CLARA I L’ESTORNELL CAP D’ESTOL
M
arc i Pau, que eren cosins, li preguntaven a Clara, que era germana de Marc i, naturalment, cosina de Pau, que és lo que li va passar quan tenia set anys, una mica més gran de com era ara Pau i una mica més jove de com ara era Marc. --Què voleu l’estornell?
saber,
lo
de
--Sí, sí conta- van respondre els dos, entusiasmats.
--Però si ja us ho he explicat mil vegades -va dir Clara, exagerant, tot i que tenia moltes ganes de tornar a explicar aquella experiència tan bonica i tan interessant.
--Molt bé, ho contaré, però no teniu que fer com sempre feu d’interrompre’m en preguntes anticipades al que he de contar. --Vale -van respondre els dos alhora.
--Com ja sabeu, jo acompanyava la iaia Carme i el iaio Agustí a la granja els dissabtes que no tenia estudi, i em quedava jugant al magatzem mentre ells arreglaven los animals. De cop, va entrar un estornell per una finestra que estava oberta. Vaig tancar ràpidament la finestra per a què no n’entressen més i vaig continuar jugant mentre esperava que surtiguessen los iaios. Jo ja ni me’n recordava, de 38
l’estornell, perquè s’havia posat damunt d’un depòsit i no feia cap soroll. De cop vaig sentir: --Escolta xiqueta.
--Qui parla? -vaig respondre, sense vore ningú. --Aquí dalt, mira, soc l’estornell. --Com pot ser? Los estornells no parlen.
--Tens raó, la majoria no saben parlar, però els que som los caps de l’estol i som molt vells, com ara jo, sí que en sabem, de parlar. --I què vols?
--Voldria que obriguesses la finestra per on he entrat. --I per què ho tindria que fer?
--Perquè ja t’he dit que soc lo cap de l’estol, i si no em deixes sortir, tots los estornells que dirigeixo no sabran trobar el camí per a la migració i es perdran.
--Pos millor -vaig dir-li molt enfadada. Així no anireu a l’hort nostre a menjar-vos los enciams ni a la muntanya a menjar-vos les olives. --I si jo t’expliqués com tens que fer-ho per a què els estornells no vagin mai a fer mal a les vostres collites? --Vale, explica’t.
--M’has de prometre que, si t’ho explico, me deixaràs sortir. --T’ho prometo.
--Mira, a l’hort has de clavar una canya en una magrana dalt, com si fos un cap. I a la muntanya una canya, també, però en comptes d’una magrana hi has de posar una figa de pala. Però sobretot para molt de compte de no punxar-te.
--I quant de temps ha d’estar posat, això? --Només hasta que la magrana i la figa de pala se fassen malbé. En este temps los estornells ho voran, i com que tenim tanta memòria, pos ja sempre sabrem que allí no s’ha d’anar.
A l’arribar a n’este punt de la història, los dos cosins, Marc i Pau, van dir el que deien sempre: --Jo no me’n hagués fiat.
--Ep!! Com hem quedat? Si em torneu a interrompre no vos ho acabaré de contar. --No, no, conta, conta! I Clara va continuar:
--Quan l’estornell va vore que li obria la finestra, abans de marxar me va preguntar que com me deien, i jo li vaig dir. Me va dir que els estornells de nom no en tenien i que cadascun tenia un xiulit particular, però que si ell tingués un nom com les persones, seria “Cap
