"La República de Mañosa". Edita: Ateneu Republicà. Autor: Juan Antonio Hidalgo

LA REPÚBLICA de

MAÑOSA J.A. Hidalgo 1

2

3

4

LA REPÚBLICA DE MAÑOSA.

5

AGRAÏMENTS Gràcies a Josep Maria Esteve, Marina Sureda, Orlando Barrial, Andreu Salillas i, sobre tot, a Salvador Mañosa per fer possible aquest llibre.

EDITORS Juan Antonio Hidalgo Albert Turón Ateneu Republicà Aquest llibre es va presentar públicament el Dia de la República del 2019

6

SUMARI Pròleg .................................................................................................................. Pàg. 9 Salvador Mañosa, l’escultor de Cerdanyola......................................................... Pàg. 11 LA SEVA OBRA - Escultura........................................................................................................ Pàg. 18 - Obra Pública.................................................................................................. Pàg. 24 - Dibuix i il.lustració.......................................................................................... Pàg. 26 Trajectòria artística............................................................................................... Pàg. 30 L’artista a la seva ciutat........................................................................................ Pàg. 32 El monument a Lluís Companys.......................................................................... Pàg. 32 La Maternitat de Cerdanyola: un projecte de futur............................................... Pàg. 39 La República de Viladomat................................................................................... Pàg. 41 LA REPÚBLICA DE MAÑOSA - La República.................................................................................................. Pàg. 45 - Procés de construcció.................................................................................... Pág. 53 - Les models..................................................................................................... Pàg. 87 - La República que no va ser........................................................................... Pàg. 89 - La inauguració................................................................................................. Pàg.91

7

8

MAÑOSA, REPÚBLICA I CERDANYOLA: TRES CONCEPTES AGERMANATS El 2007, embarassada del meu segon fill, el Bernat, vaig voler que aquell moment tan especial per a la vida d’una dona quedés plasmat de manera única i per sempre. El cos de la dona és el principal tema de l’obra de Salvador Mañosa. Per la seva sensibilitat davant del nu femení vaig decidir fer-li el meu primer encàrrec. Va ser aleshores quan ens vam conèixer personalment, i això va permetre que conegués part de la seva obra desconeguda per a mi fins aquell moment.

Republicana a l’Ajuntament de Cerdanyola per primer cop.

Com a membre d’ERC a Cerdanyola ha estat una agradable sorpresa descobrir que, com s’explica en el llibre, el monument a la República i el nostre partit tenen uns estrets lligams que, de diverses formes, es relacionen des de fa ja més de vuitanta anys.

En efecte, tal com ara hem descobert, els blocs de pedra que actualment són la base del monument van ser adquirits per instrucció de l’alcalde d’Esquerra Jaume Mimó, el 1931. Amb ells s’havia de fer, ja en aquell moment, un primer monument a la República que mai es va arribar a realitzar per l’arribada del feixisme que acabà amb els anhels de llibertat, igualtat i fraternitat republicans. Als anys 80, aquells blocs van ser recuperats gràcies a la memòria i l’amor per la història de Cerdanyola d’Albert Lázaro. Va ser ERC, el 2005, qui va promoure les accions necessàries per aconseguir que el monument a la República es convertís, no només en una justa reivindicació sinó, finalment, en una realitat. Esperem que allò que representa aquesta figura esdevingui també una realitat política en forma d’una nova República Catalana.

Anys més tard, essent regidora de Cultura, la primera exposició que vaig inaugurar va ser La Cerdanyola viva de Salvador Mañosa. Havia quedat amb el director del Museu d’Art de Cerdanyola, Txema Romero, i amb el mateix Salvador, per conèixer les obres de l’exposició.

Abans de la inauguració el Txema em va comentar que una de les escultures era d’una dona abraçant una creu en actitud eròtica, la qual cosa em va fer gràcia perquè la provocació també part de l’essència artística del Salvador.

Quan se’m va proposar fer el pròleg d’aquest llibre em va fer especial il·lusió per la meva experiència personal amb ell, com us acabo d’explicar. També, com a veïna de Cerdanyola, ja que un dels símbols emblemàtics de la nostra ciutat, el monument a Lluís Companys, la famosa “C”, és obra seva. Al voltant d’aquest monument es desenvolupen moltes de les activitats que marquen alguns dels moments més destacats del nostre calendari cultural.

Per a mi Mañosa, Cerdanyola i República són tres conceptes estretament lligats. Lligats entre si i lligats a moltes de les meves vivències tant polítiques com personals. Les obres del Salvador han estat presents a la meva vida, de la mateixa manera que han marcat, de forma perenne, la història i el paisatge de Cerdanyola.

I això, possiblement, sigui el que distingeix els grans artistes.

A més, també vaig participar en la inauguració del monument a la República, obra que motiva aquest llibret. Era un moment molt especial per a mi ja que feia pocs dies que havia sortit escollida regidora d’Esquerra

Helena Solà i Tàrraga Regidora d’ERC. Cerdanyola del Vallès

9

10

SALVADOR MAÑOSA,

L’ESCULTOR DE CERDANYOLA Format al taller de Francesc Juventeny i estudiant de brillant expedient acadèmic a l’Escola Massana, Salvador Mañosa és conegut, des de fa molts anys, sobretot com a escultor. La seva obra, segons els entesos en art, s’emmarca en la tradició escultòrica catalana postnoucentista. La seva biografia, però, amaga episodis molt menys coneguts, com el de dissenyador de cotxes i motos de competició –va treballar braç a braç amb Ángel Nieto– i d’una de les peces que van fer possible que l’empresari Ramon Sugrañes convertís Cerdanyola en la capital mundial del gres.

Salvador Mañosa, fill de Roser Jané Diviu i de Domènec Mañosa Torres, va néixer a la casa familiar de la carretera de Barcelona el 18 de març de 1945. Els seus records d’infantesa són els propis d’un nen d’una població encara eminentment rural.

Rememora el seu avi, amb el qual feia vida de pagès cuidant l’hort familiar, i també els seus jocs i les escapades infantils pels boscos i les fonts que envoltaven aquella Cerdanyola ja desapareguda. Va ser precisament durant aquestes excursions amb el seu grup d’amics que va entrar per primer cop en contacte amb el món de l’escultura. A prop de la font del Petricó tenia el taller l’escultor Juventeny.

A fora d’aquest taller llençaven les pedres i el fang que l’artista ja no volia i ell, moltes vegades, havia

jugat a modelar aquell fang. Un bon dia, va portar una d’aquelles primeres obres al col·legi i li van donar un premi. Va ser una de les primeres distincions escolars que recorda. A la família eren quatre nens que feien molta vida junts: els seus dos cosins Isidre i Ramon (ja morts), el seu germà Joan i ell mateix. D’aquests quatre, tres (els seus cosins i el seu germà) eren estudiants excel·lents. En canvi, els seus resultats acadèmics van ser sempre molt dolents i això, evidentment, preocupava la família.

Recorda com una experiència que posteriorment tindria una gran importància en la seva vida les incursions amb els seus amics al taller d’Alberto Dausá, que arribaria a ser alcalde de Ripollet. En

11

vint a Cerdanyola a pintar els seus paratges. A la Massana, per primer cop, va començar a obtenir unes excel·lents qualificacions acadèmiques que, entre d’altres coses, li van permetre cursar bona part dels estudis com a alumne becat pel centre.

Recorda avui, entre rialles, com també sent estudiant a la Massana va rebre el primer encàrrec que li va permetre guanyar força diners: li van demanar que modelés un consolador per al mercat italià. Era l’any 1962 i en aquell moment aquell objecte era teòricament il·legal a l’Estat espanyol.

Li van pagar 200.000 pessetes, una petita fortuna en aquella època. aquest taller, que era al carrer Barberà, es fabricaven cotxes, motos i, fins i tot, s’havia arribat a fabricar algun avió, que habitualment es provaven –amb èxit variable– a Santiga. Li resultava fascinant veure com les formes que es donaven a les motos i els avions influïen de manera decisiva en el seu millor o pitjor funcionament.

Un cop finalitzats els estudis, va posar en marxa una petita activitat empresarial consistent en la fabricació a petita escala de figures que ell mateix modelava.

Empleat de Sugrañes i “espia industrial” a Lladró Aquesta primera etapa es va acabar el 1966, quan l’empresari Ramon Sugrañes, ja en aquell moment al capdavant d’una potent empresa ceràmica, el va contractar per posar en marxa una activitat similar, però amb més mitjans, dins del seu grup d’empreses. Ara bé, tal com Mañosa recor-

Els seus records d’infantesa ens transporten a una Cerdanyola rural però on, al mateix temps, hi havia també una fàbrica on es muntaven cotxes i, fins i tot, avions rudimentaris Quan va arribar el moment de deixar l’educació primària, el seu pare el va portar a fer un test psicotècnic per saber com havia d’orientar el seu futur. Els resultats van ser clars: el nen s’havia de dedicar a les arts plàstiques. Al cap de pocs dies, ja estava treballant com a aprenent al taller de Juventeny. S’hi va estar quatre anys. Comenta que al costat de Juventeny i dels altres escultors que freqüentaven el taller (Roca, Garriga, Bultà...) va dominar l’ofici d’escultor. Mentre ells picaven les parts davanteres de les estàtues, ell s’encarregava de la part del darrere. Així, si cometia algun error, es podia dissimular. Al mateix temps, va estudiar durant set anys a l’Escola Massana de Barcelona. El seu director en aquells anys va ser el pintor Lluís Maria Güell, amic personal de Juventeny que anava so12

Mostres de les primeres figures que Mañosa va comercialitzar després d’acabar els seus estudis

13

da, aquesta línia d’activitat mai va ser una prioritat per a l’empresari. El que Sugrañes en realitat ja volia en aquell moment –i amb el temps acabaria aconseguint– era el lideratge mundial en el camp del gres per a la construcció. Perseguint aquest objectiu, va aconseguir que l’empresa valenciana Ceràmiques Lladró contractés Mañosa. En realitat, però, el que pretenia era tenir informació de primera mà sobre algunes tècniques que Lladró utilitzava per a les seves figures cèlebres i que ell volia incorporar als seus processos productius. Poc després, i gràcies a les indicacions de Mañosa, el cap de químics de Lladró va acabar fitxant per Sugrañes i anant a treballar a Cerdanyola.

ça laboral, Sugrañes i els quatre homes van convenir de muntar un ring de boxa a l’empresa per resoldre el conflicte. L’empresari -que havia estat boxejador, cosa que molts treballadors no sabienva guanyar els quatre combats en pocs minuts i així es va acabar la discussió. Només després va concedir el que li havien demanat. Però aquesta ja seria una altra història.

Art-Foc, el seu propi projecte empresarial Cerdanyola també destacava, en aquells anys, en un altre camp: el de l’esport. I més concretament en el camp de l’hoquei, amb el Club d’Hoquei Cerdanyola. I gràcies -també- al suport econòmic de Ramon Sugrañes. El germà de Mañosa, en Joan, va arribar a ser un dels millors jugadors d’hoquei d’Espanya, i va guanyar quantitats molt importants de diners en una època en què, al nostre país, això no era gaire habitual. I menys encara en aquesta disciplina. Joan Mañosa feia compatible, però, el seu èxit esportiu –i econòmic– amb una feina estable... a Ceràmiques Sugrañes.

Ha dissenyat carrosseries de motos i cotxes de competició, i fins i tot un vaixell innovador que es va construir en un terreny al costat del Castell de Cerdanyola Cerdanyola, capital mundial del gres Amb fitxatges com aquest, i altres de similars, recorda Mañosa, Sugrañes va aconseguir en poc temps que a Cerdanyola treballessin els millors especialistes en el seu camp de tot l’Estat. I no trigaria gaire a aconseguir el seu gran objectiu: desplaçar del mercat els alemanys, que fins aquell moment el dominaven. Segons recorda l’escultor, “el gres de Sugrañes va aconseguir el control del mercat.

Veníem a tot el món, l’empresa va arribar a tenir un avió privat per facilitar les vendes a llocs tan llunyans com Àsia. Va arribar Sugrañes i es va convertir en el millor del món, va fer fora tots els seus competidors”. Encara avui parla amb admiració d’un empresari que, comenta, “potser tenia un punt de fatxenda, o dos. És igual. S’ho havia guanyat”. Explica també anècdotes tan curioses com les moltes vegades que, quan calia, l’empresari es posava a descarregar camions amb els seus treballadors si veia que la feina no sortia. O de tan xocants com una ocasió en què, després de ser amenaçat per uns treballadors per una desavinen14

Fins que un bon dia, cap al 1972, en Joan li va proposar al Salvador deixar Sugrañes i muntar la seva pròpia empresa de ceràmica. Com recorda ara en Salvador, “teníem l’ofici, i ell hi posava els diners”. Dit i fet. Van portar a Cerdanyola les tecnologies més capdavanteres en aquell moment i van aixecar el seu propi projecte empresarial, Art-Foc, una empresa que encara avui dia funciona i que dirigeix el seu nebot, Xavier Mañosa, però de la qual en Salvador va sortir molt aviat per desavinences amb algunes de les persones que s’hi van acabar integrant.

“Escultor” de la moto d’Ángel Nieto És en aquest moment quan Mañosa reprèn, ja amb voluntat de convertir-la en la seva professió, la seva activitat artística. Comença a modelar en un espai cedit pel seu sogre, Agustí Valls Mimó, al seu taller mecànic, considerat ja en aquell moment un dels tallers especialitzats en motos amb més experiència de la zona. Amb el temps, Agus-

tí Valls es va convertir en el cap de mecànics de la Bultaco. Va ser precisament a través d’aquesta connexió que li va arribar un dels encàrrecs més curiosos de tota la seva trajectòria: solucionar els problemes que tenia la moto d’Ángel Nieto. Una moto especialment dissenyada per a ell per la Derby però que no estava donant, per problemes aerodinàmics, el rendiment desitjat. I Agustí Valls va pensar que el seu gendre escultor potser podria ajudar en aquest sentit. Dit i fet. Li van fer una rèplica de fang de la moto en un rudimentari túnel de vent, cosa que va permetre que Mañosa acabés remodelant no només la moto, sinó també fins i tot les sabates d’Ángel Nieto per restar resistència a l’aire. Així va començar una llarga col·laboració entre l’artista i el corredor. I també una línia d’activitat poc coneguda en la trajectòria de Mañosa: la de dissenyador de carrosseries de cotxes per a diverses marques.

Però era molt menys comercial i tenia una família per mantenir.

Gairebé 20 anys més tard li va arribar el que potser és un dels encàrrecs més importants de tota la seva trajectòria: el disseny de la medalla dels Jocs Olímpics de Barcelona. L’encàrrec li va fer, directament, Joan Antoni Samaranch. La proposta inicial de Mañosa no va agradar gens al president del COI, que, finalment, va imposar el seu criteri.

L’artista es va veure obligat així a plasmar un concepte aliè, amb el qual no es veia en absolut identificat i que, encara avui, defineix com “una ensaladera”. Si li demanes que t’ensenyi com va quedar finalment la medalla, s’hi nega dient que és un treball que prefereix oblidar.

Acadèmia d’art a Cerdanyola Des de fa pocs anys, i gràcies a la intervenció de José María Romero, director del Museu d’Art de Cerdanyola, el seu taller s’ha convertit també en una petita escola d’art i escultura per als joves de Cerdanyola que es volen iniciar en aquesta disciplina. Es tanca així, en certa manera, el cercle que ell va iniciar, molts anys enrere, com a aprenent al taller de Juventeny. Alguns dels alumnes que han passat pel seu estudi ja han exposat, amb força èxit, en diverses galeries d’Europa. Aquesta és, segons diu, una de les coses de les quals se sent més orgullós i que li han donat més satisfacció en els últims anys.

Dissenyador de la medalla olímpica dels Jocs del 92 Al mateix temps, lentament però regular, va anar consolidant la seva pròpia carrera artística. En un primer moment, amb projectes modestos com la restauració de mausoleus al cementiri de Cerdanyola. Comença també a fer obres per a famílies benestants, centrant-se sobretot en els bustos i els retrats, camp en el qual aviat va detectar que hi havia poca competència. Reconeix, però, que per vocació hauria preferit dedicar-se a l’art abstracte.

15

16

LA SEVA OBRA

17

Escultura

Mañosa és, sobretot i abans de tot, un escultor. Reconeix que hauria preferit dedicar-se a l’art abstracte. I, de fet, al seu estudi es poden veure –sense haver de buscar gaire– diverses petites peces o maquetes de futures teòriques escultures abstractes. La necessitat de guanyar-se la vida, però, va fer aconsellable que se centrés en l’art figuratiu. En aquest terreny, és evident la seva admiració pel cos femení. En canvi, segons diu, quan es tracta de fer un bust o un retrat prefereix treballar amb homes.

Això és així perquè amb els homes és més fàcil deixar anar la part més experimental de l’artista que porta dins i, si sorgeix, no s’ha de preocupar excessivament pel resultat final. Quan es tracta de retratar una dona, el procés és diferent. “A les dones se les ha de cuidar més”, diu. “A elles els preocupa més sortir afavorides, i de vegades l’artista, fins i tot, ha de posar una mica de creativitat per aconseguir l’efecte que la dona vol.” Si ha de triar una obra d’entre les moltes que ha fet durant tots aquests anys, es queda, sens dubte, amb un cap monumental que va fer del seu amic i també artista Jesús Bolinaga. Actualment, aquesta peça forma part del fons del Museu d’Art de Cerdanyola.

18

19

20

21

22

23

Obra pública

La faceta d’escultor per a espais públics de Mañosa es va iniciar a Barberà del Vallès. Recorda com, un bon dia, l’alcalde José Antonio Robles el va fer trucar –encara ara no sap qui li va parlar d’ell– i li va encarregar que “vestís” amb una escultura un mur que feia 50 metres de llarg per 5 d’alçada. En aquell mur va instal·lar el seu Homenatge a la gent de Barberà. Així s’iniciava la seva llarga i fructífera relació amb la ciutat.

Actualment, a les places i els carrers de Barberà hi ha un total de 17 obres seves.

24

25

Dibuix

Mañosa també practica la pintura i el dibuix. Ho considera, però, una branca menor de la seva producció i el defineix com un dibuix “purament acadèmic”, sense cap segell especial a destacar. Si algú li encarrega un retrat o un dibuix pot fer-ho. Però el dibuix és, sovint, una activitat a la qual es dedica quan per algun motiu no es pot dedicar a l’escultura.

26

27

28

29

Trajectòria artística Obra pública

•

• •

•

• • • • • • • • • • • • • • • • • •

Monument públic a Sentmenat.

Monument públic a Barberà del Vallès, bronze de 4 metres d’alçada en homenatge als habitants de Barberà.

Monument d’homenatge a la Roser i l’Eva (Cerdanyola del Vallès).

Projecte Home, escultura encarregada pel Comitè Drogues No. Figura homenatge als treballadors del suro, encarregada per l’Associació del Suro de Catalunya (Palafrugell, Girona).

Sant Crist de la Mare de Déu del Roser (Cerdanyola del Vallès).

Medalla olímpica de Barcelona 1992 (Barcelona).

Restauració de les escultures que envolten el Palau Nacional de Montjuïc (Barcelona).

Imatge de la patrona del convent de María Reparadora (Vigo, Galícia), bronze d’1,20 metres d’alçada.

Monument a Josep Tarradellas (Barberà del Vallès).

Monument a Lluís Companys (Cerdanyola del Vallès), d’11 metres d’altura i 60 tones.

Grup escultòric dedicat a la dona treballadora (Barberà del Vallès), bronze format per quatre figures integrades en una font.

Conjunt escultòric per a l’Hospital de Sant Joan de Déu (Sant Boi de Llobregat).

Monument a la Verge Reparadora (Cerdanyola del Vallès).

Monument a la Llibertat (Barbera del Vallès), de bronze i acer Tallin.

Monument als nens del segle XXI (Barbera del Vallès).

Cristo del Encuentro (Benagalbón, Màlaga).

Santa Cristina (Lloret de Mar, Girona), 2001-2002.

Monument a la vida. Institut Químic de Sarrià (Barcelona).

Monument a la dona treballadora (Lloret de Mar, Girona), de bronze i 3 metres d’altura.

Exposicions individuals • • • •

Galeria Lleonart. Barcelona, 1995-1997 Sala Municipal de Montcada i Reixac, 1995 Museu Municipal de Cerdanyola del Vallès, 2001 Auditori Municipal de Montcada i Reixac, 1996 30

• • • • • • • • • • • • • • •

Sala Pablo Gargallo de Maella (Aragó), 19961997 Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI). Lleida, 1997 Xarrié Art. Barcelona, 1997 Artexpo. Barcelona, 1997-1998-1999 Auditori de Barberà del Vallès, 1998 Art 4. Palafrugell (Girona), 1998 IAE. Lleida, 1999 Galeria Mar. Barcelona, 2001 Grup d’Art Escolà. Barcelona, 2002 Galería Saldaba. Saragossa, 2002 Sala Can Feliu del Cantó. Cerdanyola del Vallès, 2003 Granero Art Gallery. Brussel·les, 2002 Sala d’Art Municipal de Ripollet, 2003 Espai Enric Granados · Sala Municipal de Cerdanyola del Vallès, 2006 Sala d’Art Buigas. Cerdanyola del Vallès, 2006 Biblioteca Central de Cerdanyola, 2010 Biblioteca Central de Cerdanyola, 2016

Exposicions col·lectives • • • • • • • • • • • • •

Negre. Sabadell, 1980 Rossinyol. Sant Cugat del Vallès, 1985 Susany. Vic (Barcelona), 1987 Pedreguet Art. Amer (Girona), 1988 Claustre de Girona. Girona, 1990 Art. Palamós (Girona), 1992 Clarà-Vayreda. Olot (Girona), 1992-1993 Galeria Foz. Sitges (Barcelona), 1997-1998-1999 Granero Art Gallery. Barcelona, 1997-1998-1999 Brussel·les (Bèlgica), 1997-1998-1999 Gant (Bèlgica), 1998-1999 Art. Palamós (Girona), 1998 Espai Foc. Sabadell, 2003

31

L’artista a la seva ciutat El monument a Lluís Companys Segons recorda Mañosa, l’encàrrec per aixecar aquest monument li va arribar quan era a casa recuperant-se d’un greu accident laboral que hauria pogut acabar molt malament. Li va caure a sobre l’escultura monumental d’un cavall, en la qual estava treballant per encàrrec de l’Ajuntament de Barberà del Vallès, i li va fracturar la pelvis. “En aquell moment tan concret”, recorda, “en què ho tenia malament per treballar perquè m’estava al llit, em van venir a veure Xavier Gordo, cap de Cultura de l’Ajuntament, i Josep Maria Cortada, Xane, durant molts anys cap de Premsa i

L’encàrrec per dissenyar i construir el Monument a Companys li van traslladar Josep Maria Cortada (Xane) i Xavi Gordo, en un moment especialment complicat per a ell

Com és lògic, als carrers de Cerdanyola del Vallès, la ciutat natal de Mañosa, hi ha també diverses obres seves. Per a ell, però, les principals són quatre: • • • •

El monument en homenatge a Lluís Companys El monument a la República El bust en homenatge a Carles Buïgas L’escultura en record de l’Eva i la Roser, davant de l’Ateneu.

La resta de creacions públiques disperses per la ciutat –com un escut policromat a la façana de l’Ajuntament o la placa en memòria de Jaume Mimó a la plaça Sant Ramon, per esmentar dos exemples– són, segons les seves pròpies paraules, “obres menors”.

D’entre aquestes obres, sens dubte en destaquen dues: el monument a la República, al qual està dedicada aquesta monografia, i el monument a Lluís Companys, que des de fa molts anys s’ha convertit en el gran símbol i la icona de facto de la ciutat.

32

del Gabinet d’Alcaldia del consistori, i em van dir que havia de fer una estàtua de grans dimensions en homenatge a Lluís Companys. I que s’havia de fer ràpidament i que no sortís excessivament cara.

Aquest és un discurs que conec molt bé, perquè me l’han dit moltes vegades, a molts llocs. Vaig preguntar que què volien, si una escultura de Companys o una altra cosa més conceptual, i em van dir que tirés endavant, que tenia total llibertat creativa.”

Segons recorda, encara que no es podia moure, va començar a llegir sobre Companys. Tenia alguns coneixements molt bàsics sobre la seva vida gràcies al que li havia explicat el seu pare, republicà convençut, però no coneixia amb detall la seva biografia. De cop i volta, explica, li va venir al cap el concepte de la C i de tots els símbols que l’envolten. Es va fer portar a casa seva un tros de filferro especial, de quatre cares i de gran gruixària, i ràpidament va elaborar un primer projecte. “Quan el vaig tenir llest”, recorda, “vaig trucar al Xane i a Xavi Gordo i els vaig dir que ja podien venir a buscar el projecte. Ells s’esperaven,

33

es va redactar respectant escrupolosament el concepte original.

La simbologia La C està torta perquè Companys va ser afusellat. I, segons l’artista, qualsevol persona que mori d’aquesta manera segur que acaba cargolat de dolor en el moment en què “deixa la vida i rep la mort”. Les quatre barres de la part superior simbolitzen les quatre barres catalanes. Les quatre cares de la C simbolitzen Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. I la base del monument, de color marró, té aquest color perquè Companys va demanar, i li van concedir, morir descalç, per trepitjar el terra de Catalunya en aquell moment. L’escultura també inclou el rostre del president. Això, que no estava previst, va ser una imposició política, “que va venir de molt amunt de l’Ajuntament, potser de l’alcalde o del Xane”, i que Mañosa va haver de resoldre a corre-cuita fent un dibuix i gravant la cara amb làser a l’escultura. No li va saber greu, però, perquè “jo ja havia pogut fer la C, que en aquell moment era la peça escultòrica més gran que s’havia fet mai a tot l’Estat espanyol”. Té una alçada d’11 metres, encara que el projecte inicial era de 15. Però no arribava el pressupost, i això sí que li va saber greu.

Primera maqueta del Monument a Lluis Companys, que Mañosa va lliurar a Josep Maria Cortada i Xavi Gordo. Existeix una segona maqueta, d’un metre d’alçada.

suposo, una maqueta de grans dimensions, i quan van entrar a casa la buscaven i no la trobaven. Quan finalment els vaig dir que era l’escultura, de mides molt petites, que hi havia sobre la taula es van sorprendre. Però els vaig explicar el seu significat i els va agradar. Un dels dos, no recordo qui, es va ficar literalment la maqueta a la butxaca i van marxar cap a l’Ajuntament.” Al cap de pocs dies el van tornar a visitar a casa i li van dir que el projecte havia agradat molt i que fes una segona maqueta, que ja va ser d’un metre d’alçada i de fusta. Amb aquella segona maqueta, el govern local va donar la llum verda definitiva.

Va començar, aleshores, el procés de materialització d’un monument que el mateix Mañosa preveia que seria de molt difícil construcció, a causa de la seva forma complexa, que inclou sis punts de gravetat diferents. Cap taller de l’Estat es va veure capaç de fer el projecte tècnic.

Un d’ells, però, li va donar les dades d’un especialista alemany. Aquest va dir que es veia capaç de fer-ho, però va demanar llicència per fer-hi alguns petits canvis. L’artista s’hi va negar en rodó i, finalment, el projecte tècnic 34

35

ASBESTOSI I URALITA

La vinculació de Mañosa amb Cerdanyola no s’ha limitat a un terreny estrictament artístic.

Va ser també un dels impulsors i creadors de l’Associació d’Afectats per l’Amiant i durant una llarga etapa en va ser el president. Com era inevitable, aquesta malaltia i els seus efectes s’han vist també reflectits en diverses de les seves obres. En aquesta pàgina podem veure dos d’aquests treballs.

36

37

38

UN PROJECTE DE FUTUR: LA MATERNITAT DE CERDANYOLA “Penso sovint en la meva mare, com segur que ho fa gairebé tothom”, comenta. “Gràcies a les nostres mares, nosaltres som aquí. L’antiga biblioteca és un lloc molt cèntric, on passa molta gent cada dia.

La idea seria que la gent que ho volgués pogués abraçar-se o tocar el monument a la mare. Aquesta mena d’escultures, a més, si estan fetes amb segons quins materials, tenen la característica que el contacte constant amb la gent va fent que es vagin polint i que, amb el temps, vagin agafant una altra textura”, explica.

Amb dos projectes emblemàtics –el monument a Companys i el monument a la República– ja instal·lats als carrers de Cerdanyola, sorprèn comprovar com de ràpid respon Mañosa quan se li pregunta si encara li queda algun projecte pendent per a la ciutat. Respon de seguida, sense dubtar ni un instant: “Sí. M’agradaria fer

Una idea inspirada en el Vigeland Park, d’Oslo

La idea de fer una maternitat que la gent pugui tocar i abraçar se li va acudir a Mañosa –en part– com a resultat d’una visita al Vigeland Park d’Oslo. Aquest parc és el museu a l’aire lliure més gran del món dedicat a escultures d’un sol artista i és una de les atraccions culturals i turístiques més visitades de tot Suècia. Construït entre els anys 1907 i 1942, s’hi poden contemplar més de 100 escultures de figures humanes de tot tipus i de totes dimensions, que la gent pot tocar i abraçar. En tots els casos, les figures tenen com a punt en comú que estan inspirades en moments clau de la trajectòria vital de les persones.

Segons Mañosa, el va impressionar molt veure com els visitants interactuaven amb les escultures.

una maternitat, i sé a més on m’agradaria situar-la.

Al davant de l’antiga biblioteca.” I, al contrari que el monument a Companys i el monument a la República, que en principi no estan ni pensats ni situats en llocs perquè la gent els pugui tocar –una altra cosa és que, fins i tot en el cas de la República, alguns aventurers facin escalada i ho aconsegueixin–, en aquest cas es tractaria d’un monument pensat i dissenyat perquè tothom s’hi pugui acostar i el pugui tocar i abraçar.

39

40

LA REPÚBLICA DE VILADOMAT Encara que els dos monuments no tenen –exceptuant la temàtica– cap relació directa entre ells, sí que hi ha diversos elements que els relacionen de manera indirecta. Tots dos es van dissenyar a Cerdanyola i en els dos casos els models van ser també noies de Cerdanyola. A més, en el cas de la República de Viladomat i de la maqueta de la República de Mañosa eren àvia i neta. Així mateix, la base de la República de Mañosa són pedres que l’Ajuntament de Cerdanyola va encarregar, el 1931, per al projecte original de República que havia encarregat a Viladomat. Tot plegat, un cúmul de vincles indirectes que fa gairebé obligat parlar, encara que sigui per sobre, de l’emblemàtic monument de Barcelona.

La República (Homenatge a Pi i Margall) és un monument escultòric situat a la plaça de la República de Barcelona, al districte de Nou Barris. El conjunt està dedicat a la Primera República Espanyola, així com al que va ser un dels seus presidents, Francesc Pi i Margall.

calde accidental, Joan Pich i Pon. Però el projecte es va posposar com a conseqüència d’uns altercats entre republicans i catalanistes. Es va reprendre l’any 1917 i se’n va encarregar la confecció a Miquel Blay, que va esbossar un gran conjunt escultòric amb un bust del president republicà. L’arribada al poder del dictador Primo de Rivera, però, va tornar a ajornar el projecte.

Consta d’un pedestal d’acer sobre el qual se situa la figura de la República. És una estàtua de 4,5 metres d’alçada, confeccionada en bronze, elaborada per l’escultor Josep Viladomat el 1934. Incorpora, a més, un medalló de marbre en relleu amb l’efígie de Pi i Margall, obra de Joan Pié.

Figura de la República Amb l’arribada de la Segona República es va reprendre el projecte, tot i que es va descartar l’obra de Blay, pensada en un estil ja passat de moda. El 1932 es va organitzar un concurs públic, que va guanyar Josep Viladomat, amb una imatge de la República en forma de nu femení amb un barret frigi, amb el braç aixecat i portant un ram de llorer. L’obra va ser elaborada el

La idea d’un monument dedicat a Pi i Margall va sorgir el 1915 i es va decidir situar-lo a l’actual plaça del Cinc d’Oros, a la confluència de l’avinguda Diagonal amb el passeig de Gràcia. El 19 de setembre de 1915 es va col·locar la primera pedra, en un acte presidit per l’al-

https://issuu.com/arxiuxane/docs/josepviladomat

“Josep Viladomat, l’escultor de la República”

Les persones interessades a conèixer amb més detall la història de la República de Viladomat o tots els detalls de la vida d’aquest gran escultor, tan relacionat amb Cerdanyola, tenen al seu abast el llibre que sobre ell va escriure Albert Lázaro l’any 2002. En aquest treball es tracten amb detall tots els aspectes de la seva vida. Des dels seus anys de formació fins a les seves principals etapes artístiques, que l’autor categoritza emmarcantles en els punts geogràfics que van tenir una importància més gran a la seva vida, que són quatre: Cerdanyola, Andorra, Barcelona i Manlleu. Especialment detallat és el capítol dedicat a Cerdanyola. També s’examina amb detall una de les escultures més conegudes –i polèmiques– de l’escultor: l’estàtua eqüestre del general Franco. El llibre es pot llegir, de manera gratuïta, a internet. Fa anys que va ser publicat online dins de l’Arxiu Xane (recull de documents online del periodista Josep Maria Cortada i Miró).

41

radoxalment, l’estàtua de la Victòria de Marès havia estat concebuda com de la República i havia competit amb la de Viladomat al concurs d’adjudicació del 1932, que va guanyar Viladomat perquè la seva obra s’adaptava millor a la perspectiva elevada (19 metres).

Marès, però, va haver de fer algunes modificacions a la seva obra, com ara tapar-li el tors abans nu.

Afortunadament, l’estàtua i el medalló no van ser destruïts. Van ser guardats en un magatzem municipal, juntament amb altres estàtues retirades per les autoritats franquistes.

Amb l’arribada de la democràcia, l’Ajuntament de Barcelona va començar a pensar a recuperar aquestes obres per a l’espai públic. Va costar, però, trobar-li un lloc adequat ja que es va descartar l’opció de tornar-la a la seva ubicació original.

Es va proposar, en primer lloc, instal·lar-les al vestíbul del mateix Ajuntament, juntament amb altres escultures col·locades en aquest indret, però la idea no va prosperar. El 1983, l’escultura va ser enviada per la

El monument a la República de Viladomat va ser inaugurat per Lluís Companys el 12 d’abril de 1939. Tres anys més tard, les tropes franquistes el van retirar i van ordenar la seva destrucció 1934 en bronze. La model va ser Mercè Gallén Ibáñez.

S’integrava en un conjunt amb l’obelisc –conegut com el llapis–, dissenyat pels arquitectes municipals Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca, i el medalló de Joan Pié dedicat a Pi i Margall. Va ser inaugurat pel president de la Generalitat Lluís Companys el 12 d’abril de 1936.

Després de la Guerra Civil, el 13 d’abril de 1939, les autoritats franquistes van retirar l’estàtua i el medalló, i els van substituir per una al·legoria de la Victòria de Frederic Marès, juntament amb un escut amb l’àliga franquista –conegut popularment com “el gran lloro”–, i van rebatejar la plaça com a plaça de la Victòria. Pa42

Generalitat a l’exposició Catalunya a l’Espanya moderna, celebrada a Madrid, però quan va tornar no es va col·locar en un lloc definitiu.

El 14 d’abril de 2016, la plaça de Llucmajor va passar a anomenar-se de la República, d’acord amb el monument, una vella reivindicació veïnal que va ser atesa per l’Ajuntament de Barcelona.

Durant un temps va ser exposada a la plaça Sóller, amb una sèrie de propostes per al seu emplaçament, i el 1986 va ser col·locada a la porta d’entrada de la seu del districte de Nou Barris –l’antic Hospital Mental de la Santa Creu–. Finalment, es va decidir situar-la a la plaça de Llucmajor, com a part integrant d’un monument de nova construcció, a càrrec dels arquitectes Albert Viaplana i Helio Piñón, en forma d’una estructura d’acer patinable de 30 metres d’alçada, d’aspecte abstracte, tot i que recorda un pal de bandera i una escalinata. Es va afegir aleshores al conjunt el medalló de Joan Pié. El nou monument va ser inaugurat per l’alcalde Pasqual Maragall el 14 de juliol de 1990.

Sobre aquestes línies, la República de Viladomat en un magatzem municipal de Barcelona en un moment no identificat dels molts anys en què va estar amagada. Va poder ser salvada de la destrucció gràcies a la sensibilitat d’uns funcionaris municipals que van desobeir l’ordre de fer-la desaparèixer.

43

44

LA REPÚBLICA DE MAÑOSA A instàncies de la secció local d’ERC i de les JERC l’Ajuntament presidit per Antoni Morral va decidir, al 2005, tirar endavant un projecte que el consistori havia aprovat feia més de setanta anys: la construcció d’un monument a la República a la Plaça Sant Ramon. Com a base del monument es van aprofitar les mateixes pedres comprades en aquell moment per fer el monument, i que acabarien soterrades a la mateixa Plaça durant dècades fins que, als anys vuitanta del segle passat, aquestes van ser recuperades gràcies als records i la memòria d’Albert Lázaro. formaven part del govern municipal va fer tot el que va poder perquè el projecte no tirés endavant.”

Segons recull Andreu Salillas al seu web (www.salillas.net), l’origen del projecte de l’actual monument a la República cal anar a buscar-lo a l’any 2005. Aquell any, les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC) van promoure la presentació d’una moció a l’Ajuntament de Cerdanyola demanant la materialització d’aquest antic projecte que, de fet, s’havia aprovat ja el 1931, en el primer ple democràtic de tota la història de Cerdanyola, amb Jaume Mimó com a alcalde de la ciutat.

A diferència de les escultures a la República que habitualment hi ha a França, però, Mañosa va optar per fer que el seu monument estigués totalment nu. Precisament per diferenciar-se de les repúbliques franceses. “La meva escultura”, diu, “vol representar una dona ferma, que dona vida al poble de Catalunya.”

La primera maqueta la va fer amb Sílvia Esquerré.

Neta, curiosament, de Mercè Gallén, que havia estat la model que va posar per a l’escultor Viladomat per fer la seva escultura a la República. Posteriorment, però,

Aquella moció no va arribar a ser presentada perquè l’alcalde Toni Morral va donar llum verda a la creació del monument i responia així a les peticions de la secció local d’ERC, que en aquell moment tenia com a figures més visibles Montserrat Puig, Josep Maria Mallafré, Albert Lázaro i Jordi Martí, entre d’altres.

El projecte d’aixecar un monument a la República a la plaça Sant Ramon prové, en primera instància, de l’any 1931.

Més concretament, del primer ple democràtic de la història de Cerdanyola

Aquell mateix any, el regidor Rafa Bellido encomanava a Mañosa la maqueta del monument. Aquest nou projecte tenia el suport de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).

“Materialitzar el projecte de la República va ser fàcil”, diu Mañosa. “Em van concedir total llibertat creativa i per concebre l’escultura em vaig traslladar mentalment a la França de la Revolució. En aquell moment, el poble passava gana i finalment van crear una república que, per ser creada, literalment, va haver de tallar els caps als reis. En un escenari com el francès, a la meva obra li hauria posat una espasa a la mà. Aquí, però, no hem tallat el cap a ningú, i per tant no li podia posar l’espasa.

Vaig optar, doncs, per posar-li una fulla de llorer, com a símbol de la victòria que finalment assolirem quan aconseguim la nostra pròpia república”. I afegeix: “Vaig presentar el projecte a l’Ajuntament i de seguida em van dir que sí, encara que em consta que alguna de les tres forces que en aquell moment

a causa de problemes personals, Esquerré no va poder seguir posant per a Mañosa. La nova model, que l’acompanyaria durant la següent fase del projecte, va ser Isabel Cortés. Aquesta noia, que a més és una pintora de llarga experiència, va resultar posteriorment de gran ajuda, gràcies a la seva pròpia experiència artística, a l’hora d’aplicar diverses modificacions a la maqueta inicial.

Un fet curiós és que, segons comenta l’escultor, es va moderar molt a l’hora de dissenyar el monument, per evitar problemes amb el govern municipal. Conscient que, dins de l’equip de govern, hi havia forces que no 45

El monument és una dona nua, feta en bronze i llautó polit, patinada al foc i amb àcids. Té 3,20 metres d’alçada afegits als 3,70 metres que fa la base de 5 blocs de pedra, pesa 370 quilos i les pedres de la base 14 tones.

46

47

moment havien tornat a quedar oblidats. Aquests blocs, comprats als anys 30 pel primer Ajuntament democràtic de la nostra història, i sense gairebé cap manipulació, van passar doncs, finalment, a formar part del projecte per al qual havien estar adquirits.

Una mica d’història: Viladomat i Cerdanyola Per conèixer amb més detall la història d’aquests cinc blocs de pedra cal traslladar-se a la dècada de 1930.

En aquella època, Josep Viladomat formava part, com molts altres artistes, de la colònia d’estiuejants que, cada any, s’aplegaven a Cerdanyola per passar els mesos més calorosos. Va ser en aquesta època que va iniciar el monument dedicat a la República, que actualment està instal·lat a la plaça Llucmajor de Barcelona, i al qual hem dedicat un capítol anterior.

A Cerdanyola va establir contacte amb Jaume Mimó i Llobet i els germans Roviralta, propietaris de la Uralita, amb els quals va establir una relació d’amistat. Aquesta amistat acabaria sent de gran importància quan, el 1932, va guanyar el concurs convocat per l’Ajuntament de Barcelona per construir una escultura en homenat-

veien amb bons ulls el projecte, es va esforçar a no fer una República excessivament agressiva. Tenia por que quan algun polític visités el taller o l’empresa on es va fabricar, posés problemes segons el que es trobés. Per a sorpresa seva, aquesta visita mai es va produir i cap responsable polític va veure l’estàtua fins al dia de la inauguració. “Si ho arribo a saber”, diu ara, “la República seria molt diferent i tindria una altra actitud, molt més desafiant”.

La base de l’escultura.

Els blocs de pedra comprats per l’Ajuntament als anys 30 Com a base de l’escultura, va decidir utilitzar els blocs de pedra recuperats feia gairebé 25 anys gràcies als records d’infantesa d’Albert Lázaro, i que fins aquest 48

ge a Francesc Pi i Margall (president de la Primera República). Aviat es va fer clar que necessitaria un taller de grans dimensions com només una empresa de l’envergadura de la Uralita li podia oferir. Així, la Uralita va passar a tenir un paper cabdal en la construcció d’aquesta important obra. Un segon element que vincula la República de Viladomat amb Cerdanyola –ja comentat– és que la model per fer aquesta estàtua va ser una noia del poble: Mercè Gallén.

així mateix canviar el nom de la plaça pel de plaça de la República. Una maqueta del monument va arribar a estar exposada a l’Ajuntament. Per fer aquesta se-

Si als anys 30 el projecte de monument va ser impulsat pels representants d’ERC a l’Ajuntament de Cerdanyola, setanta anys més tard va tornar a ser ERC qui el va reprendre

Una segona estàtua de la República. Ara, per a Cerdanyola Un cop finalitzada l’escultura de la República per a l’Ajuntament de Barcelona, i al primer ple del primer consistori democràtic, l’Ajuntament de Cerdanyola va acordar convocar un concurs públic per erigir també un monument als màrtirs de la revolta republicana de l’any 1930 a Jaca (Fermín Galán i Ángel García). A proposta del segon tinent d’alcalde, Amadeu Sallent –també d’ERC, com l’alcalde Mimó–, el consistori va acordar

gona estàtua, Mimó va fer portar cinc blocs de pedra, d’extraordinària qualitat, d’unes antigues pedreres molt properes a Olesa de Montserrat. Aquests blocs de pedra van ser dipositats a la plaça Sant Ramon, esperant de ser tallats. Però per diversos motius –falta de recursos, canvis de govern o municipal i, finalment, l’esclat de la Guerra Civil–, el projecte va quedar ajornat.

Recuperació dels blocs de pedra adquirits per l’Ajuntament al 1931, soterrats a la Plaça Sant Ramon després de la Guerra Civil i recuperats a principis dels anys 80, gràcies a Albert Lázaro.

49

En finalitzar la guerra, el primer Ajuntament franquista va fer enterrar les cinc enormes pedres, de més de dues tones cadascuna, al subsol de la plaça. Aquesta feina la van fer cerdanyolencs represaliats per la seva adscripció política abans o durant la guerra.

entrebancs de tota mena el van deixar aturat en diverses ocasions. Fins que, segons explica el mateix artista, “sembla que algú, finalment, va donar un cop a sobre de la taula i va dir que allò s’havia de tirar endavant”.

Arribada la democràcia, i aprofitant unes obres de remodelació urbana el 1981, es va aconseguir gràcies a Albert Lázaro, veí de la plaça –que havia presenciat l’enterrament de les pedres quan es va produir i recordava on havien estat enterrades–, desenterrar-les i recuperar-les. Durant dos anys les pedres van quedar pràcticament abandonades en un racó de la mateixa plaça. Finalment, es van reubicar i es va donar al conjunt forma de peu d’estàtua... però sense cap estàtua al damunt. Així van passar molts anys fins a arribar al 2010, quan finalment s’inicia la construcció de la República de Mañosa.

Com ja hem dit, la model de la maqueta va ser Sílvia Esquerré, neta de Jaume Mimó i de Mercè Gallén –que ja havia estat, en el seu moment, model de la República de Josep Viladomat que actualment està instal·lada a la plaça Llucmajor de Barcelona–. Per confeccionar la maqueta també van participar Rosa Bueno, Olga Teixidor i Sara Casabona.

L’escultura, finalment, va quedar instal·lada a la plaça Sant Ramon el dia 30 de maig de 2010.

La República de Mañosa Van haver de passar cinc anys, doncs, fins que el 2010 va començar la construcció del monument. Diversos 50

A la pàgina següent, Albert Lázaro.

Gràcies a ell es van recuperar els blocs de pedra encarregats per l’Alcalde Mimó al 1931 que actualment conformen la base de la República de Mañosa

51

52

EL PROCÉS DE CONSTRUCCIÓ

53

Primers esbossos

54

55

56

57

58

59

60

61

Dibuixos per als comerciants

Al cap de poc temps d’haver-se inaugurat el monument, l’Ajuntament buscava algun objecte artístic per obsequiar els comerciants de la ciutat que havien participat en una campanya de promoció del comerç.

Van demanar a Mañosa que fes uns dibuixos inspirats en la República. Són aquests.

62

63

64

65

El projecte i la maqueta

66

El gener del 2010, cinc anys després de rebre el projecte, Salvador Mañosa va començar a fer la maqueta del monument, que podem veure a la pàgina de l’esquerra. Al mateix temps, va començar a planejar la forma que donaria a les pedres comprades el 1931 per l’Ajuntament de Cerdanyola perquè Viladomat pogués construir el mateix monument. A la pàgina anterior podem veure una possible projecció de com podia quedar el monument (el muntatge està fet sobre una fotografia de la plaça Sant Ramon abans de ser remodelada, per tant aquesta imatge mai va arribar a convertir-se en realitat). En aquesta pàgina, diverses proves sobre com quedaria l’escultura sobre els blocs de pedra.

67

Gener 2010

Primera i segona maquetes

El primer pas en el procés de construcció del monument va ser confeccionar una maqueta, a escala reduïda, per fer una primera aproximació i poder presentar el projecte al govern municipal.

Un cop aprovada la idea plasmada a la maqueta, es va procedir a fer una segona maqueta, ja de les mateixes dimensions que havia de tenir el monument un cop finalitzat. Però, a diferència del que es feia fa anys, quan l’escultor havia de picar la pedra per materialitzar l’obra, avui dia les noves tecnologies també fan la vida més fàcil als escultors. A través d’un modern sistema d’escanejat en 3D la maqueta s’amplia, també mitjançant sistemes d’impressió en 3D, fins a la seva mida real en porexpan.

Un cop ampliada la figura amb aquest material, se li aplica a sobre una capa de cera de modelatge.

Sobre aquesta capa de cera, l’escultor pot continuar treballant i corregint tot el que calgui, ja que gairebé sempre molts detalls que funcionen en la primera maqueta, a escala reduïda, no acaben de funcionar correctament un cop l’escultura s’amplia fins a l’escala real.

68

69

70

En aquestes pàgines, diverses imatges de Mañosa i alguns dels col·laboradors treballant sobre l’ampliació de la primera maqueta, en porexpan.

Molt sovint, aquesta segona maqueta, ampliada, acaba sent molt diferent, en els detalls i els acabats, de la primera.

71

Gener a març 2010

Modelatge definitiu en cera

Entre els mesos de gener i març es va procedir a realitzar el modelatge definitiu del monument, treballant amb capes de cera de modelar, a sobre de l’ampliació de porexpan.

72

73

74

75

Abril 2010

Fragmentació i motllos de silicona

Partint de la cera, se li aplica una capa de silicona. Ara l’objectiu és poder obtenir un motllo “en negatiu” de l’escultura per poder introduir-hi, mitjançant la tècnica que es coneix com a cera perduda, el bronze del qual sorgirà –ara sí– una primera versió del monument definitiu.

76

77

Juny i Juliol 2010

Fosa, refredament i trencament del motllo

Diverses imatges de la fosa. Motllos que contenen la figura en cera perduda, dividida en fragments, dels quals s’obtindran les diferents parts de la República. La fosa en bronze és un dels moments més delicats del procés escultòric, ja que permetrà obtenir la figura en bronze fos a 1.200 ºC. 78

79

80

81

82

83

De setembre 2010 a Març de 2011

Branca i últims retocs

Encara que és un dels fragments més petits del Monument, és també un dels més importants. Al mes de setembre, bona part de la tasca al taller es va centrar en la soldadura de la branca de llorer feta amb llautó.

Es va aplicar també la pàtina que finalment va donar el to que l’artista buscava, per mitjà d’àcids i de calor 84

85

86

LA MODEL DE LA REPÚBLICA Durant el procés de construcció del monument, van ser diverses les models que van col·laborar amb Mañosa per plasmar l’obra final. Però una d’elles va tenir una rellevància especial: Isabel Cortés. Aquesta artista de Terrassa va conèixer Salvador Mañosa fent de monitora en una visita escolar al seu taller. Al cap de poc temps, ja estava col·laborant amb l’artista.

Només veure-la, diu Mañosa, es va adonar que la Isabel era ideal per fer de model de les seves obres. Li va comentar que, si li venia de gust, podia anar en qualsevol moment al seu taller. Afortunadament per a ell, aquella noia que estava fent pràctiques a l’escola La Sínia com a professora de plàstica era també artista: es dedicava a pintar obres de gran format. I la proposta del Salvador li va semblar molt atractiva. Van començar parlant d’art i modelant, per començar, algunes obres menors amb fang tou. Això va consolidar una relació de confiança i amistat que ha perdurat i que va ser molt útil posteriorment, quan va arribar el projecte d’escultura de la República.

defineixin com a model del monument, perquè ella no se’n considera. “Jo no soc model, jo soc artista”, diu.

“I si vaig dir que sí va ser perquè no li podia dir que

La contribució d’Isabel Cortés al Monument va anar molt més enllà que la de fer de model, cosa que ella, de fet, no es considera. Des de la seva condició d’artista, va participar de forma activa en la definició de molts dels últims detalls del Monument

Quan –com ja hem comentat–, a causa de motius personals, la model amb la qual Mañosa havia iniciat el projecte va haver de deixar-lo, l’escultor es va veure obligat a trobar, ràpidament, una nova model. I, segons recorda, no va trigar gaire a trucar a la Isabel, a qui no va demanar, “sinó que va suplicar”, que s’afegís a l’aventura, i “de manera immediata”.

no al Salvador.” Aquesta condició d’artista quedaria clara durant tot el procés de creació de la versió final del monument, en el qual la Isabel no es va limitar a posar quan calia, sinó que va apuntar “i sempre amb encert; cada vegada que em suggeria que modifiqués alguna cosa del monument, aquella modificació s’acabava fent”.

Quan va rebre la trucada de Mañosa, la Isabel no s’hi va poder negar. Encara avui, però, no li agrada que la

Les altres models del Monument

Silvia

Olga

Raquel

Rosa

Encara que Isabel Cortés (la model del monument) i Sílvia Esquerré (la model de la maqueta) van jugar un paper molt destacat en el procés de creació del monument, en diferents moments Mañosa va treballar amb altres models per desenvolupar detalls o aspectes molt concrets de la seva República.

87

88

EL MONUMENT QUE NO VA SER Durant les trobades amb Mañosa per fer aquest llibre, l’escultor va comentar –com ja s’ha dit– que durant el procés de construcció del monument, i sent conscient que a l’equip de govern municipal hi havia forces polítiques que no veien amb bons ulls el projecte, va evitar plasmar una República “massa agressiva”. Li feia por que, en alguna visita de control al taller, s’hagués pogut aturar, un cop més, el procés de construcció. Li vam demanar si seria possible que fes un petit dibuix del monument que hauria fet si no hagués pensat que era millor “rebaixar el to” de l’escultura. La seva resposta va ser aquesta.

89

90

LA INAUGURACIÓ El monument es va inaugurar, finalment, el 9 de juny de 2011. Setanta anys després de que fos aprovat per primer cop a l’Ajuntament de Cerdanyola i sis anys després de que Salvador Mañosa rebés l’encàrrec. L’acte va servir també per inaugurar la remodelació de la Plaça Sant Ramon, que havia estat totalment remodelada. símbol “a favor de la llibertat i l’esperança”.

El monument va ser descobert pel mateix Mañosa mentre sonava l’himne nacional de Catalunya i els Castellers de Cerdanyola aixecaven un pilar d’honor.

Precisament aquest fet és un dels detalls de la cerimònia que evidentment recorda més clarament. “El protocol”, comenta, “dicta que l’artista no és mai l’encarregat de descobrir la seva obra. Però aquell dia, quan va arribar el moment de descobrir l’estàtua, ningú volia fer-ho. Em van dir que ho fes jo mateix.”

Ho atribueix al fet que el que s’estava inaugurant era un monument a la República, cosa que no despertava una especial simpatia a cap de les autoritats presents (cal recordar que l’equip de govern havia canviat i que ja no era el mateix que havia fet l’encàrrec uns anys abans).

Sigui o no correcta aquesta interpretació de l’escultor, el cert és que a les fotografies queda clar qui va descobrir, finalment, el monument. Els coordinadors d’aquest llibre desconeixem el que marca el protocol en aquests casos i tampoc hem parlat amb la resta dels protago-

Mañosa recorda com, en contra del que és habitual, va ser ell qui va haver de descobrir el monument. Creu que va ser perquè cap dels polítics que governaven en aquell moment “volia inaugurar una República”

Si hem de fer cas de les cròniques periodístiques que es van publicar en aquell moment, el to dels parlaments, efectivament, va diferir molt depenent de l’orador. Així, l’alcaldessa, Carme Carmona, es va referir fonamentalment a l’urbanisme. Ramon Torra, representant de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, va parlar dels beneficis de què gaudeixen els ciutadans quan les administracions treballen juntes. La regidora Laura Martínez es va centrar en l’ús social que es volia donar a la nova plaça. La també regidora Consol Pla va parlar de la història de la plaça (la més antiga de Cerdanyola). Només el mateix Mañosa es va referir a la República com un

nistes d’aquell acte inaugural. Queda, doncs, com una anècdota més en una jornada que per a molta gent va ser històrica.

Als actes de la inauguració van participar també la Coral Edat Daurada, la banda de l’Escola Municipal de Música Aulos i l’Agrupació Sardanista de Cerdanyola.

91

92

93

94

Andreu Salillas, el fotògraf de la República Al costat d’aquestes línies, Salvador Mañosa i Andreu Salillas. Amics “de tota la vida”, aquest llibre no hauria estat possible sense les fotografies captades durant tot el procés de disseny i construcció del monument pel segon. Salillas possiblement sigui, avui dia, el degà dels periodistes en actiu de Cerdanyola.

Des dels anys 60 (amb La Revista de Sardanyola) cobreix l’actualitat de la ciutat.

Després de molts anys treballant en mitjans de comunicació de Barcelona i actualment ja jubilat, continua en actiu a Cerdanyola. És un dels pioners a internet pel que fa a promoure la ciutat (la seva pàgina www.salillas.net és de visita obligada per a tothom interessat en la història de la població) i col·labora amb entitats que es dediquen a recuperar la memòria històrica de Cerdanyola.

Paraules d’agraïment de Mañosa a totes les persones que han fet possible la seva carrera (Paraules redactades per Salvador Mañosa amb motiu de la presentació de la primera edició d’aquest llibre, el Dia de la República del 2019)

En primer lloc voldria recordar i donar infinites gràcies a totes les dones que han col·laborat a fer-me escultor al meu poble.

María, Julia, Laura M., Lidia, Moni, Mari Carmen, Marival, Del Betsong, Lys, Maria Angels i Maria Angels Expósito.

MARE gràcies per estar al meu costat mentre que el cos deia prou i empènyer-me a tirar endavant tant TU com el PARE.

TOP REPUBLICA

Gràcies a la Conxita i la plomada.

Silvia (maqueta) Olga, Raquel, Isa (república) Rosa B.

Gràcies a la 15, gràcies a la Rafi, Gràcies a la Vanessa, gràcies a la Maria, Mari i Maris. Gràcies a la Olga, Eli i Anna.

REALITZADORS I COL.LABORADORS

Gràcies per la Cintia, Maria Ligero, Mari Angels, Alfons, Gloria, Goro, Marta, Angela, Belén, Carmen, Claudia, Clara, Nuri, Pepa, Rosa B, Rosa Yolanda, Mila, Eli, Cristina i fills, Raquel, Debora, Rosa Moliner, Marta, Jennifer, Ana, Quim, Aránzazu, Eli Pages, Gemma Masachs, Maria Expósito, Bubacarm Cisé, Carlos, Toni Ros, Pepe, Salvador, Fermin, Santi, Juan, Félix, Antonio Miquel, Jesus Ferrer, Juex i Senyora, Xema, Orlando, Toni Morral, Gabriel, Mariano i Justa, Andrés, Isidre Grau, Oriol, Pare Manel, Albert, Mio, Julen, Ingrid, Manel Terrassa, Josep Blanc, Soraya, Marta, Sira, Judit, Marta, Estefanía, Anna, Mireia, Sandra, Sra. Silvia, Susana, Jaume, Paquita, Mónica, Mimi, Vero Navarro, Nuri Palamós, Sandra, Montse, Vanessa, Marlen Lais Pagés, Mebrat, Pepe i María, Sandra, Felisa, Arnau, Queralt, Lidia, Boli, Curro, Candi, Carina, Carmen, Patricia, Iris, Juan, Irene, Maite, Mónica, Montse, Nona i Nuri.

Gràcies també a Irene, Marta Puig, Miquel, Sonia, Agustí, Isa, Anna, Isabel, Jenny, Anna (rumanesa), Rosa Bayó, Laia Arán, Josefina i

• • • • • • • • • • • • • •

Abeldelhakel Hovate David Franc Sandra Tito Xavi Osacar Miryam Jaume Antonio Rafa Paco Carlos Fede i jo.

I GRACIES A TOTS ELS QUE HEU VINGUT A LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

95

96

97

“La Guerra Civil a Cerdanyola”, disponible a Amazon Aquest és el segon llibre publicat per l’Ateneu Republicà de Cerdanyola. El primer, La Guerra Civil a Cerdanyola (notes d’un diari), de Ramon Poch, es pot adquirir a Amazon. Es tracta d’un diari de la Guerra Civil a la nostra ciutat escrit per Ramon Poch, rabassaire i un dels membres més destacats de la Cerdanyola dels anys 30.

98

99

100