LA PAUMERA DEL MAS
L
a primera vegada que la meva mare va notar la meva presència, el primer moviment o senyal dintre seu, va ser un dia de juny sota la paumera del mas. El recorda perfectament i admirada per aquella sensació mai abans viscuda, li va dir a la meva iaia: Crec que l’he notat!
Palmera (jo sempre he dit la Paumera i per això la nomenaré així), és un terme llatí que ve del substantiu “palma” i del sufix “era”. La paumera es considera l’arbre de la vida en moltes cultures d’Orient Mitjà. La paumera datilera representa l’hospitalitat en els països àrabs. La seva fulla és símbol de victòria, com el llorer, i per aquest motiu es va usar per rebre Jesús el Diumenge de Rams, tradició que perviu en la palma i el palmó que porten els nens i nenes en aquesta data.
D’origen incert, ja estava present en l’època del pare del meu besavi Ernesto Brunet Muria, fins i tot abans possiblement. En aquests inicis la paumera estava acompanyada d’una femella que feia dàtils, però a qui la sort no la va acompanyar amb una vida tan longeva i a partir de la guerra del 36-39 va deixar sola la protagonista de la nostra història. Pletòrica en els seus orígens i malgrat estar per sota del nivell dels masos d’aquella època, enclotada baix a l’hort, la seva imatge es feia present des de ben lluny. Però la paumera, més enllà dels més de vint metres que la superaven, ha estat, és, un SÍMBOL D’IDENTITAT.
34
Vides de masos, de collites d’olives d’hivern i segues d’arròs de finals d’estiu, de porrons de vi a la taula, de diumenges de poca festa i jornades llargues de camp.
Còmplice del dia a dia de generacions que jo recordo per les primeres pelades de genolls baixant la costa del mas amb la primera bici; de dies calorosos d’embotellar pots de tomata envoltats de mosques com a part imprescindible del ritual; d’arribades de migdia de l’Arenal amb “els de Barcelona” i manguerades d’aigua per treure’n el soldor; matades de pollastres i muts criats a casa per al consum propi; de nits d’estiu a la fresca carregant-nos amb la millor de les punteries els llangandaixos de les parets... i la “iaia velleta” que pujava de l’hort carregada de verdura... i tot, absolutament tot, passava sota la seva impertorbable mirada des dels més de vint metres que la representaven.
Era aquesta alçada la que feia que des del terrat de la casa del carrer División Azul la meva mare se sentís propera als seus orígens, connectada a les seves arrels fins que el pas del temps generava que la fisonomia de Camarles de masos i plantes baixes donés pas a cases de dos pisos, cases que feien que les pujades al terrat de la meva mare quedessin envaïdes de certa nostàlgia en no veure la seva paumera. Era potser l’avís d’allò que vindria, que no trigaria... Aquella imatge pletòrica i única començava a quedar difuminada entre edificis del seu voltant; el que havia estat una granja de pollastres oferia ara unes primeres vistes del Delta amb pisos de format reduït, però que no deixaven de ser una oferta temptadora... Va arribar la plaga del picut. Dignament, ha anat perdent les paumes, quedant-se només amb l’esvelt tronc que durant generacions l’ha subjectada.
Aquest tronc, el que durant dècades ha resistit ventades imparables durant dies, està resistint-se a aquest tram final. El dia 6 de desembre deixava més de tres metres d’alçada.
(entre Era el desembre… i ens ha acompanyat)
Era el desembre, el mateix mes que en altres anys ens deixaven també vides del mas d’Ernesto com ma iaia Cinta o mon tio Manel, complicitat amb generacions passades amb qui sens dubte es vol retrobar, com buscant aquell lloc on se senti de nou protagonista, amb els avantpassats que la varen fer sentir estimada, com a part de la família. I sense voler-ho veurem, algun dia, que ja no hi és... I no hi serà físicament, però continuarà estant al record dels qui la vam poder compartir veient-la des de la rampa en arribar a Camarles, o pujant des del Delta. I la farem còmplice de les nostres històries i li agrairem haver estat aquell testimoni pacient que durant generacions ens ha acompanyat.
GRÀCIES PER HAVER FORMAT PART DE LA NOSTRA IDENTITAT. Marisa Clua Gaya
