Comment appelait-on la caserne des soldats britan

ENTREVISTES

Com has viscut les darreres eleccions americanes? Realment la rivalitat Trump-Biden reflexa la polarització de la societat dels EEUU?

M’ha agradat molt viure in situ les darreres eleccions en aquest país perquè realment ha estat un moment històric. Tota la campanya electoral ha estat molt polaritzada i s’ha notat que el país ha estat dividit. De fet, aquests darrers temps han estat molt convulsos a EUA: la polarització electoral, les protestes del Black Lives Matter, l’atac al Capitoli... Hi ha hagut un clima tens que esper que a partir d’ara es relaxi.

Califòrnia és un estat molt demòcrata, encara que també hi ha zones republicanes. La tensió entre aquests dos sectors de la societat es pot viure també en aquest estat. En alguns punts de la ciutat i de les rodalies de Los Angeles hi ha hagut manifestacions setmanals a favor de Trump, que han provocat incidents. Això s’accentua més quan visites estats republicans i veus com la majoria de la població dóna suport a les polítiques de Trump. El dia que es va saber que Biden seria el nou president dels EUA va ser molt emotiu. Va ser un dissabte matí i, de sobte i de manera improvisada, centenars de persones en cotxe,

evidentment, van sortir als carrers pitant, amb música, amb banderes dels EUA... i els carrers es van convertir en una festa. Els vianants aplaudien i ballaven, tot en un ambient molt festiu i alegre. L’eufòria del moment la veritat és que es contagiava i jo, que no sóc d’aquí, em vaig ben emocionar també.

Quina visió tenen d’Espanya?... I de Menorca?

Als americans els encanta Espanya. Encara no he conegut ningú que no en digui meravelles. Quan els parles d’Espanya tot d’una n’alaben el menjar, Madrid i Barcelona, la cultura, la vida de carrer, el bon temps... i, com no podria ser d’altra manera, els equips de futbol. També m’ha sorprès positivament que alaben el caràcter de la gent i ens troben molt sociables. Això està relacionat amb el fet que a les ciutats espanyoles hi ha ambient de carrer i de bars, cosa que aquí no hi ha (excepte a Nova York i alguna altra ciutat gran) i això els agrada molt. I també solen destacar la seguretat, ja que aquí les ciutats grans poden ser insegures.

Menorca no els sona gaire... Quan dic que som de Menorca, de les Illes Balears, tot d’una no saben d’on els xerr. Però després dic Eivissa i tot d’una saben on és...… Els sona de festa i discoteques, i Mallorca també els resulta més familiar. Tot i així, he conegut algun americà que ha estat a Menorca i m’ha fet molta il·lusió.

Com has viscut la pandèmia?

Enguany als EUA, com pertot, ha estat un any dur amb la pandèmia. Aquí, tot d’una, semblava que no havia d’arribar. A Europa ja començaven les alarmants i terribles notícies i aquí ens semblava que no ens arribaria... I bé, al cap d’una setmana que a Espanya es declarés l’estat d’alarma, Califòrnia va anunciar un lockdown. De fet, Califòrnia va ser el primer estat que va prendre mesures i es van tancar els comerços no essencials, les platges, els camins per fer excursions, les escoles, etc. A continuació, els altres estats van prendre mesures també, uns més estrictes i altres més laxes. A Florida, per exemple, les restricciones van durar poc i tot d’una van tornar a obrir l’economia. L’actitud de Trump, òbviament, no va ajudar gens a controlar la pandèmia i els estats republicans van prendre mesures poc estrictes. De fet, a estats republicans semblava que no estava passant res mentre a Califòrnia estava tot tancat... La gestió de la crisi sanitària ha estat molt polititzada. Com per tot el món, hi ha hagut diferents onades, sempre un poc més tard de quan passava a Europa. Això sí, hi ha hagut una diferència important entre Espanya i Estats Units: aquí no s’ha prohibit sortir al carrer. És a dir, sempre hem pogut sortir a passejar, a fer exercici, a caminar, etc. a condició que fos només amb membres de la nostra família i que estiguéssim a 6 peus de distància d’altres persones. Açò la veritat és que s’ha agraït perquè encara que la ciutat estigués com a trista amb tot tancat, com a mínim es podia sortir a passejar o fer exercici. Clar, s’ha de tenir en compte que a les ciutats americanes la gent no camina i, per tant, no hi havia el perill d’entrar en contacte amb aglomeracions de gent. Hi ha una cançó que es titula Nobody walks in LA i és ben cert! Ara, amb el nou president, sembla que les mesures són més serioses i s’han impulsat ordres a nivell nacional, com l’ús de la mascareta (a alguns estats no era obligatori i la gent no se la posava).

No sabem encara com evolucionarà la situació, però amb Biden sembla que la distribució de les vacunes funciona millor i s’han oberts llocs de vacunació massiva que fan tot el que poden a mesura que els arriben les vacunes. A Los Angeles, per exemple, empren l’estadi dels Dodgers, que és un macro-estadi on cada dia vacunen a milers de persones.

Conta’ns alguna anècdota que t’hagi succeït durant la teva estada.

A part de petites anècdotes que et van passant quan arribes a un lloc nou, puc dir que les coses més impactants que m’han passat han estat relacionades amb el món del cine. Los Angeles és la meca del cine i es respira ambient de cine per tota la ciutat: hi ha moltes estrenes de pel·lícules a nivell mundial, gravacions als carrers, molta gent que es dedica a la industry, com li diuen aquí a la indústria cinematogràfica, etc. Idò bé, resulta que un dia vaig aconseguir una entrada per anar a l’estrena d’una pel·lícula d’en Clint Eastwood. A mi és un cineasta que m’agrada molt i me’n vaig anar ben contenta al Walk of Fame, al Chinese Theatre, on hi ha les empremtes dels famosos, que és on s’estrenava la pel·lícula. Quan va ser l’hora d’entrar vaig veure que m’havia tocat seure a primera fila d’un cine amb una pantalla enorme. Vaig tenir un bon disgust perquè vaig pensar que ho veuria fatal, però vaig decidir quedar. Quina va ser la meva sorpresa quan, de cop i volta, anuncien la presència d’en Clint Eastwood al cinema i surt davant de tot a presentar la pel·lícula. No m’ho podia creure! Tenia en Clint Eastwood a dos pams! Em va fer molta il·lusió perquè, tot i ser molt gran ja, va fer una presentació preciosa i conserva un encant especial. I també relacionat amb el món del cinema, un altre dia vaig anar a l’estrena d’uns episodis d’una sèrie que després s’estrenaria per televisió. Era gratuït anar-hi i hi havia entrades o sigui que cap allà que vaig anar. I també sense anunciar-ho, de cop, va sortir a donar suport a la sèrie Keanu Reeves. Quan es va asseure per veure els episodis de la sèrie, es va asseure just devora jo! Bé, teníem el passadís enmig, però el vaig tenir ben a prop.

“Le vrai bonheur ne se décrit pas, il se sent” Jean-Jacques Rousseau

Com valores l’experiència fins ara?

La veritat és que és una experiència meravellosa que et canvia la vida, i també et canvia com a persona, d’alguna manera. Descobreixes aspectes de tu mateix que desconeixies i deixa empremta per a la resta de la teva vida. És un cúmul de coses: emocions, experiències noves, coneixences, reptes… i tot això en un país que no és el teu i, en el meu cas, molt enfora de ca meva. Malgrat que aquest darrer any ha estat

“També m’ha sorprès positivament que alaben el caràcter de la gent i ens troben molt sociables. Això està relacionat amb el fet que a les ciutats espanyoles hi ha ambient de carrer”

dur, em sent afortunada de poder viure aquesta experiència. D’altra banda, el temps a l’estranger passa volant (més que quan ets a casa) i no em puc creure que gairebé som a l’equador d’aquesta aventura. Esper que els anys que em queden siguin igual de bons com fins ara!

Glòria Pascual Vivó

Professora del Departament d’Anglès