Retalls Passats de Temps de Guerra - Memòries d'un soldat de Ripollet a la Guerra Civil

Retalls passats de temps de Guerra Salvador Isern Masqué

MEMÒRIES D’UN SOLDAT DE RIPOLLET A LA GUERRA CIVIL

“Retalls passats de temps de Guerra” Primera edició: Abril de 2022 Fotografia de portada (Soldats republicans al front, durant la Guerra Civil), cedida per María Rosa Roviralta al GREC Cerdanyola (www.cerdanyolagrec.cat) Edició: Família Isern (Ripollet) Imprès a la Impremta Mur. Cerdanyola del Vallès (www.imprentamur.com)

RETALLS PASSATS DE TEMPS DE GUERRA

Salvador Isern Masqué

Índex Salvador Isern Masqué L’integració a l’exèrcit republicà Del Valsequillo a Dos Torres. Integració a la 115 Brigada Mixta Primera Trinxera. Bateig de Foc Aprenent de rentar roba, portar polls i apedaçar Fets aïllats en el primer temps de guerra: bons, dolents i plens de verí Posició atrinxerada “El Palco” Una posició tranquil·la Les “escuches” normals de trinxera Caporal improvisat de transmissions i fets durant aquest temps Petita història d’un mestre al front de guerra Una gran concentració de forces, un bombardeig i un company mort Una ofensiva republicana Una sardana composta per catalans en el front de l’Alcàrria Un relleu de forces fallit i un cavallista improvisat Un viatge accidentat: Còrdova-Barcelona

4 6 10 13 16 18 22 24 26 28 32 38 41 45 49 54

Salvador Isern Masqué (1916-2000)

Nat a Ripollet, en Salvador era un home seriós, generós, respectuós i respectat, crític quan calia, assenyat, amant de la família i compromès amb la cultura local.

Però per davant de tot era un Bon Home.

Sens dubte, van ser les vivències personals les que van forjar el seu caràcter, especialment la seva participació a la Guerra Civil Espanyola.

En relació a això, recordo de manera especialment entranyable aquelles sobretaules familiars en que explicava les seves experiències al front.

Ho feia sempre des de la humilitat, fugint del protagonisme, insistint sempre en que tant de bo no haguéssim de viure mai una experiència similar.

Un dia va decidir escriure algunes d’aquestes vivències que ell mateix va batejar com Retalls passats de temps de guerra; segurament amb l’ànim de que no caiguessin a l’oblit i que tots poguéssim aprendre dels errors passats. És per això, que els seus fills, nets i besnéts volem compartir-les…”

Jordi Isern Net de Salvador Isern

Retalls Passats de Temps de Guerra

Integració a l’Exèrcit Republicà (1937) Com explico a “UN VIATGE ACCIDENTAT” (capítol amb el qual es tanca el llibre) els que treballàvem en Indústries de Guerra, començant per la lleva del 37, ens feren incorporar més tard a l’Exèrcit Republicà i ens destinaren al Sector Sud, concretament a la província de Còrdova.

Sortirem de Barcelona un grup d’uns setanta futurs soldats. Érem els quintos dels pobles propers a Barcelona i entre tots vam, coincidir tres de Ripollet i dos de Montcada.

El grup el comanava un quinto a qui feren responsable de tots nosaltres. Pobre xicot, vaja encàrrec va rebre. Però tot va anar com una seda, va ser molt senzill i no li vàrem complicar la seva tasca.

Embarcarem en un tren, tot un vagó per nosaltres sols i cap a Còrdova a incorporar-nos a la 115 Brigada Mixta.

En passar pels pobles propers a València, a les estacions, ens donaven taronges primerenques, que per cert eren força àcides, però ens les donaven amb una gran voluntat. Moltes gracies bona gent! Qui és que quan veu un tren de soldats no l’hi fan pena?

Més en temps de guerra sabent que n’hi ha que no tornaran a casa amb els seus.

Tots portàvem menjar de casa, recordo que jo portava una ampolla de vi dolç de la bota del racó, un vi sagrat de qui seria el meu futur sogre, en Jaume. Deia que sols es podia fer servir per ressuscitar malalts o per quelcom molt greu. Molts portàvem maleta. Perquè serveix una maleta al front, pregunto jo ara?

Pel camí férem unes quantes parades, si no recordo malament una fou a Puertollano on ens aturàrem varies hores, recordo que ens 8

Salvador Isern Masqué

subministraren menjar calent en uns menjadors del Socors Roig.

Recordo també que hi havia un passeig i una font molt bonics, era a una glorieta gran, oberta, amb columnes, tot amb mosaic, on baixant quatre o cinc graons hi havien diversos raigs de aigua.

Continuàrem el viatge, paràrem en altres llocs, no recordo cap altra parada molt llarga, no sé el que va durar el viatge, però ja era molt avançada la nit i estàvem mig adormits quan arribàrem a Valsequillo, final de trajecte.

Ens feren baixar amb un gran silenci, parlant baixet, ens digueren que l’enemic estava molt aprop del lloc en que ens concentraren.

Recordo molt bé que hi havia un tren blindat, un vagó amb moltes espitlleres i un altre vagó també blindat al darrera del qual tenien instal•lat un canó. La màquina sempre estava a punt de sortida, això ens va fer un gran efecte.

Caminant ens traslladaren a un casal molt gran on ens allotjaren a unes espaioses sales que eren buides, sens mobles, el nostre llit era una manta a terra, tot i així, estàvem cansats i dormírem, ja se sap, la joventut dorm a qualsevol lloc.

Al matí següent ja ens donaren cafè i un panet, també ens donaren el fusell i començàrem a “ser soldats”. Segons sembla ens trobàvem al centre de comandament de la Brigada a la que ens incorporaríem, la 115.

Per cert se’ns oferí per ajudar-nos i ens va animar molt un xicot que estava de cuiner, es deia Maneu i era de Salàs de Pallars.

Agafàrem una gran amistat, ens ensenyà a preparar unes llaunes de conserva de carn russa que no podíem menjar de tant greix que tenien i que escalfada i ben remenada es podia menjar molt bé, tant de bo n’haguéssim tingut al front!

Ens va demostrar ser un gran company, més encara pel grup que arribàrem junts des de Montcada i Ripollet, érem els primers catalans que s’incorporaven a la Brigada.

9

Retalls Passats de Temps de Guerra

En un altre retall ja explicaré com va morir aquest xicot molt més enllà i pertanyent llavors a una companyia de sapadors, va ser d’una manera absurda, si és que així es pot parlar de la mort.

Deixeu que li dediqui amb tota la senzillesa un especial record a la seva memòria a aquest gran xicot disposat sempre a ajudar als demés. En Maneu de Salàs de Pallars!

A Valsequillo, estiguérem uns pocs dies en que ens ensenyaren el maneig del fusell, instrucció pel camp, a desplegar-nos en combat, cos a terra, uns trets i es veu que amb això ja estàvem preparats per a la guerra.

Després d’això, presentaren el nostre grup a un “jefe”; creguérem que era el cap de la Brigada, però no ens ho van dir. Per cert se les donava de graciós, tot i que a nosaltres no ens va pas semblar que ho fos.

Després de passar-nos revista fent un cop d’ull sens moure’s de lloc, ens va dir amb un accent que podia ser mexicà: “Hola chingaitos, cuando termine esto, con mi coche tendré bastante para llevar a su casa a los que queden” Graciós eh? Els seus súbdits li van riure la gràcia al JEFE... Els nostres comentaris prefereixo no explicar-los, en tot cas, no el creguérem pas apte de comanar ningú.

En el temps que estiguérem al front no sabérem res més d’ell, devien traslladar-lo o qui sap si el van tornar al seu país, d’ací no era pas ni ganes.

Passades unes setmanes a les trinxeres, a un dels dos montcadencs el destinaren a un altre lloc. Creguérem que era per la gran por que demostrà una nit en que tinguérem foc de trinxeres degut a una falsa alarma.

El pànic va fer que s’estirés a terra la trinxera , tot el que férem per demostrar-li que dins la trinxera no corria perill fou en va. Quan 10

Salvador Isern Masqué

passà el tinent inspeccionant la línia, va intentar fer-lo aixecar, fins i tot va provar de posar-li la pistola al cap i dir-li que si no s’aixecava el mataria però res de res. El tinent, un valencià que en realitat era un tros de pa, va mirar-nos i ens va dir que mai havia vist un cas semblant, no puc matar-lo digué, i continuà la inspecció sens dir res més.

Ripollet, Març 1985

11

Retalls Passats de Temps de Guerra

De Valsequillo a Dos Torres.

Integració a la 115 Brigada Mixta (1937) Deixeu-me explicar-vos que la 115 Brigada es va formar al començament de la guerra, segurament amb un altre nom ja que al començ no hi havia Brigades. Tots eren voluntaris valencians i a nosaltres els catalans ens enviaven per cobrir baixes, més tard foren cobertes per lleves pertanyents als pobles de Còrdova i Badajoz.

Doncs continuem, ens portaren a Dos Torres on estava la Brigada en pla de descans després de molts combats i també per refer-la cobrint les moltes baixes que havien tingut. Ens allotjaren a les cases de la població, a nosaltres cinc que sempre anàvem junts ens acomodaren en una casa del carrer del Hospital nº 5, on el cap de casa es deia Luis Jurado, ho recordo molt bé, allà dormíem mentre que de dia ens ensenyaven el maneig de les armes.

En el nostre allotjament procuràvem no molestar gens, ja que a ningú l’hi agrada que l’hi posin gent estranya dins de casa seva, de nit dormíem en una manta a terra en el menjador, era bastant gran amb una llar de foc també força gran.

Aquella bona gent potser tenien recel, però al veure el nostre comportament el perderen. Nosaltres per educació parlàvem en castellà, però quan estàvem sols ho fèiem en català; un dia una de les dones de la casa em va dir: - quería hacerle una pregunta si no les molesta-, - De ninguna manera señora -, vaig dir-l’hi, - Verdad que ustedes son rusos? - em preguntà. Penseu que llavors hi havien les Brigades Internacionals i eren molts els estrangers voluntaris que havien vingut a lluitar a Espanya, - No señora no, nosotros somos catalanes -, quan l’hi vaig dir, vaig notar que es feia un silenci al sentir catalanes, a les hores jo l’hi vaig preguntar: - Verdad señora que les han pintado a los catalanes como personas no muy gratas -, - No hijo mío, no -, em respongué, però es veia que sí; llavors jo 12

Salvador Isern Masqué

l’hi digué: - mire señora la política durante muchos años ha querido enfrentar a las regiones, pero para muestra aquí tiene un botón de lo que somos los catalanes, aunque como en todas partes siempre puede haber un garbanzo negro -.

Els caiguérem en gràcia, ens demostraren que no els molestava la nostra estada a casa seva i ens apreciaven. A un de nosaltres l’hi deien “el que se parece a un fraile” i és ben veritat que s’hi semblava, grassonet, cara rodona, vermellet amb ulleres rodones, un frare tal com els presentaven al poble en aquells temps, tot i que també n’hi havia de prims, i que em perdonin els frares, no tinc res contra ells. Ara, si un dia els que estàvem junts llegiu aquest retall, no cal dir qui és, ho sabeu molt bé, i tu amic ja saps que en això no hi ha cap malicia.

Estiguérem pocs dies en el poble i després ens repartiren per les diferents companyies de la Brigada.

Faig un parèntesi per dir-vos que dels cinc que anàvem junts, un de Montcada no tenia visió en un ull degut a un accident de treball que tingué a la indústria en que treballàvem tots dos, l’hi diguérem que ho fes constar i anés a revisió al Hospital Militar ja que segurament el donarien per a serveis militars auxiliars lluny del front. El que son les coses, haguérem de forçar-lo perquè hi anés, vam haver d’exposar-l’hi que potser algú de nosaltres no tornaria a casa o bé que podria quedar desgraciat, així és la guerra, però ell tenia recança de quedar sol en aquell lloc llavors tant llunyà.

Finalment va marxar i ja no va tornar, el destinaren a la rereguarda, a serveis auxiliars de Ciudad Real.

Doncs continuem amb la casa en que estàvem allotjats, van dirnos que aquell vespre ens farien un sopar especial dedicat a nosaltres perquè veiéssim el que ens apreciaven; ja veieu el que fa la convivència entre bona gent. Eren dos matrimonis amb la seva quitxalla i els homes de la casa, van anar de bon matí al bosc a preparar trampes i llaços per caçar conills i perdius, aquestes terres son llocs plens de caça i és admirable els coneixements que tenen 13

Retalls Passats de Temps de Guerra

aquesta gent per caçar. Nosaltres estiguérem molt contents , tan per el sopar que ens preparaven com per l’estimació que ens mostraven aquella bona família. Segur que aviat haurien dit “Visca els catalans, són molt bona gent”.

Ara, les coses del destí... Aquell mateix dia per la tarda va començar una ofensiva al front, fou molt espectacular, molta artilleria i prenia part. Tocaren generala i ens feren tornar al poble a corre cuita, l’única vegada que l’he sentida i sort que ens digueren quin toc era perquè no el reconeixíem.

Recollírem tots els estris per anar a formar a les respectives companyies i ha marxes forçades anàrem a peu cap a les properes muntanyes on hi havia el sarau i adéu sopar amb conill i perdius.

Vull dedicar unes paraules a les persones que ens acolliren a casa seva encara que fos de manera obligada, crec que ens férem mereixedors de l’afecte que ens tingueren, però ells ens demostraren amb una gran senzillesa i de tot cor, la gran estimació que sentien per nosaltres, los catalanes.

Després de recollir l’equip per marxar a les respectives companyies, va venir el comiat d’aquelles bones dones ja que els homes estaven al camp, quasi podien ser les nostres mares, ens deien “hijos mios que no os pase nada, que Dios os proteja”, plorant com unes magdalenes, vull creure que si haguéssim sigut fills seus poc més hagueren dit o fet.

Un molt bon record per aquella família del carrer del Hospital nº 5 del poble de Dos Torres, (Còrdova) en que el cap de casa els deia Luis Jurado. Segur que van recordar durant molt de temps, los cinco Catalanes.

Queden molts retalls per fer si és que puc, jo crec que sí, al proper l’hi tocaria l’arribada a les trinxeres i el primer bateig de foc.

Ripollet, Març 1985

14

Salvador Isern Masqué

Primera trinxera. Bateig de Foc (1937) Després de la sortida de Dos Torres a marxes forçades, arribàrem a les trinxeres quan ja es feia fosc, i cosa curiosa, després de tant enrenou no hi trobàrem forces enemigues, no vam saber el que passava perquè els comandaments no expliquen mai res, creguérem que havien marxat en arribar nosaltres.

Van organitzar les forces, posaren guàrdia doble i va començar a ploure. Les trinxeres que ocupàvem eren diguem-ne de segona o tercera sense xaboles ni refugi de cap classe, però això o veiérem més endavant al ocupar-ne d’altres. Ens posàrem a dormir molt cansats dins la trinxera tapats amb la manta i com que feia baixada, l’aigua de la pluja s’anava aturant quan trobava un cos, llavors t’aixecaves perquè seguís el seu curs i així anàrem passant la nit. Molt abans de clarejar ens feren preparar amb tot l’equip per començar un atac.

Ens feren desplegar i avançar, era ben fosc, no sabíem que teníem enfront nostre ni si era molt lluny l’enemic i ens feren avançar amb molt silenci, de sobte entràrem en un camp de blat amb les espigues tallades, era un camp molt gran, tot d’una s’escoltaren dos trets. Vam rebre ordre d’estar parats en silenci, tots quiets. Ja començava a clarejar quan vam rebre ordre d’avançar novament i atacar. Llavors sí que van tirar sobre nosaltres, amb la foscor ens havíem col•locat dins aquell camp de blat que feia una gran ferradura i ens tiraven amb foc quasi creuat, estàvem ben arreglats, tinguérem sort que no estàvem molt a prop de la seva trinxera i que les palles de blat ens amagaven, tot i així les ràfegues de les metralladores anaven segant les palles, no podíem pas aixecarnos ni fer res, el que s’hagués posat dret l’haurien caçat com un conill. Donaren l’ordre de recular, sols podíem fer-ho arrastrantnos poc a poc, ens i jugàvem la pell i tan sols en teníem una; així 15

Retalls Passats de Temps de Guerra

arribàrem a una espècie de torrentera des d’on podíem contestar al foc del enemic.

Va sortir el sol, començava a fer calor, passarem tot el dia aquí, de menjar res ja que no podien pas subministrar-nos en el lloc on estàvem, abans de començar aquest atac, diguem-ne fallit, donaren conyac a qui en volgué, com se’n penediren, els que omplírem la cantimplora d’aigua fórem els què encertarem per la set què ens esperava, de l’esquadra només en portava jo i ens anàrem mullant la boca, aquell dia passàrem molta set, recordo que haguérem d’advertir a un company que si no feia com els altres no n’hi donaríem gens, sempre n’hi ha un que no pensa tant en els companys.

Aquell primer dia ens van passar moltes coses, portàvem els fusells nets i lleugerament greixats, això esta molt bé en una caserna però en el front no, al haver d’anar cos a terra s’embrutà el forrellat i quedà bloquejat, per això en ple combat haguérem de desmuntar-lo i amb el mocador eixugar-lo bé perquè funcionés, sort que no érem en un combat fort si no ens hi podia haver anat la pell.

Més tard vam saber que era un atac de diversió, (distreure forces enemigues per atacar fort per un altre sector), però les nostres baixes i foren. A la segona companyia (nosaltres érem la tercera), que atacà en un sector proper al nostre, va morir un xicot de Manresa, per cert un noi molt alegre que era ja casat amb un fill.

Al tren quan ens traslladaven a Còrdova tot fent broma ens deia que ell seria el primer a caure i així va ser.

Tot això son retalls, petits, algun d’ells com ja veieu molt trist.

Quan estàvem a la torrentera en que ens havíem col•locat, un tinent valencià molt grassonet estava parapetat darrera una carrasca. Li diguérem que allà no estava pas massa segur que vingués al lloc on estàvem nosaltres, i sort que vingué, al poc un projectil de morter dels molts que ens enviaven va caure al lloc on estava el tinent, es va escapar de una i bona, no devia ser la seva 16

Salvador Isern Masqué

hora. En passaren moltes, era el nostre bateig de foc, explico allò que vaig recordant i visquérem de més a prop.

També jo vaig tenir sort. Ja passades les primeres hores anàrem confiant-nos, cosa que a la guerra no es pot fer mai, sols es sentien trets escadussers de quan algú creia veure quelcom.

Doncs mireu com són les coses, un sol tret, aïllat, sec, venia per mi. No sé a quina distància va passar la bala, però creieu que quasi vaig sentir el seu refrec. Tots quedàrem parats, llavors ens donàrem compte que havien tirat a la meva caçadora de pell; era nova, l’havíem comprat a Barcelona abans d’incorporar-me i lluïa. Sembla ser que des d’algun lloc veieren la lluïssor i miraren si feien blanc, ja em vaig cuidar prou de embrutar-la, que poca cosa som en la guerra. Ves quin acudit li va venir al ximple que va disparar, imagineu que m’hagués ferit o pitjor encara, jo crec que estant amb calma això és mala llet, instint de matar solament.

Cap al tard reculàrem al lloc de sortida i ens quedarem allà un temps fent vida de posició normal, aquest va ésser el nostre bateig de foc i on vam començar a aprendre que era la guerra.

Amb paciència anirem recopilant retalls, n´hi ha molts, tot ho farem.

Ripollet, Març 1985

17

Retalls Passats de Temps de Guerra

Aprenent de rentar roba, portar polls i apedaçar (1937) Gairebé tot quan se sap es molt senzill, però als aprenents sempre ens falla quelcom, i així va ser a la primera rentada de roba. Doncs som-hi, a l’esquadra érem junts dos de Ripollet, ja feia dies que sentíem una picor estranya al cos que ja ens molestava massa.

Passàrem revista per saber que era, per buscar-ne la causa i ens trobarem uns polls que ja devien ser avis per la mida que tenien, quin fàstic ens feren, eren els primers que vèiem.

Ens canviàrem de roba per desfer-nos d’aquell bestiar, penseu que a les trinxeres no es possible treure’s la roba per dormir, sempre s’ha d’estar a punt de agafar el fusell. Tota l’esquadra dorm dins la seva xabola amb herba a terra, aquest és l’únic matalàs assequible a la trinxera, n’hi ha que no es renten la roba, és doncs impossible no agafar polls. Rentàvem la roba en un rierol, havíem de fer-la bullir a una llauna de munició per matar els ous que deixen els polls a les costures de la roba i penseu que fan unes filades que sols els que ho hem passat ho podem creure.

Podíem fer foc perquè estàvem en unes trinxeres molt separades de l’enemic. Bullírem la roba, la rentàrem i ara bé l’anècdota; estenguérem les peces de roba en uns matolls en que i tocava un sol fort que prompte les deixaria seques, així va ser, semblava que tot anava bé, sols una cosa va fallar. En aquells matolls i aprofitant el sol que feia, abans hi havien estès la roba uns, diguem-ne senzillament, PORCS amb majúscula. Després veiérem que ho feien bastants companys. Aquests no rentaven la roba, aprofitaven el sol fort i llavors els polls en trobar la escalfor s’escampaven pels matolls de manera que els quedaven les peces amb molts menys polls, així que fórem nosaltres qui els recollírem amb la nostra roba neta. No ens va passar res més, solament vam tornar a rentar la roba, aquesta vegada sens tenir que bullir-la. La roba 18

Salvador Isern Masqué

devia faltar poc perquè caminés sola. Un petit drama de aprenent, però creieu que hi ha persones que s’abandonen de tal faiçó que sembla impossible arribar a aquest extrem.

Una cosa curiosa, el meu company d’esquadra, el de Ripollet, i jo ens rentàvem per un igual, ens canviàvem la roba també per igual i ell portava molts més polls que jo, es veu que segons la sang tenen preferències, quantes vegades ho comentàrem entre nosaltres.

Aprofito aquest espai per explicar com també em vaig apedaçar el genoll d’uns pantalons que em vaig cremar mentre ens escalfàvem.

Feia molt fred, i teníem un foc en una llauna damunt unes pedres i estàvem molt a prop, recordo que feia un temporal molt fort i estàvem mirant unes paves que passaven per damunt nostre lluitant contra el fortíssim vent, no sabíem on anaven però les devien passar morades. Mirant enlaire no em vaig donar compte que se’m cremava la roba d’un genoll, com que no teníem qui ens ho fes i no podíem comptar amb ningú el vaig haver d’apedaçar jo mateix, al no sortir mai de les trinxeres tothom s’espavilava hi se’n sortia més o menys bé.

Ripollet, Març 1985

19

Retalls Passats de Temps de Guerra

Fets aïllats en el primer temps de guerra: bons, dolents i plens de verí (1937) Estàvem en trinxera fent vida de posició, molt tranquils, fèiem una vida rutinària, ja havíem fet amistat amb els companys veterans i ja ens coneixíem quasi tots. Entre ells hi havia un xicot que pertanyia a metralladores, li acabava de arribar un permís per quinze dies, feia molt de temps que no n’havien donat, tenia una gran alegria, igual que uns pocs més que també tingueren aquesta sort, naturalment tots ells veterans. Ja portaven més d’un any de front i al estar en un lloc molt tranquil els deixaven anar uns dies a casa seva, en tota la resta del temps que vaig estar al front no van donar cap més permís a ningú.

I ara veureu el que és el destí de les persones. Va anar a buscar aigua a un rierol que passava molt a prop per rentar-se i prepararse per marxar. S’estava rentant dins el reducte de la metralladora quan les metralladores enemigues feren proves de contra foc sobre els reductes nostres, això es feia molt poques vegades, només uns moments i prou Doncs una ràfega va entrar per la espitllera d’on estava, el va agafar de ple per darrera l’esquena, no va dir ni ai! Ja veieu com són les coses, sens permís segur que no l’hi hauria passat, si s’hagués rentat en el rierol tampoc, igual que si s’hagués rentat abans o més tard. Era el seu destí , ni es devia donar compte de que es va morir. Ens quedà molt present, es deia Emeterio (Medir) i era un noi molt agradable.

Ara un retall agradable, hi ha de tot. De cop i volta sentírem uns trets llunyans a la esquerra de la nostra línia que s’acostaven aleshores veiérem que venia una voladissa d’ànecs molt gran entre les dues línies, volaven molt alt però quan s’acostaven a un costat els disparaven sens parar, llavors s’acostaven a l’altre i el mateix. Pobres ànecs les van passar morades, va durar fins que no els veiérem, el foc corria front avall com si fos una metxa. Quan el 20

Salvador Isern Masqué

tiroteig era més fort va arribar un dels tinents que estava darrera la línia, amb la pistola a la mà a punt de disparar, estava molt gras el pobre no podia dir ni fava i l’hi faltava aire per respirar, es creia que l’enemic estava atacant. Era valencià, d’acadèmia, bon jan, quan va poder respirar va dir ja en pla de broma, recollons quin ensurt m‘endut. Molts detalls de aquests no van trigar a privarlos, al primer temps de la guerra es permetien fets que feien que els “estrictament soldats” no veiessin l’enemic tan enemic.

Aniré explicant fets que vaig recordant, es tracta d’un altre lloc, no fèiem massa estada enlloc, érem un batalló de xoc, ja ho sabeu.

Per sort, no vam pas xocar massa, fèiem vida de posició a les trinxeres, sols quan es feien operacions de importància ens feien servir de capdavanters. Ara estàvem en un lloc tranquil, fins i tot per les nits es parlava de trinxera a trinxera, llavors ja s’havien cobert baixes amb lleves d’aquelles terres i del que més es parlava era de si hi havia algú que fos de per allà, a voltes es trobaren coneguts, fins i tot familiars Un dia es posaren d’acord uns quants de cada bàndol per baixar al centre de la “bauada” i canviar tabac per llibrets de paper de fumar, dotze de cada costat. No les teníem totes, a les dues trinxeres tots estàvem preparats per si jugaven una mala passada als nostres i al revés; no va passar res, es feren intercanvis i tornaren cada grup al seu costat respectiu. Es va comentar molt aquest fet, això demostrava a tots, que si hagués sigut pels soldats aviat s’hauria acabat la guerra, no ens teníem cap classe de rancúnia.

Van passar un parell de dies d’aquest fet, jo estava fent guàrdia en el tros de trinxera de la nostra secció, quasi era una guàrdia simbòlica ja que no es guardava ni vigilava res, estàvem tan tranquils que jo estava escrivint una carta assegut damunt el parapet, més o menys tots estàvem per un igual, una mirada de quan en quan i tranquil•litat absoluta.

Doncs precisament en el tros que feia la guàrdia va passar el següent, de sobte vaig veure bastant lluny dos soldats que venint cap a nosaltres s’anaven amagant d’arbre en arbre, vaig donar la 21

Retalls Passats de Temps de Guerra

veu de alarma i tots ens posarem dins la trinxera preparats pel que fos. Va resultar que era una esquadra sencera, sis i el caporal set, que es passaven a les nostres línies. Van anar sortint de darrera les carrasques en que s’amagaven amb les mans enlaire sens que els ho haguéssim de dir, anaven dient “no tirar que nos pasamos”.

Es cridaren als tinents que estaven en una xabola un poc enrere, canviàrem unes poques paraules amb els nou vinguts i jo fins i tot vaig canviar un bitllet de cinc pessetes republicà per un de cinc pessetes “nacional”, s’emportaren de seguida aquells xicots cap el comandament de la companyia i després ja al comandament de la Brigada, nosaltres ja no en sabérem res més i aquí s’hauria acabat tot, però...

Al matí següent com sempre va arribar el furrier amb la mula a repartir el cafè del esmorzar, sortirem al damunt del parapet amb la confiança de sempre per recollir la ració i fer sopes amb el cafè, llavors quan estiguérem tots fora de la nostra posició, les metralladores i fusells d’enfront nostre començaren a fer foc amb tota la mala llet per veure si en podien liquidar molts.

Ja podeu figurar-vos el que férem nosaltres, primer tots de cap dins la trinxera (pobre cafè), després contestar amb el nostre foc i si era possible amb més mala llet a la salvatjada que ens feren.

Aquella nit havien fet relleu de forces sens que nosaltres ens en donéssim compte i van preparar-se per fer una escabetxada i així escarmentar-nos i que no fos possible tenir contactes entre les dues trinxeres.

Em pregunto. Què devia passar-los-hi a les forces que aquella nit varen rellevar? No crec que s’ho passessin gairebé.

Des d’aquell dia el benestar que havíem tingut els dos bàndols es va acabar, era ja una guerra sens quarter, van fer criar un odi que no havíem tingut mai. Es feia la guerra de trinxera per força, però s’ha de reconèixer que els qui érem senzillament soldats mai faríem una baixesa i traïdoria com la que van fer-nos.

22

Salvador Isern Masqué

Ens preguntàvem quina classe de gent devia ser per comportarse així i quin motiu podien tenir per portar tan verí en el seu cos vers uns soldats que no portaven cap classe de odi. Més tard ens assabentàrem de qui teníem enfront nostre, jo no he sigut mai fanàtic de res però sí molt observador. Durant la nostra guerra civil, en els dos bàndols, sobretot a les rereguardes, es cometeren actes d’una crueltat inqualificable, posem-ho en una balança per parts iguals, no vulguem ara enverinar el que ja està passat. Però vull fer constar que he conegut persones, inclòs amigues, que no han pogut viure mai tranquil•les de l’acumulament de verí que portaven dins seu per fanatisme ideològic. El individu que és fanàtic de qualsevol idea, la què sia, no veu mai el que és bo dels altres, ni el que és dolent dels seus.

Aquests comentaris sols són per dir que crec que els que tinguérem enfront nostre i es portaren tal com he contat, no es mereixen el nom de persones i de càstig ja en tenen prou amb l’amargor que arrosseguen en el seu interior durant tota la seva vida, n’he conegut bastants i amb idees molt oposades.

He de dir-vos que malgrat la descàrrega de verí què ens feren , no vàrem tenir ni tant sols un ferit, tants trets i no feren ni un blanc, la Providència es va posar al costat de la gent normal. Talment semblava un miracle.

Ripollet, Març 1985

El que escric és sobre els records que van venint a la memòria, generalment són els més importants, uns de no gaire agradables i altres gairebé són rutina de temps de guerra. També és una distracció el recordar fets i episodis viscuts en aquell temps.

23

Retalls Passats de Temps de Guerra

Posició atrinxerada “El Palco” (1937) És en la que estiguérem més a prop de l’enemic, 300 metres o menys. Nomenada El Palco per la seva configuració, era una muntanya més aviat petita i el sector atrinxerat donava la impressió d’un “palco” gran, llotja en català.

Per la nit els “escuches” es sentien els uns als altres al fer el relleu de cada bàndol, es feien per unes trinxeres de evacuació, però a la inversa, en direcció al davant de els trinxeres, es tapaven pel damunt per camuflar-les, però sempre es notava on eren, normalment no passava res ja que de buscar xaranga n’hi hauria per els dos costats, podria dir-se que la por guardava la vinya.

Cada tarda a les cinc en punt i durant un quart de hora, rellotge en mà, ens servien una ració de foc de morter ja que al estar tan a prop podien fer bona punteria. Això feia que caiguessin alguns projectils dintre la trinxera, per aquest motiu s’havien fet uns nínxols en la paret de terra de la trinxera on hi cabia un soldat, d’aquesta manera s’evitava moltíssim que hi haguessin ferits per la metralla, en aquest espai de temps sols quedaven visibles els que estaven de guàrdia, aquests tenien un allotjament especial on cabia el seu cos en molt poc espai per evitar també els efectes de la metralla, a més es deixaven els menys soldats possibles de guàrdia.

Les forces eren rellevades molt sovint, si era possible cada mes. No agradava a ningú estar en un lloc tant perillós, de fet no passava res a banda del foc de morter, però no s’estava tranquil. Era una posició de les ben fetes, les xaboles i els nius de les metralladores eren molt segurs. Tant al costat nostre com el de enfront eren llocs estratègics i s’havien de conservar, per sort nosaltres només hi estiguérem una sola vegada.

24

Salvador Isern Masqué

Durant la nostra estada no va passar res, es vigilava molt degut a la proximitat de les dues trinxeres, però hi havia un respecte mutu perquè a cap costat interessava que es provoqués als de enfront.

Ripollet, Setembre 1991

25

Retalls Passats de Temps de Guerra

Una posició tranquil·la / Els d’enfront nostre a més d’un kilòmetre lluny (1937) En aquesta trinxera fèiem una vida molt tranquil•la, potser massa i tot, és quan la gent es confia i per confiats ens va passar el següent: Els de davant nostra una nit van fer presoners dues esquadres que feien servei de ”escucha” en una petita casa de pastors que quasi bé estava al mig de les dues posicions. Cada dia entre dues llums al capvespre sortien dues esquadres a efectuar aquests servei, eren de fet catorze soldats entre ells dos caporals, es posaven tres llocs de vigilància i un caporal de servei. Doncs degut a l’excessiva tranquil•litat i confiança una nit els de enfront nostre baixaren a la “bauada”, envoltaren els “escuches” i segurament quan s’adonaren del que passava ja eren fets presoners. Fins al matí no es va trobar a faltar les esquadres que no tornaven, però ja es van cuidar de explicar-ho amb un potent megàfon els d’enfront que els feren presoners.

Es va continuar aquest servei de vigilància, a partir de aquell dia els components de les dues esquadres es passaven la nit sens aclucar l’ull, es feien els tres llocs de guàrdia amb el caporal, però els demés estaven dins la casona gairebé ruïnosa fent pràcticament guàrdia igual que els seus companys, es col•locaven a les finestres i portes sens ni tan sols bastiments i esperant que comences ha clarejar per retornar a la trinxera. No parlem pas de les nits fosques com la gola del llop, allò era un martiri, sols ho sap el que ho a viscut, es passa molt malament.

Per acaba d’adobar, quan els semblava per la nit en hores ja avançades, amb el megàfon ens recordaven aquest fet i afegien “bajaremos a buscaros y os cogeremos por las orejas”, hauria 26

Salvador Isern Masqué

estat molt difícil aleshores, però hi podia haver el factor sorpresa, no s’estava pas gens tranquil.

També he de explicar que poques, però alguna vegada hi hagué falses alarmes. Per la nit a la muntanya boscosa es senten moltes remors, animalons, vent, també pot semblar veure ombres estranyes i en aquests casos no es pregunta pas !Quien va! el primer és llançar una bomba i després el que vingui. Pot ser poca cosa o pot armar-se un merder que provoqui que fins i tot prenguin part les forces de la trinxera. N’havíem viscut alguns de molt seriosos, inclòs s’havia intentat buscar responsabilitats, ¡impossible!

En un altre full intentàrem explicar això de les “escuches” normals, tot és bo saber-ho, especialment per la gent jove que no ha viscut cap guerra i que preguem que mai no si trobin.

Ripollet, Setembre 1991

27

Retalls Passats de Temps de Guerra

Les “escuches” normals de trinxera Els llocs de “escucha” son un preventiu per evitar en lo possible atacs o cops de mà emparant-se en la foscor de la nit. Son de moltes maneres i es fan també molts trucs, també s’aprofiten els accidents del terreny si n’hi han. Poden ser de un sol soldat, de dos i en casos molt especials de un grup.

Les “escuches” es fan davant de les trinxeres a més o menys distancia segons sigui d’accidentat el terreny, les normals no son gaires distants i la distancia entre cada “escucha” és segons la configuració de la posició.

Per la nit es fa un servei de patrulla que segueix tots els llocs, normalment el comana un sergent (a vegades un tinent) amb una esquadra. El recorregut és per comprovar que tot està en ordre i que no hi ha cap “escucha” adormit, si es un lloc tranquil es fa quasi de rutina, en llocs conflictius ja de per si es va amb molt de compte. Cada dia fins a última hora no es dona el “santo y seña” que el “escucha” demana quan s’apropa algú. La patrulla es fa sempre pel darrera del lloc del “escucha” mai per davant de la seva posició.

Les “escuches” normals es feien en tres o quatre torns segons la durada de la nit, en les que estaven més endavant del normal, s’hi feien senyals que marquessin el camí pel relleu. S’havien donat cassos en nits fosques que el relleu s’extraviés, llavors es passava un mal de ventre, clar hi havia moments que no es sabia si s’estava davant o darrera del lloc que s’anava a rellevar i això era perillós. És clar que quan era l’hora, els que esperaven el relleu també vigilaven i escoltaven per on s’aproparien els seus companys, però com que s’evitava tant com es podia fer cap soroll no era tan fàcil.

28

Salvador Isern Masqué

En certs llocs es col•locaven davant dels “escuches” unes alarmes de “baratillo” compostes de filferros i cordills lligats als troncs dels arbres i matolls on es penjaven llaunes i pots buits, tenien la missió de fer soroll si algú les tocava, però mai vàrem sentir a dir que haguessin servit.

En cas de que una falsa alarma provoqués un tiroteig de trinxera a trinxera els “escuches” es replegaven a dins la trinxera, els que estaven més separats i no era prudent retornar per la distancia ja tenien un parapet de protecció per resguardar-se.

En les nits fosques o plujoses es quan els “escuches” han d’anar més en compte ja que és difícil controlar l’espai que envolta al que està de servei, sempre pot haver-hi un malentès i això podia provocar molt perill.

Això dels llocs de “escucha” al explicar-ho sembla molt senzill, però a la pràctica segons els llocs i les nits no ho es tant.

Els que han viscut la passada guerra en el front diran que per ells això es més que sabut, és veritat. És escrit solament per informació i curiositat dels que sortosament no saben que és un front de guerra.

Ripollet, Setembre 1991

29

Retalls Passats de Temps de Guerra

Caporal improvisat de transmissions i fets durant aquest temps (1937) Un dia van manar-me que em cuides del servei del telèfon de la companyia, és a dir, de les transmissions del batalló a la companyia i al inrevés. Érem un grup de cinc, una esquadra esquifida i a mi van fer-me comandament d’ells o sia, un caporal improvisat. Ens repartíem la feina; de dia quasi no n’hi havia i per les nits fèiem quatre torns, teníem el telèfon en una espècie de nínxol a la paret de terra de la xabola i el nostre treball per la nit era contestar a les trucades de comprovació de línia, sens preguntar res havies de contestar amb dos trucs mentre que si sols feies un truc llavors era que volies comunicar.

No vaig aconseguir mai que això funcionés. Per la nit la guàrdia dins la xabola era tan monòtona que els meus companys sempre es quedaven mig adormits i quan trucaven, que no era mai a la mateixa hora, no sabien si els havien fet un o dos trucs i es c ar des del batalló veien que això no anava prou bé.

Com que sempre em despertava i sentia ben clar els trucs que feien, finalment vaig acabar deixant que dormissin tots i jo sols havia d’allargar la mà per agafar el telèfon si era un truc o donar la convinguda si eren dos trucs.

Pel matí a primera hora quan començava a clarejar cada dia havíem de fer, el recorregut de la línia comprovant que estes perfecta fins el comandament del batalló, després retornàvem al nostre lloc i fèiem el servei de dia, que normalment era quasi res.

Quan hi havia operacions sí que era penós i perillós. Tan bon punt es consolidava el lloc on es quedava la companyia es col•locava la línia del telèfon de seguida amb una espècie de motxilla a la esquena que tenia un rodet per anar estenent el fil pels llocs més adients.

30

Salvador Isern Masqué

Deixeu que vos expliqui dos cassos en que ens trobàrem que no tenen res a veure amb el nostre servei, però són curiosos.

Un dia haguérem de comprovar la línia, ja que semblava que hi havia quelcom que no anava prou bé, anàrem tres a comprovarho mentre dos es quedaren al telèfon. Mentre estàvem seguint la línia i mirant si trobàvem quelcom anormal.

De sobte, en uns matolls sentírem el piular d’uns ocells, semblava talment com si fos una queixa, i es clar que ho era. Els dos companys que m’acompanyaven i que eren de aquelles terres, de seguida van saber que es tractava d’una serp que estava encantant als pobres ocells per tal de cruspir-se’ls. M’ho van explicar molt bé i jo no m’ho creia però vaig haver de claudicar davant l’evidencia.

Un cop vam espantar la serpent i va fugir per entre els matolls, els ocells van volar.

Un dels companys va dir d’agafar la serp, figureu-vos el que diria jo i quina gracia em va fer. La veiérem quan fugia, era bastant gruixuda, potser jo la vaig veure més del que era, de llargada no sé que tindria, a mi em va semblar molt, però que molt llarga, ni m’atreveixo a dir quant però no s’acabava mai. Aquells nois s’engrescaven perquè allà es veu que molta gent en feia un àpat, diuen que són molt fines al paladar. Jo crec que tenia els pèls de punta, vaig despistar i els vaig dir que continuéssim amb la nostra feina i que no podíem perdre més temps.

Un altre dia ens trobarem en un altre cas, diferent però similar, tot i que no feia tant efecte. Veiérem un llangardaix molt gran prenent el sol, ja n’havia vist altres vegades perquè allà veure caça i altres animals és del més normal. Són extensions de terreny molt grans, poc habitat i és natural que es criïn exemplars que fan respecte.

Doncs anem al gra, el grup que anàvem començàrem a apedregarlo, vaig ser valent perquè podies tirar de bastant lluny sense apropar-te. El llangardaix va enfilar-se a una carrasca, però fillets que n’anava de lleuger. Es va amagar darrera d’una branca, però uns per un costat i altres per l’altre el vam tocar. Va caure i es va 31

Retalls Passats de Temps de Guerra

amagar sota unes lloses que hi havia per allà però els companys van agafar una branca i van treure algunes lloses fins que va aparèixer el cap. Feia respecte, tenia la boca oberta ensenyant les dents amb molt mala llet, si repeteixo, feia molt respecte. Li van posar la branca a la boca i s’hi va agafar com el que era, un llangardaix. Va fer presa i no va pas afluixar, llavors amb còdols i garrots, l’hi van esclafar el cap, naturalment es va morir. Ens l’emportarem i quan estiguérem a lloc el van pelar, creieu que jo no he vist carn més fina. El van fer a la brasa, amb la gana que portàvem feia il•lusió perquè eren uns talls molt apetitosos, però quan em donaren el tros que em tocava i el vaig tenir a les mans, no és que em fes fàstic, però no em vaig veure en cor de mossegar-lo i el vaig donar al company que tenia al costat que va estar més que content.

Vos faríeu creus del que saben aquella gent dels animals que es crien allà, en especial els que vivien en cortijos mig perduts per les muntanyes, és admirable. Em van ensenyar moltes coses que els de ciutat ignorem.

Els valencians eren especialistes en caçar rates grosses quasi com conills, però que es criaven al camp menjant aglans de les carrasques, per tant no les comparem a les de claveguera. Ells a l’horta valenciana no en tenien per a res de menjar-les. Nosaltres que creieu que passàvem molta gana, potser en cas molt extrem ens hi hauríem agafat, jo penso que sí, però no es va donar el cas.

Posats a parlar de aquestes coses, he de dir-vos que una vegada en uns combats ens van matar dos muls que servien per portar municions a les trinxeres. Quan ja no hi hagué perill, un valencià que era escorxador va treure uns bistecs molt macos de les cuixes dels muls i molt ben tallats. En van menjar bastants companys, però també molts no poguérem pas fer-ho, tot i que la carn que ens subministraven amb conte gotes al ranxo era d’unes condicions molt precàries, però ojos que no ven...

Bé deixem-nos ja de bestiar i anem a acabar el tema d’aquest retall que ha quedat marginat. No vaig estar molt de temps al servei que 32

Salvador Isern Masqué

he esmentat, tot hi que vaig començar un curset de transmissions Morse i codi de banderes per veure si podien enviar-me al servei de transmissions de Brigada, però llavors va sortir un altre cas i es va canviar el meu camí. Vaig passar a ser mestre d’escola de la companyia tal com explico en el RETALL, Petita història d’un mestre d’escola al front de guerra.

RIPOLLET, Març 1991

33

Retalls Passats de Temps de Guerra

Petita història d’un mestre d’escola al front de guerra (1937) Estàvem en un lloc del front de Extremadura després d’ haver passat un temps no gaire agradable de combats. Al lloc on estàvem i en el moment d’aquest relat teníem molta tranquil•litat, dins del que és possible durant una guerra. Estàvem de posició en unes trinxeres molt separades de l’enemic i gairebé no es sentia cap tret, teníem moltes hores de lleure.

Un dia va sortir a l’ordre del dia que qui volgués podia apuntar-se per anar a escola. Era un esdeveniment nou una cosa de aquestes i la colla de catalans de la nostra companyia se’ns va ocórrer anar a apuntar-nos per aprofitar almenys el temps per el dia de demà.

Sembla mentida però a la guerra quan no hi ha cacau no es pensa en que potser no tornaràs a la vida normal Doncs com deia, vam presentar-nos al comandament del batalló per inscriure’ns a l’escola. Ens van rebre uns mestres valencians que eren qui tindrien cura de l’ensenyança i es quedaren sorpresos.

Van preguntar perquè volíem apuntar-nos a la escola i que era el que pensàvem aprendre. Molts de nosaltres desitjàvem ampliar el poc que sabíem d’àlgebra que per cert en aquells temps era molt important. Ens van escoltar molt seriosos, ells eren mestres de professió i devien tenir dos o tres anys més que nosaltres. Llavors van explicar-nos que l’escola que s’anava a formar era solament per analfabets i lògicament ja es veia que no era possible atendre la nostra petició.

Eren uns xicots agradables, férem relació, parlarem dels costums valencians, dels catalans, de coses de cultura general i de com llastimós és que per molt diverses causes hi haguessin persones privades de poder llegir i escriure per expressar el que sentien i defensar-se molt millor en la vida.

34

Salvador Isern Masqué

Tot això és una petita explicació per exposar com va ser possible que ja passat un temps fos mestre honorari i pogués explicar aquesta petita història d’un mestre d’escola al front de guerra.

Va transcórrer un cert temps i un dia em digueren que em presentés al comandament del batalló. Quan vaig fer acte de presència van dir-me si m’agradaria ser mestre de companyia, en concret de la meva. Jo vaig dir que m’expliquessin en que consistiria el meu quefer, doncs sempre és millor aclarir-ho tot abans. Van explicarme que primer em retirarien el fusell, que en cas de haver-hi combats, operacions, etc., jo assumiria les funcions d’enllaç entre les forces del nostre sector.

Vaig dir que sí, que em faria goig ensenyar aquells nois per tal que un dia poguessin arribar a llegir i escriure encara que no fos amb perfecció i així ser ja una altre classe de persona per poder defensar els seus drets.

Un apunt, mai aconsellaria a ningú que en temps de guerra, si no era que l’obligaven, acceptés ser enllaç, potser un dia dediqui un petit esbós sobre això i dels fets viscuts per mi mateix.

Ara vos explicaré això de la meva escola, en que consistia i com estava construïda. Estava situada dessota les carrasques, a l’estiu la classe es feia a l’ombra i encara que fes calor es passava bastant bé, a l’hivern la cosa canviava, la classe es feia al sol si és que en feia i ben abrigats, llavors no donava tant profit.

Al començ vaig fer un programa perquè no resultes pesat l’horari de duració de les classes. Teníem hora per començar però no per plegar i es durava segons el temps que feia i també el tema que enfocàvem.

Primer que tot vaig explicar-los el que representava ser una persona, els seus drets, obligacions i el respecte que es devia als demés, així com el que també els corresponia per igual a ells. Vaig dir-los que ser analfabet no era cap baixesa i que era més aviat una tara de la societat envers ells. També el valor que tenia el saber més o menys, el que jo podia ensenyar-los, com de important seria la seva voluntat en aprofitar allò que jo els ensenyés.

35

Retalls Passats de Temps de Guerra

De bon començ ja va donar resultat, primer tingueren recança en apuntar-se a l’escola perquè en no saber com era una escola els semblava que seria molt dificultós. Començaren uns pocs i van donar-se compte que més que una obligació, era passar-se unes hores que no els pesaven, intercalant explicacions, que per ells eren novetats. Amb les beceroles i uns pocs números ens passaven ràpid les hores.

Uns ho explicaven als altres i així va augmentar la xifra d’alumnes.

Van trobar en mi, no un mestre exigent, sinó un company que els explicava, que els repetia les vegades que fos necessari el que els costava de comprendre.

He de dir-vos una cosa que em feia molta gracia i que mai, però mai, vaig poder evitar. Des del primer dia vaig ser el Sr. Maestro, així amb majúscula, vaig explicar-los que jo només era un soldat exactament com ells, però que havia tingut la sort de néixer en un lloc on des de molt petits ens enviaven a l’escola. Que el que jo sabia era el normal i que ho devia a un gran Mestre que tingué per vocació més que per obligació la gran voluntat de ensenyar als seus deixebles molt del que ell sabia. Doncs no vaig poder evitar mai ser el Sr. Maestro, teníem tracte de company, però amb un respecte que amb els molts anys que han passat no puc deixar de recordar. Arribarem a ser una escola d’uns quaranta soldats i els sabia greu el dia que per un servei perdien la classe. També he de dir que sentint-ho molt vaig haver de retirar a tres alumnes que no vaig aconseguir que comprenguessin el valor que tenia el formar-se pel dia de demà, eren molt graciosos, jo crec que massa i perjudicaven la marxa de l’ensenyança de la resta de companys.

Va arribar un dia, ja passats uns mesos, en que els deixebles van escriure unes cartes als seus pares, amb totes les faltes d’ortografia que vulgueu, però malgrat això, es podien llegir i comprendre.

L’encapçalament era el següent: “Queridos padres, esperando que esten bien de salud paso a decirles que esta carta la he escrito yo solo y aún hago muchas faltas pero espero que se podrá leer y entender lo que quiero decir...”, aquest començ era copiat d’una plantilla per a tots, però 36

Salvador Isern Masqué

el que seguia ja era escrit segons el seu gust i el que volien dir.

Quan més em donaven a llegir més goig em feia i així tots tan contents, jo per la tasca feta i ells perquè es creixien, veient que eren uns homes més valorats.

Quan rebien contestació de casa seva, els seus pares elogiaven el mestre que havia aconseguit que els seus fills sabessin llegir i escriure, i els deien que estaven molt orgullosos d’ells.

Segurament aquests pares van rebre també ajut de bones persones per poder respondre als seus fills, ja que el nivell d’escolarització era molt precari.

Era digne de veure un xicot d’aquests quan estaven escrivint. Es concentraven i no veien res més que el que estaven fent, només quan s’entrebancaven s’aixecaven per demanar ajut. Havia aconseguit que sentissin plaer en aprendre a llegir i escriure.

A vegades havíem fet les cartes a l’escola explicant-los el seu format, quan es té ja certa edat si es fa amb gust qualsevol treball s’aprèn molt ràpid. Després, quan ja començaren a veure’s les orelles i es sentien orgullosos de saber defensar-se es quan es concentraven tal com ja he contat.

A les classes des del principi els feia explicar els seus costums, la seva vida quotidiana i jo els explicava els nostres; creieu que era molt bonic. Ells es quedaven bocabadats de la nostra manera de viure i jo tot i sabent que aquelles regions estaven molt endarrerides em quedava esgarrifat de la classe de vida que havien de suportar, explicaria coses de les que se’n podria fer un llibre.

Hi havia xicots d’aquells que s’estaven en un cortijo des que nasqueren i els posaren a treballar al camp a una edat que no m’atreveixo a dir. Als pobles petits i no tan petits, els obrers del camp cada dia anaven a la plaça del poble i els capatassos dels terratinents escollien cada dia els treballadors que necessitaven i segons el seu gust, deixem-ho així. Els trepitjaven sens que poguessin pas dir res.

37

Retalls Passats de Temps de Guerra

Una vegada, de les poquíssimes, que la nostra companyia va traslladar-se a uns pocs kilòmetres darrera línia, ens donaren un descans i alhora servíem de reforç si era necessari en cas de que hi hagués cacau en algun altre lloc. Donaren permís a uns pocs per traslladar-se, caminant a rereguarda on hi havia pastors que els vendrien xais i xarel•lo i així podríem treure el ventre de pena, (la veritat és que sempre passàvem gana). Doncs bé, quan tornaren aquests xicots, cansats a més no poder, es van organitzar uns grups per fer al capvespre carn a la brasa acompanyada del seu vinet. Sens menysprear a ningú, ja que tots érem iguals amb una bona germanor, férem grups, els catalans que érem els menys, els valencians tots voluntaris des del primer dia i els d’aquelles terres que eren els meus deixebles junt amb quatre valencians.

Doncs ara bé el bo. Allò semblava Xauxa, sols es pensava en la manduca, tots i vam fer el nostre paper, però quan ja estàvem a les acaballes va venir un bon grup dels meus deixebles a buscarme perquè anés amb ells al seu grup perquè volien que passes amb ells la fi de la festa. No podia pas menysprear la seva manera de demostrar-me el seu afecte i ja em teniu, amb tota la colla.

He de dir a desgrat meu que en aquells moments en portaven més al cap que als peus, són costums, els valencians de l’horta no tan però Déu-n’hi-do. Em donaren un vas d’alumini, l’ompliren i llavors sí que em veié molt mal parat. Jo no acostumo a veure, només molt poc en les menjades, doncs som-hi, ompliren els seus vasos i ¡Viva el Sr. Maestro!, una ronda por esto, otra por aquello... sort que ja era fosc, recordeu que estàvem en ple bosc al voltant de les fogates, s´hi veia poc i ells encara menys, no em va costar (malaguanyat vi) d’anar-lo fent desaparèixer sens que es donessin compte, així va acabar aquesta ofrena plena a més no poder de bona voluntat. GRÀCIES! Tot va continuar igual durant bastant temps, estiguérem atrinxerats, algun cop de mà, falses alarmes per la nit. Fou un període calmós, continuaren les classes i la meravella de veure el que es capaç de fer una persona que vol superar-se.

Va arribar un moment en que ja posaven comes en molt llocs que els pertanyia, quin gran goig que tenia jo, i ells també, sempre ho recordaré.

38

Salvador Isern Masqué

I un cert dia em reclamaren per passar al comandament del batalló, i així va haver d’ésser, em dolgué. A vegades em demanaven amb confiança per parlar de temes que els agradaven, ja he dit abans que anàvem molt bé. Un altre company va ocupar el meu lloc, però em digueren que trobaren una diferencia molt gran. Però ara ja sabien cap on anaven i no necessitaven el gran esforç de quan es van començar les classes amb les beceroles i comentaris sobre la vida de les persones.

Ens veiérem moltes vegades i per ells sempre vaig ser el Sr. Maestro, amb majúscula.

Per acabar he de dir que he pensat moltes vegades en ells. Haurà servit el meu esforç perquè es fessin valdre com a persones? Jo vull creure que sí. També penso que ells potser també em deuen recordar en afers de la vida i sobretot quan toquen temes de joventut i de guerra.

Quan parlo alguna vegada d’aquest fet sento en el meu interior una gran satisfacció i em pregunto que passaria al finalitzar la guerra a aquells llavors nois, i els valencians que eren voluntaris?

D’aquest fet que he explicat, dia més, dia menys, ja fa ara cinquanta i tres anys.

Ripollet, Febrer del 1991

P.D. Quan es va acabar la guerra jo ja estava a Barcelona des del novembre de 1938, reclamat per Industries de Guerra. En un altre petit escrit explico l’estada a València, prop d’un mes, per anar a Barcelona amb altres companys “de polissons” en un barquet.

39

Retalls Passats de Temps de Guerra

Una gran concentració de forces, un bombardeig i un company mort (1938) Ja avançat l’any 38, un dia ens traslladaren, com ja havien fet altres vegades a un lloc de rereguarda on feien una gran concentració de forces. Digueren que dues divisions, no ho sé, però érem moltíssima gent.

Molts batallons eren de xoc, com el nostre i semblava que ja ens preparaven per una altra de les seves. Pobres de nosaltres, ja tornaríem a ballar. Jo llavors ja era escrivent de la plana major del batalló, però quan es balla no s’escriu i el ball és per tothom.

Va ser una coincidència que des del lloc on estàvem acampats, sota les carrasques, veiéssim passar a en Maneu de Salàs de Pallars, (ja he parlat d’ell al retall de Valsequillo). Anava en una companyia de sapadors també destinats a aquell lloc. Nosaltres veiem passar soldats, però en passaven tants que no hi posàvem massa atenció i va ser més ell que nosaltres el que es va donar compte de la nostra presencia.

Tinguérem una gran alegria, no ens havíem vist més des de Valsequillo on havíem fet aquella gran amistat. Quan ja han passat anys tot sembla un somni, moltes coses es recorden com si fos una pel•lícula, doncs sí, va ser molt gran l’alegria que tinguérem tots, no estiguérem gaire estona junts ja que ells seguien camí per acampar també. Diguérem que segons com anessin les coses miraríem per a tornar-nos a veure i poder explicar-nos moltes coses.

Totes les forces que arribaven s’anaven col•locant en llocs diferents, com he dit abans érem una gran quantitat de soldats.

En un moment donat avisaren: Aviació! i tots corrents a cobert sota les carrasques, perquè no es veies la gran concentració de 40

Salvador Isern Masqué

forces. Tothom va obeir, però uns quants “guapos” van fer foc amb fusells metralladors contra el xibato (avió de reconeixement).

Aquests “espavilats” es van endur un gran esbronc dels seus oficials així com dels soldats del voltant.

Es possible que el que va venir després hagués passat igual, però jo crec que la seva acció hi ajudar molt...

No van trigar pas massa temps a presentar-se les paves, crec recordar que anaven sis. Van descarregar en varis llocs d’aquell sector que ocupàvem, és una de les vegades que he passat més por a la meva vida.

Se’ns va ocórrer juntament amb un company de Barcelona que era del servei “Z” del batalló (servei especialitzat en gasos), posar-nos ajaguts a terra en un rebaix que ens protegia, però panxa enlaire per mirar com arribaven els avions i deixaven anar les bombes.

Mai ho hauríem d’haver fet, va ser una experiència molt dura.

Recordo que quan les paves deixaven anar les bombes baixaven primer planes, després adreçant-se fins quasi assolir la vertical, feien un recorregut bastant llarg i no es podia pas calcular el lloc allà on caurien. Això feia que semblés que totes queien al damunt nostre. Necessitaria molt espai per poder intentar explicar-ho i crec que tot i així sols ho podria comprendre el qui ho ha viscut.

Si cauen bombes prop però no les veus baixar sempre tens l’esperança que no serà damunt teu.

Van caure en varis llocs, una de elles no gaire lluny, devia ser en una cuina de campanya ja que van caure cigrons en el lloc on estàvem. No tinguérem cap baixa en el batalló, aquell dia tinguérem sort perquè en tiraren moltes.

Passat ja el perill ens canviaren de lloc, feien separar més les forces perquè si tornaven les paves i hagués menys perill.

No sé qui va portar la nova de que a la companyia de sapadors, que no estaven molt lluny, tenien víctimes i que una d’elles era en 41

Retalls Passats de Temps de Guerra

Maneu i mortal. Volíem anar-hi, però estaven traslladant-nos i no ens ho van permetre.

Si, ja sabíem que això era la guerra i ja havíem passat per coses semblants. Però primer per la imprudència de aquells ximplets i després per estar a rereguarda separats del front, ens semblava que la mort del company Maneu i d’altres que hi poguessin haver era fora de lloc. En cassos així mai penses que puguis morir i al pobre Maneu l’hi va tocar aquell dia.

Vam sentir-ho molt. Recordàrem els dies que estiguérem a Valsequillo amb ell, quan érem acabats de arribar al front, quintos de fet. Tot el que ell ens va animar i com ens ensenyà a espavilar-nos com els veterans, sempre amb el seu caràcter senzill i agradable. El grup que érem i ell ens avinguérem de seguida, no sé perquè però fou així.

Els què el tractàrem dediquem-li un record més que merescut al company Maneu de Salàs de Pallars. Descansa en pau amic Maneu.

Doncs ara veureu com són les coses. Tantes forces concentrades i crec que a tots ens retornaren al lloc d’on procedíem sens que prenguéssim part en cap combat.

Els que no han estat en una guerra es preguntaran com pot ser això. Doncs sí, a vegades es feien moviments de forces per fer creure a l’enemic que es preparava un atac en un sector i així quan enviaven reforços en aquell lloc l’atacaven per un altre. Però al meu entendre enviaren una quantitat de forces massa gran per simular una cosa així, i no s’ho van creure.

El que sempre és llastimós són les baixes que es produeixen. Però diuen els que manen, que a la guerra val més un fusell que un home i jo crec que malauradament ho consideren així.

Ripollet, Abril 1985 42

Salvador Isern Masqué

Una ofensiva republicana. Peñalsordo - Zarza Capilla Cabeza del Buey - Castuera (1938) Aquest relat parla de fets que esdevingueren part d’una ofensiva important de les forces republicanes en el sector de Cabeza del Buey i les poblacions de Peñalsordo, Capilla, Zarza Capilla i cap el costat de Castuera.

Un dia a primera hora de la tarda ens portaren amb camions a un lloc on es duia a terme aquesta ofensiva. Ens descarregaren prop de Peñalsordo, un poble instal•lat en una vall per la que passa o corre el riu Zúcar, molt aprop del pantà del mateix nom. Doncs prop de aquest poble comença una serralada bastant llarga. És una serralada alta, tota de rocam, molt sinuosa i que va recta com una fletxa en direcció a Cabeza del Buey.

Ara deixeu que vos expliqui el primer que veiérem mentre ens anaven col•locant en els llocs ja preparats per entrar nosaltres en combat. Al començar la dita serralada hi ha un turó que estava ocupat per forces republicanes i els avions enemics l’estaven bombardejant d’una manera terrible. Ho feien de forma sistemàtica, concèntrica, fent un cercle al que donaven dues o tres passades i quan els avions acabaven les bombes s’allunyaven i ja n’entraven uns altres. Això va durar mitja hora o potser més. Era imponent, al ser tot roca es veien les explosions d’una manera neta, eren fortíssimes, ens preguntàvem on s’amagarien els pobres que es trobaven allà. Es veu que s’hi jugaven quelcom molt important, no van però assolir que la posició fos abandonada. He de dir que en tot aquest temps, l’aviació republicana no va fer acte de presència.

Tot veien això ens anaren col•locant als llocs ja previstos i de seguida anàrem per feina. Nosaltres, com ja he dit, érem un batalló 43

Retalls Passats de Temps de Guerra

de xoc, ens situaren en unes muntanyes més baixes que estaven enfront de la serralada rocosa i paral•leles i ens feren atacar tot seguit. Havíem d’escalar pels laterals de la serralada que ells dominaven, quasi no hi havia accidents en el terreny per la nostra defensa. Ens feren atacar diverses vegades però no podíem avançar, tot i així les ordres no acceptaven impossibles. Fins que a l’últim atac ens cosiren amb les populars “granadas rompedoras” de les cançons de guerra. Com que poc podíem amagar-nos i ens les enviaven a dojo, llavors sí que feren replegar-nos a les posicions de sortida.

Pels que no sàpiguen el que són aquests projectils, sobretot la gent jove, els ho explicarem. Són projectils d’artilleria que van plens de metralla, exploten a l’aire a certa alçada i escombren un bon tros. Si no et pots amagar són de molta eficàcia. Des del lloc on ens replegaren, veiem com continuaven els atacs a una muntanya que es trobava enfront del final de la serralada rocosa i que abans havíem atacat nosaltres.

Estava separada per una bauada i el cim feia dues gepes com les d’un camell però menys accentuades. Allà hi havia una lluita molt aferrissada i les nostres forces atacaven per davant i per un flanc.

Era un lloc molt estratègic, ja que si perdien aquesta muntanya llavors també haurien perdut la població de Cabeza del Buey i això era molt greu.

Hi hagué una estona que nosaltres vèiem com les forces que defensaven aquesta muntanya començaven a retirar-se per un flanc, semblava que ja ho tenien perdut, després veiérem que tornaven a pujar. Segons ens assabentarem més tard els que atacaven pel centre de la muntanya eren forces compostes per guàrdies d’assalt i havien fet figa en el moment més crític. Havien atacat aquella posició quatre o cinc vegades, però aquest va ser l’últim intent d’aquell dia. Passàrem la resta de la jornada sens cap més activitat.

Una anècdota, ja que no tot han de ser combats. Vam passar la resta del dia amb completa calma tots junts, estàvem molt 44

Salvador Isern Masqué

separats del enemic. Es reuniren els oficials del batalló comentant l’ocorregut aquell dia, no sé com es va sortir a parlar de l’eficàcia de les bombes de mà.

Hi havia un tinent valencià d’acadèmia, un dependent de comerç molt agradable i molt valent,. Va demostrar-ho moltes vegades, era valent però no temerari, sabia lluitar però no exposava els soldats innecessàriament. En lo referent a les bombes de mà, explicava que se’n feia un mal ús. Deia que sempre per por es tiraven massa aviat després de deixar anar la palanca, que s’havia de comptar com a mínim fins a sis.

Van haver-hi els seus pros i contres, no es posaven de acord, creien que era molt perillós. Com que estàvem dalt de un penyasegat va dir que el millor era fer una prova, va agafar una bomba, va accionar la palanca i començà a comptar: un, dos, tres...

Naturalment quan anava pel quatre ja estava sol i en arribar al sis va deixar anar la bomba penya-segat avall que va explotar al comptar vuit, i tot això fent-ho normal sens pressa.

Passàrem la nit tranquil•la, per seguretat doblaren les guàrdies, sols pensàvem tots que passaria al matí següent, si hauríem d’atacar una altra vegada.

Quan començà a clarejar ens feren preparar per atacar altra vegada pel mateix lloc que el dia anterior, avançàrem tement la repetició de les granades rompedores, però quedarem sorpresos al anar avançant i no trobar cap resistència.

Les forces que ocupaven aquelles posicions, durant la nit sense fer cap remor havien evacuat tota aquella serralada i s’havien replegat a altres llocs. Més tard ens assabentarem que el dia anterior altres forces republicanes havien atacat per l’altre costat de la serralada, una gran planura, amb molts tancs, artilleria, aviació i molta artilleria i al acabar el dia quasi els tenien envoltats i per això van evacuar totes les forces.

45

Retalls Passats de Temps de Guerra

Amb quina tranquil•litat pujarem aquella gran muntanya, semblava que desfiléssim, seguírem tota la serralada sens cap novetat, solament trobarem pots de conserva, però tot i que passàvem gana, ningú es va atrevir a fer-ne ús, per si les mosques.

Tinguérem sort, es van evitar moltes baixes. Quan tinguérem tota la serralada ja controlada es feren unes posicions de baratillo al final de la mateixa, passàrem bona part del dia allà i ja tard ens traslladaren al lloc d’on procedíem, s’havia acabat la nostra participació.

Van continuar els atacs per altres llocs, era una gran ofensiva, va durar uns dies més. Nosaltres ens assabentarem més tard del que havia passat, els soldats quasi mai no ens assabentem mai de res, fins i tot poc sabíem de la rereguarda, no teníem ni premsa, si més no en aquells sectors.

Sempre creguérem, ja passats uns dies, que ens feren servir com forces de atac però solament per distreure les forces del enemic per tal que quedes més feble i menys efectiu per la planura de l’altre costat de la serralada.

Ripollet, Octubre 1991

46

Salvador Isern Masqué

Curiositats, una sardana composta per catalans en el front de l’Alcarria El meu fill gran, que sap que m’agrada escriure coses viscudes durant guerra, m’ha fet a mans un retall d’El Periódico que va trobar en la secció de consultes El Sabelotodo. És un article titulat Catalanes en la Alcarria. No es res que hagi viscut jo a la guerra, aquest era un lloc molt allunyat del nostre sector, però no per això deixa de ser interessant.

Després de llegir aquest article encara veig més clar com ens tenien d’abandonats a nosaltres pel que fa a la cultura. No teníem res del que gaudien en el front les poblacions importants properes als llocs de lluita. Formaven grups culturals dedicats a moltes diverses activitats a les Llars del Combatent. N’hi havia per a tots els gustos i quan estaven de descans a rereguarda, els soldats podien col•laborar directament en qualsevol activitat. Nosaltres però, no hi estiguérem mai de descans, només una vegada vam estar de reforç amb certa llibertat, uns dies rere les trinxeres.

Als fronts de poca importància com el nostre, era al revés, ens deixaven com una cosa rutinària. Només es recordaven de nosaltres per fer-nos al•locucions patriòtiques. Ara bé quan hi havia operacions de importància sí que es recordaven de nosaltres, dels batallons de xoc de cada Brigada; llavors teníem armament més bo i també minutes extres. Passat el perill ens tornaven al nostre lloc i fins la propera.

Ens desviem de la qüestió del retall, doncs tornem-hi... Era digne d’admiració el que en ell s’explicava de les Llars del Soldat, activitats que servien per aixecar la moral del soldat, fer-lo sentirse més persona i oblidar fins a cert punt les moltes penalitats de la guerra.

47

Retalls Passats de Temps de Guerra

Tinc molts companys que en els fronts en que estaven, quan tenien calma o bé descansaven a rereguarda gaudien directe o indirectament d’aquest benestar.

Bé, el que em fa emplenar aquests fulls es que al sector de l’Alcarria, més concretament a la població de Brihuega i en una Brigada composta exclusivament per catalans (no consta quina Brigada era) es compongué una sardana feta tota ella per soldats de la mateixa.

Donem més detalls d’aquest fet segons el retall mencionat i que són recollits conjuntament a la revista Catalans!, número 7, publicada el 20 d’Abril de 1938 en un reportatge de Marià de Vives.

Ens explica que hi havia una agrupació musical anomenada El Chor de la Perdiu i n’era director el mestre Soms. Ell va compondre la música de la sardana mentre que la lletra fou d’en Lluís Millan, tots dos pertanyents a la Brigada.

He parlat amb companys que havien lluitat en l’Alcarria, també a Brihuega, a la famosa batalla dita de Guadalajara. Com que eren moltes les forces que combateren allà, no he pogut esbrinar de quina Brigada eren els autors d’aquesta sardana; ja són molts els anys que han passat d’ençà tot això i els records es van difuminant si no es fan funcionar de tant en tant.

En aquest full copio literalment la sardana:

CATALANS A L’ALCARRIA Dolça mareta aimada Que lluny de tu que n’estic! pàtria meva enyorada no veig ton sol tant bonic.

48

Salvador Isern Masqué

El pastor per la muntanya, la blanca vela pel mar.

Seràs sempre Catalunya, nostre guiatge clar.

La traïció volgué enfonsar-te i el pit donarem als tirans, que Catalunya sols pot ésser pels valents catalans.

El camperol deixà la falç, l’esteva, el llibre l’estudiant l’obrer l’empresa.

Tots a lluitar ben alta la senyera, i vencerem que la terra ho espera.

Anem cap a Aragó, cap a Castella.

El món va contemplant la nostra gesta tota endavant i que la historia digui que som dignes d’ésser catalans.

Terres altes de l’Alcarria, fusells sempre vigilants; planúria immensa i freda, trinxeres i alzinars.

Ací fa temps, ja lluitaren els nostres avantpassats i un camí ens ensenyares: El de la Llibertat.

49

Retalls Passats de Temps de Guerra

Pluja i vent, bales i obusos.

Nosaltres ferms aguantarem fins que a traïdors i a intrusos a tots plegats foragitem.

Matí tranquil, blau cel, alt lluenteja d’estranya enveja, Rierols de sang entre camps de blat deixen pits catalans que heroics, la terra reguen.

La pau i la llibertat vencent assolirem i sempre combatrem qui ens la vulgui usurpar, i es podrà dir que: A l’Alcarria lluitaven els catalans, fins a vèncer o morir.

Un petit afegitó: Tant a casa com a fora ens sentim molt catalans.

Això sí, sens desmerèixer mai als forans que siguin com cal.

Ripollet, Octubre 1986

50

Salvador Isern Masqué

Un relleu de forces fallit i un caballista improvisat (1938) Per la tarda cap al tard els camions ens deixaren en un lloc a la rereguarda d’unes posicions on, per la nit, havíem de rellevar a les forces que estaven en línia en aquelles trinxeres. Això era d’allò més senzill, ja ho havíem fet moltes altres vegades, però aquest era un lloc que no coneixíem.

A mitja nit baixà una boira molt espessa i havien de venir dos guies per portar-nos fins el lloc en que es trobaven les trinxeres on havíem de fer el relleu de les forces. Ja trigaven massa per l’horari en que havien d’arribar, però per fi van aparèixer. Amb tanta boira es van despistar, era de veritat molt espessa.

Ens feren formar i emprenguérem el camí vers el lloc on anàvem destinats, era tard i s’havien de repartir les companyies per diversos llocs. Ens recomanaren molt silenci perquè l’enemic no pogués adonar-se del relleu i així ho férem.

Caminarem bastant i de cop i volta ens trobarem passant un torrent amb les mateixes dificultats d’un que creuarem al principi.

Ens van fer parar i comprovaren que amb tanta boira els guies s’havien desorientat i com a resultat passàvem pel mateix lloc gairebé de sortida.

Els guies s’orientaren de nou i feren un reconeixement de la marxa amb més precaucions i lentitud per no tornar a equivocar-se, era una boira com poques vegades es veu de tan espessa.

El resultat de tot això fou que es va fer el relleu quan ja es feia de dia i si els de davant nostre no se’n adonaren és perquè devien tenir son. S’anaren col•locant les companyies en els llocs que els pertocava i semblava que tot s’acabava així. Quan estiguérem col•locats vaig redactar el comunicat del relleu tal com s’havia 51

Retalls Passats de Temps de Guerra

fet amb tots els detalls i horari en que es va finalitzar. No sé el que va passar però a mig matí es va rebre una ordre per tal que el comandant i el comissari del batalló es personessin a Hinojosa del Duque on hi havia el comandament de la Brigada, i així ho feren.

I ara bé el millor de tot. Després del diguem-ne dinar, em demanen al telèfon de la plana major. Què voldrien que demanessin per mi? El telèfon sols era per els comandaments, ordres i comunicats entre ells.

Era el comandant que demanava per a mi i em manava que em presentés també a Hinojosa del Duque amb el comunicat del relleu que havia fet aquell mateix matí, ja que els demanaven responsabilitats per l’hora en que s’havia fet el relleu. Em digué que per traslladar-me fes servir l’euga que tenia el comissari ja que la distància era d’uns deu quilòmetres aproximadament.

Quedàrem d’acord i aquí s’acaba la història del relleu.

Però ara ve el que és bo i comença la història de el caballista improvisat. Jo en ma vida havia muntat ni tan sols en burro. On tenen el volant? Com m’ho faria perquè l’animaló obeís el què hagués de manar-li per tal d’arribar a destí?

Vaig parlar amb els companys per veure si algú podia explicarme quelcom, però sí, sí... Consells molts però demostració cap, si fa o no fa hi entenien tant com jo.

He d’aclarir que l’euga, pobre animaló, era d’allò més obedient i pacífic que pugui haver-hi. Jo moltes vegades l’havia acariciat i ella et mirava agraint-ho com si d’una persona es tractés, però poc podia pensar jo que un dia m’hauria de servir de mitjà de transport, a mi.

Bé, ja li havíem posat les regnes, junt amb tot el que és necessari per muntar. Ara vos prego que no us rieu de mi, prou morades que les vaig passar i cregueu que no vos amagaré res. Dins la meva voluntat d’aprenent de narrador ho explicaré com més bé sàpiga.

Tots els companys eren al voltant meu per ajudar-me, veure que passava i també fer una mica de conya a la vegada, sens malicia.

52

Salvador Isern Masqué

Estiro de les regnes per arrencar i res, que no arrenca, provo i torno a provar i el mateix resultat, no res. Que hem de fer ara?

Un company l’agafà pel bocall (és aquest el nom?) i estirà endavant perquè tal que arrenqués, però no, encara fou pitjor, es tirava enrere. Llavors un altre va donar-li un cop amb la mà a l’anca i llavors sí que va arrencar, així de senzill, jo crec que la bestia estava atabalada de tantes proves i tanta gent.

Vaig fer adéu amb la mà i la feina era meva per aguantar-me bé.

Finalment això no va ser gaire difícil anant al pas.

Però l’animaló que sabia el que havia de fer es va posar al trot i fillets, això ja no era tan fàcil. Jo intentava fer el que havia vist als que muntaven cavalls, volia compassar el meu cos amb el moviment de l’animaló, però per voluntat que hi posés no anàvem pas bé, quan un pujava l’altra baixava i eren deu kilòmetres els que tenia de recórrer.

Quan ho penso m’esgarrifo encara ara, però no podia pas aturarme, vaig provar i tornar a provar, per fi va semblar que ja anàvem més aparellats o el meu “trasero” ja no el sentia de tant masegat que estava.

He de donar les gràcies a l’euga per tan bé que es va portar. Jo crec, que per sort per mi, es recordava de les carícies que l’hi havia fet en el passat.

Doncs bé, sortirem del bosc perquè el camí que havíem fet era tot en plena muntanya i entrarem en una carretera, em semblava gloria, tot anava més fi, si més no a mi m’ho semblava que ja anàvem bastant bé.

Però no s’havia pas acabat tot. De sobte veig venir un camió, no sé perquè havia de passar en aquell precís moment, tants pocs què en devien passar durant el dia!

L’euga que era criada a la muntanya i potser era el primer que veia, es va endur un ensurt molt gran, sort que jo l’anava 53

Retalls Passats de Temps de Guerra

acariciant com podia per calmar-la. Mentre va passar el camió, l’animaló caminava de costat, per sort jo ja sabia fer anar el volant una mica...

Quan vam quedar tranquils continuarem el nostre camí vers Hinojosa del Duque, ja havia agafat confiança amb l’animaló i crec que ell també amb mi, anàvem resolvent com podíem les dificultats, la que era més greu però no podia pas fer-hi res era el meu “trasero” masegat.

He de dir que encara que sia un animal es mereix un gran respecte, almenys va fer tot el possible, i ho va aconseguir, per tal que jo no anés de nassos per terra, era molt intel•ligent i també sabia apreciar els bons tractes, t’ho deia amb la mirada.

Un tros més enllà ja s’albirava el poble, i en poc temps arribàrem els dos, l’euga i jo. Entràrem en una plaça que devia ser la més important, tenia una font al bell mig i cosa estranya no es veia ningú, semblava un poble abandonat. De sobte em cridaren: ¡oye tú! ¿que no sabes la hora que es para estar aquí en medio? Jo vaig mirar el rellotge, faltaven uns minuts per les cinc... Van veure que era foraster i ens feren amagar l’euga i a mi en una espècie de refugi.

Cada dia a les cinc en punt i durant un quart d’hora les bateries enemigues canonejaven el poble mirant si podien fer blanc en el campanar, que segons crec el feien servir d’observatori perquè era el lloc més alt del poble. Passat aquest quart d’hora es normalitzava la vida fins l’endemà a la mateixa hora, sols tenien perill durant aquest quart d’hora.

Vaig anar al comandament de la Brigada a entregar el comunicat del relleu al comandant, el van llegir i el van trobar bé, es clar. Era la realitat del relleu, quan vaig acomiadar-me i vaig fer esment del viatge tan penós em feren a mans una manta per posar damunt la sella i així intentar alleugerir el meu darrere del dolor que em feia.

Doncs començàrem el viatge de retorn vers les nostres línies, amb el descans el meu “trasero” estava encara més adolorit. L’euga i jo 54

Salvador Isern Masqué

ja ens enteníem bastant bé i anàvem bastant compassats, llàstima que em trobava massa adolorit.

Deixàrem la carretera i entràrem en el camí del bosc, llavors a la poca estona l’euga es posà al galop, suposo perquè el bosc era el seu lloc de viure. Sort que va durar molt poc, però vaig haver d’agafar-me com vaig poder al coll de l’animal perquè no sé si hauria aguantat gaire temps al seu damunt. Crec que se’n donà compte i per això es va posar altre cop al trot. Per cert que si no hagués sigut pel perill de caure en aquella posició, no em sentia quasi el masegament del meu “pompi”.

Tot tornava a anar bé encara que sempre anava vigilant que podia passar de nou . Però no s’havia acabat, ara ve l’última... De sobte en travessar un rierol va i se’m para al vell mig, de manera que per poc no vaig sortir volant per damunt les orelles de l’animal.

No rieu no, ja voldria veure-us-hi , em vaig agafar al coll com vaig poder, resulta que el pobre animal tan sols tenia set i es va parar per això.

Vaig arribar al batalló i els companys em van preguntar com havia anat el viatge. Jo els vaig explicar les peripècies que havia passat i que quasi em mereixia el títol de caballista.

Jo ja podia fer broma ja, però vaig estar bastants dies sense poder asseure’m normal per les butllofes i el masegament del meu “trasero”. Això sí, després d’aquesta experiència, l’euga i jo érem uns grans amics. Jo l’acariciava i ella em mirava pensant, crec jo, pobre xicot les va passar morades. No vaig pas provar cap més vegada de muntar, ni vaig tenir ocasió.

Aquest relleu jo sí que el vaig pagar car.

Ripollet, Abril de 1985

55

Retalls Passats de Temps de Guerra

Un viatge accidentat: Còrdova - Barcelona (Octubre - Novembre 1938)

Aproximadament eren les sis de la tarda, estàvem a un lloc indeterminat del front de Còrdova on havíem arribat no feia molt, potser dues hores. Deixeu-me dir-vos que els que acabàvem de arribar, érem un batalló de xoc d’una de les varies Brigades que aquella tarda s’havien concentrat en aquell lloc. L’endemà havíem de començar unes operacions importants en aquell sector.

Arribaren uns tancs molt grans, nosaltres sols n’havíem vist de més petits. Hi havia molt moviment i tot era un gran enrenou, ordres i més ordres, unes vegades al revés de les altres. Es respirava el nerviosisme i era evident que se’n preparava una de sonada.

Donaren un ranxo fred per sopar molt bo, massa bo; acostumats a passar gana i menjar malament ja sabíem el que allò representava, ve a ser com el darrer àpat dels condemnats.

El caporal furrier que estava repartint-lo era un pillo, no sé com s’ho feia però sempre faltava quelcom, tot i que ell no es descomptava mai. Aquella vegada vaig demanar permís per recollir junt amb dos companys més, les racions que ens tocaven als de la plana major (jo feia de escrivent aleshores) per evitar i escarmentar al furrier pels seus errors de sempre.

Doncs estava amb els dos companys recomptant les racions que ens pertanyien, tantes “empanadilles”, tantes de xocolata, tantes de pa..., no puc pas recordar-ho tot, però això era un extraordinari que hauríem preferit no tenir, doncs ja sabíem que esperava al darrera.

Tot de una sento que m’agafen per darrera les espatlles i em diuen: Vine de seguida, acaba de arribar un passaport al teu nom 56

Salvador Isern Masqué

per traslladar-te a Barcelona a Industries de Guerra. Jo enfurismat vaig respondre: Mira poques bromes que si falta quelcom serà la teva ració. El que em va portar la nova va agafar-me fort el braç i tot seriós em digué: Seria de molt malt gust amb el que ens espera, venir a dir-te que el comandant et demana per això que t’he dit.

No recordo el que vaig dir als meus companys, volia creure el que m’havien dit i no podia, suposo que devia dir-los que continuessin i vigilessin al pillo del furrier.

Vaig anar a veure al comandant per fer com Sant Tomàs, veure-ho per creure-ho. Volia tocar i llegir en primera persona l’ordre del meu trasllat a CASA! Deixeu-me dir-vos que jo treballava en uns tallers de Barcelona.

Quan va esclatar la guerra vam dedicar-nos a construir material de guerra i per aquest motiu teníem un carnet d’imprescindible tramés per la Generalitat de Catalunya, Conselleria de Guerra.

Això va fer que mentre s’incorporava a files la meva lleva, els afectats per Indústries de Guerra quedéssim als nostres llocs de treball construint material de guerra. Posteriorment però, va sortir una ordre especificant que sols podien quedar-se en Indústries de Guerra els pertanyents a les lleves del 36 i que les del 37 i següents havíem d’incorporar-nos a files.

Als afectats ens destinaren al front de Còrdova i malgrat que els tallers on estàvem de plantilla ens van reclamar seguida i semblava que tornaríem aviat, després d’un any i mig ja havíem perdut l’esperança?

Tornem a posar fil a l’agulla... Vaig presentar-me al comandant que en veurem em digué: No te pongas nervioso, toma lee tú mismo. Hay que verlo para creerlo, -si ja es el que jo deia de Sant Tomàs-, Ya me dirás lo que piensas hacer con este jaleo que se nos viene encima, poca sabemos de dónde estamos ni de los medios de transporte de que dispondremos mañana, pero con 57

Retalls Passats de Temps de Guerra

algo podrás marcharte a tu Barcelona. Nos duele que te vayas, aquí todos somos como una gran família, ya lo sabes tú, pero esto es tener suerte y te la deseamos de todo corazón. És veritat, tots érem molt bona gent i tinc un molt bon record per a tots ells.

Jo ja no em recordava del subministrament del ranxo tot i la gana que teníem, vaig acomiadar-me dels companys del batalló, tots estàvem agrupats, van entregar-me pessetes i tabac per quan anés a visitar a llurs familiars, moltes abraçades per a mi i que les transmetés als de casa seva.

Sols al transmetre aquests encàrrecs es pot mesurar la alegria que tenen les famílies de poder parlar amb qui ha estat al costat del fill, germà, etc. que està tan lluny i en peril.l Sempre, es clar que et calles les coses dolentes i els hi expliques anècdotes, però sobretot els dons ànims.

Mentre m’acomiadava de tots anava pensant en el matí següent, l’hora de marxar. Fins llavors havia tingut molta sort, cap ferida, tot i que n’havíem passat moltes, amb tot però ja estaven passades.

Aquella tarda quan arribàvem totes les forces havien passat avions de reconeixement enemics (xibatos), no es podia pas amagar un moviment tant gran, però com que va fer-se fosc no va passar res.

Però que passaria al matí següent? Això era impossible saber-ho, podria ésser molt fort si començaven a venir les paves a tirarnos caramels, aleshores alguns es quedarien sota les cascarres per sempre i altres a l’hospital, això era el normal en aquests casos.

Després del temps que portava al front no volia pas arriscar-me que em passes quelcom desagradable, vaig pensar-m’ho i vaig demanar permís al comandant per marxar de nit, aquella mateixa nit. Tan ell com els oficials que estaven reunits van preguntar-me com m’ho faria per orientar-me i saber cap a on anava, ja que en cas de marxar en aquell moment, tan sols podria fer-ho caminant.

Ell no volia privar-me que marxes, però creia que era pitjor el remei que la infermetat. Jo vaig ensenyar-los un mapa, sabíem 58

Salvador Isern Masqué

on teníem el nord molt aproximat i vaig marcar una ratlla que és la que havia de seguir per trobar alguna de les poblacions rereguarda i així tenir el problema resolt.

Tots sabien que quan arribàvem a un lloc nou jo tenia el costum, si no hi havia jarana, de construir a terra un rudimentari rellotge de sol per saber solament quan eren les dotze de l’horari solar. Molts portàvem rellotge però a tres quarts de quinze i com que això no costava res, doncs rellotge de sol al canto.

Tan sols calia una mica de paciència, una barreta, un sol que fos una mica pla, tirar una ratlla en direcció sortida i posta de sol, una barreta clavada al mig un poc inclinada, segons fos estiu o hivern i marcar la ombra que projectava als dos costats tenint en compte una mateixa alçaria del sol en els dos horitzons. D’això ja fa 47 anys, però crec que ho recordo bé, aquest rellotge sols podia marcar les dotze de l’horari solar.

Doncs bé, això junt amb les estrelles i la lluna, que moltes vegades contemplàvem a les nits, ens donava un cert sentit d’orientació.

Explico aquestes coses perquè es comprengui el meu atreviment a marxar sol i de nit per llocs desconeguts i en plena muntanya.

No els vaig pas convèncer del tot, però tot i això em van desitjar sort: Que pronto puedas estar con los tuyos en tu Barcelona. Vaig desitjar-los molta sort per a tots ells, sobretot pels dies següents i ara és quan comença de fet aquest viatge accidentat.

Eren més o menys les dotze de la nit quan vaig emprendre el camí vers Barcelona, vaig mirar bé les petites muntanyes que ens envoltaven, la lluna amb el seu probable recorregut i encomanantme a Déu, decidit però amb una certa recança, una mica de tot, vaig tirar endavant, això sí, sempre en línia recta, pujant i baixant, cansat i poc ràpid però més segur, almenys al meu entendre.

Al front s’està acostumat a les mil remors que es senten per les nits, més en aquestes terres en que hi ha tanta caça, remors del 59

Retalls Passats de Temps de Guerra

vent, dels animalons que surten per la nit, moltes i moltes que si no s’ha viscut sembla impossible.

No portava cap arma, perquè? No hi havia animals perillosos, no anava a combatre i per tant no la necessitava, però he de dir que quan portava una hora caminant m’hauria fet companyia.

Va passar-me la recança de la sortida, estava bastant tranquil però no em fiava de res. Va passar una altra hora, ja eren dues, quant havia caminat? Ni idea, sis kilòmetres? Era impossible saber-ho.

Tot el que veia era diferent, a les muntanyes em refereixo, la lluna més de mitja, feia prou claror i també estava en altre lloc, feia el seu recorregut, les carrasques eren pràcticament iguals, poc espesses.

Quan trobaria una carretera, un cortijo, quelcom que em demostres que anava bé? Remors i més remors, ja gairebé no els escoltava, cansat perquè tenia ganes de albirar el que fos per tenir la seguretat d’anar bé pel bon camí; això feia que anés lleuger. I si despistat em colava per una “bauada” i els enemics m’agafaven presoner? Era un pobre soldat solament, ja ho sé, però llavors quan aniria a Barcelona? No, no seria res de això, jo estava convençut que anava bé, també en excursions amb homes bregats ens havíem perdut unes hores per culpa de la boira, però ara no hi havia boira, tots aquests pensaments feien passar el temps.

Feia ja tres hores que caminava, eren les tres de la matinada, quant hauré de caminar encara, estic cansat, puja, baixa, plans, de tot.

De sobte sento un rac...rac..., és un soroll molt conegut, el forrellat d’un fusell que l’acompanyà un ¡Alto, quien vive! Ja hi som, ara sí que hi va tot, a veure ha on he anat a parar, la meva contestació, ¡Un soldado! I a continuació una veu ¡Sargento!

Recordo que vaig pensar on estaria el caporal, acércate despacio! van dir-me, jo amb cara de bon noi, i crec que ho he sigut sempre, em vaig acostar. Es veia tot prou bé, em van preguntar on anava, jo ja tranquil al veure que aquell lloc eren bateries republicanes de rereguarda i que tot anava bé vaig contestar-los-hi con destino a 60

Salvador Isern Masqué

Barcelona. Va arribar un tinent que venia a mirar el que passava, em vaig explicar i es van portar molt bé, van donar-me cafè i em preguntaren si volia menjar res, però jo encara portava ranxo del especial que m’havien posat al macuto, a més m’havia passat la gana si més no aquella nit. Els vaig ensenyar el passaport i com es natural sortí el vaya suerte chico, la guerra se acabó para tí.

El tinent va dir-me que a les cinc del matí sortiria un camió vers Pozoblanco que portava no recordo que a reparar i jo podia anar fins aquella població, quina tranquil•litat. Vàrem xerrar fins que sortí el camió, ho vam fer del curs de la guerra, de les possibles operacions que es veien venir, del meu viatge a Barcelona, de moltes coses, jo no tenia son i es veu que ells tampoc, allò era una cosa nova tant per ells com per a mi.

Vaig agrair-los-hi la seva bona rebuda i els vaig desitjar que tinguessin sort en la resta de la guerra. Hem posaren unes mantes en el camió i llavors sí que vaig dormir un bon tros del camí fins a Pozoblanco.

Ja som a Pozoblanco. Era optimista i em semblava que en pocs dies seria a Barcelona. Sí, sí, quant ignorants estàvem els del front de les peripècies que patien els de la rereguarda. Vaig rentar-me en una font, això llavors no tenia cap importància, era corrent i no era mal vist, no com ara; vaig posar-me una muda neta que portava al macuto i vaig dir-me: Ara a tallar-me els cabells i afaitar en una barberia com un home!

Ja no estava al front i a més anava a Barcelona, vaig veure una perruqueria i cap a dins. Vaig seure esperant que arribés el meu torn, els barbers eren dos nois molt joves, es clar els homes tots eren al front. Estaven afaitant als que els tocava davant meu, però jo no havia vist mai afaitar d’aquella manera. Ensabonaven tota la cara, boca i tot; d’aigua devien tenir-ne poca ja que servia el mateix sabó per més de una persona.

Feien unes passades amb la navalla mentre anaven mirant les noies que passaven pel carrer, no sé com podien veure el que 61

Retalls Passats de Temps de Guerra

feien! Vaig aixecar-me i amb una excusa qualsevol vaig marxar.

Com que portava els estris d’afaitar vaig tornar a la font i vaig afaitar-me jo mateix com sempre. Pensava que si m’havia escapat de tantes mentre estava al front, seria una pena patir un accident en una perruqueria, en aquest cas, tant podia ser per un tall com per una infecció.

Vaig preguntar per l’estació del tren per mirar d’assabentarme de quan podria sortir direcció cap a Valènca, però tot anava sens cap control i els horaris no existien. Vaig dinar no recordo on per fer temps. Per fi vam poder pujar en un tren format per vagons de persones i bestiar malgrat que tots ells s’utilitzaven per a persones. El tren anava ple, no sobrava cap lloc, i vam sortir cap a Puertollano, Ciudad Real, Alcázar de San Juan, Albacete i València. Crec que no m’equivoco en el recorregut que férem, sembla fàcil no? Doncs no gens, com es natural els trens militars tenien preferència i férem un sens fi de parades en vies mortes, moltes per deixar pas, però també per canviar de vagons i de trens. Val més deixar-ho córrer, semblàvem bestiar, s’apropava el final de la guerra i tot era un desgavell.

Recordo que en parades d’aquestes vaig tenir temps, encara que molt poc, per veure quelcom d’aquestes ciutats. Recordava el que havia llegit a l’escola i volia aprofitar per conèixer-les ja que avui dia cinc-cents o mil quilòmetres no tenen gaire importància però en aquell temps eren distàncies considerables.

Em trobava que deixant de banda els cascs antics que sí eren plens de història, per la resta tan sols eren pobles grans. En aquest sentit tenia un desengany a cada lloc que visitava, ja imaginava que serien molt diferents de la ciutat de Barcelona, però no creia ho serien fins aquell extrem.

El que no puc deixar de dir per cert, és que en moltes de les estacions en que fèiem parada es veien moltes noies que anaven a buscar aigua, no sé perquè però semblava que eren els llocs on hi havia més fonts. Doncs en honor a la veritat he de dir que 62

Salvador Isern Masqué

eren molt boniques, tinc aquest record sobretot de les parades a Puertollano i Alcázar de San Juan.

Per fi l’arribada a València, ja tenia clar que no podria arribar tant de pressa com jo volia a Barcelona, però pensava que el pitjor ja havia passat, si més no això creia.

Com a primer pas vaig anar a la Subsecretaria d’Armament per assabentar-me de la manera més fàcil de poder embarcar vers Barcelona, ja que sols així era possible arribar-hi perquè en aquestes dates el terreny republicà ja estava partit en dos.

Em va rebre un xicot molt atent, devia ser un ajudant responsable perquè allò era un abandó. Va dir-me que feia un mes que havia salpat un vaixell de la Subsecretaria d’Armament i que no sabien per quan en sortiria un altre, va proposar-me que em quedés com a mecànic en una de les factories de València, però no vaig pas acceptar, jo cap a Barcelona, el passaport ben clar ho deia.

Havia de presentar-me a transeünts mentre esperés a València, allà podien menjar i dormir els soldats que estaven de pas. Finalment però, vaig quedar-me a dormir en una pensió i per menjar ho feia en qualsevol lloc ja que en València el menjar sobrava. Així de senzill, per pessetes no era ja que en el front ens pagaven deu pessetes diàries i no teníem en que gastar-ne cap ni una.

Al dia següent vaig dedicar-me a fer els encàrrecs dels companys valencians vers les seves famílies i ells mateixos em van informar dels llocs on pagant el que fos, podia demanar per embarcar cap a casa.

I ara bé el que és bo. Després de presentar-me a la Comandància de Marina perquè em fessin un visat segons especificava el meu passaport per poder embarcar, em van dir que ells no tenien vaixells, ni autoritat per fer que tinguéssim plaça tal com manava el passaport. M’arreglaren els documents necessaris i espavilat que el dia es llarg.

63

Retalls Passats de Temps de Guerra

Després d’això vaig anar a les companyies navilieres, i això sí, totes t’anotaven en unes llistes d’espera llarguíssimes, els havies de donar un domicili per avisar-te i et deien que passessis el quinze de cada mes a informar-te.

Tot fent aquestes gestions ens trobarem amb un company reclamat per Indústries de Guerra igual que jo i que estava junt amb dos companys més a transeünts. Tots en les mateixes condicions i fent les mateixes gestions per embarcar, però trobant sempre les mateixes dificultats.

A València estàvem bé, ja he dit que de pessetes no ens en faltaven, encara que n’haguéssim enviat als nostres familiars. El neguit va ésser quan anaven passant els dies i a pesar de prometre el oro i el moro no teníem lloc en cap vaixell, a les llistes sí, però en realitat sols embarcaven persones oficials o que tinguessin un padrí que les empenyés.

Nosaltres ens ajuntàrem els quatre i ho provàrem tot, fèiem molts viatges al Grau, però en el port els carrabiners no ens deixaven entrar, no sabíem pas què fer.

Anar al port era un perill, el tramvia et deixava a mig camí del Grau per no acostar-s’hi i allà gairebé no hi vivia ningú. Cada dia les paves els visitaven dues o tres vegades.

A València quan tocaven l’alarma de bombardeig la gent s’estava al carrer mirant com passaven els avions, mai fins llavors havien bombardejat el cacs de la població, però el port feia pena, molts vaixells estaven esfondrats i els molls trossejats junt amb les vies fèrries que passaven per ells.

Passaren més dies, feia ja més de tres setmanes que donàvem voltes pels llocs que ja havíem mirat, però no aconseguíem res tan sols tenien bones paraules per nosaltres i ens demanaven que tinguéssim paciència.

Ja coneixíem tot València, les Torres de Quart, les de Serrallo, el Passeig de l’Alameda, el petit Parc Zoològic, la Plaça de Braus, 64

Salvador Isern Masqué

l’escorxador, els cinemes i altres llocs de esbarjo, però de vaixell res de res.

Si sorties per la nit quan menys t’ho esperaves i en qualsevol lloc et demanaven la documentació, primer perquè teníem edat d’estar al front i segon pels molts camuflats que hi havien, però com que dúiem els passaports i tot estava en regla no passava res.

Un dia, no recordo qui va portar la nova, no era la primera vegada que succeïa, sortia un vaixell vers Barcelona a les cinc de la tarda! El radio macuto que funciona a totes les casernes així ho deia. Novament ens ajuntàrem els quatre després de dinar i cap al Grau a veure què passava.

El vaixell estava allà i era cert que marxava vers Barcelona, però nosaltres sols érem espectadors, els carrabiners tenien sempre les entrades del port controlades i no permetien entrar sens una autorització prou que ho sabíem nosaltres d’altres cops viscuts, però llavors va succeir un fet que va canviar la nostra sort.

Vaig a explicar-ho. Hi havia un home ja gran, semblava bastant més gran que nosaltres, encara que tots els què havíem dormit a la serena aparentàvem més edat de la que realment teníem. Va començar a parlar amb els carrabiners explicant-los que feia tres mesos que esperava per tornar a casa seva, deia que ja eren molts els vaixells que havia vist marxar però que ell es quedava sempre en terra, que tan sols embarcaven els endollats i les querides dels mateixos.

Es va anar esverant tot sol, va obrir-se la camisa i ens va ensenyar a tots el seu cos ple de ferides de guerra. Era voluntari des dels primers moments i l’enviaven a casa degut al seu estat, tot i així no hi havia manera de que pogués embarcar. Va perdre el control del tot i dels seus llavis van sortir paraules molt greus que pel moment en que ens trobàvem n’hi hauria hagut prou per detenirlo i que s’ho passes molt malament tot i estar carregat de raons.

Permeteu amb perdó que repeteixi les paraules que va dir aquell bon home desesperat i fora de sí, es va cagar en la mare que va 65

Retalls Passats de Temps de Guerra

parir a en Negrin, en Miaja i molts altres tan importants com aquests, no podien fer-lo callar. El caporal dels carrabiners un home ja gran, no sabia que fer per calmar-lo, l’hi va dir que si passava un superior seu el faria detenir, i va ser en va, encara va anar a pitjor.

El caporal ja no sabia que fer, comprenia el desesper d’aquell home i jo crec que per sortir del pas, no va veure una altra solució que permetre que els vuit o deu que teníem els passaports més antics entréssim al port. Això només per anar a la Comandància a veure si podien solucionar-nos quelcom.

Jo no sé de quina data tenien els altres llurs passaports, potser érem una trentena els que estàvem allà. En aquell moment es va fer un gran enrenou i jo vaig donar un cop de colze a un dels meus companys, que tenia al costat, per fer-li veure que era la nostra oportunitat.

Cridant vaig dir al caporal que mirés la data del meu passaport i amb l’enrenou ens va fer entrar deu o dotze, però entre ells entràrem nosaltres. Ja ens teniu cap a la Comandància a veure si podíem resoldre aquesta qüestió. Ens explicarem molt bé, tan bé com vam saber, però van dir-nos que no estava a la seva mà fer-hi res i que sols podíem provar de parlar amb el capità del vaixell per veure si ens admetia a bord.

Veien que perdíem el temps els deixarem que continuessin discutint i ens dirigírem al vaixell. Era una espècie de barca gran en dic jo, amb bandera anglesa, vigilat pels mariners de la nau. En una petita passarel•la anaven llegint del llistat de embarcament els noms dels passatgers i mentre els lliuraven llur passatge anaven entrant al vaixell.

Diguérem a uns mariners si volien fer-nos el favor de dir al capità que volíem parlar amb ell, per tal que ens permetés, pagant el que fos, embarcar fins Barcelona. També vam explicar-los que tots portàvem els passaports en regla i els hi vam mostrar.

66

Salvador Isern Masqué

No sé quina classe de persona devia ser aquest capità, perquè sens pensar-ho gens van dir-nos que el sol fet de intentar-ho els representaria rebre una puntada de peu als “.......” que els deixaria estenallats, tenien tanta por que era inútil insistir.

Mai més tindríem una oportunitat com aquella, estar al costat de un vaixell que estava a punt de salpar cap a Barcelona...

Anaven cridant als passatgers i cada vegada en quedaven menys al moll, allò s’acabava i els mariners de vigilància s’anaven retirant. Jo llavors vaig dir als companys: feu el que vulgueu però jo salto a dins.

No quedava temps de pensar-s’ho, la borda sols tenia una alçaria de uns vuitanta centímetres. No sé com, quasi no vaig veure-ho, ja estàvem els quatre a dins, quiets sense moure’ns esperant que ens fessin fora, però no passava res. Vàrem repartir-nos i poc a poc anàrem a l’altre costat del vaixell, si el vaixell salpava la primera estació era Barcelona i ja seriem a destí, no ens tirarien de cap al mar per més salvatge que fos el capità. A més nosaltres anàvem documentats i estàvem disposats a pagar el que fos necessari pel trajecte.

Potser va tardar una mitja hora a maniobrar el vaixell per apartarse del moll, però tan bon punt va començar, van sonar les sirenes de l’alarma de bombardeig. Creieu que imposava i que feia posar els pèls de punta, estàvem al mig del ball i no podíem pas amagarnos.

Van començar a funcionar els reflectors i els antiaeris en una quantitat tant gran que tot i ser de nit semblava que s’hagués fet de dia, però això no privava pas que les paves descarreguessin les bombes. Varen tirar-ne moltes però la sort i les defenses antiaèries ens van acompanyar i al lloc on estàvem no en va caure cap.

Passat ja el perill començaren de nou les maniobres per sortir del port, eren potser les set, a les vuit ja érem fora del port i la primera estació ja era a casa!

67

Retalls Passats de Temps de Guerra

Però encara no s’havia acabat tot, quan començàvem a estar tranquils i ja ens consideràvem com uns passatgers més, fent el possible per no cridar l’atenció, se’ns presenta un avió de reconeixement, tirà una bengala que ho va il•luminar tot. Va donar dues voltes damunt nostre i altra vegada a esperar que passava. No va passar res, jo crec que quan veié aquella closca de ou tant bruta i espellifada l’hi devia saber greu de haver gastat la bengala.

Seguírem la ruta, em sembla que els mariners en diuen singladura, passàrem la nit com poguérem dormint poques estones, uns ajaguts a coberta i altres recolzats a qualsevol lloc. Havíem menjat quatre cosetes que portàvem, ja que ningú esperava embarcar aquell dia, però fos com fos, es podia aguantar tot.

Era l’esperat retorn a casa nostra i el que no ho ha passat no es pot fer càrrec del que això representa en plena guerra.

Va fer-se de dia, no gosàvem preguntar res, tot havia anat tant bé que teníem por de espatllar-ho, així que a callar perquè no deixàvem de ésser uns polissons. Esperàvem veure aviat a l’horitzó la costa catalana, qui sap si Montjuïc, però res de res.

Passant el temps anàrem a proa, allà degut al vaivé del vaixell, uns seixanta centímetres, no s’hi estava bé, així que anàrem a popa que és el lloc on es movia menys i et distreus veient l’escuma.

Continuaren passant hores, per comentaris que sentirem es veu que férem rumb a alta mar per sortir de aigües jurisdiccionals (ho dic be?) i així férem molta marrada al separar-nos tant de la costa, tan sols veiem aigua.

Allà a la una del migdia algú va dir Montjuïc!, nosaltres no el veiérem pas, però devia ser cert ja que mitja hora més tard amb molts treballs ja el veiem tots.

A les cinc de la tarda atracàrem al moll, no recordo quin, que passarà ara? Els carrabiners anaven demanant documentació al posar els peus a terra, que fem?

68

Salvador Isern Masqué

Doncs tal com vam entrar sortírem, ara rai ja som a casa. Saltàrem la borda, ens cridaren l’atenció i nosaltres també cridant els diguérem: Venim amb el primer permís i no podem esperar més!

Ens miraren i digueren: aneu, aneu... Qui els atura ara? Devien pensar Nosaltres encara pensàvem si sortiria aquell capità que no havíem vist en tot el trajecte i que semblava que es menjava la gent. Podíem tenir problemes, érem polissons i no havíem pagat passatge. No va passar res, a vegades quines coses passen al món, veritat?

Ara poc queda per explicar, vàrem correr per agafar el tramvia a Sant Andreu, em sembla que era el 41, que poc corria! L’hi hauríem posat ales! Però de sobte, crec recordar que era a la Sagrera, es para i tot-hom comença a baixar, però que passa? preguntàrem, perquè baixeu? Vam insistir.

D’on veniu? ens digueren, que no sabeu que a les sis treuen la corrent i allà on es troben es queden fins demà al matí? Digueren la hora, no la recordo.

Dels quatre que anàvem dos eren de Sant Andreu, ells ja eren a casa, el que feia tres de Montcada i jo de Ripollet. No recordo com vàrem acomiadar-nos, ràpid suposo.

Nosaltres dos anàrem a l’estació de Sant Andreu, era tot ple de gent, els trens tenien horari però passaven quan podien.

Preguntàrem al cap de l’estació, per cert molt amable, i ens va dir que si no fallava res, com solia passar quasi sempre, potser abans de vint minuts ja arribaria un tren.

L’hi explicarem el perquè teníem pressa i això va fer que ens tingués simpatia, ja volíem marxar a peu, però pensar que potser arribaríem més tard a casa ens va fer quedar. Doncs aquest cop sí tinguérem sort, el tren no va trigar gaire però no era el de Terrassa sinó el de Vic. Pel company de Montcada era igual, però no per a mi que només m’acostava fins a mig camí.

69

Retalls Passats de Temps de Guerra

Quan el vegi li he de preguntar com vam anar fins a Montcada, doncs no puc recordar si pujàrem junts o separats, perquè allò era el se’n diu campi qui pugui!

Ja no ens veiérem més, jo vaig anar tot seguit a l’estació de la línia de Terrassa, em digueren que havia sortit ja un tren de Sant Andreu. Que feia? Tres quarts d’hora a peu fins a Ripollet, ó esperava el tren?

Vaig triar el segon, ja començava a estar cansat i el meu estómac em deia que no havia menjat res des de la sortida de València.

Tota la travessa havia durant vint-i-una hora de fora port fins atracar a Barcelona.

Va venir el tren i em vaig penjar com vaig poder fins a Sardañola que se’n deia llavors. La resta ja podeu suposar-la, a casa feia prop d’un mes que rebien cartes dient-los-hi que tornava, però es clar ni jo mateix podia saber quan vindria. Ja heu vist que gairebé fou una pel•lícula.

També recordo les famílies dels companys que vaig visitar tant prompte com vaig poder per donar-los noves directes i entregarlos els encàrrecs dels seus. Normalment eren els pares o germans, dels companys amb els que vam estar junts en el front.

Creieu que vist de tant lluny, hom no pot figurar-se la immensa alegria d’aquestes persones al parlar amb un company del seu fill, famílies unes conegudes i altres, no, però que et miraven com si també fossis una petita part d’ells.

Preguntes i més preguntes, mai n’hi havia prou, els semblava reviure el que els explicaves, això sí, callava les coses desagradables del front perquè prou havien patit aquestes famílies des de la distància.

Els qui hagin tingut la paciència de llegir aquest “Viatge Accidentat”, els hi demano, primer que em perdonin les faltes 70

Salvador Isern Masqué

de la nostra llengua, faig el que puc, s’hauria d’acurar amb un diccionari, jo ja no dono per tant...

Això que he escrit és un intent de plasmar en unes cuartilles un record molt llunyà. Que ningú cregui que intento ser escriptor, sols vull afegir que el que explico és completament verídic, succeïa a l’any 1938 i ara estem al 1985, 47 anys separen les dues dates, no res.

També he comprovat que és una gran veritat que la gent ens recordem molt millor de les coses passades fa molts anys que d’aquelles més properes.

Ripollet, Febrer del 1985

71

Nat a Ripollet, els que el van conèixer recorden a Salvador Isern com “un home seriós i respectuós, crític quan calia i profundament compromès amb la cultura local”.

En els darrers anys de la seva vida va desenvolupar una gran afició per la fotografia que, entre d’altres coses, el va portar a captar un bon nombre d’imatges històriques de Ripollet que la família ja va cedir, fa anys, a l’Arxiu Històric de la ciutat.

Durant anys, la seva família va també custodiar els seus manuscrits relatant les experiències que va viure al front, durant la Guerra Civil. Ara, finalment, han decidit compartir aquest document històric amb tothom que pugui estar interessat en llegir-los.