Conte marianna d'aiguaviva by CRP Alt Empordà

La lluita La Marianna estenia la roba a la vora del riu. Feia bon temps, tot i ser tardor, i havia fet la bugada al racó del Fluvià entre les cases dels pagesos i el castell del senyor, allà on hi havia unes pedres planes que anaven molt bé per ensabonar i fregar la roba. Li havia costat Déu i ajuda fer neta la túnica del seu germà petit, en Jaumet, i estava mirant d’aprofitar el sol de migdia perquè s’eixugués aviat, quan el sentí cridar com un boig: - Marianna, Marianna! - Què passa? Que es cala foc? - Marianna, corre! -va respondre ell, esbufegant-. Corre, que el matarà!

- Que el matarà? Qui... - Afanya’t, ves-hi! -la va interrompre el nen. I ella va deixar la roba escampada i arrencà a córrer sense preguntar res més. Va travessar el riu amb quatre gambades, es va enfilar pel marge de l’altra banda arrapant-se a arrels i branques i, un cop a la clariana que s’obria més enllà dels pollancres, va veure una figura de terrible faç aixecar un roc amb clara intenció de llançar-lo directament al crani de l’infeliç enemic ajagut a terra.

- No! -cridà desesperada. I el seu crit va aturar un instant el projectil i en va desviar la trajectòria, de manera que va quedar clavat a terra en lloc d’al cap de l’afortunada víctima. El que no va poder aturar la Marianna va ser l’escopinada que va anar a parar de dret a l’entrecella d’en Bernat, el noi derrotat en la batalla, ni tampoc les males paraules que sortien com sagetes de la boca de l’agressor. - Fuig, rata pudenta! -va cridar, tot fument-li una cossa al cul. El vençut va marxar camí del castell, sense dir ni piu. Quan va ser un tros lluny, el seu enemic Joan número, la Marianna i en Jaumet es van mirar l’un a l’altre. - L’hauries pogut matar! -exclamà ella, presa de pànic. - Tant de bo, l’hagués mort! -respongué ell. - No saps què dius! - Ho sé perfectament, és una rata i ha de morir esclafat. - Matar és pecat! - Matar rates no és cap pecat, és una benedicció per a tothom! - Joan! No diguis disbarats. En Bernat és una persona com nosaltres. - Com nosaltres? Déu ens guardi d’assemblar-nos-hi. Si no és una rata és un diable i en qualsevol cas és millor que mori! - Però que no veus que seria la teva desgràcia i la de tots nosaltres? Ja veurem si aquesta baralla no portarà males conseqüències. Si ho diu a son pare, què? - Al seu pare?, en Bernat?, ha!, no em facis riure, no dirà res, no veus que és una rata, no s’hi atrevirà perquè sap que jo el mataria. - El seu pare és l’amo, el senyor del castell! - I a mi què! - Et pot fer el que vulgui. - M’ho pot fer igualment encara que no mati el seu fill ni faci res de dolent. Si vol, em pot fer apallissar i esquarterar i tot, no necessita cap excusa. - Em fas patir -va dir la Marianna. La veu se li va trencar i els ulls se li van omplir de llàgrimes. En Joan es va quedar confós davant d’aquell canvi de to i va estar a punt de dir la veritat: no volia matar en Bernat, només volia espantar-lo perquè deixés de fer el fatxenda; era un cregut i abusava de ser el fill de l’amo. - Marianna -va encertar a dir, finalment, el guerrer, que tenia una cella partida i la sang li regalimava cara avall-, no ploris, no passarà res. La Marianna s’eixugà les llàgrimes i observà: - Et surt molta sang, potser te l’hauran de cosir. - Cosir? -va fer ell, sobresaltat. I la Marianna, tot i estar molt preocupada, va riure de la seva cara d’espant:

- Ara em diràs que et fa por que et cusin una ferida. - No tinc por! -saltà, ofès-, és que no cal -argumentà, però s’havia posat pàl·lid. Del cantó esquerre no hi veia res a causa del tel de sang que li tapava l’ull, tenia el nas tot inflat, la boca guerxa, el cos cruixit i el cabell tan embullat que semblava que l’hagués pentinat la tramuntana, però, intentant fer cara de suficiència, es va agafar a la mà que li oferia la Marianna i dòcilment es deixà conduir cap a la vora del riu, on ella li rentà amb cura la ferida. Un cop net, l’ull semblava sencer i l’esborranc tampoc era tan profund. - Que no veus que és un mitja merda. - Però si és més alt que tu! - Perquè ell ja ha fet els onze anys i jo encara no! - Sempre ha sigut cepat i forçut. - És clar, com que ells s’alimenten de la nostra sang! - Joan! - Què! Que no és veritat? - Sí, però... Estaves a punt d’obrir-li el cap! Si l’haguessis mort, t’haurien penjat! - Va! -va fer amb gest de menyspreu. La va mirar amb l’ull dret, mentre amb la mà esquerra tancava la ferida fent pinça amb els dits. S’ho va rumiar una mica... i finalment li ho va dir. Tenien la mateixa edat i s’havien criat quasi com germans, no podia enganyar la seva amiga: - No el volia pas matar, només volia espantar-lo. - Però per què? Seien un davant de l’altre sobre l’herba. Ell escardalenc, pàl·lid i abonyegat, i ella amb seu davantal de bugada tot mullat i les trenes mig desfetes per la corredissa. La Marianna esperava una explicació, però en Joan no sabia com dir-li que en Bernat s’havia fet l’important dient que de gran seria cavaller i ell havia respost com la cosa més natural: “Jo em casaré amb la Marianna” i, llavors, el fill del senyor de Palol havia fet una gran rialla i havia amenaçat: “Tu faràs el que jo et mani perquè seré el teu amo! Me l’enduré al castell i no la veuràs mai més!” Així que tan sols va contestar: - Perquè és dolent.

Aiguaviva La Marianna se’n va emportar en Joan cap a casa seva i li va fer fregues amb oli de cop per tot arreu on havia rebut patacades. La cella no li va cosir perquè ell es va entossudir que no calia i que no calia!, però va haver d’estar molta estona agafant-la fort perquè no s’obrís i tornés a sagnar. En una lleixa alta hi havia un munt de flascons i de farcellets d’herbes que la mare de la Marianna, la Quima, guardava per guarir tota mena de mals. A més, deia que l’aigua de la font que rajava a prop de la porta del mas era molt bona per a la salut. Així que la Marianna li’n donà al seu amic un bon trago abans que marxés cap a casa seva. Els dos masos, el d’Aiguaviva i el de can Pagès, estaven a cent passes exactes l’un de l’altre, una distància que els nens no tenien mai mandra de recórrer. El castell era una mica més lluny però no gaire més, potser... quatre-centes o cinc-centes passes, res, quatre gambades, però no hi sovintejaven gaire perquè s’havia de travessar el riu... o potser perquè... els impressionava, la veritat, enfilat a dalt d’un turó, amb aquelles parets tan fortes i aquella torre tan alta i el sentinella vigilant mort d’avorriment, com en Bernat, que era l’únic nen del castell i estava molt avorrit, per això s’escapava sempre que podia per anar trobar en Joan i la Marianna. Però després de la gran baralla, el nen del castell va tardar uns quants dies a aparèixer pels masos. - Ja t’ho vaig dir, es fa el valent però és una rata! - Calla que et sentirà! - Que em senti, no li tinc cap por -va dir en Joan i es va quedar plantat esperant a veure què volia en Bernat. - La meva mare m’envia a buscar herbes per al mareig i un emplastre per a la pruïja que té al braç. - Dona Blanca té mareig? - Sí. I picor al braç. - Li aniria bé venir ella mateixa, així faria exercici i prendria l’aire. La meva, de mare, diu que no li convé estar sempre tancada. En Bernat s’encongí d’espatlles com dient: a mi què m’expliques. Feia temps que la senyora del castell no sortia de la seva cambra i ja s’hi havia acostumat: - Diu que no es troba prou bé per caminar. - Doncs que enviï la seva minyona a buscar els remeis, que la mare li explicarà com s’han de preparar. - És que... és que... la cambrera de ma mare s’ha fet vella, no pot caminar gaire -va dir en Bernat, tot vermell de cara. La Marianna li va donar les herbes, l’argila i les fulles per fer l’emplastre i també un càntir amb aigua i li va dir que quan s’acabés en vingués

a buscar més. - És que... és que... La mare diu que vol que hi vagis tu, a portar-l’hi. - Jo? - Sí, tu. En Joan es va aixecar del tamboret on seia com si l’haguessin punxat amb una agulla: - Segur que ho ha dit ella? - Sí, ha dit que hi vagi la Marianna -contestà en Bernat. Girà cua i se n’anà cap al castell de pressa i corrent. - Mentider! Això s’ho inventa! -murmurà en Joan-. Millor que hi vagi la Quima, que s’hi entendrà millor, amb la senyora. - No cal, ja hi puc anar, jo. Sé com es prepara tot el que pren dona Blanca. - Doncs t’hi acompanyaré; si li has de portar tot, caldrà un cove ben ple! Està carregada de romanços! La Marianna es va agafar el baix de la faldilla, va aixecar la barbeta, va arrufar el nas, es va posar de puntetes fent veure que portava sabates amb talons i va començar a caminar a saltets, com si tingués por d’embrutar-se: - Ai, que em ve el mareig! -deia-. Ai, que em fa mal un peu! Ai, que em pica el... - Cul! -esclatà en Joan, i tots dos es petaven de riure perquè la veritat és que tenia raó en Joan, dona Blanca, la mare d’en Bernat, era una finolis carregada de romanços i la Marianna la imitava estupendament.

El castell Però el riure se li va glaçar, a la Marianna, quan al cap de pocs dies va aparèixer altra vegada en Bernat dient que dona Blanca la requeria: - Diu que hi vagis, que se’t vol quedar. Quedar-se-la! La volia per minyona perquè la seva cambrera era massa vella. Potser per a alguna altra nena hauria estat considerat una gran sort, ser cambrera de la senyora del castell! Això volia dir menjar bé, vestir roba bona, i una feina no tan dura com la del camp, però a la Marianna, només de pensar que la treien de casa i que hauria de viure en aquell castellot fred i fosc, sense la seva mare ni... ningú dels que ella estimava, li agafava una esgarrifança. Segurament tampoc li deixarien veure el seu amic. Estava tan espantada que va tardar una mica a adonar-se de la cara de triomf que feia en Bernat. A ella no li semblava que fos tan dolent com deia en Joan, però aquella cara de satisfacció quan ella estava tan trista... Ufff... Per molt que no volgués anar-hi i els seus pares tampoc ho volguessin, si la senyora ho manava no hi podien fer res, ho deia la llei! La Marianna sabia que un senyor podia pegar els seus pagesos o posar-los a la presó sense haver-se de justificar i l’última cosa que ella desitjava era veure castigat el seu pare, així que es va empassar les llàgrimes, va fer un farcell amb les poques coses que tenia i, au!, cap al castell! - Ves-te’n! Torna cap a casa, Maduixa! -li va dir a la gossa que l’acompanyava-. Que no ho entens? No pots venir! Aquesta vegada he d’anar sola. Fuig! -va fer picant amb el peu a terra i assenyalant amb el dit en direcció al mas dels seus pares. Però la gossa la mirava sense entendre res, sempre anava amb ella a tot arreu, l’esperaria a la porta com solia fer les altres vegades i quan sortís, tornarien juntes saltironant pel camí. La Marianna va pujar el turó i va passar una porta tres vegades més gran que la de casa seva. Va travessar el pati d’armes i entrà a la torre de l’homenatge. La criada vella de la senyora la guià tot ranquejant cap a una cambra amb un llit de potes altes i amb baldaquí, on jeia dona Blanca, que, fent honor al seu nom, estava blanca com una espelma. Els cabells deixats anar sobre un bon tou de coixins semblaven fils d’or de tan rossos com eren, i les mans posades sobre el ventre, les tenia tan delicades i fines que feia la impressió que amb aquells dits no podria agafar ni una agulla de cosir. - Bon dia, missenyora. - Ah, ja ets aquí? Bon dia ens doni Déu, Nostre Senyor. Estic tan adolorida i mancada de força que necessito la seva ajuda i sobretot la teva, Marianna. És així com et diuen, oi? - Sí, senyora, el meu nom és Marianna d’Aiguaviva.

- D’Aiguaviva? Oh, sí, és clar... vas néixer allà. Però ara ets del castell d’Arenós de Fluvià. A la Marianna li entrà una esgarrifança en sentir allò. Ella no en seria mai, d’aquell castell! Per molt que l’obliguessin a viure allà, sempre seria filla del seu pare i la seva mare i el seu lloc seria Aiguaviva, digués el que digués la senyora. Però va callar-se el que pensava i es va afanyar a aprendre tot el que la vella cambrera li anava ensenyant i a preparar els ungüents que la seva mare li havia donat per curar dona Blanca. “No li facis gaire cas”, li havia dit la Quima, “tu digues-li que sí, que sí, que ai, pobra, quin greu em sap que estigueu tan malalta, però no la creguis del tot perquè l’únic mal que té és avorriment”. Ben mirat, potser sí que tots els mals li venien de no estar ocupada en res: tot li feia mandra, i tot li encarregava a la seva cambrera: “Marianna, porta’m la capa, que tinc una mica de fred; Marianna, prepara’m l’aigua per rentar-me els peus; Marianna, ves a buscar el dinar i puja-me’l a la cambra, que estic massa cansada per baixar; Marianna, corda’m la sabata, que no em puc ajupir; Marianna, obre la finestra, que ara tinc calor...” Marianna cap aquí, Marianna cap allà, tot el dia! I ella amb ganes de sortir corrent d’aquella presó i no tornar mai més, però callant i fent el que li manaven perquè no tenia altre remei que obeir i plorar de nit quan no la veiés ningú. Parlant de finestres, per cert, al matí del tercer dia, quan va anar a obrir la de la cambra de dona Blanca perquè es despertés, va sentir un lladruc llunyà que li sonava familiar. Parà bé l’orella i distingí el crit de la seva gossa. “Maduixa!”, la va cridar, “Que m’has vingut a veure?” Va forçar la mirada i, més enllà de les muralles, a prop del riu, enfilats a la roca grossa on solien anar a banyar-se a l’estiu, distingí clarament la figura del seu germà, en Jaumet; el seu amic Joan, i la gossa Maduixa, els uns saludant amb la mà i l’altra remenant la cua. Ella va correspondre a la salutació i, quan la senyora va cridar: “Marianna!”, com feia a cada moment, va entrar cap a dins amb el cor tranquil i una mica alegre: no estava sola! En Jaumet havia avisat en Joan i segur que se n’empescarien alguna per poder-se trobar.

El forat Ella també rumiava com sortir d’allà però no hi havia manera, fins i tot per rentar la roba la feien anar a un safareig que havien construït amb aigua de rec a dins les muralles. A la pobra Marianna li semblava que li caurien al damunt, aquelles muralles, i cada dia que passava les veia més altes i més ombrívoles. Fins que una tarda, mentre recollia calces, camises i mocadors que havia posat a eixugar sobre les lloses del pati, es va entrebancar amb una branca de figuera que sortia d’entre les pedres. - Ai! -va fer fregant-se els genolls. - Que t’has fet mal? - No és res -va respondre a l’home que l’ajudava a aixecar-se. - Jo sempre ho he dit, que aquesta figuera s’havia d’haver tallat de soca-rel! - Un altre dia m’hi fixaré més. És que no em pensava que un arbre pogués passar entre... les pedres d’una paret! -es va quedar pensativa un moment i va exclamar: - Si jo pogués! - Què dius, noia? - No res, coses que em passen pel cap... - Els arbres han de créixer lluny de les parets! -va dir l’home i se’n va anar remugant queixes i pronosticant desgràcies: - Aquesta figuera ho trencarà tot! Qualsevol dia tindrem un disgust... La Marianna va recollir la roba d’una revolada i va baixar les escales que duien cap a la part on tancaven les bèsties i es va ficar al galliner. Va aixecar la vista cap a la branca on solien dormir les gallines i la va anar seguint fins al tronc de l’arbre, que, efectivament, era al mig de la paret! Una esquerda ampla deixava entrar un bon raig de llum. S’hi va acostar i va poder comprovar que aquella part el mur estava mig derruït i refet amb fang i pedres no tan grosses com les de la resta. Es va enfilar com va poder i va mirar pel forat. No veia res però es podia imaginar en la llunyania el teulat i el fum que sortia de casa seva, Aiguaviva. Va enganxar la cara a l’esquerda, es va posar els dits a la boca i va fer un xiulet molt llarg. - Sssh... -va fer a les gallines, que s’havien esvalotat una mica-. Tranquil·les, que no va per vosaltres -i va tornar a enganxar la cara al forat i a fer un altre xiulet. Les gallines li van fer cas i no es van immutar, ni tan sols quan la Maduixa va aparèixer corrent com una boja i lladrant tan contenta de retrobar-se amb la seva mestressa. - Sssh... -li va fer, ara, a la gossa-. No facis soroll, Maduixeta! -i amb el braç tret pel forat l’acaronava com podia. Però la Maduixa no es conformava a deixar-se acariciar per un forat i va començar a gratar ben fort. Estava tan contenta que hauria rascat fins

a fer-se sang, però, per sort, no va caler, una pedrota va rossolar i va deixar el forat prou ample perquè hi passés tot el seu cos petitó; es va esmunyir cap a dins i va saltar sobre la Marianna llepant-li la cara i remenant la cua com un molí de vent. A les gallines els devia agradar l’escena perquè no es van espantar gens; al contrari, la contemplaven des de la seva branca i s’estarrufaven deixant anar uns “coooc-coooc” suaus i satisfets que ben bé es podien entendre com d’aprovació. Però, tot d’una, la Marianna es va posar molt seriosa, es va treure una petxina que portava penjada sobre el pit amb una cinta blava i la lligar al coll de la Maduixa: - Porta-li a en Joan -li va manar, tot empenyent-la cap al forat de la paret. La gossa s’hi resistia. Ara que per fi s’havien pogut reunir, se n’havia d’anar? Però la mestressa li ho va deixar ben clar: “Ves-te’n cap a casa i porta això a en Joan!” Ella ho va entendre i va passar cap a l’altra banda mig ploriquejant però obedient. Mentre marxava es va girar a mirar i encara va sentir com la Marianna insistia: - Corre! Cap a casa! Ves a trobar en Joan! I la Maduixa va arrencar a córrer i no va parar fins que va arribar a Aiguaviva amb la llengua fora, va beure una mica a la basseta de la font i va seguir, ensumant per aquí per allà per localitzar on era en Joan. La Marianna no ho podia veure però estava segura que la gossa compliria la seva missió. Abans de marxar, va agafar un parell d’ous i va dir amb tota solemnitat: - Amb el seu permís, senyora gallina, són per si em pregunten d’on vinc.

La petxina A partir d’aquell dia, l’estada al castell ja no li semblava tan trista a la Marianna. Tal com ella havia pensat, la Maduixa va complir l’encàrrec i de tant en tant apareixia a dalt de la pedra grossa del riu, feia tres o quatre lladrucs i, quan ella treia el cap per la finestra, corria cap al forat del galliner i li donava el que portava lligat al coll: un dia nous confitades, que li agradaven molt, un altre dia un ramet de romanins i farigoles perquè no oblidés les olors del bosc, un altre uns préssecs boníssims de l’horta de casa seva... i així no se sentia tan sola ni tan tancada. Un cop es va quedar davant de la finestra mirant a la llunyania i pensant en la seva gossa tan llesta i en totes les coses que hi havia fora d’aquelles parets. Va tancar els ulls i li semblava que podia veure el mar i les dunes de sorra de les platges d’Empúries. Va pensar en la petxina i va recordar aquella tarda d’estiu que van anar a l’aplec de la capella de Santa Maria de Gràcia. Tots els pagesos de la contrada hi anaven i després menjaven a sota dels pins i cantaven i ballaven fins que quasi es feia fosc. Si parava bé l’orella encara podia sentir la remor de les onades trencant-se sobre la sorra. El sol ja estava molt baix i tot el cel es tenyia de vermell, groc i violeta quan en Joan li va dir: “Mira” i li va ensenyar una petxina tan bonica com no n’havia vist mai cap. L’endemà va aparèixer a Aiguaviva i l’hi va regalar. S’havia passant molta estona treballant amb les eines del seu pare per fer-hi un forat sense que es trenqués i hi havia passat una cinta de color blau. La Marianna no tenia cap joia però aquella petxina d’Empúries per a ella valia més que tot l’or del món! - Marianna! - Ui! - Últimament estàs encantada. En què penses? - En... en... -just llavors, va sentir els lladrucs de la Maduixa i va contestar el primer que li va venir al cap:- En que us estan sortint pigues a la cara, necessitarem clara d’ou i llimona per preparar l’ungüent que treu les taques i fa la pell fina. - Sí? De debò em veus taques a la cara? -va dir dona Blanca tota preocupada. - Oh, només una mica, segur que amb unes quantes vegades de posar-vos la pasta de clara d’ou se n’aniran. - Doncs ves a buscar un ous ben frescos i fes-me-la de seguida! - Sí, missenyora! La Marianna va córrer cap al lloc de trobada pensant en la rebuda que li faria la seva gossa però quan hi va arribar, no la veia per enlloc. - Maduixa? On ets? - Pst!

- Eh? - Pst! Marianna! La noia es va quedar quieta escoltant. Semblava que algú la cridava però era una veu baixa, com un xiuxiueig, i no veia ningú. - Pst! Aquí! - Eh? -semblava que la veu sortís de la paret! - A l’esquerda de la figuera! S’hi va acostar amb precaució. Va enganxar la cara al forat i es va esforçar a mirar a l’altra banda, però la paret de la muralla era gruixudíssima i la branca feia tortes, així que a penes podia veure una mica de claror i prou. Llavors hi va posar l’orella i va sentir que algú deia: - Sssh..., no facis soroll, Maduixa, que si ens senten s’esguerrà tot. - Joan! - Marianna! Com estàs? - Bé. - Però no et deixen sortir, et tenen presa! - No... és que la senyora... ja ho saps... està malalta! - Què va! Aquesta dona només té mandra! Però això s’acaba! Les coses estan canviant, a partir d’ara els senyors no podran abusar de nosaltres! - Què dius? De què parles? - Del sindicat! El rei ens ha donat permís per reunir-nos i formar un sindicat de pagesos! Ara podrem fer que les lleis canviïn i siguin justes! La Marianna es va quedar pensativa: un sindicat? què volia dir?, però no va tenir temps de preguntar res perquè se sentien passos baixant l’escala i només va poder preguntar: - Tens la petxina d’Empúries? - Sí. Te la tornaré quan et tregui d’aquí dins! I, tot i que la Marianna seguia sense entendre com sortiria d’allà, es va quedar tranquil·la com si aquella petxina fos la clau que obria tots els panys.

Castelló d’Empúries Després de parlar amb en Joan, la Marianna travessava el pati saltironant i cantant com solia fer abans, a casa seva, quan va sentir que la cridaven: - Ei, tu, mossa! - Jo? - Sí, tu, no ets la nova cambrera de dona Blanca? - Sí. - Doncs, té, dona-li aquesta carta. La Marianna va agafar un paper enrotllat i tancat amb un segell de lacre i va anar cap a la cambra de la senyora, li va donar, i es va quedar mirant, molt admirada, com llegia en veu baixa el contingut d’aquella carta i com anava passant de pàl·lida i malaltissa a vermelleta i plena de vitalitat. - Què mires? -li va preguntar la senyora en veure-la tan bocabadada. - És que... és que jo... és que no sabia que... -no sabia com dir-li que s’estranyava de veure com es revifava per moments però va dir:- No sabia que vós sabíeu llegir. - Ah -va fer dona Blanca-, doncs sí que en sé -i va canviar de tema ràpidament:- Prepara’m el vestit de seda verda i ves a dir que ensellin els cavalls, que marxem. - Marxem? On anem?

- A Castelló. - A Castelló? A la vila? Però si... Però si vós... -anava a dir “vós estàveu molt malalta”, però la veia tan eixorivida que només va preguntar:- Ja us trobeu bé? - Oh, sí, em trobo força millor. A més, un canvi d’aires sempre és bo. Anirem a passar uns dies a casa de la meva cosina. Vinga, no et quedis aquí parada! Dit i fet! Al cap de poc ja sortien a tota pressa cap a Castelló i, tot just feia una hora que cavalcaven, que ja passaven el pont del riu Muga i entraven a la vila per la porta de ponent. El clic-cloc de les ferradures ressonava pels carrers empedrats i la gent feia reverències al seu pas com si saludessin algú important. La mula que muntava la Marianna carregava un munt tan gros de vestits i sabates i estris de tota mena que semblava que en comptes de per uns dies viatgessin per un any. La Marianna mai havia vist una casa tan maca com la de la cosina de dona Blanca. El castell, sí, era molt gran i sí, hi havia mobles bons, però ni punt de comparació amb les cadires entapissades, tovíssimes, i amb els tapissos que penjaven de les parets i amb les cortines de les finestres d’aquella casa! Potser dona Blanca estava acostumada a aquells luxes abans de casar-se i per això no li anava bé la fredor del castell; el senyor sempre se n’anava a caçar pels boscos de ves a saber on i ella es quedava tota sola... Devia ser per això que es posava malalta... La seva mare ja li havia dit, que el mal que tenia era avorriment, però... qui sap... Aquella cura tan sobtada la tenia intrigada. I si era per alguna cosa que deia la carta que havia rebut? Entre la roba que endreçava hi havia el rotlle de paper. La Marianna el va agafar i el va obrir. Se’l mirava fent esforços per entendre el que deia però només sabia algunes lletres que li havia ensenyat en Joan. Poques. No eren suficients. - Que també saps llegir? -li va dir la senyora, burlant-se d’ella. - No. Però vós me’n podríeu ensenyar i així podria escriure els noms de les herbes i els preparats i no m’equivocaria mai de pot. - Se t’acudeix cada cosa! Aprendre a llegir! Tu! Quina una pèrdua de temps! Però a partir d’aquell moment, la Marianna ja no va parar de voler conèixer el secret de l’escriptura i només rumiava com fer-ho per entendre què deien les lletres. L’altre secret, el de la miraculosa cura de dona Blanca, el va descobrir l’endemà mateix. Resulta que la filla de la cosina de la senyora es casava amb un cavaller de Perpinyà i celebraven el prometatge amb un dinar amb música i ball i vet aquí que va aparèixer la causa del miracle de la curació. Era un home amb unes botes de punxa caragolada cap a dalt, una calça vermella i l’altra verda, túnica curta, ploma al barret i llaüt a la mà.

El joglar - Missenyora, deveu estar cansada després del viatge, us prepararé el llit per fer una migdia... La Marianna no havia acabat la frase quan va sentir molta cridòria i va veure que dona Blanca sortia com una fletxa de l’habitació. La va seguir per saber què passava i es va quedar de pedra veient totes les dones de la casa xisclant com beneites al voltant de l’home de les calces de colors i el llaüt a la mà. I la que més saltava i botava... la seva senyora, dona Blanca! - Què està passant? Qui és aquest? -li va preguntar a una criada que passava pel seu costat. - Que ha arribat el joglar. - Ah. - És el convidat més esperat. - El convidat a què? - A la festa! - Quina festa? - Ai, noia, no sé d’on vens, tu! D’aquí a deu dies es casa la filla gran d’aquesta casa. Demà celebrem el prometatge i el joglar ha vingut a cantar. L’Arnalic de Montagut és famosíssim! Va per tot arreu, ara ve de Perpinyà i després anirà a Besalú, després cap a Girona... però fins al casament, tindrem música i ball cada dia! - Ah -va repetir la Marianna, que no havia sentit a parlar mai de ningú que es digués Arnalic, ni sabia res de cap casament. Segur que aquella carta que havia rebut la seva senyora explicava totes aquestes coses. Va buscar dona Blanca entre la gent que s’agombolava al voltant del joglar i la va veure a primera fila, amb un somriure d’orella a orella mirant amb la boca oberta com ell s’enfilava a dalt d’una cadira perquè el veiés bé tothom i començava a cantar amb una veu tan bonica que també la Marianna va estar a punt de quedar-se enganxada escoltant. Però s’ho va pensar millor i, aprofitant que la senyora estava tan distreta, va sortir corrent cap al carrer. Se li havia ocorregut una idea! Li havia vingut a la memòria que la seva mare tenia un oncle que era escrivà i vivia a Castelló. Ramon, es deia. Corregué cap aquí, cap allà, preguntant i preguntant... Fins que es va plantar en una caseta d’un carreró estret, on li havien dit que vivia en Ramon Escrivà. - Déu vos guardi -va saludar a l’home que li va obrir la porta-. Sóc la filla de la Quima d’Aiguaviva, la vostra neboda. Em dic Marianna. - Sí, que t’hi assembles -va fer el vell escrivà, acostant-se a mirar-la ben de prop. - Us vinc a saludar i a demanar-vos que m’ensenyeu a escriure. En Ramon es petava de riure i feia comentaris com si es tractés d’una

broma: una nena llegint i escrivint? Quines coses se li acudien a aquella mossa! Qui l’enviava, la seva mare? Hahaha! Una dona escrivana! Reia tant que li queien les llàgrimes. Però veient que els ulls de la Marianna també s’omplien de llàgrimes i no eren de riure, li va preguntar: - Que no és una broma? - No. - Ah. - Però ja veig que no hi tinc res a fer... La Marianna girava cua i se n’anava tota trista quan va sentir que la cridaven: - Ei, noieta, vine cap aquí! -ella s’hi va acostar eixugant-se les galtes mullades pel plor-. Tu em podries aconseguir aquell xarop que fa la teva mare amb nous tendres i herbes de Sant Joan? - Oi tant que sí! -exclamà la nena-. És molt bon reforçant per al cor... i per... per a la vista també! - Per a la vista també? Caram! Així em convé molt, aquest xarop. T’hauré d’ensenyar a escriure perquè me’n portis, que jo la necessito molt! El vell es petava de riure perquè es va adonar que això de la vista s’ho inventava aquella nena tan llesta que s’havia fixat que ell ja no hi veia gaire. Tots els dies que es van quedar a Castelló, quan la senyora, dona Blanca, estava més distreta cantant i ballant, la Marianna corria cap a can Ramon Escrivà i feia tots els exercicis que li manava amb tanta afició que no va tardar gaire a lligar les lletres i poder escriure i llegir moltes paraules. A canvi li duia el xarop de nous verdes, que per la vista no feia gran cosa però pel cor sí que anava bé i a més... era boníssim!

El senyor de Palol Estaven la mar de felices les dues, la senyora de festa en festa i la Marianna escapant-se cap a casa del seu mestre sempre que podia. Una tarda havien anat a passejar a la vora del riu i quan tothom estava entretingut escoltant el joglar de Montagut, que recitava poemes enfilat a la soca d’un arbre caigut, la Marianna va veure que pel camí passaven uns cavallers amb els seus criats i es va fixar que un dels que muntaven a cavall era més petit que els altres. Se’l va mirar de dalt a baix i va exclamar: - Bernat! - Marianna! - Què hi fas, aquí? - Jo he vingut amb el meu pare. Ja s’ha acabat la temporada de cacera a les muntanyes i tornem cap a casa. Però tu, què hi fas, aquí? - Estem convidades a les festes del casament. - A tu, t’han convidat? - Home... a mi no, jo només acompanyo la teva mare -va aclarir la Marianna, assenyalant dona Blanca, que cantava, tan contenta, sense adonar-se de qui acabava d’arribar. Amb aquestes es va sentir una veu com un tro que deia: - Què és tot això? Era en Berenguer de Palol, el senyor del castell, amb cara de molt males puces, que s’havia acostat a veure amb qui parlava el seu fill. - Ui! -va fer en Bernat-. Em sembla que s’ha acabat la festa. I efectivament, al senyor de Palol no li agradaven gens les festes, ni els joglars, ni els poemes, ni res de tot allò que tan bé li anava a la seva esposa. Va dir que ja podien anar recollint i acomiadant-se de tots perquè se’n tornaven cap a casa! - Però... -es va atrevir a dir la Marianna-. A missenyora li prova més aquí, a la vila de Castelló que al castell. Ha recuperat la salut! - A tu ningú t’ha preguntat res! -va cridar el senyor-. Prepara l’equipatge que demà a primera hora marxem! I es va acabar l’alegria. Dona Blanca va tornar a tenir tots els mals del món i la Marianna no sabia com fer-ho perquè es posés contenta. La veritat és que amb aquell home tan malhumorat era difícil estar contenta. Donava voltes pel pati del castell com una bèstia engabiada enfadant-se per no res i escridassant a tothom. Un matí, quan la Marianna venia de parlar una estona amb en Joan pel forat del galliner, es va topar amb el senyor Berenguer de Palol. - Tu! -la va cridar- Vine cap aquí! - Jo? -va dir, ella, morta de por pensant que el senyor havia descobert el seu secret.

- Sí, tu, ets d’Aiguaviva, no? - Sí, senyor. - Doncs ves a casa dels teus veïns, els Pagès, i porta el nano aquell... El que té la mateixa edat que el meu fill. - En Joan? -ara sí que estava preocupada, si li feia portar en Joan era perquè sabia que es comunicaven i el castigaria a ell, segur! - En Joan o com se digui, porta’l. - Pe-pe-pe... però... -volia dir: “ell no ha fet res dolent, castigueu-me a mi”, però no li sortien les paraules. - Ràpid! -va cridar en Berenguer. I la Marianna va arrencar a córrer. Tantes ganes que tenia de sortir d’allà i anar cap a Aiguaviva i a can Pagès i ara ho havia de fer per una causa tan dolenta! Es va trobar amb el seu amic a mig camí i li va dir quasi sense alè que el senyor el reclamava al castell. - No et preocupis -la consolava en Joan-, no ens pot fer cap mal, ni a tu ni a mi. Si ho intenta se les carregarà de valent perquè el rei està de part nostra. - Vols dir? - I tant! Jo no tinc cap por! Però la Marianna no les tenia totes. Veia que a dins del castell, tothom li’n tenia, de por, a aquell home amb tan mal geni. Van passar la porta de la muralla i van entrar, en Joan molt decidit i ella al darrere. - Ets el noi de can Pagès? - Sí, monsenyor. - Doncs ves al pati d’armes, que et donin una espasa de fusta i una llança i entrena’t amb el meu fill. Aquí no hi ha ningú de la seva edat i hem d’estar preparats per quan ens ataquin! - Ens ataquin? Qui ens atacarà? -va preguntar la Marianna, obrint els ulls com un mussol. - Qui vols que sigui? Els pagesos! Aquesta gentussa malcarada s’han revoltat contra els seus senyors! En Joan i la Marianna es van mirar l’un a l’altre i en un moment que el senyor de Palol es va girar, en Joan va fer un gest posant-se el dit al front i fent-lo girar com si ajustés un cargol fluix. El seu senyor a més de tenir mal caràcter estava com un llum!

El metge En Berenguer de Palol no havia descobert el forat del galliner ni el secret de la Marianna i en Joan i no tenia ni idea que tots dos estaven al cas de l’acord del rei amb els pagesos i que els havia donat permís per formar un sindicat. Ell s’imaginava que la gent del camp volia atacar els castells i matar tots els nobles per robar les terres, però... què va! No senyor! Res d’això! El que volien era que la llei canviés i fos justa per a tothom! S’esforçaven moltíssim a estar tots ben informats, anar sempre ben junts i procurar que les coses es fessin pacíficament i no amb violència. - Bon dia, Marianna. - Bon dia, Joan. - Sóc en Jaumet. - Ah. Bon dia, Jaumet. Des que en Joan anava a al castell a entrenar per a la lluita amb en Bernat, la Marianna el veia però només d’esquitllentes perquè no els deixaven estar junts ni enraonar. Així que, tot sovint, en Jaumet anava a la muralla a parlar amb la seva germana pel forat de la figuera per donar-li notícies de la família i explicar-li les coses que passaven fora del castell. - Avui porto una notícia molt bona! - Què ha passat? - Que el rei ha suspès tots els mals usos! - I això què vol dir? - Això vol dir que ara els senyors ja no poden abusar dels seus pagesos, o sigui que no poden retenir-te en aquest castell contra la teva voluntat. - N’estàs segur? - Seguríssim, m’ho ha explicat el pare. Ha anat a una reunió i allà els ho han dit ben clar. Està escrit en una carta del rei! - Me’n puc anar? Puc sortir d’aquí sense que em castiguin? No ho sé... en Berenguer fa molta por, crec que si marxo em farà agafar per la guarda i em tancarà a la presó. - El pare diu que tu, de moment, no facis res, que aviat s’arreglarà tot. Els dos germans es van acomiadar; la Maduixa va fer quatre festes a la seva mestressa, va sortir travessant la paret com feia sempre i va seguir en Jaumet, remenant la cua tota contenta. La Marianna també estava contenta, però tenia el cor en un puny, confiava en el seu pare, però... aquell senyor del castell... uf! No es podia aguantar! Semblava que sempre estigués a punt de matar algú! Parlava a crits i no escoltava res... És clar que si el rei ho manava no tindria més remei que obeir... Rumiava totes aquestes coses quan va entrar a la cambra de la senyora i la va trobar teixint un tapís molt bonic, però que no s’acabava mai.

- D’on vens? - Del galliner. Porto un ou per fer la crema per a la cara. - No cal. No me’n posaré més. “Ui!”, va pensar, la Marianna, “ara sí que està malalta de veritat!” Tan presumida com era i tant que li agradaven les potingues per a la pell i per als cabells i tant com es preocupava per les pigues i per les arrugues... Ui, ui! Es va fixar que estava molt prima i més pàl·lida i ullerosa que mai. - Missenyora, hauríeu de menjar una mica més. Us portaré un bon caldo i us el prendreu amb aquest ou tan fresc. - No t’hi amoïnis, Marianna, no tinc gens de gana. Feia dies que dona Blanca tenia molta tos, però com que sempre deia que es trobava fatal i mai no tenia res, ningú li havia fet cas. - A Castelló, a casa de la vostra cosina, hi havia un metge que donava molt bons consells i tenia remeis per a tot, feu-lo venir. - El meu marit no ho voldrà, no em creu. - Deixeu-me anar a parlar amb en Joan! Ell anirà a la vila i portarà el metge! - Amb en Joan Pagès? Però... aquest noi no és de fiar! - Què dieu? -va fer la Marianna molt ofesa-. En Joan és de total confiança! Dona Blanca es va mirar la seva cambrera amb cara d’estranyesa, s’ho va rumiar una mica... Li va venir l’atac de tos... I va dir: - Corre, ves a dir-li que vagi a buscar el doctor Bonfill. Al cap d’unes hores, un cavall entrava per la porta del castell i el senyor metge pujava a la cambra de la senyora. De seguida va veure què li passava i li va receptar infusions amb mel calenta i llimona per a la tos, bons aliments i... sortir cada dia a treballar al camp. - Treballar? Jo? - Sí, vós. Si us voleu curar heu d’anar a collir verdures a l’hort, a buscar herbes al bosc, a recollir llenya, flors... Fareu exercici, respirareu aire pur i se us n’aniran les cabòries... - És que... el meu marit no vol que surti del castell. - No us preocupeu pel vostre marit, ja parlaré jo amb ell. I sí, sí, hi va parlar. Primer el senyor de Palol li va dir que ja se’n podia anar per on havia vingut, però el doctor, amb tota la calma, li va donar una ampolleta i li va dir: - Preneu-ne una cullerada cada matí i cada vespre. - No penso prendre’m cap porqueria d’aquestes! -va cridar el senyor. - Ho comprenc -va dir el metge-. Però si teniu insomni, mal humor i atacs de ràbia aviseu-me de seguida, que són símptomes d’una malaltia greu. - Molt greu? -va fer amb cara d’espantat. - Ja ho crec, gravíssima!

En Berenguer de Palol va fer un trago de l’ampolla sense dir ni piu, pensant que es moriria perquè es passava les nits sense poder dormir i de dia tenia el mal humor i la ràbia que deia el doctor. El senyor metge es va girar i va picar l’ullet a la Marianna. A partir d’aleshores les coses van anar millor, el senyor dormia a les nits i estava tranquil durant el dia i la senyora sortia cada dia a collir castanyes, a donar menjar als conills, a buscar herbes medicinals... no sabia fer res, però la Marianna li n’ensenyava i li va venir la gana i el bon color a la cara. El que més ràpid va aprendre és a fer el preparat que tranquil·litzava el seu marit.

En Bernat Gràcies al senyor metge les coses havien millorat força al castell. La Marianna podia sortir amb la senyora i anar de tant en tant fins a Aiguaviva a beure aigua de la font i saludar la família. Però per can Pagès no hi passaven mai i a en Joan semblava que l’haguessin d’esquivar com si estigués empestat; si ell era aquí, elles havien d’anar cap allà i si ell era allà, elles havien d’anar cap aquí... Però aquesta història es va acabar un dia que en Bernat i en Joan estaven entrenant com sempre al pati d’armes del castell. Les dones cosien a la seva cambra quan tot d’una van sentir uns lladrucs insistents a peu de finestra. - És la Maduixa -va dir la Marianna-, la meva gossa. - I què hi fa, aquí? - Sempre segueix en Joan quan ve a entrenar amb el vostre fill. - Però si mai l’havia vist, jo! - És que és molt obedient i s’espera a la porta del pati, tal com li mana en Joan, fins que acaben les lluites i marxen tots dos. - Doncs per què borda, ara? - Ens ve a avisar que passa alguna cosa. Potser s’han fet mal! Les dues van deixar fil i agulla i van sortir corrent a veure què havia passat. Un cop al pati van veure que en Joan i en Bernat es barallaven, però no per entrenar-se sinó de veritat, a bufetades i cops de puny, i s’estaven posant una cara que semblava un nap podrit. - Prou! -va cridar dona Blanca-. Què està passant aquí? Els lluitadors van parar de cop i es van separar una mica. - En Joan és un trampós! -va acusar en Bernat. - Jo? Però què dius? Mentider! Ets tu el que fa trampes! - No sap perdre! -li va dir en Bernat a la seva mare, assenyalant en Joan. - Missenyora, si el vostre fill ha de ser un guerrer, haurà de lluitar amb enemics de veritat, no amb ninots de palla! - Què vols dir? -li va preguntar la mestressa. - Vull dir que si per entrenar-se em fa tenir l’espasa més curta i l’escut més petit, i s’hi s’agafa a l’escletxa de la paret quan fem equilibri, i es posa cuirassa en la lluita cos a cos i a mi no me’n dona, i si quan fem curses surt abans del crit de sortida, i si... - És veritat tot això? -preguntà dona Blanca als altres nois que també es preparaven per a la lluita i ara formaven un cercle encuriosits per saber què passaria. - Mmm... -va fer un que semblava el capità.

- Tu ets l’entrenador, digues, és veritat que el meu fill fa trampes? - Mmm... -va repetir l’entrenador. - I vosaltres sou testimonis -va dir la senyora assenyalant tots aquells homes que miraven-. Digueu-me la veritat. Però tots aquells homenots tan valents abaixaven el cap i callaven perquè al cap i la fi en Bernat era el fill de l’amo i si l’amo s’enfadava se la podien carregar! - Marianna -va dir finalment la mestressa-, tu tens por d’aquest noi? - Jo? Por d’en Joan? I ara! Però si és el meu millor amic! Al contrari, confio en ell per a tot el que calgui! - Bernat! Em vas enganyar! Vas dir-me que en Joan era un nen violent i que havíem d’apartar d’ell la Marianna perquè no li fes mal -en Bernat s’havia quedat mut i es va posar vermell com una magrana-. Posa la teva espasa a terra i tu, Joan, posa la teva al costat -va manar la senyora. Els dos nois van obeir i tothom va veure que l’espasa d’entrenament d’en Joan era molt més petita que la d’en Bernat i el mateix passava amb l’escut i amb la llança i... va quedar clar qui era el trampós. La senyora va manar que ningú es mogués d’allà i se’n va anar tota decidida a buscar el seu marit perquè fes justícia.

Tots estaven admirats de com havien canviat els coses. Es veu que aquell metge de Castelló feia miracles perquè la senyora de Palol havia passat de ser una nyigui-nyogui que no servia per a res a tenir les idees molt clares. Potser per fi s’havia adonat que el seu fill era un senyoret consentit i algú li havia de parar el peus. Al cap de poc va tornar amb el seu home i aquest va dictar sentència: - Tu, Bernat, fill meu, d’en Berenguer de Palol, senyor del castell d’Arenós, has demostrat que no ets digne de ser un cavaller, per tant, ja que no et comportes com un noble, aniràs cada matí a treballar al camp i et posaràs a les ordres d’en Joan Pagès i la seva família fins que aprenguis a no dir mentides ni fer trampes i puguis ser un cavaller. L’endemà a punta de dia en Bernat es presentava a can Pagès amb cara de pomes agres però disposat a fer el que li manessin.

La carta En Berenguer de Palol tenia l’obligació de fer justícia entre la seva gent, però en comptes de ser just, el que solia fer era cridar molt i repartir garrotades a tort i a dret, per això estaven tots molt sorpresos d’aquell càstig tan encertat que havia posat al seu fill. - Deu haver canviat -comentava un. - Ca! Ja pots comptar! Qualsevol dia tornarà a escridassar-nos com sempre -opinava un altre. Tots hi deien la seva, però a ningú se li acudia pensar que la senyora tingués alguna cosa a veure en aquella sentència tan justa. Només la Marianna sabia que allò era idea de dona Blanca perquè, ara que ja no estava avorrida, es veia que era molt més llesta del que semblava. Tan llesta, era, que feia temps que sabia que la Marianna anava al galliner per alguna cosa més que collir els ous. Un dia la va seguir i la va veure jugant amb la Maduixa. La gosseta es va adonar de la seva presència i va anar a saludar-la tan contenta, en canvi, la Marianna es va posar a plorar. - No et renyaré pas! No estic gens enfadada -la consolava dona Blanca, en veure les llàgrimes. Però la Marianna no plorava de por que la renyessin sinó perquè es moria de ganes de tornar a casa seva, a Aiguaviva. Llavors, dona Blanca li va fer una abraçada i li va dir no es preocupés, que tot té solució quan s’hi posa bona voluntat. Abans no ho entenia, però ara sí: ningú, per molt noble que fos, tenia dret a retenir una persona contra el seu desig. El problema era el seu marit... Però... li parlaria, i parlant la gent s’entén! El que passava era que senyor de Palol, tot i que estava més pacífic, seguia tenint idees del segle anterior, no volia que canviés res i menys encara si ell havia de renunciar als seus privilegis! Considerava que tot això del sindicat de pagesos era un disbarat i que el país aniria a la deriva si els nobles feien cas del que volien els remences. Així que quan la seva esposa li va demanar que deixés marxar la Marianna, va contestar que ni parlar-ne! I muts i a la gàbia perquè es començava a posar de mal humor i tothom sabia que quan es posava així no hi havia manera de fer-lo baixar del burro. Però vet aquí que un bon dia va arribar una carta semblant a aquella que havia fet posar contenta dona Blanca. El missatger era en Jaumet d’Aiguaviva i venia amb un somriure tan gran que no li cabia a la cara. - Això és per a la senyora -va dir, tot orgullós de la feina que li havien encarregat-, però li he de donar personalment. - Missenyora -va dir molt solemnement, quan va ser davant d’ella-, en realitat aquesta carta és per al vostre espòs, però el meu pare m’ha dit que primer l’havíeu de llegir vós i la meva germana Marianna.

Les dues es van posar de cap a llegir el que deia la carta i... van anar corrent a trobar el senyor. - Què voleu? -va preguntar ell, en veure-les tan decidides. - Digues-li tu, Marianna. - Monsenyor, vull tornar a casa meva. - I què més? Ara resultarà que tothom pot fet el que li doni la gana! Tu faràs el que jo mani! O penses que em pots manar tu a mi? -va dir rugint com un lleó. - No, monsenyor, jo no us mano res, però... el rei sí! En Berenguer es va quedar clavat a terra al sentir allò. El rei? Què en sabia aquella mocosa del rei? - Sé el que diu en aquesta carta -va dir ella sense espantar-se gens. I va començar a llegir, molt a poc a poc però amb veu ben alta i clara: “...Jo el rei, don Alfons, mano que a partir d’ara tots els mals usos queden abolits i que si algun noble no compleix aquesta ordre meva, que el castigui la llei...” La carta era llarga i, entre altres coses, especificava ben bé que cap senyor podia retenir els fills dels seus pagesos en contra de la seva voluntat, així que... - Sóc lliure! -va concloure la lectora. El senyor es va anar posant roig, sonrosat, lila, groc i finalment blanc com el paper que llegia la Marianna. Li va arrabassar d’una manotada. Va comprovar que portava la signatura del rei. Va prémer els punys amb força. Es mirava la carta i després la Marianna i altre cop la carta i altre cop la Marianna, com si necessités comprovar que totes dues eren de veritat i no estava somiant. I finalment va bramar: - Fuig d’aquí! No et vull veure mai més! Què m’has dit! La Marianna va anar a buscar les seves coses, es va acomiadar de la gent del castell i a dona Blanca li va prometre que mai li faltaria aigua de la font d’Aiguaviva i totes les herbes que necessités per tenir bona salut. Ella també li va prometre que l’aniria a veure molt sovint. Quan anava saltironant cap a casa seva, a la protagonista d’aquesta història li semblava que volava de tan feliç com era. A dalt de la roca grossa on solien enfilar-se els seus amics perquè els veiés des de la finestra, hi havia tota la família saludant-la i la Maduixa remenant la cua. Li va semblar que el seu amic, en Joan, tenia una cosa a la mà, però no distingia què era fins que hi va arribar i ell l’hi va donar dient: - Això és teu, te l’has ben guanyat! -i li va penjar al coll la preciosa petxina d’Empúries.