Direcció editorial Leopoldo Blume
Fotografía, text i concepte Gervasio Sánchez
Tractament digital de les imatges David Vicente, Juan Manuel Castro Prieto. AuthSpirit
Maquetació Anna Valls Torres
Creació del logotip «Vides minades. 25 anys» Paco Gómez García
Traducció Lluïsa Moreno Llort
Edició i coordinació Cristina Rodríguez Fischer
Primera edició en llengua catalana, setembre del 2023
© 2023 Naturart, S. A. Editat per BLUME
Carrer de les Alberes, 52, 2.º, Vallvidrera, 08017 Barcelona.
Tel. 93 205 40 00 e-mail: info@blume.net
© 2023 de les fotografies Gervasio Sánchez
© 2023 dels textos, els seus autors
I.S.B.N.: 978-84-19785-46-6
Dipòsit legal: B. 13229-2023
Imprès a Brizzolis, Madrid
Tots els drets reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, ja sigui per mitjans mecànics o electrònics, sense la deguda autorització per escrit de l’editor.
WWW.BLUME.NET
GERVASIO SANCHEZ
Vides minades és un projecte inacabable, de la mateixa manera que són infinites les seqüeles que provoquen les mines antipersona. Tracto amb víctimes d’aquesta xacra des del setembre del 1995. El 1997, el 2002 i el 2007 vaig presentar diverses versions d’aquest projecte que recorre la major part de la meva vida professional.
Avui torno amb Vides minades. 25 anys i estic segur que hi haurà un Vides minades. 40 anys i, per què no, un Vides minades. 50 anys el 2047, coincidint amb el cinquanta aniversari de la signatura a Ottawa (Canadà) de la Convenció sobre la prohibició de l’ús, l’emmagatzematge, la producció i la transferència de mines antipersona i sobre la seva destrucció.
Els estralls que provoquen les mines són per a tota la vida. Les víctimes d’aquest projecte es van triar a l’atzar en països africans com Angola i Moçambic, en asiàtics com Cambodja, l’Afganistan i l’Iraq, en llatinoamericans com El Salvador, Nicaragua i Colòmbia, o en europeus com Bòsnia i Hercegovina. M’hi vaig creuar en hospitals, a punt de ser amputades o malferides amb possibilitats de morir quan eren menors, en centres ortopèdics on intentaven tornar a caminar amb cames de plàstic, en fundacions on eren víctimes de maltractaments o abusos, o en famílies que sobrevivien amb moltes dificultats.
Gràcies a les noves tecnologies, mantinc el contacte permanent amb unes quantes. M’informo en temps real dels seus problemes més urgents, les felicito pels aniversaris, m’alegro dels seus petits triomfs, m’entristeixo amb les males notícies. Algunes d’aquestes víctimes formen part de la meva família universal, sé d’elles més que de molts dels meus familiars més pròxims, potser perquè el dolor que han patit transcendeix el pas del temps i m’obliga moralment a estar-ne més pendent. Una de les víctimes em diu «pare» i li ha posat el meu nom al seu cinquè fill.
Vaig començar Vides minades fa més d’un quart de segle gràcies a un encàrrec curiós que em va fer una revista del cor, el qual em va permetre viatjar a Angola i topar de cara amb un submón d’horror i dolor. La guerra s’havia acabat, però cada dia es multiplicava el nombre de víctimes per les explosions de mines antipersona que els diversos exèrcits havien plantat a les zones desallotjades pels combats i on els desplaçats tornaven per reemprendre les seves vides com a camperols. Morien o resultaven ferides per uns guerrers ocults diminuts, letals a la més petita pressió.
El 1995 feia més d’una dècada que fotografiava la violència més descarnada en diversos continents. Sabia què era una
mina perquè les havia evitat a El Salvador o Nicaragua, mentre em desplaçava amb els combatents durant els enfrontaments o als conflictes balcànics quan revisava qualsevol edifici destruït abans d’entrar-hi per por de trobar-hi una mina trampa.
El que no sabia és que les mines causen més dolor quan el conflicte ha finalitzat i els refugiats tornen a casa després d’anys d’absència. Els exèrcits governamentals o els grups irregulars com guerrilles, paramilitars o mercenaris gairebé sempre s’obliden de desactivar les mines que han sembrat als mateixos camps que els camperols han d’utilitzar per conrear. No queda altre remei que assumir el risc: plantar per menjar o morir de gana. Les mines sempre esperen la víctima següent. Durant anys i dècades són mortíferament fèrtils.
El 1995 també em sentia cansat de fotografiar en diferents escenaris violents persones moribundes de qui ni tan sols coneixia els noms. Els morts se sumaven de milers en milers a les guerres que documentava davant la passivitat i el cinisme generalitzats. La mort d’un ciutadà occidental tenia més repercussió que les de milers d’africans, asiàtics o llatinoamericans. La cultura de la banalitat s’havia imposat en les societats més avançades i els polítics es mostraven impassibles davant de tant de dolor aliè i llunyà. En els mitjans de comunicació gairebé no hi havia espai per mostrar amb contundència històries dramàtiques, mentre es publicaven reportatges dedicats a ensabonar els comportaments més menyspreables de polítics i empresaris sense escrúpols.
Vaig pensar que era fonamental canviar la meva manera de treballar després d’haver-me assaltat una reflexió que havia llegit a l’assaig clàssic Sobre la fotografia de la nord-americana Susan Sontag: «Les societats industrials transformen els seus ciutadans en buidadors d’imatges. És la forma més irresistible de contaminació mental». Sentia una gran connexió amb la reflexió molt vigent del gran escriptor Albert Camus: «Hem de comprendre que no podem fugir del dolor comú, i que la nostra justificació, si n’hi ha cap, és parlar mentre puguem en nom dels que no poden».
Coincidint amb la presentació de la primera part de Vides minades al final del 1997, es va signar una convenció internacional per prohibir les mines antipersona. Cristal·litzava la lluita exitosa durant una dècada de més d’un miler d’organitzacions no governamentals que s’havien unit per aconseguir l’erradicació total de les mines antipersona al món. En aquell moment, 84 països del món n’estaven afectats.
25
Aquest nombre s’ha reduït avui a 60, tot i que encara hi ha plantades desenes de milions de mines als seus territoris.
Cent seixanta-quatre estats han signat la Convenció, encara que entre ells no figuren els Estats Units, Rússia ni la Xina, que disposen dels arsenals de mines més grans de tot el món. A més, són membres permanents del Consell de Seguretat de l’Organització de les Nacions Unides, amb la qual cosa tenen la possibilitat de vetar qualsevol intent de sancionar els estats que violen l’acord internacional. També hi ha països que continuen usant mines antipersona, tot i haver estampat la seva signatura a la Convenció.
Quan vaig començar Vides minades, les víctimes més joves, com el cambodjà Sokheurm Man, el bosnià Adis Smajic o la moçambiquesa Sofia Elface Fumo, tenien 13 anys. Ja n’han fet 40, han format famílies i viuen envoltades de filles i fills. Unes víctimes han tingut més sort que d’altres.
L’angolesa Joaquina Natchilombo ja és una dona de 70 anys amb més de vint nets, i se sent feliç perquè ha tornat a les terres familiars dels seus pares, d’on va haver de fugir fa dècades per culpa dels enfrontaments armats. El salvadorenc Manuel Orellana ha format una família molt estable i ja és avi. Gaudeix visitant els llocs de la seva infància que va haver d’abandonar durant la guerra. El nicaragüenc Justino Pérez ha aconseguit fer de pare amb una neta de la seva parella actual, després d’haver perdut la relació amb els seus dos fills naturals, i és propietari d’uns terrenys que ha pagat a terminis, on conrea tot el que necessita per sobreviure. L’afganès Medy Ewaz Ali, a qui vaig conèixer amb 8 anys, viu a Madrid amb la seva germana després d’haver fugit del seu país quan els talibans van arribar al poder, a l’estiu del 2021. Zar Bibi, que va perdre totes dues cames amb 15 anys, es va casar per amor, un fet inèdit a la societat afganesa, i ja té dos fills. El kurd Fanar Zekri, que va perdre totes dues cames amb 6 anys, n’ha fet 34, s’ha casat fa un any i els seus objectius són comprar-se una casa i tenir dos fills. La colombiana Mónica Paola Ardila, cega per l’explosió d’una mina quan encara no tenia 7 anys, lluita cada dia per superar l’impacte emocional que li va suposar l’accident amb la mina i les nombroses violències sexuals que ha patit des que era petita, enfront de l’abandonament total de l’Estat colombià.
Les víctimes protagonistes d’aquest projecte documental simbolitzen la tragèdia que afecta centenars de milers de víctimes d’explosions de mines antipersona arreu del món. Totes tenen per explicar una història de lluita per la supervivència i la dignitat, i la nostra obligació, ja que som incapaços de posar fi als conflictes, és respectar les seves
vivències. He intentat acostar-m’hi amb gran respecte i he evitat condicionar-ne o alterar-ne les formes d’actuar o comportar-se. No m’he volgut convertir mai en un lladre de sofriments aliens.
Fa anys que repeteixo que la guerra no s’acaba quan ho diu la Viquipèdia. Que és un error pensar que un tros de paper pot fonamentar per si mateix un procés de pacificació. Les guerres penetren tan brutalment les societats afectades que els seus ciutadans necessiten anys o dècades per superar-ne les gravíssimes conseqüències. Mai no oblido que començava el primer curs de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona quan els soviètics van envair l’Afganistan al desembre del 1979. Ja han passat gairebé 44 anys, aquell país continua en guerra i cada dia és més difícil trobar afganesos que recordin què significa la paraula pau. Hi ha milions d’afganesos que van néixer, créixer, formar famílies i envellir en guerra, mentre la meva vida professional evolucionava en positiu i s’enfortia. És la injustícia de néixer o viure en territoris assolats per guerres eternes, sempre afavorides pel gran negoci armamentístic.
Els responsables de tant de patiment s’amaguen darrere d’una nebulosa d’interessos o sigles. La indústria armamentística és cada dia més poderosa i impenetrable, tot i les lleis sobre el control d’armes que s’aproven als parlaments dels països democràtics i que gairebé sempre es converteixen en paper mullat a l’hora de fer negocis de la mort. Una de les grans especialitats dels nostres governants, empresaris i banquers és presentar-se davant la societat com paladins del respecte als valors universals i a la legalitat vigent, mentre utilitzen el secretisme i la impunitat per reescriure i violar les lleis i subordinar-se al pragmatisme més obscè. Els que més criden a l’oposició són els que més ràpidament s’acaben doblegant al guió oficial tan bon punt arriben als salons del poder.
En la presentació de Vides minades del 1997 vaig usar els noms dels fills de les màximes autoritats governamentals espanyoles, autonòmiques i municipals per recordar que les víctimes infantils i juvenils de les mines antipersona es podrien dir com ells si haguessin tingut la mala sort de néixer als països afectats. En el pròleg del 2007, vaig recordar que tots els governs espanyols, des de l’inici de la Transició fins a mitjan dècada de 1970, havien permès la vergonyosa venda d’armes, incloses les mines antipersona, i vaig plantejar que tots els presidents podrien ser encausats en un tribunal internacional per la seva permissivitat i complaença amb els negocis armamentístics.
26
Aleshores, el primer Govern del socialista José Luis Rodríguez Zapatero, el president que més va instrumentalitzar la paraula pau durant el seu mandat, havia duplicat la venda d’armes espanyoles en la seva primera legislatura. Quan es va acabar la segona legislatura, s’havia convertit en el millor traficant d’armes de la història espanyola. El 2004, veníem 405 milions d’euros en armes. A final del 2011, havíem aconseguit arribar als 2431 milions d’euros. Irònicament, sempre recomano aplicar la taula del quatre que vam aprendre a l’escola per confirmar que multiplicar quatre per sis significa senzillament sextuplicar.
A més, el Govern de Zapatero va violar, com han fet de manera regular els governs posteriors, la Llei de comerç exterior de material de defensa i doble ús (llei 53/2007), aprovada pel Parlament espanyol al desembre del 2007, que impedeix vendre armes «quan hi hagi indicis racionals que puguin ser emprades en accions que pertorbin la pau, puguin exacerbar tensions o conflictes latents, ser utilitzades de manera contrària al respecte degut i la dignitat inherent a l’ésser humà, amb finalitats de repressió interna o en situacions de violació de drets humans, o tinguin com a destinació països amb evidència de desviaments de materials transferits».
Amb l’arribada del president conservador Mariano Rajoy, tot va continuar igual i, fins i tot, es va designar Pedro Morenés, un conegut venedor d’armes, ministre de Defensa. Des del mateix Ministeri es van potenciar els negocis d’armes sense importar a qui veníem i les lleis que violàvem. Va ser com deixar entrar la guineu al galliner. Es va arribar pràcticament a duplicar el llistó que havia deixat el seu avantpassat, amb el rècord de 4347 milions d’euros el 2017, més de deu vegades el que veníem el 2004. El nou Tractat sobre el Comerç d’armes, aprovat per l’ONU el 2014 i que tenia com a regla d’or «no autoritzar armes per cometre atrocitats», tampoc no va servir per millorar la situació. Amnistia Internacional ha acusat els diversos governants espanyols dels darrers anys d’«escassa transparència».
Amb els governs de Pedro Sánchez, i el segon fins i tot amb el suport de Podemos, un partit d’esquerres, les vendes d’armes s’han mantingut al mateix ritme que durant les legislatures anteriors. El 2019, el negoci va créixer
un 8,6 per cent en relació amb l’any anterior i Espanya va recuperar el sisè lloc a la «Champions League» dels països que més en venen a tot el món. El 2020 es va produir un rècord d’autoritzacions de vendes d’armes, amb 22 545 milions d’euros al primer semestre, el doble que als dos anys anteriors junts, encara que la pandèmia de la COVID-19 va impedir el compliment d’alguns contractes.
En la legislatura actual, es va aprovar un decret que va modificar el reglament de la Llei sobre el comerç d’armes espanyola i va adoptar un protocol de verificació i un nou certificat d’última destinació amb l’objectiu de tenir més control de les armes exportades. Però, com subratlla Amnistia Internacional, aquest decret «no inclou mesures per garantir que les armes venudes no s’utilitzin contra la població civil».
Al juny del 2021, Amnistia Internacional «va demanar la suspensió de la transferència d’armes espanyoles a l’Aràbia Saudita, Colòmbia, Egipte, els Emirats Àrabs Units, l’Iraq, Israel i Turquia, davant del risc que s’usin per cometre atrocitats, entre altres territoris, al Iemen, Líbia o els Territoris Palestins Ocupats». El 2022, Ucraïna es va convertir en un dels principals destinataris d’armes espanyoles, i l’Aràbia Saudita, una dictadura teocràtica que viola sistemàticament els drets humans i que està implicada directament en la terrible guerra del Iemen, va continuar copant el primer lloc de les nostres exportacions. Governs de tots els colors s’han mostrat satisfets amb els negocis armamentístics que han fet amb aquesta dictadura i altres països del golf Pèrsic, que també trepitgen els drets humans.
Vides minades. 25 anys és un crit contra una terrible injustícia i un drama diari. Mostra com afecten als protagonistes les ferides que es mantenen als cossos mutilats per sempre, les vegades que cal canviar de pròtesi, el cost de les nombroses operacions, els efectes psicològics que destrueixen tant o més que les mutilacions, el dolor per les dificultats per millorar, la felicitat pels petits reptes aconseguits.
Forma part de la lluita contra el cinisme i la hipocresia dels nostres governants, sempre refugiats en la manca de transparència i la impunitat, incapaços de prendre les decisions transcendentals que serveixin per posar fi a tantes tragèdies ocultes en el gran negoci de la guerra i la mort.
27
