NÚM 19 - REVISTA FÒRUM:NÚM 4 - REVISTA FÒRUM.qxd
27/04/2011
11:11
Página 1
BUTLLETÍ INFORMATIU Número 19 - Abril 2011 Edició Bimestral C/ Albereda, 3-5 17004 Girona info@forumsanitari.cat www.forumsanitari.cat
Índex OPINIÓ. La mort. INFORMACIÓ. L’oficina virtual repartirà gairebé 5.700 euros entre els seus clients, novetats en el curs de prescripció infermera, entrega de l’Esculapi al Dr. Josep Ruscalleda, nova Junta del Col·legi de Veterinaris de Girona i els fisioterapeutes pediàtrics gironins s’actualitzen. ENTREVISTA. Dr. Josep Ruscalleda i Sabater.
ENTRA EN VIGOR LA NOVA LLEI ANTITABAC
NÚM 19 - REVISTA FÒRUM:NÚM 4 - REVISTA FÒRUM.qxd
27/04/2011
11:11
Página 2
Escrits d’opinió: Com veuren 4 professionals la mort en relació a la seva professió?
LA MORT
LA DAMA MÉS MISTERIOSA
La mort, puc dir que és la meva companya de treball. Cada dia la veig, la sento, la noto…però a la vegada la percebo tan llunyana, tan inexplicable…La mort, la meva companya que cada dia m’ensenya el que és viure, el que és estimar. La mort, l’única certesa de la nostra vida i sempre tan oblidada. La mort, per uns un pas més de la nostra vida, per d’altres l’últim. Per això és tan important cuidar, mimar, preparar aquest moment. És una tasca apassionant, procurar que cada persona mori amb la dignitat que es mereix o dit d’una manera més encertada, intentar que cada persona visqui amb plenitud fins a l’arribada de la mort. Ho he vist, és possible morir bé, he topat amb morts serenes, tranquil·les, acceptades encara que emocionalment doloroses. Com també he experimentat morts punyents, dramàtiques, esgarrifoses. De què depèn? La resposta és senzilla: de com decidim viure i de com ens ajuden a viure. La primera part de la resposta s’ha de trobar a través d’una recerca personal i la seva consecució és responsabilitat de cadascú. Per saber si anem en la direcció adequada ens podríem preguntar: si em morís demà podria estar contenta amb el què he sigut fins ara? La segona part de la resposta és la que m’implica com a professional i en la qual puc participar d’una manera molt activa junt amb tots els membres del meu equip. Cicely Saunders va ser la pionera d’aquesta gran revolució que són les cures pal·liatives, un moviment que ha omplert de dignitat els moments finals de la vida. Ara sabem que per ajudar a viure als nostres pacients el més eficaç és tractar el que s’anomena el dolor total. Es defineix com un dolor que és a la vegada físic, psíquic, social i espiritual i que per tant ha d’estar abordat pels diferents professionals experts en cada dimensió de la persona. El que més valoren aquests pacients és palpar que no els abandones, percebre que ens segueixen interessant els seus problemes, les seves il·lusions. Com a infermera em resulta reconfortant poder treballar en un àmbit on es té en compte la persona amb tota la seva globalitat ja que és la base de la nostra disciplina. Acabo amb una frase d’un pensador que resumeix el que he volgut expressar en aquestes línies: “acompanyar a una persona en el procés de morir és ajudar-la a viure intensament l’última experiència de la seva vida”.
La mort és màgica i alhora inoportuna. Màgica perquè, llevat dels casos de suïcidi, un no en sap ni el quan ni el com; inoportuna perquè sempre estronca alguna il·lusió: no pots assistir el casament del teu fill o del teu nét, no pots conèixer el teu besnét o besnéta, no pots veure publicat el teu darrer llibre, no pots tornar a contemplar aquell rostre còmplice, no pots fer aquell viatge que sempre havies volgut… En els primers anys de professió, els morts em feien por. Sovint havia de fer autòpsies sol, de nit, i en petits cementiris rurals que hi havia un mort cada cinc o deu anys i que, conseqüentment, estaven plens de teranyines i amb unes condicions higièniques pèssimes. A banda, que no hi havia les mesures de protecció que els forenses tenim actualment, i no era descartable obrir un cadàver i contagiar-te d’alguna malaltia. Però tot i els handicaps, ja aleshores em semblava important interrogar els morts i que aquests em responguessin. Calia fixar-se molt en les respostes perquè, en aquest món, sovint la veritat penja d’un fil. Això ho fa apassionant. Amb el nombre d’autòpsies que he practicat, he tingut molt de temps de reflexionar sobre la mort, de donar voltes a la fragilitat de la vida humana, als conceptes de justícia i injustícia, a la soledat, a la vellesa... També he tingut temps de pensar en el destí i em nego a creure que tots els cadàvers que m’han arribat a la sala d’autòpsies tinguessin un dia marcat en un calendari des del moment en què van néixer. Necessito pensar que el destí l’anem sembrant dia a dia. Després de trenta-cinc anys de professió, els morts no només no em fan por, sinó que tampoc no temo la mort. La meva feina diària m’ha ajudat a desmitificar-la. Ara la veig com el què és, un fet biològic irremeiable. Tenir la mort a prop m’ha ajudat a relativitzar la resta de coses, m’ha fet apreciar encara més la vida –la majoria dels forenses que conec són persones extremadament vitalistes–, m’ha fet variar l’escala de valors i, fins i tot, m’ha fet creure en Déu. Sempre he pensat que la millor manera de morir seria a casa, acompanyat, sense dolor… i quan hagués fet tot el què volia fer. Però això no val a triar. Tots sabem que hem de morir, però vivim com si no ho sabéssim. En això, els humans som intel·ligents.
Dolors Pons Crisol Infermera en Cures Pal·liatives
Dr. Narcís Bardalet Viñals Metge forense
LA MORT La mort, una paraula que en l’àmbit veterinari no sembla tenir la mateixa interpretació que en la resta de professions sanitàries. El concepte mort per definició és: la finalitat d’un organisme biològic a deixar de viure. En els éssers vius es caracteritzen pel cessament irreversible de les funcions vitals, sense voler confondre amb el cessament temporal, com és el cas de la hibernació. Aquest concepte, i molt especialment en Veterinària, té unes connotacions diferents degut als canvis de costums de la societat actual, i a la manera de valorar les coses. En principi, en la Veterinària, es considera aquest acte com una necessitat de la pròpia vida de l’animal, tant si és per voluntat pròpia (eutanàsia) com si és amb una finalitat productiva, destacant-ne la potestat del propi veterinari per poder-la decidir. Ambdós casos van a parar allà mateix per diferents camins, en el primer imperen els sentiments que poden ser molt grans, si també, ho ha estat l’estima durant tota la vida; en canvi, en el segon cas, no té el caire sentimental, i s’ajusta a una necessitat de rendiment productiu. Encara que el final és el mateix, he volgut transmetre diferents interpretacions de la mort dins l’àmbit de la professió Veterinària, per poder més endavant, ser tema de fòrums més erudits i profunds.
Jordi Ullate Duch Vocal Junta Col·legi Veterinaris Girona
2
LA MORT La mort no és igual per a tothom. Durant els anys que porto treballant com a professional de la sanitat he pogut comprovar que la mort és un acte íntim i individual que cada persona el viu segons la seva percepció de la vida i les seves ideologies. Hi ha qui ho viu amb un gran mutisme, negació, por i angoixa; d’altres s’hi entreguen amb una gran calma i enteresa, fent que la mort sigui part de la vida, part de la vida de la seva ànima; també hi ha qui la viu amb cert sentit de l’humor i ironia, i pot exclamar: “Bé, filles, ara aviat ja podré tornar a discutir-me amb el vostre pare, que en pau descansa”. Això ens demostra que l’abordatge i l’acompanyament a la mort és un acte únic i exclusiu per a cada persona. Nosaltres, com a professionals de la salut, juntament amb la resta de professionals i la família, hem d’acompanyar i ajudar el pacient a assumir la mort d’acord amb el sentit que ell ha donat a la seva vida i les seves creences. L’objectiu prioritari de la nostra atenció al malat terminal són les mesures de confort, sense pretendre allargar l’agonia ni escurçar la vida intencionadament, sinó facilitar-li el pas de la vida a la mort amb la màxima dignitat i qualitat possible. L’atenció del pacient terminal s’ha de realitzar sota una visió integral i personalitzada, tenint cura de les seves necessitats biològiques, psicològiques i socials, atenent a la diversitat de símptomes que presenta, com poden ser: el dolor, les nàusees, el restrenyiment, la incontinència, l’insomni, l’asfixia, la restricció de la mobilitat, el dolor moral, la por, l’angoixa, el sentit de pèrdua... Nosaltres, com a fisioterapeutes, podem ajudar a minimitzar la simptomatologia que presenta el malalt terminal, atès que amb els tractaments posturals, el moviment de les articulacions i la mobilització dels teixits incidim sobre la majoria dels símptomes, i és a través del contacte amb les nostres mans mitjançant el sentit del tacte -que fins al final està present en el pacient- amb el qual donem confort, relaxació i acompanyament a la mort.
Núria Torrents Sesé Fisioterapeuta col·legiada, núm. 403
NÚM 19 - REVISTA FÒRUM:NÚM 4 - REVISTA FÒRUM.qxd
27/04/2011
11:11
Página 3
L’oficina virtual, fruit de l’acord entre el COMG i Bankinter, repartirà gairebé 5.700 euros entre els seus clients
Al igual que l’any passat, l’oficina virtual Fòrum Sanitari, fruit de l’acord entre el COMG i Bankinter, repartirà entre els seus clients gairebé 5.700 euros, com a retorn de part dels beneficis que hagin generat amb la seva activitat. Aquestes quantitats, que en algun cas arriben fins als 836 euros, són el retorn de part del guany que cada client ha generat al banc, en funció de la seva activitat, fruit de l’acord aconseguit pel COMG durant l’any 2009.
Us recordem que Bankinter, a través de l’oficina virtual de Bankinter, també ofereix d’altres avantatges als col·legiats i familiars per tal d’accedir a hipoteques, préstecs personals, comptes corrents, productes d’inversió, etc, a preus i condicions avantatjoses. Per tal d’informarvos més àmpliament sobre aquests avantatges només cal que us adreceu al vostre col·legi o bé al web www.forumsanitari.org. Informa’t i gaudeix-ne!
Novetats en el Curs de Prescripció Infermera
Entrega de l’Esculapi al Dr. Josep Ruscalleda Sabater
Després dels primers sis mesos des de l’inici dels Cursos de Prescripció Infermera al Col·legi Oficial d’Infermers/eres de Girona en fem les primeres valoracions.
El passat 24 de desembre, la secció de metges de jubilats del COMG, acompanyats del president, Dr. Benjamí Pallarès; del secretari, Dr. Pere Rimbau, i del vicepresident primer, Dr. Emili Ayats, van traslladar-se a Cassà de la Selva per fer entrega de l’Esculapi al Dr. Josep Ruscalleda Sabater, en honor al seu centenari, celebrat el març del 2010. L’homenatge va ser molt emotiu i la vetllada va transcórrer amb alegria i il·lusió.
Amb la formació de prop de 80 col·legiats al mes, una demanda creixent d’alumnes i motivats per la bona acceptació dels cursos, el COIGI estudia incorporar properament novetats en l’organització dels mateixos. Una de les accions que es projecta és descentralitzar de la Seu Col·legial part d’aquests cursos per poder impartir-los a diversos centres de treball de la província. D’aquesta manera pensem poder donar major resposta als col·legiats interessats, facilitant la realització del programa presencial a aquells centres que intervinguin. En breu rebreu informació més detallada.
La nova junta de govern del Col·legi de Veterinaris de Girona, ja està en marxa Presidida pel Sr. Bernat Serdà, ja han començat a realitzar les tasques pròpies del Col·legi els nous vocals de la junta. Comptant sempre en millorar la gestió i afavorir el màxim els interessos de tots els col·legiats.
Taula Rodona “Atenció al menor d’edat. Les implicacions legals, responsabilitat i ètica” Professionals i pares van exposar i debatre durant la taula rodona, la maduresa dels adolescents per prendre determinades decisions sobre la seva salut El passat 27 de gener, l’Auditori de la Casa de Cultura de Girona va ser l’escenari escollit per posar de manifest la falta de recursos i els problemes ètics que es troben els professionals que treballen en contacte directe amb els adolescents. La taula rodona, organitzada pel Col·legi Oficial de Metges de Girona i l’Agrupació de Ciències Mèdiques, va posar damunt la taula temes com la demanda de tractaments anticonceptius, la píndola postcoital, etc. La jornada va finalitzar amb el torn obert de paraula, on els assistents van manifestar i preguntar els seus dubtes als ponents. Els fisioterapeutes pediàtrics gironins s’actualitzen segons l’acadèmia Europea de nens amb discapacitat El passat dia 22 de gener, va tenir lloc a la seu gironina del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, la conferència “Perspectives de l’Acadèmia Europea de nens amb discapacitat”, a càrrec de la fisioterapeuta especialitzada en pediatria, Lourdes Macias.
La nova junta esta composta per: President: Bernat Serdà Bertran Secretaria: Margarita Zurutuzar Urquia Tresorer: Ramon Cedó Benet Vocals: Jose Luis Martínez Fernández, Bàrbara Pérez Ramos, Antoni Margenat Luque i Jordi Ullate Duch.
Va ser un èxit d’assistència. De moment, sembla ser que la fisioteràpia pediàtrica és una de les especialitats que genera més interès en les contrades gironines. Els assistents es varen poder posar al dia de les noves escales de valoració per la espasticitat, distonies i funcionalitat.
2011 Any Mundial de la Veterinària
Seguint dins del camp de la fisioteràpia pediàtrica, s’estan duent a terme les sessions formatives de psicomotricitat a l’escola d’E.E de Palamós “Els Àngels”. S’ha triat aquest lloc, en comptes de la Seu del Col·legi, per les necessitats d’espai i material que es requereix per a dur a terme aquest curs, ja que és teòric i pràctic.
Fa 250 anys que Claude Bourgelat, en una pensió de la guillotière de Lion, va fundar la primera escola veterinària del món. En aquest acte de celebració no hi podia faltar el Col·legi de Veterinaris de Girona. Durant tot l’any es portaran a terme diverses accions per acabar a la tardor amb un gran acte institucional on hi participaran diferents professionals i oficis relacionats amb la professió.
Tots els assistents estan molt satisfets de com s’està desenvolupant i troben molt enriquidor poder fer aquestes sessions de forma vivenciada.
3
NÚM 19 - REVISTA FÒRUM:NÚM 4 - REVISTA FÒRUM.qxd
27/04/2011
11:11
Página 4
ENTREVISTA AL DR. JOSEP RUSCALLEDA El Dr. Josep Ruscalleda i Sabater va complir els cent anys el passat 27 de març del 2010. Malgrat que fa uns anys que no gaudeix de bona mobilitat, té el cap ben serè. Vostè va néixer a Sant Feliu de Guíxols. Com recorda aquells primers anys? Molt bé. En aquell temps jugàvem pel carrer. Jo, de totes maneres, anava a col·legi. Anava als “hermanos” des dels 3 anys i en teníem un que ens explicava la història sagrada com un conte. Ens agradava molt. Tenia una paciència... La vida ha canviat molt des de llavors. Ara ens trobem a Cassà de la Selva. Què representa per a vostè aquesta vila? El meu pare era de Cassà; i el meu oncle, que era el que estava aquí a Cassà i era metge, no tenia fills; per això nosaltres veníem molt sovint a passar una temporada amb ells. El meu avi i besavi també eren de Cassà. Jo vaig venir aquí definitivament l’any 36, abans de la guerra. Vaig acabar la carrera i com que ells no tenien fills, em vaig quedar aquí. Els meus pares, la meva germana i els seus fills també van venir a refugiar-se aquí a Cassà, perquè tenien por dels bombardejos de Sant Feliu. Aquest poble és gairebé el meu poble natal, perquè he passat més anys aquí que a Sant Feliu. Als 10 anys vaig anar als Maristes de Girona a fer el batxillerat; després vaig anar a estudiar a Barcelona, de manera que només anava als estius a Sant Feliu. Per tant, sóc més d’aquí que d’allà. Ens pot dir com eren aquests dos pobles fa un segle? Han canviat molt. Han crescut. Passa, però, que a Sant Feliu al fer tants anys que no hi soc, el canvi és més sobtat. Aquí a Cassà el canvi s’ha fet més pausadament. Però tot ha evolucionat... Abans anàvem a pagès amb una tartana, després hi vam anar amb bicicleta, i finalment amb cotxe; a vegades també a peu. Com recorda els anys de la guerra i a on la va passar? El 18 de juliol va esclatar la guerra, però a mi no em varen mobilitzar fins al juliol del 37, al cap d’un any. Vaig haver d’anar a Barcelona i em varen enviar com a metge a Pino de Ebro; fins al febrer del 38 que el meu oncle es va posar malalt, vaig demanar permís per anar a veure’l i vaig venir. Em varen demanar passar a l’altre costat, però els republicans -al lloc a on vaig anar jo no eren militars, eren milicians- no sabien de què anava la guerra. Allò era un desastre. I vaig dir que sí, que volia passar a l’altre costat. Vaig passar per la frontera del castell de Recasens. Vam arribar a l’altre costat i allà ja no era tinent com abans però ens deien Soldado Médico. D’allà em van enviar a Saragossa, a una companyia d’automòbils. Recordo que em pagaven 25 pessetes al mes. Hi havia molta gent de Catalunya, de manera que ens reuníem. Llavors, amb una companyia d’ambulàncies vam anar seguint les tropes que venien cap aquí, i vam entrar a Barcelona. Les tropes ho feien al matí i nosaltres a la tarda. Un cop acabada la guerra vaig tornar a Cassà. Com ha canviat la professió mèdica en aquests 100 anys? Mare de Déu com ha canviat! Miri, abans hi havia curanderos. Ara ja no n’hi ha cap. Això vol dir que abans la medicina no era gaire “segura”, en canvi ara ha fet molts avanços, per això els curanderos ja no tenen raó d’existir. El tema dels medicaments; abans les medicines les preparaven els farmacèutics; ells feien les barreges. No hi havia gairebé injectables; era una medicina molt naturista, amb moltes herbes. En canvi ara tot són medicaments. Han aparegut les grans farmacèutiques que ho dominen tot. Quan jo vaig començar, per exemple, amb els RX (que ja n’hi havia a Girona): com hi anava el malalt a Girona? perquè cotxes tampoc n’hi havia gaires... Una altra cosa, per exemple, eren les anàlisis: quan vaig tornar de la guerra amb el farmacèutic vam començar a fer anàlisis, perquè per fer una anàlisis de sang a Girona hi havies d’anar amb dejú... i com hi anaves si no tenies ni cotxe ni res? De manera que nosaltres fèiem el més elemental de l’analítica. Valoraria aquest canvi a millor o a pitjor? Després d’explicar tot això, evidentment, el canvi ha estat positiu. El contacte amb el pacient, però, era millor abans. El que hem perdut ha estat
Col·legi Oficial d’Infermers/eres de Girona (COIGI) C/ Albereda 3-5, 3r. - 17004 Girona Tel. 972 20 40 61 / 972 20 15 04 Col·legi Oficial de Metges de Girona (COMG) C/ Albereda 3-5, Àtic - 17004 Girona Tel. 972 20 88 00
l’humanística. Quan jo vaig començar aquí, cada dia venien 3 ó 4 malalts. Amb la Seguretat Social, es va produir un gran canvi. Les medicines eren de franc, de manera que la gent venia moltes vegades sense tenir res. Penso, també, que el cotxe ho va fer malbé tot, perquè abans la gent s’ajudaven mútuament. Quan jo anava a una casa a mirar una criatura, per exemple, i els pares treballaven, sempre hi havia un veí que m’atenia i m’ajudava (quan havíem de posar injeccions, s’havien de bullir les xeringues i, per tant, s’havia d’encendre foc). A més, la gent no marxava del poble. Ara ve el dissabte i tothom toca el dos. Abans els dissabtes encara es treballava. I els diumenges s’anava al cinema, a passeig...es feia més vida al poble. Abans tothom es coneixia i ara, en canvi, no. Tothom marxa, és fora. Ha canviat molt. L’any 2008 va presentar el llibre "Anys i panys, vivències d'un metge rural". Quan va tenir la idea d’escriure el llibre? M’ho deien els nets i els nebots: “Avi, ha d’escriure un llibre”. I al final em vaig decidir a escriure’l. Aquí a Cassà hi havia un xicot, que es va morir l’any passat, que sempre em preguntava perquè no feia les memòries. I ell em va ajudar a fer-les. És una recopilació d’històries i records? Sí. De coses que m’han passat des de la infància a ara. Aquestes memòries han tingut moltes vicissituds. Quan les va tenir fetes, les vaig donar a llegir a un cunyat meu, en Jordi Nadal. Li vaig ensenyar i em va dir que així “no podia anar ni amb rodes”, perquè estava mal escrit. Llavors el vam reescriure i quan el va tornar a llegir ja li va agradar més. He de dir que aquestes memòries me les va aprovar en Quim Nadal, també. És important dir que el què en vàrem treure ho vam donar tot a l’Associació d’Alzheimer de Cassà. En vam vendre molts! Quines han estat les seves principals aficions? La natació. Jo vaig participar a la travessia del port de Barcelona. Teníem un equip de Waterpolo i jugàvem amb els diferents equips que tenien les poblacions de la costa, com per exemple Llafranc. Durant la festa major jugàvem partits. També m’agrada viatjar; he viatjat molt. Amb el meu germà hem estat a Nord Amèrica, a Canadà, a Groenlàndia, al Japó, a la Xina, als països del Nord (Noruega, Suècia), al Brasil, a les illes de l’Atlàntic... hem estat també al Transsiberià... en fi, hem estat a tot Europa. I la família. Quants fills, néts i besnéts té? 9 fills, tot i que se’ns va morir un l’any passat. També tinc 23 néts i 8 besnéts. Som una gran família. Quin és el secret per arribar tan bé als 100 anys? No n’hi ha de secret. Home, potser el secret més secret és no fer disbarats. És igual que amb medicina. Hi ha una dita que diu “Primer, no fer mal”. El metge té aquesta norma. Doncs el mateix amb la vida. Pots gaudir-la però amb compte. Jo no soc gran menjador; menjo poc. Tampoc m’agrada el beure i fumava amb pipa. Per cert, tinc 500 pipes. Vaig començar a fumar amb pipa als 17 anys quan estudiava a Barcelona. Li fa por la mort? No. Hi penso molt. Penso com vindrà, tot i que ens diuen que vindrà quan menys ho esperem. A casa, érem molt religiosos. Hem estat creients. No em fa por la mort.
Consell de redacció: Sílvia Bardalet, Cristina Montero, Joan Profitós, Joaquim Barceló, Francisco Bastida, Jordi Ullate, Alba Resplandis i Laia Teixidor. Impressió: NEXE IMPRESSIONS, SL
Col·legi Oficial de Veterinaris de Girona (COVG) C/ Cor de Maria 10 - 17002 Girona Tel. 972 20 00 62
Coordinació i maquetació: Meritxell Bonet.
Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya - Secció Territorial de Girona C/ Albereda 3-5, 3r. - 17004 Girona Tel. 663 26 79 92 / 902 10 65 32
Foto portada: Martí Artalejo.
DIPÒSIT LEGAL: GI-60-2007 Edició: Abril 2011