nas, un barret i una túnica blanca, però molt i molt bruta. Entre el somni que havia tingut, la imatge d’aquella persona que tenia al davant i les veus que sentia dels seus amics, estava molt desconcertat. No sabia on era ni què li havia passat. La Judit i la Zaira se’n van anar a casa seva i els altres van arribar al mas dels avis, que estaven molt preocupats. Els van explicar que en Samba s’havia desmaiat i que no es trobava gens bé. -Ja us ho hem dit mil vegades, que no es pot sortir a aquesta hora! Vinga! A dinar i a fer la migdiada! –van dir els avis una mica enfadats. Tots moixos, els nens van pujar a les golfes sense dir ni una sola paraula i es van posar a dormir. Després de fer la migdiada, en Samba, en Jan i l’Anna van anar a buscar la Judit i la Zaira. Tots junts van tornar al mas i van berenar a sota de l’olivera centenària. Més tard, els nens van ensenyar-li a la Zaira totes les rodalies del mas. També van estar jugant a la cabana que havien construït feia temps a prop del riu. En Llampec, la Pinga i en Morritos també els acompanyaven. S’ho van passar pipa! Però mentre sopaven en Samba estava molt distant, rumiant el que li havia confirmat la seva mare. La Zaira, la meva cosina... Però com era possible? A casa seva mai havia sentit parlar que la mare tingués una germana i menys que visqués en un altre país. Si no li ho havien dit devia ser perquè hi havia algun motiu. I quin seria aquest motiu? No en treia l’aigua clara. Finalment, quan es preparaven per anar a dormir, va decidir explicar-li-ho tot al seu amic, que havia parlat amb la Zaira i el que li havia dit la seva mare. -Què? No m’ho puc creure! I què fa una cosina teva a...Castelló d’Empúries?
32