Page 1


Realitzat pels alumnes de 4t de les escoles El Bruel, Joana d’Empúries i Ruiz Amado de Castelló d’Empúries amb la col·laboració de Mariona Masferrer


© Conte per relleus © Títol: Ocells viatgers © Text i il·lustracions: Alumnat de 4t d’Educació Primària de les escoles Castelló d’Empúries, amb la col·laboració de la Mariona Masferrer © Equip impulsor: Escola Ruiz Amado, Escola Joana d’Empúries, Escola El Bruel, Mariona Masferrer (escriptora), Pilar Arnáiz  Pérez (SEAE), Consol Iglesias (inspectora de la Zona) i Ajuntament de Castelló d’Empúries © Coordinació: Pilar Arnáiz Pérez © Adaptació Sites: Àngel Agustí (SEAE) © Servei Educatiu de l’Alt Empordà (SEAE) Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya © Edició: Ajuntament de Castelló d’Empúries Any: maig de 2014 Dipòsit legal:  Tiratge: 200 exemplars Drets de reproducció i adaptació: La reproducció està autoritzada, i serà benvinguda, amb la finalitat d’engrescar i divulgar aquesta iniciativa, fora dels casos que es vulgui fer, directament o indirectament, amb algun tipus de finalitat comercial o lucrativa.

3


Índex

Presentació i benvinguda Introducció CAPÍTOL 1 - ESC Joana d’Empúries - 4t B CAPÍTOL 2 - ESC Ruiz Amado 4t A CAPÍTOL 3 - ESC Joana d’Empúries - 4t A CAPÍTOL 4 - ESC El Bruel CAPÍTOL 5 - ESC Ruiz Amado 4t B CAPÍTOL 6 - ESC Ruiz Amado 4t A CAPÍTOL 8 - ESC Joana d’Empúries 4t B CAPÍTOL 9 - ESC Joana d’Empúries 4t A CAPÍTOL 10 - ESC El Bruel Els autors i les autores

4


Presentació Ocells viatgers forma part del projecte d’animació lectora “Conte per relleus”, adreçat als alumnes de 4t de Primària de les escoles de Castelló d’Empúries. El projecte pretén fomentar l’hàbit lector i desvetllar el gust per l’escriptura creativa a través del treball col·laboratiu i en xarxa entre les escoles del municipi, mitjançant la tecnologia del Google Sites, i amb la col·laboració de l’escriptora Mariona Masferrer. Es pot trobar més informació a l’adreça https://sites.google.com/a/xtec.cat/conte-per-relleus-12-13/ El projecte es va iniciar el curs 2011-2012. Els contes que s’han escrit durant els dos cursos anteriors han estat: L’amulet perdut i Jan bu n’Daw. Aquest conte és una nova història del personatge inicial, en Samba bu n’Daw. Introducció En Samba i en Jan van pujar l’escala de l’avió amb les cames tremoloses. En Jan, per l’excitació que li produïa tornar a casa després de tant de temps i amb tantes coses per explicar, i en Samba, amb l’emoció d’una aventura que, ni somiant, no hauria pensat que mai pogués ser realitat. Tots dos van mirar enrere abans d’entrar a la cabina i van fer adéu amb la mà, com si una munió de gent els estigués acomiadant. Era un gest una mica absurd perquè l’aeroport era molt lluny del poble d’en Samba i no hi havia cap familiar ni conegut, però resultava inevitable acomiadar-se d’aquella terra on tots dos havien après tantes coses: l’Àfrica! Els dos nens tenien molt ben apreses les instruccions que els havia donat el pare d’en Jan i van buscar la seva fila i el seu seient, van seure l’un al costat de l’altre i es van cordar el cinturó. Tots dos portaven una samarreta amb un pou d’aigua i el logotip d’una ONG, un amulet penjat al coll i una gorra de color vermell. Tenien nou anys i eren, si fa o no fa, igual d’alts i esprimatxats; es diria que eren germans bessons, si no fos que l’un era ne5


gre com el carbó i l’altre blanc com la llet! Bé, el negre no era negre, negre, i el blanc tampoc era blanc, blanc, ja s’entén! Més o menys eren com... un gelat de vainilla i xocolata! Lectors, els qui no esteu al cas perquè encara no heu llegit Samba bu n’daw ni L’amulet perdut ni Jan bu n’daw, no sé què espereu per llegir aquests contes i posar-vos al dia de les aventures africanes dels dos nois, però, en fi, us en farem un resum per si no n’esteu al cas: En Samba és un nen africà, d’un poblet al mig del Senegal anomenat Tibay; té una família molt gran i molts amics i amigues, va a l’escola i ja ha acabat 4t de primària. El seu amic Jan va arribar a Tibay amb els seus pares, que treballen en una ONG, per ajudar a construir un pou que solucionés els problemes d’abastiment d’aigua. En acabar la feina, els nens s’havien de separar però en Jan i la Isabel, els pares d’en Jan petit, van convidar en Samba a passar les vacances a Catalunya. Concretament, tenen pensat anar al poble dels avis i mai endevinaríeu quin és aquest poble! Sí? ho heu endevinat? El poble és... Castelló d’Empúries! Ara tornem a la nostra història. El comandant va saludar per l’altaveu, va desitjar bon viatge a tothom i de seguida l’avió va començar a circular per la pista. En Samba, atent a tot, veia passar per la finestreta persones, cotxes i edificis, cada cop a més velocitat, fins que, tot d’una.. Hop! les rodes van deixar de tocar a terra i l’estómac d’en Samba va deixar de tocar les parets de la seva panxa. El món s’allunyava i el cel s’acostava, millor dit, l’avió s’endinsava en els núvols i la pell color xocolata d’en Samba s’anava tornant quasi de color vainilla, posem-hi color torró de Xixona. -Què et passa, Samba? -va dir en Jan, en veure la cara d’espantat del seu amic- Que tens por? -Nooo! -va respondre. Però com que amb la cara que feia no podia enganyar ningú, va confessar: -Una mica. -No passa res, home! -Que no passa res? però si estem volant! -És clar que volem, com et pensaves que anaven els avions? -Sé molt bé com van els avions, el que passa és que... que... que encara no 6


m’ho crec que estic fent aquest viatge i volant com un ocell! -Sí, com les aus migratòries -va dir en Jan, que havia vist els flamencs als aiguamolls de l’Empordà, prop de casa dels seus avis. -Dos ocellots de cresta vermella, sou vosaltres! -apuntà la Isabel, la mare d’en Jan, senyalant les gorres dels dos nois. Tots es van posar a riure, la por se’n va anar volant pels núvols i l’estómac d’en Samba es va col·locar un altre cop al seu lloc. Estava més tranquil, però només una mica. Ara es preguntava com anirien les coses al país on aterrarien: seria igual que el seu? o molt diferent?

7


CAPÍTOL 1 - ESC Joana d’Empúries - 4t B

CAN MET DE LA MUGA

En Jan i en Samba estaven tan cansats que, al cap de poca estona de volar, dormien com un soc. Bé, almenys en Jan sí que dormia, perquè a en Samba l’excitació del viatge no el deixava relaxar-se del tot. Tenia el cap recolzat a la finestra quan va sentir “toc-toc-toc”, com si algú piqués el vidre. Va mirar a fora i va veure un ocell amb el bec molt llarg que volava dificultosament. S’hi va fixar bé i va observar que tenia una ferida a l’ala esquerra. -Samba! -va dir l’ocell. -Què passa? –preguntà ell, tot esverat. -M’has d’ajudar. En Samba es va girar per avisar el seu amic, però en veure que dormia profundament tornà a mirar per la finestra i l’ocell havia desaparegut. En Samba, en Jan i els seus pares van baixar de l’avió. En Samba estava molt nerviós i emocionat perquè per fi, després de tantes hores de viatge, havien arribat a Girona. Tots van anar a agafar les seves maletes i, carregats com uns ases, van saludar amb la mà els avis, que els esperaven impacients. En Jan va anar corrents a fer-los una forta abraçada. -Hola, avis! Quant de temps sense veure-us! –va dir en Jan molt emocionat. -Hola, Jan! Com has crescut i que morenet estàs! –van dir alhora els avis. -Us presento el meu amic Samba –va dir en Jan. -Encantat de coneixe’ls -va dir en Samba, molt avergonyit. En Jan i la Isabel van saludar també els avis. Els avis van ajudar a carregar les maletes a la furgoneta de set places i... cap a Castelló d’Empúries! En Samba va veure de lluny un edifici molt gran i va preguntar a en Jan què era. -És l’edifici més important de Castelló d’Empúries, la catedral. Ja estem a punt d’arribar! -va dir en Jan. 9


Quan es va acabar la carretera asfaltada i es començaven a veure molts animals, plantes, prats, camps, llacs… en Samba tenia els ulls oberts com dues taronges i estava bocabadat. El primer que va veure era un cartell on posava “CAN MET DE LA MUGA” i va començar a rumiar per què devia tenir aquest nom. Tenia tanta curiositat per saber per què el mas tenia aquest nom que no se’n va poder estar i ho va preguntar als avis, que es deien Maria i Jaume: -Jaume, com és que el mas es diu Can Met de la Muga? -Mira, Samba, al meu pare li deien Jaumet i com ell va comprar el mas i no tenia nom, va decidir posar-li Can Met, per Jaumet, i Muga, perquè és el riu que passa pel nostre poble. Quan van arribar al mas, en Samba i en Jan van anar a instal·lar-se a les golfes i des d’allà van poder veure tots els aiguamolls. En Samba estava molt content, sorprès i impressionat amb aquell paisatge tan meravellós. Va arribar l’hora de dinar i la Isabel els va enviar a l’hort a buscar tomàquets, cebes i enciams per fer una amanida. També havien d’anar a buscar ous al galliner per fer truites. Això, a en Samba, ja no l’impressionava tant perquè ja ho coneixia: al seu poble també en tenien, de camps i animals de granja. Un cop estaven asseguts a taula, a punt de començar a dinar, la Isabel va enviar en Samba a buscar aigua per posar-la a la gerra: -Samba, té la gerra i omple-la d’aigua, si us plau. -D’acord, ara vinc! –va dir en Samba. I se’n va anar directament cap al pati a buscar la font. El va aturar en Jan i li va dir: -Samba, no cal que vagis a fora, a la font. Mira, l’aigua surt de l’aixeta! I ell, tot sorprès, va omplir la gerra. Mentre la mare i l’àvia d’en Jan cuinaven, en Samba es va adonar que hi havia moltes capses. Una capsa que refredava el menjar, una capsa on hi havia un pastís que s’inflava, un lloc on es feien les truites, una capsa on escalfaven la llet i sortia calenta i una capsa on posaven els plats bruts i sortien nets. Però, la que més el va sorprendre va ser una capsa on hi havia moltes persones que es movien i parlaven. Es va aixecar corrents i va anar a darrere de la capsa a veure si hi havia algú. Es va adonar que no hi havia res ni ningú i es va quedar molt perplex perquè no ho entenia. Després de dinar, en Jan i en Samba se’n van anar a fer un tomb per les 10


rodalies del mas. Van estar tota la tarda corrent, saltant i jugant. S’ho van passar d’allò més bé. Quan va començar a fosquejar, se’n van tornar cap al mas i van sopar. Després, van pujar fins a les golfes per preparar-se per anar a dormir. En Samba es va adonar que en Jan es posava uns pantalons curts i una samarreta de màniga curta. També agafava una espècie de pal amb un fils petits i hi posava al damunt una pasta de color blanc i verd, se’l ficava a la boca i no parava de fregar-se totes les dents. “Quin fàstic!”, pensava en Samba. Però com que ja havia fosquejat del tot, estava molt cansat i no volia preguntar res més, va fer el mateix que en Jan i es van posar a dormir tots dos junts al mateix llit, que semblava un niu. Es van tancar tots els llums del mas i en Samba va mirar per la finestra de les golfes i va veure les estrelles i la lluna i pensava que l’endemà es despertaria amb els raigs del sol. Va estar una bona estona pensant en totes les coses que havia vist durant tot el dia quan, de cop i volta, li va semblar tornar a veure l’ocell ferit per la finestra de les golfes i, tot espantat, va mirar en Jan i li va dir: -Jan, Jan, has vist l’ocell ferit a la finestra? En Jan no va contestar…

11


CAPÍTOL 2 - ESC Ruiz Amado 4t A

ON S’AMAGA LA PERDIU?

-Que estrany -va dir en Samba, en veu baixa, acostant-se a la finestra-. Juraria que l’he vist però ara no és enlloc. Potser s’ha amagat -va fer una última ullada cap a les capçades del arbres, tan diferents dels baobabs del seu poble, i es va tornar a ficar al llit- O potser se n’ha anat a dormir: deu estar molt cansat, com jo... Zzzzzz! De bon matí, quan el gall començà a cantar, en Samba va notar pessigolles a la cara. -Tu, qui ets? -va preguntar. -Sóc jo, en Llampec, el gos del mas i conec molt bé la perdiu. Segons m’han dit, ahir a la nit va veure un ocell ferit. -És el mateix que em va seguir des de l’Àfrica? -va demanar-li en Samba. -No ho sé, noi. Hauràs de trobar la perdiu... Ai, ai! que puja la mestressa! Adéu! Trip-trap, el soroll de les passes feien pensar que algú pujava les escales: -Bon dia, nois! -era l’àvia d’en Jan, que els despertava per anar a esmorzar. En baixar, van trobar la taula parada. Hi havia torrades amb mantega, suc de taronja i llet. -Quin esmorzar més bo! -pensava en Samba, que recordava la nata amb sucre que li preparava la seva àvia. Quan van acabar d’esmorzar es van trobar amb una sorpresa molt agradable: la Judit, l’amiga d’en Jan, els venia a saludar. -Hola, Jan! Que bé que hagis arribat! -va dir molt contenta. -Hola, Judit! -va respondre en Jan- et presento el meu amic Samba. Els dos nois es van saludar i en Samba va pensar que la Judit era una noia molt maca per ser blanca. -Què voleu fer? -va dir en Jan. -Podríem anar al riu! -va proposar la Judit. I dit i fet, van agafar les bicis i dient adéu a l’àvia es van posar a peda12


lar. Estaven molt animats i en Samba ja no recordava res de la perdiu, d’en Llampec ni de l’ocell ferit. -Nois, què us sembla si fem una cabana?- va dir la Judit. -Seria el nostre lloc de reunions! -van respondre. Van començar per buscar un bon lloc i quan el van trobar, van recollir canyes i fustes del riu, ajudats naturalment d’en Llampec. Que bé que s’ho passaven! Les hores van passar tan de pressa que aviat va ser l’hora de tornar al mas i dinar. Després de dinar, ja se sap que és l’hora de la migdiada i que fa molta calor, però els nois no pensaven anar a dormir de cap de les maneres. En Jan volia ensenyar-li tots els animals del mas. Van començar per les gallines, van seguir els porquets, fins i tot el cavall Morritos els va saludar: Hiiii! Hiiii! De cop i volta, a en Samba li va venir al cap la perdiu. -Hi ha perdius al mas? -va preguntar. -Sí, però són molt difícils de trobar, sempre s’amaguen de tothom. -Jan, a tu et parlen els animals? -Nooo! A tu sí? En Samba va explicar-li tot el que li havia passat durant el viatge, i també el que li havia dit en Llampec: una perdiu sap alguna cosa de l’ocell ferit! -Ostres Samba, l’hem de trobar! -va dir en Jan. Tan capficats estaven, que no sentiren que els cridaven per anar a sopar. -Àvia, què hi ha per sopar? -va dir en Jan. -Patates fregides amb carn arrebossada! -va contestar l’avi. En Samba, molt sorprès va preguntar: -Què són les patates fregides? -Són patates rosses! -van exclamar rient tots tres. Va pensar que li prenien el pèl, però no va dir res. Va trobar les patates boníssimes i, de fet, potser sí que eren una mica rosses... Quan van pujar a les golfes per anar a dormir, encara tenien al cap el que els havia dit en Llampec. Que estrany era tot plegat! Primer un ocell els va seguir des de l’Àfrica, després el gos que parlava i per acabar de complicar-ho, una perdiu que.... 13


-Bona nit, Samba! -Bona nit, Jan! Quan el silenci ja era present a totes les golfes, es va sentir una veu que venia de la finestra. -Samba, no t’encantis! Has de trobar la perdiu....

14


CAPÍTOL 3 - ESC Joana d’Empúries - 4t A

XIP, XAP, XOF!

La perdiu! Ostres! S’ho havia passat tan bé amb les bicicletes, la Judit, les patates rosses… que ja no hi pensava, en la perdiu! L’endemà al matí la Pinga, la gateta que només entra a dins de casa quan ve la tieta Carme, es va enfilar al llit d’en Jan i li començà a llepar la carona. Quan en Jan ho va notar, va fer un bot del llit. -Tieta, tieta, tieta Carme! -Samba, Samba, desperta’t! Hi ha la meva tieta Carme! En Jan va saltar a sobre la tieta i li va fer una abraçada molt i molt forta. En Jan s’estimava molt la seva tia perquè amb ella sempre feien coses molt divertides i emocionants. -Mmmm! Quina olor més bona i estranya! –va pensar en Samba en entrar a la cuina. L’olor que sentia era de xocolata desfeta. A taula també hi havia xurros calents, melindros, croissants i ensaïmades. -Samba, aquesta és la meva tieta Carme -va dir en Jan. -Bonjour, Samba! Comment allez-vous? ( bon dia, com va tot?) -saludà la tieta Carme. -Parlez-vous français aussi? -li digué tot refregant- se les mans per sobre els ulls, encara mig adormit. -Sí, sí, Samba, com que vivim tan a prop de França, molta gent d’aquí el sap parlar. Au, espavileu, nois! A esmorzar força, que avui anem a la platja! -va dir la tieta Carme-. Ja tinc les tovalloles al 4x4! Ah! i avui... ens quedarem a dinar a l’apartament d’Empuriabrava! -Oh, que bé! Si has vingut amb el 4x4 vol dir que passarem pels caminets dels aiguamolls i no per la carretera. Visca, visca! -va exclamar en Jan, mentre en Samba es llepava els dits empastifats de xocolata. De cop ja eren dins el cotxe, camí de la platja, travessant el petit bosc. En Jan mirava cap endavant parlant amb la tieta i en Samba, encuriosit, mirava per la finestra del seu costat quan, de sobte, li va semblar veure un ocell grisós amb el bec roig i bastant grassonet. Potser era la perdiu?, va pensar. 15


Es va acabar el camí del bosc i… Oooh! la platja! -Samba, Samba, mira endavant, ja hem arribat! –va dir en Jan. -Au, nois, poseu–vos el banyador i baixeu del cotxe -els suggerí la tieta. -Oh! És com un desert però d’aigua. On s’acaba? Fins on arriba? -exclamà en Samba! Tots tres van caminar descalços per la sorra fins a la vora de l’aigua. Van estirar les tovalloles a terra i, agafats de les mans, molt lentament, van començar a entrar dins de l’aigua. En Samba la trobava rara, diferent de la que estava acostumat, enganxosa. Tot anava bé fins que… una onada inesperada els va tombar i xof! -Oh, quina picor als ulls! Què li passa a aquesta aigua? Està salada! –va cridar en Samba. Van estar una bona estona jugant a l’aigua i fent castells de sorra. Després es van estirar a la tovallola prenent el sol protegits amb la pomada que s’havien posat abans de sortir de casa, fins que va ser l’hora d’anar a dinar. L’apartament de la tieta Carme era a la dissetena planta. Quan en Jan li va indicar a en Samba on era el pis, es va espantar perquè no tenia clar com arribarien allà dalt. Haurien de volar? -Jan, Jan! com hi pujarem, allà dalt? -va dir en Samba. -Ha, ha, ha! Tranquil, Samba hi ha una “capsa” que ens hi portarà. -Ha, ha, ha! -reien en Jan i la tieta. Van entrar dins l’ascensor i mentre pujaven cap amunt en Samba no les tenia totes, pensava: aquesta capsa s’obrirà? Sortirem nets? escalfats? freds? cuits? molls? -Aneu-vos a dutxar. Mentrestant us prepararé el dinar. Avui de menú tenim arròs a la cubana amb salsa de tomata i ous ferrats. Salta en Samba i diu: -Jo no en vull d’ous amb ferros! Després de dinar tornaren al mas, acabaren de construir la cabana i quan va començar a fosquejar van entrar a sopar. L’àvia els havia preparat unes llesques de pa amb tomata amb embotit i formatge. 16


Mentre sopaven, la tieta va tenir una gran idea. Una idea d’aquelles que feia que, per a en Jan, la tieta Carme fos la seva preferida. La tieta va dir: -Què us sembla si us instal·lo la tenda de campanya al pati i dormiu a fora, avui? -Sí, sí! -van cridar ben emocionants els nens. I ho van preparar tot. A mitjanit, en Samba es va despertar perquè tenia set. Quan va sortir de la tenda per anar a buscar l’aigua, en una branca del freixe del jardí hi havia una òliba de cara blanca, molt plana, amb forma de cor, i el cos amb les plomes de color marró ataronjat, gris i negre. L’òliba li va dir una simple frase: -Samba, ja has trobat la perdiu avui? En Samba, tot estranyat, va tornar a entrar a la tenda sense anar a beure...

17


CAPÍTOL 4 - ESC El Bruel

EXCURSIÓ ALS AIGUAMOLLS

“Què passa aquí? Només em parlen a mi, els animals? És que els blancs no entenen el seu idioma? No sé…”. Però tot era tan nou per a ell que encara no havia assimilat una cosa, que ja n’estava vivint una altra i no tenia temps d’esbrinar aquell misteri. L’endemà, de bon matí, mentre es cruspien un bon esmorzar a base de xurros amb xocolata i melindros, a en Samba se li va acudir una idea. A Tibay sempre que hi havia un problema es parlava sota l’arbre d’enraonar. Així que va convocar-los a tots a sota d’una olivera centenària que hi havia al pati del mas. Li va semblar que era l’arbre més antic que hi havia per allà i que serviria perfectament. Van venir en Llampec, en Morritos i la Pinga. -Amics, ens heu d’ajudar a trobar la perdiu. Només ella ens pot ajudar a trobar l’ocell ferit –va dir en Samba preocupat. - Jo conec un lloc on la podem trobar. Vinga, nois, que ens n’anem als aiguamolls! – va exclamar en Morritos. En Jan estava tan desconcertat que no podia ni respirar. Com és que en Samba podia parlar amb els animals i ell no? No entenia res de res. Sense pensar-s’ho dues vegades, en Samba i en Jan van pujar a sobre d’en Morritos, disposats a emprendre una aventura emocionant. -Samba, avui coneixeràs els aiguamolls. Allà hi viuen les cigonyes, els ànecs collverd, els bernats pescaires, les fotges... Segur que tots tenen moltes coses per explicar-te! Ha, ha, ha! –va exclamar en Jan, petant-se de riure. “Trip-trap, trip-trap”, el galop d’en Morritos era diferent del que estava acostumat en Samba amb l’Alburaj, el seu estimat i savi cavall. Ben aviat es van trobar immersos en un lloc que, d’una banda, li recordava el seu país, ple de vegetació i animals, però que per l’altra era molt diferent: no hi havia baobabs, ni micos com en Golo que els volguessin robar cacauets. El que sí que hi havia era un silenci molt agradable i relaxant. De sobte, es va sentir el renill d’un cavall: -Hiiiiiiiii! –quin esglai! Era la Judit, aquella nena blanca que en Samba trobava tan bonica i simpàtica. Va aparèixer damunt la seva euga. Es deia Morgana i tenia un 18


pelatge blanc amb taques grises que la feien molt interessant –va pensar en Morritos. -Hola Judit, quina sorpresa! On vas? -va demanar en Jan. -Doncs ara anava a fer un tomb pels aiguamolls. I vosaltres? -Anem a veure si trobem una perdiu. -Una perdiu? –va preguntar encuriosida la Judit. -Si, és una història molt llarga. Si ens acompanyes, t’ho expliquem pel camí. -D’acord! Anem-hi, doncs! De cop i volta, en Samba va sentir una tremolor que li venia del pit. Espantat, es va endur la mà al cor pensant que, potser, amb la barreja de nervis i il·lusió se li havien disparat les pulsacions. Però no, no era el seu cor el que bategava. Era l’amulet. Sí, sí, l’amulet de la seva mare, del qual no se separava ni de nit ni de dia. Semblava que tingués vida pròpia, no parava de tremolar! -Què et passa, Samba? – li va dir la Judit, quan li va veure la cara d’espant. -Res, res, no em passa res. Només és que tinc ganes d’arribar –va respondre ell dissimulant. - Doncs mira, ja hi som. Van deixar en Morritos i la Morgana estacats en un arbre i ells van seguir a peu. Més endavant hi havia una caseta de fusta amb unes finestres allargades i, a l’interior, un banc per seure-hi. En Jan i la Judit van seure i, amb els binocles, van començar a observar tots els animals. -Deixeu-me provar a mi els binocles! -va cridar en Samba. -Ssst! –van fer alhora la Judit i en Jan-. Aquí s’ha d’estar en silenci, no podem destorbar els animals. Tot d’una, l’amulet va tornar a tremolar, i... Pam! La porta es va obrir de cop amb un soroll esfereïdor. D’una revolada va aparèixer la perdiu, que va dir: -Samba, de pressa, has de fer alguna cosa. L’ocell ferit és molt a prop teu i només tu el pots curar. - Jo? I com ho he de fer? -Aquest amulet que portes al coll és la seva salvació. Afanya’t, no perdis el temps, Samba! -i va desaparèixer misteriosament. 19


En Samba va explicar als seus amics el que li havia dit la perdiu. -Samba, com era l’ocell ferit que vas veure? Com tenia el bec i les plomes? –va preguntar la Judit. - Era un ocell gran, amb un plomatge blanc i un bec llarg d’un vermell llampant. A les ales hi tenia una franja negra. - No hi ha cap mena de dubte: l’ocell que busquem és una cigonya! Però començaven a tenir gana i van decidir tornar cap al mas tot xinoxano. A la tarda tornarien per buscar la cigonya. Per dinar hi havia macarrons a la bolonyesa i truita de patates. L’avi la feia molt bona, la truita. Pel camí no hi havia ni una ànima, només l’òliba, que els observava de lluny entre el fullatge dels arbres i els mirava amb mala cara…

20


CAPÍTOL 5 - ESC Ruiz Amado 4t B

LA GRAN SORPRESA

Després d’un matí intens, els tres amics tenien tanta gana i la truita de patates de l’avi era tan bona que no es van fixar en la mala cara de l’òliba ni van pensar en res que no fossin els macarrons i la truita. Potser amb la panxa plena ho veurien tot més clar. Quan van arribar a casa, van veure que a baix, a l’era, hi havia més cotxes. En Jan de seguida va reconèixer el dels seus pares. -Papa! Mama! Quina sorpresa! -va dir. -Hola, Jan! Hola, Samba! Com us ha anat l’excursió als aiguamolls? -va preguntar la mare. -Molt bé! –van respondre tots dos. De cop van veure sortir, disparada com un coet, la cosina d’en Jan, l’Anna. -Anna! Tu també has vingut a dinar amb nosaltres? -Sí, i a dalt hi ha els meus pares, també. Diuen que ens tenen una sorpresa preparada per a aquesta tarda. -Mira, Anna, et presento en Samba. És un amic meu que ha vingut a passar les vacances d’estiu aquí, a casa els avis. -Hola, Samba. -Hola, Anna. La història és una mica llarga, ja te l’anirem explicant. Estic mort de gana: anem a dinar? Mentre eren tots a taula, no paraven de xerrar. Tenien moltes ganes d’explicar coses. L’oncle Eduard els va insinuar que després de dinar haurien de fer una estona de migdiada perquè els esperava una tarda molt emocionant. Es van posar tots tres nerviosos i no paraven de fer preguntes. Quan es van despertar de la migdiada, es van dutxar i van berenar abans d’agafar els cotxes. Els avis anaven amb el cotxe dels pares, i en Jan i en Samba anaven amb l’Anna i els seus oncles. Van començar a fer camí fins que van arribar a un poble, un poble força gran i molt bonic, tenia mar i hi havia una fira. Mentre aparcaven els cotxes, no paraven de veure gent passar: se sentia un soroll eixordador. 21


-On som? –va preguntar l’Anna. -Som a l’Escala i anem a les fires -va dir el seu pare. -Visca, visca! A les fires! En Jan i l’Anna es van posar molt contents i no paraven de saltar. En Samba, en canvi, va quedar mut de cop perquè no tenia gaire clar què era allò de les fires. -Tranquil, Samba, ja veuràs que ens ho passarem molt bé! –va dir en Jan. -Primer farem una volta i t’ensenyarem les atraccions que hi ha. Tu decidiràs la primera atracció on vulguis pujar. Podem triar una vegada cadascun –va dir l’Anna. En Samba, sense dir res, s’ho anava mirant tot amb uns ulls oberts com taronges. Al cap d’una estona, quan ja s’havia acostumat a aquell soroll, quan ja havia observat tota la gent que s’enfilava a les atraccions i que no els passava res, es va decidir i va dir que volia pujar a la muntanya russa. Van anar a comprar les entrades. En Jan i l’Anna estaven molt contents perquè en Samba ja feia més bona cara. En Samba va baixar de la muntanya russa eufòric, com l’Anna i en Jan, que no volien perdre temps i van buscar ràpidament una altra atracció per pujar. -Anem al Jamaica, ja veureu que us agradarà molt –va dir l’Anna. -Sí, sí, anem-hi! Després podem anar a fer curses de camells –va dir en Jan. -Em sembla perfecte: m’ho estic passant d’allò més bé -va dir en Samba. Mentrestant els pares d’en Jan, els avis i els oncles passejaven per les fires recordant els millors moments de la seva infantesa. Quan van ser enfilats dalt del Jamaica, tots tres feien cara de pànic. El Jamaica va començar a fer voltes i ells no paraven de cridar. En Samba va notar que el seu amulet es despenjava del coll i va estirar ràpidament la mà per agafar-lo. Quan es va parar l’atracció, en Samba estava més pàl·lid que mai. -Què et passa, Samba? que no t’ha agradat el Jamaica? -No, no és això, és que he estat a punt de perdre l’amulet, però per sort l’he pogut recuperar. M’he espantat molt! En aquell moment va pensar que la cigonya necessitava la seva ajuda i 22


que no podia perdre més temps. Com ho podia fer per trobar-la? Aquella tarda havien pensat de tornar als aiguamolls per buscar la cigonya però no havia sigut possible perquè els pares i els avis els tenien preparada la sorpresa de les fires. Quan ja va ser hora de tornar cap a casa a sopar, mentre els pares preparaven el sopar, es van reunir una estona a sota l’olivera centenària. Li van explicar a l’Anna la història de la cigonya i també es va quedar molt preocupada. De sobte, va aparèixer l’òliba dalt d’una branca de l’olivera. Feia una cara malvada i els va dir: -Si voleu veure la cigonya ferida, jo us diré on la podeu trobar. Tots tres es van posar ràpidament drets per poder escoltar amb atenció l’òliba.

23


CAPÍTOL 6 - ESC Ruiz Amado 4t A

ADÉU, AMULET!

-L’heu sentit? -preguntà en Samba. -Sí! -van exclamar els altres. -Uf! Em pensava que només jo sentia els animals. Els seus amics blancs es van mirar els uns als altres i van dir tots alhora: -És que és la primera vegada! I ara què fem? -Si voleu saber on s’amaga la cigonya m’heu de donar alguna cosa a canvi, per exemple, aquest amulet que portes, Samba -els va dir l’òliba. -Ni parlar-ne: és l’amulet de la mare i no tinc res més seu -exclamà en Samba. -Tu mateix -respongué l’òliba. I se’n va anar volant dins la foscor de la nit. -Què farem? -va dir en Jan- Aquesta òliba és una mala peça! Els nois decidiren agafar les llanternes i aventurar-se pels camins que envoltaven el mas. No havien passat ni deu minuts quan en Jan va dir: -Samba, em sembla que no anem bé! -Que ens sents, Samba?-deia l’Anna Res, un silenci total. Només se sentien els crits dels ocells nocturns i les passes d’en Jan trepitjant les herbes del camp. Què havia passat amb en Samba, us preguntareu? Doncs molt fàcil, s’havia perdut enmig de tota aquella foscor i havia anat a parar a un mas abandonat. -Què faig ara? -es va preguntar espantat. Va entrar a poc a poc al mas. Cric, crac, crac! -Oh! què trepitjo? -Arggg, argggg! Sóc jo, l’òliba. T’he seguit i crec que tot sol no trobaràs res de res. Mira, t’ajudaré, però no serà fàcil. He perdut els meus estimats pollets i me’ls hauràs de portar si la cigonya vols trobar -va exclamar mig plorant. En Samba ja es començava a preocupar. Sol i perdut, només volia tro24


bar en Jan i l’Anna. -Jan! Anna! -cridava, però només sentia la respiració de l’òliba. I vet aquí que, quan sortí del mas, va veure amb gran sorpresa tot una corrua de llumetes que marcaven el camí. -Jan, amic, Jan! -cridava en Samba. Com que no va obtenir resposta, decidí seguir aquella filera de llumetes. Que bé que l’ajudaven a sortir d’aquell lloc tan horrible! Samba, Samba! -era en Jan que el cridava. -Sóc aquí! Els tres amics es van retrobar amb gran alegria i s’explicaren tot el que els havia passat. -Jan, em sembla que hem de seguir aquestes llums -va dir, en Samba. -Són cuques de llum! -exclamà l’Anna. Els tres amics, sense pensar-s’ho dues vegades, s’encaminaren cap al riu i allà es van trobar, mig mort de por i de gana, un pollet molt estrany. Tenia el plomatge gris i era molt lleig. Segur que era un fillet de l’òliba. Anaven bé. -Hem de seguir les cuques de llum! -va dir en Jan. I les van seguir fins a arribar al mas dels avis. Quina sorpresa pensar que allà trobarien el segon pollet. Havien d’espavilar-se ja que el temps passava de pressa i aviat es faria clar. Van estar molta estona buscant i en un últim esforç van trobar el segon pollet. Era al galliner! -Què hi feia allà? La gallina es devia pensar que era seu? -es preguntaven sorpresos els nois. -Cloc-cloc, ja ho deia jo. Cloc-cloc, ja ho deia jo... -Ens en falta un! -va exclamar en Samba. -Seguim les cuques de llum! -van dir en Jan i l’Anna. I seguint, seguint van arribar als aiguamolls. La nit començava a fugir i no podien perdre temps. -Ai! Mira, Samba! Aquí, aquí! -exclamà en Jan. Per fi van trobar la cigonya, enmig d’un canyís, i van veure que tenia una ala ferida. La pobra cigonya els va explicar que, durant el seu viatge, havia tingut una topada amb una ala d’un avió que volia aterrar, i que li havia costat molt arribar als aiguamolls. No podia aturar-se perquè volia pondre els seus ous en un lloc tranquil. 25


-Pobreta, ja t’ajudarem -va dir l’Anna. -Com? -va respondre en Jan. -Amb el meu amulet, ja ho veuràs! -va exclamar en Samba. En Samba es va treure l’amulet i el va posar al coll de la cigonya. Aquesta va intentar aixecar-se i obrir les ales. Que bé que ho feia i que maca que es veia! Tenia els ous a sota i els mirava emocionada. Els nois estaven tan pendents de la cigonya que no es van adonar que alguna cosa s’apropava.... -Ai, ai, l’amulet! Que se l’emporten! -cridà la cigonya. Clarejava als aiguamolls i la boira es deixava veure...

26


CAPÍTOL 7 - ESC Ruiz Amado 4t B

RECORDS DEL PASSAT

Desolats, enmig de la plana que es despertava amb el xipolleig d’ànecs i el murmuri del vent entre les fulles dels joncs, en Jan, l’Anna i la cigonya ferida miraven els ulls d’en Samba, que s’havien omplert de llàgrimes. No podia ser que en un no res hagués desaparegut el seu amulet! Havien tingut un dia molt feixuc. Després que l’òliba els digués que havien de trobar els seus pollets si volien veure la cigonya, que en Samba es perdés enmig la foscor, després de seguir les cuques de llum, de trobar la cigonya ferida i d’intentar ajudar-la amb l’amulet d’en Samba, estaven molt cansats i tornaren cap a casa. En Samba no podia parar de pensar en el seu amulet. Qui se’l podia haver emportat? I per a què el volien? -Tranquil, Samba, el recuperarem. No et preocupis! -va dir l’Anna. -Segur que ha sigut l’òliba la que ens l’ha pres! -va exclamar en Jan. Quan van arribar a casa amb la cigonya, els avis van sortir espantats perquè era molt tard. -Què us ha passat? -Hem trobat aquesta cigonya ferida i l’hem de curar, ràpid! -va dir l’Anna. -Ara hem de marxar, és urgent, després us ho expliquem tot! -va dir en Jan. -Doncs, som-hi, agafem les bicicletes i anem al niu de l’òliba a veure si la trobem! L’òliba no hi era però van veure l’amulet dins el niu i tots van cridar: -Visca, visca! L’hem trobat! -Espereu! Aquest no és el meu amulet. El meu té dues rodonetes que pengen i aquest no en té cap -va dir en Samba. -Seguim buscant, que potser està amagat! -va dir l’Anna. -Aquí no hi és! Ens podem emportar aquest altre i provar de curar la cigonya -va dir en Jan. Mentre anaven camí de casa, no paraven de fer-se preguntes. Per què l’òliba tenia un altre amulet al seu niu? On era l’òliba? I l’amulet d’en Samba? 27


Quan van arribar a casa li van posar l’amulet a la cigonya i ella va intentar obrir les ales. Es van posar tots molt contents, però encara li feia mal. -Necessitem trobar el meu amulet! -va dir en Samba. -Demà podem tornar al niu a veure si trobem l’òliba. L’endemà van tornar al niu i van trobar una nena que semblava que busqués alguna cosa: portava l’amulet d’en Samba a la mà. Quan en Samba la va veure va quedar garratibat: va notar una sensació estranya al seu cos, un calfred el va recórrer de cap a peus. Aquella cara li recordava algú, li resultava molt familiar. -Tu qui ets? I per què portes l’amulet d’en Samba? -va dir en Jan. -Jo em dic Zaira i vinc a buscar el meu amulet. A la porta de casa meva vaig trobar un missatge amb aquest amulet que no és meu. El missatge deia que si volia trobar el meu amulet que vingués aquí. -I el missatge qui l’ha escrit? -va preguntar en Samba. -Doncs això no ho sé. -Em sembla que nosaltres et podem ajudar! -va dir en Jan, traient l’amulet de la butxaca. -Ohhh! Sí! Quina sort! L’heu trobat! - Sí, i aquest que tu tens a la mà és meu! -va dir en Samba. Quan es van intercanviar els amulets, en Samba i la Zaira es van mirar als ulls fixament i van sentir una tremolor estranya a tot el cos. En Samba no podia parar de pensar a qui li recordava aquella nena tan bonica. Van decidir anar ràpidament a casa a curar la cigonya. Es van acomiadar de la Zaira, però en Samba no acabava d’estar tranquil: volia saber qui era realment i per què li sonava tant. -Si vols podem quedar demà i t’ensenyem la cigonya -va dir en Samba. -Sí, ens agradaria molt que vinguessis a jugar amb nosaltres -va dir l’Anna. -A mi també. Ho preguntaré als meus pares i, si em deixen, ens trobem demà aquí. -Fins demà. Quan van arribar a casa, van posar l’amulet d’en Samba a l’ala de la cigonya i es va reanimar de cop. La ferida es va anar curant i poc a poc la seva ala va tornar a ser la de sempre. Estaven tots molt contents. 28


-Avis, avis! Gràcies a l’amulet d’en Samba hem pogut curar la cigonya! -va dir en Jan. -Demà la portarem a casa seva, als aiguamolls, que hi estarà millor -va dir l’Anna. -Va, aneu-vos a rentar les mans, que teniu el sopar a taula -va dir l’àvia. Després de sopar van pujar de seguida a l’habitació. No tenien gaire clar tot el que els estava passant. De cop, en Samba es va aturar: -Espereu! Potser l’òliba no és tan malvada com ens pensem i ens vol ajudar a descobrir un secret. -Què vols dir, Samba? -va dir en Jan. -Ha volgut que la Zaira trobés el meu amulet i nosaltres el seu i així posar-nos en contacte. Per què? -No li donis més voltes, Samba, i anem a dormir, que demà serà un altre dia. -Sí, bona nit! A mitjanit, en Samba va fer un bot del llit. -Ja ho tinc! La nena! La Zaira! És...és...és...idèntica a la meva mare quan era petita!

29


CAPÍTOL 8 - ESC Joana d’Empúries 4t B

EL MISTERI DE LA ZAIRA

No va tenir temps de pensar res més. Una estranya pau el va envair tot d’una i en Samba es va adormir amb un somriure d’orella a orella. No entenia el com ni el perquè, però quedava clar que aquell viatge no era únicament unes vacances extraordinàries sinó alguna cosa més important. Mig en somnis, va posar la mà sobre el seu amulet perdut i recuperat i li va semblar sentir la veu de la seva mare que li deia a cau d’orella, com quan era petit: “Bona nit, Samba”. L’endemà, en Samba i en Jan es van despertar tranquil·lament, van baixar de les golfes i van anar a esmorzar. A en Samba encara el sorprenia tot el menjar que sempre hi havia a taula. L’Anna va arribar amb la bicicleta fins al mas; els dos nois l’esperaven impacients. -Hola, Samba! Hola, Jan! Com esteu? Com heu passat la nit? Voleu que anem a buscar la Zaira? -Estem molt bé, però una mica nerviosos. Sí, sí.. Anem-hi! -van dir alhora. Tots tres van agafar les bicicletes i van fer camí cap al mas abandonat, on hi havia el niu de l’òliba, per veure si la Zaira els esperava. No estaven segurs si la nena tornaria a aparèixer. A mig camí, es van trobar amb la Judit, que feia un volt amb la seva euga, Morgana. -Hola, Judit! Com estàs? Quant de temps sense veure’t! Hem estat una mica embolicats, ens han passat moltes aventures –va dir en Samba. -Hola! Molt bé! I què us ha passat? -Si véns amb nosaltres, t’ho expliquem pel camí. De camí, els nens li van explicar que hi havia una òliba que els vigilava i que els va dir que si volien trobar i curar la cigonya havien d’ajudarla a buscar els seus tres pollets. Gràcies a les cuques de llum van trobar els pollets i la cigonya. Però, en aquell moment, algú li va prendre l’amulet a en Samba. Després van trobar una nena que es deia Zaira i que tenia el seu amulet. Però, aquesta nena amagava alguna cosa més: s’assemblava a la mare d’en Samba quan era petita. Tot i que, això últim, no li ho van dir perquè només ho sabia en Samba i no ho havia explicat a ningú. 30


Quan van arribar al mas abandonat la Zaira els estava esperant emocionada. -Hola, Zaira! Fa molt que esperes? Et presentem la Judit -va dir en Jan. -No, acabo d’arribar! Hola Judit, encantada. Mentre pedalejaven cap als aiguamolls, en Samba i la Zaira anaven més endarrerits i van tenir una conversa molt interessant. Parlant, parlant van esbrinar que tenien el mateix cognom, Salamané. “Que estrany!”, va pensar en Samba. No era un cognom gaire comú. Llavors van veure una casa mig abandonada. La Judit els va explicar que en aquella casa hi vivia un home molt estrany que sempre estava recollint plantes per fer conjurs. O almenys això és el que deia la gent del poble. Ja sabeu que als pobles els agraden molt les xafarderies! Després d’una bona estona de camí amb una conversa llarga, estranya i interessant, en Samba ja no sabia què fer ni què pensar, estava ben confós. En arribar als aiguamolls van decidir, entre tots, quin era el lloc més segur per deixar la cigonya. Ara que ja estava curada podria fer-se un niu ella mateixa. També van pensar que de tant en tant l’anirien a visitar per saber com estava i per poder veure les seves cries. Que contents que estaven d’haver pogut salvar la cigonya! De tornada, feia un sol de justícia. Era gairebé migdia i se’ls havia acabat tota l’aigua que portaven. En Samba va començar a veure borrós, el cap li feia voltes i no sentia res del que deien els seus amics. -Samba! Samba! Què et passa? Et trobes bé? -No! –i va caure desmaiat a terra. La Judit, sense pensar-s’ho dues vegades, va anar corrent fins a la casa del bruixot, que era molt a prop d’on es trobaven. Mentre en Samba estava sense coneixement li va semblar sentir una veu molt familiar: era la seva dolça i estimada mare. -Hola, estimat fillet! Vull que sàpigues que sempre estaré al teu costat protegint-te. Et vull dir una cosa molt important. Et vull dir que la Zaira és...és...és...la teva cosina. Quan en Samba va recuperar el coneixement, gràcies a un beuratge que havia preparat el bruixot, va veure una persona molt estranya amb uns cabells llargs, canosos i despentinats, una barba grisa, una berruga al 31


nas, un barret i una túnica blanca, però molt i molt bruta. Entre el somni que havia tingut, la imatge d’aquella persona que tenia al davant i les veus que sentia dels seus amics, estava molt desconcertat. No sabia on era ni què li havia passat. La Judit i la Zaira se’n van anar a casa seva i els altres van arribar al mas dels avis, que estaven molt preocupats. Els van explicar que en Samba s’havia desmaiat i que no es trobava gens bé. -Ja us ho hem dit mil vegades, que no es pot sortir a aquesta hora! Vinga! A dinar i a fer la migdiada! –van dir els avis una mica enfadats. Tots moixos, els nens van pujar a les golfes sense dir ni una sola paraula i es van posar a dormir. Després de fer la migdiada, en Samba, en Jan i l’Anna van anar a buscar la Judit i la Zaira. Tots junts van tornar al mas i van berenar a sota de l’olivera centenària. Més tard, els nens van ensenyar-li a la Zaira totes les rodalies del mas. També van estar jugant a la cabana que havien construït feia temps a prop del riu. En Llampec, la Pinga i en Morritos també els acompanyaven. S’ho van passar pipa! Però mentre sopaven en Samba estava molt distant, rumiant el que li havia confirmat la seva mare. La Zaira, la meva cosina... Però com era possible? A casa seva mai havia sentit parlar que la mare tingués una germana i menys que visqués en un altre país. Si no li ho havien dit devia ser perquè hi havia algun motiu. I quin seria aquest motiu? No en treia l’aigua clara. Finalment, quan es preparaven per anar a dormir, va decidir explicar-li-ho tot al seu amic, que havia parlat amb la Zaira i el que li havia dit la seva mare. -Què? No m’ho puc creure! I què fa una cosina teva a...Castelló d’Empúries?

32


CAPÍTOL 9 - ESC Joana d’Empúries 4t A

RETROBAMENT

En Samba es va encongir d’espatlles, com dient “què sé jo!”. Va treure el cap per la finestra i va fer una ullada a la gran extensió de terra fins a les muntanyes del fons, per on el sol s’havia amagat. “Allà és l’oest”, va pensar, estirant el braç esquerre cap al ponent, per tant el sud, allà on era el seu país, quedava a la seva esquena: -Potser som com les cigonyes -li va dir a en Jan-: elles viatgen buscant millors condicions per criar els seus fills. No és això el que fan, també, les persones? Per arribar a la trobada entre en Samba i la seva família hi va haver d’intervenir el bruixot que, en ocasions, era humà i, de vegades, es convertia en l’òliba. La seva missió era procurar que els nens s’arribessin a conèixer tot donant-los pistes i fent aparèixer els animals més típics de la zona com a missatgers. 33


La mare i el pare de la Zaira també es van quedar ben sorpresos quan van saber el cognom d’en Samba, Salamané, i quan aquest els va dir que la cara de la Zaira li feia recordar la de la seva mare quan era petita, encara més. Aleshores van pensar que potser eren cosins i van dir a en Jan que els agradaria conèixer els seus pares. Tota la colla de nens van anar corrents a Can Met de la Muga a buscar els pares d’en Jan. En arribar, van veure que també hi havia els oncles. Havien vingut per ajudar a esbrinar tot aquest embolic. Reunits tots al jardí, a sota de l’olivera centenària, els pares de la Zaira van explicar que ells van marxar de Tibay quan en Samba era molt petit perquè no tenien feina ni diners per poder mantenir la seva família, i van decidir emigrar cap a Catalunya en busca d’una vida millor. En arribar a Catalunya, amb d’altres membres de la família i immigrants africans de la mateixa regió, primer van anar a la ciutat de Girona a buscar feina. Però, quan va arribar el primer estiu es van traslladar a Empuriabrava, on el pare va trobar feina de cambrer i la mare, de senyora de la neteja en un hotel molt important. Mentre els grans anaven parlant, a en Samba se li il·luminava la cara cada vegada que la mare de la Zaira feia referència a algun membre de la família, com l’àvia Aminata, l’avi Babacar, en Suleyman, la mare de la Binta i la Jaljalí. Li semblava impossible que allà, tan lluny de Tambakunda, hi hagués trobat una cosina i que fins i tot a Girona, la ciutat on vivia en Jan, hi tingués més cosins i oncles...I, bastants, perquè la família d’en Samba era molt nombrosa. -Zaira! Samba! Segur, segur que sou cosins! -exclamà en Jan. - Sí...sí! -van contestar ben entusiasmats els dos “nous” cosins. I en Samba, mig plorant d’alegria, va dir que li agradaria molt conèixer la resta de família que tenia a Girona. Per celebrar aquell esdeveniment van decidir anar tots a passar la tarda a pista de bitlles. En Samba, que no havia anat mai a jugar a bitlles, va demostrar tenir molta traça a l’hora de llançar la bola i va fer plens molts cops. Tot i que era un nen primet, tenia molta força, potser perquè estava acostumat a jugar amb la seva pilota feta de merda de burro, però haver de competir amb els seus amics i cosins més grans el feia sentir molt important. 34


-Molt bé, Samba, has tornat a guanyar! –va dir la Judit. Tots l’aplaudien i, fins i tot, la Judit li va fer una abraçada. Ui! Això va fer que es posés vermell, mentre en Jan es posava gelós. I... mentre els nens jugaven, els grans planificaven què haurien de fer per poder reunir la resta de la família.

35


CAPÍTOL 10 - ESC El Bruel FINS AVIAT, SAMBA! Més enllà de les branques de l’olivera, pel cel, volava una cigonya rient contenta de veure el que estava passant; va fer un crit i una altra cigonya la va sentir. D’un ocell a un altre ocell es van anar passant el missatge: el gavià, el corb marí... van fer córrer la notícia fins un poblet africà on l’àvia d’en Samba, que estava recollint la roba eixugada al sol, va mirar al cel i va saber de seguida que alguna cosa molt bona estava passant. Efectivament, en Samba es va despertar l’endemà amb una barreja de sentiments: emoció per haver trobat una part de la seva família a Catalunya, alegria per haver tingut l’oportunitat de gaudir d’aquelles vacances tan especials, i una gran tristesa perquè havia arribat el dia del comiat. Era l’hora de tornar cap a casa. En Jan volia aprofitar l’últim dia amb el seu amic i li va demanar a l’avi que els portés a Sant Joan dels Erms a buscar espàrrecs per fer una truita per dinar. Dit i fet: van anar a buscar la Judit i la Zaira i en un tres i no res van aconseguir trobar un bon grapat d’espàrrecs. Abans de tornar al mas, l’avi els va dur a Empuriabrava a comprar gelats per postres. El que no s’imaginava en Samba era que allò només era una estratègia per distreure’l, ja que al mas s’hi estava preparant una gran festa. –Samba, anem a posar-nos elegants, que avui és l’últim dia que dinem junts -va dir en Jan, mentre pujaven les escales cap a les golfes. – Elegants per menjar una truita d’espàrrecs? Què dius tu, ara? – Au va, posa’t aquesta corbata. Serà divertit! En Samba va fer cas al seu amic. Tot d’una els llums es van apagar i ells van caminar cap a una habitació molt gran que hi havia a la part de baix del mas, quasi sense poder veure per on passaven. Després d’un silenci molt sospitós, de sobte es van obrir els llums i van aparèixer davant dels ulls d’en Samba un munt de persones cridant “sorpresa!”: era tota la seva família que vivia a Girona. Els pares d’en Jan van demanar a la seva tia, la mare de la Zaira, que els convidés a venir. En Samba no podia dir ni piu de l’emoció que sentia. Van fer un gran dinar al pati del mas per acomiadar en Samba, que estava molt content de saber que tothom l’estimava tant. No hi faltava nin36


gú, fins i tot la cigonya va passar per allà volant amb cara de felicitat. En Samba ja s’imaginava la cara que faria l’àvia Aminata quan li expliqués fil per randa tot el que li havia passat durant aquells dies a l’Empordà. S’ho van passar tan bé que el dia va passar volant i, quan va començar a fosquejar, una última sorpresa els esperava: eren els focs artificials que havia preparat la tieta Carme. En Samba, que no havia vist mai res semblant, es va quedar al·lucinat. Per acomiadar la festa van cantar tots junts una cançó de Tibay i després van ballar una sardana. Va ser magnífic! L’endemà al matí, ben d’hora, tots van sortir a acomiadar en Samba, que marxava amb el cotxe del pare d’en Jan cap a l’aeroport de Girona. També hi havia la Pinga, en Morritos, la Morgana, en Llampec i fins i tot la perdiu. L’acompanyaven en Jan i la Judit, que van estar amb ell fins que va pujar a l’avió. Abans de pujar, en Jan i en Samba es van fer una gran abraçada, d’aquelles que només es fan els amics de veritat. -Fins aviat, amic meu. Et trobaré a faltar -va dir en Samba. -Adéu, Samba. Tant de bo ens tornem a veure ben aviat. -Judit, encara que em faci vergonya et vull dir que ets la noia més bonica que he vist mai i que sempre et recordaré. -Torna aviat, Samba -va respondre ella mentre li feia un petó a la galta que el va fer posar vermell. -Us prometo que ens tornarem a veure, amics. I mentre pujava les escales de l’avió, en Samba anava recordant tots aquells moments tan especials que havia viscut, conscient que un trosset del seu cor es quedaria per sempre a Castelló d’Empúries. Després va seure al seu lloc i l’avió es va enlairar. Enmig del cel immens en Samba es va quedar adormit amb la mà al pit, on tenia l’amulet de la sort. Al cap d’una estona va obrir una mica els ulls per mirar per la finestra i hi va veure el reflex de la seva mare. La seva dolça veu va tornar a sonar dins el cap d’en Samba. -Estimat fill meu, tens un gran cor i ets una persona molt especial per mi. Et mereixies aquesta aventura. T’estimo molt i sempre et cuidaré. Més enllà dels núvols va veure l’òliba que, tot volant, li deia: “Fins aviat, Samba!”.

37


- FI -

38


ELS AUTORS I LES AUTORES Escola Ruiz Amado 4t A

Escola Ruiz Amado 4t B

Escola Joana d’Empúries 4t A

Escola Joana d’Empúries 4t B

Escola El Bruel

Carolayn Denis Carla Abderrahmane Salman Ismael Carla Iker Lis Dunia Afnan Sanae Sira Ainara Gerard Joel Lia Brandon Emily Ivan

Mª José Nahiara Samira Hafsa Cristian Alejandro Ilham León Ana Amina Gerard David Txell Borja Gisela Madalina Noa Jana

Joel A. Biel Paula Inés Mike Fatima Abdelali Sara Natalia Juliane Agustí Giorgian Leo Adrià Derek Fabrizio Paola Nerea Hugo Narcís Jennifer

Iliass Judith Dídac Joel C Lucia Alexia Gunilta Kamar David F. Marc Marcel Yassine Jordina Nicolas Diego Mohamadou David M. Maria Laura Ayara Aldana Camila Carlos Gabriel Alexandra Ainhoa

Ranya Mohamed Mourad Noura Achraf Sergi Salma Júlia Sihame Michelle

i les tutores M. Àngels Casamitjana Cañadas (ESC el Bruel) Maria Grimau Vilaró (4t A ESC Joana d’Empúries) Eva García Tejada (4t B ESC Joana d’Empúries) Marina Giner Pons (4t A ESC Ruiz Amado) Mireia Perpinyà Carbonell (4t B ESC Ruiz Amado)

39


40

Conte per relleus 2014  
Read more
Read more
Similar to
Popular now
Just for you