aconseguit, fet una arquitectura que dóna llibertat a tots els arquitectes, però que en canvi dóna unes construccions molt fortes que fa que el conjunt té una unitat d’estil. És el que tenien els carrers de l’Eixample quan es feien amb molts anys de distància, o amb els anys que fossin, però a través d’una continuïtat cultural molt específica. Dit d’una altra manera, totes les ciutats del món s’han fet amb la llibertat dels arquitectes, però els arquitectes han construït sotmesos a l’imperi del gust momentani, perquè s’ha pogut fer amb prou calma per absorbir el gust. En un carrer del segle XVIII de París tots els arquitectes tenien, quan treballaven, les mateixes idees sobre com havien de ser les façanes d’una ciutat important. Per tant, hem substituït això, perquè ara no és possible, perquè aquesta unitat d’estil no existeix, obligant a una certa i limitada igualtat de materials: acabaments de tocho vermell i taulades amb dos pendents. Això, jo crec que dóna una unitat i en canvi permet unes varietats bastant constants, de manera que un utilitza un balcó, l’altre una galeria, l’altre finestres, l’altre una columnata, però sempre amb un criteri d’unitat de material. MF. Abans hem parlat dels grans edificis i dels gratacels. Dius que fins i tot els mals arquitectes ho fan millor. Però no és exactament el mateix del fenomen que ara estem vivint, que és els edificis icònics, que són gairebé peces d’escultures, com la Torre AGBAR, o l’Hotel Vela, edificis que pretenen en sí mateixos ser referències icòniques i que a més agafen formes que no són les formes habituals d’un edifici. Què en penses d’això? B. Com a primera resposta et diré que penso malament. Penso que l’arquitectura no tenia aquesta finalitat i penso que, per tant, s’ha de fer un esforç per tornar a l’arquitectura normal i corrent, sense extravagàncies, sense que l’extravagància sigui una dada positiva en l’arquitectura. També passa com amb lo de l’urbanisme i de la creació de tipus de ciutat, o el manteniment dels tresors històrics, que tampoc s’ha d’exagerar. És a dir, que moltes vegades aquests edificis icònics no resolen bé, en si mateix, algun problema concret, però han donat models i experiències per poder resoldre problemes que funcionen. Em sembla que sense l’experiència de la Unité d'Habitation de Le Corbusier, sense l’experiència del pavelló de Mies van der Rohe, de Barcelona, sense l’experiència de les vivendes del GATCPAC, o de les vivendes del CIEM, o de l’experiència i els empirismes de l’arquitectura nòrdica, hi ha moltes coses que avui s’han esgotat com a universals, no es farien ni es coneixerien. De manera que s’ha de tenir en compte que fer una experimentació per cara que sigui i per hipòcrita que sigui, té alguns valors científics que val la pena aprofitar-los. El dels edificis icònics està malament, però està pitjor aquells edificis que no són ni tan sols icònics. Aquells edificis fets per les immobiliàries, amb unes vivendes, amb unes finestres que semblen, allò que jo en dic “finestres del Carrer Balmes”, perquè són finestres d’una arquitectura insulsa i inútil totalment. MF. Tu vas transformar l’escola d’arquitectura en un moment molt concret i això va propiciar fins i tot la creació d'un model, el model Barcelona i una generació d'arquitectes. Aquesta ciutat va arribar a ser una ciutat coneguda per la seva arquitectura o, al menys, publicitada com a tal. Però ara dóna una mica com la sensació que aquest model s’està com desmuntant, no ?, que l’escola
24