“
“
ELISENDA GÓMEZ
AJUDAR I ACOLLIR ELS REFUGIATS ÉS DONAR ESPERANÇA PER TORNAR A CONFIAR EN LA HUMANITAT Elisenda Gómez-Angelats, és sòcia del Cercle Sabadellès 1856, on practica tennis, running, natació i una mica de bicicleta. A més, és metgessa d’Urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. El mes d’abril va anar com a voluntària al camp de refugiats d’Idomeni i els seus camps satèl·lit per dur-hi roba, material mèdic i per ajudar a atendre mèdicament a les desenes de milers de persones que desitgen entrar a Europa fugint de la guerra. Quina va ser la durada del viatge? Quants éreu? Vam anar a fer una prospecció als camps durant cinc dies. Érem vuit professionals del món de la sanitat, repartits entre infermeria, tècnics i jo, que era la metgessa. Com us plantegeu anar a Idomeni? La veritat és que feia un temps que a mi personalment em ballava pel cap fer alguna cosa pels refugiats. Finalment va ser a través del marit d’una infermera d’Urgències de l’Hospital Clínic que estava al camp d’Eko fent de voluntari, que ens va engrescar. Vam decidir anar a ajudar, a fer alguna cosa, si més no. Com eren les vostres condicions de vida allà? Nosaltres vam estar allotjats a una mena de residència, un luxe comparat amb el que tenen els refugiats als camps. La pega és que la residència estava a Macedònia, a uns 20 km dels camps, que com sabeu estan al nord de Grècia, fronterers amb Macedònia. Cada matí i cada nit havíem de creuar fronteres. Passàvem tot el dia al camp d’Eko, treballant sense parar, i només anàvem a la residència a dormir just les 6h que dormíem. Ens llevàvem ben d’hora, ens dutxàvem i de camí als camps esmorzàvem alguna cosa. Ens desplaçàvem en cotxe a Grècia, però no ens els deixaven passar a Macedònia, així que cada matí i cada nit havíem de caminar un parell de quilòmetres. De nit, caminar per allà era una quietud absoluta, moment en el qual paíem el que havíem viscut durant el dia. Al matí caminàvem mentre sortia el sol i albiràvem el magnífic paisatge que ens oferia aquella terra. Als camps menjàvem fruits secs, falafels... i al capvespre ens reuníem amb altres voluntaris per sopar a un bar de Polikastro, una petita ciutat entre els camps d’Eko i d’Idomeni. Hi havia anglesos, americans, noruecs, d’altres llocs d’Espanya, i catalans, molts catalans. Quin eren els objectius inicials que teníeu quan anàveu cap als camps de refugiats? Un cop allà us veu trobar la situació que imaginàveu o era diferent? L’objectiu inicial va ser proveir atenció sanitària a la població del camp d’Eko, on hi viuen uns 2.200 refugiats, el 40% dels quals són nens. Quan vam arribar allà realment ens vam adonar que a banda de necessitats mèdiques n’hi havia de moltes altres –higièniques, alimentàries, etc. Estàvem realment desbordats. El dia que vam arribar plovia i molts nens anaven descalços i ens demanaven sabates! Va ser un xoc. Ho veus a la televisió, però quan arribes allà i veus tanta gent i tants nens fent cues llarguíssimes per un bol d’arròs i tros de pa... A més hi ha molt de fum de totes les fogueres amb les que s’escalfen, enmig de les moltes tendes de campanya on s’hi amunteguen les famílies que no han pogut accedir a una tenda d’ACNUR o de Metges sense fronteres. I bassals, molts bassals!
28
C E R C L E : L A R E V I S TA
Elisenda Gómez, atenent a un nen refugiat
En quines condicions treballàveu? Per visitar els refugiats no teníem un lloc concret. Al matí fèiem tasques de repartiment i a la tarda visitàvem, però no podíem disposar de la carpa de Metges Sense Fronteres. Sortosament, una ONG de Bergen (Noruega) i una d’americana ens deixaven fer servir la seva ambulància per visitar els residents. Nosaltres dúiem molta medicació que ens va donar l’Hospital Clínic, i a Polikastro gràcies al voluntariat i a petites onegés es va anar fent un magatzem de medicaments i material: des de guants fins a material de cura, grapadores, desinfectant, paracetamol, xampú anti-polls o cremes solars, que són imprescindibles, sobretot per als nens. La veritat és que jo anava tot el dia amb fonendoscopi penjat, ja que era la manera que reconeguessin que eres personal sanitari. També passàvem per les tendes preguntant si algú necessitava atenció mèdica, perquè moltes dones amb criatures petites ni tan sols tenien temps ni oportunitat per desplaçar-se a visitar-se a les ambulàncies. Penseu que les cues que s’hi formen són molt llargues. A més, la majoria de la població no parla anglès, i són els mateixos refugiats els que fan d’intèrprets àrab-anglès i viceversa. És en moments com aquests quan te n’adones de les ganes que té