Psiara, novembre de 2024

DANA: TREBALLANT PER UNA PSICOLOGIA

EL NÚMERO DE ‘PSIARA’ AMB

MÉS PARTICIPACIÓ!

Les 70 pàgines que estàs a punt de llegir estan escrites, majoritàriament, per psicòlogues i psicòlegs del COPC. Professionals de les Seccions i Grups de Treball que han invertit el seu temps en compartir els seus coneixements experts i en fer d’aquesta revista un punt d’intercanvi i reflexió d’alt nivell.

En aquest número, però, no podem deixar de destacar i agrair una participació rècord, el que significa que no només llegiu i doneu valor a la revista digital del COPC, sinó que el debat en psicologia segueix molt viu, així com el seu estudi i la seva investigació.

La Psiara sou vosaltres. Moltes gràcies a totes i a tots!

Sumari

Catàstrofes, desgràcies i psicologia de les emergències

Guillermo Mattioli

“La psicologia coaching ofereix garanties i rigor tècnic per donar servei a les persones i organitzacions que volen millorar els seus resultats i benestar”

Mercè Moreno

Comité de ePsicologia del COPC: nuevo ciclo de artículos para conocer los usos, límites y posibilidades de las tecnologías en la práctica profesional de la psicología

Daniel de la Fuente

DANA: Sobre el impacto de las catástrofes a largo plazo

Beatriz Pujante

Ciència, psicoanàlisi i subjectivitat (primera revisió)

Montserrat Rodríguez Garzo, Marta Figueras Costa, Antonio Verdasca-Cardoso i Pau Martínez Farrero

Cercant les eines per al benestar matern

Mireia Lanaspa

‘Manual de tratamientos en psicología clínica’

Rafael Penadès, José López-Santiago i Amparo Belloch

‘Benvinguda adolescència!’

Anna Romeu

Protocol del professional de la psicologia a la dinàmica de grup dels cursos de sensibilització i reeducació viària

Reflexió i practica

en la I Fira de la Psicologia

Delegació Territorial de Tarragona del COPC

Ponència ‘Puntos de corte para la variable atención en pilotos de aviación comercial españoles’

Montserrat Lucas Álvaro

CATÀSTROFES, DESGRÀCIES I PSICOLOGIA DE LES EMERGÈNCIES

Per Guillermo Mattioli, degà del COPC

València. DANA. La psicologia de les emergències ha estat cridada un cop més. Una combinació de desgràcia natural i de resposta institucional crida a la solidaritat comunitària i a l’assistència professional…, i es produeix una allau d’oferta d’ajut psicològic, espontània, desordenada i generosa, que reclama una coordinació, naturalment assumida pel Col·legi de Psicologia de la Comunitat Valenciana.

Aquesta resposta dona idea de la voluntat de solidaritat del nostre col·lectiu professional, de la natural generositat i voluntat de col·laborar dels nostres col·legiats i col·legiades, ja evidenciada no fa gaire arran de la pandèmia i també abans, a l’hora de l’atemptat de les Rambles de Barcelona, o de la catàstrofe del Germanwings, o en tantes altres ocasions. Des del COPC valorem molt aquestes iniciatives, tot i que ens agradaria mantenir un límit clar i ben definit entre la solidaritat i la voluntarietat.

Entre les persones afectades per la DANA, sembla que els sentiments de desemparament i ràbia són els més estesos, com si es tractés d’infants víctimes de la negligència de les persones adultes més dedicades a llençar-se les culpes les unes a les altres que a cuidar-los. No són infants, però. Són milers de persones adultes, que s’organitzen comunitàriament per treure fang i recuperar llars, empeses per una ràbia justiciera davant de la negligència de polítics.

“Els i les professionals de la psicologia no els podem fallar”

En un dels pitjors moments de la seva vida, en aquest instant clau i de tanta vulnerabilitat, els psicòlegs i psicòlogues emergencistes ofereixen una ajuda valuosíssima, treballant perquè l’experiència crítica pugui ser ben incorporada, sempre tenint en compte totes les dimensions de la persona: física, psicològica, emotiva, social i espiritual.

Però, per a intervenir adequadament en moments com aquest, calen moltes hores de formació. Atendre una experiència que serà intensament curta requereix hores d’aprenentatge en calma. Drenar una ferida psicològica deixant obert un espai perquè germini la llavor del que serà, si cal, més endavant, una demanda d’ajuda psicològica, quan les preguntes dirigides a mi mateix substitueixin la ràbia justiciera que busca els responsables que no van poder o saber com cuidar-me.

L’experiència ens demostra que els humans podem adaptar-nos a situacions crítiques, recuperar-nos bé i fins i tot créixer, reconeixent-nos més savis i sensibles després de la crisi. Això és la resiliència, que sovint ens dona una versió millorada de nosaltres mateixos després de patir una situació adversa. Aquest preciós fenomen el podem observar tant en les persones afectades com en els mateixos psicòlegs intervinents.

Per això, els psicòlegs i les psicòlogues que intervenim en situacions de crisi hem de tenir el nivell més alt de preparació possible. Perquè no només apliquem els continguts dels estudis de postgrau, sinó també quelcom que és subjacent a la nostra personalitat, a la nostra condició com a persona, als nostres valors.

Quan ens formem en Psicologia de les Emergències adquirim flexibilitat, una mirada ampliada per al nostre enfocament interdisciplinari, més recursos i més seguretat davant les situacions de crisi que experimenten els nostres usuaris. Fins a acabar tenint la capacitat de, fent molt poc, aconseguir molt.

I mentre la psicologia de les emergències camina cap a la seva especialització, el nostre Col·legi amb la Secció de Psicologia de les Emergències no deixa d’ajudar allà on se’l necessita: durant la pandèmia de la covid atenent trucades al telèfon que l’Ajuntament de Barcelona va posar a disposició de la ciutadania; col·laborant en el programa HUCI de cures intensives a pacients, familiars i professionals en diversos hospitals públics i privats; o fent divulgació als mitjans en els moments clau com l’actual. Serveixi com a mostra l’article publicat per Beatriz Pujante, presidenta de la Secció de Psicologia d’Emergències del COPC, en aquest mateix número, sobre l’impacte de les catàstrofes a llarg termini.

Així mateix, us convido a descobrir, amb temps i l’esperit obert, la resta d’entrevistes, reportatges i ressenyes d’aquesta Psiara, sobre l’ePsicologia, la psicoanàlisi, la psicologia coaching i l’aeronàutica, entre moltes altres.

Us desitjo una excel·lent i profitosa lectura.

MERCÈ MORENO: “La psicologia coaching ofereix garanties i rigor tècnic per donar servei a les persones i organitzacions que volen millorar els seus resultats i benestar”

Parlem amb Mercè Moreno, especialista en psicologia coaching i una de les persones docents que imparteix un mòdul al Programa formatiu per a l’especialitat en psicologia coaching que organitza la Secció de Psicologia Coaching del COPC.

Psiara: Ets llicenciada en Ciències de l’Educació, especialitat en psicologia clínica. Però, com vas arribar a la psicologia?

Mercè Moreno: Vaig arribar a la psicologia de la mà de la filosofia. Em va atreure força com mitjançant aquesta disciplina es podia fer un acostament a les percepcions i sensacions dels éssers humans, la memòria i la intel·ligència, la naturalesa de la ment conscient, la voluntat i les relacions amb les altres persones. A partir d’aquest descobriment em vaig acostar a la psicologia perquè m’oferia la possibilitat de seguir aprofundint en descobrir com som, i com es construeix la nostra personalitat, el nostre creixement i desenvolupament

com a persones. També contribueix a disposar d’eines que ens ajuden a comprendre’ns millor i comprendre millor les altres persones.

P. : En quin moment de la teva carrera professional et vas interessar per la psicologia coaching?

M.M.: Durant els meus primers anys exercint professionalment el coaching em vaig formar en diversos models. Vaig saber mitjançant una altra professional d’aquesta disciplina, que al COPC hi havia una sèrie de col·legues que portaven un temps treballant en un model d’intervenció inspirat en un marc teòric basat en principis relacionats amb la psicologia

coaching. Quan vaig conèixer de prop els seus fonaments, em va semblar una perspectiva molt interessant, que calia desenvolupar i que podia aportar molt a l’exercici del coaching.

P.: Què t’ha aportat, en l’àmbit professional, la psicologia coaching?

M.M.: M’ha aportat un mètode que em permet posar focus amb les persones i equips amb qui treballo, en els objectius que volen assolir i també en la identificació de les passes a seguir per tal d’aconseguir-los. Utilitzo de la psicologia diverses tècniques que identifico com més adients segons el cas, els objectius a aconseguir i els perfils de les persones a acompanyar. Tinc en compte per a la seva elecció els processos cognitius que es treballaran, com poden ser atenció, percepció, aprenentatge, així com processos motivacionals, emocionals, corporals, conductuals i sistèmics.

P.: Explica’ns com treballes en el teu dia a dia a la feina com a psicòloga coach .

M.M.: El meu àmbit professional és el de les organitzacions, on habitualment cal distingir en-

tre client i usuari. Quan es tracta d’aquest tipus de processos, cal esbrinar qui fixa els objectius a assolir (el mateix coachee, direcció funcional, RH, etc.). També és molt important identificar el nivell de motivació per aconseguir la meta proposada. Es fixa la quantitat de trobades perquè el procés sigui efectiu, i també la freqüència. Un cop iniciat el procés cal distingir els elements frenadors que estan limitant l’assoliment d’objectius i també allò que ha contribuït que les persones coachades assoleixin els seus objectius al llarg de la seva vida professional. S’explora l’estat de la situació actual, atesa la situació desitjada a aconseguir. Es preveuen possibles opcions a implementar, valorant pros i contres i s’escull el pla d’acció, identificant recursos i eines, indicadors d’assoliment i terminis. Fonamental donar un pes específic a l’avaluació de resultats al llarg del procés de coaching, per tal de fer seguiment del grau de consecució de l’èxit en base als indicadors prefixats, també de la identificació de possibles obstacles, dificultats, aprenentatges derivats de l’experiència, planificació de mesures correctores, si procedeix, i reforç i reconeixement dels assoliments aconseguits.

P.: Creus que la psicologia coaching és una professió a l’alça?

M.M.: Sota el meu punt de vista, la psicologia coaching compta amb nombrosos i diferents recursos i eines que donen resposta, cobreixen expectatives i interessos a moltíssimes necessitats de tipologies de clients i àmbits diversos. El fet que els professionals que l’exerceixen tinguin un formació i expertesa tècnica en psicologia facilita que s’estigui en condicions d’acompanyar de forma molt convenient i amb rigor tècnic qualsevol procés d’intervenció. Això contribueix que la professió sigui cada cop més reconeguda, ja que s’ofereix un servei amb garanties i rigor tècnic per donar servei a totes aquelles persones i organitzacions que volen anar més enllà en els seus resultats i en el seu benestar.

P.: Per què recomanes aquesta especialitat als i les professionals de la psicologia?

M.M.: Perquè es tracta d’un mètode d’intervenció vinculat a l’àrea de coneixement, bagatge professional i expertesa de què procedeixen, a partir de la qual tenen l’oportunitat d’ampliar i aprendre nous procediments i estratègies orientades a assolir resultats altament efectius, amb un rigor metodològic contrastat. A més a més, aquesta especialitat, cada cop més sol·licitada, es pot implementar a una gran diversitat d’àrees de l’activitat humana que impliquin desenvolupament personal i professional, així com resultats basats amb indicadors quantitatius i qualitatius empíricament comprovables.

P.: El COPC organitza el Programa formatiu per a l’especialitat en psicologia coaching, previst pel proper 27 de setembre i del qual ets docent. Què ens aportarà aquesta formació?

M.M.: El programa formatiu està dissenyat i orientat a professionals procedents de la psicologia , amb un bagatge professional, formació reglada i aprenentatge ancorats amb aquest camp de coneixement. El mateix succeeix amb el quadre docent, integrat per professionals que compten amb una experiència contrastada amb la implementació d’aquest model d’intervenció. Això facilita un perfil homogeni a l’aula, alhora que un aprenentatge compartit d’allò més divers. Un factor molt a tenir en compte és el de la supervisió, que es realitzarà durant el desenvolupament d’aquesta formació, que la realitzaran professionals de la psicologia coaching, formats i entrenats en fer-ho sota aquest paradigma d’intervenció.

P.:Quina creus que és la temàtica principal o més important del mòdul que impartiràs a la formació?

M.M.: Crec que per a qualsevol professional de la psicologia coaching és fonamental conèixer quina és l’estructura d’intervenció a seguir, les passes més comunes a qualsevol de les etapes que integren aquest procés, amb les respectives accions a implementar, de cara a l’assoliment dels objectius parcials i la meta final, mitjançant l’aplicació més efectiva possible dels corresponents plans d’acció. Serà de capital importàn-

cia durant aquest mòdul la identificació de les estratègies, tècniques, recursos, eines i instruments a utilitzar així com també la identificació i pràctica de les competències que han d’estar presents en las diferents etapes del procés.

P.: Què diries a una persona que s’està plantejant fer el Programa formatiu per a l’especialitat en psicologia coaching?

M.M.: Sota el meu punt de vista, el Programa formatiu per a l’especialitat en psicologia coaching ofereix la possibilitat de formar i entrenar en canvis de conducta i també en dotar a les persones a les quals s’acompanya d’eines que els faciliten tenir la capacitat d’assoliment que els cal, incidint en qüestions identitàries, com poden ser l’autoconcepte, l’autoestima i l’autoconfiança. Accediran a processos metodològics sistematitzats amb nivells de rigor i efectivitat elevats i també a un camp de coneixement científic que els garantirà comprendre com pensen, senten i actuen els seus coachees, amb l’elecció dels procediments més adients, segons el cas, i sabent distingir si és el treball que correspon o no fer en aquell moment amb les persones que ho sol·liciten. Un altre aspecte clau del programa és l’èmfasi que es posa en la importància de la supervisió com un recurs necessari per avaluar el procés d’aprenentatge i experimentació, per tal de garantir la qualitat dels procediments implementats al llarg del desenvolupament del programa formatiu.

P.: Pot ser útil, també, per a una persona professional ja especialitzada en aquest àmbit?

M.M.: Considero que per una persona professional ja especialitzada, en aquest àmbit li pot servir per ampliar la seva metodologia, caixa d’ei-

nes, recursos e instruments a l’hora d’aplicar la seva pràctica professional, també per conèixer la implementació de la psicologia coaching a altres àrees de l’activitat humana i, com a conseqüència, ampliar el seu ventall de serveis professionals en aquesta disciplina; per compartir aprenentatges amb professionals amb bagatge formatiu i pràctic semblant i per tenir l’oportunitat de fer supervisió sota aquest marc metodològic, realitzant seguiment de casos propis, consultant els dubtes pertinents, així com enriquint-se dels casos que aporti la resta de les persones participants del programa formatiu.

P.: I quin consell donaries a les persones que ja tenen l’especialitat? Què és allò imprescindible per ser un bon psicòleg o psicòloga coach?

M.M.: Principalment, ho resumiria en la següent llista:

• Ampliar la seva mirada metodològica, reciclant-se de forma continuada en eines, recursos, models d’intervenció, eines, etc.

• Exercir la seva professió sota el nostre codi ètic, per tal de garantir la correcció de les seves actuacions professionals.

• Accedir a supervisió per tal de disposar d’orientació pràctica per desenvolupar la seva pràctica i disposar d’assessorament, segons els casos, en l’ús d’eines i enfocaments. També per potenciar les seves capacitats i ampliar la seva visió individual.

El Comité de ePsicologia del COPC inicia un nuevo ciclo de artículos para reflexionar, conocer y compartir los usos, límites y posibilidades de las tecnologías en la práctica profesional de la psicología

Hablamos sobre la inteligencia artificial generativa con Daniel de la Fuente, psicólogo y licenciado en Ciencias Físicas, profesor colaborador de la UOC en Estudios de Psicología, ámbito Diseño del Comportamiento.

Psiara: Daniel, cuéntanos, ¿qué te llevó a especializarte en la ePsicología y a embarcarte en este proyecto de investigación sobre la IA en psicología?

Daniel de la Fuente: Mi interés por la ePsicología surgió de manera natural. Cuando era joven, estudié Físicas e Ingeniería y me he dedicado más de 30 años a proyectos en el ámbito tecnológico. Descubrí la ePsicología mientras cursaba el Grado en Psicología y fue un verdadero flechazo

porque me permitía combinar mis conocimientos tecnológicos con la Psicología.

Ya en los últimos cursos de la carrera, tuve la oportunidad de realizar el prácticum y el trabajo de fin de grado en el Behaviour Design Lab de la UOC, y justo coincidió con el boom de la inteligencia artificial (IA), así que como anillo al dedo. Pude estudiar cómo la IA generativa puede apoyar la práctica psicológica desde una perspectiva muy pragmática.

P.: Para aquellos que aún no están familiarizados, ¿podrías explicar brevemente qué es la IA generativa?

D. D.: La IA generativa es un tipo de IA diseñada para crear nuevo contenido a partir de patrones aprendidos de grandes volúmenes de datos. Una de sus características más impactantes es su capacidad para mantener conversaciones, producir imágenes o música… El ejemplo más conocido de esta tecnología es ChatGPT. Esta IA puede tener conversaciones de manera tan realista que a menudo es difícil averiguar si en un chat se está interactuando con una máquina o con una persona. Además, tiene la capacidad de analizar y acceder a una gran cantidad de información. Estas características la convierten en una herramienta potencialmente útil en el mundo de la terapia asistencial y, precisamente, eso es una de las cosas que hemos estudiado: qué funciones puede desempeñar la IA en el ámbito de la psicología asistencial.

P.: Y, ¿qué funciones puede realizar la IA ?

D. D.: Las herramientas de IA que hemos analizado actúan principalmente como asistentes del psicólogo, nunca operando de manera autónoma, sino siempre con un human in loop, lo cual considero muy importante aclararlo. Estas herramientas facilitan diversas tareas diarias en la práctica de la psicología.

Por ejemplo, pueden ayudar en la organización de la agenda o en la gestión de la contabilidad, proporcionando más tiempo para que los psicólogos se concentren en el tratamiento de sus pacientes. Además, estas herramientas pueden

asistir en la elaboración de diagnósticos o en la personalización de tratamientos y, en algunos casos, incluso pueden interactuar directamente con los pacientes a través de chats entre sesiones para preparar la próxima cita.

En el COPC impartiré el día 14 de octubre a las 19 h la conferencia “Benchmarking de herramientas basadas en Inteligencia Artificial para la psicología asistencial” durante la cual, detallaremos cómo estas funciones están siendo implementadas y cómo las herramientas de IA pueden integrarse de manera efectiva y ética en la práctica de la psicología asistencial.

P.: ¿Podrías describir el enfoque y los principales objetivos de tu estudio sobre la IA generativa en psicología asistencial?

D. D.: Cuando iniciamos este estudio, teníamos dos inquietudes. En primer lugar, queríamos averiguar cuál era la percepción que tienen los psicólogos asistenciales sobre la IA generativa y cómo creían que les afectaría en su práctica. Y, en segundo lugar, nos interesaba evaluar si todo lo que sale en los medios de comunicación sobre IA relacionado con la psicología se ajustaba a la realidad o eran exageraciones mediáticas.

Para abordar estas cuestiones, lanzamos dos estudios en paralelo. El primero se centró en analizar qué factores, según los psicólogos, ayudarían o impedirían la aplicación de la IA en su práctica diaria. Básicamente, qué es lo que les preocupaba, y para averiguarlo entrevistamos a psicólogos y realizamos un análisis cualitativo.

El segundo estudio buscó identificar y evaluar las herramientas de IA generativa que actualmente están disponibles en el mercado a nivel mundial y que puedan ofrecer un apoyo a los psicólogos en su trabajo cotidiano. Nuestro objetivo era averiguar si estas herramientas están diseñadas por psicólogos, si están muy implantadas y si existe evidencia científica que respalde su aplicación práctica, o si simplemente son parte de un fenómeno de hype.

P.: ¿Nos puedes comentar algunas conclusiones sobre las entrevistas realizadas a los y a las profesionales de la psicología?

D. D.: En las entrevistas descubrimos que la principal barrera para los psicólogos era una limitación en el conocimiento sobre qué es exactamente la IA y qué puede ofrecer. Muchos psicólogos expresaron su preocupación sobre cómo la IA manejaba la información recogida durante las consultas, y si los clientes aceptarían su uso. Durante las entrevistas se comentaron varios mitos, uno muy recurrente era la capacidad de la IA para analizar emociones, aunque sí claro, sí, puede hacerlo.

Por otro lado, algunos psicólogos perciben la IA como una oportunidad para mejorar la práctica asistencial. Ven potencial en personalizar técnicas para cada cliente y en la posibilidad de aligerar la carga de tareas burocráticas o rutinarias.

Uno de los objetivos de la conferencia es explicar que es la IA generativa y cómo esta puede ser integrada en la psicología asistencial.

P.: Y, ¿cuáles fueron los principales hallazgos que se encontraron durante la evaluación de herramientas de IA generativa?

D. D.: En la evaluación de herramientas de IA generativa, descubrimos que, aunque una mayoría, más del 65%, no superaba un filtro inicial de calidad y aplicabilidad, existía un conjunto de herramientas que sí estaba siendo implementado eficazmente en la psicología asistencial, especialmente en los Estados Unidos de América y en el Reino Unido.

Además, las herramientas de pago suelen ofrecer garantías contractuales que aseguran la confiabilidad y la seguridad de la información gestionada. En cuanto al grado de implementación, encontramos ejemplos notables, como una herramienta implementada un 40% en el NHS del Reino Unido, y otra que ha alcanzado un mercado de aproximadamente 1,5 millones de usuarios. Muchas de estas herramientas cuentan con equipos formados por psicólogos y están respaldadas por estudios científicos que validan su efectividad.

P.: Desde una perspectiva práctica, ¿qué implicaciones crees que tiene tu estudio para los psicólogos que deseen integrar la IA en su práctica clínica?

D. D.: El estudio ofrece varias implicaciones importantes para los psicólogos interesados en integrar la IA en su práctica clínica. Primero, el estudio ayuda a divulgar el conocimiento de los psicólogos sobre el uso de herramientas de IA, desmitificando tecnologías y aclarando sus aplicaciones prácticas y concretas. Aporta una dosis de realidad para que los profesionales puedan entender mejor el panorama actual, puedan posicionarse y tomar decisiones basadas en hechos concretos. Es cierto que este análisis representa una foto fija en movimiento y podría no cubrir todo el mercado. Sin embargo, proporciona una visión realista de las tendencias emergentes y de lo que se puede esperar en el futuro cercano.

Además, creo que es importante que el estudio remarque la importancia de que los psicólogos consideren cuidadosamente aspectos relacionados con la privacidad de los datos al elegir herramientas de IA y que estas estén respaldadas por estudios científicos.

P.: ¿Qué esperas que los asistentes se lleven de tu conferencia que pueda cambiar su percepción de la IA?

D.D.: Espero que ganen una comprensión sobre cómo la IA puede ser integrada de manera efectiva en su práctica diaria. Quiero que se lleven una visión positiva de la IA, con la idea que, si se implementa correctamente, puede mejorar significativamente las terapias y ayudar en la gestión diaria de los psicólogos.

Además, me gustaría que se entienda que la introducción de la IA en la psicología asistencial es una realidad inminente. Ya es una práctica establecida, como hemos dicho, en los Estados Unidos de América y en el Reino Unido, y creo que pronto será una parte de nuestra práctica también. La IA ha venido para quedarse, y es importante estar preparados para su incorporación en nuestras consultas en un futuro cercano.

Reflexió i pràctica

SOBRE EL IMPACTO DE LAS CATÁSTROFES A LARGO PLAZO

Por beatriz pujante, presidenta de la sección de emergencias del copc

Las catástrofes, ya sean naturales o provocadas por el ser humano, exponen con crudeza nuestra vulnerabilidad. La vida cotidiana se quiebra y deja al descubierto nuestra fragilidad individual y las fallas estructurales de nuestras sociedades, no solo en términos materiales, sino también psicológicos.

En estos contextos, la psicología de emergencias es una herramienta imprescindible para una recuperación integral, que con frecuencia se relega a un segundo plano.

El análisis de la dimensión psicológica de una catástrofe nos enseña que la respuesta colectiva va más allá del miedo y de la tristeza.

“Los desastres suponen una pérdida radical de seguridad ontológica, ese marco de referencia que nos permite sentir el mundo como estable y predecible”

La percepción de desesperanza ante las pérdidas de seres queridos, de bienes, de estabilidad o del control de la propia vida pueden traer una gran sensación de vacío y la dificultad de poder imaginar un futuro reparado.

Otras pueden ser las respuestas, como una gran culpabilidad, para quienes se comparan y sienten que no han perdido tanto, o que han sobrevivido. También, a nivel individual y colectivo, puede surgir una ira dirigida a las instituciones o figuras públicas percibidas como responsables al haber dado una respuesta insuficiente o ineficaz ante la catástrofe.

Esa dimensión grupal no debe ser subestimada. El trauma colectivo deja dañada la estructura social y afecta a los vínculos que sustentan la vida comunitaria, pudiéndose acomodar en la memoria generacional. Estos efectos se dan tanto en la población afectada como en comunidades cercanas y en profesionales y voluntarios/as que intervienen y acompañan durante toda la emergencia. La psicología de emergencias también tiene lugar aquí, asesorando y asegurando que se lleven a cabo las medidas necesarias de reparación psicológica, a corto y a largo plazo.

A largo plazo, y durante lo que entendemos como postemergencia, aunque las noticias pierdan fuerza en la cobertura de la tragedia, el impacto desaparece, pudiendo durar años. Cuando una catástrofe ocurre, no sabemos hasta dónde van a alcanzar sus consecuencias, pero sí tenemos conocimiento de qué suele suceder y cuáles pueden ser las necesidades de la población.

“El posicionamiento de la psicología de las emergencias debe ser proactivo y no únicamente reactivo”

En la postemergencia, tratar el evento traumático ya no es urgente, las amenazas directas han disminuido o finalizado y tiene sentido buscar la normalidad. En momentos en los que se reflexiona públicamente sobre lo ocurrido, se busca justicia y reparación, también es necesario que estemos presentes para la población en la reconstrucción y readaptación de sus vidas y de una nueva narrativa sobre lo que han vivido.

Otra cuestión a tener en cuenta es que las crisis amplifican las desigualdades estructurales preexistentes, y ello también implica consecuencias psicológicas diferenciadas. Los colectivos más vulnerables suelen ser los más afectados. La mayor dificultad para acceder a recursos de cualquier tipo y la mayor exposición a riesgos configura una combinación grave que se debe tener en cuenta en las acciones llevadas a cabo. Por ello, la psicología de emergencias debe tener una mirada interseccional que reduzca las desigualdades y permita abordar las necesidades específicas de esos grupos.

El trauma colectivo afecta a la identidad grupal, reforzando narrativas comunes que pueden ser usadas para definir al “nosotros” frente al “otro”. El proceso de duelo puede verse congelado, manteniendo la herida abierta como una

forma de preservar su identidad o sus demandas de justicia. Además, tras una catástrofe con un consecuente trauma colectivo, la población se encuentra especialmente frágil y manipulable. Algunas organizaciones o personalidades pueden hacer un uso político del trauma, instrumentalizándolo para consolidar su poder o justificar conflictos con otros grupos.

La respuesta ante catástrofes nos muestra que la población tiene herramientas y capacidad de gestión, pero independientemente de la capacidad de resiliencia individual y colectiva debemos poner en marcha medidas de recuperación. La resiliencia y la autogestión solidaria no pueden ser una excusa para no actuar o que-

“La psicología de emergencias no es un lujo, es una parte esencial de la respuesta ante catástrofes y una oportunidad para reconstruir el tejido social”

darnos atrás. Los recursos y las intervenciones a cualquier nivel deben organizarse y aplicarse por especialistas en cada ámbito.

En definitiva, es importante que abandonemos la visión reduccionista que concibe la psicología de emergencias como una intervención puntual y limitada al momento de la crisis. Aunque la labor principal pueda ocurrir durante la crisis, la participación en la postemergencia es crucial para asegurar una transición adecuada hacia la recuperación, especialmente en comunidades donde los recursos para el seguimiento psicológico son limitados.

Las emergencias o catástrofes no producen solo un antes y un después en nuestras comunidades: también ponen a prueba la continuidad de nuestras estructuras, valores y prioridades.

Reconocer la dimensión psicológica como un elemento central en la respuesta ante desastres es a la vez un acto de justicia para las víctimas y personas afectadas, y fundamental para construir una sociedad más fuerte y humana.

Reflexió i pràctica

CIÈNCIA, PSICOANÀLISI I SUBJECTIVITAT (PRIMERA REVISIÓ)1

Comissió de Psicoanàlisi del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

Autoria:

Montserrat Rodríguez Garzo, Marta Figueras Costa, Antonio Verdasca-Cardoso, Pau Martínez Farrero

Informe de la Comissió de Psicoanàlisi del COPC sobre la formació en psicoanàlisi i psicoteràpia psicoanalítica responent al diari Público per la presentació d’un reportatge titulat Els riscos de les pseudoteràpies en salut mental on sense documentar l’exposició, s’afirmava que la psicoteràpia psicoanalítica no està fonamentada en una base científica. De forma contradictòria, el reportatge esmentat feia referència a un llistat de pseudoteràpies que el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social de l’Estat Espanyol va publicar en una Nota de Premsa l’any 2019, en què no figura la psicoteràpia psicoanalítica.

1 Revisió i ampliació del treball titulat “Ciència, psicoanàlisi i subjectivitat” publicat en el nº 52 (juny 2024) de la revista Intercanvis, Papers de psicoanàlisi – Intercambios, Papeles de psicoanálisis.

Introducció

Fa uns quants mesos, el diari Público va presentar un reportatge titulat ”Els riscos de les pseudoteràpies en la salut mental” en què, sense aportar cap font documental, s’afirmava que la psicoteràpia psicoanalítica no està fonamentada en una base científica. De forma contradictòria, el reportatge esmentat feia referència a un llistat de pseudoteràpies que el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social de l’Estat Espanyol va publicar en una Nota de Premsa l’any 2019, en què no figura la psicoteràpia psicoanalítica.

Des de la Comissió de Psicoanàlisi del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, considerem necessari aportar la informació següent:

La formació en psicoanàlisi i psicoteràpia psicoanalítica

a. S’imparteix en els graus i màsters de Psicologia d’universitats com Yale (EEUU), Princeton (EEUU), New York (EEUU), Universidad Intercontinental (Mèxic) Universidad Católica Pontificia de Río de Janeiro (Brasil), Universidad de Buenos Aires (Argentina), Victoria University (Austràlia), Oxford (Gran Bretan-

ya), University College of London de Viena (Àustria), Universitat de Helsinki (Finlàndia), Universitat de Ghent (Bèlgica), Universität Hanburg (Alemanya), Universitat Psicoanalítica de Berlín (Alemanya), Université Paris 8 (França), Universidad Complutense de Madrid (Espanya) Universidad Pontificia de Comillas de Madrid (Espanya) Universitat de Barcelona (Espanya), Universitat Oberta de Catalunya (UOC) (España), entre d’altres.

b. S’imparteix en àmbits postuniversitaris com les Escoles i Seccions Clíniques del Camp Freudià de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi (AMP), la International Psychoanalytical Association (IPA), la Eurpean Psychoanalytical Federation (EPF), la Federación Española de Asociaciones de Psicoterapeutas (FEAP), etc.

Investigació i publicacions

a. La revista Psychoanalytic Psychology, editada per la American Psychological Association (APA), publica anualment un llistat de tesi doctorals sobre psicoanàlisi llegides en universitats de tot el món.

b. Les revistes acadèmiques internacionals de psicologia i psiquiatria amb major factor d’impacte publiquen articles sobre psicoanàlisi, com es pot comprovar a The British Journal of Psychoterapy, European Psychologist , The British Journal of Psychiatry, Journal of Psychology & Clinical Psychiatry, etc.

c. Les revistes indexades de psicologia i psiquiatria, de gran reconeixement professional editades a l’estat espanyol, publiquen articles sobre psicoanàlisi, com la Revista de la Asociación Española de Neuropsiquiatría, Revista de psicoterapia, Apuntes de psicología, Intercanvis-Intercambios, Papeles del psicólogo, etc.

d. Les associacions internacionals de psicoanàlisi publiquen revistes especialitzades, com la Associació Mundial de Psicoanálisi (AMP), la Federación Americana de Psicoanálisis (FAPOL), la International Psychoanalytical Association (IPA), etc.

e. Periòdicament es publiquen estudis científics i metaanàlisi que demostren l’eficàcia de la psicoteràpia psicoanalítica en diferents quadres psicopatològics i situacions clíniques (Krakau et al., 2023; Stefana, A., et al., 2022; Ávila Espada, 2022; Sierra, C., y Méndez Ruiz, JA, 2020; Woll, CFJ., and Schönbrodt, FD., 2020; Leuzinger-Bohleber, M., and Kächele, H., 2015; Artigue, J., y Tizón, JL., 2012; Shedler, J., 2010; Aguilar, J., et al., 2009; García Ibáñez et al., 2008; Tizón, JL., et al., 1980, etc.).

Associacions professionals

A més de les associacions psicoanalítiques que hem esmentat a l’apartat dedicat a la formació, els col·legis i associacions de professionals de psicologia solen albergar seccions específiques de psicoanàlisi com és el cas de la American Psy-

chological Association (APA), el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, etc.

Epistemologia i psicoanàlisi

a. Sobre les bases epistemològiques de la psicoanàlisi es poden consultar els treballs d’Arenas (2023), Klimovsky (2004), Fundació Congrés Català de Salut Mental (2009), etc.

b. Sobre els fonaments teòrics, metodològics i tècnics de la teràpia psicoanalítica, es poden consultar els treballs de Braier (2008), Braunstein (2012), Coderch (1990), Cosenza (2003), Etchegoyen (2010), Miller et al. (2022), Recalcati (2017), etc.

c. Sobre l’abús i la perversió dels termes ciència, científic i evidència científica, es poden consultar els treballs de Gøtzsche (2020, 2014), Pérez Álvarez (2021), Peteiro (2022a, 2022b, 2011) , etc.

Psicoanàlisi, neurociències i neuropsicoanàlisi

Prèviament que la psicoanàlisi es fundés com a teoria, clínica i tècnica psicoterapèutica, el neuròleg Sigmund Freud va observar que existia un tipus de paràlisi motriu, molt comú en aquella època, que no seguia les regles de la paràlisi orgànica cerebral. Per exemple, es produïa sense que hi hagués una lesió orgànica concomitant i no responia al tractament mèdic. Es tractava de les anomenades paràlisis histèriques i Freud va creure necessari investigar-ne les causes i trobar un tractament.

L’any 1895 Freud va escriure el text Projecte d’una psicologia per a neuròlegs (Freud, 1895/1994), que actualment és referent en neuropsicoanàlisi. La neuropsicoanàlisi és un camp de les neurociències que té com a objectiu localitzar en el sistema neurològic els mecanismes i processos inconscients descrits per Freud i proporcionar-ne una explicació fisiològica. El Projecte d’una psicologia per a neuròlegs és un text neurocientífic i psicoanalític alhora, on es fonamenten conceptes bàsics de la teoria de Freud i de la psicoanàlisi en general.

El prestigiós neurocientífic i Premi Nobel de medicina o fisiologia de l’any 2000, Eric R. Kandel, en un article titulat Biology and the Future of Psychoanalysis, publicat a American Journal of Psychiatry, (Kandel, 1999), afirma que:

“la psicoanàlisi va revolucionar el coneixement de la vida mental durant la primera meitat del segle XX, aportant un conjunt erudit d’informació sobre els processos mentals inconscients, el determinisme psíquic, la sexualitat infantil i, el més rellevant, la irracionalitat de la motivació humana” (p.1).

A l’esmentat article, també assenyala que la psicoanàlisi segueix representant la visió més coherent i intel·lectualment satisfactòria de la ment, i considera que cal revitalitzar-ho desenvolupant una relació més estreta amb la biologia en general i amb la neurociència cognitiva en particular.

Actualment hi ha diverses línies internacionals de recerca en neuropsicoanàlisi, com la duta a terme per The International Neuropsychoanalysis Society, Ansermet i Magistretti (2006), Cristóbal (2011), Laurent (2008, 2005), Murillo (2012), Pommier (2010), etc.

Aportacions de la psicoanàlisi a la psicologia de la infància i l’adolescència

a. La repercussió dels traumes patits durant la infància i l’adolescència en la psicopatologia de l’edat adulta (Freud, 1920/2013; 1905/2013; Hug-Hellmuth, 1991, 1921a, 1921b).

b. La introducció de la tècnica del joc com a mitjà d’expressió i comunicació a la psicoteràpia amb nens (Klein, 1994/1929, 1994/1932).

c. Els estudis sobre la importància de la relació entre els sentits i el moviment, i del contacte pell a pell en el desenvolupament psicoafectiu del nen (Bick, 1968; Meltzer, 1990).

d. El descobriment dels tres organitzadors primaris del psiquisme, el somriure, l’expressió de l’angoixa i del no (Spitz, 2007).

e. La teoria de l’aferrament (Bowlby, 1976) i les seves implicacions en la psicopatologia (Bowlby, 1986); els estudis sobre la teoria de l’aferrament en altres cultures (Ainsworth, 2015).

f. Les teories del dol i de l’ansietat de separació a la infància (Bowlby, 1985).

g. Els estudis sobre l’objecte transicional (objecte d’aferrament), l’espai transicional i la seva importància en el desenvolupament de la creativitat i la capacitat de jugar (Winnicott, 1951, 1993a, 1993b).

h. Els estudis sobre el concepte d’identitat, la seva formació a la infància i les característiques que adquireix al llarg de les diverses etapes de la vida, així com les crisis que s’han de superar per travessar-les (Erickson, 2000).

i. Les investigacions en les patologies greus de la infància, com la psicosi i l’autisme (Corominas, 1998; Dolto, 1984; Tustin, 1984, 1980). Les revisions de les hipòtesis de Leo Kanner i Hans Asperger sobre el trastorn de l’espectre autista (TEA), dutes a terme per Rosine i Robert Lefort, (1983), Maleval (2011), Laurent (2013, 2000) i Tendlarz (2012) .

j. Les investigacions en la relació mare-fill i la influència de les experiències perinatals i primerenques en el desenvolupament infantil (Brazelton i Cramer, 1993; Stern, 1997, 1991; Liberman, 1995).

k. La transmissió transgeneracional dels traumes (Faimberg, 1985; Kaës et al., 1993; Nicolò, 1995) i els seus efectes psicopatològics, així com la importància de la intervenció primerenca en la infància (Brazelton i Cramer, 1993).

l. El primer tractat sobre psiquiatria del nen i de l’adolescent (Ajuriaguerra, 1973).

m. Els estudis sobre l’adquisició dels conceptes de jo i l’altre, el desenvolupament cognitiu i les característiques de les relacions que s’estableixen a la primera infància (Stern, 1997, 1991).

n. Els coneixements en l’àmbit de l’educació

especial (Deligny, 2013; Mannoni, 2000).

o. La psicoanàlisi ha desenvolupat intervencions psicoterapèutiques innovadores com:

• Les intervencions breus conjuntes de pares i fills, i de mare i nadó (Cramer, 1974; Lebovici, 1975; Manzano, 1982).

• Grups terapèutics paral·lels de nens i pares (Torras de Beà, 2013, 1996), grups de pares (Aberastury, 1962, 1957), grups multifamiliars (García Badaracco, 2000), escenoteràpia (Cabré, 2014).

• La mentalització per desenvolupar la capacitat de reflexió i promoure un vincle segur d’aferrament (Fonagy et al., 2002, 1997; Malberg i Angerfield, 2023).

Incidència de la psicoanàlisi en àmbits no terapèutics

a. Edward Bernays, conegut com el pare de les relacions públiques, basant-se en les teories de Sigmund Freud sobre la ment, a la primera meitat del segle XX va crear la propaganda, que va donar lloc a la publicitat, el màrqueting i el món actual de la comunicació comercial.

b. La teoria psicoanalítica es fa servir com a eina per a l’estudi dels processos de creació artística. Un exemple actual és l’exposició sobre Lacan al Centre Cultural Pompidou-Metz.

Aportacions de la psicoanàlisi a la psicopatologia

Al DSMV (American Psychiatric Association, 2014) es troben conceptes que procedeixen de la psicoanàlisi o han estat fonamentalment desenvolupats per la psicoanàlisi, com “Esquizofrènia” (Bleuler, E. 1996/1926), “Trastorn dissociatiu” (Freud 1983/1895, p. 25), “Trastorn de símptomes somàtics” (Marty, P. 2003), “Trastorn de conversió” (Freud 1895/1990, p. 217), “Mecanismes de defensa” (Freud, A., 1997), “Regressió” (Freud, S., 1917/1972, p. 2335), “Projecció” (Freud, S., 1896/1983, p. 298), “Idealització”

(Freud, A., 1997), “Trastorn d’ansietat per separació” (Bowlby, 1986).

Conclusió

Aquests fets justifiquen que la psicoanàlisi i la psicoteràpia psicoanalítica no són una pseudoteràpia i, per aquest motiu, el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social de l’Estat Espanyol no les ha inclòs al llistat de pseudoteràpies esmentat anteriorment.chological Association (APA), el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, etc.

Haz clic aquí para leer el artículo en español

Clic here to read this article in English

Referències bibliogràfiques

L’article Ciència,psicoanàlisiisubjectivitat (Primerarevisió)1 és una revisió i ampliació del treball titulat “Ciència, psicoanàlisi i subjectivitat” publicat en el nº 52 (juny 2024) de la revista Intercanvis,Papersde psicoanàlisi–Intercambios,Papelesde psicoanálisis .

La bibliografia de l’article té 89 referències, que, podeu consultar a la versió web de l’article en aquest enllaç

Psicoxarxa Solidària del COPC

Reflexió i pràctica

CERCANT LES EINES PER AL BENESTAR MATERN

PER MIREIA LANASPA, coordinadora del grup de treball de psicologiA perinatal del copc

Obstetric Coevolution és un projecte de ciència ciutadana que va néixer per definir la relació entre les pràctiques obstètriques durant el part i la depressió postpart de les mares, amb l’objectiu final de coevolucionar les pràctiques obstètriques i, així, disminuir la incidència dels problemes de salut mental en aquesta etapa.

Al desembre del 2023, Irene Lapuente, directora de La Mandarina de Newton, entitat en la que s’enmarca el projecte, va fer públics els resultats de l’enquesta i del procés de cocreació amb les mares i les professionals a la Jornada sobre l’abordatge de violència obstètrica i la vulneració dels drets sexuals i reproductius organitzada pel Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya. El pla que es va presentar a la Jornada es pot consultar aquí.

De forma paral·lela al desenvolupament de la iniciativa de cocreació, s’enregistren de forma periòdica pòdcasts que versen sobre temes relacionats amb la salut física i mental de les dones des de la preconcepció fins al postpart.

En el capítol que va tenir lloc el passat 24 d’octubre es va posar el focus en el suport emocional, psicològic, físic i social que dona suport al benestar de les mares

Les professionals convidades van ser Elena Crespi, feminista i psicòloga, especialitzada en psicologia perinatal, sexologia i teràpia de parella i la Mireia Lanaspa, psicòloga sanitària i perinatal, investigadora i coordinadora del Grup de treball de Psicologia perinatal del COPC.

Es van tractar diversos temes com la importància d’abordar la salut mental perinatal des d’una mirada sistèmica, la rellevància de la prevenció, l’atenció sanitària en una societat patriarcal i el

Les psicòlogues Mireia Lanaspa i Elena Crespi, el passat 24 d’octubre durant la gravació del pòdcast.

paper de les llevadores, els drets sexuals i reproductius de les dones i l’excés d’induccions del part en la nostra societat.

Model ecosistèmic aplicat a l’atenció perinatal

Als anys 70, Bronfenbrenner va desenvolupar la teoria ecològica amb una base sistèmica. Va descriure com els ambients en què cada individu participa, directa o indirectament, contribueixen al desenvolupament humà.

Olza et. al (2021) fan una proposta d’aquest model aplicat a l’àmbit perinatal en el qual la díada mare-bebè està en el centre i es considera la unitat bàsica, conformaria el microsistema. En el següent nivell, el mesosistema, s’engloben les relacions que la díada estableix amb altres entorns en què participa de forma activa: parella, familia d’origen, entorn laboral o personal sanitari. L’exosistema fa referència a les relacions que afecten la díada encara que no hi participi de forma activa, per exemple, les polítiques sobre permisos de maternitat i els proto-

cols mèdics. Per últim, el macrosistema inclou les creences i valors de cada cultura i societat.

Prevenció des de l’embaràs

A causa de la plasticitat cerebral que té lloc durant aquesta etapa, és un període de vulnerabilitat. L’ansietat i la depressió durant l’embaràs són factors de risc tant de depressió postpart de la mare com de complicacions obstètriques i de desenvolupament del nadó: prematuritat, baix pes en néixer, alteracions en l’eix hipotàlem-hipofisi-adrenal (HPA). Aquestes situacions, al seu torn, poden tenir efectes en l’establiment del vincle mare-nadó, resultant com a conseqüència perjudicada la salut mental d’ambdós membres de la díada.

Sabem que la situació laboral, tant si la dona està treballant de forma remunerada com si no, és un estressor molt rellevant. És habitual que les dones treballin fins a gairebé el final de l’embaràs per tal de minimitzar les pèrdues econòmiques que suposen les baixes per incapacitat

temporal o bé són mares autònomes i no tenen altres opcions. A diferència d’altres països europeus, els permisos de maternitat, actualment anomenats per naixement i cura del menor, no són universals sinó que la mare només hi té dret si està donada d’alta a la seguretat social. Aquesta situació d’inseguretat i precarietat incrementa el risc de patir problemes de salut mental durant la gestació i en el postpart.

Atenció sanitària en una societat patriarcal

Segons l’antropòloga Michelle Sadler, el sistema sanitari és un sistema cultural que reprodueix les ideologies de gènere de la societat. També assenyala que, en l’imaginari col·lectiu, el part és un aconteixement difícil i perillós. En el model tecnocràtic d’atenció al part, predominant en el nostre entorn, l’autoritat recau sobre el personal sanitari, la dona queda relegada a un rol passiu, de “pacient” i la comunicació resulta afectada. És important tenir en compte que tot i que la majoria d’embarassos i parts no presenten cap complicació, si el personal sanitari que en fa el seguiment és un/a professional de l’obstetrícia, que ha rebut una formació basada en la intervenció i en els riscos que poden sorgir en qualsevol moment, la probabilitat que es produeixin més intervencions s’incrementa. Les professionals que tenen competències per atendre els embarassos normals i els parts fisiològics són les llevadores que també poden atendre el nadó durant el primer mes de vida i les dones des de la menarquia fins a la menopausa.

En els relats de les mares referides a l’atenció durant l’embaràs, el part i el postpart, es repeteixen experiències on han estat infantilitzades, jutjades per les seves decisions, menystingudes, renyades i on fins i tot se’ls ha dit que no havien de llegir tant. Són nombroses les situacions en què la dona ha sentit que no es tenien en compte les seves preferències, se li donava una explicació parcial o només se li explicaven els riscos de la decisió que havia pres ella però en canvi s’ometien els que podien derivar-se d’allò que el personal considerava que

era millor.

Donada la importància de la individualització de l’atenció, resulta fonamental que en les intervencions que es produeixen des de l’embaràs fins al pospart tingui lloc una presa de decisions compartides que té en compte les preferències de la mare, l’experiència clínica del personal sanitari i l’evidència científica.

Drets

sexuals i reproductius

Rebre una atenció obstètrica de qualitat és un dret de les dones i ha de donar-se en qualsevol situació: infertilitat, tractaments de reproducció assistida, pèrdues gestacionals i perinatals, interrupcions de l’embaràs, etc.

Aquesta atenció de qualitat inclou que les actuacions que es realitzin no estiguin basades en creences, que romanguin intervencions “perquè sempre s’ha fet així” o bé perquè ho indica el protocol. Els protocols hospitalaris són documents interns que indiquen els passos que se segueixen en un hospital en concret però no marquen allò que ha de fer la dona. Per sobre dels protocols hi ha la llei 41/2002 que regula l’autonomia de la pacient i de la usuària que estableix, entre d’altres principis, que tota actuació sanitària requereix d’un consentiment previ informat i que les dones tenen dret a decidir lliurement després de rebre informació adequada entre les opcions disponibles.

És imprescindible que la formació dels professionals que atenen a les dones inclogui els drets sexuals i reproductius. També, tenint en compte el model ecosistèmic, cal revisar l’entorn i les condicions laborals del personal sanitari així com poder oferir-los espais de supervisió i de treball personal.

Excés d’induccions del part sense indicació mèdica

Un part es considera a terme quan es produeix entre la setmana 37 i la 42 de gestació però és habitual que es tingui en compte la setmana 40 com el moment en el que “hauria” de néixer el nadó, en la que s’anomena la data probable de part. La realitat és que només un 5% de dones pareixen en aquesta data. Actualment, a Catalunya un 34,2% dels parts són induïts i en la majoria de les ocasions aquestes induccions no estan justificades.

En la guia elaboradora per ALPACC (Associació de Llevadores del Part a Casa de Catalunya) fruit

d’una àmplia revisió d’estudis científics, es descriuen, entre d’altres, les diferències entre l’inici de part espontani i induït, les situacions clíniques en què es recomana una inducció i els efectes de l’oxitocina sintètica, una medicació d’alt risc que s’utilitza en les induccions del part. Entre aquests efectes trobem una disminució de la taxa de lactància materna, dificultats en l’establiment del vincle i un increment de la depressió i de l’ansietat en el pospart

Tenint en compte els efectes perjudicials de les induccions sense indicació mèdica tant en la salut física com en la mental de les mares i els nadons, és imprescindible que aquestes deixin de realitzar-se.

Altra evidència científica rellevant a tenir en compte

En les recomanacions referides a obstetrícia i ginecologia de l’Iniciativa Essencial de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQUAS) s’han prioritzat quatre pràctiques clíniques que es consideren de poc valor i que si es deixen de realitzar poden millorar l’experiència i l’atenció durant el part:

1 Escolta el pòdcast a l’Spotify:

Bibliografia

• Gutman, L. i Micaël (2011). La familia ilustrada. RBA Libros S.A.

Disponible a la biblioteca del COPC:

• Fernández Lorenzo,P. i Olza, I. (2020) Psicología del embarazo. Editorial Síntesis

• Oliver, D. (2022) Maternidades precarias. Arpa

• Ramírez Matos, E. (2020) Psicología del posparto. Editorial Síntesis

• Vivas, E. (2019) Mamá desobediente: una mirada feminista a la maternidad. Capitán Swing Libros, S.L

Mira el vídeo a Youtube:

Catàleg de serveis del COPC

Fes clic o escaneja el codi QR per obrir el catàleg de serveis del COPC

MANUAL DE TRATAMIENTOS EN PSICOLOGÍA CLÍNICA

Dr. rafael Penadés, investigador, psicòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona i membre de la secció de psicologia clínica, de la salut i psicoteràpia del copc

Autor: Rafael Penadés, José López-

Santiago i Amparo Belloch

(i més de 70 autors/es)

Editorial: McGraw Hill

Pàgines: 876

ISBN: 9788448641078

1a edició: octubre de 2024

Més que davant un llibre, estem davant d’un manual de referència.

La prestigiosa editorial McGraw Hill aposta aquesta vegada per un volum no només dirigit als estudiants de Grau en Psicologia que volen fer l’itinerari de Clínica, sino també per estudiants de Màster en Psicologia General Sanitària, persones que es preparen el PIR i fins i tot professionals de la Psicologia en actiu, donat que cada trastorn tractat compta amb les eines i la informació suficient perquè es pugui portar endavant un cas.

El manual és eminentment pràctic, amb descripció de tècniques, casos clínics reals, transcripcions de sessions de teràpia, un marc teòric capaç de particularitzar cada pacient diferent de la resta i, al costat de la descripció de cada tècnica, afegeix el desenvolupament de casos reals fets pas a pas.

“No hi ha una obra similar en aquest moment. Hi ha llibres que sí que parlen de psicoteràpia, de resultats de psicoteràpia, però no n’hi havia cap que fos una guia pràctica pas a pas. Les que hi ha, com la de Vicente E. Caballo, són dels anys 90 i vam pensar que eren massa anys sense actualitzacions”, ens explica el Dr. Rafael Penadés, investigador, psicòleg de l’Hospital Clínic de Barcelona i impulsor del volum.

Partint d’informació actualitzada sobre un trastorn en qüestió, cada capítol de Manual de tratamientos en psicologia clínica descriu la seva avaluació i diagnòstic, i explica l’evidència empírica de les diferents intervencions, així com la definició de les tècniques i programes de psicoteràpia, i les variables relacionades amb el procés terapèutic. Sempre atenent a la practicitat.

“ens Cal una mirada pragmàtica, basada en les coses que funcionen i adaptada a les persones que ens visiten”

“Hem intentat no ser excessivament academicistes i portar a l’anàlisi les coses del dia a dia, però alhora fer-ho des dels models teòrics i imperants en aquest moment”, revindica Penadés. Gairebé tots els trastorns psicològics estan recollits en aquest manual, amb capítols que són una absoluta novetat: “Hi ha un capítol sobre el trastorn per dèficit d’atenció a l’adult que, segons el meu coneixement i el de la majoria dels autors del llibre, no en tenim cap altre en castellà. Fins i tot en anglès hi ha molt poques coses. I el mateix amb el capítol sobre el TEA en adults i les addiccions comportamentals com ara a les noves tecnologies”, explica l’autor.

“El llistat de transtorns que contempla el llibre és

molt representatiu de la nosografia oficial”

Parlant dels autors, els 32 capítols han estat encarregats a 71 especialistes referents de cada tema, i coordinats pel Dr. José López-Santiago, la catedràtica Amparo Belloch Fuster, i el propi Penadés. L’obra es divideix en tres parts. La primera, sobre els fundaments de la psicoteràpia; la segona, sobre la psicoteràpia dels diferents trastorns; i una tercera, sobre els tractaments complementaris o en contextos específics.

Segons l’autor, un punt fort d’aquesta obra és que cap persona de les que hi han contribuït s’adscriu a cap orientació en concret, però és possible extreure una sèrie de principis i de tècniques per tractar una patologia. I un altre fort del manual, és que “tens tot el que cal per fer o per concebre un tractament. Si jo tinc una depressió, un trastorn bipolar, un trastorn psicòtic, etcètera, trobo descrita la informació bàsica al voltant del trastorn, des del punt de vista del que ha de saber un o una terapeuta. Tinc un model d’intervenció a partir del qual puc adaptar les tècniques que porta el capítol o les que jo conec ja del meu bagatge. I una explicació de les tècniques i el relat dels casos clínics. Jo crec que els casos clínics donen molt de valor perquè, insisteixo, es tracta de casos reals“.

Per últim, el Dr. Penandés destaca el capítol que el llibre dedica a l’ètica: “Anem més enllà del que fem bé o malament, i pensem: què és ètic i què no ho és? Moltes vegades tenim dubtes, per exemple, amb un trastorn traumàtic, sobre si hem d’entrar a fer que la persona revisqui o no el trauma. I no volem tenir un enfocament absolutament tecnològic, etcètera, sinó que hi ha uns principis ètics i deontològics de la nostra professió, que són molt importants. Per tant, diria que el manual és molt útil i pràctic en quant a casos clínics i a tècniques, però compren també els aspectes més teòrics i també ètics que ens trobem a la nostra professió”.

‘Manual de tratamientos en psicologia clínica’ ja està disponible per a tots els col·legiats i col·legiades a la biblioteca del COPC.

BENVINGUDA ADOLESCÈNCIA!

anna romeu, experta en acompanyament emocional i persones altament sensibles, formadora i membre de la Secció de Psicologia Clínica del COPC

Autor: Anna Romeu

Editorial: Rosa dels vents

Pàgines: 224

ISBN: 9788419756008

1a edició: octubre de 2024

També disponible en e-book

“Ja no l’entenc, ha canviat de cop”, “Es passa el dia tancat/ada a l’habitació”, “Ja no m’explica les coses”… són algunes de les consultes de pares i mares d’adolescents que rep a diari la psicòloga Anna Romeu, experta en acompanyament emocional i membre de la Secció de Psicologia Clínica del COPC, i que l’han inspirat per escriure aquest llibre.

“Jo els contesto: que bé que em puguis dir això, perquè vol dir que el teu adolescent està tenint una adolescència normal. Però els pares pateixen i s’enfaden i els censuren, i creuen que tenen un problema. Llavors, el llibre tracta d’explicar que no tenim cap problema, que l’adolescència és un període necessari, inevitable i transitori. I que les persones adultes hem d’estar amb els i les adolescents, per acompanyar-los en aquest període”.

Benvinguda adolescència! és, des del garbuix enredat però alegre de la portada fins a l’epíleg, un llibre eminentment positiu. “La imatge social dels adolescents és molt negativa i jo volia canviar aquesta imatge. Al llarg d’anys treballant tant a consulta com a webinars o a centres terapèutics, sempre he detectat que molts problemes i complicacions venen de la poca comprensió que tenen els adults, que han de deixar de mirar l’adolescència amb tanta por i tant de recel”.

“L’adolescència es pot complicar, però ‘per se’ no és negativa, al contrari, és una oportunitat per ajudar a formar un adult nou”

El llibre es divideix en tres parts. La primera, dedicada a definir què és l’adolescència i què comporta. La segona, plena de pautes perquè pares i mares puguin fer un bon acompanyament del o de la adolescent, i saber, per exemple, com comunicar-se amb ell/a, què fer davant les explosions emocionals o com gestionar l’augment d’autonomia. I una tercera part, més informativa i orientada a professionals, per ajudar a detectar quins són els principals problemes que es poden trobar els adolescents pel que fa a salut mental (TCA, ansietat, depressió, bullying…). “Hi ha diverses causes: personalitat, conductes com abús de substàncies, entorn desfavorable… L’important és que en aquests casos les persones adultes puguin identificar bé aquests problemes o trastorns per a poder buscar ajuda professional”, destaca Romeu.

“Tot el que explico ho baso en testimonis que són reals, que són persones que jo he conegut a la consulta o al centre terapèutic. Fins i tot parlo dels meus fills, ja que jo en tinc un de plenament adolescent i l’altre que està entrant ja!”, confessa l’autora.

A Benvinguda adolescència! trobem consells pràctics fàcils d’aplicar, propostes d’activitats amb adolescents, i espais de reflexió en els quals Romeu convida les persones adultes a que recordin com eren amb aquesta edat, i així puguin reflexionar i despertar l’empatia vers els seus fills i filles. “He vist molt bons pares i mares patint pensant que són mals pares i mares. Quan en realitat són bons, el que passa és que els adolescents han de fer la seva feina d’adolescent i s’han d’equivocar. Els bons adolescents s’equivoquen, i tenen uns pares i mares que els ajuden a rectificar, a reconduir les situacions, a tornar-ho a provar d’una altra manera. També necessiten més autonomia, necessiten més in-

timitat i necessiten començar a fer-se una identitat pròpia fora de casa amb els seus iguals. Tot això costa molt que les persones adultes ho entenguin. Però han d’estar allà, no per dir tot el que han de fer, però sí per marcar-los el límit que no poden traspassar, tot explicant-los per què”, assegura la psicòloga.

En definitiva, es tracta d’un llibre nascut per ajudar, molt entenedor i fàcil de llegir, que es dirigeix tant a adolescents com a persones amb fills adolescents, i fins i tot a persones sense fills que vulguin reflexionar sobre la seva pròpia adolescència.

‘Benvinguda adolescència!’ ja està disponible per a tots els col·legiats i col·legiades a la biblioteca del COPC.

Reflexió i pràctica

PROTOCOL DEL PROFESSIONAL DE

LA PSICOLOGIA A LA SESSIÓ DE DINÀMICA DE GRUP EN ELS CURSOS DE SENSIBILITZACIÓ I REEDUCACIÓ

VIÀRIA (CURSOS SIMS)

Dr. Sebastià Sánchez Marín, Col·legiat 7.439 i President de la Secció de Psicologia de la Mobilitat i de la Seguretat del COPC

Resum: En aquest article es troba el Protocol d’Intervenció Psicològica (PIP). Aquest protocol és una guia, un procediment, a seguir per als professionals de la psicologia que intervenen en els cursos de sensibilització i reeducació viària tant a Catalunya com a l’estat espanyol. El focus d’interès es troba en la descripció metodològica, pas a pas, de la seva aplicació fonamentada en els 6 factors d’actuació (F1. Consciència de risc, F2. Vulnerabilitat, F3. Responsabilitat, F4. Compromís de canvi, F5. Planificació, F6. Motivació), que ha de treballar el psicòleg o psicòloga per promoure, en els conductors infractors, actituds favorables a la conducció segura i responsable.

I. Metodologia

1. Consideracions prèvies: Tenint en compte que abans de la intervenció del/a professional de la psicologia:

a) El grup de conductors infractors porten aproximadament entre 12 i 18 hores de formació i de sensibilització fonamentada en el Programa de Sensibilització d’Infractors per una Mobilitat Segura (Programa SIMS).

b) Que durant aquestes hores el formador/a ha desenvolupat les fases del Programa SIMS amb activitats i/o dinàmiques de: avaluació inicial, millora de la informació en relació amb els factors de risc, de revisió d’hàbits en la conducció, i d’integració de les emocions (amb l’ajuda del testimoni, víctima d’accident de trànsit).

c) Que hi ha hagut una interacció profusa entre els alumnes i el formador o formadora.

El professional de la psicologia ha de: 1) evitar repetir activitats ja realitzades amb els conductors infractors i; 2) donar continuïtat des de l’àmbit de la psicologia, a les accions formatives iniciades pel formador/a del curs. És aconsellable que per optimitzar els resultats esperats, el psicòleg o psicòloga, un cop acreditat/da, abans d’iniciar la seva activitat en aquests cursos, pugui assistir com a observador/a, a un curs de sensibilització i reeducació viària fonamentat en el Programa SIMS, des de l’inici del curs fins al final, amb l’objectiu de conèixer com desenvolupa el formador/a les fases del Programa SIMS, i quines

són les dinàmiques i els continguts que es treballen amb el grup de conductors infractors al llarg de tot el procés.

2. Abans d’entrar a l’aula s’ha de fer una trobada entre el formador i el psicòleg. El psicòleg o psicòloga ha d’aprofitar aquesta entrevista prèvia, abans d’entrar a l’aula amb el formador o formadora, per rebre informació relacionada amb els alumnes del curs. Aquesta acció li permet adquirir un major coneixement sobre el grup classe i les característiques individuals dels alumnes que el componen. La durada d’aquesta trobada serà entre 10 i 20 minuts depenent del nombre d’alumnes i de la informació que el formador consideri oportuna per a traspassar al psicòleg o psicòloga assignat al curs.

3. Dins de l’aula: Seguint les directrius de la guia del formador SIMS (publicada per la UAB i el SCT en octubre del 2024, desprès de l’Ordre INT/914/2024). El formador ha d’estar present a l’aula durant tota l’estona que hi sigui el psicòleg/a fent la sessió. Els motius són: quan arriba el psicòleg/a el formador/a porta moltes hores amb el grup, per tant li serà fàcil (si fos el cas) l’ajudar a mantenir l’ordre; si el psicòleg li demana ajuda per fer alguna puntualització tècnica dels factors de risc…; etc. No obstant hem de tenir clar que:

a) Durant la sessió del psicòleg o psicòloga és aquest professional de la psicologia qui té el protagonisme absolut durant la dinàmica de grup. Per tant, encara que el formador ha d’estar present a l’aula, es mantindrà en un segon pla.

b) Cal insistir que el professional de la psicologia ha d’ocupar-se dels aspectes relacionats amb la psicologia. El psicòleg (encara que no està de més), no té perquè dominar a nivell professional els continguts tècnics o teòrics de normes i senyals, del Reglament General de Circulació, o de la guia del Formador SIMS, o tractats de Seguretat Viària i, en el cas que fos un expert en aquesta temàtica, no és el moment doncs, estaria allunyant-se de les seves funcions com a professional de la psicologia, a més d’estar ocupant el rol que li correspon al formador (i segurament repetint conceptes i continguts que ja s’han treballat a l’aula en hores prèvies). El pitjor és que el temps que està fent de formador, és un temps que està

restant a la seva intervenció psicològica per a que sigui adequada i eficient, que és allò que tothom espera de la seva tasca i de la seva funció.

c) En el cas de que els alumnes facin preguntes relacionades amb la seguretat viària, les normes, etc., s’ha de reconduir la sessió cap a l’àrea psicològica i, si excepcionalment cal una resposta concreta sobre reglaments o normes, es pot recórrer a les competències professionals del formador/ que estarà a l’aula per resoldre aquests moments puntuals, si és que s’arriben a produir (en situació ideal no s’haurien d’arribar a produir).

II. Protocol Intervenció psicològica (PIP)

Qüestions prèvies: Durant les hores del curs, on intervé el professional de la psicologia, cal tenir en compte que:

• La intervenció es comença fent preguntes generals al grup de participants i s’acaba amb preguntes més concretes que ajudin a reflexionar sobre els compromisos personals de canvi, la seva contribució cap a la seguretat viària i la resta d’eixos o factors on es fonamenta la intervenció del professional de la psicologia en aquests cursos. És important tenir molt present la informació que ens ha transmès el formador/a, abans d’entrar a l’aula, ja que es podrà maximitzar la intervenció si, a priori, el psicòleg/a coneix: quins alumnes són facilitadors o resistents, els factors de risc de cada participant (…). Com més informació tingui al seu abast el psicòleg més fàcil li resultarà generar un clima adequat a la seva intervenció i augmentarà la probabilitat de que els alumnes acabin assolint els objectius de la seva acció professional.

• El control del temps ha de permetre fer la Intervenció professional sense problemes. Actualment el temps de la sessió del psicòleg, des de que entra al centre fins al moment que surt és d’1 hora si el curs és de recuperació parcial (curs de 12 hores) i de 4 hores si el curs és de recuperació total (curs de 24 hores). Per tant, cal que el psicòleg centri la seva intervenció en les tasques psicològiques que se li encomanen i no caigui en el parany de repetir aspectes que ja han estat desenvolupats pel formador o formadora al

llarg del procediment formatiu.

• Aquest protocol està pensat per: estalviar temps i; aconseguir el màxim rendiment i resultats a la intervenció del psicòleg/a durant la seva intervenció. Aquesta acció està dissenyada per a que sigui una continuïtat, i no una repetició, del que ja ha fet el formador i el testimoni de la víctima de trànsit. El psicòleg ha de seguir la línia base, el fil conductor que uneix i dona sentit a la totalitat del Programa SIMS. És per això que cal que tant el testimoni (víctima de trànsit) com el psicòleg coneguin exactament quin és el procés i com es desenvolupa el programa per tal de maximitzar el rendiment i millorar les seves intervencions. D’aquí ve la importància de la visió de conjunt i de continuïtat de les tres figures que participen durant el procediment del Programa SIMS en els cursos de sensibilització i reeducació viària.

1. Trobada amb el formador o formadora (abans d’entrar a l’aula)

El formador passa informació al psicòleg de: els noms dels membres del grup1 , els seus perfils de risc, si estan per via administrativa o judicial. Així mateix, mostra els dossiers dels alumnes, on estan escrits els compromisos, expressa la valoració i les impressions sobre els alumnes (si són facilitadors o resistents, la consistència dels compromisos realitzats, si sospita de possibles addiccions o malalties, o trastorns mentals…). Temps aproximat de 10 a 20 minuts (depenent de la quantitat numèrica del grup). Aquesta trobada és fonamental per optimitzar el procés de sensibilització i reeducació de les persones conductores infractores; facilitar l’entesa entre el binomi formador-psicòleg i; maximitzar els resultats finals de la intervenció del professional de la psicologia.

2. Presentació del psicòleg o psicòloga al grup classe. Objectius de la sessió. Motivació i clima adequat a l’aula

Els conductors infractors poden tenir el seu nom davant, o el formador pot donar al psicòleg un esquema amb la distribució i els noms dels alumnes a l’aula, així es guanya temps. No cal demanar que es presentin novament els alumnes (estaríem repetint una activitat que ja van

fer a l’inici del curs amb el formador/a). La informació necessària que necessita el psicòleg ja l’ha aconseguit a la trobada inicial amb el formador.

3. Inici de la Dinàmica

Començar amb una pregunta genèrica, amb l’objectiu de propiciar un clima adequat:

a) Quins factors de risc esteu treballant?

Procureu que els més reservats, o tímids, vagin afegint-se a les respostes dels primers espontanis.

L’objectiu d’aquesta pregunta és facilitar l’obertura de la dinàmica grupal.

4. Un cop hem generat un clima adequat de proximitat i d’ajuda passem a concretar la intervenció psicològica fonamentada en els sis eixos o factors següents:

FACTOR 1. Consciència de risc (Actituds de risc i les seves conseqüències)

1.1. Té consciència que algunes de les seves conductes a la conducció són un perill?

FACTOR 2. Vulnerabilitat (A mi també em pot passar)

2.1. Creu que pot provocar un accident i fer-se o causar mal com qualsevol altra persona?

FACTOR 3. Responsabilitat (Atribució de la causalitat)

3.1. Accepta que el que ens passa és conseqüència del que fem i no de la sort o l’atzar? Se sent responsable del que fa?

FACTOR 4. Predisposició al canvi (Compromís de seguretat)

4.1. Fins a quin punt és creïble i realitzable el seu compromís?

FACTOR 5. Planificació canvi (COM desenvoluparà el compromís)

5.1. Té clar els passos que cal seguir per aconseguir el canvi proposat en el compromís?

FACTOR 6. Motivació pel canvi (Motius per fer el canvi)

6.1. Per què, per qui i per a què és important que compleixi el seu compromís?

4.1 Pregunta al grup per treballar el Factor 1. Consciència de risc (Actituds de risc i les seves conseqüències):

b) Penseu ara, desprès de les hores que porteu de curs, que les vostres conductes de risc en la conducció són un perill?

L’objectiu d’aquesta pregunta és reafirmar el que va treballar el formador en la fase de revisió d’hàbits del Programa SIMS, d’hàbits del Programa SIMS, i verificar que els conductors infractors són realment conscients que les conductes de risc són les que causen els accidents de trànsit i les seves greus conseqüències. Adaptar la dinàmica segons les respostes dels alumnes.

4.2 Pregunta al grup per treballar el Factor 2. Vulnerabilitat (A mi també em pot passar):

c) Qui de vosaltres creu o pensa “A mi no em passarà, jo no tindré cap accident ni em faré mal, ni faré mal als demés”?

L’objectiu de plantejar aquesta pregunta és propiciar una reflexió per fer veure als alumnes que dins del corrent circulatori de vehicles tots els usuaris estem exposats a patir un accident i que la probabilitat que es doni es correlaciona directament amb l’exposició al risc… Com més ens exposem al risc, més probabilitat tenim de provocar un accident i fer-nos mal a nosaltres o als demés usuaris de la via. Adaptar la dinàmica segons les respostes dels usuaris.

4.3 Pregunta grupal per treballar el Factor 3. Responsabilitat (Atribució de la causalitat):

d) Sabent tot el que sabeu ara, el què heu viscut i sentit durant aquest curs, si patiu un accident, perquè continueu practicant els factors de risc que us han portat fins aquí, algú pensaria que la causa de l’accident ha estat la mala sort, l’atzar, el destí… O, acceptaria la relació directa amb la seva conducta de risc?

L’objectiu d’exposar aquesta qüestió és treballar la responsabilitat personal. Volem treballar amb els conductors infractors si s’adonen, si accepten i tenen integrat que allò que ens passa és conseqüència del que fem i no de la sort, l’atzar, o del destí. Adaptar la dinàmica segons les respostes dels usuaris.

4.4 Pregunta grupal per treballar el FACTOR 4. Predisposició al canvi (Compromís de seguretat). Aquest factor és l’eix central on es recolza tot el procés d’intervenció, tant del formador com del testimoni. Durant el procés formatiu, el formador (ajudat pel testimoni) ha nat construint un teixit actitudinal que ha donat com a resultat un compromís de canvi (aquest compromís en un primer moment el verbalitzen i després l’escriuen al dossier).

En aquest compromís l’infractor o infractora manifesta un canvi de conductes de risc cap a una actitud de conducció segura i responsable.

Per tant, el compromís, quan el psicòleg o psicòloga entra a l’aula, els alumnes ja el tenen escrit en els seus dossiers. Les preguntes que poden ajudar a desenvolupar aquest apartat són:

e) Del compromís que teniu escrit en el vostre dossier, qui vol comentar, matisar, canviar o millorar el compromís?

Si ningú contesta, el psicòleg pot demanar que algú llegeixi el seu compromís (és convenient triar un alumne facilitador i que sabem (per la informació prèvia del formador) que ens ajudarà en la dinàmica. Un cop l’alumne ha matisat, canviat, o expressat que està satisfet amb el seu compromís, podem adreçar-nos al grup classe i preguntar:

f) Qui més vol comentar, matisar, canviar o millorar el seu compromís?

Si no ens acaba de convèncer el compromís d’alguna de les persones infractores, perquè no és concret, no és ferm, o no és creïble…, podem fer servir la pressió del grup…

g) Què opineu del compromís que ha fet el/la…?

És important la participació de tots els conductors infractors en aquesta reflexió sobre el seu compromís, per la qual cosa se’ls ha de convidar a que expressin el seu compromís…

h) Els que no han dit res, quin compromís heu fet? Voleu matisar-ho, canviar o afegir quelcom? L’objectiu d’aquestes preguntes és concreta en poder reprendre el compromís que van fer amb

el formador i el testimoni. No es tracta de que tothom torni a llegir el seu compromís, ja que seria una activitat repetitiva, sinó de millorar-lo, canviar-lo i posar el focus en allò que s’han compromès, relacionant-lo amb la seguretat, amb el canvi, amb la millora. És un treball individual, i a la vegada col·lectiu, ja que podem utilitzar la pressió del grup. Tot aquest procés serà més eficient si tenim en compte el traspàs d’informació que ens ha facilitat el formador/a, sobre la seva valoració individual de cadascun dels compromisos realitzats pels alumnes. Adaptar la dinàmica segons les respostes dels usuaris.

Pausa: S’aconsella que, més o menys, a la meitat de la sessió es faci un descans d’uns 20 minuts. Aquesta acció permetrà que l’atenció i la concentració siguin les òptimes per continuar.

4.5 Pregunta grupal per treballar el FACTOR 5. Planificació del canvi (COM portarà a terme el compromís de canvi). Si no es té temps per a treballar tots els compromisos s’han de prioritzar (abans que els que són perfectes) aquells que són febles, inconcrets, poc creïbles (…)

i) Quines accions faràs per aconseguir posar en marxa el canvi de millora que has proposat en el teu compromís?

L’objectiu de plantejar aquesta qüestió és facilitar el procés de canvi. Tots sabem que si tenim una acció ben planificada s’augmentarà la probabilitat de que s’acabi materialitzant la proposta de canvi.

4.5.1 Procediment: S’escriu a l’encerat, per a que cada un dels alumnes doni resposta a les següents qüestions sobre la seva PLANIFICACIÓ (Poden contestar escrivint darrera de la pàgina del full de respostes d’avaluació inicial del seu dossier d’activitats).

PLANIFICACIÓ: Respon a les següents qüestions

a) Quin o quins factors de risc canviaràs? Concreta-ho.

b) Com portaràs a terme aquest canvi, quines accions posaràs en marxa? Concreta-ho.

c) Quan començaràs a aplicar totes aquestes accions? Concreta-ho.

4.6 Pregunta grupal per treballar el FACTOR 6. Motivació per al canvi (Motius per fer el canvi)

j) M’agradaria saber per què, o per qui estàs disposat a realitzar el compromís que has fet?

L’objectiu de fer aquesta pregunta és conèixer i treballar la motivació per canviar. Segurament si aconseguim que els usuaris siguin conscients de que: si deixen d’exposar-se al risc guanyaran ells (no més multes, no més cursos, reduir la probabilitat de patir accidents) i també repercutirà positivament en les persones estimades, ja que baixarà el seu nivell d’ansietat i patiment (pensem, per exemple, en la intranquil·litat d’una mare o pare quan sap que el seu fill/a surt de festa, i que saben que conduirà després d’haver consumit begudes alcohòliques). Aquest adonar-se de que les conductes de risc que practiquen poden augmentar el patiment de les persones estimades, pot ser una de les motivacions que faciliti el canvi. Ningú, conscientment, vol ser la causa del sofriment que pot patir un familiar (sigui físic o psicològic), o ser un mal model a imitar pels seus fills o filles.

4.6.1 Procediment: S’escriu a l’encerat (o es projecta un PPT), per a que cada un dels alumnes doni resposta a les següents qüestions sobre la seva MOTIVACIÓ per aconseguir el canvi (Poden contestar escrivint darrera de la pàgina del full de respostes d’avaluació final del seu dossier d’activitats)…

MOTIVACIÓ PER A ACONSEGUIR EL CANVI DESITJAT

Fes una llista amb els motius que tens per canviar (Per què? Per qui? Per a què?).

Fes una llista de les coses que creus que frenen la teva motivació per aconseguir el que vols canviar.

Fes una llista amb els recursos i eines de que disposes per a realitzar el canvi que vols.

5. Finalització i tancament de la intervenció psicològica

Cal valorar els esforços a favor de la vida, de no patir ni ser causant de cap sinistre. El valor de la vida ha d’estar integrat en el psicòleg com un

argument motivacional per ser un model i aconseguir dels demés una conducció segura i responsable.

6. Entrevista del psicòleg i el formador amb els possibles suspensos

Si fos el cas que algun dels alumnes, pel seu comportament, la seva actitud, o perquè durant la sessió ha presentat símptomes d’estar sota els efectes del consum d’alcohol o altres drogues, o es tenen evidències d’algun trastorn psicològic o malaltia psiquiàtrica…, en acabar la sessió es farà, a aquesta persona, una entrevista individual per a poder realitzar una avaluació més personalitzada i exhaustiva.

Una qualificació positiva a favor de la vida és el millor justificant d’un suspens. “No vull que et facis mal, i tampoc vull que facis mal als altres (…)“.

7. Reunió amb el formador per a intercanviar impressions sobre la sessió

Com que tots dos han estat presents a la sessió de grup i han viscut la mateixa experiència serà relativament fàcil arribar a un consens. Legalment, la certificació de l’avaluació de l’alumne (Apte – No apte) la signa el director del Centre de formació. En el cas de que el psicòleg pogués apreciar indicis de que un participant no té les capacitats cognitives necessàries per desenvolupar l’activitat de conduir amb seguretat, o que presenta evidències d’addicció a l’alcohol o altres substàncies tòxiques, o símptomes de malaltia mental, o actituds contràries a la mobilitat segura, hauria de fer un informe individual (no vinculant) de “NO APTE” (independentment de si el director decideix posar la mateixa qualificació o la contrària). En el cas de que el director signi un APTE i el psicòleg o psicòloga valori un NO APTE, l’alumne obtindrà un APTE, però sigui com sigui a l’informe que emet el psicòleg/a quedarà enregistrada la seva qualificació. En el cas de que el psicòleg/a decideixi una qualificació de NO APTE, farà un informe individual tant si el curs és de recuperació parcial, com si és de recuperació total.

8. Registre de sessió i elaboració d’informe en l’Excel ASPCIPS

En els cursos de recuperació parcial no cal fer cap informe (ni global ni individual). Només es farà un informe individual si un alumne és valorat amb un NO APTE, doncs s’ha de raonar i justificar el per què de la valoració negativa.

De cada curs de recuperació total (24 hores) cal elaborar un informe general, amb les dades: dels usuaris, del formador, del centre, la data, el codi del curs (…) i enviar-lo per e-mail al mateix Centre de Sensibilització i Reeducació viària on s’ha fet la dinàmica de grup. El Centre l’ha de guardar amb la resta de material del curs el temps establert pel Servei Català de Trànsit.

Per al registre i l’elaboració dels informes s’ha dissenyat expressament l’EXCEL ASPCIPS (Avaluació Sessió Psicologia Conductors Infractors Programa SIMS). Aquesta eina consta de varis fulls en un mateix fitxer d’Excel. Els més importants on es poden veure totes les dades del curs són:

• Full de REGISTRE SESSIÓ. És a la primera pestanya. Aquest mateix full es pot imprimir i utilitzar com a registre de la sessió, tant per anotar el traspàs d’informació que es rep del formador, com per registrar les valoracions individuals relacionades amb els 6 factors (desenvolupats anteriorment). També hi ha camps en blanc per anotar les impressions rebudes dels usuaris del curs durant la dinàmica. L’ASPCIPS ens permet fer una valoració individual objectiva del que hem observat durant la sessió. Si tenim obert l’EXCEL tot el que s’escrigui en aquest full (REGISTRE SESSIÓ) omplirà de forma automàtica el full que porta per nom ASPCIPS.

• A la segona pestanya trobem el segon full anomenat ASPCIPS on es pot veure les puntuacions individuals de cada alumne, la qualificació d’apte o no apte, el nom del formador/a, del psicòleg/a…, per tant l’ASPCIPS serveix alhora com a instrument d’avaluació i com informe individual de cadascun dels alumnes. Al final del full hi ha un espai per redactar, si fos el cas un informe més exhaustiu de NO APTE.

III. Protocol Intervenció psicològica (PIP)

En els cursos de recuperació parcial

Degut a que en el curs de recuperació parcial la intervenció psicològica és només d’1 hora, es fa inviable l’aplicació exhaustiva i en profunditat del PIP. El procediment es concreta en passar per tots els factors del protocol, però dedicant més temps i atenció al que és l’eix fonamental del procediment (Factor 4. Compromís de canvi).

Procediment del PIP reduït (per aplicar en cursos de recuperació parcial):

Es treballaran els 6 factors, encara que en alguns d’ells l’estona serà curta. Un exemple d’aplicació de les fases associada a la gestió de temps aproximat (minut més, minut menys) podria ser:

• Trobada amb el formador: 4 minuts

• Presentació del psicòleg a l’aula: 2 minuts

• Factor 1. Consciència de risc: 4 minuts

• Factor 2. Vulnerabilitat: 4 minuts

• Factor 3. Responsabilitat: 4 minuts

• Factor 4. Compromís de canvi: 30 minuts

• Factor 5. Planificació del canvi: 4 minuts

• Factor 6. Motivació pel canvi: 4 minuts

• Cloenda: 2 minuts

Sembla clar que el factor que el psicòleg o psicòloga ha de dedicar més temps és el Factor 4. Compromís de canvi. Per tant, en aquest cas treballarem més acuradament i ens centrarem en: si el compromís és molt general, si és ferm o feble, si és poc creïble o realitzable, si no està especificat el factor de risc pel qual ha perdut els punts del seu permís de conduir, etc.

D’altre banda es fa evident que al Factor 5. Planificació i al Factor 6. Motivació no se’ls hi pot demanar que omplin per escrit les fitxes corresponents, doncs el temps estipulat no dona per més. Això vol dir que es poden treballar aquets factors (com l’1, el 2 i el 3) a plenari en veu alta i fer un resum curt del que s’ha recollit.

Les biblioteques del COPC

Fons documental

Monografies, obres de referència i documents audiovisuals i multimèdia

Tests psicològics, programes d'intervenció i jocs terapèutics

Publicacions periòdiques: 1.820 títols

Literatura grisa (tesis doctorals, jornades, congressos...)

Reflexió i pràctica

LA PSICOANÀLISI: MÉS QUE UNA CIÈNCIA / EL PSICOANÁLISIS, MÁS

QUE UNA CIENCIA / PSYCHOANALYSIS, MORE THAN A SCIENCE

Per Pau Martínez Farrero

Comissió de Psicoanàlisi del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya

Haz clic aquí para leer el artículo en español

Click here to read this article in English

1. Resum

L’epistemòleg Karl Popper va posar en qüestió el caràcter científic de la psicoanàlisi, sota l’argument que les hipòtesis psicoanalítiques no admetien ser refutades. Tot i així, altres epistemòlegs, com Gregorio Klymovsky, van rebatre aquests arguments i van mostrar que la psicoanàlisi sí compleix els criteris del mètode hipotètic deductiu plantejats per Popper. Alhora, en el present treball s’exposen exemples que demostren que les hipòtesis psicoanalítiques sí admeten ser refutades. Així mateix, s’exposen altres exemples que evidencien que la psicoanàlisi també compleix els criteris de cientificitat plantejats pels epistemòlegs Kuhn i Lakatos. Tot seguit, es reflexiona sobre les limitacions epistemològiques que converteixen el positivisme científic en un mètode inadequat per a l’estudi de la subjectivitat humana. També es reflexiona sobre la capacitat del mètode científic per validar l’eficàcia terapèutica de la psicologia clínica en general i de la psicoanàlisi en particular. Finalment, s’exposen exemples de la presència de la psicoanàlisi a les institucions científiques actuals.

Un dels motius pels quals l’epistemòleg Karl Popper (1902-1994) es va fer conegut, va ser per haver posat en qüestió la cientificitat de la psicoanàlisi (Popper, 1991, pp. 57-63). Efectivament, podem comprovar l’estreta relació que existeix entre Popper i la psicoanàlisi consultant Google Acadèmic: entre 2020 i 2023 es van publicar un total de 22.300 articles que contenien el terme “Karl Popper”; entre ells, 5.250 articles (un 23,5 %) també contenien els termes “Freud” o “psicoanàlisi”, ja fos que aquest últim estigués escrit en llengua alemanya, catalana, espanyola, francesa, anglesa o portuguesa (no es van consultar altres llengües, per la qual cosa aquest percentatge encara podria ser més gran). Fins i tot, l’enciclopèdia popular Viquipèdia, a la seva entrada dedicada a Karl Popper, també es fa ressò de la relació quer existeix entre l’epistemòleg i la psicoanàlisi (“Karl Popper”, 2024).

Convé recordar que, quan Popper va publicar les seves hipòtesis respecte a la cientificitat de la psicoanàlisi, aquesta ja gaudia de reconeixement internacional, malgrat el rebuig que generava en els cercles científics “oficials”, més afins a la pràctica de l’electroxoc i de la teràpia de coma insulínic.

Segons Popper, perquè una teoria es pugui considerar científica ha de complir el criteri de falsabilitat, és a dir, les seves hipòtesis han d’estar construïdes de manera que, sota determinades condicions empíriques, es pugui demostrar que són falses. Un exemple d’hipòtesi falsable és aquella que afirma que tots els cignes són blancs, ja que si es trobés un cigne negre quedaria refutada. Segons Popper, les hipòtesis psicoanalítiques no són falsables perquè no permeten la seva refutabilitat. Per exemple, la hipòtesi freudiana que afirma que tot somni és el compliment d’un desig quedaria desmentida empíricament per l’evidència dels somnis d’angoixa. Freud, però, no va acceptar aquesta contradicció i va presentar una nova hipòtesi que justificava l’anterior, que afirmava que els somnis d’angoixa també responien al compliment d’un desig, en aquest cas, el desig de càstig. És a dir, Freud va recórrer al “verificacionisme” per justificar la seva teoria. Però, segons Popper,

aquest no és un mètode adequat per a la ciència (Popper, 1991, p. 59). En conseqüència, segons Popper, la psicoanàlisi és una pseudociència (Blasco, 2018, Popper, 1991, pp. 57-63).

3. Cientificitat de la psicoanàlisi segons el mètode hipotètic-deductiu

Segons el mètode hipotètic deductiu proposat pel Cercle de Viena i desenvolupat per Karl Popper, un cop observat el fenomen que es vol estudiar, s’ha de formular una hipòtesi que expliqui aquest fenomen (procés inductiu). A continuació, s’han de plantejar les conseqüències observacionals que es produirien en el cas que aquesta hipòtesi fos certa (procés deductiu). Finalment, cal comparar aquestes conseqüències observacionals amb les dades de l’experiència. Si coincideixen, la hipòtesi queda corroborada; si no, queda refutada i s’ha d’abandonar. Tot i així, que una hipòtesi quedi corroborada avui no significa que en un futur pugui arribar a refutar-se (Popper, 2005, p. 32).

El mètode hipotètic-deductiu és, actualment, el mètode preferit per la investigació científica, al considerar que és el mètode que garanteix una major veracitat en els resultats i les conclusions.

A diferència de Popper, l’epistemòleg Gregorio Klymovsky (1922-2009) considera que la psicoanàlisi sí que compleix els criteris del mètode hipotètic-deductiu. Al seu llibre Epistemologia i psicoanálisis, Klymovsky respon a les crítiques epistemològiques que solen formular-se a la psicoanàlisi (Klymovsky, 2004). A continuació, se n’exposen algunes.

CRÍTICA: les hipòtesis psicoanalítiques no tenen conseqüències observacionals.

RESPOSTA: si les hipòtesis psicoanalítiques no tinguessin un correlat a la clínica, no es podria constatar l’eficàcia del tractament psicoanalític. Si la psicoanàlisi només fos teoria i no tingués un correlat empíric, no es produirien resultats terapèutics (Klymovsky, 2004b, pp. 22-23; Rodríguez Garzo, M., et al. 2024).

CRÍTICA: la psicoanàlisi no té capacitat predictiva.

RESPOSTA: en els textos freudians i psicoanalí-

tics en general, es pot comprovar que hi ha un encadenament deductiu sistemàtic entre les hipòtesis teòriques i les dades de la pràctica clínica. És a dir, es pot predir la correspondència entre la teoria psicoanalítica i el seu correlat a la pràctica clínica. Quan no hi ha èxit en la predicció, es modifiquen les hipòtesis i es tornen a confrontar amb la pràctica, produint una marxa cap endavant i cap enrere, més o menys contínua, que va modificant i produint noves teories. En aquest sentit, no hi ha diferència epistemològica entre la psicoanàlisi i altres disciplines científiques (Klymovsky, 2004a, p. 246).

CRÍTICA: la psicoanàlisi actua per suggestió i, per tant, el psicoanalista sempre aconsegueix que el pacient confirmi les seves hipòtesis.

RESPOSTA: un dels objectius clínics de la psicoanàlisi és ajudar a aprofundir en la naturalesa dels propis desitjos, ja que aquest coneixement capacita per viure i actuar amb més llibertat i menys por i angoixa. És a dir, la psicoanàlisi no condiciona els resultats terapèutics a la capacitat d’obediència del pacient. Per tant, al contrari del que aquesta crítica afirma, la psicoanàlisi considera que la suggestió és un obstacle per a la cura (Klymovsky, 2004a, p. 217-221). Una resposta afirmativa per part del pacient a una interpretació del psicoanalista no suposa necessàriament que hi estigui d’acord. Pot tractar-se d’una mesura defensiva per no haver de continuar reflexionant sobre una qüestió que l’incomoda, allò que s’anomena “resistència”. Per regla general, un psicoanalista sap distingir entre una resposta “genuïna” i una resposta “adaptativa” (Klymovsky, 2004b, p. 22-23). Segons Coderch, una interpretació correcta a un comentari del pacient, és la que dóna lloc a l’aparició d’un material que fins aleshores havia estat reprimit o havia estat omès. Pot tractar-se de fantasies, records infantils, somnis amb nous significats, sentiments que fins aleshores no havien estat verbalitzats, etc. (Coderch, 1987, pp. 261-265). D’altra banda, a més de l’expressió verbal explícita, hi ha els canals de comunicació no verbal, que funcionen de manera independent a la influència de la suggestió, com els gestos, el to de veu, etc. És a dir, hi ha material empíric que permet distingir en quins moments el pacient pot estar actuant per suggestió (Klymovsky, 2004a, p. 219-221).

CRÍTICA: en psicoanàlisi no hi ha aspectes quantitatius.

RESPOSTA: per a alguns epistemòlegs, si no hi ha quantitat no hi ha mesura i si no hi ha mesura no hi ha llei exacta. Però aquesta crítica no és sostenible avui dia. Per exemple, una part de les matemàtiques, gràcies a la teoria de conjunts i al mètode axiomàtic, ha esdevingut no quantitativa, relacional i estructural. La topologia, per exemple, tampoc no és una ciència quantitativa. La psicoanàlisi es pot considerar una disciplina destinada a l’estudi d’estructures (psíquiques) i no a l’estudi de correlacions estadístiques. En aquest sentit, la psicoanàlisi s’assembla a la lògica matemàtica o la informàtica (Klymovsky, 2004a, p. 241).

CRÍTICA: Els termes teòrics de la psicoanàlisi fan referència a entitats no observables, cosa pròpia de la ciència sinó de la metafísica.

RESPOSTA: aquest argument respon únicament a un prejudici empirista, segons el qual la ciència consisteix en observar i experimentar, però no en especular sobre la constitució última de les coses. Les teories psicoanalítiques formen part del tipus de teories que utilitzen termes teòrics, és a dir, termes que denoten entitats o esdeveniments que no pertanyen a la pràctica concreta immediata i directament accessible per al coneixement quotidià. Per exemple, “jo”, “super-jo”, “catèxia”, “inconscient”, etc. L’epistemologia de tipus empirista radical nega el caràcter científic de tota teoria que faci servir termes teòrics. Tot i així, la física o la química també utilitzen conceptes de caràcter teòric que no són directament observables, com ara “nucli”, “àtom”, “valència”, “quantum”, etc., i ho fan amb èxit perquè disposen d’hipòtesis, anomenades “regles de correspondència”, que lliguen els termes teòrics als empírics. És a dir, és possible controlar les hipòtesis teòriques de la psicoanàlisi mitjançant les conseqüències

clíniques directament observables o “regles de correspondència” (Klymovsky, 2004a, pp. 241247).

Per exemple, al text “Lliçons d’introducció a la psicoanàlisi”, Freud exposa algunes regles de correspondència en relació al terme teòric “inconscient”: “El símptoma es forma com a substitució d’una cosa que no s’ha aconseguit manifestar a l’exterior. Certs processos psíquics que haguessin hagut de desenvolupar-se normalment fins a arribar a la consciència, han vist interromput o pertorbat el seu curs per una causa qualsevol, i obligats a romandre inconscients, han donat, en canvi, origen al símptoma. Hi ha, doncs, una mena de permuta que la teràpia dels símptomes neuròtics haurà de desfer […] El descobriment de Breuer constitueix encara avui dia la base del tractament psicoanalític. El principi que els símptomes desapareixen quan les seves prèvies condicions inconscients són atretes a la consciència del subjecte ha estat confirmat per totes les investigacions ulteriors, malgrat les singularíssimes i inesperades complicacions amb què ensopeguem en voler dur a terme la seva aplicació pràctica. L’eficàcia de la nostra teràpia no va més enllà de la mesura en què li és possible transformar allò inconscient en conscient” (Freud, 1915-1917/1972, p. 2297).

Alguns empiristes confonen el caràcter de “no observable” propi dels termes teòrics, amb la “no observabilitat absoluta” (Klymovsky, 2004a, p. 248). Un positivista considera que ha de ser possible reduir els termes teòrics a un conjunt de propietats o característiques observables i neguen el caràcter científic de tota disciplina que utilitzi alguna cosa més que els termes empírics observables (Klymovsky, 2004a, 303).

Hi ha disciplines, com la química, que utilitzen termes observables, com ara tub d’assaig, reacció, etc. Aquests termes constitueixen el que s’anomena “base empírica epistemològica”. Però també utilitzen termes no observables com “àtom”, “molècula”, “valència”, etc. Quan en química es parla d’àtom, s’està fent referència a un objecte les característiques del qual estan expressades per les hipòtesis de la teoria atòmica. En psicoanàlisi, quan es parla de “inconscient”, s’està fent referència a tot allò que la

psicoanàlisi mostra com a hipòtesis o teories del “inconscient”. Per tant, els termes teòrics també poden formar part de la base empírica de la disciplina, que en aquest cas s’anomena “base empírica metodològica”. Com s’ha assenyalat abans, perquè un terme teòric pugui formar part de la base empírica, cal que estigui correlacionat amb l’experiència empírica a través de les anomenades “regles de correspondència” (Klymovsky, 2004a, p. 306).

La ciència, segons Klymovsky, no pot ser només inferència probabilística feta a partir d’anàlisis estadístiques mostrals. Aquesta informació proporciona un coneixement de gran amplitud però de baix nivell i de poca penetració sobre les pautes de la conducta humana (Klymovsky, 2004a, p. 213). Per exemple, les estratègies educatives actuals estan influïdes, fonamentalment, pels descobriments de la psicoanàlisi sobre la formació del caràcter, la problemàtica infantil i la sexualitat infantil, i no per estudis experimentals que hagin correlacionat l’hàbit del xumeig a la infància amb la propensió a concentrar-se o distreure’s a l’edat adulta (Klymovsky, 2004a, p. 217). Per construir un coneixement de la personalitat humana resulta imprescindible una teoria els termes de la qual, encara que no siguin empírics, al·ludeixen als seus aspectes estructurals profunds (Klymovsky, 2004b, p. 15).

CRÍTICA: la psicoanàlisi treballa amb significats, que no són fets fàctics sinó interpretacions.

RESPOSTA: efectivament, els fets amb què treballa el psicoanalista no són fàctics, en el sentit de la física o la biologia, sinó que, majoritàriament, són semàntics. És a dir, el psicoanalista està atent a la informació manifesta que obté a través de l’observació del pacient i també a allò que això pugui significar. I aquesta significació pot dependre de moltes variables, cosa que dificulta l’aplicació del mètode científic. Però aquesta dificultat es pot resoldre a través del mètode de construir models. Com s’ha mostrat en lingüística, es poden assolir models estructurals que reconstrueixen allò que hi ha darrere de l’ús manifest del llenguatge. Valgui com a exemple la tradició saussuriana i chomskiana (Klymovsky, 2004a, pp. 217-221).

La comprensió dels significats també es pot fer

des del punt de vista del mètode hipotètic deductiu, ja que és el mètode amb què s’aprèn un idioma estranger. Per exemple, un explorador troba una tribu, escolta parlar i no entén res. A continuació, es comença a plantejar hipòtesis sobre què voldran dir quan pronuncien la paraula “menjar”. S’adona que algunes conductes van contra aquestes hipòtesis i les modifica. Corregint aquesta cadena d’hipòtesis, cada cop va coneixent millor quin és el codi. En psicoanàlisi, la comprensió dels significats del comportament d’un determinat pacient també es duu a terme a través del mètode de construir hipòtesis i models, contrastar-los amb la conducta observable del pacient, i anar aproximant i adequant el significat a allò que realment representa (Klymovsky, 2004a, p. 299).

L’anàlisi de les significacions i el fenomen semàntic afegeix complicacions metodològiques al mètode hipotètic deductiu, però no són insalvables. Es tracta de tenir en compte que, a més de les hipòtesis centrals de la psicoanàlisi, cal establir altres hipòtesis i teories subsidiàries, que són necessàries per manejar epistemològicament el material de treball.

CRÍTICA: en els textos freudians i psicoanalítics en general, hi sol haver absència d’ordre lògic.

RESPOSTA: sol objectar-se que els escrits de Freud estan redactats de manera que no es distingeix entre una observació o una hipòtesi. És cert que Freud sol presentar les seves idees de forma juxtaposada i això pot crear rebuig entre els epistemòlegs. Quan es llegeix un article de Freud cal modelitzar-lo. És a dir, s’han d’ordenar les idees de manera més rigorosa, per poder captar l’estructura metodològica del que està explicant (Klymovsky, 2004a, p. 290). A l’annex del present treball, seguint les consideracions de Klymovsky, s’exposa una modelització del text de Freud titulat “Estudi comparatiu de les paràlisis motrius orgàniques i histèriques”, a partir del qual es pot observar amb claredat la seva estructura hipotètic-deductiva.

CRÍTICA: en psicoanàlisi no es produeix el principi de repetibilitat i intersubjectivitat.

RESPOSTA: Entre els requisits més importants que ha de tenir la base empírica d’una disciplina perquè es pugui considerar científica, hi ha el principi repetibilitat i el d’intersubjectivitat.

El primer requisit pressuposa que un fenomen ha de poder contemplar-se les vegades que es requereixi; el segon, que pugui ser constatat per

diferents observadors. Aquests requisits són difícils d’aconseguir en psicoanàlisi. Per exemple, és complicat complir el requisit de la intersubjectivitat perquè en el procés analític hi ha un sol observador i no hi ha d’altres psicoanalistes presents. I si hi fossin, o el pacient sabés que se l’està gravant per posteriorment reproduir el que ha dit davant de terceres persones, el seu discurs podria veure’s alterat. Ara bé, el problema de la intersubjectivitat i repetibilitat propi de la psicoanàlisi, queda epistemològicament resolt si es recorre a dos conceptes proposats pel mateix Popper: “esdeveniment” i “situació” [evento en castellà o occurrence en anglès] ((Klymovsky, 2004a, pp. 293-295; Popper, 2005, pp. 68-72).

Un “esdeveniment” és una cosa que passa en un determinat moment, és a dir, està lligat a un instant i a un lloc. Però, de vegades, en epistemologia es discuteix, no sobre esdeveniments concrets, sinó sobre allò que Popper anomena “situacions”. Una “situació” és la família d’“es-

deveniments” que comparteixen algun element comú. Per exemple, en psicoanàlisi, un “esdeveniment” és el fet que, en determinades ocasions, el psicoanalista fa una interpretació sobre una cosa que el pacient ha manifestat. I el fenomen de la interpretació es produeix en diferents circumstàncies i en diferents pacients. Cada interpretació que s’ofereix a cada moment és un “esdeveniment”. La “situació”, en canvi, és fer interpretacions, posar-les a disposició del pacient i observar quina és la seva resposta. És una “situació” perquè ha succeït moltes vegades i per a diferents psicoanalistes, a diferència d’un “esdeveniment”, que és un fet singular, no intersubjectiu i no repetible.

Diferents psicoanalistes poden observar una “situació” psicoanalítica en diversos moments, de manera que ja es compleix el requisit d’intersubjectivitat i repetibilitat. Si en psicoanàlisi es considera que la base empírica està formada per “situacions”, es donen les condicions perquè aquesta base empírica sigui considerada científica.

S’ha de fer una distinció entre el que es podria anomenar “intersubjectivitat i repetibilitat en sentit fort” i “intersubjectivitat i repetibilitat en sentit feble”. El primer concepte fa referència a “esdeveniments” que es produeixen en ciències com la física, la química, la biologia i altres disciplines que es poden estudiar amb mètodes naturals. El segon concepte fa referència a “situacions” (Klymovsky, 2004a, pp. 293-295).

CRÍTICA: en psicoanàlisi no es poden refutar les hipòtesis.

RESPOSTA: a continuació, s’exposaran dos exemples que demostren que les hipòtesis i teories psicoanalítiques sí que poden ser refutades.

a) Al text publicat el 1920 i titulat “Més enllà del principi del plaer”, Freud reconeix haver comès l’error de considerar que la conducta humana es regia principalment pel principi del plaer. En paraules seves, “Si aquest domini existís, la major part dels nostres processos psíquics s’hauria de presentar acompanyada de plaer o conduir-hi, la qual cosa queda enèrgicament contradita per l’experiència general” (Freud, 1920/1974, p. 2508). Freud va arribar a aquesta conclusió després d’estudiar amb profunditat la

neurosi traumàtica i observar la tendència inconscient a recordar l’experiència angoixant del trauma sofert. A aquesta tendència la va anomenar “compulsió a la repetició” i va afirmar que podia arribar a ser més poderosa que el principi del plaer.

b) Segons Freud, a la psicosi no es produeix el fenomen de la transferència i, en conseqüència, la psicosi no pot ser tractada psicoanalíticament (Freud, 1914/1972, p. 2017). Les observacions realitzades posteriorment per Melanie Klein van refutar aquestes hipòtesis i van mostrar que la psicosi sí que respon a la transferència i, per tant, pot ser tractada psicoanalíticament (Klein, 1952/1988).

4. Cientificitat de la psicoanàlisi segons la teoria de Kuhn

Segons l’epistemòleg Thomas S. Kuhn (19221996), la comunitat científica és intrínsecament conservadora i, un cop ha adoptat un model d’estudi i treball, s’hi instaura i evita reconèixer les contradiccions que podrien obligar a canviar-lo. Segons Kuhn, els científics són molt poc proclius, en realitat, al diàleg, a la confrontació i a la crítica (Khun, 2006; Klymovsky, 2004a, p. 162; Lakatos, 1989, pp. 18-19).

Segons Kuhn, tota comunitat científica treballa amb un “paradigma” o model de recerca. Quan s’assoleix un consens en relació a ell, s’aconsegueix una etapa de “ciència normal”. Aleshores, els avenços són profunds i la tasca principal consisteix a “resoldre enigmes”. Però quan hi ha anomalies, el paradigma se’n ressent i finalment és reemplaçat per un altre, que obre pas a un nou període de ciència normal. El canvi d’un paradigma a un altre s’anomena “revolució científica”. La història d’una disciplina és una successió cíclica de períodes de ciència normal i de revolucions científiques. Durant el període de ciència normal, el mètode hipotètic deductiu es mostra eficaç per resoldre enigmes, però no passa el mateix quan es tracta de canviar a un altre paradigma, ja que és un salt estructural. Segons Kuhn, calen revolucions científiques i canvis de paradigma per aconseguir que la ciència avanci i no es paralitzi, i aquests canvis esdevenen per motius sociològics, externs a la pròpia disciplina, és a dir, no per l’aplicació del

mètode hipotètic deductiu (Klymovsky, 2004a, p. 159, Khun, 2006).

En psicoanàlisi es poden observar diferents paradigmes que han evolucionat a través del temps i que han donat lloc a diferents escoles. Del model freudià van partir altres models, com els liderats per Melania Klein, Jacques Lacan, Donald Winnicott, Rosenfeld, Françoise Dolto, Francis Tustin, la Psicologia del Jo, etc., que van donar resposta a les noves realitats clíniques, és a dir, van permetre seguir “resolent enigmes”. Per exemple, els paradigmes presentats per Klein, Lacan o Rosenfeld, van oferir una altra visió del fenomen de la psicosi, diferent a la del model freudià, i van facilitar que la psicoanàlisi pogués intervenir terapèuticament en la clínica de la psicosi; el paradigma presentat per Francis Tustin va permetre tractar psicoanalíticament l’autisme; les innovacions teòriques i tècniques plantejades per Klein, Anna Freud, Winnicott o Françoise Dolto, van donar lloc al fet que la psicoanàlisi també pogués intervenir en nens; la invenció de la psicoteràpia focal i breu va fer possible que la psicoanàlisi pogués exercir-se en l’assistència pública; els estudis de Bion sobre els grups va donar lloc a la psicoteràpia de grup, etc. (Rodríguez Garzo, M., et al. 2024). Recentment ha sorgit un nou paradigma en psicoanàlisi, anomenat “neuropsicoanàlisi”, l’objectiu del qual és localitzar en el sistema nerviós els mecanismes psíquics inconscients plantejats per la psicoanàlisi (Rodríguez Garzo, M., et al. 2024).

5. Cientificitat de la psicoanàlisi segons la teoria de Lakatos

L’epistemòleg Imre Lakatos (1922-1974), deixeble de Popper, va posar en qüestió que el criteri de falsabilitat fos adequat per demarcar com a científica una determinada teoria o disciplina, ja que la majoria científics, com va fer Freud amb la teoria dels somnis citada anteriorment, solen recórrer a les hipòtesis ad hoc (o hipòtesi de rescat) per justificar una determinada refutació i, així, salvar una teoria (Lakatos, 1989, pp. 12-13; Popper, 2005, pp. 19-20).

Quan es produeix una refutació en una teoria molt consensuada i compartida, és estrany que els científics l’acceptin fàcilment (Klymovsky, 2004a, p. 295; Lakatos, 1989, pp. 12-13). Al con-

trari, solen considerar que ha fallat algun altre element, per exemple, les “hipòtesis pressuposades” o les “hipòtesis auxiliars”. Les “hipòtesis pressuposades” corresponen a les teories antecedents sobre les quals es recolza l’investigador per poder enunciar els principis d’una nova teoria. Per exemple, la teoria de Newton parteix de la geometria. Les “hipòtesis auxiliars” són les hipòtesis relacionades amb els instruments o el material de treball i observació (Klymovsky, 2004a, pp. 74-76).

Quan una teoria queda refutada, en comptes d’afirmar que la teoria ha fallat, els científics solen recórrer a les hipòtesis pressupostades o a les hipòtesis auxiliars i afirmen que, per exemple, és l’instrument d’observació el que ha fallat. Segons Lakatos, aquesta estratègia es produeix constantment en ciència (Lakatos, 1989, pp. 12-13).

Lakatos va arribar a la conclusió que el criteri fonamental que converteix una teoria en científica és que formi part d’un “programa d’investigació científica”. El “programa d’investigació científica”:

a) està format per un conjunt de teories que són coherents entre si,

b) posseeix un “nucli ferm” irrefutable,

c) també posseeix un “cinturó protector” d’aquest nucli, format per models teòrics que sí es poden modificar (Lakatos, 1989, 65-118), que funcionen com a hipòtesis auxiliars,

d) el programa de recerca científica té èxit si és capaç de predir fets nous i anticipar-se a altres teories (Lakatos, 1989, p. 14-16).

A continuació, es mostra com la psicoanàlisi es pot concebre com un “programa de recerca científica” i s’ajusta als criteris de cientificitat proposats per Lakatos:

a) La psicoanàlisi no és una teoria aïllada sinó un conjunt de teories coherents entre si: per exemple, la psicoanàlisi ofereix una teoria sobre la consciència, la sexualitat, la interrelació, la societat, la subjectivitat, la psicopatologia, etc.

b) La psicoanàlisi posseeix un nucli ferm teòric basat en les tesis sobre l’inconscient, els mecanismes inconscients de defensa, la sexualitat infantil, la formació de símptomes, la relació transferencial en el procés analític, etc.

c) La psicoanàlisi s’ha desenvolupat a través de models teòrics que han anat guanyant i perdent importància com ara: el model energètic de Freud, el model estructural, el model topogràfic, els models freudians, kleinians i lacanians sobre el Complex d’Èdip, els registres psíquics segons lacan: real, simbòlic i imaginari, etc.

d) La psicoanàlisi he predit fens nous i s’ha anticipat a altres teories, com es mostra en els següents exemples:

1. Un dels fonaments tècnics de la teràpia psicoanalítica és l’anomenat “vincle terapèutic” o “aliança terapèutica”, que la psicoanàlisi va teoritzar des dels seus inicis amb el nom de “transferència” (Etchegoyen, H., 2010). Aquest principi bàsic de la tècnica psicoanalítica ha estat incorporat posteriorment per altres escoles de psicoteràpia, que consideren que el vincle o aliança terapèutica és una peça clau de l’èxit terapèutic (Miguel-Alvaro, A., i Panadero, S., 2021).

2. Una revisió de diverses metaanàlisis realitzada per Jonathan Shedler, mostra que l’efectivitat de les psicoteràpies de característiques no psicoanalítiques és deu, en part, al fet d’utilitzar tècniques que són pròpies de la psicoteràpia psicoanalítica, com l’aliança terapèutica (concepte de tradició psicoanalítica) i l’experiència (que defineix l’essència del tractament psicoanalític). Segons aquest estudi, l’aplicació d’un esquema cognitiu conductual d’una manera rígida i dogmàtica va obtenir pitjors resultats que l’aplicació d’un model més ampli, que inclou aquells aspectes tècnics que resulten centrals per a la teràpia psicoanalítica (Shedler, 2010).

3. A les primeres dècades del segle XX, mentre que el conductisme s’ocupava d’experimentar amb ratolins de laboratori per trobar explicacions a la conducta humana, la psicoanàlisi escoltava atentament els relats dels seus pacients, com bé demostren els historials clínics

escrits i publicats per Freud. Diversos escoles de psicoteràpia actuals, com les anomenades “teràpies de tercera generació”, han incorporat la tècnica del relat, pròpia de la psicoanàlisi, com a eina metodològica i tècnica (Marino Pérez, 2006).

4. Les teràpies denominades de “tercera generació” distingeixen entre els conceptes “motiu de consulta” i “demanda”, que també són propis de la psicoanàlisi. El “motiu de consulta” fa referència a la resposta que el clínic obté quan pregunta al pacient “Què li passa?” o “Per quin motiu ha vingut a consultar?”. Per regla general, el pacient sol respondre aquestes preguntes explicant, per exemple, que pateix angoixa, està decaigut, li costa dormir, té pors que abans no tenia, etc. És a dir, el “motiu de consulta” és un concepte que parteix del model mèdic i se centra en el símptoma manifest. Ara bé, la psicoanàlisi considera que darrere del “motiu de consulta” hi ha un problema personal, ja sigui referit a la família, el treball, l’economia, les relacions sentimentals, la pròpia salut, etc. El pacient sap que aquest problema existeix i que el preocupa tant o més que el símptoma o el comportament desadaptatiu pel qual consulta, encara que no sempre és conscient de la correlació que hi ha entre tots dos. La psicoanàlisi anomena “demanda” a la necessitat que té el pacient de solucionar allò que s’amaga darrere del “motiu de consulta” (Martínez Farrero, 2006). Les teràpies de “tercera generació”, a diferència de les “teràpies de segona generació”, no només s’ocupen del símptoma, és a dir, del “motiu de consulta”, sinó també del context personal en què es produeix (Marino Pérez, 2006), és a dir, de la “demanda”.

5. Aportacions de la psicoanàlisi a la psicologia de la infància i l’adolescència: es pot consultar el document “Psicoanàlisi, ciència i subjectivitat” (Rodríguez Garzo, M., et al. 2024).

6. Aportacions de la psicoanàlisi a la psicopatologia: Al DSMV (American Psychiatric Association, 2014) es troben conceptes que procedeixen de la psicoanàlisi o han estat fonamentalment desenvolupats per la psicoanàlisi, com “Esquizofrènia” (Bleuler, E. 1996/1926), “Tratorn dissociatiu” (Freud 1983/1895, p. 25), “Trastorn

de símptomes somàtics” (Marty, P. 2003), “Trastorn de conversió” (Freud 1895/1990, p. 217), “Mecanismes de defensa” (Freud, A., 1997), “Regressió” (Freud, S., 1917/1972, p. 2335), “Projecció” (Freud, S., 1896/1983, p. 298), “Idealització” (Freud, A., 1997), “Trastorn d’ansietat per separació” (Bowlby, 2014).

6. Les limitacions del mètode científic en psicologia clínica

El mètode científic té com a objectiu conduir la investigació científica i garantir que els resultats s’ajustin a la realitat. La investigació científica, per tant, no necessita cap agent extern que validi els seus procediments i els seus resultats, sinó que posseeix els seus propis mecanismes d’autocontrol (Descartes, 2011). Alhora, el mètode científic també es pot concebre com un instrument d’observació de teories, amb el qual comprovar si compleixen o no els cànons de cientificitat.

La psicologia clínica, igual que les ciències naturals, s’ha de sotmetre al control del mètode científic per garantir que els resultats s’ajusten a la realitat. Però, a diferència de les ciències naturals, la psicologia clínica també s’ha de sotmetre a altres procediments de control, més enllà del mètode científic.

El mètode científic regula tot allò que té a veure, des del punt de vista científic, amb l’objecte de la investigació. Per exemple, quines han de ser les característiques d’una mostra, com els utensilis d’observació, com cal operar amb els resultats, etc. En canvi, el mètode científic no s’ocupa de les característiques de la persona que investiga, ja que, en ciències naturals, aquestes variables no exerceixen cap influència sobre el resultat de la investigació. Però no passa el mateix quan es tracta de la psicologia clínica. Dos exemples ho demostren:

a) Un científic pot tenir fama, entre els qui el coneixen, de ser una persona estúpida, pagada de sí mateixa, fanfarrona, mal educada, menyspreadora, agressiva, egòlatra i arrogant. I, tot i així, hi ha la possibilitat que algú amb aquestes característiques personals aconsegueixi importants èxits científics. Ara bé, si un psicòleg clínic exhibeix aquests valors personals davant dels

seus pacients, difícilment aconseguirà que acceptin ser tractats per ell, per moltes titulacions acadèmiques que els demostri posseir.

b) La ciència pot avançar d’esquena a l’ètica, com va quedar demostrat, per exemple, en la construcció de la bomba atòmica i els experiments sobre eugenèsia duts a terme pel psiquiatre espanyol Antonio Vallejo Nájera durant el franquisme. Però en psicologia clínica, l’absència d’ètica pot causar danys greus en el pacient, com passaria, per exemple, si es faltés al secret professional.

Aquests dos simples exemples posen en evidència que, en psicologia clínica, la persona del científic també ha de ser sotmesa a control o, més ben dit, a autocontrol, perquè la seva tasca es pugui fer. En concret, hi ha dos paràmetres referits a la persona de l’investigador que han de ser controlats o autocontrolats: els valors i l’ètica (Mattioli, 2020). Si aquests dos elements no es verifiquen, la tasca científica no es pot dur a terme, com s’ha demostrat en els exemples anteriors.

És a dir, en psicologia clínica el rigor científic és un element que ha de poder ser validat i controlat, com passa a les ciències naturals però, a diferència d’aquestes, l’ètica i els valors de la persona de l’investigador també ho han de poder-ho ser. De fet, l’experiència clínica demostra que, en un tractament psicològic, es poden aconseguir excel·lents resultats terapèutics aplicant un major o menor rigor científic, però que, sense ètica ni valors, el rigor científic es converteix en inservible.

Les ciències naturals només han de respondre davant la lògica que planteja el mètode científic, però la psicologia clínica en general i la psicoanàlisi en concret, també ho han de fer davant la lògica que determina els fenòmens humans i la vida en societat.

7. Les limitacions del positivisme científic en psicologia clínica (I)

El positivisme científic exigeix un rigorós control empíric de les variables que intervenen en un estudi o investigació. La psicoanàlisi no es pot cenyir a la metodologia positivista ja que el

nombre de variables que maneja és infinit. Perquè la psicoanàlisi pogués controlar les seves variables amb el rigor que exigeix el positivisme, hauria de reduir-ne el nombre i limitar el camp d’estudi. És a dir, hauria de renunciar a ser una ciència de la subjectivitat humana, de manera que, la psicoanàlisi perdria el seu sentit.

Per exemple, si volem conèixer quines són les circumstàncies objectives que fan que una persona s’angoixi en els llocs tancats, podem demanar-li que s’introdueixi a diferents sales, de menor dimensió cada vegada, amb diferent tipus d’il·luminació, amb finestres o sense, etc. D’aquesta manera podrem saber amb molta objectivitat quin tipus de llocs tancats li causen angoixa i quins no. Ara bé, amb aquest experiment no esbrinarem quines van ser les circumstàncies personals que, en un moment determinat de la seva vida, van desencadenar la claustrofòbia. Per conèixer-les, hauríem de tenir en compte moltíssimes altres variables, que són materialment impossibles de controlar mitjançant experiments com el que s’acaba de citar. I, en psicoanàlisi, com en tota ciència rigorosa, les causes importen tant com les conseqüències.

Una situació semblant tindria lloc si s’exigís a un científic observar els ritus d’aparellaments d’unes aus utilitzant un microscopi, en lloc de facilitar-li uns bons prismàtics.

En conclusió, la metodologia que planteja el positivisme científic no és adequada per estudiar la subjectivitat humana en l’amplitud i la complexitat que la caracteritzen.

8. Les limitacions del positivisme científic en psicologia clínica (II)

La psicoanàlisi es pot definir com la part de la psicologia (Freud, 1938/1975, p. 3420) que s’ocupa de l’estudi de la subjectivitat humana, és a dir, del conjunt de característiques que defineixen la manera de ser i d’entendre la realitat, i que fan que cada persona sigui única i diferent de les altres. El punt de vista de la psicoanàlisi, per tant, és diferent a l’àmbit de la psicologia que estudia els patrons generals de comportament, aquells que són comuns a tots els éssers humans o determinats grups de població. La subjectivitat humana està formada per infi-

nits elements o variables. Per exemple, si algú volgués enumerar els detalls que el caracteritzen com a persona, mai no aconseguiria completar una llista de tots ells. D’altra banda, es tracta de variables que no actuen de manera aïllada, sinó que interactuen entre si. Per exemple, una persona pot afirmar de si mateixa que és “simpàtica”, però ha de precisar que “és simpàtica excepte després d’aixecar-se”, o “és simpàtica excepte després d’aixecar-se fins que es pren el cafè”, o “és simpàtica excepte després d’aixecar-se fins que es pren el cafè, els dies que ha d’anar a treballar”.

Alhora, la subjectivitat humana també està composta per elements inconscients. Per exemple, un jove que ha crescut en un ambient dominat per valors masclistes, comença a sentir atracció sexual envers els homes, però reprimeix aquest sentiment per evitar el rebuig familiar i social que causaria. Tot i així, aquesta homosexualitat, encara que reprimida, continua manifestant-se sense que el jove en sigui conscient: repudia l’homosexualitat, però s’adona que les dones no li desperten cap interès sexual; li agrada freqüentar llocs d’ambient masculí, però no és capaç de reconèixer que els homes li atrauen sexualment. Segurament, a la llista de trets o característiques de la subjectivitat esmentada anteriorment, aquest jove no assenyalaria que els homes l’atreuen sexualment, de manera que l’esmentada llista no s’ajustaria completament a la realitat.

Quan estudiem la subjectivitat humana hem d’acceptar que és impossible controlar empíricament totes les variables que intervenen, com exigeix el positivisme científic, ja que es tracta d’una tasca materialment impossible de fer. Sens dubte, aquesta és una particularitat que allunya la psicoanàlisi del rigor que és propi de les ciències naturals, com la biologia, la física o la química, els científics de les quals treballen en laboratoris on és possible mantenir sota control la totalitat de les variables que intervenen en la investigació.

Si, per tal de poder controlar empíricament totes les variables, com exigeix el positivisme científic, la psicoanàlisi decidís reduir el seu camp d’estudi, que és la subjectivitat humana, la psicoanàlisi deixaria de ser el que és, com

s’ha assenyalat a l’apartat anterior. Ara bé, la pregunta que convé formular és: en psicologia clínica, un major rigor en el control de variables incrementa l’eficàcia terapèutica? La història del conductisme confirma que no és així.

El conductisme va prendre l’opció d’apostar pel rigor en el control de variables i renunciar a un camp d’estudi i de treball tan ampli i complex com és la subjectivitat humana. A principis del segle XX, el psicòleg conductista John B. Watson va formular una teoria sobre la conducta humana que la reduïa a dues variables: el comportament observable i l’estímul que l’havia pogut causar. És a dir, estímul i resposta. Aquesta teoria va desestimar la influència que poguessin tenir els continguts mentals en el comportament humà perquè no era possible controlar-los de manera completament objectiva i rigorosa. Per aquest motiu, el model teòric de Watson va ser anomenat model de la “caixa negra” (Bächler, 2017). Per exemple, si es volia modificar el comportament de menjar en excés, el tractament psicològic havia d’actuar directament sobre les variables observables del comportament de menjar.

El model de la “caixa negra” permetia estudiar la conducta humana amb la mateixa objectivitat i rigor que és propi en ciències naturals. Tot i això, la psicologia derivada del positivisme científic va acabar abandonant aquest model i en el seu lloc va adoptar un altre més complex, anomenat model “cognitiu-conductual”, que acceptava l’existència d’un element a l’interior de la “caixa negra”: les “cognicions ”. Segons el model cognitiu-conductual, entre l’estímul i la resposta hi ha una tercera variable, que són les “cognicions” (Pérez Álvarez, 2006). Convé assenyalar que “cognició” no és el mateix que “pensament”. A diferència d’un pensament, que remet a un altre pensament i un darrere l’altre donen lloc al procés de la reflexió, la “cognició” remet directament a un comportament determinat (per aquest motiu, la “cognició”, a diferència del pensament, és fàcil de controlar empíricament).

Per exemple, la cognició “tinc gana i per tant he de menjar immediatament” pot ser la responsable de l’acte impulsiu d’obrir la porta de la nevera i endur-se un aliment a la boca. A diferència del conductisme, el mètode del qual consistia

a intervenir directament sobre les variables observables del comportament que es volia modificar, la psicologia cognitiu-conductual intervé sobre les “cognicions” que el determinen. Sota aquest raonament i seguint l’exemple anterior, si s’aconsegueix canviar el pensament “tinc gana i per tant he de menjar alguna cosa immediatament” pel pensament “tinc gana, però puc esperar fins a l’hora de sopar”, probablement s’evitarà l’acte impulsiu de menjar a qualsevol hora.

Ara bé, el pas del model de la “caixa-negra” al model cognitiu-conductual va suposar un gir epistemològic significatiu. En el model de la “caixa negra” només es prenia en consideració allò que podia ser estrictament controlat per l’observador, és a dir, el comportament observable. L’observador no necessitava ningú que l’informés sobre aquest comportament, ja que ell mateix el podia conèixer directament. És a dir, el rigor en el control de variables que es podia aconseguir amb el model de la “caixa negra” era semblant al de les ciències naturals, en què un científic observa directament un determinat objecte o fenomen.

Però en el model cognitiu-conductual, l’observador principal ja no és el científic (o psicòleg) sinó el mateix pacient, que observa quines són les cognicions que circulen per la seva ment abans o després de realitzar determinats comportaments i s’encarrega d’informar al psicòleg. És a dir, el psicòleg no observa directament el seu objecte d’estudi, les cognicions del pacient, sinó que ha de confiar en la informació que aquell li transmet, que és justament el que Watson volia evitar, ja que aquesta informació està subjecta a variables subjectives. És a dir, en el model cognitiu-conductual, el científic interposa un filtre entre ell i el seu objecte d’estudi, que en el model de la “caixa negra” no hi era. Per tant, el rigor en el control de variables del model cognitiu conductual és inferior al de la “caixa negra”.

La psicologia positivista va abandonar el model de la “caixa negra” i al seu lloc va adoptar el model cognitiu-conductual perquè, malgrat que el rigor en el control de variables era inferior, la seva eficàcia terapèutica demostrava ser supe-

rior. És a dir, en psicologia, una major precisió en el control de variables no es correspon necessàriament amb una major efectivitat terapèutica. En conclusió, la psicologia no segueix al peu de la lletra els patrons comportamentals de les ciències naturals.

Per què el model de la caixa negra, que permetia un rigor més gran en el control de variables, va haver de ser abandonat?

L’èxit d’un tractament psicològic depèn de moltes variables i no només de la capacitat del psicòleg per aplicar correctament el mètode científic. Una d’aquestes variables és la motivació del pacient. En tot tractament psicològic sol passar que, en un moment determinat, el pacient perd la motivació i vol abandonar-lo abans d’assolir els objectius plantejats. Per aquest motiu, una de les funcions principals del psicòleg és estar atent als senyals de desànim del pacient, per ajudar-lo a recuperar la motivació.

Tot i així, la motivació del pacient no només respon a allò que explícitament verbalitza, sinó que, de vegades, també intervenen factors de tipus preconscient, que el mateix pacient ignora. És el cas, per exemple, del fenomen anomenat “benefici secundari de la malaltia”, que refereix als beneficis de patir una determinada malaltia com, per exemple, ser objecte de cures especials per part de terceres persones, i que és un obstacle important perquè un tractament psicològic avanci, malgrat que el pacient manifesti explícitament voler-se curar.

I encara hi ha un tercer factor que influeix en la motivació del pacient, més enllà del desànim, el cansament, o els factors de tipus preconscient esmentats anteriorment. Es tracta dels factors inconscients, com ara el plaer inconscient que proporciona la repetició d’un mateix comportament, encara que sigui autodestructiu, com es pot comprovar a la clínica de les addiccions i també en altres tipus de conductes. Quan els factors inconscients s’imposen, el desig de curar-se queda desplaçat a un segon lloc.

No és estrany que el model de la “caixa negra” de Watson fos abandonat, ja que una teoria psicològica tan limitada no podia donar explica-

cions a fenòmens humans tan complexos com és, entre d’altres, la motivació.

Hem mostrat que la psicologia no segueix al peu de la lletra els patrons comportamentals de les ciències naturals. Ara podem oferir-ne una explicació: perquè la conducta humana és un fenomen infinitament més complex que qualsevol dels fenòmens que estudia el físic, el químic o el biòleg.

Podem sintetitzar aquest apartat amb una frase simple i carregada de lògica: en psicologia clínica, si ens obsessionem en controlar variables, perdrem de vista que qui ha vingut a consultar, és una persona.

9. Conclusió

L’autor d’un llibre de text universitari sobre Història de la Psicologia, després d’haver qüestionat la cientificitat de la psicoanàlisi i citat Karl Popper algunes línies abans, escriu el següent a l’últim paràgraf del capítol dedicat a la història de la psicoanàlisi:

“Freud va morir a Londres el 1939 després d’escapar dels nazis el 1938 amb la seva filla Anna; en canvi, les seves quatre germanes van morir en camps de concentració. Va deixar un important llegat intel·lectual i cultural i una legió d’escoles psicodinàmiques dins de la psiquiatria mèdica. No obstant això, actualment els psicòlegs nord-americans, inclosos els psicòlegs clínics, han abandonat gairebé totalment les seves teories” (Greenwood, HD., 2011, pp. 416418).

L’autor demostra estar ben informat i ens recorda que Freud va escapar dels nazis el 1938 amb la seva filla Anna, un any abans de morir a Londres. Tot i això, es tracta d’una informació esbiaixada, ja que s’oblida de citar Martha, esposa de Freud i mare d’Anna. Efectivament, Freud va escapar dels nazis acompanyat de la seva filla Anna que, com ell, era psicoanalista, i també de la seva esposa Martha que, a diferència d’ells dos, no era psicoanalista. Aquest lapsus, comès per l’autor d’un llibre de text sobre Història de la Psicologia, aclariria l’estranya decisió de reservar el darrer paràgraf del capítol dedicat a la història de la psicoanàlisi, per destacar que Freud i la seva filla Anna no van morir en un camp de concentració al costat de quatre membres més de la seva família.

A continuació, al mateix paràgraf i finalitzant el capítol dedicat a la història de la psicoanàlisi, l’autor afirma que “en l’actualitat [2011] els psicòlegs nord-americans, inclosos els psicòlegs clínics, han abandonat gairebé totalment les seves teories”.[1] Aquí comet un segon lapsus: oblida citar alguna font documental o estadística que justifiqui una informació de tal transcendència i magnitud. Com que no ho fa, l’autor desperta la sospita que es tracta d’una opinió personal, influït per les seves pròpies simpaties o antipaties, cosa que seria un fet molt greu en tractar-se d’un llibre de text universitari. És a dir,

per segona vegada en un mateix paràgraf, l’autor comet un lapsus que posa en risc la seva credibilitat.

Les hipòtesis de Popper sobre la cientificitat de la psicoanàlisi, sovint han demostrat ser més útils per atacar que per reflexionar. De fet, quan això darrer es posa en pràctica, es pot arribar a la conclusió, fins i tot, que la psicoanàlisi és més que una ciència.

(Per cert, si els dos lapsus esmentats anteriorment han aconseguit sorprendre un lector no entès en psicoanàlisi, és degut a que la teoria sobre l’inconscient formulada per Freud, ja forma part del saber popular.)

La psicoanàlisi és present als graus i màsters dels estudis de Psicologia d’universitats com Yale, Princeton, New York, Buenos Aires, Oxford, College of London, Viena, Hèlsinki, Ghent, Hanburg, Paris 8, Complutense de Madrid, Pontifícia de Cometes de Madrid, Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya (UOC), etc. Cada dos dies es llegeix una tesi doctoral sobre psicoanàlisi a alguna universitat del planeta. Les revistes acadèmiques internacionals de psicologia i psiquiatria de major rellevància, com The British Journal of Psychoterapy, European Psychologist, The British Journal of Psychiatry, Journal of Psychology & Clinical Psychiatry, etc., publiquen articles sobre psicoanàlisi. I a l’Estat espanyol,

també es publiquen a revistes acadèmiques de gran reconeixement professional, com la Revista de l’Asociación ciación Española de Neuropsiquiatría, Revista de psicoterapia, Apuntes de Psicología, Intercanvis-Intercambios, Papeles del psicólogo, etc. Periòdicament es publiquen estudis científics i metaanàlisis que demostren l’eficàcia de la psicoteràpia psicoanalítica en diferents quadres psicopatològics i situacions clíniques. Els treballs actuals en neuropsicoanàlisis duts a terme pel Premi Nobel de Medicina o Fisiologia de l’any 2000, Eric Kandel, i altres neurocientífics internacionals, demostren empíricament la validesa dels principis de la psicoanàlisi. I un llarg etcètera (Rodríguez Garzo, M., et al. 2024). I, probablement, la psicoanàlisi encara tindria més presència a les institucions científiques si hi hagués més psicoanalistes disposats a parlar de psicoanàlisi en l’idioma dels científics, a més de fer-ho en què li és propi.

Fa cent anys Popper va creure que, com el marxisme i l’astrologia, la psicoanàlisi tenia un problema de cientificitat però el temps ha demostrat que, simplement, es tractava d’una qüestió d’idioma.

ANNEX

Modelització del text de Freud

“Estudi comparatiu de les paràlisis motrius orgàniques i histèriques”

1. Procediment

Per tal de mostrar que la investigació en psicoanàlisi s’ajusta al model hipotètic-deductiu, a continuació es presenta una modelització del text titulat “Estudi comparatiu de les paràlisis motrius orgàniques i histèriques” (Estudi comparatiu, a partir d’ara), que és un dels primers textos que Freud va publicar i en el que ja s’observa la línia metodològica de la psicoanàlisi (Freud, 1893/1983a, pp. 13-21).

Tal com suggereix Klymovsky, s’ha procedit a modelitzar aquest text per tal de reordenar-lo des d’un punt de vista metodològic i, així, ressaltar l’estructura hipotètic-deductiva. S’ha modelitzat realitzant les operacions següents:

1. S’ha dividit i reordenat el contingut de l’Estudi comparatiu en diferents apartats: Presentació del problema, Hipòtesis, Metodologia, Procediment, Resultats, Conclusions, Fonts documentals.

2. Com que el fenomen de la paràlisi histèrica és poc habitual en l’actualitat (sí ho era en el moment que Freud va escriure l’Estudi comparatiu), per tal d’incrementar la transparència dels mecanismes psicològics que es presenten a l’Estudi comparatiu, s’ha afegit, entre claudàtors, l’exemple d’una situació traumàtica que produeix seqüeles simptomatològiques i que és fàcilment comprensible en l’actualitat.

3. A l’Estudi comparatiu no s’especifica la metodologia ni el procediment que se segueix per contrastar la hipòtesi plantejada. En el treball present, s’ha procedit a extreure aquests elements d’un text contemporani d’aquell, publicat per Breuer i Freud, titulat Estudis sobre la histèria (Freud, 1893-1895/1990).

4. A l’Estudi comparatiu apareix el concepte “subconscient” en lloc del terme “inconscient”. Tal com assenyala Strachey (cèlebre investigador de l’obra de Freud), l’Estudi comparatiu representa una de les escasses ocasions en què Freud utilitza el terme “subconscient” en lloc de “inconscient”, sense que hi hagi cap explicació sobre això.

5. Cal precisar que, en el moment de la publicació de l’Estudi comparatiu, el concepte de “inconscient” encara no pot ser considerat un terme teòric, sinó que pertany al llenguatge popular, igual que el concepte de “braç” o “paràlisi ”. Serà a partir d’aquest text, l’Estudi comparatiu, que Freud començarà a teoritzar sobre el concepte de “inconscient”. De fet, l’Estudi comparatiu presenta una primera teoria sobre l’inconscient. Fins aquell moment històric, “inconscient” feia referència a aquells actes comesos sense adonar-se’n. A l’Estudi comparatiu, Freud assenyala que al “inconscient” hi ha lleis que s’encarreguen de correlacionar uns esdeveniments amb els altres.

2. Resultat

a) PLANTEJAMENT DEL PROBLEMA

1. Hi ha una similitud, a nivell clínic, entre la paràlisi motriu orgànica de tipus cerebral i la paràlisi histèrica. Ara bé, mentre que a la paràlisi cerebral és possible trobar una lesió orgànica que justifiqui la paràlisi d’un determinat membre o sector, com demostren els estudis de Golgi, Ramon i Cajal i Koelliker, no passa el mateix a la paràlisi histèrica. Charcot va afirmar que la paràlisi histèrica, com la paràlisi cerebral, també es produeix per una lesió orgànica a l’anatomia del sistema nerviós, però a diferència d’aquella, es tracta d’una lesió passatgera i temporal. Malgrat això, no és possible confirmar aquesta tesi de forma empírica.

2. Es pot observar que la paràlisi histèrica no segueix els mateixos patrons que la paràlisi cerebral. Per exemple, a la paràlisi histèrica, la cuixa o l’espatlla poden quedar més paralitzades que la mà o el peu, cosa que és impossible des del punt de vista de l’anatomia del sistema nerviós. Aquesta observació refuta la tesi de Charcot, ja que la paràlisi histèrica no pot obeir a una lesió orgànica, ja sigui passatgera o crònica.

3. Segons la hipòtesi de Janet, publicada en els darrers números de Arxius de Neurologia [en el moment de publicar-se l’Estudi comparatiu], a la paràlisi histèrica es produeix la peculiar circumstància que els òrgans paralitzats obeeixen a la concepció popular que té el pacient respecte a l’anatomia d’aquests òrgans. Per exemple, la cama és la cama fins a la inserció del maluc, i el braç és l’extremitat superior, tal com es dibuixa sota els vestits. És a dir, la paràlisi histèrica afecta un membre determinat, no en la forma en què actua una lesió orgànica, sinó en base a la concepció popular o idea que el pacient té de l’anatomia d’aquest membre. Per tant, allò que causa la paràlisi histèrica és una idea i no una lesió nerviosa.

4. Als Estudis sobre la histèria, Breuer i Freud van presentar una teoria anomenada “derivació per reacció dels increments d’estímul”, fonamentada en la teoria de Charcot sobre la paràlisi traumàtica. Segons aquesta teoria de Breuer i Freud,

a) tot succés, tota impressió psíquica, estan proveïts d’un cert valor afectiu [per exem-

ple, una jove que ha estat violada, com a conseqüència sent ràbia, por, dolor, impotència, desemparament, etc.];

b) el “jo” es pot alliberar d’aquest afecte mitjançant una reacció motriu [a l’exemple esmentat, la reacció motriu pot ser plorar, colpejar, cridar, etc.] o per mitjà del pensament [saber que l’agressor ha estat condemnat per la seva agressió i que haurà de pagar per ella; o bé, si l’agressor es lliura de tota condemna, intentar conviure amb la idea d’haver estat víctima d’una injustícia];

c) si la persona no pot o no vol posar en pràctica aquests mitjans [seguint amb l’exemple anterior, si la noia no ha pogut cridar, plorar, etc., o si ningú creu que la noia ha estat violada i no es fa res per aturar l’agressor i en conseqüència, l’agressor no paga pel seu acte], el record de la impressió que es tracti adquirirà la importància d’un trauma [en diversos moments i circumstàncies de la vida quotidiana, així com en malsons nocturns, la noia reviurà el sentiment de por, ràbia, impotència, etc., que va experimentar degut a la violació], i es constituirà en causa de símptomes permanents d’histèria [per exemple, sentirà pànic cada cop que la seva parella s’hi apropi per acaronar les seves zones genitals, estretament relacionades amb la violació];

d) en conclusió: Que una determinada impressió acabi convertint-se en un trauma, causa de símptomes permanents d’histèria, és perquè la impressió roman en l’inconscient i, per tant, no es pot eliminar [és a dir, en l’inconscient de la jove, el record de l’agressió traumàtica continua associat a la vivència dels sentiments de pànic, ràbia, etc.].

b) HIPÒTESIS

A partir de les esmentades teories de Janet, d’una banda, i de Breuer i Freud, de l’altra, es poden establir les hipòtesis següents, que vinculen dues variables: la paràlisi histèrica; i el valor afectiu del record d’un succés traumàtic.

Hipòtesi 1: la paràlisi histèrica d’una extremitat, com ara el braç, es produeix perquè la idea de “braç”, no pot entrar en associació amb les

altres idees [seguint l’exemple anterior, encara que la jove s’ordeni a si mateixa no sentir pànic quan la seva parella s’hi acosta per acariciar les zones genitals del seu cos, no pot evitar seguir sentint-ho].

Hipòtesi 2: 2. la idea de “braç”, no pot entrar en associació amb les altres idees perquè, a nivell inconscient, aquesta idea [la idea de “braç”] està associada al valor afectiu del record del succés traumàtic que ha produït la paràlisi [ en el nostre exemple, es produeix una associació a nivell inconscient, entre la idea referida a les zones genitals del propi cos, i el record de l’agressió sexual, que fa que la jove senti pànic cada cop que la seva parella s’hi acosta per acariciar-les ].

Com es pot comprovar, es tracta de dues hipòtesis enllaçades, que donen lloc a la següent hipòtesi definitiva:

HIPÒTESI DEFINITIVA: “La paràlisi histèrica d´una extremitat es produeix per una associació inconscient entre aquesta, i el record del succés traumàtic”.

CONSEQÜÈNCIES OBSERVACIONALS DE LA HIPÒTESI DEFINITIVA:

El braç quedarà lliure de la paràlisi quan es faci desaparèixer el valor afectiu del record del succés traumàtic [la noia podrà permetre que el seu xicot acariciï les seves zones genitals, quan el record de l’agressió sexual deixi de commocionar-la].

c) METODOLOGIA

A l’Estudi comparatiu Freud no especifica quina és la tècnica terapèutica que s’utilitza en el tractament de la paràlisi histèrica. Aquesta tècnica és la “hipnosi”, i està detalladament explicada en un text contemporani d’aquell, que hem esmentat anteriorment, els Estudis sobre la histèria, publicat juntament amb Breuer (Freud, 1893-1895/1990).

Als Estudis sobre la histèria s’especifica que, en l’estat d’hipnosi, el pacient té l’oportunitat d’accedir als records traumàtics reprimits, que són causa de la paràlisi histèrica, i reviure els afectes

lligats. Seguidament, trobant-se encara en l’estat d’hipnosi, el pacient pot verbalitzar i expressar aquests afectes, el que s’anomena “abreacció”. Gràcies a l’abreacció, el record traumàtic s’allibera de la càrrega afectiva i deixa d’exercir influència sobre l’extremitat que es mantenia paralitzada. A partir de llavors, aquesta extremitat queda novament connectada a la voluntat del pensament conscient.

d) PROCEDIMENT

A l’Estudi comparatiu tampoc no s’especifica quin és el procediment que Freud segueix per verificar les hipòtesis que planteja. Sí que s’especifica als Estudis sobre la histèria. En concret, s’exposa el cas d’Anna O., una jove pacient que pateix diversos símptomes histèrics, entre ells, la paràlisi total de l’extremitat superior dreta. En primer lloc, es presenta el cas clínic a partir de l’anamnesi i la història clínica detallada. A continuació, s’especifica com es va procedir mitjançant la tècnica de la hipnosi i quins en van ser els resultats (Freud, 1893-1895/1990, pp. 47-70).

e) RESULTATS

Per mitjà de la hipnosi, Anna O., va poder revelar que, estant asseguda al costat del llit del seu pare greument malalt, després de recolzar el braç dret sobre el respatller de la cadira, va caure en un somni despert en què va veure com s’acostava una serp negra per mossegar el seu pare. Va voler espantar l’animal però no ho va poder fer ja que el braç dret, que penjava sobre el respatller de la cadira, se li havia adormit. Probablement, va fer per espantar la serp amb la mà dreta paralitzada i per aquesta via la paràlisi va quedar associada amb l’al·lucinació de la serp. L’endemà va voler ajupir-se per recollir un objecte al jardí de casa seva, i la visió d’una branca torta li va tornar a provocar l’al·lucinació de la serp i, en conseqüència, va aparèixer la paràlisi del braç. A partir de llavors, la paràlisi sorgia cada cop que un objecte amb forma de serp li provocava aquella visió.

Les diferents sessions d’hipnosi van permetre a la pacient reconstruir aquests fets. Un cop va completar el record, la paràlisi va desaparèixer.

f) CONCLUSIONS

1. En els casos de paràlisi histèrica es comprova que l’òrgan paralitzat o la funció abolida es troben en una associació inconscient proveïda d’un gran valor afectiu.

2. Es pot demostrar que el braç queda lliure de la paràlisi quan el valor afectiu esmentat en el punt anterior, [per mitjà de la hipnosi] és fet desaparèixer.

g) FONTS DOCUMENTALS CITADES PER FREUD

Treballs de Golgi, Ramón i Cajal i Koelliker sobre la paràlisi orgànica.

Treballs de Charcot sobre la paràlisi traumàtica. Treball de Janet sobre paràlisi histèrica publicat a Arxius de Neurologia.

3. Conclusió

Després d’haver modelitzat “l’Estudi comparatiu de les paràlisis orgàniques motrius i histèriques”, es pot comprovar que posseeix una estructura hipotètic deductiva.

BIBLIOGRAFIA

• American Psychiatric Association. (2014). Manual Diagnóstico y Estadístico de los Trastornos Mentales. Quinta edición. DSMV. Madrid: Panamericana.

• Bächler, R. (2017). El marco metodológico definido por el conductisme y heredado por la psicología cognitiva. Límite. Revista Interdisciplinaria de Filosofía y Psicología. Vol. 12(39), pp. 76-83.

• Blasco, J.M. (2018, 12 de maig). La falsabilidad del psicoanàlisis. Freud, Popper y el sentido común [paper presentation]. Jornadas psicoanalíticas del epbcn: Aperturas en Psicoanálisis, Barcelona, España. https:// www.epbcn.com/textos/2018/06/freudpopper-y-el-sentido-comun/

• Bleuler, E. (1996/1926). La esquizofrenia. Traduït al castellà per Ramón Esteban Arnáiz. Revista de la Asociación Española de Neurop

• Bowlby, J. (2014). Vínculos afectivos: formación, desarrollo y pérdida. Madrid: Morata.

• Coderch, J. (1987). Teoría y técnica de la psicoterapia psicoanalítica. Barcelona: Herder.

• Descartes, R. (2011). Discurso del método. Madrid: Alianza Editorial.

• Etchegoyen, H., (2010). Los fundamentos de la técnica psicoanalítica. Buenos Aires: Amorrortu Editores.

• (Freud, A. (1997). El yo y los mecanismos de defensa. Barcelona: Paidós.

• Freud, S. (1893/1983a). Estudio comparativo de las parálisis motrices orgánicas e histéricas. Obras completas. Tom I. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 13-21.

• Freud, S. (1893/1983b). Un caso de curación hipnótica. Obras completas. Tom I. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 22-29.

• Freud, S. (1895/1990). Estudios sobre la histeria. Obras completas. Tom II. (J.L. Etcheverry, trad.). Buenos Aires: Amorrortu editores.

• Freud, S. (1896/1983). Nuevas observaciones sobre las neuropsicosis de defensa. Obras completas. Tom I. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 287-298.

• Freud, S. (1914/1972). Introducción al narcisismo. Obras completas. Tom VI. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 2017-2033.

• Freud, S. (1917/1972). Lecciones introductorias al psicoanálisis. Obras completas. Tom VI. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 2121-2412.

• Freud, S. (1920/1974). Más allá del principio del placer. Obras completas. Tomo VII. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, pp. 2507-2541.

• Freud, S. (1938/1975). Algunas lecciones elementales de psicoanálisis. Obras completas. Tom IX. (L. L. Ballesteros, trad.). Madrid: Biblioteca Nueva, p. 3419-3423.

• Greenwood, H. D. (2011). Historia de la psicología. Un enfoque conceptual. Mexico D. F.: McGraw-Hill.

• “Karl Popper”. (7 de juliol de 2024). A Viquipèdia. https://ca.wikipedia.org/w/index. php?title=Karl_Popper&oldid=33675503

• Klein, M. (1953/1988). Los orígenes de la transferencia. Obras completas, Vol 3. Barcelona: Paidós.

• Klimovsky, G. (2004a). Epistemología y Psicoanálisis. Vol I. Buenos Aires: Biebel.

• Klimovsky, G. (2004b). Epistemología y Psicoanálisis. Vol II. Buenos Aires: Biebel.

• Kuhn, T. S. (2006). La estructura de las revoluciones científicas. Madrid: Fondo de cultura económica de España.

• Lakatos, I. (1989). La metodología de los programas de investigación científica. Madrid: Alianza Editorial.

• Martínez Farrero, P. (2006). Del motivo de consulta a la demanda en psicología clínica. Rev. Asoc. Esp. Neuropsiq. Vol. 26(97), pp. 53-69.

• Marty, P. (2003). La psicosomática del adulto. Buenos Aires: Amorrortu Editores.

• Mattioli, G. (2020). ¿Psicoterapias perjudiciales? Comencemos por las malas prácticas. Papeles del Psicólogo. Vol. 41(3), pp. 196-200.

• Miguel-Alvaro, A., y Panadero, S. (2021). ¿Existe relación entre la alianza terapéutica y el resultado terapéutico en el tratamiento de la depresión? Análisis y revisión. Revista Clínica Contemporánea, 12, e11, pp. 1-15.

• Pérez Álvarez, M. (2006). La terapia de conducta de Tercera Generación. Edupsykhé. Vol. 5(2), pp. 159-172.

• Popper, Karl. (1991). Conjeturas y refutaciones. Barcelona: Paidós.

• Popper, Karl (2005). The Logic of Scientific Discovery. London: Taylor & Francis e-Library. https://edisciplinas.usp.br/pluginfile. php/7833283/mod_resource/content/1/%5BKarl_Popper%5D_The_logic_of_scientific_discovery%28z-lib.org%29.pdf

• Rodríguez Garzo, M., Figueras Costa, M., Verdasca-Cardoso, A., Martínez Farrero, P. (2024). Ciència, psicoanàlisi i subjectivitat. Intercanvis-Intercambios, nº 52.

• Shedler, J. (2010), The Efficacy of Psychodynamic Psychotherapy. American Psychologist. 65(2), 98-109.

[1] Gairebé cent anys abans que aquest autor anunciés les seves prediccions sobre la fi de la psicoanàlisi, Freud va escriure el següent a “Contribucions a la història del moviment psicoanalític”: “Potser una dotzena de vegades, en el curs d’aquests darrers anys, he llegit en informes sobre les deliberacions de certs congressos o organitzacions científiques, o en ressenyes de certes publicacions, que la psicoanàlisi ja és morta, definitivament vençuda i liquidada! El text de la resposta hauria hagut de glossar el telegrama que va dirigir Mark Twain a aquell diari que va anunciar falsament la seva mort: Notícia del meu decés molt exagerada. Després de cadascun dels pronunciaments de mort, la psicoanàlisi va guanyar nous partidaris i col·laboradors o es va procurar nous òrgans. I sens dubte el pronunciament de mort és un progrés, comparat amb la mort pel silenci!” [Freud, S., (1914/1989). Contribución a la història del movimiento psicoanalítico. Obras Completas, tom XIV, Buenos Aires: Amorrortu Editores, p. 34.]

ÈXIT DE PARTICIPACIÓ EN LA I FIRA DE LA PSICOLOGIA ORGANITZADA PER LA DELEGACIÓ TERRITORIAL DE TARRAGONA DEL COPC

EN

COL·LABORACIÓ AMB L’AJUNTAMENT DE TARRAGONA

La Junta de la Delegació Territorial de Tarragona del COPC, conscients de la importància que té el benestar emocional en la incidència de la salut poblacional, ha volgut posar la psicologia al servei de la ciutadania a través d’una fira els dies 27 i 28 de setembre i situada en un dels

punts neuràlgics de la ciutat, la Rambla Nova, que ha disposat de dos espais diferenciats, gratuïts i participatius.

D’acord amb l’última Anàlisi de Benestar subjectiu elaborat per la Generalitat de Catalunya

“el 20% de la població adulta a Catalunya considera que el benestar emocional és una variable important per al seu nivell de satisfacció vital”. Així mateix, les dades publicades per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, l’any 2023 van destacar que “les dones, nens, joves i persones majors conformen els col·lectius més vulnerables”.

La primera carpa amb el leitmotiv Què pot fer la psicologia per a tu?, ha estat dissenyada per a fer valdre la funció de la psicologia a través de breus xerrades divulgatives que han ofert professionals de la salut mental i que han versat sobre com encarar diferents situacions i etapes vitals.

En aquesta mateixa carpa ha tingut lloc la inauguració a càrrec de la presidenta de la Delegació, Eva Llatser, que ha destacat la “importància d’informar i d’ajudar a generar pensaments, eines i punts de millora per a tenir més recursos a l’hora d’afrontar tots aquells moments i situacions que comporta cada etapa evolutiva o vital”. També hi ha assistit Mario Soler, conseller d’Esports, Turisme Esportiu i Salut de l’Ajuntament de Tarragona, i ha subratllat “la necessitat d’un espai per a trencar estigmes que encara persisteixen en la nostra societat”.

La primera xerrada del divendres Com influeix el patriarcat en la nostra salut mental ha estat a càrrec d’Araceli Baíllo, psicòloga general sanitària i coordinadora del Grup de treball de Diversitat sexe afectiva i de gèneres. Baíllo ha assenyalat que “en la nostra societat el sexe biològic és el que ens defineix i condiciona les nostres relacions socials”. També ha destacat que actualment vivim en una societat que mesura l’autoestima en funció de la seva productivitat.

Per part seva, Paula Morales, Doctora en psicologia i coordinadora terapèutica de l’Associació ASPERCAMP, ha introduït els conceptes claus per a entendre què és l’autisme i la condició d’asperger a la xerrada Entenguem millor els TEA (persones amb Trastorn de l’Espectre Autista).

Per a finalitzar el cercle de xerrades de divendres 27 de setembre, Naiara Mestres, psicòloga general sanitària de l’associació AFANOC, ha explicat els factors emocionals que condicionen als nens amb càncer, sobretot tenint en compte que aquesta afecció infantil té una causa desconeguda.

La jornada del dissabte ha començat amb la xerrada Un cervell sa per a tota la vida a càrrec de

la neuropsicòloga de la Fundació Rosa María de Vivar, Blanca de la Creu, i que ha remarcat “la importància d’exercitar el cervell des d’edats molt primerenques per a tenir unes bones condicions en l’edat adulta”.

També Núria Estrada, psicòloga clínica i membre del Grup de treball de Psicologia perinatal ha ofert una xerrada sobre La salut mental en la m(p)aternitat des d’una perspectiva global on s’amalgamen els canvis físics, psicològics i socials.

En l’equador del dissabte, el psicòleg de l’esport i coordinador del Grup de treball de Psicologia aplicada a l’activitat física i de l’esport, Vicenç Raluy, ha destacat a la conferència Eines de psicologia de l’esport en la vida diària que el descans, l’activitat física i la diversificació social són la base del benestar emocional.

La I Fira de la Psicologia ha estat conclosa per la xerrada Els processos de ruptura en parella. El divorci. Com cuidar la salut mental. La psicòloga general sanitària i coordinadora del Grup de treball de Psicologia forense a la pràctica, Oriana Mosquera, ha exposat que normalitzar la ruptura ajuda en el procés de separació o divorci.

De manera simultània a les xerrades, els nens i nenes i adolescents, a través de jocs i gimcanes virtuals, han pogut descobrir en una segona carpa amb el lema Stop Bullying què és l’assetjament escolar i quines conseqüències pot produir a qui ho sofreix.

Des de la Junta Territorial de la Delegació de Tarragona del COPC s’ha ideat aquesta segona carpa a causa de la rellevància que ha pres l’assetjament escolar últimament i enfront de dades com les del Departament d’Educació de Catalunya que va atendre una mitjana de 2 casos d’assetjament escolar al dia. L’objectiu final de la carpa ha estat promoure i promocionar relacions saludables entre iguals.

També s’hi ha habilitat un espai informatiu on s’ha explicat la totalitat dels serveis que pot oferir el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya a la ciutadania. La Fira pretén consolidar-se com un projecte anual.

LA PSICÒLOGA AERONÀUTICA MONTSERRAT LUCAS PRESENTA LA PONÈNCIA ‘PUNTOS DE CORTE PARA LA

VARIABLE ATENCIÓN EN PILOTOS

DE AVIACIÓN COMERCIAL ESPAÑOLES’

AL 2N CONGRÉS INTERNACIONAL DE MEDICINA AEROESPACIAL DE LISBOA

PER MONTSERRAT LUCAS ÁLVARO

Del 3 al 5 d’octubre passat va tenir lloc a Lisboa el 2n Congrés

Internacional de Medicina

Aeroespacial, amb el patrocini de diverses associacions científiques com l’Aerospace Medical Association (ASMA), l’European Society of Aerospace Medicine (ESAM), la International Academy of Aviation and Space Medicine (IAASM) i la Sociedade Cientifica Medica

Aerospacial Associaçâo Portuguesa (SMAPOR).

L’esdeveniment va reunir representants de nombrosos països, entre assistents i ponents, que van presentar les novetats, directrius, tendències i investigacions d’un ampli ventall de temes tals com la salut mental, la fisiologia, la

medicina aeronàutica, la protecció humana, els factors humans en l’exploració espacial o la medicina aeroespacial.

Una de les activitats del programa era la ponència “Puntos de corte para la variable atención en pilotos de aviación comercial españoles (estudio de aproximación inicial)” de la psicòloga Montserrat Lucas, especialista en psicologia aeronàutica i membre de la Junta de la Associació Espanyola de Psicologia de l’Aviació (AEPA), que el comitè científic del congrés va acceptar i incloure a la secció “Factors humans i fatiga”.

El dia 5 d’octubre, a l’Auditori Principal de la Universitat de Lisboa, seu del Congrés, Montserrat Lucas va presentar la seva ponència. La intervenció versà sobre la determinació d’un punt de tall, validat estadísticament, d’un test específic (autoritzat per l’Agencia Española de Seguridad Aérea) en la població especifica de pilots amb llicència i aspirants a la llicència de classe 1 que valora diversos ítems com: velocitat de treball, atenció, precisió, concentració. En la seva exposició, la psicòloga especialista en psicologia aeronàutica va argumentar la necessitat de l’estudi i va donar-ne a conèixer els resultats.

Justificació del treball

En el procés de l’estudi psicològic al qual se sotmet un aspirant a pilot, per valorar si reuneix tots el requisits que l’AESA exigeix, hi ha un ventall de tests seleccionats per l’agència que posa en mans del psicòleg o psicòloga aeronàutic per estudiar/valorar les diferents característiques de la personalitat de l’aspirant, així com la seva capacitat intel·lectual i altres aptituds.

Entre els tests que se li administren, n’hi ha un en concret (no se’l cita específicament per evitar-ne la difusió i que els aspirants el puguin entrenar i obtenir un resultat falsejat) en el qual s’exigeix una puntuació determinada per superar-lo. Aquest punt de tall del test s’ha obtingut d’una població general, no especifica. En puritat científica, aquest punt de tall hauria d’obtenir-se en la població específica de pilots. La finalitat del treball és, doncs, fer una aproximació a la validació estadística dels punts de tall d’aquest test per la població diana de pilots comercials.

Importància del test

L’atenció és una de las sis neurofuncions superiors, conjuntament amb la memòria, el pensament, la intel·ligència, el llenguatge i el raonament. Prendre una decisió és fruit de la

La psicòloga Montserrat Lucas Álvaro durant la seva ponència al 2n Congrés Internacional de Medicina Aeroespacial, Lisboa.

interacció d’aquestes neurofuncions, i aquesta presa d’una decisió varia molt en funció de si l’entorn on s’ha de prendre és un ambient còmode i relaxant o si per contra és un lloc estressant, així com també de la responsabilitat que comporti la presa d’aquesta decisió. L’atenció és una part fonamental en la presa d’una decisió i està conformada per tres elements com són la concentració, la velocitat de treball i la precisió. El test que s’ha utilitzat per fer aquest estudi permet fer una valoració d’aquests elements d’una forma objectiva.

Procediment de l’estudi

El test es va administrar a una població de 149 persones, entre pilots i aspirants a pilots de llicencia classe I, es va realitzar una anàlisi estadística dels resultats obtinguts. Per sexes, el test es va administrar a 14 dones i 135 homes; 84 de 149 en exercici professional com a pilots d’aviació comercial; d’aquests 89, 9 són dones i 75 són homes. La resta, 65, es troben fent estudis per a pilot (43,62 %); d’aquests, 5 són dones (7,69 %) i 60 homes (92,31 %).

Conclusions del treball

En la seva exposició, l’autora del treball va considerar que la màxima seguretat operacional exigeix que la població específica de pilots assoleixi un barem exclusiu pel que fa als punts de tall del test, en aquest cas usat en el procés de selecció.

D’altra banda, Montserrat Lucas va concloure que per poder donar valor estadístic a les dades

d’aquest treball d’aproximació inicial i poder fixar una baremació específica per a la població de pilots, caldria fer un nou treball amb nombre més gran i més diversificat de la mostra estadística.

Finalment, la intervenció de Montserrat Lucas va encoratjar els organismes públics implicats en la seguretat aèria que es fessin càrrec dels costos del nou estudi, al qual avala aquest treball inicial d’aproximació, per intentar assolir un punt de tall específic de tal població de pilots. Aquest estudi inicial ha estat finançat íntegrament per l’autora del treball, i la utilitat pública dels resultats justificarien l’assumpció dels costos per part dels responsables de vetllar per la seguretat aèria.

PARAULA DE PSICO

“Si hi ha un bon vincle terapèutic, en el temps entre sessions es segueix fent feina. Seguim imaginant que li expliquem coses a la nostra terapeuta o, fins i tot, tenim la certesa de què ens respondria ella.”

Esther Jiménez Garriga, 14/10/2024, FeSalut.com

“Les persones abstèmies, que decideixen no beure alcohol, es troben donant explicacions que mai haurien de donar si decidissin, per exemple, que no es volen posar mai corbata.”

Josep Maria Suelves, 15/09/2024, 324.cat

“El declivi de la figura masculina tal com l’enteníem tradicionalment està directament vinculat a l’increment de suïcidis en els homes.”

Josep Vilajoana, 11/09/2024, La Opinión

“Preferim creure que responen al mite de violador de la caputxa, però són persones afables, que saben ser el marit perfecte, i que tenen inclús un discurs feminista.”

Elena Garrido, 28/10/2024, Diari ARA

“Més que hi hagin més neurodivergències que abans, és que som més capaços de detectar-les. Per sort també tenim més coneixement i recursos.”

Marta Balagué, 5/11/2024, Via 15, Betevé

“L’autoritarisme de Trump no es mesura per les seves creences ideològiques, tan fluides com l’època, sinó per l’impuls del seu goig.”

José Ramón Ubieto, 11/11/2024, Catalunya Plural

“La psicologia actualment és un luxe que no arriba a tothom. Hi ha iniciatives com la Psicoxarxa Solidària del COPC, però és important que hi hagi una implicació política real perquè es posin els recursos econòmics que fan falta.”

Eva Llatser, 19/09/2024, Diari de Tarragona

El Psiara és el suport en què el Col·legi

Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia.

La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums d’activitats.

Si fruit de la teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat.

Esperem la teva aportació!

visita el web de la psiara, la revista digital del COPC

Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya c/ Rocafort, 129 - 08015 Barcelona Tel: 932 478 650 copc@copc.cat

Segueix-nos

Patrocini: