Montserrat Roig entrevista Joaquim Amat-Piniella

M.R.: Això l’altra vegada ho vau explicar però no va quedar clar. Va ser per culpa del Serrano Suñer, no?

A-P.: Sí, sembla que en un moment determinat les autoritats alemanyes, el ministre d’Afers Estrangers a Alemanya, el Ribbentrop, va parlar amb el Serrano Suñer, quan aquest, naturalment, era ministre, amb les [inintel·ligible] que havia fet a Alemanya i tal. I es veu que li va dir: “Jo tinc aquí uns espanyols que no sé què fer-ne, què n’he de fer d’aquests espanyols?

Tots són antifeixistes, són anti... què n’he de fer?” I es veu que –segons diuen, eh?[inintel·ligible]. Només parlo d’oïdes i del que sembla que es va dir després en el procés de Nuremberg-, es veu que el Serrano Suñer es va limitar a dir: “Ah, no els conec, no sé qui són, feu-ne el que vulgueu, a nosaltres no [inintel·ligible]”, és a dir que es va desentendre. És clar, des d’aquell moment, érem apàtrides.

M.R.: Éreu 10.000 espanyols?

A-P.: No, llavors no érem tants. En aquell moment [inintel·ligible] final, bé, potser en aquell moment sí, perquè després en van anar morint, però en van entrar de nous, és clar.

M.R.: Se’n van morir 7.000, no?

A-P.: Sí, uns 7.000, és clar això de les xifres són sempre una mica..., poden variar sempre una mica perquè, és clar, és difícil de poder portar un control exacte dels que van morir allà i dels que no hi van morir.

M.R.: I els grups d’amics per què els fèieu? Per actitud política? Per qüestions de...

A-P.: Els grups de?

M.R.: D’amics que fèieu, els grups entre vosaltres, per què els fèieu? Per situació política, o per posició intel·lectual?

A-P.: No, per afinitats de companyonia, sempre et busques unes amistats, fas amics, oi?... I és clar, t’agrupes i llavors els que són amics, doncs, s’agrupen, procuren anar una mica junts.

M.R.: Els catalans anàveu junts?

A-P.: No. M.R.: Anàveu barrejats.

A-P.: Estàvem barrejats, sí. Ara, és clar, per regla general doncs també quan érem, per exemple, un grup de sis o de deu o de cinc o el que fos..., doncs, generalment eren o tots catalans, o tots eren d’una altra regió, d’una altra zona espanyola, etc.

M.R.: Però no anàveu els catalans...

A-P.: No, no era perquè ens ho haguéssim proposat. No, ni hi pensàvem en això.

Absolutament.

M.R.: I tu amb qui anaves?