LA FOTOGRAFIA DIGITAL (2)
––TIC TIC07-2 01 –– .1
INTRODUCCIÓ La fotografia d’exteriors es presta per gaudir de la natura i de les ciutats, perquè s’hi troba un plaer tot descobrint facetes inèdites de cada racó dels paisatges, tant rurals com urbans. Són moltes las possibilitats que proporciona l’aire lliure per obtenir unes fotografies interessants i de molt bona qualitat. Per això es necessari tenir en compte una sèrie de recomanacions que anirem tractant a continuació.
ÍNDEX Enquadrament i tema ........................................ Pág. 3 Composició de la fotografia .............................. Pág. 4 Treballar amb llum ambient ............................... Pág. 6 Els controls ....................................................... Pág. 9 Distància focal i tema........................................ Pág.13 Llum i textura .................................................... Pág.14 El punt de vista ................................................. Pág.17 Paisatge i perspectiva ...................................... Pág.20
2.
ENQUADRAMENT I TEMA Una de les moltes característiques de les càmeres digitals, és la d’»apuntar i disparar», sense que sigui imprescindible un control manual. Tot i això, si no es presta atenció als elements que apareixen al visor, es pot malmetre la presa. Una màxima a recordar és que en la fotografia només han d’aparèixer els elements que faciliten la comprensió del tema i, en el seu cas, aquells altres que ajuden a potenciar la intenció del fotògraf. Per tant, s’ha de dedicar temps a analitzar i seleccionar el més imprescindible; una fotografia serà més fàcil de comprendre per l’espectador quants menys elements contingui. L’entorn del motiu principal, el fons, els colors, la posició del sol i la importància de les ombres, són els aspectes fonamentals que s’han de controlar. El tema és el propi contingut de la fotografia, i el gènere al que pot pertànyer (en aquest cas, paisatge, ciutat, etc.). És molt important que el subjecte quedi perfectament destacat en la fotografia; com ja s’ha comentat, solament es permet un entorn que faci destacar el motiu principal. Per aquesta raó, és important prendre la fotografia a la distància més curta possible del subjecte; si és necessari, acostar la càmera sense fer servir el zoom. Aquest accessori només s’ha de fer servir en les fotografies de llarga distància (paisatge). .3
En general, es tendeix a prendre la fotografia en sentir horitzontal. Tal vegada és per més comoditat del visionat a través de la pantalla LCD de la càmera. No obstant això, en ocasions el format vertical dóna una visió més detallada del subjecte.
COMPOSICIÓ DE LA FOTOGRAFIA Compondre és decidir la distribució dels elements dins de la fotografia; és a dir, significa establir el com s’organitzen les coses dins del format, l’espai que ocupen i la jerarquia de cada element. En les fotografies d’exteriors («instantànies»), el fotògraf sol tenir poques possibilitats de controlar i modificar la situació dels elements. En aquests casos, primer s’enquadra la escena a fotografiar i la composició és el resultat de l’enquadrament, els punt de vista i la posició de la càmera. La situació del motiu dins de l’enquadrament equival a parlar de la composició de la fotografia. Hi ha una tendència a situar el motiu principal en el centre de l’enquadrament; el resultat sol ser poc interessant i monòton per la simetria de la imatge. Situar l’element protagonista en un costat de la composició augmenta l’interès visual per la imatge. Enfocar i compondre Totes les càmeres permeten realitzar l’enfocament i la composició com a operacions independents. Quan la 4.
càmera està ajustada per treballar en enfocament automàtic («autofocus»), el sistema s’acciona mitjançant el botó de captura. En pressionar aquest botó, el sistema d’enfocament automàtic s’activa i enfoca allò que es troba en el centre del visor. Si es manté el botó pressionat, es pot modificar l’orientació de la càmera i mantenir la distància enfocada; és a dir, es pot enfocar un determinat element, desplaçarlo del centre del visor cap a un dels costats i mantenir-lo enfocat, tot això mitjançant el bloqueig del botó de captura. La regla dels terços La regla dels terços és una excel·lent fórmula per tal de crear la composició i ajudar a situar els elements dins de l’enquadrament. Consisteix en dividir, de forma imaginària, el visor en tres parts horitzontals i tres de verticals. Les línies horitzontals serveixen de guia per situar l’horitzó en les fotografies de paisatges, mentre que les verticals són la referència per situar els elements verticals de la composició. En la fotografia de paisatge és recomanable, per raons estètiques, no situar l’horitzó en el centre de l’enquadrament. D’aquesta manera s’evita la sensació que la imatge està dividida en dues parts iguals. Si el que es vol és donar protagonisme al cel (núvols blans amb fons blau, núvols de tempestat, etc.), es pot situar l’horitzó en el terç inferior, donant protagonisme al cel. Al contrari, si el cel no té interès, resulta més útil situar l’horitzó en el terç superior. .5
Les dues línies verticals són de gran utilitat per situar, per exemple, una persona davant d’un paisatge. Un ciclista, o un atleta que es desplaça cap a la dreta, s’hauria de situar en el terç de la esquerra, i deixar espai al seu davant. Simetria i asimetria S’han de saber compaginar aquests dos termes. La simetria es dóna en façanes de cases, en paisatges en què els camps i els arbres d’un bosc facilitin enquadraments simètrics, en els reflexos de llacs i rius, etc. En aquests casos, la simetria pot donar una sensació agradable, però la seva repetició pot caure en una monotonia i ser poc sorprenent. Des del punt de vista de la composició, les fotografies asimètriques tenen més força expressiva.
TREBALLAR AMB LLUM AMBIENT Un dels punts importants en fer una fotografia d’exterior és el control de la llum ambient. Una llum favorable potencia la fotografia, mentre que una llum poc adequada la pot arruïnar. El fotògraf ha de saber adaptar-se a la llum de cada moment, en funció de l’hora del dia i de l’estació meteorològica. La llum ambient és la que proporciona el sol. Aquesta llum canvia constantment (dia núvol o clar, matí o tarda, 6.
estació de l’any, paisatge nevat, etc.), per la qual cosa cal adaptar-se a cada situació. Llum i contrast Quan es parla de contrast, es fa referència a la diferència que existeix entre la il·luminació de les diferents parts de l’escena. Les escenes o motius a fotografiar es poden resumir en tres grans situacions possibles: alt contrast, sota contrast i contrast normal. Una escena de contrast normal és aquella que es pot reproduir de tal forma que les llums i les ombres es representen amb detall. El concepte de contrast pot ser descrit de manera molt més tècnica, però aquestes primeres indicacions han de ser suficients per poder començar a experimentar amb la llum i el contrast de les escenes. Llum i climatologia Hi ha una tendència generalitzada a prendre fotografies durant els dies assolellats. Els dies plujosos, ennuvolats, ventosos, o fins i tot amb boira són situacions excel·lents per fotografiar els motius amb una llum especial. Aquestes situacions són una excel·lent oportunitat per plasmar els motius en les fotografies amb un aspecte diferent, menys tòpic, i inusual. En efecte, els dies de «mal temps» també poden ser aprofitats per realitzar fotografies interessants. Els cels poden oferir situacions molt gràfiques i espectaculars. .7
En els plànols curts de naturalesa, la llum difusa contribueix a suavitzar el contrast i permet excel·lents resultats amb el color. El contrast segons l’època de l’any i l’hora El fet que el recorregut del sol sigui més baix durant l’hivern, provoca ombres més allargades i una il·luminació més contrastada; és a dir, una més gran diferència entre les parts il·luminades i les ombres. Aquestes condicions solen ser aprofitades pels fotògrafs interessats en el paisatge, ja que la llum rasant destaca les textures i afavoreix la representació visual del volum. Per contra, molts fotògrafs prefereixen la primavera i la tardor per a les seves fotografies de paisatge, per ser en elles quan es produeixen les situacions de llum menys extremes. Quant a l’hora del dia, la llum del matí sol ser més neta que la de la tarda, especialment a l’estiu, a causa que durant la nit la humitat diposita les partícules de pols en el sòl. Al capvespre l’atmosfera sol estar més carregada de pols i amb una visibilitat llunyana més reduïda. El balanç de blancs Les càmeres digitals incorporen un sistema de detecció de la temperatura de color i una correcció automàtica, manual o de tots dos tipus, denominada balanç de blancs (white balance). Aquesta opció permet a l’usuari realitzar fotografies amb un equilibri de color que s’aproxima a la seva visió de l’escena.
8.
En algunes càmeres es pot escollir entre la manera automàtica, en el qual la càmera realitza el balanç segons paràmetres prefixats per aconseguir una correcció del color, i la manera manual, en el qual el fotògraf escull entre un ventall de fonts de llum. Les més habituals per a fotografies d’exterior són: Fini (sol), Cloudy (ennuvolat). S’ha de destacar que gairebé totes les càmeres ofereixen resultats més que acceptables en la manera automàtica. Fini (sol).- Les preses realitzades a ple sol i al migdia, coincideixen amb la temperatura de color que equival al que en termes fotogràfics es denomina llum de dia (uns 5.500 ºK) i, per tant, l’ajust Fini (o sol) és l’adequat. Cloudy (ennuvolat).- En els dies ennuvolats, en ombres clares, en paisatges d’alta muntanya i en la neu, se solen produir dominants de color blau. Això és a causa de l’alta temperatura de color, molt per sobre dels 6.000 ºK. En aquestes situacions, l’ajust de Cloudy (ennuvolat) corregeix les dominants aplicant un filtre càlid que contraresta la dominant blava.
ELS CONTROLS En una càmera digital el control de l’exposició es realitza mitjançant els mateixos paràmetres que en una càmera de fotografia analògica. Tot i això, les diferències de tipus tecnològic són notables, ja que tant l’obturador (control de temps) com el diafragma (control de la quantitat de llum) són de tipus electrònic i no mecànic.
.9
L’obturador L’obturador és el dispositiu encarregat de regular el temps que la llum incideix sobre el CCD. En manera automàtica programada (P), la càmera selecciona la velocitat d’obturació en funció de la sensibilitat ajustada (sol ser equivalent a 100, 200 o 400 ISO) del diafragma i de la llum ambient. L’accés a la velocitat d’obturació és possible des de dues opcions: Manual (M).- Permet seleccionar la velocitat desitjada i, a continuació, ajustar el diafragma adequat tot seguint les indicacions de l’exposímetre que apareix en la pantalla LCD. Amb prioritat a l’obturació (S).- Es pot seleccionar la velocitat, i la càmera tria el diafragma necessari. La combinació ajustada apareix en la pantalla LCD. L’escala de velocitats d’obturació és l’habitual en fotografia. Les velocitats d’obturació s’expressen en forma de fraccions de segon. Així, per exemple, una velocitat d’1/125 equival a un segon dividit per 125. En alguns models hi ha la possibilitat d’obtenir velocitats intermèdies. Per a exposicions més perllongades, en manera manual (M), algunes càmeres ofereixen la possibilitat d’ajustar l’obturador a 2, 4 i 8 segons (2", 4", 8"). Esgotades les velocitats més lentes, hi ha la possibilitat d’utilitzar la posició B (bulb). En aquesta posició l’obturador roman obert mentre es mantingui pressionat el botó de captura 10.
(o s’utilitzi el corresponent accessori remot). Això permet, amb l’ajuda del trípode, realitzar llargues exposicions (fins a uns 60 segons) mitjançant un control manual del temps. En exposicions llargues, superiors a 1/4 de segon, s’ha de tenir en compte que les imatges solen presentar problemes de soroll. Retard en la captura Amb les càmeres digitals es produeix un retard entre el moment en què s’acciona el disparador i el moment en què es captura la imatge. En alguns casos, com en la fotografia d’acció o de moviment, caldrà aprendre a anticipar-se si es vol captar el moment precís. En les fotografies de moviment i acció, s’ha d’aprendre a anticipar la captura unes fraccions de segon. Quan s’acciona el disparador, la càmera triga un instant a realitzar la captura. Cal assajar, doncs, fins a acostumarse a aquesta nova manera de treballar. El diafragma El diafragma és l’encarregat de regular la quantitat de llum que arriba al CCD. L’obertura del diafragma també té relació directa amb l’espai enfocat en la fotografia, és a dir, en el que s’anomena la «profunditat de camp». Per obtenir una fotografia correctament exposada, s’ha d’utilitzar una combinació adequada de temps (obturador) i quantitat de llum (diafragma). A una obertura gran de diafragma li correspon un temps d’exposició més curt que, si en una mateixa situació, s’utilitza una obertura petita. .11
Segons sigui el diàmetre de l’orifici a través de com arriba la llum al CCD, pot veure’s afectada la profunditat de camp (l’espai enfocat en la imatge). Aquest és un aspecte que només té incidència en preses properes i quan s’utilitza el teleobjectiu. En els plànols generals i en preses amb angular, el diafragma no té gran incidència en la profunditat de camp. La profunditat de camp es deu a un principi de llei òptica: si els raigs de llum que passen a través de l’objectiu es creuen en un orifici (diafragma) petit, la imatge resultant apareixerà amb un espai enfocat més gran que si això es produeix a través d’un orifici (diafragma) gran. El control de la profunditat de camp resulta molt útil en preses de retrat i especialment en «fotomicrografia». El procediment és relativament fàcil. Bastarà amb tenir la càmera en posició REC-M i en manera A (prioritat a l’obturació). Mitjançant el corresponent control, es pot seleccionar el diafragma desitjat i la càmera escollirà la velocitat d’obturació necessària per obtenir una exposició correcta. L’efecte de la profunditat de camp es pot comprovar, per exemple, en una presa «macro». Si s’ajusta un diafragma molt obert, la càmera seleccionarà una velocitat relativament alta, mentre que si s’utilitza un diafragma molt tancat, la velocitat necessària serà molt més lenta. Mentre es realitzin els preparatius per a la captura, en la pantalla LCD, o en el visor, no es veuran canvis en la imatge, però si es comparen les dues preses es podran apreciar clarament els efectes: la captura realitzada amb el diafragma tancat (nombre «f» alt) té molt més espai enfocat que la que correspon al diafragma obert (nombre «f» baix). 12.
Compensar l’exposició Quan es vulgui ajustar l’exposició al gust personal, o es vulgui millorar la imatge, ja sigui enfosquint o aclarint l’aspecte general de la captura, es pot utilitzar el compensador d’exposició. Aquest ajust està simbolitzat amb els signes més i menys (+/–), i permet sobreexposar o subexposar les captures. Tot pressionant el botó de funció (+/–) i girant la roda de control, es pot ajustar la compensació d’exposició, en passos d’1/3 de diafragma, fins a un màxim de +/– 2 valors d’exposició (EV). El compensador resulta molt útil en captures en manera automàtica, però en les quals es desitgi intervenir en una major o menor exposició. Per exemple, ajustat en les posicions extremes (+2 i –2), se sobreexposa la captura en quatre vegades més i en quatre vegades menys de llum, respectivament. En les preses en les quals es tingui el motiu a contrallum, i si es treballa en manera automàtica, aquest quedarà subexposat. Cal utilitzar el compensador d’exposició (+ EV) per millorar el resultat.
DISTÀNCIA FOCAL I TEMA La distància focal utilitzada (el tipus d’objectiu), té una gran importància en la realització d’una fotografia. Les càmeres digitals estan dotades d’objectius de distància focal variable (zoom), ajustables en un ventall comprès entre l’angular moderat i el teleobjectiu moderat. Encertar amb la distància focal ideal en cada presa no resulta sempre fàcil. En algunes ocasions, la rapidesa .13
amb la qual caldrà disparar impedirà una reflexió pausada i la possibilitat d’assajar diferents posicions del zoom. En unes altres, pot succeir que es necessiti una distància focal inferior o superior que la que ofereix el zoom de la càmera. No obstant això, el ventall de distàncies focals del zoom incorporat a la càmera pot ser més que suficient per a la gran majoria de situacions fotogràfiques que es trobin. Si el tipus de fotografia que interessa requereix distàncies focals més curtes o més llargues que les del zoom de la càmera, sempre pot plantejar-se la possibilitat d’afegir a l’equip un accessori convertidor gran angular o teleobjectiu.
LLUM I TEXTURA En fotografia, la textura és, lògicament, una il·lusió òptica. La sensació de textura atorga a la fotografia una capacitat comunicativa extra. A través d’ella, l’espectador té la sensació de reconèixer les sensacions tàctils que experimentaria en tocar una determinada superfície. Per adonarse de la importància de la textura en una imatge, n’hi ha prou amb recordar els clàssics anuncis de detergents o suavitzants per a la roba, que basen la seva capacitat de persuasió en la textura dels teixits que mostren. Plasmar la textura en una fotografia significa atorgar-li més realisme i la il·lusió òptica de tridimensionalitat. Per ressaltar la textura d’una determinada superfície, l’element més important és la il·luminació. La qualitat de l’objectiu, l’exposició correcta i evitar vibracions en la càmera en el moment de la captura, també són vitals. 14.
La direcció de la llum El sentit de la llum més adequat per ressaltar la textura és el que incideix sobre el motiu des d’un costat, és a dir, la il·luminació lateral. La llum lateral potencia la sensació de textura mitjançant les ombres que la rugositat del motiu projecta. Cal recordar que la direcció de la llum s’estableix en funció de la posició de la càmera. Per una direcció lateral s’entén qualsevol que incideixi des d’un angle de 45º fins a apropar-se a l’eix de la presa. La posició de la font de llum a 45º, pel que fa a la posició de la càmera i el motiu, també s’anomena llum rasant. Com més prop de l’eix de la presa es trobi la font de llum, més es redueix la sensació de textura en la fotografia. Per contra, com més s’apropi a la posició rasant, més s’accentua aquesta sensació. Qualitat de llum i textura S’entenen per qualitat les característiques de la llum que incideix sobre el motiu. Generalitzant, es podrà treballar amb dues qualitats bàsiques de llum: la directa i la difusa. Llum directa.- La llum directa destaca de forma notable la textura, però proporciona un alt contrast. Hom pot trobarse, en determinades preses, amb ombres sense detall o amb la dificultat d’equilibrar les altes llums i les ombres. És una il·luminació amb molt de «caràcter» i no resulta fàcil aplicar-la sobre tots els motius en els quals es vulgui .15
ressaltar la textura. Per les seves característiques, s’adapta molt bé a rostres arrugats, ancians, personatges rudes, etc. Llum difusa.- La llum difusa pot trobar-se en un dia ennuvolat o a l’interior d’una casa (gràcies a la llum que es filtra a través d’una cortina, per exemple). En no tenir tant contrast, aquesta il·luminació permetrà treballar amb més comoditat i menys problemes tècnics. Resulta molt adequada per a bodegons i retrats de tot tipus, especialment de nens i nadons, tant en interiors com en exteriors. La textura al llarg del dia En funció de com incideixi la llum del sol al llarg del dia, un mateix motiu oferirà diferents possibilitats per mostrar la seva textura. En general, les situacions de llum amb les quals hom es trobarà són les següents: 1. Llum difusa: en clarejar, crepuscle o dia ennuvolat 2. Llum dura: durant el dia amb sol directe Per comprovar la importància de la direcció de la llum i l’hora del dia, es pot realitzar un exercici molt útil en l’aprenentatge del control de la il·luminació. Consisteix a seleccionar un motiu, amb textura i que estigui orientat al sud. Fotografiar-lo al llarg del dia, i realitzar-ne cinc preses: 1. Al matí, abans que el sol hi incideixi 2. A mig matí, amb el sol lateral (a la banda dreta) 3. Al migdia, amb llum frontal/zenital (cal procurar no projectar-hi ombra al damunt) 16.
4. A mitja tarda (amb el sol a la banda esquerra) 5. En vesprejar, quan el sol no hi incideixi directament Si se’n comproven els resultats, es podrà apreciar com n’és de fonamental la direcció de la llum per destacar la textura. També es podrà apreciar com influeix la qualitat de la llum sobre els motius.
EL PUNT DE VISTA En fotografia, el punt de vista és la relació que hi ha entre la posició de la càmera i la del motiu. Del punt de vista en depèn la quantitat d’informació que s’inclou en la fotografia i l’angulació de la càmera respecte a la posició del motiu. En alguns casos, les angulacions poden provocar una certa sensació d’inestabilitat a l’espectador. El punt de vista també té una gran importància en la composició. D’ell depèn la distribució dels elements en la composició i, per tant, com treballen les línies. Modificar el punt de vista pot representar que unes línies paral·leles es converteixin en convergents o en diagonals. Per exemple, si es fotografia un carrer, des d’un costat de la vorera cap a la vorera contrària, les línies de la composició seran paral·leles; mentre que si s’adreça la càmera cap al final del carrer, les línies seran diagonals. Si hom se situa en el centre del carrer i col·loca la càmera en el sòl, s’obtindran línies convergents. En canvi, si el mateix carrer es fotografia des d’una balconada, s’obtindrà una composició completament diferent.
.17
Altura de la presa El «picat».- La presa es denomina picat quan la posició de la càmera és més alta que la del motiu. És a dir, quan la càmera «mira» cap avall. Aplicat a una fotografia en la qual apareguin persones, el picat és una mirada que pot ser entesa com de superioritat. Minimitza i empetiteix el model. És un punt de vista que cal utilitzar amb precaució en les captures en les quals els protagonistes siguin persones. En la fotografia de paisatge, el picat (moderat) és un punt de vista molt útil, ja que permet aportar una informació més gran sobre l’escena. Moltes fotografies de paisatge no resulten prou atractives a causa que el punt de vista, massa baix, no facilita la visió de l’escena. El picat pot donar-se des d’una posició lleugerament elevada, com en el cas d’un retrat d’un grup de persones assegudes en una taula, o donar-se en un cas extrem, com en un presa des d’una balconada en la qual es fotografiï l’entrada de l’edifici. El «contrapicat».- El contrapicat es produeix quan la posició de la càmera és més baixa que la del motiu. És a dir, quan la càmera «mira» cap amunt. El contrapicat potencia el motiu. El realça i el fa més important. En moltes fotografies de monuments o edificis no existeix altra possibilitat que fotografiar-los en contrapicat. Això es tradueix en importants distorsions de la imatge i en línies convergents que no sempre afavoreixen la composició. Una forma de minimitzar els efectes del contrapicat, 18.
consisteix a fotografiar el motiu des de lluny i amb un teleobjectiu (sempre que sigui possible, és clar). El contrapicat també pot ser lleu i subtil, o molt extrem, com per exemple, en fotografiar un monument col·locant la càmera a la seva base. Objectiu i angulació L’angular és l’objectiu que més distorsió provoca en una fotografia. Cal tenir en compte que, en el cas dels picats i contrapicats, en no estar la càmera anivellada ni el plànol focal perpendicular al sòl, les distorsions es fan més exagerades si s’utilitza un angular. El teleobjectiu és la lent focal que menys potencia les angulacions, ja siguin picats o contrapicats. Com més llarg sigui el teleobjectiu, menys evident es fa l’angulació. Si es vol que l’angulació no sigui un efecte protagonista en la fotografia, cal utilitzar, doncs, el teleobjectiu. Les grans possibilitats de les angulacions poden utilitzarse segons els criteris estètics i expressius de cadascú, però valorant sempre la incidència que tenen en la fotografia. Per exemple, en un retrat de grup d’amics o familiars durant una excursió, es podrà potenciar el grup amb una presa amb l’angular, tot situant la càmera en una posició lleugerament més baixa que els caps dels protagonistes (cal intentar mantenir la càmera ben anivellada). Si es realitza la mateixa presa amb el mode normal (posició intermèdia del zoom), caldrà situar-se una mica .19
més lluny per tenir el mateix angle de cobertura. Hom comprovarà que l’expressivitat de la fotografia canvia de forma notable en modificar la distància focal. Les possibilitats de la distància focal també poden utilitzarse, en un lleuger picat o contrapicat, per potenciar-la mitjançant l’angular o, en una situació exagerada, dissimular-la mitjançant el teleobjectiu.
PAISATGE I PERSPECTIVA La perspectiva és una forma de representar la sensació de tridimensionalitat en dos plànols. Per potenciar la perspectiva de les fotografies que es facin es poden utilitzar dos recursos, tan simples com efectius: • Utilitzar un objectiu gran angular • Col·locar algun element en primer terme i a un costat de l’enquadrament Les lents focals curtes (angulars) tendeixen a magnificar els elements que es troben més prop de la càmera i fan que els que es troben més allunyats semblin més petits, és a dir, alteren l’escala dels objectes. Això fa que la il·lusió òptica de tridimensionalitat es vegi potenciada. Si es col·loca algun element prop de la càmera, i a un costat de l’enquadrament (una planta, una branca, etc.), s’estableix una clara diferència entre el primer terme i el fons de la fotografia. La perspectiva es fa més evident i l’efecte de tridimensionalitat també.
20.
El punt de vista En la fotografia de paisatge l’elecció del punt de vista resulta crucial. Un extens escenari pot quedar reduït a gairebé res si el punt de vista no permet veure’l íntegrament. En general, un lleuger picat (punt de vista de dalt a baix) sol millorar qualsevol fotografia de paisatge. Es poden utilitzar algunes petites talaies de l’entorn, com un mur, un monticle, etc., per aconseguir un punt de vista elevat. Com més baix sigui el punt de vista, més puja l’horitzó i menys paisatge es podrà captar. Si es volen punts de vista més insòlits, poden realitzar-se les captures des d’un nivell prou baix. Si es col·loca la càmera en el sòl (o gairebé) s’obtindrà un punt de vista sorprenent. La profunditat de camp En la fotografia de paisatge s’hauran de controlar l’enfocament i la profunditat de camp. En general, es tendeix a enfocar la part central de la imatge, però aquesta no és ni l’única ni la millor opció per enfocar-la. Cal utilitzar les possibilitats de la profunditat de camp per controlar la zona enfocada de les fotografies, i recordar que la profunditat de camp és l’espai enfocat que s’obté en una fotografia gràcies al diafragma utilitzat (lliçó 2). Per aprofitar la profunditat de camp caldrà enfocar en el primer terç de l’escena a fotografiar, bloquejar l’enfocament, reenquadrar i disparar. Si el diafragma utilitzat és prou petit, pot ser que s’aconsegueixi obtenir enfocada .21
tota l’escena. Si no és així, com a mínim es tindrà enfocada la part més propera a la càmera, i potser les parts més allunyades estaran desenfocades. Representar la perspectiva Una de les formes més evidents de representar la tridimensionalitat, però no pas l’única, consisteix en la disposició dels elements en l’espai. En una fotografia i, per tant, en una superfície bidimensional, es pot representar la perspectiva mitjançant tres grans opcions: • La convergència de línies • L’escala • El to i el color La convergència de línies.- Qualsevol imatge es pot esquematitzar en un dibuix de línies (esbós). En moltes fotografies hi ha línies que convergeixen en un punt; és l’anomenat punt de fuga. L’exemple més evident de punt de fuga és el dels rails del ferrocarril, en el qual les vies semblen convergir en un punt llunyà. El punt de fuga pot semblar més o menys llunyà en funció de l’objectiu utilitzat i del punt de vista. Les línies convergeixen en un punt de fuga, i aquest pot estar situat dins o fora de l’enquadrament. Un punt de fuga situat dins del format contribueix al fet que la mirada de l’espectador no «surti» de la fotografia, mentre que si aquest es troba fora, la mirada va més enllà de la pròpia fotografia i surt fora del seu marc. L’escala.- L’escala és la grandària relativa que tenen els motius en una representació gràfica. La disminució de la 22.
grandària és fonamental per representar la distància que aquests es troben de la càmera. Per exemple, un camí flanquejat per una filera d’arbres a cada costat, pot ser un excel·lent escenari per potenciar la perspectiva en una fotografia. El camí facilita una perspectiva amb punt de fuga central. La disminució de la grandària dels arbres (escala), a mesura que aquests es troben cada vegada més lluny de la càmera, potencien la il·lusió òptica de tridimensionalitat. El to i el color.- Els tons i els colors ajuden a representar la perspectiva. Els tons clars produeixen la sensació òptica que se situen darrere dels tons foscos. Així, en una presa de paisatge amb boira, sembla que les muntanyes (tons foscos) s’avancen al cel (tons clars). Si hi ha diverses muntanyes, aquestes s’ordenen segons la intensitat del to. L’efecte que produeix la calitja (calima) en un paisatge contribueix a afeblir els tons i els colors amb la distància. A aquest efecte de disminució de la nitidesa de la visió, combinació de la calima i la distància, se l’anomena perspectiva atmosfèrica. La perspectiva atmosfèrica és fàcilment apreciable en un paisatge muntanyenc i amb llum de tarda. En el cas dels colors, els càlids (vermells, ataronjats i groguencs) destaquen i s’«avancen» sobre els freds (blavosos i verdosos). Perspectiva i distància focal Atès que la sensació de profunditat ve donada, en gran mesura, per la distància que hi ha entre els elements de l’escena i la disminució de la grandària d’aquests, l’objectiu .23
utilitzat té gran importància en la il·lusió òptica de profunditat i perspectiva. Com ja s’ha indicat, l’objectiu angular potencia la perspectiva, mentre que el teleobjectiu la comprimeix. Tanmateix, això també és producte d’una il·lusió òptica. En realitat, modificar la grandària aparent dels elements no significa modificar-ne la perspectiva. Aquesta afirmació es pot comprovar prenent tres fotografies (amb angular, normal i teleobjectiu, respectivament) des del mateix punt de vista. Amb l’angular, els elements propers a la càmera semblen augmentar de grandària, mentre que els que es troben una mica més lluny semblen molt petits. Amb el teleobjectiu, sembla disminuir la distància entre els elements. La grandària entre els del primer terme i els del fons disminueix de forma molt més progressiva. Amb la finalitat que la grandària del primer element sigui sempre la mateixa, la distància de presa s’ha de modificar. Amb l’angular la càmera ha d’estar més a prop, i amb el teleobjectiu més lluny. El primer terme En les fotografies de paisatge en què es vulguin potenciar de forma evident la perspectiva i la profunditat de l’escena, es pot utilitzar el clàssic, i molt efectiu recurs, de col·locar algun element en el primer terme. És convenient utilitzar elements de l’entorn que puguin ajudar a establir amb claredat les diferències entre el primer terme i el fons. Es col·loca en el primer terme algun arbust, tanca, branca d’un arbre, roca, etc. (preferentment a un costat de l’en24.
quadrament), per crear l’efecte òptic de profunditat. També es pot decidir que el primer terme estigui o no enfocat. Un primer terme desenfocat sembla augmentar la sensació de distància respecte al fons. En definitiva, si es vol obtenir nitidesa (profunditat de camp) des del primer terme fins a l’infinit, caldrà enfocar en una zona propera de la càmera (primer terç de l’escena, per exemple), i ajustar el programa de paisatge o donar la prioritat al diafragma (A) i utilitzar un nombre «f» alt. Contràriament, si es desitja mantenir el primer terme borrós, s’enfoca cap a l’infinit o s’escull la prioritat en l’obturació (S) i s’utilitza una velocitat alta.
.oOo.
.25
Anotacions
26.
Taller TIC 07-2 LA FOTOGRAFIA DIGITAL (2) PM:·Antonio González Juny 2011 EDITA: DELTA gent activa Sant Cugat del Vallès www.deltagentactiva.org deltagentactiva@gmail.com
Els tallers TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) i en conjunt l’AULA OBERTA D’ INFORMÀTICA, són una idea original de DELTA gent activa, disposen de Copyleft i permeten la còpia sempre que se’n citi la font. .27
Una realització de per, per a i des de les persones grans actives deltagentactiva@gmail.com Tel.: 93.514.98.99 - 675.488.408 Fax: 93.444.33.22 Castellví, s/n - Casa de Cultura 08172 Sant Cugat del Vallès
Amb el suport de
28.
i la col·laboració de