CLARA I L‘ESTORNELL CAP D‘ESTOL

Marc i Pau, que eren cosins, li preguntaven a Clara, que era germana de Marc i, naturalment, cosina de Pau, que és lo que li va passar quan tenia set anys, una mica més gran de com era ara Pau i una mica més jove de com ara era Marc. --Què voleu saber, lo de l’estornell?

--Sí, sí conta- van respondre els dos, entusiasmats. --Però si ja us ho he explicat mil vegades -va dir Clara, exagerant, tot i que tenia moltes ganes de tornar a explicar aquella experiència tan bonica i tan interessant.

--Molt bé, ho contaré, però no teniu que fer com sempre feu d’interrompre’m en preguntes anticipades al que he de contar. --Vale -van respondre els dos alhora.

--Com ja sabeu, jo acompanyava la iaia Carme i el iaio Agustí a la granja els dissabtes que no tenia estudi, i em quedava jugant al magatzem mentre ells arreglaven los animals. De cop, va entrar un estornell per una finestra que estava oberta. Vaig tancar ràpidament la finestra per a què no n’entressen més i vaig continuar jugant mentre esperava que surtiguessen los iaios. Jo ja ni me’n recordava, de l’estornell, perquè s’havia posat damunt d’un depòsit i no feia cap soroll. De cop vaig sentir: --Escolta xiqueta. --Qui parla? -vaig respondre, sense vore ningú. --Aquí dalt, mira, soc l’estornell. --Com pot ser? Los estornells no parlen. --Tens raó, la majoria no saben parlar, però els que som los caps de l’estol i som molt vells, com ara jo, sí que en sabem, de parlar. --I què vols? --Voldria que obriguesses la finestra per on he entrat. --I per què ho tindria que fer? --Perquè ja t’he dit que soc lo cap de l’estol, i si no em deixes sortir, tots los estornells que dirigeixo no sabran trobar el camí per a la migració i es perdran. --Pos millor -vaig dir-li molt enfadada. Així no anireu a l’hort nostre a menjar-vos los enciams ni a la muntanya a menjar-vos les olives.

--I si jo t’expliqués com tens que fer-ho per a què els estornells no vagin mai a fer mal a les vostres collites? --M’has de prometre que, si t’ho explico, me deixaràs sortir. --T’ho prometo. --Mira, a l’hort has de clavar una canya en una magrana dalt, com si fos un cap. I a la muntanya una canya, també, però en comptes d’una magrana hi has de posar una figa de pala. Però sobretot para molt de compte de no punxar-te. --I quant de temps ha d’estar posat, això? --Només hasta que la magrana i la figa de pala se fassen malbé. En este temps los estornells ho voran, i com que tenim tanta memòria, pos ja sempre sabrem que allí no s’ha d’anar. A l’arribar a n’este punt de la història, los dos cosins, Marc i Pau, van dir el que deien sempre: --Jo no me’n hagués fiat. --Ep!! Com hem quedat? Si em torneu a interrompre no vos ho acabaré de contar.

--No, no, conta, conta! I Clara va continuar: --Quan l’estornell va vore que li obria la finestra, abans de marxar me va preguntar que com me deien, i jo li vaig dir. Me va dir que els estornells de nom no en tenien i que cadascun tenia un xiulit particular, però que si ell tingués un nom com les persones, seria “Cap

d’Estol” perquè era el guia d’aquelles centenes d’estornells que en aquell moment l’estaven esperant damunt dels fils de la llum. I llavors va ser quan me va prometre el regal. --Mira, com que has sigut bona xiqueta, quan torne dels meus viatges te duré un regal. --I que em duràs? --Te duré una llavor de la flor de la llum de nit.

--I jo què he de fer, en una llavor?

--Tens que sembrar-la en un cossiet, i deixar-la estar durant un any. Quan al cap d’un any brote, fica el cossiet a la finestra de la teua habitació i tindràs una llum que no et molestarà per a dormir, i no estaràs mai a la fosca.

Pau i Marc no es podien aguantar més: --Mira Clara, esta història és molt bonica, però lo iaio diu que te la vas inventar i que els estornells no mos piquen l’enciam ni mos pleguen les olives de la muntanya per pura sort...

--Ah sí?!! I la llum del cossiet de la finestra, què? Què me’n dieu? --Lo iaio diu que són cucs de llum dels que sempre hi ha hagut... Ah, i els estornells no parlen. --I si no vos ho creeu, per què voleu que la conte tantes vegades, esta història? --Perquè és una història bonica, llàstima que no sigue veritat... Marc i Pau se’n van anar en les bicicletes, mentre Clara es va quedar fent treballs de l’escola. Era el mes de juny i es preparava per als exàmens. Com que ja feia calor, estava estudiant al carrer, a l’ombra de la parra. De cop, un estornell se va tirar damunt del llibre que estava llegint i, abans que l’ocell parlés, la Clara ja ho va tindre clar. --Cap d’Estol, ets tu!! --Clar que sí! He sentit la conversa en los teus parents... No et creuen, no? --I si ho has sentit, per què no venies abans i m’haguessen cregut? --Perquè només tu i unes poques persones molt especials saben que no tan sols los estornells, sinó que molts d’altres animals també saben parlar. --Però ara pensen que soc una mentidera.

--No Clara, lo que pensen és que ets una xiqueta molt especial. Hi ha molts ocellets que parlen Només tenim que escoltar Si escoltéssem lo que diuen Potser podríem volar No cal dir que Clara aprofitava qualsevol idea per inventarse un conte... Sens dubte la imaginació li venia moltes vegades gràcies a la que son germà i son cosí també tenien.

J. Agustí Martí Pons