Etnologia 38 by Creative Catalonia

Juliol 2012 Segona època

Núm.38

etnologia Cultura Popular i Tradicional

revista d’etnologia de catalunya

dossier

Etnografia de la cultura digital Ciutadania i noves tecnologies Viatge a la societat de la innovació El fons fotogràfic de Claudi Gómez Grau: una mirada etnològica

REVISTA D’ETNOLOGIA DE CATALUNYA Número 38. JULIOL de 2012 Edició

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Editor

Lluís Puig i Gordi Director

Lluís Calvo Consell de redacció

Jaume Ayats, Lluís Calvo, Roger Costa, Josep Fornés, Joan Prat, Ma Carme Queralt Consell assessor

Jordi Abella, Joan Lluís Alegret, Elisenda Ardèvol, Jaume Badias, Carme Bergés, M. Jesús Buxó, Víctor Bretón, Manel Català, Marta Comas, Jesús Contreras, Josep Crivillé, Manuel Delgado, Jaume Espinagosa, Elena Espuny, Àlex Farnós, Carles Feixa, Rafel Folch, Carles García, Inma González, Verònica Guarch, Montserrat Iniesta, Dolors Llopart, Josep Manyà, Josep Martí, Miquel Martí, Joaquim Mateu, Eloi Miralles, José Luís Molina, Bienve Moya, Pepa Nogués, Salvador Palomar, Montserrat Perelló, Adrià Pujol, Xavier Roigé, Josefina Roma, Joan Soler-Amigó, Montserrat Soronellas, Jordi Tura, Montserrat Ventura, Ramon Vilar Coordinadora

Cristina Farran Coordinació del dossier

M. Jesús Buxó i Rey Administració

Francesc d’A. López Sala, Judith Coronado Realització editorial

Roger Jiménez

Disseny gràfic

anversal.com Coberta

Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Plaça Salvador Seguí, 1-9 08001, Barcelona Telèfon 93 316 27 20 Fax 93 567 10 02 “cpcptc.cultura@gencat.cat http://gencat.cat/cultura/cpcptc Les opinions expressades en els diferents treballs que es publiquen són exclusives dels seus autors. En cap cas no implica necessàriament que la revista o el mateix Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació les comparteixin. The opinions expressed in the works published are those of the author(s) and do not necessarily reflect the views, either of the Magazine or of the Ministry of Culture and the Media. Dipòsit legal: B-46.605-2010 ISSN: 2014-6310

Lluís Puig i Gordi Director General de Cultura Popular i Tradicional

l número 38 de la Revista d’Etnologia de Catalunya (REC) és el primer número que es publica únicament i exclusiva en format digital. Per tant, és la culminació d’una transformació en profunditat que es va iniciar al número 36 i que va incloure tant aspectes formals (compaginació, fotografia i altres) com aspectes de contingut. Amb el pas al suport digital, amb tot el que comporta de disponibilitat, gratuïtat i accessibilitat, es tanca aquesta nova etapa de la REC. S’ha de tenir en compte que la Revista d’Etnologia de Catalunya fa enguany vint anys de presència continuada, la qual cosa és una fita. La REC ha fet i continuarà fent una llarga travessa, perquè ha superat esculls, tempestes, encalmades...

Però la llarga travessa ha estat possible sobretot gràcies a l’equip humà que de bon començament hi ha hagut re-

re el projecte. Un equip humà que en vint anys, com és lògic, ha anat canviant. Per veure’n l’evolució és molt il·lustratiu l’article de Lluís Calvo d’aquest número. En aquest sentit és de justícia felicitar tots els qui, des del lloc que sigui i durant aquests vint anys, han fet possible l’aparició de la REC i agrair-los la feina feta. Com també és de justícia encoratjar tots aquells que a partir d’ara pilotaran la nau, perquè la Revista d’Etnologia de Catalunya (REC) és una publicació de futur. Només una dada, la REC va ser el 2011 la publicació més consultada de RACO (Revistes Catalanes d’Accés Obert), que agrupa totes les publicacions digitals de la Generalitat de Catalunya.

En aquests darrers mesos ens han deixat d’acompanyar dues persones molt estimades i apreciades per tot l’equip humà del Centre. En Manel Català i en Josep Crivillé no segueixen al nostre costat, si bé en el cor i en el cap de tots nosaltres sempre hi tindran un bri de record, un somriure als llavis i un pensament d’agraïment per tota la feina tan ben feta i per la companyia amb què ens han obsequiat. Encarem aquests nous temps amb un traspàs de competències sobre el patrimoni etnològic immaterial a la Direc-

ció General de Patrimoni Cultural dins del procés d’endreça i millora de la gestió de tota l’Administració. Amb la creació de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural també neix la nova Direcció General de Cultura Popular i Tradicional que compta amb totes les persones que estem ara vinculades al CPCPTC, de nom impronunciable, també anomenades “tradipops”, i que, tot i tenir la mateixa interlocució amb la cultura tradicional i l’associacionisme cultural, ens agafem aquest canvi de nom i d’imatge amb ganes i energies renovades de servei públic a la nostra cultura. Gràcies a tothom per aquests vint anys i bona REC nova en la nova singladura.

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Sumari núm. 38 - JULIOL 2012

Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació

PRESENTACIÓ 3

Lluís Puig i Gordi, Director General de Cultura Popular i Tradicional

Lluís Calvo, Director de la REC

Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional

Universitat Politècnica de Catalunya 66

Manel Català, Verònica Guarch

ANTROPOLOGIA DEL disseny, del consum i de l’empresa

Els nous actors de la revolució digital. Desenvolupament del concepte d’envelliment productiu.

La Internet de les persones! Les TIC, tecnologies de la informació i la comunicació, al servei dels ciutadans. Ricard faura i homedes

Scrum. Metodologies àgils de desenvolupament i organitzacions intel·ligents.

132

jordi vinyets i rejón

140

110

L’estany d’Ivars i Vila-sana. Els antics usos socials i econòmics abans de la seva dessecació. roser miarnau pomés, maribel pedrol esteve

143

Cants tradicionals a l’Alt Pirineu. Construcció social dels pobles pirinencs. jaume ayats

Centre Art i Natura de Farrera Universitat de Barcelona 149

Fronteres de la comunitat, comunitat de frontera. El cas del Sénia. raimon collet Grup de Recerca Etnològica Catalana

MIscel·lània 102

L’aigua a la Catalunya seca. El seu aprofitament històric i les perspectives... ignasi aldomà buixadé

Per saber-ne més.

A Piece of Pie

Fundació i2CAT 44

enric garcía

pau contreras

ValueCreation

Comunitats de coneixement i informació. Tasques de la tecnoantropologia com a nova ciència del disseny. Artur serra hurtado

Viatge de la societat de la innovació. Coneixement i participació dels ciutadans en les noves tecnologies.

De cara al mar. Estudi etnològic dels ports de Cambrils i Arenys de Mar.

Museu Marítim de Barcelona

Universitat de Barcelona

carlos beZos daleske

126

jordi colobrans

Universitat de Barcelona 24

ANÀLISI

Universitat de Barcelona, Fundació i2CAT, Citilab

M. Jesús Buxó i Rey (Coord.)

M. Jesús buxó i rey (Coord.)

RECERQUES ETNOLÒGIQUES A CATALUNYA

A Piece of Pie

DOSSIER

Presentació.

Cocreació. La mirada antropològica: una palanca d’innovació. joan VINYETS I REJÓN

Els nous laboratoris. La tecnocultura i la seva democratització. ramon sangüesa

Barcelona 1700: una ciutat de festes. La societat barcelonina del segle xviii.

DOCUMENTACIÓ

albert garcia espuche

154

La festa glocal. Modernitat extrema i experiència festiva. joaquim capdevila

Universitat de Lleida

Pescadors i mariners als Alfacs. Inventari de fons etnològics per al Museu de la Mar de l’Ebre. elena juncosa vecchierini, antoni cartes reverté

158

Construccions en pedra. Construccions menors de pedra al Parc Natural dels Ports.

207

esther miralles

gemma aldea, rosa candela

162

Catalogació de les falles al Pirineu. Descripció dels processos i elements fallaires. oriol riart arnalot, sebastià jordà ruiz

174

Arqueologia visual de l’exili català. Arribada i establiment d’exilitats catalans a l’Argentina. diana arias, jorgelina barrera

211

Oficis tradicionals en fires i mercats de l’Empordà. Ús social i econòmic del patrimoni etnològic. antoni rojas, eliseu carbonell, gabriel alcalde

215

El Fons Fotogràfic de Claudi Gómez Grau. Una mirada etnològica.

218

221

Què s’hi pot fer. Documentació històrica de la vida quotidiana al Voltreganès.

225

228

«Abans era diferent...» Un recorregut per la Casa de Beneficència de Tarragona. Mercedes gonzález

205

El ciclisme a la tardor. Mites i fetitxes de l’esport de la bicicleta. emilio suárez ortega

246

nilde muraro giraud, bernat fàbregas oliveras

249

ETNOMÓN

El Maig. La festa i el ritual de la plantada a Òrrius.

exposicions

Filant prim. Memòria oral de les dones treballadores a la indústria tèxtil de Cardedeu.

«El bon mariner, mirant la lluna, ja sap son quefer». Patrimonialització de la natura a les Illes Medes. Abans tot això eren camps. Procès de transformació urbana i social de Barcelona. La mort genealógica. Ritualitzar la mort en context migratori. jordi moreras, ariadna solé

240

La festa dels Tonis de Manlleu. Entre la devoció i la gresca. joan arimany juventeny

254 Una nova etapa. El making off de l’àrea d’Amèrica del Museu Etnològic de Barcelona. isabel bargalló, montserrat bargalló, victòria solanilla

Comisàries de l’exposició 258

La vida en un museu. L’arxiu d’August Panyella Gómez i

L’Estudi de la Masia Catalana. josep font senties

activitats 262

Visita de l’Observatori per a la Recerca Etnològica de Catalunya a Andalusia oriental. roger costa solé

adriana salvat

237

«Volem un barri digne». Usos i convivència en l’Espai Públic.

xavi farré i sahún

begoña vendrell simón

232

Els luthiers. Orígens de l’ofici de la guitarreria a Barcelona. jordi pizarro valero

maribel tovar, mercè falguera

Museu Comarcal de Cervera

190

243

La Flama del Canigó i les Cremades de Falles d’Andorra. Les falles pirinenques.

eva cerveto vidal, mireia roca escoda

montse graells vilardosa

BEQUES 2010

jordi panyella carbonell

aitor antolín peña

Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural 184

La Pasquala i el seu llibre de música. El paper de la guitarra a la Barcelona del segle xix.

Zeferina Amil Mengual.

martí beltrán

Contraplano Lad. 179

Espais de socialització. Moments i llocs per trobar-se en un poble sense carrers.

Servei de Patrimoni Etnològic obituaris 265 Manel Català Viúdez 266

Josep Crivillé i Bargalló

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Table of contents no. 38 - JULY 2012

Secretary of Telecommunication and Information Society

PRESENTATION 3

Lluís Puig i Gordi, Director General de Cultura Popular i Tradicional

Lluís Calvo, Director of the REC

Reference Center of the Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Manel Català, Verònica Guarch

The new laboratories. Techno-culture and its democratitzation. Ramon Sangüesa

Politechnic University of Catalonia 66

Joan Vineyts i Rejón

DOSSIER

The travel of the Innovation Society. Knowledge and participation of citizens in new technologies.

ANTHROPOLOGY OF DESIGN, CONSUMPTION AND ENTERPRISE

University of Barcelona, i2CAT Foundation, Citilab

M. Jesús Buxó i Rey (Coord.)

Introduction.

Jordi Colobrans

M. Jesús Buxó i Rey (Coord.)

University of Barcelona 24

The new players in the digital revolution. Development of the productive ageing concept. Carlos Bezos Daleske

Scrum. Agile development methodologies and intelligent organizations. Pau Contreras

University of Barcelona 99

To learn more. Jordi Vinyets i Rejón

A Piece of Pie

ValueCreation 34

Information and Knowledge Communities. Techno-anthropological tasks as a new science for design. Artur Serra Hurtado

i2CATFoundation

People’s Internet! ICT, Information and Communication Technology at the citizens service. Ricard Faura i Homedes

ANALYSIS 126 Facing the sea. An ethnological study of the harbours of Cambrils and Arenys de Mar.

Co-creation. An anthropological look: an innovation lever.

A Piece of Pie 76

ETHNOLOGICAL RESEARCH IN CATALONIA

Enric Garcia

Barcelona Maritime Museum 132

Water in the dry Catalonia. Its historical use and outlook... Ignasi Aldomà Buixadé

140 The ponds of Ivars and Vila-sana. Its former social and economical use before they dried. Roser Miarnau Pomés, Maribel Pedrol Esteve

143 Traditional Songs in the High Pyrenees. The social building of the Pyrenean villages. Jaume Ayats

Farrera’s Art and Nature Centre University of Barcelona 149 Community boundaries, border community. The case of Sénia. Raimon Collet

Miscellany 102 Barcelona 1700: a city of festivals. The Barcelona society in the XVIIIth century. Albert García Espuche

110 The glocal party. Extreme modernity and festive experience. Joaquim Capdevila

University of Lleida

Catalan Ethnological Research Group REFERENCES 154 Fishermen and sailors in Alfacs. An ethnological background inventory for Ebre Maritime Museum. Elena Juncosa Vecchierini, Antoni Cartes Reverté

158 Stone building. Minor stone buildings in Natural Park of Ports.

each other in a village without streets.

Gemma Aldea, Rosa Candela

162 Classifying the faults of the Pyrenees. Description of the process and elements of the faults. Oriol Riart Arnalot, Sebastià Jordà Ruiz

174

Visual archaeology of the Catalan exile. Arrival and settling down of Catalan exiled people in Argentina. Diana Arias, Jorgelina Barrera

Esther Miralles

211 Pasquala and her book of music. The role of the guitar in Barcelona in the XIXth century. Martí Beltran

215

Aitor Antolín Peña

221 The month of May. The party and the planting ritual in Òrrius.

Antoni Rojas, Eliseu Carbonell, Gabriel Alcalde

225 Refining. An oral history of working women at the textile industry in Cardedeu.

184 The Photographic background of Claudi Gómez Grau. An ethnological look. Montse Graells Vilardosa

Cervera County Museum GRANTS 2010

190 «It used to be different...» A tour round the Charity House in Tarragona. Mercedes González

Eva Cerveto Vidal, Mireia Roca Escoda

207 Socialization spaces. Time and places to meet

Jordi Pizarro Valero

246 «We want a worthy neighbourhood». Uses and coexistence in public spaces. Nilde Muraro Giraud, Bernat Fàbregas Oliveras

249 The Tonis’ party in Manlleu. Between devotion and joy. Joan Arimany Juventeny

EXHIBITIONS 254 A new stage. The making off of the American area at the Ethnological Museum of Barcelona. Isabel Bargalló, Montserrat Bargalló, Victòria Solanilla

Maribel Tovar, Mercè Falguera

228 «El bon mariner, mirant la lluna, ja sap son quefer». The nature heritage of the Medes Islands.

Exhibition Commissioners 258 Study of the Masia Catalana. Josep Font Senties

Begoña Vendrell Simón

232 In the past there were fields. The process of urban and social transformation of Barcelona. Adriana Salvat

ACTIVITIES 262 Visit of the Observatory for Ethnological Research of Catalonia in Eastern Andalusia.

237 Genealogical death. Death ritual in an immigration context.

205 Cycling in autumn. Myths and fetishes of the sport of cycling. Emilio Suárez Ortega

The luthiers. The origins of the guitar trade in Barcelona.

Xavi Farré i Sahún

Traditional trades in fairs and markets in the Empordà county. The social and economical use of the ethnological heritage.

Catalan Institute for the Cultural Heritage Research

243

218 The Flame of Canigó and the Burning of Faults in Andorra. The Pyrenean Faults.

Contraplano Lad. 179

What can be done. Historical Reference of the daily life in the Voltreganès county.

Jordi Panyella Carbonell

Jordi Moreras, Ariadna Solé

240

Life in a museum. The August Panyella Gómez and Zeferina Amil Mengual Archive.

Roger Costa Solé

Ethnological Heritage Service obituariEs 265 Manel Català Viúdez 266

Josep Crivillé i Bargalló

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Presentació

Lluís Calvo Director de la REC (IMF-CSIC)

De l’ahir, de l’avui i del demà d’un projecte antropològic i cultural: la Revista d’Etnologia de Catalunya

ls mals fats de la història contemporània de Catalunya (dictadures, Guerra Civil espanyola...) han fet que molts projectes, de tot ordre, nascuts en el país hagin tingut com una de les seves constants la discontinuïtat i, a la vegada, una voluntat expressa per recuperar-les. En aquest sentit, quan el 21 de juny de 2010 es va inaugurar en el Palau Moja de Barcelona l’exposició «Del Plom al Dígit» com a reconeixement a la tasca editorial del Servei de Publicacions del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en els darrers trenta anys, es va posar de manifest que la continuïtat de la tasca esmentada ha estat la clau de l’èxit assolit per les publicacions del Departament. La lliçó que se n’extreu és que assumir la història pròpia, a més d’honorar les persones, esdevé la clau de futur de qualsevol projecte col·lectiu, ja sigui cultural, científic o de qualsevol mena. Aquest fet té un relleu especial en el cas de la Revista d’Etnologia de Catalunya (REC): des de la seva creació l’any 1992 ha tingut el privilegi de gaudir del suport, en tots els ordres, dels diferents responsables del Departament de Cultura i del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. En un temps en què l’acceleració de la història és un dels diacrònics que marquen la nostra època, aquesta continuïtat i aquest suport no és simplement una declaració d’intencions que navega en una sola direcció sinó el requeriment per generar complicitats entre els contribuïdors que permetin conjuminar un ànim constant de superació —la constància, el compromís, la confiança i la responsabilitat— amb una capacitat per vincular idees i projectes i fer-los viables. Aquest és el cas de la REC, que s’ha mantin-

gut durant dues dècades més enllà de qualsevol personalisme per l’esforç i el concurs generós de moltes persones tot cercant la generació de noves iniciatives, fent articles innovadors i aconseguint traslladar aquests coneixements a amplis sectors de la ciutadania en presentacions, conferències i debats públics. Estudiosos i professionals de diverses especialitats i transfons interdisciplinaris, associacions i museus han contribuït a fer el que s’ha fet i això esdevé la clau de volta d’un projecte ben viu amb una projecció cada cop més forta i amb una capacitat manifesta d’afrontar desafiaments culturals i científics. En aquest sentit, i tot cercant alguns exemples, desafiaments com les noves configuracions socials de la família, l’impacte de les biotecnologies, les noves perspectives del turisme, la transcendència d’expressions culturals com el hip-hop o el grafit o, com en aquest volum 38, la creació digital esdevenen un instrument de primer ordre per a la innovació social i cultural. En honor a la justícia, no es pot deixar d’esmentar dues persones —i a redós d’elles, els seus equips humans— que han estat clau en fer de la REC el que avui és, persones que, malauradament, avui no poden celebrar els vint anys de la publicació i la seva nova etapa en el món digital: Antoni Anguela i Joan Llobet (epd), caps del Servei de Patrimoni Etnològic del CPCPTC i del Servei de Publicacions del Departament de Cultura, respectivament. L’Antoni Anguela(1), arran de l’èxit de la mostra «El Món de Joan Amades» el 1990(2), va acollir amb inusitada alegria la proposta de creació de la revista l’any 1991: fou la persona que sempre va ser-hi al darrere. L’Antoni Anguela i l’Eduard

Carbonell, aleshores director general de Patrimoni Cultural, i en darrera instància, Joan Guitart com a conseller, van creure en la iniciativa: el suport i la convicció permanent de l’Antoni Anguela al llarg dels anys van ser un factor de primer ordre per a la seva continuïtat. Ell va ser la persona que va permetre que aquella proposta inicial anés creixent, any rere any, guanyant tant la confiança politico i institucional com també la dels professionals de l’antropologia i de l’etnologia catalana i d’arreu. Al seu costat cal esmentar i agrair la feina de Salvador Sorrosal, Dolors Vall, Ramon Vilar, Josep M. Crivillé, Francesc d’Assís López Sala, Judtih Coronado i, ja molt més recentment, de Verònica Guarch, Roger Costa i Cristina Farran, la persona que des del CPCPTC ha vetllat perquè la REC, editorialment, anés endavant amb un nou horitzó formal. Per la seva banda, en Joan Llobet i el seu equip, de manera especial Santi Pau i Joana Roch, van fer que, des del primer volum, la REC tingués un to veritablement diferenciat en l’àmbit de les publicacions etnològiques, la qual cosa es concretà en aspectes com el diàleg entre l’art català contemporani, tot concretant-se en les cobertes de la publicació. Gràcies al seu esforç, saviesa i professionalitat es va superar una certa desconfiança inicial sobre si seria possible editar dos volums anuals.

Cardín sobre la necessitat de tenir sempre ben presents els «interessos no tematitzats», la REC, des dels seus inicis, es va proposar combinar diversos interessos i crear espais en els quals el diàleg entre disciplines, estudiosos i entitats fos la clau de volta.

La publicació va voler esdevenir una eina de reflexió del coneixement científic i de la construcció social i cultural de la realitat i, a la vegada, va voler acollir-se al sentit més interactiu de l’aplicació i la intervenció d’acord amb les necessitats que, a principis de la dècada del 1990, eren ben presents en el món que s’anava globalitzant i en una ciutadania que requeria assentar i alhora enriquir els seus referents culturals. Aquesta raó última és la que explica el perquè de la línia editorial al llarg de vint anys de la publicació. Per tot això, un dels primers aspectes sobre el qual es posà un més gran èmfasi des de l’inici fou la necessitat de combinar en una mateixa publicació els interessos i els sabers produïts en el món acadèmic amb els generats des del món associatiu: calia posar en comú totes les possibilitats que estaven presents i que, malauradament, no havien tingut la possibilitat de tenir una plataforma comuna. Cercar les potencialitats entre aquests àmbits fou, i és, un dels desafiaments al qual la revista ha volLa ferma creença i l’estímul decidit d’Anto- D’ençà el primer volum, la gut donar resposta des del convenciment que ni Anguela i Joan Llobet van fer que la revista REC ha volgut incardinar-se les sinergies entre ambdós móns són més que en el coneixement entre anés veient, any rere any, la llum: l’agraïment passat i present i entre positives, tal com s’ha posat de manifest a trano solament és personal, ja que, com va dir tradició i innovació. vés de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Agustí Pons en el funeral d’en Joan Llobet, Catalunya (IPEC). En aquest sentit, la revista aquests civil servants van contribuir, de manera ben sòli- ha estat també un portaveu de les actuacions d’estímul en da, a construir una «arquitectura institucional» cada cop l’àmbit etnològic que des del Departament de Cultura de més normalitzada: a ells i als seus equips, i a tots els autors i la Generalitat de Catalunya(4) s’han dut a terme: primer, a través del Centre de Documentació i Recerca de la Cultura col·laboradors de la revista, sinceres gràcies. La Revista d’Etnologia de Catalunya com a projecte antropològic (3) Una de les afirmacions que, d’una manera generalitzada, fa anys que és present en el món antropològic és aquella que diu que «o l’antropologia s’aplica i es professionalitza o no serà». Més enllà de les adhesions, o no, a aquesta sentència, sí que hi ha un cert consens en el fet que l’antropologia, més enllà de ser una disciplina bàsica per al coneixement de les estructures i dinàmiques socioculturals de les comunitats humanes, ha de replantejar el seu paper professional en el marc de les problemàtiques de la societat d’avui. Per aquesta raó, la REC es va plantejar no solament com una publicació etnològica més: tenint ben present l’expressió d’Alberto

(1) Vegeu Calvo, L. «Antoni Anguela i Dotres. La passió per la cultura popular i tradicional i el patrimonio etnològic de Catalunya». Revista d’Etnologia de Catalunya (Barcelona, 2010), 37, p. 192-194. (2) Vegeu Calvo, L.; Mañà, J. (ed.). El món de Joan Amades. Barcelona: Departament de Cultura, 1990. (3) Per a una anàlisi sobre com i per què es va configurar la REC, vegeu Roma, Josefina. «La Revista d’Etnologia de Catalunya y la antropología». Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, vol. LVII-1 (Madrid, 2002), p. 259-270. (4) Vegeu Calvo, L. «El patrimonio etnológico: perspectivas desde la experiencia de Cataluña». A: González Alcantud, J. A. (ed.) Patrimonio y pluralidad: nuevas direcciones en antropología patrimonial. Granada: Diputación Provincial de Granada, 2003, p. 271-294, i Català, M.; Costa, R.; Folch, R. «Balanç de catorze anys de l’IPEC». Revista d’Etnologia de Catalunya, 33 (novembre de 2008), p. 118-141.

Revista d’Etnologia de Catalunya

Tradicional i Popular (CDRCTC) i, a partir del 1993, del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC). De manera especial, la revista ha estat una eina per donar a conèixer la tasca que des del 1993 està fent l’IPEC que, a hores d’ara, ja s’ha consolidat com un instrument cabdal per a l’anàlisi, la documentació i la difusió de la cultura preindustrial, de les seves transicions i també d’algunes de les realitats actuals de Catalunya i d’arreu. Si aquests aspectes van ser importants en el moment de creació de la REC, potser el repte més destacat que es va haver d’afrontar, i al qual ha de respondre dia a dia la revista, ha estat el d’oferir una eina que permeti conèixer, a partir de la recerca antropològica, què ha estat el país, com s’ha organitzat socialment, culturalment o econòmicament, quines han estat les estructures familiars, les formes d’ajut mutu, les creences, les músiques, en definitiva, les formes de viure. Aquests aspectes, però, no solament s’han vist en clau de passat sinó, sobretot, de present i de futur i tot això des d’una perspectiva interdisciplinària, la qual cosa ha fet que antropòlegs, historia dors, psicòlegs, sociòlegs, músics, biòlegs i molts altres especialistes, hagin participat en els volums de la REC. Aplegar aquests esforços i voluntats era i és important per explicar fenòmens com les migracions, les identitats, l’espai urbà, els sistemes polítics, els moviments socials, els sentits, el temps, l’art, l’alimentació, les societats multiculturals, les cultures populars en la societat de la informació i molts altres temes.

Juliol 2012

Núm. 38

Abordar temàtiques com les descrites ha significat, a la vegada, cercar la col·laboració de professionals propis i aliens, la qual cosa ha permès que al llarg dels anys una munió d’estudiosos, propis i forans, hagin col·laborat en la REC; cal esmentar autors com Claude Lévi-Strauss, Anthony Giddens, Alan Dundes, Luca Cavalli-Sforza, Ramon Margalef, Néstor García Canclini, Michel Wieviorka, Carmelo Lisón Tolosana, Claudi Esteva, Marc Abélés, Julian PittRivers o Julio Caro Baroja, entre molts altres. Autors com aquests, al costat de molts altres, són l’autèntic valor de la revista: compartir el seu coneixement ha estat una de les virtuts de la publicació, i ha permès que els dossiers de la REC hagin aportat noves perspectives. Una dimensió a la qual s’ha volgut donar una atenció especial és el fet que a més de disposar de la més que inestimable col·laboració i participació dels professionals reconeguts, s’ha volgut afavorir la participació de joves investigadors: aplegar voluntats i combinar la saviesa dels professionals amb l’empenta dels joves estudiosos també ha estat una altra tasca de la REC. La Revista d’Etnologia de Catalunya i els reptes socials del segle xxi Arribar als vint anys és motiu de goig, però, sobretot, d’estímul per continuar treballant, tot cercant noves perspectives sobre les circumstàncies que marquen l’avui de la nostra societat, com és la doble tensió que es genera entre el que significa la globalització i la recerca de la identitat pròpia. En aquest sentit, cal no oblidar que, a hores d’ara, hi ha un seguit de fenòmens que marquen la nostra època com són:

Amb tot, ha estat necessari anar més enllà per fer que l’oferta de la REC fos veritablement un instrument al servei del coneixe- De dalt a baix: Julio Caro ment cultural, social i polític per a la Catalu- Baroja, Claudi Esteva, Carmelo n Una creixent anihilació de l’espai, és a dir, la distància és cada cop més petita entre els nya actual i la del futur. I per això s’havia de Lisón Tolosana, Claude LéviStrauss i Anthony Giddens, nuclis de població, entre els centres de proposar en valor la clau diferencial que aporta autors que han esdevingut ducció o entre les mateixes persones, la qual l’etnologia: la comparació cultural. Aquesta referents dels estudis cosa comporta... és la raó per la qual ha volgut reflexionar i antropològics i sociològics, han col·laborat en la REC, tot presentar estudis sobre la representació de fent d’ella un focus actual de n L’aparició de la multidimensionalitat en la identitat al Japó, el multiculturalisme a reflexió i coneixement. les relacions polítiques, econòmiques i soSuècia, la globalització a Zàmbia o Mongòlia o sobre les conseqüències culturals i socials que han cioculturals, fet que està possibilitant el trencament de la tingut les transformacions polítiques a l’Europa de l’Est, clàssica dimensió euclidiana basada en la bipolaritat: es temes que, cal no oblidar-ho, s’han barrejat amb textos passa d’una dimensió binària a una de caràcter multidisobre les ermites al Montsant, els camins ramaders o les mensional: ara ja no es pot parlar solament d’un centre i una perifèria, plantejament que genera... feines tradicionals a Catalunya.

La periferització del nucli, és a dir, la implosió de les perifèries en els centres, situació que fa que les realitats de les perifèries cada cop s’insereixen més en la nostra realitat diària com a conseqüència de les migracions, els mercats globals, Internet, les xarxes socials o, fins i tot, els conflictes (Iraq, Afganistan...).(5)

n L’alteració de l’estructura social que va néixer amb la Revolució Industrial, alteració que es concreta en la dissolució de la classe obrera com a classe social com a conseqüència dels nivells de benestar assolits, difícilment imaginats en temps no gaire llunyans, situació que s’ha fet més palesa amb la irrupció del low cost en molts àmbits de la nostra societat.

Aquestes realitats han tingut una resposta en una creixent afirmació de les identitats col·lectives i en el desenvolupament de nous àmbits d’estudi com el del patrimoni etnològic. Els nous escenaris socials, culturals, polítics i econòmics generen nous reptes per als antropòlegs i els estudiosos: avui, atès l’augment de les variables de tot ordre, potser més que mai cal oferir eines per al foment de polítiques actives ciutadanes, propiciant el diàleg intergeneracional i intercultural, estimulant la confiança i la participació social i democràtica i, en darrer terme, contribuint a un desenvolupament econòmic sostenible i global. En aquest sentit, el dossier d’aquest volum 38, coordinat per Maria Jesús Buxó, és un reflex fidel d’aquests aspectes ja que posa de manifest com l’etnografia pot esdevenir una eina d’innovació econòmica. Amb la intenció de donar respostes adients als nous escenaris socioculturals, polítics i d’altres tipus, la revista, a partir del volum 36, va voler fer un pas endavant i fer un canvi formal —que ara s’ampliarà amb una més gran incidència en el món digital. Es vol aprofundir i oferir noves perspectives sobre noves problemàtiques, cercant de manera molt més decidida la connexió amb la realitat del país i oferint elements per tal que els ciutadans, a més de conèixer-les, també puguin construir de manera sòlida opinions ben fonamentades. Tal com diu M. Jesús Buxó, la creació de lobbies ciutadans en què els reclamants-ciutadans puguin participar en la definició i en la resolució dels problemes per tal de crear debats socialment informats esdevé un compromís per a totes les institucions i, en concret, per a la Revista d’Etnologia de Catalunya. A mode de reflexió final Tal com s’ha dit, la REC és el resultat de moltes voluntats i esforços que, generosament, han volgut contribuir a fer-ne una publicació, en bona mesura, de referència tant a Catalunya com a l’Estat i, encara que de manera incipient, en altres indrets. En aquest sentit, hi ha un seguit d’aspectes

col·laterals que van més enllà dels valors científico-culturals de la publicació. En primer terme, el fet que sigui una publicació editada íntegrament en català. Aquest aspecte resta, de vegades, amagat o és poc considerat sobre el que ha significat i està significant la REC en el panorama inte l·lectual i democràtic espanyol: normalitzar el català com a instrument de comunicació científica en altres comunitats autònomes o més enllà, esdevé una contribució que, amb el temps, caldrà valorar de manera significativa. En segon terme, la revista ha estat quelcom més que una producció intel·lectual d’una comunitat professional: de manera modesta, però amb convicció profunda, la publicació ha volgut esdevenir una eina per fer Comunitat, per aportar eines intel·lectuals, tan potents com sigui possible, als estudiosos i als ciutadans, que propiciïn el coneixement i la reflexió contrastades tot fomentant un esperit crític informat: a partir de l’experiència de l’Altre, propiciar el disseny d’estratègies de reflexió i actuació col·lectives per afrontar els reptes de la globalització. Tal com deia Marc Augé en el volum 12 de la revista, si no és així, els nostres patrimonis, materials i immaterials, poden caure en les lògiques simplistes i banalitzadores de la societat de consum i en la més pura mercantilització. Una darrera precisió: l’any 2009 es va celebrar el 650è aniversari de la constitució de la Generalitat de Catalunya; aquest fet és, possiblement, un dels signes més visibles i fefaents del que ha estat i és Catalunya al llarg del temps: una voluntat col·lectiva de fer-se present en el món en totes les seves dimensions a partir del fet diferencial que signifiquen un seguit de trets com són una llengua pròpia o un sistema sociojurídic específic històricament reconegut. En aquest sentit i amb relació al projecte de la Revista d’Etnologia de Catalunya, tot seguint aquest exemple col·lectiu, cal repetir que sense el decidit i generós suport de moltes voluntats no s’hauria assolit aquesta petita fita històrica per a l’antropologia i la cultura catalanes. La Revista d’Etnologia de Catalunya al llarg dels darrers vint anys ha volgut presentar a la societat catalana, però també d’arreu, aquella tensió, sempre necessària, que vertebra el futur de qualsevol societat i col·lectivitat: viure en la tradició per projectar-se en el present i en el futur a través de la innovació des d’un territori i un país concret com és Catalunya. Potser la millor definició que es pot fer del que ha estat i és la REC és aquella sentència de J. V. Foix que diu: «m’exalta el nou i m’enamora el vell». n (5) Kearney, M. «The local and the global: the Anthropology of Globalization and Transnationalism». Annual Review of Anthropology, XXIV (1995), p. 550-554.

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Presentació

Manel Català i Verònica Guarch

EL CENTRE DE DOCUMENTACIÓ DE LA DIRECCIÓ GENERAL DE CULTURA POPULAR I TRADICIONAL

l Centre de documentació forma part del Servei de Recerca i Protecció de la Direcció General de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i engloba en la seva denominació tres entitats diferenciades:

la Biblioteca de Patrimoni Etnològic l’Arxiu de Patrimoni Etnològic i n la Fonoteca de Música Tradicional Catalana (FMTC) n n

Com a Centre de documentació s’adreça a un públic especialitzat amb unes necessitats d’informació molt específiques, són en la seva majoria investigadors en folklore i etnologia, experts o col·leccionistes en imatgeria popular, etnomusicòlegs, historiadors, antropolègs, etc. Tanmateix, el Centre de documentació està obert a qualsevol persona interessada en la cultura popular i tradicional del territori. Biblioteca de Patrimoni Etnològic La Biblioteca de Patrimoni Etnològic neix l’any 1988 en l’aleshores anomenat Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular (CDR-CTP). La missió de la biblioteca és recopilar, sistematitzar, catalogar i difondre la màxima informació sobre cultura popular i tradicional catalana. L’especialització de la Biblioteca es basa en la temàtica de l’etnologia i la cultura popular i tradicional del territori i recull 12.000 documents inèdits o editats en diferents formats. La Biblioteca forma part de la xarxa de Biblioteques Especialitzades de la Generalitat de Catalunya (BEG), i el fons es pot consultar mitjançant el seu catàleg bibliogràfic comú.

El fons s’estructura en els següents apartats: Llibres: obres procedents de les biblioteques històriques dels folkloristes Joan Amades, Jaume Vilalta, Tomàs i Pares, a més d’edicions contemporànies. Premis Nacionals de Recerca Etnològica Joan Amades: treballs premiats en les tres edicions del certamen. Fullets, catàlegs i biografies: conjunt de documents menors, amb informacions complementàries dels apartats precedents. Recursos digitals: elements divulgatius sobre temes d’interès etnològic, en cd-rom i més de 1.000 DVDs on destaquen les gravacions de les manifestacions festives populars. Hemeroteca: col·lecció de més de 130 revistes nacionals i estrangeres, publicacions periòdiques en dipòsit i publicacions periòdiques en curs. Destaca la Revista d’etnologia de Catalunya, accessible també al repositori de Revistes Catalanes d’Accés Obert (RACO). Els serveis que ofereix el Centre de Documentació són: Informació i consulta a sala personalitzada, prèvia cita i visites guiades per a grups. Consulta telefònica, correu postal o correu electrònic Difusió selectiva de la informació (DSI) Consulta al catàleg en línia i al fons documental Accés a l’arxiu gràfic o banc d’imatges de la DGCPT, consultable en breu també des d’Internet Informació bibliogràfica i llistats temàtics Butlletins de darreres adquisicions Préstec interbibliotecari Reprografia

Arxiu de Patrimoni Etnològic L’Arxiu de Patrimoni Etnològic, recull la feina duta a terme en els darrers vint-i-cinc anys per tal de bastir un fons documental sobre la cultura popular i tradicional catalana. Els arxius que configuren aquest fons s’ordenen temàticament de la següent manera:

Arxius personals Arxius musicals n Arxius de danses n Recerques promogudes per la DGCPT n Arxiu gràfic o Banc d’imatges de la DGCPT n Arxiu sonor n n

Els llibres que per la seva antiguitat formen part dels arxius personals són catalogats tant al Catàleg BEG com al «Catálogo Colectivo del Patrimonio Bibliográfico Español», atès que formen part del patrimoni històric espanyol. Entre els Arxius personals destaca l’Arxiu Amades. El recull documental fet per Joan Amades i Gelats (1890-1959) és un dels elements claus per a la interpretació i l’estudi de la cultura tradicional catalana, principalment dels segles xix i xx. El folklorista va tenir dues grans passions relacionades entre sí, una va ser l’estudi i recerca dels costums i tradicions catalanes i l’altre aplegar tot el material relacionat amb la temàtica, fet que comporta que el seu llegat ha estat i és encara avui en dia la base de molts estudiosos del tema. La seva obra com a folklorista se sustenta, en bona part, en aquest ampli compendi d’informacions i coneixements que s’atresoren en el fons documental que ell mateix va recopilar al llarg de la seva vida. Es compon de les següents parts:

De dalt a baix: sala de consulta, fons documental, biblioteca, arxius personals i arxiu gràfic.

Obra pròpia de Joan Amades, 268 documents. Biblioteca privada, 1.887 documents. Hemeroteca privada: Consta de 192 revistes i anuaris en català, castellà, francès, italià i esperanto, entre d’altres. Destaquen: Arts et traditions populaires, Revista de dialectología y tradiciones populares, Folklore rivista de tradizioni populari, Catalunya esperantista, etc. Col·lecció de fullets, 704 documents. Estampes i impresos d’imatgeria popular. 14.000 documents Col·lecció de postals i fotografies antigues, 7.000 documents, tracta especialment el tema de les danses, els balls i els entremesos populars de Catalunya, a més de jocs, oficis, festes, retrats de tipus popular i costums. Textos i notacions, més de 6.000 documents. Epistolari, consta de les correspondència que va rebre el mateix Joan Amades i la que varen rebre la seva vídua Enriqueta Mallofré i la cunyada Consol Mallofré. Dóna idea de l’activitat intensa que dugué en una bona part de la seva

Revista d’Etnologia de Catalunya

vida, la quantitat i qualitat de relacions professionals –folkloristes, filòlegs, músics i antropòlegs-, familiars i d’amistat que mantingué. Objectes personals: màquina d’escriure, putxinel·lis, boixos gravats d’una auca, etc. Altres fons també importants que conformen l’Arxiu són: L’Arxiu mestre Joan Tomàs i Parés (1896-1967), arxiu personal del mestre Tomàs que consta de les seves composicions musicals i harmonitzacions, llibretes de camp amb melodies recollides en les seves nombroses missions etnomusicològiques, fotografies d’informants i de les seves activitats musicals professionals, biblioteca i hemeroteca personals, anotacions sobre pedagogia musical i epistolari. L’Arxiu Vilarmau (Josep M. Vilarmau i Cabanes, 19001947), exhaustiu recull etnogràfic de l’àrea geogràfica del Lluçanès amb un recull de més de 800 melodies i cançons, 350 rondalles, refranys, aforismes, entreteniments, jocs i danses, creences i supersticions populars. L’arxiu també està microfilmat. L’Arxiu Vilalta (Jaume Vilalta i Sadurní), arxiu extens i variat sobre la temàtica de la sardana. Consta de les següents parts: biblioteca personal, biografies, hemeroteca, carnets del sardanista, arxiu musical amb més de 800 partitures i la vida sardanística de moltes poblacions catalanes. L’Arxiu d’Artur Quintana i Ester Limorti, conjunt dels materials originals sobre la literatura popular valenciana d’El Carxe, regió de Múrcia en la que es parla el català, recollits per Artur Quintana i Ester Limorti. L’Arxiu Mañosas (Enric Mañosas i Barrera, 1927-1996), que conté alguns materials microfilmats de temàtica folklòrica catalana de la col·lecció bibliogràfica del seu titular a Castellterçol. L’Arxiu Antoni Fortuny i Feliu, conjunt d’estampes marianes, caramelles (textos) i havaneres. L’Arxiu Oriol Espinàs i Massip, deixa de sardanes, partitures i fotos acolorides de festes populars de Catalunya. Pel que fa als Arxius musicals, aquests estan formats per: L’Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC). Microfilmació de l’arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dipositat a l’Abadia de Montserrat, destaca l’important material de cançons, rondalles, etc. de Marià Aguiló i Fuster, els reculls procedents dels concursos convocats per la mateixa Obra, i els del Llegendari popular de Catalunya. Són 97 rotlles de microfilms amb un total de 158.000 documents; a banda també s’ha digitalitzat la incorporació de nous materials de l’Obra rebuts fa quatre anys. L’Arxiu Sala (Mossèn Joan Sala i Salarich), és un recull de cançons obtingut de diferents informadors elaborat en-

Juliol 2012

Núm. 38

tre els anys 1933 i 1936 per Mossèn Joan Sala en diverses missions de camp. Aplega 427 cançons populars a més d’un apèndix amb altres 84 melodies que constitueixen un petit cançoner fet pel propi Mossèn i d’un acurat índex numerat amb breus comentaris. L’arxiu també està microfilmat. L’Arxiu del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona, conté més de 130 hores d’enregistraments fonogràfics efectuats durant els estius de 1982 i 1983 en diversos municipis dels Lluçanès. El material es presenta en 90 cintes de casset i en 10 volums de documentació amb els índexs temàtics per ordre de fonogrames i dues llistes resum de fonogrames i de pobles. L’Arxiu musical de composicions de mestres directors de l’Orfeó de Sants, microfilmació de les composicions musicals escrites pels mestres directors de l’Orfeó de Sants i que formen part del seu arxiu. L’Arxiu musical de composicions de mestres directors de l’Orfeó Nova Tàrrega, microfilmació de les composicions musicals escrites pels mestres directors de l’Orfeó Nova Tàrrega i que formen part de l’Arxiu Comarcal de Tàrrega. L’Arxiu mestre Antoni Botey i Badia (1896-1939), grup d’obres simfòniques d’aquest compositor i fundador de l’Orfeó Badaloní. Llibres d’orgue del Monestir de Montserrat, consta d’un rotlle microfilmat amb una sèrie de documents musicals i partitures de llibres d’orgue que es conserven a l’Arxiu Musical del Monestir de Montserrat. L’Arxiu de la Cobla Orquestra de Barcelona, conté documentació diversa relacionada amb aquesta històrica formació instrumental: llibre d’homenatge, carpeta d’adhesions, placa commemorativa i dos sobres amb documentació legal, escriptures, etc. L’Arxiu musical de La Beguda Alta (Anoia), consta de partitures reprografiades de cançons, valsos i sardanes cantades amb motiu de les caramelles per la Sociedad Recreativa Unión Begudense. L’Arxiu de Porrera (Priorat), partitures reprografiades provinents d’entitats musicals locals i de repertori d’església. L’Arxiu musical general, que consta de 1.791 partitures catalogades de temàtica diversa provinents de recerques, deixes i intercanvis arribats en els darrers vint anys a la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional. Pel que fa als Arxius de danses, fem menció de: L’Arxiu Bial (Joan Bial i Serra, 1888-1970), recull de dades i documentació diversa sobre 1.121 danses tradicionals dels Països Catalans elaborat per aquest estre de dansa. L’Arxiu Comas (Joan Comas i Vicens, 1909-1977), arxiu temàtic sobre balls i danses tradicionals (362 sobres), amb programes, anotacions d’audicions i ballades de sar-

danes, articles i conferències sobre temes diversos com balls populars, costums, etnografia, folklore, cròniques del naixement del primer Esbart de dansaires de Catalunya, programes d’aplecs, festes majors, programes de la Caravana de la Sardana (1967-1978) i un Projecte sobre un museu d’etnografia i folklore. L’Arxiu Castells (Josep M. Castells i Andilla, 18971988), que conté reculls diversos amb dades i documentació sobre 140 danses tradicionals dels Països Catalans. L’Arxiu de danses vives de Catalunya, 35 danses vives de diferents localitats de Catalunya recollides entre 1989 i 1991 a través de les convocatòries de les beques d’investigació. L’Arxiu de música per a cobla i de sardanes de l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, consta de 25 rotlles de microfilm amb un total de 5.000 sardanes, un rotlle amb 41 peces de música per a cobla, un rotlle amb 22 sardanes revesses i un rotlle amb l’índex d’autors. L’Arxiu musical de l’Obra del Ballet Popular (OBP), microfilmació de l’important Arxiu de Sardanes i partitures de tota mena de l’Obra del Ballet Popular. Conté un total de 2.300 sardanes a més de composicions simfòniques per a una, dues o tres cobles, partitures de sardanes antigues, obres per veus mixtes, etc. L’Arxiu de la Cobla Orquestra Lluïsos de Taradell, arxiu microfilmat de prop de 5.000 sardanes i partitures diverses del fons de l’entitat. L’Arxiu Pere Comas i Oliveres, arxiu personal d’aquest mestre sardanista de Santa Coloma de Farners, el qual consta de documentació sardanística de la població i concretament de les colles Flor de la Selva i Dansaires Farnenses. L’Arxiu de les Edicions musicals ARRAHONA, col· lecció de 120 danses arranjades per a cobla pel mestre Daniel Sanahuja Capella. El fons de les Recerques promogudes per la DGCPT consta de documentació provinent de les beques d’investigació sobre cultura popular des de l’any 1985, recull de material documental, oral, fotogràfic, etc, i de documentació provinent de les recerques de l’IPEC des de l’any 1995. La tipologia documental de que està format aquest fons es la següent: bibliografies, informes, monografies, conferències, comunicacions i articles, inventari d’elements patrimoni etnològic, notes procés de recerca, estadístiques, prospecció documental, qüestionaris, projectes de recerca, gestió administrativa, documentació relacionada amb la rendibilització de la recerca, material oral i fotogràfic. Els elements de l’inventari del patrimoni etnològic estan catalogats amb la base de dades MuseumPlus. Són més de 17.000 elements organitzats en les següents categories: remeis, béns mobles, festes, béns immobles, activitats econòmiques, jocs, alimentació, danses i documents.

Relació d’algunes peces destacades als Arxius personals: n Col·lecció de cobertes de llibrets de paper de fumar (més de 30 fulls en rama, alguns pintats a mà) n Litografia (incunable litogràfic) del campament sanitari establert a Barcelona al peu de Montjuïc, durant la pesta groga de començament del segle xix. n Gravats profans estampats al bac (vaixell, parella ballant amb violinista) n Salvaguarda reial per als baciners de l’Hospital de la Santa Creu del segle xvii. n 2 fulls de naips (joc complert) gravats per Baltasar Talamantes el 1797 pintats a mà n Primer full de soldats conegut (peça d’artilleria), imprès a Barcelona ca. 1790 per Pere i Josep Simó n Àlbum de dibuixos originals de Joan G. Junceda n Romanços del segle xvii. n Dibuixos d’Albiñana sobre el ball de bastons, mitjans del s. xix n Col·lecció d’auques del sol i la lluna (s. xix-xx) n Romanços de la

“Fiera malvada” s. xviii al xx) n Col·lecció de jocs de l’oca (s. xix-xx) n Col·lecció de capses de llumins (s. xix-xx) n Cobertes de cartipàs (s. xix-xx), entre les que destaquen les dels quatre evangelistes pintades a mà.

n Retallables Paluzie (nines, joanots d’aigua, teatres) s. xix-xx

n Llufes i velles quaresmes (s. xx) n Col·lecció de ventalls (s. xix-xx) n Instruments musicals (primer terç del s. xx) n Titelles (s. xx)

Revista d’Etnologia de Catalunya

L’Arxiu gràfic o Banc d’imatges de la DGCPTC està dividit en quatre fons, consultables a la seu del Centre i en breu disponible a través d’Internet. Fons recerca, amb més de 35.000 imatges procedents dels programes de recerca IPEC Anàlisi i Documentació i de les beques atorgades per la DGCPT. En diversos suports com ara diapositives, negatius i fotografia digital. Fons personals, al voltant de 25.000 imatges (plaques de vidre, negatius, còpies en paper) procedents dels fons personals de l’Arxiu de Patrimoni Etnològic: Fons Joan Amades i Gelats, Fons Tomàs i Parés, Fons Joan Vilalta, etc.) Fons institucional, imatges procedents d’aquelles activitats realitzades per les institucions relacionades amb la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional (noms anteriors: Servei Cultura Tradicional; Direcció General de Difusió Cultural; Secretaria de Difusió Cultural; Direcció General de Patrimoni Cultural; Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana) en diversos suports com ara còpies en paper, negatius, contactes, fotografia digital. Fons imatgeria, 14.000 estampes procedents majoritàriament del Fons Joan Amades i Gelats, amb la següent classificació: goigs, romanços, ventalls, auques, retallables, papers de rengle (soldats), ombres xineses, estampes, fulls religiosos, teatres de paper, estampes, sainets, cançons, etiquetes, ex libris, jocs infantils, cobertes de cartipàs, cromos de picar, cobertes de llibrets de paper de fumar, llufes d’innocents i velles quaresmes. Un bon nombre d’estampes xilogràfiques, majoritàriament religioses, es troben acolorides a mà, ja sigui al bac, a la trepa, o a la morisca. Recentment ha estat adquirit per la DG un conjunt de documents que venen a ampliar el fons Joan Amades existent i que amplia la col·lecció d’arxius personals. Aquest material, que pertanyia a la col·lecció particular del Sr. Albert Martí de Palau, consta de fons únics i rars, com per exemple el joc complet de cartes gravades pel xilògraf valencià Baltasar Talamantes, el 1797 i pintades a mà. L’arxiu sonor està estructurat en dos fons diferenciats, el de la Fonoteca de la Música Tradicional Catalana (FMTC) i el de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC). Pel que fa al fons provinent de l’IPEC hi ha un total de 3.028 entrevistes procedents dels programes de recerca IPEC –tant de la seva modalitat recerca-anàlisi com de la de recerca-documentació, així com de les beques de recerca atorgades per la Direcció General-. En aquest moment es disposa de 2.105 entrevistes en format digital, mentre que la resta està en procés de digitalització. Aquestes entrevistes

Juliol 2012

Núm. 38

són històries de vida, entrevistes en profunditat, entrevistes temàtiques i entrevistes grupals. Pel altre part tenim el fons de la FMTC, tambè en procés de digitalització. El fons està format per l’arxiu sonor inèdit amb els màsters de 22.000 fonogrames. Fonoteca de Música Tradicional Catalana (FMTC) La FMTC es alhora un programa de recerca etnomusicològica, un fons fonogràfic i un segell discogràfic. Va iniciar-se el 1987, dins el Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular (CDRCTP), i té per objectius la recerca, l’inventari, la conservació, la investigació i la difusió de materials de música tradicional. Es compon d’un fons editat i d’un fons inèdit.

El fons editat consta de 1.616 materials sonors sobre música popular i tradicional editats en diferents suports: 95 discs de 78 rpm; 222 discs de vinil de 33 rpm; 216 singles de 45 rpm sobre la Nova Cançó; 183 cassets i 900 CD. I el fons inèdit consta de 22.000 fonogrames provinents dels treballs de camp duts a terme per l’equip de la pròpia Fonoteca de Música Tradicional Catalana, els treballs de camp realitzats pels equips d’investigadors que han estat becats pel Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, les adquisicions de diferents arxius de la mateixa temàtica i les donacions de materials sonors enregistrats abans de la creació de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana. Destaca també la Base de Dades de Melodies Tradicionals de més de 3.000 registres i l’esmentat Arxiu musical general, amb més de 1.500 partitures. La FMTC també ha creat una col·lecció discogràfica de segell propi, dividida en cinc sèries: Documents testimonials, recerca directa: Edició seleccionada de documents sonors obtinguts en treballs de camp que testimonien una pràctica o funcionalitat de la música de tradició oral que tant es pot haver perdut, com que encara sigui vigent. Són, per tant, materials de primera mà, enregistrats de manera directa sense l’ajut d’espais especials per a l’enregistrament ni assajos previs per part dels informants. Darrer volum editat: El Bages: cançons, tonades i balls populars (Sèrie 1, volum 4).

Temes monogràfics: L’objectiu d’aquesta sèrie és oferir estudis aprofundits sobre temàtiques concretes de música tradicional, com per exemple: cançons de treball, música relacionada amb les noces, la Setmana Santa a Catalunya, la cançó curta, els goigs, etc. Festes tradicionals: Es tracta d’una sèrie adreçada a divulgar els documents musicals i sonors de festes determinades que, per la seva significació i força identificatives, ultrapassen l’àmbit local per constituir-se en punts de referència ètnogràfics que articulen un cert llenguatge o teixit festiu propi de la manera de ser plural del nostre país. Els continguts d’aquesta sèrie combinen l’enregistrament d’estudi i el directe, per tal de ser tan fidels com sigui possible als documents que ofereixen Documents recuperats: La sèrie es planteja un objectiu doble: d’una banda reconstruir aquells documents vocals, instrumentals, etc. que havien format part del nostre patrimoni popular i, de l’altra, reeditar enregistraments antics efectuats per grups significatius d’un moment determinat que les tecnologies ens permeten de recuperar. Mostres de música tradicional: Sèrie que es nodreix del repertori propi de formacions instrumentals o vocals de música tradicional, enregistrat en ocasió d’algun esdeveniment rellevant. Igualment es preveu l’oportunitat de difondre el repertori de grups instrumentals o vocals que hagin estat mereixedors d’algun premi convocat per la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional. Des de la FMTC també s’ha coordinat i participat en la col·lecció Calaix de Solfa, de DINSIC Publicacions, i que ja consta de 14 títols. Accions presents i de futur A banda de continuar amb les tasques pròpies de la biblioteca, arxiu i fonoteca, i atès el nou emplaçament a la seu del Raval de Barcelona i l’augment d’espai que es disposa, es vol reactivar l’augment dels fons personals, ja sigui mitjançant donatiu, cessió o compra.

Es seguirà treballant en la digitalització d’aquells documents que per la seva singularitat i riquesa així ho precisen, en l’actualització de formats i en repositoris digitals –en l’àmbit català amb el Departament de Cultura i amb el Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya mitjançant la Memòria Digital de Catalunya (MDC)-. Pel que fa l’entorn 2.0 l’objectiu del Centre de Documentació es continuar mantenint viva i actualitzada la pàgina a Facebook i la col·laboració amb el Twitter de la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional, amb el Bloc d’etnologia de l’Observatori per a la Recerca Etnològica a Catalunya, amb la pàgina Facebook de l’Inventari del Patrimoni Etnològic i amb les eines Delicious i Slideshare.

Prenent com a exemple el Museu de la Paraula-Arxiu de la Memòria Oral Valenciana del Museu Valencià d’Etnologia, es veu necessari potenciar tot el fons oral del Centre de Documentació, amb la finalitat de difondre el ús i garantir-ne la conservació. Amb l’estreta col·laboració del Servei de Suport Tècnic i Inventari del Departament de Cultura es treballarà amb el repositori Calaix i amb l’edició del Tesaurus del Patrimoni Cultural, concretament en l’àmbit de l’etnologia d’aquest tesaurus. Des del Centre de Documentació s’ha impulsat enguany la creació de la Xarxa de biblioteques i centres de documentació especialitzats en cultura popular i tradicional, funcionament basat en la col·laboració i el treball en xarxa, amb l’objectiu de difondre i potenciar els fons documentals de diferents entitats catalanes. El llistat és obert, tot i que de moment la Xarxa està formada per: Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular i Tradicional Catalana n Arxiu de la Memòria Popular n Arxiu Festiu de Catalunya n Associació Cultural Joan Amades n Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore n Carrutxa, Centre de Recerca i Difusió n Centre de Documentació Castellera de Catalunya n Centre d’Estudis Passionàrium n Centre Excursionista de Catalunya n Centre Titelles de Lleida n Coordinadora de Pastorets de Catalunya n Esbart Català de Dansaires n Fons Casteller Emili Miró n Fundació Cultura i Teatre n Fundació Ernest Morató n Grup de Recerca Folklòrica d’Osona n Músics per la Cobla n Orfeó Manresà n

Centre de Documentació Direcció General de la Cultura Popular i Tradicional Plaça Salvador Seguí , 1-9, 2a planta (Edifici Filmoteca) 08001 Barcelona CAL DEMANAR CITA PRÈVIA:

Telèfon 93 567 10 38 A/e documentació.cpt@gencat.cat Horari d’atenció al públic: De l’1 d’octubre al 31 de maig:

De dilluns a divendres, de 9h a 14h Dimarts, de 16:30 a 19h De l’1 de juny al 30 de setembre, i durant els períodes de Nadal (del 15 de setembre al 10 de gener) i Setmana Santa:

De dilluns a divendres, de 9h a 14

Fest cat’12!

Campus de cultura popular de Catalunya

escolesfestcat@gencat.cat www.escolesfestcat.cat cultura.gencat.cat/cpcptc/campus Inscripcions i informació: 935 565 197 -ATRICULACIONS ÚNS EL DE JUNY PREU REDUÇT ÚNS EL DE MAIG

Dossier

ETNOGRAFIA, INNOVACIÓ I EMPRESA

Presentació M. jesús buxó i rey

Els nous actors de la revolució digital carlos bezos daleske

Comunitats de coneixement i informació artur serra hurtado

La Internet de les persones! ricard faura i homedes

Els nous laboratoris ramon sangüesa

Cocreació Joan Vinyets i rejón

Viatge a la societat de la innovació jordi colobrans

Scrum pau contreras

Per saber-ne més

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Presentació

M. Jesús Buxó i Rey Universitat de Barcelona

Etnografia i innovació cultural: dissenyar i emprendre

es que l’anomenada societat de la in formació i després societat del conei xement varen donar els seus primers passos en el darrer quart de segle, tot raonament i activitat ha buscat fer ca mí amb el segell de la innovació. No solament el procés de disseny i fabricació dels hard i els soft, sinó també la implementació i el procés social d’assimilació i adopció d’aquestes noves tecnologies s’ha entès com a can vi social innovador. Cal recordar, això no obstant, que des d’aleshores s’ha qüestionat el caràcter automàtic d’aquest fet com a resultat d’experiències empresarials i educatives, que ja indicaven aleshores que introduir els ordinadors (ara se rien mòbils i iPhones) no era suficient per crear un ambient social propici a la innovació, és a dir, aportar idees i cons truir un entorn cultural que afavorís el desenvolupament d’aplicacions i valors afegits —flexibilitat, connectivitat, productivitat, entre d’altres— a l’empresa, la indústria, el sistema educatiu i, no cal dir-ho, al món de l’art i als estils de vida. En aquest sentit, hi va haver a Catalunya iniciati ves pioneres com Logic Control i el Centre Divulgador de la Informàtica, dirigit per Santi Guillén, qui alertava sobre la rellevància de saber prèviament les necessitats i els proble mes de les empreses per orientar quin tipus d’informàtica els era adient instal·lar atès que s’hi feien inversions de les quals no derivaven els rendiments esperats ni es feien més eficients les condicions de l’entorn. En el mateix període, desenvolupadors de Mac, com Alfons Almendros, també discutien sobre la importància de definir els problemes i les iniciatives dels usuaris abans de desenvo lupar programes informàtics per tal d’aconseguir i reforçar el lema de users friendly. En aquella dècada dels vuitanta, aquests plantejaments sobre la consideració del transfons cultural per

definir i entendre les implicacions socials dels problemes i per dissenyar les tecnologies que ajudarien a resoldre-les, van ser motiu del naixement d’un nucli de recercadors que organit zaren jornades experimentals sobre els «Models del Futur. Noves Tecnologies i Tradició Cultural» a la Universitat de Barcelona (1988); seminaris al Centre d’Etnologia Penin sular, CSIC (1987); debats a la Universitat Catalana d’Estiu XXIII i XXIV (1991,1992), i reunions a l’Institut d’Estudis Catalans, Grup de cultures telemàtiques per organitzar CAT COM (1992, 1993). I, alhora, endegaren projectes de recerca per entendre la cultura de les noves tecnologies, els seus nín xols de recerca i creació de patents, el desenvolupament de propostes pedagògiques i el conjunt d’estils de vida que en sorgien ja que calia esbrinar aspectes de la socialització tecno lògica, les dificultats i els avantatges d’aquesta assimilació i els enllaços amb les necessitats i els interessos de la societat. I no solament a Catalunya sinó també a universitats de recerca als Estats Units, com Carnegie Mellon University. D’aleshores ençà s’han fet avenços que són el motiu de la presentació dels articles d’aquest número, i que han estat triats perquè procedeixen de la recerca d’antropòlegs a Ca talunya, algun d’ells autodenominats tecnoantropòlegs, i també per la dimensió aplicada del seu treball professional en la direcció d’impulsar iniciatives socials, institucionals i empresarials, generar productes i serveis comercials, educa tius, de joc i de reconstrucció patrimonial, i seguir apostant per fer seminaris i debats en els centres de recerca i, entre d’altres activitats, presentar la candidatura per organitzar a Barcelona el congrés internacional EPIC —Ethnographic Praxis in Industry Conference—, creat i patrocinat per Mi crosoft i Intel amb la col·laboració de l’American Anthro pological Association, un fòrum on debatre les aplicacions de l’etnografia a la innovació empresarial i industrial.

Presentació

Crear un ambient de recerca i aplicació en aquesta direcció no és tasca fàcil, no tant per la crisi econòmica, que no és una novetat en l’àmbit de la recerca, sinó pel mateix entorn de l’antropologia acadèmica a les universitats espanyoles que no acaba de fer seva, no acaba d’interessar-s’hi o d’acceptarla, l’aplicació de les tècniques, els mètodes i les teories per treballar professionalment a les comunitats, les empreses i les institucions. Hi roman una actitud prejudicial envers l’antropologia aplicada (AA) que no aconsegueix surar da vant el prestigi romàntic dels treballs de camp exòtics alhora que sobrevola la idea d’intromissió en el territori dels altres com a pecat original del fet etnogràfic. Controlat amb tècniques i mètodes i superat emfatitzant la teoria crítica i rebutjant tot allò que sembli, encara que no ho sigui, neoliberal i capitalista, ara s’afegeix en el tre ball de camp i les activitats professionals la regularització del consentiment informat, la confidencialitat de les dades i el reconeixement de les coautories. Havent comentat els viaranys de l’AA en altres escrits (Buxó, 1997), el fet inte ressant d’enfocar la unitat de teoria i pràctica és que un gran nombre de disciplines i centres de recerca en noves tecno logies, especialment al fil de la modernitat on la transdisci plinarietat oblige, fan ús de les tècniques etnogràfiques i les teories culturals per emmarcar les variables i els contextos on identificar, analitzar i desenvolupar la innovació. Des dels estudis de ciència i tecnologia, els estudis culturals i d’or ganitzacions, la sociologia, la filosofia, la psicologia, entre d’altres, s’incorpora l’etnografia i els conceptes antropolò gics com a eines no solament per construir els problemes i teoritzar, sinó també per cercar vies d’innovació en l’àmbit professional. De vegades simplement segueixen el model clàssic de fer etnografia, fins i tot utilitzant la idea canònica de cultura, mentre que d’altres incorporen l’evolució crítica dels anys vuitanta i s’acomoden al concepte de cultura entesa com una realitat multivocal, fragmentada i contestada, i també als canvis metodològics envers una orientació més reflexi va i dialògica, alhora que crítica sobre l’autoria i l’autenti citat. Fins i tot s’atreveixen a denominar-ho nova etnografia (Hess, 1992), i abasten multimètodes i multisituacions per observar laboratoris, empreses, telecentres i xarxes de tota mena, i captar interaccions entre actants i seleccions temà tiques via blogs, facebooks o twitters, per mencionar-ne uns pocs. Amb sorpresa, doncs, els antropòlegs hem après que el coneixement etnogràfic no és propietat d’una disci plina, i es pot considerar més aviat una expertise oportuna per treballar en la direcció de la innovació en tots els esce naris i territoris. I ara amb més raó en estar mediatitzats o trastocats per la realitat tecnològica, financera i dels mitjans de comunicació la qual cosa obliga a innovar la marca re

Dossier

gistrada de l’eficiència, la productivitat, el benestar social i la qualitat de vida. En el sentit comú, s’apel·la a la innovació quan s’entén que cal modificar condicions per resoldre problemes encallats per la rutina i la ineficàcia, sigui la utilitat d’un producte, els horaris per a la conciliació familiar, els serveis públics, l’organització empresarial, o una crisi econòmica. Amb fre qüència la via és respondre amb canvis d’imatge en els pro ductes i les polítiques i amb regulacions que imposen nous controls per incentivar o restringir les activitats i les provi sions de benestar. En quedar com a mecanismes premi-càs tig, bonus-malus i en no fer transparent el procés i aclarir les fites, és a dir, fer disseny cultural en lloc i temps, aquestes modificacions, i no innovacions, resulten insuficients per reformular els problemes i dinamitzar alternatives d’acció per la família, les institucions i les empreses. Si mirem la història de l’antropologia, el concepte d’inno vació ha estat tractat en l’àmbit del canvi cultural. L’any 1953 va ser motiu d’un títol Innovation: The basis of Cultural Change. El seu autor, H.G. Barnett, va obrir un espai de reflexió sobre la naturalesa de la innovació, els processos i els incentius, les condicions i les conseqüències de l’accep tació i el rebuig. No es fixa tant en el producte i els resultats com en la configuració on hi juguen el context, la qualitat, la necessitat social i les limitacions de l’entorn considerant que hi ha variables incommensurables que no es despleguen fins que el comportament o el producte entra en acció. De la seva anàlisi en resulta que la innovació és un constructe mental que pot fer-se sensible o tangible, no es tracta d’una facultat ni tampoc d’un instrument específic, més aviat hi ha condicions, influències i variables que afavoreixen el sorgiment d’idees, o constel·lacions d’idees, i la generació d’expressions obertes en comportaments i objectes qualita tivament diferents. Per tant, l’interès antropològic per la in novació no fa referència als productes resultants sinó al que mouen. És rellevant la creació d’idees i objectes, de progra mes i models, que fins i tot es poden encabir en els concep tes d’invenció i creativitat, això no obstant el que cal enfocar és l’acte innovador. És a dir, com es modulen les idees per generar valors afegits i els processos de reactivació social via actituds i canvis en la presa de decisions. Breument, d’un espot publicitari, que és una creació, en resulten símbols o metàfores que transmeten informació, emperò el que inte ressa és assolir l’acte innovador de virtualitzar valors afegits i desenvolupar actituds que activin respostes individuals i públiques, siguin de rebuig o d’acceptabilitat. Quin paper fa, doncs, l’etnografia en el territori de la inno vació? Quin és el potencial de l’etnografia per a aquells pro fessionals que tenen la innovació com a horitzó per refinar

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

les fites culturals i activar les decisions? Per saber les con dicions d’un problema, per tal de definir-lo i seleccionarne les variables, i fer-ne un disseny, cal seguir les passes o la metodologia qualitativa de l’observació. Romandre, parti cipar i distanciar-se, seleccionar entre tot l’aparell de tècni ques i instruments per mesurar, administrar qüestionaris i entrevistes, interactuar i dialogar in situ sobre les relacions socials i les pràctiques locals, i, finalment, registrar aquestes dades via diari primer per transitar després envers l’escrip tura analítica on es rumien, es creuen i s’afinen les catego ries i les classificacions, els conceptes i les interpretacions. Aquestes romanen obertes perquè sempre són potencialment reinterpretables segons els marcs teòrics i les metodologies comparatives triades per fixar els criteris heurístics que han de permetre abastar l’objecte d’estudi, contrastar les dades i assolir els objectius proposats. Sens dubte totes aquestes observacions i criteris analítics busquen afinar la descripció i extreure’n les regles que go vernen les accions i les pràctiques, però l’estil interpretatiu és clau ja que, com assenyala Geertz (1973), l’interès de l’empresa etnogràfica no és tant pels mètodes i tècniques, la selecció i el tractament de les dades a transcriure, la codifica ció de regularitats abstractes, les narratives quadriculades i les progressions estructurals, sinó per l’esforç intel·lectual i l’acte imaginatiu d’aventurar-se a fer elaboracions (elaborate venture). Assolir, en definitiva, una descripció densa on adquireixen rellevància les hipòtesis provisionals, les espe culacions temptatives, les intuïcions de sentit comú i tota mena de pressuposicions, a diferència d’aquells paradigmes etnogràfics on tots aquests aspectes són més aviat considerats subordinats a la restricció del mètode i les tècniques. Cap interpretació esgota el potencial simbòlic d’una realitat etnogràfica ja que en no encabir-se en un retrat robot, sempre és interpretable de nou i roman oberta a la innovació. Queda, doncs, enrere la suposició que una bona idea derivada d’una interpretació allait de soi per declarar-se innovadora. Més aviat el paradigma etnogràfic per la innovació reclama completar la intel·ligibilitat del diagnòstic i el disseny de models incor porant l’experiència operacional de les idees, les motivacions i els propòsits, fins i tot considerant la responsabilitat de les formulacions i les accions. Es tracta d’un procés que s’inicia com una descripció i un sistema d’interpretacions de les da des que serveixen per elaborar models i escenaris diagnòstics i, si es vol, pot arribar a funcionar com a prescripció sobre l’ús de les coses i les accions a fer. En aquest cas, seria semblant a les instruccions d’ús d’aparells —termòmetres, marcapas sos, cotxes— on els criteris i les guies de manipulació són per aconseguir la funcionalitat i la seguretat. Hi ha, doncs, en el disseny un paquet tancat d’intencions on totes les accions que s’han de fer permeten l’automatisme i la rutina, és a dir, una

Juliol 2012

Núm. 38

implicació mínima dels individus. Com si en dissenyar un jardí públic, la intenció del gaudiment ja estigués inscrita en els camins per on s’ha de passejar, els bancs per seure, les flors que han de seduir i els paisatges per deturar-se, fins al punt que en els aspectes normatius d’aquest disseny hi consten les avaluacions de risc i seguretat del recinte, però també les res ponsabilitats del ciutadà alhora que les prohibicions i sancions en cas de manifestar conductes incorrectes. Són, per tant, dis senys fets com a plans d’execució on les instruccions orienten els moviments i les accions en els contextos d’ús. Una cosa diferent és el disseny innovador on la idea, els ar tefactes i els escenaris romanen oberts, i el substrat etnogrà fic no és simplement una representació, sinó una matriu de pràctiques socials que han de permetre realitzar i activar mo dels alternatius d’acció. Res a veure amb les planificacions o les utopies socials d’antuvi, o les biologies predictives de l’eugenèsia; no es tracta de predir el futur, sinó de pensar el futur pel present. La innovació en disseny cultural és més exploratòria que predictiva, se’n fan models i escenaris que permeten explorar situacions, i com a alternatives culturals no són solucions, sinó models probables que poden arri bar a succeir per elecció de l’individu o del col·lectiu social a partir de la generació de fites pròpies. Els objectius no són tancats perquè les informacions són variables i en evolució, i endemés els judicis, els interessos i les necessitats canvien d’individu a individu i de grup a grup. El disseny ha d’ajudar a generar idees de contrast i conjec tures racionalitzades que permetin articular els desitjos per sonals i omplir-los de contingut i en fer-ho així transformar la idea, els impulsos i l’activitat en propòsit. Seguint Dewey (1967) no s’ha de confondre l’impuls de fer, la força de mou re’s, amb el propòsit que requereix la formulació de judi cis i l’anticipació intel·lectual per activar les decisions i les accions, considerant fins i tot que, si no s’actua en llibertat, les accions no es poden considerar responsables. Per tant, una part important del disseny innovador s’orienta a activar el judici intel·ligent i desenvolupar propòsits la qual cosa no vol dir seguir instruccions i generar restriccions, sinó més aviat activar l’autonomia i la capacitat de decidir, passar de ser ciutadà passiu, receptor i pacient a client i usuari, és a dir, de llegir a escriure. Aconseguir, en definitiva, que la seguretat inscrita en el disseny no generi simplement repetició i auto matismes sinó que el disseny ofereixi endemés alternatives obertes al control responsable de l’usuari i els gestors, tant pel que fa a l’ús de productes i serveis com a la gestió d’em preses i l’administració de les institucions públiques. La crisi i els conflictes del món d’avui, i tots els fenòmens d’increment de la complexitat com la connectivitat global, els canvis a la biosfera i els impactes de la bio i les nano

Presentació

tecnologies, per mencionar-ne uns pocs, situen al límit el poder de la innovació interdisciplinària i intercultural. I és en aquest sentit que el paradigma etnogràfic és una aposta interessant per omplir de continguts el disseny d’alternati ves culturals i també organitzatives en l’àmbit de la recerca i l’empresa. Certament, hi ha grups i webs —www.massi vechange.com— que proclamen que davant el canvi mas siu i la realitat sense fronteres, s’obre un període sense pre cedents per desenvolupar el disseny innovador, però en el marc de la crisi, sobresurten els col·lectius que emfatitzen les crítiques i les protestes, com els ciutadans anomenats indignats i la seva amplificació en les xarxes socials i els mit jans de comunicació. Si en aquestes situacions dominen les emocions, com ens indica Bauman (2011), les idees que es barallen són episòdiques, bullen i tendeixen a refredar-se, de manera que resulten poc aptes per construir res que si gui coherent i durable. La qüestió és, doncs, com aprendre a redefinir els problemes que es plantegen i dissenyar propostes que generin noves condicions més adients per aconseguir el benestar social i la qualitat de vida en termes de responsabilitat social, especial ment en l’ús dels recursos públics. Potser els «co-» culturals de la coparticipació, la cooperació, el copagament podrien guiar els models per innovar el finançament dels projectes de recerca, agilitzar les estratègies empresarials i activar la conversa publica envers les decisions deliberatives (Buxó, 2002). En aquest sentit s’observen models de co-working d’emprenedors on el fet de compartir espais mínims, cos tos, connexions i combinats laborals, genera idees diferents i agrega valors que superen la ineficàcia de vells models empresarials individualistes. Vinyet en el seu article aporta casos de gran interès sobre la rellevància de l’etnografia de l’experiència com un facilitador en la cocreació de produc tes i serveis. En el desenvolupament de dispositius mòbils, Contreras descriu la implantació d’una metodologia àgil on l’etnografia aporta pistes clau per entendre la creació d’es pais de col·laboració on activar l’actitud innovadora dels equips feta d’autonomia, competència i motivació. I Faura distingeix una figura col·laborativa en xarxa, els connectors, usuaris cabdals en projectes, associacions, clubs i telecentres, entre d’altres, que permeten transformar la xarxa estricta ment tecnològica en social. No cal dir que del munt d’indignats de la ciutadania tam bé se n’esperen respostes, especialment dels joves que una societat benestant havia anomenat ninis. Ara, més enllà del discurs del socialisme utòpic, i trencant barreres de gènere i edat, s’entén que haurien de col·laborar en treballs volunta ris per etnografiar sectors laborals i serveis aportant dades i idees de contrast per dissenyar com organitzar equips i co operatives laborals. Sens dubte això requereix coordinació

Dossier

i diàleg públic, per tant la implicació de les institucions, com la universitat que també hauria d’innovar assignatu res i encoratjar grups de recerca interdisciplinaris orientats a promocionar noves demandes de saber i fer. Bezos Dales ke explica un projecta ciutadà d’innovació, SeniorLab, per modificar les condicions de l’envelliment assistit envers un envelliment actiu i productiu que no solament incremen ta la integració social sinó que genera recursos socials. Tan mateix Colobrans descriu projectes d’innovació al Citilab de Cornellà no solament per divulgar la cultura digital sinó per generar etnografies de la innovació que permetin con juminar la participació de ciutadans de totes les edats amb els usos eficients de les tecnologies. I Serra ens aporta una experiència etnogràfica directa de la confluència de pro postes entre la recerca de les noves tecnologies i el desenvo lupament d’institucions, i2cat, Citilab, que constitueixen livinglabs orientats a innovar en projectes d’accés a Internet i la consolidació de xarxes ciutadanes. Certament, no hi ha receptes, ni tampoc xarxes on caure per no equivocar-se. Socialment i per compartir només tenim un suport comú que també demana dissenys complemen taris, allò que se’n diu cultura cívica, principis intel·lectuals i les seves bases morals, que cal omplir de continguts i pro pòsits. Si la crisi és de tots, cal anar més enllà d’assenyalar les raons i els drets que són punts de partida, però que s’han d’elaborar per accedir a les decisions deliberatives, la justícia distributiva i la conciliació de les fites col·lectives. I no com a conceptes, sinó com a etnografies on explorar les vies de la confiança, el compromís, les conviccions i la convivència per tal de fer dissenys que ajudin a activar les idees en accions responsables en l’ús dels recursos personals, privats i públics. En acabar sempre és bo recordar la sentència de Sèneca que ens diu: «No hi ha bon vent si no sabem on anem». n Bibliografia

Barnett, H. G. Innovation: The basis of Cultural Change. Nova York: McGraw-Hill, 1953. Bauman, Z. 44 cartas desde el mundo líquido. Madrid: Paidós, 2011. Buxó Rey, M. J. «Antropología Aplicada. Razón Crítica y Razones Prácticas». A: Actas III Congreso de Historia y Antropología Aplicada. Vol. II. Santiago de Compostela: Instituto Padre Sarmiento (CSIC), 1997, p. 385- 407. Buxó Rey, M. J. «La conjunció aplicada dels “co-”: comités, col· laboracions, col·legues, cooperacions, cogeneració i cogestió de dades i problemes». Revista d’Etnologia de Catalunya. [Barcelona] (2002), núm. 20, p. 130-140. Dewey, J. Experiencie and Education. Nova York: Collier Books, 1967. Geertz, C. Tras los hechos. Dos países, cuatro décadas y un antropólogo. Barcelona: Paidos, 1996. Hess, D. J. «Introduction: the New Ethnography and the Anthropology of Science and Technology». A: Hess, D. J.; Layne, L. L. Knowledge and Society: The Anthropology of Science and Technology. Vol. Greenwich: JAI Press, 1992.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

noves tecnologies i gent gran

Juliol 2012

Núm. 38

Carlos Bezos Daleske ValueCreation madrid_espanya

Els nous actors de la revolució digital Desenvolupament del concepte d’envelliment productiu: projecte SeniorLab

Noves tecnologies i gent gran

Dossier

L’autor

Doctor en Antropologia per la Universitat Autònoma de Madrid. Director general de ValueCreation, empresa d’innovació centrada en l’usuari i en els living labs, treballa amb l’etnografia i altres eines del camp de l’antropologia aplicades als processos d’innovació.

SeniorLab és un projecte ciutadà de Citilab que ha aconseguit d’obtenir importants resultats d’integració social a través de la innovació amb gent gran. Aquest laboratori ciutadà permet observar com es pot passar d’un envelliment assistit a un d’actiu, per finalment desembocar en un envelliment socialment productiu i valuós. És a dir, la gent gran, en lloc de consumir recursos socials, poden crear-los. L’antropologia i l’etnografia tenen un paper determinant a l’hora d’incorporar participativament la gent gran a les dinàmiques d’innovació social. SeniorLab is a citizen project from Citilab which has been able to achieve important results in social integration through innovation with seniors. This city laboratory allows us to see how we can move from an assisted aging to an active one, which eventually leads to a socially productive and valuable aging. That is to say, instead of the elderly using social resources, they can create them. Anthropology and ethnography play an important role in incorporating the elderly through participation into the dynamics of social integration.

La idea del «co-working» (etnografía+noves tecnologies+gent grant) esdevé clau per a la creació de nous projectes innovadors com el SeniorLab. CITILAB

a gent gran pot ser protago nista de la revolució digital i de la innovació tecnolò gica? El projecte Senior Lab és una demostració que l’acció conjunta de la gent gran que té interès en el seu creixe ment personal, el treball etnogràfic i la co l·laboració d’un centre d’innovació oberta poden aconseguir que la gent gran sigui capaç d’innovar. Malgrat això, sembla que són pocs els que es fan aquesta pregunta; més aviat la pre gunta se centra a com reduir la bretxa digi tal de la gent més gran de 65 anys. Sembla que aquest és l’objectiu de moltes adminis tracions públiques i obres socials de caixes d’estalvis, com també la preocupació social reflectida des dels mitjans de comunica ció. Almenys això és el que es desprèn de l’anàlisi dels programes d’alfabetització digital de gent gran. Davydd Greenwood (1999) introdueix la noció de les preguntes correctes a l’hora de resoldre problemes socials. I en efecte, el tipus de pregunta condiciona la respos ta. En el cas de la gent gran, les preguntes que es fan les institucions que treballen en l’àmbit de l’envelliment tenen molt a veu re amb la construcció social de la persona gran com a «improductiva» i dependent (classes passives). Per tant, des d’aquesta construcció, la resposta ha de ser necessà riament assistencial. Les institucions, una vegada s’ha identificat un problema com a bretxa digital el conceptualitzen com un problema més d’assistència (malaltia, so ledat, dependència, etc.) i dissenyen pro grames dels quals la gent gran són recep tors passius. El treball etnogràfic que ha fet SeniorLab demostra per contra, que la gent gran no té necessàriament la percepció de si matei

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

xa—la identitat—que li és assignada so cialment i que, lluny de ser una classe pas siva, és un grup socialment productiu. Marc teòric: la construcció social de la persona gran com a «improductiva» Per comprendre com s’ha arribat a una iden titat de la gent gran com a dependent i ne cessitada d’atenció és necessari entendre el concepte de fordisme o d’economia indus trial, que malgrat tots els canvis que s’han produït en el tipus de producció capitalista cap a formes financeres, continua dominant l’imaginari i la forma de pensar d’empreses i institucions, incloses les institucions mè diques.

Naturalment que el concepte assistencial de vellesa està influït pel fet incontrovertible de la degeneració física del cos i la disminució de les facultats mentals. Aquesta pauta s’em marca dins del que es coneix com a discriminació per l’edat, és a dir, els estereotips o pre judicis socials aplicats a una persona a causa de la seva edat. (Losada Baltar, 2004). Tanmateix, a aquesta categoria cronològi ca (i si es vol també mèdica) s’assignen un seguit de valors simbòlics—generalment negatius—relacionats amb la decadència física i mental, la malaltia, la mort... i la im productivitat. Improductiu és un concepte que neix de l’economia industrial o fordisme. Segons Jessop (1991) el fordisme comprèn un pro cés de mecanització i divisió del treball, un règim d’acumulació, un mode de regulació (normes, institucions) i una ordenació de l’espai al voltant de la producció. La mecanització defineix com a productiu tot allò que reverteix en la producció, ja que en els sistemes industrials clàssics produc ció és igual a benefici. Per tant, tot el que es categoritza com a improductiu s’equipa ra a despesa. D’aquesta manera, els equips de producció, la inversió en fàbriques i el treball directe de producció entren en la categoria de productiu, mentre que, per exemple la comptabilitat, el treball indirec

Juliol 2012

Núm. 38

te (formació, manteniment) esdevindrien improductius. Aquest no és el lloc per discutir això, però s’ha de dir que en el sistema fordista s’esta bleix una jerarquia en la qual el que és pro ductiu mana per damunt del que és impro ductiu i que el que es considera improductiu es dota de significats socials i simbòlics ne gatius (Bezos Dalesque, 2004). Aquesta forma de veure el món, malgrat que el capitalisme és ara més financer i que moltes organitzacions no són fàbriques, s’ha traslladat com a metàfora al treball d’ofici na, al treball científic (funcionalisme), a la universitat, a l’escola i a les administracions públiques, als hospitals i als organismes que treballen en l’àmbit de la vellesa.(1)

(1)

La Carta d’Atenes publicada per Le Corbusier és un dels documents en els quals s’aprecia més clarament la transferència de la metàfora industrial i la productivitat a l’habitatge i a l’espai personal i íntim de les persones.

El treball etnogràfic permet dissenyar estratègies innovadores per tal que col·lectius inicialment allunyats de les tecnologies de la informació esdevinguin nous actors i usuaris de la revolució digital. CITILAB

Noves tecnologies i gent gran

Si pensem en el fordisme com en un tipus de regulació, va donar llum a diverses insti tucions: el diàleg social entre el capital (or ganitzacions d’empreses) i el treball (orga nitzacions de treballadors) amb la intercessió de l’estat, com també les assegurances socials públiques i privades, tant sanitàries com de pensions. Les assegurances s’encarreguen precisament d’administrar l’àmbit impro ductiu: desocupació, malaltia i vellesa. Als desocupats, malalts i vells hom els nega va la capacitat de ser productius i, per tant, de poder fer aportacions de valor social. Per això, les polítiques dissenyades des del tipus de regulació fordista són anomenades assis tencials, perquè assisteixen a aquelles perso nes que se suposa que no poden valer-se per elles mateixes. Així, les institucions assisten cials faciliten a la gent gran quatre tipus d’as sistència: assistència econòmica (pensions), assistència mèdica, assistència en cas de de pendència i assistència d’oci (viatges IM SERSO, centres de gent gran, etc.). Són quatre eixos d’assistència que neixen de l’economia industrial fordista. Cal pen sar que en una economia financera, digital i de coneixement puguin sorgir noves políti ques per a les persones grans més arrelades en l’economia digital i del coneixement. De la dependència al valor de l’envelliment La vellesa ja no es concep únicament com l’avantsala de la mort i com un estat mera ment improductiu. De fet, el 1999 l’Orga nització Mundial de la Salut va incorporar el concepte d’envelliment actiu. D’acord amb Pilar Regato Pajares (2003) en un docu ment de L’IMSERSO: «per l’OMS, l’envelli ment actiu és el procés d’aprofitar al màxim les oportunitats per tenir un benestar físic, psíquic i social durant tota la vida. L’objec tiu és estendre la qualitat, la productivitat i l’esperança de vida a edats avançades. [...] Aquest terme fou adoptat per l’OMS a finals del 1990. L’objectiu era buscar un missatge més ampli que el de l’envelliment saludable i reconèixer l’impacte d’altres factors i sec tors a més del sistema sanitari. Intenta ex pressar la idea de la implicació contínua en

activitats productives i treball significatiu. Així, la paraula actiu es refereix a una con tínua implicació social, econòmica, espiri tual, cultural i cívica i no simplement a la capacitat d’estar físicament actiu. Mantenir la independència és l’objectiu principal tant per als individus com per als polítics. La salut que fa possible la independència és la clau o el mitjà per envellir activament». Aquesta aproximació modifica el focus me rament assistencialista; de totes maneres, les institucions que han de fomentar l’envelli ment actiu continuen estant vinculades a la salut i l’assistència. És a dir, no hi ha institu cions no assistencials ni polítiques no assis tencials per treballar amb la gent gran. Seni orLab és un laboratori on es poden crear. Aquest canvi d’enfocament es pot trobar relacionat també amb noves maneres de producció i règims d’acumulació en el ca pitalisme. D’una banda, des dels anys vui tanta del segle xx l’economia adquireix dues dimensions que la distingeixen de l’econo mia industrial clàssica: la financera i la tec nològica. A la dimensió financera, els mercats de capi tals són una font de finançament alternatiu i complementari als bancs des del segle xvii, però en fer-se possible amb la desregularit zació dels mercats (Luttwak, 2001; Klein, 2007; Marazzi, 2010) el comerç amb pro ductes financers i deute a una escala global, els actors financers han adquirit una posició dominant tant sobre les companyies produc tives (en són els accionistes), com sobre els governs (en són els finançadors). Per la seva banda, a la dimensió tecnològica tot i que neixen com un pas més en la dinà mica del finançament fordista, les tecnologi es de la informació han canviat radicalment les formes de produir i treballar, de manera que com deia Robert Reich (1991) es pot parlar, més que de treballadors, d’analistes simbòlics o de treballadors del coneixement (Drucker, 1993). En el capitalisme financer, el concepte cen tral no és el de productivitat, sinó el de va

Dossier

noves estratègies culturals i socials es generen a partir de la vinculació entre innovació i etnografia

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

lor. Mentre que en el model productivista la productivitat és central perquè garanteix més ingressos per unitat monetària invertida, en el capitalisme financer el valor—entès com a promesa de dividends futurs—garanteix més ingressos per unitat monetària invertida. És un concepte de valor altament especula tiu, projectat cap al futur, i per això és molt important representar el valor mitjançant un joc complex d’informació en el qual es barregen dades objectivades, representació a través de mitjans audiovisuals, Internet i màrqueting. Aquest producte és crucial perquè el valor es lliga a la imatge i la imatge al valor. La construcció de la imatge social està lligada a la construcció de valor i viceversa. Tornem al capitalisme financer. Qui són els actors dominants? Els fons de pensions. Qui són els seus clients? Els pensionistes actuals i els futurs: un mercat creixent que escla tarà a causa de l’evolució demogràfica. La gent gran adquireix així un valor econòmic

Juliol 2012

Núm. 38

(especulatiu, projectat cap al futur) i, per tant, la imatge de la gent gran comença a adquirir connotacions positives com a envelliment actiu.

Deixar de ser «objecte» d’estudi per a pasar a ser «subjecte» és clau en el disseny de noves estratègies. CITILAB

Al mateix temps, la tecnologia digital desen volupada per automatitzar la producció de coneixement, permet a la gent gran sortir dels àmbits tutelats que els havia assignat el model assistencial: ara poden informar-se sense que les seves famílies, els metges, les residències i els ministeris de salut hagin de fer-los de mitjancers. No solament informarse; poden associar-se, vincular-se i també posar en valor la seva experiència vital com a individus i com a col·lectiu. Etnografia i innovació El projecte SeniorLab és el fruit d’una d’aquestes institucions no assistencials i no productivistes de la societat del conei xement. Es tracta de Citilab, un espai d’in novació ciutadana que sorgeix de la conver gència dels moviments que van néixer en la

L’Etnografia permet conceptualitzar amb més precisió les potencialitats de la gent gran

Noves tecnologies i gent gran

dècada dels setanta i vuitanta en el cinturó industrial de Barcelona, amb els moviments nascuts a la dècada dels noranta al voltant d’Internet com a espai ciutadà. Tot i que va nèixer conceptualment el 1996, Citilab va iniciar la seva trajectòria oficial el 2007. Avui s’ha convertit en el centre de conei xement i d’innovació social de referència a Espanya. Citilab va apostar des del començament per l’etnografia com a eina d’innovació, ja que en la tradició del design thinking i en el de senvolupament de sistemes informàtics, en moltes companyies dels EUA des dels anys noranta s’usaven antropòlegs per conèixer els ecosistemes d’informació (Nardi, 2000; Nardi i Engeström, 1999; Hepsø, 2009), és a dir, les dinàmiques socials complexes que es produïen dins de les organitzacions(2) i que es diferencien molt del que descriuen els manuals de processos i les descripcions de llocs de treball. El paradigma de la innovació oberta que van popularitzar Chesborough (2003) i Von Hippel (2005), i que en part ha donat lloc al moviment dels living labs, ha donat ales a l’ús de l’etnografia com a eina clau per co nèixer què fan els usuaris, què creuen, com viuen, com pensen, quins codis utilitzen... En definitiva, el que clàssicament s’ha co negut com a experiència única i aïllada—el treball de camp—troba ara un espai on es pot fer d’una manera sistemàtica. Es combi nen així, els enfocaments de la ciència natu ral (el laboratori), amb els de la ciència social (l’etnografia). Tanmateix, res d’això no podria funcionar sense emprar estratègies d’investigació ac ció participativa; és a dir, involucrar els ma teixos actors (o usuaris, en el llenguatge de la innovació oberta) en la investigació i en la definició dels propis continguts del projecte. Una aproximació híbrida (Hepsø, 2001) i no positivista (Greenwood, 2007) permet donar el protagonisme als participants, que d’aquesta manera deixen de ser objecte d’es tudi i passen a ser cosubjectes d’investigació (Greenwood, 2007) o codissenyadors o co innovadors.

SeniorLab: innovació amb gent gran La idea central sobre la qual se sustenta el projecte SeniorLab és que la gent gran dispo sa d’actius de coneixement suficients, d’ex periència i de capacitat com per fer innovació tecnològica, encara que no tingui la forma ció específica o el contacte suficient amb les tecnologies de la informació. La hipòtesi és que aquesta innovació es pot obtenir mit jançant un living lab de gent gran.

Un living lab exigeix tres tipus d’enfoca ments complementaris: en primer lloc la metodologia de disseny que aporta la Fun dació I2CAT i que és pròpia de les engi nyeries de la informació i la comunicació. Aquestes disciplines creen constantment nous artefactes tecnològics físics i virtuals: maquinari, programari, xarxes..., a l’espera del que pugui ser útil als usuaris. Tanmateix, el model de disseny que Se niorLab pot explorar és el contrari: disse nyar un artefacte social nou, el SeniorLab, perquè les persones puguin definir quins artefactes necessiten. En segon lloc, és important prioritzar la in novació social i observar quins canvis són necessaris en les tecnologies per adaptarse millor a les necessitats de les persones. En particular, d’aquelles que no es troben connectades en xarxa, les que menys con tacte tenen amb l’àmbit TIC. En primer lloc ve la innovació social i després la tec nològica. Per això cal una metodologia d’escolta, d’obertura i de comprensió. Per aquesta raó s’utilitza una estratègia d’investigació acció participativa: es tracta de saber què vol la gent gran, quines són les seves demandes, i que ells mateixos facin aquest diagnòstic, en funció del qual posin en marxa accions. Finalment, s’ha d’afegir que la gent ja fa in novacions constants en la seva pràctica dià ria. Exemples com la Universitat de la Gent Gran indiquen una voluntat d’encarar la ve llesa molt més enllà de la mera actitud pas siva i assistencial.

Dossier

(2)

Els antecedents poden trobar-se ja al llarg dels anys setanta en els treballs de Peter Checkland.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Aquesta triple contribució és el punt de partida epistemològic del projecte: disse nyar un artefacte social nou, un laborato ri de i per a la gent gran. Escoltar allò que ens han d’explicar (començant per les se ves contribucions presents) per arribar a una nova generació de tecnologies de la informació i la comunicació que s’adap tin a aquestes noves demandes. En resum, es tracta d’organitzar el SeniorLab com un living lab obert. La finalitat és clara, la gent gran és un co l·lectiu exclòs de la tecnologia i, el que en cara és pitjor, en molts casos està exclòs de molts espais socials. És un col·lectiu semiin visible. La tecnologia és una via d’inclusió social i cal apropar la gent gran a la tecno logia. Innovar vol dir que la tecnologia ha d’adaptar-se a les necessitats de la gent gran i no a l’inrevés. Amb tot, una lògica tan evident tenia una materialització difícil precisament per l’es càs contacte entre gent gran i tecnologia. La situació demanava necessàriament un plantejament molt obert com correspon a una situació de partida caracteritzada pels factors següents: desconeixement de la po blació usuària i desconeixement tecnològic per part de la població usuària. Quan el plantejament inicial del projecte parlava de dinamitzar la població sènior no quedava clar de quina població s’esta va parlant. Qui eren? Quin era el seu per fil social? Com era el seu passat? Com es relacionaven entre si? Quins eren els seus interessos? Quins elements formaven la se va identitat? Encara que des del comença ment s’havia triat la Universitat de la Gent Gran de Cornellà com a soci i quedava clar que serien els seus alumnes el col·lectiu que participaria en el projecte, el seu perfil so cial era desconegut. D’una manera idèntica, els participants ne cessitaven un procés d’adaptació al Citilab i a les tecnologies, ja que el seu coneixement inicial es presumia que seria escàs, com va resultar ser-ho més endavant. També ells necessitaven saber què podia aportar el Ci

Juliol 2012

Núm. 38

tilab, què eren capaços d’aprendre i de què els serviria tot allò. Treball per projectes, etnografia i tecnologia El fet d’haver tingut un espai d’experimen tació en el qual poder provar diverses for mes de treball amb sèniors—i haver etno grafiat aquest espai—ha estat important per a l’èxit del projecte. Aviat es va comprovar que la gent gran no tenia interès en classes d’informàtica, que no els sobrava el temps, com es tendeix a pensar, i que innovació per a ells no significava el mateix que per als actors de Citilab. Per a la gent gran, in novació no són projectes tecnològics, sinó qualitat de vida.

La qüestió central per a l’èxit de la innova ció amb la gent gran és entendre els aspectes reals i simbòlics que per a ells tenen signifi cat. SeniorLab és un projecte de significats, i els significats solament es comprenen bé des d’una perspectiva antropològica. Des del moment en què el projecte va comen çar a treballar amb significats, es va poder començar a fer projectes de memòria d’in terès real per als sèniors. Fer projectes de memòria representa diversos desafiaments per a la gent gran. En primer lloc, aprendre a treballar per projectes. És a dir, en un format en el qual un treball té un començament i un final, que ha d’assolir uns objectius i uns resultats i que demana la col· laboració voluntària de tercers. En segon lloc, la memòria és fràgil i en mol tes ocasions els records s’elaboren amb poste rioritat a l’esdeveniment. En fer una narrati va, la gent gran s’adona que necessita dades i documents, la qual cosa els introdueix en un procés d’aprenentatge complex. Per exem ple, recuperar la fisonomia d’una ciutat en els anys cinquanta, el treball de les escoles, la situació de la dona en la dictadura... exi geix un gran treball de documentació i de cerca d’imatges i de testimonis. Treball que la tecnologia facilita. La tecnologia es converteix així en aliada dels projectes. Internet per a cerques, diver

La perspectiva antropològica esdevé clau en el disseny de SeniorLab, el qual es caracteritza pel seu contingut en «significats»

Noves tecnologies i gent gran

Dossier

sos programes audiovisuals per a la gestió d’imatges, blogs per a les narratives, xarxes socials per trobar testimonis i companys, àu dio i vídeo per enregistrar, programes d’edi ció per representar els resultats del projecte: la llista creix per setmanes. Així mateix, el treball per projectes exigeix col·laborar amb tercers. Es creen equips de treball, també consultes entre els més avan çats i els que demanen més ajut. Segons les enquestes periòdiques que es fan entre els seniorlabers, el fet de fer amics i de crear i mantenir relacions socials és un dels princi pals elements motivadors per a ells. Per acabar, gairebé tots els seniorlabers co mencen amb projectes de memòria, però aproximadament el 25 % evoluciona cap a projectes que no miren cap al passat, sinó cap al futur: salut, vida independent, vo luntariat. A través del treball en projectes, s’ha acon seguit fer innovació amb els seniorlabers en tres àmbits: integració social a través de la tecnologia, tecnologia i ocupació. Integració social a través de la innovació La mateixa tecnologia de treball per projec tes ha aconseguit uns resultats importants d’integració social de gent gran el 2009 i el 2010. Així, el 87 % (2009) i el 76 % (2010) dels enquestats reconeixia canvis significa tius en els seus hàbits arran de la participa ció a SeniorLab. Canvis que es manifesten en un 71 % (2009) i un 68 % (2010) en millora d’autoestima, en canvis en rols fa miliars, com també en valoració positiva per l’entorn social (prop del 50 % en els dos anys). Així mateix, s’enregistren grans increments de les competències tecnològi ques: el 42 % el 2009 i, contra tot pronòs tic (per corba d’aprenentatge), superiors al 50 % el 2010.

És important ressenyar que el 2009 el 53 % de sèniors es va mostrar disposat a participar en projectes més complexos, mentre que el 2010 solament un 18 % s’hi declarava dis posat, una proporció més d’acord amb les

xifres reals de migració cap a projectes in novadors. En canvi, no hi va haver interès a participar en projectes d’innovació tecno lògica: el 2010 un 59 % afirma que aquest és precisament el seu interès. A la llum de les dades, el model de treball en projectes de SeniorLab és un producte innovador d’integració social que comple

La clau de l’èxit de SeniorLab és dur a terme projectes en base a la interacció entre els diferents actors, per tal de fer possible una més gran integració entre els participants. CITILAB

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

menta el clàssic envelliment actiu cap a for mes socialment productives d’envelliment, és a dir, amb valor social. Un grup de sèniors formats i disposats a treballar en innovació per la seva comunitat és capaç d’aportar una diferència qualitativa en accions de volun tariat, participació ciutadana, ajut a empre nedors, etc. Sent honestos, aquest extrem no s’ha ma terialitzat encara d’aquesta manera (encara que sí, com es veurà tot seguit, en innovació tecnològica i ocupació); no obstant això, sí que sembla que els seniorlabers es troben en disposició d’afrontar aquest repte. Innovació tecnològica Aquest és potser l’aspecte més important de tot el projecte i, per descomptat, encara no explotat amb tot el seu potencial. In novar per a la gent gran, com ja s’ha dit, és possible quan aquesta hi troba un signifi cat. Així, algunes persones de SeniorLab tenen familiars malalts d’Alzheimer o bé pertanyen a associacions d’Alzheimer, en cara que els seus familiars hagin mort. Es va conjugar la seva inquietud amb la pos sibilitat de dissenyar una plataforma digi tal per a cuidadors de malalts d’Alzheimer. D’aquesta manera, un grup de seniorlabers van codissenyar, juntament amb enginyers i programadors d’I2Cat, la plataforma Co nectAlzheimer, que es troba en estat pre competitiu. Innovació en ocupació La principal aportació de SeniorLab a l’ocu pació ha estat crear tres llocs de treball sènior per a dinamitzadors i formadors del Senior Lab d’Integració Social. A més d’aquests tres llocs de treball directes, l’experiència s’ha re produït en dos pilots. Un a la Fundació «La Caixa» i un altre a la Diputació de Barcelo na. Ambdós es troben en procés d’avalua ció a l’hora de redactar aquest article, però si es reprodueix i es generalitza l’experiència es podria parlar d’un mercat de treball per a més grans de 55 anys.

Així mateix, mitjançant un procés d’IAP (investigació acció participativa), es van in volucrar seniorlabers en l’estudi d’ocupacions

sènior, procés en el qual van participar tam bé directius d’empreses, representants d’as sociacions de gent gran i tècnics dels serveis d’ocupació autonòmics i estatal. L’estudi va identificar diversos jaciments i el més inte ressant és que tots els grups van esmentar la innovació com el camp natural d’ocupació per a gent gran. D’aquest estudi van sorgir les competències i els itineraris formatius per als perfils de dinamitzador i formador de SeniorLab d’Integració Social esmenta des en l’apartat anterior. Els seniorlabers han codissenyat, a més a més, càpsules de formació digital en línia per a la requalificació professional de persones, que es poden descarregar en un blog específic. On ens porta tot això? L’experiment SeniorLab d’innovació amb gent gran és una experiència oberta que per met extraure algunes observacions:

La innovació amb gent gran crea integra ció social, com ho demostren els índexs de les enquestes. La gent gran que integra SeniorLab ha ex perimentat un canvi positiu en la seva identitat. Han passat d’una identitat «impro ductiva», basada en el paradigma fordista

El model de treball de SeniorLab és un producte innovador d’integració social que complementa l’envelliment actiu cap a formes socialment productives d’envelliment, amb valor social. CITILAB

Noves tecnologies i gent gran

que els vincula al passat, a la malaltia i a la dependència, a una identitat com a porta dors de coneixement i com a persones au tònomes, socialment valuoses i creadores d’idees noves. Aquest grup està disposat a fer un pas més decisiu cap a la innovació social i tecnològica: ho reflecteixen les entrevistes, les converses informals i les enquestes. Això vol dir que el treball continuat en projectes amb gent gran té uns efectes importants en les seves capacitats intel·lectuals i en les seves com petències. Hi hauria un potencial de creació de valor social amb un impacte en el PIB significatiu si un grup de gent gran que han passat per aquest procés innovador de qualificació tre ballés en projectes d’innovació ciutadana. És a dir, la gent gran podria passar de ser úni cament consumidora, a ser productora de recursos. Parlem d’un envelliment produc tiu: aquesta és la hipòtesi que hem de testar a SeniorLab 2011. La metodologia SeniorLab crea integració social, crea ocupació i crea innovació tec nològica. Aquestes són noves vies d’activi tat econòmica i ocupació que un living lab pot oferir a empreses grans i PIME interes sades en la gent gran com a mercat de fu tur, més que com a consumidors a curt ter

Bibliografia

Bezos Daleske, C. Antropología y transformación organizativa. Contabilidad: un viaje de la periferia al centro. Un caso en una empresa automovilística. Instituto de Estudios Altoaragoneses, 2004. Chesborough, H. W. Open Innovation: The New Imperative for Creating and Profiting from Technology. HBS Press, 2003. Drucker, P. La sociedad postcapitalista. Ediciones Apóstrofe, 1993. Greenwood, D. Action Research. From Practice to Writing in an In-

mini, però també com a font d’experiència professional. Un dels efectes col·laterals, sens dubte, és de senvolupar una font de finançament soste nible i independent dels ajuts públics per a un projecte social i ciutadà com Citilab; no es tracta d’una mercantilització, sinó d’ob tenir recursos per a la transferència d’inno vació social als actors econòmics.

Dossier

La perspectiva antropològica esdevé epicentre de l’epicentre perquè configura estratègies i metodologies per a contextos concrets

L’antropologia és l’element clau en aquests resultats, ja que permet desenvolupar me todologies de treball amb persones reals, en contextos reals i en situacions que no neces sàriament trien. És la manera d’arribar als significats, la palanca que acciona la motiva ció i les expectatives de la gent gran i que, a la vegada, és capaç d’integrar els seus valors en les metodologies de treball i innovació. En resum, sigui quina sigui la definició de societat del coneixement, i fins i tot encara que qüestionem que aquesta definició exis teixi, la incorporació de ciutadans grans a la innovació valida la hipòtesi que un espai com Citilab i un projecte com SeniorLab poden crear—o almenys conformar-les—les metodologies, les polítiques i potser algu nes de les institucions per a i amb gent gran que calen ja per passar d’un envelliment as sistit a un envelliment socialment valuós i productiu. n

ternacional Action Research Development Program. John Benjamins, 1999.

Bienestar. Santa Fe de Bogotà: Siglo del Hombre, Universidad Nacional de Colombia, 1999.

Greenwood, D.; Levin, M. Introduction to Action Research. Sage, 2007.

Klein, N. The shock doctrine. Metropolitan Books. Henry Holt Corporation, 2007.

Hepsø, V.; Juul, M.; Manseth, K. How am I to be classified? Insider anthropologists in the era of the hybrids. NTNU Workshop, 2001. http://www.apertura.ntnu.no Hepsø, V. Leading Research in Technoscience: Insider social science in socio-technological change. VDM Verlag, 2009. Jessop, B. Crisis del Estado del

Luttwak, E. N. Turbocapitalismo – quiénes ganan y quiénes pierden. Crítica, 2001. Marazzi, C. The violence of financial capitalism. Semiotext(e), 2010. Nardi, B. Information Ecologies: Using Technology with Heart. MIT Press, 2000.

Nardi, B.; Engeström, Y. «A Web on the Wind: The Structure of Invisible Work». A Special issue of Computer-Supported Cooperative Work. 1999. Regato Pajares, P. (2003). El envejecimiento activo desde la perspectiva de atención primaria. http://www.imsersomayores.csic. es/documentos/documentos/ regato-envejecimiento-01.pdf Reich, R. The work of nations. Preparing ourselves for the 21st century. Vintage Books, 1991. Von Hippel, E. Democratizing Innovation. MIT Press, 2005.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

tecnoantropologia i disseny cultural

Artur Serra Hurtado Fundació i2CAT Barcelona_CATALUNYA

Comunitats de coneixement i informació Tasques de la tecnoantropologia com a nova ciència del disseny

La Revista d’Etnologia de Catalunya va dedicar un dossier coordinat per M. Jesús Buxó l’any 1999 al Ciberespai. En aquell número, un conjunt d’antropòlegs vàrem explicar les nostres visions i els estudis sobre cultures del ciberespai. Després d’una dècada sembla que aquesta generació d’antropòlegs hem anat madurant i volem obrir un nou camp de recerca i innovació que anomenem tecnoantropologia. In 1999 the Journal of Ethno logy of Catalonia published a monograph on the Cultures in Cyberspace, headed by Dr. Buxó. In this issue, a number of anthropologists explain our visions on the cultures of cyberspace. Now, after a decade it seems that this generation of anthropologists have matured and want to open a new field of research and innovation called technoanthropology.

om a antropòleg que es va iniciar en la discipli na analitzant la cultura dels propis investigadors informàtics o computer scientists, la tecnoantro pologia podria ser una nova branca de les anomenades ciències del disseny (H. Si mon), com la mateixa computer science. Si la recerca dels informàtics anava dirigida a la comprensió dels nous models possibles d’ordinadors i la seva construcció, la dels tecnoantropòlegs es dedicaria al disseny de noves comunitats humanes possibles i la seva construcció en forma de comunitats experimentals o comunitats d’innovació. Mentre que la feina tradicional dels antro pòlegs es basa en l’etnografia de les comu nitats existents, la tasca dels tecnoantropò legs inclouria aquestes etnografies dins d’un marc més ample de disseny de nous models culturals i de la seva construcció i validació. En l’actualitat això voldria dir ajudar en els processos de canvi cultural de les comuni tats actuals en comunitats de coneixement i innovació. La tecnoantropologia es diferenciaria així de les diverses antropologies o sociologies

del ciberespai o d’Internet etc. que es limi ten a aplicar les eines tradicionals etnogràfi ques a l’estudi i la comprensió de les diverses comunitats digitals actuals (xarxes socials, etc.) o els anomenats impactes de les noves tecnologies sobre la societat. De la mateixa manera que els computer scientists no es de diquen simplement a estudiar els ordinadors existents sinó a dissenyar-ne de nous, els tec noantropòlegs no es limiten a l’observació participant o al treball de camp, sinó que fan seva la voluntat de disseny dels tecnòlegs aplicada al camp comunitari. Com va dir el professor d’informàtica Juri Artmanis: «We can say that in physical sciences we are primarily interested in the existing and in compu-

Tecnoantropologia i disseny cultural

Dossier

L’autor

Doctor en Antropologia Cultural per la Universitat de Barcelona (1992), el seus interessos es centren en la construcció d’una tecnoantropologia com a nova ciència del disseny, dedicada a comprendre i ajudar a dissenyar nous models culturals emergents de la societat del coneixement.

(Andrade, 1989), la tecnoantropologia po dria ser la ciència del disseny i la programa ció cultural. Andrade va suggerir la idea de models culturals com a base de la seva vi sió de la cognició humana. Segons ell: «The study of cultural cognition then is the study of cultural information and cultural programs that interact with the more general programs of intelligent systems» (1989: 825). El seu enfo cament es va basar en el concepte de model cultural, que va definir com «a cognitive schema that is intersubjectively shared by a social group» (1989: 809). La tecnoantropologia podria ser la ciència per al disseny de nous esquemes cognitius possibles i la validació d’aquests mitjançant la seva construcció ex perimental.

La tasca dels tecnoantropòlegs inclou ajudar en els processos de canvi cultural de les comunitats actuals en comunitats de coneixement i innovació. CITILAB

ter science (or the new species of the sciences of which there surely will be more) we are primarily concerned with that which is possible, with what can exist» (Traub, 1981: 354). A diferència de la computer science, la tec noantropologia tracta no tant de dissenyar noves arquitectures computacionals o noves xarxes digitals possibles sinó noves comuni tats humanes factibles que a la vegada poden desenvolupar nous salts tecnològics com a mecanisme per al seu desenvolupament. Seguint amb la idea suggerida per l’antro pòleg cognitiu Roy d’Andrade que conside rava les cultures com a programes culturals

Breu història de les ciències del disseny El primer departament de Computer Scien ce es va organitzar a la Universitat de Stan ford el 1964. Però l’origen d’aquesta prime ra ciència del disseny va ser molt abans. De fet sembla que aquest tipus de ciència surt de processos d’innovació previs. La Sego na Guerra Mundial va forçar la comunitat científica dels EUA a convertir-se en engi nyera i a dedicar-se al disseny d’un conjunt d’artefactes radicalment nous, mai abans so miats per cap enginyer com eren les bombes atòmiques, els ordinadors electrònics o els llenguatges de programació.

Anys després, alguns dels seus protagonistes, ja retornats al món acadèmic, però encara lligats amb les agències governamentals de recerca, van proposar a aquestes agències convertir els seus invents en programes de recerca. Són aquests programes de recerca els que van donar lloc a noves ciències, com la inicialment anomenada information processing, que més tard va acabar sent la computer science. Aquesta conversió de científics en tecnocientífics o científics del disseny és clau per entendre l’emergència de la bio

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

tecnologia, la nanotecnologia i les diferents àrees de recerca que, inspirades totes en la informàtica, constitueixen coneixements fundacionals de l’era digital. Aquestes ciències com la informàtica es van crear per síntesi de coneixements tant cientí fics com d’enginyeria, o en paraules d’Allen Newell, «putting all together». Així des del principi la informàtica va ser creada per en ginyers electrònics, físics i matemàtics apli cats. També van col·laborar des d’un principi científics socials individuals com el mateix Herbert Simon, que juntament amb mate màtics com el mateix A. Newell van inventar el Logic Theorist i amb ell la intel·ligència artificial (artificial intelligence) el 1955. És poc conegut que el mateix J. Licklider, el primer director de la Information Proces sing Office d’ARPANET, era un human factor psycologist i a la vegada computer scientist. Ell va ser el conceptualitzador de la Galactic Network, precursora de la Internet als anys seixanta, com un sistema simbiòtic man-computer. Facebook o Twitter són els seus néts més recents. Els darrers cinquanta anys han estat els anys de glòria de la recerca TIC. Això ha marcat el tipus de col·laboració dels mateixos cien tífics socials amb la informàtica: ens hem posat al servei del propi disseny de siste mes informàtics millors i més intel·ligents. Aquesta recerca ha inundat la nostra societat d’un oceà d’aparells i de xarxes digitals de tot tipus, dels quals estem ben orgullosos. Però arribats a aquest punt estem comen çant a veure les limitacions evidents d’aques ta recerca. La crisi econòmica destapada a Wall Street al setembre del 2007 ha posat en evidència que tot i que el món estigui ple d’artefactes digitals, tot i que Internet hagi ja connectat en poc més de 15 anys 2.000 milions de persones, els sistemes de conei xements, de valors, de costums no són gaire diferents dels que hi havia quan va esclatar la Gran Depressió del 1929. És cert que la tecnologia digital és un canvi fonamental respecte a les tecnologies indus trials, però per si soles no han pogut canviar encara el model cultural de conjunt de les

Juliol 2012

Núm. 38

nostres societats, que continua sent el ma teix que fa 100 o 200 anys. En termes tec nològics vivim en el món d’Internet, però en termes econòmics i socials vivim encara en el món de M. Weber i la seva ètica pro testant i l’esperit del capitalisme. La univer salització d’aquests valors, ara ja sota el neo confucià productivista xinès emergent, no només no canvia sinó que constitueix una mostra del seu èxit global. Segurament, com va passar a Occident en els darrers dos segles, l’extensió d’aquests valors sigui necessària per sortir de la pobresa, combatre la fam i estendre l’esperança de vida a la majoria de la població del planeta al segle xxi, objectiu que es pot arribar a assolir si aconseguim conciliar les ànsies de creixement amb la seva sostenibilitat. El que ja no queda tan clar és que a la part de la humanitat que ja hem arribat a com plir aquest somni en el passat ens convin gui continuar per aquest camí que ens con demna a una segura, tot i que confortable i dolça, decadència. D’aquí la necessitat ur gent d’explorar sense dilació nous models culturals que ens permetin obrir noves vies civilitzacionals abans que sigui massa tard. Podríem estar d’acord amb Karl Popper que «el món actual és el millor dels móns cone guts», però amb el que no estem d’acord és que no siguin possibles altres societats mi llors que l’actual, tot i entenent que el terme millor no deixa de ser relatiu a cada cultura. Altres móns han estat possibles en el passat i ho seran en el futur. Esperem que també puguin ser millors. O tant de bo que ho si guin, aquesta podria ser una hipòtesi de tre ball inicial de la tecnoantropologia. Dissenys culturals: els living labs Un dels avantatges de viure a Europa és viure amb antelació processos que la resta de països que han optat per seguir el model cultural europeu estan seguint dècades o segles des prés. Els europeus hem passat del centre a la perifèria de la societat moderna implantada des del segle xv. Aquesta davallada històri ca es veu molt clara des de la Segona Guer ra Mundial, moment en el qual els millors cervells europeus van emigrar als EUA i van ajudar aquest país a posar en marxa algunes

El món digital és un agent de primer ordre en el canvi dels modes de vida, encara que ha de fer front a resistències de diferent gènere

Tecnoantropologia i disseny cultural

de les anomenades més tard noves tecnolo gies. Alan Turing i Von Neuman eren eu ropeus i són considerats als EUA, els pares de la informàtica. Mentre que als EUA es posava en marxa l’ordinador electrònic, Eu ropa renaixia com a unió del carbó i l’acer (!). Durant dècades ens hem esforçat a no quedar despenjats de la societat moderna i la seva evolució. Sense deixar de continuar aquest esforç, proposem obrir un nou pro grama experimental sobre nous models cul turals i socials. Un programa que ens ajudi a repensar valors, a reinventar pràctiques cul turals, a renéixer com un continent de possi bles. Europa a la fi de l’edat mitjana va patir un conjunt de catàstrofes (pesta, guerres...) que van abocar finalment al Renaixement. La solució no va ser conservar el vell model cultural feudal sinó obrir-se a la construcció d’un nou tipus de societat i cultura. En lloc d’enyorar el que ja no som, podríem comen çar a dissenyar el que podríem arribar a ser. En aquest sentit, aquest esforç intel·lectual d’una tecnoantropologia nascuda a Europa, però oberta al món, podria ajudar a esbrinar aquest possible futur. Un primer valor que cal repensar és el valor de la innovació. En la societat actual centrada en els valors econòmics, la creació de riquesa mitjançant el treball és la finalitat priorità ria a la qual se subordinen la resta de valors humans. Cada vegada més els mateixos eco nomistes comencen a admetre que la crea ció de nou coneixement en forma d’R+D+I (recerca, desenvolupament i innovació) és un component cada vegada més important per a la creació de valor. Es podria, aprofun dint en aquesta línia argumental, arribar a un punt d’inversió? És a dir que el mitjà es convertís en el fi i viceversa. Podria arribar un punt on l’activitat fonamental de la societat fos la mateixa generació de nou coneixement i no el treball o l’activitat empresarial? Fins ara la innovació és una funció al servei del capital i del treball. Però no tindríem molt més capital i llocs de treball si la innovació fos el mateix centre de l’activitat econòmi ca i social? És el que van fer els primers pro testants: una inversió de valors. En lloc de treballar per viure, com s’acostumava en les societats medievals, van plantejar que era

millor viure per treballar i produir. Podríem ara aventurar-nos a pensar que en lloc d’in novar per al món de l’empresa hem de tre ballar per innovar? Un estudi que indica aquest possible canvi d’escala de valors dins les comunitats infor màtiques pioneres és el del tecnoantropòleg Pau Contreras (2004) en el seu llibre Me llamo Kohfam. En el llibre queda clara l’ètica del pirata (hacker) i la seva diferència clau amb l’ètica protestant. Aquest codi basat en la producció de nou coneixement innovador ja va quedar clar en l’estudi de la comunitat de computer scientists de la Carnegie Mellon University (CMU) (Serra, 1992), la diferèn cia és que Pau Contreras analitza una comu nitat de pirates independent, que no viuen professionalment com a investigadors dins un sistema d’R+D+I. Pirata ho pot ser qual sevol informàtic, acreditat com a tal només pels seus peers. També Himannen (2002) havia apuntat abans aquesta lògica dels pi rates diferent a l’ètica protestant. El problema és com generalitzar aquest pa tró cultural al conjunt de la població. De moment, els pirates es podrien comparar amb el rol que les sectes reformistes van te nir a la baixa edat mitjana, que van precedir la Reforma protestant i que van ser esclafa des per l’acció combinada de l’aristocràcia i de Roma. Un pas en la generalització d’aquest mo del cultural el constitueixen també els ano menats living labs. Recentment, fruit de la consciència del retard europeu i de la crisi del seu sistema d’innovació, estan sortint un nou tipus d’estructures socials anome nades living labs o laboratoris oberts que s’esforcen a connectar el sistema oficial d’in novació amb les demandes dels mateixos usuaris i ciutadans. Nascuts al 2006 de la mà del govern finès i la seva comunitat de recerca i innovació, aquest nou tipus d’ins titució pretén obrir el fins ara tancat i elitis ta sistema d’R+D+I a tothom, i no només en l’àmbit del disseny de nous productes i serveis tecnològics sinó també en el camp de la innovació social. Un dels objectius inicials d’aquests living labs és obrir els pro

Dossier

La generació continuada de coneixement esdevé, en ella mateixa, una de les característiques de la societat digital

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

cessos d’aprenentatge de la innovació. «You Can Learn to Innovate» és un dels lemes de la seva II Escola d’Estiu que es pensa fer a l’estiu del 2011 a Barcelona. La societat moderna es basa en l’alfabetit zació universal. En un moment donat del desenvolupament econòmic, la indústria va necessitar superar l’analfabetisme i estendre les capacitats en lectoescriptura al conjunt de la població. A mesura que ha evolucionat el sistema les exigències de formació s’han anat aprofundint a partir d’aquest model peda gògic, ja inventat pels grecs i que els romans van denominar el trívium i el quadrívium. Després de la Segona Guerra Mundial, els països més avançats van arribar al punt de generalitzar fins i tot la formació università ria de primer grau (bachelor) al conjunt de joves en edat escolar. Tot i així el sistema, pel seu propi origen, pateix una manca crònica de gent formada en tecnologia. En l’antiguitat, l’educació lliberal menyspreava el treball mecànic i la societat moderna ho continua fent. L’edu cació humanista de la qual presumeixen les universitats d’excel·lència nord-americanes, començant per Harvard i el club de l’Ivy League, va deixar fora el MIT i els seus en ginyers, que no eren dignes de participar a la taula d’institucions destinades a formar els més alts càrrecs del govern i les finances. I aquest és el model educatiu encara domi nant a la primera potència educativa mun dial. Fins ara aquesta mancança està sent coberta per la importació de joves enginyers de països emergents. Però amb el desenvo lupament d’aquests països la perspectiva és que aquesta mancança es deixi sense cobrir. I que els països occidentals, primer, però des prés la resta del món, es trobin amb aquest dèficit estructural dels sistemes educatius moderns: la tecnologia s’usa, però no es vol aprendre. «You Can Learn to Innovate» I aquest dèficit educatiu repercuteix en un dèficit de personal per alimentar el sistema d’R+D+I. La gent no sap, no ho sabem, com innovar. Comprem innovacions, uti litzem innovacions, però no innovem. Els

Juliol 2012

Núm. 38

sistemes d’R+D+I que van néixer després de la Segona Guerra Mundial com una ne cessitat imperiosa de les nacions d’invertir en ciència-tecnologia com una unitat, són incipients. Si els comparem amb la resta de sistemes socials, com el sistema sanitari o el mateix sistema educatiu, veiem que tot i que els països desenvolupats dediquen prop del 3% del seu PIB a R+D, els sistemes actu als de generació de coneixement són la part més nova dels sistemes actuals i e stan en procés de desenvolupament. I si analitzem dins d’aquests sistemes la part que es dedica a R+D+I en el camp estricte de les anome nades TIC, és una part minoritària del con junt del sistema de ciència i tecnologia dels països més avançats. Si dintre d’aquesta àrea de recerca TIC incloem la recerca en noves estructures de la societat del coneixement, la quantitat és gairebé ridícula. Tornem al sistema educatiu. Encara es pensa que el fet d’utilitzar els ordinadors o la xarxa és garantia que ja hem entrat en l’era digital. En realitat, l’educació en aquestes noves tec nologies és un gran problema no resolt en tots els països. El mateix consens entre els mestres i pedagogs que les TIC són «una eina al servei de l’educació» és el major obstacle per entendre quin és el problema. Internet ha passat de connectar uns pocs milions de científics i tecnòlegs a connectar milers de milions de persones. I? Imaginem que ja te nim els 7.000 o 9.000 milions de persones connectades a Facebook? I? La connectivitat per si mateixa no crea un millor ordre social i més productivitat. El que s’apunta com a nou repte és si és pos sible incrementar la capacitat innovadora de la gent, de la joventut, de la gent gran, de les comunitats. Som encara molt lluny d’entendre que un dels canvis culturals més importants pot ser fer sortir la innovació i la recerca en noves tecnologies dels labo ratoris actuals i fer-les arribar a les escoles, a les fàbriques, als parlaments, a la vida quotidiana... Possiblement el canvi cultu ral que estem començant a albirar és que sectors creixents de la vida social es trans formin en laboratoris. I no només en la boratoris d’artefactes mecànics, sinó en

Els living labs esdevenen eines fonamentals per estimular la innovació

Tecnoantropologia i disseny cultural

laboratoris d’innovacions socials, econò miques, culturals... I un d’aquests laboratoris podrien ser les mateixes escoles. Mes enllà del trívium i el quadrívium, podríem crear el quintívium educant la gent a més de en la lectoescrip tura o en les quatre regles de l’aritmètica i el càlcul, en la resolució de problemes, en el concepte d’algoritme, de xarxa, de llenguat ges de programació, de l’amor per la tecno logia, el fet cultural pròpiament humà, de l’animal de cultura, d’artifici, de disseny. La tecnologia continua sent la Ventafocs del sistema escolar. És només una eina, ens repeteixen insistentment els responsables educatius. I? També el llenguatge natural ho és. Mentre que no s’entengui que la tecno logia és la porta d’entrada d’un nou model cultural no avançarem. A més d’aprendre a recordar i a comprendre, hem d’aprendre a innovar. I aquest canvi cultural el poden proposar i facilitar, fins a cert punt, els tec noantropòlegs.

Un pas en la direcció encertada és el que estan fent algunes escoles nord-americanes introduint l’anomenat computational thinking en lloc de les tradicionals classes d’uti lització dels ordinadors. Es tracta d’educar en els conceptes bàsics d’informàtica (algo ritmes, complexitat, iteració...) tots els es tudiants de primària i secundària. La CES TA, l’associació de professors d’informàtica nord-americana, ha desenvolupat un currí culum per a estudiants de K-12, és a dir, de primària i secundaria, en aquesta direcció (CESTA, 2005). El disseny del projecte i2CAT Hem quedat que la pràctica del tecnoantro pòleg pot ser la innovació cultural, el disseny de nous artefactes comunitaris que afavorei xen aquest canvi cultural i que validen les hipòtesis de treball inicials. Malauradament no abunden els antropòlegs interessats en temes d’innovació. Hem trobat un sol an tropòleg en la història de la disciplina que ha publicat un llibre sobre el tema. Es diu

Dossier

Els canvis, de tot ordre, en la nostra societat tenen, a hores d’ara, en la innovació cultural un dels seus millors instruments. CITILAB

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Homer Barnett, i al 1953 va escriure aquesta obra: Innovation, the basis of cultural change, que recull entre altres coses la seva experièn cia d’applied anthropologist durant la Segona Guerra Mundial, en el Pacífic. La meva pràctica tecnoantropològica s’ini cia amb una primera fase que consisteix en l’estudi de la comunitat d’informàtics de la Carnegie Mellon University (CMU) en el període 1990-93. Aquesta tesi no deixa de constituir una clàssica etnografia d’una co munitat, però en aquest cas d’una comuni tat, la dels computer scientists universitaris de la CMU, que tenia en el seu codi cultural ben inscrit el valor del disseny i la innova ció. Entenc que la pràctica tecnoantropo lògica inclou les etnografies, però dins d’un programa de recerca més ampli i orientat al disseny i la construcció de noves comuni tats i/o organitzacions que encarnen aquests valors de disseny i innovació que es propo sen. Aquesta feina de disseny la vaig iniciar a la meva tornada dels EUA ja dins primer d’una empresa pública, el Centre Divulga dor de la Informàtica dirigida per Santiago Guillen, persona clau en el finançament de la recerca feta a la CMU, i després a la UPC. En el CDI vaig dissenyar el 1994 un taller anomenat TTT, Transferència Telemàtica de Tecnologia, que va servir per demostrar que era possible utilitzar la xarxa Internet per afavorir els processos d’innovació i transfe rència de tecnologia a les PIME. A conti nuació em van contractar a la UPC dins el projecte europeu COMIC com a etnògraf per analitzar pràctiques de treball cooperatiu en xarxa, la qual cosa vaig fer amb l’estudi de la xarxa I*EARN. En el projecte CO MIC vaig comprovar que era possible tenir almenys un antropòleg en una universitat purament tecnològica. El que vaig descobrir és que amb la feina d’analitzar les pràctiques socials innovado res com les desenvolupades a I*EARN no en tenia prou. Volia experimentar si era possible generar noves estructures socials de recerca i innovació. La primera va ser amb la pro posta de creació de CANET, com a Centre d’Aplicacions d’Internet al 1997, i la segona al 1999 amb la proposta de creació del pri

Juliol 2012

Núm. 38

mer programa de recerca sobre la Següent Generació Internet a Catalunya, que va agrupar per primera vegada tot un conjunt de grups de recerca acadèmica, empresarial i membres del govern i que va donar lloc el 2003 a la creació de la Fundació i2CAT. Es teve Almirall va publicar el 2009 un primer estudi de la Fundació i2CAT com a living lab (Almirall, 2009). Més recentment, Jor di Colobrans ha iniciat una línia de treball tecnoantropològic dins la mateixa Fundació i2CAT a partir de diferents clústers com el de eHealth i Mèdia. Essencialment el que ha provat primer el projecte i ara la Fundació i2CAT és que es poden dissenyar noves comunitats de re cerca dins el món d’Internet i que la tecno antropologia pot ajudar els enginyers TIC a trobar noves línies de recerca i innovació, com la Internet audiovisual o la Internet cultural, més adaptades al context socioe conòmic que els envolta, nous models co operatius amb empreses, institucions i ciu tadans, una dimensió més internacional de la seva recerca i una obertura del propi rol dels tecnòlegs i el d’una universitat de tec nologia dins el seu país. És evident que mai un disseny cultural, i més coneixent l’ésser humà, es pot fer en solita ri. Gran part del seu èxit és que el disseny aparegui i que se’l faci seu la major part de gent possible, tot i que això pugui dissoldre el protagonisme conceptual dels seus inici adors. És molt important per al dissenyador cultural entendre que una cosa és redactar la partitura i una altra dirigir l’orquestra. Aconsello als futurs dissenyadors que tin guin molt en compte aquest detall, i que limitin la seva funció a la d’inspirador o re dactor de partitures i deixin la funció de di recció a altres persones o que hi col·laborin de forma no destacada. Si alguna guia m’ha inspirat durant els dar rers anys com a tecnoantropòleg, i encara m’inspira, ha estat la idea de projecte. Men tre que un antropòleg tradicional comença i finalitza la seva feina amb una etnografia, un tecnoantropòleg comença i acaba amb un projecte cultural o un disseny cultural, que

La tecnoantropologia contribueix a la recerca i la creació innovativa com potser la internet cultural

Tecnoantropologia i disseny cultural

ha d’incloure una anàlisi etnogràfica també. Mentre que el primer en té prou amb l’es forç per comprendre què és i com funcionen els patrons culturals i les institucions d’una comunitat donada, el segon s’arrisca a dis senyar una comunitat moltes vegades enca ra inexistent, a posar-la en marxa i a validar d’aquesta manera que la societat potencial ment pensada és o no és possible.

Dossier

La idea de projecte, en el meu cas, és la que vertebra tot el meu treball com a tecnoantro pòleg. Aquest concepte sempre m’ha fascinat. Quan estudiava a la Facultat de Filosofia i Lletres de València als anys setanta ja em pre guntava per què els de ciències i humanitats acabaven fent tesis i estudis mentre que als enginyers hom els permetia fer projectes de fi de carrera, inventar coses, fer dissenys.

Disseny cultural i ciutadans: Citilab

CI T

Europa és un continent de ciutats i ciutadans, de petites i mitjanes ciutats i de ciutadans, si les comparem amb les metròpolis del segle xxi. Per aquí va sortir l’oportunitat de dissenyar un centre d’innovació a escala local que finalment van denominar Citilab, a la ciutat de Cornellà de Llobregat. La proposta original es va presentar a l’Ajuntament el 2002 i el centre es va inaugurar al novembre del 2007. Els experiments convé fer-los a petita escala. En aquest punt tenia molta raó el vell Karl Popper i la seva piecemeal social engineering. Això és el que podem fer a Europa ara. Experiments nous. Els europeus, ja ho sabem, som petits, i els catalans més petits encara. Què podem fer en un món dominat per potències de milers de milions de persones? Recordem-ho. Ser petits, independents i viure prop del mar és el que va permetre el sorgiment dels sistemes democràtics a Grècia fa més de dos mil anys. També en el seu moment els primers Homo habilis devien ser petits grups en comparació amb la resta d’homínids. La innovació comença normalment per grups petits. I convé que així sigui per l’alt risc de fracàs que comporta. El Citilab parteix d’una experiència prèvia de diversos anys al voltant d’un programa de les xarxes ciutadanes. Com a antropòleg dins la UPC vaig tenir força llibertat per iniciar el 1995 un programa de foment de l’accés a Internet de diversos col·lectius ciutadans, començant per dos col·lectius: la TV de Nou Barris, amb Miquel Sánchez al capdavant, i el col·lectiu TEB del Raval. D’aquí van sortir Nou Barris Net i RavalNet. Durant anys vaig intentar construir una coordinació de diverses I LA

xarxes ciutadanes a Barcelona, formant BCNet però l’intent va fracassar. Una de les raons va ser la impossibilitat de convèncer l’Ajuntament de Barcelona que ells no eren la ciutat de Barcelona, sinó només el seu govern. I que les xarxes ciutadanes ho evidenciaven. Cosa que crec que els va acabar de convèncer de no donar-hi suport, a diferència del grup d’innovadors de Tarragona que van aconseguir crear TINET. Amb el suport de V. Badenes, director de CornellaNet, van organitzar el primer congrés mundial de xarxes ciutadanes a la tardor del 2000. L’objectiu va ser conèixer altres experiències a tot el món i veure com es podria connectar tothom a Internet facilitant el seu accés i alfabetització digital. El que van veure és que aquests objectius s’esgotaven en si mateixos. Que un món on tothom estigués connectat no necessàriament volia dir una societat d’innovació. Quin podria ser el pas següent? De la mateixa manera que havien visibilitzat una segona generació Internet, no podria generar-se una generació següent de la societat del coneixement? Quins podrien ser els seus objectius? Només estar connectats? Aprendre a enviar missatges electrònics o estar en xarxa? El repte següent podria ser obrir les capacitats de generació de coneixement i d’innovació a tothom. Que la ciutat pogués ser un lab. Que els ciutadans poguessin participar i crear ells mateixos un lab. Aquesta hipòtesi de disseny va donar lloc al Citilab, el primer laboratori ciutadà, ja el 2002. En el camí ens hem trobat amb el sorgiment de la xarxa europea de living labs, que ha vingut a donar arguments a la idea inicial que ens va inspirar, i ens hi hem associat...

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

És una idea que m’ha perseguit tota la meva vida. Per què ens havíem d’acontentar no saltres amb l’anàlisi mentre que els arquitec tes i els enginyers dissenyaven i construïen? Fins que no vaig trobar Herbert Simon, no vaig entendre que els científics socials po dien ser científics del disseny, sense haver de convertir-se en polítics. Max Weber i la seva distinció entre el científic i el polític estava superat. Però ara faltava trobar el moment. I aquest moment me’l va oferir la UPC, quan em van contractar com a científic social dins el De partament d’Arquitectura de Computadors, dins de l’equip de Manel Medina i Leandro Navarro el 1995. Podria demostrar que un científic social podia dissenyar un nou pro grama cultural i una nova estructura asso ciativa per portar-lo a terme? En un projecte de disseny cultural, el pri mer pas és veure l’oportunitat, la possibili tat d’una nova organització per a determi nats objectius o finalitats que dóna sentit al treball etnogràfic. En el cas del projecte i2CAT, l’oportunitat la va donar el sor giment d’un nou programa de recerca al voltant de la següent generació Internet a finals dels noranta. El mateix èxit de la In ternet marcava el principi d’una renovació necessària que es va iniciar a les universitats nord-americanes de recerca, en forma del consorci Internet2, i que a Europa no ha via arribat encara. Després de l’organitza ció del nou Capítol de la Internet Society i de l’organització d’un petit grup de discus sió que va reunir bona part dels pioners de la Internet a Catalunya, es va redactar un document anomenat Internet i Catalunya: societat civil i següent generació Internet el 5 de maig del 1998, on es va plantejar entre d’altres iniciatives la creació d’un programa de recerca i innovació sobre aquest tema a casa nostra. Durant tot un any es va fer una feina de reconeixement etnogràfic del ter ritori i dels grups socials que podrien estar interessats a formar part d’aquest progra ma. Finalment, un any després se signava al Palau de la Generalitat el projecte esmentat. Però fins tres anys més tard no es va crear oficialment la Fundació i2CAT.

Juliol 2012

Núm. 38

Les noves comunitats comencen normal ment per un projecte. La funció que repre senta el mite en les comunitats primitives o la declaració de drets naturals de les societats modernes la fa el projecte en les comunitats d’innovació. Els documents fundacionals de les noves comunitats són normalment les proposals o projectes de recerca i innovació. En el cas del projecte i2CAT va ser un con veni en el qual es va explicitar quins projectes de recerca-innovació es volien desenvolupar i l’estructura d’institucions participants que el posaven en marxa. Per això insistim que el programa cultural és la base del nou model cultural. Com vaig veure amb l’observació participant a la CMU, molt abans que l’in formàtic comenci a picar una sola línia de codi, ha hagut d’escriure un programa infor màtic, ha d’escriure un document anome nat proposal, on explica a l’agència federal els objectius nous que vol aconseguir (innovative claims), i com els aconseguirà, de quins recursos humans i financers pensa disposar. Està fent així un petit disseny cultural. L’Anella Cultural i la tecnoantropologia a Catalunya Com a antropòleg vaig ser responsable d’im primir una dinàmica al projecte i2CAT molt connectada amb la realitat de Catalunya. Un dels problemes greus de les universitats eu ropees i també catalanes és la seva descon nexió de la societat i el teixit econòmic del país. Això ha tingut l’avantatge d’avançar línies de recerca a les universitats més con nectades amb el que exigien els programes europeus que amb les necessitats locals. El desavantatge és que posa la dinàmica soci al al marge de la recerca universitària. En lloc d’un projecte merament de xarxes amb fons europeus com era habitual, el projecte i2CAT va tractar des d’un principi de con nectar la UPC i tot el seu potencial en TIC amb altres entitats polítiques, empresarials i socials del país i forçar una via de finança ment local. Així des d’un principi es va orga nitzar en clústers temàtics que corresponien als grans reptes que tenia el país: el repte de la llengua i la cultura, lligat amb la posada en marxa de TVC amb tot el que representa, i el món de la salut i l’educació, on històri cament Catalunya ha excel·lit fent un pa

El disseny de noves comunitats és un dels resultats més destacats a hores d’ara de la recerca etnogràfica en el món digital

Tecnoantropologia i disseny cultural

per pioner dins l’Estat. Aquesta aposta per una Internet audiovisual i cultural en part s’ha confirmat. Des de la posada en marxa del projecte Òpera Oberta, el desembre del 2001, fins a l’acceptació de l’Anella Cultural pel Departament de Cultura de la Generali tat el 2010 hi ha un esforç continuat de dis seny cultural en el propi àmbit de la comu nitat cultural catalana (Font, 2010). Un argument que ha jugat a favor d’aquest esforç ha estat que hem demostrat que un tecnoantropòleg, lluny d’estar oposat a la tecnologia, pot ser tant o més tecnòleg que els mateixos enginyers. La introducció del món de l’art i la cultural en els projectes d’In ternet va afavorir la generació de tecnologia audiovisual i la seva incorporació al món de les xarxes digitals. El resultat és que els en ginyers van veure que una òpera utilitzava moltíssima més banda ampla que les trans missions que fins ara ells havien fet de ba ses de dades de física o biologia molecular. Els requeriments tecnològics que els artis tes podrien plantejar als tecnòlegs eren molt superiors als que fins ara els havien plante jat els mateixos científics. Per altra banda, els directors del Liceu descobrien que un art vuitcentista es podia conjugar amb les noves tecnologies en la seva expressió més avançada. Quedava obert un nou programa de col·laboració entre art, cultura i Internet avançat que un tecnoantropòleg havia aju dat a facilitar. n

Tunísia: revolta popular i Internet La revolta popular a Tunísia va tenir com a desencadenant la mort d’un informàtic, Mohamed Bouazizi. Els joves, motor de la revolta, van fer servir xarxes socials (Facebook, Twitter) i webs de vídeos com YouTube. Un nou servei anomenat TuniLeaks es va crear per denunciar la corrupció al país. El 1996, un dels primers

projectes que vaig organitzar a la UPC va ser la primera reunió d’internautes a la Mediterrània. Es va anomenar Intermed Network (Navarro et al., 1996). Representants tunisians hi van participar. Després d’anys de silenci sembla que una nova etapa s’obre en el país on el poble i les noves tecnologies van de la mà.

Les revoltes àrabs es van gestar a Internet i les xarxes socials.

Bibliografia

Almirall, E. Understanding innovation as evolutionary co-creative process [en línia]. ESADE. Doctoral Dissertation, 2009. http://www. tesisenxarxa.net/TDX-1124109130209/index.html

Dossier

Contreras, P. Me llamo Kohfam, identidad hacker: una aproximación antropológica. III Premio de Ensayo Eusebi Colomer de la Fundacion EPSON. Barcelona: Editorial Gedisa, 2004.

Barnet, H. Innovation, the basis of cultural change. New York: McGraw-Hill Company, 1953.

D’Andrade, R. G. «Cultural Cognition». A: M.I. Posner (ed.) Foundations of Cognitive Science, p. 795-830. Cambridge: MIT Press, 1989.

CESTA (2005). Final Report of the ACM K-12 Task Force Curriculum Committee [en línia]. http:// csta.acm.org/Curriculum/sub/ACMK12CSModel.html

Font, J. «L’Anella Cultural. Una xarxa d’equipaments culturals connectats en banda ampla». Revista Cultura: La Cultura en l’Era Digital, núm. 7, p. 154-164. Barcelona:

Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, 2010. Himanen, P. [et al.]. La ética del hacker y el espíritu de la era de la información. Editorial Destino, 2002. Navarro, L.; Rodríguez, G.; Serra. A. (1996) The InterMed Network: Changing Cultural Patterns with a Large-Scale Cooperative Internet Network in the Mediterranean http://www.isoc.org/inet96/ proceedings/e7/e7_2.htm Serra, A. Design Culture (Estudio etnográfico de los proyectos de investigación de la School of Com-

GETTY IMAGES

puter Science de Carnegie Mellon University, un computer-intensive campus norteamericano). Tesi presentada al Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica. Universitat de Barcelona, 1992. http://people.ac.upc.edu/ artur/CMUdesignculture.htm Simon, H. A. The Sciences of the Artificial. Cambridge: MIT Press, 1970. Traub, J. F. «Quo Vadimus: Computer Science in a Decade». Communications of the ACM (juny 1981), vol. 24, núm. 6, p. 351-358. http://portal.acm.org/ citation.cfm?id=358677

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Internet i ciutadania

Juliol 2012

Núm. 38

Ricard Faura i Homedes Societat de Coneixement, Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació Barcelona_CATALUNYA

La Internet de les persones! Les TIC, tecnologies de la informació i la comunicació, al servei dels ciutadans

Per tal d’aprofitar molt més les capacitats de l’anomenada «web social» cal, en primer terme, fomentar la «capacitació tecnològica» de les persones. jordi play

L’any 1999 em varen encarregar un article per a la Revista d’Etnologia de Catalunya, sobre l’impacte d’Internet a la nostra cultura(1). Ja fa cert temps doncs, i més, si parlem del món d’Internet i les TIC(2), on 10 anys en representen 100. L’any 1999 la immensa majoria dels ciutadans no coneixien Internet. Es començava, però, a experimentar un creixement exponencial: en deu anys, de 1996 a 2006, vàrem passar dels 45 milions d’usuaris al bilió i dels 250.000 llocs web als 80 milions. Els usuaris denominats 1.0 només consumien informació, mentre que els 2.0(3) publicaven i per tant, generaven el contingut també. L’activitat d’aquests doncs, no tenia res a veure pel que fa a la intensitat de la seva participació.

In 1999 I was asked to write an article for the Journal of Ethnology of Catalonia, about the impact internet has on our culture(1). It’s been some time, even more if we’re talking about the world of internet and the TIC(2), where 10 years represents 100. In 1999 the great majority of citizens had no knowledge of internet. It began, however, to experience exponential growth: in 10 years, from 1996 to 2006, we passed from 45 million users to 1 billion and from 250,000 websites to 80 million. The users named 1.0 only consumed information, whereas the 2.0(3) published and therefore also generated content. The activity of these had nothing to do with regard to the intensity of their participation.

Internet i ciutadania

Dossier

L’autor

Llicenciat en Antropologia i diplomat en Ciències Socials per la Universitat de Barcelona, actualment treballa en l’impacte de les TIC en la nostra cultura. Cofundador de l’Observatori per a la Cibersocietat, és director del Servei de Societat de Coneixement, Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació.

l concepte 2.0 va ser admès ràpidament per tothom, ja fossin usuaris, empreses o els mateixos autors. També es va denominar web social. Una veritable aplicació 2.0 és la que millora com més persones l’utilit zen, per això la clau és l’equilibri entre els interessos personals i els col·lectius. Tot aquest plantejament era possible sempre que la major part de la ciutadania tingués accés i sabés utilitzar les TIC de manera su ficient com per a participar i aportar dins d’aquest entramat del 2.0. Entravem en el que el sociòleg Manel Castells va batejar com societat xarxa. El treball i les relacions en xarxa es multipli quen per tantes vegades com nodes actius hi ha en aquesta xarxa. Aquests nodes no són més que persones o grups de persones que tenen una implicació superior i aporten els seus coneixements al servei de la xarxa. Són fonamentals doncs, les persones i els conei xements d’aquestes. Aquests quatre estadis són: difusió del que representa usar les TIC tant a nivell perso nal com professional, possibilitat de utilit zar-les, el que es coneix com connectivitat Ús de les TIC Dinamització Formació Acció Difusió

o accés, formació al ciutadà perquè estigui suficientment capacitat per fer-ne un bon ús i dinamització per part dels dinamitzadors o connectors que treballen en cada àmbit. Hi ha però, visions clarament oposades pel que fa a les polítiques de potenciació d’ús de les TIC a la ciutadania, el que s’anomena capacitació tecnològica. En destacaria dues, les més oposades. La primera posa especial èmfasi en la creació d’unes bones infraes tructures de telecomunicacions que facili tin una bona connectivitat per al màxim de ciutadans i ciutadanes possibles. Es té el con venciment que un cop tinguem això, si fos possible, la resta vindrà com a conseqüència d’aquest desplegament. És com si el fet de tenir escoles ja assegurés la bona utilització de les mateixes i, com a conseqüència, l’accés a l’ensenyament superior d’un bon nombre de ciutadans. Particularment crec que és una visió parcial, és fonamental gaudir de bones infraestructures de telecomunicacions però no és, ni molt menys, suficient. Si considerem les infraestructures de tele comunicacions com unes infraestructures més, tant necessàries com poden ser qualse vol altre, cal que tinguin el mateix criteri de desplegament. Cal buscar què és necessari, on ho és i quan. En aquests darrers anys s’està produint un fenomen que fins ara mai s’havia donat: s’es tan creant infraestructures de comunicació (com considero les telecomunicacions), sen se valorar abans les necessitats reals d’aques tes comunicacions. Fins ara les xarxes de comunicació es feien responent a una ne cessitat clara i políticament es decidia donar un impuls. Com exemple tenim la creació de les vies romanes per necessitats militar i comercials del propi imperi. Els camins unien mercats i ciutats, les vies de ferrocar ril van potenciar el desenvolupament fabril i el creixement urbà, les carreteres i autopis

(1)

http://www.raco.cat/index. php/revistaetnologia/article/ view/48753/57137

(2)

Tecnologies de la Informació i Comunicació

(3)

El concepte 2.0 va ser creat per Dale Dougherty de O’Reilly Media en una pluja d’idees amb Craig Cline de MediaLive per desenvolupar idees per a una conferència. Dougherty va suggerir que el web estava en un renaixement, amb regles que canviaven i models de negoci que evolucionaven. Dougherty va posar exemples - “DoubleClick era la Web 1.0, Google AdSense és la Web 2.0. Ofoto és Web 1.0; Flickr és Web 2.0.” - en lloc de definicions, i va reclutar a John Battelle per donar una perspectiva empresarial, i O’Reilly Media, Battelle, i MediaLive va llançar la seva primera conferència sobre la Web 2.0 a l’octubre de 2004. http://www.wikipedia.org

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Inhibidors culturals en l’ús de les TIC El centre d’estudis Enter, juntament amb Telefònica y Red.es, va impulsar un treball l’any 2007, destinat a detectar un primer nivell d’aquests inhibidors, del que en destacaré alguns. Els factors inhibidors d’ús de les TIC que van considerar més importants eren: La manca d’estudis. L’edat, a més edat menys ús, especialment a partir dels 45 anys i de manera molt marcada els 65 anys.

Els treballadors amb poca qualificació professional, amb especial incidència en les mestresses de casa i els jubilats. Les llars amb pocs ingressos, a molta distància amb les llars amb ingressos més alts. Tot això ens marca molt clarament al sector de la població més desafavorida com a potencials protagonistes de l’anomenada escletxa digital.

Variables i la seva configuració com inhibidor o impulsor en la introducció, extensió i consolidació de l’ús de les TIC Variable

Factors Inhibidors

Factors Impulsors

Estudis

No tenir els estudis secundaris complerts

Tenir estudis secundaris complerts i especialment universitaris

Situació laboral i ocupacional

Ser major de 45 anys, especialment a partir de 65

Ser menor de 45 i especialment de 25

Ingressos a la llar

Viure en una llar amb uns ingressos menors a 900 euros nets al mes

Viure en una llar amb uns ingressos a partir de 1.000, i especialment 2.100 euros

Actituds generals vers la tecnologia

Actituds negatives

Actituds positives

Actituds específiques vers les TIC en qüestió

Actituds tecnofòbiques

Actituds prototecnològiques

Aquests problemes amb la implantació de l’ús de les TIC tenen una excepció en el cas del telèfon mòbil, i posa en dubte moltes de les apreciacions a les que hem fet referència. Aquestes excepcions tenen la seva explicació en que: Els seus usos van lligats a relacions directes entre les persones en la vida quotidiana.

El seu ús no exigeix cap qualificació professional i escasses habilitats personals. Te una utilitat directa lligada a la quotidianitat. L’ús del telèfon mòbil te un alt grau de capital rela cional. El seu ús lliga tant la relació instantània com la relació global entre persones.

Eixos de distància entre la telefonia mòbil vs. l’ordinador i internet Telefonia Mòbil

Ordinador + Internet

Usos lligats a les relacions directes entre les persones en la vida quotidiana

Usos lligats majoritàriament als supòsits convencionals de la educació el treball i l’oci

El seu ús no exigeix qualificació i demana poques habilitats

El seu ús exigeix major qualificació i demanda un major esforç per aprendre el seu funcionament

Utilitat directa: el seu ús deriva del contacte amb l’entorn personal en tot moment i situació

Utilitat aplaçada: el seu ús deriva dels requisits d’altres activitats (educatives, laborals, oci, etc.)

Molt alt grau de capital relacionat amb els àmbits familiar i amical

Grau mig de capital educatiu i econòmic vinculat a les TIC en la nostra economia

El seu ús expressa les característiques de relació instantània i global entre les persones

El seu ús expressa una millora tècnica que s’aplica a les pautes culturals i econòmiques clàssiques

Internet i ciutadania

tes tenien clarament un objectiu, així podrí em anar repassant una per una cadascuna d’aquestes infraestructures fins arribar als nostres dies a les anomenades telecomuni cacions. Les telecomunicacions trenquen la tendència que fins aquest moment havia existit i es passa a crear les infraestructures sense valorar-ne les necessitats abans. Existeix el convenciment que les bones in fraestructures portaran el us intensiu de les TIC. Estic molt més pels qui creuen que cal apostar clarament per l’impuls de l’ús de les TIC mitjançant els quatre estadis, que he es mentat anteriorment, amb un protagonis me per part de l’administració i dins d’una línia estratègica del propi govern. Pel que fa a la cultura digital, no ens podem aturar en les infraestructures, és com si anys enrere tot l’esforç s’hagués centrat en cons truir biblioteques, pensant que tant els llibres com els lectors vindrien com a conseqüència d’aquestes. Va caldre una determinació cla ra dels governs durant molts anys i de fet, la feina en aquest sentit encara continua. Cal tenir present però, els condicionants o inhibidors culturals que es tenen en el mo ment de posar en marxa qualsevol d’aquestes polítiques o accions enfocades a un impuls de l’ús de les TIC. Aquests inhibidors cul turals ens han d’ajudar a posar més o menys incidència en les accions sabent-ne també, els topalls que ens podem trobar. Tenim doncs un radiografia bastant clara de per on poden venir els problemes i quines po den ser les possibles solucions. Cal destacar però, que moltes d’aquestes solucions pas sen per facilitar molt les coses a les persones que potencialment estan més allunyades de tenir un ús més quotidià de les TIC. A nivell econòmic, tant les facilitats que han posat les operadores que han centrat més els esforços en fidelitzar al ciutadà que en la compra de l’aparell, com la visió que dona la utilitat del aparell que fa que el preu del mateix sembli més relatiu, han ajudat a aïllar els aspectes econòmics com un dels inhibidors, aspecte que si que te encara força pes pel que fa a l’ús del PC i la seva connexió a la xarxa.

Aquesta tasca, que tant be han fet les opera dores telefòniques i que tenen encara pen dent pel que fa als preus de les línies d’ADSL, en aquest moments els més cars d’Europa, caldrà que també les facin les grans marques distribuïdores de pcs, d’acord amb les admi nistracions públiques, sempre que es vulgui accelerar aquest procés sense esperar un asso liment «natural» amb la incorporació de les generacions més joves al mercat laboral.

Dossier

(4)

Web de la Fundación Orange. http://www.informeeespana.es/ docs/eE2010.pdf

Caldria però, donar un pas més i estudiar quins han estat les claus de l’èxit d’altres pa ïsos i cultures pel que fa a l’ús de les TIC. És el que en podríem dir els desinhibidors que han fet possible aquest salt no només qua litatiu sinó també quantitatiu. Cal tenir en compte, els condicionants de cada lloc que faciliten aquesta ús les TIC, com poden ser els geogràfics, econòmics i, fins hi tot, cli matològics, i que fan de cada indret i país un lloc únic i diferents dels altres. Es fa im possible una formula magistral que sigui vàlida per a tothom. En els següents dos gràfics extrets del informe anual de la Fundación Orange, any 2010(4), queda evident la diferencia entre els usos de les TIC entre països europeus. Destaquen països com Holanda, Finlàndia, Dinamarca i Suècia,

L’equilibri entre els interessos personals i col·lectius esdevé una de les claus de volta de la innovació cultural, sorgida arran el desplegament de les webs socials. CITILAB

Revista d’Etnologia de Catalunya

Dossier

Juliol 2012

Núm. 38

i ajudar en aquests primers passos. Estem parlant d’instal·lacions conegudes com a te lecentres o Punt Tic en el cas de Catalunya. Cal remarcar però, que les instal·lacions no ho son tot ni molt menys. L’element humà es fa fonamental en aquest espais amb figures com són els dinamitzadors o dinamitzadores, agents que seran els principals responsa bles d’ajudar al ciutadà engrescant-los a ser uns usuaris actius de la xarxa. És el que he denominat «última milla de la Societat del Coneixement»(5).

amb unes característiques geoclimàtiques molt allunyades a les del nostre país, fet que, a ben segur, afavoreixen aquest lideratge.

L’altre gràfic al que vull fer referència, també extret del mateix informe de la Fundación Orange, corrobora el que s’ha dit en aquest mateix article, sobre la necessitat d’una in tervenció dels govern per donar aquest im puls definitiu de l’ús de les TIC. Les tres principals raons del perquè el ciutadà diu que no utilitza les TIC i en concret in ternet, són: la manca de necessitat, l’excessiu cost econòmic de la connexió o l’absència de la banda ampla a la seva llar.

(5)

http://ricardfaura.blogspot. com/2010/12/los-telecentros-laultima-milla-de-la.html

(6)

Blog de Ricard Faura i Homedes: http://bit.ly/blog_ricardfaura

(7)

El Web semàntic és un projecte que té com a objectiu crear un medi universal per a l’intercanvi d’informació significativa (semàntica), d’una forma comprensible per a les màquines, del contingut dels documents de la Web. Amb això es pretén ampliar la interoperabilitat dels sistemes informàtics i reduir la mediació dels operadors humans en els processos intel·ligents de flux d’informació. El pare de la idea, Tim BernersLee, creador del Web i fundador del W3C, proposa que la Web semàntica serveixi per a ampliar la capacitat de la World Wide Web mitjançant els estàndards, els llenguatges d’etiquetatge i altres eines de processament relacionades. http://ca.wikipedia. org

A més a més, la funció dels telecentres facilita l’aspecte fonamental pel desenvolupament d’una xarxa arrelada al territori, l’existència dels connectors que són les persones que tenen la visió oberta cap a la col·laboració amb altres agents de la xarxa i a la vegada ani men a tot l’entramat social del seu territori a participar-hi. «La xarxa social catalana es caracteritza pel seu gran dinamisme però, a la vegada, pel seu hermetisme. És aquí on la figura del connector esdevé com una figura

En el primer dels casos calen unes decidides accions de difusió a tots els racons del país, explicant que son les TIC i en que els poden ajudar en el seu desenvolupament personal i professional. En el segon dels casos, cal fa cilitar llocs on es puguin connectar els ciu tadans i a la vegada els puguin acompanyar

Llars amb accés a Internet i usaris d’Internet a la UE, 2009 Finlàndia Suècia Holanda Dinamarca Regne Unit Luxemburg Estònia Bèlgica Àustria Alemanya R. Checa i Espanya Letònia Irlanda Xipre Malta UE 27 Polònia Eslovènia Portugal Itàlia Lituània

% usuaris d’Internet als darrers tres mesos de 2009

100

Eslovàquia

90 80 70 60

Bulgària

Grècia

40 30

França

Rumania

20 20

% llars amb accés a internet

Raons per les quals no es disposa d’accés a banda ampla, 2009 n poden accedir a través de banda ampla des d’un altre lloc (feina, estudis) n la connexió els resulta massa cara n no existeix disponibilitat de connexió de banda ampla a la seva zona n no ho necessiten n altres motius 47 41 40

69 61 48

31 20

Alemanya

Espanya

França

23 9

27 19

Holanda

Portugal

UE 27

font: eESPAÑA 2010 A PARTIR DE EUROSTAT (2009)

Internet i ciutadania

cabdal, difondre i amplificar tot aquest di namisme a l’exterior es fa només gràcies els respectius connectors que estan treballant dins de cada projecte, associació, ateneu, club... Les TIC poden fer molta feina en aquest sentit. El concepte de xarxa està més que arrelat en l’entorn de les TIC i poden transmetre aquesta “filosofia” molt més fà cilment que qualsevol altre mitjà.»(6) Cap a la web 3.0 Després de fer un petit viatge en el temps, caldria situar-nos en el moment actual i el desenvolupament que han tingut les TIC i la Xarxa en concret. Entraríem en el que es denomina la web 3.0, concepte que va ser creat l’any 2006 per John Markoff, corres ponsal del diari New York Times a Sillicon Valley. Markoff es va voler referir al nou con cepte de la web «intel·ligent» i que utilitzaria eines com l’anomenada web semàntica(7), les cerques mitjançant un llenguatge na tural i l’aprenentatge de les màquines. La web semàntica facilitarà trobar respostes a qüestions concretes. Aquestes respostes diuen que s’adaptaran molt més al llenguat ge natural, cosa que vol dir una programació molt més precisa i la potenciació de la in tel·ligència artificial o la utilització de «mà quines intel·ligents» interconnectades en tres si, és part del fenomen que anomenen Cloud Computing(8).

És en aquest punt on algunes persones di uen que hem entrat dins de la Internet de les coses, on les màquines, els sensors i la intel· ligència artificial dominarà la xarxa. Parti cularment em permeto discrepar dient que cada cop més estem davant de la Internet de les persones, on cada cop més les màquines estan al servei d’aquestes persones, fent el trànsit per la xarxa molt més senzill i ami gable, obrint cada cop més les portes a tot tipus de ciutadà, vingui d’on vingui amb les prioritats i creences que tingui. La tecnologia està cada cop més al servei de l’home, tren cant les ja velles creences dels perills de la ciència, tantes vegades relatat tant en obres literàries com poden ser 1984, de George Orwell, Un mon feliç, d’Aldous Huxley, o Nosaltres, de Yevgeni Zaimiatin, o en la pel· lícula 2001 una odissea de l’espai, de Stanley Kubrick, i fins i tot, en la que es considera primera obra de ciència ficció i que ha estat portada incontables vegades a la pantalla, Frankenstein o el modern Prometeu)(9).

Castells, M. La ciudad informa cional. Tecnologías de la información, reestructuración económica y el proceso urbano regional. Madrid: Alianza Editorial, 1995. Castells, M. La era de la información. Economía, sociedad y cultura. Vol.1: La sociedad red. Madrid: Alianza Editorial, 1997. Castells, M. La galaxia Internet. Barcelona: Plaza y Janés, 2001.

(8)

Cloud Computing és la computació basada en Internet, mitjançant el qual els servidors proporcionen recursos compartits, programari i dades als ordinadors i altres dispositius de la demanda, com succeeix amb la xarxa elèctrica. Cloud computing és una evolució natural de l’adopció generalitzada de la virtualització, l’arquitectura orientada a serveis i computació d’utilitat. Els detalls s’abstreu dels consumidors, que ja no tenen necessitat d’assessorament tècnic, o el control sobre la infraestructura de tecnologia «en el núvol» que els dóna suport.

(9)

És una obra literària de l’escriptora anglesa Mary Wollstonecraft Shelley. Publicat l’any 1818 i emmarcat en la tradició de la novel·la gòtica. Es considerat como el primer text del gènere Ciència Ficció.

Per acabar, vull remarcar que darrera de qual sevol projecte TIC hi ha un o més noms i cog noms que fan que aquell projecte tingui èxit. Són les persones les que fan que els projectes tinguin èxit, la tecnologia per si sola no arriba enlloc. Cal vetllar i ajudar aquestes persones que son els veritables protagonistes de l’im puls de la societat de la informació. n

Barcelona: Paidós, 1995.

Bibliografia

Alexander, J.; Seideman, S. (ed.). Culture and Society. Contemporary debates. Cambridge: Cambridge University Press, 1990.

Dossier

Castells, M.; Borja, J. Lo local y lo global. La gestión de las ciudades en la era de la información. Barcelona: Taurus, 1997.

Faura i Homedes, R. «La cultura local en el ciberespacio». A: Antropología del Ciberespacio. Quito: Editorial Centro Cultural Abya Yala, 1999.

Downey, J.; Mcguigan, J. Technocities. The culture and political economy of the digital revolution. Londres: Sage, 1999.

Finquelievich, S. (coord.) ¡Ciudadanos a la red! Los vínculos sociales en el ciberespacio. Buenos Aires: Ciccus, 2000.

Echeverría, J. Telépolis. Barcelona: Destino, 1994.

Galindo, J. «Cibercultura, ciberespacio, cibersociedad. hacia la construcción de mundos posibles en nuevas metáforas conceptuales». A: Cuadernos Mass Culturas, León: Universidad Iberoamericana, 1998.

Faura i Homedes, R. «Globalització versus localització, incompatibilitat o convivència al ciberespai?». Revista d’Etnologia de Catalunya, núm. 14, abril 1999.

Piscitelli, A. Ciberculturas.

Rodrigo Alsina, M. Comunicación intercultural. Barcelona: Anthropos, 1999. Tapscott, D.; Williams, A. D. Wikinomics. la nueva economía de las multitudes inteligentes. Barcelona: Paidós, 2007. Torrent, J.; Vilaseca, J. «L’economia del coneixement i l’empresa xarxa». A: L’empresa xarxa. Tecnologies de la informació i la comunicació, productivitat i competitivitat. Barcelona: UOC. Ariel, 2008. Van Dijk, J. The Network Society. Londres: Sage, 1999.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Tecnocultura i democràcia

Núm. 38

Ramon Sangüesa(1) Departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics Universitat Politècnica de Catalunya BARCELONA_CATALUNYA

Els nous laboratoris La tecnocultura i la seva democratització: soroll, límits i oportunitats dels labs

«The problem with techniques is that people love to hate them and also hate to love them, [...] so it is extraordinary difficult to get the right distance with the mass of things they cohabit with.» B. Latour La cultura que sorgeix de l’impacte computacional defineix un enorme moviment de canvi i innovació on el concepte de disseny assoleix unes dimensions i conseqüències molt radicals. Apareixen noves identitats i institucions. Una d’elles, el lab, ha fet fortuna com a descriptor difús de multitud d’entitats força diferents. També com a dipositària d’exigències democratitzadores davant els canvis actuals. Aquesta popularitat reclama una certa clarificació, ja que el mateix concepte de laboratori ha esclatat sota l’impacte del que és digital. Contrastem aquests nous labs amb els antics considerant-los des dels paràmetres de la pràctica tecnològica i les noves formes d’innovació i recerca pròpies de la tecnocultura. Això ens permet identificar problemes i mancances de les noves organitzacions pel que fa a la democratització de la tecnocultura. També ens ajuda a detectar noves oportunitats de recerca en la cruïlla entre tecnologia, disseny i ciències socials.

This culture that emerges from the computational impact defines a massive movement for change and innovation, where the design concept reaches radical dimensions and consequences. New identities and institutions appear. One of them, the lab, has made its fortune as a diffused descriptor of a multiple of very different entities. Also as a depository for democratic requirements in front of current changes. This popularity requires some clarification since the concept of laboratory exploded under the impact of digital technology. We contrasted these new labs with the old ones considering them from the parameters of practical technology and new forms of innovation and research of technoculture. This allows us to identify problems and shortcomings of the new organisations with respect to democratization of technoculture. It also helps us to detect new opportunities for research in the intersection between technology, design and social sciences.

Tecnocultura i democràcia

Dossier

L’autor

Doctor en Informàtica (Intel·ligència Artificial) per la Universitat Politècnica de Catalunya, treballa en la coevolució de cultura i xarxes en situacions d’innovació i disseny col.laboratius. Actualment desenvolupa una recerca en innovació urbana col·laborativa.

mòbils). En grau menor amb la producció de continguts (Jenkins, 2006). També amb noves formes d’interacció social. En canvi, quan Salvador Giner va caracteritzar el seu concepte de tecnocultura (Giner, 1987), va remarcar-ne el fet que la digitalització ho era de processos de presa de decisions i, en par ticular, va assimilar aquesta digitalització a l’automatització computacional.

Visió general del hacklab nord-americà TechShop: en primer pla, sales de reunió i ordinadors. Més enllà, bancs de treball mecànic. RAMON SANGÜESA/IRENE LAPUENTE

«T

ot el que sigui digi talitzable serà digi talitzat». Aquesta afirmació contun dent del premi Nobel Paul Krug man resumeix una percepció comuna i po pular (Krugman, 2005). L’impacte del que és digital es presenta arreu com un nou im peratiu inescapable. La percepció de la se va urgència universalitzadora ha envaït tots els àmbits de l’experiència quotidiana. La frase de Krugman, per exemple, apareixia en un article sobre les conseqüències de la digitalització per a la indústria dels contin guts (música, diaris, revistes, vídeo). És cert que per a moltes persones l’experiència de la digitalització s’identifica amb la seva relació amb el consum i la comunicació (Internet,

Del codi digital universal a la programarització de la matèria Des de les microdecisions que tenen lloc a les sales d’ordinadors de les grans oficines fi nanceres cada mil·lisegon (Beunza i Stark, 2004), fins a les simulacions per decidir què s’ha de fer en temes com el canvi climàtic o la gestió de cadenes logístiques comple xes, moltes decisions ja no les prenen actors humans sinó sistemes computacionals au tònoms i interconnectats. És la digitalitza ció entesa no només com la representació digital d’informació i coneixement i la seva comunicació, sinó com la replicació de pro cessos de computació a molts nivells i a gran escala. Quan diem que tot és potencialment digitalitzable, estem dient que tot és un codi (binari), interpretable per un altre codi (bi nari). Digital vol dir programable, computacional, algorítmic. On hi ha un codi digital binari hi ha el germen del procés algorítmic. És a dir, tot allò digitalitzat és potencial ment programable i, al mateix temps, capaç de programar i de coordinar-se amb altres actors igualment programables. Els robots ja es construeixen els uns als altres (Freitas, 2004). Aquesta premissa d’universalitat de la computació, però, no s’esgota en els sis temes actuals: el codi és arreu. La informàtica no té lloc únicament al silici Seguint amb la lògica total de la digitalització, allà on hi hagi un codi binaritzable, hi ha un punt d’entrada de la lògica de la computació. No es tracta ja que sapiguem descodificar el ge

(1)

Adreça durant l’any acadèmic 2011-12: Departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics. Despatx 202e, Edifici K2M, Campus Nord. c/Jordi Girona Salgado, 1-3. 08034 Barcelona

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

noma: considerar matèria com a codi i el codi com a matèria ha fet que aquesta esdevingui també programable (Ratto, 2010) (Sangüe sa, 2009, 2010). La mateixa lògica algorít mica que guia les impressores làser 3D dels FabLabs (Gershenfeld, 2005) s’utilitza per imprimir matèria orgànica i construir nous òrgans humans (Ringeisen, 2010). En un procés invers a l’anterior, la matèria viva tam bé esdevé suport de computació: les cèl·lules vives s’interconnecten per esdevenir compu tadors (Regot, 2011) (Bray, 2011). Els visio naris més agosarats de la lògica tecnocultural albiren molt proper el moment en què, digi talitzats com a informació, podrem canviar de suport (un nou cos) i esdevenir immortals (Kurzweil, 2006). Sense entrar a discutir la versemblança d’aquesta posició ni què s’hi pot amagar al darrere, cal consignar-la com un altre aspecte més del desplegament d’una tecnocultura basada en la complexíssima in terdependència de codis en suports que ja van més enllà del silici. Aquests suports són cada cop més autònoms i interactuen entre ells i amb nosaltres. La recursivitat del disseny a la tecnocultura La tecnocultura s’ha definit com una cultura de disseny específica (Serra, 1992). Podem dissenyar i, via codi, dissenyar-nos i disse nyar entitats que dissenyin (i ens dissenyin) algorítmicament. Es tracta d’un concepte de disseny molt més radical que potser no ens havíem pensat. Va molt més enllà del disseny practicat per les cultures enginyeres habituals on la separació entre dissenyador i disseny era més clara. La intercanviabilitat de codi per dissenyar i codi dissenyat complexifica el disseny ad infinitum i introdueix una re flexivitat no habitual. La interconnexió de múltiples agents artificials (via Internet per exemple) no només afecta la pràctica del disse nyador sinó que canvia una altra categoria, la dels usuaris i, en general, la dels actors socials: l’usuari no és pot separar del propi sistema i l’agència tampoc és exclusiva del component humà (Pangaro, 2006). Aquesta darrera visió ja ha estat explorada en ciències socials entre molts altres per la línia de treball de Bruno Latour. Ara bé, quan hom diu que «la morali tat es troba en les màquines» (Beunza, 2010),

Juliol 2012

Núm. 38

en referència al sistema financer, ens recorda les conseqüències d’aquesta mixtura, no po dem deixar de pensar en els efectes, ben reals, d’aquest avenç. La nova capacitat prometeica i la complexitat dels sistemes que emergei xen posen reptes a les pròpies pràctiques de disseny que s’han d’entomar amb humilitat i cautela (Latour, 2009). Però el programa i els efectes de la digitalització són totalitzants, per no dir una altra cosa. Una història repetida El discurs tecnocultural dominant, però, presenta com a neutres la tecnologia i el seu nou disseny. És significatiu que un llibre re cent sobre això porti per títol El que la tecnologia vol (Kelly, 2010). Altres textos recents presenten la tecnologia com un ens autònom que segueix les seves pròpies lleis d’evolució (Arthur, 2009), de manera semblant a com s’ha presentat més d’una vegada l’evolució de l’empresa científica. Aquesta neutralitat obvia els processos socials de conformació de la tecnologia digital i suggereix que no hi ha adreçador ni aturador per al seu des plegament. Des de la crítica de Marcuse a la d’Habermas passant per Feenberg i altres queda força clar que les coses de la tecnologia no succeeixen perquè sí, ni són abandonades a si mateixes (Pinch, 1989). Com en situa cions anteriors, sembla adient desenvolupar programes de control democràtic d’aquest vessant del disseny tecnocultural.

Si prenem l’actualització de la proposta de mocratizadora de Feenberg feta per Veak (Veak, 2006) per entrellucar com podria ser el projecte de control democràtic de la tecnologia digital, llavors cal preguntar-se també quins instruments s’estan bastint per portar-lo a terme. N’hem dissenyat alguns i estudiat d’altres. Compartirem aquí al gunes idees extretes d’aquesta observació. Per poder comparar-les utilitzem categories procedents del propi marc democratitzador de Feenberg i Veak més alguns conceptes de teoria d’organitzacions. Programes i espais de democratització de la tecnocultura Feenberg connecta la democratització amb la capacitat de participació en la conforma

Les potencialitats de la tecnocultura comporten processos de retroalimentació continuada: així, es pot dissenyar, dissenyar-nos i dissenyar entitats que dissenyin

Tecnocultura i democràcia

ció del desenvolupament científic i tecnolò gic. Hi ha dues categories força importants sobre això: els ciutadans com a participants estratègics o com a participants subjugats. Ambdues es distingeixen pel diferent grau d’agència i capacitat crítica que poden des plegar els participants. La participació dels primers conforma el desenvolupament de la tecnologia. La participació dels segons, no. Un participant subjugat es limita a ac tuar com a consumidor passiu, cosa que en reforça la seva exclusió. El marc de Feenberg va dirigit a obrir pro cessos de debat i discussió en la línia de re cuperació de l’esfera pública via comunica ció i debat. Kellner (2000) en fa palesa una mancança important. Les tecnologies digi tals són al mateix temps mitjà de comuni cació i mitjà de producció, no només eines de comunicació per al debat. Sobre aquesta mancança, nosaltres afegim el fet de no re conèixer l’expansió de la dimensió producció més enllà dels continguts (en el sentit només de productes media o programari) i reconèi xer la deriva cap a la digitalització de materi als, objectes i sistemes. Seria el més coherent d’acord amb l’ampliació de camp i nivells d’acció que aporta el disseny computacio nal i la seva múltiple interconnexió recursiva entre diversos nivells i sistemes. Més que la dimensió argumentativa, potser cal explo rar també la forma amb què la tecnocultura vehicula la capacitat de participació a través de la col·laboració en activitats de disseny digital compartit. La democratització implica participació en la decisió. Dins les cultures de disseny digitals, aquesta capacitat s’obté per reconeixement del mèrit i competència individuals reconeguts per la comunitat pro ductora (Raymond, 2001). Sembla, doncs que en aquesta cultura la democratització i la participació estan lligades a la capacitat de convertir-se en dissenyador digital tecnolò gic, tecnocultural. Els processos d’assoliment de capacitat de decisió per competència en la construcció recorden el model de l’Open Source. En efecte, en aquestes comunitats s’atorga ca pacitat de decisió només després que s’ha mostrat competència en projectes compar

tits. Aquest lligam de la decisió amb la com petència pràctica recorda també la tradi ció artesana que, significativament, Sennet connecta amb les pràctiques dels progra madors (Sennett, 2009).(2) El component col·laboratiu dins dels projectes de la tecno cultura és molt important. La participació s’expressa via la col·laboració reconeguda. Atès que Feenberg lliga democratització i participació, el criteri d’increment de com petència ens hauria de servir per comparar el grau de participació que ofereixen les di verses iniciatives democratitzadores. La ca pacitat democratitzadora seria assimilable a la capacitat d’estendre l’agència ciutadana en l’àmbit de la tecnocultura. Aquesta agència s’hauria, potser, d’entendre com la capacitat de portar a la pràctica el disseny digital de forma crítica. Convé recordar aquí el paper que la capacitat d’autonomia i decisió tenen en l’escala de participació d’Arnstein que marca una progressió en el paper dels par ticipants en qualsevol institució o projecte. El grau mínim de participació correspon a l’educació (assimilada a la manipulació) i el màxim, a la decisió i el control democràtic (Arnstein, 1969). En la terminologia de Feenberg, el parti cipant subjugat pot aspirar, a tot estirar, al paper de receptor i educand, mentre que un productor/constructor/dissenyador pot assolir la condició de participant estratègic i el seu corresponent paper en la presa de decisions. Per aquesta via, però, tenim un requisit molt dur pel que fa als programes de democratització de la tecnocultura: cal arribar a la competència per poder decidir. Ampliar el nombre dels competents, la se va agència tecnocultural, hauria de ser el focus i el mètode d’un procés democratit zador dins la tecnocultura. Pel que fa això, és revelador que es considerin les més radi cals aquelles propostes de democratització que busquen la reconstrucció participativa d’Internet, base infraestructural de la tec nocultura, per millorar el control ciutadà del seu funcionament i del seu creixement (Rushkoff, 2010, 2011). En qualsevol cas, les accions de democratització de la tecno cultura demanen formes organitzatives adi ents per assolir l’objectiu de l’increment de

Dossier

(2)

Vegeu els darrers capítols de l’Artesà de Sennett per veure com s’identifiquen aquestes pràctiques artesanes en la creació de programari, per exemple i com es compara el procés d’aprenentatge amb la interacció d’un objecte encara sense forma (argila o software).

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

l’agència dels membres d’una societat. En destacarem dos: la xarxa i el lab. La forma xarxa ha estat elevada a icona de la nova societat (Castells, 1996) i, en efec te, moltes empreses de democratització de la tecnologia es poden identificar com a xar xes més o menys autoorganitzades. Com a forma organitzativa i democratitzadora la xarxa s’ha tractat a bastament, fins al punt d’esborrar el concepte i, quasi, buidar-lo de contingut. Em vull centrar, doncs, en l’al tra forma organitzativa d’aquest moment: el laboratori, el lab .(3) Curiosament, les ini ciatives de democratització de la tecnocul tura adopten el lab com a forma organitza tiva preferent. No és ni la fàbrica, ni l’estudi d’artista, no és la companyia, ni la universitat, és el lab. Tot i que l’actual forma d’aquest lab sembli enfonsar les seves arrels en els la boratoris científics dels segles xix i xx, els processos que s’hi donen tenen més proxi mitat a altres formes de laboratori, en par ticular el laboratori tecnològic digital i/o el de disseny, per exemple. Els revisarem amb l’atenció posada en la seva capacitat demo cratitzadora.

Juliol 2012

Núm. 38

Paisatge amb labs Per tal de contrastar els labs de la tecnocul tura hauré de fer referència a quatre formes prèvies de l’organització laboratori. Tres són predigitals i la quarta, digital. No són formes pures sinó tendències organitzadores i do nadores de sentit per als que hi participen. Tenen diversos objectius, formes de treball, i diferents processos de decisió i governança. Totes mantenen un nucli de treball sistemà tic de construcció de coneixements que han de ser validats.

Les tres formes predigitals són: el laboratori científic, el laboratori industrial i el labora tori de disseny. La quarta forma, moltes ve gades identificada als laboratoris científics o industrials, però que té propietats diferents i és a l’arrel del desplegament de la tecnocul tura, és el laboratori tecnològic digital. El laboratori científic El laboratori científic és un espai de treball sistemàtic i normat orientat a la recerca. Acull grups, rara vegada és individual. La recerca en aquests entorns és una aproxima ció metòdica encarada a l’obtenció de nou

Treball de creativitat a Citilab. Les parets com a memòria dels projectes són un recurs d’espais col·lectius de disseny que incorporen el concepte de project room. RAMON SANGÜESA/ IRENE LAPUENTE

Tecnocultura i democràcia

coneixement científic. Les tasques i proces sos associats al mètode científic: la refutació d’hipòtesis i l’experimentació adreçada a aquest objectiu. Un laboratori, doncs, treba lla per establir un conjunt de fets associats a les propietats del coneixement científic: fets objectius i veritats científiques sempre sota la provisionalitat d’una refutació posterior. La governança dels grans laboratoris de re cerca científica associats a sistemes de recer ca com l’alemany dels segles xix i xx estava sota les normes de la comunitat científica. Els receptors d’aquest nou coneixement i, en última instància, l’entitat a qui el labo ratori devia respondre era la societat que els donava suport directe o indirecte via la se va adscripció a sistemes de recerca públics. No cal dir que aquesta descripció canònica ha estat desconstruïda pacientment al llarg dels anys. L’empresa científica es desenvolu pa sota el patronatge i els interessos d’altres actors més enllà dels públics. Els laboratoris científics operen sota mans privades en grans empreses, entorns militars i sovint en instal· lacions més enllà de l’interès d’un sol estat; l’LHC del CERN n’és un megaexemple re cent. Pel que fa als processos de construcció de coneixement que tenen lloc al laboratori científic, l’estudi de la realitat quotidiana del laboratori en el seu dia a dia fet per exemple per Latour (1986) o Knörr-Cetina (1999) mostren processos força complexos de ne gociació de la veritat dels fets científics tant en el laboratori com en el sistema científic general i apunten a processos de construcció social de coneixement que posen en qüestió la versió canònica. Contrast amb el laboratori industrial Ja en el segle xix, l’aliança entre la ciència i el capital va posar en el mapa el laboratori industrial. Exemples clàssics serien els labo ratoris de la BASF en l’àmbit de la química o els de l’electrotècnica com els de Siemens, tots desenvolupats en èpoques semblants. La recerca aplicada és la seva marca de fà brica i institueixen una jerarquia entre el coneixement científic bàsic, l’aplicat i el de l’enginyeria.(4) Es considera que el labora tori industrial no pot fornir coneixement

científic bàsic. Quant a objectius, el fet que estiguin orientats a la producció i al nego ci comporta el predomini dels factors eco nòmics en la seva governança. Els coneixe ments es construeixen aplicant el mètode científic però també explorant i reflexionant sobre els prototipus industrials, pas previ a la producció. Aquest punt és important ja que introdueix un component tant de prac ticitat en el procés i el resultat del coneixe ment creat com un altre de caire econòmic. L’eficiència i el benefici són els criteris últims d’acceptació del coneixement aquí generat. És clar, aquesta descripció ha de matisar-se amb les contribucions a ciències bàsiques i fonamentals que han sorgit de laboratoris de recerca industrial.(5) De Suècia a Califòrnia: el laboratori de disseny A l’escena inicial de la pel·lícula Kitchen Stories, en una habitació àmplia hi ha una tau la ocupada per homes i dones que observen amb greu atenció les evolucions d’una do na davant d’ells. La dona manega una aspi radora mentre porta a l’esquena una bossa d’oxigen connectada a una màscara. Aquesta li permet respirar però també mesura la des pesa energètica de cadascun dels moviments per manipular l’aspiradora. L’escena reflec teix l’arribada d’un nou tipus de laboratori: el de disseny. L’observació, a la pel·lícula, és al servei de la millora de les cuines.

La millora i la innovació que persegueix el disseny són funcionals, ergonòmiques i es tètiques. El laboratori de disseny, com la ma teixa pel·lícula no deixa de recordar-nos, no s’esgota ni en la construcció de sistemes tèc nics com el laboratori industrial i d’enginye ria, ni deixa tampoc de recórrer a mètodes científics per assolir un bon disseny: tant els coneixements de materials com els de fi siologia en aquest cas, són rellevants. A més, s’introdueixen mètodes científics procedents no només de les ciències dures sinó també de les ciències socials. Els factors humans o la interacció amb l’usuari, beuen de la recerca etnogràfica i la psicologia, per exemple. La interacció amb els subjectes humans, recep tors dels futurs dissenys i conillets d’Índies a Kitchen Stories i a molts laboratoris de dis

Dossier

(3)

Això no vol dir que els labs no es puguin organitzar en xarxes. Vegeu per exemple, la descripció d’aquesta integració en el projecte europeu Lab2lab: http:// www.labtolab.org/~labtolab/wiki/ index.php/Baltan_future_of_the_ lab_publication

(4)

Per a una crítica d’aquesta divisió, és interessant per exemple, el llibre d’Stokes Pasteur Quadrant’s: Basic Research and Technological Innovation”.

(5)

Per exemple, la teoria de la informació de Claude Shannon desenvolupada a Bell Labs (entorn de recerca bàsic i aplicat).

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

seny, introdueix una determinada categoria de participant, l’usuari. Pot ser un participant subjugat com queda clar amb la dona em mascarada i observada de la primera escena de la pel·lícula.(6) La tradició sociotècnica de disseny iniciada a l’institut Tavistock, a Anglaterra, i després continuada i reforçada pel disseny participatiu escandinau, en can vi, ha portat els usuaris a un paper més actiu

Juliol 2012

Núm. 38

no com a consumidors finals sinó com a ge neradors d’idees i rectificacions de dissenys innovadors. Arriba el user-centric design i el user-led design. És, potser la consultora ca liforniana de disseny IDEO la que, cap als anys noranta, es converteix en la campiona d’aquest enfocament. Un altre cop, la valida ció, a més d’utilitzar criteris científics, passa pel criteri final del mercat i de l’eficiència, pe

El lab viu (living lab) Els living labs són una forma de lab enfocada a la demo cratització de la innovació (Von Hippel, 2005) més que només a la tecnologia digital. Ara bé, el treball d’un dels originadors del concepte, Bill Mitchell (Mitchell, 2003) atorgava un paper important a la tecnologia digital com a eina per a l’anàlisi de les activitats dels usuaris via sensors i tractament automàtic de dades(1) però també com a via per involucrar-hi els usuaris. Els living labs operen sovint en un context territorial acotat (ciutat o regió) governats per un partenariat públic i privat. Avui es pot dir que són un dels puntals de la política d’innovació de la Unió Europea (EU, 2009) que els promociona a través de la Xarxa Europea de Living Labs Oberts (ENOLL). N’hi ha uns 250 actius a Europa (també n’hi ha a altres països extraeuropeus). La literatura acadèmica i oficial de la Unió Europea sobre living labs els relaciona amb el concepte d’innovació oberta, una estratègia d’innovació procedent del camp empresarial proposada per Henry Chesbrough (Chesbrough, 2003). S’hi poden reconèixer components del laboratori digital per la part de tecnologia i el disseny d’objectes tecnològics, i del laboratori de disseny pel que fa als mètodes de treball amb usuaris. El concepte de living lab, però, ha sofert transformacions i ha passat per diverses fases (Niitamo, 2006) (Pallot, 2009). Evoluciona des del simple testbed de prova de productes i sistemes fins a formes més complexes d’interacció col·lectiva i captura d’idees dels usuaris, dades i tendències. Dutilleul (Dutilleul et al., 2010) identifica tres conceptes de living lab: un en torn físic per experimentar sistemes socials en viu: es refereixen a entorns fonamentalment observacionals on les accions del públic són analitzades, un procés d’innovació i desenvolupament de productes que invo

lucra els usuaris i un tipus de sistema d’innovació. Respecte del paper real que fan els living labs en la democratització de la tecnocultura diríem que, dins de l’escala de participació d’Arnstein, estarien més en la part baixa que en l’alta. No queda clar tampoc que promoguin un concepte d’agència relacionat amb la capacitat de disseny digital. Els treballs de Dutilleul remarquen també que no es pot trobar cap ens de representació dels ciutadans en la gestió de tot el consorci europeu dels living labs i afirma explícitament que en la majoria de living labs, el paper dels usuaris està més a prop dels participants subjugats que dels estratègics. Aquest extrem és reiterat en altres estudis (Mensink, 2010). Dutilleul també remarca el contrast entre la retòrica oficial europea que presenta els living labs com a instruments de participació i altres actors participants que en destaquen majoritàriament els seus avantatges en termes de reducció de riscos, costos i competitivitat per a les empreses participants (Almirall, 2009). A més de la incapacitat de decisió dels ciutadans sobre els objectius i funcionament dels living labs, tampoc queden clars, en general, els mecanismes de reconeixement de la contribució dels participants o la seva participació en la propietat dels desenvolupaments obtinguts gràcies a la seva contribució. Aquesta tensió és típica de les noves formes poroses de participació que involucren contribució o treball per part del públic (Scholz, 2010). La democratització, sembla estar només en l’oportunitat dels usuaris en oferir-se com a dadors d’idees i feedback en un procés de disseny liderat i decidit per altres.

(1)

Com a exemple, vegeu els projectes de mineria de la realitat del grup Senseable Lab al MIT.

Tecnocultura i democràcia

rò també inclou criteris funcionals i estètics. Instrumental en la valoració final és l’opi nió i el feedback de l’usuari que actualment adopta un paper més actiu en la conforma ció inicial de les diverses opcions de disseny tant d’objectes com de serveis i sistemes. La creació de coneixement fa un ús extens d’una barreja de mètode científic i pràctica refle xiva (Schön,1984). Els prototips també són importants com a objecte de reflexió i apre nentatge, però també com a mitjà d’interac ció amb els usuaris participants en el procés iteratiu de disseny de l’objecte final. El laboratori tecnològic digital Entre la Segona Guerra Mundial i la so tragada que va representar l’Sputnik apa reix als Estats Units aquest nouvingut en la constel·lació lab. Des del laboratori d’Intel· ligència Artificial del MIT (veritable cau de cultiu de la cultura pirata d’altra banda), aquesta forma viatja i s’estabilitza a la costa Oest. Per exemple, a Xerox PARC (Hilt zik, 2000). Entorn de Licklider, Engelbart i d’altres sorgeix una forma de fer que marca l’autonomització de les formes operatives i de creació de coneixement de la tecnologia digital respecte a les de la ciència i la indús tria tradicionals (Waldrop, 2001). La infor màtica té un naixement estrany que barreja les matemàtiques i l’electrònica sota l’òptica de l’eficiència, però, al mateix temps, com parteix amb el disseny el seu component re flexiu i exploratori i hi introdueix un grau de reflexivitat molt alt: els programes són els prototipus d’altres programes. És aquí on sor geix aquesta recursivitat del disseny a la qual hem fet referència més amunt i és aquí on tenim punts de contacte amb l’aproximació de disseny. Només cal comparar les frases del famós dissenyador Don Norman («El nos tre coneixement és pràctic i reflexiu») amb les del pare de l’hipermèdia Douglas Engel bart: «Nosaltres aprenem allò que volem fer construint i explorant què es pot fer amb les eines que construïm» (Landau et al., 2009). Per via de les telecomunicacions i els nous paradigmes de la interactivitat de la infor màtica personal, el paper dels usuaris en el disseny digital és cada cop més preponde rant. A poc a poc, es va fent clar, més enllà de les intuïcions dels pioners, que es tracta

de dissenyar sistemes sociotècnics on la part socio- cada cop és més important. Igual que les anteriors, aquestes formes de la boratori responen a actors institucionals pú blics o privats però en tot cas no directament al públic. Tot i així mostren algunes possibi litats incipients d’obertura i col·laboració a través de la feina d’Engelbart o Xerox PARC en posar les bases del que seria tant Internet com la informàtica personal. Variacions democratitzadores Els tres tipus de laboratoris anteriors tenen punts comuns: sistemàtica en la construc ció de coneixement, validació segons criteris científics i econòmics i col·laboració entre diversos grups. Les variants vénen per la va lidació i els criteris de selecció final. El quart tipus de laboratori introdueix una barreja d’aproximacions científiques, de disseny, teòriques i pràctiques sota la plasticitat di gital. Tots quatre estan allunyats del control i de la participació del públic.

Pel que ens interessa aquí, cal resseguir els intents de democratització dels laboratoris de la tecnologia digital i del seu disseny.‌(7) En particular, els que deriven del propi camp tecnocultural. Entre els anys 60 i 70 sovin tegen les exhortacions a obrir aquestes tec nologies al públic. L’explosió invasiva de la digitalització des d’aleshores ençà ha fet encara més evident la necessitat d’aquesta obertura democràtica a noves formes orga nitzatives (Raymond, 2001). Observarem quatre formes del labs que s’autoproclamen ens democratitzadors de la tecnocultura. Els presentem gairebé en sentit invers a la seva aparició cronològica. El laboratori ciutadà El laboratori ciutadà (Serra, 2010) és una or ganització de la qual podem trobar predeces sors a, per exemple, les maisons de connaisances franceses, en onades prèvies de foment de la digitalització via l’accés i la formació com els telecentros espanyols (JoCeco, 2010), en els models de medialabs enfocats a la creació de contingut digital,(8) o en algunes tasques de formació, compartició i acció assumides per les xarxes comunitàries.(9) En general,

Dossier

(6)

L’argument de la pel·lícula mostra a partir de la il·lustració de la relació observador-observat que els participants poden ser, si no estratègics, de ben segur gens subjugats.

(7)

Alguns intents de democratització dels resultats del laboratori científic apareixen en la literatura de comunicació de la ciència i, via digitalització, estan tenint una revifalla important, com veurem en analitzar la quarta forma de lab.

(8)

Vegeu el web del projecte europeu Lab2lab per a una panoràmica dels medialabs europeus. També el número 62 de la revista Musiques et Cultures Digitales monogràfic sobre els medialabs europeus: http://www. digitalmcd.com/2011/03/11/ mcd-62-leurope-des-media-labsmedia-labs-in-europe/

(9)

http://www.scn.org/commnet/

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

podríem dir que es tracta d’un organisme on hi ha activitats d’aprenentatge per part dels ciutadans, centrats en els aspectes pro pis de la tecnocultura. L’aprenentatge és, però, pràctic i dóna per resultat productes i nou coneixement en consonància amb la pràctica de disseny de la tecnocultura. El la boratori ciutadà mostra alguns components del laboratori de recerca pel que fa a l’estudi de mètodes d’innovació i desenvolupament de tecnologia així com recerca en models de col·laboració i models organitzatius de nous processos d’innovació. Compartiria algun component de laboratori de tecnologia di gital en l’aspecte de disseny digital. El concepte de laboratori ciutadà s’ha identi ficat sovint amb el model Citilab (Sangüesa, 2010a, 2010b).(10) Tal i com es va dissenyar en la seva configuració inicial el Citilab és complex i obert (Serra et al., 1998). Té me canismes per a la recepció d’idees de ciuta dans, la seva articulació com a projectes que involucren altres actors de l’entorn del cen tre i la seva projecció ulterior bé en forma de productes comercials, explotats per empre ses existents en l’entorn, bé amb empreses que poguessin sorgir de la pròpia empenta dels ciutadans o bé a partir d’altres formes d’explotació del coneixement comú creat al Citilab o al seu entorn. En efecte, cada pro jecte esdevé una oportunitat d’aprenentatge tant dels coneixements que s’hi van creant com dels processos que es fan servir en el de senvolupament dels mateixos projectes. En el model inicial de Citilab, a l’entorn de ca da projecte s’hi va congregant una certa co munitat d’actors que o bé hi contribueixen, o bé aprenen o fan ambdues coses al ma teix temps. La funció de l’staff del laboratori ciutadà és la d’acompanyar i facilitar aquest procés col·lectiu d’aprenentatge i gestió de coneixement. En suma, es tractaria d’un sis tema complex evolutiu que separa o fusiona projectes i grups i distribueix i implementa els resultats en un procés continu. Seria un orga nisme que va fent créixer xarxes, la producció de coneixement, serveis i productes. En certa mesura, replica algunes de les estratègies de bootstrapping i escalat pròpies del programa de Douglas Engelbart per a la intel·ligència col·lectiva (Landau et al., 2009).

El model Citilab, com a model de laboratori ciutadà, doncs, hauria d’incorporar pràcti ques de gestió pròpies de la cultura d’inno vació digital per acomodar-se a l’evolució dels projectes. També requeriria pràctiques pròpies de les comunitats participatives. Ai xò s’expressaria d’una banda amb una ges tió i una planificació dinàmica enfocada a la detecció d’oportunitats entre projectes i la compartició del coneixement comú generat i, de l’altra, amb aspectes de compartició de la presa de decisions amb els ciutadans in volucrats. La interacció entre aquestes du es pràctiques de gestió no està exempta de tensions. D’una banda, perquè els ciutadans puguin actuar en un entorn tecnològic nou i apren guin per la pràctica o bé han de tenir ja una percepció alta de la relació de la tecnologia digital amb els temes que els interessen i afecten o bé hi ha d’haver per part de la ins titució una actitud d’escolta i traducció de les reclamacions i idees dels ciutadans i de com es poden connectar amb els compo nents de tecnocultura per tal que els primers incrementin la seva agència. Hi ha mostres parcials d’una i altra estratègia en cadascuna d’aquestes línies dins el Citilab. Per exem ple, l’àmbit de cursos de formació cau en la primera, però projectes com SenseTinta o SportTic s’escoren més cap a la segona. En el primer, SenseTinta, un grup de ciutadans sense coneixements de tecnologia digital, esdevenen dissenyadors d’una plataforma de comunicació digital: una revista. En el

Més enllà dels tòpics establerts, la tecnocultura estimula la creació de comunitats en els espais socials d’innovació. Mapa de socis del Center for Social Innovation de Toronto, Canadà. RAMON SANGÜESA/ IRENE LAPUENTE

Tecnocultura i democràcia

segon, SportTic, adolescents d’un equip de futbol acaben dominant les tecnologies di gitals de captura de vídeo i realització en directe així com de retransmissió per web dels seus partits. En ambdós casos, tot i que hi ha una certa capacitació en processos de disseny i producció, ens trobem més en els continguts, propers, doncs del model clàs sic de Feenberg, de crear condicions per a la participació en l’esfera pública a través de la comunicació. En aquest sentit és interessant observar el projecte de treball amb nens per tal de crear guions de dibuixos animats uti litzant el llenguatge de programació Scratch: al temps que desenvolupen continguts, apre nen a comunicar-se narrativament i aprenen a programar.(11) Totes aquestes iniciatives eleven el nivell de competència. Pel que fa a aquesta competència, sembla que hi ha lligams entre l’increment de la capaci tat dels participants i la presa de decisions de l’àmbit tecnològic.(12) De forma semblant, el projecte UrbanLabs, intentava traspassar aquestes competències en projectes concrets a l’àmbit urbà, intentant un principi de canvi i decisions en l’àmbit urbanístic. En l’actual configuració del Citilab, però, no hi és pre sent cap mecanisme per connectar les noves competències adquirides amb el procés de gestió i decisió del propi lab. La decisió so bre a quins projectes dóna suport el Citilab no segueix un procés obert, sinó tancat i re servat a la direcció del centre. D’altra banda, tampoc els ciutadans tenen veu ni vot en la presa de decisions pel que fa a cap a on van els projectes i recursos. Pel que fa a recursos, en comptes d’actuar sota una òptica de gestió de la innovació, es funciona des de la plani ficació anual, en bona part reaccionant a les oportunitats que les diferents convocatòries oficials nacionals i europees ofereixen. Això és interessant com a forma d’obtenir recur sos, però pot convertir-se en una deriva res pecte dels objectius i necessitats de la pròpia comunitat entorn del Citilab.(13) És interessant comparar algunes d’aquestes dimensions amb altres labs. Per exemple, el MediaLab Prado de Madrid (Medialab) ha articulat des del principi un projecte molt obert de gestió i decisió sobre els projectes

que s’enceten. Mantenint una sèrie de línies d’interès del mateix centre, obre tant la cri da a projectes com a col·laboradors per cada projecte, compartint lideratge i decisió en cada línia de projectes. Al mateix temps, té clarament establerta una política de gestió del procomú i recerca concreta sobre diver ses característiques d’aquest recurs. El model de laboratori ciutadà es troba en cara en evolució. Els exemples que actual ment en tenim són relativament pocs i es mouen entre les quatre cantonades d’un quadrat que, segons l’evolució de les con dicions de l’entorn, poden escorar l’orga nització cap altres formes organitzatives de menys impacte pel que fa a la capacitat que promouen i, per tant, de menys poder de mocratitzador. Les quatre cantonades són: telecentre, laboratori per a experts, living lab i incubadora d’empreses. Telecentre: quan l’èmfasi en la formació inicial dels ciutadans es fa des de la perspec tiva del model de dèficit i s’abandonen possi bilitats d’aprenentatge i creació per la pràcti ca i la gestió del procomú, o no es connecta amb el teixit empresarial. En els telecentres, l’èmfasi es posa en la capacitació per a l’ac cés i la comunicació més que en activitats de disseny digital. Laboratori per a experts: quan els pro jectes de disseny digital es posen en mans únicament dels que ja en saben (empreses, pirates, grups de recerca) i no es connecta amb les necessitats ni les oportunitats que ofereixen una interacció i un lideratge clar per part dels usuaris. Living lab: amb les limitacions demo cratitzadores que hem esmentat en l’apar tat corresponent. Incubadora d’empreses: quan el paper de les empreses presents no és més que el d’aprofitar recursos i infraestructura sense buscar la col·laboració amb els grups i col· lectius presents. En qualsevol cas, el disseny dels laborato ris ciutadans està per completar-se i expe

Dossier

(10)

Vegeu també l’entrevista en vídeo: http://www.cccb.org/icionline/ ramon-sanguesa-¿modelo-citilab/

(11)

Compareu amb el programa de treball amb nens dels espais de producció basats en la programarització de la matèria Fablabs: Kid Labs.

(12)

Així ho semblen indicar els treballs de recerca al Citilab dirigits per Jordi Colobrans: els participants prenen decisions sobre certes capacitats d’ús de la tecnologia després de prendre part en algunes accions formatives.

(13)

Per a una visió més extensa d’altres possibles dimensions d’avaluació del projecte, vegeu Sangüesa, 2010b.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

riències del tipus del Citilab, el Medialab Prado(14) o el projecte europeu Lab2Lab són bones oportunitats per fer-hi recerca i afinar-ne el model. El fet de treballar amb (i no per a) els ciutadans és, potser, el que determina la resta de dimensions de recer ca, si més no pel que fa a recerca en mo dels organitzatius i processos d’increment de l’agència tecnocultural dels ciutadans. El component de recerca organitzativa és molt important atès que el model origi nal de laboratori ciutadà frega el límit de conceptes nous d’organització en xarxa on aquesta és molt més porosa que l’habitual (Granovetter, 2011). El laboratori del hacking: hacklab Hi ha altres labs que tenen un origen dife rent als dos anteriors. En efecte, a més de per iniciativa de l’administració pública, d’universitats, d’empreses o de consorcis mixtos publicoprivats, els labs de la tec nocultura poden sorgir i, de fet sorgeixen, de grups i col·lectius afins a la cultura pi

Juliol 2012

Núm. 38

rata (hacker). El lab corresponent seria el hacklab (també anomenat hackspace). Els hacklabs (Taylor, 2005) són llocs d’acció en el treball on persones amb interessos comuns dins la tecnologia es troben per col·laborar en els seus projectes. Es poden veure com laboratoris de treball obert que comparteixen recursos per desenvolupar projectes. Jarkko Moilanen, que ha fet di versos estudis sociològics sobre els hacklabs i els hackerspaces, ha mostrat que una de les activitats principals que s’hi fan és la d’aprendre junts construint coses (Moilanen, 2009). El component d’aprenentatge tam bé ha estat remarcat per altres estudis que defineix també els hacklabs com a espais on «les persones poden aprendre tecnologia i ciència fora dels confins del treball o l’es cola» (Farr, 2009). D’altra banda Raikon (Raikon, 2009) ha remarcat els compo nents constructivistes i construccionistes de l’aprenentatge que hi té lloc, dues marques de fàbrica de la cultura de disseny associada a la tecnocultura (Cavallo, 2001).

La innovació possibilita la creació de nous sistemes de comunicació, tot aprofitant els interessos dels ciutadans per determinades temàtiques com els hacklabs en els quals es comparteixen coneixements al voltant del desenvolupament tecnològic. RAMON SANGÜESA/ IRENE LAPUENTE

Tecnocultura i democràcia

Hi ha una certa discussió dins la comunitat pirata de si aquesta és una caracterització adequada atès que molts d’ells originalment complien una missió política i crítica clara de democratització de la tecnologia (Taylor, 2005). Sembla que la percepció sobre les di verses onades de hacklabs (la primera inici ada a finals dels anys setanta i les últimes en la darrera dècada) és que aquesta motivació inicial ha estat diluïda per l’aprenentatge conjunt i l’explotació econòmica del conei xement. Per exemple, en una recent visita al TechShop de Mountain View, el seu funda dor va mostrar-nos dos telèfons directament connectats a l’Oficina de Patents dels Es tats Units: qualsevol soci del hacklab podia trucar-hi per iniciar un procés de patentat d’un dels desenvolupaments que hagués fet al TechShop. Aquest és un comportament que segurament hauria estat considerat con trari als objectius i formes d’actuació dels hacklabs dels anys vuitanta. És interessant també comparar aquestes moti vacions inicials dels hacklabs amb les de l’actu al moviment Maker que està més orientat cap al rendiment econòmic individual d’esquema capitalista i emprenedor de Silicon Valley tot i que amb variacions molt més obertes i enfo cades a la creació d’un procomú de coneixe ment tecnològic pràctic que contribueixi a la democratització i el guiatge del desenvolupa ment tecnològic. Per a una discussió sobre els diversos tipus de labs de fabricació distribuï da (FabLabs, 100kGarages, Makerlabs etc.) i la seva relació amb diversos mecanismes de compartició de coneixement i resultats, ve geu Troxler, 2011. Aquests moviments estan relacionats amb el moviment DIY (Dot It Yourself) i el dels Makers (Anderson, 2010), (Doctorow, 2010). Els seus objectius no s’es goten en el desenvolupament de programari i objectes físics, sinó que es considera una apro ximació a l’apropiació i el disseny de nous mit jans i espais col·lectius com la ciutat (Ratto, 2010).(15) Per a una ampliació de la discussió sobre l’evolució de les motivacions i identitats dels hacklabs i hakckerspaces podeu consultar Moilanen, 2009. La tradició crítica i contracultural a la qual s’acollien alguns hacklabs potser està des

puntant un altre cop en hacklabs més recents que, seguint el fil de la programabilitat de la matèria, se centren en la biotecnologia i la genètica, exemplificats en els hacklabs asso ciats al biopunk (Wohlsen, 2011). Igualment pel que fa als que donen suport a la crítica feminista de la tecnologia digital en la línia encetada per Haraway (Haraway, 1991). Com he comentat, els models de gestió i re presentativitat d’aquests labs varien força des dels més centrats en una cultura oberta i en carada a la creació de procomú tecnològic i acció fins a altres molt més enfocats a la fa bricació i el lucre personal. L’escala de partici pació varia també en funció de l’agència que s’adquireix i el pes que hi ha en la creació de nova tecnologia, però en general dominen els procediments oberts i participatius. Tancant el bucle sobre la ciència de nou: el world wide lab Els tres tipus de labs anteriors existeixen en espais físics concrets que en algun cas han requerit una inversió important. Els espais són part dels actius compartits pels qui hi participen i, a vegades, aquesta participació n’inclou la seva gestió. Al mateix temps, els labs poden tenir una vida intensa a la xarxa i l’usen per col·laborar amb altres espais. Els mètodes i processos de la tecnocultura, però, tornen cap enrere en el temps i també afecten l’espai laboratori científic que estava a l’arrel de la genealogia que hem anat desgranant. En efecte, tant la recerca científica com el seu espai privilegiat, el laboratori científic, es virtualitzen cada vegada més.

Bruno Latour va resumir aquesta transfor mació de la recerca científica amb el nom de world wide lab (Latour, 2004). El treball de la ciència, i no només de les ciències dites dures(16) no s’esgota en l’espai tancat del labo ratori científic. No és que abans no hi hagué dades de camp que després s’analitzessin al laboratori, sinó que ara la connexió amb el món des del laboratori és molt més directa i estesa. I no només amb els objectes de la seva dedicació sinó amb el públic. D’entrada, el mateix laboratori fa ús d’In ternet per situar i controlar de forma remota

Dossier

(14)

Sobre què pot ser un MediaLab vegeu Sangüesa, 2011.

(15)

Per veure com això està entroncat amb possibles nous conceptes de ciutadania vegeu: http://diycitizenship.com

(16)

Vegeu, per exemple, FutureICT per a noves configuracions en xarxa de projectes de recerca en ciències socials. http://www. futurict.ethz.ch/FuturICT

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

els instruments de presa de dades.(17) D’altra banda, com remarca Latour, els projectes so bre problemes actuals són molt més grans del que es pot experimentar i analitzar només dins el laboratori; per exemplificar això, el problema de l’escalfament global és un dels que més se citen. Els experiments, a partir de les dades que es capten remotament es fan en l’entorn simulat dels supercomputadors que, per altra banda, cada cop són menys monolítics i més distribuïts. És interessant com els laboratoris indueixen a la participació remota del ciutadà, bé com a assistent de laboratori, bé com a col·lega ci entífic. Compartint en xarxa els ordinadors personals de molts voluntaris, per exemple, milers de jugadors de Foldit (Cooper et al. , 2010) no només participen fent càlculs per plegar proteïnes sinó que descobreixen o milloren noves estratègies per plegar-les i publiquen resultats en revistes científiques. Com diu Bruno Latour, al world wide lab, «ja no cal un doctorat per esdevenir investi gador». El grau de participació en aquest cas va més enllà del nivell d’educació i supera el d’aprenentatge. Hi ha una compartició efec tiva del procés de creació de coneixement. Cal encara aclarir quin nivell de decisió po den tenir els ciutadans en aquests processos col·laboratius de recerca de coneixement científic.(18) Alguns científics veuen un valor en aquests processos participatius com a forma de re torn a la societat, més enllà de la difusió via papers. El director del projecte Science Commons de creació d’un procomú cientí fic els veu també com un mecanisme d’am pliació de la capacitat de recerca i innovació de la societat i de decisió oberta en la recerca (Willibanks, 2010). Com a tot procés obert, la representativitat queda també sotmesa a les conegudes oscil·lacions del mèrit i la veu que s’han observat en altres iniciatives d’aquest caire. Discussió: soroll, límits i oportunitats dels models actuals Hem utilitzat el concepte de laboratori i les seves variants per explorar com s’estan arti culant mecanismes de democratització de

Juliol 2012

Núm. 38

la tecnocultura davant l’avenç d’un discurs tecnodeterminista inextricablement enllaçat amb el capitalisme avançat. Davant nous riscos d’exclusió i eliminació de capes de població del procés de guiatge dels proces sos tecnoculturals, els labs adopten diverses formes i proposen distintes maneres d’aug mentar l’agència ciutadana. Hem motivat la importància del concepte de disseny en la tecnocultura i les formes pràc tiques d’increment de l’agència basades en la millora de la capacitat de disseny digital així com el seu lligam amb l’increment del nivell de participació. S’han identificat els orígens de tres tipus de lab: el living lab, el laboratori ciutadà i el hacklab i la seva darrera variació virtual, el world wide lab, connectant-los amb les formes clàssiques dels laboratoris científic, industrial i de disseny. Hem intentat mos trar com l’arribada de l’era digital altera la definició, l’organització i els processos que tenen lloc als laboratoris amb la identifica ció del laboratori de recerca digital com el propi de la tecnocultura i iniciador de la se va acceleració. Aquestes formes clàssiques corresponen a organitzacions tancades, és a dir allunyades de l’escrutini i la participació del públic. La governança d’aquests laboratoris està sot mesa a la comunitat científica, el mercat o, a tot estirar, a l’interès públic general de for ma indirecta. Davant d’això els formats de democratització de la tecnocultura mostren diversos graus d’obertura, d’inclusió dels ciutadans i diversos nivells de participació. Cadascun d’ells, per tant, contribueix poc o molt a l’objectiu de qualsevol procés de mocratitzador que hauria de ser el de do nar la màxima capacitat d’agència crítica a la ciutadania. Això ens dóna un criteri bàsic per comparar el grau de capacitat democra titzadora dels nous labs: com més agència i participació en la decisió, més capacitat de mocratitzadora. Des de la barreja de mecanismes procedents de la democratització de la innovació i el dis seny centrat en els usuaris, hem identificat

(17)

Vegeu el projecte WISEBED que integra de forma interoperable i oberta xarxes europees de sensors: http://www.wisebed.eu/

(18)

Latour dóna exemples d’investigació decidida pels ciutadans en el seu article.

Tecnocultura i democràcia

Dossier

la forma living lab com un entorn actual ment de baixa participació i en tensió entre el resultat públic i el de mercat. Des de la perspectiva de l’acció ciutadana, les xarxes comunitàries i els medialabs hem pogut de finir un cert model de laboratori ciutadà que viu sota la tensió entre la replicació del dèficit model i altres formes més participatives. En l’evolució dels hacklabs hem trobat llocs on els processos de l’Open Source donen lloc a espais autogestionats amb gran participa ció en el seu funcionament que estan sent transformats en entorns de producció no sempre orientats al procomú. La realitat de tots aquests desenvolupaments està immersa en un soroll important si més no en com es presenten algunes de les seves motivacions i objectius. Així, la democratització de la innovació es presenta connectada amb esquemes empresarials, com l’Open In novation, que no estan gens adreçats a aug mentar l’agència dels ciutadans, més enllà de la seva possible independència econòmica com a emprenedors. La retòrica oficial euro pea sobre els living labs és especialment am bigua. La pràctica mostra realitats limitado res i de manca de participació tant en aquest format com en alguns laboratoris ciutadans. Igualment, la democratització proposada pels hacklabs s’ha demostrat que pot replicar pràctiques elitistes entre els que en saben i els que no, fins i tot a través de la utilització no meritocràtica dels mecanismes propis de re coneixement i concessió de poder de decisió dels projectes propis de l’Open Source i la cultura pirata (O’Mahony, 2007). La parti cipació sense accés a la propietat compartida del coneixement i productes generats per la comunitat posa en qüestió l’efecte democra titzador d’aquests processos i la compartició dels seus beneficis. Les oportunitats són grans, però. Punts crí tics que s’han d’explorar són el mateix con cepte d’usuari des de la perspectiva de l’agèn cia crítica democratitzadora. En connexió amb aquesta categoria compartida pel dis seny i la innovació, la complexitat, la re flexivitat i la multiplicitat d’actors i nivells d’acció dels labs democratitzadors presenten problemes pels mètodes habituals usats en

disseny. Wilkie (Wilkie, 2010), des del dis seny i l’etnografia, ha remarcat, per exem ple, que en els processos de disseny complex i especialment en el cas digital, l’usuari i el resultat del disseny no es poden considerar ens separats sinó que es creen mútuament l’un a l’altre, de forma evolutiva en el temps. De manera prou significativa, la contribució de Wilkie sobre user assemblages es proposa com una superació del concepte d’assemblage de Latour. Altres possibles línies de recerca que s’han d’explorar poden ser les que s’acullen sota el nom de metadisseny, on la participa ció té lloc en el disseny del mateix procés de disseny (Fischer, 2006). El disseny digital és essencialment un dis seny amb conseqüències socials. Lligar la competència en el disseny de sistemes soci otècnics amb la capacitat democratizadora dels labs sembla una forma de reforçar-ne la missió. És a dir, caldria enfocar la capaci tació ciutadana de cara a l’increment de la capacitat d’entendre i dissenyar els sistemes sociotècnics propis de la tecnocultura. Això va més enllà de la mera capacitació en tècni ques com el disseny de webs, la programa ció o la robòtica, tot i que tinguin efectes en l’augment de l’agència. En aquest sentit segurament és útil explorar nous mètodes de disseny enfocats a la creació de dissenya dors/usuaris/participants crítics de sistemes complexos. El critical making (Ratto, 2005)

Iniciatives com Techshop van molt més enllà dels hacklabs de primera generació, tot aprofitant al màxim els recursos tecnològics: dos telèfons directes a l’Oficina de Patents i al Departament de Comerç dels Estats Units per registrar els desenvolupaments i demanar assessorament de negocis. RAMON SANGÜESA/ IRENE LAPUENTE

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

és una variant interessant d’aportacions ori ginades en el critical design (Dunne, 2008) i l’etnografia del critical design (Barab, 2004). El lligam entre la pràctica del disseny i l’en senyament del disseny també és un camp que s’ha d’explorar sota aquesta nova pers pectiva crítica democratitzadora, tot i que

Bibliografia Almirall, E.; Wareham, J. «Contributions of Living Labs in reducing Market Based Risk». A: 15th International Conference on Concurrent Enterprising (ICE 2009), Leiden, The Netherlands, 22–24 June 2009 Anderson, C. «Next Industrial Revolution, Atoms Are the New Bits». Wired, Feb. 2010. http://www. wired.com/magazine/2010/01/ ff_newrevolution/all/1. Arnstein, S. R. «A Ladder of Citizen Participation». Journal of the American Institute of Planners 35, July 1969, p. 216-224. http://lithgowschmidt.dk/sherry-arnstein/ladderof-citizen-participation.html Arthur, B.W. The Nature of Technology: What It Is and How It Evolves. Free Press, 2009. Barab, S.A.; Thomas, M.K.; Dodge, T; Squire, K.; Markeda, N. «Critical Design Ethnography: Designing for Change». Anthropology & Education Quarterly. Vol. 35, núm. 2, p. 254–268, juny 2004. Bauwens, M. (2005) The political economy of peer production, CTheory http://www.ctheory.net Benkler, Y. (2007) The Wealth of networks. Yale University Press. Descarregable al web de l’autor: http://www.benkler.org/Benkler_ Wealth_Of_Networks.pdf. Bray, D. Wetware: A Computer in Every Living Cell. Yale University Press, 2011. Beunza, D. «Market Anthropology». Wired UK (març 2010), núm. 5. http://www.wired.co.uk/magazine/archive/2010/04/start/danielbeunza-market-anthropology. Beunza., D.; Stark, D. «Tools of the Trade: The Socio-Technology of Arbitrage in a Wall Street Trading Room». Industrial and Corporate Change 13 (2004), p. 369-400.

Juliol 2012

Núm. 38

val la pena parar atenció als precedents en aquesta empresa (Cavallo, 2000). Finalment, tant des de la perspectiva econò mica, com des de la legal i organitzativa, el fet que en bona part d’aquestes noves insti tucions es produeixen processos de creació

Castells, M. The Rise of the Network Society: The Information Age: Economy, Society, and Culture. Oxford UK: Blackwell Publishers, 1996. Cavallo, D. Technological Fluency and the Art of Motorcycle Maintenance: Emergent Design of Learning Environments. Ph.D. thesis. MIT Media Laboratory, Cambridge, MA. 2000. Chesbrough, H.W. Open Innovation: The new imperative for creating and profiting from technology. Boston: Harvard Business School Press, 2003. Cooper, S., Khatib, F.; Treuille, A.; Barbero, J; Lee, J.; Beenen, M; Leaver-Fay, A; Baker, D; Popovic, Z; and >57.000 Foldit players (2010) «Predicting protein structures with a multiplayer online game». Nature. (August 2010), núm. 5; 466(7307), p. 756–760. doi: 10.1038/nature09304. Doctorow, C. Makers. Tor Books, 2010. Dunne, A. Hertzian Tales Electronic Products, Aesthetic Experience, and Critical Design. MIT Press, 2008. Dutilleul, B.; Birrer A. J.; Mensink, F. W. «Unpacking European Living Labs: Analysing Innovation’s Social Dimensions». Central European Journal of Public Policy. Vol. 4 (june 2010), núm. 1, p. 60–85. Dunne, A. Hertzian Tales: Electronic Products, Aesthetic Experience and Critical Design. London: Royal College of Art computer related design research studio, 1999. European Commission Information Society and Media, Unit F4. New Infrastructure Paradigms and Experimental Facilities. Living Labs for user-driven open innovation. An overview of the Living Labs methodology, activities and achievements. Gener 2009.

ENOLL. European Network of Open Living Labs: http://www. openlivinglabs.eu/

Jenkins, H. Convergence Culture: Where Old and New Media Collide. NYU Press, 2006.

Farr, N. Rights and Obligations of Hackerspace members. http://blog. hackerspaces.org/2009/08/19/ rights-and-obligations-of-hackerspace-members/

JoCeCo Primeras Jornadas de Centros de Conocimiento. Cornellà, març 2010: joceco.citilab. eu/.

Fischer, G.; Giaccardi, E. «Metadesign: A framework for the future of end user development». A: Lieberman, H. Paternò, F.; Wulf V., (ed.) End User Development: Empowering People to Flexibly Employ Advanced Information and Communication Technology. Kluwer Academic Publishers, 2006, p. 427–457. Freitas, R. A., Merkle, R. C. Kinematic Self-Replicating Machines. Landes Bioscience, 2004. Gershenfeld, N. FAB The Coming Revolution on Your Desktop-From Personal Computers to Personal Fabrication. Basic Books, 2005. Giner, S. Ensayos Civiles. Barcelona: Península, 1987. Granovetter, M. «Organization Theory collides With Reality: Lessons from High Tech and Hip Hop». Conferència impartida al seminari del Departament de Sociologia, Universitat de Colúmbia, 6 d’abril de 2011. Guillot, A.; Meyer, J. A. How to Catch a Robot Rat: When Biology Inspires Innovation. MIT Press, 2011. Haraway. D. «A Cyborg Manifesto: Science, Technology, and Socialist-Feminism in the Late Twentieth Century». A: Simians, Cyborgs and Women: The Reinvention of Nature. New York: Routledge, 1991, p.149-181. Hiltzik, M. A. Dealers of Lightning: Xerox PARC and the Dawn of the Computer Age. Harper Paperbacks, 2000.

Kellner, D. A. «Habermas, the Public Sphere, and Democracy: A Critical Intervention». A: Hahn, L.E. (ed.) Perspectives on Habermas. Open Court Publishing, p. 259-288, 2000 Kelly, K. What Technology Wants. Viking Adult, 2010. Knörr-Cetina, K. D. Epistemic Cultures: How the Sciences Make Knowledge. Cambridge: Harvard Univ. Press, 1999. Kurzweil, R. The Singularity Is Near: When Humans Transcend Biology. Penguin, 2006. Krugman. P. «Bits, Bands and Books». The New York Times, juny, 6, 2008 http://www. nytimes.com/200 8/0 6/0 6/ opinion/06krugman.html Landau, V.; Clegg, E. The Engelbart Hypothesis. Dialogues with Douglas Engelbart. Segona edició. NextPress, 2009. Latour, B. «A Cautious Prometheus? A Few Steps Toward a Philosophy of Design (With Special Attention to Peter Sloterdijk)». Keynote lecture, History of Design Society Falmouth, 3rd September 2008. A: Hackne, F.; Glynne J.; Minto, V. (ed.) Proceedings of the 2008 Annual International Conference of the Design History Society – Falmouth, 3-6 September 2009, e-books, Universal Publishers, p. 2-10. Latour. B. «The world wide lab. Experimentation Without Representation is Tyranny». Wired.

Tecnocultura i democràcia

de procomú i que el seu ús xoqui amb in teressos privats d’alguns dels participants, obliga a estendre la recerca actual en mo dels organitzatius oberts i els seus models de creació de valor (Troxler, 2010) (Benkler, 2007) afegint-hi el criteri de l’increment de l’agència democratitzadora i reconeixent de

11.06. June 2003. http://www. wired.com/wired/archive/11.06/ research_spc.html Latour, B.; Woolgar, S. Laboratory Life: the Social Construction of Scientific Facts. Princeton University Press, 1986. MediaLab Prado. Madrid: http:// medialab-prado.es Mensink, W. H.; Birrer, F. A. J. «Democratising technology and innovation: the role of the “participant” in Living Labs». A: International Conference of the European Association for the Study of Science and Technology, 2010. Mitchell, W. J. Me++: the cyborg self and the networked city. Cambridge: MIT Press, 2003. Moilanen, J. «Sociological View of Hackers and Hackerspaces». Extreme Activities in Cyberspace (2009). http://extreme.ajatukseni.net/2009/11/17/sociologicalview-of-hackers-and-hackerspaces/ Niitamo, V.-P.; Kulkki, S.; Eriksson, M.; Hribernik, K. A. «Stateof-the-art and good practice in the field of living labs». A: Proceedings of the 12th International Conference on Concurrent Enterprising: Innovative Products and Services through Collaborative Networks. Milan, Italy (2006), p. 349-357. O’Mahony, S.; Ferraro, F. «The emergence of governance in an open source community». Academy of Management Journal, núm. 50 (2007), p.1079-1106. Pallot M. Engaging Users into Research and Innovation: The Living Lab Approach as a User Centred Open Innovation Ecosystem (2009). Webergence Blog. http://www.cwe-projects. eu/bscw/bscw.cgi/1760838?id= 715404_1760838 Pangaro, P. «Instruction for Design

Dossier

bell antuvi la coexistència de models de cre ació de valor enfrontats: estat, mercat, pro comú (Bauwens, 2005). El camp és ampli, però l’empresa de la democratització de la tecnocultura requereix una atenció especial atesa la seva rellevància en la correlació de forces que hi ha a la societat actual. n

and Designs for Conversation». A: Luppicini, R. (ed.) Handbook for Conversation Design for Instructional Applications. Hershey, New York: Information Science Reference Publishers, 2008. Pinch, T.; Hughes, T.; Wiebe, B. The Social Construction of Technological Systems. Cambridge: MIT Press, 1989. Ratto, M.; Ree, R. The Materialization of Digital Information and the Digital Economy. Knowledge Synthesis Report. University of Toronto. Desembre 2010. http:// www.criticalmaking.com/ddimit/ wp-content/uploads/2011/02/ SSHRC_DigEcon_DDF.pdf. Raymond, E. S. The cathedral and the bazaar: musings on Linux and open source by an accidental revolutionary. Sebastopol (EUA): O’Reilly & Associates, Inc., 2001. Regot, S.; Macia, J.; Conde, N.; Furukawa, K.; Kiellen, J.; Peeter, T.; Hohmann, S.; de Nadal, E.; Posas, F.; Solé, R. «Distributed biological computation with multicellular engineered networks». Nature. Vol. 469, p. 207-211. 13 Gener 2011. DOI: doi:10.1038/ nature09679 Ringeisen, B. R.; Spargo B. J.; Wu, P. K. (ed.). Cell and Organ Printing. Springer, 2010. Rushkoff, D. Program or be programmed: Ten commandments for a digital age. New York: OR Books, 2010. Rushkoff, D. (2011) Party like it’s 1992. http://rushkoff. com/2011/03/24/party-like-its1992/ Sangüesa, R. Medialabs, trazos para un diseño. Conferència pronunciada al MediaLab USAL. Universitat de Salamanca, 31 de Gener de 2011. http://fluxchange. typepad.com/files/pdfmedialabusall.pdf

Sangüesa, R. (2010) «The softwarization of stuff». Technocultures. http://fluxchange.typepad.com/ en/2010/04/the-softwarizationof-stuff.html.

Scholz, T.; Liu, L. Y. From Mobile Playgrounds to Sweatshop City. Situated Technologies Pamphlet 7: Fall 2010. http://www.situatedtechnologies.net/files/ST7-MobilePlaygrounds_SweatshopCity.pdf

Sangüesa, R. (2010) «The Citilab Model». Technocultures. http://fluxchange.typepad.com/ en/2009/09/my-cccb-presentation-in-pdf.html

Schuler, D.; Namioka, A. E. Participatory Design: Principles and Practices. Mahwah, NJ: Lawrence Erlbaum Associates, 1993.

Sangüesa, R. (2010) Cambio de rumbo: La vida después de Citilab. http://fluxchange.typepad.com/files/postcomiatcitilab.pdf

Suarez-Villa, L. Technocapitalism: A Critical Perspective on Technological Innovation and Corporatism. Temple University Press, 2009.

Sangüesa, R. (2009) «Sunday Quotation: The world is digital». Technocultures. http://fluxchange.typepad.com/en/2009/11/ sunday-quotation-the-world-isdigital.html.

Taylor, P. A. «From hackers to hacktivists: speed bumps on the global superhighway?». New Media & Society, núm. 7(5), p. 625 (2005).

Sennett, R. El Artesano. Barcelona: Anagrama. (Argumentos), 2009. Schön, D. A. The Reflective Practitioner: How Professionals Think In Action. Basic Books, 1984. Scott, D. T. «Bubble 2.0: Organized Online Critique of Web 2.0». Rocky Mountain Communication Review (6) 1, Agost 2009. http:// www.rmcr.utah.edu/ Serra, A. (2010) «Citilabs: ¿Qué pueden ser los laboratorios ciudadanos?». La Factoria. (generfebrer, 2010), núm. 45-46. Serra, A. Design Cultures. Estudio etnográfico de los proyectos de investigación de la School of Computer Science de Carnegie Mellon University, un «computer-intensive campus» norteamericano. Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica. Universitat de Barcelona, 1992. Serra, A.; Sangüesa, R.; Badenes, V. (1998) Can Suris, un laboratori ciutadà. Proposta de creació de Citilab.

Townsend, A. (2010) Comunicació personal. Vegeu també: A planet of Civic Laboratories. Future of Cities, Information and Inclusion. Institute for the Future Forecast Map Reader. http://iftf.me/public/ SR-1352_Rockefeller_Map_reader.pdf Veak, T. Democratizing Technology. Andrew Feenberg’s Critical Theory of Technology. SUNY Press, 2006. Von Hippel, E. Democratizing innovation. Cambridge: MIT Press, 2005. Waldrop, M. The Dream Machine: J.C.R. Licklider and the Revolution That Made Computing Personal. Viking Adult, 2001. Willibanks, J. (2010) Comunicació personal. Wilkie, A. User Assemblages in Design: An Ethnographic Study. Tesi Doctoral. Goldsmiths College, University of London, 2010. Wohlsen, M. Biopunk: KitchenCounter Scientists Hack the Software of Life. Current Hardcover, 2011.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

etnografia i empresa

Joan Vinyets i Rejón A Piece of Pie BARCELONA_CATALUNYA

Cocreació

La mirada antropològica: una palanca d’innovació. Antecedents i experiències en la seva praxi

L’article ofereix un marc general en què es pugui situar l’antropologia aplicada a l’empresa per a la innovació i el disseny de nous productes i serveis. Repassa breument l’evolució, presenta una visió general de les aportacions principals i explica la relació amb el disseny mitjançant exemples extrets de la pràctica professional.

The article provides a general framework in which to place anthropology applied to the company to innovate and design new products and services. Briefly reviewed the evolution, presents an overview of the main contributions and explains the relationship with design using examples from professional practice.

Etnografia i empresa

Dossier

L’autor

Llicenciat en Antropologia Social i Cultural per la Universitat de Barcelona, ha treballat en l’estudi de la cultura material, del consum i dels consumidors, i en diverses investigacions sobre la influència dels aspectes culturals en les experiències i pràctiques de disseny i innovació.

odríem situar les arrels de l’antropologia com a dis ciplina aplicada al món de l’empresa en el context eu ropeu, coincidint amb el pe ríode colonial, quan l’acti vitat comercial amb els països colonitzats requeria un coneixement local específic. Un bon exemple en va ser la creació de la Court of Directors of The East India, a principis del segle xix, amb l’objectiu explícit d’ad quirir coneixement antropològic de l’Índia, un coneixement molt valuós per als inte ressos comercials i administratius d’aquest país, per part de l’imperi britànic. De fet, fins i tot des del mateix Govern britànic, la Secretaria d’Estat per a les Colònies va crear diversos comitès d’investigació i re cerca per aportar coneixement i assistència en el desenvolupament de les colònies. Un dels comitès més conegut va ser el Coloni al Social Science Research Council, fundat l’any 1944, per assessorar el govern en tots aquells aspectes sociològics i antropològics relacionats amb el desenvolupament dels territoris colonitzats.

Amb l’aplicació de metodologies científiques al món de l’empresa, va néixer l’interès per dur a terme una antropologia aplicada al món del treball industrial i empresarial als EUA. GETTY IMAGES

Aquesta vinculació de l’antropologia aplica da a l’activitat comercial i econòmica tam bé la trobarem als Estats Units que, a finals del segle xix, immersos en la revolució in dustrial, van canviar l’enfocament antro pològic dels indis nadius americans vers la recerca aplicada en les noves indústries i el procés d’industrialització. El sorgiment de la indústria americana va aportar desenvo lupaments científics com la teoria de l’or ganització, coneguda com a gestió científica, desenvolupada per l’enginyer Fredrick W. Taylor. Segons aquest enginyer, les activi tats dels treballadors i gestors havien de ser determinades a partir de mètodes cientí fics, mitjançant la investigació de les capa citats i coneixements necessaris per desen volupar un determinat rol i tasca; també, òbviament, per definir les instruccions ne

cessàries per aconseguir el millor ambient que garantís el comportament més eficient dels treballadors i la productivitat. De fet, aquesta aproximació disciplinària portaria, durant el boom dels anys vint, al naixement de la teoria de gestió coneguda com el welfare capitalism i que situava la seva hipòtesi en la millora de les condicions i la qualitat de vida dels treballadors. Precisament, és en aquest context on po dem trobar el que serà el naixement incipi ent de l’antropologia aplicada a l’empresa i el seu futur desenvolupament aplicat a la innovació, liderat avui pels nord-americans. La conseqüència d’aquesta forta industria lització és que companyies com la Western Electric van iniciar un seguit d’investigaci ons per tal de millorar la productivitat a les fàbriques de Chicago. La companyia volia investigar com podia millorar les condicions de treball dels seus empleats perquè la seva fatiga i insatisfacció es reduïssin. Les seves investigacions, iniciades l’any 1928 i diri gides per Elton Mayo —sociòleg i psicòleg industrial— s’enfocaren a estudiar les con dicions ambientals i el context de treball dels treballadors. L’objectiu era identificar els factors psicolò gics que afectaven els treballadors i la seva productivitat. En aquest període, Mayo te nia relació amb antropòlegs com Malinows ki i Radcliffe-Brow, coneixia els seus treballs d’investigació dels sistemes socials en el pro pi context mitjançant el treball de camp et nogràfic. Així serà com, a través d’ambdós antropòlegs, va poder disposar de la parti cipació d’alguns dels seus estudiants en les investigacions que va portar a terme. Seguint l’exemple de la Western Electric, altres com panyies com la Sears, o la International Bu siness Machines (IBM) també van desenvo lupar aquest tipus d’investigacions aplicant el mètode etnogràfic, que portarien al naixe ment de l’antropologia industrial.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Posteriorment, la nova emergència de l’an tropologia aplicada a les empreses la podem situar en el context de la societat postfordis ta, en un període de grans canvis de caire econòmic i tecnològic, que obriran noves oportunitats per a l’antropologia. Fent ús d’una antropologia aplicada amb un enfo cament clarament funcionalista, creant uns desenvolupaments que aniran més enllà de la visió productivista dominant del segle xx. Ara els nous enfocaments estaran dominats per una visió centrada en els consumidors, dins del nou escenari provocat per la glo balització i la societat de consum. Recor dem que, en aquesta nova visió, diferents antropòlegs com Marshall Sahlins (1976), Mary Douglas i Baron Isherwood (1978), Daniel Miller (1995) i Grant MacCraken (1990), entre altres, postulen la funció essen cial del consum com a productor de sentit en les pràctiques quotidianes, i remarquen la centralitat del consum en la producció i reproducció de patrons culturals de sentit i pràctica, que atorguen al consum i al con sumidor un rol actiu i creatiu. El perquè de l’aplicació de l’antropologia per innovar Abans, en la societat fordista les companyies es caracteritzaven per una visió productiva i unidireccional on el mercat i els consumi dors eren només receptors on casualment calia llançar els productes, sense cap més consideració. Molt sovint, les companyies primer fabricaven el producte i després es preocupaven d’allò que acceptaria el consu midor. Una mostra clara en seria una de les frases cèlebres que més explica aquesta visió, la d’un dels pares del paradigma industrial, Henry Ford: «un client pot tenir el seu cot xe del color que desitgi, sempre que desitgi que sigui negre».

Si més no, progressivament en el marc d’aquesta nova societat postfordista, mol tes de les grans companyies americanes varen prendre consciència de la necessitat, d’una banda, de comprendre i arribar a aquests consumidors —tant en els propis mercats domèstics com en els exteriors— i de l’altra, de canviar les seves pràctiques i mètodes de manera fonamental. A partir d’ara, aquesta

Juliol 2012

Núm. 38

nova perspectiva dels consumidors (defen sada per antropòlegs com Sahlins, Douglas i Isherwood, Miller, i MacCraken), junta ment amb la necessitat d’intercanvis creatius amb ells, seran els factors transformadors que progressivament canviaran la mane ra com el comportament del consumidor és concebut i les formes d’actuar amb ells, afectant clarament les disciplines tradicio nals d’investigació del mercat. Si en el passat el màrqueting tenia un enfo cament quantitatiu i estadístic, on el con sumidor era sovint un nombre en un full de càlcul o un «estereotip» descrit en ter mes de factors de decisió i comportaments de compra, ara les empreses (amb la nova orientació al consumidor) necessitaran no ves aproximacions metodològiques. El seu interès anirà més enllà de la descripció dels comportaments i factors de compra o socio demogràfics, i l’enfocaran per obtenir una comprensió holística de les vides dels con sumidors en els seus contextos d’activitat, al llarg de tot el cicle i experiències al vol tant del producte (informació, prescripció, compra, consum, destrucció). L’objectiu serà aconseguir una observació en context que els aporti un coneixement sobre noves oportunitats de crear o millorar els produc tes. Per tant, com a resultat, tal com remarca Babba (2006: 42), l’antropologia i l’etnogra fia s’hauran convertit en eines emergents, atesa la necessitat que tenen les empreses de mètodes inductius i de noves aproximacions qualitatives als consumidors que possibilitin l’exploració de noves qüestions i interpreta cions dels consumidors. En aquest context canviant, més complex i altament simbòlic, ara les companyies ne cessiten unes metodologies que permetin entendre les experiències i percepcions de les persones (ciutadans, consumidors i usuaris) de forma més profunda. En aquest sentit, cal apuntar els estudis recents desenvolupats a diverses universitats nord-americanes so bre la influència del pensament no consci ent en el comportament dels consumidors. Destaquem el fet que «un 95% del nostre pensament no és conscient», tal com asse nyala Zaltman (2003: 10) citant el psicò

L’aplicació de l’etnografia a la indústria significà la creació de l’antropologia industrial per part d’autors com Elton Mayo

Etnografia i empresa

leg Georhe Lowenstein de la Universitat Carnegie-Mellon, líder en l’aplicació de la psicologia al comportament econòmic. Així doncs, és en aquest context on precisament hauríem de situar la importància de l’etno grafia aplicada a les empreses, pel fet de ser una eina que permet la comprensió del no conscient dels usuaris i consumidors a tra vés de l’observació del seu comportament. Precisament, un dels objectius fonamentals de la visió etnogràfica és adquirir la capaci tat de veure a través dels ulls de l’usuari per comprendre la veritable natura i el rol que un determinat ítem té en la seva experièn cia i ús ostensiu. Tal com apunta el mateix Zaltman, mitjançant l’observació de les ex periències d’ús d’un producte, és possible captar la dimensió cognitiva i comporta mental associada al producte —identificar les motivacions i actituds associades— per poder comprendre els significats vehiculats a través del seu ús: les inferències relaciona des a l’ús ostensiu del producte. S’entra, així, en un nou context on podem apreciar com l’antropologia assoleix un rol molt important a les empreses amb dues pos sibles aplicacions d’investigació i, alhora, com

a agent facilitador del canvi: primerament, en la construcció d’una cultura d’innovació a l’em presa, mitjançant la comprensió de l’organit zació i dels factors humans per a la millora de la cultura i els comportaments de gestió de la innovació. Seguidament, en canvi, es tractaria d’aplicacions més enllà de l’empre sa com a subjecte d’estudi que se centrarien en l’exploració del binomi usuari i producte: d’una banda, en la construcció d’una cultura de comprensió profunda dels usuaris, a través de l’estudi dels comportaments dels usuaris en context, per informar del disseny de nous productes i serveis, i que podem definir com a disseny centrat en l’usuari, o disseny etno gràfic; d’altra banda, per transformar els processos de generació i disseny de nous productes i serveis, atorgant als consumidors i usuaris una nova centralitat i rol participatiu com a agents cocreadors. La conseqüència d’aquesta concepció polivalent de l’ús aplicat de l’antro pologia, davant les visions més monolítiques, és que ofereix la possibilitat de ser aplicada de maneres diverses. Amb totes aquestes aportacions que s’han comentat fins ara, ja s’ha fet un pas fona mental cap a l’enfocament aplicat de l’antro

Dossier

Els primers treballs antropològics en el món industrial posaven l’èmfasi en cercar mètodes per a millorar la producció. Imatge d’un model Ford T. AGE FOTOSTOCK

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

pologia a l’empresa, del qual es parlarà amb exemples en els apartats següents. L’estudi etnogràfic dels factors humans a l’empresa: l’etnografia de la cultura Esquemàticament, aquesta primera línia d’aplicació tracta l’estudi i comprensió dels comportaments de les persones i la cultura de gestió dins de l’empresa. Sense orientarla als seus productes i clients, s’enfoca en l’empresa com a subjecte d’estudi, i descriu i explica els comportaments de les persones i grups dins de l’empresa, amb l’objectiu de modificar aquests comportaments en relació

Juliol 2012

Núm. 38

amb algun aspecte concret. Per exemple, per facilitar el canvi cultural i assolir una cultura d’innovació per part de les persones i equips de l’empresa, mitjançant la transformació de la cultura de l’organització i de l’experiència dels agents implicats. Els primers antropòlegs a estudiar els com portaments organitzatius dins de l’empresa es van enfocar a demostrar la importància del punt de vista dels nadius, com a important font i recurs de coneixement que les empre ses han de considerar a l’hora d’investigar la cultura corporativa. De fet, aquest treball etnogràfic ha estat una gran base en els de

Aconseguir una cultura més enllà de la realitat tècnica del producte Un exemple de la importància de l’aplicació de l’etnografia al món empresarial fou la col·laboració amb una empresa que volia aconseguir canviar la seva cultura interna pel que fa als seus procediments tradicionals d’innovació, centrats en les capacitats tècniques i els coneixements tecnològics dels seus empleats, la majoria enginyers i tècnics amb un coneixement molt avançat de la tecnologia. Des de la direcció, després del fracàs de diferents productes que no havien estat acceptats pels consumidors, eren conscients de la necessitat de construir una cultura més empàtica i creativa, posant al centre els usuaris i consumidors. La paradoxa era que la cultura de l’organització estava molt marcada per un tipus de relacions jeràrquiques, assentada en una autocomplaença generalitzada en l’equip, atesa l’oportunitat que durant molts anys havien suposat els seus coneixements i capacitat tecnològics. Des del treball de camp intern enfocat en l’estudi del comportament humà de l’organització, de determinats

(1) Rick Robinson va ser un dels cofundadors d’E-Lab, l’empresa de Chicago que va ser pionera en l’aplicació de l’antropologia i del mètode etnogràfic per innovar i dissenyar nous productes i serveis, una empresa amb la qual vaig poder col·laborar i aprendre les bases de l’aplicació de l’antropologia per innovar. Aquesta és una praxi que avui s’ha estès arreu del món i que ha estat reconeguda per diversos mitjans com el Business Week, la CNBC, la Harward Review; institucions com l’American Anthropology Association, les universitats de Harward, Berkley,

membres de l’equip, dels seus procediments i experiències d’innovar i dissenyar un nou producte, es van poder identificar un seguit de factors importants: manca de flexibilitat i dinamisme; poca capacitat d’intercanvi d’idees i, finalment, una molt baixa tolerància amb l’error. Vàrem identificar una barrera molt rellevant en la cultura de l’organització, l’actitud d’autocomplaença generalitzada. Una de les conseqüències directes era que es transformava en el pitjor enemic per aconseguir una cultura innovadora. Per tant, calien circumstàncies externes que activessin i facilitessin el procés de canvi, però des d’una lògica cultural propera a la que hi havia en l’equip, acostumat a donar solucions a problemes sentits com a tals. En aquest sentit, es va identificar que un detonant clar podia ser el de les oportunitats del mercat, ara representades pel coneixement etnogràfic dels seus consumidors i usuaris. Un coneixement adquirit amb les diverses onades i nivells de treball etnogràfic que vàrem desenvolupar en tres mesos. La implementació del canvi cultural es va iniciar amb la presa de consciència i el convenciment de la necessitat del canvi, del treball col·laboratiu i la participació. L’etnografia va aportar un coneixement molt rellevant i valuós, en mostrar la realitat de les experiències dels consumidors i usuaris dels seus productes: els permetia conèixer el conjunt de problemes i frustracions que acumulaven els usuaris dels seus productes i dels de la competència, juntament amb les necessitats latents que s’identificaven en l’observació en context. Un coneixement tàcit que es podia convertir en oportunitats per desenvolupar les capacitats tecnològiques dels equips de la companyia. Durant el treball de camp amb els consumidors es va convidar diversos membres de l’equip a formar part de les

Etnografia i empresa

senvolupaments posteriors de l’antropologia aplicada a l’empresa i del creixement de disciplines i àrees de coneixement important com la pròpia gestió del coneixement. La unió entre etnografia i disseny: el disseny etnogràfic La segona línia d’aplicació etnogràfica la podem definir com «el disseny etnogràfic». Es tractaria de l’aplicació de la investigació etnogràfica per a la informació del disseny de productes i serveis mitjançant l’ús de l’etnografia. En aquest cas l’aspecte més rellevant és la relació del binomi etnografia i disseny. Es tracta d’una unió complementària entre una

disciplina creativa com el disseny i una altra de científica com l’antropologia, un repte interdisciplinari. Un nou model conceptual i pràctic que sol atribuir-se com a resultat del treball de dos antropòlegs nord-americans, Lucy Suchman i Rick Robinson.(1)

Dossier

o l’Illinois Institute of Technollogy, i empreses com Microsoft, Intel, entre altres. Fins i tot, d’aquest grup de pioners ha sorgit la conferència EPIC sobre la praxi de l’etnografia aplicada a l’empresa i que es fa anualment.

Schuman va començar a col·laborar professionalment com a antropòloga amb Xerox, al seu centre d’investigació PARC, influenciada per l’etnometodologia de Garfinkle. La investigació de Schuman (Plans and Situated Actions: The Problem of Human Machine Communication, 1987) es va centrar en l’observació de la comunicació de les instruc-

exploracions etnogràfiques a les cases dels usuaris i consu midors, per observar i registrar les seves experiències en con text. Aquesta participació en el treball de camp es va convertir en un aprenentatge molt significatiu i valuós, transformant els participants en agents de canvi dins de la mateixa empresa. Els resultats de les exploracions etnogràfiques posaven en evidència que l’equip tenia un desconeixement profund dels usuaris, dels seus problemes, de les seves necessitats i de les frustracions que tenien davant uns productes inadequats, pensats des de la lògica tècnica, sense considerar l’usuari. Es tractava d’una amenaça real, d’un detonant que permetia desencadenar el procés de canvi. En definitiva, d’un model cultural per a l’acció que després va passar a fer una funció didàctica important, focalitzant aspectes diferents. Els resultats que vàrem aportar a la companyia es van convertir en una font estratègica per a la gestió del conei xement. En un recurs d’aprenentatge significatiu de doble utilitat: d’una banda, perquè van permetre forçar una presa de consciència de les amenaces internes, dels esquemes de conducta i pensament mantinguts a l’organització que feien difícil competir en un mercat saturat i complex. D’altra banda, van obrir noves oportunitats i van facilitar el plan tejament de nous reptes als quals es desitjava arribar. En aquest sentit, els resultats van servir en el diagnòstic, per a la identificació d’aspectes de millora; en la planificació del canvi, per a la formulació precisa dels problemes i disfun cions susceptibles de millora; finalment, en la implementa ció, per al desenvolupament del pla d’acció i mecanismes de seguiment i revisió. De fet, aquests resultats van possibilitar als membres de l’empresa que s’identifiquessin amb el projecte estratègic

de la corporació i que s’impliquessin en la seva con secució. Actualment, tot el material etnogràfic generat es continua utilitzant de forma creativa per mantenir l’atenció de tots i comprendre les exigències de l’entorn, assegurar que tothom té clars els reptes que es pretenen aconseguir i crear oportunitats. Convenientment empaquetat aquest coneixement etnogràfic dels seus clients (quaderns d’experiències, pòsters interns, curtmetratges, etc.) s’ha convertit en una eina de narrativa fonamental, que facilita la construcció d’una cultura comuna afavoridora del canvi (acceptació, empatia, adaptació i autoreflexió). Permet crear, entusiasmar i engrescar l’equip, per motivar-lo a partir de la inte gració del punt de vista dels clients (usuaris i consumi dors) mitjançant el testimoni directe dels companys que havien assistit al camp. També, a través de diferents presentacions, materials i videoreportatges que varen ser editats i utilitzats com a material intern de difusió del coneixement adquirit: per a l’estímul de noves idees, per a l’establiment d’empatia i coneixement dels seus usuaris, «posant-se en la seva pell», i per a la millora de la comunicació adreçada als seus clients. Finalment, tot el canvi cultural generat ha permès crear uns marcs de treball més col·laboratius i millorar la gestió del coneixement. Aquests canvis són el resul tat d’un procés d’aprenentatge personal de tot l’equip organitzatiu que ha suposat no només la modificació de les maneres de fer, sinó també d’allò que es pensa en l’organització. Creant les bases d’una nova cultura més innovadora i creativa.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

cions d’ús entre els usuaris i les màquines produïdes per Xerox i va permetre identi ficar els problemes motivats per un disseny basat en determinats estereotips dels usua ris, així com de les instruccions dissenyades per donar resposta a les necessitats d’aquests usuaris. El seus resultats mostraven les seves confusions i frustracions, que partien d’altres models cognitius i comportaments. Aquests resultats van ser una veritable revolució a Xerox, que va canviar el model de disseny dels seus productes: de centrar-se en capa citats tècniques i tecnològiques, es va passar a posar com a requeriment un disseny i en ginyeria que facilitessin un ús intuïtiu i fà cil dels seus productes. Xerox es convertiria en pioner i referent en l’aplicació de l’etno grafia per innovar en nous productes i en el disseny centrat en l’usuari. Tot i les experiències pioneres de Schuman a PARC sobre la idea que tot nou concep te de producte havia d’iniciar-se de la com prensió profunda en context dels usuaris, de registrar-se en vídeo i d’analitzar-se des dels coneixements i la teoria antropològica, se rà Robinson qui crearà la primera empresa de serveis específics enfocada cap a aquesta pràctica, unint el disseny i l’etnografia. Una pràctica pionera que avui s’ha difós arreu el món i popularitzat, principalment en em preses tecnològiques i de gran consum. Ma lauradament, però, en el nostre país conti nua sent una pràctica poc coneguda en el món empresarial i gens reconeguda en el món acadèmic, i només alguns pioners l’han desenvolupat amb el rigor que requereix. Aquesta nova praxi implica la creació d’equips de recerca interdisciplinaris amb antropòlegs i professionals d’altres discipli nes (psicòlegs, dissenyadors, enginyers, etc.) fins arribar a la pròpia implicació dels usu aris. S’enfoca a observar en profunditat els usuaris en context, basant-se en el registre i en la visualització de les seves experiències, en l’estudi de les seves pròpies narratives, per adquirir un coneixement contextual de les activitats desenvolupades i poder assegurar una comprensió del coneixement tàcit que vehiculen amb les seves experiències. Avui dia és habitual trobar aquest tipus d’equips i

Juliol 2012

Núm. 38

investigacions a empreses com Appel, Intel, Microsoft, Yahoo, etc., on s’han creat grups específics d’antropòlegs i altres científics so cials dedicats a l’observació directa dels usu aris i consumidors. Un dels grups pioners va ser l’anomenat People and Practices Re search (PaPR), creat per Intel, amb més de deu anys d’existència, i amb els quals hem tingut l’oportunitat de poder col·laborar en diversos projectes internacionals. L’etnografia com a facilitadora empàtica i cocreadora de valor Tal com hem vist anteriorment, de la societat industrial fordista emergia un patró de ne cessitats força homogeni i, en conseqüèn cia, una producció industrial i un disseny amb una forta centralitat i unes polítiques estandarditzades. Parafrasejant Giddens, «les conseqüències de la modernitat» han fet que avui la societat sigui molt més com plexa i dinàmica. En el marc de la societat industrial, els objectius clàssics del disseny de productes —aquells que responien a necessi tats homogènies (funcionalitat, ergonomia, etc.)— van poder abordar-se des del bino mi empresa privada - prestació tecnocràtica dels dissenyadors. Una resposta que, d’una banda, actualment sembla no ser suficient i que, de l’altra, fins i tot pot ser que no pugui operar gaire més com la lògica principal del projecte d’innovació d’un nou producte o servei. Els nous reptes de la societat complexa —globalització i localització, diversitat i sos tenibilitat, equitat i solidaritat— exigeixen

L’observació de la comunicació de les instruccions d’ús entre els usuaris i les màquines produïdes per Xerox va permetre identificar els problemes motivats per un disseny basat en determinats estereotips dels usuaris. JORDI PLAY

Etnografia i empresa

Dossier

Innovar partint del coneixement tàcit de consumidors i usuaris

JORD IP LA Y

Un dels primers treballs que la nostra empresa va fer a l’Estat espanyol és un bon exemple per a adonar-se’n del potencial de l’etnografia com a eina de creació innovadora. L’encàrrec va ser molt clar per part del, aleshores, director general: «estem perdent quota de mercat en la categoria dels tuppers donada la competència asiàtica, si no innovo haurem de tancar la fàbrica [...] Tinc clar que no puc competir per preu, que haig de trobar alguna idea de producte que aporti valor real als meus clients [...] i potser ha arribat l’hora de mirar-los amb un nou punt de vista». El repte de l’empresa era clar, volien que els ajudéssim a aconseguir coneixement rellevant per innovar una línia de productes tèrmics. Així, vam desenvolupar un projecte d’investigació etnogràfica orientat a explorar oportunitats d’innovació de productes més enllà de la categoria. En lloc de mirar els productes ens vam enfocar en les experiències dels usuaris amb la seva alimentació. El treball de camp es va centrar a investigar les seves diferents experiències en el procés de conservació, transport i consum d’aliments dins i fora de casa. El projecte també tenia altres objectius com canviar la cultura d’innovació; adquirir noves eines i metodologies per generar bons conceptes de forma més ràpida i viable, i, també, definir escenaris per planificar l’estratègia d’innovació de productes a curt i mitjà termini aplicant l’etnografia com a palanca d’innovació. El projecte es va desenvolupar en tres fases: una primera d’investigació de l’entorn, de les tendències i dels consumidors, en la qual es van visitar diferents llars, oficines i entorns per comprendre els hàbits dels consumidors en el seu context i en relació amb la seva alimentació: preparació, emmagatzematge, transport i consum dels aliments per a les seves ingestes fora de casa. En aquesta fase es va poder descobrir una necessitat latent de dignificar l’experiència de menjar fora de casa: necessitat de trencar les percepcions fundades en la imatge tronada de la carmanyola i del pícnic, de facilitar l’opció de menjar sa, com a casa, en qualsevol entorn, amb totes les facilitats i garantint un transport fàcil i higiènic, i la preservació del menjar. La segona fase va ser de definició dels usuaris tipus i el brífing de disseny.

Basats en el coneixement tàcit dels consumidors, adquirit en el treball de camp, també es va generar la comunicació del nou producte. Finalment, com a resultat, podem parlar del gran èxit de la Nomad, que es va convertir en un producte d’èxit gràcies a l’acollida per part dels consumidors i el volum de vendes. Avui el producte Nomad és ja un referent, és visible al carrer i en moltes empreses i ha creat una nova categoria en el mercat. La Nomad és un exemple clar del valor de l’etnografia aplicada a l’empresa per donar informació en la innovació de nous productes, aportant un valor real i benefici als usuaris del producte. Demostra que el coneixement del consumidor des de la visió tradicional del màrqueting és una realitat que avui dia ja és insuficient, i d’això en són una prova el gran nombre de fracassos en la innovació i el llançament de nous productes. En determinats sectors industrials, aquesta taxa de fracàs dels nous productes arriba fins a xifres al voltant del 50 %. De fet, sembla prou evident que en la majoria de casos aquest fracàs el motiva una visió passiva del consumidor i un profund desconeixement. Una gran oportunitat per aplicar el coneixement antropològic. Amb tots aquests antecedents i casos exposats fins ara, és fàcil d’identificar com aquesta realitat condueix a la conclusió que la reducció del risc i del cost en la innovació passa per la formulació de noves estratègies, processos i mètodes de planificar i dissenyar un nou producte o servei, mitjançant un coneixement profund de les persones. Com hem vist, el consumidor i els usuaris ja no només han de ser escoltats, sinó que s’han convertit en una font d’inspiració i recurs potencial d’innovació: les empreses poden aprendre i adquirir coneixement que es transformi en nous productes d’èxit. Aquesta nova perspectiva sobre el valor dels usuaris i consumidors, juntament amb la necessitat d’intercanvis creatius amb ells, ha transformat la manera com es conceptualitza el comportament dels consumidors i com les empreses actuen amb ells a l’hora de crear nous productes i serveis i posar-los al mercat. Ara s’obre un nou espai més participatiu per a la implicació i el compromís dels consumidors i usuaris. Es tracta d’un pas endavant que abordarem en el proper apartat.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

resituar el valor central de transformació del disseny. Requereix un nou paradigma que permeti desenvolupar una nova cultura del disseny i la innovació, que promogui la in teracció entre l’empresa i el que és social dins el marc d’un espai compartit i participatiu. Una nova forma d’interacció i participació, generadora de xarxes i coneixement social, capaç d’assumir les contradiccions i tensions com a recurs de creativitat i innovació entre el conjunt dels agents implicats. De fet, des del meu punt de vista, fracassos com els de la consulta popular promoguda per l’Ajunta ment de Barcelona per al disseny de la Dia gonal, serien una clara manifestació d’aquest nou paradigma que demana la formulació d’una nova cultura i models d’acció. Com s’ha exposat i evidenciat al llarg d’aquest article, tot i que la innovació centrada en els usuaris és una pràctica cada vegada més ex tensa en nombrosos sectors, generalment les empreses només solen incorporar els clients dins les parts inicials dels processos d’inno vació, a l’hora d’aportar informació per al disseny d’un nou producte o servei, habi tualment en el camp del màrqueting i els estudis de mercat. Un pas endavant en la participació i un rol més actiu dels usuaris el trobem en el desenvolupament de models com els living labs,(2) on les persones no no més estan implicades per fer que s’escoltin les seves demandes —com sol fer-se tradi cionalment amb les tècniques del màrque

Juliol 2012

Núm. 38

ting— sinó que s’impliquen de forma ac tiva en el procés d’innovació mitjançant la seva interacció i comportaments en relació amb determinats reptes i activitats on par ticipen com a agents actius en la pròpia de finició de les solucions de nous productes, serveis i experiències. Aquesta observació dels comportaments de les persones inte ractuant és una font rellevant d’informació per a les empreses a l’hora d’innovar. Els permet identificar necessitats latents que les persones no són capaces d’expressar, però sí de posar de manifest a través dels seus com portaments i hàbits.

(2)

El model del living lab va ser desenvolupat al MIT pel professor William Mitchel del Media Lab i l’Escola d’Arquitectura.

(3)

El concepte original de l’open innovation ha estat desenvolupat pels professors Henry Chesbrough i Eric Von Hippel. Vegeu Chesbrough, H. (2003). Open Innovation: The New Imperative for Creating and Profiting from Technology. HBS Press.

Per tant, dins del nou paradigma de la «in novació oberta»(3) i de la innovació centrada en l’usuari, amb aquest concepte de living lab, les empreses desenvolupen diverses ac tivitats d’observació i participació a partir de les quals es poden concebre productes i serveis, testar-los i validar-los, amb l’ob jectiu de poder-los adequar a les demandes dels usuaris minimitzant el risc de fracàs. I adquirir coneixement sobre la seva accep tació social. En aquest marc dels living labs com a espais per abordar la innovació basada en els usu aris una de les activitats desenvolupades és la de la cocreació, on s’implica els usuaris a crear i definir els nous productes i serveis conjuntament amb altres agents. Un tipus de mètode que aporta informació i inspira

Als living labs, espais per abordar la innovació basada en els usuaris, una de les activitats desenvolupades és la de la cocreació, on s’implica els usuaris a crear i definir els nous productes i serveis conjuntament amb altres agents. CITILAB

Etnografia i empresa

ció en el procés d’innovació d’un producte i servei. Aquest procés ajuda els dissenyadors a ser més empàtics i a enfocar millor les ex periències que amb el disseny del producte o servei volen comunicar; a connectar amb els valors que les persones associen a certs ítems, amb l’ús desitjat i les característiques del producte o el significat i la importància que hi dipositen. En relació amb altres ei nes i processos, aquesta interacció directa i participació dels consumidors i usuaris en la cocreació permet d’arribar a una comprensió més profunda del context, dels seus aspectes motivacionals, de les conductes associades i de les funcions desitjades. Es tracta d’un coneixement que permet inspirar els dissenyadors per anar més en llà. Aquesta implicació i el compromís de l’usuari, que comença per fer-se conscient del context social actual per tal d’imaginar una realitat nova, avui ja es treballa en dife rents contextos per tal d’unir dos tipus de realitats i capacitats: incorpora els aspectes ètics i motivacionals de la visió del present dels usuaris i, alhora, els permet de confron tar-se amb la visió transformativa dels dis senyadors. Un nou recurs d’adquisició de coneixement i transformació en innovació que aporta un gran valor a l’empresa i la so cietat. Un espai de treball i d’investigació

Bibliografia

Babba, M. (2006). «Anthropology and Business». A: Birx, H. J. (ed.) Encyclopedia of Anthropology. Thousand Oaks, CA: Sage Publications, p. 83-117. Blomberg, J.; Giacomi, J.; Mosher, A.; Swenton-Wall, P. (1993) «Ethnographic field methods and their relation to design». A: Douglas, S.; Namioka, A. (ed.) Participatory design: principles and practices. Hillsdale: Lawrence Erlbaum Associates, p. 123-154. Button, G. (2000) «The Ethnogra phic Tradition». A: Design Studies (vol. 21, núm. 4), p. 319-332). Douglas, M.; Isherwood, B. (1979) The World of Goods. To-

on l’antropologia pot tenir un paper cabdal. L’antropòleg, en tant que especialista de la cultura pot assolir un nou rol com a intèrpret i facilitador d’aquest escenari participatiu, on cada agent contribueix a imaginar la pro pera part: explorant la situació actual com a base per a un procés de generació d’idees noves; usant la generació d’idees com un re curs empàtic perquè els usuaris siguin més conscients de les seves motivacions i desit jos, en confrontació amb les idees que tenen els dissenyadors.

Dossier

La participació dels consumidors i usuaris en la cocreació permet d’arribar a una comprensió més profunda del context

Aquesta participació activa és un desenvo lupament més en la comprensió dels usua ris i les seves experiències dins el paradigma de la innovació oberta i la participació, pe rò especialment, es tracta d’un recurs molt útil en la creació d’empatia. Un pas més en la interpretació i el coneixement profund dels usuaris —de les persones— on la mi rada antropològica, el mètode etnogràfic i l’antropològic poden ser eines (facilitadores, generatives i holístiques) molt útils i relle vants per aconseguir una innovació centrada en les persones, que garanteixi l’acceptació social i aporti valor en el desenvolupament social i econòmic de la nostra societat. Per tant, és hora de ser innovadors repensant, reformulant i innovant la nostra mirada an tropològica. n

wards an Anthropology of Consumption. New York: Norton and Company. Dubinskas, F. (1988) Making Time: Ethnographies of High Technology Organizations. Philadelphia: Temple University Press. Eddy, Elizabeth M.; Partridge, William L. (1987) (ed.) Applied Anthropology in America. New York: Columbia University Press. García Canclini, N. (1995) Consumidores y ciudadanos. México: Grijalbo. McCracken, G. (1988) Culture and Consumption: New Approaches to the Symbolic Character of Consumer Goods and Activities.

Bloomington, IN: Indiana University Press. Miller, D. (1987) Material Culture and Mass Consumption. Oxford: Basil Blackwell. Robinson, R. (1993) «What to do with a human factor: a manifesto of sorts». Edició especial: new human factors. American Center for Design Journal, núm. 7(1), p. 63-73. Sahlins, M.(1976) Culture and Practical Reasone. Chicago: University of Chicago Press. Salvador, T.; Bell, G.; Anderson, K. (1999). «Design ethnography». Design Management Journal, núm. 10 (4), p. 35-41. Squires, S.; Byrne, B. (2002)

Creating Breakthrough Ideas: The Collaboration of Anthropologists and Designers in the Product Development Industry. Westport, CN: Bergin and Garvey. Suchman, L. (1987) Plans and Situated Actions: The Problem of Human-Machine Communication. Cambridge: Cambridge University Press. Vinyets, J. (2010) «Showing the Value of Ethnography in Business». A: Ethnographic Praxis in Industry Conference Proceedings. Volum 2009, núm. 1, p. 162-169. Zaltman, G. (2003) How Customers Think: Essential Insights into the Mind of the Markets. Boston: Harvard Business School Press.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Etnografies de la cultura digital

Jordi Colobrans Universitat de Barcelona, i2CAT i Citilab BARCELONA_CATALUNYA

Viatge a la societat de la innovació Coneixement i participació dels ciutadans en els processos d’implantació de les noves tecnologies

Al taller «Scracht for Arduino», organitzat a Citiliab, es fomenta la participació dels ciutadans en els processos d’innovacions tecnològiques i es pretèn difondre la cultura digital entre la població. jordi colobrans

En aquest article es presenten i s’exemplifiquen les etnografies de la cultura digital i les etnografies d’innovació, instruments de la tecnoantropologia que ajuden a conèixer la societat de la innovació i els seus processos culturals. Les primeres exploren els processos d’alfabetització i presa de consciència del món digital, mentre que les segones s’ocupen de la participació dels ciutadans en els processos d’innovacions tecnològiques. El treball de camp i professional s’ha fet al Citilab i a l’i2CAT. Ambdues fundacions tenen la denominació de living labs, si bé el Citilab fomenta la societat del coneixement i la cultura digital i l’i2CAT du a terme projectes d’R+D+I vinculats a diferents sectors industrials, institucionals i clústers.

In this article we present and explain the ethnographic of the digital culture and the ethnographic innovation, instruments of the technoanthropology which help in understanding the society of innovation and its cultural processes. The first explores processes of literacy and awareness of the digital world, while the second deals with the participation of citizens in the processes of technological innovation. The fieldwork was done professionally at Citilab and i2CAT. Both foundations are called living labs, although Citilab promotes the society of knowledge and digital culture, while i2CAT carries out projects on R+D+I related to different industrial and institutional sectors, and clusters.

Etnografies de la cultura digital

Dossier

L’autor

Llicenciat en Antropologia Cultural i Doctor en Sociologia, és professor associat del Departament de Sociologia i Anàlisi de les Organitzacions de la Universitat de Barcelona. Consultor de l’i2CAT, on coordina la Unitat de Living Labs, i investigador del Citilab, on treballa en nous models i espais d’innovació.

a tecnoantropologia és un espai acadèmic i professio nal que es desenvolupa en la intersecció entre el món de les ciències socials i el món les ciències del disseny; en tre les cultures universitàries humanistes i les cultures de l’enginyeria.(1) La tecnoan tropologia investiga i participa activament de les relacions entre tecnologia i societat i, per tant, en explorar-les activament, també contribueix al seu disseny i desenvolupa ment. Aquest aspecte és clau per entendre la raó de ser de la tecnoantropologia. En el segle xxi, l’antropologia té un paper fona mental tant en l’estudi i la comprensió dels fenòmens que s’apleguen sota el paraigua de la paraula innovació com en el disseny i desenvolupament de la societat i la cultura de la innovació en què la civilització actu al sembla dipositar el futur del seu benestar i qualitat de vida. La tecnoantropologia, doncs, fa una doble aproximació humanis ta i de l’enginyeria al fenomen dels sistemes de coneixement; en conseqüència, explora les tecnocultures existents i dissenya tecno cultures emergents. Tecnoantropologia i societat de la innovació Quins sistemes de significat ens poden aju dar a comprendre millor els canvis tecno lògics i socials que estem experimentant? Quins conceptes i imatges ens ajuden a or denar i a orientar-nos millor en el complex món tecnològic en què ens desenvolupem? Quines imatges, metàfores o representacions ens poden ajudar a organitzar-nos de ma nera més satisfactòria en el món de les tec nologies de la informació i la comunicació (TIC) que s’ha creat al nostre voltant i en el qual ens trobem immersos? Com aprenem a interpretar les experiències tecnosocials? En la societat de la innovació, l’antropologia té molta feina a fer. Els sistemes d’objectes, les relacions i les comunicacions evolucionen

tan ràpidament que, humanament, ens re sulta difícil saber què està passant. Com pot contribuir l’antropologia a desxifrar, enten dre i articular allò que està passant? Per apro fundir en les dimensions de la tecnoantropo logia, vegeu l’article d’Artur Serra «Disseny cultural: tasques d’una tecnoantropologia» en aquesta mateixa revista. Les expressions societat de la innovació, digital, del coneixement o de la informació, ja sigui posant l’èmfasi en els resultats d’un es forç, en la tecnologia utilitzada, en el tipus de recursos preferent o en la comunicació, tracten de descriure els nous escenaris i sis temes de prosperitat sorgits arran del ventall de possibilitats ofert pel desenvolupament i difusió constant de les TIC. En aquest sen tit, les societats de la innovació que s’orga nitzen al voltant dels processos d’R+D+I es distingeixen de les que s’organitzen al vol tant del procés de producció. La societat de la innovació és un nou sistema de prosperitat enginyat per la civilització que, mitjançant la mediació de les TIC hauria, idealment, d’ajudar la humanitat a viure, a conviure i a gaudir més de la vida, així com a ser més productiva i eficient en els seus processos. El desenvolupament de les TIC, doncs, caracte ritza el procés d’innovació. Però la innovació no només és tecnològica, sinó social, cultural i simbòlica. La innovació tecnològica convi da a canviar els sistemes socials de relacions i, amb aquestes, les formes d’interacció, co municació, aprenentatge i interpretació de les realitats socialment construïdes. Cultures enginyeres A una societat de la innovació hauria de correspondre una cultura de la innovació. Quina hauria de ser aquesta cultura i com s’expressa? Què fa, què diu, quins objectes posseeix, com pensa? Tenim algun precedent com a humanitat d’alguna cultura adaptada als processos d’innovació en el context de les TIC? La cultura de les comunitats dels engi

(1)

Serra (1992: cap. 1.1) atribueix aquest terme a M. Jesús Buxó i Angel Jordán. La tecnoantropologia estudia les tecnocultures. Segons Serra, el terme tecnocultura es encunyat per Salvador Giner (1987) a Ensayos civiles, p. 141.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

nyers de l’electrònica i la programació, el que Simon (1969) va qualificar de «cultures del disseny». Què podríem aprendre d’aquesta cultura? Com ens podrien ajudar les seves experiències més enllà del context específic on es van originar per comprendre millor l’entorn TIC en què les societats tecnològi cament avançades viuen immerses? Què van haver d’aprendre aquells creadors de pro gramari (software) i de maquinari (hardware) per atribuir sentit i entendre què feien? Què donaven per descomptat? Què pen saven, què creien i què imaginaven? Com van organitzar la seva feina i el seu sistema de coneixements? En definitiva, com van ser capaços de crear una cultura en paral·lel a la creació de nova tecnologia? Fa 50 anys als EUA hi va haver grups d’en ginyers que van descobrir un munt de pos sibilitats en l’electrònica, la programació i en la comunicació en xarxa. Aquests grups feien recerca en universitats com el MIT o CMU (Serra, 1992), van crear comunitats de pirates (hackers) (Levy, 1984) i d’inves tigadors de tecnologia (Seibel, 2009). En aquell moment històric es van començar a crear no només les tecnologies que avui for men part de la vida quotidiana d’una part de la humanitat sinó les primeres tecnocultures que van fer possible el sorgiment i l’evolu ció d’aquestes i de les tecnologies posteriors. Amb aquestes tecnologies apareixia un nou sistema d’objectes i una nova forma de fer, una nova manera de pensar el que es feia i de repensar el món a través del sistema d’ob jectes que podrien usar. L’ordinador, la Internet, el mòbil, els simu ladors o la realitat virtual no només són no ves tecnologies, són nous conceptes. Dar rere d’aquests conceptes hi ha sistemes de coneixements. Els enginyers informàtics interpreten el món en forma d’algoritmes. Què podria arribar d’aquest coneixement als ciutadans? Podríem entendre millor les tecnologies els que no som informàtics si entenguéssim com han estat dissenyades? Com ens ajuden les tecnocultures a enten dre millor la realitat tecnològica, social i cul tural en la qual vivim? Com, per exemple, una introducció a la robòtica ens podria

Juliol 2012

Núm. 38

ajudar a entendre la conducta dels electro domèstics en general? Ens podrien ajudar les experiències de les comunitats de codi font obert (open source) a entendre els pro blemes sobre l’individu i la propietat en el tardocapitalisme? Contribuiria el fet d’en tendre l’enginy de l’electrònica, de la pro gramació i de les comunicacions a reforçar la societat de la innovació en què sembla que estem dipositant la clau del futur benestar i la qualitat de vida? Dues hipòtesis de la tecnoantropologia Dues de les hipòtesis de la tecnoantropologia són: a) anem cap a una societat de la inno vació, i b) els sistemes de coneixement que millor caracteritzen la lògica de la societat de la innovació són les cultures de l’enginyeria. Les innovacions tecnològiques estimulen tant les innovacions socials com les innova cions culturals i les innovacions en els siste mes de coneixement. A la vegada, estimulen noves innovacions tecnològiques, socials, culturals i sistemes de coneixement. Les cul tures de l’enginyeria són tecnocultures que es desenvolupen en els entorns d’innovació tecnològica, però que després s’estenen i es difonen amb la tecnologia que elles matei xes han dissenyat.

El món de la informàtica i les telecomu nicacions, de l’enginyeria del programari i de l’electrònica, l’experiència d’Internet, no només ha estat creant un nou sistema d’objectes, sinó que han proporcionat siste mes de coneixements que permeten repre sentar, concebre, interpretar i donar sentit a les experiències que les persones i els col· lectius estableixen amb aquests nous sistemes d’objectes presents en la vida quotidiana i professional. Es dóna per descomptat que, en principi, aquests objectes han de satisfer més necessitats de benestar i proporcionen més qualitat de vida que l’esforç que repre senta la seva difusió. El concepte metafòric que hi ha darrere de la innovació tecnolò gica associa la quantitat de tecnologia amb la qualitat de vida i al supòsit que més tec nologia és millor. Ho és? Harris (1977) re cordava que quan s’intensifica l’explotació d’un sistema la seva supervivència passa a

El segle xxi es presenta com un segle d’innovació tecnològica, però també social, cultural i de sistemes de coneixement

Etnografies de la cultura digital

dependre de la innovació tecnològica. Per tant, una societat de la innovació, amb les seves contradiccions inherents, sembla ser el destí d’aquesta civilització desenvolupada en el segles xix, xx i xxi. Una part dels sistemes de valors d’aquestes cultures creades al voltant de la informàtica i de l’electrònica es popularitzen a mesura que es difonen i utilitzen les tecnologies. Quins són aquests conceptes, aquestes actituds i valors, creences i maneres de fer pròpies de les cultures enginyeres? Com ens arriben i com es desenvolupen fora dels entorns ori ginals? Quina influència té aquesta parti cular visió i concepció del món i com està canviant, per exemple, el sistema de valors dominant basat en la tensió entre el treball i el consum? Les societats tecnològicament avançades estan generant els seus propis sis temes de significats per adaptar-se al món que elles mateixes han estat creant durant els darrers cinquanta anys.(2) El món actual ha estat construït sobre la base de l’electrò nica i la programació i es connecta a través d’Internet. El segle xxi es presenta com un segle d’innovació tecnològica, però també d’innovació social, cultural i de sistemes de coneixement. Les cultures de l’enginyeria podrien ser el banc de coneixements i d’experiències que permeten participar activament de la tecno societat creada. En la dècada dels seixanta, els enginyers de la informàtica i de l’elec trònica van crear un món (Waldrop, 2001; Hiltzik 2000), al voltant de l’experiència informàtica van aparèixer investigadors i comunitats (Serra 1992, Thomas, 2002; Seibel, 2009). Algunes d’aquests comuni tats es van autoanomenar pirates (hackers) i presenten una cultura i una ètica particu lar (Himannem, 2001; Contreres, 2003; Graham, 2010) que tenen fins i tot el seu manifest (Wark, 2004) encara que no és compartit per les diferents comunitats pira tes. Aquelles cultures no han deixat de desen volupar-se i, en la primera dècada del segle xxi semblen estar proveint de sentit moltes de les experiències que tenen els ciutadans digitals. Suposem que, en la mesura que els ciutadans adoptin elements propis d’aques

tes tecnocultures cada vegada tindran més recursos i facilitat per interpretar i atribuir sentit al que està passant al seu voltant. És així? Com ho comprovem? Com explorem i enriquim la relació entre tecnologia i so cietat des d’una tecnoantropologia? Per con trastar aquestes hipòtesis hem utilitzat dos instruments que aquí anomenem etnografies de la cultura digital i etnografies d’innovació. El treball de camp s’ha fet respectivament al Citilab de Cornellà i a l’i2CAT. Etnografies de la cultura digital El lloc on s’han fet les etnografies de la cul tura digital que presentem és el Citilab de Cornellà, una institució nativa de la societat del coneixement. El Citilab és un living lab i un centre de coneixement. Com a living lab és un espai d’intersecció entre la societat civil, la universitat, l’empresa i l’administra ció dedicat principalment a explorar els pro cessos que faciliten l’accés dels ciutadans a la societat del coneixement. Com a centre de coneixement, difon i genera cultura de la innovació. Aquestes activitats es concreten a través de formació als ciutadans, creació de xarxes i impulsió de projectes innovadors. La formació opera a diferents nivells, forma ció d’iniciació a la informàtica i a Internet, especialitzada en robòtica (Arduino) i pro gramació divulgativa (Scratch). La formació inicial es perllonga en els anomenats grups d’aprenentatge i els projectes es desenvolu pen a través de laboratoris.(3)

Durant el setembre i el desembre del 2010 es van fer al Citilab quatre etnografies de processos d’aprenentatge de cultura digital. Dues a grups de formació inicial, el grup Co mença (introducció a la informàtica per a gent gran) i el grup Connecta (introducció a la Internet per a gent gran), i dues a grups de formació especialitzada: taller de Scratch (programació divulgativa per a nens) i taller d’Arduino (robòtica divulgativa per a ado lescents i altres públics). Les etnografies es van plantejar com una in vestigació acció participativa. Els investiga dors s’inscrivien com a alumnes als cursos i feien el seguiment del curs com qualsevol altre alumne. A la vegada, però, observaven i

Dossier

(2)

Per conèixer més de la vora l’impacte del programari, vegeu la compilació de Matthew Fuller: Software Studies: a lexicon

(3)

http://www.citilab.eu. Per a més informació, vegeu Colobrans (2009 i 2010c).

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

documentaven les dinàmiques de les classes, els continguts i els processos d’aprenentatge del grup. També, i molt important, obser vaven i documentaven el seu propi procés d’aprenentatge i preparaven tant un infor me final com una monografia dels cursos. D’aquesta manera aplicaven un nou perfil, el de l’alumne-actiu-investigador, per a un nou tipus de document pedagògic de su port a la formació: les etnografies dels pro cessos d’aprenentatge, que compilen les ex periències diàries del procés d’aprenentatge dels alumnes. Aquestes etnografies es van plantejar com a viatges a mons tecnològics particulars. Cada un de nosaltres feia viatges succes sius a un dels mons tecnològics que haví em escollit. D’aquesta manera van sortir quatre llibres de viatges: viatges al món de Comença, al món de Connecta, al món de l’Scratch i al món d’Arduino. Cada sessió formal al Citilab o cada exploració personal que fèiem sobre el tema pel nostre compte es convertia en un viatge a cada un d’aquests mons. Il·lustràvem els textos d’aquests viat ges amb fotografies o imatges de pantalles preses durant el treball de camp i amb di agrames que facilitaven la comprensió de determinats processos. En els textos fèiem servir colors per distingir quatre tipus de continguts: continguts relacionats amb la descripció dels esdeveniments, relacionats amb la informació èmic (paraules textuals dels formadors o alumnes), amb reflexions sobre els esdeveniments, i amb formulació de consells i hipòtesis pedagògiques que podrien aplicar-se en les properes edicions dels cursos i tallers. Com a etnografies de la cultura digital, in vestigàvem com el Citilab està difonent la cultura digital. Com a informes d’activitats proporcionàvem inputs a l’organització i als formadors per valorar determinades actua cions i plantejar-ne de noves i, com a dia ris d’alumnes-actius-investigadors, obríem la nostra recerca al futur alumnat dels cur sos. A partir d’aquest moment, les pròximes edicions dels cursos i tallers tindrien un nou material de suport, els diaris d’alumnes-ac tius-investigadors.

Juliol 2012

Núm. 38

Personalment vaig viatjar al món d’Arduino precisament perquè d’una placa electròni ca anomenada Arduino no en sabia res de res, ni de la seva part electrònica ni de la de programació. D’altra banda, era la primera vegada que s’ensenyava el llenguatge Scratch for Arduino (S4A), una modificació del llen guatge Scratch(4) desenvolupada recentment al Citilab i presentada per primera vegada en públic en el congrés anual de l’ESUG 2010.(5) El S4A tracta de fer més fàcil la pro gramació que controla la placa d’Arduino i, per tant, contribueix a divulgar l’exercici de la programació. La placa d’Arduino permet fer prototipus de robots. Era, doncs, una bo na ocasió per fer una d’aquestes etnografies. En els meus viatges al món d’Arduino vaig aprendre coses noves d’electrònica, de pro gramació i del món dels arduinaires. A con tinuació detallo aquesta etnografia. Viatges al món d’Arduino El taller «Scratch for Arduino» (S4A) és un exemple dels esforços que fa el Citilab de Cornellà per divulgar la programació i l’elec trònica entre nens, joves i ciutadans en ge neral fora dels contextos escolars, les escoles professionals i les universitats politècniques. El taller d’Arduino, el de Scratch, i la síntesi del taller «Scratch for Arduino» (S4A) són tres dels instruments que usa el Citilab de Cornellà per difondre la cultura digital en tre la població.

El meu Quadern de viatges al món d’Arduino conté setze entrades. Nou corresponen a sessions presencials del curs i set, a explo racions personals a través del web, lectura de manuals i experiències domèstiques de programació amb Scratch. Cada viatge és un relat il·lustrat enriquit amb reflexions sobre el fenomen de la cultura digital, la divulga ció del pensament enginyer a adolescents i a ciutadans que no tenen aquests tipus de formació, o del singular procés de transmis sió d’aquests tipus de coneixements. L’expe riència cobreix des del primer contacte amb aquestes tecnologies fins a la realització de senzills prototips de robots i alguns progra mes en llenguatge Scratch. L’experiència dei xa testimoni documental de què pot passar durant els primers passos d’aproximació a

(4)

Un llenguatge de programació desenvolupat al MIT per fer la programació més atractiva als nens, http://scratch.mit.edu/. A Catalunya la programació amb Scratch ha tingut una bona acollida. Entre els promotors del moviment Scracth a Catalunya destaquen el Citilab http://seaside.citilab.eu/scratch, l’escola Projecte. Algunes persones com Eugeni Catalán (Scratch Català) han contribuït activament a la seva difusió (http://scratchcatala. com/. ). L’Scratch s’ensenya en algunes escoles de Catalunya i Edu365.cat l’ha inclòs com a un recurs per aprendre a programar (http://www.edu365.cat/ imagina/)

(5)

2010 International Smalltalk Conference, Citilab-Cornellà, Cornellà de Llobregat, Barcelona. Dies 13 i 17 de setembre, http://www.esug.org/wiki/pier/ Conferences/2010

Etnografies de la cultura digital

una tecnologia i del tipus de reflexions que pot suscitar i, també, que una introducció d’aquestes característiques, tot i la seva bre vetat, permet clarament la difusió implíci ta d’elements fonamentals de les cultures enginyeres. En aquest taller s’ensenyava electrònica i pro gramació. Implícitament apreníem moltes més coses de les que s’ensenyaven de manera conscient. Apreníem que la relació amb el maquinari i la relació amb el programari són dues experiències diferents. Apreníem que les màquines electròniques han de ser pro gramades i que una cosa és muntar els com ponents del robot i una altra compondre els missatges que interpreta un dels components del robot, el seu microprocessador. Apreníem que els enginyers tenen una ma nera particular de veure el món, d’ensenyar el que saben, i de fer i relacionar-se amb les coses. Descobríem que la manera de pensar dels enginyers està orientada a la resolució pràctica de problemes. Els informàtics es tan acostumats a descriure els processos en

forma de diagrames de flux i de plantejarlos en forma d’algoritmes. Contínuament tracten d’entendre els fluxos de les coses i de captar el seu algoritme implícit. Quan un enginyer ha pogut descriure el flux d’un procés i formalitzar-lo en forma d’algoritme dóna generalment el problema al qual s’en frontava per solucionat. Els llenguatges de programació els ajuden, precisament, a co municar aquests algoritmes a les màquines. En aquests cursos, a part dels aprenentatges pràctics, s’aprèn que saber programar signi fica saber comunicar-se amb les màquines; és a dir, apreníem a donar per descomptat un pressupòsit: que hi pot haver una co municació entre els humans i les màquines, que hi ha maneres de comunicar-se amb les màquines, que la programació és un mèto de que permet comunicar instruccions a les màquines, i que programar és quelcom que es pot aprendre. D’altra banda, en el curs també s’aprèn im plícitament que el pensament enginyer dóna per descomptat que, d’una banda, si un pro cés no es pot formalitzar en forma de flux,

Dossier

un living lab és un espai on s’exploren els processos que faciliten l’accés dels ciutadans a la societat del coneixement

El taller «Scratch for Arduino» és un exemple de divulgació de la programació i l’electrònica fora dels contextos escolars, les escoles professionals i les universitats politècniques. JORDI COLOBRANS

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

no hi ha procés i, d’una altra, que sempre hi ha un algoritme per descobrir i que l’al goritme no necessàriament és únic, ja que hi pot haver moltes maneres de resoldre un problema. La representació del flux i el des cobriment de l’algoritme són dos moments on es posa a prova la capacitat de l’enginyer per entendre els processos i captar la lògica dels fenòmens que tracta de controlar. Són reptes que esdevenen personals. L’enginyer o, per extensió, l’enginyós, experimenta una motivació especial per controlar els fluxos dels processos i per descobrir l’algoritme que fa viable la comunicació amb la màquina. Durant les pràctiques de la programació, en el nostre cas, a través del llenguatge S4A, convivíem amb una cantarella de fons que repetia una i una altra vegada: ja saps quins són els passos [el flux] que has de fer? Ja tens clar [l’algoritme] què vols fer? Però, el robot havia de ser construït abans de poder ser instruït. Per tant, apreníem que els robots tenen uns mecanismes (per exemple,

Juliol 2012

Núm. 38

un interruptor, un motor o un sensor) i uns elements de control dels mecanismes, la pla ca, en el nostre cas, una placa coneguda amb el nom d’Arduino. Per controlar els mecanis mes, les instruccions s’havien de programar i comunicar a la placa (una metonímia del microprocessador de la placa) que, segons la instrucció, deixarà passar, o no, el corrent elèctric pels seus circuits. Aquest procés fa que s’activin, o no, i que ho facin d’una de terminada manera, alguns dels mecanismes del robot (per exemple, encendre i apagar un led, emetre sons, girar a la dreta o atu rar-se davant d’un obstacle). És a dir, la in formàtica controla l’electrònica, però sense objectes electrònics la informàtica no és res. I resulta que tots els objectes electrònics que ens envolten funcionen pràcticament de la mateixa manera. Captar la lògica de la re lació entre la informàtica i la programació ajuda a entendre els electrodomèstics que usem en la vida quotidiana. Ens fa ser més comprensius respecte a la seva conducta i més tolerants amb les nostres expectatives

Al taller «Scratch for Arduino» s’ensenya electrònica i programació, tot i que implícitament s’aprenen moltes més coses de les que s’ensenyaven de manera conscient. JORDI COLOBRANS

Etnografies de la cultura digital

envers ells. Implícitament, el contacte amb els objectes del món d’Arduino ens feia pen sar que tots els objectes tecnològics són els objectes i les persones que hi ha al darrere dissenyant-los i fent-se càrrec del seu fun cionament. Descobrir el món d’Arduino, doncs, ajudava a prendre consciència que darrere de cada tecnologia hi ha molta més tecnologia i que, a part del procés industri al de fabricació de l’objecte, hi ha, a més a més, una recerca tecnològica perquè l’ob jecte proporcioni el servei per al qual ha es tat dissenyat. Aquest saber, per si mateix, ja contribueix a tenir una predisposició més comprensiva vers aquesta tecnologia. Un altre missatge implícit del taller d’Ardu ino tenia a veure amb la manera d’ensenyar de la gent de l’enginy. En el món d’Arduino, com en altres mons de l’enginyeria, el conei xement es transmet a través de l’experiència dels que ja en saben. Molts de nosaltres vam haver de redescobrir en el taller d’Arduino la diferència entre una classe i una pràctica, entre una lliçó i un exercici i, en definitiva, entre una aula i un taller. En el taller d’Ar duino no s’impartien lliçons, es feien exer cicis, no hi havia un professor que ho sabia tot, sinó una persona que en sabia més que les altres perquè tenia més experiències en aquella tecnologia concreta, en Víctor. No hi havia una tarima o punt de referència en l’espai des d’on s’impartien les classes si nó que l’expert anava passant per les taules mentre la gent estava ocupada solucionat els seus problemes. Quan algú ho reque ria, li proporcionava pistes per solucionar problemes (però no solucions). «I tu com ho faries?» li responia. Aquesta frase que en Víctor pronunciava una i una altra vegada era clau per entendre la dinàmica dels tallers on aprenen els enginyers. Al principi d’un problema l’enginyer pensa: «A veure com m’ho munto per...»; al principi de la classe en Víctor sempre deia: «A veure com ens ho fem avui per...». L’etnografia del món d’Arduino va perme tre observar la gran quantitat de missatges implícits que es donaven en aquest tipus de tallers. Eren missatges que donaven per des comptat conceptes, actituds, creences, pro

cediments, hàbits, etc. A part de l’aprenen tatge de les qüestions tècniques i pràctiques de la informàtica i l’electrònica, hi havia un flux de coneixements que en Víctor en el ta ller o en Joan, en Jordi i en José, formadors del Citilab, en altres tallers transmetien de passada, a més a més dels elements tècnics que calia explicar per assolir els objectius mesurables del curs, sense ser-ne conscients, sense donar més importància al que deien perquè, per ells, eren evidències i obvietats. Era tan quotidià que els resultava impensa ble dedicar temps a verbalitzar aquell saber implícit. El concepte d’algoritme, per exem ple, va ser pronunciat a la penúltima sessió, i per accident. En Víctor estava intentant fer-nos entendre per tercera vegada com se li podria explicar a una màquina que esquivi un obstacle. Mentre ell feia de robot amb el seu propi cos i esquivava una columna ana va desglossant els passos que caldria tenir en compte per comunicar-se amb la màquina i fer que la màquina «fos conscient de l’en torn». En aquest context va ser quan se li va escapar el terme algoritme. L’algoritme és el que havíem d’entendre! El concepte d’algo ritme va ser definitiu per comprendre com pensen els informàtics i què pensava ell quan ens ensenyava a relacionar-nos amb la tec nologia dels sensors. Precisament, el sensor, com a concepte, no com a tecnologia, era un altre implí cit del taller que va contribuir a millorar la nostra relació amb els electrodomèstics en general. El sensor, com a tecnologia, és una manera d’explorar l’entorn i reunir in formació que permet ajustar la conducta d’una màquina a les condicions canviants de l’entorn. La tecnologia dels sensors és la manera que tenen les màquines de sentir i percebre les condicions del que les envolta i d’adaptar-se als canvis. Com a concepte, però, la tecnologia dels sensors dóna coses per descomptat com ara que les màquines poden sentir l’entorn, que tenen maneres de sentir-lo, i que, quan el senten, poden modificar la seva conducta i comportarse de manera intel·ligent. Què vol dir sentir per a una màquina? Com ensenyem a sentir l’entorn a les màquines? Suposar que ens podem comunicar amb una màquina

Dossier

En el món d’Arduino el coneixement es transmet a través de l’experiència dels que ja en saben

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

que sent és un concepte nou. Tradicional ment només els éssers vius tenien capaci tat per sentir. Ara també ho poden fer les màquines i allí, en aquell taller, ho estàvem experimentant. El taller d’Arduino i altres tallers del Citilab, doncs, ajudaven a difondre efectivament la cultura enginyera digital. A la vegada que familiaritzaven els ciutadans amb unes tec nologies que desconeixien, els ajudaven a en tendre que aquestes tecnologies tenien molts punts en comú amb la resta de les tecnolo gies que ens envolten en la vida quotidiana i que, entenent-ne uns, és més fàcil entendre la resta. «Ara veig els programes i les màqui nes electròniques d’una altra manera», co mentava la Roser, «entenc millor com fun cionen». Hi havia un abans i un després del taller. El taller canviava la nostra manera de percebre les màquines i la relació que hi te nim. La difusió més important tenia lloc fora de l’espai de la consciència, a través de tot el que aquestes tecnologies donen per sabut. L’etnografia revelava, també, que en haver pogut identificar alguns d’aquests coneixe ments implícits, si es verbalitzessin, possi blement contribuirien a millorar la relació dels alumnes amb les tecnologies i, per tant, a augmentar la seva autonomia i a disminuir la seva percepció d’incidències amb la tec nologia. En l’apartat següent aprofundirem de nou en aquest punt perquè, en el context del projecte LivingLab4Carers es va obtenir una evidència de com la comprensió de la tecnologia per part dels usuaris disminueix les incidències atribuïdes a les tecnologies i accelera els processos de desenvolupament d’una tecnologia. LivingLab4Carers Qui cuida els cuidadors? Aquesta plataforma tecnològica, anomenada Vidam pels usuaris, es va crear per dinamitzar i donar suport psi cosocial en línia a una xarxa de cuidadors. La plataforma era una iniciativa que tenia un precedent, el projecte «Cuidadors en Xarxa» dins del programa Cornellà Cuida desenvo lupat per la FPAPD. Durant aquell projecte es va desenvolupar una primera plataforma tecnològica de suport a distància als cuida dors. El projecte «LivingLab4Carers» anava

La plataforma tecnològica Vidam pels usuaris es va crear per dinamitzar i donar suport psicosocial en línia a una xarxa de cuidadors. JORDI COLOBRANS

Etnografies de la cultura digital

més enllà i, partint de la primera experièn cia, redissenyava i millorava les funcions i usos de la plataforma anterior. La platafor ma del projecte «LivingLab4Carers» tenia diversos espais d’interacció, el més emble màtic era una sala de videoconferència on podien comunicar-se fins a cinc persones simultàniament a través d’Internet i sense haver de descarregar ni instal·lar programa ri a part del navegador. Quins usos podien fer-se d’aquesta tecnologia en el context dels cuidadors? Com utilitzaven aquesta eina els cuidadors i les persones de la FPAPD en carregades de donar suport a aquests cui dadors dia a dia? Durant sis mesos es va fer un living lab per recollir la veu i els usos que cuidadors i per sonal de suport feia d’aquesta tecnologia. El seguiment dels usos d’aquesta tecnologia es va fer en els domicilis, dins mateix de la

plataforma durant les interaccions en la sala de videoconferència i a través d’entrevistes personals en profunditat i reunions de grup. L’etnografia de la innovació va ser una etno grafia aplicada al procés de desenvolupament d’una tecnologia. Aquest procés, però, s’ha via d’entendre des d’una perspectiva àmplia. Què passa quan s’introdueixen nous objectes interactius en cases on viu gent que no està acostumada a usar aquests tipus d’objectes? Per aquestes persones, el canvi acostuma a de sencadenar una petita revolució domèstica. Aquests objectes prenen rellevància i s’incor poren a la vida quotidiana. A partir d’aquest moment, una part del temps i les energies de les persones es dedicarà a relacionar-se amb altres persones a través d’unes noves màqui nes on, a diferència del telèfon, ara poden comunicar-se simultàniament a través de la veu, la imatge i el text. En què podien aju dar aquests canvis a aquestes persones tenint

Dossier

Citilab té com a un dels seus objectius la difusió de la cultura enginyera digital

Etnografiar la innovació A l’i2CAT (http://www.i2cat.net) es fan projectes de recerca i d’innovació tecnològica. L’i2CAT és, també, el primer living lab de Catalunya reconegut per la EnOll (http:// www.openlivinglabs.eu/). Des de la Unitat de Living Labs de l’i2CAT, es fomenten living labs on s’exploren els usos socials de les noves tecnologies. Els living labs són un concepte, un espai i una metodologia dedicada a la recollida d’informació generada pels usuaris en el lloc on usen les tecnologies. Això permet explorar i valorar els usos d’aquests productes tecnològics en contextos i situacions reals. A la vegada, recollir informació sobre les idees i requeriments procedents dels futurs usuaris, o protousuaris, que interaccionen amb el prototipus d’aquesta tecnologia en desenvolu-

pament. Aquesta informació, sovint qualitativa, permet redissenyar la tecnologia i contribuir a garantir que respongui a les expectatives de servei que els usuaris hi dipositen (Ulrich i Eppinger, 2008). Els living labs es fan durant les etapes d’ideació, disseny i desenvolupament de les tecnologies, és a dir, abans de la producció en sèrie i abans de l’explotació del producte en el mercat. En els living labs s’exploren les expectatives dels futurs usuaris, es recullen els seus suggeriments i s’estudien els requeriments que fan a la tecnologia derivats de la interacció amb els objectes o plataformes tecnològiques en la seva vida quotidiana. Econòmicament, la participació activa dels usuaris en els processos d’R+D+I escurça una part del temps dedicat a l’R+D,

incrementa la qualitat del producte i contribueix a disminuir els riscos que el grup destinatari potencialment interessat a usar la tecnologia la rebutgi o hi mostri desinterès.(1) A continuació detallo l’etnografia del living lab del LivingLab4Carers, un projecte de desenvolupament experimental vinculat al clúster de Salut i Dependència de l’i2CAT on es van estar explorant els usos socials del prototipus d’una plataforma tecnològica de suport a una comunitat de cuidadors de malalts d’Alzheimer i mentals. En aquest projecte intervenia l’empresa KeepU, la FPAPD (Fundació Privada per a l’Atenció a Persones Dependents) i l’i2CAT.

(1)

Per ampliar la qüestió dels living labs, vegeu Schumancher i Niitamo (2008) i Colobrans (2010a i 2010b).

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

en compte que eren cuidadors que havien creat una xarxa de suport? Com s’adaptava la tecnologia existent als requeriments dels cuidadors? Com podíem fer evolucionar la tecnologia i beneficiar-nos-en? Com es po dia redissenyar el prototipus tecnològic a partir de les experiències dels usuaris durant els usos habituals de la tecnologia? La recerca etnogràfica va ser l’instrument que des del living lab del projecte es va fer servir per recollir aquests tipus d’informació experiencial i valorativa. Es va començar a fer una etnografia del procés d’instal·lació dels aparells i les connexions als domici lis dels cuidadors per observar i recollir les impressions i els comentaris dels usuaris, escoltar les preguntes que feien als tècnics instal·ladors i escoltar com els instal·ladors els donaven les primeres instruccions. Des del punt de vista etnogràfic, aquest primer contacte era molt important perquè els pri mers contactes només es produeixen una sola vegada. El que passa durant les prime res interaccions entre els humans i objectes és molt revelador. Què en diuen, d’aquesta nova presència? Amb quines paraules, ex pressions o conceptes interpreten l’arribada de l’objecte nouvingut al seu espai habitual? Quines projeccions fan de la seva presència? On el situen i en quines condicions? Com l’acullen i el tracten? Què comenten? De què parlen durant la instal·lació? Què di uen en veu alta? Què pregunten a l’instal· lador? I per part de l’instal·lador, què els ex plica del nou objecte i de la relació que han d’establir-hi? En el primer contacte s’esta bleixen les condicions inicials de la relació amb el nou objecte tecnològic. Per això és important ser-hi en el moment de l’arriba da del nou objecte als domicilis i del procés d’instal·lació. Per què AB tenia una etiqueta que tapava la càmera del seu portàtil? Si no haguéssim estat allí mai no hauríem pogut observar aquesta conducta. Posteriorment es van anar alternant explora cions de les experiències dels usuaris amb la tecnologia i reflexions dels usuaris sobre les experiències relacionades. Amb aquest pro pòsit es van fer reunions de grup, entrevistes individuals en profunditat i es van fer obser

Juliol 2012

Núm. 38

vacions participants durant videoconferèn cies amb dos, tres, quatre i cinc persones a la vegada per cobrir tot el ventall de possibilitats que oferia la videoconferència. La xarxa de cuidadors, dinamitzada per dues psicòlogues de la FPAPD, va ser molt efectiva explorant la plataforma. Va proporcionar molts feedbacks que els desenvolupadors de l’i2CAT van anar implementant progressivament durant i després del projecte. Alguns eren propostes de disseny, altres de millora i altres pròpia ment d’ús. Entre aquests darrers destaquen els problemes d’adaptació a la comunicació simultània de diverses persones en xarxa que, donat un cert retard que es dóna en aquests tipus de comunicacions, planteja problemes de coordinació del torn de paraula que resulta incòmode i forcen l’usuari a haver d’aprendre estratègies per comunicar-se en línia. Un moment especialment significatiu d’aquest procés i que enllaça les etnografies de la innovació amb les etnografies de la cul tura digital es va poder observar durant un procés de redefinició del significat del con cepte d’incidència. En les primeres entrevis tes amb el personal de suport de la FPAPD, amb els cuidadors, i amb els tècnics desen volupadors d’i2CAT es parlava molt de les incidències. El pes de les incidències venia de l’anterior projecte «Cuidadors en Xarxa» que havia deixat un record aspre als usuaris. No s’havien pogut explorar prou els usos de la tecnologia perquè la seva funcionalitat encara no ho permetia, i els usuaris contínuament informaven de les incidències del sistema. En el projecte «LivingLab4Carers» semblava que estava passant el mateix. El living lab i la re cerca etnogràfica van permetre descobrir que allò que els enginyers donaven per solució, els usuaris ho interpretaven com a incidència. Per què? Ningú no havia explicat als usuaris la lò gica d’aquella tecnologia. Quan finalment els usuaris van entendre la lògica de les respostes de la tecnologia als problemes de la fluctu ació de l’amplada de banda proporcionada per les teleoperadores, van comprendre que alguns comportaments de la tecnologia no eren incidències sinó respostes adaptatives, és a dir, solucions a problemes més greus. Això va marcar un punt d’inflexió i els usuaris es van pacificar. A partir de llavors van establir

la tecnoantropologia explora, descriu, reflexiona, interpreta i contribueix a dissenyar la societat de la innovació

Etnografies de la cultura digital

una relació més comprensiva amb la tecno logia. Van descobrir que la tecnologia tenia una conducta i que aquella conducta seguia una lògica. No era arbitrària ni capritxosa, ni un error. No era una incidència. A partir d’aquell moment, aquella màquina estranya que s’havia introduït a casa seva havia deixat de ser un element aliè, un foraster, un visitant molest que amoïnava amb la seva conduc ta incomprensible, s’havia integrat a l’espai quotidià. Hi va haver un abans i un després d’aquell moment decisiu de la comunicació entre els usuaris i els enginyers. Les etnografi es de la innovació fetes durant els living labs proporcionen informació tant sobre els usos de la tecnologia com per millorar l’exploració dels usos de la tecnologia. A banda de pro porcionar informació sobre com es podrien millorar els projectes de disseny i desenvo lupament d’aquestes tecnologies. Conclusions La societat de la innovació és una societat complexa que requereix instruments tant quantitatius com qualitatius per avançar en el seu funcionament. La tecnoantropologia, des del seu èmfasi qualitatiu, a través de les

etnografies de la innovació i les etnografies de la cultura digital, explora, descriu, refle xiona, interpreta i contribueix a dissenyar la societat de la innovació. Les etnografies de la innovació i les etnografies de la cultu ra digital es complementen. Cada una tre balla en un nivell diferent de l’experiència social. Les etnografies de la cultura digital ajuden a comprendre la lògica del món de la informàtica i de la programació i com la comprensió d’aquesta lògica ajuda els ciuta dans a millorar la seva relació amb l’entorn digital i electrònic en què viuen. Les etno grafies de la innovació ajuden a comprendre que la participació activa dels usuaris en la construcció de la relació entre tecnologia i societat és fonamental, ja que, si les tecno logies innovadores no tenen en compte els usuaris, potser el mercat no trobarà sentit a segons quines tecnologies i, per tant, tot l’es forç i inversió fets seran endebades.(6) Si la tecnologia ha de contribuir al benestar dels ciutadans i a incrementar la seva qualitat de vida, els ciutadans han de poder participar activament en el seu disseny. Aquestes et nografies proporcionen testimonis de com s’avança en aquesta direcció. n

Bibliografia

Colobrans, J. «El experimento Citilab y la innovación social. El caso del Citilab de Cornellà». A: Actas Congreso Cibersociedad. Grupo de trabajo C-18: Movimientos sociales y redes tecnológicas (2009). En línia a: http://www. cibersociedad.net/congres2009/ es/coms/lexperiment-citilab-i-lainnovacio-social-el-cas-del-citilabde-cornella/1062/ Colobrans, J. «A little more about understanding living labs». A: European Living Labs Summer School, Collaborative Innovation through Living Labs. Cité des Sciences, París, 25-27 agost 2010. Colobrans, J. «Usuarios activos, living labs e innovación abierta. El caso del Citilab de Cornellà». A: Actas del X Congreso Español de Sociología. Pamplona: Universidad Pública de Navarra, 1-3 juliol de 2010.

Colobrans, J. «De la triple hélice a la innovación social: ¿Qué está ocurriendo en el Citilab de Cornellà?». La Factoría, núm. 45 (gener-febrer 2010). En línia a: http://www.revistalafactoria.eu/articulo.php?id=520 Contreras, P. Me llamo Kohfam. Identidad hacker: una aproximación antropológica. Barcelona: Gedisa, 2003. Fuller, M. Software Studies: A Lexicon. Cambridge: MIT Press, 2008. Graham, P. Hackers & Painters: Big Ideas From The Computer Age. O’Reilly, 2003. Harris, M. Caníbales y reyes. Madrid: Alianza Editorial, 2009. Hiltzik, M. Dealers of Lightning: Xerox PARC and the Dawn of the Computer Age. HarperCollins, 2010.

Himannem, P. La ética del hacker y el espiritu de la era de la información. Barcelona: Destino, 2001. Levy, S. Hackers: Heroes Of The Computer Revolution. Nova York: Garden City, Anchor Press/Doubleday, 1984. Randall, D.; Richard, H.; Rouncefield, M. Fieldwork for design. Theory and practice. Londres: Springer-Verlarg, 2007. Seibel, P. Coders at Work: Reflections On The Craft Of Programming. Nova York: APress, 2009. Serra, A. Design Culture. Estudio etnográfico de los proyectos de investigación de la School of Computer Science de Carnegie Mellon University, un computerintensive campus norteamericano). Tesi doctoral presentada al Departament d’Antropologia Cultural i Història d’Amèrica i Àfrica.

Dossier

(6)

Vegeu, per exemple, la presentació del llibre de Randall, Harper i Rouncefield (2007).

Universitat de Barcelona, 1992. Simon, H. The Sciences of the Artificial. Cambridge: MIT Press, 1996. Schumanher, J.; Niitamo, V.-P. European Living Labs. A New Approach for Human Centric Regional Innovation. Berlin: Fachhochschule Vorarlberg, University of Applied Sciences, 2008. Thomas, D. (2002 ) Hacker Culture. Minneapolis: University of Minnesota Press, 2002. Ulrich, K. T.; Eppinger, S. D. Product Design and Development. McGrawHill, 2008. Waldrop, M. M. The Dream Machine: JCR Licklider and the Revolution That Made Computing Personal. Viking Penguin, 2001. Wark, M. Un manifiesto hacker. Barcelona: Ediciones Alpha Decay, 2006.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Metodologies i empresa En aquest article em proposo de descriure un cas concret d’implantació d’una metodologia àgil en una empresa de la indústria del desenvolupament d’aplicacions per a dispositius mòbils, un sector que està experimentant un creixement fortíssim en volum de negoci i en el qual s’està produint una acumulació enorme de talent emprenedor i inversió financera. Per a això, primer descriuré la metodologia en qüestió, anomenada Scrum; a continuació, donaré algunes pinzellades sobre el seu procés d’implantació en l’empresa que he esmentat, i, finalment, esbossaré algunes conclusions i relacionaré el tema amb altres interrogants més generals de l’organització d’empreses i de les ciències socials. És important de destacar que aquest article és el resultat d’un treball fet seguint l’enfocament metodològic de la investigació-acció (Action Research o Participatory Action Research, també coneguda pel seu acrònim, PAR). En aquesta metodologia orientada a l’acció, l’antropòleg adquireix un rol actiu, formant amb la resta de participants una comunitat de pràctica que crea coneixement dirigit a la resolució del problema identificat per la comunitat. In this article I propose to explain a case of implementation of an agile methodology in an industrial company of applications development for mobile phones devices, a sector which is experiencing a strong growth in turnover and which is producing an enormous accumulation of talent and financial investment. In order to do this, first I will describe the methodology in question, called Scrum; then I will outline implantation process in the company mentioned above and, finally, I will explain some conclusions and I will relate the subject with other general questions about the organisation of companies and social sciences. It is important to emphasize that this article is a result of work done following the methodological approach of research-action (Action Research or Participatory Action Research, also known by its acronym PAR). In this action-oriented methodology the anthropologist plays an active role, forming together with other participants, a practical community which creates knowledge leading to the solution to problems identified by the community.

Pau Contreras Universitat de Barcelona BARCELONA_CATALUNYA

Scrum

Metodologies àgils de desenvolupament i organitzacions intel·ligents: la creació d’espais de col·laboració basats en la motivació intrínseca i el flux

Eina de desenvolupament dut a terme per un equip multifuncional, l’Scrum té una visió completa del procés i actua i es comporta com una unitat de coneixement: actuen de manera similar a un equip de rugbi. GETTY IMAGES

Metodologies i empresa

Dossier

L’autor

Llicenciat en Antropologia Cultural per la Universitat de Barcelona. Expert en innovació, cultures organitzatives i moviments socials de creació oberta, és director d’innovació a Oracle, professor col·laborador d’ESADE i assessor en les àrees de innovació, canvi organitzatiu i TIC per a diverses empreses i institucions.

es denominades metodologies àgils per al desenvolupament de programari van comen çar a ser implantades a mit jan la dècada dels noranta del segle xx i des de llavors les han adaptades progressivament un gran nombre d’empreses i organitzacions de tot el món. Fins llavors, el desenvolupament de programari havia seguit metodologies basades en mètodes amb enfocaments ben diferents, que podem agrupar sota la deno minació de model en cascada. Aquest model segueix un conjunt de principis rígids molt semblants als que s’han utilitzat durant dè cades en les cadenes de muntatge industrials: separació estricta entre les fases de concepció, disseny, desenvolupament i test del produc te; divisió severa del treball i especialització de funcions; seguiment d’un model de ges tió basat en el principi del command-andcontrol; un nivell alt de burocratització i un èmfasi en la documentació exhaustiva de cada una de les tasques del procés. Tanmateix, en aquests moments, sembla bastant obvi que el model en cascada és ex cessivament confús i lent, incapaç de res pondre als requeriments que la indústria del programari va començar ja a manifes tar a mitjan els noranta. Aquests requeri ments continuen sent plenament vigents en l’actualitat i podríem resumir-los com la necessitat de crear productes flexibles i innovadors, capaços d’adaptar-se ràpidament a una demanda d’usuaris globals cada vegada més complexa i diversa, d’incrementar a més la robustesa i la qualitat dels productes i de reduir-ne els costos. De fet, podem dir que el model en cascada aplicat al programari no més pot produir productes mediocres, i que la innovació i l’èxit empresarial s’han mo gut definitivament cap a les organitzacions que tenen la capacitat d’aplicar metodologies àgils de desenvolupament, que incorporen la veu de l’usuari com un agent fonamental

de tot el cicle de vida del producte, amb una participació decisiva en les fases de disseny i desenvolupament. Tanmateix, l’adopció d’una metodologia d’aquest tipus no és de cap de les maneres una tasca senzilla, i requereix transformaci ons que afecten no únicament els equips de desenvolupament, sinó tots els professionals que integren l’empresa. De fet, la raó princi pal del fracàs en la implantació d’una metodologia àgil és la incomprensió, per part dels equips de direcció, dels impactes profunds de la seva introducció, que afecten de ma nera radical l’estil de lideratge, la interrela ció amb clients i empleats, les operacions i, en definitiva, la cultura de l’organització en la seva totalitat. Una introducció ràpida a la metodologia Scrum L’Scrum és una metodologia àgil de desenvo lupament que va començar a ser definida per Takeuchi i Nonaka, teòrics de la gestió del coneixement, en un article seminal de l’any 1986, en el qual van introduir un nou enfo cament per al desenvolupament de produc tes, diferent al tradicional model en cascada. Takeuchi i Nonaka proposaven un model holístic en el qual el procés de desenvolupa ment fos dut a terme per un equip multi funcional, els membres del qual tinguessin sempre una visió completa del procés (en cara que poguessin tenir funcions diferents dins d’aquest) i actuessin com un equip de rugbi (d’allà el terme scrum o ‘melé’), on tot l’equip actua i es comporta com una unitat de coneixement.(1)

Aquests principis van ser aplicats en com panyies industrials japoneses com Toyota i Fona, amb molt bons resultats. És important remarcar que les aportacions de Takeuchi i Nonaka s’estenen molt més enllà de l’àm bit de les metodologies àgils. Els seus plante jaments posteriors sobre les condicions que

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

permeten el desenvolupament de la creativi tat en una organització, les seves agudes refle xions sobre el coneixement explícit i implí cit, i les seves recomanacions sobre els espais adequats per crear coneixement (el concepte de Ba aplicat a l’entorn de feina), han tingut un impacte enorme en aquells que ens hem hagut d’enfrontar al problema d’adoptar una metodologia d’aquest estil.(2,3) Durant la primera meitat dels noranta, s’aniran succeint diverses aproximacions per a la implantació de l’Scrum al món del programari, fins que, l’any 1995, Suther land i Schwaber escriuen diversos articles que són publicats en els proceedings del con grés OOPSLA, en els quals ja comencen a descriure experiències amb l’aplicació de l’Scrum.(4) Durant els anys següents, amb dós col·laboraren per crear-ne una definició unificada, que va ser publicada per primera vegada l’any 2001.(5) Des de llavors, l’Scrum ha estat adoptat per milers d’empreses de totes les mides, des de grans companyies globals com Google, Ya hoo o Apple, fins a companyies mitjanes o petites com la del cas que descriuré a conti nuació. L’Scrum ha estat utilitzat també en altres indústries diferents a les de programa ri, com la banca o la sanitat. L’essència de l’Scrum consisteix en la creació de petits equips multifuncionals i autoges tionats, capaços de desenvolupar productes d’alta qualitat mitjançant iteracions ràpides i regulars, amb gran poder de decisió sobre el què, el com i el quan de la seva feina. Aquesta definició pot semblar excessiva ment simple, però descriu i conté tres de les seves característiques fonamentals. En primer lloc, que els equips haurien de tenir entre 5 i 9 membres, seguint la regla del 7 més o menys 2. Aquesta és la mida que pot funcionar bé sense que hi hagi cap tipus de líder jeràrquic o cap i que, alhora, pot aglu tinar els diferents talents que es requereixen per al desenvolupament d’un producte de programari. La segona de les característiques és precisament la capacitat d’autogestionarse i prendre decisions vitals sense la partici

Juliol 2012

Núm. 38

pació de cap figura jeràrquica. Finalment, la multifuncionalitat indica que, encara que hi pugui haver especialitats i talents diferents, tots els membres de l’equip mantenen una visió completa i holística del procés. La me todologia Scrum està basada en tres rols, tres cerimònies i tres artefactes. Els rols són: el Product Owner, l’ScrumMaster i el Team. El Product Owner és l’encarregat de definir les funcions del producte, prioritzar-les en funció del seu valor de negoci, delimitar la data de llançament i assegurar-ne la rendi bilitat o ROI. És important remarcar que el Product Owner no és el cap del Team, si nó l’encarregat de capturar les especificaci ons que haurà de tenir el producte, una co sa que durà a terme a través d’interaccions amb clients interns o externs. També és el que ha de determinar el sentit econòmic de les inversions que el Team farà durant el de senvolupament. Ara bé, el Product Owner no pot intervenir, ni ho ha de fer, en l’orga nització del Team, i tampoc pot coaccionar el Team sobre les decisions que ha de pren dre al voltant de la manera de fer la feina. Evidentment, compartirà amb el Team les funcions prioritzades a través del Product Backlog (el primer dels artefactes), durant una reunió que té lloc al principi de cada iteració o Sprint, anomenada Sprint Planning (la primera de les cerimònies). L’ScrumMaster té assignades les tasques de servant del procés Scrum, i és l’encarregat de vetllar perquè se’n faci un seguiment cor recte, d’eliminar les barreres que hi pogués haver (personals, organitzatives, físiques), de protegir els membres del Team de les in terferències externes (sobretot, d’aquelles que procedeixen de directius, executius o clients), d’assegurar la cooperació estreta entre tots els participants en l’Scrum, de fer tasques de mentoring, coaching dels membres que ho necessitin i de facilitar la resolució de problemes. De nou, l’ScrumMaster no és un cap i no hi hauria res de més perniciós per al procés que el fet que ho fos, ja que aquest no ha de prendre mai el control del procés ni d’interferir en les capacitats d’autogestió del Team, sinó que ha de fomentar-les i de senvolupar-les.

(1)

Takeuchi, Hirotaka; Nonaka, Ikujiro. “The New New Product Development Game”. Harvard Business Review, gener-febrer 1986.

(2)

Takeuchi, Hirotaka; Nonaka, Ikujiro. The Knowledge Creation Company. New York: Oxford University Press, 1995.

(3)

Takeuchi, Hirotaka i Nonaka, Ikujiro. «The Concept of “Ba”: Building a Foundation for Knowledge Creation». Califòrnia Management Review, Vol. 40, 1998.

(4)

Sutherland, J. «Business Objects in Corporate Information Systems». OOPSLA 1995: 331-332.

(5)

Schwaber, K. Agile Project Management with Scrum. Microsoft Press, 2001.

Metodologies i empresa

Finalment, el Team és l’equip encarregat de desenvolupar el producte. Es compon d’un grup de 7 més menys 2 membres, i inclou tots els talents i capacitats que es necessiten per completar el desenvolupament del pro ducte. Com ja he esmentat, l’autonomia i l’autogestió són aspectes fonamentals d’un Team Scrum. Sense aquestes característiques, la metodologia Scrum s’ensorraria com un castell de cartes, fracassaria estrepitosament, i es convertiria en un simple model en cascada mal gestionat. El Team defineix l’objectiu de cada Sprint o iteració (un Sprint hauria d’estar comprès entre un mínim de 2 i un màxim de 4 setmanes de feina) i determi na les estimacions de l’esforç necessari per completar les seves tasques. S’organitza in ternament i defineix les tasques detallades que han de fer cada un dels seus membres. Ha de ser el Team i tots els seus membres els que adquireixin el compromís de comple tar les tasques acordades en el temps definit. En aquest punt no hi pot haver cap tipus de coacció externa. Ha de ser l’equip el que de fineixi l’abast de l’Sprint (és a dir, el què, el com i el quan de l’Sprint) i el que adquireixi el compromís per completar-lo en el temps estimat. En aquest punt essencial rau la força de la metodologia Scrum i la seva capacitat de crear equips productius i flexibles. Les cerimònies Scrum són també tres: l’Sprint Planning Meeting, el Daily Scrum Meeting i l’Sprint Review Meeting. Desenvolupament del procès Scrum El procés Scrum s’inicia amb l’Sprint Planning Meeting. Aquesta primera reunió l’or ganitza el Product Owner i té com a objec tiu la definició dels objectius de la interació o Sprint. Per a això, s’analitza i discuteix la visió, el full de ruta i el pla d’alliberament (release) del producte, i, sobretot, el Product Backlog, la llista prioritzada de les funcions que hauria de tenir el producte, cada una de les quals amb el seu corresponent valor de negoci estimat. En la reunió hi participen el Product Owner, l’Scrum Master i el Team. El Team revisa les estimacions, analitza les funcions i decideix quines són les que pot fer i en quant de temps les farà, tenint en compte el talent de l’equip, les hores de fei

na disponibles i el seu nivell de productivi tat (un nivell de productivitat que, en el cas que el procés Scrum s’apliqui correctament, tendirà a créixer de forma exponencial fins a assolir un sostre, que serà la productivitat màxima de l’equip). Una vegada el Team ha assolit un compro mís sobre el contingut de l’Sprint, el Product Owner abandona la reunió, que a partir de llavors es converteix en una sessió de planifi cació detallada, en la qual l’ScrumMaster ac tuarà com a moderador i facilitarà la discus sió entre els membres del Team. L’objectiu d’aquesta part de la reunió és analitzar amb detall cada una de les funcions que cal desen volupar, dividint-les en les tasques detalla des que s’han de fer, que hauran de requerir un màxim de 16 hores per ser completades. Tot aquest conjunt de tasques detallades s’in corporarà en el segon dels artefactes, l’Sprint Backlog. En el cas que després d’aquesta anà lisi detallada es produïssin diferències signi ficatives amb el que s’ha acordat amb el Product Owner, haurien de tornar a negociar-se amb aquest els compromisos que el Team pot prendre per a l’Sprint. L’Sprint Planning Meeting té una durada màxima de 8 hores. Cal que tots els participants es comprometin al seguiment estricte d’aquest concepte de timeboxing de les reunions, que pretén forçar al pensament pràctic i a evitar les reunions especulatives i improductives que en mol tes ocasions es produeixen en processos de desenvolupament de producte, i que tenen més a veure amb actituds de tirar pilotes fora,

Dossier

El procés Scrum s’inicia amb l’Sprint Planning Meeting. Aquesta primera reunió l’organitza el Product Owner i té com a objectiu la definició dels objectius de la interacció o Sprint. VISUAL MANAGEMENT BLOG

L’essència de l’Scrum consisteix en la creació de petits equips multifuncionals i autogestionats

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

de fugida de les responsabilitats, de cerca de culpables i de no reconeixement dels errors. Molt al contrari d’aquestes actituds, l’Scrum està fortament orientat a la responsabilitat de tots i a l’aprenentatge i la millora continus, i en absolut a l’assignació de culpes. Una vegada acordat l’abast de l’Sprint, s’ini cia, l’endemà de l’Sprint Planning Meeting, l’Sprint pròpiament dit. La segona cerimònia és el Daily Scrum Meeting, que es fa diària ment, durant tota la durada de l’Scrum. Es tracta d’una reunió de 15 minuts (de nou, és estrictament limitada en temps), a la qual pot assistir, a més del Team, de l’ScrumMaster i del Product Owner, qualsevol altra persona de l’organització, inclosos caps o persones d’altres grups. Ara bé, únicament els membres del Team poden parlar. La resta ha d’estar en silenci. Per aquest motiu es distingeixen dos tipus de personatges en aquestes reunions: els porcs i les gallines. L’ús d’aquesta terminologia es tà relacionat amb la dita «en un plat d’ous fregits amb bacó, la gallina s’hi implica, pe rò el porc s’hi compromet». És una metàfo ra del funcionament de l’Sprint: només els membres del Team s’han compromès en les tasques i en els temps i, per tant, només ells tenen el privilegi de parlar. La resta ob serva i escolta en silenci. El meeting és molt ràpid, gens especulatiu i normalment es fa amb tots els participants drets al voltant d’un gran plafó (una pissarra amb Post-its, habi tualment) amb l’Sprint Backlog. L’ScrumMaster actua de nou com a facilita dor i moderador de la reunió, i fa a cada un dels membres de l’equip tres preguntes (i només tres): què vas fer ahir, què faràs avui i què t’impedeix de fer la teva feina? L’objectiu d’aquesta reunió ràpida és propor cionar a tots els membres una visió global de l’evolució del projecte, identificar problemes i buscar solucions i anar ajustant dia a dia la feina feta i la que resta per fer. Amb la informació obtinguda en el Daily Scrum Meeting, l’ScrumMaster prepara el ter cer dels artefactes: el Burndown Chart, un

Juliol 2012

Núm. 38

gràfic que mostra l’estat diari real del pro cés de desenvolupament, amb la desviació, si n’hi hagués, entre el que s’ha planificat i el que s’ha fet fins al moment. L’ScrumMaster és a més el que s’encarregarà de facilitar la resolució de problemes identificats en el Daily Scrum Meeting, especialment aquells que són externs al Team i estan relacionats amb aspectes de tipus organitzatiu. Al final de l’Sprint, es fa l’última de les ceri mònies: l’Sprint Review Meeting. Es tracta d’una reunió amb un temps fixat (timeboxed) a un màxim de 4 hores, durant la qual el Team demostra als assistents (el Product Owner, l’ScrumMaster, persones d’altres depar taments, direcció) els resultats de l’Sprint. Un altre dels aspectes que es tracten molt bé amb la metodologia Scrum és el fet que el Team no necessita més de 30 minuts per preparar aquesta reunió. Si necessita més temps, llavors és que està caient en el que abans hem anomenat la situació de tirar pilotes fora. L’Sprint és un procés productiu i ha de construir coses que funcionen. La reu nió consisteix a ensenyar-les i demostrar-ho i no ha de requerir la preparació de cap me na de material (documents, PowerPoints, ni res per l’estil) addicionals al que l’Sprint pròpiament dit hagi produït. És vital man tenir aquesta actitud antiburocràtica i antigeneració de documents-porqueria (especial ment PowerPoints inservibles) que ningú no llegirà, i que moltes vegades només te nen a veure amb actituds d’autoprotecció i evitació de culpabilitats de grups o persones inútils. Ha de ser una reunió totalment sin cera, realista, basada en un diàleg profund que permeti analitzar les funcions que han estat completades durant l’Sprint, amb un focus especial en allò que és demostrable. S’analitzen també les desviacions que s’han produït i els errors que les han causat, amb una filosofia d’aprenentatge conjunt. Un aspecte vital d’aquesta reunió és l’anàli si del concepte de Definition of Done. En la fase d’Sprint Planning Meeting s’haurà arri bat també al compromís de dir què significa que una tasca o funció estigui acabada. A la pràctica, aquesta definició permet arribar a

L’Scrum és una metodologia que implica una perspectiva centrada en un procés continu de desenvolupament

Metodologies i empresa

Dossier

Scrum: fitxa sinòptica PROCÉS

Exposició de prioritats Resolució de dubtes

Estimació de l esforç per a cada requisit

Reunió diària Revisió de la feina; resolució de traves

Objectiu de l’Sprint

ROLS PROPIETARI DEL PRODUCTE

Determina les prioritats. Una sola persona. SCRUM MANAGER

Gestiona i facilita l’execució del projecte. EQUIP

Construeix el producte. INTERESSATS

Assessoren i observen.

COMPONENTS

REUNIONS

PILA DEL PRODUCTE

PLANIFICACIÓ DE L’SPRINT

PILA DEL SPRINT

REUNIÓ DIÀRIA

Relació de requisits del producte, no és necessari un detall excessiu. Prioritzats. Llista en evolució i oberta a tots els rols. El propietari del producte és el seu responsable i qui decideix. Requisits compromesos per l’equip per a l’Sprint, amb nivell de detall suficient per a la seva execució. INCREMENT

Part del producte desenvolupada en un Sprint, en condicions de ser emprada (proves, codificació neta i documentada).

Una jornada de feina. El propietari del producte explica les prioritats i dubtes de l’equip. L’equip estima l’esforç dels requisits prioritaris i s’elabora la pila de l’Sprint. L’Scrum Manager defineix en una frase l’objectiu de l’Sprint. 15 minuts de durada, dirigida per l’Scrum Manager, només pot intervenir l’equip. Què vas fer ahir? Quina és la feina per avui? Què necessites? S’actualitza la pila de l’Sprint. REVISIÓ DE L’SPRINT

Informativa, aproximadament de 4 hores, moderada per l’Scrum Manager, presentació de l’increment, plantejament de suggeriments i anunci del proper Sprint.

SPRINT Cicle de desenvolupament bàsic de l’Scrum, de durada recomanada de 30 dies, en el qual es desenvolupa un increment del producte.

VALORS - Empowerment i compromís de les persones. - Focus a desenvolupar allò compromès. - Transparència i visibilitat del projecte. - Respecte entre les persones. - Coratge i responsabilitat.

Procés àgil de desenvolupament iteratiu i incremental. Origen de l’article: The New New Product Development Game, (Takeuchi i Nomaka, 1986). Jeff Sutherland va ser el primer a implementar-lo per al desenvolupament del software (1993). Ken Schwaber és el seu principal difusor.

un acord i un compromís sobre els nivells de qualitat exigibles als productes produïts, i que ara, en la fase de revisió de l’Sprint, es comprovaran. A més, durant aquesta reunió es revisen també aquells aspectes més gene rals (situació general del mercat, evolució de les tecnologies relacionades) que poden afectar el procés de desenvolupament. Una vegada completat l’Sprint Review Meeting pròpiament dit, l’ScrumMaster i el Team fan una altra sessió de treball, anomenada Sprint Retrospective, que podem considerar com la segona part de l’Esprint Review Meeting, i la durada de la qual és també limitada a 4 ho res. En aquest cas s’analitza el procés Scrum (en lloc del producte, que ha estat analitzat abans), amb l’objectiu d’identificar les for mes en les quals el Team pot millorar la seva col·laboració i anar progressant en el camí

de l’aprenentatge continu i l’increment de la seva productivitat com a equip. Després de finalitzar l’Sprint Review Meeting, el procés Scrum torna a començar una nova iteració, i així successivament. Que es mantingui un ritme constant d’execució de Sprints (i les seves corresponents cerimònies), l’un després de l’altre, sense interrupcions, és vital. Aquesta repetició ajuda l’equip a mi llorar de manera contínua i a assolir la seva productivitat màxima. L’Scrum és una me todologia que implica un canvi de perspec tiva important sobre el procés de desenvo lupament de productes. En lloc d’una visió centrada en un projecte que té un principi i un final (el que alguns anomenen la visió one-shot), ens movem cap a una perspecti va que està centrada en un procés continu de

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

desenvolupament. Aquesta visió està molt més adaptada a la manera d’entendre els productes de programari que ha sorgit des prés de la revolució Web 2.0 i Social Media, en la qual les funcions són perpètuament millorades per adaptar-se als requeriments i les necessitats canviants dels usuaris (always beta). Conclusions Es poden extreure diverses conclusions sobre la implantació de l’Scrum en l’empresa que tractem, però potser la més important sigui que la direcció ha de fer un esforç conside

Núm. 38

rable d’adaptació al model. En un entorn com el que hem descrit, la tensió que hi ha entre la capacitat de producció de progra mari per una part, i l’activitat comercial i les iniciatives de desenvolupament de negoci per l’altra, és molt alta, i és necessari que la direcció estigui convençuda que la decisió de dotar de gran autonomia els equips de desenvolupament acabarà tenint un efecte positiu en els resultats. És important considerar que la direcció té una tendència natural a utilitzar aproxima cions més pròximes al model en cascada i, per

Un cas pràctic d’implantació del mètode Scrum El mercat de les aplicacions mòbils està creixent a un ritme vertiginós, a causa de diversos factors. En primer lloc, les vendes totals de telèfons intel·ligents (smart phones)(1) s’estan multiplicant, literalment, any rere any. Les expectatives, que possiblement se superaran, indiquen que l’any 2015 el nombre de telèfons intel·ligents assolirà els 800 milions d’unitats, la qual cosa multiplica per quatre el parc actual de terminals, que és de 200 milions. D’altra banda, el tràfic de dades (accés a Internet, correu electrònic i altres aplicacions) s’està desplaçant des de les xarxes fixes cap a les xarxes mòbils a un ritme trepidant. Durant l’any 2010 s’ha assolit la xifra de 1.000 milions d’usuaris connectats a Internet a través de xarxes 3G i Wi-fi. És a dir, s’està produint una transformació radical de l’ús de serveis de dades, i el mòbil intel·ligent s’està convertint en el terminal més important, de manera que, per primera vegada en la història, un nou giny eclipsa el PC. L’emergència del telèfon inte l·ligent com el dispositiu de refeGE TTY IMA GE S

Juliol 2012

rència per a l’accés a dades i l’execució d’aplicacions, està provocant una altra transformació, també d’una enorme rellevància: el talent i la inversió de les empreses de programari s’estan movent des de l’ecosistema del PC cap a l’ecosistema dels terminals mòbils. S’ha produït una explosió inusitada del nombre d’aplicacions disponibles per a telèfons intel·ligents, amb uns nivells de creixement com mai abans no s’havien vist. Durant el 2010 s’han fet més de 4.000 milions de descàrregues d’aplicacions, i les expectatives són que aquest nombre assoleixi els 21.000 milions l’any 2013. La botiga d’aplicacions en línia per a iPhone i iPad d’Apple, l’Apple Store, conté ja més de 300.000 aplicacions diferents, i en 2 anys acumula ja més de 5.000 milions de descàrregues. La resta de jugadors ha llançat també les seves botigues d’aplicacions en línia, com Android Market, Blackberry App World o Windows Mobile Market, per esmentar-ne només algunes. Al voltant de les aplicacions mòbils han sorgit diversos models de negoci associats al desenvolupament i la venda d’aplicacions, com són la publicitat en línia, la realitat augmentada, els serveis de geolocalització i l’accés a ràdio i televisió. En definitiva, es tracta d’un sector amb un dinamisme descomunal, que requereix que les empreses que vulguin participar-hi, tinguin

Metodologies i empresa

tant, a l’aplicació d’un estil de gestió molt jeràrquic i basat en el command-and-control. La direcció ha d’estar disposada a delegar un poder molt important en els equips que componen l’Scrum Team i a acceptar les se ves idees quant als temps requerits per de senvolupar una funció, un fet que pot estar inicialment en contradicció amb els desitjos o objectius comercials. Més important encara és que l’adopció de l’Scrum obliga a eliminar l’estil de direcció denominat management-by-wishful-thinking, que consisteix a considerar que tot

Dossier

repte (en aquest cas, qualsevol projecte de desenvolupament) es pot dur a terme si s’hi posa el nivell de ganes i l’esforç apropiats, per pur voluntarisme, sense tenir en compte les capacitats reals de l’organització en el seu conjunt (persones i infraestructures) i, per tant, els nivells de productivitat reals dels equips. Sense aquest canvi de mentalitat en la direcció, la implantació serà un fra càs complet. Aquest cas demostra que l’Scrum basa el seu èxit en dos aspectes essencials i interrelacio nats. D’una banda, en el desenvolupament

una flexibilitat i una capacitat d’innovació malt grans. L’empresa en qüestió es va fundar a finals del 2008 amb l’objectiu de convertir-se en l’empresa de referència al mercat de les aplicacions mòbils a Espanya. En aquests moments, és reconeguda com una de les empreses líders en el seu sector, amb més de 200 aplicacions desenvolupades i amb línies de negoci que inclouen el desenvolupament d’aplicacions corporatives per a empreses, amb més de 90 grans clients i més de 4 milions de descàrregues; el desenvolupament d’aplicacions pròpies, explotades amb una marca diferent, amb un catàleg de 60 aplicacions i més de 3 milions de descàrregues, i el desenvolupament d’una plataforma de gestió del cicle de vida de les aplicacions mòbils. L’empresa ha diversificat el seu negoci, i ha entrat al mercat dels jocs per a dispositius mòbils (no solament per a telèfons intel·ligents, sinó també per a consoles de jocs) a través d’una aliança amb una altra empresa del sector. En aquests moments, l’empresa ocupa més de 50 persones, la majoria enginyers de programari, dedicades a tasques de desenvolupament d’aplicacions. El cas és especialment interessant perquè es tracta d’una empresa sotmesa a unes exigències de productivitat altíssimes (en poc més de 2 anys ha desenvolupat més de 200 aplicacions), i inserida en un sector que obliga a uns nivells de flexibilitat i innovació enormes per sobreviure. Un indicatiu de la capacitat d’innovació de l’empresa el dóna el fet que 11 de les 30 aplicacions considerades imprescindibles en l’Apple Store han estat desenvolupades per aquesta companyia. D’altra banda, el cas ha permès també comprovar el nivell d’adaptació de l’Scrum a una empresa que ha hagut de créixer en nombre de persones rapidíssimament, amb tot el que això implica des del punt de vista d’integra-

ció de persones, de formació i de creació d’una cultura comuna en els equips.(2) Seguint l’enfocament d’investigació PAR (Participatory Action Research), es va crear una comunitat de pràctica per delimitar el problema i identificar les possibles solucions. La comunitat estava formada per l’equip de desenvolupament de l’empresa (set persones, incloses els responsables de tecnologia i desenvolupament i cinc developers) i l’investigador-antropòleg. El problema de partida identificat ja s’ha descrit més amunt i consistia a implantar un model de desenvolupament àgil que permetés escurçar els cicles de desenvolupament i incrementar la capacitat de resposta davant de requeriments complexos i canviants en el temps.

(1) El telèfon intel·ligent (smartphone) és el terme comercial per referir-se a un terminal mòbil que, a més de les capacitats de telefonia convencionals, disposa d’altres característiques avançades, com ara l’accés a Internet, correu electrònic i altres funcions de tractament de dades i execució d’aplicacions mòbils. Una de les característiques més rellevants és que disposa d’un sistema operatiu (igual com altres ordinadors), entre els quals destaquen: iPhoneOS, Android, Symbian OS, Blackberry OS i Windows Mobile.

(2)

L’empresa objecte de l’estudi va ser la guanyadora de l’edició

2011 del premi Best Place to Work, en la categoria de PIME. Aquest premi, atorgat per l’organització global Great Place to Work Institute, està basat en el mesurament de 58 mètriques, que inclouen aspectes com la confiança, el gaudi, el companyonia, el sentit de pertinença, la credibilitat, l’intercanvi de favors o el model de retribució. Com es descriu en aquest article, la implantació d’una metodologia àgil en el procés clau de la companyia, el disseny i el desenvolupament de productes, ha tingut, sens dubte, influència en la configuració de la seva cultura organitzativa global i en l’obtenció d’aquest reconeixement. Més informació a http:// www.greatplacetowork.es.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

de les capacitats d’autogestió del Team i en les capacitats com a guru servant de l’ScrumMaster. El Team ha d’entendre que la responsa bilitat última dels seus compromisos rau en els seus membres i en ningú més, i que tenen l’autonomia i el poder suficients per prendre decisions relatives a la manera de fer les co ses. Aquest aspecte és crucial, perquè l’Scrum requereix que tots i cada un dels membres del Team percebi i posi en acció aquest po der. La qual cosa implica, evidentment, una aproximació al procés de desenvolupament, i a la feina en general, que és molt lluny de les actituds que habitualment podem trobar en la majoria d’empreses. Les actituds que s’han de fomentar en l’equip són, entre d’altres, la confiança, el respecte, l’audàcia, la meritocràcia, la proactivitat i la transparència, juntament amb l’eradicació radical de la por de l’error. Si l’equip no actua com una unitat creativa amb poder, i es com porta com una simple agregació d’empleats temorosos que esperen que algú de rang su perior els digui el que han de fer, la implan tació del model serà un desastre total. A l’Scrum tots els rols són essencials, pe rò el de ScrumMaster és, sens dubte, un dels més decisius per aconseguir una im plantació reeixida. L’ScrumMaster ha de ser un líder que serveixi a l’equip, que utilitzi tècniques socràtiques per ajudar els seus membres a trobar les solucions als proble mes tècnics, que protegeixi i que formi els membres del Team, i que s’asseguri que el procés Scrum s’està executant de manera correcta. Si l’ScrumMaster és un líder jeràr quic convencional, l’Scrum fracassarà amb tota probabilitat. De la mateixa manera, un ScrumMaster sense una personalitat prou audaç com per filtrar i gestionar les pressi ons constants (de vegades molt intenses) de la direcció comercial, de la direcció general o dels accionistes, i com per mantenir amb ells un diàleg assertiu que li permeti impo sar els seus criteris, acabarà convertint-se en un Project Manager o un IT Mànager, un mer gestor de recursos, que caurà en el micro-management i que es limitarà a tras lladar les demandes de la direcció del ne goci al Team i a aplicar el nefast model del

Juliol 2012

Núm. 38

Ahir vaig fer això...

management-by-wishful-thinking, destros sant la moral de l’equip i, amb aquesta, tot el model Scrum. En segon lloc, el model Scrum requereix que tota l’organització (no únicament els parti cipants en el desenvolupament de produc tes) tingui una voluntat constant i decidida d’aprenentatge continu. Això és molt fàcil de dir i molt difícil de fer. Comprometre’s amb l’aprenentatge continu implica entendre, des del primer instant, que l’avantatge competitiu de l’empresa rau en la seva capacitat de generar coneixement. Hi ha persones, especialment aquelles habi tuades al management-by-wishful-thinking, que, a més, acostumen a tenir una concep ció molt jeràrquica de les organitzacions i una visió dels fets incapaç d’anar més enllà del curt termini, que són incapaços d’enten dre aquest principi i que intenten (amb el suport del seu poder jeràrquic) exercir una manipulació (directa o indirecta) o una co acció dels equips de desenvolupament (per exemple, per canviar les especificacions o els temps de realització enmig d’una iteració o Sprint). Aquestes actituds són les que aca baran arruïnant les potencialitats creatives i innovadores enormes d’una organització que aprèn, una organització intel·ligent a

Els membres del Scrum Team responen a les qüestions clau del Daily Scrum Meeting: «què vas fer ahir?», «què faras avui?» i «què és el que no et deixa fer la teva feina?». VISUAL MANAGEMENT BLOG

Metodologies i empresa

través d’equips autogestionats. Per ser una organització orientada a l’aprenentatge con tinu és necessari tenir la valentia d’equivocarse; quan no es té aquesta valentia, és bastant difícil aprendre. El període crític pot esten dre’s unes 3 o 4 iteracions o Sprints, fins que el Team ha desenvolupat les seves capacitats d’autogestió, i ha adquirit l’experiència ne cessària per valorar d’una manera realista i precisa el que és capaç de fer. Una vegada superada aquesta fase inicial (que en el cas que ens ocupa, amb Sprints de 2 setmanes, requeria unes 6 o 8 setma nes), si no s’han produït ingerències com les descrites més amunt, i si tots els partici pants (Team, ScrumMaster, Product Owner) tenen les capacitats necessàries per desen volupar de manera adequada els seus rols corresponents, podem esperar que es co menci a produir el que Nonaka denomina va l’espiral del coneixement.(6) L’equip entrarà en un cercle virtuós de millora contínua de la productivitat, de la seva capacitat d’apren dre i de la seva capacitat d’innovar. Una ve gada s’ha aconseguit assolir aquesta situació, és necessari parar-hi una atenció constant i contínua, ocupar-se de tots els detalls, perquè aquesta espiral de millora es mantingui en el temps. Haurem aconseguit llavors crear una Learning Organization.(7) L’Scrum és una metodologia especialment adequada per a això, ja que la seva essència mateixa consisteix en la repetició una vegada i una altra, de manera incessant, de les itera cions o Sprints, per crear una cosa semblant a l’entrenament constant d’un atleta d’elit que vol superar les seves marques dia a dia, un Kaizen sense fi que permetrà a les persones i, amb elles, a les organitzacions, assolir els seus nivells de rendiment més alts. Crec que aquesta experiència també per met extreure conclusions importants des del punt de vista de l’enfocament metodològic i del sentit últim d’una investigació antro pològica desenvolupada en entorns basats en les tecnologies de la informació. La més important és que l’antropòleg pot tenir un paper determinant en la identificació i en el disseny de les diferents solucions possibles.

La utilització d’una metodologia no ja participant, sinó plenament activa, fa que l’in vestigador es converteixi en un membre clau de la comunitat de pràctica encarregada de resoldre d’una manera creativa el problema. Crec que el model de Participatory Action Research és un model clarament aplicable a aquestes situacions, en què l’antropòleg pot fer simultàniament diversos papers: investi gador, community manager, facilitador i por tador de la visió externa a la comunitat. Algunes conclusions addicionals Segons la meva opinió, el que hem descrit més amunt és un bon cas pràctic d’alguns altres conceptes teòrics que els encarregats de definir les estratègies d’organització de les empreses haurien de tenir molt més en compte. Em refereixo a dos conceptes proce dents de l’àmbit de les ciències humanes. El primer és el de motivació intrínseca. El segon, que com veurem està íntimament lligat al primer, és el de flux o experiència òptima.

L’àmbit de la motivació ha estat desenvolu pat per diversos investigadors, però m’agra daria destacar aquí els treballs d’Edward De ci i Richard Ryan.(8,9) Ambdós van crear la Self-Determination Theory, o teoria de l’au todeterminació, segons la qual, la motivació humana és eminentment intrínseca i està rela cionada amb les necessitats psicològiques uni versals i inherents a l’ésser humà, de manera que la conducta humana està fonamentalment automotivada i autodeterminada. Dit d’una altra manera, el que fa que la gent faci coses és la seva voluntat interna de ferles, més que les recompenses que hom els ofereixi per fer-les. S’han fet un gran nom bre d’experiments sobre això. Per exemple, si a un nen a qui li agrada pintar entre classe i classe li ofereixes un incentiu perquè con tinuï fent-ho, el que aconseguiràs serà que el nen acabi per avorrir la pintura. Si a un donant de sang li ofereixes diners perquè ho faci en moments determinats, deixarà de donar sang. Si agafes dos grups de per sones i els proposes un repte la resolució del qual impliqui l’ús de la creativitat, i a un dels grups li ofereixes una recompensa per acon seguir-ho, i a l’altre grup no li ofereixes res,

Dossier

(6)

Takeuchi, Hirotaka; Nonaka, Ikujiro. The Knowledge Creation Company. New York: Oxford University Press, 1995.

(7)

Senge, Peter. The Fifth Discipline: The Art and Practice of the Learning Organization. DoubleDay, 1990.

(8)

Deci, Edward. Why we do what we do: the dynamics of personal autonomy. London: Penguin Books, 1995.

(9)

Deci, Edward; Ryan, Richard. «Self-Determination Theory and the Facilitation of Intrinsic Motivation, Social Development, and Well-Being». American Psychologist, gener 2010.

Dossier

Revista d’Etnologia de Catalunya

el grup que abans arribarà a la solució del problema serà aquell al qual no li has ofert res, encara que la recompensa que ofereixis sigui molt gran. Hi ha molts exemples més d’això, tots ben documentats i demostrats seguint procediments científics. La conclusió d’aquests experiments és aques ta: les activitats en què intervé el geni humà, aquelles per a la realització de les quals cal l’ús creatiu de les capacitats intel·lectuals o físiques més grans, demanen que hi hagi una motivació intrínseca; o dit d’una altra manera, si intentes condicionar la resposta de la gent amb recompenses, aconseguiràs pitjors resultats i malmetràs la seva capaci tat d’innovació i creativitat. Així de simple i així de clar. La pregunta en aquest punt és aquesta: qui nes característiques té la motivació intrínse ca? Segons aquests investigadors, les carac terístiques essencials són bàsicament tres: l’autonomia, la competència i el propòsit. Au tonomia: la capacitat de les persones de sen tir-se lliures i no coaccionades ni determina des a fer alguna cosa; és a dir, la capacitat de decidir per elles mateixes allò que fan. Com petència: tenir el convenciment que el que fan forma part d’un procés d’aprenentatge més ampli, que els permetrà ser millors i de senvolupar la seva mestria en alguna habili tat, art o tècnica. Propòsit: saber que el que fan té un objectiu superior a l’acció mateixa i fins i tot a ells mateixos com a persones in dividuals, que tindrà un efecte positiu en la seva comunitat (jo aquí diria, en el context d’aquest article, en el seu Team). Un altre investigador, Mihalyi Csíkszent mihályi,(10) ha fet una gran quantitat d’ex periments i ha demostrat que les persones que desenvolupen activitats seguint els prin cipis de la motivació intrínseca són capaces d’aconseguir un estat de consciència especi al, anomenat flow o flux o experiència òptima. Durant aquest estat, les persones senten com si el temps no existís, noten com si la seva individualitat desaparegués i es fusionés amb l’activitat mateixa que estan desenvolu pant, perden la seva noció del jo i se senten connectades amb tot el que les envolta, en

Juliol 2012

Núm. 38

un fluir que els proporciona una gran sen sació de goig i plenitud. Les teories de la motivació de Deci i del flu ir de Csíkszentmihályi ens permeten apro ximar-nos al problema general de com es poden aconseguir espais de treball més hu mans, capaços d’oferir oportunitats reals per al desenvolupament i l’aprenentatge conti nus de les persones i, alhora, més produc tius, innovadors i amb possibilitats d’èxit des d’un punt de vista empresarial. Segons la meva opinió, la implantació cor recta d’una metodologia àgil com l’Scrum, quan es fa d’una manera decidida, autèn tica i audaç, crea espais de col·laboració en l’empresa basats precisament en la motivació intrínseca, i fomenta l’existència d’experiències òptimes i de flux entre els seus membres. Crec que l’èxit de l’Scrum rau precisament en aquesta capacitat de crear autèntics espais de col·laboració, llocs en els quals la creativitat i la innovació es poden desenvolupar. Tanmateix, els conceptes de motivació intrínseca (basada en l’autonomia, la compe tència i el propòsit) i de flux (experiències òptimes), malgrat que estan basats en estu dis d’un gran rigor, confirmats per extenses evidències científiques, estan sent misteri osament ignorats pels corrents dominants en direcció d’empreses. Seria necessari in dagar més en aquesta (sorprenent, segons la meva opinió) falta de sensibilitat general sobre l’aplicació pràctica d’aquests concep tes a l’empresa moderna. Potser sigui per què la implantació d’aquest tipus de mo dels (l’Scrum en particular) requereix una nova redistribució del poder de decisió en l’empresa i una transformació radical de la funció directiva, que ha de deixar de ser una mera jerarquia de comandament que ordena i controla tot el que s’ha de fer, per convertir-se en un equip de líders visiona ris, motivadors i gurus facilitadors que vetllen perquè es donin les condicions adequades perquè el talent i la passió dels membres de l’organització floreixin i assoleixin les cotes més altes possibles. Possiblement, aquesta és l’única manera de crear organitzacions empresarials d’èxit en el segle xxi. n

(10)

Csíkszentmihályi, Mihály. Creativity: Flow and the Psychology of Discovery and Invention. New York: Harper Perennial, 1996.

Per saber-ne més

Dossier

Per saber-ne més

Joan Vinyets A Piece of Pie, Barcelona

Una bibliografia introductòria sobre etnografia, innovació i empresa Antropologia i Disseny Anderson, B. «Work, Ethnography and System Design». Rank Xerox Research Centre Technical Report EPC-1996. 1996. http:// www.ics.uci.edu/~ses/teaching/ ics280/readings/AndersonWorkEthnoSystemDesign.pdf Ball, L.J., Ormerod, T.C. «Putting ethnography to work: The case for a cognitive ethnography of design». International Journal of HumanComputer Studies, 53 (147-168), 2000. Blomberg, J., Burrell M., Guest G. «An Ethnographic Approach to Design». The HumanComputer Interaction Handbook: Fundamentals, Evolving Technologies, and Emerging Applications. Julie A. Jacko (ed), New Jersey: Lawrence Erlbaum Associates, 2003. Blomberg, J., Giacomi J., Mosher A., Swenton-Wall P. «Ethnographic field methods and their relation to design». Participatory design: principles and practices. Hillsdale: Lawrence Erlbaum Associates, 1993.

Button, G. «The Ethnographic Tradition in Design». Design Studies, 21 (4:319-332), 2000.

Margolin, Victor «Getting to know the user». Design Studies, 18 (3), 1997.

Robinson, R., Nims J. Insight into what really matters. Innovation Summer (18-21), 1996.

Cagan, J., Vogel, C. Creating Breakthrough Products: Innovation from Product Planning to Program Approval. New Jersey: Prentice Hall, 2002.

Masten, D., Plowman T. «Digital Ethnography: the next wave in understanding customer experience». Design Management Journal. Boston: DMI 14 (2:7584), 2003.

Rosenthal, Stephen R., Capper, M. «Ethnographies in the Front End: Designing for Enhanced Customer Experiences». Journal of Product Innovation Management, 23:215-237. 2006.

Cagan, J., Vogel .C., Boatwright P. The Design of Things to Come: How Ordinary People Create Extraordinary Products. New Jersey: Pearson Education, 2005. Faulkner, Susan. «Real Reality TV: Using Documentary-Style Video to Place Real People at Center of the Design Process». Intel Technology Journal, February 2007. Frohlich, D.M., Prabhu, G. Fueling the ethnographic imagination by design. HewlettPackard Tech Report HPL-200472. 2004. Gilmore, David. «Understanding and Overcoming Resistance to Ethnographic Design Research». Interactions, 9 (3), 2002.

Blomberg, Jeanette. «Between Hype and Promise: Two Decades of Becoming». Ethnographic Praxis in Industry Conference Proceedings, 76-77, 2006.

Hughes, J., King, V., Rodden, T., Anderson, H. (1994) «Moving out from the control room: Ethnography in system design». Proc CSCW ‘94 (429-439). New York: ACM Press, 1994.

Blomberg, Jeanette. «The Coming of Age of Hybrids: Notes on Ethnographic Praxis». Ethnographic Praxis in Industry Conference Proceedings, 67-74, 2005.

Lewis, S., Mateas, M., Palmiter, S., Lynch, G. (1996) «Ethnographic data for product development: A Collaborative Process». ACM Interactions, 3 (6:52-69), 1996.

Pink, Sarah. Doing Sensory Ethnography. Sage Publications, 2009. Randall, D., Hughes, J., Sommerville, I., Rodden, T., Bentley, R. «Designing with Ethnography: Making Work Visible». Interacting with Computers, 5 (2), 1993. Rayport, Jeffrey F. and Leonard, Dorothy. Sparking Innovation through Emphatic Design. Harvard Business Review, Nov-Dec 1997. Robinson, R. «What to do with a human factor: a manifesto of sorts». Edició especial: New Human Factors. American Center for Design Journal, 7(1), 1993. Robinson, R. «The origin of cool things». Design that packs a wallop: understanding the power of strategic design. American Center for Design conference proceedings. New York: American Center for Design, 1994. Robinson, R. Making sense of making sense: frameworks and organizational perception. Design Management Journal, 5 (1:8-15), 1994.

Sahlins, M. Culture and Practical Reason. Chicago: University of Chicago Press, 1976. Salvador, T., Bell, G., Anderson, K. «Design ethnography». Design Management Journal. Boston: DMI, 1999. Salvador, T., Mateas M. Design Ethnography: Using Custom Ethnographic Techniques to Design New Product Concepts. Georgia: CHI 97 Electronic Publications, 1997. Sanders, E., «Ethnography and the Empowerment of Everyday People». Informe escrit per a Microsoft Corporation, 2004. Sherry, John. Foreword: Ethnography, Design, and Customer Experience: An Anthropologist’s Sense of It All. Westport: Bergin Garvey, 2002. Squires, S., Byrne B (eds) Creating breakthrough ideas: the collaboration of anthropologists and designers in the product development industry. Westport: Bergin Garvey, 2002. Suchman, Lucy. Plans and Situated Actions: The Problem of Human-Machine Communication

100

Dossier

(Learning in Doing: Social, Cognitive and Computational Perspectives). New York: Cambridge University Press, 1987. Szymanski, M., Whalen, J. (eds). Making work visible: ethnographically grounded case studies of work practice. Cambridge: Cambridge University Press, 2011 (de pròxima aparició). Vinyets, J. «Per un altro marketing, il nuovo design si basa sull’esperienza» Domus, 826. 2000. Antropologia i Consum Abrams, B. The Observational Research Handbook: Understanding how consumers live with your product. Lincolnwood: NTC Business Books, 2000. Cohen, Kris. «Who We Talk about When We Talk About Users». Proceedings of EPIC2005. Hoboken: Wiley Blackwell, 2005. Douglas, M., Isherwood, B. The World of Goods. Towards an Anthropology of Consumption. New York: Norton and Company, 1979. Elliot, R., Jankel-Elliot N. «Using Ethnography in Strategic Consumer Research». Qualitative Market Research, 6 (4: 215-223), 2003. García Canclini, N. Consumidores y ciudadanos. México: Grijalbo, 1995. McCracken, Grant. Culture and Consumption: New Approaches to the Symbolic Character of Consumer Goods and Activities. Bloomington: Indiana University Press, 1988. McCracken, Grant. Culture And Consumption II: Markets, Meaning, And Brand Management. Indiana: Indiana University Press, 2005.

Revista d’Etnologia de Catalunya

Miller, Daniel. A Theory of Shopping. Ithaca: Cornell University Press, 1998. Miller, Daniel. Material Culture and Mass Consumption. Oxford: Basil Blackwell, 1987. Nafus, D., dePaula R., Kitner K., Kuriyan, R., Mainwaring S. «Consumerization and Renewing People’s and Practices Research». Proceedings of EPIC2009. Hoboken: Wiley Blackwell, 2009. Sunderland, P., Denny, R. Doing Anthropology in Consumer Research. Walnut Creek: Left Coast Press, 2007. Underhill, Paco. Why We Buy: The Science of Shopping. New York: Simon & Schuster, 1999. Antropologia i Empresa Baba, Marietta. «The Anthropology of Work in the Fortune 1000: A Critical Retrospective». Anthropology of Work Review, 18. 1998. Baba, Marietta. «Anthropology and Business». Encyclopedia of Anthropology. Thousand Oaks: Sage Publications, 2006. Baba, Marietta. «Business and Industrial Anthropology: An Overview». National Association for the Practice of Anthropology Bulletin (2:1-46). 1986. Baba, Marietta. «Anthropology and Business». A. H. James Birx, (ed). Encyclopedia of Anthropology. Thousand Oaks, CA: Sage Publications, 2006. Cefkin, Melissa (ed). Ethnography and the Corporate Encounter: Reflections on Research In and Of Corporations. New York: Berghahn Books, 2010. Dubinskas, Frank. Making Time: Ethnographies of High Technology Organizations. Philadelphia: Temple University Press, 1988

Juliol 2012

Núm. 38

Eddy, Elizabeth M., William L. Partridge (eds). Applied Anthropology in America. New York: Columbia University Press, 1987. Jordan, B., Dalal B. «Persuasive Encounters: Ethnography in the Corporation». Field Methods, 18 (4:359-381), 2006. Jordan, B., Yamauchi, Y. «Beyond the University: Teaching Ethnographic Methods in the Corporation». Anthropology News, 49 (6), 2008. Jordan, Brigitte (2003) Persuasive Encounters: The Arguments for Ethnographic Workpractice Analysis (esborrany inèdit), 2003. http://www.lifescapes.org/ Writeups.htm Jordan, Brigitte. «Transferring Ethnographic Competence: Personal Reflections on the Past and Future of Work Practice Analysis». Making Work Visible: Ethnographically Grounded Case Studies of Work Practice. Cambridge: Cambridge University Press, 2011. McCracken, Grant. Chief Culture Officer. New York: Basic Books, 2009. Nafus, D., Anderson, K. «Writing on Walls: The Materiality of Social Memory in Corporate Research in M». Cefkin, M. (ed). Ethnography and the Corporate Encounter: Reflections on Research In and Of Corporations. New York: Berghahn Books, 2009. Nafus, D., Anderson, K. «The Real Problem: Rhetorics of Knowing in Corporate Ethnographic Research». Proceedings of EPIC2006. Hoboken: Wiley Blackwell, 2006. Schmidt, K. «The Organization of Cooperative Work: Beyond the “Leviathan” Conception of the Organization of Cooperative Work». Proceedings of the Conference on Computer Supported Cooperative Work. Furuta, R., Neuwirth, C. (eds).

Chapel Hill: ACM Press, 417-428, 1994. Shapiro, D. «The Limits of Ethnography: Combining Social Sciences for CSCW». Proceedings of the Conference on Computer Supported Cooperative Work. Furuta, R., Neuwirth, C. (eds). Chapel Hill: ACM Press, 417-428, 1994. Sharrock, W., Hughes, J. A. «Ethnography in the Workplace: Remarks on its theoretical basis». TeamEthno Online, 1. 2000. Suchman, Lucy. «Problematizing Innovation as a Critical Project» Technology Analysis and Strategic Management, 12(3), 379-399. 2005. Vinyets, J. «Showing the Value of Ethnography in Business». Ethnographic Praxis in Industry Conference Proceedings, 2009 (1), 162-169. 2010. Agraïments / Bibliografia recomanada per Ken Anderson Elizabeth Anderson-Kempe Genevieve Bell Jeannette Blomberg Melissa Cefkin Susan A. Faulkner Donna Flynn Tracey Lovejoy Simon Pulman-Jones Simon Roberts Rick Robinson Tony Salvador Heinrich Schwarz John Sherry Patricia Wall

Miscel·lània

102

Barcelona 1700: una ciutat de festes Albert Garcia Espuche

110

La festa glocal Joaquim Capdevila

102

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2011

Núm. 38

Festes i societat

Albert Garcia Espuche Projecte del Born BARCELONA_CATALUNYA

Barcelona 1700: una ciutat de festes La societat barcelonina de principis del segle xviii Aquest estudi resulta especialment interessant des de dos punts de vista: en primer lloc, per constatar la quantitat de festes celebrades a Barcelona al llarg de tota la dissetena centúria, un fet que està en sintonia amb una economia i una societat en absolut deprimides; en segon lloc, per dibuixar alguns dels trets definidors d’aquesta societat, que mostrava uns graus apreciables de resistència, d’autonomia i de capacitat d’aprofitar el context social i polític pel gruix de la població i de la cultura popular. El món de la festa és especialment complex, atès que implica tots els sectors de la societat urbana i a totes les escales. Caldria considerar les festes fixes del calendari i les inesperades (civils o religioses); les festes familiars (bateigs, comunions, casaments, funerals...) i les públiques (religioses, civils, populars)...‌(1) En tot cas, l’anàlisi de les festes és essencial per entendre la societat barcelonina del segle xvii i de començament del xviii. This study is particularly interesting from two points of view: first, by stating the amount of festivals held in Barcelona throughout the 17th century, a fact which is in line with an economy and a society anything but in depression; secondly, to state some of the distinctive features of this society, which showed some degree of resistance, autonomy and ability to take advantage of the social and political context for the bulk of the population and popular culture. The world of the festival is particularly complex, since it involves all sectors of urban society on all scales. We must take into account festivals which have a fixed date and also the unexpected (civil or religious); family parties (christenings, communions, weddings, funerals...) and public festivals (religious, (1) civic, popular)... ‌ In any case, analysis of the festivals is essential in order to understand the society in Barcelona during the 17th century and the beginning of the 18th century.

La recerca històrica i cultural sobre la festa a la Barcelona del segle xviii ha posat de manifest la seva complexitat i la necessitat de plantejar-se el seu estudi des de diferents òptiques.

Festes i societat

miscel·lània

103

L’autor

Historiador i arquitecte, ha estat director d’exposicions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (1991-1998) i actualment és director del Projecte del Born. Ha publicat, entre d’altres obres, La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona (segles XIV a XVIII) [2009] i Barcelona 1700 (2010).

especte del calendari festiu fix, cal dir que a la Cata lunya del segle xvii exis tia, com a la resta de la Pe nínsula, un nombre molt alt de dies festius. Sabem que l’any 1684 hi havia al país 110 festes, i tenint en compte la durada de les grans ce lebracions religioses, es pot considerar que el total real de dies festius era un de cada dos. A més, a la gran quantitat de dies no labo rables, s’hi afegia una considerable xifra de festes inesperades, que les diferents instàncies, religioses o civils, decidien celebrar en ocasió de canonitzacions, moviment de relíquies, entrades reials, naixements de prínceps, mi llores de salut del rei, etc. En resum, la suma total de dies festius ofi cials i de festes esporàdiques afegides era senzillament aclaparadora a la Ciutat Com tal. Una situació, autènticament de «ciutat festiva», que quedava afavorida pel fet que Barcelona no era, des de començament del segle xvii, un espai essencialment produc tor, sinó el centre director, comercial i de distribució del país. L’allau de festes, en efec te, es podia suportar millor en una societat d’aquesta mena que en una de caire neta ment productiu. La intensitat festiva, en tot cas, s’havia con vertit en quelcom substancial en una Bar celona que els contemporanis havien defi nit com a ciutat regalada, i que tenia la festa com a protagonista essencial. Tal com afirmà l’assaonador i cronista Miquel Parets: «Te aquesta terra una cosa, que en materia de fer festes y bullities may si conexen treballs, que totom trau forces de flaquesa». La festa definia, més que cap altra cosa, el tarannà dels barcelonins del període. Sobre el segon punt d’interès esmentat, la singularitat de les festes barcelonines en re lació amb els graus d’implicació i de super

vivència de les formes populars, podem afir mar que eren considerablement alts. Les festes constituïen moments en què tots els agents en presència, amplissímes capes de la població incloses, intentaven manifestar vo luntats i assolir determinats objectius, entre ells redefinir els límits dels seus àmbits d’ac tuació, tant en vertical (el poder) com en horitzontal (els competidors). I, a més, fer-ho divertint-se tant com fos possible. La bogeria col·lectiva del Carnestoltes En el conjunt de les celebracions barceloni nes s’aprecien unes maneres de fer ben con solidades: participació de tots els estaments amb una forta implicació del conjunt de la població; barreja dels components religio sos, populars i festius, amb una importància fonamental dels elements carnestoltescs, de la dansa i de la música al carrer; rol essencial de la transformació urbana dels carrers i de les façanes de les cases, amb una implicació fo namental dels veïns, en col·laboració amb les religions; passió per la pólvora i el foc; ús de la llum com a moment essencial per organitzar l’espectacle més impactant i participatiu: la transformació de la nit en dia.

En aquest breu text ens ocuparem del Carnes toltes i subratllarem la capacitat organitzativa dels barris; dos àmbits d’estudi que mostren molt clarament el caràcter participatiu de les festes barcelonines del període. El Carnestoltes era la festa més popular a l’edat moderna, i això resultava especialment cert en el cas de Barcelona. De fet, l’esperit que la caracteritzava anava molt més enllà del període, més o menys estricte, que tenia assignat en el calendari. Efectivament, els elements singularitzadors del Carnestoltes (les màscares i el seu paper, la voluntat d’in versió de la realitat social i de crítica al poder, el desgavell dels comportaments corporals en el menjar, el beure i els balls, etc.) eren

En les celebracions barcelonines del setcents s’aprecia una participació de tots els estaments socials de la població

104

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

presents a la majoria de festes i celebracions que tenien lloc a la ciutat, fossin quins fossin els seus orígens i moment de l’any. El Carnestoltes «de calendari» tenia lloc, en la seva versió temporal més reduïda, durant els tres dies anteriors al Dimecres de Cendra (inici de la Quaresma), que variaven de da ta d’acord amb la Pasqua. Tradicionalment, però, s’hi podia afegir un cicle carnavalesc que anava des del 28 de desembre (festa dels Bojos, Sants Innocents, Bisbetó...) fins al 6 de gener, dia de Reis. De manera que, de fet, el període llarg del Carnestoltes podia durar un nombre considerable de setmanes, si en llaçava els dos trams esmentats. Una visió més que significativa ens la po den donar els contemporanis que no eren de Catalunya. En efecte, el Carnestoltes de la ciutat era molt lloat més enllà del Princi pat, en especial a Espanya. Era un element protagonista al teatre castellà (una de les màximes vies de difusió en el període). Pe dro Calderón de la Barca situa a la Ciutat Comtal gairebé tota la «segunda jornada» de la seva coneguda obra El pintor de su deshonra (c. 1648-1650), i hi fa aparèixer molt des tacadament el Carnestoltes, presentat com a manifestació del tot famosa. El protago nista de la peça teatral, don Juan, li pregun ta a Serafina, la seva dona, que ha portat al Carnestoltes barceloní: «Qué, bien mio, te parece / desta común alegria?». I Serafina, en tusiasmada, respon: «Que no tuve mejor dia / en mi vida, y te agradece / mi amor el haberme hecho / tal festejo». No hi havia res millor, doncs, que participar en el Carnestoltes de Barcelona, i el cant a les seves excel·lències va esdevenir un tòpic. Aquesta admiració es produïa perquè, com apunta Francisco Rico: «Las Carnestolendas barcelonesas se desarrollaban en la época con un esplendor desconocido en el resto de la Península»; i, encara més, perquè, com escriu Giu seppe Grilli: «La capital catalana fou un dels centres europeus on la festa [el Carnestoltes] va celebrar-se amb major fastuositat». En paral·lel a l’admiració forana pel Carnes toltes de Barcelona, els cronistes catalans i

Juliol 2011

Núm. 38

barcelonins n’aporten visions també molt entusiastes; tothom coincidia a afirmar que: «En ninguna ciudad del mundo hay mejores fiestas deste genero». En paral·lel a aquest enorme èxit, la repressió religiosa en contra del Carnestoltes fracassà una i altra vegada. El 1668, el bisbe Alfon so de Sotomayor dictà noves ordres contra les màscares: «No han reparat, ni reparan en manera alguna quant se disfressan, o, se fan mascaras posarse en forma y figura de Re ligiosos, y de personas ecclesiasticas; profa nant, y menyspreant un tant Sanct estat en vilipendi y menoscabo de aquell [...]. Nin guna persona de qualsevol estat, y condicio que sien, se atravesca, quant se hagues de disfrassar, y fer mascares [...]. Aportar bar ret de quatre corns, sobrepellisses, roquets, capas, ni habits de Religiosos, ni altras ves tiduras algunas, que tengan forma, ni figura de habits sacerdotals, i religiosos». El bisbe havia de donar per fet que les màscares con tinuarien existint i es concentrava a procurar que la burla carnavalesca no afectés, també, el món dels religiosos. El Carnestoltes era imparable i resultà es pecialment rellevant el de 1677, que coin cidí amb les festes que es van organitzar per celebrar el nomenament de Joan d’Àustria com a ministre; finalment, van quedar del tot barrejades unes manifestacions festives amb les altres. Interessa subratllar el fet que, aquesta vegada, la participació popular pro tagonitzada pels barris va ser ben recollida a les cròniques: el gallardo Tercio de las Amazonas dels veïns dels Encants o les desfilades als barris del Raval, la Ribera i Sant Pere. En contra del que s’ha anat repetint seguint Joan Amades, el Carnestoltes no va quedar prohibit a Barcelona des de 1680 fins al final del segle xvii. De fet, la potència d’aquestes festes a la Ciutat Comtal es pot copsar espe cialment bé analitzant, precisament, aquell que hi tingué lloc l’any 1693. I cal ser cons cients que l’energia desbordant de les festes carnestoltesques es produí, en aquella ocasió, al bell mig d’una etapa de conflictes bèl·lics que afectaven directament Barcelona, ben poc després del bombardeig de 1691.

Relació de Ramón de Salvà impresa per Esteve Liberós. Biblioteca naciional de Catalunya

Relació de Rafael Nogués impresa per Esteve Liberós. Biblioteca nACIONAL de Catalunya

Relación de la solemnidad..., 1615, amb la imatge de santa Teresa. Gravat de Joan Baptista Vilar. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Festes i societat

miscel·lània

105

Un narrador anònim proporciona una des cripció més que interessant d’aquest Carnes toltes. L’autor comença el seu text fent notar que «es muy sabido lo que son los carnestolendas en Cathalunya y singularmente en Barcelona». Una manera breu i contundent de deixar ben clara la importància d’aquestes festes a la ciutat. A continuació, apunta que: «Al principio del año [1693] se empeçavan à ver hombres y mujeres com mascaras a la cara, el vestido con disfras algunos muy bien puestos otros a lo ridiculo con varios modos, sacando los vestidos con modas muy viejas y algunos que las inventavan a su gusto y manera». I segueix subratllant que «como mas se iva acercando el dia de carnestolendas mas iva augmentando el numero de las mascaras de manera que la ultima semana y singularmente los tres dias ultimos los mas de los hombres y mujeres salian mascarados, ivan unos a quadrillas algunos solos, unos en cotxe otros a cavallo, llevando varios instrumentos dansando y baylando donde les antojava». Tota la població, doncs, hi par ticipava, fent-ho cadascú a la seva manera i en la mesura de les seves possibilitats: «Alli se baylava hasta media noche y aun mas, en fin parecia se havia buelto loca la gente toda». Aquesta bogeria festiva, pròpia del Carnes toltes, caracteritzava Barcelona. Festes, barris i veïns La participació dels carrers i dels barris era un element fonamental i definitori de les fes tes barcelonines, un fet que la historiografia sobre la Barcelona moderna no ha valorat en absolut. És precisament en les manifes tacions festives on la participació de «base geogràfica» apareix amb més força a Barce lona. A més de l’organització de tota mena de festes de barri, tenim mostres clares d’ai xò en els actes celebratius que prenien com a base essencial el fet processional; i conei xem la intervenció fonamental dels veïns dels diferents barris i carrers en la transformació dels espais urbans amb arquitectures efíme res i embelliment de façanes.

Respecte de la incorporació de la població en el mateix moviment processional, les ce lebracions de 1601 proporcionen exem ples magnífics d’una participació de base geogràfica: la «muy hermosa procession» del

Gravat de Santa Tecla, a l’obra de Jaume Vilar. Glorioso triunfo de la esclarecida virgen, apostol e invicta protomartyr Santa Tecla, patrona de la fidelissima, unica y coronada ciudad de Tarragona (Barcelona: Imprenta de Rafael Figueró a los Algodoneros, 1693).

barri dels Tallers; la de 77 nens d’un carrer de la Ribera; la de més de 2.000 nenes de la parròquia de Santa Maria del Mar; les d’es coles de la Ribera; la de més de 800 nenes del Raval; la de 46 donzelles «de una calle de la Ciudad»... Pel que fa a la participació en la transforma ció efímera de la ciutat, cal apuntar que els seguicis recorrien àmbits urbans integrats en el centre passiu (àrea de la Catedral, de la plaça de Sant Jaume, etc.), però tam bé en el centre actiu (carrer de la Bòria, el Born, el sector comercial del carrer Ample, etc.). Les processons, doncs, mostraven el bo i millor de la Ciutat Comtal fent una síntesi, com a metàfora de la ciutat matei

Carrers i barris esdevingueren elements actius i fonamentals en la configuració de la festa a la Barcelona del segle xviii

106

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

xa, entre els dos centres. Si la perifèria no quedava inclosa, el trajecte tampoc no es limitava a recórrer només els espais de re presentació dels diversos poders, sinó que incorporava una part considerablement gran de la Barcelona comercial i produc tiva. Les possibilitats de participació en la transformació urbana eren, per tant, força equilibrades. En els recorreguts processionals s’hi dona ven la creació d’arquitectures efímeres i la transformació de les façanes; en ambdós ti pus d’accions hi participaven els veïns dels barris i carrers. Aquesta transformació era essencial, com a símbol de la unanimitat ur bana. I aconseguir la complicitat ciutadana, no era una cosa que es pogués produir com a conseqüència d’una ordre o suggeriment del poder municipal. La transformació singular del carrer de la Llibreteria, l’any 1696, aporta llum sobre la qüestió de les formes de participació po pular en la transformació efímera. Una in tervenció d’aquest tipus resultava ràpida i eficaç i, per això mateix, implicava diver sos extrems: tenir el costum d’actuar en un carrer, tot i crear dificultats en el seu funci onament normal; generar una participació veïnal més interessada en els efectes positius de l’acció que en els negatius; disposar d’una capacitat econòmica perquè els veïns n’as sumissin les despeses; poder comptar amb una sòlida i experimentada solvència en la creació artística i de treball de part d’espe cialistes capaços d’idear i de fabricar quasi mecànicament els elements efímers, gràcies a l’hàbit de fer-ho, etc. D’altra banda, la descripció dels altars de les celebracions de 1696 mostren com, a partir de motius que en principi havien de ser re ligiosos, es creaven elements físics de gran enginy (paraula clau de l’època en aquests casos), espectaculars i sorprenents, que poc tenien a veure amb el motiu concret de la celebració. Aquí, la participació dels veïns, en col·laboració amb les diverses religions (que buscaven guanyar-se la fidelitat del seu públic, amb creacions que tenien una gran acollida popular), també era evident. En

Juliol 2011

Núm. 38

aquest context, la competició festiva entre carrers a l’hora d’acollir i de realitzar aques tes arquitectures temporals resulta palpable (de fet, el que ens hauria de sorprendre és si això no hagués passat). De la mateixa manera, a més de la compe tició entre col·lectius (carrers, barris) tam bé es fa evident la que es donava entre veïns (famílies, individus) en l’adornament de les façanes, i aquest és un factor sens dubte més important que l’estímul que produïen els escassos i no gaire quantiosos premis que rebien aquells que havien embellit millor l’enfront de casa seva. En general, a més de la voluntat inequívo ca de «fer festa al barri», igualment clara en l’àmbit de la dansa i la música, també resulta força evident la competició que es donava, durant les festes que implicaven el conjunt de la ciutat, entre diferents àmbits urbans amb caràcter propi. El cronista Je roni Pujades fa notar que, en el cas de les octaves o vuitades de Corpus (que tenien de ben segur més incidència als barris que la famosa processó), això era més que patent. Com ell escriu, es produïa: «Gran estrépito y ruido que se hacía por las iglesias en los días de la octava de Corpus, al hacer las fiestas por días en los barrios de ellas y que todo era más bien inquina de unos contra otros que acudir al servicio de Dios». Els forts sentiments de pertinença a un barri originaven un clar en tusiasme competitiu, i aquest fet i l’esperit festiu passaven per davant de tot, inclosos el respecte i el temor a Nostre Senyor. Festa, poder i societat El caràcter força complex dels actes festius barcelonins estava en sintonia amb altres trets de la societat que els acollia i que te nien a veure, entre d’altres coses, amb el repartiment del poder al municipi; la dis tribució de la riquesa i els graus de barreja social a l’espai urbà; el caràcter mixt i di vers del Born o plaça Major barcelonina; la discreció ostentatòria edilícia de la noblesa i dels acabalats; l’equilibri en la tolerància del joc; els límits en la repressió de la cul tura de taverna; la capacitat militar de les confraries d’oficis; l’actuació pendular, en

Poesies que van acompanyar la festa dels argents. Arxiu HIstòric de la Ciutat de Barcelona.

Festes i societat

tre l’avalot i la participació, d’alguns sectors i grups conflictius; etc. S’ha escrit que el Carnestoltes era, en el si de la cultura del barroc, un «instrument de propaganda de massa». Cal dir que, al menys a Barcelona, les coses no resulta ven en absolut tan simples. Ens podem preguntar, per exemple, si l’excepcional energia del Carnestoltes barceloní no es basava, en bona part, en uns graus singu larment remarcables de bona «entesa so cial» a la ciutat. Cal considerar molt seriosament aques ta peculiaritat barcelonina. Pel que fa al Corpus i, també, a l’ús dels entremesos de les confraries d’oficis en les entrades reials, existia un contrast marcat amb altres llocs de la Península. Això era així perquè a Ca talunya i a Barcelona resultava més destacat el paper dels gremis i de les confraries en el Govern Municipal i en l’estructura social. Quant a les entrades, a la Ciutat Comtal no s’imposaren actes espectaculars com els que tenien lloc a Castella. I és força significatiu constatar les conseqüències urbanístiques, amb enderrocs de cases, que aquestes entra des solemnes tingueren en diverses ciutats, en contrast amb allò que va succeir a Barce lona. A la Ciutat Comtal era senzillament impensable que es poguessin eliminar cases per raó d’una entrada reial, encara que les demolicions s’haguessin intentat justificar com a millores en el teixit urbà. Interessa constatar que, en el si de la com plexa dialèctica entre festa i espectacle, participació i imposició, cultura popular i cultura d’elit, supervivència de les formes populars i substitució per les imposades des de dalt, el cas de Barcelona és força singular, tant quantitativament com qualitativa. En efecte, en parlar de la Ciutat Comtal hem de subratllar la llarga tradició que tenia una bona part de les festes; el nombre que se’n feien cada any; l’entusiasme general que despertaven; la considerable participació i protagonisme populars; els alts graus de co existència, de proximitat i de contacte entre les manifestacions públiques més properes a les elits i les del poble; el paper fonamental

miscel·lània

107

de l’escenari urbà comú a tots els grups; la capacitat d’organització festiva no tan sols dels gremis i confraries, sinó dels veïns de cada barri i de cada carrer, etc. La repetició, durant tot el segle xvii, de les prohibicions amb relació a les festes és un element que ajuda a entendre el cas de Barcelona. Com passava amb les tavernes o el joc, les interdiccions que tenien a veu re amb les activitats festives no mostren la debilitat d’allò perseguit, sinó, ans al con trari, la seva eclosió i la seva força, al ma teix temps que deixen veure la inutilitat i la «derrota» de la repressió. Sabem, per exemple, que les prohibicions dels balls i de les màscares durant el Car nestoltes foren regularment renovades des de 1558, però resulta evident que, amb alguns períodes breus de censura més o menys eficaç, el Carnestoltes es manifes tà amb gran intensitat i fama a la Barcelo na del segle xvii i començament del xviii. Coneixem, també, el cas de les prohibici ons de llançar taronges durant el Carnes toltes (les «taronjades»): en un dels que es van celebrar a l’inici de la dissetena centú ria, els estudiants intentaren calar foc a la casa del rector perquè no els permetia la «taronjada» (!) i, després de la consegüent prohibició del virrei, «sota pena de trenta dies de presó», «se’en tiraren més que mai». Força temps després, l’any 1660, qui ocu pava aleshores el mateix càrrec, a més de perseguir en una crida pública que «qual sevols persones [...] no gosen [...] anar ab mascara, disfrassats o altrament reboçats per la cara, sens mascara ab mostacheras, papafigos ò barbas falsas», pretenia evitar «tirarse en la present ciutat de Barcelona taronjades, gatades, fangades, y altres im mundicies los uns contra los altres». Aques tes incontenibles manifestacions populars no només no havien desaparegut, sinó que havien anat a l’alça. El control per mitjà de les prohibicions no funcionava eficaçment ni tan sols a l’inte rior de les esglésies, ni tampoc durant les processons, ni, cosa encara més significa tiva, en el col·lectiu dels eclesiàstics (!): en

108

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

aquests àmbits també s’observa la repetició de prohibicions durant tot el segle xvii i inici del xviii. En unes disposicions que el bisbe Alfonso de Sotomayor dirigí, el 1668, als seus súbdits (els religiosos de la diòcesi de Barcelona) se’ls manava, a més de no fumar en els altars ni jugar als triquets, que «no puguen entrar en tavernes a menjar, i a beurer, per ser de molta indecencia à nostre estat», i que «en temps de Carnestoltes no puguen ferse mascares, ni en ningun temps del any ballar en plaças publicas, ni en casas particulars». Poca co sa, doncs, s’havia aconseguit en tot el que anava de segle. Si ni tan sols en aquesta part essencial del programa repressor les prohi bicions no tingueren èxit, és fàcil imaginar fins a quin punt resultaren inútils els intents de posar fre a les «disbauxes» que provenien del món festiu (de base religiosa o popular) i del gruix de la població. Si calia manar als religiosos, fins i tot repetint una vegada i una altra les ordres, que no es disfressessin per Carnestoltes, hem de suposar que els bisbes trobaven dificultats greus a l’hora d’actuar contra el conjunt dels barcelonins amb re lació a les manifestacions carnestoltesques i altres ocasions de vici. Si el Carnestoltes era pràcticament impa rable, les manifestacions religioses queda ven impregnades de components populars difícilment eradicables. I a més d’aquesta resistència de les formes populars, cal con siderar els graus d’autonomia i les «escapa tòries» que, en manifestacions més oficials, reglades i controlades, tenien capes àmplies de la població. S’hi donava, en un grau més o menys important, un aprofitament polític per part del món dels oficis, predominant a la ciutat. A més, en aquests actes públics es posava en joc la lluita de preeminències en tre els diversos gremis, i hi comptava tam bé la simple competició festiva i de prestigi entre particulars. És raonable pensar que la participació vo luntària dels ciutadans en les festes és con tradiu amb el fet que el poder els convoqués a celebrar-les: l’espontaneïtat, en efecte, no pot ser «obligada». En aquest terreny, pe

Juliol 2011

Núm. 38

rò, no convé simplificar, i alguns elements resseguibles a les festes del segle xvii i l’ini ci del segle xviii a Barcelona conviden a fer-se algunes preguntes i a contestar-les amb precaució. Per quina raó les confrari es d’oficis decoraven llurs cases en ocasió de les festes públiques «oficials»? No sem bla que seguir les indicacions donades pel Govern Municipal i aspirar a guanyar els premis oficials fossin raons suficients. Hi devia comptar fortament el fet de competir, en tots els sentits, inclòs el lúdic, amb els altres gremis, de mostrar la preeminència sobre la resta i la raó de ser dels privilegis de cada confraria, ja obtinguts o en fase de reivindicació. En un nivell encara més significatiu: per quin motiu un fuster o un sastre més que modestos invertien temps, diners i esforços a decorar imaginativament la façana dels seus habitatges? Per obeir els suggeriments de les autoritats o aconseguir premis? La primera raó no resulta gaire cre ïble en el context polític barceloní, basat en equilibris ben subtils (de fet, no consta cap acció punitiva en contra dels infractors per passivitat). I la segona tampoc, si tenim en compte l’escàs nombre de premis i la seva baixa quantia, que difícilment podia com pensar les despeses que havia comportat. Guanyar un dels premis devia significar, més que cap altra cosa, haver-ho fet millor que els altres. Més enllà de la repressió o dels incentius, actuant com a grup o individualment, els artesans i altres barcelonins també podien participar activament en les festes pel fet de sentir-se identificats amb la corona, la ciu tat, el poder municipal o el gremi. Així, en ocasió de les celebracions i els actes festius públics manifestarien algunes d’aquestes adhesions, compromisos i orgulls. Hem de tenir en compte, a més, quelcom molt important; es podia participar en el «centre» de les celebracions, però també en els seus «marges». Els barris creaven les se ves pròpies festes en paral·lel a les oficials, sense que puguem dir que els seus veïns no haguessin intervingut, per exemple, en actes centrals com les grans processons, com a in tegrants d’aquestes o com a espectadors.

Llanto funebre con que la nobilissima Ciudad de Barcelona…, publicat el 1689. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Relació anònima publicada per Josep Forcada. Biblioteca nacional de Catalunya.

Festes i societat

L’alt nombre de les festes oficials és, també, prou indicatiu de la complexitat de la reali tat barcelonina. No resulta lògic pensar que es podia imposar «tanta» festa d’acord amb una obediència atemorida o amb el simple embrutiment en la contemplació dels fasts del poder. Més aviat caldria atorgar-li un pes als diversos possibles aprofitaments de les festes oficials (polític, de competitivitat, de prestigi social, de gaudi lúdic...) de part de capes àmplies de la població, i als graus de resistència de les formes festives popu lars, fins i tot en el si de les manifestacions oficials més solemnes. L’evolució del món de la festa és també força interessant. En general cal dir que, en contra del que s’ha pogut escriure, el conjunt d’ele ments que conformaven el món de les festes a la Barcelona del segle xvii no evolucionà cap a una «domesticació» de l’aportació i de la participació populars. En tot cas, i si es vol buscar un moment de canvi històric, el 1714 es pot veure com un punt d’infle xió (en absolut definitiu) en la relació entre la festa i el poder a Barcelona. El govern de Felip V no afavorí l’eixamplament de la cul tura festiva popular, i després de la victòria militar borbònica, ja sense entrebancs per al monarca i sense equilibris polítics a mante nir, la situació va empitjorar netament. El 1715 es prohibiren les disfresses de Carnes toltes i, fins i tot, foren suprimits actes tan poc subversius o perillosos com l’assaig dels balls i la música del dilluns anterior al dia de Corpus, les tres danses de l’àliga a la Sala del Trentenari i el refresc que el mestre de cerimònies oferia a casa seva. El punt d’inflexió que el 1714 va suposar en la relació entre les festes i el poder reial no provocà, però, cap èxit definitiu de la repressió de les manifestacions festives po pulars. El que és innegable és que l’estratè gia de Joan d’Àustria (fent participar el po ble en un Carnestoltes després de derrotar la ciutat) i la del monarca borbònic després de 1714 (que enderrocà un sector de Bar celona, inclòs el conflictiu barri de la Ribera i una part de la plaça Major barcelonina), foren ben diferents (per dir-ho suaument). El monarca borbònic aconseguí que, per un

temps, s’acabessin els actes festius més ago sarats, i obtingué la desaparició, igualment temporal, de la capacitat de revolta. El con junt de la ciutat trigà un temps a recuperarse i, això sí, el barri de la Ribera, espai clau de la festa i de l’avalot fou del tot eliminat, juntament amb altres barris. Si deixem de banda el gir provocat per la victòria de Felip V i considerem el conjunt del període 1550-1714, podem afirmar que durant la segona meitat del segle XVI a Bar celona van augmentar (i no disminuir, com s’ha pogut pensar) la força i la intensitat de les formes festives populars. Això succeí en paral·lel a l’augment de la cultura de taverna i a l’eclosió del joc en espais públics. Aquests creixements, acompanyats d’una quantitat considerable de prohibicions sensiblement ineficaces, estaven vinculats a la transforma ció de Barcelona en centre director i de ser veis d’un territori ampli. Els habitants de la corona territorial barcelonina trobaven a la capital, entre moltes altres coses, l’oci pro porcionat per les festes, al mateix temps que la ciutat reforçava la seva potència en aquest àmbit, aspecte ben palpable amb la impor tància creixent del seu Carnestoltes. També és possible assegurar que, amb la base festiva ja ben consolidada a començament del segle xvii, durant la resta de la centúria la Ciu tat Comtal mantingué una resistència més que notable a deixar-se portar cap a una domesticació de la cultura i la festa populars. Durant tot el segle, aquesta situació va ser inseparable de diversos factors: una participació de la pobla ció en el poder municipal que resultava més important que en moltes altres ciutats euro pees; una possibilitat més gran d’ascens social que en el gruix dels altres nuclis urbans; una considerable tolerància del joc en els triquets; una notable barreja dels grups socials en l’espai públic, sense ostentació exagerada de la rique sa, etc. I cal dir que la situació d’una «major supervivència relativa» dels elements festius populars no es produïa en un context d’aïlla ment i de retard econòmic, en una situació d’estancament gairebé medieval, sinó en una etapa d’economia ben activa i plena d’inten sos intercanvis de tota mena amb la resta de la Península, d’Europa i del món. n

miscel·lània

109

Bibliografia

Garcia Espuche, A. La Ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XIV a XVIII). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2009. Garcia Espuche, A. «Una ciutat de festes». A: Festes i celebracions. Barcelona 1700. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2010 (4rt vol. de la col·lecció La Ciutat del Born. Barcelona 1700).

110

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2011

Glocalisme versus globalització

La festa glocal Modernitat extrema i experiència festiva: una aproximació a la Catalunya actual

La llarga època de bonança econòmica que Occident va viure fins al 2007 i sobretot la intensa globalització que viu des de la dècada dels noranta del segle xx, han contribuït a unes vives percepcions de saturació informacional, i encara més enllà, de sobrepassament i de risc d’entropia en aquest ordre. Tot plegat ha intensificat l’anomenada crisi de la raó (la crisi de la raó reflexiva), el desencantament cap al món i l’anomia. Aquesta hiperrealitat ha aguditzat un altre fenomen ben definidor de la modernitat tardana: la necessitat de personalització de les identitats, una necessitat imperiosa, molt de base, que té una de les seves projeccions principals en la singularització i reivindicació dels (micro) territoris locals, els quals, prèviament, perquè això sigui possible, són objecte d’una intensa exotització. La particularització i reivindicació d’aquests territoris s’associa a uns valors eminentment postmoderns: el paisatge agrícola i rural en general, els seus elements patrimonials, l’ecologia, el medi ambient, la salut, l’oci, etcètera; i també, d’altra banda, a la informalitat, la flexibilitat, la desregulació, l’autoorganització, el joc, etc.

The long era of economic prosperity the West enjoyed until 2007 and above all the intense globalization during the 90’s of the 20th century have contributed to a real awareness of an information overload, furthermore, excess and the risk of entropy, in this order. All in all this has intensified the so called crisis of reasoning (crisis of reflexive reasoning), the deception and disappointment of the world and anomie. This hyper-reality has helped another phenomenon well defining late modernity: the need to personalize identities, an imperative and basic need which has its main projections on uniqueness and claim of the (micro) local areas, which in order to make this possible are previously subjected to an intense exoticism. The particularization and demand for these territories are associated to values predominantly postmodernists: the agricultural landscape and country in general, their assets, ecology, environment, health, leisure, etc.; and also, on the other hand, the informality, flexibility, deregulation, self-organisation, game, etc.

Núm. 38

Joaquim Capdevila Universitat de Lleida LLEIDA_CATALUNYA

es seves expressions glocals in cideixen en camps molt di versos de la realitat, des de la festa a la cuina passant per l’ambientologia. La festa glocal mostra una gran varietat expressiva, fruit en primer lloc de la diversitat de valors que celebra. Ultra els principis gene rals apuntats, les festes glocals es caracteritzen per l’eclectisme; el desplaçament instrumen talista de les festes tradicionals; i el consum simbòlic –de valors– que s’hi produeix. Modernitat tardana, globalitzacions i personalització de les identitats Si la globalització (l’obertura progressiva de les societats i la generalització de referents) és un tret bàsic de la construcció de les societats modernes en general, no és menys cert que la modernitat tardana, iniciada entre els anys cinquanta i setanta del segle xx, coincidint amb l’emergència de la societat de consum de masses, ha intensificat considerablement la lògica globalitzadora i, que en aquestes úl times dècades, aquesta lògica ha esdevingut particularment intensa. Al nostre entendre serien quatre factors –o els ordres de factors– que han incidit concretament en aquest estadi globalitzador: l’experiència d’un dilatat marc de benestar material perllongat fins al 2008, que ha afectat especialment en la sociabilitat i l’educació de les generacions més joves; l’en sulsiada del Bloc de l’Est, l’anomenada caigu da de les grans ideologies, i la unipolarització (per bé que cada cop més precària) del món; el fenomen de la Xarxa –d’Internet- i de la Societat-Xarxa que aquesta estimula especial ment; i les grans migracions globals. Aquests factors, i en particular el tercer, han modificat i modifiquen de fons la lògica i les pràctiques del coneixement, de la comunicació, de les relacions personals i de l’economia.

Quins són els aspectes bàsics de transforma ció produïts per aquests factors en àmbits com els que acabem d’indicar? Suggerim els

Glocalisme versus globalització

miscel·lània

111

L’autor

És professor de Semiòtica de la Cultura i de Teoria de la Comunicació a la Universitat de Lleida. Els seus interessos d’estudi s’orienten a la representació simbòlica de la realitat social, i més enllà, a l’antropologia i sociologia de la cultura i de la política en època contemporània.

següents: una (sobre)densificació o saturació de la semiosfera;(1) i, més pròpiament deri vats de les NTIC: la (tele)comunicabilitat de l’individu, onsevulla i en tot moment, i l’ex traordinària versatilització aconseguida per aquest en la factura, consum i manipulació culturals; quant a productes textuals, visuals i audiovisuals; la introducció, en la comunica ció massiva, d’uns marges amplis (enormes, potencialment) (d’opcionalitat) d’oferta, i la incorporació en aquest àmbit de formes de multidireccionalitat en els intercanvis, i d’uns nivells gens negligibles de democratització de la comunicació;(2) en la comunicació inter personal, la facilitació (de la multiplicació) de contactes i amistats, l’assentament en aquest sentit d’una lògica exploratòria i temptativa, i el relaxament general dels vincles; i, així ma teix, l’emergència de «la xarxa» i de «la rami ficació» com a model o models primordials de producció, estructuració i recepció del co neixement a la Xarxa (aquest aspecte té una expressió paradigmàtica en l’hipertext), de producció i estructuració de la sociabilitat in terpersonal, i de conformació de les relacions d’ordre empresarial i econòmic.(3) Aquests aspectes ara esmentats, retroalimen tats pel marc general que hem apuntat més amunt –la Societat-Xarxa, desenvolupada en el context d’un dilatat cicle de benestar material que ha incidit particularment en la formació de les generacions més joves, i assentada en un món (imper fectament) unipolar–, han contribuït a una esfera social saturada d’informació en l’accepció més inclusiva del terme, i han produït una transformació de les relacions epistemològiques, comuni catives i socials d’acord amb uns sentits bàsics de complexitat, d’imprecisió, de provisionalitat, d’informalitat (liquidesa, si volem, segons el celebrat terme de Bauman) i també d’unes voluntats molt diverses –per part d’actors molt diversos i amb finalitats concretes molt distintes– d’afirmació –de

presencialitat– global. Alhora, i en un terreny més concret, aquests factors adduïts han pro piciat una diversificació prolífica de models i de pautes culturals, de móns de vida (d’àm bits d’experiència de significació finita) i de móns possibles (de narratives plausibles sobre el món), d’identitats i –encara més– d’identi ficacions, de rols i de marcs institucionals. Les percepcions i avaluacions de complexi tat, provisionalitat, imprecisió, inabastabili tat panoràmica… amb relació al marc social, que caracteritzen l’experiència social en les nostres societats, han accentuat un fenomen que ha definit fonamentalment les societats tardomodernes des dels seus orígens a meitat segle xx fins al moment actual: ens referim a la crisi de la raó. Aclarim-ho, però, la crisi de la raó reflexiva, hermenèutica, especulativa o filosòfica, i també la crisi de la raó moral, unes crisis que contrasten d’altra banda amb l’hegemonia que en les nostres societats ha assolit la raó tècnica –o el tecnocratisme, si volem– que mai no havia tingut el calat i el

(1)

En efecte, l’actual procés globalitzador lligat a la Societat-Xarxa, provoca una autèntica densificació –saturació– de productes pròpiament simbòlics (cartells, premsa, webs, films, etc.) i dels seus actors i instruments; i també, més enllà, d’informació en general que sobrevé de la intensificació de l’activitat econòmica i de l’activitat en general facilitada pel desenvolupament de la Societat-Xarxa.

(2)

L’actual desvetllament democràtic entre amplis sectors d’actors digitals és una causa i una conseqüència, alhora, d’aquesta certa i patent democratització de la comunicació associada a la Ciberesfera i a les NTIC en general.

(3)

Els aspectes que acabem d’esmentar, en el marc de l’acció de fons dels grans factors que hem adduït anteriorment, introdueixen una lògica de base en l’actuació humana caracteritzada per la interactivitat, la momentaneïtat, l’agilitat, el tempteig, l’aleatorietat, la provisionalitat, etc.

Tapiadors a Juneda el juny de 2008. Grup d’Investigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida/Camp d’Aprenentatge de la Granja Escola de Juneda/Centre d’Estudis de Les Garrigues/ Associació Les Dengues/ Ajuntament de Juneda

112

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

prestigi socials d’ara; preval en l’acadèmia, en l’administració, en l’empresa, i àdhuc en el govern de la pròpia vida personal, en una època –ben indicativament– en què tot s’ha de gestionar.(4) De manera ben correlativa, aquest increment de la crisi de la raó ha intensificat una altra ex periència fonamental de la modernitat, i espe cialment de la modernitat tardana en què ens trobem; les sensacions –les experiències– de desencantament que Max Weber, en el camp sociològic, ja fa més de cent anys va assenyalar amb relació a la societat burgesa. Les trans formacions d’ordre econòmic, comunicatiu, cultural i cognitiu esdevingudes a Occident, d’ençà dels anys cinquanta i seixanta del segle xx, han fet que el desencantament del qual parlava Weber hagi assolit la seva màxima in tensitat en les societats actuals. Aquest desen cantament –és quelcom que potser calgui re marcar–, ha reforçat durant aquestes dècades una lògica de fons tendent a l’objectualització i a la instrumentalització (procedimentalitza ció) de realitats ben distintes, algunes d’elles –com la llengua pública– ben humanes. D’al tra banda, aquestes aguditzacions del desen cantament i de la crisi de la raó a què acabem de fer referència, han portat amb caràcter central a una intensificació dels problemes d’anomia; a una accentuació de la problemà tica relativa a les experiències de perplexitat o desconcert davant del món, o dit altrament, de falta de plausibilitat subjectiva amb relació a la realitat social, i més enllà, als fets matei xos del món i de la vida, als seus sentits bàsics. Aquests problemes anòmics i les sensacions de desrealització d’allò social que els caracte ritzen han generat i generen uns augments importants d’incertesa, d’angoixa, i de pors larvades, amb relació al futur en àmbits molt diversos i ben immediats (Berger, 1988: 129, 141-149; Bauman, 2006). La complexitat del món (occidental) actual, amplificada per trets com la provisionalitat o la imprecisió amb relació a processos, es tructures i identitats de mena i de calat molt divers, i associada a fenòmens com els ara reportats (intensificacions de la crisi de la raó, del desencantament o desil·lusió envers al món, i de l’anomia) han radicalitzat, pel

Juliol 2011

Núm. 38

que fa a les identitats, unes transformacions que, de manera àmplia, s’anaven produint des de la meitat del segle xx, coincidint amb la irrupció del que Lipovetsky va anomenar la segona revolució individualista. En efec te, durant aquestes darreres dècades, quan s’ha accentuat sensiblement i s’ha evidenci at amb plenitud la crisi dels grans referents de la primera modernitat (l’Estat, les grans ideologies i «el partit», la classe o la família, i en certa manera també l‘Església), s’ha in tensificat inversament la personalització de les identitats; l’autoreferencialitat de l’in dividu, això és, la centralitat de l’individu, de si mateix, d’afinitats i de vincles (sentits com a) més pròxims, en la construcció de la pròpia identitat; la diversificació expo nencial d’identitats o referents, i la diversi ficació en un mateix individu d’identitats d’acord amb/un model compost i policèn tric; les possibilitats d’(auto)modelació de l’estil de vida i de les identitats a partir d’un «mercat d’identitats», que, recíprocament, es renova i creix gràcies a aquestes tempta tives. D’altra banda, en aquest camp de les identitats, s’hi han introduït uns fenòmens molt definitoris de la seva evolució actual: l’afebliment de les identitats de manera que sovint és més pertinent parlar d’identifica cions que d’identitats; la circumstancialit zació o contextualització de les identitats, és a dir, la seva contingencialitat en funció de determinats móns de vida; i el seu esfumat o desperfilament. La suma de factors esmentats fins ara han induït un profund autocentrament de la per sona. En si mateixa. Un autocentrament, val a dir a hores d’ara, molt vinculat a les pròpies experiències corporals. Mai com ara la per sona no havia tingut tanta consciència del seu cos, de la seva somaticitat, i de la unió cos-esperit. Una altra de les expressions més indicatives d’aquest replegament de l’indi vidu sobre si mateix és el seu centrament al voltant d’uns territoris concrets, vistos emi nentment com a singulars, com a exclusius i com a exòtics. Aquests indrets poden ser ben immediats, o altrament remots. Heus aquí el glocalisme actual. Aquest amb relació a la festa, el descabdellem a partir de l’apar tat següent.

(4)

Segurament, però, per ser més precisos, caldria dir que allò que fa entrar en crisi la raó (la raó reflexiva o hermenèutica) és una altra crisi, que es produeix en un terreny més bàsic encara: la crisi d’una sentimentalitat d’arrels arcaiques, associada a uns sentits de sacralitat profana, de transcendència; una sentimentalitat de sagrat que ha estat subjacent en la raó –o encara més, en el racionalisme en tant que disposició i pràctica de la mateixa– i que ha estat capaç d’il·lusionar-los; una sacralitat que, sense anar més lluny, en pics àlgids de la història contemporània d’Europa com la passió revolucionària dels anys vint i trenta del dinou, ha posat en fecunda incandescència la raó. Sigui com sigui, sembla incontrovertible que avui vivim –i és un factor essencialíssim dels nostres dies– una desil·lusió de la raó.

(5)

Sector Editorial. Del poble al món, a El Mundo. 12 de maig de 2006. 12 p.

(6)

Entenem per exotisme la predilecció per allò vist com a rar, singular, distant en el pla psicològic, i revestit d’una idealització autocomplaent.

Glocalisme versus globalització

Volem consignar finalment que el marc ac tual de complexitat i provisionalitat, de crisi de la raó i de crisi anòmica que hem intro duït mínimament, propicien un conjunt de principis o valors instrumentals ben en vo ga, tals com la flexibilitat, la informalitat, la provisionalitat, la participació directa, l’au toorganització, l’ingenuïsme, el ludisme, la puerilitat, etc. Aquests principis són ben pre sents en les expressions de la festa glocal que abordem tot seguit i en manifestacions ben i ben diverses de l’activitat humana. Es tracta d’un conjunt de principis associats a maneres de fer, de ser, més que no de valors finalistes. Cal fer avinent que les NTIC afavoreixen en si mateixes la flexibilitat i la provisionalitat en les relacions (Serrano, 2006). Glocalisme: l’emergència dels microterritoris. Una aproximació des de Catalunya Les expressions glocals: construcció cultural i ideològica. Mecanismes bàsics Val a dir que en aquest estudi no ens inte ressen tant les respostes glocals –del local al global– en què prima el global, en què pre valen la consciència i l’estudi dels processos globalitzadors i les respostes locals a unes dinàmiques i processos mundials, com les respostes glocals en què prima el local, és a dir, hi prevalen les respostes de redefinició i revindicació singularitzadores dels territo ris locals, dels indrets concrets, en reacció als grans processos lligats a la globalització: d’anomia identitària, d’homogeneïtzació cultural, i de depredació de les economies de petita escala. Per tant, des d’aquesta perspec tiva, el lloc, allò local, més que com una ins tància intermèdia entre el món i l’individu (Santos, 1996), cal entendre’l sobretot com una construcció –cultural lato senso– dels in dividus en resposta a les tendències associa des al procés globalitzador. Ho il·lustra a bas tament l’eslògan de la jove Editorial Fonoll de Juneda: Del poble al món.(5) Aquests tipus de respostes glocals, basades en la redefinició i reivindicació cultural, ambiental o econò mica d’uns indrets concrets, com veurem tot seguit, afecten camps molt i molt distints de la realitat, contemplen finalitats i impliquen ideologies també molt diverses.

miscel·lània

113

La globalització –en les seves dimensions co municativa i cognitiva principalment, pro duïda a partir de la revolució informacional i sobre la base de la societat de consum de mas ses– ha estimulat unes dinàmiques prolífiques i molt variades de redefinició i reivindicació de la identitat a partir d’allò local, d’allò ge nuí, d’allò singularitzador. Podríem dir, en aquest sentit, que la globalització ha portat a la localització: a una singularització espacial, local (Capdevila, 2010: 7-12, 27-29). Afinant més, ens adonem que la globalitza ció, la crisi de la raó i la crisi anòmica a què ens hem referit, determinen una voluntat i uns exercicis d’extrema singularització local o territorial. A tals efectes, se cerca, s’opera una exotització també extrema d’alguns marcs lo cals, i especialment, d’alguns dels seus motius. Així es produeix com a lògica de base d’aquest glocalisme, una intensa mirada exòtica(6) del territori local, d’alguns dels seus àmbits i de les seves expressions. Dient-ho d’una altra ma nera; els episodis de descoberta i valoració del propi territori local, del territori pròxim, es produeixen sobretot des d’una mirada mar cadament exòtica cap a alguns aspectes de la pròpia tradició cultural, del propi patrimoni en general (Capdevila, 2010:53). Aquesta mirada es caracteritza per una per cepció i una avaluació d’aquestes expressions locals com a singulars, com a rares, com a úni ques, ensems que llunyanes en el pla psicolò gic i revestides d’idealisme. No oblidem, en aquest punt, el que és un principi sociològic bàsic; solem reivindicar i festejar de veritat allò que veiem allunyat dels fluxos ordinaris de la vida. Relacionat amb aquest punt, cal fer avi nent una altra qüestió: aquestes recreacions i revindicacions del territori local, semblant ment al que s’ha esdevingut amb altres fenò mens concomitants de la nostra història cul tural contemporània (el localisme catalanista, el localisme tradicionalista-tipista...) no són tant redescobertes d’aquests llocs, com des cobertes pròpiament dels mateixos, atès que són subjacents a unes mirades noves, inèdites, d’aquests marcs, de caràcter exotitzant.

Les concepcions dels territoris de caràcter ambiental, que en ponderen un conjunt divers de valors naturals i propis, és un camp fonamental d‘expressió de les identificacions glocals. Les Jornades de divulgació… i l’associació Aladrell poden ser expressions il·lustratives en aquest sentit. Casal Popular L’Arreu

Els referents ètnics (arquitectura popular, oficis tradicionals, cançó d’arrel tradicional, etc. ) són, amb la visió ambientalista, l’altre gran camp de manifestació d‘aquest glocalisme. En tenim una mostra ben reveladora en la festa-taller celebrada a Juneda els mesos juny i setembre de 2008 amb motiu de recuperar l‘ofici de pujar paret de tàpia. Grup d’Investigació Prehistòrica de la Universitat de Lleida/Camp d’Aprenentatge de la Granja Escola

Bé, i si la voluntat de particularització local radical, que caracteritza aquest glocalisme

de Juneda/Centre d’Estudis de Les Garrigues/Associació Les Dengues/ Ajuntament de Juneda

114

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2011

Núm. 38

tardomodern que estudiem, parteix de l’exo tització extrema del territori local, d’alguns dels seus marcs, dels que se’n consideren motius típics, com es produeix aquesta exo tització? Doncs opera a partir de la selecció d’uns motius locals –un d’aquests pot ser un territori en el seu conjunt– que si bé són característics del lloc, han estat fins a temps recents donats per descomptat al màxim, atesa la seva estimació –sota el llindar de la consciència– com a marginals o menors: marges de pedra, cabanes de pedra, aixades, tolls d’aigua...(7) L’extrema singularització del territori local a partir de la promoció d’uns trets caracte rístics del mateix ben exòtics, defineix unes identitats locals caracteritzades per un pri migenisme identitari, per una certa i patent voluntat d’autentificació identitària, i més aviat, sovint, per un cert i radical essencia lisme ètnic. Ara bé, aquest primigenisme i essencialisme, cal subratllar-ho, tenen poc a veure amb el primigenisme i l’essencialisme que trobem en les expressions i tradicions de reivindicació local (de pobles, de muntanyes, etc.) pròpies de la primera modernitat, que veiem arreu d’Europa entre els segles xix i xx, excitades amb caràcter reactiu per un conjunt de factors associats a la modernitat cultural, a la conflictivitat social i a l’Estat, i animades per factors de mentalitat, per regionalismes i nacionalismes; en el glocalisme tardomodern que estudiem, aquests trets estan al servei d’unes concepcions de la identitat local més lligades a l’etnologia, a l’ecologia i a la geo grafia, que a la història (medieval) o al caràc ter col·lectiu, i tenen així mateix, respecte a les expressions referides d’afirmació local, un caràcter molt més personalitzat, molt menys transcendent, menys dionisíac i també prou més lúdic i superficial. Feta aquesta puntualit zació, podem dir que primigenisme identitari i essencialisme ètnic són uns aspectes bàsics de les expressions glocals –festives i d’una al tra índole– que proliferen a les nostres terres. Cal tenir en compte, això no obstant, com resulta evident, que aquests trets, com la vo luntat d’exotització i singularització locals que hi són subjacents, se ressenten de la formula rització –o estandarització– comercial, i de la correlativa profusió territorial, d’algunes de

les expressions més celebrades de glocalisme. Vegem uns quants exemples de primigenis me identitari i essencialisme ètnic. Tres certàmens celebrats anualment a l’Ur gell i a la Conca de Barberà –el Terralada i el Paupaterres, de Verdú i Tàrrega respecti vament, ambdós de música tradicional, i el Terrània, a Montblanc, de ceràmica– apel· len a un element primigeni a més no poder, que emblematitzen: la terra. És indicatiu adonar-se, així mateix, de com molts esde veniments i organitzacions recorren, com a reclam identitari i publicitari, a uns distin tius locals mostrats com a exòtics i genuïns per antonomàsia. Vegem-ne dos casos que ho han fet a partir d’una fruita ben singular: la figa. Es tracta del Figarock (el festival folk-

L’impacte de la globalització en el camp de les identitats ha generat i genera unes necessitats de forta identificació amb uns territoris percebuts i sentits com a ben singulars i propis. En aquests processos, es produeix una forta singularització (i reivindicació ) d’aquests (micro)territoris. Lo Toll, òrgan de l’Associació per al Desenvolupament Integral de la Vall de Corb, és una bona mostra de glocalisme, i més en concret, de glocalisme rural. Associació per al Desenvolupament Integral de la Vall de Corb

Glocalisme versus globalització

rock de la Figuerosa, a la Segarra geogràfica) i la Fira de la Figa d’Alguaire. D’altra banda, aquest primigenisme identitari ens l’il·lustra a bastament el casal popular L’arreu fundat a Mollerussa (2009), que recorre a una eina –l’arreu(8) – característica del món pagès del Pla d’Urgell, el territori en què pretén inci dir, i al terme dialectal d’aquest estri, i que ho fa, a efectes d’emblematitzar amb força simbòlica –n’és segur la motivació més de fons, la més real– la concepció resistencialis ta –el resistencialisme glocal– que s’endevina en aquest projecte societari, cultural i polític alternatiu; el que diem, ho corrobora sufi cientment el fet que a les parets de l’estatge de l’associació hi hagi penjades, a tall de sím bols i guarniments, diversos arreus.(9) Fixem-nos ara en tres organitzacions que cer quen la singularització i la reivindicació ètni ques del territori a partir del dialecte nord-oc cidental, jugant amb la remarca dialectalista i emparant-s’hi: Lo Toll,(10) el butlletí de l’Asso ciació per al Desenvolupament Integral de la Vall del Corb, l’organització independentista L’Espenta,(11) i l’associació cultural L’Espona.(12) O vegem finalment, en aquest sentit, dues en titats ambientalistes –un gabinet professional, i una entitat cultural– que, per innominar-se, han recorregut a llocs ben singulars i volguda ment definitoris d’uns territoris; així el Grup de Recerca Aladrell (13) ha recorregut al llo garet del mateix nom, a la Serra d’Almenara, entre les comarques de l’Urgell i la Noguera, i el gabinet d’estudis ambientals La Llena,(14) amb seu a les Borges Blanques, a una serra del mateix nom, perifèrica i poc coneguda, que fa de partió entre dues comarques extremes: les Garrigues i el Priorat. Hem destacat fins ara com a característica més bàsica de les reaccions glocals –bé en termes culturals, ambientals o econòmics– la singularització exotitzant del territori lo cal; una particularització del territori, d’al gunes de les seves expressions, en què hom s’hi complau així que hi aprecia un cert pri migenisme identitari. Aquest glocalisme ha incentivat, els darrers anys, la descoberta i va loració de microterritoris i micropatrimonis. No obstant això, a més d’aquestes singularit zacions, d’indrets i motius, i de les mirades

exòtiques que les orienten, cal fer avinents uns altres trets bàsics d’aquestes respostes del local al global: això és, una fetitxització de motius locals, palesa especialment en la configuració i la ubicació d’alguns objectes amb funció decorativa; i, estretament lligat amb l’anterior, el sensacionalisme –i el sen sualisme, més sovint– que impregna cons truccions, vivències i evocacions d’expressi ons glocals de l’ordre que apuntem. Els tres aspectes esmentats fins ara –la sin gularització d’uns indrets i elements de l’en torn; la mirada exòtica d’acord amb la qual és feta aquesta selecció; i la delectança fetitxista al voltant de l’objecte singular(itzat)– cons titueixen alguns dels mecanismes més bàsics de la construcció simbòlica, cultural i ideo lògica de les expressions glocals: de l’artifici (cultural i ideològic) en què reposen. Hi ha uns altres aspectes que són també ben incisius en la construcció de les expressions glocals. Ens referim a aquells principis que defineixen més de base el procedir –el que podríem dir-ne l’expressivitat procedimental– de les societats actuals. Es tracta d’un univers de valors instrumentals i emergents –l’informalisme, la provisionalitat, la parti cipació i el protagonisme actius de la gent, l’autoorganització, el presentisme, el ludis me, l’ingenuïsme, el puerilisme...– que, per posar un exemple, solen concórrer de ma nera ben general i ben patent a les manifes tacions festives de caràcter glocal. D’altra banda, també incideixen en la construcció de les expressions glocals, un conjunt de va lors, menys instrumentals, més substantius, també molt en voga: el medi ambient (els valors mediambientals), el medi natural (el paisatge natural, els productes naturals, etc.); l’etnicisme –l’etnologia rural (l’arquitectura popular, la dialectologia, els costums tradi cionals, etc.) quan es tracta de manifestaci ons que afecten territoris pròxims–; el pa trimoni històric; la salut; el lleure; l’atracció de forasters, de visitants; etc.(15) Finalment, en un ordre més gran d’elabora ció, el de les pràctiques culturals de les quals sol servir-se la reivindicació glocal, cal desta car manifestacions com el joc, l’espectacle,

miscel·lània

115

(7)

Aquest glocalisme de la nostra modernitat tardana és, per tant, ben diferent del localisme afiliat al regionalisme català prepolític i al nacionalisme català. En aquests corrents, els motius seleccionats –castells, esglésies, muntanyes...– queden lluny del nivell d’exotització particularista dels motius glocals, i fan una contribució primordial a la construcció simbòlica del catalanisme. I, val a dir-ho, aquest glocalisme té menys a veure encara amb el localisme tipista (folklorista) com el desenvolupat característicament durant el franquisme, atès que si bé en aquest, amb la voluntat també d’un màxim particularisme local, es tensa l’exotisme dels motius; aquest resulta, no de l’impacte de la globalització, sinó de la seva excepcionalitat pràctica –de l’excepcionalitat dels motius i d’allò que representen– amb relació als camps ordinaris de la vida, i especialment, al camp del poder.

(8)

Arada.

(9)

Vegi’s la galeria fotogràfica al web www.larreu.org

(10)

Un toll és un pèlag o bassiol natural d’aigua provocat per la pluja.

(11)

Una espenta és una empenta.

(12)

Una espona és un marge de pedra seca.

(13)

Vegeu el web www.aladrell.org

(14)

Vegeu el web www.lallena.net

(15)

És il·lustratiu adonar-se de com aquests valors associats a les expressions glocals –als indrets singulars que recreen– coincideixen en bona mesura amb els valors que hom associa al cos –autocentrat– dels nostres dies: flexibilitat, informalitat, ludisme, ingenuïsme, puerilisme, sensualitat (destil·lada), bellesa corporal, salut corporal (física i psicològica), joventut...

116

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

la festa, l’excursionisme, l’esport, els happenings, les escenografies decoratives de comer ços i cases particulars, les accions teatrals a manera de performances, les dramatitzacions i/o escenificacions col·lectives, la sociabilitat amical, el turisme de grup, la literatura (tu risme literari), l’academicisme popular, els tallers, la mateixa (re)creació de festes i fires al voltant de determinats motius materials i culturals de la tradició ètnica rural, etc. Glocalisme: etnicisme i ambientalisme Sens dubte, l’etnicisme –l’afecció per recu perar i recrear aspectes molt heterogenis de les tradicions populars preindustrials i de les societats protomodernes– és el tret, potser més definitori, de les reaccions culturals i festives a la globalització. Vegem, tot seguit, algunes de les característiques més remarca bles de l’etnicisme glocal.

El glocalisme etnicista ofereix un ventall molt i molt ampli d’expressions, aparentment con tradictori. En general, aquest glocalisme ac tua segons la lògica de singularitzar allò local a partir de la recreació d’elements propis de tradicions populars premodernes –rural, ancienne régime (medieval, barroca...), pagana (romana...)– i protomodernes o de les pri meres societats industrials; unes recreacions, val a dir, que paradoxalment posen en relació aquests elements amb allò global. Les expressions etnoglocalistes són molt di verses. Podríem distingir-hi les següents: l’etnoruralisme, que malda per redefinir i reivindicar aspectes identificats com a pro pis de la tradició rural; aquesta tendència és la més afí a les concepcions tradicionals de la identitat local, com les del catalanisme; les celebracions (mostres, festivals...) de diverses expressions ètniques de la mateixa comunitat nacional, exemptes de voluntat multicultu ral.(16); les celebracions que concilien expres sions de la mateixa comunitat nacional amb caràcter preeminent, i també d’altres comu nitats, com la voluntat d’interculturalitat(17).; l’etnicisme multiculturalista(18); el mestis satge cultural i festiu; la creació de noves expressions a partir d’elements de distintes procedències culturals, i amb la conciliació

Juliol 2011

Núm. 38

fins i tot de diverses disciplines culturals i artístiques.(19); Pel que fa a les múltiples expressions de re cuperació i recreació d’elements de les tra dicions, popular rural, i protomoderna, que s’estan produint a Catalunya i a l’Europa occidental en el context actual de la reacció cultural, econòmica i identitària a la globa lització, cal fer avinents unes diferències bà siques entre aquestes expressions i el model del souvenir ètnic, o el model del museo del arte popular de molts països llatinoameri cans de què tant parla N. García Canclini (García Canclini, 1999; García Canclini, 2001). En aquests models, les recreacions de motius de la tradició popular preindustrial o protoindustrial solen procedir, inspirades per un tipisme folklorista, a unes patents descontextualització, folklorització i idea lització dels mateixos; uns trets que solen compensar (i emmascarar) uns processos de desestructuració i menyspreu reals de les tradicions autòctones, i d’autoodi cultural. De diferent manera, en els prolífics i ben di versos processos de recreació etnicista que es produeixen actualment a Catalunya i en tants altres llocs a partir de la tradició rural o de la cultura de masses del canvi de segles xix i xx, sense ser-hi alienes en formes i in tensitats diferents la tipificació folklòrica i la idealització compensatòria, hi tenen un pes important o preeminent uns valors, unes sensibilitats ideològiques i unes perspectives científiques que serven una clara afinitat amb les respostes glocalistes que estudiem: el conservacionisme, l’ambientalisme, la cre ativitat artística i la creativitat artesanal, les formes de vida alternativa, etc. Sens dubte, unes altres característica de la ce lebració glocal de caràcter ètnic –festa i fira, principalment– són la seva innovació festi va i la seva difusió. Dos exemples poden ser ben eloqüents d’aquestes propietats; la cele bració, des de fa uns quants anys, de la mis sa del gall a l’ermita de Foix (Alt Penedès), amb ressopó col·lectiu al replà del santuari acabada la cerimònia religiosa, ha esdevingut de fet un aplec, una nova forma: un reeixit aplec nocturn al capdamunt d’una atractiva estrebació de la serra de Font-Rubí. D’altra

(16)

Festivals folk com Cultura Viva, el Festival Folk de Calaf, el Festival de Música Popular i Tradicional Catalana de la Granadella...

(17)

El festival Terralada de Verdú, com a exemple.

(18)

El festival Paupaterres de Tàrrega, com a exemple.

(19)

No hi ha dubte que l’actual marc globalitzador ha intensificat el «desencantament « vers la cultura; en el sentit de desafecció cap a la raó reflexiva, cap a les disciplines culturals amplu sensu de la modernitat (els «bons costums «, les prescriptives artístiques... fins al mateix Estat-nació) i cap a les normes restrictives en general, i també (!) cap a una sentimentalitat dionisíaca i de tradició arcaica de què n’havia emanat, al capdavall, una visió encantada del món. Les raons d’aquest «desencantament « es trobarien bàsicament en l’excitació informacional de les societats més modernes i, més en contret, en l’excitació sensacionalista i sensualista, més precisament encara, que caracteritza aquesta pressió informacional. Aquest fenomen ara referit –l’excitació informacional– reforça la substitució d’uns sentiments de sacralitat d’arrels arcaiques que, característicament, durant la primera modernitat i amb les contradiccions que es vulguin, hom havia transferit constrictivament, a tall d’estratègia bàsica a més no poder de construcció de les societats capitalistes modernes, a un conjunt de disciplines socials estructuradores. D’altra banda, aquest «desencantament « ha propiciat i propicia un dels fenòmens més definitoris de les pràctiques culturals actuals: l’osmosi, i més enllà, el mestissatge i la hibridació. Ben palesos en l’interior de camps concrets de la cultura, com la cultura popular d’arrel tradicional, o patents pel que fa a les relacions que s’estableixen entre disciplines i gèneres culturals distints; per exemple, entre el circ, el teatre i la dansa, o entre el documental, la ficció i la dramatització. A aquest fenomen també hi contribueixen essencialment unes lògiques factuals (i actuals) proclius a la interacció, a l’exploració, al tempteig, a la flexibilitat i al creuament, estimulades també per la pròpia complexitat dels nostres marcs socials i les seves característiques.

Glocalisme versus globalització

banda a Canyelles, a la mateixa comarca, ha arrelat amb èxit des de fa pocs anys una fira de Nadal, un tipus d’esdeveniment que fins fa ben poc només se celebrava a Barcelona amb motiu de Santa Llúcia. Si un dels trets d’aquestes fires i festes és la innovació, un altre de complementari és la recuperació i la recreació d’expressions festives i firals de la tradició popular rural antic règim i protomoderna. N’és un ex ponent ben clar el munt de cercaviles que veiem a les festes alternatives de les exviles de Barcelona; performances de façana (Noyes, 1997) com la celebrada a la torre de guaita de Lloret el 2004 en reivindicació de la se va conservació; cantades a llevant de taula com les que fan per Sant Joan als cafès de Calaf, els músics que participen en el festival folk; cabaret com el celebrat a la festa major alternativa de Sant Andreu del 2008; o ex pressions com la redefinició i reconversió de fires tradicionals en fires etnorurals, com s’ha esdevingut amb la fira de Salars de Pallars, la de Santa Llúcia de Sant Pau de l’Ordal, o la de Sant Andreu de la Llacuna, etc. No cal dir que en aquestes fires preval el con sum simbòlic (Bourdieu, 1994); el consum de comunitarisme rural, d’experiències que hom hi suposa associades, i el consum d’uns escreixos simbòlics en termes de naturalitat, biologia, salut, etc. vinculats als productes i serveis que s’ofereixen. Un altre tret rellevant d’aquest etnoglocalisme és, sens dubte, l’antropologització de la història. Amb això ens referim a dramatitzaci ons i escenificacions de successos històrics, en les quals prevalen, més que el succés en si mateix, més que la seva significació histò rica pròpiament, la immersió en uns modes de vida i en una cultura material (vestimen tes, estris, armes, etc.) d’uns altres temps, i l’(auto)espectacularitat de l’esdeveniment. Finalment, voldríem destacar com en mo viments joves alternatius actuals, assentats en viles o exviles urbanes (Gràcia o Sant An dreu, per posar dos exemples ben patents en aquest sentit) la pressió de la societat-cultu ra de consum i de comunicació de masses, el descrèdit i la neutralització del raciona

lisme, o fins i tot, de la mateixa raó com a instrument principal de coneixement, han incentivat la recuperació –que podria sem blar paradoxal– de sentits i pràctiques co munitaristes de tradició popular antic règim, associades a uns vius sentits de l’informalis me, del ludisme, de l’ingenuïsme... com a formes procedimentals bàsiques.

miscel·lània

117

(20)

Sens dubte, la consciència ambientalista ha contribuït amb caràcter singular al desenvolupament de les iniciatives de descoberta i d’afirmació dels petits territoris, a l’ensems que ha resultat, inversament, potenciada en gran mesura per aquesta tendència glocalista.

Amb el referit etnicisme –o etnoruralisme–, hi ha una altra mirada fonamental que s’ha desenvolupat en el marc de l’actual desvetlla ment d’iniciatives de tota mena d’afirmació de petits territoris naturals; ens referim a la mirada, a la sensibilitat, a la perspectiva cien tífica, ambientalista, que actua sovint en ex pressions i vivències glocals, com una mirada superior, comprehensiva i sancionadora dels valors etnològics i d’altra mena del territori.(20) Vegem a continuació les característiques bà siques de les iniciatives glocals regides per enfocaments ambientalistes, benentès que aquestes iniciatives comprenen plasmacions molts diferents: des d’iniciatives que tenen un caràcter fonamentalment d’estudi, fins a d‘altres que apunten a les nocions de Cas tells d’«identitat projecte» (de construcció d’unes identitats a partir de projectes d’actu ació globals que contemplen de manera bà sica la intervenció (des) del camp del poder, i particularment des del poder institucional), i altrament d’«identitat resistència» basada en la defensa identitària a través de la lluita reactiva, d’oposició (Castells, 2004). L’objecte de les iniciatives glocals de caràcter ambientalista acostumen a ser entorns o eco sistemes naturals; principalment, muntanyes o sistemes muntanyosos, rius, valls, i també altres entorns naturals com subcomarques. Aquests entorns solen concebre’s com a sis temes o marcs únics, unitaris i alhora diver sos en la seva riquesa patrimonial. L’èmfasi, en aquests enfocaments, sol posar-se en el pa trimoni natural (paisatges, fauna, vegetació) i en la riquesa etnològica i històrica, amb un interès particular pel llegat arquitectònic en aquests dos vessants. El plantejament d’aques tes propostes, quant als territoris que en són objecte, sol ser marcadament singularitza dor i exotitzant. Ho evidencien perlocutius habituals com el «descobreix» amb què es

Les expressions de glocalisme afecten camps molt i molt diversos. Un d’aquests és el resistencialisme alternatiu i antiglobalitzador. El casal popular L’Arreu de Mollerussa, que emblematitza, en termes dialectals, l’arada pagesa, típica antany de la Plana d’Urgell, i que té penjades en parets del seu interior mostres d’aquest estri, és un dels exemples. Cartell de la festa d‘inauguració del casal. Casal Popular L’Arreu

118

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

La festa glocal Feta una aproximació a la noció de glocalitat en tant que reaccions singularitzadores, i de promoció i defensa dels petits territoris, de petits marcs locals, i d’algunes de les seves expressions, centremnos ara específicament en la festa glocal. Vegem-ne alguns dels trets més definidors:

La festa evidencia una marcada voluntat de singularització territorial, local. Sovint, es tracta d’una singularització fortament exotitzant i prou fetitxista del territori a partir de motius concrets del mateix presentats com a exclusius, típics i exòtics. En algunes festes –especialment, en festivals de certa envergadura, amb una motivació empresarial lucrativa– aquests motius locals singularitzadors actuen com a mers reclams.

A la festa, hom sol associarhi valors emergents com l’ambientalisme, l’ecologisme, l’alimentació natural o biològica, l’artesania, el silenci, el comunitarisme rural, el lleure, l’esport, etc.

Relacionat estretament amb el punt anterior, el màrqueting de festes i fires –i sobretot les motivacions reals que animen l’assistència a les mateixes– giren al voltant d’un ordre de béns simbòlics eminentment postmoderns, associats als valors adés esmentats. Així és, en la motivació cap a aquestes esde-

Juliol 2011

Núm. 38

veniments, hi té un pes decisiu la voluntat de consum ètnic en uns termes –cal remarcar-ho– eminentment simbòlics. És, en efecte, la voluntat de consum –simbòlic– de sensacions o vivències associades al comunitarisme rural, o a la genuïnitat, naturalitat o autenticitat en bioalimentació, artesania, música, estils de vida, etc., la motivació primordial en la visita i participació en aquests actes. Fins i tot quan es tracta d’adquirir uns béns materials determinats –menjars biològics o artesanals, per posar un exemple–, la motivació primordial sol ser la del consum del valor –afegit– de la condició suposadament biològica o artesanal d’aquests productes: d’uns intangibles simbòlics en aquest ordre.

Uns altres trets essencials de la festa glocal són una concepció de la festa en el seu conjunt –des de la seva organització a la seva configuració passant per les actuacions– lligada a l’informalisme, al ludisme, a la participació directa i a l’autoorganització, etc.

Facilitades de fons pels referits fenòmens de la crisi de la raó i pel desencantament cap al món, i estimulades més concretament per aquesta concepció informal i lúdica de la festa, uns altres trets bàsics de la festa glocal són l’eclectisme i el mestissatge. L’eclectisme festiu es produeix a diferents nivells. D’una banda, entre estils distints d’una mateixa expressió artística (de la música, per exemple). D’altra banda, entre tradicions ètniques diverses. Cal dir que l’eclectisme ètnic és molt present –definitori,

gairebé podríem dir– de les festes glocals. En aquest sentit, poden consignar-se els artistes que experimenten amb l’anomenat mestissatge ètnic, o les festes que ofereixen actuacions volgudament representatives de tradicions ètniques diverses (etnomusicals, de manera principal) bé a escala regional, bé a nivell de la mateixa comunitat nacional o lingüística, o bé a escala internacional, amb el concurs freqüent en aquest darrer cas d’artistes locals i d’altres cultures i països (festes interculturals i multiculturals). En tercer lloc, l’eclectisme cultural que permet conciliar creativament, en un mateix espectacle o festa, disciplines artístiques i camps culturals diferents (cultura popular i tradicional, música clàssica, dansa, pintura, etc.). I, finalment, un eclectisme entre expressions festives d’orígens i tradicions històriques i culturals diferents, relatives també a una mateixa tradició ètnica i a un mateix camp de la cultura.

Els desplaçaments temporals de les festes tradicionals. Afavorits per unes concepcions eminentment informals i lúdiques d’aquestes festes (desproveïdes en bona mesura de la vivència de sacralitat lligada als cicles pagès i natural), i facilitats per concepcions bàsicament instrumentals de les mateixes (econòmiques, èxit de visitants) no és estrany que en molts llocs s’hagin desplaçat i es desplacin endavant o enrere festes de caràcter tradicional –els tres tombs de Sant Antoni, el carnaval, etc., avui reconvertides en clau glocal– i, doncs, amb unes dates ben assenyalades de celebració.

Glocalisme versus globalització

convida que hom participi en iniciatives de divulgació territorial; i l’emblematització, a guisa de reclams, d’identificadors marcada ment singularitzadors i exòtics del territori. Així, una xurra, un petit rapinyaire nocturn, destaca al cartell de les Jornades de divulga ció del patrimoni natural, històric i cultural de la Serra de Bellmunt i Almenara i a la pà gina principal del web del Grup de Recerca Aladrell, que emblematitza, al seu torn, el topònim d’un petit i desconegut llogaret de la serra d’Almenara. Aquestes propostes glocals neixen general ment d’actors del territori i s’adrecen en pri mer terme als conveïns i a gent propera. Les iniciatives més habituals són les jornades d’estudi i de divulgació, i l’excursionisme ambientalista. Pel que fa a les primeres, pot destacar-se la Jornada Imaginem la Vall, so bre la ribera del riu Corb, celebrada a Vallfo gona de Riucorb (Conca de Barberà) el 4 de novembre de 2000, o de més ençà i també sobre unes altres modestes riberes fluvials, la Primera Trobada d’Estudiosos de Foix, ce lebrada a Els Monjos (Alt Penedès) el març de 2006 o les Primeres Jornades d’Estudi i Divulgació de les Terres del Gaià, celebrades a Aiguamúrcia (Baix Camp) el novembre de 2008, o, al voltant d’un petit sistema mun tanyós, les suara referides jornades sobre la serres de Bellmunt i Almenara celebrades a Castellserà entre el 3 i el 5 d’octubre de 2008. Pel que fa a l’excursionisme ambientalista, pot adduir-se una altra proposta entorn de la serra d’Almenara, aquesta més informal: la iniciativa Descobreix la Serra d’Almena ra, la qual –en forma de sortides– es duu a terme tots els dissabtes a la tarda a la Fuli ola (l’Urgell), o poden referir-se les Sorti des a l’entorn, que amb una vocació tam bé holística en interessos territorials, porta a terme periòdicament el Centre Cultural de Tàrrega. Les finalitats més bàsiques d’aquestes pro postes ambientalistes, centrades en uns en torns naturals, propers i tanmateix desco neguts, solen ser la conscienciació sobre els mateixos i la seva divulgació, amb un èm fasi especial respecte als abasts o límits reals d’aquests territoris: «El Gaià pren conscièn

cia. El riu Gaià és el comú denominador dels diversos nuclis que integren la seva conca, heterogenis i distribuïts en tres comarques, però que estan prenent consciència de ter ritori».(21) Aquestes propostes també solen plantejar l’estudi del territori i la seva dina mització, a partir dels diversos aspectes pa trimonials esmentats més amunt. Aquestes són unes iniciatives, val a dir, que comp ten sovint amb uns atractius afegits, com la possibilitat de poder desenvolupar-se en el marc del lleure informal, de la relació amb amics i veïns, en caminades i excursions, etc.; i amb l’atractiu, més en concret, d’uns valors en voga –salut, informalitat amical o relacional, etc.– associats a les mateixes. Val la pena adonar-se de com aquestes excur sions de «descoberta global o ambiental» d’uns determinats entorns naturals, solen anomenar-se sortides, un terme que amb relació al clàssic d’excursió traeix una major informalitat funcional i relacional. Des de l’ambientalisme glocal, també han sorgit unes iniciatives que si bé són mar ginals pel que fa al seu nombre, són molt notòries en quant a la voluntat que han ex pressat o expressen de projecte –global– de territori; de vertebració teòrica i pràctica d’unes realitats territorials de base natural, o si ho volem, d’identitat-projecte en ter mes de Castells. Volem destacar, en aquest ordre, l’Associació per al Desenvolupament Integral de la Vall del Corb (2000), i espe cialment, el Manifest de Vallbona (2005) i el Manifest per Lleida (2007), iniciatives orientades al desenvolupament integral del territori de caràcter holístic, amb una mar cada sensibilitat –sobretot, les dues prime res– ambientalista; això és, amb una volun tat de potenciar els valors naturals, històrics i culturals del territori, i harmonitzar-los amb d’altres formes de producció coherents. La consciència ambientalista ha tingut, d’altra banda, un paper determinant en unes altres iniciatives d’orientació ben distintes a les ara apuntades; els moviments territorials d’opo sició a infraestructures considerades lesives per a l’entorn. En aquestes iniciatives de resistència, hi ha tingut un paper destacat alguns dirigents amb una (re)activada sen sibilització ambientalista.

miscel·lània

119

(21)

«El Gaià pren consciència» a El Punt. Tarragona: 16 de novembre de 2008. 6 p.

L’esmentat casal L’Arreu ha organitzat una activitat – un taller de ratafia - que, enllà de pretendre recuperar una beguda tradicional, pretén, sobretot, generar una identificació local forta. Casal Popular L’Arreu

La festa glocal – la festa que té com a atractiu bàsic desvetllar identificació local – també presenta expressions molt diverses pel quant als motius i les formes festives. Sens dubte, unes de les festes més exitoses d‘aquest ordre són les que exploten aspectes de la tradició rural. Dins aquest vessant concret, cal destacar els festivals folk alternatius com el Terralada, de Verdú.

120

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2011

Núm. 38

La major part d’aquestes iniciatives a què ens hem referit han sorgit entre final de la dècada dels noranta del segle xx i la primera dècada del 2000, coincidint indicativament amb la crisi ambiental assentada al final dels vuitanta, i els efectes de la globalització fets efectius a partir de la dècada següent. Els precedents del glocalisme tardomodern a Catalunya Durant els anys de la transició, a Catalunya i a Espanya, s’hi produeix la primera gran eclo sió d’expressions glocals, en el sentit de redefi nició i reivindicació d’uns territoris locals en funció d’unes consciències globals, generals, que depassen l’àmbit de l’Estat-nació. Mirem d’interpretar succintament la genealogia del procés. Especialment durant els anys seixan ta i setanta del segle xx es produeix arreu del món occidental una gran experiència globa litzadora –d’horitzons, de referents, d’expe riències– lligada a la conformació d’una nova societat de consum de masses, en què hi té un pes fonamental de la publicitat icònica. En el cas de Catalunya i d’Espanya, aquesta experi ència, sobretot durant els anys de la transició política, es retroalimenta amb les expectatives associades al nou règim polític i als diversos projectes polítics emergents (encara no ins titucionalitzats) fins aleshores. Tot en con junt –les expectatives (utòpiques) associades a un nou estadi de la cultura de masses, i a la transició– genera, en importants sectors so cials, unes experiències col·lusionadores que tenen, entre les seves conseqüències culturals i identitàries més remarcables, la reivindicació de pobles, viles i d’entorns geogràfics naturals, a partir principalment de la cultura popular i de l’ecologia; en virtut d’uns sentits bàsics de comunitarisme, de ludisme i de recuperació i regeneració de materials i tradicions de les cultures populars de tradició antic règim; i de (re)descoberta viviscència d’un sagrat comu nitari d’arrels arcaiques. Glocalisme rural i alterculturalisme ètnic No ens enganyéssim pas: l’etnicisme altercul turalista, multiculturalista o altermundista que veiem avui profusament plasmat en l’ano menada moda ètnica, que incideix en aspectes tan i tan diversos com la música, la dansa, la

roba, el mobiliari, els fetitxes, la gastronomia, els viatges, etc., és també una expressió de glocalisme; o no opera també, essencialment, a partir de la singularització i exotització –de la singularització exotitzadora– d’uns refe rents geogràfics i culturals? I l’èxit d’aquestes expressions no obeeix també al capdavall a les percepcions i avaluacions d’un món global i complex, que genera inquietuds importants pel que fa a les identitats primordials de les persones? Es cert, no obstant això, que en aquest glocalisme, els referents (ètnics) solen ser més imprecisos i més subjectes a recons truccions culturals i simbòliques (definicions sobre la realitat, ideologies, arquetips, móns possibles, modes...). (22) Glocalitat. Expressions glocals. Camps d’incidència Tal com hem dit, durant aquests anys hem assistit a una profusió d’experiències singu laritzadores dels llocs, dels petits llocs, carac teritzades per unes mirades exòtiques cap a aquests territoris, cap a aquests indrets sin gularitzats, cap a algunes de les seves expres sions. Tot plegat ha generat el que podríem qualificar com una emergència –com un esclat– dels microterritoris.

Aquestes experiències de glocalització són realment transversals pel que fa als camps que afecten. No debades, les seves expres sions incideixen en múltiples camps genè rics i en molts camps concrets. Respecte

Portal del casal amb la figuració d‘una arreu al costat del rètol del local. Casal Popular L’Arreu

Una profusió d’experiències singularitzadores dels llocs ha generat una emergència dels microterritoris

Glocalisme versus globalització

als primers, podem consignar la promoció cultural (i turística) del territori, el turisme, l’oci, l’esport, l’agricultura i la cuina, la po lítica (resistencialisme antiglobalitzador), l’ecologisme, l’ambientalisme, l’estudi (as sociacionisme d’estudi, defensa i promoció del territori), la literatura, la festa –l’àmbit sens dubte més fecund–, la fira, el patrimoni històric (arquitectura popular i monumen tal, jaciments arqueològics), la història local, la cultura popular i alternativa, els estils de vida tradicionals, l’etnologia i el folklore, la dialectologia o l’associacionisme local. Si baixem al terreny de les expressions concre tes, dels seus ordres de propostes, ens adonem especialment de l’amplitud i la diversitat de la incidència de les expressions glocals. Sug gerim tot seguit algunes mostres d’aquesta heterogeneïtat. Comencem per la cultura popular d’arrel tradicional. Les dues (noves) colles castelleres de les terres lleidatanes –Los Margeners de Guissona i Los Marracos de la Universitat de Lleida– són dos casos magní fics –indicatius a més no poder– de glocalitat cultural i identitària. Els primers, per remar car la significació de singularitat territorial, es valen de tres recursos: el nom d’uns seculars i desapareguts artesans del territori –els margeners– que pujaven marges de pedra seca; la condició dialectal d’aquest nom; i l’anteposi ció al mateix de l’article dialectal los. A més a més, el nom de margeners permet jugar gràcil ment amb la metàfora «pujadors de marges» per «pujadors de castells». D’altra banda, els de la capital ponentina, la singularització lo cal l’obtenen gràcies a l’animal mitològic –lo marraco– que surt a les processons de la Festa Major de Lleida. També els pessebres vivents, que tant han proliferat els darrers anys en llocs i llogarets de Catalunya, o altrament la ten dència creixent a fer capgrossos al·lusius a de terminats personatges típics d’un lloc, deuen el seu èxit en primer terme a la significació –a la suggestió– d’autenticitat i singularitat lo cals. Per acabar, el Taller de cant improvisat: del garrotín al rap organitzat per l’Ateneu X de Vilafranca del Penedès podria ser una altra mostra clara de reivindicació i remarca glocals. En aquest cas, la proposta juga a reformular –reproposar– a fons i a revifar una tradició de profundes arrels premodernes –el cant

espontani de tradició oral i popular–, i ho fa d’acord amb uns marcats prismes d’exotisme i alternativitat. La promoció cultural (i turística) del terri tori també ens ofereix molts exemples de glocalitat. Dos certàmens audiovisuals de recent celebració a l’Urgell i la Segarra són dues perles al respecte. Ens referim a Lo Festivalo, celebrat a Tàrrega l’1 i el 2 de juliol de 2005, i Lo Cercacurts, celebrat a Montornès de Segarra des del 2007. Els noms d’amb dues propostes traeixen un viu –i militant– sentit de glocalitat. Quins són els seus trets concrets? L’emblematització de marques sin gulars del territori, de l’article dialectal po nentí masculí singular «lo» en els dos casos, i en el cas del segon certamen, el del nom del riu Cercavins, que passa per Montornès de Segarra. El web de Lo Cercacurts ens ofereix, així mateix, una altres mostres impagables de glocalisme. Vegem sinó la introducció (23) i els termes en què narra la gènesi del certa men: «Lo Cercacurts neix d’una trobada entre amants del setè art dins un mateix entorn: Montornès, una pintoresca vila aturonada que precedeix la Vall del Cercavins solcada pel riu que bateja l’orònim i que també ha inspirat el nom d’un festival que cerca films curts, preferentment de temàtica rural, per què participin en aquest esdeveniment que és la comunió de dos passions: l’amor per a un poble i l’entusiasme per a l’art del curt metratge (24)». També –per posar uns exem ples ben distints– museus com el de l’Aigua (Lleida) o el de la Neu (Val d’Aran), que se centren en identificadors bàsics, primigenis, del territori, i que emblematitzen en els seus noms, són exponents clars de glocalitat. Espigolem ara en un camp que ha estat ben fèrtil en la revindicació glocal: el camp de les edicions. Comencem per revistes i butlletins. Destaquem-ne uns quants exemples amb un títol ben revelador al respecte: Lo Banyut, sub titulada indicativament Revista pirinenca de resistència feta a Tresponts avall, i editada per l’Associació Cultural Tresponts Avall;(25) Lo Toll, butlletí de l’Associació per al Desenvo lupament Integral de la Vall del Corb; i L’arrel (26) o Entrearrels, òrgans de la Candidatura d’Unitat Popular de Vilafranca del Penedès,

miscel·lània

121

(22)

L’èmfasi exòtic és un dels trets principals d’aquest glocalisme. Molt lligat sovint, val a dir, a la recerca de sensacions, d’emocions; a un ordre de consums emotius del qual ha advertit recentment el sociòleg francès Michel Lacroix (Lacroix, 2005: 144-148), que parla així mateix de la «geografia desviada « com un dels quatre mecanismes bàsics per aquest consum emocional.

(23)

Diu la introducció: «Tanca els ulls. Imagina’t a més de 600 m d’altura, enmig del no-res i que el vent de la marinada t’acaricia els cabells mentre les seqüències que es projecten en una gran pantalla es converteixen en una finestra indiscreta». I després: «Sent la fusió del setè art amb un entorn natural en tota la seva essència, mentre honores a Bacus tastant la beguda dels déus i intentes no caure en la guia tot degustant els productes de la terra. Obre els ulls. El camí està obert. Troba’ns!». www. locercacurts.com

(24)

Vegeu l’apartat «Motivació « a l’adreça www.robertgs.com/locercacurts/index.html. Fixem-nos també en el ludisme i en l’humorisme (l’actitud humorística) que evidencien els noms d’aquests festivals. Ambdós trets escauen a uns principis ben comuns de les societats tardomodernes. I, en tant que així, són ben freqüents en les expressions glocals.

(25)

www.lobanyut.cat

(26)

www.cupvila.cat/arrels

122

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

són tres exemples paradigmàtics de glocalisme. El primer d’aquests òrgans remet a un desaparegut personatge del carnaval del mig Segre; el segon evidencia màximament una voluntat de singularització local atès que juga, al màxim, la carta de l’exotisme en la mirada cap al propi territori; remet així a un element del territori donat per descomptat al màxim –un pèlag d’aigua de pluja en un camí rús tic–, i hi remet i l’emblematitza a partir de la denominació dialectal «lo toll»; i els tercers no fan sinó al·ludir a l’element bàsic, primi geni, de la vida vegetal –l’arrel– amb voluntat metafòrica i simbòlica respecte del (de la seva visió) Penedès en primer terme. També els increments de l’edició de llibres al voltant de (micro)territoris naturals que s’han produït darrerament són ben revaladors de la inquietud glocalista a què ens referim. Només al voltant de la Vall del Corb, d’ençà del nou mil·leni, han aparegut quatre monografies, i totes tres alienes als enfocaments historicista, folklorista o naturalista que haurien tingut en èpoques ben recents: com el que va tenir, sen se anar més lluny, la monografia La Vall del Corb (1986). Els llibres en qüestió són La Vall del Corb (2003), de Joan Duch, Lluís Foix i Gener Gonzalvo; Trenta-tres figures per a un paisatge (2005), de Pau Bori, La Vall del Corb: paisatges íntims (2007), de Modest Corbella i Sóc de poble (2009), de Jaume Andreu. Si la primera, tercera i la quarta d’aquestes obres són eminentment literatura il·lustrada de pai satges; la segona traça i reivindica aquesta vall –afecta tres comarques i dues demarcacions provincials– a partir d’un repertori etnolò gic de personatges. Encara dins el camp de les edicions, volem cridar l’atenció sobre dos modestos suports gràfics que, cada cop més, es fan ressò de la sensibilitat glocalista: les pos tals, i les felicitacions nadalenques en què hom percep una tendència progressiva a reproduir i remetre paisatges amb un pretès valor am biental dels respectius territoris. Tampoc les produccions audiovisuals no han restat alie nes a l’impuls glocalista; n’és una clara mos tra l’animació de Carles Porta, Els fanalets de Sant Jaume, en què recrea una vella tradició lleidatana, d’acord amb un llenguatge visual i uns principis –ingenuisme, ludisme...– del tot moderns.

Juliol 2011

Núm. 38

Proposta tipològica de les festes glocals Tipus de festes

Expressions festives concretes La festa ecopatrimonial

Festes ecologistes

La festa ecopacifista La festa ecoescolar i l’ecoeducativa

La festa ecoexcursionista

Festes d’arrel ètnica

La festa etnopatrimonial

La festa (etnorural) alternativa

La festa etnorural La festa de recreació etnològica i rural

La festa etnohistòrica. La festa de recreació històrica. S’hi sol operar una antropologització de la història4

Les festes etnorurals i etnohistòriques

Les festes etnoartísriques

La festes etnorurals i patriòtiques Les festes virtuals d’arrel tradicional La festa ètnica

La festa ètnica (multicultural) i etnorural

Festes experimentals

Festes experimentals: les festes com a creació artística d’autor, les festes a la carta, enginyeria festiva

Festes alternatives, resistencialistes i anti– globalitzadores(8)

Festes majors alternatives

Festes ecoresistencialistes

Festes polítiques

Glocalisme versus globalització

(1)

«Un pessebre d’altura obra del Centre Excursionista» a Segre. 19 de desembre de 2008. Especial Nadal. 23 p.

indicatiu que Paupaterres sigui el nom d’una partida rústica del terme de Tàrrega–, i és, sobretot, una festa ètnica o multicultural; així és anunciada, i en coherència, vol ser una mostra de diferents músiques ètniques o culturals. En aquest sentit, es val de l’etimologia popular del nom paupaterres: “palpar terres, provar o conèixer diferents territoris”.

(3)

(7)

Amb pedres extretes de cadascuna d’aquestes cent muntanyes calia aixecar un monument amb motiu del Centenari del Centre Excursionista. Exemples concrets • Marxa dels castells de la Segarra. • La Marxa ecològica i per a la pau (Belianes, l’Urgell). • Bicicletada popular i altres activitats. • L’ Ecopedalada (Mollerussa, Pla d’Urgell). Sortida-taller per a la descoberta de la fauna i flora de l’entorn d’El Bardoc (Piera). • Ascens familiar a cent muntanyes i tossals de la demarcació lleidatana, amb motiu del centenari del Centre Excursionista de Lleida (2006)1. • Pujada familiar del pessebre al cim de Bassons (600 m), a les Garrigues, organitzada pel Centre Excursionista de Lleida2. • Les festes del batre i del segar (la Fuliola). • La festa de les carboneres (Forrellac). • Primera tapiada de la cabana de l’hort (Juneda). • Animació audiovisual dels Fanalets de Sant Jaume de Carles Porta (Lleida). • Festival intercultural Terralada (Verdú). • Festival alternatiu independent Figarock (la Figuerosa, l’Urgell)3. • Festival Espigarock (Sant Antolí, la Segarra). • Festival Solc de música tradicional (Lluçanès). • Festival de música folk de Calaf (Anoia). • Festival Folc11 de Calaf (Anoia). • Festival de música folk de la Granadella (les Garrigues). • Gaià Folk. Festival de cultura i música popular del Baix Gaià. • Carxofada vermella (Xicots de Vilafranca, 2009). Dramatitzacions d’èpoques històriques genèriques: • els pessebres vivents • La festa romana de Guissona. Dramatitzacions de successos històrics concrets: • Firals de Bellvís (Bellvís, Pla d’Urgell), • Festa del puro (Cervera), • Festa dels bandolers (Castellserà, l’Urgell). • Els mercats i fires medievals.5 • Festival de música a les vinyes (Subirats). Intervencions artístiques sobre el paisatge emmarcades en els congressos d’art i paisatge vitivinícola del Penedès. • Lo Festivalo (Festival de curtmetratges; Tàrrega, 2005). • Lo Cercacurts (Festival de curtmetratges; Montornès de Segarra, 2007-2009). • Festa de la barretina (Alcoletge, 2009). • Telefesta o multifesta virtual d’arrel tradicional (algunes experiències a partir de l’Anella Ciutadana). • Festival internacional de ritmes ètnics Paupaterres (Tàrrega, l’Urgell)6. • Festa celebrada a Agramunt (l’Urgell), el 13 de desembre de 2008, amb motiu del primer aniversari de la mort del pintor Josep Guinovart. Festa creada –dissenyada– al complet per l’artista polifacètic Carles Santos. • Festa Major alternativa de Sant Andreu del Palomar (Barcelona). • Festa Major alternativa de Gràcia (Barcelona). • Festa Major alternativa de Sants (Barcelona). • Festes alternatives de Vilafranca del Penedès. • Festa Major (alternativa) de Mollerussa 2009. • Festa Major popular i alternativa de Lleida 2009. • Performance reivindicativa de la torre de guaita de Lloret. • Performance festivoreivindicativa contra la MAT (Girona). • Marxa popular en defensa de Collserola (juny 2008). • Aplec de Paret Delgada, a la Selva del Camp, organitzat pel PSAN. Reconversió política d’un aplec local tradicional.

miscel·lània

(2)

En aquest tipus de festa, en els seus espectacles, hi preval, per sobre del fet històric en si, la dramatització històrica: l’experiència d’encarnar els elements materials –l’ambient– de l’època: vestits, estris, armes. I l’autoespectacle associat.

Aquesta festa és un cas paradigmàtic de festa tardomoderna. Resulta de la hibridació de disciplines, tècniques, tradicions i registres culturals i artístics diversos, d’acord amb el que ocorre habitualment en la creació cultural dels nostres dies, en literatura, televisió, cinema, gastronomia, arts escèniques, etc. En concret, en aquesta celebració, s’hi intriquen la cultura popular tradicional, el cant operístic, la música instrumental de piano (Carles Santos) i l’art plàstica –escultura, arquitectura, vestit, poesia visual i performance artístic– als carrers. Cal destacar, a més, amb relació a la cultura popular la gran diversitat de manifestacions que s’hi celebren, ben distintes pel que fa a la seva naturalesa, als seus orígens i a les seves tradicions històriques; s’hi executen, així, expressions pròpies de diferents països de llengua catalana, i d’altra banda una manifestació –l’actuació estrella– d’un lloc ben exòtic, de Mèxic concretament: cercavila, falla, capgrossos, cobla, coral, gastronomia local, piromusical i representació teatral del funeral segons la tradició mexicana de la mort. La festa en el seu conjunt, ric i original, forneix una viva i eficaç exotització, i per tant, efectiva singularització de carrers i places d’Agramunt i del poble en general; d’aquí la seva concepció glocalista.

(5)

(8)

El Figarock, un certamen folk-rock alternatiu celebrat a La Figuerosa (l’Urgell), el primer dissabte d’agost, compta amb una consolidació i projecció remarcables. El terme figa d’aquest festival juga a tres bandes: d’una banda, amb el nom del poble (la Figuerosa), d’altra banda, amb el que és un producte típic d’aquest sec territori de la Segarra per bé que poc apreciat (les figues), i finalment, i a tall de transgressió obscena d’arrelada tradició, amb la metàfora del terme «figa», com bé no s’estan de palesar els cartells del certamen. D’antuvi, doncs, i limitant-nos al seu nom, en aquest festival alternatiu, hi veiem una patent –ben lúdica i exotitzant– singularització del territori: d’un microterritori segarrenc, en aquest cas. Val a dir que aquest festival sol recuperar figures de les primeres etapes del rock català (Pau Riba, Oriol Tramvia, Ia Batista, etc.) i que hi són habituals figures com Enric Casassas i Pascal Comelade.

(4)

L’atractiu d’aquests esdeveniments, per sobre de l’oferta mercantil o firal, estreba principalment en una viviscència local fortament singularitzadora associada a l’espectacle etnorural i etnohistòric: simulacions d’oficis arcaics, artesanals i de formes de sociabilitat ja substituïdes, mostra de carrers vells, dramatitzacions i performances historicistes, etc.

(6)

El festival Paupaterres celebrat a Tàrrega cada tercer cap de setmana de juliol és una festa etnorural –juga a la singularització local; n’és

Aquestes festes es caracteritzen per una viviscència festiva alternativa revestida de graus significatius de reivindicació sociopolítica, i a cops, de certa violència expressiva. S’hi solen recrear –recuperar– uns sentits de l’espai públic de tradició rural i vilatana antic règim, associats a la noció d’allò comú –d’allò que és de tots i de ningú a l’ensems– i vinculats al capdavall a un sentit del sagrat de tradició arcaica. De manera correlativa, s’hi recuperen expressions festives de la tradició rural i vilatana preindustrial, i dels primers estadis de la primera societat de consum de masses.

123

124

miscel·lània

Revista d’Etnologia de Catalunya

Entretinguem-nos una mica finalment en un altre camp interessant pel que fa a les reaccions glocalistes que estudiem: els marcs de sociabilitat popular. També aquí els exemples són nombrosos. Destaquemne dos. D’una banda, els noms de força dels col·lectius, ateneus, casals i tavernes populars de l’esquerra independentista i alternativa, actuals o amb activitat fins fa poc. Es tracta d’uns noms que denoten pri migenisme rural i que signifiquen, d’acord amb les orientacions d’aquestes entitats, un palès resistencialisme antiglobalitzador. En són exemples L’Arreu (Mollerussa), La Forca (Nou Barris –Barcelona–, i Carcaixent), L’Aixada (Vilanova i la Geltrú; Aldaia), La Falç (Artés; Banyoles), L’Espona (Les Bor ges Blanques), El Solc (Pineda), El Rostoll (Tàrrega), El Cep (Vilafranca del Penedès), L’Arboç (Arbúcies), L’Esbarzer (Palautorde ra), Els Escorrelots (Cardedeu), El Forn (Gi rona), o Cal Macarró (Calaf) (Capdevila, 2007: 74; Buch, 2007: 215-223). D’altra banda, en un altre ordre de la sociabilitat popular, la dels centres cívics, veiem a Ro quetes (Nou Barris) un cas ben indicatiu de glocalisme: el nom del centre cívic, en un barri popular i perifèric de Barcelona, és el de Cal Ton i Guida. n

Ballart, J. El patrimonio histórico y arqueológico: valor y uso. Barcelona: Ariel, 1997. Bauman, Z. Modernidad líquida. México-Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica, 2004. ■ Vida líquida. Col. Estado y Sociedad 143. Madrid: Paidós, 2006. Berger, P.; Luckmann, T. La construcció social de la realitat. Un tractat de sociologia del coneixement. Barcelona: Herder, 1988. Bourdieu, P.; Wacquant, L. J. D. Per a una sociologia reflexiva. Barcelona: Herder, 1994.

Núm. 38

També la festa d‘autor, concebuda com a creació artística, pot esdevenir una festa essencialment glocal. És l‘esdevingut amb la festa del primer aniversari de la mort del pintor Guinovart, celebrada a Agramunt el 14 de desembre de 2008.

BIBLIOGRAFIA

Ariño, A. «La expansión del patrimonio cultural». A: Revista de Occidente, 250. Madrid: 2002.

Juliol 2011

Brenner, N. «Globalisation as Reterritorialisation: The Re-escaling of Urban Governance in the European Union». A: Urban Studies, vol. XXXVI, núm. 3. 199. Buch, R. L’Esquerra independentista avui. Barcelona: Columna, 2007. Capdevila Capdevila, J. «El catalanisme en una cruïlla històrica. Tradicions del catalanisme, recomposició fonamental de les condicions i propostes de renovació». A: Societat catalana, societat limitada? Vilanova i la Geltrú: Edicions del Cep i la Nansa, 2007. ■ Noves tecnologies de la informació i de la comunicació i construcció de les identitats (g)locals. Lleida: Institut Municipal d’Informàtica, Ajuntament de Lleida, 2010. Castells, M. La era de la infor-

mación: economía, sociedad y cultura. Madrid: Alianza, 19971998. ■ Globalización e identidad. Barcelona: Institut Català de la Mediterrània, 2004. ■ Europa en construcción: integración, identidades y seguridad. Barcelona: Fundació CIDOB, 2004. García Canclini, N. Las industrias culturales en la integración latinoamericana. Ciutat de Mèxic: Grijalbo, 1999. ■ Culturas híbridas: estrategias para entrar y salir de la modernidad. Buenos Aires: 2001.

sense sentiments. Barcelona: La Campana, 2005. Lipovetsky, G. La era del vacío: ensayos sobre el individualismo contemporáneo. Barcelona: Anagrama, 1987. Lipovetsky, G.; Roux, E. El lujo eterno. Barcelona: Anagrama, 2004. Marín E.; Tresserras, J. M. Cultura de masses i postmodernitat. València: Edicions 3 i 4, 1994. Santos, M. La naturaleza del espacio. São Paulo: Editora Hucitec, 1996.

Flaquer, L.; Bultà, N.; Giner, S.; Busquet, J. La cultura catalana: el sagrat i el profà. Barcelona: Edicions 62, 1996.

Serrano, S. Els secrets de la felicitat. Barcelona: Ara Llibres, 2006.

Lacroix, M. El culte a l’emoció. Atrapats en un món d’emocions

Vives, A. El nacionalisme que ve. València: Edicions 3 i 4, 2003.

Recerques

etnològiques a Catalunya

126

ipec-anàlisi — De cara al mar — L’aigua a la Catalunya seca — L’estany d’Ivars i Vila-sana — Cants tradicionals a l’Alt Pirineu — Fronteres de la comunitat, comunitat de frontera

154

ipec-documentació — Pescadors i mariners als Alfacs — Construccions en pedra — Catalogació de les falles al Pirineu — Arqueologia visual de l’exili català — Oficis tradicionals en fires i mercats de l’Empordà — El Fons Fotogràfic de Claudi Gómez Grau

190

beques 2010 — «Abans era diferent...» — El ciclisme a la tardor — Espais de socialització — La Pasquala i el seu llibre de música — Què s’hi pot fer — La Flama del Canigó i les Cremades de Falles d’Andorra — El Maig — Filant prim — «El bon mariner, mirant la lluna, ja sap son quefer» — Abant tot això eren camps — La mort genealògica — La vida en un museu — Els luthiers — «Volem un barri digne» — La Festa dels Tonis de Manlleu

126

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

IPEC-Anàlisi

De cara al mar

Estudi etnològic dels ports de Cambrils i Arenys de Mar i el seu paper en la identitat marítima catalana

Enric García Museu Marítim de Barcelona

n aquesta mateixa revista fa algun temps ressenyàvem un projecte de recerca dissenyat i fet des del Museu Marítim de Barcelona amb el nom de Pescadors i barques de Cambrils. Estudi etnològic de la pesca i les drassanes tradicionals a Cambrils i els canvis produïts per la construcció del port de refugi. Es tractava d’un projecte IPEC de recercadocumentació desenvolupat al llarg de l’any 2008.(1) La gènesi Una de les conseqüències directes d’aquell treball va ser un nou projecte, com si en fos una extensió. La idea consistia a treballar sobre l’eix Cambrils-Arenys de Mar per tal de fer una comparació entre dues poblacions que tenen un port pesquer de característiques i cronologia similars, però en canvi un passat força diferent. Des del punt de vista històric, Arenys és una de les poblacions del Maresme amb una tradició marítima més potent, però on l’activitat pesquera és una part poc rellevant del seu passat. Pesa molt més la memòria de la navegació transatlàntica, de la construcció de grans velers i de l’ensenyament nàutic al famós Estudi dels Pilots, que han conformat un passat sòlid i també una certa visió retrospectiva d’aquest. Per contra, a Cambrils el món de la pesca ho és tot,

Entrant el peix a llotja per la subhasta. Arenys de Mar (07/2010). Eliseu Carbonell

Subhasta cantada del peix de les jornades gastronòmiques Calamarenys. Arenys de Mar (10/2010).

r ealitats, passats i reconstruccions ideològiques diferents. Així, la perspectiva comparativa d’ambdues realitats tenia per al nostre projecte una lectura nova (inexistent al projecte anterior) i que feia que el nou projecte fos diferent i més ambiciós. Ara tenia com a objectiu estudiar l’empremta de la construcció —i de la transformació social que comporta— de dos ports, Cambrils (1933-47) i Arenys (1922-61), en la seva identitat marítima. Aquesta proposta de recerca etnològica va ser batejada com De cara al mar. Estudi etnològic dels ports de Cambrils i Arenys de Mar i el seu paper en la identitat marítima catalana. Ha estat possible gràcies, un altre cop, a la confiança i al finançament de l’IPEC a través d’un projecte de recerca - anàlisi 2009/10.

i la construcció naval ha girat totalment al voltant de la pesca. La participació de Cambrils en el comerç marítim o en altres aventures transoceàniques ha estat gairebé irrellevant, i per tant la seva visió del passat està vinculada gairebé exclusivament al món de la pesca.

La recerca l’ha fet un equip d’investigadors dividit en dos grups, per tal de fer una millor aproximació al territori, tot i que els dos grups han treballat de forma coordinada. En la zona d’Arenys els investigadors han estat Miguel Doñate, Pablo Romero i Eliseu Carbonell. L’àrea de Cambrils ha estat responsabilitat d’en Joan Manel Arca i Emilio Suárez. La coordinació s’ha fet des del Museu Marítim de Barcelona.

A partir de les reflexions generades es va copsar l’interès d’estudiar la identitat marítima catalana a través de dues formulacions diferents, basades en

La identitat marítima L’objecte d’estudi és la idea d’identitat marítima i les representacions que les comunitats marineres s’autocons

Eliseu Carbonell

Anàlisi

recerques

127

Processó de la festivitat de la Verge del Carme a Arenys de Mar (07/2010). Eliseu Carbonell

trueixen, fins i tot com a instrument de promoció turística o com a tret singularitzador envers altres comunitats properes. Cambrils i Arenys ens donen algunes claus per interpretar aquesta idea. En aquest marc bàsic els objectius concrets de la recerca són: Aprofundir en l’estudi de la cultura marítima catalana des del camp de l’antropologia social, per comprendre millor la relació dels catalans amb el mar. Es tracta d’un camp molt poc treballat en el nostre país, per la qual cosa es vol fer una contribució interessant.

tats marítimes, així com en general en la identitat marítima dels catalans. Estudiar la relació que els habitants de Cambrils i Arenys de Mar han establert històricament amb el mar i veure com aquesta ha pogut variar a partir de la construcció dels ports respectius i tractar de comprendre com s’han establert uns vincles amb el mar que alhora els serveixen per definir i reconèixer la comunitat en ella mateixa i envers els altres.

Conèixer millor i difondre el patrimoni etnològic marítim, material i immaterial, de les costes de Tarragona i del Maresme, en general, i de Cambrils i d’Arenys de Mar en particular.

Calibrar els efectes que la construcció dels ports de Cambrils i Arenys va tenir sobre les societats respectives des d’un punt de vista econòmic, industrial, urbanístic, i sobre el sector pesquer i el turisme, però també en les formes de vida, la percepció del medi, etc.

Analitzar el procés, l’abast i les conseqüències de la construcció dels ports sobre aquestes poblacions i en l’autorepresentació d’aquestes com a comuni-

Establir una metodologia de treball útil per a l’anàlisi de la identitat marítima i les seves representacions en altres punts del territori de parla catalana.

El projecte De cara al mar. Estudi etnològic dels ports de Cambrils i Arenys de Mar i el seu paper en la identitat marítima catalana s’ha desenvolupat utilitzant metodologies pròpies de l’antropologia social, i també l’anàlisi documental a partir del buidatge bibliogràfic, d’arxius i hemeroteques o documentació fotogràfica, i en menor mesura històries de vida i diferents modalitats d’entrevista. Arenys: de cara o d’esquena al mar? L’estudi dut a terme a Arenys de Mar ha tractat d’elaborar una perspectiva tan comprensiva com sigui possible de la relació d’aquesta població amb el mar, i ha aprofundit, per tant, en la història d’aquesta relació al mateix temps que es (re)construïa amb sensibilitat etnogràfica la textura pròpia d’una societat amb un vincle profund amb les activitats marítimes. El punt de partença era la construcció del port de refugi i les transformacions que ha produït en

128

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

la vida de la vila en el sentit més ampli, quelcom que analíticament la recerca ha escindit centrant-se d’una banda en l’aspecte material, econòmic i social, i de l’altra en l’afectació sobre l’imaginari i la identitat marítima.

de Munt) passant per l’esplendor del segle xviii i, a l’actualitat, com a quart port pesquer català en volum de facturació l’any 2010, en una evolució que segurament ni tan sols els seus impulsors preveien o s’esperaven.

En certa manera el motor de la recerca, el nus a partir del qual s’han elaborat les hipòtesis de treball, és la paradoxa aparent de la construcció d’un port en un moment històric que arrossega una inèrcia d’ignorància del mar fins al punt que li dóna l’esquena, malgrat el passat eminentment marítim d’Arenys. Si més no, aquesta és una qüestió que en un determinat moment de la recerca ha esdevingut central, com un obstacle que cal superar per poder continuar. I és que quan s’inicia la construcció del port ja fa molt de temps que han decaigut les activitats marineres i navals que li han donat l’esplendor fent d’aquesta vila un dels centres més importants de tot el Maresme i fins i tot de la costa catalana en l’anomenada edat d’or de la marina catalana. I la pesca, la protecció i promoció de la qual és un dels arguments oficials per justificar la seva construcció, és gairebé insignificant: altres viles veïnes, i sobretot Mataró, eren de llarg candidates més adients.

De cara o d’esquena al mar? Una qüestió impossible de respondre de forma unívoca: depèn del moment històric, depèn de l’estrat social, depèn de l’ocupació o del moment vital de les persones, etc. I cal dir que no és possible donar una resposta unívoca perquè en un mateix moment històric la vivència i percepció del mar no és la mateixa per a tothom a Arenys de Mar. Ara bé, una recerca que es marca com un dels objectius la contribució a l’estudi de la identitat marítima catalana, no pot resoldre’s escorant-se cap a un relativisme estèril sense sortida.

En aquell moment la idea de decadència de l’Arenys mariner sembla ja incorporada al cos social, s’ha naturalitzat de tal manera que fins al dia d’avui —i malgrat la puixança de la pesca i, per tant, de l’activitat econòmica d’Arenys que ha propiciat el port— una gran part de la població sembla continuar vivint d’esquena al mar. Què va fer que es construís un port a Arenys en les condicions esmentades? Per què a Arenys? Aquest és el nus que la recerca ha tractat de desfer mirant enrere, cap a l’origen d’Arenys com a simple barri marítim de Sant Martí d’Arenys (actual Arenys

Potser per això l’encert en l’afirmació contundent del títol: més enllà dels matisos, la història d’Arenys de Mar és la història d’un petit barri marítim que creix mirant de cara i afrontant les adversitats del medi que essencialment li donarà la vida i l’esplendor. El mar és la raó de ser de l’antiga Santa Maria d’Arenys; en positiu (i també en negatiu) ha deixat una empremta inesborrable en el caràcter d’aquesta vila. Així doncs, l’aportació d’aquesta recerca i

Vista de la platja d’Arenys de Mar a l’inici del segle xx. Museu Marítim de Barcelona

l’estudi de cas proposat pel que fa a la identitat marítima catalana va en el sentit de copsar una complexitat que no obstant això no menysté uns orígens i un caràcter essencialment marítim. La paradoxa es resol reconeixent un relativament recent gir d’esquena al mar que no ha significat l’abandó de l’activitat marítima i que en tot cas l’ha abocat injustament a la penombra, generant pel camí una estratificació social i una segregació espacial en la trama urbana de les persones dedicades a la pesca, i uns imaginaris contrastants —que ens ha dut, finalment, a parlar d’identitats marítimes, en plural— associats a aquesta estratificació. L’aspecte —i espectre— negatiu del mar comença en uns primers segles d’existència marcats pels perills representats sobretot per les incursions de la pirateria nord-africana i turca. L’element més dramàtic són els continus captiveris dels mariners d’Arenys, que donaren origen entre d’altres a la Confraria de Sant Elm, mutualitat sobreviscuda fins a l’actualitat mutant en entitat corporativa de defensa, organització i coordinació de les activitats pesqueres. En la història més immediata trobem un altre exemple contundent d’aquest aspecte-espectre negatiu, l’esmentada segregació de la població i de l’activitat pesquera: d’una banda la reclusió de la població pesquera —formada primer per migrants del sud de Catalunya i del sud d’Espanya i més recentment provinent del nord i l’oest africà— en els petits pisos del polígon de blocs construït els anys seixanta del segle xx al turó del cementiri, és a dir ben lluny de la part baixa de la riera, on té el centre la vida social arenyenca; de l’altra una activitat pesquera també més enllà i a l’ombra d’aquest centre de vida hegemònic

Anàlisi

recerques

129

Façana marítima de Cambrils (08/2010). Joan Manel Arca

que configura simbòlicament l’espai social dominant amb la dita «anar a tocar ratlla», que posa el mar i l’entrada del port com a límit de la passejada tradicional. Entrelligat amb el que és negatiu apareix òbviament recorrent tota la història de la vila l’aspecte positiu de la relació amb el medi que l’ha batejat: com hem dit li deu l’origen, l’expansió i l’esplendor entre els segles xvi i xviii amb la construcció naval, el comerç transatlàntic i l’estudi de pilots, però també després al segle xix, quan malgrat la decadència marítima té lloc un creixement industrial que no hauria estat possible sense el capital acumulat per l’expansió anterior. En l’actualitat, amb la construcció del port, la positivitat del mar es manifesta amb l’embranzida econòmica derivada de les activitats que s’hi desenvolupen, principalment la pesca, que com hem dit creix amb força malgrat la minsa presència que tenia a principis del segle xx.

Significativament són les classes benestants les que propicien el fet de donar l’esquena al mar quan en realitat són les màximes impulsores i beneficiàries del comerç amb Amèrica i els negocis que s’hi associen. Igual passa amb la construcció del port, la consecució del qual té a veure almenys en part amb la influència d’unes classes benestants ben situades en l’entramat del poder polític català i espanyol, conseqüència, un cop més, de la posició adquirida per unes determinades famílies des del segle xviii. No són elles les que viatgen als vaixells ni les que els construeixen, com tampoc no són les que després construiran el port i hi desenvoluparan activitats, però estan al comandament de les empreses constructores i comerciants, mentre viuen mirant a la riera i no al mar. Més enllà de la «ratlla» hi ha totes aquelles persones que mai podran dir que han viscut d’esquena al mar, és a dir aquelles que des de la base, amb la seva sang i la seva suor, han contribuït més directament a forjar la

complexa i canviant identitat marítima d’Arenys de Mar, una pista significativa del que pot ser la identitat marítima catalana. Cambrils: patrimoni, símbols i mercat A Cambrils la identitat marítima és, en gran part, una marca o valor afegit que es basa en el seu patrimoni marítim, material però sobretot immaterial, explicat des de la funcionalitat dels seus elements. La mateixa trama urbana té un sentit i una història que expliquen la seva existència, i la resta del patrimoni forma un tot mai tancat, encara que ho pugui semblar. En la nostra recerca intentem explicar-ho a través de la transformació del port i de la platja, no només del que va succeir sinó també del que està passant ara mateix.

El discurs del patrimoni marítim a Cambrils esdevé emoció pels qui assegurem: «aquest és el meu poble», assumint un conglomerat d’elements que

130

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

la gent valora pel que tenen com a fet identitari i que, segons ells mateixos, expliquen la seva forma particular de ser, diferenciada d’uns veïns que, per a l’observador no entrenat, podrien semblar iguals. El paper d’idees com ara la barca i el port, en la construcció d’aquesta identitat, és i ha estat fonamental. El patrimoni marítim i la imatge recreada del passat marítim no expliquen res aïllats de la resta, però integrats en un sistema de símbols s’insereix en una lògica en què tot queda relacionat. Entre els elements urbans, el port, la platja i els elements aïllats que connecten la gent amb la mar del present i del passat, s’estableix una relació informativa que un dia consolida relacions socials de poder i l’endemà les qüestiona i les posa en situació de risc. Una relació, o un flux d’informacions, que fan modificar la funció, la forma i el sentit de cada una de les bagues del sistema social, entre les quals es distingeix el patrimoni cultural. En aquest punt és necessari preguntar-se per les relacions entre els subsistemes econòmics, socials, polítics i culturals: tractar de saber quin afecta a qui, com es confonen, tractar d’establir raons i conseqüències observables en la història de Cambrils; la resposta no sembla clara. És evident que l’interès creixent pel patrimoni marítim, com a part d’aquell sistema, revela una societat vigilant, preocupada i ocupada en el respecte al que és seu. I un dels resultats és la presentació d’una certa imatge del Cambrils mariner com una targeta de presentació d’un poble que vol marcar diferències respecte al seu entorn. Quan parlem de patrimoni cultural estem parlant d’un poder simbòlic que, en ocasions, sembla derivar de la fascinació que produeix per ell mateix, d’un poder simbòlic que ja està incorporat en el cor de les raons dels individus. El

Postal turística de Cambrils, l’any 1999. M. Raurich/R. Pla

mar i la navegació, i tot el que els envolta, són fantàstics per ells mateixos. El patrimoni cultural de Cambrils, com el de qualsevol altra comunitat, és format per un conjunt d’objectes simbòlics de primer ordre, objectes de sacrificis, de tabús; llocs de reunió de persones i sentiments, epicentres de revolucions i reaccions, que canvien, es transformen i en alguns casos desapareixen. Els casos del port (que substitueix l’antiga platja vertebradora), la Torre (que transmet la idea de continuïtat), o la barca (que cedeix aparentment terreny a l’embarcació esportiva com a part del paisatge), podrien ser paradigmàtics. Un dels punts de vista més habituals per explicar el patrimoni és situar-lo en circumstàncies més aviat difícils o dramàtiques: el patrimoni a mercè del caprici de destins inexorables. Així, els mercats explicarien també les transformacions patrimonials. El port de Cambrils, símbol de modernitat i d’oportunitats, alhora que involuntari patrimoni cultural, trobaria en el mercat les raons de la seva utilitas, de la seva firmitas i de la seva vetustas. I aquest punt de vista no aniria errat. Una de les qüestions plantejades en aquesta recerca és si la identitat marítima de Cambrils és objecte d’especulació en els mercats de la cultura. El patrimoni, com a fet social d’un potencial simbòlic enorme, també es pot

entendre com un instrument per modificar la realitat i fins i tot per recrear el passat. Per exemple, el port esportiu, superposat al port pesquer, no seria fruit de sinergies globals que haurien convertit Cambrils en un retall més de l’aldea global, sinó conseqüència d’unes decisions, consensuades més per optimisme que per principis de realitat, que el veurien com un objecte diguem-ne màgic, útil per modificar les circumstàncies i les formes econòmiques que marquen la vida. En altres paraules: gràcies al nostre patrimoni el nostre poble serà el que volem que sigui. És a dir, el patrimoni marítim com una eina per aconseguir que la mar ens doni el que li demanem, i només de refilada, el patrimoni com a projecte identitari. Cambrils com un tot (el port, el passeig marítim, l’Ajuntament, les avingudes i eixamples, els xalets, els hotels, les platges, etc.) queda conformat segons un criteri modern de possible funcionalitat. En favor o en contra del mar? S’especialitza o, millor dit, renuncia a la polivalència. El monocultiu del mercat turístic. Cambrils i el seu port, la imatge de cartell publicitari o estampa tridimensional, s’entén a partir d’una única funció: atraure la demanda turística. El patrimoni cultural no és com és perquè vénen turistes, sinó que el patrimoni és com és perquè vinguin turistes. Demanda turística és demanda de lleure, d’experiències que ens ajuden a desconnectar de la crua realitat. És un lloc per carregar les piles, per descansar. Cambrils ja no serà més un poble d’agricultors i pescadors, de gent que mira al mar i gent que mira a la muntanya. El treball ha canviat: avui la nostra indústria és la turística. Consensuat aquest projecte, que també funciona com a projecte identitari, només cal aprendre la nova pesquera, és a dir, la dels peixos grans. El turista que ve a Cambrils defineix millor que ningú com són els cambrilencs: si pesquem peixos grans és que nosaltres som peixos encara més grans.

Anàlisi

Davant aquesta realitat, cal qüestionarse què queda del passat. Què queda de la pesca tradicional que explicava l’existència del port i el justificava? És cert, com creuen alguns, que la identitat marinera de Cambrils ha quedat confinada a la postal, a les barques ancorades en rotondes o a escultures metàl·liques que recorden vells oficis mariners? Fins a quin punt el port va transformar Cambrils i fins a quin punt el port esportiu està transformant ara la població? És un procés acabat o no? Han canviat un altre cop les formes de vida que el port va venir a canviar? Això és el que ha tractat de respondre el focus tarragoní de De cara al mar. La identitat marítima a Catalunya Com era previsible i no necessàriament negatiu, focalitzar sobre dues realitats tan diferents com són les de Cambrils i Arenys, dues costes i dues formes de veure la mar, no podia donar com a resultat una única resposta. De fet, ni tan sols hi ha una resposta única, sinó la constatació que pel que fa a la definició de la identitat no hi ha veritats absolutes i la certificació que una costa tan petita, en termes relatius, com és la catalana, pot generar una riquesa i varietat de respostes davant el fet marítim. Catalunya s’explica i ha estat explicada, entre altres coses, pel seu passat marítim, principalment a partir de les seves dues grans èpoques de glòria on el poder marítim, militar o comercial, singularitzaven el territori davant d’altres realitats. La primera és l’època medieval principalment entre els segles xiii i xv; la segona és la carrera d’Amèrica dels segles xviii i xix. En ambdós moments la comunitat es mostrà davant del món com una força poderosa des de la mar. Ara, a principis del segle xxi, aquella mar de poder i prestigi és per a nosaltres poc més que l’espai on acaba o comença la platja.

L’aproximació etnològica a les comunitats del present no ens parla dels fets si-

nó que ens permet comprendre els processos pels quals ens expliquem aquells fets a nosaltres mateixos. En el cas de la Catalunya marítima, per exemple, podem començar a comprendre com és que un mar que teòricament és el mateix a Roses o als Alfacs resulta ser un territori viscut des d’experiències distants, amb resultats molt diferents i diferenciats, que a més a més és reinterpretada en claus diferents. Així, més enllà dels resultats concrets d’aquesta recerca-anàlisi De cara al mar proposa una aposta per l’estudi de la nostra cultura marítima catalana des de l’antropologia social, per tal de comprendre millor la relació dels catalans amb el mar i des d’aquesta comprensió influir en el present. Probablement a Arenys la mar és una coartada històrica, mentre que a Cambrils ha esdevingut part d’una marca, una etiqueta de promoció turística. I per a un gran nombre de catalans, una part d’un passat gloriós a través del qual esdevenim, segons alguns manuals, un poble marítim. La metodologia de treball de De cara al mar proposa els principis per a una revisió, en diversos escalats, de la relació entre la comunitat i el mar, útil per descobrir fins a quin punt distorsionem i manipulem el nostre passat per forjar imatges que ens són més agradoses que d’altres. n

recerques

131

notEs (1) Una part important d’aquesta recerca va ser publicada en el número 2 (2011) de la revista Camins. Revista de patrimoni cultural de Cambrils, en el dossier titulat «Fusta a la mar. Els mestres d’aixa de Cambrils».

Festa de l’Ormeig a Cambrils, moment de la subhasta amb membres del grup de teatre La Teca i nens de l’esplai (06/2008). Joan Manel Arca

132

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

L’aigua a la Catalunya seca

El seu aprofitament històric i les perspectives de valoració actual. Estudi del cas del municipi de Torrebesses (Segrià) en el context de la Vall Major

Ignasi Aldomà Buixadé

ot i la connotació pejorativa que el discurs dominant actual atribueix als secans, aquests han estat a través de la història un territori viu des d’un punt de vista econòmic i cultural, i aquesta vitalitat ha estat associada amb la presència de l’aigua. En són una bona mostra els territoris com el secà de la comarca del Segrià i en particular el terme de Torrebesses que ha estat objecte d’anàlisi. Aquests secans han desenvolupat a través del temps estratègies d’aprofitament directe de l’aigua de pluja i de les aigües d’escolament d’aquesta, que han servit per a un ventall divers de produccions agràries i altres activitats productives, a banda de cobrir les necessitats de consum d’aigua més directes dels habitants. En el treball es planteja l’anàlisi de coneixements, infraestructures i sistemes relacionats amb l’aprofitament de l’aigua, en el marc de la realitat hidrogeològica i les dinàmiques socioeconòmiques. Per aconseguir-ho, el treball parteix d’un inventari de les infraestructures i elements materials que intervenen en la regulació del cicle de l’aigua als secans i, també, d’un recull sistemàtic dels coneixements històrics relacionats amb el cicle de l’aigua, tant pel que fa a les observa

L’aigua extreta del pou amb una corriola resultava suficient per omplir la pica veïna. Des d’aquesta s’abeuraven els animals, es regava l’hort o, fins i tot, es feia la bugada, fet que permetia l’aprofitament màxim de l’aigua (terme de Maials). Arxiu Municipal de Torrebesses

cions de caire científic i tècnic, com a les pràctiques de gestió que es relacionen amb les diferents activitats i aprofitaments; tots ells han passat a formar part de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. Al mateix temps, i per bé que el treball final només en reculli les conclusions principals, s’ha fet també una avalua-

ció hidrogeològica del funcionament del cicle de l’aigua en els secans garriguencs, tant pel que fa a la quantitat i qualitat del recurs com a la disposició i els condicionaments; s’ha avaluat el reaprofitament, la reforma o la reconversió de les obres i instal·lacions existents a través de l’Institut Tecnològic de Lleida, que participa en el programa, i s’han plantejat itineraris per a l’obser-

Anàlisi

vació, la didàctica i la divulgació del patrimoni i la gestió del cicle de l’aigua als secans. Per tot plegat en la investigació participà un equip pluridisciplinari en el qual han intervingut els professors de la Universitat de Lleida Ignasi Aldomà, geògraf, Enric Vicedo, historiador, i Josep Carles Balasch, geòleg, a més dels geògrafs Marina Guillén, Joan Ferrer i Josep Ramon Mòdol i l’enginyer agrònom Manuel Murillo. Des de l’Institut Tecnològic de Lleida hi participaren Carles Pubill i Carles Labèrnia, mentre que Josep Preixens i Mateu Esquerda han estat els investigadors destacats en la realització de l’inventari. Els secans i la gestió de l’escassetat de l’aigua A través del temps els garriguencs s’han adaptat i han sabut treure profit de les disponibilitats d’aigua que els oferia el propi territori. És un territori de secà, però no és un desert, i la presència i oportunitats d’utilització de l’aigua són múltiples. Els testimonis materials i immaterials actuals ens donen compte de la capacitat d’adaptació i coneixements de la població local en relació amb les possibilitats del cicle de l’aigua.

Situats en un país interior relativament allunyat dels cursos importants d’aigua que davallen dels Pirineus, la població i l’activitat de Torrebesses i dels municipis garriguencs veïns depenia històricament de la pluja. Les precipitacions arriben a un territori que en principi presentava escasses capacitats d’infiltració d’aigua, com correspon a la presència de substrats oligocènics de molt baixa porositat; bona prova n’és l’absència de surgències naturals destacables en els altiplans i costers que caracteritzen la major part de l’àrea. L’únic subsòl remarcable amb capacitat de retenció o emmagatzematge d’aigua es troba en el fons de les valls,

que presenten substrats al·luvials o col·luvials d’un cert gruix. La infiltració mitjana anual que alimenta l’aqüífer de la Vall Major dóna a entendre una disponibilitat d’aigua prou important i suficient per a les necessitats de consum existents en el passat. L’aprofitament de l’aigua s’adapta a les necessitats del moment i l’augment del consum i la difusió de noves infraestructures d’aprofitament segueix el procés de colonització humana del territori. El dèficit hídric estructural no es planteja fins recentment, en els anys 1980-1990, quan es desenvolupen els projectes de bombejament massiu per al regadiu des de l’aqüífer del fons de vall.

recerques

133

La gestió de l’aigua com a base de la colonització humana del territori A través dels anys la posada en valor del conjunt del territori agrari comportarà majors necessitats de mà d’obra i de força animal, i caldrà facilitar les necessitats d’aliment, aigua i serveis de tots ells. Per tal de cobrir les necessitats d’aigua de persones, animals i dels mateixos conreus es desenvoluparà tot un programa de gestió i aprofitament dels escassos recursos hídrics locals, del qual ens ha pervingut un vast patrimoni material i de sabers, que ha estat l’objectiu central del treball d’inventari que s’ha fet.

mapa 1

Torrebesses i la Vall Major en el context hidrogràfic de les planes de Ponent

L’abundància d’aigua en els fons de vall de les conques principals del Set i de la Vall Major depèn directament de l’extensió de les seves conques de captació, fet que explica la preeminència hidrològica que tenen, en el cas de Torrebesses, les dues valls principals del terme i, en primer lloc, la Vall Major, el nom propi de la qual no deixa lloc a dubtes.

134

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Tal i com s’analitza en la recerca, l’aprofitament de l’aigua presenta dos àmbits destacats ben diferenciats marcats pels usos preferents de l’aigua i en consonància amb la naturalesa hidrològica dual del territori analitzat. D’una banda apareixen els aprofitaments pròpiament agraris de l’aigua, que tenen a veure, sobretot, amb la zona que acumula els recursos o reserves principals, que és el fons de vall. Mentre que, a la resta del territori, representat pels costers i els altiplans, el desenvolupament tècnic i d’infraestructures vindrà motivat per la satisfacció de les necessitats de les persones i animals que es fa a partir de l’aprofitament directe de l’aigua de la pluja. Tal com es veurà, no hi ha una separació estricta, però sí una diferenciació bastant notòria entre el proveïment d’aigua per als cultius que es troba en el fons de vall i el proveïment de boca que es troba en els costers i altiplans, que anirà acompanyat del desenvolupament d’infraestructures específiques en cada àmbit (gràfic adjunt). La suma total del patrimoni relacionat amb l’aigua inventariat fora del límit estricte del nucli urbà dóna 313 llocs patrimonials que estan definits per l’element principal que els caracteritza. Cal tenir en compte que en alguns casos aquests llocs contenen elements o instal·lacions complementàries de l’element principal, que fan pujar el nombre pròpiament dit d’instal·lacions a 342 (quadre adjunt), això sense tenir en compte les piles o piques i altres petits elements més o menys mòbils. Les instal·lacions més abundants són els pous, que no presenten gaires dubtes de classificació i que s’aproximen a dos per família. La densitat de pous, si es refereix al conjunt del terme, és de 5 per km2, però puja a 1 per hectàrea si es refereix al fons de les valls principals on realment es troben. Juntament amb els pous apareixen instal·lacions

Juliol 2012

Núm. 38

Gràfic 1

Elements característics del patrimoni construït de l’aigua, segons situació física; inventari 2010 altiplà n

Rasa

coster n fons de vall n

Dipòsit Surgència Sèquia safareig pou molí cadolla cisterna bassa aljub 0

nombre de llocs inventariats

Font: elaboració pròpia a partir de l’inventari de béns immobles del terme municipal. Les xifres

es refereixen als llocs, que estan definits per la instal·lació més característica (vegeu la nota al quadre adjunt).

Gràfic 2

Elements característics del patrimoni construït de l’aigua, segons època constructiva; inventari 2010 anterior a 1950 n

Rasa

total general n

Dipòsit

6 6 6

Surgència

14 15

Sèquia 6 7

safareig

pou molí

135

5 5

21 23

cadolla 5

cisterna

9 36

bassa

42 45

aljub

53 0

nombre de llocs inventariats

Font: elaboració pròpia a partir de l’inventari de béns immobles del terme municipal. Les xifres es refereixen als llocs, que estan definits per la instal·lació més característica (vegeu la nota al quadre adjunt). Entre tots els elements inventariats és important d’establir la diferència entre els que foren construïts en els decennis recents i els construïts a la primera meitat del segle xx o abans, els quals presenten diferències notables quant a formes i materials. Els darrers decennis han vist aparèixer un nombre significatiu de pous i també algunes basses o embassaments (el terme de bassa es reserva popularment per a les infraestructures més antigues) i dipòsits.

Anàlisi

de captació o reserva d’aigua (mines, safarejos, sínies...) que en remarquen el valor econòmic i patrimonial. Basses, cadolles, aljubs i cisternes (com a cisterna s’inclouen artefactes més recents i de tipologies i materials més singulars) constitueixen diferents tipus d’emmagatzematge de l’aigua recollida directament de la pluja caiguda en els costers i altiplans, que servia fonamentalment per al consum de persones i animals. Aquestes quatre tipologies, que tenen una funció de reserva similar, sumen, en conjunt, una quantitat d’elements que s’aproxima al nombre de pous; la seva densitat i difusió és, doncs, remarcable. A més a més, hi ha altres elements de reserva com ara safarejos o dipòsits que són més moderns o no es relacionen amb l’aprofitament de l’aigua de la pluja. Les sèquies, per la seva banda, tenen un gran interès patrimonial i econòmic en molts secans, que a Torrebesses coincideix amb la seva extensió i la notorietat

de l’obra constructiva. L’estructura de sèquies tenia capacitat d’irrigar bona part dels fons de vall i amb les sèquies apareixen ponts, túnels, mines, estelladors, rases i elements comuns de reserva que destaquen la potència i l’interès d’aquestes infraestructures. Finalment, queden en l’apartat genèric de surgències, unes poques fonts i els bollons, mentre que l’inventari inclou també tres molins fariners antics i dos molins d’oli antics amb instal·lacions de gestió de l’aigua destacables. Cal dir que l’inventari que s’ha fet no esgota, tampoc, tot el patrimoni de l’aigua. En el territori apareixen elements singulars i d’un interès artístic o patrimonial en general notable, com piques o canalitzacions de pedra, que pel seu caràcter mòbil o el seu volum reduït no han estat inventariats explícitament. A més a més, queden testimonis d’aigüeres o altres sistemes de gestió de l’aigua relacionada amb instal·lacions o amb els conreus, que no presenten unes di-

recerques

135

mensions i uns trets especialment remarcables i que tampoc no han estat inventariats ja que es tracta d’elements amb una presència molt difusa o d’una dimensió «constructiva» més reduïda. Tots ells són, en qualsevol cas, objecte de consideració en l’anàlisi general de la gestió de l’aigua als secans. El fons de vall com a punt destacat d’aprofitament del cicle de l’aigua En la geomorfologia garriguenca les valls constitueixen com una mena de canals que solquen l’altiplà en sentit aproximat SE-NW i E-W i acaben confluint en dos o tres valls principals que aboquen al Segre o l’Ebre. El fons de vall constitueix el desguàs natural que vehicula l’aigua d’escorriment de la pluja i l’acumula en els sediments al·luvials de profunditat variable. És a tocar dels fons de vall principals que s’han establert les poblacions i dins les valls mateixes s’han establert petites hortes, conreus irrigats i molins i altres artefactes. L’extensió territorial i el valor

quadre 1

El patrimoni de l’aigua del terme de Torrebesses, inventari 2010 (1) Patrimoni anterior al 1950

Patrimoni total

Instal·lacions complementàries

Instal·lacions densitat km2

Instal·lacions per família

Aljub

1,9

0,4

Bassa

1,7

0,3

Cisterna

0,3

0,1

Cadolla

Tipologia general

1,1

0,2

Molí

0,2

0,0

Pou

135

5,0

1,0

0,9

0,2

0,6

0,1

0,2

0,0

Safareig Sèquia Surgència Dipòsit

0,2

0,0

Rasa

0,4

0,1

223

311

12,5

2,4

Total general

Font: elaboració pròpia a partir de l’inventari de béns immobles del terme municipal. (1) Es diferencia entre llocs inventariats i instal·lacions en el

sentit que els llocs inventariats, que corresponen a fitxes diferents de l’inventari patrimonial, contenen de vegades més d’un element diferent o instal·lació; així, els pous van acompanyats d’algun tipus de reserva per a aigua, que poden ser piques o, més grans, safareigs, dels quals es tenen en compte els que tenen més de 2 m2. (2) Davant del nombre de llars s’ha preferit la referència al nombre de famílies, perquè hi ha llars que es troben emparentades directament i treballen conjuntament. Mentre que en les relacions de finals del segle xix i a la primeria del xx apareixen 78 propietaris amb animals de tir, apareixen unes 208 llars censades i els censos agraris primers presenten un màxim de 147 explotacions (1972), s’ha optat per 140 com la referència per establir un indicador aproximat d’instal·lacions per família.

136

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

constructiu de les mostres del patrimoni hidràulic que es conserven en els fons de vall són la demostració més clara de l’interès econòmic de l’aigua superficial en un territori de secà que avui dia pot semblar i aparèixer realment com mancat d’aquesta aigua. Les sèquies principals, que es poden qualificar de centrals perquè constitueixen la infraestructura bàsica i discorren pel centre dels fons de les valls, són les obres que presenten una extensió i unes

Juliol 2012

Núm. 38

magnituds més destacades. Són sèquies que originalment neixen aparellades a la funció de desguàs que fan els fons de vall, tot canalitzant l’aigua sobrant de la pluja i evitant l’erosió i malmesa de camps i marges; així, el riu de la Vall Major és pròpiament la sèquia de la Vall Major i és la sèquia la que en els plànols topogràfics actuals figura com a torrent o barranc. La sèquia regula aquesta funció d’escorriment històrica que mantenia una estacionalitat anual al ritme de les pluges, amb una ma-

mapa 2

Mapa del patrimoni de l’aigua al terme de Torrebesses, inventari 2010

jor presència a la primavera i la tardor i amb un eixut estival. En l’actualitat la presència d’aigua és ja molt ocasional, fonamentalment perquè l’aqüífer del fons de vall es troba sobreexplotat i l’aigua de la pluja no acaba de fer-ne la recàrrega. Els principals abastaments es feien a través de sèquies laterals que sortien de la sèquia central o principal. Aquestes sèquies laterals, que són de dimensions més petites i de menys qualitat constructiva, presenten també un estat de conservació pitjor, tot i que moltes són encara perfectament reconeixibles. Amb l’excepció d’algun tram inicial, els sequiots són construïts amb terra i és la mateixa argila del lloc la que ofereix les millors condicions d’impermeabilització de la canalització. El seu perfil busca el pendent mínim tot guanyant altitud sobre el fons de vall per tal de poder servir per gravetat els molins o la mateixa agricultura, de manera que sobre el plànol els sequiots se situen als límits del fons de vall i els costers. En el moment de l’any de més necessitat, l’estiu, és quan l’aigua és més escassa i quan desapareixia més habitualment l’aigua superficial. En aquestes circumstàncies la reserva principal es trobava en els mateixos terrenys col·luvials del fons de vall, que havien estat alimentats a través de la pluja o les mateixes filtracions que es produïen des de les sèquies centrals. En determinats punts l’aqüífer es troba tan pròxim que l’aigua brolla gairebé en superfície, com és el cas dels bollons situats al principi o el final de terme o la mateixa font del poble situada tocant al nucli i a la confluència de les valls Major i dels Siscars. Però en la major part dels casos calia recórrer a la perforació del subsòl a través de pous.

Font: elaboració pròpia a partir de l’inventari de béns immobles del terme municipal. Noteu la concentració dels pous al fons de vall, al costat de les sèquies, mentre basses, aljubs, cadolles i altres reserves s’implanten en els costers i altiplans.

Els vestigis existents no mostren dates que permetin identificar clarament l’època constructiva dels pous existents; però els materials constructius

Anàlisi

permeten avançar algunes hipòtesis; des dels més antics, senzills i poc profunds pous de terra fins als més recents, profunds i complexos pous de tub metàl·lic, se segueix una gradació de materials constructius, amb les tècniques corresponents, que marcaran diferents èpoques en la construcció dels pous. Històricament, després i al costat del senzill pou de terra vindrà la pedra, habitualment pedra en sec; al segle xx arribaran els pous de maó i a les darreries d’aquest, els de tubs de ciment per, tot seguit, arribar als pous estrets de tub metàl·lic. L’aprofitament directe de l’aigua de la pluja; basses, cadolles i aljubs Avui dia, quan pels termes dels pobles rurals no es troba gairebé ningú, es fa difícil de creure que no fa gaires anys tenien una presència i una activitat humanes denses i constants. Només aquesta presència humana explica la gran quantitat de construccions escampades per termes com el de Torrebesses, que no solament satisfeien necessitats agràries, sinó també de residència temporal. En definitiva, ens trobem amb uns medis o

paisatges intensament humanitzats, en els quals les demandes d’aigua del terme eren gairebé equiparables a les que tenia el poble central i és això el que fonamentalment explica el ric patrimoni construït escampat pel terme i relacionat amb l’aprofitament de l’aigua. Per damunt dels fons de vall principals l’aigua fou objecte d’aprofitament a través de l’aigua d’escorreguda de la pluja que s’aconduïa cap a diferents tipus de dipòsits; les basses en els terrenys més tous i les cogulles o cadolles i els aljubs sobre els estrats de roca. L’aigua de la pluja era aconduïda a aquests dipòsits de planta generalment arrodonida a través de regatills que servien de drenatge de conques de captació més o menys àmplies i desbrossades i mantingudes netes. Eren les anomenades aigüeres, que servien també per portar aigua als camps i que en alguns casos aprofitaven el pas dels mateixos camins o corriols. Els diferents tipus de dipòsits es troben molt repartits pels altiplans i costers del terme i complien fonamentalment la funció d’abeuratge de persones

137

recerques

i animals en el moment que es feien les labors de conreu als camps. No és estrany, doncs, que bona part de les instal·lacions es trobin pròximes o associades a cabanes i masos que representaven una mena de residència temporal. A més a més, l’aigua emmagatzemada en diferents indrets del terme també podia servir per regar ocasionalment algun conreu específic, a més de complementar el consum de casa si les circumstàncies ho requerien. La difusió de les basses i de les cogulles, cadolles i aljubs per tot el terme es pot relacionar amb la colonització agrària del territori. Un moment particularment intens de colonització es devia produir al segle xviii, quan l’agricultura creix a expenses dels aprofitaments forestals o pastorals més extensius. A través d’aterrassaments i diferents tipus d’infraestructures de suport a l’activitat agrària, la colonització arriba a la seva màxima expansió entre la segona meitat del segle xix i la primera meitat del segle xx. Els anys 1950 representen la màxima extensió conreada, mentre que la demografia local ja havia començat a decaure en els primers decennis.

quadre 2

Nombre d’elements d’emmagatzematge d’aigua i volum màxim de reserves calculat en metres cúbics, segons tipologies; inventari 2010 Elements construïts abans del 1950

Bassa

Elements construïts al 1950 i posteriorment

Elements

(m3) Mínim

(m3) Màxim

(m3) Mitjana

Suma total

Elements

(m3) Mínim

(m3) Màxim

(m3) Mitjana

Suma total

4887

484

17434

5600

2631

15788

Cadolla

Aljub

393

Cisterna

Safareig

128

Dipòsit

4624

1121

5604

Basses Molí

420

105

420

Total

117

18490

Font: elaboració pròpia a partir de l’inventari del patrimoni de l’aigua. No s’hi inclouen les cisternes situades als edificis de l’interior del nucli.

21472

Avui pot semblar insignificant que l’any 1950 totes les formes d’acumulació d’aigua sumades, exceptuades les cisternes de dins del poble i els mateixos pous, donessin una capacitat inferior als 20.000 m3, una dècima part del volum d’aigua emmagatzemat per una sola de les grans basses de les modernes elevacions del canal Segarra-Garrigues. Però les capacitats de reserva històriques representaven globalment unes reserves d’aigua equivalents a uns 20 m3 per persona i any en els moments de màxim poblament. És una quantitat que es troba bastant per davall de les xifres de consum actuals, però que resulta prou satisfactòria i adaptada a les necessitats locals de l’entorn del 1900 (quadre adjunt).

138

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

La satisfacció de les necessitats domèstiques i el consum d’aigua El consum d’aigua esdevé de primera necessitat per a la població que habita el nucli urbà, que ha d’assadollar la set de les persones i dels animals, així com satisfer les necessitats de cuinar i preparar els aliments, a més de la neteja de la casa o de la roba i altres. La cobertura d’aquestes necessitats donava origen a diferents estratègies familiars, que desembocaren en diferents solu cions infraestructurals que van des de les basses, fonts i pous col·lectius de l’entorn del nucli fins a les cisternes de les cases i altres solucions més variables segons les llars.

El proveïment domèstic de la població de Torrebesses tingué històricament dos punts de referència principals, la bassa gran de dalt i la basseta de baix. Davant d’altres fonts de proveïment, l’aigua de les basses era clarament preferida per la seva qualitat i tan sols l’aigua dels aljubs, que s’abastaven també de l’aigua de la pluja, mereixia millor consideració, però els aljubs es trobaven més lluny i l’ús de la seva aigua era també més privatiu. Les persones es trobaven clarament habituades al consum d’aigua de les basses, malgrat que les condicions de color o de gust no fossin sempre prou satisfactòries. Quan la disponibilitat d’aigua de les basses afluixava, calia recórrer a altres fonts de subministrament. Per la seva proximitat i per l’abundància d’aigua, el bolló del fons de vall situat a la confluència de la Vall Major i la dels Siscars era el lloc preferit. A tocar del bolló es trobava el pou del poble, que és molt més profund que el bolló i permet, en conseqüència, l’accés a les reserves subàlvies en moments de més sequera. Quan es tractava d’aigua per beure o cuinar, si no se’n trobava prou a les basses o l’aigua d’aquestes es trobava remoguda, els vilatans preferien l’aigua

Omplint els càntirs a la bassa de dalt del poble des de les escales d’accés que encara s’hi conserven. Arxiu Municipal de Torrebesses

de les dues fonts del terme a l’aigua del bolló o els pous del fons de vall. El desplaçament a les fonts era, però, substancialment més llarg i les fonts rajaven poc, de manera que calia una llarga espera per fer-se amb la càrrega d’aigua. En condicions de secada la font, de la qual no hi ha referents que s’esgotés, era més freqüentada i fins i tot hom hi anava de nit. Per a les cases del poble i qualsevol tipus d’edificació coberta, la forma més autònoma de poder disposar d’aigua era aprofitar directament la que queia sobre els teulats. La implantació d’aquests sistemes autosuficients d’abastament és relativament més fàcil i dóna millors resultats en edificis aïllats que no en les cases entre mitgeres característiques de Torrebesses i les poblacions interiors en general. Segurament per això i possiblement també per la relativa abundància dels recursos disponibles prop del nucli habitat esmentats, la presència de sistemes de recollida de pluja casolans amb cisterna ha estat molt reduïda a Torrebesses.

El patrimoni hidràulic en el desenvolupament actual dels secans De manera general l’inventari del patrimoni rural del municipi de Torrebesses i l’observació de les diferents variables territorials ens mostren un territori en procés d’extensificació dels aprofitaments agraris i de disminució de la presència humana que han estat inherents al capgirament experimentat per l’activitat agrària des dels anys 1960. Les condicions agroclimàtiques locals no s’han adaptat als esquemes de transformació agroindustrial que s’adoptaven a les planes d’agricultura més intensiva i tampoc hi ha hagut iniciatives locals que trobessin línies de desenvolupament específiques adaptades a la zona. En conseqüència l’activitat agrària se sustenta avui en dia fonamentalment en una activitat ramadera intensiva gairebé desvinculada de la base agrària local i el terme agrari es troba en un procés de pèrdua de terres agrícoles en benefici d’erms o espais forestals en general.

El procés anterior de canvi explica també que a dia d’avui es mantingui en bona part intacte el ric patrimoni agrari que es constituí fins als mateixos anys seixanta fruit d’una activitat i cultura agràries fonamentades en l’aprofitament de les produccions mediterrànies de secà a base d’un ús intensiu de mà d’obra, unes unitats de producció més aviat familiars i també amb un fort component d’autoconsum familiar. Les necessitats que donaven sentit a tot el patrimoni territorial acumulat per una societat agrària basada en les explotacions agràries familiars i l’ús intensiu de mà d’obra s’han transformat o han desaparegut i s’imposa un plantejament adaptat a les necessitats dels nous temps. En aquest sentit, la possible utilització dels patrimonis s’ha de situar en el context de la diversitat de funcions que es demanen a l’espai

Anàlisi

recerques

139

per una regeneració del cicle de l’aigua i la recuperació de les reserves subàlvies, així com una gestió compartida de l’aqüífer.

Mare i filla van a buscar aigua a la font del Clin Clan amb els càntirs col·locats en els esgraells. Arxiu Municipal de Torrebesses

Aljubs, basses i altres elements més relacionats amb el consum de tipus domèstic en el medi rural han perdut el seu sentit original i han de buscar alternatives més de tipus recreatiu o turístic. En la mesura que es mantingui algun tipus d’hàbitat o ocupació temporal, es fa més viable donar algun tipus de funció a aquestes infraestructures. En qualsevol cas, les activitats agràries, la caça, les passejades a cavall o altres possibles activitats lúdiques no hau rien de generar nous elements hídrics, sinó aprofitar fins on sigui possible els que ja hi ha. Funcions ecològiques o de tipus paisatgístic corresponen a una gran diversitat d’elements, però resulten espe cialment interessants per a aquells que han desenvolupat funcions històriques d’abeuratge de la fauna o els que constitueixen elements destacats i visibles del paisatge agrari. Seria el cas de les basses o el de les sèquies i elements complementaris presents en el fons de vall.

Germanes als rentadors públics situats al fons de la Vall Major, anys 1960. Fins que l’any 1965 no es connecta la xarxa d’aigua a les cases, a Torrebesses s’anava a fer la bugada als rentadors públics i en alguns casos també s’anava a safarejos privats. Arxiu Municipal de Torrebesses

agrari, les quals s’afegeixen a les produccions productives més clàssiques, que han experimentat al seu torn un canvi de format. Pel que fa als diferents tipus d’infraestructures i elements objecte d’interès es poden destacar tot un seguit de possibilitats funcionals específiques (quadre adjunt). Els abancalaments i els marges tenen un gran interès agronòmic i hauria de

ser viable la seva preservació des d’un punt de vista productiu en aquells indrets menys costeruts i fàcilment mecanitzables. Possiblement hauria d’anar acompanyada d’una opció productiva que permetés més valor afegit. Encara avui dia els pous tenen també el seu interès agrari; però a banda que no són necessaris en tanta quantitat, la seva possible recuperació passa

Fruit dels canvis de la cultura material dels darrers cinquanta anys els patrimonis històrics de l’aigua han caigut de manera general en desús i aquesta manca d’ús implica manca de manteniment i un deteriorament progressiu, que afecta més unes instal·lacions que unes altres. Les funcions per a les quals havien estat construïdes han deixat de tenir interès i, per altra part, els materials i les formes constructives s’adapten malament a possibles nous usos. A manca d’una recuperació funcional com l’apuntada anteriorment que reactivi el patrimoni existent, es planteja la necessitat de preservació com a mínim d’aquells elements que ofereixen un interès més gran o que es troben en un risc especial de descomposició o que estan malmesos. n

140

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

L’estany d’Ivars i Vila-sana Els antics usos socials i econòmics abans de la seva dessecació

Roser Miarnau Pomès Maribel Pedrol Esteve

a investigació versada sobre els antics usos socials i econòmics de l’estany d’Ivars i Vilasana neix com a projecte d’anàlisi basantse fonamentalment en les fonts orals gràcies a la participació de testimonis que habitaven en les zones properes a l’antic estany. Aquest projecte es va redactar i presentar a finals de l’estiu de l’any 2008 i es va resoldre positivament al mateix novembre del 2008 amb una dotació econòmica de 36.000 euros. Aquest fou el tret de sortida d’una recerca que s’encetava tot just amb la compra del material d’enregistrament per a les entrevistes i de tractament i reproducció per a les imatges antigues que sorgissin al voltant de la recerca. El material adquirit fou una càmera digital per a enregistraments audiovisuals amb disc dur incorporat, una càmera de petites dimensions i fàcil d’usar que feia plausible el fet de poder entrevistar sense haver d’estar excessivament pendent de la càmera, la qual cosa facilitava l’ambient distès i relaxat amb els entrevistats i entrevistades, que ràpidament s’oblidaven que eren enregistrats, i un escàner i ordinador portàtil. Aquests dos elements han estat fonamentals perquè el tractament i l’escaneig de les fotografies antigues i de les imatges cedides es fessin a la mateixa llar de la persona entrevistada, evitant

sempre que aquestes sortissin mai de casa del propietari i, per tant, qualsevol pèrdua o deteriorament. El grup de treball estava format per Josep Maria Solé i Sabater, Roser Miarnau Pomés, Maribel Pedrol Esteve, Toni Costa Pedròs i Eva Reñé Gavaldà, i es va dividir en dos equips paral· lels que mensualment es comunicaven mitjançant una reunió formal. Cada un dels equips es va centrar en tasques diferents per optimitzar el temps i els recursos. Mentre els uns feien el buidatge de les fonts bibliogràfiques i documentals d’hemeroteques i arxius, la resta feia una immersió en el treball de

camp, buscant informants, contactanthi, difonent el projecte pel territori a fi d’arribar a la màxima quantitat de gent possible, i finalment fent entrevistes i recopilant les fotografies, les imatges i els documents que els nostres informants estaven disposats a facilitar. Ambdues tasques eren coordinades mitjançant reunions quinzenals o mensuals en funció dels avenços que es feien. Les entrevistes La modalitat d’entrevista més habitual emprada al llarg de la nostra recerca va ser l’entrevista dirigida. Aquesta entrevista és aquella on l’entrevistador

En un primer pla es veuen un nen i un senyor treballant amb les reds de pesca. Josep Reynal (fons família Reynal)

Anàlisi

o entrevistadora manté un guió a partir del qual va formulant les qüestions o preguntes a la persona entrevistada i aquesta, ordenadament, va rememorant les seves vivències. En aquesta modalitat d’entrevista la intervenció de l’entrevistador ha de ser mínima per no intervenir en la descripció que la persona entrevistada fa dels seus records nascuts al voltant de les preguntes formulades. El guió de l’entrevista es va fer seguint prèviament un esquema teòric d’aproximació a l’estany. Primerament preteníem fer un emmarcament paisatgístic per després anar-ho delimitant fins a arribar, finalment, a parlar de l’experiència personal de cada entrevistat en els diversos apartats que s’hi havien tingut en compte. Es tractaven tant aspectes econòmics com socials. Al cap i a la fi s’acabava parlant de la repercussió que tenia l’estany en la població i com influïa en el seu desenvolupament. Algunes de les preguntes de l’entrevista eren: Recorda la primera vegada que va veure l’estany? Quina impressió li va causar? Com recorda el paisatge de l’estany d’Ivars i Vila-sana? Hi recorda moviment de gent, per l’estany? Sap d’on venien els visitants de l’estany? Com influïa la presència de l’estany en la seva vida quotidiana? Recorda quines espècies animals i vegetals habitaven l’estany? Ens pot descriure el paisatge en les diferents estacions de l’any? Estany i societat Què s’hi feia a l’estany, quan s’hi anava? Com s’hi anava, fins a l’estany? S’hi feien festes i celebracions? Era un lloc concorregut? S’hi anava a festejar? Com era aquest festeig?

La gent que es casava acostumava a anar-hi? La gent sabia nedar? S’hi feien curses i competicions? Hi havia una platja, recorda com era? Caceres Les caceres a l’estany, com les recorda? Qui les organitzava i com s’organitzaven, les caceres? Quina era la caça habitual? Es quedaven a dormir i a menjar pels pobles dels voltants els caçadors que es desplaçaven fins a l’estany? Com s’hi desplaçaven fins a l’estany? Pesca Havia pescat mai a l’estany? Què s’hi pescava? Com es pescava? Com es distribuïa el peix que s’hi pescava? Qui el venia i com? Recorda la pesca de l’anguila? Hi havia receptes de cuina particulars de la caça i la pesca de l’estany? Recorda alguna recepta? Barques Les masies de la vora de l’estany era habitual que tinguessin barques. Sap com les adquirien? Es podien llogar les barques? Quant valia llogar-les? Qui gestionava el lloguer? Recorda com eren aquestes barques? Havia vista mai construir una barca a l’estany? Quins usos se’n feien? Accidents Té coneixement que mai hi hagués hagut accidents, a l’estany? Ens els pot narrar? Com es feia un salvament a l’estany? La gent sabia nedar quan pujava a les barques? Quins perills amagava l’estany?

recerques

141

L’ús del guió sempre va ser orientatiu, però sortosament sovint ens trobàvem amb informants que ja des de l’inici de l’entrevista desenvolupaven, de forma personal, una narració contínua que facilitava la neutralitat absoluta de l’entrevistador o entrevistadora, que no intervenia ni influïa en la bona marxa de l’entrevista. També van ser nombrosos els exemples de persones que amb el seu grau de coneixement directe de l’estany i dels oficis i activitats econòmiques al voltant d’aquest, transcendien qualsevol guió i acabava sent un monòleg al voltant de la pesca, la teuleria, el molí o el servei de cal Sinen i cal Mora. El guió, per tant, sempre va ser una eina viva i durant tot el temps que es va desenvolupar la recerca es va anar transformant, a mesura que els coneixements i les vivències compartides impactaven entrevista rere entrevista. Preguntes inicials quedaven descartades als pocs mesos mentre que altres qüestions anaven prenent forma a mesura que els coneixements de l’antic estany definien un mapa mental nou. La selecció dels informants En un primer moment es va fer una recerca d’informants que havien viscut l’existència de l’antic estany de manera molt directa, és a dir, els habitants de les masies situades a la vora de l’estany, a pocs metres de l’aigua. Posteriorment aquest cercle més proper es va ampliar per tal de seleccionar un gruix de població més considerable. Això es va fer consultant les llistes dels censos de les poblacions veïnes per tal d’extreure’n els futurs informants. Aquests, majoritàriament, provenien dels pobles veïns a l’estany i van ajudar a definir una àrea ben definida, on la influència de l’estany encara era considerable. Finalment, les entrevistes es van obrir a zones molt més allunyades i es va poder percebre que el coneixement de l’estany anava decaient ràpidament, i per tant va quedar ben definit un ra-

142

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

di d’acció controlat on l’estany tenia una certa repercussió social i econòmica. Des del principi, en la selecció dels que serien possibles informants es va propiciar una participació igualitària d’homes i dones tot i que a mesura que anava avançant la recerca els testimonis femenins van anar sent els més escassos. Conclusions de la recerca Després d’una seixantena d’entrevistes, les conclusions exposades en la monografia deixen entreveure clarament una percepció diferent de l’estany segons la proximitat: d’una banda hi ha els habitants de les masies i els pobles més veïns, i de l’altra, els vilatans de les poblacions més allunyades. Els testimonis directes tenen una visió de l’estany unida a una experiència emocional molt viva, mentre que la resta recorden moltes anècdotes relacionades amb la perillositat, amb els accidents, amb el menjar típic i únic al territori, com era l’anguila. En la recerca hem esbossat una llista d’activitats econòmiques desenvolupades íntegrament dins el paratge de l’estany.

econòmiques que se’n derivaven, com el molí, la teuleria o la bova.

Al mig de la fotografia es pot veure una barca de fusta amb rems. Plantat al mig de la barca hi ha un caçador que porta una escopeta i sembla preparat per a tirar. Josep Reynal (fons família Reynal)

En aquesta fotografia es veu un tros de l’estany molt ple de canyissar. Al mig del camí que forma l’aigua entre el canyissar es veuen sis barques de rems amb caçadors que marxen cap al mig de l’estany per iniciar una cacera. Josep Reynal (fons família Reynal)

L’estany fou un primer lloc turístic rural. Rebia visitants forans, tant caçadors com famílies que hi anaven a passar el diumenge. Aquests consumien i requerien uns serveis de transport, allotjament i restauració, que les masies més properes a les aigües de l’estany —cal Sinen o cal Mora— els facilitaven. Les caceres constituïen una activitat econòmica de temporada, sobretot centrada durant la tardor. Era el moment en què els caçadors, arribats a les contrades de la plana, ja fos en vehicle propi els més afortunats o en tren des de l’estació de Mollerussa els altres, iniciaven el seu trasllat cap a l’estany on ja els esperaven amb les caceres organitzades. Els amos de les barques, els tiradors de suport, les masoveres que feien el dinar... tot un entramat de gent al voltant dels caçadors forans que re-

Es veu una panoràmica de l’estany amb molt poca vegetació arbrada. Al mig de la fotografia i al mig de l’estany hi ha una barca amb dues persones. Josep Reynal (fons família Reynal)

vitalitzaven i activaven les economies familiars de la gent de les rodalies de l’estany i dels pobles propers. Les masies que vorejaven l’antic estany vivien indirectament de les visites a l’estany o bé s’aprofitaven del microsistema natural que l’envoltava per dur a terme possibles activitats artesanes i

Gairebé totes les masies i gent dels pobles que vorejaven l’estany gaudien de la pesca. Els filats, la fitora, els clarons i els hams o bé, en el cas de les anguiles, els vivers, eren les diferents eines i estratègies emprades per pescar. Després, la major part de la pesca era venuda per les dones i fills dels pescadors. Les dones, amb una somera, recorrien un circuit setmanal pels pobles de trenta quilòmetres a la redona de l’estany i venien el peix fresc de la jornada. La divisió del treball familiar estava ben present en totes les activitats econòmiques fetes gràcies al rendiment de l’espai natural. Aquesta divisió, però, no era exclusiva de la pesca, perquè en el cas mateix de la teuleria o la boga passa quelcom similar. Les famílies es repartien les feines; tots els membres hi tenien una implicació directa i una responsabilitat, major o menor, en funció de la seva edat i gènere. La cultura de l’oci de l’estany es concentrava en els dies festius de primavera i tardor quan les temperatures ambientals eren més moderades. Els diumenges i festius eren dies de passejades en barca i jocs vora l’aigua de l’estany. Activitats pròpies del jovent i matrimonis amb fills menuts. A la banda d’Ivars s’hi va fer la platja de la Tirada amb unes instal·lacions esportives mínimes per gaudir de l’aigua de l’estany. Aquesta platja era espai de sortida de competicions aquàtiques i altres juguesques eminentment masculines. L’aigua i el seu gaudi estava reservat als homes, mentre que en quedaven completament de banda les dones que, per pudor o per una moral fèrria, gairebé tenien prohibit ensenyar el seu cos, de manera que només les més modernes i agosarades s’endinsaven a plena llum de dia a les aigües de l’estany. La fotografia i l’estany han tingut una gran repercussió en la nostra recerca,

Anàlisi

que ha tret a la llum una col·lecció àmplia de fotografies familiars emmagatzemades en els àlbums particulars dels nostres entrevistats. S’han pogut recuperar vora 150 fotografies inèdites que testimonien sobretot l’oci, les caceres, els esports i les anguiles de l’estany. La dessecació de l’estany fou una decisió aliena a la voluntat popular i és recordada com una gran obra d’enginyeria que va deixar, d’una banda una catàstrofe natural amb la mortaldat d’espècies aquàtiques, de l’altra, un paisatge desolador que va tardar anys a recuperar una mínima normalitat. En definitiva, l’estany era un espai natural molt vinculat al territori i als habitants més propers, i amb els testimonis s’aprecia que va tenir una incidència més aviat escassa a partir dels vint quilòmetres al seu voltant. Les activitats econòmiques que s’hi acostumaven a fer, però, sí que tenien una difusió geogràfica més àmplia, i fins i tot una repercussió molt més gran. Cal destacar la venda de l’anguila, que fins i tot havia arribat a Saragossa, i de la boga, que es portava a Tarragona, mentre que la venda de la pesca diària, a tot estirar podia arribar fins a Balaguer. Descobrim també un paisatge d’acció eminentment masculí, on les dones eren més aviat les encarregades d’organitzar el gaudi, però del qual participaven de forma passiva. I finalment, podem observar com hi ha una part de llegenda al voltant de l’estany, que és recordat com un espai bucòlic del passat. Fruit de les entrevistes que s’han fet es pot entreveure com l’antic estany era un espai de reflex social d’uns temps passats i que actualment, tot i la seva recuperació física, no té res a veure amb aquell petit indret que resta en la memòria dels nostres informants. n

recerques

143

Cants tradicionals a l’Alt Pirineu Construcció social dels pobles pirinencs Jaume Ayats Centre Art i Natura de Farrera; Universitat Autònoma de Barcelona

a recerca «Cants religiosos a l’Alt Pirineu» (IPEC-Anàlisi, 20082010) ha permès fer conèixer les implicacions profundes que en els pobles de muntanya tenia fins, més o menys, a mitjan segle xx, el fet de cantar junts en els actes dels diversos rituals religiosos. Més enllà de les creences religioses concretes de cadascú i —encara— més enllà dels rituals oficials de l’Església catòlica, les litúrgies que es duien a terme realment en aquests pobles i les maneres i comportaments que es manifestaven en el cant contribuïen a fer visible i sensible l’ordre social. Cantar permetia viure i experimentar individualment (i malgrat les possibles divergències en el sentiment religiós) les jerarquies i els rols de la vida social dels pobles petits (d’entre un centenar i un miler de persones). Cantant es feien perceptibles les divisions de gènere, d’edat i d’origen, les habilitats i singularitats de persones concretes, l’economia i el poder, l’articulació entre l’individu i la comunitat, i altres rols que ordenaven la societat. Totes aquestes relacions i construccions socials es mostraven a través d’uns cants monòdics i polifònics transmesos oralment, i gairebé mai acompanyats d’instruments. L’estètica i les estructures

d’aquests cants provoquen sorpresa entre els oients «contemporanis» i, sovint, interès per conèixer una sonoritat i una expressió gens habitual. En les ratlles que segueixen us proposem una síntesi del procés de recerca dut a terme durant més de tres anys, un resum dels principals resultats amb la relació de publicacions de recerca que hem pogut elaborar fins ara, i un avançament dels treballs futurs que tenim plantejats. Cants oblidats. Indicis per a una recerca La societat contemporània té gairebé oblidats del tot els cants religiosos que fonamentaven la litúrgia en els pobles fins a la primera meitat del segle xx. Oblidats fins al punt que la majoria de catalans poden arribar a creure que aquests cants —i sobretot els polifònics— mai no han existit al nostre país. Alhora, però, una part del nostre entorn social retroba l’interès per aquests cants des d’un coneixement considerat exòtic: les noves formulacions d’aquest repertori que han sorgit, sobretot des de Còrsega i Sardenya (a vegades des de més lluny), els poden captivar. Però hom està convençut, alhora, que a Catalunya «no en tenim, de tradicions com aquestes». Per què s’ha produït aquest desconeixement tan complet? Podem assajar de sintetitzar la resposta en els tres fets que esmentem a continuació.

144

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Cantadors de Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà) davant del faristol de la Col·legiata de Santa Maria, (08/2007). Anna Costal

En les darreres dècades del segle xix i les primeres del segle xx, l’Església oficial va fer un esforç per eradicar de la litúrgia totes les músiques que no considerava convenients per a les «actituds correctes» i per als interessos de la religió catòlica en el món contemporani. El símbol principal d’això va ser el motu propio Tra le sollecitudine de Pius X del 1903. Les músiques considerades inapropiades varen ser progressivament bandejades, sobretot allò que recordava l’òpera i les músiques de ball. Però els nous repertoris «correctes» (que englobaven des de la refundació del cant litúrgic sota les propostes de Solesmes fins als compositors d’un nou model de «música religiosa») també varen bandejar i substituir els cants orals considerats «rústics» i de l’«antic règim», i les maneres de cantar-los. Aquest procés es va produir en el món catòlic sobretot entre el 1914 i el 1945, segons els països i les circumstàncies històriques. Més tard, la renovació litúrgica i l’abandonament del llatí segons la normativa del Concili Vaticà II (1962-1965), amb nous repertoris i estils «posats al dia», va acabar d’arraconar el poc repertori que quedava en actiu dels cants que ens interessen, amb excepcions raríssimes.

Juliol 2012

Núm. 38

Cantant els goigs de Sant Martí al cor de l’església de S. Martí de Bescaran (l’Alt Urgell) amb l’acompanyament d’un acordionista (08/11/2009). Esther Garcia Llop

Pel que fa als col·lectors de cants populars o tradicionals —com va ser l’amplíssima labor de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya entre el 1921 i el 1936—, els cants religiosos no coincidien amb la concepció que tenien de «la cançó popular»: eren generalment en llatí (i no en el català desitjat); eren considerats d’origen culte, i alguns eren polifònics, quan es recercava sobretot la simplicitat rústica i es creia que tot allò cantat en diverses veus havia de tenir forçosament un origen d’un músic tècnic. Però aquests cants tampoc no obtenien l’atenció dels musicòlegs històrics, que cercaven partitures i originalitats d’autors concrets i temporalment situats, i menystenien qualsevol testimoni només oral. Per tant, no eren ni cultes ni populars, i quedaven en els llimbs de qualsevol dels models teòrics dels segles xix i xx. Entre els col·lectors dels anys de sortida del franquisme, uns cants de temàtica religiosa i majoritàriament en llatí també quedaven fora dels interessos del moment. Després d’anys d’un catolicisme oficialista i en llatí, les posicions es repartien entre qui s’allunyava de tot allò que tingués a veure amb la religió i

qui forjava l’alternativa d’un ritual modern i en llengua catalana. Mentre que a Còrsega i Sardenya el llatí era viscut com l’opció pròpia enfront del procés de francesització o d’italianització de la vida religiosa —i això va fer valorar aquests cants com a propis i identitaris—, a Catalunya les coses anaven per un altre camí: els cants religiosos antics s’havien de substituir per uns de ben moderns i en català. Això ens fa entendre que malgrat l’alta intensitat de rastres orals i materials que han deixat aquests cants durant anys, gairebé ningú no els tingués en compte. Només en alguns escassíssims exemples foren inclosos en alguns enregistraments dels darrers dos decennis (Crivillé i Vilar, 1991 i 2007; Ayats, Roviró i Roviró, 1994 i 1996; Torrent, 2001a i 2001b; La música religiosa de l’Andorra del 1800, 2000). També és veritat que la memòria s’havia esborrat progressivament de moltes comarques catalanes durant el transcurs del segle xx, i que els testimonis quedaven circumscrits a àrees específiques, i d’una manera principal al Pirineu, a causa de circumstàncies socials ja antigues i d’història social dels darrers dos o tres segles.

Anàlisi

Assaig per a l’enregistrament dels cants: cantadors al cor de l’Església d’Enviny, al Pallars Sobirà (10/11/2006).

Cantadors de Llessui (el Pallars Sobirà), amb Jaume Ayats (12/11/2006).

Iris Gayete

Un atzar —que agraïm a l’interès i la insistència de Margarida Barbal— ens va fer conèixer l’any 2006 uns enregistraments domèstics fets per la família Barbal d’Enviny en festes familiars dels primers anys de la dècada del 1980: els cants litúrgics, amb diversos exemples polifònics, hi sonaven en un testimoni que feia veure’n la profunditat i l’interès humà i musical. Una primera recerca avaluadora a la vall d’Àssua i al Batlliu (patrocinada per l’Ajuntament de Sort i pel Consell Comarcal del Pallars Sobirà al juliol del 2006) ens va fer saber que la memòria d’aquests cants era ben viva, i que desvetllava un record emotivament intens a gran part de la generació més gran de pallaresos. D’altra banda, ens va fer veure que la memòria social i musical quedava delimitada, segons els pobles, entre els més grans de setanta anys. D’aquí va sorgir la proposta d’una recerca més àmplia i del projecte IPEC Anàlisi presentat pel Centre Art i Natura de Farrera i elaborat per un equip de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona que forma part de l’SGR 2009/227 «Les músiques en les societats contemporànies» MUSC (projecte que va ser desestimat en la convocatòria

del 2007, però avaluat positivament en la del 2008). A més de la recerca estricta, els resultats preveien un desvetllament de l’interès per aquests cants en el Pallars Sobirà, que ha tingut repercussions en festivals musicals d’estiu i en altres propostes que, per limitacions d’espai, no desenvoluparem en aquest escrit. «Cants religiosos a l’Alt Pirineu» La recerca s’ha fet en set comarques pirinenques. Des del nucli inicial al Pallars Sobirà —comarca on aquests cants han deixat un rastre més intens fins a l’actualitat—, hem obert les investigacions a la Vall d’Aran, la Ribagorça, el Pallars Jussà, Andorra, l’Alt Urgell i part de la Cerdanya. En l’equip de recerca, encapçalat per Jaume Ayats com a investigador principal, hi han participat Anna Costal, Iris Gayete, Amàlia Atmetlló, Ester Garcia Llop i Joaquim Rabaseda, i d’una manera desinteressada, Pere Casulleras com a tècnic d’enregistraments. En total s’han entrevistat més de 200 persones de més de vuitanta pobles de les quals s’han obtingut informacions i cants, en un total d’unes 150 hores d’enregistraments. Els principals resultats —en una síntesi no pas senzilla de fer— es poden aplegar en els punts que segueixen:

recerques

145

Cantar en la vida social L’aspecte probablement més sorprenent dels resultats ha estat la gran importància que els cants religiosos tenien en l’articulació i la vivència de la vida social del poble. Un primer treball d’aquests aspectes, i centrat només a la comarca del Pallars Sobirà, ha estat publicat en el llibre Cantadors del Pallars. Cants religiosos de tradició oral al Pirineu — Religious Chants of the Oral Tradition in the Pyrenees (Ayats, Costal i Gayete, 2010).

El primer element que crida l’atenció és que s’observa com uns determinats homes del poble (generalment caps de casa i d’edat adulta) prenien la categoria exclusiva de ser cantadors: cadascun d’aquests homes tenien un seient precís al cor elevat de l’església (espai exclusivament masculí), amb prerrogatives com la de tenir cadascun un salm propi que tenia dret a entonar (a començar sol). Aquests homes dibuixen i expressen tot cantant el sistema de cases igualitàries —deixant fora els jornalers de nivell inferior— que componen l’estructura social del poble. I es mostren en els moments importants i en el control de l’espai i de la llengua d’iniciats (el llatí), alhora que canten els textos

146

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

nuclears de la paraula divina (la missa i els oficis divins, vespres i completes, de les festes principals de l’any). A la part baixa de l’església, les dones i els nens es reparteixen l’espai i els rols, en una distribució que equival a la geografia del poble i que té a veure amb la representativitat de cada casa (capella de la qual tenen cura, situació més propera a l’altar, etc.). Intervenen en els cants que no corresponen a la paraula divina, sobretot en els goigs i alguns de processó, a més dels més «moderns» del mes de Maria. Els detalls i les subtilitats d’aquesta organització, combinats amb l’acte de llegir i amb l’ús de llibres —a més del complement de les romeries als san tuaris i de l’estructuració del territori a partir de devocions i d’espais ordenats des del cant religiós— ens endinsen en una concepció del territori, de la vida anual i de la societat que s’expressen de manera molt específica i emotiva en els cants. També les festes profanes i l’espai de la taverna —espai de cant col·lectiu dels homes— es poden entendre com un cert mirall i, alhora, un contrast dels cants religiosos. En contrast amb altres comarques, sorprèn que el cant religiós no sigui gestionat des de les confraries, sinó des d’aquesta reunió de caps de casa que, alhora, corresponia als representants de l’estructura municipal en l’antic règim. D’aquesta manera, el cant polifònic pren un relleu i una força especials. Enregistrament dels cants i aportacions musicals Els cantadors, a dalt del cor, «feien retronar les parets de l’església!», explica emocionada una senyora de la vall d’Àssua. Efectivament, la construcció d’una estètica musical singular s’avenia del tot amb l’efecte social que hem esmentat en l’apartat anterior: cantar fort, individualitzar amb ornamentacions i timbre cadascuna de les veus,

Doble cor dels cantadors a l’església de Bosost, a la Vall d’Aran (03/2008). Amàlia Ametlló

fer sentir l’efecte dels harmònics i la densitat de les veus dels homes (percebuts individualment i criticats per les dones), formava part d’unes característiques musicals que es correspo nien amb les socials. Des d’aquest punt de vista hem analitzat algun dels actes —especialment les vespres i el cant del Magnificat— com una retòrica que construeix l’emoció a partir de tots els sentits corporals en el moment de la reunió festiva del poble a l’església (podeu llegir-ho a Ayats, Costal, Gayete i Rabaseda, 2011). I així els elements sonors i polifònics prenen

significat en la vida social i individual de cada persona. D’altra banda, hem pogut observar com en cada situació de la litúrgia, segons si es tractava de la paraula divina o de rituals més perifèrics, la disposició temporal i els codis rítmics es distribuïen de tal manera que només escoltant la tipologia d’articulació rítmica, un oient avesat sabia de quina mena de ritual es tractava, i sabia el grau de sacralitat que calia atribuirhi (podeu veure-ho amb més detall a Gayete, 2012 i Ayats, 2012). Un element particular d’aquesta disposició es

Anàlisi

pot concretar en les estructures musicals dels goigs (aspecte desenvolupat a Garcia i Llop, 2011). Finalment cal esmentar la vinculació que hem detectat entre la intencionalitat estètica dels cants i la resposta acústica de determinades esglésies, on la forma de la nau, el lloc on se situaven els cantadors i l’efecte de les tarimes i dels cadirats de fusta contribuïen a reforçar la sonoritat desitjada: el retruny de les parets i dels cossos que participaven en el ritual. Dades històriques Les dades recollides també ens han concretat com en cada comarca i en cada població la transformació històrica d’aquests cants i la desaparició en l’ús litúrgic s’ha produït amb velocitats i circumstàncies prou diferents. Des de poblacions grans on començaren a abandonar-se ja en les dècades del 1920 i, especialment, en els anys republicans del 1930, fins a pobles on l’abandó se situa a l’entorn de l’aplicació de les directrius del Concili Vaticà II, ja en la segona meitat de la dècada de 1960. I com, encara, en alguns llocs es continuaren cantant alguns cants més representatius fins a dècades més tard. A part del cant dels goigs, en alguns llocs encara ben actiu. Elements materials i patrimonials Dins dels resultats cal afegir-hi els objectes materials que han quedat a les esglésies i sagristies de quan es feien els rituals. D’una banda hi ha els elements d’arquitectura, tant de l’arquitectura general de l’edifici (distribució dels espais, escales d’accés que vinculen el cor amb el campanar, tribunes altes, galeries altes de la nau, espais dins del mur corresponents a confraries), com de l’arquitectura més específica del cor, generalment construït amb fusta amb grans tarimes i —sobretot— amb cadirats que disposaven els llocs precisos dels cantadors. De l’altra hi ha els ob-

Aplec de Santa Pelaia de Perles, a l’Alt Urgell (23/05/2010). Jaume Ayats

Cor de l’església d’Unarre (el Pallars Sobirà), amb el faristol i el cadirat dels cantadors (30/09/2006). Jaume Ayats

Cor dels cantadors de l’església de Jou, al Pallars Sobirà (11/2006). Anna Costal

Faristol a la barana del cor de l’església de Les Esglésies, al Pallars Jussà (08/2009). Esther Garcia Llop

recerques

147

jectes mobles, els grans faristols, els faristols de barana, els bancs mòbils del cor i les cadires reclinatori corresponents a les dones de cada família, a més dels importants bancs dels obrers de la confraria. I també els grans llibres de cantar, els petits llibres d’èpoques més recents i les pales de goigs. Encara s’hi pot afegir creus i símbols processionals, penons i banderes de romeria, i diversos objectes de dins de l’església, de les processons i de Setmana Santa. En les darreres dècades aquests elements han estat molt poc valorats i n’hi ha que s’estan destruint sistemàticament. En algun cas, la presumpta restauració dels murs romànics —amb una obsessió per l’autenticitat només d’allò medieval i per a una visió directa de la pedra— ha fet arrasar completament el cor on els homes més grans del poble encara cantaven fa cinquanta anys (seguint les maneres de ben bé quatre-cents anys enrere). Això ha arribat a provocar que en algun poble els homes no hagin volgut tornar a entrar a l’església. En aquest aspecte cal fer una crida als responsables de les esglésies i als arquitectes i tècnics que intervenen en les restauracions perquè prenguin consciència que l’espai i els objectes són el medi (i el resultat) de segles d’una activitat contínua que ben sovint ignoren. En el nostre cas, també cal insistir en la importància de l’aspecte acústic, que tan fàcilment s’altera en les noves «intervencions». El llibre ja esmentat Cantadors del Pallars ofereix una primera aproximació a aquests elements socials i musicals, alhora que inclou un CD d’una selecció d’enregistraments de cantadors d’aquesta comarca i un DVD amb un documental elaborat pel realitzador Aleix Gallardet on se segueix alguns aspectes del nostre treball de camp per accedir a les narracions i als cants d’alguns informants.

148

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

En darrer terme, també hem desenvolupat un seguit de col·laboracions internacionals que han permès vincular la nostra recerca a àmbits territorials més amplis i a un intercanvi científic enriquidor. En paral·lel a la recerca del Pirineu hem pogut dur a terme un treball de camp específic amb les confraries de la ciutat corsa de Calvi (gràcies a convenis amb Voce de U Commune i a la col·laboració amb l’investigador Ignazio Macchiarella) que ha donat per resultat un article comparatiu entre l’elaboració de la retòrica dels sentits a l’ofici de tenebres de Calvi i les vespres del Pallars: «Polyphonies, Bodies and Rhetoric of senses : latin chants in Corsica and the Pyrenees», de Jaume Ayats, Anna Costal, Iris Gayete, Joaquim Rabaseda, publicat a la revista Transposition l’any 2011. Alhora, hem establert vincles i col·laboracions amb el projecte FABRICA (ANR 2009-2012) que des de la Universitat de Toulouse-Le Mirail i sota la direcció de Phillipe Canguilhem, estudia els fabordons tant des del

Juliol 2012

Núm. 38

vessant històric com des de l’oral dins del territori francès. Aquestes activitats ens han dut a participar en diversos congressos, amb el resultat de diverses publicacions (Ayats i Martínez, 2011; Gayete, 2012, i Ayats, 2012). I també a diversos estudis universitaris, entre els quals destaquen els treballs de recerca presentats per Iris Gayete (2010), Amàlia Atmetlló (2010) i Ester Garcia i Llop (2011). En aquests moments, un aspecte concret de les recerques fonamenta l’elaboració de la tesi doctoral en curs d’Iris Gayete. Recerques de futur Però les diverses possibilitats d’estudi d’aquests cants fan preveure encara molts camins per desenvolupar i diverses sorpreses. Per això hem plantejat noves recerques de futur que actualment estan prenent forma. Les més ben delimitades actualment són: l’estudi dels procediments d’estructuració temporal dels cants no governats per una pulsa-

ció (tema destacat en els treballs d’Iris Gayete); l’anàlisi de les diferents lògiques d’estructuració temporal i del ritme com a marcadors de diferents situacions rituals (problemàtica en fase d’estudi per Jaume Ayats); l’estudi acústic de diverses esglésies del Pirineu per establir una correlació amb l’estètica dels cants (problemàtica estudiada per l’enginyer acústic Enric Guaus i per Jaume Ayats (una primera aproximació a l’oratori de Calvi ja ha estat presentada a la Conferència en Musicologia Interdisciplinària, celebrada a Glasgow els mesos d’agost i setembre del 2011); la investigació específica dels goigs, en les corresponents implicacions territorials i emocionals (continuació de l’estudi d’Ester Garcia i Llop, amb la col·laboració de l’especialista internacional d’aquest tema, Dominique de Courcelles). I en darrer terme, esperem poder publicar en els propers mesos la síntesi dels resultats en totes les comarques estudiades dins de les monografies de la col·lecció «Temes d’Etnologia de Catalunya». n

Bibliografia i discografia

Atmetlló, A. Cants religiosos de quaresma i setmana santa a Vilaller. Anàlisi social i musical. Treball de recerca del DEA en Musicologia, Universitat Autònoma de Barcelona, 2010 (inèdit). Director: Jaume Ayats. Ayats, J.; Roviró, I.; Roviró, X. Cançons i tonades tradicionals de la comarca d’Osona. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1994 (Fonoteca de la Música Tradicional i Popular Catalana; sèrie 1, vol. 2.) De Rams a Pasqua. [CD] Vic: el Nou 9, 1996. Ayats, J.; Costal, A.; Gayete, I. Cantadors del Pallars. Cants religiosos de tradició oral al Pirineu — Religious Chants of the Oral Tradition in the Pyrenees. Barcelona: Rafael Dalmau editors, 2010 (inclou un CD amb enregistraments de camp i un DVD amb un documental d’Aleix Gallardet). Ayats, J.; Costal, A.; Gayete, I.; Rabaseda, J. «Polyphonies, Bodies and Rhetoric of senses: latin chants in Corsica and the Pyrenees». A: Transposition. Musique et sciences sociales [en línia]. 2011 (1). http://transposition-revue. org/spip.php?article29

Ayats, J.; Martínez, S. «Vespers in the Pyrenees: from terminology to reconstructing the aesthetic ideal of the song». A: Haidt, G.; Ahmedaja, A. European Voices II: Multipart Singing in the Balkans and in the Mediterranean. Viena: Institut für Volksmusikforschung und Ethnomusikologie, 2011 (en procés d’edició). Ayats, J. «The lyrical rhythm that orders the world: How the rhythmic built the ritual space models in the religious chants of the Pyrenees». A: Macchiarella, Ignazio (ed.) Proceedings of the First Meeting of the ICTM Study Group on Multipart Music. Udine, 2012 (en procés d’edició). Crivillé, J.; Vilar, R. Música de Tradició oral a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 1991 (Fonoteca de la Música Tradicional i Popular Catalana; sèrie 1, vol. 1). Tivissa. Cançons i tonades de la tradició oral. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, 2007 (Fonoteca de la Música Tradicional i Popular Catalana; Sèrie 1, vol. 3).

Garcia i Llop, F. X. Puix que sou dels cels Senyora i del nostre territori. El cant dels goigs i la construcció del territori a les valls d’Andorra. Treball de recerca del DEA en Musicologia, Universitat Autònoma de Barcelona, 2011 (inèdit). Director: Jaume Ayats. Gayete, I. Els cants de les Vespres al Pallars Sobirà: un model de lògica temporal. Director: Jaume Ayats. Treball de recerca de Màster Oficial, Universitat Autònoma de Barcelona, 2010 (inèdit). «Time logic of the Vespers of the Pyrenees». A: Macchiarella, Ignazio (ed.) Proceedings of the First Meeting of the ICTM Study Group on Multipart Music. Udine: 2012 (en procés d’edició). La música religiosa de l’Andorra del 1800 [CD]. Andorra: Banc Agricol d’Andorra, Agricol 10302000, 2000. Torrent, V. Cants dels pelegrins de les Useres [CD]. València: Generalitat Valenciana, 2001 (Fonoteca de Materials). Cants de l’aurora [3 CD]. València: Generalitat Valenciana, 2001 (Fonoteca de Materials).

Anàlisi

recerques

149

Fronteres de la comunitat, comunitat de frontera El cas del Sénia

Raimon Collet Grup de Recerca Etnològica Catalana

l Sénia és un riu de poc més de 60 quilòmetres que marca el límit entre les comunitats autònomes de Catalunya i el País Valencià —a més dels límits entre províncies i municipis. És en els pobles que envolten el riu (que va gairebé des de l’inici del massís dels Ports fins a la desembocadura al mar Mediterrani) on s’ha fet la recerca sobre la dinàmica de tres fenòmens de la cultura popular i els processos polítics sobre la identitat etniconacional que generen. Els tres fenòmens de la cultura popular estudiats són les danses folklòriques (amb la jota com a ball emblemàtic), les festes de bous i la pràctica de la caça en barraca o parany. Els pobles que hem agafat com a marc geogràfic de l’estudi són els més propers al riu: la Sénia, Rossell, Sant Rafel del Riu, Traiguera, Sant Jordi, Ulldecona, Godall, la Ràpita, Alcanar, Càlig i Vinaròs. Cal tenir present que l’àmbit geogràfic triat és arbitrari, ja que els marcs d’identificació territorial i els símbols que els acompanyen es produeixen també en àmbits geogràfics més grans. Però per a l’objectiu principal de la recerca, que és l’anàlisi de les dinàmiques d’identificació nacional, aquests tenen valor perquè estan situats en una zona fronterera en què és més accessible la comparació entre

els papers que hi fa el poder polític autonòmic en la creació d’identitats col· lectives i la confirmació o impugnació de la població. La recerca ha partit d’un estudi previ sobre el desenvolupament de la frontera del Sénia(1) i la dinàmica social de la població a partir d’un doble procés: d’una banda, l’existència d’institucions polítiques, econòmiques, religioses i militars que han condicionat l’evolució històrica de la població i la mateixa existència de la frontera; i de l’altra, la generació de límits i fronteres simbòliques de la població a partir de la seva interacció diària i l’experiència viscuda. A partir d’aquest treball previ, s’ha volgut analitzar com la cultura popular genera identificacions col·lectives, basades sobretot en l’etnicitat i la nacionalitat, i com aquestes són condicionades pel poder polític, i descriure el paper de les administracions públiques i de la població en la generació d’aquestes identitats. L’àmbit de la cultura popular Tal i com defineixen alguns estudiosos la cultura popular (Llopart et al., 1985), aquesta la podem considerar a partir de les referències i idees que es transmeten sobre la identitat de la població, és a dir, els fenòmens coneguts com a cultura popular ho són en tant que ens indiquen unes determinades coordenades culturals de la població en

relació amb l’espai (territori) i el temps (història). La cultura popular ens remet a la cultura pròpia i peculiar d’un col·lectiu humà, a la seva idiosincràsia cultural a partir dels relats sobre l’àmbit territorial que comprèn i la historicitat de què és portadora. Aquesta perspectiva és fàcilment comprovable empíricament quan es presencien aquests fenòmens, ja que tant els practicants com la població en general els consideren part de la cultura pròpia i específica del terreno. Amb explicacions del tipus «això és tradicional», «ho portem a la sang», «això és nostre i mos ho volen llevar» o «és típic del nostre poble», ens apropem al que A. D. Smith (2008) ha anomenat els «fonaments ètnics de la nació». Per a aquest autor, la nacionalitat és pròpia de l’època moderna, però es caracteritza per la recerca d’unes bases ètniques que serveixen per legitimar les noves identitats nacionals, i que es basen en un conjunt de «mites, memòries, valors i símbols» que es prenen de l’època premoderna d’una determinada societat. Etnicitat i nacionalitat són dos conceptes que, tot i fer referència als processos de configuració identitària, impliquen diferències analítiques importants, bàsicament en el que fa referència als processos polítics que s’hi produeixen. Per etnicitat entenem aquells símbols d’identificació comunitària, al marge de qualsevol plantejament i reivindi-

150

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

cació de tipus politicoterritorial. La nacionalitat és també un marc d’identificació col·lectiva, però lligada a les estructures socials modernes de les societats capitalistes. Malgrat que aquests fenòmens culturals estudiats es practiquen a una banda i a l’altra del Sénia, hem constatat com les idees sobre la identitat cultural i nacional varien, i per tant, també els processos i les dinàmiques socials que generen. I varien perquè tant les administracions públiques com els diferents grups i agents implicats tenen interessos, perspectives i ideologies no només diferents sinó també antagònics. D’aquesta manera, per afrontar l’estudi de la identitat nacional a través de la cultura popular hem partit del conflicte i dels processos polítics que intenten hegemonitzar un determinat model identitari i els marcs simbòlics de referència. Per tant, ens apropem al que Gramsci anomenà hegemonia i que és no només les idees que s’intenten fer passar com a «naturals» i ahistòriques per part d’un grup social determinat (sobretot pel que deté el poder) sinó també l’estructura social, els protagonistes i els mitjans que es posen en pràctica per hegemonitzar una determinada perspectiva de la identitat col·lectiva. Així doncs, la cultura popular no només implica uns símbols, memòries i espais de referència concrets sinó també una lluita entre diferents sectors socials i poders polítics per imposar el seu model d’identitat. Poder polític i generació d’identitats col·lectives El desenvolupament de l’estat nació liberal durant els segles xix i xx va anar acompanyat d’una nova mentalitat política i cultural. A partir de llavors, les relacions entre fronteres i cultura de la població van anar aparellades. El principi de la nacionalitat, segons el qual cada societat amb una cultura pròpia ha de disposar de les seves pròpies institucions polítiques (Gellner, 1986) i

Juliol 2012

Núm. 38

el desenvolupament d’ideologies nacionals, tant per legitimar el nou estat i les seves elits com per impugnar-lo, és present des de llavors. L’Estat nació espanyol ha desenvolupat tot un seguit d’administracions regionals amb una determinada escala jeràrquica (municipis, comarques, províncies i autonomies). Cada administració intenta fer efectiva la seva penetració social no només a base de regulacions i legislacions sinó també amb la generació de símbols que intenten adequar el límit administratiu amb el simbòlic i legitimar així la seva existència. D’aquesta manera cada administració elabora allò que Anderson anomenà «el cens, el mapa i el museu» (2005), elements imprescindibles per implantar una determinada imaginació sobre la comunitat. Malgrat que la cultura popular estudiada és a priori la mateixa, les disposicions i normes administratives per a la pràctica d’aquests fenòmens impliquen una clara diferenciació entre els practicants d’una banda i l’altra del Sénia. Les administracions autonòmiques i provincials regulen aquesta pràctica a partir de la patrimonialització d’aquests elements i de les disposicions impulsades per fer-la. L’accés, per exemple, a subvencions i ajudes ja configura unes determinades característiques per als grups folklòrics de banda i banda del riu, així com també per a l’organització de les festes de bous o del parany. Sovint, la sola obligació de regular-les i oficialitzar-les requereix adequar-se als designis del poder polític. Però aquesta regulació requereix també la generació de determinats rituals i pràctiques que facin efectiva aquesta comunitat imaginada i que generin, a partir d’aquestes experiències, marcs territorials de referència. Es produeix així el que Anderson (2005) anomenà pelegrinatges, que configuren el mapa mental a través dels viatges intraterritorials (i en especial a la capital, centre del poder polí-

tic i econòmic). Per la part sud, són la província i l’autonomia les que regulen aquestes pràctiques i generen identificacions col·lectives amb aquests àmbits territorials, mentre que per la part nord és només l’autonomia qui exerceix la capacitat normativitzadora, en canvi les identificacions que genera la cultura popular amb l’àmbit de les Terres de l’Ebre no estan correspostes amb un àmbit administratiu correlatiu.(2) Les diferents teories elaborades sobre l’estudi de la nacionalitat, que posen l’accent en els dispositius i mecanismes del poder i les elits per consolidar una determinada identitat nacional, són analitzades en cada cas concret de la cultura popular, ja que aquestes es configuren com el marc a partir del qual s’han d’analitzar la interacció i les vindicacions de la població. Aquestes relacions entre poder polític i cultura popular produeixen no pocs conflictes a escala local. Pel que fa a la jota, com que aquest element és un generador potent de legitimacions de les identitats etniconacionals, es produeixen conflictes entre grups d’afinitat local, ja que el poder polític local intenta instrumentalitzar aquestes identificacions, mentre que, a vegades, els participants en els grups folklòrics es neguen a participar en aquestes manipulacions. L’antagonisme entre ideologies també provoca conflictes i diferències entre uns sectors i uns altres en cada municipi, tant dins de la comunitat local com entre aquesta i les administracions estructuralment superiors. També en les festes de bous, les regulacions impulsades per cada administració per a la seva pràctica generen diferències entre una banda i l’altra del riu, diferències que obliguen els participants a seguir uns determinats models i normatives que generen diferents conflictes, com per exemple l’existència de comissions de bous, que són autoritat

Anàlisi

dins la plaça a la part nord del Sénia, mentre que a la part sud és el mateix alcalde, o algun regidor municipal qui n’exerceix l’autoritat. Els polítics locals, però, es constitueixen en protagonistes d’aquest tipus de festes, ja que (especialment a la part sud del Sénia) elaboren pràctiques d’ostentació i protagonisme i intenten convertir-se en els valedors d’aquestes festes. Pel que fa al parany, les normatives prohibicionistes impulsades des d’àmbits polítics superiors als estrictament locals i provincials generen una forta conflictivitat entre els seus practicants i el poder polític, conflictivitat que és aprofitada pels poders polítics locals per erigir-se en defensors d’aquesta pràctica a través de dinàmiques que podríem anomenar clientelistes, i que consisteixen en una certa demagògia entorn de la legitimitat d’aquesta pràctica i oculten i emparen els caçadors enfront dels poders polítics superiors, fent cas omís de les legislacions establertes, sobretot per part de la UE. La interacció social entorn de la identitat En els processos de construcció identitària de les societats, una referència obligada és la perspectiva adoptada per F. Barth, el qual posa l’accent en els límits de les categories culturals més que no pas en els continguts d’aquestes. La configuració de la identitat es percep així com una negociació constant entre individus i grups socials per marcar les delimitacions entre nosaltres i ells. Segons aquest autor, l’estudi de la identitat cultural o ètnica no és una enumeració dels continguts i la història d’aquests sinó dels processos mitjançant els quals es negocien aquestes identitats. Pel que fa a l’etnicitat,

recerques

151

aquest autor considera que es basa en: a) senyals o signes manifestos, i b) orientacions bàsiques de valor (1976:16). No hi ha dubte que aquest tipus de perspectiva aporta una anàlisi imprescindible per a l’estudi de les identitats col·lectives, com també ho fa en el cas de la configuració de les identitats a través de la cultura popular al Sénia. La generació d’oposicions entre nosaltres/ells, la identificació d’una alteritat a partir de la qual consolidar unes característiques identitàries, és un procés important d’aquestes identitats. Les referències a la identitat de les festes de bous són evidents durant les celebracions. Lídia Montesinos

Un cas paradigmàtic és la pràctica de la caça en barraca o parany. En aquest tipus de fenòmens, tant els signes i senyals dels grups ètnics com les normes de valor hi són ben presents. La recerca ha ressenyat com els caçadors elaboren la seva identitat a partir de l’oposició que en fan amb un prototipus d’individu social: l’ecologista. En oposició als valors que aquest se suposa que té, els caçadors elaboren la seva pròpia configuració identitària. Atorgar als «ecologistes» unes determinades característiques (urbanitat, inte l·lectualisme, politització) permet als caçadors definir-se a partir de l’oposició a aquestes, i atorgar-se la legitimitat de la seva pràctica (ells són els del terreno, coneixedors de la ruralitat, els portadors d’una tradicionalitat que fan remuntar molts segles enrere, coneixedors del medi a partir de la seva vivència, sense capacitat d’influència política, etc.). La persecució que s’ha fet d’aquesta pràctica al Principat, porta alguns caçadors a oposar la catalanitat (persecució del parany, connivència i afinitat amb els grups ecologistes) a la valencianitat (permissivitat i exaltació dels valors rurals).

152

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Catalanitat i valencianitat Aquestes dicotomies estan relacionades amb allò que Barth anomenà les fronteres dels grups. Les característiques d’aquestes identificacions etniconacionals es van consolidar a partir de determinats teòrics i intel·lectuals que elaboraren els continguts ètnics de cada societat. La catalanitat, lligada a valors liberals, polititzats, i a un medi urbà, es configurà ràpidament com una ideologia d’impugnació de l’estat nació, que contraposava la voluntat homogeneïtzadora de l’Estat espanyol entorn d’uns símbols i cultura castellans a uns símbols i cultura catalans. La valencianitat, en canvi, tal i com ens la descriu Flor (2011), ha patit recentment un conflicte més profund sobre dos models d’identificació oposats. La identificació que ha acabat essent dominant prengué els seus símbols i valors etnicoculturals de l’etapa de la Renaixença (mitjan segle xix) i de la ideologia blavera (darrer terç del segle xx). Aquesta ideologia es caracteritza per un romanticisme exaltat de la ruralitat, una suposada comunitat transhistòrica desconflictivitzada, aliena als valors de la societat moderna, altament jerarquitzada i autoritària, i amb un fort sentiment d’espanyolitat. Malgrat que aquestes característiques ètniques són les hegemòniques, s’han desenvolupat altres propostes i ideologies que impugnen aquestes identificacions i que també estan presents en alguns àmbits de la cultura popular, com ara les propostes de Fuster sobre la valencianitat i la idea dels Països Catalans, elaborades també per altres autors.

El que ens ha interessat en la recerca és descriure i analitzar com aquestes categories són manipulades pels implicats en la cultura popular per confirmar-les

Juliol 2012

Núm. 38

Les contradiccions i els antagonismes entre aquestes propostes també són evidents. Lídia Montesinos

o impugnar-les. Mentre que aquestes categories i els seus continguts són assumides majoritàriament, es produeixen també fenòmens d’impugnació. Especialment significatius són en el cas de la jota, on hem constatat com per part de determinats sectors socials, aquesta es constitueix en un element d’unificació transfronterera, enfront de l’intent del poder polític del sud del Sénia per fer de les danses folklòriques un element de diferenciació territorial. Llavors, la jota es configura com a vehicle per a la unitat transfronterera, reclamant una catalanitat comuna entre ambdós territoris. També importants són les reclamacions a la part nord del Sénia per convertir aquest element en part del folklore oficial català. La manca d’un reconeixement polític oficial com a part del patrimoni nacional català(3) ha implicat que durant les celebracions i trobades folklòriques, aquests grups hagin reivindicat constantment la seva catalanitat. Per a la nostra recerca hem parlat de referents ètnics de la cultura popular quan aquests fenòmens culturals no impliquen una actitud activa i polititzada. En canvi hem descrit com a fenòmens d’identificació nacional aquelles mostres de la cultura popular generadores de reivindicacions polítiques i que impliquen actituds de mobilització i activisme. Aquestes dues categories són importants ja que marquen una diferència clara entre nord i sud, sobretot pel que fa a la jota i, en menor mesura, a les festes de bous. Tal i com descriu Smith (2008), els moviments nacionalistes es caracteritzen per uns processos d’activisme, mobilització i politització dels referents ètnics de la societat. Així, la po-

Anàlisi

litització dels símbols ètnics és la premissa necessària per encetar processos nacionalistes; per contra, aquelles societats que mantenen uns referents i símbols ètnics, però que no desenvolupen aquests processos de politització no produeixen moviments nacionalistes entorn d’aquests simbolismes. Per la banda nord, la jota i els bous s’han convertit en elements d’identificació nacional perquè hi ha una clara voluntat dels seus participants d’influir en l’arena política i d’adoptar l’estatus de «folklore» nacional. Les constants reivindicacions dels grups folklòrics del nord del Sénia per ser categoritzats com a part de la cultura nacional catalana implica que la seva pràctica estigui caracteritzada per l’activisme, la mobilització i la politització. També hi ha una part de practicants de la jota que fan d’aquest ball un motiu de reivindicació política i social. Des de grups de música que han assolit un ressò considerable a Catalunya i que fan de la reivindicació de la jota un element idiosincràtic propi, fins a grups folklòrics que han desenvolupat una pràctica quasi professional i de prestigi d’aquest ball, passant per grups de persones que la practiquen amb unes reivindicacions polítiques clares, com a mitjà a partir del qual reivindicar altres models territorials, socials i econòmics. En el tema dels bous, la polèmica recent sobre la prohibició de les corrides a Catalunya, i la possibilitat que també s’hi incloguessin les festes de bous de les Terres de l’Ebre, ha comportat una politització dels que hi participen i la reivindicació de les festes com a part del patrimoni nacional català, amb la proliferació de senyeres i pancartes al· lusives a la seva catalanitat, present i històrica, durant els últims anys. Per la part sud, en canvi, tant les festes de bous com els grups folklòrics es caracteritzen per una manca total de

qualsevol idea que faci referència a la seva nacionalitat. Aquests fenòmens de la cultura popular responen a idees i identificacions de caire local o regional, mai nacional. No hi ha dubte que l’origen d’aquesta diferència entre una banda del riu i l’altra rau en els processos polítics que es produeixen a una comunitat autònoma i a l’altra. Mentre que a Catalunya la consolidació d’una ideologia nacional catalana ha comportat que aquests elements culturals es moguin segons aquests paràmetres, al País Valencià la consolidació d’una determinada identificació de la valencianitat, propulsada sobretot pel poder polític (encara que sigui acceptada per una part important i majoritària de la població), relega qualsevol mena de politització d’aquests fenòmens. Aquesta valencianitat, tal i com ens descriuen diferents autors (Mira, Flor, etc.) entén que aquesta és només una variant regional de la identificació nacional espanyola, i per tant, qualsevol mena d’especificitat que no concordi amb el conjunt dels símbols identificadors espanyols implica allò que Smith ha anomenat una actitud quietista, aïllada i exclusivament culturalista. Per altra banda, i més recentment, s’està promovent per part de les administracions polítiques locals la coordinació entorn d’una Mancomunitat de municipis, que pugui actuar unida i reivindicar instruments i mitjans per al desenvolupament econòmic. La utilització del folklore local per potenciar i legitimar aquest nou actor polític és evident, tot i que les identificacions de caràcter nacional s’obvien per evitar així conflictes entre els polítics locals i les institucions polítiques superiors, especialment amb els representants de la dreta política del sud del Sénia. La cultura popular, llavors, fa referència a un àmbit local i regional, però com a instrument de reivindicació del que es percep com a territori perifèric dins el conjunt de les comunitats autònomes. n

recerques

153

notEs (1) Collet, Raimon. El Sénia: identitat, territori i política. Tesina de final del Màster d’Etnografia i Antropologia de la UB. Any 2009. (2) Això no vol dir que les elits polítiques locals o regionals de les Terres de l’Ebre no potenciïn aquests elements identificadors com a base per a la seva reclamació d’un ens admnistratiu propi. (3) Fet que ha canviat aquest 2010 amb la catalogació, per part de la Generalitat de Catalunya, com a dansa nacional catalana.

BIBLIOGRAFIA

Anderson, B. Comunitats imaginades. Reflexions sobre l’origen i propagació del nacionalisme. Catarroja-València: Editorial Afers i Publicacions de la Universitat de València, 2005. Barth, F. (comp.). Los grupos étnicos y sus fronteras. Fondo de Cultura Económica, Ciutat de Mèxic, 1976. Collet, R. El Sénia. Identitat, territori i política. Tesina presentada dins el Màster d’antropologia i etnografia de la Universitat de Barcelona, 2009. Flor, V. (2011) Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana. CatarrojaBarcelona: Editorial Afers. Gellner, E. Naciones y nacionalismo. Madrid: Alianza, 2003. Llopart, D.; Prat, J.; Prats, Ll. La cultura popular a debat. Barcelona: Altafulla i Fundació Serveis de cultura popular, 1985. Smith, A. D. Els orígens ètnics de les nacions. Catarroja-València: Editorial Afers i Publicacions de la Universitat de València, 2008.

154

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

IPEC-Documentació

Pescadors i mariners als Alfacs Inventari de fons etnològics per al Museu de la Mar de l’Ebre

Elena Juncosa Vecchierini Antoni Cartes Reverté

ota el títol de la recerca «Inventari del fons etnològic per al Museu de la Mar de l’Ebre» s’amaga una aspiració conjunta de l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita i el Museu Comarcal del Montsià, que des de fa uns d’anys treballen en el projecte del Museu de la Mar de l’Ebre. Amb la rehabilitació de l’edifici que ha de contenir el museu (la Casa i Magatzem de la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre) i el projecte museològic en marxa, el fet de no tenir una col·lecció prèvia, a banda de la col·lecció malacològica i arqueològica Joan Brunet, marcava molt la filosofia del projecte i la necessitat de fer una recerca prèvia. L’objectiu general que ens vam fixar a l’inici del programa era fer l’inventari i catalogació de les diferents col· leccions públiques i privades entorn del món mariner de Sant Carles de la Ràpita, amb la intenció de reunir aquests elements patrimonials locals que en aquests moments es troben dispersos i establir les necessitats reals i les pautes de conservació d’aquest patrimoni. L’objectiu final de la recerca, que a més representa la seva plena rendibilització social, era dotar de continguts i materials el projecte del futur Museu de la Mar de l’Ebre.

Desenvolupament del programa Les tasques es van fer des del juliol de 2009 fins al juliol de 2010. En primer lloc, l’equip de recerca es va centrar a fer una primera presa de contacte amb l’entorn, així com un seguit de visites i entrevistes a algunes famílies vinculades al món mariner de la Ràpita. L’objectiu principal era comprovar l’existència d’elements susceptibles de ser incorporats al futur Museu de la Mar de l’Ebre, així com establir el seu valor patrimonial i etnològic, i el seu estat de conservació. L’equip de recerca va elaborar una primera llista de possibles prestadors que incloïen particulars i empreses. Com veurem més endavant, en alguns casos no es van obtenir els resultats esperats, però, en canvi, arran d’algunes visites, es va poder contactar amb persones que no teníem a la llista inicial.

La nostra recerca etnològica s’ha basat en elements mobles. En primer lloc es va fer una primera visita a cadascuna de les persones per explicar el projecte del Museu de la Mar de l’Ebre i la necessitat de fer la recerca per poder documentar peces que poguessin nodrir la col·lecció del futur museu. Després, segons el volum de material, es van fer més visites per documentar i registrar els objectes. El recull de documentació i la descripció dels objectes, així com la seva sistematització, s’ha fet seguint

els criteris i les pautes que regeixen les bases definides a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. S’han registrat un total de 334 peces i s’han fet 340 fotografies. Tota aquesta documentació ha estat possible gràcies a la col·laboració de particulars i empreses. Però hem de dir que és frustrant i decebedor el fet que, en moltes ocasions, les famílies ens diguessin que conservaven moltes més coses, però que en els darrers anys les havien llençat a les escombraries. De la llista de famílies i empreses rapitenques vinculades al món mariner a Sant Carles de la Ràpita que proposàrem al projecte inicial, algunes ja no conservaven res o el material no era d’interès per a la recerca ni per al fons del museu. El material recollit pertany a les famílies, empreses i institucions següents: Drassanes Carcellé, Drassanes Nicolau, Drassanes Piñana, Ferreria Nicolau, Confraria de Pescadors de la Verge del Carme, germans Cartes (Peteres), família Cartes, germans Elorz, Ramon Castellà, Pepito Elías Sancho, Miguel Sancho, l’armador de pailebots Juan Canício, la família d’Alfredo del Río Rosales i l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita (propietari de la Col· lecció Brunet). Elements documentats Abans de ser una activitat econòmica bàsicament industrial, la pesca a la

Documentació

Edifici de la «Casa i Magatzem de la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre», que ha d’albergar el futur Museu de la Mar de l’Ebre. Elena Juncosa

Estat actual de les antigues Drassanes Carcellé, situades al carrer Vistalegre. Elena Juncosa

Vista general del magatzem i treballadors actuals dels Germans Cartes, coneguts com Peteres. Elena Juncosa

recerques

155

Ràpita va ser no només una professió de subsistència, rica en costums, embarcacions i tècniques, sinó també una manera de viure i de relacionar-se amb la mar. Amb la documentació i sistematització de tots els elements patrimo nials que s’han pogut registrar hem obtingut una bona mostra d’objectes que ens permeten imaginar aspectes fonamentals del món mariner rapitenc com són els sistemes de pesca i les embarcacions, el dia a dia dels pescadors, els magatzems, el manteniment de les arts, la implicació de la família, les penúries de l’ofici així com les festes populars i les creences. Així, gràcies als elements patrimonials inventariats podem parlar dels armadors, de les remendadores, dels corders i dels mestres velers, i dels ferrers a banda dels pescadors, mestres d’aixa i calafats. En definitiva, hem pogut obtenir una visió global d’una activitat primària que és part de l’entorn i de la història de la Ràpita. Drassanes Carcellé La nissaga dels mestres d’Aixa Carcellé és la més antiga documentada a la Ràpita i té el seu origen a Tortosa. Al carrer Vista Alegre encara es conserven l’antic magatzem i les drassanes, que funcionaren fins a finals dels anys noranta i on es van fer els últims treballs tradicionals amb fusta abans de passar al polièster. La gran oportunitat que representa el fet que el magatzem es tanqués amb la maquinària i una part important de peces a dins, contrasta amb l’estat d’abandonament que pateix. A banda de les eines registrades, es van poder identificar diferents serradores, una balança, així com gran quantitat de plantilles de grans dimensions. De la mateixa manera, el propietari encara conserva documentació de molt d’interès per a la recerca, com plànols i fotografies. L’equip de recerca només ha registrat les eines i elements que en primera instància podien resultar interessants per formar part de la col·lecció del Museu de la Mar de l’Ebre. Les plantilles i grans màquines

156

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

no s’han registrat en aquesta recerca, si bé s’hauria de tenir en compte que, com a patrimoni de la Ràpita, si s’ha de desmuntar el magatzem, el Museu hauria de tenir cura de la seva conservació. El volum de material i el tipus de maquinària sobrepassen els objectius de la nostra recerca. Nosaltres hem registrat els objectes que resultaven més accessibles, però l’estat en què es troba el magatzem ha dificultat la recerca, ja que ni tan sols el seu propietari coneix l’abast dels elements conservats: habitacions i racons amb material acumulat sense ordre, armaris i calaixos plens de recanvis, material empaquetat sense obrir... Ens atrevim a dir que les Drassanes Carcellé, la seva història i els materials conservats, permetrien fer una recerca monogràfica. Drassanes Nicolau Les Drassanes Nicolau tenen el seu origen en Miquel Nicolau Ferré, que va començar a treballar amb els Carcellé. Comença, doncs, aquesta nissaga l’any 1917 amb la construcció del veler Teresa, vaixell emblemàtic per a la marineria de la Ràpita. És interessant el fet que aquesta família també treballés la ferreria lligada a la construcció naval i a les arts de pesca, en la figura de Miquel Nicolau Castell. La tercera generació, amb Miquel Nicolau Altés al capdavant, també va ser pionera al territori en la construcció de barques de pesca amb fibra de vidre a començament dels anys vuitanta. En aquest cas es van registrar diverses eines de mestre d’aixa. Ferreria Nicolau Realment interessant va resultar la visita a l’antiga ferreria de Miquel Nicolau Castell, de 89 anys. Ens va obrir les portes del seu taller, a sota de casa seva, que conserva des que es va jubilar. La seva especialització i la precisió el van portar a ser l’únic taller de la zona capaç de fer les complicades tasques de manteniment per a les plataformes petrolíferes, i a ser l’únic proveïdor de l’Estat

Juliol 2012

Núm. 38

el fet que algunes d’aquestes encara estan en ús.

Antiga forja de la ferreria Nicolau, que el seu propietari encara fa servir. Elena Juncosa

dels motors Larran. El taller es conserva pràcticament intacte, amb les prestatgeries plenes de recanvis, les eines i l’antiga forja, que ell encara fa servir (fins i tot ens en va fer una demostració). El volum de material, la seva tipologia i l’estat en què està emmagatzemat escapa a les intencions d’aquest projecte de recerca si bé alguna peça en concret pot resultar interessant. Volem remarcar l’interès i la importància d’aquest antic magatzem, que conserva la seva estructura original i gran quantitat de maquinària, eines i subministraments. En qualsevol cas, el volum de material sobrepassa els objectius d’aquesta recerca, si bé volem deixar plantejat que, com en el cas de les Drassanes Carcellé, podria resultar interessant fer-ne un estudi monogràfic. Drassanes Piñana La nissaga dels Piñana la va iniciar Carles Piñana Pauli, pescador que vivia a Tortosa i va aprendre l’ofici a les drassanes que els Carcellé tenien al Canal de Navegació. Poc després va muntar un taller propi, també al carrer Vista Alegre, on continua la quarta generació amb el treball de Carles Llopis. En les visites fetes a aquestes drassanes s’han inventariat 19 antigues eines de mestre d’aixa i calafat. És interessant

Germans Cartes, Peteres Els pescadors solien armar-se ells mateixos moltes de les arts i ormeigs de pesca. Però algunes arts, com el bou, precisaven de més elements i experiència, així com espais de dimensions adequades per remendar xarxes. El taller dels germans Cartes, coneguts com els Peteres, són un bon testimoni d’aquesta feina, amb magatzems on les arts es poden estendre en tota la seva longitud i on es pot treballar en més d’una a la vegada. En aquest cas es va poder documentar material interessant d’armar i remendar xarxes. Família Cartes Després de visitar el taller i l’antic magatzem dels germans Peteres, on ja vam poder documentar una sèrie de peces lligades a l’armat de les arts de pesca, el senyor Antoni Cartes ens va obrir les portes de casa seva on ens va mostrar diferents materials que durant anys ha anat arreplegant. Aquest material està format bàsicament per material relacionat amb el món de la pesca i la navegació i conserva també alguna peça relacionada amb la fosa de plom per a les xarxes, que va pertànyer a Lluís del Rio conegut com l’Americano. Germans Elorz L’equip de la recerca va visitar aquest pescador, de la família coneguda a la Ràpita com els Guapos, que conserva els fanals per pescar a la llum de la barca Lucero, on van treballar. Confraria de Pescadors Verge del Carme En el cas de la Confraria es va poder trobar documentació antiga i alguna peça d’interès, com l’antiga bandera de la Confraria. De tota manera, la major part dels documents conservats són documents de registre, fiscals i de comptabilitat. Pensem que la documentació més interessant devia estar

Documentació

recerques

157

entre els documents més antics, però malauradament una part important de l’arxiu es va cremar fa uns anys. Ramon Castellà Aquest vell pescador del port ens obrí amablement les portes de casa seva en la primera visita. Vàrem poder constatar l’existència de canastres, xarxes, nanses i cabassets de palangre confeccionats per ell mateix. Pepito Elías Sancho Aquest pescador, conegut com lo Maura, conserva diferents peces relacionades amb el món mariner rapitenc. Alguns d’aquests elements eren seus, i d’altres els ha recollit al port. Amb el seu material s’han pogut documentar diferents sistemes de pesca, tant arts de pesca (representades per diferents tipus de xarxes, com ralls o tresmalls), com aparells de pesca, com nanses de diferents tipus. Miguel Sancho Els elements registrats de Miguel Sancho, pescador del port conegut com lo Sanareu, són realment interessants, ja que conserva estris i ormeigs de pesca molt antics. Destaquen les eixàrcies de cotó, ja que encara no n’havíem pogut documentar cap de tan antiga, atès que quasi totes són de niló. Col·lecció Brunet Al començament assenyalàvem l’existència de la Col·lecció Brunet, de propietat municipal. Si bé es tracta d’una col·lecció eminentment malacològica i arqueològica, hem fet una revisió del seu fons que ens ha permès identificar diverses peces d’interès etnològic relacionades amb el món mariner, si bé se’n desconeix la procedència. Juan Canicio El senyor Juan Canicio no estava a la llista inicial de la recerca, però contactar amb ell va ser molt fàcil i ens va atendre molt amablement. A la primera visita ens explicava amb orgull com va ser

Ormejos de pesca emmagatzemats pels pescadors, aliens al ric patrimoni que conserven. Elena Juncosa

l’últim armador de pailebots del Mediterrani, i ens va ensenyar una petita joia: el primer llibre del Far de la Banya, datat del 1854. Ja en una segona visita ens va obrir el magatzem on guarda objectes i documentació en molt bon estat de conservació. Destaquen els objectes relacionats amb la navegació i l’ofici de veler. Alfredo del Río Rosales El senyor Alfredo del Río és fill de Lluís del Río, conegut com l’Americano a la Ràpita. El seu pare treballà la fosa del plom per fer les plomades de les xarxes. En morir el seu pare va desmuntar el magatzem i tan sols conserva alguns estris de fosa com cullerots i motlles, però prou interessants per documentar i il·lustrar aquesta activitat. Conclusions de la recerca Ens agradaria remarcar que el col·lectiu mariner de la Ràpita, objecte d’aquesta recerca, influenciat en part per les circumstàncies històriques que ha viscut, posseeix una manera d’expressarse molt particular, encara que sempre amb trets comuns a col·lectius de la mar d’altres zones. L’equip de recerca s’ha trobat amb la dificultat d’una terminologia local poc documentada. La falta d’estudis sobre el món mari-

ner de la zona dels Alfacs contrasta amb l’abundant bibliografia que hom pot consultar sobre altres sectors costaners com Cambrils, Barcelona o Palamós. Ens sobta que el litoral de l’Ebre i el seu patrimoni maritimopesquer encara no hagin estat objecte de cap treball de recerca etnològica profund. De la recerca i de la dificultat a l’hora de trobar una terminologia adient a l’objecte d’estudi va sorgir la idea d’incorporar un petit glossari que contribueixi a donar una mostra de la riquesa del vocabulari i de les expressions dels pescadors dels Alfacs. Per tant, en primer lloc, aquesta recerca ha permès conèixer millor el patrimoni etnològic relacionat amb el món mariner de Sant Carles de la Ràpita. La seva documentació ha permès dotar de continguts el projecte del Museu de la Mar de l’Ebre. Moltes de les peces que hem recollit podran ser integrades en l’exposició permanent del museu, o bé incorporades al seu fons. Així, la rendibilització social d’aquest projecte és plena, ja que no només estem posant en valor uns materials etnològics fins ara dispersos, sinó que volem que el gran públic tingui al seu abast la possibilitat de conèixer-los i de gaudir-ne. n

158

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Construccions en pedra

Construccions menors de pedra a les poblacions del vessant continental del Parc Natural dels Ports: Arnes, Horta de Sant Joan i Prat de Comte

Gemma Aldea Rosa Canela

es dels primers temps l’home ha transformat el seu entorn, i ho ha fet amb els materials que tenia a l’abast, entre els quals sobresurt la pedra. Un element sòlid i permanent, que resisteix les inclemències i el pas del temps. Amb pedra, els nostres avantpassats s’han adaptat al medi, l’han humanitzat. Varen fer separacions de finques, terrasses, refugis, construccions per a l’aprofitament de l’aigua, camins, etc. i tot tipus de construccions. I encara avui i en el futur continuarem modificant l’entorn en funció de les necessitats i dels materials disponibles.

ús com els marges, parets de pedra, fonts... L’arquitectura rural, en paraules de Manel Martínez, està basada en construccions relacionades amb un món agrari i amb l’economia de subsistència d’un món rural avui ja desaparegut. Són construccions senzilles pensades per a un ús concret i on la pedra és el material bàsic emprat. El nostre estudi fet entre l’agost del 2009 i el juliol del 2010 s’ha centrat en la vessant continental del Parc Natural dels Ports: Arnes, Horta de Sant Joan i Prat de Comte, una zona rica en construccions de pedra. Les construccions menors de pedra s’hi troben en gran nombre als tres municipis, amb una gran diversitat de tipologies i d’usos. S’hi tro-

ben tant construccions de pedra seca, com de pedra amb material d’unió (com argamassa), de pedra picada, i algunes combinades amb altres materials com teules, canyes, etc. Part de les construccions estan relacionades amb una economia d’autosubsistència. Moltes famílies tenien «ingressos» complementaris a la pagesia mitjançant la feina al bosc, fabricació de carboneres, forns de quitrà, o l’elaboració de gel, la caça, etc., activitats que solien comportar l’aixecament de construccions efímeres o permanents, de les quals encara en queden restes en els camps, i esdevenen el testimoni d’una adaptació al medi i d’unes necessitats determinades. El tipus de pedra varia d’unes partides a altres: s’hi troben pedra de riu, pedra arenosa, pedra calcària, pedra tosca, pedra de tello i pedra d’esmolar, entre d’altres.

A la Terra Alta, una comarca poc transformada urbanísticament, el paisatge actual ha patit poques modificacions respecte al de segles enrere, i podem llegir i interpretarlo, per entendre com vivien i sobrevivien aquests pobles quan anys enrere depenien quasi únicament de la pagesia i la ramaderia. La major part de les construccions actuals són un testimoni d’èpoques passades; moltes ja no teFotografia de principis del segle xx: es pot observar el poble nen cap ús, mentre que en d’Horta de Sant Joan, amb un camp de vinya i un marge. altres ha variat i una part Actualment és el mateix paisatge. fons del Centre de Documentació continua conservant el seu de l’Ecomuseu dels Ports. Arxiu Bastardes

Construccions menors d’arquitectura rural El nostre inventari ha estat ben obert a la diversitat de construccions menors d’arquitectura rural, i no centrat únicament com han fet altres inventaris en les construccions de pedra seca. Les construccions inventariades han estat les més significa-

Documentació

tives i d’especial interès. Hem pogut constatar la gran diversitat de tipologies i usos de les construccions que hi ha. Construccions de pedra sempre lligades a l’explotació agrícola i ramadera, però també relacionades amb altres pràctiques com actualment el turisme o el lleure. L’aprofitament de l’aigua és un aspecte molt interessant en què ens hauria agradat aprofundir més, en especial en les construccions que hi estan relacionades: sínies, sèquies, pous, cisternes, mines, aubellons, etc. A Horta de Sant Joan hi ha la ruta de les fonts, un itinerari senyalitzat que recorre les fonts més importants properes al poble com la font Major, el safareig de la Vila, la font de la Pocurulla, la font del Llop i la font de la Vena. I a Arnes hi trobem un itinerari circular de 2,4 km, que visita l’entorn de Santa Madrona, amb els seus horts i fonts, l’assut de la Palanca, el safareig, els horts dels Calciners i el Povet de la Neu. El resultat final de l’inventari ha estat de 164 elements, entre els quals trobem: 3 buidadors de raïm 5 aubellons 16 basses 2 cabanes 2 casetes 1 caldero de pedra 2 piques 1 salera 1 pedrís 1 pou de gel 1 corral 1 bauma 1 baixador 2 eres 3 safareigs 2 teuleries 4 parets 1 dipòsit 1 forn de guix

2 forn de calç 8 pous 13 fonts 10 sínies 1 assut 2 sortidors d’aigua 1 assut 3 cisternes 4 abeuradors 4 sèquies 1 peu de creu 1 piló 3 refugis 1 capella 2 coves 39 marges 7 escaletes 2 ponts 1 molí

L’estat de conservació de les construccions està lligat a si encara són utilitzades o no. La majoria de les que estan

recerques

159

en desús estan en un estat dolent de conservació, ja que no se’n fa cap actuació de manteniment. Les que encara s’utilitzen, tot i que el seu ús sigui diferent del que tenien d’inici, tenen, en la seva majoria un estat de conservació bo i regular. L’estat de conservació de totes les construccions inventariades és el següent: en 50 és bo; en 49, dolent i en 65, regular de manera que caldria alguna actuació. Quant als margeners, Salvador Carbó explica que a Horta de Sant Joan sols hi ha un home que s’havia dedicat a treballar la pedra. El que també era un bon margener era el Calderera de Bot que tenia fama i treballava per la zona. Als tres municipis ens han explicat que encara queden pagesos que fan portells (arreglen les caigudes de trossos de marges), però ho solen fer en les seves finques i no van a jornal pels altres. A Arnes, vam poder entrevistar Francisco Povill, que havia treballat d’aprenent amb un margener, i després s’hi va dedicar uns anys. Ara que està jubilat, fa algun marge per distracció «ara ho faig de capritxo meu, m’agrada encara fer marges, i me’ls miro els que he fet. És tenir molta paciència». Ell sols havia conegut 3 o 4 persones del poble que treballaven la pedra, tots eren pagesos i no hi treballaven seguit. El Don, un dels grans propietaris d’Arnes, portava grups d’homes de fora a treballar a les seves finques, i els feia fer també marges. Domingo Cortés, d’Arnes, comenta que les eines per treballar la pedra eren el martell (per tallar la pedra, per partir-la), el cordill i l’escarpra. També es tiraven barrinades per trencar la pedra. Francisco Povill, d’Arnes, utilitzava un martell per treure la punta de la pedra i un cordill per fer el marge recte. Acostumaven a treballar dos o tres homes. Va explicar com la pedra de riu, els còdols, és la més difícil de treballar, perquè rellisca molt. El Sr. Povill explicava com feien barricades, explosions, per

Bassa de pedra que rep l’aigua de la font dels Safereget. Horts de la Torre Galindo. Horta de Sant Joan (08/09/2011). Gemma AldeA

Teuleria de l’oncle Pep, al camí del Mas d’en Pau (05/11/2009). Gemma Aldea

Pedra preparada per coure el caldero del tocino al Mas de Malarama, Horta de Sant Joan (15/07/2010). Rosa Canela

160

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Sínia pou de Santa Madrona, Arnes (02/12/2009). Gemma Aldea

Juliol 2012

Núm. 38

Forn de guix, coll d’en Guixar, a Prat de Comte (13/07/2010). R. Canela

trencar pedra. Feien un forat a la pedra natural, hi posaven un cartutx o dos de dinamita, un pistó i feien l’explosió, «amb la barrina enclavant i feies el forat, després posaves el cartutxo i volava allò. Després amb el mall a trencar en la medida per posar al marge». El mall és una peça de ferro que has d’agafar amb les dues mans per trencar la pedra, «i a vegades es trencava per on volia ella no per on volies tu». La data de les construccions i l’autoria és del tot difícil de saber; són construccions anònimes en la seva quasi totalitat, i es desconeix la data en què van ser fetes, tot i que en algunes hi pot haver alguna aproximació molt imprecisa. Els noms de les construccions és un aspecte al qual donem molta importància, ja que els noms revelen informació valuosa dels propietaris, de la història de la construcció, de la ubicació, etc. El nom popular és aquell amb què es coneix entre la gent. És informal i no té relació necessàriament amb propietaris ni arrendataris actuals. Una part de les construccions inventariades es coneixen amb noms diferents (noms antics i altres noms més recents), sobretot fonts i altres elements d’ús compartit pels veïns. Domingo Cortés feia esment al fet que ara es canvien més els noms de les fonts i de coses del poble, posa l’exemple d’Arnes, on de la font del Claret ara

arribar fàcilment per camins, i d’altres, sobretot a Prat de Comte que, tot i anar amb vehicle tot terreny, l’accés era molt complicat. Trobem zones d’antic conreu que ara són ermes, camins que s’han perdut, i on es fàcil perdre’s o no trobar l’element que es busca. Aquí han estat clau els nostres acompanyants. S’han fet un total d’onze entrevistes, amb setze informants, tot ells homes, dels tres municipis. Tots ells coneixen bé el seu terme, tenen localitzades moltes de les construccions, i alguns d’ells encara recorden l’ús que se’n feia. Senyalització de la Ruta de les Fonts d’Horta de Sant Joan (12/07/2010). Rosa Canela

en diuen la font del Gota a Gota. I de la font del Barranquet de la Maria, ara alguns en diuen de l’Avellano, perquè hi va sortir un avellaner gran. En el treball de camp, vam optar per anar, sempre que va ser possible, acompanyats de veïns dels tres pobles, persones que coneixien les partides i camins, i que ens van facilitar la feina i ens van permetre avançar més ràpidament, alhora que in situ ens donaven molta informació sobre l’element. Cal destacar que la zona a catalogar no té la dificultat d’accés que tenen els Ports. Hem trobat zones a les quals es podia

Destaquem la importància de conèixer les construccions existents, els tipus, característiques, etc. L’inventari hauria de permetre dissenyar accions de conservació, de difusió i de protecció, partint de la informació sobre el que hi ha, l’estat en què es troba, l’interès, la singularitat, l’accés, etc. Amb aquest inventari, juntament amb el que també s’està fent al Parc Natural dels Ports (amb un mateix model de fitxa), permetrà establir comparacions entre les construccions menors de la zona muntanyosa dels Ports i la zona de les parts baixes i conreades. Intuïm diferències importants i remarcables ja que les necessitats eren diferents, i les construccions de pedra obeeixen sempre a la necessitat d’ordenar, facilitar i humanitzar l’entorn.

Documentació

Paisatge en constant transformació El paisatge actual dels municipis d’Arnes, Horta de Sant Joan i Prat de Compte és un paisatge viu i canviant, en constant transformació, i les construccions de pedra en són part, unes construccions que en alguns casos han perdut el seu ús, però que són el llegat i un testimoni que ens ajuda a conèixer i a interpretar com es vivia i treballava anys enrere i com l’home es relacionava amb el seu entorn. Les construccions de pedra seca, en els darrers anys, han estat en certa manera sacralitzades, han passat a ser la màxima expressió de la bellesa i l’enginy de l’arquitectura rural així com l’objectiu de molts inventaris d’arquitectura popular, però creiem que qualsevol inventari d’arquitectura popular ha d’anar més enllà de la pedra seca i incloure el que en algun cas s’ha considerat les altres construccions. Hem de tenir una mirada més amplia que vagi cap a tot el paisatge rural, una nova mirada que va més enllà.

Les paraules que Rafel López-Monné escriu en relació amb la pedra en sec les podem ampliar cap a totes les construccions rurals, cap al que ens

comuniquen i cap al motiu pel qual ens interessen. «Fa encara poc temps que s’ha iniciat el procés de “mirar” la pedra seca més enllà dels seus valors estrictament utilitaris. És tot just ara, que es comença a fer evident la dimensió patrimonial d’aquestes humils construccions. És interessant recordar aquella definició tan simple i entenedora que defineix patrimoni com “allò que val més pel que representa que pel que és”. I doncs, què representa per a les societats del segle xxi la pedra seca? Quins valors culturals i estètics han adquirit tant la tècnica com les seves realitzacions? Amb quins ulls es mira avui dia la pedra seca?» (AA. DD., 2007, p. 51). El paisatge, com afirma Fernando Biarge, pot entendre’s com a percepció estètica i com a organització de l’espai, un univers on mirar, veure i interpretar. La recerca ens ha generat reflexions, dubtes i debats sobre el caràcter patrimonial del paisatge i dels elements de pedra com a part d’aquest paisatge, i sobre la simbiosi entre home i natura. Què cal protegir? Nosaltres posem per davant d’aquesta pregunta, una altra: què cal conèixer? I creiem que cal conèixer tot el que hi ha, el coneixement ja és una

Fotografia del safareig desaparegut d’Horta de Sant Joan: s’hi poden veure les dones rentant. fons del Centre de Documentació de l’Ecomuseu dels Ports.

recerques

161

manera de protegir, de salvaguardar i revalorar. Conèixer ens permet detectar necessitats (de conservació...) i alhora potencialitats (creació d’itineraris, de tallers...). Les transformacions socials i tecnològiques en les últimes dècades han deixat en desús moltes construccions, i han quedat oblidades, molt sovint tapades per la vegetació. L’incendi d’Horta de Sant Joan, de l’estiu del 2009, va deixar al descobert una zona on també s’hi troben nombrosos elements de pedra, i alguns que eren desconeguts per la majoria. Quan es construïa amb pedra tenia preferència el sentit pràctic i funcional de la construcció; el concepte artístic i estètic no hi era present, o en tot cas hi era poc present. El tipus de conreu també marcava les construccions: amb el cereal proliferaven les eres, mentre que amb la vinya, els buidadors de raïm, les tines, etc. Hem comprovat la importància de contextualitzar i documentar els elements catalogats, de conèixer el record i l’empremta que han deixat, sigui en la memòria dels veïns, pagesos, propie taris..., o en escrits de persones que ja no hi són. En aquest sentit són importants les entrevistes i el buidatge bibliogràfic. Unir a la pedra el record. Si no és esperar gaire, volem que l’estudi i l’inventari siguin un pas important per donar més valor a aquestes construccions. Conèixer, valorar i protegir aquests elements és l’objectiu que ens mou. I no és un objectiu fàcil. L’inventari no queda tancat, volem que continuï i, en la mesura que sigui possible, s’ampliï amb fitxes de nous elements i amb dades complementàries dels que ja han quedat catalogats. La riquesa del patrimoni estudiat és molta, pel seu valor cultural i paisatgístic, però també natural i històric. Aquestes pedres i aquestes construccions, com deia Antoni Rovira i Virgili «mereixen respecte i afecte». n

162

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Catalogació de les falles al Pirineu Descripció dels processos i elements fallaires

Oriol Riart Arnalot (text) Sebastià Jordà Ruiz (il·lustracions) Consorci Patrimoni Mundial de la Vall de Boí

n aquest article es vol explicar les actuacions de catalogació dutes a terme dins el marc del treball de recerca i documentació de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, que du per títol «Catalogació de les Falles del Pirineu». Aquestes actuacions les han fet Sebastià Jordà Ruiz i Oriol Riart Arnalot, gràcies a la implicació i participació del Consorci Patrimoni Mundial de la Vall de Boí. La tasca bàsicament consistia a procurar una catalogació tan acurada com fos possible de tots aquells pobles del Pirineu en què es manté o s’ha recuperat la festa de les falles, amb una descripció dels diferents processos i elements fallaires. La tasca s’ha traduït en una quantitat ingent de fitxes descriptives de les entrevistes i imatges que s’han anat fent per catalogar i documentar aquesta peculiar festa del foc, juntament amb una extensa memòria de totes les actuacions, acompanyada d’un mapa on s’hi veuen les localitats en les quals l’any 2009 s’hi van baixar falles i els faros respectius. També acompanyen la memòria unes magnífiques il·lustracions comentades sobre les diferents tipologies de falles que s’han trobat. Tota aquesta documentació es troba disponible per a la consulta al Centre de Documentació del Centre de Promoció de la Cultura Popular de Catalunya.

Fallaire davant del faro a punt d’encendre la seva falla i baixar-la fins al poble d’Isil. Oriol Riart Arnalot

Per poder tractar el tema era necessari definir l’element central, la falla. Això ens ajudaria a concretar i fixar els límits de la recerca, i en certa manera facilitar la catalogació. Així, per nosaltres el

mot falla(1) o falles, en el context de la celebració de la vetlla de Sant Joan al Pirineu, designa els troncs o teies enceses a mode de torxa que es baixen les nits de Sant Joan o Sant Pere des del

Documentació

faro(2) fins arribar a les poblacions. Un cop allí, es llancen a la plaça major formant una gran foguera que acompanya la revetlla fins a la matinada. Aquesta és la definició en què ens hem basat per fer la catalogació. És important remarcar això perquè aquest terme té significats diferents segons quina sigui la zona geogràfica. Un exemple ens l’ofereix Andorra, on les falles són les escorces seques de bedoll que, unides a una corda o filferro, es fan girar enceses per la plaça o els carrers del poble. Per tant, tot i que pot considerar-se una celebració similar, l’exemple andorrà no compleix bona part de les condicions i processos esmentats, propis del Pirineu català, de manera que no ha estat objecte d’una recerca detallada, encara que n’hem esmentat i descrit la tipologia. Seguint amb un altre exemple sobre el significat del mot, Coromines i també Violant i Simorra escriuen que en alguns pobles de la vall de Cardós se’n diu falla de la foguera que es fa per la vetlla de Sant Joan a la plaça del poble.(3) Aquesta informació ens remet a una anècdota esdevinguda a Lleida, quan un company ens va explicar que ell havia vist «falles» a Tavascan, amb la sorpresa consegüent per part nostra. Arran de la informació, ens vam posar en contacte amb veïns del poble per confirmar-la, i fou quan ens adonàrem de la confusió. Hi ha molts altres casos en què el mot falla designa una foguera; segurament l’exemple més conegut es dóna al País Valencià. Àrea d’actuació En un principi crèiem que el costum hauria estat general a tota la serralada pirinenca, des de Catalunya fins al País Basc, així com en la part francesa, i que, poc o molt, n’aniríem trobant testimonis dins aquesta vasta extensió geogràfica. Tanmateix, únicament vam consignar exemples de la celebració en la part més occidental de Catalunya i la part més oriental de l’Aragó, zones que tot i trobar-se separades administrativa-

Grup de fallaires de les valls d’Àneu amb les falles a punt per ser transportades fins al faro. Bordes de Lapre, Isil (23/06/2011). Ester Oliván

Fallaire pujant la falla al faro, a Isil (23/06/2008). Oriol Riart Arnalot

ment, formen part d’una mateixa continuïtat cultural més o menys catalana. No pretenem inferir a partir d’aquesta dada, però, que en d’altres indrets de la serralada no s’haguessin celebrat mai falles: simplement no n’hem pogut trobar testimonis, ni escrits ni orals. Sí que hem localitzat celebracions del solstici d’estiu amb foc, com ara a Arties i Les, a la Val d’Aran, i en molts pobles de França, on se celebra le Brandon. En aquests casos, es tracta de celebracions molt similars consistents a cremar un gran tronc al mig de la plaça del poble. Així doncs, l’àrea d’actuació s’ha centrat bàsicament en les comarques pirinenques següents: Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alta Ribagorça i Val d’Aran, a Catalunya; i la Ribagorça i Sobrarb, a l’Aragó. La idea d’una catalogació d’indrets fallaires no respon tan sols a la necessitat de confegir una llista asèptica i buida de pobles del Pirineu on es baixen o corren falles, sinó que també pretén ser el primer pas d’una recerca més profunda i detallada sobre el tema: emmarcar la territorialització i context d’aquest ritus del foc, amb la intenció d’elaborar

recerques

163

noves teories sobre els seus orígens que trenquin amb les tan esmentades i repetides explicacions de caràcter simbòlic. Creiem que hi podria haver un origen de motivacions pràctiques en la peculiar celebració del solstici, no tant pel que fa a la pròpia celebració mitjançant el foc, sinó pel que fa al transport des d’un lloc elevat fins a la població. Precisament amb l’objectiu de delimitar el territori fallaire, ens hem centrat no només en les poblacions en què aquesta tradició es manté viva avui dia, sinó també en aquells indrets on la festa s’hi havia celebrat en el passat i pugui certificar-se mitjançant fonts bibliogràfiques contrastades i, si és possible, amb testimonis vius. Una de les eines en què ens hem basat ha estat la toponímia, concretament pel que fa al mot faro i les seves variants (far, foro, haro), a l’hora de cercar pistes per localitzar indrets fallaires. No volem establir en cap cas una relació causa-efecte entre el mot i la celebració de la festa, però sí tenir-ho en compte. Tan sols hem decidit anotar els indrets que hem localitzat coneguts com a Faro per deixar-ne constància davant la possibilitat que ja antigament, igual que en l’actualitat, pogués ser un indret de partida dels fallaires, o en qualsevol cas, esbrinar-ne la finalitat i la relació entre ells. Per a aquesta tasca bàsicament s’ha resseguit l’excel·lent cartografia de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (d’ara endavant ICC). També s’ha fet recerca en les hemeroteques, on hi hem trobat dades molt interessants. De fet, la referència més antiga que hem trobat és un article al diari La Veu de Catalunya del 10 de juliol de 1902. Metodologia i pla de treball La metodologia seguida per fer aquest treball de catalogació es desglossa a continuació. Cal dir que l’ordre indicat no sempre es correspon de manera cronològica amb el que hem seguit. Un dels fets que més ens ha condicionat en la

164

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

nostra actuació ha estat que la festa de les falles és coincident en la major part de pobles (23 de juny), de manera que si anàvem a fer el seguiment presencial d’unes, necessàriament havíem d’abandonar-ne unes altres. Recerca documental: bibliografia, hemeroteca i arxius Considerem que és la base de qualsevol investigació. Cal una cerca bibliogràfica i de documentació que tracti no tan sols el tema de les falles, sinó que obri l’ampli ventall temàtic implícit en els àmbits de l’antropologia, l’etnologia, les llegendes i els usos i costums del Pirineu. Per tal d’entendre bé una tradició, o bé un costum, és necessari conèixer bé el context en el qual es desenvolupa. Aspectes com la cultura, la història, l’economia, etc., són imprescindibles d’estudiar, ja que proporcionen una informació que permet aprofundir en les entrevistes i, consegüentment, obtenir uns millors resultats.

La recerca bibliogràfica va ser molt intensa en l’inici del treball, però de mica en mica va anar perdent protagonisme a favor de la recerca dels testimonis directes, tot i que mai va abandonar-se. Així, finalment s’ha utilitzat la bibliografia gairebé només com a eina per prendre referències dels pobles que els diferents autors consideraven fallaires, per posteriorment desplaçar-nos-hi i cercar altres testimonis que ho confirmessin o bé ho desmentissin, i sempre tenint present la recerca i localització del topònim Faro. Això ens ha permès crear una base de dades en la qual s’han establert tres categories: Poblacions que apareixen citades en alguna font bibliogràfica com a indret en el qual s’hi celebraven falles i on se n’han trobat testimonis vius que ho certifiquen, independentment que la festa encara s’hi celebri o ja hagi desaparegut. Ha estat la categoria que més hem prioritzat a l’hora de tirar enda-

Alguns fallaires que acaben d’arribar al faro de Taüll, deixen reposar les falles mentre contemplen les magnífiques vistes (18/07/2008). Oriol Riart Arnalot

vant el treball, centrant-nos de manera gairebé exclusiva en indrets en els quals sabéssim del cert que encara es corrien falles els anys 2008 i 2009, i en aquells altres pobles on, tot i haver-se perdut el costum, s’hi poguessin trobar testimonis que haguessin participat directament en la celebració. Poblacions referenciades bibliogràficament, però on no s’hi ha trobat cap testimoni, ni directe ni indirecte, i que conserven, tanmateix, el topònim Faro en un indret proper. Un exemple pot ser Esterri d’Àneu. Poblacions que tan sols apareixen citades bibliogràficament, però de les quals no hi ha cap altra referència. En són exemples Estac i Ginestarre al Pallars Sobirà. Encara podria haver-hi una altra categoria: la corresponent a aquelles poblacions referenciades, però fins a les quals encara no ens hem pogut desplaçar i que, per tant, quedarien per a una segona catalogació que aprofundís i complementés aquesta inicial. Un cop llegides en diferents obres les teories sobre les celebracions dels solsticis

d’hivern o d’estiu, no aconseguíem trobar una informació que aportés noves pistes per al nostre treball. Sembla que aquestes teories, sempre de caire simbòlic o màgic, s’haurien anat transmetent entre diferents generacions d’autors sense qüestionar-les, ni aportant noves hipòtesis que no fossin un altre cop vinculades a ritus simbòlics. Independentment d’aquestes explicacions, el que més ens interessava trobar era bibliografia o documentació on es descrivís el procés de les falles, i sobre el major nombre de llocs possible. Pel que fa a la recerca d’hemeroteca, no ha estat menys ingent ni incisiva que la bibliogràfica. En aquest sentit, la referència més antiga que fins ara s’ha trobat sobre les falles, establint de manera concreta la població que les celebra, la trobem, com s’ha dit, en un article al diari La Veu de Catalunya del 10 de juliol de 1902, que descriu el programa de la Festa Major d’Isil, dins la qual hi ha la baixada de les falles,(4) força ben explicada. El major nombre de referències (sense ser-ne gaires), i les més detallades, sobre el procés de les falles, correspon a aquest poble del Pallars Sobirà, que torna a aparèixer esmentat a l’obra de Joaquim Morelló Les Valls

Documentació

recerques

165

d’Àneu, publicada l’any 1904. També hem trobat referències d’altres poblacions, entre les quals destaca un article al Butlletí número 148 del Centre Excursionista de Catalunya, del maig de 1907, on es detalla la celebració de les falles a Andorra (tot i que es tracta de la modalitat ja descrita anteriorment). Cal mencionar també un article al diari La Vanguardia del dia 23 de juny de 1926, en què Valeri Serra Boldú explica d’una manera força detallada la festa de les falles al Pont de Suert. Bona part de les fonts bibliogràfiques utilitzades per a aquesta catalogació, bàsicament de folkloristes i etnògrafs, tractaven el tema, però les poques vegades que ho feien, era de manera molt genèrica i global. Gairebé vénen a dir-nos que en la gran majoria de pobles del Pirineu sempre s’hi havien corregut falles però sense donar gaires explicacions més, ni concretar cap indret i molt menys citar cap font. Si aquesta podia ser més o menys la manera de publicar fins a la dècada dels anys cinquanta, no es pot assumir ja posteriorment, quan s’imposa el rigor propi de les ciències socials. Val a dir, també, respecte a aquests etnògrafs, que és molt evident quines tradicions o festes han tingut l’oportunitat de conèixer de manera més o menys directa i en quines es basen en opinions que han sentit dir. Hi ha casos de magnífiques descripcions, com per exemple la que fa Joan Amades de les falles d’Isil de l’any 1952,(5) en què fins i tot pot certificar que hi van participar 53 fallaires. També Violant i Simorra, autor que ja representa un canvi qualitatiu en la metodologia, a la seva obra El Pirineo español, detalla la celebració de les falles de San Juan de Plan a la vall de Gistaín. Atès el que hem vist fins ara, però, casos com aquests poden considerar-se una excepció. No deixa de ser estrany, doncs, que aquesta celebració del solstici d’estiu, que se suposa tan antiga, tingui tan escassa presència documental fins ben

Pobles en els quals es van baixar falles l’any 2009. Anna Tarrado Castellarnau

entrat el segle xx, i que la primera referència concreta trobada fins ara sigui de l’any 1902, data que, en termes històrics, és molt recent. Encara sobta més el fet que cap dels escriptors i etnògrafs que formaven part del moviment literari i cultural català conegut amb el nom de la Renaixença, aparegut en el darrer terç del segle xix, haguessin citat mai la celebració de les falles, excepte Jacint Verdaguer, que, amb tot, ho fa de manera molt genèrica al cant primer del poema Canigó,(6) escrit l’any 1886. Cal tenir en compte que aquest era un moviment patriòtic, atiat per diferents col·lectius de vocació romàntica que van dels folkloristes als excursionistes, passant pels literats, el qual, entre altres tasques, vol recuperar les bases i les arrels de la cultura catalana, els orígens i l’essència del país, fàcilment identificable amb manifestacions arquitectòniques com la del romànic. Per aquest motiu, una de les zones on focalitzen l’atenció és el Pirineu, ja que, a més, el consideren un territori aïllat i tancat, i, per tant, menys exposat a influències foranes. Val a dir, resseguint encara aquesta parcel·la històrica, que no es tracta en

cap cas d’un corrent uniforme, sinó que hi ha tantes maneres de treballar i d’exposar els diferents punts de vista com col·lectius s’hi comptarien. Així es passa dels autors renaixentistes, amb una visió idealitzada i bucòlica, que van recollir i difondre un seguit de llegendes i mites (el comte Arnau, el Joan de l’Ós, el mall de Rotllà, etc.), als últims folkloristes del Pirineu, a mitjan segle xx, encapçalats pel mateix Violant i Simorra, ja amb un mètode més contrastat, molt proper a la pruïja rigorosa de les ciències socials. Sigui com sigui, no hi ha cap al·lusió dels primers autors, els romàntics, a la festa de les falles, exceptuant Jacint Verdaguer, com ja hem vist més amunt. A què es deu aquesta absència, si la festa de les falles és actualment tan exclusiva de la cultura catalana? Bé podria ser que hom la trobés excessivament «salvatge», «arcaica» o «primitiva», i que per tant no acabés d’encaixar amb la imatge idíl·lica que es volia transmetre de Catalunya i fos adequat d’obviar-ne qualsevol referència. També hi ha la possibilitat que aquest ritu del foc no tingués res a veure amb el que coneixem avui dia, i no fos tingut en compte en no diferir de la celebració del solstici d’estiu que es feia

166

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

En aquest cas es pot observar com la falla ha anat evolucionant en funció d’aspectes com els canvis en la vegetació de la zona, i com les eines emprades per a la seva construcció s’han anat adaptant als nous temps.

arreu. Podria donar-se una gran varie tat de respostes, susceptibles totes de ser tingudes en consideració, per efecte de la manca actual d’informació. Fins i tot hi cabria l’opció de posar en dubte la mateixa celebració de les falles. Sigui com sigui, s’imposa la necessitat d’una recerca molt més exhaustiva que permeti aportar alguna llum definitiva a l’origen i el perquè de la peculiar celebració del solstici d’estiu al Pirineu. Toponímia La recerca de toponímia s’ha centrat en el mot faro i les seves variants. L’eina més emprada per a aquesta tasca en les zones del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça ha estat el fons cartogràfic de l’ICC, bàsicament els plànols digitalitzats que poden consultar-se a la mateixa pàgina web de l’Institut.(7) Per a la Ribagorça aragonesa s’ha emprat bàsicament la col·lecció Toponímia de la Ribagorza, amb el pertinent complement d’altres obres.

També han estat molt importants les referències dels mateixos veïns, que en moltes ocasions han corregit els noms no coincidents amb els referenciats en la cartografia de l’ICC. En aquests casos s’han recollit les diferents maneres amb què s’anomena un mateix indret i s’ha comentat cada cas per tal d’evitar al lector o al futur investigador possibles confusions. Tal com ja s’ha dit, el mot faro designa en la majoria dels pobles fallaires l’indret de la muntanya del qual parteixen els fallaires amb les seves falles enceses. Tot i això, en els pobles on el lloc de partida coincideix amb l’assentament d’una ermita o capella, el faro passa a prendre el nom d’aquesta ermita. Així succeeix per exemple a Durro, on l’indret de partida és l’ermita de Sant Quirc; a Alins també és Sant Quirc; a Tírvia la capelleta del Roser. Excep cionalment, a Sorpe, tot i tenir al terme un indret amb el nom de Faro, com a mínim els últims cops que es van fer

falles es partia de la capella de Santa Maria, situada a la sortida del poble, a l’extrem oposat a la plaça. Finalment, hi ha indrets on el faro no és anomenat com a tal i tampoc coincideix amb cap ermita; llavors, el lloc de partida pren el nom de l’indret. Així, antigament a Alins es partia del Botanal, i a Alós d’Isil, de Lo Ticou. Una altra de les tasques relacionades amb els faros ha estat precisament el fet de desplaçar-nos-hi, per prendre les referències geodèsiques que ens indicava el GPS i captar-ne imatges, tant del mateix indret com de les vistes que s’hi poden contemplar. Aquesta tasca està pensada per tal de desenvolupar un nou estadi en la investigació, que consistirà a determinar, si és que existeix, la relació entre els diferents faros. Recerca oral És una important font d’informació, conformada per totes les persones im-

Documentació

plicades, d’una manera o d’una altra, en el procés i la festa de les falles. Hem valorat molt positivament totes les opinions, però hem cregut necessari i urgent prioritzar les d’aquelles persones grans que podien explicar-nos com era el procés i la festa al seu poble, l’opinió sobre aquest costum i, si esqueia, per què creien que es van deixar de fer. També ens han interessat de manera especial els testimonis que han participat de manera directa en la recuperació i manteniment de la tradició. En aquest sentit, cal destacar les entrevistes que es van fer als impulsors de la recuperació de les falles a Alins, i fins i tot al mateix dissenyador de la falla,(8) molt peculiar i diferent de totes les altres. També vam poder parlar amb els responsables de la recuperació del costum als pobles de Casós i Castanesa. Finalment, a Espot vam poder parlar amb la persona que va voler implantar-hi la celebració l’any 2007.(9)

Pobles que van celebrar falles l’any 2008 al Pirineu Catalunya Alta Ribagorça n Barruera: 23 de juny. n Boí: 23 de juny. n Durro: 16 de juny, per Sant Quirc, patró del

poble.

n Erill la Vall: per la Festa Major, que és el

cap de setmana més proper al 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol, i es baixen sempre el divendres.

n Casós: van recuperar la tradició l’any 2007,

i fan la baixada de les falles el dia 23 de juny. Enguany encara s’han celebrat.

n Llesp: fan la baixada de falles el dissabte

de la Festa Major, l’últim cap de setmana de juliol.

n El Pont de Suert: 23 de juny. n Taüll: se celebren les falles el tercer cap

de setmana de juliol, per la Festa Major del poble.

n Senet: cap de setmana més proper al 23

de juny. Se solen celebrar el dissabte

n Vilaller: 23 de juny.

Pallars Jussà

recerques

167

Tipologies de falles En el transcurs del nostre treball de recerca i documentació iniciat per compte propi l’any 2007 hem pogut catalogar un total de 12 tipologies diferents de falles, segons la seva aparença, els materials i el procés de construcció.

És necessari aclarir que es fa difícil atribuir tipologies de falles per cada indret, ja que moltes poden trobar-se en diferents pobles, i perquè fins i tot, en molts pobles hi conviuen diferents tipologies de falles. Tot i això hem seguit el criteri de donar el nom de la falla segons l’indret en què ha estat més comuna o representativa al llarg dels anys. També s’ha tingut en compte el fet que hi ha hagut poblacions que han recuperat les falles recentment i que han abandonat la tipologia originària per adoptar la més comuna a la comarca a la qual pertanyen, o aquella que millor s’adaptava a l’entorn segons els elements vegetals més propers.

n La Pobla de Segur: les falles se celebren

Una de les maneres més ràpides de guanyar-se testimonis que fossin receptius i estiguessin disposats a parlar consistia a seguir amb ells tot el procés de la festa. El fet de mostrar-los interès per allò que celebraven ens facilitava molt la possibilitat de futures entrevistes o trobades per parlar i discutir sobre el tema. Val a dir que no tots els testimonis amb qui hem parlat han pogut ser enregistrats, ja que molts cops la conversa sorgia amb la persona en el lloc menys esperat. Així s’ha aconseguit fer un total de 36 entrevistes,(10) que també s’han lliurat en format DVD i amb les fitxes corresponents al Centre de Documentació del CPCPTC, en les quals s’ha inclòs un resum detallat amb la transcripció literal de les parts que hem cregut més interessants, acompanyat del codi de temps amb la intenció de facilitar la tasca a les persones que tan sols estiguin interessades en una determinada part de l’entrevista.

per la Festa Major de la Mare de Déu de Ribera, entre els dies 17 i 18 de juny.

Pallars Sobirà n Alins: 23 de juny, que coincideix amb la

Festa Major.

n Isil: 23 de juny, que coincideix amb la Festa

Major.

n Espot: es va voler implantar aquesta

tradició l’any 2007. Enguany encara s’han baixat, i se celebra la nit del 23 de juny.

n València d’Àneu: per Sant Pere, el dia 28

de juny.

Aragó Ribagorça aragonesa n Aneto: es baixen falles el primer cap de

setmana de juny, per la Festa Major.

n Bonansa: 23 de juny, o el dissabte del cap

de setmana més proper.

n Castanesa: es baixen el dia 23 de juny.

L’any 2008 es va recuperar la tradició, que es va perdre a la dècada dels anys cinquanta.

n Montanui: 23 de juny. n Les Paüls: 23 de juny. n Saünc: 23 de juny.

Sobrarb n San Juan de Plan: 23 de juny.

Respecte a les tipologies, hem cregut interessant i oportú acompanyar l’explicació de cada falla amb una petita imatge per tal de poder ajudar a visualitzar el seu aspecte i determinar-ne les característiques: Tipologia núm. 1: Isil (Pallars Sobirà, Valls d’Àneu) La falla consisteix en un tronc de pi negre d’entre 150 i 170 cm aproximadament, que, amb l’ajuda de destrals, és netejat, és a dir, hom hi treu l’escorça, les branques i els nusos més grossos fins que queda ben blanc. Aleshores és quan la part més estreta del tronc és esberlada en forma de creu mitjançant tascons de ferro. Posteriorment aquests tascons són substituïts per altres de bedoll que mantindran el tronc obert, cosa que facilita que s’assequi i, posteriorment, que es cremi.

Cal diferenciar dues falles segons la seva mida. Les més petites, són les que els fallaires transporten al coll amb l’ajut

168

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

d’un bastó d’avellaner. Les més grans, s’estimben barranc avall per la muntanya i només són transportades a coll en el tram final del trajecte (a part del moment de pujar-les fins al faro abans d’encendre-les). Cal apuntar que, des de l’any passat (2010), el poble de Llesp, a l’Alta Ribagorça, ha adoptat aquesta tipologia a l’hora de construir les seves falles, si bé l’any de la seva recuperació (2009) va optar per la Ribagorçana. Tipologia núm. 2: falla de València d’Àneu (Pallars Sobirà, Valls d’Àneu) Aquesta falla consta d’un petit tronc d’avellaner o bedoll, al qual en un dels extrems hi han fet dos talls en forma de creu. En cadascun d’aquests talls s’hi van introduint les ascles de teia, una per sobre de l’altra i de manera creuada. Les mides no superen el metre d’alçada, si bé cal tenir en compte l’edat del fallaire. Aquesta tipologia de falla també era la que s’utilitzava a Tírvia (Pallars Sobirà). Tipologia núm. 3: falla d’Alins (Pallars Sobirà, Vall Farrera) Tipologia dissenyada per Isidre Micàs a principis de la dècada dels noranta. És una torxa molt manejable feta a partir d’un tronc de pi d’una longitud d’entre els 70 cm i el metre de llarg per un diàmetre d’uns 10 cm aproximadament. D’aquest tronc se’n treuen l’escorça i les branques i es decora en forma d’espiral. En un dels extrems s’hi fa un forat per poder-hi posar una gasa o un drap ben xop de gasoli. La falla no només crema pel drap, sinó que a més el costat del forat és endinsat en gasoli durant la setmana abans de la vetlla de Sant Joan.

Juliol 2012

Núm. 38

Tipologia núm. 4: falla de San Juan de Plan (Sobrarb, vall de Gistau) Les falles (falleta) al poble de San Juan de Plan estan fetes a partir d’una ascla de fusta de pi (teia o tea) que no supera el metre de llargada. La seva aparença, doncs, és la d’una petita torxa, la qual és subjectada amb una mà. Ocasionalment els fallaires per tal de protegir-se del foc o augmentar la llargada de l’ascla en cas que sigui excessivament curta, hi lliguen a la part inferior un petit pal d’avellaner. Tipologia núm. 5: falla de Saünc (Ribagorça, vall de Benasc) La falla està feta a partir de dos materials vegetals: l’avellaner i l’escorça de bedoll. Primer de tot es va al bosc a extreure l’escorça dels arbres, fent-ne dos talls horitzontals, per delimitar l’amplada desitjada

i un altre de vertical per on es començarà a retirar l’escorça amb delicadesa per tal de no ferir en excés l’arbre. Aquesta acció es repeteix fins a obtenir la quantitat d’escorça desitjada. El bedoll necessitarà uns 7 o 8 anys per tal de tornar a regenerar l’escorça. Al pal d’avellaner s’hi fa un tall vertical en un dels extrems d’una mida una mica més gran que l’amplada de l’escorça que hem obtingut al bosc. Per tal que el tall no s’obri més del que cal es reforça amb una lligada de filferro. Seguidament s’agafa l’escorça i es va plegant uns quants cops fins a obtenir un volum considerable. Finalment s’agafa aquest plec de bedoll i s’introdueix al tall del bastó. A l’extrem on s’ha iniciat el tall s’hi fan dues petites incisions que subjecten una altra lligada de filferro que uneix les dues parts del bastó. Tipologia núm. 6: falla de farcell o de feix Aquesta falla va ser la utilitzada fins a la primera meitat del segle xx. L’hem volgut catalogar amb el nom de falla de farcell o feix, per la seva forma i manera d’elaborar-la. Cal tenir en compte que el principal element vegetal que la forma pot ser diferent segons la zona. Així podem parlar de les variants següents:

La falla de Bonansa (Ribagorça aragonesa), feta a partir d’un farcell de sègol lligat amb redortes vegetals a un pal d’avellaner. Aquesta tipologia també era la utilitzada a Bissaürri;

Recull d’il·lustracions de les diferents tipologies de falles. Aquesta varietat respon a condicionants com la vegetació de la zona i les eines emprades en el procés de formació. Val a dir que cada model és diferent als altres, però dins de cada model tampoc no hi ha dues falles iguals, i és que en aquest cas també hi intervenen elements com la dedicació i la destresa del fallaire.

la falla del Pont de Suert (Alta Ribagorça), feta d’una trossa de boixos, lligats amb redortes tendres de salenca al pal o totxo d’avellaner; la falla a Igüerri i Gotarta (Alta Ribagorça), feta a partir de farcells d’escoba (cornera);

Documentació

la falla de Sorpe (Pallars Sobirà), consistia en un bastó, normalment d’avellaner, on s’hi unia en un dels extrems un feix d’escobes. Tipologia núm. 7: falla de Vilaller (Alta Ribagorça, vall de Barravés) Es tracta de tres taulons tallats iguals en forma de punta triangular, d’uns 180 cm aproximadament de llargada i lligats pels costats amb dos o tres passades de filferro, que formen una cavitat en forma també triangular en la qual s’introdueix tota la teia (ascles de pi negre rantinós), deixant-la visible per la part superior. Antigament, si els taulons no feien la mida desitjada, s’hi podia afegir un totxo d’avellaner per fer la falla més llarga. Tipologia núm. 8: rantiner (Alta Ribagorça, Vall de Boí) Aquesta tipologia de falla rep el nom de rantiner (tronc amb molta rentina, ‘resina’, al seu interior) i utilitzada per tota l’Alta Ribagorça i en part de la Ribagorça aragonesa, tot i que és a la Vall de Boí on és més emprada, sobretot a Taüll. Aquesta falla consisteix en un tronc de pi negre mort, asclat per la part més gruixuda amb l’ajut de tascons de fusta del mateix arbre. De rantiners n’hi ha tants i de tantes formes diferents com fallaires, ja que són ells els que se’ls fan. El rantiner també pot ser de pi roig. En aquest cas el tronc s’ha de deixar assecar al sol unes setmanes abans de ser cremat. Tipologia núm. 9: falla ribagorçana Aquesta falla és la més utilitzada en tots els pobles de la Ribagorça catalana i aragonesa (a excepció de Vilaller i Llesp). També és el model de falla emprada a la Pobla de Segur i a Espot i consta de quatre ascles de teia clavades a un pal d’avellaner i reforçades amb dues o tres lligades amb filferro. Antigament en comptes de filferro, s’utilitzava branques tendres en forma de

redortes de diverses espècies vegetals segons la zona. Tipologia núm. 10: falla de Barruera (Alta Ribagorça, Vall de Boí) Tot i que actualment la falla més utilitzada a Barruera és la Ribagorçana, juntament amb el rantiner, antigament es feia d’una altra manera. Aquesta falla es diferencia de la resta de les falles de l’Alta Ribagorça pel fet que és d’una línia molt estilitzada i pels dos palets creuats que sobresurten de la base de les teies. Està formada per un bastó o totxo d’avellaner que s’ascla en quatre parts mitjançant un podall. Posteriorment amb dos llistons de fusta, s’obren els talls fets en forma de creu deixant una obertura per col·locar-hi llistonets de fusta barrejada amb teia, que anirà formant la part combustible de la falla. Per tal de reforçar-la es fan una o dues lligades de filferro. L’aspecte és d’una escombra rígida. Actualment és sobretot utilitzada per la mainada i segons l’edat del fallaire es farà més o menys llarga. Tipologia núm. 11: falla rantiner Aquesta falla l’hem volgut catalogar com una tipologia nova perquè el seu aspecte combina la falla ribagorçana (mànec d’avellaner) amb el cap d’un rantiner. D’aquesta manera es talla la part combustible d’un rantiner (tronc asclat amb tascons) i s’hi insereix per la base un pal d’avellaner. Aquesta tipologia l’hem pogut observar en diferents pobles de la Vall de Boí i a Castanesa. Tipologia núm. 12: falla andorrana (Principat d’Andorra) Aquesta falla, antigament era feta a partir d’un seguit de plecs d’escorça de bedoll, foradats i units pel centre per una branca de boix. Avui dia, s’ha substituït per una de més moderna i sofisticada. S’agafa un plec de paper de pergamí i s’introdueix dins una malla quadriculada de filferro, des d’on s’enganxa, pel

recerques

169

centre, una cadena de ferro. Aquest sistema de falla (tant l’antic com el nou) respon a la necessitat de fer rodolar la falla al voltant del fallaire. Actualment també s’utilitza el mateix sistema a Arties i a Les, a la Val d’Aran. Introducció a la festa del foc i de les falles Actualment, a primer cop d’ull el que més destaca de la celebració del solstici d’estiu, que en la nostra cultura es tradueix en la celebració de la nit de Sant Joan, és la seva relació amb el foc. Una relació interpretada de tantes maneres com cultures hi ha i hi ha hagut al llarg de la història. No es pot establir ni una data ni una civilització precursora. Fins ara l’explicació simbòlica en què més es coincideix és la que afirma que aquesta nit les fogueres, i el foc en les més diverses expressions, simbolitzen la representació del sol. Aquesta explicació és la predominant en aquelles cultures amb una forta base agrícola i ramadera i, per tant, molt vinculades al cicle solar.

Pot certificar-se que la majoria d’aquestes cultures agrícoles o ramaderes han venerat el sol, no només com l’astre que permet la vida a la terra sinó sobretot perquè marca el cicle estacional de l’any, en què es para atenció especial als dos solsticis: el d’estiu, que és el dia 21 de juny, és el moment en què hi ha més hores de llum, és el zenit solar; en canvi, el d’hivern, que és el dia 21 de desembre, implica tot el contrari, ja que el sol tot just comença a créixer. La manera de celebrar els solsticis era representant el sol, i, sense cap mena de dubte, la millor manera de fer-ho era amb el foc. El sol i el foc estan lligats per significat i simbolisme; en conseqüència, en les dues dates esmentades, que en la nostra tradició prenen la forma de la nit de Nadal i la de Sant Joan, hi són presents tots dos. El solstici d’estiu és, en principi, el moment de

170

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

la culminació de l’any, des del punt de vista agrícola és el moment de la collita i, per tant, es culmina el cicle; mentre que el solstici d’hivern marca quan ha de començar.

fonamentalment simbòlica, però el pes simbòlic perdria força en l’aspecte concret de traslladar el foc des d’un punt determinat. Un punt pendent d’aclarir fóra el factor que determina l’indret del qual parteixen les falles. És en aquest punt que nosaltres creiem que cal cercar l’explicació d’ordre pràctic, relacionada amb punts de guaita, de comunicació i de defensa.

Sense sortir del nostre territori, als Països Catalans ens trobem amb la celebració dels solsticis mitjançant diferents manifestacions. Pel que fa al solstici d’hivern (Nadal) gairebé ja no queden restes de celebracions amb foc; tan sols s’ha mantingut la tradició a Bagà i a Sant Julià de Cerdanyola. Rep el nom de la Fia Faia, en què es trenen unes llargues herbes fins aconseguir unes grans torxes que s’encenen i es passegen pel poble. És a l’estiu que el foc apareix amb tota la seva esplendor, i es representa en multitud de formes diferents. Una d’aquestes representacions és la falla o rantiner, troncs o teies enceses que es baixen des del faro fins a les respectives poblacions. Un cop allí, es llancen a la plaça major i formen una gran foguera que acompanya la revetlla fins a la matinada. Hi ha diferents explicacions, com sempre de caràcter simbòlic, de l’origen de les falles. Una d’aquestes diu que d’aquesta manera es pretenia prendre al sol l’últim raig per baixar-lo a la terra. Se sol relacionar també amb ritus, com per exemple el d’iniciació, on el fet de baixar la falla gairebé representava l’entrada a l’edat adulta. Vegem com ens descriu Jordi Roset, veí d’Isil, la il·lusió que els feia poder baixar el tronc encès des del faro: «Això de les falles... ja de crio, que estàs aquí a baix [es refereix al poble] sempre tens les ganes aquelles d’anar amb els adults a demón a buscar-la [la falla]. I l’any que hi pots anar semble que has fet un salt a la vida, de dir: Hòstia! Ja sóc adult!, ara ja puc anar a buscar la falla a dalt. I de fet, bueno, és una sensació que no es paga... però el canvi aquell de crio a adult... hòstia!»(11)

Tallant la punta d’un pi roig sec per convertir-la en un rantiner, a Taüll (09/07/2009). Sebastià Jordà Ruiz

També se sol relacionar amb rituals de la fertilitat, de la masculinitat, i fins i tot ens hem trobat amb explicacions locals, com una pròpia d’Isil, que ens ha sorprès per la seva originalitat. Explica, a manera de llegenda, que l’origen de les falles es remunta al juny de 1487, quan després de l’abdicació del castell de València d’Àneu a favor de la casa dels Cardona, Caterina, la comtessa del Pallars i defensora del castell, va fugir a França acompanyada de pagesos de la zona que van guiar-la pel camí amb uns troncs encesos: les falles. Seguint en aquesta línia, en alguns pobles de l’Alta Ribagorça s’explica que van ser els focs de les falles en plena nit els que van atemorir i aconseguir aturar les tropes mores, motiu pel qual no van ocupar mai els Pirineus. En aquesta línia podria relacionar-se la nostra hipòtesi. Òbviament, no es tracta d’aprofundir en aquesta explicació, però sí que pot condicionar la cerca d’un possible origen pràctic, que bé podria ser militar. És a dir, no posem en dubte que la celebració del solstici tingui una raó

Tornant al component simbòlic que es dóna al foc i a les seves manifestacions de caire festiu, és important destacar que totes les explicacions relacionades amb el seu ritual són possibles: si una comunitat en dóna una explicació de fertilitat és per la fertilitat, si és pel nou any és pel nou any, si és per buscar núvia és per buscar núvia, etc. Però és evident que res de tot això es troba en el foc. És a dir, essencialment el foc no té res de tot això, li ho posen les persones o comunitats. Aleshores, què és el que explica el significat del foc? La història de les respectives comunitats, que fa que s’expliqui seguint un significat o bé un altre. Per tant, com més es conegui la història i la societat en general d’un determinat lloc, més és redueix el nivell d’interpretació; com més és coneix la història, més fàcil és d’explicar les manifestacions de cada poble, el perquè d’aquestes i el canvi respecte a altres manifestacions semblants practicades per altres comunitats, o si més no, permet descartar determinades opinions o línies d’actuació en el cas que es vulguin estudiar. Dit això, el foc és un element molt comú a les cultures mediterrànies i també del nord d’Europa, tot i que en aquelles hi és de manera menys evident i espectacular perquè les celebracions, enteses com a les cultures mediterrànies i, per tant, al carrer, per motius climàtics són més curtes. En totes aquestes cultures, un dels sentits més generalitzats del foc és el de renovació;(12) de fet, en qualsevol pas o canvi de cicle era utilitzat sota la premissa que d’allò que es crema en

Documentació

surt un nou element. Es tracta d’un significat que enllaça perfectament amb les fogueres de pobles i de barris (de les quals cada cop en queden menys testimonis) on es cremaven els trastos vells i ja inservibles. Un altre element molt important que cal tenir en compte respecte al foc era la seva importància en la pròpia comunitat, ja que era l’única font de llum a la nit i, per tant, permetia la reunió. Precisament un dels nostres objectius del treball, referent als discursos sobre l’origen de les falles, era «procurar fer un pas més i centrar-nos a buscar unes explicacions més pragmàtiques, capaces de ser analitzades, contrastades i debatudes com qualsevol altra hipòtesi científica, partint d’unes raons i proves tangibles. És a dir, cercar unes raons despullades de qualsevol interpretació màgica o simbòlica».(13) Dit d’una altra manera, crèiem que l’origen de les falles podria anar lligat de manera inequívoca a un fet pràctic o quotidià. L’ús simbòlic partia d’una arrel pràctica, un fet relacionat amb la mateixa supervivència del dia a dia de la comunitat. Creiem que hem fet una contribució a l’estudi de la qüestió, tot i que bastant oposada al sentit que ens plantejàvem en un principi. Les entrevistes ens han aportat molta llum. És a dir, el sentit simbòlic té un ús pràctic en si mateix per a la comunitat que acull o practica el ritu, en aquest cas concret seria la baixada de les falles, que cal entendre i interpretar com un aspecte identitari i de cohesió social. «Els aspectes identitaris són un aspecte del dia a dia tan important com el menjar. El fet que la gent es consideri part del grup i que, com a tal, tingui uns drets i uns deures dins d’aquest grup és tan important per a la supervivència com el fet de saber què s’ha de conrear en una època o en una altra; per tant, aquesta diferència entre el que és pràctic i el que no és pràctic s’ha de vigilar una mica.»(14)

Així doncs, insistim en el fet que la funció simbòlica de qualsevol manifestació és pràctica en ella mateixa, ja que és un element fonamental perquè les persones facin coses en comú. Ara bé, de la mateixa manera que reconeixem una funció bàsicament simbòlica en la celebració del solstici mitjançant un ritu, continuem estant convençuts que el punt de partida del ritu en uns indrets elevats i determinats de la muntanya ve determinat per un ús quotidià o pràctic de la comunitat. Faros i falles El mot faro és la forma precatalana de far, un català arcaic que no ha acabat d’evolucionar,(15) i prové del grec pharos, que primitivament era el nom propi de l’illa de Pharos, a la badia d’Alexandria, famosa pel seu far.(16)

El topònim Faro,(17) sigui per la raó que sigui, ha perviscut més a les comarques pirinenques, bàsicament al Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça, que a les no pirinenques. Segons Joan Coromines, «s’aplica a les grans fogueres de senyals, que després de servir a l’edat mitjana per a propòsits bèl·lics, sobretot defensius, avui resten com a símbol de cele-

recerques

171

bracions religioses i mítiques, no sols a les revetlles de Sant Joan i anàlogues. Se sol aplicar als cims màxims de cada terme, en els quals hom abrandava la màxima foguera».(18) Albert Turull, doctor en filologia catalana, investigador i docent a la Universitat de Lleida, creu que aquest topònim és fruit d’una utilitat, és a dir, se sol anomenar faro un indret elevat, que devia servir com a punt de referència, no tant per veure-hi sinó per ser vist, tal com s’esdevé amb els fars marins. Possiblement, es tractava de punts de referència lumínica, llum de foc a les nits o bé amb jocs de miralls de dia. En canvi, Antoni Coello i Ramon Larrègula ens en donen una explicació que parteix de la mateixa base, però amb una finalitat més de guaita que de referència. Si aquest fet el posem en un context, per exemple medieval, veiem com els castells s’alcen sobre turons que destaquen per sobre dels nuclis poblats i a més se situen en llocs estratègics que no sempre es troben en una línia de visibilitat directa entre l’un i l’altre. «Aquesta es fa possible mitjançant els pilarets o faros, punts de guaita temporals en llocs elevats o collades de

Fallaire pujant la falla al faro, a Isil (23/06/2008). Oriol Riart Arnalot

172

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

domini visual ampli. Molts d’aquests pilarets o faros que la toponímia ha conservat, encara s’utilitzen per avisar un esdeveniment. Solen estar en llocs que la creença popular dota de poders màgics o sobrenaturals, i avui dia quasi tots sota advocació santoral.»(19) El text continua i apareixen alguns exemples interessants del camp de visió de diferents faros: «El faro d’Igüerri (en el pago Esterritano) és visible des d’Adons, Aguilar i Viu, i des del castell de Vilba, “faro” de Suert, Sirès, Espollà, Gavarret i els faros de Coll i Castarner. [...] La Vall de Boí es comunica amb la resta de valls a partir del “faro” de Coll i els faros dels diferents nuclis.» Veient les explicacions que en donen diferents autors es reforça la hipòtesi que darrere el mot faro podria haverhi en algun moment de la història una implicació pràctica. Però això no explica ni l’origen de les falles, ni la tradició en si mateixa. De fet, tampoc explica per què les falles es baixen des dels faros, ni tan sols per què des dels antics faros, els que la cartografia encara cataloga com a tals, mai no s’hi han baixat falles. Cal tenir en compte que actualment en molt pocs casos és coincident l’indret des d’on parteixen les falles amb l’indret que la cartografia assenyala com a faro, ja que el punt de partida de les falles sol ser més còmode i pràctic, tant per arribar-hi com per a la baixada amb les falles enceses. El topònim Faro sembla que és molt més freqüent que els mateixos indrets fallaires, i no sempre són coincidents. Ens hem trobat que hi ha molts municipis o pobles que mantenen el topònim Faro, però en canvi no tenim cap constància que mai s’hi hagin baixat falles. Bé podria ser que la pràctica de les falles s’hagués abandonat fa molt temps i que no en tinguem constància, però en canvi s’hagi mantingut l’indret del faro. Però també podria ser perfectament possible que des de molts dels

Juliol 2012

Núm. 38

indrets que encara mantenen el nom de Faro mai no s’hi hagin baixat ni falles ni foc de cap tipus. Ara passem a parlar sobre el transport del foc, concretament del transport d’un indret elevat al nucli de població. En aquest cas sí que creiem necessari parlar sobre l’element simbòlic que envolta aquest fet. L’escriptor i professor lleidatà Pep Coll ens en dóna unes pistes que, a més a més, lliguen perfectament amb el que fins ara s’ha comentat: «La muntanya a les nostres cultures té aquest símbol del contacte amb el sublim, amb la divinitat en certa manera. En fi, els déus vivien a l’Olimp i Moisès quan parla amb Deu se’n va al Sinaí, damunt la muntanya, per tant sembla que les religions aquestes nostres, de les quals som fills, doncs la muntanya és un lloc apropiat, poden ser antics rituals, suposo, deuen venir d’abans de la cristianització, suposo. Probablement als faros hi devia haver algun altre ritual a altres divinitats i que després passessin a quedar esborrades. Penso que hi ha algun lloc en què el faro coincideix amb una ermita. Penso que és a Sant Quirc, a la Vall Farrera, a Alins i a Durro. Durro seria el lloc més emblemàtic en aquest sentit, de coincidència de cristianització d’un turó on ja abans hi podria haver determinats rituals. De fet la religió cristiana al Pirineu no es consolida fins ben entrat els segles x i xi amb els carolingis, i segurament que hi hagi zones on fins i tot fos més tard. De tal manera que és molt probable que tots aquests ritus o celebracions amb el foc ja s’hi fessin i estiguessin molt consolidades.»(20)

Així doncs, cada cop sembla més clar i evident que no pot relacionar-se el fet de baixar el foc des de la muntanya amb un fet quotidià i sí, en canvi amb un ritu de caire simbòlic. En cas que hagués existit en algun moment una utilitat pràctica, aquesta havia de ser fruit d’una necessitat, i caldria preguntar-se quina era aquesta necessitat. A més, quan va desaparèixer la necessitat

també hauria desaparegut la pràctica. El fet que es baixi el foc uns dies molt determinats de l’any i sigui una pràctica comuna en determinats indrets fa créixer la sospita que es tracta d’un ritual religiós o d’un fet on clarament predomina l’element simbòlic per sobre del pràctic, entès amb el sentit del dia a dia de la comunitat. Sobre aquestes referències als faros i a les falles, als faros i als ritus del foc, creiem que ja en podem extreure algunes pistes per a recerques futures: La celebració de les falles es concentra en una àrea molt delimitada i més si es té en compte que altres manifestacions del foc i del mateix dia, com poden ser les fogueres, estan esteses arreu. Fins i tot el mateix costum de moure’s amb el foc també apareix en nombroses manifestacions: segurament la més coneguda és la torxa olímpica, però també hi ha moltes processons, com per exemple les de Setmana Santa. Quins són els elements que fan que aquesta combinació d’elements només es formalitzi o consolidi en aquesta àrea tan delimitada? Això ho hauria d’explicar la història, tot i que hi ha uns elements comuns a una àrea geogràfica que va molt més enllà de Catalunya, com són els solsticis, el foc, els cicles agraris i fins i tot el transport del foc. Sembla probable que l’indret que es va passar a denominar Faro fos utilitzat com a indret de senyalització o guaita, independentment que hagués pogut tenir un significat religiós, a causa de la seva situació estratègica, que permetia veure-hi en un ampli territori. Creiem que amb el temps es va utilitzar aquest indret de valor estratègic per a desenvolupar-hi altres rituals (com el que ens ocupa), per tal de plantar-hi el faro, entès com a gran foguera des d’on partien els fallaires, tradició que s’ha mantingut fins als nostres dies, tot i que com hem vist en la majoria de casos ja no es parteix de l’indret original.

Documentació

Falles recolzades a la paret d’una era d’Erill la Vall. Aviat els fallaires les prendran per pujar-les al faro, on soparan i després les baixaran enceses fins al poble. (10/07/2009). Oriol Riart Arnalot

Hem trobat en el Costumari català de Joan Amades un exemple que creiem que ho il·lustra molt bé, i és a partir de l’explicació que hi fa de les falles a Esterri d’Àneu: «Les falles que encenen els fallaires d’Esterri s’albiren des de dotze pobles de la vall, que esperen a encendre les seves fins que veuen les d’Esterri, les quals donen el senyal de poder encendre les altres de la vall».(21) Posem una mica en dubte aquesta afirmació, en primer lloc perquè caldria veure en quin radi es troben els 12 pobles, i si des d’aquests és visible el Faro d’Esterri. La lectura que n’agafem és la següent: es procurava que la foguera fos molt gran i que estigués ben situada perquè pogués ser visible en tants llocs com fos possible, i a Esterri el millor lloc per fer-ho sens dubte és al Faro, a la muntanya del Sequé. Pel que fa a la baixada, una opció seria cercar-hi un aspecte de cohesió social i, per tant, identitari, independentment que es tracti d’un ritu de caire religiós o festiu. Un bon exemple el podem trobar precisament a l’Alta Ribagorça, on les falles (entre altres elements) van ser utilitzades com un tret identitari i promocional de la comarca a partir de l’any 1987, quan aquesta passa a ser una realitat jurídica i administrativa, deslligada del Pallars Jussà, del qual fins llavors havia format part. n

recerques

173

Fallaire amb un rantiner encès al faro de Taüll, a punt d’iniciar la baixada fins al poble (18/07/2008). Oriol Riart Arnalot

notEs (1) Hi ha zones de l’Alta Ribagorça en què el mot falla se substitueix pel de rantiner, que no deixa de ser una de les tantes tipologies de falles que ens hem anat trobant. (2) Topònim que descriu, en la majoria de pobles on es baixen falles, el lloc a la muntanya on s’hi fa una o diverses fogueres que serveixen als fallaires per encendre les respectives falles i ser el punt de partida del descens. (3) Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Volum 3: D-FI. 2a ed. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1982. ISBN: 84-7256. (4) Falles d’Isil. Alt Àneu. Memòria documentada sobre la història, característiques actuals, elements i implantació de la festa. Dins del Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya. Barcelona, 4 de març de 2010. http://patrimonifestiu.cultura.gencat.cat/Cicles-festius/ Sant-Joan/La-festa-de-les-falles-d-Isil (5) Amades, Joan. Costumari Català, El curs de l’any. Volum IV: Estiu. Barcelona. Salvat, 1953, p. 51. (6) «Del bosc de Canigó són los fallaires / que dansen, fent coetejar pels aires / ses trenta enceses falles com trenta serps de foc; / en sardana fantàstica voltegen / i de mà en mà tirades espurnegen, / de bruixes i dimonis com estrafent un joc.» (7) http://www.icc.cat (8) Isidre Micàs, Alins 23/05/2010. (9) Oriol Cardona Isus, conversa via telefònica, Espot 10/06/2010. (10) La relació de les entrevistes per comarques i pobles és la següent: Pallars Sobirà, Alins: 4 persones; Alós d’Isil: 1; Isil: 5; Sorpe: 2; València d’Àneu: 2. Alta Ribagorça, Barruera: 2; Boí: 2; Casós: 2; Durro: 1; Erill la Vall: 3; el Pont de Suert: 3; Vilaller: 1. Ribagorça aragonesa: Aneto: 1; Bonansa: 2; Casta-

nesa: 4; San Juan de Plan: 1. Val d’Aran: Les: 2. Segrià: Lleida: 3. (11) Roset Aura, Jordi. Entrevista feta el dia 03/05/2008 a Isil. És l’entrevista núm. 007. (12) Aquestes fogueres i aquest significat no s’han d’entendre de cap de les maneres en un sentit higiènic, que és molt diferent i no hi té res a veure. (13) Guió per al treball de recerca i documentació «La catalogació de les falles del Pirineu» presentat a l’IPEC. (14) Albert Roca Álvarez. Doctor en antropologia social i cultural per la Universitat de Barcelona i professor titular de la Universitat de Lleida. Entrevista feta el dia 08/06/2010 a Lleida. És la núm. 032. (15) Turull Rubirat, Albert. Entrevista feta el dia 15/05/2010 a Lleida. És l’entrevista núm. 029. (16) Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Volum 3: D-FI. 2a ed. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1982. ISBN: 84-7256. (17) A la Val d’Aran és Haro o Taro, i en molts llocs de la Ribagorça aragonesa és l’equivalent a foro. (18) Coromines, Joan. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Volum 3: D-FI. 2a ed. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1982. ISBN: 84-7256. (19) Coello Ivars, Antoni; Larrègula Badia, Ramon. L’organització administrativa a l’Alta Ribagorça (segles x, xi, xii i xiii). Lleida: Ass. Museu i Estudis de la Ribagorça, 1990, p. 47, 48. (20) Coll Marti, Pep. Entrevista realitzada el dia 06/05/2010 a Lleida. És l’entrevista núm. 027. (21) Amades, Joan. Costumari català. El curs de l’any. Volum 4: Estiu. Barcelona: Salvat, 1953. 1091, p. 51.

174

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Arqueologia visual de l’exili català Arribada i establiment d’exiliats catalans a l’Argentina (1939-1945)

Diana Arias i Jorgelina Barrera Contraplano Lad.

«A

rqueologia visual de l’exili català republicà a la província de Buenos Aires» va ser una proposta d’un equip de Contraplano, Lad., d’una licitació sobre patrimoni etnològic del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalaunya (IPECDocumentació 2009-2010) i una convocatòria del Memorial Democràtic de Catalunya sobre memòria democràtica (2009-2010). Al projecte es va proposar la recopilació dels aspectes visuals generats durant l’arribada i l’establiment dels exiliats catalans a l’Argentina (província de Buenos Aires), a partir de la reflexió envers la diàspora política de començaments del segle xx arran de la Guerra Civil espanyola. Més enllà de les ja conegudes i emblemàtiques històries dels intel·lectuals, els científics i els artistes catalans de l’exili argentí, també cercàvem documents visuals de ciutadans fins ara anònims que van pertànyer o van col·laborar amb les diferents associacions de catalans republicans i anarquistes que van acompanyar Catalunya des de la distància amb activisme polític i accions d’ajuda humanitària, com ara l’enviament de queviures i roba cap a una Catalunya perseguida. Quan parlem d’aspectes visuals ens referim a les imatges produïdes durant

aquest temps, és a dir al conglomerat de signes culturals, socials i polítics que sintetitzen formes de pensar i fer d’aquella època, com ara les relacions de gènere, en el marc de l’activisme polític i la relació amb un país deixat per força, on la noció d’esdeveniment serveix d’horitzó per saber quins moments es consideraven dignes de ser capturats, des de la sortida i l’arribada d’un vaixell (Winnipeg, Massiglia, Florida, Groix, etc.) fins als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Buenos Aires (1941), passant per l’àlbum familiar i la premsa local i les produccions editorials catalanes en aquell moment, com ara les revistes Catalunya, Ressorgiment, Revista Catalunya, etc. L’esclat i la fi de la Guerra Civil van significar un punt d’inflexió en les ac-

tivitats dels catalans emigrats (els no forçats i els forçats) que marcaria una diferència entre la nostàlgia d’un país llunyà i la necessitat d’implicació en els esdeveniments que assolaven tot Europa amb la Segona Guerra Mundial i significaven la repressió de les idees republicanes a Espanya i Catalunya. El punt de partida de la investigació van ser els arxius, documents i imatges de les diferents agrupacions i associacions de catalans a Buenos Aires implicades en aquesta nova forma de la presència catalana a Argentina. Aquestes organitzacions tenien distints idearis polítics i somnis republicans. De fet, es donaven conflictes a l’interior de la comunitat catalana de l’època, a causa de la diversa concepció de l’estatut geopolític de Catalu-

Imatges d’en Joan Rocamora durant la Guerra Civil espanyola.

Documentació

nya, però coincidien en la salvaguarda del patrimoni cultural i polític de la seva nació.

El concepte d’arqueologia visual El concepte d’arqueologia vinculat amb les imatges visuals ha estat aplicat per diversos investigadors i teòrics, però no existeix una definició ni una pràctica uniforme respecte la seva utilització quant a la metodologia de l’ús ni als resultats posteriors relacionats amb la implementació de la imatge fotogràfica en el context del treball de camp i la formalització de les investigacions. En aquest sentit, la mirada i la seva construcció sociocultural i històrica és un factor rellevant. Autors com Bourdieu, Laplantine, Monnet, Berger, Ardevol, Shanks, Barthes, Benjamin i Banks, entre d’altres, proporcionen una anàlisi crítica sobre la producció i l’observació d’imatges visuals com a eina de coneixement i construcció de sentit des de la captura fins a l’àlbum familiar passant per l’anàlisi de les ciències socials i els estudis culturals. Quant al caràcter arqueològic i etnogràfic de les fotografies, aquest ha tingut diverses concepcions. Elizabeth Edwards (1992) l’aplica com una forma de seguiment de les transformacions de les fotografies a través del temps

Jocs Florals a Buenos Aires (s/d).

des de la captura, és a dir, les traces de la cultura que experimenta la imatge fotogràfica. Per la seva part, Markus Shanks (2008) descriu una arqueologia dels mitjans visuals que pren la imatge fotogràfica com a element material objectiu que evidencia la producció cultural de les imatges i el seu arrelament en capacitat d’observació de l’ésser humà que recull i reconeix pautes socioculturals i històriques mitjançant l’observació de les imatges. En aquesta mateixa línia Jay Ruby (1996) considera les fotografies com a artefactes socialment construïts que vehiculen informació culturalment construïda de la mirada del fotògraf i d’allò fotografiat. Dánae Fiore i María Lydia Varela (2010) assumeixen la importància de la mirada en l’ús arqueològic de la fotografia i donen un pas endavant perquè fan el que anomenen «arqueología con fotografías». Segons les autores, fins ara el que s’ha fet és arqueologia de les fotografies. Una arqueologia amb les fotografies aplegaria tant els fotògrafs com les persones fotografiades, és a dir la combinació de mirar i ésser mirat en diversos treballs de camp etnogràfics fets sobre els fueguinos i la regió fueguina en diverses èpoques. L’anàlisi de les fotografies dels etnògrafs s’utilitza per reconstruir aquesta doble via que dóna pas a l’ob-

recerques

175

jecte material i imatge visual de la fotografia, però també per sistematitzar els elements d’anàlisi de la investigació mitjançant una sèrie de variables sobre la fotografia i els fotografiats com ara la descripció de la foto, les dades de l’individu fotografiat, la cultura material que evidencien i altres dades, com la presència o absència d’estructures autòctones o el paisatge. El recull analitza la producció de les fotografies i els habitants de la Terra del Foc mateixos, amb una reflexió sobre la relació entre paraules i imatges que es desplega en un text d’anàlisi sobre els dos aspectes mencionats abans i acaba amb una selecció d’imatges acompanyades de text que segons les autores té valor per si mateixa. Fent èmfasi en la significació pròpia de cada imatge i la seva relació referencial amb les paraules. L’arqueologia visual de l’exili català a Buenos Aires assumeix la construcció sociocultural de les imatges, la seva capacitat per vincular passat i present. Les fotografies es prenen com a objectes visuals, és a dir com a artefactes que evidencien no solament aquesta construcció dels actors socials que es troben a la captura sinó també l’element vinculat amb la memòria individual i col·lectiva, a partir d’una exploració del que és sensible: la història familiar. En aquest sentit, i des del punt de vis-

176

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

ta arqueològic, és una dada, un vestigi, una empremta d’esdeveniments particulars (microfenòmens) que es relacionen amb fenòmens més amplis en un context sociocultural i històric determinat que pren noves dimensions amb la seva observació posterior. A través de la foto-elicitació s’introdueix la participació de l’informant com a part de l’anàlisi de les imatges en si mateixes, tant com de la seva relació amb les fotografies i finalment la relació d’aquestes amb pràctiques i esdeveniments més amplis. En la mesura que aquesta investigació indaga la memòria oral i visual al voltant dels desplaçaments forçats de ciutadans catalans arran de la Guerra Civil espanyola, la memòria té un paper fonamental, tant com la imaginació i la interpretació. Quant a les fotografies dels àlbums familiars, els informants reconstrueixen les històries sentides, però hi tenen molts forats que omplen amb suposicions, records febles i a vegades preguntes. El primer arqueòleg en aquesta investigació és l’informant que havia de cercar i triar imatges sobre el viatge dels seus avantpassats cap a l’Argentina. La sistematització posterior de les imatges ens ha permès reconstruir històries familiars i reflexionar al voltant del paper de les imatges en la investigació etnogràfica i històrica. En aquest sentit, aquesta investigació no ha estat aliena a la reflexió sobre la relació entre imatges i paraules. Partim de la base que una sola imatge és plena d’informació. Però hem introduït les seqüències com a estratègia narrativa, on cada fotografia és una unitat vinculada amb les altres i les relacions visuals de la qual generen narratives específiques, que aborden i apleguen el conjunt dels testimonis i la mirada de l’equip d’investigació.

Juliol 2012

Núm. 38

Sardanes en un parc de Buenos Aires (s/d).

La foto-elicitació en l’arqueologia visual de l’exili Plantejar una arqueologia visual de l’exili català a Buenos Aires ens va portar a explorar diferents dispositius per accedir a les experiències viscudes pels migrants. Dispositius visuals que representessin la memòria d’aquells anys en guerra, dels trajectes fets, les petjades dels quals estaven marcades en les fotografies, en els relats dels seus protagonistes.

El treball de l’entrevista amb les fotos, la foto-elicitació, ens permet un doble joc. D’una banda l’entrevistat fa un exercici de memòria i reflexió a través de les fotos seleccionades, i de l’altra les investigadores faran l’anàlisi per a l’arqueologia sostinguda en la contraposició del fotografiat, el que s’ha gravat amb la càmera de vídeo i el que s’ha plasmat a la «fitxa arqueològica». L’ús de la foto-elicitació comporta una metodologia important que s’ha de tenir en compte per a l’anàlisi i el coneixement del grup observat. Es poden destacar tres punts importants: primer, la foto-elicitació ens apropa a les interpretacions que els interlocutors tenen de la seva experiència amb la guerra, el viatge, l’exili. D’aquesta manera s’obtenen noves dades a partir dels relats dels informants davant les fotos.

L’enviament de queviures des de Buenos Aires va significar una oportunitat de negoci per a les navilieres però també la mobilització de la solidaritat envers les mancances generades per la Guerra Civil a Catalunya.

Així, el relat de l’entrevistat, a través de la foto-elicitació, és el que ens indica quines empremtes hi ha en aquestes fotografies; ell és qui els dóna sentit. Un altre element a tenir en compte és la selecció de fotografies per a l’entrevista; aquesta selecció forma part del cos interpretatiu. En aquest sentit els àlbums són part important del relat de l’arqueologia visual. Les seves pàgines ens porten a llegir la interpretació i el sentit que tenen aquestes fotografies a través de la disposició, de l’ordre

Documentació

cronològic, temporal, atemporal, etc. En segon lloc, ens permet reflexionar sobre la realitat observada, ens ajuda a observar significativament, a preguntar-nos què ens diuen aquestes imatges obtingudes. I tercer, la foto-elicitació registrada amb la càmera de vídeo, com a recurs narratiu, ens permet veure «la síntesis entre el presente y el pasado, a través de las reflexiones de los interlocutores».(1) Fotografies, àlbums i foto-elicitació «La secuencia se ha convertido en un campo de coexistencia como el campo de la memoria. Las fotografías así dispuestas son reintegradas a un contexto vivo: por supuesto no al contexto temporal original del que fueran tomadas -eso es imposible- sino a un contexto de experiencia. Y ahí, su ambigüedad por fin deviene verdadera. Permite que el pensamiento se adueñe de lo que muestran. El mundo que develan, congelado, se vuelve manejable. La información que contienen se deja penetrar por el sentimiento. Las apariencias devienen lenguaje de una vida vivida.» (J. Berger, 289: 2007)

L’àlbum d’en Jordi mostra el context d’experiència del qual parla Berger, on acudim a diferents moments i expe riències i on aquesta ambigüitat esdevé vertadera en el sentit que les seqüències de l’àlbum deixen entreveure les pràctiques familiars, de relació, etc. que ens expliquen en els seus relats orals. L’àlbum està molt connectat amb els relats de les experiències familiars. En canvi en la selecció d’en Francisco acudim a uns records «borrosos» discontinus, de la seva trajectòria a Barcelona, de l’experiència del viatge, de l’arribada a l’Argentina. Hi ha una fotografia de la seva mare que no li permet reconèixer-la com a tal, que no pot relacionar amb la imatge d’ella, amb els records que té de la imatge d’ella. Però és la fotografia com a ens irrefutable da-

recerques

177

són objectes observats, molt presents. La Mariana porta una fotocòpia d’una fotografia de la seva àvia a cada actuació teatral en què participa. La fotografia, i en aquest cas la fotocòpia, esdevé un dispositiu apte per establir exercicis de memòria, records, i d’aquesta manera es torna un objecte preuat. (foto 6).

En Francisco i els seus pares al vaixell Provença, cap a Buenos Aires (s/d).

vant l’oblit i la desmemòria que imposa la certesa dels retratats. En Francisco no reconeix la seva mare, però la fotografia li diu que és ella (foto 5). A la foto-elicitació, les fotografies es tornen testimoni, testimoni i relat. Són un punt de partida per enllaçar històries, records, constatar trajectes, recorreguts. En el treball fet amb els diferents participants vam poder veure la relació que cadascun tenia amb les fotografies. En el cas de la Mariana, d’en Jordi, les fotografies transiten quotidianament,

En el cas d’en Francisco, les fotografies dels seus pares van ser un tresor amagat per la seva madrastra Ángela; ella mai no li havia mostrat les fotos de la seva mare, del viatge. En Francisco les descobreix una vegada morta l’Ángela. En aquest cas les fotografies es van tornar un objecte valuós en el sentit que van romandre ocultes potser per por de despertar records tristos en un nen. I van recuperar un altre valor quan van ser trobades i van revelar els records gairebé borrosos de la imatge de la seva mare, del viatge, de Barcelona. I aquí es pot destacar el que formula J. Berger, que tota fotografia representa dos missatges: un de relatiu a l’esdeveniment fotogràfic i un altre de relatiu al cop de discontinuïtat. I en el cas de les fotografies d’en Francisco, «la fotografía es más traumática que la mayoría de los recuerdos o evocaciones porque parece confirmar, proféticamente, la posterior discontinuidad creada por la ausencia o la muerte». (J. Berger, 87:2007).

L’original i la còpia de la fotografia d’una escena teatral protagonitzada per l’àvia de la Mariana. La fotocòpia d’aquesta fotografia acompanya la Mariana a cada actuació teatral.

178

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

L’àlbum de fotografies del Jordi i l’Ignasi L’àlbum de fotografies es converteix així en un dispositiu arqueològic visual vàlid per accedir als records, els significats, els imaginaris. La selecció, l’ordenació, la presentació d’aquest objecte, ens parla d’històries que són construïdes a través de l’anar i venir d’espais, temps, paisatges i retrats. Les fotogra fies d’aquests àlbums amaguen infinitat d’històries. Potser l’estat d’exili permanent i l’enyorança provoquin en el fet fotogràfic una sort de memòria tangible de la història familiar.

Algunes pàgines de l’àlbum només transiten per la confusió, el dubte, si és un lloc o és un altre, si és una plaça o una altra, si és Badalona o Buenos Aires (foto 7). Solament hi ha certeses en la companyia, en les mirades que es dirigeixen a la càmera, certesa en l’actitud del fotògraf que també s’ubica a l’altura del nen. Aquesta certesa afectiva també està representada en unes altres fotografies, on novament acudim als mateixos gestos i postures ubicats en un altre lloc, potser un altre país. I en altres pàgines de l’àlbum trobem més exemples d’això. En l’experiència de la foto-elicitació, acudim a unes formes narratives per part dels participants que ens mostren com a través d’aquesta selecció d’imatges es fa visible la memòria. L’acció de seleccionar les fotografies, d’ubicar-les en una determinada seqüència, ens apropa a la percepció que té cada participant amb els trajectes que van anar delineant-se en el transcurs de la seva vida, en relació amb la guerra, la postguerra, el viatge, l’encontre amb altres cultures, altres costums.

Juliol 2012

Núm. 38

En aquests relats fotogràfics d’emigrats econòmics, exiliats polítics, veiem els trajectes plasmats a les seves fotos, però també sentim la construcció d’aquests trajectes a través del relat oral. Un relat oral que transparenta aquests recorreguts culturals a través de l’idioma. Quan les paraules en català es confonen o intercalen amb les paraules «argentines». En l’exili català la qüestió de la llengua és central, perquè a través d’ella es protegeix la cultura, una cultura censurada a la seva pròpia terra. És per això que l’experiència del viatge no solament els donava la possibilitat de continuar vivint, en el cas dels polítics perseguits, o de combatre la gana, dels que van emigrar en la postguerra, sinó d’expressar-se en el seu propi idioma. Parlar la llengua prohibida també es converteix en un acte de memòria, de reafirmació d’una cultura que pot sobreviure en una altra terra. n

notEs (1) Barrera, Jorgelina. «Reflexiones sobre el uso de la cámara de vídeo en el trabajo de campo: el caso del centro social okupado Can Masdeu». Revista de Antropología Social Ankulegi [Sant Sebastià, Espanya], núm. 11 (desembre 2007), p. 41-53.

Bibliografia

Berger, J.; Morh, J. Un séptimo hombre. Madrid: Huerga Fierro editores, 2002. Berger, J.; Morh, J. Otra manera de contar. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2007. Fiore, D.; Varela M. L. Memorias de papel, una arqueología visual de las fotografías de pueblos originarios fueguinos. Buenos Aires: Editorial Dunken, 2009.

Arxius fotogràfics

Arxiu particular de Maricel Rocamora Arxiu de L’Obra Cultural Catalana Arxiu particular de Francisco Sallès Arxiu particular de Mariana Vergara Arxiu particular de Jordi d’Escalada Arxiu digital de l’arqueologia visual de l’exili català republicà a la província de Buenos Aires (1939-1945)

En Jordi i el seu pare, l’Abel, en diferents places i patis de Barcelona i Buenos Aires (s/d).

Documentació

recerques

179

Oficis tradicionals en fires i mercats de l’Empordà Un estudi de l’ús social i econòmic del patrimoni etnològic Antoni Rojas, Eliseu Carbonell i Gabriel Alcalde Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i Universitat de Girona

mb la recerca que resumim en aquest article aportem una primera aproximació a l’ús social i econòmic dels oficis tradicionals presents en fires i mercats temàtics d’oficis que actualment es fan a les comarques del Baix Empordà i l’Alt Empordà. L’objectiu d’aquesta recerca feta en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya ha estat documentar etnogràficament els diferents oficis analitzant, d’una banda, la relació de cada un dels oficis representats amb les formes artesanes preindustrials de producció, i, en segon lloc, calibrar la importància d’aquestes representacions teatralitzades de la producció artesana en l’activitat general dels artesans que actualment acudeixen a aquestes fires i mercats. D’aquesta manera s’ha posat atenció a documentar la patrimonialització d’una activitat artesana a partir tant de la referència cultural com de l’econòmica, és a dir, veure com una activitat que, per una banda compleix una funció social i cultural de conservació i transmissió del patrimoni etnològic, serveix també com a estratègia econòmica de producció i distribució per a un determinat col·lectiu d’artesans. La metodologia d’aquesta recerca ha estat principalment el treball de camp

etnogràfic, que ens ha permès recollir dades sobre les fires i mercats d’oficis, la pròpia dramatització dels oficis i els artesans que les porten a terme. També s’han fet un conjunt de 21 entrevistes semiestructurades, tant a artesans i treballadors d’oficis que acudeixen habitualment a aquestes fires empordaneses com als agents que les organitzen. Finalment s’ha tingut en compte també la recerca documental, consultant la bibliografia disponible, els documents i el rastreig de pàgines web. També s’han recollit dades quantitatives referents a les fires d’oficis a través de consultes telefòniques amb els ajuntaments del Baix i l’Alt Empordà que porten a terme aquestes activitats. Les mostres d’oficis com a esdeveniment cultural i turístic La celebració de mostres d’oficis a Catalunya s’ha consolidat com una activitat ben present i estesa en el conjunt de municipis (Rojas, 2010). Actualment es documenten a tot el territori català al votant de 90 fires, festes o mostres on es promouen i es recreen els oficis tradicionals. Al Baix i l’Alt Empordà es fan un total de 7 esdeveniments d’aquestes característiques.

Aquestes mostres d’oficis les podem emmarcar en un creixement general del nombre d’esdeveniments temàtics a Catalunya. En aquest sentit es fan al voltant de 80 esdeveniments dedicats

a la divulgació o recreació de la història (Rojas, 2010), en què destaquen les fires medievals i 140 fires on el tema principal és un producte gastronòmic. Aquests esdeveniments s’han consolidat dins de l’oferta lúdica, festiva i turística de les poblacions catalanes. La divulgació de la història i de les tradicions, i la promoció del patrimoni cultural en general sovint estan estretament lligades a estratègies vinculades al turisme o a accions encaminades al desenvolupament local i regional (Bescuides et al., 2002). Actualment el sector turístic veu la necessitat de generar noves propostes que revitalitzin el turisme (Long, Robinson, 2004) i diverses actuacions han estat dirigides a explorar i posar en valor els potencials locals per tal de crear nous al·licients dins dels circuits turístics. En aquest context, la posada en valor del patrimoni etnològic, tal i com passa amb les accions per divulgar el passat històric, adquireix un important protagonisme en la generació de noves propostes turístiques (Wood, 2005). Turisme i cultura estan directament interrelacionats (Smith, Forest, 2009). El rigor o l’autenticitat de les mostres han de conviure amb la necessitat de crear un producte que atregui turistes. És per això que en alguns casos les activitats que s’ofereixen en aquests esdeveniments inclouen accions on la qualitat

180

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Festa de la Pela del Suro. Antoni Rojas/ICRPC

Fira del Vidre. Eliseu Carbonell/ICRPC

Concurs de gossos d’atura. Antoni Rojas/ICRPC

La Carbonera de Forallac. Antoni Rojas/ICRPC

i l’autenticitat combaten amb la necessitat de crear productes cridaners i que no comportin despeses elevades. Les mostres d’oficis de l’Empordà Actualment 32 comarques disposen de fires o mostres d’oficis. Per altra banda, un total de 72 municipis disposen almenys d’una fira d’oficis. El 8% de les mostres d’oficis a Catalunya es troben a l’Alt i el Baix Empordà. Festa del Vidre de Cistella (Alt Empordà) Festa organitzada des de l’Ajuntament de Cistella amb la col·laboració de gent del poble i centrada en l’artesania del vidre. Es fa sempre el tercer diumenge de maig. Al 2010 se’n va fer la 15a edició. Amb una població fixa de 280 persones, durant la celebració de la Festa es comptabilitzen al voltant de dos milers de visitants segons dades de l’Ajuntament.

Mostra de la Pedra i Picapedrers (Avinyonet de Puigventós, Alt Empordà) A Avinyonet es va fer el 2010 la tercera edició de la Mostra de la Pedra i Picapedrers, esdeveniment bianual que busca recuperar un patrimoni material i cultural que fins no fa tant fou clau en la vida econòmica i social del poble. Festa de la Sal i l’Anxova de l’Escala (Alt Empordà) A la Festa es representen totes les fases i activitats relacionades amb la sal i la pesca de l’anxova: des de la descarregada de la sal, passant per la mostra de l’ofici del boter que feia el recipient on s’envasaven en conserva de sal les anxoves fins a la preparació d’aquestes. El 2010 se’n va fer la XIII edició. Concurs de Gossos d’Atura (Torroella de Montgrí, Baix Empordà) El Concurs de Gossos d’Atura s’em-

marca dins de la Fira de Sant Andreu. Està organitzada per l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, des de les regidories o àrees de promoció econòmica. El 2010 se’n va fer la XIX edició. Festa de la Pela del Suro (Llofriu, Baix Empordà) Mostra organitzada pel Museu del Suro de Palafrugell. Al juny del 2010 va tenir lloc la desena edició amb l’objectiu de fer transcendir el món del suro i donar a conèixer una activitat, la pela del suro, que encara perviu en les mateixes formes i roman amagada al bosc. Un objectiu, més propi del museu, és projectar-se més enllà de les seves quatre parets (Espadalé 1993, 1994). Cuita de forns de rajolers de les gavarres (Fitor, Forallac, Baix Empordà) Entre les motivacions de la celebració d’aquesta activitat es troba l’element patrimonial, la consciència de la importàn-

Documentació

recerques

181

Festa del Segar i del Batre. Eliseu Carbonell/ICRPC

cia de conservar i donar a conèixer un patrimoni material i immaterial de profund arrelament al territori. El nucli de la festa el conformen artesans ceramistes amb motivació recuperadora, defensora i divulgadora dels oficis relacionats amb la ceràmica i treballats a la manera tradicional, en els forns de què les Gavarres en són plenes. Durant el 2010 se’n va portar a terme la IV edició.

Festa del Segar i el Batre (Sant Climent de Peralta, Forallac, Baix Empordà) La Festa del Segar i el Batre difon les activitats d’aquest ofici tal com es feia abans. Destaquen els procediments de batre les garbes i fer el paller, dues activitats de la pagesia que s’han anat oblidant en els nostres temps. El 2010 se’n va fer la XV edició.

La carbonera (Sant Climent de Peralta, Forallac, Baix Empordà) Aquesta mostra dóna a conèixer l’ofici de carboner (Rovira, Andreu, 2008), amb forta tradició a les Gavarres, però que d’ençà dels anys cinquanta del segle passat gairebé ha desaparegut. Entre els objectius de la mostra es troben els de promocionar el dinamisme social que va sempre associat a aquest tipus de mostres que tiren endavant els mateixos veïns, donar projecció al municipi i (re)valorar i promocionar el seu ric patrimoni. El 2010 se’n va fer la XVII edició.

Radiografia de les fires d’oficis a l’Empordà El conjunt de mostres d’oficis identificades a l’Alt i el Baix Empordà disposen de diversos elements en comú. Són esdeveniments que majoritàriament es fan a l’aire lliure, de curta durada, habitualment ocupant un cap de setmana, és a dir, entre un i tres dies.

Un dels elements comuns que les identifica és la selecció d’elements del patrimoni etnològic, la història, les tradicions i els oficis com a eix temàtic central.

En la totalitat d’aquests esdeveniments es detecta una voluntat de recrear una activitat artesana, a través de la demostració de tècniques i procediments relacionats amb els oficis. Entre els objectius, a banda de promocionar determinats oficis en perill d’extinció o desapareguts, també s’inclou el de difondre la història i el patrimoni cultural local, i al mateix temps, difondre el patrimoni cultural tangible i intangible corresponent al passat de les poblacions i comunitats. La meitat d’aquestes mostres no tenen un component comercial i pràcticament la totalitat tenen un alt component de difusió del patrimoni cultural. Vinculació dels oficis amb el territori Del conjunt de mostres de l’Empordà, 7 estan vinculades amb el territori. Un cas molt il·lustratiu, per exemple, és la

182

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Festa de la Pela del Suro, a causa de la seva vinculació amb el territori i del seu passat i present surer. En aquest cas hi ha una aposta per la promoció de l’activitat surera en clar procés de declivi. La Festa de la Pela del Suro representa, doncs, la voluntat de difondre una activitat que forma part de la identitat del territori. Un altre cas, la Mostra de Picapedrers, té un fort lligam amb l’espai natural de la Garriga. Per tant, són esdeveniments que incentiven i promouen la identitat col·lectiva (De Bres, Davis, 2001). Una de les mostres analitzades en aquest procés de documentació no està vinculada al territori i, per tant, el fet que es faci no respon a una motivació per promocionar activitats vinculades a la població on se celebren sinó a una voluntat de promocionar les localitats fent servir algun mitjà, en aquest cas, els oficis. Per tant, algunes mostres, com la Fira del Vidre, es podrien dur a terme en qualsevol altre territori perquè no disposen d’una vinculació amb la localitat on es fa ni amb els seus habitants. Aquesta és la gran diferència. La Festa de Llofriu representa les mostres que no es poden explicar sense entendre la seva relació amb el territori per la vinculació amb l’activitat surera a Palafrugell. En aquest cas l’objectiu principal és difondre l’ofici. En canvi la Fira del Vidre representa el grup de mostres que difonen un ofici, però sense ser el principal objectiu. De les motivacions detectades a través de les entrevistes podem fer dos grans grups: motivació per promocionar les localitats fent servir algun mitjà. En aquest cas la difusió és un mitjà per assolir altres objectius i mostres que no es poden explicar sense entendre la seva relació amb el territori. En aquest cas la difusió és una finalitat. Factors per fer les mostres d’oficis a l’Empordà La percepció d’organitzadors En les entrevistes que s’han fet els organitzadors manifesten un seguit d’ob-

Juliol 2012

Núm. 38

jectius; alguns dels verbs més utilitzats són recuperar – difondre – promocionar – escenificar. Entre els objectius que declaren els organitzadors estan els de «mantenir la memòria col·lectiva», «activar la cohesió social», promoure una «unió de veïns per celebrar un passat comú», «donar a conèixer un ofici a la mateixa població local i no només al visitant». Així, s’entenen les mostres com a «part d’una estratègia patrimonialitzadora». De les entrevistes fetes a alcaldes, regidors tècnics i artesans es desprenen diversos factors que motiven la celebració de les mostres d’oficis analitzades. La divulgació i promoció dels pobles i el seu patrimoni etnològic: la difusió i promoció d’oficis tradicionals; les estratègies d’activació de l’economia local; l’interès turístic i la dinamització social del municipi. La percepció d’artesans i treballadors Durant el procés d’entrevistes s’ha captat l’opinió de diversos participants en aquestes mostres, treballadors retirats o en actiu que fan mostres del seu ofici. També artesans en actiu que porten el seu producte a les fires i mercats per vendre’l i alguns dels quals treballen in situ per mostrar al públic els processos del seu ofici. O bé artesans retirats que fan mostres de la seva activitat amb només una pretensió didàctica.

Entre els artesans que assisteixen a les mostres podríem distingir els que utilitzen tècniques tradicionals i els que han incorporat tècniques modernes en els seus oficis. Les festes i fires són vistes per alguns dels entrevistats com una manera de difondre els oficis a què s’havien dedicat. Aquests veuen les fires com una oportunitat de difondre coneixements d’una activitat artesana. Es desprèn de les entrevistes una per-

Festa de la Sal i de l’Anxova. Eliseu Carbonell/ICRPC

cepció generalitzada que les mostres són útils per a la difusió dels oficis tot i que amb un abast limitat. Es constata també una visió de les mostres com a eines per activar econòmicament les seves activitats artesanes i donar sortida al producte. En aquest sentit les entenen com a part de la compaginació de la seva activitat econòmica: encàrrecs, tallers, etc. Tanmateix, els artesans destaquen que tot i la gran assistència de visitants actualment hi ha poques vendes amb una forta davallada a partir de la crisi econòmica. Per tant, qualifiquen els visitants com a observadors, però no com a compradors. Es demana, en general, més implicació de l’administració, i se subratlla que es fa necessari un major suport a l’artesà i al mateix temps un major suport a les mateixes fires per tal que puguin créixer i oferir una bona qualitat. En aquest sentit hi ha una reclamació de més pedagogia per valorar el pro-

Documentació

llar el seu producte. Del grau d’autenticitat depenen diversos factors entre els quals destaca el tipus d’organitzador de la mostra. Així, segurament hi haurà diferents percepcions segons si l’organitzador és un museu, un grup d’artesans, un departament d’un ajuntament, etc. Alguns dels entrevistats destaquen la importància del públic, tot i que no veuen favorable la massificació. Tanmateix, subratllen la necessitat de crear activitats per al visitant. També diferencien les mostres on el visitant és només espectador d’aquelles on també pot ser participatiu.

ducte artesà. Un dels punts en què coincideixen molts dels artesans és que el visitant no valora la qualitat del producte i, per tant, no accepta l’alt preu del producte. En general veuen el desenvolupament de l’ofici incompatible amb les lògiques de mercat actuals. En aquest sentit alguns han deixat d’assistir a determinades fires per la poca rendibilitat obtinguda. Altres, tot i manifestar els mateixos inconvenients, continuen assistint pel valor afegit de trobar-se amb altres artesans. De les entrevistes es desprenen diverses queixes comunes com la presència de revenedors, la queixa de l’alt preu que demanen alguns consistoris per posar la parada. Un element comú que es desprèn de les opinions dels artesans i de les persones que fan mostres dels seus oficis és una preferència per l’autenticitat de les mostres i una preferència per aquelles fires on l’artesà pugui treba-

Conclusions Les mostres d’oficis de l’Empordà les hem d’emmarcar en un seguit d’actuacions generalitzades dins d’una oferta cultural, d’oci i lleure dels municipis catalans. Des de fa diversos anys hi ha un declivi clar de determinats oficis, alguns dels quals havien format part de la primera font de recursos de les economies dels territoris on es desenvolupaven.

De la percepció dels artesans i no artesans que participen en les mostres es desprèn una voluntat de difondre els oficis als quals s’havien dedicat, o als quals encara s’hi dediquen, i una oportunitat de difondre coneixements tradicionals en perill de ser oblidats. Per altra banda, identifiquem un ús de les mostres per activar econòmicament les activitats artesanes. Les entrevistes fetes a tècnics d’ajuntaments, alcaldes, artesans i profes sionals de museus mostren clarament com, a banda de les diferències assenyalades, les mostres assoleixen funcions de promoció dels territoris i localitats, funcions de suport als sectors econòmics tradicionals, la promoció i difusió d’oficis i, finalment, la confecció d’estratègies turístiques d’abast petit i mitjà. n

recerques

183

Bibliografia

Bescuides, A.; Lee, M.; Mccormick, P. «Residents”: Perceptions of the cultural benefits of tourism». Annals of Tourism Research 29 (2), 2002. De Bres, K.; Davis, J. «Celebrating group and place identity: A case study a new regional festival». Tourism Geographies 3, 2001. Espadalé, J. «El Museu del Suro de Palafrugell». Revista d’Etnologia de Catalunya [Barcelona], núm. 5, 1994. Espadalé, J. «Dossier d’arqueologia industrial: El cas de la indústria surotapera». Revista de Girona [Girona], núm. 16, 1993. Long, P., Robinson, M. (ed.) Festivals and Tourism: Marketing, Management and Evaluation. Sunderland: Business Education Publishers Ltd., 2004. Rojas, A. «Shaping the tourist offer: the role of fairs and street markets in disseminating cultural heritage». A: Proceedings of the International Conference on Tourism Development and Management. Illa de Kos, Grècia 11-14 setembre de 2009. International Association for Tourism Policy, 2010. Rovira, J.; Andreu, M. «Les carboneres». Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos [Figueres], núm. 39, 2008. Wood, E. «Measuring the economic and social impacts of local authority events». International Journal of Public Sector. Vol. 18 (1), 2005.

184

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

El Fons Fotogràfic de Claudi Gómez Grau Una mirada etnològica

Montse Graells Vilardosa Museu Comarcal de Cervera

l Fons Fotogràfic Gómez Grau és un fons privat que es troba a Cervera (la Segarra) i té un copiós nombre de fotografies fetes des dels anys vint fins als anys vuitanta del segle xx. Aquestes dates límit es corresponen amb les de la vida del fotògraf, Claudi Gómez Grau (1907-1989), iniciador d’aquest fons, que va començar com a fotògraf d’una manera amateur i que ben aviat es va decantar pel món del cinema, concretament per la foto fixa.

producció fotogràfica i en com estava en l’actualitat aquest fons. Calia, per tant, disposar d’un inventari i documentar les fotografies per permetre fer més fàcil i assequible la consulta als que hi estaven interessats, els quals moltes vegades hi han arribat per altres vies, com ara a través del fons fotogràfic de l’Arxiu Comarcal de la Segarra o de fotografies que han estat publicades en treballs d’autors d’origen segarrenc i en diverses especialitats.

La iniciativa d’inventariar i documentar aquest fons va partir del Museu Comarcal de Cervera, des d’on hom era conscient de la seva importància. Ja abans d’estar inventariat, el fons es trobava a l’abast de molts historiadors gràcies als treballs previs que s’havien fet, com l’edició d’un CD de fotografies l’any 2000 pel Centre Municipal de Cultura de Cervera que va servir de base per a la Història Gràfica de la Segarra (2001), així com altres coneixedors d’aquest fons privat, amb un cert accés a través del seu propietari actual.

La recerca que aquí presentem s’inscriu dins els programes IPEC-Documentació de la convocatòria 2008-2010 del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. El projecte va ser presentat pel Museu Comarcal de Cervera, amb la primera motivació d’inventariar i documentar el major nombre de fotografies que componen el Fons Fotogràfic Gómez Grau, i d’aquesta manera posar-lo a l’abast del públic en general, com una eina més per conèixer la fotografia com a document social i rendibilitzar aquest fons, compost d’unes quinze mil fotografies.

Així ja l’any 2005 va produir una exposició que difonia la figura i el treball d’aquest fotògraf segarrenc,(1) en Claudi Gómez Grau, exposició que va evidenciar de nou que calia aprofundir més en la coneixença de la seva

El fotògraf objectiu de la recerca Claudi Gómez Grau (Cervera 1907 – Lleida 1989) fou un distingit fotògraf que va desenvolupar una llarga, interessant i fructífera trajectòria professional

molt vinculada a un territori concret com és la Segarra, però que en moltes ocasions i gràcies a importants encàrrecs vinguts de la mà d’Agustí Duran i Sanpere, important historiador i amic, va sobrepassar límits territorials, i també temàtics, tècnics i funcionals. Cal dir que Claudi Gómez Grau va arribar d’una forma amateur a la fotografia, ja que estava destinat a seguir l’ofici patern de barber, però la seva mentalitat oberta, la curiositat per aprendre i la fascinació que de ben jove li va suscitar la imatge, tant la fixa —la fotografia— com la imatge en moviment —el cinema—, el van conduir per aquest camí, i com hem dit, va esdevenir professional gràcies al seu treball constant i d’aprenentatge d’una manera autodidacta. La primera referència de Claudi Gómez Grau i la seva vinculació amb la fotografia la trobem quan és un adolescent, l’any 1923,(2) any en què va rebre una càmera fotogràfica com a regal del seu padrí de bateig, l’historiador cerverí Agustí Duran i Sanpere, amb qui la seva família estava molt unida tant per relacions personals, d’amistat, com per relacions professionals: el pare de Claudi Gómez Grau, Frederic Gómez Gabernet, era el seu administrador a Cervera i un amatent col·laborador en temes de cultura; fou l’arxiver municipal i membre clau en l’inici del Museu Comarcal de Cervera, i col·laborador, juntament

Documentació

recerques

185

amb el seu fill Claudi, en el salvament d’arxius en el període de la Guerra Civil, ja que era la persona de confiança de Duran i Sanpere a Cervera. Per tant, tenim un incipient fotògraf amb només 15 o 16 anys, que amb les seves fotografies, en primer lloc, il·lustra els treballs de l’historiador de Cervera tal com s’extreu de la correspondència existent al Fons Agustí Duran i Sanpere de l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG). Podem dir, doncs, que Claudi Gómez Grau arriba al món de la fotografia de la mà de Duran i el seu regal, però no podem saber si primer és la càmera o bé ja té aquesta afició a la fotografia. No podem afirmar si amb anterioritat a aquesta data del 1923 en Claudi Gómez ja fa fotogra fies; en tot cas considerem el 1923 com la data d’inici del seu fons, tot i que s’hi trobin algunes fotografies anteriors de les quals no es pot precisar l’autoria.

Fotografia de la desapareguda Torre de la Cadena, de la muralla medieval de Cervera (entre 1930 i 1935). El fotògraf com a cronista i com a fotògraf d’elements i paisatges de la seva Cervera natal. Claudi Gómez Grau

Trajectòria professional La trajectòria professional del fotògraf cerverí va ser llarga i fructífera, i va desenvolupar d’una manera molt intensa el que era la seva afició i la seva professió: la imatge, a través de dos mitjans, la fotografia i l’audiovisual, perquè si bé en aquesta recerca la part audiovisual s’ha obviat, hem de fer esment que Claudi Gómez Grau, a partir del 1950, quan es va establir a Madrid, es va dedicar plenament al cinema.

D’aquesta llarga trajectòria com a fotògraf cal destacar, segons les imatges que hem digitalitzat, les facetes diverses que la defineixen: Gómez Grau com a retratista. Pel seu objectiu van passar un gran nombre de segarrencs, immortalitzats en diversos moments de les seves vides, entre aquests molts membres de la seva família. Fotografia d’un esmolet a la plaça sant Miquel de Cervera. El fotògraf com a retratista i amb una visió etnogràfica, que mostra en moltes fotografies després d’ahver col·laborat amb l’etnògraf Ramon Violant i Simorra (1950?). Claudi Gómez Grau

Gómez Grau com a cronista de les diferents formes de vida i de treball

186

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Actuació dels Xiquests de Valls a la Festa Major de Cervera de l’any 1932. El fotògraf com a cronista de fets. D’aquesta imatge digitalitzada a partir del negatiu, al tractar-se d’ un acte de la festa major se’n coneix la data exacta (26/09/1932). Claudi Gómez Grau

de la Segarra. Una crònica en forma d’imatges gràfiques que ens atansa a unes feines tradicionals que, en la majoria dels casos, han desaparegut o s’han transformat en gran mesura amb la industrialització. Imatges importants en el nostre cas per al Museu del Blat i la Pagesia, una de les seus del Museu Comarcal de Cervera. Gómez Grau com a etnògraf. En la creació del Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol, vinculat a Agustí Duran i Sanpere. Aquest va organitzar diverses campanyes, en diferents indrets del Pirineu espanyol,

de recollida d’elements folklòrics populars. Un dels seus col·laboradors fou Ramon Violant i Simorra, qui a la campanya de l’estiu de 1942 va estar acompanyat, a proposta de Duran, pel fotògraf. Gómez Grau en el salvament d’arxius, també sota les directrius d’Agustí Duran en els anys de la Guerra Civil, documentant gràficament objectes que posaven en salvaguarda. Gómez Grau com a fotògraf d’art i paisatge, documentant peces d’art que il·lustraven molts dels treballs de Du-

ran, i que recollien imatges de tota la comarca, tant d’objectes, com d’arquitectura i dels mateixos pobles. Totes aquestes vessants queden recollides en l’inventari i catalogació que és només una petita mostra d’aquest immens fons. El treball fotogràfic de Claudi Gómez Grau, així doncs, no és només un importantíssim document estètic i de reconeixement d’indrets i personatges, o d’elements d’índole diversa, sinó que és, també, un document etnogràfic que ens transporta a uns anys i unes maneres que d’altra forma s’anirien perdent en l’oblit del temps.

Documentació

recerques

187

Objectius de la recerca L’objectiu principal de la recerca documentació «El Fons Fotogràfic Gómez Grau. Cervera» ha estat l’inventari i la catalogació del fons de fotografies fetes per Gómez Grau. En un principi, havíem plantejat que abordés tota la seva trajectòria professional. Un cop iniciada la recerca, tanmateix, vam creure convenient acotar aquest dilatat perío de de temps centrant els límits entre els seus inicis, a la dècada dels anys vint del segle xx, i la data en què es dedicarà a la fotografia fixa en cinema, a partir del 1950. És així fonamentalment per dos motius:

Gómez Grau s’estableix a Madrid el 1950, i canvia la seva orientació professional cap al cinema (que ja feia per afició). Continua fent algun treball a Cervera, ja que mai no perd el contacte i s’hi desplaça sempre que pot; El negoci de fotografia que havia establert a Cervera a principis dels anys quaranta del segle xx, un cop ell és a Madrid, el continuen la seva germana i el seu cunyat. En l’actualitat, és en mans del seu nebot i hereu d’aquest fons fotogràfic. Això fa que a partir d’aquesta data sigui complicat discernir l’autoria de les fotografies, tot i que sabem que ell en fa fins uns pocs anys abans de morir. Els objectius que s’han pretès assolir han estat els següents: Recerca, documentació i estudi de la correspondència que hi ha a l’Arxiu Comarcal de la Segarra entre Claudi Gómez Grau i les diferents persones amb qui es relaciona, on es poden trobar encàrrecs concrets. També ens permet de fer un esbós de la seva trajectòria professional. Destaca la correspondència que manté amb Agustí Duran i Sanpere i amb Ramon Violant i Simorra. Recull bibliogràfic i documentació del fons fotogràfic de Gómez Grau que es troba en arxius i centres de documentació.

Pagès ventant la batuda (entre 1930 i 1935). El fotògraf com a cronista en aquest cas documentant unes feines del camp en procés de desaparició a mitjans del segle xx (entre 1946 i 1960). Claudi Gómez Grau

Coneixement global de la col·lecció, que ha de permetre una primera aproximació a aquesta, el material, els suports de les fotografies, etc. Selecció d’una part del fons per a la seva documentació i inventari, després de la primera aproximació, per tal que sigui representatiu de tot el que s’hi troba. Documentació i inventari de les imatges seleccionades. Digitalització de les imatges documentades. Aquesta digitalització ha

estat dirigida pel propietari del fons, fotògraf també, i cal dir que hi ha inclòs la seva marca d’aigua. Es tracta d’una mesura de protecció de cara a posar-ho a l’abast del públic en general; un cop demanada l’autorització pertinent, el propietari del fons ens ofereix les imatges sense aquesta marca. Tasques fetes en el marc de la recerca Les tasques d’inventari i documentació s’han dut a terme seguint les pautes que marca l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya.

188

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

La tria de fotografies del Fons Fotogràfic Gómez Grau, amb un total de 283 fotografies digitalitzades, inventariades i documentades. Cal dir que s’han digitalitzat a partir dels negatius; en poques ocasions es tractava de la còpia en paper. A partir d’elements que apareixen a la fotografia, com ara edificis, altres elements urbanístics, persones fotogra fiades, o actes que el fotògraf està documentant amb la seva imatge, els quals sí que tenen una data concreta, s’ha pogut fer una datació que en la majoria de casos és aproximada. La catalogació de les fotografies digitalitzades s’ha fet seguint la fitxa de l’IPEC d’inventari de material gràfic, i el resultat és una base de dades amb tota la informació que s’ha pogut obtenir de cada imatge inclosa. La tasca d’inventariar i documentar les fotografies s’ha basat en dues premisses fonamentals, per situar-nos a la seva obra: la recerca i l’ estudi de la correspondència emesa i rebuda per Claudi Gómez Grau, però també d’altres emissors molt propers a ell, com ara el seu pare Frederic Gómez i l’historiador Agustí Duran i Sanpere, que l’inicià en la fotografia i li proporcionà molts treballs. Aquesta correspondència es troba degudament classificada i arxivada a l’Arxiu Comarcal de la Segarra (ACSG), i ha ajudat en gran manera a conèixer des de l’interès de Claudi Gómez Grau per la fotografia fins a la seva evolució professional i molts dels temes de les seves fotografies. També s’ha recorregut a informants orals, persones molt vinculades a Cervera i que, pel bon coneixement de la seva ciutat o pel fet d’haver conegut personalment el fotògraf, ens han ajudat a situar imatges cronològicament i a reconèixer-hi llocs, carrers i edificis que han sofert el pas del temps tal com s’ha vist a les fotografies. Amb aquestes persones es visionaven les

Tres gitanes a la Fira de Bestiar de Verdú. El fotògraf, cronista i amb una visió etnogràfica (circa 1930). Claudi Gómez Grau

Agustí Duran i Sanpere amb membres de la seva família i el mateix Claudi (circa 1940). El fotògraf com a retratista en un format espontani. Claudi Gómez Grau

Retrat de Domènec Puigredon, polític cerverí (entre 1924 i 1929). El fotògraf com a retratista de personatges cerverins.

imatges de l’inventari perquè hi aportessin referències.

Barcelona que dirigia l’historiador als anys quaranta (també en procés de digitalització quan nosaltres el visitàrem al febrer del 2010). També a la Secció d’Audiovisuals de l’Institut d’Estudis Ilerdencs de Lleida tenen un fons de més de 900 imatges digitalitzades de Claudi Gómez, que arriben a aquest arxiu per compra a començaments dels anys quaranta al mateix fotògraf, en una època en què aquest estava establert a Lleida; la majoria d’imatges són de Lleida i de poblacions lleidatanes.

S’han consultat altres arxius i museus que tenen en els seus fons fotografies del fotògraf cerverí, que en la seva dilatada vida professional va sortir, com dèiem més amunt, de l’àmbit geogràfic de Cervera. Aquestes són majoritàriament les fotografies que es troben en altres centres, com el Museu d’Etnologia de Barcelona, on hi ha un fons d’unes mil imatges resultants de la recerca etnològica de Violant i Simorra de la campanya de l’any 1942 pel Pirineu lleidatà, aragonès i navarrès bàsicament, en què el fotògraf encarregat de documentar gràficament el treball de Violant era Claudi Gómez Grau (en procés de digitalització en el moment que nosaltres vam accedir-hi). També consten fotografies de Claudi Gómez a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, imatges que hi arriben per la relació amb Agustí Duran i Sanpere, ja que una part d’aquest Arxiu Fotogràfic té relació amb l’Institut Municipal d’Història de

Claudi Gómez Grau

Finalment, a l’Arxiu Comarcal de la Segarra hi ha moltes fotografies seves (en aquest arxiu hi ha còpies en paper) la procedència de les quals s’ha de relacionar de nou amb Duran i Sanpere. El fet que hi hagi fotografies de Claudi Gómez Grau en aquests importants centres ens permet afirmar l’abast de la seva obra i que el puguem considerar un fotògraf important. Conclusions La sensació general durant el desenvolupament de la recerca ha estat la

Documentació

recerques

189

notEs (1) Exposició «Una Mirada a Claudi Gómez Grau», produïda pel Museu Comarcal de Cervera l’any 2005, i que va posar ja les bases d’aquest projecte d’inventari i catalogació del seu fons fotogràfic. (2) Ros i Fontana, I.; Abella i Pons, J. (coord.). Rialp, 1942. Fotografies de Claudi Gómez Grau. Tremp: Garsineu Edicions, 2000, 48 p. (Pirineu Memòria Gràfica; 3). ISBN 8495194-24-4.

Bibliografia

Abella, J. (coord.) Ramon Violant i Simorra. La memòria d’un etnògraf. Tremp: Garsineu Edicions, 1996. Costa, R. (coord.) El llegat de Ramon Violant i Simorra. Tremp: Garsineu Edicions, 2005.

Claudi i el salvament d’arxius (1937). El fotògraf com a cronista d’uns esdeveniments, i hi apareix ell mateix. Claudi Gómez Grau

seva amplitud, amplitud d’un fons del qual no es té una visió global per la privadesa del seu accés. El valor documental de les fotografies rau en el fet que hi podem veure una crònica de la vida quotidiana, tant de la Cervera de Claudi Gómez Grau, com dels més diversos àmbits que van passar pel seu objectiu, encara que sigui una visió molt parcial, perquè no s’ha inventariat tota la seva producció fotogràfica sinó una part molt petita, limitada en el seu abast cronològic i geogràfic (amb tan sols una excepció: les fotografies de cinema, escollides per documentar també aquesta faceta del nostre fotògraf ). L’àmbit cronològic inventariat és entre el 1923 —quan aconsegueix la seva primera càmera fotogràfica i fa les primeres fotografies fet que el converteix en un dels primers fotògrafs segarrencs,— i el 1950, quan la seva trajectòria professional es decanta cap a la fotografia de cinema, la foto fixa, i s’estableix a Madrid sense, però, deixar mai de ser fotògraf.

Les fotografies catalogades i inventariades podran nodrir el fons del Museu Comarcal de Cervera, però hauran de respectar la propietat intel·lectual i el dret d’ús que recauen sobre l’actual hereu del fons. Això es té en compte a l’hora de rendibilitzar l’inventari i documentació d’un fons tan important com és el Fons Fotogràfic Gómez Grau, ja que caldrà sempre l’autorització corresponent per utilitzar aquestes imatges. Caldria garantir la conservació i difusió de la memòria plasmada en aquests documents fotogràfics, que en definitiva és el que són les imatges d’aquest fons. Amb aquesta recerca fem un primer pas cap a aquesta difusió, de manera que el fons sigui accessible no només als que són de la Segarra i de Cervera, sinó també a un públic més ampli, perquè la qualitat del fons ho requereix. Això, però, no resta importància a aquest fons, del qual encara poden sorgir més actuacions futures. El que cal sobretot és mantenir-lo per tot el que representa. n

Museu Comarcal de l’Urgell (coord.) El treball de la terrissa de Verdú, als anys trenta i principis dels quaranta. Fotografies de Claudi Gómez Grau. Verdú: Ajuntament de Verdú, 2002. Razquin i Jené, J. M. Gent de la Segarra. Barcelona: Proyectos Editoriales y Audiovisuales, CBS, 1998. Ros i Fontana, I.; Abella i Pons, J. (coord.) Rialp, 1942. Fotografies de Claudi Gómez Grau. Tremp: Garsineu Edicions, 2000 (Pirineu Memòria Gràfica; 3). Turull, M. (dir.) Història Gràfica de la Segarra. Cervera: Centre Municipal de Cultura, 2001. Turull, R. «Au revoir, Claudi!». Segarra (31 maig 1950), núm. 1050. Urgell, J. «Els càntirs de Verdú». Esplai. Barcelona (21 abril 1935), núm. 177 (article amb 7 fotografies de Claudi Gómez Grau).

Material audiovisual

Fons Fotogràfic Gómez Grau. Cervera [CD]. Ver. 1 [Cervera]: Centre Municipal de Cultura, 2000, 1 CD-ROM.

190

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Beques 2010

«Abans era diferent...»

Un recorregut pels passadissos de la Casa de Beneficència de Tarragona Mercedes González Minguillón

a Casa de Beneficència de Tarragona té una història, unes imatges, uns i unes protagonistes. Aquest article és conseqüència directa de l’observació i l’enregistrament, per a la seva posterior interpretació i anàlisi de les motivacions, circumstàncies i condicionants que es van esdevenir en diferents nivells (socioculturals, econòmics, sanitaris, etc.), al voltant del funcionament i de les característiques més determinants de la casa, en relació directa amb el context històric de cada moment, des dels anys cinquanta fins avui dia. A través de les dades d’arxiu, de les entrevistes etnogràfiques i de les fotografies, fem un recorregut pels passadissos de la casa: les escoles, la infermeria, la cuina, els dormitoris i, també, per les relacions humanes que sustentaven tot el recinte. Una etnografia que vol esdevenir un reconeixement a totes les persones grans i petites que van estar (o hi són a data d’avui) relacionades amb aquesta realitat social. La «infància» es una construcció cultural, un concepte evolutiu en què intervenen factors de caràcter socioeconòmic, demogràfic, polític i moral que conformen i expressen actituds de caràcter psicosocial dels adults cap als nens i nenes (Bajo i Betrán, 1998). La infantesa (i també la vellesa) són grups socials en els quals es reflecteixen les re-

presentacions més importants d’una societat. La majoria dels valors ètics fonamentals, els significants, les ideologies o la cosmovisió d’un grup social són presents en els grups més vulnerables, on es pot detectar millor la consideració que es va tenir de tot allò. Al llarg de la història la protecció de la infància s’ha posat de manifest de maneres diverses, tant des de l’àmbit públic com des del privat, des d’iniciatives personals com donacions, fins arribar a elaborar una marc legislatiu i unes mesures institucionals estructurades i gestionades pels poders públics (De Palma, 2006). Els motius d’aquesta protecció també han estat diversos i directament relacionats amb la realitat històrica i sociocultural del moment, així com les consideracions morals que es tinguessin de la infància i la maternitat en cada moment. La societat civil ha evolucionat cap a millores estructurals i econòmiques, però de vegades ens adonem que en qüestions ètiques i educatives l’evolució encara deixa bastant a desitjar. La vinculació maternofilial, l’actual diversitat cultural de convivència, així com les noves formes i estructures familiars, la realitat de mobilitat transnacional de les poblacions (i, per tant, dels infants) i la funció social de governs i d’administracions, són alguns dels factors que afecten directament la tasca d’adaptació constant que governs i administracions públiques fan

Panoràmica d’un dels dormitoris del pavelló de nens de la Casa de Beneficència de Tarragona, que esdevingué un dels llocs més significatius per als infants (1940-1950). Arxiu Fotogràfic de la Diputació de Tarragona

Beques 2010

i han de continuar fent per mantenir una renovació integrada de les seves institucions. En la majoria de les cases de beneficència, els principis morals, el funcionament i l’estructura organitzativa eren semblants tant a Catalunya com a tot el territori espanyol. El tema central d’aquest article és el testimoni directe de les persones entrevistades que han dotat de vida el marc teòric (d’una recerca mes àmplia), perquè han estat vinculades a la Casa de Beneficència de Tarragona. Les entrevistes ens permeten fer un important recorregut cronològic, que con-

tribueix a omplir de significat la vessant històrica d’una realitat social concreta i contemporània. Els temes més rellevants són els següents: l’organització interna, els seus departaments i dependències, l’activitat educativa i formativa, l’atenció sanitària, els criteris i protocols d’ingrés i de baixa dels menors, i l’atenció del personal que hi treballava, entre d’altres. Ens hem centrat a fer aquest estudi, especialment de la Casa de Maternitat (com a referent històric) i dels departaments d’infants. Agraïm totes i cadascuna de les persones que han aportat la seva informació en

recerques

191

aquesta recerca, i especialment les persones que han confiat en nosaltres en el moment de fer les seves declaracions. Demanem disculpes si en algun cas hem entrat en espais i temps de vulnerabilitat personal. Agraïm així mateix les persones que han col·laborat amb la seves aportacions i que han facilitat l’accés als arxius i a les fonts documentals. Menors abandonats i expòsits Eren «expòsits» els menors considerats il·legítims, abandonats en un lloc públic o en una institució benèfica. També els nascuts a les cases de maternitat creades al segle xix, específi-

192

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

cament dirigides a les mares solteres; aquests no eren reconeguts perquè eren trobats en néixer, o al poc temps de néixer eren abandonats o no tenien referent identitari dels progenitors (Vives, 1929). Una de les vies d’accés d’un infant a les institucions benèfiques era mitjançant els torns. El torn estava a la porta principal de les cases de beneficència, en contacte directe amb el carrer i funcionava les 24 hores del dia; quan es posava un nadó al torn es feia sonar la campana com a reclam de les germanes, i aleshores marxaven la mare, la llevadora o l’adult que l’havien portat. La persona de guàrdia feia girar el torn amb una palanca i el nadó quedava a l’interior de la Casa, protegit. El torn només s’utilitzava quan la Casa estava tancada i no hi havia cap persona responsable a la porta, o quan la mare volia mantenir l’anonimat del seu abandonament. Amb el temps es va sacralitzar aquest acte i es va pensar que el fet de passar al nadó pel torn li atorgava una certa immunitat espiritual en convertir-lo en fill de la verge Maria. També a nivell social el nadó que entrava pel torn a la Casa obtenia un dret perpetu d’atenció assistencial, i és per això que alguns pares van arribar a fer que criatures de quatre i cinc anys passessin pel torn ungits d’oli. De vegades es feia durant les primeres hores de la nit i de la matinada, quan l’anonimat era garantit. Al llarg del segle xx el torn fou criticat com a factor que afavoria l’abandonament dels menors, però al mateix temps semblava necessari per evitar l’infanticidi(2). Tanmateix, s’han trobat dades sobre els menors deixats a les portes de les cases particulars amb més recursos i, possiblement, com a estratègia per aconseguir una ràpida adopció del nadó. Una estratègia que podia servir també per reclamar el reconeixement dels fills engendrats fora del matrimoni amb homes socialment més acomodats.

Juliol 2012

Núm. 38

La Casa de Maternitat de Tarragona «La Casa de Maternidad es un establecimiento de beneficencia destinado, por una parte, a acoger a las mujeres en avanzado estado de gestación que, por su estado civil o por condiciones económicas, no pueden atender por ellas mismas o por medio de sus familiares, el alumbramiento de sus hijos; así como de cuidar de la crianza de los niños abandonados o expósitos [...]». Reglament intern de 1943 En el primer Reglament intern de la Casa de Beneficència de Tarragona de 1872, es dedica un apartat diferenciat al funcionament de la Casa de Maternitat (articles 107-110). Segons consta en aquest reglament quedava prohibida l’entrada a qualsevol persona de la Casa que no tingués un càrrec relacio nat amb els serveis de maternitat, així mateix es prohibia la sortida de les dones i els nadons de la Casa fins que estiguessin en condicions. Les primeres dades que hi ha a l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona dels expedients de la Casa de Maternitat daten de 1943. A la Memòria del 1973 de la Diputació, està documentat que hi havien nascut 123 nadons. Cap al final dels anys setanta, la maternitat es va tancar per manca d’adequació de les instal·lacions i el servei va passar a l’Hospital de Santa Tecla, en unes habitacions concertades on anava el mateix ginecòleg. Amb la consulta als Arxius de la Diputació, s’ha pogut accedir als esborranys del nou Reglament Intern presentats al president de la Diputació l’any 1943.

La Casa de Maternitat es dividia en dos departaments: el Departament Maternal i el Departament de Lactància. Podien sol·licitar l’ingrés al Departament Maternal les dones embarassades d’entre set i nou mesos, i en casos excepcionals, la Junta podia decidir anticipar l’ingrés de dones que tinguessin complicacions o malalties

relacionades amb l’embaràs. Eren dones casades, solteres, vídues o separades dels seus marits, en estat de desemparament o dones que «intenten con su internamiento ocultar su deshonra» (Reglament intern de 1943) naturals de la província de Tarragona i que no tinguessin cap malaltia contagiosa. Aquestes condicions eren flexibles i, en definitiva, es procurava asil a qualsevol dona que ho necessités, ja que les circumstàncies podien ser molt variades, segons els arxius consultats. A vegades es feien ingressos d’urgència per diversos factors. Podia ser per malaltia de la dona amb risc per al nadó, per estar gairebé de part, o per avortament natural, en cas que fos una dona soltera i pobre. Així mateix s’atenia d’urgència les dones solteres en avançat estat de gestació, que venien d’altres ciutats o províncies per amagar el seu embaràs. Tanmateix ingressaven dones casades amb treballadors de la Casa de Beneficència, o arribaven sol·licituds des de la presó a petició del jutjat de primera instància. També podien afiliar-se les dones que es consideraven transeünts (aquelles en situació de pobresa que no estaven domiciliades a la ciutat o pobles de la província i que es trobessin de pas a la ciutat) o indigents. Destaquen expedients amb notes referides a la condició del que es considerava una maternitat il·lícita o vergonyosa: «Encontrándose próxima a dar a luz [nom] soltera, acogida en el convento de las Hermanas Oblatas de esta capital y a fin de ocultar su deshonra y el escándalo entre sus compañeras del Asilo, he dispuesto el ingreso inmediato en la Sala de Maternidad de la Casa de Beneficencia al objeto de dar a luz [...]» (expedient de 1949; Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona). O el cas d’una prostituta, que juntament amb l’informe de la llevadora, ingressa per sol·licitud del Patronat de Protecció a la Dona després de rebre una denúncia d’un Ajuntament de la ciutat:

Beques 2010

«[...] se halla embarazada fruto de sus relaciones ilícitas con un hombre al parecer casado y con objeto de evitar el escándalo que se producirá en el pueblo en el caso de que diera a luz allí; suplicaba la implicación del Patronato a fin de evitar que continúe el escándalo y el mal ejemplo en la referida población [...] que la misión del Patronato es velar por la moralidad de la mujer, debiendo significarle que por estar sometida a la vigilancia de este Patronato no podrá recobrar su libertad sin previo conocimiento del referido organismo». (Expedient de 1957; Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona)

Cap als anys setanta es van trobar els primers informes signats per una assistent social, que sol·licitava l’ingrés d’una dona i d’un menor a la Residencia Nuestra Señora de las Mercedes. «[...] separada del marido por malos tratos [...] ausencias del hogar y embriaguez. La Parroquia provee de ropa y alimentos a la madre y a un hijo menor. [...] Se solicita el ingreso del niño en la Residencia de las Mercedes y de la madre en la Sala de Maternidad de la misma Casa [...]». (Expedient de 1965; Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona)

Respecte a com eren els protocols d’ingrés específics per a la Casa de Maternitat, als arxius hem trobat que hi havia circumstàncies diverses, però que existia una normativa generalitzada per a la presentació de la sol·licitud d’ingrés. Les sol·licituds es podien rebre des dels ajuntaments, per l’ingrés de dones que estaven incloses al Padró de Famílies Pobres de la Beneficència Municipal o al Padró de Beneficència de la ciutat. Moltes vegades era el metge o el capellà del poble corresponent els que feien les instàncies i les declaracions en favor de les dones: «[...] por su estado de pobreza requiere su internamiento en un centro benéfico a objeto de dar a luz [...]» o «[...] mujer casada, con tres hijos, asis-

te a misa los domingos y su esposo trabaja eventuelmente [...]»; (expedients de 1955; Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona). Tanmateix i bastant sovint, s’han trobat expedients d’inscripció de dones de guàrdies civils. La sol·licitud es feia des de la Secretaría Local de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S, i s’acompanyava de diversos certificats: certificat de béns, de matrimoni o mèdic segons el qual es declarava no patir malalties contagioses; i una declaració de la quantitat que es percebia com a salari o pensió del marit. També es considerava l’ingrés de dones i/o vídues de militars i soldats. En una de les entrevistes amb una de les germanes que vivia a la Casa, ens va explicar que allà coincidien sovint dones o filles de guàrdies civils i dones o filles de gitanos, i que tenien un tracte del tot correcte, la qual cosa sorprenia ateses les condi cions d’enfrontaments habituals. A la Sala de Maternitat els parts eren atesos per les llevadores, que feien torns durant les 24 hores del dia, i pel ginecòleg que era avisat en el moment precís en cas necessari. Una vegada havia nascut el nadó, la mare podia restarhi un període de temps comprès entre quatre dies i tres mesos. Quan la mare reconeixia el seu fill com a fill natural, el registrava abans d’emportar-se’l. En cas que la mare no reconegués el nadó, aquest podia ser donat a didatge i la mare havia de restar a la Casa treballant durant un mínim de tres mesos. Exis tien alguns casos en que la permanència es prolongava per estades retribuïdes o per problemes produïts pel part o el postpart. El sentit d’aquestes estades era el de facilitar la supervivència dels nadons i afavorir l’esperança que les mares no abandonessin els seus fills a la Casa. Quan no hi havia el reconeixement per part de la mare i aquesta marxava, el nadó era considerat expòsit però, fins i tot en aquestes circumstancies, una mare podia dirigir-se a la Junta per

recerques

193

reclamar-lo, després d’un cert temps, presentant documentació i proves per acreditar la seva maternitat. Llavors, el nadó deixava de ser expòsit i perdia totes les consideracions legals de tal circumstància. Els nadons eren retornats sempre després de ser batejats. Respecte a les aportacions que es feien en concepte de pensió-ajuda per restar ingressades a la Casa, també hi havia una complexa normativa segons una extensa varietat de circumstàncies. Aquestes quantitats eren variables; per exemple, vam trobar que des de l’any 1945 es pagaven 5,50 pessetes, fins a l’any 1966, que se’n pagaven 600. Segons les nostres consultes als arxius, a mesura que les situacions socioeconòmiques i sociofamiliars canviaven amb els anys, les pautes i normatives estipulades s’hi anaven adaptant. En principi les estades eren gratuï tes per a totes les dones que estiguessin al Padró de Beneficència del municipi de la seva residència habitual o per a les que justificaven l’estat d’indigència total. Les dones casades que no reunien les condicions anteriors, havien d’aportar una pensió en concepte d’ajuda durant la seva permanència a la Casa, equivalent a la meitat del salari del marit; aquesta aportació es podia reduir si hi havia fills del matrimoni que visquessin al domicili familiar i no estiguessin treballant. Les dones vídues o solteres podien acollir-se al benefici de pobresa i prestar els seus serveis com a ames del Departament de Lactància, durant dos mesos a partir de la data d’alta del Departament Maternal. Segons les xifres que s’han recopilat al llarg de la consulta de diversos expedients, no hi havia només un criteri per modificar la quantitat de la pensió-ajuda. El baptisme dels nadons i menors que ingressaven a la Casa era una condició prioritària. Les circumstàncies en què es batejaven els nens i nenes eren diverses. Segons els Llibres Sacramentals de Baptisme de l’Arquebisbat de Tarragona, als registres consultats, moltes vegades no-

194

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Unes altres dependències de la Casa eren els menjadors, un al pavelló de nens i un altre al de nenes, com el de la imatge. Les nenes i els nens eren ateses per les germanes (1940-1950). Arxiu Fotogràfic de la Diputació de Tarragona

més es coneixia la data i l’hora del naixement dels nadons que provenien de la Casa de Maternitat, el nom de la mare i dels avis materns. A vegades, al registre de baptisme, s’esmena l’existència d’una nota amb l’edat aproximada, així com la persona que l’hi portava, que li explicava algun altre factor de més. Una partida de baptisme de 1897 fa referència a un nen que va ser trobat abandonat als carrers de Reus i portat per una dona a la Casa de Maternitat. En aquestes situacions es posava una nota al Butlletí Oficial per fer una crida als familiars i demanar-los comparèixer, però en la majoria dels casos no reclamava ningú el menor i passava a ser expòsit. Als arxius consultats s’han trobat registres de baptisme en els quals els nadons eren batejats per les germanes de la caritat, per les llevadores o fins i tot pel metge, en tractar-se de casos d’urgència i perill de mort. En algunes ocasions, aquests batejos eren ratificats després pel mossèn. Alguns d’aquests nadons morien poc després i al registre figuren sense nom: «Sor [nom de la germana de la Caritat] bautizó privadamente a un feto-varón. Falleció sin que pudiera

ser llevado a la iglesia para umplir las ceremonias [...]»; (registre de 1933; Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona). «En la Casa de Maternidad nació un niño el cual por haberse encontrado en peligro inminente de muerte ha sido bautizado privadamente por la comadrona [nom] a quien por ser persona veraz e instruida en la materia di fe y por valido el bautismo, y habiendo sobrevivido, yo el capellán de la misma he bautizado solemnemente [...]»; (registre de 1927; Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona). «[...] el médico Dr. [nom del metge] administró privadamente en peligro de muerte el bautismo a un feto-hembra nacido en la clinica Maternal de la Casa de Provincial de Beneficencia. No hubo lugar a cumplir las ceremonias [...]»; (registre de1957; Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona). En la majoria dels registres consultats apareix l’anotació dels padrins. En algunes d’aquestes notes, es repeteixen els noms de les dones que figuren com a padrines; en d’altres, s’especifica que residien a la mateixa Casa. Podia tractarse de dides, llevadores o dones vídues benefactores adinerades de la ciutat que apadrinaven els nadons durant el primer baptisme. Per exemple, la família

Solé Guash, segons dades dels arxius, sembla que actuava com a protectora dels menors de la beneficència com a afillats o com a padrins per relació directa amb les famílies biològiques. A continuació es presenten algunes dades sobre els ingressos de dones a la Casa de Maternitat, que s’han obtingut de la consulta i del recompte manual dels expedients, per tant, sabem que és possible el marge d’error. Als expedients consultats fins a l’any 1954, l’ingrés figura a la Sala de Maternitat de la Casa de Beneficència; a partir del 1954 canvia el nom i l’ingrés es fa a la Clínica Maternal Nostra Sra. del Claustre. Tanmateix presentem una taula d’elaboració pròpia on hem seleccionat les dades de les dones ingressades i els parts de l’últim període de la Casa de Maternitat: Metodologia de recerca El pes específic de la metodologia etnogràfica utilitzada en aquesta recerca recau sobre les entrevistes i la seva posterior anàlisi per obtenir els resultats fonamentals envers els objectius

Beques 2010

i l’estat de la qüestió o el marc teòric. En considerar l’anàlisi de les entrevistes realitzades, es vol ressaltar allò més significatiu, tant pels temes tractats com per l’actitud de les persones davant els temes. S’ha fet la selecció de persones vinculades a la Casa en diferents àmbits: gestió, educació o sanitat, entre d’altres; mitjançant els contactes de la mateixa investigadora i d’altres que han sorgit amb la tècnica de «bola de neu». La localització i selecció han estat tasques delicades per al tema que és objecte d’estudi. Algunes d’aquestes persones, després d’un primer contacte telefònic, han preferit no fer l’entrevista; d’altres no han estat localitzades encara que se’n tenien algunes dades de referència; fins i tot, a algú se li ha fet una entrevista informal sense enregistrament. Així mateix, en alguns casos, els informants han volgut mantenir l’anonimat o han utilitzat pseudònims; en tots els casos s’ha respectat el desig explícit de no fer públiques les dades més íntimes o compromeses. Finalment, s’han pogut realitzar set entrevistes, enregistrades i amb la seva corresponent transcripció literal. La cronologia de la informació de les entrevistes fa un recorregut des dels anys cinquanta fins avui dia(3). Els temes triats han estat seleccionats arran de la construcció dels discursos dels informants, això vol dir que no es té informació de totes les dates i tots ls temes. De cada tema fem el recorregut cronològic des dels anys cinquanta fins avui dia, respectant la construcció temporal que cadascú ha fet dels seus records. Això vol dir que les dades enregistrades poden no coincidir exactament amb les dates reals, encara que

segons hem comprovat, s’aproximen bastant. Algunes de les entrevistes són en castellà i s’ha respectat la transcripció literal per respecte dels informants. Un recorregut pels passadissos de la Casa La realitat social de la segona meitat del segle xx, amb relació a la beneficència, es veu reflectida en alguns dels arguments dels informants a través de diferents temàtiques. Els motius d’ingrés a la Casa des del final dels anys seixanta eren principalment socioeconòmics. Per als protocols d’ingrés es tenien pautes que facilitaven el control de les dades, els processos d’altes i baixes, la facturació i les contractacions de personal. Els ingressos dels infants i de les mares podien ser derivats per la Comissió, derivats de la Junta Provincial de Protecció de Menors, del Tribunal Tutelar de Menors o per ordre judicial quan eren casos mes greus. En tots casos hi havia una notificació a la Diputació i un acord posterior.

Una de les informants com a auxiliar administrativa d’aquella època recorda part del seu treball. «Els expòsits venien per decisió de la pròpia mare que l’hi portava, o per abandonament, les maternals ingressaven per acord de la comissió perquè no tenien cap altre lloc i la Diputació decidia si pagaven o no les taxes per dia, depenent de les condicions econòmiques. Les maternals també ingressaven per urgència a donar a llum i es trucava el metge o la llevadora, aquestes normalment no pagaven, [...] o també ingressaven com a transeünts. En tots aquest casos es pagaven unes taxes diàries, nosaltres mar-

Taula 1

Registre de dones ingressades a la Casa de Maternitat 1943-1960 Any

1943

1945

Dones

179

101

1950

1955*

1960

1965

1966

210

Font: Arxiu Històric Diputació de Tarragona. Elaboració pròpia

recerques

195

càvem els dies que havien estat i feien l’ingrés a la Diputació». (Auxiliar, 1969-1975)

Cap a mitja dècada dels anys setanta, quan un menor ingressava o naixia un nadó a la Casa, s’obria una fitxa i el expedient on s’especificava el motiu de l’ingrés. El temps d’estada allà depenia dels casos, de vegades eren ingressos temporals de sis mesos com a màxim per motius d’incapacitat temporal per tenir cura dels menors i es treballava amb les famílies fins que se’ls donava de baixa, o podien ser ingressos més llargs per problemàtiques socials i econòmiques més complexes de la família. La mateixa auxiliar ens recorda els protocols de baixa dels menors i llurs mares: «Quan marxava un nen, la Junta o el Tribunal enviava una notificació a la Casa i venia la mare o el pare amb un policia a recollir-lo; de la mateixa manera, també hi havia reingressos que podien ser al cap d’uns mesos o d’anys, o de germans i familiars». Actualment els motius d’ingrés han canviat en relació directa amb els canvis socioculturals de la societat. Un menor (tant si es un nadó, un/a nen/a o un/a jove) pot ingressar al Centre d’Acollida per diversos situacions, normalment quan es considera que pot estar en condició de «desemparament» (casos d’abandonament, toxicomanies o maltractaments, entre d’altres). Tanmateix es fan ingressos per motius de guarda sense retirada de tutela, o per renuncia voluntària de maternitat. Quan hi ha una retirada de tutela, l’ingrés del menor pot ser per via ordinària o extraordinària. La via ordinària ve per un seguiment dels estudis que fan els EAIAS territorials. Es pot detectar o preveure una situació de desemparament o maltractament mitjançant l’escola o la llar d’infants, els serveis socials o el pediatra, que posen en coneixement una situació considerada irregular susceptible d’observar. Quan es fa el seguiment i es decideix l’ingrés al centre hi ha una comunicació a direc-

196

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

ció. La retirada poden fer-la els mossos d’esquadra o les educadores que van a recollir el menor a la DGAIA o al mateix hospital. Per via extraordinària o d’urgència, el menor ingressa per ordre de fiscalia en detectar una situació de risc, un abandonament o una denúncia concreta; llavors es fa una retirada i un ingrés urgent. Tanmateix es donen situacions de renúncies voluntàries o de mares adolescents que ingressen juntament amb el seu nadó, tal com ens explica aquesta informant: «Hi ha hagut casos en què ens han vingut de manera voluntària mares amb nens i nenes per ingressar al centre, normalment són mares solteres amb una situació difícil o per manca de recursos, que s’han vist obligades a donar el seu fill/a. [...] Hi ha casos d’adolescents que havien estat ingressades, havien marxat i havien tornat a ingressar com a mares adolescents amb el seu fill; el fill ingressava a la Llar Llevant i la mare, a la llar de noies adolescents... amb totes les conseqüències que pot portar la separació de la mare i el fill... En aquests casos normalment es programen les hores en què la mare ha d’estar amb el seu fill». (Educadora/coordinadora; 2003-2011).

Els processos de vinculació i desvinculació dels infants d’acollida a la Casa de Beneficència ha estat una de les temàtiques assenyalades especialment pels informants. Abandonar la família biològica i adaptar-se a una nou mode de vida, es un procés molt significatiu per a un infant: la relació amb els germans i germanes, les relacions amb els nous adults de referència i amb els espais. Hem recollit el record de les informants, construït amb el temps des de la mirada de l’adult. En aquest cas va ser l’ambient de la casa i la relació de dedicació i d’estimació de certes persones que han dibuixat els records: «Cuando llegamos a la Casa de Beneficencia nos llevaron a una habitación llena

Juliol 2012

Núm. 38

de juguetes, la presentación fue bonita pero nos asustó mucho la grandeza de los pasillos, nos enseñaron todo y recuerdo sobre todo el silencio del comedor. No tengo mal recuerdo, algo más de tristeza por la noche en aquellas habitaciones tan grandes, yo tenía añoranza. Nos separaron a los tres hermanos por la edad, yo iba a vigilar a mi hermana a ver si estaba bien, dormía en la habitación de “las meonas” que así la llamaban, el pequeño ingresó en lactancia, yo dormía en la habitación de las mayores. Las estancias estaban cerradas pero ellas [les germanes] se avisaban y en lactancia ya me esperaban cuando iba a ver a mi hermano». (Nena interna; «Solet» 1970-1975).

«Els nens eren lo més feliços que podien ser, les cuidadores tenien cura d’ells en l’aspecte psíquic, això no pot substituir una mare, naturalment no hi ha millor estimulador que tenir una persona que tingui cura d’ells moment a moment; millor no haver estat allà, però estaven estimulats i bé». (Metge; 1980-2004).

En l’actualitat les diferents maneres de dur a terme l’ingrés dels menors al Centre, comporta reaccions i conseqüències que afecten d’una o altra manera l’infant. Atesa la reconeguda importància d’aquest moments, a les llars infantils es procura tenir cada vegada més cura dels períodes d’adaptació dels menors que ingressen a les diferents llars. Segons la informació rebuda a les entrevistes les educadores coincideixen en què, per a totes les edats, es un procés dur i difícil. El període d’adaptació inicial és un període molt important d’observació per veure la vinculació amb els adults de referència, les pors, la demanda afectiva, és a dir, la manera que té l’infant de viure la vinculació i la desvinculació, tal com explica una educadora: «Les primeres atencions bàsiques d’alimentació i d’higiene són molt importants, es mostra la casa i els altres nens i nenes. Es tracta de respectar al màxim la

sensibilitat del nadó o del nen/a i l’estat emocional, aquest període d’observació, si es fa bé i amb temps, aporta moltes dades a la tutora». (Educadora/coordinadora; 2003-2011).

Des de la mirada infantil les rutines es convertien en part imprescindible de les dinàmiques quotidianes de la Casa, així com referents d’ordre, educació en valors i disciplina, tal com recorden dos de les informants: «Había la zona de niños y la zona de niñas y estaba prohibido juntarse, recuerdo que cuando se subía a las habitaciones una hermana se ponía delante de la puerta de cristal para que no pudieran mirar cuando subíamos por la escalera. En el patio podíamos estar juntos pero no queríamos, había mucha vigilancia, nos tenían muy controladas. Por la mañana, se hacía la cama y el aseo, recuerdo las picas grandes y cada una teníamos un cajón con nuestras cosas, en el comedor nuestro sitio y silencio, la escuela, la costura, rezar [...]». (Informant anònima, nena interna, 1954-1960).

«A veces nos castigaban a secar los tenedores, las cucharas o a limpiar los zapatos que era divertido porque lo hacíamos por la noche y mientras hablabas con las amigas. También alguna vez era quedarse sin cinta en el pelo para el domingo, pero el castigo más fuerte era cortarte el pelo si te escapabas, otras veces era quedarse sin televisión o sin postre». (Nena interna, «Solet», 1970-1975).

Actualment, l’organització de les rutines especialment per als menors més petits són d’especial importància en els espais de convivència per mantenir el seu ordre intern i afavorir el seu desenvolupament emocional, evitant l’estrès emocional. Avui, a les llars amb pautes de funcionament quotidià, es procura mantenir un ordre intern el més semblant possible a una llar familiar. Mal-

Beques 2010

grat això es donen força circumstàncies en què no és possible, normalment per manca d’atenció individualitzada. Els espais de la Casa, com els dormitoris, eren llocs molt significatius per als infants, tal com resulta a les llars familiars habituals, perquè son espais d’intimitat on les emocions són més vulnerables. L’ambient dels menjadors i el propi menjar també són recordats amb especial detall: «Altres dependències de la Casa eren els menjadors, n’hi havia un al pavelló de nens i un altre al de nenes, els dormitoris que hi havia eren uns tres o quatre dormitoris de nens i quatre dormitoris de nenes; dos dormitoris per als menors de quatre anys amb una galeria i una sala de jocs. Tenien personal que els atenien, una sala de bressols, una sala de zero a dos anys amb llitets i un espai per quan començaven a caminar». (Auxiliar, 1969-1975).

«El desayuno de verano eran bandejas enormes de ensalada con tomate y leche blanca, se hacía en ollas industriales, verdura, pescado azul…, recuerdo que me gustaba pero me daba alergia [...] y estofados de carne. La merienda, casi siempre era una manzana, a veces un trozo de pan, cuando nos lavábamos las manos nos poníamos a la fila para cenar, casi siempre había sopa de caldo y arroz blanco».

«Las habitaciones eran muy grandes, con unas cien camas, otra con cincuenta por lo menos y la de las meonas, las camas eran (parecían) muy grandes. La zona de lactancia era muy bonita, con cunitas, muchos colores, decorada como una habitación de niños. Los comedores eran grandes, cada una teníamos nuestro sitio, no nos cambiábamos de sitio pero a veces sí y pedíamos permiso a las hermanas».

(Nena interna, «Solet», 1970-1975).

Tanmateix hi havia un forn de pa i una pastisseria amb dos forners; també un sabater que arreglava les sabates dels nens i les nenes i que venia cada cert temps, quan els calia. El barber venia tres vegades a la setmana.

Altres espais com la cuina o la bugaderia són evocats com a llocs on es vivien situacions més familiars, encara que fossin molt amplis i impersonals. En general no tots els espais de la Casa eren accessibles als menors, així doncs, quan es tenia ocasió d’anar-hi es considerava especial. Al final dels anys cinquanta, una informant recorda la participació en les tasques de la cuina. Als anys setanta, l’accés al que es coneixia com a guardarropía també forma part dels records d’infància d’alguna de les informants.

Respecte a l’organigrama intern i al personal que hi treballava podem parlar, per una banda, de tot el personal relacionat amb la cura dels infants i les dones, i per l’altra, del personal de suport a la casa; malgrat això, aquesta diferència no ha estat gaire definida fins fa poc temps. Les tasques i l’especialització professional han anat evolucionant; hem pogut reconstruir relativament el procés de canvi des dels anys cinquanta en què la Comunitat de Germanes de San Vicent de Paül era qui ho portava gairebé tot, fins que a poc a poc es van anar incorporant professionals de l’educació social. Les Filles de la Caritat de San Vicent de Paül contaven amb un reglament especial, que data de l’any 1640, per a les germanes que s’ocupaven dels nens i nenes expòsits. En aquest reglament apareixen normatives relatives a la vida quotidiana, respecte als horaris de la casa, la higiene i l’oració, així com respecte als aspectes educatius i de comportament moral, la disciplina, l’ús dels

«En la cocina, las mayores con doce años, dos cada domingo... íbamos a la cocina a hacer huevos fritos para toda la Casa; las cocineras nos recibían con agrado y nos enseñaban, la sartén era grande, cuando terminábamos nos daban chocolate, quesito o algo más especial». (Informant anònima, nena interna,

1954-1960).

197

«En la lavandería nos llevaban para enseñarnos a planchar, en el guardarropía había ropa para salir a la calle cuando íbamos solas con alguna familia; allí nos llevaban para probarnos la ropa».

(Nena interna, «Solet», 1970-1975).

(Informant anònima, nena interna,

recerques

Taula 2

Dones assistides a la Clínica Maternal “Nuestra Señora del Claustro” Solteres

Casades

Vídues

TOTAL

menors de 20 anys

de 20 a 29 anys

de 30 a 39 anys

de 40 a 49 anys

de 50 i mes

Naixements durant l’any 1971 Nº de parts

Nascuts vius

Nascuts morts

Normals

distocics

Filiació reconeguda

Expòsits

36 nenes 26 nens

1 nena 1 nen

Font: Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona. Memòria d’Activitats Residència “Nuestra Señora de las Mercedes” 1971. Elaboració pròpia

198

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

espais, l’alimentació o la salut; en alguns punts era especialment estricte. La menció a la feina de la Comunitat de Germanes de St. Vicent de Paül ha estat present en gairebé totes les entrevistes realitzades. Segons ens explica sor Montserrat, als anys cinquanta, eren unes 25 germanes a la Casa, entre l’atenció als pavellons d’ancians, als de nens i nenes, i la dedicació especial a la Casa de Maternitat. L’atenció que rebien els menors per part de les germanes és recordada amb especial estima per part d’algunes informants: «Recuerdo las hermanas... Sor Montserrat era enfermera, primero estaba con ancianos y después pasó a lactancia. Sor Milagros estaba en maternidad, asistía los partos y sor Mª Paz en maternidad ayudaba a sor Milagros, después cuando quitaron maternidad pasó a estar con los bebés [...], después sor Julita y sor Ascensión. Sor María y sor Rosa estaban en la cocina; sor Cecilia era maestra; sor Casilda nos hacía clase y labores, a través del sistema Martín de costura con título de modistas; sor Consuelo también nos hacía labores y clases de comercio, que eran nociones de administrativo, taquigrafía, mecanografía. [...] Sor Trinidad de joven era maestra, después de estar en párvulos estaba con los bebés y sor Rosario nos daba música». (Informant anònima, nena interna, 1954-1960).

«Ellas eran muy atentas, recuerdo que algunas cambiaban de tarea, pero siempre estaba sor Montserrat con los lactantes, Sor María en la cocina; yo era la preferida de sor Pilar, eran muy buenas con nosotras... Alguna vez se tenían que poner más rígidas, era normal. [...] Sor Pilar estaba a la hora de la comida, otra sor María... una que era gordita... estaba en la portería». (Nena interna, «Solet», 1970-1975).

Les tasques de les germanes incloïen tot tipus de feines relacionades amb la

Juliol 2012

Núm. 38

Casa i l’atenció als menors; tot el tema de la roba, la medicació, el control dels menjars o el seguiment dels nadons juntament amb la infermera. «Les sabates es feien a l’engròs, venia un viatjant que portava les sabates un parell de vegades a l’any; les germanes feien una relació dels números que es necessitaven i es triava. La roba la compraven les germanes també a l’engròs, però anaven elles a Casa Figueres; sor Montserrat personalment que tenia cura dels petitons. D’uniforme, quan jo hi era, no hi n’havia; bates sí i molts quan marxaven a casa els caps de setmana ja venien amb la seva roba». (Auxiliar, 1969-1975).

Al mateix recinte de la Mercè, se’ls va fer un pis propi, on van viure fins que totes van marxar definitivament l’any 2004. L’any 1985, les germanes que eren menors de 65 anys van ser contractades i van marxar les que es jubilaven. Els canvis socioculturals es van fer notar, perquè cada vegada hi havia menys vocació; la comunitat religiosa va ser-hi fins que es van anar incorporant els i les educadores. Respecte a la resta de personal de la Casa de final dels anys seixanta, la Casa tenia un director-administrador, una auxiliar administrativa i un ordenança, que era l’enllaç entre la Diputació Provincial i la Residència. Els serveis de suport eren el personal de neteja, amb personal fix que era assalariat amb Seguretat Social i el personal de buena vecindad, que eren persones que feien els seus serveis, rebien quantitats mensuals simbòliques i la manutenció sencera, perquè tenien fills ingressats i no tenien recursos ni l’edat d’ingressar als pavellons dels ancians. Les operàries eren dones que treballaven a la Casa amb molta dedicació i responsabilitat. Feien les tasques de neteja i tenien cura dels espais, amb una especial atenció a les tasques que es derivaven de la llar dels nadons. Normalment ajudaven les ger-

manes també amb la cura del infants, des de donar biberons fins a atendre’ls al pati. Algunes d’elles van ingressar quan eren nenes o molt joves, i es van quedar a treballar després. Cap a mitjan dels setanta, una de les informants recorda les condicions de treball al pavelló dels nens i de les nenes. «Cuando entré a trabajar faltaban manos en Maternidad. Teníamos 33 niños, los duchábamos, los vestíamos y al comedor; para el desayuno se hacían unas sopas de pan con agua, a los que lo necesitaban les ayudábamos a comer; recuerdo que teníamos niños deficientes que necesitaban más atención. Hacíamos las tareas de la casa y cuidábamos a los niños». (Operària, 1977-2009).

L’educació dels menors als anys cinquanta formava part de la vida diària i quotidiana de la Casa, tant el que es referia als aprenentatges escolars com a la formació religiosa. «Había el parvulario y las aulas de las niñas, donde entrábamos en fila; había otro departamento que eran las aulas de niños. Teníamos una maestra que venía de fuera, muy buena maestra, muy cariñosa; también sor Trinidad, sor Cecilia y sor Casilda. Por las tardes había otras clases, comercio, costura; hacíamos bolillos, bordados, punto de cruz. Se guardaban las cosas, se hacía una tómbola y se rifaban los pañuelos bordados, con gran esmero, muy bonitos. Rezábamos el rosario cuando hacíamos las labores. Las mayores de catorce años íbamos a Acción Católica a la Trinidad, donde había un cura que intervino para que nos dejaran ir; quería que nos relacionáramos con un grupo de gente para hablar, para merendar, al menos salíamos». (Informant anònima, nena interna, 1954-1960).

A la mateixa Casa, hi havia l’Església Mare de Deu de la Mercè, on es feia missa i se celebraven els baptismes, les

Beques 2010

comunions i les confirmacions, així com els funerals dels asilats. Als anys cinquanta, es recorda especialment la celebració del Nadal, i als anys setanta, destaquem el record d’una informant que va fer la comunió a la capella de la Casa. «La Navidad la recuerdo con mucho cariño, íbamos a la misa del gallo, había abundancia de turrones, el día de RRMM era muy especial, un regalet para cada niño; nunca más ha sido como fue allí».

podem pensar que ha estat l’origen de la funció de tutoria que realitzen les educadores.

«Hice la comunión allí, lo recuerdo muy especial, el vestido de Vernardeta con un traje beige y unas sandalias ibicencas; el desayuno también era especial, la servilleta muy planchada, los cubiertos diferentes. Creo que no vino ningún familiar mío, pero fue muy bonito». (Nena interna, «Solet», 1970-1975).

Cap als anys setanta ja s’havien fet alguns canvis i reformes a les instal· lacions de les escoles. Segons la Memòria d’Activitats de la Casa de l’any 1971, podem tenir constància que encara era una germana qui assumia les tasques educatives de la Casa. «Íbamos al colegio, primero era el mismo edificio pero en otra zona de la casa. [...] íbamos por los pasillos. Nos daban clase las hermanas, después el colegio era otro edificio y venían profesores de fuera, recuerdo el de gimnasia». (Nena interna, «Solet», 1970-1975).

Segons la informació rebuda en una de les entrevistes, als anys setanta, al pavelló de nenes (suposem que el de nens seria semblant), s’atorgava a les nenes més grans una espècie de tutoria d’una nena més petita per fer-se càrrec dels seus primers aprenentatges quotidians. Aquesta relació educativa formava part dels processos d’aprenentatge i de convivència bàsics; no deixava de ser una atenció individualitzada amb el referent d’una persona i avui

199

«Las mayores nos ocupábamos de una pequeña, yo cuidaba a N.; cuando salía con su familia volvía con olor a tabaco y con chuches. Yo me ocupaba de levantarla si se hacía pipí, de enseñarle a atarse los cordones, como una hermana mayor. Era importante, porque ya eras mayor».

nanos. Aquesta professió ha nascut a base de la experiència de la gent que hi hem anat treballant, és una professió nova, hem estat l’embrió del que avui és l’educador/a social. Abans era més assistencial, es va treballar molt el reforç escolar, molts no sabien llegir i escriure; la majoria eren d’ètnia gitana, s’havia de començar des de zero. Llavors hi havia més guardes, no hi havia tantes retirades de tuteles com ara».

(Nena interna, «Solet», 1970-1975).

(Educadora/coordinadora, 1984-2011).

(Informant anònima, nena interna, 1954-1960).

recerques

Cap als anys vuitanta, els canvis respecte a la consideració educativa i assistencial començaven a fer-se evidents. L’escolarització començava a implantar-se a les escoles públiques de Tarragona, encara que es mantenia alguna atenció directa de dues germanes als infants més petits. Per als infants menors de tres anys que no anaven a l’escola pública es va crear l’Aula Bressol, una aula que portava una educadora amb dedicació específica i programada. «Les escoles ja estaven fora, les nenes anaven a una escola de la part alta i nosaltres ateníem els nens fora de l’horari escolar, hi fèiem reforç escolar... Dins del recinte només hi havia una edifici que era una escola d’educació especial de mitja pensió; era un ajut per a canalla de famílies de la part alta que tenien necessitats». (Educadora/coordinadora, 1984-2011).

Als anys vuitanta, és quan comença a ser reconeguda la tasca d’educador/a social. Per comprendre la seva evolució s’han de tenir en compte variables com la realitat social, la formació, el reciclatge dels professionals i els canvis continus del perfil dels menors. «La titulació no estava reconeguda com a tal; l’educació social no es contemplava; hi havia mestres, psicòlegs, pedagogs; aquest era el perfil professional d’aquells llocs de treball... No se sabia molt bé que havien de fer amb aquells

Als anys noranta, la realitat sociocultural canviant ens aporta nous testimonis de la mateixa educadora: «Les coses es van complicar en la societat. [...] Nosaltres som un reflex del que està passant al carrer, aquest va ser un dels problemes. [...] Paral·lelament ens arribaven pares i mares joves drogoaddictes que no sabien que fer amb els seus fills. [...] Nens desatesos, va ser una època dura. [...] La droga va causar estragos, ho pagava la canalla petita; recordo nadons que a les revisions veies que els donaven els biberons amb mesures que no eren les correctes [...]. A nosaltres ens va tocar tenir molts ingressos d’aquests». (Educadora/coordinadora, 1984-2011).

En l’actualitat, l’escolarització de tots els menors a partir de tres anys es fa en escoles públiques o concertades de la ciutat de Tarragona. Mitjançant l’oficina municipal d’escolarització de Tarragona, des de les llars, se seleccionen les escoles prioritàries per proximitat o qualitat educativa, per després adjudicar cada nen/a a una escola determinada. Per als menors de tres anys, a l’edifici nou de la Llar Llevant es van muntar dues aules: l’Aula d’Atenció primerenca, per a nadons d’entre 0 i 18 mesos, i l’Aula Bressol, per a menors d’entre 18 i 36 mesos. Ambdues van estar en funcionament i ateses per una educadora i dos auxiliars, amb programes específics

200

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

d’atenció per a la detecció de necessitats especials i una cura individualitzada dels menors. Actualment els menors no assisteixen regularment a les aules habilitades per a tal fi, excepte en moments puntuals que van acompanyats per una professional externa del CAD o per grups de practiques dels mòduls formatius que col·laboren amb la llar. Als infants de dos anys que es considera que poden tenir dificultats per ini ciar el P3, se’ls matricula durant l’estiu a una llar d’infants municipal de la ciutat per assolir determinats objectius de cara a l’escolarització del curs següent al setembre (control d’esfínters, parla, grau de socialització, etcètera).

gut amb una idea de treballar... aquí els hem posat la motxilla i els hem portat a l’escola. Aquesta no era la seva perspectiva, no hi estaven d’acord i això ha donat molta feina, però l’hem fet i l’hem fet el millor que hem pogut».

Actualment a les llars privatitzades hi ha contractats mestres, psicòlegs, diplomats d’educació infantil, educadors/es socials, així com auxiliars de clínica. No hi tasques especialitzades com a professionals i no hi ha cap sistema de promoció interna. Segons ens comenta la coordinadora d’una de les llars, la permanència dels educadors i educadores al centre és d’una mitja de dos anys mínim i la mitjana d’edat és de 30 anys. La formació continuada dels educadors és de 30 hores l’any, i malgrat que no hi ha un seguiment de qui fa o no aquesta formació mínima, es valora que hagi millorat des del començament dels equips educatius. A les llars privatitzades, les mateixes empreses fan la formació de reciclatge de professionals dels diferents centres; tanmateix es té accés a la formació que s’ofereix des de l’Administració.

«También aprendimos a cantar en el coro para las fiestas de Navidad, íbamos a cantar villancicos a la Diputación, al Ayuntamiento, a radio Tarragona, tam bién en el Teatro Metropol se reunían las niñas de casa bien y nosotras también íbamos. Para el fin de curso venía el director, nos daban las notas, subíamos a la tarima y nos daban un obsequio. Aquello estimulaba».

Durant els últims deu anys la realitat ha tornat a fer un gir sociocultural significatiu, que es reflexa en el perfil del menors que ingressen al centre. «Tot això és fruit de l’evolució que ha viscut la nostra societat, en aquest últims anys hem rebut molts ingressos de nens d’immigració i el personal no estava preparat; en cap moment ens pensàvem que hauríem d’atendre menors en estat físic penós, indocumentats que han vin-

(Educadora/coordinadora, 1984-2011).

Altres temàtiques a destacar són les activitats de lleure. Les informants que ens apropen a la realitat d’entre els anys 1955 i 1970, les recorden amb gratitud. En el si de normalitzar la vida a la Casa, es consideraven de gran importància les relacions externes i la participació en els actes propis de la ciutat.

(Informant anònima, nena interna,

La sort que tenien era que disposàvem d’uns patis amb vistes i no se sentien tancats: organitzàvem partits de futbol, partides de caniques; per Nadal i per Carnaval feien una obreta de teatre, s’aprenien el paper i disfrutaven moltíssim. També participàvem a les festes populars de Tarragona per Santa Tecla, recordo que van participar als concursos de nadales a la Plaça Verdaguer; aquí assajàvem, eren nens molt receptius, es podia treballar molt bé amb ells; tots els pares estaven convidats i fins i tot hi havia berenar per tothom, eren festes boniques». (Educadora/coordinadora, 1984-2011).

Pel que fa als serveis sanitaris de la Casa, també s’hi poden reconèixer els canvis des dels anys cinquanta, mitjançant els testimonis de les entrevistes realitzades. A la Casa cada departament tenia els seus serveis sanitaris. La Casa de Maternitat tenia un ginecòleg, un practicant i una llevadora. Al departament de nens i nenes hi havia un pediatra. Al departament de vells i velles hi havia un altre metge.

1954-1960).

«Salíamos a la playa en verano, a la catedral a misa el domingo, nos poníamos guapas, nos limpiábamos los zapatos, íbamos al teatro a la plaza Imperial Tarraco, también salíamos a ver los Castells». (Nena interna, «Solet», 1970-1975).

El testimoni dels informants dels anys vuitanta i noranta ens parla d’una realitat socioeducativa encara més oberta a nivell relacional, tant entre els mateixos menors com entre els educadors i les famílies. La relació amb la ciutat i la participació activa i implicada continuava sent una peça clau de la pedagogia de la Casa. Aquest és un aspecte que s’ha mantingut al llarg dels anys fins a l’actualitat. «Dintre del recinte hi havia un teatre molt gran, molt maco, preparàvem activitats.

«Ens organitzaven amb un metge titular de medicina general i un pediatra que anava diàriament; a mes hi havia un ginecòleg i una llevadora que es trucava quan es necessitaven. El pavelló de infermeria era on els metges passaven consulta i si havia alguna cosa greu s’ingressava al menor al Hospital de Sta. Tecla. Quan es vacunaven venia un equip de Sanitat, se’ls hi feia un llistat per edats. A la infermeria hi havia un “autoclave” per desinfectar». (Auxiliar, 1969-1975).

«La enfermería estaba en la planta superior, venía un practicante un poco mayor y cascarrabias, nos vacunaba a todas en fila y recuerdo que había llantos. Recuer do una vez que me dieron el aceite de ricino para purgar el estómago». (Informant anònima, nena interna, 1954-1960).

Beques 2010

recerques

201

L’escolarització dels infants era obligatòria. A la imatge, una de les sales habilitades per a l’ensenyament, al pavelló de nenes (1940-1950). Arxiu Fotogràfic de la Diputació de Tarragona

«Recuerdo que la enfermería era una zona independiente, había camas y comedor más pequeños; cuando estábamos allí comíamos sopa que hacían en una olla más pequeña, había una sala pequeña de juego, recibíamos más, era un espacio más familiar. La sor que nos atendía escuchaba la radio y me dejaba encenderla y apagarla, yo me ponía muy contenta, no me quería ir de la enfermería, me sentía más cuidada».

vegueres... Hi havia diarrees tremendes, l’any 1969 hi hagué una epidèmia de la pòlio aquí a Tarragona, ja hi havia vacuna però molts no estaven vacunats: això no passava a la Casa. En una comunitat com aquella si una epidèmia no hagués estat ben atesa hauria estat terrible; el nivell era molt bo, més que en moltes cases dels barris, sobre tot la medicina preventiva, la detecció de malalties infeccioses i la higiene».

tota la medicina preventiva, l’alimentació era molt bona, l’alletament matern pràcticament no existia, l’alletament era artificial però amb les llets corresponents, la higiene es tenia molt en compte, no vaig viure cap situació critica en qüestions de diarrees; sí que van tenir una epidèmia de sarna, però es va controlar. Les idees eren clares i l’assistència mèdica i d’infermeria era atenta, més que l’atenció mèdica era l’atenció sanitària».

(Nena interna, «Solet», 1970-1975).

(Metge, 1980-2004).

La realitat sanitària de certs barris de la ciutat de Tarragona, als anys setanta, estava marcada per certes mancances d’higiene i d’infrastructures; era una realitat que posava de manifest i contrastava amb l’atenció sanitària que es feia a la Casa en els mateixos anys i en els següents.

L’any 1985, la Comissió de Sanitat i Serveis Socials es va reformar: Sanitat anava per una banda, i Serveis Socials per l’altra. Llavors es van traspassar els expedients sanitaris de les famílies que tenien Seguretat Social i tots els serveis sanitaris de la Casa es van externalitzar, es va començar anar als metges de la sanitat pública. El metge de medicina pediàtrica continuava venint a la Casa.

Als anys noranta es va tornar a posar en funcionament una consulta d’infermeria, a dins de la Casa per a tot el Centre d’Acollida. La infermera era comú, però des de l‘any 2009, a les llars privatitzades el metge pediatra de referència és el del CAP, això suposa un canvi tant a nivell de medicació com d‘expedients. Actualment el metge de la Generalitat visita una vegada per setmana, però no fa el seguiment pediàtric. L’empresa que ho gestiona ha vist la necessitat de contractar un metge per atendre els nadons a la ma-

«Recordo que l’any 1969 quan vaig començar a treballar a Tarragona hi havia barraques, una de les més populars estava al riu Francolí on hi vivia un grapat de gent, no hi havia aigua corrent ni cla-

«A la Casa de Beneficència el tracte era fins i tot més acurat que al carrer, es feia

202

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

teixa Llar, tal com es feia abans. En les llars no privatitzades, el servei d’infermeria continua estant a la Casa.

Juliol 2012

Núm. 38

contents d’estar amb els seus pares. Hi havia molta relació amb les famílies». (Educadora/coordinadora, 1984-2011).

Amb relació a les visites i/o sortides que es formalitzaven entre els menors i les famílies biològiques, també els canvis socials n’han condicionat els criteris, les resolucions i les característiques, al llarg del temps. Destaquem els testimonis de dos informants dels anys cinquanta i setanta. «Recuerdo aquella sala con impresión, con miedo, solo estuve una vez o dos porque vinieron mis tíos... recibía pocas visitas porque mi madre estaba allí en la Casa. Era gente muy humilde, aquello me impactó. Era triste había silencio, pero los niños salían contentos no sé con paquetes de regalitos. Solían dar dinero y las monjas lo guardaban y lo apuntaban para cuando salías poder comprar algo». (Informant anònima, nena interna, 1954-1960).

«Los domingos nos llamaban por los apellidos y bajábamos las escaleras, recuerdo aquel pasillo tan largo y veías a los familiares a lo lejos. Mi padre venía un domingo cada 15 días. Mi madre venía a vernos cada tres semanas, entre semana». (Nena interna, «Solet», 1970-1975).

Al final dels anys setanta, costava molt que les famílies es responsabilitzessin i vinguessin a buscar els nens, perquè era una població pobra amb mancances econòmiques, famílies nombroses que no tenien problemàtiques socials al darrere. Tal com recorda una educadora: «Era gent amb pocs recursos que no podia tirar endavant els fills; tenien les seves sortides, fins i tot recordo que se’ls donava menjar perquè poguessin passar amb la família el cap de setmana, no hi havia problema de maltractaments. Quan sortien els nens, tornaven

a la ciutat en botigues o negocis coneguts i relacionats amb la Casa.

El testimoni d’una informant ens parla de sortides eventuals de menors amb famílies de la ciutat, sense cap mena de compromís ni relació amb acolliments o adopcions. Aquesta va ser una pràctica fins a mitjan dels anys setanta, com a recurs socioeducatiu per als nens i nenes que no tenien moltes visites o familiars de referència. «Nos preguntaban si queríamos ir a Tarragona con una familia que no tenía niños, no eran las mismas familias siempre. Yo salí a casa de una familia con una niña que tenía una tortuga. Había familias bien que nos venían a buscar y nos llevaban los domingos a su casa, a comer y a misa; recuerdo una vez que hicimos una fiesta, era muy cariñosa, esa atención de cada minuto del día fue muy importante, ese día lo vivías de fiesta, pero cuando llegaba la noche no te sentías segura». (Nena interna, «Solet», 1970-1975).

Una altra qüestió que hem considerat rellevant gira al voltant dels afillaments, les acollides familiars i les adopcions. Segons la informació rebuda a les entrevistes, hem pogut confirmar com al llarg del temps els canvis socioeconòmics i culturals han anat definint aquestes actuacions de vinculació dels menors amb famílies externes a la Casa. Als anys cinquanta, segons dades obtingudes als arxius, hi havia a la Casa les noies de servei que eren persones que havien viscut a la casa com a nenes i que no tenien família, o que no es podia fer càrrec d’elles a partir dels setze anys; llavors es quedaven a ajudar a la Casa. Avui ho podem considerar com un manera especial d’afillament institucional. Tanmateix, els nois i noies que complien els divuit anys sortien i se’ls acompanyava fins que trobaven feina

«Había dos chicas, C. y RM., que ayudaban y dos chicos que habían nacido allí o se habían criado allí después de la guerra. No sé, no estaban bien, tenían algún retraso... también ayudaban con los animales, las gallinas, los tocinos. También había dos chicos que ayudaban con los ancianos». (Informant anònima, nena interna, 1954-1960).

Cap al final dels anys seixanta, la tutela dels menors que ingressaven per mitjà de la Diputació continuava sent de la família, però la dels que ingressaven a través de la Junta o del Tribunal Tutelar passava a aquests organismes. Als anys setanta, una de les informants fa referència al que ja es podien considerar adopcions de menors orfes o expòsits, dels quals no es tenia cap referent. «Los huérfanos salían más a menudo y de pronto un día ya no estaban; cuando venían a vernos después les preguntábamos si la querían, más que lo material era el cariño». (Nena interna, «Solet», 1970-1975).

Quan la resolució es feia en favor de la família biològica, el «retorn a casa» se celebrava de manera molt especial. Volem destacar el testimoni d’una informant que tenia dotze anys quan ho va viure: «Después de seis años, a los doce o trece años marché con mis hermanos a mi casa. Mi padre nos decía “para cuando llegue el frío otra vez, vengo a buscarlos”. Empezaba la alegría porque sabíamos que se acercaba la salida, aunque había desconfianza. Mi hermana mayor empezó a venir más a menudo y un día vino y marchamos. El recuerdo es bonito y triste, dejabas las amigas y a las hermanas. La entrada a casa con mi padre la recuerdo como

Beques 2010

más dura que la entrada a la Beneficencia. Había que poner en práctica lo que habíamos aprendido, mi hermana mayor nos fue guiando». (Nena interna, «Solet», 1970-1975).

Les adopcions es formalitzen definitivament als anys vuitanta: «Llavors també hi havia preadoptius, jo personalment vaig portar bastants casos de preadoptius de nens i nenes de quatre, cinc i sis anys; eren casos en què no hi havia possibilitat de retorn amb les famílies biològiques i eren molt petits per estar tota la vida en un centre residencial. [...] Van donar bon resultat, alguns encara donen senyals de vida de com de bé que estan, alguns s’han canviat els cognoms, ho recordo com un treball molt bonic. Per tot això et posaves en contacte amb el personal que portava el tema d’adopcions a Tarragona».

uns quinze dies, però és molt flexible. La tutora es reuneix amb els professionals del CAF i rep la primera informació de la família. Amb els nens i nenes més grans, es comença a treballar el procés d’adaptació a la nova família primer amb fotografies, després amb visites i, finalment, amb sortides i pernoctacions. És un període progressiu acompanyat del seguiment de tots els adults de referència, fins que l’infant marxa del centre. Depèn de la nova família que el nen mantingui o no una relació posterior amb el centre. La relació amb la família biològica en casos d’adopció es perd totalment, en acolliments se segueix un règim de visites normalment quinzenal, però es procura que no sigui massa freqüent la relació amb la família biològica, per no alterar la vida del nen o nena». (Educadora/coordinadora, 2003-2011).

(Educadora/coordinadora, 1984-2011).

La realitat social canviant dels últims 25 anys ha afectat directament les tramitacions d’adopcions i d’acolliments familiars (Amorós i Palacios, 2004). La familiaritat amb la que es feien els afillaments i les adopcions, basats en la majoria dels casos en relacions prèvies de confiança, ha donat pas a relacions i processos llargs entre la llar, els serveis d’Acolliment i Adopció de la Generalitat, les famílies acollidores i adoptives, i els menors que queden a la llar. En aquesta complexa relació de desvinculació i vinculació, el paper dels educadors i educadores és fonamental: «Quan s’acaba la síntesi amb un dictamen, es comença el procés de buscar una família des del CAF (Centre d’Acolliment Familiar) i es fa un calendari del pla d’acollida, adopció o retorn amb la família. El temps depèn del temps que el nen ha estat a la llar o el procés emocional que viu el nen/a des del començament. Normalment dura

L’any 2010 es va plantejar fer un canvi d’ubicació d’alguna de les llars privatitzades per situar-les fora del recinte de «La Mercè». Val a dir que de, donar-se aquest canvi, s’iniciarà una nova etapa en la història de la Casa de Beneficència de Tarragona. Els motius d’aquest canvi serien la manca d’espai i la necessitat de fer reformes estructurals als actuals edificis. En tot cas, aquest serà l’objecte d’estudi d’una nova etnografia. Conclusions i aportacions El recorregut històric ha permès una percepció continuada del procés de transformació que ha tingut lloc a nivell local a Tarragona, i també respecte al temps històric impregnat de canvis sociopolítics i econòmics en general. El resultat obtingut ens aporta una perspectiva de futur respecte al tema social i, en concret, de l’actual Centre d’Acollida en matèria d’atenció social, assistencial, educativa i institucional. L’objectiu en aquest sentit ha estat aconseguit, ja que ens hem apropat a la compressió de les claus d’inter-

recerques

203

pretació de certes situacions actuals de legislació; categorització de la privatització de serveis; consideracions professionals en matèria d’educació social, relacionades amb la matèria de la gestió social, des del treball social, com ara la importància de treballar en la direccions apuntades per afavorir les estructures de caire més familiar. Som conscients que manca treball per fer respecte a la consideració dels criteris socials, econòmics i avui en dia culturals, dels processos de la retirada de tutela referida a la desvinculació especialment amb el nadons de zero a tres anys, així com tot un treball d’adaptació a les noves generacions de població immigrada que es relaciona amb els centres d’acollida. Algunes de les idees fonamentals que es plantegen com a conclusions i que han estat presents al llarg de tota la recerca són: Hi ha una constant preocupació per la renovació i la millora respecte a les instal·lacions, l’adequació d’espais i recursos, del personal especialitzat i la professionalització de les tasques (germanes de la caritat, educadors socials, treballadors socials, auxiliars administratius, etc.). És rellevant l’adequació de les tendències socioeducatives, socioculturals i familiars en l’organització interna i les circumstàncies en què es viu a la Casa la relació amb els menors. Respecte al canvi de tendències entre l’àmbit assistencial i el social, en l’entorn de l’atenció educació i familiar (des de les acollides a la mateixa Casa, els afillaments amb persones properes o conegudes, els acolliments de llarga durada o les adopcions nacionals i internacionals actuals). Pren especial importància la consideració social de la maternitat i dels seus condicionants, al llarg de la història: des de la consideració marginal de

204

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

la il·legitimitat fins a les actuals concepcions de famílies monoparentals o homosexuals. La dificultat a l’hora de fer una nova consideració social, emocional i educativa de la vinculació i la desvinculació, en relació amb les retirades de tutela de menors. Destaca l’escàs treball en el medi que es porta a terme actualment amb relació als menors i llurs famílies. Una de les aportacions més significatives, des de la perspectiva psico social, és la consideració que hem corroborat de la importància respecte als primers anys de vida, en concret respecte a la infància en situació de risc social. Nombrosos estudis demostren que la quantitat d’experiència que es dóna i el consegüent desenvolupament de l’infant, durant els primers anys de vida, fa que el sentit del temps adquireixi un significat especial. Val a dir que des de la primera infància fins als primers anys de l’adolescència són etapes dels desenvolupaments essencials en les quals es defineixen moltes de les empremtes que ens acompanyaren la resta de la nostra vida. És des d’aquesta perspectiva, que avalen nombrosos estudis, que un dels indicadors de qualitat d’un sistema de protecció a la infància de qualsevol cultura i societat passa per evitar la prolongació innecessària de situacions provisionals o inestables fora de l’entorn familiar, i la necessitat de treballar amb promptitud la presa de decisions respecte a la resolució de les situacions de desemparament. Així doncs, la referència d’un adult concret (una tutora), la dedicació individualitzada a les necessitats afectives o els detalls d’atenció personalitzats són alguns dels temes que més ens han fet reflexionar, amb les declaracions de les persones que avui com a adultes recorden la seva experiència a la Casa de Beneficència de Tarragona. n

Juliol 2012

Núm. 38

notEs

BIBLIOGRAFIA

(1) L’eliminació dels torns va ser considerada una pauta de modernització de les institucions, perquè implicava també un canvi en la concepció de l‘expòsit (un nen passava de ser d’origen desconegut i il·legítim, a ser considerat fill natural). El fet de deixar de considerar la necessitat d’ingrés a la beneficència com una situació vergonyosa, obria les portes cap a una nova manera de pensar. Així també, el dret de les persones que en el seu moment eren abandonades, de conèixer el seu origen, respectant el dret d’intimitat de les mares, circumstància no resolta fins avui dia, ha motivat situacions polèmiques pendents de tractar en les adopcions actuals, tant nacionals com internacionals (Bajo, F.; Betrán, J.L., 1998).

Amorós, P.; Palacios, J. Acogimiento familiar. Madrid: Alianza Editorial, 2004.

(2) Les referències de cada informant i les nomenclatures de referència: una dona que va viure com a nena a la Casa des de l’any 1954 fins al 1963 (informant anònima, nena interna 1954-1960); Montserrat R., que va treballar d’auxiliar administrativa entre el 1969 i el 1980 (auxiliar 1969-1975); una dona que va viure com a nena del 1970 al 1975 (nena interna; “Solet” 1970-1975); una dona que va treballar com a operària entre l’any 1977 i l’any 2009 (operària; 1977-2009); Agustí T., metge pediatra que va treballar entre el 1980 i el 2004 (metge; 1980-2004); Eulàlia P., educadora i coordinadora de la Llar Xaloc que treballa des del 1984 fins avui dia (educadora/coordinadora; 1984-2011) i Natàlia C., educadora i coordinadora de la Llar Llevant que treballa des del 2003 fins avui dia (educadora/coordinadora; 2003-2011). Ha estat entrevistada i no enregistrada sor Montserrat, germana de San Vicent de Paül que va viure i treballar a la Casa, des dels anys cinquanta fins a la seva jubilació [nota de l’autora].

Anguera, P; Arnavat, A.; Costafreda, M. La Diputació de Tarragona. Imatges per a una història. Tarragona: Diputació de Tarragona, 1986. Bajo, F.; Betrán, J. L. Breve historia de la infancia (capítol I). Madrid: Temas de Hoy, 1998. Blanco Villegas, M. J. «Exposición y muerte de los niños acogidos en la Casa Cuna de Ponferrada entre 1850 y 1932 (León, España)». A: Revista de Demografía Histórica XX, II, segunda época. León: 2002. Casa Provincial de Beneficencia. Reglamento Interior de la Casa provincial de Beneficència de Tarragona. Tarragona: 1872. Diputació Provincial de Tarragona. Casa de Beneficència. Tarragona: Diputació Provincial de Tarragona, 1930. Olivé, E.; Piqué, J.; Ricomà, F. Tarragona, la imatge i el temps. Tarragona: Ajuntament de Tarragona, Sugrañes Editors, 1990. Palma de, A. Administraciones públicas y protección de la infancia. En especial, estudio de la tutela administrativa de los menores desamparados. Madrid: Ministeri d’Administracions Públiques. Estudis i Documents. Institut Nacional d’Administracions Públiques, 2006. Ripol-Millet, X.; Rubiol, G. El acogimiento familiar. Madrid: Ministeri d’Assumptes Socials, 1990. Síndic de Greuges de Catalunya. La protecció de la infància en situació d’alt risc social a Catalunya. Barcelona: Informe extraordinari juny de 2009, 2009. Vives Recasens, F. Tarragona benéfica. Compendio histórico-práctico de las actuales instituciones benéficas. Tarragona: Editorial Suc. de Torres i Virgili, 1929.

Arxius consultats

Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona. Museu d’Art Modern de Tarragona Arxiu Fotogràfic de la Diputació de Tarragona. Museu d’Art Modern de Tarragona Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Llibres sagramentals de Baptisme i d’Orbits.

Beques 2010

recerques

205

El ciclisme a la tardor

Mites i fetitxes de l’esport de la bicicleta

Emilio Súarez Ortega (1)

’observació participant podria explicar-se utilitzant un refrany castellà que diu: «Donde fuere, haz lo que vieres». No obstant això, si volguéssim ser més exactes, hauríem de dir que l’observació participant —el mètode d’investigació qualitativa que defineix l’antropologia— més que fer el que es veu consta en l’acte de deixar-se estimar. «Deixar-se estimar», aquest és el punt des del qual sorgeixen els més sinistres, aguts i meravellosos problemes epistemològics que preocupen i ocupen els caps de tantíssims antropòlegs i antropòlogues. Fins quan m’haig de deixar estimar? Fins on? I si no ho vull? I si tot i deixar-me estimar no m’estimen? Si deixar-se estimar és una qüestió de mètode, ens deixem realment estimar o deixem d’estimar? Gràcies a la preparació acadèmica, qualsevol antropòleg o antropòloga pot posar-se a la pell d’una altra persona, la pell d’aquella cultura de la qual vol parlar i pel que és importantíssim l’observació participant. Però no és veritat, no és gràcies a la seva preparació acadèmica que ho aconsegueix, sinó gràcia a la seva capacitat de deixar-se estimar. També hauria d’aprendre a estimar? També, també..., però més que a estimar, a seduir. El problema és que no sempre ens emmotllem del tot bé en aquesta pell que pretenen comprendre i, és clar, si hem

La cultura de l’esport modern neix de l’exaltació de la cultura juvenil. A la imatge, d’esquerra a dreta, Matias, Mariné, Joan, Carlos i Cristóbal (11/09/2010). carlos gómez

de començar a deixar-nos estimar per emmotllar-nos correctament en aquesta pell, comencem malament. Les dificultats de l’observació participant Les dificultats de l’observació participant...; aquest plaer tan nostre de deixar-nos estimar, d’estimar, de seduir, de deixar-se seduir... Aquest fer safareig tan nostre, motivat vés a saber per un què desconegut, explica tantíssima tinta vessada en la pretensió d’un mètode científic rigorós, just i objectiu, que legitimi i, sobretot, situï l’antropologia en una bona posició a la graella de sor-

tida dels gossos que persegueixen llebres metàl·liques. El plaer de l’observació participant explica el ridícul camí que ha triat l’antropologia. Tot i això, millor ser ridícul i treballar des del plaer, que ser útils i treballar perseguint ximpleries. Quan l’antropologia treballa per plaer, a l’antropòleg se l’acusa d’allunyar-se de la realitat i, fins i tot, de faltar la veritat. Se’l pren per un poeta. Però no era una qüestió de pell? I que hi pinta en tot això, un canòdrom? No són poques les persones que es prenen la feina com una competició espor-

206

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

tiva. No és estrany escoltar: «Hem d’anar partit a partit», «No hi ha res guanyat», «Disciplina, el més important és la disciplina», «Sense un padrí no arribaràs mai enlloc...» Dins de l’àmbit acadèmic, laboral, científic i/o polític s’utilitzen mots i s’apropien de les paraules que neixen de les cròniques esportives... Com ens pot sorprendre, que dins de l’antropologia també succeeixi, que els antropòlegs siguem més esportistes que científics? No hi ha diferències entre el palmarès d’un ciclista i el currículum d’un antropòleg, cap. Es treballen i es venen de la mateixa manera, un procediment cada dia més esportiu. L’antropologia és ciclisme. Dins del ciclisme hi ha vampirs que xuclen la sang dels corredors i tramiten passaports biològics, clavats als malsons de la ciència ficció. Els metges, els periodistes, la policia i els jutges van de la mà, tot cantant al mateix to: «Ho fem per un esport net». L’antropologia també té els seus vampirs que es presenten sense demanar permís i entren fins al racó més íntim; no hi ha res que pugui dir-se Acadèmia, Col·legi de jutge, de savis, de vells, de doctors, d’àrbitres o/i etcètera. No hi ha cap institució que puguem assenyalar com el castell del Dràcula, perquè de les clàssiques institucions només en queden les runes. Tot i això, el vampirisme ens resulta conegut i, encobrint-lo amb les causes més justes, com l’esport net o l’amor, ciclistes i antropòlegs fan com les dones a les novel·les de Stoker: donar la raó a qui té el poder i procurar conèixer les regles del joc, perquè en un futur no s’hagi de donar la raó a algú només perquè té el poder. És el que coneixem com «el molt modern assassinat del pare». I, és cert, el ciclisme és com la vida o, dit d’una altra manera, el ciclisme és com qualsevol altra cosa. Per una banda hi ha regles escrites, com el reglament d’una competició i, per l’altra, n’hi ha unes altres que no estan escrites. Dins de les que no estan escrites, hi ha les que se’n diuen «secretes», les que són més o menys compartides, les dels iniciats, les

Juliol 2012

Núm. 38

són mai intel·ligents, i que s’entreguen a una feina sobre la ment i el cos. Enemics invisibles, lluita contra un mateix. Relats místics que amaguen veritats i que justifiquen ximpleries de tot tipus. L’esport és clar que pot ser vist com una religió.

No són poques les persones que es prenen la feina com un repte de superació personal. A la imatge, Carlos amb el tram-tram, en plena pujada al Tourmalet (11/09/2010). carlos gómez

dels professionals, les dels «globers»...; totes són resultat d’un pacte social o d’una tradició, però tant li fa..., poden observar sense dificultat. D’altra volta hi ha regles que són importants i d’altres que no en són tant. Es pressuposa que les importants són les racionals i la resta són les irracionals, les accessòries o les condemnables. Però això ja és suposar massa. També hi ha regles per perpetuar les relacions de poder i regles perquè les relacions de poder no es perpetuïn. Hi ha de tot, sí, i ja és suposar massa. Possibles sortides La cultura de l’esport modern neix del moment d’esplendor i de l’exaltació del culte a la cultura juvenil. Podríem situar-la als anys seixanta, juntament amb els mites romàntics de morir deixant un cadàver en bon estat. Connectada amb altres canvis culturals, la idea de joventut es mercantilitza i, des de llavors, s’anirà mercantilitzant cada cop més. Fins avui, que produeix articles absolutament màgics, articles que fan el jove ser més jove o el vell ser més jove.

Un altre quilòmetre zero: l’esport és una religió i, llavors, el ciclisme també ho és. Explicar l’esport, sobretot als agnòstics, com un fet cultural d’un contemporani orientalisme, molt d’acord amb la més ferotge de les crisis econòmiques actuals, també és un possible marc teòric. Veure tant d’esport per televisió, com consumir opi, i entrenar tan dur, com els ascetes. Alienació de masses, que per definició no

Seguir la roda de Caillois pot ser un altre inici teòric. Podem negar-li la taxinomia dels jocs, no existeixen els jocs d’atzar.Tot està tan atrapat i justificat en els mites que la sort ha estat desterrada. Ara es parla de vocació, de destí, d’amor. Sempre s’apel·la a una creença que ompli de sentit la qüestió, fins i tot, una taxinomia. Però és que ja ni el bingo és atzar. Els jocs i els esports són massa viscerals com per poder-los viure sense més arguments que la sort. Apareix la sort just en narracions on ningú no l’espera. Avui es parla de sort al ciclisme i d’energies al bingo. Les civilitzacions de comptabilitat s’expliquen a l’Atlàntida i el desencantament és un embruix de lluna. Occident és un horitzó que es mira d’espatlles. Caillois patina; els jocs com a miralls i com a generadors de cultures. La cultura es juga, els jocs són el motor de la cultura, com també els esports..., però els jocs i els esports són previs a les civilitzacions que Caillois s’atreveix a definir o, almenys, sí que existeixen i no són bajanades. Tot i que no tinguéssim bicicletes, ja érem ciclistes quan érem primats. Ja jugàvem als altius, als furtius, etc. Huizinga estava convençut que el foc de Prometeu eren els jocs. També estava convençut que els jugadors establien les regles. I el que va descobrir és que les regles del joc no sabem del cert de quin taulell vénen. Caillois volgué anar més enllà i va convertir l’esport en un aparador de valors morals que fan progressar o no. El mateix que defineix quines cultures progressen, en el sentit de millorar com a civilització, i quines no. Es va passar de llest. Sense saber quin marc teòric escollir, se’m va acudir pensar en el ciclisme com

Beques 2010

a religió, en el sentit de control de la població. En els termes del biopoder de Foucault, però més enllà de la broma de Carlos, un genial informant: «Si no agafes la bicicleta, t’acabes divorciant de la dona»; no vaig trobar millors fonaments per justificar els substrats superiors de les capes del biopoder. El ciclisme és racional, perquè el sistema social és racional? O el ciclisme, situantlo dins del subsistema cultural, produeix informacions que transmetrien racionalitats als altres tres subsistemes, generant una retroalimentació prodigiosa i lògica que, contràriament, només podria generar irracionalitats, errors, novetats o repeticions similars? Els marcs teòrics de l’antropologia són vàlids, tot i això no he sabut profunditzar en cap d’ells. Això sí, diria que la roda bona és la d’en Huizinga. I no ens portem a l’engany ni ens equivoquem, que el noi va fi; tot i que estigués segur que les regles del joc les establien els mateixos jugadors, els éssers humans són amants de novel·les en excés, com per ser alguna vegada lliures, ni tan sols per tenir una mica de seny. «El ciclisme a la tardor» explica quelcom de com es viu el ciclisme. De com es viu el fet de comprar una bicicleta, muntar-hi, pujar al Tourmalet, veure el Tour de França... El text obvia problemes teòrics i metodològics i se cenyeix a un relat en primera persona. No pretén aportar res, ni metodològicament ni teòricament. L’única pretensió és posar-se les sabates amb ferros a les soles i que estiguin dissenyades exclusivament per pedalejar. En lloc d’agraïments i dedicatòries hauria d’incloure disculpes i renecs... Potser serien fins i tot millor que un capítol de promeses. n

notEs (1) Traducció de Marc Ballester.

recerques

207

Espais de socialització

Moments i llocs per trobar-se en un poble sense carrers: estratègies per socialitzar-se en pobles d’hàbitat dispers de la muntanya Esther Miralles «Corren, corren pels carrers corren, paraules que no s’esborren, imatges que no se’n van... i ploren, ploren pels carrers ploren, com gotes d’aigua s’enyoren aquells que ja no es veuran».

inc la infància escampada pels carrers i places del meu barri: aquí jugàvem a futbol, allà anàvem amb bici, en aquell passatge hi passàvem les hores i les hores, aquell bar era el de les campanes... Records que poblen un espai ordenat, fàcilment identificable i traduïble. En aquesta recerca m’he aproximat a les formes i als espais de relació social en un poble sense carrers, o sigui, d’un poblament totalment dispers. He entrevistat nou persones nascudes entre el 1917 i el 1960. L’espai d’aquest article només em permet dibuixar, amb traços gruixuts, la imatge que es desprèn del seu testimoni d’un passat recent que ja ha canviat. Marc geogràfic La Gran Geografia Comarcal deu dir que la Valldora és una de les nou entitats de l’extens municipi de Navès (el Solsonès), que està emmarcada per les serres dels Bastets, de Busa i de

Taravil, que en l’actualitat és un petit nucli disseminat de poques cases, etc. Jo m’estimo més explicar que es tracta d’una preciosa vall recorreguda per un riu alegre i net, l’Aiguadora, i entapissada de boscos de pi roig, roures i alzines. De tant en tant, grans clarianes assenyalen la presència d’una masia envoltada de camps de conreu que ens recorden que la base productiva de la vall ha estat, fins a una època relativament recent, l’agroramaderia: conrear camps i criar bestiar eren les activitats principals d’una economia dirigida cap a l’autoabastiment que es completava amb els productes de l’hort i del bosc. Els molins, les serradores de la vall i la ferreria eren indústries completament subsidiàries de l’activitat agrícola. Aquests molins van ser dels darrers que van tancar a la comarca del Solsonès, i estem parlant de ben entrats els anys vuitanta. La pista que serpenteja la vall va ser oberta als anys noranta i en fa menys de cinc que va ser asfaltada. La llum de la xarxa elèctrica va arribar —i encara no a totes les cases— per la mateixa època, i la xarxa d’aigua potable i de clavegueram encara s’atura molt lluny d’aquí. Des de fa dos anys hi ha una bona cobertura telefònica i d’internet. Espais de socialització. Moments i llocs per trobar-se A priori hauria organitzat aquests espais per etapes: infantesa, joventut i

208

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

vida adulta. Però aviat les primeres entrevistes em van fer veure que aquesta classificació no responia a la realitat, ja que gairebé totes les activitats que es duien a terme eren intergeneracionals. Per aquest motiu es presenta una classificació en termes de funcionalitat: «aprendre», «resar» i «treballar», on cada àmbit té, efectivament, uns llocs i uns temps propis. Aprendre Llegir, escriure i «les quatre regles» eren l’ensenyament bàsic que rebien els infants a l’escola, a més de religió. Cal dir que l’escola rural ha estat, fins ben entrada la transició, una mena de germana pobra del sistema educatiu. Per norma general, els mestres acostumaven a estar poc capacitats, i els mètodes, la llengua castellana i sobretot els continguts allu-

nyats de la realitat i els interessos dels infants i de la comunitat, relegaven l’escola a un paper marginal en la seva formació i, sobretot, en la seva socialització, que començava en realitat un cop s’acabaven les classes i els infants havien de fer front a les tasques productives que progressivament els eren assignades. A pagès hi calien tots els braços. «Vaig anar poc a escola. [...] Una misèria. Què volies que aprenguessin aquí? A empaitar cabres i ovelles». (Joan P., 1939).

«Va venir una mestra de León. I nosaltres, imagina’t, no l’enteníem ni de papes, que allò era castellano puro. I ella tampoc no ens entenia, teníem uns problemes que no vegis». (Dolors P., 1956).

A la Valldora van funcionar —de manera discontínua— dues escoles. Per temporades en algunes masos havien tingut un mestre, vivia a la casa i feia classe als nens del veïnat. Una altra sortida per a l’ensenyament dels infants de pagès era enviar-los a estudiar a fora: Solsona, Berga, Sant Llorenç de Morunys, Gironella... Tant s’aprofitava la xarxa familiar com s’internava l’infant en una residència de monges o capellans. L’educació teòrica dels infants es completava amb la doctrina. Al contrari del difícil encaix que l’escola podia tenir dins de la comunitat, la catequesi era concebuda com a part de la ruta «natural» d’inclusió social dels petits. La religió, el capellà i tot el reguitzell de rituals catòlics eren molt presents en

Beques 2010

recerques

209

de tota la comunitat davant de l’altar té tota la potència de la integració i, alhora, de control social. Però moltes coses interessants començaven justament després de missa: era el moment de conversar, de posar-se al dia, de «passar revista».

«Una de les trobades que desitjàvem més era el diumenge després de missa. [...] Com que eren les onze i ja teníem tot el bestiar arreglat, ens quedàvem tot el poble allà a xerrar: “Com estan els malalts?”, “Com està l’avi?”, “Com està el pare?”, “Com està la mare?”, “Com et trobes tu?”... I la canalla, pues jugàvem...» (Maria P., 1941).

Dintre de les cites litúrgiques cal destacar també les processons. N’hi havia d’ordinàries, que venien marcades pel calendari santoral, i d’extraordinàries, que s’organitzaven per raons de força major. En tots dos casos eren actes socials força concorreguts que acabaven esdevenint jornades lúdiques de retrobament, distracció i fugida de la quotidianitat. L’arribada del bon temps marcava, tant ahir com avui, el tret de sortida de les festes majors dels pobles. Era el moment d’aplegar els veïns i els parents de la pròpia parròquia i de les veïnes. Veritables caravanes intergeneracionals caminaven els quilòmetres que calgués per anar a les festes dels pobles dels voltants. L’extensa xarxa familiar proporcionava als desplaçats les millors menges quan arribaven.

1. Ball de festa major possiblement a Besora (Navès). Arxiu de Conxita Casabella 2. Família Padullés, masovers del Molí Nou de la Valldora (circa 1930). Arxiu de Maria Padullés

3. Veïns de la Valldora en un dia de caramelles o de festa major (circa 1920). Arxiu de Josep Fornells

4. Processó a Solsona per demanar pluja a la Mare de Déu del Claustre (19491950). Arxiu de Josep Fornells

la vida quotidiana del poble, tant en l’àmbit públic com en el domèstic i, per tant, la formació dels infants en la doctrina catòlica assegurava la transmissió d’un coneixement útil en tant que vertebrador. Resar La cita més estable, preceptiva i duradora dels veïns era la missa dominical. Als pobles tothom hi anava. La reunió

«Anàvem a la Móra, a Sant Miquel de Gramoneda, a Sant Lleïr... Anàvem tots cap a allà i no només el jovent, ja que no se separava mai el jovent dels grans [...]. Llavors quan vam tenir divuit o dinou anys anàvem cap a Llinars, a ballar, perquè teníem molta coneixença i, cap a les tres de la nit, cap aquí a Sant Pere de Graudescales. Tot a peu, una hora i mitja. Ja les sabíem totes les pedres aquelles!». (Joan P., 1939).

210

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Però les festes eren importants sobretot per al jovent, per l’oportunitat de fer noves coneixences. En un any molts nois i noies espigats havien esdevingut joves robustos, frescos i corpulents que anirien passejant de poble en poble, de festa en festa, i amb molta probabilitat a l’entrada de la tardor ja estarien festejant. «Ah, com vam començar [a festejar]? Pues ballant. Jo en sabia, perquè ballava amb l’escombra. Escombrava i, de tant en tant, agafava l’escombra, cantava i ballava [...]. Vam festejar dos anys». (Conxita Casabella, 1941).

Sembla que la segona meitat del segle xx va deixar enrere la política de casaments concertats per les famílies, pràctica que havia determinat en les grans cases, sobretot, el destí dels hereus i de les pubilles en funció d’aliances avantatjoses en termes de patrimoni i reproducció social. En el cas dels masovers, la pressió i l’interès per fer aliances eren molt menors, per descomptat, perquè el que hi havia era menys substancial. Treballar Indiscutiblement, els masos han estat unitats de producció i de reproducció pràcticament autosuficients. Al nord del Solsonès existeixen els emprius, que són terres comunals. No és el cas que ens ocupa, ja que tota la terra «té amo». Però malgrat la propietat privada de la terra i per molts braços que hi haguessin a casa, els pagesos depenien en gran mesura de la solidaritat i la reciprocitat que es teixien amb les xarxes de veïnatge. Una família sense el suport dels seus veïns devia passar moltes dificultats per tirar endavant, tant en moments de necessitat de mà d’obra intensiva —el segar, el batre, la matança...— com davant les adversitats, per exemple la malaltia d’algun parent o la mort d’algun progenitor. Els veïns ens expliquen casos concrets en què es visualitzava aquesta xarxa de reciprocitat.

Juliol 2012

Núm. 38

La matança del porc és potser el més recurrent, ja que era tot un esdeveniment social. Els veïns s’ajudaven mútuament en un pacte implícit de reciprocitat. La casa que feia la matança convocava els veïns i adquiria una doble obligació: alimentar-los i anar, al seu torn, a ajudar els altres quan fos menester. La feina enllestida donava pas a l’activitat lúdica: «Quan matàvem el porc fèiem una gran festa. De dia tots a treballar: a fer el tall..., a fer la feina, no? I a la nit, teníem un home amb un acordió que tocava i ballàvem. Venien amos i masovers, per igual. Érem un pilot de gent, com 40 persones, una cosa així. L’hivern era divertidíssim, perquè anàvem corrent d’una casa a l’altra...». (Conxita C., 1941).

Una altra cita fixa en l’agenda setmanal era el dia de mercat a Montmajor. Tenia lloc el dimecres i en aquella època era molt concorregut. Els veïns de la vall portaven l’excedent de la seva producció —ous, conills, gallines...— i amb les vendes compraven el que els mancava al rebost i a la casa. Calia sortir

molt aviat, de nit encara, per arribar a una hora raonable, ja que es caminava un mínim de catorze quilòmetres. Les famílies s’anaven aplegant pel camí i així, mentre la feien petar, l’estona passava més ràpid, a més de sentir-se més segurs durant els anys que els maquis rondaven per la zona. A tall de breu conclusió Les entrevistes realitzades sobre la vida «social» a la Valldora posen en evidència que estem parlant d’un entorn força tancat, on els infants rebien dels adults les eines per desenvolupar-se amb seguretat i reproduir-se socialment dintre d’uns límits clars emmarcats en els paràmetres morals i de conducta establerts per l’Església catòlica i dins de la lògica productiva d’una economia de base agrària dirigida cap a l’autosubsistència. Els espais de trobada entre els veïns adults giraven completament entorn d’aquests dos eixos i s’han anat diluint en paral· lel als canvis experimentats en el camp català; avui romanen bàsicament com a residu simbòlic del que l’expressió més gràfica és la festa major, en la qual tothom «fitxa» per molt que faci molts anys que ja no viuen a la vall. n

Imatge de la vall. Al fons, la serra de Busa (2010). Arxiu d’Esther Miralles

Beques 2010

recerques

211

La Pasquala i el seu llibre de música El paper de la guitarra a la Barcelona del segle xix

Martí Beltrán

quest article és resultat de la recerca duta a terme amb l’objectiu d’analitzar el paper de la dona als ambients musicals de la Barcelona del tombant del segle xix, així com esbrinar la importància de la guitarra com a instrument musical i eina pedagògica per a les classes benestants d’aquell segle. L’estudi d’aquesta relació és fruit de l’anàlisi de la guitarra MDMB 577 i del llibre de música que es conserven al Museu de la Música de Barcelona com a part de la col·lecció Folch i Torres-Baget, nucli fundacional del Museu gràcies a la donació efectuada per la col·leccionista badalonina Orsina Baget (Grabulosa, 2011). Cal agrair al Museu de la Música la seva disposició per proporcionar tant l’accés als objectes d’estudi com per permetre l’ús de diferents materials del seu arxiu. Poques són les persones que s’han dedicat anteriorment a l’estudi d’aquests objectes. Sobretot destaquen alguns treballs fruit de l’exposició permanent de la guitarra a les vitrines del Museu de la Música (Escalas, 1991), així com del seu préstec per diverses exposicions temporals (Escalas, 1996). El resultat d’aquests treballs es redueix a la descripció de l’instrument, sense entrar en l’existència d’un manus-

crit ple de música que permet establir hipòtesis sobre la funció de la guitarra dins de la societat de l’època, o de la relació entre aquest instrument i el seu repertori popular amb la formació musical i cultural de les dones dels primers anys del segle xix. Aquesta situació de manca d’estudis previs fa que la metodologia emprada en l’actual recerca comprengui aspecDetall de la guitarra MDMB 577. Martí Beltrán/Museu de la Música de Barcelona

tes molt diversos, començant per la descripció organològica de la guitarra i passant per l’anàlisi codicològica i de contingut del manuscrit amb signatura provisional 02.1829, perquè un cop ben detallats aquests objectes es pugui passar a la seva interpretació en el context social i històric de la Barcelona de la primera dècada del segle xix. Descripció de la guitarra i anàlisi del manuscrit La guitarra de sis ordres és un instrument força desconegut, sense la gran quantitat de repertori del seu ancestre, la guitarra barroca de cinc ordres, i sense la continuïtat del repertori de la guitarra romàntica. Aquest instrument va posar la banda sonora a tota una època que s’allarga des de mitjan segle xviii fins a les primeres dècades del xix, va deixar ben poques mostres de repertori i va quedar relegat a un segon terme per les noves guitarres de cordes simples, que ràpidament van triomfar a causa de la facilitat amb què s’hi executaven diferents línies melòdiques.

En l’aspecte musical la guitarra no gaudia del prestigi assolit a França, encara que gràcies a diversos mecenatges s’havien escrit peces de gran format com els quintets de Luigi Boccherini. De totes maneres, el lloc on la guitarra no havia

212

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

perdut protagonisme era precisament dins de la música popular. La creixent classe social de la burgesia necessitava diferents maneres de passar el seu temps lliure, així com de diferenciar-se tant de l’aristocràcia com de les classes més baixes, necessitat materialitzada en les llargues vetllades que s’organitzaven als salons de les cases més benestants de la ciutat, vetllades a les quals mai no faltava algú disposat a cantar acompanyat de la guitarra els aires més de moda del moment. La guitarra, de la mateixa manera que el piano, va tenir un paper fonamental dins d’aquestes reunions, on ràpidament es passava de valsos, galops o contradanses als més que populars boleros, en què diferents grups instrumentals acompanyaven a una o més veus aquestes cançons picants, compostes per divertiment de tota una audiència amb ganes de passar-ho bé. Aquest és el tipus d’instrument que sortia regularment del taller del constructor de guitarres Francisco España, situat als números 2 i 15 del carrer Escudellers de Barcelona (Romanillos, 2002:301-302). En el cas de la guitarra MDMB 577, l’instrument va estar enllestit per aquest constructor l’any 1805 per a l’ús de Pasquala Rodríguez

Juliol 2012

Núm. 38

i Pagés, com es pot extreure de les diferents inscripcions que es conserven tant a la pala com a l’etiqueta que es troba al seu interior. Pel que fa a les seves característiques estètiques, aquest és un instrument força ornamentat, amb incrustacions de nacre tant al diapasó com a la pala, la boca o sobretot al pont amb el tradicional «bigotis», ornamentacions que solien ser habituals a les guitarres dels segles xviii i xix. Resulta del tot excepcional la relació entre aquesta guitarra i el manuscrit anomenat prèviament, ja que el seu contingut textual i musical permet fer una anàlisi sobre la situació de la guitarra a la Barcelona d’inici del segle xix. Aquesta relació queda palesa per les indicacions de pertinença existents en els dos objectes, que senyalen directament Pasquala Rodríguez i Pagés com la seva propietària. Entre les seves característiques més rellevants, resulta molt probable que aquest manuscrit fos adquirit al mateix temps que la guitarra, fins i tot al mateix taller, ja que gràcies a anuncis de premsa de la primera meitat del segle xix es pot veure com aquest espai també s’utilitzava per a la venda de música de diferents autors (SuárezPajares, 2007:120-135).

Detall de l’etiqueta de l’interior de la guitarra MDMB 577. Marina Sagarra/Arxiu fotogràfic Sagarra/Museu de la Música de Barcelona

Pel que fa al seu contingut, segueix els esquemes presents a les publicacions de música per a guitarra dels segles xvii i xviii, on les primeres pàgines contenien dedicatòries poètiques juntament amb diferents gravats dels músics. En aquest cas, el manuscrit conté una extensa dedicatòria amb una il·lustració de la Pasquala, tot en conjunt impregnat de nombroses referències a la mitologia clàssica que el situen dins del corrent neoclàssic, que a partir de l’obra de Winckelmann es va anar estenent per tot Europa, amb repercussions en totes les arts des de la pintura fins a la música (Honour, 1991). Aquestes repercussions es poden veure tant en la introducció d’aquest manuscrit com amb l’estil de la il·lustració o amb la senzillesa de les peces musicals contingudes. Una constant en aquest manuscrit és la manca d’atribucions de tota mena, la qual cosa incideix en el caràcter popular de la música que conté, que es troba representada per prop de cinquanta peces musicals de diferent tipologia, amb danses instrumentals com contradanses o valsos, juntament amb peces cantades com boleros o àries italianes provinents de les òperes més populars. Poques dades es coneixen sobre aquesta noia anomenada Pasquala Rodríguez i Pagés. Tot i aquest contratemps, el retrat que apareix a les primeres pàgines del manuscrit s’erigeix com la font més important per conèixer molts aspectes sobre la vida d’aquest personatge, i cal recordar les eines que ofereix l’anàlisi iconogràfica, ja que tots els aspectes que l’artista capta al moment de fer un retrat són representatius del caràcter, la personalitat i la posició social del retratat (Castiñeiras, 2009:26-27). En aquest cas, la Pasquala apareix amb un vestit blau força cridaner, amb una ploma al cap com a complement, tot seguint la moda dels anomenats «afrancesats».

Beques 2010

recerques

213

Guitarra MDMB 577, manuscrit 02.1829, estoig i faristol. Marina Sagarra/Arxiu fotogràfic Sagarra/Museu de la Música de Barcelona

Interpretació en el context de la Barcelona de la primera dècada del segle xix Aquests detalls permeten establir una sèrie d’hipòtesis, de les quals es pot deduir que el retrat està fet abans dels terribles esdeveniments de la Guerra d’Independència, amb la Revolució del Dos de Mayo que va tenir lloc el 1808, ja que la posterior repressió exercida per part de Ferran VII no va permetre cap mena de manifestació de simpatia per la cultura francesa, fet que reforça el 1805 com a data de confecció del manuscrit.

En segon lloc, el luxe del vestit i la qualitat dels objectes estudiats permeten inserir el personatge dins de la creixent nova classe social de la burgesia, ja que en cas d’haver format part de la noblesa, el manuscrit hauria fet ressò del seu títol i llinatge a la completa dedicatòria inicial. Resulta força interessant com l’estil clàssic de les dedicatòries que acompanyen el retrat sembla

Al fet de pertànyer a una família benestant s’ha de sumar la seva condició d’iniciada en la música, tal com demostren les múltiples al·lusions presents a la il· lustració en forma de partitures o d’instruments musicals, sent especialment important la guitarra, ja que l’assenyala directament amb la mà dreta. Un altre detall que té una valuosa informació és el medalló on es pot intuir el retrat d’un home, sense poder descartar el fet que aquesta figura masculina, pare o promès, estigui donant el vist-i-plau a les pràctiques musicals d’aquesta noia.

arribant a ser durant el Barroc un tema recurrent. Només la irrupció del piano domèstic als salons de les cases burgeses, ja entrat el segle xix, va trencar l’hegemonia que havien tingut els instruments de corda per procurar l’educació de les joves. Tot i això, el cant va ser l’art musical domini de les dones per excel·lència, ja que l’ús d’instruments musicals portava connotacions masculines a causa de les exigències físiques que requerien (Green, 2001:58-83). Per tant, la inclusió de l’instrument a les lliçons de música per a dones trencava una altra barrera dins dels prejudicis que tot sovint han marcat l’educació femenina, i feia possible trobar noies educades en la guitarra i el cant, com en el cas de la Pasquala.

Pel que fa a les relacions de gènere amb la guitarra, la representació de dones amb instruments com aquest va ser una pràctica molt habitual ja des del començament de l’edat moderna, tot

D’altra banda, el panorama social canviant després de la Revolució Francesa afavoria el fet que les dones tinguessin oportunitats de participar a la vida musical de la ciutat, ja que el patronatge

imitar les formes de les famílies nobles, en un intent de la burgesia d’assimilar un nou estatus fruit dels esdeveniments de la Revolució Francesa.

214

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

dels nobles havia passat a mans de la burgesia amb un augment del nombre d’esdeveniments musicals. Així doncs, el fet de tenir un gran nombre de músics aficionats va fer proliferar tot un negoci de classes particulars, ja que tota família benestant volia que les seves filles cantessin i toquessin; d’aquesta manera augmentaven les seves possibilitats de tenir un bon matrimoni, a més de poder generar un bon entreteniment a casa (Citron, 2001:147-174). De totes maneres, encara era necessari el suport d’un home per poder garantir els estudis musicals d’una dona, sense importar el talent que tingués. Aquests aspectes són fàcilment observables al retrat analitzat, ja que el medalló amb el retrat masculí podria indicar la presència d’aquesta persona que li permet els estudis musicals. En aquest context

Juliol 2012

Núm. 38

es pot entendre que les famílies burgeses fessin tot el possible per aconseguir que les seves filles aprenguessin música de la mà de diferents mestres, ja que això millorava la seva qualificació per poder trobar marit (Adkins Chiti, 1995:103-127). Com a conclusió d’aquesta recerca s’ha de remarcar la funció destacada de la dona a la societat de principi del segle xix, especialment en el món de la música, que es pot veure reflectida en els objectes centrals d’aquesta recerca, elements clau per estudiar tot aquest fenomen. D’aquesta manera, la progressiva entrada en societat de la dona farà que a partir d’aquest moment ocupi llocs de privilegi dins de les vetllades musicals; per tota Europa van aparèixer grans virtuoses com foren Clara Wieck al pianoforte o Sydney Pratten a la guitarra. n

BIBLIOGRAFIA

Adkins Chiti, P. Las mujeres en la música. Madrid: Alianza Música, 1995. Castiñeiras, M. Introducción al método iconográfico. Barcelona: Ariel, 2009. Citron, M. «European Composers and Musician, ca. 1800-1890». A: Pendle, K. Women & Music: A History. Bloomington: IUP, 2001. Escalas, R. [dir.] Catàleg d’instruments del Museu de la Música de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1991. — Els nostres luthiers. Escultors del so. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1996. Grabulosa, I. Orsina Baget de Folch (18881978). Col·leccionista d’instruments musicals. [Treball de Màster]. Barcelona: UAB, 2011. [Pendent de publicació]. Green, L. Música, género y educación. Madrid: Morata, 2001. Honour, H. Neoclasicismo. Bilbao: Xarait, 1991. Romanillos, J. L. [et al.] The vihuela de mano and the spanish guitar. A dictionary of the makers of plucked and bowed musical instruments of spain (1200-2002). Guijosa: The Sanguino Press, 2002. Suàrez-Pajares, J. «La hemeroteca Digital de la Biblioteca Nacional». A: Arriaga, G. Roseta. Revista de la Sociedad Española de la Guitarra. Madrid: Gráficas AGA, 2007.

Detall del retrat de la Pasquala al manuscrit 02.1829. Martí Beltrán/Museu de la Música de Barcelona

Beques 2010

recerques

215

Què s’hi pot fer

Documentació històrica de la vida quotidiana al Voltreganès

Aitor Antolín Peña

a fa dotze anys, es creava a Sant Hipòlit de Voltregà (Osona) l’Associació Sociocultural del Voltreganès «Què s’hi pot fer», amb l’objectiu de dinamitzar la vida cultural i social dels municipis voltreganesos. Des dels primers moments d’existència d’aquesta entitat es va fer palesa la voluntat de recuperar el record del passat i les tradicions locals, tot posant l’accent en els modes de vida i la realitat quotidiana dels voltreganesos d’ahir. Amb aquest objectiu com a horitzó a mig terme, l’Associació va endegar tasques de recopilació i classificació d’objectes i utensilis que comprenien una diversitat de camps temàtics dins la vida i els costums dels habitants de la zona, i que cronològicament cobrien el període entre els segles xviii i xx, fixant la dècada de 1950 com a terme. Així doncs, una vegada establertes les bases mínimes per a un projecte de més llarg abast, i comptant ja amb un cert material de treball, es va constatar la necessitat d’una estructuració tant del discurs com del material mateix; s’encetava el camí cap a la constitució de la Casa Museu del Voltreganès. I, en conseqüència, les tasques de recerca etnològica i històrica que havien de fonamentar el mateix discurs del projecte es van haver de consolidar i ampliar. Naixia així l’actual Projecte de Documentació Històrica de la Vida Quotidiana al Voltreganès, que ha estat fonamental per a l’es-

Màquina manual d’embotir, del segle xix (05/10/2010). Aitor Antolín Peña

tabliment del fons de catàleg de la Casa Museu del Voltreganès, i que ha permès assolir la fita de la realització de la Casa Museu mateixa —fita que, en lloc de ser un punt i final, és un nou inici— la qual, així mateix, comportarà l’obertura de noves vies en el projecte de documentació i d’investigació etnològica. S’ha de tenir en compte que, un cop es va veure la necessitat d’una estructuració de les tasques i del discurs que les guiés, era imprescindible posar ordre en el material acumulat durant gairebé deu anys, mentre s’anava incorporant i classificant material nou. Més de cinc-cents objectes, estris, utensilis... composen el fons de la col·lecció: trobem eines del camp i d’oficis tradicionals, utensilis d’higiene personal, llibres, mobles, joguines, etc. El gruix dels objectes pertanyen al segle xix i a principi del xx, tot i que es troben exemplars que es remunten a principi del xviii o anteriors. La classificació detallada i exhaustiva dels

objectes de la col·lecció constituïa, per tant, el primer pas a fer. Documentació històrica i construcció del discurs teòric En paral·lel a la feina de classificació del material, es van iniciar les tasques de documentació històrica i de construcció del discurs teòric que havien de fonamentar tota l’arquitectura del contingut de la Casa Museu i del seu funcionament. S’havien de comprendre les línies dels desenvolupaments històrics i socials que condicionaren els modes de vida de la població al llarg dels segles, s’havien de diferenciar els diversos camps temàtics que constituïssin un context per als objectes recopilats, construint espais de representació coherents i el màxim de fidedignes possibles.

Tanmateix, entenent les limitacions i les possibilitats del projecte, i tenint en compte la voluntat inicial existent de crear un espai proper a la gent i dirigit

216

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

a allò quotidià, també s’ha posat molt d’èmfasi en els detalls, en les maneres de viure, fins i tot en allò anecdòtic (però que roman a la memòria col·lectiva). No quedar-se en l’aspecte més general i abstracte, sinó tractar el record com quelcom viu i a un nivell que apel·li a la pròpia existència quotidiana de la gent; que cadascú pugui veure escenificada una parcel·la de la vida diària dels «seus» pares o avis, i no merament una reconstrucció morta d’un passat general i anònim, impersonal. Les tasques de recopilació i classificació s’han fonamentat, bàsicament, en la donació d’objectes per part de veïns dels municipis voltreganesos, o bé en la recerca i la recuperació pròpia duta a terme per l’Associació. També hi ha hagut aportacions remarcables per part de les parròquies de Sant Hipòlit i Les Masies de Voltregà. Els criteris que s’han seguit són grosso modo els anteriorment esmentats com a àmbit cronològic (del 1700 al 1950, aproximadament) i temàtic (objectes de la llar, de la feina, del camp, de l’educació, d’oci...). Tot i això no són uns criteris absolutament tancats, sinó que contínuament s’estan cercant noves vies i camps temàtics de recerca; així, per exemple, s’han encetat labors de recull d’informació i documentació sobre medicina tradicional i remeis casolans de la zona. Exposició permanent de la Casa Museu del Voltreganès Un cop el fons d’objectes ha esdevingut significatiu, s’ha procedit a la realització de l’exposició permanent de la Casa Museu del Voltreganès, la qual consta d’un seguit de seccions temàtiques on es distribueixen els objectes i utensilis: l’eix vertebrador de l’exposició el constitueix la reproducció de les estances d’una llar típica de la zona, en el marc temporal referit anteriorment (però centrant-ho, essencialment, al segle xix). S’hi ha reproduït el dormitori, el menjador, la cuina, la comuna, el safareig, el pou... S’ha d’assenyalar, així

Juliol 2012

Núm. 38

mateix, que l’escenari on s’ubica l’exposició no podria ésser més adient: es tracta de la planta baixa d’una casa de mitjan segle xviii, que encara conserva part de l’estructura original. Les recreacions de les diferents estances s’han realitzat seguint principalment l’aspecte temàtic, mentre que la coherència temporal s’ha respectat en la mesura del possible, dintre d’uns marcs raonables. Tanmateix, s’ha cregut que

Aspecte interior de la Casa Museu del Voltreganès (22/03/2010). Arxiu de la Casa Museu del Voltreganès

Aspecte interior de la Casa Museu del Voltreganès (25/05/2010). Arxiu de la Casa Museu del Voltreganès

Recreació de la cuina, interior de la Casa Museu del Voltreganès (22/03/2010). Arxiu de la Casa Museu del Voltreganès

s’havien d’emfatitzar la funcionalitat i els usos quotidians a l’hora de construir les diferents escenes, per la qual cosa s’ha preferit una imatge de conjunt que resumís tot l’espectre cronològic objecte de l’exposició. Si les estances suposen els punts forts de l’exposició, cal també fer menció dels espais que serveixen de nexe entre les mateixes, i que contenen una diversitat de temes: l’espai de l’escola (reproducció parcial d’una escena d’escola de final del xix a principi del xx), les seccions dedicades a les joguines, a les herbes remeieres, a la higiene personal, a la cultura local, a la tradicional elaboració d’embotits típics, a les eines dels oficis de sempre...; així com un petit recull historiogràfic i fotogràfic sobre els fets més remarcables de la història local, inserida en l’àmbit més general de la història de Catalunya del 1700 fins a mitjan dels anys cinquanta del passat segle. Projecte etnològic i sociocultural Essent la base aquesta exposició permanent, la feina ha començat a diversificar-se, i s’han obert noves perspectives de treball: com a projecte etnològic i sociocultural, es pretén donar cabuda no solament a la reproducció dels usos i costums de la vida quotidiana tradicional, sinó també a l’estudi de l’evolució social i econòmica dels nostres pobles, del desenvolupament de la cultura local (tant folklòrica com «culta»): vida quotidiana, arts i oficis, indústria, agricultura i ramaderia, oci, literatura, gastronomia... són algunes de les vies d’investigació que progressivament s’aniran desenvolupant.

Tot això suposa que el discurs teòric s’ha d’acompanyar de materials addicionals que el complementin i l’explicitin; el fons d’arxiu fotogràfic i documental, les bases del qual s’han consolidat en l’actual fase del projecte, ha permès enriquir l’exposició amb explicacions i detalls d’importància. Tanmateix, l’ar-

Beques 2010

xiu fotogràfic i documental no s’ha concebut com una simple eina auxiliar, sinó que s’ha de convertir en un eix essencial del projecte. De fet, per exemple, s’ha procedit a una catalogació exhaustiva d’un nombre rellevant de llibres i documents, alguns datats de començament del segle xix, un cert nombre dels quals ha passat a formar part de l’exposició. Tot plegat, permet fer-se una imatge de conjunt de la vida dels avantpassats, dels contrastos amb el present i de l’evolució de la realitat quotidiana voltreganesa. El pas d’una realitat essencialment agrícola i ramadera, amb una petita i incipient indústria concentrada en els gremis de paraires de la vila de Sant Hipòlit i en la feina de modistes particulars —realitat vigent al segle xviii— que evoluciona cap a la industrialització, essencialment en l’àmbit del tèxtil, al segle xix, que arribarà al seu punt àlgid a mitjan segle xx, i que acabarà per decaure i desaparèixer en els nostres dies, mentre que l’esperit agrícola i ramader ha perdurat com a paisatge de fons. La transformació d’una existència que, encara al segle xviii, tenia trets més propers a l’època medieval tardana que no pas a la modernitat —domini de terratinents i d’estaments privilegiats, escàs desenvolupament preindustrial, pobresa— a una existència industrial i de masses primer, de consum i d’individualisme després, ens mostra un període de modernitat més aviat «breu», que té la seva eclosió a final del xix i que arriba a la seva màxima expressió als anys cinquanta i seixanta del segle passat, per iniciar posteriorment un període de decadència que encara vivim —i que podríem qualificar com l’inici de la «postmodernitat». Una vida basada en una certa autosuficiència; l’obtenció dels aliments bàsics mitjançant l’horticultura i la ramaderia domèstica —elaboració pròpia i casolana d’embotits, cria d’aviram, etc.— i, en el cas dels vilatans, una petita econo-

Picadora manual de carn, de finals del segle xix (04/10/2010). Aitor Antolín Peña

Irrigador medicinal del Dr. Éguisier, original de França, dels voltants de 1850 (04/10/2010). Aitor Antolín Peña

recerques

217

mia tèxtil preindustrial de caire particular i gremial; un mode de vida que s’havia mantingut amb poques variacions durant segles pateix una conversió absoluta que s’estén en tots els àmbits de la vida dels pobles: l’aparició de la indústria i de l’electricitat comporten la fi d’aquelles formes d’existència «autosuficients». La producció en sèrie significarà l’abaratiment dels productes i l’extensió del consum de masses. La industrialització suposarà l’aparició de la classe obrera i l’emancipació de la dona. Els usos i costums, en tots els nivells, canviaran extraordinàriament: a poc a poc els rols familiars aniran dissolent-se i faran trontollar l’estructura de la família; el pes de la religió a la vida quotidiana disminuirà dràsticament; la importància de l’agricultura i la ramaderia familiars gairebé desapareixerà, quedant limitada a l’àmbit estrictament de pagès; les eines modernes com els aparells elèctrics, per una banda, facilitaran la feina i permetran l’expansió industrial que implicarà la desaparició de molts dels oficis antics i la transformació radical dels que no desapareguin; i per altra banda, alleujaran en bona mesura les feines de la llar i milloraran la qualitat de vida personal tot permetent augmentar en principi el temps d’oci, però, a la vegada, convertint els individus i les famílies en consumidors cada cop més dependents en tots els aspectes de la seva vida. Consegüentment, es podria dir que la Casa Museu del Voltreganès ha esdevingut quelcom més que un simple lloc d’exposició d’objectes antics —es tracta d’un espai certament modest de recerca sociocultural, en el qual els primers passos s’han fet amb la tasca de catalogació, classificació i documentació present— i que roman obert a futures vies de desenvolupament, algunes de les quals ja s’estan posant en marxa i que comportaran l’ampliació i la diversificació de l’actual fase del projecte. n

218

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

La Flama del Canigó i les Cremades de Falles d’Andorra Les falles pirinenques que són diferents de totes les altres

Xavi Farré i Sahún

aig investigar la Flama del Canigó i les Falles d’Andorra justament perquè són manifestacions culturals col·lectives interessants per conèixer el poble català i, malgrat això, fins ara no es disposava de cap tipus de material al CPCPTC. Ambdós esdeveniments són rituals del solstici d’estiu, de nit i de foc. Les Falles d’Andorra, que es poden connectar a la resta de falles pirinenques(1), i la Flama del Canigó, que és en canvi o per contra un fet ritual contemporani que acaba implicant molta més gent i que té un ampli suport i seguiment.

La Flama del Canigó Podria considerar-se el ritual de la Flama del Canigó com una festa de segon grau o aglutinadora. Un dia abans de les celebracions solsticials, que seran poble a poble i barri a barri, es reuneixen una bona colla de persones voluntàries al cim del Canigó per regenerar una flama que representa la llengua catalana en llenya aportada des de tots els Països Catalans. Els voluntaris s’emportaran aquest foc a una dotzena de centres de distribució principals, on altres aniran a proveir-se de foc el dia 23, amb el resultat que d’una sola flama mare s’encenen entorn de mil fogueres solsticials. Hi ha centres excursionistes, associacions culturals i d’altres entitats que emparen aquests voluntaris, des de les quals s’im-

Metodològicament, aquesta recerca s’ha orientat a observar la comunitat ritual; en ambdós casos les fonts per descriure l’origen o l’evolució de la festa són les versions que els organitzadors i participants expliquen, personalment o públicament. La recerca és participant, de manera que un dels actors en aquestes cremades rituals ha estat l’etnòleg. El resultat de la recerca està format per una base de dades amb més de dues-centes fotografies triades de bona qualitat i dos informes extensos, un per a cada ritual, en què la descripció del que s’ha trobat inclou la intenció de mostrar alhora l’objectiu i el subjectiu.

Vora dels feixets de llenya que amaguen la creu del Canigó, s’hi fan d’altres classes de gest o ofrena per a l’èxit del ritual (22/06/2010). Sergi Ricart Ibars.

pulsa, coordinada per Òmnium Cultural, una demanda oficial de reconeixement dels focs de Sant Joan com a Festa Nacional dels Països Catalans. Un cap de setmana anterior s’ha fet l’Aplec del Canigó, en què més de cent persones pugen feixos de llenya al cim com a ofrena. El dia 22 de juny, al matí, tres guardians de la Flama prenen amb cerimònia el foc del simbòlic Castellet de Perpinyà. No tenim aquí espai suficient per a la descripció del ritual, o sigui que només en ressaltarem una troballa. Poc abans de la cerimònia de regeneració, interpel·lo qui remena els feixos de llenya amb autoritat. Deu voltar els seixanta anys, s’expressarà sobretot en francès, i fins l’any passat era un dels tres joves guardians de la Flama; ha passat el relleu però diu que costa molt perquè dins del famós Cercle de Joves de Perpinyà no hi ha gairebé cap jove, la majoria són més grans que ell mateix. Ara, a més de la funció de dominador pràctic del foc, és l’encarregat de guiar, cuidar i assistir els tres joves guardians, que mantindran un foc petit encès durant tota la nit; el vell gardien els confortarà i ens revela que d’amagat els ha portat una ampolla de champagne. Allà, el bivac és fred; alguns anys és terrible, cal trobar el millor indret del cim; per a ell són quinze anys seguits de dormir-hi, en aquesta nit presols-

Beques 2010

recerques

219

ticial. L’endemà dia 23 torna, havent acompanyat els joves guardians al cotxe i havent passat el dia al refugi, per encendre els feixos amuntegats a la creu del Canigó abans de la mitjanit, al mateix temps del foc que s’encén al terrat del Castellet. Segons ell, un dels fets situats en l’origen de tot és la pensada de tres joves montagnards de la zona, els quals un any per festejar l’aniversari d’un d’ells que s’esqueia aquella nit de Sant Joan, van decidir anar a faire fageot al cap del Canigó. La gesta va ser vista per molts pobles; la fama els devia animar a repetirho però llavors va esclatar la Segona Guerra Mundial i es va interrompre. L’any 1966 va passar la responsabilitat al Cercle de Joves «perquè eren més i tindrien més força». Durant dècades la cerimònia es feia en un cim inferior, segurament el pic Joffré, situat gairebé al camí mateix entre els Cortalets i el Canigó. Aquest informador va voler traure’s tot el protagonisme i es va negar a ser gravat, a ser retratat i, fins i tot, a revelar el seu nom. No hem pogut esbrinar fins a data d’avui si anar a fer fageot en un turó o cim era comú al Rosselló o no. Un moment de la Cremada dels fallaires d’Andorra la Vella i el barri del Puial, l’any 2010 (23/06/2010). Mònica Almeida

La primera torxa a punt de baixar corrent la Flama del Canigó, ja renovada, als quinqués que esperen al refugi del Ras de Cortalets (22/06/2010). Sergi Ricart Ibars

La festa o ritual de la Flama té un origen curiós: de les falles ribagorçanes, Jacint Verdaguer imaginà el 1886 uns fallaires al Canigó; del seu jardí de Perpinyà, va engendrar-se el 1964 la Flama. Una gènesi per via culta i popular alhora, en diverses fases. Actualment és indiscutible l’extensió popular que té i la seva salut en tots els sentits. Les Falles d’Andorra A començament del juny de 2010, la visita dels etnòlegs a Andorra va ser especialment celebrada pels fallaires principals, perquè van aprofitar per explicar al Departament del Patrimoni Cultural l’existència d’un nombre important d’altres falles pirinenques, amb les quals la relació és innegable. Finalment una dotzena d’esdeveni-

220

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Les falles voltant i a punt d’encendre el foc de Sant Joan a Andorra la Vella (23/06/2010). Mònica Almeida

ments festius tradicionals d’Andorra, entre els quals hi ha les falles d’Andorra la Vella, han estat inclosos com a bé immaterial a l’Inventari General dels Béns Culturals d’Andorra. Els andorrans van a buscar la Flama al Canigó cada any, nomenant les diferents parròquies per torn com a custòdies i encarregades de distribuir-la a la resta, cosa que es fa en un acte protocolari. En aquest es crema una falla, això no obstant, a la nit entre les falles la Flama no té cap paper. Ens sembla perfecte que quedi a un costat quan es tracta de cremar falles, ja que aquestes porten uns missatges diferents i herències d’una altra època: les falles poden ser perfectament més antigues que la mateixa llengua catalana, com poden ser més antigues que el cristianisme i en suporten els símbols afegits al llarg dels segles, com el mateix sant Joan. El qual és, però, l’únic element cristià que trobarem a les falles d’Andorra la Vella. Cadascú es fa la seva o les seves falles, fins a tres, i les marca. N’hi ha que s’hi

El Quillo del Puial, fallaire major d’Andorra la Vella els anys 2010 i 2011, equipat i amb les seves tres falles preparades (23/06/2010). Mònica Almeida

posen en grup, treballant en sèrie; i com a mínim quatre mans col·laboren a cada falla. En dues tardes, una trentena de fallaires va construir 60 falles de paper gruixut de drap. Dos models de falles lleugeres i amb llums de led serveixen a la quarantena de fallaires menors de setze anys.

Per comparació a les altres falles que es coneixen de les de tipus «falla de rodar feta d’escorça» (Lés, Sahún), la major maniobrabilitat i seguretat del mànec flexible de cadena fa que hom les rodi molt més de pressa i amb figures més elaborades; la força i l’equilibri que cal per rodar aquestes falles són notables. A Lés (Aran), les halhetes tenen el mateix disseny que les andorranes, mànec de boix fi amb pela de bedoll clavada en perpendicular, encara que actualment prefereixen per la seva major duració la pela de cirerer, i per la seguretat i facilitat un aram ben gruixut amb un puny travesser com a mànec; volten el gros Haro (falla gran o «faro» de la plaça), giren les halhetes i giren entorn de la falla grossa encesa, com a Andorra giren envoltant la foguera encara no encesa. A Sahún les fallas es fan amb el mateix combustible principal que la tradicional andorrana, amb pela de bedoll, però en canvi s’introdueix com fent un cartell a l’ascla d’un totxo d’avellaner. I sí que giren com les andorranes, però els informants a més recorden perfectament que fa anys venien d’un foro (equivalent a «faro» però no necessàriament a «far» en el sentit del grec pharein) on hi havia una grossa pira i baixaven al poble, sent la rodada de falles una segona falla, que fins aleshores baixava apagada a l’altra mà, portant la falla més grossa encesa i al coll com fan els pobles ribagorçans i pallaresos. La hipòtesi és doncs que les falles andorranes poden ser una de les evolucions que ha tingut la festa, que en origen devia ser més complexa, especialitzant-se en aquesta part i oblidant baixades i «faros» fora del poble, contràriament a totes les poblacions ribagorçanes que haurien oblidat unànimement les falletes giratòries i la falla de la plaça. La d’Andorra és una cremada de falles urbana, que acaba encenent la foguera de Sant Joan i es combina o juxtaposa sovint a un correfoc. n

Beques 2010

notEs (1) Les característiques físiques, descripció ritual i abast geogràfic de les falles pallareses, ribagorçanes i occitanes que encara cremen avui dia han estat investigades i documentades a fons per Sebastià Jordà i Oriol Riart (2010) per a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya.

recerques

221

El Maig

La festa i el ritual de la plantada a Òrrius

BIBLIOGRAFIA

Adellach, B.; Ganyet, R. Valls d’Andorra. Geografia i diccionari geogràfic. Andorra la Vella, 1977. Amades, J. El Curs de l’any (vol IV). Barcelona: Salvat, 1953. Carlet, Compte. de. «Folklore andorrà». A: aButlletí del Centre Excursionista de Catalunya,. nNúm. 148. Casacuberta, J. M. Excursions i sojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques. Barcelona: Barcino, 1953. Jordà, S.; Riart, O. Catalogació de les baixades de falles pirinenques. Memòria de recerca dels programes de recerca documentació de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. Barcelona: Centre de Documentació del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, 2010. Miró, C.. «Text en xarxa sobre les falles andorranes», 2008. www.bibliotecanacional.ad/ arxius_pujats/exlibris_2008.pdf. Palau i Martí, M. Andorra. Història. Institu cions. Costums. Lleida: Virgili i Pagès, 1987. Romeu, J. El foc de Sant Joan. Barcelona: Barcino, 1953. Verdaguer, J. Canigó. Llegenda pirinaica del temps de la Reconquista. 1886. Barcelona: Proa, 2002. Verdaguer, J.; Garolera, N.; Wittlin, K. Del Canigó a l’Aneto. Edició comentada i il·lustrada de les llibretes d’excursió de 1882 i 1883. Lleida: Pagès, 2002. Violant i Simorra, R. Festes Tradicionals del Pallars. Barcelona: 1934. —«Les festes tradicionals del Pallars». A:a Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1953. — La Festa Major al Pallars i a la Ribagorça. Tremp: Garsineu, 1997.

Eva Cerveto Vidal Mireia Roca Escoda

questa recerca té com a objecte d’estudi la festa del Maig, que se celebra cada any a la localitat d’Òrrius, a la comarca del Maresme. És una festa que té com a protagonista un arbre de grans dimensions que els habitants de la localitat seleccionen, tallen i traslladen col·lectivament fins a la plaça de la vila, on es planta de nou. L’arbre es poda i es guarneix per ser icona de la celebració i dels actes que s’organitzen al seu voltant. Aquests tipus de celebracions de caràcter dendrològic tenen lloc, des de fa molts anys, arreu d’Europa i se celebren al llarg de l’any coincidint amb els solsticis o els equinoccis. Als Països Catalans les trobem amb noms i rituals diversos: des de les «Festes de l’arbre Maig» i les «Plantades del xop» per primavera; a les hivernals «Festes del pi», els «Arbres de Nadal»; les «Barraques» i «Foguerons» per sant Antoni, o fins i tot, els Faros que es construeixen abans de les baixades de falles de principis d’estiu al Pirineu català.(1)

Totes aquestes festes tenen un conjunt de característiques i d’elements comuns que apunten a un origen al voltant d’un mateix culte. Ara bé, aquestes celebracions presenten en

l’actualitat una rica mostra de manifestacions culturals que ens suggereixen un culte d’origen incert que, amb el temps, s’ha anat revestint dotant-se de significats diversos. Aquesta recerca ha tingut per objectiu estudiar quina forma pren aquest significat en el moment actual a la localitat d’Òrrius i quines són les característiques i funcions que fan que aquesta festa es mantingui viva. D’aquesta manera, hem centrat l’anàlisi de la festa a partir dels discursos dels participants, de l’observació i la documentació d’altres festes estudiades(2). A partir de la reconstrucció de la història viscuda dels informants més vells(3) hem obtingut una perspectiva longitudinal d’aquesta celebració que ens ha permès fer-nos una idea de la transformació d’alguns aspectes de la festa al llarg de varies dècades, molts d’ells inevitables a causa dels canvis socials, econòmics i polítics al llarg del temps, però també de la pervivència del ritual que s’ha mantingut amb pocs canvis formals. A través de la participació dels joves al Maig, en l’actualitat hem pogut estudiar la festa abans, durant i després del ritual a Òrrius, un dels pocs municipis de la comarca que encara avui la manté viva. La població d’Òrrius ronda els 600 habitants. És un poble situat a la Serralada Litoral Catalana, envoltat de bosc i d’origen rural. Al llarg dels anys, la

222

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Els joves transporten el poll a pes del bosc a la plana (2010). Mireia Roca i Eva Cerveto

política urbanística municipal ha prioritzat el manteniment d’una estructura de poble petit, sense grans edificacions ni urbanitzacions. Pràcticament tothom es coneix i es troben o coincideixen a la plaça, a la botiga, al club, a la piscina a l’estiu, etc. Les interaccions entre vells i joves són molt presents i freqüents en les dimensions de la vida quotidiana. La plantada del Maig La celebració del Maig pot arribar a durar més de dotze hores, però unes setmanes abans els participants ja fan comentaris sobre la festa. Aquesta no es convoca de manera oficial, ni tampoc no es demana cap tipus de permís, ni a l’Ajuntament ni als veïns. Se sobreentén que la festa s’ha de celebrar i que tothom ha de saber quan se celebra el Maig i com. Tot i que ens diuen que és una festa anàrquica, hi ha una estructura interna i una organització determinada. Hi ha dues persones que són

les que nosaltres hem anomenat «dirigents», és a dir, els que coneixen la tècnica i organitzen tot el grup. A banda dels participants hi ha molt pocs espectadors, aproximadament una quinzena de persones. Aquests són gent del poble, entre ells antics dirigents, el mossèn i d’altres persones conegudes pels propis participants. Es poden distingir diferents fases o moments de la festa: a la tarda s’escull i es talla l’arbre. Un grup d’entre cinc i set joves va a un bosc proper al poble, d’un propietari privat(4), i escull l’arbre, que ha de tenir unes característiques concretes: que sigui un pollancre, recte, alt (més que el campanar) i amb la copa frondosa. Entre ells, hi ha els dirigents que escullen l’arbre i el tallen amb una motoserra. L’arbre es deixa a punt per ser transportat a la nit al poble. A mitjanit un grup d’aproximadament 50-60 joves es troba a la plaça i va en

comitiva al bosc on ha deixat l’arbre. El carreguen i tots junts el transporten a pes cap a la plaça. El transport no és fàcil, no hi ha visibilitat, el terreny és abrupte. Es fa per trams, es dirigeix la maniobra, i els joves van seguint les indicacions. El més important d’aquesta fase és que no es trenqui la copa, perquè sinó no es pot plantar i se n’ha d’anar a buscar un altre. Un cop a la plaça té lloc la plantada que es porta a terme seguint una tècnica concreta que s’ha après de generació en generació: es col·loca una bandera del barça i/o senyera a la copa, i l’arbre s’aixeca amb l’ajuda de les escales, es recolza la copa a la teulada de la sagristia de l’església, i s’encaixa al forat que ja hi ha fet a la plaça amb l’ajuda de cordes que s’estiren per redirigir l’arbre. És l’acte més llarg, pot durar més de dues hores, i de més importància perquè requereix molta atenció perquè ningú prengui mal; a més, és el moment cul-

Beques 2010

recerques

223

carrer exclusiu per a vianants; o d’altres vegades s’agafen objectes a persones concretes del poble per provocar-los. L’endemà al matí, després de la plantada, els veïns i les veïnes van a recollir aquestes penyores. Hi ha veïns que s’enfaden, n’hi ha que ja ho preveuen i amaguen les coses (sobretot els més vells), n’hi ha que ho recullen al cap d’una setmana i n’hi ha pocs que ho deixen a la plaça. Després la brigada municipal reordena l’espai públic, però l’arbre es deixa plantat a la plaça durant un o dos mesos.

Durant la plantada es recolza l’arbre a la teulada de l’església (2010). Mireia Roca i Eva Cerveto

minant de la festa. Hi ha antics dirigents que avaluen i, si cal, aconsellen durant el procés de la plantada, tot i que són els dirigents actuals els qui indiquen les maniobres a realitzar. A la matinada, quan l’arbre ja està plantat, els participants fan una botifarrada. Aquest acte és secundari, diríem que és com una recompensa pel treball realitzat. Llavors és el moment d’agafar objectes (testos, cadires, etc.) dels patis de les cases o del mobiliari urbà i deixar-los al voltant de l’arbre com a penyores. Gairebé tots els participants entrevistats ens expliquen anècdotes d’aquest moment, tot i que no és una fase en què hi participi la majoria de joves que hi havia a la plantada. Algunes de les accions es preparen amb temps: a vegades expressen, reivindiquen, etc(5). Per exemple, un any van tapiar la porta de l’església amb maons; un altre van col·locar les jardineres al mig del carrer major per reivindicar que fos un

Significat del ritual La festa del Maig s’ha anat celebrant al llarg de les diferents generacions que viuen a Òrrius. Tot i que els participants expressen una manca d’interès per saber l’origen de la festa, es remeten al passat per justificar la celebració actual: és la tradició el que legitima la festa. El fet de no saber-ne l’origen o el significat per als seus avantpassats no genera cap contradicció als participants, perquè el que dota de significat a la festa és la participació, l’acció d’anar a plantar el Maig.

És una celebració que es transmet oralment a través de les generacions, tant la tradició, en sentit ampli, com els elements que configuren la festa: des de la tècnica de plantar l’arbre fins al procés ritual. El relleu és generacional, passa dels grans als joves, que són els protagonistes. Si bé la forma del ritual s’ha mantingut amb els anys amb poques variacions, el sentit de la festa ha canviat, d’acord amb les transformacions socials que hi ha hagut.

L’arbre es deixa plantat a la plaça del poble (2010). Mireia Roca i Eva Cerveto

A Òrrius la intervenció de l’Ajuntament a la festa del Maig és, per dirho d’alguna manera, passiva. Assolir aquest nivell d’intervenció ha estat una fita de les diferents generacions, que han volgut mantenir la festa al marge de la institucionalització. És així com la festa presenta unes característiques

224

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

que no estarien acceptades en l’ordre de la vida quotidiana: es permet ocupar la via pública sense demanar permís i transgredir l’ordre jurídic tot agafant l’arbre d’un propietari particular o entrant als jardins de les cases. La festa legitima el desordre i aquesta legitimació està tolerada per la permissivitat de l’Ajuntament, que d’alguna manera entreveu com els joves prenen el poder del poble. El ritual que presenta la festa del Maig en l’actualitat, si bé sembla que hagi mantingut la forma amb el temps, l’associació a algun tipus de culte sagrat, com hauria pogut ser en altres èpoques, no és vigent. Tot i així podem afirmar que l’eficàcia del ritual del Maig emmascara quelcom més que plantar un arbre, alguna cosa que dóna sentit a les persones que hi participen. És a dir, tot i que no es faci un culte a l’arbre, és a través de la festa, de l’acció, que els participants experimenten un sentiment de pertinença. El ritus es converteix en un fi en si mateix, en què les persones poden expressar a través de les seves normes un món diferent a la quotidianitat i viure una experiència col·lectiva. Malgrat que la festa no presenti una organització i una estructura formalitzada, sí que s’hi poden distingir unes normes implícites i un funcionament més o menys consensuat o, si més no, acceptat i respectat. És a través de la mateixa estructura ritual que s’estableix un ordre determinat, tant en l’estructura externa (forma, actes), com en l’interna (organització dels participants). D’aquesta manera hi ha una estructura i es creen unes dinàmiques pròpies, a través de les quals es desenvolupa la festa de manera ordenada. Aquesta estructura es manté any rere any, amb algunes variacions, i l’estructura interna canvia en funció del perfil dels participants, en funció de l’estructura social del poble, tot i que l’organització segueix el mateix patró.

Juliol 2012

Núm. 38

És general que els participants a la festa siguin persones arrelades al poble, que reafirmen una unitat identitària enfront altres pobles o altres persones no tan establertes al mateix. A través de la festa s’exalta la identitat i es marquen els límits de la comunitat. L’argument de mantenir la tradició, la festa tal com els l’han explicat, minimitza la possibilitat de transformacions, és a dir, que hi participin persones que no estiguin arrelades al poble. Podríem dir que hi ha una resistència ètnica del grup cap a noves persones, que és el que els dóna confiança d’estar en el grup, no volen ser observats per gent de fora, ni barrejar-se amb gent que no la senti com a pròpia. Veiem doncs que, com en tota festa, el Maig no està exempt de tensions. Trobarem persones incloses i persones excloses i aquesta exclusió pot ser deguda tant a actituds personals com a opcions, decisions o afeccions del mateix grup. Hem copsat que el motor de la festa, el que mou els participants és l’expressió de la seva identitat local, el sentiment de pertinença a un grup social. És així com la funció que exerceix la festa és la cohesió social, on s’emfatitza la importància del grup, del «nosaltres», per davant de les explicacions sobre el ritual de plantar l’arbre. En aquest sentit, es palesa un sentiment i un esperit de complicitat entre tots els participants, que distingeix el Maig d’Òrrius de la resta de Maigs que hem observat. Per concloure, destaquem que el refús de la institucionalització, la promoció i el caràcter de la participació a la festa són aspectes claus que mostren la singularitat del Maig d’Òrrius. És la natura de la participació, la importància de l’acció per damunt d’altres explicacions, l’exaltació de la identitat, el que genera aquesta cohesió social on els joves promouen el manteniment d’un ethos(6) propi, local, que els han transmès les generacions més grans. n

notEs (1) Trobem documentació d’aquestes festes a nivell europeu a: Frazer, J. (1890), Eliade, M. (1949), Durkheim, E. (1986), entre d’altres; i a Catalunya: Amades, J. (1952) i, més recentment, Moya, B. (1996), Fàbregas, X. (1979), Delgado, M. (1992), entre d’altres. (2) Algunes d’aquestes festes observades són a Canyamars, Sant Llorenç Savall, Folgueroles, etc. (3) Aquesta generació, que ara té entre 80 i 90 anys, explica que els seus pares i avis ja ho celebraven, és a dir, que la festa s’ha mantingut viva com a mínim des de fa cinc generacions. (4) L’arbre s’agafa sense permís del propietari, però cada any els joves procuren alternar boscos i propietaris. (5) A tots aquests objectes els anomenem penyores, escarments o ofrenes, depenent del significat que pren cada acció. Hi ha accions que tenen una intencionalitat, però n’hi ha d’altres que no tenen cap objectiu en concret. (6) Parlem d’ethos per referir-nos al manteniment d’unes actituds morals col·lectives en relació amb un costum.

BIBLIOGRAFIA

Amades, J. «Maig». A: Costumari català. El curs de l’any (vol. III). Barcelona: Salvat, 2001 [1952]. Barth, F. «Introducción». A: Los grupos étnicos y sus fornteras. Ciutat de Mèxic: Fondo de cultura económica, 1976. Durkheim, E. Les formes elementals de la vida religiosa. Barcelona: Edicions 62, 1987. Eliade, M. «El mayo». A: Tratado de historia de las religiones. Morfología y dialéctica de lo sagrado. Barcelona: Círculo de lectores, 1990. Frazer, J. «Capítulo IX i X. El culto de los àrboles». A: La Rama Dorada. Magia y religión. Madrid: Fondo de Cultura Econòmica de España, 2001. Velasco, H (coord). Tiempo de fiesta. Ensayos antropológicos sobre las fiestas en España. Madrid: Altar, 1982. Wittgenstein, L. Investigacions filosòfiques. Barcelona: Edicions 62, 1997.

Beques 2010

recerques

225

Filant prim

Memòria oral de les dones treballadores a la indústria tèxtil de Cardedeu (1940-1970) Maribel Tovar i Mercè Falguera «Aquesta nit somiaré amb la fàbrica. Com passa el temps, sembla mentida, eh! A vegades somio com si fos a allà dintre». Montserrat R., 78 anys, Tèxtil Rase.

l projecte de recerca «Filant prim» es va proposar recuperar l’experiència i la memòria de les dones treballadores a les fàbriques tèxtils de Cardedeu, entre els anys 1940 i 1970. El període de temps entre el 1940 i el 1970 aglutina molts aspectes històrics rellevants: la postguerra espanyola, l’expansió de la indústria tèxtil, el procés migratori cap a Catalunya i l’inici de la crisi del petroli. Tots aquests canvis van afectar l’economia i el desenvolupament de la Catalunya de l’època, però també van ser viscuts de manera única i particular per les dones que treballaven en una fàbrica d’un petit poble com Cardedeu. Les dones ocupaven un alt percentatge dins de la indústria tèxtil a Catalunya. Les dones som portadores d’una veu pròpia i diferenciada. Sovint aquesta veu és poc visibilitzada o considerada posseïdora d’una experiència significativa. Avui encara tenim l’oportunitat de recollir de primera mà els testimonis i la història oral de les protagonistes d’un període important en la història cata-

lana i del Vallès. Es tracta d’una generació de dones que tenen la possibilitat de transmetre, des de les seves vivèn cies, una part important de la història de Catalunya i de la comarca. Cardedeu, terme municipal de 12,89 km2, està situat al centre de la depressió del Vallès Oriental, a 195 m sobre el nivell del mar, emmarcat al nord pel massís del Montseny i al sud, per la serralada litoral. La vila s’estén a banda i banda de la riera de Vallforners i està limitada per petites carenes i serres que configuren un paisatge típicament vallesà. És a només 37 km de Barcelona i a 7 km de Granollers. La indústria tèxtil a Cardedeu entre els anys 1940 i 1970 estava formada per: Tèxtil Senesteva, després anomenada Tèxtil Rase S.A., fundada el 1914 per Ramon Senesteva, i tancada el 1999 per un procés de deslocalització (trasllat a Galícia). La Hilandera (Especialidades de Punto La Hilandera S.A.), també anomenada la «Fàbrica Nova» o la «Fàbrica de Can Borràs», fundada per Amadeu

La fàbrica La Hilandera va fer un catàleg de productes a un estudi fotogràfic a Barcelona. La Maria Sibina va anar-hi per fer de model (1960-1970). Arxiu familiar Maria Sibina.

Borràs i Font i inaugurada el 1921. Finalitzava la seva activitat al 2002. Indústria Vallesana: taller de filatura, ubicat a l’antic Gran Casino de Cardedeu (1947-1960). Donar a conèixer aquest període i les veus que el recorden pensem que contribueix a l’enriquiment, mitjançant un exercici inclusiu, de la construcció de les identitats locals. La recerca La manca de treballs de recerca a nivell local va ser una de les motivacions d’aquest projecte d’investigació. A més, el nostre projecte incorpora la perspectiva de gènere en els estudis sobre el món del treball, i fa així una reivindicació de la visibilització del paper de les dones.

Com afirma Jelin: «Las mujeres tienden a recordar la vida cotidiana, la situación económica de la familia, lo

226

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Un encarregat de la fàbrica La Hilandera, de Cardedeu, amb la seva muller, davant d’una màquina ketten, de procedència alemanya. Ell va ser l’encarregat de la secció de les ketten i tots dos van treballar a la fàbrica durant molts anys (1950-1960). arxiu familiar Esteve Pimàs

que se suponía que debían hacer en cada momento del día, lo que ocurría en sus barrios y comunidades, sus miedos y sentimientos de inseguridad. Recuerdan en el marco de relaciones familiares, porque el tiempo subjetivo de las mujeres está organizado y ligado a los hechos reproductivos y a los vínculos afectivos». Leydesdorff, Passerini i Thompson, 1996, citats per Jelin, 1998:108. Són tres els principals eixos que fonamenten teòricament el nostre projecte de recerca: l’antropologia de gènere, l’èmfasi en les subjectivitats i la idea de «procés» en la cultura. La recerca va tenir com a part fonamental el treball de camp basat en les entrevistes amb testimonis, el recull de fotografies i els relats associats a aquestes fotografies. Habitualment fèiem una primera entrevista amb el guió d’entrevistes i una segona, en la qual ens mostraven les seves fotografies, i a partir d’aquí «elicitàvem» un relat

Juliol 2012

Núm. 38

més lliure. La història de vida va ser la principal eina a utilitzar. Es tracta de l’exercici d’atorgar sentit al propi passat, recapitular sobre alguns records, reflexionar al seu voltant i crear un text, el text d’un «personatge» produït pel propi subjecte com a narrador (Piña, 1999). Una altra tècnica que vam utilitzar va ser la «fotoelicitació», és a dir, el visionat de fotografies personals i dels àlbums familiars de les persones entrevistades, com un complement del relat oral.

nera hem reduït el nombre d’entrevistades, però ho hem complementat amb la profunditat de les mateixes.

Al pla de treball original vam haver de fer uns ajustaments. Aquest fet va suposar una priorització dels objectius ini cials, així com del nombre d’entrevistes i l’àmbit d’investigació. També es van produir variacions per altres condicionants, com per exemple les possibilitats reals d’accedir a tots els perfils de les dones entrevistades. A més, vam deixar de banda la recerca en fons documentals per a un aprofundiment posterior del projecte, per centrar-nos en aquelles fonts que ens facilitaven els mateixos entrevistats i entrevistades.

Algunes conclusions Durant l’època d’estudi, les dues fàbriques representaven la font econòmica del poble, ja que hi treballava un alt percentatge de la població del municipi, fins i tot famílies senceres. El context històric de la postguerra va ser un moment difícil econòmicament i va generar la cultura de l’intercanvi, per exemple, en famílies provinents de pagès on l’excedent era intercanviable per altres productes que no podien comprar (pasta, etcètera).

Originalment ens havíem proposat seleccionar entre 18 i 24 dones, triades segons el seu lloc d’origen. Vam reduir el nombre a 15 dones i 5 entrevistats claus, per fer entrevistes en profunditat. Tot i que no ho són tots els casos, un alt percentatge d‘entrevistes són dobles, i en un cas, atesa la riquesa d’informació que ens aportava, vam fer tres entrevistes a una mateixa dona. D’aquesta ma-

Finalment, com a resultat d’aquesta recerca, es va presentar una monografia descriptiva, tant del procés d’investigació com del període investigat; a més, vam lliurar les entrevistes de les 15 dones entrevistades i dels 5 informants claus, i un recull de 50 fotografies (fotos d’arxius personals i també d’arxius públics).

A la indústria tèxtil es va produir una important feminització del treball. Així també la feina domèstica no estava considerada com a categoria de treball, ja que la feina de casa era «cosa de dones». La majoria de les informants es queixa de la baixa remuneració que cobrava. La major part ocupava els graons més baixos de l’escala laboral i, a més, el seu salari era inferior al dels homes d’idèntica categoria.

Exterior de l’antic edifici de la fàbrica La Hilandera, a Cardedeu, abans de ser cremat l’any 1939 (05/2010). Ajuntament de Cardedeu

Beques 2010

recerques

227

Grup de tres parelles a l’envelat de la festa major de Cardedeu (08/1949). La cultura de l’oci es centrava en el ball i les festes locals, que eren l’espai per trobar parella i socialitzar-se. Arxiu familiar Pepita Pimàs/Reportajes Fotográficos José Caballé

La majoria de les informants entrevistades i dels informants claus van iniciar la seva etapa laboral després del seu procés d’escolarització, algunes vegades interromput per la situació familiar. Les joves esdevenien treballadores en accedir a la fàbrica i iniciaven un itinerari laboral molt vinculat a les tasques tradicionalment femenines (cosir per altres, cosir a casa...). Moltes d’elles han crescut com a treballadores, però també com a persones a la fàbrica i aquest sentiment es veu reflectit en els seus comentaris. Les dones valoren el temps treballat a la fàbrica i l’experiència d’haver-hi estat. En totes hi ha un sentiment d’enyorança, perquè eren joves en aquell moment, i perquè recorden com una bona època l’etapa de la seva joventut. Senten que el pas per la fàbrica les ha canviat i els va canviar la vida. Vam observar que, en alguna de les entrevistades, part de la família havia vingut d’algun poble d’altres indrets de Catalunya, fet que ens parla d’una mobilitat ter-

ritorial important, possiblement relacionada amb els canvis produïts per la Guerra Civil i pel fenomen migratori dels anys seixanta. En aquella època, la cultura de l’oci se centrava en el ball. Una activitat destacada eren els balls de la festa major. La gran presència dels estiuejants a Cardedeu, l’anomenada Colònia, va produir unes certes diferències de classe amb la gent del poble i certes dificultats de relació en el dia a dia. Durant la investigació hem observat la bona predisposició de les dones a col· laborar en la investigació i a aportar fotografies personals, fins i tot, amb la implicació de tota la família (marits, fills, nétes, etc.) en la recerca de material i, per això, els volem donar el nostre agraïment. Com deia Miquel Martí i Pol (1995:47): «Un conjunt de fils ben trenat és una corda». Nosaltres vam desfer moltes cordes per tenir els fils de la vida de les dones que van treballar a les fàbriques tèxtils a Cardedeu. n

BIBLIOGRAFIA

Carbonell i Basté, S. Les Fàbriques i els somnis: modernisme tèxtil a Catalunya. Terrassa: Publicació Terrassa, Centre de Documentació i Museu Tèxtil, 2002. Comas d’Argemir, D. Trabajo, género, cultura. Col·lecció ICA, 3. Barcelona: Icària, 1995. Domínguez, V.; Llonch, M.; Luque, R.; Calvet, J.; Oliver, E.; Albareda, F. Dona i treball tèxtil. Sabadell, 1900-1960. Sabadell: Museu d’Història de Sabadell, 1999. Jelin, E. Los trabajos de la memoria. Madrid: Siglo XXI, 2002. Llonch, M. Tejiendo en red. La industria del género de punto en Cataluña (1891-1936). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2007. Martí i Pol, M. La fàbrica. Barcelona: Edicions 62, 1995. Narotzky, S. Trabajar en familia. Mujeres, hogares y talleres. Libros de bolsillo, 6. València: Edicions Alfons el Magnànim, 1988. Nash, M. «Identitat cultural de gènere, discurs de la domesticitat i definició del treball de les dones a l’Espanya del segle xix». A: Documents d’Anàlisi Geogràfica, núm. 26. (1995).

228

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

«El bon mariner, mirant la lluna, ja sap son quefer»

Pesca, coneixement ecològic tradicional i patrimonialització de la natura a les Illes Medes Begoña Vendrell Simón

es estratègies econòmiques han emprat els espais protegits i l’ús del paisatge natural com a recurs turístic, s’han recolzat en una construcció del patrimoni i de la potenciació de diversos elements culturals complementaris, i han dut a una fragmentació i requalificació de l’espai en funció de les activitats turístiques que es poden realitzar en cada àrea. Aquesta ordenació de l’espai natural i la lluita per tenir-hi un lloc són encara avui dia patents en l’organització de l’Àrea Protegida de les Illes Medes (APIM), com mostren les postures de confrontació entre els diferents sectors representats al seu òrgan gestor. En els intersticis o també al marge de les relacions formals, s’observen actualment fets i intencions de canviar la dinàmica de la gestió de l’APIM. La recerca que es presenta volia estu diar etnogràficament la problemàtica al voltant d’un ofici tradicional com és la pesca artesanal a l’Estartit, posant èmfasi en com el procés de protecció de les illes Medes ha influït en els canvis ocorreguts sobre el col·lectiu de pescadors. L’objectiu principal del projecte era conèixer les relacions establertes entre els diferents actors socials involucrats en la gestió i els usos de l’APIM per contextualitzar la situació actual del col·lectiu de pescadors artesanals de l’Estartit; di-

agnosticar els punts de conflicte entre els diferents usuaris; i procedir a la interpretació d’aquest conflicte amb la finalitat de donar eines per al disseny de noves polítiques de gestió que millorin l’eficàcia de l’ús de les zones, tant en el sentit social (ajudant a perpetuar un patrimoni etnològic que sembla en decaïment) com en l’ecològic.

Pescador artesanal de l’Estartit començant la jornada de pesca a l’entorn de l’Àrea Marina Protegida de les Illes Medes (15/08/2011). Begoña Vendrell

Aquest plantejament volia tenir en compte la realitat de grups de persones que havien estat negligides com a «actors» en l’APIM i donar-los importància en el procés de gestió de la mateixa, dins del context de gestació de la nova figura de Parc Natural. Per tant, es pretenia fer visible i posar en valor el coneixement ecològic tradicional dels pescadors artesanals, i considerar-lo una eina a emprar dins els plans de gestió futurs. Un dels objectius concrets era elaborar un dossier on quedés recollit el coneixement ecològic tradicional que els pescadors tenen sobre les espècies pescades a la zona; a les fitxes s’indicaria el nom científic, els noms comuns i tota la informació recollida sobre el peix, a més d’una fotografia de l’espècie. D’aquesta manera s’inventariaria el coneixement local, considerat patrimoni immaterial, sobre l’espècie, el medi marí i l’activitat pesquera(1).

Orígens pesquers de l’Estartit i evolució com a destí turístic L’Estartit és un poble relativament recent que nasqué com a barri de pescadors de Torroella de Montgrí. Tot i no disposar de referències concretes, el nucli principal de població de l’Estartit devia estar constituït per pescadors de Begur que haurien preferit buscar una zona més arrecerada i de més fàcil accés per pescar sobretot la sardina i l’anxova. En aquest sentit, les illes Medes feien alhora d’abric natural per a les barques de pesca, de calador d’espècies de roca, a més de proporcionar corall. Tot i l’activitat preeminentment pesquera del poble, els habitants de l’Estartit la combinaven amb l’agricultura de subsistència(2).

Per complir aquests objectius, s’adoptà una metodologia variada que combinava la recerca etnohistòrica —partint de

fonts documentals diverses—, l’observació participant i no-intrusiva, la realització d’entrevistes formals i informals, la realització d’enquestes a turistes i l’ús de material audiovisual.

Els sistemes de pesca emprats a l’Estartit eren aleshores majoritàriament el bou i els sardinals, tot i que durant el segle xx s’hi introduïren ormeigs com el palangre gros o de penjar, les soltes, les bogueres, l’art de platja, la fluixa, la llença, la moixonera, el rall, la fitora i també pesques de

Beques 2010

canya; des de petites embarcacions com el volantí s’emprava el palangró i també d’altres arts com la potera o les nanses (Audivert, 1971: 203-284). La Confraria de Pescadors de l’Estartit no fou fundada fins a l’any 1935, i comptava amb 91 confrares entre mariners, armadors i xarxaires. Entre els anys 1920 i 1930 se salava el peix a l’Estartit, amb tres fàbriques dins el poble, fet que permetia conservar el peix i realitzar una activitat pesquera intensiva, així com activar les vies comercials, ja que es venia peix arreu del municipi i s’enviava també a altres indrets de Catalunya via ferrocarril. La petjada del turisme a l’Estartit Els primers estiuejants arribaren a l’Estartit al final del segle xix i provenien de l’interior, essent famílies catalanes de classes econòmiques benestants. A partir de la dècada dels cinquanta hi començaren a arribar els primers turistes europeus. El 1961, l’obertura de l’hotel Panorama per part de persones desvinculades al sector pesquer professional suposà un canvi en l’evolució del turisme a l’Estartit: des d’aquelles dates, es produiria un boom constructor, l’agonia d’un «Estartit clàssic» —segons Audivert (1971:51)— que aviat veuria grans edificacions i hotels construïts a primera línia de mar; fou aquest creixement hoteler el consolidador de l’Estartit com a destinació turística. A partir d’aleshores, el poble passà de treballar de cara al mar a focalitzar-se més en terra, tot creant comerços i restaurants encarats cap als visitants. Durant la dècada dels seixanta, l’Estartit va patir el desenvolupament del turisme de masses als mesos d’estiu. Amb l’arribada del turisme, nombrosos pescadors van invertir en petites empreses i activitats dedicades a aquest sector, fet que va revertir en un menor nombre de professionals dedicats exclusivament a la pesca. A partir dels anys vuitanta es veié la necessitat de trobar una especialització que

convertís l’Estartit en destinació turística permanent, que ajudés a desestacionalitzar el turisme de sol i platja. Això es va fer gràcies a l’enfocament de l’oferta turística cap a l’àmbit marí, amb l’activació d’activitats relacionades amb els esports nàutics i la natura (i amb l’activitat de turisme de busseig com a producte estrella(3)), impulsades arran de la protecció de les illes Medes. El fet de la protecció de les illes Medes, doncs, va resultar clau a consolidar l’Estartit com a destinació de busseig(4). Tot plegat va contribuir que s’observés una disminució dràstica, tant del nombre de pescadors com de les embarca cions en la flota pesquera de l’Estartit des de l’època de la seva fundació. Actualment (2010) hi ha quinze embarcacions censades com a actives, tot i que el nombre de pescadors professionals a la Confraria que treballen habitualment de manera activa és molt menor. Es compten també, entre els confrares jubilats, amb embarcació i alguns «angulers». El tipus de pesca que exerceixen els pescadors de l’Estartit és multiespecífic, fet necessari perquè entre les vedes, les prohibicions de pescar en cap de setmana i les condicions climàtiques solen po-

«La Gavina», embarcació de pesca artesanal al port de l’Estartit (19/08/2010). Begoña Vendrell

recerques

229

der sortir a pescar uns 130 dies l’any de mitjana. Els avantatges d’aquest tipus de pesca artesanal inclouen també que és molt selectiva, per la qual cosa gairebé no hi ha «descarts»(5). Alguns dels pescadors tenen activitats paral·leles a la pesca, algunes d’elles encara orientades cap el sector turístic. Les zones de pesca que més freqüenten es poden agrupar en tres grans zones segons el tipus de peix que es busca, les arts emprades i l’època de l’any(6). A causa de la creixent dedicació dels pescadors a tasques diferents de la pesca i al poc relleu generacional, la població de pescadors professionals autòctons va anar envellint, i ha estat només últimament rejovenida per l’entrada de nous membres, o bé provinents d’altres indrets, o bé per la relativament recent incorporació de fills de pescadors que han continuat amb l’activitat pesquera. El procés de protecció de les Medes: on quedaren, els pescadors? Les illes Medes són un petit arxipèlag de 21,5 ha de superfície format per dues illes i diversos illots situats a una milla de la costa de l’Estartit, i que conformen el final del massís del Montgrí, és a dir, el final de la cadena muntanyenca dels Prepirineus catalans. Tant la part emergida com la submergida de les illes destaquen per la riquesa i la diversitat de les biocenosis que s’hi desenvolupen, així com pels seus paisatges. Les Medes han representat històricament un punt important per al sector pesquer artesanal de l’Estartit, a causa sobretot del recer natural que ofereixen. Als anys setanta començà a parlar-se de la creació del Parc Submarí de la Reserva de les Illes Medes, projecte elaborat per Antoni Ballester Nolla. El 1983, a través d’una ordre es va prohibir l’extracció de recursos marins vius del litoral de les illes Medes en un perímetre de 75 m, segurament fruit de les estratègies de control de l’activitat corallera de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment, el Patro-

230

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

nat de Turisme de l’Ajuntament de Tor roella de Montgrí-L’Estartit va presentar un projecte de creació del Parc Natural de les Illes Medes en conjunció amb els pescadors, com a mesura per cercar solucions a la problemàtica creada arran de la protecció de les Medes. En el text, els pescadors de l’Estartit donaven suport a la creació del Parc a canvi de la prohibició de la pesca esportiva, el control dels submarinistes i gestió del busseig i també de la possible oferta laboral que es creés, i estarien disposats a renunciar a certes activitats o modalitats de pesca a canvi de tenir un major control de les aigües de la confraria, a través de l’exclusió dels arrossegadors que hi anaven a pescar. Però aquesta proposta es desestimà, i el 1985 es va decretar una normativa de la zona protegida en què s’hi prohibia l’ús de qualsevol art o instrument de pesca. El sector pesquer mostrà una actitud resignada, possiblement a causa del poc pes que ja tenia com a col·lectiu. El 1990 es publicà la Llei de conservació de la flora i la fauna de les illes Medes, que establia una zona estrictament protegida en un radi de 200 m al seu voltant on es prohibien totes les activitats extractives; a la resta de l’APIM, al Preparc, les embarcacions de pesca censades podrien realitzar algunes activitats extractives, però amb limitacions. Per tant, l’ampliació va afectar negativament els pescadors. La Llei establia també la creació del Consell Assessor, que s’encarregaria de la gestió de l’àrea, la qual es faria mitjançant l’elaboració de diversos plans d’usos (PRUG). Es notava que la llei del 1990 pretenia ordenar els recursos i les activitats turístiques relacionades amb l’espai protegit, i com que Cofes amb ormeigs de pesca. A l’Estartit, els pescadors solen pescar actualment amb tresmalls, soltes i palangró (04/06/2008). Begoña Vendrell

Juliol 2012

Núm. 38

l’activitat pesquera professional ja havia estat exclosa de l’entorn de les illes, no es considerà la possibilitat de canviar les circumstàncies i provar mesures que poguessin afavorir el desenvolupament d’aquest sector d’usuaris locals. D’aquesta manera, una vegada els pescadors en quedaren marginalitzats, la gestió de l’espai protegit es va convertir en la tasca de regular-ne els usos turístics. La gestió de l’APIM El 1991 el conseller d’Agricultura, Ramaderia i Pesca determinà la composició del Consell Assessor de l’APIM, la qual mostrava —sobre el paper— la voluntat que hi quedessin representats tots els sectors implicats (Administració, científics, pescadors i empresaris), comptant amb dos representants del sector pesquer d’entre els més dels seus vint membres. Tot i el caràcter conservacionista dels objectius dels diferents PRUG, no es va fer al començament cap tipus d’acció vinculada a la recerca o la gestió integrada dels recursos pesquers i l’activitat de la pesca, sinó que s’atengué més a l’ordenació de l’espai per establir-ne les regulacions i els usos turístics i comercials. Els pescadors, doncs, van quedar des dels albirs de la protecció de les Medes al marge dels processos de presa de decisions, desvinculats de facto de la gestió i els usos de l’àrea estrictament protegida, i relegats a l’àrea «marginal» del Preparc; no eren vistos com a agents afectats o interessats, i els seus representants fins fa poc solien assistir de manera irregular a les reunions del Consell Assessor. Des dels anys noranta, la gestió de l’APIM ha consistit sobretot en l’administració dels recursos turístics presents a l’àrea, sobretot com a resposta a les suposades limitacions que habitualment proposa el sector científic. Això, paradoxalment, sem-

bla contrari als objectius de la llei del 1990, que bàsicament eren conservar aquest espai d’enorme valor ecològic de les activitats humanes que poguessin malmetre el medi ambient. Tant aquest fet com la composició del Consell Assessor i la Comissió Permanent, mostren que l’espai protegit es concep no solament pel seu valor ecològic —que cal conservar i que és allò que es posa sobre el paper—, sinó sobretot com un recurs a explotar pel sector econòmic i turístic i sobre el qual es projecta, per tant, una multitud d’interessos. La minsa presència de representants del sector pesquer o, fins i tot, la seva «desaparició» durant els últims anys, només recolzen la idea que ni la creació de l’APIM ni la seva gestió van ser plantejades com a instruments que poguessin ajudar realment al desenvolupament de la població local vinculada a l’activitat pesquera professional. És més, el sector de pesca professional és percebut com un sector marginal, i gairebé sense relació amb les activitats que poden desenvolupar-se en l’àrea protegida. S’estableixen, dins d’aquest amalgama de representants, relacions asimètriques de poder en els processos de presa de decisions que, afegits a l’enquistament dels posicionaments a causa d’una clara voluntat de no voler cedir i plantejar noves formes de gestió més comunitàries, fan que la proposta de nous projectes o actuacions no referents a les activitats turístiques estigui gairebé impedida. Així doncs, el monopoli del sector econòmic i la seva influència és molt patent al Consell Assessor, on sembla que l’Administració tingui un paper merament contemplatiu. La reactivació de la Confraria Amb tot, des de l’any 2008, sembla que hi ha hagut canvis en les relacions informals entre institucions locals que han influït en les relacions formals establertes: amb l’arribada de l’actual representant de l’APIM i també a causa de la reactivació del Cabildo de la confraria i de la voluntat d’alguns dels pes-

Beques 2010

Cubeta amb sèpies pescades a la Badia de Pals (05/2010). Miquel Sacanell

cadors, s’ha restablert la intenció de dur a terme projectes conjunts, cosa que s’ha materialitzat a través d’un estudi de seguiment pesquer, l’establiment de ponedores per a les sèpies, la col·laboració a treure del mar xarxes abandonades, o el recolzament per fer proves pilot d’activitats com el «pescaturisme». Aquesta certa reactivació de la Confraria, per més que es degui sobretot a comptats pescadors i al nou representant de l’APIM, ha tornat a obrir les mires d’usuaris pertanyents a altres sectors, com el científic, el turístic i alguns col· lectius de consumidors responsables. Això, ensems, ha permès una major visibilització del col·lectiu de pescadors professionals, traduïda en la seva presència en mitjans de comunicació variats. Hi ha, però, problemes que impedeixen un funcionament més fluid del grup de pescadors o de la Confraria com a institució amb poder de gestió, que són de tipologia variada i inclouen els palesos impediments administratius i normatius; les activitats pesqueres il·legals i el «furtivisme» detectat a la zona; problemes de comercialització; i la manca de suport administratiu per a la posada en marxa de projectes de gestió pesquera proposats pels propis pescadors i adaptats al socioecosistema particular. La importància del coneixement ecològic tradicional: cap a una recerca aplicada La recol·lecció d’una petita mostra de l’extens coneixement que els pescadors artesanals tenen sobre els recursos halièutics i sobre el medi ambient marí denota l’estreta i directa relació que

aquests tenen amb una natura que observen i viuen dia a dia. Si bé actualment combinen el coneixement obtingut a través de l’experiència amb certa tecnologia, queda palès que el col·lectiu posseeix un coneixement detallat no formal que cal fer visible com a patrimoni intangible que convé posar en valor per la seva validesa científica. Per a tal finalitat, en un estadi futur de la recerca es pretén validar aquest coneixement informal amb coneixement científic, perquè s’ha d’entendre que aquest saber és el que permet als pescadors artesanals apropiar-se en certa manera de l’espai marí (Pascual i De la Cruz, 2008) i, per tant, el que ells poden emprar com a eina per a una millor gestió d’uns recursos i hàbitats marins que actualment es troben en situació de clara vulnerabilitat. Es pretén que aquest estudi pugui aportar als grups locals millores en quant a la gestió dels recursos d’ús tradicional, a través de la proposta de reactivació de la Confraria de pescadors com a òrgan gestor del recurs. Aquesta proposta vol potenciar i reclamar en certa manera el coneixement tradicional local de la zona com un patrimoni ric i valuós, no només en temes de gestió del propi Parc Natural, sinó com a valor per se a conservar. En un context on s’empra un espai natural —les Medes— sobretot en termes turístics, es creu que posar en valor, visibilitzar i mobilitzar el patrimoni etnològic local contribuirà a la millor gestió d’aquest espai natural patrimonialitzat de la costa catalana. La propera elaboració del PRUG del nou Parc Natural pot esdevenir una via per tornar a incloure, a la gestió activa, aquest col·lectiu d’usuaris que disposen d’un exhaustiu coneixement ecològic tradicional de la zona. n

recerques

231

notEs (1) Aquest dossier, que inclou bona part del patrimoni natural de la badia de Pals i la zona propera a Medes, podrà ésser emprat per la Confraria com a eina per a futurs plans de gestió on es vulgui usar aquest coneixement popular paral·lelament al coneixement científic. (2) Ja Josep Pla (1978:222) escrivia: «La gent de l’Estartit tenia llavors diversos oficis: era una població amb un peu a l’aigua i l’altre a terra, mig pagesa, mig marinera [...]». (3) Fins i tot, als anys vuitanta, molts dels hotels incorporaren centres de busseig a les seves instal·lacions. (4) La potenciació de noves infraestructures i serveis orientats cap a l’atenció dels turistes i el desenvolupament de l’oferta de productes complementaris vinculats al turisme marí, va anar provocant notables canvis en l’espai urbà, el port i la platja, com foren la construcció del port esportiu i del passeig marítim. (5) El sector científic considera que és un tipus de pesca passiu que, gestionat de manera adient, té el potencial de no malmetre tant l’ambient marí com els mètodes actius. (6) Així hi ha la zona de la costa del Montgrí, on es busquen espècies de roca i on s’usen xarxes i palangres, la zona del Preparc on es pesca sobretot pagell i roger, i la badia de Pals, que es freqüenta més durant la primavera i l’estiu per a la pesca de la sèpia i el llenguado (molt emprada pels pescadors jubilats sobretot a la primavera).

BIBLIOGRAFIA

Audivert, M. L’Estartit i Les Medes. Biografia d’un poble de la Costa Brava. Col·lecció de Monografies locals, Núm. 6-B, Història. Barcelona: Montblanc-Martin, 1971. Pascual, J.; De la Cruz, R. «Los espacios marinos protegidos en España: ¿nuevas formas institucionales para las estrategias de apropiación?». A: Beltran, O.; Pascual, J.; Vaccaro, I. (coord.). Patrimonialización de la Naturaleza. El marco social de las políticas ambientales. Sant Sebastià: Ankulegi, 2008. Pla, J. La Costa Brava. Barcelona: La Butxaca, 2009.

232

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Abans tot això eren camps Procés de transformació urbana i social de Barcelona

Adriana Salvat Torregrosa «Sí, va ser una cosa ja pim, pam, pim, pam; una cosa darrera l’altra, no ens vam dar compte. Només et diré que sorties aquí al carrer, tombaves, per exemple, Escorial, i al final del carrer veies muntanya; allà dalt de tot, ara ja no hi ha muntanya, ja es veuen cases, és una cosa rapidíssima... però imagina’t tu... Però tot allò eren camps, tot allò eren camps...».

arrere d’aquesta expressió tant coneguda, s’hi amaga l’expe riència d’un procés i d’una transformació urbana i social profunda i complexa. Sense ànim de fer un estudi exhaustiu sobre el creixement i la transformació de la ciutat, el treball ha buscat, sobretot, parlar-ne des del testimoni de persones que han viscut aquestes transformacions, incidint així en el punt de vista de l’experiència i dels efectes que tot això ha tingut en la vida col·lectiva i individual de la ciutadania. Parlem del cas concret de la ciutat de Barcelona. El creixement demogràfic que pateix la ciutat des del final de la dècada dels quaranta fins ben entrats els anys setanta del segle xx —a causa, majoritàriament, dels fenòmens migratoris motivats per la industrialització— tenen un seguit de conseqüències molt importants a nivell ur-

bà i social. La morfologia de la ciutat es veu modificada radicalment amb el creixement de noves àrees i el rebliment de zones fins aleshores no urbanitzades. Aquest creixement es produeix de diferents maneres: des de les trames residencials suburbanes —herència dels tipus tradicionals d’urbanització del segle anterior—, fins als barris d’autoconstrucció o els polígons d’habitatge massiu. El treball ha estudiat el cas d’algunes àrees concretes de la ciutat que es diferencien entre si per la seva tipologia urbana i també pel tipus de transformació que s’hi donà i pel moment en què aquesta tingué lloc (Gràcia-Guinardó, Sant Andreu, Poblenou, polígons de Sant Martí, Horta-el Carmel...). Les persones amb qui s’ha parlat han viscut tota la vida —o gran part d’aquesta— a la mateixa zona i han estat testimonis de la seva transformació. Els resultats del treball s’han sintetitzat en un audiovisual —en el qual imatges d’arxiu i fotografies personals dels entrevistats, així com plànols de planejament i plànols d’edificacions— van il· lustrant les vivències i les reflexions que les diferents persones han anat aportant sobre l’experiència de la ciutat. A partir de la reflexió sobre la transformació de la ciutat han aparegut molts temes relacionats (la desaparició de les

activitats lligades al camp, la idea de progrés, els canvis a nivell global en el context econòmic, polític, cultural, social...). Es fa difícil sintetitzar aquí tots aquests temes però, a continuació, s’exposen resumidament alguns dels aspectes o reflexions que s’han trobat interessants. D’anar a Barcelona a viure a Barcelona «Jo no vaig anar gairebé mai a Barcelona fins que no vaig ser grandet».

Cap de les persones amb qui s’ha parlat considera que va néixer a Barcelona, i ningú no hi va viure, però tots es consideren habitants de Barcelona, actualment. Aquest canvi d’identitat és complex, perquè el lloc d’origen, el barri «que era com un poble» ja no es pot definir geogràficament i, a més a més, per a molta gent és el lloc de la infància. La ciutat es generà coincidint amb el propi creixement personal, i a mesura que es van fer grans no només van descobrir la ciutat, sinó que la ciutat s’anava definint al mateix temps. «El que passa és que, clar, nosaltres hem viscut tot això, viure la ciutat com en un poble, quan érem petits i ara ja som adults; ho hem viscut en una època en què érem petits i que ja ens anava bé. A mi ja m’anava bé. Potser ara viure en un barri d’aquestes característiques

Beques 2010

recerques

233

La desaparició del carrer El procés de substitució dels edificis existents, així com els nous edificis en terrenys que mai s’havien edificat encara generen una densificació sovint desmesurada, per una banda, i comporten la desaparició de les antigues tipologies d’habitatge, que eren les que estaven arrelades al sistema social i també laboral, per l’altra; aquest és un canvi essencial.

La majoria d’antics nuclis del pla es caracteritzaven per la tipologia d’habitatge de planta baixa i pis, sovint amb jardí o pati al darrere. Això propiciava unes relacions de veïnatge molt estretes i el carrer era l’escenari d’aquestes relacions. A més , el fet que gairebé no hi haguessin automòbils feia del carrer un espai de convivència, un espai on es desenvolupaven totes les activitats socials, les festes o les tertúlies prenent la fresca. com un poble, que tothom es coneix i tal, potser ara no m’aniria tan bé. [...] M’he sentit sempre protegida, independent, tot i que m’ha agradat que a Gràcia ens coneguéssim tots i que fos tipus poble, però quan vaig començar a ser més gran, anar a Barcelona representava llibertat total i descobrir coses...».

El tema del transport s’ha assenyalat com un aspecte clau per entendre l’expansió de la ciutat i la transformació del propi lloc, i també per entendre el sentiment de pertinença a la ciutat. L’arribada del metro a llocs que fins aleshores no estaven ben comunicats fou crucial. El metro seria el gran connector amb la ciutat, o més aviat, el gran generador de ciutat. Parlem, en molts casos, dels anys setanta. Fins aleshores molts nuclis del pla de Barcelona, tant nous com antics, encara no formaven part ben bé de la gran ciutat, sobretot pel que fa al sentiment de pertinença al lloc que tenien els seus habitants.

Antònia Torregrosa al balcó de la primera casa de pisos on va viure al carrer Sant Lluís, tocant al carrer Pi i Margall (1965). Família Torregrosa

En desaparèixer la tipologia d’habitatge que donava sentit al carrer com a espai social desapareix el lloc, es transforma, i les activitats tant socials com laborals es traslladen a altres àmbits, a espais que la mateixa transformació de la ciutat anirà definint i pels quals la connectivitat serà imprescindible. La proliferació d’automòbils és causa i efecte d’això. «[...] Després ja va anar canviant molt, ja va anar canviant molt perquè la gent es va anar morint, la gent que jo havia conegut es va anar morint, les cases es van anar venent, les cases petites, i es van edificar cases noves, la gent que va venir ja no tenia res a veure, ja no coneixies ningú i la transformació va ser així. Però lo que va fer més mal va ser el cotxe. Això s’acabarà amb la nostra generació, perquè vosaltres ja no ho heu conegut, ja no tindreu aquesta visió, perquè no l’heu viscuda mai, està clar. [...] Jo vivia d’una manera diferent. És a dir, vosaltres no necessiteu, perquè no l’heu

234

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

tingut mai, el recolzament aquest de veïnatge o de poble que teníem dins d’un barri. [...] Com que no l’heu tingut mai, perquè ja heu viscut en una altra època, ja sou més autosufucients en aquest aspecte... no autosuficients, no sé com explicar-me. [...] Això és un aspecte, i hi ha molts més altres aspectes diferents. Políticament, per exemple, ja ni en parlem...».

Hort, pati, balcó Les activitats més lligades a la terra —l’hort, les gallines, els animals que es duia a pasturar pels descampats— s’aniran esfumant a mesura que desapareixen els patis i els solars buits. «Quan ho teníem no ho valoràvem, perquè era ja un fet natural. Jo vaig néixer en una casa amb un jardí al darrere, i ja semblava que era lo normal, no? Però tenen influència les noves modes, les transformacions que es fan influeixen, perquè de comoditats de fet no en teníem, no teníem quarto de bany i aleshores, de petita, somniava tenir un pis, un pis amb un quarto de bany i amb balcó, i que tot estigués arregladet. [...]».

El canvi de la tipologia d’habitatge incidirà directament en el tipus d’organització domèstica i social. Mentre tothom admet que hi hagué una millora important de les condicions de vida, es perd una manera de viure més comunitària. «Sí, perquè ens hem acostumat a viure d’una manera molt diferent a com vivíem, precisament per això, és que no té res a veure. Mira, la casa dels meus pares, per exemple, la casa aquella quants metres tenia? 40? 45? Doncs allà hi vivíem sis persones fixes, i els caps de setmana una altra, i tothom que ha vingut del poble ha vingut a parar a casa meva. I hi cabíem tots! Jo no he sentit mai la meva mare o el meu pare queixar-se d’això, mai a la vida! I avui en dia, ostres, si ha de venir algú, si no tens una habitació muntada... no, és que no tinc lloc. [...] Sí

Joan Enric i Pep Montañez jugant en un descampat del Passeig Maragall (1950-1952). Família Montañez

Construcció dels blocs del Grup La Pau (1966). Arxiu Adigsa

Beques 2010

recerques

235

el lloc on jugar, on estar i on aprendre. Més endavant, diuen que el cotxe és el que impedeix l’ús d’aquest espai, però evidentment hi ha molts d’altres factors.

Veïns del carrer Sant Lluís, tocant al carrer Escorial del barri de Gràcia (1950-1960). Família Torregrosa

que és veritat que les coses han canviat molt, ha canviat molt l’estil de vida».

tònic que, tot i no ser nou, adquireix una funció nova: el balcó.

L’espai domèstic canvia en la mateixa mesura que es transforma l’espai social. El jardí, el pati, l’eixida, l’espai exterior del qual s’acostumava a fruir amb la tipologia de la caseta, desapareix amb la nova tipologia edificatòria de la casa o el bloc de pisos.

El balcó és la conseqüència del canvi profund que ha fet la ciutat. Durant un temps la gent el pren com l’espai que substitueix el pati o, fins i tot, el carrer: «Al principi ho fèiem, això de prendre la fresca al balcó amb les veï nes»; però després el nivell de trànsit i de soroll deixa el balcó com un element gairebé arcaic, sense tenir ben bé els atributs d’espai exterior i creant una dèbil relació amb el carrer, quan aquest mateix ja no té atributs a nivell d’espai social.

«Quan vaig anar a viure al pis em vaig sentir molt engabiada, perquè jo abans a casa tenia aquella sortida on teníem plantes, teníem de tot. Recordo que va haver-hi un època en què teníem gallines, i la meva àvia em deia “Maria, vine, que anirem a buscar els ous”, i portaven aquells davantals les àvies; jo agafava els ous i com que eren calentonets me’ls fregava pels ulls, i em deia que això allargava la vista... Ah i després teníem dos o tres gats i un lloro!».

Amb les cases de pisos es deixa de tenir contacte directe amb el sòl i amb el carrer, i apareix un element arquitec-

Espai indefinit — espai definit: l’aparició de l’espai públic La desaparició del carrer com a espai social és un fet que moltes de les persones amb les que s’ha parlat han assenyalat a través del record de la infantesa. La paraula «llibertat» apareix molts cops quan es refereixen a la vida que tenien com a nens, que anaven on volien i el carrer era per a ells

No només el carrer era l’espai del joc, també ho eren els «camps», els descampats, els solars, els torrents, la terra que semblava de ningú. En alguns llocs, aquest espai també es trobava «a la casa dels altres», masies o cases grans amb terreny on la gent s’hi reunia. La pèrdua, no només dels espais concrets, sinó sobretot de la possibilitat de fruir de l’espai tal com s’havia fet fins aleshores, coincideix —en moltes de les persones amb qui s’ha parlat— amb la fi de la seva vida com a infants o adolescents i l’inici ja de l’edat adulta; per tant, els sembla un fet que fou natural i del qual no es van adonar gaire. «Ara sí que es valora més l’espai públic, les places, però llavors no... I és que nosaltres teníem tota la llibertat del món, teníem l’espai que volíem, si no et dic que jugàvem al carrer! Podia patinar pel carrer Escorial, amunt i avall, els nens feien patins, ens ajuntàvem quatre o cinc i jugàvem per allà, no necessitàvem un espai d’aquests com ara, prefabricat, tant temàtics com ara, ara estan tots igual. El carrer era nostre».

En aquest comentari apareix un tema clau, darrere de l’expressió «d’espai prefabricat i temàtic» s’hi amaga una apreciació molt encertada. La transformació de la ciutat ve donada tant des de l’urbanisme com des de les prioritats econòmiques i polítiques del moment, amb uns criteris

236

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Fragment del Plànol de Barcelona 1943 (6249), zona de Poblenou i camps limítrofs (al límit amb Sant Adrià, zona on es construirà el Polígon Sud-Oest del Besós). Seix Barral/Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Antigues terres de Cal Comte a Gràcia, en procés de construcció (carrer Pi i Margall) [1950-1960]. TAF/Arxiu Municipal del Districte d’Horta-Guinardó

que prioritzen la definició funcional de cada element de la ciutat. Els carrers es converteixen en vies de circulació per als cotxes; les places, a poc a poc, en zones on poder estar; i els parcs, en zones on poder jugar. Els espais es delimiten fins al punt que, en l’actualitat, els jocs dels nens estan limitats per una tanca on dins hi ha el parc «temàtic».

Construcció dels primers blocs del Polígon Sud-Oest del Besós (1959). Joan Gras/Centre Cívic del Besós

Aquesta delimitació funcional no existia. L’espai «indefinit» era l’espai social i del joc, i que, a poc a poc, s’anirà definint, inicialment a causa de la proliferació d’automòbils (hem de pensar que fins ben entrats els anys setanta hi havia molts pocs semàfors a la ciutat). Però la circulació rodada no serà l’únic definidor funcional. La possibilitat de

poder jugar o passar per descampats o zones obertes fent drecera va desapareixent a mesura que es construeix, però també a mesura que la propietat privada es va convertint cada cop més en un delimitador clar d’allò públic. El que queda, després de tot, és el que s’acaba anomenant «espai públic», un reducte del que fins aleshores havia estat l’espai social del carrer. n

Beques 2010

recerques

237

La mort genealògica

Ritualitzar la mort en context migratori

Jordi Moreras i Ariadna Solé

nàrquica i atzarosa, la mort és especialment inesperada en el trànsit migratori. Abdelmalek Sayad, un dels autors que més ha treballat entorn de la doble absència que genera tota migració, destaca el fet que la mort reverteix alguns dels ordres que s’impliquen en el binomi emigració-immigració: «La mort de l’immigrat és a imatge i mesura del que fou la seva vida. És una mort que incomoda tothom, ja que es tracta d’una mort inclassificable [...], ja que interroga tothom sobre la doble condició de l’home immigrat aquí i emigrat d’allà» (Sayad, 2000: 9). Abordar la qüestió de morir lluny de casa, quan hom es troba com a emigrat en un país diferent del d’origen, representa progressar en el coneixement dels processos migratoris, la qual cosa suposa començar a considerar aspectes que alteren la definició clàssica del que suposa emigrar. Les diferents situacions postmigratòries que acompanyen el procés d’assentament dels col·lectius d’origen migratori, no poden entendre’s com una etapa de superació de les relacions que es continuen mantenint amb la societat d’origen, ja sigui directament o a través de les referències que són vinculades amb ella. La mort, paradoxalment, serveix per insistir (encara que sigui per última

vegada) sobre els vincles de l’emigrat amb la seva societat d’origen(1). La recerca de la qual es deriva aquest text ha volgut analitzar l’experiència de dos espais reservats en cementiris municipals per a l’enterrament musulmà a Catalunya (a Barcelona i a Manresa). Són dos exemples que mostren el complex procés de negociació que es dóna entre les demandes formulades pels col·lectius musulmans, i la capacitat del sistema burocràtic i legal per assumir aquelles pràctiques funeràries que no contravinguin les normatives existents, el sistema d’organització o els principis tècnicosanitaris. Yassine Chaïb (2000) interpreta que la mort d’un emigrant fora del seu país és el punt final d’un llarg procés de desarrelament. No obstant això, la mort també pot ser interpretada com la darrera ocasió que té el difunt per poder donar proves del seu arrelament. Ara bé, respecte a qui o en relació amb quin territori? Des del darrer moment de la vida, és possible reconstruir les genealogies de cada individu a través de les pertinences que ha compartit amb altres persones durant la seva existència. I atès que aquesta reconstrucció es produeix en un context de permanent redefinició identitària, els actes que acompanyen la defunció són el testimoni a partir del qual valorar el grau d’intensitat de les seves fidelitats.

Morir en context migratori altera els compromisos dels difunts amb el seu context social immediat, però a la inversa també modifica els graus de responsabilitat dels col·lectius immigrats que s’estableixen, en correspondència amb la desaparició d’un dels seus membres. Estructures familiars de solidaritat En primer lloc, la mort convoca els familiars dels difunts, sobre els quals recau el deure de donar la millor atenció possible al difunt, començant per l’acompanyament del moribund en els seus darrers moments, i acabant per viure amb dolor i abatiment la seva imminent pèrdua. En context migratori, amb la família absent o només reconstruïda sobre un model nuclear —desapareixen les relacions fonamentades sobre la base d’una família extensa—, es generen situacions que obliguen a apel·lar a la solidaritat grupal immediata, com a alternativa per poder resoldre els aspectes que provoca una eventualitat no contemplada pel propi immigrat o per la seva família.

Amb la família directa absent, els altres familiars més llunyans dins una estructura de família extensa acaben assumint la responsabilitat de l’atenció del difunt, obrint-la respecte el conjunt del col·lectiu al que pertanyia el finat. D’aquesta manera, s’activen les estructures d’una solidaritat que encara es manté sobre la base d’una precarietat de

238

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

recursos. En aquest sentit és significatiu tenir present que les primeres estructures que desenvolupen els col·lectius immigrats per resoldre la defunció dels seus membres, no passen tant per generar iniciatives d’atenció funerària com per facilitar el trasllat del cos al país d’origen. El repatriament, doncs, esdevé l’opció primera que contemplen aquests col·lectius, i sembla lògic que avui en dia es mantingui així. En segon lloc, familiars, amics i coneguts, a més de procedir a garantir el tractament adequat del cadàver des d’una perspectiva religiosa, han de resoldre un interrogant de primer ordre, com és decidir si el difunt serà enterrat allà on va morir o si cal repatriar-lo al seu país. Quan aquesta persona no ha transmès als seus familiars o amics la seva darrera voluntat, o si no va preveure les despeses que generaria la seva mort, la decisió s’invoca dins del marc de la responsabilitat comunitària, que sovint passa per fer preferent l’opció del repatriament, tot i saber el seu elevat cost, abans de deixar que el difunt passi a ser enterrat en un cementiri local.(2)

Cementiri de Manresa. Detall de la parcel·la musulmana. Jordi Moreras

Taula 1

En el país d’origen

En el país d’emigració

Principi de continuïtat, ordre genealògic.

Principi de ruptura, ordre de desafiliació.

Aplicació dels rituals islàmics per defecte.

Aplicació negociada dels rituals islàmics.

Transgredir el principi d’inhumar allà on el difunt mor.

Fidelitat al principi d’inhumar allà on el difunt mor.

Ser inhumat en terra musulmana.

Ser inhumat en terra no musulmana.

Ser inhumat en la terra de naixement.

Ser inhumat lluny de la terra de naixement.

Restar a prop dels familiars.

Restar lluny del nucli familiar.

Ser enterrat a prop d’altres familiars.

Ser enterrat entre estranys.

Mantenir-se en el record familiar.

Poder caure en l’oblit.

Tombes gratuïtes i a perpetuïtat.

Tombes amb cost de manteniment i sense perpetuïtat garantida.

Manteniment dels vincles comunitaris.

Desactivació dels vincles comunitaris.

Cost de la repatriació.

Estalvi per a la no-repatriació.

En tercer lloc, s’espera que aquell que ha viscut d’acord amb els preceptes de la doctrina islàmica, també vulgui que la seva mort s’ajusti a ella. De fet, la tanatopràxia de purificació del cos del difunt i l’oració comunitària, que esdevenen els dos fonaments principals de la ritualitat funerària islàmica, es desenvolupen en la majoria de les defuncions entre aquest col·lectiu, tant si es decideix inhumar el cadàver allà on va trobar la mort, o bé repatriar-lo al seu país d’origen.(3) El debat doctrinal intenta dirimir la qüestió de fer prevaldre el dictat profètic d’enterrar allà on el musulmà mor, o bé garantir que la seva inhumació es faci correctament en un país musulmà. Però la prevalença aclaparadora del repatriament dels difunts suposa una resposta que no s’elabora sobre la base de l’adequació doctrinal i que respon, en paraules

Beques 2010

Cementiri de Montjuïc. Sala de tanatopràxia al Centre de Recepció de Difunts Islàmics a Barcelona. Ariadna Solé

d’Aggoun, en una manera de «respectar l’ordre genealògic fent-se enterrar en les tombes de la família en origen» (Aggoun, 2006: 77). El sentiment identitari que expressa aquesta elecció de voler ser traslladat al lloc on es va néixer, conté més dimensions nacionals i culturals que no pas religioses. La mort esdevé la darrera ocasió en què poder-se vincular amb la història familiar i la terra materna. És l’atracció per una terra mai oblidada la que sembla prevaldre en les decisions que porten al repatriament, per sobre de la fidelitat a les prescripcions religioses. Per Chaïb (2000: 23) el cos és un «suport genealògic, una prova de la identitat», i la mort una possibilitat per fer un procés de «reparació genealògica» i de «reapropiació del propi itinerari biogràfic». Una voluntat que sovint s’alimenta per la temença de morir lluny del nucli familiar i poder pensar que en el futur un podrà ser oblidat en la memòria familiar. En darrer lloc, la mort també s’interpreta com a prova de la voluntat del

difunt d’arrelament en la societat a la que va arribar temps enrere. Aquesta societat es veu reconfortada amb el fet que l’expressió de la voluntat del difunt d’enterrar-se en el país on va emigrar és la culminació perfecta d’un procés d’integració iniciat en vida. Això genera una recreació idealitzada d’un procés que s’interpreta de manera lineal, acumulativa i que depèn, en darrera instància, de la voluntat de la persona implicada. Tots sabem que els processos d’integració social són molt més complexos, i que requereixen la combinació de diferents factors. No obstant això, prendre la decisió de voler ser enterrat en terra diferent d’on es va néixer, representa certament una doble prova: la de la confirmació del difunt en el seu intent per voler formar part d’aquesta societat, mitjançant el seu darrer testimoni, i la de la societat i les condicions que aquesta ha ofert perquè les persones immigrades se sentin part d’ella, ja sigui en vida o en mort. Vinculació d’enterrament i integració Davant la mort dels immigrats, les societats receptores es veuen condicionades a adequar els seus serveis, legislació i estructures a aquestes noves realitats. De manera paradoxal, la mort fa presents els immigrants a través de la seva absència, i es converteix en una prova de la capacitat d’aquestes societats de generar un sentiment suficientment consistent de pertinència a tots aquells que volgueren emigrarhi. Darrere d’aquesta certa obsessió a vincular estretament enterrament i integració, hi apareixen dues reflexions principals: d’una banda, la idea de voler aconseguir en la mort allò que no es va aconseguir en vida; de l’altra, el fet que l’elecció per ser inhumat en un lloc o en un altre pugui ser interpretada irremeiablement com una traïció, ja que és impossible satisfer una o altra banda. La mort suposa la fi de les resistències per part d’uns individus que han estat permanentment requerits per donar

recerques

239

proves de la seva lleialtat, tant respecte a les societats europees com a les societats d’origen. Tot aquest cúmul de compromisos —aparentment irrenunciables—, que ha d’afrontar el difunt, dibuixa un escenari en el qual es valoren aquells elements que permeten definir les raons que poden justificar la decisió de voler ser enterrat en terra europea o en el país d’origen. Recollim aquests arguments en el següent quadre: Tots aquests diferents factors se situen en una balança que fa decantar una decisió —tornem a insistir— no sempre adoptada pel mateix difunt sinó pels seus familiars i coneguts. Fins al moment, aquest balanç continua decantant-se vers la repatriació com a manera de mantenir actiu aquest vincle genealògic que, en definitiva, esdevé un argument molt més potent que no pas ser fidel al que prescriu el dogma religiós. n notEs (1) Aquest article sintetitza l’informe de recerca «Espais de mort i diversitat religiosa. La presència de l’islam als cementiris i tanatoris catalans» (novembre de 2010), que es va beneficiar d’una beca de l’IPEC. (2) L’opció alternativa quan no pot assumirse el cost de la repatriació sol ser recórrer a un enterrament de beneficència, en què l’Administració assumeix el cost del funeral en el cas de les persones sense recursos. Aquests solen dur-se a terme a les files de nínxols més elevades o bé en fosses comunes. (3) Val a dir que en diverses localitats catalanes els tanatoris faciliten espais per a la realització del rentat ritual dels cadàvers.

BIBLIOGRAFIA

Aggoun, A. Les musulmans face à la mort en France. París: Espace Éthique-Éditions Vuibert, 2006. Chaib, Y. L’émigré et la mort. Marsella: CIDIM / Edisud, 2000. Sayad, A. «Préface». A: Chaïb, Y. L’émigré et la mort. Marsella: CIDIM / Edisud, 2000.

240

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

La vida en un museu

L’arxiu d’August Panyella Gómez i Zeferina Amil Mengual

Jordi Panyella Carbonell

ugust Panyella Gómez i Zeferina Amil Mengual foren les ànimes impulsores del Museu Etnològic de Barcelona (MEB), des de la seva creació oficial l’any 1949, fins a la seva jubilació l’any 1986. Tres anys més tard, moria Zeferina Amil i tretze anys després, al 1999, moria August Panyella. L’any 2009, després d’haver inventariat part de la biblioteca personal i d’haver publicat el llibre Jo hi era! Reflexions, petites històries i sàtires a la Catalunya de final del segle xx(1), que recollia petits escrits realitzats per August Panyella durant la dècada dels noranta, la família Panyella Amil decideix dipositar l’arxiu personal al Museu Etnològic de Barcelona. Motivada per la bona relació amb la direcció del Museu, la família també impulsa un equip, que és qui va rebre la beca de l’IPEC, per inventariar aquest arxiu. Aquest article és un breu i no-exhaustiu itinerari per la tasca que ha desenvolupat aquest equip format per Jordi Panyella Carbonell (nét d’August i Zeferina), Marisa Azón Masoliver (cap de col·leccions i conservació del MEB), Núria Martí Aulló (antropòloga), i Ramona Violant Ribera (etnòloga i col·laboradora del MEB en les seves primeres fases). Quan vam fer una primera catalogació de l’Arxiu Panyella Amil per començar l’estudi i la difusió d’aquest important

Part de l’equip posant fil a l’agulla (06/2010). Gustau Molas

llegat, es va desplegar davant nostre un extraordinari camp temàtic. Ens vam adonar que el volum de l’arxiu i la varietat temàtica ens obligaria a seleccionar i sistematitzar acuradament la feina. Val a dir que hem tingut resolta una bona part de la feina, gràcies a la metòdica i exhaustiva ordenació que ens ve d’origen. De les trenta-sis caixes ja classificades per temes i anys que componen aquest arxiu, en vam fer una relació dels continguts i vam decidir començar amb tres línies concretes: conferències, personatges i correspondència. Un cop fet el preinventari, hem vist que hi destaquen dues vies força definides i marcades precisament per l’activitat científica d’August Panyella: correspondència, estudis, expedicions i reflexions; i la documentació generada per

Zeferina Amil: bàsicament correspondència privada, articles i cursos. El Museu, el centre de la vida El realitzador de cine i documental Jordi Orobitg és un col·laborador habitual del MEB en temes de cinema etnogràfic i producció audiovisual, i a més és un dels impulsors del Màster en Antropologia Visual que ofereix la Universitat de Barcelona. Fa uns anys em suggerí la possibilitat i la necessitat de fer un documental sobre l’August i la Zeferina. El fil conductor era el mateix que encapçala aquest paràgraf: el museu, el centre de la vida. Segons Orobitg, una de les peculiaritats de l’August i de la Zeferina fou que estructuraren la seva vida en base al Museu, que n’era el nucli. Aquesta idea és una de les que impulsa el treball d’inventari de l’arxiu personal, com a hipò-

Beques 2010

tesi, i a continuació exposem algunes de les constatacions que ens condueixen a validar-la per ara. Conèixer-les pot ajudar-nos a entendre què significava un museu i, en concret, aquest museu per a l’August i la Zeferina. El 30 de novembre de l’any 1950, August Panyella escriu al pare Enrique Heras una carta que diu el següent: «Ara s’estan preparant les oposicions a la plaça del Museu per a la Zeferina –auxiliar tècnic– i per a mi, per passar a la plantilla tenint el càrrec per oposició. Ja ha acabat el termini i aviat es faran, potser a prop de Nadal, —abans o després—. No es presenta ningú més. Una vegada fetes, ens casarem tot seguit. Ja l’avisaré». En ple franquisme, el règim no permetia a les dones casades accedir a places de funcionariat. D’aquí aquesta tàctica: primer la plaça, després el casori. Un mes després de l’enterrament de l’August Panyella, vam celebrar una missa a l’església de Sant Medir, que encara estava a càrrec de mossèn Bigordà. En acabar s’apropà a tots els familiars i ens recordà una il·lustradora anècdota. Resulta que, en un dels seus sermons, mossèn Bigordà exposà a la parròquia que calia que les esglésies esdevinguessin laboratoris i no pas museus, espais dinàmics d’experimentació. En acabar, l’August se li acostà i li recriminà la metàfora: «D’on havia tret que els museus no són dinàmics?». August Panyella ha publicat i conferenciat àmpliament sobre la museografia. El Dr. Lluís Calvo recull, al seu llibre Historia de la Antropología en Cataluña, una cita d’un text de Panyella en el qual reflexiona sobre etnologia i museus. El text es titula El Museo Etnológico y Colonial de Barcelona i diu el següent: «La Etnología es un estudio del hombre en polifacetismo cultural; para muchos, trata del hombre-comunidad, o sea, como ser social. Que la cultura, aunque sea de pueblos primitivos o exóticos, quepa en un museo es algo dudoso, pero debe te-

nerse en cuenta que los objetos que aquél contenga son documentación que a su vez necesita la explicación técnica correspondiente —como la necesitan las fotografías documentales de su archivo gráfico— y que hay datos etnológicos conservados en el Museo que no son de vitrina, sino de ficha o de libro de expedición y que llegan al público a través de las explicaciones, guías, mapas o publicaciones. Por ello es imprescindible la investigación y el estudio en los museos etnológicos»(2). Ja hem dit abans que el MEB fou inaugurat l’any 1949. Fins a l’any 1960 es denominà Museo Etnológico y Colonial, i el primer espai que ocupà fou l’antiga Escola del Mar del parc del Rosar de Montjuïc. Era un edifici petit que obligava a fer les exposicions al Palau de la Virreina, un espai més pensat per exposar-hi art que no pas exposicions etnogràfiques. La persistència i la projecció que adquiria el MEB conduïren les autoritats municipals a construir un nou edifici que s’inaugurà l’any 1973. Aquest fet és prou rellevant si es té en compte que és el primer edifici de nova planta construït a la ciutat, ja dissenyat per albergar-hi un museu. August Panyella participà activament en el seu disseny arquitectònic i escollí el rusc d’abelles, que està conformat per múltiples hexàgons. L’hexàgon és una de les formes geomètriques més presents a la natura, i és considerada com la que més i millor aprofita l’espai. L’hexàgon el trobem al floc de neu, la partícula d’aigua. En el cas de l’espai expositiu del MEB, la intenció de la forma era «permetre observar cultures des de les diverses cares», com recorda l’etnòloga Ramona Violant. El rigor Quan era petit li vaig dir al meu avi August que Colom havia descobert Amèrica, i ell em va dir que no, que en tot cas havia descobert, o fet per primer cop, una ruta en vaixell de vela fins al que ara s’anomena Amèrica. Aquest interès per

recerques

241

la precisió conduïren August Panyella a dues coses: la primera fou apassionar-se pel pensament del filòsof Ludwig Wittgenstein; i la segona, buscar la precisió constant en les seves tasques. A l’arxiu hi hem trobat una article mecanografiat titulat El papel en Nepal. El text data del 12 de maig de 1965, i fou escrit a Montserrat. El cas és que, durant l’expedició que va fer el MEB l’any 1960 al Nepal, l’August Panyella i l’Eudald Serra van visitar un taller de fabricació manual de paper al poblat de Sunderijal, a vint quilòmetres de Kathmandu. De la contextualització històrica del paper que trobem a l’article, en destaca el següent fragment: «Debe revisarse pues la tradicional afirmación, que también figuró en el Weltmuseum der Druckkunst de Maguncia, sobre el invento de la imprenta por Gutenberg, y considerar que el año 1446 es sólo el inicio de la impresión con caracteres móviles en Occidente». Antropologia cultural, el llibre Un dels fruits d’aquesta primera fase de l’inventari de l’Arxiu personal Panyella Amil és la publicació del llibre Antropologia cultural i altres conferències(3), editat per Pol·len edicions dins de la col·lecció L’Observatori. Aquest llibre és una reproducció en format facsímil de tres conferències que, amb aquest mateix títol, August Panyella impartí l’any 1962 al Seminario de Estudios de Arte y Arqueología de la Universidad de Valladolid. L’antropòloga Núria Martí, que signa la «Introducció» a Antropologia cultural escriu que «aquestes tres conferències ens parlen, en un moment de repensament de la disciplina a escala internacional, de la manera com l’antropòleg que estudia les unitats bàsiques de l’anàlisi antropològica ha d’interactuar amb la realitat: l’home i la cultura». Més endavant, a la mateixa introducció, Núria Martí escriu que: «En plena crisi de l’objecte d’estudi i en una època marcada per la descolonització europea de gran part dels territoris africans i asiàtics, el que interessa estudiar ara és la transformació social i el conflicte en

242

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

el canvi. L’objecte d’estudi ja no és pas allò que és exòtic i que es conserva i sobreviu, sinó allò que canvia, el procés de transformació social, i la modernitat com a nou convidat a la diversitat».

August Panyella Gómez a Guinea (1948). Arxiu del Museu d’Etnologia de Barcelona

El llibre es complementa amb un capítol fruit de l’inventari —inacabat— de les conferències que oferia August Panyella, entre els anys 1945 i 1989 (per a una segona fase queden les conferències dels anys 90). Amb el títol genèric de Conferències, dues capses contenen 168 documents (la primera) i 172 (la segona), que corresponen a conferències, parlaments d’inauguració d’exposicions, presentacions de llibres, visites guiades al MEB, o col·laboracions en mitjans de comunicació. L’etnòloga Ramona Violant, qui signa el capítol August Panyella Gómez, conferenciant diu: «El temari de tots aquests documents és molt ampli i variat i posa de manifest l’interès de l’antropòleg August Panyella per molts diversos aspectes de la cultura, no únicament pels propis de la seva especialitat professional». La faceta de conferenciant, quasi sempre vinculada al MEB, va contribuir molt positivament a la consolidació dels estudis etnològics a tot Espanya. L’equip continuarà treballant. Creiem que l’estudi d’aquest inventari ens pot ajudar a entendre com s’ha fet l’antropologia en una gran part del segle xx al nostre país, amb totes les dificultats i limitacions que el context determinava. n

notEs (1) Panyella, August. Jo hi era! Reflexions, petites històries i sàtires a la Catalunya de finals de segle xx. Barcelona: Editat per la família, 2000. (2) Calvo Calvo, Luís. Historia de la Antropología en Cataluña. Madrid: CSIC, 1997. (3) Panyella, A. Antropologia cultural i altres conferències. Barcelona: Pol·len edicions, 2011.

Zeferina Amil Mengual descarregant caixes d’una de les expedicions (s/d). Arxiu del Museu d’Etnologia de Barcelona

(*) Nota de l’autor: article elaborat amb la col· laboració de Marisa Azón Masoliver, Núria Martí Aulló i Ramona Violant Ribera.

Beques 2010

recerques

243

Els luthiers

Orígens de l’ofici de la guitarreria a Barcelona

Jordi Pizarro Valero

A Barcelona, es conserven inventaris notarials post mortem del segle xiv que documenten l’existència d’artesans que construïen instruments de corda i que gaudien d’una certa posició acomodada. Però és a partir del Renaixement, quan l’ofici de l’artesà constructor comença a guanyar importància, ja que la funció primordial de la música instrumental fins llavors era la del mer acompanyament del cant. A partir d’aquells moments, els constructors d’instruments que sempre havien estat vinculats a oficis com el de la fusteria o l’ebenisteria, van començar a guanyar mestratge, i l’ofici es va convertir en un art que adquirí un estudi formal. L’ofici va arribar a la seva esplendor en els segles xvii i xviii, quan països com Alemanya, França, Espanya i Itàlia van produir innombrables escoles i talents. Cap com el de la dinastia dels Amati, Guarnieri i Stradivarius; els fins avui insuperables cremonenses les mans dels quals van construir els millors instruments de corda del món. Però Catalunya i, més concretament la ciutat comtal, sempre han tingut una llarga tradició amb els instruments de corda premuda. Així com Cremona va ser la ciutat dels grans constructors de violins, violes i d’altres instruments de corda, des del segle xvi; Barcelona, a partir del segle xvii, va ser centre mundial constructor de l’instrument de la

guitarra, i els seus guitarrers, guardonats amb les més altes distincions en exposicions internacional. Al final del segle xvi i principi del xvii, Barcelona era una ciutat de serveis, es trobava en constant moviment festiu popular, i la música i la dansa eren aquells transmissors d’espais d’oci, de joc i de taverna. No solament existia aquest moviment als extractes més populars de la població, sinó que altres nivells socials compartien aquesta festivitat. L’instrument de la guitarra va ser el més habitual a les festes i el que acompanyava les danses en les seves manifestacions artístiques populars als barris. Els guitarrers, considerats dins del gremi dels fusters, gaudien d’una posició privilegiada. La formació dels guitarrers es realitzava de la mateixa manera que la resta d’oficis: es requerien de quatre anys mínims per passar a ser oficial i un any més amb un mestre examinador que donava el vist-i-plau com a mestre guitarrer. Remarquem que l’ofici de guitarrer es podia tenir de manera independent, sense obligar a realitzar els estudis de fuster. El prototip de guitarra que avui dia coneixem va aparèixer al segle xiv. Estarà en constant modificació fins a mitjan del xix, en què Antonio Torres Jurado, un guitarrer d’Almeria, aportarà noves regles de construcció convertint el seu

Enrique García (Madrid, 1868– Barcelona, 1922). Autor desconegut

model en el que avui coneixem com «la guitarra clàssica contemporània». Els mestres guitarrers No es troba gaire informació personal dels mestres guitarrers del segle xvii i xviii, coneixem les seves dades a partir dels seus instruments i dels documents oficials que es conserven, com Marcus Rivera, que segons les dades extretes del llibre dels gremis de fusters, va estar actiu el 1756 fins al segon terç del segle xviii. Es conserva, al Haags Gemeentemuseum d’Holanda, una guitarra

244

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Guitarra Agustín Altimira. Victoria & Albert Museum

Guitarra barroca de Francisco Cassas sota els raigs X. Musée des Instruments de Musique de Bruxelles

barroca de cinc ordres i doble encordament construïda al 1756. Josep Massagué, nascut a Barcelona el 1690, s’establí al carrer d’Escudellers. Fou prohom i mestre examinador del Gremi d’Ebenistes d’Art de Barcelona. Amb instruments conservats i repartits per diferents museus del món, a la col·lecció del Museu Metropolità d’Art de Nova York, trobem la guitarra barroca del 1750 o 1755. Una altra guitarra barroca de 1758 de Massagué es troba a Berlín, a l’Institut Nacional de Recerca Musical. També hi ha Francisco Cassas Terrassa, actiu a la segona meitat del segle xviii, al carrer Escudellers núm. 5. Al Museu d’Instruments Musicals del Brussel·les es conserva una guitarra barroca de cinc ordres de doble (imatge 1), considerada com una obra d’art en la construcció d’instruments. Durant la primera meitat del segle xix, en el període preromàntic, la guitarra aconseguirà per fi la seva accepta-

Guitarra barroca de Josep Massagué. The Metropolitan Museum of Art

ció com a instrument de concert a tot Europa. Van sobresortir, a principi de segle, dos guitarristes fonamentals en la història de l’instrument: Fernando Sor i Dionisio Aguado. Pel que fa als guitarrers barcelonins va ser una època complexa, encara que els nous cànons implementats per Torres van revolucionar la construcció de la guitarra, l’aparició i el desenvolupament del piano va crear una crisi identitària en l’intrument de corda polsada i, en conseqüència, una reducció de la seva demanda. Per això, alguns artesans per demanda es van dedicar a la construcció d’altres instruments. Dos dels més destacats empresaris que van incorporar aquest nou format empresarial van ser Francisco España i Agustín Altamira. Van disputar una forta rivalitat, en un punt competitiu, realitzant instruments d’alta qualitat i fent-se adquirir importants encàrrecs per part de la burgesia europea.

Altres artesans van sobreviure fusionant-se, com va passar amb Jaime Ribot i Bautista Alcáñiz que van formar Ribot i Alcañiz. També fou destacat guitarrer Joan Matabosch, establert a Barcelona a les acaballes del segle xviii. Fernando Sor va iniciar la seva carrera com a concertista amb una Matabosch. N’existeixen molts pocs exemplars. Un al Museu de la Música de Barcelona, una guitarra de sis ordres de l’any 1815. I una altra guitarra de sis ordres, entre el 1815 i el 1830, recentment descoberta al Museu Romàntic Can Llopis de Sitges. El mencionat empresari Francisco España va construir una guitarra, amb una excel·lent ornamentació al Museu Històric Nacional de Buenos Aires. Altres guitarres de Francisco España es troben al Museu de la Música de Barcelona, en concret n’hi ha dues; una que va pertànyer a Miquel Llobet, i una curiosa guitarra anomenada la «Pascuala», de 1805, a causa de la seva propietària: Pasquala Rodríguez.

Beques 2010

recerques

245

Taller de Francisco i Gabriel Fleta. A la imatge, Gabriel Fleta pare i fill (s/d). Biblioteca Nacional de Catalunya

Mentrestant, Agustín Altimira, la seva competència directa, va obtenir la medalla d’argent per una guitarra exposada a l’Exposició Universal de París el 1878. Una guitarra força decorada. Hi ha guitarres al Museu de la Música de Barcelona, gràcies al llegat instrumental conservat del mestre guitarrista Miquel Llobet, i que avui formen part d’una de les col·leccions de guitarres més importants del món. Una guitarra d’Altimira (c. 1865) ben decorada forma part d’aquest llegat. Una altra guitarra molt pesada i ornamentada es troba al Victoria & Albert Museum i és tractada com la guitarra més decorada que es coneix. Per la seva part, l’establiment de RibotAlcañiz va ser conegut com «Cals guitarrers», on es realitzaven habituals xerrades i alguns improvisats concerts en petit comitè. Aquí, una tarda del mes d’octubre de 1892, un talentós jove anomenat Miquel Llobet va conèixer el seu futur mestre Francesc Tàrrega.

En general, les seves guitarres no han passat mai la categoria d’instruments d’estudi. Però pels seus preus assequibles, van fer que noms com Miquel Llobet o Domingo Prat haguessin pogut començar la seva carrera. La clau del gran desenvolupament de l’art guitarrístic, al final del segle xix i principi del xx, a la ciutat, rau en la decisió del mestre Francesc Tàrrega a instal·lar-se definitivament a Barcelona, després d’haver viscut un any a Madrid. Les raons de la seva decisió fo-

Taller de Francisco Simplicio (Barcelona, 1874-1932) i Miguel Simplicio (Barcelona, 1899-1938). Autor desconegut

ren clares; a Madrid, Tàrrega no havia trobat l’ambient que desitjava envers la guitarra, en canvi, a Barcelona bullia una revolució artística. També els guitarrers d’altres indrets d’Espanya i d’Europa van decidir el seu trasllat a la Meca de la guitarra, com l’italià Yacopi, el madrileny Enrique García, els germans Fleta de Terol, els valencians José Marchuet, Juan Mateu o Enrique Sanfeliu. El 1893, les guitarres del destacat i excel·lent guitarrer Enrique García guanyen fama mundial i obtenen el primer premi a la Fira Mundial de Chicago. El 1895 va iniciar la seva aventura a Barcelona, foren bons moments per a la ciutat. És considerat el fundador de «l’escola de Barcelona» o de l’estil «català» de la fabricació de la guitarra. Va influenciar les generacions subsegüents de fabricants com foren els seus deixebles Francisco i Miguel Simplicio o Ignacio Fleta.

246

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Existeixen moltes guitarres Garcia, sobretot en mans particulars, algunes encara en actiu. Una guitarra Garcia de l’any 1901 es troba a l’exposició que tenen a la tenda de Manuel Ramírez de Madrid. Dues guitarres Garcia, una del 1901 i l’altra del 1920, estan exposades al Saló Internacional de la Guitarra de Santa Monica, a Califòrnia. Una altra Garcia del 1904 està exposada al Museu d’Instruments Musicals de Santa Cruz, també a l’estat de Califòrnia.

«Volem un barri digne»

El seu deixeble més apreciat, Francisco Simplicio, va continuar amb el taller del passeig Sant Joan núm. 110. El 1929 exhibí algunes de les seves guitarres a l’Exposició Internacional de Barcelona i guanyà una medalla d’or. Desgraciadament la continuïtat de la família Simplicio va durar poc, ja que el seu fill Miguel va morir set anys més tard que el seu pare. Com a dada curiosa, Emili Pujol va demanar a Miguel Simplicio, amb el permís del director del museu de Jacquemart-André a París, una reproducció d’una viola de mà similar a la que ell va observar al mateix museu i que estaria condicionat a realitzar un concert al museu. Avui dia es troba al Museu de la Música de Barcelona.

Nilde Muraro Giraud i Bernat Fabregas Oliveras

Com succeeix amb les guitarres d’Enrique Garcia, els seus instruments encara no estan a disposició de la seva jubilació a les vitrines de qualsevol museu. Ignacio Fleta va ser un dels més prestigiosos constructors del segle xx. Ignacio va morir al 1977, però la seva descendència donà fruit en els seus dos fills: Francisco i Gabriel. Els germans Fleta es van fer càrrec del taller del seu pare, i continuen fent els mateixos instruments d’alta qualitat. Les guitarres d’Ignacio Fleta també es troben en mans dels professionals, signe de bona salut. L’estat i la situació actual de la professió de guitarrer no es fàcil de valorar. La dedicació en alguns casos no és plena i els privilegiats són els reconeguts per la seva trajectòria o per la de la seva herència familiar. n

Estudi i Documentació del procés de reivindicació veïnal al barri del Fort Pienc. Usos i convivència en l’Espai Públic

quest article permet comprendre els fonaments del conflicte existent entre els veïns del barri del Fort Pienc de Barcelona (districte de l’Eixample) i els venedors il·legals que s’ubiquen al voltant del mercat dels Encants (plaça de les Glòries Catalanes) per aprofitar el flux de vianants. Durant la tardor del 2009 els veïns i comerciants del barri, a través de l’Associació de Veïns del Fort Pienc, van iniciar una campanya de denúncia mitjançant manifesta cions i el revestiment de les balconades amb el lema «Volem un barri digne». La recerca aquí presentada pretén ser una eina d’anàlisi crítica per reflexio nar sobre la convivència i els usos de l’espai públic situats en el punt de mira, des de l’aprovació al 2006 de l’Ordenança Municipal, per fomentar i garantir la convivència ciutadana a l’espai públic de Barcelona.

Transformacions urbanes Les reformes urbanes promogudes per l’arribada dels Jocs Olímpics del 1992 van modificar substancialment la morfologia del barri. A la plaça de les Glòries Catalanes conflueixen els tres eixos més importants de la ciutat: l’avinguda Diagonal, la Gran Via de les Corts Catalanes i l’avinguda Meridiana. El tambor elevat que caracteritza la plaça va ser construït amb

l’arribada de les Olimpíades i va partir el barri amb la creació dels jardinets de l’interior del tambor i del bosquet dels Encants; al mateix temps, aparegueren zones de conflicte. És evident que la plaça de les Glòries Catalanes és un punt d’encreuament viari de primer ordre que, per la seva naturalesa impersonal, sovint ha rebut activitats marginals com poden ser la prostitució o els venedors il·legals objecte d’aquest estudi. L’any 2003, l’Ajuntament de Barcelona va presentar el projecte de reforma de la plaça centrat en tres elements: l’enderrocament del nus viari, el soterrament del trànsit d’entrada i de sortida, i la construcció d’un gran parc. Aquest projecte va obligar el trasllat del mercat dels Encants a l’illa de Meridiana-Casp-Castillejos. El nou edifici, en construcció, generà pors i esperances entre els venedors del mercat i els veïns del barri. De fet, el malestar dels veïns va semblar néixer a partir del 1992 i diposità les esperances de resolució del conflicte en els últims plans de transformació urbana.

Projecte de reforma de la Plaça de les Glòries Catalanes www.glories.cat

Beques 2010

recerques

247

Taula 1

Mercat il·legal com a objecte de significació Mercat il·legal

Comerciants i Ass. Veins Fort Pienc

Mercat dels Encants

Mercat il·legal com a subjecte actiu i focus de resistència Mercat il·legal

Els veïns en lluita (28/03/2010). Nilde Muraro Giraud

El mercat il·legal L’objectiu de l’Ordenança és el de preservar l’espai públic com a lloc de convivència i civisme, on totes les persones hi puguin desenvolupar en llibertat les seves activitats de lliure circulació, d’oci, de trobada i d’esbarjo, amb ple respecte a la dignitat, als drets dels altres i a la pluralitat d’expressions i de modes de vida diversos existents a la ciutat. «Arriben tres cotxes, una furgoneta, i unes sis o set motos. Sembla una situació de guerra. La Guàrdia Urbana utilitza una estratègia militar per caçar els venedors ambulants del mercadillo. Els fan una emboscada, deixant-los tan sols una opció per escapar amb els seus trastos. [...] Corredisses, crits, empentes, en qüestió de minuts, tots els venedors estan anant cap a la Meridiana corrent, carregant els seus carros, acabant d’empaquetar a les motxilles el que han pogut rescatar. Un cop desmuntat el mercadillo, fa acte de presència el camió d’escombraries, un altre element clau en el desmuntatge, custodiat pels agents de la Guàrdia Urbana. Al final, aquests retenen unes cinc o sis persones, mentre els escombriaires retiren la mercaderia

que els venedors han hagut de deixar al terra durant la fugida». Diari de Camp, dissabte, 16 de setembre de 2010.

Es pot definir el «mercat negre» com un conjunt de venedors ambulants, sense llicència municipal ni de cap altre tipus, que posa a disposició dels vianants articles de segona mà, de rastre, etc., que han anat trobant per les escombraries i altres llocs, a preus irrisoris. La característica principal d’aquest mercat és la rapidesa del muntatge i del desmuntatge, en funció de la presència de la Guàrdia Urbana. La seva localització és itinerant, tot i que sempre se situa al voltant del mercat dels Encants, aprofitant el seu flux de vianants i clients. Per entendre la naturalesa del conflicte s’ha analitzat el paper que els veïns del barri i els venedors del mercat dels Encants tenen a l’hora de definir el «mercat il·legal». En aquest sentit s’entén el mercat il·legal com a objecte de significació, mentre els agents implicats en aquesta definició es consideren generadors de discursos de veritat (Foucault, 1998). Es vol posar èmfasi en què la

Comerciants i Ass. Veins Fort Pienc

Mercat dels Encants

capacitat de generar discursos de veritat és un element de l’exercici de poder. De totes maneres, en tot l’entramat de les relacions que caracteritzen el conflicte, existeixen punts de resistència. Les estratègies de supervivència, de transformació i d’adaptació que té el mercat il·legal davant les adversitats dels discursos dels veïns i «encantaires» i les actuacions policials, el defineixen clarament com un focus de resistència i no com un objecte passiu. Els veïns El mercat il·legal està constituït majoritàriament per homes magrebins. El fet que els venedors il·legals siguin immigrants agreuja la problemàtica. Els veïns i comerciants del barri elaboren un discurs basat en la lògica de «ciutadanitzar» el «bon salvatge» (Goldberg, 2003). És a dir, l’immigrant és incorporat al sistema com a força de treball i la seva integració es fa sota l’hegemonia del model. Atxotegui (2000) opina que «[...] tenim tendència a una visió exòtica i perjudicada del món dels immigrants, prejudicis que serveixen com a coartada social a l’explotació del que és considerat inferior». És per

248

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

El mercat il·legal muntat (16/10/2010). Nilde Muraro Giraud

això que es vol emfasitzar que la càrrega de prejudicis davant de «l’altre», diferent i desconegut, té un pes molt important en la conceptualització del fenomen de la venda il·legal per part dels veïns del barri. El discurs dels comerciants i dels veïns del barri pretén educar sota uns hàbits i un mode de vida «normalitzat», alhora que volen reafirmar la seva posició privilegiada com a ciutadans de ple dret. «Hay que ir tajando. Les enseñas de que esto no es Marruecos, que esto es una cultura muy diferente. [...] Son como las ratas. Es vulgar la expresión, pero son como ratas». Veïna i comerciant del barri.

Per una banda, els comerciants del barri tenen el desig que els venedors il·legals es legalitzin amb altres feines i paguin els impostos corresponents, com una de les vies per solucionar el conflicte. Però, per altra banda, els comerciants senten com una amenaça els comerços regentats per immigrants. És interessant l’equiparació que fa Aramburu (2002) entre els petits comerços de base fami liar de la ciutat i els nous comerços regentats per immigrants: «El mantenimiento de un colmado necesita del trabajo

familiar o la colaboración de personas de estrecha confianza que normalmente trabajan sin contrato laboral y con pagas más bajas y jornadas más largas que las habituales en el mercado de trabajo local. Pero hasta cierto punto esto también ocurre con el pequeño comercio autóctono de base familiar». Per tant, es veu com la incorporació dels immigrants al sistema com a força de treball no és suficient per convertirse en un subjecte de dret en els discursos de llurs veïns. El que se’n dedueix és que les formes d’integració econòmica independents, com poden ser els comerços regentats per immigrants o els venedors del mercat il·legal, són una estratègia contra la discriminació dels immigrants en el mercat de treball. El mercat dels Encants El mercat dels Encants forma part de la Federació de Mercats Municipals de Barcelona i té una activitat econòmica formal. Històricament ha estat objecte de prejudicis en l’imaginari col·lectiu dels ciutadans de Barcelona, alimentat també pels mitjans de comunicació, a causa de la naturalesa d’ocasió dels productes que s’hi venen (no tots). És per aquesta raó que la seva

posició en l’entramat de relacions que es donen a la definició del conflicte és intermèdia. L’opinió dels «encantaires» respecte l’existència dels venedors il·legals és més moderada que la dels veïns. Tenen una voluntat explícita de desvincular l’activitat que té lloc als extramurs amb la pròpia. Dos elements entren en joc en aquesta proposició; per un costat, els venedors il·legals «donen mala imatge» al mercat alimentant els vells imaginaris col·lectius, i per l’altre, l’element tributari és motiu de recels. De totes maneres tenen més consciència de la realitat socioeconòmica dels venedors il·legals i del perill que poden tenir els discursos xenòfobs, ja que a nivell d’exemple, dins del recinte hi ha una convivència intercultural important entre espanyols, gitanos, magrebins i sud-americans. Ells denuncien la responsabilitat que té l’Administració en l’abordament del conflicte. Els venedors il·legals La pressió econòmica promou la crea ció de nous espais de subsistència. El mercat il·legal, entès com un nou espai de subsistència intensificat a partir de la crisi financera actual, és catalogat com una activitat d’economia informal constituïda principalment per les persones amb menys nivells d’ocupabilitat, com poden ser els immigrants. L‘Ordenança Municipal de Convivència i Usos de l’Espai Públic prohibeix la venda ambulant no regularitzada, entre altres causes, per la competència deslleial que pot exercir als comerços de l’entorn. El que s’ha vist és que el mercat negre no suposa una competència deslleial per als comerciants del barri, ja que aquests es caracteritzen per tenir una clientela majoritàriament fidelitzada. Més aviat, el que és conclou és que el conflicte està impregnat de factors econòmics, polítics, socials i de caire cultural, alhora que permet veure que els usos de l’espai públic no s’han de concebre en termes de propietat, sinó que s’han de pensar en termes de solidaritat. n

Beques 2010

BIBLIOGRAFIA

Alberch, R. Els Barris de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1997-2000. Auge, M. Los no-lugares. Barcelona. Gedisa, 1998.

recerques

249

La festa dels Tonis de Manlleu

Entre la devoció i la gresca

Delgado, M. La ciudad mentirosa: fraude y miseria del «modelo Barcelona». Madrid: Ed. Madrid, Los libros de la Catarata, cop. 2007. Essex, S.; Chalkley, B. Las transformaciones urbanas a raíz de la celebración de los Juegos Olímpicos. Barcelona: Centre d’Estudis Olímpics de la UAB, 2003. Foucault, M. «Curso del 14 de enero de 1976». A: Microfísica del poder. Madrid: La Piqueta, 1992. «Método». A: Historia de la sexualidad. Ciutat de Mèxic: Siglo XXI, 1998. Goldberg, A. Ser inmigrante no es una enfermedad. Inmigración, condiciones de vida y de trabajo. El proceso de salud/enfermedad/ atención de los migrantes senegaleses en Barcelona. Tesi Doctoral Trienni 1998-2001, Universitat Rovira i Virgili, 2003. Molina, J. L; Días, A. Vender en la calle. Barcelona: Grup de Recerca en Antropologia Fonamental i Orientada UAB, 2001. Oliva, J. Plaça de les Glòries Catalanes. No a la creació d’un buit urbà. Barcelona: Amics de la Ciutat, 2009. Vargas, M. D. «La inmigración africana de venta ambulante: el caso de Alicante». A: Checa, F. Africanos en la otra orilla. Trabajo, cultura e integración en la España Mediterránea. Barcelona: Icària, 1998.

Articles de revistes

Aramburu, M. «Los comercios de inmigrantes extranjeros en Barcelona y la recomposición del “inmigrante” como categoria social». A: Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. Vol. VI, núm. 15. Barcelona: Universitat de Barcelona, 15 de febrer de 2002.

Publicacions

Urbanisme a Barcelona: plans cap al 92. Barcelona: Publicació Ajuntament de Barcelona. Àrea d’Urbanisme i Obres Públiques. Serveis de Planejament Urbanístic. 1987. Compromís per Glòries. Barcelona: Grup de treball sobre la modificació urbanística en l’àmbit de la plaça de les Glòries i entorns i sobre la seva transformació global, 2007.

Joan Arimany Juventeny

l títol que encapçala aquest escrit és el mateix amb el qual s’inicia l’estudi sobre la història de la festa dels Tonis de Manlleu, elaborat l’any 2010, a partir d’una beca del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC). Amb aquesta aportació es va poder confeccionar una visió panoràmica sobre què ha representat, per a la població manlleuenca, la festa dedicada a sant Antoni Abat que se celebra ininterrompudament des del segle xix. En primer lloc, sembla necessari destacar que amb el nom de «Gremi de Tonis» es defineix un nombrós col· lectiu molt dinàmic, que anualment organitza un intens programa d’activitats al voltant de la data del 17 de gener. Igualment és interessant ressenyar que «Toni» és una paraula impresa per primera vegada a la dècada del 1930 i, segons les referències i versions recollides, d’origen exclusivament local. Ha acabat, però, impregnant la resta d’entitats de la mateixa tipologia a Osona. En segon lloc, cal deixar constància de la importància d’aquesta manifestació festiva per a la ciutat. La manca de documentació, però, no ha permès identificar quins són els veritables orí-

gens festius dels Tonis. Malgrat aquest fet, sí que ha estat possible recollir-ne els trets principals i determinar-ne diferents etapes, tant en el grup organitzador com en la mateixa activitat des del moment en què se’n té constància. Ha estat possible gràcies a la col·laboració de la gent dels Tonis i a la Junta directiva de l’associació, mitjançant diverses entrevistes realitzades, així com l’anàlisi de l’hemeroteca local. L’estudi planteja quatre grans aspectes: la devoció, com el punt inicial d’aquesta tipologia de manifestacions de caràcter patronímic; l’organització, com a grup humà que s’ha anat transformant amb els temps; la celebració, com a programa d’activitats lúdiques; i la tradició, en referència a la dansa anomenada Ball del Ciri, considerada un dels valors més destacats —potser el que més— de la festa. Orígens i evolució de la festa Documentalment, la festa és constatada des de 1893. Aleshores Domènec Torrent i Garriga la va incloure dins el calendari festiu local. En un volum titulat Manlleu, croquis para su historia. Aquesta referència és interessant perquè permet afirmar dos aspectes prou importants: el primer és que es tracta d’una de les poques celebracions que sobreviu a Manlleu des d’aleshores; el segon, segons la descripció de l’esmentat autor, és que les principals activi-

250

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

tats incloses en el programa dels Tonis es conserven amb un format gairebé idèntic (el passant o cercavila de vigília, l’ofici solemne i la benedicció de cavalleries, el passant dels Tres Tombs, les curses hípiques, el Ball del Ciri i els balls a locals socials amb el banderer i «cordonistes» com a figures principals). Així mateix, queda clar que al final del segle xix, ja es tractava d’una celebració consolidada. No es pot oblidar, en el context de la vigència de la festa, la gran dosi de protagonisme donada als infants des de 1931. Fou amb la creació de les figures del banderer i cordoners petits o dels burros (solien anar sobre un d’aquests animals). D’aquesta manera, la continuïtat generacional quedava assegurada.

Banderer i cordoners despenjant la bandera per dur-la a l’Ofici (2011). Joan Arimany

Per altra banda, molt clarament, Torrent identifica qui eren aleshores els organitzadors: els traginers i els taverners. El personal que exercia aquests oficis devia mantenir una relació prou estreta per a l’ús del bestiar de càrrega per distribuir les mercaderies. Durant el segle xx, aquest grup organitzador inicial va viure diversos canvis sense que això afectés el desenvolupament de la festa. Durant les primeres dècades, en què els traginers perden el protagonisme social i la funció davant les noves formes de transport de mercaderies, va prendre el relleu organitzatiu un nou grup social, més heterogeni, vinculat al món ramader i a la pagesia. Des de la dècada de 1930, però especialment després de la Guerra Civil, aquest grup esdevé l’autèntic protagonista. És molt possible que, en aquell moment, ramaders i pagesos adoptessin una celebració que ja els devia ser propera però que tenia, inicialment, altres actors socials. Coincideix, tot i que no vol dir que els fets estiguin relacionats, amb el moment en què orgànicament s’estableix

Benedicció de cavalleries i altre bestiar després de l’Ofici (2006). Joan Arimany

una doble administració: la dels pabordes, de caràcter estrictament religiós, i la del gremi, de caire especialment lúdic, tot i mantenir una missa a sant Antoni com a activitat destacada. Més endavant, a la dècada de 1960, s’institucionalitzava una junta permanent que consolidava i estabilitzava la feble estructura que suposava la renovació anual de la junta executiva formada pel banderer i els «cordonistes». Finalment, fa uns deu anys, la creació de l’Associació de Sant Antoni Abat –

Tonis de Manlleu va proporcionar l’entitat jurídica i l’estructura necessària per afrontar els reptes del present i del futur. Des de fa uns anys s’actua especialment per marcar la data de la festa, en coordinació amb les altres entitats del mateix caire a l’entorn comarcal mitjançant la Federació de Tonis d’Osona, Moianès, Lluçanès i Vallès Oriental; aquesta agrupació, alhora, participa en la Federació Catalana dels Tres Tombs. Cal destacar, també, diversos fets que indiquen la repercussió social dels To-

Beques 2010

recerques

251

Ball del Ciri dansat, ocasionalment, a la plaça de Dalt Vila (2011). Joan Arimany

nis i de la seva festa al llarg de tot el període. D’entrada, es constata que va servir de model per a les festivitats gremials que van aparèixer a mitjan segle xx. Per citar-ne dos exemples es poden recordar els casos dels treballadors del sector tèxtil, dits «Clarets», i del metal· lúrgic, anomenats «Elois», en record dels seus respectius patrons; les festes de cadascun d’aquests «gremis», però, no van sobreviure gaire més enllà de tres dècades. També és necessari esmentar les accions que van promoure els Tonis en benefici de la societat manlleuenca mitjançant diverses campanyes de solidaritat. D’una manera o altra, els Tonis manlleuencs van esdevenir un referent festiu a tota la comarca d’Osona. Entre molts altres factors, ho van ser pel seu atreviment de dur a Manlleu els principals grups musicals de moda i els millors espectacles de varietats musicals

del país, destape inclòs. Durant força anys, les primeres figures del món de la cançó i de l’escenografia catalana i espanyola van desfilar pels millors locals de la població. Punt i a part es mereix el Ball del Ciri, activitat molt estimada pels Tonis manlleuencs. La tipologia d’aquests balls, ben populars en segles passats per contrades de la Catalunya interior, solien tenir una funció instrumental en el traspàs de poders entre pabordes d’una confraria als quals s’acabava el període de representativitat. El ball manlleuenc, però, conté elements propis que el distingeixen i el caracteritzen respecte dels altres que encara es mantenen en diverses poblacions. A Manlleu, per exemple, no s’ha pogut constatar amb seguretat la funcionalitat esmentada. La manera de ballarlo i els seus protagonistes, així com els objectes que s’utilitzaven al final del

segle xix, l’aparten d’aquesta opinió generalitzada. Es tracta d’una varietat de Ball del Ciri local o una evolució subjecta als canvis dels temps? No s’ha trobat cap documentació anterior a la descripció escrita el 1893 que hagi permès una interpretació en un sentit o en un altre. Malgrat tot, en l’estudi s’ha plasmat el desenvolupament des d’aquesta data i, fins avui dia, els períodes d’interrupció, els canvis respecte del nombre de dansaires i les transformacions estètiques. Conclusions L’estudi acaba amb unes conclusions i unes perspectives de futur: la successió d’organitzadors ha permès una adaptació als temps que ha fet possible la celebració continuada de la festa. Igualment és ressenyable la presència infantil, ja des de la dècada de 1930, que ha afavorit el relleu generacional.

252

recerques

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Cal dir també que ser Toni, a Manlleu, sempre ha estat un indicador de prestigi; el poder de convocatòria del col·lectiu i la capacitat econòmica dels seus membres ha estat demostrada amb diverses activitats solidàries ben reconegudes per tota la població. Igualment, s’ha constatat que és inherent a l’essència de la festa dels Tonis manlleuenca el component de gresca i l’ingredient festiu, fins i tot de transgressió, de gran atractiu. En aquest sentit, la influència dels Tonis manlleuencs s’ha escampat en el context comarcal de festes dedicades a sant Antoni Abat i ha esdevingut un veritable referent, com ho demostra la generalització del mateix nom de Toni o Tonis. I allò que ningú no pot discutir és que el col·lectiu ha estat el salvaguarda del Ball del Ciri; aquesta dansa té un destacat valor patrimonial local que cal conservar i potenciar amb una major implicació de les institucions locals, especialment de l’Ajuntament de Manlleu. Finalment, s’afirma que la festa dels Tonis manlleuencs sembla tenir el futur assegurat des de l’aspecte social. Encara queda algun canvi intern que l’actual associació haurà d’abordar: la poca presència femenina i l’entorn multicultural. La primera banderera serà un primer pas, però caldrà incorporar, més encara, el component femení en els òrgans de decisió de l’entitat. Igualment caldrà abordar la inclusió de persones d’altres orígens culturals, necessitat especialment urgent en els darrers temps per fer de l’entitat i de les seves celebracions un reflex de la realitat social on es desenvolupa. En definitiva, els Tonis manlleuencs i la seva festa han estat i són exemple d’adaptació a les transformacions de la societat. Ho han fet sense renunciar mai al caràcter inscrit en el seu ADN: l’adequat equilibri entre la devoció al seu patró, sant Antoni, i les ganes de gresca. n

Pregó inaugural de les festes a la sala de sessions de l’Ajuntament (2010). Joan Arimany

Carros i carruatges al passant dels Tres Tombs (2011). Joan Arimany

Carrera de cintes celebrada el mes de maig al passeig del Ter (2010). Joan Arimany

Etnomón

254

exposicions — El making off de l’àrea d’Amèrica del Museu Etnològic de Barcelona — L’Estudi de la Masia Catalana

262

ACTIVITATS — Visita de l’Observatori per a la Recerca Etnològica de Catalunya a centres patrimonials de caràcter etnològic d’Andalusia oriental

265

obituaris — Manel Català Viúdez – Josep Crivillé i Bargalló

254

etnomón

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Exposicions

Una nova etapa

El making off de l’àrea d’Amèrica del Museu Etnològic de Barcelona

(1)

Isabel Bargalló; Montserrat Bargalló; Victòria Solanilla Comissàries de l’exposició

a remodelació de l’àrea d’Amèrica del Museu Etnològic de Barce· lona (MEB) té com a objectiu una configu· ració nova dels espais amb un recorregut que possibilita di· versos relats i ritmes de lectura sobre la col·lecció i especialment nous diàlegs entre les obres i els visitants. A tal efecte s’ha generat una museografia dirigida a afavorir la posada en valor de les obres, millorant les seves condicions de con· templació, la seva disposició, la relació amb l’arquitectura del Museu i la ro· tació de peces, incentivant una mostra dinàmica que permeti la contemplació de tot el material del fons. La primera col·lecció que fem els hu· mans és de records. Al principi els guar· dem només a la memòria, però poc a poc els anem conservant de manera tridimensional, dins d’un lloc determi· nat. La creació o aparició dels museus només s’explica per aquesta innata ten· dència humana a col·leccionar coses, i per la necessitat constant de fer l’ava· luació històrica d’allò que sent com a propi i d’allò que no ho és i que desper· ta curiositat. I més avui, que el volum dels coneixements científics augmenta en proporció geomètrica i es dobla ca· da 10 o 15 anys. Doncs bé, en l’àmbit de les cultures na· cional i universal, el ric contingut del

Museu Etnològic de Barcelona (MEB) obre grans perspectives i aprofitaments per a la difusió massiva i la divulgació permanent d’aquest patrimoni. La fei· na intel·lectual, la creativitat artística i els seus fruits no poden estar restrin· gits, s’han de convertir en patrimoni col·lectiu i això és el que hem intentat fer amb la nova exposició permanent de l’àmbit d’Amèrica del MEB. L’ob· jectiu de la mostra és aconseguir, en la mesura del que és possible, que el visitant guardi a la memòria, un cop

abandoni el Museu, els seus propis re· cords americans. Inversió en recerca Divulgar, conservar, protegir i estudiar materials no seria possible sense una base fonamental: la recerca. En el nos· tre cas, la recerca museogràfica ha estat enfocada a l’anàlisi, l’organització i el control dels objectes de les col·leccions americanes del MEB, a través de la se· va classificació i catalogació científica per a l’establiment de criteris i prioritats Receptacle que simbolitza el déu del blat de moro. MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA

Exposicions

per a la seva preservació, restauració i exposició. Els objectes que componen aquestes col·leccions, malgrat la seva bellesa, des del punt de vista etnològic no tenen valor en si mateixos, el gua· nyen en la mesura que nosaltres els en donem, en la funció social que com· pleixen, en la seva capacitat de trans· metre un missatge. Posar en valor la col· lecció ha implicat una tasca de recerca important. La nova exposició d’Amè· rica evidencia que el MEB no es limita a ser el magatzem d’aquests objectes, busca la seva projecció social i ofereix un espai obert i permanent per crear i recrear la feina dels americans en re· lació amb la cultura, la història, la na· tura, l’univers. Entenem que en tota exposició s’han de reconèixer dues instàncies fonamen· tals: els objectes i els subjectes que les contemplen. Per això cal no oblidar la necessitat de concedir als objectes una disposició destinada a afavorir la seva rotació i la seva relació amb l’arquitec· tura, dues qüestions que tractarem més endavant, però tampoc no s’ha d’obli·

dar la necessitat d’incorporar dotacions multimèdia dirigides a fer possible el diàleg i la interacció amb el públic: una exposició adquireix significat depenent de la intenció amb què es munti i quan el visitant comprèn aquest propòsit. Col·leccions i exposicions: un Museu amb vocació americanista El camp d’interès d’aquesta exposició abasta molts temes de recerca que per· meten presentar moltes exposicions a l’any sense comptar amb la permanent. I els abasta gràcies a la diversitat de co l·leccions americanes de caràcter antro· pològic i històric que ha permès acu· mular interessos per temes i per regions geogràfiques i culturals. La col·lecció conté peces selectes, peces úniques i ir· reemplaçables, testimonis de cultures de pobles existents i també de desapa· reguts. Per això no han estat excepcio· nals les exposicions de creació pròpia del Museu que tenen Amèrica com a objecte, entre les quals podem des· tacar «Teixits de Guatemala» (1989), «Mèxic Indígena i Mestís» (1995); les

etnomón

255

que s’han preparat amb altres institu· cions com «Les Cultures Indígenes de l’Amazònia» (1986), «L’Ull del Totem», «Art i Cultura dels Pobles del Nordoest d’Amèrica» (1988) i «Els Maies, l’Esplendor d’una Civilització» (1990). L’any 1992 es va fer una exposició amb peces del Museu Nacional d’Antropo· logia de Mèxic, «El Joc de Pilota en el Mèxic Precolombí» (1992). Les col·leccions americanes, de les primeres del Museu Quan el llavors anomenat Museo Et· nológico y Colonial va obrir les se· ves portes al públic al febrer del 1949 «[...] comptava amb una important col· lecció de peces d’arqueologia i d’etno· logia d’Equador i Perú adquirides pel Dr. Carreras com a inici d’una secció dedicada a Hispanoamérica. Aquesta secció, que posteriorment augmen· taria considerablement, tant en el seu vessant arqueològic com en l’etnològic, arribaria a ser una de les més interes· sants del Museu i en determinaria la vocació americanista de diversos col· laboradors».2 (Huera, 1993, p. 161) Màscares, figuretes i diverses peces i objectes de la col·lecció de l’àrea d’Amèrica. MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA

256

etnomón

Revista d’Etnologia de Catalunya

El Museu va anar adquirint peces a col·leccionistes i viatgers que van apor· tar-hi objectes procedents d’una gran quantitat de països americans. No po· dem oblidar les campanyes del 1963 a la zona andina i del 1965 a l’Amèri· ca Central, en les quals van participar el director, senyor Panyella, el senyor Folch i el senyor Serra. S’hi van adquirir peces del Perú, de Bolívia, Guatemala, Hondures, Panamà, Costa Rica i Nica· ragua. L’any 1971 Panyella i Elias van fer una campanya a Mèxic. Gràcies a aquests vestigis, procedents tant de donacions com d’expedicions, l’Etnològic té en l’heterogeneïtat dels seus fons una de les característiques principals, i això fa que, malgrat el gran valor de molts d’aquests objectes, les peces estiguin de vegades totalment descontextualitzades,3 una circums· tància que ara hem intentat de corre· gir perquè quan s’extreu l’objecte del seu context temporal i cultural perd un seguit de significats, perquè l’objecte és polivalent, conserva els valors històric i artístic, però perd els valors social, filo· sòfic, etnogràfic i tecnològic. L’objecte s’empobreix quan es produeix aquesta extracció. Per tant, i en la mesura del possible, cal tornar a l’objecte els valors que ha per· dut. No s’ha d’acumular i preservar la cultura sinó que cal dinamitzar-la, per convertir el museu en un mitjà i no en una finalitat. Així doncs, l’estudi dels fons del MEB va ser previ al discurs dis· senyat que pretén ser polivalent i que també ens permet evocar llocs, expe· riències i cultures que no poden apa· rèixer representades per objectes, amb fórmules que han anat més enllà de l’exhibició de peces. L’espai La museografia, com a part pragmàtica de la museologia, abasta l’arquitectura del Museu, amb el seu pla de circulació, les instal·lacions tècniques, la progra· mació, les tècniques de comunicació i

Juliol 2012

Núm. 38

el disseny. L’edifici actual es va inaugu· rar l’any 1973 i fou projectat pels ar· quitectes Puigdengolas i Lozoya, que van dissenyar l’immoble de tres plantes, pensat específicament com a Museu, a partir d’una estructura modular hexa· gonal amb poques obertures a l’exterior i amb un recorregut pensat al voltant de tres celoberts interiors. Això perme· tia una planta diàfana que es va veure afectada per unes reformes poc encer· tades que impedeixen, encara avui a la primera planta, la lectura correcta de l’edifici. La remodelació de les sales d’Amèrica i de Pa· pua Nova Guinea, diri· gida aquesta darrera per la Dra. Dolors Soriano, inaugu· rada l’abril d’en· guany, s’imbrica en la recupera· ció dels espais perduts a causa de les reformes anteriors.4

ral i humana que hi trobem. Aquesta premissa, acompanyada del desig de desmuntar els tòpics que, per como· ditat, fem nostres, ha estat el nucli del nostre projecte expositiu. Les escenes que hem creat segueixen una seqüèn· cia lògica que porten el visitant d’una manera clara, senzilla i amable a assi· milar un missatge que dóna una visió de conjunt. Recorregut El recorregut comença en una àrea in· troductòria que exerceix d’ape· ritiu abans de conduir els visitants cap a l’espai dedicat als gustos del continent. La pri· mera sala intenta evidenciar la mag· nitud d’Amèrica gràcies a les pe· ces, però també a monitors de tele· visió que ens mos· tren fotografies de territoris, paisatges i retalls de vida: fe· notips, tradicions, festes...

Des del punt de vista formal, les ex· posicions ens mostren els gustos, les modes i les tècniques vigents en dife· A continuació apareixen Àmfora procedent rents èpoques, i expliciten d’Amèrica Central. MUSEU els aliments americans per inicialment les tendències ETNOLÒGIC DE BARCELONA excel·lència. «Com imagi· estètiques i, més tard, les nar un pa amb tomàquet educatives. I en els nous espais ameri· sense tomàquet, una botifarra amb se· cans hi conviuen la recuperació dels ques sense seques...?». La massiva i quo· criteris arquitectònics dels anys setan· tidiana presència d’aquests productes a ta del segle xx, amb les tendències es· la nostra dieta sembla que hagi dissolt tètiques i educatives actuals. la seva procedència. Després d’aquest espai del sentit del gust, en què també Projecte expositiu es fa al·lusió a recipients tradicionals Quant als objectes que s’exposen i als com les jícaras, potos, mates, arriba el elements complementaris que es pre· moment de l’oïda. La banda sonora senten en aquesta mostra, hem utilit· d’Amèrica inclou llengües com el nà· zat els recursos tècnics d’acord amb huatl, el quítxua, l’aimara, el guaraní, una seqüència definida que té com a maia quitxé o maia iucatec. objectiu transmetre idees, conceptes, valors i coneixements adreçats a un pú· I també, evidentment, el ressò d’instru· blic de composició molt heterogènia, ments musicals. Espècies com la vaini· com també ho és el continent ameri· lla i el pebre de Jamaica, articles com el cà a causa de la gran diversitat natu· cacau, el tabac, les flors, les plantes me·

Exposicions

dicinals, estimulen, en l’espai següent, l’olfacte. I més endavant, fotografies i teixits simbolitzen l’eclosió de tons que inunden la vista i que caracterit· zen Amèrica. Finalment, les textures de la col·lecció de segells o pintaderas precolombines, amb les seves figures geomètriques i els motius vegetals, es· timulen el tacte a través de la pell, però també a través de la vista. No hem volgut representar cap terri· tori, època o material concrets, hem buscat oferir un discurs obert que doni sortida al material que hi ha a les reser· ves i que també doni cabuda al mate· rial nou, de caire tangible i intangible, que les cultures americanes continuen produint. La pretensió és incrementar el fons dels arxius del Museu a través d’una fonoteca que reculli gravacions de llengües ameríndies i d’història oral i l’ampliació de l’arxiu fotogràfic amb noves aportacions. Didàctica Aquesta exposició s’ha concebut des d’una perspectiva multidisciplinària, amb l’objectiu d’aconseguir els millors resultats possibles en el seu muntatge. Així com la idea inicial va evolucionar formalment, estilísticament i estètica· ment, l’exposició també es va desen· volupar com a recurs educatiu i com a mitjà de comunicació amb l’objec· tiu d’estimular la curiositat de les per· sones independentment del seu grau de cultura.

Al Museu s’hi arriba per interès propi i voluntat personal, al visitant no se li exigeixen estudis previs ni certificats acadèmics, hi va quan vol, hi roman el temps que vol, estudia i admira els objectes que més li criden l’atenció i hi torna quan el Museu canvia les exposi· cions o li ofereix altres atractius cultu· rals. D’aquí el nostre interès a crear una mostra oberta, que permeti la rotació de les peces del fons del Museu i la incor· poració de nous elements expositius. L’accés a una formació continuada fa

que el Museu sigui l’autèntica univer· sitat oberta a tots, la institució més ca· pacitada per a l’autodidàctica. Últim espai Concebuda com un espai de diàleg en· tre el Museu i les diferents comunitats i associacions d’immigrants de la ciutat, la sala que clou l’exposició consisteix en dues vitrines que pretenen reflectir algun dels molts àmbits de connexió entre ambdues realitats.

El Museu no ha de ser un magatzem d’objectes, no es pot limitar a un pe· ríode històric concret, no pot ser aliè a l’evolució dels usos socials. Ha d’in· corporar informació nova, ha de ser un espai obert i permanent per crear i recrear la feina de l’home en relació amb la cultura, la història, la natura, l’univers. D’aquí l’interès a crear un espai de diàleg en què fem una prime· ra proposta centrada en el joc. El joc ordena elements particulars en un ter· reny extraordinari on el subjecte juga a suposar, a fer-se creure o a fer creure als altres que és algú diferent a si ma· teix. Quan es disfressa i imita alguna cosa, el jugador experimenta la inespe· rada aventura de representar algú que no és, trencant amb l’ordre, les barre· res i les regles que limiten i governen el seu espai. És possible que les persones que visiten el Museu en un moment determinat no ho tornin a fer mai més o ho facin molt de temps després. Per fidelitzar el visitant cal actualitzar les sales i fer-lo participar en aquesta actualització. La recopilació de testimonis, dades sobre tradicions, fires, danses, botànica... és una forma d’incentivar el diàleg i fer participar el públic per acumular un capital cultural que constitueixi una font de recerca i reflexió per a es· tudis, publicacions, conferències, tallers... Així el Museu es con· verteix en un banc que atresora recursos de caire cultural acces· sibles per a tothom. n

etnomón

257

BIBLIOGRAFIA

Huera, C. «El Museu Etnològic de Barcelona». Revista d’Etnologia de Catalunya, 1993, núm. 3, p. 160-164. Huera, C. «El Museu Etnològic de Barcelona: Formación, desarrollo y previsiones de futuro». Nosotros. Anales del Museo Nacional de Antropología. 1995, núm. 2, p. 151-163.

notEs (1) Volem agrair a la Dra. Dolors Llopart, cap de programes del MEB, les seves aportacions per a la redacció d’aquest article. (2) La negreta és nostra. (3) En alguns països d’Amèrica, els objectes arqueològics de fabricació anterior a l’arribada dels europeus, com tot el subsòl del país, es consideren de propietat nacional. En el cas de Mèxic, el nacional o el resident permanent estranger pot adquirir-ne sempre que demostri que provenen d’alguna troballa accidental i faci el seu registre corresponent davant les autoritats competents (INAH), cosa que accentua encara més la descontextualització de molts objectes arqueològics. (4) Permeteu-nos destacar la feina dirigida per Antoni Fabregat, que ha fet possible una relectura nítida dels espais arquitectònics.

Xocolatera precolombina. MUSEU ETNOLÒGIC DE BARCELONA

258

etnomón

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Exposicions

L’Estudi de la Masia Catalana Difusió dels resultats d’una recerca

Josep Font Sentias

«L’ Gestor cultural

Estudi de la Masia Cata· lana» va ser un projecte executat en· tre el 1924 i el 1936 a Catalunya i les Illes Balears. La seva contextualització remet a una cate· goria, el Noucentisme, a un nom propi, Rafel Patxot, i a una institució, el Cen· tre Excursionista de Catalunya (en enda· vant, CEC). El propòsit era documentar de forma exhaustiva el món rural on, se· gons els autors del projecte, estaven di· positats els valors socials que devien fona· mentar la modernització de Catalunya, en una època d’impuls cultural, educa· tiu i polític extraordinari, però també de transformacions i tensions socials, amb migracions del camp a la ciutat i la con· solidació de la classe obrera. L’Estudi, en darrer terme, pretenia reivindicar i fixar unes estructures socials i familiars que els seus protagonistes veien esvair-se.

Interromput de forma sobtada per la Guerra Civil, l’Estudi va quedar soci· alment oblidat fins al 1975, moment a partir del qual s’emprèn la recuperació, l’organització i la difusió del seu fons, amb 7.700 fotografies organitzades en fitxes i àlbums territorials, que van ocu· par un gran armari a la seu del Centre Excursionista de Catalunya. Aquest article descriu la difusió d’una recerca sobre l’Estudi que, impulsada

pel Museu de Granollers, va ser enco· manada a l’antropòloga Montserrat Solà. L’aprofundiment i la persistència d’aquesta investigació al CEC va per· metre localitzar, l’any 2007, la corres· pondència i altra documentació inè· dita del projecte. La seva interpretació i anàlisi, doncs, van permetre reinter· pretar l’abast i el significat de l’Estudi. Aquests resultats es van materialitzar, principalment, en un llibre i en dues exposicions, que es descriuen a conti· nuació. També es valoren algunes espe· cificitats en la gestió d’aquest projecte i es destaquen algunes confluències his· toriogràfiques, així com alguns reptes pendents. La vida a pagès o el llibre sobre l’Estudi La localització de documentació inèdi· ta va reforçar el propòsit inicial d’edi· tar un llibre, un format que permetia estendre els constrenyiments de llen· guatge sintètic d’una exposició. Amb la voluntat d’oferir una mirada con· temporània a l’Estudi, l’aportació més nova del llibre és la de Montserrat Solà, autora de la recerca. L’anàlisi de la cor· respondència localitzada l’any 2007 va permetre detallar amb precisió la me· todologia de l’Estudi, descriure l’Ofi· cina que va organitzar-se, elaborar una relació completa del pla de treball i dels col·laboradors que van intervenir-hi, així com palesar els paral·lelismes entre l’Estudi i el magne projecte de l’Obra

del Cançoner Popular.(1) Aquesta do· cumentació mostra l’amplitud de la xarxa de contactes personals que va teixir-se, així com les relacions amb al· tres entitats excursionistes per fomen· tar la recerca i la difusió sobre la Masia convocant, per exemple, concursos de dibuixos. L’article de Montserrat Solà fa inventari dels encàrrecs efectuats (i pagats) de recerques que no ha estat possible localitzar, que romanen inè· dites o que van publicar-se amb pos· terioritat a la Guerra Civil i, en alguns casos, sense una constància explícita a la seva filiació i origen. Eren encàr· recs que, adoptant la nomenclatura de l’Obra del Cançoner, havien de nodrir els Materials i Miscel·lànies que s’havien de publicar. El llibre dedica un apartat, a cura d’An· na Borbonet, a l’esforç del CEC al llarg dels anys vuitanta, no només per con· servar, documentar i difondre l’Estu· di amb exposicions temàtiques, sinó també per reprendre l’Estudi i con· tinuar-lo, així com una aproximació, indispensable, a Rafel Patxot per part de Joaquim Maluquer, que va editarne una biografia.(2) Una altra contribució destacada del llibre és la de Joaquim M. Puigvert, centrada en la figura de l’arquitecte olotí Josep Danés,(3) coordinador del desenvolupament de l’Estudi. L’autor fa veure el pes que va tenir el pairalisme

Exposicions

etnomón

259

com a marc ideològic de l’Estudi i la importància que l’arquitectura popular té per als arquitectes de l’època. L’ac· cent arquitectònic de l’Estudi es com· pleta amb un article d’Albert Cubeles(4) sobre Lluís Bonet i Garí que, desman· tellat el projecte de l’Estudi, continuà estudiant el món de la masia, especial· ment a la comarca del Maresme. Josefina Roma analitza la relació entre l’etnografia i l’Estudi. Rossend Serra i Pagès havia de desplegar-ne la dimen· sió folklòrica i és per això que va con· cebre un immens pla de treball, que eixamplava notablement la dimensió arquitectònica de l’Estudi, predomi· nant entre el material conservat. La consecució d’aquest àmbit, afegit a les aportacions lingüístiques de mossèn Antoni Griera i les jurídiques de Fran· cesc Maspons i Anglasell, autor de la ponència on es descriu la metodologia i l’abast del projecte, hauria donat una identitat notablement diferent a l’Estu· di. La mort de Rossend Serra i Pagès el 1929, doncs, va impedir desenvolupar una part crucial dels propòsits inicials del projecte.

De dalt a baix: La Serradora (Castellterçol), Grup de Batedors a La Grossa (Moià) i Can Vilaró (Lluçà). Lluís Bonet Garí/ Salvador Illa/ Jordi Solà. Fons Estudi Masia Catalana. CEC

El llibre clou, finalment, amb dos es· tudis centrats en el desenvolupament de l’Estudi a les Illes Balears. El de Jau· me Ayats, dedicat a la figura de Balta· sar Samper, permet resseguir els paral· lelismes entre l’Obra del Cançoner Popular i l’Estudi, i com el recull de cançons va completar-se amb la do· cumentació, especialment fotogràfi· ca, de les possessions, llocs i casaments de Mallorca, Menorca i Eivissa. El darrer article dedicat a les Illes Balears, signat per Antoni Ginard i Andreu Ramis, mostra, a partir de la documentació que la recerca de Montserrat Solà va fer emergir, les filiacions culturals i po· lítiques dels informants i persones de contacte a les illes. Valora els criteris que van seguir per a la selecció de pos· sessions i constitueix una radiografia social i paisatgística de les Illes als anys trenta del segle xx.

260

etnomón

Revista d’Etnologia de Catalunya

El conjunt d’articles citats anterior· ment va confluir amb l’interès que el grup editor RBA havia mostrat per di· vulgar el fons fotogràfic de l’Estudi. Aquesta coincidència d’interessos va permetre emprendre una empresa poc habitual, en fer confluir la necessitat d’arribar a grans públics per amortit· zar la inversió necessària per part de l’editor, amb la voluntat de mantenir el registre acadèmic i especialitzat dels articles. El resultat en va ser la mono· grafia La vida a pagès, un llibre en què la selecció i el tractament de les fotogra· fies han estat paràmetres fonamentals. L’impacte del llançament en els mitjans i en grans prescriptors (amb articles en capçaleres com l’Avenç o Presència, amb entrevistes i reportatges a Catalunya Ràdio i COM Ràdio, la inclusió en el Círculo de Lectores, etc.) va permetre que un llibre especialitzat fos també acollit entre el gran públic, com queda palès amb una venda de 2.000 exem· plars d’un llibre amb un preu de venda al públic de 42 euros i que, transcorre· guts gairebé dos anys de la seva prime· ra edició, continua present, no només en el fons de les llibreries, sinó també als aparadors. Les exposicions itinerants La idea de produir una exposició per· metia actualitzar, valorar i descriure la història i l’abast de l’Estudi i dels seus protagonistes, amb una seqüència cro· nològica. Pretenia, també, introduir algunes reflexions sobre la mitificació de la masia i les pervivències del pai· ralisme.

Les premisses per desenvolupar el guió van ser pensar en una exposició itine· rant, per a sales de format mitjà, amb capacitat d’adaptació i personalitza· ció als museus que hi estiguessin in· teressats. Per això, i també per limita cions pressupostàries, es va decidir que no s’hi exhibiria material original.(5) El principal mecanisme d’adaptació va consistir a fer un audiovisual amb les imatges dels entorns de la ciutat o co·

Juliol 2012

Núm. 38

Inauguració de l’exposició al Museu d’Història de Catalunya, amb el Director General de Patrimoni, el Director del Museu i el Director de l’Obra Social d’Unnim.

20 ciutats, que es relacionen a conti· nuació: Badalona, Barcelona (Museu d’Història de Catalunya), Cambrils, Ciutadella, Cornellà, Eivissa, Ester· ri d’Àneu, Gavà, Maó, Moià, Palma, Premià de Dalt, Reus, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Guíxols, Solsona, Taradell i Tàrrega. També és important ressenyar que, re· collint només les dades d’aquells espais que han fet un comptatge dels visitants, ja han visitat aquestes exposicions més de 30.000 persones. Torre Pallaresa. Santa Coloma de Gramanet. L’execució de l’Estudi va incloure l’aixecament de nombrosa planimetria i cartografia. Josep Font

marca visitada. L’exposició, amb els co· missaris Montserrat Solà i Josep Font, també incloïa una pel·lícula documen· tal sobre Rafel Patxot, una aproximació biogràfica produïda per la Diputació de Barcelona. Sobre una estructura co· muna, van produir-se dues exposicions diferents, en funció de si viatjaven per Catalunya o les Illes Balears. Des de la seva inauguració, gairebé simultània, a Sabadell i Palma, l’ex· posició ha estat programada, fins al moment de redactar aquest article, en

L’exposició, durant aquests dos anys d’itinerari encara no finalitzat, s’ha acompanyat de presentacions del lli· bre i de visites guiades. També ha servit com a mostra en jornades o per resca· tar aspectes del passat rural. El Museu de Gavà, per exemple, va identificar i organitzar una taula rodona entre les dones del Gavà pagès, alhora que re· ivindicava la importància del Pla del Llobregat agrícola per al futur. O a Ba· dalona, on s’ha fet una recerca paral· lela de documentació històrica de les masies per mostrar en el teixit urbà, amb el suport d’un ortofotomapa a gran format, les cases encara existents i transformades, les protegides, les de· saparegudes, etc. L’èxit de l’exposició ha sorprès, positivament, comissaris i

Exposicions

productors. En la llarga trajectòria de l’Obra Social d’Unnim ha estat l’expo· sició amb més grau de demanda. Institucions participants i reptes de futur Com s’ha citat amb anterioritat, aquest projecte va iniciar-se per iniciativa del Museu de Granollers i perquè Caixa Sabadell va finançar la recerca. Poste· riorment va afegir-s’hi l’Obra Social de Sa Nostra i, finalment, la Diputació de Barcelona. Ha estat un projecte llarg, que ha rebut la col·laboració constant del Centre Excursionista de Catalu· nya i el suport d’RBA. Sense l’asses· sorament i la implicació de persones com Manuel Castellet, Josep Massot i Joaquim M. Puigvert, és segur que no s’haurien assolit els objectius previs· tos. Al llarg d’aquest trajecte algunes d’aquestes institucions s’han fusionat i altres han viscut intensos projectes de modernització, però el suport a aquest projecte s’ha mantingut constant.

La perspectiva en la gestió i el finança· ment de projectes culturals s’ha modi· ficat completament, en aquest temps. Encara que discret per dimensió eco· nòmica, el projecte de recerca i difusió sobre l’Estudi de la Masia Catalana pot constituir un bon estudi de cas de com, amb objectius ben alineats, poden cre· ar-se mecanismes de treball conjunt entre el sector privat i el públic que be· neficiïn ambdues parts, i també pot ex· plicar a què ens referim quan, acuitats per la crisi, parlem de la necessitat de compartir i coproduir projectes. S’ha assenyalat, encara que parcial· ment, que hi ha hagut una bona con· juntura historiogràfica en el transcurs del desenvolupament d’aquest projec· te. A més de les obres ja ressenyades, cal destacar la restauració de la masia Ma· riona situada al nucli de Mosqueroles (Fogars de Montclús), al Parc Natural del Montseny, edificada entre el 1926 i el 1931 per iniciativa de Rafael Patxot i sota la direcció de l’arquitecte Josep

Danés i Torras. L’any 2005 es va fer efectiva la donació d’aquesta casa per part del seu propietari, Rafel Carreras i Patxot, a la Diputació de Barcelona. La masia, a més d’acollir les oficines del parc, disposa d’un equipament cultural que ocupa la totalitat de la planta baixa, on es desenvolupa la zona museïtzada que, amb el títol d’«Univers Patxot», ofereix una visió general de l’obra ci· entífica i de mecenatge de Rafal Patxot: l’estudi de la masia catalana, la relació amb l’excursionisme, la meteorologia, l’astronomia i el cançoner popular. El projecte que aquí es presenta es va poder desenvolupar també, entre els suports i motius presentats, perquè el CEC va digitalitzar el fons fotogràfic de l’Estudi. Cal ressenyar, pel que sig· nifica per a l’accessibilitat, que aquestes imatges s’han incorporat recentment a la Memòria Digital de Catalunya, com descriuen Manuel Castellet i Cristina Ferrer en un article a Serra d’Or.(6) Entre els reptes de futur poden ence· tar-se, encara, moltes línies de treball. Per citar-ne una, entre els múltiples col· laboradors que hi aporten fotografies, hi ha figures com la de l’enginyer Antonio Ga· llardo, molt prolífic en l’obtenció d’imatges de tot Catalunya. La seva capacitat per fixar-se en detalls de molins, ser· radores, premses, etc. i obtenir-ne imatges el fan un veritable precursor de l’arqueologia in· dustrial. La bibliografia sobre les seves publicacions i treballs, en canvi, és pràcticament ine· xistent. El més peremptori, pe· rò, és fer una edició crítica dels textos de l’Estudi que encara romanen inèdits, treball que, afortunadament i amb gran ri· gor acadèmic, ha iniciat Joaquim Pui· gvert i Solà amb els textos inèdits de Josep Danés.(7) n

etnomón

261

notEs (1) Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. [Direcció de Josep Massot i Muntaner i DDAA]. El cançoner popular de Catalunya. Catàleg i exposició. 2005. ISBN 84-393-6948-4 (2) Maluquer i Sostres, Joaquim. Rafael Patxot i Jubert. Mecenes i científic. Barcelona: Pòrtic, 1994. ISBN: 84-7306-995-1. (3) Puigvert i Solà, Joaquim M. Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008. (4) Cal destacar la confluència en el temps de l’estudi i la publicació sobre l’arquitecte noucentista Josep Goday. Vegeu: Cubeles Bonet, Albert; Cuixart Goday, Marc. Josep Goday Casals. Arquitectura escolar a Barcelona de la Mancomunitat a la República. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2008, 365 pàgines. ISBN: 978-84-9850-073-8. (5) Amb la notable excepció de l’adaptació que va fer-se al Museu d’Història de Catalunya i que va exhibir-se des de febrer a abril del 2011. (6) Castellet, Manuel; Ferrer, Cristina. «L’Estudi de la Masia Catalana a la Memòria Digital de Catalunya». Serra d’Or (octubre 2011), p. 45-48. (7) Danés i Torras, Josep. Materials per a l’Estudi de la Masia. Edició i Estudi introductori de Jeroni Moner i Joaquim M. Puigvert. Girona, Associació d’Història Rural de les Comarques Gironines, Centre de Recerca d’Història Rural de la Universitat de Girona, 2010. ISBN: 978-84-9984-084-0.

Coberta del llibre publicat, del que se n’han venut més de 2.000 exemplars. L’exposició del Museu d’Història de Catalunya, d’on correspon la invitació, va ser visitada per més de 3.000 visitants. Josep Font

262

etnomón

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Activitats

Visita de l’Observatori per a la Recerca Etnològica de Catalunya a centres patrimonials de caràcter etnològic d’Andalusia oriental (8 – 11 de novembre de 2011)

Roger Costa Solé Servei de Patrimoni Etnològic del CPCPTC

er tercer any consecu· tiu, una representació de tècnics i directius de diferents entitats de l’Observatori per a la Recerca Etnològica de Catalunya van visitar diversos centres patrimonials relacionats amb l’etnolo· gia de fora de Catalunya. En aquesta ocasió la visita va ser a Andalusia orien· tal —Sevilla, Cadis i la Sierra de Huel· va— i va comptar amb representants de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, del Museu de la Mediterrània, del Museu del Montseny, del Museu Marítim de Barcelona, del Museu Comarcal de l’Urgell, del Museu del Montsià, de l’Institut Ramon Muntaner i del Ser· vei de Patrimoni Etnològic del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. El programa d’activitats fou dissenyat per Aniceto Delgado, antropòleg de l’Institut An· dalús del Patrimoni Històric. Centres visitats El primer centre visitat fou el Mu· seo del Dique de Matagorda, situat a les drassanes de Puerto Real (Cadis) i declarat bé d’interès cultural en la categoria de lloc d’interès etnològic l’any 2001. El museu va partir de la preservació dels diversos equipaments que conformaven aquestes drassanes construïdes al darrer terç del segle xix per ordre del marquès de Comillas, propietari d’una companyia navilie·

Escola, església i hospital del conjunt patrimonial del Dique de Matagorda, declarat BIC, en la categoria de lloc d’interès etnològic (09/11/2011). Francesca Bardají

Imatge des d’un dels seus extrems d’un corral de pesca situat a la platja de Sanlúcar de Barrameda (09/11/2011). Jordi Abella

En primer pla, La Laguna, bassa que forma part del conjunt declarat BIC. Al fons el molí de Márquez, que també forma part del conjunt declarat (10/11/2011). Jordi Abella

ra. Amb aquesta acció inicial es van preservar l’antic hospitalet, l’escola, el menjador dels enginyers, la cape· lla i un taller, a part del dic de repa· ració, d’entre un conjunt que incloïa també els habitatges dels treballadors —avui desapareguts—, a l’estil de les colònies industrials de l’època. Annex a la cambra de bombes que servia per regular el cabal d’aigua del dic s’hi ha construït l’edifici del museu, amb quatre sales on s’explica la història de les drassanes, els processos de disseny i traçat de les noves embarcacions, els procediments de construcció —amb els oficis que els eren inherents—, i la forma actual de construcció d’un buc. L’edifici del museu es comple· ta amb les instal·lacions d’arxiu, bi· blioteca, hemeroteca i fototeca, on s’hi poden consultar els aproximada· ment 4.000 lligalls, 3.500 llibres, 200 capçaleres de revistes especialitzades i 250.000 negatius fotogràfics catalo· gats fins ara. L’especialització temàtica d’aquest museu ha propiciat la dona· ció de documentació per part d’altres instal·lacions similars de l’Estat espa· nyol, que ara es conserven deguda· ment catalogades en aquest equipa· ment patrimonial gadità. La tarda d’aquesta jornada es va dedicar a la visita del centre històric de Sanlúcar de Barrameda, amb un èmfasi especial en els cellers de mançanilla, molts dels quals datats al segle xviii, i els corrales

Activitats

etnomón

263

de pesca. Aquestes construccions sin· gulars responen a un antic i senzill pe· rò efectiu sistema de pesca passiu, que consisteix a capturar els peixos, mol· luscos i crustacis que s’hi introdueixen durant la marea alta. Estan formats per un tancat format per una paret de pe· dra o fusta d’aproximadament 1,5 m d’alçària i menys d’1 m d’amplada, de forma semicircular i amb una obertu· ra que es pot tancar a voluntat situada a l’extrem més mar endins de la cons· trucció. Són característics de diverses poblacions de la costa nord-est de Ca· dis, i estan documentats almenys des de l’edat mitjana, tot i que se sospita que són més antics. La segona jornada de visites es va cen· trar íntegrament a la Sierra de Huelva. Va començar per Aracena, població que exerceix de cap de comarca i que acull el Centre d’Interpretació del Parc Natural de la Sierra de Aracena i Picos de Aroche. A banda dels aspectes estric· tament naturals, l’exposició permanent que allotja el centre reflecteix també les activitats econòmiques tradicionals de la zona, vinculades estretament al pai· satge de devesa i a l’explotació del cas· tanyer, així com les celebracions popu· lars més significatives. La visita a aquest centre va ser especialment fructífera durant la part dedicada a l’intercan· vi d’experiències entre els gestors del parc i els representants de les entitats de l’Observatori situades en zones amb característiques semblants. El segon indret visitat de la serra fou l’ermita de Nuestra Señora de los Án· geles, centre simbòlic del culte religi· ós de la comarca. Cada 8 de setembre acull un aplec en què la icona religiosa encarna alhora la identitat de la comu· nitat local i comarcal. La marededéu genera, amb la seva devoció, una in· tegració simbòlica dels individus que s’apleguen al seu entorn, que desborda clarament la mera significació religio· sa, i fa que tots, sense distinció, siguin partícips del sentiment de pertinen·

Campanar d’espadanya del santuari de la Reina de los Ángeles, a la Peña de Arias Montano, al municipi d’Alájar (10/11/2011). Aniceto Delgado

ça devocional al santuari de la Reina de los Ángeles, com també és conegut aquest indret. La ruta per la serra va continuar amb un passeig per Linares de la Sierra, on l’arquitectura tradicional és un dels seus valors principals. La construcció típica de la població és la casa entre mitgeres de planta baixa i golfes —anomena· des aquí doblao, soberao o cámara—, espai que originalment era construït amb la finalitat de servir com a rebost i espai d’assecatge d’aliments (casta· nyes, ametlles, derivats del porc...), i que amb la pèrdua del seu ús original està esdevenint zona d’ampliació de la part d’habitatge, la qual en origen no· més ocupava la planta baixa. També són característics d’aquesta població els seus empedrats, «catifes» anomenades llanos situades a l’entrada de les cases que representen imatges de temàtica diversa mitjançant una tècnica de com· binació de pedres de dos colors i que se sospita que prové de la veïna Portugal. També es va visitar la plaça de la Fuen· te, indret activat patrimonialment en dates recents i que està presidit per un conjunt hidràulic format per una font de quatre canelles que s’obre a un abeu· rador d’animals i que culmina amb el

safareig comunal. El darrer lloc visitat fou la plaça de braus, un espai que, com en tantes altres poblacions amb aquesta tradició, conté algunes estructures fixes i que només es tanca durant la celebra· ció de les corrides. Cañaveral de León va ser l’última po· blació del recorregut. Allà es va fer una visita en profunditat d’un con· junt declarat per la Junta d’Andalusia l’any 2009 bé d’interès cultural en la tipologia de lloc d’interès etnològic: El Ruedo i el conjunt hidràulic de La Laguna. Sota aquesta denominació s’identifica i descriu l’àrea tradicional de reg i el complex d’infraestructures hidràuliques localitzats al sud-est del conjunt urbà d’aquesta població. La deu es proveeix de la Fuente Redon· da, aflorament d’aigües provinents de la serra d’El Puerto. El Ruedo agríco· la s’estructura a partir de la xarxa hi· dràulica de sèquies desenvolupades des de La Laguna, i el sistema d’accessos i de recorreguts. Ambdós sistemes apa· reixen en general superposats, fet que va originar la denominació de carreró del Agua per a la via principal d’accés. Aquesta xarxa d’accessos es concreta en una sèrie de camins rurals, deno· minats callejas, de petit recorregut i

264

etnomón

Revista d’Etnologia de Catalunya

de domini públic, camins de ferradura de caràcter veïnal flanquejats a esquer· ra i dreta per murs i tancats. La bassa té diverses comportes als extrems per al reg de les hortes i la mòlta hidràuli· ca. Aquesta bassa és un element espe· cialment simbòlic i identificador de Cañaveral de León, la qual continua sent bassa de reg i lloc de bany. Asso· ciats al conjunt hidràulic s’aixequen tres molins, un de fariner i dos d’oli. Un d’aquests, el molí de Márquez, ha estat reconvertit a museu recentment, mentre que els altres dos es troben en procés de restauració. Institut Andalús del Patrimoni Històric L’activitat del darrer dia va tenir lloc íntegrament a l’Institut Andalús del Patrimoni Històric. Després d’una vi· sita a les seves instal·lacions, situades a l’antic monestir de la cartoixa de Sevi· lla, l’activitat es va centrar en la presen· tació per part dels tècnics de l’entitat de l’Atles d’Andalusia i del Laboratori del Paisatge Cultural.

L’Atles del Patrimoni Immaterial di· ferencia quatre grans àmbits: rituals festius, oficis i coneixements, modes d’expressió i alimentació/cuina. El fan antropòlegs externs a la institució, tot i que tutoritzats pels tècnics de l’Institut. Atesa l’amplitud temàtica i territorial d’allò que es vol registrar, els antropò· legs encarregats de l’elaboració de l’atles estan subjectes a tres criteris: territori· al, d’estudi valoratiu i d’estudi exten· siu i obert. En el primer es tenen en compte característiques ecològiques, activitats econòmiques predominants, articulació dels nuclis urbans, situació fronterera, estructura de la propietat, etc. En virtut del segon, es registren al· gunes representacions de les tipologies dominants d’elements i les expressions més significatives, atenent al seu valor identitari, tenint sempre en compte la valoració que reben per part de la po· blació. El tercer preveu que la selecció romangui oberta a la incorporació fu·

Juliol 2012

Núm. 38

tura de nous registres quan el temps i els recursos ho permetin, comptant sempre amb els col·lectius implicats i els agents socials en tant que registra· dors i identificadors de llur patrimoni immaterial. El desenvolupament del projecte està programat inicialment en cinc anuali· tats, amb cinc fases de treball que inte· gren documentació, formació, investi· gació, anàlisi i la difusió dels resultats obtinguts. Fins a la data s’han fet les tas· ques de recopilació d’informació de tot el territori andalús, exceptuant-ne les zo· nes metropolitanes i la costa, de les quals s’està fent en aquests moments. Malgrat això, els dissenyadors d’aquest projecte emfasitzen que es tracta d’un projecte obert, que comptarà amb la participa· ció dels col·lectius implicats en llur se· guiment i validació. Per això es pretenen crear al llarg del projecte una xarxa d’in· formadors i registradors del patrimoni immaterial (Xarxa de Patrimoni Im· material d’Andalusia) que garanteixin la continuïtat i actualització del registre que es fa dins del marc del projecte de l’Atles del Patrimoni Immaterial. El Laboratori del Paisatge Cultural és un departament de l’IAPH creat per donar resposta a la necessitat de con· tribuir a un millor coneixement dels

paisatges culturals andalusos d’alt con· tingut patrimonial, així com al desen· volupament de criteris per a la seva anà· lisi, protecció, intervenció, conservació i ús. Totes les activitats desenvolupades per part d’aquest departament s’arti· culen entorn de tres línies d’actuació: identificació i caracterització de pai· satges culturals, criteris d’actuació i fo· ment del paisatge cultural. Fins a la da· ta hi ha cinc projectes finalitzats i cinc en curs. D’entre els finalitzats destaca el de la caracterització patrimonial del Mapa de Paisatges d’Andalusia, que va donar com a resultat el volum Paisajes y patrimonio cultural en Andalucía. Tiempo, usos e imágenes. La darrera activitat feta a l’IAPH i del conjunt de la visita va consistir en un intercanvi d’experiències entre els tèc· nics de l’Institut i els de l’Observatori. Un dels aspectes més valorats de l’expe· riència andalusa per part de la delegació catalana va ser l’ambició del pla de l’Atlas del Patrimoni Immaterial d’Andalusia, tant pel seu abast geogràfic com temàtic, així com per la seva metodologia acura· da. Els andalusos, per la seva part, van valorar molt positivament el treball en xarxa de les entitats dedicades a la recerca etnològica a Catalunya així com la im· plicació de la societat civil en general en aquesta mena de tasques. n

Els membres de la delegació catalana i una tècnica de l’IAPH, durant la presentació del Laboratori del Paisatge a la seu de l’illa de La Cartuja (11/11/2011). Jordi Abella

Obituaris

etnomón

265

Obituaris

In memoriam

Manel Català Viúdez

n Manel Català Viú· dez, bibliotecari, es va incorporar al progra· ma de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya (IPEC), del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, a prin· cipis de l’any 2000. Era un moment nou, clau per al projecte. Després d’un any de reflexió, l’IPEC iniciava una no· va etapa que requeria començar la fei· na gairebé de bell nou. El Manel, exer· cint de documentalista, va començar a dissenyar llavors el tractament de la informació que arribava a l’Arxiu del Patrimoni Etnològic procedent de les recerques fetes per grups externs: els catàlegs de fotografies i entrevistes ai· xí com l’organització conceptual de l’inventari general de la documentació són, fonamentalment, obra seva. Fou una persona perseverant, molt di· nàmica i metòdica, principis que va traslladar amb fermesa a tota la seva activitat professional. La seva fixació per l’ordre i l’establiment de protocols d’ingrés de nous materials documen· tals va anar en augment en paral·lel a l’increment del nombre de recerques i a la seva complexitat. Fruit d’aquesta experiència acumulada, entre els anys 2010 i 2011 va coordinar l’obra col· lectiva Metodologia per a la recerca etnològica a Catalunya, un text que ha marcat un abans i un després en els

Presentació d’una ponència a les Jornades de Fonts Orals (Barcelona, 2009)

mètodes de recerca etnològica al nos· tre país i en el tractament de la infor· mació resultant.

sobre el patrimoni etnològic a Catalu· nya», de la qual va esdevenir responsa· ble màxim.

Entre els anys 2006 i 2008 fou membre de la Comissió Gestora de les Bibliote· ques Especialitzades de la Generalitat. La seva implicació en el programa de l’IPEC va depassar el seu perfil pro· fessional quan va esdevenir coordina· dor de l’àmbit de les publicacions de la Comissió de Patrimoni Etnològic i, a partir de l’any 2010, membre del Con· sell Assessor de la Revista d’Etnologia de Catalunya. També fou el principal impulsor de la nova col·lecció «Estudis

Per tothom era coneguda la seva alegria, ironia i sentit de l’humor intel·ligent. D’idees fermes i mentalitat oberta, va impregnar tot el seu treball d’un estil únic, irrepetible. La seva mort, el 25 de març de 2012, quan només tenia 37 anys, ens va sorprendre amargament. El buit que ens ha deixat com a com· panys de feina difícilment podrà tor· nar a omplir-se. Ara és la nostra tasca mantenir viva la flama de la seva me· mòria. n

266

etnomón

Revista d’Etnologia de Catalunya

Juliol 2012

Núm. 38

Obituaris

In memoriam

Josep Crivillé i Bargalló

n Josep Crivillé i Bar· galló (1947-2012) era etnomusicòleg, com· positor i professor de música. Vinculat a l’Orfeó Català des de petit va rebre allí la seva primera for· mació musical, la qual va continuar al Conservatori Municipal Superior de Música de Barcelona d’on va ser-ne professor al llarg de 30 anys. En l’àmbit de la musicologia i etnomusicologia va ser deixeble d’Higini Anglès, Joan To· màs (a Barcelona) i Claudie Marcel du Bois (a la Sorbona de París). Va treba· llar al Centre Superior d’Investigacions Científiques a la Unitat d’Investigació Musicològica, i ha estat vinculat al De· partament de Cultura de la Generalitat de Catalunya com a col·laborador du· rant 25 anys. L’any 1987 va posar en marxa la Fonoteca de Música Tradici· onal Catalana (FMTC), un projecte de gran abast en el si del Centre de Promo· ció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana amb l’objectiu de recollir el major nombre possible de materials de música popular tant vocals com instru· mentals de Catalunya a través del tre· ball de camp (enregistraments sonors) i la recerca arxivística. Va ser membre del Consell Assessor de la Revista d’Etnologia de Catalunya i del Consell de la Cultura Popular i Tradicional. En Josep Crivillé, de posat reservat i si· lenciós i amb una gran qualitat huma·

Fotografia a la Val d’Aran, 2011

na, ha fet una gran feina en el Centre, concretament des de l’FMTC. Aquest projecte ha pivotat sobre tres potes: la recerca o recol·lecció, l’inventari o cata· logació informàtica, i l’estudi i difusió dels fons sonors i arxivístics obtinguts. Cal destacar la col·lecció discogràfica amb els seus 13 títols publicats distri· buïts en 5 sèries: Documents testimo· nials – recerca directa, Temes mono· gràfics, Festes tradicionals, Documents recuperats i Mostres de música tradici· onal. També cal assenyalar la seva col· laboració amb els comentaris musicals en la quasi totalitat dels volums de la col·lecció “Calaix de Solfa”. Els seus

criteris metodològics quant a la recerca de camp, les seves conferències i nom· brosos articles de temàtica etnomusi· cològica i sobre l’FMTC, han ajudat a prestigiar el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catala· na i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La seva mort, el dia 21 d’abril de 2012, va ser sobtada i fulminant. Amb ell se n’ha anat tot un referent de l’etnomu· sicologia a Catalunya i dins l’àmbit his· pànic. No oblidarem el seu mestratge com tampoc la seva presència qualifi· cada entre nosaltres. n

cultura popular i tradicional catalana

REQUETETXEC Descobrim els instruments i grups instrumentals dels Països Catalans Material didàctic per donar a conèixer els instruments de música tradicional a l’escola (6 – 12 anys) Llibre del mestre + 3 CD ÀUDIO i 1 CD-ROM També us el podeu descarregar a http://bit.ly/vcoRDz

novetat e d i t o r i a l

REQUETETXEC