Temes d’interès “EDUCACIÓ i CIUTAT” Per Pep J. Quetglas Mas. Pedagog. Cap del Negociat del Departament de Dinàmica Educativa
Des de l’inici dels ajuntaments democràtics, es creen a nombroses ciutats de tot l'estat espanyol projectes educatius de dinamització de la realitat educativa del municipi, recuperant la idea de "ciutat educativa" que, malgrat estar implícita fins i tot en el concepte clàssic de paideia i polis grega, és Edgar Faure qui el reformulà en el seu llibre emblemàtic "Aprender a ser". Les possibilitats educatives de la ciutat son incomptables, i les línies-marc de l’actuació del col·lectiu de ciutats compromeses amb aquest paràmetre estan recollides en els vint punts de la Carta de Ciutats Educadores, signada en el I Congrés de Ciutats Educadores celebrat el mes de novembre de 1990 a Barcelona, on Palma ja hi fou inclosa. La Declaració de Barcelona fou ratificada per unanimitat en el Ple de l’Ajuntament de Palma del mes de desembre d’aquell mateix any. L’expressió "ciutat educativa", com ja hem comentat, pren carta de naturalesa en la terminologia pedagògica a partir de principis dels anys setanta amb el famós llibre d’Edgar Faure i altres que portava per títol “Aprender a ser”. En qualsevol cas, la idea que vol expressar aquesta fórmula "ciutat educativa" és quelcom molt més antic. La referència llunyana i ineludible és indubtablement l'estreta relació que ja s’establia a la Grècia clàssica entre els conceptes de paideia i polis. Per altra banda, el mateix concepte d’educació el trobam íntimament relacionat amb el medi urbà. Un dels sentits de la paraula "educació" ha estat tradicionalment sinònim d’urbanitat o de civilitat, que ve de civitas, és a dir de ciutat. Tal com diu Jaume Trilla, “ciutat i educació són dos fenòmens profundament relacionats, tant relacionats que, fins i tot, podria fonamentar-se una línia de reflexió que fes del medi urbà no ja solament un destacat agent de formació, sinó l’entorn educatiu per excel·lència. Es pot recordar Plató quan, en un dels seus diàlegs -Fedre- fa explicar a Sòcrates que a ell, pel seu desig d’aprendre, no li agradava absentar-se d'Atenes, ja que els camps i els arbres no volien ensenyar-li res i sí, en canvi, els homes de la ciutat. O recordar també una famosa sentencia atribuïda a Plutarc en la qual deia de la ciutat que era el millor instructor”. No obstant això, també és cert que no seria difícil resseguir un altre corrent del pensament pedagògic que ha entès que la ciutat no era precisament el millor entorn per a l’educació. Evidentment, certs naturalismes pedagògics que han tornat a maniquees oposicions del tipus naturalesa/societat o camp/ciutat han abonat aquest corrent. Ben segur que podríem referir-nos a exemples anteriors i posteriors, però no hi ha dubte que “L'Emili” de Rousseau és l’obra que cal citar com a manual d’educació antiurbana. En ella hi podem llegir, entre d’altres coses: "(...) vull educar l'Emili al camp (...) lluny dels negres costums de les ciutats"; "Allunyeu-vos de les grans ciutats, on la manera de vestir i la immodèstia de les dones precedeixen i obstaculitzen les lliçons de la natura, on tot els ofereix plaers que no han de conèixer fins que sàpiguen escollir-los"; "Malauradament, a les grans ciutats ja no existeix l’educació privada, perquè la societat es fica pertot arreu i ja no resta cap reducte de pau; hom està en públic fins i tot a casa seva". No es tracta d’entrar aquí en la discussió, molt bizantina per altra banda, entre urbanofòbia o urbanofília pedagògiques. De fet, l’expressió "ciutat educativa" més que una categoria
12
FULL INFORMATIU CEIB. Núm 2/2010