Psiara març 2024

PSIARA

Ressenya

Bella durmiente despierta

Begoña Elizalde

Reflexió

Els reptes interns de la psicologia

Pablo Palmero

Entrevista Regulació de l’especialitat jurídica i forense

Elisa Micciola i Elena Garrido

La Psiara és el suport en què el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya comparteix reflexió, anàlisi i opinió amb totes les persones col·legiades i no col·legiades que tenen interès en el món de la psicologia.

La revista permet la participació de psicòlegs i psicòlogues i reflecteix al màxim la realitat de la professió. S’hi publiquen els següents tipus de textos: articles sobre qüestions professionals, articles d’opinió, entrevistes i resums d’activitats.

Si fruit de la teva praxi professional o acadèmica vols compartir un article amb els teus companys i companyes psicòlegs, si us plau, envia’ns-el a comunicacio@copc.cat.

Esperem la teva aportació!

Sumari

De la participació a la governança - Per Guillermo Mattioli

“Cal que la Psicologia de la intervenció social recuperi la seva identitat, amb força” - Carme Calafat

“La psicologia jurídica i forense no ha d’esdevenir una subespecialitat de la psicologia clinicosanitària”- Elisa Micciola i Elena Garrido

Els reptes interns de la psicologia - Per Pablo Palmero Salinas

“La certificación EuroPsy es una excelente manera de que nuestros profesionales tengan referentes comunes”- Susana

“La crianza positiva se caracteriza por la comunicación y el afecto entre padres e hijos de una forma en la que se eliminan las luchas de poder”- Laura Cerdán

Vocabulario de psicopatología (I y II) - Per Carlos Rey

DE LA PARTICIPACIÓ A LA GOVERNANÇA

Per guillermo mattioli, degà del copc

Ja fa anys que sentim un lament sobre el desinterès generalitzat dels psicòlegs i psicòlogues en la participació en la vida col·legial que es plany, molt especialment, de l’escàs interès per assistir a les assemblees i a les eleccions del COPC.

Tanmateix, cal dir que, pel que fa a la participació en la vida col·legial, amb les xifres a la mà, ens trobem amb una realitat molt diferent. A tall d’exemple, l’any 2023, el nostre web copc. cat va rebre 1.780.407 visites; la borsa de treball, 21.787 inscripcions; 21.630 persones es van inscriure a les diverses formacions que ofereix el Col·legi; i les seccions professionals i els grups de treball van comptar amb més membres que mai, 10.269 i 3.055, respectivament. Us convido a visitar la pàgina El COPC en xifres, on trobareu aquestes i altres dades que us ajudaran a prendre el pols d’una participació col·legial que creix any rere any.

Ens queda, certament, la tasca de consolidar i augmentar aquest creixement, així com el repte de traduir-lo en governança, és a dir, en transparència, horitzontalitat i participació en la presa de decisions, i en capacitat de projecció de la nostra professió vers la societat. Perquè, malgrat la instauració del vot telemàtic, continua votant només un 11% del cens electoral, i tant les delegacions territorials com les seccions professionals renoven les seves juntes gairebé sense conteses electorals.

Podríem considerar això un signe de satisfacció dels col·legiats i col·legiades? Un senyal d’aquiescència amb la política de les diferents juntes? Un consentiment implícit? O, per contra, hauríem d’interpretar aquestes dades com un senyal de desafecció i de queixa? Podríem fer una cosa o l’altra, però la resposta només la teniu cada un de vosaltres, col·legiats i col·legiades.

En general, a les assemblees només han assistit un màxim de 100 col·legues, però en la darrera Junta General de desembre n’hi van assistir uns 300. Una afluència que havia estat públicament anticipada en xarxes per part d’un col·lectiu de psicòlegs i psicòlogues especialistes en clínica, amb la voluntat d’expressar la seva ferma oposició a la contractació de psicòlegs generals sanitaris en serveis públics especialitzats en salut mental, i la seva queixa per la manca d’impugnació d’aquestes contractacions per part de la Junta de Govern.

El camí que va de la participació a la governança depèn, com és obvi, de la qualitat dels nostres debats i de la correspondència entre aquests i els interessos dels nostres col·legiats i col·legiades. L’assemblea de desembre en va ser un clar exemple. Quan els i les col·legues se senten interpel·lats per un debat hi apareixen i, en l’assemblea més participada dels últims anys, així va ser. De fet, per un escàs nombre de vots, una oposició organitzada, i per motius manifestament gens relacionats amb els pressupostos, va assolir el seu objectiu, que aquests fossin rebutjats.

Hem definit operativament la nostra governança posant l’accent en la transparència, l’horitzontalitat, la transversalitat, la irradiació vers la societat i la presa de decisions. Les tres primeres estan ja desenvolupades i en constant millora, i convidem els col·legiats i col·legiades a mirar cap endins de l’organització. A més, el Col·legi ha donat ja passes vers l’horitzontalitat. I pel que fa a l’expansió vers la societat, aquesta ja està iniciada i en vies de consolidació. Des de la Junta de Govern, les delegacions i les seccions, cada cop comptem amb més socis externs amb els quals signem convenis de col·laboració, estenent així l’àrea d’influència i els serveis a la ciutadania

dels i les nostres professionals, des de tots els àmbits de la psicologia. Cal tenir en compte que si l’any 2021 vam signar 12 convenis, el 2022 en van ser 25 i el passat 2023 vam arribar a 74 convenis signats amb l’administració autonòmica, ajuntaments, centres de formació, altres col·legis professionals, fundacions, editorials i universitats.

I si algú pensa que el COPC està segrestat pel debat entre l’especialitat de psicologia clínica i la psicologia general sanitària, s’equivoca de mig a mig. És cert que aquestes dues professions, les úniques regulades oficialment dins l’àmbit de la psicologia, tenen un pes específic (professional i demogràfic) molt important, i que la manca d’adaptació de la legalitat a la realitat professional i a les necessitats de la ciutadania pot alimentar aquesta creença. Tanmateix, la psicologia va molt més enllà. Es tracta d’una professió rica, diversa i amb una forta vocació de transversalitat. Dins el Col·legi això es reflecteix en la força de les seves seccions professionals i grups de treball, amb un important recorregut ja fet, i un promissori horitzó.

Precisament, en aquest nou número de la Psiara, volem destacar la importància dels diversos àmbits laborals, el seu reconeixement social i la seva puixança. I si en números anteriors convertíem en portada la neuropsicologia, la psicologia infantil i juvenil o la psicooncologia, en aquest que esteu a punt de llegir, les protagonistes són la psicologia de la intervenció social i la psicologia forense, dues branques de la nostra professió amb un important desenvolupament per davant, que van perfilant amb molta força i encerts el seu camí.

Us desitjo, com sempre, una molt profitosa i agradable lectura.

CARME CALAFAT: “CAL QUE LA PSICOLOGIA DE LA INTERVENCIÓ

SOCIAL RECUPERI LA SEVA IDENTITAT, AMB FORÇA”

Perfil i funcions desdibuixats, no gaire prestigi, sous que poden ser baixos… Per què un àmbit tan necessari per a la societat com és la psicologia de la intervenció social (PISoc) no està més dignificat? I, sobretot, què en sabem sobre la situació actual dels psicòlegs i psicòlogues que l’exerceixen, per començar a millorar-la amb dades a la mà? En parlem amb Carme Calafat, directora de l’Àrea d’Infància, família i gènere d’ABD (Associació Benestar i Desenvolupament), i vocal de la Junta de Govern del COPC.

Psiara: Quan pensem en un psicòleg o psicòloga, ens imaginem una persona que exerceix en una consulta, però no en l’àmbit de la intervenció social. Per què és tan important aquesta figura a la societat?

Carme Calafat: Perquè les persones som éssers socials. No existim sense l’altre, sense la família, sense el grup, sense la comunitat. És molt complicat ajudar una persona a millorar el seu benestar psicològic i social si no intervenim en el seu context.

La PISoc sorgeix per donar resposta a la necessitat d’analitzar i actuar en relació amb els problemes de les interaccions personals i de l’entorn en els diferents contextos socials. Realitza aportacions fonamentals per a la comprensió dels problemes humans en els seus contextos socials.

Ens enfrontem a fenòmens socials complexos, multicausals, que necessiten un abordatge eficaç que vagi més enllà de la intervenció psicològica basada exclusivament en els determinants individuals, intrapsíquics. Hem de posar el focus en els determinants socials, familiars, grupals, comunitaris i, en definitiva, a tot el que tingui a veure amb les interrelacions, els vincles i els contextos.

Quines són les vostres tasques?

Els i les professionals de la PISoc som sensibles

als canvis socials i als seus impactes en el benestar psicològic i social de les persones, els grups i les comunitats, especialment quan es troben en una situació d’especial vulnerabilitat. Treballem des d’un enfocament de drets i empoderador, per tal de prevenir i/o revertir aquestes situacions. Ens allunyem de models assistencialistes, més basats en carències i patologies, promovent el paper més proactiu i autònom de les persones.

Treballem en l’atenció individual, grupal i comunitària en diferents àmbits: atenció a les famílies, infàncies i adolescències, joventut, persones grans i envelliment, en l’àmbit de la dependència i discapacitat, amb persones migrades i refugiades, drogodependències i addiccions sense substàncies, en l’àmbit de la igualtat de gènere i les violències masclistes, en la cooperació pel desenvolupament, la psicologia ambiental i el desenvolupament comunitari.

Treballem en l’atenció directa, així com desenvolupem tasques d’anàlisi, diagnòstic i avaluació de situacions, programació, coordinació i gestió; tasques d’investigació i formació. I cal destacar també l’avaluació de programes i planificació de projectes de caire preventiu i comunitari.

Tu, com a experta amb 25 anys d’experiència en el sector, si haguessis de fer un dibuix a grans trets dels punts forts i mancances, quins diries que són?

Com a punts forts, la PISoc té unes bases teòriques i tècniques pròpies molt potents que ens permeten fer una mirada ecosistèmica de tot el que ens envolta i poder comprendre els fenòmens socials actuals que impacten en el benestar de les persones, els grups i les comunitats. Tenim molts àmbits on la professió de la PISoc té cabuda. A més, a partir del 2020, a falta d’una especialitat en PISoc, comptem amb l’Acreditació Nacional de Psicòleg/òloga Expert/a en PISoc que permet garantir que els i les professionals disposin de la formació i l’expertesa necessàries per a realitzar les funcions que li són pròpies, que avala la seva competència professional i la diferencien d’altres disciplines.

I el punt feble és que és una especialitat relativament jove si se la compara amb la psicologia clínica. Ha quedat com soterrada, difuminada entre d’altres disciplines ha anat perdent la seva identitat. Per altra banda, dins la psicologia només tenim el reconeixement de l’especialitat clínica. Hi ha una tendència a identificar la psicologia com la clínica-sanitària, i així l’àmbit social queda amb més dificultats per al seu reconeixement. A més, els i les professionals de la psicologia que treballem sota els convenis laborals de l’acció social tenim unes condicions laborals regulades pels mateixos molt inferiors a la resta de professionals que exerceixen a l’administració pública o al sector de la salut.

Com estan els sous, ara per ara?

“El conveni laboral de l’acció social aplicat actualment regula salaris molt baixos”

Això és important dir-ho, perquè no ens dignifica l’activitat professional. Podem trobar-nos que, per fer la mateixa feina que un/a tècnic/a superior graduat dins del conveni d’acció social català, algú cobra uns 24.000 €, mentre que a l’administració pública a l’àmbit social pot cobrar al voltant dels 35.000 € . I un piscòleg o psicòloga del SISCAT, el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya, pot cobrar uns 40.000 €.

I com penses que es pot revertir aquesta situació?

Des del COPC hem donat suport a la futura Llei del tercer sector que, entre altres consideracions, reclama que es tingui present una equiparació de les condicions salarials i laborals respecta la funció pública. Dignificar la PISoc també passa pel reconeixement econòmic de les professionals. Incidir també en la necessitat que els plecs de licitacions públiques no reforcin les rebaixes econòmiques enfront dels criteris tècnics i socials.

D’altra banda, en la futura revisió de la cartera de serveis socials, la PISoc té un espai important a defensar en la definició del servei, en la composició del perfil dels i les professionals, i el COPC, des de la Secció PISoc, participa activament en les diferents taules tècniques.

Quin és el vostre valor? Què pot aportar un psicòleg o psicòloga d’aquest àmbit que no poden aportar altres disciplines?

Penso que l’important és que el psicòleg i la psicòloga de la intervenció social treballa amb equips multidisciplinaris en els quals s’entrellacen sabers i pràctiques de diferents disciplines. Portar la intervenció psicològica de caràcter individual, familiar, grupal i/o comunitari, en els

diferents serveis. Per exemple, en la intervenció psicològica grupal, s’aporta l’eix relacional, que fa créixer les relacions, els vincles, ajunta persones, empodera col·lectius, dotar de competències, etc. Treballem el malestar psicològic des d’intervencions específiques per tal de fomentar la recuperació, l’enfortiment i la millora de la qualitat de vida de les persones, dels grups i de les comunitats.

Per què sabem tan poc sobre l’estat actual de la psicologia d’intervenció social? Per què no tenim més dades? Què ens ho ha impedit?

Com comentava, la PISoc és un àmbit de la psicologia força jove, que neix en els anys 80 en paral·lel al desenvolupament dels serveis socials i d’altres serveis especialitzats en nombrosos i diferents àmbits d’intervenció (infàncies, dones, gent gran…). La mateixa dispersió i diversificació d’aquests serveis, juntament amb el treball dels i les psicòlogues de laPISoc en equips interdisciplinaris, ha fet difícil una identitat comuna.

Els i les psicòlogues de la PISoc que s’han anat formant i han anat aplicant el seu coneixement en l’àmbit social no s’han agrupat sota una mateixa especialitat, la disciplina ha quedat dispersa en molts àmbits d’aplicació, i això fa que no sapiguem ben bé on estan treballant, en quins àmbits, en quins serveis.

Què esteu fent des del COPC per solucionar aquesta manca d’informació?

Des del COPC vam elaborar un informe, encarregat per la Diputació de Barcelona, de la PISoc en els serveis socials d’atenció primària. Un dictamen sobre la inclusió dels professionals de la psicologia als serveis socials bàsics el 2020, que ja ens va donar una primera aproximació, però només en un àmbit concret i a la demarcació de la província de Barcelona.

Ara estem finalitzant l’Estudi PISoc, un estudi sobre la situació de la PISoc a tot Catalunya.

En què consisteix?

En un estudi exhaustiu de la PISoc que s’inicia el 2023 amb una primera part d’anàlisi documental i normativa, relacionat amb els diferents

àmbits d’aplicació de la PISoc, contemplats en el document d’acreditacions del Consejo General de la Psicología. El 2024, hem seguit amb els grups de discussió dirigits a tres perfils de participants diferents (professionals de la psicologia, responsables d’administracions públiques i responsables d’entitats gestores de serveis), així com la realització d’entrevistes en profunditat a informants clau que han donat lloc a l’elaboració de dos qüestionaris dirigits a professionals de la psicologia, i a les administracions i entitats contractants.

Amb els resultats qualitatius i quantitatius s’elaborarà un informe de la situació de la PISoc a Catalunya. A més, i de manera complementària, la publicació de l’estudi vindrà acompanyada de diferents articles escrits per professionals de prestigi en els diferents àmbits d’aplicació de la PISoc.

D’on va partir la iniciativa?

Va partir de la voluntat política de la Junta de Govern per, precisament, fer aflorar i conèixer bé una part molt important dels nostres col·legiats i col·legiades que no estan prou representats, i dels quals no tenim un coneixement exhaustiu.

Què espereu d’aquesta investigació? On voleu arribar?

C. C.: Primer de tot, volem conèixer l’opinió dels nostres col·legiats i col·legiades amb relació a la PISoc, però també de les administracions públiques locals, comarcals i autonòmica, així com de les universitats. El nostre objectiu és, a part de tenir aquest mapeig, fer sensibilització en relació amb el tema, incrementar el sentiment de pertinença a l’àmbit social, crear criteris comuns en l’àmbit acadèmic en benefici de la PISoc, promocionar l’acreditació professional i oferir assessorament a l’administració pública i a les entitats.

Què fareu amb les dades?

A part de publicar-les i fer-ne difusió, tenim previst fer una jornada per presentar-les i seminaris al voltant de la temàtica. I també les donarem a conèixer a l’administració pública perquè vegin el rol que juga la psicologia en el desenvolupament de tots els serveis de la cartera de serveis socials.

Personalment, per què vas triar dedicar-te a aquest àmbit de la psicologia?

Volia tenir impacte, transformar el món… (Riu). Treballar amb persones que viuen en els marges m’ha donat una visió ampliada de la psicologia i de com d’importants són els determinants socials en el benestar i en la salut mental.

“S’ha vist, durant la crisi econòmica del 2008 i amb la covid, com els determinants socials de la salut són importantíssims”

Vaig començar a treballar com a psicòloga clínica en l’àmbit de les drogodependències i ben aviat vaig entendre que abordar una realitat tan complexa i polièdrica no era possible només treballant des d’un enfocament individual, clínic. Volia entendre més per intervenir millor: l’estigma, la prevenció, les interaccions familiars, els rols parentals i l’impacte en les criances, la pressió del grup, les competències socials, l’acollida dins la comunitat, la intervenció psicològica des de la perspectiva de gènere… I així vaig arribar a la PISoc. Coneixent la importància d’entendre el context i, amb aquesta informació, arribar on altres disciplines no arriben.

Creus que existeix una bona oferta formativa per als nous psicòlegs i psicòlogues que s’hi vulguin dedicar, o hi ha algun repte?

A Catalunya hi ha moltes i bones propostes formatives, en diferents postgraus, màsters i formacions especialitzades en l’àmbit de la PISoc. Des de la formació del grau es necessita poder explicar millor les extenses opcions que té la psicologia en l’àmbit social. Potser es coneix poc. El repte està a fer-ne difusió i contrarestar la idea que quan un/a estudiant surt del grau ha de fer obligatòriament el Màster de Psicologia General Sanitària si vol treballar de psicòleg o psicòloga.

On t’agradaria veure la psicologia d’intervenció social d’aquí a cinc anys? Què t’agradaria poder dir que ha canviat?

M’agradaria veure el seu reconeixement, com a disciplina que pot canviar la societat. I m’agradaria que les persones col·legiades que treballen en l’àmbit experimentessin un fort sentit de pertinença i d’identitat comú. També veure més llocs de treball per a psicòlegs i psicòlogues en els serveis/dispositius de l’àmbit de la intervenció social. I un millor reconeixement econòmic.

PARAULA DE PSICO

“Tots som intuïtius. I podem explorar la nostra intuïció o ignorar-la”

Marta Balagué, 30/11/23, Via 15, Betevé

“La relació de parella que tu tinguis, triïs i construeixes serà una manifestació de com et tractes a tu, del teu diàleg interior. Per això és tan important treballar-nos a nosaltres mateixos/es”

Emma Ribas, 25/1/2024, lasexta.com

“La manca de desig és un símptoma que hi ha alguna altra cosa al darrera. I aquí és on hem d’anar. Hem de dir com ens sentim de forma individual, i buscar una solució des del ‘nosaltres’, com a equip”

Lara Castro-Grañén, 17/01/2024, Tranquil·la ment, RAC1

“Tenir altes capacitats no és sinònim d’èxit, i costa d’entendre. Aquest tipus d’alumnat sovint es troba en una cruïlla i està en un entorn que els minimitza i infravalora, i és molt important la interacció amb les famílies, docents i l’entorn social”

Àngel Guirado, 1/2/2024, Diari de Girona

“És important tenir un acompanyament psicològic al llarg de la vida. La infància és una etapa de desenvolupament crucial, a l’adolescència es construeix la identitat, i a l’adultesa i la tercera edat vivim experiències que ens pesen i hem d’aprendre a gestionar-les”

Eva Llatser, 28/02/2024, Diari de Tarragona

“El cinema i la psicoanàlisi van néixer gairebé alhora. És una de les eines que tenim els professionals de la salut mental per aprofundir en els diàlegs amb els pacients, de vegades molt dolorosos o difícils. És un recurs més dintre d’una sessió”

Jaume Descarrega, 24/2/2024, El Correo

“El Pla d’Acció de Salut Mental aprovat pel Govern el 2021 va permetre incorporar 350 psicòlegs als centres de salut, però no donen l’abast i no tenen temps de fer teràpia amb els pacients. Estem vivint un tsunami de trastorns mentals i aquests plans són insuficients”

Oscar Pino, 17/03/2024, El Periódico

“El 2023, el 27,2% de les visites a l’atenció primària van estar relacionades amb els trastorns d’ansietat, depressius o psicòtics”

Jaume Celma, 22/03/2024, Naciodigital.cat

Elisa Micciola i Elena Garrido:

“La psicologia jurídica i forense no ha d’esdevenir una subespecialitat de la psicologia clinicosanitària”

La Secció de Psicologia Jurídica és la segona més nombrosa del COPC, amb 925 membres, i Catalunya és el segon col·legi de psicologia de l’Estat amb més professionals jurídics i forenses. El sector viu, doncs, un gran moment, però no està exempt de reptes, com aconseguir una especialitat pròpia o representar la gran pluralitat de professionals que la conformen. Ens ho explica Elisa Micciola, vocal de la Junta de Govern, i Elena Garrido, presidenta de la Secció Psicologia Jurídica del COPC.

Psiara: Comencem pels reptes: l’any 2023 vau crear el servei de supervisió per a col·legiats i col·legiades amb menys de 10 anys de col·legiació. Quina necessitat va impulsar aquesta idea?

Elena: Portem un any i escaig treballant intentant promoure els diferents territoris i els diferents vessants de la professió. En concret, sobre el que preguntes, vam detectar la necessitat de contribuir a reduir el nombre de sancions deontològiques de l’àmbit forense. Perquè n’hi

ha que estan vinculades a aspectes purament ètics, però també n’hi ha de relacionades amb el desconeixement de caràcter tècnic, que potser s’haurien pogut prevenir amb una supervisió. Volíem un model que fos similar per a tots els col·legiats o col·legiades, independentment de la seva secció, i per això ens vam basar en els criteris que ja estaven aprovats per la Secció de Psicologia Clínica de la Salut i Psicoteràpia, i els vam adaptar a la psicologia forense.

Fins ara la valoració està sent molt positiva, ja

comptem amb 10 persones que compleixen tots els criteris per ser supervisor/a forense, i ja tenim el servei disponible a la pàgina web de la secció i n’hem fet difusió al nostre LinkedIn.

P.: No és l’únic repte que heu convertit en projecte. Aquest 2023 heu enviat les Pàgines Blaves de la Psicologia a tots els jutjats i fiscalies de Catalunya, per tercer any consecutiu.

Elisa: Sí. Una de les dificultats que portem arrossegant des de fa anys en relació amb les actuacions especialitzades és la llei de lliure competència, la Llei Òmnibus, que no permet als col·legis professionals, entre altres qüestions, fer una selecció d’aquells professionals que conformen el torn d’intervenció professional per donar suport als jutjats. Però la realitat judicial ens indica que existeix la necessitat d’especialització, i la veiem en tots els àmbits, en el privat i en el públic. Les Pàgines Blaves precisament és una producció del COPC per poder fer un llistat d’experts i expertes de la psicologia amb el suport d’un grup intersecció (clínica, ARC, jurídica…) i que s’ha anat millorant any rere any. Així, vam decidir no quedar-nos només en l’àmbit fo-

“Hem de defensar les funcions específiques dels professionals de la psicologia en qualsevol equip multidisciplinari, i la via política és la més indicada” –E. Micciola

rense, sinó poder ampliar en altres perfils professionals que també donen resposta als jutjats. Va ser molt interessant treballar amb diferents seccions i poder elaborar materials sobre quins eren els diferents perfils. Vam dissenyar-ne quatre: el de psicologia forense, el de mediació, el de coordinació de parentalitat i el de psicoteràpia.

P: Per què es van enviar en paper?

Elisa: La realitat és que els jutjats encara treba-

Elisa Micciola, vocal de la Junta de Govern, i Elena Garrido, presidenta de la Secció Psicologia Jurídica del COPC.

llen en paper, des d’una metodologia més tradicional. Per tant, era necessari poder fer un esforç per part del Col·legi per poder apropar-nos a les necessitats dels jutjats. Paral·lelament, ens vam reunir amb els presidents dels lletrats de l’administració de justícia (LAJ), que són un peça fonamental en tots els jutjats, per presentar la proposta i demanar la seva col·laboració. Així quan arribés aquest document, tots els LAJ, i els jutges i els fiscals en tindrien coneixement. Al final, el que procurem és facilitar la feina dels jutjats, no només amb un llistat de professionals dividits per especialitzats i per districtes judicials, sinó també amb un apartat en el qual es defineix cada perfil professional, amb exemples i consideracions tècniques i legals.

P.: El document ajuda els jutjats, però també dona visibilitat als psicòlegs i psicòlogues.

Elisa: Exacte. Volíem clarificar i posar transparència en els processos d’ofici d’aquests professionals, que els llistats fossin públics, no tancats. I de forma prèvia a la creació de les Pàgines, el que vam acordar amb la Generalitat va ser que al mateix torn d’intervenció professional hi hagués dues subcategories: la categoria general per a aquelles persones que no fossin forenses

o que no fossin expertes però que hi volguessin accedir, perquè la llei així ho preveu, i la categoria forense, perquè els jutjats poguessin accedir específicament a perfils que donin resposta de forma especialitzada als seus requeriments.

Al llarg dels anys hem anat millorant aquests perfils, amb subperfils molt interessants, com el de neuropsicologia forense o el de psicoteràpia especialitzada en conflictivitat familiar. I l’any que ve inclourem un cinquè perfil a les Pàgines Blaves, el del facilitador.

P.: Quin és el paper del facilitador al jutjat?

Elena: Ha de tenir formació en psicologia jurídica i forense, però també és especialista en l’àmbit sanitari, i acompanya persones amb un determinat diagnòstic -trastorns mentals greus, discapacitat intel·lectual…- als interrogatoris i a les declaracions, per poder-li explicar què està passant i fer partícip al pacient del seu propi procediment judicial, no deixant-lo al marge. És com una mena de traductor o traductora que pot entendre i explicar què està passant en l’àmbit jurídic i que també té molts coneixements sobre cada afectació. Així, no és tant un acompanyament emocional (pel qual ja disposem d’altres figures), com assegurar-se que aquella persona està comprenent els seus drets i està sent capaç de ser partícip del seu propi procediment jurídic, i se li pugui prendre declaració o el que calgui.

P.: Parlant d’èxits, fa uns mesos vau tancar un gran acord amb la Generalitat: que serien els psicòlegs i les psicòlogues forenses qui entrevistarien els menors i les víctimes vulnerables en les intervencions de suport judicial. Per què era tan important aconseguir-ho?

Elisa: Els equips que donen suport als jutjats funcionen segons la llei de caràcter multidisciplinari, i de vegades això fa que es desdibuixin les funcions específiques de cada perfil professional. L’aposta des del COPC va ser posar sobre la taula la necessitat d’especialització d’aquestes entrevistes, perquè estem parlant d’un públic altament sensible, com nens i nenes que han patit situacions de violència. Per a fer-ho amb qualitat, es requereix una formació espe-

Prem damunt la foto per consultar les Pàgines Blaves

cífica que només pot aportar un o una professional de la psicologia forense. En aquest sentit, vam establir vies de diàleg amb la Generalitat i amb el Col·legi de Treball Social, tot acordant que les funcions específiques d’entrevistes es durien a terme per part de psicòlegs i psicòlogues forenses.

Elena: Les consideracions tècniques sobre l’estat d’ànim, les seqüeles, la capacitat de testimoni, memòria, salut mental, etc., són competències atribuïdes, per definició professional, a la psicologia. Això no vol dir que el treball social no tingui cabuda dintre de l’exploració d’infants víctimes de violència sexual o de les seves famílies, però no en aquesta funció.

P.: Què estava suposant aquesta barreja de rols a les víctimes?

Elena: El que suposa és que, si aquesta entrevista no l’està fent un o una professional de la salut mental, no hi ha garanties que s’estigui mantenint l’estat d’ànim de l’infant ni que s’estiguin tenint en compte els factors més psicològics del seu benestar. I, en segon lloc, quan el jutge demanava una anàlisi tècnica, un informe pericial sobre la capacitat del menor per fer de testimoni o el seu volum de seqüela, el fet que en origen aquesta anàlisi la fes un treballador o treballadora social ja era com assumir que tenia competències per poder emetre aquest informe, quan realment és un espai de la psicologia.

Elisa: Un altre punt important que vam establir amb aquest acord és que deixessin d’existir violències de primera i de segona. A la pràctica es dividien qui havia de fer les entrevistes en funció de la tipologia de violència: la sexual es realitzava principalment per part d’un psicòleg o psicòloga, però la física o psicològica, o quan els menors havien estat testimonis de violència entre els pares, les feia un treballador o treballadora social. Les conseqüències de la violència van més enllà de la tipologia. Hi intervenen nombrosos processos psicològics i socials en la vida d’aquests infants i víctimes vulnerables.

P.: Quines diferències principals vau establir entre les funcions dels professionals del treball social i la psicologia dins dels equips d’assessorament tècnic penal?

Elisa: Els psicòlegs i les psicòlogues són els que tenen competències exclusives en entrevista de nens, nenes i adolescents, en qualsevol tipologia de violència, competències exclusives en valorar seqüeles psicològiques i en analitzar el testimoni. I els treballadors i treballadores socials les tenen en dany social, és a dir, en totes aquelles conseqüències socials que es poden produir de forma secundària en la vida i el funcionament vital dels nens i les nenes, arran d’un fet delictiu.

I un altre apunt que també vam poder pactar és que, abans d’entrar a fer l’exploració de l’infant, és a dir, a l’entrevista cognitiva, hi ha una entrevista prèvia per valorar les seves capacitats

(cognitives, evolutives, psicopatològiques, de memòria…) per poder donar testimoni. Doncs aquestes entrevistes prèvies també s’han de realitzar de forma inherent per part d’un professional de la psicologia.

P.: Creieu que encara hi ha molt desconeixement de la societat de la vostra funció? O la gent coneix suficentment la vostra funció?

Elena: Com en qualsevol professió especialitzada, ens ubiquen més quan ens necessiten. I acostuma a passar que, quan una persona arriba a un jutjat, no coneix com funciona el procediment ni les funcions de les professionals.

“Volíem que deixessin d’existir violències de primera i de segona” – E. Micciola

De fet, el que pretenen el pòster i els díptics que també vam enviar als jutjats és fer més senzilla aquesta presa de decisió sobre quin dels quatre tipus de professionals necessites, també en funció del teu territori, des d’un llenguatge senzill, que no només ajuda la ciutadania a triar, sinó també els lletrats d’administració de justícia.

P.: Els estudiants de psicologia es plantegen exercir la vostra especialitat?

Elena: Sí, la formació relacionada amb psicologia jurídica i forense s’ha reglat molt des del punt de vista universitari. A Catalunya tenim universitats de les més potents en aquesta formació. Això demostra el gran interès en el nostre sector, com també ho fa que el COPC cada any augmenti el nombre de persones inscrites a la Secció i a les activitats formatives.

P.: El COPC també ofereix un curs d’especialització en jurídica i forense, però l’heu canviat.

Elena: Sí. Vam decidir que el curs d’especialització en psicologia forense com tradicionalment s’havia fet no era el més idoni, perquè ja existeix una formació reglada molt àmplia i molt estricta

Premeu la imatge per ampliar el document

Premeu la imatge per ampliar el document

per acomplir la psicologia forense en forma de màster i postgrau. I entenem que el COPC ha de ser la casa de l’especialització, de la precisió tècnica. Llavors, el planejament que nosaltres proposem és anualment centrar-nos a crear una formació amb temàtica especialitzada i concreta que inclogui tot l’espectre jurídicoforense. Això implica cada any canviar la temàtica del curs per garantir que les nostres persones ja formades en psicologia jurídica i forense tinguin una formació molt més avançada en una matèria del seu interès, i amb uns professionals meravellosos. Per exemple, el curs d’enguany que està funcionant molt bé és el d’especialització en victimologia jurídica i forense. I la nostra voluntat és acabar tenint un catàleg de tres o quatre formacions molt, molt especialitzades, en els àmbits més habituals i anar-les oferint de forma rotatòria. Ara estem treballant en el disseny de la formació del curs 2024-2025 que centrarem de processos de família.

“La formació en psicologia jurídica i forense no només t’obre aquesta via professional, sinó que et dona competències transversals per a totes les altres” – E. Garrido

P.: Per als estudiants que estiguin llegint l’entrevista, a qui aconsellaríeu estudiar aquesta especialitat i per què?

Elena: Perquè és la millor del món! (Riu). Ara seriosament, és un repte, ja que t’han d’agradar molt totes les facetes de la psicologia per dedicar-te a la psicologia jurídica i forense. A vegades valores una dinàmica de família, a vegades d’infants, i has de saber de fenòmens evolutius, d’altres et centres en processos cognitius bàsics com la memòria de testimonis, d’altres fenòmens sociogrupals que s’han de tenir en compte per a l’anàlisi… A més de conèixer aspectes més propis del dret.

P.: Parleu-nos dels convenis que acabeu de signar amb les associacions forenses espanyoles i internacionals. En què consisteixen?

Elena: Hem signat un conveni amb l’Associació de Psicologia Forense (APF), que és la que eminentment representa professionals de la psicologia del funcionariat públic, perquè aquest

sector també senti que el col·legi és casa seva. I després hi ha dues societats més en l’àmbit acadèmic o aplicat, que són les més importants a nivell nacional i internacional quant a la representació espanyola fora de les nostres fronteres: una és la Societat Espanyola de Psicologia Jurídica i Forense (l’única amb la qual el COPC ja tenia un conveni previ) i l’altra, amb la qual estem en tràmits de fer el conveni, és l’Associació Iberoamericana de Psicologia Jurídica i Forense (AIPJE). Estem en tràmits d’assolir la fita de poder tenir les tres alhora amb convenis actius. Això vol dir poder proposar Barcelona o alguna de les seus de Catalunya per fer algun dels actes nacionals, proposar formacions amb preus i descomptes per a les persones que formin part d’aquestes societats, així com contribuir al fet que especialistes que exerceixen en diferents sectors de la psicologia jurídica i forense se sentin representats al nostre col·legi, i que formar part d’aquestes associacions i tenir vincles intercol·legials pugui col·locar el Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya també com un referent en l’àmbit estatal, perquè ho som, en qualitat i en nombre.

P.: Ens podeu avançar quins plans té la secció per a aquest 2024, a part dels cursos d’especialització?

Elena: Un és promoure la formació mitjançant convenis intercol·legials o amb associacions. Per exemple, donant resposta a comunitats autònomes que no poden tenir un volum de persones com per a fer formació, distribuint-nos en l’àmbit estatal des de plataformes intercol·legials. O intentar fer un conveni amb els col·legis veïns territorialment per fer formació en català que sigui comuna, així com difondre més la formació que es fa a altres col·legis.

Estem treballant també per millorar les vies de difusió de les activitats tant de forma interna del COPC (enviant informació d’interès via correu

electrònic mitjançant l’IinfoJurídica a les persones membres de la Secció) com a través del nostre LinkedIn, on també començarem a penjar petits vídeos divulgatius durant el 2024.

A més, volem establir convenis universitaris per fomentar la formació reglada, sobretot perquè, de cara als cursos d’especialització, és el que es reclamarà com a criteri per a l’acreditació. Primer, per fomentar l’àmbit universitari en vinculació amb el COPC i, segon, per reduir l’intrusisme, perquè és important recordar que, si bé no existeix, per definició, l’especialitat en psicologia jurídica i forense, els nostres codis deontològics són molt nítids respecte de no atribuir-se una capacitació professional que no es té. Per tant, també és important entendre que, si una persona es vol dedicar a la psicologia jurídica i forense, s’ha de formar i nosaltres contribuirem tot el que puguem a la formació contínua, a la formació especialitzada, a establir vincles per detectar necessitats en cas que no les estiguem donant. I, a les petites píndoles formatives, com tallers, jornades, etc., volem fer una distribució de continguts més interessants per a professionals més experts i respectar també la formació per persones més novells.

Tenim més projectes a mitjà termini, també interseccionals, com la detecció de necessitats del tercer sector per donar suport i resposta al que es necessiti, el foment dels grups de treball de l’especialitat i l’augment de la participació en les activitats formatives i el retorn a la presencialitat docent al COPC.

Elisa: Igualment seria interessant poder establir un grup de treball entre la Secció de Jurídica i la Comissió Deontològica, donat que és el perfil professional amb major nombre de queixes deontològiques. Això sempre ha estat així, per diversos motius, els professionals es mouen en contextos judicialitzats, els impactes dels continguts dels informes pericials tenen conseqüències en la vida de les persones i això genera enorme sensibilitat. Treballar des d’una mirada pedagògica i preventiva amb l’objectiu de contribuir a fer que es redueixi la càrrega de sancions en l’àmbit jurídic i forense és un repte clar.

Elena: Ja estem en contacte amb la Comissió Deontològica per establir ponts de millora, sobretot perquè com a Secció volem entendre millor els motius sancionats i quines mesures podem prendre a continuació. Per això hem elaborat guies de bones pràctiques (ja disponibles al web de la secció), hem adequat la formació d’acord amb aquestes carències, i hem proposat alguns sistemes de millora inherent al funcionament de la deontològica, per a agilitzar els procediments o intentar aportar també la visió jurídica que tenim des de la secció del funcionament intern de la Comissió Deontològica.

P.: Quin és el gran repte a superar del vostre àmbit?

Elisa: Comptar amb la regulació de l’especialitat de psicologia jurídica i forense. Aquest és el gran repte a llarg termini.

P.: Molt llarg, el termini?

Elisa: Hem estat més a prop en altres moments, i políticament depèn dels ministeris, de la voluntat política i del Govern. I en els darrers anys hem tingut diversos canvis de govern que no han afavorit en absolut al tràmit de les especialitats. Personalment, he participat en el grup de treball del consell per redactar l’esborrany de l’especialitat, Catalunya ha volgut tenir veu en aquest esborrany, però la realitat dibuixa una manca de consens pel que fa a com es planteja l’itinerari per a obtenir aquesta especialitat. Arribats a aquest punt, és important instar que les societats i les associacions s’asseguin en una taula de diàleg a aclarir postures i a posar-se d’acord sobre com ha de ser l’especialitat. Des de Catalunya volem ser facilitadors perquè hi hagi aquesta bona entesa.

P.: I com faciliteu l’entesa?

Elena: L’important és entendre que la discrepància que existeix entre les diferents agrupacions versa sobre diferents eixos, però un dels més rellevants està relacionat amb si la psicologia jurídica i forense hauria de ser regulada com una subespecialitat de la psicologia clínico-sanitària o si ha de ser considerada una especialitat

per si mateixa. Moltes d’aquestes agrupacions tenen un posicionament polaritzat quant a això, però volem que sigui un debat de caràcter tècnic i no un motiu per no parlar-ne, i arribar a un punt d’entesa, com en qualsevol altra resolució de conflictes. El COPC té una postura sobre això, però que també és procliu a la negociació d’aquesta, en la mateixa línia que estem seguint de fer convenis i conversar a totes les entitats i agrupacions que ens representen.

“Des de la nostra Secció defensem que no és possible considerar que la psicologia jurídica

i forense depengui de l’especialitat clinicosanitària” – E.

Garrido

P.: Quina és la postura del COPC?

Elena: I ho dic en qualitat no només de presidenta de la Secció, sinó de psicòloga que també és sanitària. Tècnicament som especialitats diferents. La psicologia jurídica i forense comporta un paraigua de comprensió molt més ampli dels fenòmens vinculats als procediments judicials i que no només fan referència a alteracions de la salut mental i/o de la personalitat, sinó a processos de psicologia bàsica, psicologia social, psicologia comunitària, psicologia evolutiva… que des de la psicologia jurídica i forense integrem junt amb els coneixements clinicosanitaris i els posem a disposició de la comprensió dels fenòmens jurídics. De fet, la nostra disciplina es fa imprescindible en un moment històric en el qual la psiquiatria forense no podia donar resposta a fenòmens no patològics, seria un error tornar a posar el focus exclusivament en les afectacions a la salut mental.

P.: Com us agradaria veure el vostre sector d’aquí a cinc anys?

Elisa: Ens agradaria tenir l’especialitat en psicologia jurídica i forense, una especialitat que contemplés la pluralitat dels professionals que exerceixen la psicologia jurídica i forense. O sigui, que satisfés tant els de l’àmbit públic com els de l’àmbit privat.

Elena: I que passi a ser més representativa dels diferents sectors de la psicologia jurídica i forense a Catalunya. En aquesta línia que dèiem que, òbviament, pensem diferent en moltes coses, però això no vol dir que no puguem asseure’ns o sentir que és la casa de tothom: de la jurídica i la forense, de la pública i la privada, de l’acadèmica i l’aplicada. Poder veure què necessitem i anar donant respostes a mesura que es vagin demanant.

“Defensem que el COPC no només sigui casa de la psicologia privada, sinó la casa de tothom” – E. Micciola

P.: Sou optimistes? Penseu que va pel bon camí?

Elisa: Sí, jo crec que sempre que hem vist l’oportunitat hi hem estat, fent un bon treball, i políticament estem satisfetes en del lloc que ocupa el COPC. S’estan aconseguint objectius i tenim ganes de continuar treballant.

Elena: Hi estic d’acord, i a més a la Secció som partidàries de pensar que els elements que generen discrepància i conflicte entre nosaltres són els que hem d’aterrar al debat tècnic i proposar solucions que beneficiïn les futures generacions.

ELS REPTES INTERNS DE LA PSICOLOGIA

per PABLO PALMERO SALINAS

Pablo Palmero Salinas, col·legiat

núm. 14.546, psicòleg general sanitari, divulgador i autor de l’assaig ‘Creixement Interpersonal. Més enllà del Creixement Personal, sobre la situació actual de la Psicologia’.

La psicologia viu un moment dolç. Des de la pandèmia la nostra professió s’ha revalorat. La societat està adonant-se que la fragilitat psíquica i emocional és consubstancial a la nostra naturalesa humana. Quan certes problemàtiques personals i relacionals es repeteixen de manera persistent, l’ajuda psicoterapèutica comença a considerar-se com l’opció més lògica i assenyada.

Atesa aquesta nova mentalitat caldria pensar que per fi s’obre davant nostre un procés de reconeixement i consolidació de la psicologia. No obstant això, hi ha coses que el nostre col·lectiu continua descuidant i, si no fem autocrítica, correm el risc de desaprofitar l’ocasió per a aconseguir, per mèrits propis, el lloc que ens correspon en l’atenció de la salut i el procés d’edificació social.

Em centraré a continuació en dues qüestions fonamentals. D’una banda, la falta de compromís de molts professionals amb el seu propi tractament terapèutic i, per una altra, la palesa dificultat per a saber distingir entre els recursos interventius integratius i els dissociatius, amb la consegüent desorientació que això ocasiona als pacients i a la societat en general.

Falta de compromís amb el propi procés personal

Article 12 del nostre Codi Deontològic: “El professional de la psicologia ha d’assegurar-se que el seu estat emocional, mental i físic no afecta la seva capacitat per a proporcionar un servei psi-

cològic competent i, si no és així, ha de buscar assessorament professional”.

L’atenció de la salut mental és una de les tasques més delicades que existeixen. Quan ajudem els altres apliquem els mateixos recursos que ens serveixen a nosaltres. Quan els escoltem, ho fem amb la mateixa atenció, cura i respecte que dirigim cap a la nostra persona. Ni més ni menys. No ens enganyem, no és possible il·luminar la foscor dels altres sense haver-se atrevit a conèixer la pròpia.

Com moltes altres persones, jo vaig créixer en paral·lel en l’àmbit personal i professional, i no m’arriben els dits de les mans per a comptar les meves moltes i profundes crisis vitals. Des que vaig iniciar la meva feina en el camp de la psicologia he estat, també, rebent ajuda per part de persones que estaven més capacitades que jo per a atendre els patiments de l’ànima. Ells i elles em van mostrar, i continuen fent-ho, formes de vida i relació més saludables, i aquí segueixo, des de fa ja més de 25 anys.

El motiu de tal persistència és senzill: aquesta ajuda continua enriquint-me com a humà i professional. Em fa pena quan escolto a col·legues de professió, que, en ser preguntats sobre si ells reben teràpia, fins i tot riuen: “Jo? Però si jo soc professional de la psicologia!”. Molts prefereixen acudir directament al personal de psiquiatria per a medicar-se, o a un gurú que parla “per a molts i per a ningú”, abans que demanar ajuda a un altre col·lega. Ho viuen com un fracàs personal. I ho sé perquè puc identificar en ells els mateixos tics que a mi també em van portar a atrinxerar-me i postergar la meva necessitat d’un suport personal.

Si creus desitjable, natural, bo i sa que vinguin a demanar-te ajuda, per què tu te la negues? Si t’interessa la psique humana, per què no t’atreveixes a explorar la teva? Si entens que l’inconscient domina molts dels nostres comportaments i que són les nostres pròpies mentides les que ens mantenen atrapats, per què no contractes algú perquè t’ajudi a revelar les teves? Això és quelcom que cadascú ha de respondre. I no respondre és també una resposta.

Sigui com sigui, i formació tècnica al marge, ens convindrà admetre que qui ha fet un recorregut psicoterapèutic personal seriós, compromès i consistent sobre aquest tema té, a priori, una millor capacitació professional. No estic dient que tothom ho hagi de fer, com tampoc ho considero així envers la resta de persones, ja que tot dependrà de la direcció vital que cadascú hagi decidit emprendre. Però, en qualsevol cas, considero que en la labor de la nostra professió, sobretot si ens dediquem a la clínica, aquest fet és el que ens aporta més solvència; i si volem ser fidels a la veritat i honestos amb els nostres pacients, seria bo que, com a mínim, ho indiquéssim de manera explícita en la primera sessió.

No estic afirmant, tampoc, per si algú dubta, que hi hagi una equivalència directa entre el temps de teràpia personal i la nostra qualificació. Ja sabem que la teràpia pot servir també per intentar eixugar sentiments de culpa, reforçar les defenses, sofisticar les pròpies mentides i embolicar la troca, això és evident, però qui no ha dedicat el temps suficient per establir una bona i consistent base de coneixement personal i relacional, opino que no hauria d’atrevir-se, per dignitat, a escudar-se rere aquesta mena d’objeccions, pròpies i inherents a la complexitat humana.

“Ràbia primer, ‘vergonya aliena’ i tristesa després és el que sento quan escolto altres col·legues dir que totes les psicoteràpies haurien de ser curtes i que, si no, t’estan prenent el pèl”

El debat sobre quant ha de durar una teràpia requereix un desenvolupament curós i detallat, i és un tema sobre el qual tinc intenció d’ocupar-me en un altre document. Sigui com sigui, quan escolto un company o companya fer aquestes afirmacions, no puc evitar pensar que, primer, no coneix l’objectiu de les teràpies integratives (que és diferent del de les orientades al canvi) i, segon, que el seu procés personal terapèutic ha de ser també com el que proposa, és a dir, breu, si no nul, o si no, no diria semblant insensatesa.

Trobo totalment lícit qüestionar la teoria, la tècnica i la pràctica de les diferents línies de treball psicològic, jo soc el primer que ho faig, però per a pronunciar-nos sobre la durada dels tractaments hem d’indicar primer a quina proposta concreta ens referim i argumentar-ho després com Déu mana, i no a cop de Shorts, Reels i Tiktoks. Ficar-los a tots en el mateix sac de manera genèrica i frívola és acte de menyspreu cap a molts professionals i pacients que sí que sentim aquest compromís i determinació de llarg abast amb el desplegament de la nostra humanitat.

Dificultat per a distingir entre els processos terapèutics dissociatius i els integratius

Article 31 del nostre Codi Deontològic: “El psicòleg ha de tenir una cura especial de no crear ni mantenir falses expectatives que posteriorment sigui incapaç de realitzar professionalment”.

El col·lectiu, i parlo ara en termes generals atenent les meves observacions, no ha assumit un dels debats interns més importants. Fa un temps, quan des del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya es va fer una campanya contra l’intrusisme professional, vaig trobar que faltava una informació senzilla i clara a la ciutadania, per a ajudar a distingir entre l’exercici d’una psicologia formal i qualificada del que jo denomino psicologia pop (psicologia popular, la que segueix la moda). Vaig oferir la meva ajuda per a tractar de traçar unes línies vermelles que permetessin a les persones saber diferenciar entre ambdues, i amb aquest propòsit vaig escriure un opuscle anomenat “Els perills de la Psicologia Pop”, compost de quatre capítols: Orígens, Divergències, Discurs i Perills.

Des del Col·legi em va comunicar que aquest tipus de debats ja s’havien intentat abordar mol-

tes vegades abans, però que el col·lectiu acull metodologies i punts de vista molt dispars, que aquesta mena de discussions sempre han resultat infructuoses, i que no eren partidaris de reeditar-les de nou.

Entenc que ha de ser complicat tractar d’establir punts de referència comuns en un col·lectiu tan divers, però llavors hem de ser francs i assumir la nostra realitat, i aquesta és que si no hi ha consensos ni límits en la nostra pràctica, aquí hi cap tot. I, per tant, qualsevol persona de fora podrà arrogar-se la mateixa capacitació i formalitat professional que nosaltres.

Això és una cosa a la qual em resisteixo. No perquè no cregui que hi ha persones que puguin ajudar en l’àmbit de la salut mental sense ser professionals de la psicologia, sinó perquè considero que, com a col·lectiu legitimat pel conjunt de la societat, tenim el deure de debatre i discutir les vegades que faci falta sobre allò que convinguem que ha de definir i distingir la nostra aportació social.

“Si volem oferir claredat als pacients, primer hem d’aclarir-nos nosaltres”

Els debats a aquest nivell poden ser certament molt amplis, però personalment crec que n’hi ha un que sobresurt de la resta. Es tracta de saber discernir entre les propostes de caràcter dissociatiu i les de tipus integratiu. Les primeres estan enfocades a mirar de fer que les persones “se sentin bé”, les segones a “que se sentin”. Les primeres s’enfoquen a alliberar-se del malestar, les segones a sentir-lo i reconèixer-se també a través seu.

Per a les primeres, la prioritat és el benestar i “la felicitat”, tal com cadascú entengui aquests conceptes; per a les segones, l’epicentre és el coneixament i la veritat. Les línies dissociatives, com el seu nom indica, separen dues realitats, la viscuda i la desitjada, i s’enfoquen a aconseguir aquesta darrera. Les integratives, a escoltar les vivències, tant les agradables com les desagradables; reconèixer a través d’elles per, arribat el moment, prendre decisions amb consciència i responsabilitat.

Per a les primeres, el fi justifica els mitjans, per a les segones, la prioritat és la coherència i el respecte a la persona, a un mateix i a les altres. Totes dues propostes poden semblar en ocasions semblants o fins i tot complementàries, però no, no ho són. Porten per camins diametralment oposats.

Si algú vol més informació sobre aquesta distinció li recomano el meu citat opuscle Els perills de la psicologia pop.

En aquesta qüestió no valen les mitges tintes i, de la mateixa manera que un cirurgià no pot permetre’s el luxe d’obrir un cos sense saber prèviament la seva comesa, els i les professionals de la salut mental hem de procurar evitar les bandades i tenir establerta la nostra direcció interventiva. I aquí és, justament, on ens trobem les majors contradiccions i incongruències de l’exercici professional. És un fet recurrentíssim escoltar companys i companyes del gremi que en la seva pràctica clínica, divulgativa o formativa, afirmen coses que en aparença tenen una direcció integrativa i, a continuació, exposen unes altres de tipus dissociatiu. Per exemple: “La por és una emoció natural i cal aprendre a conviure-hi”. I dos minuts més tard: “Per a desfer-te de la por has de trobar la creença errònia que l’alimenta”. Quina és la direcció, doncs, conèixer-se dialogant amb i des de la por, o erradicar-la per a estar “tranquil i bé”? Tots dos enfocaments porten per camins diferents, contraposats fins i tot, i els professionals hem de, si més no, saber cap a on ens estem dirigint.

Des del meu punt de vista, aquesta desorientació té una relació directa amb el punt esmentat al principi: la falta d’un procés psicoterapèutic personal sòlid per part d’uns certs professionals. Nosaltres, igual que la resta de mortals, ens movem entre les mateixes disjuntives vitals: seguretat o llibertat?, prioritzar el desig o atendre el que realment ens convé?, mantenir la il·lusió o atrevir-nos a desfer les mentides? La falta d’un consistent “contacte-amb-la-persona” (amb un mateix i amb els altres) fa que els nostres oferiments també oscil·lin portats pels estats anímics i les dinàmiques inconscients.

I de la mateixa manera que les persones que venen a demanar-nos ajuda, correm el risc de dir que el que volem és conèixer-nos, quan en

realitat la nostra prioritat és la de conservar la tranquil·litat, la il·lusió i el control, és a dir, “estar bé”. Aquest és el motiu pel qual tan sovint en les intervencions terapèutiques les incongruències i contradiccions van a raig, i pel qual la teoria dels professionals ha de contrastar-se sempre, sempre, amb la seva pràctica.

Conclusions

La immensa majoria de pacients arriben en crisi a les nostres consultes, amb un notable patiment i sovint, també, desesperats, i volen, imploren fins i tot, que els ajudem a “sentir-se bé”. Si nosaltres mateixos no distingim clarament entre el camí que pretén portar a “sentir-se bé” i el que condueix a “sentir la persona”, atendrem el desig dels nostres pacients, però no la seva profunda necessitat. És això el que volem que defineixi la nostra professió?

Si els psicòlegs i psicòlogues fem el mateix que la resta d’oficiants de la faràndula psicoforme, la nostra professió es degradarà, perquè la gent té necessitat de ser ajudada, però no és imbècil, i sap diferenciar entre la pell-pell i el plàstic.

La psicologia pop imperant té els peus, turmells i genolls enfonsats en el fang de la dissociació, seduïda més per l’assoliment dels ideals personals que per la possibilitat d’evolucionar a través d’una reconciliació amb la realitat i la veritat. La psicologia pop ofereix a la gent el que vol escoltar, i és per això que està i sempre estarà de moda. Farem bé de donar per perduda aquesta batalla. Hi ha tasques més valuoses reservades per a nosaltres encara que, per a això, abans hem de prendre certes determinacions i certs compromisos.

SUSANA GUTIÉRREZ “La certificación EuroPsy es una excelente manera de que nuestros profesionales tengan referentes comunes”

Por Francisco Solano Romero, presidente de la Sección de Psicología de las Organizaciones y del Trabajo del COPC.

Hablamos de organizaciones, visión, competencias y estrategia con Susana Gutiérrez, licenciada en Psicología Industrial por la UB, Máster en Desarrollo Organizacional (Institut Israel), Máster Digital (TheValley), PDD (Iese), AMP (Esade), miembro de la Junta nacional de AEDIPE, de FUNDIPE y de la Fundación Barraquer, y directora de Recursos Humanos de General Ópticas desde hace más de 20 años.

Francisco Solano Romero: Desde tu amplia trayectoria profesional, ¿cuáles son los retos actuales que observas en cuanto a gestión de personas en las organizaciones?

Susana Gutiérrez: La gestión de personas en las organizaciones es un reto en sí misma. Un reto maravilloso al que, en estos momentos, se le suman los cambios socioculturales que estamos viviendo: la caída de la demografía, las expectativas de las nuevas generaciones, con inquietudes y demandas muy diferentes a las de otras generaciones, y que, además, deben convivir en el día a día. La baja resiliencia que encontramos en algunos colectivos, los cambios tecno-

lógicos y la escasez de determinados perfiles profesionales, entre otros, están haciendo más compleja la función de la dirección de personas que, por otro lado, debe ser capaz de responder con agilidad a las necesidades empresariales con una cobertura rápida y eficaz de vacantes, con la formación y desarrollo de los equipos, y con el mantenimiento de la “paz social”, desarrollando una cultura corporativa compartida y real, no vale el “postureo” o la foto para quedar bien; fidelizar el talento con el que se cuenta, dar margen de desarrollo y oportunidades de crecimiento a los equipos. Y el reto es la suma de todo eso en un entorno de cambio continuo que va, además, extremadamente rápido.

F.S.R.: ¿Y cuáles son los retos en vuestra compañía? ¿Qué tipo de proyectos o acciones innovadoras estáis desarrollando para afrontarlos?

S. G.: En general, las empresas de óptica tenemos retos muy concretos: por un lado, que se conozca la importancia de la función que realizan las personas graduadas en Óptica y Optometría, así como los audioprotesistas, cuya presencia es obligada todas las horas en las que el establecimiento está abierto (al igual que una farmacia), en un momento en el que este tipo de profesionales escasean, tanto por desconocimiento de la profesión por parte de muchos clientes/pacientes, como por el número de graduados que cada año acaban los estudios, con promociones menguantes en número de graduados, a pesar del pleno empleo que existe en esta profesión.

Nuestro desafío está, además, en combinar servicios de salud visual y auditiva con un horario de retail, es decir, de lunes a sábado (incluso domingos en los centros comerciales), de mañana y tarde, y con un modelo al que la atención omnicanal también se ha incorporado y a la que

Susana Gutiérrez, licenciada en Psicología

Industrial (UB), Máster en Desarrollo Organizacional (Institut Israel)

necesariamente hay que dar cobertura y respuesta.

En nuestro caso, cara a encontrar la mejor solución, de una manera global, compartida y en línea con nuestros valores corporativos, desde nuestra área hemos puesto en marcha un proyecto denominado “Equipo del futuro” con un estudio -encuesta abierta- a todas las personas de los establecimientos, tanto de España (General Óptica) como de Portugal (Mais Optica). La encuesta incluía varios ámbitos: mi trabajo hoy, mi trabajo a futuro, el entorno social hoy y mañana, y cómo mejorar condiciones y situaciones laborales, garantizando siempre el servicio y la atención a nuestros clientes.

Los resultados obtenidos, tanto los cuantitativos como las aportaciones (¡más de 500 páginas!) han recogido ideas, propuestas y alternativas que se han contrastado con entrevistas individuales y trabajado en focus group (han participado casi 400 personas), organizando a los participantes en función de su rol profesional y de su edad, para de ese modo garantizar que

escuchábamos y entendíamos bien a “nuestros clientes internos” que, obviamente, tienen necesidades y expectativas diferentes en función de su momento vital y profesional.

Ahora toca hacer plan de trabajo, calendarizar las acciones a implantar en función de las necesidades detectadas, y siempre de la mano y con la inestimable ayuda de nuestro comité intercentros y nuestros delegados de personal. De modo que ¡en ello estamos!

F. S. R.: En vuestra organización, ¿cuáles son vuestras señas de identidad a nivel de cultura y cómo hacéis para integrar la estrategia empresarial con esta y con las competencias de las personas?

S. G.: General Óptica se fundó en 1955 en Barcelona y se fue expandiendo, abriendo tiendas por toda España, y en 1970 ya era la primera cadena de óptica del país. En 1983 fue adquirida por la sociedad británica Dollon & Atchison Group, dedicada al comercio minorista de óptica, y en el año 2000 pasó a formar parte del Grupo De Rigo Vision (Italia), uno de los líderes mundiales en la fabricación de monturas (con marcas propias como Police, Yalea, Lozza, etc., o licenciadas como Tous, Loewe, Chopard, E. Zegna, etc.) y que también cuenta con cadenas de óptica en otros países como Turquía e Inglaterra.

Sin embargo, aun cambiando de propietario, la

empresa ha mantenido firmes sus principios y valores, que han ido pasando de generación a generación y que son: orientación al cliente, honestidad y ética, trabajo en equipo, desarrollo personal y profesional, y compromiso con los resultados. Y la mejor fórmula para mantener viva esa cultura y esos valores ha sido que las personas más veteranas los transmitan, porque los viven y comparten, a las nuevas incorporaciones.

“A mi llegada, hace ya 20 años, me hablaron de ‘transmitir el legado y la importancia de cuidar del cliente y conocer el oficio’. Seguramente hoy hablaríamos de un buen onboarding“

Fuimos pioneros en implantar esa acogida, formación e integración desde el primer minuto. Dicho esto, cuidar de las personas que forman parte del equipo, de su desarrollo personal y profesional -hemos costeado la carrera de Óptica y Optometría o bien la titulación de Audiolo-

gía a centenares de personas- es un factor muy relevante para mantener esa visión y ese compromiso.

También contamos con un convenio colectivo propio, desde 2002, que procura responder a las necesidades reales de la organización. Un convenio “maduro”, realista, y centrado, pensado por y para nuestra empresa.

F. S. R.: ¿Cómo entendéis los conceptos de ’empresa saludable’ y ‘salud psicológica’?

S.G.: Como empresa vinculada al entorno de la salud, este concepto, por coherencia, forma parte de nuestra esencia desde siempre. Hemos trabajado en temas de prevención, mindfulness y, desde el año 2020, justo antes de que empezara la pandemia, pusimos en marcha un proyecto que consideramos que podía ayudar mucho a todas las personas del equipo. Lo hicimos de la mano de la Fundación Salud y personas y se denomina “Oídos que atienden”. Consiste en ofrecer un servicio de atención telefónica 24 horas los 365 días, al que pueden acceder de manera abierta – y por supuesto anónima- cualquier persona que trabaje en GO o bien un familiar suyo con cualquier necesidad de soporte psicológico, consultas puntuales, consejos, etc.

Además, en un entorno donde nuestro día a día es atender a personas que presentan problemas de visión o de audición, es básico que nuestro equipo esté en las mejores condiciones para acompañarlos, ofrecerles el mejor servicio y entender sus necesidades.

F. S. R.: En relación con el desarrollo del talento y desarrollo directivo, ¿qué opinas sobre la utilidad de los procesos de acompañamiento de Executive Coaching y Mentoring?

S. G.: También es cierto que no es sencillo y que hay que explicar bien el motivo/objetivo del acompañamiento. En nuestro caso, para todas las personas empleadas – ya sean de los establecimientos o de servicios generales- que asumen responsabilidades de gestión se realiza, además de los cursos internos en los que participamos como formadores todos los miembros del comité de dirección, una formación tipo máster de gestión de la mano de una conocida

escuela de negocios de Barcelona. Eso les da una visión más completa de la gestión empresarial (recordemos que una gran mayoría son graduados en temas sanitarios, no de gestión) y, cuando finalizan el curso, hacen lo que nosotros llamamos un trabajo de fin de máster,

“El acompañamiento, especialmente si coincide con asumir nuevas responsabilidades, es más que positivo; es crítico”

realizado por grupos de máximo cinco personas tuteladas por un/a tutor/a del centro de formación. Un proyecto que se presenta al Comité de dirección, que ejerce de tribunal académico, con aquellas ideas o propuestas que el grupo de trabajo entiende que pueden ser positivas para la organización. ¡Y hemos recibido excelentes propuestas! Y es que, como solemos repetir, nadie sabe más que todos juntos. Entonces, ¿qué mejor que una visión transversal del negocio, de su realidad diaria, con la dispersión geográfica de nuestros establecimientos y desde funciones diferentes?

Por otro lado, a todas las nuevas incorporaciones se les adjudica un/a tutor/a para facilitar su incorporación, integración, solventar dudas y, en definitiva, aprender a desarrollar nuevas funciones.

F. S. R.: Como sabes, en nuestro ámbito existe la certificación internacional de Especialista en Psicología del Trabajo y Organizaciones denominada EuroPsy. Como Directora de Recursos Humanos, ¿cuál dirías que es el valor que puede tener para las organizaciones contar con profesionales certificados y especializados a nivel europeo?

S. G.: Considero que es una gran iniciativa y una excelente manera de ayudar a los profesionales de nuestro ámbito para tener indicadores o referentes comunes, conocer otras formas de traba-

jar, y tras un análisis detallado y consciente, ser capaces de aplicar en nuestras organizaciones las mejores prácticas. Todo ello, partiendo de un mayor autoconocimiento sobre qué competencias tenemos, nuestros puntos fuertes para ayudar mejor a nuestras empresas, y aquellos puntos débiles que hemos de trabajar y mejorar. Es una buena fórmula para dar una mejor cobertura de las necesidades organizativas, en función de la cultura y la realidad de la empresa.

Y, una vez más, si lo hacemos bien, todos salimos ganando. En mi época de trabajo en Selección ya aprendí -y aquí también lo aplicaría- que:

“Si el candidato gana, ganamos todos. Pero si el candidato pierde… perdemos todos”

“Las personas son las que hacen posible que las cosas sucedan, somos el motor de todo lo que nos rodea. Si alineamos nuestra ilusión, fuerzas y ganas, los límites no existen. El punto clave para que nuestros equipos funcionen es explicarles qué se quiere lograr y qué esperamos de ellos: llegar al convencimiento por el conocimiento.” -Susana Gutiérrez

Ressenya

BELLA DURMIENTE DESPIERTA: EL MALESTAR DE NO SER CONSCIENTE

Por Begoña Elizalde Raso, colegiada número 9.966 y miembro de la Comisión de Psicoanálisis y de la Junta de Gobierno de la Sección de Psicología Clínica, de la Salud y Psicoterapia del COPC.

Autoría: Regina Bayo-Borràs Falcón

Ilustraciones: Diana Raznovich

Editorial: Editorial Digital Feminista

Victoria Sau

Páginas: 235

Prólogo de Gemma Cánovas Sau

Regina lleva toda una vida dedicada a la salud mental, a la salud mental de la mujer, a estudiar su mundo psíquico, a ver más allá de lo que institucional y habitualmente se mira.

Ahora, en este libro nos obsequia con sus pensamientos y sus reflexiones después de años de observación y de experiencia clínica con mujeres. En él, la autora no olvida a los hombres. No obstante, es un libro centrado en la Mujer y en su complejidad específica.

Y la mujer que consulta, ¿qué quiere, qué pide, qué necesita, qué está dispuesta a hacer por y para sí misma? Estas son algunas de las preguntas que Regina Bayo-Borràs, la autora de Bella durmiente despierta, se hace, nos hace a través del libro.

Bella durmiente despierta es un compendio de algunos de sus artículos, trabajos y escritos divididos en cuatro apartados: Turbulencias adolescentes, Dolor, depresión y violencia, Maternidades hay más de una y Malestar emocional. La obra también incluye dos artículos que reflexionan en torno al libro Madres e hijas de Laura Freixas y a la película Te doy mis ojos de Icíar

Bollaín, respectivamente. Reflexiones no desde el cine sino desde otros lugares. Cosa que, en mi opinión, debería hacerse más a menudo, ya que el arte en cualquiera de sus formas nos cuestiona y nos interpela. A mí me han gustado especialmente, por eso los resalto. Así como la mención a Antígona. Difícil hablar de la Mujer, con mayúsculas sin tener en cuenta a Antígona.

En todos los artículos que componen Bella durmiente despierta, la autora no impone su pensamiento ni juzga ni se exalta. Es más, presenta todas sus ideas como “mi opinión es” o “yo pienso que”, nunca sentenciando nada ni siendo directiva cuando su valía profesional y trayectoria personal darían de sobras como para hablar con contundencia. Invita a la serenidad y a la reflexión. Ambas cosas muy necesarias hoy en día.

Parece mentira que a estas alturas de la vida todavía no hayamos aprendido que hemos de estar despiertas, que la información sin más (sin formación, sin observación, sin escucha) no llega a nada por más bien intencionada que sea (ver apartado “Turbulencias adolescentes”). Que la medicina, tal y como está enfocada hoy en día, solo dedicada a paliar los síntomas y a convertir cualquier síntoma en una enfermedad a curar, está condenada al fracaso, a convertirnos a todas en enfermas crónicas multisintomá-

ticas. Ya que “curando” (sí, sí, entre comillas) un síntoma, al tiempo sale otro diferente. Porque el inconsciente habla, grita… y nosotras lo acallamos. A veces el sistema sanitario mismo es el encargado de imponer ese silencio al cuerpo (ver apartado “Malestar emocional”), otras veces somos nosotras mismas que no queremos saber, como muy bien se indica en diferentes lugares del libro.

“Porque el inconsciente habla, grita… y nosotras lo acallamos”

Sin ir más allá, sin una escucha activa, no hay camino para despertar ni para que nos despertemos. En el texto se señala una y otra vez de muy diferentes maneras. Hay que tener un oído muy fino para escuchar a la mujer; a la mujer doliente, a la mujer enferma, a la mujer que se acerca a un centro de salud en busca de ayuda. A la mujer adolescente en sus turbulencias, en su despertar a la vida, a la mujer que desea desesperadamente ser madre, a la mujer que mendiga angustiadamente amor.

Ligado a esto último hay el apartado Dolor, depresión y violencia, que es especialmente duro en cuanto que hace referencia a un tema presente en nuestras mentes, en los medios de comunicación y en nuestros miedos. La violencia, la violencia de los cercanos, ejercida por quienes tienen con nosotras vínculos estrechos.

Deberíamos leer muy atentamente el camino que Bella durmiente despierta nos propone, sus indicaciones y su deseo de despertarnos, despertarnos como profesionales de la salud, desde luego, pero también y, me atrevería a decir principalmente, como usuarias, como enfermas ante un médico, como mujeres ante nuestras parejas, como madres, como hijas, como hermanas… y ante los retos, roles y situaciones ante las que regularmente nos pone la vida. Porque nunca estamos suficientemente despiertas. Y, cuanto más lo estemos, mejor viviremos y más podremos aportar a los que nos rodean.

PSIARA 31

Regina Bayo-Borràs, autora del libro.

También a los que se acercan a nosotras como profesionales en busca de ayuda.

La autora sabe muy bien de lo que habla. Lleva toda una vida profesional de experiencia clínica, conocimiento y estudio sobre la mujer, de su mundo inconsciente y de su Deseo (con mayúsculas).

que existen hoy en día para materializar el deseo maternal. El libro señala las dificultades y peligros, en cuanto a la salud mental se refiere, de seguir estas otras maternidades tanto para la madre como para el futuro hijo. Si el no escuchar (en el sentido profundo del término) en medicina, nos lleva a quedarnos en la superficie del malestar de la doliente que acude a un profesional sanitario, no hacerlo en cuanto al deseo maternal se refiere puede tener consecuencias mucho más graves y trascendentales. Porque… ¿qué pasa cuando ese hijo anhelado no sublima ese deseo y el malestar sigue encontrando su curso para salir? Preguntas como esta nos hace Bella durmiente despierta ilustradas con diversos ejemplos clínicos.

“El Deseo, unido al despertar consciente, es el tema central de todo el libro y lo atraviesa transversalmente”

Y cuando digo todo el libro me refiero a TODO; tanto a sus cuatro apartados como al prólogo (muy riguroso de Gemma Cánovas), a la introducción (muy clara de la propia autora), a las “joyas” del franquismo (increíbles pero ciertas, no os las perdáis) o a las ingeniosas y atractivas ilustraciones de Diana Raznovich (dos de ellas acompañando este escrito).

Hablando de Deseo, del deseo maternal habla muy amplia y detalladamente en el apartado Maternidades hay más de una. En él la autora se atreve con el difícil mundo de las otras maternidades, de las múltiples formas y caminos

Pulsa sobre la imagen para ver el webinar de Bella Durmiente Despierta

De muy diferentes maneras y desde distintos ángulos, el texto vuelve una y otra vez a la importancia de mirar a la mujer en su totalidad, de escucharla más allá de lo que dice y de ayudarla o acompañarla en su despertar consciente. Porque sin contemplar el inconsciente nos quedamos flojos, muy flojos y muy lejos de cualquier ayuda real por más bienintencionada que esta sea (hay múltiples ejemplos de ello a lo largo de toda la obra).

En definitiva, Bella durmiente despierta nos propone cambiar de enfoque, incluso yo diría de paradigma, como punto de partida, que nos permita, como profesionales de la salud, afrontar los múltiples retos que plantea la mujer de hoy.

(Haz clic sobre la imagen para empezar a leer)

Libro disponible para todos los colegiados y colegiadas en la BIBLIOTECA DEL COPC.

Ressenya

LAURA CERDÁN: “LA CRIANZA

POSITIVA SE CARACTERIZA POR LA COMUNICACIÓN Y EL AFECTO

ENTRE

PADRES E HIJOS DE UNA FORMA EN

LA QUE SE ELIMINAN LAS LUCHAS DE PODER”

Autoría: Laura Cerdán Rubio

Editorial: Aula Magna

Páginas: 168

ISBN: 9788419544711

1.ª edición: 2023

També disponible en e-book

El 15 de marzo de 2023, Laura Cerdán (colegiada número 14.063 psicóloga clínica y psicopedagoga) publicó el libro ‘Para quererte mejor’, una lectura para aquellos padres y madres que, en su día a día, les cuesta dar respuesta a las múltiples situaciones que viven con sus hijos e hijas. El libro recoge ejemplos prácticos y cotidianos del día a día con los hijos e hijas, situaciones en las que padres y madres pueden sentirse perdidos, desorientados o desbordados.

En Para quererte mejor, abordas de manera práctica la crianza. ¿Cómo defines la crianza positiva en el contexto de situaciones diarias y prácticas?

Simplificando mucho, sería “criar con respeto”, es decir, educar a los niños con respeto, con cariño, como personas que tienen derechos, no

como propiedad de sus progenitores. La crianza positiva implica respetar los diferentes estadios evolutivos de los niños, respetar sus ritmos y sus necesidades de manera que así podamos facilitar su sano desarrollo físico, mental y social.

En situaciones diarias y prácticas implica tratar con respeto, sin recurrir a castigos físicos ni a tratos humillantes para el pequeño. Establecer límites sin maltratar.

Pero, para esto, es importante conocer en qué momento evolutivo se encuentra el menor, conocerlo y conocer cómo evolucionan sus capacidades y sus facultades.

¿En qué se diferencia la crianza positiva de otros estilos de crianza cuando se trata de abordar problemas cotidianos con los hijos?

En mi libro hablo de tres estilos de crianza: permisivo, autoritario y democrático. Una crianza positiva estaría dentro del estilo democrático.

Un estilo autoritario sería un estilo educativo

“Es importante conocer en qué momento evolutivo se encuentra el menor, conocerlo y saber cómo evolucionan sus capacidades y sus facultades”

basado en la imposición. Los progenitores más de ese estilo se sitúan en una situación de poder, imponen sus reglas y exigen que se obedez-

can de manera autoritaria. Recurren al castigo como manera de controlar y corregir el comportamiento de sus hijos y se muestran inflexibles y severos al respecto.

En el otro extremo estaría el estímulo permisivo, el cual también es denominado “negligente” por algunos estudiosos. Este estilo se caracteriza porque los progenitores ofrecen mucho afecto y mucha comunicación, pero ningún límite. Ofrecen escaso control y se comportan como “colegas” de sus hijos. Este tipo de padres evitan a toda costa la confrontación con sus hijos y, por eso, si es necesario, ceden a todas las demandas de estos.

La crianza positiva se englobaría en un estilo democrático. Como decía anteriormente, es un estilo caracterizado por la comunicación y el afecto entre padres e hijos, al tiempo que se imponen límites claros basados en el respeto a todos los miembros de la familia.

¿Cómo ayuda la crianza positiva en el desarrollo emocional y en la formación de hábitos saludables durante los primeros años de vida de un niño?

Como decía antes, la crianza positiva se caracteriza por la comunicación y el afecto entre padres e hijos de una forma en la que se eliminan las luchas de poder. Los límites y normas se instauran de manera sólida y constante, pero sin ningún tipo de violencia. No significa promover un estilo de crianza permisivo donde “todo vale”, ni renunciar al papel de autoridad. Significa respetar al niño siempre con límites claros. Esto permite una relación sólida y de respeto mutuo entre los niños y los progenitores.

En este estilo de crianza, se respetan las emociones del niño, no se le manipula para que haga o diga lo que, como adultos, nos gustaría ver o escuchar, sino que fomenta que el niño entienda de verdad aquello que está sintiendo y qué quiere decir cada una de sus emociones. Sin duda, esto permite el autoconocimiento por parte del niño, fundamental para su buen desarrollo emocional.

Respecto a los hábitos, la crianza positiva busca crear un entorno seguro y afectuoso donde

el menor se sienta a gusto, protegido y seguro. En esta línea, los hábitos son necesarios en la medida que ayudan al desarrollo integral del menor. Les permiten ganar autonomía, adquirir nuevos aprendizajes, facilitan la convivencia familiar, aportan seguridad y ayudan a entender el mundo, ya que permiten al niño anticiparse haciendo que su entorno sea predecible y manejable.

En tu opinión, ¿cómo puede la crianza positiva transformar situaciones cotidianas de estrés y desafío en oportunidades de aprendizaje y crecimiento?

Creo que es importante enfocar la infancia desde un punto de vista más positivo y empático. Los niños, al igual que los adultos, necesitan equivocarse para aprender. Y gran parte del aprendizaje en la infancia se da a través del juego. Por tanto, los niños necesitan ensuciarse, caerse, probar sus propios límites y los del adulto. Comprender esto y entender que cuando nos retan o rompen algo no tienen nada personal contra nosotros, sino que el aprendizaje forma parte de su vida y éste se da de maneras diferentes en función de la edad del menor.

Por ejemplo, las típicas rabietas son completamente normales entre los 2 y los 5 años. En estas edades, los niños aún no han desarrollado habilidades adecuadas para gestionar sus propias emociones. Su cerebro está en pleno desarrollo y no ha aprendido a autorregularse. Entender las rabietas como parte del proceso evolutivo, comprender por qué se dan, cuáles son las principales causas, es esencial para manejarlas correctamente.

En Para quererte mejor, ofreces consejos y pautas para situaciones específicas. ¿Podría compartir algunas de las claves esenciales para abordar con éxito la crianza positiva?

La base de este tipo de crianza, para mí, son el respeto y el afecto. A partir de aquí, una clave esencial es pensar en las necesidades del menor. El llanto, las “malas” conductas del menor

“Es importante conocer en qué momento evolutivo se encuentra el menor, conocerlo y conocer cómo evolucionan sus capacidades y sus facultades.”

siempre nos quieren comunicar algo. Hay que querer ir más allá y querer ver qué nos quiere decir el niño utilizando la manera que sabe para comunicarse, a veces es el llanto, otras veces es pegar cuando son muy pequeñitos. Una vez intuimos qué nos quiere decir, hay que trabajar nuestra empatía.

Es clave también buscar el diálogo abierto, querer conectar con ellos. La comunicación y la escucha activa hacen que el niño se sienta querido y escuchado. Esto es la base para trabajar cualquier cosa en casa.

Y otro aspecto fundamental en cualquier tipo de crianza es observarnos a nosotros mismos. El estilo de crianza que nosotros tuvimos, nuestro nivel de paciencia y de tolerancia a los aspectos propios de la infancia, etc., también van a condicionar cómo criamos, cómo educamos. Es interesante hacer un ejercicio de autorreflexión, sin culpa pero, con actitud crítica que nos permita siempre mejorar.

Dada la influencia que pueden tener otros familiares, como los abuelos, en la crianza de los niños, ¿cómo recomiendas manejar situaciones donde hay diferencias en las pautas de crianza?

En función del número de horas que esos otros cuidadores estén con el menor, hay que sentar unas bases muy claras de actuación con el niño. Si los abuelos pasan cada tarde con el menor, y contradicen continuamente a los progenitores, en realidad hacen un flaco favor tanto a los progenitores como al menor.

Como padres, debemos analizar qué aspectos podemos “permitir” respecto a cómo actúan los abuelos con nuestros hijos, y cuáles no. Y en base a esto, mantener un diálogo con ellos para hacerles entender que es conveniente “remar todos en la misma dirección”.

¿Cómo sugieres adaptar las pautas de crianza positiva a medida que el niño crece, especialmente hasta la edad de 7/8 años?

Las bases de este estilo de crianza son siempre las mismas. El respeto, el afecto, el diálogo abierto, la escucha activa… han de mantenerse de igual manera. Sólo debemos adecuar nuestras actuaciones a la edad del menor. Por ejemplo, si el niño se enfada porque le hemos dicho “no” a algo, debemos saber que podemos razonar mejor con un niño de 8 años que un niño de 2 años que está en medio de una intensa rabieta. Otro ejemplo serían los límites. Estos deben mantenerse, aunque el niño crezca, pero quizá vayan cambiando y evolucionando para adaptarse a la edad del menor.

“Las bases de este estilo de crianza son siempre las mismas. El respeto, el afecto, el diálogo abierto, la escucha activa… han de mantenerse de igual manera”

Basándose en los ejemplos prácticos de tu libro, ¿qué beneficios tangibles han experimentado las familias al aplicar la crianza positiva?

Cuando se utiliza una crianza positiva, se sustituye el castigo por la consecuencia educativa. Por ejemplo, siempre recomiendo que un niño que ha pintado la pared con colores no debe ser castigado con un azote, sino que ganaremos más si le damos un trapo y le hacemos limpiarlo. El azote le enseña a resolver sus problemas con violencia, pues es lo que como referentes nos ve hacer. En cambio, hacerle limpiar le enseña a asumir las consecuencias de sus actos.

Esta manera de actuar enseña al niño lo que debe y no debe hacer y también a razonar. Si a esto, le añadimos afecto hacia ellos, y ser tratados con respeto, a largo plazo las familias ven que mejora el comportamiento de los niños, mejor ambiente familiar, son niños que argumentan mejor sus actos, desarrollan mejor su capacidad crítica y mejoran su autoestima.

¿Podrías compartir un ejemplo específico de una situación cotidiana y cómo la crianza positiva puede hacer una diferencia?

La principal diferencia la vamos a encontrar si dejamos de utilizar la violencia, del tipo que sea. Un ejemplo podría ser la típica rabieta. Un niño se enfada y hace una rabieta cuando su madre le dice que se han de ir del parque. Utilizando la violencia, la madre se enfada ante el comportamiento y el llanto del menor, le da un cachete y lo pone en el carrito de malas maneras diciéndole además que “la tiene harta”. En esta situación, la madre utiliza la violencia física y verbal. ¿Qué esperamos que aprenda el niño? El niño es incapaz de gestionar sus emociones porque su cerebro no está preparado para ello. Por tanto, es incapaz de evitar una rabieta en una futura ocasión. Lo que sí aprende es que, una manera de resolver una situación cuando estamos enfadados es actuar violentamente, tal y como ha hecho su madre.

Vamos a ver cómo actuaría alguien que sigue un estilo de crianza positiva. Esta madre sabe las limitaciones de su hijo debido a su momento evolutivo. Y sabe que, incapaz de autorregularse, el niño tendrá posiblemente una rabieta cuando le diga que han de irse del parque. Anticipándose a ello, esta madre le avanza al niño que se irán del parque dentro de 10 minutos. El niño tiene unos minutos para saber que se van a ir, él mis-

mo se puede anticipar a lo que va a suceder, lo cual le da tranquilidad y seguridad. La reacción del niño posiblemente sea muy diferente al niño del primer ejemplo.

Frente a desafíos comunes, como resistirse a lavarse los dientes o recoger juguetes, ¿qué técnicas prácticas recomienda?

Cada hábito puede trabajarse de manera diferente, pero hemos de saber que los niños aprenden en gran medida a través de la imitación. Puedo ordenar al niño que vaya él solo a lavarse los dientes y confiar en que lo haga, o puedo ir con él y lavarme los dientes junto a él.

Del mismo modo, puedo ordenarle que recoja sus juguetes, o puedo ayudarle a hacerlo y hacerlo juntos mientras cantamos una canción sobre recoger. De nuevo, va a ser fundamental conocer el momento evolutivo en qué se encuentra el niño, cambiar el enfoque adultocentrista y poner el foco en la infancia.

“Cuando se utiliza una crianza positiva, se sustituye el castigo por la consecuencia educativa.

Por

ejemplo,

siempre recomiendo que un niño que ha pintado la pared con colores no debe ser castigado con un azote, sino que ganaremos más si le damos un trapo y le hacemos limpiarlo”

Libro disponible para todas las personas colegiades en la BIBLIOTECA DEL COPC.

Ressenya

VOCABULARIO DE PSICOPATOLOGÍA (I Y II)

Reseña escrita por Carlos Rey, psicólogo clínico, psicoanalista y colegiado n.º 2.508

Autoría:

José María Álvarez

Editorial: Xoroi

Páginas: 628 (Vol. I) y 582 (Vol. II)

ISBN: 9788412732429 (Vol. I) y 9788412732436 (Vol. II)

1.ª edición: 2023

SOBRE EL ‘PATHOS’ DE LA CONDICIÓN HUMANA Y SU ‘ETHOS‘

El espíritu de la época o ruido de fondo en el que se ha escrito el Vocabulario de psicopatología (editado por Xoroi Edicions, 2023), bien podría representarlo El Roto en una de sus viñetas; por ejemplo, en la que dibuja a un académico con una estantería llena de libros a sus espaldas y con un diccionario entre sus manos, diciéndonos: «Estamos vaciando las palabras de cualquier significado para que podáis hablar libremente».

El Vocabulario de psicopatología que aquí se presenta va en dirección contraria a la desertización que nos dibuja El Roto, pues si bien las palabras crean y deconstruyen realidades, en el caso que nos ocupa, es la escucha y estudio de la realidad clínica la que crea una constelación de palabras: un vocabulario fundamentado en la semiología de la psiquiatría clásica, la patogenia psicoanalítica –«articulación entre las manifestaciones clínicas y los mecanismos psíquicos que las conforman»–, y el arte y oficio de tratar a través de la transferencia y la palabra los avatares de la condición humana.

Que no son pocos, pues la condición humana es estar condicionado por el lenguaje y el deseo, con la consiguiente división subjetiva y el ser en falta. El ser del humano está condicionado y por eso sufre. El sufrimiento es uno y múltiples sus maneras de expresarlo; y en cada manera hay un sujeto responsable de su sufrimiento y de sus remedios. De esto va este Vocabulario de psicopatología: sobre el pathos de la condición humana y su ethos.

El psicoanalista y autor José María Álvarez.

El vaciado general del que nos habla El Roto, en la particularidad de nuestro quehacer psi cobra la dimensión de expolio, pues la taxonomía hegemónica se ha vaciado por partida doble: del saber acumulado sobre el sufrimiento psíquico a lo largo de la historia y de la escucha psicoanalítica del decir del paciente. Un cambio de paradigma que se oficializó en 1980, cuando el neoliberalismo dio alas a la visión biomédica del sufrimiento psíquico y se publicó el DSM-III; confeccionado por el neokraepeliniano grupo de Saint Louis de la Washington University dirigido por Robert Spitzer con una consigna clara: el nuevo Devocionario de la Salud Mental tenía que estar Freud’s free.

Dos DSM más tarde se ha vaciado la nosología de cualquier definición para que podamos diagnosticar libremente, a granel, y aplicar una terapéutica jerárquicamente química. Los síntomas psíquicos se tratan con el eufemismo de trastornos de ciencia ficción: TDAH, TB, TOC, TEA, TLP, TEPT, TND, etc., y como tratamiento único reclaman a nuestros políticos el TAI; que sea Ley lo innecesario que es el sujeto para la curación de su, para más inri, enfermedad mental. Hechos de la naturaleza, como la diabetes, dicen; renglones torcidos de Dios, errores de la naturaleza, desequilibrios químicos cuyos remedios ídem crean iatrogenia. (Véase la entrada Neuroleptofrenia). Y así hasta un número cada vez mayor de enfermedades mentales votadas a mano alzada en la American Psychiatric Association. La cuestión es que la taxonomía oficial se ha separado tanto de la realidad clínica que

van en paralelo pero sin encontrarse. En su caso no puede decirse que la teoría va por un lado y la clínica por otra; en su caso, al ser una taxonomía ateórica ya es ideológica, es decir, con apariencia de saber. Psiquiatría de precisión, le llaman ahora, antes evidencia científica, cuando lo que evidencian y precisan es su poca pasión por el saber y tanta por el poder. ¿Acaso el saber emana del poder? Si el saber es impuesto será porque no se acepta que el saber sea supuesto. Disciplina de poder y servidumbre a la voz de su amo, también.

En este contexto de pobreza conceptual y nihilismo terapéutico, lo que se nos propone en este Vocabulario de psicopatología es el retorno a la clínica, a Freud y al siglo de oro de la psicopatología. José María Álvarez, alma mater de este ambicioso y potente proyecto, en la introducción del Vocabulario nos dice que se trata de una obra coral, polifónica. Clínicos y estudiosos de la condición humana con voz propia que llevan más de dos décadas debatiendo y apostando por «lo que se dio en llamar la Otra psiquiatría y ahora, por extensión, se conoce también como la Otra psicología clínica y la Otra psicopatología»; cuya especialidad es el estudio, trato y tratamiento de la locura, tanto institucional como ambulatoriamente. Locura que anida en la condición humana y no como lo opuesto a la cordura –la razón o la realidad material– sino como defensa, por muy fallida que esta sea. Locura parcial siempre y a veces locura razonante, pasional hasta el furor del delirio. Locura, eso sí, como oposición a ser tratada como enfermedad mental, pues las experiencias subjetivas y sus conformaciones clínicas no lo son. Ambas, pues, locura y cordura, razonan y forman parte de la condición del ser humano en una proporción variable y más mezcladas que nuestro pensamiento y percepción binaria nos permiten admitir.

“Esta Otra psicopatología nos recuerda que sabemos más de la sustancia que de las fronteras”

Y se cita a Freud: «La frontera entre los estados anímicos llamados normales y los patológicos es en parte convencional y en lo que resta es tan fluida que probablemente cada uno de nosotros la atraviese varias veces en el curso de un mismo día». Es por eso que se nos propone pensarlo más como litorales que como fronteras, pues estas últimas generan una tierra de nadie, es decir, de intermedios, casos atípicos que provocan más problemas que soluciones en nuestro quehacer diario. El movimiento en los litorales, como entre lo uno y lo múltiple, lo general y lo particular, lo discontinuo y lo continuo, se acerca más a la realidad clínica del caso por caso.

Otra psicopatología, la que concilia la psiquiatría clásica y el psicoanálisis lacaniano.

Al fin y al cabo, la suma de la semiología y la patogenia e interpretación supuso un avance en el conocimiento de la condición humana hasta el cambio de paradigma, antes mencionado. Esta otra manera de pensar y tratar el pathos psíquico está basada en la historia, la epistemología y la clínica. «En esta obra de psicopatología se estudian temas, no lo que Fulano o Mengano dice de tal o cual asunto. Sigue en esto el método habitual de acotar la materia y leer a quienes han dicho algo valioso o sugerente, sin prejuzgar qué autores son ni de dónde proceden, solo su calidad. […] Abrirse a la diversidad no implica eclecticismo ni escepticismo, de ninguna manera. Al contrario, muestra respeto por los otros, por aquellos que no son de nuestra parroquia y tienen mucho que decir. Quizás en esto radique cierta originalidad de esta obra, pues aquí se dan la mano psicopatólogos y psicoanalistas de tendencias variadas, escritores, filósofos, científicos y locos, todos ellos son para nosotros referencias lúcidas y sagaces. También puede resultar original la elección de los términos, entre los cuales se hallan algunos tradicionales (neurosis, psicosis, esquizofrenia, histeria, etc.), otros apenas usados hoy, aunque fundamentales (entre ellos xenopatía, dolor del alma y locura), y, por supuesto, algunos de propia cosecha (neurosis ordinaria, neuroleptofrenia, locura normalizada, polos de la psicosis y algunos más)».

Este Vocabulario de psicopatología tanto puede leerse como un manual como para consultar un término en concreto, conocer su recorrido his-

tórico en extensión y profundidad, y su actualidad clínica; así como para precisar su similitud o diferencia con otros: Alucinación y Alucinosis, por poner un ejemplo. Como manual este Vocabulario ofrece una guía de lectura divida en tres partes. En la primera parte se definen las bases en las entradas: Introducción, Modelo de psicología patológica, Defensa, Locura, Locura parcial y Locura normalizada. La segunda parte pormenoriza los fundamentos o conceptualización de las experiencias subjetivas de la psicopatología propiamente dicha; y como se parte de que la locura es parcial, se rescatan los dos tipos clínicos sobre los que el positivismo psiquiátrico/psicológico no quiere saber nada porque son los que mejor evocan la locura parcial: la paranoia y la melancolía. «La locura parcial y la subjetividad son el continente y el contenido que fortalecen los desarrollos de la Otra psicopatología». Y la tercera parte, que complementa las anteriores, dedicada a manifestaciones que se observan en distintas estructuras y tipos clínicos: la angustia, por ejemplo. Finalmente, decir que la diferencia de extensión de una entrada a otra se justifica por el tema del que tratan y para facilitar la doble lectura: como Vocabulario y como Manual de psicopatología.

Fuente: El Roto.

Venimos de una psiquiatría/psicología que no acaba de encontrar el fundamento biológico de su modelo de ciencia ficción –ese que hace de cada síntoma una enfermedad–, y su ausencia la rellena con protocolos de obligado cumplimiento y guías clínicas. Sin embargo, la clínica

no puede tener como guía lo normativo; la guía de la clínica es el decir/actuar del paciente. Necesitamos modelos teóricos que nos ayuden a comprehender y tratar los reveses de la condición humana. J. M.ª Álvarez nos ofrece un modelo en este Vocabulario cuyos fundamentos son el sujeto y su defensa. Sencillo y eficaz. El sujeto es agente y paciente de sus experiencias subjetivas, de su relación con el saber inconsciente sobre su vulnerabilidad ontológica y también de los remedios a los que recurre para defenderse de lo insufrible. (Ante el relato de una desgracia ajena, quién no ha escuchado decir: “Yo no lo soportaría, me volvería loco”).

En la entrada Defensa de este Vocabulario, Álvarez amplía la original teoría de Freud sobre la defensa, la que le permitió hablar de neuropsicosis de defensa que luego separó –neurosis versus psicosis– en función de los principales mecanismos de negación defensiva: la represión o el rechazo. En la unidad de la neurosis la estrategia defensiva consiste en separar el afecto de las representaciones insufribles; en la particularidad del polo histérico el afecto hace síntoma en el cuerpo y en el polo obsesivo el afecto coloniza el pensamiento de ideas obsesivas, a cuál más insulsa y angustiosa. En la psicosis el mecanismo defensivo es más radical y se rechaza tanto la representación como su afecto. En todo caso, parece ser que es preferible dolerse por las consecuencias que por las causas de la defensa. En la clínica diaria se observa que los síntomas no se abandonan con gusto, y menos a pelo, sin alternativas o suplencias para cuando retorna lo reprimido/rechazado, pues las defensas pueden ahuyentar al enemigo exterior pero no tanto al incordio que somos para nosotros mismos; por eso el síntoma es lo más genuino del sujeto: su respuesta defensiva, su solución de compromiso frente a la cuestión de saber o no saber y de cuánta verdad subjetiva puede asumir el paciente/agente de lo que sufre/goza; como nos recuerda Álvarez citando a Nietzsche (Ecce homo. Cómo se llega a ser lo que se es): «¿Cuánta verdad soporta, cuánta verdad osa un espíritu? Esto fue convirtiéndose cada vez más, para mí, en la auténtica unidad de medida». Y en la entrada Locura se nos recuerda una potente observación de Freud: «La neurosis no desmiente la realidad, se limita a no querer saber nada de ella; la psicosis la desmiente y pro-

cura sustituirla. […] Llamamos normal o “sana” a una conducta que aúna determinados rasgos de ambas reacciones: que como la neurosis, no desmiente la realidad, pero, como la psicosis, se empeña en modificarla».

La originalidad del modelo teórico de la Otra psicopatología consiste en captar en la clínica diaria la capacidad del agente/paciente para generar movimiento, y en poderlo acompañar en sus desplazamientos, minimizando sus excesos autodestructivos. Sin duda, partir de la unidad y polos, tanto de la neurosis como de la psicosis, así como trabajar, tanto con las estructuras clínicas como desde la perspectiva continuista o elástica, facilita escuchar los pasos de quien se mueve en busca de su equilibro o estabilización. En el caso de la neurosis, el movimiento de ida y vuelta entre la insatisfacción del deseo histérico a lo imposible del deseo obsesivo; y en el caso de la psicosis, «este movimiento subjetivo lo podemos explicar de muchas formas: tiene enfermedades distintas y le cambiamos el diagnóstico periódicamente; tiramos por la calle del medio y lo metemos en el cajón de los atípicos, mixtos o intermedios; lo etiquetamos con uno de esos diagnósticos que vale para todo y ayudan a salir del paso, como trastorno esquizoafectivo o trastorno esquizotípico; o también podemos admitir que en la locura hay un sujeto. De ser así, a la búsqueda de equilibrio mediante su quehacer defensivo –lo consiga o no–, este sujeto se puede desplazar por ciertas polaridades propias de la psicosis».

Por lo leído, la psicopatología no puede ser un catálogo de sambenitos o álbum de instantáneas –de fotos desenfocadas o movidas– porque la realidad clínica no es estática sino dinámica y se parece más a una película, o mejor aún, a una serie con muchas temporadas. Una serie de vivencias, experiencias subjetivas, conformaciones clínicas en movimiento, buscando la estabilización o perdiendo el equilibrio conseguido. Vaivenes que se observan en los famosos casos de Schreber, Wagner y Aimée. Casos clínicos que para esta Otra psicopatología son su guía clínica, ya que, braceando en la mar brava de la angustia, el doliente perseguido puede encontrar respiro en la megalomanía, sin salir del perímetro de la paranoia; así como cambiar de un «estado pasivo de objeto de goce de la maldad

del Otro a un estado activo en el que asume una misión, a menudo salvadora». Sobre los ejes de la paranoia y la melancolía que atraviesan la condición humana, el agente/paciente busca su mejor acomodo –su mal menor– entre el autorreproche melancólico y la autorreferencia paranoica, y viceversa. En la entrada Melancolía se nos recuerda que «la paranoia y la melancolía se combinan: la paranoia aligera la indignidad y la culpabilidad del melancólico; la melancolía arrastra a los infiernos la ceguera de la inocencia y la soberbia colosal del prometeico paranoico. Por eso, más que mezclarse, se ajustan y relacionan mediante una lógica interna firme que las convierte en una pareja bien avenida, de las que se buscan porque juntas funcionan mejor que por separado. Lo chocante es que la psicopatología psiquiátrica no ha querido saber nada de esa diáfana articulación, tan frecuente en la combinatoria de los polos de la psicosis».

(Pincha la imagen para leer el Índice y Guía de lectura)

Aun siendo necesario un modelo teórico de la realidad clínica, se nos recuerda que el modelo no es la realidad, sino una interpretación y conceptualización de las diferentes maneras de expresar la aflicción psíquica, luego, el mapa no es el territorio pero… casi. De allí que el saber sea supuesto por provisional y circunstancial,

ya que se da en un momento determinado de crisis del agente/paciente: desencadenamiento, pérdida de estabilización, reequilibrio, en definitiva, en un momento agudo por el que se pasa. Luego se está, no se es. La única cualidad permanente del ser es su condición humana y el diagnóstico no tiene que fijar, cronificar, lo que es una cualidad temporal, y menos medicalizar de por vida. Y casi, porque aunque este Vocabulario de psicopatología nos propone escuchar el movimiento de la realidad clínica, a la que nos despistamos el agente/paciente cambia de posición subjetiva y ya no está donde lo pensábamos. Y es que, nuestras categorías clínicas o se guían por la clínica, como es el caso de este Vocabulario, o se desfasan. Y también casi, porque nunca podremos dar por completado el saber sobre la condición humana y sus pesares. Retornando a Freud:

“El conocimiento de las premisas no nos permite predecir la naturaleza del resultado”

Pulsa sobre la imagen para ver la entrevista a José María Álvarez sobre el Vocabulario de la Psicopatología

SIENTE BIEN, VIVE MEJOR

Autoria: Xavier Montaner

Editorial: RBA

Pàgines: 240

ISBN: 9788411323376

1.ª edició: novembre de 2023

També disponible en e-book Ressenya

El segon llibre de Xavier Montaner, doctor en psicologia de la salut i especialista en neuropsicologia, ens mostra que “com més lluitem contra les emocions desagradables, més patiment ens causen”, i per això proposa un viatge “per a descobrir què amaguen les teves emocions difícils, identificar-les, gestionar-les d’una manera més eficaç i així poder contactar amb una vida més plena”.

Siente bien, vive mejor. Libérate de preocupaciones y mejora tu salud emocional és un llibre amè, directe i sense tecnicismes, i molt pràctic, ple de metàfores, casos reals, autorrevelacions i exercicis molt vinculats a la teràpia d’acceptació i compromís. És a dir, des d’un llenguatge molt entenedor, ofereix recursos, gairebé a cada pàgina, per ajudar al procés terapèutic, la qual cosa el converteix en una eina útil tant per a lectors interessats a millorar-se com per a professionals de la psicologia.

Montaner tenia molt clar que volia que el títol fos Siente bien, vive mejor, i no Siéntete bien, vive mejor, perquè “Es tracta d’aprendre a sentir bé, no de buscar el plaer. I sentir bé implica estar disposats a sentir coses difícils al servei de coses que ens importen. Per exemple, estar disposats a sentir vergonya per avançar cap a una posició millor a la nostra feina. O angoixa quan és necessària per a superar un problema d’ansietat”.

“El contrari és triar estalviar-se aquesta emoció

difícil, per exemple, bevent, per deixar de sentir. Però sentir-se (falsament) bé a curt termini no et porta a la plenitud, i moltes vegades et destrossa la vida”, assegura l’autor.

“És un llibre replet d’autorrevelacions personals o d’experiències que he tingut amb pacients”

L’obra es divideix en quatre grans blocs: Veure, Intenció, Direcció i Acció (VIDA). “Són les quatre activitats que jo aplico a teràpia per ajudar a les persones: discernir què sents i què fa el teu cap, aprendre a viure intencionalment i no arrossegat per allò que sents, aprendre cap a on vols anar (la més important), i aprendre a no procrastinar i regir la teva acció d’acord amb els teus valors”.

“Hi ha moments en què la vida et pregunta què vols fer amb tot això que sents”

Segons el neuropsicòleg, l’objectiu de Siente bien, vive mejor és que “la vida dels lectors i lectores pugui avançar cap al lloc on volen estar, que puguin dir que són millors pares i mares, millors amics i amigues, i persones més compromeses amb elles mateixes”.

Llibre disponible per a totes les persones col·legiades a la BIBLIOTECA DEL COPC.

Xavier Montaner, neuropsicòleg i autor del llibre.

Visita El web del Psiara, la revista digital

del COPC

Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya c/ Rocafort, 129 - 08015 Barcelona Tel: 932 478 650 copc@copc.cat

Segueix-nos

Patrocini: