Quatre – març / abril 2011
ÍNDEX
PòrTIC
Pàg. 3 Pàg. 4
BONA PASQUA!
Pàg. 8 Pàg. 10 Pàg. 11 Pàg. 12 Pàg. 13 Pàg. 14 Pàg. 16 Pàg. 17 Pàg. 18
Índex / PòrTIC Tema del bimestre. Valor social de la gent gran – Gent gran activa «De senectute»: Abuelitud. El árbol genealógico y el bosque de la sociedad La pàgina dels lectors. La página del somriure. Sortida. Granada, una ciudad con embrujo Tecnologies TIC. Aula oberta d’informàtica i Tallers TIC Premsa: Actualitat. Busquets i la Sagrada Família Pedagogia. El uso de GIC como recurso didáctico La targeta SeniorClass Aportació. L’Associació Catalana d’Oratòria / Núria Mínguez
Editat per: DELTA gent activa Castellví, s/n (Casa de Cultura) Tel. 935.149.899; Fax 935.894.339 08172 Sant Cugat del Vallès Web: www.deltagentactiva.org C.e.: deltagentactiva@gmail.com Equip de redacció: Agustí Casals, Martí Fabregat, Miquel Feu, Antonio González, Josep Nebot, José Antonio Pastor Col·laboradors: Lluís Busquets, Pilar Cámara, Salvador Llibre, Joan Panadès
Butlletí núm. 4 – març / abril 2011
En aquesta ocasió saludem tots els nostres lectors amb aquesta expressió de felicitació tan nostrada, d’aparença religiosa, tot i que d’origen divers. En efecte, el terme és de procedència llatina (Páscae), però aquest prové del grec (Paskha), el qual és format de l’hebreu (Pésakh), que significa «pas». Ja força mil·lennis abans de la nostra era se celebrava a les cultures mediterrànies una setmana de festa durant la lluna plena primaveral per celebrar el «pas» de l’hivern a la primavera. S’hi menjava pa sense llevat i s’hi ballaven danses laberíntiques, de pautes complicades. També els jueus celebren el pas de l’hivern a la primavera des de fa més de 3.260 anys, per commemorar el seu èxode d’Egipte, el pas del Mar Roig, i encara la seva independència. Però els primers cristians transformaren la celebració de la Pasqua (Pasqua florida) com a festa de la Resurrecció de Jesús de Natzaret, en el diumenge següent a la lluna plena posterior a l’equinocci de primavera (21 de març). Aquesta festa determina el calendari mòbil d’altres festes, com l’Ascensió i la Pentecosta (Pasqua granada). Nogensmenys, en d’altres cultures –pròximes o llunyanes– aquesta festa adopta significats diversos del de «pas», com els de: «el gran dia», «la gran nit», «resurrecció», «agafar carn», o bé «el mes d’Eostre» (deessa germànica). Així que, per totes aquestes raons, reiterem: Bona Pasqua a tothom (i totdon…). –3–
TEMA DEL BIMESTRE VALOR SOCIAL DE LA GENT GRAN – GENT GRAN ACTIVA Salvador Llibre (gener 2009)
Introducció Quan una persona es jubila i passa a ésser pensionista, les legislacions vigents li impedeixen qualsevol activitat laboral i la percepció del salari corresponent. Es lògic, donat que ja queda compensat per la pensió. Solament pot rebre algun ingrés econòmic si dóna conferències, dietes si assisteix a reunions que ho tinguin previst, i poca cosa mes. Això vol dir que només es pot dedicar, de forma gratuïta, al voluntariat de tota mena, si bé es pot rescabalar de les despeses que dita activitat li signifiquin i sempre que l’entitat en què actua ho pugui fer. Com a conseqüència, i sigui quina sigui la seva acció de voluntari, des del simple lleure organitzat fins a la prestació de serveis socials, retorna capital i valor social a la seva comunitat de forma generosa i la societat se n’aprofita de forma gratuïta. Però les persones de totes les edats que es dediquen a qualsevol tipus de voluntariat ho fan des d’una vocació personal de tipus religiós, per conviccions ideològiques, polítiques o de solidaritat, des del coneixement de determinada mancança i el neguit de resoldre-la, pel gust de participar en determinades activitats que li son atractives, per estar ocupat i distreure’s, etc. I a la fi, poques són les persones dedicades a aquest tipus d’activitats, d’altra banda diverses i variadíssimes.
Fins i tot s’observa que el jovent és capaç de dedicar temps, esforç i sacrifici per actuar com a voluntari gratuïtament, davant de fets i situacions bàsicament d’emergència, a casa o a fora, però sempre a temps determinat i sense admetre una vinculació permanent; al contrari de la persona més gran, en general més disposada a aquesta vinculació a llarg termini. Les dades i l’experiència diuen que totes les campanyes, jornades anuals, falques radiofòniques, anuncis, etc, dedicades a captar voluntaris, donen un profit mínim. I en el cas de les persones grans, específicament, la majoria de l’alt nombre de les vinculades a casals, ateneus i altres entitats diverses només cerquen distracció i lleure, sense aportació de valor social.
Situació previsible de la societat que arriba Entenem que, sobretot a partir de la propera dècada, la societat catalana, espanyola i segurament europea, es trobarà, amb gran seguretat, amb cinc circumstàncies destacades:
–4–
• Un nombre d’almenys tretze milions de ciutadans més grans de 65 anys a tot l’Estat, la majoria pensionistes, amb una esperança certa de vida restant de l’ordre de 30 anys, amb bona salut, actius, molt culturalitzats, ben preparats professionalment, amb un esperit dinàmic, que no es podran tenir aparcats sense fer res, i als quals caldrà donar sortida sociològica per tal de mantenir una bona salut mental individual i col·lectiva. • Ciutadans que hauran generat dret a pensió de jubilació o altres, i a la prestació dels serveis socials vigents, tota la qual cosa haurà de ser coberta i atesa per la societat del moment. • Limitacions pressupostàries, derivades de la dificultat d’incrementar la pressió fiscal, al mateix temps que, en una societat hedonista com l’europea, la gent demanarà cada vegada més i més serveis i prestacions socials, sanitàries, culturals i de tota mena, el que farà que no puguin ser ateses per insuficiència econòmica de les administracions públiques. • L’alta quantitat de jubilats, unit a la dificultat d’increment fiscal, farà que les pensions del futur hauran de ser basades en la cotització de tota la vida laboral i altres mesures complementàries per mantenir la sostenibilitat del sistema, el que vol dir que aquelles seran, en percentatge, inferiors a les actuals i més insuficients encara. • En conseqüència, és previsible una tensió social derivada, d’una banda, de jubilats insatisfets del seu nivell econòmic i, d’altra banda, una ciutadania amb necessitats i demandes antigues i noves, el que obligarà a trobar solucions imaginatives per tal d’atendre-les i rebaixar la pressió social.
Definició del que és un lloc de treball S’entén que hi ha un lloc de treball quan es reuneixen dues premisses: • Una necessitat, una activitat, un servei, una obra, etc., que la societat demanda a través de la indústria o els serveis. • Una possibilitat econòmica per pagar el salari i els complements que origina destinar una persona a fer la feina demanada. Si la segona premissa no és possible per manca de disponibilitat econòmica, el lloc de treball en realitat no ha estat creat i, per tant, no es pot dir que existeixi, però la necessitat sí.
Proposta d’aprofitament de la persona jubilada Partint, doncs, del fet que podran haver-hi necessitats socials però no pas possibilitats d’atendre-les totes, FATEC presenta una proposta novedosa, realista i eficaç que podria ajudar a resoldre quatre necessitats: La millora de la capacitat econòmica del jubilat; la utilització del seu valor o capital social al servei de la col·lectivitat; la seva bona salut mental i física individual i col·lectiva; i la resposta i solució a determinades demandes de serveis i prestacions, d’altra manera en descobert.
–5–
• Establir un acord entre l’administració competent, la seguretat social, les entitats patronals i els sindicats, i crear la legislació corresponent que ho permetés, sense que afectés la situació personal de pensionista.
Es tractaria de: • Davant d’una necessitat o d’un interès col·lectiu no atendible laboralment i econòmicament, demanar a les persones jubilades adients per a cada cas, que de forma voluntària, en dies i horaris a concretar en quantitat menor a la jornada normal, atenguessin la dita necessitat o prestació del servei, amb una compensació econòmica reconeguda de menor quantia i amb un contracte especial de desvinculació laboral i amb rescissió immediata i sense cap compensació. • La iniciativa correspondria a les administracions públiques, les Institucions culturals i de serveis socials, a l’associacionisme en general i a la iniciativa popular regulada. Es tractaria de crear la figura del «voluntari incentivat». • La donació econòmica seria d’acord amb la qualificació del servei prestat, del temps dedicat, previ pacte entre les parts, i a preus d’avui se situaria entre 60 i 180 •/mes, aprox., que rebria de qui hagués fet l’encàrrec, al marge de la seva pensió i sense disminució d’aquesta pensió.
Exemples de possibles actuacions • Verificació del mobiliari i instal·lacions municipals i dels béns ciutadans. • Presa de dades per a enquestes. • Guies de museus, monuments i rutes turístiques culturals. • Gestió de biblioteques. • Traçat i senyalització de senderisme històric. • Ensenyament, protecció i cura de l’entorn natural. • Repoblació forestal. • Restauració i reconstrucció de monuments i d’obres d’art. • Recuperació i restauració de biblioteques i documents antics. • Documentació i cura de la memòria històrica. • Recuperació i manteniment de tradicions, balls, folklore i història local. • Investigació i documentació sobre tota mena de fets culturals antics. • Projectes de recuperació de barris i pobles. • Activitats intergeneracionals a les escoles. • Recepció, atenció i integració d’immigrants. • Inserció social de col·lectius marginats.
–6–
• Culturalització i formació professional d’inclusió social. • Gestions per a malalts i impedits. • Acompanyaments de passeig o a domicili de persones solitàries i dependents. • Manteniment i reparacions domèstiques per a persones pobres. • Companyia hospitalària a malalts. • Control de qualitat en hospitals, residències i serveis socials. • Assessorament a les administracions públiques.
Consideracions finals Entenem que amb les actuals eines de què disposa la societat (socials, fiscals, laborals, de seguretat social, amb les legislacions vigents i, en resum, amb l’actual ordenació del país i de les seves estructures), no serà possible resoldre els problemes esdevinguts per l’augment importantíssim que s’apropa inexorablement, en les immediates dècades, de persones grans jubilades i pensionistes. Caldrà establir un nou Contracte Social i Generacional, pactat entre totes les forces polítiques, culturals, socials i econòmiques i també entre les diferents edats, que pugui fer front a les noves necessitats que la demografia imposarà, entre les quals hi haurà la de resituar el col·lectiu de persones grans, avui encara emergent, el rol del qual resta definir entre tots, atès que, per primera vegada a la història, adquireix perfil propi en el si de la col·lectivitat.
Ha de ser un Pacte que es vagi desenvolupant potser poc a poc, a mida que es concretin les diferents dades i informacions, a través d’un debat progressiu i dinàmic, seriós i compromès, entre totes les parts constitutives d’una societat que vol respondre als nous reptes, amb antelació i previsió suficient. La proposta que presentem en aquest document, formaria part del nou Contracte, com una més de les moltes resolucions que caldrà prendre. No correspon a les actuals generacions de persones grans decidir com ha de ésser aquest Pacte, ja que els seus coneixements, experiències i informacions són del passat, i el que es necessitarà és que ho facin les actuals i properes generacions actives, amb dades i prospectiva fiables i amb capacitat de pactar i decidir el seu propi futur. Però sí que podem proposar-lo, estimular-lo, advertir de la seva imperiosa necessitat i col·laborar-hi, si ens ho demanen, en el que sigui possible, per l’interès que tenim de deixar la millor herència i el millor País als nostres successors.
–7–
«DE SENECTUTE»: ABUELITUD EL ÁRBOL GENEALÓGICO Y EL BOSQUE DE LA SOCIEDAD José Antonio Pastor Cada familia tiene, en su marco histórico concreto, una triple dimensión cronológica que hace converger edades distintas y paradójicamente contemporáneas en quehaceres comunes en torno a un eje afectivo, de sangre común, de objetivos similares, de destinos complementarios. Y estos quehaceres compartidos van dirigidos a un fortalecimiento de la institución familiar y a un influjo favorable en la sociedad en la que la familia cultiva sus valores, forjando unos vínculos intergeneracionales fuertes, sólidos y perdurables.
Vemos cómo el organismo vivo que es la familia –ya por este hecho es parte de la sociedad– se revitaliza a sí misma en sus lazos tridimensionales, y se proyecta a la sociedad, mejorándola, haciéndola más humana y más capaz de llegar a convertirse en una auténtica gran familia.
Describiéndola en clave de semejanza biológica, la familia, el árbol genealógico familiar, forma el gran bosque de la sociedad, siempre que este árbol esté vivo, brote cada año, renueve sus frutos y oxigene el ambiente con el milagro de la fotosíntesis. La relación de cada una de las partes del árbol entre sí, es decir, los perfiles de cada una de las tres generaciones que conviven en la historia de cada familia, es muy importante, porque la savia circula de raíz a copa. Si, según Ortega, yo soy yo y mi circunstancia, también cada generación está en parte influida, si no condicionada, por su circunstancia de tiempo, lugar, costumbres, modos de vida, etc. Esto hace que lo que hoy se puede considerar como significativo y determinante de una generación, dentro de veinte años no podrá ser una referencia válida, salvo los ideales nobles, que nunca cambian. Los vínculos generacionales que enlazan las tres generaciones han de obedecer, para ser válidos y eficaces, al amor, la generosidad, el servicio, la esperanza en un porvenir mejor. Y cómo la transmisión de valores hace de estos vínculos unos enlaces fuertes que transcienden el tiempo y llegan a formar parte de una historia que hunde sus raíces muy atrás y apunta muy adelante.
–8–
Curiosamente la sociedad que será configurada por la suma de familias auténticas, podrá a su vez influir sobre éstas, ofreciendo servicios, perspectivas y mejoras procedentes de otras familias normalmente constituidas y conscientes de su cometido en la historia contemporánea. Así vemos cómo cada generación no es un compartimiento estanco, aislado, autosuficiente: la sociedad no está formada por grupos de niños, grupos de padres, grupos de abuelos, aislados, agremiados y sindicados, por comunas de gentes coetáneas. El riesgo de agrupar por edades –parvularios extrafamiliares, residencias geriátricas– hay que compensarlo con una intensidad en el trato de las tres generaciones en torno al hogar, renovando constantemente esos vínculos que nunca deben desaparecer. La sociedad acabará comprendiendo que hay que tener en cuenta los vínculos de las tres edades a la hora de dirigirse a cada uno de los individuos, que no son islas, sino personas en la escala de edades familiar. Cada generación es un proceso, arduo, costoso, perseverante y arriesgado. No basta la edad para considerarse inmerso en el proceso generacional: se ha de merecer, hay que trabajarlo, es un largo camino de esfuerzo, amor y servicio. No por tener ochenta años se es mejor abuelo; ni por tener quince se es un buen joven. Hay que merecerlo, hacer escuela, atarse a los vínculos familiares: filiación, fraternidad, abuelitud, paternidad, conyugalidad…
Sintonía de edades armonizadas por el amor, eso es la familia extensa. Lo que nació del matrimonio de un hombre y una mujer abierto a la vida, inicio de una familia nuclear, se fue extendiendo en el tiempo: hijos, matrimonio de los hijos, nietos, colaterales de otras sangres… hasta llegar a ser tres generaciones unidas por vínculos casi tan fuertes como el matrimonio.
En este árbol frondoso de las familias no puede faltar la misión de abuelos y abuelas. La tercera generación tiene algo muy importante que decir y hacer a las otras dos más jóvenes, a condición de que se haya llegado a la ancianidad, a la abuelitud, con la conciencia de amor y servicio fresca y dispuesta para aprovechar esta recta final dejando una huella indeleble en los nietos. Sociológica y éticamente los abuelos no tienen la responsabilidad de la educación y formación de los nietos, pero no están exentos de una responsabilidad afectiva, de la obligación del buen ejemplo, del racional cariño.
–9–
LA PÀGINA DELS LECTORS
El dret a triar l’escola
Teisme i religió
AVUI (Opinió), 12/04/11
AVUI (Opinió), 06/04/11
L’escola és aquell espai que esdevé la segona llar per als infants. Per això, podem triar l’escola per al nostre fill. Però, què passa si, després de seguir tot el procés d’inscripció i després del sorteig, en quedes fora?
Sóc catòlic practicant i, en conseqüència, crec en un munt de coses. Però no fóra exacte dir que crec en l’existència de Déu, perquè el meu convenciment de l’existència de Déu m’és donat per un raonament, com, per altra banda, ha tingut lloc en ments il·lustres, des d’Aristòtil fins a Einstein.
Aquest és el nostre cas, i també el de moltes altres famílies amb fills en edat d’escolarització a Sant Cugat del Vallès. Vivim al centre de la població, a pocs minuts caminant de qualsevol de les quatre escoles més properes. Així i tot, l’opció que ens ofereix ara el Departament d’Ensenyament és desplaçar-nos, amb autobús o amb cotxe particular, a la muntanya, als afores, a escoles que per raons que ara no vénen al cas no han omplert les places de què disposaven en primera opció. I el criteri d’arrelament? I el criteri d’afinitat amb els valors de la família? El perquè ja el sabem, així és que reclamem més decisió per part de les institucions que han de vetllar pel compliment d’un dret universal.
Contínuament apareix en llibres i articles de premsa la idea que l’afirmació de l’existència de Déu suposa l’adscripció a una determinada religió, amb els seus corresponents dogmes, molt particularment el de la vida després de la mort. Però no és així: és perfectament possible afirmar l’existència de Déu, no pertànyer a cap religió i alhora negar la vida eterna. No és el meu cas, però podria ser el d’un altre. A veure si queda clar que el teisme i la religió poden estar relacionats, i ho estan molt sovint, però són independents des d’un punt de vista lògic. Robert Navarro i González Sant Cugat del Vallès
Rosa Soler Prat Sant Cugat del Vallès –10–
LA PÀGINA DEL SOMRIURE
ACUDITS CURTS – ¿En qué se parece un hombre al ‘Windows’? – En que cada vez que sale parece que lo incluye todo, pero al final siempre aparece una versión que lo reemplaza. – ¿Por qué a los hombres les gustan tanto los coches y las motos? – Porque son lo único que pueden conducir.
– ¿En qué se parece un hombre a un columpio? – En que al principio divierte, pero al final marea. – ¿Por qué existe el machismo? – Porque de ilusiones también se vive. – ¿Me da un café con leche, corto? – Se me ha estropeado la máquina, cambio.
–11–
SORTIDA GRANADA, UNA CIUDAD CON EMBRUJO Martí Fabregat Cualquier época es buena para viajar a Granada. Su impresionante patrimonio, su legado cultural y sus habitantes la convierten en una ciudad ideal durante todo el año, pero nosotros aprovechando la primera (y parece ser que última) semana blanca de la enseñanza en Catalunya hemos tomado un vuelo low cost directo de Barcelona a Granada, que en una hora y diez minutos nos ha situado en una ciudad de la que se dice que en cuanto te marchas ya estás deseando volver. La oficina de turismo recomienda las visitas consideradas como imprescindibles para conocer la ciudad, que reúne cuatro ciudades en una sola: la gótica, la barroca, la renacentista y la mudéjar. Entre otras imprescindibles, están: la Alhambra y los palacios nazaríes –su mejor joya– (actualmente se halla en proceso de restauración, y por ello no es posible visitar el Patio de los Leones); y el Generalife, la Catedral y la Capilla Real, donde los Reyes Católicos lograron su deseo de ser sepultados en la ciudad que supuso el símbolo de la reconquista. No vamos a comentar estas visitas por falta de espacio y porque las guías existentes las explican con todo detalle. A quien le interese puede pedirnos clave de acceso para ver el álbum fotográfico de Granada que hemos realizado y colgado en nuestra página web.
Dos visitas que también podríamos considerar como imprescindibles son: la Chicotá en la calle Navas, que nos recomendaron como el mejor lugar para degustar las mejores tapas y fritos de la ciudad (y que confirmamos plenamente); y lo mismo para otra excelente recomendación (también, por supuesto, confirmada): la Pastelería López Mezquita, en la calle Reyes Católicos, que dispone de cafetería donde se pueden degustar los mejores piononos de Granada y los exquisitos Felipes, de gran tradición. Una excelente manera de terminar la visita y para despedirse de la ciudad es desde el mirador de San Nicolás, que se ubica en el Albaicín, declarado patrimonio de la humanidad y que constituye uno de los núcleos antiguos de Granada. Tiene una de las mejores vistas de la Alhambra (junto con el mirador de San Cristóbal), Sierra Nevada y en general de toda Granada y la vega granadina. Desde el mismo no se puede evitar pensar en la más famosa frase de Francisco de Icaza, reproducida en el azulejo adjunto.
–12–
TECNOLOGIES TIC AULA OBERTA D’INFORMÀTICA I TALLERS TIC L’AULA OBERTA D’INFORMÀTICA és una idea original de DELTA gent activa, i la plataforma que li permet desenvolupar els seus Tallers TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) Els Tallers TIC L’originalitat d’aquests Tallers TIC, i al mateix temps el seu fet diferencial respecte a d’altres cursos/tallers d’informàtica que realitzen altres entitats o organitzacions és que els nostres tallers han estat creats, realitzats i dirigits per i per als sèniors actius, tot fent un èmfasi especial en cercar solucions als problemes que es presenten a aquests usuaris en l’ús de les diferents aplicacions informàtiques que utiltizen de forma habitual. Una altra característica pròpia d’aquests tallers és la interactivitat entre els usuaris, els quals presenten i intercanvien tant els seus problemes com les seves solucions. Tallers en curs TIC 01: ORGANITZACIÓ D’ARXIUS Una forma senzilla de guardar i localitzar els arxius quan es necessiten (un lloc per a cada cosa i cada cosa en el seu lloc). TIC 02: NETEJA DE L’ORDINADOR Com mantenir l’ordinador en perfectes condicions de funcionament. TIC 03: CÒPIES DE SEGURETAT Com mantenir les dades del disc duro, conservar els arxius importants i recuperar la informació en cas de desastre. TIC 04: EL CORREU ELECTRÒNIC Com rebre i enviar missatges, i fer un bon ús de la bústia personal. TIC 05: EL CLOUD COMPUTING (COMPUTACIÓ EN NÚVOL) Com gestionar els arxius remots i compartir-los entre els usuaris. TIC 06: L’SKYPE (COMUNICACIÓ ORAL, ESCRITA I VISUAL) Com parlar, conversar per escrit i veure’s amb l’interlocutor, sense cost, per mitjà de l’ordinador.. Tallers TIC 07: TIC 08: TIC 09:
previstos LA FOTOGRAFIA DIGITAL LA METEOROLOGIA EL GPS
… i tots els que se’ns vagin proposant per desenvolupar, sempre i quan hi hagi prou persones interessades a seguir-los. –13–
PREMSA: ACTUALITAT BUSQUETS I LA SAGRADA FAMÍLIA Jaume Busquets realitzà un conjunt del naixement realment admirable. El nen Jesús dins un cabàs d’artesà, la Mare de Déu i sant Josep. No hi manquen el bou i la mula Lluís Busquets Dalmau (Opinió – www.avui.cat – 21.12.10) El Punt i algun altre diari varen publicar que el motiu de la Sagrada Família que havia escollit el papa Benet XVI com a nadala era el grup del naixement de l’escultor Jaume Busquets (1903-1968). A hores d’ara la imatge d’aquesta bella escultura haurà arribat a tot el món i sembla oportú, doncs, explicar la trajectòria de l’artista i especialment la seva contribució a la nostra nova basílica. Jaume va ser el germà petit dels artistes noucentistes gironins Josep Maria i Lluís Busquets, que als anys vint fundaren La Galeria de Bells Oficis, on dissenyaven interiors, mobles i objectes artístics a la vegada que organitzaven exposicions, concerts i lectures al seu local de la Rambla. L’Ajuntament de Girona va dedicar-los una exposició l’any 1996. Va a Barcelona als 15 anys a completar la seva formació però també a treballar per guanyar-se la vida. Treballa amb Darius Vilàs, que va ressuscitar la pintura al fresc i els vitralls amb el llavors denominat estil modern. Jaume ajuda el mestre en la confecció dels vitralls de la cripta de la Sagrada Família. Aquí coneix Gaudí, que ja fa més de 30 anys que es dedica a la construcció del temple. El 1923 es crea Amics de l’Art Litúrgic com una secció del Cercle Artístic de Sant Lluc. Mn. Manuel Trens, director del Museu Diocesà i consiliari del Cercle de Sant Lluc, n’és l’impulsor. Busquets, amb 20 anys, és membre de la junta.
El moviment a favor de l’art litúrgic feia uns quants anys que treballava amb la idea que s’havia de posar fi al mal gust en la decoració de les esglésies, objectes i vestuari sagrats. Els Amics de l’Art Litúrgic compten amb arquitectes, pintors, decoradors, escultors… Busquets participa en l’organització d’exposicions que aquesta associació promou i també en la redacció dels Anuaris d’Art Litúrgic, on també hi ha abundants obres de Gau-dí. Aquí torna a trobar-se amb l’arquitecte, que li recomana posar-se al servei de l’art litúrgic. El 1926 mor Gaudí, i Amics de l’Art Litúrgic organitza una exposició sobre la seva obra. El 1931 Jaume organitza al Cercle Artístic de Sant Lluc l’exposició El pessebre antic i modern, amb pessebres des del Renaixement fins a composicions d’artistes companys seus. L’activitat de Busquets no es limita a l’art litúrgic. Aviat destaca com a dibuixant en la revista D’ací, d’allà, i sobretot com a artista dins el corrent decorativista noucentista i d’art déco, en què assoleix els seus èxits més notables (dues medalles d’or en l’Exposició d’Arts Decoratives de París de l’any 1925, una altra medalla d’or en l’Exposició Internacional de Barcelona a Montjuïc el 29) i amb diverses collaboracions amb Santiago Marco, president del FAD. També fou el primer director de l’Escola Massana del 1929 al 39, on va aplegar els millors especialistes artesanals que realitzaren un ensenyament
–14–
pioner, recordat p e l s s e u s deixebles i continuadors de l’escola. El crític d’art F.P. Verrié –que en fou alumne– afirma que Jaume Busquets revelà tenir una extraordinària intuïció pedagògica i una gran capacitat artística (Programa Exposició del 82 de La Caixa L’Escola Massana en el temps de Jaume Busquets). Per Busquets com per molts, la revolució i la guerra varen significar un trauma. Al dolor per la pèrdua de familiars i amics s’hi afegia el produït per la destrucció d’esglésies, algunes amb obres seves com ara la del santuari de la Salut de Sabadell. Sens dubte aquests fets influïren en el viratge que prengué el seu treball artístic amb una dedicació quasi total a l’art religiós i a la decoració d’esglésies destruïdes i també de moltes de noves. Malgrat els anys que es portaven, podem parlar d’amistat entre Gaudí i Busquets. També de coincidència d’idees quant a la necessitat de la renovació litúrgica. No és d’estranyar que Gaudí volgués que Jaume realitzés algunes de les principals escultures del seu temple. Entre d’altres també va fer la marededéu de la façana de la catedral de Girona. Sobre les escultures de Busquets, Trens diu: «Es troba en el punt dolç entre el Renaixement i aquell sempitern barroc que a les imatges les fa bategar i explicitar-se». No es tracta
d’escultures singulars com les que estan en un museu, formen part d’un conjunt ideat i construït en maqueta per Gaudí. Busquets realitzà un conjunt del naixement realment admirable. El nen Jesús dins un cabàs d’artesà, la Mare de Déu i sant Josep. No hi manquen el bou i la mula. Es notava que a Busquets li agradaven els pessebres, ja que es tracta d’unes grans figures de pessebre. Si pretenia fer art popular ho va aconseguir. La imatge es col·locà el dia de Sant Josep del 1958 en una cerimònia en què cantaren els antics escolans de Montserrat. També hi assistiren el director i molts empleats del Banc de Bilbao i les seves famílies, ja que havien finançat l’estàtua. Uns anys més tard va fer el grup de l’Anunciació de l’àngel a Maria. Una Verge resant inclinada, un jove i bell àngel la cobreix amb la mà dreta i amb els ulls aclucats. El grup està situat a l’ogiva, davant la rosa del finestral prop dels signes del zodíac que constaten la cronologia del naixement. Es col·locà el 24 març del 1966, festivitat de Sant Gabriel, patró de la radiodifusió, ja que l’havien finançat les emissores de ràdio de Catalunya. Encara una tercera obra de Busquets hi ha a la cripta de la Sagrada Família, col·locada el 1962: la Mare de Déu del Carme, a la capella del mateix nom sobre la tomba d’Antoni Gaudí. Aquest tenia molta devoció a la Mare de Déu del Carme i va voler ser enterrat en un lloc sota la seva advocació. Busquets tenia molt d’interès en la feina de la Sagrada Família. Ja greument malalt va traslladar-se a Barcelona des de Girona, on en emmalaltir havia anat a viure amb les seves nebodes. Volia enllestir el grup de l’Anunciació, com així va fer.
–15–
PEDAGOGIA EL USO DE GIC COMO RECURSO DIDÁCTICO La plataforma o campus virtual como recurso pedagógico Artículo publicado en Pedagogía Interactiva, 2006
El presente artículo está desarrollado en base a una tesis doctoral realizada por la profesora M. Pilar Cámara Serrano y una pequeña entrevista. M. Pilar Cámara es Licenciada en Filosofía y Letras en las especialidades de Filosofía Pura (UB, 1970) y Psicología (UB, 1976); Master en Formación de formadores en la dimensión ocupacional y empresarial (UAB, 1996); Doctora en Pedagogía (UAB, 2006); Profesora de Filosofía y Sociología en Bachillerato en el Colegio Sant Ignasi de Barcelona. El título de la tesis que realizó es: «El uso de una plataforma virtual como recurso didáctico en la asignatura de Filosofía». A continuación transmitimos aquellos aspectos de mayor relevancia para los centros educativos. En resumen, muchos profesores desean actualizar y mejorar su acción docente utilizando las Tecnologías de la Información, pero dudan de su utilidad didáctica o se preguntan cuál sería la mejor manera de utilizarlas. Esta investigación aporta respuestas que pueden ayudar a incorporar las TIC en sus clases. Durante el curso 2004-05, en un grupo de Filosofía de 1º de Bachillerato se utilizó la plataforma virtual GIC, y se observaron los cambios generados. Entre éstos cabe señalar: mayor conciencia en los alumnos de
su responsabilidad en el proceso de aprendizaje (correo, forum, etc.); mayor oportunidad de generar pensamiento crítico y mejoras en la alfabetización digital (uso de presentaciones GIC); aumento de la comunicación entre profesor y alumnos; y actualización y mejora de la programación del aula. ENTREVISTA a la Dra. M. Pilar Cámara ¿Qué destacaría de la Intranet Escolar GIC como herramienta de soporte en su trabajo? La posibilidad de compartir con los alumnos un nuevo espacio más allá del aula presencial, donde se crea una nueva comunicación didáctica que fomenta el aprendizaje colaborativo y se intercambian conocimientos de una manera más interactiva y personalizada. Asimismo, fomenta que los alumnos se sientan más responsables de la gestión del propio conocimiento y a que la profesora pase a ser más facilitadora de aprendizajes y no sólo exclusivamente una transmisora de conocimientos.
–16–
¿Cómo han acogido sus alumnos la utilización intensiva de GIC? Ha habido casos diversos: algunos alumnos se hubieran decantado por hacerlo todo en entorno virtual o ir siempre al aula de informática a hacer ejercicios; otros, al comienzo se quejaban de que tenían que trabajar más, a otros les daba un cierto miedo que las TIC no fuesen adecuadas para aprender Filosofía y temían que la experiencia fracasase; otros (muy pocos) defendían que no hay nada como una buena clase tradicional con «bolígrafo y pizarra». Y finalmente, la gran mayoría colaboró constantemente conmigo, dándome todos los datos posibles sobre qué les facilitaba aprender mejor y qué no. Pero lo mejor de todo ha sido ver como, a final del curso, reconocían que les había ayudado a aprender a filosofar.
¿Cuál es su pronóstico respecto a la implantación de las Intranets Escolares como herramientas de trabajo escolar? Creo que pasará un poco como ha pasado con el uso del ordenador: una vez te acostumbras a utilizarlo, son tantas las ventajas que aporta que ya no puedes volverte atrás. Yo lo probé en su momento al poner en marcha GIC y hoy estoy totalmente «enganchada».
LA TARGETA SENIORCLASS Els amics de DELTA gent activa ja poden disposar de la targeta SeniorClass, que té l‘ús de carnet identificatiu per participar en totes les activitats de l’associació DELTA gent activa. També és utilitzable com a targeta de crèdit totalment gratuïta, a part dels avantatges únics i exclusius que SeniorClass incorpora per a tots els associats i amics. A la targeta SeniorClass encara se li sumaran les condicions especials que l’anomenada Banca Cívica ofereix als amics de DELTA gent activa. Més informació al web: www.seniorclass.cat Vegeu també l’anunci de la pàg. 19 d’aquest mateix Butlletí –17–
APORTACIÓ L’ASSOCIACIÓ CATALANA D’ORATÒRIA (ACO) Joan Panadès, professor d’oratòria i president de l’ACO Amb gran alegria i satisfacció ens presentem al Butlletí de DELTA gent activa. Des d’ara volem que aquestes pàgines siguin el portaveu de les activitats de l’Associació Catalana d’Oratòria (ACO) i també el testimoni d’efemèrides passades. ACO, fundada fa més de vint anys, però que va quedar aparcada darrerament per motius diversos, ha tornat a emprendre activitats de tipus cívicocultural i pedagògic, sempre basades en la comunicació oral. Així doncs, aquest espai ha de servir per comentar totes les nostres activitats i esdevenir una cita de referència en el futur. Agraïm la possibilitat d’estar presents al Butlletí de DELTA, i especialment al seu equip de redacció, que n’és la seva ànima. La nostra associació –que no cobra cap quota d’entrada ni cap de periòdica–, formada inicialment per alumnes i amics dels cursos d’oratòria, està oberta a totes aquelles persones que estimin l’oratòria i desitgin practicar-la. Endavant. Us hi esperem. ACO, Associació Catalana d’Oratòria – Balmes, 74, pral.2a. - 08007 Barcelona Tel. 93·4881648 – C.e.: asscatoratoria@gmail.com
Núria Mínguez A la festa de Sant Jordi d’enguany hem pogut trobar la darrera novel·la de Núria Mínguez, titulada Un palazzo a Venècia. Aquesta autora, filla de Joan Mínguez (1900-1960), ens sorprèn sempre per la qualitat i gran interès de la seva obra. Qualificada per molts lectors com l’«Agatha Christie catalana», ha publicat 36 novel·les, gairebé totes d’intriga. Deixant de banda els seus coneixements científics (és llicenciada en Farmàcia, en actiu durant més de quinze anys) ens mostra gran interès per la literatura i la història.
Núria Mínguez ha guanyat set premis, entre els quals: Immortal Ciutat de Girona (1969) i Ciutat de Palma (1974). Les seves novel·les capten l’atenció del lector pels seus arguments plens de sorpreses i misteris. En aquesta darrera obra, Un palazzo a Venècia, ens narra una sorprenent aventura per resoldre un enigma en les aigües del Gran Canale. L’ambientació és fastuosa, a partir d’un palau sumptuós del segle XV, on l’art i la història complementen aquesta deliciosa novel·la d’intriga.
–18–
Joan Panadès
–19–