mai capaç d’escriure més que unes poques línies amb aquella fam de llop!
—Ai, estimat avi Corneli… Em pregunto si hauries volgut estampar el teu segell sobre les tímides pàgines del teu petit guillot —va dir, amb un sospir, mirant-se el retrat del seu avantpassat penjat a dalt de la prestatgeria.
La història que l’Arxibald es disposava a escriure no era com les altres. I era precisament per això que havia decidit agafar la ploma. Feia unes quantes setmanes, al començament de l’estiu, el llibreter havia abandonat Bellaescorça i la seva comoditat per ajudar el seu amic Frederic, que tenia la malaltia de l’oblida-ho-tot, a retrobar el llibre de les seves memòries, que ell havia venut sense anotar el nom del comprador. Pels senders perfumats del bosc, el guillot i el talp havien travessat paisatges magnífics i s’havien topat amb animals excepcionals que s’havien convertit en amics seus i que havien ajudat el Frederic a arribar al final de la seva aventura.
En aquesta formidable epopeia, el talp hi havia retrobat molt més que un record: el seu fillet, el Rousseau Talp, que s’havia fet gran i que des de llavors tenia cura d’ell a la bella casa als confins del bosc de Bellaescorça, allà on l’arboreda s’esclarissava per donar pas a unes praderies exuberants. La Mat se n’havia anat, però era present en cada dolç que prenien plegats i en cada un dels viatges del Frederic, tant en els somnis que li venien dormint com estant despert, com un pessic de sucre damunt de les maduixes del record que el temps devorava sempre massa de pressa. —Hum, em sembla que avui no serà el dia que escriuré la història del nostre viatge, Frederic —va murmurar el guillot tancant el flascó de tinta i agafant el daguerreotip on sortia el seu amic amb el seu fill—. I, així i tot, m’agradaria tant fer-los aquest honor, a vostè i a la seva estimada Mat… Però és com si sentís el meu pare dient: «Com pretens escriure un llibre? No ets pas escriptor, tu, ets el llibreter de Bellaescorça, i és a tu a qui vaig confiar la nostra noble
tasca. Si penses que algú s’interessarà pel llibre d’un venedor, t’equivoques de mig a mig!». Oh, un moment! —va dir quan va sentir que trucaven a la porta.
La botiga, que tothom coneixia com la llibreria de Bellaescorça, obria les portes cada dia de la setmana per al gran plaer de les rates de biblioteca, però també dels ratolins, granotes, cérvols, porcs senglars, eugues, teixons i altres feres bibliòfiles. El diumenge, però, la botiga tancava perquè l’Arxibald pogués anar a comprar, airejar l’esperit i llegir les obres que havia rebut durant la setmana. Era francament estrany que un animal vingués a picar a la porta de la llibreria un diumenge, però qui era ell per menystenir una ànsia sobtada per una lectura?
—Ja vinc, ja vinc! —va cridar a l’animal, que s’havia impacientat i tornava a trucar, ara més fort—. Ja soc aquí, em sap greu haver-lo fet esperar. Bon dia, senyor. Senyor? Que hi ha algú?
Tot i que l’animal en qüestió no era prou alt per arribar al finestró de fusta per on el guillot
havia fet passar gairebé tot el musell, la seva veueta tremolosa i el renou del poti-poti bellugant-se per la seva mitja closca de nou no posaven en dubte la seva identitat.
—La veritat és que jo ja no sé on som, ni què hi fem aquí, ni de qui és aquest morro ple de dents esmolades que veig, però li he de confessar que de dins de casa seva en surt una oloreta deliciosa de pastís de maduixa i ruibarbre, amb un pessic de canyella i… No, no —va continuar, ensumant a l’aire—, dos pessics de canyella, una nou de mantega i… un polsim de sal?
—Ho ha encertat tot, Frederic! Poma confitada, que content que estic de tornar-lo a veure, amic meu!
Palplantats davant la porta dels animals grossos, dos talps vestits de diumenge —amb americanes amb les inicials brodades i corbatí— esperaven que els convidessin a passar. Mentre que un s’estava ben dret i serè, enfundat en el seu vestit de quadres entrecreuats, l’altre estava encorbat sobre el bastó i aixecava el musell per
embriagar-se de les delicioses aromes que s’escapaven del forn. Sense perdre ni un segon més, l’Arxibald va desenganxar la cadeneta daurada i va obrir la balda per llançar-se als braços del Frederic. Com que els seus records eren confusos, el Frederic va alçar lleugerament les espatlles, amb les potes suspeses a l’aire mentre el seu amic l’estrenyia i ell llançava llambregades al seu fill com dient-li: «Ja no recordo qui és aquest, però, de tota manera, m’encanten les abraçades, així que…». El guillot, al seu torn, resplendia d’alegria. Com havia trobat a faltar els seus amics!
—Per totes les tòfones! M’havia oblidat completament que havíem quedat per berenar! Quin cap de pardals que soc!
—Sap què? La memòria és com tot: s’ha d’entrenar —va fer el Frederic Talp amb aire seriós i donant-li un cop de colze—. Entrenar-la recordant els noms de les persones amb qui ens trobem és un molt bon exercici. Ara que ho diu… No s’ofengui, estimat amic, però… Qui és, vostè?
—Papa! —va dir el Rousseau, amb incomoditat—. Saps prou bé que és l’Arxibald, el
teu amic! Amb ell vas viure una gran aventura aquest estiu. Te’n recordes?
—Eh… Doncs… no —va respondre el talp, avergonyit—. En canvi, hi ha una cosa que no se m’oblida mai: l’hora de berenar!
—Vingui, vingui, estimat Frederic, i no s’amoïni
—li va dir l’Arxibald amb amabilitat mentre feia passar els seus convidats—. De nosaltres depèn encetar una nova aventura i crear nous records plegats. Què me’n diu?
—Li dic que el tros de pastís que està a punt de tallar és massa petit, senyor Guillot! Em sap greu haver-l’hi de dir, però detestaria que després me n’hagués de servir uns quants trossos més.
Tots van esclatar a riure sorollosament. Una cosa que podia sorprendre de la malaltia de l’oblidaho-tot era que s’apoderava de la capacitat de serrar les mandíbules i guardar els comentaris inapropiats al fons de tot del musell. No era que el Frederic fos menys simpàtic, ni tampoc un problema de cortesia; era, simplement, que deia en veu alta el que pensava per dins. I, de vegades, com aquella esplèndida tarda d’octubre, li podia suposar aconseguir una porció de pastís més grossa. Així que no se’n queixaria pas, ell!
—Sort que heu vingut, amics meus. Estava a punt de desesperar-me pel meu manuscrit.
No m’ho hauria pensat mai, que escriure fos tan difícil —va dir el guillot, sospirant i assenyalant els fulls de paper.
—Encara no vols dir-nos què és el que escrius? —va dir el Rousseau, amb murrieria, mentre es tornava a servir una mica de te.
—No encara, no encara. És una sor… —va començar a dir, però no va poder acabar la frase.
—Vef, éf eftrany —el va tallar el Frederic, amb el musell ple de pastís, assenyalant el retrat que ocupava un lloc destacat de la biblioteca—. Aquest fenyor em fona molt. Que éf algú de la feva família, fenyor Guillot? Eftic fegur d’haver-lo vift abanf…
—Papa, no s’ha d’interrompre algú quan parla —el va corregir amb delicadesa el Rousseau.
—No et preocupis, Rousseau, ja sé que no ho fa expressament… Aquest guillot és el meu avi, el Corneli, de qui vaig heretar la llibreria i la curiositat pels llibres! Segur que el va conèixer durant la seva joventut, quan venia a comprar llibres. De fet, ara que hi penso… —va dir,
allisant-se pensativament els bigotis— va ser a ell, possiblement, a qui vostè va confiar les Memòries d’un altre món. Devia ser en aquell moment que el va conèixer. Se’n recorda, amic meu?
Al Frederic, però, que s’havia posat dret, la ment ja li havia agafat un altre camí.
—Pofiblement, no ho fé paf. Vinga, marxem?
Ja he acabat i tinc una mica de mal de panxa —va dir, girant-se cap al seu fill.
—Arxibald, et sap greu si…?
—I tant que no. El sol ja es pon. L’estiu ha passat tan de pressa…
Es van abraçar i, tot i que el Frederic no entenia per què, el talp va estrènyer el guillot entre les potes de bon grat.
—Fón ben agradablef, lef abrafadef —va repetir mentre li agafava la pota al Rousseau i mastegava un bocí de pastís de maduixa que s’acabava de trobar a la butxaca.
Al costat de l’arbre, l’Arxibald va agitar el mocador brodat en senyal d’adeu fins que els seus amics van desaparèixer en la llunyania, amb la
Sanoe
Després d’estudiar animació i treballar en el món del disseny gràfic, Sanoe es va dedicar a la il·lustració. El 2016 va publicar el seu primer àlbum infantil, Issunbôshi, le petit samouraï (Nobi Nobi !), i va desembarcar al còmic el 2017 amb La Grande Ourse (Soleil), amb guió d’Elsa Bordier. La seva col·laboració va continuar el 2019 amb la publicació del primer volum de la sèrie Maléfices: Les contes d’Alombrar (Jungle).
@ sanoesnou
En acabar la carrera de Psicologia, Mickaël Brun-Arnaud va treballar en un hospital durant deu anys amb malalts d’Alzheimer i altres malalties neurodegeneratives. Després va obrir una llibreria i es va dedicar a l’escriptura. Fanàtic des de petit de l’univers del manga, el 2018 va fundar a París la llibreria Le Renard Doré, especialitzada en manga i cultura japonesa.
@ thefoxstoryteller
Mickaël Brun-Arnaud
LLIBRE 1
Els records del Frederic Talp
Memòries del bosc
Al bosc de Bellaescorça, en el forat del roure on l’Arxibald Guillot regenta la seva llibreria, qualsevol animal pot deixar-hi el llibre que ha escrit i confiar que algun dia algú el comprarà.
Des que se li escapen els records, el Frederic Talp busca desesperadament el llibre on va escriure les seves memòries, per recordar què ha viscut i qui són aquells que estima. Només n’existeix un exemplar, que va deixar fa anys a la llibreria. Però un client misteriós acaba de comprar-lo...
Amb l’ajuda de fotografies antigues, l’Arxibald i el Frederic en seguiran el rastre pel bosc, en un viatge on es barrejaran somnis, records i realitat.
Els records del Frederic Talp
Il·lustrat per Sanoe
Mickaël Brun-Arnaud
ISBN 979−13−87614−04−1
ISBN: 979-13-87614-04-1