La idea (conte per relleus 16)

-2-

Conte redactat pels alumnes de 4t de les escoles Joana d’Empúries, Ruiz Amado i El Bruel, de Castelló d’Empúries, amb la col·laboració de Mariona Masferrer.

-3-

Dedicatòria A tots els autors dels contes L’amulet perdut, Jan bu n’daw, Ocells viatgers, El gran repte i La idea. Heu elaborat una col·lecció, una sèrie d’històries amb un format únic, en les quals els protagonistes són els mateixos però les aventures són diverses, així com els personatges secundaris i els escenaris en què transcorren els fets. Heu sabut barrejar la fantasia amb la realitat sense perdre el fil de la història i heu mantingut l’interès del lector fins al final. Un final sempre imaginatiu que resol molt bé el conflicte plantejat a l’inici. Els dibuixos que il•lustren els deu capítols de cada conte, més les cinc portades són magnífics! I heu tingut molt d’encert de posar títols als corresponents capítols, anunciant sense delatar massa el que passarà a continuació. Així doncs, em correspon donar-vos la més sincera enhorabona, amb menció especial per als tutors i tutores que us han acompanyat en aquest projecte.

Moltes felicitats a tots! Que la lectura i l’escriptura sigui sempre per a vosaltres un bon company de viatge!

Mariona Masferrer

© Conte per relleus © Títol: La idea © Text i il·lustracions: alumnat de 4t d’Educació Primària de les escoles de Castelló d’Empúries, amb la col·laboració de l’escriptora Mariona Masferrer. © Equip impulsor: Escola Ruiz Amado, Escola Joana d›Empúries, Escola El Bruel, Mariona Masferrer (escriptora), Pilar Arnáiz Pérez (SEAE) i Ajuntament de Castelló d’Empúries. © Coordinació: Pilar Arnáiz Pérez © Adaptació Sites: Àngel Agustí (SEAE) © Servei Educatiu de l’Alt Empordà (SEAE) Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya © Edició: Ajuntament de Castelló d’Empúries Any: maig de 2016 Dipòsit Legal: GI 833-2016 Tiratge: 200 exemplars Drets de reproducció i adaptació: La reproducció està autoritzada amb la finalitat de divulgar aquesta iniciativa, fora dels casos en què es vulgui fer, directament o indirecta, amb finalitat comercial o lucrativa.

La petjada ecològica: Per a l›edició impresa s’ha fet servir paper ecològic.

Índex Presentació ...........................................................................

6

Introducció ............................................................................

7

CAPÍTOL 1 - Escola Joana d’Empúries 4t A .......................

9

CAPÍTOL 2 - Escola Ruiz Amado 4t B .................................

12

CAPÍTOL 3 - Escola El Bruel ..............................................

14

CAPÍTOL 4 - Escola Joana d’Empúries 4t B ......................

17

CAPÍTOL 5 - Escola Ruiz Amado 4t B .................................

20

CAPÍTOL 6 - Escola Joana d’Empúries 4t A.......................

22

CAPÍTOL 7 - Escola Ruiz Amado 4t A..................................

25

CAPÍTOL 8 - Escola El Bruel ................................................

27

CAPÍTOL 9 - Escola Ruiz Amado 4t B..................................

30

CAPÍTOL 10 - Escola Joana d’Empúries 4t B.....................

31

Els autors i les autores ........................................................

36

Presentació Amics lectors, Heu de saber que la història que es narra a continuació forma part d’una col· lecció de sis contes: Samba bu n’Daw, L’amulet perdut, Jan bu n’Daw, Ocells viatgers, El gran repte i La idea. Tots tracten de les aventures d’en Samba i la seva colla, uns nens d’un poblet africà anomenat Tibay; de la seva amistat amb un nen europeu, en Jan, que és de Castelló d’Empúries; dels llaços que s’estableixen entre les dues comunitats, i de com en cada conte els protagonistes se les han d’enginyar per resoldre les dificultats que se’ls plantegen. Espero que “la idea” que s’explica en aquest últim conte us sembli tan bona com em sembla a mi.

Mariona Masferrer

La idea forma part del projecte d’animació lectora “Conte per relleus”, que es va iniciar el curs 2011–2012. Està adreçat als alumnes de 4t de Primària de les escoles de Castelló d’Empúries.

El projecte pretén fomentar l’hàbit lector i desvetllar el gust per l’escriptura creativa a través del treball col·laboratiu i en xarxa entre les escoles del municipi, mitjançant la tecnologia del Google Sites i amb la col•laboració de l’escriptora Mariona Masferrer.

Podeu trobar més informació a l’adreça https://sites.google.com/a/xtec.cat/ conte-per-relleus-12-13/ Aquest conte és una nova història del personatge principal, Samba bu n’Daw.

-6-7-

Introducció En Samba estava palplantat davant de la porteria de futbol quan la pilota li va passar entre les cames i es va sentir un goool que va ressonar per tot el poble.

-No s’hi val –va dir excusant-se.

-Com que no? I tant que s’hi val! –exclamà el seu amic Keita, que era el que havia xutat.

-Això és un gol com una casa!

-És que estava distret...

-Doncs estigues atent, nano, que ets el porter!

-Baixa de la lluna, Samba! –exclamà la Binta, que jugava al seu equip–. No estàs pel que has de d’estar. En què penses?

Tots s’havien acostat a les estaques que feien de porteria, que se suposava que havia de defensar en Samba, i van començar a discutir quan tot d’una sentiren: -Taca-taca-taca-taca!

Era el so que fan les cigonyes amb el bec, però era estrany perquè aquests ocells es troben en zones humides com el llac Mansanaf, i aquest estava molt lluny.

-És que el vent ve d’allà –va dir en Tafa, que a vegades es feia el savi.

-Doncs a mi em sembla que els ocells es comuniquen i jo també vull fer com ells –va dir en Samba.

-Estàs com un llum! –li replicaren els altres.

-Vull dir que hauríem de trobar una manera de comunicar-nos amb en Jan. -Internet, home!

-Però nosaltres no tenim WI-FI ni ordinadors ni diners per anar al locutori.

-8-

-És veritat.

Tots volien tenir notícies dels seus amics de Castelló d’Empúries, però al poble no hi havia línia de telèfon ni cobertura per a mòbils, i aconseguir una moneda per anar a connectar-se a Internet al poble gran era molt difícil.

-Hem de pensar.

-Sí, hem de buscar una solució.

-Acabem el partit i ja se’ns acudirà alguna idea.

-D’acord.

En Samba va haver d’acceptar que li havien fet un gol per entre les cames i es va esforçar a estar atent perquè no n’hi colessin cap altre. Van seguir jugant, però la idea de buscar una sortida al seu problema planava per sobre dels caps de tots.

-9-

CAPÍTOL 1 – Escola Joana d’Empúries. 4t A LA POCIÓ En acabar el partit, el grup s’acostà a observar les cigonyes. De sobte, van agafar el vol fins al seu niu.

-Ja ho tinc! –va dir en Samba– Li demanarem a l’Uli Kumba una poció per poder volar i, així, podrem arribar a Castelló d’Empúries.

-Ben pensat, Samba! –va respondre en Keita.

-Anem a casa de l’Uli Kumba –digué la Penda.

En Samba, en Keita, en Tafa, la Penda i la Binta van fer camí cap a casa de l’Uli Kumba. Ella ja sabia que hi anirien a demanar-li la poció, perquè els observava per la finestra de casa seva. Els va veure venir de lluny, però no va sortir a rebre’ls.

-Toc toc! –picarem a la porta.

-Qui és? –preguntà amb veu forta.

-Sóc en Samba amb la colla.

-Passeu, passeu –els convidà l’Uli Kumba.

Els nens van entrar decidits en aquella misteriosa casa. Estava plena de plantes, llibres i pocions pertot arreu, a més a més d’una marmita que treia un fum multicolor que els va enlluernar.

-Volíem preguntar-te si podries fer-nos una poció per volar, com els ocells, fins a Castelló d’Empúries –va dir en Tafa.

-Si us plau, si us plau! –va pregar la Binta.

-Sí, us la faré encantada! Necessitaré que m’ajudeu a buscar els ingredients.

Mmmmm... deixeu-me pensar una mica. Ja ho tinc! Una mica de menta fresca, un cactus del desert, una fulla d’or del gran arbre del País dels Baobabs i una fulla de llimoner. Ahhh! Crec que la resta ja ho tinc per aquí casa.

-D’acord: ho anirem a buscar! –celebraren tots de cop.

-10-

-Anem-hi, doncs!

Aleshores els nens van agafar l’Alburaj, el cavall, per poder carregar les eines que necessitaven i les plantes que trobessin i, decidits, van fer drecera cap al País dels Baobabs. Una mica més enrere els seguia la Pigada, que anava menjant flors i herba fresca. Al migdia feia molta calor i tenien molta set, quan, tot d’una, es trobaren un personatge petit, baixet i rodó al mig del camí.

-On aneu, nois? –els digué.

-Anem al País dels Baobabs, però estem cansats i no sabem si ens hem perdut.

-Doncs seguiu el camí de les plantes de fulles vermelles –digué assenyalant un camí sec.

L’Alburaj, que era una bèstia molt prudent, no es volia moure, però els nens seguien endavant sense adonar-se que ell estava quiet.

-Què fas, Alburaj? Mou-te! no podem perdre temps! –digué en Samba.

-Hem d’anar a recollir les plantes per fer la poció –continuà en Tafa.

-Vinga, crec que som molt a prop! –afegí la Binta.

-Quiets! Que no ho veieu, que per aquí no anem bé? –va remugar el cavall.

Però els nens estaven enlluernats per aquell personatge rodanxó i no van entendre què volia dir l’Alburaj. Seguiren camí endavant fins que van trobar totes les plantes que buscaven, encara que eren molt més petites que les que havien vist a casa de l’Uli Kumba.

-Crec que aquestes plantes no són bones.

-Tens raó, Keita, aquestes són molt petites i no faran efecte –va dir en Samba.

-Les grans deuen créixer més endavant –contestà la Penda.

-Anem pel camí correcte, no? –preguntà en Tafa, una mica preocupat.

-Ostres! Mireu la Pigada, s’ha quedat de pedra! –cridà la Binta.

-11-

La Pigada s’havia menjat una planta i estava paralitzada al costat del matoll.

Aleshores la colla va pensar que alguna cosa anava molt malament.

-Segur que aquell estrany personatge ens ha enganyat!

-Que potser ens ha agafat un kuus-kondrong? –va dir la Binta.

-I ara, com ho farem per curar la Pigada? No tenim l’Alburaj per portar-la al poblat i ella pesa molt!

-12-

CAPÍTOL 2 – Escola Ruiz Amado. 4t A LA LLUM MISTERIOSA En el transcurs d’unes hores havien passat d’estar entusiasmats a estar consternats. Que rucs! S’havien deixat enredar per un kuus-kondrong! Déu meu!

L’Alburaj els havia volgut advertir i no li havien fet cas! Haurien d’haver buscat una bona ombra per descansar i beure aigua. L’àvia Aminata, que en sabia molt d’anar per la vida, sempre els advertia que no es pot caminar al pic de la calor perquè els kuus-kondrong et poden fer al·lucinar. Ara estaven ficats en un bon embolic!

En Samba es va girar i a la llunyania va veure un carro abandonat. S’hi van acostar ben de pressa i el carro va deixar anar una pols màgica de colors.

-Aiii! Què ha estat això? –va preguntar la Binta.

-Marxem d’aquí, que això no fa gaire gràcia! –va dir en Keita.

-Espereu, que de la pols màgica n’ha sortit un missatge –va exclamar en Samba.

Era un missatge de l’Uli Kumba que deia: “No perdeu de vista l’Alburaj, que ell és la clau per trobar el camí indicat”.

Tots es van posar molt nerviosos perquè feia estona que no el veien, l’Alburaj.

Van tornar enrere fins arribar al lloc on el cavall havia dit que no els acompanyava perquè aquell camí era una enganyifa del nen rodonet.

-Alburaj, on ets? –va cridar en Samba.

-Alburaj, Alburaj, on t’has ficat? –cridaven tots atemorits.

En aquell mateix moment es van adonar que tenien un problema afegit. La Pigada no es podia moure perquè s’havia menjat una planta enverinada, tots ells tenien tanta set que no tenien forces per continuar i ara, a sobre, necessitaven el cavall per trobar el camí del País dels Baobabs. Però no era on l’havien deixat!

S’estava fent de nit i estaven molt cansats. Van decidir que dormirien allà mateix, en aquell bosc ple de sorolls i mals esperits. L’endemà continuarien el seu camí. Quan per fi van poder agafar el son, una gran llum va esclatar al seu costat.

-13-

-Aaaahhhh! Desperteu-vos! Què ha estat això? –va cridar en Tafa.

-Sí, sí, jo també ho he vist –va dir en Samba.

De sobte, va aparèixer un altre esclat de llum.

-Ahhhhhh, què és això? –va preguntar la Binta.

-Sóc en Gatxan, el nen rodanxó. Si voleu trobar el vostre cavall, haureu d’esbrinar aquesta endevinalla. La resposta serà a les plantes que necessiteu per fer la poció: “400 plantes tenim al camí si se’n moren 200 i les que queden les repartim en 10 cistells, quantes plantes hi haurà en un cistell?”

Tots van començar a pensar ràpidament. Necessitaven endevinar el resultat per retrobar-se amb l’Alburaj. Així podria estirar el carro que havien trobat, carregar la Pigada i fer camí cap al País dels Baobabs per aconseguir tots els ingredients que ens demanava l’Uli Kumba.

-Ja està, ja ho tinc! –va dir en Tafa–: Necessitarem vint plantes per fer la poció.

I va aparèixer un gerro ple d’aigua amb una nota.

-Aiguaaaa! Necessitem beure aigua per continuar endavant! –van dir tots alhora.

-Moltes gràcies, Gatxan! Ens l’haurem de repartir perquè tots en puguem beure una mica –va dir en Samba.

S’estava fent de dia, i després de recuperar-se una mica amb el glop d’aigua que van fer, van llegir la nota que els deia: “Si feu trenta passes enrere, dotze a la dreta, nou a l’esquerra i baixeu la baixada, trobareu l’Alburaj estirant el carro abandonat amb la Pigada al damunt”.

-És una al·lucinació el que estem veient? –va preguntar la Binta.

-Ara sí que ja estem a punt per continuar el camí i agafar els ingredients que ens demana l’Uli Kumba per fer la poció –va dir en Keita.

-Doncs, som-hi, que tenim moltes ganes de poder parlar amb en Jan i tots els nostres amics i amigues de Castelló d’Empúries! –va dir en Samba.

-14-

CAPÍTOL 3 – Escola El Bruel FA OLOR DE MADUIXA! “Trenta enrere... dotze a la dreta... nou a l’esquerra…” Ben decidits, la colla va començar a fer l’itinerari indicat tot comptant les passes que anaven fent i, en arribar a la baixada, van sentir un fort soroll que els va esgarrifar.

-Què és això? –va dir en Keita.

-Sembla que ve de la muntanya! –va exclamar la Penda.

-Gireu-vos! –va cridar en Tafa.

Durant un moment es van quedar garratibats en veure el que se’ls apropava. Una roca gegant baixava i destrossava tot el que trobava al seu pas.

-Correu! –digueren tots.

I van començar a gambar pendent avall. De sobte, tots van sentir la Binta: -15-

-Tinc una idea! Apartem-nos! Quan compti tres! Un! dos! tres!

Van saltar cap als costats i van quedar tirats pel terra, mentre observaven com aquella roca s’estimbava contra el pont de pedra que els havia de portar fins a l’Alburaj.

-Esteu tots bé? –va preguntar en Samba.

-Sí! –van respondre.

Es van aixecar i van córrer pendent avall per veure què havia passat.

-Quin desastre! No podem creuar!

Van quedar desolats.

-Mireu aquell arbre! –va exclamar en Tafa– Són l’Alburaj amb el carro i la Pigada!

-Com ens ho farem, ara, per travessar el riu?–va dir la Penda.

A la Binta ja se li escapava una llagrimeta quan, de sobte, una boira amb olor de maduixa els va envoltar i, en escampar-se, van veure en Gatxan que se’ls mirava amb un somriure.

-Hola, nois! Sembla que teniu un problema, oi? –va fer un moment de silenci, mentre la colla assentia amb el cap, i va continuar– Si el pont voleu creuar, aquesta endevinalla haureu d’encertar: “Quin és el mamífer que de petit camina amb 4 potes, quan és adult, amb 2 i quan és vell, amb 3?”

Els nens es van quedar uns minuts pensant i, de cop i volta, la Penda, tota decidida, va exclamar: -Ja ho sé! Segur que és l’ésser humà!

-Com? –van mirar-se dubtosos.

-Sí! –va respondre– Perquè quan som petits caminem a quatre grapes, quan som adults, amb dues cames i quan som vells utilitzem un bastó!

Aleshores en Gatxan va desaparèixer i va deixar una caixa amb sis ampolletes i -16-

una nota que deia: “Si a l’altra banda de la riba del riu voleu arribar, beveu d’aquesta poció i ben lluny podreu saltar.”

-Molt bé, Penda! –van exclamar tots.

En Keita va recollir la caixa del terra i va començar a repartir les ampolletes entre els seus companys. A l’última hi havia una etiqueta que deia: “Pigada”.

-Creieu que caldrà beure-s’ho tot? –va dir en Samba, pensatiu– potser amb la meitat en tindríem prou.

-En què estàs pensant? –va preguntar en Keita, que coneixia be el seu company.

-Home! Si en poguéssim guardar una mica... potser ens cal més endavant!

-Té raó! Però... com ho sabrem?

-Doncs... provant-ho! –va respondre en Samba.

-Ja ho faig jo! –va oferir-se en Tafa.

El noi va beure un glop d’aquell líquid amarg i brillant i va esperar uns segons. Com que no va notar res especial, va beure’n una mica més. Llavors va sentir-se tan lleuger com una ploma, va agafar embranzida, va saltar el riu i va arribar a l’altra banda sense problemes.

-Vinga, nois! És molt divertit! –va animar els seus companys.

En veure’l sa i estalvi, la Penda i en Keita van atrevir-se a seguir el seu amic. La Binta, però, no estava tan convençuda. Aleshores, en Samba, que li va veure la cara, la tranquil·litzà dient: -Vols que ho fem junts?

Ella se’l va mirar i va fer que sí amb el cap. Van saltar plegats, agafats de la mà, i es reuniren amb els altres.

Llavors van apropar-se a l’arbre on els esperava l’Alburaj, que dormia plàcidament. En Keita va pujar al carro i li va donar la poció a la Pigada que, un cop alliberada del seu encanteri, va belar tan fort que va despertar el cavall.

-17-

En veure’s de nou amb la colla i que tots estaven bé, l’Alburaj renillà sorollosament en senyal d’alegria.

-Bé! Per fi junts! Ara sí que podrem anar al País dels Baobabs! –van saltar de felicitat.

CAPÍTOL 4 – Escola Joana d’Empúries. 4t B EL DESASTRE “Anem, anem, anem! Les herbes trobarem! I tots junts volarem!”, cantaven, tan contents, fent bots a sobre del carro.

-Uf, quina colla de tarambanes! Si no fos per mi… –remugava el cavall–. He d’estar per tot perquè aquests no es fixen en res! –però en el fons estava orgullós de tots ells i se’n refiava més del que reconeixia.

Després d’unes hores, van arribar a l’entrada del País dels Baobabs. Per sort, com que els amics ja havien estat allà per anar a buscar la poció per a l’àvia d’en Jan, ja sabien el camí del laberint.

-18-

-Nois, ja coneixem el lloc, o sigui que no perdem el temps! –va dir en Samba.

Al final del recorregut van veure el gran baobab de les fulles d’or. Era immens i estava ple de fulles verdes. Es veia alguna cosa que brillava a dalt de tot.

-Mireu, mireu! Allà dalt! Són les fulles d’or! –va exclamar la Penda.

-És veritat! –va afegir en Tafa.

-Però és massa enlaire, no podem arribar-hi! –es va queixar en Keita.

-Tinc una idea! –va dir en Samba–. Podríem beure’ns la poció saltadora que ens ha sobrat.

En Keita es va oferir voluntari per beure’s la poció. En va beure un glop, va sortir disparat i va poder agafar les fulles d’or del cim.

-Que bé! Per fi podrem fer la poció! –van exclamar tots junts.

-Doncs, vinga! Fem drecera cap a casa de l’Uli Kumba –va proposar la Binta.

De camí cap a casa la bruixa, es van trobar el seu amic Gatxan.

-Ens tornem a trobar, amics! –va dir el rodanxó.

-Sí! Anem a casa l’Uli Kumba. Volem arribar-hi ràpid perquè se’ns fa fosc –va explicar en Keita.

Tot seguit, en Gatxan va afegir: “Si a casa l’Uli Kumba més ràpid voleu anar, aquesta endevinalla haureu d’encertar.”

-I què passarà si l’endevinem? –va preguntar la Penda.

-Donaré una poció a l’Alburaj perquè vagi com un llamp! –va dir en Gatxan. “És més ràpida que el vent i el so, fins i tot pot avançar un guepard. I si mires directament el sol, te’n quedes enlluernat.”

-Uaaau! Ja la sé! És la llum! –va exclamar la Binta tan ràpid que no va deixar pensar a ningú.

-19-

-Quina noia tan intel·ligent! –va afegir-hi en Gatxan.

Tot seguit, li va donar la poció a l’Alburaj i el cavall va anar tan veloç que en menys de cinc minuts ja eren a casa de l’Uli Kumba.

La bruixa ja estava fent la poció i sortia un fum de colors de la xemeneia. Només faltava afegir-hi les fulles d’or. Els nens van entrar a la casa i li van donar les fulles. Ella les va abocar a l’olla però… que estrany!, va sortir un fum molt negre.

-Ostres! Aquest fum no és normal! Què ha passat? –va exclamar l’Uli Kumba.

-Jo no ho penso tastar! –va dir alhora tota la canalla.

-Donem-li a la Pigada! –va dir en Samba.

La cabra es va beure un bol ple de poció. De cop i volta, la Pigada va començar a fer-se petita i més petita fins que va semblar una formigueta.

Això sí que no s’ho esperaven! La poció no havia funcionat tal com havien planejat! Caldria buscar una altra alternativa per comunicar-se amb en Jan...

-20-

CAPÍTOL 5 – Escola Ruiz Amado. 4t B LA CIGONYA GUILLERMINA “I ara què fem? –es preguntaven tots. No havia servit de res tot el que havien fet fins llavors. Estaven asseguts en rotllana contemplant la mini-Pigada i donant-li aigua en una closca de cacauet. Intentaven pensar però no se’ls acudia res de res. Adéu Jan, adéu il·lusions... tot se n’havia anat en orris! Pufff… quin desastre!

Els nens, una mica tristos i decebuts, van tornar cap a casa.

L’endemà, l’àvia Aminata va pensar que els animaria molt si els preparava aquell esmorzar exquisit i tan bo, el preferit d’en Samba.

-Mmmm, nata amb sucre! –van exclamar tots alhora.

-Moltes gràcies, àvia! Necessitàvem una mica de dolçor i energia després d’aquests dies tan durs.

-Nens, no perdeu l’esperança, segur que trobeu alguna solució per anar a veure el vostre amic Jan. La Pigada, que era a la butxaca de la Penda, quan va sentir aquella oloreta tan bona, va saltar damunt del bol de nata amb sucre. Xof! -Ostres, Penda, la Pigada! –exclamà la Binta.

La colla va quedar paralitzada, al·lucinant del que estaven veient en aquell moment: la Pigada estava tornant al seu estat normal!

-Potser l’àvia Aminata ha posat algun ingredient especial a la nata amb sucre!

–van exclamar alhora.

-Això no ho sabrem mai. L’únic que sabem és que la nata de llet de cabra és boníssima i que a ella se li ha posat molt bé! –va dir en Samba, veient la Pigada feliç com sempre.

Ja queia la tarda i els nens van decidir anar a l’arbre d’enraonar per pensar una mica.

-21-

Mentre discutien què podien fer, van tornar a sentir el taca-taca-taca de la cigonya.

-Amics, no us sembla estrany tornar a veure aquesta cigonya per aquí? –va dir en Tafa.

-I si és un senyal? –respongué en Keita.

-Mireu, té una ferida a l’ala! –va afegir la Penda.

S’aproparen a la cigonya i aquesta els va dir: -Hola amics, sóc la cigonya Guillermina. Si m’ajudeu a recuperar-me, jo us ajudaré a aconseguir alguna cosa que desitgeu molt.

Ells, sorpresos i encantats de veure que la cigonya parlava, començaren a veure la llum.

-L’hauríem d’ajudar. Portem-la amb el meu avi, vejam què ens diu –va dir en Samba.

Van arribar a casa de l’avi Babacar i ell els va recomanar que anessin a trobar aquell vell i bon amic seu, en Bibicar, ja que era un home molt savi i de ben segur que sabia moltes curiositats sobre les cigonyes.

-Ostres, en Bibicar viu lluny d’aquí. A Kabanay, si no recordo malament –digué en Samba.

-Si no em cureu durant el dia d’avui no us podré ajudar amb el vostre propòsit.

Van agafar la cigonya, van anar a buscar l’Alburaj, que encara era a casa de l’Uli Kumba, i van fer camí cap a casa d’en Bibicar. No podien perdre temps: la cigonya cada vegada estava més dèbil.

En Bibicar, com que era savi i endeví, ja sabia que els nens anaven a casa seva: -Nens, si voleu curar la Guillermina necessitem urgentment una ploma seva, una llàgrima de la Pigada, una tifa de sargantana, quatre fulles de cactus, les escates d’una serp seca i un cabell d’una persona molt amable.

-Ah! Aquesta sí que és fàcil: l’àvia Aminata és una persona molt amable –digué en Samba.

-22-

-Ostres, les fulles de cactus punxen molt. Qui les agafarà? –preguntà la Penda.

-I si ho fem a sorts? Podríem jugar-nos-ho a la palleta; qui tingui la palleta més curta serà qui haurà d’agafar les fulles de cactus –va dir en Tafa.

La colla, juntament amb la Pigada i l’Alburaj, es van organitzar sense perdre ni un minut per anar a buscar tot el que els havia dit el gran savi.

CAPÍTOL 6 – Escola Joana d’Empúries. 4t A CAP AL MARROC -Alburaj –li comentà la cabreta al seu amic–, com ho faré per donar una llàgrima si no estic trista ni em fa mal res?

-No et preocupis, que amb les idees que tenen aquests... ja se’ls acudirà alguna cosa que et faci plorar! –es van mirar l’un a l’altre i es van posar a riure tots dos: -Hi-hi-hi, he-he-he, ho-ho-ho!

-23-

Els nens es van dividir la feina.

En Samba va trobar una sargantana i li va donar menjar perquè fes una tifa ben maca. A en Keita i la Binta els va tocar agafar les fulles de cactus. D’altra banda la Penda era amb la Pigada provant de fer-la plorar amb una ceba.

Mentrestant en Tafa corria cap a casa de l’àvia Aminata per demanar-li un cabell.

El camí cap a Castelló era molt a prop.

Després que en Bibicar curés la Guillermina i aquesta els donés les gràcies, la cigonya els va preguntar: –En què us puc ajudar?

-Volem anar a Castelló d’Empúries –van dir els nens tots alhora.

-Molt bé, què us sembla si us guio des de l’aire? Justament anava cap als aiguamolls de Castelló, però és un viatge molt llarg.

-Estem preparats! –va dir en Samba.

-Val la pena fer aquest viatge! –replicà la Binta.

-Anem-hi! –cridaren amb emoció i alegria.

Van començar el viatge. La Guillermina va emprendre el vol i al cap de pocs minuts els nens la van perdre de vista. Espantats, van començar a cridar: -Guillermina! Guillermina!

Aleshores la cigonya, que havia parat a buscar menjar, els va sentir i va tornar a buscar-los, però els va trobar al port de Ziguinchor, ple de vaixells.

Els nens van veure un pescador recollint la xarxa, les canyes i els peixos. En Tafa el va saludar: –Bon dia, senyor.

-Bon dia –va respondre el bon home–. Us puc ajudar?

-24-

-Sí! Ens podria portar amb el seu vaixell fins a Castelló? –preguntà en Samba.

-Castelló? Què és? No em sona Castelló. On és això?

-És un poble de Catalunya! –exclamà la Penda.

-Espereu, ho podem mirar al mapa –va dir el pescador.

-Buf! És molt lluny! Amb el meu vaixell no hi podem arribar. Us puc portar fins al Marroc, al port de Salé, a Rabat. Des d’allà podreu continuar el vostre viatge.

-Perfecte, anem-hi doncs! –cridaren tots plens d’alegria.

Així doncs, van enfilar-se sobre aquell petit vaixell i van començar una nova aventura.

-25-

CAPÍTOL 7 – Escola Ruiz Amado. 4t A EL VIATGE -Lleveu l’àncora! –cridà el pescador.

-Sí, capità! –van respondre tots alhora.

Brrrrummm, el motor es va engegar i van partir rumb al port de Tànger. Però quan feia una bona estona que havien emprès el viatge es van adonar que la barca feia uns sorolls estranys. El conductor va parar el motor per veure què passava.

-Què és això que hi ha al mig del mar? –va preguntar la Binta.

-Ai, ai quina por! –va exclamar en Samba.

-Podria ser una balena? –va preguntar en Keita.

-La barca no funciona! Toparem de ple amb aquest animalot gegant! –va dir en Tafa.

-Noooooo! Que xoquem! Aaaaaaii! –cridaven.

Van caure tots al terra de la barca. Ben espantats, es van anar aixecant, sorpresos del que els havia passat.

-No, no és una balena! És una roca gegant! –va dir la Penda.

-Ufff, salvats. I ara què farem? Tenim la barca destrossada! –va exclamar en Keita.

A la distància van veure en Gatxan amb una altra llanxa motora.

-Gatxan, Gatxan, ajuda’ns! La barca s’ha espatllat –van cridar tots alhora.

Com que l’amic rodanxó no els sentia, van començar a buscar la poció per poder fer un salt i arribar a la seva llanxa.

-Aquí, aquí, ja l’he trobat –va dir en Samba.

-26-

Van fer un glop de la poció i… ZUUUUUM! De cop es van trobar asseguts al costat d’en Gatxan.

-Això és fantàstic! Ho hem aconseguit! En Gatxan ens portarà al Marroc.

Però resulta que era migdia, feia una calor horrible, al cel no hi havia ni un núvol i al mig del mar no hi ha cap ombra! I és clar… se’ls va aparèixer un kuus-kondrong. que no els deixava continuar! Els va dir que si volien passar, l’endevinalla havien d’encertar: “Navego per l’oceà com si fos un transatlàntic, porto al cap un sortidor i m’empaiten amb l’arpó.”

-És la balena!

Aquesta la sabien tots. I així, finalment, van poder arribar a Tànger, una ciutat del nord del Marroc. Però no podien continuar el viatge perquè no tenien diners.

Van pensar de fer alguna activitat per guanyar algun dirham i poder comprar els bitllets d’avió per arribar a Catalunya.

-Tinc una idea! –va dir la Binta– Podem preparar algun ball tradicional de Tibay i acompanyar-lo amb instruments fabricats per nosaltres!

-Genial, molt bona idea! –van dir en Samba i en Keita.

Quan van tenir preparat el ball i els instruments, van buscar un lloc on hi hagués botigues, restaurants i molta gent.

-Ja ho tinc! Podem anar a la platja; allà segur que hi haurà gent amb ganes de veure el nostre espectacle –va dir la Penda.

-Doncs som-hi!

Tota la gent que voltava per allà es va quedar impressionada amb l’espectacle que feien en Samba i els seus amics i amigues. Van aconseguir reunir tots els dirhams que necessitaven per comprar el bitllet d’avió i poder arribar a Catalunya.

Abans de pujar a l’avió, tota la colla li va demanar a en Gatxan que cuidés molt bé l’àvia Aminata, l’avi Babacar, els pares, l’Uli kumba, l’Alburaj i la Pigada.

-27-

-Adéu, Gatxan! No sabem quan tornarem, però tenim moltes ganes de veure en Jan i els seus amics i amigues de Castelló d’Empúries.

CAPÍTOL 8 – Escola El Bruel UNA SORPRESA INESPERADA -Mireu! Que bonic que es veu tot des d’aquí dalt! El món es fa petit! –comentaven, mentre es prenien els sucs de fruita que els portava l’hostessa. De nata amb sucre, no en tenien en aquell avió, però els van donar unes galetes que també estaven boníssimes.

Estaven tan emocionats que quan van sentir el capità que anunciava l’arribada a l’aeroport de Girona els semblava que feia un moment que havien sortit.

-Que ràpid m’ha passat el temps! –va dir la Binta.

-Ara, quan baixem, vigilem de no separar-nos, perquè hi ha molta gent i ens podríem perdre –va comentar en Tafa.

-28-

-Sí, podríem agafar-nos de les mans –proposà la Penda.

En sortir de l’avió van anar a la cinta a buscar les seves bosses de viatge i van adreçar-se a un policia per demanar-li on era la sortida.

-Que aneu sols, nens?

-Sí –van respondre tots alhora–, anem a Castelló d’Empúries a visitar un amic.

Llavors, en Samba li va explicar tota l’aventura i va acabar dient que ja no els quedaven diners per continuar.

-Ostres! Quina història, nois! –el policia es va quedar bocabadat–. Si voleu, us puc acompanyar a l’estació d’autobusos, que és aquí fora, i us pago els bitllets fins a Figueres.

-Bé! –van saltar d’alegria–. Li agraïm de tot cor!

El viatge en autobús va ser distret perquè no paraven de mirar i comentar els diferents paisatges que anaven observant.

En arribar, van baixar del vehicle i, de cop i volta, els va envoltar una flaire de menjar que els va recordar que era hora de berenar i que tenien gana. Aleshores en Keita es va dirigir a en Samba: -Escolta, ens queden algunes monedes per comprar galetes i alguna beguda?

-Espera un moment...

El noi es va ficar les mans a les butxaques i va treure’n un grapat.

-Allà hi ha un supermercat! –va assenyalar la Binta.

Van entrar a la botiga i es van dirigir al passadís de les pastes i les galetes, i es decidiren per un paquet gran d’unes que portaven xocolata.

En Samba el va anar a agafar quan va notar que una altra mà també l’estirava.

-Perdó! –es van mirar als ulls.

-Jan? -29-

-Samba?

Els nens, emocionats, es van abraçar fortament.

-Quina sorpresa! Què hi fas aquí?

-Hem vingut a veure’t. Et trobàvem molt a faltar –va dir en Samba amb els ulls negats de llàgrimes de l’alegria.

Van pagar el que havien comprat i van sortir plegats. Després de les presentacions i les salutacions pertinents, van decidir anar a un parc proper a parlar mentre berenaven. La colla va explicar tot el viatge i les raons de la seva arribada.

En Jan es va quedar pensatiu mentre feia una mossegada a aquelles galetes de xocolata que havien compartit i, de sobte, exclamà: -Heu de parlar amb el meu pare! Treballa a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries i potser us pot ajudar. Vaig sentir que parlava amb la mare que volien renovar els ordinadors de les escoles del municipi i… són ordinadors que funcionen, només que van una mica lents... Però, no avancem esdeveniments… –va dir xiuxiuejant– se suposa que jo no en sé res.

-30-

CAPÍTOL 9 – Escola Ruiz Amado. 4t B BUSQUEM RECURSOS El pare d’en Jan era com l’avi d’en Samba: sempre tenia una solució. així que parlar amb ell els semblava la millor idea del món! I la mare d’en Jan s’assemblava una mica a l’àvia Aminata. En un moment els va preparar els llits a dalt a les golfes i va convertir aquella habitació que estava feta un desastre en un dormitori que semblava de gran hotel. Els nens havien de descansar, els esperaven uns dies molt intensos si realment volien aconseguir que algú els ajudés a portar Internet al seu poble.

L’endemà, van estar parlant molta estona amb el pare d’en Jan. Aquest va estar rumiant molt com podria ajudar els nens. Va pensar en aquells ordinadors vells que hi havia a les escoles del municipi.

-Si voleu jo us acompanyo a les escoles, vosaltres els expliqueu la raó per la qual esteu aquí i entre tots a veure quina solució trobem.

Tota la colla i en Jan es van esforçar molt per explicar als nens què havien vingut a fer a Castelló.

-En Jan ens haurà d’ajudar a traduir tot el que diem –va dir en Samba.

-No us preocupeu: jo també hi seré –digué el pare d’en Jan. -Com podríem fer-ho perquè aquests nens sàpiguen d’on venim i com és el nostre poble? –preguntà la Binta.

-A casa tenim fotos i tot el reportatge que vàrem fer quan vam venir a Tibay a construir el pou, oi, pare? –digué en Jan. Podem ensenyar-les i així els nens se’n faran una idea.

-Fantàstic! –van exclamar tots.

Quan va arribar l’hora d’anar a la primera escola, tots estaven nerviosos i a la vegada contents i emocionats. Aquells dies hi va haver molt de rebombori al poble. Tothom sabia que hi havia una colla de cinc nens senegalesos molt valents i aventurers amb ganes d’ajudar el seu poble. Volien Internet a Tibay costés el que costés. Els nens de les escoles i les seves famílies es van mobilitzar... van fer pancartes on hi deia: “AJUDEM A PORTAR INTERNET A TAMBAKUNDA”. Van -31-

organitzar una fira d’objectes de segona mà. Moltes famílies i també l’ajuntament van col·laborar en la recol•lecta d’ordinadors vells i tot tipus de maquinària relacionada amb la informàtica. Fins i tot hi havia algun pare entès en el tema disposat a anar a passar les seves vacances a Tibay per ajudar.

-Ostres, mai hagués pensat que tinguéssim tant de suport d’aquesta gent! –va dir en Tafa.

-Ara és qüestió d’organitzar-nos –digué el pare d’en Jan.

CAPÍTOL 10 – Escola Joana d’Empúries. 4t B TREBALL EN EQUIP Acabaven d’arribar a l’aeroport de Dakar. El soroll de la gent els recordava els darrers dies a Castelló. Tornaven a ser a casa, a l’Àfrica, carregats amb ordinadors i ben acompanyats: en Jan, el seu pare i un parell de pares voluntaris que eren informàtics, en Daniel i en Josep.

-32-

-Organització! És hora que ens repartim la feina –digué en Jan pare.

-Bona idea! –respongué en Daniel.

-Primer recollim l’equipatge i sortim de l’aeroport –proposà en Samba–. Mentre uns van al port, a recollir els ordinadors i les plaques solars, els altres podem anar a la Prefectura del Govern a demanar que portin línia telefònica i Internet fins al poblat.

-Al migdia ens trobarem al mercat Keur Mbaye Fall per dinar. Després marxarem cap a Tibay amb el camió carregat. Us sembla bé? –va dir, alegre, la Binta.

A l’hora de dinar, tots estaven contentíssims: el govern els havia dit que instal· larien aviat la línia telefònica! Allò sí que era una gran notícia! Però, de sobte, es va posar a ploure.

-Quina mala sort! Ara que hem de començar el viatge! –rondinà en Tafa.

-No et preocupis, haurem d’anar més lents pel camí i prou. Tot anirà bé! –respongué en Jan. -Mengem ràpid i anem cap a Tibay, que tenim molta feina! –digué en Josep.

El viatge fins a Tambakunda era molt llarg i no va parar de ploure en tota l’estona.

Per sort no van trobar gaire trànsit i ja havien carregat prou menjar i begudes pel camí. Van parar a dormir una mica i de bon matí van agafar el camí cap a Tibay.

-Què és aquest soroll? –cridà en Keita mig adormit i espantat.

Tots havien sentit “Catacroc!” i el camió quedà aturat. Una roda s’havia enfonsat en el fang! Van baixar del camió i es van posar tots mans a l’obra: recollir pedres per omplir el forat, fer palanca i empènyer el camió per poder continuar el trajecte. Van quedar xops com ànecs i ben enfangats! Però el viatge continuava!

L’endemà, a mig matí, van arribar al poble gran i van aturar el camió davant de l’escola. Havien decidit que hi deixarien uns quants ordinadors per poder-hi muntar una aula d’informàtica per als alumnes.

En Samba, els seus amics i els pares van anar a explicar-ho a la directora.

-33-

-Què dieu? No m’ho puc creure! Tots estem molt agraïts i contents –digué emocionada.

-També us ajudarem a muntar-la i a posar-la en marxa –explicà en Daniel.

-Que bé, que bé! – cridava la Penda saltant d’alegria.

Van fer drecera cap a Tibay, impacients per explicar a tot el poblat que ja podrien tenir ordinadors sense haver d’anar al poble gran.

En Babacar i en Suleyman estaven treballant al camp quan van sentir un soroll.

-Sents? Què és aquesta fressa? –preguntà l’avi.

-Pare, sembla un camió. Qui deu venir al poblat? Amb la pluja que ha caigut aquesta nit el camí està ben enfangat!

Llavors van sentir cridòria de mainada.

-Avi, pare... ja som aquí! –cridà en Samba.

Amb el guirigall que feien, la gent del poblat va començar a sortir de les seves cases i acostar-se a l’arbre d’enraonar, on hi havia el camió aturat.

En Samba i els seus amics no paraven de cridar, saltar i xerrar. Ningú entenia el que deien. En Babacar i en Suleyman van arribar, ràpids com un llamp, i van tenir una gran sorpresa quan van veure en Jan i el seu pare, envoltats per la mainada del poble.

Es van saludar amb una forta abraçada i els van convidar a anar a casa. L’àvia Aminata no s’ho podia creure, es pensava que somiava. Després de parlar una mica amb ells, va preparar un sopar esplèndid: kanja, maafe, nata amb sucre per postres i una infusió de keinkekiba.

L’endemà es van aixecar ben aviat i van fer una reunió, sota l’arbre d’enraonar, amb tota la gent del poble. Els van explicar el que volien fer i els van demanar ajuda per construir un espai on col·locar els ordinadors.

-Nosaltres, els homes del poblat, construirem el locutori –digué en Babacar.

-34-

-Al costat de l’espai que construïu vosaltres –continuà en Jan pare–, començaré a instal·lar les plaques solars per produir la llum que faci funcionar els ordinadors.

-Mentre –explicà en Daniel– en Josep i jo anirem a l’escola a muntar l’aula d’informàtica.

-I el telèfon? Esperem que arribi aviat! –cridà la Penda.

Després de dues setmanes de molta feina i esforç, tot estava acabat! Fins i tot el Govern havia instal·lat la línia telefònica.

-Buffff! Per fi ho hem acabat! –digué en Samba.

-Ja era hora! Em pensava que no ho aconseguiríem! –continuà en Jan. -Visca, visca! –aplaudí tota la colla alhora.

-Demà haurem de provar si funciona correctament –recordà en Daniel–. Al matí vosaltres i jo –digué a la mainada– anirem a l’escola i provarem de connectar-nos amb el locutori de Tibay. En Josep es quedarà aquí per poder comunicar-nos.

Per sort, la prova va anar perfecte i al capvespre ho van celebrar amb un gran sopar.

Però el millor de tot va ser la sorpresa que els havia preparat el pare d’en Jan: va connectar els ordinadors de Tibay amb Castelló d’Empúries! Tota la gent del poble de l’Empordà estava reunida a la plaça de l’Ajuntament amb la Isabelle, la mare d’en Jan, i van poder comunicar-se per Skipe.

Els habitants del poblat es van quedar bocabadats. L’Uli Kumba, quan va veure la seva amiga, es va emocionar i amb els ulls plens de llàgrimes exclamà: -Això sí que és bruixeria!

-35-

- FI -

-36-

ELS AUTORS i LES AUTORES Alumnes 4t El Bruel Antoni Doha Oriol Alba Mohamed Mariam Yousra Dina Douaa Maroua Pedro Fatin Ziad Desirée Adrien Rihabe

Jordi Adil Eva Laura S. Xavier Irene Enrique Patricia Monsef

Alumnes 4t A Ruiz Amado

Guillem Farah Noèlia Adriana Bruna Sergi Nicolàs Fàtima Hala Alumnes 4t B Marouan Joana d’Empúries Nadir Eneida Adam Íngrid Adrià Daniil Mohamed A. Alèxia Paula Joan Carles Sofian Adrian Yohan Sergi Lluc Judit Alumnes 4t A Samanta Xiroi Joana d’Empúries Irene Joan Amina Emma Fàtima Souhaib Hiba Mariona Ahmed Júlia Moad Amin Miquel Mosaab Mohamed FB Aleix Sara Rayane Laura B. Àlex Ebrahim Nil Alumnes 4tB David Noa Ruiz Amado Andrea Lídia Mohamed F Martina Marc Álvaro Joana Àlex Douae Catalina Ivet Clement Lola Ilias Daniel Eulàlia Doua Ruben José Miguel Miriam Lorena

-36-37-

Carles Guillem Àngela Martin Luca Aya Tanit Nazar Rosa Andrea Jan Clara Eric Gisela Òscar Guillem Mohamed Alejandro I LES TUTORES Georgina Aldeguer Poch Manel Barcos Rodríguez Mireia Perpinyà Carbonell Mònica Mansergas Alsina M. Assumpció Salleras Costal Cristina Malirach Reitg (alumna en pràctiques)

-38-