Entrevista a Jorge Herralde realitzada al seu despatx de l'editorial Anagrama el 2 de juliol de 2013 L’editor Jorge Herralde va néixer a Barcelona el 1935 en una família mixta, com tantes: d’una banda, un cognom de robusta arrel castellana, i de l’altra, una branca catalanista i culta. Tot i estudiar enginyeria, va acabar sent editor, que és el que sempre havia volgut ser des que, encara adolescent a casa del pare de Pere Duran -que era l’enquadernador de Manuel Lara i Josep Janés-, va descobrir l’emoció d’editar, de buidar un llibre. Cal dir que entre els seus companys de classe també hi havia els Goytisolo, a més de gent tan improbable com els futurs directors de La Caixa Isidre Fainé i Ricard Fornesa. Va fundar l’editorial Anagrama el 1969 després de passar pel que s’anomenava la “gauche divine” i amb un propòsit molt militant: la difusió de les idees d’esquerres, de totes les esquerres d’aquell moment, que eren moltes, i no tant de la narrativa. Va crear el Premi Anagrama d’assaig i el Premi Herralde de novel·la, i amb el temps l’editorial s’ha convertit en un dels elements de referència universal de la literatura en espanyiol. Té el Premi a la Millor Labor Editorial Cultural, el Premi Targa d'Argento La Stampa Tuttolibri, el premi Clarín (concedit per llibreters d’Oviedo) i també la Creu de Sant Jordi. El 2002, la Fira del Llibre de Guadalajara va reconèixer el seu mèrit editorial. El 2003 a Itàlia li van donar el Premi Nacional per a la Traducció del Ministeri del Patrimoni Cultural, el 2005 va rebre la Distinció Oficial d’Honor de l’Excel·lentíssim Orde de l’Imperi Britànic i el premi Grinzane. I el 2006 va ser anomenat comanador de l'Orde de les Arts i de les Lletres pel govern de França. Enumerar els autors que ha editat i descobert és pràcticament impossible, però alguns són Martin Amis, Ian McEwan, Patricia Highsmith, Guy Debord, John Kennedy Toole o Bret Easton Ellis; espanyols com Álvaro Pondo, Enrique Vila Matas, Javier Marías, Vicente Molina Foix, i hispanoamericans com Sergio Pitol o Roberto Bolaño, entre molts altres. Fa poc va decidir posar data de caducitat a la seva carrera d’editor. Va vendre Anagrama als seus amics italians de Feltrinelli i es va donar un termini de 5 anys abans de jubilarse. Vista l’empenta que encara té, es fa difícil creure-s’ho. L’entrevista té lloc al despatx de la seva editorial, ara més buit que abans, quan s’hi acumulaven muntanyes i muntanyes de manuscrits per tot arreu.
25/04/2014
J. M. Martí Font. Quins son els teus primers records?. Jorge Herralde. El meu pare es deia Gonzalo de Herralde López-Grado, amb unes certes ínfules nobiliàries, aristocràtiques, no crec que massa consistents, però de les que, en tot cas, n’estava molt orgullós. Els seus pares s’havien arruïnat, i ell va tornar a començar i es va dedicar a una empresa de la que era soci minoritari i després de la guerra ja va ser un soci molt important, una empresa que es deia Carim: Refinerías e Industrias Metalúrgicas Companyia Anónima, que es dedicava a la fundició de metalls no ferris: coure, bronze, estany etc. I la meva mare era d’una família de la burgesia de Gràcia, en general bastant il·lustrada, amb un oncle que era de Estat català, i molt amic del Macià, que es va haver de exiliar. Va anar al camp de concentració d’Argelès, i va estar deu anys a Lyon, una altra germana que tenia una acadèmia, com un col·legi per a nenes, i la mera mare, que estudiava música, va treure la carrera de música, i després es va dedicar a sus labores. De la guerra civil, els primers records són molt llunyans, però sí recordo com un parell de vegades, els vols aeris i les bombes, i haver de baixar dues vegades a un dels refugis. MF. Ho recordes? JH. Vívidament, perquè --formulat a posteriori-- és com si tot trontollés. D'un mon estable, agafen els nens i se’ls emporten allà sota. I amb la meva germana gran ens van portar a Caldes de Montbui i allà vam passar tota la guerra civil. MF. Veu passar la guerra fora. JH. Sí, això devia ser dels dos als quatre anys, o algo així, però sí tinc un record com de gran llibertat. De viure al mig del camp, amb els pagesos i els cavalls. MF. És un record permanent a molta gent que durant la guerra civil passa la infància fora de Barcelona i tenen la memòria d'aquesta llibertat.
25/04/2014
JH. I després, quant vam tornar a Barcelona, vivíem a un pis amb la meva àvia materna, i segons diu la llegenda familiar, jo estava molt trist, i llavors vam anar a una torre amb jardí al carrer Bertrán, on vam viure fins que jo vaig tenir disset anys. I llavors jo estava pel jardí com en un western... -(Riu) MF. I on vas estudiar? JH. Vaig estudiar a la Salle Bonanova, que estava a la vora. Jo anava pujant cada dia deu minuts o un quart d’hora fins arribar, i des de l' ingrés al batxillerat, fins a setè. No, perdó, des d’abans, des dels cinc anys. Tinc alguns amics d’aquella època, bàsicament un, que és el Luis Goytisolo, que ens vam fer molt amics a segon de bachillerat, i un altre és [l'escultor] Xavier Corberó, que el veig menys, però també. I també hi havia [el director de cinema] Jacinto Esteva, el Cinto Esteva, al curs de sota. Vaig conservar durant temps alguns amics. MF. No està malament aquesta tribu... JH. I a més hi havia, una mica més amunt, tots els germans Goytisolo [José Agustín, Juan i Luis], i els germans [Josep Maria i Lluis] Carandell. També el [director de La Caixa Josep] Vilarasau, per exemple, i el [també president de La Caixa Ricard] Fornesa, que eren, sobre tot el Vilarasau, íntim amic del Juan Goytisolo. MF. Malgrat tots aquests amics que apuntaven cap a les lletres i la banca i malgrat l'influencia materna més, diguem-ne, cap a les arts, tu vas acabar estudiant enginyeria. JH. Però d’una forma com accidental, per dir-ho així. A mi, el que més m’agradava de petit era la literatura i la història. Llegia moltíssim ja de petit, era lector omnívor; des de tebeos, Salgari, literatura de quiosc, fins començar a llegir els Janés, que era un grandíssim editor, tenia una col·lecció d’humor que es deia: “Al monigote de
25/04/2014
papel”, on hi havia tot Wodehouse, Chesterton, i això vaig començar a llegir-ho als vuit o nou anys. I quan arribava Nadal, o una festa, demanava que em compressin llibres d’aquests. I després, més endavant, ja em vaig ficar amb la literatura diguem-ne seria: Aldous Huxley, Knut Hamsun, els de la Generació Perduda. Hi havia una editorial a Barcelona, Luis de Caralt, que malgrat que ell era falangista, publicava molt bona literatura estrangera, i un dels que treballava amb ell com a corrector o algo així, era el Josep Maria Castellet, ho ha explicat moltes vegades. I allà va publicar Faulkner, Hemingway, tots. MF. Eres una rata de llibreria, anaves buscant tot el que trobessis. JH. Sí, però també era molt esportista. Fins als 20 anys o 21, també era esportista, després vaig tallar en sec. M’agradava molt el futbol, jugava al pati del col·legi com un foll, m’agradava molt el tennis, hockey sobre patins, que llavors era una mica la moda. I després, un any, els dijous, que és quan hi havia com una tarda de recreo, van portar cavalls del picadero de Bonanova, i em vaig aficionar als cavalls, i durant tres o quatre anys, vaig muntar moltíssim, vaig saltar a cavall i era molt bo... MF. Vas anar a concursos? JH. A quaranta o cinquanta, sí, sí. MF. Què dius ara? Això és un secret molt guardat. JH. El Joan de Segarra ho ha recordat alguna vegada, però perquè se’n va enterar. No és un secret, el que passa és que ara estic com en altre novel·la. És una part del passat que... MF. Res sembla que et porti cap a convertir-te en l’editor que ets perquè, a mes, estudies enginyeria... JH. Però ja et dic, lo d’enginyeria..., jo quan acabo el batxillerat, teòricament, m’hauria agradat estudiar Filosofia i Lletres. Em vaig donar inclús algunes voltes pel
25/04/2014
pati de l' universitat, comentant-ho amb gent; els professors espantosos, els alumnes, bàsicament, eren monges o algo així, vull dir que no era un clima..., així com el clima de Dret era molt més estimulant; tothom estudiava Dret, tots els escriptors, com saps: Gil de Biedma, Castellet... però per a mi no tenia cap sentit. I aleshores, no obligat per la família, perquè he de ser honest, però si que hi havia una pressió familiar implícita en que estudies enginyeria per... MF. Per la fàbrica, no? JH. I vaig tenir la sort --o la desgracia-- que també les matemàtiques em funcionaven molt bé. Vaig començar la meva llarga trajectòria d’enginyer, perquè eren dos ingressos i sis cursos, però una mica estava com de cuerpo presente, y poco presente, y mente ausente. Anava fent una carrera formal, però amb poquíssima dedicació. Allò típic que el mes de maig et tanques, normalment amb alguns amics, tan vagos o golfos com tu, i estudies con un foll i t’ho aprens tot de memòria, que després tot s’esvaeix. A trompicones vaig acabar la carrera, però recordo que l’últim any vaig donar el primer disgust important als meus pares. Aleshores tenia un projecte amb el Jordi Argenté que després es va casar amb l’Esther Tusquets, i un altre amic, de muntar una editorial, com tants mils de projectes que hi ha hagut, i que no s’arriben a fer. Devia ser el 59 o el 60. Era l’últim any de carrera i teníem tres col·leccions previstes, una que era d’assaig, molt polític, dins del possible, e inclús vam contactar a la Carmen Balcells, que va ser el primer contacte professional... MF. Ja actuava com agent? JH. Començava llavors. Peau noire, masques blanches, Pell negre, màscares blanques, del Frantz Fanon, que era un anticolonialista furibund, molt amic del [Jean-Paul] Sartre, que li va prologar un altre llibre, i jo tenia que portar la col·lecció de narrativa. Entre els títols fitxats, havia llegit en francès: L’homme sans qualités, del [Robert] Musil, que després aquí va ser El hombre sin atributos, que era el primer de la llista, i després la Autobiografia de Alicia Toklas, de Gertrude Stein, o sigui, un projecte molt ambiciós, i segurament disparatat.
25/04/2014
MF. Molt ambiciós, sí, per ser l’any 59. Com recordes l’any 59? Com us manteníeu informats? Perquè una cosa eren aquests llibres que es publicaven aquí, una mica per sort o per una editorial que trobava un filó, però una altra cosa era estar al corrent de les tendències i els moviments que s’estaven produint a fora. JH. La major informació comença als primers 60. Però als 50 era gairebé per algú que havia viatjat. Jo mateix havia anat a París un parell o tres de vegades. Després gracies a les edicions llatinoamericanes, que publicaven molts llibres prohibits a Espanya, va ser un període d’esplendor notable, amb editorials com Fondo de Cultura Econòmica, i més tard, als 60, Siglo XXI, i després, Losada i Sudamericana, bàsicament. Però la informació comença als anys 60. Una mica, al llarg dels anys 60 ens anem trobant tots, de forma més o menys atzarosa, al restaurant l’Estevet, que li dèiem la Mariona. Tota la gent amb inquietuds culturals i polítiques ens anàvem trobant a la taula del fons, que podien cabre vint persones. També hi havia Cadaqués, els viatges a Perpinyà, organitzats per Llanterna Màgica, on feien uns cicles de cine fabulosos, i allà vaig veure un de l’Escola de Nova York, amb el John Cassavetes, el Jonas Mekas and company, sobre el free cinema anglès... Estàvem dissabte i diumenge gairebé sense sortir del cine, només per menjar. Érem cinèfils furibunds. Els 60 va ser, com se sap, la dècada cinèfila per excel·lència. MF. I es la dècada dels grans directors de cinema que són també intel·lectuals. JH. Exacte, és temps de la polítique d'auteur, estimulada per Cahiers du Cinéma, que jo llegia. N’hi havia dues: Cahiers du Cinéma i Positif, que era la marxista. Les llegia les dues, com molta gent, amb igual delectació. I anava molt a París. Amb un gran amic meu, el Carlos Durán, que va ser un dels fundadors de l’Escola de Barcelona, que tots eren molt amics meus, en un viatge a París recordo que vam veure À bout de souffle, del Godard, una setmana després de l’estrena, i vam sortir levitant. MF. Evidentment. És la pel·lícula emblemàtica d’aquest moment. Tots sortim levitant després de veure al Belmondo i la Jean Seberg.
25/04/2014
JH. Sí, sí. Després també vaig sortir levitant, de moltes altres però especialment de I pugni in tasca del italià Marco Bellocchio, que després vaig publicar un llibre de guions seus. MF. Eren aquells llibres mínims, els Cuadernos Anagrama, que són una de les primeres coses que publiques com editor. JH. No, les segones. Primer vaig començar amb tres col·leccions de llibres normals. Una en català, que es deia Textos, i que va durar poc perquè haguessin acabat amb l'editorial perquè era ruïnós. Eren llibres que per a mi havien sigut molt importants i que s’havien editat a Amèrica Llatina i amb difusió molt restringida aquí. Vaig començar per L’ofici de viure, de Pavese, llibre de capçalera, i el Baudelaire de Jean-Paul Sartre, també autor de capçalera per a mi durant molt temps. MF. I com es fabrica l’editor que es tira tots aquests anys anant al cine, vivint el cine? JH. El primer projecte --seria més pertinent dir fantasia editorial-- va ser amb el meu amic Carlos Durán, que era un d’aquests que ens vam anar trobant, però amb ell molt més aviat per coincidències d’amics comuns. El seu pare era l’enquadernador, i molt amic, del José Manuel Lara i també del José Janés. I anant jo a casa seva, al seu quarto d’adolescent, havíem d’atravessar el saló, amb la xemeneia amb dos butacons, i el pare amb el Lara o amb el Janés. Mai junts. I a casa seva tenia tota l’editorial del Janés, tots els llibres, i allà és la primera vegada que vaig entendre el que era ser un editor, com organitzava les col·leccions, amb allò que se’n podria dir l’emoció artesanal de cuidar d’un llibre amb tots els aspectes. Vam veure el Carlos i jo que hi havia llibres amb tapa dura, més cars, amb el que la censura era molt més permissiva, perquè el número de lectors era més restringit. MF. Es reduïa, és clar, pel preu.
25/04/2014
JH. I vam tenir la idea de muntar una editorial publicant amb tapa dura les obres complertes de Sartre i de Camus. I recordo com si fos ara que li vam dir al Jaime Salinas, que era l’època en què el Jaime Salinas estava amb el Carlos Barral, l’època gloriosíssima de Seix Barral, i li vam dir aquesta idea i es va quedar una mica parat: “¿Vosotros creéis que tal?”. Però no ens va dir “sois unos putos idiotas”. Inclús el Carlos Durán, en un dels seus viatges a França, va anar a Gallimard i li van dir: “Nen, oblida-te’n, ja estan publicats per Losada". “Però es diferent...". Primera fantasia aparcada, però… MF. Apuntàveu alt, no? JH. Era el que ens agradava. I l’altre no va ser tant fantasia, hi vam estar treballant durant un any, i el Jordi Argenté es va casar amb l’Esther Tusquets. Aquesta editorial havia de néixer una mica sota l’ala de Lumen, que era l’editorial del pare de l’Esther, i semblava ben encarrilat, però el matrimoni va durar molt poc, no va sobreviure a una Fira de Frankfurt. És a dir, la primera vegada que el Jordi Argente hi va com acompanyant de l’Esther Tusquets. Una setmana a Frankfurt propicia moltes bogeries editorials de molts tipus, moltes apostes insensates, i li va agafar la flamarada, corria el rumor, de que hi havien unes memòries del Fidel Castro, i ell allà pujant, i entre que la família Tusquets es va esverar i que la relació amorosa, que havia sigut molt intensa, es va truncar, el projecte se’n va anar en orris. I així. Durant els anys 60 vaig tenir una fantasia, diria jo, que era una col·lecció de textos marxistes revisats en les traduccions i amb pròlegs i tal, però això va durar molt poc, fins que el setembre del 67 vaig dir: “S'ha acabat”, i vaig estar uns anys treballant a la fàbrica, també una mica de cuerpo presente y mente ausente, i finalment em llanço jo sol a fer una editorial. MF. L’experiència de treballar a la fàbrica et va decidir. JH. No ho aguantava. Per altra banda, els anys que vaig estar treballant d’enginyer, jo anava cada vespre a sopar a la Mariona, al Whisky Club, o sigui, en plena ebullició intel·lectual d’aquella època.
25/04/2014
MF. No ets l'únic home de lletres que treballa d’enginyer. Esta Juan Benet, que es emblematic. JH. Però a ell li agradava, aquesta és la diferència. Durant el dos primers anys del Premi Anagrama va ser membre del jurat. El vaig contactar, ens ven trobar al Pub Santa Bárbara de Madrid, que era el lloc… I parlem d’enginyers, i jo dient: "qué horror…" I ell, amb aquell gesto sever, em mirava… Li encantava, i era un gran enginyer. MF. Aleshores, finalment, arribem al moment que et llences. JH. Em llenço. Vaig anar a veure a l’Esther Tusquets i li vaig dir. Érem molt amics. La Beatriz de Moura, que treballava amb ella i portava els drets d’autor, era la que tenia la correspondència internacional i em va fer una carta per [l'editor] François Maspero, perquè jo li vaig demanar perquè era com l’editorial emblemàtica d’esquerres. Maspero, Feltrinelli i el Pepe Martinez de Ruedo Ibérico, eren com els tres models d’esquerra radical. Va escriure que: “Jorge Herralde que va a ser nuestro petit Maspero, intenta hacerlo aquí en España...”. I vaig passar una setmana a Paris visitant editorials i llibreries. A les editorials, una mica “editor sota paraula d'honor”, em van rebre amablement i potser també cordialment --a Maspero--, en alguns casos, perquè també hi havia la simpatia, perquè els explicava un projecte, que és lo que va ser, molt anti-franquista, i aleshores hi havia un recolzament implícit en el món editorial respecte a aquest tipus d’iniciatives. MF. Quina mena d’implicació política tenia tot això? Militaves en algun partit? Anaves de compañero de viaje? JH. Anava de compañero de viaje. Estudiant d’enginyer es va muntar una petita cèl·lula cultural que la portaven, si ho recordo bé, el Boix, i el Pedro Sariola, company de col·legi amb el Luis Goytisolo i amb mi. Tenien la biblioteca i feien xerrades, que jo hi havia participat en algunes, però la seva estratègia era incompatible amb la meva, professional. Perquè ells volien ser els primers de la classe, contestar al professor i jo anava allà de tant en tant, i no tenia res a veure
25/04/2014
amb tot això. Però bé, aleshores jo estava sempre amb tot d’amics i gent molt polititzada, o bé del PSUC, o a l’esquerra del PSUC, més aviat. Dels socialistes, con es sabut, de debó hi havia el Raimón Obiols, que a vegades el veies, el Joan Reventós, que havíem estat a casa seva alguna vegada, el Carles Sanpons... però éren molt testimonials... A casa del Reventós, deian: “Sí, perquè tenim un obrer a La Maquinista”. I llavors ja casi treien el xampany. Bueno, xampany; gaseosa. I vaig estar molt anys de company de viatge de l’ala esquerra del PSUC, és a dir, del grup sacristaniano, amb el Manolo Vázquez Montalbán --el Manolo i el Sacristán van tenir les seves diferencies, no van marxar bé--, el Folch, l’Octavi Pallissa... MF. És el nucli dur de veritat. JH. Sí. El Capella, que també li vaig publicar jo un títol amb pseudònim. I editàvem des d’aquest cantó fins a l’esquerra, i em va semblar, apart de que m’agradava com a projecte, tenir una amplia paleta de tota l’esquerra radical, i llavors es publicava Trotski, Mao Zedong, Bakunin, Che Guevara, i els situacionistes francesos que ens semblaven un dels moviments més interessants i més creatius d’aquell temps. Això, quant vaig començar l’editorial, gracies a la Llei Fraga, que malgrat ser un personatge tan funest va fer la Llei Fraga del 66, que obria certes fissures. MF. Permetia arriscar-se. JH. Exacte, que abans, ni això se’t permetia. MF. Després et donaven el cop, però tu podies intentar-ho. JH. En síntesi, el primer any podies publicar amb el que es deia "consulta voluntària", que era enviar un manuscrit o un llibre sense traduir, i al cap d’unes setmanes rebies una fulla gairebé anònima dient: "desaconsejamos su publicación", i això s’havia de traduir “prohibida”. I així el primer any es van carregar potser 60 o 70 coses proposades. Hi havia temes ja directament tabús, com Maig del 68, Revolució Xinesa, Revolució Cubana, i naturalment tota la historia republicana. En vista que estaven escapçant el projecte, perquè era fer la part que havia de ser la
25/04/2014
més important de la col·lecció Documentos, que era la part més directament política, una que es deia Argumentos, que era assaigs i ciències socials, i aquesta Textos, en català, de vida efímera. MF. No hi havia narrativa. Molt de l’època això. JH. Sí, no hi havia narrativa. Al cap d’un any van sorgir els Cuadernos Anagrama, que vam fer 170, o 180 títols, i que va ser com molt definitòria de l’editorial, una col·lecció que m’encantava, i que tenia 12 o 14 series: una per Josep Ramón Llobera, de sociologia i antropologia; l’Eugenio Trias, filosofia; el Senent-Josa, ciencies; el Joaquim Jordà, cinema... I moltes altres coses les portava jo. I va ser una època molt estimulant perquè consistia en llibres breus, o monogràfics, o articulant varios textos, i era una visió com molt amplia. MF. Eren petits caramels, perquè permetien degustar-los ràpidament. JH. Sí, és això, però al mateix temps no eren de divulgació, sinó d’alta filosofia, o noms com Levi-Strauss, Chomsky, Lacan... MF. I en cinema, vas publicar coses del Pasolini. JH. Sí, Cine de poesia y Cine de prosa, del Pasolini, i el Roman Gubern també va fer un llibre sobre el McCarthisme... I així, tants altres. La narrativa la vaig començar l’any 71, amb una col·lecció que es deia “sèrie informal”, i que responia perfectament al títol, perquè cada portada era diferent. Així com totes les col·leccions d’Anagrama han estat molt uniformades de presencia estètica i tipogràfica, i només canvia o el color de fons, o els motius, o les fotos e il·lustracions, en aquesta cada una anava pel seu compte. Molt deliberadament i equivocadament des d’un punt de vista comercial. Vaig publicar des de la correspondència del Marqués de Sade a relats autobiogràfics d’Stendhal, fins a lo més modern nord-americà; el gran cuentista Donald Barthelme, que era com el rei de la short story del New Yorker, o el Tom Wolfe.
25/04/2014
MF. Però ens hem oblidat de precisar el moment en el qual et tires a la piscina. Quant tornes de París montes una editorial. Com es munta una editorial? JH. Quan torno de París li dic al meu pare que no penso seguir. Continuo uns mesos allà. Muntar una editorial..., bàsicament, el local està a cent metres d’aquí. MF. T’has mogut poc. JH. En aquests 44 anys m’he mogut poc. Al mateix carrer, a tres llocs del mateix carrer. Era un mini-dúplex. Amb alguns amics, anant veient a molta gent..., després, quan els “Cuadernos Anagrama” també alguns m’havien ajudat, donat pistes, es van convertir en directors de sèrie, i anar a agències. Sobre tot, l’any 68, abans de començar l’editorial, tenia molt temps lliure, i em passava el dia a les agencies literàries, i molt a la de la Carmen Balcells, que en aquella època vam ser molt amics, i allà vaig descobrir per casualitat el nom de la editorial: Anagrama. Perquè vaig veure a una col·lecció, la col·lecció de droga dura, de Feltrinelli, que es deia “Materiali”, on hi havia la neovanguarda, molt interessant, un text del Renato Barilli, que es deia Senso e anagramma, anagrama, paraula fantàstica en tots els sentits, entre ells el eufònic, i es va dir Anagrama. El primer intent era posar-li un nom, jo diria sobredeterminat, que era “Crítica”, que era la intenció de l’editorial, però que després hagués quedat molt marcada, però per fortuna hi havia una família a Madrid que em sembla que era la nombrosa família De la Serna, un d’ells especialitzat a registrar noms i després vendre’ls, i em va demanar molts diners per l’època per un nom d’editorial, i em va semblar grotesc. I li vaig dir que no, fins la troballa. MF. I no estava registrat “Anagrama”. JH. No. MF. I tota la part, diguem-ne, tècnica de l’ofici: distribució, impressió, tot això ho vas aprendre en plan autodidacta?
25/04/2014
JH. Tot absolutament autodidacta. És a dir, per exemple, tenia un amic que es deia Jaume Forga, que era cap de producció de la Gustavo Gili. Vaig estar alguns dies amb ell, vaig anar alguna vegada allà: impremtes, paper... Després amb la Carmen Balcells, que vaig ser bastant amic, em va convèncer per la primera etapa de la distribució, que va ser bastant desastrosa, no va ser un consell massa encertat, he de dir-ho, de que em distribuís a través de Diana. Diana era una editorial mexicana, sense glamour, però molt sòlida, i la Carmen era la presidenta del consell d’aquí, o la consellera delegada, o algo així, i amb això, li anirà bé a Diana, per donar prestigi als seus llibres, i a Mèxic compraran exemplars d’Anagrama, i serà ja una... Aquesta segona part no es va complir mai. -(Riuen) MF. Vas trigar més a vendre a Amèrica, no? JH. Sí. L’Any 70, al cap de poc temps, es porta a terme una idea fantàstica que va ser Distribuciones de Enlace, que va reunir a vuit editors, tots d’esquerres, cadascun amb les seves modulacions, i tots més aviat de vanguardia cultural, i per fer una distribuïdora comú i una col·lecció de butxaca comú també. MF. És quant surt el Libro de Bolsillo. JH. Exacte, Ediciones de Bolsillo. I llavors, allà hi havia una concentració de talent editorial notable, hi havia el Barral, que acabava de barallar-se amb Seix Barral i havia muntat Barral Editores; hi havia el Castellet; hi havia Alfonso Carlos Comín; hi havia la Beatriz; hi havia l’Esther Tusquets; "Cuadernos para el diálogo”, que era l’única de Madrid i després el Paco Fortuny de Fontanella. A més també era curiós com, implícitament, en la cosa política i antifranquista, ens repartíem el territori. És a dir, el Castellet era marxisme i catalanisme, “Cuadernos para el diálogo”, des de la democràcia cristiana més d’esquerres, al socialisme en totes les seves facetes més aviat moderat, i després hi havia Laia, que era el Comín, que era eurocomunisme, diálogo entre cristians y marxistes, i Anagrama, que era com la esquerra extraparlamentària, per dir-ho així, l’esquerra radical, perquè les altres
25/04/2014
editorials, incloent també el propi Carlos Barral, gairebé no publicaven assaigs, i menys assaigs polítics. Les editorials que portàvem, que ens dedicàvem a això érem aquestes que he dit. MF. O sigui que durant tota aquesta primera part d’Anagrama, t’has dedicat pràcticament a fer política? JH. Sí, si. I també, una cosa curiosa, que se’m va acudir. Ja hi havia milers de premis de novel·la, però no n’hi havia cap d’assaig. N’hi va haver un d’efímer, de Dopesa, del Grupo Mundo, però no n’hi havia. I llavors em dic: home, si bàsicament lo que estic fent és assaig, lo més coherent és, i diferent, perquè una aspiració és l’excel·lència, però també fer lo que no fan els altres. Marcar un territori. I aleshores em vaig dir: per què no un premi d’assaig? I al primer a qui li vaig comentar va ser al Luis Goytisolo. Havíem sigut molt amics de petits, uns anys vam estar gairebé sense veure’ns, i després, a la segona meitat dels 60 vam reprendre l’amistat. Es va posar excitadíssim: “Sí, hombre. Hay que hacerlo...”. Vam trucar a Mario Vargas Llosa, que estava vivint a Barcelona i que teníem una bona relació. El primer llibre sobre el Vargas Llosa el vaig publicar jo, es deia El buitre y el ave fénix, d’un jove autor colombià, i el vam publicar a la “Sèrie informal”, que és on li tocava. Amb ells i el Salvador Clotas, que era amic, també, de Bocaccio, de política i una mica especialista en premis, perquè havia sigut membre del jurat del Biblioteca Breve, del Barral de novel·la... i vam tenir la primera reunió constitutiva al pis del Luis Goytisolo. El Luis, el Salvador Clotas, el Mario Vargas Llosa i jo, per fer les bases. Les bases són més aviat rutinàries, però hi havia la frase clau, la frase ideològica, per dir-ho així, que era com: “El jurado preferirá las obras de imaginación crítica antes que las meramente eruditas”. Dit d’altra manera: “Ensayo creativo versus el tostón de tesis y de tesina”. MF. Era un trencament. Has esmentat abans el Bocaccio. Són els anys de la “gauche divine”. Quins records tens? Com es conjuga una feina tant intensa com la que estàs explicant, amb tantes vessants, i amb tants contactes, amb tota aquesta vessant eròtica-lúdica-publicitària que es viu a la Barcelona de la “gauche divine”? Què entens per “gauche divine”?
25/04/2014
JH. Tots nosaltres, a la nostra manera, com molta gent, però en aquest cas molt focalitzat, com deia el Gabriel Ferrater, érem els partidaris de la felicitat i de l’hedonisme, i de passar-nos-ho bé, i de no prendre’ns seriosament... Treballar molt en serio sense prendre’ns-ho en serio. Això em sembla absolutament fonamental i realista. Jo vaig ser soci fundador del Bocaccio i vaig ser del consell durant el primer any o any i mig, fins que vaig tenir males relacions amb l’Oriol Regàs per una sèrie de raons que no venen al cas; de la seva manera d’entendre les coses. Al seixantes ens vam anar trobant tots a molts llocs, però hi havia alguns llocs fonamentals: la Mariona, l’Estevet, que jo vaig conèixer a moltíssima gent, a la Colita, no sé a quanta gent allà. Després el Whisky Club, un bar del carrer Enric Granados, que era un bar portat per dos gais, que al mateix temps hi havia “senyores lesbianes”, també, o separades, i també això, nosaltres. MF. Un lloc insòlit a la Barcelona de l’època. JH. Molt insòlit. El Jaime Gil de Biedma té uns escrits sobre bars que es tenen que llegir sens falta, i un era sobre el Whisky Club. Era boníssim. Allà ens vam trobar molt. Després, a un altre bar, al carrer Tusset, a una galeria, el Stork, que també li va dedicar el Jaime Gil de Biedma un altre, i després ja, l’enorme confluència, va ser Bocaccio. Allà ens trobàvem tots i hi havia com una claríssima divisió d’espais; a la part de dalt, que era on anàvem nosaltres a parlar i amb projectes intel·lectuals, culturals, etc. Per exemple, un dia jo estava a la barra amb el Romà Gubern i l’Octavi Pellissa, bevent, i de sobte comencem a parlar sobre el maccarthisme i s’arranca el Romà Gubern, que és una espècie d’enciclopèdia amb potes, i comença a parlar del maccarthisme, i ho sabia tot. I li dic: “Home, per què no fas un quadern a Anagrama sobre això?”. I ell, que és una màquina de treball, també, al cap de quinze dies... MF. És un grafòman... JH. I ja tenia aquest quadern que una mica ampliat encara està viu a la nostra col·lecció “Crónicas”. I així es van fer no sé quants projectes. També era un temps
25/04/2014
on la cultura era molt més transversal, i allà ens reuníem i érem amics: arquitectes, fotògrafs, editors, escriptors... Parlant molt de política. Fèiem molta conya, però parlàvem molt de política. MF. Es conspirava. JH. Es conspirava amb tota impunitat, per dir-ho així. I va ser un període, sobre tot fins la tancada de Montserrat, van ser varis anys molt estimulants i molt gloriosos, que són els que jo vaig anar, bàsicament. MF. La tancada de Montserrat és un punt d’inflexió? JH. Sí. S’ha dit, i hi estic bastant d’acord, que és com un punt i apart. És a dir, es va gestar a molts llocs, en realitat. Però es va gestar en part a Bocaccio. Lo de “els 300 intel·lectuals”. MF. De fet el Regàs va fe el càtering, no? JH. Ho va intentar, però el van aturar. Quant els monjos van dir que ja hi havia pressions i que tenien gent d’ETA allà amagada i tal, ja portàvem tres dies, i el gest estava fet, i llavors s’havien passat fotografies i tot a la premsa estrangera i s’havia fet prou soroll, i van decidir plegar els que manaven més o menys a l’ombra. MF. Quant va sortir a Le Monde. JH. Sí, en efecte. Le Monde va ser importantíssim amb el seu corresponsal a Madrid, que era el que ho feia sortir tot. Ara no me’n recordo... MF. Novais, José Antonio Novais, que era portuguès. JH. Era una mica el moment d’enduriment, per una banda, i de que la lluita era diferent...
25/04/2014
MF. Potser sí. El règim s’endureix, el Consell de Guerra de Burgos, hi ha execucions, però al mateix temps és com que comença a escapar-se tot. JH. Es veu que s’està endurint, però amb esquerdes, cada vegada més profundes, malgrat que trigués fins a la mort de Franco. Però s’anava allò, segons terminologia de l’època, "creando espacios de libertad". Tota la gent de l’oposició. Per una banda també molts ens vam anar encarrilant molt més als rails de les professions respectives, també gent amb opcions polítiques... MF. Es podria dir que os bau anar professionalitzant. JH. Exacte. Després, les opcions polítiques més tancades, abans tot era més porós, més lluita política específica, i va haver-hi... les plaques tectòniques es van començar a moure. MF. I tu vas començar a ampliar el territori de l’editorial. JH. Sí, sí. Publicant molt, moltes col·leccions als anys 70 va ser una orgia de col·leccions, com quinze col·leccions. Moltes molt polítiques, però també la placa tectònica es movia i al 77 vaig començar dues col·leccions molt emblemàtiques, diria jo, d’aquest canvi: una era la col·lecció “Contraseñas”, dedicada al Nuevo Periodismo, del Tom Wolfe i el Hunter Thompson, a temes de drogues, una col·lecció amb unes portades molt percutantes... MF. És una col·lecció de la qual la meva generació és la que hi beu. Però, a quin moment comences a publicar ficció? Quant s’acaba aquesta cosa que representa molt bé l’esperit de la militància política, del pensament rigorós i des del que la ficció es veu com una cosa sospitosa, com a mínim? JH. O supèrflua. MF. Que encara és pitjor.
25/04/2014
JH. De totes maneres, a Anagrama, la literatura estava infiltrada des del començament en forma d’assaigs. Un dels primers títols era el Baudelaire, de Sartre, un altre sobre Les liaisons dangereuses, de Laclos, i després, a la col·lecció “Serie informal”, vam publicar bastants títols, i hi havia poesies del Enzensberger, i bastanta literatura, però com molt éparpillée, no sistemàtica. I després, els Cuadernos Anagrama també tenien una part de narrativa on vaig publicar una petita joia del Llorenç Villalonga, un llibre de contes, que eren Dos pastiches proustianos, que un era Monsieur Proust quiere vender su De Dion Bouton i l’altre Charlus a Bearn, i també altres títols. I després, un tipus de narrativa molt especial, va ser precisament, aquesta de la col·lecció “Contraseñas”, amb tot el Nuevo Periodismo, que era literatura, a la seva manera desaforada moltes vegades, el Richard Brautigan i altres autors. Però la literatura ja sistemàtica, comença al 81. MF. Aquest període que estem parlant és el moment del boom llatinoamericà, i tenint, com teníem aquí a Barcelona al Mario Vargas Llosa o al García Márquez... JH. El boom va ser a finals dels 60, en realitat. Començaments dels 60, perquè el Mario guanya el Biblioteca Breve el 62 o 63. I Cien años de soledad em sembla que es publica el 67, o així. MF. Sí, la segona meitat dels 60... JH. I per aquí estaven tots ells els anys 60. Alguns van continuar, i tant el Mario Vargas Llosa com el Gabriel García Márquez, vivien a 200 metres d’aquí. MF. Quina relació tens amb ells? JH. Bàsicament amb el Mario, i després amb el Donoso. Amb Donoso ens vam fer bastant amics, i també era molt amic del Luis Goytisolo, que feia un paper de link entre gent de la cultura de Barcelona i d’Amèrica Llatina. Vaig publicar un llibre boníssim del Donoso, un llibre breu que es diu Historia personal del boom, un llibre interessantíssim. Tenia relació i amistat amb aquests dos, i després vaig començar
25/04/2014
l’amistat amb un que després ha sigut grandíssim amic meu, que és el Sergio Pitol. Era una mica el germà petit, més que petit, perquè era més gran que el Mario Vargas, però poc conegut encara, perquè publicava llibres de contes a Mèxic. Va estar al comitè de lectura de Seix Barral, s’havia fet molt amic del Felix de Azúa, i van portar una col·lecció estupenda a Tusquets, que es deia “Los heterodoxos”. Una col·lecció de textos breus realment boníssima. Aquests van ser, el Pitol amb diferència, i després el Mario i el Donoso, els amics. MF. Però no es realment fins al 80 quant obres la gran col·lecció de narrativa. JH. Tindríem que passar, al menys, per l’última etapa dels anys 70, que es quan produeix el fenomen del "desencanto", el desencís. És a dir, aleshores, entre les tribus polítiques interminables, de tots els matisos, vaig publicar un llibre que és un document de l’imaginari d’una època, de la realitat i l'imaginari d’una època fantàstica, que és Los partidos marxistas, sus horizontes y sus programas, i són com 30 i tants partits polítics d’esquerra, només de trotsquistes n’hi havia quatre, de maoistes, tres o quatre, la ORT, el PT, no sé què. La màxima orgia eren els trotsquistes, que és la que està al ADN dels trotsquistes: “la escisión que no cesa”. MF. A França encara n’hi ha quatre o cinc de partits trotsquistes existents i amb militants i amb registre... JH. El que et deia del franquisme es que hi havia també una gran opacitat de la realitat, en moltes coses de l’esquerra que no se sabia ben bé. El MSC tenia una persona a La Maquinista, i això era el bagatge obrer, ara faig una mica de caricatura, però no massa. Hi havia unes esperances i unes il·lusions de molta gent jove i no tant jove, una mica de la ruptura total, diguem-ne “el hombre nuevo”, o una cosa així... MF. Però això no es produeix. JH. Clar, i aleshores, arriben les eleccions i guanya el Suárez, un tio que després no va resultar mal pel que s’esperava d’ell, tant la dreta com l’esquerra.
25/04/2014
Comparativament... Jo recordo que per part de la dreta va sortir el Ricardo de la Cierva, un article en El País, que aleshores estava més centrat, del centre esquerra, més centrat, i el Ricardo de la Cierva era col·laborador. Titular: “Error, qué inmenso error”. MF. Que era l’elecció del Suárez. JH. En comptes de escollir al Fraga o Areilza. MF. Perquè es considerava que era com un segona fila, un home... JH. Era un segona fila, un chusquero falangista, del movimiento... I el dia que surt elegit el Suárez hi ha moltíssima gent que considera que no hi ha res a fer. També hi ha el desencís del Maig francès, el desencís de Itàlia, que havia estat superactiva amb Lotta continua, Potere operaio... però també comencen els anys de plom, i resulta que els atemptats atribuïts a anarquistes en realitat eren fets per infiltrats i també Alemanya, també l’esquerra extraparlamentària del Rudi Dutschke, que li van pegar un tiro al cap; no es va morir però es va quedar com... I llavors també la impossibilitat de ser una esquerra democràtica extraparlamentària però realment d’esquerres i aquí hi ha la deriva de les Rote Armee Fraktion, lo que es coneixia com la banda Baader-Meinhof. MF. I a França Action Directe, gairebé un mirall. JH. Sí. I llavors es veu una mica per una joventut revolucionària, il·lusionada que no hi ha sortida i entre la heroïna, anar-se’n a la Índia, i tot això molta gent, la més activa, es desmobilitza... MF. El viatge interior. JH. Exacte. I els altres es queden aquí com “exiliados internos” i altres comencen a fer carrera política.
25/04/2014
MF. Suposo que estàs al corrent de tota aquesta teoria de la CT, la cultura de la transició, que és una explicació del fracàs d'aquest model, que és com un bucle que arrenca a finals dels setanta, quan encara era possible lo que no va ser possible. JH. Sí, clar. Lo que es pensava que era possible o es desitjava. Ara t’ho dic editorialment perquè jo tinc la sensació, la convicció gairebé científica, perquè arrel, em sembla que va ser el 15 de juny del 77, l'elecció de Suárez, es deixen de vendre llibres polítics i llibres d’assaig, però d’una manera radical. MF. Tu ho detectes? JH. Sí, sí, “salidas de almacén”. Cap teoria. Imagina’t els llibres d’Althusser i tal... I apart del terrabastall, menys a Espanya que a França, que van suposar els llibres del Solzhenitsin sobre el gulag. Per Anagrama va ser un sotrac més fort això, gairebé, que la censura franquista, malgrat que nosaltres vam ser de les editorials que vam tenir, no sé, com vuit o nou segrestos, alguns inversemblants, apart de molts llibres desaconsellats. Però va haver un llibre sobre els Tupamaros per el que em va processar el TOP [Tribunal de Orden Público]. MF. Vas estar processat del TOP? JH. Processat pel TOP i amb “libertad condicional bajo fianza” MF. I com ho vas viure això? JH. En realitat, dit així sembla molt grandiloqüent i dramàtic i no ho va ser, va ser emprenyador. I tenir el llibre segrestrat durant una pila d’anys, fins que es va morir el Franco en realitat, i llavores els Tupamaros ja eren pura arqueologia pel lector espanyol. Be, jo sabia que m’arriscava a això i als llibres segrestrats també, però... Em portava el despatx del Peces Barba i vaig anar a parlar, però, per sort, al cap d’uns mesos, aquestes coses tan hispàniques: els indultos. Hi va haver el indulto Matesa, l’empresari aquell...
25/04/2014
MF. El Vila Reyes et va salvar. JH. Com es fa sempre quan hi ha un indulto, per emmascarar una mica la cosa, crec que els diaris parlaven de “El indulto Matesa”, que anava acompanyat per una sèrie de indultos menors o molt menors, com va ser el meu. MF. Hem arribat a un punt en el qual la teva matèria prima no té sortida i has de reinventar-te. Com ho fas? JH. Dos matisacions: en gran part sí, però no era tan dràstica perquè havia una part de psiquiatria, de sociologia que no era tan política, i després hi havien dos col·leccions nascudes en aquesta època, que eren molt de la sensibilitat de l’època, diguem-ne post franquista, que era Contraseñas i també La educación sentimental, una col·lecció que vaig començar dedicada al feminisme, al món gai, vida quotidiana, sexualitats extremes --dites extremes--, etc., etc. I aquesta també va tenir una acollida molt bona per part de la premsa, inclús dels lectors. Totes les feministes de Barcelona, moltes eren molt amigues meves, feien moltes presentacions i tal... paraven una mica el cop. Però va haver un altre cop, potser més fort: que la nostra distribuïdora, Distribuciones de Enlace va acabar casi fallida perquè bastants editorials eren molt polítiques. Barral Editores va fer fallida i va tancar, altres van canviar de distribuïdora, Cuadernos para el Diálogo, sobretot, arrossegada per la revista va fer fallida i s’ho va quedar Edicions 62, però van ser dos anys duríssims per eixugar també les pèrdues de la distribuïdora, o sigui que Anagrama, a finals dels anys 70, estava també pràcticament en fallida i llavores amb una sèrie de apaños... Jo també tenia un pseudonegoci, a Eivissa, amb un amic meu de carrera que se’n cuidava una mica, o sigui que entre que em vaig vendre això i alguna altra cosa, be, va sortir una mica de capital per amortir la pèrdua. Llavors amb aquest panorama i... MF. No vas dubtar en seguir endavant?
25/04/2014
JH. No, no, al contrari. Eren anys on era possible, així com ara el panorama és més aviat ombrívol, per dir-ho suaument, on era possible, jo tenia tota la il·lusió d’aquesta feina que per mi és la més estimulant del món. I llavores, pensant en això, al camp de la narrativa... De fet jo havia sigut un gran lector de literatura i el meu projecte editorial era literari però va haver-hi uns anys on la passió política i la passió cinèfila, que són dos de les grans passions d’aquestes dècades, havien allunyat la narrativa considerada gairebé com una cosa petitburgesa o experimental absurda o com li vulguis dir, de forma molt sectària, hi ha que dir-ho, i també perquè, en el territori de la bona literatura, la qüestió de “ocupación del territorio” és molt important. Hi havia per una banda la Seix Barral i Barral hi havia Alianza, i havia Lumen, Alfaguara... MF. Tenies que trobar un forat teu, un territori propi. JH. Vaig començar a pensar en una col·lecció de narrativa estrangera, exclusivament, que va començar a primers del 81 i que es deia “Panorama de narrativas”, i llavores eren autors..., molts desconeguts o gairebé desconeguts però molt singulars i molt interessants i també en això ens van acompanyar lectors fidels, que alguns venien dels Cuadernos Anagrama, altres venien de Contraseñas, que eren lectors que per utilitzar una frase que em va semblar memorable en el seu dia de la directora del Cinc d’Oros, de la llibreria roja por excel·lència, que em deia: “Els meus lectors són absolutament els mateixos, però abans llegien en Lenin i Mao Tsé Tung i ara llegeixen Patricia Highsmith o Raymond Chandler”, per donar una imatge de la deriva. Vam començar per exemple amb la Jane Bowles, amb la Grace Paley, amb Thomas Bernhard, que només havia tingut una obra publicada a Espanya sense cap èxit uns anys abans, i després també vam tenir la sort, tan fonamental en tantes coses, però ja que està preparat per la sort, intentar atraure-la, no? I que és una jugada que va sortir molt bé de intentar ressuscitar la Highsmith com autora literària, perquè havia estat publicada a Espanya però amb col·lecció de quioscos, maltractada, mal traduïda i tal i la vam publicar com una autora del Panorama de narrativa com tants grans escriptors i va tenir de seguida com un club de fans i jo recordo que el Trueba i el Gonzalo Suárez la van anar a entrevistar a Ginebra, va sortir un gran despliegue en El País i vam publicar en pocs mesos cinc o sis títols
25/04/2014
de la Highsmith i segons deia la nostra encarregada de l’estand de la fira de Madrid: “Se los llevan de tres en tres”. (Riu) I desprès va ser La conjura de los necios. MF. Que és el gran moment. Com arribes a La conjura de los necios? JH. Mira, arribo perquè jo, naturalment, amb tants anys vaig rebent catàlegs de totes les editorials del món, o gairebé totes, com nosaltres ho enviem, i una mica per curiositat, rebo el catàleg de la Louisiana University Press que feia només noficció i lo típic: sobre els camps de cotó, els esclaus, el jazz, el Mississippí i el folklore, per dir-ho així. Però aquesta vegada hi havia una presentació feta pel Walker Percy, un gran novel·lista americà aquí poc conegut però que té per exemple una novel·la que es diu El cinéfilo, boníssima, i aquest senyor explicava com ell tenia un despatx a la University Press i entra una senyora gran amb un totxo com de mig quilo de paper i diu: “esta es la obra maestra de mi hijo y tal, que se ha suicidado y que no ha podido ver editada...” i ell diu: “Bueno, bueno, señora...” però esperant el típic rotllo macabeu que a vegades tenim que patir els editors. La comença a llegir, es queda enlluernat i fa un pròleg del que reproduïa una part i em va semblar... MF. O sigui que és el Percy el que et convenç. JH. Exacte, sí, sí. Exactament. (Riu) El pròleg del Percy el qual jo ara ja havia llegit i llavores la contracto per molt poc. Vam fer un tiratge de dos mil exemplars i la vam publicar en butxaca i va ser un èxit tremendo que encara dura i pot ser es el long seller de tota l'historia si exceptuem la Biblia i algun més, perquè es continua venent i en llengua espanyola també. I bé, entre el bloc Highsmith, cinc o sis llibres, més La conjura... ens va donar una irradiació tant econòmica com de presència a totes les llibreries de lo que el vell [Juan Manuel] Lara va batejar com “La peste amarilla” [en referencia al color de les portades d'Anagrama]. “No se puede entrar a ninguna librería porque te encuentras con la peste amarilla” (imitant la veu i rient), i llavorens ens va permetre també publicar molts llibres a priori molt arriscats però que algun va ser un gran èxit, altres simplement es van quedar en apostes
25/04/2014
económicament fallides; però per exemple Bella del señor, que era un llibre de 800 pàgines d’un escriptor francès, desconegut, mort, etc., etc., i aquí es va convertir en un bestseller. MF. És una altra troballa, un d’aquests llibres que defineixen Anagrama i que penso jo que són possibles per això que has explicat abans, que tens uns lectors que d’entrada es fien, no? Quina va ser la tirada que vas fer de La conjura...? JH. Si recordo bé, casi segur, quatre mil. I de la Highsmith feia tirades de sis mil o vuit mil. Amb menys de tres mil el preu de vendes del llibre sortia molt car. Però, així com la Highsmith va ser fulminant, La conjura... va trigar més. Va sortir a l'abril o el maig i fins l’estiu van anar apareixent algunes crítiques, bones, però tampoc tantes. Però de repent va haver-hi com un fenomen estiuenc que molta gent m'explicava: que veies les platges d’Espanya, ara faig una mica de... de desmelene, però només hi havia gent... MF. Rient. JH. ...rebolcant-se... (riu) ...llegint La conjura de los necios. I el boca a orella va ser tan fort que quan tornem s’han esgotat els quatre mil exemplars, llavors fem una segona de quatre mil que es va esgotar en un dia. MF. Aquestes tirades eren habituals? JH. El mercat comença a obrir-se en els anys vuitanta, perquè abans en els anys 60 i 70 el mercat de la literatura era molt petit. Com sempre deia la Carmiña Martín Gaite "entre nosotros nunca hablábamos de dinero", però el corol·lari és perquè no hi havia de dinero... La gran col·lecció de Carlos Barral, La Biblioteca Breve, que va ser la col·lecció de literatura dels anys seixanta per excel·lència, venien poc. En algun cas reeditaven però no hi havia mercat. En els anys setanta, entre la política i la literatura experimental, per abreujar, ja no es venia gens, i als vuitanta es comença a llegir-se literatura, tant literatura estrangera com espanyola. En literatura
25/04/2014
estrangera també va haver-hi la incorporació a Anagrama de molts dels millors, de lo que he batejat com el British dream team, aquesta generació... MF. Passem de un món cultural amb l’origen clàssic francòfon, del que hem estat parlant abans i per estendre-ho, diguem-ne continental (italià, etc.), de cop i volta, aquesta presència important que acaba sent una de les senyes d’identitat d’Anagrama, que són la British Invasion aquesta. Com hi arribes? JH. Be, jo sóc sobretot francòfil, de naixement gairebé, no? Molt a París, molt a Perpinyà; llegia des de molt jove en francès i lo anglòfil em venia pel Wodehouse sobretot i l’Evelyn Waugh; i lo americà amb les traduccions d’adolescent de Sudamericana i Losada. En el camino [de Jack Kerouac] la vaig llegir per primera vegada als 18 o 20 anys, com un sotrac. I tota la generació perduda, la llegíem també gràcies a Sudamericana i gràcies a Luis de Caralt. I després hi havia el Bob Dylan i també hi havia una forta impregnació cultural nord-americana unida a un rebuig de les pràctiques de l’imperialisme americà, naturalment. Aquesta dicotomia era... MF. Una dicotomia clàssica molt francesa per un altre banda. Perquè a Contraseñas, un dels altres grans èxits de la teva editorial és el [Charles] Bukowski, un personatge seminal en aquest sentit d’aquesta generació que comença a llegir el nou periodisme i Bukowski, que no sé si seria nou periodisme, però en tot cas... JH. És una espècie com de fill dels beatniks, per dir-ho d’alguna manera, el germà petit dels beatniks, per edat i jo el vaig descobrir en un viatge a Estats Units a les City Light Books del Ferlinghetti, un dels beatniks, el editor de Aullido de l’Allen Ginsberg, famosíssim, i una llibreria imprescindible i em van recomanar els dos llibres que havien publicat que era Erecciones, eyaculaciones, exhibiciones i La máquina de follar i vaig fer dos toms del que era un tomazo i després Escritos de un viejo indecente. El vaig començar a llegir a l’avió vaig dir: fantàstic per a Contraseñas, sembla dissenyat expressament, i va ser un dels primers títols d’en Bukowski, que hem publicat tota la seva obra 15 o 16 llibres, i és com La Conjura, un autor de fulla perenne, per dir-ho així, que passa de generació en generació, així
25/04/2014
com la Highsmith, per exemple, després de 20 anys d'apogeu va fer un baixó considerable com tantíssims autors, es lo mes normal, la fulla perenne és mes inhabitual. MF. A més, en Bukowski continua produint perquè continuen sortint poesies, texts estranys... JH. Sí, sí, com el Bolaño. MF. Com el Bolaño..., ja arribarem al Bolaño. Ara de moment estem amb els anglesos. JH. Deia abans que jo era molt francòfil però també anava moltíssim a Londres, molts estius, caps de setmana i estava també molt impregnat d’això. Va començar la revista Granta, jo era amic del que la va rellançar perquè era una antiga revista de Cambridge, si recordo bé, però molt diminuta i minoritària i va venir un americà una mica boig que era el Bill Buford i va fer un gran rellançament, i entre lo que va rellançar hi era lo que ell va dir Dirty Realism, que era una etiqueta equívoca que sortia el Richard Ford i el [Raymond] Carver com a superstars. També va rellançar el Kapuscinski, que era amic seu perquè ell estava casat amb una polonesa; però sobretot va llançar la nova narrativa britànica, amb extraterritorials com el [Kazuo] Ishiguro, a lo japonès; Salman Rushdie, que va tenir molt èxit i després autors d’aquests que han sigut tan importants per Anagrama com el Martin Amis, Ian McEwan i Julian Barnes, que no va sortir tant a Granta. Allà també --aquestes casualitats-- des dels anys 70 jo era molt amic d’una agent anglesa que es deia Ann Warnford Davis, que era la que s’ocupava de les traduccions d’una gran agència anglesa, Deborah Rogers. Ens havíem fet molt amics, ella estiuejava a la Costa Brava, jo anava un cop cada estiu a veure-la amb ella i el seu marit que era editor, Tom Rosenthal, i aquesta entenia molt bé... El primer contracte amb un autor anglosaxó va ser amb ella, Donald Barthelme a l’any 72 em sembla, i el Tom Wolfe. Entenia molt bé els meus gustos i lo que ella m’aconsellava sempre era pertinent, ho publicava o no, depèn de les prioritats, si m’agradava prou i amb ella vaig començar a treballar, amb aquests autors que t’he dit, em va facilitar les
25/04/2014
negociacions, perquè a més com que tampoc els volien a aquests autors perquè cap de les grans editorials estaven interessades, també em permetia pagar anticipis de 250 dòlars o 300 dòlars. I així va començar aquesta love story amb aquesta generació els vaig publicant des de fa 30 anys. MF. Què publiques primer, El libro de Raquel [de Martin Amis]? JH. Bastant simultàniament, aquest potser un pel més tard perquè havia agafat els drets Grijalbo. La va publicar a Mèxic, és l’únic. El primer, i vaig quedar enlluernat: Ian McEwan Primer amor, últimos ritos, un llibre de contes que el primer és Home made, fet a casa, un incest entre un germà i una germana de 9 o 10 anys, que és una joia i que va ser la primera etapa de Ian McEwan que era molt ferotge. Després ja va derivar i ara és un autor molt important però que s’ocupa molt també de grandes temas de la humanidad. Aleshores tenia una vessant molt salvatge. Inclús el primer el vaig publicar a Contraseñas, a finals dels 70 perquè encara no havia començat Panorama de Narrativas. I després el Julian Barnes, El loro de Flaubert, una autèntica meravella, El libro de Raquel. L’Ishiguro em va agradar molt també, i el Kureishi, El Buda de los suburbios, aquest és el quintet. MF. L’Ishiguro fa temps que no treu res. JH. L’Ishiguro, al revés que molts altres es de ritme oriental. Publica una novel·la, en general, entre bona i molt bona, cada 4 o 5 anys i ara sembla, últimes notícies de la seva agència, que al desembre acabarà un nou llibre. La última era boníssima, Nunca me abandones. MF. I amb aquesta gent mantens contacte personal? JH. Sí, perquè a tots ells els hem invitat bastantes vegades --bastantes vol dir entre 5 i 10-- perquè hem publicat de tots entre 10 i 15 llibres i sempre els hem convidat. A vegades han pogut, a vegades no. Era una època també molt viva de l’Institut Britànic i llavors ho fèiem amb combinació amb ells, que també era una forma
25/04/2014
d’acostar-se a més gent i ser més barat, i tots van venir moltes vegades i després ho hem anat fent sols. MF. Després també publiques els grans autors americans que no estaven publicats: [Norman] Mailer, per exemple. JH. Exacte. Mailer és una mica com el Martin Amis, que hi ha llibres fallits i amb fragments fallits però és un grandíssim escriptor i que quan l’encerta, que l'encerta sovint, és boníssim. I Mailer era una espècie com d’assignatura pendent perquè l’havia llegit molt, primer en castellà. Grijalbo havia publicat varius que estan molt bé. Vaig començar publicant els últims i recuperant els anteriors. MF. Ja en aquesta època que corren aquestes edicions de El combate que és un referent i una de les definicions millors del que és el nou periodisme. JH. I també té Los ejércitos de la noche, que es la marxa a Washington... MF. I el Tom Wolfe? l'acabes deixant? JH. Jo el vaig publicant de forma fidel i entusiasta --la no ficció-- amb resultats psepsé, perquè el nou periodisme en realitat no s’ha venut mai gaire, ha tingut molt prestigi entre relativament poca gent, però quan publico la primera novel·la La hoguera de las vanidades, la publico jo, i és el major èxit de les traduccions que té. Llavors coincideix, a finals del 88 ja és una, diria potser, una altra època, quan comença la hiperconcentració dels grans grups, l'auge dels agents literaris i la bombolla, i això vol dir un tràfec d'autors d’un lloc a l’altre... MF. Ara ens faltaria entrar a quan finalment obres la col·lecció de Noves Narratives Hispàniques. Curiosament esperes molt de temps per llançar-te en aquest territori. JH. Be, sí i no. Però lo que passa que també no cal oblidar que Anagrama és una editorial que comença, una editorial petita, amb recursos limitats i que per jugar en la gran lliga dels autors en llengua espanyola, primera que ja estan agafats, no?
25/04/2014
tots els que hem estat parlant i ja pagant-se una anticipis absolutament terribles. Jo publico algun autor espanyol esporàdic, el Javier Tomeo, va sortir a la col·lecció Contraseñas, per exemple: El Castillo de la carta cifrada, del Jorge Reverte, Demasiado para Gálvez... MF. Contraseñas et serveix una mica com per ficar de tot. JH. De tot però que tot encaixa, no són estirabots. Llavors, encoratjat per l’èxit realment fort de Panorama de narrativas, l'estabilització econòmica després de 12 o 13 anys Anagrama vivint entre la precarietat i la crisi, i llavors veig que ja la cosa s’ha dulcificat molt, es veu que aleteja una nova narrativa espanyola que compta coses. I amb gent que està molt bé. Els primers símptomes podrien ser el primer Javier Marías, les dos primeres novel·les; després el gran boom del Mendoza amb La verdad sobre el caso Savolta; el primer Juanjo Millás, però que encara no els hi fan massa cas i llavors, com sempre, la qüestió del espai editorial. Els premis, el Barral Editores i el Biblioteca Breve, els dos els han tancat perquè en els anys 70 hi ha aquesta narrativa experimental que expulsa als lectors i tanquen els dos. El Nadal, que havia sigut el gran premi dels anys 40 i 50, però que als 60 queda completament arraconat, digne però arraconat per Biblioteca Breve de Seix Barral, va seguint la seva carrera amb molts alts i baixos; van arribar a premiar un policia pensant-se que era una altra cosa, amb títols bons, amb encerts però amb desencerts notables també. I llavors aquí veig que hi ha un espai per un premi literari renovador i que la capacitat d’atracció del segell podia fer que es presentés gent. MF. Confies que els lectors et seguiran també per aquest territori. JH. Aquesta era la hipòtesi de treball, almenys uns quants. I així va ser. La composició del jurat també va ser diferent, en comptes de... hi ha molts jurats que posen vaques sagrades o crítics importants de diaris, en canvi, el nostre no tenia res que veure, és a dir, hi eren el Salvador Clotas i el Luis Goytisolo, que venien del premi Anagrama d’assaig, amb dos persones inesperades: una que era la Esther Tusquets, que era editora, gran amiga personal meva, que jo sabia que era molt
25/04/2014
bona lectora, i que tampoc tenia tantíssima feina i li va fer il·lusió i va ser membre durant 25 anys, o sigui, una lectora finíssima. Algunes vegades estàvem en petits desacords. I un altre també inesperat, que era el Juan Cueto, que no era novel·lista però que era un finíssim observador de la realitat social, de la literatura..., tal com es demostrava en les seves columnes d’El País, La cueva del Dinosaurio, y "el ojo muy atento a lo moderno, a lo nuevo, a lo singular, a lo diferente", que va ser un excel·lent jurat durant 25 o 26 anys. I amb tot això vam convocar el primer premi amb la sort que s’hi presentés l’Álvaro Pombo. Havia publicat un parell de llibres amb bones crítiques uns anys enrere i estava sense editor i va trucar l’Esther Tusquets que li havia premiat i publicat un llibre de poemes, i li va dir: “Esther, me quiero suicidar porque tengo novelas que me han rechazado todas las editoriales...” i en síntesi, l’Esther li diu: “Hombre, aparca el suicidio un tiempo porque yo estoy de jurado en un premio que seguro que te vamos a leer”. I llavors ens envia dos novel·les, una amb el títol en llatí, d’aquestes coses impossibles que a vegades fa el Pombo, a descartar, i una novel·la que estava bé però no era prou rotunda, que va quedar finalista: El hijo adoptivo. I llavors vaig saber, per casualitat, llegint alguna revista que un amic seu parlava d’una novel·la del Pombo amb un títol que m’agrada molt El héroe de las mansardas de Mansard. Mansard va ser l’arquitecte francès que es va inventar les mansardes a París. Jo, que no coneixia el Pombo, el truco i li dic: “Mira, soy Jorge Herralde, nos has enviado dos novelas, una está bien pero... ¿y esta del héroe?” “Es que me la ha rechazado todo el mundo, desde el Miguel Riera hasta Pere Gimferrer”. “Mándala”, li dic. Ens l'envia i és una novel·la fantàstica i guanya el premi. I entre els finalistes, si recordo bé aquell any va ser finalista el propi Pombo amb l’altre i... MF. Era finalista i guanyador? JH. Sí. Hi havia finalistes ex aequo: el Pombo, l’Enrique Vila-Matas amb el seu primer llibre publicat per Anagrama i la Paloma Díaz-Mas amb una novel·la curta que després també va guanyar el premi anys després. El segon any va ser el Sergio Pitol, amb una novel·la estupenda que es deia El desfile del amor i finalista el Javier Tomeo, per exemple. I després el van guanyar per exemple, el grup
25/04/2014
d’amics de Madrid: Félix de Azúa, Javier Marías i Vicente Molina Foix; i després el van guanyar altres: el Justo Navarro, la Paloma Díaz-Mas... MF. Ara has citat a tres actors que són realment els representants d’aquest moment: el Marías, el Molina i el Azúa. JH. L’Azúa va començar com a poeta, després tres novel·les com a experimentals dels 70 relativament il·legibles, després una altra que es deia Mansura que la vam publicar nosaltres, que està bastant bé. Però ell té els dos grans èxits de la seva vida que són: Historia de un idiota contada por él mismo, i després Diario de un hombre humillado, que és el que va guanyar el premi. I han sigut els dos grans èxits però que després la seva carrera com a novel·lista, després d’aquests èxits descomunals per l’època no va seguir. MF. En canvi, el que creix fins fer-se enorme és el Marías, no? JH. Sí, sí. MF. Tens també el Vila-Matas, que fa part d’aquesta generació... Podríem fe el salt al moment en el que, dius tu, es produeix la bombolla, quan entren els grans grups, entren els grans agents, que comencen a haver-hi molts diners en joc i Anagrama segueix essent una editorial que ja no és petita, però que tampoc és grossa, no?, que és aquesta mida amb la qual és molt difícil de mantenir-se. JH. Home, per fortuna també Anagrama s’havia estabilitzat molt des d’un punt de vista financer --res que veure amb aquests grans grups per que seguíem essent una puça per dir-ho així-- però també podíem pagar anticipis força elevats, no animalades però força elevats, és a dir, que la fidelitat dels autors tampoc els hi era costosa, en la majoria dels casos. I així vam aguantar durant molts anys, molts autors, el Vila-Matas vint-i-cinc anys; els vint primers venia poquíssim però clar, quan es comença a vendre... L'observatori dels grans grups quan destaca algú... Bang!, el padrino: oferta impossible de rebutjar, no? Perquè no tenen res que veure amb recuperació [de lo invertit] sinó amb posar-se al trau el glamour de...
25/04/2014
MF. En aquesta època es produeix una transformació del món editorial i queden unes poques editorials mitjanes... JH. Són Lumen, Tusquets i Anagrama. MF. Després s’afegirà Acantilado... JH. Molts anys després... MF. Però els grans grups comencen a comprar. Suposo que "la fiebre amarilla" [el grup Planeta] també et deuen fer ofertes. El cas de Tusquets hi ha una entrada i una sortida... JH. Dos vegades, amb RBA i Planeta... MF. La temptació de caure en mans d’un gran grup sempre hi és i tu sempre t’has resistit. JH. Sí. No és per cap virtut especial sinó perquè tal com estava l’editorial i ho va demostrar, jo no necessitava vendre-la perquè tenia prou comoditat financera com per seguir en marxa amb un projecte que jo ho decidia tot, qui publicava i qui no publicava. Hem perdut alguns autors, no masses, una parell o tres, però és que també Alfaguara perd autors perquè se’n van a Planeta-Seix Barral o altres que se’n van a Random House. Vull dir, entre els tres grans grups també hi ha un tràfec dominat per l'oferta més alta, llevat de raríssimes excepcions. MF. En alguna ocasió també a la inversa no? Perquè, per exemple, tu descobreixes Houellebecq. Te’l treuen i torna, no? JH. Amb un canvi d’agent raro, se’n va, sí. I el Tom Wolfe ara torna a casa. A la tardor traiem Bloody Miami, que és una novel·la sobre Miami que diuen que és la seva millor novel·la, és la quarta des de La hoguera de las vanidades, no he llegit la
25/04/2014
segona ni la tercera perquè ens havíem quedat aturats amb això del Tom Wolfe dintre de la bombolla. L’agent del Tom Wolfe, que ha canviat d’agent, em diu a Frankfurt de que el Tom Wolfe té que canviar de casa i que ha obert en subhasta la seva nova novel·la, de la qual no hi ha ni títol, ni una pàgina, ni data de publicació, només hi ha el nom: "Tom Wolfe escribirá una novela". I llavors comencem una puja a Frankfurt amb Ediciones B. Jo recordo que en mig de la puja vaig a veure el Roger Strauss, el mític fundador de Farrar, Strauss and Giroux, l’editor de tot Tom Wolfe i li dic: "Roger, mira lo que me está pasando, ¿cómo ha ido contigo?” y em diu: "Pues lo mismo. Yo le llamé y Tom Wolfe me dijo: “Roger, me gustaría que el libro te lo llevaras tú”. I apanya’t amb l’agent (Riu). "Jo em vaig associar amb una editorial de butxaca que va posar molts diners", em diu. Clar, allà la butxaca era molt forta, aquí a Espanya sempre ha sigut una cosa molt mes dèbil, comparativament. Llavors, jo arribo fins a 300 mil euros que per Anagrama era una quantitat força important i al final s’ho emporta Ediciones B per 500 mil euros. Llavors publica la segona novel·la, nou anys després amb dos infarts pel mig, o sigui, casi per miracle. I funciona regular, i a la tercera es pega tothom la gran castanya. Em deia Farrar, Strauss: “Menos mal que no seguiste, porque lo que perdimos con la tercera fue tremendo”. Tant és així, que a la quarta ni els hi van proposar. MF. Que és aquesta sobre Miami. JH. Sí, sí. Com anècdota de la bombolla editorial i de lo que estaven disposats a pagar determinats grups per tenir un Tom Wolfe. MF. Parlant de casos concrets. Per un costat no pots quedar-te amb el Marías però en canvi sí que et quedes amb el Bolaño. Això té que veure amb els agents, té que veure amb l’autor? JH. Sí, lo que passa que la casuística és tan àmplia i variada... Una llei general son els diners, però també hi ha la qüestió personal. I després també, algun d’aquests també són gent de triomf tardà o viscut com tardà, clar. El Marías comença a publicar l’any 71, em sembla, i triomfa a l’any 92-93 amb Corazón tan blanco, o
25/04/2014
sigui que ha estat vint i tants anys piafando, tascando el freno. Igual que el VilaMatas, que també des d’aquí ell deia que “Yo soy Dalí... soy Duchamp...” al [restaurant] Giardinetto con moltes copes, però és clar, no el coneixia ningú, venia dos mil exemplars... I així va estar trenta anys. Llavors, l’efecte de triomf tardà pot provocar alteracions psicosomàtiques molt respectables. MF. Regades amb diners però respectables. En canvi, el cas Bolaño és un cas paradigmàtic. Él descobreixes tu? JH. No exactament perquè aquí ens envia, pel premi de novel·la, La literatura nazi en América. A mi m’agrada molt, per publicar-la, no sé si per donar-li un premi de novel·la, però no és ben bé una novel·la, si és que tal cosa existeix. Això va ser un mes de setembre i el premi no es donava fins al novembre. Pensava publicar-lo però rebo una carta seva dient que l’havia ofert a vàries editorials i que una li havia passat una oferta i com estava molt malament de diners que la publicava, que era Seix Barral. L'expert ull del Pere Gimferrer l’havia descobert. I llavors jo el vaig escriure dient que ho sentia molt, si passava per Barcelona m’agradaria conèixe’l. Va passar per Barcelona al cap de 15 dies o 3 setmanes i ja vam estar xerrant hores i ell se sentia un chico Anagrama perquè aquí publicava des del Marías i el Vila-Matas, que li agradaven, fins el Nabokov, el George Perec, el Rodolfo Wilcock, que era un escriptor que amb ell li agradava molt. I una llarga llista, i jo li vaig preguntar si tenia algo en perspectiva i si no estava lligat a Seix Barral i ell em va dir que no i al cap de res, potser de 15 dies m’envia Estrella distante que és una petita obra mestra i aquí comença la nostra història. Per cert, després me’n vaig assabentar que havia estat refusada per Seix Barral, cosa que entenc perfectament perquè encara no havien publicat La literatura nazi en América i després una novel·la curta d’un escriptor xilè desconegut, també era molt risc, sobretot a ulls d’una gran empresa --que també i ha l'altre part-- de comercialitat molt dubtosa com així va ser. Però jo el trobo una meravella i a partir d’aquí publiquem tota la seva obra. I amb el tercer llibre Los detectives salvajes va guanyar el nostre premi, guanya el premi Rómulo Gallegos, i ja li canvia la vida, és a dir, no va morir en la misèria com deien els amants de mites, sinó que ja tenia un passar molt confortable o molt més confortable que abans. Li anàvem publicant cada any un llibre, perquè
25/04/2014
ell era molt fetitxista de les llistes com el seu adorat George Perec, feia llistes i hi havia una llista de Anagrama, que era el Club de los 10, els nostres catàlegs dels autors amb deu o mes títols a Anagrama. Y ell deia: "Yo quiero estar muy pronto en esta lista". I ho va estar. MF. Com va anar la història de la última novel·la, 2666? Hi ha aquesta llegenda que diu que ell havia dit que s’havia de partir en trossos i tu dius no, no es pot partir en trossos. JH. No solament ho dic jo sinó que ho diu l’Ignacio Echevarría, el seu gran amic, a qui es va confiar l’edició juntament amb la Carolina, la viuda. De l’edició em vam estar parlant i vam estar d’acord. Una cosa és que el Roberto Bolaño fos, i és, un escriptor absolutament genial però això no vol dir que també ho sigui com a financer. I publicar-ho amb cinc parts era totalment descabellat, és a dir, perquè per extensió i localització molt desigual amb personatges diferents era molt millor des del punt de vista dels seus fills publicar-la amb un volum que... MF. Literàriament és un corpus... JH. I a més, també pot ser inacabat... MF. Què és inacabat? JH. Això es lo que deia el Ignacio Echevarría: “la estética de la inconclusión”, de molts textos seus. Per exemple, Los detectives salvajes que acaba amb un dibuix, si s'hagués publicat pòstuma potser es diria: aquesta és inacabada, clar. MF. Estrictament com a editor, fas feina d’edició? Amb els teus autors els hi dius: això no m’agrada, això ho has de canviar? JH. Sí, sí. Aquí es fa bastant feina d’edició, lo que es diu edició de taula que la fa una gran col·laboradora, Teresa Ariño, que sap de gramàtica i sintaxi y derivats, gairebé més que qualsevol autor i s’ha barallat i ha guanyat amb el Bolaño, i amb
25/04/2014
tot Déu... I llavors hi ha altres casos on hi ha més edició que a vegades la faig jo, a vegades la fa algun lector, però n’hi he fet bastant, i tinc que dir que, en el 99% dels casos amb total aquiescència dels autors, perquè els autors veuen que es fa tot pel bé del llibre, no perquè sigui més comercial. I també, una mirada d’una altra persona professional de la lectura que estigui més apartat del text, només hi pot fer que bé, en principi. A menys que tingui idees pintoresques massa esbiaixades sobre lo que té que ser la literatura. I llavors en aquest sentit tinc que dir que no he tingut mai cap problema, més aviat tot el contrari. MF. Et vénen a dir: Escolta... Com ho veus això, què faries? JH. Sí, si. Igual que els títols, jo he canviat bastants títols, és un dels meus hobbies preferits, sí. Els del Tomeo, El castillo de la carta cifrada i Amado monstruo... Un del Vila-Matas, El viaje vertical; bueno, i bastants més. Alguns els hi costa posar títols --"¿a ver qué se te ocurre?"-- i aleshores vaig suggerint fins que li agrada. MF. Has tingut relacions personals intenses amb els teus escriptors o mantens una mena de distància? JH. No, no, amb algun sí, però depèn molt... Així, l’Ignacio Vidal Folch amb una etapa i després a Madrid amb l’Álvaro Pombo vam ser grans amics; amb el Sergio Pitol, som com germans. Després amb alguns llatinoamericans, per exemple amb el Ricardo Piglia, una magnífica relació; amb el Juan Villoro, fantàstica. O sigui amb molts casos els amics mes amics, personals, son escriptors. MF. Com veus ara desprès de tots aquests anys la transformació del mon editorial. Barcelona era la capital i Madrid era una cosa secundaria. Ara axó s'està igualant bastant... JH. No. Discrepo. A Barcelona segueixen estan Planeta amb tots els segells comprats: Seix Barral, Destino i ara Tusquets; Random Mondadori... A Madrid, literàriament no mes hi ha Alfaguara i Siruela, em deixo algun però crec que poc rellevant. El pes quantitatiu i qualitatiu de Barcelona està molt per sobre de Madrid.
25/04/2014
Un altre cosa es el pes dels mitjans de comunicació i el llibre de text, perquè els dos grans artefactes de l'edició son Santillana, que va comprar Alfaguara, i Anaya que va comprar Alianza. MF. Com has portat la relació amb els mitjans de comunicació? JH. Batallona. Amb El País he tingut forces discrepàncies al llarg de dècades, malgrat que ells diguessin que no. Hi ha un pecat original molt difícil de pal·liar: tenir un diari molt important i al mateix temps una editorial molt important. Es vulgui o no hi ha una osmosis mes o menys descarada, mes o menys esmorteïda i això ha donat peu, en la seva època, a no poques friccions. MF. El pes que poden tenir el mitjans de comunicació amb l'èxit d'un llibre, especialment en aquests moments, es tan rellevant? JH. No. He utilitzat el passat deliberadament. Ara fa anys que no tinc bronques, perquè com tu dius el pes es molt inferior. Hi va haver-hi un temps, als vuitanta i també al noranta, en que, per exemple, et posaré el cas de Bella del Señor: El País, amb tot el seu poder i credibilitat, l'intel·lectual orgànic del país Espanya, en plena Fira de Madrid treu un article del Rafael Conte, que era el gran pope de la crítica, i que a mes de ser un crític molt llegit, una o dos vegades l'any l'hi agradava donar el do de pit, descobrir algú, i ho va fer bastants vegades amb resultats desiguals, però sovint amb èxit. I diu: "Bella del Señor es la mejor novela del siglo, una joya de la literatura...". I axó, en plena Fira de Madrid. Jo estava en un estand i s'acostava la gent "amb El País entre les dents", dient: "Quiero el libro que dice Conte que es tan bueno". MF. El pes que tenien els crítics literaris... JH. Enfilats en un mitjà; perquè hi havien bons crítics en suports menys poderosos. Però un gran crític a El País podia decidir moltes coses. MF. Això ara es com si hagués desaparegut.
25/04/2014
JH. El mandarinat ha acabat. MF. Fins i tot s'ha mort el [crític alemany] Marcel Reich Ranicki. JH. Sí, el mandarí típic. I Le Monde, per exemple... MF. No hi ha un cànon. JH. Sí, ara queda tot molt mes diluït. Les coses es fan una mica per acumulació, es a dir: crítiques aquí i allà, entrevistes, informacions... fins a despertar el boca orella definitiu que, en realitat, es lo que fa vendre el llibre. Abans, amb una crítica del Conte, la orella es quedava sorda. MF. I ara has arribat a un punt en el que decideixes que et jubiles, a termini... JH. Sí, a termini, d'aquí tres anys, però la realitat es que ara estic menys jubilat que mai. MF. I li vens Anagrama a Feltrinelli, que es una editorial amb la que tens moltes similituds. JH. De mida, no; d'història, sí; d'interessos i d'amistar personal i familiar, sí. Es mes potent que Anagrama, però no massa, però lo que si es mes potent es tot el conglomerat Feltrinelli, que son 106 llibreries i ara acaben d'inaugurar un canal de televisió. Es una important maquina cultural. Però lo que em sembla admirable es que, des de el Giangiacomo passant per la Inge, la seva viuda, i el Carlo, amb una gran fortuna, mantenen l'idea de que s'ha de fer tot lo possible per que es millori cultural i políticament la societat i totes les seves energies estan per això. MF. Quan arribi el dia d'aquí tres anys, no faràs marxa enrere?.
25/04/2014
JH. No crec, no. De moment, com que el dia a dia, amb aquests temps que passem tant difícils, no em deixa massa temps per reflexionar, quan arribi el dia ja i pensaré. A mes, ha de quedar alguna neurona viva, no? MF. Creus que, com es diu, ara la gent no llegeix? JH. Es llegeixen chateos i chascarrillos, però hi ha agut una davallada de lectura. MF. Però les tirades que es fan ara son superiors a les que es feien abans. JH. No, son bastant mes petites. MF. Que quan? JH. Que l'any 2008. MF. Be, però si fem un parèntesi amb lo que ha sigut la crisis, la lectura havia pujat moltíssim. JH. Moltíssim. Hi havia també una bombolla editorial claríssima. Sobre tot els anys noranta i la primera dècada d'aquest segle era jauja. I propiciava aquests avançaments... però ara es podria dir que es ven el 50% menys. MF. Tu llegeixes llibres digitals? JH. No. El concepte no es el mes adient, a mes jo soc molt maldestre amb aquest tipus de joguines i m'agrada molt llegir manuscrits; el 70% de lo que llegeixo son manuscrits, en angles i francès, perquè el llibres hot, quan s'han publicat, o ja l'hem contractat o ens l'ha picat un altre. Tot circula en manuscrits. MF. El llibre perdurarà en forma electrònica o en paper?
25/04/2014
JH. Jugar a futuròleg es una mica insensat en aquest moment, perquè las mutacions son tan fortes i tan besties... Però jo suposo que perdurarà en un mercat encongit. Quant d'encongiment, això es molt difícil de saber. .
*****
25/04/2014