Samba

SAMBA BU N’DAW (SAMBA EL PETIT)

Autora: MARIONA MASFERRER Il·lustrador: SERGI MORESO

ÍNDEX

1. Les sandàlies 2. L’arbre d’enraonar 3. Nata amb sucre 4. La pilota i el mico 5. El mbar del bosc 6. El maam 7. L’euga i el mussol 8. Pertorbador 9. L’amulet 10. L’home de la serp

1

2

1

LES SANDÀLIES

Quan en Samba va néixer, al seu poble no hi havia cap escola. Per ser exactes, no hi havia ni escola, ni fleca, ni oficina de correus, ni estació d’autobús..., ni botigues de res. Era un poble tan petit que les úniques construccions eren les cases de les persones, la mesquita, el pou, i les corts dels animals. Si havien de comprar alguna cosa esperaven que passés per allà el venedor ambulant amb el seu carret carregat d’estris de tota mena. Però com que només pujava molt de tant en tant, solien caminar fins al mercat del poble gran que estava a uns quants quilòmetres baixada avall, perquè el poblet era a dalt d’un turó, i en canvi el poble gran era abaix al pla, a la vora del riu i a peu de carretera.

Estar al costat de la carretera general era una cosa molt important en el país d’en Samba, perquè en l’estació de pluges, que durava tres mesos, els camins gairebé desapareixien a sota dels bassals, i en temps de l’estació seca, que eren els altres nou mesos de l’any,

3

es quedaven fets una fàstic, tots trencats i empolsinats. Així que les botigues, l’oficina de correus, l’estació d’autobusos, la gasolinera, el mercat, el taller mecànic, el metge de la zona... tot estava en el poble gran a peu de carretera.

Un dia en Suleyman, el pare d’en Samba va baixar amb l’Alburaj, el seu cavall, a vendre mill a la cooperativa de pagesos. Estava content perquè havien tingut bona collita i en portava molts sacs a dalt del carro.

–Afanya’t, Alburaj, que com més aviat arribem més aviat cobrarem!

–Sí home!, i si rellisco i em trenco una pota, què? –remugava el cavall, que era un animal llest i molt prudent.

I xino-xano, van arribar al poble gran, van descarregar el mill, i en Suleyman es va embutxacar uns quants bitllets. Després va fer els encàrrecs que li havien encomanat les dones de casa: una garrafa d’oli de palma per cuinar, i un peix salat molt gran... Quan ja ho tenia tot, es va quedar xerrant d’això i d’allò i del de més enllà amb l’home de la botiga, però només ho feia per despistar, el que pretenia en realitat era fer-se el simpàtic perquè li rebaixés el preu. Havia vist unes sandàlies de plàstic, petites, de color vermell, i pensava que al seu fill li agradarien molt. Ja havia passat

5

cinc vegades la temporada de pluges des que en Samba havia nascut, i encara no havia estrenat mai unes sabates.

–Au va, pel mateix preu posa’m aquestes sandàlies al paquet! –va proposar.

I el botiguer, fent veure que feia un gran sacrifici, va posar les sandàlies amb la resta de les coses sense cobrar més. Tan sols va dir: –Suposo que són per anar a l’escola.

El pare d’en Samba, que ja estava per acomiadar-se del botiguer, es va aturar i va preguntar: –L’escola?

–Sí, l’escola nova. Han fet venir un mestre, i aviat començaran el primer curs.

–Qui ha fet venir un mestre?

–L’estat.

–L’estat?

–Sí, el president, vull dir els del govern, els que manen, ja m’entens. Diuen que estan posant escoles per tot el país perquè tothom pugui tenir estudis.

–Tothom?

–Nosaltres no, home, només és per als nens i nenes, els nostres fills.

–Però es deu haver de pagar molt.

6

–No res, és gratis.

–Segur?

–Sí, segur.

–I qui paga al mestre?

–L’estat.

–Ah. –Diuen que donen els llibres i tot.

–Els llibres també són gratis?

–També.

De tornada a casa, l’Alburaj se sabia el camí tan de memòria que es distreia escoltant el “clip-clop, clip-clop” dels seus passos sobre el terra, mentre en Suleyman pensava en això de l’escola, sense acabar de creure que fos possible que tots els nens i nenes del país, poguessin aprendre a llegir i a escriure. Ell no en sabia pas, ni coneixia ningú que en sabés.

Al passar la porta del pati de casa seva va saludar en Babacar, el seu pare, i li va parlar de la venda del mill i de les novetats del poble gran: –Diuen que obriran una escola per als nens i nenes de la rodalia –va deixar anar entremig de notícies variades.

–Què has dit? –preguntà en Babacar.

En aquell moment en Samba passava per

7

allà, corrent darrere de la cabreta Pigada que havia nascut feia poc, i el seu pare el va cridar: –Samba!

Però es van girar dos homes, i en canvi la criatura no li va fer cas.

–Samba bu n’daw! –va cridar llavors.

I el nen es va tombar a mirar el seu pare, perquè de Sambas n’hi havia més d’un a la família, i ell era el bu n’daw, que vol dir “el petit” en llengua wòlof, la llengua que parlaven tots ells, els del seu poble, que es deia Tibay, els de tots els pobles de la regió de Tambakunda, i de la major part del Senegal, que era el seu país.

–Samba bu n’daw –va repetir el pare– mira què t’he portat!

En Samba es mirava les sandàlies de plàstic.

Tenien la sola grisa i les tires vermelles, i eren una mica grosses per als seus peus, però les trobava tan boniques que assegurava que li anaven perfectament. No parava de córrer amunt i avall, i de saltar més que la cabreta, que ja és dir perquè les cabres són molt saltadores.

–Ja està punt per anar a l’escola! –exclamà en Suleyman, rient.

Però en Babacar es va posar molt seriós, i va preguntar: –Què has dit? –altra vegada.

8

–Que amb aquestes sabates ja pot anar a l’escola! –en Suleyman reia encara més imaginant el seu fill tan petit amb sabates grosses, anant a estudiar com els fills dels rics de ciutat.

–De quina escola estàs parlant?

–De la que han posat aquí a Kanta –va respondre sense parar gaire atenció al que deia.

–A Kanta?, el poble d’aquí al costat?, això està molt a prop de Tibay!

–Sí, molt a prop.

–S’hi pot anar a peu!

–És clar que s’hi pot anar a peu, què t’agafa ara?, ho saps de sobres.

–Vull dir que els nens hi podrien anar caminant.

–A l’escola!?, els nostres nens?, però si només parlen wòlof!, s’ha de saber francès!

–Al Senegal hi ha moltes llengües oficials, però l’única comú a tothom és el francès i és la que s’ensenya a les escoles.

–Doncs, n’aprendran! –va afirmar, categòric, en Babacar. I ningú va piular, perquè tots sabien que si en Babacar decidia una cosa, allò passava, i prou!

9

L’ARBRE D’ENRAONAR

L’endemà pel matí l’àvia Aminata li va demanar a en Samba que anés a buscar aigua al pou, i quan tornava amb una galleda a cada mà, va veure els homes reunits sota l’arbre d’enraonar.

Va deixar les galledes a terra, s’hi va acostar a poc a poc per no interrompre, i va parar l’orella.

En Babacar estava dient que els havia convocat perquè era important que aquells nens no es quedessin sense escolaritzar. Alguns pares deien que per treballar al camp no calia aprendre tantes coses, altres argumentaven que per molt que volguessin no hi havia res a fer, ells eren els últims de la cua, i els del govern del país ni se’n recordaven que existien els pagesos de Tambakunda. Però ell els va escoltar a tots i després va dir: –Sí que cal saber llegir i comptar per treballar al camp, sinó els passarà com a en Mussa, que es va vendre una vedella i li van donar menys diners dels que li tocaven. Si ens conformem sempre seran més llestos els altres, i ens podran enganyar. Nosaltres també

10

2

som ciutadans d’aquest país, i no ens han de deixar abandonats!

–Tenim molta feina al camp, necessitem totes les mans per ajudar, les dels nens també són necessàries –apuntà un avi que tenia moltes boques per alimentar.

–Quan començaran? –preguntà en Babacar.

–El què?

–El curs.

–Quan s’acabi la temporada de pluges –va respondre en Suleyman.

–Llavors, ja estarà feta la collita i s’haurà acabat la feina al camp.

–Això és veritat –reconegué un pare. I els altres s’hi van anar afegint.

–És veritat.

–Sí, podrien ajudar igualment, durat la temporada forta de feina al camp l’escola tanca per vacances.

–Tens raó.

–Però només hi podran anar els de set anys, els altres es quedaran fora –va dir un home que era pare d’un noi de vuit i una noia de nou.

–Per què?

12

–Perquè l’estat paga un sol mestre per a tots els poblets de la rodalia, tindrà tants alumnes que només podrà fer un curs per any. Els que no tenen l’edat es quedaran fora.

–Això ja ho arreglarem –va dir en Babacar–, el més important és que nosaltres estiguem d’acord. Si som senegalesos hem de tenir els mateixos drets en un poblet de Tambakunda que en la capital del país.

–Sí.

–D’acord.

–Tots iguals.

–Els mateixos drets –deien tots.

–Però com ho farem? –insistia el pare del noi de vuit i la noia de nou.

–Parlaré amb el mestre.

I també van estar tots d’acord.

En Babacar va anar a parlar amb el mestre, i en Samba va anar a parlar amb l’Alburaj: –No vull anar a l’escola –va dir-li al cavall, que xarrupava l’aigua de la galleda.

–Brrrrffff! –va rebufar l’Alburaj, esquitxant pels narius–, tu què vols ser un home o una bèstia?

–Un home –va dir en Samba.

13

Doncs, a estudiar!, sinó seràs un burro! – exclamà el cavall acariciant amb la testa la panxa de l’amo petit.

En Samba el va abraçar, i es va posar a raspallar-li el llom, tal com li agradava a l’Alburaj, que era animal, però savi.

Al vespre, una polseguera gran es va acostar pel camí, i al mig del núvol va aparèixer la camioneta del transportista de la cooperativa, i de dins en va sortir en Babacar.

–Gràcies! –va dir al transportista, que va seguir el seu camí. I girant-se cap els pares que preguntaven com havia anat, exclamà–: Arreglat!

–Ja poden anar a l’escola?

–Sí.

–Tots?

–Tots.

–El meu fill de vuit anys i la meva filla de nou també?

–També.

–Però no se n’havien de tenir set?

–És que ara tots tenen set anys.

–Ah. –El senyor mestre i jo hem anat al poble

14

gran a trobar el jutge, i li hem explicat tot. Ell ens ha escoltat i ha comprés que era un cas de justícia. “Tots els nens i nenes del país tenen dret a anar a l’escola”, ha dit, “si la llei diu que s’han de tenir set anys, i el registre diu que en tenen vuit o onze, o sis, o els que siguin, no és culpa dels nens ni dels seus pares. Jo sóc el jutge i no puc permetre una injustícia”. Llavors ha corregit les dates en els certificats de naixement, i ara tots han nascut el mateix any.

En Babacar va ensenyar els papers, i tothom va celebrar la bona idea del jutge.

15

NATA AMB SUCRE

Cada matí, només llevar-se s’havien de rentar de cap a peus, i anar cap a l’escola. Caminaven en renglera per la vora del camí, al davant el més gran, i tot darrera en Samba, el més petit, ensopegant de tant en tant amb les seves sandàlies que li anaven una mica grosses. Tots portaven una bossa en banderola, feta amb un sac de sal i una tira per penjar a l’espatlla.

La d’en Samba li havia fet l’àvia Aminata, i a ell li agradava molt, com les sabates, i com la cabreta Pigada, que l’havien de lligar perquè no es posés a la fila i se n’anés cap a l’escola amb els nens. A en Samba això li feia una mica de pena, perquè a l’escola s’avorria molt, i amb la Pigada s’ho hagués passat millor. El professor el feia seure a la primera fila, li donava un llapis i un paper i li deia: “tu fes pals i rodones”, i ell feia pals i rodones, però al cap d’una estona li venia la son, i plof!, s’adormia amb el cap a sobre de la taula.

–Samba!

–Què?

16

3

–Que dormies? –li preguntava.

–No –responia ell espantat, creient que el renyaria si deia que sí.

–Estaves tan concentrat que semblava que dormissis, oi?

–Sí –deia ell, que no sabia què volia dir concentrat, però la cosa era donar la raó al mestre.

–I tots es petaven de riure, menys ell que sovint es posava a plorar.

Camí de tornada, li prenien el pèl de mala manera: –Què, Samba, has treballat molt avui a classe?

–Sí.

–Què has fet?

–Pals i rodones.

–I tant –deia un dels ganàpies– pals amb música! –i començava a imitar el soroll d’algú que ronca–: ggrrrrrr-ffffiiiiu, ggrrrrrr-ffffiiiiu...

I altre cop tots a riure i en pobre Samba a somicar.

Fins que un diumenge, el mestre es va presentar davant de l’avi Babacar i li va dir que l’experiència no estava resultant gens bona.

–A tots els costa molt, sobretot a aquell petit, per més que s’hi escarrassi no se’n sortirà pas.

18

Babacar es va quedar amoïnat. Si no podien fer el primer curs aquell any, ja no el farien mai, era l’única oportunitat.

–Tinc bona salut. La meva família és gran i tots estan sans. Enguany hem tingut bona collita, no ens faltarà menjar –va dir-li al mestre–. Però això que els meus néts no puguin aprendre a escriure i a fer números, em sap molt de greu.

–És que és un esforç molt gran, s’ha de tenir molta energia –va dir el mestre, més que res perquè no sabia com consolar en Babacar.

–Per estudiar, s’ha d’estar fort?

–Sí, és clar, el cervell necessita aliment per estar ben despert.

–Dóna’m una setmana més de prova –va dir tot d’una en Babacar–, em sembla que tinc la solució!

–En Samba acabava de passar per allà i l’avi s’havia fixat en les cames del seu nét. Eren tan primes que semblaven bastons de pastor.

–Ja has esmorzat? –li va preguntar.

El nen va fer que no amb el cap.

–I els dies d’escola fas un bon esmorzar?

El nen va tornar a fer que no amb el cap. Cap nen feia un bon esmorzar. Els que tenien sort

19

menjaven algun rosegó o alguna peça de fruita a mig matí, però l’aliment anava escàs, i s’havia de reservar per als homes que feien la feina dura al camp, per als que sortien a caçar, o per a les mares que criaven nadons. Però el vell havia escoltat les paraules del mestre i havia pres una decisió.

L’endemà al matí, després de resar de genolls a la seva estora, va anar a despertar els nens: –Aixequeu-vos! Tothom a esmorzar! –els va dir–, Vinga, a rentar-se la cara i a menjar!

Tenien molta mandra, però se sentia una oloreta tan bona, que semblava que aquella olor els estirés com un fil invisible. Van saltar del llit i van anar a seure al voltant d’un bol de cuscús i una cafetera plena de keinkeliba.

Des d’aquell dia, cada matí es va repetir la mateixa cerimònia: “aixequeu-vos, aixequeuvos!”, deia la veu de l’avi, i el fil invisible de l’olor del keinkeliba que ell mateix havia preparat, els estirava cap a un bon esmorzar, on tots els nens hi eren convidats, els de casa, els parents directes, els indirectes, els veïns, i els no tan veïns però que “casualment” passaven per allà. Amb l’única condició que fossin estudiants.

–El cervell necessita aliment! –repetia l’avi Babacar. Parlant amb el mestre havia entès

20

que aquells nens estaven fent una feina tant dura com la dels homes al camp, per tant necessitaven una bona alimentació. El que no sabia l’avi, o potser feia veure que no ho sabia, era que l’àvia Aminata, quan feia bullir la llet de cabra per posar al cuscús, apartava la nata, hi posava sucre i canyella, i cridava el seu nét: –Psssst, Samba bu n’daw! –deia en veu baixa perquè no la sentissin els altres.

Li donava la nata, advertint que era un secret entre ells dos. De tots el néts que tenia, i en tenia un reguitzell, aquell era l’únic sense mare, havia mort quan el nen encara era molt petit, algú l’havia de protegir! En Samba sortia de darrere la cortina rellepant-se els llavis i la punta del nas, disposat a posar-se a la fila, amb el sac de sal ple de llibretes, la panxa plena de cuscús i de nata amb sucre, i el cap disposat a captar tot el que expliqués el mestre.

21

LA PILOTA I EL MICO

Aviat en Samba va atrapar els seus companys, i els va passar al davant i tot. Les matemàtiques li agradaven molt, i les lletres també se li donaven força bé. Al final de curs ja podia escriure frases curtes, llegir, comptar, sumar i restar. El professor li va posar tan bona nota, que això el feia créixer davant dels seus companys. Però encara era una mica ploramiques, tot s’ha de dir.

Un dia d’aquelles primeres vacances escolars, quan tornaven d’ajudar els grans al camp, es van posar a jugar a futbol. En Samba tenia una pilota molt bona, de les de merda de burro que són les que boten millor. S’havia passat un munt d’estona embolicant-la amb draps vells, ben comprimida, i lligant-la fort amb un cordill. Segur que resistiria molt més que les pilotes de plàstic que portava el venedor ambulant. I sí, efectivament, la pilota de merda de burro anava a la perfecció, el que va passar va ser que en Tafa va fallar un gol perquè va xutar malament, ni més ni menys. Si la pilota

22

4

va petar al pal, no va ser culpa de la pilota, va ser culpa del jugador, però en Tafa va dir que la culpa era de la pilota, i que el xut era gol.

–La pilota és perfecta! –va cridar en Samba, molt ofès.

–La teva pilota és una merda embolicada, i no va bé! –va respondre en Tafa fent-se l’entès.

I ja hi vàrem ser! Potser si haguessin estat fent un partit, els del seu equip s’haguessin posat de part seva, però encara no l’havien començat, només feien xuts a porteria i en Samba era el porter. Estava sol contra tots. No sabia com defensar-se i tenia moltes ganes de plorar. Va agafar la pilota, va dir unes quantes paraulotes, i va arrencar a córrer. Era l’única cosa que se li va acudir.

Va córrer i córrer fins que no es veia cap cabana del poble, ni tan sols les punxes dels teulats. Es va eixugar una llàgrima que li relliscava per la galta. Encara estava molt enfadat.

Tan enfadat, que va decidir que no tornaria mai més. Se n’aniria ben lluny d’aquells ganàpies que es burlaven d’ell. Va caminar i caminar. El sol se n’anava cap a l’oest a ficar-se al llit, i ell... es va sentir molt sol. No quedava ningú treballant als camps, i no es veia ni un pastor amb un ramat de cabres. Ningú. Ni una ànima.

Feia una mica de por. I el sol anar marxant. I la nit anar venint. I ell allà tot sol.

24

Tot d’una es va sentir un mico cridant: –Uh-uh-uh!

Potser no s’hauria d’haver alarmat, els micos són molt escandalosos, sempre estan fent gresca, però aquell crit en mig del silenci tenia un caire esfereïdor. En Samba es va aturar i va parar l’orella: –Uh-uh-uh! –tornà a cridar el mico.

En aquell moment una ombra va travessar el camí en direcció a l’oest! Això era molt mal senyal. Si un mico travessa el teu camí en direcció a l’est, bé, pots seguir el viatge, és un bon auguri, però si passa en direcció a l’oest, o al sud, o al nord, ja pots tornar enrere perquè tindràs molt mala sort!, tothom ho sabia això, i en Samba també, així que no s’ho va pensar gens, va arrencar a córrer cap a casa, i no va parar fins que va travessar la porta, just en el moment que l’àvia posava el bol de maafe a sobre l’estora del sopar.

–On eres? –li va preguntar l’Aminata.

En Samba anava a dir que fugia de casa perquè no l’estimava ningú, però que havia hagut de tornar perquè un mico havia travessat el camí en direcció oest. El que passa és que el maafe era el seu menjar preferit, i tenia molta gana. A més, no estava molt segur que hagués vist un mico, potser era una llebre, o potser

25

un gat mesquer, o potser... Vés a saber. Es va encongir d’espatlles, es va rentar les mans, i va atacar el bol de maafe, oblidant el mico, la pilota de merda de burro, i la resta de coses del món sencer.

26

5

EL MBAR DEL BOSC

L’estació de pluges va passar i també un altre curs. Els nens aprenien i ja podien llegir el que deien els papers i les cartes que a vegades arribaven al poble. Allò era un bon senyal, però alguna cosa preocupava en Babacar, i l’Aminata, que el coneixia molt bé, se’n va adonar: –Què és el que t’amoïna Babacar, per què et preocupes per aquests nens, si sabran més que nosaltres.

–Més no, Aminata –va respondre ell amb veu trista–. Sabran altres coses, però tinc por que oblidin el que els nostres pares ens van ensenyar a nosaltres.

–Tens raó –reflexionà Aminata–. Haurem de fer alguna cosa.

L’endemà les dones es reunien per organitzar les grans cassolades de menjar, i els homes tallaven la fusta necessària per construir un mbar al bosc proper al poble. Era una casa gran amb parets de canyís i sostre de palla.

27

Els joves es preparaven per fer de monitors, i els nens esperaven excitats que arribés el matí següent, per anar a passar quatre setmanes sense mares ni pares, sols amb els nois grans en aquella casa construïda només per a ells, perquè aprenguessin els valors tradicionals, que els haurien de servir per sempre més a la vida.

Durant el dia els monitors organitzaven jocs, i quan començava a fosquejar es reunien al voltant de la foguera a cantar cançons al ritme de djembe. Tot era molt divertit i interessant. Els jocs al bosc servien per aprendre a defensar-se en la vida, a ser llestos, a estar atents, a ser valents, i solidaris. Però també hi havia situacions difícils, és clar, per exemple, a en Samba no li agradaven gens ni mica les kanja, una verdura que l’àvia deia que tenia molt d’aliment però que ell trobava fastigosa.

I cada vegada que es disposava a agafar un grapat d’arròs amb salsa de cacauets, sentia: –T’agrada la salsa de cacauet, Samba?

–Sí, molt! –deia ell tot content.

–Doncs, quina sort que tens!, quan acabis això en podràs menjar tanta com vulguis –i li plantaven al davant un plat de kanja.

En Samba es mirava aquella mena de verdura horrible, i l’endrapava ben de pressa, què

29

vols fer-hi!, la panxa li feia un rau-rau incòmode, i la salsa de cacauet era allà, davant seu, cridant: “afanyat, burro, que se’m mengen els teus companys!”, de manera que va decidir que era preferible menjar kanja que fer dejuni. I l’últim dia li agrada tot. Tot, tot. Les kanja també.

Però el més important que va aprendre en Samba en aquella estada al bosc, va ser a no tenir por.

A Uli Kumba, la bruixa, tothom la coneixia per bruixa i per dolenta. Sobretot per dolenta.

Era de Tibay, però en lloc de viure en un pati ple de cabanes amb molta família com tots els altres veïns, estava sola. Ningú volia viure amb ella de tant dolenta com era. Es dedicava a molestar i amenaçar amb conjurs i altres bruixeries que només ella sabia, i la gent li donava el que fos perquè els deixés en pau.

Segurament això era el que pretenia quan va aparèixer un vespre, mentre vetllaven el foc.

Va sortir d’entre uns matolls xisclant com una hiena. Era baixeta, lletja, i camatorta, però tot d’una es va convertir en una geganta, igual de lletja, això sí, i en tres salts es va enfilar a dalt d’un baobab. Tots els nens haguessin arrencat a córrer, però estaven paralitzats de por. L’Uli cridava que els convertiria en formigues, i ella es faria ocell i se’ls menjaria a tots, si no li donaven el que els demanés. Llavors, un dels monitors es va acostar al peu de l’arbre i cridà:

30

–Escolta, tu, vella fastigosa!

–Fuig d’aquí o et convertiré en sargantana!

–va respondre ella.

–No em pots fer res perquè no et tinc por!

–va dir el noi.

En Samba mirava el monitor valent, i el veia allà plantat com un arbre sense moure ni un pèl.

–Fuig tu!, nosaltres no ens mourem. Baixa ara mateix i guilla, si no vols que trenqui el cap d’una pedrada!

Potser la vella sabia que el noi tenia bona punteria, qui sap, el cas és que va baixar de l’arbre, i va tocar el dos, corrent tan com podia amb les seves cames tortes de bruixa lletja.

31

EL MAAM

El maam és un ocellot tan gran i tan negre i amb un bec tan dur, que només de pensar-hi tots els nens de Tambakunda tremolen de por.

De dia viu al fons de l’oceà, i quan es fa de nit surt a caçar nens desobedients que corren per la foscor en lloc de descansar al llit. Els busca per tot arreu, i si n’arreplega algun, nyam!, se l’empassa tot sencer. Convé, doncs, que al ferse fosc tots els nens estiguin recollits a casa, i evitin el perill. Això li havien dit a en Samba, però s’ho passava tan bé jugant que no tenia ganes d’anar a dormir. El cridaven i ell contestava: –Ja vinc, ja vinc.

Però seguia jugant.

–Samba, afanyat que pot venir el maam!

Va sentir que li deia un monitor des de la porta del mbar. Però no va tenir temps ni de respondre “ja vinc”. Només va veure dues ales immenses que l’envoltaven, i tot d’una: glups!, cap a l’interior del ventre de la bèstia.

32

6

Horroritzat, va sentir com xocava contra els ossos d’altres nens, que també havien estat empassats com cucs per aquell ocell golafre.

Ni tan sols va cridar, de tan ràpid com va anar a parar a la panxa del maam. Només va sentir els esgarips dels seus companys, i tot seguit: poum!, un pet com un tro, i ell tot brut i bocabadat, sortia disparat cap a fora. Sense mirar enrere va córrer al refugi del mbar, on tots el miraven com si fos un esperit.

–Samba! –va dir el seu amic Keita–, estàs viu?

–No sé...

–Quina sort has tingut, Samba! –li deien els monitors.

Es veu que al maam li ha entrat un mal de ventre i s’ha tirat un pet, just quan acabava d’empassar-te.

Llavors en Keita va tocar el seu amic i tots van fer el mateix. Estava tan viu, que li van entrar pessigolles, i tots van riure alleugerits.

34

7

L’EUGA I EL MUSSOL

Anar a l’escola no era tan interessant com estar al mbar del bosc, però després d’haver estat menjat i cagat per un monstre, en Samba ja no tenia ni mandra ni por de res. L’últim dia, el maam va aparèixer a plena llum, i tots van veure que l’ocellot era una estructura de fusta coberta d’una tela negra, guiada per un home fort que la feia caminar, i moure les ales fetes amb fulles de palmera. La brutícia que portava en Samba al damunt, quan va sortir de la “panxa”, era cendra, que li donava l’aspecte d’ésser vingut de l’altre món. Un per un tots els misteris van ser desvetllats. Bé..., tots, tots, no. L’Uli Kumba seguia sent baixeta, garrella, lletja, i dolenta com un dimoni. Ningú va entendre com s’havia fet geganta i s’havia enfilat al baobab en un moment. Però al menys va quedar clar que tampoc a ella calia tenir-li por, perquè era tan estúpida i poruga, que no es va adonar que el noi que l’amenaçava amb esberlar-li el cap, ni tan sols tenia una pedra a la mà.

Jugant i cantant a la vora del foc, els nens van aprendre que per afrontar la vida, cal ser

35

prudent però no covard, estimar els qui et cuiden, honrar els pares i cuidar-los quan siguin vells, complir les normes de la societat, respectar la natura, ser sempre solidari amb els companys, i confiar en un mateix.

En Samba confiava. Cada dia feia quatre vegades un quilòmetre i mig amb la bossa feta amb un sac de sal penjada en bandolera. A classe estava atent i a casa feia els deures, treia bones notes, i el mestre li deia: molt bé Samba! Va anar passant els cursos i sempre anava dels primers de classe. L’única pega era que això de complir el que li manaven no li agradava gaire. Ell pensava que si treia bones notes i treballava al camp ja ho tenia tot fet, després era lliure. En canvi, ni el seu pare ni el mestre opinaven el mateix.

Un vespre de lluna plena, després d’haver treballat tot el dia al camp, el pare li va manar que portés l’euga a pasturar. Però en Samba tenia altres plans. Va estacar l’euga amb una corda ben llarga i li va dir: –Escolta Jaljalí, quan t’acabis tota l’herba d’aquest tros, avisa, que vindré a lligar-te més enllà.

–D’acord –va dir Jaljalí, l’euga, i es va posar a menjar tranquil·lament.

37

Mentrestant, en Samba i els seus amics muntaven una petita festa. Un d’ells va portar la ràdio del seu germà gran, i una de les noies posava les piles. En Samba feia te per a tots, i en Tafa estava dalt del carro fent de cantant del grup que els agradava. S’ho passaven tant bé que el temps va passar més ràpid que de costum.

–“Balles molt bé, nena” –va dir en Samba a la noia de les piles.

Era la lletra de la cançó que estava sonant, però tot d’una el locutor del programa va dir l’hora, i la noia va fer un crit: –Ui, la meva mare em matarà!

Va agafar les piles, va sortir disparada, i es va acabar la festa. Cada un se’n va anar cap a casa seva. En Samba es disposava recollir l’euga i retirar-se també, però la Jaljalí, que era una mica despistada, s’havia oblidat d’avisar.

Al acabar-se l’herba d’aquell tros, simplement va arrencar l’estaca i se’n va anar vés a saber on. La va cridar, i cridar, li feia el xiulet al que estava acostumada..., però l’euga no apareixia. Tota mena d’idees tenebroses li venien al cap. Pensava en la mula d’un veí que per no donar-li pinso, la deixava pasturant al bosc tota la nit, i les hienes se li havien menjat mig cul.

Pensava també que l’estaca podia haver quedat travada en alguna mata, i la Jaljalí s’hauria ofegat amb la corda lligada al coll.

38

Cansat i preocupat, va seure en una clariana a reposar un moment, i va veure a Boy, el mussol, guaitant a la llum de la lluna.

–Eh, Boy, el mussol, has vist la Jaljalí, la meva euga? –li va preguntar.

Però el molt poca-solta del mussol, només feia girar els ulls, rodons com la lluna plena, i no deia res.

–Si us plau, tu que ho veus tot en la foscor, diga’m on és la Jaljalí.

Res. En Boy callava com un mort.

–Ves, què et costaria! –va remugar en Samba.

I ja se n’anava a seguir buscant, però el mussol el mirava tan fixament que el tenia atrapat.

Llavors se’n va adonar que movia les orelles.

Les anava girant en una direcció determinada.

En Samba va parar de remugar, i va posar tota l’atenció en la direcció que marcaven les orelles del mussol. De lluny li va arribar un renill dèbil, però conegut.

–Jaljalí, ja vinc! –va cridar, i va sortit disparat.

–Ei! –va dir en Boy–, i les gràcies?

–Disculpa, em pensava que no sabies parlar. Moltes gràcies!

–Però sé escoltar, home! –murmurà l’ocell tot estarrufat.

39

Quan per fi va trobar el pobre Jaljalí, mig ofegada però no del tot, en Samba va desentortolligar la corda, i va acariciar-li el coll. Després, com qui no vol la cosa, va passar la mà per les anques de la bèstia, i va comprovar que tenia el cul tot sencer. Per sort les hienes no l’havien mossegat! En aquella ocasió, en Samba es va lliurar d’una bona esbroncada del seu pare.

40

8

PERTORBADOR

En una altra ocasió, en Samba es preparava per anar a la festa del Gamu amb el seu amic Keita. És el dia que se celebra el naixement del profeta, i al poble gran s’hi ajuntava molta gent disposada a passar la nit en vetlla. Hi hauria parades de mercat, música i alegria fins l’endemà. Els dos amics ja havien fet nou anys, i pensaven que eren prou grans per passar una nit de festa. Però el professor tenia uns altres plans. Se li va acudir que hi hauria classe encara que fos festa perquè anaven endarrerits en el programa d’estudis. A en Samba no li va semblar gens bé!

–Senyor professor –va dir-li, molt solemnement–, en Keita i jo hem d’anar al poble gran a celebrar la festa del Gamu. Sol·licitem el seu permís per no venir a l’escola l’endemà.

–Al Gamu, al poble gran?!

–Sí senyor.

–Tens el permís del teu pare, Samba?

–Sí –va dir en Samba amb tota la barra.

41

–I tu, Keita, tens permís dels teus pares?

–Sssss –va dir en Keita que estava admirat de la cara dura del seu company.

–Bé doncs, si els vostres pares hi estan d’acord, jo no tinc res a dir.

–Moltes gràcies, que passi una bona nit de Gamu!

En Samba va recollir el seu llibre, la llibreta i el llapis, ho va ficar tot a la bossa feta amb un sac de sal, se la va penjar en bandolera, i va sortir de classe tan satisfet.

–Però... –va dir-li en Keita–, si el teu pare no sap res!, com és que has dit que tens permís?

–Home, encara no me l’ha donat, però ja me’l donarà.

–Segur?

–Sí, segur.

–Ah. Al arribar a casa es van anar a rentar i es van vestir amb la millor roba que tenien. En Samba, fins i tot es va posar una mica de colònia de l’ampolla del seu pare. O potser no era “una mica”, potser era “molta” colònia, perquè abans de passar la porta de la cabana, el seu pare ja havia sentit l’olor.

–On vas tan mudat? –li va preguntar.

43

–Al Gamu.

–Al Gamu?! A passar la nit al poble gran?

Que no has d’anar a classe l’endemà?

–No. –I com és que els teus companys sí que hi van?

–És que ells no han demanat permís al mestre.

–Ah, bé, si és així, d’acord.

En Keita s’ho mirava tot sense dir ni piu.

–Ho veus, com tot ha anat bé? –li va dir en Samba, un cop enfilaven el camí.

La nit sí que va anar bé, van fer els set quilòmetres que hi havia fins al poble gran, caminat tan contents enmig de la gentada. Les dones estaven guapíssimes amb els seus mocadors lligats al cap i els seus vestits d’estampats preciosos, i els homes elegantíssims amb els seus kaftans de cotó molt fi. La mesquita estava a rebentar de gent, i tot el poble era un festival de fanalets i música per tot arreu. El dia següent també va anar bé. Dormint. Fent el mandra. Ara l’altre dia ja no va anar tan bé. Es veu que el pare i el mestre s’havien trobat, i... en Samba i en Keita van rebre per partida doble!

Des de llavors a la fitxa d’en Samba constava el següent informe: “...bon estudiant, però alumne pertorbador...”

44

9

L’AMULET

Pertorbador, segons el diccionari vol dir: “el que provoca confusió o desordre”, o sigui el que esvalota el galliner. Això era en Samba segons l’informe del mestre. Deuria ser veritat, però ell no hi podia fer res, per molt que volgués, sempre li sortia una mena de ràbia que portava a dins i no sabia per què. A vegades estava trist. Com si ningú l’estimés. Se sentia sol. Sort de l’àvia! Ella era l’única persona que no el considerava ni pertorbador com deia el mestre, ni dolent com deia en Suleyman.

Ella sempre li deia Samba bu n’daw, Samba, el petit, encara que ja fos gran, i quan pare i fill s’enfadaven es preocupava molt.

Més d’un cop, després d’una esbroncada, el noi se n’anava corrent i no apareixia en tot el dia. L’Aminata esperava i s’impacientava.

“Aquest noi es morirà de fam!”, exclamava quan feia moltes hores que era fora de casa.

“Sembla mentida!, que no teniu cor?”, els deia al seu home i al seu fill. Però en Suleyman estava massa enfadat per escoltar, i en Babacar li

45

46

deia: “tu no t’hi fiquis, que s’arreglin ells dos”.

Però com volien que no s’hi fiqués, si aquell nen no tenia ningú més que es preocupés per ell?

De nit no dormia pensant que se’l menjarien les feres. “Que Déu el protegeixi!”, deia a cada moment. I de dia era molt pitjor, perquè el sol de Tambakunda escalfa tant i tant, que quan és a dalt de tot i cau vertical, sense ombres, apareixen els kuus-kondrong, els esperits que vagaregen pel bosc, i prenen forma de persona o d’animal, per enredar als que no han tingut la precaució de posar-se a cobert.

Al acabar el segon dia, si el seu nét no havia tornat, l’Aminata omplia d’aigua una carabassa, que conserva la frescor molt millor que les ampolles de plàstic, ficava una mica de cuscús en una carmanyola, i s’endinsava al bosc, cridant: Samba bu n’daw! Samba bu n’daw!

I ell no tardava en sortir de darrere un arbre o de sota una mata. Li sabia greu que l’àvia es fatigués per culpa seva. Però també s’ha de reconèixer que tenia una gana que se l’emportava, i estava mig mort de set.

–He parlat amb el pare i m’ha dit que ja no està enfadat –li deia a l’Aminata mentre es menjava el cuscús, a l’ombra d’una acàcia.

–Quan?

–Aquest migdia.

47

–A ple sol?

–Sí.

–A aquella hora el teu pare feia la migdiada al porxo de casa.

–Doncs, jo l’he vist, i m’ha parlat.

–Ai, Samba, Samba... –sospirava l’àvia Aminata–. No et deixis enredar. Ja t’he dit moltes vegades que a l’hora del zenit no es pot estar a ple sol. I sense menjar res! Valga’ns Déu!

Què serà de tu?

Un altre dia li deia que una guilla se l’havia quedat mirant, i li feia senyals amb la cua perquè la seguís.

–I tu què has fet? –preguntava l’Aminata tota esverada.

–Jo no li he fet cas –responia en Samba.

I un cop, mentre es menjava amb delit un tros de coca de farina de blat de moro, es va quedar mirant la seva àvia i li va dir molt seriós: Avui ha vingut la meva mare.

–Que Déu ens empari! –exclamà l’àvia més preocupada que mai–. Això sí que no pot ser de cap manera.

–Que et dic que sí, que l’he vist i m’ha parlat.

–I què t’ha dit?

48

–M’ha demanat que em quedés amb ella.

–Oh, Déu meu! I tu què has fet?

–No res. He estat a punt de seguir-la, però he dubtat, i al final m’he quedat aquí, pensant que tu em diries que no faci cas de ningú que aparegui a l’hora del zenit.

–Gràcies a Déu que has tingut una mica de seny! Era un kuus-kondrong. Si li haguessis fet cas, ara estaries boig, i vagaries pel bosc la resta de la teva vida!

En Samba creia el que li deia l’àvia. Ella no mentia mai. Però li hagués agradat tant que fos la seva mare de veritat!

–Samba –va dir l’àvia, al cap d’una estona.

–Què?

–La trobes a faltar?

–Sí –va respondre ell.

Llavors l’Aminata va estirar un cordill que li penjava del coll i es va treure un amulet.

–Té –li va dir al seu nét Samba–. Això era de la teva mare. Porta-ho sempre, i ella sempre estarà amb tu.

49

10

L’HOME DE LA SERP

Des de llavors, en Samba no es va treure mai l’amulet de la seva mare, i no se sentia tan sol.

Encara que seguís fent de les seves, era molt treballador tant en la feina del camp com en la de l’escola. Per això al acabar l’ensenyament bàsic, va treure la millor nota de tots, i va aconseguir el certificat d’estudis. Ja podia anar a l’institut. El problema era que per aquells pobles no n’hi havia cap, d’institut. Si volia seguir estudiant hauria d’anar a viure a la capital de la regió.

–Impossible –va dir el seu pare.

–Per què? –va preguntar en Samba.

–Per què no tenim diners! –exclamà en Suleyman.

–Treballaré, com sempre, tota la temporada de pluges. Hem sembrat mill, cacauets, sorgo, i també cotó. Si em dones una part de la venda, puc pagar la matrícula i el material.

–I on viuràs?, i com menjaràs? No coneixem ningú a la ciutat. Qui et podrà ajudar?

50

–Ja m’espavilaré.

–T’he dit que no! No pot ser.

Els dies següents, en Samba estava de molt mal humor. Arrancava les últimes mates de cacauets amb tanta fúria, que d’una estrebada es va fer mal al costat. S’hi va posar la mà a sobre, va notar el talismà de la seva mare, i va sentir una calma sobtada. Una calma, i també una veu: –Samba! Samba!

Pel camí venia esbufegant la seva cosineta petita: –Samba afanya’t, que l’avi diu que has d’anar a parlar en francès a un home que porta una serp al coll!

–Una serp?!

–Sí, un escurçó –va dir la nena.

Ho deia amb tanta convicció que ell la va seguir fins a la cabana de l’avi. Va deixar les sabates a la porta, i va entrar saludant a un visitant vestit amb americana, i una corbata de color marró amb taques negres com la pell dels escurçons.

L’home de la corbata li va explicar que era el secretari d’un polític important que es presentava a les eleccions per ser el governador de Tambakunda. Estava fent campanya

52

per aquella zona, però s’havia adonat que la gent no l’entenia perquè ni el polític important ni ningú del seu equip no sabia parlar wòlof.

Necessitaven urgentment algú que traduís els discursos.

En Samba s’aguantava el riure que li feia aquella corbata tant lletja, i li anava explicant al seu avi el que l’home deia en francès. En Babacar s’ho va escoltar tot amb molta atenció, va mirar de dalt a baix a l’home de la corbata, després va mirar el seu nét, i li va dir: –Endavant, Samba, tens el meu permís, crec que això serà bo per a tu.

–D’acord monsieur! –va dir en Samba tot convençut allargant la mà al foraster.

–D’acord què? Coneixes algú que pugui fer aquesta feina?

–Sí, jo.

Llavors va ser l’home de la serp, ai!, vull dir de la corbata, el que va repassar en Samba de dalt a baix. Però si era un marrec! Va estar a punt de preguntar si li prenien el pèl, però s’ho va repensar. Arribar fins allà no havia estat gens fàcil, hores i hores de viatge per carretera, i després aquells camins infernals... A més, no tenia alternativa, si volien guanyar vots pel seu candidat, s’havien d’apropar a la gent, i estava clar que allí tothom parlava wòlof i res

53

més que wòlof, excepte aquell noi. “Al menys té una cara riallera”, va pensar, i va dir: –D’acord, doncs, demà hi ha un míting. Tu seràs el traductor.

I ja tenim en Samba, pujat dalt d’una tarima a l’ombra del gran arbre d’enraonar, fent tronar la seva veu al compàs de les promeses polítiques del candidat a governador de Tambakunda. “Necessitem carreteres!”, cridava pel micròfon que li passava el futur governador, “el país ha d’estar ben comunicat! Portarem l’electricitat i asfaltarem els camins perquè cap poble quedi aïllat, per petit que sigui!” Primer parlava el candidat en francès, i després en Samba repetia la frase en wòlof.

–I antenes de telefonia! –cridava algú del públic.

–Necessiten antenes –repetia en el traductor.

–Instal·larem antenes per tota la comarca!

–assegurava el futur governador.

El públic escoltava amb paciència el polític, i aplaudia amb entusiasme a en Samba.

Tan van aplaudir, que el polític va es va posar molt content, i en Samba es va convertir en el seu secretari. Anaven d’un poble a l’altre amb tot un muntatge de generadors d’electricitat, altaveus, policies que parlaven per una ràdio que duien dins de cotxes amb tracció a les quatre

54

rodes... I ell ho traduïa tot, i al vespre, quan seien a la vora del foc mentre sonaven els djembe, i la gent ballava per celebrar la vinguda d’un personatge tan important, xerrava amb el candidat com si fossin amics de tota la vida.

–Com és que parles tan bé el francès, Samba?

–He anat a l’escola.

–Això està molt bé. Suposo que ara faràs el grau mig, i després el batxillerat.

–No senyor, no puc.

–No pots?

–No. –Com és això?

–Nosaltres no tenim diners.

–Però fins ara has estudiat.

–L’institut és a la ciutat, i jo no conec ningú allà, no tinc lloc on viure.

–Ara sí que coneixes algú –va dir el polític important–, ja tens on viure, tu preocupa’t de la matrícula i jo et donaré allotjament.

Al cap de pocs dies, en Samba s’acomiadava del seu pare amb una abraçada, i de l’Alburaj amb una carícia a la testa. Passaria un temps sense veure’ls però era el noi més feliç del món. Va pujar a un tren de mercaderies i es

55

va acomodar entre bales de cotó. Tenia allotjament a la ciutat, i podia anar a l’institut! El senyor governador en persona havia fet condicionar una casa al centre de la ciutat per a estudiants de famílies pobres. Ara les carreteres, l’electricitat, la telefonia... això ja són figues d’un altre paner! Els anys han passat i encara no han arribat mai a Tibay ni a cap dels poblets de la rodalia, en canvi en Samba si que ajuda la seva família, i tots els seus amics de Tambakunda.

56

PETITA ENCICLOPÈDIA bu n’daw significa “el petit”. Es posa al costat d’alguns noms per diferenciar-los d’altres de la família, de la mateixa manera que nosaltres diem en Joan i en Joanet, o la Marta i la Martona.

Tambakunda és una regió de Senegal, molt seca durant la major part de l’any, i molt plujosa durant mesos de juliol a setembre. La majoria de la població es dedica a l’agricultura i la ramaderia; són d’ètnia wòlof, i la seva llengua és oficial.

Tibay és un nom fictici, però el poble d’en Samba està inspirat en un lloc real. el mill és un cereal (com el blat, l’ordi, o la civada) de gra molt petit. Se’n fa farina i forma una part important de la dieta alimentària. penc, traduït aquí com arbre d’enraonar, és l’arbre sota el qual els homes de la població es reuneixen a parlar de coses importants, moltes vegades asseguts sobre les seves grans arrels. cuscús és cereal mòlt, però no tant fi com la farina. mbar és una construcció de fusta i palla, sol ser de forma rectangular, se sosté sobre un pilar central molt gruixut que aguanta el sostre de tiges, i sis troncs tot voltant sobre

els que es recolzen les parets de canyís. el maam és un ser mitològic (com l’ogre d’en “Pulgarcito”), que és reprodueix mitjançat una estructura de fusta coberta d’una tela negra, i fulles de palmera en les ales articulades. La manipula un home des de dins a la manera dels gegants de Corpus. l’Alburaj i la Jaljalí estan trets de la realitat. El fet de donar nom als animals i fer-los parlar, juga amb la concepció animista del món que persisteix al Senegal, malgrat ser de religió musulmana. Això vol dir que creuen que els animals tenen esperit com les persones. el Gamu és la celebració de l’aniversari del profeta Mahoma, igual com els cristians celebren el dia del naixement de Jesús. djembe és un timbal fet amb pell de cabra. El seu so marca el ritme de totes les cançons i balls tradicionals del Senegal. També s’utilitzaven per avisar d’un incendi, d’un casament, o qualsevol altra notícia. el francès és la llengua oficial al Senegal juntament amb les llengües autòctones del país. els amulets són molt im-

57

portants per a la majoria de la gent, es porten lligats al cos, i moltes vegades més d’un. Sol ser una bosseta de cuir dins de la qual hi ha unes paraules tretes de l’Alcorà. Protegeixen dels mals esperits, i donen bona sort. maafe és un menjar típic de Senegal, a base d’arròs (o cuscús), verdures, i peix, amb una salsa feta amb ceba fregida, tomàquet i pasta de cacauet. en Samba és un personatge de ficció inspirat en un noi real que viu a Sant Cugat del Vallès, però és d’un poblet del Senegal molt semblant al d’aquest conte. el keinkekiba és una infusió semblant al cafè. el kaftan és el vestit dels homes. Consisteix en un pantaló i una camisa ampla i molt llarga, quasi fins als peus.

58