La Guerra Civil a Cerdanyola (Notes d'un Diari) - Ramon Poch

(NOTES D’UN DIARI)

LA GUERRA CIVIL A CERDANYOLA RAMON POCH 1

2

Ramon Poch

La Guerra Civil a Cerdanyola (Notes d’un Diari)

3

AGRAÏMENTS Gràcies a la família Poch, per permetre publicar les memòries de Ramon Poch Casanovas.

Gràcies a Josep Lluís Negreira, un dels historiadors que més han aprofundit en la guerra civil a Cerdanyola.

EDITORS Juan Antonio Hidalgo Albert Turón Joan Sánchez Braut Ateneu Republicà

4

SUMARI

PRIMERA PART: LA GUERRA CIVIL A CERDANYOLA Ramon Poch, una figura destacada de la Cerdanyola dels anys 30...... Pàg. 5 La “història del diari”................................................................................. Pàg. 7 Pròlegs.......................................................................................................... Pàg. 8 Primers morts i “detencions” a Cerdanyola.......................................... Pàg. 18 Els enfrontaments amb el Comitè Revolucionari................................ Pàg. 22 Assemblea a la Unió de Rabassaires....................................................... Pàg. 22 La detenció del Pare Blasco, de la Sagrada Família.............................. Pàg. 24 Detenció per la FAI de Barcelona........................................................... Pàg. 30 Persecució a Cerdanyola i fugida a Santpedor..................................... Pàg. 33

SEGONA PART: “EXILI” A SANTPEDOR Empleat de la FESAC............................................................................... Pàg. 48 Noves topades entre la FAI i Rabassaires.............................................. Pàg. 50 La FAI de Cerdanyola-Ripollet, a Manresa........................................... Pàg. 52 Perill de revolució anarquista a Manresa.............................................. Pàg. 55 Visita amb la FESAC al “Consejo de Aragón”...................................... Pàg. 57 La compra del Camió Stewart................................................................. Pàg. 59

TERCERA PART: FI DE LA GUERRA I FUGIDA A FRANÇA La caiguda de Manresa............................................................................ Pàg. 70 Fugida cap a França.................................................................................. Pàg. 71 A la Jonquera............................................................................................. Pàg. 73 Epíleg.......................................................................................................... Pàg. 76

5

6

Ramon Poch, una figura destacada a la Cerdanyola dels anys 30 Ramon Poch va ser una figura molt coneguda a la Cerdanyola dels anys 30 del segle passat. De professió pagès va ostentar, entre d’altres càrrecs, el de jutge municipal -elegit per ERC i per la Unió de Rabassaires de Cerdanyola, de la qual era un membre molt actiu- entre 1931 i 1936. També escrivia als diaris L’Opinió de Catalunya (amb el pseudònim de “Parla el Pagés”) i La Humanitat i coneixia personalment, segons informació aportada per la família, alguns dels principals polítics de l’època, com Companys o Aragay.

En un altre ordre de coses, i tal i com també es comenta en altres punts d’aquest llibre, va ser un dels promotors de la primera urbanització de Bellaterra.

Abans de morir, va deixar -a més d’aquest mecanoscrit, explicant els seus records sobre la Guerra Civil a Cerdanyola i a Santpedor- un altre mecanoscrit, que encara resta inèdit i que custodia la família Poch, sobre els rabassaires i els problemes del camp de la Catalunya dels anys 30. En aquest mateix mecanoscrit hi havia també algunes pàgines dedicades al tema. Han estat les úniques que s’han suprimit, atesa la seva complexitat i el llenguatge tècnic que l’autor utilitzava, difícilment comprensible per a la major del públic.

En aquesta pàgina, portades de “L’Opinió” i “La Humanitat”, dos diaris en els quals Poch va publicar de forma habitual, i segell de la Unió de Rabassaires, organització de la qual va ser membre molt actiu.

7

Dos dels dibuixos que el pintor de Cerdanyola Ramon Gutiérrez (Ruiperez) va fer per il·lustrar l’extracte del diari publicat a la revista dels “Tres Tombs” de l’any 2013 8

La “història del diari” Als anys 90 “del segle passat”, com ara ja cal dir, feia ja molt de temps que entre els interessats en la història de Cerdanyola corria el rumor que algunes persones del poble tenien una còpia inèdita d’un diari que explicava, de forma directa, com havia començat i s’havia viscut la Guerra Civil al poble.

Un bon dia (sincerament, no recordo qui va ser) algú em va donar el telèfon de Jordi Poch, un dels fills de l’autor del diari, que vivia a Barcelona. Em va confirmar l’existència del document i es va oferir a donar-me’n una còpia... sempre que no la difongués ni en publiqués cap extracte, ja que la família, en aquell moment, el considerava com un document estrictament familiar. D’això ja fa més de 25 anys. El document que em van donar era una fotocòpia del diari de Ramon Poch, mecanografiat per una de les seves nétes, filla de Jordi Poch.

Al 2013, responent a la petició de Xavier Aguado, un dels organitzadors de la festa dels Tres Tombs a Cerdanyola, coneixedor que jo tenia una còpia del diari, vaig contactar amb la família Poch, que va donar permís per publicar un extracte del diari a la revista de la passada d’aquell any.

Ara, finalment, els germans Jordi i Serafina Poch han donat llum verda per tal que les memòries del seu pare vegin la llum es publiquin de forma íntegra. S’ha optat per recuperar el mecanoscrit original (i no la versió mecanografiada, on s’havia fet una important tasca per “modernitzar l’estil de l’autor”) considerant que, encara que en alguns casos el català que s’utilitza no sigui gaire ortodox des del punt de vista lingüístic, així es respecta més l’ambient de tota aquella època.

J.A. Hidalgo 9

Pròleg La vida tenia un altre ritme fa un segle. Amb tot, els nostres besavis tenien la sensació que el món s’accelerava com les modernes màquines de tren.

La ràdio oferia la realitat de viva veu al mateix moment en què passaven les coses i semblava que tot podia canviar, per fi. La història va fer un tomb enorme. De fet, va estar a punt de fer un tomb enorme a favor de la majoria de la gent, treballadora i humil.

Però òbviament aquest no és un llibre d’història acadèmic. Aquesta és la memòria d’algú que sense opció a massa estudis va jugar fort per viure un temps que no s’entén sense una multitud de compromisos individuals trenats entre ells.

Ramon Poch Casanovas era fill d’un pare carlí que va perdre la terra en morir la vinya (per la llei de rabassa morta) i va haver d’emigrar a Cerdanyola a fer de masover de la masia de can Fatjó del Molí. Cerdanyola ja era terra d’acollida abans de les migracions massives que n’han configurat l’urbanisme, la sociologia i la realitat cultural actuals. El cas és que va quedar orfe amb catorze anys, així que va deixar l’escola i com a «home de casa» va carregar-se una família a l’esquena en el context d’una Cerdanyola encara rural, on la indústria pronosticava canvis, tot i que ningú hauria ni somniat on ens portarien. No tothom ho hauria pogut fer i per força li havia d’imprimir caràcter.

No sabrem mai què hauria estat d’ell si hagués pogut seguir estudiant, però ens consta que va ser Jutge de Cerdanyola, escollit per ERC i la Unió de Rabassaires, de 1931 al 1933. Va ser també un dels promotors de la urbanització de Bellaterra, com s’esmenta de passada als primers paràgrafs, augurant una vocació comercial que el va acompanyar tota la vida. També va demostrar dots d’oratòria que li van permetre sobreviure en moments convulsos on la por i la gana, els pitjors enemics de la dignitat humana, feien estralls en el més pregon de les persones.

Estarem d’acord que la política es vivia amb un apassionament mai vist fins llavors. Els detalls historiogràfics, causes i conseqüències, més val que els recullin els historiadors. Només vull esmentar que el seu germà, Pere Poch, d’Esquerra Republicana de Catalunya i President de l’Ateneu Popular de Cerdanyola, morí després de rebre -accidentalment- un tret disparat per la guàrdia civil durant la revolta anarquista de gener de 1933 *. Eren temps en els quals el compromís polític no era, diguem-ne, dialèctic.

El que us oferim aquí són les seves vivències durant la Guerra Civil. I aquí, per ser honestos, cal fer una reflexió. El que Ramon Poch escriu és una memòria, en forma de dietari si es vol, però escrita un cop passada la guerra 10

i mentre estava amagat dels «nacionals». La memòria és un gènere literari més proper al periodisme com la crònica és el gènere periodístic menys encotillat i donat a la creativitat. Si algun expert en contrasta noms, dates i fets pot trobar alguna imprecisió que en aquesta edició no hem volgut ni contrastar ni corregir. L’interès del text escrit de puny i lletra va més enllà del seu valor documental. Ramon Poch ens deixà, i us l’oferim tal qual, un text apassionat que recull uns moments on la vida es prenia a glopades i es perdia també a raig.

Tampoc hem volgut amagar noms ni suavitzar alguns dels fets descrits.

A aquestes pàgines el lector sabrà trobar encara noms i llocs ben vius a Cerdanyola. Alguns coneguts com l’alcalde Jaume Grau, altres referències presents físicament fins fa quatre dies com el bar Salla, davant de l’estació de tren. Pocs testimonis guardem de la Cerdanyola d’abans de la guerra, si bé hem de dir que la lectura ens remet encara a la història viva local. Confiem en la maduresa de la nostra societat per entendre que rememorar el passat no ha de servir per perpetuar dolor sinó per evitar que es repeteixi en el futur. No es la voluntat dels editors reobrir ferides i honestament no crec que sigui el cas.

Ara bé, sovint sentim que a ambdós bàndols es van fer barbaritats i es diu amb una certa voluntat d’equiparar tothom en una taula rasa que dilueixi responsabilitats. Em nego a fer aquest discurs per hipòcrita i perquè insulta l’honor de tots aquells que van donar la vida per intentar millorar la dels altres. Aquestes memòries, precisament, traspuen una voluntat claríssima d’ajudar als qui ho necessitava, i deixa clara en diversos episodis la seva bel·ligerància en favor dels febles i contra les injustícies.

Una última cosa. Recuperant i difonent la memòria volem ajudar a entendre. No volem jutjar. Som conscients els que posem aquest llibre a la pública disposició que hi ha tantes versions d’aquella guerra i postguerra com persones la van viure. Aquest només pretén ser un dels bocins del mirall que es va trencar, com deia Salvador Espriu. El que no volem és que es perdi, ja que al final podria semblar que només va passar el que reflecteixen els trossos més grans que s’han conservat. La clau humilment local i subjectivament personal també ens obre portes a un passat que és nostre i que només és el pròleg a un futur que ara, tot just ara mateix, treu el cap per la cantonada.

Albert Turón Periodista. President d’ERC - Cerdanyola * Segons relata la família, la guàrdia civil no perseguia a Pere Poch. En el moment de rebre el tret, Poch intentava refugiar-se en una botiga, que van trobar tancada. Va ser en aquest moment quan va rebre, per l’esquena, un tret, que havia rebotat en una porta de ferro i que li va travessar el cor. Durant uns anys, un carrer de Cerdanyola va ser batejat amb el seu nom, en commemoració d’aquest tràgic fet.

11

La importància de la història oral

No resulta fàcil escriure un pròleg d’una publicació com la que el lector/ lectora té a les seves mans. Valorar i comentar la informació d’una font escrita per una persona que va viure de forma molt activa els fets històrics narrats és de per si complicat. Són diferents els motius, però, per sobre de tot, cal destacar la desconfiança general que produeix en els historiadors les fonts no basades en documents oficials. Sí, és cert, les fonts oficials són sovint més manipulades, subjectives i, conseqüentment, més mentideres que qualsevol altra via informativa existent. Tot i així, quan uns fets ens són explicats tant per via oral com per via escrita per un dels protagonistes, en major o menor grau, és impossible treure’s del cap el dubte sobre quina part és massa passional i personal i per tant, amb un alt risc d’exageració i quina s’ajusta més a la possible realitat dels fets.

Si a més a més el tema és la guerra civil, la vida a la rereguarda d’una vila semi-industrial de les rodalies de Barcelona on gairebé tothom es coneixia, i s’ha escrit anys més tard dels episodis descrits, els dubtes no poden sinó fora el que augmentar. Tanmateix, deixo al lector o lectora que tregui les seves pròpies conclusions i intentaré no transmetre les meves inquietuds respecte a l’absoluta veracitat d’alguns fets explicats.

Vull dir amb això que aquestes memòries d’en Ramon Poch i Casanovas no són creïbles i que per tant s’han de llegir amb una certa distància respecte a la realitat del moment? No, en absolut. El valor històric d’aquest document és enorme per la gran quantitat de coses que ens aporta. Ens detalla fets quotidians que normalment no apareixen als estudis historiogràfics més academicistes i que tenen una importància capital per a entendre l’ambient en què vivia part de la població cerdanyolenca en esclatar la guerra civil, i la seva evolució a mesura que aquesta avançava i les dificultats s’incrementaven en tots els sentits. Aprofundeix en aspectes molt foscos d’aquesta etapa, com la detenció i posterior assassinat d’alguns veïns, així com el paper que alguns altres van jugar en aquestes actuacions. La por, la valentia, la fugida, la solidaritat apareixen constantment en aquesta obra, no tan sols en els fets protagonitzats pel seu autor, sinó en alguns altres episodis de veïns seus. I apareix la denúncia, la crispació i la indignació davant les teòriques actuacions dels militants poumistes i anarquistes. En favor de l’essència d’aquestes memòries cal dir que la línia general d’esdeveniments comentats, així com la majoria de noms proporcionats com a protagonistes dels mateixos han estat confirmats per altres testimonis de l’època. Un altre punt molt interessant és que l’autor no és un home d’ideologia política dretana, sinó més aviat un home d’esquerres, molt proper als rabassaires i a l’Esquerra Republicana. I aquest és un punt 12

a destacar per veure que la mal anomenada “revolució” només interessava i entusiasmava certs sectors de la població, els vinculats als moviment anarquistes i poumistes, mentre altres grups socials i polítics, també progressistes i d’esquerres restaven horroritzats de tot el que estava passant a la Cerdanyola del moment. És especialment atractiu contrastar aquestes memòries amb les de José Garcia Sánchez “Carreta”, militant anarquista que viu i descriu la mateixa època des d’una perspectiva absolutament diferent, gairebé antagònica a la que teniu ara a les mans. On Garcia veu il·lusió, esperança, llibertat i alegria, en Poch veu por, intimidació, inseguretat i indignació. On el primer veu traïdors i sospitosos de simpatia o col·laboració amb el feixisme, el segon veu veïns en perill o brutalment assassinats sense cap motiu, ... Un estudi comparatiu d’ambdues memòries resulta espectacularment atractiu i enriquidor, i ens serveix per adornar-nos que la Història és meravellosa per l’enorme riquesa de perspectives que ens pot donar, perquè ens permet defugir el maniqueisme de bons i dolents, ja que aquest rol s’atribueix a uns o a uns altres en funció de l’autor, els seus interessos i les seves vivències. Com cada dia repeteixo als meus alumnes, no han de creure a ningú, però han de conèixer i analitzar tota la informació que puguin obtenir i a partir d’ella, treure les seves pròpies conclusions. No hi ha d’haver una història oficial per què aquesta ja sabem que canvia en funció de qui té el control polític. Les bestieses que des del franquisme fins als nostres dies ens estan venent els franquistes i els continuadors de la seva obra sobre la Segona República, la guerra civil i la dictadura encara estan massa vigents i implantades en amplis sectors culturals i educatius, mercès a la tasca que els mitjans de comunicació i les editorials estan realitzant en aquest sentit.

Tot i així, també és cert que existeix una abundant publicació no només d’estudis molt acurats i seriosos, sinó també de documents més biogràfics i personals com aquestes memòries d’en Ramon Poch i Casanovas, que posen el franquisme i els franquistes en el seu lloc real dins del gran saló de la fama que hauria de fer-se als genocides, no només per a conèixe’ls, sinó per a no oblidar i fer justícia.

L’últim aspecte que m’agradaria destacar fa referència a una queixa o lament. Hem deixat que els protagonistes de la nostra història hagin marxat sense recollir les seves experiències. Hem perdut per sempre més la possibilitat de conèixer més fets, més perspectives, més noms, més heroïcitats i covardies, més patiments, corrupcions, opressions i abusos. Justament per tot això, aquestes memòries tenen tant valor i per fi les podem gaudir tots aquells que encara volem conèixer la nostra història.

Josep Lluís Negreira Doctor en Història 13

14

PRIMERA PART

LA GUERRA CIVIL A CERDANYOLA

15

El dia 16 de juliol de 1936 l’ambient polític espanyol estava totalment enrarit; els atemptats contra el tinent Castillo i Calvo-Sotelo sembla que precipitaven quelcom, al igual que les hores que mitjançaren entre les eleccions de l’abril del 1931 i la proclamació de la República.

El matí del mateix dia m’encaminava a Sabadell, a la Notaria del Sr. Led de la Justicia per a la firma d’una escriptura de Bellaterra.

A la sortida, acompanyat del Sr. Led, recollíem a la porta del carrer uns programes de la “Sociedad Obrera de Sabadell”, centre dels Sindicats de l’Oposició, que encarnaven l’ordre més absolut, fent-se càrrec al mateix temps de la custòdia de Bancs, Establiments Públics, Estacions de Ferrocarrils i Catalans, etc.

La situació es precipitava. Jo sortia al primer tren per a Sardanyola. L’arribada a l’estació coincidia amb una agrupació de persones que recollien les notícies de la Ràdio a Can Salla i que demostraven un estat de nerviosisme.

El dia següent sortia vers Barcelona, com de costum tenia tot els dissabtes.

Passava per diverses cases oferint algunes mostres de partides de vi i cobrant-ne també d’altres i, finalment, abans de dinar feia acte de presència a la plaça Palacio, al Cafè de les Set Portes, on es reunia la quasi totalitat dels comissionistes i corredors de vins i altres comerciants. Aquí corria el rumor que l’Exercit estava sublevat al Marroc contra el Govern, amb el consegüent rumor d’aturada general de treballadors, trens, etc... La situació presentava un aspecte de confusió absoluta.

A la tarda, el Cafè de l’Orient, situat a la Rambla, presentava el mateix caire.

Algunes preguntes fetes a persones en part polítiques demostraven prou que la situació es presentava greu. El Cafè “Maison Dorè”, on es reunien molts grups de polítics, donava els mateixos senyals de pessimisme.

A fi de guanyar temps i veure com es desenvolupaven els esdeveniments, vaig entrar a un cinema (a passar el temps). A la sortida vaig encaminar-me cap a la “Unió”. En aquest lloc hi vaig trobar uns amics que em convidaven a anar a la recerca de notícies. Al passar per la plaça de Palau, l’edifici del Govern Civil apareixia fortament guardat i a tota persona que entrava se la sotmetia a un estret interrogatori. Al pas per la Rambla front al Sindicat de Transports, preguntàrem a un dels allà estacionats què hi feien i si tenien noves. Aquest home ens digué que a dins hi repartien “pipes” -que nosaltres interpretàrem per pistoles. Davant de lo qual donàrem mitja volta i tornarem a la plaça Palau.

16

Al passar per l’Estació de França, uns trenta metres abans, un guàrdia d’assalt ens cridava: “Mans en l’aire!“, la qual cosa vam fer instantàniament, però continuant avançant, mentre el guàrdia mantenia l’arma apuntada vers nosaltres. Als pocs metres un company meu digué al guàrdia: “Que no em coneixes?”... Al reconèixer la seva veu, li contestà: “Tenim ordre de tirar al primer que no obeeixi” i desprès d’unes paraules vàrem allunyar-nos d’allí. Aquest company em deia que a aquell guàrdia, pel 6 d’Octubre, un Consell de Guerra li imposava 30 anys de presidi. Era molt tard, a la nit, i vaig haver d’esperar el tren de la una trenta, que sortia de l’Estació del Nord.

A l’arribada a Sardanyola, l’estació estava atestada per complert. Tothom tenia set de notícies; la placeta de l’estació estava plena de gom a gom, la ràdio de Can Salla anava donant els “partes”. L’escultor Viladomat va demanar-me que l’acompanyés a la seva casa, en un desploblat. Donant un petit rodeig vaig deixar-lo a casa seva. A l’arribar a la meva, rebia una suau repulsa de la meva esposa que, ansiosa, no restava tranquil·la, veient que la meva arribada era fora de l’hora acostumada.

A la matinada del 19 de juliol del 36, ja havia esclatat el “Moviment”.

Al matí vaig anar, juntament amb altres curiosos, al carrer de l’Estació i carretera de Barcelona. A l’encreuament amb la carretera de Ripollet vaig tenir un disgust al veure que un nombre molt crescut d’obrers estava totalment empleat en aixecar els adoquins, començant una “barricada”; altres deien que havien anat a minar el pont del Riu Sec. En fi, lo inevitable ja ho teníem al damunt. Alguns, al veure el meu estat de preocupació, em preguntaven què em semblava i jo els contestava que la gent que allà hi havia, forastera, no em semblava pas bé. D’altres, fixant-se amb la nostra actitud d’espectadors i que no els ajudàvem a arrencar adoquins, fins es desvergonyien passant-nos pel costat tot dient: “¡Fascistas!”. Vaig quedar-me mirant-lo com si em fes llàstima, pensant que era un de tants que havia escollit la nostra desgraciada terra per lloc d’experiments com ja succeïa des de feia anys. Bon tros decepcionat, vaig convidar a uns companys, si volien venir fins a “Can Rius”, al cim de la carena de muntanyes que divideixen el terme de Sardanyola i Barcelona, front a la barriada d’Horta, i pujant a les bicicletes que tots dúiem, com uns veritables ciclistes de bosc, sortíem via Can Catà, Can Lloses i Can Rius, on deixàrem les bicicletes i, enfilant-nos turó amunt, passàrem unes tres hores contemplant Sant Andreu des del cim dels turons.

A les afores de Sant Andreu es veia el Quarter d’Artilleria amb les seves teulades noves dels estatges de caps i oficials. De tant en tant se sentien 17

dispars de fusell a Sant Andreu i entre Sant Martí i Barcelona, acompanyats de ràfegues de metralladora. També s’aixecava una fumarada un xic espesa que tapava a estones la Sagrada Família, no comprenent per què un monument així havia de cremar.

Recorrent amb la vista fins a Montjuïc, divisàrem un avió que venia amb direcció a Sant Andreu i, al passar per sobre de San Pere Màrtir, una metralladora va començar a fer sentir el seu tac-tac. Per precaució vàrem avançar una mica per a situar-nos en una pedrera on hi havia una gran roca que, al seu aixopluc, ens feia d’observatori. L’avió començà a donar voltes per sobre del Quarter des d’on els militars el rebien amb dispars. Al cap d’un moment l’avió deixava caure una bomba al mig del Quarter aixecant-se una gran columna de pols i fum. L’avió, després, retornava al seu punt d’origen.

Mentrestant, a Barcelona s’aixecaven noves columnes de fum. Aposentats en el nostre racó anaven passant les hores. Per segona vegada vam veure l’avió que retornava amb càrrega nova segurament, però aquesta vegada es concretava a donar voltes i voltes per sobre el camp, volant tan baix com podia, i marxava, però novament la metralladora el perseguia com havia fet l’altra vegada. Aleshores vam decidir tornar a Sardanyola.

A la tarda, es digué per la Cooperativa que la FAI volia agafar el vicari de Sardanyola; al moment vaig passar al telèfon trucant a la Central. A la telefonista, molt coneguda, vaig preguntar-li si tenien controlades les converses i, al dir-me que no, vaig demanar per la Rectoria, però desprès de moltes trucades de la telefonista i meves, el telèfon no contestà. Vaig deixar-li l’encàrrec a ella, pregant-li que digués al vicari que es “posés a salvo”, pels rumors que jo havia recollit. Es va complir aquest encàrrec?

No ho sé...

Començaren a córrer veus de “paro general i total”, inclosos els pagesos.

El dia següent es començaren ja a veure ben clar les dues Espanyes: mitja entregada al Govern i l’altra mitja als rebels. A mig matí arribaren rumors que hi havia gent a l’església, que es disposaven a cremar-la i, gairebé al mateix temps, arribava un camió ple de milicians armats que, baixant del camió, obligaven tots els homes a anar cap a l’església sota l’amenaça de les armes. El meu veí Geroni es negà a seguir, dient al milicià que si volia tirar ja ho podia fer, a lo qual el milicià es va retirar d’on érem nosaltres.

En poca estona, aquell dia l’església va quedar buida; tot lo que eren altars, cadires, bancs i objectes de culte quedà reduït a cendres, segons vaig saber desprès.

18

El meu cunyat Josep Renom, conseller de dretes de l’Ajuntament, també va haver de contribuir a aquella destrossa sota amenaça de mort, com així varen fer-ho més tard. El meu veí Francesc Rius, que estiuejava a Sardanyola, veient el caire que les coses prenien, va voler tornar amb la família a Barcelona. De les cases de camp es rebien notícies de registres i recollides d’armes, produint-se el primer incident d’una gravetat extrema. Segons la veu pública, i que tenia caire de verídica, uns milicians varen presentar-se a fer registre a la casa anomenada “Can Coll”, propietat del Sr. Serra, sense trobar armes. Sembla que al saber-ho, un treballador -carreter que el Sr. Serra tenia des de feia molt temps, però que en aquells dies es trobava despedit- digué als milicians que ell els guiaria i tornaren al lloc a registrar.

Sembla que el Sr. Serra insistí que no en tenia d’armes i en un moment en què el milicià que l’interrogava estava distret, el carreter despedit li prengué l’arma i disparà contra el Sr. Serra, ferint-lo greument al ventre, morint a l’endemà.

La massa rabassaire restà inactiva sense prendre part en els esdeveniments, com a senzilla espectadora. El meu veí Sr. Rius ja s’havia preparat i es disposava a marxar a Barcelona, desprès de la recollida del “passe” per a tota la família, amb el taxi d’en Martí. La seva sortida coincidia amb la nova de la detenció d’en Codonyés pel Comitè de Ripollet. La família, ignorant on els havien portat, amb el consegüent esverament, vingueren a demanar-me que fes el que pogués per saber on era. Per si era cert el que alguns deien, que els detinguts de pobles eren traslladats a la Generalitat, encarregava a l’amic Rius, qui s’oferí gustosament, indagar si els detinguts havien ingressat a algun departament de la Generalitat. El Sr. Rius complí l’encàrrec i envià un telegrama, donant compte que a Barcelona no havia trobat rastre. Aquest telegrama, firmat per Rius i dirigit al telèfon de Domènech Padró, ens proporcionà el primer disgust. Sembla que el Comitè s’interessava per un tal Rius de Can Cerdà, urbanització de Sardanyola, i com que el telegrama, firmat per Rius, va ser interceptat a la Central de Ripollet, el Comitè cregué que Padró li havia preparat la sortida al tal Rius i Padró va quedar detingut.

Vaig decidir aprofitar la meva anada al Comitè per protestar de l’abús dels milicians i gent de tota classe, enviada o no pel Comitè, que anava a les botigues a comprar sense presentar “vales” (i amb “vales” sense pagarnomés amb l’amenaça de les pistoles i fusells). Juntament amb l’Alcalde Grau i el Tinent d’Alcalde Vila, ens presentàrem al Comitè. Amb sorpresa hi trobo allà al meu cunyat Padró, detingut i estranyat del que li estava passant i de saber que també buscaven al seu germà Quimet. Vaig dir als meus companys que jo entenia que era necessari que ningú de nosaltres es 19

mogués mentre Padró no fos lliurat. No obstant, no em sentia prou segur de sortir-ne airós, degut a que els dos principals membres del Comitè eren Llargués i Sanjuán, dos enemics personals meus. Aquest últim, per haver fallat, durant el temps que vaig ser jutge, un judici contra seu en el Jutjat de Sardanyola, per haver-lo denunciat un seu veí, reclamant-li l’import d’uns lloguers que el Sanjuán li havia cobrat per duplicat. M’havia amenaçat dient-me que algun dia passaríem comptes….

El Comitè no ens va atendre de seguida. Finalment, ens feia entrar a una dependència a part, on entrà un membre del Comitè que jo no coneixia, però que després va ser Conseller de l’Ajuntament de Sardanyola. Vàrem exposar-li que a tots els comerços s’hi presentaven els milicians i d’altres persones que sota amenaces i amb “vales” que ningú pagava, s’enduien el que volien. Va atendre’ns dient-nos que podíem restar tranquils, que s’hi posaria remei. Vaig dir-li llavors que havia vist entrar Domingo Padró, familiar meu, i que li agrairia que em digués a que obeïa la seva presència allà, i si en tenia per gaire estona. Al cap d’una estona va sortir, dient que creia que no passaria res, i que ja sortiria. Desitjosos de sortir d’aquell lloc, el temps se’ns feia llarg i ens digué (aquell desconegut per a mi) que si teníem tard ja podíem marxar, que el Padró ja vindria. Llavors li férem saber que havíem acordat no marxar sense la companyia del Padró i que no ens mouríem d’allà. Passats uns moments, ens digueren que el Padró ja era fora, al carrer, i que ens esperava. Desconfiant encara vaig assegurar-me, mirant per la finestra a fora, al carrer. Efectivament, vaig veure’l posant-se la gorra bé, amb una “facha” de mig drapaire que s’adeia molt bé a aquells dies de domini “cent per cent faista”. Vaig recobrar la tranquil·litat al veure’l abaix, al carrer, ja que no creia sortir-ne tan airós. Vàrem sortir del Comitè seguits de les mirades mig rancunioses dels milicians, gent de províncies que amb el comunisme llibertari volien redimir-nos i amb els que, essent nosaltres uns “lacayos del capitalismo”, no podíem entendre’ns.

Les manifestacions de Lluís Companys des de la Generalitat, exaltant la seva gesta -segons ell- amb el despreci de les seves vides, presentant-los com a herois, els havia entregat gairebé tota l’autoritat, ja que de fet l’exercien. Pel camí, retornant a casa, el Padró ens explicava l’incident ja conegut i que, amb l’odi que manifestaven a tot comerç, podia haver-ho pagat car. L’amic Rius al comunicar que les seves indagacions havien resultat infructuoses i fer-ho d’una manera disfressada (...) provocaren la detenció del meu cunyat. El Padró, a l’arribar a casa seva, feia pagar a l’aparell del telèfon l’incident que havia sofert, trencant-lo pel mig i donant-se de baixa, imitant al carnisser Escorsell de Ripollet que, un bon dia, perquè un abonat 20

no li contestava, trencà la caixa del telèfon, ressentint-se la seva mà i la seva cartera.

Aquella tarda, a l’Ajuntament hi havia una mica de nerviosisme, doncs corria el rumor de que no havent trobat a casa seva a un Conseller de la Lliga Regionalista anomenat Llarguès, anirien a cercar al seu pare, assegurant-li que si no deia on era, ho passaria malament. A l’Ajuntament hi hagué una petita reunió dels que en aquells moments ens hi trobàvem. Jo vaig comentar-los que la direcció del Comitè estava integrada per gent aliena a Sardanyola i Ripollet i que calia prendre mides, ja que de les il·legalitats que cometien algun dia podríem pagar-ne les conseqüències. Vaig proposar que d’entre nosaltres sortissin sis voluntaris -que jo m’apuntava el primer- i que amb escopetes de caça i cartutxos i balins, podríem fer front per a impedir que detinguessin al Domingo Llargués, pare del Conseller de dretes de Sardanyola.

Però, davant del terror que imperava, ningú volgué arriscar-se. Al vespre vaig encarregar que se li passés avís i es posés en guàrdia.

Al vespre d’aquell dia, al Sindicat Agrícola hi hagué una Assemblea en la que havia de fixar-se la posició de la Unió de Rabassaires. Vaig enterar a la Junta de Rabassaires, el projecte que tenia de proposar a l’Assemblea de formar entre tota la gent rabassaire de 18 a 40 anys una guàrdia permanent per a la salvaguarda de les vides i dels interessos de Sardanyola, amb bona acollida, però amb la condició de que ho plantegés com a cosa meva, ja que veien ben inútil plantar cara al Comitè i a la seva gent.

La familia Codoñés tornava a estar detinguda i la cunyada de Codoñés -Àngela Renom- es presentà a casa demanant que si la volia acompanyar a indagar on tenien al seu cunyat i tres fills. Vaig fer-li avinent que la meva relació amb els dirigents era dolenta i que amb el President del Comitè hi estava renyit fins al punt de que no ens saludàvem i que, per humanitat, no pas per altra cosa, l’acompanyaria. Com a primer tanteig, vaig anar al telèfon públic del carrer Cordelles, que en aquells dies hi havien instal·lat.

Vaig demanar a la Central comunicació amb el Comitè de la FAI. El propi president Sanjuán es posà a l’aparell; vaig dir-li de seguida que li parlava el Poch, que al matí havia insistit pels germans Padró i que novament li demanava volgués dir-me si en el Comitè hi tenien a la família Codoñès, tota vegada que l’esposa i germanes estaven desesperades i que si com a mínim podrien dur-los el sopar. Gairebé no va deixar-me acabar, dient-me que amb referència a les coses del Comitè no tenia per què posar-m’hi i que si insistia, possiblement n’hi hauria també per a mi i tot. I 21

penjà l’aparell. No vaig pas poder insistir, però vaig quedar convençut de que el Comitè sabia on eren. Vaig dir a l’Àngela Renom que havent-me contestat malament el Comitè, i fins i tot amenaçat, no em veia pas amb cap autoritat per a poder fer res, molt al contrari, que jo tindria que guardar-me.

Estava jo trastornat de veure com la situació havia anat degenerant fins a arribar a mans d’un element com el faista Sanjuán. Els ajuntaments de Sardanyola, Ripollet, de Montcada... ningú tenia cap autoritat. De Montcada arribaven constantment notícies de noves detencions seguides d’afusellament. Als controls de Montcada, sobretot al de la població anomenat “Control de la Pólvora” amb vint-i-cinc homes milicians apostats darrera de grans troncs de pi, cada auto que passava havia de parar i, automàticament, els canons dels fusells i revòlvers apuntaven sobre d’ell.

En aquests controls era tanta l’autoritat que volgueren acaparar que es donava el fet -tràgic i còmic al mateix temps- que els passes de permís per a viatjar que exigien, a més del timbre de l’Ajuntament del lloc de procedència i del timbre del grup polític del Front Popular al que pertanyien, un tercer timbre. No importava l’origen ni d’on havia sortit aquest tercer timbre, però imperiosament havia de ser-hi. Això donava lloc a que, moltes vegades, els passes duguessin un dels dos timbres repetit, però al donar-los l’autorització de sortida els recomanaven : “Ya lo saben Vds., ¿eh?

Tres timbres, tres...“.

El control de Bifurcació, a tres kilòmetres més o menys de Montcada, encara era més terrible. Tenia el nom de “Control de la Dinamita”. Integrat per homes de la fàbrica de ciment “Asland”, negres de pols, tots familiaritzats amb la dinamita i fer saltar roques, els seus pulmons fets a respirar la pols del ciment. En aquest lloc ningú que no fos de la FAI estava segur. Oferia un aspecte tràgic.

Els milicians, superiors en número als del primer control i millor armats, tenien a la part contrària del F. C. Nord, bales de palla amb doble filera des d’on, parapetats, apuntaven sobre els autos i tota classe de vehicles exigint-los passes i tota mena d’explicacions, abans de deixar-los passar.

Persona que anés sense passe era detinguda. Ningú ja s’atrevia ni a parlar-ne, tal era el grau de pànic que imposaren.

L’hora de la “Assemblea de la Unió de Rabassaires”(Sindicat Agrícola) estava fixada per aquell vespre. Regnava un estat d’anarquia patent. Els rabassaires, desarmats, mantenien la manera de fer dels pagesos catalans.

Eren bons tècnics per a la seva feina, però, en la quasi totalitat, mals col·la22

boradors amb la obra anàrquica de la FAI. Amb un instint de conservació massa arrelat, presentaven davant dels milicians -la majoria d’ells estranys a la nostra terra, enlluernats amb la doctrina llibertària, amb un fusell a l’espatlla i amb l’arrogància d’exèrcit conqueridor- una posició de poca simpatia. Sobretot degut al costum, que els milicians ja havien aprés, de presentar-se a les botigues, amb vales o sense, i endur-se el que volien sense pagar.

Va decidir-se que l’Assemblea es celebraria al local que les dretes tenien a Sardanyola, on acudia la totalitat dels pagesos, inclosa la minoria de dretes que no estava afiliada a la Unió de Rabassaires local. A aquesta Unió hi estaven afiliats també tots els rabassaires que pertanyien al partit marxista anomenat POUM. Entre ells, J. Sauló Ferrer (el Cremes) i Julià Aymí, aquest últim conseller de l’Ajuntament, com també Tomàs Puig, amb tots els quals havia sostingut grans lluites per ésser d’ideari diferent a ells i seguir una política més moderada però mes realista, més contrària als propietaris ja que les meves ambicions es concretaven en canviar el pagament de parts de fruit per un pagament en metàl·lic. Aquesta condició o canvi satisfeia sobradament els desitjos dels rabassaires, fundant-se en lo següent: Pagament en fruit (raïm) el promig que per quartera de terra vinya produeix és de 2.600 Kg de raïm. Per a fer-ne vi se’n necessiten 150 kg per elaborar-ne una càrrega igual a 120 litres. Per tant, pagant-ne la quarta part al propietari, aquest cobra 650 kg de raïm per quartera, que elaborat es transforma en 4’33 càrregues de vi, que al preu de 30 ptes càrrega li rendeix 130 ptes per quartera de vinya. D’aquesta quantitat s’han de restar les despeses d’elaboració i l’assegurança de pedregada, quedant a 120 ptes per quartera. Ara bé, com que les terres de vinya són terres de secà, com les destinades a cereals, tubercles i demés, i el pagament de les quals té unes diferències de 75 i 85 ptes per quartera amb les de vinya, d’aquí que el rabassaire volia equiparar-les pagant amb metàl·lic.

Aquesta millora per al rabassaire, jo ja l’havia aconseguida de part d’alguns propietaris; entre ells: Altimira, Moragues, Serradell, Negrevernis, Bacardí i d’altres que ho havien acceptat, com també tenia la promesa del Senyor Marquès de Sardanyola, en presència del Sr. Arquer.

Aquesta actuació, però, era combatuda pel POUM, encara que la gairebé totalitat de la pagesia (menys algunes excepcions) la rebien amb satisfacció perquè venia a resoldre el problema d’anivellar l’excessiu pagament, i perquè quedaven lliures de poder portar part del fruit a vendre com a tal a ciutat, aconseguint ingressos per a pagar les despeses d’abonament de les plantacions a costa del rabassaire.

23

Aquesta mesura -que com acabo de dir resolia tot el conflicte- era rebatuda en tota la línia pels partits marxistes que, poc amants de solucions raonables, lluiten per solucions radicals a l’estil comunista rus, acusant-nos d’ésser “petits capitalistes” i per tant defensar l’antic sistema. Per altra part, els propietaris també ens combatien amb la mateixa intensitat. Estaven acostumats a viure d’aquesta Catalunya rica i plena i rodejats de despeses de servei i carreres als fills, en moltíssims casos a costa de les rendes “a part de fruit” d’una propietat que només permetia viure modestament, i s’entestaven en fer una defensa tancada dels seus interessos no transigint, excepte rares excepcions com els propietaris abans esmentats.

A Sardanyola, el local on s’havia de fer l’Assemblea de la Unió de Rabassaires es va omplir de pagesos. A una minoria d’ells -de dretes, no afiliats a la Unió de Rabassaires- se’ls negava l’entrada. Però gent no pagesa i afiliada a la FAI hi entrava. Alguns d’ells exhibint armes i fent causa comú al costat de la gent del POUM. La junta rabassaire, temorenca, es presentava a la assemblea sense cap iniciativa; podria dir-se que es posava a disposició de les iniciatives dels altres, dels que fossin.

El president digué que davant el caire que prenien els esdeveniments, la Unió de Rabassaires havia de restar al costat del Govern constituït i que era necessari guardar l’ordre.

Seguidament, vaig fer ús de la paraula dient que, evidentment, l’ordre havia d’ésser mantingut per sobre de tot i a pesar de tot i que precisament, perquè fos un fet, demanava que la Unió de Rabassaires prengués part en la salvaguarda dels interessos i vides de tothom. Una veu s’aixecà, dient: “per als rabassaires sí, però per als propietaris no”.

Això donà lloc per a manifestar públicament la meva posició en aquelles circumstàncies nacionals tan extraordinàries i vaig contestar: “PER MATAR I ROBAR, AMB MI, QUE NINGÚ HI COMPTI”, afegint que precisament proposava i creia necessari que els rabassaires de Sardanyola havien de prendre part en aquesta salvaguarda de Sardanyola i que, a tal efecte, proposava es formés entre els homes d’entre 18 i 40 anys, i sempre per rigorós torn de llista, una guàrdia permanent a les entrades i sortides de Sardanyola i a l’interior i que vindria a ésser un somatén o milícies, amb el sol efecte de guardar els interessos i les vides de la població. Un murcià faista contestava: “Eh, compañero, aquí no queremos que se obligue a nadie, solo queremos que sean voluntarios”. El rabassaire Matabosch contestava dient 24

que si havien d’ésser voluntaris ell feia per un, aixecant-se una o dues veus més, dient lo mateix.

La Junta no sabia què dir. La intenció del faista era ben compresa: amos absoluts com eren del carrer no els convenia que ningú controlés els seus actes i, com era natural, s’hi oposaven en forma indirecta. Novament vaig prendre la paraula dient que, possiblement, entre la pagesia hi havia gent poc amant de fer guàrdia amb un arma a la mà, que això es podia resoldre fent anar a un company a ocupar el lloc el que no pugués anar-hi; però que havia arribat el moment d’obrar i que els actes que succeïssin des d’aquell moment ens afectarien a tots per igual i que segons el meu entendre les mides havien d’ésser iguals per tots.

El rabassaire afiliat al POUM, Julià Aymamí, va parlar dient que creia que el servei havia de ser voluntari. I un faista afegía: “Y además queremos saber el nombre de estos voluntarios”.

La discussió prenia un caire de lluita i amb el costum de dominar la gent, novament m’aixecava del meu seient en el palco on estava, per proposar a l’Assemblea que mitjançant votació es decidís si la guàrdia s’havia de fer amb voluntaris o bé amb obligats segons un ordre de llista. El faista, traient-se la careta, va dir: “Esto de las votaciones no ha sido siempre más que un engaño y nos oponemos a que ésta se realice”. Els seus companys del POUM i els faistes assentiren.

El diàleg entre els que eren amos del carrer pel terror i jo començava a ser violent; alguns companys que tenia prop meu, estirant-me del pantaló em deien: “mira que ho pagaràs car, deixa’ls fer”. Novament, al veure la Junta indecisa, prenent la paraula vaig dir que potser tenien raó els que no volien que es posés a votació, afegint que hi havia un altre procediment més ràpid que era el següent: que tots els rabassaires que estiguessin d’acord amb la meva proposició, podien aixecar-se drets, i tots els que volguessin que el servei fos voluntari que restessin asseguts, i fent una indicació a la Junta afegia, sense donar temps als faistes, que es procedia a la votació.

Instantàniament, el noranta per cent de tota la Assemblea va posar-se de peu dret quedant acordada la proposta que per rigorós torn de llista els rabassaires farien guàrdia per a vetllar a la totalitat de la població.

Seguidament la majoria dels extremistes abandonaven el local seguits dissimuladament per un bon amic meu, en Jaume Grau Altayó.

25

Al ser al cafè del costat de la sala, es pararen i un d’ells, dirigint-se als que el seguien, els digué, fent referència a mi : “A este tío tenemos que cargárnoslo, nos estorbaría”.

En Grau, que llavors era l’Alcalde de Sardanyola, seguidament va prevenir-me dient-me el que havia sentit, recomanant-me que per tots els medis em guardés, ja que creia que no estaven disposats a deixar intervenir a ningú en les seves coses. Tota la meva família, excepte un parent, eren considerats de dretes i sent jo un element actiu d’ordre dintre dels republicans als que feia molta nosa, pressentia greus contratemps. L’acord que s’havia pres, entre la por que hi havia i la falta d’energia de la junta, no va posar-se en execució.

Davant aquest panorama, vaig sortir l´endemà de l’assemblea cap a Barcelona. Allí vingué a trobar-me la meva esposa donant-me una carta del seu germà Joan Blasco, pare de la Sagrada Família. Aquest religiós, trobant-se a Reus en el seu convent, al sortir al carrer el dia de l’aixecament, havia estat pres pels revolucionaris i conduït a la presó de Reus des d’on m´havia escrit la carta que, un xic retrassada, arribava a les meves mans.

Seguidament vaig encaminar-me a veure un amic per si podia treure alguna recomanació, perquè el Comitè me’l lliurés ràpidament, però va dir-me que li era impossible. Llavors vaig encaminar-me al Govern Civil on tenia un amic. Vaig dir-li si podia fer-me una carta recomanant el lliurament del pres, a la qual cosa va accedir, cridant a una mecanògrafa i entregant-me la carta tot seguit. Des d’allà vaig anar a veure el cònsol de Costa Rica, d’on era natural el meu cunyat Blasco, demanant-li que vingués amb mi a Reus, pagant-li jo el cotxe, però va negar-se rotundament queixant-se dels procediments de la FAI amb poques paraules: “tengo miedo de ir”. Convenint, però, que jo el representaria i com a representant consular, aniria a treure el seu súbdit si podia.

Juntament amb la carta i la que havia aconseguit del Govern Civil, m´encaminava a casa del meu amic i li deia que com a mínim, ja que es tractava d’un estranger, volgués fer-me per al comitè d’allà una carta similar -per si manava la FAI- aconseguint a última hora de la nit, en una oficina ja deserta, una carta (la millor de totes) de la central de la FAI dirigida a la FAI de Reus.

A l´endemà prenia el tren, carregat de passes per a Tarragona i Reus. A Tarragona vaig presentar-me al Delegat d’Ordre Public, donant-li la carta del Govern Civil de Barcelona. Va dir-me que ell faria tot el que bonament pogués i que sortís cap a Reus a reclamar-lo. No vaig aconseguir que uns 26

agents de la Delegació m´acompanyessin en el cotxe que jo els oferia. A l’arribar a Reus, vaig encaminar-me al local del Comitè on vaig trobar al Sr. Llurba, bon amic meu i que durant molts anys va ser el recaptador de contribucions de Sabadell. Vaig exposar-li que hi anava representant al Cònsol de Costa Rica per gestionar la llibertat d’un pres, cosí i cunyat meu. El Sr. Llurba va fer-me entrar i va presentar-me com a Cònsol de Costa Rica al Comitè. De seguida van rebre´m amb tots els honors, sense que hagués de presentar la credencial. El Comitè començà a buscar llistes i a trucar per telèfon a la presó i a diferents persones, però el religiós no apareixia.

Van tornar a trucar a la presó, demanant que miressin bé, que hi havia d´ésser, convenint que així que el trobessin ja l´avisarien; però va dir-me que no creia que el trobessin ja que no apareixia en cap de les llistes. Dient això, l’home suava. Li vaig ensenyar la carta enviada des des de la presó de Reus, dient-li que si no apareixia seria objecte d’una reclamació per part del Govern de Costa Rica.

L´home es va esverar i novament despenjava el telèfon, inquirint i amenaçant al de la presó i que repassessin bé les llistes dels que ja havien sortit.

Passats uns moments, responien dient que a les llistes de la presó hi apareixia el seu nom però que ja havia estat fet el seu trasllat a la presó flotant de Tarragona, al vapor “Riu Segre”. L´home va assossegar-se, i jo també, i va indicar-me tot content que em dirigís a Tarragona, al Comitè de Salut Pública del vapor “Riu Segre”. Vaig fer-li veure que havent-lo detingut ells, era convenient presentar a Tarragona una ordre seva per jo poder-me presentar a reclamar-lo. Va accedir dient-me que jo mateix podia dictar-la, cosa que vaig fer tot seguidament, dient: “Del Comitè Revolucionario de Reus al Comitè de Salud Pública de la FAI del vapor prisión “Rio Segre”, anclado en el puerto de Tarragona: Por orden de este Comitè se autoriza la entrega inmediata súbdito extranjero Juan Blasco Casanovas, al Sr. Cónsul de la República de Costa Rica (América Central) Sr. Ramon Poch Casanovas por no aparecer ningún cargo contra el mismo. Firmado.

El president, després de firmar l´ordre i donar-me-la, amb aire de resignació em deia que per part seva ja feia tot el que podia i que em desitjava molta sort. Vaig acomiadar-me d´aquell home, pensant que es tractava d’una bona persona a la qual la onada anàrquica tenia desbordat.

A la sortida vaig dirigir-me a uns taxistes perquè em traslladessin a Tarragona. El taxista, amb aire mandrós, va acostar-se preguntant qui era jo.

27

Molt seriós, vaig dir-li: “una autoridad consular extranjera”. El taxista, català, va quadrar-se i sense més explicacions va obrir-me la porta del cotxe molt atent.

Per la carretera, en direcció a Tarragona, el taxista es mostrà molt atent i franc, dient-me que a Reus els murcians i gent forastera havien donat molt que fer, distingint-se pel seu extremisme i mals instints i dolent-se que gairebé tot l´ordre públic hagués passat a les seves mans.

Vaig preguntar-li si el President del Comitè era persona coneguda i de bona conducta. Va contestar-me que era l´Alcalde de la ciutat i que pertanyia a l´Esquerra Republicana de Catalunya, que a més se´l tenia per persona seriosa, però que ell i els seus es trobaven desbordats per la FAI i que no creia que poguessin sostenir-se gaire governant, degut a la pressió de la gent forastera.

Per la carretera de Reus a Tarragona, dos cotxes esplèndids amb lletres de la FAI estaven destrossats com a conseqüència d’una topada.

A l’arribar al Govern Civil de Tarragona vaig pensar que seria més convenient presentar-me al Comitè del vapor acompanyat d´algun agent del Govern Civil i per casualitat vaig trobar a la secretaria del mateix l’Alcalde de Falset, Sr. Llorens, bon amic meu.

Seguidament va preguntar-me a què obeïa la meva presència en aquell lloc, la qual cosa li vaig explicar, demanant-li al mateix temps si tenia algun conegut en aquell Comitè. Va contestar-me que sí, i que ell mateix m´acompanyaria. Li vaig explicar el desenvolupament de les meves gestions fins aquell moment i de comú acord vam disposar-nos a continuar-les.

“El Comitè de Salud Publica” tenia les màximes atribucions i disposava de la llibertat i la vida dels presos i, prescindint de tota intervenció aliena, condemnava a mort o posava amb llibertat. Encara que això últim, poques vegades.

Arribats al moll, seguidament ens traslladarem al vapor “Riu Segre” amb una barca a motor.

La nostra arribada, atracant a l´escala del vapor, va produir entre els presos molta expectació. Tots s´abocaven a la baraneta del vapor, buscant amb la mirada persones conegudes. Eren cares tristes i resignades, que segurament esperaven qui els anés a alliberar, sense que els arribés el torn. Ens encaminàrem a la cabina del Capità.

28

Entre les cares grogues i de mirada trista, vaig veure una plena de llum, i que amb la mirada descobria l´ànsia que deuria haver passat esperant que anés per arrencar-lo d’unes mans a les que ni va gosar declarar que era estranger, ja que ni aquests eren salvats. El meu company va presentar-me com a Cònsol de Costa Rica al Comitè, dient que havia estat a la Delegació d’Ordre Públic i que era convenient que es solucionés el cas. Que en cas contrari, podria dur complicacions al Comitè.

Seguidament vaig exposar-los que d’ordre del Comitè de Barcelona i del Comitè de Reus, esperava es tindrien en compte els drets que tots els estrangers sempre havien tingut a Espanya com també el respecte que tot espanyol devia al país que representava i que essent el súbdit que anava a reclamar un senzill estudiant, no creia que per cap motiu poguessin retenir-lo i que per tant exigia l´entrega del mateix, d’acord amb les instruccions rebudes del meu Govern.

El secretari del Comitè va dir-me si estava assabentat que el que reclamava “era un cura”. Vaig contestar-li que en el llibre de registre figurava com a “estudiante”, i que com a tal el reclamava.

El president del Comitè va fer assentiment, trobant ben justificada la meva petició; va pregar-me que no em preocupés, que resoldria la llibertat del detingut, però que primer volia fer-li unes preguntes i que si volia podia quedar-me a presenciar-ho.

Per l’actitud del president i pel to amb què parlava vaig creure que era qüestió segura la seva llibertat, vaig dir-li que no era necessari i vaig sortir del despatx dient-los que esperava es guiarien pel bon sentit estalviant complicacions diplomàtiques.

Seguidament uns milicians per ordre del Comitè sortien, retornant al cap de pocs moments amb el pres que anava a treure.

Passats uns cinc minuts, el president va fer-me entrar, indicant-me que el pres quedava a la meva disposició i que podia ja retirar-me. Vaig indicar-los que era convenient que m’entreguessin una ordre de llibertat, a fi d’aconseguir el passe de circulació, a lo que accediren seguidament.

Juntament amb el company de Falset, sortíem d’aquella presó en companyia del religiós Joan Blasco que, emocionat i amb llàgrimes als ulls, saludava als companys que deixava i que li corresponien amb un “Adéu!” que nosaltres interpretàvem com si diguessin “Fins a l’Altra Vida!”... Aquesta era la impressió que aquell conglomerat de presos ens feia, la d’un cementiri flotant, confirmada aquesta impressió per les declaracions que va fer29

nos el meu cunyat, dient-nos que de nou a deu presos passaven a millor vida diàriament.

Vaig preguntar-li com tractaven els presos i si els donaven menjar. La mirada desconfiada del religiós va moure’m a dir-li que l’amic que m’acompanyava era una persona, si bé republicana, totalment enemiga de robatoris i crims i que podia parlar amb confiança; va tranquilitzar-se i va explicar-nos que se’ls donava un menjar dolent i poc, que tots els presos, des que foren detinguts, no havien pogut canviar-se de roba ni pogut dormir sobre màrfega, si no sobre la fusta; que a la majoria de la gent no els coneixia, però que hi havia uns pobres vellets religiosos que estaven malalts i no tenien ni roba interior per posar-se. Va demanar-me si podríem enviar-los un xic de roba encara que creia que, si seguia com les nits anteriors, molt aviat no en quedaria cap.

El meu company estava consternat i va dir-me: “Poch, aquesta gent de la FAI ens posen una taca a sobre que no ens la treurem mai més”. Vaig contestar-li que estava d’acord, però que la covardia i inhibició de la gent d’esquerra també en tenia la culpa, convenint que algun dia pagaríem amargament les víctimes que s’estaven fent.

El meu cunyat va intervenir dient que per diferents conductes sabia que moltes persones de filiació esquerrana feien esforços per a impedir que s’assassinés i que el Comitè de Reus, per evitar que se’ls matés a Reus -la qual cosa va aconseguir-, va fer-los traslladar a Tarragona. Creien que estarien més a cobert de la gent de províncies, que eren els que es distingien en les burles i mals tractes, i que a la nit venien a buscar nou o deu companys, que s’enduien en unes barques i, passada una mitja hora, als afores de Tarragona, sentien els trets dels milicians que després, en retornar al vapor, deien en to de burla: “Vuestros compañeros se querian fugar, pero ‘les hemos dao’”. I tots els dies passava el mateix. Però tots estaven convençuts que aquests crims passaven perquè estava l’autoritat en mans de gent que no eren catalans.

Vam acomiadar-nos del meu amic Llorens, alcalde de Falset, agraint-li força el seu concurs i ell va desitjar-nos un bon retorn fins a Sardanyola.

Abans de sortir de Tarragona, esperant l’hora del tren des de l’esplèndid “Balcó del Mediterrani”, passàrem unes dues hores presenciant l’arribada d’un vaixell de guerra francès que per mitjà de canoes recollia al port persones estrangeres. En pujar al tren, un religiós fugitiu va ésser reconegut pel meu cunyat i jo vaig dir-li que era convenient que baixés una estació abans d’arribar a Barcelona per evitar disgustos. Després vam separar-nos 30

per no cridar l’atenció, ja que les robes que dúiem es veia que no eren fetes expresses, sobretot les de l’amic.

En arribar a Barcelona, agafàvem el tren cap a Sardanyola, i des de l’estació arribàvem a casa per despoblats i camins diferents. Sa mare política es trobava a casa meva i després d’un canvi d’impressions convinguérem en que era millor que sortís d’Espanya quan abans millor, ja que les coses estaven tan malament.

El dia següent, amb les mateixes precaucions, retornàvem a Barcelona.

Abans, però, tant la seva mare com jo i la meva esposa li proposàvem que si ell, davant aquelles circumstàncies tan extraordinàries i greus, pensava deixar els seus hàbits, nosaltres l’ajudaríem, més trobant-se que no era encara sacerdot. Però ell va contestar-nos que “precisament llavors, més que mai, no pensava deixar el seu camí, davant les coses que estava presenciant”. No vam tenir doncs altra alternativa que acompanyar-lo a sortir d’Espanya.

A l’arribar a Barcelona vam encaminar-nos al Consultat a posar en ordre la documentació i passaport, embarcant al dia següent, 2 d’agost, al vapor italià “Tèvere”, cap a Gènova.

En el moll vaig trobar-me al Sr. Camps, de Bellaterra, i al saludar-lo va dir-me en veu baixa que li parlés en castellà i que no l’anomenés, doncs havia canviat de nacionalitat. En un vaixell de guerra ancorat a prop del “Tèvere” també s’hi trobaven persones de dretes de graduació, que havien tingut més sort que aquells vellets religiosos i d’altres que es trobaven a punt d’ésser immolats degut als vaivens de la política al port de Tarragona, i que escoltant els noms de la llista, que cada dia era més curta, esperaven a coberta del vaixell, resignadament, la seva hora.

Vaig quedar-me a Barcelona a passar aquelles nits, a la casa que la Sra. Lleó té al Passeig de Gràcia juntament amb el meu cunyat Renom, element de dretes de Sardanyola, a qui la FAI també perseguia. Ja es rumorejava que el cunyat del Renom, en Francesc Codonyés i els seus tres fills, havien estat assassinats.

Aquells dies, a casa meva i dirigida a la meva mare política, van rebre una carta del Pare Martí Millet, de la Sagrada Família, que els deia que havent recollit la cèdula del Pare Blasco en el convent de les Corts, després d’haver-ne fet ús, l’havia deixada a casa de l’oncle del meu cunyat, Joan Blasco, al Carrer de Montserrat, on tenia una fàbrica de pianos i a qui el Pare Millet coneixia també.

31

Sembla que el Pare Blasco, que sempre residia a Barcelona (a Les Corts), va ser traslladat aquells dies a Reus, on casualment va deixar-se la cèdula d’estranger.

Aquesta carta, un xic comprometedora, i amb la imprudència del Pare Millet en escriure-la, va donar ocasió a un gran trasbals de conseqüències gravíssimes per a nosaltres i, sobretot, per a mi. Doncs una tarda de diumenge dels primers dies d’agost, es presentà la meva esposa a Barcelona, a dur-me aquella carta, i tot seguit vam anar a recollir la cèdula al carrer Montserrat. I, després, al carrer Balmes, a dir al Pare Millet que no es preocupés, que el Pare Blasco ja era a Itàlia.

Al retornar al vespre a Sardanyola, la meva esposa duia la carta al moneder. Al ser a l’estació de la plaça Catalunya, van fer registre a tothom i la van trobar els membres d’un control de la FAI i, encara que escrita en català, la van fer traduir. Com jo no sortia de Barcelona, però havia d’anar-les a acompanyar, havia vingut amb la nostra nena de pocs anys. Al veure que les detenien, vaig presentar-me als milicians a demanar-los el motiu. Em digueren que “esta carta es dudosa y debemos saber qué uso se ha hecho de esta cédula”.

Llavors, acostant-se un policia que estava de servei a l’estació, prenent la carta i veient que no anava dirigida a mi, va tornar-la dient que la policia se n’inhibia. Els milicians van insistir i, veient que volien detenir la meva esposa, vaig dir que jo restaria al seu lloc, però que volia parlar amb els seus superiors, ja que amb ells no ens enteníem.

Vaig ésser portat detingut al comitè de Ferrocarrils del Nord, on vaig passar vàries hores. Vingueren la major part del Comitè “acossant-me a preguntes”. Vaig defensar-me com vaig poder, però la carta era massa clara i em posava en un terreny difícil. Van convenir que abans de prendre cap determinació amb mi, anirien primer a fer un registre al carrer Montserrat, on segons la carta havia jo anat a recollir la cèdula, i després al Carrer Balmes, on parava el Pare Millet i intentar saber, al mateix temps, com havia sortit d’Espanya el Pare Blasco. Els components del Comitè, sembla, es van dividir per fer aquests dos registres i devien ser les dotze quan van tornar.

La primera providència que van prendre va ser posar-me un altre milicià a guardar-me, o sigui que tenia dos milicians armats per a mi sol. Aquesta mida vaig interpretar-la com a molt dolenta.

Davant meu varen demanar informes de la meva conducta a Sardanyola i sembla que el Comitè va donar-los dolents, segons ells mateixos varen dir-me, cosa natural i lògica, ja que essent jo un element que públicament 32

m’havia manifestat contra els seus robatoris i crims, a més d’haver iniciat pel meu compte un intent d’oposició armada contra ells, tenien interès en suprimir-me.

En aquell moment va arribar Aurelio Fernández, que era el cap o president de l’anomenat Comitè del Nord dels F.C. de Barcelona. Poc abans d’arribar pel passadís al despatx on em tenien guardat, vaig sentir que deia als que l’acompanyaven: “Con tíos así no es necesario que me esperen a mí para resolver”. Varen entrar al despatx d’una manera brusca i el primer que vaig veure davant meu va ser un milicià amb una pistola del 9 llarg, travessada sota el cinturó. De reüll posava la mirada sobre els meus punys, molt desenvolupats, i a la vegada anava passant la seva mà per sobre de la pistola. Els altres dos milicians em miraven amb cara de llàstima, pensant que amb seguretat aquell home que tenien al davant seria, abans de fer-se de dia, traslladat amb cotxe com a pres. I que d’una manera imprevista el cotxe tindria panna i el pres, com és lògic, hauria de baixar per poder treure les eines i, al posar el primer peu a terra, una pistola es disparava matant al desgraciat pres, que quedava vora de la cuneta de la carretera. Però s’havia donat ja algun cas en què en lloc de baixar del cotxe, el pres s’hi tornava, la qual cosa preocupava al milicià en fixar-se en els meus punys.

El president del comitè va fer-me repetir el que jo havia dit: que la carta no anava dirigida a nom meu, sinó de la meva mare política, que era la mare del Pare Blasco i que estava de vacances a casa meva, ja que era mestressa nacional i que la cèdula estava millor a mans ella; que la cèdula de marras estava caducada ja, i que suposant que el Pare Millet n’hagués fet ús jo no hi tenia res a veure, que no jo feia passaports a ningú.

Però ells varen dir-me que el Pare Millet em coneixia molt bé, segons havia declarat i que, en fi, jo havia “salvado a un cura y procurado pasaporte para salir de España y que los informes del Comitè de Sardanyola-Ripollet probaban que yo era un enemigo de la revolución y que sus razones, esta vez no le salvarán’’. En veure’m perdut, vaig dir-los que “yo sólo había contribuido a que no se deshonrara la revolución y que mis actos eran humanitarios y que si yo caía asesinado por vuestras pistolas, tengo amigos que son más autoridad que ustedes que me vengarán largamente”.

Això va desconcertar-los i més quan vaig afegir que un d’aquests amics era membre del Comitè Central, anomenat Perramon, i també en Torrents del mateix Comitè. Tots dos persones que podien respondre per mi. Això va fer que, sense dir paraula, l’Aurelio Fernández despengés el telèfon, demanant que li posessin comunicació amb I’Hotel Internacional on hi posava el rabassaire Torrents, de Ballbé (Tarragona) i que representant la Unió 33

de Rabassaires formava part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, dient-li les següents paraules: “Oiga, Torrents, soy Aurelio de aqui, el Norte, ¿me oyes? Aquí tenemos uno de Sardanyola, se llama Poch, si te interesa ven pronto que se hace tarde”. Va parar un moment de parlar i novament va dir: “Ahora saldrá un coche de aquí y parará frente a la puerta del hotel, puedes subir en él, que es de los nuestros.”. Aleshores vaig demanar si podia anar al lavabo, però vaig ser acompanyat de tres milicians. Un d’ells va posar-se la pistola a la mà, els altres els fusells.

La meva situació era, pel que veia, desesperada. Mai m’havia sentit tant acompanyat com en aquells moments: vaig retornar immediatament al Comitè, ja que d’haver intentat desarmar-ne un per sorpresa i atacar l’altre, el tercer m’hauria acribillat a bales.

Al cap de pocs moments va arribar en Torrents. En entrar va encarar-se molt decidit a mi dient-me: “Què has fet?” Jo vaig repetir tot el que havia dit a l’Aurelio, afegint que a Sardanyola, degut a que hi havia enemics meus al Comitè del POUM i de la FAI, havien dit que jo era un enemic de la revolució titllant-me d’element perillós, i que això era tot.

Els del comitè es varen quedar mirant en Torrents per a veure quina era la seva reacció. En Torrents, que després em va explicar que aquella tarda havia estat detingut al Control de Pedralbes i que només s’havia salvat al darrer moment quan un faista ja anava a matar-lo, dient que era del Comitè Central, va dir amb molta energia: “Aquest company és un dels millors elements que té la Unió de Rabassaires de Catalunya, per tant mano que no es toqui un sol fil de la seva roba”.

Automàticament tots els membres del Comitè varen deposar l’actitud dient: “Esto es otra cosa, nada, queda libre, ya puede venir contigo, esto ha terminado”.

En dos minuts vaig quedar lliure i tots dos vàrem ser acompanyats en cotxe a l’Hotel, amb un xofer i un milicià amb fusell, encara que en Torrents tenia la pistola ametralladora a la mà, la qual cosa vaig considerar sobrada garantia.

Vaig passar la nit a l’Hotel, però en Torrents em va advertir que a pesar d’haver quedat en llibertat que no anés massa refiat, perquè a altres, aparentant deixar-los lliures, els havien tornat a detenir i no s’havia sabut res més. Vàrem quedar que ell, a l’endemà, telefonaria l’Aurelio perquè realment no se’m molestés més, i a l’hora de dinar, al mateix hotel, ja em diria si podia quedar tranquil; però que mentrestant millor que no sortís al carrer.

34

El dia següent, a l’hora de dinar, va dir-me que li havia telefonat dues vegades i que a la primera li havia posat problemes, però que a la segona havia donat garanties que podia anar confiat i que no seria més perseguit.

Aquell mateix dia, a l’hora de dinar, vaig veure als amics Grau i Roca, alcalde i conseller de l’ajuntament de Sardanyola, que vingueren a veure què m’havia passat. S’havien assabentat al matí que el comitè de Ferrocarrils Catalans del Nord havia demanat informes meus al Comitè de Ripollet i que tement que els havien donat dolents sospitaven que m’haurien fet desaparèixer.

A la tarda, vàrem sortir junts a l’últim tren cap a Sardanyola. En arribar a l’estació vaig fixar-me com dos faistes miraven la gent com anava passant i al passar jo s’ajuntaven i marxaven plegats, la qual cosa vaig interpretar com que vigilaven la meva arribada. En Grau i en Roca van dir-me que a l’ajuntament hi havia una reunió aquella nit, i que seria convenient que jo hi fos, ja que alguns companys estaven cada dia més convençuts que s’havia de plantar cara al Comitè. No vaig prometre res, que si de cas ja m’hi veurien.

A casa, tots van recomanar-me que no sortís al vespre, i que no exposés més la meva vida pels altres, que no valia la pena.

Després de sopar vaig dir que durant un parell de dies no volia dormir a casa per precaució. Vaig passar a la del veí pel terrat de darrera i deixant-me caure al jardí i entrant a la casa, ja que teníem la clau dels Srs. Amavizcas, vaig dormir en un “cuarto” fosc, damunt d’una màrfega. Com feia calor, s’hi estava bé. I com no havia dormit la nit anterior, vaig creure que aquella nit ho podria fer.

Quan varen ser les dotze de la nit, el soroll d’un auto em va despertar. Amb l’oïda atenta vaig seguir-lo i vaig sentir com quedava aturat davant casa meva, al costat de la casa on era. Passats uns moments vaig sentir un altre cotxe que parava just on era el primer. Seguidament, remor de gent a la vorera i trucant a la porta de casa meva. Amb molt de compte vaig pujar al pis i a través dels vidres del balcó vaig veure com al costat dels cotxes hi havia milicians amb fusells fent guàrdia.

De casa meva sentia rumors i soroll d’armaris que obrien i tancaven, per la qual cosa vaig creure que feien un registre i res més. Per assegurar-se que serien rebuts a casa meva, abans havien passat per Montcada, on vivia un germà meu, el Domènech, i se l’endugueren perquè fos ell el qui truqués, mantenint-lo al costat als cotxes baix vigilància. El registre va fer-se sense 35

incidents, exceptuant que van trobar al carreter dormint al seu quarto. Era un xicot jove que la Fineta (la mestressa petita) havia batejat amb el renom de “Pet de Nerón” perquè era molt xerraire. Van apuntar-lo amb les pistoles i com si haguessin fet la gran troballa cridaren: “¡Aquí está Ramón, ya tenemos a Ramón!”. L’escòria de províncies també envaïa casa meva, infectant-la amb la seva presència.

Aquest xicot, que es deia Venancio, va cridar més que ells, dient-los que si no desviaven les pistoles els tirava les sabates pel cap. Al veure que s’havien equivocat, se n’anaren.

La dona del Lázaro, un any després, deia que en ocasió de tornar de vendre uns raïms a Sant Andreu, va pujar en un cotxe dels milicians de Ripollet per estalviar-se d’anar a peu fins a Sardanyola. En el cotxe, els milicians parlaven d’en Poch i la seva desaparició de Sardanyola, i un milicià de Ripollet li deia que ell era un dels que vingueren a buscar-me a casa meva aquella nit i que tenien ordre de deixar-me a la cuneta de la carretera, assassinat.

Mentre els milicians estaven registrant casa meva, tots els veïns de la plaça de la República estaven mirant darrera els vidres i balcons amb els llums apagats, esperant veure´m sortir de casa cap al cotxe que m’havia de deixar a una cuneta.

Hauria estat per recompensar les meves activitats en pro de salvaguardar els interessos i vides de tots els ciutadans de Sardanyola, sense excepció, però no varen creure ells oportú d’oferir-se a col·laborar prestant cap servei. Aquest és el pagament acostumat als que de bona fe fan actes bons, que únicament els deixa amb la consciència tranquil·la del deure complert, però no els hi falta mai el desengany que els segueix com l’ombra a la llum.

Passada una mitja hora d’haver sortit els cotxes i restant tot en silenci, vaig sortir al jardí a la part del darrere, i després de canviar unes paraules amb la meva mare, que ja m’esperava al terrat de casa, vaig dir-li que em trobarien a la Vinya de Montflorit.

Després d’assegurar-me que no hi havia ningú darrera casa, vinyes a través arribava a la vinya i em posava a dormir sota unes feixes de canyes que al costat del feixer hi havia sota les figueres. La meva mare venia per a portar-me menjar, en tant que la meva sogra sortia cap a Santpedor, per si podia convèncer un protegit seu que vingués a treure’m de Sardanyola, ja que aquest ocupava llavors un lloc en el Comitè de Santpedor. Vaig encar36

regar procuressin per mitjà de Grau que em tragués un passi a fi de poder circular sense perill.

L’amic Grau va contestar als de casa que li havien dit que “de passi, per a Ramon Poch, no n’hi havia, i que digués on era”. Naturalment, ell va dir que ho ignorava, recomanant a la meva família que no em deixés pas veure.

Els passis els expedien al local del Bloc Obrer i Camperol, on hi havia dos enemics meus personals: J. Sauló i Aymamí. Aquell dia, passant per uns horts, vaig anar a parlar amb un rabassaire anomenat Sendra, que regava al seu hort, que va aconsellar-me que guardés tota classe de precaucions.

El dia següent vaig passar-lo a l’ombra d’una figuera, que té el masover Joanet de Can Fatjó, on va venir a trobar-me la meva germana Pepeta. Aquell dia vaig parlar amb un altre masover de Can Fatjó, anomenat Serafí, encarregant-li que si en Fatjó, el propietari, encara era a casa que vigilés molt ja que tota precaució era poca.

El dia següent, abans de fer-se clar, m’encaminava a casa d’un francès que residia a Montflorit, anomenat Ramon Fanque, al que durant els primers dies del moviment, un antic manobre l’havia fet detenir i el van anar a buscar a mitjanit amb la intenció d’aquell manobre de passar-li comptes. Vaig aconsellar-li que es presentés després al Comitè ben vestit i que digués que marxava a Barcelona a queixar-se al Consulat Francès si el Comitè no li garantia la seguretat. Després de fer això, va dir-me que el Comitè li havia fet promesa no seria més molestat per res.

Aquesta família, que ja estava ja al corrent de la meva situació, en veure´m mig malalt va dir-me que em posés al llit i que ells avisarien als de casa.

A mitja tarda donaven la nova que es començava a fer un registre a totes les torres de Montflorit. Jo mateix vaig veure un grup de milicians com feia el registre des d’una finestra de la torre del francès. En aquesta finestra jo hi tenia una escala que quedava tapada per una grossa figuera per on jo podia saltar al canyar de la riera i arribar fàcilment al bosc, per si de cas venien.

Quan va ésser ja post el sol varen venir el meu cunyat Padró amb un amic meu de Santpedor que la mare Remei havia tingut molt temps a la seva dona i el seu fill a casa seva, per la qual cosa estava molt agraït. Venia juntament amb altres companys que ens esperaven a la carretera de Sardanyola a Sant Cugat davant del cementiri de Sardanyola. Passant per vinyes i cases, sense ser vistos, vàrem arribar on eren els que ens esperaven, al costat 37

del cotxe amb el capó del motor aixecat. Allí hi havia també l’Esteve Gener de Sabadell, collant i descollant cargols, fent veure que el cotxe tenia avaria. En altres situacions jo l’havia ajudat i ara era ell el que m’ajudava a mi.

Tots plegats vàrem pujar al cotxe, fent via cap a Rubí i Terrassa i finalment arribàvem a Santpedor on dormia a casa de la meva mare política Remei, començant així una nova etapa de la meva vida lluny de casa meva.

Rosa Blasco, amb els seus fills, Jordi i Serafina Poch. La família es va fer aquesta fotografia el 1939 per enviar-la a Ramon Poch, durant en el temps en el qual va ser exiliat a França.

38

Ramon Poch i Rosa Blasco, el dia del seu casament 39

La casa de la FamĂ­lia Poch, a Cerdanyola (1949)

Remei Casanovas, “la Iaia Remei�, mestra de Santpedor durant tota la Guerra Civil, va acollir a casa seva a diverses persones que, com Ramon Poch, van haver de fugir per protegir la seva vida.

Ramon Poch, un cop retornat a Cerdanyola 40

Carnet de regidor de l’Ajuntament de Cerdanyola (1934)

41

Jaume Grau i Altayó, alcalde de Cerdanyola durant la República 42

Josep Soler i Valentí, quart alcalde republicà de Cerdanyola. Va ser l’alcalde que va tenir la població durant els anys de la Guerra Civil. Aquesta foto va ser feta durant els últims anys de la seva vida, quan ja havia tornat de l’exili.

A l’esquerra, el “Pare Blasco”, a qui Ramon Poch va ajudar a marxar cap a Roma al començament de la guerra. A sobre, Poch i Blasco al port de Barcelona. És la última fotografia que la família té d’ell 43

Papereta electoral d’una candidatura republicana a l’Ajuntament de “Sardanyola”, amb el suport de la Unió de Rabassaires (Cedida per l’Arxiu Mimó) 44

Instruccions per disparar contra els avions feixistes, editades durant la Guerra Civil per la Generalitat de Catalunya. A l’envers portava la lletra d’ “Els Segadors”

Ramon Poch Casanovas amb la seva dona, Rosa Blasco Casanovas, a la terrassa de casa seva, a Cerdanyola, poc després de casar-se, el 1930.

Sobre aquestes línies, fotografia de Rosa Blasco, qui va transcriure i custodiar durant molts anys les memòries del seu marit.

45

Certificat de la Falange de Cerdanyola del Vallès a favor de Ramon Poch (1940) 46

Certificat de l’alcalde de Fígols a favor de Ramon Poch, un cop finalitzada la guerra 47

48

SEGONA PART

L’”EXILI” A SANTPEDOR

49

A Santpedor tenia, de moment, la vida assegurada en tant no sortís fora de la població. Menys mal que estava amb la família i podia distreure’m més que en una casa estranya. Algun dia sortia a treballar a l’hort de la casa d’en Rubís (l’amic que m’havia vingut a buscar), on vaig fer coneixença amb els veïns, amb qui passava moltes estones parlant. Amb tot, el temps em costava de passar, i costava d’acostumar-me a aquell ambient de vida, no obstant estar ben atès, tant o més que a casa meva.

Passat un mes vaig anar a Manresa en companyia d’en Rubís, on vaig trobar un conegut de Rocafort a qui vaig explicar-li tots els accidents que havia passat a Cerdanyola, convenint que després de la collita del raïm ens tornaríem a veure. Les tres setmanes de collita vaig passar-les a Vilatorrada del Cardener, a casa d’un conseller d’Esquerra. Aquest home estava amargat perquè no podia controlar la massa obrera i, essent ell d’Esquerra, es trobava arraconat per la CNT i la FAI. Passada la verema, vaig tornar a Santpedor i passades unes setmanes anava a veure el conegut de Rocafort a Manresa. Aquest, anomenat Puig, havia format part del Comitè de Manresa i es trobava fora del mateix, ja que un rabassaire de la mateixa Manresa havia entrat a ocupar el seu lloc.

En veure’m, va dir-me que si volia podia entrar com a empleat a la FESAC, (Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya) comarcal del Bages. Vaig dir-li que de sindicats no en volia saber res, i que n’estava massa escarmentat, quedant, de moment, així. Més tard vaig parlar-ne amb persones més conegudes i totes coincidien que de l’ocupació d’aquest lloc no se’n derivaven responsabilitats de cap mena. Això va fer-me decidir de tornar cap a Manresa i dir a en Puig que si el lloc estava vacant l’acceptava, quedant així compromès i havent d’anar cada dia de Santpedor a Manresa.

La persecució a Sardanyola prenia molt increment i els meus cunyats Renom i Pedró havien vingut a refugiar-se a Santpedor, a casa de la mare Remei, on passaven els dies, esperant que la FAI moderés la persecució contra les persones de dretes.

A Santpedor succeí un cas curiós. Prop del poble hi ha la casa de camp anomenada Can Claret. Trobant-me jo a l’ajuntament, avisaren que hi havia milicians armats practicant un registre.

De seguida sortirem uns quants homes a envoltar la casa a distància, acabant per cloure a la casa a tots els milicians, d’on els vam obligar a sortir cap a l’ajuntament, on vàrem preguntar-los quins motius i ordres tenien per fer aquell registre. El que representava el cap de l’escamot, que anava molt ben armat amb pistola, fusell Winchester i cartutxera travessada pel pit i l’espatlla, a l’estil dels revolucionaris mexicans, en ser preguntat va treure’s una ordre escrita a màquina, amb el segell de la FAI de Terrassa i 50

sense firma, que deia “Se autoriza al portador de la misma para requisar oro y metales preciosos”. L’alcalde va dir-li que com era que no anava signada. El milicià digué que el comitè ho havia fet així i que ja estava autoritzat.

L’alcalde li digué que amb aquella contesta no tenia altre remei que avisar el comitè de Manresa i que ells jutgessin l’assumpte. Jo vaig afegir que si en lloc d’ésser ells a Santpedor els milicians de Santpedor es trobessin a la demarcació de Terrassa, en igual cas, el Comitè de Terrassa ja hauria resolt el tema, perquè aquella ordre era falsa, sense signar. Aquell milicià es va esverar i va cridar als seus companys, tots armats. Nosaltres vam fer el mateix. Finalment, davant del caire de perill que corríem tots, vam decidir prendre els seus noms i dir-los que no tornessin per Santpedor, perquè si els tornàvem a veure seria l’última vegada que ho faríem.

La meva nova ocupació a Manresa consistia en organitzar la compra i transport de tota classe d’adobs i llavors per a la sembra, menjar per al bestiar, despulles, grans i farratges.

Seguidament, vaig preocupar-me de tenir camions per fer el transport, muntar l’oficina, que posàvem a la plaça de l’Om, i posar-hi un telèfon a fi de comunicar-nos millor amb els agricultors de la comarca de Lleida. En pocs dies disposàvem de quatre camions que es destinaven tots a carregar moresc amb destí als Sindicats Agrícoles de la comarca, el bestiar del qual es ressentia de la manca de menjar, ja que era molt nombrós i la comarca, pobra en la producció de grans i farratges. Degut a l’increment que es va produir en la compra i venda va ser necessari contractar una caixera.

Aquells dies havia vingut a Manresa la cunyada del meu germà Domènec i m’enterava que els seus germans Josep, Benet i Benjamí havien passat la frontera per presentar-se a l’Espanya Nacional ja que aquests havien ocupat llocs oficials en època de domini de dretes i eren ara perseguits per la FAI de les Mines de Fígols.

La situació d’aquesta casa, sense homes ni ningú per treballar, era desesperada. El pare també estava amagat, juntament amb els seus germans Climent i Ramon Guixer. Al·legant que era convenient que la persona que ocupés el lloc de caixer fos una persona de total confiança, vaig demanar que s’acceptés una noia d’aquesta casa, quedant empleada una germana dels fugitius anomenada Modesta Guixer, qui va fer-se càrrec de la caixa i m’anava explicant totes les calamitats que la seva família anava sofrint.

La major preocupació d’ella era, en aquells moments, el seu pare, perquè pel seu estat de salut pogués gaudir d’una major tranquil·litat i llibertat relativa. Llavors se’m va ocórrer fer-li una carta amb paper timbrat de la Federació de Sindicats Agrícoles on feia constar que l’esmentat Josep Guixer Julio era un home afecte al règim i a la FESAC i requerint per tant a tota classe d’autoritats que respectessin en un tot el portador de la matei51

xa i que en cas d’haver-hi una denúncia se’ns avisés immediatament. En aquesta carta, firmada i amb el segell de la FESAC, hi havia un altre segell, que jo guardava, que havia estat del Comité Revolucionari de Manresa, on en Puig havia representat a la Secció d’Agricultura.

Aquella carta va permetre que aquell home, ja vell, pogués estar tranquil, a cobert de la persecució dels revolucionaris. En ser el meu germà familiar d’ells -es tractava del seu sogre- em vaig creure obligat a arriscar-me i posar-me en perill, avalant falsetats amb la meva signatura, però ho creia un deure d’humanitat. No obstant, el temps va demostrar-me que d’aquella família n’havia de rebre fatalíssims desenganys.

Un dels dies en què sortint de dinar m’encaminava a l’oficina, vaig trobar la vídua Costa, que havent-se mort el seu marit a Sardanyola, mentre era conserge de la Cooperativa d’allí, al quedar-se sola amb els fills petits encara, s’havia refugiat a a Manresa, juntament amb una germana seva.

Va preguntar-me si estava empleat, ja que altres dies m’havia vist creuar per aquell carrer. Li vaig explicar el que m’havia passat a Sardanyola i ella va recordar-me que m´estava molt agraïda degut a que en una ocasió en la qual la Junta de la Cooperativa volia treure el seu home de conserge jo m’hi havia oposat, impedint que el despedissin, adduint manca de proves del que l’acusaven. Vaig encarregar-li que de la trobada no en parlés a Sardanyola, ja que creia que podria portar-me disgustos des del Comitè. Ens vàrem dir adéu i ella va donar-me la seva adreça a Manresa, per si un dia tingués necessitat de refugiar-m’hi.

Aquells dies, amb ocasió d’haver-hi hagut una topada entre els Rabassaires de Balsareny i la FAI del mateix poble, sortíem de Manresa un conseller de l’Ajuntament, anomenat Malsan i jo i un element faista de Manresa, dels mes granats, amb qui havíem fet coneixença.

En arribar al poble, tota la pagesia estava tancada dins de les seves cases.

Sembla que la FAI volia obligar tots els pagesos que portessin llurs collites a vendre a la cooperativa de la CNT i els pagesos s´hi resistien. En unes discussions que tingueren, el conseller de governació de la FAI havia disparat contra els rabassaires, ferint-ne tres, i a un li hagueren de tallar la cama.

Aquest conseller, al qual ja havien encartat anteriorment en els fets de Fígols, era l’home de confiança de la FAI a Balsareny en aquells moments.

El company que m’acompanyava, faista de bona fe de Manresa, estava irat contra el que havia passat a Balsareny. Amenaçant els faistes d’allí, i a indicació meva, va exigir-los que fossin desarmats tots els milicians que, repartits per tot el poble, patrullaven armats de fusell. Això va donar lloc que tots els rabassaires que estaven tancats a casa seva sortissin i vinguessin a explicar-nos el que havia passat, atemperant així els ànims, no sense 52

dir al faista que havia ferit els tres pagesos que els que a la reraguarda tiraven contra pagesos indefensos eren uns covards i que, si tenia vergonya, el menys que podia fer era anar al Front, on li seria més difícil ferir la gent.

Després de la promesa que deixaria el càrrec, vàrem retirar-nos d’allà en espera que el conseller de governació faria una investigació del que havia succeït.

En retornar cap a Manresa vaig dir al conseller faista que era precís que als pagesos els deixessin tranquils. Li vaig explicar que la FESAC tenia el projecte, ja en execució, d’organitzar la pagesia sense necessitat de col·lectivitzacions, ja que el pagès català estava acostumat a viure independentment, tant per caràcter com per instint. A més, si algun havia entrat a formar part d’alguna col·lectivitat, treballava sense cap estimul; i que els pagesos que havien ingressat a la majoria de les col·lectivitzacions eren procedents d’altres rams no pagesos i estaven dilapidant tots els gèneres que havien trobat, que també havien col·lectivitzat, igual que les terres. Li deia que representaven el descrèdit més gran de la CNT en les coses del camp, afegint que els rabassaires de totes les classes polítiques estaven amb la FESAC, que no estava al servei de cap partit polític, que nosaltres coneixíem més les necessitats de la pagesia i que els que formaven les juntes de les diferents seccions de compra-vendes, assegurances i demés ja havien cursat les ordres a fi que tot marxés sense necessitat que elements com el de Balsareny i altres semblants provoquessin situacions i accidents com aquell.

Li vaig explicar, també, les mides ja preses en matèria d’assegurances per accidents de treball i pedregades a més de la que es posaria en execució quant a l’assegurança de bestiar, freds, etc. I que si ens deixaven tranquils, seria un fet que el pagès, descomptant un 8 o 10 per cent de la seva collita, estaria a cobert de tota classe de calamitats atmosfèriques i d’accidents dintre del seu treball i responsabilitats civils. Això faria possible el que la dictadura de Primo de Rivera volia portar a cap, amb molt encert, amb les Juntes de Reintegració al Camp que havia decretat. També ho havia preconitzat la Unió de Rabassaires, igual que la USA, entitats de caire polític oposat; i que tot règim, fos del caire que fos, tenia necessitat de vetllar per aquesta convivència i fer agradable, a la pagesia, la vida al camp i l’ofici de pagès; i que no deixessin el camp i anessin a engruixir el gran nombre d’aturats de la ciutat, una de les grans preocupacions dels governs que no troben la forma de posar-hi remei.

Al faista Masan va interessar-li molt aquella conversa i va demanar-me la col·laboració amb la secció que ells tenien de camperols o unir aquestes amb la FESAC, ja que el projecte li semblava més viable que cap altre, demostrant-me franquesa i prometent-me un suport incondicional. Em va pregar que, en cas de néixer diferències i disputes, procurés ser jo, el que representant la FESAC, anés amb ell a resoldre els casos.

53

La FESAC prenia cada dia un nou impuls ja que per telèfon, amb els respectius pobles de Lleida o federacions, agavellava tant gènere com tenien.

Això feia que sortissin molts dies fins a 6 o 7 camions de quasi 5 tones a carregar moresc, revifant un bon xic el bestiar d’aquella comarca. El sou que cobràvem el meu cunyat Domingo Padró i jo el fèiem guanyar més de 25 vegades i la junta de la FESAC ens mirava de bon grat a tots dos.

Un dia van presentar-se a Manresa els del Comitè de la FAI de Sardanyola-Ripollet. Sortia de dinar de l’Hotel San Domingo i abans d’arribar a la plaça de l’Om on hi havia instal·lades les dues Federacions de la FAI, vaig notar que hi havia un Ford de 8 cilindres ben nou, recordant-me el que tenia el Sr. Bertomeu a Sardanyola, i amb qual algunes vegades m’havia portat a Barcelona. També em vaig fixar que el conductor era un antic xofer de l’autobús que anava des de Cerdanyola Estació a la Granja de Flor de Maig, en servei de passatgers anomenat Bosch.

Vaig parar-me davant d’un aparador, vigilant el cotxe per si sortia més gent coneguda. En un moment que el xòfer va entrar al local de la FAI, vaig aprofitar per a entrar al despatx de la FESAC, on vaig esperar que vinguessin altres companys, entre ells alguns d’Artés i Santpedor, a qui vaig fer-los coneixedors de la presència, a Manresa, d’elements que creia amb tota seguretat que venien per mi, ja que a Sardanyola també havien vingut a buscar-me a casa meva, d’on havia escapat gràcies a les precaucions preses.

Mentre explicava això, va presentar-se a l’oficina el fill de la vídua Costa, dient que la seva mare tenia un encàrrec molt urgent per a mi, i que tan aviat pogués anés a casa seva. Vaig contestar-li que hi aniria tan aviat com acabés la feina. Als que allà hi havia els vaig dir que no podia restar més a Manresa i que aquell nen, amb l’encàrrec de la seva mare, feia creure’m que els del comitè de Sardanyola estarien a casa seva esperant-me.

Vaig preguntar si algun d’ells volia acompanyar-me, però que era qüestió d’acompanyar-me amb la pistola i el carregador ple de bales, que jo faria el mateix i que no estava pas disposat a deixar-me agafar per la FAI, passés el que passés. En aquestes condicions, i amb l’abric cobrint la pistola que portava a la mà, vaig sortir del despatx sense saber si hi tornaria, convençut que anava a enfrontar-me al Comitè, lluny de la meva família i per tant sense el perill “d’oferir blanc”. A més, com que jo no acabava d’acostumar-me a estar fora de casa, anava a provocar una situació que no sabia com havia d’acabar.

Així preparats sortíem cap a la casa de la vídua Costa. A l’arribar-hi, vam trucar a la porta, disposats a tirar. La vídua Costa tingué un ensurt. Ens va dir que estava sola, vam entrar i ens va explicar que hi havia anat en Llargués, del Comitè de Sardanyola-Ripollet, demanant-li que li digués on 54

vivia, que la policia em buscava i que volia posar-me al corrent. Ella els havia contestat que alguna vegada m’havia vist creuar pels carrers de Manresa però que desconeixia on vivia i treballava, i que no podia donar més detalls però que, si em veia, què volien que em digués. A això, Llargués va contestar que intentés saber on vivia i on treballava, i que de seguida que ho sabés, que ho comuniqués a la FAI de Manresa, que ells ja sabien el que havien de fer amb mi. I van marxar.

La vídua Costa va veure que entre la història de la policia que li havia explicat la FAI hi havia contradiccions i, advertida per mi mateix del que havia passat a Sardanyola, va posar-me al corrent del perill que corria, encarregant-me que em guardés. Vaig dir-li que li restava molt agraït pel seu avís i que si en matèria de queviures tingués necessitat anés a la FESAC en nom meu, que farien tots els possibles per a atendre-la.

Vàrem retirar-nos d’aquell pis i, amb les mateixes precaucions, retornar a la FESAC on ens esperaven altres companys, presidents de Sindicats Agrícoles d’altres pobles, que varen oferir-se per a muntar una guàrdia entorn meu en tant durés el període de perill.

Però com que m’havia proposat resoldre la meva situació de la manera que fos, vaig decidir sortir de seguida cap a Barcelona, acompanyat de tres d’ells que es trobaven allà (en Rubis, en Serra i un tercer). I, preparats per un possible atac de la FAI, preníem un taxi i sortíem cap a Barcelona.

A Barcelona vaig anar a veure un cunyat meu que va presentar-me a un company seu de treball, anomenat “César”, el qual va recomanar-me a “l’Aroles” de la policia. Igualment, vaig anar a veure en Nòlit Puig Vila, que aleshores era vocal del Tribunal Popular de Barcelona, qui va dir-me que era precís que fes front a la persecució i que si jo volia m’acompanyaria a la Jefatura de Policia a veure el Cap de Serveis, anomenat “Aroles”, i que respondria de mi davant seu, la qual cosa vaig acceptar i vàrem anar a la “Jefatura”.

El company Puig, que era de temperament idèntic al meu, que quan es preocupava pels altres s’hi llençava, afegint els fets als dits, em va convidar a pujar a un taxi. En pocs minuts érem a la Jefatura de Policia de la Via Laietana. Allà, Puig va parlar amb Aroles, dient-li que si bé a Sardanyola era titllat de moderat, ell responia de mi en tota línia, i que estava molt ben assabentat que era per motius personals que se’m perseguia, i que era precís que aquella situació s’acabés. Vaig dir que un tal César m’havia autoritzat a fer ús del seu nom, que era un recomanat seu i que no entenia perquè se’m perseguia.

En Aroles va moure el cap i cridà a un empleat, dictant-li el següent: 55

“Requiero a todos los Agentes de Orden Público, Milicianos, Guardias de Asalto, Policías y Patrullas de Control respeten en todo al portador de la presente, D. Ramon Poch, y caso de haber una denuncia, esta deberá presentarse personalmente a mí. Fecha, sello de la policía y firma.”

Vàrem sortir de la Jefatura després d’acomiadar-nos molt afectuosament de l’Aroles, qui va entendre molt millor la meva situació que nosaltres mateixos. En possessió de l’ordre, ja no vaig pensar més en passar desapercebut i novament vaig anar a Manresa, juntament amb el Puig.

El dia següent vàrem anar a veure el conseller d’Investigació de Manresa, anomenat Camps, a qui vàrem explicar el que m’havia succeït, i que jo per la meva part no estava disposat a deixar-me agafar per la FAI i que allà on em trobés tiraria contra el primer que intentés agafar-me pres, sempre que no es tractés d’Agents Oficials de l’Estat.

En Camps va donar-me dos números de telèfon on ell es trobava de dia i de nit, dient-me que al més petit intent de detenció ell posaria remei a la situació.

Sortint del Departament d’Investigació vàrem anar al local de la FAI i en Puig, com sempre prenent la iniciativa, encarant-se amb el secretari, va dirli que tenia notícies que per encàrrec del Comitè de la FAI de Sardanyola i Ripollet hi havia el projecte de jugar una mala passada contra mi, empleat de la FESAC. Li digué que fes sabedors als seus companys que si a mi em passava res, els rabassaires, que disposaven d’alguns centenars de pistoles Parabellum -exhibint la que ell portava- i que contestarien amb escreix a tot intent contra mi.

El secretari va aplacar els ànims d’en Puig, dient-li que restés tranquil, que ells serien els primers en vetllar per la meva seguretat i que no em passaria res.

Després d’haver-me donat aquestes seguretats personals, vaig tornar al treball habitual sense que passés res més.

Les adquisicions de menjar pel bestiar per la Comarca del Bages a la FESAC anaven en augment i els cobraments de caixa alguns dies passaven de les 25.000 ptes.

Van entrar com a empleats a la FESAC el company Ferrer (que més tard havia de ser el Secretari de l’Auditoria Militar de Manresa en temps franquista) i la Lluïsa Ferrer, filla del Cap d’Investigació en el mateix període.

Ben aviat van donar a la FESAC el nom de Federació de Sindicats Agrícoles, ja que tot era un conglomerat de feixistes.

56

Aquells dies es notava un malestar i una agressivitat entre la FAI i el POUM, en contra dels altres partits. D’altra banda, el govern cada dia tenia més autoritat i d’una manera suau, però progressiva, anava fent-se amo de la situació. Això exasperava l’extremisme dels dos partits, que no tenien el poder ni la llibertat dels primers temps i no podien fer el que volien, donant la sensació que hi hauria topada.

Un d’aquells dies va presentar-se a Manresa l’esposa del mestre de l’Ajuntament de Barcelona, Sr. Gonçal Bonilla, demanat-me si podia fer quelcom per un cunyat seu, el Sr. Francesc Bonilla, a qui jo no coneixia.

Com que jo estava molt agraït al seu germà Gonçal, persona molt culta i considerada, vaig preguntar-li quin ofici tenia, i em va dir que era agent comercial, la qual cosa va semblar-me bé degut al caire comercial que tenia la FESAC. Després em va explicar que feia uns mesos, des que va esclatar la guerra, que estava tancat per por en un quart pis tot sol, per haver estat afiliat a la CEDA (partit d’en Gil Robles, element molt conegut, però molt bona persona, com el seu marit). Vaig pregar-li que passés més tard pel despatx, que ja veuria de trobar-li remei.

Com que jo sabia el que era estar en una habitació sense veure ningú i perseguit, vaig redactar una carta, exacta de la que va fer-me en Aroles, requerint tots els agents d’ordre públic que respectessin en tot al portador de la mateixa, Francesc Bonilla, que era agent de compres de la Federació Agrícola de la Comarca del Bages; i que en cas d’haver-hi una denúncia es comuniqués a Manresa, al firmant de l’ordre, que era jo. Escrit amb paper de la FESAC i de les seccions de compres.

Va quedar molt contenta i vaig encarregar-li que digués al seu cunyat que vingués a Manresa, a l’Hotel San Domingo, a l’hora de dinar, a fi de donar-li instruccions i diners perquè sortís fora del radi de Catalunya a passar desconegut.

Passats uns dies, va venir a Manresa on ens posàvem de comú acord i li avançava fons encarregant-li que recorregués diverses poblacions de la província de Castelló, i que anés donant-me compte per telèfon dels preus i partides de mercaderies que anessin sortint, que nosaltres aniríem concretant la retirada per camió o tren, en cas de convenir.

En aquells dies, per fi, en Puig, que sovint es reunia a Barcelona amb el Consell de la Unió de Rabassaires de Catalunya, va prevenir-me que estaven en vigílies d’esdeveniments i s’esperava d’un moment a l’altre una topada entre FAI-POUM d’una part i Generalitat i resta de partits de l’altra; i que, tenint en compte la situació especial en que em trobava, que vigilés i estigués previngut per a qualsevol sorpresa.

57

Després d’un canvi d’impressions vàrem creure assenyat posar-nos d’acord amb el fill del diputat Sr. Sellés, que era el Cap de la Policia de Manresa, i proposar-li que si arribava el moment, estaríem a la Jefatura de la Policia de Manresa a fi de donar-los l’ajut que fos necessari, i en cas d’haver d’anar a trets, defensar la part més sana.

De l’entrevista que va seguir amb el Cap de la Policia de Manresa, aquest no va posar inconvenient en acceptar la nostra proposició i ens digué que, de ser possible, hi anéssim el més ben armats possible, ja que no disposava d’armes per a nosaltres. Ens va confirmar que, per les informacions que ell tenia, la topada era qüestió d’hores.

Sortint d’allà, vaig telefonar els meus cunyats a Sardanyola, als que ja tenia previnguts en cas de perill, dient que aquell mateix dia vinguessin a Manresa, convençut que el POUM portaria a cap algun atemptat contra ells, cas de fer-se amos de la situació. Així, a Santpedor, a casa de la meva mare política, s’hi reunien tots els de la família que es trobaven en perill.

Durant dos dies i dues nits vaig estar a la Inspecció de la Policia de Manresa, turnant-nos en vigilància constant.

L’ajuntament de Manresa sembla que va ser el factor que més va privar que la revolta esclatés. L’alcalde, Sr. Corbella, si bé va ésser sempre un dels representants de la CNT a l’ajuntament, va amenaçar els de la FAI i el POUM que si intentaven la més petita acció ell, amb les forces de que disposava, les faria sortir al carrer en front d’ells.

El Cap de Policia i ell estaven en contacte constantment, impedint que a Manresa passés res, gràcies a la posició que l’alcalde havia pres. En canvi, en altres llocs hi hagué morts i ferits, com a Cardona o sobretot a Barcelona, on s’assegurava que passaven del miler.

Les forces que el govern central va enviar des de València varen resoldre la situació a favor del govern de la Generalitat. En alguns llocs aquestes forces varen quedar amos de la situació, però va durar pocs dies.

Novament vaig reintegrar-me a la meva ocupació en els assumptes de la FESAC, el volum d’operacions de la qual anava en augment. Era, al mateix temps, el lloc habitual on durant els dies de la setmana s’hi reunien tots els presidents de sindicats agrícoles de la comarca. El despatx s’havia transformat, doncs, en la seu dels forniments de la comarca.

Havíem acaparat tots els transports en camió de menjar de bestiar sobrant de Manresa i també els d’alguns llocs on encara sobrava. D’aquests sobresortien Lleida i Aragó.

58

Parlant d’aquest darrer lloc, és interessant el viatge que vàrem fer els membres de la Junta d’Aragó i a Casp, a visitar el Consejo de Aragón.

Aquest Consejo representava el govern de la Regió Aragonesa dominada pels “rojos”. Arribats a Casp, ens dirigírem a la part alta del poble, amb vistes a l’Ebre, on hi havia unes esplèndides escoles graduades i que aleshores servien de seu del Govern Aragonès.

Aquest primer determini d’anar a veure el Govern Aragonès ja l’havien fet bé. El que no feien bé era impedir per tots els mitjans que no sortissin menjars per al bestiar i fessin obstrucció amb tot.

Després d’esperar dues hores va arribar el Consejero de Hacienda, amb qui havíem de parlar. Ens va fer entrar en el seu despatx, ell fumant un puro descomunal, i va invitar-nos a que ens expliquéssim. Vàrem presentar-nos com de la FESAC de Manresa i vam dir que ens era precís arribar a un acord respecte a la compra de part de les despulles de les farineres de Binèfar, Selgua i demés, com també farratges per al bestiar; també érem compradors de sucre.

El Conseller va dir-nos que tenien de tot però que era qüestió de saber de què disposàvem nosaltres, ja que tot havia d’ésser per a canviar, com intercanvi, valor per valor. En això nosaltres li férem evident que no disposàvem més que de sal i potassa, per les mines de la comarca, i per tant era una comarca que no era productora de gran cosa més, a part de robes, teixits, etc.

Això va interessar-li, encarregant-nos que li portéssim mostres de roba, que potser podríem lligar tractes. Nosaltres estàvem desolats, ja que de robes no hi enteníem gens i se’ns feia impossible tractar en aquest assumpte.

A més, els reglaments de la Federació ho impedien.

Li diguérem que li enviaríem mostres de diferents robes amb preus i condicions, tot això per fer-li veure que era necessari que obtinguéssim d’ell alguns permisos a fi que molt bestiar de llavor no hagués de ser sacrificat per manca de menjar, matant per sempre la llavor i reproducció.

Això va semblar que l’impressionava i va dir-nos: “Miren ustedes, también les aceptamos tocinos pequeños, lechones para engorde, y su importe lo conmutaremos con despojos y comida para el ganado.”

Nosaltres vàrem acceptar, considerant que com a mínim era una solució i conveníem en enviar-li algunes camionades de tocinets, i que els camions ens retornarien amb menjar per al bestiar.

La tramesa d’aquest bestiar era el començament del que més endavant hauria d’intensificar-se, ja que varen ser molts els presidents de sindicats 59

agrícoles d’allà que en demanar-los menjar, ens responien que el que a la província de Barcelona feien d’anar a comprar el menjar per engreixar el bestiar, ja ho podien fer ells mateixos allà; i així s’estalviaven els ports de traslladar el menjar. Això provocà a la llarga el desplaçament total de l’engreix de bestiar de les comarques no productores a les que produïen grans i menjar, tals com Lleida, Aragó i altres.

Del mercat de Vic, on totes les setmanes afluïen a centenars els petits porquets, vàrem treure alguns camions, que enviàvem al Consejo de Aragón.

A la FESAC el volum d’operacions anava en augment i, encara que amb dificultats, s’havia fet el balanç, que era esperat pels seus més acèrrims enemics. En particular, els dirigents dels Sindicats Agrícoles de Manresa, Sampedor i alguns altres dirigents que havien posat (sobre tot, els de Manresa) tota mena d’obstacles, convençuts que ells sol podrien dirigir la Federació, ja que es creien els únics capacitats en aquests afers.

Per tant ara, amb ocasió de la presentació del balanç, anaven a combatre’ns. Després que el Sindicat de Manresa ens havia negat espaiosos locals per instal·lar la Federació, amb la consegüent burla i descrèdit moral que havien sembrat contra nostre. Aquests recolzaven els seus atacs contra dos homes de la Junta de la Federació anomenats Nòlit Puig i Domènech Font.

El primer per haver format part del Comitè de Manresa i era considerat un home poc escrupolós. En realitat, era un home que coneixia el caciquisme que a Manresa s’havia desenvolupat per la comarca i la seva consigna era que la FESAC no havia d’ésser dominada pel caciquisme del Sindicat Comarcal de Manresa. En Puig tenia al seu favor el Reglament de la FESAC, únic per a tots els sindicats agrícoles, que havia adoptat la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya. Aquest donava la mateixa autoritat en veu i vot al President d’un sindicat petit que al d’un sindicat gros i, per tant, tenint en Nòlit Puig l’adhesió de la majoria dels presidents de la comarca, tenia la partida guanyada. A més els dirigents del sindicat local eren homes poc diplomàtics i poc hàbils en atacar els punts flacs de la FESAC. En canvi, pel segon, en D. Font, ja anaven més encertats. Aquest era un comerciant de bestiar i a casa seva sempre hi tenia un gran número de porcs d’engreix, i la seva actuació deixava molt que desitjar. Les dues faltes capitals d’aquest eren, en primer lloc, que el 85% del bestiar que obtenia la Federació a canvi d’adobs i llavors per la terra, el venia pel seu propi compte. Tot això ho anava posant al descobert un altre comerciant anomenat “Gallinaire”, a part del que constantment nosaltres des de la FESAC constatàvem, malgrat que aquest anava en estret contacte amb un altre comerciant anomenat Bonany, qui constantment donava la cara per ell.

60

La segona falta era que al seu bestiar -que en alguna ocasió podia arribar a superar els 80 tocinos, més alguns altres animals- no li faltava mai menjar per a l’engreix, obtingut de la FESAC i sempre a preu de tassa, o de les Farineres. S’aprofitava del seu nomenament de delegat dels Sindicats Agrícoles obtingut per la FESAC, que intervenia la producció i distribució de la qual sempre en retenia bona part per ell. Quan es tractava de vendre els porcs poques vegades els venia a Manresa a preu de tassa, sinó que ho feia a Badalona i Terrassa. Allà la gent, famolenca, pagava preus exhorbitants. També hi enviava el que diferents pobles de la Seu D’Urgell i Solsona enviaven a la FESAC i que ell venia i cobrava per compte propi.

En aquesta junta hi havia d’altres persones que de bona fe empenyien tota mida que vingués a favor de la FESAC -i, per tant, dels Sindicats Agrícolesque havia fet possible que, no obstant les dificultats, la FESAC donés vida a totes les branques de l’agricultura.

Arribat el dia de balanç vam presentar les dades que ens donava el comptable, i que donaven un benefici de 120.000 ptes. Davant d’aquestes dades, cap membre de la Junta va gosar atacar. Les xifres eren prou eloqüents: havent començat les operacions amb unes poques pessetes avançades d’algun sindicat com el de Balsareny, en menys d’un any havien posat a la FESAC en una situació airosa. Davant d’aquest balanç, guardaren un prudent silenci.

Al servei de la FESAC hi havia entrat a formar part un exsecretari judicial de Santpedor anomenat Celestí Gomà, que em demostrava molta franquesa i lleialtat. Aquest havia vist el comportament del Domingo Font de la junta i va indicar-me que, dins del possible, si per algun procediment just es podia fer algun negoci, davant el comportament del Font, havíem d’aprofitar-ho. Vaig comprendre que la indicació que em feia era molt assenyada.

En aquells dies va ésser feta una oferta de venda d’un camió marca Stewart de matrícula alta (62322 B), pel preu de 14.000 ptes. La Junta va rebutjar la compra i davant d’això vaig proposar al meu company Celestí Gomà de comprar-lo nosaltres i fer-lo treballar pel nostre compte. Vam negociar la compra en condicions de pagar a terminis l’import del mateix, donant així temps que amb el preu alt amb què ens pagaven els transports poguéssim pagar-lo.

Seguidament ens preocuparem de buscar un xofer de tota confiança i capaç de resoldre les situacions difícils que quasi tots els dies es presentaven als conductors amb motiu de les requises que constantment es feien de vehicles. Entre els xofers que coneixíem hi havia un anomenat Joan Playa, de molt bona posició a Manresa i de filiació dretana.

61

Vàrem dir-li que estàvem disposats a pagar-li un jornal ben alt, o sigui de 50 ptes. diàries, però que calia que de nit o de dia es fes tota la feina que es presentés, i que en situacions difícils obrés com havia fet fins aquell moment amb els camions de la “Ceràmica Manresana”. O sigui, com si fos d’ell. Així començàvem a tenir pel nostre compte aquest camió, que ens havia de proporcionar bons beneficis.

L’exemple del dirigent de la FESAC nosaltres el seguíem, però no per camins com els seus, si no ben legals, i al mateix temps moguts per un desig de demostrar a aquest mateix element de la Junta que havent prou falta de camions per a poder fer el transport de la FESAC, havia rebutjat la compra d’un que era molt avantatjós en preu i volíem tractar-lo d’inepte, ja que es pagava l’import del camió amb el mateix treball que nosaltres li faríem fer.

Això ho aconseguíem després de només quatre mesos de tenir-lo al nostre servei, fent transports i compres a distància que nosaltres després d’haver-les venudes transportàvem amb el mateix camió.

Llavors vaig veure que havíem de buscar-li més feina. Amb aquest objectiu em vaig entrevistar amb un tal Carreras, que disposava de permisos d’importació del Port Franc de Marsella, i que a nosaltres ens convenia a fi de realitzar viatges llargs amb gèneres per compte nostre i també per la FESAC. Ben aviat vàrem disposar de menjar i queviures de primer ordre. El sucre, bacallà i caixes de pots de llet anaven mesclades en els carregaments que des de la Jonquera i Pertús (frontera francesa) portàvem als voltants de Manresa, a fi de passar desapercebuts dels controls de la ciutat. I també perquè en descarregar un carregament tan especial tots els empleats del nostre magatzem, que eren molts, no haurien mantingut el silenci, i els agents d’abastiments de Manresa possiblement haurien intervingut les mercaderies, tota vegada que l’escassetat de comestibles començava a deixar-se sentir amb alguna intensitat.

Aquesta classe d’activitat comercial portava molt enrenou i era un treball molt perillós. En primer lloc calia procurar-se divises, moneda estrangera. Aquesta estava intervinguda per decret del govern, i tot ciutadà venia obligat a entregar-la a l’estat, tant si la tenia en territorio español com a l’estranger. Després, per a circular en direcció a la frontera per Vic, Olot, Figueres, la Jonquera, havia de passar-se per un sens fi de controls, que exigien passis i autoritzacions especials per a les persones de menys de 45 anys. Molts dies, en arribar allà l’agent de duanes, donava ordre a Marsella que sortís el carregament del Port Franc, en direcció al Pertús, i que passats dos altres dies d’haver-hi arribat, nosaltres carregàvem amb els nostres camions. Però quan nosaltres ens disposàvem a sortir novament, ens trobàvem que si bé teníem la documentació despatxada, havent pagat 62

l’aranzel corresponent a la Duana per l’entrada dels gèneres a Espanya, la Generalitat havia d’autoritzar la circulació per Catalunya, i en molts casos els requisava si anaven destinats a Catalunya, al·legant que aquesta tenia necessitat dels queviures,.

De moment això estava salvat dient -com dèiem- que anàvem de trànsit, unes vegades cap a Castelló de la Plana, altres vegades cap a València. De moment no va passar res, degut a que la duana de l’Estat Central, quan els funcionaris de la Generalitat anaven a indagar si els permisos d’importació que havíem usat per a entrar els gèneres nosaltres eren de poblacions enclavades a Catalunya o no, els empleats de l’Estat es negaven a dir-ho, facilitant-nos així el que salvéssim aquest perill.

Però no acabava aquí tot, si no que, en circular amb el permís per a anar a València o Castelló, quan deixàvem la carretera central a Figueres i seguíem per la de Figueres-Olot-Vic-Manresa, els controls de fora, desconeixedors de la combinació que dúiem, eren fàcilment convençuts dient-los que aprofitàvem el viatge per a passar a veure familiars en un poble del curs per on passava la carretera. Malgrat tot, despertàvem recel en veure el camí que per a anar a València seguíem i els deixàvem pensatius.

Tota aquesta activitat nova, com si diguéssim, va proporcionar-nos molts disgustos i hores de molta tensió de nervis.

Per aquells dies vaig fer coneixença amb un basc pelotari que residia a Marganell i que va proporcionar-me molta coneixença amb la gent de la Jonquera i el Pertús, molts d’ells empleats de la duana i policies.

Un dia vingué aquest amb una tarja de recomanació d’un amic de Barcelona anomenat Armengol. En ella em demanava que dins del que pogués l’ajudés per a impedir que una sèrie d’elements de la FAI tallessin i fessin malbé un bosc de Marganell, propietat del Sr. Martorell. Aquest propietari es trobava a l’estranger i aquest basc el representava com a procurador.

Com que es tractava d’una veritable escomesa, vaig interessar-m’hi com si fos cosa pròpia.

En primer lloc vaig cridar l’alcalde de Guardiola de Bages, i vaig dir-li que la Generalitat havia demanat per mediació del Servei Forestal de la Conselleria d’Agricultura que procuressin indagar si era cert que elements de la FAI tallaven al bosc de la dita propietat; i que ho informéssim, a ésser possible, amb els noms dels que hi intervenien.

Jo ja sabia pel basc que aquest alcalde, que era de la CNT, era el principal dels que es dedicaven a la tala del bosc. I, com que havia vingut a la FESAC de Manresa on jo hi estava empleat per l’adquisició de menjar per al bestiar, ja el coneixia. Quan li vaig dir que havíem d’informar i que temia que vinguessin conseqüències, l’alcalde va esverar-se. Seguidament va dir-me 63

que què em semblava que havia de fer ell, posant-se a la meva disposició.

Vaig dir-li que com a primera providència, fent ús de l’autoritat que tenia, fes marxar del bosc tots els homes que hi tallaven pins, i que ell mateix em digués poc més o menys el dany i número de pins tallats, i que ja procuraria desvirtuar tot el que pogués. Diria que era només per fer llenya per als veïns del poble que no en tenien.

L’alcalde va quedar de moment tranquil·litzat, dient que tornaria a passar per a saber quelcom que se’n derivés.

Per altra part, el basc anomenat Odriozola, procurador del Sr. Martorell (la filla del qual era casada amb un capita de la Guàrdia Civil) va venir el dia següent a donar-me les gràcies per haver-lo servit tant lleialment i amb tanta rapidesa. Vaig parlar llarga estona amb ell i la conversa va portar a parlar de la frontera, i seguidament va dir-me que ell tenia amics a la duana i a la Inspecció de Policia, i que si volia, amb el cotxe que ell tenia, podíem fer-hi un viatge i m’hi presentaria. Com que vaig veure que hi tenia molt d’interès, vaig acceptar-ho, no obstant haver-me de fer càrrec de treure la fulla de ruta del Parc Mòbil de la Generalitat.

Aquell basc era molt altiu. Resultava un d’aquests jugadors acostumats sempre a guanyar tractant tothom amb una barreja d’orgull i supèrbia que en moltes ocasions donava bons resultats. Un d’aquells dies va avisar-me que podíem sortir, i a les primeres hores del matí fèiem via cap a la Jonquera, on arribàvem després de tres hores de cotxe. Aquí, efectivament, hi havia un policia anomenat Gualde que era força conegut seu. Va presentar-m’hi com a un bon amic seu i recomanant-me, perquè sempre que em trobés per allà l’anés a veure que dins del que pogués procuraria servir-me.

Després de passejar per allà, creuant-nos amb diferents persones, anava dient: “Mira, éste que ha pasado ahora, no tardará en caer, le vamos siguiendo.”

De sobte va topar-se l’Odriozola amb un amic seu del frontó de Barcelona, que estava a la Sots-secretaria d’Armament, qui també s’oferí per al que ens convingués. Per un moment vàrem deixar en Gualde i el meu company i jo ens vam posar d’acord per convidar-lo a dinar a l’Hotel Taulere de Pertús. Però va dir-nos que aquell dia tenia al seu jefe, i que no podia moure’s de la Jonquera.

En parlar que jo hi anava per a preparar compres de queviures, va dir-me que si, com feien molts d’altres, a mi em convingués passar fons a dalt al Pertús per a pagar les remeses de gèneres que disposés d’ell, que cobrava el 2% de la suma o quantitat, per passar-la. Vaig contestar que no li deia pas que no, però que quan arribés l’hora ja pensaria en ell.

Aquell dia, després de parlar amb en Batlle, Agent de Duanes, convenia que hi aniríem a carregar de bacallà i pots de llet, i que en preparés tres tones, la meitat de cada cosa. I així retornàvem cap a Manresa.

64

La retirada dels bascos del nord provocà que, traslladant-se el govern Aguirre a Barcelona, conegués uns amics del meu company Odriozola, un d’ells anomenat Domingo de Goitía. Aquest era el Cap de Policia de Bilbao. Tenia la carrera d’enginyer i era persona molt culta. Una de les coses que cridaven l’atenció era que portava la medalla del Sagrat Cor suspesa d’una cadena d’or, i era persona molt religiosa, que contrastava amb l’onada d’ateisme i persecució que contra tota la cosa religiosa hi havia. Es lamentava que a Catalunya no s’haguessin respectat les persones religioses (capellans) i impedit els assassinats, ja que molts d’ells a Bascònia lluitaven tots junts. Deia que les víctimes que aquí s’havien fet havien tingut a l’estranger una repercussió desastrosa en contra de la República, la qual es considerava incapaç de mantenir l’ordre, i que per tant la guerra estava condemnada a ésser perduda per la República i per la majoria de l’opinió internacional. Jo vaig fer-li avinent que a Catalunya hi havia un tant per cent molt elevat de gent de províncies, i que crèiem era la pitjor, i que era aquesta gent la que havia sigut la que havia provocat el 80% dels assassinats. Li deia que ens havíem donat compte que a Catalunya per cada castellà que havia caigut hi havia 20 Catalans de dreta, i que d’haver hagut només l’element català no haurien sigut assassinades tantes persones, al meu entendre.

Vaig explicar-li el meu cas, que essent afiliat a la Unió de Rabassaires de Catalunya, per haver-me oposat a que s’atemptés contra les vides i interessos de les persones de dretes de Sardanyola, precisament van ser element murcians, professionals d’activitats delictives, acompanyats d’algun català, els que havien vingut a buscar-me a casa meva a mitja nit als pocs dies d’haver esclatat l’Aixecament Nacional. I que cas d’haver-m’hi trobat, sense cap mena de dubte hauria estat assassinat, tot i haver estat jo el que havia tingut el càrrec de jutge municipal elegit per l’esquerra i pels Rabassaires de Sardanyola des del 1931 al 1933.

Que a més la quasi totalitat de la pagesia catalana no sentia ni volia els excessos que el POUM i la FAI portaven a terme i que la majoria de la gent preferia que vingués Franco a la persecució i abusos que s’estaven vivint. Aquestes i altres coses semblants eren el tema de les converses que, alguns diumenges, sosteníem a la finca del propietari absent Sr. Martorell de Marganell. Allí s’hi elaborava el conyac “Martorell”, caves que ell havia procurat conservar proporcionant tot l’ajut possible al Sr. Odriozola com a procurador de la mateixa, els amics del qual s’estranyaven de que les caves estiguessin tan ben proveïdes.

Un dia varen presentar-se amb una catalana. Era la vídua de Fontbernat, Diputat del Parlament Català, el qual en lluita el 6 d’Octubre va caure per fer una Catalunya Lliure. El seu sacrifici era aprofitat pels bascos, semblava per activitats també “lliures”. La guerra no respectava res, ho corrompia tot.

65

No obstant, com que era gent escollida, vaig invitar-los que un diumenge vinguessin, que parlaríem de coses, en primer lloc del problema Rabassaire que tant havia fet parlar. Volia saber quin judici es formaven ells, que no eren de la regió, i que per tant podien donar una opinió desapassionada degut a que entre ells hi havia algun lletrat. Ja un xic tard, m’acompanyaven a Manresa aquell dia, esperant que tornessin a avisar-me per un altre dia.

Entretant, aquesta amistat amb ells proporcionava a l’amic Odriozola algun sac de menjar per a les seves gallines i el seu bestiar, mentre jo aparentava no adonar-me’n fent el pagès. No obstant, com en D. Goitia en la tarja, que m’havia donat, s’hi llegia “D. Goitia, Jefe de Policia del Gobierno Vasco”, pensava que algun dia em podria fer algun servei.

Un dia vaig portar-los sucre i bacallà. Van quedar-ne encantats, però vaig dir-los que ja el tenia quasi acabat, que era molt perillós anar-ne a buscar i que encara era jove per a anar a parar a la Modelo de Barcelona. Els vaig dir que si bé els permisos d’importació per a importar gèneres de França estaven en regla, hi havia certes coses entremig que feia que un hagués de córrer certs perills, i que un cop a la presó possiblement hauria de resoldre’m els assumptes tot sol, i que era qüestió de “fer cuidado”. Seguidament va dir-me que ell tenia molta influència prop del seu President i del SIM (Servei d’Informació Militar) i que si em passava res, ell ja sabia què havia de fer. Em va prometre ajuda sempre que fos, solament per qüestions de queviures.

Aquells dies anàvem un xic atrafegats amb l’amic Gomà en portar alguns camions de bolets a plaça a Barcelona a vendre; i degut a que a Barcelona hi havia prou fam, eren molt ben rebuts.

Una nova vaig tenir aquells dies: a Fígols hi havia amagat en Ramon Guixer Julio, de Cercs. Aquest home, germà d’en Josep Guixer, pare de l’esposa del meu germà Domènech Poch, tenia, igual que el seu germà, els tres fills a l’Espanya Nacional, lluitant a l’exèrcit de Franco. Creient que la persecució ja estava acabada, els milicians de Fígols l’havien vist dins del bosc pasturant les ovelles del seu germà, i l’havien empresa a trets contra ell. Aquest, creient que el volien matar, va fugir i els milicians van perseguir-lo, acabant per ferir-lo.

Així, impossibilitat d’escapar-se, fou fet pres i conduït al Comitè de Fígols, seguit sempre per una parenta seva, a fi que no el matessin pel camí.

Després, com molta gent es va assabentar d’aquesta persecució i captura, varen portar-lo a l’Hospital de Berga. Essent a l’Hospital, la seva neboda Modesta, que aleshores era caixera de la FESAC, em posà al corrent de la situació, demanant-me que fes per ell tot el que pogués, ja que creia que volien matar-lo i que ja ho haurien fet si no fos per la por a l’escàndol.

Després d’assessorar-me de les seves activitats desplegades a Fígols, vaig encaminar-me a veure el meu amic Sellés de la Inspecció de Policia de 66

Manresa. Vaig explicar-li el cas que es tractava, dient-li que era un home de més de 60 anys i que el que havien fet amb ell era una salvatjada, i que jo estava entossudit que es fes tot el que es pogués. Li vaig proposar que, si li semblava bé, m’arriscaria a treure’l de l’Hospital a mitja nit, amb un cotxe a càrrec meu.

Va dir-me que primer volia explorar el terreny, per saber el grau d’interès que hi havia en retenir-lo pres i que em donaria compte del que indagués referent al cas. Als pocs dies va fer-me saber que el ferit encara en tenia per uns quants dies d’estar a l’Hospital i que la UIT (Unió International de Treballadors) de Fígols les Mines, juntament amb la FAI, tenien reclamat el pres tan aviat com aquest es poses bé de la ferida i que, sobre la seva sort, havent estat un dels més destacats homes de dreta d’allà, tenia impressions molt pessimistes, ja que li havien confessat que el Comitè de les Mines havia acordat matar-lo i que de moment era un xic arriscat fer-lo desaparèixer.

Novament vaig insistir que si ell veia una possibilitat d’un trasllat lluny de Fígols, que jo em cuidaria que no faltessin queviures a la seva família, com ho feia amb la meva, ja que pensava jo que al mateix temps feia una obra de caritat, arrencant de la mort aquell pobre home. Vàrem acomiadar-nos prometent-me que estudiaria la forma de portar-ho a terme.

Passats uns quants dies va dir-me que el traslladaven a Barcelona, però que com que no hi havia acusació oficial, si no que era Sindical de Comitè de Fígols, creia que podria anar a casa d’algun familiar, però mai per a res a Fígols. Així va acabar aquell perill. Tal i com s’havia previst, a l’arribar a Barcelona va estar, primer, uns dies a casa meva a Sardanyola i després a casa d’uns familiars, a Barcelona.

Tots aquests compromisos que jo adquiria i que a tan bon preu em cobraven els policies amb menjars de tota classe, sols havien de donar-me la satisfacció moral de fer bé i tenir una tranquil·litat de consciència total. De practicar el bé possible, sense mirar a fons a qui el feia.

Amb tota seguretat, si hagués conegut a fons tota la família Guixer potser el meu entusiasme en ajudar-los hauria sigut més apagat i reduït solament a allò que la veu de la consciència ens diu que tenim l’obligació de fer, dins de les nostres possibilitats, però sense malmetre la seguretat pròpia en perjudici d’un mateix. El que per aquesta família feia, estava equiparat al que hauria fet per la meva, i les privacions que aquesta família havia passat havien de traduir-se, més endavant, en una semipersecució en contra meu, d’una manera més o menys disfressada. Això provocà una divisió entre la meva família i aquesta, de tal manera que el meu germà Domènech seria el primer en pagar-ne les conseqüències, mercès a les intrigues que la seva esposa Mercè Guixer havia fomentat en contra meu i que amb el canvi de situació procurava millorar la seva en detriment meu.

67

Encara que tard, reconec ara que els favors s’han de fer a persones sensates, però quan aquests són en perill d’un mateix, si no són per la família molt propera, no s’han de fer, ja que la experiència dels fets no demostra altra cosa.

Un altre incident venia a agreujar la situació d’aquesta família. Segons versió de la mateixa Modesta (caixera de la FESAC), un membre del comitè de Fígols havia esperat una germana seva pel camí de les Mines a casa seva (anomenada “Cal Petit”) i, tapant-li la boca perquè no cridés, l’havia atropellat, quedant amb una malaltia infecciosa interna. I, no tenint-ne prou, un altre dia va repetir-ho amb una cosina seva. Novament varen demanar-me auxili i que procurés posar a ratlla aquest membre del Comitè.

El diumenge següent vaig sortir de Manresa en direcció a Fígols, en lloc d’anar a Sardanyola a veure la meva esposa. Venia amb mi un representant del Tribunal Popular de Barcelona i férem una visita, a fi de que sapigués exactament què havia passat. En arribar a Fígols vaig dir a un company nostre que venia de xofer del cotxe que portàvem que entrés a una casa de begudes a beure un cafè, i que digués que venia acompanyant de dos membres del Tribunal Popular i que venien en comissió al servei del Tribunal a fer una inspecció.

Des del mateix moment va escampar-se per tot Fígols la notícia, per la qual cosa vaig creure que, de moment, donaria bons efectes per a la família Guixer, blanc de la persecució del Comitè.

De retorn a Manresa, va venir a visitar-me, com ho feia sovint, un jutge del Tribunal Popular anomenat Biñuales. Venia recomanat pel President d’un Sindicat Agrícola, amb el fi que li subministressin bacallà, pots de llet, etc, etc. Aquell dia vaig servir-lo ràpid i bé, i tota la quantitat que va voler, negant-me de moment a cobrar, però vaig dir-li que volia consultar-li un cas un xic especial que havia succeït a Fígols.

Va escoltar-me molt atent i, després d’explicar-li, vaig dir-li que estava entossudit en que fos detingut i jutjat aquest membre del comitè, l’acte del qual havia sublevat a la quasi totalitat de la gent de Fígols, i que si ell posava remei i feia justícia a aquell individu, que no li faltaria menjar per a la seva família.

El fiscal del Tribunal va dir-me que no hi havia necessitat que em perjudiqués si no disposava de prou menjar i que prendria el que bonament pogués donar-los. I que respecte al que demanava que es fes justícia a aquell personatge, m’assegurava que ho passaria malament.

Passats tres o quatre dies varen presentar-se a Manresa, amb un gran cotxe Hispano que tenien al servei de l’Audiència, i després de dinar varen dirme que anaven a buscar el membre del comitè de Fíguls, tal com m’havien promès.

68

Cap al tard tornaven, dient-me que els altres companys del Comitè de les Mines havien dit que l’home que buscaven havia agafat por i havia desaparegut, perquè també s’havia assabentat que membres del Tribunal Popular de Barcelona havien pujat a fer inspecció, i sabia que si l’agafaven ho passaria malament del tot, ja que les ordres eren de fer-lo desaparèixer.

Des d’aleshores, malgrat ser la família Guixer la casa més feixista d’aquelles muntanyes, el Comitè va paralitzar tota persecució, entrant en una època de normalitat.

En aquells moments se’m presentava un altre cas, encara que de més fàcil solució: a Santpedor hi havia un Pare de la Sagrada Família, anomenat Pare Tatjer, que després de restar molt de temps dins de casa seva on hi faltava de menjar per ésser els guanys molt reduïts, havien demanat a la meva mare Remei que si coneixia alguna família fora i lluny del poble que fos coneguda, on pogués anar el religiós a fer una vida de treball i alimentació, ja que a Santpedor s’havia posat malalt.

De seguida vaig pensar en fer-lo anar a Can Petit de Fíguls, comptant amb l’agraïment d’aquesta família. Després dels preparatius corresponents, vaig traslladar-lo allí. De moment, va ser ben rebut. Però després van començar a abusar d’ell, fent-lo treballar sense cap consideració. Finalment, després d’alguns mesos, va tornar a casa seva.

A la FESAC de Manresa, on era empleada la Modesta Guixer, filla de Cal Petit, una noia maca i jove, va fer coneixement amb un militar (sergent o caporal). Després el va plantar, posant en el seu lloc el xofer del Tribunal Militar metge de Manresa. Amb aquest, les relacions ja anaven diferent que amb el primer, sortint totes les nits sols, arribant a altes hores i fent-se obrir pel sereno del barri. Sempre era acollida amb rialles intencionades de les companyes de la dispesa on jo també m’hi estava.

Allò va donar-me lloc que posés en antecedents la seva mare dient-li que de la mateixa manera que havia posat interès en defensar-los de persecucions i demés, també la prevenia que si no refrenava la seva conducta dintre de la FESAC, on ja era tema de masses comentaris, jo restaria al marge del que pogués succeir respecte del bon nom que com a persona seriosa havia tingut fins a aquell moment i que havia estat el motiu pel qual l’havia contractada com a caixera.

El meu company Gomà va notar que la vinguda de la seva mare havia causat molèstia a la caixera i va aconsellar-me que no em molestés més per aquest assumpte com així ho vaig fer, ja que semblava que era aquell camí el que aquella noia havia escollir per a ella.

69

Barcelona, 1940 Ramon Poch C.

70

TERCERA PART

FI DE LA GUERRA I FUGIDA A FRANÇA

71

El dia 21 de desembre de 1938, últim dia de ser a Manresa, la ciutat donava aquella sensació dels dies de tempesta, quan la nuvolada amb els trons i llamps passa per sobre nostre, i quan ja novament ha passat, comença fins el pròxim esclat de trons i llamps un silenci d’expectació, esperant en l’interval d’uns segons, la nova fúria que es desencadenarà amb aigua, o pedra i vent que tot ho destrossa i ho malmet.

Talment aquesta era l’impressió que donava la ciutat de Manresa aquell matí, enmig d’un gran silenci, l’expectació d’una gran tempesta que trucava ja a les portes.

Aquell matí, les simpàtiques dispeseres i representants dels amos de la casa-torre on em vaig hostatjar tot el temps que vaig viure a Manresa, totes atrafegades, les maletes plenes d’objectes, menjar i demés, es disposaven a fixar-se la nova estada al refugi. ”I doncs, on van aquestes senyores?” pregunto. “Va, ja estan aquí, diu que ja són a baix al riu, i que amb els canons ho ensorraran tot. Anem al refugi.“ I com si el temps de dir-me això els hi fes falta, surten atribolades, tot baixant l’escala.

Pocs moments després, surto de la casa i pels carrers sols i deserts s’hi veia alguna persona que mirant endarrere i pels costats, maliciosa i temerosa, sortint d’una porta s’encaminava a una altra, però amb una quietud aterradora.

Allà, no molt lluny, se sentia de quan en quan el tac-tac-tac de la metralladora, com si tractessin d’assegurar-se el tiro.

A la carretera de Vic a Berga ja no s’hi veia, de la desfilada d’autos, camions, tartanes, carros i carretons, com fins el dia abans. D’aquests carretons n’hi havia un que, tirat per dos gossos, va quedar-me força present. Els barrots de les estaques de la barana estaven escapçats, quedant una plataforma completament llisa, la qual cosa em va fer venir la idea que aquell, com a mínim, duia la idea d’arribar fins a Sibèria, ja que amb dos gossos i un carretó que, capgirat, podia fer servir com a trineu, poca cosa més li faltava, si no fos que aquest vehicle no li servia per passar davant dels gendarmes francesos, que amb una veu dolça li preguntarien... “Monsieur, papiers...”, i aquest, com tota l’aristocràcia que en començar l’hivern sortia de turisme llavors cap a la platja d’Argeles-sur-Mer, els devia portar ben mullats...

Vaig encaminar-me cap a la presó, a veure el Director. Gràcies a ell havia obtingut un carnet i una xapa d’oficial de presons feia pocs dies, la qual cosa en aquells moments era una cuirassa contra els deixebles del SIM. 72

Vaig trobar-lo atrafegat, volent convèncer al comandant encarregat dels presos que els deixés a Manresa. Però el militar no s’hi avenia, i volia emportar-se’n alguns. Entre ells, alguns militars que deia que eren “trotskistes”. Els presos militars nacionals que extingien condemna a l’antic convent de Santa Clara quedaren a la disposició dels empleats de presons. La sabatera Sra. Fábregas, mestressa de la sabateria del carrer de Sant Miquel presa com a “espia”, va costar molt que se la deixés en llibertat.

Buida ja la presó, ens encaminàrem cap al convent de Santa Clara. Els presos amb la mirada ens interrogaven. Tinguérem reunió i els diguérem que no havia de passar-los res, i que havíem decidit deixar-los a Manresa. Ens pregaren que ens quedéssim tots, que no havia de passar-nos res, i que a més respondrien de nosaltres amb tot i per tot.

No obstant aquestes promeses, jo no quedava pas convençut i deixant els presos a la vigilància dels empleats, vàrem sortir amb el director a les afores de Manresa. Acabaven de sentir-se unes canonades i vam veure companyies de soldats que corrien en totes direccions. En aquell moment vàrem creure que els nacionals havien passat el riu i entraven a Manresa pel cantó de Vilatorrada.

Acabava d’arribar també un home de Santpedor, dient que els nacionals havien pres la Vila, i tot seguit retornarem a la presó de Santa Clara.

Ja en el transcurs d’aquest poc temps havien passat coses entre els presos, a excepció d’uns quants militars. El fill del Doctor Lletjós de Santpedor i uns quants més presos s’havien escapat, fent saltar les tanques d’una petita porta del darrera de l’edifici. Això transtornà un xic el director, qui digué als restants presos que aquella desconfiança, ell no se la mereixia.

Els presos militars que s’havien quedat digueren que ells estaven a la seva disposició i com que d’ell havien rebut un tracte d’un veritable amic, s’havien negat a seguir els que al seu entendre obraven malament.

Novament se’ns feren promeses que no marxéssim, però finalment determinàrem deixar-los al Convent-presó, juntament amb quatre empleats de presons, deixant-los dues tones de patates a la seva disposició als baixos de la casa que havia estat dispesa meva. I, acomiadant-nos com els veritables amics que es pot dir que érem, vam separar-nos i vam sortir en direcció a Calders i Vic. En passar ja de nit per casa de l’”incomparable” Gomà, el trobàrem a uns 50 metres de casa seva dins el seu cotxe ple de queviures, maletes, mantes... En una paraula, preparat com sempre. Jo, que portava els útils junt amb els de l’Espinalt i Pedret en una tartana, vaig quedar-me un xic amb ell, però en dir-me que esperava un camió que havia de remolcar el cotxe, per tenir l’eix trencat, vaig veure que jo que tenia una bicicleta sencera era 73

el que estava millor equipat per a córrer. Convinguérem que ens trobaríem a Moià, al Sindicat Agrícola, i amb la bicicleta vaig seguir la nostra tartana que poc a poc seguia endavant amb els equipatges.

La primera nit la vaig passar a Calders, a casa d’un conegut. Va ésser l’única nit que vaig dormir en un llit.

El dia següent emprenguérem el camí cap a Moià. Al Sindicat Agrícola vaig trobar bona acollida. Allà vaig veure, en el moment de passar, el nostre camió, que ens havien requisat il·legalment. Vaig demanar a la policia que el detingués, com així feren. Però com que duia mobles i vaig posar-lo a disposició de la policia, dos agents varen sortir acompanyant el xofer, dient que tornarien amb el conductor del camió quan l’haguessin descarregat. Però no vaig tornar a veure més ni els policies, ni el xòfer, ni el camió.

De nit vaig sortir de Moià amb un cotxe en direcció a Vic, on vaig refugiar-me a la presó.

Després de menjar unes llenties mal cuites vaig portar el pa que em tocava a un pres de Manresa conegut, el Sr. Rius de la Sal de Súria, a qui tants vagons de sal hi havia tractat. Va estar molt content, dient-li jo que com que havia sentit que els traslladarien a Olot ja veuria si es podia fer quelcom perquè pogués escapar-se, ja que en aquell moment era impossible perquè no coneixia la gent.

L’endemà vaig trobar-me amb un xicot conegut de la Comandància de Manresa, dient-me que anava amb el Comandant Militar de Manresa, que es feien càrrec de la de Comandància de Vic. Als oficials de presons i empleats els agafaven si eren de llocs presos pels nacionals i se’ns va comunicar que seriem detinguts.

Aleshores vaig anar a veure aquell amic a la Comandància i amb el seu concurs varen fer-me un passi per a anar a posar-me a disposició del director de la presó de Figueres, salvant de moment una situació perillosíssima.

Al dia següent va venir el Gomà i junts varem tornar a la Comandància, on també li van fer un passi per a Olot.

Vàrem sortir junts, però en ésser a mig camí de Roda via Olot, jo vaig haver de tornar a Vic, a la presó, on tenia els guants i una goma de bicicleta que l’Espinalt i els altres no havien posat a la tartana. Vaig ésser detingut pels soldats, però em deixaren després de precs i ensenyant el passi militar.

A l’Esquirol, poblet a 10 km. de Roda vàrem trobar els presos per la carretera que, rendits, ja no podien caminar més. Soldats, empleats i presos và74

rem fer una aclarida a un camp de naps, que crus i ben pelats ens omplien l’estòmac. La nit següent la passàrem al Tarròs, poblet entre Roda i Olot.

Durant la nit ens van arribar al Sr. Rius, que anava pres, i un company, separats dels altres, a fi que mentre els soldats dormien, intentessin marxar com poguessin cap a Manresa, tal i com els havia promés.

En aquelles contrades dels Pirineus el fred era molt intens. Les festes de Nadal de 1939 les passàrem com el Jesuset: amb fred, palla i en un estable.

El dia següent sortíem cap a Olot. A la carretera, tota la colla, a excepció del Sr. Espinall, vàrem pujar a un camió d’evacuació. Aquest camió, com que tenia una avaria en el motor, a cada kilòmetre parava, però arribàrem a Olot malgrat les dificultats.

A la FESAC d’allà, on hi havia en Gomà de la Conselleria d’Agricultura, vàrem menjar-hi uns dies, però vist el mal humor que hi vèiem vàrem marxar. En tant en Gomà anava amb els seus, a mi, combinat amb un secretari del CRIM (Centre de Reclutament Militar), i pagant-ho molt bé, se’m donava el que feia temps havia demanat: una renovació del certificat d’inútil total per a l’exèrcit. Vaig haver de quedar-me a Olot dos dies per poder recollir firmes de tots els que hi intervenien i seguidament vaig sortir amb la bicicleta cap a Figueres.

A la FESAC de Figueres vaig passar dues altres nits sobre el mosaic i amb sacs buits per coixí, mentre amb el certificat d’inútil demanava passaport per entrar a Franca, on havia de tenir molts disgustos.

Obtingut el passaport i el permís del Ministeri de la Guerra, sempre amb la bicicleta al costat, vaig encaminar-me una tarda cap a la Jonquera, no ben segur de si hi hauria alguna altra disposició que em barraria el pas.

A Figueres, el Consolat Francès no visava passaports i per tant l’entrada a França restava difícil sense el visat.

A tot el llarg de la carretera no hi havia més que campaments de carros i tartanes, autos, camions... Semblava un carrer inacabable, la carretera plena de veles imitant les parades que en les festes majors dels pobles acostuma a estar al costat de l’envelat; amb la diferència que allà els vestits eren bruts, les cares famolenques i els petits plorant, a l’inrevés que a les festes majors on els petits llepen els caramels de postres, van ben nets i en lloc de plorar fan sonar les trompetes i els xiulets. No era més que un naufragi, que es palpava, on tothom esperava l’ordre de “salvi-se qui pugui!”.

A la Jonquera vaig trobar-hi un celebre faista de Ripollet, que dirigia la col·lectivització de Cordelles de Sardanyola, junt a la porta de l’Agència de Duanes Lloveras. Em va fer bastanta gràcia, i amb to de burla li vaig dir: 75

“Qué, colectivizas las agencias de aduanas aquí, ahora?” Com que vaig aturar-me, en lloc de respondre’m va optar per entrar dins de l’agència, desapareixent.

Com que el viatge era d’exploració vaig arribar a la inspecció de policia, on hi trobava un policia anomenat Soto, que en veure’m va dir-me si volia passar. Li vaig dir que portava passaport però que no tenia visat, i me’l va despatxar ell mateix. Em digué que què havia pensat fer de la bicicleta que portava, tota vegada que els carabiners i els senegalesos que esperaven al Pertús en feien col·lecció.

Això va disgustar-me força, ja que aquella bicicleta sense ni una punxada, ni el més petit obstacle, m’havia portat a mi i jo a ella en els mals passos.

Essent un vehicle per al qual no era necessari portar fulla de ruta ni tot el paperam dels altres vehicles, sentia que ens haguéssim de separar.

En arribar a la cadena, quasi al vessant de l’altre costat dels Pirineus, justament en arribar on començava a fer baixada, els senegalesos em prenien la bicicleta com si l’hagués quedada a deure, tot dient-me amb veu mig confosa “a le champ, a le champ”.

Jo no el vaig entendre, però no el vaig disgustar pas, dient-li que sí, “que oui, oui, oui...”, i deixant la bicicleta i escorrent-me, feia via a casa del Sr. Batlle, conegut meu. Allà vaig trobar bon acolliment, tot pensant, en veure més senegalesos amb unes boques girades al revès, que persones blanques, que potser era veritat allò que “Àfrica començava als Pirineus”.

En arribar a casa d’en Batlle vaig dir-li que els negres m’havien dit “ale, ale, a le champ”, i que no els havia entés. En Batlle va dir-me que s’havien descuidat d’afegir“allez, allez, a les champs de concentration”, o sigui que els enviaven al camp d’Argeles-sur-Mer entre la platja i les vinyes, però al ras, sobre la sorra i en companyia dels flairosos waters improvisats sobre la sorra que rellevaven les més delicades essències a l’hora del sol.

Molts no se’n sabien avenir que això passés al Paradís de la Liberté, Egalité i Fraternité, i es que a França tot també ha evolucionat transformant-se en el paradís de S-O-U i es preocupaven d’aquella invasió que bona part d’ells tractava d’indesitjables.

Barcelona, 1940

Epíleg

Ramon Poch va patir fugint de la faistes (sic.) per acabar fugint dels franquistes. Però tampoc aquí va acabar el calvari. La postguerra a Cerdanyola, i a Catalunya, va ser una continuació corregida i augmentada de les misèries i la por de la mateixa guerra. Fins i tot quan va poder sortir dels seus amagatalls, les condicions de vida eren tant dures que encara al 1950 pretenia emigrar a Bolívia. El seu ànim emprenedor i les capacitats de gestió devien convèncer la família Trias de Bes que havien decidit confiar-li la gestió d’una hisenda agrària. Com qui diu, ja tenia els passatges quan una malaltia va tancar l’últim capítol d’una vida de novel·la.

Albert Turón Cerdanyola del Vallès, juny de 2017

78

79

Ramon Poch va ser una figura molt coneguda a la Cerdanyola dels anys 30 del segle passat. De professió pagès va ostentar, entre d’altres càrrecs, el de jutge municipal, elegit per ERC i per la Unió de Rabassaires de Cerdanyola, de la qual era un membre molt actiu. Abans de morir, va deixar aquest mecanoscrit, explicant els seus records sobre la Guerra Civil a Cerdanyola i a Santpedor i, també, un altre mecanoscrit, que encara resta inèdit, sobre els rabassaires i els problemes del camp de la Catalunya dels anys 30.

Editat per l’Ateneu Republicà de Cerdanyola (Juny 2017) 80